Tony Catany i Maria del Mar Bonet

Mallorca no ha deixat d'aportar a la cultura mediterrània,  artistes de diversos gèneres, siguin literaris, categories musicals o creadors d'arts de tota mena. És una terra que atrau l'esperit artístic i al llarg del segles ens ha donat persones disposades a seduir-nos amb la difusió del seu art.

L'exposició del Palau Robert (vegeu informació completa) dedicada a la celebració dels 50 anys de trajectòria professional de Maria del Mar Bonet, ens dóna a conèixer la gran amistat que varen tenir ambdós artistes en els seus inicis, el fotògraf Toni Catany, Premi Nacional de Fotografia i arts Plàstiques el qual va fer créixer la imatge pública de la Maria del Mar, amb aquest intercanvi creatiu.

Els dos van ser defensors de la identitat, la llengua i la cultura mediterrània, i en aquesta exposició se'ns presenta aquesta complicitat a través de les fotografies i comunicació artística d'aquests artesans dels seus oficis respectius.

Després d'haver-nos passejat per aquestes sales, i de veure la trajectòria de molts d'aquests artistes, penso la gran satisfacció personal que ha d'haver estat de veure realitzats en la maduresa, els somnis de joventut, pels quals, per descomptat, són sempre necessaris talent i constància a més de treball de formigueta.

Fotografies d'art floral de Tony Catany manllevades d'Internet del fons fotogràfic de la Fundació que porta el seu nom.

***

París a Parés

 Les matinals dels diumenges d'hivern, la ciutat està tranquila i més al centre històric, atès que només romanen obertes aquelles botigues dedicades al turisme i que amb prou feines el públic foraster s'hi atansa. Abans de migdia, només trobem parelles i alguns grups que visiten els barris i els edificis d'interès, és aleshores quan els ciutadans ens sentim més còmodes per fer les nostres pròpies passejades i visites culturals.

Un espai en el qual un se sent com en un refugi, és a la Sala Parés al bell mig del carrer Petritxol. És d'aquells llocs privilegiats, que recorda els vincles d'aquells artistes que marxaven a París a finals del segle XIX en busca d'inspiració pictòrica, i que exposaven a la Sala les obres executades per donar a conèixer al públic barceloní la seva evolució artística.

Durant uns mesos s'han exhibit algunes d'aquestes obres que amb el títol "París a Parés" la galeria ha volgut remarcar la importància en la introducció de modernitat pictòrica en alguna de les seves etapes i els seus artistes històrics més habituals.

En aquest recorregut, he fotografiat algunes de les pintures que m'han semblat subjectivament boniques i rellevants.

Com ens diu el comissariat de la exposició: Es tracta d'un recorregut, el relat del qual es construeix amb una selecció de casos paradigmàtics, des dels realistes i la pintura anecdotista, passant per l'art quasi experiencial de la bohèmia de Montmatre, l'avantguarda d'entreguerres i el retorn a la figuració de caràcter tradicional. En tots els casos, els catalans juguen à la recherche de la Ville Lumière.

I per tancar aquest apunt, un dibuix de Pere Pruna que m'ha semblat d'una sensual exquisidesa.

***

Matisse Prints

La galeria Marlborough de Barcelona exposa una selecció de vint obres d'aquest artista, que abarcan mig segle de les seves creacions de gravats, litografies i aiguaforts.

L'any 2013 la mateixa galeria de Nova York va exposar una mostra de vuitanta d'aquestes obres, però a Barcelona l'exhibició és molt més modesta, malgrat tot, es pot apreciar el treball de Matisse en aquestes obres gràfiques sobre temes de retrats, i com les línies del dibuix semblen ser espontànies per la seva fluidesa lineal.

L'obra de Matisse com a pintor destaca pels seus colors i formes de la figura humana. El moviment fauvinista que va impulsar, es negava a ser la mera imitació de la naturalesa, com va dir en una de les seves notes:

"El que més m'interessa no són les natures mortes ni els paisatges, sinó la figura humana" 
Henri Matisse, 1908

"La Danse" (reproducció del mural de la Barnes Fondation)

La singularitat d'aquesta exposició és precisament els gravats que duia a terme en el seu propi estudi, a diferència d'altres grans artistes, els quals depenien d'una estreta relació amb els gravadors però en els seus tallers.

És interessant aquesta exposició individual, malgrat les poques obres exhibides, per conèixer una més de les facetes d'aquest pintor, el qual va practicar diverses tècniques a més d'il·lustrar importants obres literàries franceses.

***

Patufet, on ets?

Amb aquest títol s'ha inaugurat una exposició a la sala Cotxeres del Palau Robert dedicada a l'Aureli Capmany (1868-1954), el qual va ser un gran impulsor de nombroses iniciatives culturals i ciutadanes.























El meu pare ens havia parlat moltes vegades de la Revista infantil En Patufet  la qual va ser un dels projectes importants de l'Aureli Capmany, atès que s'hi podien trobar contes, cançons, jocs i temes perquè la mainada tingués accés i pogués anar coneixent les diferents branques de la cultura popular del nostre país.

És bo donar a conèixer que van haver-hi persones polifacètiques i autodidactes, que van impulsar activitats al voltant de la cultura popular, en un moment en que no hi havien altres mitjans. Una manera més d'estimar un país i això és d'agrair i no es poden deixar en l'oblit.

Ara en aquesta exposició que no deixa de ser modesta, però crec que té un gran valor informatiu per a les generacions que a la post-guerra no vam tenir la sort de tenir aquest tipus de publicacions, i ens havíem de conformar amb "Floritas i Capitans Trueno", doncs ens apropa a una persona que va dedicar una vida a l'estudi d'uns costums tradicionals i populars, i ens dóna a conèixer a través de documentació i fotografies, la voluntad d'un destacat folklorista que va posar una llavor que ha anat creixent a través de les noves generacions.

***

Debats museístics i exposicions

Base de marbre amb les nou Muses 100 aC
Halicarnàs ac.Bodrum (Turquia) 

Les disputes i litigis sobre els objectes històrics que s'exhibeixen en els museus, procedents d'altres indrets o països, fa anys que s'intenten resoldre arreu del món, però no sempre, com tots sabem, els resultats d'aquestes batalles legals de demandes de retorn als orígens, d'aquestes peces de gran valor artístic, són satisfactoris.

Un dels museus de més prestigi a Europa, és el British Museum, el qual acull gran quantitat de col·leccions egípcies, gregues i romanes les quals estan amparades per les lleis britàniques que consideren drets inalienables.

Una vegada més tenim ocasió de conèixer a la nostra ciutat, algunes d'aquestes obres mestres, relacionades amb el joc, l'esport i la competició a la Grècia antiga, en l'exposició que CaixaForum coorganitza amb el British Museum, i que es presenten per primera vegada fora del mateix museu.

El guanyador del combat
Cap de bronze c.400-350 aC
trobar a prop de Roma

Com a interessada en les antigues civilitzacions  de la nostra mediterrània, de les quals en som descendents per haver begut de la seva cultura, sempre que hi ha ocasió de contemplar aquestes obres, i conèixer alguna cosa més, no dubto en atansar-m'hi.

Aquesta vegada l'exposició sota el títol d'AGON! que significa "competició" ens mostra alguns aspectes de la vida d'aquells atletes grecs i romans, que aspiraven a aconseguir l'excel·lència a través de l'equilibri entre el cos i la ment.

Suposo que les activitats complementàries que s'han fet i es fan paral·lelament a l'exposició, deuen aprofundir més en aquella cultura, atès que he trobat que la mostra és fluixeta, potser més adient pels estudiants de batxillerat que pels adults. No obstant això, sempre és positiu contemplar les ànfores decorades, les estàtues, les joies i els petits detalls que dins les vitrines llueixen després de més de 2000 anys d'Història, algunes de les quals són realment interessants.

***

Dones silenciades

Dibuix del pintor Lluis Rigalt 1814-1894
manllevat d'Internet 

Aquest és el títol de l'exposició que encara hem trobat al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, la qual es va inaugurar el novembre del 2016.

Per commemorar el centenari de la mort de Sor Eulària Anzizu (1868-1916) una religiosa que va esdevenir testimoni del que va representar el Monestir de Pedralbes com a centre reinvidicatiu de la història del nostre país durant les décades del segle XIX i les primeres del XX, a nivell artístic i social, i per donar reconeixement al seu llegat intel·lectual i cultural, s'ha donat a conèixer al públic la participació d'aquesta dona en els cercles literaris de la Renaixença.

El Monestir obre les portes a l'arxiu creat per Sor Eulària, amb una interessant mostra de documents i creacions literàries, on hem pogut veure a més, un penó brodat del Sometent armat de Pedralbes del 1898 amb un llarg poema de la mateixa Eulària, que fa un cert calfred llegir-lo. Transcric només el fragment final:

...
[Alsemnos doncs, germans, ja ha arribat l'hora,
al crit potent de ¡Pàtria! Anemhi tots
Toquéu a sometent, toqueu campanes...
Després ja tindreu de tocà a morts!!!]

Barcelona, 22 de febrer de 1889

Aquest reconeixement es fa extensiu, a través de l'exposició, a les seves coetànies, les quals van haver de viure en un context marcat per un domini cultural i intel·lectual fortament masculí. És per això que totes "elles" van ser silenciades, ocultades, invisibles, i algunes oblidades, tot i tenir una vigorosa veu pròpia.

La mostra ens porta a la descripció en uns panells, d'aquelles intel·lectuals femenines, molt conegudes al nostre país: pedagogues, escriptores, poetesses, pintores, polítiques, investigadores, etc. les quals també van formar part d'aquell moviment del catalanisme de reivindicació del passat gloriós del nostre país, cercant en la llengua i en el patrimoni els fonaments de la consciència nacional com a poble, algunes de les qual també, ja ben entrats en les darreres décades del segle XX, hem conegut personalment.

Enllaço la pàgina informativa de l'exposició, en la qual, a més de la breu biografia de Sor Eulària Anzizu, hi ha l'interessant video que es pot veure a l'exposició, amb unes curioses filmacions de la Barcelona del passat. (vegeu)

Acabo amb una imatge de dones també silenciades en el seu temps.

Capella de Sant Miquel al Monestir de Pedralbes
Frescos Ferrer Bassa 1346 pendents de restauració
Les tres Maríes bíbliques

***

El gran pintor de la dona

L'època del modernisme i l'impressionisme en totes les seves vessants, ha estat sempre un dels periodes que més ha despertat el meu interès, i procuro no perdre'm moltes de les exposicions que presenten aquest art, i que es van esdevenint a Barcelona.

Coincidint amb el centenari de l'organització de l'exposició d'art francès que va tenir lloc a la nostra ciutat, en plena Primera Guerra Mundial, que va permetre exposar el quadre emblemàtic de Pierre-Auguste Renoir Bal du Moulin de la Galette, ha pogut tornar després de cent anys, i hem pogut gaudir d'aquesta obra que va ser un clar exemple de la joie de vivre del París de final se segle XIX.

La fundació Mapfre, a la Casa Garriga Nogués, exposa una setantena d'obres de Renoir, inspirades en la figura femenina, que ell admirava tant. A més va ser un cronista del seu temps, es pot apreciar a través de les seves obres, les transformacions socials i les innovacions artístiques que es van desenvolupar des de les darreres dècades del segle XIX fins a les primeres del XX.

Va reproduir sovint la dona en facetes diferents, per això la mostra ha estat nomenada: Renoir entre dones. Està representada com a mare, també sofisticada, culta, model, reflexiva, també lluint el cos amb el nu, i retrats elegants. Diuen els entesos que potser a vegades el pintor presenta interpretacions d'aquest ideal femení, però que malgrat això, no deixa indiferent aquestes figures de bellesa serena i misteriosa.

Reprodueixo algunes de les obres que integren l'exposició:

Gabrielle, mainadera del seu fill

Julie Manet i el gat

La majoria d'obres exposades, provenen dels museus d'Orsay i de l'Orangerie. La mostra acull també una selecció de pintures provinents d'altres entitats i de col·leccionistes privats.

La mare de Pierre Renoir
(el seu fill de pocs mesos)

Yvonne e Cristine al piano

Aquest ideal femení va anar adaptant-se als diferents estils artístics amb els quals Renoir va experimentar. Va ser un referent per a artistes més joves que van admirar la qualitat del seu treball.

Hi han nus integrats en composicions exquisides. Aquest el trobo especialment sublim.


Un conjunt artístic que ens ajuda a entendre l'entusiasme d'un pintor, envers la personalitat i la figura femenina, i per això els seus coetanis no van dubtar a proclamar-lo "el gran pintor de la dona".

***

DOCfield16

S'està celebrant a Barcelona la quarta edició del Festival de Fotografia Documental DOCfield 16. És una iniciativa liderada per la Fundació Photographic Social Vision que reconeix el valor social de la fotografia documental i el fotoperiodisme gràcies a un extens programa d'exposicions i activitats.

Aquest any amb el títol: Europe: Lost in Traslation, s'ofereixen a la ciutat 30 exposicions gratüites, algunes de les quals a l'aire lliure i a diferents barris de la ciutat. Un festival que vol convertir a Barcelona també en centre de referència internacional de la fotografia documental.

Crec que la ciutat ha estat sempre un referent en quan a la internacionalització de fotògrafs que han traspassat fronteres, com també la gran afició fotogràfica amateur dels seus habitants. Una activitat que moltes vegades s'ha transmès de pares a fills, i que ha configurat socialment aquest afany de reportar situacions de moments concrets de la nostra vida cotidiana.

Fotògràf: Misha Pedan -metro de Khàrkov (Ucraïna 1985-86)

Aquests fotògrafs europeus que ens mostren els seus treballs d'instantànies obtingudes amb gent anònima i llocs on no hi arriben moltes vegades els mitjans habituals, ajuden a donar a conèixer indrets i conjuntures que restaran com a testimoniatge de cara a les futures generacions, ja que el tema d'aquesta edició del DOCfield16 que vol deixar petja, com diu la comissària i Directora artística, és l'Europa actual, una Europa en flames, de refugiats, escàndols financers, nacionalismes, disparitats entre el centre i les fronteres, el Nord i el Sud, la tradició i el futur. S'ha qüestionat molt què suposa Europa i la seva Unió, què ha acabat sent i què podria haver estat.

Una interessant iniciativa per a tots i a totes als que ens agrada aquesta manera de recordar la història, i a la vegada, atès que les obres estan exposades en alguns llocs emblemàtics, es poden també visitar una vegada més aquests indrets representatius de la nostra ciutat, com són la Universitat de Barcelona, Palau Robert, Casa Golferichs, Pati Llimona etc. etc, així com Biblioteques i Centres Culturals.

Fotografia reinterpretació llibre Black lamb, grey falcon (1941)
de Rebecca West, viatge per l'antiga Iugoslàvia,
recuperant el context de la pèrdua d'identitat nacional després
de la desintegració del país el 1991

***

Addicció a la feina perfecta

Una modesta exposició que no per modesta deixa de ser interessant, en relació al testimoniatge d'unes dones visibles però a la vegada invisibles, que se'ns ofereix a La Casa Elizalde fins el 22 de desembre.

El documental que se'ns mostra dins la petita exposició, impressiona a la persona que potser alguna vegada s'ha preguntat que hi ha al darrera de les "bambolines"(avui dia dit making-of en àmbits cinematogràfics), dels grans creadors de la moda dels anys que van precedir a la Segona Guerra Mundial fins ben bé a la dècada dels seixanta. Aquells genis creatius de la moda per la gent de l'Alta Societat i burgesia imperant tenien al darrera unes fines mans femenines invisibles, que feien possible aquell esclat de glamour.

A Barcelona les modistes que van aprendre a fer anar agulles i patrons, moltes de les quals ho van fer a Santa Eulàlia, i que van començar-hi d'aprenentes fins que van poder arribar a sensibilitzar-se amb una professió amb la qual van aconseguir dominar l'art de treballar amb teixits naturals, són les protagonistes i testimoni d'una època que jo recordo també per haver-ho viscut dins d'un ambient familiar de dones dedicades a cosir, una de les quals professional també de Santa Eulàlia.

Un temps en que els oficis eren mal remunerats, les noies poc valorades, les aprenentes sense tenir assegurances, i un cop casades, els seus homes no volien que tornessin a treballar. La sort llavors de tenir un ofici els va permetre poder realitzar-se també com a persones dins l'àmbit casolà.

Recordo molt bé, algunes de les anècdotes que surten en el documental, que són les mateixes que la meva mare m'explicava, de com algunes clientes importants d'quella botiga d'alta confecció, anaven a la recerca de les modistes que plegaven i continuaven treballant a casa, per poder aconseguir preus més econòmics amb els mateixos resultats, però que havien de tenir cura de no copiar algún disseny exclusiu! i a més, mentre hi treballaven no podien endur-se patrons, cosa que algunes ho feien d'amagat.

És impressionant com les vivències d'aquestes persones, que encara són ben visibles, al voltant de la vuitantena, han guardat una part de la història d'un temps, que evidentment no tornarà, però que gràcies a aquell ofici, encara que mal pagat en el seu temps, però que aleshores teníen un prestigi com a bones modistes, amb una feina acurada i addictiva, algunes d'elles van poder emancipar-se d'uns lligams conyugals insatisfactoris i van poder remuntar, sense necessitat de l'ajuda econòmica marital i exercir el dret a la llibertat.

I com ens diuen elles: Avui poc queda d'aquella manera de fer i de vestir. Fins i tot caminem diferent. "Anem vestits per no anar despullats".

***

El bisbe de l'esperança

Fotografia: Joan Guerrero

Per mitjà del Digital de cultura NÚVOL, em vaig assabentar de l'exposició fotogràfica que ens presenta la Casa Amèrica Catalunya, a través de la qual el fotògraf Joan Guerrero ens aproxima a l'entorn del bisbe Pere Casaldàliga, i ens ofereix imatges de la tasca que durant anys ha fet el bisbe de l'esperança, en l'indret amazònic anomenat Sâo Félix do Araguaio dins del Mato Grosso, al costat sempre dels més desprotegits.

Les imatges són excel·lents, i es pot observar la grandiositat del riu Araguaia que banya aquelles terres, on la personalitat del bisbe ha ajudat als indígenes a viure amb la plenitud que mereixen.

Fotografia: Joan Guerrero

Podrem llegir alguns fragments dels seus escrits:

Jo sempre dic que aquí, al Brasil, hi ha prelatures que han viscut situacions molt més dures que la nostra, però que no han escrit. Nosaltres des de Sâo Félix, som coneguts a tot el món, perquè ens hem preocupat de publicar tot allò que anàvem vivint. És com diu Jesús, una manera de cridar des dels taulats.

L'exposició també ens presenta vídeos de les entrevistes enregistrades a la seva residència pels mitjans de Catalunya, així com una mostra de la seva obra publicada al llarg dels anys.

Fins el dia 16 d'octubre es pot visitar, excloent el mes d'agost que restarà tancada.

La tasca essencial de la humanitat és la tasca d'humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés, només són dignes del nostre pensament i de les nostres mans si ens humanitzem més.

(Extracte del Discurs d'Agraïment en rebre el premi internacional Catalunya 2006. Lliurat a Sâo Féliz do Araguaia el 9 de març del 2006 pel president Pasqual Maragall i Mira) [sic]

***