La Metamorfosi, de Franz Kafka- Lectura

Aquest és un dels llibres que, en algun dels anys de la meva formació escolar, vaig haver de llegir dins del programa del curs. Als llibres de lectura obligatòria els agafava de forma immediata una mania molt gran i tenien, per principi, molt poques probabilitats d’agradar-me. De fet, si sóc sincera, del que tenien poques probabilitats era de ser llegits. Una repassada en diagonal, preguntar a unes quantes companyes quatre detalls de l’argument i anar fent. Igual afecte recordo per “El árbol de la ciencia”, de Pio Baroja.

Passats els anys, em vaig casar amb un dels més grans fans de Kafka de tot el món i vaig pensar que potser que em llegís el llibre en qüestió... No em deuria impactar massa perquè recordava el principi i l’episodi de la poma. Però tota la història no significava res per a mi, no li trobava cap sentit.
Fa un temps, en aquest mateix Espai de Lectura, vàrem llegir “El procés”, també de Kafka, i em va encantar. El vaig trobar magnífic. Cada situació, cada personatge, la gran càrrega crítica feta mitjançant una sèrie de fets absurds (bé, avui en dia potser no tan absurds, i no ho dic en broma) la forma en que avançava... Un llibre, en la meva opinió, de matrícula d’honor.

Així doncs, vaig pensar que, donat que “la Metamorfosi” era l’obra més reconeguda de l’autor, potser, si la tornava a llegir, li trobaria el sentit i m’agradaria.

Doncs bé, ja l’he llegit i he de dir que no m’ha entusiasmat. El fet és que crec que jo no sóc capaç de copsar el missatge que vol transmetre i, tal com en El procés vaig entrar totalment dins la història i crec que entenia ben bé tot el que l’autor ens volia dir, aquí no és així.

Havent llegit el pròleg, sé que Kafka volia descriure la seva vida: la d’un home que volia ser escriptor però es trobava fent una feina diferent i que no li agradava gens. Però això ho sé (o m’ho crec) perquè ho diu un expert, no perquè ho hagi pogut deduir tota sola. Ho reconec.

En quant a la història que se’ns explica, és molt xocant. Un pobre home, jove, que viu amb la seva família (pares i una germana de disset anys) i que treballa de viatjant, un bon dia (és un dir) es desperta convertit en un gran insecte. En alguna de les versions anteriors que havia llegit deia que era un escarabat. L’edició que he llegit ara (que, per cert, no he dit quina era, ara ho posaré) diu “un bicho monstruoso”.

En Gregor es lleva cada dia molt d’hora per agafar el tren i anar a fer les visites de la seva professió però, clar, ara que ja no té forma humana sinó una closca, un munt de petites potes i unes antenes, li costa aixecar-se.

Una de les coses que m’ha resultat molt xocant és que, quan el pobre Gregor ja és conscient del canvi físic que ha experimentat, encara segueix pensant en llevar-se per anar a la feina, tot i que arribi tard... Ens podem imaginar un gran escarabat agafant el tren carregat amb un maletí amb catàlegs de roba?

De totes les possibles imatges del “bitxo monstruós” que en Mac ens va posar en l’article de presentació, que apareixen en les cobertes de les diferents edicions, la d’Editorial Columna Jove és la que més s’assembla a com jo me l’he imaginat (per cert, que el pobre Kafka havia demanat expressament, com també podem llegir a l’article d’en Mac, que no es representés al “bitxo” en la coberta del llibre... es veu que ningú li feia cas, també va demanar al seu amic Max Brod que, quan ell morís, cremés tota la seva obra i en Max va fer just el contrari).

En veure que no surt de l’habitació els pares el criden. Fins i tot es presenta el gerent de l’empresa per saber què passa. Des de dins de la seva habitació sent com parla la seva família i els nota molt preocupats.

Ell és qui els manté a tots amb la seva feina, ja que es veu que el pare va contraure uns deutes i, gràcies a l’ajut del fill ho pot anar liquidant.

Passen algunes hores i ell encara confia en poder sortir de l’habitació i, si els demés accepten el seu canvi, doncs marxar ràpidament a buscar el tren i fer la seva feina. Però llavors resulta que, quan vol parlar a través de la porta per mirar d’explicar la situació, les seves paraules ja no són comprensibles pels altres i, fins i tot, sent que diuen que “era una voz de animal”. Quan aconsegueix sortir vol demanar comprensió al Gerent, el qual fuig espantat i el pare fa retrocedir Gregor a l’habitació.

I així passen els primers dies. La germana li porta diversos tipus de menjar per veure quin és el que li agrada més... Ell està content perquè estima molt a la germana. El temps avança, cada dia s’hi veu pitjor. Qui guanyarà diners, ara, per mantenir a la família?

En adonar-se –per les marques que deixa- que li agrada passejar per les parets i el sostre, la mare i la germana li volen apartar tots els mobles perquè tingui espai lliure per recórrer. Quan ell és conscient del què estan fent, primer es posa content pensant que tindrà molt més lloc per passejar, però després agafa consciència que això serà com perdre tot contacte amb el que tenia com a persona: el seu escriptori, totes les seves coses i mira de posar-se damunt d’un quadre perquè, al menys, allò, no s’ho emportin.

En fi, no explicaré tot el què li passa perquè perdria interès i si algú vol llegir el llibre s’enfadaria amb mi per tant spoiler. Dir només que ens anem trobant amb diferents reaccions, de les minyones, d’uns rellogats que agafen... i el canvi d’actitud de la germana.

Una escena que sí vull comentar és la de la poma, perquè ja em va impressionar l’anterior vegada que vaig llegir el llibre i ara ho ha tornat a fer. El pobre Gregor, un dia que surt de la seva habitació, provoca tal ensurt general que al final, per fer-lo recular, son pare l’ataca a cops de poma... o sigui, va agafant pomes d’un fruiter i “l’apedrega”... Una de les pomes se li encasta al cos... i allí es queda. La poma, meitat dins del seu cos, meitat fora, incrustada, podrint-se. Ell no se la pot treure, amb les seves minúscules potetes no s’arriba a l’esquena i ningú no li treu... Us imagineu tenir una ferida provocada per una poma, amb la poma enganxada, entre les dues espatlles? Deu fer molt de mal... i la fruita, que s’aniria fent malbé...

En Gregor mai té un mal pensament en contra la seva família. No està enfadat pel seu rebuig, tot i que està afligit. En tot moment es preocupa per ells, vol que les coses els hi vagin bé, mentre està tancat i separat de tots, encara pensa com li agradaria poder apuntar a la germana a classes de violí...

En resum, és un llibre molt trist. No l’he trobat una obra mestra com El procés però m’ha agradat llegir-lo.