Maite Comalat i Andreu Sulé, al Seminari de Biblioteques de Centres Penitenciaris

 

(FIMA, 31 de maig de 2024)

El dijous 30 de maig de 2024, Maite Comalat va participar al Seminari de Biblioteques de Centres Penitenciaris amb una presentació preparada amb Andreu Sulé en què s’analitzen les novetats de la 4a edició de les Directrius per a biblioteques de presons que l’IFLA va publicar l’any 2023. La sessió va donar lloc a un interessant debat en què es van proposar diferents projectes de futur per fer més visible la feina que es du a terme des d’aquestes biblioteques. En el seminari també va participar Ilumi Ramos, directora de la Biblioteca La Bòbila, que va fer una xerrada de prescripció lectora sobre gènere negre.

Llegir més

Sospitosos habituals

 

(Sospitosos habituals, Núvol, 12 de gener de 2024)

Ilumi Ramos

L’any 2011, Errata Naturae va publicar el llibre Interrogatorios, que recollia les minutes dels interrogatoris realitzats pel jutge Sylvester Syan a l’escriptor Dashiell Hammett a causa de les seves activitats antiamericanes. Dotze anys després, Editorial Clandestina publica Interrogatoris, una obra en què Àlex Martín Escribà conversa amb onze experts sobre la relació entre el gènere negre i la memòria. Totes dues obres amb el mateix títol i tots dos amb uns protagonistes de luxe.

Àlex Martín Escribà © Victor M. Picado

La llista d’entrevistats a Interrogatoris: gènere negre i memòria, en gran part francesos, no és banal. Encara que algunes converses com les de François Guérif i Benoît Tadié, desvien el focus cap a la novel·la negra nord-americana; o Massimo Carlotto se centra a Itàlia i Jordi Canal i Artigas, Georges Tyras i Andreu Martín, a casa nostra; és a França on s’ha estudiat i utilitzat profusament el paper de la memòria en el gènere. D’habitud, contra l’oblit, per explicar el present i les pulsions del seu passat. Així que la tria és conseqüent amb aquest domini francès.

L’obra parteix d’una introducció que ens permet dibuixar el mapa mental de l’investigador: la seva hipòtesi, l’elecció de cada testimoni, l’aportació que fa cadascun d’ells al cas. Una petita menció inicial ja admet que l’especialista Claude Mesplède, malauradament absent i que ens podria haver donat una valuosa declaració, el va posar en la pista del primer sospitós.

Però cal recordar que un interrogatori té dos objectius clars: apropar-se a la veritat dels fets i arribar a una confessió de culpabilitat. Tenim un investigador, però és evident que no és només això perquè en sap massa. Però, i la resta, qui són en realitat? Experts o sospitosos habituals? Dates, noms i citacions omplen el seu discurs i res no perd passada; perquè no ens expliquen què n’opinen, sinó què en saben. I en saben molt, entre altres coses perquè són uns lectors excel·lents.

No hi ha una única visió ni una única veritat. A vegades, fins i tot, són veritats contradictòries les unes amb les altres, i el resultat no pot ser més versemblant i motivador.

El primer interrogat és François Guérif, antic llibreter d’Au Troisième œil, llibreria especialitzada de París. Editor i expert, ens situa el gènere i la recepció que té a França. La seva és una història paradigmàtica —compartida amb molts lectors— de com va arribar a la literatura després de la seva fascinació pel cinema negre. El segueix Benoît Tadié, que sent la mateixa atracció pels autors clàssics i, especialment, per James Crumley. D’ell ens recorda el meravellós començament de L’últim petó autèntic amb Fireball Roberts, el buldog alcohòlic.

Si Georges Simenon ja va merèixer un capítol a Trets per totes bandes —indispensable assaig en dos volums, escrit pel mateix autor i Jordi Canal i Artigas, que aclareix l’evolució terminològica i els subgèneres i corrents que conté el gènere negre i policíac—, ara Bernard Alavoine, amb el seu testimoni, ens dona una lliçó magistral sobre l’autor belga.

Crims per a la memòria de Didier Daeninckx és un dels millors exemples del paper de denúncia del nostre passat, que podem trobar en la novel·la negra. Amb el seu interrogatori coneixem com hi va arribar, ell, a la literatura, i el procés de creació i publicació d’aquesta història que ens recorda uns fets infames. Tot seguit, Dominique Manotti, que declara que escriu per entendre i, compromesa amb la literatura de la crisi, deixa anar els seus personatges per una realitat colpidora. Després és el torn de Jean-Bernard Pouy, provocador, de reflexos llibertaris, que reivindica un espai per a la poesia i l’humor. I d’aquí passem a redescobrir Marsella, «la Chicago francesa», amb els ulls nítids de François Thomazeau.

Com si es tractés d’una bona novel·la negra, aquests suposats interrogatoris han fet finalment que no m’importi si he estat davant d’una cort de dotze delinqüents o d’un comitè de dotze savis.

Deixem França amb l’ajut de Massimo Carlotto i el seu projecte literari per explicar el crim a Itàlia i la realitat politicosocial que l’envolta. Així mateix, ens acostem a la nostra realitat primer amb Georges Tyras, didàctic, proper i que, com a expert en la figura de Vázquez Montalbán, ens delimita el lloc de la memòria en la novel·la negra espanyola. Després, amb l’erudit bibliotecari Jordi Canal i Artigas: clar, amb ull crític, però generós, a qui les lectures i l’ampli coneixement del gènere han donat contundència a les seves opinions. I acabem amb Andreu Martín, l’obra del qual es podria analitzar per les seves fascinacions: la por, la història, el joc i Barcelona.

Tanmateix, tornem als objectius d’aquests interrogatoris. Hem arribat a la veritat dels fets? El títol ens podria haver portat a engany i per terrenys quasi policíacs, amb una percepció simplista. Perquè parlem de literatura i d’un gènere en què no tot és blanc o negre —encara que ho sembli. No hi ha una única visió i, per tant, no hi ha una única veritat: cadascun dels testimonis ens ha mostrat la seva. A vegades, fins i tot, són veritats contradictòries les unes amb les altres, i el resultat no pot ser més versemblant i motivador.

I l’últim objectiu? S’ha aconseguit, llavors, alguna confessió de culpabilitat d’aquests sospitosos habituals? No, cap ni una. Malgrat això, tots ells són culpables, com a mínim d’ampliar la meva llista de futures lectures. I no ens oblidem pas del gaudi: com si es tractés d’una bona novel·la negra, aquests interrogatoris han fet finalment que no m’importi si he estat davant d’una cort de dotze delinqüents o d’un comitè de dotze savis. Mèrit dels onze interrogats, dels testimonis i de qui porta el cas.

Llegir més

Les 10 millors sèries de thriller del 2023

 

[Segons, Bepolar.fr, 30 de desembre de 2023]

• The Last of Us ,de Neil Druckmann i Craig Mazin (HBO)
• Cowboy de Copenhague, de Nicolas Winding Refn (Netflix)
• Parc polar , de Gérald Hustache-Mathieu (ARTE, només per a França)
• Exterior noche , de Marco Bellochio (Filmin)
• El consultor , de Tony Basgallop (Amazon Prime)
• Les buenas madres, de Julian Jarrold i Elisa Amoruso (Disney Channel)
• Bri, de Jérémie Guez (Canal +]
• Tant qu’ils ne retrouvent pas le corps, de Pascale Robert-Diard i Rémi Lainé (ARTE, només per a França)
• Justified: City Primeval, de Dave Andron i Michael Dinner (Disney Channel)
• La diplomática, de Debora Cahn (Netflix)

Llegir més

Top 10 pel·lícules de cinema negre i policíac de 2023

 

[ Segons BePolar, 30 de desembre de 2024]

• El asesino, dirigida per David Fincher
• Anatomía de una caída, dirigida per Justine Triet
• Justícia para Sohee, dirigida per July Jung
• When the Waves are Gone, dirigida per Lav Diaz
• Burning Days, dirigida per Emin Alper
• Un varón, dirigida per Fabián Hernández Alvarado
• Dejar el mundo atrás, dirigida per Sam Esmail
• Assault, dirigida per Adilkhan Yerzhanov
• Reality, dirigida per Tina Satter
• Les Algues Vertes, dirigida per Pierre Jolivet

Llegir més

La Bòbila és elogiada per estudiosos francesos del gènere

(El Punt-Avui, dijous 28 de desembre de 2023) 

Lluís Llort.

La Bòbila és elogiada per estudiosos francesos del gènere 

Que la biblioteca Gabriel García Márquez de Barcelona hagi estat declarada la millor del món no ha d’eclipsar altres fites poc habituals com la de La Bòbila, a l’Hospitalet de Llobregat, actualment dirigida per Ilumi Ramos. 

A mitjan novembre passat, Emilie Guyard, Natacha Levet i Jacques Migozzi, investigadors d’universitats franceses, van fer una estada de cinc dies per remenar l’extens arxiu de la Biblioteca la Bòbila dins el projecte POLARisation, que estudia la producció editorial de novel·la negra i policíaca francesa entre 1945 i 1989, especialment en col·leccions. 

Per a l’estudi de la producció, a Catalunya i a Espanya, van prendre com a centre de referència la biblioteca la Bòbila, i no és freqüent el treball transnacional de les biblioteques catalanes i de barri, però l’especialització d’aquesta biblioteca en gènere negre i policíac és espectacular.

 El resultat ha estat publicat, en francès, al web del projecte en tres interessants articles, dos signats per Emilie Guyard (La Bòbila: una biblioteca especialitzada única a Espanya i Escriure i publicar novel·les policials a Espanya entre 1945 i 1989) i un signat amb el genèric Polarisation (Crim, Misteri i Novel·la Negra del 1945 al 1990: sota el signe de Hammett i Bogart?).

 Creada l’any 1999, per iniciativa de Jordi Canal, La Bòbila és l’única biblioteca que té una col·lecció especialitzada en literatura policial a l’Estat espanyol. El fons, fet a còpia de donacions i adquisicions, actualment inclou 30.000 referències.■

Llegir més

Crimen, Misterio et Novela Negra de 1945 à 1990 : sous le signe de Hammett et de Bogart ?

 [A Polarisation, 21 de desembre de 2023]

Jacques Migozzi, UR 13334 EHIC/ Université de Limoges

Ce billet est rédigé à partir d’une mission d’exploration des collections du fonds spécialisé de la Bóbila (https://bibliotecavirtual.diba.cat/hospitalet-de-llobregat-l-biblioteca-la-bobila), menée à Barcelone du 15 au 17 novembre 2023.

Il s’appuie par ailleurs sur un certain nombre de listes de romans publiés en Espagne dans des collections policières, listes établies par M Jordi Canal, ancien directeur de la Bóbila, et aimablement mises à notre disposition :

Éditions en castillan :  BIBLIOTECA ORO DE BOLSILLO (1949-1959) de l’éditeur Molino (Barcelone) ; BÚHO (1950-1960) de l’éditeur Gerpla ( Barcelone); G.P. POLICÍACA (1957-1966) de l’éditeur Plaza & Janés  (Barcelone) ; ESGINGE (1964-1986) de l’éditeur  Noguer (Barcelone) ; CLUB DEL MISTERIO (1981-1984) de l’éditeur Bruguera (Barcelone) ; CÍRCULO DEL CRIMEN (1982-1985) de l’éditeur Forum (Barcelone) ; BESTSELLERS SERIE NEGRA (1985-1986) de l’éditeur Planeta (Barcelone) ; CRIMEN & CIA (1987-1989) de l’éditeur  Versal (Mexico/Madrid)

Éditions en catalan : «ÀREA SIMENON» (1988-1990), Àrea Editorial ( Barcelone) ; «LA CUA DE PALLA»  (1963-1970), Edicions 62 (Barcelone) ; «SELECCIONS DE LA CUA DE PALLA (1981-1996) Edicions 62 ( Barcelone) ;«LA MALEÏDA» (1987-1995, édition pour la jeunesse,) Editorial Pirene (Barcelone) ; «LA NEGRA» (1986-1998) Edicions de La Magrana (Barcelone)

Ce billet formalise quelques constats empiriquement établis sur site à propos de l’intraduction en Espagne des auteurs policiers étrangers, constats qui mériteront d’être confirmés et corrigés par des investigations ultérieures, notamment par une étude de distant reading fondée sur le moissonnage des métadonnées récupérables via la catalogue en ligne de la Bibliothèque Nationale d’Espagne. Malgré sa richesse le fonds de la Bóbila ne rassemble en effet qu’une partie de la production imprimée de la séquence 1945-1990 : ainsi par exemple le fonds de la Bóbila ne comporte que 204 références pour des éditions (en catillan/catalan ou en anglais) d’Agatha Christie, 123 pour Erle Stanley Gardner et 46 pour Raymond Chandler, pour respectivement 847, 342 et 107 entrées dans le catalogue de la BNE.

On a choisi de resserrer ici le propos sur l’intraduction en Espagne des auteurs de romans noirs étrangers, dans son origine historique anglo-saxonne de hard-boiled ou son avatar français de polar/néo-polar. Du même coup ne sera pas prise en compte l’énorme collection populaire “Punto Rojo” du mastodonte éditorial Bruguera, qui fait appel exclusivement pour ses petits formats à des auteurs espagnols publiant sous pseudonymes anglo-saxons.

1. Les fictions criminelles “noires”  ne sont massivement intraduites en Espagne qu’après 1980, autrement dit après la mort de Franco ( 1975) et le rétablissement de la démocratie accompagné d’une intense période d’ouverture culturelle et de libéralisation des moeurs. Dans le catalogue de la Bóbila on trouve par exemple 11 éditions espagnoles  de Pas d’Orchidées pour Miss Blandish ( numéro 3 de la Série Noire en 1946) avant 1975, 37 après ; ou encore 13 éditions  espagnoles de romans de Raymond Chandler jusqu’en 1975, 27 après. Encore faut-il préciser que que sur les 13 premières éditions de Chandler, 10 sont des éditions argentines, la première édition espagnole ne datant que de 1966.

Côté français, Manchette n’est traduit pour la première fois qu’en 1982, alors que Pierre Véry et Boileau-Narcejac voient  respectivement 9 et 6 de leurs oeuvres traduites  dans la collection G.P. POLICÍACA entre 1957 et 1966.

 2. Deuxième constat, corollaire, qu’on peut induire des exemples français qui viennet d’être mentionnés : les collections espagnoles  qui intraduisent des romans étrangers accordent massivement jusqu’à la fin des années 1970 leur préférence aux récits policiers d’enquête privilégiant le suspense, le mystère et l’énigme, avec une hégémonie anglo-saxonne sans conteste.

Quelques chiffres parlants :

Edgar Wallace truste ainsi les 45 premiers titres que publie à compter de 1940 l’éditeur madrilène M.Aguilar dans sa collection “Detective”, et voit figurer 21 de ses romans sur  150 titres de la collection “Elefante Blanco” (1944-1954) de l’éditeur Saturnino Calleja (Madrid).

Erle Stantey Gardner voit pareillement 29  récits de sa série autour du détective Perry Mason publiés sur les 86 derniers titres de la collection G.P. POLICÍACA (266 titres), 12 dans la collection Buho de Gerpla , qu’il inaugure avec les numéros 1 et 5, et 3 dans la collection BIBLIOTECA ORO DE BOLSILLO qu’il inaugure également avec là encore les numéros 1 et 5.

Agatha Christie est aussi significativement présente avec 12 romans publiés dans la Biblioteca Oro, 5 dans la collection Buho, de même qu’Ellery Queen ( 5 titres dans Buho, 3 dans GP Policiaca), S.S. Van Dine (5 dans la Biblioteca Oro et 2 dans Buho)…

3. Dans ces catalogues dominés par le récit policier d’énigme avant 1980, seuls deux auteurs de hardboiled se distinguent quantitativement. D’une part Peter Cheyney, dans la mesure où la collection GP Policiaca, inaugurée en 1957, choisit de lui consacrer 28 de ses 120 premiers titres, alors qu’on le retrouve fort peu ailleurs (1 titre dans Buho). D’autre part Dashiell Hammett, que la collection El Buho, qui lui consacre 12 titres sur 100, choisit de présenter comme un écrivain de premier rang et un père fondateur, inaugurant ainsi une tradition de péritexte légitimant , sur lequel il paraît fructueux de resserrer la focale.

4. Si l’on tient désormais à la fortune éditoriale de Dashiell Hammett en Espagne saisie à travers le péritexte  des différentes collections qui vont le publier : Hammett est consacré comme un géant des lettres, échappant aux confinements de la littérature de genre.

4.1. Cette tendance est manifeste à l’examen des couvertures et quatrièmes de couverture des numéros 4 La Llave de Cristal, 38 Un Hombre llamado Spade, 51 El Falcón Maltés,  et 75 Ciudad de Pesadilla.

Sur la couverture, au-dessus du titre et du nom de l’auteur, on repère tout d’abord  d’une mention légitimante :

• La Llave de Cristal : «  El más clásico de todos los escritores norteamericanos de acción. Maestro de la novela dura. / 19 ediciones en los Estados Unidos de esta título »
• El Falcón Maltés : «  La novela que consagró a Dashiell Hammett y que abrió camino a las actuales técnicas de novelar »
•  Ciudad de Pesadilla. : «  En « Ciudad de Pesadilla », el maestro de los novelistas americanos combina el género policíaco con el « western » ».

Sur la  quatrième de couverture, différents procédés sont utilisés pour ciseler une image de père fondateur :

• La Llave de Cristal :  une phrase d’accroche «  El sensacional Dashiell Hammett y su enorme significado »  est illustrée par  3 brèves citations d’hommage de André Gide, Ellery Queen, et Howard Haycroft. Retenons ici seulement  la citation de Gide : « Considero a Hammett uno de los más importantes autores americanos, no sólo en el relato policíaco, sino en toda clase de novela. »

• Un Hombre llamado Spade :  Un texte d’Ellery Queen d’une dizaine de lignes  salue en Hammett un fondateur et un inventeur, depuis la première phrase ( «  Hammett  es el fundador reconocido  de la escuela realista contemporánea ») jusqu’à la dernière («  No inventó un nuvo género policíaco : inventó une forma nueva de contarlo»).
• El Falcón Maltés  Unassez long texte de 19 lignes d’Ellery Queen commente Le Faucon maltais en nuançant son affirmation d’ouverture «  Hammett  es el fundador reconocido  de la escuela realista contemporánea », pour conclure sur la subtilité de l’œuvre : « Lo que destaca a primera vista es esta áspera capa exterior ; pero en el fondo, Hammett es uno de los más puros escritores románticos de estos tiempos. »

4.2. Même tendance manifeste, une dizaine d’années plus tard, avec le début de la quatrième de couverture de Cosecha roja (1967) dans  la collection « El Libro de Bolsillo » de Alianza Editorial (Madrid), qui hisse Hammett au rang de Hemingway ou Faulkner:

« Las narraciones de Dashiell Hammett (1894-1961) son clasificadas convencionalmente dentro del género detestivesco y de suspense, en el que figuran con el rango de obras maestras. Pero Hammett es algo más que un clásico de la novela negra americana. « En sus momentos mejores — ha escrito Luis Cernuda — nos parece superior a otros escritores que pasan por estar destinados a sobrevivir a su tiempo, como por ejemplo Hemingway y hasta Faulkner »»

Et de fait, le roman de Hammett est précédé d’une introduction de 8 pages datée de 1961,  et  rédigée peu après la mort de Dashiell Hammett, signée de Luis Cernuda, qui n’est autre que l’un des plus grands poétes  et critiques littéraires espagnols du XXe siècle.

4.3. L’éditeur Bruguera, qui publie à la fois le Club del Misterio (collection de romans policiers complets publiés initialement sous format magazine, puis rassemblés sous forme de volumes reliés ) de 1981 à 1984 et la  collection Novela Negra à compter de 1977 poursuit cette tradition légitimante. Il ouvre ainsi la série « Novela negra » de Bruguera_Libro Amigo en 1977 avec Dinero sangriento, et publie Cosecha roja (déjànuméro 16 (1977) de la série « Novela negra »)  comme  numéro 1 du Club del Misterio en mai 1981.

Le début et la  fin de la quatrième  de couverture de Dinero sangriento ne lésinent pas sur le registre épidictique :

«  Dashiell Hammett es el creador de la novela Negra y uno de sus más grandes maestros.La publicacíon de sus obras, durante la década de los treinta, commovió no sólo al públicoaficionado a la novela policiaca, sino también a los círculos literarios mássofisticados. (…) Dinero sangriento es una muestra de los primeros relatos de Hammett. En ellos se advierten ya la firmeza y el esplendor narrativo de un auténtico maestro del género. »

C’est Bruguera qui, jouant à fond sur la prégnance de l’imaginaire rétinien du film noir,va qui plus est ériger Humprey Bogart en label visuel du genre policier dans son ensemble. En effet, dès le premier numéro du magazine Club del Misterio, on retrouve au revers de la couverture de Cosecha roja, un photogramme (crédité, ce qui est loin d’être toujours le cas dans ce magazine) de Humphrey Boggart dans le film Le Faucon maltais (1941), et surtout on retrouve en médaillon sur la couverture  et la quatrième de couverture en couleur  comme sur la page de titre intérieure en noir et blanc le même Bogart/ Sam Spade, avec les attributs emblématiques du harboiled ( feutre +trench + flingue + protégeant une femme qui s’ appuie sur lui). Or c’est ce même médaillon qui va ensuite être systématiquement utilisé comme estampille de la collection, y compris pour des récits non affiliés au noir, comme ceux d’Ellery Queen, , de Gardner, de Conan Doyle, de Chesterton …

4.4. Ce chorus dans le péritexte légitimant est repérable également avec le numéro 44  (1985) de la collection « Bestsellers Serie Negra » de l’éditeur  Planeta (Barcelone), consacré à Dinero sangriento : le roman est précédé d’une introduction de 27 pages de Lillian Hellman,  dramaturge et compagne de Hammett, et la fin de la quatrième de couverture souligne que« La publicación de stas obras commovió no sólo a los aficionados a la novela policial, sino incluso a los circulos literarios más sofisticados. »

Llegir més