Antoni Soler i Ramos

pare Soler, 
(Olot, Garrotxa, novembre/desembre de 1729 — El Escorial, Castella, 20 de desembre de 1783)

Compositor i organista.

Vida

Fou batejat el 3 de desembre, dia que habitualment consta com a data de naixement. El pare era membre de la banda musical del Regiment de Numància i d’ell degué rebre el jove Antoni les primeres lliçons de música. El 1736 entrà a l’Escolania de Montserrat, on tingué com a professors el mestre de capella Benet Esteve i l’organista Benet Valls, els quals li ensenyaren solfeig, orgue i composició. Tingué com a condeixebles Felip Jaume Andreu (1727-1770) i Benet Juliá (1727-1787), i aquests anys de formació segurament conegué l’obra de destacats compositors dels segles XVII i XVIII (Joan Baptista Cabanilles, Miquel López o Josep Elies).

Acabada la formació a Montserrat, a setze anys (1745), probablement oposità a mestre de capella a les catedrals de Lleida i la Seu d’Urgell, tot i que no és clar quina de les dues places ocupà. Havent-se decantat per la carrera eclesiàstica i després de renunciar al càrrec de mestre de capella, anà al monestir d’El Escorial, on ingressà com a novici el 25 de setembre de 1752 i professà un any més tard (29 de setembre de 1753). Per a aquesta ocasió compongué Veni creator per a 8 veus i violins. Al llarg dels sis anys següents fou quasi amb tota seguretat alumne de José de Nebra. És en canvi controvertida la seva relació amb Domenico Scarlatti (del qual tanmateix es reconegué deutor), com l’anterior també un músic rellevant i influent en els cercles de la cort borbònica del moment. Ordenat diaca vers el 1757 i probablement sacerdot el 1758, aquest any succeí Gabriel de Moratilla com a responsable màxim de la música al monestir d’El Escorial.

El 1762 publicà, a Madrid, el tractat Llave de la modulación y antigüedades de la Música..., obra que tingué una considerable repercussió i donà lloc a algunes polèmiques a les quals contestà (Satisfacción a los “Reparos precisos”, hechos por don Antonio Roel del Río a la Llave de la modulación, 1765). Segons les dades del musicòleg Samuel Rubio, el 1766 treballava en una altra obra teòrica sobre música religiosa antiga, però el manuscrit es perdé, presumiblement durant la guerra del Francès. Mantingué també correspondència amb el compositor, teòric i historiador Giovanni Battista Martini vers 1765-72 i escriví també el 1766 una llarga biografia ―inclosa en les Memorias sepulcrales del monestir― del seu condeixeble a Montserrat i amic Pere Serra, intèrpret de flauta, oboè i fagot.

Les composicions de Soler foren molt ben acollides per la cort borbònica, i per aquest motiu, des del 1765 li fou encomanada la formació de diversos joves de la cort, el primer dels quals fou Pere de Santamant, protegit del duc de Medina Sidonia. Amb aquest aristòcrata mantingué una relació personal i epistolar al llarg d’uns quants anys, de vegades conflictiva. Una part de la seva obra, sobretot la de teclat, ha de ser considerada des d’aquest vessant pedagògic. Contràriament al que moltes biografies i estudis afirmen, Antoni Soler no fou mai mestre de clavecí de l’infant Gabriel, càrrec que recaigué en Nicolás Conforto en morir Nebra (1768). Tanmateix, des de devers el 1773 mantingué relacions sovintejades amb l’infant, propiciades per les aficions musicals d’aquest.

A partir del 1776 escriví cada any un grup d’obres per a interpretar amb ell en academias que se celebraven al mateix monestir o a la dependència coneguda com la Casita de arriba, construïda com a sala de concerts. Aquest és l’origen dels 6 Quintets per a clavecí i corda escrits fins a la seva mort “para la diversión del infante”, en els quals s'evidencia la influència de Luigi Boccherini. Soler també donà a l’infant un dels dos exemplars d’afinador, templante o acordante, instrument dissenyat per ell amb la finalitat de mostrar de manera precisa el pas d’un semitò menor a major i la divisió d’un to, així com a ajuda per a l’afinació de clavicèmbals i orgues. El seu tractat Theórica y práctica del temple para los órganos y claves, escrit el 1782, a més de les nocions teòriques, contenia instruccions per a la construcció i l’ús d’aquest instrument.

Intervingué també com a expert en litigis entre orgueners i autoritats locals en ocasió de la construcció d’alguns orgues i el 1776 li fou encarregat un projecte per a la instal·lació d’un orgue a la catedral de Màlaga. Soler s’interessà també per altres matèries molt diferents de la música, ja que el 1771 publicà el tractat Combinación de monedas y cálculo manifiesto contra el libro anónimo titulado ‘Correspondencia de la moneda de Cataluña a la de Castilla’. Els darrers anys de la seva vida estigueren afectats per les creixents desavinences amb el prior Julio de Villegas, nomenat el 1773, i per incidents relacionats amb l’orguener Josep Casas. Per aquests motius Soler demanà el trasllat al monestir dels jerònims de Granada, que no aconseguí.

Obra

La producció musical de Soler es conserva en diversos arxius, essent el del monestir d’El Escorial el que en guarda la majoria d’obres. És molt difícil establir-ne una cronologia precisa, atès que la majoria no estan datades: gairebé cap de les seves obres instrumentals ho està i de les 335 obres vocals, només en 244 consta la data de creació (més o menys fiable). El 1796 Robert Birchall feu la primera edició de les sonates de Soler a Londres. Des d’aleshores calgué esperar fins els anys vint i trenta del segle XX, quan la seva obra fou redescoberta.

Joaquim Nin en feu dues edicions (1925, 1928) i posteriorment Robert Gerhard (els Sis quintets, 1933) i Santiago Kastner (sonates, els Sis concerts, 1952-62). Per la seva banda, Samuel Rubio (1957-72) i Frederick Marvin (1957-62) editaren un gran nombre d’integrals aproximades de les sonates. L’any 2012 Enrique Igoa Mateos publicà una edició de 20 sonates no publicades o desconegudes; José Sierra edità l’obra per a orgue (1997), el Fandango (2013) i Tres sonatas inéditas (2018), i per la seva banda Takanao Todoroki (2014) edità 29 Sonatas desconegudes a partir d’un manuscrit de la Morgan Library de Nova York. En els Sis quintets per a corda i clavecí (1776), sota la influència de L. Boccherini treballà magistralment el grup instrumental, amb el qual elaborà certs episodis concertants.

El llenguatge compositiu de Soler en el gènere de cambra, com en els Sis concerts per a dos orgues obligats i en les sonates per a clavicèmbal, deixa veure els trets propis del preclassicisme musical. La música teatral ―comèdies, autos, loas, sainets o entremesos― també fou objecte del seu ofici compositiu, destinada a la cort reial, que feia estada una bona part de l’any a El Escorial. La música religiosa en llatí ―misses, motets, magníficats, lamentacions i altres― mostra el gran coneixement i domini d’aquests gèneres, en molts dels quals emprà una formació instrumental ―violins i trompes― corrent en la música europea del moment. Aquesta mateixa paleta tímbrica, a vegades ampliada, és la que usà en la música religiosa en romanç. L’exponent més clar d’aquest darrer gènere foren els villancicos, com ara Villancico a 4 y a 8 con Violines y oboe obligado, Trompas Ripienas Al Inclito Patron y Martyr Sn Lorenzo, del 1765.

Música vocal religiosa en llatí

11 misses (entre les quals: Missa o gloriosa Domina, 8 veus; Missa in fine apparebit, a 4 i 8 veus amb violí i trompa; Missa in dominica Septuagesimae, 4 veus); 7 misses de difunts (4 a 8 veus; 2 a 4 veus; 1 a 4 veus, i a 8 veus); 3 motets (O vos omnes, 4 veus; Sepulto Domino, 4 veus; Venite comedite, 4 veus); 15 magníficats (entre els quals: 2 a 8 veus; 2 a 8 veus amb violí i trompa; 1 a 8 veus amb violí i orgue); 60 salms (entre els quals: 3 misereres a 4 veus; 1 miserere a 12 veus); més de 20 himnes (entre els quals: 5 Ave maris stella a 8 veus; 1 Ave maris stella a 4 veus; 1 Ave maris stella a 8 veus amb violí i trompa; 1 Pange lingua a 8 veus i orgue; 2 Pange Lingua a 4 veus i ripieno, amb violí i trompa); 5 antífones marianes; 16 lletanies; 14 responsoris; 28 lamentacions; 24 Benedicamus Domino.

Música vocal religiosa en castellà

125 villancets conservats (111 de Nadal, 3 del Corpus Christi, 7 de Sant Llorenç, 4 de Sant Jeroni), entre els quals: En el profundo lago, villancet de Nadal a 8 veus; Fuego y agua en lid plausible, villancet de Sant Llorenç a 8 veus; A Belén se van corriendo, villancet de Nadal a 6 veus amb violí; Por caer las Navidades, villancet de Nadal a 8 veus amb violí; Un monaguillo y un paje, villancet de Nadal a 6 veus amb violí; Bélicos elementos, villancet de Sant Jeroni a 4 veus i ripieno amb oboè, violí i trompa; Infantillo, poeta y cura, villancet de Nadal, a 7 veus; De un cojo y un ciego, villancet de Nadal, a 6 veus amb violí; Dos pastoras, dos pastores y un ángel, a 5 veus amb violí; Un ángel y el demonio, a 6 veus amb violí.

Música vocal profana

32 peces per a teatre conservades (5 comèdies, 8 autos, 11 loas, 4 sainets, 1 ball i 3 entremesos)

Música instrumental

187 obres per a teclat (més de 177 sonates, versos, tientos, pasos, Fandango), 6 quintets per a 2 violí, viola, violoncel i orgue; 6 concerts per a 2 orgue.

Bibliografia

  • 1. Soler i Ramos, Antoni: Llave de la modulación y antiguedades de la música en que se trata del fundamento necessario para saber modular: theorica y practica para el mas claro conocimiento de qualquier especie de figuras, desde el tiempo de Juan de Muris hasta hoy, con algunos canones enigmaticos y sus resoluciones, Joachin Ibarra, Madrid 1762
  • 2. Roél del Rio, Antonio: Reparos músicos precisos a la Llave de la modulacion... del P. Antonio Soler, Imp. D. Antonio Muñoz del Valle, Madrid 1764
  • 3. Soler i Ramos, Antoni: Satisfaccion a los reparos precisos hechos por D. Antonio Roel del Rio a la Llave de la Modulacion, Imp. de Antonio Marin, Madrid 1765
  • 4. Soler i Ramos, Antoni: Carta escrita a un amigo por... en que le da parte de un dialogo ultimamente publicado contra su Llave de la Modulacion, Antonio Marin, Madrid 1766
  • 5. Vila, Josep: Respuesta y dictamen que da al publico el reverendo... a peticion del autor de la Carta Apologetica escrita en defensa del Labyrinto de Labyrintos contra la Llave de la Modulacion del P. Fray Antonio Soler..., Imp. de la Pontificia y Real Universidad, Cervera 1766
  • 6. Soler i Ramos, Antoni: Theorica y practica del temple para los órganos y claves, Monasterio San Lorenzo el Real 176-?-177-?
  • 7. Anglès, H. i Gerhard, R.: Sis Quintets per a instruments d’arc, orgue o clave, transcripció i revisió de Gerhard i introducció i estudi d’Anglès, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1933
  • 8. Soler i Ramos, Antoni \ Gerhard i Ottenwaelder, Robert \ Anglès i Pàmies, Higini: Sis quintets per a instruments d’arc i orgue o clave obligat, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1933
  • 9. Kastner, S.: Algunas cartas del padre Antonio Soler dirigidas al padre Giambattista Martini, Anuario Musical, núm. 12, CSIC, Barcelona 1957
  • 10. León Tello, F.J.: La Teoría española de la Música en los siglos XVII y XVIII, Instituto Español de Musicología, CSIC, Madrid 1974
  • 11. Querol, Miquel. El P. Antoni Soler (1729-1783). La seva vida i la producció musical. Olot, Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1979.
  • 12. Rubio, S.: Antonio Soler. Catálogo crítico, Instituto de Música Religiosa de la Diputación Provincial de Cuenca, Conca 1980
  • 13. Muñiz Hernández, Alicia: El teatro lírico del P. Antonio Soler, Fundación Juan March, Madrid 1981
  • 14. Martín Moreno, A.: Siglo XVIII, dins Historia de la música española, vol. 4, Alianza, Madrid 1983
  • 15. Codina, D.: La sonata 40 del P. Antoni Soler, segons l’edició de S. Rubio. Revisió crítica de les seves fonts manuscrites, Anuario Musical, núm. 46, CSIC, Barcelona 1991
  • 16. Capdepón, P.: Revisión y transcripción de los villancicos de P.Antonio Soler (1729-1783), vol. I, Sociedad Española de Musicología, Madrid 1992
  • 17. Capdepón Verdú, Paulino: El padre Antonio Soler, 1729-1783, y el cultivo del villancico en El Escorial, Ediciones Escurialenses, El Escorial 1993
  • 18. Capdepón Verdú, Paulino: Die Villancicos des Padre Antonio Soler (1729-1783), Lang, Frankfurt am Main 1994
  • 19. Soler i Ramos, Antoni \ Capdepón Verdú, Paulino: Villancicos, Sociedad Española de Musicología, Madrid 1992-1996
  • 20. Capdepón Verdú, Paulino: El padre Antonio Soler, 1729-1783: biografía y obra musical, Arxiu Històric Comarcal d’Olot; Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot 2000
  • 21. Sierra, José. Vida y crisis del P. Antonio Soler (1729-1783): documentos. Madrid: Editorial Alpuerto, 2004.
  • 22. Morales, Luisa & Latchman, M. (ed.). Nuevas perspectivas sobre la música para tecla de Antonio Soler. Almería: Ediciones LEAL, series FIMTE nº 5, 2013.
  • 23. Morales-Cañadas, Esther. Antonio Soler, un visionario ilustrado. Akademische Verlagsgemeinschaft München, 2014.
  • 24. Igoa, Enrique. La cuestión de la forma en las sonatas de Antonio Soler. Tesi doctoral. Universidad Complutense de Madrid, 2014. (http://eprints.ucm.es/24593/1/T35203.pdf).