Castell de Miravet
|
Aquest article tracta sobre la fortalesa medieval situada al terme de Miravet (Ribera d'Ebre). Vegeu-ne altres significats a «Castell de Miravet (Cabanes)». |
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura romànica | |||
| Altitud | 115 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Miravet (Ribera d'Ebre) | |||
| Localització | Camí del Castell | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1043-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0006642 | |||
| Id. IPAC | 1145 | |||
| Id. IPAPC | 5930 | |||
El castell de Miravet és una fortalesa medieval situada al terme de Miravet (Ribera d'Ebre), al cim d'un turó d'uns 100 m d'alt que domina la població.[1]
El castell de Miravet fou seu d'una de les comandes catalanes de l'orde del Temple més importants. Respon a un model de construcció militar creada a Terra Santa i difosa a l'Occident europeu per l'orde del Temple. El de Miravet és considerat un dels millors exemples d'arquitectura militar templera d'Europa.[2]
Descripció
[modifica]
Muralles
[modifica]El castell de Miravet s'aixeca sobre la roca, protegit per l'espadat del riu i per un perímetre de muralles de 25 metres d'alçada. On ara hi ha l'aparcament, hi havia un fossat excavat a la roca per reforçar les defenses. Els fossats impedien que els atacants es poguessin apropar i la seva profunditat dificultava que excavessin sapes per malmetre la base dels murs. Tenien color vermell en horitzontal (entre els maons) i negre en vertical.
Des de l'exterior s'observa una gran uniformitat en la construcció, senyal que es va edificar en poc temps. Es tracta d'una obra templera que recobreix en alguns trams una muralla anterior d'origen andalusí. Els templers la van aixecar amb carreus rectangulars, ben tallats, alineats en filades molt regulars. Atès el seu propòsit defensiu, els murs pràcticament no tenen obertures.
A la part superior de la muralla oest, al costat de la torre del mig, es poden veure les restes d'un matacà, un voladís de pedra del que arrancava una estructura oberta a la part inferior. En cas d'atac, els defensors podien llançar projectils directament sobre els enemics que passaven per sota per atacar la base del mur.
Camí d'accés
[modifica]L'entrada és un punt dèbil en la defensa d'un castell; per això està reforçada per una sèrie d'estructures arquitectòniques destinades a protegir-la, com les torres i la barbacana. El camí d'accés voreja les muralles amb un traçat sinuós que impedia un atac frontal i obligava els atacants a situar-se a l'abast dels defensors de les torres.
L'actual porta d'accés al castell data del segle xvii. La construcció, feta amb pedra més petita i irregular, es diferencia dels grans carreus de la construcció templera que es poden apreciar a la torre del costat (segle xiii). La barbacana és una defensa avançada en forma de mur que protegeix la porta d'accés i el darrer tram del camí. D'aquesta manera s'impedeix un atac a distància sobre la porta. Si els assaltants arribaven fins a la barbacana, quedaven atrapats entre els murs i sotmesos als atacs des de les torres.
La muralla nord està reforçada per cinc torres adossades i avançades de manera que els defensors disposaven d'un radi d'acció més ampli, sense angles morts, per tal de defensar el camí d'accés. La muralla és fruit d'una remodelació dels segles xvii i xviii per adaptar l'antiga muralla medieval a la guerra moderna. La construcció, que combina la maçoneria amb l'encofrat i la tàpia, es diferencia clarament de la construcció templera del segle xiii, visible a la torre del tresor, feta amb carreus regulars i ben tallats. Malgrat tenir una aparença menys resistent, la muralla nord té un gruix considerable per resistir l'impacte dels canons.
La torre del tresor
[modifica]La torre, que presenta nombroses remodelacions, va ser construïda pels templers sobre l'antiga muralla andalusina, per reforçar les defenses del costat nord. La seva posició avançada és clau per controlar el portal d'accés que es troba als seus peus.
L'espectacular denominació prové del fet que els templers hi custodiaven la documentació de l'orde corresponent als territoris de Catalunya i Aragó. Quan, al segle xiii, es comencen a fixar seus estables per conservar la documentació, els templers designen Miravet com a seu de l'arxiu. Però, a més dels documents, també s'hi dipositaven altres béns. Quan els templers van lliurar el castell als oficials reials el 1308, hi van trobar 650 florins d'or, 5.463 tornesos d'argent, 2.487 sous jaquesos i 663 sous barcelonins, a més d'altres objectes de valor.
El recinte jussà
[modifica]El recinte jussà és l'espai destinat a acollir els serveis necessaris per al manteniment del castell. En els seus 12.000 m2 hi havia magatzems, cavallerisses, corrals, tallers, una cisterna d'aigua i fins i tot horts. La majoria d'aquests elements no han deixat constància material per la seva precarietat, però en coneixem l'existència gràcies a les descripcions dels documents.
El seu perímetre coincideix amb l'albacar, un recinte emmurallat construït durant l'etapa andalusina per tal d'oferir protecció a la població en cas de perill. Sobre aquesta base, l'estructura general de la fortalesa ha canviat poc al llarg dels segles, tot i haver evolucionat per adaptar-se als avenços militars.
Les muralles que protegeixen l'espai ens mostren diferents solucions a problemes de defensa. Al nord, la muralla està reforçada per les quatre torres que custodien el camí d'accés; a l'est, la muralla presenta les obertures de les espitlleres que permetien disparar a l'artilleria des d'una posició segura, i al sud, el mur, menys robust, reforça la defensa natural que li proporciona l'espadat sobre el riu. Dissenyat com un primer nivell de defensa, el recinte jussà envolta parcialment la part superior del castell, el recinte sobirà, que constitueix una fortalesa per ell mateix.
Cavallerisses
[modifica]Aquesta nau, situada en el recinte jussà, ha tingut diversos usos al llarg de la seva història. Va ser construïda en època templera, com revelen els carreus i l'encintat decoratiu que es conserva a la part baixa del parament, però desconeixem l'ús que li van donar. Entre els segles XIV i XVII va ser emprada com a cavallerissa, tot i que podria haver acollit altres animals, ja que en alguns documents és identificada com a bovera. Mentre va tenir aquesta funció, l'escala va ser substituïda per una rampa. Posteriorment, el sòl de la nau es va anivellar amb la porta, deixant colgades les menjadores. La construcció estava coberta per una volta de canó, parcialment esfondrada en l'actualitat. A sobre, segons la documentació, tenia un segon pis destinat a graner.
Terrassa inferior
[modifica]Originàriament, aquest espai estava format per terrasses esglaonades que seguien el desnivell de la muntanya, però, al segle xvi, es reomple el terreny per anivellar-lo, a la vegada que s'aixeca una nova muralla. Tot i que avui apareix buida, havia acollit construccions modestes per allotjar-hi magatzems i corrals. La documentació ens parla també de la presència d'horts destinats al consum dels habitants del castell, amb oliveres i tapereres. En alguns moments, l'espai és emprat també com a cementiri.
Amb el pas del temps, el castell s'adapta a l'evolució de l'armament. Així, al segle xviii, es construeixen espitlleres a les muralles de llevant. A través de l'escletxa, els artillers disparaven armes de foc lleugeres amb la seguretat que els projectils enemics difícilment podien travessar-la. Cap a l'interior, l'obertura s'eixampla per permetre més angle de tir als defensors.
Muralla medieval
[modifica]La línia de muralles es prolonga muntanya avall, més enllà de la terrassa inferior. A diferència de la resta de la fortalesa, aquest tram és de menor gruix. Es tracta d'un tram de la muralla medieval que no va ser reformada posteriorment, de manera que en podem observar l'aspecte original. Les muralles medievals tenien per objectiu impedir l'assalt al castell gràcies a l'alçada del mur. Des de dalt, els arquers podien defensar el castell protegits darrere dels merlets que coronen la part superior del mur, donant-li l'aspecte característic de les muralles medievals. Un pas estret, el camí de ronda, que permetia el pas d'una sola persona, resseguia la part superior de la muralla.
Història
[modifica]La situació privilegiada de Miravet explica que els ibers ja s'hi instal·lessin, així ho proven les restes trobades al municipi que daten del segle ii aC. Durant el domini àrab, Miravet es va integrar a l'estructura defensiva que es va establir al llarg de l'Ebre i va ser un dels darrers reductes del poder islàmic en terres del Principat.[3]
Durant la Guerra Civil espanyola les tropes franquistes van ocupar Miravet per primer cop el 5 d'abril de 1938. Els soldats del 7è batalló d'Arapiles es van replegar al castell i s'hi van fortificar, impedint l'avanç republicà. Aquesta situació va durar poc. Les ordres per als soldats republicans eren de recuperar la població i desallotjar els franquistes, que els atacaven des del castell. La nit del 25 de juliol, en fer-se de dia, els soldats republicans de l'11a divisió del V Cos d'Exèrcit de Líster van col·locar l'artilleria a l'altra riba del riu per tal d'atacar les defenses del castell. Amb nombroses baixes i la mort del comandant del batalló, els supervivents franquistes van decidir rendir-se.[3]
Vegeu també
[modifica]- Miravet (per a la història del castell)
- Comandes catalanes de l'orde del Temple
- Orde del Temple
- Castell de Peníscola
- Setge de Miravet (1090)
- Setge de Miravet (1643)
Referències
[modifica]- ↑ AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 81. ISBN 84-393-5437-1.
- ↑ Gracià, Oriol «L'hegemonia dels templers». Sàpiens [Barcelona], núm. 93, 7-2010, p. 64. ISSN: 1695-2014.
- ↑ 3,0 3,1 «Castell de Miravet». Memorial. Gencat. Arxivat de l'original el 19 de setembre 2016. [Consulta: 8 octubre 2016].
Bibliografia
[modifica]
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Artur Bladé i Desumvila, El castell de Miravet, Barcelona, Rafael Dalmau, 1966.
- Pere Català i Roca i Miquel Brasó Vaqués, "Castell de Miravet", a Els castells catalans, Barcelona, Rafael Dalmau, 1967-1979, vol. 4, pp. 479–494.
- Pasqual ORTEGA PÉREZ, Propietats i rendes de l'Orde de Sant Joan a la vila de Miravet d'Ebre i una descripció del seu castell, segons un document del segle XVII, Ajuntament de Miravet, 1986
- Albert CURTO I HOMEDES, "Resultats de les prospeccions arqueològiques al castell de Miravet", in Acta Arqueològica de Tarragona, I, Tarragona, Diputació, 1987-88.
- Joan FUGUET SANS (1996),"De Miravet (1153) a Peníscola (1294): novedad y persistencia de un modelo de fortaleza templaria en la província catalano-aragonesa de la orden", a Acri 1291: la fine della presenza degli ordini militari in Terra Santa e i nuovi orientamenti nel XIV secolo (Perugia, 1996), Perugia, Quattroemme, 1996, pp. 44–67.[1]
- — (1992), ≪Els castells templers de Miravet i Gardeny i el seu paper innovador en la poliorcètica i arquitectura catalanes del segle XII≫, a Acta historica et archaelogica mediaevalia, 13 (1992), 354-374.[2]
- Maribel CEDÓ ROVIRA, Francisco José LORENTE REGORDOSA i Enrique VIJANDE MAJEM, (1994), Proyecto de rehabilitación del castillo de Miravet con objeto de instalar un museo, treball de fi de carrera de l'Escola Universitària Politècnica de Barcelona (UPC), 1994 [dir. per Jesús Gandullo i Benito Vila].
- Joan FUGUET SANS (1995), L'arquitectura dels templers a Catalunya, Rafael Dalmau, Ed., Barcelona.
- Pere Lluís Artigues i Conesa, "El castell de Miravet: darreres actuacions", Tribuna d'Arqueologia, 1995-1996 [=1997], 39-60.
- Pere Lluís Artigues i Conesa, "Miravet", a Catalunya romànica, vol. 26, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997, pp. 190–197.
- Joan FUGUET SANS (1998), Templers i hospitalers, vol. 2 (Guia de les Terres de l'Ebre i dels castells templers del Baix Maestrat), Barcelona, Rafael Dalmau, 1998.
- Antoni LÓPEZ DAUFÍ (2002). Guia d'arquitectura de la Demarcació de l'Ebre. Tortosa: Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de l'Ebre, 2002, p. 12-13. ISBN 8488258623
- Joan FUGUET SANS (2002), ≪L'architecture militaire des commanderies templières de la couronne d'Aragon≫, a Luttrell, A. / Pressouyre, L. (eds), La Commanderie, institution des ordres militaires dans l'Occident médiéval, CTHS, París, p. 187-217.[3]
- — (2013), "Nuevas aportaciones al conocimiento de los castillos del Temple y del Hospital de la corona de Aragón", en Isabel Cristina Ferreira Fernandes, (ed.), Castelos das Ordens Militares, Actas do Encontro Internacional, 10, 11, 12 e 13 de Octubro, 2012, Tomar, Convento de Cristo, Lisboa-Palmela, 2014, p. 11-28.[4]
- Joan FUGUET SANS / Carme PLAZA ARQUÉ (2015), «L'architecture militaire du Temple comme symbole du pouvoir féodal dans la Couronne d'Aragon», en: N. Bériou, L. F. Oliveira et Ph. Josserand (Org), Élites et ordres militaires au Moyen Âge. Rencontre en l'honneur d'Alain Demurger, Lyon, 21-23 octobre 2009, Casa de Velázquez, Madrid, 2015, p. 241-261. [5]
Enllaços externs
[modifica]