Marià Fortuny i de Madrazo

Marià Fortuny i de Madrazo (o Mariano Fortuny y Madrazo) (Granada, 11 de maig de 1871 – Venècia, 3 de maig de 1949) fou un pintor, escenògraf i dissenyador tèxtil i industrial. La seva ascendència era catalana per la branca paterna, com a fill del també pintor reusenc Marià Fortuny i Marsal, i castellana per la banda materna, com a fill de Cecília de Madrazo, i per tant net del pintor Federico de Madrazo. La seva formació fou bàsicament francesa, a París, i el seu arrelament més rellevant a la ciutat de Venècia. Fou conegut com el «Petit Leonardo», en referència a la seva capacitat d'inventiva i a la seva personalitat polifacètica.

Marià Fortuny i de Madrazo

Nom original	(es) Mariano Fortuny
Biografia
Naixement	(es) Mariano Fortuny y Madrazo 11 maig 1871 Granada (Espanya)
Mort	3 maig 1949 (77 anys) Venècia (Itàlia)
Sepultura	Cementiri de Verano (Roma)
Activitat
Lloc de treball	Venècia (1889–1949) París (1887–1889)
Ocupació	Pintor, escenògraf i dissenyador tèxtil i industrial
Membre de	Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran
Obra
Obres destacables La Dame en gondole (1907) vestit Delphos
Família
Cònjuge	Henriette Nigrin
Pares	Marià Fortuny i Marsal   i Cecília de Madrazo
Germans	María Luisa Fortuny
Parents	José de Madrazo y Agudo, besavi Federico de Madrazo y Kuntz, avi matern
Lloc web	fortuny.com

Biografia

Va ser un pintor notable, encara que de menys nivell que son pare, que va morir quan l'infant només tenia tres anys. Llavors, amb la mare, se'n van a viure a París, on començaria a pintar. El 1889, la família es trasllada a Venècia i Fortuny instal·la el seu taller al palau Pesaro degli Orfei, que a la seva mort serà donat a la ciutat per la seva dona, Henriette Nigrin, i actualment acull el Museu Fortuny. Va exposar primer a Londres el 1894 i després a París (1899) i Milà (1900). A Barcelona hi va exposar el 1922. Com a dissenyador de roba i escenògraf, esdevingué una figura del màxim relleu internacional. Va morir a Venècia el 1949. Fou enterrat al cementiri del Campo del Verano, a Roma.

Vestit Delphos

Va registrar més d'una vintena de patents, que inclouen des de processos d'estampació fins a un sistema de navegació, passant per un nou paper fotogràfic i una paleta de colors propis. Va transformar l'espai escènic teatral amb una tècnica d'il·luminació indirecta i l'anomenada «cúpula Fortuny» –un quart d'esfera que feia de reflector i trencava amb els cels pintats dels decorats tradicionals. A més de la pintura, es va dedicar al gravat i a la fotografia, i fou també empresari d'èxit.

El palau Fortuny, a Venècia

Darrerament ha estat objecte d'una gran mostra retrospectiva per part de l'obra social de la Caixa. L'exposició, amb 300 peces, la majoria provinents del Museu Fortuny de Venècia, ha estat la més exhaustiva que s'ha fet mai sobre l'artista fora de la ciutat italiana i la primera que abasta una visió de totes les facetes de l'artista.

El seu oblit en la seva terra d'origen, Catalunya, es deu a la figura excepcional del seu pare, Marià Fortuny i Marsal, el gran pintor autor de La vicaria i La Batalla de Tetuan, que el va eclipsar. A la resta del món, la seva figura apareix erròniament associada a la decadència de finals del segle xix, quan en realitat era un capdavanter de la modernitat.

El vestit Delphos, que el va consagrar universalment, el va crear el 1909. Fortuny va proposar per a les dones un vestit format per una simple túnica de seda prisada, d'inspiració grecoromana; cadascun dels vestits tenia un color únic, que l'artista obtenia mitjançant un bany en 15 tintes diferents, i tenia uns 400 plecs que permetien que la tela s'adaptés de manera perfecta al cos de la dona. Encara avui dia els vestits Delphos són altament apreciats. També és famós el seu mocador de seda Knossos, igualment inspirat en el món clàssic, de forma rectangular i amb dissenys geomètrics asimètrics; o els llums Fortuny, metàl·lics, per a interiors, i els seus llums de seda. Fortuny va tenir un taller amb cent treballadors i va obrir botigues a París i Londres. Va ser glossat per escriptors com D'Annunzio i Proust, i aquest darrer el va batejar com «el mag de Venècia».

La cúpula Fortuny

El fet d'aconseguir un ambient lluminós que donés la sensació de profunditat va suposar el primer esforç realitzat per la tècnica moderna. A més a més, també es va procurar que les ombres dels actors o dels objectes fossin tan difuminades com les de la llum diürna. D'aquí va venir la utilització de la cúpula il·luminada directament que, a la vegada, reflectia la llum indirectament, de manera que diluïa suaument les ombres. S'arriba a la conclusió, ja que, que quant més gran és la font d'emissió de llum, en dimensions, més difoses seran les ombres que provoca.

A partir d'aquí, Marià Fortuny tendia a suprimir les bambolines del cel i el teló de fons, la qual cosa era substituïda per tot un continu que tingués el seu propi zenit. Tot això perquè les bambolines són sempre un problema a l'hora d'il·luminar un espectacle, a causa de les bateries de bombetes que es pengen entre elles.

La famosa cúpula de fortuny consistia, així, a un ciclorama situat a la part posterior de l'escenari que servia com a teló de fons i com a pantalla, la qual explotava totes les possibilitats de la llum indirecta. L'aparell era un quart d'esfera, amb la banda còncava de cara a l'espectador, que permetia donar una il·lusió perfecta a les escenes que transcorren a l'aire lliure; accentua l'aparença de realitat.

Exposicions

Fortuny i la llàntia meravellosa

Fortuny i la llàntia meravellosa fou una exposició multimèdia sobre els contagis culturals moderns entre Orient i Occident, narrats a partir de la història de les creacions (làmpades, teixits i vestits) que va dissenyar Marià Fortuny i Madrazo. Va tenir lloc entre febrer i abril del 2011 al Disseny Hub Barcelona. Fortuny va ser dissenyador, escenògraf, pintor, fotògraf, inventor i empresari. Una part important de la seva producció l'introdueix en la història apassionant, i sovint tergiversada, dels intercanvis culturals entre Orient i Occident dels últims dos segles. Amb les seves làmpades, teixits i vestits, l'exposició volia rastrejar les empremtes d'una llarga fascinació per Orient que es va estendre per Europa i que Fortuny va saber interpretar i transmetre amb èxit. En aquesta exposició, va tenir un documental homònim fet per Claudio Zulian.

La cúpula de Fortuny

Bibliografia

• El Fortuny de Venècia / Museu Tèxtil i de la Indumentària Barcelona : Ajuntament de Barcelona, DL 1984.
• Mariano Fortuny, 1871-1949 : der Magier des textilen Design / Konzept für Ausstellung und Katalog, Gerda Buxbaum Wien : Hochschule für Angewandte Kunst, [1985].
• Mariano Fortuny Venise. Lyon : Musée historique des tissus de Lyon, 1980.
• Mariano Fortuny 1871-1949 Kyoto : Kyoto Costume Institute, cop. 1985.
• Fortuny. Delphine Desveaux London : Thames & Hudson, 1998.
• Fortuny nella belle epoque / testi di Cristina Nuzzi ... [et al.] Milano : Electa, cop.1984.
• Fortuny : Mariano Fortuny: his life and work / Guillermo de Osma New York : Rizzoli, cop. 1985.
• Fortuny : gravats : del 3 de desembre de 2007 al 12 de febrer de 2008 / Marià Fortuny Marsal, Mariano Fortuny Madrazo Barcelona : Albert Martí Palau, DL 2007.
• Fortuny e Caramba: la moda a teatro : costumi di scena 1906-1936 / [texts de: Dino Villatico ... et al.] Venezia : Marsilio, 1987.

Enllaços externs

• Extensa biografia de l'artista dins la pàgina de l'exposició «Fortuny: el mag de Venècia» (català).
• Pàgina de l'empresa Venetia Studium que comercialitza els llums Fortuny ®, amb brevíssimes notes biogràfiques de l'artista (anglès).
• Entrada del vestit Delphos a l'espai virtual del Museo del Traje del Ministerio de Cultura espanyol (castellà).
• Museu Fortuny (italià) (anglès).