Catalunya Lliure: a voltes amb el Front Patriòtic (1989-1996)

Catalunya Lliure: a voltes amb el Front Patriòtic (1989-1996) Andre a Geniola DE L’MDT A CATALUNYA LLIURE El 1984, l’MDT aglutina tot l’independentisme procedent de les branques oficial i escindides –bàsicament de procedència de provis i d’Independentistes dels Països Catalans (IPC)– del PSAN durant els lustres anteriors i gairebé tota la massa crítica que havia pogut o sabut generar arran del procés de canvi de règim de la dictadura franquista i centralitzada a la monarquia parlamentaria i descentralitzada.1 Ho havia fet, a més a més, al voltant de l’eix vertebrador i l’impuls unitari representat per l’organització armada Terra Lliure (TLL, 1979). Tanmateix, el 1987 l’MDT queda escindit en dues organitzacions arran d’un debat estratègic en el qual es confronten dues opcions distintes sobre el futur de l’independentisme, la revolució social i l’alliberament nacional. Els dos sectors s’acaben agrupant al voltant dels dos partits originaris, tot reivindicant les sigles de l’organització com a pròpies, i que per facilitat expositiva s’anomenen en les reconstruccions dels fets respectivament MDT-IPC i MDT-PSAN. Tanmateix, els dos sectors s’agrupen al voltant de dues propostes, respectivament el document «Per una Política Independentista de Combat» (o PIC) i la idea del Front 1 Encara no disposem de reconstruccions monogràfiques sobre el camí d’IPC, mentre que sobre el PSAN es poden consultar els clàssics: Buch, Roger, 1995, El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) 1974-1980, ICPS, Barcelona; Rubiralta, Fermí, 1988, Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974), La Magrana, Barcelona. 255 Patriòtic: l’MDT-PIC projecta un independentisme com a revolució social, on les classes populars assumeixen l’objectiu de la sobirania com a batalla global d’alliberament; l’MDT-PSAN considerava necessari bastir un moviment progressista i transversal on és l’alliberament nacional el que permet, un cop obtinguda la independència, tenir les eines i el marc favorable a l’alliberament social.2 Aquesta petita premissa és necessària perquè Catalunya Lliure (CL) és la posada en exercici dels postulats plantejats per l’MDT-PSAN, presentats el 1987 en el document «Fem Front Patriòtic».3 Un dels líders més significatius del PSAN (potser l’autèntic líder i ideòleg del partit a partir del 1977), Josep Guia, descriu avui el Front Patriòtic com «la mobilització unitària per la independència de la nació completa. I, alhora, l’expressió organitzativa d’aquesta mobilització, normalment en la forma d’un front o una coalició de diversos partits i organitzacions». Com el mateix Guia admet, la idea del Front Patriòtic s’havia gestat durant el Comitè Central que el PSAN havia celebrat l’estiu del 1986 i la fórmula no era gens nova, «se’n diga “front patriòtic” o “front d’alliberament nacional”, que són sinònims».4 A finals del 1988 el PSAN ja apunta públicament (i així prepara militants i seguidors) a la necessitat de posar al servei del moviment independentista totes les «organitzacions del front patriòtic».5 La circumstància que a finals d’any el PSAN celebrés els seus vint anys és aprofitada per fer-ne un balanç d’autolegitimació i reivindicació de solvència político-estratègica.6 Quatre dècades d’independentisme estarien, doncs, condensades exclusivament en allò que té una filiació directa amb el PSAN.7 El camí iniciat el 1968 tindria com el seu punt d’arribada natural un front constituït per unes organitzacions concretes: Terra Lliure («Organització armada del front 2 3 4 5 6 7 Algunes referències sobre l’MDT i els seus debats interns a: Bassa, David; Benítez, Carles; Castellanos, Carles, i Soler, Raimon, 1994, L’independentisme català (1979-94), Llibres de l’Índex, Barcelona, p. 99-102; Rubiralta, Fermí, 2004, Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep-Lluís Carod-Rovira, Pagès Editors, Lleida, p. 197-200. «Fem Front Patriòtic» (Document aprovat per la Coordinadora Nacional del Moviment de Defensa de la Terra, celebrada a Vinaròs, el dia 30 d’agost de 1987), el PSAN (1988), Catalunya, terra lliure. Documents del Moviment de Defensa de la Terra (1984-1988), Edicions Lluita, València, p. 131-141. Cadenes, Núria, 2013, Josep Guia: L’independentisme complet, Malhivern, la Garriga, p. 71 i 74. «Editorial», Lluita, núm. 142 (novembre-desembre de 1988), p. 3. «PSAN 20 anys», Lluita, núm. 142 (novembre-desembre de 1988), p. 7-16. «PSAN 1968-1988: 20 anys d’independentisme català», Lluita, núm. 143 (gener de 1989), p. 7. 256 patriòtic català»), PSAN («Partit comunista del front patriòtic català»), FNC («Partit democràtico-socialista del front patriòtic català»), CSPC («Organització antirepressiva del front patriòtic català»), Maulets («Organització de joves del front patriòtic català»), COS («Organització sindical del front patriòtic català») i MDT («Organització de masses i expressió política del front patriòtic català»).8 L’MDT-PSAN celebra la seva tercera assembla nacional els dies 11 i 12 de març de 1989 al Centre Cívic del barri barcelonès del Guinardó, on aprova les ponències «Bases per a una alternativa municipal independentista» i «Defensarem Catalunya de l’olimpíada espanyola».9 Tanmateix, la qüestió de més transcendència, pel tema que ens ocupa, és l’aprovació de l’informe polític elaborat pel Secretariat Nacional. En aquest document es plantegen dues qüestions: donar resposta al creixement en certa manera transversal del sentiment independentista, d’allò que es deia independentisme sociològic (és a dir, sense representació política directa), organitzant-lo i fixar els Quatre Eixos estratègics per fer-ho: la «unificació de Catalunya», l’«acceptació de totes les formes de lluita», la «defensa dels interessos del poble treballador català» i la «independència nacional». Segons l’MDT-PSAN, el creixement de l’independentisme ha de basar-se en una aposta que pugui disputar a l’autonomisme l’hegemonia del catalanisme. D’aquí que resulti necessari integrar grups, col·lectius i organitzacions en un únic front d’alliberament, és a dir, el Front Patriòtic. De fet, en la seva posada en marxa aquest es diferencia del PIC perquè considera la independència un valor per se revolucionari, al qual se sumarien de manera inconscient també sectors de diferent ideologia però sota l’hegemonia i guia comunistes.10 L’organització política MDT-PSAN, encara totalment vigent, planteja, per impuls del PSAN, la creació d’una altra organització de masses semblant per llançar de manera més visible l’idea del Front Patriòtic. El 21 de març, el PSAN registra CL com a associació política i la presenta públicament a Barcelona el 28 d’abril com «l’opció electoral del moviment català d’alliberament nacional» i l’única oferta política integralment nacional catalana, «PSAN 20 anys», Lluita, núm. 142 (novembre-desembre de 1988), p. 16. Maulets s’havia fundat tot just un any abans com a organització juvenil de l’MDT-PSAN. 9 «Defensarem Catalunya de l’olimpíada espanyola», Lluita, núm. 145 (març de 1989), p. 8-11; «Bases per a una alternativa municipal independentista», Lluita, núm. 146 (abrilmaig de 1989), p. 10-14. 10 «III Assemblea Nacional: Un pas endavant», Lluita, núm. 145 (març de 1989), p. 6. 8 257 independentista, que supera el «regionalisme autonomista» i defensa els interessos dels treballadors.11 La prova de foc de la coalició electoral són els comicis europeus del mes de juny: aquesta participació serveix per denunciar el seu «estat de perifèria colonitzada».12 Els continguts que vehicula la llista que es presenta el 10 de juny, amb la integració també del Front Nacional de Catalunya (FNC), són una mostra de la línia del Front Patriòtic. Aquest es postula com l’única opció autènticament nacional catalana present als comicis, l’alternativa per votar contra Espanya i el seu domini i no dispersar el vot a través de l’abstenció. Els temes principals de campanya són la denúncia de l’espoli econòmic, la reivindicació lingüística o la visibilització de la repressió, tot assaonat amb la demanda de seleccions esportives nacionals o la reivindicació de Jaume I com a figura nacional.13 Crida l’atenció l’absència de missatge revolucionari explícit i d’alliberament social perquè, segons els postulats del Front Patriòtic, la independència és la condició sine qua non per obtenir un marc favorable a qualsevol canvi de règim socioeconòmic. La qüestió de considerar CL com l’única catalanitat políticament solvent té, tanmateix, una doble referència. La primera és sens dubte contextual a la dinàmica política de la Generalitat de Catalunya. Els governs Pujol, amb el suport de la majoria creixent dels vots dels catalans del Principat obtinguts en tres comicis seguits per CiU (27,83 % el 1980, 46,80 % el 1984, 45,72 % el 1988) i amb l’ajut secundari que li brindava ERC, es consideraven representants d’un «catalanisme dòcil» que assumia el seu paper circumscrit i subaltern, encara que amb barra lliure per als negocis i clienteles dels sectors socials de referència. A aquest primer element, tanmateix, se n’hi afegia un segon en la consideració com a consubstancialment «regionalista» del projecte autonòmic del nacionalisme català electoralment majoritari. En aquest cas regionalisme no es refereix, però, a la sola denúncia de la submissió político-institucional de la Generalitat, sinó a l’acceptació de la divisió territorial dels Països Catalans en tres comunitats autònomes derivada del procés de construcció de l’Estat de les autonomies. És per 11 En acte notarial a Barcelona. El 21 de març signa la dirigent del PSAN Mercè Ventura (CEDOC-UAB/ Arxiu-PSAN/44/5-1); «Visca Catalunya Lliure!», Lluita, núm. 146 (abril-maig de 1989), p. 7. 12 CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/50/5-7 13 Alguns d’aquests missatges es poden veure per exemple en l’espot de campanya: https://www. youtube.com/watch?v=5tUHUI8Ikzg 258 aquest motiu que el PSAN, i per tant CL, no consideren autènticament nacional el projecte pujolista, així com qualsevol projecte que no tingui en compte tots els Països Catalans, totes les terres de parla catalana, i la seva unitat territorial com a base de la nació. A partir d’aquí es desenvolupa una de les marques discursives més pròpies del paradigma del Front Patriòtic: l’ús del topònim Catalunya pel «país sencer», per allò que avui s’anomena majoritàriament Països Catalans. El Principat, el territori que gestiona la Generalitat de Catalunya s’anomena, doncs, Catalunya Central; el País Valencià, Catalunya del Sud; les Balears, Catalunya Insular, i el territori catalanoparlant Jonquera enllà Catalunya Nord. Aquesta solució a l’antiga «qüestió de noms» que el pancatalanisme arrossegava per dotar la nació «sencera» d’un nom és també producte del pensament del líder i ideòleg del PSAN Josep Guia, i està condensada en el llibre És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985). Quatre són els motius pels quals el «nom de la cosa» hauria de ser Catalunya i no pas Països Catalans, modificant fins i tot els principis fundacionals del PSAN, que el 1968 portava l’afegitó «dels Països Catalans». Primer, dir-li Països Catalans no serveix per fer acceptar als valencians anticatalanistes la seva inconfutable catalanitat, així que cau el motiu essencial pel qual s’ha apostat per aquest nom. Segon, tampoc al Principat ha acabat quallant gaire aquesta denominació. Tercer, parlar de Països Catalans, a més a més, no està comportant l’acceptació automàtica que aquests siguin una nació amb tots els ets i uts. «Em sembla», afirma Guia, «a hores d’ara, un esforç inútil i mal digerit, car no hem aconseguit, amb vint-i-tres anys de rodatge, que “Països Catalans” formi part del registre d’ús col·loquial, ni al nord, ni al sud, ni terra endins ni mar enllà».14 I, finalment, l’ús de Països Catalans, dins del marc de l’Estat de les autonomies, seria fins i tot factor de regionalització i descatalanització: cap de les altres regions catalanes té un nom que faci referència a la catalanitat i els governs regionals estan immersos en la cursa per establir-hi diades nacional, himnes nacionals, balls nacionals, etcètera.15 A Guia no se li escapen les distintes modulacions identitàries presents de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ni els graus diferenciats de representació política o 14 Guia, Josep, 1997 (1985), Digueu-li Catalunya (És molt senzill: digueu-li Catalunya), Llibres del Segle, Gaüses, p. 69. 15 Ibídem, p. 72 i 73. 259 institucional, però el que importa és l’existència d’un «subconjunt de la població posseïdora d’una sòlida consciència nacional catalana» perquè «a partir d’aquesta porció de la ciutadania vindrà la recuperació o l’assumpció de la consciència nacional catalana de la resta».16 Mentrestant CL participa a les eleccions europees del 10 de juny de 1989. CL aconsegueix 19.586 vots a tots els Països Catalans, només el 0,24 % (0,35 % al Principat, 0,07 % al País Valencià i 0,12 % a les Balears). Un percentatge global fins i tot inferior al 0,27 % que obté Herri Batasuna (HB), suportada en campanya per l’MDT-IPC (0,34 % al Principat, 0,16 % a les Balears i 0,19 % al País Valencià). Es tractava de resultats minsos, gairebé similars però inferiors als vots que havia obtingut dos anys abans la llista de l’esquerra abertzale amb el suport de tot l’MDT, i el gruix dels quals, uns 16.885 vots, s’aconsegueix al Principat. Per altra banda, arran de les conseqüències de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona i la fractura de l’MDT no era lícit esperar cap gran èxit electoral.17 Sigui com sigui, el PSAN en feia una valoració pública més que optimista, i això era més que suficient per tirar endavant el projecte segons els plans previstos.18 Una valoració compartida, com no podria ser altrament, per la Comissió Política (organisme dirigent provisional) de la coalició, i que donava llum verda a la conversió de CL en organització política. Per fer-ho viable, el 19 d’agost, durant una assemblea extraordinària celebrada a Prada de Conflent, l’MDT-PSAN decideix la seva autodissolució dins la futura nova CL.19 De camí a la fundació formal, la Comissió Política convoca per la Diada de l’11 de setembre a un míting al monument a Rafael Casanova, amb els parlaments dels representants dels partits que es reconeixen en el Front Patriòtic i que acabaven de compartir llista a les eleccions europees, Josep Guia pel PSAN i Robert Surroca per l’FNC.20 16 Ibídem, p. 40. Per aprofundir en aquests postulats el PSAN edita també una altra obra de Guia, que a partir de les mateixes línies de l’anterior, subratlla la importància del País Valencià per a la construcció de la Catalunya sencera del futur: Guia, Josep, 1987, Des de la Catalunya del sud, Edicions Lluita, Sant Boi de Llobregat. 17 Els resultats a Barcelona van ser, respectivament, de 4.899 vots per CL i 5.096 per HB. 18 «Editorial», Lluita, núm. 148 (agost de 1989), p. 3. 19 «Assemblea Extraordinària del Moviment de Defensa de la Terra», Lluita, núm. 149 (setembre de 1989), p. 7. 20 Pel discurs d’aquest últim i la integració de l’FNC en CL: Robert Surroca i Tallaferro, «Onze de setembre de 1989 (Discurs pronunciat al míting realitzat per Catalunya Lliure)», Lluita, núm. 150 (octubre de 1989), p. 16. 260 El control que el PSAN exerceix sobre el procés és total i ostensible, així com el seu esforç per proporcionar tot l’argumentari i els quadres necessaris per a la construcció de la nova organització. Portaveu de la Comissió Política és el dirigent del PSAN i redactor de Lluita, Josep Aixalà, ja membre del Secretariat Nacional de l’MDT-PSAN; conformen aquest òrgan dirigent provisional cinc membres de l’antiga organització, dos del PSAN i dels CSPC i un per cada una de les altres (Maulets, COS i FNC). Es tractava, llevat de l’FNC, d’organitzacions que havia creat o propiciat el mateix PSAN, com ara Maulets, fundat al desembre de l’any anterior com a organització juvenil del Front Patriòtic. Durant el procés de transmigració d’una organització a l’altra, la Comissió Política es preocupa que tots els acords i línies polítiques i estratègiques siguin d’obligat compliment per part de militants i afiliats i que siguin d’estricta continuïtat amb l’MDT-PSAN i els postulats del Front Patriòtic.21 Potser per evitar possibles desorientacions, el PSAN intervé de seguida per reconstruir la correcta genealogia de l’independentisme de l’últim lustre, interpretat com un «procés de clarificació» entre l’opció autonomista (i regionalista principatina) que governa la Generalitat de Catalunya i un independentisme que, encara que sigui minoritari des del punt de vista electoral, representa el sentiment independentista cada cop majoritari a la societat catalana. Encara que el document es trobi dins la línia estratègica del pancatalanisme, és tanmateix significatiu que tingui en compte sobretot la dinàmica política del Principat: «L’estatut d’autonomia d’aquesta part del nostre país cada cop més evidencia la seva absoluta inoperància com a eina (re)nacionalitzadora». Les anàlisis sobre la resta del país venen només de la mà del punt programàtic sobre la «unificació de Catalunya». Però en aquest cas, també, el que es demana no és cap altra cosa que posar al servei d’això les institucions del Principat, és a dir, de la part més avançada del país en termes de «(re)nacionalització», com és el cas de la reivindicació de la difusió de TV3 també al sud i les illes.22 El 22 d’octubre, la Comissió Política acorda el full de ruta del procés constituent de CL com 21 «Comisión Política de Catalunya Lliure. Primera circular (12/9/1989)» (CEDOC-UAB/ Arxiu-PSAN/50/5-7) 22 «L’independentisme català de 1984 a 1989, del MDT a Catalunya Lliure», ø, núm. 149 (setembre de 1989), p. 8-15. 261 a organització: calendari, procediment, dates.23 Un dels documents més significatius d’aquest procés és l’elaboració crítica feta a partir de la ponència sobre viabilitat de la independència presentada per Jaume Amengual a la Primera Convenció per la Independència Nacional el 15 de març de l’any 1987, una de les mostres del creixement de l’independentisme.24 En el document de treball intern redactat pel PSAN es cataloguen els moviments nacionalistes d’arreu d’Europa en «revolucionaris» de l’Europa de l’Est (Lituània, Geòrgia, Armènia, Eslovènia...), moviments consolidats a l’Europa de l’Oest (País Basc, Irlanda del Nord, Flandes, Catalunya...) i dominants, amb específica referència a la nació alemanya. El document comparteix en el fons la idea de la viabilitat econòmica i política de la independència catalana a l’Europa de finals del segle xx, així com l’afectació negativa (econòmica, financera, empresarial...) de l’opressió nacional i del domini exercit per l’Estat espanyol en benefici de les seves estructures nacionals. Tot i així, apunta que s’han anat acumulant elements desiguals entre la Catalunya «Central» i la resta del país que assenyalen un protagonisme indiscutible del Principat en el procés d’alliberament del país.25 El PSAN insisteix que «Amb la constitució de Catalunya Lliure com a organització política de masses es consolida el camí d’intervenció política de l’independentisme». La referència és a un discurs intencionadament primari on es toquen intencionadament unes tecles mobilitzadores de tipus més aviat heroic i maximalista: la realització de la independència nacional com a gran fita històrica pendent. Havien de ser «Paraules senzilles per a un gran combat. Militants ferms per a una gran lluita. Catalans i catalanes conscients i preparats per (re)construir una Catalunya lliure i completa»26 Aixalà fixa de manera encara més clara el paper i el futur de CL: «Amb Catalunya Lliure, i al voltant dels quatre eixos ja coneguts que resumeixen el seu programa que ho és alhora del conjunt del moviment català d’alliberament nacional, inicia una nova fase: aquella destinada que els catalans fem pinya, 23 «Comissió Política de Catalunya Lliure. Tercera circular (22-10-1989)» (CEDOC-UAB/ Arxiu-PSAN/50/5-7). 24 Amengual, Jaume, «Viabilitat de la independència de Catalunya», a Primera Convenció per la Independència Nacional, 1987, Catalunya, estat, p. 96-139. 25 El document es difon públicament a la tardor de l’any següent com a eina de debat públic i combat ideològic: Vicent Rosselló, «Catalunya, nació emergent?», Lluita, núm. 154 (març de 1990), p. 16-17. 26 «Editorial», Lluita, núm. 152 (desembre de 1989), p. 3. 262 bandejant qüestions secundàries i fixant-nos en allò que ens és essencial per a la nostra llibertat: la unitat i la independència nacional, la defensa dels interessos del poble treballador català, així com la defensa de la legitimitat de totes les formes de lluita. [...] Catalunya Lliure té tots els números per convertir-se, ben aviat, en el front patriòtic que el nostre poble necessita»27 En tota la fase de preparació de l’assemblea constituent hi ha reiterades notes que conviden la militància a «llegir i tenir en compte» el contingut del document «Fem Front Patriòtic».28 L’assemblea constituent de CL com a organització, precedida per un procés de socialització a través la celebració arreu del territori de les assemblees per Catalunya Lliure, té lloc els dies 16 i 17 de desembre.29 La Declaració Fundacional de l’organització política CL s’aprova el primer dia i els estatuts el segon. Dins una substancial continuïtat amb els principis fundacionals de l’Esquerra Independentista, aquesta declaració introdueix elements més propis de la línia oficialista del PSAN, inclosa l’acceptació d’ençà de finals dels anys setanta de «totes les formes de lluita», és a dir, de la lluita armada. De fet, la declaració s’aprova substancialment sense modificacions respecte a l’esborrany; les esmenes que plantejaven la introducció de referències a fets històrics com el 1714 o el Tractat dels Pirineus no van prosperar.30 La Comissió Política queda substituïda per una Direcció Nacional, amb una Coordinadora Nacional com a òrgan de govern col·legiat. Des del punt de vista programàtic i estratègic, CL es construeix sobre la base de la socialització dels Quatre Eixos del Front Patriòtic: independència nacional, reunificació de la Catalunya «sencera», defensa dels interessos del «poble treballador català» i legitimitat de «totes les formes de lluita». Saluden la nova organització TLL, Estat Català i totes les organitzacions sectorials i partits del Front Patriòtic (COS, CSPC, Maulets, Bloc d’Estudiants Independentistes-BEI). La relació entre PSAN i CL és complexa i es mereix un petit aclariment, que és necessari retenir. Des del punt de vista 27 Josep Aixalà, «Assemblea constituent de Catalunya Lliure. Els catalans fem pinya», Lluita, núm. 152 (desembre de 1989), p. 6-7. 28 Notes i documents recopilats a CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/50/5-7. 29 «Editorial: Per Catalunya Lliure», El Full - Catalunya Lliure, núm. 6 (desembre de 1989). Inicialment programada al Centre Cívic de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, se celebra finalment a la Sala 6 del Palau de Congressos de Barcelona. 30 «Declaració política fundacional de Catalunya Lliure (16 de desembre de 1989)» (CEDOC-UAB/ Arxiu-PSAN/50/5-7). 263 formal el PSAN és una de les organitzacions fundadores de CL però és també el grup dirigent estratègic i la casa mare que la va idear i propiciar. El PSAN suspèn totes les seves activitats públiques i deixa de difondre propaganda amb el seu nom per fer-ho com a CL, de manera que sovint el que s’escriu a Lluita pot considerar-se com el posicionament de tota CL. És significatiu, per exemple, que CL no tingui una revista oficial pròpia, atès que aquest paper el té la revista històrica del PSAN, i que de manera extraoficial la línia del Front Patriòtic quedi representada també per Independència. Quaderns de lluita, una revista quadrimestral propiciada per quadres del mateix partit a l’estiu del 1989.31 EL FRONT PATRIÒTIC EN LA PROVA D’UNA CRISI ESTRUCTURAL El camí que porta a la creació de CL suposa que la bifurcació entre tendències de l’Esquerra Independentista arribi també a TLL, que fins llavors havia intentat mantenir-se al marge de la crisi. Amb la seva Tercera Assemblea el juliol de 1988 l’organització armada intentava precisament reconduir la crisi a través de l’anàlisi política i planificar l’estratègia de cara a la conjuntura dels Jocs Olímpics de 1992. El gener de 1989 els militants de TLL propers a l’MDT-PSAN celebren una quarta assemblea al marge sota els plantejaments del Front Patriòtic, que suposa de facto la separació orgànica d’allò que es coneix com a Terra Lliure-Quarta Assemblea (TLL-IV) i també progressivament de dues estructures antirepressives, dos Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), un per a cada tendència. Una circumstància de la qual la militància clandestina o de suport logístic no sempre va poder tenir coneixement, precisament a causa dels condicionants objectius de la clandestinitat.32 31 Neix com a iniciativa conjunta de l’Associació Xavier Romeu amb Edicions Lluita, impulsada per Jaume Reñé (Jaume Renyer) com a president de l’associació. En la seva presentació es defineix com una iniciativa transversal al servei de la reunificació i la independència de Catalunya i en la línia del Front Patriòtic: «Presentació», Independència. Quaderns de lluita, núm. 1 (Estiu 1989), p. 3. 32 Sastre, Carles; Benítez, Carles; Musté, Pep, i Rocamora, Joan (2012), Terra Lliure: Punt de partida (1979-1995). Una biografia autoritzada, Edicions del 1979, Barcelona, p. 143-53. Aquesta publicació, encara que redactada per protagonistes directes dels fets, militants dirigents de TLL, és avui dia una font molt útil d’informació i una reconstrucció força fiable. 264 En un altre ordre de coses, l’autodissolució de l’MDT-PSAN feia que la continuïtat de les sigles de l’MDT anés a càrrec dels seguidors del document PIC. Tampoc, pel que fa a la reconstrucció de la història d’aquest MDT, hi ha estudis ni reconstruccions monogràfiques mínimes ni pot ser objectiu d’aquest text intentar aproximar-nos-hi. En la tercera assemblea de l’MDT-IPC, el desembre de 1988, s’aprova el projecte de la Unitat Popular, contraposat al de Front Patriòtic, i socialitzat mitjançant la impulsió d’un debat intern sobre el tema; participa, a més de l’àrea procedent del dissolt IPC, el Partit dels Comunistes de Catalunya, branca prosoviètica escindida del PSUC. Aquest sector també considera positius els resultats de les eleccions europees i encertada la pròpia línia estratègica, i treballa en la seva concreció i desenvolupament: en el pla electoral impulsa una plataforma municipalista que incorpora també les CUP locals de l’època, l’Assemblea Municipalista de l’Esquerra Independentista (AMEI), i el 10 de febrer de 1990 propicia la creació d’una organització juvenil alternativa a Maulets, els Joves Independentistes Revolucionaris (JIR). També es tracta del sector que potser pateix més la repressió policial i l’activitat armada de grups unionistes i feixistes, com ara Milícia Catalana. Tanmateix, també aquest MDT intenta pescar en allò que es considera com un ampli i creixent independentisme «sociològic». Ho fa a través de l’organització de mobilitzacions que reivindiquen el dret a l’autodeterminació. Aquest ampli moviment, que seria en tot cas poc encertat atribuir només a l’MDT perquè l’espai de l’independentisme «sociològic» era transversal i diversament progressista, compartit com a àmbit d’intervenció amb CL i ERC, protagonitza l’11 de febrer de 1990 una manifestació de deu mil persones «Per l’exercici del dret a l’autodeterminació», una xifra més que significativa per aquella època. A partir d’aquesta manifestació, l’MDT impulsa una dinàmica d’agrupació que desemboca el 8 de maig de l’any següent en l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació. Durant la cinquena assemblea, celebrada entre els dies 31 de gener a València i 14 de febrer a Barcelona, l’MDT decideix impulsar a partir d’aquest moviment assembleari un altre que tingui el valor d’organització de masses. Els dies 13 i 14 de març de 1993, amb la creació de l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), l’MDT acaba congelant les seves sigles i queda com a organització dirigent, exactament com ho havia fet el PSAN amb CL. La tesi del creixement de l’independentisme «sociològic», substancialment compartida per tota l’Esquerra Independentista, té entre finals dels 265 vuitanta i principis dels noranta molts elements a seu favor i que donen suport als seus punts de partida. Tanmateix, aquest encert relatiu porta afegides unes dificultats, entre les quals la reduïda apetibilitat electoral d’un determinat discurs sobiranista (en tot cas, intern a la via autonomista) i la necessitat que té precisament aquesta via autonomista de rebatre les tesis independentistes, o que té la seva declinació «democràtica i tranquil·la» de fer el mateix en relació amb les tesis independentistes «de combat». Entre les manifestacions d’aquest clima contradictori podem ressenyar, per exemple, el gir independentista i pancatalanista que viu la nova ERC d’Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira a partir del Congrés de Lleida de 1989, que ja venia de lluny, el creixement d’entitats associatives de masses com ara la Crida o la realització d’iniciatives programàticament independentistes com ara la Convenció per la Independència.33 Efectivament, a partir de la posada en exercici del sistema autonòmic i del seu desplegament s’acumulen tot un conjunt de contradiccions inherents a aquest sistema descentralitzat: bàsicament la lectura divergent que se’n fa entre els actors polítics a Madrid i Barcelona, el principi del procés d’acumulació de frustracions que té lloc en la societat civil catalana i el rearmament ideològic i discursiu del discurs nacional espanyol.34 No deu ser cap casualitat que precisament durant el període constituent de CL, i arran de la crisi de l’MDT originari, el Parlament de Catalunya aprovi una declaració (és cert, simbòlica i no vinculant) sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya i la no-renúncia a la seva total sobirania. La proposta, presentada el 12 de desembre de 1989 per ERC i retocada després d’un acord amb CiU, obté el suport de tots els partits menys dels socialistes, que van votar en contra, i dels populars, que ni van assistir a la sessió.35 Aquesta declaració parteix de l’equiparació de Catalunya amb els processos d’autodeterminació dels països de l’Est d’Europa i afirma que l’acatament del marc constitucional 33 «Catalunya, nou Estat europeu (Declaració de la Primera Convenció per la Independència Nacional), 15 de març de 1987», a Primera Convenció per la Independència Nacional, Catalunya: Estat, Montjuïc, 14-15 de març de 1987, p. 143-172. 34 Per a una argumentació més articulada d’aquesta tesi: Geniola, Andrea (2018), «Questioni della nazionalizzazione spagnola di fine Novecento. Il caso catalano tra partecipazione, evoluzione e conflitto», a Cagiao Conde, Jorge, Ferraiuolo, Gennaro, Rigobon, Patrizio (eds.) (2018), La nazione catalana. Storia, lingua, politica, costituzione nella prospettiva plurinazionale, Editoriale Scientifica, Napoli, p. 227-55. 35 Enric Company, «El Parlament proclama que Cataluña no renuncia al derecho a la autodeterminación», El País (13/12/1989). 266 espanyol no suposa la renúncia de Catalunya als seus drets polítics com a comunitat nacional. La declaració cau en un moment significatiu, com ara el desè aniversari de l’Estatut, entès com a propici per fer un primer balanç de l’Espanya de les autonomies i de la implantació del sistema autonòmic a Catalunya. Però, a la practica, Aixalà, que s’ha convertit en portaveu de la Direcció Nacional de CL, considera la declaració del Parlament com a «paper mullat».36 A mig camí entre l’elaboració teòrica i la voluntat de diferenciar el seu discurs respecte de la competència, CL considera l’autodeterminació com un fals problema perquè l’únic que poden fer els catalans si volen ser tinguts en consideració en el «concert de nacions és esdevenir independentistes catalans» i no pas propagandistes del dret a l’autodeterminació.37 En la mateixa línia, un altre quadre dirigent històric del PSAN subratlla que no pertoca als independentistes lluitar per l’autodeterminació, sinó fer la seva feina, ser independentistes i anar al gra, lluitar per la independència; als altres (Espanya, Europa, etcètera) els tocaria reconèixer aquest fet a través de les formes que calguin, perquè l’autodeterminació és una forma de resolució d’una reivindicació.38 I per tal de reivindicar aquest espai estratègic (i defensar-lo), CL convoca l’11 de febrer una manifestació alternativa a la de «Per l’exercici del dret a l’autodeterminació» amb el lema «Independència de tot Catalunya». El pas de coalició electoral a organització s’emporta una primera defecció/dissensió interna. L’altre partit polític de la coalició, l’FNC, viu els primers mesos del 1990 un debat intern sobre el seu futur. De fet, el punt de partida del debat és com i cap on dissoldre el partit i el seu patrimoni simbòlic. L’opció guanyadora és finalment la dissolució dins les sigles d’ERC.39 L’intent de dissoldre’s dins CL, pregonat per Surroca amb el suport del PSAN, no va tenir èxit, a causa del suport estratègic que CL 36 Josep Aixalà, «Assemblea constituent de Catalunya Lliure. Els catalans fem pinya», Lluita, núm. 152 (desembre de 1989), p. 6-7. 37 «Editorial», Lluita, núm. 153 (gener de 1990), p. 3. 38 Jordi Moners, «Autodeterminació? Independència!», Lluita, núm. 153 (gener de 1990), p. 9-14. La base de l’article és anterior: Josep Guia, «Sobre el nacionalisme», a Annals de la Universitat Catalana d’Estiu (1983), p. 33-47. Es tracta d’un extracte de la ponència que Guia presenta en la secció «El fet nacional» a les edicions de 1976 i 1977 de la Universitat Catalans d’Estiu i constitueix la primera part de la ponència «Anàlisi marxista actual de la qüestió nacional» que presenta al I Congrés del PSAN l’any 1978. 39 «El Front Nacional de Catalunya se integra en ERC», La Vanguardia (22/6/1990). 267 donava a la lluita armada.40 Ara bé, l’opció d’anar a parar a ERC es pot interpretar com una mostra de la capacitat d’atracció (i també de l’atractiu) que un projecte com aquest començava a exercir tant per a l’independentisme «sociològic» com per a les petites organitzacions independentistes. L’últim acte públic de participació de l’FNC en el projecte de CL va ser precisament el parlament de Surroca a la Diada del 1989, de manera que la participació de l’FNC en el projecte de CL es pot considerar com a gairebé anecdòtica.41 L’FNC, tot i tenir un cert paper històric i simbòlic en la tradició del separatisme conspiratiu, primer, i en l’independentisme modern, després, és una organització molt petita, amb molt poca incidència i pes militant (precisament, és una de les raons en la base de la seva dissolució), però la seva sortida del projecte de CL reforça encara més la idea de la centralitat i total hegemonia del PSAN en la línia de la construcció del Front Patriòtic. De fet, tot el patrimoni que defineix CL és creació del PSAN: la contribució a la definició d’un ecologisme nacional d’alliberament,42 la contribució a una política municipal,43 el debat sobre la viabilitat de la independència nacional i la seva inserció en el moviment de construcció de nous estats a Europa. Precisament, aquest aspecte concret anava a tocar un dels elements centrals del debat independentista i del creixement de l’independentisme «sociològic».44 40 Díaz, Daniel; Rubiralta, Fermí, i Renyer, Jaume, 2006, Una història de l’FNC (1940-1990), Pagès Editors, Lleida, p. 153-55. 41 La revista del PSAN en publica el text precisament en ple debat interna al FNC, possiblement com a mesura de suport a la via pregonada pel mateix Surroca: Robert Surroca, «Dia del Soldat Català (Parlament de Robert Surroca i Tallaferro, en nom del Front Nacional de Catalunya)», Lluita, núm. 154 (març de 1990), p. 9. 42 Sobre ecologia, solidaritat nacional i Pla de residus: Josep Aixalà, «Independència nacional. Per una concepció global i solidària del país», Lluita, núm. 154 (març de 1990), p. 6. L’ideòleg d’aquest ecologisme es pot considerar Salvador Balcells, autor de Visca la terra. Manual de l’ecologista català (1989). 43 La comissió de política municipal de CL organitza els dies de 23 a 25 de març les Primeres Jornades Municipals de CL celebrada a les Cotxeres de Sants de Barcelona, «L’independentisme a les eleccions municipals del 1991. Jornades de preparació tècnica i política dels candidats independentistes». Ara bé, amb el pas del temps CL assumirà les dificultats inherents al projecte municipalista del Front Patriòtic i tindrà una incidència molt inferior i subordinada a l’MDT, l’AMEI i les CUP. Com apuntarà el mateix Aixalà, el projecte municipal de CL no estava sent una de les línies determinants de la política institucional de l’organització: Josep Aixalà, «Fem Catalunya lliure des dels ajuntaments», Lluita, núm. 162 (març de 1991), p. 6. 44 Al llarg de gairebé tot el 1990 les pàgines de Lluita fan un seguiment d’aquest debat en un seguit llarg d’articles que porten per títol «Catalunya, nació emergent?», bé ressenyant les contribucions polítiques o periodístiques de l’actualitat, bé aportant lectures crítiques i propostes, així com intents de conformar una oferta coherent, en la línia del debat constituent de CL uns mesos abans. 268 La qüestió que fa que l’independentisme «sociològic» no hagués fet fins llavors el pas cap a una opció política i electoral plenament independentista residia en el convenciment que la via autonomista-principatina era l’única solució viable. La proposta de CL, en canvi, intenta presentar els motius pels quals, segon una anàlisi marxista, la burgesia catalana es presenta com un subjecte subordinat a l’espanyola i un subproducte de la burgesia capitalista transnacional estrangera del qual no era lícit esperar cap aposta per a la independència ni del «país sencer» ni de cap de les seves parts.45 CL denuncia la consolidació d’un «bloc monàrquic» representat a Catalunya per l’aliança entre CiU i PSOE i entre governs de la Generalitat i de l’Estat, precisament arran de l’organització i celebració dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona. Des de la Tercera Assemblea de TLL fins a les dues branques de l’MDT i les respectives evolucions organitzatives, la conjuntura olímpica assumeix característiques d’absoluta centralitat dins l’Esquerra Independentista. A més a més, els Jocs venen de la mà de la burgesia més desinhibida, pregonada per un franquista camisa azul reconegut com Samaranch i part d’una gegantina campanya de validació d’Espanya com a democràcia completa i gran nació europea; el 1992 serà també l’any de les celebracions del V Centenari del «descobriment» de les Amèriques i de l’Expo de Sevilla.46 La celebració dels Jocs és vista com una empenta irreversible al procés de terciarització de la ciutat i des del punt de vista ideològic com a part d’un projecte nacional espanyol més ampli. Per altra banda, les dimensions, també repressives, que apunten que ha d’assolir l’any dels Jocs sobrepassen la capacitat de resposta i organització de l’Esquerra Independentista.47 És una situació que, pel que sembla, no s’hauria donat (o no de manera tan virulenta) si Catalunya hagués estat un Estat independent perquè «l’agressió nacional que implicarà per a la nació catalana que la ciutat organitzadora no ho sigui en tant en que capital d’aquesta sinó en tant que ciutat espanyola» sembla ser determinant i irreparable en si mateix.48 45 Jordi Moners, «Catalunya, nació emergent?», Lluita, núm. 155 (abril-maig de 1990), p. 20-21; Jordi Moners, «Com i qui ens ordena el territori?», Lluita, núm. 155 (abril-maig de 1990), p. 22. 46 Sobre els antecedents i aquesta conjuntura: Bassa, David, 1997, L’Operació Garzón, Llibres de l’Índex, Barcelona. I sobre les implicacions i antecedents polítics: p. 13-31. 47 Salvador Balcells, «Uns Jocs Olímpics contra Catalunya?», Independència. Quaderns de lluita, núm. 1 (estiu de 1989), p. 11-12; Pere Ribera, «1992: Estat d’emergència», Independència. Quaderns de lluita, núm. 1 (estiu de 1989), p. 13-15. 48 Josep Aixalà, «Encetar l’anàlisi», Lluita, núm. 156 (juny de 1990), p. 6. 269 A banda de la mobilització en contra dels Jocs, CL busca perfilar també campanyes de tipus assertiu, com ara l’elaboració d’una Constitució Catalana o la lluita ideològica per la territorialitat i el «país sencer». Sobre aquesta última CL té una certa patent de primogenitura i hi insisteix tant com pot per denunciar el regionalisme (sobretot principatí) antinacional de gairebé tot el catalanisme. Hi dedica la Diada de 1990, dins una campanya per la unitat territorial com a garantia per a la supervivència nacional i contra els regionalismes: principatí, valencià i illencs.49 Però també li reserva reflexió, intents de balanç i fins i tot un desenvolupament dels postulats continguts en el llibre És molt senzill: digueu-li Catalunya. És el cas del monogràfic de la revista Independència. Quaderns de lluita, on Jaume Renyer fa un balanç de la qüestió de noms plantejant que la progressiva desaparició a partir de 1978 del debat sobre els Països Catalans (aquest és el nom que fa servir) ve de la mà de la consolidació del marc constitucional espanyol i de la separació institucional entre les terres de parla catalana. Això suposa que la «(re)unificació» del país es converteix en element mateix de ruptura de l’statu quo.50 Fins i tot hi trobem propostes de noms que, sense deixar de ser provocacions terminològiques, fan un pas més enllà. És el cas de la proposta que denuncia fins i tot els usos de Nord i Sud per situar les zones geogràfiques del país com a imposició al país de fronteres estrangeres. De manera que hauria de definir-se com a Nord la zona de les comarques barcelonines fins al Rosselló, com a Sud el nord de València fins a tocar de Múrcia i com a Central tota la zona entremig.51 La proposta, curiosa, no va prosperar ni va deixar cap rastre significatiu. El cas de la proposta de Constitució Catalana és força diferent. L’elaboració i la posada en marxa d’aquesta campanya corre en paral·lel amb la primera gran crisi interna de CL. Si l’anterior havia tingut causes i 49 Josep Aixalà, «Lluitar per les fronteres. Unitat nacional», Lluita, núm. 157 (agost-setembre de 1990), p. 7-8; «La unificació de Catalunya», Lluita, núm. 157 (agost-setembre de 1990), p. 12-15; Josep Aixalà, «Unificació nacional», Lluita, núm. 158 (octubre de 1990), p. 6. 50 Jaume Reñé, «Deu anys de debats sobre els Països Catalans», Independència. Quaderns de lluita, núm. 2 (hivern de 1990), p. 4-12. És només per una qüestió de fidelitat filològica al document que seguirem utilitzant la forma Reñé en les notes, atès que aquest dirigent i ideòleg de l’Esquerra Independentista només posteriorment adoptarà la versió ortogràfica catalana del seu cognom amb la qual és avui conegut: Jaume Renyer. Per altra banda, és aquesta segona versió ortogràfica que farem servir en aquest text per referir-nos a ell en el text. 51 Jordi Colomer, «Al sud de Catalunya no hi ha el sud de Catalunya», Independència. Quaderns de lluita, núm. 2 (hivern de 1990), p. 16-20. 270 desenvolupaments externs, derivats de la dissolució de l’FNC, aquesta afectaria l’eix vertebrador de CL i els pressupostos mateixos de la línia del Front Patriòtic, a més de la seva viabilitat militant. Durant les reunions de la Direcció Nacional celebrades entre el segon semestre de 1990 i principi de 1991, Aixalà es mostra molt crític amb el desenvolupament de CL, denunciant mancances organitzatives i polítiques, a més de la falta de programa polític global.52 Tot i així, és un dels impulsor més convençuts de la campanya per la Constitució Catalana: «L’alternativa que representa el moviment català d’alliberament nacional no pot confiar en mecanismes històrics sinó que ha de saber fer-se veure, als ulls del nostre públic, com la solució –l’única [sic!] solució– als seus problemes col·lectius». L’independentisme «sociològic» ha crescut però no té representació política, abans que institucional. Per tal de materialitzar aquest objectiu i donar concreció i projecció futura a l’alternativa independentista CL planteja una oferta de text constitucional per «anar definint la Catalunya lliure tot donant resposta als molts interrogants que avui aquesta suposa. [...] Anem a concretar, en un espai ampli i plural, quin futur volem per a Catalunya».53 No es tracta d’una campanya adreçada a compilar cap text constitucional, sinó a acumular forces i guanyar visibilitat per l’opció política de la independència com a alternativa integral al marc constitucional/estatutari vigent. Un primer esborrany, redactat per Jordi Moners, és presentat a la Coordinadora Nacional el 14 de febrer de 1991 i debatut fins el 14 d’abril quan, coincidint amb el seixantè aniversari de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, s’aprova a Vinaròs l’Avantprojecte de Constitució Catalana. Aquesta significació simbòlica intenta ajuntar qüestions que històricament no ho han estat: la construcció d’un imaginari independentista i pancatalanista a partir de la república catalana non nata dins l’espanyola i limitada al Principat queda només en part pal·liada per la significació de centre del país que té Vinaròs en el pancatalanisme. Durant el que queda de 1991 i tot el 1992, CL organitza arreu del territori una gira de presentacions de l’Avantprojecte, el «Debat Nacional per la Constitució Catalana», la primera de les quals té lloc a Barcelona el 19 d’abril. 52 Actes de la Direcció Nacional de Catalunya Lliure dels dies 22 de setembre de 1990 i 13 de gener de 1991 (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/46/5-3). 53 Josep Aixalà, «Fem la Constitució de Catalunya. Concretant el futur», Lluita, núm. 161 (gener-febrer de 1991), p. 6-7. 271 En seu pública s’augura que la Constitució «faci més pròxima i realitzable la independència de Catalunya i que hi sigui aplicable, en tant que Constitució provisional, a partir del moment de la seva proclamació».54 Tampoc els motius afegits són menors: «l’objectiu importantíssim del text constitucional de Vinaròs el trobem en la seva capacitat d’oferir i anar definint el model i els continguts de la futura Catalunya lliure», i aquest contingut es pretén que sigui social i progressiu contra la normalització autonòmica dins l’Espanya monàrquica.55 Tanmateix, a escala interna la campanya té un valor més aviat tàctic, com «una llarga i intensa precampanya electoral per a les autonòmiques de la Catalunya central», previstes per al 1992, de manera que l’Avantprojecte es converteix en un programa d’«unitat nacional» i plasmació del programa estratègic del Front Patriòtic.56 Al final de la campanya de debat i socialització, i amb unes poques (i menors) diferències respecte al primer text, queda aprovat el Projecte de Constitució Catalana: un text laic i progressista discursivament contraposat a la Constitució espanyola de 1978. La funció preelectoral d’aquesta campanya, així com el seu sentit més de fons i estratègic, acabarien tenint molt poc recorregut a causa de la crisi interna que s’estava gestant precisament durant la seva elaboració i socialització. Es tracta d’una crisi múltiple i generalitzada, que afecta fins i tot TLL, i que té la seva causa més directa en l’atractiu que, precisament des de plantejaments interns en la línia del Front Patriòtic, anava generant el gir independentista i pancatalanista viscut per ERC. Un document datat a finals del 1990 (però que podria ser també d’uns mesos més tard) i signat per dotze quadres i dirigents de CL denuncia una crisi organitzativa i la reproducció de tics heretats per l’MDT, com ara el risc de marginalitat tot i tenir enormes potencialitats. En definitiva, CL s’hauria quedat en una «simple operació d’imatge» sense més definició que el suport incondicionat a TLL i les seves necessitats antirepressives i assetjada pel gir polític d’ERC i les seves potencialitats. Finalment, el document planteja la convocació d’una assemblea 54 Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure (1991), «Avantprojecte de Constitució Catalana, Vinaròs, 14 d’abril de 1991», p. 3; «Editorial», Lluita, núm. 163 (abril-maig de 1991), p. 3. 55 Josep Aixalà, «Definir la Catalunya lliure. L’avantprojecte de Vinaròs», Lluita, núm. 163 (abrilmaig de 1991), p. 7-8. 56 «Motius i objectius de la Campanya per la Constitució Catalana» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/49/5-6); «Per la Constitució catalana», Lluita, núm. 163 (abril-maig de 1991), p. 11-13. 272 extraordinària per ressituar l’estratègia, caminar amb més determinació en la línia del Front Patriòtic i congelar la campanya per la Constitució Catalana.57 Sigui com sigui, i vist el pes i el paper d’una part dels signants, les diferències arriben fins a la Direcció Nacional, que el 16 de juny acorda encarar el debat plantejat pels crítics.58 Els documents del debat intern surten amb la fórmula que només fa visible el primer signant, que és qui se’n fa responsable davant l’organització. Pere Bascompte, dirigent de TLL-IV, afirma que l’espai polític de CL ha quedat invisibilitzat per ERC, que el context europeu està canviant a favor d’una acceptació internacional generalitzada de la reivindicació independentista i que la lluita armada ha quedat inservible com a instrument d’alliberament, substituïda per la via civil i democràtica. Aquestes les noves condicions dins les quals caldria desenvolupar la línia política del Front Patriòtic cap a un acord amb ERC per disputar al pujolisme l’hegemonia de la defensa de la nació catalana.59 En la mateixa línia va el document de Renyer presentat a la Coordinadora Nacional del 7 de juliol.60 La reflexió sobre la lluita armada no es fa des de la perspectiva de la legitimitat, sinó de la utilitat. Però es dona també en un context en què TLL-IV ja havia engegat el seu propi procés de desmobilització amb l’objectiu de l’amnistia, i les converses havien transcendit fins a la premsa oficial de l’Estat, que donava per feta la integració a ERC.61 Un mes més tard fins i tot es faria públic un document on aquest sector de l’organització armada planteja aquesta via de manera col·lectiva.62 La crítica directa a la continuïtat de la lluita armada es presenta com un atac a la línia de 57 Signen el document, sense títol: Pere Bascompte i Carbonell, Josep Aixalà i Jansana, Xavier Vendrell i Segur, Rosa Marull i Pujol, Albert Vila i Parès, Jaume Renyer i Alimbau, Antoni Delgado i Sànchez, David Ricart i Miró, Mercé Terré i Espanyol, Francesc Moliné i Baños, Daniel Cabasès i Coll, Rosalía Ramón i Ferràndis (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/44/5-1). 58 Acta de la reunió de la Direcció Nacional celebrada a Barcelona el 16 de juny de 1991 (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/46/5-3). 59 Pere Bascompte, «L’independentisme català davant d’Europa: Avançar cap al Front Patriòtic. Proposta de debat intern. Catalunya Lliure (Juny 1991)» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/44/5-1). 60 Jaume Renyer, «Política d’aliances i eleccions autonòmiques a la Catalunya Central (1 de juliol de 1991)» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/44/5-1). 61 Àngels Piñol, «El “brazo político” de Terra Lliure abre un debate para su integración en Esquerra Republicana de Catalunya», El País (11/6/1991). 62 Terra Lliure, «Davant el procés d’unitat europea, l’opció democràtica cap a la independència», El País (6/7/1991). Publicat íntegrament i posteriorment a «Davant el procés d’unitat europea, l’opció democràtica cap a la independència», Independència. Quaderns de lluita, núm. 6 (hivern de 1992), p. 12-14. 273 flotació de tot el projecte de CL, atès que procedeix precisament de TLL-IV, el sector de TLL més directament lligat al PSAN. El 13 de juliol, TLL-IV fa públic el seu darrer comunicat, que dona per feta la dissolució i obre oficialment el camí de la reinserció per als seus presos i militants. El sector que podem definir com a oficialista presenta una defensa aferrissada de la continuïtat del projecte de CL. Segons Guia, els problemes no són de línia política sinó de compromís militant i de fidelitat al projecte, atès que CL seria ja una mena de «Congrés Nacional Català» partint de l’exemple de l’African National Congress.63 Per tant, la línia continuista planteja una sortida de la crisi a través d’una simple proposta de reorganització, perquè CL està dotat ja d’una «ideologia potentíssima».64 Els atacs més frontals als crítics venen d’algunes assemblees comarcals, com ara la de l’Horta, que nega i desconfia que ERC sigui efectivament un partit independentista i pancatalanista perquè una cosa és rebre vots independentistes i d’esquerra transformadora i una altra és ser-ho de manera integral.65 En un debat entre sords l’única qüestió a dirimir era qui s’emportaria les sigles i, si de cas, cap a on. Finalment, la Coordinadora Nacional del 7 de juliol aprova per majoria absoluta la proposta continuista, i el grup dels crítics abandona l’organització a través d’un comunicat públic l’endemà, signat per sis dirigents, quadres i militants: Josep Aixalà, Pere Bascompte, Jaume Renyer, Xavier Vendrell, Jordi Vera i David Ricart. El grup s’aplega al voltant de l’Associació Xavier Romeu i la revista que edita, Independència. Quaderns de lluita, ara reconvertida en una entitat cívica.66 A «Avançar cap al front patriòtic» el grup es postula com l’opció conseqüent i coherent de la línia del Front Patriòtic individuant-ne en la nova ERC en construcció precisament la plasmació política i electoral.67 I finalment, un centenar 63 «Propostes tàctiques de Catalunya Lliure. Presentades per Josep Guia a la Coordinadora Nacional (7 de juliol de 1991)» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/44/5-1). 64 «Propostes reorganitzatives de Catalunya Lliure. Presentades per Teresa Garcerà a la Coordinadora Nacional (Vinaròs, 1991)» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/44/5-1). 65 Assemblea Comarcal de l’Horta, «Anàlisi de la situació política nacional catalana des d’una perspectiva independentista» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/44/5-1). 66 De fet, aquesta revista ja funcionava de punt de contacte entre CL i ERC; el 26 de novembre de 1990 se n’havia celebrat una presentació pública a l’Ateneu Barcelonès amb la presència també del diputat i secretari d’ERC Àngel Colom i del president del Comitè Olímpic Català i exconseller de la Generalitat Josep Miró. 67 El document és consultable en molts formats, per exemple en el primer numero d’Independència. Quaderns de lluita després del trencament, que aplega tots els documents de la ruptura 274 d’activistes procedents de TLL-IV, CL i Maulets fan públic el document «Reforcem ERC, avancem cap a la independència». Amb la qüestió dels presos i refugiats pel mig, molts dels quals desorientats, i amb les eleccions autonòmiques a tocar, la situació es fa cada cop més tensa. Fonts internes de CL denuncien la feina de captació per part d’ERC de quadres i militants territorials de l’organització: el Secretariat d’Organització de CL el 18 de juliol adverteix la militància que està en curs una operació de captació per part d’ERC; el 29 d’agost denuncia «les contínues provocacions» d’ERC i dels ex-CL i els seus plantejaments «regionalistes» principatins.68 El posicionament públic oficial de l’organització explica els fets com a «desercions des de les organitzacions independentistes cap a posicions més còmodes i menys arriscades», i que, a més a més, ingressant a organitzacions que no tenen implantació fora del Principat, «han traït la causa independentista i es consideren com a renegats de la unitat nacional catalana en el seu punt crucial: València».69 Les implicacions de la ruptura són múltiples i de profunditat considerable, sobretot si tenim en compte que Pere Bascompte era una de les figures més conegudes de TLL i que Aixalà fins només un any abans havia estat entre els instructors dels procediments disciplinaris que havien dut a l’expulsió de Josep Sort i altres militants precisament per divergències sobre les polítiques antirepressives de l’organització. La lectura que en fan els protagonistes és encara avui molt diferent. Renyer afirma que aquella decisió va ser determinant perquè ERC completés el seu camí cap a posicionaments íntegrament independentistes. A més a més, subratlla que la via del Front Patriòtic s’havia quedat incompleta i contradictòria dins CL perquè l’alliberament nacional i social són dos objectius diferents: «Per l’alliberament nacional s’ha de construir un front patriòtic pluripartidista i socialment majoritari; per altra banda, per transformar socialment en sentit progressista la realitat del nostre poble cal partir de l’aprofundiment democràtic del marc jurídico-polític català en condicions plenament sobiranes».70 Al contrari, Guia hi veu produïts per aquest sector: «Avançar cap al front patriòtic», Independència. Quaderns de lluita, núm. 6 (hivern de 1992), p. 16-17. 68 «Full de Circulació Interna, 1» (18/7/1991) i «Full de Circulació Interna, 2» (29/8/1991). 69 «Editorial», Lluita, núm. 164 (juny-juliol de 1991), p. 3. 70 Renyer Alimbau, Jaume, 1995, Catalunya, qüestió d’estat. Vint-i-cinc anys d’independentisme català (1968-1993), El Mèdol, Tarragona, p. 68. 275 un intent de canalitzar l’independentisme «cap a una pràctica autonomista i va literalment xuclar, o comprar, molts dels membres i dirigents d’aquelles formacions independentistes».71 Possiblement ambdues valoracions contraposades de Renyer i de Guia tenen una part de veritat, la que apunta a la domesticació i institucionalització de l’Esquerra Independentista, així com la que argumenta el pes que va tenir aquest procés en la consolidació del gir independentista de l’històric partit republicà. Sigui com sigui, la ruptura s’havia consumat dins del nucli mateix del PSAN, de TLL-IV i del paradigma del Front Patriòtic. La TLL sortida de la Tercera Assemblea encetava un camí de recomposició política i organitzativa de cara al repte del 1992 i més aviat dins l’orbita de facto de l’MDT hereu d’IPC, fins a la seva també dissolució.72 Efectivament l’affaire CL-TLL-ERC va significar una etapa d’un procés més llarg d’enfortiment d’ERC a costa de tots dos sectors procedents de l’MDT, que va durar fins a aproximadament el 1995.73 Al congrés nacional d’ERC del 1993 un 32,4 % dels participants reconeixia una militància recent prèvia en altres organitzacions: BEAN, Nacionalistes d’Esquerra i grups similars procedents de les escissions del PSAN de la segona meitat dels setanta i primera dels vuitanta (42,9 %), MDT (16,6 %), CL (12,9 %) i Crida (9,2 %). Alguns hi entren amb càrrecs dirigents i responsabilitats significatives: Pere Bascompte i Jordi Vera (TLL-IV) serien designats consellers nacionals d’ERC i els dirigents de CL (i del PSAN) Aixalà i Renyer, respectivament, secretari d’expansió fora del Principat i secretari adjunt de publicacions.74 Amb el repte dels Jocs i les eleccions autonòmiques a tocar, la reconstrucció de CL es fa complexa, així com la substitució de les baixes i la viabilitat del discurs del Front Patriòtic. La proposta de CL continua sent la de la col·laboració amb qualsevol espurna de crítica independentista del sistema autonòmic75. El PSAN dona continuïtat a la labor de construcció ideològica i de discurs de CL. Per exemple en la crítica al procés d’integració europea a partir 71 Cadenes, Núria (2013), Josep Guia: L’independentisme complet, Malhivern, la Garriga, p. 80. 72 Sastre, Carles; Benítez, Carles; Musté, Pep, i Rocamora, Joan (2012), Terra Lliure: Punt de partida (1979-1995). Una biografia autoritzada, Edicions del 1979, Barcelona, p. 167-211. 73 Rubiralta, Fermí (2004), Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira, Pagès Editors, Lleida, p. 200-205. 74 Per un seguiment detallat del procés de transformació d’ERC: Culla, Joan, 2013, Esquerra Republicana de Catalunya (1931-2012). Una història política, La Campana, Barcelona, p. 337-350. 75 Agustí Cerdà, I després de l’autonomia la independència, Lluita, núm. 164 (Juny-Juliol 1991), p. 7-8. 276 de Maastricht, que només portaria a una consolidació de l’opressió nacional, i en un context on l’únic procés de construcció europea que avança és el de la coordinació policial. 76 En aquest procés, Catalunya està destinada a tenir «un paper de primer ordre en el camp de la productivitat», i tanmateix subordinat políticament, sense veu pròpia.77 Les eleccions autonòmiques de la «Catalunya Central» del 15 de març signifiquen un banc de prova per a l’organització; a més a més, es tracta de l’únic territori del país on arriba a presentar-se perquè l’any abans no ho havia fet ni al País Valencià ni a les Illes. El resultat numèric de 5.241 vots suposa només una tercera part del resultat de les europees del 1989. Els més de deu mil vots perduts havien anat a parar amb tota probabilitat a ERC, que n’aconsegueix 210.366, és a dir, quasi el doble respecte dels comicis autonòmics anteriors i el triple de les europees. Vista la magnitud del creixement, és possible també que una part important d’abstenció independentista i independentisme «sociològic» hagués anat a parar a la llista republicana. La reacció frontpatriòtica no es pot dir que fos mesurada: «Els patriotes, els nacionalistes, els independentistes que lluiten per la Catalunya completa, tenen el seu lloc a Catalunya Lliure i els que no, doncs que votin qualsevol opció regional, tant se val, perquè el resultat serà el mateix. En fi, d’ací a quatre anys tornarem a parlar de les eleccions».78 I els Jocs s’apropen: un projecte de ciutat classista, elitista i «postmoderna» lliurada als negocis que fa servir la febre olímpica per colar literalment tots els projectes especulatius que els moviments veïnals havien aconseguit parar; una idea de ciutat espanyola i mediterrània que menysté el català i la catalanitat i donarà aquella imatge de milagro español que tothom pregona. I en defensa de tot això un important sistema repressiu i de control de la dissidència en totes dues qüestions.79 Els Jocs són, en definitiva, la representació i escenificació no només simbòlica de la submissió nacional 76 Jordi Moners, «La CEE i la independència de les nacions», Lluita, núm. 164 (Juny-Juliol 1991), p. 19; «Editorial», Lluita, núm. 166 (Novembre-Desembre 1991), p. 3. 77 Jordi Moners, «Maastricht, Europa i Catalunya», Lluita, núm. 168 (març-abril de 1992), p. 9. CL recolliria un condensat definitiu d’aquests postulats a partir d’un document de treball del novembre de 1991 a principis de 1993. Per al document de treball: Catalunya Lliure, «Bases per al debat sobre Maastricht (novembre de 1991)» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/44/5-1). Per a la seva versió definitiva: «Catalunya Lliure, Bases per al debat sobre Maastricht. Document aprovat per la Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure el 14 de febrer de 1993». 78 Agustí Cerdà, «No n’hi ha prou amb ser catalunyès», Lluita, núm. 168 (març-abril de 1992), p. 6-7. 79 Salvador Balcells, «El 92 ja és aquí», Lluita, núm. 167 (gener-febrer de 1992), p. 18. 277 del «regionalisme» principatí, tant pujolista com republicà.80 En definitiva, «Això és una autonomia! El Borbó-rei entrant a l’estadi olímpic amb “Els segadors” de música de fons, el Borbó-príncep passejant la bandera espanyola aplaudit per catalans, i sardanes, i sevillanes i molta, molta policia. La pau olímpica ha estat, com tantes altres paus, basada en la repressió i en el suborn». I tot això sota la mirada satisfeta dels «borbònics Pujol i Samaranch»81. L’anàlisi i les previsions van estar molt per sota d’allò que els esperava a tota l’Esquerra Independentista. La repressió preventiva i desproporcionada, atesa la força real i la capacitat de mobilització, va anar molt més enllà que l’àmbit estricte de l’Esquerra Independentista i l’àrea de militància i suport de la lluita armada, ERC inclosa, fins a generar incomoditat i preocupació entre sectors de l’autonomisme democràtic.82 NO TOTS ELS MALS VENEN D’ALMANSA... Passada la tempesta dels Jocs i encaixada la derrota electoral a les autonòmiques, CL enceta un intent de reconstrucció estratègica i organitzativa. Però precisament aquest intent de reorganització serà l’origen d’una crisi llarga i definitiva. El PSAN intenta rellançar-ne el projecte, però també el control i direcció sobre el seu futur. Per aquest partit l’única Esquerra Independentista és la que s’identifica amb la continuïtat històrica de les seves sigles i amb la línia del Front Patriòtic.83 Tanmateix, diferenciar-se dels antics companys, ara reforçant ERC, esdevé cada cop més complicat, així com ignorar l’altra esquerra d’alliberament, ara involucrada en el projecte de l’AUP. El PSAN proporciona a CL també la seva projecció territorial al País Valencià (on és relativament força present) i una tasca de difusió de les problemàtiques de la Catalunya Nord; però aquesta també ens acaba mostrant la poca incidència del seu projecte més enllà de cercles culturals o de suport als refugiats. La Catalunya Nord és un tros de país 80 «Dossier: Espoliació olímpica»», Lluita, núm. 169 (maig-juny de 1992), p. 9-14. 81 «Editorial», Lluita, núm. 170 (juliol-agost de 1992), p. 3. 82 Bassa, David; Benítez, Carles; Castellanos, Carles, i Soler, Raimon, 1994, L’independentisme català (1979-94), Llibres de l’Índex, Barcelona, p. 163-71; Bassa, David, 1997, L’Operació Garzón, Llibres de l’Índex, Barcelona. 83 «El PSAN: motor ideològic i polític de l’independentisme català», Lluita, núm. 179 (novembre-desembre de 1993), p. 12-17. 278 desconegut i amb molt poca presència del nacionalisme català i, per tant, on és absolutament absent qualsevol dinàmica d’independentisme «sociològic». Un tros de país desconegut que cal fer conèixer.84 El renaixement de CL es lliura a l’intent de reestructuració de les seves sectorials. És el cas de L’Esguard - Organització de Dones Independentistes d’Esquerres, presentada el 6 de març de 1994 al Casal Independentista de Gràcia com a sectorial del Front Patriòtic, integrada a CL, amb més o menys la mateixa vinculació que la de Maulets. En el seu desenvolupament es podrien detectar alguns elements de tensió entre la direcció de facto del Front Patriòtic, és a dir el PSAN, i el desenvolupament de la sectorial. Encara que CL plantegi que els objectius del feminisme revolucionari han de ser assumits per tot el moviment independentista, es continua considerant el feminisme com «un moviment social» i no pas com un eix essencial de les polítiques i els moviments de transformació.85 Aquesta diferenciació es pot ressenyar, per exemple, un any més tard, a les portes de les I Jornades Feministes convocades per l’organització el 8 de març, en l’entrevista a la militant de L’Esguard, Núria Ferrandis quan subratlla que «tota la línia ideològica de l’independentisme no només ha d’assumir la qüestió nacional, la qüestió social o el front de joves, sinó que ha d’integrar l’alliberament de les dones, no com una sectorial, sinó com una part d’aquest projecte que hem de construir entre totes i tots».86 El naixement i els primers passos de L’Esguard són totalment paral·lels a la gestació i l’explosió de la crisi final de CL, però aquesta ve des de l’opinió difosa que l’organització s’ha convertit en inoperant i buida. A la tardor del 1993 algunes assemblees territorials envien un document a la Direcció Nacional de l’organització i al Comitè Central del PSAN per denunciar la inexistència de l’organització, i argumenten que és a l’esquerra i tornant 84 Aquesta labor informativa és detectable en una sèrie d’articles sobre el tema: Toni Gisbert, «Sentim que els vents ens són favorables (entrevista a Joan Pere Le Bihan, president de La Bressola)», Lluita, núm. 180 (març-abril de 1994), p. 19-21; Toni Gisbert, «Encara no s’ha acabat el temps del treball des de la base (entrevista a Pere Manzanares, president d’Arrels)», Lluita, núm. 181 (maig-juny de 1994), p. 20-22; Toni Gisbert, «Manca de tot (entrevista a Alà Bailac Ferrer, coordinador de la Comissió de Professors de Català d’APLEC)», Lluita, núm. 182 (juliol-agost de 1994), p. 20-22. 85 «Feminisme, encara ara», Lluita, núm. 181 (maig-juny de 1994), p. 12-16. 86 Albert Salamé, «Mentre no estigui assumit l’alliberament de les dones, no pot haver revolució (entrevista a Núria Ferrandis, militant de L’Esguard)», Lluita, núm. 186 (març-abril de 1995), p. 16-17. 279 als problemes quotidians dels catalans que CL podrà aconseguir els seus objectius; amb la crisi del PSUC-ICV i la normalització del PSOE, l’esquerra ja no existeix i la via de l’èxit del projecte independentista rau en el fet de ser d’esquerres, d’altra manera només seria possible la dissolució.87 Un altre document immediatament posterior (i sense signar) porta una crítica vertical a tot el recorregut fet fins llavors: en la pràctica quotidiana, CL havia abandonat el Tercer Eix; aquesta renúncia i la senzillesa expositiva del Quatre Eixos en el seu conjunt havia provocat l’entrada de militants «fortament desideologitzats» i havia generat una fugida endavant interclassista, que havia engolit l’organització provocant la crisi del 1991 i un desordre organitzatiu encara vigent. Finalment, el document aprofundeix la crítica cap al PSAN, pel seu paper «com a partit dirigent i d’avantguarda», i planteja la urgència de la celebració d’una Assemblea Nacional o Coordinadora Nacional ampliada a la primera meitat de l’any següent.88 Res sabem de la paternitat del document, però al marge d’això representa una lectura impietosa de quatre anys d’activitat que, tot i no posar en dubte la línia del Front Patriòtic, en planteja una substancial actualització perquè la considera incompleta i indefinida. El debat plantejat té lloc finalment en forma d’una Coordinadora Nacional celebrada el 27 de març de 1994. Tenint en compte la documentació disponible, l’Assemblea del Barcelonès hi va tenir un paper destacat perquè produeix dos documents paral·lels: una proposta d’organització interna de les sectorials i una proposta política per a la concreció del Tercer Eix fundacional de CL.89 Tots dos documents són una reivindicació del Front Patriòtic, però en la línia d’una crítica molt profunda cap a les mancances organitzatives. El primer pregona una certa autonomia i transversalitat de Maulets i la necessitat de construir una organització de dones igualment transversal i autònoma; una exigència aquesta finalment coberta per la creació dos mesos després de L’Esguard. El segon, en canvi, 87 Assemblea de Catalunya Lliure del Baix Camp, Assemblees de Maulets del Baix Camp i del Tarragonès, «A la D.N. de Catalunya Lliure, al C.C. del PSAN (tardor de 1993)», 8 ff. (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/45/5-2). En el document original apareix ratllat amb bolígraf també la signatura de l’Assemblea de CL del Tarragonès. 88 «Per la readequació de la línia política del front patriòtic (12 de desembre de 1993)», 7 ff. (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/45/5-2). 89 «Document de la Comissió de Sectorials del Barcelonès. Anàlisi de la situació i propostes (29 de gener de 1994)», 6 ff. (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/45/5-2); «Document de base per a la concreció del tercer eix (Presentat per l’Assemblea del Barcelonès a la Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure del 29 de gener del 1994)», 4 ff. (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/45/5-2). 280 (auto)denúncia un cert sectarisme com a producte de l’absoluta absència en els moviments populars i socials de masses. El document té moltes similituds amb el de les assemblees del Baix Camp i del Tarragonès. En aquests documents i en aquesta fase s’estabilitza amb continuïtat la definició de Moviment Català d’Alliberament Nacional (MCAN) per representar el conjunt d’organitzacions sectorials del Front Patriòtic. Aquestes organitzacions haurien de ser les cames del Front Patriòtic en el Tercer Eix i, per tant, l’articulació mateixa del MCAN. En segon lloc, CL hauria de ser capaç de sintetitzar un discurs polític global de síntesi i una alternativa global a partir del projecte de Constitució Catalana. Arran del debat, el PSAN fa també pública la urgència de concretar el «contingut social del Front Patriòtic», encara que amb una profunditat autocrítica molt menor, defugint un llenguatge més explícit.90 El debat produeix el document «Catalunya, un poble en lluita per la seva llibertat», que també és el lema de la Diada del 1994 i de la campanya política posterior.91 Les dues principals novetats del document són la definició del MCAN com a conjunt d’organitzacions sectorials del Tercer Eix, on CL representa el moment de síntesi i representació de tots els fronts de lluita. Sobretot, el document busca ressituar al centre de l’acció política i del discurs del Front Patriòtic la independència com a necessitat d’alliberament de les classes populars. Es podria afirmar que, d’alguna manera, matisa les diferències que havien fracturat l’MDT, encara que la independència es configura com a conditio sine qua non de qualsevol procés d’emancipació. També la qüestió de la participació a les eleccions comença a ser posada en dubte com a factor tàctic, els processos electorals es consideren com a responsables de l’erosió viscuda per CL; és a dir, hi havia un debat intern sobre la participació electoral.92 L’obertura d’aquest debat sobre com incidir en els moviments socials acabaria obrint importants dissensions internes. Allò que havia de ser la solució s’acaba convertint en l’espurna que provoca la dissolució progressiva, en podríem dir fins i tot l’esmicolament de CL. És allò que acaba 90 «El Poble Treballador Català base social del Moviment Català d’Alliberament Nacional», Lluita, núm. 181 (maig-juny de 1994), p. 6-7. 91 Catalunya Lliure, «Catalunya, un poble en lluita per la seva llibertat», 10 ff. (CEDOC-UAB/ Arxiu-PSAN/45/5-2); «Catalunya, un poble en lluita per la seva llibertat», Lluita, núm. 183 (setembre-octubre de 1994), p. 13-17; «Catalunya, un poble en lluita per la seva llibertat», Lluita, núm. 183 (novembre-desembre de 1994), p. 6-8. 92 «Eleccions europees 1994», Lluita, núm. 182 (juliol-agost de 1994), p. 8-9. 281 passant quan un moviment fracassa, per les raons que siguin, i el seu final es converteix en la crònica de ruptures, contrastos i conflictes que acaben tenint tant de pes com les qüestions estrictament polítiques. Per exemple, la Coordinadora Nacional del 17 de març de 1995 és una bona mostra del clima que es vivia dins CL: una organització en procés de desmantellament de facto, entre documents apòcrifs, deutes econòmics, acusacions creuades de frau i cobrament il·legítim de quotes, abandonaments vertaders o presumptes, amb el PSAN que decideix motu proprio rescindir el contracte de lloguer de la seu central de CL a Barcelona.93 Tanmateix, la carta on el PSAN, feta pel seu representant oficial dins CL Jordi Moners, comunica l’auto-suspensió de la Direcció Nacional arriba el 17 de juny només amb l’explicació que la difusió i teorització dins l’organització de pràctiques d’alliberament personal en el mateix nivell d’importància que la nacional i la social no agradaven al partit dirigent.94 Per contra, els sectors no adscrits al PSAN profunditzen en les línies sortides del debat intern, potser precisament en part en aquesta línia. És el cas de l’Assemblea del Barcelonès, que, molt al marge de la línia més tradicional del Front Patriòtic, identifica independentisme amb alliberament i revolució.95 La qüestió es complica ulteriorment amb enfrontaments entre sectors afins al PSAN i no adscrits de l’Assemblea del Barcelonès i sectorials. Segons denuncia un document intern del 3 d’octubre i una carta de la Direcció Nacional del 15 de novembre, la direcció de l’organització juvenil Maulets anava actuant en contra de les decisions de la Direcció Nacional i atenent les directrius del PSAN.96 La proposta que el PSAN porta a la Coordinadora Nacional de l’11 de febrer es condensa en la no-interferència en les altres organitzacions del MCAN, amb referència al cas de Maulets, a atenir-se a la política antirepressiva decidida amb anterioritat i a «no caure en pràctiques no estrictament polítiques». En minoria, encara que amb un fort suport a les terres valencianes, el PSAN decideix abandonar definitivament la seva 93 «Acta de la reunió de Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure del 17 de març de 1995» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/46/5-3). 94 «Carta de Jordi Moners a la DN de CL (17 de juny de 1995)» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/45/5-2). L’explicació directa en aquest sentit la dona Guia posteriorment: «Acta de la reunió de Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure del 9 de juliol de 1995» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/46/5-3). 95 «Catalunya, un poble en lluita per la seva llibertat: una campanya per l’alliberament», Independència, núm. 8 (juny-agost de 1995), p. 1. 96 Les dues cartes a CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/45/5-2. 282 criatura política. Així, el 27 de març ho fa públic la Direcció Nacional de CL a través d’un comunicat de premsa, i ho motiva amb l’existència de discrepàncies causades pel document «Catalunya, un poble en lluita per la seva llibertat»; és a dir, el PSAN no n’acabava de compartir el desenvolupament pràctic.97 Per part seva, el PSAN fa pública la seva versió dels fets de manera oficial: «De nou, el corcó del sectarisme i de la marginalitat com a formes d’actuació política s’ha emparat d’una part de l’organització Catalunya Lliure i això ha fet que el PSAN li hagi retirat el suport, tot considerant que, mirant cap al futur, prèviament a la impulsió d’una opció concreta vertebradora del “front patriòtic català”, caldrà guanyar, de nou, la desvinculació d’amplis sectors socials independentistes respecte a l’autonomisme, és a dir, respecte a la lògica política, cada cop més espanyola, amb la qual Pujol ha aconseguit domesticar una gran part del poble català».98 Segons el PSAN, el projecte de CL havia patit tot tipus d’entrebancs fins a caure en la marginalitat, i no obstant això havia aconseguit estructurar la proposta política del Front Patriòtic fins al debat sobre el Tercer Eix que «va provocar, entre alguns sectors de l’organització, un clar desviacionisme consistent, a la pràctica, a qüestionar la formulació originària de front patriòtic i a potenciar la dispersió organitzativa. La retòrica i la pràctica esquerranista i infantilista estaven servides, fins al punt que la marginalització com a tret identitari esdevenia un fet». El PSAN denuncia que un grup marginal del Barcelonès (referint-se a una part de l’Assemblea del Barcelonès) va aconseguir la Direcció Nacional de CL i va ignorar les critiques apuntades pel PSAN en contra de la tendència a equiparar i confondre els quatre eixos estratègics amb les lluites socials. L’expartit dirigent de CL denuncia també que el debat sobre el Tercer Eix havia sigut només una excusa i finalment apunta que s’estaven tornant a produir practiques semblants als enfrontaments interns a l’MDT del 1986 i que els «colpistes» fins i tot negaven la territorialitat de la Catalunya «sencera». A més a més, el PSAN denuncia que s’han infiltrat en CL grups aliens a la línia del Front Patriòtic i que ha quedat 97 «Comunicat de Premsa de la Direcció Nacional de Catalunya Lliure (27 de març de 1996)» (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/45/5-2). 98 «Editorial», Lluita, núm. 191 (març-maig de 1996), p. 3. 283 totalment desvirtuada. A partir d’aquí, el PSAN es planteja la immediata reactivació pública de les seves sigles per encarar un futur més que incert.99 Una tercera versió dels fets es troba en un document atribuïble al sector esmentat de l’Assemblea del Barcelonès, que, tot i reivindicant-se majoritari, entra en la pugna de manera molt directa. Aquí, tanmateix, només ens hi referirem pel seu contingut ideològic i els aspectes organitzatius relacionats. S’hi denuncia la incapacitat del PSAN, com a partit dirigent, de reconèixer els errors i revertir la inèrcia negativa del projecte de CL. Com a avantguarda i grup dirigent, el PSAN havia bastit un «Front Patriòtic encorbatat» que tenia por de dotar d’autèntica autonomia les organitzacions sectorials, com ara Maulets i L’Esguard. El document denuncia, a més a més, l’existència d’un projecte de liquidació ordit pel PSAN amb el suport de la direcció central de Maulets controlada per aquell. Encara que els militants de l’Assemblea del Barcelonès considerin estar «patint les darreres expressions d’una experiència fracassada», mantenen la voluntat de seguir donant vida a CL com una mena de revolta de la militància en contra del partit dirigent, a qui s’acusa de manipulador.100 La crisi de CL corre paral·lela amb la de l’altra família de l’Esquerra Independentista. El projecte de l’AUP va quedar escapçat per la repressió engegada durant els Jocs (gairebé tots els quadres que l’havien d’estructurar van quedar tocats o inhàbils), i posteriorment afectat per la dissolució de TLL el 1995. El grup va protagonitzar un nou episodi d’apropament a ERC, amb la coorganització de la Marxa per la Independència el setembre de 1995, i un projecte electoral municipal inèdit, definit com a «esquerra nacional», que es va substanciar en aliances amb ICV arreu del territori del Principat. El 1995, sectors disconformes amb aquesta línia oficial abandonaven l’AUP per fundar la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), una coordinadora de collectius de base, territorials i sectorials molt propera als moviments okupa i definida per la pràctica de l’acció directa i de models militants i culturals molt similars als moviments autònoms i antagonistes d’arreu d’Europa. El que quedava de l’AUP va acabar integrant-se a ERC un any més tard, 99 «Per a l’articulació de l’independentisme», Lluita, núm. 191 (març-maig de 1996), p. 14-16. 100 «Davant la manipulació: aclariments per a qui dubta (8 de març de 1996)», 11 ff. (CEDOC-UAB/ Arxiu-PSAN/45/5-2). 284 mentre que el 1998 l’MDT d’herència IPC va decidir reactivar les seves sigles i desfer-se de l’experiència de l’AUP.101 L’Assemblea del Barcelonès sembla tenir un paper també en aquest affaire: es reafirma en la «reconstrucció d’un moviment ampli, unitari, assembleari, d’esquerra, rupturista i independentista, que superi les errades i les mancances històriques, tan polítiques, com socials i militars, on nosaltres puguem aportar la nostra experiència teòrica i de lluita, des de la humilitat i la dignitat, com a part d’aquest procés», i posant-hi CL al seu servei.102 El llenguatge sembla assenyalar com una part del projecte del Front Patriòtic, tot i continuar considerant-se a si mateix com a tal, s’acaba escorant de facto cap a plantejaments propers a l’MDT-IPC. El breu text es pot considerar, precisament en la seva part més novedosa, com el desenvolupament d’aquest plantejament. Per primer cop un document de CL situa en el mateix nivell de legitimitat l’altre MDT i l’AUP. Fins i tot reconeix a l’MDT-IPC la titularitat legítima de l’ús del nom històric. Segons l’actual Direcció Nacional de CL la responsabilitat de les fractures organitzatives i sobretot de la seva reproducció està a càrrec d’uns grups dirigents que han sigut incapaços d’unificar les restes organitzades de l’«independentisme revolucionari»; és una qüestió apuntada també en el document «Davant la manipulació: aclariments per a qui dubta» del mes de març. La proposta intenta una reconstrucció de les genealogies i les diferències, però partint dels punts de contacte, dins l’Esquerra Independentista, o com el defineix, «independentisme combatiu» o «revolucionari». I també arriba a reconèixer totes aquestes organitzacions i col·lectius com a part d’un MCAN que va molt més enllà de CL. La Direcció Nacional apunta que l’organització «ha quedat pràcticament desmuntada» i que de fet queda en peu només al Barcelonès, amb militants aïllats al Maresme, el Baix Camp, el Baix Llobregat i alguna cosa més, encara que es mantenen relacions i col·laboracions amb nuclis comarcals de Maulets o ex-Maulets. La catalogació d’organitzacions i grups de l’Esquerra Independentista és representativa del punt de vista de la CL post-PSAN. Allò que va ser el partit fundador i dirigent 101 Rubiralta, Fermí (2004), Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep-Lluís Carod-Rovira, Pagès Editors, Lleida, p. 204-05; Deulonder i Camins, Xavier (2005), Història de l’MDT, Llibres de l’Índex, Barcelona, p. 89-105. 102 «Refem l’independentisme combatiu», Independència, núm. 10 (abril de 1996), p. 1. Independència és la revista, precisament, de l’Assemblea del Barcelonès. 285 de l’organització se’l cataloga com a organització satèl·lit d’ERC, i el mateix passa amb l’MDT i l’AUP. Com a mostra més de l’autoria barcelonina del document hi ha un espai exclusiu reservat als Casals Independentistes de Sants i La Torna, al barri de Gràcia, dels quals es valoren les potencialitats i se’n critica la falta de visió global, més enllà de l’actuació en l’àmbit veïnal. A Maulets se’l defineix com a experiència diglòssica, amb una direcció totalment hegemonitzada i heterodirecta pel PSAN i una militància de base encara propera a CL i a altres experiències de base. De l’altra organització juvenil, les JIR, se’n destaca la combativitat, els contactes amb Maulets i la necessitat de comptar-hi en el procés de refundació de l’Esquerra Independentista. Però el grup que més interès genera a CL és la PUA, per dues raons: la nova plataforma s’estava estructurant, articulant-los, sobre la base de nuclis comarcals independents, i la Direcció Nacional la valora com a molt propera; se la defineix com el sector més proper, també per la presència de molts exmilitants de CL, per la seva anàlisi sobre l’estratègia de l’Estat i la coincidència sobre el paper motor de la lluita armada. CL i la PUA havien fins i tot organitzat manifestacions i iniciatives conjuntes pel 23 d’abril o l’1 de Maig. A partir d’aquesta catalogació de l’estat de l’Esquerra Independentista, CL es planteja dues possibilitats: dissoldre’s per integrar-se a la PUA com a col·lectiu associat o mantenir les sigles i fundar amb la PUA un nova organització.103 No disposem de cap reconstrucció fiable de la celebració d’aquesta tercera assemblea de CL i, a més a més, la documentació és parcial i incompleta. Sabem que a finals d’any CL ja no existeix, totes les hipòtesis d’aglutinar un nou espai al seu voltant s’havien demostrat inviables, bé pel procés de confluència entre Maulets i JIR que acabaria dos anys més tard en fusió, bé per l’atractiu que generen els col·lectius de base de la PUA als militants de CL. Catalunya Lliure es queda, doncs, com un projecte sense cames. És paradigmàtic el cas, mancat d’una bona reconstrucció com a mínim de tipus memorial, de L’Esguard. L’organització feminista va desaparèixer amb la crisi de CL, però una part significativa (sobretot del grup de Lleida) va acabar formant part del col·lectiu Dones Revolucionàries per la Unitat d’Acció (DRUA), vinculat a la PUA. 103 Catalunya Lliure, «Assemblea Nacional (Berga, 20 de juliol de 1996). Proposta de document (Barcelona, juny de 1996)», 22 ff. (CEDOC-UAB/Arxiu-PSAN/45/5-2). 286 ALGUNES CONCLUSIONS De què serveix avui dia parlar de CL? Té sentit tornar a furgar en les fractures traumàtiques de l’Esquerra Independentista dels anys vuitanta i noranta del segle passat? Potser ha passat un temps suficient per observar aquella època amb una mínima perspectiva històrica, tot i que es tracta d’esdeveniments que encara avui arrosseguen conseqüències importants en la vida dels actors protagonistes. Sigui com sigui, intentar reconstruir trossos d’història política i social sempre té sentit. Els materials de propaganda i documentals al nostre abast no ens han permès endinsar-nos com hauria calgut en les diferències internes del projecte de CL, en primer lloc perquè ens han donat una visió excessivament «psancèntrica» de l’organització. Els períodes de 1990 a 1991 i de 1993 a 1996 ens apareixen filtrats a través de la perspectiva d’un únic arxiu (la secció dedicada a CL de l’Arxiu del PSAN conservat al CEDOC de la Universitat Autònoma de Barcelona) i de fonts de propaganda militant.104 Això no ens ha permès observar amb més profunditat i amb més deteniment orígens socials, territorials i composició del dissens intern a CL i dels debats i les crisis que hem intentat reconstruir. Sobretot en el cas de la segona i definitiva crisi, seria digne de ser investigat el camí que porta la militància de CL no adscrita al PSAN a evolucionar cap a opcions diferents. Dit això, l’estudi que hem proposat ens proporciona tres línies de reflexió. En primer lloc, es pot apreciar que alguns debats vigents avui dia dins l’Esquerra Independentista venen de lluny. És el cas, per exemple, de la dialèctica entre les línies del Front Patriòtic i de la Unitat Popular. Sense entrar en aquest debat, ens hem endinsat en el camí que ha fet la primera, observant com l’independentisme polític dels vuitanta i noranta intentava donar una representació política o polititzar allò que es considerava que era un independentisme «sociològic» o merament sentimental. Amb una mirada a posteriori es podria afirmar que el creixement de l’independentisme «sociològic» detectat als anys vuitanta i noranta pels corrents sortits de l’MDT ha derivat finalment en l’independentisme polític de masses. Però ho ha fet més aviat majoritàriament per la via «cívica i tranquil·la» propiciada per la 104 Cal dir que la tasca de recollir i posar a la lliure disposició dels investigadors aquests materials ha sigut una molt bona pràctica per part del PSAN. 287 Crida i les successives escissions de CL, TLL i AUP integrades a ERC. Observada des d’aquesta perspectiva, CL representaria la segona onada d’allò que s’ha definit com «l’herència del PSAN», entesa com el transvasament de quadres i fins i tot estructures senceres de l’Esquerra Independentista cap a ERC, i, en menor grau, l’esquerra roig-verda d’ICV.105 Ara bé, ateses les posteriors i cícliques crisis internes a ERC, tampoc es pot afirmar que aquest transvasament fos sense contradiccions i conflictes, precisament per les diferències de cultura política entre l’Esquerra Independentista de tipus progressista o socialdemòcrata i l’Esquerra Independentista revolucionaria.106 Tot això, dins d’un canvi de cicle electoral i polític on la normalització del discurs nacional(ista) espanyol troba un protagonista nou en el PP, que comença el 1996 el seu camí de substitució del PSOE com a partit de la defensa de la nació espanyola, el sistema autonòmic comença a mostrar les seves contradiccions i el bipolarisme PSOE-CiU a Catalunya, senyals de cansament. En segon lloc, i pel que fa a la via «de combat» o d’alliberament de l’independentisme, aquestes pàgines ens donen algunes pistes i hipòtesis sobre com queda el tauler després de l’esgotament (humà i polític), precisament, de la dialèctica entre PSAN i IPC, dins el primer MDT i de les experiències de CL i AUP. Efectivament, el final de CL, junt amb el recorregut del non nato projecte de l’AUP, donarien per a un estudi de gran interès per entendre la travessia del desert que engega l’independentisme «de combat» fins a arribar a la primera dècada del segle xxi a convertir-se en un dels motors de l’independentisme actual, també en l’àmbit institucional a través de la CUP. És extremament interessant observar com els orfes de CL acaben en un projecte que té poc a veure amb el paradigma del Front Patriòtic. Aquella revolta de la militància contra les direccions estratègiques i el seu esgotament a què apunten els últims documents de CL i la seva dissolució, el naixement de la PUA, la fusió entre Maulets i les JIR, la reactivació de les sigles de l’MDT són potser l’acta de naixement de l’Esquerra Independentista de les dècades posteriors. Ara bé, la dialèctica entre Front Patriòtic i Unitat Popular continuarà sent el centre de flotació de qualsevol debat tàctic i estratègic dins l’Esquerra Independentista. 105 La primera herència del PSAN, de 1968 a 1980, queda descrita a: Buch, Roger (2012), L’herència del PSAN, Base, Barcelona. 106 Sobre aquestes crisis posteriors internes a ERC: Culla, Joan B. (2013), Esquerra Republicana de Catalunya (1931-2012). Una història política, La Campana, Barcelona, p. 381-460. 288 Finalment, i pel que fa a la línia del Front Patriòtic que aquí ens ha ocupat, podem observar, des del punt de vista dels estudis sobre nació i nacionalismes, que aquest consideri la nació com un fet històric que el moviment revolucionari ha de fer servir per a la construcció del socialisme. En aquest sentit el discurs i les anàlisis al voltant de la qüestió de l’independentisme «sociològic» són significatives perquè no només hi hauria un sentiment nacional, sinó que aquest en té al seu interior un altre de potencialment polític que només caldria desvetllar o representar, tot donant-li eines, estratègies i confiança en la victòria i l’èxit finals. 289