Miquel Siguan,'España plurilingüe

del marit (per exemple, Narcisa Fritosa es casa arnb Bartomeu Brostenga i té corn a successor el seu fill Agusti Fritós). El costum s'estronca arnb Maria Fritós (18871964), casada arnb Esteve Ramoneda; la pubilla s'anomenara Eulalia Ramoneda. Tres articles són un clar exponent del caracter agressiu de I'autor i del seu entusiasme per la po1emic:a. A (Cognom) i (co nom) 6s tradició castellana s'enfronta am% Armand de Fluvia, bo i afirmant que «contra tota evidencia, sense cap fonament, hom ha pretes que el fet de relligar arnb conjunció el cognoni patern arnb el matern era una tradició típicament catalana». A l'article La castellanització dels prenoms. Contribució per a la cronologia, aprofita l'avinentesa del cas de les formes Rafe1 i Rafael per afirmar que Pompeu Fabra reconeixia la preeminencia de Rafel, pero que un ~obstinatpost-fabria» va imposar un antihistoric Rafael. Tal vegada el més polemic, per la seva actualitat, és el referent al tractament dels antroponims corn a simples toponims. Cita en primer lloc l'exemple de la masia de 1'Hospitalet del Llobregat dita Can Buxeres, perque ertanyia a la família d'aquest nom, i que Ea quedat alterat en Can Boixeres. MoreuRey defensa que és incert el nexe de Buxeres arnb boix i que l'observació és valida per a tots els antroponims que han passat de l'etapa transparení -renom contemporani de la nominació- a l'etapa posterior opaca. Un altre exemple és el dels March. La polemica neix al moment de la publicació er la Conselleria de Cultura del llibre Se Foguet i Arranz El Palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona. Moreu-Rey es manifesta absolutament contrari a la uniformització dels cognoms. De I'hagiotoponim a l'antroponim i Completant «Els llinatges catalans» de Francesc de B. Moll són dues notes publicades arnb molts anys de diferencia (la primera de 1969 i la segona de 1983) on Moreu-Rey posa de manifest (com ja s'ha vist en el cas dels Fruitós) els canvis que pot rebre un cognom al llarg dels segles i corn aquests canvis 'ustifiquen I'afirmació que .no sempre saiem (moh sovint no sabem)» quin és el seu origen. La compilació d'articles que conformen el llibre de Moreu-Rey obté corn a resultat una obra de contingut forca desigual, ja que al costat de treballs que són h i t d'una reflexió primmirada n'hi ha d'altres on l'afany polemic o la intenció divulgadora dominen pel damunt de la investigació. Pero, tanmateix, el lector atent, iniciat o no en la disciplina onomastica, trobara en tots els articles, fins i tot en els d'aparenca més anecdotica, aspectes interessants per a la reflexió. Miquel SIGUAN, W a ñ a pltrcilingiie. Madrid, Alianza Editorial, 1992 (((Alianza Universidad)), núm. 701). 355 ps. Els antropolegs de principis de segle s'aplicaven a descriure societats llunyanes impregnades de rareses i d'irracionalitat. Semblantment, hi ha sociole s que descriuen la nostra corn si fos moft raonable i Iogica. El parany del sentit comú és que sempre ens fa creure que el nostre és el cas correcte. Potser per aixo l'informe de M. Siguan ha estat qualificat de raonable i mesurat. La recerca social segurament s'hauria d'allunyar del parany del sentit comú i treballar en una altra direcció. L'informe celebra corn a «hecho irreversibles (p. 323) i «novedad absoluta e n la historia de la España moderna* ( distribució sociolinguistica actua a2q6) 1estat la espanyol. Entusiasmes a banda, és veritat que s'ha avancat molt en la regionalització de l'estat, i resulta difícil no veure les regions quan es pensa en Espanya. Pero la funció unificadora del castella arreu del país sembla que cau fora d'aquest infor- p. me. Es tracta d'un punt central, tanmateix, perque és la llengua en que és escrit el llibre, el qual se su osa que té alguna relació arnb els seus gstinataris. La difuminació és patent des de l'índex: entre el tercer capítoi (Las lenguas: quatre, esmentades pels seus noms) i el quart (Las Comunidades Autónomas: només les reconegudes corn a bilingües d'alguna manera) la llengua comuna ha desaparegut; no té parlants? No té territon? No té mit'ans de comunicació? Si l'objectiu era adar del catala, del basc i del gallec, que Ki inta el primer punt del tercer capitol. dexicat al castelll? Si l'objectiu era parlar només de 1'Espan a bilingüe, el tito1 de 19informeamaga aKguna rara metafora. Ara bé: l'autor evita sistematicament el terme bilingiiisme i parla de las ([comunidades con lengua propia». La jurisprudencia sobre l'assumpte és amplia: per un costat, no hi ha llengua propia sense llenRessenyes gua oficial, per tant, aquestes comunitats són propiament bilingües; per I'altre, presentar el catala, el basc o el gallec corn a llengües de les autonomies no crec que contribueixi gaire a la seua normalitat. Pero l'analisi de la desigualtat no és tampoc el punt fort de l'autor, corn ho prova el fet que reprodueixi sense gaire discussió el ball de noms i d'omissions de vanetats lingüístiques als textos legals (i esmenti el portugues antic [= allec] només pel seu nom regional), o or%eniles varietats de major a menor acabant arnb un paragraf sobre l'andalús La seua preocupació és la regionalització de l'estat, donant per descomptat que les llengües propies (= locals) s'associen a la identitat (local). En aquest context, «el ejemplo de Valencia es todavía más significativo, si cabe., perque fins i tot quan els secessionistes valencians defensen una llen ua propia autoctona, diferent del castekla, corn a símbol d'identitat, proven arnb aixo que «no es posible L.. ] olvidar la pluralidad [lingüística] existente» (p. 304). En cap moment no slapel.la a la comunicació normal per justificar l'ús del basc, el catala o el gallec. L'informe, partint segurament del que es més conegut, es resseilt d'una notable atenció a l'esfera de l'adrrrinistració pública. Gracies a aixo sabem (per fi!) que 1%nic Parlament on no s'empra el castella és el de Catalunya, pero hauríem preferit informació sobre altres ambits d'ús per poder fer més comparacions. L'informe támbé s'arrecera obertament en la filologia, en coherencia arnb una llar a tradiciópedagogica en aquest país; lesflengües esdevenen llavors el resultat d'una evolució fonetica, de la pressió i del prestigi, en comptes de sistemes de comunicació, i la historia recitada substitueix la recerca social. Aleshores se'ns explica (a qui?) ue el castella és una llengua derivada del 8atí que va aspirar l'efa inicial de molts mots i va acabar perdent-la (p. 108). Pero aquest, al capdavall, és un llibre de política, pel tema, i per la seua preocupació per les fronteres de l'estat (fins a quin punt les fronteres interiors o autonomiques impedeixen la comunicació no és cap qüestió en cap moment). El que passa és que les fronteres lingüístiques tossudament no coincideixen arnb les polítiques, s'escapen una mica del marc natural. El seu compromis és cenyir-se a Espanya, i Siguan es veu llavors obligat a redactar frases corn les següents: «Desde los comienzos de la edad moderna el territorio lingüístico vasco se encuentra incluido en los límites del Estado espanyol i del Estado francés. (p. 151); la fórmula és, si més no, desconcertant. Pero les fronteres que tant conformen l'informe fan aigües per la part del Mi dia no s'esmenta I'enclavament de ~ i % r a i a ron , precisament l'espanyol (o llanito) comparteix ambits d'ús arnb I'angles. 1 aixo corresponia, tenint en compte el tema del llibre. Potser la secció més problematica és on es concentra la informació sobre les limitacions intrinseques del catala, el basc o el gallec (ps. 304-307). Del basc, de manera coherent arnb el context de la filologia, se'ns repeteix al llarg de tot l'informe que bona part dels seus problemes vénen perque és una llengua no romanica molt difícil; no se'ns diu res, en canvi, de les dificultats dels bascoparlants per a aprendre castella -una llengua no basca tan difícil corn l'antenor. Aquesta segona qüestió no compta perque s'ha enfocat tot l'assumpte des d'un sol cantó, que té la virtut de fer wassar wer causa el aue és un efecte. Aquestisecció del 1lib;e es completa recordant la im~ortanciade la demo~rafiai invocant les hecessitats de la comunicació moderna: pero les llengües no tenen fronteres naturals de creixement, i és si més no curiós ue només s'invoqui la comunicació per er una qualificació negativa. El llibre conté errors manifestos corn ara afirmar, entre una serie d'imprecisions sobre la comunicació audio-visual, que «en Valencia, además de las televisiones de ámbito estatal se recibe la televisión autonómica que emite e n valenciano» (p. 289); o, a proposit de l'occita de la Vall $Aran, explicar que el fet que la Vall formi part de Catalunya li ha assegurat «una protección jurídica y administrativa que [...] ha hecho posible la formulación para el aranés de una norma lingüística y ortográfica, algo que no poseen las restantes variedades de la lengua gascona a pesar de su ma or difusión territorial» (p. 155). Ens quedem sense saber si 19autorpensa que la resta de varietats occitanes no tenen tampoc normativa lingüística i ortografica, ni si creu que fa molt de temps que dura aquesta situació. Hi ha altres problemes de confecció que potser convé assenyalar: que hi ha informació repetida sistematicament, cosa que genera una part completa i una d'incompleta; que no hi ha notes ni referencies a autors en tot el llibre, fora de la bibliografia final, cosa ben estranya en un informe i més estran a encara tractant-se d'un llibre d'una col.lecció tan rigorosa corn la present; que el vocabulari descriptiu és molt imprecís, no únicament sobre magnituds (muy reducido, muy grande, escaso eco, mayor difusión), sinó també sobre posicions polítiques (algunos creen, ya nadie se enfada, ha habido 9 l l quien); o que l'aparat cartografic no conté més informació sociolingüística que unes fronteres sense delimitar a vegades lingüístiques i a vegades rovincials, deixantnos a les fosques rogre proporcions de parlants o densitat de població. En resum: segurament una altra oportunitat desaprofitada per a fer un balanc seriós d'una qüestió política d'interes general. L'índex paralJe1 inclouria coses com una analisi de les circumstancies sociolingüístiques de la transició espanyola, una bona incursió en la historia (les províncies ni s'esmenten en tot l'informe), segurament també un estudi de la ideologia re ionalista, i una comparació el més compkta possible de dades i d1ambitsd16s del gallec, el catala i el basc encaminada a vencer l'ai'llament secular. En el terreny del discurs, es podia haver aprofitat 1'0ortunitat daurada que oferien els textos Pegals per a practicar l'analisi crítica; i encara ara podria ser interessant contrastar aquest arnb informes anteriors com el de Ninvoles (o el dlEntwistle dels anvs trenta, que e n la bibliografia apareix com si fos de I'any 1978!). Tot plegat és un símptoma de l'estat en que es troba aquesta parcelda dels estudis sociolingüístics al nostre país. D'altra banda, no estic segur que els textos que han pogut contribuir recentment a donar difusió a la disciplina ho hagin fet sempre en la direcció correcta i arnb el nivel1 d'exigencia que calia. Sense progressos substancial~,ens haurem d'acontentar arnb la dotzena de pagines d'estadístiques que ha reunit l'autor (que, d'altra banda, ja eren conegudes a les administracions que s'ocupen del tema). La imaginació i l'esforc per canviar la realitat no pertanyen a aquest volum. El temari que el catala, el basc o el gallec es mereixen crec que té a veure també arnb la comunicació a gran escala (i les fronteres audio-visuals), la revolució de la remsa, l'analisi i la comparació dels estiys i els generes de discurs (i els que no s'han explorat mai en cap d'aquestes llengües), o la difusió exterior (tan educativa com editorial). Aquestes crec que són qüestions d'interes general. Sense aixo (l'interes general), l'informe recorda aquel1 llibre intitulat The Languages of Australia (bo, certament, en el seu camp), on no es dedica ni una sola ratlla a la llengua anglesa. Antlari Verdagtler (1986-1990). Vic, Eumo-Ajuntament d e Barcelona, 1987-1991 (((Estudis Verdaguerjans)), núms. 1-5). Verdaguer és dels escriptors catalans sobre els quals s'ha escrit més ( er la qualitat i la corn lexitat de la seva oira, per la seva personayitat problmiitica, per la possibilitat de projectar-hi molts distints idearis...). De tota manera, a esar de la proliferaci6 espontania de tre~alls.alguns arnb poc rigor o tendint a la mitificació, pero d'altres forca estimables, i tot i que resulta discutible el lloc que el desenvolupament de la recerca verdagueriana hauria d'ocupar en l'ordre de prioritats de la historiografia literaria catalana (encara forca precaria), calien iniciatives a fi de completar, sistematitzar, aprofundir i renovar els estudis verdaguerians. Anib aquesta intenció, aprofitant l'avinentesa de la celebració del Col.loqui sobre la Renaixenqa i la proximitat del centenari de Canigó, es va determinar d'emprendre diverses activitats, comencant per un col.loqui sobre Verdaguer convocat per les universitats Central i Autonoma de Barcelona i 1'Escola Universitaria Balmes de Vic (1986). D'aquest encontre, en van sorgir nous projec- tes, a més de la continui'tat de la seva celebració: la publicació de les actes (que va originar I'Anuari), la creació d'un fons documental i bibliografic, la catalogació de manuscrits de Verdaguer i l'edició de la seva obra. Cal remarcar que aquestes iniciatives no se circumscriuen merament a Verdaguer, sinó que volen a ortar també un millor coneixement de a seva epoca, arnb el bon criteri que ~l'estudid'un gran autor no pot cenyir-se exclusivament a la seva obra, sinó que cal eixamplar? a tot el marc historico-cultural en produí. (com es declara en la J z t s t i ~ ~ c ~ ~ que precedeix el primer volum de 1'Anuari). Els impulsors d'aquesta publicació i també de les altres activitats esmentades (Pere Farrés, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Paré, Ramon Pinyol i Torrens, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents) van creure oportú no limitar-se a l'edició de les aportacions al Col.loqui, sinó fundar una misceLlania anual que ultra obligar a un mínim de producció per a res- P Ressenyes