LES RELIGIONS ORIENTALS

Nom...................................................................... Curs................... Data...................... TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS EL BUDISME Trobem els orígens del budisme a l’Índia, fa aproximadament uns 2.600 anys, en un moment en què el sistema de castes hindú —que divideix la societat en grups jeràrquics als quals es pertany des de l’inici fins al final de la vida— ho impregnava tot. En aquest context, es diu que un príncep anomenat Siddharta Gautama, després de conèixer el patiment humà i aïllar-se com un asceta (algú que practica una vida molt austera i espiritual), va trobar, a partir de la seva pròpia experiència, el camí de l’alliberament i la plenitud. Es tractava d’un camí no dogmàtic, un camí que explicava quina forma de vida calia seguir per alliberar-se del sofriment. Aquest és el missatge que Siddharta Gautama (més endavant anomenat Buda, que significa l’“il·luminat”) va descobrir amb la seva pròpia experiència i que després va transmetre a altres persones. Primer, el missatge es va difondre pel subcontinent indi i, posteriorment, irradià per tot l’Orient. El budisme és una doctrina filosòfica i religiosa no teista (sense déus) que compta amb múltiples escoles doctrinals. Es considera que actualment, al món, hi ha uns cinc-cents milions de budistes, cosa que la converteix en la quarta tradició religiosa amb un nombre més gran de seguidors a escala mundial. TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS Siddharta Gautama, Buda Siddharta Gautama és el savi en el qual es basen els ensenyaments budistes. Va néixer al segle V aC en un bosquet al nord de l’Índia. Pocs dies després del seu naixement, la seva mare va morir i ell, que era el príncep de la República Sakia, va ser sobreprotegit pel seu pare, el rei, que el va mantenir aïllat del món més enllà dels límits dels seus palaus, on el patiment era inexistent. Però un dia, Siddharta Gautama, ja casat i amb un fill, va voler saber què hi havia més enllà de la seva realitat i va sortir del palau. En conèixer el dolor i la mort, va decidir abdicar el tron i retirar-se en un bosc vivint com un asceta, dedicat a la meditació i a uns dejunis extrems, a causa dels quals gairebé va perdre la vida. Tenia uns trenta anys. Aprengué que ni l’ascetisme extrem ni la vida de plaers a palau eren els camins per aconseguir la plenitud, i entengué que per arribar a la plenitud calia seguir el «camí del mig». Fou aleshores quan començà a anomenar-se Buda: el despert, el que ha assolit la il·luminació. Amb el temps i l’esforç exclusiu per aconseguir la plenitud, els coneixements i la comprensió de Buda es van fer cada vegada més clars i concrets, de manera que decidí ensenyar-los. Així va ser com començà a tenir deixebles i a viatjar per tal d’explicar la seva experiència. 1. Compara l’origen de Buda i de Jesucrist. En què s’assemblen i en què es diferencien? 2. Igual que Buda no és un nom, sinó que significa “il·luminat”, tampoc Jesús no es deia Crist. Per què l’anomenem així? Que significa Crist? 3. Què creus que pensaria Siddharta des de la seva experiència amb la vellesa, la malaltia i la mort, del desig de tenir salut, diners i amor en aquesta vida per obtenir la felicitat? 2 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS Les conviccions fonamentals Buda va resumir els seus aprenentatges en quatre punts i vuit aspectes que cal tenir en compte durant la vida. Aquests aprenentatges, que foren anomenats pels seus seguidors com «Les quatre nobles veritats» i «El camí del mig», són els següents: - Les quatre nobles veritats: 1. A la vida hi ha, fonamentalment, insatisfacció i patiment. 2. La causa de la insatisfacció i el patiment rau en el desig. 3. Les persones poden alliberar-se de la insatisfacció i el patiment alliberant-se del desig. 4. Per alliberar-se del patiment cal seguir el camí que es desfà dels desitjos: el noble camí dels vuit passos, el camí del mig. - El camí del mig: El camí del mig és el que ens permet destriar allò que és important d’allò que no ho és. I es concreta tenint una actitud recta en els vuit aspectes següents: 1. 2. 3. 4. 5. En el coneixement, comprenent les quatre nobles veritats. En la intenció, buscant el bé de tothom. En la paraula, sense dir mentides i utilitzant paraules conciliadores. En l’acció, fent el bé. En l’ocupació correcta, guanyant-se la vida sense fer mal ni en contra dels propis principis. 6. En l’esforç equilibrat i constant. 7. En l’atenció mental contínua. 8. En l’actitud mental, concentrant-se i meditant. És el que anomenen la sendera òctupla. L’extinció del patiment permet, segons el budisme, arribar al nirvana, un concepte clau en el budisme: l’estat espiritual lliure de contaminants de la ment. Mentre no s’arriba al nirvana, es viu en la roda de renaixements, on el karma té un pes decisiu. El karma és la llei de causa i efecte segons la qual les accions que fa cadascú tenen conseqüències en el futur. 4. Quina d’aquestes religions creu també en el renaixement i vol alliberar-se’n: taoisme, sintoisme, hinduisme, islam o judaisme? 5. Hi ha gent que creu que la felicitat sense fi la proporciona tenir molts diners. Creus que Buda hi estaria d’acord? Per què? 3 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS 6. Elabora un esquema amb les quatre nobles veritats, vinculant cada veritat amb una paraula o dues paraules clau que n’expliquin el significat. 7. Quines de les vuit senderes et sembla més difícil? Quina més fàcil? Per què? 8. Saviesa i compassió resumeixen l’experiència budista. Et semblen virtuts similars pel cristianisme? Quines serien les principals virtuts cristianes? Els textos fonamentals El cànon budista es compon de dos tipus de textos: els sutra i els sastra. Els sutra són la recopilació dels ensenyaments directes de Buda. Es divideixen en tres grups, que reben el nom de Tripitaka (‘tres cistells’) i recullen els tres ensinistraments o ensenyaments principals del budisme: l’ètica, la concentració i la saviesa. Els sastra són els comentaris dels textos de Buda fets pels seus deixebles. Podem mencionar també els tantra, que expliquen els ensenyaments i mètodes de ioga tàntric. 4 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS Sutra del cor (https://youtu.be/HySLYcu2ULA) Forma no és sinó vacuïtat, vacuïtat no és sinó forma. Forma veritablement és vacuïtat, vacuïtat és veritablement forma. El mateix val per a les sensacions i l’enteniment, la voluntat i la consciència. La forma de totes les coses és vacuïtat. No neixen, no moren. No són pures ni impures, no disminueixen ni augmenten. I, per això mateix, en el buit no hi ha forma, ni sensacions, ni enteniment, ni voluntat ni consciència. Ni ull, ni orella, ni nas, ni llengua, ni cos, ni ment, ni color, ni to, ni olor, ni tast, ni res que hom pugui tocar o imaginar, ni un àmbit dels sentits, ni del pensament, ni ignorància, ni acabament de la ignorància; semblantment, no hi ha ni envelliment ni mort, ni un final de la vellesa ni de la mort; ni dolor ni origen del dolor, ni destrucció, ni camí, ni saviesa, ni consecució. El Sutra Avatamsaka (https://youtu.be/qvYJ6XWq-us) L’u és els molts. Els molts és l’u. En la paraula el significat ha de trobar-se. En el significat la paraula ha de ser entesa. No ser és ser. Ser és no ser. La no forma és la forma. La forma és la no forma. No ser és ser. Ser és la no forma. El Sutra Pitaka No fereixis els altres amb allò que et fa sofrir a tu. Generació dels quatre desitjos incommensurables (https://youtu.be/S6d8F6em1yg) Que tots els éssers siguin feliços, que tots els éssers siguin lliures de patiment, que ningú sigui desposseït de la seva felicitat, que tots els éssers aconsegueixin equanimitat, lliures d’odi i d’aferrament. 5 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS Les branques del budisme Podem parlar de dos corrents en la tradició budista: el theravada i el mahayana. El theravada és un camí d’alliberament personal que mostra com acabar amb el propi patiment per arribar a l’estat del nirvana. S’ha establert bàsicament als països del sud-est asiàtic. El budisme theravada va ser el predominant en els primers moments del budisme, mentre que posteriorment es va desenvolupar el corrent mahayana. Així com l’ideal del theravada és convertir-se en un arhat, una persona que renuncia al patiment i les seves causes, el del mahayana és convertir-se en un bodhisattva, un ésser que no tan sols està preocupat per la seva felicitat sinó que busca l’alliberament de tots els éssers i els ajuda a aconseguir-lo. La motivació de l’un i de l’altre és diferent. El resultat de la pràctica del camí mahayana és la plenitud de l’ésser, que rep el nom de budeïtat, despertar o il·luminació. El corrent mahayana s’instal·la als països del nord d’Àsia. Dins del mahayana podem distingir dues branques: d’una banda, el budisme sutrayana, i de l’altra el vajrayana. El camí del vajrayana és més complex, i utilitza mètodes de ioga per transformar les energies de la persona i aconseguir la budeïtat o la pròpia plenitud i beneficiar els altres. En el budisme mahayana hi trobem el budisme zen, que va tenir un recorregut diferent ja que de l’Índia va passar a la Xina, i d’aquest país al Japó per arribar finalment a occident al segle XX. És una tradició amb molta presència a Barcelona. Cal destacar el Tibet com una regió on s’han conservat, de manera integrada, les diferents formes de budisme. És també l’únic lloc on s’ha preservat totalment la branca vajrayana. Dalai Lama El Dalai Lama és el líder espiritual del budisme tibetà. Es considera que el Dalai Lama és la reencarnació de Txenresi, el buda de la compassió, i que després de la mort del Dalai Lama aquest es reencarna en un nadó que, des de ben petit, ja dóna senyals que n’indiquen la singularitat. 6 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS Actualment, el Dalai Lama és Tenzin Gyatso. És el catorzè Dalai Lama de la història i viu a l’exili, arran de l’ocupació xinesa del Tibet. Tenzin Gyatso va assumir els càrrecs polítics del Govern tibetà a l’exili fins al 2011, moment en què va decidir renunciar-hi. 9. En aquest mapa d’Àsia assenyala amb colors els llocs on es troben les diverses classes de budisme. 10. Assenyala les principals diferencies i semblances entre el budisme mahayana i el theravada. 7 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS El temple La manifestació externa del budisme varia molt segons la tradició i el país on es practica, ja que s’adapta a cada cultura preservant-ne l’essència. Malgrat tot, se solen practicar uns rituals comuns que inclouen oracions i meditacions. Els dies de lluna plena, les persones budistes es dediquen més intensament a la pràctica, respecten alguns dels preceptes propis dels monjos budistes i es reuneixen per pregar amb altres practicants. Sigui com sigui, cadascú segueix la seva sadhana (la seva pràctica personal, que inclou oracions i meditacions quotidianes) i ocasionalment fa recessos per a dedicar-se intensivament a la meditació. De fet, la meditació és la pràctica comuna de totes les persones budistes. Té dos aspectes: el de la concentració i el de la reflexió. El primer, serveix per asserenar la ment i desenvolupar la capacitat d’atenció i concentració, mentre que el segon desenvolupa la saviesa del coneixement. Temple Saiho-ji (Kyoto, Japó). Temple zen El budisme és una tradició religiosa molt diversa, i això fa que també siguin diversos els seus tipus de lloc de culte (i que, en molts casos, no puguem parlar estrictament de «culte»). Així, en el budisme mahayana, hi trobem el budisme zen, on el lloc de culte més comú és el dojo, un espai molt senzill, pensat per a dur-hi a terme les meditacions pròpies del zen. 8 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS Centre Dzong Budista Kagyu Samye En el budisme vajrayana, també conegut com a budisme tibetà, en canvi, la presència d’elements màgics fa que les seves pràctiques religioses no es facin amb la sobrietat del budisme zen, i el seu lloc de culte, el gompa, és un espai on hi ha imatges de buda, així com la presència de diversos elements necessaris per al seu tipus de meditació i pregària. Les parts del temple budista A. Chaitya Tradicionalment un lloc o objecte sagrat, i per extensió, un lloc de culte budista usat com a lloc de reunió de la sangha (comunitat de monjos o comunitat budista en sentit ample). B. Altar del Buda en estat de meditació o d’il·luminació L’estàtua del Buda està en la postura del lotus i el gest de les mans és el de dhyana-mudra. És el gest de la meditació: la mà dreta sobre l’esquerra, amb les puntes dels polses tocant-se. C. Tres budes i bols per a les ofrenes i l’encens En el budisme de matriu cultural xinesa els tres budes simbolitzen el buda del passat, el del present i el del futur. D. Stupa És el nom que reben les primeres construccions arquitectòniques budistes. Aquests edificis servien originàriament com a monuments funeraris memorials per acollir i identificar les relíquiesa. 9 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS 10 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS El budisme a Catalunya El primer centre budista que es va obrir a Catalunya ho va fer l’any 1977 a la ciutat de Barcelona. Des d’aleshores, el nombre de persones budistes al país no ha deixat de créixer, aplegant tant persones originàries d’Orient com persones nascudes aquí. Festivitats budistes 11 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS 11. El losar és la festa d’any nou tibetana. Esbrina en què consisteix aquesta celebració. 12. En aquest punt del tema, sabries explicar la roda del Dharma, el símbol del budisme? 13. Investiga sobre els hàbits alimentaris dels budistes i relaciona-ho amb el concepte d’ahimsa, no-dany. 14. Un dels eixos del budisme tibetà són les mandales, complexos dissenys geomètrics que serveixen com a vehicle de meditació. Les esglésies cristianes també tenen formes simbòliques. Podries anomenar-ne alguna i explicar per què creus que s’ha escollit aquesta forma? 12 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS 15. Investiga què és el tai-txi, una art marcial xinesa molt especial. En coneixes d’altres (judo, karatedo, kendo, Kyudo)? Fes-ne un esquema. 13 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS 14 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS 15 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS CONFUCIANISME El confucianisme fou fundat per Kong Fuzi, un savi xinès que va viure també al s. VI aC, com Laozi. Kong Fuzi deia també que cal descobrir l’ordre natural de totes les coses. La seva regla d’or diu: “No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu”. Com a pensament que, des d’antic i juntament amb el taoisme i el budisme, ha informat la vida i la cultura xineses, el confucianisme té el seu propi corpus literari, també anomenat cànon confucià, tot i que mai no ha gaudit, de fet, del caràcter canònic d’escriptures revelades ni de força per a sancionar una doctrina organitzada. Aquest corpus és format, en primer terme, pels “Cinc clàssics”: Clàssic de la història (amb materials no anteriors al s. X aC), Clàssic de les odes (amb composicions no anteriors al s. IX aC), Memòries sobre els ritus (amb una majoria d’aportacions posteriors a Confuci), Clàssic dels canvis (amb un nucli possiblement dels s. VIII-VII aC) i Annals de primavera i tardor (atribuïts al mateix Confuci). L’ordenació i la publicació d’aquestes obres són, amb tota probabilitat, el resultat d’una elaboració gradual de materials durant els s. XI-V aC. Completen el nucli del corpus confucià els anomenats “Quatre Llibres”, ordenats i publicats definitivament al s. XII dC per Chu Xi: les Analectes o Converses de Confuci, el Gran Ensenyament (s. obre qüestions socials i polítiques), El mig invariable (interpretació metafísica del pensament de Confuci, feta probablement pel seu net Zi Si) i dos capítols filosòfics trets del Llibre de Menci, de l’important filòsof homònim. Hi ha també una sèrie de “Tretze clàssics” que inclou, a més dels cinc ja esmentats, dues obres sobre els ritus (Llibre del ritual i Ritus de Chu), el Clàssic de la Pietat filial, el diccionari Expositor literari i un grup de Comentaris als Annals de primavera i tardor. Personalment, Confuci renovà la moral feudal del seu temps, reinstaurant les antigues lleis i tradicions xineses. D’altra banda, tot i que era monoteista (reconeixent Shangdi com a Gran Senyor o Déu del cel), no es referí gaire a una dimensió transcendent com a tal, ans establí els premis i els càstigs del comportament com a propis d’aquest món i àdhuc feu dependre la sort dels morts de la conducta de llurs descendents. L’escola confuciana s’encarregà de mantenir viu, durant els s. V-III aC, el pensament del mestre, en lluita contra altres ideologies, i té en Menci el representant més notable. 16 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS Al segle II aC el confucianisme esdevingué ideologia oficial de l’estat. Cal destacar-hi l’aportació de Dong Zhongshu, que ajuntà a la doctrina antiga la filosofia del yin-yang, i exaltà la figura de l’emperador, fent-lo ministre (i primer sacerdot), fill i espòs del cel (yang, o principi actiu de l’univers), encarregat del culte diví i de la promulgació del calendari festiu, i obligat a donar exemple de virtut i bondat, si no volia atreure calamitats sobre el poble. El confucianisme fou establert, així, com a religió imperial, tot i que l’un i l’altra no podien ésser confosos. El confucianisme es barrejà amb creences populars i degenerà en superstició, alhora que la figura de Confuci era mitificada. La decadència en què el confucianisme caigué posteriorment coincideix amb la força creixent que assolí el taoisme i amb la introducció successiva del budisme a la Xina (s. III aC — s. VIII dC) i la importància que hi adquiriren algunes de les seves escoles, l’influx de les quals possibilità, al s. XI, el ressorgiment de l’anomenat neoconfucianisme, que, conegut a la Xina com a escola de Li, té en Han Yu (768-824) un precursor destacat; però en fou el fundador Zhou Dunyi, que es basà en el Clàssic dels canvis per elaborar una metafísica cosmològica, tot insistint en la problemàtica moral confuciana. A la darreria del segle XIX destaca Kang Youwei, que exaltà Confuci com a reformador. Al s. XX, l’influx d’Occident tornà a renovar el confucianisme, tot coincidint amb la seva abolició com a culte oficial. En aquest punt, i com a caracterització del que ha estat el confucianisme com a religió, derivada de l’antiga religiositat xinesa, hom el pot definir com a animisme universalista, politeista i venerador dels morts i dels dimonis (forces del mal, dracs i espectres). Heretà també un culte sacrificial, que, en ésser establerta la religió imperial, caigué en un ritualisme desmesurat. El caràcter d’afegit, propi d’aquesta interpretació religiosa del confucianisme, explica, d’altra banda, la seva tendència sincretista, manifesta a partir del s. X, en relació amb el taoisme i el budisme. TAOISME El taoisme és una doctrina mística i filosòfica que fou fundada pel savi xinès Laozi (LaoTsé) al s. VI aC, i es basa en el concepte del tao. El tao és segons els taoistes l’origen de tot, el principi que ordena el fluxe de transformació i canvi constant que veiem en la naturalesa. El tao no pot ser descrit amb paraules, però es poden observar les seves manifestacions. El tao es pot comparar al concepte filosòfic d’Ésser o al concepte religiós de Déu en les religions monoteistes. Així, en la contemplació del tao i en la comprensió de les seves lleis, la persona evoluciona i es perfecciona. Unir-se, fer-se U amb el tao és l’objectiu dels taoistes. 17 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS El yin i el yang: la idea de flux o canvi constant ens recorda al filòsof grec Heràclit, que va viure en la mateixa època que Lao Tsé. Igual que Heràclit, el taoisme també veu el món com la suma de parells de oposats, que formen una unitat. En el taoisme els oposats s’agrupen en dos grans grups: yin y yang. És l’equilibri entre ambdós el que manté el món. De la relació entre els oposats els taoistes en dedueixen les regles de conducta a seguir, que es troben recollides en el llibre Tao te king. El Tao te king (Daodejing): és el llibre principal dels taoistes, i fou escrit per Laozi. Parla de la llei universal del tao, i es basa en la filosofia del no-fer, ja que qui segueix l’ordre natural, flueix en la corrent del Tao. Basada en la filosofia dels contraris, diu que quan volem una cosa hem de començar pel seu contrari: Quien se sostiene de puntillas no permanece mucho tiempo en pie. Quien da largos pasos no puede ir muy lejos. Quien se exhibe carece de luz. Quien se alaba no brilla. Quien se ensalza no merece honores. Quien se glorifica no llega. Para Tao, estos excesos, son como excrecencias y restos de comida que a todos repugnan. Por eso, quien posee el Tao no se detiene en ellos. Lo humillado será engrandecido. Lo inclinado será enderezado. Lo vacío será lleno. Lo envejecido será renovado. Lo sencillo y puro será alcanzado, pero lo complicado y extenso causará confusión. Por esto, el sabio abraza la unidad y es el modelo del mundo. Destaca porque no se exhíbe. Brilla porque no se guarda. Merece honores, porque no se ensalza. Posee el mando, porque no se impone. Nadie le combate porque él a nadie hace la guerra. ¿Son acaso vanas las palabras del antiguo proverbio: «lo humillado será engrandecido»? Por esto mismo, el sabio preservará su grandeza. 18 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS SHINTOISME Religió nacional dels japonesos, que l’anomenen shinto (‘el camí dels [kami] déus’), per oposició a butsudbō (‘el camí de Buda’). Hom pot distingir un xintoisme primitiu de moltes altres formes influïdes pel confucianisme, el taoisme i el budisme, com també d’una sèrie de formes populars, entre les quals sobresurt el Tenri-kyō, molt estès també fora del Japó i que disposa d’una organització eclesiàstica molt potent. Religió bàsicament animista o politeista, no té fundador, ni escriptures, ni dogmes, però si una rica mitologia, un culte i uns costums. La noció més central és la puresa ritual i física, no moral, i ésser impur és el pecat (tsumi), voluntari i involuntari. El contaminat o pecador recupera la puresa a través de ritus: el harae (exorcisme), el misogi (lustració amb aigua i sal), l'imi (mena de profilaxi del pecat consistent en una abstinència). Els temples (miya), de fusta, conserven l’arquitectura arcaisa. Els sacerdots (kannushi) tenen família i poden exercir una professió. Els documents més antics, el Kojiki (‘Arxius de coses antigues’) i el Nihongi (‘Annals del Japó’), compilats al començament del s VIII per Hieda no Are a instàncies de l’emperador Temmu, tracten de la història mítica del Japó a partir de la data llegendària de la fundació de l’imperi (660 aC), on tenen un paper rellevant els kami o déus, així com els herois i déus Izanagi i Izanami, la deessa solar Amaterasu i el déu de la tempesta Susanovo. Els rituals foren aplegats en una col·lecció Engishiki vers el 927. Molt unit al sistema polític, el xintoisme ha legitimat el poder imperial (l’única dinastia descendeix d’Amaterasu a través de Jimmu Tennō) i ha inspirat el nacionalisme i el militarisme nipons. Secularitzat després del 1889, ha donat origen al kwōdō (‘el camí de l’emperador’) o micadoisme, segons el qual el micado no és solament descendent dels déus, sinó que ell mateix és déu. Després de la desfeta del Japó (1945), un rescripte imperial (1946) negà la divinitat de l’emperador. 19 TEMA 3: LES RELIGIONS ORIENTALS Kintsugi: el arte de hacer bello y fuerte lo frágil Cuando los japoneses reparan objetos rotos, enaltecen la zona dañada rellenando las grietas con oro. Creen que cuando algo ha sufrido un daño y tiene una historia, se vuelve más hermoso. El arte tradicional japonés de la reparación de la cerámica rota con un adhesivo fuerte, rociado, luego, con polvo de oro, se llama Kintsugi. El resultado es que la cerámica no sólo queda reparada sino que es aún más fuerte que la original. En lugar de tratar de ocultar los defectos y grietas, estos se acentúan y celebran, ya que ahora se han convertido en la parte más fuerte de la pieza. El kintsugi añade un nuevo nivel de complejidad estética a las piezas reparadas y hace que antiguas vasijas pegadas sean aún más valoradas que las que nunca se han roto. Kintsukuroi es el término japonés que designa al arte de reparar con laca de oro o plata, entendiendo que el objeto es más bello por haber estado roto. En lugar de considerarse que se pierde el valor, al reparar la cerámica se crea una sensación de una nueva vitalidad. Dicho de otra forma, el tazón se vuelve más bello después de haber sido roto y reparado. La prueba de la fragilidad de estos objetos y de su capacidad de recuperarse son lo que los hace bellos. Llevemos esta imagen al terreno de lo humano, al mundo del contacto con los seres que amamos y que, a veces, lastimamos o nos lastiman. ¡Qué importante resulta el enmendar! Qué importante entender que los vínculos lastimados y el corazón maltrecho, pueden repararse con los hilos dorados del amor, y volverse más fuertes. La idea es que cuando algo valioso se quiebra, una gran estrategia a seguir es no ocultar su fragilidad ni su imperfección, y repararlo con algo que haga las veces de oro: fortaleza, servicio, virtud… La prueba de la imperfección y la fragilidad, pero también de la resiliencia —la capacidad de recuperarse— son dignas de llevarse en alto. El mundo nos rompe a todos, y luego algunos se hacen más fuertes en las partes rotas. – Ernest Hemingway – 20