Dividida, afeblida o esberlada. Així es pot descriure l’estat actual de la majoria amb què Pedro Sánchez va començar la legislatura fa cosa d’un any. Però podrien ser també maneres de retratar l’Esquerra que ha sortit del seu 30è congrés, amb un Oriol Junqueras que ha revalidat el càrrec de president del partit.
Tant una descripció com l’altra, crua en tots dos casos, parteixen d’allò que el títol d’una pel·lícula de culte resumia a la perfecció als noranta: Reality Bites, mossegades de realitat. Les noves generacions coneixeran més una de les protagonistes, Wynona Ryder, per fer de mare esverada a la sèrie Stranger Things. La referència serveix igual. Perquè no deixen de ser “coses estranyes”, tant que Sánchez s’hagi atrevit a jugar d’una manera tan diàfana amb els seus improbables socis d’investidura, com que ERC hagi mostrat, a la vista de tothom, un espectable de queixalades tan gore.
No oblidem que, durant els últims mesos, la campanya republicana ha tingut un nivell d’agressivitat altíssim. Companys de partit s’han titllat de “miserables”, s’han acusat d’enviar “sicaris” i “difusors d’odi” als mitjans de comunicació (i a xarxes, afegeixo), fins al punt que hi ha denúncies per part de militants a òrgans interns del partit com el seu Canal Ètic, pel nivell de virulència de les crues realitats que s’han arribat a escopir a la cara.
Junts no pot renunciar a exigir el que pertoqui, si no vol acabar com ERC
Dit això, i partint de la base que aquesta conducta a ERC no és nova, sinó que forma part d’una trista tradició, de Companys i Macià a Carod i Puigcercós, el més estrany comportament en la política espanyola del moment és el del PSOE. Un Partit Socialista que ara pot estar raonablement preocupat amb l’escenari que se li planta als morros després del “pareu màquines” que li ha dedicat Carles Puigdemont i després d’un congrés d’ERC en què els seus socis més fidels han sortit socarrimats, perquè tant en un cas com en l’altre Pedro Sánchez hi ha tingut molt a veure.
I és que, independentment del color polític o de l’univers mental del periodista o polític amb qui parlis fora de micro, hi ha un consens ampli sobre com són d’“artistes” els socialistes a l’hora de pactar i signar acords que els asseguren el poder, per després complir-los d’aquella manera, quan no directament obviar-los. I aquesta manca de compromís és precisament el que ha posat ara Sánchez en un altre tipus de compromís (greu).
Han jugat amb Puigdemont, menystenint la seva singularitat política i de lideratge, i ara a la Moncloa es neguitegen perquè diuen que “sembla que s’ha plantat”. Més li valdrà al d’Amer que no només ho sembli, perquè Junts no pot renunciar a exigir als socialistes el que pertoqui, si no vol acabar com una ERC on ara, després d’un naufragi a tots els nivells, fins i tot Junqueras assumeix (verbalment) que s’hauria acabat el temps de ser el pagafantes del PSOE. I això, si es confirma, posa Sánchez en un veritable compromís. Complir o eleccions. Paga o plora. La realitat mossega.