Incredulitat és la paraula que m'ha tingut ancorada a un fons sense pou.
No podia ni volia creure que eres així, i esperava un breu senyal, ni que fos intermitent per donar-me compte del que hi havia sempre darrere. De la teva forma real de SER.
Quina mania la dels humans de pensar que les coses i les persones són de la forma que nosaltres creiem que són...quanta energia malbaratada en seguir una quimera que només és fum ...sense consistència.
Lliberar-se de la incredulitat, obrir els ulls i acceptar que tot és com és, i que d'aquesta forma està bé, molt i molt bé; ens permet deixar de "lluitar" amb nosaltres mateixos i ampliar l'espectre de la nostra visió per veure molt més enllà; i sobretot per no enganyar-nos.
Les coses són com són, accepta-ho, nena. Més que res que si no perds el temps en voler creure el que no és, el guanyes descubrint nous horitzons, noves experiències, noves gents de cor com tu. Més que res que t'alimentes de realitat i no de ficció, i tornes a estar amb pau , dormint per les nits , i disfrutant amb més intensitat i autenticitat. Gaudeix de l'aventura, sense més i apren .
El gust de la decepció no te'l treu ningú, però tot quedi en això. La decepció la creem nosaltres mateixos amb expectatives inventades i que no van enlloc. I sense la decepció com indentificaríem la dolçor i l'alegria de l'emoció ben entesa?.
Vaig llegir no sé on que tot el que fem als altres en ho fem a nosaltres mateixos...no podem fer mal a algú i no fer-nos-el a nosaltres...
Així que millor creure més en nosaltr@s mateix@s, , no tenir massa expectatives i fer cas a la intuició; si fem des del cor està tot dit.
No vull deixar de creure en les persones, jo segueixo estimant perqué és la meva forma de SER.
