Hombres desnudos

Un professor en atur, un club d'stripers, una empresària amb problemes psicològics, una víctima d'una família desestructurada i una dona superficial i capritxosa són els ingredients que Alicia Giménez Bartlett barreja en està història que té com a rerefons la crisi econòmica i les diferències socials.

Crida l'atenció l'originalitat en la narració. Són els diferents personatges els qui a través dels seus pensaments van narrant els aconteixements en forma de monòleg intern. Si bé al principi crea un poc de confusió, totes estes línies narratives parcials i antagòniques conflueixen creant un humor negre i cruel que desembocarà en un desenllaç molt inesperat.

Difícil encabir la novel•la en un gènere concret. 

CONFINAMENT

"Perdida en mi habitación, sin saber qué hacer, se me pasa en tiempo”.

Paraules de Mecano que en el seu dia mai hagués imaginat que es convertirien en la rutina de milers i milers de persones afectades per l'enigmàtica pandèmia que ens acompanya. El que segurament sí imaginaven era l'angoixa que s'experimenta quan l'horitzó dels teus dies són les quatre parets que t'envolten.

Tampoc vaig a posar-me melodramàtica. Qui sap... Igual ho tinc tot!!! Afirmava Virginia Woolf que una dona sols necessita diners i una habitació tancada per a escriure una novel·la. Tancada estic, diners no tants com els que voldria... Doncs ja està!!! A per ella!!!

GRÀCIES

Em sobrevolen les paraules

i no alcance a fixar-les,

s'arremolinen fugisseres

i s'escapen al vers.

Són paraules tendres

i plenes d'estima,

mots que destil•len

la saba de l'amistat 

Sí, són paraules,

paraules certes,

tan certes com

 la música dolça

 que ara escolte 

dels vostres llavis,

paraules que omplin 

els ulls de colors 

i que acompanyen

la solitud dels meus dies, 

paraules que m'arriben 

des de l'amistat 

i m'insten 

a transformar-les en poema, 

en un poema de gratitud.

És dolça la vostra remor,

tan dolça com la música 

que ara escolte.

MIL GRÀCIES.

AMB AFECTE

S'emmudeix el vers

amb un silenci ensordidor,

s'amaga fosca la paraula

al cau esfereïdor de la nit.

Sols amb una abraçada 

i amb la complicitat de la mirada

et voldria acompanyar.

Recolliria els mil bocinets

amb què eixe dolor 

t'ha  esquinçat,

però sols tu el pots

capdellar i descabdellar.

Sols teu és el camí!

Ànim i molt de coratge!!!