Propòsits pel nou any: El Pla Bolonia

Propòsits pel nou any:

- no he de deixar de fumar, perquè ja ho vaig fer fa setze anys,

- no he de fer més esport, perquè ja en faig suficient

- no he de dedicar més temps a les meves amigues i als meus amics, perquè m'odiaran,

- no tinc cap interès en aconseguir, jo sola, la pau al món ni acabar amb el terrorisme, les guerres i la gana, vaja! que no vull ser miss!

O sigui que l'únic proposit real que tinc pel nou any és decidir si em passo de llicenciatura a grau. Ho hauré de fer, no tinc temps d'acabar la llicenciatura i, en realitat, tampoc em cal per res. Però, és clar, amb aquesta publicitat, gairebé vénen ganes de deixar la universitat .

Voldria desitjar-vos un Bon Any 2010, i de fet ho faig, però no vull ser hipòcrita. Estic convençuda que el 2010 serà un any terrible (i espero que alguns estiguin equivocats), o sigui que només us dic que desitjo que el 2010 sigui un any "passador" per a tots vosaltres i per a mi també. Amb això m'aconformo.

Anar fent

Ara fa un temps, un col·laborador meu en un dels molts llocs on he treballat, es va casar amb una noia nord-americana. Lucy es deia la mossa i, pel poc que la vaig conèixer, em va semblar una molt bona persona. A ell se'l veia molt enamorat i encantat de la vida, cosa que ens satisfeia molt als seus companys i companyes, atès que eren molt joves i feien bonic. Com què la mossa era d'un poble interior em va passar algunes gravacions en MD de country força interessants. A mi m'agrada la música country, no em veureu mai amb un barret texà i fent veure que ballo el norompasmásmipobrecorassón, en tot hi ha límits, però la música country "de debò" és una de les meves flaques, gairebé al mateix nivell que els col·leòpters, però això és una altra història.

Un dia vaig trobar a aquest xicot pel carrer. Em va fer molta gràcia veure’l perquè ja feia dos anys que me n’havia anat d'aquella feina i treballava fora del poble, o sigui que no l’havia vist més. El primer que em va dir és que s’havia divorciat. Em vaig sorprendre, sobretot perquè eren d’aquelles parelles que es veien força semblants, de les que dius que duraran força.

- Ens estimàvem - em va dir- però no ha pogut ser. Les diferències culturals han pogut amb el nostre matrimoni.

A mi em va xocar, perquè no se m’acudia què podia ser tan insalvable culturalment entre una americana de classe mitja i un noi de classe mitja català. A més sense l’afegit de diferències ètniques ni res semblant.

- Va ser l’anar fent.

- L’anar fent?

- Si noia si, l’anar fent.

El xicot em va explicar que al principi la Lucy estava encantada de Catalunya, del poble, del mar, del sol ... Vivia en un núvol de cotó de sucre, rosat i dolç, el somni europeu i mediterrani de qualsevol noia americana. El mal va ser quan, al cap d’un temps, va començar a queixar-se perquè considerava que el seu espòs no tenia iniciativa, no tenia esperit emprenedor i es conformava amb qualsevol feina.

"Com pots pensar que sigui normal un país on la gent quan es troba pel carrer i és pregunta “què tal?” es contesti: “anar fent”."

En tot cas la Lucy se’n va tornar al seu país d’emprenedors i de somnis i el meu amic es va quedar aquí, anar fent.

Il conformista de Bernardo Bertolucci

Me n'adono que el títol d'aquest post coincideix amb un d'en pere, el linko com a curiositat.

Llegir o rellegir ...

 Nikolai Bogdanov-Belsky

És curiós com, amb els anys, trec més plaer de la relectura que de la lectura. Ja fa molt temps que vaig assumir que no podria llegir tots els llibres del món, per la qual cosa vaig decidir ser una mica més selectiva.

Rembrandt

D’altra banda em trobava en un atzucac: com podia passar-me de llegir Mcbeth una i una altra vegada a canvi de llegir qualsevol novetat que, probablement, em decebés?

Vaig decidir, doncs, que els llibres els puc classificar de les següents maneres:

- Els que s'han de rellegir tantes vegades com sigui possible (n'hi ha que he rellegit fins a quaranta vegades o més, i espero no parar de fer-ho fins el dia de la meva mort).

- Els que, cada cinc o sis anys cal tornar a llegir (aquí hi compto els de l'Agatha Christie, que aleshores ja m'he oblidat de qui és l'assassí).

- Els que cal rellegir només en alguns passatges (hi ha llibres molt bons però que no són bons sencers, no cal flagel·lar-se amb els passatges més absurds o inútils).

- Els que no cal esforçar-s'hi a fer-ne una segona lectura. Són llibres que "estan bé" ... i prou.

- I els que cal posar al costat de la llar de foc ... per quan l'encenguis.

I per les pel·lícules? el mateix, exceptuant l'últim punt. Quan crema, el plàstic, fa pudor.

Gloria E. Marín

Kin morramen!

O els signes dels temps. El meu fillet petit (19 anys, 1,80m, melena i barba de Rasputín) em passa pel facebook aquest vídeo, tot burleta ell.

Espero que no compleixi l'amenaça, perquè si d'aquí 11 anys encara volta per aquí, la que no hi voltarà segurament seré jo.

Un article per llegir

d'en Toni Cucarella, sobre els escriptors i l'escriure en català.

Al seu blog, aquí

Homes!

No puc evitar-ho, sóc fan d'en Quino.

Sant Esteve

Et lleves tard i voltes per casa, amb pijama. Quants matins de Sant Esteve no els havíem passat al davant de la TV veient "dibujos"?

Estimo

Vaig néixer essent estimada
i no vaig aprendre una altra cosa

aquell dia hi havia cinc persones més
a part de la llevadora i, com no, la meva mare,
- que jo no vaig néixer com aquell còmic
quan la seva mare era fora-.

La mare paria
i el pare i els quatre avis
assistien al naixement de la primera filla

d'aquell home que el que més volia era una criatura
per estimar-la
perquè a ell l'havien estimat

d'aquella dona que el que més volia era una criatura
per estimar-la
perquè a ella l'havien estimat

i perquè s'estimaven.

Venir així al món
on tothom t'estima i et vol
on fora de l'habitació és ple de cosins i cosines

amb les joguines a punt, esperant que creixis
una miqueta, el just per a caminar,

fa impossible que no aprenguis a estimar.

Ara molts no hi són
i encara estimo els seus fantasmes
el seu record es passeja, suau, per les cambres de casa
i em fa somriure.

I miro els fills
i els estimo

perquè els vaig tenir perquè els volia estimar
com m'han estimat a mi
com m'estimen
com m'estimaran.

I miro qui m'acompanya
de fa tants anys

que no recordo un dia sense que no hi hagi estat

i l'estimo

com m'estima a mi
com m'estimarà sempre,
encara que potser no hi sigui,
que potser estimi també altres persones
estimables.

I no m'importa si, a vegades, estimar em fa mal
perquè n'aprenc a força de conèixer
i, tantes vegades, saber-se es fa feixuc

Plou i fa bo

I el pare diu que demà anirà a buscar llenegues, quatre rossinyols, algun vinós i, amb una mica de sort rovellons i fredolics. Que aquesta setmana a can Roca era ple de llores i ja se sap: "quan hi ha una llora, el rovelló és a la vora". Jo no hi podré anar que em toca fer la beixamel i el sofregit. Aquest any l'escudella serà per diumenge, més en petit comité, i  acompanyarem la carn d'olla amb els bolets. Si sou servits?

Per cert, aprofito i us ensenyo el que veig cada matí des de l'habitació quan obro la finestra, i des d'on escric també, que estan l'un al costat de l'altre. Els edificis de l'esquerra no els he volgut posar, prou mal que em fan a mi.

INVERNO

Chove, chove na casa do probe
e no meu corazón tamén chove.

Dor da mau encallecida,
dor da xente aterecida
de frío polos camiños.
Dor dos vellos e meniños.
Dor dos homes desherdados
e dos que están aldraxados.

Mágoa da ferida allea.
Dor dos que están na cadea,
dos que sofren a inxustiza
e viven baixo a cobiza.

Mágoa e loito
por tanto pranto que escoito.
No meu peito, sulagado,
soturno, fondo, calado,
un río de amor se move.

Chove, chove na casa do probe
e no meu corazón tamén chove.


Ferreiro, Celso Emilio. Longa noite de pedra (1962). Madrid, 1994. Ed. Xerais de Galicia.





INVIERNO

Llueve, llueve en la casa del pobre
y en mi corazón también llueve.


Dolor de la mano encallecida,
dolor de la gente aterida
de frío por los caminos.
Dolor de los viejos y niños.
Dolor de los hombres desheredados
y de los que están ultrajados.


Pena de la herida ajena.
Dolor de quienes están en la cárcel,
de los que sufren la injusticia
y viven bajo la codicia.


Pena y luto
por tanto llanto que escucho.
En mi pecho, sumergido,
sombrío, hondo, callado,
un río de amor se mueve.


Llueve, llueve en la casa del pobre
y en mi corazón también llueve.

He fet servir la traducció del llibre Antología poética (gracias Pepa), no he gosat traduir un poema al català.

I els somnis ...

Quan et passeges per la blogosfera, moltes vegades et trobes amb casualitats. Podríem dir-ne "bisbes blogaires", quan dos, o més blogs, parlen d'un mateix tema. En aquest cas van ser dos, que parlaven dels somnis, el Bona nit i tapa't i el Benvinguts.

I no sé pas si és perquè era dilluns, perquè anem cap al canvi d'any, perquè tinc ganes de desaparèixer del món que m'envolta o perquè, senzillament, em faig vella, però se'm va acudir preguntar-me:

com somnien les persones d'altres civilitzacions? quina importància tenen els somnis per ells? o potser no els consideren somni, sinó part de la realitat?

Té, mira, no tenia altra cosa a fer en aquella estona. Si algú em paga, faré l'estudi corresponent.

que consti que jo vaig a favor del Rutger Hauer

(ditxós cistell de les cireres!)

Commerce équitable

Ara que, segurament, ens passarem de rosca comprant, pensem una mica en fer-ho de manera que donem un cop de mà als que estan força pitjor que nosaltres :). Són en francès, però m'han semblat força intel·ligibles.

Penseu que, quan compreu barat, esteu ajudant a escanyar a algú altre. Cal comprar sabent d'on vénen les coses i per quins canals vénen. Comprar productes de proximitat i de temporada no és mala idea.

De la mateixa manera que, de ben segur, podem passar amb una mica menys.

Rehab

Dia 1

Em passo una hora tancada en un box. Cada quart d'hora entra la fisioterapeuta i em canvia el tractament. Ara uns electrodes, ara ultrasons ... he de romandre asseguda, amb les mans immòbils. Al meu davant un rellotge de paret, blanc.

Dia 2

Avui he estat a la sala, amb la resta de persones que fan rehabilitació. Gairebé em vénen ganes de demanar que em tornin al box. La ràdio atabala i una senyora gran, i molt grassa, se la passa explicant, a crits, que avui dia ningú és tan bellíssima persona com ella. Al final m'he passat una hora immòbil, mirant al meu davant, intentant controlar l'impuls d'aixecar-me i instal·lar-li uns electrodes a l'esòfag a la susdita. No sabia que la rehabilitació comportés tanta part de filosofia oriental.

Dia 3

He canviat l'hora, així m'estalvio acabar a la presó per foquicidi. Sé que no sóc gaire caritativa, però aquest és un "defecte" que vaig assumir com a imprescindible quan vaig abandonar tota creença religiosa. Un altre cop a la sala general. A la fisioterapeuta li he fet llàstima, tan tranquil·leta i callada que m'estic (si, estic parlant de mi), que m'ha dit que si no em movia gaire podia agafar una revista. He anat a la pila per comprovar que ho tenia ben malament: Pronto, Lecturas, Hola, Semana i Interviu. Quan ja m'havia resignat a mirar un altre rellotge he trobat un Mortadelo y Filemón. Tot anirà bé ara.

El Súper està buscant els meus herois amb una metralladora i molt males intencions, quan m'arriba una bravada de freginat. A la camilla del costat s'hi posa un noi que fa una tufa de fregit considerable. Reconec que sóc molt maniàtica amb els olors corporals i ho interpreto com una nova prova de "pequeña saltamontesa". D'aquí deu dies segurament trobaré el Nirvana, potser sota una camilla.

La fisioterapeuta comença a fer-li un massatge al noi que put a empanadillas (de Móstoles?). Té un braç més petit que l'altre i ple de cicatrius. El cas és que em recorda algú aquest noi. Al cap d'uns minuts d'escoltar, vulgues no vulgues la conversa, hi caic: és un dels fills dels masovers de can ..., tots tres delinqüents des que van començar a caminar. Encara els recordo: menuts i plens de mocs, obrint cotxes i fent-la de l'alçada del campanar (remarcar que el campanar del meu poble és dels més alts del país, 63,55 metres).

- Hoy he ido al psiquiatra y he salío con mal de cabeza.

- Y eso? - pregunta la fisio - lo normal seria que lo tuviera el psiquiatra y no tu el dolor de cabeza.

Dedueixo que ja es deuen tenir confiança.

- Coño! si tolrato tengo que hacer tés de esos. Docienta pregunta de esa de verdadero o farso.

- Y que te preguntan?

- Pos de tó, pero me fijo que me quieren pillá, porque quieren que diga "cosa"- aquest "cosas" ho diu en un to misteriós.

- Ah si? que cosas - li pregunta la fisio distretament mentre segueix la seva feina. Fa la sensació que diria el mateix i tindria la mateixa actitut si qui estés tractant fos una mestressa de casa explicant-li coses de les criatures i els bolquers.

- Pos me preguntan que si quiero matá a mi hefe por ejemplo! Pa mi que ezo no é güeno. Ezo é dar idea. Que yo nunca lo habia pensao y ahora lo pienso ...

Sona el senyal de l'aparell i ja he acabat per avui. Això ja no em sembla tan zen, potser em costarà deixar la rehabilitació al cap i a la fi.

en una tira de paper de vàter a les cinc de la matinada

voldria tenir un jo individual
desvinculat
ferotge
un jo nounat
sense escriure
per poder esdevenir un TOT
i marfondre'm en la massa
en un acte de religiositat extrema
que m'aterra

Zen

Foto de Clearly Ambiguous

Ahir vaig començar a anar a rehabilitació. Fa gairebé dos mesos que vaig tenir una caiguda "tonta", més aviat estúpida, en honor a la veritat, i primer semblava que m'havia fisurat ambdós canells. Això segons la traumatòloga i les radiografies. Aleshores va ser hora de fer-me una ressonància magnètica que va donar com a resultat que la doctora decidís que era insuficient, i que calia injectar-me un contrast per fer-me una altra prova, que confirmaria que calia operar-me, o sigui, en paraules literals de la metgessa: "t'obrirem i et rascarem l'os".

"Però si no em pica!" va ser la meva resposta. Si la doctora m'hagués conegut mínimament no hagués fet aquella cara al·lucinada que va fer. No sé pas per quin motiu els metges es pensen que, quan obren la boca, emeten un oracle i no se'ls passa pel magí haver-se de trobar en la necessitat de convèncer a la pacient de la bondat del seu diagnòstic. En el meu cas la cosa funciona així, em sap greu, o m'ho crec o li rascarà els ossos a sa tia.

Li vaig demanar un temps prudencial per veure com evolucionava tot plegat, amb anti-inflamatoris, pomada i gel. No us sembla que la història hauria d'haver anat a l'inrevés? Perquè corren tan a fer proves els metges d'ara? Que ja no saben fer diagnòstics? Després del temps ara començo rehabilitació, sempre sota l'advertiment sever de la doctora que, si en deu dies això no millora m'obre els canells.

El cas és que ahir vaig fer una proesa, que hauré de repetir avui fins a deu dies: estar-me una hora quieta, callada i sense fer res de res, a part de mirar un rellotge que hi ha a la paret. Això durant deu dies, que m'aniran posant corrents elèctrics i ultrasons i ultradetot. Aprofitaré per escriure posts imaginaris, comentar-los, em faré troll de mi mateixa, reviuré excursions a muntanyes, hores fantàstiques de sexe (ai! no! estones romàntiques, on tindria jo el cap?) i rellegiré llibres mentalment.

Perquè, tot i que he provat de deixar la ment en blanc, m'ha estat del tot impossible. No serveixo jo per a certes coses.

Des del subsòl

A la pàgina 229 i a la 230, de la novel·la Memòries del subsòl, Fiodor Dostoievski (s. XIX) escriu:

"Fins i tot ara, després d'alguns anys, recordo aquells fets amb disgust. Hi ha moltes coses que ara recordo amb disgust, però ... no és hora d'acabar aquestes «memòries»? Em sembla que m'he equivocat de començar-les a escriure. Si més no, m'he sentit avergonyit durant tot el temps en què he estat escrivint aquest relat; i és que ja no es tracta de literatura sinó d'un càstig corrector. Perquè explicar llargues històries sobre la forma com he fet malbé la meva vida en aquest racó a través de la corrosió moral, per la manca d'un ambient adequat i l'oblit de viure, i inflant-me de maldat al subsòl, no em sembla gens interessant; la novel·la necessita un heroi, i aquí hi ha aplegats expressament tots els trets que formen l'antiheroi; i, a més, i sobretot, el meu relat ha de causar un efecte desagradable perquè tots nosaltres hem perdut el costum de viure, tots coixegem, uns més i els altres menys. L'hem perdut fins a tal punt que sentim envers la «vida autèntica» una mena de repugnància, i per això no suportem que ens la recordin. Hem arribat a l'extrem de considerar la «vida autèntica» un treball excessiu, i tots estem interiorment d'acord que és millor viure-la en els llibres.  [...] Però fixeu-vos-hi amb més atenció! Ara ni tan sols sabem què signfica viure, què és i com s'anomena? Deixeu-nos sols, sense llibres, i de seguida ens perdrem enmig de la confusió; no sabrem a què hem d'aferrar-nos ni on hem de pertànyer; no sabrem què hem d'estimar i què hem d'odiar, què hem de respectar i què hem de menysprear. Se'ns fa dur fins i tot ser persones, persones amb un cos i una sang reals i individuals; ens n'avergonyim, ho considerem una deshonra, i ens esforcem per ser una mena d'ésser generalitzat i impossible. Hem nascut morts, i fa molt de temps que naixem de pares que ja no viuen, i això ens agrada cada cop més. Hi estem trobant el gust. Aviat ens inventarem la manera de néixer d'una idea."

I a la pàgina 228 es pregunta, ens pregunta:

"Per cert: em plantejaré una pregunta ociosa: què és millor, una felicitat barata o un sofriment elevat? Sí, apa, què és millor?"

Algú s'atreveix a contestar al mestre?

Dostoievski, Fiòdor. Memòries del subsòl. Barcelona, 2004. Universitat Pompeu Fabra / Destino. Biblioteca Pompeu Fabra, 9. Traducció de Raquel Ribó. Pròleg d'André Gide.

Per una bona anàlisi aquest post del Llunàtic

Always Look on the Bright Side of Life

Bones Festes de tota mena i condició, fins i tot les laiques!
i Bon No Res pels que som ateus! ;P

Estic pre-me (nopàusica)

Doncs si, tots aquells que teníeu previst tenir un descendent directe amb una servidora, ja cal que correu, perquè sinó us l'haureu de pintar a l'oli.

Ai! que això s'acaba!

Perquè resulta que, ara fa una mica més d'un any, poc després d'haver tornat d'un viatge de per allà baix, vaig tenir unes calors terribles. El primer que vaig pensar, abans de posar-me el termòmetre, és que havia contret la malària. Perquè, com és natural en mi, seguidora fidel de Murphy, durant un mes en l'únic lloc on em va picar un mosquit va ser a la zona on tothom tenia el blanc dels ulls de color groc. Però no, no era febre i parlant amb el metge per telèfon em va dir que no patís, que era un episodi pre-menopàusic i que amb quaranta-cinc anys això em passaria aviat. I així va ser.

Avís: no m'agrada Dalí i jo no duc aquest pentinat

Un any més tard, a primers de novembre d'enguany encara que fes bo, nosaltres que vivim a tocar de Montserrat i amb l'habitació encarada al nord, ja havíem posat l'edredó nòrdic. Una nit, ja em tens a mi, nua de cap a peus, amb la finestra oberta, dient: quin bo que fa, mentre el pobre company petava de dents sota l'edredó. El meu raonament fou lògic: aquest xicot no està bo. Al dia següent la broma va continuar, i a l'altre i a l'altre. O sigui que vaig fer el que fa tothom: al matí me'n vaig anar a Internet, a sant Google, i vaig teclejar: menopausa.

Mai ho hagués fet! D'una revolada vaig sortir cap la farmàcia:

- Un quilo de cicuta, si us plau.

- Portes la recepta?

De tots els farmacèutics del món m'havia de tocar a mi l'espavilat? Vaig tornar amb la moral enfonsada a casa. No només no se'm permetia una mort socràticament digna, sinó que m'havia gastat la mesada en cremes per la cel·lulitis, cremes per la sequedat (de tota mena i condició) i herbes diverses en pastilletes (fitoteràpia en diuen ara). Després de tres setmanes de no dormir, d'escoltar tota mena de consells d'expertes, i d'imaginar-me un futur ple de deformitats, ossos trencats, bonys i pèls on no toca i pells flàccides a desdir, vaig passar al pla B: demanar hora al metge.

Ja no seré mai més la que era!

La infermera em va donar hora per l'endemà mateix, sembla que em va sentir una mica (mica?) histèrica per telèfon, no dormir cap nit en durant uns quants dies et destarota un pelet. El meu ginecòleg, que primer em feia anar a Sant Cugat, després a Terrassa i ara a Sabadell (ja l'he amenaçat que si torna a canviar me'n buscaré un altre. Estarà fugint de mi?), és un senyor belga, alt i amb cara de bona persona belga. Fa una pila d'anys que em coneix i ja sap de quin peu calço, pel que no perd mai la calma. I el primer que va fer va ser agafar paper i llapis i començar a explicar-me com funciona això de la menopausa i els possibles tractaments per tal de pal·liar-ne els efectes.

La meva hormona principal en plena actuació

Sembla ser que els meus òvuls deixen de funcionar i, per tant, deixen d'emetre unes hormones (estrògens i progesterona) que, diuen, també, ens fan més atractives pels homes. Desgràcia número tres mil cinc-cents quaranta set: ja no em menjaré un torrat, com es diu vulgarment, a totes les meves mancances habituals ara hi he d'afegir la falta d'òvuls, que sembla ser que els mascles detecten amb una avidesa digna d'un fox-terrier quan caça una rata. Bé, seguim. Com què el òvuls no emeten les hormones el cervell comença a enviar d'altres hormones per ordenar-los que les emetin, per tant el meu cos (i el de totes les “pre-mes” del món mundial) està buit d'unes hormones que tenia fins ara i ple d'unes altres que pràcticament no tenia (a vegades semblo en Baldrick jo).

Un grup d'hormones en el seu viatge del cervell a l'òvul

Aquest Dragon-khan hormonil (o hormonívol) provoca una sèrie de mals humors i depressions que riu-te'n del temperament de la Lola Flores! Segons el meu metge, això també provoca aquestes “onades de calor” (onades? tsunamis! Com es nota que parla pels llibres!). I que no cal que m'hi amoini tant (ja m'agradaria veure'l, rubicund  i galtavermell com és ell, en plena calorada!), que amb l'alimentació que faig i  com  que faig esport els meus ossos perdran calç més lentament i puc evitar la temuda osteoporosi.

Fogot en marxa!

Surto de cal metge amb una recepta, ara si, però no pas per la cicuta, sinó per  un substitut vegetal dels estrògens (o alguna cosa semblant), que em prendré disciplinadament, fins que els fogots (ara ja els puc anomenar pel nom) decideixin no aparèixer en algun temps, espero.

I ja ho tinc més que decidit: sempre dic que a la propera vida vull ser home i japonès, per poder fer pipí dreta i morir d'un empatx de sushi, i ara per no haver de passar per la punyetera menopausa! Si això ho tinguessin els homes ja ho haurien declarat il·legal, i tots els salvadorsmacips del món ja haurien investigat la manera de fer-la desaparèixer: la regla, la menopausa i la mare que les va ... matricular!

Guest stars: Gloria Swanson i Lola Flores. I gràcies a John Shakespeare, el dibuixant.

Pont i4

Dos quarts i mig de vuit

Havia dit que no escriuria més per avui, però la temptació de sentir el frec de la ploma al damunt del paper és massa forta.

El foc és viu i el silenci regna al món. Llegeixo al meu Gibbon:

"La superstición del pueblo no estaba envenenada por ninguna mezcla de rencor teológico ni tampoco se encontraba confinada por las cadenas de ningún sistema especulativo. [...] Las deidades de miles de bosquecillos y miles de ríos disfrutaban sin discusión de la influencia local que les correspondía; por otra parte, el romano que suplicaba al Tíber para aplacar su cólera tampoco podía ridiculizar al egipcio que realizaba ofrendas al benéfico Nilo. Los poderes visibles de la naturaleza, los planetas y los elementos eran los mismos en todo el universo.[...] Tan afable era el talante de la Antigüedad que, en su adoración religiosa, las naciones se mostraban menos atentas a las diferencias que a las semejanzas. Los griegos, los romanos y los bárbaros, cuando se encontraban ante sus respectivos altares, se convencían con facilidad de que, bajo los diversos nombres y las distintas ceremonias, adoraban a las mismas deidades. La elegante mitologia de Homero dio una forma bella y casi armónica al politeísmo del mundo antiguo." (Gibbon, 55-56)

Les flames m'hipnotitzen. Em penso en una sala amb prestatgeries atepeïdes de libres fins al sostre, una llar encesa, un sofà de cuir, una taula de caoba i una cadira de fina factura, un faristol amb un exemplar de la Ilíada. Pels finestrals, més aviat portes, flanquejades de pesades cortines, s'albira un prat que s'estén, suau, sota filagarses de boira. La catifa esmorteix qualsevol so de passes ... Un bell miratge per un text del segle XVIII.

GIBBON, Edward. Historia de la decadencia y caída del Imperio romano. Barcelona, 2007 (3). Debolsillo.

Ribera de Cardós (Pallars Sobirà) vista des de la finestra "de casa"

Pont 3

05.12.09
Vilafranca del Cid
Les sis de la tarda

M'assec a la cadira del menjador, expressament, amb la llibreta i la ploma per tal d'escriure, mentre rosego un tros de formatge parmesà. Després del post fet a mà he recuperat vells vicis i escric, una altra vegada, amb ploma, com quan prenia tots els apunts del batxillerat. No recordava com de suau llisca la meva vella Parker pel damunt del paper, i escric només pel goig d'utilitzar-la, voluptuosament, i veure la meva mà agafant-la, relaxada com cal, i com de la seva punta daurada neixen símbols i senyals gràfics en color negre, perquè jo sóc d'escriure en negre, que el blau mai m'ha satisfet del tot.

Morella

Arles

(dedicades a un fractal)

Avui ha estat un dia especial. El paisatge d'aquest món d'alçada és àrid, aspre i bellíssim. La seva eixutesa el fa exuberant. És una explosió d'adustesa, una exhibició impúdica de pedra seca, matolls, xiprers esparsos, alguna ovella i cels de postal bíblica, rúfols, que diria algú a qui estimo. Ens fa pensar en un altre altiplà, més alt, més llunyà i més gran. Gaudim d'aquest espectacle com pocs. Som gent de muntanya, de llarges i feixugues travesses en silenci, i l'altiplà ens ofereix meravelloses oportunitats de perllongar el nostre mutisme. La calma ens acompanya.

Hem anat a Albocàsser. He volgut imaginar el padrí Cirilo, als dotze anys, pobre hereu de cal Moixell, amb son pare i el bagul (el mundo) de la roba, dalt d'una tartana, camí del mar que el duria a Barcelona on romandria sol. M'he volgut imaginar els pensaments d'aquell a qui vaig estimar fins a l'últim dia com al meu pare. Allò que podia passar pel magí d'un xiquet de dotze anys que deixava enrere la mare, els germans petits, el poble, acompanyat pel pare, sorrut i malcarat, al que veia com pegava la mare, i que el deixaria, en règim de semi-esclavatge a un botiguer de la Rambla de Barcelona, dormint en una màrfega sota el taulell. He plorat.

I he plorat d'alegria perquè aquests fets em van donar la fortuna que ell fos el meu avi. I l'he trobat a faltar, com cada dia del món d'ençà fa vint-i-vuit anys. Com li he estat explicant les meves coses des que no hi és, com li he ensenyat els meus fills al néixer, com parlem d'allò que faig, d'allò que penso, d'allò que visc, amb ell, el meu tòtem, el meu padrí estimat.

I amb això acompleixo el meu propòsit, de no deixar passar ni un sol dia sense explicar-me a mi mateixa què faig, per saber, potser, qui sóc.

Cirilo i Montserrat

(avui suplement dominical, més tard)

Leblansky, les fotografies, excepte l'última, són del Felip, és clar. Jo només faig els making-off i les fotos "rares" (poca-soltes) amb la meva Lumix. ^^

(parèntesi) Dedicat a tanta puta realitat

fiu! què voleu que us digui? em feia falta :-D

Pont 2

Fotografia feta pel Felip

Llegir, llegir, llegir ... només se sent la llenya cremant al foc, juraria que escolto també l'electricitat quan passa pel fil, algun "clic" dels radiadors i poca cosa més. És fàcil imaginar paral·lelismes entre la societat salzburgesa i la nostra, vistes les visceralitats d'algunes persones del nostre país, ratllant el nacionalsocialisme, o el catolicisme potser ...

"... i un tocar música per despistar i un fer teatre per despistar, els estius en aquesta ciutat s'abusa de l'anomenat art elevat només per als vils propòsits comercials dels seus habitants, el Festival [Salzburg] s'organitza per tapar el llot d'aquesta ciutat durant uns mesos. [...] Així, doncs, en segles i en unes quantes dècades, l'ésser d'aquesta ciutat ha esdevingut un ésser insuportable, i fins i tot malaltís, un ésser típicament catòlico-nacionalsocialista, en el qual només hi ha catolicisme i nacionalsocialisme. L'internat em va mostrar aquest ésser catòlico-nacionalsocialista dia rere dia amb la insistència d'allò que és veritat, vam créixer intel·lectualment escanyats entre el catolicisme i el nacionalsocialisme i vam ser finalment esclafats entre Hitler i Jesucrist com unes calcomanies per tornar el poble estúpid. Això vol dir que cal estar molt alerta i no deixar-se enredar mai ni per res, perquè l'art de fer creure al món alguna cosa, es tracti del que es tracti, aquí es domina com en cap altre lloc, i aquí cauen cada any en el parany milers i desenes de milers, si no són centenars de milers. L'anomenada ingenuïtat del petit burgés és en realitat un sofisma tosc i imprudent que moltes vegades conduexi directament a la torbació del món i a la destrucció del món, com ja hauríem de saber. Aquesta gent en tant que població no han après res per experiència, tot el contrari. De la nit al dia, rellevant el catolicisme, aquí el nacionalsocialisme podria manifestar-se altra vegada com a força dominant, aquesta ciutat en té totes les condicions, i certament avui aquí ens les hem de veure amb un equilibri contínuament alterat entre catolicisme i nacionalsocialisme, l'aterrament sobtat de la influència nacionalsocialista aquí és possible en qualsevol moment. [...] ... només hi havia catòlics fent de professors que ens donaven les lliçons, i en aquesta mena d'escoles s'hi ensenya més catolicisme que qualsevol altra cosa, cada assignatura era catòlica, així com a l'època nazi cada assignatura era nacionalsocialista, com si tot el que es digne de saber fos només allò que és nacionalsocialista o catòlic, i si al principi (a l'escola primària) vaig estar sotmès a les mentides nàzis sobre la Història i totalment dominat per aquestes mentides sobre la Història, ara ho estava (a l'institut) per les catòliques." (Bernhard, pàgines 80, 81)

Pont 1

Fotografia feta pel Felip

05.12.09
Vilafranca del Cid
15:50

Finalment estic a la terra del padrí Cirilo (del meu altre blog). Ell no era pas de Vilafranca, que era d'Albocàsser, però no queda pas gaire lluny. L'altre dia, parlant amb un amic (parlant? amic?), o monologant amb un meu alter ego, que en aquestes coses d'Internet ja no se sap mai, van sorgir les ombres dels que ja no hi són. No sé pas si les seves són bones o males ombres, que aquestes són coses que no es pregunten per educació. De tota manera les ombres sempre seran tal i com tinguem nosaltres l'esperit. Mal m'està el dir-ho, però les meves ombres són amables i benvingudes, ombres tranquil·les, que es passegen pel meu magí cada dia. Ombres que dialoguen amb mi i entre elles, repetint velles converses ja sabudes, però sempre refent aquell sentiment de sorpresa, aquella rialla ...

Me n'adono que les meves ombres no poden ser males ombres, perquè mai hi vaig veure ni orgull, ni odi, ni fatxenderia, ni despit, ni rebuig, ni enuig. Què se m'hi ha perdut, a mi, a Vilafranca del Cid? Doncs potser apropar-me a la certesa de les meves ombres.

La millor ...

... persecució del cinema mai filmada. I és que no me'n canso mai!




Si voleu veure una escena memorable d'una altra pel·lícula de Totó, aquí us deixo l'hipervincle al blog Kleine Schriften, un blog força recomanable, altrament.

L'enemic

Fins dimarts! bon pont!

"La guerre était circonscrite au ghetto de San Li tun.

Or, les Anglais résidaient à l'ancien ghetto qui s'appelait Wai Jiao Ta Lu. Et les Américains vivaient tous ensemble dans leur compound particulier, autour de leur ambassadeur, un certain George Bush.

L'absence de ces deux nations ne nous dérangea pas les moins du monde. On pouvait se passer des Américains et des Anglais. En revanche, on ne pouvait pas se passer des Allemands.

La guerre commença en 1972. C'est cette année-là que j'ai compris une vérité immense: sur terre, personne n'est indispensable, sauf l'ennemi.

Sans ennemi, l'être humaine est une pauvre chose. Sa vie est une épreuve, un accablement de néant et d'ennui.

L'ennemi c'est le Messie.

Sa simple existence suffit à dynamiser l'être humain.

Grâce a l'ennemi, ce sinistre accident qu'est la vie devient une épopée.

Ainsi, le Christ avait raison de dire: "Aimez vos ennemis."

Mais il en tirait des corollaires aberrants: il fallait se réconcilier avec son ennemi, tendre la joue gauche, etc.

C'est malin! si l'on se réconcilie avec son ennemi, il cesse d'être son ennemi.

Et s'il n'y a plus d'ennemi, il faut s'en trouver un autre: tout est à recommencer.

Comme quoi ça n'avance à rien.

Donc, il faut aimer son ennemi et ne pas le lui dire. Il ne faut en aucun cas envisager une réconciliation.

L'armistice est un luxe que l'être humain ne peut pas se permettre.

La preuve, c'est que les périodes de paix aboutissent toujours à de nouvelles guerres.

Tandis que les guerres se solden généralement par des périodes de paix.

Comme quoi la paix est nuisible à l'homme, alors que la guerre lui est bénéfique.

Il faut donc accepter les quelques nuisances de la guerra avec philosophie."

Nothomb, Amélie. Le Sabotage amoureux. Paris, 1993. Ed. Albin Michel. pàgs. 14-15

Per a qui ho vulgui traduir: aquí

Sobre l'educació i la creativitat

Fent tombs, per aquí i per allí, passant per cal ddriver, el nostre taxista preferit, vaig a petar al blog d'en Xitus, Una noia al parc. No és l'únic blog d'aquest blogaire, però em quedo aquí pel post on ens regala aquesta conferència. Es en anglès, però a sota del vídeo hi ha la possibilitat de posar-hi subtítols en català si voleu. És una mica llarg però és molt interessant.

"Si no estàs preparat per equivocar-te
mai trobaràs res original."

Em diverteixo 4 (i últim, que em canso)

Quina no ha estat la seva sorpresa quan, en obrir el paquet, ha resultat ser un paquet-bomba. No n'ha quedat ni les engrunes. I això que sabia perfectament que no havia d'obrir cap tramesa de correu que no hagués passat pels raigs X, però feia tants dies que esperava la comanda que havia fet al sex shop, que no se n'ha pogut estar. Al cementiri se li atansa a la seva vídua un missatger amb un paquet sota el braç. Estupefacta, signa el comprovant de rebuda, obre el paquet al davant de tot el seguici, i n'extreu una tralla i unes manilles. Ha estat en aquest instant, quan ha comprès tantes coses, que demana que obrin la caixa abans d'enterrar-lo. Diposita la tralla i les manilles al damunt de les restes i se'n va sense esperar a veure desaparèixer el taüt a la fossa. El seu pas és elàstic i, vista del darrera, podríem dir que una mica massa alegre per l'ocasió.

Reflexions alienes

De L'home que mira de Ramon Alcoberro

"Contra aquestes esquerres"

Els del Polònia ...

... no ho superen (cal veure'l tot)

obeïnt a una petició del públic, que consti que a mi em fa una mica de por ;)

Dia internacional contra la SIDA

Em diverteixo 3

Era tard, però ningú no l'esperava i decidí que, en sortir de la feina, se n'aniria a sopar al restaurant d'en Jordi. Ja feia massa dies que li havia promès que hi passaria, però amb la dèria de fer hores per poder mantenir el compte corrent prou airós, s'oblidava de gastar-se els diners guanyats. Això i que ja feia prou temps que tenia com a única companyia a ella mateixa. En Jordi era el seu amic de l'ànima, l'home que li havia aguantat sessions de plors i mocs, auto-compassió i neurosis, dia rere dia, quan en Josep Maria, el seu home, va decidir marxar de casa amb la Gabrielle, aquella franceseta vint anys més jove que ell i que l'havia tret de l'ensopiment d'un matrimoni que feia anys que s'enfonsava.

Fes clic al damunt
(kweilan veig que tens de fotografia del perfil una pintura d'aquest autor)

Paraulotes de moda: dignitat

Volia embarcar-me en una explicació ben detallada del perquè no secundo aquest editorial del que tothom en parla, però reconec que em fa mandra. Jo sóc independentista i d'esquerres, o sigui que tot allò a què s'adhereixi el grup Godó, per exemple, d'entrada ja no em fa cap gràcia. Com no em fa gràcia que em treguin cada dos per tres la bubota de la llengua, i uns suposats valors eterns del poble català, (com si els  neanderthals ja duguessin barretina, al pitjor estil del defensors de la sacralitat de la pàtria i la raça espanyoles) per despistar-me del meu objectiu final: plantar-nos a Europa com un país independent. Ah! i l'Estatut, pel que fa a mi, ja se'l poden confitar. No vull una llei espanyola que m'obliga a permanèixer sota el jou espanyol.

Què voleu que us digui! Potser us ho dirà millor en Cucarella que no pas jo.

Més intimitats

En Girbén, de Foravial, em repta a cal Riell Bulevard, que això cada cop més s'assembla a una reunió de tupperware, a mostrar la meva tauleta de nit. Cap problema, a condició de què no sigueu gaire criticaires. Que una no va néixer per a mestressa de sa casa ja fa una pila d'anys que ho tinc assumit. I que una és curta de temps, també. Ah! en voleu detalls? tsè tsè, si és que: com sou!

El llibre, Fata Morgana USA, que em va tocar al Piscolabis. LEGALMENT Puigmalet!

La resta ja se sap, el clàssic que té una comptable de mitja edat a la tauleta de nit, algunes assussena, molts llibres d'auto-ajut, els quenfollets, dansbrauns i larcsons de rigor i poca cosa més. Ah! si, les ulleres, per allò dels braços curts i una llibreta on escric poemes ensucrats per a l'associació de diabètics irredempts.

Ei! i per la quantitat ara no tingueu una idea equivocada de mi eh! la primera és la que val, tot això només és per impressionar! la feina que vaig tenir a fer la composició!

I aprofito per mostrar-vos el proper despertador que tinc previst comprar-me aquests reis, igual que el que em va despertar a Arnes quan vaig anar a fer la Via verda.

Céessaí

M'agrada el blog del Centpeus, perquè t'apropa a la ciència d'una forma interessant i gens feixuga. Aquest dia parlava del Luminol, que sembla ser que és el producte que fan servir els de la policia científica per a descobrir les taques de sang rentades en una escena del crim.

Sembla mentida, però, com ens influencia, ens agradi o no, el televisor. Una sèrie com C.S.I. ha fet que alguns estudiants universitaris de ciències entressin a Mossos, per esdevenir Grissom. El més curiós és, també, com s'instal·la en el nostre imaginari la creença de què allò que veiem existeix i es pot fer sense massa mal de caps.

No puc evitar riure quan penso en el que em van dir una vegada. Jo aleshores treballava de detectiu de despatx per a una advocada. Treballar de detectiu de despatx no té gaire glamour, ni gavardines, ni barrets de feltre, ni alcohol a dojo, només et passes la vida entre expedients i telèfon. Cada dia arribaven una vintena d'expedients de sinistres d'automòbils i la meva feina era omplir les llacunes que hi havia.

En un dels casos, a un home l'havia envestit el cotxe un autobús de la companyia municipal de transports. L'home no havia agafat cap dada del vehicle i aquest s'havia donat a la fuga. Era difícil determinar el culpable doncs, pel que vaig haver de trucar al client. Finalment, després de donar-hi voltes i més voltes, em va fer un suggeriment convençut de la seva validesa:

- Mujer! esto es muy fácil! vengan a tomar muestras de la pintura que dejó el autobús  en mi coche y luego los comparan con los autobuses en el depósito!

No us podeu imaginar què difícil va ser convèncer a aquell bon home que, si bé a mi també m'agraden els insectes, no duia barba com el Grissom i això no era Las Vegas. I és que ens ho acabem creient tot!

I no us explico el cas del cotxe que va topar amb un vaixell a Madrid i el 4x4 que va ser "atacat" per una vaca a la que va caler identificar, perquè no acabaríem mai!

Em diverteixo 2

La Catarina saltà del terraplè, s'allisà la faldilla i li feu un gest indecent amb el dit del mig. Aleshores arrencà a córrer. En Jaume es quedà palplantat, al mig del camí, mentre la veia allunyar-se en direcció al poble. El sol desapareixia i un calfred el feu estremir de cap a peus, la tardor ja es feia sentir i les hores de bonança s'escurçaven. Encengué una cigarreta mentre seia en el mateix lloc on havia segut la Catarina. Necessitava asserenar-se. Sempre que topava amb aquesta mossa el cor se li accelerava. La recordava acabada de néixer, al bressol, quan una tarda la seva mare li demanà que la cuidés, mentre ella i la Pepeta, la minyona de la casa i mare de la Catarina, estenien els llençols. Aleshores ella era un bebè acabat de néixer i ell un adolescent melangiós de quinze anys. Ara, la Caterina en tenia quinze i ell ja havia acomplert la trentena. No s'havia casat perquè la seva por a relacionar-se l'havien fet endinsar el cap en els estudis. I ara, retornat al poble, després d'haver-se llicenciat i exercit durant uns anys, se sentia torbat per aquella criatura convencional i salvatge a l'hora.

Feu clic al damunt
(no tenen relació però me n'he recordat d'aquesta pel·lícula)

Una exposició

Al Museu Picasso de Barcelona: Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica Japonesa. Del 5/11/2009 al 14/2/2010.

M'hi arribo amb una amiga, aquests tipus d'exposicions millor anar-hi amb algú amb qui poder comentar la jugada. Llegeixo:

"L'art no és mai cast; s'hauria de prohibir als babaus ignorants i no posar-lo mai a l'abast dels qui no hi estan prou preparats. Sí, l'art és perillós; i si és cast, no és art."

Pablo Picasso (Antonina Vallentin, Picasso, París, Albin Michel, 1957, p. 273)

Fem revisió de la nostra consciència abans de comprar el tiquet, no fos cas que en detectar la nostra ignorant babauesa ens prohibissin l'entrada després d'haver pagat, que ja se sap! Decidim que no som gaire babaues, ni massa ignorants, per la qual cosa segurament passarem desapercebudes.

No us puc posar gran cosa perquè aquest no és un blog classificat. Tampoc seria gaire dramàtic, la veritat. La delicadesa i la sensualitat de les estampes japoneses, malgrat la seva temàtica sexual explícita, no resulten gaire ofensives. O potser és que ja som massa poc babaues.

Se sap que l'art japonès va tenir una gran influència en l'art europeu a partir del segle XIX, i Picasso no en va estar inmune. Es presenten una vintena de gravats que li pertanyien i que va passejar tota la vida amb ell. Vistos els gravats, la seva qualitat i estil, no m'estranya gens.

Com què ens fan una comparança entre l'obra japonesa i obres picassianes inspirades en la mateixa, i no tenim res millor a fer, deduïm que:

- En els dibuixos japonesos homes i dones estan lliurats al plaer d'una forma absoluta.

- En els dibuixos de Picasso hi ha l'absència de plaer, la individualitat i la falta d'abandó hi són constants.

O sigui que alguna cosa cultural no es va transmetre. O Picasso no va poder evitar la seva càrrega cultural, o les japoneses s'ho passaven força millor que les europees. Bé, com què a partir d'aquí ja ens podien fer fora per ignorants, vam decidir marxar nosaltres.

Molt recomanable.

Com és molt recomanable també el post d'en Galderich al seu blog Piscolabis Librorum Maioris

Coses que passen a Barcelona: floretes

Ja tinc una edat (o dues) i no estic gaire acostumada a que els homes em tirin floretes. Quan era més jove perquè ... doncs, ara que ho rumio, no ho sé, i ara que no sóc tan jove perquè ... sí, ara si que ho sé. En tot cas no és habitual en mi rebre'n, i si a algun despistat se li acut tampoc és que ho interpreti massa bé.

Així em va passar que l'altre dia passejava amb una amiga per Barcelona. Anàvem caminant i rient, feia bo. Se'ns va creuar un home vell de color (negre). Quan vam arribar a la seva alçada, em mira i em digue amb accent cubà:

Que hermosa que eres, carajo!

En la vida hagués pensat que m'agradaria tant que em diguessin això. Si m'hagués dit guapa hagués pensat que no hi tocava, però aquesta ha estat la floreta més esplèndida que ningú m'hagi dedicat mai i dubto que ningú me'n dediqui una altra de millor.

Caballero, por usted, que sabe que decirle a una mujer.

I a vosaltres? quina ha estat la millor floreta que mai algú us hagi dedicat?

Avisos i pegues

Res que no me'n surto! estic intentant de fa dies entendre perquè a la columna del costat no em surten els logos que hauríen de sortir un cop incrustat el codi corresponent. O sigui que si algú té alguna idea de perquè em passa això se li agrairà la informació.

D'altra banda us volia comentar que he observat que, de fa uns dies, quan s'obre la pàgina del blog apareix un anunci. Que quedi clar: JO NO HE POSAT PUBLICITAT AL MEU BLOG. O sigui que imagino que ha estat blogger, però sense demanar-me'n permís, ni notificar-m'ho. A no ser que estigués en la "lletra petita" d'alguna banda, que això ja no ho puc saber, perquè no me la llegeixo.

O sigui que:

a) help!
b) sorry

Em diverteixo 1

No va deixar de mirar-li els ulls mentre li clavava el ganivet a les entranyes. Sentia l'escalfor de la sang que li brollava del ventre, li cobria la mà i li xopava l'americana. El ganivet li va relliscar una mica i notà com li feria el dit índex. Per un moment va pensar en la possibilitat que la seva víctima tingués la sida i se li accelerà el pols. Enfonsà una mica més el ganivet. Havia comès un error no posant-se els guants de pell, però se'ls havia descuidat a casa en marxar massa de pressa. La Loli l'atabalava tant que, més que sortir de casa, sentia que fugia. Era el seu destí: fugir de la bòfia i fugir de la dona. Només quan mirava els ulls dels que matava no fugia, se sentia atrapat en aquella mirada que s'apagava lentament. La víctima feu un últim gest, obrí la boca i deixà de respirar. Va restar uns instants immòbil, expectant. El carrer estava silenciós a aquestes hores i no arribava cap soroll sospitós a la casa. Va treure el ganivet de la ferida i un raig de sang acabà d'esquitxar-li els pantalons. Renegà en veu baixa, això li costaria un dineral en bugaderia, o pitjor, hauria de llençar el vestit i ja n'estava tip. Deixà el mort amb suavitat a terra, ell era molt respectuós i la fragilitat del cos sense vida li despertava molta tendresa.

CONCURS!!!!!!

En Ramon de l'Opinalia se'ns ha grillat i ens convida a llibre!!!! O sigui que ja esteu començant a enviar textos al blog que ha creat per aquesta ocasió!!!

BLOG DEL CONCURS

Post escrit a mà

Amb permís i demanant disculpes, cap al final es nota que ja em cansava, m'adhereixo a la moda començada per Un altre invent.
Per tots els que esteu aquí ... o allí

(la versió musical està triada adequada al tipus de lletra del post, tot i que intenta agraïr-vos que hi sigueu)

Ahir de Kristoff

“Hauries pogut arribar a ser algú, tu també, si haguessis escoltat el pare. Però vas triar fugir i no ser res de res. Un obrer en una fàbrica. Per què?

Jo responc:

Perquè és no arribant a res que es pot esdevenir escriptor. A més les coses han anat així i no d'una altra manera.

Parles seriosament, Sandor? Que per ser escriptor cal no haver arribat a res?

Crec que sí.

El que jo crec és que per esdevenir escriptor s'ha de tenir una gran cultura. Després, s'ha d'haver llegit molt i escrit molt. No s'esdevé escriptor d'un dia per a l'altre.

No tinc una gran cultura, però he llegit molt i he escrit molt. Per esdevenir escriptor només cal escriure. És clar, pot passar que no es tingui res per dir, o que no se sàpiga com dir-ho.

I, a la fi, què te'n queda del que has escrit?

A la fi, res o gairebé res. Un full o dos amb un text i el meu nom escrit a baix. Molt de tant en tant, perquè cremo gairebé tot el que escric.”

KRISTOF, Agota (com no a Nau Argos). Ahir. Barcelona, 2009. Ed. Empúries (pàgs. 101-102), col·lecció Narrativa, 344. Traducció de Jordi Rourera Peret.

M'agrada Sandor.