Vés al contingut

Motocròs de les Nacions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infobox sports competitionMotocròs de les Nacions
Imatge
Sortida d'una cursa durant l'edició del 2008
Tipuscampionat del món Modifica el valor a Wikidata
Esportmotocròs Modifica el valor a Wikidata
OrganitzadorFIM Modifica el valor a Wikidata
PatrocinadorMonster Energy Modifica el valor a Wikidata
Localització  i  dates
Localitzacióvariable Modifica el valor a Wikidata
Vigència1947 – Modifica el valor a Wikidata
Altres
Lloc webfim-moto.com… Modifica el valor a Wikidata

El Motocròs de les Nacions, conegut tradicionalment com a Motocross des Nations (en francès) i abreujat sovint amb l'acrònim MXDN, és l'única prova que es corre per equips en un esport individual com és el motocròs.[1] La prova es disputa anualment cap al setembre (un cop els campionats de la FIM i l'AMA han acabat), essent el principal esdeveniment de la temporada internacional d'aquest esport.

El Motocròs de les Nacions fou instaurat per la FIM el 1947,[2] abans i tot que els Campionats del Món de motocròs, i des del seu començament estigué reservat a motocicletes de 500 cc. Més endavant, s'instaurà també el Trophée des Nations per a motocicletes de 250 cc (celebrat entre 1961 i 1984), i la Coupe des Nations per a motos de 125 cc (durà de 1981 a 1984). El 1985, la FIM va presentar un nou format que combinava els tres trofeus en un de sol, aplegant tres categories (125, 250 i 500 cc) amb un corredor de cadascuna i tres curses per trofeu (125/500, 125/250 i 250/500), de manera que tots poguessin competir entre si.

L'any 2003, la competició va adoptar el nou sistema de categories instaurat aquell any als mundials (MX1 i MX2) i va canviar el seu nom oficial a Motocross of Nations (abreujat MXoN). Des del 2007, l'esdeveniment s'anomena oficialment Red Bull FIM Motocross of Nations, ja que aquell any l'empresa de begudes energètiques Red Bull en va esdevenir patrocinadora oficial.

Format

[modifica]

A la prova hi participen equips nacionals (més concretament, estatals) formats per tres pilots cadascun. Dissabte es corren les curses classificatòries que determinen els 20 equips que tindran dret a córrer la final, que es disputa diumenge i consta de tres “mànegues” (curses) que determinen la nació guanyadora.

Cadascun dels tres pilots d'un equip corre en una categoria diferent: MX1 (motors de dos temps fins a 250 cc o bé de motors de quatre temps fins a 450 cc), MX2 (motors de dos temps fins a 125 cc o bé de quatre temps fins a 250 cc) i Open (lliure). Cada pilot corre un total de dues mànegues, ja que a cada mànega hi participen 2 categories a l'hora, per tal que cada categoria competeixi amb les altres dues. Són doncs tres mànegues, en aquest ordre:

  • 1a Mànega: MX1 + MX2
  • 2a Mànega: MX2 + Open
  • 3a Mànega: MX1 + Open

Al final de les tres curses se sumen els cinc millors resultats dels sis possibles de cada equip (3 pilots per 2 curses cadascun) per tal de determinar la classificació final.

Abans de la recent reintroducció en aquest esport dels motors de quatre temps i el posterior naixement de les categories MX i MX2, el Motocròs de les Nacions es corria amb les mateixes cilindrades que els Campionats del Món: 125 cc, 250 cc i 500 cc.

Història de la competició

[modifica]

El Motocròs, conegut com a Scramble al Regne Unit[1] quan va ser inventat els anys 20, es va desenvolupar ràpidament durant els anys 30. Després de la Segona Guerra Mundial, la FIM va donar nivell internacional a aquest esport, creant el Motocross des Nations (títol oficial en francès), un trofeu clàssic que ha estat celebrat anualment des d'aleshores.

Primers anys: el domini de l'equip britànic

[modifica]

La prova inaugural es va celebrar prop de la Haia, als Països Baixos, el 20 de juliol de 1947. Van ser-hi convidades tres federacions estatals: Països Baixos, Bèlgica i Regne Unit. El belga Auguste Mingels va ser el més ràpid, però un equip del Regne Unit amb Bill Nicholson (BSA), Fred Rist (BSA) i Bob Ray (Ariel) va guanyar el títol, per davant de l'equip "B" belga.[3][4]

El segon Motocross des Nations va ser l'agost de 1948 a La Fraineuse, prop de la ciutat belga de Spa. Les federacions estatals de França, Suècia i Luxemburg també hi foren convidades. La cursa va ser dominada per l'equip local, quedant els belgues Nic Jansen, Marcel Cox i André Milhoux en primer, segon i cinquè llocs, aconseguint el primer trofeu per a Bèlgica.[5]

A finals d'agost de 1949 li va tocar al Regne Unit acollir la competició, a Brands Hatch. L'equip britànic va guanyar la competició per segona vegada, mantenint així la Copa de forma indefinida.[5] Després l'ACU (Auto-Cycle Union, federació britànica) va donar una altra Copa per a l'equip guanyador de la competició.

Anys 50

[modifica]

En morir l'any 1954 el vicepresident de la FIM Peter Chamberlain, gran afeccionat al Motocròs i impulsor d'aquest torneig, la copa va ser oficialment batejada amb el seu nom.

Durant els anys 50, el domini britànic va ser aclaparador: set victòries de 10 en el Motocròs de les Nacions abans de 1960. Les úniques excepcions van ser les victòries de Bèlgica el 1951 i Suècia el 1955 i 1958.

Anys 60

[modifica]
Sortida del Motocross des Nations de 1967, disputat a Markelo (Països Baixos) el 3 de setembre

A partir de la temporada de 1961 la FIM va crear un trofeu específic per a les motocicletes de 250 cc, anomenat Trophée des Nations.[2][5] Els primers anys el van guanyar els suecs, després de dos èxits inicials del Regne Unit. En el cas dels 500 cc, l'equip del Regne Unit va perdre contra Suècia el 1961 i 1962, però després va guanyar cinc anys consecutius, arribant al nombre de 14 victòries en 20 anys. Malgrat això, la seva darrera victòria va ser el 1967, i trigà després 27 anys a tornar a guanyar.

A Chișinău, Moldàvia (ciutat més coneguda aleshores pel seu nom rus, Kishinev) l'equip de l'URSS es va endur el Trofeu Chamberlain per primera vegada. Després, Bèlgica finalment va tornar a guanyar el trofeu a Farleigh Castle (Anglaterra, 1969) després d'intentar-ho durant 18 anys,[5] amb un equip format pels llegendaris Roger de Coster, Joël Robert i Sylvain Geboers.

Anys 70

[modifica]

Els anys 70 es va viure un gran canvi a nivell mecànic, amb l'arribada massiva dels fabricants japonesos. Va començar Suzuki, seguida ràpidament per Yamaha, Honda i Kawasaki. Els primers anys de la dècada van ser compartits entre Suècia i Bèlgica.[6]

El 1974 a Suècia, darrere l'equip local va pujar per primera vegada un equip dels EUA al podi, en segon lloc, compost per Jim Pomeroy (Bultaco), Brad Lackey (Husqvarna), Marty Tripes (Husqvarna) i Jimmy Weinert (Kawasaki), just per davant de l'esquadra soviètica amb Guennadi Moisséiev inclòs. El 1975 a Txecoslovàquia, l'equip local va acabar per davant de Bèlgica -tot i la presència en aquest equip de tres campions del món com ara Roger de Coster, Harry Everts i Gaston Rahier- i el Regne Unit. Dues victòries de l'equip belga van precedir la segona victòria d'un equip rus, que incloïa el Campió del Món de 250 cc Moisséiev.[4]

Moiseev davant de De Coster durant el Motocross des Nations de 1976, disputat a Sint Anthonis (Països Baixos) l'onze de setembre

En el Trophée des Nations, Bèlgica va conquerir tots els títols de 1969 fins a 1980[7] excepte un (Rússia, 1979), a banda d'aconseguir dos títols més en el Motocròs de les Nacions (1979[4] i 1980), poc abans de començar el domini nord-americà.

Anys 80, domini nord-americà

[modifica]

Després d'haver-se perdut els torneigs dels dos anys anteriors, l'equip nord-americà va arribar a Lommel, Bèlgica, el setembre de 1981 per al Trophée des Nations, amb quatre pilots d'Honda, dirigits pel belga 5 vegades campió del món, Roger de Coster. Danny Laporte, Chuck Sun, Johnny O'Mara i Donnie Hansen van guanyar amb diferència, i una setmana més tard van tornar a guanyar al Motocross des Nations a Bielstein, Alemanya. L'equip va anar canviant any rere any, però tot continuà igual. L'equip de De Coster aconseguí vuit victòries (quatre a cadascun dels dos torneigs) en quatre anys.

El 1980, la FIM va decidir introduir l'any següent un trofeu per a un tercer equip amb motos de 125 cc: la Coupe des Nations. L'equip italià dirigit per Michele Rinaldi va guanyar els dos primers títols, seguida de Bèlgica (amb Eric Geboers) i els Països Baixos (amb Kees van der Ven i John van den Berk).

1985, nou format

[modifica]

El 1985 entrà en vigor el nou format de curses en tres cilindrades (500, 250 i 125 cc), desapareixent el Trophée i la Coupe. Els nord-americans seguiren dominant el torneig fins al 1994, perdent després de 17 victòries consecutives (13 al Motocross des Nations i els quatre darrers Trophée des Nations), contra el Regne Unit, a Roggenburg, Suïssa.

Els equips nord-americans van estar integrats sempre pels millors pilots internacionals. Danny "Magoo" Chandler va guanyar a les quatre eliminatòries el 1982, però potser el més gran triomf de tots es va produir a Maggiore, Itàlia, el 1986, quan l'equip format per David Bailey, Ricky Johnson i Johnny O'Mara van acabar les tres curses sense ser superats per la resta de pilots.

Anys 90

[modifica]
James Stewart a l'edició del 2008

Després de la victòria del Regne Unit el 1994 va ser el torn de Bèlgica el 1995 amb Stefan Everts, Joël Smets i Marnicq Bervoets. Però els nord-americans encara hi eren. El 1996, a Xerès, Espanya, l'equip dirigit pel multi-campió Jeremy McGrath va vèncer els equips francesos i belgues. A continuació van venir dues victòries de Bèlgica i el 1999 al Brasil es va produir la primera victòria d'Itàlia (amb els campions del món Andrea Bartolini i Alessio Chiodi, a banda de Claudio Federici), per davant de França i Bèlgica.

Segle XXI

[modifica]

Una vegada més, els nord-americans guanyaren el 2000 a Saint-Jean-d'Angély, encapçalats pel seu pilot estrella Ricky Carmichael. El 2001, al famós circuit de La Citadelle de Namur, França va aconseguir la seva primera victòria (amb David Vuillemin, Yves Demaria i Luigi Séguy), superant els belgues a casa seva. Itàlia va guanyar l'edició del 2002, i Bèlgica (amb el pilot amb més títols mundials de la història, Stefan Everts) va guanyar les edicions del 2003 i 2004, abans de la reaparició dels EUA en les quatre darreres, amb James Stewart havent substituït Carmichael com a pilot líder de l'equip el 2006.

Llista de guanyadors

[modifica]
A 6 de desembre de 2023
Any Guanyador Pilots Circuit
1947 Regne Unit Regne Unit Bill Nicholson / Fred Rist / Bob Ray Països Baixos Països Baixos: Wassenaar
1948 Bèlgica Bèlgica Nic Jansen / Marcel Cox / André Milhoux Bèlgica Bèlgica: Spa
1949 Regne Unit Regne Unit Harold Lines / Bob Manns / Ian Soovell Regne Unit Regne Unit: Brands Hatch
1950 Regne Unit Regne Unit John Draper / Basil Hall / Harold Lines Suècia Suècia: Skillingaryd
1951 Bèlgica Bèlgica Victor Leloup / Nic Jansen / Marcel Meunier Bèlgica Bèlgica: Namur
1952 Regne Unit Regne Unit Brian Stonebridge / Geoff Ward / Phil Nex Regne Unit Regne Unit: Brands Hatch
1953 Regne Unit Regne Unit Les Archer / John Draper / Geoff Ward Suècia Suècia: Skillingaryd
1954 Regne Unit Regne Unit Geoff Ward / Brian Stonebridge / Dave Curtis Països Baixos Països Baixos: Norg
1955 Suècia Suècia Bill Nilsson / Sten Lundin / Lasse Gustavsson Dinamarca Dinamarca: Randers
1956 Regne Unit Regne Unit Jeff Smith / Geoff Ward / John Draper Bèlgica Bèlgica: Namur
1957 Regne Unit Regne Unit Jeff Smith / Dave Curtis / Brian Martin Regne Unit Regne Unit: Brands Hatch
1958 Suècia Suècia Bill Nilsson / Lasse Gustavsson / Ove Lundell Suècia Suècia: Knutstorp
1959 Regne Unit Regne Unit Don Rickman / Jeff Smith / John Draper Bèlgica Bèlgica: Namur
1960 Regne Unit Regne Unit Don Rickman / Dave Curtis / Jeff Smith França França: Cassel
1961 Suècia Suècia Bill Nilsson / Rolf Tibblin / Ove Lundell Països Baixos Països Baixos: Schijndel
1962 Suècia Suècia Rolf Tibblin / Gunnar Johansson / Ove Lundell  Suïssa: Wohlen
1963 Regne Unit Regne Unit Don Rickman / Derek Rickman / John Burton / Jeff Smith Suècia Suècia: Knutstorp
1964 Regne Unit Regne Unit Jeff Smith / Derek Rickman / Don Rickman / Vic Eastwood Regne Unit Regne Unit: Hawkstone Park
1965 Regne Unit Regne Unit Jeff Smith / Vic Eastwood / Arthur Lampkin / Don Rickman Bèlgica Bèlgica: Namur
1966 Regne Unit Regne Unit Dave Bickers / Don Rickman / Vic Eastwood / Arthur Lampkin França França: Rémalard
1967 Regne Unit Regne Unit Vic Eastwood / Dave Bickers / Jeff Smith Països Baixos Països Baixos: Markelo
1968 Unió Soviètica Unió Soviètica Leonid Shinkarenko / Evgeni Petushkov / Vladímir Pogrbniak / Arnis Angers Unió Soviètica Unió Soviètica: Chișinău
1969 Bèlgica Bèlgica Roger De Coster / Jef Teuwissen / Joël Robert / Sylvain Geboers Regne Unit Regne Unit: Farleigh Castle
1970 Suècia Suècia Christer Hammargren / Arne Kring / Bengt Åberg / Åke Jonsson Itàlia Itàlia: Maggiora
1971 Suècia Suècia Åke Jonsson / Bengt Åberg / Olle Pettersson / Christer Hammargren Bretanya Bretanya : Gwened
1972 Bèlgica Bèlgica Roger De Coster / Jaak van Velthoven / René Van De Vorst Països Baixos Països Baixos: Norg
1973 Bèlgica Bèlgica Roger De Coster / René Heeren / Jaak van Velthoven / Sylvain Geboers  Suïssa: Wohlen
1974 Suècia Suècia Bengt Åberg / Arne Kring / Hakan Andersson / Åke Jonsson Suècia Suècia: Husqvarna
1975 Txecoslovàquia Txecoslovàquia Antonín Baborovský / Jiří Churavý / Miroslav Nováček / Zdeněk Velký Txecoslovàquia Txecoslovàquia: Sedlčany
1976 Bèlgica Bèlgica Roger De Coster / Gaston Rahier / Harry Everts / Jaak van Velthoven Països Baixos Països Baixos: Sint Anthonis
1977 Bèlgica Bèlgica André Malherbe / Jaak van Velthoven / Roger De Coster / Jean-Paul Mingels França França: Cognac
1978 Unió Soviètica Unió Soviètica Guennadi Moisséiev / Vladímir Kàvinov / Valery Korneev / Yuri Khudiakov RFA RFA: Gaildorf
1979 Bèlgica Bèlgica Roger De Coster / Harry Everts / André Malherbe / Ivan Van den Broek Finlàndia Finlàndia: Ruskeasanta
1980 Bèlgica Bèlgica André Malherbe / Georges Jobé / André Vromans / Ivan Van den Broek Regne Unit Regne Unit: Farleigh Castle
1981 Estats Units Estats Units Chuck Sun / Johnny O'Mara / Danny Laporte / Donnie Hansen RFA RFA: Bielstein
1982 Estats Units Estats Units David Bailey / Johnny O'Mara / Danny Chandler / Jim Gibson  Suïssa: Wohlen
1983 Estats Units Estats Units David Bailey / Mark Barnett / Jeff Ward / Broc Glover Bèlgica Bèlgica: Angreau
1984 Estats Units Estats Units David Bailey / Johnny O'Mara / Jeff Ward / Ricky Johnson Finlàndia Finlàndia: Vantaa
1985 Estats Units Estats Units David Bailey / Jeff Ward / Ron Lechien RFA RFA: Gaildorf
1986 Estats Units Estats Units David Bailey / Ricky Johnson / Johnny O'Mara Itàlia Itàlia: Maggiora
1987 Estats Units Estats Units Bob Hannah / Ricky Johnson / Jeff Ward Estats Units Estats Units: Unadilla Valley
1988 Estats Units Estats Units Ron Lechien / Ricky Johnson / Jeff Ward França França: Villars-sous-Écot
1989 Estats Units Estats Units Jeff Ward / Jeff Stanton / Mike Kiedrowski Alemanya Alemanya: Gaildorf
1990 Estats Units Estats Units Jeff Ward / Jeff Stanton / Damon Bradshaw Suècia Suècia: Vimmerby
1991 Estats Units Estats Units Mike Kiedrowski / Jeff Stanton / Damon Bradshaw Països Baixos Països Baixos: Valkenswaard
1992 Estats Units Estats Units Billy Liles / Mike LaRocco / Jeff Emig Austràlia Austràlia: Manjimup
1993 Estats Units Estats Units Mike Kiedrowski / Jeremy McGrath / Jeff Emig Àustria Àustria: Schwanenstadt
1994 Regne Unit Regne Unit Kurt Nicoll / Rob Herring / Paul Malin  Suïssa: Roggenburg
1995 Bèlgica Bèlgica Joël Smets / Marnicq Bervoets / Stefan Everts Eslovàquia Eslovàquia: Sverepec
1996 Estats Units Estats Units Jeff Emig / Jeremy McGrath / Steve Lamson Espanya Espanya: Jerez de la Frontera
1997 Bèlgica Bèlgica Marnicq Bervoets / Stefan Everts / Joël Smets Bèlgica Bèlgica: Nismes
1998 Bèlgica Bèlgica Stefan Everts / Marnicq Bervoets / Patrick Caps Regne Unit Regne Unit: FoxHill
1999 Itàlia Itàlia Alessio Chiodi / Claudio Federici / Andrea Bartolini Brasil Brasil: Indaiatuba
2000 Estats Units Estats Units Travis Pastrana / Ricky Carmichael / Ryan Hughes França França: Saint-Jean-d'Angély
2001 França França Yves Demaria / Luigi Séguy / David Vuillemin Bèlgica Bèlgica: Namur
2002 Itàlia Itàlia Andrea Bartolini / Alessio Chiodi / Alessandro Puzar Catalunya Catalunya: Bellpuig
2003 Bèlgica Bèlgica Stefan Everts / Steve Ramon / Joël Smets Bèlgica Bèlgica: Zolder
2004 Bèlgica Bèlgica Stefan Everts / Steve Ramon / Kevin Strijbos Països Baixos Països Baixos: Lierop
2005 Estats Units Estats Units Ricky Carmichael / Ivan Tedesco / Kevin Windham França França: Ernée
2006 Estats Units Estats Units James Stewart / Ryan Villopoto / Ivan Tedesco Regne Unit Regne Unit: Matterley Basin
2007 Estats Units Estats Units Ricky Carmichael / Ryan Villopoto / Tim Ferry Estats Units Estats Units: Budds Creek
2008 Estats Units Estats Units James Stewart / Ryan Villopoto / Tim Ferry Regne Unit Regne Unit: Donington Park
2009 Estats Units Estats Units Ryan Dungey / Jake Weimer / Ivan Tedesco Itàlia Itàlia: Franciacorta
2010 Estats Units Estats Units Ryan Dungey / Trey Canard / Andrew Short Estats Units Estats Units: Lakewood
2011 Estats Units Estats Units Ryan Dungey / Blake Bagget / Ryan Villopoto França França: Saint-Jean-d'Angély
2012 Alemanya Alemanya Maximilian Nagl / Ken Roczen / Marcus Schiffer Bèlgica Bèlgica: Lommel
2013 Bèlgica Bèlgica Ken De Dycker / Jeremy Van Horebeek / Clément Desalle Alemanya Alemanya: Teutschenthal
2014 França França Gautier Paulin / Dylan Ferrandis / Steven Frossard Letònia Letònia: Kegums
2015 França França Gautier Paulin / Marvin Musquin / Romain Febvre França França: Ernée
2016 França França Gautier Paulin / Benoît Paturel / Romain Febvre Itàlia Itàlia: Maggiora
2017 França França Gautier Paulin / Christophe Charlier / Romain Febvre Regne Unit Regne Unit: Matterley Basin
2018 França França Gautier Paulin / Dylan Ferrandis / Jordi Tixier Estats Units Estats Units: Red Bud
2019 Països Baixos Països Baixos Jeffrey Herlings / Calvin Vlaanderen / Glenn Coldenhoff Països Baixos Països Baixos: Assen
2020 Cancel·lat (COVID-19) França França: Ernée
2021 Itàlia Itàlia Antonio Cairoli / Alessandro Lupino / Mattia Guadagnini Itàlia Itàlia: Mantova
2022 Estats Units Estats Units Eli Tomac / Justin Cooper / Chase Sexton Estats Units Estats Units: Red Bud
2023 França França Romain Febvre / Tom Vialle / Maxime Renaux França França: Ernée

Total de victòries per equips

[modifica]
Equip Victòries
Estats Units Estats Units 23
Regne Unit Regne Unit 16
Bèlgica Bèlgica 15
Suècia Suècia 7
França França 7
Itàlia Itàlia 3
Unió Soviètica Unió Soviètica 2
Txecoslovàquia Txecoslovàquia 1
Alemanya Alemanya 1
Països Baixos Països Baixos 1
Total 76

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Hailwood, Mike; Walker, Murray; Smith, Jeff; Currie, Bob; Puig Bultó, Oriol. «Moto-cross». A: Motos. Carreras de velocidad. Moto-Cross. Trial (en castellà). Barcelona: Editorial Hispano Europea, 1975, p. 230; 346-348. ISBN 84-255-0245-4. 
  2. 2,0 2,1 Egea, Alfonso; Ramos, Javier; Izquierdo, Maria Vanessa; Murillo, Juan José; García, Óscar. «Historia del motocross». A: Fraile, Maria José (Directora). Atlas visual de los deportes (en castellà). Vol. 5. L'Eliana: Producciones Editoriales Clannad, 2000, p. 33. ISBN 84-95664-05-4. 
  3. Berry, Ian. «Post-war boom». A: Out Front! British Motocross Champions 1960-1974 (en anglès). High Wycombe: Panther Publishing, 2011, p. 2. ISBN 978-0-9564975-3-6. 
  4. 4,0 4,1 4,2 «L'histoire du moto-cross ainsi que ses principaux stars pilotes internationaux» (en francès). motoclub.gimont.free.fr. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 5 novembre 2009].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 «Motocross des Nations History Lesson» (en anglès). racerxonline.com. [Consulta: 5 novembre 2009].[Enllaç no actiu]
  6. Pupo, Ricardo. «Trofeu das Nações Moto Cross 1973» (en portuguès). motosclassicas70.com.br. [Consulta: 5 novembre 2009].
  7. «Le palmarès des Belges en motocross» (en francès). moto80.be. Arxivat de l'original el 12 de juliol 2011. [Consulta: 5 novembre 2009].

Enllaços externs

[modifica]