Transcripcions en espanyol i català

En realidad el mundo no es plano

Pankaj Ghemawat:
Estoy aquí para hablarles acerca de qué tan globalizados estamos, qué tan
globalizados no estamos, y por qué es importante ser precisos al hacer este tipo de
afirmaciones. Y el punto de vista más aceptado en esto, ya sea medido por la cantidad
de libros vendidos, menciones en prensa o encuestas que he llevado a cabo con
grupos desde mis alumnos a los delegados de la Organización Mundial del Comercio,
es esta apreciación de que las fronteras nacionales realmente ya no importan mucho,
la integración transfronteriza está cerca de ser completa, y vivimos en un único mundo.
Y lo que es interesante acerca de este punto de vista es que, nuevamente, es una
visión sostenida por aquellos que favorecen la globalización como Tom Friedman,
autor del libro del cual esta cita ha sido extraída, pero también es sostenida por los
opositores de la globalización, quienes ven este gigante tsunami de la globalización a
punto de destrozar nuestras vidas si es que no lo ha hecho ya.

La otra cosa que quisiera agregar es que este no es un nuevo punto de vista. Soy
historiador aficionado, así que he pasado tiempo en el pasado, tratando de ver la
primera mención de este tipo de asuntos. Y la mejor y más antigua mención que he
podido encontrar es una de David Livingstone, escrita en 1850 acerca de como el
ferrocarril, el barco a vapor y el telégrafo lograban la perfecta integracion de África
Oriental con el resto del mundo. Entonces, es claro que David Livingstone estaba un
poquito adelantado a su tiempo pero sí que parece útil preguntarnos, "exactamente,
¿Cuán globales somos?" antes de pensar dónde vamos a partir de aquí.

La mejor manera que encontré de tratar que la gente se tome en serio la idea de que
el mundo podría no ser plano, podría no estar ni cerca de ser plano, es con algo de
información. Así que una de las cosas que he hecho durante los últimos años es
realmente reunir información sobre qué podría pasar dentro de las fronteras
nacionales o fuera de ellas, y he mirado al componente transfronterizo como un
porcentaje del total. No presentaré toda la información que tengo hoy aquí pero
déjenme darles ejemplos. Hablaré un poco acerca de un tipo de flujo de información,
un tipo de flujo de gente, un tipo de flujo de capital, y, por supuesto, el comercio de
productos y servicios.

Así que empecemos con el ya conocido servicio de telefonía. De todos los minutos de
llamadas de teléfono en el mundo el año pasado, ¿qué porcentaje creen que
corresponde a llamadas transfronterizas? Elijan un porcentaje en sus mentes. La
respuesta resulta ser un 2%. Si incluimos telefonía por Internet, seríamos capaces de
empujar esta cifra a un 6 ó 7%, pero esto no está remotamente cercano a lo que la
gente tiende a estimar.

En realidad el mundo no es plano pàg.1

O fijémonos en la gente que se mueve a través de las fronteras. Una cosa en
particular que tendríamos que mirar, en términos de flujo de gente a largo plazo, es
qué porcentaje de la población mundial se corresponde con la primera generación de
inmigrantes Nuevamente, elijan un porcentaje. Resulta ser un poco más alto. Es de
aproximadamente un 3%.

O piensen acerca de la inversiones. Tomen todas las inversiones reales que ocurrieron
en el mundo en el 2010. ¿Qué porcentaje de eso corresponde a la inversión directa
extranjera? No llega al 10%.

Y por último, el dato estadístico que sospecho que varias personas en esta sala han
visto: la relación de las exportaciones con el PIB. Si miran las estadísticas oficiales,
ellas típicamente indican que está un poco por encima del 30%. Pero, hay un gran
problema con las estadísticas oficiales, ya que si, por ejemplo, un fabricante de piezas
japonés envía algo a China para ser puesto en un iPod, y luego el iPod se envía a
EE.UU., esa pieza termina siendo contada múltiples veces. Así que nadie sabe que
tan mala esta desviación en las estadísticas oficiales realmente es, así que pensé que
debería preguntar a la persona que lidera el esfuerzo de generar información en esto,
Pascal Lamy, el Director de la Organización de Comercio Mundial, cuál sería su mejor
conjetura respecto a las exportaciones como porcentaje del PIB sin el doble o triple
conteo, y es probablemente un poco por debajo del 20%, más que el 30%, y más de lo
que estábamos hablando

Así que está bastante claro que si miramos estos números o todos los otros números
de los que hablo en mi libro, "Mundo 3.0", que estamos muy, pero muy lejos de la
referencia del efecto sin fronteras, lo que implicaría niveles de internacionalización en
el orden del 85, 90, 95%. Así que claramente, los autores de mentalidad apocalíptica
han exagerado el caso. Pero no son solo los apocalípticos, como me gusta llamarlos,
los que están predispuestos a este tipo de exageraciones. También he pasado tiempo
estudiando a las audiencias en diferentes partes del mundo acerca de qué conjeturas
tienen sobre estos números Déjenme compartir con Uds. el resultado de una encuesta
que el "Harvard Business Review" fue tan amable de realizar entre sus lectores en
cuanto a cuáles eran realmente las predicciones de la gente sobre estas medidas.

Un par de observaciones destacan para mi en esta diapositiva. En primer lugar, se

sugiere que hay algún error. Bien. En segundo lugar, estos errores son muy grandes.
Para cuatro cantidades cuyos valores promedio son menores de 10%, tenemos a
gente suponiendo niveles tres, o cuatro veces mayores. A pesar de que soy un
economista, para mí este es un error bastante grande. Y en tercer lugar, esto no está
limitado a los lectores del "Harvard Business Review". He realizado varias docenas de
encuestas similares en diferentes partes del mundo, y en todos los casos, excepto
uno, hubo un grupo que subestimó el ratio de las exportaciones como porcentaje del
PIB, la gente tiene esta tendencia hacia la sobre-estimación, y es por eso que me
pareció importante darle un nombre a esto, y yo lo llamo "globaloney" (globatonería), la
diferencia entre las barras azul oscuras y las barras gris claras.

En realidad el mundo no es plano pàg.2

Especialmente porque sospecho que algunos de Uds. aún siguen un poco escépticos
respecto a estas reclamaciones, creo que es importante pasar un poco más de tiempo
pensando acerca del porqué somos propensos a la globatonería. Se me vienen un par
de razones a la cabeza. En primer lugar, hay una escasez real de datos en el debate.
Déjenme darles un ejemplo. Cuando publiqué por primera vez hace unos años algunos
de estos datos en una revista llamada "Foreign Policy", una de esas personas que
escribió en respuesta, no totalmente de acuerdo, fue Tom Friedman. Y ya que el título
de mi artículo era "Porqué el mundo no es plano", esto no fue muy sorprendente. Lo
que fue muy sorprendente para mí fue que la crítica de Tom era, "La información de
Ghemawat es limitada". Y esto hizo que me rascara la cabeza, porque a medida que
repasaba los cientos de páginas de su libro, no podía encontrar una sola cifra, gráfico,
tabla, referencia o nota a pie de página. Así que mi punto es, no he presentado
muchos datos aquí para convercerles de que estoy en lo cierto, pero me gustaría
pedirles que vayan y busquen sus propios datos para tratar y corroborar si alguno de
esos puntos de vista sacados de la manga con los cuales nos bombardean son en
realidad correctos. Así que la escasez de datos en el debate es una razón.

La segunda razón tiene que ver con la presión del grupo. Recuerdo, que decidí escribir
mi artículo "Porqué el mundo no es plano", porque estaba siendo entrevistado en la TV
en Mumbai, y la primera pregunta de la entrevistadora fue, "Profesor Ghemawat, ¿por
qué usted sigue creyendo que el mundo es redondo?" Yo empecé a reir, porque nunca
me había encontrado con una formulación semejante. Y mientras me reía, pensaba,
realmente necesito una respuesta más coherente, especialmente ya que estoy en TV
nacional. Debo escribir algo respecto a esto. Pero lo que no puedo realmente
transmitirles fue la pena e incredulidad con la cual la entrevistadora realizó su
pregunta. La perspectiva era, aquí esta este pobre profesor. Claramente ha estado en
una cueva durante los últimos 20.000 años. Realmente no tiene idea de lo que
realmente está pasando en el mundo. Prueben esto con sus amigos y conocidos, si lo
desean. Verán que está muy de moda hablar acerca del mundo siendo uno, etc. Si
hacen preguntas acerca de esa formulación, serán considerados una antigüedad.

Y luego, la razón final, que menciono, especialmente a una audiencia TED, con cierto
miedo, tiene que ver con lo que yo llamo "tecno-trances". Si uno escucha música tecno
por largos periodos de tiempo la actividad de las ondas cerebrales se ve afectada.
Algo similar parece que pasa con concepciones exageradas de como la tecnología va
a sobrepasar en el futuro inmediato todas las barreras culturales, las barreras políticas,
todas las barreras geográficas, porque llegados a este punto sé que no se les permite
hacerme preguntas, pero cuando llego a este punto de mi disertación con mis
alumnos, las manos se levantan y me preguntan, "Si, pero ¿Y qué pasa con
Facebook?" Como me hacen esta pregunta muy frecuentemente pensé que debería
investigar un poco acerca de Facebook. Porque, en cierto modo, es el tipo de
tecnología ideal sobre la que pensar. Teóricamente, hace que establecer amistades a
través de medio mundo sea tan fácil como hacerlo con el vecino de al lado. ¿Qué

En realidad el mundo no es plano pàg.3

porcentaje de los amigos que la gente tiene en Facebook está realmente localizada en
países diferentes a aquellos donde se encuentra la gente que estamos analizando? La
respuesta está entre un 10% y un 15%. Nada despreciable, entonces no vivimos en un
mundo enteramente local o nacional, pero muy lejos del 95% que uno esperaría, y la
razón de esto es muy simple. Nosotros no formamos amistades al azar, o espero que
no sea así, en Facebook. La tecnología está sobrepuesta en una matriz de relaciones
nuestras preexistentes, y esas relaciones son lo que la tecnología no termina de
desplazar. Esas relaciones son el porqué tenemos bastante menos del 95% de
nuestros amigos que se encuentran en países diferentes al que habitamos.

¿Todo esto importa? ¿O es la globatonería solo una manera inofensiva de hacer que
la gente preste más atención a cuestiones relacionadas a la globalización? Me
gustaría sugerir que realmente, la globatonería puede ser muy dañina para la salud.
En primer lugar, reconocer que el vaso está solo un 10% a 20% lleno es decisivo para
ver que hay potencial para ganancias adicionales resultado de integraciones
adicionales, mientras que si pensamos que ya lo hemos logrado, no habrá ninguna
razón individual para seguir esforzándonos. Es como si no tuviéramos una conferencia
sobre apertura radical si pensáramos que ya estamos totalmente abiertos a todo el tipo
de influencias acerca de las cuales se está hablando en esta conferencia. Así que ser
precisos acerca de cuan limitados son los niveles de globalización es crítico para
poder darnos cuenta que todavía hay lugar para algo más, algo que contribuirá aún
más al bienestar global.

Lo que me lleva a mi segundo punto. Evitar la exageración también es muy útil porque
reduce y en algunos casos revierte alguno de los miedos que la gente tiene acerca de
la globalización. Así es que yo me paso la mayor parte de mi libro "Mundo 3.0"
trabajando a través de una letanía de errores de mercado y miedos que tiene la gente
que teme que la globalización vaya a irse fuera de control. Obviamente no podré hacer
eso con Uds. hoy, así que déjenme que les presente dos titulares como ilustración de
lo que tengo en mente. Piensen acerca de Francia y el debate actual acerca de la
inmigración. Cuando preguntan a la gente en Francia cuál es el porcentaje de
inmigrantes en la población francesa, la respuesta es de aproximandamente 24%. Esa
es su suposición. Quizás si se dan cuenta de que el número real es de solo 8% eso
ayudaría a enfriar algo el discurso sobrecalentado que vemos acerca del tema de la
inmigración. O para tomar un ejemplo aún más llamativo, cuando el Consejo de
Relaciones Exteriores de Chicago hizo una encuesta a los estadounidenses,
pidiéndoles que adivinaran qué porcentaje de presupuesto federal iba a ayuda exterior,
la respuesta fue de un 30%, lo cual es un poco exagerada con respecto a los valores
reales — Realmente un 1%— que el Gobierno de EE.UU. destina a ayuda exterior. Lo
tranquilizador de esta encuesta en particular fue que, cuando se le indicó a la gente
cuan lejos sus estimaciones estaban de los valores reales, algunos de ellos, no todos,
se mostraron más dispuestos a considerar un incremento en la ayuda exterior.

En realidad el mundo no es plano pàg.4

Así que la ayuda exterior es en realidad una gran manera de resumir todo aquí, porque
si lo piensan, lo que he estado hablando hoy es esta idea —muy polémica entre
economistas— de que la mayoría de las cosas son influenciadas por sesgos
domésticos. "La ayuda exterior es la mayor ayuda a la gente pobre", es la expresión
más sesgada a nivel doméstico que se pueda encontrar. Si nos fijamos en los países
de la OECD (Organización para la Cooperación y Desarrollo Económico) y cuánto
gastan por cada persona pobre en sus países y lo comparan con cuánto gastan por
cada persona pobre en países pobres, el ratio - Branko Milanovic del Banco Mundial
hizo los cálculos - resulta ser de unos 30.000 a 1. Ahora, por supuesto, alguno de
nosotros, si somos realmente cosmopolitas, nos gustaría ver bajar ese ratio a un 1 a 1.
Me gustaría sugerir que no necesitamos aspirar a eso para lograr un progreso
sustancial con respecto a donde estamos ahora. Si simplemente bajamos ese ratio a
15.000 a 1, conseguiríamos llegar a esos objetivos que acordamos en la Cumbre de
Río de hace 20 años, y que la cumbre que terminó la semana pasada no logró
avanzar.

Así que en resumen, mientras la apertura radical es genial, dado lo cerrados que
somos, incluso una apertura gradual puede hacer que las cosas mejoren
dramáticamente. Muchas gracias.

En realidad el mundo no es plano pàg.5

En realitat, el món no és pla
Pankaj Ghemawat:
He vingut a parlar sobre com n’estem, de globalitzats, com no n’estem, de globalitzats,
i per què és important ser precisos a l’hora de fer aquest tipus d’afirmacions. I el punt
de vista més acceptat en aquesta matèria, ja sigui mesurat per la quantitat de llibres
venuts, per mencions en premsa o per enquestes que s’han dut a terme amb grups
que inclouen des de els meus alumnes fins els delegats de la Organització Mundial del
Comerç, és aquesta apreciació de que les fronteres nacionals realment no són
importants, la integració transfronterera està a punt de completar-se, i vivim en un únic
món.

«El món s’ha tornat pla [deixant obsolets] la geografia, la distància o, en un futur
pròxim, fins i tot el llenguatge.»

I el que és interessant sobre aquest punt de vista és que, un altre cop, és una visió
sostinguda pels que afavoreixen la globalització, com Tom Friedman, autor del llibre
d’on s’ha extret aquesta cita; però també és sostinguda pels opositors de la
globalització, els quals veuen aquest gegant tsunami de la globalització a punt de
destrossar les nostres vides, si és que no ho ha fet ja.

L’altra cosa que m’agradaria afegir és que aquest no és un punt de vista nou. Soc una
mica un historiador aficionat, així que m’he passat un temps tornant enrere, intentant
veure la primera menció en aquest tipus d’assumpte. I la menció millor i més antiga
que he pogut trobar és una de David Livingstone, escrita el 1850, i que parlava sobre
com el ferrocarril, el vaixell de vapor i el telègraf aconseguien la integració perfecta
d’Àfrica Oriental amb la resta del món. Llavors, és veu clarament que David
Livingstone estava una mica avançat al seu temps; però sí que sembla útil preguntar-
nos: “Exactament, com en som, de globals?”, abans de pensar on anirem a partir
d’aquí.

La millor manera que vaig trobar d’intentar que la gent es prengui sèriament la idea de
que el món podria no ser pla, que podria no estar ni a prop de ser pla, va ser amb un
poc d’informació. Així que una de les coses que he estat fent durant els darrers anys
ha estat aplegar informació sobre què podria passar dins les fronteres nacionals o fora
d’elles, i he mirat el component transfronterer com si fos un percentatge del total. Avui
no presentaré tota la informació que tinc aquí, però deixin-me posar alguns exemples.
Parlaré un poc sobre un tipus de flux d’informació, un tipus de flux de gent, un tipus de
flux de capital, i, per descomptat, del començ de productes i de serveis.

Així que comencem amb el ja conegut servei de telefonia. De tots els minuts de
cridades de telèfon al món l’any passat, quin percentatge creuen que correspon a les
cridades transfrontereres? Escullin mentalment un percentatge. La resposta resulta ser

En realidad el mundo no es plano pàg.6

un 2%. Si hi incloem la telefonia per Internet, seríem capaços de pujar aquesta xifra
fins un 6 o un 7%, però no està ni de lluny proper a la xifra que la gent sol estimar.

O fixem-nos en la gent que es mou a través de les fronteres. Una cosa en particular
que potser hauríem de mirar, en termes de flux de gent a llarg termini, és quin
percentatge de la població mundial es correspon amb la primera generació
d’immigrants. De nou, si us plau, escullin un percentatge. Resulta que quest cop és
una mica més alt. Està al voltant del 3%.

O pensin en les inversions. Agafin totes les inversions reals que es van fer al món l’any
2010. Quin percentatge correspon a la inversió directa estrangera? No arriba al 10%.

I, per últim, la dada estadística que sospito que moltes persones d’aquesta sala han
vist: la relació de les exportacions amb el PIB. Si miren les estadístiques oficials,
típicament diuen que estan un poc per sobre del 30%. Però la veritat és que hi ha un
gran problema amb les estadístiques oficials, ja que si, per exemple, un fabricant de
peces japonès envia alguna cosa a la Xina perquè es converteixi en un iPod i després
l’iPod s’envia a Estats Units, aquella peça acaba sent comptada unes quantes
vegades. Així que ningú no sap realment com d’errònia és aquesta desviació en les
estadístiques oficials; així que vaig pensar que havia de preguntar a la persona que
encapçala l’esforç de generar dades sobre això, Pascal Lamy, el director de
l’Organització de Comerç Mundial, quina era la seva millor suposició sobre les
exportacions com a percentatge del PIB sense el compte doble o el triple, i està
probablement un poc per sota del 20%, en lloc del 30% o més que havíem estat
parlant.

Així que està bastant clar que si mirem aquests números, o tots els altres números
dels que parlo al meu llibre Món 3.0., estem molt, però que molt lluny del punt de
referència de l’efecte sense fronteres, cosa que implicaria nivells d’internacionalització
de l’ordre del 85, 90 o 95%.

Així que, clarament, els autors de mentalitat apocalíptica han exagerat el cas. Però no
són només els apocalíptics, com els anomeno, els que estan predisposats a aquest
tipus d’exageració. També he passat un temps estudiant les audiències a diferents
parts del món per veure quines conjectures tenen sobre aquests números. Deixin-me
compartir amb vostès els resultats d’una enquesta que el Harvard Business Review va
tenir l’amabilitat de fer entre els seus lectors sobre quines eren realment les
prediccions de la gent sobre aquests temes. Hi ha un parell d’observacions que em
semblen destacables d’aquesta diapositiva. En primer lloc, suggereix que hi ha algun
error, no? En segon lloc, aquests errors són molt grans. Per quatre quantitats que
tenen un valor de mitjana de menys d’un 10%, hi ha gent que imagina nivells tres o
quatre vegades més alts. Tot i que soc economista, per a mi aquest és un error
bastant gran. I en tercer lloc, i això no està limitat als lectors del Harvard Business
Review, he fet unes quantes dotzenes d’enquestes similars a diferents parts del món, i
en tots els casos, menys un, on hi va haver un grup que va subestimar el ràtio de les

En realidad el mundo no es plano pàg.7

exportacions com a percentatge del PIB, la gent té aquesta tendència cap a la
sobreestimació, i és per això que em va semblar important donar-li un nom, i jo ho
anomeno globaloney (globafreria), la diferència entre les barres de color blau obscur i
les barres de color gris clar.

Especialment perquè sospito que alguns de vostès encara segueixen sent una mica
escèptics a aquestes declaracions, crec que és important passar un temps més
pensant sobre perquè som propensos a la globafreria. Em venen al cap un parell de
raons. En primer lloc, hi ha escassetat real de dades al debat. Deixin que els posi un
exemple: quan vaig publicar per primera vegada algunes d’aquestes dades fa uns
anys en una revista anomenada Foreign Policy, una de les persones que va escriure
en resposta, no totalment d’acord, va ser Tom Friedman. Com que el títol del meu
article era Per què el món no és pla, no em va sorprendre. El que va ser molt
sorprenent per a mi va ser que la crítica de Tom era: “La informació de Ghemawat és
limitada”. I això va fer que em gratés el cap, perquè a mesura que repassava els
centenars de pàgines del seu llibre, no podia trobar una sola xifra, gràfic, taula,
referència o nota a peu de pàgina.

Així que el tema és que no he presentat moltes dades aquí per convèncer-los que tinc
raó, però m’agradaria demanar-los que vagin a buscar les seves pròpies dades per
intentar corroborar si cap d’aquests punts de vista trets de la màniga amb els quals
ens bombardegen són en realitat correctes. Així que l’escassetat de dades al debat és
una raó.

La segona raó té a veure amb la pressió de grup. Recordo que vaig decidir escriure el
meu article Perquè el món no és pla, perquè m’estaven fent una entrevista a la
televisió a Mumbai i la primera pregunta de l’entrevistadora va ser: “Professor
Ghemawat, per què segueix creient que el món és rodó?” I vaig començar a riure,
perquè mai m’havia trobat amb una formulació així. I mentre reia, pensava: “Necessito
una resposta més coherent, especialment ara que soc a la televisió nacional. He
d’escriure’n alguna cosa”. Però el que no els puc transmetre realment va ser la pena i
la incredulitat amb la qual l’entrevistadora va fer aquesta pregunta. La perspectiva era:
“Aquí tenim aquest pobre professor. Ha estat clarament dins una cova durant els
darrers 20.000 anys. No té ni idea del que realment està passant al món”. Intentin fer-
ho amb els seus amics i coneguts, si els ve de gust. Veuran que està molt de moda
parlar sobre el món sent només un, etc. Si fan preguntes sobre aquesta formulació, els
consideraran una antiguitat.

I la raó final, que menciono especialment a una audiència TED, amb certa por, té a
veure amb el que jo anomeno tecno-trànsit. Si escolten música tecno durant molt
temps, les activitats de les ones cerebrals es veuen afectades. Una cosa similar
sembla que passa amb concepcions exagerades de com la tecnologia vencerà en un
futur immediat totes les barreres culturals, totes les barreres polítiques, totes les
barreres geogràfiques, perquè arribats a aquest punt sé que no se’ls permet fer-me
preguntes, però quan arribo a aquest punt de la lliçó amb els meus alumnes, aixequen

En realidad el mundo no es plano pàg.8

les mans i em demanen: “Sí, però, i què passa amb Facebook?” I com que em fan
aquesta pregunta bastant sovint, vaig pensar que havia d’investigar un poc sobre
Facebook, perquè, en certa manera, és el tipus de tecnologia ideal sobre la qual
pensar. Teòricament, fa que sigui tan fàcil establir amistats a través de mig món com
fer-ho amb el veí del costat. Quin percentatge dels amics que la gent té al Facebook
es troben en països diferents d’aquells on viu la gent que estem analitzant? La
resposta es troba probablement entre un 10 i un 15%. No és mínim, cosa que suposa
que no vivim en un món totalment local o nacional, però que està molt lluny del 95%
que un s’esperaria, i la raó d’això és molt simple: no creem amistats a l’atzar, o
almenys espero que no sigui així, a Facebook. La tecnologia està sobreposada en una
matriu de relacions nostres preexistents, i aquestes relacions són el que la tecnologia
no acaba de desplaçar. Aquestes relacions són la raó per la qual tenim bastant menys
del 95% d’amics nostres que es troben a països diferents al que habitem nosaltres.

Importa tot això? O és la globafreria només una manera inofensiva de fer que la gent
presti més atenció a qüestions relacionades amb la globalització? M’agradaria suggerir
que realment la globafreria pot ser molt perjudicial per a la salut. En primer lloc, s’ha de
reconèixer que el got està ple només un 10 o un 20% és decisiu per veure hi pot haver
potencial per a guanys addicionals a partir d’integracions addicionals, mentre que si
pensem que ja ho hem aconseguit, no hi hauria cap raó en particular per seguir
esforçant-nos.

«Implicacions del 10-20% de globalització

-Ressalta guanys d’integració addicional
-Redueix/inverteix pors sobre integració addicional»

No tindríem una conferència sobre obertura radical si penséssim que ja estem

totalment oberts a tot tipus d’influències sobre les quals s’està parlant en aquesta
conferència.

Així que ser precisos pel que fa a com en són de limitats els nivells de globalització és
molt important per poder adonar-nos de que potser encara queda lloc per alguna cosa
més, per alguna cosa que contribuirà encara més al benestar global.

La qual cosa em porta al meu segon punt: evitar l’exageració també és molt útil perquè
redueix, i en alguns casos inverteix, algunes de les pors que la gent té pel que fa a la
globalització. Així que em passo la major part del meu llibre Món 3.0 treballant sobre
una lletania d’errors de mercat i de pors que té la gent que tem que la globalització es
descontroli. Òbviament no podré fer-ho amb vostès avui, així que deixin-me que els
presenti dos titulars com a il·lustració del que tinc en ment.

«Els francesos pensen que els immigrants suposen el 24% de la població de França»

En realidad el mundo no es plano pàg.9

Pensin en França i en el debat actual sobre la immigració. Quan es demana a la gent
de França quin percentatge d’immigrants hi ha en la població francesa, la resposta és
d’aproximdament un 24%. Aquesta és la seva suposició.

«En realitat... un 8%»

Potser si s’adonessin que el número real és de només 8%, ajudaria a refredar una
mica el discurs sobreencalentit que veiem en temes d’immigració.

O per agafar un exemple encara més cridaner, quan el Consell de Relacions Exteriors
de Chicago va fer una enquesta a la gent dels Estats Units, demanant-los que
endevinessin quin percentatge del pressupost federal es destinava a l’ajuda exterior, la
resposta va ser d’un 30%, la qual cosa és una mica exagerada en comparació amb els
valors reals, ja que realment el Govern d’Estats Units només destina un 1% a l’ajuda
exterior.

«La gent d’Estats Units pensen que l’ajuda exterior implica més del 30% del
pressupost federal del país»

«Realment només... un 1%»

El que és tranquil·litzador d’aquesta enquesta en particular és que, quan es va mostrar

a la gent com d’allunyades estaven les seves estimacions dels valors reals, alguns
d’ells, no tots, es van mostrar més disposats a considerar un increment de l’ajuda
exterior. Així que l’ajuda exterior és en realitat una bona manera de resumir-ho tot,
perquè, si ho pensen, el que he estat explicant avui és aquesta idea, la qual és molt
poc polèmica entre els economistes, de que la majoria de les coses estan influïdes per
els biaixos domèstics. “L’ajuda exterior és la major ajuda a la gent pobra”, és
l’expressió més esbiaixada a nivell domèstic que es pot trobar. Si ens fixem en els
països de l’OECD (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) i
quant gasten en cada persona pobra dels seus països i ho comparen amb quant
gasten en cada persona pobre als països pobres, la ràtio ‒Branko Milanovic del Banc
Mundial va fer els càlculs‒ resulta ser d’uns 30.000 a 1. Per suposat, alguns de
nosaltres, si som realment cosmopolites, ens agradaria que baixés aquesta ràtio fins a
1 a 1. M’agradaria suggerir que no fa falta aspirar a això per aconseguir un progrés
substancial en relació a on estem ara. Si només baixéssim aquesta ràtio a 15.000 a 1,
aconseguiríem arribar a aquells objectius que vam acordar a la Cimera de Río de fa 20
anys, i que la cimera que va acabar la setmana passada no va poder avançar.

Així que, en resum, mentre que l’obertura radical és genial, tenint en compte com
estem de tancats, fins i tot una obertura gradual pot fer que les coses millorin
dramàticament.

Moltes gràcies.

En realidad el mundo no es plano pàg.10