MESOS QUE MOREN

L'agost, malgrat s'aferra insistentment a la vida, s'acaba. Queden tres setmanes d'estiu i la tardor trucarà, inexorablement, a la porta. El temps passa i jo continuo en aquest oasi de pau i calma que sé finit i traïdor. Res a dir: la vida té aquestes coses que són inevitables.

Ahir parlava amb una persona que em va transmetre una sensació estranya: vaig retrobar-me amb la fatalitat negada i dissimulada. No, no cal fer-ho: les coses són com són i no s'hi pot fer res més. Tot plegat té una data de caducitat i un final.

El més important no és frisar melangiosament per la mort dels mesos: és més important arribar al seu final sabent que n'hem gaudit al màxim! Tempus fugit, va dir ell...

DIMARTS (13, per més detalls)

L'agost transcorre lànguidament. A diferència del juliol -es va fer etern!- no té grans sotracs i tot sembla esdevenir una bassa d'oli. Falsa sensació: les coses no desapareixen a l'agost (tampoc la resta de l'any); es posposen i prou!

D'avui no n'espero més que d'ahir i tampoc res diferent del que -segurament- em portarà demà. Sí, ja ho sé: la vida és canviant i mai és bo avançar-se.

Sento l'olor intensa de la Maria Lluïsa -fa una estona n'he begut una infusió- que tinc al darrera. Potser sí que aquests són els petits plaers de la vida i que tot plegat es redueix a anar saltant -o evitant- els obstacles del camí. El pitjor d'aquests moments és que t'hi acostumes i ja no pots passar sense ells (vaja, com l'Scotch Brite). Potser sí que el més intel·ligent és no renunciar-hi per res ni per ningú i adoptar un egoisme existencial -força plaent i satisfactori- que sempre havia considerat impropi.

De moment estic a l'ombra de la prunera, deixant que el temps s'escoli inexorablement i esperant les tempestes anunciades. Mentrestant, la vida passa.

PASSANT L'ESTONA

Aquesta setmana ha resultat molt productiva. No és una qüestió de quantitat i la qualitat -finalment- ha esdevingut recompensada. Tampoc és per tirar coets, però sempre hi ha coses que engrandeixen i mimen l'ego (de tant en tant i amb mesura, necessari).

Inicio una nova aventura de l'Evarist. Ara el tinc en una situació compromesa. Per sort, la seva capacitat d'anàlisis no ha minvat i arriba a conclusions interessants: mentre ella visqui, res li caldrà. Quan no visqui, res tindrà importància i tindrà les mans lliures per fer el que ara no pot fer (malgrat tenir-ne unes ganes brutals). 

De moment, l'Evarist ha de tenir paciència i saber esperar sota l'aixopluc de la seguretat que li proporcionen els recursos i la dependència d'ella. Ja arribarà l'hora de passar comptes, però no solament amb aquells que a la narració, de forma evident, semblen els únics culpables. He de trobar alguna manera de fer que el lector intueixi que hi ha pretesos acòlits que, finalment, esdevenen pitjors que els enemics declarats. Encara he de polir una mica una escaleta que tinc només embastada.

Mentre el món continua girant, gaudeixo del moment. No puc fer gaire més... i tampoc vull fer gaire més!