Vés al contingut

Les afinitats electives

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaLes afinitats electives
Le affinità elettive Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióPaolo Taviani i Vittorio Taviani Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Dissenyador de produccióGianni Sbarra Modifica el valor a Wikidata
GuióPaolo Taviani i Vittorio Taviani Modifica el valor a Wikidata
MúsicaCarlo Crivelli Modifica el valor a Wikidata
FotografiaGiuseppe Lanci Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeRoberto Perpignani Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorNetflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Itàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1996 Modifica el valor a Wikidata
Durada98 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Versió en catalàSí 
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enDie Wahlverwandtschaften Modifica el valor a Wikidata
Gènerepel·lícula basada en una obra literària i comèdia Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióToscana Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0115478 FilmAffinity: 916049 Allocine: 12070 Rottentomatoes: m/elective_affinities Letterboxd: elective-affinities-1996 Allmovie: v136314 TCM: 526077 TMDB.org: 47793 Modifica el valor a Wikidata

Les afinitats electives (títol original en italià: Le affinità elettive) és una coproducció franco-italiana de Paolo i Vittorio Taviani dirigida l'any 1996 i estrenada l'any 1997. Ha estat doblada al català.[1]

Lliurement inspirat de la novel·la homònima de Johann Wolfgang von Goethe, el film transposa la història en el marc de la Toscana, pàtria dels germans Taviani.

Argument

[modifica]

Després de nombrosos anys de separació, el baró Edoardo i la comtessa Carlotta, es troben, en una recepció a la vila dels Medici de Poggio a Caiano. Abans, es van estimar apassionadament i decideixen casar-se amb la finalitat de conèixer la felicitat, amb efecte tardà, però recíprocament desitjat. Mentre parella sembla haver trobat el seu equilibri, el baró convida, contra el parer de la seva esposa, un amic d'infantesa, l'arquitecte Ottone. Els pressentiments de Carlotta resulten fundats: la presència d'Ottone aporta alegria i satisfacció, però també confusió sentimental a la parella. A partir dels consells de Carlotta, Ottilia, la seva filla adoptiva, s'uneix a ells. La descripció d'una experiència científica, aquella de les « afinitats electives », permet ja de presagiar la continuació de la narració.[2]

Repartiment

[modifica]
  • Isabelle Huppert: Carlotta / Charlotte
  • Fabrizio Bentivoglio: Ottone / Othon
  • Jean-Hugues Anglade: Edoardo / Edouard
  • Marie Gillain: Ottilia / Ottilie
  • Massimo Popolizio: El marquès
  • Laura Marinoni: La marquesa
  • Consuelo Ciatti: El regidor
  • Stefania Fuggetta: Agostina / Augustine
  • Massimo Grigo: El criat
  • Adelaide Foti: la de l'Alberg
  • Giancarlo Carboni: El metge

Al voltant de la pel·lícula

[modifica]
  • Premis 1996: Premis David di Donatello: 2 nominacions
  • Crítica "Melodrama total ajustat a text i raons" [3]
  • Després de Le Pré (1979), La Nit de San Lorenzo (1982) i Fiorile, Les afinitats electives és el quart film dels germans Taviani l'acció del qual se situa totalment a la Toscane, regió d'origen dels directors. Si, en aquesta adaptació, « el romanç de Gœthe apareix un poc reduït (...), el paisatge amb la seva bellesa arcaica i la seva magnificència, els ajuda - com sempre -, a superar les dificultats de la posada en 'escena d'una de les obres més profundes de la literatura occidental », escriu Sandro Bernardi al capítol Paisatges toscans (a Lorenzo Cuccu, El Cinema dels germans Taviani, Gremese, 2003).
« «  La bellesa del paisatge de la Toscana és sempre misteriosa i contradictòria en els films de Taviani: és a la vegada cruel a la seva indiferència i el seu allunyament mil·lenari, i extraordinàriament proper, com si volgués participar en les nostres més violentes emocions; sembla de vegades voler calmar la nostra ànima turmentada per la dolçor i la serenitat que inspira, o al contrari, insuflar la inquietud a les ànimes més plàcides. És una "naturalesa sensible", com diria Eisenstein, (...) que ha sempre estat una font d'inspiració per als dos germans » afegeix »

Referències

[modifica]
  1. «Les afinitats electives». esadir.cat.
  2. «Le Affinità elettive». Allociné.
  3. Martínez, Luis «Las afinitades electivas». El País.