Lauro: un topònim ibèric
Xaverio BallesterEl topònim antic documentat en la llegenda monetària ibèrica LAUŘO (A.14) s'identifica tradicionalment en el de l'actual localitat catalana de Llerona (Barcelona), el qual s'explicaria cómodament com a resultat de l'antigua veu ibèrica. Indirectament ademés aquell topònim és citat per Plini en la mateixa zona (nat. 14,8,71: Tarraconensia atque Lauronensia). N'hi ha també una Lauro valenciana, present en fonts romanes (u.g. Orosi, hist. 5,23,6: Lauronem) i gregues (u.g. Apià, ciu. 1,13,109: Laúrōna), pero ací no podem saber cóm seria el concret valor de la vibrant en ibèric. La més provable identificació de la Lauro valenciana seria en l'històrica capital dels ibers edetans, és dir: Llíria-Liria. Certament, la mateixa vella raïl ibèrica sembla també comparéixer en lo segon segment del topònim Montlaurès, jaciment ibèric ocupat des del s. VI a.Ch. i situat a uns 8 quilómetros de la també històrica capital ibèrica de Narbona-Narbonne (Frància). Ademés ne tenim a lo manco dos municipis Montlaur, u en Aude i un atre en Aveyron, sempre en la Frància occitana i en el cas d'Aude ademés precisament en un territori d'on conservem antigues inscripcions en llengua i escritura ibèriques. Si ara llevem el sufix adjectival al topònim occità Montlaurès i apliquem dos de les poques diferències, pero acàs les més significatives, que diferencien les parles occitanes de la meridional continuïtat català-valenciana, o siga: les innovacions de la resolució /o/ de l'antic diftonc /au/ i el tractament de lateral palatal /ʎ/ per a l'antiga /l/ inicial, tindríem com a resultat una veu Montllor, exactament la que trobem, per eixemple, en el topònim de [Castello de] Montllor (Lleida), que ademés apareix llatinisat[-iberisat] com Montelauro en un document migeval de 1247. Per supost, han de pertenéixer a la mateixa série variants com Mullor, Muntlló, Monlló, Monllor o Munllor, mentres que el llinage Monllau podria ser un relicte antroponímic de la mateixa série ya com a híbrit occità-català o ya com a veu dialectal. En tot cas, no ham de tindre dubtes respecte a la provabilitat de que etimològicament l'ibèric LAUŘO siga la base del segon i més obscur component de Montllor, puix per a-llor no tenim cap etimologia llatina raonable. Per una atra banda, és ben sabut que precisament en els topònims composts bilingües en dos substantius ben reconeixibles, com els italians Linguaglossa o Mongibello, o també en algunes seqüències bilingües en un genèric substantiu local, com els hispànics Puente de Alcántara o Valle de Arán, solem estar davant de simples tautologies semàntiques, és dir: davant traduccions a la llengua actual d'un estrat llingüístic previ. Puix be, tot això mos du directament a plantejar inevitablement la possibilitat de vore en el lexema del terme ibèric LAUŘO un significat de 'mont-lloma-tossal' o similar. [Estudi finançat pel proyecte d'investigació "Toponímia de l'arc mediterràneu", PID2020-114216RB-C65].