Vés al contingut

The New Yorker

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de publicacions periòdiquesThe New Yorker

Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipusrevista, editorial, equip de producció i magazín d'actualitat Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Llenguaanglès americà i anglès Modifica el valor a Wikidata
Data d'inici21 febrer 1925 Modifica el valor a Wikidata
FundadorHarold Ross i Jane Grant Modifica el valor a Wikidata
Lloc de publicacióNova York Modifica el valor a Wikidata
EstatEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Temapolítica Modifica el valor a Wikidata
EditorDavid Remnick (1998–) Modifica el valor a Wikidata
EditorialCondé Nast Modifica el valor a Wikidata
Nominacions i premis
Premis
Identificadors
ISSN0028-792X i 2163-3827 Modifica el valor a Wikidata
OCLC1760231 i 61311198 Modifica el valor a Wikidata
Lloc webnewyorker.com Modifica el valor a Wikidata
Facebook: newyorker X: NewYorker Instagram: newyorkermag LinkedIn: the-new-yorker Youtube: UCsD-Qms-AkXDrsU962OicLw Modifica el valor a Wikidata

The New Yorker és una revista dels Estats Units que publica reportatges, crítiques, assaig, vinyetes, poesia i relats. Va començar com a setmanari però actualment surt 47 vegades l'any amb cinc edicions quinzenals.

Tot i que els comentaris i l'agenda es concentren en la vida cultural de Nova York, The New Yorker té una àmplia audiència fora d'aquesta ciutat. Gaudeix de prestigi gràcies als comentaris sobre cultura popular; l'atenció a la literatura de ficció moderna (amb ressenyes i relats); la rigorosa comprovació de les informacions publicades i l'acurada revisió de l'edició; el seu periodisme sobre política mundial i temes socials, i per les vinyetes que decoren cada número.

Història

[modifica]

The New Yorker va néixer un 17 de febrer de 1925, amb l'edició del 21 del mateix mes. La van fundar Harold Ross i la seva dona, Jane Grant, cronista de New York Times. Ross volia crear una revista d'humor sofisticat. El matrimoni es va associar a l'empresari Raoul H. Fleischman (qui havia fundat el General Baking Company),[1] amb qui van formar la F-R Publishing Company. Sense perdre el toc d'humor, la revista es va establir com a tribuna per al periodisme i la literatura seriosos. Durant els anys que segueixen a la Segona Guerra Mundial la revista va incloure contes de molts grans autors del segle xx, entre ells, Alice Munro, Haruki Murakami, Vladimir Nabokov, Philip Roth, J.D. Salinger i John Updike.

A Ross el va succeir William Shawn (1951-1987). Després vindrien Robert Gottlieb (1987-1992) i Tina Brown (1992-1998). L'època Brown ve marcada per una modernització general de la publicació. El cap d'edició actual és David Remnick, que va succeir Brown el 1998.[2] Advance Publications va comprar la revista el 1985.

Des de finals de la dècada de 1990, The New Yorker ha utilitzat Internet per publicar material actual i arxivat, i manté un lloc web amb alguns continguts del número actual (a més de contingut exclusiu només per a web). Els subscriptors tenen accés al número actual complet en línia, així com a un arxiu complet dels números anteriors que es poden veure tal com es van imprimir originalment. També s'ha publicat un arxiu digital de números anteriors de 1925 a abril de 2008 (que representa més de 4.000 números i mig milió de pàgines) en DVD-ROM i en un petit disc dur portàtil. Més recentment, s'ha publicat una versió per iPad del número actual de la revista.

The New Yorker es troba a Internet a www.newyorker.com i les vinyetes històriques es poden adquirir a www.cartoonbank.com.

Eustace Tilley

[modifica]

La primera il·lustració de portada de la revista, un dandy observant una papallona a través d'un monocle, va ser dibuixada per Rea Irvin, el primer director d'art de la revista. El va dibuixar basant-se en una caricatura del 1834 del llavors Comte d'Orsay, que havia aparegut a l'11a edició de l'Enciclopèdia Britànica.[3] El personatge de la portada original, conegut pel nom d'Eustace Tilley, és un personatge creat per Corey Ford per a The New Yorker. Heroi d'una sèrie titulada 'The Making of a Magazine', que s'inicià a la portada del 8 d'Agost del primer estiu, Tilley era un home més jove que el de la portada original. El seu barret era d'un estil més actual, sense l'ala corbada. Duia una jaqueta i pantalons de ratlles. Ford va manllevar el cognom d'una tieta -sempre l'havia considerat relativament humorístic. L'origen del nom, "Eustace", es considera que prové de la paraula "eufònia",[4] tot i que Ford podria haver utilitzat el nom d'Eustace Taylor, el seu company de fraternitat a la Delta Kappa Epsilon del Columbia College de la Universitat de Colúmbia.

El personatge s'ha acabat convertint en part de la imatge gràfica de la revista i un símbol gràfic recurrent en els números d'aniversari, tot i que en diverses ocasions s'ha substituït una variació acabada de dibuixar.[5] El número d'aniversari del 2013 es va utilitzar per a il·lustar versions actualitzades del personatge a través de diferents punts de vista políticosocials.[6]

Col·laboradors

[modifica]

Alguns dels col·laboradors més famosos d'aquesta revista són:

Llibres sobre la revista (en anglès)

[modifica]
  • Ross and the New Yorker de Dale Kramer (1951)
  • The Years with Ross de James Thurber (1959)
  • Ross, the New Yorker and Me de Jane Grant (1968)
  • Here at the New Yorker de Brendan Gill (1975)
  • About the New Yorker and Me d'E.J. Kahn (1979)
  • Onward and Upward: A Biography of Katharine S. White de Linda H. Davis (1987)
  • At Seventy: More about the New Yorker and Me de E.J. Kahn (1988)
  • Katharine and E.B. White: An Affectionate Memoir d'Isabel Russell (1988)
  • The Last Days of The New Yorker de Gigi Mahon (1989)
  • Genius in Disguise: Harold Ross of the New Yorker de Thomas Kunkel (1997)
  • Remembering Mr. Shawn's New Yorker: The Invisible Art of Editing de Ved Mehta (1998)
  • Here But Not Here: My Life with William Shawn and the New Yorker de Lillian Ross (1998)
  • The World Through a Monocle: The New Yorker at Midcentury de Mary F. Corey (1999)
  • Some Times in America: and a life in a year at the New Yorker de Alexander Chancellor (1999)
  • Gone: The Last Days of the New Yorker, de Renata Adler (2000)
  • Letters from the Editor: The New Yorker's Harold Ross de Thomas Kunkel (2000; cartes de 1917 a 1951)
  • Defining New Yorker Humor de Judith Yaross Lee (2000)
  • NoBrow: The Culture of Marketing - the Marketing of Culture de John Seabrook (2000)
  • New Yorker Profiles 1925-1992: A Bibliography de Gail Shivel (2000)
  • About Town: The New Yorker and the World It Made de Ben Yagoda (2000)
  • A Life of Privilege, Mostly de Gardner Botsford (2003)
  • Christmas at The New Yorker: Stories, Poems, Humor, and Art (2003)
  • Maeve Brennan: Homesick at the New Yorker de Angela Bourke (2004)
  • Let Me Finish de Roger Angell (Harcourt, 2006)

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: The New Yorker

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Timeline». The New Yorker. Arxivat de l'original el 7 novembre 2013.
  2. ↑ Harper, Jennifer «New Yorker Magazine Names New Editor». The Washington Times. Knight Ridder/Tribune Business News, 13-07-1998 [Consulta: 22 desembre 2016]. De subscripció o mur de pagament «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2017-10-10. [Consulta: 21 agost 2022].
  3. ↑ «Eustace Tilley», 29-03-2010. Arxivat de l'original el 17 agost 2011. [Consulta: 29 març 2010].
  4. ↑ Kunkel, Thomas. Genius in Disguise. Carroll & Graf Publishers, juny 1996, p. 512. ISBN 9780786703234. 
  5. ↑ Mouly, Françoise «Cover Story: Nine for Ninety». The New Yorker, 16-02-2015. Arxivat de l'original el 4 agost 2015 [Consulta: 31 juliol 2015].
  6. ↑ «Cover Story: Your Eustace 2013» (en anglès). The New Yorker, 31-01-2013. [Consulta: 11 abril 2015].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=The_New_Yorker&oldid=33786571»