Departamento de Filología Catalana

Després d'haver publicat l'any 1978 Narcís Vinyoles i la seua obra, no he deixat d'interessar-me per totes aquelles qüestions que ja llavors em van suscitar interrogants, bé per manca d'informació suficient, bé per absència d'estudis previs. En els darrers anys han aparegut dos estudis estudis bàsics dedicats als poetes valencians del Cancionero general d'Hernando del Castillo (1511, 1514): el d'Oscar Pérez Rodríguez (2003) s'ocupa de la biografia dels poetes valencians antologats pel Castillo i del context cultural; en què aparegué el Cancionero; el d'Estela Pérez Bosch (2009) se centra en l'anàlisi literària dels poemes d'autor valencià. Quant a la biografia de Narcís Vinyoles, comptem amb les dades documentals aportades per Josep Guia (2003). El meu objectiu ací es limita, en primer lloc, a abordar unes poques qüestions puntuals que afecten tant la biografia del nostre poeta com l'anàlisi i la interpretació de la seua obra i, en segon lloc, a oferir un breu estudi i l'edició de Lo «Credo in Deum» aplicat per sos articles a la Mare de Déu d'Esperança y los goigs, plec poètic solt, deconegut en la bibliografia de l'escriptor fins als anys setanta del segle passat, que desconeixia quan vaig redactar la meua monografia sobre Vinyoles. 2 Completen i actualitzen així el meu llibre de 1978.

Un dels aspectes més interessants i singulars de Curial e Güelfa és l’estudi del seu model de llengua. S’ofereixen ací unes observacions sobre els trets més distintius d’aquest model, sobre els procediments d’integració dels elements lingüístics italians, francesos i castellans en la novel·la i sobre la imitació de l’experimentalisme lingüístic de Boccaccio que fa l’anònim autor. La singularitat lingüística i literària del Curial té molt a veure amb la trajectòria biogràfica i cultural de l’autor i amb la gènesi napolitana de la novel·la. Són aspectes imprescindibles per a valorar adequadament l’artefacte lingüístic i literari que és el Curial i la fina sensibilitat filològica del seu autor, que, segons Abel Soler, ha de ser Enyego d’Àvalos, destacat membre de la cort plurilingüe del rei Alfons el Magnànim a Nàpols.

L 1755, FRA VICENT TOMÀS TARIFA, BIBLIOTECA-ri del convent dominicà de València, va fer enquadernar,«a expensas propias», tres toms de Varia «que dexo escritos de su mano el RP Fr. Thomas Güell, Hijo de este Real Convento de Predicadores y su Bibliotecario ...

Traducció de Badia: «Un vast recull de tots els rnots, ordenats per grups de significats. Volia afegir-hi mots nous, correctament formats, que, des de fa set-cents anys fins ara, han anat apareixent en boca del poble, a Itdia, la GNia, Hisphia i altres nacions de llengua 1latina.n

La professora i amiga Júlia Butinyà ha estat molt generosa amb mi en convidar-me a participar en aquest emotiu homenatge al professor i amic Albert Hauf, en incloure'm dins un grup d'especialistes en literatura medieval. Jo només m'interesse per la literatura medieval en tant que component de la història de la llengua i de la cultura. També Albert Hauf ha estat molt generós amb mi en convidar-me a participar en el Panorama crític de la literatura catalana. Per tot plegat no podia renunciar a participar en aquesta conversa amical al voltant de l'obra i de la biografia d'Albert Hauf, més encara si se m'oferia l'oportunitat d'expressar-li el meu agraïment pel seu mestratge i per la seua presència a València i em brindava la possibilitat de reunir-me amb deixebles, amics i col•laboradors.

aquesta raó, l'obra de Tomic, que arriba ara finalment a una edició crítica de la mà d'Iborra, era ben necessària per a historiadors i filòlegs, en tant que suposa una «síntesi original i completa de la tradició historiogràfica catalana (14)» en un període estratègicament importantíssim per a bastir i reelaborar materials sobre els orígens nacionals dels territoris que configuraven la Corona d'Aragó. Un aportació bibliogràfica valuolíssima també-com apunta també l'estudiós Albert Hauf al pròleg (9-11)-pel que té de contribució a omplir una de les moltes llacunes que encara arrossega la nostra cultura. Una qüestió que, gràcies a projectes editorials com el de l'editorial Afers cada vegada semblen menys inabastables.

I-UN POLÈMIC CERTAMEN BURGÈS Gràcies a l'incunable Obra a llaors del benaventurat lo senyor sant Christòfol, conservat avui a la Biblioteca Nacional de Madrid, coneixem l'existència del certamen organitzat el 31-VIII-1488, a l'església parroquial de sant Joan, de València, en honor de sant Cristòfol. L'opuscle procedeix de les vendes de Salvà i d'Heredia i, per tant, és probable que anteriorment hagués pertangut a una de les biblioteques dels convents desamortitzats el segle passat a València, potser la dels dominicans. Es tracta, segons Ribelles Comín (Bibl. leng. val., I, pp. 550-559), d'un petit volum en quart, de 48 fulles sense numerar, amb signatures a-f, de 8 fulles cada plec, imprès en lletra gòtica. A la portada, sota el susdit títol, de grosses lletres gòtiques en blanc sobre fons negre, és reproduït un medalló elíptic de la Mare de Déu de Montserrat amb l'infant Jesús al braç en actitud de serrar un pic d'aquella muntanya. Al verso, una estampa, notablement correcta, representa sant Cristòfol passant el riu amb l'infant Jesús al coll; al fons es distingeix una església i un ermità en actitud de beneir-los i, més prop, un eclesiàstic orant agenollat al sant. El colofó va seguit d'una vinyeta del Calvari, amb el signes dels Evangelistes en els seus angles que representa Jesús crucificat acompanyat per les dues Maries, a la dreta, i sant Joan, a l'esquerra (Aguiló, Catálogo, pp. 547-550). Segons el colofó, l'obra fou acabada d'estampar a la ciutat

Tot i tractar-se d'una obra cabdal de la nostra literatura i d'una de les fonts literaries més riques per a l'estudi de la llengua del segle XV, el Tiran1 encara no ha estat objecte de cap analisi lingüística sistemkica, com han reclamat, entre d'altres, Marti de Riquer i Joan Coromines, els dos únics filblegs que nlian avancat unes observacions globals en aquest sentit. A part l'estudi de les perífrasis verbals amb estar i anar realitzar per Max Wheeler, tampoc no hem pogut comptar fins fa poc amb cap altra monografia que en pal.lias parcialment aquests dtficits. L'abstncia d'una edició crítica, potser l'extensió considerable del text i la superposició d'importans retocs i afegits que n'alteren la coherencia lingüística interna podrien explicar la poca fortuna del Tirant c o n a objecte d'estudi lingüístic. L'edició que prepara Albert Hauf obrira noves perspectives per aquest costat. Mentrestant, disposemja d'una edició experimental de les Concordances del Tirant (1983), obtingudes per Joaquim Rafe1 i Teresa Cabré en el marc del projecte d'investigació d'informatica lingüística "Prospecció Automatitzada de Textos Catalans w de la Universitat de Barcelona. El buidat del text slia fet a partir del facsímil (1967) de l'incunable que posseeix la Hispanic Society of America de Nova York. Els primers resultats no slian fet esperar: Joan Perera nlia extret tots els usos de les preposicions a, amb i en i n'ha publicat ja les conclusions (1986-1987). Segons declara Marti Joan de Galba al colofó del Tirant (1490), l'autor, Joanot Martorell, "per mort sua, no en pogué acabar de traducir sino les tres parts w i ell, a pren. d'Isabel de Lloris, hagué d'incorporar-hi la traducció de la "part quarta, que és la fi del Ilibre". Galba no en va poder contemplar l'edició, ja que morí el 27 d'abril de 1490 i el Tirant s'acabari d'imprimir fins el 20 de novembre d'aquell any. No slia conservat cap manuscrit del Tirant i, per tant, qualsevol estudi lingüistic que se'n faca haura de partir necessariament de l'edició de 1490 i haura de prendre nota de les afirmacions de Galba. Així dona, el Tirant hauria conegut dues redaccions: la de Martorell, datable entre 1470 i 1468, i la de Galba, entre 1468 i 1490 com a dates límit. Com siga que les edicions catalanes i valencianes més antigues en distribueixen el contingut en 487 capítols, ens haurem de guiar, en principi, per l'edició castellana de 151 1 per conéixer la

Els primers editors del Curial i, seguint-los de prop, els historiadors de la literatura catalana medieval han tendit a situar l'obra a Catalunya i, més concretament, en l'àrea catalanooriental. Malgrat els diversos intents, no s'ha pogut, però, dilucidar-ne l'autoria. Ara bé, a mesura que s'ha anat aprofundint en l'estudi de la novel•la, s'ha arribat a la conclusió que l'autor s'hi podria haver amagat darrere la figura de Melchior de Pandó, administrador de béns de la Güelfa. Alguns dels primers estudiosos de l'obra, com Antoni Rubió i Lluch i Ramon Miquel i Planas, van arribar a postular que l'anònim autor devia ser un funcionari de la cancelleria napolitana d'Alfons el Magnànim. Donant una passa més, Joan Ruiz i Calonja (1956: 234) en suggerí dos possibles candidats: «Ya Rubió y Lluch había aventurado la hipótesis de que la anónima novela caballeresca catalana Curial e Güelfa podía haber salido de la pluma de algún funcionario real que hubiese vivido en Italia. Cualquiera como Fonolleda u Olzina pudo ser». Però és només a partir dels anys setanta del segle passat quan es van començar a proposar i a justificar hipòtesis concretes d'autoria. Així, Pamela Waley (1976) considerà que l'autor podria haver estat Ramon de Perellós, cambrer major del regne de Sicília. En publicar Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (Ferrando 1980: 104-105), em vaig inclinar per la hipòtesi del valencià Joan Olzina, secretari del Magnànim. Em deixava guiar així per la intuïció culturalista de Ruiz i Calonja, però sobretot per la contundència amb què un bon filòleg, Josep Giner i Marco (1998: 82), col•laborador de Joan Coromines, s'havia decantat per Olzina, a partir de la seua convicció, ja manifestada si més no des del 1949, que «la novel•la valenciana Curial e Güelfa» havia de ser valenciana pel fet de contenir moltes paraules característi-1. Aquesta recerca ha estat feta en el marc dels projectes d'investigació FFI2009-14206 i FFI2009-13065-FILO, del Ministerio de Ciencia y Tecnología, i PROMETEO 2009-042 per a Grups de Recerca en I+D d'excel•lència, de la Generalitat Valenciana.

Aquest treball ha estat realitzat en el marc del projecte PS 91-0160 del Programa de Promoció General del Coneixement de la DGICYT. 0. ELS TERMES DE LA QÜESTIO L'objectiu d'aquest treball* és analitzar l'abast semántic del'etiqueta historiográfica «valenciana prosa», utilitzada molt sovint en els manuals i monografies de literatura catalana, i fins i tot d'história de la llengua, com a denominado d'un estil literari conreat preferentment per alguns lletraferits valencians entre mitjan segle xv i les primeres décades del xvi. Per a alguns filólegs i historiadors de la cultura, el recurs a la denominació de «valencia», que apareix en obres literáries en llengua catalana escrites per valencians, ja implicaría una tria estilística. Abans d'abordar el tema, caldrá teñir present que, en la tardor medieval, el mot «prosa», a mes del significat habitual de 'text que no és vers', també tenia el de 'llengua'. Un exemple de la primera accepció ens l'ofereix la rúbrica Prosa feta per Romeu Lull intitulada «Lo despropiament de amor», que Uegim al manuscrit barceloní anomenat Jardinet d'Orats, copiat el 1486. Com a exemple de la segona accepció es podría adduir l'esment de «les vides d'innumerables santes en vulgar prosa escrites» que fa Miquel Peres en la dedicatoria de la seua Vida de la sacratíssima verge Maña a Na Mompalaua d'Escrivá (Valencia, 1494). Que la «vulgar prosa» de qué parla Peres no era aleshores sino una forma cultista de dir «prosa vulgar» o «llengua vulgar» ho corroboren aquests mots del principatí Francesc Alegre, que figuren, com ajustificació

Davant la dificultat d’acceptar al País Valencià l’autoritat lingüística de l’IEC i la codificació de la llengua catalana, Fabra reconegué en almenys tres declaracions (1918, 1930 i 1937), que corresponia als escriptors valencians la tasca de depurar i de redreçar la llengua i admeté que la constitució d’un centre d’estudis filològics al País Valencià hi podria ajudar. No es pronuncià sobre les Normes de Castelló, però s’interessà per la seua aplicació i, com a president de l’IEC, mantingué una bona relació amb l’Institut d’Estudis Valencians (1937-1939), creat per Francesc Bosch i Morata a imitació de l’IEC. La creació de l’Institut d’Estudis Valencians (= IEV) fou una aspiració constant del valencianisme polític i cultural a partir dels anys 10 del segle XX, motivada en bona part per l’absència d’una representació valenciana a la Secció Filològica de l’IEC fins al 1961. L’IEV es dotà també d’una Secció Filològica, el secretari, i factòtum de la qual, fou Carles Salvador, alhora se...