Tuesday, March 28, 2006

Paraules de Walser


Del llibre Paseos con Robert Walser, de Carl Seeling, extrec els següents fragments:

"Todo buen trabajo, hasta el más mínimo, requiere inspiración poética."
"Para mí está claro que el oficio del poeta sólo puede florecer en libertad."
"Mis mejores horas de trabajo eran las primera de la mañana y las de la noche."
"Si volviera a tener treinta años, no volvería a escribir sin objeto, como un muchachuelo romántico, solitario y despreocupado. No se puede negar la sociedad. Hay que vivir en ella y luchar por ella o contra ella. Ése es el defecto de mis novelas. Son demasiado extravagantes y demasiado reflexivas, y su composición es a menudo demasiado descuidada. Envuelto en la legitimidad artística, me dediqué simplemente a improvisar. Antes de su reedición, con gusto hubiera recortado Los hermanos Tanner en setena u ochenta páginas; hoy creo que no se pueden hacer en público juicios tan íntimos sobre los propios hermanos. "
"Cuanto menos acción hay y más pequeño es el entorno que precisa un poeta, tanto mayor suele ser su talento. Desconfío de antemano de los escritores que se exceden en la acción y necesitan el mundo entero para sus personajes. Las cosas cuotidianas son lo bastante bellas y ricas como para poder sacar de ellas chispazos poéticos."(pensa el contrari que Hemingway, Conrad e Italo Calvino)
"La felicidad no es buen material para un escritor. Es demasiado autosuficiente. No necesita comentario. Puede dormir enrollada sobre sí misma, como un erizo. En cambio el dolor, la tragedia y la comedia están llenos de potencial explosivo. No hay más que prender la mecha en el momento oportuno. Entonces suben al cielo como cohetes e iluminan toda la región."
"¿De qué le sirve a un artista el talento si le falta el amor?"
"Se puede engañar a los demás, pero a la larga uno nunca se engaña a sí mismo"
"Lo único que siempre me ha salido bien es lo que ha brotado de mí con naturalidad, y lo que de algún modo yo mismo he vivido. "
"El artista tiene que extasiar o atormentar a su público. Tiene que hacerle reír o llorar"
"Jamás he escrito en dialecto, con toda intención. Siempre me pareció una indecente concesión a la masa. El artista tiene que guardar las distancias respecto a ella. Ella tiene que sentir respeto por él. Tiene que ser un verdadero idiota para construir su talento sobre la idea de acercar su literatura al pueblo más que los demás. Los creadores deben sentirse básicamente obligados a pensar y actuar noblemente y aspirar a la grandeza."
"Querer luchar contra leyes eternas es un signo de inmadurez intelectual."
"Sin amor, el ser humano está perdido."
"Una de las mayores virtudes de Goethe era su instinto social, así como su genio para disponer los espacios de trabajo adecuados a todos los períodos de su vida. Es algo que no tiene parangón. Cuando estaba cansado de escribir, se refrescaba en los espacios de la geología y la botánica, en las empresas ministeriales y teatrales. Siempre descubría nuevas fuentes para rejuvenecer."
Acerca de Nietzsche:"Se vengaba de que ninguna mujer le hubiera amado. Él mismo acabó por carecer de amor. ¡Cuántos sistema filosóficos no son más que venganzas por perdidos disfrutes!"
"¿Acaso la vida humana está siempre llena de sol? ¿No son sólo la luz y las sombras las que le dan sentido?"
"Mi experiencia es que el que quiera hacer algo en condiciones tiene que entregarse a ello. También la escritura exige todas las energías de una persona, ni más ni menos que la absorbe."
"Sólo los defectos otorgan características interesantes a las personas. Los fallos están ahí para crear contraste y dar así vida al mundo."
"Ningún escritor está obligado a la perfección. ¡Se le quiere con todos sus humanos defectos y locuras!"
"¿Por qué no iba el genio a poder servirse de ideas ajenas? A menudo, cuando él juega con ellas es cuando alcanzan significado, forma y vida."
"A menudo los poetas tienen unos tentáculos extraordinariamente largos, con los que presienten el futuro. Huelen los acontecimientos venideros como los cerdos las trufas."
"La falta de éxito era una peligrosa y encarnizada serpiente, que intentaba implacable asfixiar lo auténtico y lo original en el artista."
"La mayoría de las veces, a quien busca la belleza se le ofrece amistosamente"
"Hacer favores siempre es mejor que recibirlos"
"Ser capaz de expresar lo complicado con claridad y facilidad es sin duda la marca del genio"
"Conviene mantener absoluta reserva. A menudo con ella se llega más lejos que con la impertinencia."
"La vida social es un veneno para el artista. Le hace perderse en trivialidades y le induce a aceptar compromisos."
"Hoy se viaja demasiado. La gente parte en bandadas hacia tierras extrañas, sin temor, como si fueran sus legítimos propietarios."
"Cuando se es joven, se está ansioso de fiesta. Se siente casi hostilidad hacia la vida cotidiana. En la vejez, en cambio, se confía más en el día laborable que en el festivo. Uno prefiere lo usual a lo inusual, que produce desconfianza. Así cambia el ser humano, y es bueno que cambie."
"¿Para qué necesitan viajar los escritores, mientras tengan imaginación?(...) ¿Acaso la naturaleza viaja al extranjero? Miro los árboles y me digo que si ellos no se van, ¿por qué no iba yo a poder quedarme?"(pensa igual que Pessoa)
"¿Acaso las imágenes son la esencia de un buen poema? ¿No es el sentimiento el que da sus latidos a un poema?"
"¿A París? ¡Jamás! Jamás me habría atrevido a ir done Balzac, Flaubert, Maupassant y Stendhal trabajaron de forma tan inimitable."
"Nunca, ni siquiera en los períodos de mayor pobreza, me dejé comprar por la sociedad. Siempre antepuse la libertad personal."
"La gente está mucho más orgullosa de sus vicios que de sus virtudes, especialmente durante la juventud"
"Sufrir mucho tiene un sentido. Sólo que a menudo no lo intuimos."
"Habría que dedicarse a la verdad, que a menudo es más fantástica que la fantasía de los poetas."

Robert Walser

Cap a Amèrica


Chateaubriand ha deixat la França Revolucionaria i s'ha embarcat cap a Amèrica. Aquest sí que trobo que fa bé de marxar, tal i com estaven les coses.
El que no diu, i no aconsegueixo fer-me'n a la idea, és qui paga això. Com ha pagat el passatge? De què pensa viure un cop a Amèrica? Viu de l'herència que li va deixar el seu pare? Dels estalvis del seu sou de soldat? No m'ho explico. I no entenc perquè no ha trobat convenient explicar-ho, com donant per suposat que el lector ja ho sap. Doncs no, no ho sé. Sé que es pot permetre dur una vida ociosa, anar al teatre, llegir, però no sé de que viu aquest home ni quant té. L'únic que em puc aventurar a creure és que viu de l'herència paterna. Però no deixa de ser una suposició. En què consisteix aquesta herència? Per què no ho explica?

Problemes de consciencia


Norte y Sur. En aquest quart capítol el pare de la Margaret li diu que han de deixar el benefici eclesiàstic, i anar-se'n al nord. No acaba d'explicar bé el perquè d'aquesta decisió. El Sr. Hale no pot continuar exercint el seu ministeri, sembla, però continua creient en Déu i en l'Església Anglicana. Però no es veu capaç de ser-ne pastor. No ho acabo d'entendre. Deixar una feina còmoda, una casa que és la seva llar, uns feligresos que s'estima... i tot per què? Per anar-se'n a fer de professor particular a una ciutat del nord. No em cap al cap. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però em resulta difícil de creure que algú vagi en contra dels seus interessos materials, i dels de la seva família, per un problema de consciència. Més mala consciència li hauria de fer la decisió que pren, decisió que em sembla més un caprici que altra cosa.
Un altre punt que m'agradaria destacar és que necessita que sigui la seva filla qui ho digui a la seva dona. Ell no s'atreveix! Trobo que té una barra impressionat. No només perjudica a la seva dona i a la seva filla amb la seva decisió, sinó que no s'atreveix a donar la cara. Això no encaixa amb la meva idea de pare de família ni puntal de la comunitat. Com pot demanar això de la Margaret? No dic que la seva dona no s'ho mereixi (la decisió i la manera de saber-la), però la Margaret ben segur que no s'ho mereix. Veure'm què passa.

Imatges i sentiment


"Però, que potser les imatges són l'essència d'un bon poema? No és el sentiment el que dóna els seus batecs a un poema?"

Robert Walser

Vet aquí una frase que m'ha fet pensar. Jo sempre havia pensat que l'originalitat i la qualitat de les imatges era el més important a l'hora de buscar el valor d'un poema. Què deu voler dir amb això del sentiment? I, no obstant, crec que ho sé, que ho intueixo.
Agafem com a exemple els poemes d'Una Ola, de John Ashbery. Contenen imatges de molta qualitat i originalitat, i jo em pensava que en això residia el seu valor. Però, si els llegim bé, ens adonem que també hi ha sentiment, emoció, un tremolor de la consciència. Segons aquestes paraules de Walser, això és el que el fa valuosos.

Monday, March 27, 2006

Llegir i escriure


Daniel Cassany, en el seu llibre Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure. fa llum sobre aquest tema. Segons diu, la manera com s'aprèn a escriure és semblant a com el nen petit aprèn a parlar. El nen aprèn espontàniament els codis dels grups als que l'interessa pertànyer. De la mateixa manera, una persona aprèn a escriure gràcies a l'interès a imitar un bon escrit, gràcies a l'interès a pertànyer al grup de les persones que creu que escriuen bé.
Segons Cassany, que ho corrobora amb diversos estudis empírics, s'aprèn a escriure bàsicament llegint. Escrivint i corregint també, però bàsicament llegint. Però no llegint de qualsevol manera, sinó llegint com un escriptor, amb interès a fer el mateix, a pertànyer al grup dels escriptors. I això passa d'una manera espontània, tal i com el nen aprèn a parlar.

Friday, March 24, 2006

Simplificant


He acabat Simplifica tu vida, de la Elaine St. James. És un llibre d'auto-ajuda. Em sembla especialment simpàtic. Encara que algunes de les coses que aconsella no són per posar a la pràctica, la majoria de consells que dóna són una victoria del sentit comú sobre l'atabalament de la vida moderna. En moltes coses té raó, però no es tracta de seguir-ho al peu de la lletra només perquè ho diu un llibre. Es tracta de ser conscients de la creixent complexitat de les nostres vides i de lluitar per posar-hi remei. A mi, llegir aquest llibre m'ha relaxat. D'alguna manera, m'ha tret pesos de sobre.
Jo penso que els llibres d'auto-ajuda són una mica com els llibres de Com fer-se milionari, que només en fan a la persona que els ha escrits. M'agradaria saber si, després d'aconseguir un èxit de vendes tan esclatant amb aquest llibre, la vida de l'autora va continuar sent tan senzilla com preconitza. Però enveges a part per algú que sembla haver trobat la pedra filosofal, és un llibre prou sincer, senzill i optimista com per passar-hi una bona estona. Ideal per començar a llençar trastos sense sentir-se culpable, cosa que trobo molt alliberadora.

Thursday, March 23, 2006

Noia anglesa busca


He començat a llegir Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Aquesta novel·la va ser publicada per primer cop l'any 1855. Ara Alba Editorial l'ha traduïda al castellà.
El meu interès per aquesta novel·la ve del fet que ha estat comparada amb Orgull i prejudici, de Jane Austen. És una història d'amor que es desenvolupa en la mateixa línia: noia de casa bona però sense diners coneix un home ric, i primer es repel·leixen, però després s'atrauen. És tot el que em cal per interessar-m'hi.
He llegit els dos primers capítols i m'han agradat força. De moment, només em vist el que és la vida de la noia, i atenció, ja hi apareix un possible pretendent. M'agrada la defensa que es fa de tot el que és la vida del camp i les passejades a peu. Però alguna cosa em diu que la Margaret s'haurà d'empassar les seves paraules desagradables sobre els que es guanyen la vida amb el comerç.
Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és que tant la protagonista com el possible pretendent són lletjos... almenys estan considerats lletjos. Alguns detalls que dóna l'autora, però, ens fan veure que la Margaret no ho és pas, de lletja. I el pretendent, Henry Lennox, sembla molt intel·ligent, i això ja el fa atractiu. En fi, continuaré llegint...

Wednesday, March 22, 2006

La veritat que buscava


Sempre he pensat que si em trobés en una situació límit, voldria llegir-te en veu alta. No tinc gaire experiència llegint poemes. Moltes llacunes. Però vet aquí un poeta que apenes rima. Una traducció. I sonen les paraules, omplen els espais. Un llibre per llegir a algú que t'importa. I que t'escolti com m'escoltes tu. Llegir per algú, és pecat? Ha de ser-ho quan vols substituir la pregaria. Ha de ser-ho quan només és una persona qui ho ha escrit.
Ha passat molt temps des que vam ser conscients per primera vegada del poder d'un poema. Van ser Els mars del sud, de Cesare Pavese. Durant aquest temps he oblidat la poesia. Com si el nodriment espiritual es pogués oblidar. Fins ara no havia tornat a sentir la gana. Jo també estic aquí asseguda esperant que la bombolla exploti. Però et diré un secret: els llibres t'esperen. Esperen que siguis prou gran, prou madur, prou lliure, prou boig, prou estimat. T'esperen perquè els llegeixis quan arriba el moment d'explotar. I també quan es el moment de recollir-te en allò més íntim.
Són poemes. Només paraules. No canviaran el món. Però si arribés a una situació límit, poques coses em quedarien més enllà del record d'haver-te'ls estat llegint.

Tuesday, March 21, 2006

Començant


He començat a llegir el meu primer autor de la llista. És John Ashbery, i el llibre Una Ola. He llegit els dos primers poemes. Mai no he comentat poemes i no sé massa què dir. Només dir que els he llegits sis cops cadascun. Com explicar-ho? Entenc moltes coses. Entenc perquè aquest autor és a la llista. No m'esperava això. No m'esperava que m'agradessin tant. Tampoc m'esperava saber apreciar-los. Son bons, ja ho crec que ho són. I no només bons: no són avorrits; són interessants, plens de vida i d'imatges que suggereixen móns. No m'esperava quelcom així. I son senzills, vull dir que no hi ha vocabulari rebuscat ni rimbombant. Però, al mateix temps, no són trivials. Aquest poemes són justament el que estava desitjant llegir, la veritat que buscava. És curiós. M'emborratxaria amb aquest poemes. Encara no sé què en diré. Aquí no hi ha personatges per analitzar. M'exposo a caure en la cursileria més gastada i en tots els llocs comuns que un escriptor ha d'evitar. No sé si correré el risc. No puc estar a l'altura comentant aquest poemes. La poesia té el seu misteri. Voler explicar un poema apuntant què volia dir l'escriptor em sembla una mica un sacrilegi... Només he llegit el dos primers, però una ullada furtiva em diu que n'hi ha alguns que em podrien posar en un autèntic compromís, si els hagués d'explicar. Només diré que els estic llegint.

Monday, March 20, 2006

Assabentaments

M'he assabentat que en català, un "blog" s'escriu bloc. En castellà em sembla que continua sent blog. No em digueu que no són torrecollons aquest de la normativa de la llengua! En fi, ja ho he cambiat. Demano perdó per no haber-ho sabut fins ara, així com per les altres faltes que faig, que sé que són moltes. Tenia raó en Miquel Dalmau: no hi ha nivell. En fi.
També m'he assabentat de que els noms dels llibres s'escriuen en cursiva, no entre cometes. Inculta de mi. (Sic). Ara no sé si cambiar-los tots o fer-ho bé només a partir d'ara. Veure'm com estan els esperits...

Passejant amb Robert Walser


Robert Walser va tenir moltes feines. Així que havia estalviat una mica, deixava la feina que tingués en aquell moment i es dedicava a escriure. Els seus llibres no van tenir cap èxit, i la incomprensió amb què es va trobar el va acabar recloent en un manicomi. Allí va passar, sense voler escriure, els vint darrers anys de la seva vida. Era suís. (És l'únic escriptor suís que conec). Escrivia en alemany, i un bon alemany, no dialecte.
De tot això i molt més en parla a Passeos con Robert Walser, que va escriure Carl Seeling. Ell era l'única persona que l'anava a veure. Se li donava permís per passejar-hi. A tenor del que explica Walser, com parla i pensa, em pregunto què hi feia, al manicomi.
Una altra cosa que es veu llegint aquest llibre es que era un gran passejant. Va fer grans caminades al llarg de la seva vida. Potser aquest caminar tant tot sol en comptes de relacionar-se ja indica que no estava bé. D'aquestes passejades extreia temes pels seus llibres, material.
Actualment el seu llibre El Paseo va per la cinquena edició a l'editorial Siruela.
No recordo com va ser que vaig començar a interessar-me per aquest escriptor. Però el meu interès ha anat en augment. Estava tant sol... Aquesta solitud es nota llegint els seus llibres, però ell gairebé no n'és conscient d'això. Fins i tot podríem dir que busca l'aïllament, que estar aïllat és la seva manera d'estar al món.

Saturday, March 11, 2006

Per què llegeixo?

La resposta és fàcil: perquè m'agrada. M'apassiona. Sartre diu que es llegeix un llibre perquè falta quelcom a la vida del que llegeix, i això que falta es busca en el llibre. No li negaré. Però què és això que falta? Jo diria que és la relació amb els altres. Sóc una persona extremadament introvertida. M'és més fàcil relacionar-me amb els altres llegint-los que no pas parlant-t'hi. Es un defecte meu, ja ho sé, però haig de reconèixer que es així. Kafka parla de llegir "perquè ens faci feliços". Això, algú que no llegeix no ho entén. Però la felicitat que es pot treure d'un bon llibre no és gens menyspreable. Però, a part de perquè em faci feliç, llegeixo per adquirir una cultura, per saber més de les persones i del món. I també, per una raó molt important: per aprendre a escriure. No sé qui deia que només llegim amb atenció el que egoistament ens interessa, ja sigui per fer mal a algú o per obtenir quelcom. Jo no ho pintaria tant negre. Res del que he llegit m'ha servit per fer mal a ningú, crec innocentment. El que no puc dir es que egoistament no m'interessi, amb l'egoisme d'aquella que vol escriure i s'interessa pel com.
Llegir permet escoltar moltes històries, tenir molts punts de vista, veure la realitat des de totes les perspectives. Amplia les mires, i els coneixements, i multiplica les experiències humanes. El que es llegeix no és real però precisament perquè no ho és té una dimensió de veritat que de vegades no es pot obtenir de la realitat mateixa.
Llegeixo perquè m'agrada. M'apassiona. No hi ha gaire res més a dir.

Fi de "Seny i Sentiment"

Jane Austen està magistral movent els fils per darrera perquè tot acabi bé. L'escena on es troben l'Elinor, la Lucy Steele i l'Edward és senzillament genial. La confessió d'en Willougby també és genial. O quan la Senyora Jennigs es pensa que el Coronel s'ha declarat a l'Elinor...
Jane Austen és capaç de crear personatges que son autèntics monstres d'egoisme, com la senyora Ferrars, la Fanny Dashwood o el seu marit, i personatges que són bons i desinteressats, com la Senyora Jennigs o el Coronel Brandon.
Algú va dir que no li agradava aquest llibre de la Jane Austen perquè al final no es castiga als dolents... com si haver d'estar els uns amb els altres no fos prou càstig! Tindran els diners, però no tindran res més. Lucy Steele és un personatges interessant, que jo per exemple trobo molt més real que l'Elinor. S'acaba casant amb el germà ric, adduint que l'Edward ja no l'estima. Però si fos realment desinteressada hauria trencat quan ell li proposa. Llavors ja ho sabia, que ell no l'estimava. Però fins que no té segur l'altre no diu res... De totes maneres, casada amb en Robert Ferrars, uix... Aquest és un dels casos en que en el pecat es troba la penitència. Es clar que ella és mestra en enganyar-se a si mateixa.
Voldria para esment en l'Edward tallant la funda amb les tisores quan explica el cas. Potser no l'estima, però la traïció l'ha colpit. I recordem que tal i com és ell segur que encara no està del tot segur que l'Elinor el correspon...
Pel que fa a en Willoughby... quina cara que té! Algú va dir que aquesta escena en la que es confessa ofereix una gran mostra de la veritat humana. Es cert. És el mateix cas que la Lucy Steele: en el pecat ha trobat la penitència. Només que ell, amb tota la seva cara dura, és capaç de reconèixer-ho. Això fa que sigui millor, però no pas gaire. Les mateixes persones que condemnem a la Lucy Steele tenim en canvi flaca per en Willougby, no sé perquè... potser perquè a ell l'autora li permet reconèixer la veritat i expressar-la, i en canvi no sentim cap confessió de la Lucy.
M'alegro de tot cor que l'Elinor es pugui casar amb l'Edward, l'home que estima, i que tinguin mitjans per formar una família.

Passeig amb detalls

Al llibre "El Paseo", de Robert Walser, hi ha uns detalls que m'agradaria comentar. El primer és quan el passejant va a dinar a casa de la senyora gran. La senyora li fa la broma que no pot parar de menjar. Broma horripilant, si et pares a pensar-ho.
Un altre detall és quan parla amb el sastre i li diu que els seus vestits no li queden bé. El sastre li respon que té clients, persones respectables dins la societat, a qui els seus vestits queden perfectament.
Un tercer detall son els diners que el passejant rep d'un grup de dames benestants.
Es com si Walser hagués fet sortir a "El Paseo" els seus somnis i els seus malsons. Si ets un poeta pelacanyes, una donació d'un mecenes és un somni. Que algú et faci menjar fins a rebentar es un malson. Que a tu no et quedin bé peces de roba que a els altres els van perfectament també és un malson, i mostra la por a no estar ben integrat dins la societat. És la més kafkiana de les escenes, i l'asseguraríem influïda per Kafka, si no fos perquè Walser va ser abans. Kafka el venerava, i no és difícil entendre perquè.
Vet aquí un breu passeig que ens dóna accés al moll de l'ós dels somnis d'un home.

Fogatge

Chateaubriand, en el seu llibre, parla d'un impost anomenat "fogatge". No m'ha quedat clar què era i ho he buscat al diccionari. El Pompeu Fabra diu: "dret feudal que el senyor cobrava per cadascun dels focs o famílies que tenia com a vassalls." Sembla clar, no?
Ens sembla un món primitiu, aquest, en que haguessis de pagar un impost per tenir una casa i una llar de foc. I en canvi avui en dia en paguem un munt, d'impostos. En el fons, les coses no han canviat tant. Entenc a aquells que diuen que encara vivim a l'Edat Mitjana.

Sunday, March 05, 2006

Paraules de Sartre

Repassant al meu diari he trobat unes paraules de Jean-Paul Sartre:

"Per què es llegeixen novel·les? Hi ha quelcom que falta a la vida de la persona que llegeix, i això és el que busca en el llibre"

Jean-Paul Sartre

Paraules de Brodsky

Gràcies a la xarxa he recol·lectat unes paraules escrites per Josep Brodsky, un dels autors de la llista:

"Un home és el que estima. Per això ho estima: perquè ell en forma part"

"A un el canvia el que estima"

"La literatura constitueix l'única assegurança moral possible per a una societat; l'antídot permanent del principi segons el qual l'home és un llop per a l'home."

"Un home és el que llegeix"

"En aquest ofici d'embrutar papers s'aconsegueixen millors resultats amb el sentiment de culpa que amb la autoconfiança"

"Probablement ja sigui tard pel món, però sempre queda una oportunitat per l'individu"

Joseph Brodsky