L'eternitat

Cau l’aigua

com encenalls d’un llac

engolits per núvols transparents.

Els vianants

avancen per congosts

i els soldats de la cultura

trepitgen els gorgs.

És el mateix gel líquid

que mullava els arameus.

És el preuat suc dels pagesos

que acarona les llambordes,

que havien estat petjades de beduïns.

Les noces entre el cel i la terra

agermanen els paraigües i les cadires de rodes.

Queden lluny les sirenes

no creades per Magritte.

L’efusió deixa xops

els marquesos, els ducs, els comtes i els patricis.

L’efusió deixa xops

els miserables, els pelacanyes,

els mendicants i els captaires.

És la mateixa pluja

dels cavernícoles, els troglodites,

els del segle XXI

i els que estan a l’atur

i xoquen amb un mur.

Eterna vena de la terra

que venint del cel

l’objectiu mai no erra.

Com diu Josep Carner:

Plou a totes les estacions de França

i el poeta es mulla

sense recança.