Paloma
|
Per a altres significats, vegeu «La Paloma». |
Macrolepiota procera  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Agaricales | ||||||||
| Família | Agaricaceae | ||||||||
| Gènere | Macrolepiota | ||||||||
| Espècie | Macrolepiota procera Singer, 1948 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus procerus | ||||||||
| Sinònims | Agaricus procerus Agaricus antiquatus Agaricus concentricus Agaricus procerus var. fuscomarginatus Agaricus procerus var. squamosus
| ||||||||
L'apagallums (Macrolepiota procera),[1][2] també anomenat cogomella,[3][4] paloma,[2] bolet del frare, cama-seques, capell del senyor, coloma, cogombre, farinosa, maneta,[2] pamperol, pampinella o pimpinella (farinosa), paraigua o paraigües, pentinella ronyosa,[2] pota d'ase[2] i senyal d'alzina, és un bolet comestible de l'ordre dels agaricals.
És un bolet molt vistós i fàcil de reconèixer; creix en tota mena de boscos, més abundant en llocs oberts, als marges dels boscos, als prats (en especial sobre terreny silici). És molt comú i es pot trobar en grups nombrosos a finals d'estiu i tardor.
És molt bon comestible, apte per fer a la brasa o arrebossat; cal, però, rebutjar-ne el peu per ser massa dur i fibrós. Quan el barret encara està tancat, es pot farcir de carn i es pot fer al forn, amb mantega i formatge ratllat.
El nom científic prové del grec macro: gran; lepiota, lepís: esquama, otós: orella ("gran orella esquamosa"); del llatí procera, procerus: alt, esvelt.
Morfologia
[modifica]És el més gran bolet de làmines. Tot i que les mides normals són 10-30 cm d'alçària i 10-25 cm de diàmetre barret, pot assolir mides espectaculars de 40 cm d'alçària i 35 cm de barret.
De jove, el barret és esfèric o ovoide. En créixer, s'obre i s'aplana, podent assolir formes molt variades des d'aplanat deprimit fins a lleugerament umbonat. La cutícula, que inicialment és llisa, aviat s'esquinça formant grans esquames cotonoses de color bru fosc tirant a vermellós, fàcilment separables, sobre un fons molt fibril·lós de color gris-crema, al centre és més fosc i menys esquamós.
Les làmines més pàl·lides, de color blanc-crema, són amples i atapeïdes i no arriben a tocar el peu i soldades a un collar. El peu, del mateix color que el capell, és separable i està proveït d'un anell doble que es pot fer córrer amunt i avall. La carn, tova i blanquinosa al barret i molt fibrosa al peu, d'olor suau i fruitada, té un gust semblant al de les avellanes.
Perill de confusió
[modifica]Es pot confondre amb alguns bolets mortals, entre ells la Lepiota helveola i la Lepiota brunneoincarnata, molt més petites. Per això, per evitar confusions, cal rebutjar totes les lepiotes de talla petita.[5] A part de la mida, la Lepiota helveola és fàcil d'identificar perquè la seva carn es torna rogenca en trencar-la. Provoca intoxicacions semblants a la farinera borda.
Referències
[modifica]- ↑ «apagallums». GEC. [Consulta: 20 març 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Cuello Subirana, Josep. Els noms dels bolets. Bellaterra: Lynx, 2007, p. 493. ISBN 978-84-96553-39-2.
- ↑ Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, amb Joseph Gulsoy, Max Cahner, Carles Duarte i Àngel Satué. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1980-1991.
- ↑ Gràcia i Barba, Enric. La Clau dels Bolets. Volum 2. El Papiol: efadòs, 2022, p. 112. ISBN 978-84-19239-32-7.
- ↑ «Lepiota» (en català). Gran enciclopèdia catalana., 20-11-2024.
Galeria
[modifica]-
Exemplar jove -
Abans d'esclatar -
Un grup de diverses mides -
La mida ideal -
Amb el barret obert -
Les làmines i l'anell -
Grup amb el barret sense acabar d'obrir -
Cistell ple d'apagallums -
Exemplar jove -
Vista des de dalt -
Perspectiva lateral
