Elvira Riera
Elvira Riera holds a PhD in Political Science and a Master on Current Democracies: Nationalism, Federalism and Multiculturalism (Pompeu Fabra University), a Master in Public Management (Public Administration School of Catalonia) and a Master in Language Planning (University of Barcelona). She has had a long professional career as language planner and policymaker at the Catalan Government, where she was the Deputy Director-General for Language Policy between 2004 and 2011. She is currenlty working as Senior Specialist in Research and Publications at the Public Administration School of Catalonia. She is a member of the Research Group on Political Theory at the Pompeu Fabra University.
less
Related Authors
InterestsView All (25)
Uploads
Papers by Elvira Riera
of contemporary linguistic justice theories. Second, it analyses the challenging position of minority nations in managing LRDI and suggests that their explicitness in language policies has often been misinterpreted as monist by the literature. Finally, it documents a trend in Catalonia, in
terms of rationale and policies, towards a pluralist reframing of national identity and the recognition of immigrants' languages.
Els principis de territorialitat i personalitat han estat utilitzats reiteradament per a l’anàlisi de les polítiques lingüístiques en els camps de la sociolingüística i de la teoria política, bé per descriure’n diferents models organitzatius en estats plurilingües, bé per jutjar-ne la justícia envers els grups lingüístics que hi conviuen. Malgrat que alguns autors n’han posat en qüestió la utilitat, en la darrera dècada els principals filòsofs polítics que han abordat els drets de les minories lingüístiques han continuat referint-se a aquesta dicotomia. Aquest article es proposa, d'una banda, oferir una anàlisi conceptual dels dos principis actualitzada amb les darreres contribucions en el camp de la teoria política, i de l'altra, posar en relleu que un examen aprofundit de les teories més recents de la justícia lingüística du a concloure que una aplicació contextualitzada d'aquests principis, d'entrada oposats, comporta solucions polítiques similars.
Abstract
The territoriality and personality principles have been profusely used for the analysis of language policies, both in sociolinguistics and political theory, in order to describe different organisational models in plurilingual states and to judge their degree of justice towards the language groups coexisting in those states. Despite of the fact that some authors have questioned their utility, over the last decade the main political philosophers who have addressed minority language rights have continued to use that dichotomy. This article has two main aims: on the one hand, to provide an updated conceptual analysis of these principles, according to the last contributions in the field of political theory; on the other hand, to point out that a thorough examination of contemporary theories of linguistic justice lead to conclude that a contextualized application of such (in theory opposed) principles entails similar political solutions.
anglòfona en un Quebec independent. Es tracta d’una qüestió vital per
als quebequesos que parlen anglès, presents al Quebec des de fa més dedos-cents cinquanta anys, en la mesura que la continuïtat de la llengua anglesa tindria lloc en un entorn sociopolític profundament transformat.
Aquest fet també suscita interès entre la majoria francòfona, que molt
probablement inscriuria en la constitució del nou estat el francès com a
llengua comuna, oficial i nacional. En aquesta conjuntura, quin lloc s’hauria de reservar a l’anglès? D’una manera paral·lela, es plantegen qüestions similars sobre l’estatus del castellà en una Catalunya independent.
Ara bé: en el cas de les federacions constituïdes pel pacte entre demoi amb llengües diferents aquest no hauria de ser necessàriament el model, ja que el sistema federal facilita l’acomodació de la diversitat. Però quina és la realitat? Quantes federacions tenen llengua comuna? Per què algunes en tenen i unes altres no? La manca d’una llengua comuna impedeix d’aconseguir els objectius polítics amb què se l’ha relacionat?
El meu corpus d’estudi són les federacions i prenc com a punt de partida les que recull el Fòrum de Federacions en el seu web. En primer lloc les caracteritzo segons la seva diversitat lingüística de iure (llengües oficials en el nivell federal) i de facto (llengües que es parlen a la federació i percentatge de parlants de les principals). En segon lloc defineixo el concepte de llengua comuna d’acord amb unes determinades consideracions, per establir quantes federacions actuals tenen llengua comuna. A continuació descric les funcions polítiques que la normativa associa a la possessió d’una llengua comuna i les causes per les quals un percentatge significatiu de federacions no en tenen. Finalment, analitzo els tres casos de federacions que funcionen tant de iure com de facto sense llengua comuna (Bèlgica, Canadà i Suïssa) amb l’objectiu d’explorar si aquesta mancança pot estar relacionada directament amb els seus nivells de participació democràtica, solidaritat, igualtat d’oportunitats o estabilitat política.
Books by Elvira Riera
Una realitat poc tinguda en compte per aquestes teories és la de les societats lingüísticament mixtes, en què conviuen grups lingüístics que no poden ser separats territorialment, i entre les quals Catalunya –i en general les comunitats de l’àrea lingüística catalana– representa un dels casos més significatius de les democràcies occidentals.
Aquest treball, que té l’origen en la tesi doctoral publicada en anglès amb el títol Why Languages Matter to People. Communication, identity an justice in western democracies: the case of mixed societies, en selecciona els aspectes més rellevants per a les polítiques lingüístiques de l’àrea catalana, amb quatre grans objectius: acostar els plantejaments de la teoria política als de la tradició sociolingüística catalana, i identificar aspectes en què seria desitjable una recerca transdisciplinària; situar la singularitat de l’àrea lingüística catalana (en termes de mescla lingüística) en una perspectiva comparada amb altres democràcies occidentals; suggerir una proposta de polítiques lingüístiques adequades, des del punt de vista de la justícia lingüística, per a les societats mixtes; i afavorir una reflexió sobre els reptes de les polítiques lingüístiques a Catalunya plantejats per les importants transformacions socials i polítiques de les últimes dècades.
of contemporary linguistic justice theories. Second, it analyses the challenging position of minority nations in managing LRDI and suggests that their explicitness in language policies has often been misinterpreted as monist by the literature. Finally, it documents a trend in Catalonia, in
terms of rationale and policies, towards a pluralist reframing of national identity and the recognition of immigrants' languages.
Els principis de territorialitat i personalitat han estat utilitzats reiteradament per a l’anàlisi de les polítiques lingüístiques en els camps de la sociolingüística i de la teoria política, bé per descriure’n diferents models organitzatius en estats plurilingües, bé per jutjar-ne la justícia envers els grups lingüístics que hi conviuen. Malgrat que alguns autors n’han posat en qüestió la utilitat, en la darrera dècada els principals filòsofs polítics que han abordat els drets de les minories lingüístiques han continuat referint-se a aquesta dicotomia. Aquest article es proposa, d'una banda, oferir una anàlisi conceptual dels dos principis actualitzada amb les darreres contribucions en el camp de la teoria política, i de l'altra, posar en relleu que un examen aprofundit de les teories més recents de la justícia lingüística du a concloure que una aplicació contextualitzada d'aquests principis, d'entrada oposats, comporta solucions polítiques similars.
Abstract
The territoriality and personality principles have been profusely used for the analysis of language policies, both in sociolinguistics and political theory, in order to describe different organisational models in plurilingual states and to judge their degree of justice towards the language groups coexisting in those states. Despite of the fact that some authors have questioned their utility, over the last decade the main political philosophers who have addressed minority language rights have continued to use that dichotomy. This article has two main aims: on the one hand, to provide an updated conceptual analysis of these principles, according to the last contributions in the field of political theory; on the other hand, to point out that a thorough examination of contemporary theories of linguistic justice lead to conclude that a contextualized application of such (in theory opposed) principles entails similar political solutions.
anglòfona en un Quebec independent. Es tracta d’una qüestió vital per
als quebequesos que parlen anglès, presents al Quebec des de fa més dedos-cents cinquanta anys, en la mesura que la continuïtat de la llengua anglesa tindria lloc en un entorn sociopolític profundament transformat.
Aquest fet també suscita interès entre la majoria francòfona, que molt
probablement inscriuria en la constitució del nou estat el francès com a
llengua comuna, oficial i nacional. En aquesta conjuntura, quin lloc s’hauria de reservar a l’anglès? D’una manera paral·lela, es plantegen qüestions similars sobre l’estatus del castellà en una Catalunya independent.
Ara bé: en el cas de les federacions constituïdes pel pacte entre demoi amb llengües diferents aquest no hauria de ser necessàriament el model, ja que el sistema federal facilita l’acomodació de la diversitat. Però quina és la realitat? Quantes federacions tenen llengua comuna? Per què algunes en tenen i unes altres no? La manca d’una llengua comuna impedeix d’aconseguir els objectius polítics amb què se l’ha relacionat?
El meu corpus d’estudi són les federacions i prenc com a punt de partida les que recull el Fòrum de Federacions en el seu web. En primer lloc les caracteritzo segons la seva diversitat lingüística de iure (llengües oficials en el nivell federal) i de facto (llengües que es parlen a la federació i percentatge de parlants de les principals). En segon lloc defineixo el concepte de llengua comuna d’acord amb unes determinades consideracions, per establir quantes federacions actuals tenen llengua comuna. A continuació descric les funcions polítiques que la normativa associa a la possessió d’una llengua comuna i les causes per les quals un percentatge significatiu de federacions no en tenen. Finalment, analitzo els tres casos de federacions que funcionen tant de iure com de facto sense llengua comuna (Bèlgica, Canadà i Suïssa) amb l’objectiu d’explorar si aquesta mancança pot estar relacionada directament amb els seus nivells de participació democràtica, solidaritat, igualtat d’oportunitats o estabilitat política.
Una realitat poc tinguda en compte per aquestes teories és la de les societats lingüísticament mixtes, en què conviuen grups lingüístics que no poden ser separats territorialment, i entre les quals Catalunya –i en general les comunitats de l’àrea lingüística catalana– representa un dels casos més significatius de les democràcies occidentals.
Aquest treball, que té l’origen en la tesi doctoral publicada en anglès amb el títol Why Languages Matter to People. Communication, identity an justice in western democracies: the case of mixed societies, en selecciona els aspectes més rellevants per a les polítiques lingüístiques de l’àrea catalana, amb quatre grans objectius: acostar els plantejaments de la teoria política als de la tradició sociolingüística catalana, i identificar aspectes en què seria desitjable una recerca transdisciplinària; situar la singularitat de l’àrea lingüística catalana (en termes de mescla lingüística) en una perspectiva comparada amb altres democràcies occidentals; suggerir una proposta de polítiques lingüístiques adequades, des del punt de vista de la justícia lingüística, per a les societats mixtes; i afavorir una reflexió sobre els reptes de les polítiques lingüístiques a Catalunya plantejats per les importants transformacions socials i polítiques de les últimes dècades.
lingüístiques?
• Quines eines ofereix la sociolingüística per guiar-ne la formulació, el seguiment
i l’avaluació?
• En quina mesura es pot dir que les polítiques lingüístiques s’han deixat
influir per conceptes sociolingüístics com conflicte lingüístic, diglòssia, bilingüisme
passiu, prestigi, normes, funcions i àmbits d’ús, sostenibilitat lingüística,
etc?
• Es pot dir, en sentit invers, que la política lingüística ha influït en la recerca
i en la constitució del paradigma sociolingüístic?
Data are divided into two files, one containing variables referring to every language act analysed, and another containing variables referring to the political units that adopt language acts. Both files can be related through the variable ‘political_unit’.
Data are divided into two files, one containing variables referring to every language act analysed, and another containing variables referring to the political units that adopt language acts. Both files can be related through the variable ‘political_unit’.
This document includes the dataset codebook, the list of language acts and political units analysed and the list of demolinguistic data sources.