Terres del Nord

www.jordicanal.com

CAPÍTOL 1: JUNEAU

Alaska, Terra Salvatge

Vist a través d’una de les minúscules finestretes del Boeing 747 que em duu d’Anchorage a Juneau, el paisatge que veig entre la boira és solitari, erm i gelat. Una espessa capa de núvols encatifa la costa, però de tant en tant, s’obren unes amples clarianes i puc distingir llengües de glaç quilomètriques que acaben morint al mar. Aquí i allà, a intervals, apareixen algunes muntanyes de gairebé sis mil metres de roca i glaç que s’eleven per sobre el mar de núvols. Sóc a Alaska, la terra del gel, els óssos i l’or. On l’home, l’animal més insignificant que hi habita, intenta domar una terra salvatge, indòmita i perillosa. Alaska, l’última frontera. On la natura encara és natura.

La primera impressió que tinc d’Alaska és la que té tothom que associa el nom amb el d’una terra freda: extensions sense límit de gel i roca, de llargues glaceres i cims escombrats per vents huracanats. Una immensitat rugosa d’altes muntanyes, moltes de les quals no han estat encara conquerides per cap home i moltes de les quals no han estat ni tan sols batejades. Immensa com un subcontinent, si n’agaféssim la silueta i la sobreposéssim sobre un mapa d’Europa, Alaska tocaria Florència, Estocolm, Belfast i Atenes, però tot i ser l’Estat més gran dels Estats Units és també el menys poblat, amb menys de 700.000 habitants.

I també n’és l’Estat més desconegut. Possiblement perquè les condicions meteorològiques només són favorables una quarta part de l’any, o potser perquè queda molt lluny de la resta dels Estats, Alaska ha estat i és la gran oblidada de la Unió. Els Lower 48, com anomenen als Estats del Sud, contemplen Alaska amb recel. En veuen les riqueses i les anhelen, però temen la terra salvatge, el clima hostil i el fred mordaç.

Vull conèixer l’Alaska real, allunyada dels tòpics, justament per a conèixer si aquests estan fonamentats en la raó o tan sols són prejudicis creats des del desconeixement. Vull caminar per les terres salvatges, conèixer de primera mà el testimoni dels seus habitants, reviure’n la història a través dels seus monuments i dels seus personatges.

Ho començo a fer només baixar de l’avió al petit aeroport de Juneau, la capital d’Alaska, amb el primer animal salvatge: és un ós bru. Gros, pelut, amb llargs ullals sobresortint d’una gran boca oberta i amb les potes del davant aixecades amenaçant-me amb les urpes esmolades. Retrocedeixo instintivament. L’ós no es mou, i quan m’hi acosto veig que sota les potes hi ha una placa de bronze amb el nom del caçador i el lloc on va matar l’animal. Al final, el nom del taxidermista, l’autèntic artista d’Alaska. Qualsevol espai públic a Alaska es pot fer servir per a mostrar aquestes macabres obres d’art: aeroports, bancs, biblioteques o fins i tot supermercats són les improvisades galeries on s’exposen els animals dissecats per les hàbils mans dels taxidermistes. Un petit ós de color canyella, un immens grizzly dempeus sobre les potes del darrera, una ovella de Dall de pèl blanc i corns recargolats o uns quants ocells de llargues potes són només uns quants exemples de la multitud d’espècies que decoren les sales públiques i privades.

Això és Alaska, terra salvatge.

Óssos i cotxes

Surto a fora de l’aeroport de Juneau amb un petit mapa que m’han donat a l’oficina de turisme i les indicacions per a trobar una botiga de càmping on pugui comprar un cartutx de gas per al fogonet. Sota una pluja fina que m’obliga a treure el Gore-Tex del fons de la motxilla, camino per la vorera de la carretera fins a la intersecció amb Glacier Highway. Espesses nuvolades envolten els cims coberts de pícees que envolten l’aeroport pel nord i tapen també el sol que podria escalfar una mica l’ambient al sud. El resultat són deu graus centígrads de temperatura i la seguretat que encara farà més fred. Fa olor de terra molla i aroma de pi.

Amb espasmes sorollosos, circulen per la carretera immensos pick-ups i furgonetes Dodge, Ford i Chevrolet tan grans com petits autobusos. Molts més vehicles són aparcats fora dels centres comercials que hi ha espargits per aquesta zona, l’única part de la ciutat que encara té espai per a engrandir-se, ja que el nucli antic de la capital d’Alaska ocupa una petita franja costera encaixonada entre el mar i la muntanya.

A les afores hi ha uns quants centres comercials, i en un d’ells hi trobo una botiga d’esports per a l’aire lliure, una sala plena de canyes i carrets per a la pesca, cartutxos i roba de camuflatge per a la caça. El dependent m’indica on trobar les bombones de gas. És un home prim, alt, de cara allargada, cabells rossos que li cauen de sota la gorra de beisbol amb el logotip d’una coneguda marca de canyes de pescar i un bigoti a l’estil fumanxú que li ressegueix la boca.

—D’acampada, oi?

—Sí.

—Aleshores potser et serà convenient un d’aquests.

M’ensenya un expositor amb tota una col·lecció de recipients i esprais: un repel·lent per a mosquits, una essència de cérvol perquè els caçadors atreguin els mascles, un sabó que elimina del tot l’olor humana de les peces de roba,... Però el que el dependent sosté entre les seves mans nuoses és una llarga bombona de gas amb una trompeta al final, com una d’aquelles sirenes enllaunades. La fotografia del fulletó publicitari que l’acompanya és prou explicativa. Hi ha la foto d’un primer pla de la cara d’un ós grizzly, amb les grosses mandíbules obertes i les llargues dents plenes de sang i babes en actitud agressiva.

—Aquest és el millor esprai per a óssos que tenim. Pebre i altres productes irritants a alta pressió. Una ruixada a la cara de l’ós i tens deu minuts per a desaparèixer del seu davant.

El fulletó explicatiu va més enllà i detalla, amb gust macabre, com el propietari de l’empresa fabricant va ser atacat per una óssa que el va deixar malferit i gairebé mort. Una fotografia de pocs moments després de l’atac, amb la cara de la víctima ensangonada i plena de ferides, mostra amb tot color les conseqüències d’un atac d’aquestes característiques. Si no hagués estat pel seu company de caça, que duia un petit esprai de pebre, les conseqüències d’aquell atac haurien estat fatals. Des d’aleshores, el supervivent de l’atac es va concentrar en millorar els productes de seguretat i actualment el seu catàleg conté una variada col·lecció de mides d’envasos que formen un núvol de pols de capsaïcina que abasten des d’un metre (per aquells més arriscats i que volen dur menys pes) fins als deu metres, i tota una sèrie de complements per a dur-los penjats del cinturó, la motxilla o fins i tot del bastó de trekking.

Tinc previst endinsar-me en terra d’óssos, i la visió de les fotografies em deixa preocupat.

—És necessari tot això?

—Home! Imprescindible no ho és... Però és un element de seguretat que et pot salvar la vida. Tu mateix...

Li dic que no puc portar tant de pes, que ja vaig carregat i que no vull gastar-m’hi tant. Què em recomana? Surto de la botiga amb un parell de campanetes. No repel·leixen atacs d’óssos, però si les portes enganxades a la motxilla mentre camines, el seu soroll foragita els óssos. O això és el que diuen.

És el mínim per a sentir-me una mica segur.

Indis i busos

Tot i ser la línia principal, l’autobús blau cel que em duu fins al centre de la ciutat de Juneau només passa un cop cada hora per la parada on m’espero. L’autobús és aquí el transport dels pobres que no es poden permetre un cotxe, de la gent gran que ja no pot conduir i del jovent que encara no té setze anys per a poder dur el seu propi cotxe. Dues senyores d’edat avançada baixen unes parades més enllà davant del Fred Meyer, el supermercat més gran de la zona, i un trio d’indis tlingit, l’ètnia local, puja davant d’unes cases atrotinades en un dels suburbis de Juneau pels quals passem. No semblen gaire alegres. La dona, molt grassa, s’enfila amb dificultats dins l’autobús i cau pesadament sobre un dels seients. A banda i banda d’ella s’hi asseuen els dos indis i no es dirigeixen cap paraula mentre dura el trajecte, amb la vista fixa al terra o fora la finestra. Un d’ells duu una camisa texana ornamentada amb un llaç de cintes al voltant del coll. L’altre, amb un barret negre de cowboy sota del qual en sobresurten llargs cabells negres i molt greixosos, amb uns texans estripats, botes Dr. Martin’s amb cordons taronja exageradament amples, una jaqueta americana negra i una corbata feta amb un mocador negre, crida encara més l’atenció. Per si no fos prou extravagant, duu un bigoti mal afaitat, unes ulleres fosques que li cobreixen mitja cara, i amb la mateixa assiduïtat amb què el seu company estossega amb sonoritat tuberculoide ell s’arregla el llarg serrell que li tapa el front sota el barret. El trio indi baixa davant del Regional Bartlett Hospital i desapareix parsimoniosament cap a l’entrada del centre de salut, amb un silenci trencat només de tant en tant per l’estossegar malaltís de l’home del llaç.

Diuen que Juneau és una de les capitals d’estat dels EUA més bonica. Els seus carrers són plens de flors, ja sigui als testos penjats dels fanals, en els parterres entre l’asfalt, als testos davant de les botigues o als jardins de les cases baixes i multicolors que omplen les faldes boscoses del Mont Roberts. Hi ha pocs edificis alts, i més que una gran metròpoli sembla un poble que ha crescut ràpidament però que encara conserva l’encant de les petites poblacions.

L’autobús em deixa a Admiral Way, just davant de l’enorme edifici de la biblioteca, que domina un moll amb dos o tres hidroavions amarrats i un aparcament ple de grans trucks i furgonetes, amb caixes de càrrega posterior destapades i una omnipresent nevera al darrera per a mantenir freds els refrescos. Pujo a la biblioteca a l’últim pis d’un edifici de pisos per a aparcaments. L’alçada dels pisos la converteix en una magnífica talaia per a observar la vista i els grans finestrals s’obren directament sobre l’aigua del canal de Gastineau, el tros de mar que separa Juneau de l’illa de Douglas. Amunt i avall del canal hi circulen llanxes recreatives, vaixells de pesca i ocasionalment s’hi enlairen o amaren els omnipresents hidroavions. Durant gran part de la setmana, però, la visió sobre l’ample canal i les cases residencials de l’illa de Douglas, sobresortint cadascuna d’elles com petites illes en un mar de pícees fosques, queda reduïda a uns quants camarots del creuer de luxe que atraca al moll davant de la biblioteca.

Red Dog Saloon

Juneau no és només la capital d’Alaska, sinó que també és la capital dels creuers que ressegueixen els fiords del sud-est d’Alaska. El gran port de Juneau permet l’arribada de cinc creuers simultanis i molt sovint aquests cinc coincideixen, abocant als carrers de la petita capital ingents quantitats de turistes àvids d’experiències.

Per sort, les experiències que busquen aquesta mena de turistes es limiten a les que poden trobar a la gran quantitat de botigues de souvenirs i tota mena d’objectes luxosos que hi ha a la part baixa de Franklin Street, el carrer principal de Juneau. Aquells turistes que són més aventurers pugen als autocars que ja els ha preparat la mateixa companyia del seu creuer per anar a trepitjar el centre d’informació de Mendenhall Glacier o agafen el telefèric que els duu fins a sis-cents metres d’altitud, per sobre els arbres del Mont Roberts, per a contemplar les vistes del canal de Gastineau i passar el dia al restaurant i a les botigues del complex.

Per a aquells que volen recuperar-se de tanta activitat, el dia pot acabar amb un reconstituent al Red Dog Saloon, l’ancestral bar que ocupa un edifici de fusta en una cantonada davant de la biblioteca. És una de les atraccions principals de la ciutat, i quan hi entro encuriosit pel seu renom entenc el per què.

L’entrada té les típiques portes batents de les pel·lícules del Far-West, sota un gran rètol amb el nom del bar i el seu logotip, la silueta de perfil d’un terrier de color vermell. Com que és de matí, encara no hi ha l’onada de turistes que l’ocuparan a partir de mitja tarda. Només una parella d’ancians nostàlgics ocupa una de les taules rodones que hi ha a l’ampla sala interior, amb el terra ple d’una gruixuda capa de serradures i les parets de planxa de fusta envellida plenes d’objectes i souvenirs de tot tipus.

El bàrman, que sosté els pantalons sobre un gros ventre amb els mateixos tirants vermells que venen a la botiga del saloon, em mira de reüll mentre renta gots de cervesa i parla amb una parroquiana asseguda a la barra. Li pregunto si puc fer fotos. Arronsa les espatlles resignadament. Tu mateix.

Una de les parets és plena de targetes de visita dels milers de clients que han passat pel saloon, una altra exposa una col·lecció de caps dissecats de tots els grans mamífers que es troben per les muntanyes dels voltants, i en una altra hi pengen les armes que els haurien pogut matar, entre elles una de les pistoles del famós Wyatt Earp. A la paret darrera la barra del bar hi sobresurt el tòrax i el cap d’un immens grizzly, que té la resta del cos a l’altra banda de la paret, que comunica amb la botiga de souvenirs del saloon. En un angle hi penja una col·lecció de flotadors salvavides i al centre de la sala, a la grossa columna central que suporta el sostre de fusta hi han penjat la figura d’un llenyataire que escapa d’un ós dissecat que el persegueix columna amunt. Pintada sobre la fusta, es llegeix una advertència: «Si les nostres begudes, menjar o servei no arriben al nivell que desitjaries, baixa el nivell».

M’imagino l’aspecte que devia tenir l’interior d’aquest o de qualsevol altre saloon de la ciutat a finals del segle XIX, quan els bars eren plens de miners de la zona que hi anaven a refrescar-se les goles plenes de pols de mineral després de les dures jornades laborals i a buscar-hi tota mena de distraccions. Juneau vibrava en aquella època amb les màquines que foradaven la muntanya buscant el mineral i amb la frenètica activitat que la indústria minera començava a adquirir a Alaska.

Ara la ciutat només vibra amb la presència d’onades turístiques abocades pels creuers. I aquests, com les onades, són intermitents.

Herència minera

Davant del mar, en una plaça, una escultura de bronze de dos miners operant una trepadora pneumàtica recorda l’origen miner de la ciutat. Quan el 1880 Joe Juneau i Richard Harris van descobrir or als rierols propers d’on és ara la ciutat de Juneau, homes i dones d’arreu del món van venir cap a la zona il·lusionats pel metall preciós. Alaska començà a significar esperança, llibertat i somnis fets realitat. Aviat, però, les palletes que es podien recollir pel mètode tradicional de la pala i el plat van començar a escassejar i l’única manera que permetia arribar a l’or era excavar directament a la roca, una empresa que difícilment els miners individualistes que havien explotat la zona fins aleshores podien dur a terme.

L’extrema pobresa de la mena de mineral demanava a crits tècniques més efectives per a extreure’n l’or. Per cada unça de mineral del metall preciós es necessitava processar vint-i-vuit tones de mena. Amb els miners van venir els enginyers i financers necessaris per a tirar endavant aquelles extraccions. Això era feina de grans companyies, que no van trigar a formar-se per a explotar els jaciments. De les moltes que es van crear les més profitoses van ser la Treadwell Mining Co., l’Alaska Juneau Mining Gold Co. i l’Alaska Gastineau Mining Co. L’activitat d’aquestes poderoses empreses va perfilar la història i la població de la ciutat.

Més tard van arribar els mercaders, comerciants, pescadors i les seves famílies, i al tombant de segle Juneau havia deixat de ser un poble i ja era una ciutat. Les mines donaven treball i riquesa als seus habitants però a la vegada omplien l’aire amb el soroll incessant de la seva maquinària. Molts dels empleats es queixaven que durant la nit no podien dormir, però d’altres hi estaven tan acostumats que quan les màquines paraven per Nadal i per la festa de la independència del quatre de juliol, es queixaven que no podien dormir a causa del silenci.

A partir del 1906 Juneau va esdevenir la seu del govern territorial i, quan les mines van tancar el 1944 a causa de l’esgotament de la mena, l’economia es va focalitzar en un altre punt que va esdevenir igualment profitós: el govern i el seu funcionariat. Actualment una porció molt important de la seva població treballa per al govern estatal, federal o local.

I gairebé es pot dir que tota la resta es dedica al turisme.

El Capitoli

Al contrari que el de les altres capitals d’estat de la Unió, el Capitoli de Juneau no és una rèplica en miniatura del de Washington i per tant és l’únic Capitoli oficial dels Estats Units que no té una cúpula que coroni el centre de l’edifici. El Capitoli ocupa en realitat l’antic Federal Building, construït el 1931 amb formigó i obra vista reforçada visualment amb quatre grosses columnes dòriques de marbre que sostenen un voluminós balcó. Quan Alaska va esdevenir Estat el 1959, la falta d’un edifici a Juneau que pogués fer la funció de Capitoli es va resoldre simplement amb un canvi de nom, i el Federal Building va passar a ser la seu de l’Administració del nou Estat. Al seu interior és on es reuneix la legislatura de l’Estat i on hi ha les oficines del governador, on van exercir Frank Murkowski, Sarah Palin, Sean Parnell i Bill Walker.

Hi entro encuriosit per la política americana. Hi fan visites guiades, i la d’avui la fa un tal Ben, un estudiant de secundària que es guanya un extra a l’estiu guiant turistes. El primer que ens ensenya és el que ja hem vist tots els qui seguim la visita: l’entrada de l’edifici. Al vestíbul ens mostra els dos plafons de ceràmica que decoren les parets i que il·lustren la caça de caribús com a collita de la terra i la pesca de salmó com a collita del mar. Més significatius són els detalls que ornamenten les bigues del sostre i que representen les principals riqueses de l’Estat: un peix per a la pesca i la caça, un pic i una pala per a l’or i el petroli, un arbre per a la silvicultura i un iglú per als nadius d’Alaska.

—Però no us equivoqueu, eh? —explica de seguida en Ben—. Els esquimals d’Alaska mai no han viscut en iglús!

Ens ensenya la cambra legislativa, on es reuneixen a principis d’any els seus vint senadors, i la cambra de representants, on es reuneixen els quaranta representants elegits cada dos anys. Aïllada per la distància del govern central de Washington, la història política d’Alaska compta amb alguns episodis realment memorables que no haurien pogut succeir en territoris més propers a la capital dels Estats Units. El més sonat d’aquests episodis el va protagonitzar el governador John F.A. Strong. Aquest va ser nomenat governador d’Alaska el 1913, mentre aquesta encara era un Territori dels Estats Units i no un Estat amb plens drets. El governador Strong va haver d’abandonar el càrrec el 1918, quan es va descobrir que en comptes de ser ciutadà nord-americà, en realitat era canadenc.

—Aquestes coses —diu en Ben amb un somriure irònic als llavis— només poden passar a Alaska.

Traces d’ortodòxia

Anant cap a l’alberg on passaré la nit, a la part alta de la ciutat de Juneau, segueixo el costerut Main Street fins a 5th Street, flanquejat a banda i banda per cases solitàries de dos o tres pisos, revestides de fusta de colors cridaners i amb cotxes gegantescos aparcats davant dels seus portals. Algunes d’aquestes cases són velles, i daten de la pròpia fundació de Juneau. Esparses entre aquestes cases centenàries hi ha unes quantes esglésies força antigues. En un radi de quatre carrers n’hi compto tres: l’Església de la Sagrada Trinitat, la Catedral de la Beneïda Verge Maria i l’Església de Sant Nicolau.

De les tres, la més interessant és la de Sant Nicolau. És de parets de fusta pintada de blanc amb finestres de marcs de color blau cel. Però a banda del color cridaner, el que és més espectacular és la planta arquitectònica: té vuit cares, una per a cadascun dels set dies de la setmana més el vuitè per al dia del Senyor segons la litúrgia ortodoxa russa. La teulada de vessants inclinats està coronada per una ceba daurada rematada amb una creu russa. L’església la van construir a finals del segle XIX els indígenes tlingit amb l’ajuda dels miners d’origen eslau, per a tenir un lloc d’oració per a la pràctica de l’ortodòxia russa que era, aleshores, i ho segueix sent en l’actualitat, la religió de major seguiment entre els indígenes del sud-est d’Alaska.

Ens hem de remuntar al descobriment d’Alaska per a entendre la presència de l’església russa en territori americà: Alaska va ser descoberta pels russos. El gran explorador danès Vitus Bering, que treballava comissionat pel Tsar Pere el Gran, va descobrir ja durant la seva primera expedició del 1728, que Sibèria i Amèrica estaven separades per aigües marines. No va veure la terra que hi havia més enllà a causa de la boira i el mal temps, però sabia que els dos continents estaven separats. Posteriorment, els cartògrafs van homenatjar el gran explorador batejant el tros de mar que separa els dos continents més grans del globus terrestre amb el nom d’Estret de Bering.

Bering va aconseguir tornar a Sant Petersburg per a informar el Tsar i, amb el suport d’aquest, el 1733 va tornar a marxar amb la missió d’explorar amb més profunditat aquella nova terra. L’expedició va començar per terra, i més de deu mil homes van trigar set anys per a creuar tota Sibèria i arribar a Kamtxatka. Bering arribà a la costa del Pacífic d’aquesta península i hi construí dos vaixells, el Sant Pere i el Sant Pau. Allà on hi havia hagut les drassanes improvisades hi va fundar una ciutat que va batejar amb el nom dels dos vaixells: Petropavlovsk.

El descobriment d’Alaska

Des de la recentment fundada Petropavlovsk, a la Kamtxatka russa, el 1741 Vitus Bering i part dels seus homes es van fer a la mar i es dirigiren cap a l’est. Una tempesta va separar els dos vaixells de l’expedició a prop de les boiroses illes aleutianes. El Sant Pau, comandat per Alexei Chirikov, va arribar fins a una terra coberta de pícees, i el capità va enviar a terra onze homes per a inspeccionar el terreny. Cap d’aquells homes no va tornar. Chirikov va enviar vuit mariners més a investigar, però quan van haver passat els dies i ni aquests ni els altres homes no havien tornat al vaixell, Chirikov va repensar-se la idea de desembarcar i va decidir entornar-se’n. Al cap d’uns anys, circularia entre els indis tlingit una llegenda que feia referència a l’arribada d’uns homes blancs. Explica la història que un ferotge guerrer tlingit vestit amb pells d’ós va eliminar un a un els nouvinguts. Al seu retorn cap a Petropavlovsk, Chirikov encara va perdre vint homes més a causa de l’escorbut.

El destí del Sant Pere, capitanejat per Bering, va resultar en un inici més prometedor. El 15 de juny del 1741, va arribar a l’illa de Kayak, prop del que després seria la ciutat de Cordova, a Alaska. Bering no va poder desembarcar a l’illa, però sí que ho van fer alguns dels seus homes, entre ells l’alemany Georg Wilhelm Steller, que viatjava amb l’expedició com a naturalista. Steller reconegué entre els ocells que es passejaven pels arbres de l’illa un cosí del gaig blau americà, i aquesta va ser la primera prova tangible que l’expedició havia arribat realment al Nou Món des de l’oest. En honor d’aquell descobriment, la Cyanocitta stelleri, de cua i ales de blau cobalt i el cos i el cap encrestat de color negre es coneix avui en dia com a Gaig d’Steller. Steller a més també dóna nom a dos altres animals: una espècie d’èider i el lleó marí d’Alaska.

L’illa de Kayak no era habitada per cap tribu indígena, i això va permetre que la tripulació del Sant Pere pogués avituallar-se d’aigua fresca per al viatge de retorn fins a Kamtxatka. Però a l’illa i a la resta de costa que van explorar, no van trobar-hi menjar i, amb una tripulació cada cop més afeblida per la fam i l’escorbut, Bering va decidir a l’octubre tornar cap a Kamtxatka. Ell no hi arribaria mai. El Sant Pere va naufragar a l’illa que des d’aleshores duu el nom de l’explorador, i ell mateix i uns quants dels seus homes hi van perdre la vida. La resta de la tripulació va aconseguir passar l’hivern de mala manera, principalment gràcies a la matança de llúdrigues marines que no tenien por dels homes i que els van proporcionar aliment i roba d’abric. A la primavera següent, els supervivents van construir una nova embarcació amb les restes del naufragi i van arribar a Kamtxatka pocs mesos després.

Alguns d’aquells supervivents del Sant Pere van tornar a Sant Petersburg amb els records d’aquella odissea, i entre aquests souvenirs, els abrics fets amb les pells de llúdrigues que havien matat. Aquelles pells finíssimes no van passar inadvertides als pelleters de la capital russa, que hi van veure un potencial enorme i van començar a enviar expedicions a Alaska per a tornar amb pells de llúdriga. Aviat, la nova terra es va omplir de mercaders que intercanviaven o compraven pells als nadius. Es va fundar la Companyia Russo-Americana, que tenia el monopoli de la pelleteria i, arrossegades per aquesta, les ciutats al nou territori van començar a florir i créixer. L’arribada dels primers missioners ortodoxos va marcar l’inici d’una època d’estabilitat i de pau, ja que la religió i els matrimonis interracials van permetre que els indígenes acceptessin els russos sense gaires entrebancs.

Aquells missioners russos ho van fer tan bé que encara avui la religió ortodoxa és la que té més fidels a Alaska, i és gràcies a aquests que en més de vuitanta comunitats natives es manté el llegat cultural de l’Amèrica Russa.

Alaska en venda

El regnat rus sobre Alaska només va durar 126 anys. A finals de la dècada del 1860, l’Imperi Britànic s’estava estenent per tot el món sota l’enorme influència de la Reina Victòria. Canadà estava prenent forma i les seves fronteres occidentals amb els Estats Units començaven a estar en disputa. Els russos havien perdut recentment la Guerra de Crimea amb els anglesos i estaven preocupats per la vulnerabilitat de les seves costes del Pacífic. Alaska era massa lluny i els russos no la podien controlar bé.

Tard o d’hora, aventurers i cercafortunes americans començarien a remuntar la costa cap a Alaska i s’hi establirien. Calia vendre la terra mentre totes les potències encara la consideraven russa. Rússia no oferí Alaska al Canadà, el veí natural. Aquest depenia de la corona anglesa, i el Tsar la considerava ja massa potent. Per això, els russos oferiren Alaska als Estats Units, a qui els unia un reconeixement moral, ja que durant la Guerra de Crimea, els polítics americans havien intervingut a les diferents corts europees defensant la posició i les raons morals de Rússia.

El 30 de març de 1867 el Secretari d’Estat William H. Seward va signar el contracte amb els russos per la compra d’Alaska per 7,2 milions de dòlars de l’època (al preu de dos centaus l’acre). En aquells moments l’opinió pública americana el va titllar d’irresponsable. De què serviria aquella terra congelada, es preguntaven la majoria de diaris de l’època? Calia fer una despesa tan important quan s’acabava de sortir d’una Guerra Civil? Ningú no recordava que la compra de Louisiana havia estat encara molt més cara, i ningú es queixava ara que els Estats Units posseissin aquella extensió de terreny.

El desconeixement de les possibilitats del nou territori combinat amb la seva llunyania, però, van crear entre els americans una animadversió tan considerable contra el Secretari d’Estat que molts dels diaris de l’època anomenaren a la nova adquisició la Follia de Seward, o el Congelador de Seward. D’altres diaris, més en contra de la idea que de la persona, es referien a Alaska com Walrussia (fent un joc de paraules entre «walrus», morsa en anglès, i Rússia).

El temps s’ha encarregat de donar la raó a Seward. L’or i el petroli han convertit Alaska en la nineta dels ulls d’Amèrica i actualment cada 29 de març els habitants d’Alaska celebren orgullosos el Seward’s Day. En canvi els russos s’estan maleint els ossos per haver fet aquella venda tan barata. Fins i tot el polític nacionalista rus Vladimir Zhirinovsky va demanar anul·lar aquella venda com a punt de sortida en la seva croada per a reconstruir l’Imperi Rus. No hi té res a fer perquè el rebut, el xec de compra i el tractat signat són ben tancats amb pany i clau als Arxius Nacionals de Washington, D.C. Els Estats Units van ser els que van acabar guanyant-hi més en la compra d’Alaska, però no es pot negar que van fer-ho tot legalment.

Alaska, el 49è Estat

Des que el 1867 els Estats Units van comprar Alaska als russos per un temps semblà que el Congrés americà no sabia exactament què fer-ne, d’aquell tros de terra. Ni tan sols no sabien com anomenar-lo o com gestionar-lo. El 1867 va rebre el nom de Districte Militar d’Alaska, i sense creure necessari de dotar amb un govern civil la població esparsa del nou territori, l’exèrcit americà, sota la comandància del general Jefferson C. Davis, va ser assignat per a mantenir-hi la llei i l’ordre. Un any després passà a anomenar-se Departament d’Alaska, i quan el 1877 l’exèrcit va ser retirat per la seva poca eficàcia en resoldre els conflictes, el nou Districte Fronterer d’Alaska va passar a ser controlat únicament per un Recaptador de Duanes.

A partir del 1880, amb l’arribada dels primers cercadors d’or i la necessitat d’establir les propietats de les mines, el govern civil es va fer imperatiu. El 1884 el Congrés dels Estats Units va donar a Alaska la seva First Organic Act, basada en el codi civil d’Oregón, que la convertia en el nou Districte d’Alaska i la dotava d’un governador i un tribunal de districte amb un jutge, un advocat, un agutzil i quatre representants. Alaska aconseguia així el seu primer govern civil.

Des del primer dia s’hauria d’haver anomenat Territori d’Alaska, però aquest nom hauria pressuposat un eventual pas a Estat, i molts dels congressistes no hi estaven d’acord. Encara faltarien noranta-dos anys fins que Alaska aconseguís el reconeixement que té actualment. Els principals opositors de la formació de l’Estat d’Alaska eren alguns dels Estats del Sud ja consolidats, especialment l’Estat de Washington, ja que amb la conversió a Estat d’Alaska amb plens drets, els comerciants de Seattle perdrien tot el monopoli de què fins aleshores havien gaudit de les transaccions amb Alaska.

Tot i que el 1916 el jutge James Wickersham ja havia passat un projecte de llei per a arribar a Estat, no va arribar a finalitzar-se. No va ser fins al final de la Segona Guerra Mundial, després que el conflicte bèl·lic demostrés el paper que podia representar Alaska en el conjunt dels Estats Units i després que l’Alaskan Highway comuniqués el territori amb la resta del continent per terra, que els sentiments d’independència estatal van començar a ressorgir. El 1955, una convenció a Fairbanks va acabar amb la creació d’una constitució que els votants van aprovar amb majoria en un referèndum i els delegats al Congrés escollits van formar un lobby que amb tres anys va aconseguir el seu propòsit: el 30 de juny del 1958 l’Acta d’Estat d’Alaska va passar al Congrés i el 3 de gener del 1959, el President Eisenhower signava la llei que proclamava Alaska com el 49è estat dels Estats Units (Hawaii passaria a ser el 50è i últim Estat poc després). Els dos senadors i el congressista d’Alaska podrien començar a votar en nom del seu propi Estat.

Indis espanyols

Camino cap a l’alberg de Juneau sota un ruixat que aboca torrentades d’aigua. A la capital d’Alaska hi plou 223 dies l’any, i avui segur que està plovent la quantitat de quatre dies. Arribo a l’alberg tot xop, i quan vull canviar-me a l’habitació veig que l’aigua ha entrat a la motxilla i no tinc res sec per a posar-me. Quan para de ploure, baixo a visitar les botigues de souvenirs de Franklin Street amb la idea de trobar una samarreta de cotó que estigui ben seca i un folre polar que em pugui abrigar durant el trekking que tinc pensat fer a través del Chilkoot Pass. Tot i que ja és més tard de les set de la tarda, les botigues encara són obertes, principalment per a beneficiar-se de les últimes compres dels turistes que encara no han tornat als seus creuers.

Les botigues estan orientades a aquesta tipologia de turista nàutic: coses inútils a preus desorbitats. Però si es busca bé es pot trobar alguna ganga i després de regirar una estona en trobo una en forma de samarreta econòmica i un jersei de folre polar amb un dibuix tlingit d’una orca. En algunes parets de la ciutat hi he vist pintures d’animals mitològics amb els típics traços dels indis haida o tlingit de la regió, i el mateix botiguer que m’atén sembla un indígena local. De mitjana edat, pell olivàcia i cabells negres i força llargs, em demana si vull que m’emboliqui les compres per a regal. Li dic que no, que m’ho enduc posat. Li pregunto pel significat enrevessat de la decoració de l’orca del jersei.

—No en tinc ni idea —respon arronsant les espatlles.

—Ah, no? —pregunto sorprès—. Em pensava que eres un tlingit.

—Jo? No, i ara... jo sóc hispà.

—Ah! Entonces hablas español... —afegeixo encara més sorprès, pensant que deu ser mexicà.

—Sólo un poquito. En realitat, els meus pares eren d’Espanya.

—I no parles espanyol?

—Ja no...

Sacseja el cap, i després, arronsant les espatlles a tall d’excusa, afegeix:

—Si no l’utilitzes es perd.

Surto de la botiga content per la meva adquisició però del tot desconcertat per la meva aparent nul·litat a l’hora d’establir l’origen de les persones que vaig veient. Mira que confondre un espanyol amb un indi! Ni que es tractés d’un espagueti western! Però la veritat és que a no ser que els indis duguin algun atribut de la seva tribu (com ara algun dibuix tribal a la roba, els cabells llargs o alguna sanefa en alguna peça de la seva indumentària), els ulls més o menys estirats, una pell rogenca i el cabell d’atzabeja, no són suficients per a distingir-los dels mexicans o altres hispans o fins i tot dels filipins. Fàcilment es confonen els tres orígens per l’aspecte físic, i per si això no fos suficient, la possibilitat de confusió és encara més elevada pel fet que tots tres tipus treballen a les botigues de souvenirs.

Filipins alaskeros

Passejant pels carrrers de Juneau, sota la pluja constant de l’estiu del sud-est d’Alaska, confonc amb massa facilitat els hispans, filipins i indis tlingit que regentaven les botigues de records. L’única manera d’assegurar que algun dels dependents és filipí és entreveure, entre tots els articles penjats de les parets o fins i tot del sostre de les saturades botigues de souvenirs, algun cartell que digui filipino cooking inside. Això i l’olor de fregit que aleshores emana de la petita cuina que aquestes botigues tenen instal·lades en un racó és un indicador inconfusible de l’origen dels seus propietaris.

Els filipins, però, no van arribar a Juneau per a vendre souvenirs a les botigues properes al port. Del 1920 al 1950, quan Amèrica buscava mà d’obra barata per a treballar a les fàbriques d’enllaunat de salmó en un temps en què la immigració xinesa i japonesa era restringida, la solució més elemental passà per llogar mà d’obra filipina. Al capdavall, les Filipines havien estat territori americà des del 1899 fins el 1935, i l’únic que necessitava un obrer filipí per a anar a treballar a una de les moltes plantes d’enllaunat d’Alaska era un certificat de naixement i un bitllet del vapor que el dugués a través del Pacífic.

La feina que van trobar un cop a Amèrica va ser molt dura per a aquests filipins que, arran del seu viatge, van passar a ser coneguts amb el nom d’alaskeros. Havien de treballar moltes més hores de les que els havien promès, cobrant menys del que els havien assegurat i dormint amuntegats en dormitoris comunitaris. Però van saber organitzar-se en sindicats i mica a mica van aconseguir fer valer els seus drets com a treballadors i, tot i que molts d’ells encara treballen en la indústria pesquera, ara ho fan en condicions molt millors.

Els filipins no van ser els únics que ho van passar malament a Alaska. Els propis indis, els pobladors originals d’aquelles terres, van haver de veure com dia rere dia eren més marginats i discriminats. No va ser fins el 1924 que els nadius no van passar a ser considerats ciutadans de ple dret dels Estats Units, amb dret a vot per a l’elecció dels seus representants, però la discriminació va durar encara molts més anys. Hauria d’arribar el 1945 perquè es passés al Senat d’Alaska un projecte de llei en contra de la discriminació.

Però no són únicament els immigrants o els nadius que troben dura la vida a Alaska. Quan torno a l’habitació de l’alberg, hi trobo un noi de Califòrnia que està fent la maleta, malhumorat i amb aire de cansat. Marxa demà al matí, després d’estar-se dos mesos treballant en una planta processadora de peix al nord de Juneau. La seva experiència no és bona i es queixa mentre me l’explica:

—La companyia que vaig contractar per trobar la feina no m’ho va explicar tot. Volia treballar aquí a l’estiu per a guanyar-me uns quants diners i em van dir que només hauria de tallar peix. Només això, em van dir. El que no em van dir és que ho faria durant dos mesos seguits sense parar! Em fa pudor la roba, la pell i fins i tot els cabells. I per més que em dutxi vaig contínuament deixant un rastre d’olor de peix podrit que no lligo ni amb peixateres... Menjo qualsevol cosa i l’únic que em ve al nas és l’olor de peix de les mans. Coi de peix! Coi de ciutat!

Mentre em fico al llit i sento renegar encara el noi a l’altra punta de l’habitació, no puc deixar de pensar que el peix no deu ser l’únic culpable de tanta tírria. Segur que la pluja també hi té a veure.

La bandera d’Alaska

El terra és encara moll de la pluja que ha caigut durant la nit i el cel grisós amenaça de descarregar altre cop quan surto a explorar la resta de Juneau l’endemà al matí. L’aire humit és suficientment fresc per a dur un jersei, però omple els pulmons amb el perfumat aroma de l’herba molla i la fragància etèria del bosc de pícees que cobreix la serralada que rodeja Juneau. A l’altra banda del canal de Gastineau, les muntanyes de Douglas Island es veuen clapejades encara amb alguna congesta tardana. És un matí típic de l’estiu a Juneau, i decideixo aprofitar-lo fent una mica de cultura.

Una visita ràpida al Museu Estatal d’Alaska m’introdueix en pocs metres quadrats en tota la varietat de fauna, etnologia i història d’Alaska. És gairebé més de la que es pot arribar a absorbir, però s’hi aprenen coses curioses, com per exemple, que fins i tot abans que fos incorporada als Estats Units com un Estat de ple dret i no un mer territori, Alaska ja tenia una bandera pròpia: el 1926 es va organitzar un concurs a les escoles d’Alaska per a escollir el símbol per al Territori. El guanyador va ser Benny Benson, un nadiu aleut de tretze anys de Chignik, a la península de Kenai, que va dibuixar en un camp blau fosc vuit estels daurats amb la forma de l’Óssa Major i l’Estel del Nord. L‘Óssa Major simbolitzava la força, i l’Estel del Nord significava el futur cap a la condició d’Estat, una intenció que també quedava recollida en la divisa d’Alaska: «North to the Future». La bandera va inspirar també la cançó oficial de l’Estat, que compara el blau del fons de la bandera amb el blau del mar i dels llacs de muntanya, i els estels daurats amb l’or que cercaven els primers exploradors.

Benny Benson va morir el 1972 d’un atac de cor als 58 anys. Treballava a Kodiak com a mecànic d’avions, i el 2013, al centenari del seu naixement, l’Estat d’Alaska va posar el seu nom a l’aeroport de l’illa.

Capital d’Alaska

Mentre em dirigeixo amb l’autobús cap a Mendenhall Glacier, un diluvi cau sobre Juneau i transforma el paisatge darrera els vidres en una imatge distorsionada fosca i grisa. Sense gaire cosa per contemplar a fora, em concentro en la guia de viatge i hi descobreixo dues coses: la primera és que Juneau és una de les ciutats més extenses dels Estats Units perquè la frontera del seu municipi arriba a tocar del Canadà; i la segona és que, tot i ser tan gran, només hi viuen poc més de trenta mil persones. Comparativament, a Anchorage hi viuen més de 260 mil persones. I per si això fos poc, és l’única capital d’Estat on no és possible arribar-hi en cotxe, pel simple fet que no hi ha connexió per carretera amb qualsevol altra ciutat. L’únic asfalt que poden trepitjar els pneumàtics d’un dels cotxes de Juneau és el dels carrers de la ciutat i el d’unes quantes carreteres que arriben una mica més al nord resseguint la costa o que recorren part de l’illa de Douglas davant de la capital. En total no representen més de 160 quilòmetres. Tots els cotxes que arriben o surten de Juneau ho fan amb el ferri de l’Alaska Marine Highway.

Això explicaria que hi hagués hagut qui volia que Juneau deixés de ser la capital d’Alaska. El 1974 els habitants d’Alaska van votar que Willow, un poblet prop d’Anchorage, fos la nova capital. A Juneau estaven desesperats, perquè perdre la capitalitat significava també perdre la meitat dels llocs de treball de tota la població, que depenia massa del funcionariat governamental. Però després que aparegués un estudi valorant els astronòmics costos que suposaria canviar la capital, en una segona votació els habitants d’Alaska van preferir deixar les coses tal com estaven. Al capdavall, Juneau ja ha estat la capital d’Alaska des de fa massa temps...

Mendenhall Glacier

Mendenhall Glacier és un dels pocs llocs on es pot arribar amb cotxe prop de Juneau. És a menys de vint quilòmetres del centre de la ciutat, però amb totes les parades i la volta que fa per a donar servei a Auke Bay, quan l’autobús em deixa a la parada propera a Mendenhall, ja ha passat ben bé una hora. Afortunadament ha deixat de ploure, perquè la parada d’autobús m’ha deixat a una milla del centre de visitants, i com que a aquesta hora no hi passen gaires cotxes, és una distància que he de recórrer totalment a peu. Arribar-hi caminant em permet gaudir més plenament de l’admirable visió de la glacera, que serpenteja des del fons de la vall i mor en un llac de gel fos on floten uns quants icebergs. Per sobre la línia de pícees negres, baixant encaixonada entre les altes muntanyes clapejades de blanc i cobertes de boira, la llengua de la glacera de Mendenhall recorda una enorme autopista d’asfalt blanc. La base tocant a l’aigua és d’un blavós esplèndid, causat per la compactació del gel, que reflecteix només la llum blava de l’espectre solar.

Els vint-i-dos quilòmetres de llargada de la glacera de Mendenhall comencen darrera de Juneau, on els vents humits provinents del mar descarreguen la mateixa aigua que a la ciutat, però aquí ho fa en forma de neu. Aquesta neu acumulada durant milers d’anys ha anat formant un casquet glacial immens del qual en surten trenta-set altres glaceres, algunes de les quals tenen més de dos-cents metres de gruix.

Un dia ennuvolat com avui és magnífic per a veure la glacera, perquè els núvols s’encarreguen de filtrar la llum vermella de l’espectre solar, augmentant així l’efecte òptic del blau del glaç. Contrastant amb el blanc immaculat de la neu que cobreix les muntanyes del costat, els trossos blaus de la glacera em fan l’efecte com si el que s’hagués gelat no fos aigua sinó un tros de cel.

Deixo la transitada àrea del centre d’informació, massa turística pel meu gust, i passejo per les múltiples passarel·les de fusta que han instal·lat per a passar entre els nombrosos rius que marxen del llac. Tot i la presència d’aquestes passarel·les artificials, aquí ja ens trobem en la natura més salvatge. Les escombraries s’han de llençar en recipients metàl·lics especials proveïts d’una tapa amb una tanca especial per a evitar que puguin ser obertes pels óssos. Dins mateix de la ciutat de Juneau, tots els contenidors d’escombraries són d’aquest tipus. I amb raó. Una notícia al diari informava que fa pocs dies un ós negre va entrar a la cuina d’una casa de Sunset Street, va furgar dins les escombraries de la cuina i