La Filosofia social i Política de Francesc Eiximenis

LA FILOSOFIA SOCIAL I POLÍTICA DE FRANCESC EIXIMENIS LLUÍS BRINES I GARCIA “Queda prohibida la reproducción total o parcial de la presente obra sin expreso consentimiento del editor.” La Filosofia Social i Política de Francesc Eiximenis Lluís Brines i Garcia [email protected] Portada: La imatge de la portada correspon al foli 9r de l'edició incunable del "Primer del Crestià" de Francesc Eiximenis, feta per l'impressor alemany Lambert Palmart a València el 29 de gener de 1483. Reedició en març de 2019 per Tink Factoría de Color ISBN: 84 - 609 - 0477 - 6 Depósito legal: SE-2193-2004. Sevilla, 2004. Al meu avi, Lluís Brines, amic dels franciscans. ÍNDEX Introducció………………………………………………………. 23 Capítol primer. Estat de la qüestió sobre l’obra i la investigació eiximeniana……………………………………... 27 I.Obres de Francesc Eiximenis manuscrites i editades……………... 27 II. Evolució dels estudis eiximenians en general…………………… 43 1. Fins al segle XIX………………………………………... 43 2. Segle XIX……………………………………………….. 44 3. Segle XX………………………………………………... 45 1) 2) 3) 4) Fins a 1936………………………………. Fins als anys 70…………………………... Anys 70 i 80……………………………… Darreres aportacions…………………….. 45 47 50 54 III. Evolució dels estudis sociopolítics eiximenians……………...… 57 1.Fins al segle XX…………………………………...……... 2. Fins a 1936……………………………………………… 3. Fins als anys 70…………………………………………. 4. Anys 70 i 80…………………………………………….. 5. Darreres aportacions……………………………………. 57 58 59 62 65 Capítol segon. Consideracions preliminars…………………….. 69 I. Breu consideració sobre les fonts eiximenianes…………………... 69 II. Subtilitat d’Eiximenis en el tractament de les fonts……………… 88 III. Les complicades relacions d’Eiximenis amb la casa reial Catalanoaragonesa…………………………………………………. 96 IV. L’”esperit de concòrdia” eiximenià…………………………….. 108 Capítol tercer. Idees pactistes………………………………...… 117 I. Pressupòsits del pactisme en Eiximenis............................................... 117 1. El pactisme teològic eiximenià………………………...… 117 2. El pactisme teocràtic ………………………………….... 119 3. El pactisme econòmic ………………………………..… 123 II. Antecedents del pactisme dins del pensament eiximenià………... 124 1. El pactisme com a element constitutiu de la realitat política medieva……………………………………………. 124 2. La realitat pactista catalanoaragonesa……………………. 130 III. L’estructuració del sistema pactista en el pensament eiximenià…………………………………………….…………..… 136 1. Origen diví del poder i pacte originari entre Déu i els homes……………………………………………. 2. El pacte polític originari entre els homes………………… 3. El poder resultant: la monarquia paccionada…………….. 4. Condicions concretes de l’exercici del poder…………….. 5. Corrupció de l’exercici del poder i del governant: el tirà……………………………………………………….. 6. Mitjans de defensa del poble enfront del tirà…………….. 137 139 143 158 168 175 IV. La llibertat com a resultat pràctic del sistema pactista…………... 183 1. Estructuració concreta de la llibertat dins del pensament eiximenià……………………………………….. 184 2. Fonaments teològics de la noció eiximeniana de llibertat………………………………………………….. 189 Capítol quart. Idees socials i polítiques………………………… 201 I. El cos social segons Eiximenis…………………………………... 201 1. Ecclesiastica pars…………………………………………… 201 2. Saecularis pars…………………………………………….. 219 3. El corpus mysticum………………………………………… 236 II. La cosa pública i la ciutat……………………………………….. 244 1. La cosa pública………………………………………….. 245 2. La ciutat…………………………………………………. 250 III. Conservadurisme o reformisme?........................................................ 263 1. La defensa de l’ordre establert i el classisme en Eiximenis………………………………………………….. 263 2. L’antimonarquisme i l’antioligarquisme en el pensament eiximenià..................................................................... 274 3. Eiximenis i les Germanies........................................................ 289 IV. Qüestions d’igualtat.............................................................................. 292 1. El tractament de la dona dins l’obra eiximeniana………… 293 2. Tractament de l’islam i del judaisme en l’obra eiximeniana………………………………………………… 304 Capítol cinquè. Idees econòmiques…………………………….. 323 I. El pactisme econòmic i laboral en Eiximenis…………………….. 323 II. L’ideal ètic mercantil eiximenià………………………………...... 324 III. L’ideal burgès i mercantil eiximenià……………………………. 339 IV. Francesc Eiximenis, precalvinista?...................................................... 365 V. La consciència social eiximeniana……………………………….. 373 VI. Consideracions sobre la usura………………………………….. 378 1. La usura en general dins l’obra eiximeniana……………… 378 2. Consideracions sobre els censals morts i els violaris en Eiximenis……………………………………………….. 389 Capítol sisè. Idees profeticoescatològiques…………………….. 397 I. El sistema escatològic eiximenià…………………………………. 397 1. Primer del Crestià………………………………………….. 2. Segon del Crestià…………………………………………… 3. Terç del Crestià…………………………………………….. 4. Dotzè del Crestià…………………………………………... 5. Llibre de les Dones.......................................................................... 6. Llibre dels Àngels........................................................................... 7. De Triplici Statu Mundi................................................................. 8. Vita Christi.................................................................................... 397 408 409 410 423 423 429 439 II. Idees visionàries eiximenianes.............................................................. 459 III. L’influx del franciscanisme espiritual…………………………... 473 IV. L’influx beguí i arnaldià........................................................................ 477 V. Recapitulació: Escatologia, societat i política……………………. 482 Capítol setè. Eiximenis i la realitat sociopolítica del seu temps................................................................................ 489 I. Christianitas et regna………………………………………………... 489 II. Imperium et sacerdotium. El sistema teocràtic eiximenià……………. 508 1. Capítol 234 del Primer del Crestià…………………………. 2. Capítols 75-81 del Primer del Crestià………………………. 3. Allegationes………………………………………………. 4. Quarta part del Dotzè del Crestià (cap. 396-466)…………... 4.1. Pressupòsits………………………………………….... 509 512 515 524 524 1) Necessitat d’obediència a tota potestat…... 525 2) Origen diví de la potestat………………… 529 3) Govern únic universal com a ideal................ 531 4) Major excel.lència de la potestat espiritual sobre la potestat temporal…….….… 534 4.2. Estructuració concreta………………………………..... 536 1) 2) a) b) 3) 4) El Papa com a vicari de Crist…………….. Arguments teològics………………….….. Derivats del Nou Testament……………... Derivats de l’Antic Testament…………… Butlla Unam Sanctam……………………... La donatio Constantini……………………... 536 541 541 544 547 549 4.3. Formulació final: El pactisme teocràtic………………... 551 5. Conclusions provisionals………………………………... 557 III. El pactisme i l’evolució política europea baixmedieval………… 567 IV. Descripcions i observacions eiximenianes sobre diversos pobles, nacions i llocs…………………………………….. 575 Conclusions………………………………………………………. 591 Bibliografía……………………………………………………….. 599 ABREVIATURES -Publicacions, biblioteques i institucions ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó. ACCV: Anuari del Centre de Cultura Valenciana. AEM: Anuario de Estudios Medievales. AFH: Archivum Franciscanum Historicum. AHDE: Archivo de Historia del Derecho Español. AIA: Archivo Ibero-Americano. AIEC: Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. AIEG: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. AILLC: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalana. AST: Analecta Sacra Tarraconensia. ATCA: Arxiu de Textos Catalans Antics. BAC: Biblioteca de Autores Cristianos BBC: Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. BN: Biblioteca Nacional. BRAE: Boletín de la Real Academia Española. BRABLB: Butlletí de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. BSAL: Butlletí de la Societat Arqueològica Lul.liana. BSCC: Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. BUV: Biblioteca de la Universitat de València. CSIC: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. CVC: Consell Valencià de Cultura. EF: Estudis Franciscans. EUC: Estudis Universitaris Catalans. FCE: Fondo de Cultura Económica. IEC: Institut d’Estudis Catalans. IEP: Instituto de Estudios Políticos. IIFV: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. MOLC: Les Millors Obres de la Literatura Catalana. PAM: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. PL: Patrologia Llatina. UAB: Universitat Autònoma de Barcelona. UAM: Universitat Autònoma de Madrid. UIB: Universitat de les Illes Balears. UJI: Universitat Jaume I de Castelló. ZfK: Zeitschrift für Katalanistik. -Ordes i congregacions religioses C.O.: Confoederatio Oratorii (oratorians). O. Carm.: Ordo Carmelitanum (carmelites). O. Cist.: Ordo Cisterciensis (cistercencs). O.E.S.A.: Ordo Fratrum Eremitarum sancti Augustini (ermitans de sant Agustí). O.F.M.: Ordo Fratrum Minorum (franciscans). O.F.M. Cap.: Ordo Fratrum Minorum Capuccinorum (caputxins). O.P.: Ordo Praedicatorum (dominics). O.S.A.: Ordo sancti Augustini (agustinians). O.S.B.: Ordo sancti Benedicti (benedictins). O.S.H.: Ordo sancti Hieronimi (jerònims). S.I.: Societas Iesu (jesuïtes). T.O.R.: Tercer Orde Regular de Penitència de sant Francesc d’Assís. NOTÍCIA PRELIMINAR Aquest llibre que ara tenim el plaer i la satisfacció d’editar correspon en les seues línies essencials a la tesi que fou llegida pel seu autor, el Dr. Lluís Brines i Garcia a la Facultat de Dret de la Universitat de València el dia 4 d’Octubre de 2002, festivitat de sant Francesc d’Assís. El títol oficial d’aquesta tesi fou el de “La filosofia política i jurídica de Francesc Eiximenis”. Tanmateix, al final del treball estimàrem que potser fóra millor, en vista del contingut final, rebatejar-la com “La filosofia social i política de Francesc Eiximenis”. Degut a raons burocràtiques, car el títol que s’havia inscrit oficialment era el primer, haguérem d’utilitzar-lo. La possibilitat que ens ofereix aquesta edició ens permet, doncs, utilitzar el títol que considerem que potser més s’escau amb aquest treball. Aquesta tesi fou dirigida pel Dr. August Monzon i Arazo, professor titular del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la susdita Facultat. Membres del Tribunal que judicà aquesta tesi foren el Dr. Albert Hauf i Valls (president; catedràtic del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València), el Dr. Josep Rafael Moncho i Pascual (secretari; professor titular del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat de València, † 2018), el Dr. Josep Alfred Peris i Cancio (vocal; professor titular del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat Cardenal Herrera-C.E.U. de València), el Dr. Xavier Renedo i Puig (vocal; professor titular del Departament de Filosofia i Filologia de la Universitat de Girona) i el Dr. Mateu Rodrigo i Lizondo (vocal; professor titular del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València). Aquesta tesi obtingué la qualificació d’Excel.lent cum laude. A aquesta tesi hem cregut oportú afegir-li un poc de material addicional. Aquest material correspon bàsicament a cites de l’opus eiximenià, que en el seu dia desestimàrem o simplement, desconeguérem. En aquest mateix sentit, cal que diguem que hem considerat, i hem afegit a la bibliografia consultada, el manuscrit 1791 de la Biblioteca Nacional de Madrid, que correspon al Segon del Crestià, cosa que no férem en acabar la tesi. La raó es deu a que el manuscrit referent al Segon del Crestià que llavors consideràrem, el manuscrit 41 de la Biblioteca de la Catedral de València va ser per nosaltres molt per damunt consultat i llavors insuficientment assimilat. Del manuscrit 1791 de la Biblioteca Nacional de Madrid, hem tingut a posteriori de la tesi accés a fotocòpies seues, la qual cosa ens ha permés una anàlisi detinguda i pregona del seu contingut. Aquesta és així l’única variació quant a les fonts consultades i considerades respecte a la tesi original. Deixant de banda aquests afegits de cites eiximenianes (que complementen i clarifiquen molts punts dels exposats), i deixant de banda evidentment les correccions d’errors de transcripció i d’incorreccions en general de tota mena, hem volgut que la resta del treball romanguera el més fidel possible a la tesi original. Fins i tot en les seues peculiaritats, com ara el fet de citar les cites de la Summa Theologica de sant Tomàs d’Aquino sense indicar-ne la font primigènia d’on prenguérem la cita (ja que totes les cites d’aquesta Summa Theologica fetes al nostre treball són de segona mà i les prenguérem d’altres fonts). Vàrem fer això, seguint les instruccions del nostre director de tesi, degut a la importància radical d’aquesta obra en el pensament i la mentalitats medievals en general. Caldria, en fi, que fera un sincer agraïment a tots els que m’han ajudat a la realització d’aquest treball. Vull així en primer lloc donar les gràcies a la meua família, que sempre em recolzaren durant la realització d’aquest treball. Vull agrair també a José Manuel Altava les facilitats que em donà a través de Novaedició per a la primera edició d'aquest treball. I ara a Tito Mancebo, que ha fet un gran treball en aquesta reedició a través de T-Ink Factoría de Color. Vull així mateix agrair al meu director de tesi la seua dedicació al meu treball de la tesi, i la gran paciència que ha tingut amb mi. Vull expressar el meu agraïment, d’entre els membres del tribunal de la tesi, en especial als Drs. Moncho i Hauf. Al Dr. Moncho vull agrair les seues sempre molt valuoses indicacions per al treball metodològic de la tesi, així com la seua sempre apreciable saviesa teològica, que m’ha estat molt útil en determinats moments de la realització del treball. Al Dr. Hauf, vull agrairli en primer lloc, la seua actitud sempre predisposada a ajudar-nos, tant a mi com al meu director de tesi, durant el treball d’investigació. En segon lloc, no cal dir que els seus articles, als quals he fet amples referències al llarg de la tesi, sempre m’han estat una eina importantíssima, que sempre m’han subministrat valuosa informació sobre diversos àmbits del treball. Aquestes consideracions també puc fer-les extensives al Dr. Renedo, gironí també com Eiximenis, present també en el tribunal, car els dos són grans experts en la matèria eiximeniana. I tornant al propi Dr. Hauf, he de dir en tercer lloc, que a través de les indicacions que en diversos moments m’ha donat, he descobert aspectes interessants sobre Eiximenis, com ara el seu discutit escotisme. A aquests, i als altres membres del tribunal no esmentats ací, he d’agrair-los la seua simple presència com a membres d’aquest tribunal, així com l’esforç que els va suposar llegir-se i judicar la meua tesi. Vull agrair també al Sr. Salvador Vázquez, antic arxiver metropolità de la Seu de la València, que em permetera consultar diversos manuscrits eiximenians (en concret els corresponents al Primer, Segon i Terç del Crestià). Aquesta experiència, a banda de la interessant, i en aquell moment necessària informació que em subministrà, em proporcionà l’experiència increïble, única, que no es pot expressar amb paraules, de tenir entre les meues mans un manuscrit eiximenià. També vull donar les gràcies a tot el personal administratiu i bibliotecari amb el qual he tingut tracte a l’hora d’investigar per a aquesta tesi. No cal dir que sense ells, aquest treball no hauria estat possible. En concret, vull expressar el meu agraïment cap al personal administratiu i bibliotecari del departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat de València. També al de les Facultats de Geografia i Història, Filologia i Filosofia de la susdita Universitat de València. També al de la Facultat de Teologia “Sant Vicent Ferrer” de València. I en darrer terme, al de la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. També vull agrair als germans franciscans del convent de València que em permeteren en el seu dia consultar els fons de la seua biblioteca.. Fetes aquestes consideracions inicials, hauria jo ara de parlar del procés que em conduí cap a la realització d’aquesta tesi doctoral. Acabats els estudis de Dret, llicenciatura que vaig cursar, em vaig embarcar en els estudis del Tercer Cicle, com qui s’embarca en un projecte que condueix a un ventall d’amples possibilitats. Aquestes possibilitats havien de decidir-se i concretar-se en el tema que seria objecte de la tesi doctoral. Llavors, s’imposa la pregunta òbvia: Per què Francesc Eiximenis? I per què la seua temàtica sociopolítica? Havia jo tingut coneixement de la persona de Francec Eiximenis, i en concret de la seua obra editada que podem considerar més famosa, com és el seu Regiment de la Cosa Pública. Unes primeres investigacions em feren considerar atractiu el personatge. En concret, em va semblar el seu tractament d’aquesta temàtica sociopolítica, si bé de manera un tant superficial, i restringit a aquesta obreta seua editada (que com hem tingut ocasió de comprovar al llarg de la tesi, representa una molt xicoteta part del seu opus) digne d’estudi i fins i tot digne de dedicar-li el treball d’investigació que suposa una tesi doctoral. Vaig trobar-me un dia amb el Sr. President d’aquest tribunal, el Dr. Hauf, i li vaig comentar la possibilitat de la realització d’aquesta tesi doctoral, i aleshores em va convidar molt amablement, a mi i al meu director de tesi, amb qui tenia coneixença, a visitar-lo en el seu despatx perquè ens donara més detalls i informació sobre allò que suposava realitzar un treball com aquest. Passat un temps, així ho férem el meu director i jo. Llavors el Dr. Hauf ens va exposar amb tota la seua cruesa la gran dificultat que suposaria fer un treball com aquest. Ens va explicar així entre d’altres coses com era necessari tenir coneixements de llatí o de teologia. I ens exposà com fer un treball d’aquesta mena implicava un ampli coneixement del context historicocultural dels temps eiximenians, i singularment, tenir nocions, per mínimes que foren, del pensament escolàstic. Per no parlar de les dificultats tècniques inherents a una investigació com aquesta, com ara la consulta de manuscrits o d’obres de difícil accés. I per no parlar de les pròpies dificultats que comporta l’estudi mateix de l’opus eiximenià, que és multiforme, complex, gairebé enciclopèdic i, sobretot, molt llarg de llegir i de pair adequadament. En aquest moment és adient que diga jo que tantes dificultats exposades, i singularment un coneixement adient del llatí, em van espantar i em dissuadiren en certa manera de fer una tesi sobre aquest tema, i després d’un cortès comiat, el meu director i jo ens disposàrem a abandonar el despatx del Dr. Hauf a la Facultat de Filologia d’aquesta Universitat. I just en el moment d’obrir la porta per a eixir-nos del despatx, el susdit Dr. Hauf em va dir una frase, molt curta, però molt lapidària: “Si fas aquest treball, faràs un servici a la teua terra”. Li vaig anar donant voltes a aquesta frase, i al final em vaig decidir per començar la investigació. Ara, en aquest moment, després de realitzat el treball, crec que puc reafirmar-me en aquesta frase. Amb aquest treball, xicotet com és, doncs, hem pretés fer un servici, una contribució si es pot dir així a la nostra terra en allò que considerem que té de més noble i més important, com és el seu patrimoni cultural. Vàrem presentar així mateix com a apèndix a la nostra tesi l’edició fotocopiada de l’incunable de les quatre primeres parts del Dotzè del Crestià, imprés a València el 1484 per l’impressor alemany Lambert Palmart. Correspon exactament als capítols 1-466, més els set palinòdics afegits el 1391. Aquesta part del Dotzè, dissortadament, roman encara inèdita en conjunt, si descontem edicions de capítols o parts aïllades. És per això bàsicament, a banda d’altres motivacions, que vam considerar adient fer una mena d’edició provisional i, desitgem, transitòria. Però de moment no ens ha estat possible juntar aquest apèndix a aquesta edició. I creiem d’altra banda que no fóra oportú, ja que forma una unitat individualitzada, i ja que augmentaria enormement el volum d’aquest treball, ja en si prou extens, incloure aquest apèndix a aquesta edició. Tanmateix, pel seu indubtable interès i connexió amb aquest treball present, i per les mateixes raons que s’hi exposen en aquesta introducció, esperem si a Déu li plau, fer aviat una edició corresponent a aquest incunable. La primera edició d'aquest treball fou feta en 2004 a través de l'Editorial Novaedició. En 2019 fem una xicoteta reedició a través de T-Ink Factoría de Color. INTRODUCCIÓ E n triar com a objecte d’aquesta tesi la filosofia social i política de Francesc E iximenis, hem pres en consideració diversos factors. E n primer lloc, consideràrem en el seu moment que l’obra de Francesc E iximenis havia estat poc estudiada des d’aquest punt de vista. E n segon lloc, després d’una primera ullada, ens va semblar que les idees socials i fins i tot polítiques de l’obra eiximeniana eren força interessants. I això no sols per formar part d’allò que s’ha anomenat, potser d’una manera una mica forçada “pactisme català”, sinó també perquè recullen la manera de pensar de tota una època i de tota una tradició. E n tercer lloc, creguérem, i el posterior estudi ens ratificà aquesta idea, que l’obra eiximeniana forma part d’allò més lluït del nostre pensament medieval i fins i tot diríem que del nostre pensament, i això no s’havia reconegut com calia (cosa que també ens ratificaren les nostres posteriors indagacions). Aquestes serien les motivacions inicials. Posteriors estudis i indagacio ns ens anaren orientant sobre com abordar aquest, a primera vista complex, tema, i sobre quins enfocaments donar-li. Abans que res, observàrem que els estudis d’aquest aspecte de l’obra eiximeniana, i de l’obra eiximeniana en general, mancaven moltes voltes d’una anàlisi del rerafons teològic del pensament eiximenià. No hem d’oblidar que E iximenis fou bàsicament un teòleg, que tota la seua obra és bàsicament ciència teològica, i que inclús quan tracta altres temes, com aquest, tot està inserit dins d’un marc teològic. E n aquesta tesi, doncs, hem intentat, en la mesura que ens ha estat possible, aportar i aprofundir en l’esmentat enfocament a l’hora d’abordar l’anàlisi d’aquest aspecte de l’obra eiximeniana. E n segon lloc, hem cregut convenient analitzar dos aspectes del pensament eiximenià, als quals creiem que no s’ha donat tota l’atenció que mereixen. E ns estem referint, en primer lloc, a l’anàlisi de les seues idees socioeconòmiques. Ací, alguns com J. A. Maravall han vist inclús una mentalitat precapitalista i precalvinista en E iximenis. Posteriors recerques han mostrat que això no es pot afirmar d’una manera tan estricta, i que moltes de les seues suposades idees no serien més que un fidel reflex de la realitat socioeconòmica que ja es podia copsar en les ciutats mediterrànies de la Corona d’Aragó que E iximenis conegué directament (sobretot la ciutat de València, amb la qual uns lligams tan estrets tingué). Fins i tot podia ser (però ací ens manquen evidències documentals que ho demostren), que ja Eiximenis captara aquestes formes de pensar i de viure en les societats del 23 nord d’E uropa que conegué en els seus anys d’estudi a diversos centres d’estudi europeus (en especial cal que pensem en Oxford). E n qualsevol cas, veurem com E iximenis té unes idees molt pròpies en aquest àmbit. L’altre dels aspectes que estudiem que no s’ha considerat com caldria en analitzar ses idees sociopolítiques és l’anàlisi dels seus plantejaments profeticoescato lògics. Ben és cert que aquestes idees apareixen sovint dissimulades, amagades o matisades, degut a la seua heterodòxia i als problemes que la seua defensa podia dur a E iximenis. Però considerem, i així ho intentarem demostrar, que aquestes idees poden donar- nos la clau per a, per exemple, trobar les motivacions últimes de les idees teocràtiques d’E iximenis. E n tercer lloc, i a tall de consideracions prèvies a la tesi, analitzarem allò que podem anomenar “esperit de compromís” d’E iximenis. I és que, veurem com E iximenis molt sovint es troba en una disjuntiva entre les seues suposades conviccions internes i les doctrines oficials respecte a qualque matèria. Això ho hem apuntat en parlar de ses idees escatologicoprofètiques. É s fàcilment visible en tractar de moltes qüestions que podem anomenar delicades, sobretot en l’àmbit d’estudi d’aquesta tesi. E n qualsevol cas, veurem com E iximenis era un home bastant ben posicionat dins de la societat catalanoaragonesa de la seua època. Al mateix temps, la seua activitat com a escriptor i intel.lectual depenia directament de les seues bones relacions amb la classe dirigent catalanoaragonesa. Això implicava que qualsevol crítica a aquesta classe social, amb la qual tan bones relacions tenia, i de la que depenia directament sols poguera ser viable si aquesta era amagada o dissimulada. É s per això que podem afirmar que E iximenis és un escriptor ambigu, que resulta molt fàcil trobar-se en la seua obra amb afirmacions contradictòries, i que en algunes qüestions moltes voltes és senzillament impossible saber què és allò que ell realment pensa. I això, una volta més, pel que fa al tema de la nostra tesi és clarament detectable. Hem decidit així abordar cinc àrees d’estudi. Dos d’elles, en parlar de les idees socioeconòmiques i escatologicoprofètiques d’E iximenis, ja les hem esmentades. Altres dos àrees podem dir que són els dos aspectes més importants de les idees juridicopolítiques d’E iximenis, i gosem dir que, tot i semblar contradictòries, són com les dos cares de la moneda del seu pensament, i estan íntimament relacionades. E ns estem referint, d’una banda, a ses idees teocràtiques. D’altra banda, abordaríem ses idees pactistes, o millor dit, com el pactisme catalanoaragonès es reflecteix a la seua obra i al seu pensament. Hem dit que són com dos cares d’una mateixa moneda perquè aquestes dos idees ens condueixen a una de central: E iximenis 24 desconfia del govern terrenal que representen els reis i governants civils. A canvi, proposa un govern suprem eclesiàstic, representat pel papa, i un govern directe de les comunitats, inspirat directament en les institucions de govern catalanoaragoneses (bàsicament les corts, i les diferents modalitats de govern municipal). I això és el que representen la teocràcia i el pactisme. E videntment, ja hem parlat de les excel.lents relacions d’E iximenis amb les classes altes catalanoaragoneses, i en especial amb la casa reial. É s per això que la idea primigènia de desconfiança envers la potestat reial apareix dissimulada i molt matisada. Això podem veure- ho clarament respecte a la teocràcia, on ja veurem que al final arriba a una mena de gibel.linisme matisat (sense arribar, però, al gibel.linisme radical d’Ockham o Marsili de Pàdua, per exemple). E n qualsevol cas, com hem dit, aquests dos àmbits d’estudi representen els aspectes del pensament sociopolític eiximenià més importants, i en conseqüència, han estat els més analitzats. Per últim, i com a àmbit d’estudi en certa manera derivat de l’àmbit d’estudi central, que és el pensament sociopolític eiximenià, ens endinsaríem en l’anàlisi del fenomen polític que podem dir que és el pactisme. I ací en farem una lectura crítica d’ell. Veurem en primer lloc, com la seua practicitat en època d’E iximenis era més aviat escassa. Així mateix veurem com podem dir que es tractava d’una institució llavors en crisi en època d’E ix imenis. E n segon lloc, farem una anàlisi comparativa amb la realitat política d’altres països europeus en aquella època. I llavors ens adonarem com la tendència en els països que anys després foren les grans potències europees (és a dir, França, Anglaterra i Castella), era molt diferent, i tendia a l’enfortiment de la potestat reial. I això tant en la pràctica, com a nivell teòric. Després, a tall d’apèndix, i en la mesura possible per tal de facilitar la seua difusió, vam inclure a la nostra tesi original una fotocòpia de l’edició incunable de les quatre primeres parts (d’entre les vuit que en conjunt té) del Dotzè del Crestià impresa a València, el 1484 per l’impressor alemany Lambert Palmart. Ho vam fer en primer lloc, perquè és una obra inèdita (exceptuant edicions de capítols i parts aïllades), car les quatre darreres parts d’aquesta obra foren editades entre 1986 i 1987, i considerem que d’aquesta manera la publicació en aquesta tesi en seria una edició provisional i (esperem) transitòria, seua. E n segon lloc, vam triar aquesta obra, d’entre les moltes d’E iximenis que dissortadament avui encara romanen inèdites en edicions modernes, perquè en ella (encara que no sols en ella, dins del vast opus eiximenià, les parts del qual es relacionen i es complementen mútuament, com tindrem ocasió d’analitzar), podem dir que es condensa gran part del pensament sociopolític eiximenià. E n tercer lloc, vam prendre en 25 consideració el fet d’haver- se imprés aquest incunable a València. D’aquesta manera, vam voler contribuir a donar a conéixer el ric patrimoni cultural valencià que encara roman inèdit o semidesconegut. E n quart lloc, acudírem a motius de caire estètic, car vam pensar que la pròpia bellesa de l’incunable justifica la seua edició. Però degut a les raons exposades a la notícia preliminar, no hem considerat de moment una edició d’aquest apèndix i considerem en canvi una possible edició futura seua si Déu vol. 26 CAPÍTOL PRIME R. E STAT DE LA QÜE STIÓ SOBRE L’OBRA I LA INVE STIGACIÓ E IXIME INANA Anem a analitzar en aquest epígraf la diferent evolució que han pres al llarg dels anys els estudis eiximenians, amb especial atenció a aquells referits a la matèria que és objecte de l’estudi d’aquesta tesi, és a dir, els estudis de temàtica sociopolítica. També considerarem l’evolució i estat actual de l’edició i transcripció de les diferents obres de Francesc E iximenis. Analitzarem així mateix l’evolució dels estudis eiximenians seguint pautes cronològiques, atenent a diferents períodes de temps. I. Obres de F rancesc E iximenis manuscrites i editades La moderna crítica i anys d’estudi i investigacions, semblen haver aclarit a la fi l’autenticitat o no de les diverses obres eiximenianes, així com la seua quantitat exacta, si més no de les trobades fins ara, car sempre poden aparèixer nous exemplars i noves obres en arxius i biblioteques. É s per això que, de manera prèvia, hauríem de fer una anàlisi de quines són les obres que les més recents investigacions consideren com a autèntiques d’E iximenis, a l’efecte d’estudiar posteriorment el seu estat actual de transcripció i/o edició. La que podem anomenar primera obra eiximeniana, d’aquesta manera seria una obreta descoberta i editada recentment. E ns estem referint a l’incomplet Tractat d’Usura. 1 Si bé aquesta obra presenta analogies amb determinats capítols del Terç del Crestià (en concret amb alguns referits al pecat d’avarícia), es pot afirmar clarament el seu caràcter d’obra autònoma. A aquestes conclusions arriba Josep Hernando, qui l’ha transcrit, a més de fixar com a data aproximativa de la seua composició els anys al voltant de 1374 (és a dir, poc després del retorn d’E iximenis a Catalunya després d’haver obtingut el títol de Mestre en Teologia a la Universitat de Tolosa del Llenguadoc). Dels vint-i-vuit capítols de què constava, segons deia l’índex, només ens han pervingut, però, catorze. De la mateixa època és segurament el tractadet llatí conegut com De Triplici Statu Mundi. Ja analitzarem detingudament al capítol sisè com molts en el seu dia dubtaren l’autoria eiximeniana d’aquesta obra, i alguns de fet encara Hernando i Delgado, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). 196. 1 27 ho continuen dubtant. Però els estudis d’Albert Hauf, que l’ha transcrit,2 entre d’altres, proven clarament l’autoria eiximeniana d’aquesta obra. Aquest opuscle exposa un esquema escatològic diferent al d’altres obres, si bé en últim terme coincident amb el dels seus darrers escrits, com veurem. Així mateix, veurem que en aquesta obra pren una clara postura antiavinyonista, la qual cosa es contradiu amb les seues actuacions concretes posteriors (estreta amistat amb el papa d’Avinyó Benet X III, i presa de partit final a favor d’aquest). Són aquests els factors que han fet dubtar als investigadors de l’autoria eiximeniana d’aquest opuscle. Però un estudi detingut de la manera d’actuar d’E iximenis, i de l’estil de composició de les seues obres, fan inclinar-se a favor de l’autoria eiximeniana d’aquesta obra. Quant a la data de composició d’aquesta obra, podem fixar com a data més fiable, entre l’any 1378 i 1379. 3 Immediatament després, E iximenis començà a escriure la seua incompleta i gran “obrada”, en paraules de Pere el Cerimoniós. E ns estem referint a L o Crestià. E l primer i principal promotor d’aquesta obra fou el susdit rei. Possiblement, volia tenir una mena d’equivalent català al Speculum majus de Vincent de Beauvais, O.P. Podem inferir això de l’afecció que el rei tenia a aquesta obra, car manà fer una traducció catalana d’ella als dominics Jaume Domènech i Antoni Ginebreda. I tant li agradava que en els seus darrers dies manà que li’n llegiren un capítol diari de la versió catalana. 4 E n qualsevol cas, aquesta obra està concebuda com a una “Suma Teològica” de les que es feien llavors. 5 Seria així una de les primeres “Sumes Hauf i Valls, Albert G. “E l De Triplici Statu Mundi de Fr. Francesc E iximenis”, O.F.M. Barcelona. E UC , XXIII. 1979. 265-83. 3 Perarnau i E spelt, Josep. “Documents i precisions entorn de Francesc E iximenis (c. 1330-1409)”. A TCA , I. 1982. 191-215. 4 Viera, David. “Les idees pedagògiques de Ramon Llull i de Francesc E iximenis: E studi comparatiu”. E studios L ulianos, 73. V. XXV. Fasc. 2. 1981-3. P. 233, n. 29. 5 No està de més que recordem ací quina era la naturalesa i metodologia de les Summae . Diu així J.A. Merino: “La enseñanza en el medievo se desenvolvía en dos modos diferenciados: La lectio y la disputatio. La lectio, muy parecida a una clase actual, consistía en que el profesor comentaba las sentencias y dichos de autores famosos y reconocidos como, por ejemplo, las obras de Aristóteles o de Boecio o las Sentencias de Pedro Lombardo. La disputatio, más informal que la lectio, era un verdadero diálogo entre maestros y discípulos, en donde se esgrimían argumentos en pro y en contra de una tesis cualquiera. De estos dos métodos escolares surgieron sus respectivas formas literarias. De la lectio nacieron los Commentaria; y de éstos salieron las Summae, más libres, autónomas y sistemáticas que los Commentaria. De la disputatio procedieron las Quaestiones disputatae, que recogen el material de las dispustas que se tenían cada dos semanas, y los Quodlibeta, que recogían las disputas tenidas por Navidad y por Pascua de Resurrección. E sta metodología de las disputationes sirvió de modelo técnico a las famosas Summae medievales” (Historia de la filosofía franciscana. Madrid. BAC. 1993. P. 13). 2 28 Teològiques” composades en E uropa en una llengua vulgar. I diem una de les primeres perquè recents investigacions han demostrat que el monumental L libre de Contemplació en Déu de Ramon Llull està concebut i estructurat igual que una “Suma Teològica”, sense ser- ho externament.6 Aquesta obrada, havia de contar amb tretze llibres o tractats, segons l’esquema inicial que figura en el seu pròleg 7 (cap. 4). Transcrivim quin hauria d’haver estat el contingut de cadascun dels volums: “Lo Primer llibre tracta què és religió crestiana, e com e de qui ha son començament e son ésser, e quines són ses grans e altes dignitats. Lo Segon llibre tracta com l’hom crestià, per diverses llinatges de temptacions, cau de la dignitat de crestianisme e dels dons a ell dats. Lo Terç llibre ensenya quins e quals són los pecats e mals en què l’hom crestià cau quan és vençut per les temptacions en què és posat en esta vida, e per ses grans malignitats e pravitats. Lo Quart llibre, e els següents, tracten com nostre senyor Déu l’hom caigut relleva meravellosament. E , primerament, pertracta aquest Quart com lo relleva per les sues santes inspiracions e diversos moviments espirituals; e aquí tractarem què és predestinació, e gràcia, e franc arbitre, e aquí aparrà què són los dons e els fruits de l’E sperit Sant, e les set benauirances que lo Salvador preïcà. Lo Quint ensenya com lo relleva per llums e flames moltes, que són les virtuts teologals. Lo Sisè llibre tracta com lo relleva per les virtuts morals e cardenals. Lo Setèn llibre tracta com lo relleva per la sua alta llei, e diversos manaments. Lo Huitèn llibre ensenya com lo relleva per ostensió de la sua potència e saviesa e clemència, que demostra en les coses creades e governades e ordenades en deguts estaments. Lo Novè ensenya com lo relleva e l’afalaga per la incarnació sua, que fonc obra trascendentment amorosa e profitosa a les gents. Lo Deè ensenya com lo relleva e el conforta e li ajuda per l’alta virtut sua, que en especial ha posada en los sants sagraments. L’Onzè ensenya com lo relleva e l’il.lumena lo sant estament eclesiàstic e, especialment, per altea de santa religió. Hauf i Valls, Albert G. “Corrientes teológicas valencianas, s. XIV-XV: Arnau de Vilanova, Ramón Llull y Francesc E iximenis”. P. 21. Dins “Teología en Valencia: Raíces y retos. Buscando nuestros orígenes de cara al futuro”. A ctas del X Simposio de Teología Histórica (València, 3-5/III/00). 7 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. Pp. 40-1. Selecció a cura d’Albert Hauf. 6 29 Lo Dotzè tracta com lo relleva per lo bon regiment de tota la cosa pública, ço és a saber, a tots los senyors e a tots llurs súbdits, segons diverses formes e maneres de viure. Lo Tretzè tracta com lo relleva per menaces de les grans penes, e per promissions dels sobirans béns celestials”. D’aquests tretze volums, però, només ens han pervingut quatre. E ls altres, és molt possible que E iximenis no arribara mai a escriure’ls. Aquests quatre sí que tenen en canvi una data precisa de composició. Seguim com a font més fiable ací el pare Martí de Barcelona, O.F.M. Cap.8 El Primer del Crestià fou escrit entre els anys 1379-81, de Barcelona estant. 9 Consta de tres-cents vuitanta-un capítols (inclosos els cinc del pròleg general a tot L o Crestià ) dividits en quatre parts, i versa sobre una introducció general i al mateix temps apologètica del cristianisme. Aquest llibre sols es va editar el 1483, en una magnífica edició de l’impressor alemany Lambert Palmart feta a València. Malauradament, no disposem d’edicions modernes. 10 El Segon del Crestià fou escrit entre els anys 1382 i 1383. É s a dir, començat a Barcelona i acabat segurament a València, coincidint amb l’anada d’E iximenis a eixa ciutat, on tant de temps estigué. Consta de dos-cents trenta-nou capítols i versa sobre la temptació. Tampoc no en disposem de cap edició. L’any 1383, i coincidint amb l’arribada d’E iximenis a la ciutat de València, enllestí el seu Regiment de la cosa pública , dedicat als jurats d’aquesta ciutat. Aquest llibre té una forta inspiració del Communiloquium de Joan de Gal.les, O.F.M., com alguns estudis han demostrat.11 D’altra banda, sembla ser que algunes parts d’aquesta obra no estarien escrites per E iximenis, i en serien afegits posteriors. E ns referim a les famoses vint dificultats, trenta-dos belleses i conclusió del pròleg, així com la conclusió de l’epíleg.12 Aquesta Martí de Barcelona. O.F.M. Cap. “Fra Francesc E iximenis, O.M. (1340?-1409?). La seva vida, els seus escrits, la seva personalitat litarària”. E F , X L. 1928. 437-500. 9 Al capítol 256 d’aquesta obra, hi fa una referència concreta a l’any 1379: Mas los sacerdots de la llig de gràcia, quant al dia de huý, qui és l’any de la nativitat del fill de Déu M.CCC.L X X V IIII quaix tota crestiandat possehexen” ( Primer del Crestià. BN. Ms. 1790. F. 179r). 10 Cerulli, E nrico. N uove ricerche sul “L ibro della Scala” e la conoscenza dell’Islam in Occidente . Città del Vaticano. Biblioteca Apostolica Vaticana. 1972. 340 (19 -77). Ací disposem, però, d’una transcripció d’alguns capítols, referents al tractament que fa E iximenis en aquesta obra de la religió islàmica (en concret, els capítols 63 i 95 -103). 11 Hauf i Valls, Albert G. “E iximenis, Joan de Salisbury i Fr. Joan de Gal.les, O.F.M.” Miscel.lània Sanchis Guarner, I. Quaderns de Filologia. Universitat de València. 1984. 167-74. 12 Wittlin, Curt J. “L’edició del 1499 del Regiment de la cosa pública. Les revisions i ampliacions al text, a l’endreça i al comiat escrits per Francesc E iximenis el 1383”. BSCC , LXIX. Oct.-Des. 1993. Quad. IV. 441-59. L’autor arriba a aquesta conclusió basant -se en tres motius. En primer lloc, les discordances lingüístiques que hom pot observar entre aquestes parts i l’obra eiximeniana en 8 30 obreta consta, en fi, de trenta-nou capítols. Deixant de banda l’edició incunable de 1499 feta a València per Cristòfor Cofman, reeditada per cert en edició facsímil el 1972, 13 disposem d’una edició del 1927.14 É s un llibre clau (si bé no és pas l’únic) per a conéixer l’ideari sociopolític eiximenià. E l monumental Terç del Crestià , de mil seixanta capítols dividits en dotze parts, fou enllestit l’any següent, el 1384. E l seu contingut versa sobre el mal en sentit íntegre: el mal en general i els pecats en concret. L’edició per ara més completa es deu a la col.lecció “E ls Nostres Clàssics”, i també data de principis de segle. 15 Aquesta edició aplega al cap. 352. Si bé posteriorment Jorge J. E . Gracia ha editat cinc capítols no transcrits, car no figuraven en el manuscrit que serví de base a aquesta edició.16 Molt posteriorment, aquest autor ha editat els capítols següents, fins al capítol 396 en total. 17 Més recentment encara, Xavier Renedo ha transcrit en forma de tesi doctoral la part del Terç dedicada al pecat de luxúria (del capítol 524 al 647). 18 Però malauradament, no disposem de cap edició, i com totes les tesis, aquesta transcripció sols està disponible en microfitxes. general. E n segon lloc, les endreces i comiats autèntics d’E iximenis són molt més curts que els analitzats. E n tercer lloc, en aquestes parts s’hi fa referència al sucre i a la ceràmica artística de Manises, els quals, diu Wittlin, no estaven documentats encara l’any 1383, any de la composició del Regiment de la cosa pública. 13 Regiment de la cosa pública. València. Societat Bibliogràfica Valenciana. 1972. 89 ff. E dició facsímil de M. Sanchis Guarner de l’incunable de Cristòfor Cofman (València, 1499). 14 Regiment de la cosa pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. 212. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A, nº13. 15 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. 318. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció B, nº 1. A cura dels pares Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. i Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap. Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. 302. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció B, nº 2. A cura dels pares Martí de Marcelona, O.F.M. Cap. i Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap. Terç del Crestià. Volum III. E ditorial Barcino. 1932. 296. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció B, nº 4. A cura dels pares Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. i Feliu de Tarragona, O.F.M. Cap. 16 Gracia, Jorge J. E . “Cinco capítulos del Terç del Crestià de Francesc Eiximenis omitidos por el P. Martí en su edición de la obra”. A ST , XLVI. 1972. 265-77. També se senyala en aquest treball que un dels capítols transcrits per Martí de Barcelona, en concret el 19, hi és dividit, en altres manuscrits, en dos. Contant, doncs, amb els cinc capítols transcrits per Jorge J. E . Gracia, el nombre total de capítols transcrits seria de 358. 17 Com usar bé de beure e menjar . Barcelona. E ditorial Curial. 1983. 152. Introducció i edició de Jorge J. E . Gracia. 18 Renedo, Xavier. E dició i estudi del “Tractat de luxúria” del “Terç del Crestià”. Barcelona. UAB. 1995. CCLX X X IV+ 792. Tesi doctoral en 3 microfitxes. En aquest estudi també hi són transcrits els capítols 231-6 del Segon del Crestià, i 980-993 del mateix Terç del Crestià. 31 A continuació, E iximenis se saltà l’ordre lògic de composició de volums de L o Crestià, i composà el llibre Dotzè del Crestià. La composició definitiva d’aquest llibre li dugué més temps. Sembla ser que ja el 1387 hi havia una primera versió d’aquesta obra, com podem deduir del fet que entre abril de 1386 i febrer de 1387 Alfons d’Aragó, marqués de Villena i comte de Dénia i de Ribagorça, a qui l’obra anava dedicada, havia pagat per la seua còpia, enquadernació i transport fins a Dénia.19 Anys més tard, en concret l’any 1391, ens trobem amb l’episodi de la correcció del capítol 466 i del posterior afegit de set capítols més (que sols figuren d’altra banda en l’edició incunable de 1484 de Lambert Palmart). E l llibre en si, descomptats aquests set capítols afegits a posteriori, consta de nou-cents set capítols, dividits en vuit parts. L’origen d’aquest canvi va ser una crítica del rei a E iximenis a través del seu mestre racional Pere d’Artés. E l motiu sembla ben clar: en aquest capítol E iximenis pronosticava la desaparició vers l’any 1400 de totes les cases reials exceptuant la casa de França. É s evident que al nou rei Joan I (i a qualsevol altre que fóra de la Casa d’Aragó), això no li devia fer agradar gens ni mica.20 L’obra, com hem dit, anava dedicada a Alfons d’Aragó, marquès de Villena, comte de Dénia i de Ribagorça, i és un veritable manual d’educació de governants, a l’estil dels nombrosos De regimine principum d’aquesta època. Inclou en forma dels capítols 357-395, el ja citat Regiment de la cosa pública. É s l’obra més important d’E iximenis per a conéixer el seu pensament sociopolític, si bé, igual que hem dit referint- nos al Regiment de la cosa pública, no pas l’única, car tota l’obra d’E iximenis forma un corpus, les diverses seccions del qual es complementen entre si. De la primera part d’aquesta obra (fins al capítol 466, més els set d’afegits posteriorment), ja hem dit que es conserva una magnífica edició feta el 1484 a València per l’impressor alemany Lambert Palmart. Però desgraciadament, no en disposem de cap edició actual, si exceptuem alguna parcial de principis de segle, 21 i els capítols 357-395, que ja hem dit que són equivalents al Regiment de la cosa pública. E ls capítols restants (que només es conservaven en un manuscrit de la catedral de València, i dels quals manca el capítol 467, que s’ha perdut), s’han editat recentment.22 Cátedra García, Pedro. “Francesc E iximenis y don Alfonso de Aragón”. A IA , 42. 1982. 75-9. Bohigas, Pere. “Prediccions i profecies en les obres de Francesc E iximenis”. Dins A portació a l’estudi de la cultura catalana. Barcelona. PAM. 1982. 94-115. 21 Tractat de Regiment de Prínceps e de Comunitats. Barcelona. La Acadèmia. 1904. 130 E d. d’Antoni Bulbena i Tosell. Arriba al cap. 68. 22 Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. 518. 19 20 32 Quant al perquè del canvi de l’ordre lògic de composició del Crestià, diverses hipòtesis s’han formulat. A nosaltres, però, ens sembla més convincent la hipòtesi derivada de la nul.la simpatia d’E iximenis envers el nou rei Joan I. Ja hem vist com el rei Pere el Cerimoniós era el principal impulsor d’aquesta “obrada”. No deixa de ser curiós com E iximenis canvia l’ordre de L o Crestià poc abans de la mort del rei el 1387. Sembla lògic que el vell Pere el Cerimoniós ja no devia estar molt al corrent de l’activitat literària d’E iximenis. D’altra banda, aquesta nul.la simpatia d’E iximenis envers el nou rei Joan, sobre la qual parlarem més endavant, i que condiciona molts aspectes de la seua obra, també pot deduir-se de diversos factors. E l principal d’ells és el fet de ser substituït E iximenis com a confessor del llavors príncep Joan el 1384, poc després de ser nomenat. 23 I és aquest factor, junt a d’altres, com l’ancianitat d’E iximenis potser, o el contacte directe amb els cercles beguins i arnaldians de la ciutat de València, el que possiblement l’induí a anar abandonant a poc a poc l’agitada vida pública que havia dut, i centrar-se en els temes espirituals, contemplatius i àdhuc místics que il.lustren la majoria de ses obres posteriors.24 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. 649. Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval . V.I. Barcelona. IE C. 1908. P. 325. 24 E n aquest punt també podria haver influït en l’evolució d’E iximenis cap a temes espirituals en ses darreres obres la crisi general catalanoaragonesa durant els regnats de Joan I i Martí I. Podríem trobar un bell paral.lelisme amb l’evolució que prengué sant Agustí, qui, davant l’enfonsament del món clàssic en la seua època, com indica A. Truyol, evolucionà cada volta més cap a la idea de trascendència (Truyol, Antonio. E l Derecho y el E stado en san A gustín. Madrid. E ditorial Revista del Derecho Privado. 1944. P. 190). També és significatiu veure com aquest tret (tendència cap a una vida i cap a temes espirituals al final de la seua vida) el trobem en destacats intel.lectuals dels segles XII i XIII. A. Murray ens fa aquest comentari respecte a això: “A number of prominent scholars over the twelth and the thirteenth centuries had evinced increasingly contemplative leanings towards the end of their lives. The poet-laureate of Aristotelianism, Alan of Lille, died in 1202 as a Cistercian monk. Few careers had been more boldly split in two in this way (though it was split more than once) than that of the arch-logician Abelard, stretching as it did from the rowdy quartier latin to his quiet monastic deathbed. If to those pilgrim scholars are added those bright youths (of whom Bruno of Cologne, head of the Rheims school at twenty-five, later founder of the Carthusians, is prototype) whose early conversion robbed them of mention in academic annals; and to those, others, in turn, who made no ceremony of their retreat (like ex-chancellor Gerson in the fifteenth century, exchanging letters with Carthusians from Lyons) we face something like a deserting army” (Reason and Society in the Middle A ges. Oxford. Clarendon Press. 1978. Pp. 250-1). Així mateix, com a indicatiu de la preferència d’E iximenis per aquestes matèries en els seus darrers dies, no deixa de ser curiós que les obres seues presents a la seua biblioteca personal en el moment de sa mort foren bàsicament obres d’aquest període. Així, junt a obres perdudes o no trobades (com ara l’E xposició de la regla dels frares menors o diversos Sermonaris, de les quals parlarem), tenim el L libre dels À ngels, el Pastorale, el Psalterium alias L audatorium i la V ita Christi 23 33 Aquest canvi d’orientació es reflecteix de manera definitiva en l’abandó del projecte de L o Crestià. Ben és cert que temes que anaven a tractar-se en diferents volums de L o Crestià seran tractats en diverses obres posteriors d’E iximenis, com tindrem ocasió d’analitzar. La seua següent obra és així L o L libre dels À ngels. Fou escrit l’any 1392 i dedicat a Pere d’Artés, ja citat, amb qui l’unia un fort vincle d’amistat, i consta de dos-cents un capítols, dividits en cinc tractats. Aquest llibre és un veritable tractat d’angelologia, i fou potser el llibre d’E iximenis que més èxit tingué, essent traduït al llatí (és l’única obra d’E iximenis traduïda a aquesta llengua), al castellà, al francès, i fins i tot al flamenc (potser va ser l’únic llibre català medieval traduït a aquest idioma). Una de les edicions incunables franceses, d’altra banda, va ser el primer llibre imprés a la ciutat suïssa de Ginebra. Podríem af irmar, en fi, que d’aquesta matèria hauria d’haver tractat E iximenis en el llibre Huitè del Crestià, on anava a parlar de com Déu lo relleva [a l’home] per ostensió de la sua potència i saviesa e clemència, que demostra en les coses creades e governades e ordenades en deguts estaments, tenint present que ell considera els àngels com un d’aquests estaments, tot seguint la mentalitat teològica medieval (reflectida en aquest sentit en el famós Quattuor libri sententiarum de Pere Llombard, el llibre segon del qual parla dels àngels). E iximenis ens ho corrobora això al capítol 43 del Segon del Crestià.25 L’angelologia, d’altra banda, és molt important en el pensament teològic franciscà. Així mateix, els àngels i les referències angèliques són presents en moltes de les obres d’E iximenis, en especial en les d’aquest darrer període que podem anomenar “contemplatiu”, com ara el L libre de les Dones o la V ita Christi. Sense exagerar, podem dir que aquest llibre influí de manera decisiva en l’extensió del culte i la devoció dels àngels a la ciutat i regne de València. Coincideix significativament la data de la composició del L libre dels À ngels (1392), amb un acord de 9 d’agost del 1392 del Consell General de València perquè es decore la Sala del Consell amb diverses figures, entre elles la de l’àngel tutelar. Aquest culte i devoció, anà així mateix prosperant i extenent-se en anys posteriors, com ho demostra el fet que el 1411 es composà ofici propi de l’Àngel custodi de València, que recullen breviaris del temps, i que el (Monfrin, Jacques. “La bibliothèque de Francesc E iximenis (1409)”. Dins D.A. Studia bibliographica. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1991. P. 283). 25 Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. Ff. 36r-36v. E n aquest capítol, que porta per títol “Qui posa com lo demoni és lo segon temptador que l’om ha en esta vida”, ens diu: Car d’ell [del dimoni], parlarem llargament en lo huytén llibre quant tractarem de la natura angèlica. 34 1446 començà a regir la festa anual de l’Àngel custodi que se celebrava a la catedral, i que estava subjecta a determinats ritus. 26 D’aquest llibre, com ja hem dit, se’n feren moltes edicions en els segles XV i XVI, no només en català, sinó en altres llengües, com ara el castellà, el francès o el flamenc (també es conserva una versió llatina, si bé manuscrita sols). Recentment, s’hi ha fet una transcripció en forma d’edició crítica, si bé sols està disponible en microfitxa, en ser una tesi doctoral.27 Dissortadament, aquesta roman inèdita, i per tant no en disposem de cap edició actual d’aquesta important obra. Curt Wittlin, però, va editar el cinquè tractat recentment, que versa sobre sant Miquel arcàngel.28 Posteriorment, envers l’any 1396, 29 escrigué L o L libre de les Dones, dedicat a Sanxa X imenes d’Arenós, comtesa de Prades. E l llibre consta de tres-cents noranta-sis capítols, dividits en cinc parts, després d’una introducció general. E l llibre, en els capítols inicials, pretén ser un manual d’instrucció de dones, paregut a d’altres dels que s’estilaven en el seu temps. Sembla influït ací per d’altres manuals d’aquesta mena, com De eruditione filiorum nobilium (circa 1250), de Vincent de Beauvais, O.P., que influí molt en tota l’E dat Mitjana quant a donar les directrius bàsiques de l’educació femenina. 30 La part final, però, la dedicada a les monges, és un petit compendi de teologia, on queda ben clara la finalitat divulgadora i al mateix temps catequitzadora de l’obra eiximeniana. É s en aquesta part on E iximenis arreplega bona part de materials (encara que siguen a nivell elemental i esquemàtic), destinats sens dubte a volums no escrits de L o Crestià. D’aquesta manera, tracta de les virtuts teologals (sobre les que havia de versar el Cinquè), les virtuts cardinals (sobre les que hauria de versar el Sisè), i sobre el Decàleg (sobre el que hauria de versar el Setè). D’altres matèries ací espigolades, haurien d’haver tractat igualment altres volums no escrits de L o Crestià . E ns Ivars, Andreu, O.F.M. “E l L libre dels À ngels de Fr. Francisco E ximénez y algunas versiones castellanas del mismo”. A IA , X IX . 1923. P. 116. 27 Gascón Uris, Sergi. E dició crítica del “L libre dels À ngels” (1392). Barcelona. UAB. 1993. 758. Tesi doctoral en 3 microfitxes. 28 De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. 180. E dició a cura de Curt Wittlin. E n aquesta edició s’inclou a tall d’introducció l’endreça a l’obra. 29 Seguim en aquesta hipotètica datació a Martí de Barcelona i el seu estudi “Fra Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409?). La seva vida. E ls seus escrits. La seva personalitat literària” (E F , X L. 1928. 437-500). D’altres autors, però, el daten abans del L libre dels À ngels, com A. Ivars a “Franciscanismo de la reina de Aragón, doña María de Luna” (A IA , 36. 1933. P. 269.), on el data el 1390. Recomanem també les interessants conclusions que Curt Wittlin treu a la introducció (p. X IV) de l’edició del L libre de les Dones (Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. XIV). 30 Cantavella, Rosanna. “Lectura i cultura de la dona a l’edat mitjana: opinions d’autors en català”. Caplletra, 3. Tardor, 1988. P. 114. 26 35 referim al matrimoni i la penitència (recordem que el Desè hauria de versar sobre els sagraments), els consells evangèlics i la contemplació (recordem que l’Onzè anava dedicat a l’estament eclesiàstic) o als capítols finals, que tracten sobre els grans béns celestials e sobiranament gloriosos (recordem que el Tretzè havia d’haver tractat sobre com [Déu] lo relleva [a l’home] per menaces de les grans penes, e per promissions dels sobirans béns celestials). Així mateix, torna a tractar de manera resumida temes dels quals havia ja tractat al Terç, com ara dels set pecats mortals i dels cinc sentits corporals. 31 D’aquest llibre, d’altra banda, se’n feren moltes traduccions al castellà, i fins i tot s’utilitzà per a l’educació de les quatre filles dels Reis Catòlics. Se’n feu així mateix, una adaptació, amb alguns retocs, també en llengua castellana, coneguda com a Carro de las Donas. Sobre el nom d’aquest adaptador, s’han formulat diverses hipòtesis. D’aquest llibre, en fi, se’n feren unes quantes edicions incunables. També se’n féu edició el 1542 d’aquesta adaptació al castellà coneguda com a Carro de las Donas. No obstant, se n’ha fet una edició crítica en forma de tesi doctoral, dirigida per l’il.lustre Joan Coromines, que s’ha editat recentment. 32 Algunes parts d’aquest llibre, en concret les relatives al Tractat de Penitència i al Tractat de Contemplació, s’incorporaren al llibre que oferí E iximenis a la reina Maria de Luna amb motiu de la coronació del seu marit Martí I. Si bé és de datació incerta, caldria situar-lo a començaments del s. XV. Aquest llibre és conegut com a Scala Dei , i estaria, per tant, composat amb parts de l’esmentat L libre de les Dones. A banda dels capítols del L libre de les Dones transcrits literalment, s’hi resumeixen en certa manera els capítols 101 a 274 d’aquest mateix llibre (referents a les virtuts teologals, les virtuts cardinals, els deu manaments, els pecats capitals i els senys corporals). 33 La part d’aquest llibre que divergeix del L libre de les Dones, també s’hi ha editat recentment. 34 L’altre llibre que segueix en la seqüència cronològica és el Pastorale, tractat en llengua llatina dedicat al bisbe de València, Hug de Llupià i Bages, possiblement amb motiu de la seua ordenació com a bisbe el 1398. L’obra consta de cent seixanta-set capítols, dividits en quatre parts, i tracta principalment dels deures i obligacions dels bisbes, si bé al principi parla de L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. XIV-XV. Introducció de Curt J. Wittlin. 32 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. XXXVII+ 620. 33 Wittlin, Curt J. “De L o L libre de les Dones a la Scala Dei”. A ctes del Tercer Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica. PAM. 1983. 139-52. 34 Scala Dei. Devocionari de la reina Maria. Barcelona. PAM. 1985. 100. Transcripció del manuscrit antic i nota preliminar i final de Curt Wittlin. Versió al català modern d’E lisabet Ràfols. 31 L o 36 l’estament eclesiàstic en general. Potser seria equivalent a l’Onzè del Crestià, que no va escriure, on anava a tractar com lo relleva e l’il.lumena [a l’home] lo sant estament eclesiàstic. Ara bé, si considerem que el sacerdoci és també un sacrament, ja hem vist com dels sagraments anava a tractar el Desè. N’existeix edició incunable del 1495. No obstant, recentment se n’ha fet una edició crítica i traducció al català en forma de tesi doctoral. 35 Però malhauradament, no disposem encara d’una edició actual d’aquesta obra. Curt Wittlin no obstant en transcriví cinc (des de part del 36 fins al 40) en un interessant article que analitza el dissimulat antimonarquisme i antioligarquisme eiximenià. 36 E l següent llibre composat, la V ida de Jesucrist, és la darrera gran obra de l’autor en llengua catalana. No té una data fixa de composició, però podem estimar aquesta entre 1399 i 1406. 37 La dedicà a Pere d’Artés, per a qui havia ja escrit el L libre dels À ngels. Sembla ser que el seu projecte inicial era d’escriure aquesta obra en llengua llatina, i que fou a instàncies d’aquest personatge que al final l’escrigué en llengua catalana, com indica al capítol sisè del pròleg.38 L’obra consta de sis-cents noranta-un capítols, dividits en deu tractats o llibres. Així mateix, el darrer tractat ve subdividit en altres set tractats. Aquesta obra podria correspondre al Novè del Crestià, on anava a tractar de com Déu lo relleva e l’afalaga [a l’home] per la incarnació sua . E l contingut, però, és molt més ample, i així, de l’E ncarnació pròpiament dita s’ocupa el tercer tractat. E l primer tractat tracta de la predestinació, de la qual hauria d’haver parlat en el Quart del Crestià. E n aquest mateix llibre del Crestià, anava a parlar de les set benauirances. Sobre elles parla al setè tractat de la V ita Christi. També exposa llargament dos sagraments, com són el baptisme, al voltant del bateig de Crist per part de sant Joan Baptista, i l’eucaristia, al voltant de la Santa Cena, i cal recordar que dels sagraments hauria d’haver Martínez Checa, Montserrat. Francesc E iximenis. Pastorale. E dició i traducció. Barcelona. UAB. 1995. LXXXVII+ [VIII+ 450] (E dició i traducció)+ 12 (Annex). Tesi doctoral en 2 microfitxes. 36 Wittlin, Curt. “Quae maxime damnant animas principum : Fünf antimonarchische Kapitel im Pastorale des Francesc E iximenis”. ZfK, 2. 1989. 98 -114. 37 Seguim en aquesta hipotètica datació a Martí de Barcelona i el seu estudi “Fra Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409?). La seva vida. E ls seus escrits. La seva personalitat literària” (E F , X L. 1928. 437-500). Curt Wittlin, a la introducció que fa a l’edició del L libre de les Dones (Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. XV), fixa la data el 1397, sense donar-ne, però, més argumentacions. A. Hauf, d’altra banda, ofereix dades més concretes per a fixar com a possible data d’acabament d’aquesta obra el 23 de juny de 1403 (D’E iximenis a sor Isabel de V illena. Barcelona/València. IIFV/PAM. 1990. P. 62 n.6). 38 V ida de Jesucrist. BUV. Ms. 576. Ff. 3v-4r. 35 37 parlat en el Desè del Crestià. E l desè tractat d’aquesta obra, en fi, torna als temes apocalíptics i escatològics, sobre els quals hauria d’haver parlat, com ja hem dit, el Tretzè del Crestià. D’aquesta obra se’n feren traduccions al castellà i al francès. La traducció castellana, per cert (que exceptua, però, els dos últims llibres o tractats), feta a instàncies de fra Hernando de Talavera, O.S.H., primer bisbe de la Granada reconquerida, confessor d’Isabel la Catòlica i profund admirador de l’obra i de la figura d’E iximenis, fou el primer llibre imprès en aquesta ciutat.39 Aquesta obra, en fi, reflecteix molt bé el penchant contemplatiu que caracteritza les darreres obres d’E iximenis. Com diu en el pròleg, el propòsit d’aquesta obra és “escalfar” els creients en l’amor de Crist i sa devoció. D’altra banda, en aquesta obra podem copsar també la devoció mariana tan típica de l’escola franciscana, car a la Verge, a la “Gloriosa”, com diu ell, hi són dedicats abundosos capítols, i sense exagerar podem dir que és quasi tan protagonista de l’obra com Crist mateix. Sembla ser, com ha remarcat T. Carreras i Artau, que tingué aquesta obra influència important de la V ita Christi de Ludolf de Saxònia i possiblement també de l’ A rbor V itae Crucifixae Iesu d’Ubertí de Casale.40 La influència d’aquesta obra s’estengué així mateix a d’altres àmbits, i d’aquesta manera, com ha demostrat J. Romeu i Figueras, el misteri assumpcionista de la Seu de València (que pot datar-se vers l’any 1425) beu directament de les deus d’aquesta obra eiximeniana.41 L’única edició d’aquesta obra és, precisament, la de la traducció castellana que hem citat, feta a Granada el 1496 (si bé hi manquen els dos darrers tractats, com hem dit). Albert Hauf, no obstant, en va transcriure els cinc primers tractats, i els va afegir com a apèndix a la seua tesi doctoral, 42 si bé aquesta transcripció no està publicada. No disposem, doncs, de cap edició catalana d’aquesta important obra. Sols se n’ha fet però, alguna edició fragmentària d’alguna xicoteta part,43 De la traducció castellana del segle X V, Hauf, Albert. “Fr. Francesc E iximenis, O.F.M., “De la predestinaçion de Jesucristo”, y el consejo del Arcipreste de Talavera a los que deólogos mucho fundados non son”. A FH, 76. 1983. P. 245. 40 Carreras i Artau, Tomàs. “Fray Francisco E iximenis. Su significación religiosa, filosófico-moral, política y social”. A IE G , I. 1946. P. 270. 41 Romeu i Figueras, Josep. “E l teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans”. E UC , XXVI. 1984. Pp. 246, 258-62. 42 Hauf, Albert. L a “V ita Christi” de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409?) y la tradición de las V itae Christi medievales. Tesi doctoral presentada a la Universitat de Barcelona el 1976. 43 E l naixement de l’infant Jesús . Barcelona. E dició de Jordi Rubió i Balaguer. 1951. 39. Jordi Rubió trascriu ací els capítols 1-19 del llibre quart d’aquesta obra, referents a .la nativitat de Jesucrist. 39 38 així mateix, Albert Hauf n’ha editat el primer tractat (referent a la predestinació),44 E ntre 1404 i 1408, en fi, E iximenis anà elaborant una bella col.lecció d’oracions en llatí coneguda com a Psalterium alias L audatorium. Les primeres d’aquestes oracions les dedicà a Berenguer de Ribalta, bisbe de Tarassona. La col.lecció final definitiva se la dedicà a Pero de Luna, el papa aragonès d’Avinyó Benet X III. La col.lecció final consta de cent vuitanta-nou oracions dividides en tres cicles oracionals. E s conserva una traducció parcial al català feta el 1416 per Guillem Fontana, 45 impresa a Girona el 1495 per Diego Gumiel. Dels manuscrits conservats, el més complet sens dubte és el que es conserva a la catedral de València (nº 151). Aquest ha servit de base a la magnífica edició que n’ha fet Curt Wittlin. 46 Restarien, en fi, una sèrie d’obres, la majoria opuscles en llengua llatina, la datació dels quals avui per avui és força imprecisa. Hauf, Albert G. “Fr. Francisco Eiximenis, O.F.M., “De la predestinación de Jesucristo”, y el consejo del arcipreste de Talavera “a los que deólogos mucho fundados non son””. A FH , 76. 1983. 239-95. 45 Wittlin, Curt J. “Un centenar de oraciones del Psalterium alias L audatorium de Francesc Eiximenis traducidas al catalán por Guillem Fontana en 1416, con una oración original”. BRA BL B, XLI. 1986-7. 162 -90. 46 Psalterium alias L audatorium Papae Benedicto X III dedicatum . Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1988. 307. E dició i introducció per Curt J. Wittlin. Aquest estudiós suís senyala molt encertadament en la introducció que fa a aquesta obra que la V ita Christi i aquesta obra formen a unity of literary creation (p. 32). Aquesta idea la desenvolupa amb molt detall A. Hauf a “E l Psalterium alias L audatorium i la V ita Christi de Francesc E iximenis, obres complementàries?” (Miscel.lània en homenatge al professor Joan Bastardas , I. PAM. 1989. 205-28). La unitat de fons i al mateix diversitat de forma d’ambdues obres molt bé l’explica d’aquesta manera: “Si comparem obres tan distintes com el Psalterium i la V ita Christi, hauríem de referir-nos (...) no a un diferent estat mental o frame of mind de part de l’autor, sinó més aviat a un gènere molt dissemblant. (...) Comparada amb el Psalterium, la V ita Christi és com un immens macrocosmos, estructurat i bastit d’acord amb tècniques molt diverses, si bé partint d’una intenció relacionable, que no és altra que augmentar la devoció o escalfament en l’amor de Déu. Malgrat tots els possibles abrandaments i les clares concessions a l’esperit “contemplatiu”, la V ita Christi és un tractat de cristologia on predomina la informació” (pp. 208-9). A. Hauf explica després com el Psalterium pren un estil diferent per a aquest mateix contingut: “Cal, però, transformar aquesta doctrina en estímul d’una pregària que mogui la ment a la contemplació i a l’amor. E iximenis tria un dels mètodes de més volada, i per això de més compromís: el de la meditació-oració anselmiana en forma de sol.liloqui amorós o de diàleg íntim de l’ànima amb Déu. É s, no cal dir-ho, un mètode d’encuny augustinià practicat per sant Bernat i sant Bonaventura que va tenir vasta acceptació fins a convertir-se en un gènere ben determinat” (p. 210). 44 39 E l primer serien les seues A llegationes, transcrites i editades recentment. 47 E n aquest escrit, E iximenis exposa el seu parer al voltant d’un conflicte entre la jurisdicció civil i eclesiàstica a la ciutat de València. La datació de l’escrit és, com hem dit, imprecisa, i l’hauríem de fixar entre els anys 1398 i 1408. 48 Aquest escrit és clau per a conéixer les idees teocràtiques d’E iximenis, i serà objecte de detinguda anàlisi en la part d’aquest treball dedicada a això. De datació incerta és també el seu A rs praedicandi populo, trobat a Cracòvia i transcrit i editat pel P. Martí de Barcelona, 49 que devia precedir el seu Sermonari, o possiblement Sermonaris, avui perduts. D’aquests segurament nombrosos sermons que E iximenis escrigué, de moment sols se n’ha pogut trobar un, transcrit i editat per Josep Perarnau a l’A TCA , 50 que és avui per avui, l’únic sermó, o part d’ell, trobat d’E iximenis. Una prova de la importància d’aquest A rs praedicandi és el fet que el seguia en ses predicacions el gran predicador coetani fra Vicent Ferrer, com indica M. Sanchis Guarner en l’estudi preliminar de l’edició que féu dels Sermons de Quaresma.51 S’ha trobat, en fi, un fragment de la seua Summa Theologica que escrigué, transcrit i editat per León Amorós, O.F.M. a l’ A F H .52 D ’entre les matèries que tracta el fragment conservat, tenim la predestinació, de la qual anava a parlar al Quart del Crestià . Les altres matèries de les que tracta són, per aquest ordre: Quid est suppositum, Quid est persona , Quid est persona secundum Ricardum [Ricard de Sant Víctor], Quid demonstratio propter quid, Quid demonstratio quia, Quomodo Deus sit intelligibilis, De L umine i De prescientia Dei.53 Hauf i Valls, Albert G. “Les A llegationes de Fra Francesc E iximenis, O.F.M., sobre la jurisdicció i el poder temporal de l’ E sglésia”. E studis de L iteratura Catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, II. PAM. 1986. 5 -33. 48 García García, Antonio. “Relaciones entre la Iglesia y el E stado en Valencia a principios del siglo XV”. E scritos del V edat, IX. 1979. 235 -46. 49 Martí de Barcelona. O.F.M. Cap. “L’A rs Praedicandi de Francesc E iximenis”. Homenatge a A . Rubió i L luch. Miscel.lània d’E studis L iteraris, Històrics i L ingüístics. Vol. II. Barcelona. 1936. 301-40. 50 Perarnau, Josep. “Un fragment del L iber Sermonum de Francesc E iximenis”. A TCA , 10. 1991. 284-93. Resta el dubte, però, de si allò trobat per J. Perarnau correspon a la totalitat d’un sermó o a part d’ell, car allò trobat no encaixa del tot en les normes divisòries donades pel mateix E iximenis al seu A rs Praedicandi. 51 Vicent Ferrer, sant. Sermons de Quaresma. Volum I. València. E d. Albatros. 1973. P. 22. E studi preliminar de Manuel Sanchis Guarner. 52 Amorós, León, O.F.M. “E l problema de la Summa Theologica del Maestro Francisco E iximenis, O.F.M. (1340?-1409)”. A FH , 52. 1959. 178-203. 53 E n l’article abans citat, L. Amorós arriba a la conclusió que aquesta Summa fou escrita simultàniament a la V ita Christi, donades les contínues referències que en aquesta segona obra fa a la primera, i donat el fet que la Summa sols apareix citada en la V ita Christi, dins de tot l’opus eiximenià (pp. 181- 3). Quant al possible contingut d’aquesta Summa, en l’article abans citat, L. 47 40 Tot i no ser pròpiament una obra en el sentit literari de la paraula, mereix ser remarcada l’anomenada E pístola a l’infant Martí, duc de Montblanc, donant-li consells sobre el seu regiment a Sicília, transcrita i editada per A. Rubió i Lluch als seus Documents54 . Aquesta missiva, datada en 15 de juliol de 1392 de València estant, l’envià E iximenis al susdit infant Martí, futur rei Martí I, amb ocasió de l’anada seua a Sicília per a donar possessió del regne al seu fill Martí el Jove. É s molt interessant, tot i la seua brevetat, per a conéixer a bastament les idees d’E iximenis sobre el govern, i en aquest cas concret, sobre el bon exercici del poder polític. No deixaríem complet el capítol de les edicions de textos eiximenians si no esmentàrem diverses importants i interessants antologies al respecte. La primera es deu a Jill R. Webster. 55 Altra es deu a Albert Hauf, si bé sols està reduïda a L o Crestià . 56 Altra es deu a X avier Renedo i Sergi Gascón,57 i abasta altres obres eiximenianes també. Amorós, precisament en base a aquestes al.lusions en la V ita Christi, diu que podria ser el següent: 1-E l llibre I tractaria dels quatre evangelistes. 2-E l llibre II tractaria de la predestinació (dins d’ell estaria el fragment conservat referent a aquesta matèria). 3- E l llibre III no apareix citat enlloc. 4E l llibre IV apareix en tres diverses referències. E n una parla de la circumcisió de Crist. E n altra, de la influència dels astres en els homes. I en altra, dels àngels, dels quals ja havia parlat al seu L libre dels À ngels, com hem senyalat. 5- E l llibre V tractaria del misteri de la Immaculada Concepció. 6- El llibre VI tractaria, com diu el capítol 6è del pròleg de la V ita Christi, d’innumerables qüestions, e notables, e sentències e difficultats que los grans doctors han mogudes sobre los sancts evangelis (València. BUV. Ms. 576. F. 4r). 7- Respecte al llibre VII, torna ací a fer referència a la circumcisió de Crist. Fa una altra referència, però sense especificar el llibre, al sagrament del bautisme. Nosaltres podem afegir encara que al capítol 53 del 7è tractat es remet a la Summa Theologica, si bé sense especificar-ne un llibre concret respecte a la matèria de la usura (València. BUV. Ms. 576. F. 200r). De les dades ací aportades dedueix L. Amorós que aquesta Summa Theologica eiximeniana constaria de set llibres (pp. 184-6). 54 Aquesta missiva apareix recollida als Documents d’A. Rubió i Lluch, al volum II, a les pàgines 399403. 55 Webster, Jill R. L a societat catalana al segle X IV . Barcelona. E dicions 62. 1967. 89. E dició de Jill R. Webster. S’hi transcriuen en concret (si bé quasi tots els capítols de manera fragmentària), del Primer del Crestià, els cap. 33, 207, 256, 289, 292 i 331. Del Segon del Crestià, els cap. 2, 66, 160 i 163. Del Terç del Crestià, els cap. 103, 108, 243, 625-6, 714, 733, 790, 813, 905, 912-3. Del Regiment de la Cosa Pública, els cap. 1, 11, 15, 22, 28-30, 33 i 36. Del Dotzè del Crestià, els cap. 12, 69, 70, 98, 115, 154, 192, 199, 210, 226, 338 -9, 349, 353, 403, 411, 472, 489, 509, 553-4, 558, 563, 578, 603, 617, 679-81, 738, 741, 746 -8, 755, 862, 880, 882. Del L libre de les Dones, els cap. 13, 54, 210 i 249. Del L libre dels Àngels i de la V ita Christi, 2 i 1 cap. sense referència específica, respectivament. 56 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. 317 Selecció a cura d’Albert Hauf. S’hi transcriuen en concret: Del Primer, els cap. 1-4 del Pròleg, i els cap.1, 19 i 20.Del Segon, els cap. 1-5, 14, 50 -2, 63, 66, 161, 163 -4 i 239. Del Terç, els cap. 1-3, 17, 38, 54, 56-7, 67, 75, 78, 86, 90-8, 103-6, 111, 117, 121, 127, 140, 150, 155-6, 182, 187, 300-1, 315, 353-5, 370, 372, 376, 379, 574, 670, 714 -5, 719, 822, 912-3, 943, 946-8. Del Dotzè , els cap. 3, 4, 14, 24 -5, 41, 110, 156, 41 Destacarem, en fi, dins d’aquest mateix capítol d’edició, en aquest cas esparsa, de textos eiximenians, a banda del recull de contes espigolats de l’opus eiximenià per Marçal Olivar, 58 diversos reculls de finals del segle XIX i començament del X X . 59 Així mateix, sembla haver-se establert per fi la no autoria directa d’E iximenis de determinades obres que fins fa poc es consideraven autèntiques d’E iximenis. E ns estem referint bàsicament a la Doctrina compendiosa (transcrita i editada pel P. Martí de Barcelona, O.F.M. Cap.) 60 , i el Cercapou (transcrit i editat per G.E . Sansone). 61 Sobre el primer, sembla haver-se arribat a la conclusió que, si bé possiblement és un text inspirat en doctrines eiximenianes (potser extretes del Dotzè), no és d’autoria directa eiximeniana.62 Quant al Cercapou, sembla ser que és obra d’un anònim autor que se serví d’E iximenis com a font. 63 E n concret, sembla que l’anònim autor del Cercapou copià més o menys literalment trossos de la part final del L libre de les Dones en la secció final del seu llibre. La part que no és còpia d’E iximenis, 357-60, 364, 368-9, 371 -2, 377-8, 380, 382, 384-6, 388-92, 394, 544-8, 576-8, 602-3, 607-9, 655-9, 679, 687 -8, 691, 747-8, 750-1, 774, 812, 833-6, 862 -5, 874, 882, 906 -7. Tots els capítols són transcrits de manera íntegra. 57 Prosa. Barcelona. E d. Teide. 1996. 165. Versió a cura de Xavier Renedo i Sergi Gascón. Shi transcriuen (si bé alguns de manera fragmentària) aquests capítols: Del Primer del Crestià, els cap. 13, 19, 20, 22, 31, 32, 33 i 239. Del Segon del Crestià, els cap. 1, 29, 63 i 157. Del Terç del Crestià, els cap. 13, 86, 354-5, 378, 382, 385-5, 387, 470, 670,-1, 701, 714, 719 i 803. Del Dotzè del Crestià, els cap. 10-3, 22, 55, 57, 84, 93, 106, 113, 115-6, 139, 194, 524, 771 -2 i 882. També s’hi transcriuen capítols d’altres obres d’E iximenis. E n concret: del Regiment de la Cosa Pública, el cap. 34. Del L libre dels À ngels, el cap. 59 del III tractat. Del L libre de les Dones, els cap. 5, 6, 16-7, 24, 54, 56, 84, 86-8 i 92. De la V ida de Jesucrist, el cap. 2 del VIII tractat. 58 Contes i faules. Barcelona. E d. Barcino. 1925. 168. 59 Regles de bona criança en menjar, beure y servir a taula tretes de “L o Terç del Crestià” del P.M. Francesch E iximeniç (segle XIV ). Barcelona. E d. Joseph Balari Jovany. E stampa de Fidel Giró. 1889. 45. Sapienciari: Proverbis e dits vulgars trets de les obres de Fra Francesc E ximenis e de altres autors, ara per primera vegada fets estampar. Barcelona. L’Arxiu. E d. Antoni Bulbena i Tosell. 1900. 20 fulls i 17 sense nº. Tractat de L uxúria. Capítols trets de “L o Terç del Crestià”. Ms. inèdit en lo X IV segle, compost per lo molt reverend Mestre Francesch E ximeniç. Nova traducció de les històries de L oth e de Susanna. Barcelona. Stampa E lzeviriana. 1906. 30. 60 Doctrina compendiosa . Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. 157. 61 Cercapou. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1957. 115. A cura de G.E . Sansone. Cercapou. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1958. 108. A cura de G.E . Sansone. 62 Riera i Sans, Jaume. “Fra Francesc E iximenis no és l’autor de la Doctrina compendiosa”. Quaderns de Filologia de la Universitat de V alència. 1984 (1). 289-92. 63 Wittlin, Curt J. “Los problemas del Cercapou y el L ibre de les Dones de Fray Francesc E iximenis”. BSCC, X LVI. 1970. 61-95. 42 seria còpia de l’anònim E spill de consciència.64 E n el mateix document citat de Curt J. Wittlin, s’hi dóna una hipòtesi suggerent sobre el contingut i motius de la composició de la Doctrina compendiosa. S’hi diu que és possible que aquesta obra reculla col.loquis o diàlegs entre Francesc E iximenis i alts ciutadans valencians posats per escrit per algú a qui li impressionaren fortament. Tindríem així una obra que, si bé no seria d’autoria directa eiximeniana, sí estaria plena de l’esperit i la ideologia eiximeniana. Així mateix, altres estudis, semblen haver desestimat l’autoria eiximeniana d’algunes obres a ell explícitament atribuïdes. É s el cas de l’E xpositio in psalmos poenitentiales, 65 les Qüestions sobre els novíssims, 66 l’A rt de ben morir, 67 o el Tractat de la passió. 68 E l mateix podem dir del Tractat de confessió, que és una còpia dels capítols 321-9 del L libre de les Dones.69 Restarien, en fi, les obres que cita al llarg de les seues obres com a composades per ell, i que de moment no s’han trobat. E ns estem referint, a banda dels ja citats Sermonaris, a l’E xposició de la regla dels frares menors, a De religió, al L libre de virtuts i a la Summa Philosophica. 70 II. E volució dels estudis eiximenians en general 1. F ins al segle XIX Les referències a la vida i obra de Francesc E iximenis d’aquest període són més aviat minses. No ens trobem ací davant estudis detallats i profunds, sinó més bé davant de referències al nostre autor dins d’obres d’abast general. Són així, podem dir, bàsicament, cròniques, annals, compendis i històries de l’orde franciscà. Abunden d’altra banda les Wittlin, Curt J. “De L o L ibre de les Dones a la Scala Dei”. A ctes del tercer col.loqui d’estudis catalans a Nord-A mèrica. PAM. 1983. P. 149 n.12. 65 Wittlin, Curt J. “Un centenar de oraciones del Psalterium (alias L audatorium) de Francesc Eiximenis traducidas al catalán por Guillem Fontana en 1416, con una oración original”. BRA BL B, XLI. 1986-7. 162 -90. 66 Wittlin, Curt J. “Les tres fonts llatines de les Qüestions sobre els novíssims atribuïdes, en l’edició de Tolosa de 1486, a Francesc E iximenis”. Miscel.lània Joan Bastardas, 2. PAM. 1989. 149-65. 67 Fábrega Grau, Ángel. “E ls primitius textos catalans de l’A rt de ben morir”. A ST , 28. 1955. 79-104. 68 L’obra de què parlem correspon al Ms. 4237 de la Biblioteca Nacional de Madrid, i l’atribució a E iximenis és explícita. Però Curt J. Wittlin primer, i per indicació seua A. Hauf després, s’han adonat que aquest tractat correspon mutatis mutandis als capítols 142 a 228 de la V ita Christi d’Isabel de Villena. Per a obtenir més informació al respecte vegeu Hauf, A. Text i context de l’obra de sor Isabel de V illena. València. CVC. 1991. Pp. 104-5, n.24. 69 Martí de Barcelona. O.F.M. Cap.“Fra Francesc E iximenis, O.M. (1340?-1409?). La seva vida, els seus escrits, la seva personalitat literària”. E F, XL. 1928. Pp. 479 -80. 70 Ibidem. Pp. 490-3. 64 43 referències biogràfiques i l’al· lusió a fets concrets de la vida eiximeniana (com per exemple la seua famosa trobada amb sant Vicent Ferrer). No són, doncs, com hem dit, estudis exhaustius i detallats, com ho seran els posteriors i ho són en gran part els actuals. D’entre aquestes referències, cal que destaquem les de Jerónimo Zurita, Gaspar E scolano, Francisco Diago, O.P., Josep Rodríguez, Pere Miquel Carbonell, Alonso de Proaza, José Antonio de Hebrera y E smir, O.F.M., Josep Teixidor, O.P. i Vicente X imeno entre d’altres. É s destacable no obstant la ressenya feta per dos erudits: Nicolás Antonio,71 i Lucas Waddingus, O.F.M. (junt amb el seu deixeble i continuador, J. H. Sbaralea, O.F.M.). 72 E ls estudis d’aquests tres autors són, sens dubte, els que més informació donen a l’estudiós sobre la vida i obra d’E iximenis en aquest període. 2. Segle XIX E l segle X IX marca una fita important en els estudis eiximenians. No pas perquè aquests siguen abundosos, sinó perquè podem dir que en certa manera, van marcant un camí que serà desenvolupat posteriorment. I en aquest sentit és d’especial importància la sèrie d’articles apareguda a la revista L a Renaixensa que va escriure E mili Grahit. 73 Tot i les seues incorreccions i omissions, i el fet d’incidir només en aspectes biogràfics i bibliogràfics, podem considerar aquesta sèrie d’articles com a la iniciadora de la moderna investigació eiximeniana. També és remarcable l’aparició el 1892 (si bé ja havia aparegut abans en forma d’articles entre els anys 1886 i 1888 a L a V eu de Montserrat) del llibre L a Tradició Catalana , de Josep Torras i Bages. Aquest llibre, tot i no dedicar totalment el seu contingut a Francesc E iximenis, li dedica abundoses pàgines. Quant al tractament que fa d’E iximenis, i dels autors catalans medievals pertanyents a l’escola franciscana en general, és criticable que siga un tant superficial, i sempre considerant a aquests autors Antonio, Nicolás. Bibliotheca Hispana V etus. Vol. II. Madrid. Joachim Ibarra. 1788. Pp. 179-82. Waddingus, Lucas. O.F.M. Scriptores Ordinis Minorum . Roma. 1650. Reimprés a Bibliotheca Historico-Bibliographica. V.I. Roma. E ditore Dott. Attilio Nardechia. 1906. Pp. 140 -1. Sbaralea, J.H. O.F.M. Supplementum et Castigatio al Scriptores trium ordinum S. Francisci, aliisve descriptos. Reimprés a Bibliotheca Historico-Bibliographica. V.II. Roma. E ditore Dott. Attilio Nardechia. 1908. Pp. 308-10. Waddingus, Lucas. O.F.M. A nnales Minorum seu trium ordinum a S. Francisco Institutorum . V. IX. Florència. Ad Claras Aquas (Quaracchi). 1932. Pp. 401-4. 73 Grahit, E mili. “Memoria sobre la vida y obra del escriptor gironí Francesch E ximenes”. L a Renaixensa, III. 1873. 185-8, 195-9, 208-12, 234-6, 256-60, 266-9. 71 72 44 com a inferiors als de l’escola dominicana, que per a aquest autor representa l’esperit d’allò que anomena el “seny”.74 D’altra banda, continuen les referències a E iximenis en obres d’abast general, tant a l’E stat espanyol com a l’estranger.75 3. Segle XX 1) F ins a 1936 Podem afirmar obertament que és aquest període potser el més fructífer quant als estudis eiximenians, alguns dels quals d’aquest període en alguns aspectes no s’han superat. En aquest subperíode creix l’interès per l’edició d’obres i de fragments d’obres d’E iximenis, que ja hem analitzat en el seu lloc. D’altra banda, creix al mateix temps l’interès per catalogar i sistematitzar el vast opus eiximenià. I ací cal que citem dos estudis que fins i tot avui dia són vàlids, i en alguns aspectes, com hem dit adés, no s’han superat. E l primer es deu a Jaume Massó i Torrents. 76 I el segon, al pare Martí de Barcelona, O.F.M. Cap.77 É s especialment complet el segon d’ells, malgrat les omissions i incorreccions que la moderna crítica ha desvetllat. A partir dels anys 20, podem considerar que comença el període més fructífer quant als estudis eiximenians. Destacats erudits de la cultura catalana comencen a interessar-se per la figura del nostre autor. É s el cas per exemple d’Antoni Rubió i Lluch o de Pere Bohigas. Del primer, tot i que no siga un estudi dedicat exclusivament a E iximenis, cal que destaquem els seus E ns adherim a les valoracions que en fa M. Batllori (Orientacions i recerques. Barcelona. Curial E dicions Catalanes-PAM. 1983. Pp. 54 -5): “Partint de l’apriorisme-actualment superat per obra conjunta de pensadors (Ferrater i Móra) i d’historiadors (Vicens i Vives)- que el seny era el tret característic del poble català, més que no pas la dialèctica i tràgica convivència del seny i de l’arrauxament, el doctor Torras i Bages havia projectat aquell seny ideal i absolut damunt l’orde dominicà –sobretot en sant Ramon de Penyafort- i damunt la clàssica escola jurídica catalanovalenciana dels segles XIV i XV”. 75 Denk, Otto. E inführung in die Geschichte der altk atalanischen L iteratur . München. M. Poessl. 1893. Pp. 76-9, 82, 114-5, 154, 159. Fabricius, Johann Albert. Bibliotheca latina mediae et infimae aetatis. V. VI. Firenze. T. Banacchi. 1858. P. 618. Morel-Fatio, A. Grundri β der romanischen Philologie, II, 2. Katalanische L iteratur. Straβ burg. K.J. Trübner. 1897. Pp. 98-101. 76 Massó i Torrents, Jaume. “Les obres de Fra Francesch E ximeniç (1340?-1409?). Essaig d’una bibliografia”. A IE C , III. 1909-10. 588-692. 77 Martí de Barcelona. O.F.M. Cap. “Fra Francesc E iximenis, O.M. (1340?-1409?). La seva vida, els seus escrits, la seva personalitat literària”. E F , XL. 1928. 437-500. 74 45 monumentals Documents, 78 que dediquen abundoses i útils pàgines al nostre menoret. Del segon, podem dir que enceta la investigació de la vessant profeticoescatològica del nostre autor. E n aquest sentit, i en aquesta època també, cal que destaquem el també monumental estudi de J. M. Pou i Martí, O.F.M. sobre els corrents apocalíptics medievals catalans,79 on també li dedica espai a E iximenis. També en aquesta època comença l’interès per part de les comunitats franciscana i caputxina per l’estudi del nostre autor. E ls caputxins en concret, són especialment importants perquè ells començaren d’una manera molt més activa que abans la transcripció i edició d’obres eiximenianes. I ací podem citar molts noms: Atanasio López, O.F.M., Pere M. Bordoy-Torrents, O.F.M. Cap., Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap., Feliu de Tarragona, O.F.M. Cap., Daniel de Molins de Rei, O.F.M. Cap., Nolasc del Molar, O.F.M. Cap., i sobretot, dos figures capdavanteres, en alguns aspectes no superades: el ja citat Martí de Barcelona, O.F.M. Cap., i Andreu Ivars, O.F.M. Del primer ja hem ressenyat el seu important estudi biogràfic i bibliogràfic sobre E iximenis que és, insistim cabdal inclús avui dia. A banda d’això, va iniciar l’edició del Terç del Crestià que ja hem esmentat, i que a hores d’ara, és la més extensa part de la susdita obra editada. També va transcriure el seu important A rs Praedicandi, trobat a Cracòvia, i la importància del qual ens la indica el fet que un predicador tan important com sant Vicent Ferrer el seguia quan predicava, com ja hem indicat. Altres aspectes remarcables analitzats per aquest caputxí serien la relació d’E iximenis amb la nació catalana,80 o, cosa important per a la temàtica de la nostra tesi, la teorització diguem- ne teocràtica que ell fa,81 podent-se dir que és l’iniciador d’aquesta anàlisi. Quant al pare Andreu Ivars, O.F.M., són molt diversos els aspectes per ell analitzats. Destaca, sense cap dubte, el recull d’articles apareguts a Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. Vol. I. Barcelona. IEC. 1908. XXXVI+ 487 (XVI, XIX-XX, XXVII, 244-5, 248-9, 325-6, 357 -8, 367, 372-3, 380-1, 388, 392, 423). Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. Vol. II. Barcelona. IEC. 1921. LXXV+ 453 (XXV, XXVII, XLVII, XLIX, LVIII, LXX, 168, 369, 399, 405). 79 Pou i Martí, Josep Maria, O.F.M. V isionarios, beguinos y fraticelos catalanes (ss.XIII -XV ). Reeditat a Alacant. Diputació Provincial d’Alacant (Institut de Cultura Joan Gil-Albert). 1996. 745 (563-83). E studi preliminar d’Albert Hauf. 80 Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. “Catalunya vista per Franccesc E iximenis”. E F , XLVI. 1934. 79-97. 81 Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. “L’E sglésia i l’E stat segons Francesc E iximenis (I)”. Criterion, VII. Octubre-Desembre 1931. 325-38. Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. “L’E sglésia i l’E stat segons Francesc E iximenis (II)”. Criterion, VIII. 1932. 337-47. 78 46 l’A IA , per ell dirigit, arreplegats sota el títol E l escritor Fr. Francisco E ximénez en V alencia (1383-1408), 82 reeditat recentment a la seua localitat nadiua de Benissa. Aquest recull és també un document molt útil en l’estudi biogràfic i bibliogràfic del nostre autor. E ls seus treballs, però, segueix en normalment una línia més aviat d’investigació històrica, la qual no debades era la gran vocació d’aquest franciscà. Destaca, no obstant, la seua anàlisi del L libre dels À ngels, que avui per avui és el millor estudi teològic que s’ha fet d’aquesta obra.83 Així mateix, és de remarcar la gran intuïció seua, que li va dur per exemple, a ser el primer a veure que el Tractat de Confessió no era més que una part del Scala Dei, i aquest al mateix temps, copia una part del L libre de les Dones. 84 I també va ser el primer que copsà la gran influència que té l’obra de Joan de Gal.les, O.F.M., sobre el nostre autor. 85 Dissortadament, els lamentables fets ocorreguts l’any 1936 acabaren amb la vida d’aquests dos eminents erudits, els quals si hagueren viscut més anys, de ben segur, haurien escrit importants estudis eiximenians. E n aquesta època, d’altra banda, són de remarcar diversos estudis de temàtica sociopolítica a càrrec de J.H. Probst i F. Valls i Taberner, entre d’altres, que analitzarem en el seu lloc corresponent. 2) Fins els anys 70 Com acabem de dir, gran va ser el buit que deixaren els dos eminents estudiosos eiximenians Martí de Barcelona i Andreu Ivars. É s per això que els inicis d’aquest període no foren precisament molt fructífers. No obstant, a poc a poc s’obriren camí els estudis eiximenians, i fins i tot cal que esmentem els noms d’algunes importants figures, els estudis dels quals han esdevingut autèntics clàssics entre els estudis eiximenians. Citem així en primer lloc el 82 Ivars, Andreu, O.F.M. E l escritor Fr. Francisco E ximénez en V alencia (1383-1408). Reeditat a Benissa. Ajuntament de Benissa. Comissió de Cultura. 1989. 239. Introducció de Pere Santonja. E n la introducció feta per Pere Santonja, hi apareix una bibliografia summament útil. 83 Ivars, Andreu, O.F.M. “E l L libre dels À ngels de Fr. Francisco E ximénez y algunas versiones castellanas del mismo”. A IA , X IX . 1923. 108 -24. 84 Ivars, Andreu, O.F.M. “¿Quién es el autor del Tractat de Confession impreso en Valencia, año de 1497, por Nicolás Spindeler, bajo el nombre de Fr. Francisco E ximénez?” A IA , X IV. 1920. 251-6. 85 Ivars, Andreu, O.F.M. Ressenya de “Joan de Gal.les. O.F.M. Breviloqui. Barcelona. Ed. Barcino. 1930. 175. (“E ls Nostres Clàssics”. Col. A (Volums en dotzau). V. 28. A cura del P. Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap.)”. A IA , XXXIV. 1931. 143-6. 47 nom dels germans Tomàs i Joaquim Carreras i Artau,86 els quals analitzaren la figura d’E iximenis des d’una vessant filosòfica i àdhuc religiosa. També cal citar a Jordi Rubió i Balaguer, que podem dir que inicià en certa manera l’anàlisi de l’obra eiximeniana des de la vessant literària. Dins d’aquest nou corrent d’investigació, també cal citar Giuseppe Sansone (transcriptor i editor del Cercapou, que si bé moderns estudis han demostrat que no és obra d’E iximenis, així es va creure durant molt de temps), Manuel de Montoliu,87 J. Ruiz i Calonja, 88 i Josep Romeu i Figueres. 89 Si bé ja abans de 1936 havien fet algun estudi al respecte, en aquest període també li dediquen atenció al nostre menoret d’una manera més intensa que abans dos il.lustres figures de la cultura catalana, com són Miquel Batllori, S.I. i Martí de Riquer. Si bé fan els dos anàlisis de la figura d’E iximenis dins del context cultural catalanoaragonès, donen punts de vista i visions molt vàlides. Tot i la desfeta que suposà la pèrdua de Martí de Barcelona i Andreu Ivars, continuen investigant la figura destacats franciscans i caputxins que ja l’havien estudiada abans de 1936. É s el cas de Nolasc del Molar, O.F.M. Cap., que és, al nostre entendre, un dels que millor ha copsat, si no el millor, l’esperit eiximenià.90 Així mateix, s’incorporen nous representats de l’orde seràfic a la tasca de l’estudi de l’obra eiximeniana. É s el cas de León Amorós, O.F.M., Juan Meseguer, O.F.M., Basili de Rubí, O.F.M. Cap., Alejandro Gómez, O.F.M., Miquel Caldentey, T.O.R. o Pere Sanahüja, O.F .M., entre d’altres. E n aquest sentit, podem citar ací els altres autors que, sense ser franciscans o caputxins, analitzen aspectes religiosos i àdhuc teològics de la seua obra, com ara, José María Guix i, sobretot, Cebrià Baraut, O.S.B. Aquest autor ha copsat la influència eiximeniana en l’abat montserratí García de Carreras i Artau, Joaquim i Tomàs. Historia de la Filosofía española. V. II. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV. Madrid. Asociación española para el progreso de las ciencias. 1943. 686 (268, 477-80). Carreras i Artau, Tomàs. “Fray Francisco E iximenis: su significación religiosa, filosófico-moral, política y social”. A IE G , I. 1946. 270-93. 87 Montoliu, Manuel de. E iximenis, Turmeda i l’inici de l’Humanisme a Catalunya: Bernat Metge. Barcelona. E ditorial Alpha. 1960. 156. 88 Ruiz i Calonja, J. Història de la literatura catalana. Barcelona. E d. Teide. 1954. XXXIV+ 645 (98108). 89 Romeu i Figueres, Josep. L iteratura catalana antiga. Vol. II. E l segle XIV. Barcelona. E ditorial Barcino. 1961. 137 (74-83). 90 Nolasc del Molar, O.F.M. Cap. E iximenis. Olot. Biblioteca Olotina. 1962. 55 Nolasc del Molar, O.F.M. Cap. “E iximenis en la actualidad”. Revista de Gerona, X I. 1965. 47-54. Nolasc del Molar, O.F.M. Cap. “Perfil espiritual de E iximenis”. Revista de Gerona, IX . 1963. 67-75. 86 48 Cisneros i el seu E xercitatorio de la vida espiritual. 91 E l fet de que aquest abat s’inspirés també en autors de l’anomenada devotio moderna , va dur a aquest autor a la conclusió errònia que E iximenis era un precursor d’aquest corrent espiritual. Sense negar els possibles punts de contacte, moderns estudis apunten més aviat a la influència en E iximenis, en el citat abat montserratí i en els autors d’aquest corrent espiritual, d’una sèrie de fonts comunes. 92 Dins d’aquests autors de temàtica religiosa, si bé és classificable més aviat dins dels autors que han tractat els aspectes sociopolítics de l’obra d’E iximenis, cal destacar Víctor Sebastián Iranzo i la seua anàlisi de la teocràcia pontifícia en Francesc E iximenis. E ncara que no és un estudi pròpiament, cal que destaquem el recull de fragments de diverses obres eiximenianes que edità Jill R. Webster, del qual ja hem parlat. 93 Davant l’escassesa d’obres eiximenianes editades en aquest moment, podem afirmar que aquest recull va ser una eina preciosíssima per als investigadors eiximenians durant molt de temps, i de fet podem dir que encara és aprofitable. També és destacable en aquest període un estudi de l’investigador francès Jacques Monfrin. 94 E n aquest treball, aquest investigador transcriu un document trobat a l’Arxiu Vaticà, on figura un inventari, parcial per desgràcia, dels llibres de què disposava E iximenis en el moment de la seua mort. Tot i que és segur que al llarg de sa vida en disposà d’altres i en consultà alguns en les diverses biblioteques a les que tingué accés, aquest inventari és summament útil per a veure quins autors preferia i quins són els autors que li poden haver influenciat més. E n aquest període, així mateix, cal que destaquem les referències a E iximenis en estudis històrics. Destaquem així les referències a E iximenis en diverses obres de l’historiador Rafael Tasis, que ha estudiat el període en què E iximenis visqué, i que continuà aquest estudi en anys vinents.95 Un altre Baraut, Cebrià, O.S.B. “L’”E xercitatorio de la vida espiritual” de García de Cisneros et le “Tractat de Contemplació” de Francesc E iximenis”. Studia Monastica, II. 1960. 233-65. Baraut, Cebrià, O.S.B. “Les fonts franciscanes dels escrits de Garcías de Cisneros”. A nnalecta Montserratensia. Volum IX . Miscel.lània Anselm M. Albareda, I. Abadia de Montserrat. 1962. 65-78. 92 V ide Hauf, Albert. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. Barcelona/València. IIFV/PAM. 1990. Pp. 20-43. 93 Webster, Jill R. Francesc E iximenis. L a societat catalana al segle X IV . Barcelona. E dicions 62. 1967. 96. 94 Monfrin, Jacques. “La Bibliothèque de Francesc E iximenis (1409)”. Bibliothèque d’Humanisme et Renaissance, XXIX. 1967. 447-87. 95 Tasis, Rafael. L a vida del rei Pere III. Barcelona. E d. Aedos. 1954. 425 (96, 168-9, 308-9). Tasis, Rafael. Joan I, el rei caçador i músic. Barcelona. E d. Aedos. 1959. 317 (211-2, 251). 91 49 gran historiador català, com és Ferran Soldevila, també li dedicà referències al nostre menoret. 96 També s’enceta en aquesta època en certa manera la investigació filològica de l’obra eiximeniana, de la mà de Lluís Alpera, que redueix les seues anàlisis, però, a part de l’escassa obra eiximeniana editada fins aleshores.97 Per últim, tot i que ho analitzarem detingudament en el seu apartat, direm que és molt abundosa ací la producció de treballs de temàtica sociopolítica. Si bé, com diem, ho analitzarem posteriorment amb detall, ací citarem els noms de Francisco E lías de Tejada, Juan Beneyto, Ángel LópezAmo, Joan Maravall, Julio Rodríguez-Puértolas i Jill R. Webster, entre d’altres, a banda del ja citat Víctor Sebastián Iranzo. 3) Anys 70 i 80 E ls estudis i els treballs sobre Francesc E iximenis són molt nombrosos durant aquest període. Sense exagerar, podem dir que aquesta florida d’estudis eiximenians recorda la de principis de segle, que culminà en les figures de Martí de Barcelona i Andreu Ivars, i en alguns aspectes supera a aquell període. E rudits de la cultura catalana com Miquel Batllori, S.I. i Martí de Riquer continuen dedicant-se a l’estudi de diversos aspectes de l’obra eiximeniana. A aquestes figures de la cultura catalana moderna, s’hi sumen altres, com Joan Fuster, que fa per cert interessants anàlisis sobre la influència eiximeniana en la revolta de les Germanies i sobre el seu amagat antimonarquisme.98 Sobre aquesta influència eiximeniana en l’ideari d’aquesta revolta valenciana, també ha investigat Ricard García Cárcel.99 Una altra figura important de la cultura catalana moderna que li ha dedicat atenció al nostre menoret és Manuel Sanchis Guarner. Aquest erudit Soldevila, Ferran. Historia de E spaña. Barcelona. E d. Ariel. 1962. 510 (157, 161, 167, 182-3). Alpera, Lluís. L os nombres trecentistas de botánica valenciana en Francesc E iximenis. València. Diputació Provincial de València (Institució Alfons el Magnànim). 1968. 232. 98 Fuster, Joan. Obres completes , 7 (“Llengua, Literatura, Història, 2”). Barcelona. E dicions, 62. 1994. 384 (107 -11, 95-158). Fuster, Joan. Rebeldes y heterodoxos. Barcelona. Ariel. 1972. 200 (15, 21-4, 26-31). Traduït per Josep Palacios. 99 García Cárcel, Ricard. L a revolta de les Germanies. València. Diputació de València (Institució “Alfons el Magnànim”). 112 (28-31, 77-8). García Cárcel, Ricard. L as Germanías de V alencia. Barcelona. Península. 1975. 318 (50 -1). 96 97 50 valencià ha incidit en la mentalitat pretesament “moderna” d’E iximenis quant a ses concepcions burgeses i mercantilistes, de manera molt semblant a la que féu en el seu moment el seu compatriota xativí J.A. Maravall. 100 No ens hem d’oblidar tampoc d’una de les figures de la moderna cultura catalana de més rellevància que li ha prestat atenció a E iximenis: Joan Coromines. E ll dirigí la tesi doctoral que suposà l’edició crítica del L libre de les Dones. E ls seus estudis d’altra banda, han incidit en les prosificacions de poemes que fa E iximenis al llarg de les seues obres. 101 Junt als membres de l’orde seràfic que ja havien dedicat atenció a E iximenis, com Juan Meseguer, O.F.M., 102 s’incorporen ara altres de nous, com Benjamí Agulló, O.F.M., 103 Lázaro Iriarte, O.F.M.,104 o Isaac Vázquez, O.F.M.105 Filòlegs com X avier Renedo106 i Lola Badia107 li han dedicat també atenció al nostre menoret. Si bé no s’han cenyit a l’àmbit estricte de la filologia, notem a faltar especialment en els seus estudis de la segona estudiosa citada, però, una base de formació teològica, indispensable per a l’estudi d’un autor com E iximenis, que és bàsicament un teòleg. É s en l’àmbit de la filologia precisament, on s’han produït en aquest període les més valuoses incorporacions als estudis eiximenians, sobretot provinents d’universitats nordamericanes. Destaca així en primer lloc, Jorge J. E . Gracia, que emprengué la continuació de l’edició del Terç del Crestià, una Sanchis Guarner, Manuel. “Les raons de la discrepància entre Francesc Eiximenis i sant Vicent Ferrer”. A ctes del 1er Congrés d’Història del País V alencià. València. 1971. 665-70. 101 Coromines, Joan. “Altres fragments de poemes d’E iximenis deixatats en les seves obres en prosa”. Quaderns de Filologia de la Universitat de V alència . 1984. 89-90. 102 Meseguer, Juan. O.F.M. “Documentos históricos diversos, I”. A IA , X X X VII. 1977. 355 -401 (394-7). 103 Agulló, Benjamí. O.F.M. “Fundación y dotación del convento de Santo E spíritu del Monte (Valencia)”. A IA, X LII. 1982. 125-43. 104 Iriarte, Lázaro. O.F.M. Historia franciscana. Valencia. E ditorial Asís. 1979. 610 (107). 105 Vázquez, Isaac. O.F.M. “E l Doctor Fundatus Pedro de Atarrabia. Nuevos estudios sobre la escolástica”. A ntonianum, X LIX . 1974. 533-46 (535). Vázquez, Isaac. O.F.M. “San Buenaventura y E spaña”. A ntonianum, LI. 1976. 302-7 (304, 307). Vázquez, Isaac. O.F.M. “E n busca de un nombre para el traductor del Carro de las donas, de Francesc E iximenis”. A ntonianum, LVI. 1981. 170-207. Vázquez, Isaac. O.F.M. “Anticristo “mixto”, Anticristo “místico”. Varia fortuna de dos expresiones escatológicas medievales”. A ntonianum, LX III. 1988. 522 -550. 106 Renedo, X avier. “De libidinosa amor los efectes”. L ’A venç. 1989. 18-23. 107 Badia, Lola. “Girona, València i Francesc E iximenis”. E studi General, 4. 1984. 95 -8. Badia, Lola. “E l llegat de Francesc E iximenis”. Revista de Girona. 1985. 55-9. Badia, Lola. “Per la presència d’Ovidi a l’E dat Mitjana amb notes sobre les traduccions de les Heroides i de les Metamorfosis al vulgar”. Studia in honorem professoris Martini de Riquer, I. Barcelona. E dicions dels Quaderns Crema. 1986-7. 79-109 (83). 100 51 part de la qual es publicà. Té així mateix, un interessant estudi de les fonts eiximenianes, si bé malhauradament reduït a uns quants capítols de l’obra eiximeniana.108 Una altra figura important provinent de l’àmbit universitari nordamericà que començà a dedicar abundosos estudis a E iximenis en aquest temps és David J. Viera. Les seues anàlisis abasten una varietat enorme de temàtiques, com per exemple el tractament de la dona en l’obra eiximeniana,109 les idees pedagògiques eiximenianes,110 la influència d’E iximenis en la literatura castellana posterior, 111 o el de l’estudi del tractament que fa E iximenis dels pobles jueu i musulmà. 112 Però sens dubte, la contribució més decisiva d’aquest estudiós és el seu estudi comentat de bibliografia eiximeniana. 113 É s aquest un document summament útil per a qualsevol estudi eiximenià i, avui dia, el més complet estudi bibliogràfic que n’hi ha. També de l’àmbit nordamericà provenen dos importants estudiosos eiximenians que han fet abundosos estudis durant aquest temps. Un és Jill R. Webster, que ja havia començat a interessar-se per E iximenis en els anys 60, com hem dit adés. E n aquest període, continua aquesta estudiosa anglesa a interessar- se per aspectes socioeconòmics de la figura i l’obra de Francesc E iximenis. Tanmateix, en aquest període aquesta investigadora ha fet importants recerques biogràfiques sobre Francesc E iximenis. 114 Gracia, Jorge J. E . “Francesc E iximenis’ Sources”. Dins Catalan Studies in Memory of Josephine de Boer. 1977. Pp. 173-87. 109 Viera, David J. “Actitud hacia la educación de la mujer en las letras clásicas hispánicas”. Thesaurus , XXXI. 1976. 160-6. Viera, David J. “Francesc E iximenis y el homicidio de la mujer adúltera”. E F, 79. 1978. 1-20. 110 Viera, David J. “Las ideas pedagógicas del P. Francesc E iximenis, O.F.M.” Perspectivas Pedagógicas. 1982. 329-36. Viera, David J. “Les idees pedagògiques de Ramon Llull i de Francesc E iximenis: E studi comparatiu”. E studios L ulianos, nº 73. V. XXV. Fasc. 2. 1981-3. 227-42. 111 Viera, David J. “The Presence of Francesc E iximenis in the 15th and 16th Century Castilian Literature”. Hispanofila. 1976. 1 -5. 112 Viera, David J. “The Treatment of the Jew and the Moor in the Catalan Works of Francesc E iximenis”. Revista Canadiense de E studios Hispánicos. Vol. IX.2. Hivern 1985. 203-13. 113 Viera, David J. Bibliografía anotada de la vida i obra de Francesc E iximenis (1340?-1409?9. Barcelona. Fundació Salvador Vives Casajuana. 1980. 138. 114 Webster, Jill R. “Notes biogràfiques sobre fra Francesc E xamenis, franciscà gironí”. E UC , X X IV. 1980. 597-602. Webster, Jill R. “Nuevas aportaciones a los estudios examenianos. Francesc E xamenis, O.F.M.: su familia y su vida”. A IA, XXXIX. 1979. 429-35. Webster, Jill R. “Una familia de mercaderes: los E xamenis”. A IA , 47. 1987. 63-78. Webster, Jill R. “Francesc E xamenis i Felip de Malla”. E F , 85. 1984. 359-68. 108 52 L’altra figura destacable provinent de l’àmbit nordamericà és Curt J. Wittlin. É s en primer lloc molt destacable la iniciativa que ha tingut aquest investigador suís d’edició d’obres d’E iximenis. E n l’àmbit estrictament de la investigació, aquest investigador s’ha centrat bàsicament en temes filològics. També aquest autor ha desestimat l’autoria eiximeniana de dos obres tradicionalment atribuïdes a E iximenis, com són el Cercapou i les Qüestions sobre els novíssims.115 També ha intentat aquest investigador en aquest període la difícil anàlisi de les fonts eiximenianes, 116 si bé reduint-lo sols a una obra eiximeniana, en aquest cas, el Dotzè del Crestià. Citarem, en fi, dos moderns erudits de la cultura catalana que també s’han interessat vivament pel nostre menoret. E l primer és Josep Perarnau. Aquest va fer un inventari bastant complet de bibliografia eiximeniana.117 D’altra banda, ha dedicat nombroses pàgines del seu monumental A rxiu de Textos Catalans A ntics (que encara continua editant), a diversos aspectes de la figura i l’obra del nostre menoret. É s en especial remarcable la seua anàlisi de diversos aspectes eiximenians. 118 L’altra estudiós que començà a dedicar atenció al nostre menoret en aquest temps és Albert G. Hauf. Aquest filòleg mallorquí uneix a una formació com a tal, una bona formació teològica, indispensable, com ja hem dit, per a l’estudi d’E iximenis, que és bàsicament un teòleg, i per a la literatura catalana medieval, que és essencialment teològica. Aquest estudiós ha centrat molts dels seus treballs d’aquest període que analitzem en l’anàlisi de la V ida de Jesucrist de Francesc E iximenis (sobre la que va fer la tesi doctoral),119 i la seua relació amb altres obres del mateix autor, com ara el Psalterium alias L audatorium, 120 o amb altres V itae Christi (en especial la d’Isabel de Villena, que també ha estudiat molt). 121 També ha contribuït de manera decisiva a la Wittlin, Curt J. “Les tres fonts llatines de les Qüestions sobre els novíssims atribuïdes, en l’edició de Tolosa del 1486, a Francesc E iximenis”. Miscel.lània Joan Bastardas, 2. PAM. 1989. 149-65. Wittlin, Curt J. “Los problemas del Cercapou y el L libre de les Dones de Fray Francesc E iximenis”. BSCC, X LVI. 1970. 61-95. 116 Wittlin, Curt J. “Models i fonts per l’estructura del Dotzè de Francesc E iximenis”. A ctes del Quart Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Washington, 1984). PAM. 1985. 103-20. 117 Perarnau i E spelt, Josep. “Bibliografía teológica catalana, 1966-1970 (1ª part)”. A ST, XLV. 1972. 121-235. 118 Perarnau i E spelt, Josep. “Documents i precisions entorn de Francesc E iximenis”. A TCA , I.1982. 191-215. 119 Hauf, Albert G. “La V ita Christi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409) como tratado de Cristología para seglares”. A FH , LX X I. 1978. 36-64. 120 Hauf, Albert G. “E l Psalterium alias L audatorium i la V ita Christi de Francesc E iximenis, obres complementàries?” Miscel.lània en Homenatge al Professor Joan Bastardas, I. PAM. 1989. 205-28. 121 Hauf, Albert G. “La V ita Christi de sor Isabel de Villena y la tradición de las V itae Christi medievales”. Studia in honorem prof. Martini de Riquer II. Quaderns Crema. 1987. 164. 115 53 publicació de textos eiximenians. I ací, a banda de la selecció de textos eiximenians publicada per “E dicions 62”, és remarcable la seua transcripció i estudi de dos opuscles llatins d’E iximenis, bàsics per a conéixer el seu pensament teocràtic i profeticoapocalíptic, com són les A llegationes i el De Triplici Statu Mundi , dels quals ja hem parlat. Aquest darrer investigador, junt amb el ja dit també Curt Wittlin, han investigat en aquest període la influència, ja detectada per Andreu Ivars, de Joan de Gal.les, O.F.M. en el nostre autor. 122 A les aportacions d’ambdós estudiosos caldria sumar les que ha fet Conrad Guardiola i Alcover.123 De manera semblant als altres apartats, caldria fer ací una ressenya dels autors que han abordat la temàtica sociopolítica referida al nostre autor. Però en aquest període són tants i aborden, dins d’aquesta temàtica general, temàtiques tan variades, que en l’ulterior tractament que farem realitzarem una anàlisi detinguda al respecte. 4) Darreres aportacions La investigació eiximeniana dels darrers temps ha anat per diversos àmbits. Destacats estudiosos que abans ja li havien dedicat atenció, han continuat dedicant-se-la. É s el cas per exemple de Martí de Riquer, que ha analitzat magistralment l’origen de la sorprenent i avançada informació sobre arts bèl.liques que dóna E iximenis en alguns capítols del Dotzè.124 Per la seua banda, Jill R. Webster ha continuat analitzant el rerafons socioeconòmic d’E iximenis, la seua obra, i els franciscans a l’E dat Mitjana en general, com examinarem més avant. Albert G. Hauf, en aquest període, ha centrat molts dels seus estudis en el context d’espiritualitat que donà lloc a la brillant literatura catalana medieval (que és essencialment teològica, repetim). 125 També ha analitzat 122 Hauf, Albert G. “E iximenis, Joan de Salisbury i Fr. Joan de Gal.les, O.F.M.” Miscel.lània Sanchis Guarner , I. Quaderns de Filologia. Universitat de València. 1984. 167-74. Wittlin, Curt J. “La Suma de Colaciones de Juan de Gales en Cataluña”. E F , LXXII. 1971. 189 -203. 123 Guardiola i Alcover, Conrad. “Juan de Gales, Cataluña y E iximenis”. A ntonianum, 64. 1989. 33065. Guardiola i Alcover, Conrad. “La influencia de Juan de Gales en E spaña”. A ntonianum, 60. 1985. 99-119. 124 Riquer, Martí de. “E l arte de la guerra en E iximenis y el conde de Denia”. A ctas del V Congreso de la A sociación Hispánica de L iteratura Medieval (Granada, 1993), I. Granada. E d. de J. Paredes. Univ. de Granada. 1995. 171-90. 125 Hauf, Albert G. “Corrientes espirituales valencianas en la Baja E dad Media (ss.X IV-XV)”. A nales V alentinos , 48. 1998. 261-302. 54 aquest estudiós la vessant profeticoescatològica del nostre autor, com indicarem en el seu moment. David J. Viera ha continuat analitzant una pluralitat de temes i aspectes de l’obra eiximeniana, com havia fet abans. Així per exemple, ha analitzat en un interessant article, les causes pregones del desencontre, i fins i tot de l’animadversió que E iximenis sentia cap als dos darrers representants de la dinastia de Barcelona,126 o el paper que tingué E iximenis com a possible instigador dels avalots antijueus de 1391 a la ciutat de València, on llavors residia. 127 Quant a les contribucions de Curt J. Wittlin en els darrers temps, destaquem dos interessants articles. E n un parla del doble sentit que molt sovint tenen les referències que hi apareixen als escrits eiximenians, tot referint-lo a un exemple concret.128 E n l’altre, ja comentat, descarta l’autoria eiximeniana de part de l’endreça i del comiat del Regiment de la Cosa Pública , les quals tradicionalment s’havien considerat seues. 129 Josep Perarnau també ha continuat investigant l’obra eiximeniana, si bé incidint potser en el seu aspecte profeticoescatològic, que analitzarem en el seu moment. Destaca la troballa feta per ell del fins ara únic sermó (o part d’ell) trobat d’E ix imenis. 130 Un altre important estudiós eiximenià que en els darrers temps ha fet significatius treballs és X avier Renedo. Destaquem la seua anàlisi del context sociocultural literari del final de l’E dat Mitjana, 131 o el seu estudi de l’ús per Hauf, Albert G. “Corrientes teológicas valencianas, ss. XIV-XV: Arnau de Vilanova, Ramon Llull y Francesc E iximenis”. Dins “Teología en Valencia: Raíces y retos. Buscando nuestros orígenes de cara al futuro”. A ctas del X Simposio de Teología Histórica (Valencia, 3 -5/III/00). 9 -47. Hauf, Albert G. “La espiritualidad valenciana en los albores de la E dad Moderna”. Separata del llibre 1490. E n el umbral de la modernidad. València. CVC. Generalitat Valenciana. 1994. 487 -506. 126 Viera, David J. “Francesc E iximenis’ Dissension with the Royal House of Aragon”. Journal of Medieval History, 22. 1996. 249-61. 127 Viera, David J. “Sant Vicent Ferrer, Francesc E iximenis i el progrom de 1391”. A ctes del Sisè Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Vancouver, 1990). PAM. 1992. 243-54. 128 Wittlin, Curt J. “E l rei Pirro de Roma en el Dotzè del Cristià de Francesc E iximenis”. A E M, 25/1. Barcelona. CSIC. 1995. 647 -57. 129 Wittlin, Curt J. “L’edició del 1499 del Regiment de la Cosa Pública. Les revisions i amplificacions del text, a l’endreça i al comiat escrits per Francesc E iximenis el 1383”. BSCC, LXIX, OctubreDesembre 1993. Quadern IV. 441-59. 130 Perarnau i E spelt, Josep. “Un fragment del L iber Sermonum de Francesc Eiximenis”. ATCA, 10. 1991. 284-92. 131 Renedo, X avier. “Llegir i escriure a la tardor de l’E dat Mitjana”. A ctes del Novè Col.loqui Internacional de L lengua i L iteratura Catalanes (Alacant-E lx, 9-14 de setembre de 1991). Volum II. PAM, Universitat de València, Universitat d’Alacant, Universitat Jaume I. 1993. 209 -22. 55 part d’E iximenis a les seues obres de curioses regles mnemotècniques. 132 Però la seua tasca més important, sens dubte, és l’impuls donat a l’edició de textos eiximenians, ja començat en l’enterior període. Aquest investigador també va prendre part, junt a d’altres, en l’edició d’un recull d’estudis bibliogràfics clàssics eiximenians conegut com a Studia bibliographica. 133 É s molt important aquest estudi, en primer lloc, perquè molts dels estudis publicats són de difícil localització. E n segon lloc, perquè en aparéixer tots junt al mateix treball, facilita això molt la tasca de l’investigador. També en l’àmbit d’estudis bibliogràfics, hem de destacar el fet per Rafael Alemany.134 Tot i no ser molt exhaustiu, i anar referit a una pluralitat d’autors catalans medievals, es pot dir que és summament útil. Aquest mateix autor ha investigat també el context literari català medieval. 135 Un altre investigador remarcable que s’ha incorporat en aquest període als estudis eiximenians és Sergi Gascón. A ell es deu l’edició crítica del L libre dels À ngels, en forma de tesi doctoral, malhauradament inèdita. Ha incidit, però, en les anàlisis bibliogràfiques 136 . També s’han incorporat nous investigadors provinents de l’àmbit nordamericà, igual que en l’anterior període, com és el cas de Donna M. Rogers, que ha estudiat en especial la terminologia jurídica usada per E iximenis al Regiment de la Cosa pública.137 D’altra banda, les línies d’investigació eiximeniana d’aquest període, deixant de banda la investigació sociopolítica, que analitzarem en el seu lloc corresponent, podem dir que segueixen dos direccions fonamentals. E n primer lloc, tenim la investigació pròpiament filològica i lingüística aplicada als textos eiximenians. Ací podríem incloure a la ja citada Donna M. Rogers, Renedo, X avier. “Una imatge de la memòria entre les Moralitates de Robert Holcot i el Dotzè de Francesc E iximenis”. A IE G , 31. 1990 -1. 53-61. 133 D.A. Studia bibliographica. “E studis sobre Francesc E iximenis”, I. Girona. Col.legi Universitari de Girona de la U.A.B./ Diputació de Girona. 1991. 325. 134 Alemany i Ferrer, Rafael. Guia bibliogràfica de la literatura catalana medieval. Alacant. Universitat d’Alacant. Secretariat de Publicacions. 1997. 225 (89-97). 135 Alemany i Ferrer, Rafael. “E l context literari i intel.lectual de la Corona d’Aragó”. A ctes del Congrés “Sant V icent Ferrer i el seu temps(València. 13-16/V/96). 47-69. 136 Gascón Uris, Sergi. “Camps d’estudi d’E iximenis”. Miscel.lània Germà Colon, 2. “Estudis de llengua i literatura catalanes”, 29.1994. 25 -9. 137 Rogers, Donna M. “La llengua oral al Regiment de la cosa Pública de Francesc E iximenis”. A ctes de l’Onzè Col.loqui Internacional de L lengua i L iteratura Catalanes (Palma de Mallorca, 8-12 de setembre de 1998). Volum I. AILLC/UIB/PAM. 1998. 431-8. Rogers, Donna M. “Legal Terms in E iximenis’ Regiment de la Cosa Pública”. Revista de L lengua i Dret. 1991 (15 de juny). 35 -41. 132 56 però també podem incloure a Josep Lluís Sirera i Maria Josep Cuenca.138 És remarcable en aquest capítol el curiós recull de refranys i proverbis antics catalans fet per Josep Guia i la seua dona Maria Conca, 139 si bé les referències eiximenianes sols van referides a l’obra eiximeniana editada. L’altra gran línia investigadora, ja iniciada en l’anterior període, i que ha tingut ací abundosa continuació, és la investigació històricosocial, aplicada a textos eiximenians, o prenent aquests per base. D’aquesta manera, s’han analitzat aspectes tan diversos com l’alimentació a València en aquesta època, 140 la música i la situació dels músics d’aquesta època, 141 o diversos aspectes relacionats amb les dones. 142 III. E volució dels estudis sociopolítics eiximenians E ls estudis sociopolítics eiximenians han seguit una evolució in crescendo, paral.lela a l’interès en general que ha anat suscitant cada volta més la figura del nostre menoret. 1.F ins al segle XX Direm així que és en el segle XIX quan apareixen els primers estudis d’aquesta mena, com el d’E duardo de Hinojosa. 143 Però sens dubte, on s’hi fa l’anàlisi més detinguda és a L a tradició catalana , de Josep Torras i Bages.144 Sirera, Josep Lluís. Història de la literatura valenciana. València. E d. Alfons el Magnànim. 1995. 607 (46-52). Cuenca, Maria Josep. “Sobre l’evolució dels nexes conjuntius en català”. L lengua i L iteratura. Revista A nual de la Societat Catalana de L lengua i L iteratura, 5. 1992-3. 171 -213 (213). 139 Guia, Josep; Conca, Maria. E ls primers reculls de proverbis catalans. Bellpuig-Barcelona. Ajuntament de Bellpuig-PAM. 1996. 326 (29-30). G uia, Josep; Conca, Maria. “L’ús dels termes paremiològics en la història de la literatura catalana”. E ls Marges. Revista de L lengua i L iteratura , 48 (juny, 1993). 23-53 (31-3). 140 García Mansilla, Juan Vicente. “La alimentación en el medievalismo valenciano. Un tema marginado”. A nales de la Universidad de A licante. Historia Medieval , VIII (1990-1[1992]). 301-22 (3068). 141 Descalzo, Andrés. “La música en la corte de Pedro IV “el Ceremonioso” (1336-87)”. Acta Historica et A rchaelogica Mediaevalia , 11-2 (1990-1). 401-19. 142 Ferrer Gimeno, María Rosario. “Mujeres y libros en Valencia (1416-74)”. E studis Castellonencs, 6. 1994-5. 517 -23. 143 Hinojosa, E duardo de. “Influencia que tuvieron en el derecho público de su patria y singularmente en el derecho penal los filósofos y los teólogos españoles anteriores a nuestro siglo”. Madrid. V. Suárez. 1890. Reimprés a Obras de E duardo de Hinojosa. Vol. I. E studios de investigación. Madrid. Ministerio de Justicia y CSIC. 1948. 278 (67-70, 129-51). 144 Torras i Bages, Josep. L a tradició catalana. Barcelona. E dicions 62. 1988. 404 (264-304). 138 57 Aquesta anàlisi, no obstant, peca, com hem dit adés, de no comprendre molt bé la filosofia i el pensament franciscà. E n canv i, s’hi exalcen d’una manera desproporcionada tots els pensadors catalans dominics, car es considera que el “seny” català està perfectament representat per aquesta escola. Hauria calgut, però, no només veure si això és realment d’aquesta manera i en quina mesura, sinó també analitzar si aquest “seny” és un tret distintiu tan característic de la nació catalana en conjunt i en quina mesura. 2. Fins a 1936 E l segon període que podem considerar, tot seguint l’esquema cronològic que hem seguit abans, seria el que s’esten de principis del segle XX fins a l’any 1936. Ací destaca en primer lloc l’interessant estudi de Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap.145 Dóna aquest estudi una visió genèrica de les idees eiximenianes sobre el governant, i a més centra massa les seues anàlisis en el Dotzè, quan ja hem dit que l’obra eiximeniana forma tot un corpus que es complementa entre si. Però els punts de vista donats són summament útils per a l’investigador. Ja hem ressenyat com el pare Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. fou pioner en l’anàlisi de la teorització teocràtica eiximeniana. 146 També analitzà aquest caputxí el tractament que fa E iximenis de la nació catalana a les seues obres. 147 De l’altre gran estudiós eiximenià d’aquest període, Andreu Ivars, O.F.M., direm que tot i que no dedique un treball concret a la seua anàlisi, al llarg dels seus articles pot hom copsar l’estreta relació d’E iximenis amb la casa reial i els jurats de València ensems. Aquesta relació és molt important perquè determina en gran mesura el seu ideari sociopolític. E ditat per primera volta com a llibre el 1892, a partir d’una sèrie d’articles apareguts a L a V eu de Montserrat entre 1886 i 1888. 145 Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap. “E l príncep segons E iximenis”. Miscel.lània Patxot. Barcelona. 1931. 317-32. 146 Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. “L’E sglésia i l’E stat segons Francesc E iximenis (I)”. Criterion, VII. Octubre-Desembre 1931. 325-38. Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. “L’E sglésia i l’E stat segons Francesc E iximenis (II)”. Criterion, VIII. 1932. 337-47. 147 Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. “Catalunya vista per Francesc E iximenis”. E F , XLVI. 1934. 19-97. 58 També és un estudi clàssic el que va fer J.H. Probst sobre les idees polítiques i socials d’E iximenis, si bé torna a pecar de reduir massa les seues anàlisis al Dotzè. 148 Josep Puig i Cadafalch fou pioner així mateix en l’estudi de les idees eiximenianes al voltant de la construcció i edificació de les ciutats, 149 les quals serveixen per a copsar en certa manera la importància concedida per E iximenis a la ciutat i a la vida urbana en la seua teorització sociopolítica. Aquesta línia d’investigació serà desenvolupada posteriorment. Altra línia d’investigació que s’enceta en aquest període és la de les idees profeticoescatològiques eiximenianes. E n aquest camp destaquen Pere Bohigas 150 i Josep Pou i Martí, O.F.M.151 Per últim, citarem dins d’aquest període l’estudi de Ferran Valls i Taberner, que insereix les doctrines d’E iximenis sobre la comunitat internacional dins del context cultural catalanoaragonès de la seua època. 152 3. F ins als anys 70 E ls inicis d’aquesta època, com hem dit abans, foren minsos quant als estudis eiximenians. No obstant, no es pot dir el mateix quant als estudis sociopolítics eiximenians. Potser hi influí el fet que estigueren editades en el període anterior algunes obres d’E iximenis de temàtica precisament sociopolítica, com ara el Regiment de la Cosa Pública, la Doctrina Compendiosa (que en aquesta època encara es considerava d’autoria eiximeniana), o fins i tot l’A rs Praedicandi Populo. E l primer investigador ressenyable que li dedicà atenció al nostre menoret seria així Juan Beneyto Pérez. Aquest investigador estudià E iximenis 148 Probst, Jean Henri. “Francesch E iximeniç. Ses idées politiques et sociales”. Revue Hispanique, XXXIX. 1917. 1 -82. Probst, Jean Henri. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. 73 -94. 149 Puig i Cadafalch, Josep. “Idees teòriques sobre urbanisme en el s.X IV: Un fragment d’E iximenis”. Homenatge a A ntoni Rubió i L luch, I. Barcelona. 1936. 1-9. 150 Bohigas, Pere. “Prediccions i profecies en les obres de fra Francesc E iximenis”. Dins A portació a la cultura catalana. Barcelona. PAM. 1982. Pp. 94 -115. Reedició de l’article aparegut a Franciscalia. Barcelona. E d. Franciscana. 1928. 23-38. Bohigas, Pere. “Profecies de Merlí”. BBC, VIII. 1929-33. 253-79 (275 -9). 151 Pou i Martí, Josep, O.F.M. V isionarios, beguinos y fraticelos catalanes (SS. X III-X V ). Reeditat a Alacant. Diputació Provincial d’Alacant (Institut de Cultura Joan Gil-Albert). 1996. 745 (563-83). E studi preliminar d’Albert G. Hauf. La part dedicada a E iximenis aparegué a AIA, XXIII. 1925. 346 -69. 152 Valls i Taberner, Ferran. “La Societat de Nacions i les idees de la comunitat internacional en els antics autors catalans”. L a Paraula Cristiana. Vol. I. Núm. 1. 1925. 13-29. 59 tant des d’una perspectiva genèrica, 153 com analitzant aspectes concrets. 154 També és interessant, i va ser útil durant molt de temps, donada l’escassesa d’obres eiximenianes publicades, el seu recull de textos eiximenians referits a aspectes sociopolítics. 155 Dins dels anys 40, també és molt notable el treball d’Àngel LópezAmo sobre el pensament polític d’E iximenis al Dotzè. 156 Aquest autor fa així mateix, a l’inici del seu treball, unes interessants consideracions sobre el pactisme. Al final, però, tracta d’una manera un tant superficial les idees teocràtiques eiximenianes, que tan importants són, com veurem. E l nucli del treball en si, tot i estar centrat en el Dotzè, i ja hem dit que per a captar el pensament eiximenià, tant en general com en qualsevol aspecte concret, cal analitzar tota la seua obra en conjunt, continua essent summament útil. Un altre investigador que li dedica atenció al nostre menoret, si bé ja se l’havia dedicada en períodes anteriors, és F. Valls i Taberner. 157 Però sens dubte, qui podem dir que millor ha captat la Weltanschauung política eiximeniana, no sols en aquest període, sinó potser d’entre tots els estudiosos polítics eiximenins, és l’erudit catalanòfil Francisco E lías de Tejada. 158 A l’igual que diguérem d’Andreu Ivars, O.F.M., podem afirmar d’aquest estudiós que posseeix una gran intuïció. Altre important estudiós que li dedicà atenció al nostre menoret en aquest àmbit va ser l’historiador xativí Josep Antoni Maravall. Molts són els àmbits que analitzà aquest investigador del nostre menoret. Analitzà així per Beneyto Pérez, Juan. Ideas políticas de la E dad Media. Madrid. E diciones Fe. 1941. 150 (21, nº40, nº1-6, nº 154, nº198). Beneyto Pérez, Juan. L os orígenes de la ciencia política en E spaña. Madrid. IEP. 1949. 414 (25ss, 170-3, 387-90). 154 Beneyto Pérez, Juan. “La concepción jeràrquica de la sociedad en el pensamiento medieval español”. Madrid. Revista internacional de sociología, V. 1947. 177-86 (184). Beneyto Pérez, Juan. “Teoría cuatrocentista de la oratoria”. BRA E , XXIV. 1945. 419 -38 (420-2). 155 Beneyto Pérez, Juan. Textos políticos españoles de la baja E dad Media. Madrid. Instituto de Estudios Políticos. 1944. 382 (28ss). 156 López-Amo y Martín, Ángel. “E l pensamiento político de E ximeniç en su tratado de Regiment de Prínceps”. A HDE , XVII. 1946. 5 -139. 157 Valls i Taberner, Ferran. “Les doctrines polítiques de la Catalunya medieval”. Dins Obras selectas de Fernando V alls-Taberner. Vol. II. Madrid-Barcelona. CSIC. E scuela de E studios Medievales (Barcelona). 1954. Pp. 210-6. Valls i Taberner, Ferran. “Los abogados en Cataluña durante la E dad Media”. Dins Obras selectas. Vol. II. Madrid-Barcelona. CSIC. 1954. 281-318 (304-5). 158 E lías de Tejada, Francisco; Pércopo, Gabriella. Historia del pensamiento político catalán. Vol. III. Sevilla. E diciones Montejurra. 1965. Pp. 89-116; 117-63. E lías de Tejada, Francisco. L as doctrinas políticas en la Cataluña medieval . Barcelona. Ed. Aymá. 1950. 274 (138 -63). 153 60 exemple el concepte d’E spanya a l’obra d’E iximenis, 159 la teorització eiximeniana de la monarquia, 160 la concepció eiximeniana, tan típicament medieval, de cos místic, 161 o el pactisme en E iximenis. 162 Però és en especial remarcable l’anàlisi que fa de les idees mercantilistes i pro-burgeses d’E iximenis, que tant entusiasmen a aquest investigador, i que no dubta a qualificar de precalvinistes. 163 Aquest autor s’enganya en considerar en aquest estudi la Doctrina Compendiosa , la qual estudis posteriors demostrarien que no és obra eiximeniana directament, si bé estaria plena de pensament i esperit eiximenià. E studis posteriors, que després citarem, han demostrat així mateix que les idees proburgeses d’E iximenis no són pas tan avançades com aquest autor creu. E n els anys 60, la investigació sociopolítica eiximeniana, ha incidit en les idees socials del nostre menoret, i el seu reflex a les seues obres. Tenim així els estudis d’Antonio E lorza,164 i del medievalista Julio RodríguezPuértolas.165 Però destaquen sens dubte les anàlisis que ha fet en aquest període Jill R. Webster.166 E l pactisme com a tal, i en particular segons E iximenis ha estat en aquest període analitzat en un curt però interessant apartat d’un llibre de Ralph A. Giesey. 167 Maravall, Josep Antoni. E l concepto de E spaña en la E dad Media. Madrid. Centro de E studios Constitucionales. 1997. 523 (20, 266). 160 Maravall, Josep Antoni. “Sobre el concepto de monarquía en la E dad Media española”. Dins E studios de historia del pensamiento españo, I. Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. Pp. 69-89. 161 Maravall, Josep Antoni. “La idea del cuerpo místico en E spaña antes de E rasmo”. Dins E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. Pp. 193-213. 162 Maravall, Josep Antoni. “La corriente democrática medieval en E spaña y la fórmula quod omnes tangit”. Dins E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de cultura hispánica. 1973. Pp. 175-90. 163 Maravall, Josep Antoni. “Franciscanismo, burguesía y mentalidad precapitalista”. Dins E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. Pp. 393-412. 164 E lorza, Antonio. “E iximenis y la sociedad valenciana bajomedieval”. A nuario de historia económica y social , 2. 1969. 473-8. 165 Rodríguez-Puértolas, Julio. “E iximenis y Mendoza: Literatura y sociedad en la Baja E dad Media Hispánica”. Revista V alenciana de Filología, VII. Nº2. 1963-6. 139-74. 166 Webster, Jill R. “Algunos aspectos de la vida disfrutada por las clases altas del siglo X IV mencionados por Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409?)”. E F , 68. 1967. 343 -54. Webster, Jill R. “Francesc E iximenis on Royal Officials”. Mediaeval Studies, XXXI. 1969. 239-49. Webster, Jill R. “La república cristiana y el rey en el siglo XIV según Francesc E iximenis (1340?1409?)”. E F , 69. 1968. 111-8. Webster, Jill R. “La función de las clases inferiores dentro de la sociedad del siglo XIV según Francesc E iximenis”. Revista V alenciana de Filología, VII. Nº1. 1963-6. 87-92. 167 Giesey, Ralph A. If N ot, N ot. The Oath o f the A ragonese and the L egendary L aws of Sobrarbe. Princeton. Princeton University Press. 1968. 277 (164-73, 241, 260). 159 61 Quant a la teorització teocràtica, tenim en aquest període un important estudi de Víctor Sebastián Iranzo.168 É s un estudi, com diem, molt notable. Però, no obstant, examina sols la quarta part del Dotzè del Crestià, i no pren en consideració altres obres d’E iximenis, on també exposa ses idees teocràtiques, com el Primer del Crestià i, sobretot, les A llegationes. I fins i tot en una anàlisi exhaustiva s’hi haurien de considerar també altres capítols del Dotzè diferents als analitzats en aquest estudi. 4. Anys 70 i 80 Aquests anys també han estat molt productius quant als estudis sociopolítics eiximenians. Fins i tot s’han iniciat noves línies d’investigació dins d’aquest àmbit. É s el cas de l’important estudi d’E nrico Cerulli sobre el tractament que fa E iximenis de l’islam,169 si bé peca aquest interessant estudi, com tants d’altres, de reduir la seua anàlisi a uns pocs capítols eiximenians (en concret els capítols 63 i 95-103 del Primer del Crestià, que transcriu, per cert). Aquestes anàlisis les ha completades David J. Viera, estenent-les al tractament que fa E iximenis del poble jueu. 170 Altra línia d’investigació que s’ha desenvolupat és la investigació histórica en base a textos eiximenians. Dos figures destaquen ací: Ramon d’Abadal, 171 i el ja citat adés Julio Rodríguez-Puértolas, 172 que ben és cert que ja l’havia iniciada uns anys abans. La investigació de les idees profeticoescatològiques eiximenianes ha tingut un digne representant en Alain Milhou. 173 Aquest investigador francès Iranzo, Víctor Sebastián. “La teocracia pontificia en Francisco de E iximenis”. A nales del Seminario de V alencia , VII. 1967. 9-182. 169 Cerulli, E nrico. Nuove ricerche sul “L ibro della Scala” e la conoscenza dell’Islam in Occidente. Città del Vaticano. Biblioteca Apostolica Vaticana. 1972. 340 (19-77). 170 Viera, David J. “The Treatment of the Jew and the Moor in the Catalan Works of Francesc E iximenis”. Revista Canadiense de E studios Hispánicos. Vol. IX .2. Hivern 1985. 203-213. 171 Abadal, Ramon d’. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya. Barcelona. E dicions 62. 1972. 301 ( 21-2, 24, 27, 29, 164, 168-77, 278, 281). 172 Rodríguez-Puértolas, Julio. “La crisis de la Baja E dad Media catalana y la poesía de la época”. A ctas del Cuarto Congreso Internacional de Hispanistas. Vol. II. (Celebrat a Salamanca en agost de 1971. Publicades sota la direcció de E ugenio de Bustos Tovar). Salamanca. Universitat de Salamanca. 1982. 487-97. 173 Milhou, Alain. Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscanista español. Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. 474 (55 -9, 123-5, 128, 137-9, 227, 384-5). Milhou, Alain. “E l concepto de “destrucción” en el evangelismo milenario franciscano”. A IA . 1988. 297-315. 168 62 ha incidit més aviat en les idees escatològiques i mil.lenaristes eiximenianes i la seua influència posterior. També mereix destacar- se en aquest capítol l’important estudi que han fet en col.laboració Harold Lee, Marjorie Reeves i Giulio Silvano 174 , vàlid no sols per a l’estudi d’E iximenis, ans encara per a la resta d’autors tractats. Quant a la temàtica pròpiament social, ja hem ressenyat abans la investigació que s’ha fet en aquest període de la influència d’E iximenis en la revolta de les Germanies. Ja hem assenyalat com fou Joan Fuster qui apuntà en aquesta direcció, si bé els estudis pròpiament dits al respecte els ha fets Ricard García Cárcel. 175 També s’han fet interessants recerques sobre la teorització eiximeniana de la ciutat, tant en l’aspecte pròpiament urbanístic,176 com en la significació que té aquesta en el pensament eiximenià. 177 Altra temàtica social, més aviat sociològica que s’ha tractat abundosament en aquest període és el tractament de la dona en les obres eiximenianes. Destaca ací el completíssim estudi de David Viera i Jordi Piqué. 178 E n aquest estudi s’hi destaca que sota els tòpics misògins de la literatura de l’època, apareixen en E iximenis idees molt avançades, com la recomanació de la lectura per a les dones, o el perdó de la dona adúltera. Aquestes dos darreres idees les remarquen altres estudis fets en aquest període. 179 Lee, Harold; Reeves, Marjorie; Silvano, Giulio. Western Mediterranean Profecy. Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1989. XII+ 348 (75 -88). 175 García Cárcel, Ricard. “La cultura de los agermanados”. I Congrés d’Història del País V alencià. Vol. III. València. Artes Gráficas Soler. 1976. 143-51. García Cárcel, Ricard. L as Germanías de V alencia. Barcelona. Península. 1975. 318 (50 -1). García Cárcel, Ricard. L a revolta de les Germanies. València. Diputació de València (Institució “Alfons el Magnànim”). 1981. 112 (28 -31, 77-8). 176 Aguilar García, María Dolores. “Dotación de casas de la mesa capitular: su proyección urbana”. Jabega, 56. 1987. 3 -12. 177 Antelo Iglesias, Antonio. “La ciudad ideal según fray Francesc E iximenis y Rodrigo Sánchez de Arévalo”. E n la E spaña medieval. 1985. 6. 19-50. Cervera Vera, Luis. Francisco E iximenis y su sociedad urbana ideal. Madrid. Swan. 1989. 192. Vila, Soledad. L a ciudad de E iximenis: Un proyecto teórico de urbanismo en el siglo X IV . València. Diputació Provincial de València. 1984. 156. 178 Viera, David J. L a dona en Francesc E iximenis. Barcelona. E d. Curial. 1987. 184. 179 Cantavella, Rosanna. “Lectura i cultura de la dona a l’E dat Mitjana, opinions d’un autor català”. Caplletra, 3. Tardor, 1988. 113 -22. Viera, David J. “Actitud hacia la educación de la mujer en las letras clásicas hispánicas”. Thesaurus, X X X I. 1976. 160-6. Viera, David J. “Francesc E iximenis y el homicidio de la mujer adúltera”. E F, 79. 1978. 1-20. 174 63 La investigadora Jill R. Webster ha continuat en aquest període investigant aspectes socials. Ara s’ha centrat més en la investigació del medi social d’on provenien els franciscans.180 Un altre important investigador eiximenià a destacar ací és el ja citat David J. Viera. A banda dels aspectes analitzats per ell ja citats, destaquem un interessant article sobre la relació d’E iximenis amb la casa reial d’Aragó,181 on dóna un punt de vista que rectificaria posteriorment. Així mateix, ha analitzat en aquest període aquest estudiós les teories pacifistes d’E iximenis, 182 i la teorització que fa al Dotzè del dret a la guerra. 183 Però qui ha fet, no sols en aquesta època, sinó potser inclús al llarg dels temps, millors estudis sobre les idees sociopolítiques eiximenianes és, sens dubte, Manuel J. Peláez. Hi demostra aquest investigador molta perspicàcia, sols superat potser en aquest punt pel catalanòfil Francisco E lías de Tejada. L’únic defecte que tenen les seues anàlisis, és que fa un enfocament estrictament jurídic, quan l’obra d’E iximenis és multiforme i complexa, i s’hi han de fer, per exemple, consideracions teològiques. També s’han d’analitzar molt ses idees socials i, sobretot, la influència en ell del seu medi social concret, cosa que aquest investigador fa sols minsament. Per últim, i encara que a l’investigador li pareguen fantàstiques, també s’ha de considerar el seu pensament profeticoescatològic, emparentat, encara que no ho parega, com tindrem ocasió d’analitzar, amb el seu pensament teocràtic. Aquest investigador ha analitzat així diversos estudis on analitza el tractament que fa E iximenis de diversos conceptes jurídics. 184 També ha fet interessants estudis sobre la conceptualització eiximeniana de la comunitat internacional del seu temps. 185 També ha analitzat, si bé d’una manera un tant 180 Webster, Jill R. “E ls orígens socials dels franciscans”. A ctes del segon col.loqui d’estudis catalans a Nord-A mèrica (Yale, 1979). Barcelona. PAM. 1982. 494 (415-24). 181 Viera, David J. “Francesc Eiximenis and the Royal House of Aragon: A Mutual Dependence”. Catalan Review, III, 2. 1989. 183-9. 182 Viera, David J. “World Peace in the XII del Crestià of Francesc E iximenis”. Separata de Fundamentos Culturales de la paz en E uropa, 2. 1981. 457-86. 183 Viera, David J. “Ius ad bellum en el Dotzè del Crestià de Francesc E iximenis”. A ctes del Cinquè Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica. North-American Catalan Society-PAM. 1988. 135-42. 184 Peláez, Manuel J. “Justicia e impunidad en la literatura política catalana del s. X IV: Francesc E iximenis (c.1330-1409)”. Dins L a Justice au Moyen  ge (Sanction ou Impunité?). Marseille. Publications du Cuer Ma. 1986. 353 (257 -81). Peláez, Manuel J. “La ley, la justicia, la libertad política y la deposición del tirano en el pensamiento jurídico de Francesc de E iximenis”. E F , 80. Maig-agost 1979. 167-208. 185 Peláez, Manuel “J. E n torno a los orígenes del derecho internacional en el pensamiento jurídico franciscano: Francisco de E iximenis y sus ideas internacionales”. E F , 82. 1981. 125-88. 64 minsa, com hem assenyalat, el tractament que fa E iximenis de les idees socials, i de la influència del seu medi social concret en la seua obra. 186 Dins d’aquest capítol, també s’ha atrevit aquest investigador amb el tractament eiximenià de les dones. 187 També ha intentat aquest investigador el difícil estudi de les fonts en E iximenis, si bé referint- lo sols a l’aspecte jurídic i al Dotzè. 188 Direm, en fi, que aquest investigador és el primer que ha copsat la importància que té per als estudis sociopolítics eiximenians, l’anomenada E pístola a l’Infant Martí, duc de Montblanc, transcrita als Documents d’Antoni Rubió i Lluch, 189 que, com ja hem dit, tot i la seua brevetat, descriu a bastament l’ideari eiximenià sobre el govern. Altre benemèrit investigador eiximenià, el prof. Albert Hauf, en aquest període li ha dedicat a E iximenis pel que fa a aquesta temàtica, una interessant referència. 190 5. Darreres aportacions Molt variades i interessants són les darreres aportacions, per on ha discorregut la investigació sociopolítica eiximeniana. Han continuat així els estudis sociopolítics pròpiament dits, de la mà de Marc E scolà i Josep Olives, 191 si bé acusem una certa superficialitat en ells. Peláez, Manuel J. “La comunidad internacional y sus agregados sociopolíticos en los escritos jurídicos y literarios catalanes de la segunda mitad del siglo XIV”. Cuadernos Hispanoamericanos, 124 (371). 1981. 338-68. Peláez, Manuel J. “Los conceptos de “França” y “Espanya” en el pensamiento literario y jurídicopolítico de Francesc E iximenis (c.1340 -1409)”. Bulletin Hispanique , LXXXII. 1980. 353 -61. 186 Peláez, Manuel J. “La sociedad civil en la obra de Francisco de E iximenis”. E F , 78. 1977. 199221. Peláez, Manuel J. “Francisco de E iximenis y la sociedad eclesiástica de su tiempo”. E F , 78. 1977. 455-73. 187 Peláez, Manuel J. “La mujer en la obra de Francesc E iximenis. Un ejemplo de literatura antifeminista en la Baja E dad Media”. Collectanea Franciscana, 53. 1983. 1 -2, 41-9. 188 Peláez, Manuel J. “Las fuentes jurídicas de Francisco Eiximenis, O.F.M. y aspectos jurídicos inéditos del Dotzè del Crestià”. A IA, 41. 1981. 481-504. 189 Peláez, Manuel J; Solé i Mir, Josep Ramon. “Unes ratlles jurídico-polítiques poc conegudes d’en Francesc E iximeniç”. E F , 84. 1983. 211-3. 190 Hauf, Albert G. D’E iximenis a Sor Isabel de V illena. Barcelona/València. PAM/IFFV. 1990. 420 (118-23). 191 E scolà, Marc B. “Sobre la teoría del poder de Francesc E iximenis: Regiment de Prínceps”. Finestrelles, 6. 1994. 189-204. Olives Puig, Josep. “E l concepte de participació en el pensament clàssic: L’aportació de la teoria eiximeniana de la ciutat, la comunitat i la cosa pública”. A ctes del II Congrés Català de Sociologia 65 S’han continuat estudiant així mateix altres línies d’investigació dins d’aquest àmbit, com ara la teorització eiximeniana de la ciutat 192 o el tractament de la dona dins de l’obra d’E iximenis.193 També s’ha desenvolupat molt en aquest temps la investigació de les idees profeticoescatològiques eiximenianes. Ací ens trobem amb estudis de diversa índole. Tenim així, tant els estudis cenyits pròpiament a l’anàlisi d’aquestes idees dins l’obra eiximeniana, 194 com els que han analitzat la influència posterior d’aquestes idees.195 Molt abundosa ha estat la investigació de les idees socioeconòmiques eiximenianes, tot contextualitzant-les. Tenim així en primer lloc, una sèrie de treballs que analitzen la conceptualització eiximeniana de la figura del mercader i de l’activitat mercantil. 196 També s’ha tractat el tractament (Girona, 15-17 d’abril de 1994). Volum I. Barcelona. Societat Catalana de Sociologia (Filial de l’IE C). 1996. 193 -213. 192 Falomir Faus, Miguel. “E l proceso de “cristianización urbana” de la ciudad de Valencia durante el siglo XV”. A rchivo español de arte, 64 (254). 1991. 127-39. Rubio Vela, Agustí. “La ciudad como imagen. Ideología y estética en el urbanismo bajomedieval valenciano”. Historia Urbana, 3. 1993. 23-37 (25 -9). 193 Cantavella, Rosanna. “L’educació femenina per al matrimoni: Dos opuscles catalans medievals”. Miscel.lània Joan Fuster. “E studis de Llengua i Literatura”. Volum VI. Barcelona. PAM. 1993. 33-57. E steban Mateo, León. “Hombre-mujer” en V ives. Itinerario para la reflexión. València. Ajuntament de València. 1994. 186 (29-53). “J.L. Vives”, 4 B. 194 Hauf, Albert G. “Profetisme, cultura literària i espiritualitat a la València del s. XV: d’E iximenis i sant Vicent Ferrer a Savonarola, passant pel Tirant lo Blanc ”. Dins X àtiva, els Borja, una projecció europea, I (Xàtiva. Museu de l’Almodí [4 -II/30-IV-1995]). 1995. 322 (101-40). Perarnau i E spelt, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. 7 -219 (38-60) 195 Duran, E ulàlia. “La cort reial com a centre de propaganda monàrquica: La participació morisca en l’exaltació messiànica dels Reis Catòlics”. Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 13 (1993 [1994] 1 i 2= Tercer Congrés d’història Moderna de Catalunya), II. 505-14. Duran, E ulàlia; Requesens, Joan. Profecia i poder al Renaixement. València. E liseu Climent editor. 1997. 452 (31-49). Saranyana, Josep Ignasi; Zaballa, Ana de. “Francesc E iximenis, O.F.M. (ca. 1330-1409) y su influencia en Nueva E spaña”. Dins Homenaje a Ismael Sánchez Bella . Pamplona. Universitat de Navarra. 1992. Pp. 533-56. Saranyana, Josep Ignasi; Zaballa, Ana de. “Joaquín de Fiore y América”. Dins A cta Philosophica. Pamplona. E d. E unate. 1992. Pp. 39-73. 196 Aurell i Cardona, Jaume; Rubiés i Mirabet, Joan-Pau. “E ls mercaders catalans i la cultura, de l’E dat Mitjana al Renaixement”. A E M, 23. 1993. 221-55. Aurell i Cardona, Jaume. “La imagen del mercader medieval”. BRA BL B , X LVI. 1997-8. 23-44 (402). Aurell i Cardona, Jaume. “La mentalitat professional dels mercaders de la Barcelona del segle XV: La funció dels escritoris”. E studis històrics i documents dels arxius de protocols, X IV. 1996. 205-28. Cuadrada, Coral. “Volèn instroyr e informar los mercaders, aquells qui d’aquest art de mercaderia volen usar”. Revista d’Història medieval , 5. 1994. 107-30. 66 eiximenià dels pobres, tot posant-lo en relació amb el de sant Vicent Ferrer. 197 I per últim, cal que citem ací el magistral estudi de Ramon Puchades.198 E l treball en qüestió fa un magnífic estudi de les concepcions medievals, i de la societat valenciana medieval en concret, sobre l’activitat econòmica en general i algunes activitats econòmiques en concret. Tracta aquest autor a E iximenis com a teòric important del segle X IV valencià. I ací, demostra molt bé com les idees mercantilistes eiximenianes, que tant havien entusiasmat a investigadors com Maravall, en realitat no eren tan avançades, si bé també és cert que en algunes qüestions com la usura tenia E iximenis idees més avançades que el seu coetani sant Vicent Ferrer. L’eminent estudiosa eiximeniana Jill R. Webster, ha continuat estudiant el rerafons social burgès dels membres dels ordes mendicants, i d’E iximenis en concret. 199 Un altre eminent estudiós eiximenià, com és David J. Viera, ha continuat abordant la pluralitat de temes que el caracteritza, dins d’aquest àmbit. Té així un estudi sobre les idees antijudaiques d’E iximenis, i el seu possible paper d’instigador dels avalots antijueus que tingueren lloc a la ciutat de València l’any 1391. 200 I té també un interessant article on rectifica punts de vista anteriors, i capta molt bé la pregona i al mateix temps amagada animadversió que sentia E iximenis cap als dos darrers reis d’Aragó membres de la dinastia de Barcelona.201 Llop Catalá, Miguel. O.P. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. 179-245 (202-5). 198 Puchades i Bataller, Ramon J. A ls ulls de Déu, als ulls dels homes . València. Universitat de València. U.P. Paleografia. Departament d’Història de la Antiguitat i de la cultura escrita. 1999. 223 (89-90, 99-106, 128-42, 144, 148). 199 Webster, Jill R. E ls Menorets: The Franciscans in the Realms of A ragon from St. Francis to the Black Death. Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1993. 455 (23, 34, 125, 166). Webster, Jill R. Per Déu o per diners. E ls mendicants i el clergat al País V alencià. Catarroja-Barcelona. E ditorial Afers. 1998. 202 (59 -62, 64, 71, 75, 77-8). 200 Viera, David, J. “Sant Vicent Ferrer, Francesc E iximenis i el progrom de 1391”. A ctes del Sisè Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Vancouver, 1990). PAM. 1992. 243-54. 201 Viera, David J. “Francesc E iximenis’ Dissension with the Royal House of Aragon”. Journal of Medieval History, 22. 1996. 249-61. 197 67 68 CAPÍTOL SE GON. CONSIDE RACIONS PRE LIMINARS E n aquesta part introductòria analitzarem alguns aspectes que considerem que són de summa utilitat per a entendre millor la particular mentalitat eiximeniana, així com molts aspectes concrets de les seues obres. Farem així en primer lloc, una breu consideració sobre les fonts eiximenianes, i analitzarem al mateix temps el tractament habilidós que en fa E iximenis de les diverses fonts que utilitza. E n segon lloc, parlarem de seues difícils relacions amb la casa reial catalanoaragonesa, que determinen molts aspectes de la seua obra. E n tercer lloc, parlarem del que, al llarg d’aquest treball anomenarem “esperit de concòrdia” eiximenià, que determina molt l’exposició que sovint fa E iximenis d’afers delicats. I. Breu consideració sobre les fonts eiximenianes No és aquest, certament, el lloc per a fer un estudi rigorós de les fonts eiximenianes, ni tampoc és l’àmbit d’estudi de la nostra tesi, per bé que, evidentment, les prenguem en consideració a l’hora de la realització d’aquest treball. Però no obstant, considerem molt profitós acostar- nos, encara que siga mínimament, a aquesta matèria. Primerament, i de manera preliminar, veurem quines fonts diu ell mateix que segueix. Una molt completa exposició la trobem als capítols 151 i 152 del Primer. E l capítol 151 porta per títol “Qui conté com los quatre principals doctors de la sancta mare E sglésia responen per concordança als evangelistes”. I ací, certament, fa una hàbil comparança entre els quatre evangelistes i els quatre autors que ell considera més importants en l’E sglésia occidental. E ls quatre doctors són sant Agustí, sant Ambrós, sant Jeroni i sant Gregori. E quipara sant Agustí amb sant Joan, sant Jeroni amb sant Mateu, sant sant Ambrós amb sant Marc, i sant Gregori amb sant Lluc, establint-hi paral.lelismes que serien llongs de recontar. 202 Aquests serien, doncs, els quatre autors bàsics, després de les E scriptures, dels que parteix E iximenis, segons confessió pròpia. Però al següent capítol 152 (“Qui posa com aprés lo testimoni dels quatre doctors principals de la sancta E sglésia és vengut lo testimoni dels altres grans doctors”), fa una més detallada exposició dels autors que segueix E iximenis com a font. Comença citant sant Pau, del qual parla en termes 202 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 113r-114r. 69 elogiosos: A prés testimoni e testificació dels sancts evangelistes ve lo testimoni del reverent e molt alt doctor e mestre e vexell de cosa eleta monsenyor sanct Pau.203 É s totalment significatiu que pose sant Pau com a autoritat més important, immediatament després dels evangelistes. Això és una prova més que denota l’empremta paulina en el pensament eiximenià i franciscà, i per extensió augustinià, de la qual parlarem abundosament al llarg d’aquest treball. Cita després els altres autors epistolars apostòlics: sant Pere, sant Joan, sant Jaume i sant Judes. Segueix, doncs, la prelació bíblica: Primer els evangelistes, després sant Pau i després els altres autors epistolars. I després podem pensar que segueixen els Sants Pares, representats pels quatre que ha citat en l’anterior capítol 151. I tot just ha esmentat aquests autors epistolars, cita una retafila d’autors, que és una veritable declaració de preferències: “Ultra de aquests testimonis en diversses parts ne ha Déus tramesos altres molt excel.lents, qui axí com a steles lluminoses han la nit de aquest món il.luminada per tal que· ls feels cristians no anassen en tenebres de peccat. Axí com són sanct Dionís [el pseudo-Dionís], sanct Ciprià, sanct Ylari, sanct Lleó papa, sant Johan Crisòstom, sanct Thomàs preÿcador [sant Tomàs d’Aquino], Rabanus [Rabanus Maurus], Damascenus [sant Joan Damascé], Strabo [Wallafridus Strabo], E gípcius, Beda [sant Beda el Venerable], Basílius, Remígius [Remígius Autissiodorensis o d’Auxerre], Oròsius, Policarpus [comentador del pseudo-Metodi], E uzèbius, Gregorius Nazarenus [sant Gregori de Nazianz], Orígenes, Alanus [Alain de Lille], Ancelmus [sant Anselm de Canterbury], Hugo [Hug de Sant Víctor], Pròsperus, Ricardus [Ricard de Middletown, O.F.M. o Ricard de Sant Víctor], Ysidorus [sant Isidor de Sevilla], Bernardus [sant Bernat de Claravall], Petrus Comèstor, Petrus Lombardus, Petrus de Ravenna [sant Pere Damià], Lactàncius, Alexànder de Ales frare menor, Carnotensis [Joan de Salisbury], Prepositinus [Preposití de Cremona], Altissidorensis [Guillem d’Auxerre], dominus Bonaventura, Braduardin [Tomàs Bradwardine], Nicholau de Lira frare menor, Gandanus [E nric de Gant], Scotus [Joan Duns E scot, O.F.M.], Aureolus [Pere Aureoli, O.F.M.] e molts d’altres qui serien llonchs de comptar”.204 Ibidem. F. 114r. Ibidem. Ff. 114r-114v. No està de més que citem una semblant però més sintètica classificació que féu sant Bonaventura, que és un dels pensadors que més influeixen E iximenis, com veurem. Diu així Bonaventura en exposar allò que ensenya l’E scriptura, que aquesta ensenya tres coses. La primera és la generació i encarnació de Crist, que mira la fe i sobre la que deuen estudiar els doctors. La segona és l’ordre de viure, que mira els costums i sobre la que deuen estudiar els predicadors. La tercera és la unió de Déu i l’ànima, que mira el fi de la fe i els costums i sobre la que han d’estudiar 203 204 70 Hem observat ací com molts dels autors citats pertanyen al seu mateix orde franciscà. I és que no hem d’oblidar que E iximenis, com a bon medieval, com a bon escolàstic, és un home d’escola. Per tant, tot i que puga fer referències ocasionals a autors d’altres escoles, aquells que més li influeixen són els del seu orde, els de la seua escola franciscana. Molt bé subratlla aquest caràcter del pensament medieval, aplicable per complet al pensament eiximenià J. Hessen: “Noch ein letzter, mit den genannten eng zusammenhängender Zug im Antlitz der scholastischen Philosophie muβ hervorgehoben werden: ihr kollektiver Charakter. Nicht das Individuum ist Träger der philosophischen Bewegung, sondern die durch die gleichen Anschauungen verbundene Arbeitsgemeinschaft, die Schule. Die mittelalterliche Philosophie ist Schulphilosophie. Auch da, wo einzelne Denker stark hervortreten, fehlt der Zusammenhang mit einer Schule keineswegs. Der Name “Scholastik” (schola= Schule) besteht darum zu Recht. E r bringt einen Wesenszug zum Ausdruck, ohne den die Mittelalterliche Philosophie und Theologie nicht denkbar ist”.205 Però aquestes fonts serien stricto sensu d’autors teològics. I ja veurem com l’obra d’E iximenis és com una mena de calaix de sastre on s’insereixen autors de tot tipus, i no només teolègs. I també veurem que l’obra d’E iximenis, tot i tractar de matèries bàsicament teològiques, fins i tot en algun cas pregonament teològiques, va adreçada quasi sempre a un públic seglar. Un cas molt clar d’això és el Dotzè, que és un autèntic, com veurem, De Regimine Principum en llengua catalana. E n aquesta obra ens trobem així amb el capítol 192, que porta per títol “E n quins llibres deu studiar hom generós o els contemplatius (cal recordar ací la gran valoració que fa E iximenis al llarg de la seua obra d’aquests contemplatius). Doncs ara diu Bonaventura: “Agustí ensenya la primera, Gregori la segona, Dionisi la tercera. Anselm segueix Agustí; Bernat segueix Gregori; Ricard de Sant Víctor, Dionisi. Agustí destaca en el raonament. Bernat en la predicació, Ricard en la contemplació. Hug de Sant Víctor en tot plegat” (De reductione artium ad theologiam. Citat dins Bonaventura, sant. Obres escollides. Barcelona. E ditorial Laia. 1986. P. 96). També podem citar les preferències d’un altre mestre franciscà, com és Joan Duns E scot, que també veurem que li influeix en molts aspectes. Així, Josep Pijoan, O.F.M. ens diu que: en filosofía, los autores preferidos de Duns E scoto son A ristóteles, A vicena y A verroes, y en teología, san A gustín, san A nselmo y evidentemente la Sagrada E scritura y en particular san Pablo, a quien llama “mi filósofo” (Pijoan, Josep. Juan Duns E scoto. Barcelona. La Hormiga de Oro. 1993. P. 48). 205 Hessen, Johannes. Thomas von A quin und wir. München. E rnst Reinhardt Verlag. 1955. P. 86. També podem dir, respecte a la riquesa i pluralitat d’aquestes escoles, que aquestes reflexen la riquesa i pluralitat del pensament medieval, com molt bé senyala S. Rabade: L a E dad Media es tan profundamente original, que sólo pueden entrar en parangón con ella la Grecia de sus mejores siglos, o la jurisprudencia romana o, en filosofía, los grandes movimientos metafísicos posteriores a Descartes (Guillermo de Ock ham y la filosofía del s. X IV . Madrid. CSIC (Instituto “Luis Vives” de Filosofía). 1966. P. 4). 71 bon ciutadà”.206 Ací primer que tot recomana a tot bon ciutadà llegir la Bíblia, per bé que sols en cita alguns llibres: “los llibres dels reys qui són en la Bíblia, e la creació del món e· l llibre del Gènesis, e· ls cinch altres següents qui són appel.lats legals, e· l llibre dels Jutges qui ve aprés, e aquells dels Machabeus (...) Aprés deu saber los llibres sapiencials qui són en la Bíblia, car aquests són fort morals; e aprés los sancts evangelis, car aquells contenen històries e la alta saviea crestiana, e adolcexen lo cor en la amor del Salvador”. I tot seguit fa una altra declaració d’intencions: “Aprés deuen saber de dar consells, e de saber parlar en tota matèria en què sien demanats, axí com ensenya la Rethòrica d’Aristòtil e de Tul.li e d’altres diversos qui n’han parlat. Aprés deu saber alcuns grans philòsofs qui han parlat de regiment de poble e d’armes e de vida política; axí com Vegècius, De Re Militari, e Valèrius Màximus, e Titus Lívius, e Trogus Ponpeius, e Boeci, De Consolatione, e De Scolastica Disciplina, e Hugo [Hug de Sant Víctor] en lo seu Didascalicon, e la Summa de Col.lections e diverses altres obretes que feu frater Joannes Gallensis, de l’orde dels frares menors [Joan de Gal.les, O.F.M.]”. I fins i tot una mica més avant dins del mateix capítol diu que “en special pertany a persones notables haver specials llibres de consciència axí com de vicis e de virtuts”. S’està referint a les famoses Summae de V itiis et V irtutibus, tan exteses al llarg de l’E dat Mitjana, i alguna de les quals posseïa fins i tot a la seua biblioteca particular. Així mateix, mostra tenir E iximenis un molt bon coneixement del dret, en especial del canònic. E n aquest sentit, com indica M. Peláez, el Dotzè, per exemple, está empapado del ius commune y, dentro de él, del derecho canónico. 207 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 83v-84r. Volem cridar l’atenció de com els llibres ací recomanats coincideixen mutatis mutandis amb els que se solien usar per a la instrucció dels prínceps, com indica J. Favier: “L’instruction est d’abord religieuse: prières, lecture de la Bible, de traités sur les vices et les vertus. (...) Mais le souverain doit aussi être “sage” (savant) selon le surnom qu’ont porté aussi bien Charles V qu’Alphonse X de Castille ou Robert de Naples. Ceci s’acquiert par la lecture du Livre des Rois, de l’histoire romaine comme des chroniques nationales. On peut conseiller aussi quelques manuels de science politique (les plus utilisés sont la Politique d’Aristote, le De regimine principum de Gilles de Rome), d’autres de tactique militaire (Végèce ou des traités de chevalerie)” (XIV e et XV e siècles, crises et genèses. Paris. Presses Universitaires de France. 1996. P. 23). 207 Peláez, Manuel. Ressenya de “Viera, David. Bibliografia anotada de la vida i obra de Francesc E iximenis (1340?-1409). Barcelona. Fundació Salvador Vives i Casajuana. 1980. 131”. E F , 82. 1981. P. 450. E n aquesta mateixa curta però interessant ressenya indica M. Peláez el possible coneixement que adquirí E iximenis durant la seua estada a Tolosa de la brillant ciència canonística del sud del regne francès. Diu així, a la mateixa pàgina citada: “E l derecho que allí espectró E iximenis no es otro que el contenido en las obras de Guglielmo de Cuneo, Bertrand de Montfavez, Arnal E scharbot, Bertrand de Deux, Guillaume de Durfort, Pierre de Lavaur y tal vez 206 72 D’entrada, trobem així la influència, tan directa com indirecta, del Decret de Gracià i les Decretals de Gregori IX . Com indica el ja citat M. Peláez: “E l Decreto de Graciano y las Decretales de Gregorio IX no son obras de consulta ocasional, sino que E iximenis estaba perfectamente compenetrado con la doctrina decretista y decretalista. (...) De éste [del Decret de Gracià], la Causa XXIII, lugar donde el maestro considera el derecho de guerra, y la Dist. X CVI para el binomio sacerdotium-regnum, han influído en muchas de las tesis desarrolladas en el Confessional, A rs Praedicandi, Terç y Dotzè del Crestià”.208 I el mateix Peláez remarca la influència de decretistes i decretalistes a la seua obra, alguns dels quals cita i d’altres sols reprodueix ses idees: Rolando Bandinelli, Simone da Bisignano, Giovanni da Faenza, Alberto da Benevento, Goffredo da Trani, Innocenci IV, E nrico da Susa (el seu admirat i sovint seguit Hostienc), Bernardo Bottoni da Parma, Grazia Aretino, Guillem Durand, Nicola Matarelli, etc. 209 També és evident que E iximenis, com diu M. de Riquer, “és evident que coneix, i fins i tot de vegades saqueja, obres tan divulgades al seu temps entre els eclesiàstics com són el L iber Sententiarum de Pere Llombard, la Historia Scolastica de Petrus Comestor, els tan estesos Specula de Vincent de Beauvais, el Chronicum pontificium et imperatorum de Martí el Polonés (la Martiniana), la Historia transmarina de Jacques de Vitry, la Summa de vitiis et virtutibus de Guillem Perauld,210 la Somme le Roi de Laurent, el De regimine principum d’E gidi Romà, el De republica de Joan de Gal.les, etc.”.211 del toscano Andrea Zaffi o en las de Giovanni Andrea de Rifredo, aunque nos inclinamos a pensar que los escritos de Pierre de Podio Dorfila, Raimond Subiran, Pierre Bolleri, Jean Danglars y Bertrand de Tours serían los más conocidos por E iximenis”. 208 Peláez, Manuel. “Las fuentes jurídicas de Francisco E iximenis, O.F.M. y aspectos jurídicos inéditos del Dotzè del Crestià”. A IA, 41. 1981. P. 488. 209 Peláez, Manuel. Recensió de “Viera, David. Bibliografia anotada de la vida y obra de Francesc E iximenis. Barcelona. Fundació Salvador Vives Casajuana. 1980. 138”. E F, 82. 1981. P. 450. E l mateix autor, al document ja citat “Las fuentes jurídicas de Francisco E iximenis, O.F.M. y aspectos jurídicos inéditos del Dotzè del Crestià” (p. 490) analitza aquells que E iximenis cita directament: “E ntre los decretistas y decretalistas el más citado es E nrique de Susa, cardenal Hostiense, conocido por sus comentarios a la Concordia discordantium canonum y por su In V Decretalium libros Commentaria, Guillermo de Auxerre y Simón de Tournais, Sinibaldo dei Fieschi – más tarde papa Inocencio IV-, Goffredo da Trani, Jacques de Révigny, Pierre de Belleperche, el Breviarium E xtravagantum, de Bernardo Baldi da Pavia, Pietro Collevacino da Benevento, Bonifacio VIII, Guido de Baysio, Jesselin de Cassagnes, Guillermo Durante, Johannes von E rfurt”. 210 Aquest autor dominic, bisbe que fou de Lió, bé podria ser el L ugduniensis que E iximenis cita abundosament al Terç en especial. Diem això perquè la matèria en aquest llibre tractada s’adiu en gran part a la de la Summa de vitiis et virtutibus del bisbe lionès. 211 Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. Volum II. Barcelona. E d. Ariel. 1984. P. 335. 73 De dos dels autors citats per Martí de Riquer, Gil de Roma i Vincent de Beauvais, ha demostrat C. Wittlin que li influeixen en parts concretes del Dotzè. Del primer, sembla haver- li influït el seu famós De Regimine Principum en la divisió que fa E iximenis a la sisena part del Dotzè quan diu a l’inici del capítol 676 que sis espècies hy ha de principat e de senyoria o de regiment, ço és: “monastichus”, “yconomicus”, “politicus”, “despoticus”, “regalis” et “monarchicus”.212 Del segon, diu Wittlin que li influeix una obra, De eruditione principum, atribuïda tradicionalment de manera errònia a Guillem Perald, en concret en els capítols 349, 350 i 353 del Dotzè. 213 E iximenis, no obstant, és bàsicament un teòleg, com ja hem dit. I com a tal parteix en primer lloc de les E scriptures, i dins d’elles dels E vangelis bàsicament, i sempre dins de l’ortodòxia catòlica de l’època. Diu així al capítol 143 del Primer que, com indica el títol, la doctrina crestiana és estada escrita per quatre evangelistes. 214 I al següent capítol 144 matisa molt bé que la sancta església ha reebuts aquests quatre evangelistes e rebujats altres,215 en referència clara als evangelis apòcrifs, que no obstant li inspiren moltes planes de la V ita Christi. E n aquesta obra declara obertament que segueix aquests evangelis apòcrifs al capítol 121 del 9è tractat: E ací nota alscuns punts que he presos de diversos, axí com de sent A gostí, e de l’E vangeli de Nicodemus, jatsia que sia apòcrif, emperò piadosament se creu per los feels. 216 E l perquè d’aquest aparentment canvi sobtat estaria en el fet que la V ita Christi és una obra escrita cap al final de la seua vida, i dedicada a un íntim amic seu, Pere d’Artés. Això segurament incidiria en el fet que E iximenis es prenguera una major llibertat que en altres obres, més subjectes a l’observació de les autoritats civils i eclesiàstiques. É s cert, però, que aquest recurs als evangelis apòcrifs potser es degué al mateix ús que en fa un dels autors que més podrien haver-li influït en aquesta obra, el cartoixà Ludolf de Saxònia, la V ita Christi del qual es trobava entre els llibres que posseïa E iximenis en el moment de sa mort, com analitzarem posteriorment. Així ho indica K. Whinnom: “Ludolph (...) uses the PseudoMathei evangelium, the E vangelium de nativitate Mariae, and the E vangelium Dotzè del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 3. Wittlin, Curt. “Models i fonts per l’estructura del Dotzè de Francesc Eiximenis”. A ctes del Quart Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Washington, 1984). PAM. Pp. 107-111. Direm ara com el De regimine principum del Doctor Fundatissimus figurava entre els llibres que posseïa E iximenis en el moment de la seua mort, com analitzarem més avant. 214 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 107r-107v. 215 Ibidem. F. 107v-108v. 216 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 333v. Aquest capítol està numerat en aquest manuscrit com a 122. 212 213 74 Nicodemi (Gesta Pilati and Descensus Christi ad inferos), as well as James of Voragine’s L egenda A urea”.217 Però, com indica A. Hauf, el recurs als evangelis apòcrifs, i a d’altres materials, com la citada L egenda A urea , que encaixarien en allò que podem anomenar fonts teològiques secundàries, és quelcom típic en les V itae Christi, o com a mínim, com ell indica, de les basades en la tradició franciscana de les Meditationes V itae Christi. Aquestes tenen un específic art de meditar que, com ell diu “les converteix automàticament en obres de farciment, en el sentit que la imaginació, els apòcrifs i les llegendes piadoses hi supleixen per principi, tot allò que no expliquen els evangelis o els tractats de cristologia, els quals, posem per cas, no detallen, com fa E iximenis en el llibre III (c. 10-8) què contemplava la Gloriosa dins el ventre de sa mare”.218 E n altres llocs de la seua obra, però, sembla tenir coneixença d’aquest mateix evangeli apòcrif de Nicodem, i així per exemple al capítol 274 del Dotzè fa una discreta al.lusió: “Dotzenament per camí porten [els escots i anglesos] per necessitat de llurs bèsties cascun una borsa gran de cuyr qui s’appel.la ferrera, en què porten martell, tenalles, claus, e ferredures, e un llembrox per adobar los peus dels cavalls si hi fa mester. E si la bèstia és enclavada, agenollen- se ab devoció dient sobre lo peu de la bèstia lo pater noster e la ave maria. E aytal oració [segons] Nicodemus desclavà les mans e los peus de nostre senyor Jesucrist, e axí com açò és ver, axí sia aquesta bèstia guarida de aquesta enclavadura”.219 E n qualsevol cas, com ja hem apuntat, E iximenis testimonia la preeminència de l’E vangeli sobre la resta de la Bíblia. Molt clarament ho exposa al Primer, d’acord amb el caràcter apologètic d’aquesta obra. D’aquesta manera, al capítol 202 diu que la llum de la sancta fe cathòlica nos ensenya clarament que la lley de gràcia ha gran ex cés sobre la lley de scriptura. 220 E ntra això dins del caràcter apologètic del Primer, que explicitarem degudament, en especial contra el judaisme, car el terme “llei d’escriptura” fa referència a l’Antic Testament. I fins i tot, dins de la mateixa obra, una mica més avant, al capítol 257, concentra la “llig de gràcia” en el manament únic: “Car aquesta sancta llig està sumàriament en dos manaments, los quals divulgà lo nostre cap Whinnom, Keith. Medieval and Renaissance Spanish L iterature. Exeter. University of Exeter Press. 1994. P. 50. 218 Hauf, Albert. Recensió de “Josep Perarnau i E spelt. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione (V e ab mi en tribulació) de Fra Joan de Rocatalhada”. A TCA , X II. 1993. 43140; i “La traducció catalana medieval del L iber secretirum eventuum de Joan de Rocatalhada. Edició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. 7-219”. A TCA , X IX . 2000. 701-11. 219 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 116r. 220 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 145v. 217 75 Jhesucrist Mathei, X X II, ca. E són aquests: Amaràs Déu de tot ton cor e de tota ta virtut. E ton prohïsme axí com tu mateix. Ffes açò e viuràs en glòria”.221 Aquesta preeminència té ecos bonaventurians, car no debades, per al Doctor Seràfic, quod in L ege et E vangelio conteniuntur (entenent per L ex el Decàleg) té tanta importància que arriba fins i tot a constituir el dret natural. 222 Tot i que ací analitzem bàsicament el Primer, trobem, però que aquest esquema de fonts en ses línies essencials apareix també a la seua darrera gran obra, la V ita Christi. Així, al capítol 2on del pròleg ens diu així: “Segonament promet ací que ma intenció és en tot aquest llibre pendre fonament en mos dits d’açò que los sants evangelistes han posat del nostre Redemptor, a aprés aportar-hi ço que los sants doctors hi han glossat e postil.lat”.223 És a dir, considera en primer lloc la Bíblia, tot i que no la nomene, i dins d’ella els E vangelis com a part més important. I en segon lloc, allò exposat pels diversos teòlegs. L’esquema és, com hem dit, molt menys detallat, però coincideix en les seues línies principals amb el que hi diu al Primer. Ara bé, tot i que la doctrina cristiana podem dir que es troba als E vangelis, E iximenis segueix el cànon de fonts escripturístiques definit oficialment per l’E sglésia, que explicita al capítol 304 del Primer, que porta per títol “Qui posa què s’appel.la Sancta Scriptura”. Ací exposa els que anomena “graus” d’aquesta Santa E scriptura, i diu: “Car lo primer grau de la Sancta E scriptura té la Bíblia partida per dos testaments, ço és, vell e novell. E lo segon grau és en les determenacions e decrets fets per consells generals de la sancta romana església (...). E el terç grau en les lletres apostolicals, les quals ab reverència deuen ésser obehïdes e reebudes majorment quant toquen Ibidem. F. 179v. Peláez, Manuel. “La ley, la justicia, la libertad política y la deposición del tirano en el pensamiento jurídico de Francesc E iximenis”. E F , 80. 1979. P. 170. 223 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 1v. També és cert que tot seguit afegeix E iximenis dins d’aquest segon capítol del pròleg: “Terçament, a inflamar les ànimes dels feels crestians a devoció del Senyor, hi entén ajustar segons que requerrà lloch e temps queucom d’açò que han posat los grans e famosos contemplatius inspirats per lo Sanct E sperit axí com llurs dits o mostren no· s són desviats de la sancta fe cathòlica, ans de aquella fan tot llur fonament, e llurs dits ensenyen que de sol Déu havien a haver les coses que del nostre redemptor han dites, car són coses celestials e d’abans a nós amaguades” ( Ibidem). Podem copsar clarament en allò que ací diu E iximenis el penchant místic que ja hem dit que ompli ses darreres obres, i en especial aquesta obra seua. Sobre qui són aquests “contemplatius”, d’altra banda contínuament citats al llarg de la V ita Christi, nosaltres tenim indicis, que anirem detallant quan s’escaiga, que entre d’altres, s’està fent referència a Àngela de Foligno i Ubertí de Casale (aquest darrer també molt citat en aquesta obra). Sobre la influència d’aquests dos “contemplatius” italians, al llarg del seu opus en general, i en aquesta obra en concret, parlarem en diversos apartats d’aquest treball. 221 222 76 determinació de algun dupte de la fe e de bones costumes”.224 És a dir, exposa E iximenis molt clarament l’ordre de prelació del dret canònic o eclesiàstic. E n primer lloc, la Bíblia. E n segon, les disposicions conciliars. E n tercer, les decretals. E ntra així E iximenis dins de la tradició d’ortodòxia eclesial de l’escola franciscana, present ja en la mateixa regla franciscana.225 Aquesta tradició està així mateix molt ben representada per Duns E scot, per a qui l’autoritat de l’E sglésia és màxima perquè sempre s’ha de seguir el testimoni més veritable, i sempre s’ha de fer més cas a una comunitat que a una persona sola, i l’E sglésia reuneix ambdues qualitats. 226 E n la importància donada a la Bíblia podem dir que segueix també les directrius de l’escola franciscana al respecte. Així, un dels primers mestres d’aquesta escola, Robert Grosseteste, que tot i no ser franciscà estigué molt vinculat a aquest orde, i que E iximenis cita molt abundosament al seu opus com a L inconiensis (car no debades era bisbe de Lincoln) podem dir que fonamentava els seus ensenyaments en tres pilars, un dels quals era l’ auctoritas irrefragabilis Scripturae. 227 I aquest primat de l’E scriptura, i al mateix temps Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 207v. É s significatiu que tant la regla no butllada de 1221 com la regla butllada aprovada i sancionada per Honori III el 29 de novembre de 1223 comencen proclamant l’obediència al Papa i a l’E sglésia. Així, el pròleg de la regla no butllada diu entre d’altres coses: Que fra Francesc i qualsevol que serà cap d’aquesta religió prometi obediència i reverència al senyor papa Innocenci i als seus successors (Francesc d’Assís, sant; Clara d’Assís, santa. E scrits. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/Fundació E nciclopèdia Catalana. 1988. P. 47,) I al capítol 1er de la regla butllada canvia sols el nom del papa: Fra Francesc promet obediència i reverència al senyor papa Honori i als seus successors que entraran canònicament i a l’E sglésia Romana ( Ibidem. 65). La preocupació per l’ortodòxia apareix igualment al capítol 2on de la regla butllada, on es diu, respecte als que volen entrar en l’orde: Que els ministres, però, els examinin diligentment de la fe catòlica i dels sagraments de l’E sglésia ( Ibidem); i també al capítol 12è d’aquesta mateixa regla, on ordena sant Francesc: “E ndemés, mano per obediència als ministres que demanin al senyor Papa un dels cardenals de la santa E sglésia Romana, el qual sigui governador, protector i corrector d’aquesta fraternitat, a fi que sempre súbdits i subjectes als peus d’aquesta mateixa E sglésia, constants en la fe (Col 1, 23) catòlica, observem la pobresa i la humilitat i el sant E vangeli de nostre Senyor Jesucrist, que fermament hem promès” (Ibidem. P. 70). 226 Pijoan, Josep. Op. cit. Pp. 58-9. 227 Little, A.G. “The Franciscan School at Oxford in the Thirteenth Century”. A FH , XIX. 1926. Pp. 807ss. E ls altres dos pilars dels seus ensenyaments, com s’indica en aquest article, a títol de curiositat, eren l’estudi de les llengües (el grec en especial) i la ciència física i matemàtica. É s especialment interessant aquest darrer camp d’estudi. Per al bisbe de Lincoln, la filosofia natural estava basada en les matemàtiques. Diu: Omnes enim causae effectuum naturalium habent dari per lineas, angulos et figuras. A liter enim impossibile est niri “propter quid” in illis. I així usava aquest bisbe l’òptica per a il.lustrar la prevalença de la llei matemàtica. Però la llum per a ell té un significat més profund, car és allò més semblant a l’esperit. E iximenis sembla fer-se ressò d’aquestes afeccions per l’òptica del bisbe de Lincoln al capítol 6 del 4rt tractat de la seua V ita Christi, citant -lo expressament . E n explicar-nos ací el part de 224 225 77 ortodòxia eclesial podem dir que el continua el mestre franciscà Joan Duns E scot, en els escrits del qual, segons J. Pijoan, nunca propone, ni como probable, una opinión suya si es contraria a la autoridad de la Sagrada E scritura o de la Iglesia. 228 E n aquesta importància atorgada a les E scriptures, podem trobar potser un cert influx arnaldià, car la seua L liçó de Narbona comença ja d’aquesta manera: “Tots aquells qui volen fer vida espiritual deuen observar principalment huna cosa, la qual és fundament de vida espiritual: lo fundament de aquesta vida és la veritat de nostre senyor Jesuchrist coneguda en les E scriptures evangelicals”.229 Ara bé, uns capítols més avant, al capítol 312 del mateix Primer, ens diu ja al títol d’aquest capítol “Que aprés la auctoritat de la sancta fe cathòlica e les determenacions papals ha auctoritat la rahó natural”.230 I dins d’aquest la Verge, al.lega L iconiensis en lo quint sermó de Nadal i ens fa aquestes consideracions: E l Fill de Déu, passant e exint d’ella [de la Verge], ensenyà ús de la dot de glòria qui s’apel.la impassibilitat, car axí passà per ella com llum passa per lo cristall sens negun contrast ne corruptió sua ne del crestall (BUV. Ms. 576. Ff. 104v105r). 228 Pijoan, José. Op. cit. P. 33. 229 Vilanova, Arnau de. Obres Catalanes. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. P. 141. Cal destacar com Arnau de Vilanova, precisament per aquesta importància concedida a l’estudi de l’E scriptura, censura fortament dins d’aquesta mateixa L liçó de Narbona els clergues i seglars als quals els reys e· ls fills dels reys (...) fan-los studiar en lleys dels emperadors e en les constitucions papals, hon no ha saber ni sciència sinó de les obres humanals, e lleixen l’estudi de la sancta Scriptura (Ibidem. P. 161). Censura igualment els religiosos que estudien l’E scolàstica: “Los religiosos ha enganats e destruïts per special curiositat de studiar en les sciències dels philòsoffs, donan-los a entendre que no poden profitar en la santa theologia si no són bons philòsoffs; e enbatmen-los tan fort, que no poden veure lo frau ni la mentida” (Ibidem. P. 162). Trobem en E iximenis unes censures molt semblants. Així, al capítol 331 del Primer diu: “Mas diràs ací que· t dones gran maravella què pot ésser que la sancta E scriptura sia de tan gran dignitat e que axí és menyspreada que quaix negú no la vol apendre. Item diràs, segonament, què pot ésser que comunament los theòlechs no són molt reputats per aquells qui regexen huy principalement la sancta E sglésia, ans comunament són pus promoguts e exalçats aquells qui entenen en dret canònich e civil” (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 223r). De manera semblant, al capítol 342 del mateix Primer ens diu: “Són alguns lletrats axí folls que quant són theòlechs o deurien entendre a sciència de pietat, ço és en la sancta Scriptura, ells llavors la llexen e posen-se a estudiar lògica, rethòrica, methafísica, philosofia o dret o medicina, o qualsque altres arts inpertinents a la sancta Theologia. Aquests són reneguats e apostatats de la sciència de Déu” (Ibidem. F. 231r). E l to i el contingut d’aquesta censura, com hem dit, coincideix força amb l’emprat per Arnau de Vilanova. Tindríem així una mostra d’influència d’aquest metge, reformador i visionari valencià en el franciscà gironí. Parlarem no obstant, abundosament, de la influència arnaldiana en E iximenis quan tractem les idees profeticoescatològiques eiximenianes. L’arrel última, no obstant, estaria en el pensament bernardí, de certa influència també en E iximenis, com anirem veient, per a qui, com indica P. Santonja, sense negar la utilitat que poden oferir els coneixements dialèctics i filosòfics, sosté que el coneixement de les ciències profanes és d’inferior valor comparat amb el de les ciències sagrades (“Arnau de Vilanova i la seua relació amb els beguins i espirituals: els orígens d’aquestes congregacions i llurs ideals religiosos”. E F , 92. 1991. P. 42). 230 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 211v-212r. 78 capítol ens diu, tot al.legant sant Agustí: E per ço diu en lo segon llibre del franch arbitre en lo quart capítol que la rahó és en l’om axí cosa excel.lent que deu ésser appel.lada cap e hull de la ànima. 231 Pot sorprendre que ubique una idea que pot donar lloc a tantes interperetacions diverses sobre quelcom, com és la raó, després de fer una autèntica declaració d’ortodòxia religiosa. Però si ens fixem, al.lega l’autoritat de sant Agustí, que és un dels grans mestres de l’escola franciscana. I a més veiem ací clarament l’origen agustinià del concepte de “franc arbitre”, molt important en el pensament agustinià i franciscà, que desenvoluparem posteriorment. E n qualsevol cas, en la lectura i estudi de l’E scriptura atén E iximenis fermament les directrius eclesials al respecte, i no se n’ix per a res de l’ortodòxia establida. Així al capítol 318 del Primer expressa ja al títol “Com la translació de sant Jerònim deu ésser per moltes vies sobre totes altres”.232 S’està referint, és clar, a la famosa V ulgata . I a l’hora d’interpretar-la, atén als quatre sentits tradicionals que té aquesta interpretació,233 com diu al capítol 322 del Primer: “Lo primer seny se appel.la literal. E aquell diu la cosa axí com és estada de fet. Los altres tres senys són spirituals. Lo primer dels quals se appel.la al.legòrich, e aquest expon la Scriptura segons què hom deu creure. Lo segon se appel.la moral, e aquest ensenya a expondre la Sancta Scriptura a saber com deu hom virtuosament viure. Lo terç se appel.la anagògich, e aquest ensenya en quina glòria devem haver tots temps esperança”.234 I al capítol 325 del Primer, en fi, exposa deu regles per a exponre la Sancta Scriptura.235 Ací segueix sanct A ugustí en lo terç llibre de doctrina crestiana. 236 Tot i ser no obstant E iximenis bàsicament un teòleg, tira mà a voltes d’autors pagans i àdhuc islàmics, com ara per exemple Aristòtil (molt citat en el Dotzè), 237 Sòcrates, Sèneca, Ciceró (citat sovint com a “Tul.li”), Filó, el ja citat Vegeci, Avicenna, Algazel, Averrois, Albuzamar, etc. 238 Ibidem. F. 212r. Ibidem. F. 215r. 233 Aquests mateixos quatre sentits apareixen recollits en altres teòlegs, com per exemple sant Bonaventura, a la seua obra De reductione artium ad theologiam ( vide Bonaventura, sant. Op. cit. P. 96). 234 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 217v. 235 Ibidem. Ff. 219r-220r. 236 Ibidem. F. 219r. 237 E n aquest sentit, hem de destacar l’enorme influència que exercí l’E stagirita no sols sobre l’escola dominicana, com s’ha dit tradicionalment, ans també sobre l’escola franciscana en certs aspectes, com anirem veient al llarg de tot aquest treball. Introduí així Aristòtil en el pensament medieval un element filosòfic del qual careixia, tal com ens diu J. Pieper: Die Begegnung mit Platon war eine Begegnung zweier religiösen Denk formen; die Begegnung mit A ristoteles aber war die Begegnung von Religion und Philosophie (Pieper, Josef. Hinführung zu Thomas von A quin. München Kösel-Verlag. 1958. P. 67). Si bé aquest influx aristotèlic podem dir que es produeix plenament al segle XIII, amb les genials síntesis del Doctor Universalis i del Doctor A ngelicus, podem dir que aquest influxe ja hi és present al 231 232 79 I fins i tot pot sobtar en un autor com ell tan ortodox en qüestions religioses la presència de la temàtica profèticoescatològica, per a la qual cosa, evidentment, tira mà d’autors que podem qualificar un tant d’”heterodoxos”. La presència d’aquesta temàtica en E iximenis, així com en els autors tardomedievals en general, l’explica molt bé J. Rodríguez- Puértolas: “E n medio de tanta confusión política, social y religiosa como ofrecen los tiempos –siglo XIV, siglo XV- , y por encima de posibles soluciones teóricas y de llamamientos a la razón, queda, finalmente, una última salida, de tipo apocalíptico: la intervención directa de la divinidad para acabar violentamente con tanta inmoralidad, y para montar la sociedad sobre nuevas bases”.239 I quant als autors que més li influeixen en aquest punt, alguns els diu ell expressament, i altres sols els segueix sense citar-ne l’origen. Seran objecte d’una anàlisi molt més detinguda al capítol sisè, però ací ja apuntem que representen allò més lluït de la tradició profeticoescatològica medieval: Joaquim de Fiore, el pseudo-Ciril, el pseudo-Metodi, Pèire Joan Oliu (de qui tot seguit veurem que posseïa moltes obres en la seua biblioteca personal en el moment de sa mort), Arnau de Vilanova o Joan de Rocatalhada.240 També és cert, no obstant, que molts dels autors que cita E iximenis mancaren d’existència històrica real. Com diu M. de Riquer: “Parece evidente que en algunas ocasiones inventa autoridades o, por lo menos, toma en consideración autores inventados. De otro modo sería difícil explicar que, al extenderse sobre problemas de táctica militar, cite frases o conceptos atribuídos a aquell famós cavaller Tristany de L eonís, a L ancelot, famós cavaller, a lo gran cavaller Palomides, a lo famós cavaller Oliver, comte de Savoia e companyó del gran cavaller Rotlan y hasta a lo famós cavaller Ulixes”.241 També és cert, com diu el mateix M. de Riquer en altre lloc, que “el nostre autor fa més l’efecte d’un segle X II, entre d’altres en Joan de Salisbury, de gran influència en E iximenis, com veurem al llarg d’aquest treball. Així ho remarca Alois Dempf: “Die entscheidene Wendung von Plato zu Aristoteles wird besonders deutlich bei den zwei bedeutendsten Schülern Gilberts (Gilbert de la Porrée), Johannes Sarisberensis († 1180) und Nikolaus von Amiens († 1203), dem Verfasser der ars catholicae fidei” (D ie Hauptform mittelalterlicher Weltanschauung. München und Berlin. Verlag R. Oldenburg. 1925. P. 93). 238 Ivars, Andreu. E l escritor Fr. Francisco E ximénez en V alencia (1383 -1408). Benissa. Ajuntament de Benissa (Comissió de Cultura). 1989. P. 129. 239 Rodríguez-Puértolas, Julio. De la E dad Media a la E dad conflictiva. Madrid. E ditorial Gredos. 1972. P. 51. 240 De totes aquestes influències, ja veurem, però, que les més determinants són les d’Arnau de Vilanova i Joan de Rocatalhada, franciscà espiritual occità. Així ho destaquen d’altra banda, erudits que s’han apropat a l’obra d’E iximenis, com P. Sanahüja (Historia de la Seráfica Provincia de Cataluña. Barcelona. E ditorial Seráfica. 1959. Pp. 156-8) o Tomàs Carreras i Artau (“Fray Francisco E iximenis: Su significación religiosa, filosófico-moral, política y social”. AE G , I. 1946. P. 280). 241 Riquer, Martí de. L iteratura Catalana Medieval . Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1972. P. 55. 80 ingenu que d’un maliciós i és més que possible que desfigurés noms d’autors poc coneguts, o que no reproduís bé els qui apareixen a les seves fonts, que no pas que n’inventés”.242 Fins i tot en molts casos, s’ha d’anar amb compte a l’hora de dir que E iximenis utilitza fonts errònies, car com indica D. Viera, la crítica moderna se n’ha adonat que durant l’E dat Mitjana les obres originals foren copiades de manera repetida, la qual cosa implicava que els errors fets per un escrivà es repetien de manera successiva, i així mateix sovint s’afegien nous errors. Tot derivava, evidentment, del fet que el copista de l’obra no solia verificar les seues fonts citades. 243 Cita en fi, moltes vegades, de segona mà. Com indica J. Ruiz i Calonja: Tot el seu coneixement de la cultura antiga és manllevat del Decret de Gracià i la seva glossa, i de Cassiodor.244 Així mateix, A. Ivars ens indica que molts dels exemples adduïts per E iximenis provinents de Valeri Màxim, del De Civitate Dei de sant Agustí i del De officiis de Ciceró podria haver- los pres del Breviloquium de Joan de Gal.les, que és, com ja hem dit, i veurem després amb més detall en aquest treball, un dels autors que més li influeix. 245 Cal dir, d’altra banda, en aquest punt que fou gran la influència d’aquest franciscà gal.lès en l’E uropa de finals de l’E dat Mitjana i àdhuc una mica després. Com diu A.G. Little, referint-se a les seues obres: “E xtant manuscripts of them – dating from the 13th, 14th and 15th centuries- may be counted by the hundred: it is difficult to name any considerable collection of MS. which does not contain several of them. There are still extant four distinct Italian translations of one of his treatises, made in the 14th and 15th centuries. Between 1470 and 1520 twelve printed editions of one or several of his works were issued”.246 É s més possible, però, que el coneixement d’aquest autor per part d’E iximenis tinguera lloc durant l’estada a Oxford, on el franciscà gal.lès, estudià i ensenyà. L’empremta intel.lectual oxoniana en E iximenis, la veurem d’altra banda tot seguit, en analitzar sa biblioteca personal en el moment de sa mort. F. E lías de Tejada, en fi, ens indica com el nostre autor conegué Plató a través de fonts aristotèliques, per la qual cosa aquest Plató és, ço diu, un Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. Volum II. Barcelona. E d. Ariel. 1984. P. 338. Viera, David. “Un estudio textual del Carro de las Donas, adaptación textual del L libre de les Dones”. E F , 77. 1976. P. 178. 244 Ruiz i Calonja, J. Historia de la literatura catalana. Barcelona. E ditorial Teide. 1954. P. 100. 245 Ivars, Andreu. Ressenya de “Joan de Gal.les, Breviloqui. Barcelona. E d. Barcino. 1930. 175. “Els Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en dotzau) nº 28. A cura del P. Norbert d’Ordal. O.M. Cap.”. A IA , XXXIV. 1931. 143 -6. 246 Little, A.G. Op. cit. Pp. 807ss. 242 243 81 Platón borroso, desvaído y deleznable, que nada tiene de común con la elegancia formal ni con el vigor de pensamiento del Platón que van a admirar los hombres de las generaciones renacentistas.247 Analitzarem així en darrer terme, sense ànim però de ser exhaustius, els llibres que contenia la biblioteca personal d’E iximenis a partir de l’estudi de J. Monfrin, 248 que parteix d’un inventari, per desgràcia incomplet, dels llibres que posseïa E iximenis en el moment de la seua mort. Crida l’atenció en primer lloc, el gran nombre de Comentaris de les Sentències que posseïa. Com diu el susdit J. Monfrin, “Notre auteur avait réuni une impressionante collection de Commentaires sur les Sentences, plus de quarante volumes dont voici les auteurs: Adam Wodham, Alexandre de Halès, François de Mayronnes, Francesco de Marchia, Guiral Ot, Grégoire de Rimini, Guillaume d’Occam, Henri de Gand, John Dumbleton, Jean Duns Scot, Jean de Mirecourt, Jean de Ripa, Landolfo Caracciolo, Osbert l’Anglais, Pietro de Aquila, Pierre Auriol, Pierre Jean Olieu, Richard “de Mediavilla”, Robert Cowton, Robert Holcot, Robert Halifax, Roger “Rosetus”, Thomas de Buckingham”.249 També trobem reculls de Quaestiones, entre els que destaquen els de Duns E scot, Antoni Andreu, Pere Tomàs i Guillem d’Ockham. També podem observar en aquesta biblioteca comentaris bíblics. Com diu J. Monfrin, “parmi les commentaires bibliques on notera, à côté des très classiques “Postilles” de Nicholas de Lyre, des commentaires d’Hugues de Saint-Cher et de saint Bonaventure sur E zéchiel (et Jérémie), de Jean de la Rochelle sur Luc, une série de “Postilles” de Pierre Jean Olieu (Genèse, Marc, Luc, Actes, Apocalypse), ainsi qu’un commentaire sur l’E pître aux Romains de Raymond Rigaud”.250 Així mateix, està atent E iximenis al dret, tan canònic com civil, de la qual cosa tenim prou proves al llarg de la seua obra. Trobem així, pel que fa al dret canònic, el Decret de Gracià, les Decretals, una Tabula super Decretales i un L iber sextus et Clementinae. Trobem també la Summa de casibus de l’Astensis, E lías de Tejada, Francisco. L as doctrinas políticas de la Cataluña medieval. Barcelona. Ed. Aymá. 1950. P. 145. 248 Monfrin, Jacques. L a Bibliothèque de Francesc E iximenis (1409). Dins Studia Bibliographica. “Estudis sobre Francesc E iximenis”, I. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1991. Pp. 282-6. E n aquestes pàgines trobem un catàleg final dels autors trobats en l’estudi de Monfrin, que serà el que nosaltres prendrem en consideració d’ací en avant, quan fem referència a aquest inventari. 249 Ibidem. P. 246. 250 Ibidem. P. 245. 247 82 gran canonista. Pel que fa al dret civil, trobem les Institutiones Iustiniani i una Summa de contractibus. 251 També crida l’atenció la presència d’obres d’Aristòtil o de comentaris a obres seues, cosa que demostra com d’influent va ser Aristòtil en la Baixa E dat Mitjana, fins i tot en l’escola franciscana. Així mateix, la presència d’obres de física i de lògica, la qual cosa és una prova de la inquietud científica de l’escola franciscana. É s de destacar així mateix, la presència d’un comentari a Isaac atribuït a Joaquim de Fiore i d’un Tractatus de A ntichristo d’Hug de Newcastle, la qual cosa indica l’interès d’E iximenis per temes escatològics, del qual parlarem llongament en aquest treball. També està atent a allò relatiu als infidels, com diu J. Monfrin: “Il semble être attentif aussi aux questions relatives aux infidèles, témoin la lettre de Jacques de Vitry, le “Contra Sarracenos”, et ce “Breviloquium” de frère “Benedictus de Deo” qui reste à retrouver”.252 Destacarem, en fi, la presència de nombroses tabulae i repertoris sobre totes les matèries, que són, com diu J. Monfrin, molt útils du point de vue de la technique de la recherche et de la composition.253 Pel que fa als autors en si considerats que integren aquesta biblioteca, trobem una abassegadora presència d’autors religiosos, i en especial, franciscans. Hi ha, però, d’altres ordes. Així, entre els dominics, tenim a Armand de Bellovisu, Guido Vernani de Rímini, Hug de Santo Caro, Robert Holcot, Humbert de Romans, Guillem Peraldus (hi trobem una Summa de virtutibus i una Summa de vitiis, que possiblement li influiren en la detallista descripció de virtuts i de vicis que Eiximenis en fa al Terç del Crestià) i l’escriptor dominicà més important, sant Tomàs d’Aquino (de qui trobem la Summa Theologica , [IªIIª i IIªIIª]). D’entre els augustinians, hi ha E gidi Romà (del qual és interessant el fet que tinguera E iximenis un De regimine principum, obra que segurament li influí en el seu pensament sociopolític) i Gregori de Rímini. També hi podem trobar un carmelità, Osbert Ànglic, un cistercenc, Joan de Mirecourt, i un cartoixà, Ludolf de Saxònia (representat ací per la seua V ita Christi, que possiblement influí a E iximenis en la seua V ita Christi). Hi veiem així mateix la presència d’altres mestres de l’escolàstica, com E nric de Gant o E steve Langton (arquebisbe de Canterbury, i segurament el Cantuarensis tan citat per E iximenis). De doctors i mestres anteriors a l’E scolàstica, en trobem sant Gregori Magne (on veiem la Regula pastoralis, contínuament citada per E iximenis al seu Pastorale) i Isaac de Nínive 251 252 253 Ibidem. Pp. 282, 284. Ibidem. P. 246. Ibidem. 83 (representat per De contemptu mundi , i que possiblement és l’abat Isaac citat per E iximenis). Dels autors franciscans, cal que en destaquem, en primer lloc, els dos grans mestres d’aquesta escola, Alexandre d’Hales i sant Bonaventura, dels quals, però, en trobem poques obres (bàsicament comentaris a les Sentències). Millor representats estan els dos grans mestres franciscans del segle X IV: Guillem d’Ockham i Joan Duns E scot.254 També trobem en aquest inventari representat un dels escriptors franciscans que més ha influït E iximenis, en especial en la matèria objecte d’aquesta tesi, com és Joan de Gal.les (del qual veiem els seus Breviloquium i Communiloquium). Crida molt l’atenció així mateix, dins dels autors franciscans, la gran presència d’autors que podem qualificar d’escotistes. 255 Així tenim a Àlvar Pelai (possible deixeble d’E scot a París), 256 Antoni Andreu, Francesc de Marchia, Francesc de Mayronis, Gerald Odonis, Hug de Newcastle, Joan de Ripa, Landulf Caracciolo, Nicolau de Lira, Pere d’Aquila (anomenat Scotellus per la seua fidelitat al Doctor Subtil), Pere Tomàs i Robert Cowton. També podem detectar una gran quantitat d’autors que podem qualificar de nominalistes, si bé en aquest cas no tots són franciscans:257 Adam Wodham (O.F.M.), Pere Aureoli (O.F.M.), Gregori de Rímini (O.S.A.), Joan Dumbleton (professor universitari), Joan de Mirecourt (O. Cist.), E nric Tottinga d’Oyta (professor universitari), Nicolau d’Oresme (bisbe de Lisieux), Robert Holcot (O.P.), i fins i tot Osbert Ànglic (O.Carm.). Volem cridar l’atenció sobre la gran presència d’autors escotistes i nominalistes en aquest inventari. Vol dir això que E iximenis n’estava plenament al corrent d’aquests corrents intel.lectuals, que eren a més els que Ibidem. P. 284. D’Ockham trobem comentaris a les sentències, un Quodlibet i una Summa logicae. De Duns E scot trobem també comentaris a les sentències, Collationes Oxonienses, De formalitatibus , Quodlibeta i unes Quaestiones super A ristotelis Metaphysicam. 255 E n aquesta classificació hem seguit dos obres bàsicament: Grabmann, Martin. Historia de la teología católica. Madrid. Ed. Espasa-Calpe. 1940. Pp. 126-9; i Merino, Antonio. Historia de la filosofía franciscana. Madrid. BAC. 1993. P. 266. 256 L’obra d’aquest autor trobada en aquest inventari, el De Statu et Planctu E cclesiae , és una obra fortament teocràtica. És interessant així mateix aquesta consideració d’Àlvar Pelai com a escotista, car és aquest autor un dels màxims exponents del pensament sobre la supremacia política papal. Podria això indicar fins i tot un cert influx escotista en E iximenis respecte a aquest punt. 257 Seguim ací a Grabmann, Martin. Op. cit. Pp. 137-46. Als autors franciscans que fins ara hem identificat com a tals, cal afegir-ne d’altres: Joan de Rupella, Pèire Joan Oliu, Robert Halifax i Ricard de Middletown. També caldria ací incloure a un altre autor dels que hem citat, que és l’Astensis. Aquest autor és un anònim framenor anomenat així per provenir de la ciutat piamontesa d’Asti. 254 84 podem dir que eren més innovadors, tant dins del seu orde com dins del pensament europeu de l’època en general. Sobre les traces d’E scot en E iximenis parlarem una mica més avant. Quant a les traces nominalistes, n’hem trobada una al seu A rs Praedicandi: Nota primo quod memoria nostra aut habet fieri super nomina siue super uocabula, aut super res significatas.258 Però n’hem trobada una altra, on és molt més detallat i explícit, al capítol 52 del 3er tractat de la V ita Christi. Ací ens diu això: “Los grans theòlechs presents sí posen dues maneres de veure alguna cosa, ço és veure-la en si mateixa sens tot mijà, e aquesta appel.len intuïtiva (...). Altra spècia hi ha de vista, qui s’appel.la per ells abstractiva, e és aquella conexença que hom ha contínuament de la cosa, aprés que l’à vista, e puys la remembra”.259 Notem a més com ací parla dels grans theòlechs presents, i ací simplement apuntarem, com després desenvoluparem, que en el segle X IV la via moderna dominava amplament, malgrat les reticències de les autoritats universitàries i eclesiàstiques, en els ambients universitaris europeus. Fins i tot al capítol 16 del 8è tractat de la mateixa V ita Christi ens trobem amb una historieta que, malgrat el seu caràcter al.legòric, està plena de traces nominalistes.260 Martí de Barcelona. “L’A rs Praedicandi de Fra Francesc E iximenis”. Homenatge a A ntoni Rubió i L luch. Volum II. 1936. P. 325. 259 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 55r. 260 Aquesta historieta ens conta simplement com un religiós expulsa el dimoni d’un home. Però resulta que el dimoni, tot i ser expulsat al final, argueix de manera nominalística. Vegem la historieta sencera: “Llegim de l’abat Zacharies que com fos en Barut e conjuràs lo demoni que exís de un hom en què era entrat, entre les altres coses li improperà gran grosseria sua, com no havia sabut conéxer que Jhesucrist fos Déu, com Ysaÿes digués d’ell, capitulo nono: E t vocabit Deus fortis , ço és, que seria appel.lat Déu fort. E lo demoni respós-li axí: “Bé par que est un gran pagès e un gran bèstia ne entens ço que al.legues. Attén, donchs, ací bèstia, -dix lo demoni- Ysaÿes en aqueix lloch que al.legues no diu que Jhesucrist o Messies deja ésser Déu, mas diu serà appel.lat Déu. Digues, donchs, ase, e val aquesta conseqüència?: Algú és appel.lat Déu, donchs aquell és Déu. Cert apar que no, car moltes ídoles e hòmens són appel.lats Déu que no són Déu. Donchs badoch, –dix lo demoni- guarda com est ben bèstia reprenent-me sobre ço que no entens, empatxat de cavar en ton ort, e no presomesques de disputar ab aquell qui sap més que tu, de reptar a mi peguament sobre ço que no entens”. E lo dit abat envergonyint callà e no· s sabé què· s digués, mas preguà lo Salvador que· l gitàs d’aquell hom, e axí estech fet de continent. E diu-se aquí matex que lo diable hixent de l’hom cridà dient: “E ntens-ho tu abat, segons veig bé t’est venjat e tost, com m’às d’est hom gitat per tal com t’é vituperat, mas vaja una per altra”” (Ibidem. Ff. 221v-222r). A banda dels ressons antipagesos i de la presència sempre sorprenent en un autor tan ortodox com E iximenis del dimoni, cal que cridem l’atenció sobre el fet que pose precisament Eiximenis en boca seua aquesta argúcia nominalista. Això demostraria com Eiximenis n’era conscient del caràcter un tant heterodox d’aquestes doctrines nominalistes i de les esmentades reticències envers elles per part de les autoritats eclesiàstiques i universitàries. Nogensmenys, la rotunditat de l’afirmació final del dimoni (V aja una per altra) no fa sinó denotar una certa simpatia o si més no una condescendència d’E iximenis envers els postulats nominalistes. 258 85 Destacarem, en fi, com a altra conseqüència visible de l’anàlisi dels autors presents en aquest inventari, la gran quantitat d’autors anglesos o que passaren per Oxford: Adam Wodham, Adelard de Bath, Alexandre d’Hales, Guillem d’Ockham, Hug de Newcastle, Joan Dumbleton, Joan Duns E scot (escocès però format i professor a Oxford), Joan de Gal.les (gal.lès com el seu nom indica però estudiant i professor a Oxford), Osbert Ànglic, Ricard de Kilvington, Ricard Fitzralph (irlandès però professor i canceller a Oxford), Ricard de Middletown, Robert Cowton, Robert Halifax, Roger Rosetus, E steve Langton, Robert Holcot o Tomàs de Buckingham. Demostra això molt clarament com de forta va ser l’empremta intel.lectual que rebé E iximenis com a conseqüència de la seua estada a Oxford.261 E l mateix E iximenis expressa aquesta admiració cap a l’ambient intel.lectual d’Oxford als capítols 18ss del Dotzè. Ací es va narrant com la ciència i l’estudi passà d’una terra a altra (Babilònia, E gipte, Pèrsia, Grècia, Roma), amb alguna narració un tant fantàstica pel mig. I arribem així al capítol 21 del Dotzè. Ací diu que després dels romans, d’aquí vengué aprés la edificació de París en França la sciència e studi de saviea aquí, e d’aquí passà en E nglaterra, on ha diversos e notables studis. 262 Si tenim present que en aquest viatge itinerant de la ciència i el saber, el darrer lloc és el de sa ubicació definitiva, crida doncs l’atenció veure com ell ubica Anglaterra per davant de París, que era el centre per excel.lència del saber medieval. 263 261 Per a veure indicis que demostren l’estada d’E iximenis a Oxford, vide Hauf, Albert. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. Barcelona/València. IIFV/PAM. 1990. P. 63. Podríem incloure ací també a Tomàs d’Irlanda el qual, encara que no siga de nació anglesa, és evident que prové de les Illes Britàniques. No obstant, l’obra d’aquest autor que figura en l’inventari considerat (Manipulus florum) sembla ser una obra molt coneguda i utilitzada pels eclesiàstics medievals en general. Són interessants en aquest sentit les consideracions que en fa Albert Hauf (Ibidem. P. 110). 262 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 15r. 263 Cridarem l’atenció del fet de com curiosament, per a un anglès com Joan de Salisbury (molt influent per cert en E iximenis), el centre del saber estava a París. Vegem com ho expressa E . Gilson: “Lorsqu’un Anglais tel que Jean de Salisbury voit Paris en 1164, c’est-à-dire avant l’extraordinaire floraison doctrinale dont sa future Université sera le siège, il n’hésite pas sur le caractère providentiel de l’oeuvre qui s’y accomplit: “vere Dominus est in loco isto, et ego nesciebam”; en vérité, le Seigneur est dans ce lieu, et je ne le savais pas” (L ’esprit de la philosophie médiévale. Paris. Librairie philosophique J. Vrin. 1969. P. 377). W. Ullmann ens explica el perquè d’aquesta enorme influència. E ns diu així que la influència de la Universitat de París es devia al caràcter dels estudis allà cursats. Aquests, diu, estaven relacionats amb els principis fonamentals d’un ordre còsmic, i no amb problemes limitats. Així mateix, el tipus de literatura que venia de París, tan imbuïda de pensament aristotèlic, tenia a més un valor pràctic. S’evidenciaven així nous problemes, així com nous mitjans per a solucionarlos. L’estudiós format a París abordava així els problemes des d’un punt de vista universal i un 86 De semblant manera, al capítol 248 del Primer, on parla “De la dignitat del rei d’Anglaterra”, parla de que “en aquest regne ha dues universsitats de theologia de les millors del món. La primera se appel.la Cantabrígia, que fundà Beda doctor segons que· s diu. La segona se appel.la Oxònia, qui encara val més que l’altra”.264 Destaquem el fet que, en l’exposició de les dignitats reials cristianes que fa E iximenis als capítols 244255 del Primer, de la qual parlarem a l’apartat final d’aquest treball, no esmenta com a cosa meritòria de cap altre regne el fet de posseir una important universitat. Ni tan sols al capítol 245, que parla “De la dignitat del rei de França”, hi esmenta la Universitat de París com a important centre d’estudi europeu, tal com veiem que sí que ha fet amb les universitats de Cambridge i d’Oxford, que com diu, encara val més que l’altra. Direm en darrer lloc, feta aquesta breu anàlisi de les fonts eiximenianes, que no és E iximenis un home de pensament original, si exceptuem algun aspecte aïllat que destacarem. A ell són aplicables en certa manera les consideracions que fa J. Huizinga sobre Dionisi Cartoixà, el treball del qual diu que és un treball típic de temps finals: exhaustiu, concloent, però no creador. 265 Podem dir d’ell, però, que, tot i seguir les directrius bàsiques de l’escola franciscana, com hem indicat, és bàsicament un autodidacta quant a la seua formació, com indica C. Wittlin, precisament en base a les directrius d’aquesta escola: “The Franciscan school maintained the practical philosophy of higher education for clergymen formed by its great teachers Roger Bacon, Duns Scotus, Ockham, John of Salisbury, John of Wales, Grosseteste, which nivell filosòfic (Principios de gobierno y política en la E dad Media. Madrid. E diciones de la Revista de Occidente. 1971. P p. 292-3). També és cert, però, que, deixant de banda la influència concreta de l’ambient oxonià en E iximenis, és ben cert que el segle XIV fou el temps del major desenvolupament de les universitats angleses, com indica A. Murray: In the appropriate milieux: the great age of French university expansion was the thirteenth century; that of E nglish, the fourteenth ( Reason and Society in the Middle A ges. Oxford. Clarendon Press. 1978. P. 244). 264 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177v. 265 Huizinga, Johan. E l otoño de la E dad Media. Madrid. Alianza E ditorial. 1978. P. 267. També podem aplicar a E iximenis les consideracions que fa R. Fossier respecte als teòlegs de finals de l’E dat Mitjana: “E s cierto que muchos teólogos del final de la E dad Media parece que sólo evitan el escepticismo por un eclecticismo bastante anodino. (...) Hay que reconocer que en esta ápoca hubo un rebajamiento del nivel del pensamiento teológico y una evasiva ante la síntesis, solamente compensados, incluso entre los más sabios, por la revalorización de formas más simples, afectivas y fideístas, de la piedad” (L a E dad Media, 3. E l tiempo de crisis. 1250-1520. Barcelona. E d. Crítica. 1988. P. 140). 87 was more to the liking of our somewhat autodidact writer than the scholastic Thomism taught at other universities”.266 II. Subtilitat d’E iximenis en el tractament de les fonts Un aspecte que cal analitzar dins d’aquestes consideracions inicials és la peculiar manera d’escriure d’E iximenis i sobre com allò que diu s’ha de prendre en consideració sovint amb molta cautela, car no sempre podem dir que és, diguem-ne, veraç, o com a mínim que allò que afirma és cert o respon a les seues íntimes conviccions. E ns referim ara, com el títol indica, al peculiar ús que en fa de les fonts bibliogràfiques, tant de les que cita, com de les que utilitza però no cita expressament, com de les que diu que segueix. Analitzarem ara dos casos concrets per a veure ara l’habilitat pròpiament eiximeniana en el tractament de les fonts. E n primer lloc, ens trobem amb l’afirmació feta al capítol 178 del Terç, de que ell segueix l’E scot perquè considera que parla pus theològicament.267 Sense negar la influència d’E scot en quant teòleg, i sobretot, en quant teòleg de l’escola franciscana en el pensament d’E iximenis, 268 alguns estudis Psalterium alias L audatorium Papae Benedicto X III dedicatum. Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1988. P.3. E dició i introducció de Curt Wittlin. 267 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 163. La transcripció feta en aquesta edició pren en consideració sols el Ms. 21-1-3 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. E n aquest manuscrit, però, els capítols 19 i 20 estan unificats dins del mateix capítol. É s per això que aquest capítol 178 ve numerat com a 177 en l’edició citada. Així mateix, hi manquen cinc capítols, ubicats al manuscrit pres en consideració per a aquesta transcripció entre els capítols 230 i 231. Degut a aquests factors, d’ara endavant prendrem en consideració aquests fets a l’hora de numerar els capítols editats del Terç en aquesta edició. Per a més informació, vide Gracia, Jorge J. E . “Cinco capítulos del Terç del Crestià de Francesc E iximenis omitidos por el P. Martí en su edición de la obra”. A ST , XLVI. 1972. 265-77. 268 Uns quants possibles punts d’influència d’E scot en E iximenis, si bé referits a l’aspecte estrictament teològic els remarca L. Amorós a “E l problema de la Summa theologica del Maestro Francisco E ximenis O.F.M. (1340?-1409)” (A FH , 52. 1959. Pp. 187-8), on diu així: “E l breve fragmento que editamos nos muestra en efecto que E ximenis estaba bien familiarizado en la lectura de teólogos de la E scuela Franciscana, de modo especial con E scoto. Allí aparece el contacto doctrinal de E ximenis con el Doctor Sutil en el concepto de persona; en el conocimiento de los ángeles en el estado de viadores; en el modo del conocimiento divino del futuro contingente; en la doctrina escotista de la predestinación de Cristo; en los motivos divinos de la predestinación y reprobación; el concepto bonaventuriano de la predestinación, etc.” També trobem influència escotista en el tema de la potestat d’ordre, que E iximenis tracta al seu Pastorale ( vide Saranyana, J.I. L a potestad de orden en Francisco E iximenis. Dins Teología del Sacerdocio. V. 10. Burgos. 1978. P. 41). 266 88 demostren que ell segueix en moltes qüestions preferentment sant Bonaventura i el seu mestre Alexandre d’Hales. E l mestratge d’aquests dos grans pensadors franciscans és copsat ja pel pare Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. en l’estudi introductori de l’edició que féu dels capítols del Terç fins al capítol 352. 269 Així mateix, hi ha un altre estudi del professor Albert G. Hauf,270 si bé en aquest cas referit a la V ita Christi, que ens indica que la font predilecta d’E iximenis en aquesta obra és sant Bonaventura, i que altres fonts, com les Meditationes V itae Christi o Ubertí de Casale són deutores directament del susdit Bonaventura. E l segon exemple que podem adduir és el de l’inventari de la seua biblioteca que Jacques Monfrin trobà (per desgràcia de manera parcial) a l’Arxiu Vaticà, 271 ja citat. E l susdit Monfrin ens diu que la biblioteca d’E iximenis és très à jour. Ben és cert, car hem de dir, que E iximenis, per la seua condició i posició social, tingué accés a les millors biblioteques de la Corona d’Aragó, monàstiques o reials. També és cert que en aquella època, com en la nostra, el préstec de llibres era ben fluïd, i això ho veiem molt clar en els Documents d’Antoni Rubió i Lluch, on aquests préstecs de llibres, freqüentment envers membres de la casa reial, són ben abundants. Però en qualsevol cas, aquest, per desgràcia, parcial inventari, ens indica coses ben interessants, respecte al propòsit d’aquest apartat. Volem cridar l’atenció sobre la presència d’alguns autors no citats mai en cap de lloc per ell. E ns referim a Guillem d’Ockham (del qual per cert tenia una ben assortida representació d’obres 272 ), Pèire Joan Oliu (del qual Destacarem, en fi, com a mostra d’influx escotista en E iximenis la idea expressada per ell (i també per Isabel de Villena) a la seua V ita Christi, que el Fill de Déu s’hauria encarnat encara que no hi haguera hagut pecat per part de l’home que motivà la seua E ncarnació. Sobre això, vide Arnau, R. Recull d’humanisme cristià. València. E d. Saó. 1999. P. 51-2. Cal constatar que en l’inventari de sa biblioteca en el moment de morir trobat a l’Arxiu Vaticà per Jacques Monfrin, en trobem més llibres d’E scot que de cap altre pensador franciscà. E n aquest sentit, vide Monfrin, Jacques. Op. cit. Pp. 282-6. 269 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 13. Introducció del pare Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. 270 Hauf i Valls, Albert G. “La V ita Christi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409) como tratado de Cristología para seglares”. A FH , 71. 1978. 36-64. 271 Monfrin, Jacques. Op. cit. Pp.282-6. 272 Quan diem que Eiximenis no cita mai aquest autor, volem dir que no cita cap obra seua ni l’addueix directament com a referent o demostratori d’alguna afirmació seua, com fa sovint amb els autors citats per ell, i deuria fer en aquest cas tenint present la importància d’aquest teòleg anglès. No obstant, hem trobat al seu opus una referència directa a ell, al capítol 44 del Primer: “E per tal fa gran mester a tots aquells qui volen profitar e entendre la pregonea de la Sancta Scriptura segons art dada per los sancts doctors que ell sàpia bé una falsia logical qui s’apel.la amphibòlia, segons que la tracta altament hun famós frare menor qui s’apel.la frare Guillem Ocham, lo qual en la 89 també tenia prou obres) i Ramon Llull (del qual sols tenia una obra, però això indica en qualsevol cas que en tenia coneixença). Del primer hem de recordar que fou un ardent i bel.licós defensor de l’emperador Lluís de Baviera en la seua lluita contra el Papa Joan X X II. Recordem així mateix, encara que és un tema que tindrà ampli desenvolupament en un apartat de la tesi, que E iximenis era defensor d’idees teocràtiques, si bé això ho matisarem convenientment. Ockham a més era prou controvertit en aquesta època, car era iniciador de l’anomenada via moderna . Aquesta gaudí de prou d’èxit en els mitjans universitaris europeus en època d’E iximenis, i així s’imposà tant a la Universitat de París com a la d’Oxford, i donà un nodrit grup de figures intel.lectuals: Nicolau d’Autrecourt, Thomas Bradwardine (també citat per E iximenis al capítol 152 del Primer, com ja hem vist), Gerson, Buridan, Gregori de Rímini, Pierre d’Ailly, Nicolau d’Oresme, etc. No era, però, del tot ben acceptada per les esferes ortodoxes, tant universitàries com eclesiàstiques. Recordem així que Lluís XI de França arribà a prohibir el 1474 la nova doctrina a la Universitat de París, sense conseqüències pràctiques, però.273 D’Oliu, cal que recordem que fou iniciador i mestre dels anomenats “franciscans espirituals”, que feien un èmfasi (a voltes, però, molt radical), en la pobresa evangèlica. I aquest corrent franciscà no fou mai ben vist per les altes esferes eclesiàstiques, arribant al final a la seua condemna i prohibició.274 De Llull, simplement dir que en època d’E iximenis les seues doctrines eren objecte d’una virulenta persecució per part de l’inquisidor religió dels frares menors és fort conegut per hom molt famós per tots los frares menors entenents” (Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 41r-41v). Cal que notem el to tan elogiós amb el qual parla E iximenis d’Ockham, cosa que concorda amb el fet que tinguera tantes obres seues en la seua biblioteca personal en el moment de sa mort. I en darrer terme, amb el fet que, amb les reserves pertinents, poguem afirmar que en l’obra eiximeniana són clarament presents traces i influències nominalistes i ockhamianes, com ja hem apuntat i tindrem ocasió de seguir veient en aquest treball. 273 Villey, Michel. L a formation de la pensée juridique moderne . Paris. Les Éditions Montchrestien. 1968. P. 203. Així mateix, el pensament d’Ockham en general, podem dir que trasbalsà profundament l’E dat Mitjana i contribuí poderosament a l’eliminació dels seus fonaments intel.lectuals. E n aquest sentit, són ajustades les valoracions de S. Rabade: “Podríamos concluir diciendo que de igual manera que en el orden especulativo Ockham realiza la demolición de todo un sistema metafísico, cuyos cimientos había puesto Aristóteles, pero en el que habían trabajado los grandes escolásticos del s. XIII, así también arruina una convicción política tan cara a la cultura medieval, como era la unidad suprema de todos los poderes en el Pontificado, el cual ejercía por sí mismo el supremo poder espiritual, pero debía también cuidarse de la supervisión del poder civil, sobre todo en lo referente al máximo representante de éste, que era el emperador” (Op. cit. P. 173). 274 Iriarte, Lázaro. Historia franciscana. Valencia. E ditorial Asís. 1979. Pp. 91-7. 90 Nicolau E imeric, O.P.275 Tot i que aquest al final no reeixí en els seus propòsits i s’hagué inclús d’exiliar, és versemblant que els seus atacs a la doctrina lul.liana deixaren la seua empremta, en especial a la ciutat de València, on aquest inquisidor exercí sa activitat antilul.liana (car no debades en aquesta ciutat hi havia importants cercles lul.lians), i on E iximenis residí tants anys. Hem vist que a la biblioteca d’E iximenis figuraven tres autors que no cita mai. I hem vist com aquests tres autors eren controvertits en època d’E iximenis per diferents motius. Se’n pot treure fàcilment la conclusió de que ens trobem ací amb l’“ esperit de concòrdia” eiximenià, del qual parlarem extensament més avant. Veiem, així, com E iximenis en aquest cas coneix i, per què no?- simpatitza amb uns escriptors que després no cita mai al llarg de la seua vasta obra. I això es deu al factor primigèniament esmentat, que, degut a la posició social d’E iximenis, i a les seues privilegiades relacions amb les classes altes, que eren les que li sufragaven la seua activitat com a escriptor i intel.lectual, i en aquest cas amb les autoritats eclesiàstiques, ell evità tant com pogué exposar al llarg de la seua obra qualsevol opinió o idea que poguera molestar-los. No obstant, veurem molt més detingudament, com en la seua obra són presents, això sí, d’una manera magistralment dissimulada, crítiques a les classes altes i a personatges importants, així com opinions provinents d’autors i de moviments que podem qualificar d’”heterodoxos”.276 Pel que fa a la susdita voluntat d’E iximenis d’evitar enfrontaments i crítiques provinents d’autoritats eclesiàstiques, res no sintetitza millor això com sa afirmació en el darrer capítol del L libre dels À ngels: Tot, emperò, quant ací és sotsmet totstemps a la correcció de la santa romana E sgleya. 277 O encara ho proclama més extensament al capítol segon del pròleg de la V ita Christi, quan diu: “Si yo davall o en qualsevol llibre o tractat meu per inadvertència o per ma gran ignorància scrivia o dehia o per qualsevol manera posava res que fos contra la santa fe cathòlica, o bones o santes costumes cristianes, o contra la determinació de la santa esgleya, ara per llavors o revoch, e ho he per no dit, Ivars i Cardona, Andreu.“Los jurados de Valencia y el inquisidor Fr. Nicolás E ymerich, O.P.” A IA , VI. 1916. 68 -159. 276 Una primera prova la tindríem respecte al tema que tractarem més avant de la supremacia política papal. Ací E iximenis, tot i alinear-se al costat de les tesis supremacistes papals, és evident que coneix les argumentacions contràries a aquesta, la qual cosa podem deduir dels arguments a contrario exposats seguint el mètode escolàstic. Així ho indica M. Peláez a l’article seu ja citat “Las fuentes jurídicas de Francisco E iximenis, O.F.M. y aspectos histórico-jurídicos inéditos del Dotzè del Crestià” (p. 488): “E ntre las fuentes regalistas que tal vez conoció E iximenis están De potestate regia et papali de Juan de París, De recuperatione Terrae Sanctae de Pierre Dubois y las anónimas Quaestio in utramque partem y Disputatio inter clericum et militem”. 277 De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 144. 275 91 humiliant-me totstemps sots correctió de la santa esgleya sobredita, axí com a feel crestià, en tot e per tot”.278 D’afirmacions semblants, ne podem trobar al llarg de tot el vast opus eiximenià, algunes de les quals anirem veient en posteriors apartats. I aquest desig de no ser censurat per cap autoritat, seglar o eclesiàstica, el sintetitza al capítol 3 del pròleg a L o Crestià, on diu: “Si per ma ignorància, o per astúcia del demoni, o per qualque altra reprensible via, ací posava, en qualsevol manera no deguda, neguna cosa que fos contra la santa fe catòlica o contra les determinacions o estatuts papals, o qualsevol altres, a les quals jo sia obligat de seguir, o contra bones costumes –la qual cosa Déu no vulla per sa mercè-, emperò ara per llavors, e llavors per ara, ho revoc e ho he per cas e nul.le, tostemps ofirent-me, humilment aparellat, a tota satisfacció que la santa mare E sgleia romana vulla que faça de mi mateix, e de tots mos dits, e de tota ma doctrina”.279 Altres vegades E iximenis plagia o fins i tot copia altra obra o obres, però no n’indica la font. Podem citar en aquest punt dos casos, sense ànim de ser exhaustius, de còpia més o menys literal present en l’obra eiximeniana, en concret en el Dotzè. E l primer fa referència a l’estracte que fa del L ibellus de batallia facienda (obra atribuïda tradicionalment al canonge de la Seu de Barcelona Pere Albert) als capítols 323 a 330 del Dotzè.280 E l segon ens indica que E iximenis, als capítols 894, 897 i 898 va extreure materials del famós L i livres dou Tresor de l’advocat florentí Brunetto Latini.281 La millor anàlisi sobre una obra en concret, sens dubte, en aquest sentit, és la feta per J. Hernando en la introducció que fa del Tractat d’U sura. Ací, ultra les fonts explícitament citades, descobreix J. Hernando manlleus més o menys extensos a Ramon de Penyafort, l’Hostienc, Godofred de Trani, Durand de Sant Porçan, Tomàs d’Aquino, Duns E scot, Alexandre d’Alexandria i, sobretot, Bernat de Puigcercós.282 Caldria ací, dins d’aquest epígraf, tot i que no estem tractant de fonts en sentit estricte, parlar de la informació aportada per dos treballs d’investigació, que són molt il.lustratius de la manera de treballar d’E iximenis, V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 1v. L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. Pp. 39-40. Selecció a cura d’Albert Hauf. 280 Bosch, S. “Les Partides i els textos catalans didàctics sobre cavalleria”. E UC , XXII. 1936. Pp. 658, 661. 281 Wittlin, Curt. “E ls capítols trets del L libre del Tresor de Brunetto Latini al final del Dotzè de Francesc E iximenis”. Homenatge Casacuberta , I. PAM. 1980. 175-185. 282 Hernando i Delgado, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). Pp. 17-29. 278 279 92 i de quin ús fa de el s dades que trobem a les seues obres. Serveixen així mateix per a veure com darrera de noms o dades aparentment sense significació o de caràcter aleatori, podem trobar dades interessants. E n primer lloc, trobem l’anàlisi que fa Martí de Riquer, dins del llibre A proximació al Tirant lo Blanc, a l’epígraf “Aspectes de la guerra segons E iximenis”.283 Ací veiem primerament, que E iximenis escrivia sovint en clau. També, que no totes les cites que fa són llibresques, ans amaga les seues pròpies observacions i idees sota nom d’altri, a voltes inventat. E n aquest cas concret, podem copsar que les seues fonts d’informació són a vegades inclús el resultat de converses i testimonis directes. Per tant en aquest cas podem parlar també de l’habilitat d’E iximenis en el tractament de les fonts, si bé ací estem davant de fonts no escrites. Tot això ve al respecte de l’anàlisi que fa ací del capítol 274 del Dotzè. Ací narra la manera de lluitar a peu segons escots e anglesos. La hipòtesi de Riquer és molt suggerent. A la batalla de Nájera (3-IV-1367), en plena guerra de successió castellana, el Príncep Negre d’Anglaterra, mercenari al servei de Pere el Cruel, vencé E nric de Trastàmara i els seus aliats catalanoaragonesos. L’ala dreta la manava Alfons, comte de Dénia a qui dedicà E iximenis el Dotzè del Crestià, que fou dut presoner a Anglaterra, on romangé 25 anys. També fou fet presoner Pere March. E ls valencians que participaren a la batalla pogueren ésser bons informadors d’E iximenis en tots aquests aspectes. Reforça aquesta hipòtesi el fet que en aquesta batalla aparegueren innovacions tàctiques importants que sols podia copsar una persona entesa en arts militars, que a més les haguera presenciades. I aquest no era el cas, evidentment, del nostre E iximenis. E l segon dels treballs de recerca, és l’article de Curt J. Wittlin “E l rei Pirro de Roma en el Dotzè del Cristià de Francesc E iximenis”.284 E l subtítol del susdit article ja ens és prou aclaridor de la intenció amagada d’E iximenis: “Crítica encoberta de la política sarda del rei Pere de Catalunya”. L’anàlisi se centra als capítols 297-9 del Dotzè. Ací E iximenis mostra un suposat carteig entre un iurisconsultus Pompinianus, que havia anat amb Pirro, rei de Roma, al setge de Nàpols, i un famós philòsof en Grècia, A malgama . Es parla sobre tretze terribles plagues que fan estralls en l’exèrcit assatjador, i E iximenis a totes aquestes plagues proposa solucions. Riquer, Martí de. A proximació al “Tirant lo Blanc”. Barcelona. Edicions dels Quaderns Crema. 1990. Pp. 204-9. [Capítol: “Aspectes de la guerra segons E iximenis]. 284 Wittlin, Curt. “E l rei Pirro de Roma en el Dotzè del Crestià de Francesc E iximenis”. AE M, 25/1. CSIC. Barcelona. 1995. 647-57. 283 93 Cal que parem atenció sobre la darrera de les plagues nomenades. Aquesta és quan lo Rey no· s vol llevar del setge, tot afegint-s’hi en aquest cas concret que ans ha jurat que no s’en llevarà fins que haja haüda la ciutat. C. Wittlin va analitzant i comparant, i arriba a la conclusió que E iximenis està fent al.lusions directes a la campanya militar del rei Pere el Cerimoniós en Sardenya. Aquesta guerra, costà molts esforços al dit rei i a la Corona d’Aragó en general. Aquesta campanya (o millor dit, campanyes) militar, ocupà gran part del llarg regnat del rei E n Pere, i els resultats finals foren més aviat minsos, si tenim present el gran esforç que aquesta guerra suposà. Ben és cert que aquest conflicte cal inserir-lo en la secular rivalitat de la Corona d’Aragó amb Gènova, però al final podem parlar de guerra oberta del poble sard contra la Corona d’Aragó, ja que, com indica J. Hillgarth: War with Genoa in Sardinia became henceforth war with the Sardinians. 285 Per tant, hom pot copsar com ací E iximenis està fent una mena de joc de paraules (Pere- Pirro), i que sota unes vagues al.lusions a fets que semblen imaginaris, s’està fent referència a fets i personatges molt concrets. Fins i tot, forçant l’enginy, hom podria pensar que s’hi parla d’allò que s’anomena “victòria pírrica”, per a fer al.lusió a la victòria del rei Pere sobre els rebels sards. Si així fora, podríem dir que el joc d’E iximenis és magistral. Aquest article, a més, té una segona derivació, que analitzarem amb més deteniment en l’anàlisi del fenomen del pactisme. E s tractaria d’una idea que sembla derivar- se d’aquest episodi, tal com l’exposa E iximenis: l’exèrcit (i si estenem el concepte, el poble inclús), té dret a no obeir i àdhuc a rebel.larse contra un governant de poc seny, poc capaç, o que el porta a la ruïna. Desenvolupant el concepte, inclús caldria afirmar que té dret a deposar al mal governant. Aquesta idea té uns orígens i un desenvolupament que analitzarem en el seu lloc, però no deixa de ser curiós com ja la veiem apuntada en aquests aparentment innocents capítols del Dotzè analitzats. E iximenis, en fi, molt embolcalla sovint les seues pròpies idees amb cites d’altres autors, com fa veure C. Wittlin: “Unser Autor sucht in alten Büchern Beweise für die Richtigkeit seiner persönlichen Meinung; wer nicht seine E instellung teilt, dürfte aber durch seine Zitate kaum umgestimmt werden”.286 Caldria, en fi, parlar dels diversos mètodes expositius, dins l’àmbit pròpiament doctrinal i científic que segueix E iximenis per a exposar ses Hillgarth, Jocelyn. The Spanish Kingdoms. 1250-1516. V. I (1250-1410. Precarious Balance). Oxford. Clarendon Press. 1976. P. 368. 286 Wittlin, Curt. “Quae maxime damnant animas principum: Fünf antimonarchische Kapitel im Pastorale des Francesc E iximenis”. ZfK, 2. 1989. P. 102. 285 94 diverses idees. Seguirem ací a A. Ivars. 287 Aquests mètodes serien els següents: 1-Mètode sintètic: Ací E iximenis exposa en to didàctic i en forma de punts, les idees d’un o més escriptors que són autoritats en aquella matèria que tracta de divulgar. Com assenyala Ivars, E iximenis no n’és un simple transmissor, ans moltes vegades n’afegeix a les idees alienes observacions pròpies, o bé les corrobora amb fets succeïts al seu temps o veïns al seu temps. 2-Mètode sil.logístic: Ací normalment formula una tesi, en un o més capítols, i després formula les objeccions o dificultats que poden sorgir, les quals resol en darrer lloc. D’aquesta manera resta confirmada la tesi. No segueix E iximenis un tipus fix quant al nombre d’objeccions ni de capítols destinats a la seua refutació. 3-Mètode analític: Ací acostuma E iximenis a donar una succinta idea de l’estat de la qüestió sobre la matèria o punt que es proposa dilucidar. Defineix després aquesta matèria o punt. E xposa després els arguments provatoris de la tesi. A continuació posa les objeccions que poden formularse contra la tesi, i després de solucionar- les, treu les conclusions pertinents, sense adherir-se normalment a cap dels bàndols, seguint el vell principi in dubiis libertas. Ben és cert, però, que a voltes no pot dissimular certa simpatia cap a determinades opinions. A banda d’aquests mètodes usats en les exposicions purament doctrinals i científiques, senyala A. Ivars l’ús que en fa E iximenis d’un mètode pròpiament popular. Ací podem incloure tota la llarga llista de refranys, contes, llegendes, fàbules, etc. que apareixen al llarg de les seues obres. També mereixen ser destacats ací els seus famosos “eximplis”, amb els quals il.lustrava moltes de les coses que deia. L’obra d’E iximenis mereix així ser destacada per la sàvia combinació que sap fer en ella del mètode pròpiament científic i d’aquest popular, adaptant-se sempre a les necessitats del lector. No cal en aquest punt que oblidem que, tot i que sols s’ha conservat un sermó seu (o part d’ell), com hem indicat en l’anterior apartat, consta que E iximenis exercí una activitat predicatòria. I una prova de que aquesta era una activitat important per a ell la tenim en el seu A rs Praedicandi Populo, del qual hem parlat així mateix a l’anterior apartat.288 Podem dir que aquest Ivars, Andreu. E l escritor Francisco E ximénez en V alencia (1383 -1408). Benissa. Ajuntament de Benissa (Comissió de Cultura). 1989. Pp. 129-35. 288 L’activitat predicatòria fou molt important en el naixent orde franciscà, i fins i tot podem dir que sant Francesc inaugurà una nova manera de predicar, que trobem en el nostre menoret. Com senyala J.L. Aranguren: “Cierto es que san Francisco deconfió de los libros i del estudio. Pero ello se debe relacionar con el estilo de predicación que inauguraba: popular, coloquial y dialogado, 287 95 caràcter predicatori impregna l’obra eiximeniana, fins al punt que C. Wittlin arriba a dir en la seua introducció al L libre de les Dones que recomanem una lectura en veu alta, puix que així se sent millor el curs lògic del pensament de l’autor i el seu ritme predicatori. 289 Tot el que hem dit, en fi, respecte a l’habilitat d’E iximenis en el tractament de fonts, podem dir que ho sintetitza molt bé A. Hauf en la introducció que fa a l’edició del llibre clàssic de J. Pou V isionarios, beguinos y fraticelos catalanes (ss. X III-XV ) . S’expressa així: “La obra de E iximenis es como un vasto cajón de sastre que llama poderosamente la atención de una parte por su estructura lógica y trabada que responde sin duda a un plan previo, y por la insistente repetición de unos esquemas ideológicos bien delineados, que encuentran parecida formulación en latín y en catalán, y busca soporte en unas autoridades o materiales de acarreo que suelen utilizarse una y otra vez en apoyo de unas mismas tesis. E scritor más prolijo que analítico, en ocasiones y debido, quizás al olvido, a la práctica de la escritura al dictado, a la falta de revisión o al aporte indiscriminado de materiales de fuentes contrapuestas, e incluso- ¿por qué no decirlo?- a una intencionada ambigüedad, el fraile catalán puede resultar contradictorio”.290 III. Les complicades relacions d’E iximenis amb la casa reial catalanoaragonesa Anem a analitzar en aquest epígraf un punt clau per a entendre molts aspectes de l’obra eiximeniana, com veurem, que és el de les seues relacions amb la casa reial d’Aragó, en especial amb els dos darrers membres pertanyents al casal de Barcelona. E n aquest sentit, hem de dir que no es pot dir pas que E iximenis fos a priori hostil a la casa reial catalanoaragonesa. Com diu D. Viera: “E iximenis admired the former warrior kings of Aragon, especially James I, James II, and Peter II, who called frequent sessions of the “Corts”, honoured the laws of dando entrada a la observación directa, usando anécdotas y parábolas, recurriendo a la mímica y a una presentación “dramática” del tema. Se avanzó en muchos siglos a la crítica a la “galaxia Gutenberg”. Predicó con el ejemplo una cultura audio-visual” (“Sociedad violenta y franciscanismo”. Dins D.A. San Francisco de A sís y nuestro tiempo. Madrid. E ditorial Cisneros. 1982. P. 277). 289 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. XXXVII. Introducció de Curt Wittlin. 290 Pou i Martí, Josep. V isionarios, beguinos y fraticelos catalanes (ss. XIII- XV ). Alacant. Diputació d’Alacant. 1996. Pp. 99 -100. Introducció d’Albert Hauf. 96 the kingdom, and could accept the opinions of legislators and diligent counsellors”.291 Així mateix, podem parlar en aquest punt de manera prèvia molt extensament de l’especial relació que tingué la casa reial d’Aragó amb l’orde franciscà. Ja existien abans del temps d’E iximenis intensos lligams, i fins i tot arribaren alguns dels membres d’aquesta casa reial a fer-se franciscans, com per exemple l’infant Pere d’Aragó, amb qui E iximenis tingué una especial relació de la qual parlarem més avant. 292 Dels reis amb els 291 Viera, David. “Francesc E iximenis’s Dissension with the Royal House of Aragon”. Journal of Medieval History, 22. 1996. P. 260. 292 Pou i Martí, Josep. Op. cit. Pp. 507-8. E n concret, fent referència al susdit infant Pere d’Aragó, ens diu això J. Pou: “Nuestro Infante había bebido a los pechos de su madre, doña Blanca, hermana de San Luis, Obispo de Tolosa, la devoción a san Francisco, y no pocas demostraciones del mismo amor seráfico había visto en su padre, Jaime II, hermano de santa Isabel de Portugal (...); devoción que había aprendido ya de su abuelo Jaime I y de su padre Pedro III, e imitado de su madre, Constancia, hija de santa Clara, después de ser reina, y de su hermano el rey Alfonso III, que quiso recibir moribundo el hábito del Seráfico Patriarca y dormir con sus hijos el sueño de los justos. Alfonso IV, hermano de nuestro Infante, había imitado al morir en 1336 el ejemplo de su tío homónimo, y la misma devoción había observado nuestro Infante en sus madrastras doña María, segunda mujer de Jaime II, y doña E lisenda de Moncada, cuarta esposa del mismo, fundadora del magnífico monasterio de santa Clara de Pedralbes en Barcelona, donde murió y está enterrada, y de una manera especial había visto cómo otro hermano suyo, esto es, don Juan, arzobispo de Toledo y más tarde de Tarragona y Patriarca de Alejandría, distinguía a los Menores con cariño verdaderamente paternal”. També se’ns parla a la mateixa obra del franciscanisme de la branca mallorquina de la casa d’Aragó (pp. 236-7): “Pocas familias Reales habrá que hayan tenido tan íntimas relaciones con la Orden Franciscana como la de Mallorca en su brevísimo reinado. Doña Sancha, hija de Jaime I de esta Casa y mujer del rey Roberto de Nápoles, en una carta ditirámbica que en 1334 dirigió a los Minoritas reunidos en Asís con ocasión del Capítulo general y de la Indulgencia de la Porciúncula, para demostrar que ella podía ser llamada verdadera madre y protectora de esta Religión, alega los méritos de su familia para con los hijos del Seráfico Patriarca. “Habéis de saber, dice, carísimos hermanos míos, que el Señor hizo que yo naciera de tal estirpe y prosapia, que mi señora madre fuese Dª E sclaramunda, reina de Mallorca, de santa memoria, hija verdadera del bienaventurado Padre San Francisco. Quiso también la Majestad divina que yo fuese hermana de Fr. Jaime de Mallorca, que siendo primogénito renunció a la corona por amor a San Francisco, entrando en su Religión. Hizo también la altísima clemencia que yo fuese del linaje de la Bienaventurada Isabel, reina de Hungría, hija verdaderamente devota de nuestro Padre San Francisco y madre de la Religión, la cual fue hermana de mi abuela, la madre de mi señor y padre, el rey D. Jaime de Mallorca”. La piadosa Reina sigue refiriendo en su carta las pruebas de amor franciscano dadas por la familia de su marido, o sea de Anjou; pero respecto a la suya aún podría añadir que su padre era el grande protector de Raimundo Lulio y de los Franciscanos de Mallorca, cofundador del célebre Colegio de Miramar, que su hermano mayor era el Infante D. Felipe, cuyo amor a la pobreza de la Orden le llevó a extremos inconcebibles; (...) y finalmente, podía gloriarse de que su sobrino el Infante D. Fernando de Mallorca hubiese emitido el voto de entrar en la Orden de San Francisco y de observar literalmente su Regla y el Testamento”. I en la mateixa obra (p. 177 n. 75), en fi, se’ns parla, encara que siga per damunt, del franciscanisme de l’altra branca de la casa d’Aragó, la de Sicília: “Waddingo (A nnales, an. 1318, 97 que tingué tracte E iximenis, és sens dubte el que afavorí més l’orde seràfic Martí l’Humà. Aquest rei, mitjançant diploma d’1 d’octubre de 1398, pro Fratribus Minoribus totius Provintie A ragonum ordenà que els confessors de la casa reial d’Aragó foren franciscans, com així fou de fet.293 Així mateix, a la seua dona Maria de Luna, podem considerar-la filla espiritual del nostre menoret, i no debades, a ella dedicà l’Scala Dei, que és, com hem indicat, un devocionari escrit en principi per a ús privat de la reina. 294 E iximenis, d’altra banda, tingué una relació molt intensa amb els reis de la casa reial d’Aragó que regnaren mentre ell visqué, com ja hem apuntat i veurem amb més detall al llarg d’aquest treball. I aquesta relació li influí determinantment en la temàtica que ens ocupa en aquest treball, com indica J.H. Probst: “E r ward (...) durch die Könige von Aragon, Herren von Katalonien und Valencia, zu ihrem Ratgeber und Beichtvater auserwählt. Diese ausgezeichnete Stellung bot ihm offenbar Gelegenheit, seine umfassende Bildung meisterhaft zu vollenden und sie auf dem Gebiete des sozialpolitischen Lebens fruchtbar zu machen”.295 num. X X X IX , t. VI, pág. 326) escribe que Fadrique [Frederic II de Sicília] fue devotísimo de la Orden Franciscana, como toda la Casa Real de Aragón. (...) Hermana de ambos [Frederic II de Sicília i Alfons III d’Aragó] fue la excelsa reina de Portugal, Santa Isabel, terciaria franciscana. Murieron clarisas profesas doña Leonor, mujer de D. Fadrique, sus dos hijas Catalina y Margarita, sus dos nietas Constancia y E ufemia y otras princesas de su parentela. (...) D. Fadrique, después de haber vivido tan íntimamente unido a la Orden, murió en 1337 y fue amortajado con su hábito (Bartolomé de Pisa, De Conf., l. c., pág. 348). E ligió su sepultura en el convento minorítico de Barcelona (...); disposición que no se cumplió”. 293 Ivars, Andreu. “Algunos documentos del rey Martín el Humano relativos a los franciscanos”. A IA , X III. 1920. Pp. 409-10. Respecte als confessors dels reis d’Aragó, de l’època d’E iximenis i d’abans inclús, creiem interessant el que diu J. Vincke: “Igualmente característico es que todos ellos [els reis d’Aragó] eligiesen por confesores a monjes destacados por la austeridad de costumbres y la profundidad de su formación, capaces de decirles con libertad lo que opinaban sobre sus acciones y omisiones” (“E stado e Iglesia en la historia de la Corona de Aragón de los ss. XII, XIII y XIV”. V II Congreso de Historia de la Corona de A ragón, I (Ponència VIII). Barcelona. 1962. P. 282). Potser el nostre E iximenis, en ser nomenat confessor de Joan I, es va excedir en aquesta llibertat, i això determinà la seua curta durada en aquest càrrec. 294 V ide Scala Dei. Barcelona. PAM. 1985. Pp. 5-8. Introducció de Curt Wittlin. Transcribim, pel seu interès al cas, la dedicatòria d’E iximenis a la reina: “Molt noble Senyora: Diverses vegades la vostra gran senyoria, per edificació de la vostra vida espiritual, m’ha estimulat que us compilés un breu volum del qual es pogués prendre llum i direcció per a guardarvos millor de tota ofensa a Déu i es pogués aprofitar en tota virtut i a plaure més a Déu. É s per això, molt noble Senyora, que jo, volent satisfer la vostra santa intenció i pel bon augment de la vostra devoció, he compilat aquest llibre”. 295 Probst, Jean Henri. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. P. 74. 98 E iximenis, no obstant, com hem dit, no mantingué gaires bones relacions amb els reis d’Aragó amb els que tingué tracte, tot i els antecedents que hem esmentat de les bones relacions de la casa d’Aragó i el seràfic orde. Ara bé, en lloc de llançar- los crítiques obertes, que seria arriscat dir-les directament als interessats, E iximenis, usant de la seua proverbial astúcia, fa subtils i indirectes referències als nostres reis. Com diu C. Wittlin: “Die mittelalterliche Literatur ist voll von Moralpredigten gegen schlechte Fürsten. Vermutlich hat E iximenis jedesmal, wenn er solch eine Anklage las, gedacht: Trifft genau auf Peter III. –oder Johannes I. Oder einen anderen lokalen Regenten- zu! Seine eigenen Kritiken sind zu allgemein gehalten, als daβ es möglich wäre, hinter jedem Satz eine Anspielung auf einen konkreten Miβstand zu suchen”.296 I fins i tot, com diu el mateix C. Wittlin, les crítiques a vicis o lloes a virtuts reials del Dotzè entren dins del contingut habitual d’aquest tipus d’obres: “Nun fehlt es zwar im Dotzè nicht an Kritiken königlicher Laster (z.B. Kap. 447, 504, 545, 611, 654) oder Lob königlicher Tugenden (vor allem heidnischer Herrscher!), aber im Rahmen eines Fürstenspiegels ist dies zu erwarten, und das katalanische Königshaus hat sich kaum in diesen Anekdoten und E xempla angesprochen gefühlt”.297 Però, com hem dit a l’inici d’aquest epígraf, va ser amb els dos darrers reis de la dinastia de Barcelona amb els que menys s’entengué. Amb Pere el Cerimoniós, però, tingué ja les seues friccions. E l principal focus d’animadversió fou Sibil.la de Fortià, darrera dona de Pere el Cerimoniós,298 als familiars de la qual el susdit rei Pere afavorí de manera exagerada. Però va ser sens dubte amb Joan I el Caçador amb qui mantingué unes relacions més turmentoses. De Joan I no li agradava la seua indecisió i, sobretot, que no continuara la política expansiva dels seus antecessors. I que es dedicara a caçar, a la poesia, a la música, i no a governar. Menys encara li agradava la seua segona dona, Violant, derrotxadora, cursi, mundana, poc austera, i encara damunt francesa (ací cal recordar que E ix imenis és bastant xenòfob i xovinista, com veurem). É s interessant així mateix remarcar el fet que l’ambient de luxe excessiu creat per Violant, a més féu de retruc que Barcelona i València realitzaren despeses excessives per a impressionar els nous reis.299 Wittlin, Curt. “Quae maxime damnant animas principum: Fünf antimonarchische Kapitel im Pastorale des Francesc E iximenis”. ZfK, 2. 1989. P. 104. 297 Ibidem. P. 100. 298 Viera, David. “Francesc E iximenis’s Dissension with the Royal House of Aragon”. Journal of Medieval History, 22. 1996. P. 251. 299 Ibidem. P. 252. 296 99 També és digne de ser destacat el fet que a Joan I li mancava capacitat oratòria, i això era important per a controlar les corts. Com diu C. Guardiola: “La oratoria política tuvo un desarrollo extraordinario en las cortes catalano-aragonesas. Desde Jaime II a Alfonso V, reyes, prelados y nobles rivalizaban en adornar sus discursos con ideas sacadas de la historia, la Biblia o la cultura clàsica”.300 E ndemés, sols les convocà una volta cada nou anys, quan normalment, devien convocar-se cada tres anys. Preferí així el rei E n Joan rodejar-se d’arribistes i favorits a l’hora de governar, cosa que irrità tothom, especialment E iximenis. 301 Resta el tema tan comentat de la profecia de la supremacia de la casa reial francesa, que apareix al capítol 466 del Dotzè, i que Joan I va fer censurar a E iximenis a través del seu mestre racional Pere d’Artés, i que va originar l’afegit de set capítols després d’aquest capítol 466 del Dotzè l’any d’aquesta censura, el 1391.302 Aquest va ser, doncs, potser el punt de fricció més important entre E iximenis i Joan I. Altres possibles crítiques a Joan I i en especial a sa segona dona na Violant apareixen espigolades i dissimulades al llarg de la seua obra. Així per exemple, al capítol 771 del Dotzè critica l’astrologia i l’alquímia, que a Joan I tant li agradaven. Al capítol 753 del Dotzè diu que juheu no deu ésser tresorer del príncep. La reina Violant en tenia un, Golluf. També li exasperaria a E iximenis que Joan I confiara tant en els jueus a la seua Cort (empleà Hasdai Crescas, astròleg, en sa Cort). Als capítols 730-2 i 780 del Dotzè, E iximenis censura els reis que fan cas, abans que ningú, a esposa ambiciosa. I citarem, en fi, com als capítols 24 i 56 del L libre de les Dones critica E iximenis els vestits luxosos de Guardiola, Conrado. “Juan de Gales, Cataluña y E iximenis”. A ntonianum, 64. 1989. P. 345. V ide també Riquer, Martí de. L iteratura Catalana Medieval. Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1972. P. 56. Reproduïm ací les consideracions que en fa: “La oratoria medieval catalana cuenta con una riqueza de piezas conservadas realmente extraordinaria. E xiste, en primer lugar, el numeroso conjunto de parlamentos pronunciados en las cortes, que se puede seguir sobre copias auténticas desde 1350 y se prolonga hasta el siglo XVII. (...) Aparecen como grandes oradores los reyes Pedro el Ceremonioso, Martín el Humano (cuya vibrante proposición en las cortes de Perpiñán de 1406 es una pieza antológica, en cuya redacción tal vez no estuvo ausente la mano de Bernat Metge), la reina María de Castilla, esposa del Magnánimo, Juan II, Fernando el Católico y hasta su nieto Carlos V, cuya proposición pronunciada en Barcelona en 1519 está pronunciada en un catalán correctísimo. E ntre los particulares destacaron como oradores Pere de Fenollet, vizconde de Illa, Alfonso de E jea, obispo de E lna, Marc de Villalba, abad de Montserrat, el cardenal Joan Margarit, etc.”. 301 Viera, David. “Francesc E iximenis’s Dissension with the Royal House of Aragon”. Journal of Medieval History, 22. 1996. P. 254. 302 Bohigas, Pere. “Prediccions i profecies en les obres de Francesc E iximenis”. A portació a l’estudi de la cultura catalana. Barcelona. PAM. 1982. P. 107-8. 300 100 dones i certs co stums cortesans. Aquest, igual que l’anterior, seria un atac directe a na Violant. 303 E l rei Joan, en fi, era un rei supersticiós i crèdul fins al límit. E l seu pare li ho retreia ja abans de ser rei, quan aquest prengué la llevadora valenciana Na Bonanada, creient que per inducció de la infanta de Portugal havia fetes algunes fetilles a la seua dona, la infanta de França Joana de Valois, causant-li la mort: “E meravellam- nos molt de vos perquè creets ne havets pogut creure que una persona que fos en València pogués matar per sortilegis ne fetilles altra persona que fos en França, que si açò era ver, no ha rey ne gran senyor al món que no fos mort, e açò no és cosa de pensar ne de creure, e estaria pus mal a nós e a vós creure semblants coses, les quals són impossibles fer, que no a les persones simples del món”.304 Altra manifestació de la credulitat d’aquest rei la trobem en la seua afecció per l’alquímia i les ciències ocultes, dins de la moda general que hi havia a la Corona d’Aragó en aquesta època, com remarca J. Perarnau. 305 Tot i ser E iximenis un tant crèdul i supersticiós en alguns aspectes de la seua obra, és evident que aquestes exagerades supersticions i credulitats del rei E n Joan devien molestar prou, a un home que quan es tracta del govern i del regiment toca tant de peus a terra. I aquestes crítiques sobta que es produeixen si tenim present la relació de dependència d’E iximenis envers aquests dos monarques de la casa reial. A banda dels factors ja esmentats ací, hi ha un moment en la vida d’E iximenis on aquesta relació de dependència és especialment perceptible, Viera, David. “Francesc E iximenis’s Dissension with the Royal House of Aragon”. Journal of Medieval History, 22. 1996. Pp. 258-60. 304 Roca, Josep Maria. “Johan I y les supersticions”. BRA BL B, 10. 1921. 125 -69 (131). Recomanem sincerament aquest document per a veure fins a quin punt era supersticiós i crèdul el susdit rei Joan I, car els exemples d’això que dóna serien llongs de recontar. 305 Perarnau, Josep. “Documents i precisions entorn de Francesc E iximenis”. A TCA , I. 1982. P. 197. M. Menéndez y Pelayo ens dóna un impressionant testimoni d’aquesta passió del rei En Joan i de sa dona Na Violant per les ciències ocultes: “Juan I teníase por astrólogo y alquimista; pensionó al judío Cresques y buscaba por todas partes libros astrológicos. Mandó labrar a cierto prior unos anillos que le librasen de hechizos, car nós som certs, que per art de astrologia aytals anells se poden fer (ACA, reg. 1873, fol. 72). La reina Violante, en carta a los embajadores catalanes en Aviñón , les dice que el rey había sido hechizado por medio de construcciones y sortilegios de imágenes (...) (reg. 2056, fol. 97 mod.). Don Juan I mandó llamar a toda prisa al médico moro Ibrahim, que vivía en Játiva (reg. 1751, fol. 53), y a una mujer de Oriola: Que· s metgessa e guarey algunes malalties fortunals axí com és aquesta que nós havem dias ha (reg. 1751, fol. 59). Doña Violante llamó a otra mujer de Monistrol y pidió al baile de Lérida un libro de conjuros escrito por el obispo Cigo, lo qual llibre parla de desfer maleficis (reg. 6056, fol. 97 moderno) (Historia de los heterodoxos españoles. V. I. Madrid. E ditorial Católica S.A. 1956. P. 692 n. 63). 303 101 com és la seua graduació en teologia a la Universitat de Tolosa. Diversos documents ens mostren com aquests aportaren diners i mogueren les seues influències per a accelerar aquesta graduació en teologia d’E iximenis.306 Curiosament, potser mogut per ressentiment envers aquests reis, o potser per simple penediment per haver- se servit d’aquest sistema, E iximenis censura aquesta pràctica al capítol 700 del Terç d’una manera molt taxativa: “É s vuy gran abusió en lo món, que doctorats e magisteris se donen llargament a hòmens ignorans si han amichs o diners. E açò és manifestament senyal que aquells qui així donen aytals graus han poch ab Déu, car no pensen los grans mals qui· s seguexen d’aytals exaltacions. Car primerament n’és Déu fort desonrat en quant les sues altees e pregonees comanen als cechs e als muts, ço és als hòmens bestials e ignorans. Segonament, ne reheben los graus e dignitats grans minves, qui solien ésser devant lo poble de déu ab gran reverència e ells aporten- los per esta via a gran menyspreu de tota res. Reheben encara per açò gran dejectió los estamens e religions d’on són aytals doctors e mestres, car com ells hagen ab Déu poch, seguexen les vies del món pompàticas e malastrugues, per moltes altres vies que no cal ací dir”.307 Alguns autors, com D. Viera parlen de les excel.lents relacions d’E iximenis amb Martí l’Humà i sa dona, la reina Maria. 308 No copsa, però, Viera, que E iximenis censura en el Dotzè i en altres parts de la seua obra, dissimuladament, i a voltes obertament, la devoció excessiva, en especial en els governants. I aquest rei, en especial, era un viu exemple de beateria rampant. Aquest rei, anomenat també “l’E clesiàstic”, oïa tres misses diàries i Com hem apuntat, tenim diversos documents que això demostren. Així, tenim una carta de Pere el Cerimoniós (datada el 25 d’abril de 1373 de Barcelona estant) on demana al duc d’Anjou que recomane E iximenis al canceller perquè puga graduar-se el mateix 1373. E n una altre document (datat el 5 d’agost de 1373 de Barcelona estant), la reina E lionor concedeix li vint -i-cinc florins d’or per a ajudar-lo en les despeses fetes en Tolosa per a l’obtenció del títol de mestre en Teologia. Disposem també de la sol.licitud de Pere el Cerimoniós al comte d’Armanyac (parent de Mata d’Armanyac, primera dona del futur Joan I), demanant-li que el recomane al canceller de la Universitat de Tolosa amb el fi que puga obtenir aviat el títol de mestre en Teologia (Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. V. I. Barcelona. IE C. 1908. Pp. 244 -5, 248-50). També disposem d’un document datat el 3 d’agost de 1373 de Barcelona estant on se li concedeixen 50 florins d’or a E iximenis per a esdevenir mestre en Teologia a Tolosa (Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. V. II. Barcelona. IE C. 1921. P. 168). 307 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 90r. 308 Viera, David. “Francesc E iximenis and the Royal House of Aragon: A Mutual Dependence”. Catalan Review, III, 2. 1989. 183-9. 306 102 recitava les hores canòniques, fent l’efecte d’un monjo coronat. 309 Podem copsar també clarament aquest tret d’aquest rei en les seues lectures, documentades per A. Rubió i Lluch als seus Documents: “La preocupació principal del rei són els llibres litúrgics (I, 474), missals (I , 470, 485; II, 407), leccioners nocturnals (I, 508), oficiers santorals (II, 363), pontificals (II, 366), breviaris (I, 446; II, 493, 496), saltiris (II, 374, 412), llibres d’oracions (II, 358), homiliers (I, 462), oficis de les relíquies (I, 470)”.310 Cal recordar, sense anar més lluny, la famosa carta de fra Pere Marí, O.F.M., superior dels franciscans de la província d’Aragó, datada a 12 d’octubre de 1393 de València estant, amb motiu de l’anada d’aquest rei a Sicília, quan era infant, per a resoldre certs afers. E n aquesta carta li diu a aquest rei que mills serveix a Déu lo príncep ab la spà e ab la llança justament pugnant contra los enemichs e ab lo llibre e balança de justícia sobre· ls pobles, que no ab llibres de orations e oynt moltes misses.311 I una mica abans li retreu al mateix rei sa poca energia: “E desplau-me molt alt senyor, d’alcunes coses qui· s dien de ça, cor diu-s’ich que fort a tart volets exir de la cambra ni volets cavalcar per la illa ni fer justícia a vostres pobles”.312 E l mateix E iximenis, en una carta dirigida a ell quan era duc de Montblanc, li fa subtils retrets. Però ací veiem clarament la seua astúcia i diplomàcia, que en vida tants èxits li donaren, i de la qual parlarem abundosament en aquest treball, i més li hagueren donat fins i tot si haguera viscut més anys, car el to és, com hem dit, més subtil, i no tan directe com el de fra Pere Marí. I ací, en aquesta carta, datada de València estant el 15 de juliol de 1392, i on també li dóna consells sobre el regiment a Sicília, igual que fra Pere Marí, li critica a aquest rei (encara infant, però), el seu costum de pernoctar a llocs religiosos, de manera subtil, com diem: “Vos soplech que per tal que vostro regiment sia tostemps prosperat e que muyratz vell e ab hereu e ab sanitat de vostra persona, que vos aprés Déu honrretz los prelatz e· ls eclesiàstichs e religiosos e totas las cosas de Déu, ne sofiratz que si podetz aver altra hostal, que yamés prenatz posada en casas religiosas ne en esgleyas, ne· ls tolgatz res del llur, ne sofiratz que altre ho fassa”.313 Podríem fins i tot copsar una crítica indirecta a la beateria desmesurada d’aquest rei al capítol 54 del 4rt tractat de la V ita Christi: “Lo dit 309 Ivars, Andreu. “Franciscanismo de la reina de Aragón doña María de Luna (1396-1406)”. A IA , 34. 1931. P. 577. 310 Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. Volum II. Barcelona. IE C. 1921. P. XLVIII. 311 Ibidem. P. 336. 312 Ibidem. 313 Ibidem. P. 400. 103 Policarpus damna e impugna la costuma de alguns prínceps qui ocupant-se en llegir psaltiris e altres coses e llibres, o qui s’occupen en lo temps que devien respondre a les gents e espatxar los negocis de la terra, car diu que aytal orar procura lo demoni sots spècia de bé, per ço que la mesquina de gent estiga desolada e no trob justícia,e a la fi se provoque contra lo príncep”.314 I al.lega el mateix Policarpus al capítol 121 del Dotzè amb idèntic propòsit: “E nota ací que segons que posa Policarpus, jatsia que cascun hom en totes ses obres deja haver Déu davant los hulls, e sia tengut de supplicar a ell per son bon endreçament, emperò persona setglar dada a regiment no deu orar tostemps llexant lo regiment e ço a que Déu l’à appel.lat”.315 I encara afegirem el capítol 479 del Dotzè, on diu: Com deya lo rey Carles segon de França, gran follia ensenya príncep qui per fer oració se excusa de fer son offici quant y és mester.316 Al capítol 518 del Terç sintetitza aquestes idees, en fi, dient que jamés hom indiscretament fervent no sia posat en offici de regiment.317 Però podem dir fins i tot que a E iximenis li desplau l’excessiva devoció en termes generals. I així als capítols 517-22 del Terç, on s’insereix el darrer dels capítols d’aquesta obra citat, critica, com indica el títol d’un d’ells zel e fervor indiscreta 318 . D’aquests homes massa devots diu al títol del capítol 521 que han mester seny e discreció. I la mateixa idea exposada en semblants termes trobem al títol del capítol 223 del L libre de les Dones: “Com fervor indiscreta no val res, per bé que tinga l’om occupat e en faenes tostemps”.319 Se li pot acusar a aquest rei a més d’incapacitat per a resoldre els greus problemes que afectaren els seus regnes, com per exemple, la seua successió. Tot plegat, denotaria una manca de dots enèrgiques en aquest rei, a la qual fa referència ben directament fra Pere Marí, com hem vist. Sense fer obertament referència al rei E n Martí, a E iximenis també li desplau totalment aquesta dolenta característica dels governants, i la critica així al capítol 29 del 7è tractat de la V ita Christi: “Alguns peccadors se penssen que benignitat e dolçor de cor sia com l’om és pereós, moll e negligent, e qui tos temps voldria dormir e jaure (...). Lo qual, diu aquest, no és digne de neguna honor, V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 131v. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 55v. 316 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 27. 317 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. F. 280r. 318 Ibidem. Ff. 279v-283r. 319 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 327. 314 315 104 sinó de tota deshonor e vituperi, majorment si és posat en regiment, car aytal no és sinó mort, confusió e destructió e pena contínua de sos súbdits”.320 I en relació amb aquesta devoció excessiva del rei E n Martí, podem afegir que no li agradava a més a E iximenis gens que nobles i reis pernoctaren en cases religioses, cosa que interrompia solemnitats i causava escàndols a voltes. I tota la seua obra està plena de crítiques, a voltes subtils, i a voltes ben directes, contra aquest costum. Així per exemple, el capítol 230 del Primer porta ja l’expressiu títol de “Com los tyrans occupants les esglésies fan a nostre senyor Déu gran irreverència”, i fa ací E iximenis aital descripció: “E són alguns malvats prínceps e tyrans qui sens neguna temor de Déu e sens neguna vergonya dels hòmens occupen les esglésies sovint a llur servey, hoc encara, occupen sovint les cases diputades al servey dels servidors de Déu, axí com són monestirs”.321 I una mica més avant fa una molt certera descripció dels problemes que causava aquest comportament: “E ncara fan més aquests malastruchs de senyors que no· ls basta fer a Déu aquesta tan gran irreverència, ans a ensenyar llurs privilegis e pompa llur, sens neguna temor de Déu entren per cases de dones religioses tanchades, e y fan entrar llurs vanes e males companyes, no contrastant la sentència de excomunicació qui y és posada per lo Papa, de les quals entrades se segueixen ribalderies infinides e qui passen a gran vituperi de nostre senyor Déu”.322 I a aquests els amenaça, en fi, amb greus càstigs divins: “Perquè de aquests fa nostre senyor Déu grans venjances en aquesta present vida, e en l’altre món los dóna la casa qui· ls pertany tenebrosa ab companyia de diables”.323 Així mateix, al capítol 488 del Dotzè, posa com a exemple el seu admiradíssim sant Lluís de França qui, ço diu, abans volia jaure en los camps o en un estable que no que ell jagués en casa religiosa. 324 I fins i tot dins del mateix L libre de les Dones parla al llarg del capítol 348 de, com indica el títol, “con grans V ida de Jesucrist. BUV. Ms. 576. F. 189r. Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 166r. 322 Ibidem. F. 166v. 323 Ibidem. Aquestes “irreverències” en les esglésies ens retrotrauen en certa manera a Joan I, a qui entre d’altres coses, tant li agradava la caça, que practicava en alguns monestirs on sojornava allò que anomenava “caça domèstica”. Aquesta consistia en que li soltaren animals en l’hort del monestir perquè poguera caçar-los (Tasis, Rafael. Pere el Cerimoniós i els seus fills. Barcelona. E dicions Vicens-Vives. 1980. P. 174). É s evident que a un rígid moralista com E iximenis, tan conscient d’altra banda de la dignitat eclesiàstica, aquestes coses li devien enfurismar enormement. 324 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 47. 320 321 105 senyors jamés no deurien posar en cases de religiosos, majorment de dones, perquè no les torben de llur oració e devoció”.325 I al capítol 25 del 5è tractat del L libre dels À ngels, en fi, conta com sant Miquel se li apareix al rei Maloar de Dàcia, i li recrimina que fas poqua reverència a les cases religioses e de Déu, e n’as fets ostals a tu e a tes gents. 326 Sens dubte, E iximenis acabà desencantat també d’ell, com abans ho havia estat amb Joan I. I tot plegat contribuí al desencant d’E iximenis en els afers polítics, ciutadans, “terrenals”, i al seu progressiu decantament cap a obres de temàtica espiritual, i àdhuc mística (recordem que una part del L libre de les Dones, el Tractat de Contemplació entra plenament dins de la mística), a més de la presència de temàtica escatològica cada volta més, que podem observar clarament en les seues darreres obres (singularment en el L libre dels À ngels, i la V ita Christi). Ho diu clarament això C. Wittlin: N ach 1392 zog er sich aus dem öffentlichen L eben und schrieb seine Gebete und die “V ita Christi”. Statt auf A dlige wollte er nun auf Geistliche E influβ nehmen. 327 I fins i tot podem apreciar el distanciament d’E iximenis envers aquests reis en el fet que ja no els dedique obres, com havia fet amb el seu pare Pere el Cerimoniós, com diu D. Viera: It is significant that E iximenis dedicated two of his last major work s to Pere d’A rtés, the chamberlain of John and Martin, rather than to these two k ings, who supported him. 328 Capítol apart mereix ací el tractament de les seues relacions amb l’infant Pere d’Aragó. Aquest fou fill de Jaume II, i desenvolupà importants tasques de govern al llarg de sa vida fins que al final, vidu i vell, se féu franciscà. Destacà en aquesta vessant seua de religiós com a ardent defensor que fou del partit romanista, front al partit avinyonista, durant el Cisma d’Occident, i abans fins i tot.329 Aquest infant tingué dos visions o “revelacions”. La primera fou el 1365, davant del papa Urbà V (abans del Cisma per tant), per a persuadir- lo de que traslladara sa residència a Roma. La segona tingué lloc el 1379, ja durant el Cisma, i en seguiren altres. 330 D oncs bé, E iximenis en fa una al.lusió a les primeres revelacions al capítol 66 del Segon, i ho fa per a criticar-les, però donat que l’infant Pere era de la família reial, no el cita expressament. Vegem com ho fa: “E per tal, L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 506 -8. De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 94. 327 Wittlin, Curt. “Quae maxime damnant animas principum: Fünf antimonarchische Kapitel im Pastorale des Francesc E iximenis”. ZfK, 2. 1989. P. 101. 328 Viera, David. “Francesc E iximenis’s Dissension with the Royal House of Aragon”. Journal of Medieval History, 22. 1996. P. 260. 329 V ide Pou i Martí, Josep.Op. cit. 461-527. 330 Ibidem. P. 527. 325 326 106 sàpies que en mon temps en Avinyó, vivent papa Urbà quint, de santa memòria, venc un notable hom de fort gran estament, lo qual no vull nomenar car és viu encara, e de part de Déu aquest gran hom li proposà alscunes altes revelacions qui manaven al dit papa fer alscunes coses fort grans e àrdues. E de present lo dit papa li respòs molt prudentment que si lo dit denunciant, segons lo consell eclesiàstic li dava senyal de veritat per un miracle, sobre ço que li havia proposat, o provava ço que deia per la Santa E scriptura, que ell faria ço que li denunciava e que ell hi obeiria volenters; en altra manera que no en faria res. E com lo denunciant no fos bastant a provar ses revelacions per una guisa ni per altra, per tal lo dit pare sant menyspreà sos dits, ni volc que se’n faés pus menció”.331 D’aquest Urbà V, papa que fou dels que estigueren en Avinyó, parla E iximenis en termes elogiosos al capítol 125 del Terç, en dir d’ell que és de sancta memòria. 332 E s podria treure com a conclusió ràpida que E iximenis tenia dolentes relacions amb el susdit infant. Però hi ha altres factors que impedeixen treure aquesta ràpida conclusió. I és que dos de les seues obres les dedicà a familiars directes de l’infant Pere. E ns referim al L libre de les Dones, dedicat a Sanxa X imenes d’Arenós, comtessa de Prades, nora del susdit infant pel seu casament amb el comte Joan, 333 i al Dotzè del Crestià,dedicat a Alfons d’Aragó, comte de Dénia i de Ribagorça i marquès de Villena, fill de l’infant Pere. I fins i tot al pròleg d’aquesta obra es refereix en termes molt elogiosos a l’infant Pere, ara sí, nomenant- lo expressament. Primer es refereix a ell com a alt senyor e de sancta memòria. 334 I una mica més avant, quan exposa els motius pels quals se sent obligat envers el susdit Alfons d’Aragó, diu que això és així, entre d’altres motius, per lo capital deute que nós tots havem a la vostra Casa per honor e reverència del dit senyor infant, pare nostre e frare e senyor de tots nós. 335 E l tema es complica si tenim present que el susdit infant fou el campió de la causa romanista front a la causa avinyonesa a les nostres terres durant el Cisma d’Occident. Ja veurem a l’antepenúltim apartat d’aquest treball com sembla ser que E iximenis en principi fou romanista també, tot i el seu extern avinyonisme. Llavors, no s’entenen molt bé ses crítiques a les Revelacions d’aquest infant, si no és per amagar les seues conviccions internes i al mateix temps voler quedar bé amb tots, com sovint fa. L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. 69 -70. Selecció a cura d’Albert Hauf. 332 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 37. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 124. 333 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. XIV. 334 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 1r. 335 Ibidem. 331 107 IV. L’”esperit de concòrdia” eiximenià Com a resultat, entre d’altres factors, d’aquesta tortuosa relació de dependència d’E iximenis amb la casa reial, i del conflicte sovintejat entre les seues íntimes conviccions i la postura oficial en certes qüestions, apareix el que podem definir en E iximenis com a “esperit de concòrdia”. Aquest “esperit de concòrdia”, el porta sovint a voler quedar bé amb tots, i el més increïble és que normalment ho aconsegueix de manera magistral. D’altra banda, de les habilitats diplomàtiques d’E iximenis en trobem moltes proves al llarg de sa vida. Una d’elles és el fet de la intervenció d’E iximenis amb fra Tomàs Alsina en la pacificació dels conflictes haguts al convent franciscà de Barcelona l’any 1382, a sol.licitud dels consellers de la ciutat de Barcelona. 336 É s evident d’altra banda que si E iximenis no haguera tingut aquestes habilitats diplomàtiques, no l’hagueren manat cridar. Així mateix, és visible en E iximenis, com veurem amb més detall, una defensa, no sols de l’ordre establert, ans també de la classe alta, a la qual ell en certa manera pertanyia. Això implica que sovint les seues crítiques a aquesta classe social són dissimulades, o més sovint matisades, embolcallades en vellut com si diguérem. Però aquest aspecte, en fi, el desenvoluparem convenientment en l’apartat de la tesi corresponent, car també influeixen altres factors, a més d’aquest “esperit de concòrdia” pròpiament dit. A banda d’això, veurem com aquesta defensa de l’ordre establert i classisme està contrapesada per un antimonarquisme i antioligarquisme de pregones arrels teològiques i àdhuc escatològiques. E n darrer terme, aquesta ambigüitat i astúcia permanent el porta a aconsellar-la i recomanar-la als altres. Trobem un exemple molt bo d’això en l’anomenada E pístola a l’Infant Martí, duc de Montblanc. E l contingut d’aquesta carta, adreçada de València estant el 1392 al futur rei Martí l’Humà, són una sèrie de consells sobre el govern de Sicília, on l’havien enviat a ocupar- se del govern. Destaquem d’entre aquests consells el que diu vostros pecatz e defalliments quals que sien, sien axí amagatz, que hom del món no· ls sàpia. 337 De manera semblant, diu al capítol 7 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 363 del Dotzè): “Null temps no digues a nengú son desplaer a la cara, 336 Webster, Jill. “Fra Francesc E iximenis i Fra Tomàs Alsina com a pacificadors de brogits i escàndols al convent de Barcelona a l’any 1382”. E F, 84. 1983. Pp. 339-50. 337 E pístola a l’Infant Martí, duc de Montblanc. Dins Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. V. II. Barcelona. IE C. 1921. P. 401. 108 ne faces ofensa. Guarda’t de reportar paraules sobiranament, car qui açò fa no és hom de recapte, ans ensenya que és minyó insensat”.338 Una idea molt semblant expressa a l’A rs Praedicandi : “Nam predicare moraliter contra prelatos et principes et regentes mundum et uicarios eorum non est bonum coram populo, qui est periculum commouendi et suscitandi populum contra eos; sed uicia eorum debent dici ad partem, familiariter uel saltem coniunctis eis”.339 Aquesta mena de correcció privada, o de major llibertat privada, apareix també al capítol 72 del L libre de les Dones. Ací diu que l’home pot dir davant de la seua muller allò que no s’atreveix o no li convé dir en públic. Ho expressa així: “Tot hom del món és inclinat a pensar e a ffer de grans llegees e malvestats e oradures; e per tal que no sia diffamat ne menyspreat no guosa fer aytals follies davant tothom, mas quant és ab sa muyller, llavors desplegua tota sa obra, e diu aquí tot ço que sap e no sap, mal e bé”.340 I sintetitza les seues idees sobre la reprensió i correcció a altre, majorment si és important, al capítol 53 del 3er tractat del L libre dels À ngels, on diu que: “Diu aquí Çiprianus que los pares antigament, hoch encara e los grans prínçeps, acostumaven de elegir alcuns hòmens prudens e bé consçiençiats, als quals daven càrrech de corregir-los de llurs viçis; emperò, servada manera, ço és lloch e temps e altres çircumstànçies qui esquivassen tot escàndel del corregir”.341 I una mica abans, en aquesta mateixa obra, al capítol 14 del 3er tractat ens parla de com un àngel li recomana a l’ermità Vedastus que als mals prínceps de la terra denunçiar-los has secretament e ab reverència e ab molta edifficàçia, axí com a missatger de Déu totpoderós, llurs peccats. 342 Apareix, en fi, aquest to al capítol 120 del Terç, que parla de com se deuen humiliar los grans hòmens e los eguals cant usen de malícia. Ací diu respecte als poderosos que si és hom d’honor, tu l’as a suaugar e a humiliar ab paciència, e reverència e ab humilitat, rahonant-li la cosa per què ensenya malícia. 343 Aquest “esperit de concòrdia”, en últim terme, fa que sovint ens trobem en l’obra eiximeniana amb afirmacions contradictòries i àdhuc oposades, i que d’aquesta manera siga molt difícil, en alguns casos impossible, saber quin és l’exacte pensament eiximenià respecte a certes qüestions. Un exemple ben concret d’això, que desenvoluparem després, és el del càstig al Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 62. Martí de Barcelona. Op. cit. P. 314. 340 L o L llibre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 116. 341 Gascón Uris, Sergi. E dició crítica del L libre dels À ngels (1392). Barcelona. UAB. 1993. P. 185. 342 Ibidem. P. 115. 343 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 27. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 119. 338 339 109 tirà, a voltes posat en l’àmbit espiritual, i a voltes en l’àmbit ben terrenal i concret, i a voltes senzillament deixat sense càstig. També una altra manifestació d’això és el to sovint matisat i al final aigualit amb què acostuma a dir les coses, en especial les crítiques. Així per exemple, al capítol 71 del Dotzè diu que creximent de jutges, de savis e de cavallers és destructió de la ciutat. Però després ho modera dient que emperò cascú d’aquests staments és necessari e essencial en la cosa pública. 344 D’això darrer en veurem molt abundants proves al llarg d’aquest treball, que anirem comentant. No exagerem així si diem que és E iximenis un autor ambigu, i la postura del qual respecte a certes qüestions, que anirem veient al llarg d’aquest treball, és molt difícil de saber, i en alguns casos, senzillament impossible. Podríem pensar que en aquest punt mostraria E iximenis un cert influx d’un autor molt present a la seua biblioteca personal però que no cita mai, del qual hem ja parlat: Guillem d’Ockham. Sobre el seu mètode fa A. Truyol unes consideracions que són del tot aplicables a E iximenis: “E l método de Ockham se presta a veces al equívoco, por enumerar prolija y sucesivamente las argumentaciones a favor y en contra que en cada cuestión controvertida se enfrentan, sin que aparezca siempre clara su postura, o el alcance de la misma”.345 Però no hem de ser excessivament severs amb ell respecte a aquest punt, sobre aquest “esperit de concòrdia”. E n primer lloc, perquè entra dins de la seua ja citada i característica habilitat diplomàtica. I en segon lloc, i més fonamentalment, perquè respon al desig d’E iximenis de fer una obra i de tractar uns temes que puguen arribar a la major quantitat de gent possible. Així ho remarca el P. Nolasc del Molar el qual, com hem dit a l’anterior capítol, és potser la persona que millor ha captat l’esperit i la mentalitat eiximeniana. Respecte al tractament cristològic que fa E iximenis en la V ita Christi, hi troba concomitàncies amb el que fa Ubertí de Casale, però, així com aquest diu que és en aquest punt tendenciós i àdhuc maniqueu, d’E iximenis afirma que “és més condescendent, sap fer-se amb tothom, bé que, de tant en tant, intenti d’amagar-se sota certes citacions; i, al capdavall, declaradament, repetidament, vol romandre subjecte a l’E sglésia, cosa que no pot dir-se d’Ubertí”.346 I una consideració molt pareguda pot fer-se respecte a la resta de l’opus eiximenià. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 35v. Truyol, Antoni. Historia de la filosofía del Derecho y del E stado, I. Madrid. Biblioteca de la Revista de Occidente. 1976. P. 392. 346 Nolasc del Molar. E iximenis. Olot. Biblioteca Olotina. 1962. P. 20. 344 345 110 I aquesta consideració ens du a una de les característiques potser més importants de l’obra eiximeniana, que és el seu to didàctic i pastoral ensems. E fectivament, tota ella està plena d’un desig d’arribar a la major quantitat de gent possible. Ací podem àdhuc percebre la influència del seu admirat Joan de Gal.les, i dels franciscans d’Oxford en general, que tant li influïren. Com indica C. Wittlin: “Fou a Oxford que el nostre frare va entreveure la possibilitat de combinar el seu entusiasme per la lectura amb el deure pastoral d’instruir el poble (...). E n el Galensis va trobar un model no solament de treball i d’estil, sinó també de comportament; dient no a la metafísica i lògica abstracta, i sí a la teologia moral empírica i humanitària”.347 E l simple fet d’haver escrit la majoria del seu opus en català i no en llatí, ja ens indica un desig de fer entenedores a una gran quantitat de gent matèries generalment complicades, i fins i tot en algun cas pregonament complicades, com són les teològiques. Hem de remarcar ací, però, que el nostre menoret s’insereix en la rica tradició de conreu de matèries religioses en llengua catalana que hom pot observar en l’E dat Mitjana. D’aquesta manera, podem observar un clar avantatge respecte a d’altres literatures. Així, com senyala K. Whinnom, fent referència al final al nostre autor: “Catalonia was in much closer contact with France than was Castile, and was, generally speaking, ahead of Castile in religious matters up to the end of the fifteenth century, both in the translation of foreign devotional works and in the writing of them: Francesc E iximeniç’s V ita Christi antedates Mendoza’s by perhaps a century”.348 E n aquest no exagerem si diem que la literatura catalana medieval és essencialment religiosa. Com a simple mostra, direm que gairebé la meitat dels cent deu incunables existents en llengua catalana són de temàtica religiosa. 349 Wittlin, Curt. “Models i fonts per a l’estructura del Dotzè de Francesc E iximenis. Actes del Quart Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Washington, 1984). PAM. Pp. 111 -2. 348 Whinnom, Keith. Op. cit. P. 47. Ben és cert que en aquest ús de llengües no llatines per a tractar matèries teològiques podríem percebre una certa influència de cercles beguins. Al llarg d’aquest treball, i sobretot al capítol sisè, veurem com és possible que E iximenis tinguera contacte amb aquests grups i l’influïren en alguns aspectes, com ara la matèria profeticoescatològica. Diem tot això perquè, com indiquen M. Rodrigo i A. Rubio, referint-se als beguins: E l seu costum de llegir texts bíblics i religiosos en llengua vulgar, generalment en comunitat, pogué prestar alguna contribució al desenvolupament de les incipients literatures romàniques (“E ls beguins de València en el segle XIV. La seua casa-hospital i els seus llibres”. Miscel.lània Sanchis Guarner, I. Universitat de València. 1984. P. 328). 349 Així ho destaquen Pere Bohigas i Amadeu Sobiranas a E xposició commemorativa del V centenari de la impremta. E l llibre incunable als Països Catalans (Barcelona, 1976) (V ide Hauf, Albert. “L’espiritualitat catalana medieval i la devotio moderna”. A ctes del V Col.loqui de L lengua i L iteratura Catalanes (Andorra, 1979). Barcelona. PAM. 1980. P. 86 n.2). 347 111 I fins i tot també podríem fer ací consideracions al voltant de la puixança de la nostra llengua en l’E dat Mitjana. E n aquest sentit, d’una manera un tant exaltada, diu A. Rubió i Lluch: “La llengua catalana era esdevinguda en el segle XIV una de les més extenses i compreses en el món que tancava el Mediterani. Les victòries dels nostres almogàvers, els llibres dels nostres grans escriptors, les aliances matrimonials dels nostres reis, la nostra puixança política i mercantil, l’havien feta popular en les tres penínsules i en totes les illes del mar llatí”. I acte seguit ens diu com el rei Robert de Nàpols (molt encomiàsticament citat per E iximenis, com veurem), escrivia en català afrancesat, i el papa Climent V l’entenia si més no.350 Però la motivació principal que té E iximenis per a escriure la majoria del seu opus en català, per damunt de totes les consideracions que puguem fer, és la de fer-se entendre per un major nombre de gent. Molt bé ho expressa això J.H. Probst, tot contraposant- lo als dominics: “Sein rastlos tätiger Geist zwang ihn zum E ingreifen in die Fehde zwischen Franziskanern und Dominikanern seiner Zeit. Mehr als einmal kritisiert er an den Dominikanern den fast ausschlie βlichen Gebrauch der lateinischen Sprache und tadelt an ihnen, daβ sie ihre Sorge zu ausschlieβ lich den höheren Gesellschaftskreisen zuwenden. Gleich seinen Landsleuten schrieb E iximeniç in katalanischer Sprache”.351 Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. V. II. Barcelona. IEC. 1921. P. LXXI. E n un altre ordre de coses, R. Tasis senyala la superioritat de la literatura catalana medieval sobre la feta en concret en langue d’Oil: “La llengua d’Oil, que es forma lentament –hi ha una distància enorme del francès del segle XIV al del segle XVII-, no té encara els grans noms que l’han d’entronitzar com a idioma de la intel.ligència del món durant l’E dat Moderna. E l poeta Guillaume de Machaut, els historiadors Froissart i Beauvais, els autors del Roman de Renart i del Roman de la Rose , no són pas superiors a les nostres figures intel.lectuals de l’època: Ramon Llull, Francesc E iximenis, Arnau de Vilanova” (L a vida del rei E n Pere. Barcelona. E d. Aedos. 1954. P. 169). Direm, en fi, com a una mostra més de la internacionalitat de la llengua catalana en època medieval, com Martí de Riquer recull un testimoni de com el Príncep Negre, fill d’E duard III d’Anglaterra, i de qui parlarem per cert en el darrer capítol d’aquest treball, no sols l’entenia, sinó que a més podem dir que la parlava. Diu així Martí de Riquer: “E n certs manuscrits de la Crónica del rey don Pedro del canceller Pero López de Ayala, es narra que, finida la batalla de Nájera [de la que hem parlat també], el Príncep Negre volia saber què se n’havia fet d’E nric de Trastàmara, el bastard: “e el Príncipe de Gales, como non le conocía, preguntó a los que así lo avían buscado, diciendo en su lengua: ¿L o Bort és mort o pres? E dixéronle que non; e él respondió e dixo: Non ay res fait” (Crónicas de los Reyes de Castilla, I, edició Rosell, pàgina 603). É s a dir, quan el Príncep Negre, duc d’Aquitània, s’expressava “en su lengua” parlava exactament igual com escrivia Pere March (un català amb provençalismes)” (L ’arnès del cavaller . Barcelona. Ariel. 1968. P. 83 n. 17). 351 Probst, Jean Henri. Op. cit. 1938. P. 74 350 112 I fins i tot la mateixa voluntat d’adaptació a les capacitats i possibles interessos dels seus possibles lectors podem observar per exemple en els volums escrits de L o Crestià. Així, enfront de l’aridesa i abstracció dels dos primers volums, en el Terç i el Dotzè tracta d’unes matèries eminentment pràctiques i tangibles, entenedores per als lectors en definitiva, com són el mal i els pecats en ses dimensions general i concreta, i el govern polític, respectivament. Així mateix, podem veure això en el L libre de les Dones i l’Scala Dei , que està escrit, com ja hem vist, en base al primer. Ambdós llibres, destinats a personatges seglars, inclouen un compendi abreujat de teologia. Fins i tot l’Scala Dei és allò que podem anomenar un devocionari. É s cert que les seues darreres obres tenen un to més personal, coincidint amb el penchant místic de sa darrera època, però també intenta en aquest cas E iximenis escriure d’una manera didàctica i entenedora, si més no en les obres d’aquest període escrites en català. Una bona mostra d’això la trobem en els pròlegs i inicis de la majoria de ses obres en llengua catalana. Així, ja al capítol 3er del pròleg a L o Crestià diu que “jatsia aquest llibre puixa servir a persones científiques e lletrades, emperò jo entenc ací a parlar principalment a persones simples e llegues, e sens grans lletres; e per ço, jatsia que tot quant en aquest volum entenc a posar sia fundat en la santa E scriptura e en los dits dels doctors sants, emperò no n’entenc contínuament a fer ací grans ne curioses al.legacions ne tocacions d’autoritats, e d’originals ne d’altres dits científics, ne al.legar res en llatí, sinó fort poc”.352 Ben és cert que després la redacció concreta de L o Crestià no va ser així, car no sols fa abundants cites en llatí (que sí que és cert que després tradueix, a voltes d’una manera un tant lliure), ans tracta a vegades matèries realment dificultoses. Però el que volem remarcar ací és aquesta voluntat didàctica i pedagògica de l’obra eiximeniana. S’expressa en termes molt semblants al pròleg del L libre de les Dones, dedicat, com hem dit, a Sanxa X imenes d’Arenós, comtessa de Prades : “Lo llibre aquest, senyora molt reverent, és tot de dones, e tracta de llurs bonees, e vicis, e remeys d’aquells, segons que la santa Scriptura e· ls sans doctors e philòsofs han parlat, segons que contínua experiència nos ensenya; e jatsia que d’aquesta matèria aien los damont dits tractat llargament, emperò aytant com he pogut e sabut, he compreses llurs dits en breu tractat per esquivar enug a aquells qui açí lligiran, car diu lo poeta que lliçó curta és pus plaent e L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 37. Selecció a cura d’Albert Hauf. 352 113 més profita, car menys agreuge lo lligent”.353 Podem repetir ací les mateixes consideracions que hem fet abans respecte al pròleg a tot L o Crestià. Trobem exposats semblants termes i intencions, si bé d’una manera un tant recargolada, al pròleg del L libre dels À ngels. Ací, quan exposa els motius pels quals ha escrit aquesta obra, dedicada a Pere d’Artés, diu que ho ha fet, entre d’altres coses, pensant en la dita fervent devoció vostra que havets als dits santificats spirits, e cogitant axí mateix que açò poria ésser promotiu e occasió de moltes devotes persones a honrar e amar aquells.354 Ara bé, dins del mateix llibre s’expressa d’una manera molt més clara en aquest sentit al capítol 2on del 1er tractat: E mperò, per tal com açí no entenem a curar de parlar curiós ne sobtil ne artifficial a grans clergues, mas a persones simples e devotes.355 I d’una manera molt més clara i millor exposada apareix això al pròleg de la V ita Christi (cap. 6), igualment dedicada a Pere d’Artés: “Aquest llibre haguí a posar en romans a gran desplaer meu, mas haguí a satisfer al voler de mossén E n Pere damunt dit, car viu que la sua intenció era santa en quant me dehia que açò posat en vulgar profitaria molt als llechs qui en la vida del Salvador són comunament fort ignorants (...). Per rahó d’açò, pus viu que aquest llibre se havia a deputar e a ordenar per als llechs, m’à convengudes de llexar innumerables qüestions, e notables, e sentències, e difficultats que los grans doctors theòlechs han mogudes sobre los sants evangelis e sobre la vida del nostre Salvador”.356 Aquestes consideracions fetes en els pròlegs de les seues obres més importants en llengua catalana són, doncs, ben reveladores d’aquesta voluntat d’arribar al màxim de gent possible, la qual cosa explica també el seu ús de la llengua catalana per a aquesta finalitat. Podem dir que l’única cosa que li impedeix, sobretot en les seues primeres obres, assolir aquest objectiu és la dificultat i abstracció de les matèries teològiques a voltes tractades. E n aquest darrer sentit, podem dir que observem en E iximenis una remarcable evolució en les seues obres en llengua catalana, car podem dir obertament que a la V ita Christi, que és sa darrera gran obra en aquesta llengua, abandona definitivament o quasi el recargolat mètode escolàstic, i adopta el seu llenguatge potser més personal, però al mateix temps més plenament popular i accessible, amb l’objectiu, com diu sovint en aquesta obra d’”escalfar” els creients. 353 354 355 356 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 7 -8. De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 37. Gascón, Sergi. Op. cit. P. 20. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 3v-4r. 114 I és en aquest segon sentit que podem parlar d’un “esperit de concòrdia” en E iximenis, car en el seu desig de fer arribar la paraula cristiana a tots, propugna aquella concòrdia que il poverello tan defensà al llarg de sa vida. 357 També és cert que podem encabir aquest desig de fer arribar la religió al major nombre possible de persones dins de la tendència general que hom pot percebre a l’Església a partir del segle XIII. E n aquest sentit, fem nostres les consideracions que fa J. Le Goff. Així mateix, molts dels trets que diu ell que són perceptibles en la línia d’actuació eclesiàstica ja al segle XIII els trobem plenament en E iximenis, com veurem al llarg d’aquest treball. Diu J. Le Goff: “Sans doute la dévotion répandue par l’É glise, au XIIIe siècle, manifeste-t-elle souvent le désir de se rapprocher de la masse de fidèles. Culte marial: l’ A ve Maria devient une prière universelle de la chrétienté à partir de 1220 environ, et les Dominicains répandent la pratique du rosaire. Culte de l’eucharistie: la fête du Corpus Christi est fêtée dans toute la chrétienté par décision pontificale de 1264 (...). Déploiement des cérémonies et des images mais qui, par l’anecdote familière, le détail pittoresque visent davantage à l’effet didactique, moral ou attendrissant qu’à impressioner (...). Floraison des saints qui accompagnent chaque moment de la vie familiale, professionelle, sociale, intime: La L égende dorée de Jacopo da Varazze (Jacques de Voragine) en offre le bouquet. Multiplication des confréries qui encadrent le peuple chrétien en lui offrant des fêtes, des émotions, des secours matériels et spirituels” (L e X IIIe siècle. L ’apogée de la Chrétienté (v. 1180 -v. 1330). Paris. Bordas. 1982. Pp. 72 -3). 357 115 116 CAPÍTOL TE RCE R. IDE E S PACTISTE S E n aquest apartat, anem a analitzar un altre dels fonaments del pensament polític eiximenià, com és el pactisme, i l’estructuració que en fa E iximenis a la seua obra. No debades, es podria afirmar fins i tot que és E iximenis un dels autors que millor exposen i reflecteixen a la seua obra allò conegut com a “pactisme catalanoaragonès”. Analitzarem abans que res els pressupòsits d’aquest sistema en la mentalitat eiximeniana. Així, en primer lloc, veurem com en el sistema teològic eiximenià hi és present la idea de pacte, i ocupa un lloc important. E n segon lloc, esbossarem el concepte de “pactisme teocràtic”, que fa que el seu sistema supremacista papal, en el fons no ho siga tant. E n tercer lloc, veurem com el pacte és un element consubstancial a l’activitat mercantil, i, com estudiarem amb detall en el següent apartat de la tesi, no hem d’oblidar que E iximenis, no sols provenia de classe social burgesa, sinó que al llarg de la seua obra hi veiem reflectida tota la mentalitat d’aquesta classe social, amb la qual d’altra banda tingué unes excel.lents relacions durant tota la seua vida. E xposats aquests pressupòsits, ens fixarem en els dos antecedents directes de la mentalitat pactista eiximeniana. E n primer lloc, la pròpia realitat de la Corona d’Aragó, on aquest sistema estava plenament desenvolupat. E n segon lloc, veurem com el pactisme considerat en si mateix, no és pas una cosa tan “moderna” com alguns han cregut, i té arrels profundament medievals. Hi exposarem després com E iximenis estructura el seu sistema pactista, amb tots els seus diversos estadis. E n darrer lloc, veurem com en la base del sistema pactista, i al mateix temps com a conseqüència d’ell, està la noció de la llibertat. E n aquest sentit, veurem quin plantejament concret en fa E iximenis. I en segon lloc, veurem quina és la seua fonamentació general dins del pensament eiximenià, la qual cosa ens durà de nou a consideracions teològiques. I. Pressupòsits del pactisme en E iximenis 1. E l pactisme teològic eiximenià E iximenis utilitza el concepte de pacte en exposar el seu sistema teològic. Ho fa al Primer, que és un llibre, no ho oblidem, en gran part apologètic. E n concret, a la tercera part d’aquest llibre, en exposar les X X 117 dignitats que la llig de gràcia ha sobre la llig d’escriptura, arriba a la desena d’aquestes dignitats, al capítol 271, que porta per títol: “Qui posa la deena dignitat, qui és dels patis”.358 E n aquest capítol, ho exposa E iximenis d’aquesta manera: “La deena dignitat de la sancta religió crestiana està en los divinals patis. E aquests són sots diversses ordes. E lo primer orde és aquest, qui està sobre cinch puncts ordenats axí que la un és via al altre, car del consentiment del cor hix la bona obra. E de aquests dos hix lo mèrit. E lo mèrit se ligua ab la gràcia, e per la gràcia és donada glòria. Gràcia e mèrit obra consentiment de cor”.359 Desenvolupa aital pacte als dos capítols següents. E l primer (cap. 272) porta per títol: “Qui expon del pati primer, qui vol dir que l’hom faça ço qui en si és”.360 Més interessant és el títol del següent capítol (cap. 273): “Qui prova com l’om ab tota diligència deu servar ço a què és obligat”.361 Certament, s’està referint ací a matèries teològiques, i en concret, a servar els manaments de Déu. Però aquesta idea, en alguns casos quasi amb les mateixes paraules, la repeteix E iximenis prou sovint per a justificar i fonamentar la mútua obediència pactista (dels serfs als senyors, i dels senyors als furs i constitucions jurades), que desenvoluparem degudament. É s més, si seguírem a la lletra l’enunciat, veuríem com l’enunciat és una referència genèrica i abstracta, tot i estar inserida en un context purament teològic. La idea dels, podem dir, “pactes religiosos”, continua desenvolupantla E iximenis en capítols següents, que abasten diverses matèries. D’aquesta manera, el capítol 275 porta per títol: “Qui posa aytal pati que en lo baptisme dóna Déus la sua gràcia e plena remissió de peccats”.362 I el capítol següent (cap. 276): “Qui posa pati que la contricció verdadera mereix remissió de tota colpa e de la pena infernal”.363 Aquests capítols i els capítols següents no fan sinó desenvolupar l’enunciat general exposat al capítol 271. I per últim, al capítol 291 parla d’una altra espècie de pactes: “Lo orde segon dels patis que havem ab lo senyor e pare nostre Déu està sumàriament en pena e en peccat de pena. E és aquest lo principal pati: Tot hom qui muyra en peccat original és irrevocablement privat de la visió de Déu (...). Lo segon pati de aquesta matèria és aquest, o lley instituhïda per lo senyor a nós: Tot hom qui mor en peccat mortal és irrevocablement 358 359 360 361 362 363 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 189r. Ibidem. Ibidem. Ff. 189r-190r. Ibidem. F. 190r. Ibidem. Ff. 197r-197v. Ibidem. Ff. 197v-198r. 118 dampnat”.364 I conclou aquest capítol dient: “Açò solament basta quant és de present en aquesta proposició, que axí com damunt és dit que lo senyor ab cascuna virtut ha son graciós pati de promissió special, axí com cascun peccat li ha fet special menaça per manera de pati”.365 Tota aquesta exposició ens indica bàsicament dos importants coses. E n primer lloc, en la concepció teològica eiximeniana es concep la relació de Déu amb l’home com un pacte mutu, en què cada part s’obliga a certes coses: l’home a complir els manaments de Déu, i Déu a vetllar per ell i recompensar-lo, o castigar-lo si és el cas. No es conceben, doncs, les prescripcions divines com a imposicions unilaterals. Això implica una relació home-Déu molt més fluïda, viva i personal. I sobretot, i això és el que ens interessa, estructurada en base a la idea de pacte. E n segon lloc, s’estableix clarament la idea de premi i de càstig, com a resultat de les concretes accions dels homes. Aquesta idea ompli tot el pensament teològic eiximenià, però també, i això ens interessa, el seu pensament polític pactista. E l bon vassall i el bon senyor tenen la recompensa dins del seu sistema, de la mateixa manera que tenen el seu càstig el dolent vassall o el dolent senyor. 2. E l pactisme teocràtic E n aquest punt intentarem demostrar com E iximenis, tot i ser formalment un teòcrata, cosa que en següents apartats analitzarem amb més deteniment, en realitat no ho és tant, i podem observar àdhuc un substrat gibel.lí en el seu pensament, car l’execució concreta de la màxima potestat hi és encomanada a l’E mperador. E s dedica, doncs, seguint la doctrina canonística, a teixir una complexa xarxa de casos en què al Papa li és permés immiscir- se en afers temporals, i àdhuc, estar per damunt de l’E mperador, com recullen els capítols 454,366 458, 367 i més sintèticament, el capítol 678 del Dotzè.368 364 365 366 367 368 Ibidem. Ff. 199v-200v. Ibidem. F. 200v. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 193r-193v. Ibidem. Ff. 195v-196r. Dotzè del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. Pp. 8 - 10. Sintetitza E iximenis tres casos en què el Papa pot immiscir-se en afers temporals així: “Lo primer és per raó de peccat, car, si l’emperador o qualque rey o quisvol tornava eretge o feya alcuna notabla llegea, en aytal cas lo papa hy à a posar la mà; lo segon, si alcun regne o l’imperi és mal regit o roman sens senyor, llavors lo papa hy proveex. Lo terç, si contenció nex entre prínceps o fills d’aquells per raó del regiment, que contenen a qui· s pertany, llavors lo papa hy posa la mà”. 119 Podem observar una certa concordança d’E iximenis amb el seu admirat Hostienc, tan citat per ell, d’altra banda, el qual s’expressa d’aquesta manera: Sed et quamvis persona Imperatoris subsit Papae, et temporalia per quandam consequentiam, tamen Imperator magis potest in temporalibus, quae a Deo inmediate tenet ut supra dictum est.369 É s més, al capítol 167 del Dotzè, al.lega aquest autor en comentar la donatio Constantini, i fa aquestes consideracions: “E diu que lo papa, jatsia que per donació de Constantí posseescha l’imperi occidental plenament en la proprietat e juredictió, emperò per la plenitud de potestat que Jesucrist li donà quand dix: Quodcumque ligaveris et caetera, ell ha juredictió e auctoritat prelàtica de tuïció, defensió e correctió sobre tot lo món”.370 La pretensió de tutela mundial és sens dubte exorbitant, però aquesta referència de l’Hostienc, i també d’E iximenis, pot ajudar-nos a establir el paper concret que aquests autors atorguen al Papa, i encara que no el citen expressament, quina relació volen que tinga amb l’Imperi: juredictió e autoritat prelàtica de tuïció, defensió e correctió sobre tot lo món. Seria així una mena d’àrbitre internacional, amb certes facultats supranacionals i coercitives. Crida l’atenció, però, que aquest “arbitratge internacional”, ja el recull algun autor “modern”, com Pierre Dubois, a De recuperatione Terrae Sanctae.371 I l’exercici concret d’aquesta tasca el referma el capítol 510 del Dotzè: “E ab la dita sentència, diu Petrus Damiani, que concorda la santa religió cristiana. Car de fet, lo sant pare apostoli per salut de la cosa pública ha deposats diversos emperadors e reys del món, car ha ell pertany dispondre e reformar e ordenar e consellar les majors coses del món, segons que appar Susa, E nrico da, cardenal Hostienc. Commentaria. V. IV. C. 13, X (IV, 17). Citat a Iranzo, Víctor Sebastián. “La teocracia pontificia en Francisco de E iximenis”. A nales del Seminario de V alencia, VII. 1967. P. 100. 370 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 74r. 371 V ide Peláez, Manuel. “La comunidad internacional y sus agregados socio-políticos en los escritos jurídicos y literarios catalanes de la segunda mitad del siglo XIV”. Cuadernos Hispanoamericanos, 124. 1981. P. 363. E n el mateix lloc és destacat com tasques semblants atorga al Papa Ramon Llull al seu Blanquerna (cap. 95). E n ambdós casos, la tasca comanada al Papa està inserida dins d’un context ple d’ideals utopistes, com han senyalat F.E . i F.P. Manuel. Val la pena que exposem, encara que siga per damunt, el projecte utòpic lul.lià d’aquesta obra citada, seguint els autors citats: Conta la vida d’un sant Papa que acaba abdicant i optant per la vida eremítica. Apareixen dotze emissaris papals enviats a totes les parts del món, que informen dels abusos comesos en la vida cristiana i esperen una reforma. Volen la unificació dels costums i de les llengües de tots els pobles per a acabar amb els malentesos i assegurar la pau perdurable. E s tracen després plans detallats per a la conversió dels musulmans, dels jueus i dels habitants de l’Índia. E l Papa Blanquerna, així mateix, ordena també que tots els representants de les regions d’Itàlia, arrassada per guerres endèmiques, es reuneixen anualment per a dirimir ses diferències (E l pensamiento utópico en el mundo occidental, I. Madrid. E d. Taurus. 1981. P. 90). 369 120 XXIII, I: Rogamus, e a ell pertany los vassalls absolre del jurament de la feeltat que los vasalls fan a llurs senyors, quant li appar que sie faedor, segons que llegim X V, VI: A lius nos iuratos”.372 Cert és que al susdit capítol 454, diu que lo qual emperador és son vasall [del Papa] , e li és tengut de jurar feeltat axí com a senyor, per si mateix o per son procurador.373 Aquesta és sens dubte una rotunda afirmació teocràtica. Però ja prèviament ha dit que lo papa no s’entramet de l’imperi a regir en les coses temporals. I fins i tot al capítol 657 del Dotzè, citant el seu admirat Hostienc, propugna la col.laboració papal i imperial per a la declaració de la guerra en defensa de la fe: Batalla qui· s faça per defensió de la fe se deu fer per auctoritat del papa e de l’emperador, segons Hostienc.374 E n conjunt, en aquest capítol, i en tots els altres en què tracta de la mateixa temàtica, fa E iximenis un brillant exercici de la seua astúcia. D’una banda, vol quedar bé amb les autoritats eclesiàstiques i la línia dominant de l’orde franciscà. De l’altra, reconeix en certa manera la postura gibel.lina, tradicional durant un temps en la nostra casa reial i en part de l’orde franciscà, car reconeix que qui té el poder de facto és l’E mperador. Recordem també que les grandiloqüents declaracions teocràtiques són sovint enfarfegades i poc clares, i en qualsevol cas, sempre de iure, mai de facto. L’equilibri és dificilíssim, i el resultat final, esplèndid. També hem de parlar ací de la importància concreta, en aquest aspecte, de la idea de corpus mysticum, aplicada al seu pensament polític, de la qual parlarem extensament més avant. E n efecte, E iximenis té una concepció societària presidida per la unicitat del cos social en Jesucrist. Aplicat això als governants, implica que les potestats, tant eclesiàstiques com seglars, tenen una obligació de dur el poble cap a la benaurança. Això implica en darrer terme, que també les autoritats seglars tenen una obligació de donar exemple moral al poble a ells comanat. É s cert, però, que això no sempre és així, cosa que provoca iroses queixes en E iximenis. Trobem molt clarament expressada aquesta idea al capítol 124 del Dotzè, on diu, referint-se als governants: “Car com sien posats en la terra per nostre senyor Déu axí com a vicaris seus specials per fer observar ses lleys, e ells no curen de les lleys divinals a fer servar, ans ells les trenquen més que altres gents en tota part que puxen”.375 Dotzè del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 100. 373 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 193v. 374 Dotzè llibre del Crestià, II,1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 461. 375 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 57r. 372 121 També, al capítol 58 del 4rt tractat de la Vita Christi, on, en boca del rei “Abdon de Síria”, diu: Penssava que ben faent en lo regiment de mon poble, yo servia molt a Déu, e en açò en special guanyava la sua amistat,e per açò endreçava mon poble a bé a fer e a complaure a Déu e a salvació. 376 E n qualsevol cas, E iximenis sempre pressuposa que en l’autoritat eclesiàstica es pot donar aquest exemple més fàcilment i millor, així com que aquesta autoritat és de més categoria que la seglar. D’aquesta manera, trobem ací una equiparació d’ambdues potestats, la seglar i l’eclesiàstica. I trobem així mateix l’explicació teològica d’aquest “pactisme teocràtic”: Les dos potestats, eclesiàstica i seglar, tenen el seu àmbit d’actuació delimitat, però un mateix fi: dur el poble a elles encomanat a la benaurança. I això pertoca tant a l’autoritat eclesiàstica com a la seglar. Ara bé, com que la seglar sovint falla i no ho acompleix plenament això, ha d’estar auxiliada i tutelada per l’autoritat eclesiàstica, la qual és de superior categoria. Tota aquesta elaboració teòrica, de les dos potestats, eclesiàstica i seglar, equiparades dins del cos místic cristià, el cap del qual és Jesucrist, i coordinades amb el fi d’aconseguir la benaurança, té un reflex molt clar en un esquema quasi dibuixat que apareix al Pastorale, al capítol 26 (“Que oratio debet dici post missam et quomodo sacerdos se debet regere in duplici memento”). 377 Tot al.legant Petrus de Revenna (que no és altre que sant Pere Damià), proposa una oració als sacerdots, per a recitar després de la missa, en la qual preguen pels vius i pels morts. I és aleshores quan proposa aquest esquema, perquè al sacerdot li siga més fàcil recordar per qui ha de resar: Deus. Imperator. Reges. Magnates. Parentes. Propinqui. Benefactores. Populus christianus. Omnes heretici. Omnes infideles. Papa. Cardinales. Omnes prelati ecclesie. Omnes religiones. Tota pars ecclesiastica. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 134r. Martínez Checa, Montserrat. Francesc E iximenis, Pastorale. E dició i traducció. Barcelona. UAB. 1995. P. 32-3. 376 377 122 Destaquem, en primer lloc, com ací l’E mperador i el Papa apareixen clarament equiparats, si bé, filant prim, podem deduir del fet que la part eclesiàstica estiga a la dreta, que aquesta té més categoria. E n segon lloc, destaquem com la noció de corpus mysticum arriba a incloure, podem dir, a tota la humanitat, car hi són esmentats els heretges i els infidels també. Quan se centra E iximenis, però, en les autoritats polítiques concretes del populus christianus, restringeix el concepte, i sols considera els regnes catòlics que obeeixen el Papa. Així ho expressa als capítols 243 ss del Primer. Tanmateix, cal tenir present que en aquest capítol del Pastorale hi estem considerant sols una oració, i és propi de la religió cristiana pregar pels enemics, com és ací el cas. I és clara també la separació del populus christianus dels altres heretici i infideles. 3. E l pactisme econòmic Simplement anem ací a fer la ressenya de dos fets singulars que es donen en el pensament eiximenià, relacionats amb aquesta concepció global pactista. E n primer lloc, ja veurem com E iximenis, no sols prové de la classe social burgesa, sinó que està imbuït dels seus ideals, els quals hi són presents d’una manera molt clara al llarg de la seua obra. D’altra banda, ell mateix tingué un tracte prou intens amb les classes burgeses de Barcelona i València, on visqué. E s podria afirmar inclús que el seu ideal sociopolític deriva en gran part del seu intent de respondre a les aspiracions d’aquests grups socials. Ací volem cridar l’atenció del fet que dins de l’activitat econòmica comercial, que E iximenis tant exalça al llarg de la seua obra, el pacte és un element constitutiu essencial. Per a poder fer negoci, els comerciants han d’arribar a un acord, el qual resta palès en el contracte. Sense pacte entre les parts contractants, doncs, no hi ha negoci, i aquesta idea hi és d’una manera més o menys implícita en el pensament eiximenià al voltant de les qüestions socioeconòmiques, de la mateixa manera que la importància de la pau en el pensament eiximenià també deriva en part de l’assumpció i defensa d’uns ideals burgesos bastant clars. E . von Hippel fa en aquest sentit una interessant explicació de com s’arriba a la valoració del contracte com a mitjà bàsic de vinculació jurídica al final de l’E dat Mitjana. E ns diu que en aquell moment es donà una modificació de les conviccions contemporànies, i aquestes noves conviccions es caracteritzaven per dos trets molt significatius: l’aparició del jo i la conversió del coneixement cap al món sensible. Ací s’expressa clarament la descomposició del tot en parts que caracteritza el principi intel.lectual del 123 nominalisme, propi d’aquesta època. També la paritat pretesa si més no dins d’una classe social i l’egoisme de l’apetència de poder que neix en aquest temps. I és en aquest punt on el contracte esdevé mitjà fonamental de vinculació jurídica, car no és més que l’expressió jurídica per a la llibertat i la igualtat. 378 Per tant, ara, simplement volem cridar l’atenció del fet que la importància del concepte de pacte en el pensament eiximenià, a banda de les motivacions dites, i d’altres que veurem, té una motivació, i no en darrer lloc, socioeconòmica. II. Antecedents del pactisme dins del pensament eiximenià E l pensament pactista eiximenià té dos antecedents directes, com ja hem ressenyat. E n primer lloc, la pròpia realitat política medieval, on podem dir que aquest era element consubstancial a ella. E n segon lloc, la pròpia realitat política de la Corona d’Aragó. Anem a veure, doncs, els aspectes concrets d’aquestes dos influències. 1. E l pactisme com a element constitutiu de la realitat política medieval Hem de dir abans que res, que tot i que, quan es parla de “pactisme”, sovint s’identifica inmediatament amb la doctrina política imperant en la Corona d’Aragó, això no és exacte del tot, puix el pactisme és un element bàsic en la realitat política medieval. Així ho remarca J. Rodríguez-Puértolas: “Los críticos consideran esta doctrina como “pactisme” típicamente catalán, y es evidente que en la confederación catalano-aragonesa se dio especialmente este aspecto contractual de la organización social. Pero es preciso no olvidar que este “pactismo”, floreciente en el levante peninsular, es también la base de todo feudalismo”.379 E n primer lloc, hauríem de definir què s’entén per pactisme. Fent una definició ràpida diríem que és la doctrina política segons la qual el governant (en aquest cas el monarca) i el poble estableixen, mitjançant pactes mutus, les condicions de l’exercici del poder. E n la Weltanschauung medieval, normalment els pactes consistien grosso modo en el fet que els monarques havien de vetllar Hippel, E rnst von. Historia de la filosofía política. Madrid. IE P. 1962. Pp. 413 -7. Rodríguez-Puértolas, J. De la E dad Media a la E dad Conflictiva. Madrid. Ed. Gredos. 1972. 406. [Capítol: “E iximenis y Mendoza: literatura y sociedad en la Baja E dad Media Hispánica”. Pp. 13-54 (50)]. 378 379 124 pels seus súbdits i defensar-los, i aquests havien d’obeir-los i contribuir a la seua manutenció. Aquests pactes nasqueren a E uropa amb l’enfonsament de l’Imperi Romà i les invasions germàniques, davant la inseguretat provocada per les nombroses invasions patides i per la manca d’autoritat forta. Podem afirmar que aquest pactisme és l’origen, no sols de les diverses dinasties reials medievals, sinó de tot el sistema feudal i nobiliari de l’E dat Mitjana. Foren determinants, doncs, aquestes invasions germàniques en el naixement d’aquesta nova concepció d’E stat. Així ho diu G. Solari: “La dissoluzione della idea classica e romana dello Stato non fu solo conseguenza della sua incompatibilità con l’ideale cristiano della vita, ma fu storicamente determinato dall’urto col germanesimo (...). I popoli germanici portavano con sè i germi del concetto di nazione, cioè la coscienza di un vincolo non politico, non religioso, ma etnico, ravvalorato dal ricordo di gesta compiute in comune”.380 Ben és cert, però, que aquest sistema primitiu anà desenvolupant- se i perfeccionant- se, fins a arribar a formes predemocràtiques, com les que podem dir que arribaren a existir a la Corona d’Aragó, amb totes les seues limitacions. Aquesta presència de l’element democràtic en la tradició política medieval, ha estat remarcada pel mateix Solari: “L’ideale democratico non fu estraneo neppure al Medio E vo cristiano (...). La dottrina scolastica non sclude nè l’investitura democratica della sovranità, nè la legittimità degli ordinamenti democratici”.381 I no sols en la pràctica, sinó també a nivell teòric, i ací és on trobem a E iximenis. Veiem, doncs, com el punt de partida de la teoria pactista eiximeniana és plenament medieval. Així ho remarca per exemple A. Hauf, referint-se a E iximenis: “La idea que el poble ha cedit al monarca la seva llibertat primigènia mitjançant uns pactes que estableixen obligacions mútues (X II, 156, 548, etc.), es pot relacionar amb els usos i costums (...) contractuals germànics heretats pel feudalisme, que mai no deixaren d’existir a la base de la societat medieval”.382 A conclusions semblants arriba G. Fassò, qui ens diu que el dret germànic i feudal, en gran part consuetudinari, no estava posat per cap voluntat determinada, sinó que naixia de l’íntima convicció jurídica dels pobles. 383 E l citat A. Hauf ens diu que entre els comentaristes del Digest i de la L ex Regia, hi trobem expressions com salus publica, suprema lex , o lex est quod Solari, G. L a formazione storica e filosofica dello stato moderno. Torino. G. Giappichelli-E ditore. 1962. P. 28-9. 381 Ibidem. P. 116. 382 Hauf, Albert G. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1990. P. 119. 383 Fassò, Guido. Storia della filosofia del diritto. V. I. Bologna. Società E ditrice il Mulino. 1970. P. 237. 380 125 populus iubet atque constituit . I entre els autors cristians, partint de la base bíblica de 2Re 3, hi trobem aquesta idea ja en escriptors del s. X II, com Rufinus, De bono pacis (2, 9), Manegold de Lautenbach, L ibellus de L ite (1, 365), o Joan de Salisbury, que tant influí en E iximenis.384 A conclusions semblants arriba D. E . Luscombe, que cita la mateixa L ex Regia i el citat Manegold de Lautenbach (que expressa aquestes idees al seu L iber ad Gebehardum).385 Això implica en darrer terme, una valoració important del costum o costums tradicionals,386 idea important en E iximenis, com veurem. Apareix ja aquesta idea al decret de Gracià, on s’estatueix la seua validesa davant el silenci dels textos divins: In his rebus quibus nihil certi statuit divina scriptura mos populi Dei et instituta majorum pro lege tenenda sunt.387 D’altres autors medievals recullen també aquesta idea, com és el cas de sant Tomàs d’Aquino a la seua Summa Theologica (Iª IIª, q. 97, a.3), o de sant Ramon de Penyafort, a la seua Summa Iuris (1ª part, cap. IX ). 388 Ací exposa el sant català una sèrie de normes tendents a resoldre els conflictes entre la llei i el costum. E ns diu en primer lloc, que el costum, si est generalis et rationabilis, abrogat legem. E n segon lloc, si autem non est rationabilis, id est, iuri naturali contraria, non abrogat, sed potius abrogatur a lege. E n tercer lloc, specialis, sive rationalis, sive non, non potest abrogare legis (...). Sed licet non abrogat legem, id est, eam in totum non tollat, derogat tamen ei quandoque, id est, detrait in parte, scilicet, in eo foro ubi tenatur.389 No debades, respecte a aquest darrer autor, ja diu Torras i Bages que: “la sòlida doctrina constitucional de l’E dat Mitjana, la doctrina del pacte entre el príncep i els súbdits, la limitació del poder del príncep, la legalitat amb què deu procedir per a cobrar els tributs del país, tenen la consagració canònica i la sanció moral en la Summa raimundina”.390 I així mateix, com ja hem senyalat, aquest pactisme medieval anà desenvolupant- se fins a arribar a formes democràtiques embrionàries. Una Hauf, A. G. Op. cit. Pp. 119-20. Luscombe, D. E . The State of Nature and the Origin of the State. Dins D.A. The Cambridge History of Medieval Philosophy. Cambridge University Press. 1982. P. 759. 386 Aquesta idea és important perquè el costum implica una base popular que és a l’arrel del pactisme. Molt bé ho explica això Walter Ullmann: “La diferencia esencial entre el derecho popular ( V olk srechte) y el derecho real (Königsrechte) es que mientras que aquél presentaba las características del consentimiento popular i derivaba de éste su carácter vinculatorio, el derecho real expresaba la voluntad real y sólo de ahí derivaba su carácter vinculatorio”( Principios de gobierno y política en la E dad Media. Madrid. E diciones de la Revista de Occidente. 1971. P. 126). 387 Decret de Gracià, VIII, c. 5. Citat a Villey, Michel. L a formation de la pensée juridique moderne. Paris. Les É ditions Montchrestien. 1968. P. 100. 388 Vallet de Goytisolo, Juan. “La incidencia práctica del “pactisme” en la teoría de las fuentes del derecho”. A nales de la Real A cademia de Jurisprudencia y L egislación. 1978. P. 16. 389 Citat a Vallet de Goytisolo, Juan. Op. cit. Pp. 16-7. 390 Torras i Bages, Josep. L a tradició catalana. Barcelona. E dicions 62. 1988. P. 161. 384 385 126 causa important d’aquesta evolució va ser el redescobriment i estudi del dret romà durant la Baixa E dat Mitjana. Llavors, podem dir que s’aplicaren a l’àmbit públic solucions inicialment concebudes per al dret privat. É s el cas de la màxima quod omnes tangit, ab omnibus approbari debet (Digest, V, 59, 5). Aquesta màxima certament, influí tant en la producció legislativa de la Baixa E dat Mitjana, com les actuacions concretes dels monarques. Així ho expressa J. A. Maravall: “E s conocido el origen de la máxima que arranca del Codex de Justiniano (V, 59, 5), y aparece allí aplicada al campo del Derecho privado, en relación con la terminación del régimen de tutela. Se desarrolla después en Decretales de los Papas Inocencio III, Gregorio IX y Bonifacio VIII, y si durante algún tiempo se ha sostenido y todavía se repite que su amplia proyección política se produce en Inglaterra, a finales del siglo X III, con E duardo I, Marongiu, reuniendo los materiales aportados sobre el tema y añadiendo otros nuevos, concluye que la máxima, con claro sentido político, era ya conocida con anterioridad, en Italia, en la misma Inglaterra, en Alemania, donde Rodolfo de Habsburgo, rey de romanos, la emplea en la convocatoria de la Dieta de Nuremberg en 1274, de la que tuvo conocimiento el propio rey inglés”.391 També hi és present tal caràcter democràtic en referències de la legislació justinianea al dret públic, com han subratllat els germans Carlyle: “Few phrases in the Digest are more familiar than that of Ulpian, Quod principi placuit, legis habet vigorem (Dig., I.4.1): sometimes at least it has been forgotten that Ulpian continues, utpote cum lege regia, quae de imperio ejus lata est, populus ei et in eum omne suum imperium et potestatem conferat.... Few phrases are more remarkable than this almost paradoxical description of an unlimited personal authority founded upon a purely democratic basis”.392 I uns dels principals artífexs del redescobriment del dret romà, els juristes bolonyesos, contribuïren a la difusió d’aquestes idees. Així ho destaca A. J. Carlyle, qui ens diu que defengueren que les lleis devien fer-se després de consultar amb els proceres i el Senat. I cita com a exemples la Summa trecensis (I, 14, 3), Rogeri (Summa Codicis, I, 12) i Azo (Summa Codicis I, 14, 2). 393 I dins del dret romà, allò que potser va ser més influent en tot aquest procés és la ja citada L ex Regia, especialment en el nord d’Itàlia, com Maravall, J. A. “La corriente democrática medieval en E spaña y la fórmula quod omnes tangit”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, .I Madrid. E diciones de cultura hispánica. 1973. P. 176. 392 Carlyle, R. W.; Carlyle, A. J. A History of Mediaeval Political Theory in the West. V. I i II. London/E dinburgh. 1903 -36. Pp. 64 (v. I) i 58, n.2 (v.II). Citat a Hauf, A. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1990. P. 120. 393 Carlyle, A. J. L a libertad política. México. FCE . 1942. P. 30. 391 127 encertadament senyala W. Ullmann. Segons aquesta llei, el poble havia conferit el seu poder a l’E mperador. A l’E dat Mitjana, es discutia si tal concessió era o no revocable. La majoria de teòrics creia, però, que no, però allò que importava és que amb aquesta L ex Regia , el poble romà havia tingut alguna volta poder per a conferir a l’E mperador la totalitat del poder. D’aquesta manera, nombroses signorie italianes es fonamentaren en aquesta L ex Regia, i fins i tot senyala Ullmann com aquesta llei inspirà en certa manera les revoltes d’Arnaldo da Brescia i Cola da Rienzi. 394 També influí en aquesta democratització del sistema feudal medieval, el redescobriment d’Aristòtil, ben clar durant el segle X III, com diu també J. A. Maravall: “Tengamos en cuenta que en esa segunda mitad del siglo X III se difunde también el conocimiento de la Política de Aristóteles. E n ella se encontró una base teórica para la formulación, según principios doctrinales de valor general, de las aspiraciones democráticas que inspiraron al estamento de los ciudadanos, desde que, con el crecimiento de la economía urbana, la burguesía se sintió con fuerzas para reclamar una parte en el gobierno”.395 W. Ullmann ens explica molt bé com en la Política d’Aristòtil és constant la referència a la relativitat de les constitucions, que en darrer terme equival a la relativitat de la justícia. D’aquesta manera obri Aristòtil el camí cap a un patró flexible del dret. E ls juristes de finals del segle XIV invocaran així cada volta més el concepte aristotèlic d’epieik eia , que equival a un concepte de justícia deduïble de la llei. 396 Una altra vessant d’aquest influx aristotèlic en el naixement o consolidació en el seu cas de teories ascendents de govern el senyala Q. Skinner: “Aristotle’s moral and political theory at first appeared not merely alien but threatening to the prevailing Augustinian conceptions of Christian political life. Augustine had pictured political society as a divinely ordained order imposed on fallen men as a remedy for their sins. But Aristotle’s Politics treats the polis as a purely human creation, designed to fulfil purely mundane ends”.397 Dins d’aquesta evolució ens trobem llavors amb el fet que senyala Ullmann, Walter. Op. cit. Pp. 296-7. E l mateix W. Ullmann senyala dins la mateixa obra com el jurista norditalià Bartolo da Sassoferrato justifica la sobirania política de les ciutats norditalianes (molt admirades per E iximenis, com anirem veient) amb l’ajuda del dret romà. Formula així la tesi de la civitas sibi princeps ( Ibidem. P. 283). 395 Maravall, J. A. “La corriente democrática española y la fórmula quod omnes tangit”. Dins Maravall, J.A. E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de cultura hispánica. 1973. P. 176. 396 Ullmann, Walter. Op. cit. P. 294. 397 Skinner, Quentin. The foundations of Modern Political Thought. New York. Cambridge University Press. 1980. P. 50. 394 128 W. Ullmann de que la literatura dels segles X IV i X V dóna especial importància no ja al laicus, sinó a l’homo o al civis. El civis d’altra banda, diu aquest autor, no és altra cosa que l’homo contemplat des del punt de vista de l’E stat: L’home que té el dret a participar en els afers de la societat de la qual per naturalesa és membre. Aleshores, amb el reconeixement del civis com a element constitutiu de la civitas, la voluntat dels ciutadans es convertí en element clau. E ra, doncs, qüestió de temps, diu aquest autor, el sorgiment dels bürgerliche Grundrechte. 398 Les teories polítiques aristotèliques, en definitiva, condueixen a l’acceptació de la sobirania popular i a les teories del contracte entre el governant i el poble. Molt bé ho subratlla R. Schutz referint- se al pensador renaixentista Nicolau de Cusa: “Hinter der Vertragstheorie steht also auch bei Nikolaus von Kues die Lehre von der Volkssouveränität, die auf die Hauptwurzeln seines politisch-philosophischen Denkens, den aristotelischen Politiegedanken und die patristischen Gesellschaftslehren, zurückgeht und wohl auch von der im ganzen Mittelalter nachlebenden germanischen Genossenschaftsidee beeinflußt sein mag”.399 Veiem així mateix de nou com aquest autor torna a remarcar la influència germànica en el pactisme medieval. També observa el citat J. A. Maravall, en fi, si bé referint-se a la Península Ibèrica, com a factor que incidí en l’origen d’aquesta tendència democratitzadora de les formes polítiques, la pèrdua del monopoli de les armes per l’estament nobiliari. 400 Dins de la Península Ibèrica mateixa, trobem aquesta expressió quod omnes tangit esmentada ad litteram en l’obra del bisbe franciscà Àlvar Pelai, que influí possiblement en E iximenis, en el tractat Speculum regum, dedicada al rei Alfons XI de Castella, de qui fou conseller: “Quia maiora negotia regni expediunt sensu propio vel cum paucis suis assessoribus, cum tamen maiorem partem regni super hoc vocare deberent, id est, eorum subditos, Ullmann, Walter. Op. cit. P. 296. Schutz, Rudolf. Die Staatsphilosophie des Nik olaus von Kues. Meisenheim am Glan. Westkulturverlag Anton Hain. 1948. P. 18. Aquest autor subratlla així mateix la petjada aristotèlica en la gran part dels autors medievals que defensen la sobirania popular: “Von der mittelalterlichen Vertretern der Volkssouveränität seien wenigstens genannt: Manegold von Lautenbach, E ngelbert von Admont, Ägidius Romanus, Johannes von Paris, Wilhelmus Durandus, Augustinus Triumphus, Wilhem Occam; vor allem aber Marsilius von Padua in dem noch öfter zu nennenden Defensor Pacis” ( Ibidem. P18 n. 38). 400 Maravall, J. A. “La corriente democrática medieval en E spaña y la fórmula quod omnes tangit”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de cultura hispánica. 1973. P. 178. 398 399 129 quia eorum interest, et quod omnes tangit ab omnibus debet approbari”. La cita és al voltant d’un cas de tirania, que és quan el governant no demana consell als interessats en els negocis públics. 401 També trobem aquesta expressió del Digest citada ad litteram, en fi en el Tractatus de vita, moribus et regimine principum, de l’infant Pere d’Aragó, que va concloure els seus dies també com a franciscà, i de qui ja hem parlat al voltant de les seues relacions amb E iximenis. E n aquesta obra, s’hi estableix com a segon requisit per a una guerra legítima “quod non propio capite nec paucorum sed multorum, maxime magnorum et potentiorum regni sui suffultus consilio ad bellum peragendum se praeparet”. I l’argumentació, es fa d’aquesta manera: “Ysidorus E thimologiarum, lib. 9º, quod ad bella utiliter peragenda consilium plurimorum maxime magnorum et potentiorum regni sit necessarium et sanctorum et sapientium dictis, et exemplis antiquorum qui ante nos laudabiliter praecesserunt possumus clare et multipliciter edoceri. Communis et firma sententia est, et per dicta Sanctorum atque Doctorum communiter approbata, quae dicit: Quod omnes tangit, ab omnibus debet approbari”.402 2. La realitat pactista catalanoaragonesa L’altre antecedent directe del pensament pactista eiximenià, ja hem ressenyat que és la pròpia realitat pactista de la Corona d’Aragó, on aquest sistema tingué un desenvolupament prou ample. Podríem afirmar fins i tot que la Corona d’Aragó era junt amb Anglaterra, on aquest sistema estava més desenvolupat a E uropa occidental.403 No oblidem de pas que E iximenis Pelai, Àlvar. Speculum regum. Lisboa. E d. de Pinto Meneses. 1955. P. 260. E dició del text llatí i traducció al portuguès. Citat a ibidem. Pp. 179-80. 402 Valls i Taberner, F. “E l tractat De Regimine principum de l’infant Pere d’Aragó”. E F , XXXVIII. 1926. Pp. 115-6. Citat a Maravall, J. A. Op. cit. Pp. 180-1. 403 Sobre l’arrelament del pensament pactista en la realitat política anglesa, vegeu Fassò, Guido. Op. cit. Pp. 238ss. Ací se’ns diu que ja al s. XII l’anglès Ranulf de Glanvill afirmava que el dret consuetudinari havia de ser considerat igual a la llei. Així mateix, subratlla l’autor italià que a Anglaterra no arrelaren ni el dret canònic ni menys encara el romà. S’inspirava així l’ordenament feudal anglès en la sujecció del rei a la llei, idea germànica. La mostra definitiva de la vinculació del rei als costums del país la trobem, diu, a la Magna Carta de 1215, on Joan sense Terra confirmava i precisava les relacions entre el rei i els seus súbdits, tot garantint la llibertat d’aquests darrers. L’autor, en fi, que millor palesa aquestes idees, és el jurista anglès del segle XIII E nric de Bracton a la seua obra De legibus et consuetudinibus A ngliae, que diu que al rei que regna rectament li calen, a més d’armes, lleis, car sense llei no hi hauria justícia. L’afirmació que on el sistema pactista “constitucional” estava més arrelat en E uropa occidental era a Anglaterra i a la Corona d’Aragó no és gratuïta. Així ho indica J. Favier, en remarcar que després de 1420 el constitucionalisme europeu decau excepte en aquests dos regnes, 401 130 sojornà un temps a Anglaterra, concretament a Oxford, com hem indicat ja a l’anterior capítol. I així com en l’apartat anterior hem vist com pregonament l’influí l’ambient intel.lectual oxonià, també podria haver- li influït en les seues idees el sistema polític anglès. Sense negar aquesta possible influència, és clar que a priori E iximenis retrata a la seua obra la realitat pactista catalanoaragonesa. Direm ací, i això és totalment vàlid per a altres aspectes analitzats en aquest treball, que, com diu J. Beneyto: E iximenis está caracterizado por la reflexión y el contacto de sus obras con la realidad. 404 E s pot afirmar que en el mateix origen de la nacionalitat catalana, prevalgué la mentalitat pactista. Com. diu J. Vicens Vives: “La Marca es constituí damunt una compacta plataforma feudal, potser més cenyida, pel seu propi caràcter militar o fronterer, que la de les regions on es creà la mentalitat d’aquell important sistema social i econòmic. D’ací que en la nostra terra prevalgués el pacte des de les primeres albades de la seva història”.405 D’aquesta manera, veiem ja citat el pacte del rei amb el poble en un document de l’any 974 de concessió de franquícies que el comte de Barcelona Borrell II i el bisbe de Barcelona concediren als habitants del castell de Montmell, on es diu: Concedimus vel firmamus pactum ad homines castrum MonteMarcellum cohabitantibus... 406 Un pensament semblant trobem a l’usatge 139, Unaquaque gens, afegit a la primera meitat del segle XII, i en part pres de les E timologies de sant Isidor (II, 10, §§ 1 i 2), que diu al principi textualment: Unaquaque gens, propiam sibi ex consuetudine elegit legem. L onga enim consuetudo pro lege suscipitur.407 Trobem ací reflectida la importància del costum, la qual ja hem vist que, un segle més tard, reflectiria sant Ramon de Penyafort a la seua Summa Iuris. E l pacte tenia, d’altra banda, una formulació abstracta. Però necessitava d’estipulacions concretes, i per a això calia un òrgan sobirà que pactara amb el sobirà, el qual foren les corts. L’antecedent immediat foren les “assemblees de pau i treva”. Aquestes sorgiren com un intent dels eclesiàstics per raó de la força que allà tenien. I així ho exposa, citant àdhuc el nostre menoret: “Dans The Governance of E ngland, sir John Fortescue affirme la supériorité du système anglais basé sur le Common L aw, le Conseil et le Parlement. Celui-ci devient un objet d’orgueil national (...). Mais Ximenes et Pierre Belluga écrivent aussi à la gloire des Corts de Barcelone qui suscitent l’adhésion catalane” (Dins Favier, Jean et alii. X IV et X V siècles. Crises et genèses. Paris. Presses Universitaires de France. 1996. Pp. 86-7). 404 Beneyto, Juan. L os orígenes de la ciencia política en E spaña. Madrid. IE P. 1949. P.389. 405 Vicens Vives, J. Notícia de Catalunya. Cap. VI. Citat a Vallet de Goytisolo, J. Op. cit. P. 20. 406 Vallet de Goytisolo, J. Op. cit. P. 21. 407 Ibidem. P. 15. 131 per a posar fre a les baralles nobiliàries. Amb vistes a la seua efectivitat, a sol.licitud de Papes i bisbes, es va recórrer a la constitució de juntes locals mixtes, en les quals els magnats s’obligaven de manera directa. La primera d’aquestes a Catalunya, potser, tingué lloc el 16 de maig del 1027 al prat de Toluges, al Rosselló, presidida pel bisbe de Vic, l’abat Oliba. E l sistema anà desenvolupant- se i perfeccionant- se, i així ja en 1192, quan Alfons el Cast restablí les treves, es va dirigir en convocar l’assemblea, no sols als nobles i eclesiàstics, ans també, per primera volta, a representants de les ciutats i viles, els quals d’altra banda foren ja presents en la reunió del 1214 a Lleida. La regulació de les corts de Catalunya, amb el nom de generalis curia, fou determinada, en fi, als cap. IX i X VIII de la reunió celebrada a Barcelona l’any 1283, sota el regnat de Pere el Gran, en els quals capítols el rei acceptà que no poguera fer-se a partir d’aquest moment, “cap constitució general o estatut” sense el consentiment i aprobació dels tres braços de les corts. Aquestes corts, segons Ferran Valls i Taberner, foren l’autèntica Carta Magna de Catalunya.408 Igualment opina A. Mac Kay: “The “cortes” of 1283 laid down the basis of pactism, and by the end of the thirteenth century the representative institutions of the Crown of Aragon shared sovereignty with the monarchy: the ruler was bound to seek the consent of the “cortes” for legislative, fiscal and executive decisions of great moment”.409 E n aquest sentit, podem dir que les corts catalanoaragoneses foren pioneres en el fet que els representants de les ciutats participaren en els grans consells del regne, com ha senyalat A. J. Carlyle. 410 Unes circumstàncies paregudes es donaven en l’altre estat constitutiu de la confederació, és a dir, Aragó. E n el primitiu regne navarroaragonès, hi hagué un cert buit de poder després de la curta sobirania franca. E ls nobles, doncs, gaudiren de gran independència. Com diu A. López-Amo: “E s verdad que los nobles, más que súbditos de un E stado y de un monarca, se consideran enteramente libres y ligados a éste por un vínculo de su recíproca voluntad (...). Todo esto hace que el Derecho público se vea invadido por ideas privadas, que autoridad y propiedad no sean términos bien deslindados, Ibidem. Pp. 25-6. Mac Kay, Angus. Spain in the Middle A ges (from Frontier to E mpire). London. The Mac Millan Press Ltd. 1977. Pp. 115-6. 410 Carlyle, A. J. Op. cit. P. 33. Semblantment ho destaca J. Favier: “De telles assemblées apparaissent partout entre 1134 en Aragon, en 1139 au Portugal, 1169 en Castille, 1216 et 1265 en Grande-Bretagne (présence des chevaliers de comté puis des bourgs), 1234 et 1250 en Sicile, 1275 pour les É tats de Languedoc et 1301 pour les états généraux, dates auxquelles des représentants viennent se joindre aux grands vassaux pour conseiller le roi” (Op. cit. P. 75). 408 409 132 y que las relaciones personales pasen al primer plano en la constitución del E stado”.411 Però on podem dir que aquest sistema tingué un desenvolupament més complet fou al regne de València, incorporat a la Corona d’Aragó el segle XIII. Ja ho diu R. E . Giesey: In the k ingdom of V alencia (...), the idea of reciprocal obligations between k ing and subjects underlay the constitutional relationship with the k ing of A ragon. 412 E n aquest segle, reben les ciutats arreu d’E uropa un gran desenvolupament. Això incidí en l’aparició d’un nou element de representació, que en el cas valencià en concret tingué especial rellevància. Com diu A. López-Amo: “La vida del reino es principalmente la de sus ciudades, que asisten a las Cortes desde que se constituyen a fines del s. X III, teniendo 1 voto cada una y la capital 5 (...). Ni él [Jaume I] ni sus sucesores pudieron dar a esta organización un carácter diferente del democrático y autónomo que tomó en seguida”.413 Així mateix, Jaume I i Jaume II concediren privilegis amb els quals no podrien corregir, afegir o minvar els furs sense el consentiment dels habitants en corts, i sempre que hi haguera gran necessitat i profit del regne. La relació contractual rei-regne apareixia ja, d’altra banda, en el jurament que el rei feia dels furs, costums i privilegis valencians.414 Així ho remarca també R. E . Giesey, referint-se a València: “The king, immediately upon his accession, was supposed to swear before the Cortes to uphold the laws of the land, and, at least according to 16th- century scholarly interpretation, the Valencians were not bound to obey the king until this was done”.415 Aquesta tendència democratitzadora, que observem en la tradició política medieval d’altra banda, com ja hem assenyalat a l’epígraf anterior, és observable també en Catalunya, a l’igual que a València, íntimament relacionada amb el desenvolupament de les ciutats i la seua presència als òrgans de representació. Diu A. López-Amo: “E n Cataluña, especialmente en la Cataluña nueva, el elemento ciudadano llega a predominar sobre el aristocrático (...). Cataluña es la unión de una serie de ciudades que tienen otra ciudad, Barcelona, por centro y capital. No por privilegios nobiliarios, sino por libertades ciudadanas, las clases medias ciudadanas, trabajadoras y amantes de sus municipios y de su particularismo regional, son capaces, en 411 López-Amo y Martín, Ángel. “E l pensamiento político de E ximeniç en su tratado de Regiment de Prínceps”. A HDE , X VII. 1946. Pp. 13-4. 412 Giesey, R. E . If Not, Not. Princeton. Princeton University Press. 1968. P. 165. 413 López-Amo, A. Op. cit. Pp. 30-1. 414 Ibidem. P. 31. 415 Giesey, R. E . Op. cit. P. 165. 133 época posterior, de romper también con los reyes y de intentar sustituir al régimen al régimen monárquico con un régimen comunal”.416 E iximenis arreplega questa mateixa idea, com molt bé senyala J.H. Probst: Den Staat betrachtet er als einen Bund von Städten, die sich um eine Haupstadt grupieren. 417 E n aquesta època podem parlar també de la formació d’un dret municipal, afavorit per la recepció del ius commune perceptible en tota E uropa. M. Peláez així ho subratlla, referint- se en concret a E iximenis al final: “La recepción [del ius commune] facilita también la formación de un derecho municipal desarrollando un ordenamiento jurídico completo, y es precisamente en un ambiente ciudadano donde se va a formar E iximenis: los de Barcelona, Toulouse y Valencia. Son sus estudios en Toulouse, becado por la corona, los que le van a permitir una más amplia cultura y un mayor conocimiento del derecho”.418 Ara bé, aquesta afirmació de M. Peláez deu ésser presa, però, amb cautela, car veurem al llarg d’aquest treball que les crítiques d’E iximenis a la gent de lleis són sovintejades. Aquesta animadversió cap al nou dret molt bé la indica M. Villey per als que dins de l’E sglésia romangueren fidels a l’augustinisme polític. E l poble per a ells, diu, devia sostenir la rectitud evangèlica (que en llengua vulgar designava el terme dret) contra les argúcies del ius que els legistes duien de Bolonya. 419 Unes molt semblants crítiques apareixen segles més tard en J. L. Vives, que, com indica A. Monzón, tracta de fixar les bases d’un nou dret cristià fet per laics, en contraposició a l’existent a la seua època, que els teòlegs (clergues), no haurien sabut i/o volgut inspirar segons l’ètica cristiana. I també apareixen unes idees molt semblants fins i tot en Luter, qui, com indica el mateix A. Monzón, concilia teológicamente el derecho (coactivo) y la gracia mediante la llamada “teoría de los dos reinos” . 420 E n tots els regnes de la Corona d’Aragó, en fi, és especialment remarcable, quant a eina de limitació del poder reial, i reflex fidel al mateix temps d’aquest pactisme, la participació del poble (o com a mínim dels seus representants) dividit en els anomenats “braços”. Com diu en aquest sentit A. López-Amo: “E n las Cortes tienen su representación los E stados, clases o López-Amo, A. Op. cit. Pp. 24-5. Probst, Jean Henri. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. P. 77. 418 Peláez, Manuel. “Las fuentes jurídicas de Francisco E iximenis, O.F.M. y aspectos históricojurídicos inéditos del Dotzè del Crestià”. A IA , 41. 1981. P. 486. 419 Villey, Michel. Op. cit. P. 106. 420 Monzón, August. “E stado, derecho y pasiones en Vives. Perspectivas de antropología jurídica”. Dins D.A. L uis V ives y el humanismo europeo. València. Universitat de València (Servei de Publicacions). 1998. Pp. 104 -5. 416 417 134 brazos. Dada la amplitud de sus atribuciones, suponen una limitación al poder real y una intervención importante de los grupos en la dirección política que el rey pretende conducir por si solo. Como, por otra parte, en las Cortes de Aragón tiene una gran preponderancia la nobleza, son un instrumento para la lucha contra el rey”.421 I fins i tot, encara que no abasta exactament el període de la vida d’E iximenis, el sistema anà desenvolupant-se ulteriorment fins a l’establiment d’un mecanisme de control de les decisions preses en les corts conegut com a “Generalitat”, que s’exportà fins i tot a Navarra: “Depuis 1359 en Catalogne, vers 1400 en Aragon, à Valence en 1418, en Navarre vers 1450 une “Diputació del General” ou généralité formée de 6 députés (2 de chaque bras) assistés de comptables, de notaires, de forces de police, de bâtiments et archives, représente l’assemblée entre les sessions et assure le suivi des decisions prises”.422 Tot plegat conduí a una curiosa posició de la monarquia, molt ben explicitada per J. Aurell i J. P. Rubiés, si bé referida sols al Principat de Catalunya: “L’aparell de l’estat central, organitzat entorn a la monarquia, no podia advocar-se cap monopoli de la cosa pública , ni legislativament (car necessitava les corts) ni fiscalment (car necessitava els subsidis dels estaments, administrats per la Generalitat i pagats en la seva proporció major per les ciutats, és a dir el braç reial). De manera que el rei s’havia de limitar al paper de director de la política exterior i àrbitre entre els diversos estaments i grups socials, i havia d’aprofitar les febleses i divisions de les oligarquies per a ampliar el seu poder”.423 “Pero el autor catalán que verdaderamente desarrolló la teoría del pacto político fue el franciscano gerundense de fines del siglo X IV y principios del X V, Francesch E iximenis, en su Dotzè del Crestià, en el que incluyó su anterior Regiment de la cosa pública”.424 L’afirmació de J. Vallet de Goytisolo és un tant reduccionista, car exclou la resta de l’opus eiximenià, on aquest pensament hi és d’una manera o altra reflectit, però va prou encertada. 425 Veurem en el següent apartat de quina manera és això. López-Amo, A. Op. cit. P. 125. Favier, Jean et alii. Op. cit. P. 81. 423 Aurell, Jaume/Rubiés, Joan-Pau. “E ls mercaders catalans i la cultura, de l’E dat Mitjana al Renaixement”. A E M, 23. 1993. P. 231. 424 Vallet de Goytisolo, J. Op. cit. P. 22. 425 També és cert que Miquel Batllori, dut pel seu entusiasme envers el nostre franciscà l’arriba a qualificar pel que fa a ses idees sociopolítiques de renaixentista, degut, com diu ell, al seu fort sentit de l’estat i la visió de la burgesia puixant (Batllori, Miquel. “E l pensament renaixentista a la Península Ibèrica”. Dins Obra completa. Volum V. València. E ditorial Tres i Quatre. 1995. P. 41). 421 422 135 III. L’E structuració del sistema pactista en el pensament eiximenià E l pensament eiximenià al voltant del pactisme, segueix una estructuració concreta i progressiva. Parla així en primer lloc, de l’existència d’un pacte originari entre Déu i els homes. Ja hem vist, però, com E iximenis concep la relació home-Déu en base al pacte, i a la idea de premi o de càstig, en virtut de que l’home complisca o no les disposicions divines, en analitzar el que hem anomenat “pactisme teològic”. No obstant, la idea clau, de la qual parteix tot el seu sistema pactista, igual que el seu sistema supremacista papal, és la de l’origen diví del poder. E n segon lloc, ens parla E iximenis d’un pacte originari entre els homes, que dugué a l’establiment dels diversos règims monàrquics. E n tercer lloc, esbossa el seu concepte de “monarquia paccionada”, tot parlant- nos del pacte bilateral establert entre els reis i els súbdits, i de les condicions concretes de l’exercici del poder reial. D’altra banda ja hem vist que així eren bàsicament les monarquies medievals, i sobretot, la monarquia catalanoaragonesa, l’exemple de la qual influí vivament en el pensament eiximenià. E n quart lloc, s’estableixen al pensament eiximenià tota una sèrie de limitacions a l’exercici d’aquest poder reial, que determinen les condicions concretes de l’exercici del poder per part del governant. E n cinqué lloc, el pensament eiximenià es deté de manera especial en denunciar la corrupció de l’exercici del poder reial, que dóna lloc a la tirania, duríssimament criticada per ell. Per últim, caldria parlar dels mitjans que dins del pensament eiximenià es preveuen per a la defensa del poble front al dolent exercici del poder per part del dolent governant, és a dir, del tirà, com ja hem dit. Doncs aquest esquema és el que anem a desenvolupar tot seguit. Direm de manera prèvia, que així com el pensament teocràtic eiximenià, llevat de referències espigolades (algunes però importants), es troba concentrat en uns llocs concrets del seu opus, el pensament pactista eiximenià apareix al llarg de tota la seua obra. Això demostra, entre d’altres coses, com Matisarem, en fi, l’afirmació de J. Vallet de Goytisolo en el sentit que E iximenis no és pas l’únic autor que exposa els principis pactistes, però sí potser el primer que ho fa cronològicament de manera sistemàtica. E n aquest sentit, podem destacar alguns membres de la brillant escola jurídica catalanovalenciana. Així per exemple, el vigatà Jaume Callís, al seu E xtravagatorium Curiarum , escrit en temps del Magnànim, com indica el doctor Torras i Bages, “assenta com a principi fonamental que el Rei a Catalunya, en virtut de constitució paccionada i jurada, ve obligat a celebrar Corts, que abans devia celebrar-les cada any, i que després de diverses vicissituds, que declara, almenys ara deu cada tres anys reunir-les” ( Torras i Bages, Josep. Op. cit. P. 370). 136 pregonament tenia E iximenis assumida aquesta mentalitat, i com és d’important aquesta mentalitat dins el seu pensament. 1. Origen diví del poder i pacte originari entre Déu i els homes E l pensament pactista eiximenià parteix de la mateixa premissa que parteix en el seu pensament teocràtic, com ja hem dit, és a dir, que tota potestat, civil o eclesiàstica, prové de Déu. Aquest pensament, que parteix bàsicament de Rom 13 (N on est potestas nisi a Domino), és recollit per E iximenis, per exemple, als capítols 438 426 i 442427 del Dotzè. La idea de pacte originari entre Déu i els homes, no l’expressa E iximenis de manera directa, però és deduïble de la seua exposició. Així, al capítol 396 del Dotzè (“Qui posa quin regiment hagué lo món en temps de ignocència”), ens diu: “De continent que nostre senyor Déu hagué res creat, que aytantost ço que hagué creat hagué mester regiment e governació sua, car diu sanct Gregori que en altra manera les coses creades no porien per un sol punt star si per Déu no eren regides, conservades e governades”.428 Aquesta idea primigènia reforça la de l’origen diví de la potestat. I continua dient E iximenis al mateix capítol: “Aquest regiment comunicà llavors e compartí als sancts àngells, axí que ells regissen ab ell mateix, car segons que posa sanct Agostí super Genesim, ad litteram, nostre senyor Déu per los seus àngells governa les creatures jusanes e dispon de les mitjanes, e mou les pus altes e sobiranes”.429 Aquesta darrera idea és important, perquè indica la importància dels àngels en el pensament teològic eix imenià, i perquè indica allò que repeteix altres voltes: que els governs i les jerarquies terrenals, imiten les jerarquies angèliques. E ns conta al mateix capítol com Déu va ser molt generós amb l’home: “Nostre senyor Déu semblantment donà a l’hom quand fon creat monarchia e senyoria e regiment sobre totes les coses corporals, segons que llegim Genesis, primo, e açò posa David, quand dix: Omnia subiecisti sub pedibus eius”.430 No obstant, l’home, mitjançant el pecat, defraudà Déu, trencà el pacte, podem dir, i Déu el castigà en conseqüència, i instaurà un govern dur i 426 427 428 429 430 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 185v-186r. Ibidem. Ff. 187r-187v. Ibidem. Ff. 168r-168v. Ibidem. F. 168v. Ibidem. 137 rigorós, que fins llavors no havia existit. Veiem com ho exposa E iximenis al capítol 397 del Dotzè (“Com lo món aprés lo peccat hagué mester senyoria que faés força als hòmens”): “E mperò, vinent lo peccat, llavors fonch necessari que fos posat sobre los hòmens regiment rigorós e qui faés força e violèntia als mals e ajudàs als bons. Per tal diu sanct Pere, prima canonica capitulo secundo, que siam obedients als regidors tramesos per Déu en la terra per fer punició dels mals e exalçar los bons”.431 Veiem com E iximenis de pas al.lega el deure de l’obediència a les potestats, fonamentant-lo en sant Pere, que com veurem és un lloc comú en la fonamentació de la supremacia política papal. La resta del capítol, continua al.legant autoritats que fonamenten sa idea primigènia, i al.lega ací Genesi, quarto; A ymó super E cclesiasticum; Orígenes, omelia L X X ; Basilius, super Genesim i Màximus in sermone sancti Petri. I al final, arriba a la conclusió de que: Per les quals paraules appar que per raó del peccat és estat necessari al món haver regiment rigorós e coactiu e faent violència en son lloch contra l’om mal. 432 Aquesta conclusió referma la idea que abans hem exposat, que l’home, amb el pecat, trencà el pacte que Déu havia fet amb ell, i Déu el castigà. Per tant, encara que no s’afirme expressament, podem dir, segons tot el que hem vist, que aquesta idea hi és implícita. Tot i les autoritats citades, l’origen del concepte és augustinià, car per al bisbe d’Hipona l’E stat no és una necessitat natural, sinó un efecte del pecat original, que fa que la natura pecaminosa humana i la seua maldat obliguen a la imposició d’un límit a les accions humanes, de la qual cosa neixen les institucions jurídiques. 433 Així mateix, copsem una idea que és present en el pensament eiximenià, i que desenvoluparem després: la de que el govern terrenal és cosa fort ominosa (conseqüència del pecat dels homes, es diu ací), i els que governen difícilment poden salvar-se. Això implica un cert antimonarquisme, com analitzarem. Però en el pensament eiximenià, aquest pacte entre Déu i els homes hi és present al llarg de tota llur història. Ja hem vist com al Primer estableix el càstig diví com a conseqüència de la vulneració per part de l’home del “pati” (o millor dit, dels “patis”) que Déu ha fet amb els homes. Si apliquem aquest esquema teològic a les institucions polítiques, arribem a la conclusió que concep ací E iximenis un doble pacte: si els governants fallen, Déu els treu el seu govern i els beneficis materials que aquest implica. I si el que falla és el Ibidem. Ibidem. F. 169r. 433 Iaboni, E milio. L a concezione dello Stato nelle dottrine filosofico-giuridiche. Padova. Casa Editrice Dott. Antonio Milani. 1976. Pp. 18-9. 431 432 138 poble, Déu el castiga a través de dolents governants, o per a ser més exacte, a través de la inestabilitat i poca fermesa dels successius governs. Trobem exposades aquestes idees al capítol 43 del Dotzè. La primera part d’aquest pacte, diguem-ne, “vigilant” de Déu sobre els homes, l’exposa E iximenis d’aquesta manera: “Per tal deya papa Zacharias scrivent al rey d’Anglaterra axí: -E n la tua mà ha Déu posat que la tua casa dur o no de ta vida, car si virtuosament vius, la virtut te sostendrà, si a vicis te dones, lo peccat te consumarà-. –Guarda-, deya lo sanct pare, -com exalçà Déu Saül mentre que bé feu; emperò quand lo desemparà, tolgué-li lo regne. Pensa què dix Déu a David: “Si los teus fills me serven los pactes que són entre mi e tu, yo confermaré lo teu regne a ells a empertostemps. Si· m desemparen, ferirlos he ab la mia verga”. E axí u feu de fet Salamó, qui començà a desviar de vida virtuosa; car stigué-li dat enamich que· l molestà molt de temps, segons que appar tercio, Regum”. 434 E n aquest text, apareix expressament citat, si bé amb arrels bíbliques, el suposat pacte existent entre els governants i Déu. La segona part d’aital doble pacte permanent sobre els homes, l’exposa així E iximenis, dins del mateix capítol analitzat: “Ítem, tota congregació que bona sia deu si mateixa perpetuar e fortificar aytant com pot; com donchs neguna congregació se puxa fortificar ne bé fundar si no és fundada en vida virtuosa, car en altra manera tost pereix. Donchs vida virtuosa deu ésser fi principal de la ciutat. Mas que així sia que tota congregació llunyada de virtut sia mal fundada e haja a caure en breu, axí u havem E cclesiastici, X, on diu axí la Scriptura: Propter iniurias enim et iniustitias transffert Deus regnum de gente in gentem”.435 É s molt interessant aquesta darrera cita bíblica, car E iximenis la repeteix molt sovint al llarg de la seua obra. 2. E l pacte polític originari entre els homes E l següent estadi del pensament eiximenià, ja l’hem assenyalat abans, i és l’establiment d’un pacte entre els homes mateixos, de cara a triar la forma de govern idònia per a ells. É s aquest punt un dels que millor mostra la conciliació d’aristotelisme i augustinisme que ompli el pensament eiximenià. Trobem una clara síntesi entre sobirania popular aristotèlica i teoria descendent augustiniana. Com n’indica A. Hauf: E l poder ve de Déu, però radica en el poble, que en fa cessió al sobirà. 436 434 435 436 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 24v. Ibidem. Hauf, Albert. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1990. P. 123. 139 On potser exposa més clarament aquesta idea E iximenis, és al capítol 156 del Dotzè (“Com cascú naturalment és franch, e per què los hòmens han perduda franquea e· s fan catius”). I ho diu de bon començament: Primerament no havien senyoria fins que ells mateixos elegiren senyor per llur protecció e bon stament, al qual donaren aytal juredictió sobre si mateixs com se volgueren. 437 I ho fonamenta en la llibertat connatural que posseeixen les persones que constitueixen les comunitats, la qual és exalçada: Com la llibertat sia una de les principals excel.lències que sien en los hòmens franchs. E la servitut sia per les lleys comparada a mort.438 I tot seguit dins del mateix capítol exposa aquest procés constituent de les diverses senyories: “Nota que, puys les comunitats de si mateixes són franques (...), segueix- se que cascuna comunitat pogué elegir senyoria aytal com se volgué: si· s volgué que fos sots príncep; si· s vol sots regiment d’alscuns de si mateixa a temps; si· s vol per altra via (...). Terçament nota que com cascuna comunitat per son bon stament e per son millor viure elegís viure sots senyoria, que cascú pot presumir que cascuna comunitat féu ab sa pròpria senyoria pactes e convencions profitosos e honorables per si mateixa principalment”.439 E n aquest punt, com indica C. Wittlin, E iximenis procedeix d’una manera totalment oposada a sant Tomàs d’Aquino a De Regimine Principum, car mentre E iximenis procedeix inductivament (la gent vol comunitat, on cal una organització que detalla posteriorment), l’Aquinat procedeix deductivament (el rei funda ciutats i hi convida el poble a elles).440 Altre fonament d’aquesta idea el fica E iximenis en el profit comú, i per a això acudeix dins del mateix capítol a fonts aristotèliques: “Segueix-se que la comunitat eligent sobre si senyoria principalment entenia en son bé. (...) Noresmenys, com diga Aristòtil en la sua È thica que lo bé aytant com és pus comú, aytant és pus alt e pus divinal e digne de major amor, de què· s segueix que lo bé de la comunitat és pus digne de tota amor e honor que lo bé del príncep, sinó en quant lo bé del príncep guarda lo bé de la comunitat”.441 Ben és cert, però, tot i la cita de l’È tica d’Aristòtil, que el sentit originari del bé, comú o no, en la llengua grega no correspon exactament al que li donaren els traductors llatins, com ha senyalat entre d’altres, E . Gilson. 442 Aquest recurs a la teleologia aristotèlica de l’acció del governant, el Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 69v. Ibidem. 439 Ibidem. 440 Wittlin, Curt. “Models i fonts per l’estructura del Dotzè de Francesc E iximenis. A ctes del Quart Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Washington, 1984). PAM. 1985. P. 105. 441 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 69v. 442 Diu així E . Gilson: “Lorsque Aristote veut désigner les actes que son É thique approuve et recommande, il les appelle και?σπουδαι?α , c’est-à-dire qui naissent d’une activité valable en elle437 438 140 trobem també al capítol 208 del Dotzè: “Posa encara Aristòtil en la sua Política que no basta a la lley que sia justa, ans se deu tostemps girar a profit del bé comú, e aprés deu ésser tal que· s convenga ab lo poble a qui· s dóna en maneres e en costumes, o que almenys no li sia repugnant”.443 Com diu J. Olives, dins d’aquesta concepció el fet de saber reconèixer el bé comú i estimar-lo, no només és condició perquè existeixi vida comunitària, ans és condició necessària de la vida humana mateixa. 444 E ncara que molt bé podria haver pres E iximenis aquestes idees d’Aristòtil mateix (de qui posseïa moltes obres en la seua biblioteca personal e el moment de la seua mort, com hem vist en l’anterior apartat), o més possiblement de l’escola tomista, tan fidel a l’E stagirita, 445 hem de dir que aquesta subordinació de l’autoritat al bé comú hi és present en alguns mestres franciscans com Ricard de Middletown (de qui posseïa obres en la seua biblioteca personal al moment de morir, com ja hem vist). Aquest franciscà oxonià fa així afirmacions d’aquesta mena: Facultates regum ei datae sunt propter promotionem et defensionem communis utilitatis; 446 o també: “Si autem dominus est rex vel princeps, tunc dico, quod auctoritate sua pro utilitate boni communis, de novo potest tallias subditis suis imponere, compensata subditorum facultate et negotii quod est pro communi bono qualitate et quantitate... Si autem illae talliae in nullo sunt ad utilitatem boni communis: tunc dico, quod nec rex, nec princeps temporalis tales tallias de novo potest imponere subditis liberis, quia possessiones eorum non sunt possessiones dominorum, et si eas imponunt, subditi non tenentur obedire quia suae exeunt limites même et pour elle-même, contrairement à celles que produisent des activités utilitaires, serviles ou de simples jeux (E th. Nic. X, 6, 1176 b8). Nous avons quelque peine à retrouver sous ces expressions ce que nous nommons d’un mot si simple et si plein: le bien. Les Latins avaient d’ailleurs éprouvé dejà quelque difficulté à traduire le το?καλο?ν des Grecs. Cicéron, qui s’en est préoccupé, a porté son choix sur “honestum”, que nous sommes irrésistiblement tentés, mais à tort, de traduire par “honnête”” (L ’esprit de la philosophie médiévale. Paris. Librairie philosophique J. Vrin. 1969. P. 304). 443 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 89r. 444 Olives, Josep. “E l concepte de participació en el pensament clàssic: L’aportació eiximeniana de la ciutat, la comunitat i la cosa pública”. A ctes del II Congrés Català de Sociologia (Girona, 15-17 d’abril de 1994). Volum I. Societat Catalana de Sociologia (IE C). Barcelona. 1996. P . 202. 445 E n aquest sentit, podem recordar que el Doctor A ngelicus quan defineix la llei la refereix al bé comú: L ex est quaedam rationis ordinatio ad bonum commune ab eo qui curam communitatis habet promulgata ( Summa Theologica, II, Iª, q. 90, a. 4). É s més, podem dir que l’Aquinat vincula la noció de dret i bé comú. D’aquesta manera, el dret propie respicit ordinem ad felicitatem communem ( Summa Theologica Iª IIª q. 90 a.2). I llavors, leges sunt organa quaedam ad finem civitatis ( Summa Theologica Iª IIª, q. 91, a. 1, ad 2, 3, 4). 446 Ricard de Middletown. Quodlibet III, qu. 27. Citat a Lagarde, Georges de. L a naissance de l’esprit laïque au déclin du Moyen A ge. V. II. Paris/Louvain. Béatrice-Nauwelaerts/É ditions E . Nauwelaerts. 1958. P. 156 n.59. 141 potestatis”.447 Fins i tot podem trobar cites on fa referència a l’ È tica aristotèlica, de manera molt semblant a com ho ha fet segons hem vist E iximenis: In subditis qui politiae subditi sunt...opera exteriora cujuslibet virtutis praecipit referri ad bonum commune, secundum quod colligi potest ex sententia Phil. 5. E th. c. 2. 448 A la idea del pacte polític originari entre els homes torna en altres llocs de la seua obra, per exemple al capítol 398 del Dotzè (“Per quantes maneres ha Déus provehit al món de regidors”). Ací esmenta tres d’aquestes maneres, tot al.legant Petrus Blesensis en un seu sermo super “in primo creavit Deus”, i diu de la primera: L a primera per special inspiració sua, e axí aprés lo peccat per special gràcia sua instituí pare e rector de tot lo humanal llinatge lo gran e primer sanct patriarcha A dam. 449 É s una declaració retòrica, que entra dins de la concepció teològica global eiximeniana. E ns interessa la segona: “La segona manera que diu aquest doctor per la qual Déus provehí de rectors al món, sí fon per electió general, car com cascuna comunitat sia francha (...), e cascuna sia tenguda de procurar-se bon stament en lo qual vischa justament e en pau per tal que mills puxa servir Déu, e açò no puxa haver neguna comunitat sens regiment, per tal vol nostre senyor Déu que cascuna comunitat puxa elegir senyor o regidor qui la regescha a temps o a tostemps, per promoure- la a bé e a preservar-la dels dits mals damunt dits”.450 Sobre la tercera, diu E iximenis: L a terça manera és permesa per nostre senyor Déu, que és appel.lada tirannia, la qual Déus permet per qualque amagat secret seu.451 Dóna a entendre E iximenis que aquesta darrera manera li desplau. E n qualsevol cas, aquesta manera apareix al final d’aquest procés, i és objecte de crítiques demolidores per part d’E iximenis al llarg de tota la seua obra, com veurem. D’aquesta succinta exposició de formes de govern originàries, podem veure, però, que a E iximenis li plau la segona, és a dir, el pacte originari entre els membres de la societat. Com succeeix sovint en l’obra eiximeniana, i en trobem abundosos exemples en la seua obra, E iximenis sovint exposa les seues idees pròpies en boca d’altres o mitjançant delicioses historietes (la qual cosa fins i tot podria derivar de les tècniques predicatòries usades pels ordes mendicants). É s aquest el cas de la matèria que ens ocupa. Ho trobem al capítol 31 del Dotzè. E l context d’on es deriva aquest capítol, hi ve establert al capítol anterior, on 447 448 449 450 451 Ricard de Middletown. Sup. Sent. II, dist. 44, art. 3, qu. 1. Citat a ibidem. P. 156 n. 59. Ricard de Middletown. Sup. Sent. III, dis. 33, art. 3, qu. 4. Citat a ibidem. P. 156-7 n. 59. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F.169r. Ibidem. Ibidem. 142 ens diu que: “Havem en les històries gregues que en la ciutat dels ephesians havia un gran temple dedicat principalment a Diana; en lo qual temple havia diverses ymatges fetes per special honor e memòria d’aquells qui primerament havien fets qualsque assenyalats officis o arts o obres per comun servey de la comunitat del món”.452 I en el capítol que ens ocupa, reconta quines eren aquestes imatges. A nosaltres ens interessa la descripció de la novena d’elles: “Novenament hi havia ymatge de Forfeo, rey de Bacrita, qui primer trobà corona e sceptre e stament reyal; per tal quant ell primer feu lley per manera de document general que negun poble no elegís a son regiment negú al qual se donàs simplament sinó que fos rector a temps cert o a tostemps ab certs pactes que diguessen: “axí· ns faràs, e axí· t farem, e si fas lo contrari no· t volem per senyor. Sotsmetràs-te a nostra raó e a juhí contra tu mateix en cert lloch, axí com nós al teu quand siam trobats defallents””.453 Aquesta historieta explica molt bé la idea de pacte original societari del qual hem parlat en aquest apartat. Igual s’expressa al capítol 10 del 3er tractat del L libre dels À ngels: “Penssa que qu’equells qui primerament elegiren reys en lo món no· s possaren simplament en llurs mans, pensant que los reys poden errar axí com los altres. E , majorment com regiment de poble sia art sobiranament difícill, per tal los electors los lligaven per lleys e patis jurats, e· ls subjugaven a consells grans e fort madurs de grans savis hòmens; e açò per tal que duràs llongament llur regiment, e que llur casa no fos avalotada per llur poble ne llur onor vingués a confusió”.454 Crida l’atenció com un pensador posterior a E iximenis, com és Nicolau de Cusa s’expressa en termes molt semblants. Per a ell tot imperi i regne té el seu origen en l’elecció, i es reconeix com a divina tota autoritat que sorgeix de l’acord comú dels súbdits. Les lleis d’un país així mateix, deurien projectar-se per homes savis, escollits per a aquest propòsit, si bé sense poder coactiu. E l Cusà, en fi, subratlla la importància del consentiment dels súbdits per a les lleis i per als governants. 455 3. E l poder resultant: la monarquia paccionada E n l’elaboració doctrinal pactista eiximeniana, el següent pas seria l’establiment d’un poder fort, com ha dit a l’inici d’aquest procés que pretenia 452 453 454 455 Ibidem. F. 19v. Ibidem. Gascón Uris, Sergi. E dició crítica del “L libre dels À ngels” (1392). Barcelona. UAB. 1993. P. 106. Cusa, Nicolau de. De Concordantia Catholica, III, 4; II, 14. Citat a Carlyle, A. J. Op. cit. P. 35. 143 establir. Després d’una anàlisi rigorosa de les diverses classes de govern possibles E iximenis considera que, a nivell de societat, la millor forma de govern és la monarquia. Això sí, com ja hem apuntat i tot seguit veurem, es tracta del que podem anomenar “monarquia paccionada”, és a dir, una monarquia subjecta, limitada i controlada pels pactes prèviament establerts amb els súbdits. Vegem com desenvolupa E iximenis aquest concepte. E l seu punt de partida ve establert al capítol 400 del Dotzè, que porta l’expressiu títol “Que regiment no deu ser dat a multitud”. Al.legant la Política d’Aristòtil, va donant raons que recolzen la idea principal. E mperò, E iximenis estableix la representativitat democràtica com a solució de representativitat de la multitud: “Noresmenys emperò, és determenat per los grans philòsofs e conclús que jatsia que tota la multitud no sia per regiment, emperò, per tal que neguna part de la multitud no haja raó de reputar-se per deshonrada, en cas que no hagués negun offici d’honor, ne per tal que la comunitat no perescha per defalliment d’òmens de honor e virtuosos, per tal ordenaren que tota la multitud se partescha en tres parts: ço és, en majors, mitjans e menors, e que de cascú sien elegits los millors per regiment de la comunitat; o almenys siguen elegits de cascun tals que no sien dolents o los pus miserables; mas dels millors de cascun braç per regir la comunitat. E mperò, en cas que grans e assenyalats affers vinguen a la ciutat, llavors los dits regidors deuen ajustar major consell; no pas tota la multitud, mas algun notable nombre de aquella que sien de cascú dels dits tres braços; ab lo qual consell determenen los grans e majors negocis. Acostumaven los philòsofs comunament posar regidors elets en nombre de sis o de nou, prenent-ne dos o tres de cascun dels dits braços; e· l nombre dels consellers en los fets grans elets tots anys de tota multitud era cent o LX X . E mperò, aquests e aquells se mudaven tots anys”.456 D’aquesta cita hi ha uns quants punts destacables. E n primer lloc, veiem com el pensament d’E iximenis fluctua, i quan parla de govern i potestat, salta sovint del govern monàrquic al govern a més reduïda escala, en concret el comunal o ciutadà. Cal tenir present que el concepte de ciutat com a cèl.lula social bàsica és clau en el pensament eiximenià, com veurem. E n segon lloc, podem veure com, tot i que diu que allò que exposa en aquest capítol ho diuen els philòsofs, veiem com retrata la realitat de les ciutats de la Corona d’Aragó, i en concret de les ciutats de València i Barcelona, on va viure. Veiem això en la divisió dels ciutadans en tres “braços”, i en l’establiment de sis “regidors” com als més importants. També és habitual en l’exposició del seu ideal pactista, que E iximenis, sense dir-ho directament, 456 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 170r. 144 com en aquest cas, expose d’una manera quasi literal, la realitat de govern ciutadà de la Corona d’Aragó, que tant bé conegué, i que d’aquesta manera podem dir que exalça com a model. 457 Una volta establert aquest pressupòsit inicial, que la multitud no deu governar, es decanta E iximenis envers el règim monàrquic, al capítol 404 del Dotzè (“Com la millor policia que al món sia és viure sots noble e bon rey”): Concordaren per açò que dit és los passats filòsofs que la millor policia e manera de viure que sia és star sots regiment de bon e de gran e de noble e de savi rey. 458 E iximenis ha seguit ací un raonament invers, i la idea principal l’ha ficada com a conclusió final, al llarg de la successió dels capítols. É s per això que als capítols anteriors s’ha dedicat a exposar les condicions bàsiques d’aquest govern monàrquic. Així, al capítol 402 del Dotzè, ens diu: Jatsia que per profit de les ciutats e viles valla més que los regidors de les comunitats sien elegits a temps que perpetuals, emperò no és axí dels regidors principals, axí com són los prínceps.459 És a dir, és contrari al canvi sovintejat de dinasties. I, cosa més important encara, diu al capítol 403 del Dotzè, que transcribim íntegrament: “E mperò, posat que lo príncep sia perpetual en son offici, fan alguns dupte qual val més, o que sia posat per electió o per natural generatió o natura. Al qual dupte respongueren los grans filòsofs dient que si los hòmens elegissen segons raó natural aquell qui fos pus virtuós e millor per al regiment, millor fóra haver senyor per electió que no per natura ne per generatió; raó és, car llavors tostemps lo príncep fóra bo e faera ço que a ell se pertany. E llavors negun príncep no llexara lo regne a son fill. E mperò, pensat que lo món és tot corrumput, e los hòmens tostemps en grans elections engenren grans dissencions entre si mateixs, e pensat que comunament no elegexen aquell qui seria bo, mas aquell qui és llur amich per fer- ne sos affers; noresmenys que ab gran difficultat lo poble se acustuma de obeir de cor a un llinatge, e que porta ab gran tribulació e affany passar de senyoria en senyoria, per raó d’açò han tots jutjat que més val llexar- ho tot a Déu, e que ell do al regne E l caràcter representatiu d’aquests governs ciutadans catalanoaragonesos ha estat molt ben recollit per J. H. Probst: “Toutes les classes du corps social (hauts seigneurs, hommes de parage, chevaliers; -bourgeois, propriétaires ou appartenant à des carrières libérales telles que celles de médecins ou d’avocats; marchands et industriels; enfin hommes de métiers) participaient au Regiment de la Cosa Pública, en Aragon, à Valence, en Catalogne, avec quelques différences cependant dans la répartition en classes. On n’exigeait des uns et des autres que des qualités: la prudence, la compétence, une bonne conscience, de la véracité, de la discrétion, du calme et du dévoument” (“Francesch E ximeniç, ses idées politiques et sociales”. Revue Hispanique , XXXIX. 1917. P. 24). 458 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 171r. 459 Ibidem. F. 170v. 457 145 aytal príncep per natura com li plàcia, llexada tota electió, axí que lo príncep sia perpetual en llinatge e en regiment”.460 Veiem, doncs, com E iximenis fonamenta les seues preferències envers el sistema monàrquic en la salvaguarda de l’ordre establert que aquest implica, així com de la pau (idea molt important en ell) en últim terme, conceptes que desenvoluparem posteriorment. Notem també una desconfiança en els homes i en ses bones intencions, que trobarem també al llarg del seu pensament. E n aquest punt trobem moltes concomitàncies amb el pensament tomista, que també fonamenta ses preferències envers el sistema monàrquic en la defensa i conservació de la pau. Així ho indica això M. Grabmann: “Für die beste Regierungsform hält Thomas die monarchische. Die Leitung einer Vielheit durch einen einzigen Träger der Autorität ist vor allem vorteilhafter, weil auf diese Weise am sichersten das Gut des Friedens gesichert ist”.461 També trobem aquesta preferència clara per la monarquia en Dant Alighieri, qui s’expressa així: Necesse est ad optime se habere humanum genus esse in mundo Monarcham, et per consequens Monarchiam ad bene esse mundi.462 Ben és cert que molt possiblement ací Dant manifesta una mostra més de l’influxe aristotèlicotomista que ompli el seu penament, car no debades estudià amb els dominics a Santa Maria Novella de Florència, i un dels seus mestres fou Remigio dei Girolami, deixeble de l’Aquinat en persona. 463 Ibidem. F. 171r. Grabmann, Martin. Thomas von A quin. München. Kösel-Verlag. 1949. P. 166. Ací al.lega M. Grabmann en suport d’aquesta afirmació, De regimine principum, I, 2. A la mateixa pàgina analitza com a De regimine principum, I, 1 l’Aquinat es decanta per la monarquia després d’analitzar totes les possibles formes de govern, seguint ací a Aristòtil: “Mit Aristoteles unterscheidet Thomas ein gutes, gerechtes und ein schlechtes, ungerechtes Regiment. Das erstere gliedert sich in die Politie (= Demokratie im vernünftigen, guten Sinn), in die Aristokratie (Optimates) und die Monarchie, je nachdem es in den guten Händen von vielen, von wenigen oder nur einem liegt. Dementsprechend teilt sich auch das ungerechte Regiment in Tyrannis, in Oligarchie und Demokratie (Demagogie), in das ungerechte Regiment eines einzelnen oder nur weniger oder des Volkes (Pöbels)”. 462 Alighieri, Dant. De monarchia, I, X V, 10. Citat a Lumia, Giuseppe. A spetti politici del pensiero politici di Dante. Milano. Dott. A. Giuffrè E ditore. 1965. P. 51. 463 Conrad, Hermann. Dantes Staatslehre im Spiegel der scholastischen Philosophie seiner Zeit. Heidelberg. Schriften der süddeutschen Juristen. 1946. Pp. 13-4. Subratlla aquest autor així mateix que els posteriors estudis de Dant a Bolonya i París aprofundiren aquesta petjada aristotèlicotomista del seu penament. Hi subratlla, però, una important diferència: “Während nun Aristoteles und Thomas sich begnügen, die Verwirklichung der irdischen Glückseligkeit der Menschen den Staaten anzuvertrauen, die sich in die Herrschaft über die Welt und die Menschen teilen, hält Dante zur E rreichung des irdischen Menschheitszieles einen die gesamte Menschheit umfassenden Staat für notwendig: das Imperium mundi, die Weltmonarchie” (Ibidem. P. 23). 460 461 146 I també prefereix el règim monàrquic, hereditari a més, com E iximenis, en fi, un autor (E gidi Romà) i una obra (D e regimine principum) present a la seua biblioteca personal en el moment de la seua mort. S’expressa aquest autor d’aquesta manera: “Quia ut plurimum homines habent corruptum appetitum, consideratis gestis et conditionibus hominum, quas experimentaliter videmus, videtur esse censendum magis espedire regno vel civitati, ut dominus praeficiatur per haereditatem, quam per electionem”.464 Subratllem així mateix que E iximenis es decanta per la monarquia hereditària, i no per la monarquia electiva. E n aquest punt divergeix d’altres pensadors medievals, i posteriors fins i tot, que es decanten per la monarquia electiva, com indica R. Schutz: “Mit Marsilius, überhaupt mit einer Anzahl von Theoretikern, die mehr oder weniger zur geistigen Gefolgschaft des Aristoteles gehören, berührt sich Nikolaus von Kues durch die entscheidende Hinneigung zu einer näher bestimmten Art der Monarchie, die sich wiederum schlecht in den Patriarchalstaatsgedanken einfügt, zur Wahlmonarchie, die er unter Hinweis auf die Degenerationsgefahr bei der E rbfolge mehrfach als die vorzüglichste Regierungsform fordert”.465 L’arrel última d’aquesta desconfiança està en la tendència de l’home envers el pecat, donada la llibertat de què l’ha dotat Déu. Així ho expressa el capítol 582 del Dotzè, on diu dels prínceps: “Car en especial són ordenats e deputats e elets a fer justícia al poble qui· ls és comanat (...) avia mester lo món prínceps, com natura aja fets tots los hòmens franchs, sinó per tal quant l’om se dóna a peccar contra son proïsme. Per raó d’açò fo mester príncep qui aquest mal punís; e per tal quant l’om volc tolre a l’altre lo seu, per tal fo necessari príncep qui açò vedàs e donàs a cascú ço que seu és e punís lo malfactor”.466 Aquesta darrera idea implica una certa connexió amb sant Agustí, qui s’expressa d’aquesta manera: “Quae autem contra mores hominum sunt flagitia, pro morum diversitate vitanda sunt, ut pactum inter se civitatis, aut gentis consuetudine vel lege firmatum, nulla civis aut peregrini libidine violetur. Turpis enim omnis pars est suo universo non congruens (...) generale quippe pactum est societatis humanae, obedire regibus suis”.467 Així mateix, el fet que postule la monarquia hereditària no implica que accepte qualsevol persona per a ser rei, car, com veurem al llarg del treball, és fort E gidi Romà. De regimine principum, III, p. 2, c. 5. Citat a Mariani, Ugo. Chiesa e Stato nei teologi agostiniani del secolo X IV . Roma. E dizioni de Storia e Letteratura. 1957. P. 124 n. 3. 465 Schutz, Rudolf. Op. cit. P. 24. 466 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 264. 467 Agustí d’Hipona, sant. Confessiones, III, 8, 15. Citat a Truyol, Antonio. E l Derecho y el E stado en san A gustín. Madrid. E ditorial Revista del Derecho privado. 1944. P. 132. 464 147 exigent amb els que exerceixen el govern, seguint bàsicament les doctrines del corpus mysticum. Així ho remarca J.H. Probst: “Im Laufe der Zeit siegte jedoch das Prinzip der E rblichkeit der Königsmacht. E iximeniç findet sich zwar auch mit dieser Tatsache ab; doch spürt man beim Lesen seiner Werke heraus, daβ er lieber sähe, die Königsgewalt werde auf Grund persönlicher Befähigung verlieben”.468 Arribats a aquest punt de l’elaboració doctrinal pactista eiximeniana, podem copsar clarament concomitàncies amb el pensament de Duns E scot. Analitzat el pensament escotista, diu J. A. Merino: “La autoridad civil y política no tiene su fundamento en la ley natural, sino en el consenso común de los componentes de una sociedad. E l franciscano escocés reconoce el valor y la bondad del sistema democrático, aunque no lo fundamenta explícitamente sobre la inclinación natural del hombre a vivir en sociedad gobernada por un autoridad, tal como lo hicieron Aristóteles y Santo Tomás. E l E stado y la autoridad política no son, pues, de origen natural, sino que son el resultado de una convención histórica por la que se designa a un príncipe ad vitam o con derecho de sucesión hereditaria”.469 Trobem, doncs, una nova mostra de certa influència escotista dins del pensament eiximenià. Veiem així mateix una certa exposició de la teoria de la sobirania popular, car és el poble en darrer terme el protagonista d’aquest procés. I ací trobem unes idees molt semblants en l’altre gran mestre franciscà del segle X IV, Guillem d’Ockham, qui al seu Breviloqui sobre el principat tirànic (llibre III, cap. XIV) s’expressa així (si bé referint- se en aquest cas sols a l’E mperador): “Cal considerar en primer lloc que la potestat de promulgar lleis i drets humans radica primerament i principalment en el poble, i que va ser des del poble que la potestat de promulgar lleis va passar a l’emperador. Així també els pobles, tant el romà com els altres, van traspassar la potestat de promulgar lleis a altres, unes vegades als reis, altres a persones d’inferior i menor dignitat i potestat”.470 No obstant, podem copsar la naturalesa pactista i “democràtica” de les íntimes conviccio ns eiximenianes en el fet que hem vist que ell planteja l’elecció per a un temps respecte al govern de la ciutat. I, tot i que la importància del concepte de la ciutat en el pensament eiximenià la veurem Probst, J. H. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. P. 77. 469 Merino, José Antonio. Historia de la filosofía franciscana. Madrid. BAC. 1993. P. 264. En l’exposició que fa aquest autor del pensament escotista, al.lega Ord. IV, d.15, q.2, n.7 (ed. Vivès X VIII, 266), i Rep. Par. IV, d.15, q.4, n.10-11 (ed. Vivès X X IV, 234-5). 470 Guillem d’Ockham. Breviloqui sobre el principat tirànic. Barcelona. E ditorial Laia. 1981. P. 189. 468 148 amb més detall després, ací podem apuntar que ell considera la ciutat com el nucli d’organització política bàsic i més important. Potser la desconfiança en general dels reis, o potser la desconfiança concreta del govern dels reis de la Corona d’Aragó amb els que tingué tracte directe, li fan inclinar-se per un govern més directe i amb més capacitat per a resoldre problemes concrets, com és el de les ciutats, i en concret, el de les ciutats de Barcelona i València, que ell tan directament va conéixer i que podem dir que fins i tot assessorà, tant directament com, sobretot, amb el contingut doctrinal de les seues obres. E iximenis, doncs, saltant-se una mica la lògica del procés pactista, arriba al concepte de monarquia com a forma de govern ideal per a una multitud de gent. Però, intervé de nou la seua ideologia pactista. Aquesta ideologia hi és present en el seu concepte del que podem anomenar “monarquia paccionada”. Podríem definir-la com a una monarquia en què el rei no té plena llibertat per a governar al seu lliure arbitre, ans està controlat i limitat pels furs i pactes establerts en el seu dia amb els seus vassalls. Sense exagerar, podríem dir que en aquest tipus de monarquia, el rei és cogovernant amb el poble, o si més no amb els seus representants, i és aquest, potser, el nucli de la teoria pactista, no tan sols eiximeniana, ans fins i tot catalanoaragonesa. Molts llocs de l’obra eiximeniana expressen aquesta idea. Nosaltres, amore brevitatis, hi esmentarem sols aquells més significatius. Podem tornar així per exemple, a l’important capítol 156 del Dotzè, i ací ens diu: Jamés les comunitats no donaren la potestat absolutament a negun sobre si mateixes, sinó ab certs pactes e lleys. 471 I més endavant torna a fer referència al pacte originari entre els homes del qual hem parlat: “Notaràs com per açò que dit és pots veure que totes les senyories del món foren en llur fundació primera pactionades e posades en certs pactes e ab ses lleys municipalls; e per açò pots veure com los regnes e senyories que axí· s regeixen se són mills conservades en los llurs primers fundaments; e han major durada que aquelles que tot ho han rumput e llexat”.472 É s interessant remarcar que E iximenis no sols posa com a límit a l’actuació del governant les lleis i pactes jurats, sinó també la llei cristiana. Diu així en aquest mateix capítol: Neguna costuma que sia contra justícia ne caritat ne la lley de Déu no pot jamés prescriure, majorment entre crestians. 473 Aquesta idea la repeteix, entre d’altres llocs, al capítol 101 del Dotzè: “E sàpia ací cascun que negun príncep o qualsevol regent, jatsia que jur furs e privilegis a son poble, 471 472 473 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 69v. Ibidem. Ff. 69v-70r. Ibidem. F. 70r. 149 emperò ja per aytal jurament no és obligat a servar fur ne lley ne privilegi que sia contra caritat ne contra lo bé comun”.474 Això està en total consonància amb el seu pensament general, i ja veurem com aquesta primacia de la llei cristiana sobre la llei terrenal, d’allò eclesiàstic sobre allò seglar, d’allò espiritual sobre allò temporal és una de les pedres de toc del seu pensament teocràtic. Hem de dir, no obstant, que aquesta limitació de la llei cristiana respecte a l’actuació del governant era ben present a la realitat medieval, com ha remarcat A. J. Carlyle. 475 I J. Favier recull també aquesta limitació: “La plupart des princes du X IVe et du X Ve siècle étaient donc possesseurs d’une souveraineté abstraite et absolue. (...) La première et la plus évidente limite au pouvoir du prince était sa qualité de chrétien. Ses actes comme les ordonnances qu’il édicte doivent être conformes à la foi catholique et respecter les lois de l’É vangile. La conscience du prince est la première limite de son pouvoir”.476 Així mateix, aquesta alta valoració de la caritat és ben pròpia del pensament eiximenià i franciscà en general. É s destacable en aquest sentit com E iximenis al L libre de les Dones, on tracta entre d’altres temes de les virtuts teologals, dedique vint- i-cinc capítols a la caritat, front a sols quatre a la fe i deu a l’esperança.477 L’arrel d’aquesta valoració tan gran de la caritat és, però, augustiniana amb connexions paulines. La connexió paulina ens l’aporta el mateix E iximenis al capítol 115 de la seua citada obra, on al.lega 1Co 13, que és on Pau possiblement exposa millor i més poèticament el primat de la caritat en la llei cristiana. 478 E l bisbe d’Hipona per la seua banda recull aquest primat de la caritat a diversos llocs de la seua obra (Tractatus in Johannis E vangelium n. 83; De doctrina christiana 38-43; De gratia et libero arbitrio 17, etc.). 479 Molt bé ho explica així sant Agustí: “Iam porro charitas, quam duabus istis, id est fide ac spe, maiorem, ut dicit apostolus (1Cor. 13,13), quanto in quocumque maior est, tanto melior est in quo est. Cum enim quaeritur utrum quisque sit homo bonus, non quaeritur quid creat aut quid Ibidem. F. 47v. Carlyle, A. J. Op. cit. P. 27. Subratlla aquest autor com el jurista anglès H. de Bracton, a De legibus et consuetudinibus A ngliae (I, 8, 5) subratllà com el rei tenia dos superiors: Déu i el dret. De manera semblant, al segle XII, el compilador de les A ssisses del Tribunal de Burgesos de la Jerusalem reconquerida pels croats ( A ssisses del Tribunal de Burgesos de Jerusalem, 26), ens diu que el senyor és senyor sols per a obrar bé, no per a obrar mal. 476 Favier, Jean et alii. Op. cit. P. 11. 477 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. Pp. 154 -211. 478 Ibidem. P. 172. 479 Viera, David. “E l concepte de caritas en el cinquè tractat del L libre de les Dones”. Revista Catalana de Teologia, XI/1. 1986. P. 88. 474 475 150 speret, sed qui amet. Nam qui recte amat procul dubio recte credit et sperat; qui uero non amat inaniter credit, etiam si sint uera quae credit; inaniter sperat. E tiam si ad ueram felicitatem doceatur pertinere quae sperat, nisi et hoc credat ac speret, quod sibi petenti donari possit ut amet”.480 Pel que fa a la primacia de la caritat en el pensament franciscà, molts exemples podríem adduir ací, però ens quedem amb una poètica exposició de sant Bonaventura: “La fe, doncs, purificant aquestes tenebres, ensenya la malaltia, la causa, el metge, la medicina; guareix l’ànima posant les arrels dels mèrits en Déu, a qui plau; i, així, avança per la fe, cap a l’esperança certa pel mèrit del Crist, no d’una manera presumptuosa. (...) I cal advertir que només la caritat guareix l’afecte. Car l’amor, segons Agustí, a L a Ciutat de Déu, és l’arrel de tots els afectes”.481 I en una altra obra diferent a la que hem citat (A pologia pauperum contra calumniatorem), refereix la bondat i perfecció d’un acte a si respon o no a la caritat. 482 Agustí d’Hipona, sant. Opera (Corpus christianorum , XLVI) 13, 2. Turnholt. 1969. Pp. 111 -2. Citat a Viera, David. Op. cit. P. 88. 481 Collationes in Hexaemeron sive Illuminationes E cclesiae. Col. VI. Dins Bonaventura, sant. Obres escollides. Barcelona. E ditorial Laia. 1986. P. 265. 482 Reproduïm la classificació que en fa en aquesta obra el Doctor Seraphicus respecte a com pot ser un acte: “a)Bonum: 1-In genere: Actus transiens super materiam debitam (dare eleemosynam, ire ad ecclesiam). 2-E x circumstantia: Actus circumstantiis laudabilibus informatus. 3-Secundum se: E x radice caritatis, nullo modo potest male fieri. b)Malum: 1-In genere: Actus transiens super materiam indebitam (occidere hominem). 2-E x circumstantia: Actus informatus circumstantia deordinata (comedere extra horam). 3-Secundum se: Coniuncta sunt malo, nullo modo possunt bene fieri (mentiri, fornicari, odire, etc.). c)Perfectum: 1-In genere: Actus difficilis et excellens (omnia relinquere). 2-E x circumstantia: Actus difficilis debitis circumstantiis adornatus (relinquere divitias gaudenter). 3-Secundum se: Actus difficilis a caritatis sublimitate procedens (motus fervidae caritatis in Deum, plenae dilectionis ad inimicum). d)Imperfectum: 1-In genere: Actus facilis, ad quem humana infirmitas inclinat (fugere mortem, pecuniam possidere). 2-Ex circumstantia: Actus informatus circumstantia inclinante ad infimum iustitiae statum (vim faciendi dimittere vestem). 3-Secundum se: Actus, qui nullo modo potest stare cum evangelica perfectione (ducere uxorem, refugere paupertatem)”. 480 151 Tambés és cert, però, que aquest primat de la caritat també hi és present en algun autor dominicà d’influència augustiana com sant Albert, per a qui, segons E . von Hippel, Déu tot ho refereix a ella. 483 I fins i tot sant Tomàs d’Aquino li reconeix superioritat sobre les altres virtuts teologals respecte al grau de perfecció que comporten, car respecte a l’origen per a ell preval la fe. Molt bé ho expressa J. Hessen: “Im Gegensatz zu den natürlichen oder erworbenen Tugenden (virtutes acquisitae) werden nämlich die theologischen Tugenden dem Menschen von Gott eingegossen (virtutes infusae). Was die Rangordnung dieser theologischen Tugenden betrifft, so bemerkt Thomas, daβ hinsichtlich der E ntstehung ( ordine generationis) der Glaube, hinsichtlich der Vollkommenheit (ordine perfectionis) dagegen die Liebe die erste Stelle einnimmt”.484 Implica això una certa voluntat per part de l’Aquinat de concordança entre la tendència intel.lectualista dominicana 485 i les necessitats pràctiques de la caritat, entre la teoria i la pràctica en definitiva. E l concepte de monarquia paccionada, implica doncs, un pacte elemental entre el governant i el poble, o parlant més tècnicament, entre qui exerceix el poder, i l’objecte de l’exercici del poder. Aquest pacte, d’altra banda, ja hem observat que és a l’arrel del sistema feudal pactista, i seria molt simple: E l governant, en aquest cas el rei, es compromet a vetllar i defensar el seu poble, i el seu poble es compromet a obeir-lo i donar- li els elements necessaris per a la seua manutenció material. Molt bé resumeix aquest pacte J. H. Probst, tot fent referència directa a la realitat catalanoaragonesa en general i valenciana en concret, que són les que inspiraren, com ja hem apuntat, Bonaventura, sant. A pologia pauperum contra calumniatorem. I, 7-I, 8. Dins Opera Omnia, VIII. Pp. 237 ss. Citat a Gründel, Johannes. Die L ehre von dem Umständen der menschlichen Handlung im Mittelalter. Münster. Aschendorffsche Verlagsbuchhandlung. 1963. Pp. 564-5. 483 Hippel, E rnst von. Op. cit. P. 355. É s molt interessant aquesta barreja d’influències mútues entre franciscans i dominicans, que ara destaquem sols en aquest aspecte concret però que és perceptible en molts aspectes, i que observarem en E iximenis mateix, com anirem veient. Ací podem ressenyar el fet històric, ressenyat per C. Dawson de que el cardenal Ugolino d’Òstia (futur Gregori IX) cridà el 1218 els dos fundadors d’aquests ordes a Roma, pensant potser en la fusió dels dos ordes. E l mateix C. Dawson senyala com agafaren ja des de l’inici influències mútues. Així, els dominics acceptaren el principi de pobresa i s’anomenaren frares en lloc de canonges, mentre que els franciscans entraren en la vida docent i participaren en la naixent universitat, la qual cosa en principi no li plaïa molt a sant Francesc (L a religión y el origen de la cultura medieval. Buenos Aires. E ditorial Sudamericana. 1953. Pp. 253-4). 484 Hessen, Johannes. Thomas von A quin und wir. München. E rnst Reinhardt Verlag. 1955. P. 71. 485 Aquesta tendència intel.lectualista la veiem clarament expressada en el pensament tomista, per a qui Déu és la “intel.ligència perfecta”, l’ésser perfecte que es contempla, s’entén i es pensa contínuament a si mateix. Això implica fonamentalment el primat de l’intel.lecte sobre les potències afectives (Heer, Friedrich. E l mundo medieval. Madrid. E ditorial Guadarrama. 1963. P. 294). 152 directament E iximenis: “Die Vertragsidee, eine durchaus christliche Konzeption, die vor allem in Valencia Heimatrecht besaβ, hat nicht er ersonnen. Sie besagt eine vertragsmäβ ige Abmachung zwischen dem Fürsten und seinem Volk”.486 E l coetani d’E iximenis sant Vicent Ferrer exposa aquest simple pacte molt gràficament: “La IIª virtut és justícia universal, e és una virtut ab la qual les bones persones saben conversar ab les altres, que no les enganyen, estan sens escàndol, sens donar ira a altre. Que lo fill sàpie donar honor al pare e a la mare, e aquests sàpien donar vida als fills; e lo senyor sàpie regir los vassalls, e los vassalls serven feeltat al senyor e li donen llealment los delmes e dretes”.487 Crida l’atenció que tant el dominic valencià com el franciscà gironí, segons veurem i desenvoluparem, consideren la justícia com a fonament societari i pactista bàsic. També trobem aquesta valoració de la justícia com a fonament societari i pactista en Manegold de Lautenbach.488 Ben és cert que aquest esquema simple anà desenvolupant- se, tant en la realitat europea general, com en la més concreta catalanoaragonesa, però aquest seria el pacte bàsic. Anem a veure la formulació concreta d’aquests drets i obligacions recíprocs dins del pensament eiximenià. Ja hem vist com esbossa E iximenis la versió simple del contingut d’aquest pacte al capítol 31 del Dotzè, per exemple. La seua versió desenvolupada, implica drets i obligacions, tant per part del governant dom dels governats. E ls drets del governant, serien l’obediència dels vassalls, i la contribució concreta d’aquests a la seua manutenció material. Quant a les seues obligacions, aquestes serien vetllar pel seu poble, defensar-lo, i dedicarse de ple a allò que E iximenis anomena “cosa pública”. No oblidem que en l’esquema de corpus mysticum, els governants seglars, també en tenen certa obligació de conduir el poble cap a la benaurança, la qual cosa implica, en Probst, J. H. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. P. 76. 487 Vicent Ferrer, sant. Sermons, III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. P. 58. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 234, n. 167. 488 V ide Corts Grau, José. Historia de la filosofía del derecho. Madrid. E ditora Nacional. 1968. P. 276. Aquest autor alemany sintetitza molt bé les línies generals del pactisme, que trobem també en E iximenis. Així, ell parteix de la igualtat natural dels homes, de l’existència d’una llei superior a les lleis escrites, i de la citada consideració de la justícia com a base de tota societat. En base a això, fixa els deures del príncep respecte als seus súbdits, i el dret d’aquests a desconéixer-lo com a tal quan no complisca la seua missió. 486 153 primer lloc, que han de donar bon exemple als seus súbdits d’obediència a la llei cristiana. De manera recíproca, el poble que és objecte de l’exercici d’aital poder, també en tindria, de drets i obligacions, que poden deduir-se a sensu contrario, dels drets i obligacions dels governants. E l poble hauria d’obeir i contribuir a la manutenció material dels que exerceixen el poder. A canvi, hauria de contar amb la seguretat de que aquests es preocupen i vetllen per ell. I quan diguem vetllar per ell, no fem referència, en la concepció eiximeniana sols a la defensa material, o si es prefereix, militar d’ell. E stem dient que el governant deu de dedicar-se en cos i ànima al seu poble. I fins i tot, en la mesura que puga, dins la concepció de corpus mysticum, col.laborar amb la part eclesiàstica en la salvació comuna, que és el fi primordial, no ho oblidem, de la societas cristiana. Apareix molt ben expressada aquesta idea al capítol 96 del 8è tractat de la V ita Christi: “Jatsia que les dites doctrines se estenen a tota gent, emperò molt més estrenyien los pastors de les ànimes, axí com prelats e prínceps, als quals nostre senyor ha comanades les ànimes de llurs súbdits”.489 É s força interessant que designe, tant als prínceps com als prelats, tant a les autoritats eclesiàstiques com seglars, com a “pastors de les ànimes”. Sobre el dret dels governants a ser obeïts, basat en el deure d’obediència dels súbdits a les diverses potestats, parlarem en altres apartats de la tesi, tot partint de l’anàlisi dels capítols 437 i 438 del Dotzè, i tot veient les diverses fonamentacions que troba per a això, àdhuc bíbliques, i per tant no cal parlar- ne pus. Sobre el dret dels governants a ser sostinguts materialment pel poble al qual governen, ho trobem molt sovint justificat a l’opus eiximenià. Cal lligar això amb el seu fort classisme, que desenvoluparem en posteriors apartats de la tesi. E n trobem un bell exemple al capítol 63 del 8è tractat de la V ita Christi, on diu: “Car los reys són per Déu elets a tenir lo poble en pau, e a servar-los justícia, e a defendre-los de tot mal, e per tal los ha Déu atorgats honors grans e pus rendes llargues, e obediències amples, e per llur lleyal regiment los ha promès gran guardó en paradís”.490 Apuntem ací que això implica que dins d’aquest esquema el governant ha de saber viure amb les seues rendes i ha d’evitar demanar diners al poble tant com puga. Ho expressa molt gràficament al capítol 118 del 3er tractat de la V ita Christi, on ens diu que sant Joan Baptista als cavallers V ida de Jesucrist. València. BUV. Ff. 257v-258r. Aquest capítol està numerat en aquest manuscrit com a 97. 490 Ibidem. F. 244r. 489 154 amonestava que fossen contents de llur sou o rendes, e no volguessen pendre res de sos súbdits ne d’altres. 491 Notem ací com ens trobem davant una mostra del recurs eiximenià d’expressar idees pròpies amb nom d’altra persona. Sobre les obligacions dels governants, ja hem apuntant com E iximenis és força exigent amb ells. E n trobem un exemple al capítol 118 del Dotzè: “Diu sant Gregori que pensar deu cascun que Déu posa en regiment, que Déu totpoderós no ha fet lo seu poble per tal que exalçàs pastors ne regidors, mas ha exalçats e trobats e posats los regidós per servir al poble e per regir- lo de tot llur saber e poder, guardant-lo de tota adversitat segons llur poder, e procurant-li tot son bé axí com a pare a sos fills, e axí com lo bon pastor a les sues cares ovelles”.492 Torna a citar sant Gregori dins la mateixa obra, una mica més avant en el mateix sentit, al capítol 471 del Dotzè, on diu així: “Per raó d’açò sent Gregori, en la epístola que tramès a l’emperador de Constantinoble, sí posa que la intenció d’aquell qui pren regiment deu ésser aytal que ell, per fer- ne especial servey a Déu, que ama, ab ajuda sua vol e entén regirar tot si mateix a profitar al poble en totes aquelles maneres qui pertanyen a bon regidor”.493 Segons M. Peláez, aquesta idea de l’obligació del governant de mirar per l’interès global del seu poble la recull possiblement d’autors regalistas francesos, que no cita directament. 494 També trobem aquesta forta exigència al capítol 57 del 3er tractat de la V ita Christi (“Qui mostra com deu hom amar la cosa pública”), on diu que igual que Déu donà son fill per a salvar la comunitat de fidels, així els “prínceps i regidors” deuen donar tot el possible d’ells per la susdita comunitat. Si cal, diu, deuen sofrir grans tribulacions e persecucions e affanys. 495 I a continuació, critica fortament el fet que això en el seu temps no siga així: ¡O, quants se donen títol de la comunitat, e amar e defendre e estar per aquella, qui no se’n posarien a perill de perdre un bon ca si l’havien!496 Per això, diu al final, Déu els castigarà: “No· t meravells si· ls tol [Déu] los béns que tan falsament han Ibidem. F. 99v. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 55r. 493 Dotzè llibre del Crestià II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 9. 494 Peláez, Manuel. “La ley, la justicia, la libertad política y la deposición del tirano en el pensamiento jurídico de Francesc E iximenis, O.F.M.”. E F, 80. 1981. P. 202, n.130. Aquest autor indica com a fonts més probables en aquest punt les anònimes Quaestio in utramque partem y Disputatio inter clericum et militem. Aquesta darrera obra, com indica, però, és atribuïda per alguns autors a Guillem d’Ockham. 495 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 57v. 496 Ibidem. Ff. 57v-58r. 491 492 155 ajustats. A aquests sovín tramet Déu grans enemichs a la fi, e grans persecucions e malalties, e grans pèrdues de béns”.497 Aquestes obligacions dels prínceps les sintetitza molt bé E iximenis al capítol 2on del 5è tractat del L libre dels À ngels, on diu que deuen els prínceps servar la justícia e dret, e axí tenir la gent en pau, e a defensar-la de tot enemich, perquè puxen atendre a Déu e al seu servey, cascuns segons l’estament al qual Déus los à apel.lats. 498 De manera semblant, podem dir que són comunes en l’obra eiximeniana expressions com les que apareixen al capítol 474 del Dotzè: L a cosa pública no és feta per lo príncep a honrar, mas lo príncep és fet per ella a servir e a exalçar.499 Sintetitza magistralment les obligacions del príncep envers els vassalls al capítol 15 del Regiment de la Cosa Pública (371 del Dotzè). 500 Ací, seguint Fortunatus, diu que el príncep és tengut al súbdit per vigor de sa feeltat en quatre coses. E n primer lloc, en servar-los éntegrament llurs pactes e lleys. E n segon lloc, en haver amor e zel a llurs persones. E n tercer lloc, en conservar llurs coses e béns. I en quart lloc, en pugnar per ells fins a la mort. I dins del mateix capítol trobem una apassionada defensa del servei que als prínceps envers el seu poble els és comanat: Pensar deuen los prínceps que no ha Déu fet lo poble per a ells, ans ells són ordenats per Déu a salut del poble. I trobem un bell exemple, ple de l’ideal de la caritat com a fonament de la llei cristiana i de la societat, que ompli l’ideari eiximenià i franciscà al capítol 625 del Dotzè. Ací, en una suposada carta de Celestinus papa a L odonàs, rey de Tarthària , diu: “Tramès encara lo dit papa a dir al dit príncep que axí ell amàs sos vassalls com volia ésser amat per ells; car senyor qui no ama no és amat, e qui no onra, a la fi se troba prou desonrat”.501 Quant als drets del poble, direm que, segons aquest esquema, el poble té, no sols el dret a tenir la seguretat de que els governants es preocupen per ell. També té un cert dret de càstig respecte al mal governant. D’això parlarem més extensament quan analitzem la figura del tirà dins del 497 498 499 16. Ibidem. F. 58r. De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 43. Dotzè llibre del Crestià II,1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 96-7. Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 378. Aquest Celestinus papa bé podria ser Celestí V, Papa ermità molt admirat pels espirituals franciscans. Constituiria això una prova de l’influx espiritual franciscà en E iximenis, del qual parlarem parlarem posteriorment, car aquest Papa apareix citat més vegades. 500 501 156 pensament eiximenià. Ací sols apuntarem que el pensament eiximenià en aquesta qüestió fluctua, i no és molt clar respecte a les formes que pot tenir aquest càstig. E n qualsevol cas, de nou té present E iximenis la realitat catalanoaragonesa, on el rei jurava els furs dels diferents regnes abans de ser rei, i es comprometia a respectar-los, a canvi de l’obediència del seu poble, com indica J. H. Probst: “In Aragonien und Valencia leistete der Fürst dem Volke den E id, dessen Freiheiten – furs e costumes, das sind Orts- und Gewohnheitsrechte- zu wahren und sie nicht abzuändern (...). E in Monarch kann von seinem Volke die ihm an sich zukommende Rechte wie Hochachtung, Gehorsam, Gefolgschaftstreu usw. nur in dem Maβe fordern, wie er selbst die dem Volke feierlich gemachten Versprechen erfüllt”.502 Sintetitza magistralment aquestes ides E iximenis al capítol 15 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 371 del Dotzè), que porta l’expressiu títol de “Que los prínceps als pobles se deuen servar fealtat entre si mateixos”: “Per totes aquestes coses apar com fealtat és sobiranament necessària al bon estament de la cosa pública, especialment aquella llealtat que és del príncep al poble. Car de aquella qui és del poble al príncep no en cal parlar, com sia cosa natural a tot poble amar carament son príncep e senyor; ne comunament negun poble jamés no vol mal a son príncep, e majorment quant lo veu noble, bo, just e amant sos vassalls; e una de les majors alteracions e una de les majors afliccions e regiraments que ha lo poble, sí és mudar de senyoria antiga que bona sia estada”.503 Dos idees sobreïxen d’aquesta narració. E n primer lloc, el bon exemple que ja hem dit que en el pensament eiximenià deuen donar els governants, dins de la concepció general de corpus mysticum. E n segon lloc, ací podem observar molt clarament com és E iximenis enemic dels trasbalsos i alteracions socials, i és ferm partidari de no mudar per a res l’ordre establert. No obstant, també sura la idea de la importància de l’estima del súbdit cap al seu senyor. É s aquest també un concepte summament important en el pensament eiximenià. E n altres llocs de la seua obra, com el capítol 832 del Dotzè, ho exalça encomiàsticament: L a amistat del vassall és la major riquea que pot aver lo senyor.504 O també al capítol 651 del Dotzè: Si as la amor de tos vassalls, tot lo món no és bastant a tolre a tu ton regne. 505 Probst, Jean Henri. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Freiheit, 5. 1938. P. 79. 503 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E d. Barcino. 1927. P. 98. 504 Dotzè llibre del Crestià II, 2 . Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 361. 505 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 448. 502 157 Tot plegat condueix a una certa concepció ascendent del govern, amb les limitacions pertinents derivades de l’època en què ens trobem. Cal que destaquem, però, com algun dels autors més “avançats” de l’època, pel que fa a les teories polítiques, com Marsili de Pàdua, al Defensor pacis parteix d’unes premisses quasi idèntiques a E iximenis (la font del poder polític està en el poble, i del poble deriva la potestat de govern del príncep, qui deu respectar les lleis davant del poble).506 I de manera semblant s’expressa J. Quillet, qui ens diu que en el pensament marsilià: “le mode le plus habituel de production du gouvernement est la volonté humaine. Car Dieu a conféré aux hommes la liberté et, par conséquent, la possibité d’instaurer un ordre politique humain. Puisque le gouvernement procède de la volonté humaine, il est clair que le meilleur sera celui qui est établi en accord avec la volonté des sujets, tandis que le plus mauvais sera subi par eux, contre leur volonté”.507 4. Condicions concretes de l’exercici del poder Una volta exposat aquest esquema general del pactisme, en què s’arriba al concepte de monarquia paccionada, segons el qual el governant, en aquest cas el monarca, i els governats han establert prèviament tota una sèrie de pactes mutus, caldria veure les condicions concretes en què aquest poder és exercit, ultra els deures i obligacions bàsics mutus de governants i governats, que ja hem exposat en l’apartat anterior. Direm així de manera prèvia, que E iximenis planteja la necessitat de l’existència d’un poder fort per part de qui l’exerceix. Trobem aquesta idea al capítol 407 del Dotzè, que porta l’expressiu títol “Que stament de gran senyor requer auctoritat”. I especifica: “E ací nota que sots auctoritat se contén que ell haja sobre sos vassalls mer imperi e senyoria plena alta e baxa ab plena juredictió, que és aytanta com caritat permet per bé e profitosament governar la cosa pública a glòria de Déu”.508 I una mica més avant encara ho detalla més: “E primerament que li sia dat mer imperi, ço és, sobre la sanch plena execució e manament aytant com permet caritat. Segonament, los és atorgada plena juredictió en les coses civils, aytanta com caritat permet. Terçament, plena senyoria, aytanta com raó e caritat permeten per dar a Déu glòria en llur regiment, e tostemps profitant- na a la cosa pública, per lo qual en special són V ide Iaboni, E milio. Op. cit. P. 23. Quillet, Jeaninne. L a philosophie politique de Marsile de Padoue. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1970. P. 103. 508 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 172v. 506 507 158 posats en regiment”.509 Cal que remarquem com un límit permanent a l’exercici de poder per part dels governants és la caritat, entesa com a fonament de la llei cristiana (si seguim 1Co, 13). E n altres llocs de la seua obra, ho expressa molt més clarament. Per exemple al capítol 183 del Dotzè, on diu: “La huytena cosa que turba pau en la comunitat sí és dolenta senyoria, ço és quand lo regidor és dolent e poch temut per lo s súbdits, car diu Leopodius que llavors tothom fa que· s vol, e per consegüent no s’i pot conservar pau, car llavors los súbdits rebel.len contra la senyoria, e fan contra les lleys axí com se volen”.510 Ara bé, aquesta existència d’un poder fort no implica vulnerar les limitacions pactistes, tant genèriques com concretes que ja hem vist, i que continuarem analitzant. Aquestes limitacions, d’altra banda, són ben pròpies del pactisme en general. També es plantegen dins del pensament polític medieval general a nivell teòric. Així, com remarca E . Lewis, obres tan dispars com el Policraticus de Joan de Salisbury, el De legibus et consuetudinibus regni A ngliae de H. de Bracton i el De regimine principum de sant Tomàs d’Aquino imposen importants limitacions a l’autoritat reial. 511 Ara bé, en el cas concret catalanoaragonès, aquestes limitacions implicaven una major protecció del poble, que no es donava a d’altres llocs d’E uropa, com indica J. H. Probst: “In Aragonien und Katalonien, wo er [E iximenis] seine ganzen Jugendjahre verbrachte, hatten die sogenannten furs (= lokale Gesetzte und Privilegien) von jeher ein starkes Schutzmittel gegen die Ausschreitungen des Königstums und der Lehenherrschaft gebildet, unter denen die anderen Länder E uropas schwer litten”.512 L’existència d’aquestes limitacions als monarques medievals les expressa d’una manera metafòrica el jurista napolità Lucca da Penna, que escrigué un comentari als tres libri, els darrers tres llibres del Codi de Justinià (veiem doncs de nou l’influx del dret romà, o de part d’ell com a mínim, en el pactisme), cap a la meitat del segle XIV. Ací diu que el príncep era maritus reipublicae, i que aquest matrimoni es presentava com a matrimonium morale et politicum.513 É s molt interessant aquesta comparació del govern amb el Ibidem. Ibidem. F. 81r. 511 Lewis, E . Medieval Political Ideas, I. New York. 1954. Pp. 276-87. Citat a Peláez, Manuel. “La comunidad internacional y sus agregados sociopolíticos en los escritos jurídicos y literarios catalanes de la segunda mitad del siglo XIV”. Cuadernos Hispanoamericanos, 124. 1981. P. 342 n.25. 512 Probst, Jean Henri. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. P. 76. 513 Kantorowicz, E rnst H. L os dos cuerpos del rey. Madrid. Alianza E ditorial. 1985. P. 207. 509 510 159 matrimoni, car el matrimoni implica en primer lloc un pacte i consentiment de les parts. I també, i això ens interessa, una certa limitació. E n segon lloc, ja hem apuntat com E iximenis planteja, com un dels drets essencials dels governants tenir assegurada la seua manutenció material. E ll sovint es refereix a això com a “rendes” o “emoluments”, i podem dir que aquest dret dels governants es troba també subjecte a una certa limitació pactista. E l principi general ve establert al capítol 420 del Dotzè, que porta per títol “Que lo príncep requer per son offici gran emolument e grans rendes”. I comença dient que el príncep requereix aital “emolument, ço és, rendes grans e copioses, e tals segons que diu Titus Lívius, que puxa tenir covinent stament segons son regne, e noresmenys puxa tots anys posar alguna quantitat de pecúnia en sos thesors, e aprés puxa fer les acostumades magnificències, ço és, donant a sos servidors segons les necessitats occorrents e a estranys hostes e venidors segons llurs staments, e tot açò faça ordinàriament de ses rendes, sens que no deman res a sos vassalls”.514 I una mica més avant, narrant una historieta, diu que A lexandre lo gran deia que demanar a son vassall sovín e cosa grossa, que obra era de tiran e no de senyor natural.515 Tenim, doncs, una primera limitació al dret de manutenció del governant: É s preferible que el príncep visca de rendes, abans que haja de recórrer a la recaptació de diners entre els seus súbdits. A continuació, al capítol següent, entra en joc pròpiament la limitació pactista. Aquest capítol porta com a títol “A què s’estenen los emoluments reyals”. E ns interessa el principi general establert al principi del capítol, on diu que “prelat ne negun príncep ne cavaller ne qualsevol senyor pot res pendre ne demanar a son vassall regularment sinó aquelles coses que llurs predecesors han acostumades de demanar a ells o a llurs antecessors anant simplament e sens frau e sens tota força, e són benignament entre ells axí convengudes o les han ya trobades convengudes per los passats (...). Donchs totes aquelles coses axí pactizades llavors són tenguts los súbdits de donar, si emperò no són lleges o contra Déu, e contra bones costumes, e aytals coses totes poden los senyors demanar ab bona consciència als vassalls e súbdits llurs, o a aquells ab qui han fets aytals pactes”.516 I més avant, fica en fi el ja tan citat límit de la caritat, entesa com a fonament de la llei cristiana: “E noresmenys que com damunt és ya tocat, tot pacte e tota actió entre quals 514 515 516 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 178r. Ibidem. Ibidem. Ff. 178r-178v. 160 persones se vol del món, si res val, deu presupposar per fonament que no sia contra caritat, car si u és no val res, ans és cas e nul.le”.517 La resta del capítol és una sèrie d’enfarfegades al.legacions canonístiques sobre com deu realitzar-se l’exercici concret d’aquest dret dels governants. E ns interessa també, de nou, el fet destacat per E iximenis que, exercint el governant correctament aquest dret, és més preat i estimat pels seus súbdits: E deya ací un gran theòlech A ltisiodorensis, que molt més val al príncep viure de rendes que de talles, car menys afflictió dóna al poble, e més n’és amat.518 Semblant idea repeteix una mica més avant, al capítol 429, en boca de sant Lluís, rei de França, que és com veurem, el seu rei modèlic, amb cites encomiàstiques sovintejades al llarg de tota la seua obra: “Deya lo gran príncep sanct Lluýs, rey de França, que gran senyor més deu desijar haver còpia de grans rendes per guardar- se que no haja a molestar sos vassalls sovín, e per soptosament a provehir a una gran necessitat que pot venir a son regne, que no per tenir pompa. E deya notable paraula, ço és, que tot príncep pompós havia a ésser tirà, e havia a venir a la fi a gran confusió e vergonya. Raó era, car deya que nostre senyor és fort irat contra príncep pompós”.519 Concorda molt això amb l’opinió general del poble, tal com indica J. Favier: “L’opinion pensait que comme tout bon père de famille le roi devait vivre de ses revenus propres et que l’impôt était rapine, exaction ou maltôte. (...) Finalement deux principes se dégagèrent: la commune nécessité autorise le prince à lever l’impôt mais il doit obtenir alors par une voie ou une autre le consentement de ses sujets. La nécessité la plus évidente et la plus urgente était la guerre”.520 E xpressa, però, E iximenis, un cert nombre de casos en què el príncep pot “demanar a sos vassalls ultra sos emoluments” (capítol 422 del Dotzè), tot seguint autoritats bàsicament canonístiques (cita Ramon de Penyafort, Guillem Durand i el seu admirat Hostienc):521 1- “La primera causa, diu Ramon, és per defensió de la terra; ço és, quand és injustament esvaït per los enemichs, e majorment quant és axí esvaït per defensió de sa ciutat, o de son castell, o de sa vila”. Ibidem. F. 178v. Ibidem. F. 179r. 519 Ibidem. F. 181v, 520 Favier, Jean et alii. Op. cit. P. 40. La concessió de l’impost per part del poble constituït en corts, com indica aquest autor, solia donar lloc així mateix, com indica aquest autor a que se li presentaren al rei diverses queixes per part del poble: L a concession de l’impôt est dans tous els pays l’occasion pour les sujets de présenter des doléances, “bills of petition”, “greuges” ou “agravios” ( Op. cit. P. 84). 521 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 179r-179v. 517 518 161 2- “La segona causa, sí és quand lo senyor vol anar en stol ordenat o tramès per la E sgleya o per algun príncep contra heretges o contra pagans”. 3-“La terça és si lo senyor és pres en guerra o en batalla justa e no pot pagar lo reschat sens gran dampnatge seu”. 4-“La quarta, si lo senyor vol anar al major príncep per haver privilegis o specials gràcies per si e per los seus, e veu que del seu no poria fer les despeses necessàries sens gran dampnatge seu, e generalment tota vegada pot fer semblant que dit és, tantost que alguna raó e causa semblant s’i esdevinga; emperò servant tostemps temprament, e guardant- se de agreugar los súbdits, e la requesta fos ab caritat e ab dolçor e sens tota força”. 5-“La quinta posa Guillem, e és quant lo senyor marida sa filla o fa cavaller son fill, e relleva son feu o· n compra de novell. E n aytals casos, pot demanar a sos súbdits ultra ço que és acostumat de pendre d’ells”. 6-“La sisena posa Hostient, qui diu que és quand lo senyor vol fer per servey de la comunitat, pot o vol adobar camins o qualque altra cosa profitosa a tots, e majorment si ells mateixs lo requeren”. 7-“La setena posa Hostient mateix, e és quand lo senyor és molt empobrit e molt endeutat per justes causes, e guardants lo profit de la comunitat; llavors li deuen ajudar segons que general costuma serva per tot lo món”. É s molt exigent i rigorós E iximenis, així mateix, quant a les condicions de l’emolument reial i la seua administració. D’aquesta manera, als capítols 428ss del Dotzè, dóna una sèrie de consells, posats en boca de “Júlio Frontí” al respecte. Dóna així cinc “documents” sobre aquesta qüestió. E l primer i el segon els dóna al mateix capítol 428 del Dotzè. I ens diu: “Lo primer sí és que lo príncep tots jorns una vegada attena sobre sos emoluments e faça que no se’n perda un diner follament, car si ell és necligent, tot és perdut (...). Lo segon document fonch que l’emolument del príncep sia just; car si lo príncep pren dons e corromp les lleys, o ven justícia, o fa opressions al poble, ell mateix destruu a si mateix, car per aquest peccat lo confondrà Déus, e lo poble a la fi li tolrà la senyoria”.522 Al final d’aquest segon document, al.lega E cclesiastici, X , que és un lloc comú en ell, quant al càstig als mals governants. Al capítol següent, el 429, hi exposa el següent document, on diu: “Lo terç document de Júlio Frontí sí fonch que tot emolument e thesor del príncep fos abundant e copiós segons la quantitat e granea de la sua senyoria. E mperò, tostemps per via mitjana en guisa que si tenia excés, que no declinàs a supèrbia, ne si declinava a masa poch, que no fos imputat a misèria ne a 522 Ibidem. F. 181r. 162 avarícia”.523 É s interessant aquesta al.legació que fa, perquè indica que una de les causes per les quals els senyors temporals reben grans emoluments, seria el fet d’evitar d’aquesta manera que pogueren caure en la temptació de corrompre’s. Dedica, en fi, E iximenis, els capítols següents (430 i 431), cadascú a un dels “documents” restants. Diu així el capítol 430: “Lo quart document de Júlio sí fonch que l’emolument del príncep fos bé guardat per quines mans passaria, ço és, que no passàs per moltes mans, ne per mans de tals qui les se’n volguessen untar”.524 I al capítol 431, en diu: “Lo quint consell o document de Júlio, sí fonch que lo príncep sàpia què· s fa, ne en què· s despén lo seu, car fora la necessitat de sa casa e les magnificències que li cové de fer per son stament, e les almoynes que ha a fer per Déu, tot l’altre deu posar en thesor segons que posa Titus Theutonicus en lo seu doctrinari reyal”.525 És fort interessant aquest darrer consell, car en la part final d’aquest treball veurem com un dels problemes habituals de la Corona d’Aragó del temps d’E iximenis, era l’absència d’aquest tresor, o més aviat la seua escassesa. Aquestes serien, doncs, les limitacions que els governants tindrien en l’esquema eiximenià quant als seus ingressos destinats a la seua manutenció material. Tindrien així mateix, una altra important limitació, i aquesta seria en l’exercici mateix del poder. La limitació es reflecteix en la institució de les corts, que no sols limiten el poder reial, sinó que podem dir que són colegisladores amb el rei. E n l’exposició d’aquestes teories, podem afirmar que és un dels llocs de l’obra eiximeniana on té més present la realitat política catalanoaragonesa que va viure i conéixer directament. Implica així mateix l’existència de les corts la manifestació més clara de la superioritat del dret com a mitjà de control del governant, car les corts no sols estan establertes segons dret, ans també serveixen, entre d’altres coses, per a veure si l’actuació del governant es fa conforme a dret, com indica A. J. Carlyle.526 Podem dir que estableix el principi general de la necessitat de corts, i de les seues atribucions, al capítol 669 del Dotzè. 527 Ací comença distingint entre Corts generals, on són appel.lades totes les comunitats e braços del regne, i Corts Ibidem. F. 181v. Ibidem. F. 181v. 525 Ibidem. F. 182r. 526 Carlyle, A. J. Op. cit. Pp. 27ss. Aquest autor ens indica molt bé com l’autor anglès H. de Bracton, a De legibus et consuetudinibus A ngliae (III, 9, 3) ens diu que l’autoritat del rei deu estar restringida pel dret, que és el fre a la seua autoritat, i deu viure segons dret. 527 Dotzè llibre del Crestià II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 485-6. 523 524 163 d’aytal regne o terra, on són appel.lades comunitats especials d’alguna part del regne o de la terra. E n aquesta distinció veiem ja clarament l’influx catalanoaragonès, car a la Corona d’Aragó se celebraven, efectivament, corts generals, i corts particulars de cadascun dels E stats integrants d’ella. E l capítol que estem analitzant, porta per títol “Per quines raons estech ordenat que los prínceps tinguessen Corts e Parlament”, i en ell no sols es parla d’aquestes raons, ans del contingut concret de les matèries tractades en corts. D’aquesta manera, diu que en primer lloc, s’à a tractar e a veure ço qui· s proposa aquí, ço és, los greuges que los prínceps o sos oficials han fets contra negun sens prejudici de justícia. Aquesta seria, doncs, la motivació bàsica de la celebració de corts. I diu després que per això se celebraven corts cada tres anys, com de fet estava estatuït a la Corona d’Aragó. Diu després: L a segona raó per què fo ordenat que les Corts, e majorment generals, se tinguessen, sí fo per profit de tot lo regne e de la cosa pública. I després explicita el contingut concret de les matèries tractades en vistes a aquesta finalitat: “Aquí se fan estatuts e· s declaren aquells qui fets són si y ha dupte negun; (...) aquí demanen los vassalls als prínceps diverses gràcies e llibertats; (...) si lo príncep deu fer guerra a negun o s’entén a defendre d’altre qui sia enemich, aquí· s tracta com lo príncep proveirà a totes aquestes coses covinentment”. Per últim, diu que “la terça raó principal per què foren trobades les Corts, sí fo per la necessitat del príncep qui pot venir per qualque acte extraordinari e inopinat, o per maridar filles o per alcuna nova conquesta o per quitar son patrimoni, en los quals cassos lo príncep demana ajuda a ses gens”. I fa ací E iximenis un interessant comentari final, el qual és adduïble respecte a les limitacions ja vistes del governant respecte a les seues rendes: “No-res-menys, attenen al patrimoni del príncep quant és ne a què pot bastar, ne quant fallir-li pot a ses necessitats; per tal deuen fer llur poder que lo príncep aja tal patrimoni que no li aya molt dar ne sovín, e que aja bona dispensació, axí per lo príncep en donar a qui e quant és lloch, com en lo tresorer qui u ha a lliurar a aquells a qui lo príncep o mana dar”. Vol dir que, en darrer terme, les corts controlen la capacitat de disposició del príncep del seu patrimoni. Uns capítols més avant, en concret als capítols 674 i 675 del Dotzè, ens trobem amb dos belles al.legories, que sintetitzen bellament l’ideal eiximenià de les corts. Així mateix, ací es pot veure, com analitzarem amb detall, com E iximenis, tot i posar sovint exemples de països llunyans (en aquest cas França i Anglaterra), està exposant idees aplicables a la seua realitat més immediata i que deriven de la seua íntima consciència. 164 E l capítol 674 porta per títol “Maneres franceses en los Parlaments e Corts reals”, i tot ell són unes ordenacions que suposadament féu Felip lo Bell de França respecte a les seues corts. Al capítol s’hi contenen diverses normes procedimentals respecte a la manera de celebrar- se les corts. É s especialment remarcable el fet que s’hi esmenten els tres braços principals del regne, ço és, de clergues, cavallers e comunitats. Ací, tot i que les corts tenien una composició pareguda a tots els països, clarament està usant la terminologia de les corts en la realitat catalanoaragonesa. També hem de dir, però, que el desenvolupament legislatiu de les corts fou més o menys igual a E uropa occidental, atés al fet, senyalat per A. J. Carlyle, de l’existència d’unes condicions de vida comunes a aquestes terres.528 E l capítol 675 porta per títol “Quals coses se deuen tractar comunament en les Corts segons les costumes angleses”.529 I atribueix tota una sèrie d’ordenacions a H etmon, gloriós rei e sant d’A nglaterra. Aquest Hetmon és sant E dmon, sant rei màrtir de la nació anglesa. Com ja veurem en analitzar les arrels de l’antimonarquisme eiximenià, el model de rei per a E iximenis és en última instància, el rei sant, i en concret els dos reis que ell cita més sovint són el susdit sant E dmon d’Anglaterra i sant Lluís de França. É s per això que molt sovint, quan vol posar una situació de relleu, o vol destacar quelcom com a exemple, sovint ho posa en boca d’algun d’aquests dos personatges, com a autoritat per tant que més valor té per a ell. É s per això que en aquest cas concret, el fet de que atribuïsca aquestes afirmacions a sant E dmon implica en últim terme que allò que exposa en aquest capítol és la situació modèlica que ell voldria, referida en aquest cas a les corts. Hem de remarcar així, en primer lloc, com diu que aquest rei sant volia encara e ordenà que qualque ordinació fos feta en les Corts, que ell la agués per acceptada sens neguna contradicció. Això és sens dubte, un desideratum, car els reis discutien i impugnaven allò que no els agradava i allò que anava contra la seua potestat. Implica en últim terme, que en l’esquema pactista eiximenià, el poble, representat en corts, és qui hauria de tenir la màxima potestat legislativa, corresponent al rei la mera ratificació d’allò decidit per ell en corts. Carlyle, A. J. Op. cit. Pp. 33-4. Aquest autor cita ací un petit manual anglès de la primera part del segle XIV, anomenat Modus tenendi Parliamentum, que és molt indicatiu respecte al procediment a seguir en els afers del Parlament, i que tot i anar referit a la realitat anglesa, és extensible a allò que es feia sovint als diversos parlaments. Així, ens diu que primer deuen tractar-se les qüestions de guerra i els afers del rei i sa família. En segon lloc, els afers comuns al regne i referents a la modificació de les lleis. En tercer lloc, els afers particulars i les peticions. 529 Dotzè llibre del Crestià II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 499-500. 528 165 No cal dir que la tasca assignada al rei en aquest esquema, s’acosta molt a la que tenen els reis a les modernes monarquies constitucionals. Per tant, seria aquesta una idea força avançada d’E iximenis, dissimulada, això sí, sota el nom d’un antic rei estranger. Continua aquest capítol exposant la situació, podem dir utòpica, que a E iximenis li agradaria per a l’exercici de les corts, tot narrant les disposicions que suposadament ordenà aquell sant rei anglès: “La primera, si en lo regne se fa o· s diu res que sia irreverència de Déu, en públich o en secret, e allò de continent corregir e ponir greument. La segona, que si los ecclesiàstichs defallen notablament, que de continent ne sia feta relació a llur arquebisbe o privat o al papa, per tant que per llurs peccats no confona Déus la terra e lo poble; e en cas que negun dels damunt dits no se’n curassen, per llur necligència o per qualque inopinada inpotència, que lo rey que u torn a dret”. E n aquesta primera exposició, veiem com E iximenis assigna a les corts una mena de tasca de vigilància moral. Això està d’acord amb la ja exposada idea seua de primacia d’allò espiritual sobre allò temporal. É s per la mateixa raó que ha començat per la part eclesiàstica de la societat. I continua després exposant la seua visió també utòpica de la tasca de les corts: “La terça ordinació sí féu que les Corts agen a tractar los defalliments del rey e de sos oficials, axí en fet de justícia com en bones costumes, per tal que lo regne no puxa ésser confús per la mala vida del rey, ne per Déu ne davant hòmens. E per raó d’açò ordenà que les Corts aguessen a veure sobre la cura e diligència del regiment del rey e sobre la mesura que tenia en son despendre e en son viure”. Veiem ací clarament com per a la concepció eiximeniana de corpus mysticum, els governants tenen certa obligació de col.laborar envers la salvació i la benaurança. I per això és bàsic que donen bon exemple. Aquest ambient de rectitud moral i de justícia l’estén també a la resta de funcionaris reials: “La quarta fo que les Corts hagen a veure qui són domèstics del rey, axí com consellers e altres oficials de sa casa, e aquests a mudar o a conservar axí com los sia vigares per profit del regne. La quinta, que aquí· s faça relació de tots los defalliments e bon regiment dels officials qui són escampats per lo regne, e aquells qui bé u fan que sien conservats e retenguts en lo regiment e· ls altres ne sien llevats e ponits de llurs males obres”. També s’erigeixen les corts dins d’aquesta concepció com a defensores del poble enfront de les arbitrarietats dels poderosos: “La sisena, que si negun baró gran o poch fa neguna tirannia contra negun son vassall 166 poch o gran, que aquí sia tornat a dret e a raó, e sia feta satisfacció a la part lesa a coneixença de les Corts”. Les atribucions de correcció moral de les corts, en fi, acaben arribant a tota la població: “La setena, que aquí sien proposats e corregits tots defalliments, axí del poble o de cavallers, o de barons, o de fembres, en llurs ornaments e comportaments, com de qualsevol altra perssona, e que sia tot tornat a forma covinent”. Torna al final, de nou, a posar els pactes i lleis com a fonament societari, així com la caritat, entesa com a fonament de la llei cristiana i manifestada per la justícia i la pau. E ncarrega a les corts la tasca de vetllar pel seu compliment: “La novena, que sia vist si· s serven, per lo rey o per los altres, totes lleys e estatuts del regne, e si d’enguna part és perill de guerra, per mar o per terra, o si és feta opressió a negun contra justícia, e que açò sia tornat a bon estament”. Cal destacar, en fi, dins d’aquest interessantíssim capítol, els mitjans de càstig a aquells contraris a les corts i a allò en elles decidit, dins de la idea general que recorre l’obra eiximeniana de premi o de càstig, segons es faça allò estatuït o no: “La huytena, que tot favorejant lo rey o altre contra la cosa pública, que muyra per l’alguatzir de les Corts (...). La deena, que si negun revelara res qui secretament sia dit o ordenat en les Corts, que sia ponit com a traÿdor a la cosa pública”. De tot allò exposat per E iximenis, es pot deduir que les corts, vistes des d’una perspectiva idealitzada, havien de constituir un fre i un control enfront de les arbitrarietats dels monarques. É s aquest, com indica F. Heer, un tret derivat de les injustícies i arbitrarietats que comunament aquests feien. Ja remarcava així el poeta alemany Walter von der Vogelweide que en la seua època la injustícia va pel camí . D’aquesta manera, com senyala el mateix autor, en l’E dat Mitjana es produí una fe única en el dret, que d’aquesta manera constituïa el fonament de tots els principis “democràtics”. É s d’aquesta fe en el dret, en fi, d’on neixen, com indica F. Heer, des dels tribunals jurats, fins a les diverses corts i parlaments, fins a les diverses cartes magnes (l’anglesa, però també les seues germanes hongaresa, polonesa i ibèriques). E n aquestes darreres, els diversos estaments aconseguien que el rei garantira els seus privilegis, però són d’altra banda un punt de partida molt valuós per a un posterior desenvolupament democràtic. 530 Sabut és, en fi, que al L libre dels À ngels, E iximenis fa una curiosa comparança entre les diverses jerarquies angèliques i les jerarquies humanes. E n certa manera, dins de la seua concepció teològica global, i seguint 530 Heer, Friedrich. Op. cit. Pp. 29-30. 167 bàsicament el pseudo-Dionís i la seua De angelica jerarchia , com diu al capítol 2 del 1er tractat,531 dóna a entendre que els homes estan regits pels àngels, i els diversos governs humans, pels diversos governs angèlics. Bellament ho expressa això al capítol 11 del 3er tractat, on diu que a Déu plau a la sua A ltea guardar la horde que à posat entre les creatures, qui dictà que les baxes sien ajudades per les altes e les poques per les grants, e les majors per les menors, e, per consegüent, los hòmens per los àngells. 532 Té a veure això amb l’acceptació de l’ordre social establert inherent al pensament medieval en general, i a l’eiximenià en concret. 533 Diem això perquè parlant de la segona i tercera jerarquia angelical, fa curiosa referència a les corts. E ns diu així al capítol 6 del 2on tractat: “Offici és de les dues següents jerarchies entendre e girar- se baix als hòmens açí vivents, segons que possa Dionís en lo llibre De la santa angelical natura. Axí, emperò, que jatsia que aquestes III òrdens de la segona jerarchia tracten lo regiment humanal, açò és, emperò, en comú axí com lo consell del prínçep e lo parlament de les corts se fa per lo general regiment del regne, e açò qui aquí és determenat se exegueix pus per diverses oficials grans e pochs, axí és en aquella cort celestial e gloriosa, segons que diu sent Dionís en lo dit llibre. Car, en lo consell de la segona jerarchia, se tracten les causes generals del regiment humanals qui, puys, se exeguexen per los àngels de la terça jerarchia”.534 5. Corrupció de l’exercici del poder i del governant: el tirà Dins del pensament pactista eiximenià, apareix una figura que és objecte de les seues més dures crítiques. Aquesta és la figura del tirà. Aquesta figura correspondria, fent una ràpida definició, a la d’aquell governant que en fa un mal ús del poder que li és atorgat. E n seria també el governant que, dins de la seua concepció global pactista, no compleix els pactes i obligacions a què és obligat. Gascón Uris, Sergi. Op. cit. Pp. 19-20. Ibidem. P. 108. 533 Le Goff, Jacques et alii. E l hombre medieval. Madrid. Alianza E ditorial. 1990. P. 44. E n aquest lloc, aquest pensador francès expressa aquesta idea d’aquesta manera: “E l deber del hombre medieval era permanecer donde Dios lo había situado. E levarse era señal de orgullo, rebajarse, pecado vergonzoso. Había que respetar la organización de la sociedad querida por Dios y ésta respondía al principio de jerarquía. Modelada sobre la sociedad celestial, debía reproducir la jerarquía minuciosa de los ángeles y arcángeles que había descrito en sus obras el monje oriental del siglo IV, traducido después al latín y conocido bajo el nombre de Dionisio el Areopagita (para los historiadores modernos, el Pseudo-Dionisio)”. 534 Gascón Uris, Sergi. Op. cit. Pp. 61-2. 531 532 168 La distinció entre bon rei i tirà estigué molt estesa en el pensament grecorromà, com indiquen O. Jászi i J. Lewis: “The sharp distinction between the lawful ruler who sought the common good and the tyrant who, ruling by force, sought first his own end was, then, fundamental in both Greek and Roman political thought. (...) Aristotle’s composite picture of the tyrant and Plutarch’s sketches of actual tyrants were on record for later reference”.535 Aquesta distinció, dins del pensament cristià, fou represa per sant Isidor de Sevilla. Com n’indiquen els autors citats: “He explained that, although the ancients at first made no distinction between king and tyrant, later the name tyrant “came to be applied to the most wicked and unrighteous kings who desired immoderate rule and exercised the most cruel domination over people””.536 É s un tema, d’altra banda, ben present a la literatura política medieval. Diu J. A. Maravall: “E s el gran tema renovado en Italia por Bartolo y Coluccio Saluti. E s un toma presente en toda la literatura política de nuestra baja E dad Media, desde Álvaro Pelayo, que en su Speculum Regum llega a diferenciar setenta y un casos de tiranía a la (...) Glosa Castellana, al L ibro de los Gatos, a E nrique de Villena y, más adelante, a Díaz de Toledo, Sánchez de Arévalo, Diego de Valera, quien le dedica por entero uno de sus tratados, y muchos más”.537 Però aquesta figura dins del pensament eiximenià, n’ofereix molts més matisos, i la seua caracterització és, per tant, molt més complexa. Anem a veure-ho. Al capítol 13 del Dotzè, tot al.legant Sèneca, ens ofereix un primer tret definitori del tirà: “Deya Sèneca que senyal que lo príncep se feya tiran era quand no s’asaltava de hòmens scients, ne de savis, ne· ls favorejava, car tiran quand veu sos vassalls savis e scients tostemps se tem que ab llur saber no l’aucien o que a la fi no li tolguen senyoria”.538 A contrario sensu, un tirà seria qui fa cas de gent dolenta, poc preparada o no aconsellable. E ns trobem ací amb un dels temes preferits d’E iximenis, que és la crítica als dolents cortesans que malaconsellen els prínceps. Podríem citar- ne innombrables exemples al llarg del seu opus, però referirem sols tres crítiques en forma d’historieta que apareixen al final del L libre dels À ngels. E n primer lloc, al capítol 25 del 5è Jászi, Oscar; Lewis, John D. A gainst the Tyrant. Glencoe (Illinois). The Free Press & The Falcon’s Wing Press. 1957. P. 12. 536 Ibidem. P. 14. 537 Maravall, J. A. “Franciscanismo, burguesía y mentalidad precapitalista: La obra de E iximenis”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, .I Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. P. 404. 538 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 12v. 535 169 tractat, s’apareix sant Miquel al rei Maloar de Dàcia, i li diu com a crítica al seu mal regiment, entre d’altres coses, que: “Fas gran peccat mal regent ton regne, e avent ab tu consellers del diable, qui jamés no pensen res qui sia en profit de la cosa pòbliqua, ne per consegüent teu, mas tot llur estudi és en ajustar a si mateixs dinés, per qualque manera, e en tenir pompa e estament, e en venjar- se de sos enemichs, e en llunyar- te tots aquells qui són hòmens de veritat a qui amen lo bé póblich”.539 Al capítol 29 del mateix 5è tractat, ens parla de com Lleó, primer emperador de Bulgària, feia molt de cas a un malvat curial anomenat E rli, que es donava a tota classe de plaers, i no servava fe ni llig ne sagraments, ne furs ne privilegis a negú. Les oracions de la mare del susdit emperador als sants àngels serviren per a posar fi a la influència de tan nefast personatge.540 Dins d’aquest mateix capítol, se’ns parla de com el rei Coforus d’E rmínia era molt negligent en el seu regiment, i “tota sa cort fos plena de officials robadors del poble, en tant que per aver diners trobaven infinides occasios contra mercadés, navegants e clergues e contra lo popular totjorn, en tant que les gens (ja açò no volens pus soferir) se volguessen llevar contra aquells qui· ls feÿen les dites opresions”. De nou solventa tan delicat problema un sant àngel, que se li apareix a la devota mare del rei, i que amb un tro mata tots aquells ribalts i celerats. 541 Al capítol 58 del Dotzè, que porta per títo l “Que furtar a la comunitat sia pijor cosa que furtar a alcun en singular”, apareix un altre possible tret definitori del tirà: és aquell qui furta a la cosa pública. I E iximenis ho exposa amb tons exaltats: “Per raó d’açò ensenyaren los grans philòsofs que los tirans deuen ésser perseguits fins a la mort, car tostemps aflaqueixen e empobreixen la cosa pública, e aytant com poden enriqueixen si mateixs”.542 Aquesta falta va contra dos dels fonaments de la cosa pública eiximeniana. E n primer lloc, el concepte de bé comú, d’arrel aristotèlica. E n segon lloc, la idea de que l’avarícia va contra la justícia, que és un dels nuclis de la cosa pública, idea sovintejada que explica les seues demolidores crítiques als avars, com veurem, car la justícia es contraposa l’avarícia. Cal dir així mateix que aquesta idea apareix sovint en altres pensadors polítics, com Dant, per a qui la cupiditas destrueix la justícia. 543 Ho diu per exemple al capítol 639 del Dotzè: “Car lo príncep solament és posat en lo regiment per profitar a sos vassalls; 539 540 541 542 543 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 95. Ibidem. P. 100. Ibidem. Pp.101-3. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 30v. Hippel, E rnst von. Op. cit. P. 403. 170 com, donchs, l’om avar jamés no vulla profitar a negun, ans tostemps entena a noure a tots sos súbdits per sa avarícia ajustant, per tal, lo príncep jamés no deu ésser avar”.544 Aquesta idea, repetim, d’encuny aristotèlic, segons la qual el tirà és el governant que actua contra el bé comú apareix igualment en pensadors franciscans com sant Bonaventura, que diu: “E l poble ha d’assistir el qui castiga i venja: el príncep no ha de cercar la seva utilitat sinó la de la república. E l Filòsof diu que hi ha diferència entre un tirà i un príncep: el tirà cerca la pròpia utilitat”.545 Però el plantejament hi és present a tot el pensament medieval. Així ho indiquen O. Jászi i J. Lewis: “Medieval scholars followed Aristotle faithfully in distinguishing the king from the tyrant by explaining that the king always pursued the common good, while the tyrant neglected and subverted the common good to pursue his private interest”.546 I aquesta idea hi és present no sols en un autor que, seguint directrius aristotèliques, valora tant el bé comú, com sant Tomàs d’Aquino (De Regimine Principum, llibre 1er, c.1), ans també per exemple, en Guillem d’O ckham (D ialogus, llibre 2on, c. 6). Així ho remarquen els autors citats: “William of Occam explained that tyranny (...) was “the first and worst kind of vitiated polity, because the tyrant does not intend the good of his subjects unless incidentally, but principally intends his own good, whether his own good be also the good of others, or their ill-fortune...””.547 E l tret principal del tirà, seria, però, el fet de governar sense obeir els pactes i lleis jurats, així com sense obeir la llei divina, les quals coses són les dos coses principals a les que deu atendre el governant, dins d’aquesta concepció. Respecte al primer tret, de no obeir el tirà les lleis jurades, ens ho trobem ja definit al Policraticus de Joan de Salisbury (L. IV, c.1): L ’única o principal diferència entre el tirà i el príncep consisteix en que aquest obeeix la llei i, segons ella, regeix el poble de qui s’estima servidor. 548 E ns ho diu això el capítol 154 del Dotzè. E l capítol porta per títol “Quina és la llibertat de president en comunitat; ne quin cativatge és malícia tirànnica”. Referint-se a aquests “presidents de comunitats”, diu d’ells: “E aquests han, donchs, lo primer e· l principal grau de llibertat civil; car ells poden manar als altres, e a ells no 544 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 415. 545 Collationes in Hexaemeron (col. V). Dins Bonaventura, sant. Op. cit. P. 235. 546 Jászi, Oscar; Lewis, John D. Op. cit. P. 21. 547 Ibidem. De sant Tomàs d’Aquino podem al.legar tambè la seua Summa Theologica (II, IIae, q. 42, a. 2): Dicendum quod regimen tyrannicum non est iustum: quia non ordinatur ad bonum commune, sed ad bonum privatum regentis, ut patet per Philosophum, in 3 “Polit.”, (cap. 5), et in 8, “E tic.”, (cap. 10). 548 Joan de Salisbury. Policraticus. Madrid. E ditorial Nacional. 1984. P. 306. 171 mana sinó la lley e· ls pactes que han fets ab los vassalls. E ls mana encara la consciència e Déu”.549 No fent això, es converteix en tirà: “No tan solament perd la senyoria sa llibertat per rebel.lió de vassalls, ans encara la perd quand passa sos tèrmens faent contra justícia a aquells; car llavors perd grau de vera e de justa senyoria, que és la sua alta llibertat, e cau en llegea tirànnica, que és càrcer mortal”.550 I acte seguit fa una duríssima diatriba contra els tirans: “Tiran és càrcer pudent de tota llegea, mort de tota bontat, renegament de Déu e de tota lley, coltell contra la cosa pública, enemich de tota virtut, confusió de tota noblea, sageta contra veritat. Renegat falsari sens tota fe e lley, corruptor de tota llealtat, traÿdor manifest, públich lladre, raptor adelat, demoni encarnat, notori fill del diable, perseguidor de tot bon hom, nodriment de bacallaria, font de crueltat, desraïgant tota pietat. La presència del qual corrump l’ayre, e fa tremolar la terra, e procura infinits mals al món; contra lo qual deu cridar tota natura, e contra ell se deu commoure e· s deu llevar lo cel e la terra; e tota consciència tement Déu fins que l’hagen mort e foragitat de tot lo món”.551 També critica el tirà, si bé usant uns termes no tan durs, Joan de Salisbury, que diu d’aquell: “Habet enim sua, et quasi civilibus institutis legittimae rei publicae nititur esse conformis. Caput ergo eius tirannus est imago diaboli; anima hereticis cismatici sacrilegi sacerdotes”.552 E n el rebuig radical d’E iximenis al tirà, podria molt bé haver-li influït aquest pensador, car no oblidem que aquest influí Joan de Gal.les, és un dels autors que tingueren més ascendència en E iximenis. 553 Més clarament encara expressa això E iximenis a l’important capítol 156 del Dotzè: “Pots veure com los regnes e senyories qui· s regexen per poder absolut e per pròpia volentat del regidor, e sens lleys e pactes ab los vassalls, són senyories tirànniques o qui molt se acosten a tirannia, e qui han poca durada”.554 É s això, d’altra banda, un al.legat claríssim contra la monarquia absoluta que ja al segle XIV s’albirava en alguns estats europeus (en especial França, Anglaterra i Castella), com analitzarem al capítol setè. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 68v. Ibidem. Ff. 68v-69r. 551 Ibidem. F. 69r. 552 Joan de Salisbury. Policraticus, VIII, 17. Citat a Peláez, Manuel. “La ley, la justicia, la libertad política y la deposición del tirano en el pensamiento jurídico de Francesc de E iximenis, O.F.M.”. E F , 80. 1979. P. 201, n.127. 553 V ide Hauf, Albert. “E iximenis, Joan de Salisbury i Fr. Joan de Gal.les, O.F.M.”. Miscel.lània Sanchis Guarner, I. Universitat de València. 1984. 167-74. Aquest estudi explica molt bé com la influència del pensador anglès li ve a E iximenis per via del pensador gal.lès. 554 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. 70r. 549 550 172 Però on més clarament exposa E iximenis les característiques atorgades al tirà i a la tirania és al capítol 602 del Dotzè (“Que lo príncep no sia tiran e què és tirania”)555 i 603 (“Quants de mal fa lo tiran”). 556 Defineix la tirania al darrer capítol esmentat. I per a això acudeix a la tradicional divisió de formes de govern que apareix a la Política d’Aristòtil. Distingeix així tres formes de bones i tres de dolentes, que són corrupció d’aquelles tres formes de govern bones. Ho explica així: “Nota ací que, segons que prova Aristòtil en la seua Política , que tres maneres hy ha de principat. La primera és quant alcun senyoreja dretament per bé de la comunitat, e aquell principat s’apel.la regne. La segona, quant senyoregen alscuns pochs dretament e per bé de la comunitat, e aytal principat se apel.la aristocràcia, car trobà- lo Aristòtil. La terça és quant senyoreja tot lo poble en alscuns elegits per ells a temps cert, entenent tostemps profit de la comunitat, e aytal regiment s’apel.la regiment del poble, axí com se fa uy en Ytàlia; e aquestes tres maneres de principat són bones”. É s molt interessant i molt curiosa aquesta darrera preferència d’E iximenis envers els diversos règims oligàrquics comunals de les ciutats norditalianes. Com veurem, té arrels també en els seus ideals proburgesos, i en el seu pensament escatològic. Després d’haver exposat les tres formes de govern acceptables, passa a exposar les altres tres d’inacceptables, seguint també la Política d’Aristòtil: “Ultra aquestes tres n’i à d’altres tres maneres que són males. La primera és quant senyoreja alcun qui solament entén son propi profit, plaer o bé, e aquest principat se appel.la tirannia. La segona és si senyoregen pochs e richs volens aterrar los pobres, e appel.la’s oligarchia. La terça és quant senyoreja lo poble, axí emperò que vol aflegir e empobrir e subjugar- se los richs, e aytal principat s’apel.la democràcia, car trobà- la Demòcrit, philòsof”. E ls trets concrets de l’actuació del governant que denoten que aquest és un tirà, hi vénen establerts a l’anterior capítol 602, també basant-se en la Política d’Aristòtil: “Aristòtil, en lo quint llibre de la sua Política , sí posa moltes diferències entre bon rey e tiran (...). Totes les dites cauteles redoex Aristòtil, en la sua Política, a quatre, e són aquestes: la primera és que los tirans fan llur poder que llurs súbdits sien ignorants e grossés per tal que no sàpien trobar manera a esvahir- los; la segona, que sien pauruchs per tal que no· s gosen llevar contra ells; la terça, que sien pobres per tal que no sien bastants a tenirli guerra; la quarta, que no sien ensemps per tal que no puxen res tractar contra ells”. Aquestes quatre característiques, tot i que tinguen origen Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 311-4. 556 Ibidem. Pp. 315 -6. 555 173 aristotèlic, semblen haver estat preses d’E gidi Romà (en concret de De Regimine Principum, que és una obra que E iximenis posseïa a la seu biblioteca personal, com hem vist. E n concret, del llibre III, 2ª part, c. 11) com ens mostren O. Jászi i J. Lewis: “Aristotle had said that in general the wiles of the tyrant were directed by three aims; Aegidius named four general purposes: that the subjects should be kept ignorant, that they should be mean- spirited, that they should not trust one another, and that they should be impoverished and afflicted”.557 Una major especificació de les diferències entre bon rei i tirà la trobem al capítol 605 del Dotzè, on es dóna una sèrie detallada de consells per al bon govern. Pot deduir-se per tant a contrario sensu que el governant que no actua d’eixa manera és un tirà.558 Per últim, és especialment remarcable allò que diu al capítol 606 del Dotzè, que porta per títol “Qual és pigor tiran: o l’estrany qui optén senyoria o lo mal senyor natural qui· s torna ver tiran”. I ací arriba a la conclusió que és sempre pitjor el segon, per a al demostració de la qual cosa hi assigna set raons. 559 E iximenis, d’altra banda, és especialment crític amb els governants del seu temps, als quals, tot i no qualificar-los així expressament, per raó de la seua proverbial astúcia, els defineix en termes de tirans. Podem citar ací, per exemple, el capítol 124 del Dotzè, referit als prínceps del seu temps: “Car com sien posats en la terra per nostre senyor Déu axí com a vicaris seus specials per fer observar ses lleys, e ells no curen de les lleys divinals a fer servar, ans ells les trenquen més que altres gents en tota part que puxen (...). Car sens tota reverència de Déu se prenen los béns ecclesiàstichs qui no són llurs, hoc encara tracten mal los prelats de la Sgleya e· ls ecclesiàstichs tots”.560 Ací podem observar ben a les clares la idea de corpus mysticum, així com la preeminència que E iximenis dóna a la part eclesiàstica sobre la part civil. Més clarament s’expressa al capítol 645 del Dotzè, 561 on al seu títol s’hi diu textualment que principalment los prínceps són grans peccadors. Trobem semblants crítiques en el seu coetani Vicent Ferrer. Aquest exposa el que diu Crist als E mperadors, reis i senyors així: “Verdaderament dich a tu, que yo te constituí senyor en la terra, mas tu, que devies castigar los Jászi, Oscar; Lewis, John D. Op. cit. P. 22. Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 319-21. 559 Ibidem. Pp. 322 -5. 560 Dotzè llibre del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 57r. 561 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 432-4. 557 558 174 lladres, e fer punir-los, e estirpar peccats notoris, e per amor o per diners o per tal rahó tu no curaves de punir- los, e malmenaves los vassalls”.562 6. Mitjans de defensa del poble enfront del tirà E l sistema pactista eiximenià preveu una sèrie de mecanismes de defensa del poble enfront de les actuacions arbitràries i injustes del governant convertit en tirà. Hem de dir, abans que res que aquest és un dels punts del pensament eiximenià on aquest es mostra més ambigu, i ja veurem com la solució final no és gens clara. Intentarem, però, esbrinar-ne les línies mestres. Cal inserir de nou aquesta temática dins de la concepció pactista eiximeniana, de fonament bàsicament ciutadà i burgès, arrelada en la realitat catalanoaragonesa a la que ell pertanyia. Com diu J. A. Maravall: E l planteamiento de la problemática que la tiranía y el derecho de resistencia suscitan, encaja ajustadamente en la línea de democracia comunal y burguesa. 563 I precisament el caràcter fortament contractual de les relacions entre els subjectes de poder dins del sistema pactista catalanoaragonès implica un cert dret, si no de deposició del dolent governant, sí de resistència front a ses actuacions arbitràries, tal com indica A. Mac Kay: “There was a strong tendency in the Crown of Aragon to dwell on the concept of “vassals” rather than “subjects”, precisely because vassals had a legitimate right to invoke the feudal sanction of resistance against a ruler who, as “lord”, was violating his contractual obligations”.564 De manera prèvia direm que la línia general del pensament europeu respecte a aquest punt és en general de rebuig del tiranicidi, seguint les directrius cristianes d’evitar la violència i d’exercitar la paciència. Molt determinants foren ací els dictats de sant Agustí, i més tard de sant Gregori el Gran. Així ho indiquen O. Jászi i J. Lewis: “Yet the dominant influence of Augustine’s writings was in the direction of the divine right of the kings and the absolute duty of obedience. The idea was made more explicit in the writings of the last of the Latin Fathers, the sixth-century pope, Gregory the Great”.565 Vicent Ferrer, sant. Sermons, II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1934 (1971). P. 262. Citat a Llop, Miquel. Op. cit. Pp. 198-9, n. 61. 563 Maravall, J. A. “Franciscanismo, burguesía y mentalidad precapitalista: La obra de Eiximenis”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, .I Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. P. 404. 564 Mac Kay, Angus. Op. cit. P. 95. 565 Jászi, Oscar; John D. Lewis. Op. cit. P. 13. 562 175 Molt clarament expressa això sant Tomàs d’Aquino.566 També és cert, però, que s’admet el dret de resistència al tirà en alguns casos, com fa el mateix Doctor Angèlic algunes vegades, com al seu Comentari de les Sentències II, d. 44, 2, 2.567 É s cert també que el tiranicidi ve admés per alguns autors. Així per exemple, els germans Carlyle indiquen que això admeten alguns civilistes com Guillem de Cunneo, Cino da Pistoia, Bartolo da Sassoferrato o l’anglès John Faber. Aquest darrer fins i tot reconeix que el poble té aquesta potestat en virtut de sa condició de dipositari indirecte del poder. 568 Així mateix, algun pensador com Joan de Salisbury, defensa obertament el tiranicidi. 569 Ací no cal repetir la influència d’aquest pensador en E iximenis, de la qual ja hem parlat. També a Castella, en fi, s’admet en part el dret de resistència i deposició del tirà, com indica J. Favier: “E n Castille, les positions étaient plus partagées. La plupart des textes conseillent l’obéissance (...). Tomàs d’Aquino, sant. Summa Theologica, II, 2, q. 42, a.2 ad q. 43 a. 4; De regimine principum, llibre 1er c.6. Citat a Hauf, Albert. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1990. P. 116, n. 92. O. Jászi i J. Lewis indiquen els arguments de l’Aquinat a favor d’aquesta postura, que té molt d’hàbil càlcul i sentit comú: “To give support to tyrannicide was too risky. (...) The move against the tyrant might fail, and the tyrant, provoked, would become more cruel. The overthrow of authority might lead to consequent serious dissension and faction among the people. The man responsible for expelling the tyrant might himself become a tyrant, more ruthless on account of his knowledge that tyrants could be overthrown. Finally, if tyrannicide were justified, good kings would be likely to be slain more often than tyrants, for the rule of good kings was hard on evildoers and evil men were more likely than good men to resort to such a desperate measure as tyrannicide” (Jászi, Oscar; Lewis, John D. Op. cit. P. 27). 567 Citat a Luscombe, D.E . Op. cit. P. 769. 568 Carlyle, R. W. i Carlyle, A. J. A History of Mediaeval Political Theory in the West. V. VI. London/E dimburgh. 1936. Pp. 85 -8. Citat a Peláez, Manuel. “La ley, la justicia, la libertad política y la deposición del tirano en el pensamiento de Francesc de E iximenis, O.F.M.”. E F , 80. 1981. P. 207 n.149. 569 V ide Joan de Salisbury. Policraticus. Madrid. E ditorial Nacional. 1984. Pp. 738-43 [Llibre VIII, c. 20]. Aquest capítol porta el significatiu títol de “Que per autoritat de la Sagrada E scriptura és lícit i gloriós matar els tirans públics, sempre que qui els mate no estiga lligat per fidelitat al tirà o d’alguna manera perda la justícia o l’honradesa”. E n especial es cita i es lloa el fet bíblic de com Judit li tallà el cap a Holofernes (Jdt, 8-13). E n aquesta postura del pensador anglès podria haver influït el dissortat assassinat de sant Tomàs Becket, de qui ell era amic íntim, per ordre d’E nric II. Prova d’aquesta pregona amistat són els termes elogiosos amb què el bisbe de Chartres es refereix a l’arquebisbe de Canterbury, en una obra seua anomenada E ntheticus , i on fa al.lusió vetllada al conflicte que enfrontava aquest sant màrtir de la nació anglesa amb el seu rei, i que dugué a la mort final seua: “Hic est, carnificum qui ius cancellat iniquum,/ quos habuit reges Anglia capta diu,/ esse putans reges, quos est perpessa tyrannos;/ plus veneratur eos, qui nocuere magis” (Joan de Salisbury. E ntheticus. V. 1297. Dins Huizinga, Johan. Men and Ideas. History, the Middle A ges, the Renaissance. New York. Meridian Books Inc. 1959. P. 173). 566 176 Pourtant, à de multiples reprises, on trouve des justifications inverses. Les Siete Partidas comme López de Ayala affirment le droit de résistance des sujets”.570 Això demostra en qualsevol cas que la possibilitat de la deposició del tirà ja existia a nivell teòric a l’E dat Mitjana, i no cal anar a trobar-la per primera volta en autors castellans renaixentistes o barrocs com Suárez, tal com indica J.H. Probst: “Man nimmt zuweilen an, Suárez und die anderen Religiosen-Autoren von Kastilien hätten in Spanien erstmalig das Recht zur Absetzung schlechter Könige verteidigt und den passiven Widerstand der Untergeben wider deren Anordnungen gebilligt oder doch wenigstens entschuldigt. In Wirklichkeit aber handelt es sich hier um eine ganz alte Lehre, wie allen, die mit dem Mittelalter einigermaβ en vertraut sind, sehr wohl bekannt ist”.571 Podem dir que la doctrina general eiximeniana al respecte és de refús del tiranicidi. Això ve exposat molt clarament al capítol 607 del Dotzè, 572 on diu: “Jatsia que tot tiran, e sia quisvulla, meresca mort de aquells ab qui tirannia senyoreja, emperò, segons llig cristiana no és llegut a negun súbdit matar son senyor sinó en certs casos, dels quals aquest no és negun. Deu axí mateix ací attendre tot crestià que lo Salvador nos manà aver pasciència e no retre mal per mal, e amar nostre enemichs e aquells qui mal nos fan, axí com apar per diverses parts del sant E vangeli”. A continuació, fonamenta aquesta afirmació en un seguit de cites del Nou Testament: Prima Petri, secundo, A d Romanos, X III , A d E phesios, V I, A d Titum, tercio, A d E breos, XIII i Mathei, X X III. Moltes d’aquestes cites apareixen repetidament al llarg de l’opus eiximenià, com per exemple al capítol 438 del Dotzè, per a justificar la necessitat de l’obediència a les potestats, que és un dels fonaments tant del seu pensament teocràtic com pactista. 573 També analitzarem posteriorment amb més detall com E iximenis és fortament classista. Si això ho relacionem amb la importància nuclear de la Favier, Jean et alii. Op. cit. P. 26. Aquest autor ens conta en aquesta pàgina i la següent com Pere I, Joan II i Enric IV de Castella foren condemnats com a tirans, crudels i amics de jueus i moros. Fou viva la disputa especialment entre 1462 i 1464, a conseqüència de la deposició fictícia d’E nric IV. E ls grans del regne pretengueren llavors tenir un dret de deposició del rei com a l’època visigòtica. E l més bel.ligerant en aquest sentit fou Diego de Valera. Però com indica aquest autor, el problema de Castella era qu’elle ne possédait pas d’autorité à qui en appeler contre le tyran (p. 27). 571 Probst, Jean Henri. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. P. 79. 572 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 326-7. 573 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 185v-186r. 570 177 pau en el seu pensament, veurem com ell és un enemic natural de les revoltes populars que alteren l’ordre social establert. Això ve expressat clarament al capítol 609 del Dotzè, on diu: “E sàpies que pigor és tirannia de poble, e quant lo poble senyorejant tiranneja en son regiment, que no és quant lo príncep tiranneja. Raó és, car llavòs lo poble perseguex a la mort tots los generosos, e roman la terra en mal estament per defalliment d’òmens d’armes qui amen la terra, e d’òmens d’honor, de què· s seguex aquesta abusió que llavòs, aquells qui deuen servir, regnen; per la qual cosa dix Salamó, Proverbiorum, X X X , que· s deu comoure tota la terra; e jatsia que entre generosos e populars n’i aja d’uns e d’altres, emperò, parlant comunalment, los generosos són pus virtuosos e ab més seny e vergonya, e· s llexen més inclinar a raó ne s’avaloten axí lleugerament com lo poble, e és gran dificultat jamés finar res ab lo poble”.574 Ja al capítol 398 del Dotzè diu en aquest sentit sobre la tirania que Déus permet per qualque amagat secret seu. 575 La justificació teològica de la tirania culmina, però, al capítol 585 del Dotzè, on diu: “Quant Déus dóna mal príncep a alcun poble, sàpies que llavors ell vol porgar los peccats del poble per aquell, e no volent-lo dampnar, flagela’l en esta vida per mal príncep, car la pus apta via e pus espatxada qui al món sia a flagel.lar soptosament mal poble, sí és que Déus li do mal príncep, car un foll príncep pot donar tantost flagell a totes ses gens”.576 Això no obstant, al llarg de l’obra eiximeniana apareixen referències disseminades a la possibilitat de deposició del tirà per part del poble que pateix les seues arbitrarietats. Així mateix, sembla deduir- se del pensament eiximenià que la mala actuació del tirà no restarà sense càstig, dins de al concepció global que recorre la seua obra de premi i de càstig, que ja hem comentat. Anem a veure així com expressa E iximenis aquestes idees. La idea de càstig al mal governant apareix molt sovint al seu pensament. Ja hem vist com sovint a l’obra eiximeniana, per exemple al capítol 43 del Dotzè, hi apareix citat E cclesiastici, X , on es diu textualment que propter iniurias enim et iniustitias transffert Deus regnum de gente in gentem. 577 Aquesta al.legació que és, com diem, nolt sovintejada a l’ opus eiximenià, podria partir de Joan de Salisbury, qui fonamenta el capítol 12 del llibre IV del Policraticus, que porta per títol precisament “Per quines causes es transfereixen els Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 333-4. 575 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 169r. 576 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 270. 577 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 24v. 574 178 principats i regnes”, en aquesta al.legació de l’E clesiàstic. 578 Aquesta al.legació implica un càstig diví a la mala actuació del governant. Llavors, això implica que resta aquest càstig en el pla espiritual, deixat al franc arbitre de Déu. També a voltes atribueix aquesta capacitat de càstig a allò que anomena “cosa pública”, si bé d’una manera un tant etèria, com al capítol 877 del Dotzè, on diu, en una de les seues historietes: Grafus demanà: Si lo rey comet algun notable crim en la cosa pública, a qui ve la punició del rey? Respòs E lion que a la cosa pública.579 E n altres casos, explicita ben clarament en què consisteix aquest càstig diví, com per exemple al capítol 173 del Dotzè, on seguint Beda sobre lo primer capítol del llibre de saviea, diu que Déu castiga els mals governants de diverses maneres, i així no cal estranyar- se que: els tol dignitat de noblea, e repós de pau, e· ls don mortals enemichs, e· ls faça morir lejament, e transport llur senyoria de casa en casa. 580 E stà clar, doncs, que la principal conseqüència lògica d’aquest càstig diví és que el tirà perdrà el poder que tenia. Això ja ho diu al capítol 465 del Dotzè (“Com començaren senyories e reyalmes en lo món”). Ací exposa una idea molt repetida a d’altres capítols de la seua obra: el primer que tingué principat e senyoria fou aquell N enroth del qual parla “Genesis, decimo”, però aquesta potestat la hagué per força e per tirannia , i per tant, li stigué tolta la senyoria. 581 I sempre dins de la seua concepció pactista, el poble en triarà un altre governant. Així ho diu al capítol 63 del Dotzè, on en una de les historietes que conta al llarg de la seua obra, on un sabater li diu al rei d’Hongria: Ítem, si· ls voleu trencar furs e privilegis, sereu-los traÿdor, e llavors ells llegudament se desnaturaran de vos e elegiran altre senyor, e vos romandreu pobre e dolent.582 D’altres vegades, atorga al poble que pateix les arbitrarietats i mal govern del tirà la capacitat de deposar- lo del poder. Ho trobem això per exemple a la historieta que conta al capítol 119 del Dotzè, on el poble deposa al rei que abans havia triat, sense arribar, però, a castigar-lo més durament o àdhuc a matar-lo.583 Arriba però, a parlar- ne de manera explícita al capítol 58 del Dotzè (“Que furtar a la comunitat sia pijor que furtar a alcun en singular”). Ací, després de demostrar el propòsit expressat al títol d’aquest capítol, acaba dient: “Per raó d’açò ensenyaren los grans philòsofs que los tirans deuen Joan de Salisbury. Policraticus. Madrid. E ditora Nacional. 1984. Pp. 342-4. Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 469. 580 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 77r. 581 Ibidem. F. 199v. 582 Ibidem. F. 33r. 583 Ibidem. F. 55r. 578 579 179 ésser perseguits fins a la mort, car tostemps aflaqueixen e empobreixen la cosa pública, e aytant com poden enriqueixen si mateixs”.584 També al capítol 609 del Dotzè sembla admetre aquesta possibilitat, si bé d’una manera molt ambigua. E l context d’aquest capítol cal situar-lo en la resposta que un Gervasius, patriarca alexandrinus donà als pisans, que li plantejaren la qüestió de què fer davant un tirà. Aquest capítol està dedicat a les respostes que aquest patriarca donà als susdits pisans. Podríem pensar que ací E iximenis, com en tantes altres ocasions, parla en nom propi, i comença aquest capítol parlant d’aquesta manera: “Jatsia que yo, qui só clergue, no puxa dar consell en cas de sanch ne de mort expressament, emperò, consellvos que si lo vostre tiran és públich invasor de la vostra cosa pública e no avets a qui recórrer, no y à altre remei que y façats segons que justícia requer e raó natural aconsella”.585 I al final fa una molt ambigua precisió: Per aquesta resposta podets conèxer ma intenció. Accepta, doncs, l’assassinat del tirà per part del poble que pateix ses arbitrarietats? Sembla que sí en aquest cas. També escriu sobre aquesta qüestió de manera ambígua als ja citats al capítol anterior d’aquest treball capítols 297-9 del Dotzè, ressenyats per C. Wittlin com una mostra de l’astúcia eiximeniana en fer al.lusions a personatges del seu temps sota noms en teoria ficticis. 586 Ja hem indicat com al capítol 297 se’ns diu com: “Pompinianus jurisconsultus de Roma ab Pirro rey de Roma scriví sevretament a Amalgama, famós philòsof en Grècia e hom de Déu e de bona consciència pregant-lo que li trametés remeys contra mals terribles que lo setge aquell sofferia aprés lo dit lloch de Nàpols”.587 Llavors enumera tretze plagues, a les quals s’ofereix remei. I d’aquestes ens interessa la tretzena, que és que no contrastant los dits mals e grans malalties que són meses en les gents lo rey no· s vol llevar del setge, ans ha jurat que jamés no se’n llevarà fins que haja haüda la ciutat.588 Deixant de banda les possibles al.lusions fetes al rei Pere el Cerimoniós en la conquesta de Sardenya, de què ja hem parlat, ens interessa la solució que dóna a aquesta plaga al capítol 299. Ací censura durament l’obstinació del rei que té aquesta obsessió. Al final diu inclús que és això un gran perill per a l’exèrcit assetjant, car als que diuen que és vergonyós anar-se’n del setge, respon ell que major vergonya serà si aquells qui són Ibidem. F. 30v. Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 331. 586 Wittlin, Curt. “E l rei Pirro de Roma en el Dotzè del Crestià de Francesc E iximenis”. A E M, 25/1. 1995. 647-57. 587 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 124v-125r. 588 Ibidem. F. 125r. 584 585 180 dins saben l’estament del stol e ixen contra vosaltres he us prenen he us maten a tots.589 Per la qual cosa, diu que príncep qui en aytal risch posa si mateix e ses gents orat és, e la fe ha trencada a ses gents; e ja no deu ésser pus haüt per regidor llur, puys tan poch los prea e tan poch dóna per ells. 590 Ja hem indicat com podríem pensar, ampliant aquesta idea que ens està dient que, així com l’exèrcit té dret a desobeir el príncep que el posa en perill innecessari, també el poble al rei orat. Però on ho expressa més clarament encara això és al capítol 597 del Dotzè: Pensar pot lo príncep que lo poble no· l soferrà llongament si ell los és cruel, ans lo matarà o· l deposarà e· n farà altre. 591 I fins i tot arriba a parlar d’aquesta deposició del tirà per part del poble com a una cosa lògica al capítol 15 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 371 del Dotzè): Sàpies per cert que príncep que no serva fe a sos vassalls, que per infealtat de vassalls ha a morir.592 També és explícit el capítol 101 del Terç: “Attén als tirans, e specialment en Ytàlia, on n’à més que en tota crestiandat, e veuràs que tots quaix moren ab mala fi e ab avalot de pobles (...). Car cové que l’om que mal viu e crueltat mantén, e ab aquella fa sos affers, que cruel sentència los fira en esta vida e en l’altra”.593 Referint- se als prínceps que prenen al seu poble més diners que els que s’ajusten a fur i pacte, atorga dur càstig diví a aquests dolents governants al capítol 210 del L libre de les Dones: “Per aquest peccat los tol la vida ans de temps, e aprés los dóna turmens en l’altre secgle majors que a gens del món (...) e fa morir a mort llega aytals regidors, e· ls dóna dellà llarguament ço que merexen”.594 Aquesta idea de càstig en pla espiritual al mal governant és molt cara a E iximenis. É s usada així mateix com a mitjà dissuasori contra revoltes populars, tan avorrides per ell. Un exemple clar el trobem al capítol 348 del L libre de les Dones: “Lligim en les Històries Teutòniques que en Aquileya havia comunament rey orat, e officials malvats e curials endyablats, e tostemps lo poble vivia en divís ab lo rey, e· l rey ab lo poble. Per la qual cosa lo dit regna venc a tanta perdició e destrucció, que lo poble temptà de mudar senyoria. E la senyoria, això sintent, sí assagà de deffendre si mateix de sos pobles ab gent Ibidem. F. 126r. Ibidem. 591 Dotzè del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 298. 592 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 98. 593 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P.288. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 100. 594 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 311 -2. 589 590 181 estranya. Per la qual cosa jamés aquell poble no poch de cor amar aquell rey ne anar- li clar”.595 A continuació del capítol, s’hi diu com Déu puní aquest foll regent. Per tant, tot i plantejar un tímid intent d’incitació a la revolta popular, al final mira de calmar les consciències amb el càstig diví. La mateixa idea trobem al capítol 220 del Terç. Ací ha dit prèviament, que opressió dels innocents és un dels quatre llinyatges de peccats que tostemps criden a Déu per llur malícia , tal com es diu al capítol 218. 596 É s per aquesta gravetat intrínseca del pecat, que diu: “Vet ací raó perquè tirants e senyors e llurs officials e hòmens maliciosos moren a mala mort e lleja, e perquè jamés quaix no tornen a Déu, e viuen ja mig dampnats, e jamés no viuen en pau ne han un bon dia deçà ne dellà (...). E puys [Déu] revela e ajuda als ignocents delliurant-los de les dites tribulacions, majorment aquells que ab paciència ho han portat”.597 Nosaltres creiem, però, que seguint la concepció global eiximeniana, de primacia d’allò espiritual sobre allò temporal, E iximenis posa les seues esperances de deposició del tirà en la intervenció eclesiàstica, i més exactament, papal. Com ja hem vist en parlar del que nosaltres hem anomenat “pactisme teocràtic”, i comprovarem en apartats següents amb més detall, respecte a les relacions entre el Papat i l’Imperi, sota una aparença externament supremacista papal, el nostre menoret concep un complicat sistema d’interrelacions entre ambdues potestats, on al bisbe de Roma li és atorgada la potestat d’intervenció en afers temporals en certs casos. I un d’ells és, la deposició del tirà. Si bé com ja hem dit, exposa una casuística detallada al respecte als capítols 454 i 458 del Dotzè, d’una manera sintètica resumeix al capítol 678 de la mateixa obra tres casos principals d’intervenció del papa en afers temporals. La deposició del tirà per part del papa correspondria al segon d’aquests casos, on diu així: lo segon, si alcun regne o l’imperi és mal regit o roman sens senyor, llavors lo papa hy proveex.598 I d’una manera directa ho expressa al capítol 607 del Dotzè, que porta per títol “Què deu fer lo poble quant lo posseex qualque mal tiran, si· s vol sia estat senyor natural o no”: Pot lo poble recòrrer llavòs al papa, axí com a general papa de crestiandat, demanant-li consell e Ibidem. P. 506. Terç del Crestià. V. II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 271. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 217. 597 Ibidem. P. 276. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 219. 598 Dotzè del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. Pp. 8 9. 595 596 182 ajuda.599 Com indica W. Ullmann, el principi segons el qual el Papa estava autoritzat per a instituir reis idonis ja el proposava un autor com Hug de Sant Víctor, molt citat per E iximenis, per cert.600 I això va ocòrrer en la pràctica durant l’E dat Mitjana, com han indicat O. Jászi i J. Lewis: “The dominant type of restraint and resistance that men were coming to rely upon to tame arbitrary rule during the fourteenth and fiftennth century was not individual resistance but institutional and constitutional resistance. One type of such institutional check was that claimed and occasionally exercised by the papacy”.601 IV. La llibertat com a resultat pràctic del sistema pactista Com a resultat de l’estructuració que E iximenis fa d’aquest sistema pactista, tenim la noció de la llibertat. Afirma M. Peláez: “La libertad política tiene en E iximenis el verdadero sentido no de un privilegio en mayor o menor grado, sino el de una dignidad reconocida a toda costa. (...) La libertad es la condición más necesaria para la existencia y el desarrollo de la comunidad. Sin ella no sería posible la prosperidad”.602 E n termes molt semblants s’expressa J. H. Probst: Der christliche Philosoph preist laut die A chtung vor der Freiheit. Sie ist notwendige V orbedingung des Gemeinwesens. Ohne Freiheit weder Wohlfahrt noch Glück . 603 É s molt interessant que es referisca Probst a E iximenis com a der christliche Philosoph, car ja veurem com el fonament darrer d’aquesta estima per la llibertat és teològic. 599 Dotzè del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 326-7. Aquest capítol potser sintetitza la doctrina eiximeniana respecte a la deposició del tirà. Ací diu clarament que no és llegut matar-lo, i àdhuc recomana tenir paciència envers ell. Però al final dóna possibles solucions respecte a aquest problema: Pot el poble recòrrer a major, si n’ha. També, si lo poble se veu poderós, sobre ell deu-li dar comiat graciosament. Notem que en aquest darrer cas, no implica això la mort del tirà. Després esmenta el ja citat recurs al Papa. I per últim, diu com el poble pot demanar al tiran corts o parlament general e aquí manifestar sos greuges, si lo tiran los vol consentir. Totes les possibilitats plantejades són hipòtesis que no s’autoexclouen. 600 Ullmann, Walter. Op. cit. P. 80. 601 Jászi, Oscar. Lewis, John D. Op. cit. P. 30. E n aquest mateix treball aquests autors ens diuen que això ho defensaren a nivell teòric autors com Manegold de Lautenbach ( A d Gebehardum , XLVIII), en justificar que el Papat absolguera el poble del seu jurament envers l’E mperador E nric IV. També al.legà el Papa Innocenci IV les iniquitats fetes per Frederic II Hohenstaufen i la seua superior autoritat en la seua deposició. 602 Peláez, Manuel. “La ley, la justicia, la libertad y la deposición del tirano en el pensamiento jurídico de Francesc de E iximenis, O.F.M.”. E F , 80. 1979. Pp. 199-200. 603 Probst, Jean Henri. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. P. 86. 183 Aquest co ncepte, es tradueix dins de la concepció eiximeniana en una sèrie de manifestacions concretes, referides als governants, als vassalls, als estrangers, als serfs i als esclaus, per aquest ordre, tot així mateix dins de la concepció jerarquitzada que E iximenis té de la societat i que analitzarem a l’apartat següent d’aquest treball.604 La llibertat, en fi, té dins del pensament eiximenià un caràcter i una fonamentació particular, bàsicament teològica. 1. E structuració concreta de la llibertat dins del pensament pactista eiximenià Com diu F. E lías de Tejada: “La teoría de la libertad política del ciudadano dentro de la comunidad es la ineludible consecuencia de la concepción eiximeniana de la comunidad como un todo capaz de decidir sus destinos y de encerrar la actividad del governante dentro de los linderos que gustase”.605 I aquesta llibertat, estructurada a nivell concret i en els seus diversos graus, apareix concretada en les concretes regulacions pactistes catalanoaragoneses, com molt bé indica J. H. Probst: “Selbsverständlich wird diese Freiheit durch den Vertrag mit dem Fürsten, durch die Anhänglichkeit an altherkömmliches Brauchtum und durch lokale Privilegien, die furs geregelt”.606 Parteix E iximenis de la noció de senyoria temporal , exposada al capítol 153 del Dotzè, la qual, és introduïda en lo món per tenir los hòmens en pau, e per defendre-los de males gents.607 Hi trobem una idea molt recurrent en E iximenis, que és la del primat de la pau dins la societat, i de la qual parlarem extensament al llarg d’aquest treball. 604 Al.legarem en aquest punt que el concepte eiximenià de llibertat entra plenament dins de la mentalitat medieval. Així, M. García-Pelayo ens caracteritza la llibertat medieval d’una manera plenament aplicable a E iximenis: “A diferencia de la libertad moderna, que se basa en una ley general, la libertad medieval consistía en una situación subjetiva no derivada de un precepto abstracto, de donde no había homogeneidad, sino heterogeneidad de voluntades: la libertas de tal conde o de tal monasterio o de tal obispado era distinta de la libertas de otro conde, monasterio u obispado; mientras la libertad moderna significa preponderantemente ausencia de sujeción, en cambio la libertas medieval significaba, junto a determinadas carencias de sujeción, determinadas vinculaciones y obligaciones. Supuesto jurídico de esta idea de libertad era la estructuración del derecho objetivo como un complejo de derechos subjetivos” (L os mitos políticos. Madrid. Alianza Universidad. 1981. P. 283 n.5). 605 E lías de Tejada, Francisco. L as doctrinas políticas de la Cataluña medieval. Barcelona. Ed. Aymá. 1950. P. 154. 606 Probst, Jean Henri. “Die ethischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. P. 86. 607 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 68v. 184 Dins d’aquesta senyoria temporal, con diu al capítol 154 del Dotzè, “viuen en diverses guises e stills cinch maneres de gents. La primera manera de gents s’apel.la dels presidents. La segona, de polítichs vassalls. La terça, stranys. La quarta, servicials a temps. La quinta, catius e sclaus”.608 É s sobre aquesta divisió sobre la que estructura E iximenis l’atribució de llibertats concretes. D’aquesta manera, ens diu en aquest capítol que els presidents tenen “lo primer e principal grau de llibertat civil, car ells poden manar als altres, e a ells no mana sinó la lley e los pactes fets ab los vassalls. E ls mana encara la consciència e Déu, a les quals coses servir és gran llibertat”.609 Veiem ací molt sintèticament exposades les limitacions dels governants dins del sistema pactista. Al següent capítol 155 del Dotzè, parla E iximenis del segon grau de llibertat: “La segona manera de gents vivents en llibertat, mas són sots senyoria, són polítichs vassalls, axí com són en un regne duchs, comtes e altres barons, e cavallers, e ciutadans, e habitadors de les ciutats. E encara habitadors de castells e de viles són appel.lats llargament polítichs, car viuen sots cert orde e lley cascun segons son franch stament posat e pactiat ab senyoria per certes lleys e pactes profitosos e honorables. E aquests aytals, jatsia que no sien tots eguals en llur valor e franquea, emperò són tots posats en llibertat”.610 Més endavant clarifica més encara en què consisteix l’exercici d’aquesta llibertat: “A cascun aytal és llegut de fer ço que li plau de si mateix e de ses coses puys que no sia contra Déu e contra caritat o contra alcuna lley prejudicant a la cosa pública”.611 Dos idees destaquen d’aquesta exposició. Primerament, trobem de nou la presència de les limitacions pactistes a l’exercici d’aquesta llibertat. E n segon lloc, veiem com per a E iximenis, fora de la ciutat no hi ha pròpiament societat. Serà aquesta una idea que desenvoluparem més avall. Sobre el tercer nivell d’aquesta llibertat parla al capítol 163 del Dotzè, que porta per títol “Quina llibertat ha l’estrany, e com deu ésser bé tractat”. Defineix en aquest capítol els estranys com a aquells qui no han habitació en lo regne. Dóna ací diversos consells que incideixen en el deure de l’hospitalitat, que és característicament franciscana i al mateix temps molt protoburgesa i promercantil, com analitzarem després. Quant al contingut concret d’aquesta llibertat, ens diu E iximenis que a estranys qui no són enemichs és comunament 608 609 610 611 Ibidem. F. 68v. Ibidem. Ibidem. F. 69r. Ibidem. 185 servada de dret aytal llibertat, ço és, que ells e tot ço del llur los deu ésser servat èntegrament. I diu, com analitzarem més endavant, que si són profitosos tals estrangers, en especial els mercaders, deuen ésser inclús afavorits. 612 Dins d’aquesta categoria dels estranys podem incloure també els infidels, jueus o musulmans. E l principi general respecte a ells ve establert al capítol 166 del Dotzè, on diu que los jueus ne los altres infels qui stan ab certs pactes e lleys entre crestians no són catius, ans han vera senyoria sobre ço del llur.613 Aquesta idea la torna a sintetitzar al capítol 169 de la mateixa obra: “Per ço que dit és, apar que los jueus e altres infels han vera senyoria en llurs béns; e appar que no són catius, ans han llibertat de vendre e de alienar ço del llur axí com los feels mateixs; e poden per llur llibertat mudar domicili e de senyoria; si, donchs, per special pacte no s’eren obligats a qualque senyor al contrari”.614 E ntre un i altre capítol dels que hem citat, al.lega E iximenis bàsicament autoritats de dret canònic, les quals incideixen en aquestes idees bàsiques. I de nou apareix una altra aplicació del pactisme, referida ací als infidels. Al capítol 171 del Dotzè enuncia i descriu els graus quart i cinquè de la llibertat concreta possible per a ell dins de la societat. Així: “La quarta spècia o manera de gents qui viuen ab llibertat sí és d’aquells qui a temps se lloguen a servir a alcun per haver-ne alcun lloguer o paga, axí com són scuders de senyors, e misatges, e dides, e serventes”.615 Aquesta mateixa classificació, junt al següent grau dels esclaus, apareix més tard, al capítol 338 del Dotzè. I dins del mateix capítol exposa llur concret grau de llibertat: “Aquests són appel.lats ésser de llur juý o de llur dret, ço és, que han llibertat sobre si mateixs e sobre les sues coses sinó aytant com ab pacte se són obligats de servir e en certa part e manera e a temps cert; los quals pactes se poden trencar si ells entren en orde, o si prenien muller o per diversos altres casos qui deuen ésser entesos en tots contractes e juraments. E mperò que en special hi sia entès tostemps satisfaent a la part ab què havia fets los pactes”.616 De nou sura la mentalitat pactista ací, aplicada en aquest cas concret a la relació contractual. L a quinta manera de gents qui han lo derrer grau de llibertat són catius e sclaus. A quests són sobre tota altra gent comuna pus lluny de llibertat. E xposa els drets i els deures d’aquests esclaus seguint bàsicament les disposicions del dret canònic. I al final, inclús, apareixen certes notes de pietat i misericòrdia franciscana 612 613 614 615 616 Ibidem. F. 72r. Ibidem. F 73r. Ibidem. F. 75r. Ibidem. F. 76r. Ibidem. F. 141v. 186 envers aquest estament. La institució de l’esclavitud, d’altra banda, era acceptada en temps d’E iximenis plenament. Així ho fan per exemple, els màxims representants de l’escola dominicana i franciscana, és a dir, sant Tomàs d’Aquino 617 i Joan Duns E scot, 618 respectivament. Cal dir, però, que el Doctor Marianus hi expressa moltes reserves. I en aquest punt podria haver influït en E iximenis, en qui despunta una certa condemna cap a aquesta institució al capítol 513 del Dotzè: “Segons que posa sent Gregori: Segons dret de natura tots los hòmens són franchs, mas ius gencium los ha fet catius. Com, donchs, aytal dret qui és dit ius gencium no sia aprovat per la santa mare E sgleya, ans sia en moltes parts condempnat per lo sant evangeli, segueix-se que tu, per aytal dret, qui és més pagànich que crestià, no deus tenir los crestians en cativatge”.619 Notem, però, com inclou els infidels com a possibles subjectes de l’esclavitud. E n qualsevol cas, de les consideracions eiximenianes sobre els infidels en parlarem al següent capítol d’aquest treball. L’estament dels esclaus, el subdivideix E iximenis en quatre categories. E l primer l’anomena cativatge natural, el qual, tal com defineix al capítol 341 del Dotzè, és segons que posa A ristòtil en la sua Política, quand l’om és grosser e ab poch seny e consell, més dispòsit a servir e a treball de cors que a negun treball de pensa.620 Ací veiem clarament una de les astúcies eiximenianes, car tota l’estona sembla estar fent referència a la seua situació concreta respecte a reis i d’altra gent important a la qual ell al llarg de la seua vida assessorà sovint sense reeixir-hi. Podríem deduir això del moment que diu: Deya Demòstenes: “hom qui seny no ha, per bé que sia generós e d’aytan gran sanch com se vulla, naturalment és servent e subjugat als savis”. 621 Així mateix, trobem un cert regust elitista i classista, car sembla criticar, sense nomenar-los, els seus avorrits pagesos. L’Aquinat justifica la institució de l’esclavitud en base a la noció aristotèlica de bé comú. Diu així: “Ad secundum dicendum quod hunc hominem esse servum, absolute considerando, magis quam alium, non habet rationem naturalem, sed solum secundum aliquam utilitatem consequentem, inquantum utile est huic quod regatur a superiori et illi quod ad hoc juvetur, ut dicitur “in 1. Pol. Cap. 5, circa fin.”” ( Summa Theologica, Ia IIae, qu. 57, art. 3). 618 E l Doctor Subtil, en canvi, admet aquesta institució de mala gana, basant-la sols en el dret humà: Unde potest quis se vendere in servum, licet de hoc non inveniatur specialis approbatio divina in Scriptura, in qua venditione transfert potestatem sui corporis in alium ( Opus Oxoniense, IV, d. 26, qu. 1, nº 10. Citat a Lagarde, Georges de. Op. cit. Pp. 257-8, n.122). I més clarament diu: Servitus igitur tantum est de jure positivo et non de jure naturae ( Reportata Parisiensia , IV, d. 36, qu. 1, nº 5). Més dubtes i escrúpols expressa a l’Opus Oxoniense, IV, d. 36, q. 1, nº 5, on diu respecte a la subjecció d’un home a altre per l’esclavitud que seria contra legem naturae quod homo libertatem suam a se abdicet (Citat a Lagarde, Georges de. Op. cit. P. 257 n. 121). 619 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 108. 620 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 142v. 621 Ibidem. F. 143r. 617 187 E l segon tipus el defineix al següent capítol 342. “Lo segon cativatge s’appel.la fortunal, e és quand l’om és pres en batalla o per altra fortuna, axí com són aquells que hom embla o pren e cativa per força públicament o cuberta si són presos en batalla per la comunitat”.622 A aquests els cerca una utilitat: D’aytals se ajuda la ciutat per bons rescats si ells són hòmens generosos o richs hòmens. Si no són poderosos mas són hòmens servills, ajuda-se’n la comunitat per serveys personals. E ls dos altres tipus els defineix al següent capítol 343. Respecte al tercer, diu: L o terç cativatge s’appel.la personal, e és quand alcun hom franch ven si mateix per catiu, la qual cosa han en costuma en les parts de Tartèria sovín. 623 I el quart, ço diu, s’appel.la legal. Aquest darrer tipus d’esclavitud, diu que es basa en tres lleis: la divina, la canònica, i el ius gentium.624 Al següent capítol 344 fa una casuística i molt detallada enumeració dels casos en què es dóna aquest tipus de cautivitat, seguint les disposicions del dret canònic al respecte. 625 E n qualsevol cas, recorda molt la divisió primigènia quatripartita que fa E iximenis la que fa E gidi Romà al seu De regimine principum (Llibre II, p. 3, cap. 13-5). Recordem una volta més que E iximenis posseïa aquesta obra en la seua biblioteca personal en el moment de la seua mort. Doncs segons ens indica U. Mariani, fa l’arquebisbe de Bourges aquesta divisió: “Oltre il servus nato, vi sono anche i “servi” in base a disposizione legale, specialmente prigioneri di guerra. (...) Oltre la naturale e la giuridica, anche la servitus adducta et delectiva è menzionata, quella cioè che si contraeva per mercede o per affetto al padrone, che frequentemente si verificava in quei tempo e compensava il servo della diminuzione della libertà personale con la sicurezza di essere nutrito e vestito per tutta la vita, anche nella vecchiaia e nelle malattie”.626 D’aquesta exposició, i tenint present la concepció eiximeniana antiigualitària, de la qual parlarem al següent apartat, podem deduir que dins de la seua concepció sols tenen vera llibertat les dos primeres categories enumerades. Així ho remarca M. Peláez: “Al no admitir más formalmente la igualdad entre los hombres, la libertad de los burgueses – llibertat de ciutadanses la que se perfila más nítidamente en su obra. É stos poseen franquicias y honores, de las que carecen los cautivos o esclavos y están especialmente dotados para los cargos públicos. Poseen una libertad política auténticamente orgánica y finalista, que les permite una participación consciente en los fines 622 623 624 625 626 Ibidem. Ibidem. Ff. 143r-143v. Ibidem. F. 143v. Ibidem. Ff. 113v-114r. Mariani, Ugo. Op. cit. P. 120. 188 sociales y les capacita para tener la iniciativa de crear organismos políticos adaptados a las múltiples necesidades del momento”.627 E ncaixa així mateix aquesta llibertat amb el sistema estamentari medieval que ompli la mentalitat eiximeniana, com analitzarem al següent apartat. I és per això que, com indica J. Le Goff: “La concesión de franquicias o libertades a los burgueses de las ciudades (...) se trata sobre todo de eso, de libertades en plural, libertades que suponen otros tantos privilegios”.628 2. F onaments teològics de la noció eiximeniana de llibertat Caldria, per fi, explicitar quina seria la fonamentació última de la llibertat eiximeniana. I ací, una volta més, hem de recórrer a fonamentacions teològiques. La noció clau en aquest sentit és la de “franc arbitre”. Resumint molt, podem afirmar que aquest seria la llibertat que posseeix l’home per a fer mal o bé, i que condueix en darrer terme a la noció de premi o càstig que, com ja hem assenyalat, està present al llarg de tot el pensament eiximenià. Aquest concepte apareix clarament expressat al capítol 14 del Segon.629 E n aquest capítol exposa E iximenis, com indica el títol “Per què Déus, per gràcia especial, no ha preservat hom de tota temptació”. I d’entre les raons que enumera, diu aquesta: “La terça raó és aquesta: l’hom de sa natura ha franc arbitre, indiferent a fer mal e bé: doncs covinent cosa era que el dit arbitre li fos conservat en sa plena llibertat e naturalitat e franquea fins que vingués temps de reebre guardó de ses obres. E per tal diu sant Agustí en lo setè llibre de la Ciutat de Déu: Sic Deus res quas condidit administrat, ut eas propios motus agere sinat; e vol dir aitant: “que nostre senyor Déu així regeix les coses que ha fetes, que a quiscuna lleixa fer e obrar segons les sues proprietats que ell lus ha dades””. A continuació fa una llarga cita de l’E clesiàstic en lo quinzèn capítol. I al final conclou així: “Vet com per totes aquestes paraules aquest beneït E clesiàstic dóna a entendre que nostro Senyor ha creat l’hom ab franc arbitre, per raó de la qual franquitat és digna cosa que sia lleixat per temps a fer a sa guisa, per tal que si bé n’usa de son franc arbitre que li sia dada la vida eternal, si mal n’usa que li sia dada la mort infernal e pena perpetual, pus que de tot açò és ja per nostro senyor Déu suficientment escientat”. E n aquesta Peláez, Manuel. “La ley, la justicia, la libertad y la deposición del tirano en el pensamiento jurídico de Francesc de E iximenis, O.F.M.”. E F , 80. 1979. Pp. 200-1. 628 Le Goff, Jacques et alii. Op. cit. P. 44. 629 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. Pp. 57-9. Selecció a cura d’Albert Hauf. 627 189 completa exposició d’aquest capítol del Segon del Crestià veiem aquest concepte exposat en ses línies essencials. Pressuposa, doncs, en primer lloc, la llibertat que té l’home per a fer bé o per a pecar. I en segon lloc, implica un premi o un càstig com a conseqüència de que l’home faça bé o mal. E n capítols posteriors d’altres obres va perfilant com és aquesta llibertat del franc arbitre. Així al capítol 211 del Terç afirma que aquesta llibertat és plena e gran en si. 630 Confirma aquesta idea del franc arbitre, tot i que no use directament aquest terme, al capítol 152 del mateix Terç: “E açò posa sent Augustí, primo Retractationum, capitulo X IIº. E axí matex in libro De uera Religione, diu axí: Peccatum adeo est uoluntarium, quod si non sit uoluntarium non est peccatum”.631 Trobem de nou la idea de la llibertat per a pecar o fer bé. I així mateix hi trobem de nou un fonament augustinià. I aquesta idea apareix plenament reforçada al capítol 165 d’aquesta obra, que porta el significatiu títol de “Qui prova que tot peccat sia voluntari”. De nou al.lega bàsicament sant Agustí (De vera Religione, De duabus animabus, i de nou primo Retractationum, capitulo X IIº), així com a Pere Llombard (in IIº Sententiarum, distinctione X X X X Iª). 632 Les mateixes idees expressa E iximenis al fragment conservat de la seua Summa Theologica. Ací al.lega de nou sant Agustí al seu E nchiridion, i torna a dir que peccatum, si peccatum est, oportet quod sit voluntarium. I afegeix en aquest cas A nselmus, in libro “De concordia prescientie et liberi arbitri”. E n aquest llibre, ço diu, probat enim prescientiam divinam ibi non obviare libero arbitrio viatoris. 633 E n altres llocs del seu opus fa referència E iximenis a aquesta noció del “franc arbitre”. Així per exemple al capítol 384 del L libre de les Dones, on s’expressa en aquests termes: “E nsenyen-nos les santes scriptures que tostemps agam memòria de la mort e del juy de Déu estret. Car aquí és lo jutge fort agut qui totes coses veu, e és fort rigorós, car demana’ns del cors e de nostres membres con n’avem usat, e de la ànima e de totes ses potències, axí con de la raó e de la memòria e de la nostra volentat e del franch arbitre, e de la nostra consciència e del temps que havem viscut”.634 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 249. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 210. 631 Ibidem. Pp. 94-5. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 151. 632 Ibidem. Pp. 126 -8. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 164. 633 Amorós, León. “E l problema de la Summa Theologica del Maestro Francisco E ximenis, O.F.M. (1340?-1409)”. A FH , 52. 1959. P. 199. 634 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 559. 630 190 Fins i tot aquesta noció de franc arbitre adquireix un significat proper al de llibertat individual al capítol 274 del Dotzè, on ens parla E iximenis de la influència dels astres sobre els homes (recordem que E iximenis, com a bon medieval, és crèdul en alguns aspectes): Car vol Déu que lo món sia regit per les sues creatures o ajudat en les sues obres per ajuda del cors celestial, salva tostemps la llibertat del nostre franch arbitre e de la ordinació divinal.635 Però on fa una exposició més completa d’aquesta matèria, és sens dubte al primer tractat de la V ita Christi, que consta de divuit capítols. 636 Ací parla de la predestinació, i potser exposa de manera resumida part d’allò que anava a tractar al Quart del Crestià, on anava a tractar entre d’altres coses de què és predestinació, e gràcia, e franc arbitre. 637 E n aquesta matèria, en contra del que poguera semblar, manté un criteri ample i generós envers la salvació dels homes. D’aquesta manera, al capítol 5è al.lega 1 Tim 4, 2, on es diu que Deus vult omnes homines fieri salvos. I una mica més avant dins d’aquest capítol, diu (seguim en aquesta exposició la traducció castellana de 1499) que Dios non ha fecho los onbres para danaçión, mas para salvaçión, segunt que dize el Maestro de las Sentençias, libro IIº, capítulo V º. 638 Això sí, seguint línies voluntaristes, ens diu al capítol 6è que si hom se salvarà o es condemnarà, sols Déu ho sap, per la qual cosa nós no sabemos en espeçial claramente en aquesta vida, por qué se salva a aquéste e daña a aquél. 639 Hi trobem, fins i tot, ressons del nomimalisme, car quan diu que la voluntad de Dios non puede cosa fazer sinón sabiamente hi trobem ecos del nominalista Gregori de Rímini (de qui posseïa alguna obra en sa biblioteca personal), per a qui el pecat no sols és infracció de la raó divina, ans també de la recta raó (recta aliqua ratio), 640 la qual cosa implica que la raó Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 116r-116v. També fa un tractament prou complet al fragment conservat de la seua Summa theologica, però ací podem dir que el tractament és més casuístic i teològicament més complex. A la V ita Christi , en canvi, sense abandonar les subtilitats teològiques, aconsegueix, en la línia general d’aquesta obra, fer-ne un tractament més entenedor i accessible. D’altra banda, com de la Summa Theologica sols se n’ha trobat un fragment, ignorem si va fer en ella un tractament ulterior i més detallat. 637 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 41. E dició i selecció a cura d’Albert Hauf. 638 Hauf, Albert. “Fr. Francesc E iximenis, O.F.M. “De la predestinación de Jesucristo”, y del consejo del Arcipreste de Talavera a los que deólogos mucho fundados non son”. A FH , 76. 1983. Pp. 2656. 639 Ibidem. P. 268. 640 Verdross, Alfred. L a filosofía del derecho en el mundo occidental. México. Universidad Nacional Autónoma de México. 1983. P. 138. Eiximenis sembla mantenir aquest mateix punt de vista amb ecos del nominalista Gregori de Rímini al capítol 1058 del Terç, on ens diu així: “Dich que no és semblant fer contra comun cors de natura o contra dreta volentat. Car fer contra comun cors de natura no posa neguna desordinació en Déu ne en creatura, mas solament posa mudament de una creada ordinació en 635 636 191 divina és sempre recta, com ens diu E iximenis en aquest pas. I una mica més avant ens ho confirma: e puesto que la voluntad de Dios sea verdadera razón de todo lo que faze, enpero con ella concuerda la su sabiduría. 641 I, ja que Déu salva a qui vol, remarca, en fi, al següent capítol 7è la necessària ajuda de Déu per a la salvació mitjançant la gràcia: E l franco alvedrío que es sin gracia de Dios gratificante nos, non puede levantarnos del pecado mortal sin especial ayuda de Dios.642 Veiem, doncs, com ja trobem formulada la tesi essencial en aquest punt: la de que la salvació de l’home depén del bon exercici del seu franc arbitre, salva sempre l’ajuda de Déu mitjançant la altra, la qual feta per Déu és reputada sobirana ordinació, com digua àngel a Déu: “Senyor, pus tu fas la cosa, tantost fas ço qui just és, car la tua santa volentat no pot fer sinó ço que just és”. E mperò, si Déus feya contra dretura de la justa volontat, axò seria fer contra justícia e contra aquella veritat que és devallada de la lley eternal e impresa en la volentat creada de la natura racional, e açò Déus no faria, com ell sia pura veritat e justícia” (Madrid. BN. Ms. 1794. F. 126v). 641 Hauf, Albert. “Fr. Francesc E iximenis, O.F.M. “De la predestinación de Jesucristo”, y el consejo del arcipreste de Talavera a los que deólogos mucho fundados non son”. A FH , 76. 1983. P. 270. Precisament en l’obra que estem considerant (la V ita Christi), i la temàtica que estem abordant, manté E iximenis concomitàncies amb el citat Gregori de Rímini en altres punts. Aquest general dels augustinians, mantenia un punt de vista rigorista respecte a la sort dels xiquets morts sense ser batejats, segons la qual es condemnaven, i per la qual cosa se li anomenà tortor infantium (Grabmann, Martín. Historia de la teología católica. Madrid. Espasa-Calpe. 1940. P. 142). Doncs E iximenis manté el mateix punt de vista rigorista també al capítol 12 del 3er tractat de la V ita Christi, on ens diu textualment que Déu ha privats de la sua glòria aquells qui jamés no faeren peccat, ço és los infants que moren sens qualque baptisme ( V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 27r). 642 Hauf, Albert. “Fr. Francesc E iximenis, O.F.M., “De la predestinación de Jesucristo” y el consejo del arcipreste de Talavera a los que deólogos mucho fundados non son”. A FH , 76. 1983. P. 271. Aquesta doctrina correspon a la línia d’ortodòxia eclesiàstica respecte a aquest punt. E s cuida així molt E iximenis, més enllà de la seua proverbial astúcia i doble joc d’altres moments, de caure en afirmacions herètiques sobre aquesta qüestió, com ara la dels pelagians. Molt bé ho explica ell mateix en altre lloc del seu opus, al capítol 690 del Terç, en tractar sobre una de les diverses modalitats del pecat d’orgull: “Aquesta spècia d’erguyll és semblant a la heretgia de Pelagi, qui posava que sens la gràcia de Déu nos podíem salvar per nostres bones obres, e que per nostres bones obres merexíem gràcia e glòria, la qual cosa és gran heretgia, car neguna obra nostra no és digna de si matexa de haver gràcia, ne la glòria de nostre senyor Déu sinó per special misericòrdia sua, segons que havem a tractar en lo quart llibre següent” (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 84v). Nogensmenys, dins del seu opus, ja al Segon del Crestià, en concret al capítol 205 (numerat com a 204 a les rúbriques) ha impugnat els pelagians. E n aquest capítol, que ja porta l’expressiu títol de “Qui posa com la gràcia de Déu ajuda l’hom posat en temptació”, ens diu així: “Ítem, lo contrari dir és oppinió de Pelagi, qui posa que l’om estant en peccat mortal, per sola vigor del franch arbitre pot contrastar tota temptatió, la qual oppinió és herètica, e contra sent Agustí, en lo llibre qui s’apel.la De perfectione justicie” (Madrid. BN. Ms. 1791. F.140v). Al Primer , però, sols hi fa una curta referència al capítol 25, inclosa dins del complet llistat d’heretgies del cristianisme que fa als capítols 23ss: Pelagians han pres nom de Pelagi monge, e possen que sens la gràcia de Déu l’om pot merèxer la vida perdurable (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 25r). 192 gràcia.643 Però l’exposició ulterior insisteix cada volta més en la necessitat de que l’home exercite la seua llibertat en la bona direcció, el qual bon exercici atraurà la gràcia, i al final farà això que siga predestinat per a salvar- se el dia del Judici Final. Diu així al capítol 8è: “Por algunas señales podemos conosçer que algunos son electos, así commo quando dize que el onbre es caritativo, devoto, humilde, paçiente, grant orador, e perdona de buen grado las injurias, e ha temor de Dios e conçiençia, e ama verdat e persevera en buenas obras, e si cae luego procura reparaçión”.644 I dins d’aquest mateix capítol se’ns diu que Déu no revela a qui vol ajudar a salvar-se “por tal que los predestinados non se levanten a se alçar en sobervia, mas siempre estén con miedo e con diligençia de la su salud, e sean más humildes, non les quiere revelar su predestinaçión, salvo a alguno confirmado en graçia”.645 En conseqüència, el que conta, doncs, és el recte camí de la persona. I així, al capítol 9è exhorta els cristians a no preocupar-se tant d’aquestes complicades qüestions, i a centrar-se en la seua bona i recta actuació: “E non ayas cura de pensar si eres presçito o predestinado, e aquesto cómmo es o cómmo non, porque non pierdas el seso nin te desvíes de la carrera de vida; mas solamente cura de foir todo pecado, e fazer aquello que Dios manda, ca si lo fazes irás derecho a poseer los bienes que Dios ha predestinado de te dar en gloria”.646 De tota aquesta exposició, doncs, allò que en podem deduir és que al final és l’home qui, amb la seua actuació, amb el seu exercici de la seua llibertat, del seu franc arbitre en definitiva, decidirà si se salva o si se condemna. I d’una manera sintètica, en fi, ens diu això mateix al fragment conservat de la seua Summa Theologica: “Sed aliter et breviter potest dici sic: quod predestinatio et Dins del Segon del Crestià apareix molt sintèticament exposada aquesta idea al capítol 175 (numerat com a 174 a les rúbriques): “Penssa com sent Àlex e sent Benet e molts d’altres en llur joventut han haüdes moltes majors passions e impressions de males cogitations; emperò tots les han vençudes per la gràcia de Déu e per virtut del llur franch arbitre” (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 121r). 644 Hauf, Albert. “Fr. Francesc E iximenis, O.F.M., “De la predestinación de Jesucristo” y el consejo del arcipreste de Talavera a los que deólogos mucho fundados non son”. A FH , 76. 1983. P. 275. E s podria contraposar amb el que diu E iximenis al fragment conservat de la seua Summa Theologica, on ens parla dels signa reprobationis. Aquests signes són set segons ell, que exposa segons diverses autoritats (sant Pau, sant Gregori, sant Agustí, i Alexandre d’Hales): opulens superbia, perseverantia in peccato usque in finem, crudelitas, efficax et continua, seu profunda malitia, contemptus efficax salutaris contritionis, sive contemptus proprie salutis, obduratio cordis in peccato, successum bonorum temporalium. Sobre aquest darrer signe fa no obstant interessants matisacions que analitzarem al següent apartat d’aquest treball (Amorós, León. “E l problema de la Summa Theologica del Maestro Francisco E ximenis, O.F.M.”. A FH , 52. 1959. Pp. 201-2). 645 Hauf, Albert. “Fr. Francesc E iximenis, O.F.M. “De la predestinación de Jesucristo” y del consejo del arcipreste de Talavera a los que deólogos mucho fundados non son”. A FH , 76. 1983. P. 277. 646 Ibidem. P. 280. 643 193 reprobatio, seu providentia Dei absolute sumpta, habet causam, scilicet bonum usum vel malum usum liberi arbitrii. (...) Alii autem dicunt et assignant simpliciter causam predestinationis et reprobationis dicentes simpliciter quod bonus usus liberi arbitrii eternaliter a Deo previsus et acceptus ab eo per gratiam previsam, est causa predestinationis. E t, per oppositum, malus usus liberi arbitrii est causa reprobationis. E x quibus patet quod liberum arbitrium est radix et magnum fundamentum predestinationis et reprobationis hominum sive salvationis et dampnationis”.647 Totes aquestes consideracions al voltant d’aquest concepte teològic del “franc arbitre” ens permeten treure com a conclusió la importància essencial donada a la llibertat dins del pensament eiximenià, entesa ací com a possibilitat de pecar o no pecar. Per extensió i deducció, trobem ratificada aquesta idea en la importància que E iximenis dóna a la llibertat d’individus, grups socials, pobles i nacions dins del seu pensament, com ja hem vist. Plantejaments semblants també hi són presents, d’altra banda, en el pensament dels grans mestres franciscans, d’on beu directament E iximenis. Així Alexandre d’Hales defineix aquest franc arbitre en base al que diuen prèviament altres teòlegs: sant Anselm, sant Agustí i sant Bernat (recordem que E iximenis ha citat ja els dos primers). D’aquesta manera, per a sant Anselm consisteix en “la capacitat de conservar la rectitud per si mateixa”. Per a sant Agustí, el franc arbitre és “la facultat de la voluntat i de la raó, amb la qual es tria el bé si assisteix la gràcia divina o es tria el mal si no assisteix”. Per a sant Bernat, el franc arbitre seria “un consentiment de la voluntat, que no pot perdre la llibertat, i del judici inflexible de la raó”. Aquestes tres interpretacions, diu Alexandre d’Hales, integren les quatre causes fundants d’una acció responsable: les causes agent o eficient, la final, la material i la formal. 648 Per al Doctor Irrefragabilis, així mateix, el franc arbitre és cosa comuna a Déu i els homes, si bé de Déu es predica en sentit original i primari, i dels homes en sentit secundari i derivat.649 També hi és present aquesta idea en el seu deixeble sant Bonaventura. Per al Doctor Seraphicus, la voluntat és bàsicament un desig, però perquè aquest desig siga lliure, cal l’actuació de la raó. E l franc arbitre, així, és franc perquè es relaciona amb la voluntat, i és arbitre perquè està vinculat a la raó. Però té més preeminència la voluntat. La raó comença l’acció, a imitació Amorós, León. “E l problema de la Summa theologica del Maestro Francisco Eximenis, O.F.M.”. A FH , 52. 1959. Pp. 200 -1. 648 Alexandre d’Hales. Summa Theologica, II, n. 392-401. Citat a Merino, J. A. Historia de la filosofía franciscana. Madrid. BAC. 1993. P. 21. 649 Alexandre d’Hales. Summa Theologica, II, n.402. Citat a ibidem. P. 22 647 194 de l’element material, però la voluntat la consuma, a imitació de l’element formal. 650 No cal dir que aquestes idees d’ambdós pensadors franciscans presagien en certa manera el voluntarisme franciscà, present també en E iximenis. Tot plegat ens condueix a allò que podem anomenar “llibertat teològica”, que seria la llibertat que té l’home d’optar entre bé i mal mitjançant l’exercici de totes les seues facultats, en especial del citat “franc arbitre”, i amb l’ajuda de Déu en virtut de la gràcia. Ho sintetitza molt bé al capítol 1er del Segon: “[Déu] ha volguts posar en aquest món, ans que vinguéssem al nostre final terme qui és glòria, per tal que ací siam provats e examinats per diverses temptacions e per provacions altes; e açò per tal que merescam haver lo guardó aquell gloriós, lo qual E ll per sempre ha eternalment ordonat a donar a nós per la sua predestinació divina. E aquesta és la raó per què Job, capítulo VIIº de son llibre, diu així: Milicia est vita hominis super terram”.651 I és llavors, com agudament F. E lías de Tejada ha senyalat, on es produeix una filiación de la idea eiximeniana de libertad política con su previa noción de libertad teológica. 652 D’aquesta manera arribem a qui creiem que és el pensador franciscà que més li influeix en aquest punt, com en tants d’altres: Joan Duns E scot. Pel que fa al judici moral, que és on entra en joc la idea de “franc arbitre”, que hem analitzat, com senyala J. Corts Grau, podem dir que Duns E scot tendeix a reduir el paper de la raó en analitzar l’obligació moral. D’aquesta manera, podem dir que, enfront de la construcció aristotelicotomista, exalta la llibertat humana en aquest punt. 653 J. A. Merino Bonaventura, sant. In II Sententiarum, d.25, a. un. q.6, concl. Citat a ibidem. Pp. 103-4. L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. Pp. 49-50. E dició a cura d’Albert Hauf. 652 E lías de Tejada, Francisco. Op. cit. P. 142. 653 Corts Grau, José. Op. cit. P. 345. Cal relacionar l’afirmació de José Corts amb el que diu Josef Pieper respecte a l’àpoca en què visqué Duns E scot: “Vorweg ist zu sagen, daß Duns Scotus seine geistige Bildung zu einer Zeit erfährt, da der Rationalismus die “ratio” bereits heillos in Verruf gebracht hat und “der Honigmond von Philosophie und Theologie” jäh zu E nde gegangen ist” (Scholastik . München. Kösel-Verlag. 1960. P. 196). I fins i tot caldria relacionar el fideisme escotista amb l’ambient científic del franciscanisme oxonià, com senyala el mateix autor: “E s ist aber nicht allein die Atmosphäre der unmittelbar nach dem E reignis von 1277, “tags darauf”, generell in Führung gehenden Franziskanerschule, es ist vielmehr auch der mathematischnaturwissenschaftliche Geist der Universität Oxford, wodurch Duns Scotus geprägt ist” (Ibidem. P. 197). Respecte a aquest darrer punt, volem cridar l’atenció de l’estret nexe entre la noció d’infinit matemàtic i la noció d’omnipotència divina que trobem en algun pensador oxonià com Tomàs Bradwardine (curiosament teòleg i matemàtic al mateix temps), citat alguna volta per 650 651 195 ens diu que en el pensament d’E scot tota activitat lliure és sempre resultat del concurs de l’enteniment i la voluntat, car un acte pertany a l’ordre moral quan realment és lliure; i és lliure quan procedeix del franc arbitre, el qual implica un coneixement previ a l’acte de la decisió voluntària. 654 Però cal que entrem d’una manera més pregona en la seua doctrina teològica per a veure l’origen i les claus del concepte que estem analitzant. E n E scot així cal partir de la definició de persona com a ser independent (entenent aquesta paraula com a no dependent de ningú), com a ultima solitudo, tal com ell diu.655 Així ho expressa: A d personalitatem requiritur ultima solitudo, sive negatio dependentiae actualis et aptitudinalis ad personam alterius naturae.656 Aquesta no dependència sols té una excepció, que és la dependència de l’obediència a Déu. Diu així E scot: “Negatio communicabilitatis, quae includit repugnantiam ad communicari, non est univoca quia non convenit creatis et hoc modo concedo non esset personam in creatis. Unde si incommunicabile, prout pertinet ad rationem personae perfectae, dicit non tantum negationem communicationis utroque modo, sed etiam repugnantiam ad communicari, nulla erit perfecte persona nisi divina”.657 No cal dir que la independència implica la llibertat de la persona humana. I aquesta llibertat permet que l’home, encara que no puga “dependre”, puga “obeir”. Així comenta G. de Lagarde aquesta idea escotista: “L’homme est un être libre. Si sa qualité de personne le constitue en indépendance naturelle, sa volonté peut l’introduire librement dans l’ordre de E iximenis, com per exemple al capítol 152 del Primer, segons hem vist al capítol anterior. Molt bé ho explica J. Le Goff: “Chez Thomas Bradwardine (v. 1290-1349), proctor de l’université d’Oxford et archevêque de Cantorbery, le niveau théologique est atteint à travers les mathématiques. Mais il s’agit surtout, pour Bradwardine, de parvenir de la structure cosmologique de l’univers à Dieu. Or l’expérience humaine offre une intuition fondamentale: l’homme se sent incapable d’accomplir par lui-même un acte de liberté positive. Il ne peut qu’être un champ ouvert à la bonté et à la puissance infinie de Dieu infiniment libre parce qu’infiniment parfait. De même Dieu se rencontre partout dans l’univers, même dans le vide. Dieu n’est plus limité par rien, ni par l’absurde, ni par le néant. Il est tout-puissant sans aucune restriction” ( L e X IIIe siècle. L ’apogée de la chrétienté (v. 1180 -1330). Paris. Bordas. 1982. P. 120). 654 Merino, José Antonio. Humanismo franciscano. Madrid. E diciones Cristiandad. 1982. P. 254. 655 Alguns han volgut veure fins i tot en E scot un precursor del personalisme. Així ho indica M. Villey: “Disons qu’au monde de saint Thomas issu de Platon et d’Aristote –ce monde de généralités, de genres, d’espèces, de natures, de causes formelles et finales- la vision de Scott substitue un monde de personnes, d’individus. C’est encore la foi qui conduit Duns Scott a cet aboutissement: car l’É criture Sainte chrétienne est en effet personaliste” (Op. cit. P. 183). 656 Joan Duns E scot, beat. Opus Oxoniense, III, d. 1, qu. 1, nº 17. Citat a Lagarde, Georges de. Op. cit. P. 237, n. 65. 657 Joan Duns E scot, beat. Opus Oxoniense, III, d. 1, qu. 1, nº 6 i 7. Citat a in eodem loco. 196 la dépendance. La personne humaine ne peut pas “dépendre”, mais elle peut “obéir””.658 Aquesta llibertat, així mateix, seguint el voluntarisme franciscà, del qual E scot és màxim representant, neix de Déu mateix, qui és lliure en la seua actuació.659 I de Déu es trasllada a la creació, de la qual forma part l’home. Lagarde, Georges de. Op. cit. P.237. A la mateixa pàgina, n. 66, exposa com expressa E scot aquestes idees: “Licet non sit aptitudo talis naturae ad dependendum, est tamen aptitudo obedientiae: quia natura illa est in perfecta obedientia ad dependendum per actionem agentis supernaturalis” (Opus Oxoniense, III, d.1, qu. 1, nº 6 i 7). 659 E n aquest sentit indica M. Villey que per al franciscà escocès els preceptes anomenats “segona taula” del Decàleg no són necessaris ni de valor universal, car l’omnipotència divina hauria pogut construir altre ordre on el robatori, l’assassinat o l’adulteri deixaren de ser pecats (Op. cit. P. 182). L’omnipotència divina implica doncs la llibertat absoluta de l’exercici de la seua voluntat. Com ens diu el mateix M. Villey, tout contenu déterminé de la morale est suspendu à l’insondable volonté divine, à sa volonté positive ( Ibidem). Aplicada aquesta concepció a l’home, molt sintèticament la defineix així: V oluntas, ut in nobis est actus primus, libera est ( Opus Oxoniense, I. d. 12, n. 7. Citat a D’Agostino, Francesco. L a tradizione dell’epieik eia nel medioevo latino. Milano. Dott. A. Giuffrè editore. 1976. P. 146). L’altre gran pensador franciscà d’aquesta centúria, l’anglès Guillem d’Ockham manté encara un punt de vista més radical al d’E scot respecte als preceptes del Decàleg, car ell estén el seu escepticisme a tot el Decàleg sencer, tot incloent també els preceptes de la primera taula, que E scot encara tenia per certs (Villey, M. Op. cit. P. 213). Ja hem indicat al capítol segon d’aquest treball com E iximenis no nomena mai expressament aquest franciscà anglès al seu opus, degut al caràcter conflictiu i controvertit de la seua figura i la seua doctrina i mogut pel seu “esperit de concòrdia”, segons hem vist. Però al capítol 1014 del Terç (Madrid. BN. Ms. 1794. Ff. 110v-111r) semblaria seguir els radicals postulats ockhamians en aquest punt. Diu així primerament: Certa cosa és segons los prínceps theologicals que Déus fora si matex no fa res per necessitat ne per força, ans ho fa purament, axí que pot si li plau fer lo contrari, o llexarse de fer ço que fa. I més avant ho clarifica això: “Neguna lley, ne neguna promissió, ne neguna particular justícia pot Déus forçar de fer res que faça fora si matex. Donchs ell mudant o faent cessar tota lley instituhïda per ell en punició o en retribució de la creatura o en qualsevol altra manera feta, ja per axò no està que ell no· u puxa tot mudar axí com li plau”. Aquest capítol ve al voltant d’una reflexió que fa E iximenis a l’anterior capítol 1013, sobre “Si Déus pot remetre negun peccat sens que no donàs neguna pena al peccador” (Ibidem. Ff.110r-110v). A aquest dubte, responen alguns grans theòlechs dient que tot peccat per gran que sia pot nostre senyor Déu remetre al peccador si li plau ( Ibidem. Ff. 110r-110v). Llavors va donant argumentacions i sembla al final d’aquest capítol seguir el punt de vista escotista (segons el qual sí que són necessaris i no admeten dubte els preceptes de “primera taula” del Decàleg): “E t per tal no contrastant neguna lley o pati particular per ell fet o dat a les sues creatures, ell pot fer lo contrari cant li plau sens tot perjudici de la justícia principal, la qual està en ell ésser honrat e glorificat axí com a ell plau” (Ibidem. F. 110v). É s llavors quan al.lega les sorprenents afirmacions del citat capítol 1014, que fonamenta a més en els que ell anomena prínceps theologicals. Al següent capítol 1015 (Ibidem. Ff. 111r-111v) trobem termes semblants: “Si Déus fa contra ses lleys particulars e qui guarden bax, ço és, en la ordinació de la creatura, ja açò no perjudica a la sua veritat ne a la sua justícia, car si fa lo contrari, tantost deus pensar que fa-ho per qualque altra justícia a nós amaguada, qui per ordinació sua és exempta de tota lley particular per ell ordonada” (Ibidem. F. 111r). O també: A xí èntegrament roman lo 658 197 Molt bé ho explica, seguint el pensament escotista, J. Pieper: “Das Grundwort “Freiheit” (...) meint vor allem die Freiheit Gottes. Man könnte dies für eine zunächst rein theologische These halten, aber nur bis zu dem Augenblick, da man die Konsequenz wahrnimmt, die Duns Scotus sogleich ausspricht: Weil Gott absolut frei ist, darum hat alles, was er tut und wirkt, den Charakter des von Grund auf Nicht-Notwendigen, des in bestimmten Sinn “Zufälligen” (Kontingenten). Dies gilt sowohl für Gottes erschaffendes Wirken und also für die Schöpfung selbst wie auch für die E reignisse der Heilgeschichte”.660 món ordonat si Déus remet lo peccat com si Déus lo ponex. A par açò per tant car tota la plenitut de governació e ordinació del món davalla del sobiran governador Déu ( Ibidem. F. 111v). Cal que destaquem que allò expressat en aquest capítol sembla ser la conclusió definitiva, ja que el capítol 1013 el fonamentava en allò que responen alscuns grans theòlechs, i el 1014 en les raons que aporten altres ; i aquest capítol 1015 constitueix una mena de síntesi, com sembla indicar el seu títol: “Qui posa correlaris qui· s seguexen dels dits precedens”. I també el fet que en aquest capítol no parle en nom d’altres persones, com fa en els anteriors, sinó en nom propi. Cal que notem també com allò afirmat en aquest capítol 1015 correspon en essència a allò afirmat a l’anterior capítol 1014, per la qual cosa hem gosat prendre en consideració en l’exposició en primer lloc allò afirmat al capítol 1014. Sobre la raó per la qual no es decanta ja al mateix capítol 1014 per aquests postulats, creiem que això sens dubte es deu a una altra de les seues astúcies, car per al lector poc avesat tant a la matèria com a la peculiar manera de tractar E iximenis matèries delicades i complicades com aquesta, semblaria que al capítol 1015 segueix un punt de vista diferent al dels capítols anteriors, quan en essència desenvolupa al capítol 1015 allò exposat al capítol 1014, com hem dit. E n els següents capítols, i fins el capítol 1019 (Ibidem. Ff. 111v-113r), segueix el mètode escolàstic d’al.legacions i contraal.legacions, tot plantejant al mateix temps subtileses teològiques al voltant d’aquesta delicada qüestió, però sempre torna al propòsit principal, exposat al capítol 1013, de que Déu pot remetre tot pecat, per gran que siga. I dins d’aquesta tesi bàsica, ja hem dit que, salves les ambigüitats i dificultats d’aquesta matèria, sembla seguir els radicals postulats ockhamians derivats de la radical omnipotència divina i del radical lliure exercici de la seua voluntat. Nosaltres en aquest punt, sols podem afegir que, si realment en exposar aquestes idees E iximenis estiguera pensant en el V enerabilis Inceptor, de nou ens trobaríem ací amb altra de ses astúcies. Aquesta astúcia seria la de posar en una obra seua (especialment si és una mica llarga) quelcom de conflictiu cap al final d’aquesta, amb la intenció segurament de que el lector no arribe a tals punts, o estiga cansat i no se n’adone d’allò exposat allà per ell. Això seria el que podia haver fet al ja esmentat capítol 466 del Dotzè que analitzarem amb detall al capítol sisè. Car encara que aquest capítol no estiga al final exacte de l’obra, sí que es troba al final de la seua quarta part, que correspon exactament a la meitat de l’obra. I cal destacar per exemple que l’incunable d’aquestes quatre primeres parts de 1484, al qual hem fet esment al capítol primer, acaba exactament en aquest capítol, més els set palinòdics afegits a posteriori. Si bé en aquest cas no li donà resultat, car rebé la censura reial que provocà l’afegit dels set capítols palinòdics a la qual hem fet menció als capítols primer i segon. 660 Pieper, Josef. Op. cit. Pp. 190-1. Podem relacionar això dit amb una clara afirmació de voluntarisme d’arrel escotista feta per E iximenis, tot indicant-ne clarament la font a més. Així, al capítol 1030 del Terç ens diu així: “Segons que prova l’E scot en lo quart de les sentències dist. X L V I articulo quarto, entre totes les obres de justícia, la menor és punir los mals, car lo major és honrrar Déu e amar-lo. Aprés aquest és de reguardonar los bé obrans, e· l pus jusà ponir los mals, en tant que diu que és acte bax e jusà, 198 Aquesta importància donada a la persona humana condueix al Doctor Subtilis a considerar la societat familiar com a sola societat, per així dir-ho, “natural”. Diu E scot: “Respondeo quod omnis auctoritas vel est presidentiae paternae respectu filiorum simul conviventium et eodem modo cohabitantium sub eodem, non tam corpore quam mente, et illa auctoritas semper mansit in lege naturae a primo patre Adam usque ad Moysem. (...) E t haec auctoritas et modus praesidendi non fuit destructa per legislatorem juris scripti vel legis Mosaïcae sed multo magis confirmata. (...) Haec lex fuit justa, recta, et naturalis”.661 Però en una societat els individus no tenen vincles familiars entre ells, són extranei. Són illes isolades i independents. Llavors, l’única manera a través de la qual els membres de la societat puguen entendre’s entre ells i bastir al mateix temps la societat, és el seu consentiment. Neix, doncs, la societat política del consentiment dels seus integrants. Hem arribat així a l’origen i base del procediment pactista: A uctoritas vero politica quae est supra extraneos sive in una persona resideat sive in communitate, potest esse justa ex communi consensu et electione ipsius communitatis662 . I l’exposició que fa Duns E scot del pacte originari coincideix en no pocs punts amb la d’E iximenis. Diu així que els homes: “Videntes se non posse bene regi sine aliqua auctoritate, poterunt consentire, ut vel uni personae vel communitati committerent illam communitatem: et uni vel pro se tantum, et successor eligeretur, sicut ipse, vel pro se et tota sua posteritate”.663 E n altre lloc de l’opus d’aquest pensador escocès llegim: “Alia est auctoritas non presidentiae paternalis respectu que jamés negun bon jutge no· l deu voler plenament ne purament, mas quax ab mistió de desplaer. E per tal diu que com sia obra menys volontària, per tal és menys perfeta e ab menys mèrit, car de major mèrit és voler honrrar Déu e reguardonar los bens obrans, car són actes qui purament e neta sens tota altra mixtió poden ésser volguts e elets per la nostra volentat. E diu que voler simplament e de tots punts vengar o ponir sens altra mixtió, açò és crueltat” (Madrid. BN. Ms. 1794. Ff. 117r117v). Aquesta bella cita caldria relacionar-la amb un altre dels punts més importants del pensament escotista, derivat radicalment del franciscanisme, com és l’afectivitat. Se li anomena així a Escot el filòsof de l’amor. No hi ha així per a ell cap valor moral fora de l’amor; però de l’amor entés com a amor cristià, de l’”àgape”, de l’amor amicitiae. La intel.ligència té d’aquesta manera un paper auxiliar: pot jutjar la conveniència de tal o tal acte al precepte sobirà de l’amor. L’amor de Déu és sol principi de tota la moral. I també l’amor del proïsme. S’obstina així Duns E scot a salvar la independència i la llibertat de l’individu. Les arrels d’aquesta Weltanschauung són cristianes, evangèliques i típicament franciscanes (Villey, Michel. Op. cit. P. 185). I és en aquest punt on ens trobem amb la concepció escotista de l’home com a ultima solitudo, de la qual ha partit tota la nostra reflexió al voltant d’aquest tema. 661 Lagarde, Georges de. Op. cit. Pp. 252-3, n. 112. 662 Joan Duns E scot, beat. Opus Oxoniense, IV, d. 15, qu.2. Citat a Lagarde, Georges de. Op. cit. P. 254, n. 113 bis. 663 Ibidem. 199 filiorum, sed extraneorum et diversorum simul congregatorum in aliqua comunitate terrae, vel civitate, quae est auctoritas habita per electionem ab illis extraneis”.664 É s molt interessant la referència que fa aquest pensador escocès a la ciutat, que com veurem tanta importància té en el pensament eiximenià. E n qualsevol cas, volem destacar com l’ideal eiximenià de la llibertat, i el seu pensament pactista en últim terme, tenen un fonament de rerafons teològic. 664 Joan Duns E scot, beat. Reportata Parisiensia, IV, d. 15, qu. 2, nº 11. Citat a ibidem. 200 CAPÍTOL QUART. IDE E S SOCIALS I POLÍTIQUE S E n aquest apartat, analitzarem les idees eiximenianes sobre el cos social. Considerarem així en primer lloc com estructura E iximenis en el seu pensament aquest cos social. Veurem així per separat com descriu E iximenis la part eclesiàstica i la part civil de la societat. I, com ja hem apuntat al llarg d’aquest treball, estudiarem ara la idea de corpus mysticum, que en certa manera unifica les dos parts citades entorn d’una finalitat comuna. Tot seguit, veurem dos conceptes claus en el pensament social eiximenià: la cosa pública, i la ciutat. Després ens ocuparem de dos conceptes en aparença contraposats, però que hi són presents en el pensament eiximenià. E n primer lloc, la pertinaç defensa que fa E iximenis al llarg de la seua obra de l’ordre establert, així com el seu classisme. E n segon lloc, l’amagat i dissimulat antimonarquisme que recorre tota la seua obra. Com a derivació d’aquest darrer aspecte, considerarem la possible influència d’E iximenis en la posterior revolta valenciana de les Germanies. Per últim, analitzarem dos aspectes un tant secundaris en aquesta visió general, però també importants en el pensament eiximenià, com és el tractament de la dona, i les consideracions sobre l’islam i el judaisme. I. E l cos social segons E iximenis 1. E cclesiastica pars Podem afirmar que dins del pensament eiximenià, la part eclesiàstica és de molta més categoria i qualitat que la part civil. Per la mateixa raó, podem deduir també que E iximenis és molt més exigent amb la part eclesiàstica que amb la part civil. Ambdues idees trobem al capítol 276 del L libre de les Dones: “Lo gran profit que l’om ne aconseguex per entrar en religió, qui hi vol ben viure, declara Polícratus dient que la religió llunya l’om de les grans misèries e perills del món; tol- li grans occasions de peccar; dónali moltes avinentees de servir a sol Déu; és de gran dignitat, en quant és tota diputada a Déu (...). Per lo contrari, ço diu que la pigor persona qui al món sia és aquell qui malament viu en religió, car fan a Déu major menyspreu, en 201 quant lo havien elegit per servir- lo en special, e llexen son servey e· l donen al dyable”.665 E n l’exposició que fa E iximenis sobre la part eclesiàstica, igual que en la part civil, hi és present el criteri de jerarquització, tan important en ell com veurem. Una primera exposició de com E iximenis veu estructurat jeràrquicament l’estament eclesiàstic, la trobem al capítol 292 del Primer, on, després de dir que l’onzena dignitat de la llei de gràcia sobre la llei d’E scriptura és la bella ordenació jeràrquica de la sancta església crestiana, diu: “E primerament attén a l’estament eclesiàstich, e veuràs entre lo papa, qui és cap general de tota crestiandat, e un simple clergue, quals graus hi ha migans, e estaments de persones notables, e cascú en son propi ofici diputat especialment al servey de Déu. Aprés attén als religiosos reddituaris. Vejes òrdens de monjos negres e blanchs, e de canonges reglars, e d’altres sens fi, cascun ab ses specials maneres e cerimònies a Déu deputats. Attén axí mateix als religiosos posats en àbit de cavalleria, quants n’i ha, car aquí són espitalers, altres d’E mposta, altres de sanct Jaume, altres de Calatrava, altres de Muntesa, e d’altres molts, tots diputats al servey de Déu, e cascú en especial manera. E aprés attén a religiosos mendicants. Vet ffrares menors, preÿcadors, e augustins e carmelitans, e d’altres molts com il.luminen tota la sancta crestiandat per sanctedat de vida e per llum de gran e molt sanct exemple. Aprés atén als hermitans qui viuen en lo desert. Aprés diversos beguins que viuen en molta sanctedat e penitència. E tots diputats per especials maneres al servey de Déu”.666 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 401. Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 200v. Dins del mateix Primer fa una semblant classificació al capítol 104: “Hon deus saber que axí com lo cel és ordenat per jerarchies e òrdens de àngels, los quals òrdens cascú ha son propri ofici segons que diu sanct Dionís en lo llibre De la celestial jerarchia , tot axí és en l’orde del sanct estament crestià. Car axí com diu Dionís que en paradís ha tres jerarchies e cascuna ha tres òrdens, tot axí és ací. Hon deus saber que la primera jerarchia se appel.la dels prelats, e açí ha tres òrdens, ço és de patriarches, arquebisbes e bisbes. La segona jerarchia se appel.la dels súbdits clericals. E aquesta ha tres òrdens, ço és religiosos mendicants, religiosos reddituats, ço és que viuen de rendes, e clergues seglars. E la terça jerarchia se appel.la dels seglars. E aquí ha tres òrdens, ço és persones vèrgens, e de vídues e de tenents estament de matrimoni. E axí en paradís sobre totes aquestes jerarchies e òrdens és un Déu del qual devallen tots aquests sperits e totes les il.luminacions que ells fan despuixs e lo món, e del qual devalla principalment la general e capital governació de tot lo segle. E tot axí en lo sanct estament crestià han un cap, qui és de Déu vicari, qui s’appel.la lo papa (...). Aprés penssa en aquest sanct estament lo seu ornament com és excel.lent. E veuràs que ell és ordenat per innumerables persones il.luminades per contemplació de les coses divinals e celestials” (BN. Ms. 1790. F. 81r). És interessantíssim veure com ja en la data de composició del Primer tenia E iximenis en el cap l’angelologia, tant important al llarg del seu opus, i a la qual al final li dedicà una 665 666 202 Crida l’atenció que incloga dins de l’estament eclesiàstic als ermitans i beguins. La inclusió d’aquests darrers, i els termes elogiosos que usa ens fa pensar que ja a la data de composició del Primer, E iximenis tenia contactes amb aquests grups. Podríem veure- hi d’altra banda en la disposició ordenada que fa dels diversos estaments religiosos un cert ordre de preferència dins del seu pensament. Cita així primerament el clergat secular, el cap del qual seria el Papa. Després els religiosos reddituaris, que fan vida monàstica però viuen de renda, cosa que ja veurem que a E iximenis no li acaba d’agradar. Després vénen els ordes militars, que tot i que defensen la cristiandat donant la seua vida si cal, no entren dins de l’ideal de pau eiximenià. Després, els ordes mendicants, al qual grup pertany el propi E iximenis, i que ja no viuen de renda, i sí segons la pau cristiana. I en darrer terme, com a màxim grau de perfecció, esmenta E iximenis els ermitans i beguins, que, sense viure de renda, viuen dedicats per complet a Déu. E n altres llocs, però, com per exemple al capítol 473 del Dotzè, 667 tira cap a casa, i considera que la tasca dels mendicants és la més excelsa: “Com sia stat revelat a sanct Domingo e a sanct Francesch per divinals revelacions axí com appar en les llurs vides que Déus havia ells e llurs religions elegits principalment per preÿcar e informar lo seu poble e per consellar e edificar aquell”.668 I fins i tot al capítol 11 del Segon en fa una encesa lloa dels mendicants, tot contraposant- los a aquests reddituaris: “Tu veuràs que los obra com és sabut, el L libre dels À ngels. E n l’exposició que fa, d’altra banda, apareix clarament com els religiosos mendicants i els vèrgens són els “òrdens” més importants per a ell de les seues respectives “jerarquies”. E n darrer terme, és molt important que destaquem com per damunt de totes les “jerarquies”, com al seu “ornament” apareix l’ideal “contemplatiu”. 667 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 205v. Aquest capítol és el darrer dels set capítols palinòdics afegits al final de la primera part del Dotzè per E iximenis a posteriori. 668 E n aquest punt, hem de dir que si bé podem considerar E iximenis com a home del seu orde, aquest (l’orde franciscà), així com la resta d’ordes mendicants, tenen un trets ben específics i al mateix temps arrelats a la terra catalanoaragonesa on es desenvoluparen. D’aquesta manera, ens adherim a les valoracions que en aquest sentit fa M. Batllori: “Donant un cop d’ull a tota l’aportació cultural de dominics, franciscans, carmelites i agustins, hom percep, en tots ells, una conjunció molt característica de trets universals (...) i de trets ben característics de les nostres terres, en els moments precisos en què eren governades pels reis de la dinastia de Barcelona. Nicolau E imeric, per exemple, era ben semblant, per la seva intransigència, als inquisidors dominicans d’Occitània. Però era també, tot ensems, una figura ben pariona del seu rei, igualment arborat i violent, Pere el Cerimoniós. Només una València alhora democràtica i distingida explica el cas d’un menoret franciscà del tipus cívic i urbà del nostre E iximenis. Per consemblant manera, només terres com el Regne de València o la Toscana, sacsejades pels fraticels i els espirituals apocalíptics des de la fi del segle X III i novament els anys del gran cisma, podien donar casos de dominics escatològics com sant Vicent Ferrer i Girolamo Savonarola” (Orientacions i recerques. Segles XII-XX. Barcelona. Curial E dicions Catalanes-PAM. 1983. P. 61). 203 mendicants religioses, majorment aquells qui no han rendes ni possessions temporals, ans hi ha renunciat per amor de Déu, que aquests aytals viuen mills, e obren més, e fan pus liberals recepcions de anadors e venidors, e majors almoynes a la porta als pobres de Déu, e són tostemps pus alegres e són mills fornits de llibres e d’altres coses a ells e en la comunitat llur necessàrias que no són los altres qui han grans rendes e beneficis de la Sancta E sgleya. La qual cosa no poria ésser ni poria tant durar si la providència de Déu en special no regia e provehïa a aquests pus copiosament que als altres axí com a aquells que Déus ha encomanada special”.669 E n qualsevol cas, aquesta seria una primera consideració quant a la classificació de l’estament eclesiàstic. Atén E iximenis en altres ocasions a criteris de jerarquia, tan importants dins del seu pensament. Això ho trobem clarament al seu Pastorale, llibre dedicat al llavors bisbe de València, N’Hug de Llupià i Bages, i molt influït pel Pastorale de sant Gregori, continuament citat d’altra banda. E n principi, tracta el libre del clergat secular, culminat en la figura del bisbe. E l llibre, però, està farcit de consells i doctrines aplicables a tot l’estament eclesiàstic. S’ocupa al principi dels diversos graus de l’orde sacerdotal. Després d’exposar així la tonsura com a preàmbul als ordes sacres, enumera aquests, a saber: hostiarius (cap. 3), lector (cap. 5), exorcista (cap. 6), accolitus (cap. 7), subdiaconatus (cap. 8), diaconatus (cap. 9) i presbyteratus (cap. 10). 670 Dedica la major part del llibre, com hem dit, a l’estat episcopal. Aquesta mateixa classificació ve recollida en una de les obres que podem dir que més influeixen en E iximenis, el Communiloquium de Joan de Gal.les, O.F.M., a la primera distinció de la quarta part. 671 E l bisbe és, com d’altra banda diu la doctrina catòlica en general, doncs, per a ell, la part més rellevant del cos eclesiàstic concret, i és per a això que E iximenis és fort exigent amb ell. També ho ha estat prèviament amb els preveres. D’ells ha dit entre d’altres coses, que deuen ser compositi, morigerati et exemplares (cap. 22). 672 Així mateix, no deuen ser inobedients al seu bisbe (cap. Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 12v. Martínez Checa, Montserrat. Francesc E iximenis. Pastorale. E dició i traducció. Barcelona. UAB. 1995. Pp. 4-10. 671 Dualde Serrano, Manuel. “Una anónima Suma de Colaciones medieval”. A HDE , 18. 1947. Pp. 503-4. E n aquest article, l’autor transcriu el pròleg i l’índex del que anomena “una anónima Suma de Colaciones medieval”, trobada a l’Arxiu del Regne de València. No se n’adonà, però, que aquesta era la traducció catalana del Communiloquium de Joan de Gal.les, O.F.M. 672 Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. Pp. 27-8. 669 670 204 21). 673 E ls dolents sacerdots, diu, són infidels tant a Déu com al seu poble (cap. 16). 674 Al capítol 27, a més, dóna una sèrie de consells sobre la manera de viure dels sacerdots i de com relacionar-se amb altres. Diu així que han de ser sobris en menjar i beure, que han d’evitar convits, i que cal que defugen tant com puguen el tracte amb dones. 675 Al capítol següent, continua donant normes de comportament per als clergues. E ls exhorta així, entre d’altres coses, a guardar- se de l’avarícia, dels diversos jocs d’atzar, i de jurar sovint. E n especial, els exhorta que no s’ocupen d’afers seculars, i que amb les seues paraules i el seu comportament, no donen la impressió de ser massa seculars.676 Amb els bisbes és, com hem dit, fins i tot més exigent que amb els preveres. E stableix les condicions generals dels bisbes al capítol 33: E piscopus debet esse etate antiquus, fide integer, probatus in pressura et qui magis velit rerum suarum prosciptionem quam ecclesiam deserere. 677 De manera semblant a com hem vist que exigeix dels prínceps seglars una total dedicació al seu poble, trobem també això respecte als prelats. Diu així al mateix capítol: Bonus pastor ponit animam suam pro ovibus suis.678 I és que la tasca del bisbe requereix grans sacrificis i dedicació. Seguint el Pastorale de sant Gregori, ens diu al mateix capítol: Nullum in conspectu Omnipotentis maius sacrificium quam zelum animarum. 679 Sobre l’elecció episcopal, té molt clar E iximenis que sols el millor pot ser triat per a aquest ministeri. Això indiquen molts dels capítols, com per exemple el capítol 47 (Quantum periculum sit viro non virtuoso presidere) 680 i el capítol 52 (A n electores episcopi teneantur eligere meliorem). É s interessant en aquest darrer capítol veure la manera de dir les coses d’E iximenis: L icet electores episcoporum non teneantur de necessitate salutis eligere simpliciter meliorem, ut est supra dictum, tamen Deo multum placet quod melior esset electus. 681 E l bisbe ha d’estar ple de les virtuts teologals i cardinals, com indica el capítol 67 (Quod episcopus debet esse ornatus virtutibus). 682 I no deu caure tampoc en cap dels pecats capitals, en especial l’avarícia, que critica en bastants capítols (capítols 79-89).683 També critica especialment E iximenis els 673 674 675 676 677 678 679 680 681 682 683 Ibidem. Pp. 26-7. Ibidem. Pp. 19-20. Ibidem. Pp. 33-5. Ibidem. Pp. 35-7. Ibidem. P. 42 Ibidem. Ibidem. Ibidem. Pp. 61-3. Ibidem. P.67. Ibidem. Pp. 84-5. Ibidem. Pp. 100-113. 205 prelats que ambicionen fama i honors, per exemple al capítol 125 (Contra prelatos appetentes laudari et famari ab hominibus). 684 E n qualsevol cas, deu el prelat abundar en bones obres (capítol 134: Quod episcopus abundet pre aliis operibus bonis). 685 Crida l’atenció en qualsevol cas que, tot i que els prelats en teoria deuen fer una vida social activa, E iximenis els recomane allò que ell anomena la contemplació (capítol 138: Quod episcopus sit pre aliis contemplativus), 686 i així mateix, l’estudi de l’E scriptura (capítol 131: Quod prelati debent cordialiter Scripturam Sacram legere ut sciant alios informare et etiam repugnare hereticis et malis hominibus). 687 Conclou, en fi, E iximenis definint l’ofici episcopal al capítol 158 en aquesta obra amb una bella metàfora: “E st (...) pontificalis officii pars precipuum reductio plebium subiectarum in Deum per septiformem influxum hierarchium, uidelicet, per eruditionem credibilium, per instaurationem uirtutum, per exhibitionem exemplorum, per interuentionem precum, per curationem plagarum hostilium, per prenuntiationem insidiarum et per repulsionem hostilitatum. E t hoc septiforme opus episcopale declarat Scriptura Sacra sub septiformi metaphora, uidelicet, architecti, agricole, pastoris, fideiussoris, medici, speculatoris et ducis”.688 E l cap dels prelats i de tota la cristiandat és el Papa. Hem de dir que E iximenis no emet judicis de valor sobre quines haurien de ser les seues qualitats. Potser, endut pel seu “esperit de concòrdia”, no desitja fer- se de mal veure. S’expressa E iximenis sempre en termes elogiosos envers el Papa. Ibidem. Pp. 160-2. Ibidem. Pp. 169-70. 686 Ibidem. Pp. 173-4. Al capítol 305 del Terç exposa E iximenis bellament el seu ideal de contemplació, seguint en aquest cas Hug de Sant Víctor, un autor molt citat per ell: “Per què diu Hugo aquí matex, que a qui vol profitar en les damunt dites coses ha mester de contemplar aprés la obra, car la contemplació és un bell mirayll que ensenya al hom ben clarament tot ço que que ha mester, e li dóna gran força a batayllar fortment contra l’enemich” (Terç del Crestià. Volum III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932. P. 172. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 299). Dins del seu opus, Eiximenis ha fet prèviament referència a aquest mateix autor i a aquesta mateixa temàtica al capítol 161 del Segon, on ens diu que Hug de Sant Víctor en lo quart llibre del seu “Didascalicon” ens diu que massa llegir no· l deu hom aprovar, car empatxa la contemplatió, que és mirall de la ànima e vida del sperit (Madrid. BN. Ms. 1795. F. 111r). Més poèticament ho exposa al capítol 23 del 8è tractat de la V ita Christi : “Diu axí mateix Ilàrius que tot bon preÿcador deu ésser gran contemplador, e la contemplació requer separació de les gents, car llavors parla Déu ab lo cor del contemplador o contemplant, e li ensenya què deu predicar” (València. BUV. Ms. 576. F. 225v). 687 Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. Pp. 167-8. 688 Ibidem. P. 201. 684 685 206 Veiem això clarament al capítol 243 del Primer (“De la dignitat papal”)689 , on assigna al nom papa quatre significats, tot seguint Papies, car vol aytant dir com admirabilis, pater et custos. Sobre el primer nom diu: “Lo primer significat és admirabilis, que vol dir meravellós, lo qual nom ve apertament a l’ofici papal per la maravellosa potència que Déus ha volguda comunicar e llarguament donar principalment al papa en la remissió dels peccats sobre los hòmens”. Després diu: A prés és dit aquest nom papal, e vol aytant dir com major en dignitat e en reverència que negun hom del món. Diu després: L a terça exposició de aquest nom papa és pater a cor de tot lo cors místich de Jesucrist, partit per tres estaments, ço és, per vivents en matrimoni, per vivents en viduïtat e per vivents en virginitat. I conclou: L o quart nom del Papa exponent és custos, car lo papa és custodi general de tota crestiandat. E n d’altres llocs de la seua obra s’expressa en termes igual d’elogiosos, o fins i tot més. 690 Veiem, doncs, que exceptuant la figura del Papa, E iximenis és molt exigent amb la resta de l’estament eclesiàstic. E n altres llocs de la seua obra que analitzarem, és fins i tot molt crític i rigurós front a l’estament eclesiàstic del seu temps. E n aquest, punt, podríem pensar que estaria influït pel seu germà d’hàbit Àlvar Pelai. La seua obra De Statu et Planctu E cclesiae, que per cert posseïa a la seua biblioteca personal en el moment de la seua mort,691 consta de dos parts. A la primera, hi exposa aquest franciscà gallec les teories supremacistes papals que també subscriu E iximenis, com veurem. A la segona, fa una crítica demolidora de l’estament clerical del seu temps. Així ho subratlla A. Dempf, qui hi veu en aquest punt concomitàncies amb sant Bernat, molt citat també per E iximenis al llarg del seu opus: “So hat sich im ersten Teil der Kanonist Alvarus fast völlig der Augustinerdoktrin verschrieben. Im zweiten Teil kommt mehr seine andere Natur, der polternde Kapuzinerprediger zu Wort, der Pönitentiar. (...) Bei der Klage über die Laster der verschiedenen Kirchenglieder wird der Papstspiegel Bernhards von Clairvaux ausgeschrieben (...). Dann kommt eine kasuistische Diatribe gegen die geistlichen Stände der Kardinäle, Patriarchen, Bischöfe, Äbte, Mönche, Kanoniker und Priester”.692 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 174v-175v. Sobre la ubicació concreta de la figura del Papa dins de la teoria eiximeniana del “pactisme teocràtic”, hem parlat llongament. Sobre el posicionament d’E iximenis en el Cisma d’Occident farem diverses referències en diversos llocs d’aquest treball. 691 Monfrin, Jacques. “La bibliothèque de Francesc E iximenis (1409)”. Dins D.A. Studia Bibliographica. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1991. P. 282. 692 Dempf, Alois. Sacrum Imperium. München und Berlin. Verlag von R. Oldenburg. 1929. P. 464. É s interessant la referència a sant Bernat, car, com indica C. Dawson, el sentiment de crisi imminent i la necessitat de reforma moral en l’E sglésia catòlica ja neix al segle XII, que és el segle del citat sant Bernat, de sant Anselm, de les Croades, dels nous ordes religiosos i de les noves 689 690 207 Dins d’aquesta anàlisi, restaria en darrer terme veure unes doctrines comunes per a religiosos que exposa en la part final del L libre de les D ones. Són els que anomena conseylls evangelicals, i s’expressa en els tres vots clàssics dels religiosos: Obediència, pobresa i castedat. E xaminant allò que diu al repecte, que és comú per als diversos estaments religiosos, podem veure quin és el seu ideal de vida per a ells. Comença tractant E iximenis sobre l’obediència. Ja hem indicat, i veurem en posteriors capítols amb més detall, com estableix en diversos llocs el deure d’obeir tant a les autoritats eclesiàstiques com seglars. Respecte als religiosos, fonamenta aquest deure al capítol 277 del susdit L libre de les Dones així: Deus saber que lo principal vici e enemich que l’hom ha sí és erguyll e presumpció de si matex.693 E n molts llocs de la seua obra, considera la supèrbia com al pecat més greu de tots els pecats capitals. Així per exemple, al capítol 9 del Terç, cita “E clesiàstic, X ”: Initium omnis peccati superbia. 694 I al mateix Terç, al capítol 202, fa una completa exposició d’aquesta visió teològica, i referint-se als pecats capitals, diu: “Segons qualitat del peccat, se fa encara altra divisió de peccat aytal: alscuns peccats hi ha carnals, altres spirituals. Los carnals són de major infàmia e vergonya davant lo món, mas los spirituals són pus criminosos e pus greus. D’aquests ensemps parla sent Gregori (X X X Iª Moralium) diu que VII són los vicis capitals: los V ne són spirituals, e los dos carnals”.695 I diu més avant que aquests dos carnals són la gola i la luxúria. Això implica que considera la supèrbia dins d’aquests pecats capitals espirituals més greus. Aquesta contraposició de l’obediència amb l’orgull la trobem molt clarament al capítol 284 del L libre de les Dones: “Obediència, diu Ceverus en lo seu Col.lectari, és fiylla principal de humilitat, la qual obediència jamés no profita a negun si donchs no gita de son cor tot erguyll. Car diu que l’erguyll és tan escoles (L a religión y el origen de la cultura medieval. Buenos Aires. E ditorial Sudamericana. 1953. P. 243). D’altra banda, hem trobat a l’opus eiximenià una connexió entre la crítica als dolents eclesiàstics i aquest autor gallec al capítol 14 del 9è tractat de la V ita Christi. Ací la crítica que fa als dolents eclesiàstics la basa en À lvar “in libro de potestate papae” (València. BUV. Ms. 576. F. 276v). Notem com tot i la no coincidència exacta amb el nom de l’obra que estem considerant, possiblement fa E iximenis referència a ella. 693 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 402. 694 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 46. 695 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 230. Aquest capítol ve numerat en aquesta edició com a 201. Aquesta idea, però, ja apareix al capítol 26 del Segon del Crestià, tot i que ací no s’expliciten quins són en concret els pecats espirituals i carnals: Digues-me quals són pitjors peccats, o los spirituals o los carnals. Certa cosa és, segons que dien los sants, que los spirituals són pijors sens tota comparació (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 24r). 208 poderós peccat que no solament esvaex los hòmens temporals del món, ans, principalment, esvaex los servidors de Déu”.696 Respecte a la pobresa, fa E iximenis unes consideracions molt interessants. Podem dir que és aquest un dels punts on es mostra E iximenis més exigent amb els religiosos. Ja diu al capítol 292 del L libre de les Dones: E lo mesquí aquell qui dóna los béns temporals ecclesiàstichs a sos parens, tolen-lo als pobres, aquell porta principalment lo càrrech davant Déu.697 I al següent capítol 293 diu: “E ya cascun sap en sa religió què vol dir haver propi, e com haver propi és peccat mortal; per què, con diu sent Jerònim en una sua epístola, és l’om en mal punt nat qui és entrat en religió per servir Déu, que tostemps, havent propri, sia en la ira de Déu, e sia proprietari, car son servey no val res, e molt li valguera servís Déu éntegrament en lo món”.698 No oblidem que la pobresa és molt important en l’ideari franciscà. Com indica J.A. Merino, aquesta hi té en el pensament franciscà un abast no sols econòmic, ans també social, psicològic, teològic i antropològic. Cal no oblidar així que Francesc, renunciant a tot, mai no menyspreà res, car la seua cortesia personal i la seua vinculació personal amb tot allò existent li duien a un tracte i un comportament de respecte, apreciació i col.laboració. La pobresa franciscana així mateix no sols dóna una llibertat personal, sinó que fa més gran l’horitzó de les relacions socials, ja que amb l’ideal de renúncia es troben els homes més disponibles per a relacionar- se amb els diferents àmbits socials i per a dur a tots el missatge de pau i fraternitat, tan característic de la societat medieval. La pobresa porta al mateix temps a un comportament existencial típic, que fa ser atrevit en la vida, donat que en no témer perdre res, s’arrisca tot. E n darrer terme, pobresa implica llibertat, i llibertat implica perfecció.699 Tenim així de nou present l’arrel pregonament franciscana de l’ideal de llibertat teològica franciscà que hem analitzat a l’anterior capítol. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 415. Ibidem. P. 425. 698 Ibidem. Pp. 425 -6. 699 Merino, José Antonio. Humanismo franciscano. Madrid. E diciones Cristiandad. 1982. Pp. 239-42. La pobresa franciscana implica, doncs, un caràcter de i totalitat i radicalitat que l’allunya de la pobresa dominicana per exemple. Així ho ha destacat P. Santonja, fent alhora unes interessants consideracions: “Dues components distintes de la pobresa s’havien perfilat: la concepció franciscana i la concepció dominica. L’E sglésia s’alià amb la concepció dominicana, i com els dominicans s’havien mostrat disciplinats al Papa, aquest exaltà el seu ideal i els proposà com a models a la Cristiandat. Aquest acostament del Pare Sant a l’orde dels dominicans i l’allunyament de l’orde franciscà es pot constatar si observem les canonitzacions de sants franciscans i de sants dominicans que es produeix durant el Papat de Joan XXII i els seus successors d’Avinyó. Després de la canonització de sant Lluís en 1317 (...) cap sant franciscà pujà als altars, mentre que es prodiguen les canonitzacions de sants dominicans” (“Arnau de Vilanova i 696 697 209 Hem trobat un lloc dins del seu vast opus on E iximenis expressa bellament aquest ideal de pobresa, i és el capítol 788 del Terç. Ací lloa en primer lloc la figura de Crist, centrant-se en la seua pobresa: “O, diu aquell gran doctor Crisòstom, gran amor deurien haver a pobretat cant veem que lo nostro cap axí la ha elegida, que nasch de pobres pares, jamés no volch haver possessions en la terra, fugí a aquells qui· l volien fer rey e a la fi morí nuu en la creu”.700 I després exalça la pobresa voluntària, la qual cosa ens condueix directament a l’ideal de pobresa franciscana del que hem parlat: V olontària pobrea fa alegrament viure a aquell qui la porta de cor e· l fa segur, que jamés no defallirà, car Déus s’és fet son procurador. 701 Hem de dir no obstant que l’ideari franciscà de pobresa fou durament atacat pels adversaris dels ordes mendicants en els seus inicis, com indica J. Le Goff: “Pour un Rutebeuf, un Jean de Meung dans la seconde partie du Roman de la rose, un Guillaume de Saint-Amour à l’université de Paris, la pauvreté est à fuir comme la richesse. L’une et l’autre sont mères de vices. La mendicité est une offense au travail, la pauvreté volontaire un outrage à la misère supportée par les pauvres involontaires”.702 Una interpretació potser no tan radical però igual de crítica fa el seu coetani Vicent Ferrer, referint- se als eclesiàstics: A xí matex, sí han propri modo forte non habent, e moltes riquees, cortines, cofres de taces d’argent. Oo, ribalds. 703 I en altre lloc fa una diatriba contra el luxe eclesiàstic més directa: E axí los prelats la seua relació amb els beguins i espirituals: els orígens d’aquestes congregacions i llurs ideals religiosos”. E F , 92. 1991. P. 49). 700 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 135r. 701 Ibidem. 702 Le Goff, Jacques. L e X IIIe siècle. L ’apogée de la Chrétienté (v. 1180-v. 1330). Paris. Bordas. 1982. P. 80. E ls autors que cita aquest historiador francès foren destacats representants del clergat regular que s’oposaren amb força als naixents ordes mendicants. E l motiu de fons s’aquesta oposició va ser, però, prou prosaic, i el mateix Bonaventura el subratllà: la minva d’ingressos per part d’aquests religiosos degut a la concurrència d’aquests nous ordes. Així ho recull J. Pieper: Der tiefste Grund für die Gegnerschaft des Weltk lerus –so hat Bonaventura, der Franzisk aner, es formuliert (Determinationes quaestionum, I, 27)- die Schmälerung der E ink ünfte ( Hinführung zu Thomas von A quin. München. Kösel-Verlag. 1958. P. 98). També és cert, però, que el mateix Bonaventura reconeix que a voltes es demanaven els diners amb avarícia, es prenien sense prudència i més irresponsablement encara es gastaven (Ibidem. P. 100). 703 Vicent Ferrer, sant. Sermons , V. Barcelona. E ditorial Barcino. 1984. P. 58. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X II. 1992. P. 216, n. 120. 210 poden pendre la vida de les rendes, segons son estament, mas l’altre dels pobres és. Tals seran los prelats que ó despenen en cavalcadures e pompes. 704 I és que, respecte al sant valencià podem aplicar les consideracions que fa M. Llop: “E n sus exposiciones doctrinales y en las denuncias sociales se atiene, además de a los contenidos evangélicos, a las líneas doctrinales de los Santos Padres y de los teólogos dominicos e incluso se perciben claras coincidencias con otros predicadores dominicos y no muy lejos de los autores y predicadores franciscanos”.705 É s aquest un punt molt interessant per a establir una possible connexió d’E iximenis amb els espirituals franciscans en la qüestió de la pobresa. 706 No debades, E iximenis posseïa molts llibres a la seua biblioteca Vicent Ferrer, sant. Sermons, VI. Barcelona. E ditorial Barcino. 1988. Pp. 224-5. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 195 n. 37. Quan parla fra Vicent de les rendes dels prelats fa referència segurament a una altra divisió feta per ell sobre com els bisbes podien disposar de les seues rendes. Parlant de temps passats, ens diu així: E los bisbes, de les rendes fahyen-ne tres parts: la una, a sostenir la Església; la segona, a sostenir pobres, òrphenes, spitals, etc.; e la 3ª pus petita, per a sostenir son estament per a ssi ( Sermons , I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932 (1971). P. 204. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X I. 1991. P. 203 n. 58). 705 Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 181. 706 Molt bé resumeix L. Iriarte l’origen d’aquesta fracció dels franciscans i la seua connexió amb una interpretació rigorista de la pobresa: “Al esparcirse, durante el concilio de Lyon, la especie de que el papa intentaba obligar a los franciscanos a poseer en común, un grupo de zelanti de las Marcas, capitaneado por Pedro (Liberato) de Macerata (†13 07), promovió violenta campaña, enseñando que la orden no debería someterse a un mandato injusto. E l capítulo provincial les obligó a retractarse; algunos se obstinaron en su actitud, por lo que fueron privados del hábito y recluídos en eremitorios. E ntre los insubordinados se hallaba Pedro de Fossombrone, que después tomaría en nombre de Á ngel Clareno (Angelo da Chiarino) (†1337) (...) Otro foco más importante y más culto apareció en Provenza. E l iniciador fue Hugo de Digne (†c. 1255) y su principal representatnte fue Pedro Juan Olivi (†1298), teólogo eminente pero imbuido de joaquinismo. E s considerado como el verdadero jefe ideológico de la reacción. Su influjo doctrinal fue enorme no sólo entre los espirituales, sino aun, entre los observantes. E ste grupo se manifestó en contra de la declaración E xiit qui seminat de Nicolás III, en especial por la doctrina del uso pobre. E l general, Mateo de Acquasparta (1287 -9) y el papa Nicolás IV procedieron duramente contra ellos. Olivi, que ya en 1283 y 1285 había debido defenderse ante el capítulo general por ciertas Proposiciones denunciadas, se mostró siempre obediente y enemigo de toda ruptura con la comunidad (Historia franciscana. Valencia. E ditorial Asís. 1979. Pp.92 -3). Aquest moviment passà per diverses vicissituds, amb èpoques d’acostament a l’E sglésia oficial i èpoques de distanciament. Però la postura final del Papat fou de condemna a les seues tesis, mitjançant la constitució E xivi de paradiso, feta per Climent V el 1312. E ls espirituals no acceptaren les limitacions imposades i s’anaren radicalitzant i enfrontant amb el Papat. La postura final del Papat fou de condemna d’aquest moviment. Així, Joan XXII publicà el 1317 la constitució Quorundam exigit, on deia que sols als superiors pertoca declarar els punts concrets en matèria de pobresa. I per la butlla Sancta Romana, de 30 de desembre de 1317 condemnava els espirituals de 704 211 personal en el moment de la seua mort de Pèire Joan Oliu, figura destacada dels franciscans espirituals en la insistència en l’observació rígida de la pobresa franciscana.707 D’altra banda, E iximenis fou un dels introductors a la Corona d’Aragó de l’observança franciscana, que propugnava una interpretació rigorista de la regla franciscana en certes qüestions, com aquesta de la pobresa.708 qualsevol denominació. E ls espirituals franciscans recalcitrants, encapçalats per Ubertí de Casale i el citat Àngel Clareno, optaren per la rebel.lia i alguns inclús pel cisma. E l conflicte no se solucionà fins 1517 ( Ibidem. Pp. 95-7). 707 Monfrin, Jacques. Op. cit. P. 285. Molt bé sintetitza J. Pou les doctrines olivianes respecte a la pobresa franciscana: “Habiendo sostenido que el estado de altísima pobreza era simpliciter más perfecto que los demás que no excluyen la riqueza (...) siguió escribiendo que el uso pobre y estrecho estaba incluído en el consejo o en el voto de pobreza evangélica, de lo cual se deducía que fuera de la Orden Franciscana no se observaba perfectamente el consejo evangélico. Pero lo más fatal eran las dos consecuencias que sacaba el citado minorita: primera, que el papa no podía dispensar en el voto franciscano, que identificaba con la perfección evangélica (...); segunda, que no es lícito a los pobres evangélicos, ni aun con el permiso papal, vivir de posesiones o tener algún dominio ( V isionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos X III-X V ). Alacant. Diputació d’Alacant. 1996. Pp. 1278). També és cert, però, que a la biblioteca personal d’E iximenis en el moment de sa mort hi apareix l’irlandès Ricard Fitzralph, el qual fou adversari dels ordes mendicants i contra les doctrines sobre la pobresa que predicaven, sobretot els seus corrents més radicals, com indica A. Dempf: “Um die Mitte des 14. Jahrhunderts hatte der Kampf gegen die Bettelorden im Oxforder Kanzler und späteren Erzbischof von Armagh, dem Primas Irlands, Richard FitzRalph († 1360) einen sehr bedeutenden Vertreter gefunden (...). Richard hatte in London beim Armutstreit eine Predigt über die Bettelorden gehalten, sich in Avignon verteidigt und dort ein großes Werk gegen die Armutstheoriker begonnen” (Op. cit. P. 533). Ben és cert que el títol de l’obra d’aquest autor que figura a la biblioteca eiximeniana ( Summa in quaestionibus A rmenorum ) en principi no fa referència a la matèria que estem considerant. Ara bé, el contingut no el coneixem pas. I en qualsevol cas, això demostraria que, malgrat haver-hi certa influència sobre E iximenis dels franciscans espirituals en aquestes qüestions, en el fons seria fort classista, com tindrem ocasió de veure més avant en aquest treball. I diguem això perquè el citat A. Dempf qualifica aquest escriptor irlandès com a molt conservador: “Weit entfernt, in den Immanentismus der liberalen Theologen zu fallen, stellt Richard sich auf den konservativen Standpunkt des mittelalterlichen Feudalismus, des idealen Gemeinbesitzes, und denkt ihn so glänzend nach den soziologischen Begriffen dominium, possessio und usus durch, daß man ihn so wohl als den bedeutendsten englischer Konservativen der Dantezeit und als den größten mittelalterlichen Christlich-Sozialen bezeichnen kann” (Ibidem). 708 V ide Agulló Pascual, Benjamí, O.F.M. “Fundación y dotación del convento de Santo E spíritu del Monte (Valencia)”. A IA , XLII. 1982. 125-43. La connexió entre els espirituals franciscans i els observants la senyala L. Iriarte: “Luego del pontificado de Juan XXII, por reacción contra el “conventualismo” de la comunidad y debido al tedio de las implicaciones públicas, comenzaron a aparecer en Italia, E spaña y Francia diferentes grupos que aspiraban a la observancia integral de la regla. Había quedado latente el fermento de las aspiraciones de los espirituales y sus ideas de “reforma”” (Op. cit. P. 104). I el mateix L. Iriarte subratlla l’èmfasi que aquests observants donen a la pobresa: “Casi siempre la “observancia 212 Una pista d’aquesta possible connexió, entre d’altres, la trobem al capítol 302 del L libre de les Dones, on diu: “Monsènyer sent Franceschc manà a sos frares axí e· l comensament de sa regla: los frares no s’appropien res, ne casa, ne lloch ne neguna cosa sots Déu, reputen-se en lo món axí con a peregrins qui res no volen sinó ço que· ls és necessari a vida corporal”.709 En termes pareguts s’expressa al capítol 293 de la mateixa obra: “Com diu sent Jerònim en una sua epístola, és l’om en mal punt entrat en religió per servir Déu, que tostemps, havent propri, sia en la ira de Déu, e sia proprietari, car son servey no val res, e molt li valguera servís Déu éntegrament en lo món”.710 I fins i tot a la seua Summa Theologica ens diu que, entre els signa reprobationis està el successus bonorum temporalium. I al.lega sant Gregori, textus Iob in fine i Mat. 19. 711 Una altra prova en tindríem al capítol 41 del L libre de les Dones, on s’expressa així E iximenis, tot i fonamentar el que diu en ad E ugenium Papam de sant Bernat: “Certa cosa és que lo bisbe ne· l prelat ecclesiàstich no ha res en los béns ecclesiàstichs, sinó administració justa. Donchs, con per aytal administració ell no sia senyor, seguex-se que és tengut de administrar-los llà regular” significa compromiso de guardar la regla según las declaraciones pontificias. (...) La pobreza estrecha en edificios, vestidos, viajes, dinero, está siempre en el centro del programa de vida” (Ibidem. P. 111). A. de Zaballa subratlla més decididament la connexió entre espirituals i observants no sols respecte a la pobresa, ans també respecte a les idees joaquimites: “Aunque los franciscanos espirituales desaparecieron de los reinos ibéricos hacia 1282, las aspiraciones joaquimitas sobrevivieron y la rama de los observantes franciscanos, con su decidido énfasis en el voto de San Francisco de estricta pobreza y una práctica continuada de ascetismo, estaba influída por el espíritu joaquinita, sin poner en peligro su ortodoxia” (Transculturación y misión en Nueva E spaña. Pamplona. Universidad de Navarra. 1990. Pp. 158 -9). La influència d’E iximenis en aquesta naixent observança franciscana, d’altra banda, sembla haver estat gran. I així, ens trobem al convent observant de Mosteiró, a Portugal, en un inventari fet dels llibres del convent el 1474, amb una traducció castellana del L libre dels À ngels eiximenià (vide Vilas Boas Tavares, Pedro. “Das crónicas de ordem às leituras: Uma livraria franciscana do sec. XVI”. A IA , LI. 1991. Pp. 357- 63). 709 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 438. 710 Ibidem. Pp. 425-6. E ns ve a dir així E iximenis, en termes molt pareguts als emprats per Oliu, que la pobresa implica perfecció evangélica. I una mica més avant dins d’aquest capítol, insisteix en una interpretació estricta de la regla franciscana en aquest punt: “Per zel d’aquesta sancta pobrea manà sent Francesc a sos frares en la religió que· ls donà que ells no s’apropriassen casa, ne lloch, ne llibre ne res del món, ans visquessen tostemps en lo món axí con a hòmens peregrins e estranys, car axí visch lo nostre Salvador en esta vida” (Ibidem. P. 426). 711 Amorós, León. “E l problema de la Summa Theologica del maestro Francisco E ximenis O.F.M. (1340?-1409)”. A FH , 52. 1959. P. 201. Ben és cert que a continuació puntualitza E iximenis que els rics poden salvar-se amb el bon ús i la bona administració dels béns, i al.lega de nou sant Gregori. Aquesta puntualització posterior l’analitzarem amb més detall en l’apartat següent d’aquest treball. 213 hon la santa Sgleya ha hordenat, ço és, als pobres de Déu, e per consegüent ell no pot heretar a negun”.712 Molt més clarament podem copsar això al capítol 305 del L libre de les Dones: Religiós a Déu dat, qui pobretat evangelical havia votada, no devia dir a res “meu” ne “teu”, car ell no ha res, ne deu confessar sà haver res. 713 E n altres llocs, però, usant la seua proverbial astúcia, demostra conéixer aquestes teories però no pren una postura clara a favor seua. E ns referim al que diu al capítol 97 del Pastorale: “Nota quod episcopi et clerici possunt habere proprium, ut patet XII, questio I, E piscopi . Qui autem dicunt contrarium, intelligunt illud debere intelligi secundum statum ecclesie primitive, quando omnes credentes nihil possidebant sed erant illis omnia communia, ut dicitur Actuum II”.714 Dins de la mateixa obra, però, uns capítols abans, al capítol 69 fa un molt valent al.legat a favor de la pobresa. Al.lega Gervasius Sabine, molt al.legat en matèria escatològica i que és en el fons fictici, com veurem, el qual li dóna consells a Lodegari, bisbe de Salerno sobre com deu portar-se el bisbe en taula. Però ens sorprén que li diga, entre d’altres coses, això exactament: “Semper recole quod que administras non sunt tua, sed pauperum et L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 70. Ibidem. P. 442. 714 Martínez, Checa, Montserrat. Op. cit. Pp. 121-2. Podríem al.legar ací també una interessant reflexió que fa E iximenis al capítol 237 del Primer . Ací analitza un tema connex amb la matèria que estem veient i derivat d’ella en certa manera, que és el privilegi eclesiàstic de pendre justament tot ço que hom los do. E ns diu llavors això E iximenis: “Responen alguns ací que jatsia que en taules, e en llits, e en cavalcadures, e en bells hostals, e en belles e nobles vestidures dejen ésser comportats e egualats als pus alts senyors e millors del món; emperò en reebre almoynes e llexes de testaments, e en oblacions ells són principalment los verdaders pobres de Crist. E que, penssat llur estament, ço és, com són vicaris de Déu en la terra e tracten dels seus sacraris, a ells és deguda honor sens mesura (...). E afermen e docmatizen que si negú presumeix dir lo contrari, que aquest és fat, e horat, e temerari, e suspitós de la fe, e contra lo qual deu ésser feta inquisició sobre los articles. E dien que cascú aytal per cert farà malifiçi, car aytal és perseguidor de la sancta mare església. Perquè· t don de consell que si açò és ver, que los lleixs pendre prou, ne te n’hajes cura, pus que la llur llibertat enclou per fonament pendre e reebre de tothom sens mesura. Altres són qui· y responen pus tempradament e pus religiosa, los quals fa millor hoir, perquè ab aquells te’n ve” (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 171v). Cal que notem com tot i exposar les dos postures contraposades, tant pel to com per la referència final, sembla prendre partit per la segona. Però llavors ix la seua astúcia, i ens diu: “E mperò, per tal com aquesta matèria ha special lloch en lo llibre VIIIè, hon havem a parlar de l’estament ecclesiàstich, per tal de present no· y parlarem pus ací, car aquesta matèria és fort odiosa als clergues, perquè no la fa bon tractar sovint, majorment que açò los tocha fort al viu sobre totes altres coses” (Ibidem). Cal destacar dos coses. E n primer lloc, com davant una qüestió conflictiva, es remet a altres obres, cosa que fa sovint, com veurem. E n segon lloc, la subtil ironia i àdhuc autocrítica de les seues observacions finals. 712 713 214 obedientia meritis Ihesuchristi et sanctorum martirum et aliorum beatorum, qui talia meruerunt ecclesie Christi dari. Non ergo sis in istis paucis infidelis Deo, ne te ipse in iudicio iubeat cruciatibus eternis tradi”.715 Sobre la possible connexió d’E iximenis amb els espirituals franciscans, en qualsevol cas, parlarem en altres llocs d’aquest treball, si bé ací ja podem apuntar, seguint J. Aurell, que en la Baixa E dat Mitjana catalanoaragonesa, los franciscanos espirituales se relacionaron desde bien pronto con las oligarquías urbanas.716 I no oblidem que familiarment E iximenis pertanyia a aquesta classe oligàrquica, com destacarem més avant. També podríem destacar ací un cert influx arnaldià. Al capítol sisè ja veurem així la gran influència d’Arnau de Vilanova en matèria profeticoescatològica en E iximenis. Però aquest autor no és pas original en aquestes idees sobre la pobresa, i podem dir que li vénen per la mateixa via franciscana espiritual que a E iximenis.717 I deixant de banda aquesta possible connexió d’E iximenis amb els espirituals franciscans respecte a aquesta questione della povertà, podem parlar ací també d’una idea molt recurrent en ell també, que cal relacionar amb el seu fort nivell d’exigència envers l’estament clerical. I aquesta idea és la de que els eclesiàstics no es dediquen a aprofitar el seu saber per a guanyar diners, i en canvi dediquen les seus energies a la tasca (importantíssima per a ell) que els és comanada. I si deuen estudiar alguna cosa, propugna ell que estudien l’E scriptura. Aquesta idea apareix molt sintèticament exposada al capítol 14è del Pastorale (que porta per títol “Contra clericos abundantes sua mala scientia in malos usus”). E ns diu així E iximenis, referint- se als clergues: “Alii sunt qui Martínez, Checa, Montserrat. Op. cit. P. 87. Aurell, Jaume. “La imagen del mercader medieval”. BRA BL B, XLVI. 1997-8. P. 41. 717 Pou, Josep. Op. cit. Pp. 173-6. Certament, Arnau de Vilanova fou un ardent defensor dels franciscans espirituals, amb els quals tingué fluïds contactes. I una de les moltes proves que podem adduir ací seria el fet de ser designat per Àngel Clareno, cap destacat dels franciscans espirituals en termes tan elogiosos com a amator veritatis, zelans pro reformatione evangelici status. Com a prova de la seua defensa de la pobresa evangèlica en termes molt semblants als emprats pels franciscans espirituals, J. Pou addueix aquest fragment de la seua Philosophia catholica: “E t propter secundum docuit [Christum] paupertatem diligere et seruare. Nam diuitie multis sollicitudinibus offuscant intellectum et multis occasionibus ire atque tristitie turbant (...). Non enim potest Deo intendere qui sibi retinet dominium in possessionem, quoniam necesse est ejus animum occupari circu ea ultra quam exigeat uite necessitas, ad quam sufficit solus usus. E t ideo status qui profitetur altissimam paupertatem nichil habet proprium nisi duo: primum quod nichil possideat jure domini; secundum, quod nullis utatur nisi precise necessariis, uel ad sustentationem uite in personis uel ad spiritualem perfectionem, tam in officiis quam in exerciciis pertinentibus statui” (Cod. Vat. Lat. 3824. Ff. 128r-128v). 715 716 215 habent scientiam, non tamen theologicam, quia illa non est de pane querendo, sed habent scientiam lucrativam, scilicet, iuris canonici vel civilis que, quamuis sit bona in se, est mala eis, quia conuertunt illam ad multas malitias, et ad extorquendum pecunias a simplicibus et modis exquisitis”.718 Trobem una semblant censura ja al Primer. Tenim això ja així al capítol 326 (que ja porta per títol “Contra vans theòlechs e pompàtichs en llur apendre”): “Deus saber que alguns theòlechs dolents e ambiciosos són ara en nostre temps que llexant tota art de apendre acostumada per los Sancts Pares, per tal que puxen pujar en honor e en estament e haver gran fama se donen a la mort a tot treball perquè puxen apendre sciència apparent, vana e curiosa, que no val res sinó a una pocha d’aparença curiosa e ventosa. E com solament en dampnació de llurs ànimes estudien tots temps en lògica e en philosophia e en altres sciències menys bones per honor de si mateixs, qui per tal que hom digua que són grans e subtils theòlechs, posen-li títol e una pocha de color de theologia, disputant e tractant lògica e philosophia en termes theòlechs. E tenent aquesta miserable manera e vida dolenta llexen Déu e l’estudi de la Sancta E scriptura, donant-se a aquesta mala e endiablada occupació, e puixs ne sien queucom unctats, de continent comencen a cerchar promocions e honors e estudien a complaure a tot hom qui ajudar-los puixa”.719 I dins del mateix Primer apareix una semblant invectiva al capítol 342 (que porta per títol “Contra aquells theòlechs qui· s posen a estudiar sciències vanes”): “Són alguns lletrats axí folls que quant són theòlechs o deurien entendre a sciència de pietat, ço és, en la Sancta Scriptura, ells llavors la llexen e posen-se a estudiar lògica, rethòrica, methafísica, philosophia, o qualsque altres arts impertinents a la sancta theologia. Aquests són reneguats e apostatats de la sciència de Déu”.720 També és interessant en aquest sentit la crítica que trobem al capítol 160 del Segon, on comença criticant els religiosos que accedeixen a càrrecs eclesiàstics sense estar-ne preparats i continua criticant els eclesiàstics que sols es preocupen per promocionar els seus parents. Llavors treu aquestes derivacions: “Per aquest mateix defalliment veuràs religioses, specialment los mendicants lleixar los vots que han a Déu promeses, e tota via de penitència e de humilitat, que és fonament de tota la religió crestiana, e specialment dels 718 719 720 Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. P. 15. Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 220r-220v. Ibidem. F. 231r. 216 òrdens, e corren a studiar sciència, no per amor de Déu, mas per tal que pujen en stament”.721 Del la possible influència arnaldiana respecte a aquesta qüestió ja n’hem parlat al capítol segon. Direm, en fi, com a cosa anecdòtica, que és una mica contradictori E iximenis quan diu al capítol 303 del L libre de les Dones: Ne prejudica meys a la dita santa pobrea, votada per les persones religioses, apropiar-se e haver molts llibres o altres coses qualsevol.722 Diem això perquè en el moment de la seua mort, hi ha constància de que E iximenis posseïa una rica biblioteca.723 Respecte a la castedat, fonamenta E iximenis aquest deure en l’obligació que tenen els eclesiàstics de donar exemple de bona vida, com diu al capítol 307 del L libre de les Dones: “Car les persones ecclesiàstiques són dades al pobla en llum de vida e en eximpli: que donchs ells escandalitzen lo poble de Déu per aquell peccat qui més escandalitza lo poble de Déu comunament que tot altre, ço és peccat de lutxúria, pensar pots quan n’és agreugat nostre Senyor”.724 Cal que citem, en fi, el capítol 312 de la mateixa obra, que porta per títol “Qui aporta los altres conseylls evangelicals”. Ací dóna allò que podem anomenar corolaris dels tres consells evangèlics principals. Alguns punts ací són destacables. Quan parla del quart (sobre la amistat dels enamichs) i del quint consell (que l’om sia suau e benigne), el fonamenta en la mateixa idea dessús dita, de l’exemple que deuen donar els religiosos: Tota persona religiosa (...) és dada als altres en eximpli de bona vida. 725 É s aquesta una idea molt important en el seu pensament.726 Destacarem, en fi, que, referint-se al tretzè consell, que és de prestar al prohïsme cant te n’aemprarà, es remet a allò ja exposat per ell en el Terç al Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 110v. Una mica més avant en aquest capítol matisa encara més E iximenis la seua crítica d’aquesta manera: E ntenen a scièncias vanes e philosophicals, e encara a veguades a arts vedades per la sancta Mare E sgleya. 722 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 439. 723 V ide Monfrin, Jacques. Op. cit. 241-87. E l mateix autor qualifica la seua biblioteca de très à jour (p. 247). 724 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 446. 725 Ibidem. P. 453. 726 É s molt interessant aquesta insistència d’E iximenis en que els clergues donen bon exemple. Implica, en primer lloc, que molts en la seua època no el donaven. I en segon lloc, implica una voluntat manifesta per part de l’estament clerical de ser respectat. Sobre aquest segon punt, remarca J. Huizinga que el menyspreu del clergat fou un corrent subterrani al llarg de l’E dat Mitjana. Això, diu, s’explica en part per la mundanitat de l’alt clergat i la proletarització del baix. I en part pels antics instints pagans (E l otoño de la E dad Media. Madrid. Alianza E ditorial. 1978. P. 250). 721 217 respecte: “E mperò tostemps és vedat que per lo préstec no prenes guany, sinó en los casos per dret expressats, axí com dit és en lo Terç llibre del Crestià, en lo tractat de avarícia e en la matèria de usura”.727 Sobre aquesta matèria en concret, parlarem amb detall al capítol següent de la tesi. E ls capítols següents també interessen ser destacats. E n aquests capítols propugna l’ideal d’una vida contemplativa per als religiosos. Segons D. Viera, en aquest punt podria haver estar influenciat i haver pres materials de sant Bernat. 728 E ls títols dels diferents capítols ja són prou expressius: “Qui conseylla a tota persona religiosa que sia separada dels hòmens aytant com puxa” (capítol 313), 729 “Qui conseylla solitut, qui és contemplació en les coses celestials e spirituals” (capítol 314). D’una manera més explícita, ho diu al capítol 314: “Fort és necessària al religiós e profitosa a tota persona la solitut aquella en què l’hom, estant tot sol, se occupa en veyllar e pensar e cogitar sobre si matex e en les altres coses que la pietat de nostre Senyor obra e revela a aquell qui per la sua amor dóna si matex a aytal vellar, segons que dix lo sant abat Ysach. E dix encara que era inpossible que l’hom o dona qui en aytal offici vivia e despenia molt de temps, que ell en breu no pugàs en gran perfecció”.730 Amb aquestes consideracions, hem tornat a l’ideal eiximenià expressat de manera subtil al capítol 292 del Primer, que ha estat objecte de la nostra anàlisi al principi d’aquest apartat: la summa perfecció de la vida religiosa estaria per a E iximenis en aquella vida religiosa realitzada en solitut. É s a dir, podem col.legir que ell prefereix la vida d’hermitans e beguins, com a ideal de màxima perfecció religiosa. Tanmateix, la part eclesiàstica de la societat es correspon dins de la mentalitat medieval, com ha indicat J. Le Goff, a la funció de sobirania màgica de les societats indoeuropees. Aquest autor fa una interessant dissertació seguint G. Dumézil, qui reconeix tres funcions necessàries per a la societat en la cultura indoeuropea: la ja citada de sobirania màgica, la de la força física i la de la fecunditat. Això, diu, és absent a la Bíblia, però s’imposa a Occident als segles IX i X. Així, ens trobem amb un text del bisbe Aldaberó de Laon, el seu Poème au roi Robert le Pieux , escrit vers el 1030, on distingeix tres components de la societat cristiana: oratores, bellatores i laboratores. S’aplicà després l’esquema bíblic dels tres fills de Noé. Així Cam, irreverent, fou L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 455. Viera, David. “E l concepte de caritas en el cinquè tractat del L libre de les dones”. Revista Catalana de Teologia, XI/I. 1986. P. 102. 729 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 455 -7. 730 Ibidem. P. 457. 727 728 218 esclau després dels seus germans Sem i Jafet. Aquest esquema, diu J. Le Goff, reforça la desigualtat social, de la qual parlarem una mica més avant. 731 2. Saecularis pars Ja hem vist que al capítol 292 del Primer, dóna una primera i senzilla divisió de l’estament seglar, tot just després de la divisió que fa de l’estament eclesiàstic que hem analitzat en l’apartat anterior: “Aprés attén a l’estament seglar, e veuràs notable e molt bella varietat. Car alguns són en estament matrimonial, e altres en estament vidual. Altres en lo pus alt, car són en l’estament virginal”.732 Aquesta mateixa classificació fa al capítol 243 d’aquesta mateixa obra, tal com hem senyalat ja. E l fet que l’últim dels estaments el considere el més important, implicaria una divisió ternària i ascendent, que fa que l’últim dels estaments considerats siga per a ell el més important. D’aquesta manera, ens refermem ara en l’afirmació feta abans, considerada llavors com a hipotètica, que l’estament de beguins e hermitans era el més alt considerat dins de la part eclesiàstica per part d’E iximenis. Una molt semblant divisió i gradació trobem en el coetani d’E iximenis Vicent Ferrer. Aquest, referint-se als diversos nivells de castedat, parla de castedat conjugal, castedat vidual i castedat virginal: “Diu Beda ací una doctrina: que matrimoni és bona obra si casta és. E són tres graus de castedat: castitas conjugalis, castitas vidualis et castitas virginalis. La primera és bona, la segona és mellor, la IIIª és òptima. E totes aquestes volgué figurar e aprovar Jesuchrist. Primo, com fo nat e volgué nàxer de la Verge Maria, e ací se mostre la castedat virginal. Secundo, com fo nat, volch ésser beneyt de una santa dona vídua, no la mare de la Verge Maria, mas altra dona, e ací· s mostre la castedat vidual. Tercio, la volgué mostrar en aquestes bodes in Cana Galilee, ço és castedat matrimonial”.733 Deixant de banda aquesta classificació, diguem-ne teològica, l’obra d’E iximenis ens ofereix una variada i bella descripció del cos social no Le Goff, Jacques et alii. E l hombre medieval . Madrid. Alianza E ditorial. 1990. P. 21. Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 200v. 733 Vicent Ferrer, sant. Sermons , V. Barcelona. E ditorial Barcino. 1984. P. 11. Citat a E steban, León. Hombre-mujer en V ives. Itinerario para la reflexión. València. Ajuntament de València. 1994. P. 52. E xplicita Vicent Ferrer en altres sermons què s’entén per cadascú d’aquests graus de castedat. Així, la castedat conjugal en primer lloc fa referència a la fe que es tenen els dos esposos. La castedat vidual fa referència als vidus que renuncien a tornar a casar-se i fan vida pietosa. La castedat virginal és, en fi, la que tenen els cèlibes, com són religiosos, clergues i joves que no s’han casat ni pensen fer-ho (Ibidem. Pp. 52-3). 731 732 219 eclesiàstic. Ací podem dir que E iximenis arriba a un gran detallisme i preciosisme, que potser no hem trobat en l’exposició de la part eclesiàstica. Deixarem de banda en aquest apartat, l’exposició del sistema concret de jerarquies de potestats cristianes que fa al Primer, i del qual en parlarem al capítol setè. Així mateix, igual que hem observat en l’exposició de les idees pactistes eiximenianes, veurem com E iximenis té present la realitat de la societat catalanoaragonesa del seu temps, l’estructura social de la qual en molts casos es limita simplement a reproduir a la seua obra, quant a aquesta matèria que estem analitzant. Direm, en fi, que en aquest punt E iximenis té molt present el Communiloquium de Joan de Gal.les, que citarem contínuament al llarg de l’exposició. La part civil gira al voltant d’allò que E iximenis anomena “cosa pública”, la qual hem esmentat una mica en l’anàlisi sobre les idees pactistes, i es desenvolupa preferentment a la ciutat. Aquests són dos conceptes claus en el pensament polític eiximenià. La seua importància és tal que serà objecte d’una anàlisi posterior. La figura màxima d’autoritat en la part seglar, ja hem dit en la primera part d’aquest treball que és l’E mperador. Sobre les condicions concretes en què es desenvolupa la potestat imperial, parlarem en la part final d’aquest treball. Ací de moment és prou que diguem que segons el capítol 244 del Primer, dedicat a la “dignitat imperial”, requereix E iximenis en la persona de l’E mperador tres qualitats, que compara amb les tres corones que diu que l’E mperador devia prendre. E n primer lloc, deu prendre una corona de palla en Aquisgrà, e açò en memòria de la mort, que no· s deu ensuperbir per sa gran senyoria, car cosa és frévol, axí com la palla o la buscha que calcigam. Després, una corona de ferro en Milà en senyal de fortalesa contra tots enemichs. E n tercer lloc, una corona d’or en Roma, en senyal de saviesa e de k aritat e de amor, qui és sobre tota altra virtut.734 Així com després del Papa, E iximenis considera com a màxima autoritat el prelat, quant a la part eclesiàstica, després de l’E mperador considera E iximenis el príncep com a màxima autoritat, respecte a la part civil. Dedica E iximenis bona part de la cinquena part del Dotzè a detallar quines condicions deu tenir aquest governant seglar. E n aquesta part, així mateix, es dedica E iximenis a reglamentar minuciosament tots els aspectes de la vida del príncep. Ací té ben present el Communiloquium, el qual en la tercera distinció de la primera part, parla de les virtuts del príncep. Si bé no segueix el 734 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 175v. 220 contingut d’aquesta distinció ad litteram, sí que podem dir que li marca el contingut general. 735 E n primer lloc, proclama l’obligació del príncep de donar exemple, de manera semblant a com hem vist que deuen fer també els eclesiàstics. Diu així al capítol 486 del Dotzè: “Deya sent Gregori que lo príncep, e tot regidor, d’aytantes morts és digne com dóna mals eximplis de si mateix; car donant al poble los mals eximplis, ministra e dóna mort a aquells a qui és tengut de ministrar vida”.736 Així mateix, deu ser el príncep virtuós. Diu així el títol del capítol 491 que el príncep “deu fer son poder que sia hom fort virtuós”.737 E l capítol 495 explicita què vol dir que el príncep siga un home virtuós: deu posseir les virtuts teologals i cardinals. Diu així: “Virtut, segons sent Agostí, se perteix, quant toca al present propòsit, per dos caps; ço és, per tres theològicas e per quatre cardenals, dels quals hyxen alscunes altres axí com dejús avem a dir. E cascuna d’aquestes són sobiranament necessàries a tothom, e majorment al príncep. Les virtuts theològiques són fe, esperança e caritat. Les cardinals són prudència, temprança, fortalea e justícia”.738 D’això en parla el capítol 4rt de la terça distinció de la primera part del Communiloquium, que porta per títol: “Que [el príncep] deu ser virtuós e deu fer obres de justícia”.739 E l príncep deu també ser savi, com indiquen els capítols 496-502 del 740 Dotzè. Sintetitza aquesta idea capítol 501 in fine: Príncep sens llibres e sens estudi no merex ésser príncep.741 D’això en parla el capítol 7è de la terça distinció de la primera part del Communiloquium, que porta per títol “Que’l príncep deu ésser il.luminat de llum de saviesa e de sciència spiritual. E ací tracta del studi dels prínceps antichs”.742 E n aquest punt podem assumirles valoracions al respecte que fa J. Favier: “Le bon prince des années 1250 n’est pas celui des années 1500. Aux qualités chrétiennes du prince se sont joints de nombreaux aspects techniques. Le prince doit être compétent en matière de guerre, de Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. Pp. 490-1. Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 43. 737 Ibidem. Pp. 55-6. 738 Ibidem. P. 65. 739 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. P. 490. 740 Dotzè llibre del Crestià II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 68-84. 741 Ibidem. P. 82. 742 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. P. 490. 735 736 221 législation, de langues étrangères. Un prince doit être sage et vertueux autant que pieux”.743 Deu el príncep també servar les obligacions pactistes a què s’ha compromés, tal com hem analitzat extensament en l’apartat anterior de la tesi. Deu tenir així mateix el príncep tota una sèrie d’altres qualitats, que E iximenis explicita en diversos capítols d’aquesta cinquena part del Dotzè. Deu així per exemple ser piadós (capítols 597-601). 744 E s contraposa la crueltat a la pietat i la misericòrdia (que no són més que formes de la caritat cristiana, que ja hem dit que partint de 1Co, 13, constitueix el nucli de la concepció teològica franciscana i eiximeniana en concret). E l príncep cruel inmediatament és tirà, i com sobre el tirà hem parlat extensament en l’anterior apartat de la tesi, no anem a estendre’ns més ací. D’això en parla el capítol 5è de la terça distinció de la primera part del Communiloquium, que du per títol “Que [el príncep] deu ésser misericordiós e piadós e clement”,745 i el 20è, que porta per títol “E n qual manera se deu guardar [el príncep] de injusta crueltat, e de cruel senyoria”.746 Deu també el príncep ser humil. E s contraposa així mateix la humilitat amb l’orgull, que ja hem dit que constitueix potser el pecat capital més greu dins de la concepció eiximeniana. Diu així el capítol 611: “Car lo príncep ha sobiranament necessària saviea e prudència, les quals virtuts no poden ésser en hom ergullós, car diu sent Agostí, sobre aquella paraula qui és E cclesiastici X V I : Ubi humilitas, ibi sapiencia , diu axí: La humilitat casa és de prudència, mes la supèrbia la foragita axí com a contrària, car tot ergullós és foll”.747 E l príncep deu ser també pacient (capítols 613-5) 748 i benigne (capítols 617-8).749 Aquestes dos qualitats es contraposen clarament a la ira, que és un dels pecats capitals que E iximenis considera més greus, com ja hem vist. D’això en parla el capítol 11è de la terça distinció de la primera part del Communiloquium, que porta per títol “Que [el príncep] deu ésser sofirent e pacient”.750 També cal relacionar això amb el ja esmentat pacifisme eiximenià, Favier, Jean et alii. X IV e et X V e siècles. Crises et genèses. Paris. Presses Universitaires de France. 1996. P. 22. 744 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. Pp. 297-310. 745 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. P. 490. 746 Ibidem. P. 491. 747 Ibidem. P. 377. 748 Ibidem. Pp. 345-53. 749 Ibidem. Pp. 356-61. 750 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. P. 491. 743 222 que ompli tota la seua obra i el seu ideari. Així s’expressen els capítols 652 (“Que lo príncep faça son poder de viure en pau”)751 i 654 (“Res no deu duptar de fer lo príncep, que peccat no sia, per aver pau), 752 entre d’altres. Posa especial èmfasi E iximenis en que el príncep siga “magnífich e liberal” (cap. 635 ss). 753 Ben expressiu és el títol del capítol següent: “Que pijor és senyor avar que senyor dissipador”.754 I és que trobem ací una molt clara contraposició entre aquestes qualitats i el vici o pecat d’avarícia. Ja hem dit com censura fortament l’avarícia E iximenis en els governants. La considera contraposada a la justícia, i corruptora d’ella. I ja veurem quan analitzem el concepte eiximenià de “cosa pública”, com considera la justícia com a un dels fonaments seus. D’això en parla també el capítol 8è de la terça distinció de la primera part del Communiloquium, que porta per títol “Que [el príncep] deu ésser llarch e donador”.755 Cal que remarquem també com als capítols 631-4, declara E ix imenis l’hospitalitat com a un dels deures del príncep.756 Té això molt a veure, com veurem, amb el seu ideal econòmic mercantilista, on l’hospitalitat entre mercaders és clau per a fer negocis, com analitzarem al següent capítol. I d’això parla també el capítol 10è de la terça distinció de la primera part del Communiloquium, que porta per títol “Que [el príncep] deu ésser almoyner e tenir hospitalitat, e deu reebre los sobrevinents graciosament”.757 Fem arribats a aquest punt nostres les valoracions que en aquesta matèria fa J. Favier respecte als reis medievals: “À première vue, le roi doit posséder toutes les qualités: justice, piété, courage, magnanimité, clémence. À peu près toutes les vertus cardinales et théologales peuvent être présentées comme les perles de sa couronne”.758 La presència en el governant de qualitats excelses també es reclama des d’angles no estrictament teològics ni ortodoxos, com és el cas de Marsili de Pàdua. Així, ens diu J. Quillet que per a ell: “Le futur gouvernant possède deux qualités intrinsèques, qui n’existent pas séparément: prudence et vertu morale, surtout la justice. Ê tre prudent, c’est être à la fois intelligent et Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 451. 752 Ibidem. P. 454-5. 753 Ibidem. Pp. 404 ss. 754 Ibidem. Pp. 407-8. 755 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. P. 490. 756 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 393-403. 757 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. P. 491. 758 J. Favier et alii. Op. cit. P. 23. 751 223 indulgent, c’est surtout être juste, c’est-à-dire, non seulement juger, mais être capable de juger; c’est, essentiellement être équitable; car les matières sur lesquelles s’exerce le jugement sont mouvantes et soumises à la contingence”.759 Per últim, direm que E iximenis és molt cautelós i exigent amb les amistats que deuen tenir els prínceps, car poden ser una font de males influències que acabaran perjudicant a la cosa pública. Al capítol 626 dóna tota una sèrie de cauteles sobre com deuen ésser aquestes amistats, i sobre què deu atendre el príncep en elles.760 No debades, un dels temes de crítica comuna d’E iximenis és la nefasta influència dels dolents cortesans, dels dolents “curials” com diu ell, en el príncep, que es deixa influenciar pel seu mal exemple. Una volta exposat com ell desitja que siga el príncep i l’exercici de la seua potestat, passa a exposar E ix imenis en la sisena part del Dotzè quins deuen ser i com els diversos cortesans i oficials del regne. Ací entra E iximenis en un detallisme gairebé aristotèlic, i al mateix temps, podem afirmar que en part s’inspira en la seua realitat més immediata, que és la realitat catalanoaragonesa (en concret, la resultant de les Ordinacions de Pere el Cerimoniós de 15 de novembre de 1344). Però de nou la seua font d’inspiració més immediata és el Communiloquium. De manera preliminar, direm que E iximenis és fort exigent amb aquests oficials. Diu així al capítol 473 del Dotzè: “No solament lo príncep qui ama Déu e la cosa pública se deu guardar de no acostar a si mateix hòmens inaptes als officis en què· ls posa, ans encara deu fer tot son poder que cascun d’aquells qui són per ell elegits que sien hòmens excelents, cascun en son offici, car llavòs retran lo senyor excel.lent en fama e en ses obres”.761 Subscribim ací les valoracions que fa J. Favier respecte als reis medievals en aquest punt: “Bien choisir les hommes était difficile, même si on limitait les risques en prenant ses officiers ou ses conseillers dans des familles traditionnellement fidèles et déjà riches. Il fallait choisir aussi des gens d’âge et d’expérience plus propres que d’autres à donner des conseils valables. L’éducation, le bon conseil gardaient le prince sur la voie droite”.762 E s dedica així al principi d’aquesta descripció dels oficials del rei a detallar tots aquells càrrecs que tenen a veure amb l’administració de justícia. Quillet, Jeaninne. L a philosophie politique de Marsile de Padoue. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1970. P. 117. 760 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 380-2. 761 Ibidem. Pp. 14-5. 762 Favier, Jean et alii. Op. cit. Pp. 23-4. 759 224 De manera semblant fa el Communiloquium, que després de descriure el príncep i les seues qualitats, analitza aquests oficials a la quarta, cinquena i sisena distinció de la primera part. 763 E l canceller seria el primer d’aquests oficials. Diu així al capítol 680 del Dotzè: L o primer offici, donchs, principal al príncep ministrar sí és fer justícia. E en aquest offici té principat lo canceller, lo qual comunament és elegit hom ecclesiàstich entenent e conscienciat e famós. 764 La importància concedida a aquest càrrec està en consonància amb la seua consideració de la justícia com a fonament de la cosa pública, de la qual hem parlat, i parlarem. Com aquest canceller és la part més important d’allò que podem anomenar “administració de justícia”, requereix d’ell condicions especials. Deu així ser benigne, dolç e tractable e sens pompa he ergull (cap. 681), 765 sobiranament honest (cap. 684),766 hom entenent e diligent en exhaminar ses causes per guardar-se de errar (cap. 693),767 i hom de gran oració (cap. 694), 768 i deu fort examinar tot ço que fa per lo gran perill qui se· n pot seguir (cap. 695), 769 entre d’altres coses. E ns interessa també el que diu el títol del capítol 686: “Que lo canceller sia hom rich e qui no aja mester res de negun”. E n una frase d’aquest capítol sintetitza aquesta idea: Jutge pobre comunament fa mercat de la justícia.770 É s aquesta, com veurem, una de les idees comunes del pensament polític eiximenià. Aquesta figura hi apareix esmentada a les Ordinacions de Pere el Cerimoniós de 15 de novembre de 1344. S’hi diu que el canceller és al mateix temps el secretari particular del rei i el primer ministre del govern, i que deu ser un arquebisbe o un bisbe doctoral en lleis o, com a mínim, un doctor en lleis d’alta categoria. 771 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. Pp. 491-3. Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 13. 765 Ibidem. Pp. 16-7. 766 Ibidem. Pp. 22-3. 767 Ibidem. Pp. 42-3. 768 Ibidem. Pp. 44-6. 769 Ibidem. Pp. 47-8. 770 Ibidem. P. 26. 771 Tasis, Rafael. Pere el Cerimoniós i els seus fills. Barcelona. E dicions Vicens-Vives. 1980. P. 36. A les Ordinacions s’hi menciona també l’existència d’altres càrrecs dins de la cancelleria, a banda del canceller pròpiament: el vice-canceller (també doctor en lleis), el protonotari o guarda dels segells, els escrivans, missatgers, segelladors, promovedors (dos cavallers i dos doctors en dret civil, encarregats de promoure davant el Consell reial els afers de les persones absents), els endreçadors de la consciència (consellers religiosos del rei en afers de justícia), els oïdors (jutges d’instrucció) amb els seus escrivans, i porters d’audiència, i els vint correus a les ordres dels oficials de la cancelleria ( Ibidem. Pp. 36-7). 763 764 225 Hi esmenta E iximenis la resta d’oficials que intervenen en la per a ell molt important tasca de l’administració de justícia, i fa algunes consideracions sobre ells, si bé tornant a dir moltes de les coses que ha dit respecte al canceller. Hi esmenta així el jutge (cap. 702-3) 772 i els advocats (704-6).773 Aquests darrers foren instituïts, com diu al capítol 705 “per ajudar als jutges a veure clarament la veritat en les causes e per espatxar aquelles e per tolrre a la comunitat tota occasió de brega e per viure en pau”.774 Conclou, en fi, als capítols 707-12, fent diverses consideracions sobre les diverses restants parts processals que intervenen en el procés. 775 Com hem dit adés, aquest ordre és el mateix que segueixen la quarta i la quinta distinció de la primera part del Communiloquium. Així, la quarta distinció és de la informació de aquells qui són officials tinent lloch de senyoria en les províncies, o són jutges. I la quinta distinció és de la informació dels savis en dret e dels rahonadors. I ací intervenen totes les parts processals llevat del jutge: els advocats (cap. 2), els testimonis (cap. 3), els inculpats contra los quals és acció (cap. 4), els actors (cap. 5), els acusadors (cap. 6) i els pregadors en juhí (cap. 7). L’esquema, com veiem, és molt paregut al seguit al Dotzè.776 E ntenent la justícia en sentit ample, i entenent també que molt sovint el príncep és executor de la justícia, la qual cosa ocorria certament en temps d’E iximenis, analitza després la figura del conseller. Aquest assessora el príncep, i també altres oficials de justícia, si es presenta el cas, en la seua administració. Defineix aquesta figura al capítol 715: “Lo príncep e tot bon consultant deu aver son consell ab hòmens savis e experts, ço és, qui agen moltes experiències sobre la matèria de què és lo consell”.777 E n aquest conseller requereix E iximenis moltes qualitats, car és una influència directa sobre el príncep. Deu ser així el bon conseller tement Déu e entès a virtut (cap. 716), 778 verdader, lleal e secret (cap. 717), 779 i deuen recórrer a Déu en llur consellar en quant consellen sobre les coses esdevenidores, les quals sap certament solament Déu (cap. 724), 780 entre d’altres coses. Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. Pp. 64-7. 773 Ibidem. Pp. 68-73. 774 Ibidem. P. 70. 775 Ibidem. Pp. 74-86. 776 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. Pp. 491-2. 777 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 91. 778 Ibidem. Pp. 93-5. 779 Ibidem. Pp. 96-8. 780 Ibidem. Pp. 112-3. 772 226 De nou tenim l’empremta del Communiloquium, que dedica la 6ª distinció de la primera part a “la informació dels consellers”.781 A les Ordinacions del rei E n Pere s’hi fa esment a l’existència d’un Consell reial. 782 E l següent oficial reial és el camarlenc, com indica el capítol 738 del Dotzè: “Camarlench és lo segon official principal, aprés lo canceller e jutges e consellers e pertanyents a justícia; lo qual camarlench serveix d’altra manera de servey a la perssona del príncep, car aquest és son secret conseller e pus familiar que tots altres, qui aytant li pot fer més de bé o de mal com li està contínuament pus prop e li és pus ajustat”.783 Ja hem dit que és molt important per a E iximenis que el príncep estiga rodejat de gent que li puga bé influenciar. Així el camarlenc, si cal, ha de corregir el príncep dels seus defalliments si és menester. “Aprés que en lo primer lloch avem posat lo canceller e tots los pertanyents al fet de la justícia, axí com vici-canceller e jutges e consellers, e en lo segon lloch avem posat lo camarlench en quant és familiar e secret conseller del príncep, e son especial secretari, ara resta posar en lo terç lloch lo execudor de justícia e dels consells a aquesta pertanyens”,784 diu el capítol 741 del Dotzè, referint- se a l’algutzir. Aquest funcionari deu ser piadós, com indica al capítol 743. 785 E l quart oficial és el majordom. A quest ha a servir lo príncep en taula; a aquest és dat de attendre en lo príncep son profit e sa honor, 786 diu el capítol 746. També apareix regulada aquesta figura a les Ordinacions del rei E n Pere.787 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. Pp. 492-3. Tasis, Rafael. Op. cit. P. 37. S’hi diu que el Consell Reial estarà compost regularment pel canceller, vice-canceller, majordom, camarlencs, mestre racional, promovedors, tresorer, secretaris i totes aquelles persones que el rei crega convenient que li assessoren. Veiem ací de pas com en les Ordinacions s’hi fa també esment de dos figures després esmentades per E iximenis, com són les del camarlenc i tresorer. Dels camarlencs en concret s’hi diu que seran dos, que formaran part del Consell Reial, com hem dit, i que s’ocuparan sempre de la seguretat personal del rei, tot portant sempre el seu segell (Ibidem. P. 36) 783 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 142. 784 Ibidem. P. 149. 785 Ibidem. Pp. 155-6. 786 Ibidem. P. 161. 787 Tasis, Rafael. Op. cit. Pp. 35-6. Certament, en aquestes Ordinacions del rei E n Pere de 15 de novembre de 1344 es diu que el principal dignatari de la casa del rei serà aquesta figura, i n’hi haurà tres: un a Catalunya, un a Aragó i un a València. Tindran a les seues ordres els copers, els botellers majors, els sots-botellers i botellers comuns, els portantaigua, els panicers majors i comuns, els pastadors o flequers, els escuders, els sobrecocs, els cuiners majors, els argenters de la cuina o compradors, els cuiners comuns, els museus o rebosters de la carn, els menussiers (que trossegen la carn i duen el compte), 781 782 227 La setena distinció de la primera part del Communiloquium ens parla de la informació dels tesaurers del príncep o de al comunitat. 788 Consta sols de dos capítols. E l primer parla de la informació dels ministres o dels cambrers del príncep, qui són axí com a costats o a lats. Dins d’aquests ministres o cambrers del príncep podem incloure el camarlenc, l’algutzir i el majordom, dels quals ha parlat E iximenis després dels consellers. E l segon capítol parla de la informació del tresorer e de les despeses comunes. E ls següents oficials que descriu E iximenis (mestre racional, escrivà de ració i tresorer pròpiament dit) podem dir que desenvolupen aquesta tasca. Ací E iximenis reflecteix molt bé l’especialització de l’exercici d’aquesta tasca en el seu temps, ço que havia donat lloc a la Corona d’Aragó a aquesta divisió tripartita. D’aquestes figures en parla un capítol de les Ordinacions del rei E n Pere, referit a l’organització de les finances reials i estatals. 789 E l capítol 747 explicita dos dels altres oficials reials: “Lo quint official principal del príncep és mestre racional, al qual tots los altres qui res reeben per lo rey deuen retre compte a ell, no a negun altre. (...). Lo sisèn official del príncep és escrivà de ració. Aquest solament à a dar compte al príncep de tot ço a què és tengut lo príncep, per què ha gran mester que sia hom avisat e espert, e verdader e lleal, e cortès a les gens, majorment en pagar graciosament lo sou en temps que lo príncep fa guerra”.790 E l setè oficial és el tresorer, com indica el capítol 748 del Dotzè: “Lo setèn official principal del rey sí és lo tresorer. Aquest ha mester gran llealtat en contractar lo tresor del príncep e gran diligència en llevar- li ses rendes e sos emoluments, e en conservar-li llur patrimoni, e en satisfer-li a llurs despeses e necessitats, e en guardar- lo de venir a vergonya quant res dóna a negun”.791 E n la part final d’aquest treball veurem clarament la importància del fet que els reis medievals disposaren d’aquest “tresor”, i de com aquest mancava sovint, o era escàs, a la Corona d’Aragó en temps d’E iximenis. É s els argenters de la cuina comuna, els portadors d’aigua a la cuina, els escuders portant el tallador reial, el comprador, els cavallerissos i sots-cavallerissos, el menescal, els homes d’escuderia, el falconer major amb els falconers que li segueixen, els caçadors o guardes de cans, el sobreatzembler i sots-atzembler, i els joglars o músics de taula (que són quatre). 788 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. P. 493. 789 Tasis, Rafael. Op. cit. P. 37. Se li encarreguen ací al mestre racional tasques de veritable ministre de finances, car es deu encarregar de les finances reials i estatals. Al mateix temps té al seu càrrec la comptabilitat general de la cort. Serà ajudat per un lloctinent i sis escrivans. També es fixa que l’escrivà de ració tindrà els seus corresponents ajudants. 790 Ibidem. P. 164. 791 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 166. 228 per això que el pondera molt: “Quant lo tresor del príncep és bé partit per aquells qui són membres seus e bons e lleals servidors, e per profit del poble de qui· l pren, llavors està lo regne e sa terra en bon estament”.792 I dins del L libre dels À ngels, fa E iximenis una bella comparança entre els ordes de les jerarquies angèliques i aquests càrrecs que envolten el príncep, al capítol 1er del 2on tractat. Després d’exposar quins són aquests ordes, diu: “E són aquests ordenats a manera que són ordenats los servidors d’un gran rrey o prínçep. Car aquí veuràs que alguns són entesos servidors en ço qui· s fa engir la persona del prínçep axí com són camarlenchs, consellers, secretaris e assessors; e quaix semblants són los àngels de la primera jerarquia. Altres n’i ha que han a entendre en lo rregiment del rregne en comú axí com són los mestres de la cavalleria a almiralls de la mar, e los jutges e consellers de la real audiència, e axí són los sants àngels de la segona jerarchia. Los terços són aquells qui són diputats a regiment de certa província o part del regne, o d’alguna ciutat ho vila; e aytals són los sants àngels de la terça jerarchia”.793 Dedica els darrers capítols d’aquesta sisena part a esmentar i criticar certs grups de gents que no han d’estar a prop del príncep perquè són una nefasta influència per a ell. E ls primers de tots ja els hem anat citant, i són els curials. D’aquests exposa E iximenis les grans dolenties d’aquells qui abiten en les corts e seguexen e servexen als senyors del món794 al llarg dels capítols 756-68 del Dotzè.795 E l mateix ordre segueix al Communiloquium. Aquesta obra també en parla del tema després de referir- se als diversos oficials del príncep, i així dedica la 8ª distinció de la primera part a parlar Dels vicis que’s deuen guardar los curials, los quals solen en ells regnar. E ls títols dels capítols integrants d’aquesta 8ª distinció ens descriuen quins són aquests vicis, que E iximenis censura una vegada i altra: C. 1: Que no sien ambiciosos d’haver honors. C. 2: Que no sien llagoters. C. 3: Que no reeben malament dons o servirs. C. 4: De no vendre desvergonyadament officiis lucratius. C. 5: De amistat fenta esquivar. C. 6: De la falsa trafegueria de calumpniar los altres e de despullar los pobres sens misericòrdia. C. 7: De menjar desordenadament e dels vicis qui nexen d’aquest. 796 Aquestes idees les repeteix E iximenis mutatis mutandis cada vegada que parla dels vicis dels dolents curials. En altre llibre seu, el L libre dels À ngels, exposa fins i tot un càstig teològic als curials, així com una dura invectiva contra ells, al capítol 30 del 5è tractat. Conta que se li apareix sant Miquel al gran mestre en la cort del rei Ibidem. P. 172. Gascón Uris, Sergi. E dició crítica del “L libre dels À ngels” (1392). Barcelona. UAB. 1993. Pp. 50 -1. 794 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 183. 795 Ibidem. Pp. 183-212. 796 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. Pp. 493-4. 792 793 229 Felip de França, i, a la pregunta de si vivint en la cort es podria salvar, diu sant Miquel: “Si· t vols salvar, hix-te de la cort tantost! Car, com sies conseller del rey, en dampnació de ta ànima prens tot quant ne reebs; car no fas ton offici llealment, ço és consellant lo rey ab esforç, e cercant ço que millor és a la cosa póbliqua, mas palpes-lo, e dónes lloch a aquells qui mal fan, almenys cayllant e dissimulant”.797 Però la crítica als curials és una temàtica comuna en el pensament eiximenià. E n alguns moments, fins i tot els fa responsables directes de les dolenties que cometen els prínceps, com per exemple al capítol 504 del Terç. 798 É s per això que en altres llocs E iximenis propugna que a prop del príncep estiguen persones que l’aconsellen bé, i sense nomenar-los, que siguen religiosos, com per exemple, al capítol 613 del Dotzè: “Requer [el príncep] que aja tostemps ab si corrector de sa vida e de sa consciència qui sia perssona notable, scient e ab seny e de pes, qui estudiÿ endressar-lo en bé viure e de dir-li sos defalliments a part e ab reverència en dies e en temps certs”.799 Dos factors són ressenyables respecte a això. E n primer lloc, veiem com apareix de nou el famós “esperit de concòrdia” eiximenià, del qual hem parlat. E n segon lloc, dient això, expressa E iximenis un desideratum d’allò que li haguera agradat ser. Amb Joan I, tot i ser nomenat confessor seu, hi renuncià i no ho aconseguí. Sols en part ho aconseguí amb Martí I, a través de la seua dona, na Maria de Luna, a qui dedicà l’Scala Dei, i sobre la qual certament, exercí influència. De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 104. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. Ff. 273v-274r. Aquest capítol cal inserir-lo dins d’una sèrie de capítols on es narra una història al.legòrica amb protagonistes animals, però fent referència a fets ben concrets. I en aquest capítol li diu la cigonya al lleó, que és el rei dels animals: “Sènyer, yo· m meravell molt de vós, que com vós siats rey de totes les bèsties, que vós no sapiats los grans defalliments de vostres curials. E majorment com los lus defallimens sien tan grans que· ns provoquen lo poble a avalotar-se contra vós, e tolre-us la senyoria. Pensar devets que Déus no us ha fet rey per dar-vos bons jorns e bons ayres, e per rehebre grans honors e grans emolumens de vostre poble sens trebayll e sens que vós no sapiats qui són aquells qui· l devoren”( Ibidem. F. 273v). Notem ací el rerafons pactista d’aquesta reflexió, i com en aquest cas, encara que siga d’una manera al.legòrica, Eiximenis sembla acceptar, o si més no comprendre la rebel.lió contra el mal governant. 799 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 342. 797 798 230 No vol E iximenis, en fi, seguint de nou el Dotzè, a prop dels prínceps aquells qui entenen en profecies (cap. 770), 800 ni astròlegs (cap. 771), 801 ni alquimistes (cap. 772)802 ni hòmens qui diguen que han grans visions (cap. 773).803 Just deprés del príncep i la gent que li envolta, se situa tota la resta del cos social seglar. Ací és on E iximenis pren més en consideració els conceptes de “cosa pública” i de “ciutat” que ja hem esmentat i que desenvoluparem amb detall posteriorment. É s per això que en una primera aproximació, sols considera els habitants de la ciutat. També veiem ací un clar reflex de la realitat catalanoaragonesa del seu temps. I tot plegat ho trobem al capítol 115 del Dotzè. Ací, segons policia aprovada e antiga que· s appel.la aristotèlica, parteix els habitants de la ciutat en tres “mans”, d’igual manera a com succeïa a les ciutats de la Corona d’Aragó. La primera mà és la ma major e principal, i aquesta “s’appel.la la mà dels generosos; e aquests són appel.lats los honrats ciutadans.(...). La segona mà dels habitadors de la ciutat s’appel.la mà mitjana; e aquests no· s appel.len honrats ciutadans; mas són appel.lats ciutadans, axí que no y ajusta hom altre vocable de honor axí com fa als generosos; e sots aquesta mà se comprenen comunament juristes, notaris, mercaders e drapers poderosos, e tots aquells qui sens genrositat notable han grans riquees en la ciutat. (...). La terça mà s’appel.la de menestrals; axí com són argenters, ferrers, çabaters, cuyracers e axí dels altres”.804 Mitjançant aquesta senzilla classificació, divideix E iximenis el cos social ciutadà. Ja hem dit, i desenvoluparem amb detall després, com E iximenis dóna summa importància a l’àmbit ciutadà. É s per això que requereix dels seus habitants qualitats especials, i és també prou exigent en aquest sentit. D’aquesta manera, al capítol 46 del Dotzè, ens diu que “negun qui sia en peccat mortal no és bon ciutadà. (...). Com bonea de ciutadà enclou bonea virtuosa directiva a glòria. (...) E açò és semblant al dit de sanct Agostí en lo llibre De la Ciutat de Déu, qui posa que jamés en negun infeel no fonch neguna vera virtut, car fallia-los lo fonament de virtut, qui és fe, sperança e caritat”.805 I al següent capítol 47, que porta per títol “Quines virtuts e quines obres pertanyen a bons ciutadans”, diu que tot bon ciutadà en quant ciutadà deu Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987 . Pp. 215-7. 801 Ibidem. Pp. 218-9. 802 Ibidem. Pp. 220-2. 803 Ibidem. P. 223. 804 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 53v-54r. 805 Ibidem. F. 26r. 800 231 haver les virtuts cardenals. 806 Pressuposa, doncs, E iximenis en els ciutadans, les virtuts teologals i cardinals. Dins del mateix capítol 115 del Dotzè analitzat, parla d’aquells que no considera parts d’aquest cos social: “Los peregrins e aquells qui a temps fan habitació en la ciutat, e misatges, e servents, e aquells qui són fets franchs e són stats sclaus, jamés no són appel.lats ciutadans ne vehïns, jatsia que sens ells la ciutat no puxa bé ésser”.807 E l concepte de “servent” de la ciutat l’explicita més detalladament al capítol 338 del Dotzè, on diu: E deus saber que comunament lo servey domèstich de la ciutat del qual ací parlam sí stà en servicials e scuders, e en misatges e servents, e en sclaus. 808 Sobre la llibertat concreta atorgada a aquests grups socials, ja n’hem parlat a l’anterior capítol. Divergeix en certa manera aquesta classificació de la que en fan d’altres teòrics medievals, com Marsili de Pàdua. Aquest distingeix en la comunitat bàsicament cinc classes socials: Pagesos, artesans, soldats, financers i la pars judicialis seu principans aut consiliativa. N’afegeix així mateix una altra, que és la classe sacerdotal. Aquestes parts de la ciutat deuen segons Marsili col.laborar per a l’assoliment de la vita sufficiens, que és el fi fonamental de la ciutat marsiliana. E l fonament d’aquest esquema és aristotèlic, com remarca J. Quillet: C’est donc sur les bases de l’aristotélisme politique que Marsile fonde la communauté politique et son existence, ainsi que sa différentiation et sa hiérarchisation en parties.809 De manera semblant a com hem vist que E iximenis censura la influència de certa gent que exerceix certs oficis sobre el príncep, també censura l’existència de certa gent que es dedica a certs oficis dins de la ciutat constituïda en cosa pública. Diu així al capítol 211 del Dotzè que és gran perill a la senyoria sofferir alcuns vils officis. 810 Aquests són la prostitució, tafureries, públichs usuraris i públichs devins o sortílechs. Un semblant rigorisme manifestà el reformador valencià Arnau de Vilanova, qui en la seua Informació espiritual al rei Frederic de Sicília li diu, entre moltes altres coses, que: “Decaçarets o gitarets de tota vostra senyoria devins e devines, o sorcers, o qualsque supersticioses (...). Ítem, gitarets de vostra senyoria tot ús de daus entre crestians; axí que, sots certa pena, esquivarets que negú no· ls y face, ni· ls y aport, ni· n ús. Ítem gitarets usures e usurers 806 807 808 809 810 Ibidem. Ibidem. F. 54r. Ibidem. F. 141r. Quillet, Jeaninne. Op. cit. Pp. 81-2. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 90r-90v. 232 crestians, e mayorment cells qui ab iniques barates frauden lo poble menut”.811 L’únic d’aquests oficis que accepta com a mal menor és la prostitució, ja que, segons el mateix capítol 211 abans citat dix sanct A gostí “primo. De libero arbitrio”: “L ex humana aliqua racione permittit que juste lege divina puniuntur”. 812 Al capítol 23 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 379 del Dotzè), també impugna E iximenis altres arts e oficis damnificants la cosa pública o comunitat. Ací censura jugadors públichs e qui en fan ofici, e lluitadors e alcavots, totes arts praves, així com és art de saber furtar o enganar o tregitar, els alquimistes de nou, i els nigromàntichs e servidors del diable. 813 Una altra professió que no acaba d’acceptar del tot, és la dels joglars. Ben és cert que al capítol 902 del Terç diu que llur ofici és ordenat a fer alcun solaç als hòmens, lo qual no és desonest de si mateix.814 Aquesta idea la repeteix al capítol 912 de la mateixa obra, mutatis mutandis. Però ací s’apressa a matisar que “altres joglars hi ha que fan jocs deshonests o ofensius d’altres, e en dies vedats, e a aquests alguns donen per vanitat grans lloguers e destemprats. E d’aquests diu sant Agustí, Super Johannem, que qui a aitals dóna per raó de llur ofici, no és sinó nodrir-los en llurs pecats, e per tal diu que dar-los és gran pecat”.815 Sembla ser que en aquest punt, aplicat a l’exemple concret dels joglars, E iximenis segueix el dominic anglès Robert Holcot, (en concret a la Postilla super L ibrum Sapientiae Salomonis, llibre II, capítol 14, lectio 172), per a qui hi ha un ludus turpis et inhonestus, que seria el censurat per E iximenis, un ludus gaudi spiritualis (que correspondria a les diverses representacions religioses), i un ludus humane consolacionis, que seria l’aprovat per E iximenis. 816 E xposa la mateixa idea també al capítol 880 del Dotzè. Ací, a més, divideix les arts joglaresques lícites en tres classes: tocant instrumens, de boca i de obra. 817 I fins i tot, al capítol 249 del L libre de les Dones censura els hòrreus Vilanova, Arnau de. Obres Catalanes. V. I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. Pp. 232 -3; 237. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 90r-90v. 813 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 133 -4. 814 Citat a Renedo, X avier. “Turpia feminarum incessa lascivarum (E l joc teatral en el capítol 283 del Tirant lo Blanc )”. Dins “Formes teatrals de la tradició medieval”. A ctes del V II Col.loqui de la Société pour l’É tude du Théâtre Médiéval (Girona. Juliol 1992). Barcelona. Institut del Teatre/Diputació de Barcelona. 1995. P.211. 815 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. Pp. 164 -5. E dició a cura d’Albert Hauf. 816 Renedo, X avier. “Turpia feminarum incessa lascivarum (E l joc teatral en el capítol 283 del Tirant lo Blanc)”. Dins “Formes teatrals de la tradició medieval”. A ctes del V II Col.loqui de la Société pour l’É tude du Théâtre Médiéval (Girona. Juliol 1992). Barcelona. Institut del Teatre/Diputació de Barcelona. 1995. Pp. 210, 215 n.15. 817 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. Pp. 476-7. 811 812 233 juglars.818 Però ací podem deduir que si n’hi ha joglars hòrreus, també deu haver-ne de bons per a ell. Com E iximenis centra el seu estudi, com diem, en l’àmbit ciutadà, sembla excloure a priori l’àmbit rural. Però no és així. E n aquest àmbit, les classes socials poden reduir-se pràcticament a dos: els senyors feudals i els serfs. E ls primers els designa E iximenis com a “cavallers”, i d’ells en fa menció al mateix capítol 115 que estem analitzant, quan compara els “ciutadans honrats” amb ells: Car en les honors són egualats a cavallers entre si mateixs, jatsia que si són ab cavallers, los cavallers deuen anar primers. 819 Tenen en comú una cosa important: que viuen de rendes. Diu així aquest capítol: Car aquests [els ciutadans honrats] tenen ja stament de cavallers vivent de llurs rendes e honorablement segons forma de cavallers. 820 E n la pràctica, doncs, segons la perspectiva econòmica, vindrien a ser mutatis mutandis el mateix. Fins i tot sembla afavorir una certa barreja i permeabilitat entre ambdós grups socials (els nobles i el patriciat urbà). Així, al capítol 198 del Dotzè, dóna una sèrie de raons per les quals és bo que en les ciutats hi haja “generosos” (altra denominació que usa per a aquest grup social). I una de elles és: “Per tal que per llurs matrimonis se ennoblesquen molt aquells qui són de baix stament; car los generosos ab aytals fan sovín matrimonis inclinats per diners o per qualque altra profitosa cosa”.821 Cal dir, però, que quan E iximenis parla de “senyors” o “grans senyors”, està referint-se a tots aquells que posseixen terres. Per tant, pot ser, seguint la perspectiva medieval, tant el governant civil suprem, és a dir, el príncep, com qualsevol altre que entre dins la jerarquia nobiliària feudal, i fins i tot també qualsevol autoritat eclesiàstica que posseïra terres, de les quals n’hi havia moltes. Diem això perquè, d’aquesta manera, moltes de les coses que hem dit referides al príncep són també aplicables als senyors feudals, que també són, dins de la perspectiva medieval i eiximeniana, “senyors”. E iximenis no sent, però, com veurem amb més detall posteriorment, una excessiva estimació per aquest estament nobiliari. I és que podem dir, seguint J. Huizinga, que en l’E dat Mitjana hi ha una certa idea que la veritable noblesa està en la virtut. Això, diu aquest autor, nasqué de l’amor cortès de la poesia dels trobadors, però es reduí sols a una consideració moral sense efectes socials. 822 E n qualsevol cas, l’absència en temps d’E iximenis de les 818 819 820 821 822 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 365. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 53v-54r. Ibidem. F. 54r. Ibidem. F. 85v. Huizinga, Johan. E l otoño de la E dad Media. Madrid. Alianza E ditorial. 1978. P. 89. 234 virtuts que se’ls pressuposava en l’estament nobiliari li dugué a molt dures crítiques envers aquest estament. L’altra classe social rural són els llauradors, que ell denomina “pagesos”. É s un grup social menyspreat i àdhuc ridiculitzat per E iximenis. Les crítiques que hi fa demostren tant la seua mentalitat purament ciutadana com el seu fort classisme. Són tan abundoses aquestes crítiques, i és tan interessant aquest aspecte del seu pensament, que serà això objecte d’una anàlisi posterior i més detinguda. A la setena i vuitena part del Dotzè, E iximenis fa una exposició del cos social en base als conceptes de “col.ligació natural” i “col.ligació legal”. Aquests conceptes hi són presents, si bé no exposats amb la mateixa ordenació sistemàtica que hi són en E iximenis, a la segona part del Communiloquium de Joan de Gal.les, O.F.M.,823 que és, com ja hem dit, una de les obres que més li influí, amb la qual prengué contacte segurament durant sa estada a Oxford. Segons la primera, es fa una exposició del cos social atenent a criteris de pertanyença a un mateix grup, on hi són presents afinitats de tipus, com diu la denominació, natural. D’aquesta manera, segons el capítol 774 del Dotzè, hi ha aquests tipus de col.ligació natural: “La primera d’aquestes col.ligacions, qui s’appel.la natural, se estén als següents puns o graus o estaments, ço és, a hòmens e a fembres, a marit e a muller, a pare e a mare, a fills e a filles, a frares e a sors, a parens e a parentes, a cosins e a cosines e a pertanyents, e a amichs e a amigues, e a companyons e a companyones, e a diverses naturalitats”.824 La darrera d’aquestes condicions resta inconcreta quant a la seua formulació, però l’especifica al capítol 811 del Dotzè: “Aquesta s’apel.la les naturalitats, ço és que vegam quines costumes e condicions e maneres e proprietats naturals an comunament diverses estaments de gens en los quals està tota la cosa pública, per tal que lo príncep, sabent de tots llurs naturals condicions, puxen mills conèxer llurs coratges e llurs paraules e llurs obres, e axí· ls puxen mills jutjar e regir”.825 E l concepte de “col.ligació legal” recorda molt al concepte de “cosa pública” exposat al Regiment de la Cosa Pública . Comparem-los. Defineix al capítol 833 del Dotzè la col.ligació legal com a “ajustament de diverses perssones faens una comunitat, volens viure sots unes matexes lleys, furs e Hauf i Valls, Albert. “E iximenis, Joan de Salisbury i Fr. Joan de Gal.les, O.F.M.”. Miscel.lània Sanchis Guarner, I . Universitat de València. 1984. P. 174, n. 21. 824 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 224. 825 Ibidem. P. 310. 823 235 regidors, jatsia que les dites perssones sien partides segons diverses estamens e graus e punts e maneres e arts pertanyents a la dita comunitat”.826 Molt pareguda és, com diem, la definició que dóna de “cosa pública”, que analitzarem amb detall posteriorment, al capítol 1er del Regiment de la Cosa Pública (capítol 357 del Dotzè): “Cosa pública és alguna comunitat de gents ajustades e vivents sots una mateix a llei, e senyoria e costumes, si es vol aital ajustament sia regne, o ciutat, o vila, o castell, o qualsevol semblant comunitat que no sia una sola casa”.827 Aquestes coincidències indicarien que E iximenis identifica allò que anomena “cosa pública” amb aquesta mateixa idea. Dedica els primers capítols d’aquesta vuitena part a detallar les disposicions del dret canònic referents a les relacions dels cristians amb els infidels. Del seu contingut podem clarament deduir, que tot i tenir drets reconeguts, no podem pas dir que els infidels puguen considerar- se part de la “cosa pública” cristiana i eiximeniana. E n l’exposició d’aquesta col.ligació legal, segueix l’esquema exposat al capítol 842 del Dotzè, on parla dels quatre estaments principals sots los quals se tanca la cosa pública . I aquests estaments són religió, matrimoni, viduïtat e virginitat.828 É s molt interessant veure com aquest és l’esquema que usa al capítol 292 del Primer, afegint l’estament de religió, que hem citat al principi de l’exposició de la co ncepció eiximeniana del cos social. 829 D’altra banda, aquesta partició del cos social en tres estaments (matrimoni, viduïtat i virginitat), apareix a la 6ª distinció de la 3ª part del Communiloquium.830 Així mateix, dins dels capítols del Dotzè dedicats a la col.ligació legal, podem trobar traces de diverses parts del Communiloquium. Així a la 9ª distinció de la primera part d’aquesta obra parla de la informació dels cavallers. Al Dotzè hi parla d’aquesta matèria als capítols 862-5. 3. E l corpus mysticum E l concepte de corpus mysticum és un concepte netament medieval, que pressuposa que la societat cristiana és regida per Jesucrist, i que tots els seus membres formen part de l’E sglésia, entesa de manera ampla, i de la qual el seu cap, ultra el Papa, és Crist mateix. Implica per tant, que tant les autoritats civils com eclesiàstiques deuen col.laborar en l’assoliment del Regne de Déu a Ibidem. P. 363. Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 39. 828 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 385. 829 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 200v-201r. 830 Dualde Serrano, Manuel. Op. cit. P. 502. 826 827 236 la terra, en la mesura que els siga possible, si bé sempre amb una major exigència envers les autoritats eclesiàstiques, que tenen una major responsabilitat en aquest sentit. Implica també, com ja hem apuntat, que el concepte d’E sglésia és entés en sentit ample, i engloba tant a religiosos com a seglars pròpiament. E l concepte, així mateix, té arrels paulines. J. A. Maravall explicita aquest origen així: “Hay, sin duda, una tradición en el ámbito de la Iglesia, de inspiración netamente cristiana, de fuente paulina, que habla de la reunión de los cristianos como cuerpo en un sentido espiritual, en virtud del vínculo de caridad de Cristo para con todos los hombres”.831 E iximenis explicita tot això, citant la frase clau d’A d Romanos, X II: Sint in uno corpore multa membra; habemus omnia autem membra non eundem actum habent: ita multi unum corpus sumus in Christo, al capítol 1er del Regiment de la Cosa Pública 832 (cap. 357 del Dotzè). I a continuació, explica molt bé aquesta idea amb les seues pròpies paraules: E vol dir que axí com diversos membres fan un cors qui han diversos officis en l’om, axí diverses persones e officis ajustats fan un cors e una comunitat, la qual és appel.lada la cosa pública crestiana. L’altra cita paulina remarcable, la fa al capítol següent del mateix Regiment de la Cosa Pública (cap. 358 del Dotzè), i és Prima Corintiorum, X II : E t enim in uno spiritu nos omnes in unum corpus baptitzati sumus. Té aquesta idea així mateix un posterior desenvolupament en sant Agustí. Com indica E . Iaboni, per a ell l’E stat terrenal, en perseguir el manteniment de la pau entre els homes, sols pot concebre’s com a instrument de l’Església, que és el veritable E stat. E xhaurida sa funció, diu, l’E stat terrenal desapareixerà i es veurà restablert el regne de Déu.833 Trobem així de nou la connexió del pensament paulí i augustinià que reprén en certa manera el franciscanisme, com ja hem vist. Ara bé, el terme concret corpus mysticum és més aviat d’època carolíngia, com indica E . Kantorowicz. Així mateix, indica aquest autor que a partir del segle XIII comença a fer- se una interessant distinció entre el corpus verum (l’hòstia consagrada) i el corpus mysticum (cos col.lectiu de l’E sglésia). Molt bé ho expressà això Simó de Tournai el 1200: Duo corpora Christi. Unum materiale, quod sumpsit de virgine, et spirituale collegium, collegium ecclesiasticum. 834 La idea de corpus mysticum té així mateix implicacions pactistes. Com diu J. A. Maravall: “Al hacer del poder y de su titular, conjuntamente con los sujetos del mismo, miembros de un único cuerpo, les confiere a uno y a otros Maravall, J. A. “La idea de cuerpo místico en E spaña antes de E rasmo”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. P. 196. 832 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 41. 833 Iaboni, E milio. L a concezione dello Stato nelle dottrine filosofico-giuridiche. Padova. Casa Editrice Dott. Antonio Milani. 1976. P. 19. 834 Kantorowicz, E rnst. L os dos cuerpos del rey. Madrid. Alianza E ditorial. 1985. Pp. 190 -2. 831 237 una situación objetiva, sometida a regla y, en consecuencia, mensurable. Y esto trae, por un lado, limitación del poder, que no podrá ser cualquiera, sino aquel poder rector y protector que a la cabeza corresponde sobre los miembros; y, por otro lado, enaltecimiento del valor del súbdito que, en tanto que miembro, y cualquiera que sea su posición en el conjunto, cumple siempre una función activa en beneficio de los demás”.835 La idea de corpus mysticum aplicada al cos sociopolític té, en fi, ple desenvolupament a E uropa en temps d’E iximenis. Com diu el citat J. A. Maravall, en fi: “Se va a llamar a la república, al pueblo políticamente organizado, “cuerpo místico” a partir del siglo X IV, o por lo menos, muy a fines del siglo XIII. Y se hace esto, bien con expresa referencia a los textos de San Pablo o bien con omisión de los mismos”.836 I en especial podem dir que en terres catalanoaragoneses tingué aquesta idea especial conreu. Així ho remarca molt encertadament el caputxí Nolasc del Molar: Tal pensament envaeix àdhuc la forma civil de concebre la nostra societat medieval. “Cors públic” en dirà Marc de V ilalba.837 E iximenis arreplega aquesta idea i la propugna amb vigor al llarg de tota la seua obra. É s per això, que el concepte de corpus mysticum engloba en el seu pensament a la part eclesiàstica i a la part civil. La idea apareix ja al capítol 2on del preàmbul a tot L o Crestià , on diu que un dels motius que el mou a escriure L o Crestià és lo gran lloguer que lo dit Senyor promet a aquells qui treballen volenterosament per la cosa pública, e, especialment, per la salut de les ànimes.838 É s clau i nuclear la idea de la inclusió de la “salut de les ànimes” dins del concepte de “cosa pública”. I és per aquesta mateixa Maravall, J. A. “La idea de cuerpo místico en E spaña antes de E rasmo”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. P. 195. 836 Ibidem. P. 198. 837 Nolasc del Molar. E iximenis. Olot. Biblioteca Olotina. 1962. P. 15. E n aquest mateix lloc al.lega el pare Nolasc uns breus fragments de discursos d’Alfons el Magnànim i la seua dona la reina Maria. Però creiem que aquesta idea de corpus mysticum apareix magistralment reflexada en una intervenció de Simó Salvador, bisbe de Tortosa a les Corts de Montsó el 31 de març de 1435, recollida pel pare Nolasc a la mateixa obra citada (pp. 15-6), que reproduïm: “No és altra cosa la justícia sinó una tàcita companyia o societat per unitat de caritat en molts supòsits o persones, constituint un esperit o voler concórrer a la justícia de la cosa pública; e aquesta és estada trobada per auxili, restauració e benefici de molts... ¿Què és aquesta justícia pública..., sinó un vincle de caritat conglutinant en Crist, per caritat immensa que fa nosaltres així annexos en la cosa pública que no ens podem separar d’aquella, ans per aquella devem assejar soferir totes tribulacions; ne separar-nos d’aquella per potència superior, ne menaces de potent, ne per corrupcions, ne per neguna amicícia carnal? E llavors havem la beatitud que ens promet Jesucrist”. 838 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 36. Selecció a cura d’Albert Hauf. 835 238 motivació que ens trobem dins del projecte de L o Crestià , que està concebut com ja hem dit com a una Summa Theologica , que el llibre Dotzè tracta de com Déu a l’home lo relleva per lo bon regiment de tota la cosa pública. 839 Una magnífica formulació d’aquesta idea trobem al capítol 156 del Primer, que porta el significatiu títol de “Qui posa que tota crestiandat és regida per lo Fill de Déu”. Fa així mateix interessants al.legacions paulines. I no oblidem que aquesta idea prové en gran part de sant Pau. Al.lega així A d E phesios, primo i A d Colosenses, primo, on diu que “posa que Jhesucrist és posat e constituhït cap sobre tota la sancta església crestiana. E posa com tot lo ajustament dels feels és un cors qui· s appel.la cors místich spiritual de Jhesucrist, del qual ell tot sol és cap e regidor e governador, axí com aquell a qui nostre senyor Déu lo pare ho ha donat e comanat”.840 Trobem també aquesta idea formulada al capítol 239 del mateix Primer, on, exposant algunes dignitats de l’E sglésia cristiana, diu: “La sisena proposició, que aquesta deu ésser axí ordenada dins si com són los membres en lo cors de l’hom. Aquesta ensenya sanct Gregori en lo X VIIIIèn llibre dels Morals. Car axí com en lo cors de l’hom los membres han diversses oficis, emperò cascú serveix a tot lo cors. (...). Axí és en la sancta religió crestiana. Cascun deu a l’altre ajudar segons la sua possibilitat, axí que no sia membre mort e inútil. (...). Dins la sancta església e religió crestiana (...) jatsia que alguns sien reys, altres pagesos, altres cavallers, altres clergues, altres bisbes, tots emperò deuen servir los uns als altres, e· s deuen unir per aquella amor qui· s regeix, ço és, la karitat del Sanct E sperit”.841 Destaca al final d’aquest fragment la idea que ja hem comentat, que en el pensament eiximenià i franciscà en general, la caritat és entesa com a fonament de la llei cristiana. Més avant, fa una bella semblança entre les parts d’aquest cos místic i les parts del cos humà: “La VIIa és que tot aquest cors ecclesiàstich és figurat a semblança de cors de hom. Axí ho diu sant Ambrós en lo llibre De Consolacione V alleriani. Car lo cap és Jhesucrist, los ulls los prelats, les orelles los jutges, la llengua los preÿcadors, los braços los cavallers, les mans los consellers, l’estòmach los nobles, lo cor los prínceps, les cames los menestrals, los peus los pagesos, qui axí són lligats e necessaris los uns als altres que si un estament hi defall tot l’altre és perdut. E , per tal, los amadors de la cosa pública, qui atenen a profit de la comunitat són tostemps tenguts en gran reverència”.842 Ací veiem clarament com en aquesta concepció inclou 839 840 841 842 Ibidem. P. 41. Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 116r. Ibidem. F. 173r. Ibidem. 239 E iximenis tant la part eclesiàstica com la part seglar. Així mateix, és molt important veure com parla de “cosa pública” per a referir- se a la societat constituïda i entesa com a corpus mysticum. Això implica en primer lloc com el concepte de “cosa pública” és tan summament important en el pensament eiximenià, car aquest és entés com a manifestació més visible del corpus mysticum, en primer lloc. E n segon lloc, això explica com en l’obra d’E iximenis, que és fonamentalment teològica, hi és present la temàtica sociopolítica d’una manera tan important. E n altres llocs de la seua obra àdhuc usa aquest terme explícitament. Així, al capítol 110 del Pastorale, on ens diu que aquells que regeixen l’E sglésia, reberen aquesta potestat non in destructionem, sed in edificationem corporis Christi.843 I dins de la mateixa obra apareix també al capítol 118, on senyala, tot citant A lanus (Alain de Lille), l’obligació per part dels bisbes de corregir els seus dolents súbdits, els quals són ut membrum putridum a corpore mistico Christi. 844 E n termes molt semblants s’expressa el seu contemporani sant Vicent Ferrer, citant al final fins i tot la font paulina: “Si hun cors és tot escampat en moltes partides, la hun braç ça, l’altre llà, e lo cap llà, e lo ventre llà, estant axí, jamay l’esperit no y vindrà ni y entrarà. Sus axí és: lo cap és Jesucrist; los cabells que van damunt, volant, són los senyors temporals, qui volen damunt les persones pobres e damunt viles e ciutats per la senyoria que y han; les orelles que hoen, són los confessors que hoen les confessions del poble; lo nas qui odore, són les persones devotes que odoren les virtuts de Jhesucrist (...); la boqua que rep la vianda, són los richs qui tenen les riquees; les cuxes, són les persones de matrimoni; les cames, són les persones de treball simples; los peus, que sostenen lo cors, són los llauradors, com ells sostenen e d’ells viven los richs e· ls senyors e tots los altres: Sicut enim in uno corpore, multa membra habemus (omnia autem membra non eumdem actum habent, ita multi unum corpus) sumus in Christo”.845 Aquest concepte de corpus mysticum implica així mateix que s’apliquen a les autoritats seglars conceptes religiosos i viceversa. E n aquest sentit senyala E . Kantorowicz com a l’E dat Mitjana hi hagué continus intercanvis de simbologia política i religiosa. 846 Així mateix, aquest mateix autor indica Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. P. 138. Ibidem. P. 150. 845 Vicent Ferrer, sant. Sermons. Vol. I. Barcelona. E d. de Sanchis Sivera. 1932. P. 140. Citat a Maravall, J. A. “La idea de cuerpo místico en E spaña antes de E rasmo”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. P. 206. 846 Kantorowicz, E rnst. Op. cit. P. 188. E ns indica aquest autor en aquest sentit com el Papa ornava la seua tiara amb una corona d’or, vestia la púrpura imperial i era precedit pels estendards imperials quan cavalcava per Roma. 843 844 240 com mentre la idea de l’E sglésia com a corpus mysticum cuius caput Christus es revestia d’elements seculars, el propi E stat secular s’afanyava per a assolir la seua pròpia exaltació quasi-religiosa. D’aquesta manera, posa com a exemple el fet que Frederic I Hohenstaufen santificà el seu imperi amb el títol de sacrum imperium. Així mateix, el dominic Vicent de Beauvais usà a mitjans del segle XIII el terme corpus reipublicae mysticum per a designar el cos polític de l’E stat. Aquesta mateixa intenció d’exalçar l’E stat per damunt de la seua existència física i fer- lo trascendent podem percebre, en fi, en l’E spill de prínceps del franciscà Gilbert de Tournai.847 Doncs aquest mateix fenomen el trobem en E iximenis. D’aquesta manera, al capítol 51 del Pastorale aplica als bisbes conceptes que en principi en altres llocs de la seua obra aplica a autoritats seglars, dins d’aquesta mixtura de concepcions polítiques i teològiques. Diu així que el bon bisbe, deu ser salutem rei publice optans et pro illa constanter zelans.848 De la mateixa manera, aplica als governants seglars atributs espirituals, com per exemple al capítol 38 del mateix Pastorale, on diu que els reis dolents ofenen Déu, cuius sunt vicarii.849 Al capítol 354 del Dotzè, així mateix, diu que els grans prínceps són axí com a Déus en la terra. 850 Al capítol 482 del Dotzè, diu que el príncep és posat migançer entre Déu e lo poble. 851 Al capítol 118 del 3er tractat de la V ita Christi, en fi, usant el recurs de posar en boca d’altre idees pròpies, ens diu com sant Joan Baptista als prínceps amonestava de no fer contra Déu e contra sa lley, com fossen vicaris seus. 852 E stà això en total consonància amb el que senyala W. Ullmann, de que des del segle V fins al X V a E uropa occidental el Papat considerà els diversos prínceps seculars a ell sotmesos com a òrgans necessaris i auxiliars Així mateix, l’emperador duia sota la corona una mitra, calçava sabates pontifícies, vestia altres robes clericals i rebia en la coronació un anell, igual que el bisbe. 847 Ibidem. Pp. 200-2. Cal destacar, en fi, com a derivació d’aquest procés, el fet que el terme corpus mysticum adquirí connotacions legals. Adquirí així un caràcter corporatiu amb el significat de persona fictícia i jurídica. D’aquesta manera, recordarem que ja sant Tomàs d’Aquino havia usat el terme de persona mystica com a alternatiu al de corpus mysticum. I aquest terme no diferia molt del de persona ficta que usaven els juristes. 848 Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. P. 66. 849 Ibidem. P. 48. 850 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 147v. 851 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 33. 852 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 99v. 241 instituïts per la divinitat per a assistir el Papa en la seua gestió governamental. 853 D’altra banda, podem dir que la visió del món de l’E dat Mitjana està penetrada per tot arreu de creences religioses. J. Huizinga en senyala com aquest ideal religiós penetra fins i tot en l’ideal cavalleresc. I el mateix autor aporta dos manifestacions d’aquesta mixtura d’ideal religiós i cavalleresc. E n primer lloc, tenim el fet que l’arcàngel sant Miquel siga l’avantpassat de la cavalleria entesa com a milice terrienne et chevalerie humaine. E n segon lloc, tenim els ordes religiosos militars.854 Una molt detallada explicació d’aquesta idea, d’atrib ució d’atributs espirituals a la potestat seglar, la trobem al capítol 605 del Dotzè: “Deu lo rey pensar la dignitat del bon príncep, car bon príncep e noble e virtuós és la pus assenyalada perssona del món, del qual diu Policraticus, libro quarto, capitulo primo, axí: Princeps est potestas publica que in terris est divine magestatis imago, e vol dir que bon príncep és perssona qui té en la terra la potestat pública a regir los altres, qui és una especial e bella ymatge de nostre senyor Déu en quant representa Déu en la terra, del qual és vicari”.855 É s aquesta alta concepció de la dignitat del governant seglar, d’arrel teològica, la que fa que després siga tan exigent amb ells, i al mateix temps, reste sovint decebut per la seua actuació concreta. Les paraules del Policraticus de Joan de Salisbury, mostren una volta més l’influx del bisbe de Chartres en el nostre bisbe d’E lna. Tanmateix, aquest alt nivell d’exigència envers les autoritats civils derivat d’aquesta concepció de corpus mysticum és cosa comuna entre els autors medievals, precisament per ser aquesta una concepció plenament medieval. Així, la trobem per exemple en sant Tomàs d’Aquino 856 o en E gidi Romà. 857 853 Ullmann, Walter. Principios de gobierno y política en la E dad Media. Madrid. Ediciones de la Revista de Occidente. 1971. P. 67. 854 Huizinga, Johan. E l otoño de la E dad Media. Madrid. Alianza E ditorial. 1978. Pp. 93-120. 855 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 321. 856 S’expressa així l’Aquinat: “Considerandum autem restat ulterius, quod et eminentem obtinebunt coelestis beatitudinis gradum, qui officium regium digne laudabiliter exequuntur (...). E st igitur excellentis virtutis bene regium officium exercere. Debetur igitur et excellens in beatitudine praemium” (De regimine principum , I, 9. Citat a Mariani, Ugo. Chiesa e stato nei teologi agostiniani del secolo X IV . Roma. E dizioni di Storia e Letteratura. 1957. P. 117 n.3). 857 E ns diu l’arquebisbe de Bourges: “Sunt etiam quaedam bonae dispositiones, quae sunt supra virtutem, cuiusmodi est virtus divina, sive virtus heroica et superiusta, de qua determinatur 7 E th. Nam sicut aliqui homines sunt sicut bestiae, et sunt mali ultra modum hominum: sic aliqui sunt quasi divini, et sunt boni supra modum propter quod tales supervirtuosi dici possunt. Huiusmodi autem virtutem divinam, quae est quodammodo super virtus, maxime habere debent Reges et Principes, qui (ut dictum est) semidii esse debent” (De regimine principum, I, p. 2, c. 4. citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 117 n. 4). 242 Dins d’aquesta concepció de corpus mysticum, ja hem apuntat com la part eclesiàstica té certa preeminència, car com diu al capítol 307 del L libre de les Dones: L os ecclesiàstichs són posats migancers entre Déu e lo poble. 858 Però la tasca encomanada als eclesiàstics no es podria pas acomplir sense l’auxili de les autoritats seglars. Per tant, aquestes tenen també la seua importància dins del corpus mysticum. É s una idea que trobem, per exemple, al capítol 56 del 3er tractat de la V ita Christi, on diu: “Com los grans estaments e coses públiques sien coses quaix divinals e a Déu fort cares, per la multitut de les ànimes qui s’i encloen e per les lleys virtuals qui· ls regeixen, e per la fi a què són ordenades, que és pau e bona vida”.859 Reflecteix aquesta cita la gran importància atorgada per igual tant a la potestat eclesiàstica com a la potestat seglar. La mateixa idea de col.laboració de les autoritats seglars amb les eclesiàstiques amb la finalitat d’ajudar a aconseguir la salvació del poble a ells encomanat, la trobem al capítol 58 del 4rt tractat de la citada V ita Christi. Diu el rei “Abdon de Síria”, al voltant de l’enunciat del títol (“Qui mostra què lliura los prínceps de fer mal”): “Penssava que ben faent en lo regiment de mon poble, yo servia molt a Déu, e en açò en special guanyava la sua amistat, e per ço endreçava mon poble a bé a fer e a complaure a Déu e a salvació”.860 Molt més clarament, en fi, trobem la idea de coordinació de totes les potestats en la tasca de la salvació i la benaurança al capítol 96 del 8è tractat de la V ita Christi: “Jatsia que les dites doctrines se estenen a tota gent, emperò molt més estrenyien los pastors de les ànimes, axí com prelats e prínceps, als quals nostre Senyor ha comanades les ànimes de llurs súbdits, e als quals entén a dar si mateix en glòria per llur treball”.861 É s del tot remarcable que designe tant a prínceps com a prelats amb la denominació de “pastors de les ànimes”. La part eclesiàstica i la part seglar, els governants eclesiàstics i els governants civils, vénen tots subordinats, però, al guiatge i mestratge de Jesucrist, com diu a l’oració nº 73 del Psalterium alias L audatorium, on diu, referint-se a Crist: Hic est summus sacerdos et pontifex, et imperator omnium regum terrae. 862 I fins i tot és possible trobar aquesta darrera idea de Déu com a governant suprem del món només començar el Dotzè: Al pròleg defineix Déu L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 445. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 57v. 860 Ibidem. 861 Ibidem. Ff. 257v-258r. E n el manuscrit consultat d’aquesta obra aquest capítol està numerat com a 97. 862 Psalterium alias L audatorium . Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1988. P. 154. 858 859 243 com a senyor dels senyors e general regidor e patró de tot lo món e de totes senyories; 863 i el títol del capítol 1er parla de lo regiment e governació general de Déu sobre tot lo món. 864 E n aquest punt, i com a síntesi de tot allò que hem dit fins ací, podem adduir l’esquema del capítol 26 del Pastorale865 que hem citat en tractar de la matèria del “pactisme teocràtic”, esquema que sintetitza a la perfecció no sols la idea susdita de “pactisme teocràtic”, sinó també aquesta de corpus mysticum: Deus. Imperator. Papa. Reges. Magnates. Cardinales. Parentes. Propinqui. Omnes prelati ecclesie. Benefactores. Populus christianus. Omnes religiones. Omnes heretici. Omnes infideles. Tota pars ecclesiastica. Diu E iximenis en aquest sentit de que Petrus de Reuenna in suo Deuotatorio recomana als sacerdots que després de la missa facen una oració pels vius i pels morts, i com a ajuda mnemotècnica els ofereix aquest esquema, que sintetitza, com ja hem dit, la doctrina eiximeniana respecte a aquesta matèria. II. La cosa pública i la ciutat Anem a exposar a continuació dos conceptes que ja hem apuntat i que són summament importants dins del pensament polític eiximenià. E n primer lloc, el concepte de “cosa pública”. E n segon lloc, veurem la importància de la ciutat dins del pensament sociopolític eiximenià, com a lloc on existeix pròpiament aquesta citada “cosa pública”. 863 864 865 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 1r. Ibidem. F. 8r. Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. P. 33. 244 1. La cosa pública Ja hem fet referències a la presència d’aquest concepte al llarg del pensament eix imenià. També hem citat la definició que E iximenis fa de “cosa pública” al capítol 1er del Regiment de la Cosa Pública (capítol 357 del Dotzè): “Cosa pública és alguna comunitat de gents ajustades e vivents sots una mateixa llei, e senyoria e costumes, si es vol aital ajustament sia regne, o ciutat, o vila, o castell, o qualsevol semblant comunitat que no sia una sola casa”.866 Com ja hem indicat, és aquest un concepte molt important dins del seu pensament, present fins i tot en obres espirituals, com el Psalterium alias L audatorium, tal com molt encertadament indica el pare Nolasc del Molar.867 É s així la “cosa pública” un concepte abstracte i elàstic, si bé referit a allò que podem anomenar govern polític, materialitzat en una sèrie de lleis comunes a tota aquesta comunitat política. La cosa pública, d’altra banda, pressuposa la comunitat. Com diu J. Olives: L a comunitat està, doncs, lligada al concepte de Tot, i això és el que li dóna la categoria de cosa pública. 868 Com ja hem apuntat, pressuposa el concepte de corpus mysticum, el qual ve explicitat en aquest mateix capítol 1er del Regiment de la Cosa Pública , tot citant un dels seus fonaments paulins: A d Romanos, X II. Aquesta idea de cosa pública porta implícits tota una sèrie de pressupòsits i de fonaments, que cal analitzar. E s troba d’altra banda sintetitzada, com indica la seua denominació, bàsicament al Regiment de la Cosa Pública (que E iximenis reprodueix, com ja hem dit, als capítols 357-95 del Dotzè). É s aquest a més un dels punts del pensament eiximenià on més de prop segueix Joan de Gal.les, O.F.M., el qual així mateix segueix Joan de Salisbury. I és que, tal com A. Hauf ha demostrat, el Communiloquium de Joan de Gal.les, que és l’obra que prenem ací en consideració, està fortament influïda pel Policraticus de Joan de Salisbury, i les cites manllevades per E iximenis del Policrat són fetes d’al.lusions a aquesta obra en el Communiloquium de Joan de Gal.les.869 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P . 39. Nolasc del Molar. Op. cit. P. 21. 868 Olives, J. “E l concepte de participació en el pensament clàssic: L’aportació de la teoria eiximeniana de la ciutat, la comunitat i la cosa pública”. A ctes del II Congrés Català de Sociologia (Girona, 15-7 d’abril de 1994). Volum I. Barcelona. Societat Catalana de Sociologia (filial de l’IE C). 1996. P. 201. 869 Hauf, Albert. “E iximenis, Joan de Salisbury i Fr. Joan de Gal.les, O.F.M.”. Miscel.lània Sanchis Guarner , I. Universitat de València. 1984. Pp. 168-70. 866 867 245 Cal primerament dir que el fonament bàsic d’aquesta cosa pública, en consonància amb l’obra i el pensament eiximenià, essencialment teològic, és la llei cristiana, sintetitzada i basada en l’amor i la caritat (en això darrer, com ja hem dit, hi trobem empremta paulina, augustiniana i franciscana). Trobem això quasi ad litteram al capítol 3er del Regiment de la Cosa Pública (cap. 359 del Dotzè), que porta com a títol “Com la llei cristiana és noble e fonament principal de la cosa pública”: “Per les damunt dites paraules apar com sant Pau singularment informa los crestians a molt amar los uns als altres així com aquells qui sobre tota altra nació han llei de perfecta caritat, e qui més mena amor e més la ensenya, e qui mills informa la cosa pública que nenguna altra llei que al món sia. E açò ensenya monsènyer sent Agostí en la sua cinquena homelia”. 870 Fonamentant-se en la llei divina, la llei humana té, doncs, més força obligatòria que mancant d’aquesta fonamentació. Així ho remarca M. Peláez: “La fuerza de obligar en conciencia que tiene toda ley humana, cuando va acompañada de las debidas condiciones, le viene de la necesaria conexión que la acción u omisión que impone guarda con el fin último”.871 D’aquesta primacia de la llei cristiana, se’n deriven una sèrie de corolaris, explicitats al capítol 7è del Regiment de la Cosa Pública (cap. 363 del Dotzè): L a santa religió enseny e preïca unitat, e amor e concòrdia, així com a principals fonaments seus. 872 L’amor és ací sinònim de la caritat. La unitat i la concòrdia, són molt afins, i van referits més aviat a la unitat i la concòrdia dels integrants de la cosa pública. Caldria fins i tot pensar en l’amor com a amor a la cosa pública. J. Olives explicita molt bé aquesta idea en dir que: L ’amor al bé comú és, en termes eiximenians, el que dóna unió a la cosa pública, estableix concòrdia entre els ciutadans, i crea comunitat, fent que les diferents parts de la cosa pública participin del Tot.873 E l segon fonament de la cosa pública és que sia regida per nobles e profitoses lleis e que sien observades per tots, com indica el capítol 8è. 874 Aquesta primacia de la llei es refereix a les limitacions concretes que té el governant, és a dir el príncep, en la seua actuació. E s correspondrien a les dos grans limitacions que hem vist que suposava el pactisme quant a l’actuació dels governants. E n primer lloc, l’obediència i el respecte del governant a pactes i costums antics fixats en forma de llei o de fur. Al capítol 8è del Regiment de la Cosa Pública (cap. 364 del Dotzè) ho explica mitjançant una historieta segons la Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 45. Peláez, Manuel. “La ley, la justicia, la libertad política y la deposición del tirano en el pensamiento jurídico de Francesc de E iximenis, OFM”. E F , 80. 1979. P. 178. 872 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 60. 873 Olives, J. Op. cit. P. 204. 874 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 66 -70. 870 871 246 qual el rei E n Pere d’Aragó (Pere el Gran segurament, que fou un dels reis més admirats de la Corona d’Aragó) diu textualment: No deu ésser rei qui no té la llei e no serve aquella. 875 E n segon lloc, l’altra gran limitació de l’actuació del governant segons la concepció pactista, són els principis de la llei cristiana. E n aquest mateix capítol diu així E iximenis que les lleis deuen ésser fundades en caritat e en justícia. 876 Afegeix, en fi, E iximenis, un tercer requisit, en forma de teleologia d’arrel potser aristotèlica: la llei no deu ésser feta per profit personal del príncep ne d’altre en particular, mas per profit de la cosa pública. 877 Però, com el títol indica, el poble ha de complir igualment les seues obligacions, que són en aquest cas obeir i acatar les lleis justes. Molt gràficament ho explica ell: “E viure sens llei és una de les grans abusions del món, així com llegim en lo L libre de les dotze abusions, on diu així: Duodecimus abusionis gradus est populus sine lege; e vol dir que lo dotzè grau de abusió és quan lo poble viu sens llei”.878 E l tercer fonament de la cosa pública és que sia regida per dreta justícia, com diu al capítol 12 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 368 del Dotzè). 879 I defineix la justícia seguint directrius ciceronianes (cita libro primo “De Officiis” capitulo V I): Iustitia est virtus quae communi utilitati servata dat unicuique quod suum est.880 Aquesta importància atorgada a la justícia també ve recollida dins del mateix capítol amb la famosa cita augustiniana de: Remota iustitia, quid sunt regna nisi latrocinia?(que correspon a De civitate Dei, IV, 4, encara que no s’especifique en aquest capítol). 881 Així mateix, com indica H. Conrad, tant Ibidem. P. 69. Ibidem. P. 67. 877 Ibidem. P. 67. 878 Ibidem. P. 70. 879 Ibidem. Pp. 81-5. 880 Observem que la definició de justícia de sant Tomàs d’Aquino és molt semblant. Justícia és per a ell així un habitus secundum quem aliquis constanti et perpetua voluntate jus suum unicuique tribuit ( Summa Theologica, IIa IIae, q. 57, a. 59). G. Fassò diu en aquest punt que sant Tomàs arreplega la definició de justícia del Digest corregint-la en sentit aristotèlic (Fassò, Guido. Storia della filosofia del diritto. Volum I (A ntichità e Medioevo). Bologna. Società E ditrice il Mulino. 1970. P. 265). També és molt semblant la definició que dóna el seu mestre sant Albert. E l Doctor Universal parla així primer d’una justícia general, que defineix com a recta ordenació de totes les potències de l’ànima i s’apropa a la idea de justícia de Plató. Però després parla d’una justícia especial, que va referida a allò degut a l’individu en cada cas, i que consisteix en donar a cadascú allò que és seu (Hippel, E rnst von. Historia de la filosofía política. Volum I. Madrid. IEP. 1962. P. 363). 881 É s significatiu, pel que fa a aquesta qüestió, que s’al.legue Ciceró junt a sant Agustí. I és que, com indica A. Truyol: San A gustín debe mucho en cuestiones políticas y jurídicas a Cicerón ( E l derecho y el E stado en san A gustín. Madrid. E ditorial Revista de Derecho privado. 1944. P. 157). L’Àliga d’Hipona expressa així mateix en altres llocs del seu opus aquesta consideració de la justícia com a fonament societari. Així, a De Civitate Dei, X IX , 21, 1, arriba a dir que on no hi ha justícia no hi ha república (vide Truyol, Antonio. Op. cit. P. 158). 875 876 247 sant Agustí com sant Tomàs d’Aquino recomanen al governant la virtut de la justícia. D’altres autors, però, com indica el mateix Conrad, són més exigents i la considerent inherent al governant, tal com fa Dant Alighieri.882 Ja hem dit en diversos llocs d’aquest treball com la justícia ve contraposada dins del pensament eiximenià amb l’avarícia. D’una manera molt clara exposa aquesta contraposició al capítol 750 del Terç, que porta l’expressiu títol de “Com devem avorrir avarícia per tal com és contrària a justícia”.883 Això, junt amb la consideració de la justícia com a fonament societari, en aquest cas de la cosa pública, explica les fortes censures eiximenianes de l’avarícia en els governants. La font d’aquesta animadversió és, una volta més, augustiniana. 884 Un punt de vista molt semblant manté Dant Alighieri, per a qui allò que destrueix la idea de justícia és la cupiditas, l’avarícia.885 E l quart fonament de la cosa pública eiximeniana és feeltat servada entre los hòmens, 886 tal com diu al capítol 13 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 369 del Dotzè). E n l’exposició d’aquest concepte, apareixen les més clares i expressives exaltacions pactistes de tot el Regiment de la Cosa Pública , ja que el pactisme és entés com a forma més clara on es serva la fidelitat entre les parts, que culminen en l’afirmació del capítol 15 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 371 del Dotzè): Pensar deuen los prínceps que no ha Déu fet lo poble per a ells, ans ells són ordenats per Déu a la salut del poble. 887 Conrad, Hermann. Dantes Staatslehre im Spiegel der scholastischen Philosophie seiner Zeit. Heidelberg. Schriften der süddeutschen Juristen. 1946. P. 30. Matisa així H. Conrad: “Was für Augustinus (De civitate Dei V, 24) und Thomas von Aquin (De regimine principum I, 7) in ihren Fürstenspiegeln Forderung und Rat an die Fürsten dieser E rde ist, nämlich die Tugend der Gerechtigkeit zu üben, das ist bei Dante für den Weltmonarchen eine Selbstverständlichkeit und unbedingte E igenschaft”. 883 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 115v. 884 S’expressa així el bisbe d’Hipona: “Avaritia, enim, quae graece f??a????a dicitur, non in solo argento vel in nummis magis unde nomen duxisse resonat-argento enim nummi aut mixto argento frequentibus apud veteres fiebant-, sed in omnibus rebus quae inmoderate cupiuntur intelligenda est, ubicumque omnino plus vult quisque quam sat est. Haec autem avaritia cupiditas est, cupiditas porro improba voluntas est. E rgo improba voluntas malorum omnium causa est. Quae si secundum naturam esset, conservaret utique naturam nec ei perniciosa esset et ideo non esset improba. Unde colligitur radicem omnium malorum non esse secundum naturam, quod sufficit adversus omnes qui volunt accusare naturas” (Agustí d’Hipona, sant. Opera [Corpus christianorum XXIX. Turnholt. 1970] 2, 2. Pp. 303 -4. Citat a Viera, David. “E l concepte de caritas en el cinquè tractat del L libre de les Dones”. Revista Catalana de Teologia, X I/I. 1986. P. 97, n. 13). 885 Hippel, E rnst von. Op. cit. P. 403. 886 Regiment de la cosa pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 86-92. 887 Ibidem. P. 97. 882 248 E l cinquè fonament de la cosa pública, diu al capítol 16 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 372 del Dotzè) que és que sia regida per bons consells.888 I dins del mateix capítol, diu que la multitut dels bons consells solament està en pocs hòmens, i que a tractar altes coses, grans e perilloses, no hi deu ésser apel.lada multitut de gents.889 Ací pensa clarament, com en tants d’altres llocs del seu pensament sociopolític, en la realitat catalanoaragonesa, i al capítol següent explicita que aquests consellers de la cosa pública, los catalans los apel.len consellers (...). L os valencians los apel.len jurats. 890 Heus ací, doncs, els cinc fonaments que segons E iximenis ha de tenir el concepte que ell anomena “cosa pública”. Tres d’ells (el segon, el quart i el cinquè) corresponen grosso modo al sistema pactista, i ja hem dit com E iximenis basteix tot el seu edifici sociopolític sobre aquest sistema. Restarien, doncs, com a fonaments més pròpiament teòrics d’aquesta cosa pública la llei cristiana i la justícia. Respecte a la justícia, hem de dir que la justícia és molt important en el pensament eiximenià, i també franciscà, seguint potser la forta empremta augustiniana d’aquesta escola. Així, sant Bonaventura ens parla d’unes virtuts morals de justícia. Aquestes virtuts, segons ell, indiquen les normes que regulen la relació personal amb Déu. Diu ell que són quatre virtuts interdepenents i intervinculants: el deure de donar culte a Déu, les normes de convivència, la forma de presidir una comunitat i la censura en jutjar. I llavors diu que no s’arriba a la censura de jutjar sinó per la forma de presidir, ni a la norma de presidir sinó per la forma de conviure, ni a la forma de conviure sinó pel ritu de donar culte a Déu. 891 Veiem com molt sintèticament Bonaventura ha exposat les directrius que han de dirigir la vida en societat segons ell, que corresponen grosso modo als fonaments de la cosa pública exposats per E iximenis. I volem destacar que aquests fonaments o directrius complementen per a ell la idea de justícia, de la qual deriven. I respecte a la llei cristiana, ja hem dit que dins del pensament eiximenià, aquesta es basa i se centra en la caritat. Una prova molt clara d’això, que revela al mateix temps les arrels paulines i augustinianes d’aquest concepte, la trobem al capítol 115 del L libre de les Dones: “Con diu sent Agostí, tota altra virtut sens caritat és no res e de neguna valor per haver Paradís. Per rahó d’açò diu sent Agostí que neguna virtut sens caritat no deu ésser Ibidem. P. 100-2. Ibidem. P. 100. 890 Ibidem. P. 103. 891 Bonaventura, sant. Collationes in Hexaëmeron, col. 5, n. 14. Citat a Merino, José Antonio. Historia de la filosofía franciscana. Madrid. BAC. 1993. P. 98, n. 12. 888 889 249 appel.lada virtut. (...). E açò declara sent Pau, Prima Corinthiorum, X III , on diu que ne sciència ne fe ne sperança ne almoyna ne penitència ne oració ne parlar ab àngels, ne qualsevol dignitat l’om aga, si caritat no ha, no és res ne val res”.892 Per tant, tindríem com a fonaments teòrics i nuclears d’aquesta cosa pública a la justícia i la caritat, la qual així mateix implica i pressuposa la pau. Un dels llocs de l’obra eiximeniana on s’indica això és la ja citada E pístola a l’infant Martí, duc de Montblanc. Ja hem dit com el duc de Montblanc, futur Martí l’Humà, havia anat a Sicília a donar possessió del regne al seu fill, anomenat també Martí, i en aquesta carta (que porta data de 15 de juliol de 1392, i fou escrita de València estant), E iximenis dóna al susdit duc una sèrie de consells molt interessants sobre el bon govern. E n aquest moment ens interessa quan diu que clemència ab justícia fan ferm lo regna al príncep, e lo contrari lo porta a no res.893 Per clemència podem entendre també l’aplicació pràctica de la caritat, entesa així mateix com a fonament de la llei cristiana. Llavors, ací tenim clarament exposats els dos fonaments eiximenians del bon govern, definit de manera més abstracta com a “cosa pública”. Però com hem dit al principi d’aquest epígraf, el pensador i l’obra que més influeixen en aquest punt a E iximenis són Joan de Gal.les, O.F.M. i el seu Communiloquium, que segurament va conéixer durant la seua estada a Oxford. A. Hauf ha demostrat com E iximenis segueix aquesta obra no sols en l’estructuració general del Regiment de la Cosa Pública, ans també en el contingut concret, tant a nivell general com en multitud d’aspectes particulars. 894 2. La ciutat Tot i que la teorització política eiximeniana ve referida en principi a la totalitat de la societat, és evident que el lloc on aquesta teorització és més aplicable és la ciutat. La ciutat, d’altra banda, implica en la teorització eiximeniana un marc conceptual propi. E n primer lloc, tenim en aquesta concepció una influència clarament augustiniana. D’aquesta manera, el títol del capítol 2on del Dotzè ens parla de “com la dita celestial benauyrança nos és dada a entendre sots semblança L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 172. Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval , II. Barcelona. IEC. 1921. P. 401. 894 Hauf, Albert. “E iximenis, Joan de Salisbury i Fr. Joan de Gal.les, O.F.M.” Miscel.lània Sanchis Guarner, I . Universitat de València. 1984. Pp. 170 -4. 892 893 250 d’una nobla ciutat”. I al final d’aquest capítol n’indica l’origen d’aquesta idea: D’aquesta ciutat axí gloriosa parla sanct A gostí, “V III, De Civitate Dei, capitulo primo, V III, X IX ”. E t “tercio, De L ibero A rbitrio, capitulo X III”. 895 I al següent capítol 3er contraposa aquesta ciutat celestial amb la ciutat terrenal, tot seguint les directrius augustinianes al respecte. 896 E l títol d’aquest capítol és igualment significatiu: “Com la ciutat de paradís és pintada dins l’om e com per raó de peccat li n’és altra contraposada en esta present vida, que tostemps la impugna e la combat”. I al capítol 4rt exposa E iximenis la frase que millor sintetitza aquest pensament augustinià: “Deus saber que segons que posa monsènyer sanct Agostí, la ciutat material bé ordenada en lo món ymatge és e figura de la celestial ciutat, e aquella representa a nós en esta present vida a manera de un bell mirall representant la ymatge d’aquell que s’i mira”.897 Veiem, doncs, com E iximenis, seguint la línia general del seu pensament, parteix d’esquemes augustinians en aquest punt del seu pensament. I segons aquests esquemes, és molt important el concepte de ciutat. Però també cal destacar l’empremta aristotèlica en la valoració de la ciutat en aquesta època. Com diu J. A. Maravall: “Desde la recepción aristotélica, en el siglo X III, es habitual en los escritores políticos que la ciudad, en tanto que heredera de la “polis”, aparezca como la figura cumplida y normal de la república”.898 Altra arrel important de la importància atorgada a la ciutat dins el pensament eiximenià, és la sociabilitat, que ell pressuposa com a condició natural i innata dels homes. Ja el títol del citat capítol 4rt del Dotzè ens parla de “ com per ajuda de la dita impugnació [del mal, s’entén], és per Déu dada a l’hom inclinació de viure en comunitat e de habitar en ciutat”. Però l’origen del concepte té més aviat arrels de nou aristotèliques, i així al capítol 32 del Dotzè, diu textualment: Com diu A ristòtil, l’om és naturalment animal social, ço és que és naturalment desijant companyia.899 É s interessant veure de nou en el pensament eiximenià una coincidència d’influències augustinianes i aristotèliques, que també podem veure en altres punts del seu pensament. 900 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 8v. Ibidem. 897 Ibidem. 898 Maravall, J. A. “Franciscanismo, burguesía y mentalidad precapitalista: La obra de E iximenis”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, .I Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. P. 396. 899 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 20r. 900 E l concepte de sociabilitat aristotèlic, però, tingué tant d’èxit que arriba a influir fins i tot el susdit sant Agustí, qui diu així per exemple: Quoniam unusquisque homo humani generis pars est, et sociale 895 896 251 D’aquesta sociabilitat es dedueix un altre dels fonaments de la vida en la ciutat, que és l’amistat. Ja hem vist com l’amistat és considerada un dels graus de la col.ligació natural (cap. 800ss del Dotzè).Així mateix, una bella lloança de l’amistat com a fonament de la vida ciutadana trobem al capítol 85 del Dotzè, 901 que no debades porta per títol “Com los habitadors de les ciutats se deuen fer plaers e· s deuen privadejar e haver amistat entre si mateixs”. I de l’amistat es dedueix així mateix l’ajuda mútua, tal com estableix al mateix capítol 1er del Regiment de la Cosa Pública (cap. 357 del Dotzè), tot adduint l’E scriptura: “Per tal havem (Proverbiorum, decimo octavo): Frater qui adiuuatur a fratre, ciuitas firma ; e vol dir que llavós és ferma e fort la comunitat de la ciutat quan la un ajuda a l’altre, així com a bon frare ajuda coralment a son frare”.902 Aquest concepte d’ajuda mútua va unit, com diu J. Olives, al concepte de fraternitat, i ambdues idees són ben pròpies del pensament social clàssic en general, però particularment són les dues que donen el segell característic a la seva versió franciscana. I en aquest sentit remarca com Barcelona hi existeix un convent dedicat a la Mare de Déu de l’Ajuda. 903 També cal tenir present, en fi, com en tants altres llocs de la seua obra, la pròpia experiència vital d’E iximenis, estretament vinculat al llarg de la seua vida a les ciutats de Barcelona i València (en especial a aquesta darrera), i a les seues classes dirigents, com hem vist i anirem veient al llarg d’aquest treball. Podem afirmar inclús que en alguna ocasió E iximenis exercí de defensor dels interessos de les ciutats front al poder reial. É s el cas de l’empresonament de misser Soler, missatger dels jurats de València a Joan I. E n aquest afer, en carta datada a 12 de març de 1396 de València estant s’adreça E iximenis al rei en aquests termes: Sien-vos a cor vostres notablas ciutatz e vilas, car a la fi aquestas vos han a traura del fanch, e mantenir vostro estament.904 És de destacar la fermesa amb què s’adreça en aquest cas al rei E n Joan, i com és aquest un dels pocs casos en què fuig del seu ja ressenyat “esperit de concòrdia”. E n aquest sentit podem dir també que la ciutat de València podria haver influït a E iximenis en aquest punt del seu ideari sociopolític d’una manera molt determinant, car, com indica S. Vila, a la segona meitat del segle X IV apareixen indicis cap a una ciutat o E stat basat en la coexistència quiddam est humana natura, magnumque habet et naturale bonum (Agustí d’Hipona, sant. De bono conjugali, 1. Citat a Truyol, Antonio. Op. cit. P. 127). 901 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 41v. 902 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 40. 903 Olives, J. Op. cit. P. 205, n.21. 904 Arxiu de la Corona d’Aragó, autògrafs. II, A-8. Citat a Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. Volum II. Barcelona. E d. Ariel. 1984. P. 319. 252 funcional de les classes, dels quals València és fidel exponent, enfront del sistema de senyorius semifeudals del regne d’Aragó per exemple, que causarà enfrontaments successius entre la noblesa i els pagesos.905 Cal tenir present encara la condició de franciscà d’E iximenis, i ací cal veure com els ordes mendicants es desenvoluparen en les ciutats. Una bella explicació en fa E iximenis al capítol 473 del Dotzè: 906 “Com sia stat revelat a sanct Domingo e a sanct Francesch per divinals revelacions axí com appar en les llurs vides que Déus havia ells e llurs religions elegits principalment per preÿcar e informar lo seu poble e per consellar e edificar aquell, e com aquestes coses no· s puxen fer per aquells qui stan en los deserts e lluny de les viles habitades, per tal no creu que ordinàriament los religiosos mendicants stiguen llongament fora les viles ne en los deserts”. Així mateix, aquesta connexió dels ordes mendicants amb les ciutats resta totalment palesa al capítol 110 del Dotzè, que porta per títol “Quina forma deu haver ciutat bella e edificada”. Ací diu que: Per cascú dels quatre quarters de la ciutat deu ésser posat un orde dels mendicants.907 E fectivament, podem afirmar que ja en els començaments de les activitats dels ordes mendicants, destacats representants seus, com el franciscà sant Bonaventura i el dominic Humbert de Romans es plantejaren per què els seus ordes treballaven preferentment en àmbits urbans. Són molt interessants les respostes que donaren. Així, de les respostes que donà sant Bonaventura, quatre són destacables: la gent està escampada al camp i és difícil concentrar- la (2ª raó); al camp poden mancar els aliments més fàcilment (4ª raó); com a les ciutats viu més gent, això implica un major públic potencial per a la predicació (5ª raó); com les ciutats donen més almoines, els franciscans els han de donar un major servei (6ª raó). 908 També són molt interessants les raons que dóna Humbert de Romans: resulta més profitós viure a les ciutats perquè hi viu més gent; cal més perquè allà hi ha més pecat (ibi sunt plura peccata); a través de la ciutat influeix la predicació en el camp.909 905 Vila, Soledad. L a ciudad de E iximenis: Un proyecto teórico de urbanismo en el s. XIV . València. Diputació provincial de València. 1984. P. 31. 906 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 205v. Aquest capítol s’inclou dins dels set capítols palinòdics que E iximenis afegí al final de la quarta part d’aquesta obra el 1391. 907 Ibidem. F. 52r. 908 Bonaventura, sant. Determinationes Questionum circa Regulam Fratrum Minorum, pars II, qu. XIX. Citat a Renedo, X avier. E dició i estudi del Tractat de L uxúria del Terç del Crestià de Francesc E iximenis. Barcelona. UAB. 1995. Pp. CCLX-CCLXI. 909 Romans, Humbert de. De eruditione praedicatorum , lib. III, cap. 72. Citat a ibidem. Pp. CCLXCCLXI. 253 Fins i tot podem parlar d’una especial influència dels ordes mendicants a les ciutats entre els llecs, a través de les confraries i els tercers ordes. Com diu J. Webster: L a missió dels franciscans va estendre’s als llecs; a part les confraries, no totes afiliades a l’orde, alguns devots de sant Francesc ingressaren en el tercer orde. 910 I seguint a la mateixa autora, podem observar inclús avui importants petjades àdhuc artístiques: “Una de les contribucions més significatives de les confraries i dels framenors era la feina que donaven a artistes i constructors. L’arquitectura gòtica va ser creació dels ordes mendicants. Molts dels retaules, adorns i altres obres d’art de les seves esglésies gòtiques sobrevisqueren i (...) il.lustren així una època excepcional en el camp artístic”.911 Fins i tot, en fi, podem parlar de que els ordes i els convents mendicants acabaven essent part important de l’activitat econòmica ciutadana, com diu aquesta autora: Clarament, cada convent de franciscans donava feina a molta gent i, juntament amb els altres mendicants, tenia centenars d’obrers a les seves ordres. 912 I fins i tot, tenint present la condició de franciscà d’E iximenis, hem de remetre’ns de nou en aquest punt al pensament escotista, car, com indica A. Truyol, per al Doctor Subtil, la ciudad aparece simplemente como un agregado de individuos que se justifica por el común consentimiento y elección de éstos.913 I això ens remet a una de les afirmacions del Doctor Subtil que hem comentat a l’anterior capítol: “Alia est auctoritas non presidentiae paternalis respectu filiorum, sed extraneorum et diversorum simul congregatorum in aliqua comunitate terrae, vel civitate, quae est auctoritas habita per electionem ab illis extraneis”.914 Direm, en últim terme que, tot i que el pensament sociopolític eiximenià considera també l’àmbit rural, no té una gran estimació E iximenis pels seus habitants. Ja hem parlat de l’animadversió quasi patològica que sent E iximenis pels pagesos, i en parlarem més encara. Al Terç fins i tot, arriba a parlar de la rusticitat e pagesia com a una de les raÿls de malícia al capítol 104.915 Però tampoc no sent una excessiva estima pels senyor feudals, als quals acusa Webster, Jill. Per Déu o per diners. Catarroja/Barcelona. E ditorial Afers. 1998. P. 69. Ibidem. P. 70. 912 Ibidem. P. 71. 913 Truyol, Agustín. Op. cit. P. 360. 914 Joan Duns E scot, beat. Reportata Parisiensia, IV, d. 15, qu. 2, nº 11. Citat a Lagarde, Georges de. L a naissance de l’esprit laïque au déclin du Moyen  ge. V. II. Paris/Louvain. BéatriceNauwelaerts/É ditions E . Nauwelaerts. 1958. P. 254 n. 113 bis. 915 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 291. Aquest capítol ve numerat en aquesta edició com a 103. 910 911 254 de ganduls i de fer patir els seus vassalls amb les seues arbitrarietats, com veurem. Cal relacionar també la importància de la ciutat dins del pensament eiximenià amb la importància que dóna aquest a la classe social mercantil burgesa, i en especial de les ciutats marítimes, com Barcelona i València, on visqué E iximenis. Molt gràficament ho explica J. A. Maravall: Desarrollo, cuanto más mejor, del comercio; cosmopolitismo, penetración de novedades, tales son las ventajas que E iximenis reputa como propias de las ciudades marítimas. 916 Segons aquest mateix autor, contrasta vivament aquest pensament amb el d’altres autors castellans d’aquesta època, com Rodrigo Sánchez de Arévalo. D’ell diu el citat J. A. Maravall que “el cosmopolitismo, para él, justamente es un inconveniente: la ciudad no debe estar junto al mar, porque concurrirán muchas personas extrañas, con leyes y costumbres diferentes, que corromperán las de la ciudad”.917 I no sols en aquest autor trobem aquest punt de vista, ans també en d’altres com el canceller Ayala, Juan Padilla, o el també franciscà fra Íñigo de Mendoza. D’aquest darrer diu J. RodríguezPuértolas que serà “quien presente el punto de vista castellano sin ambages, uniendo así los estamentos tradicionales contra la burguesía, que rompe el orden establecido: así dizen los señores/labradores y oficiales/que tienen los mercaderes/intolerables errores, dignos de robos y males”.918 Més encara contrasten les idees de l’historiador magrebí Ibn Khaldun. A la seua obra Prolegòmens històrics, diu que les ciutats són conseqüències tardanes d’un cicle històric i duen acompanyades el verí del luxe. E n la vida sedentària de les ciutats, diu aquest historiador, no pot trobar-se el bé. E ls nòmades, diu, són superiors perquè en ells predominen els vincles de sang, superiors als territorials. 919 La ciutat, és, doncs, dins del pensament eiximenià, el lloc més adequat per a assolir ja no sols la salvació i la benaurança, sinó també una vida plena de felicitat. Defineix la ciutat al capítol 69 del Dotzè. Segons A gellius in Informatorio suo, diu que: Civitas est congragatio concors multarum personarum ad Maravall, J. A. “Franciscanismo, burguesía y mentalidad precapitalista: La obra de E iximenis”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, .I Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. P. 398. 917 Ibidem. 918 Rodríguez-Puértolas, Julio. “La crisis de la baja edad media catalana y la poesía de la época”. A ctas del Cuarto Congreso Internacional de Hispanistas (Salamanca, agost de 1971). Vol. II . Salamanca. Universitat de Salamanca. 1982. Pp. 496-7. 919 Xifra, Jorge. “Régimen municipal y liberalismo burgués en la E dad Media”. Revista del Instituto de Ciencias Sociales, IX. 1967. P. 14. 916 255 invicem participantium bene composita et honorabilis ordinata ad vitam virtuosam et sibi sufficientem. 920 D’aquesta manera, a la primera part del Dotzè hi exposa, d’una banda tretze raons per les quals les ciutats foren edificades. 921 E l número tretze ja hem dit que té una simbologia clara (dotze apòstols més Jesucrist), i és usat per E iximenis per a remarcar la importància d’un concepte o d’una idea (l’usa també, per exemple, en la divisió primigènia de L o Crestià en tretze parts). 922 La primera raó perquè les ciutats foren edificades sí fonch a honor e glòria de Déu (cap. 5). La segona, per squivar ignorància (cap. 10). La tercera, per esquivar males cobejances (cap. 22). La quarta, per contrastar els mals hòmens e per defensar-se d’ells (cap. 28). La cinquena, per provehir bastantment a les necessitats dels hòmens (cap. 30). La sisena, per donar als hòmens honest plaer e alegria (cap. 32). La setena, per donar a si mateixs fama perpetual, i en aquest sentit, esmenta a Ulisses, a qui atribueix la fundació de Lisboa, i a Alexandre Magne, constructor d’Alexandria (cap. 37). La vuitena, per honor d’alcuna assenyalada persona o de alcun assenyalat acte d’aquella (cap. 37). La novena, s’appel.la prodigiosa e és aytal: car quand alcuns veyen que podien fer alcun edifici assenyalat o maravellós e qui havia alcuna excel.lència especial, llavors posaven-ho en execució (cap. 37). La desena, per servey special de la cosa pública , i ací exalça les ciutats portuàries (cap. 39). L’onzena, per necessitat de contractes (cap. 41). La dotzena, s’appel.la regiment, i ací ens parla del procés d’estabilització i civilització dels pobles errants primitius, que aconseguiren mitjançant aquest “regiment” (cap. 42). La tretzena, per viure virtuosament (cap. 43). E n l’exposició d’aquesta darrera raó, hi trobem de nou Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 35r. Ibidem. Ff. 9r-25r. 922 Ací podem adherir-nos a les consideracions que fa Jacques Le Goff : “E l hombre medieval está fascinado por el número. Hasta el s. XIII el que ejerce mayor seducción es el número simbólico. Tres, el número de la Trinidad; cuatro, el número de evangelistas, de los ríos del paraíso, de las virtudes cardinales, de los puntos cardinales; siete, el número de los septenarios de la religión (siete dones de Dios, siete sacramentos, siete pecados capitales,...); diez, el número del Decálogo, de los mandamientos de Dios y la Iglesia; doce, el número de los apóstoles y de los meses del año” (E l hombre medieval. Madrid. Alianza E ditorial. 1990. Pp. 40-1). Un semblant simbolisme numéric podem trobar, com veurem, al llarg de tota l’obra eiximeniana. I respecte a la importància del simbolisme en general dins de la cultura medieval, podem ací adduir les consideracions que J. Le Goff fa sobre el valor simbòlic dels colors a l’E dat Mitjana: “Los colores son simbólicos, y constituyen un sistema de valores que cambia. E l primado del rojo, color imperial, cede ante el azul, el color de la Virgen y de los reyes de Francia. El sistema blanco/negro es casi inmediatamente ideológico. E l hombre medieval se acostumbra a titubear ante el verde, ambiguo, imagen de la juventud atractiva y peligrosa; a reconocer el mal en el amarillo –color del engaño- de los personajes y de las superficies. Sobre todo lo rayado y lo abigarrado indican un peligro moral. E l oro, que es y no es un color, valor supremo, domina sobre todos los demás” (Ibidem. P. 42). 920 921 256 la interessant barreja de fonaments aristotèlics i augustinians que és present a l’obra eiximeniana, car al.lega ambdós autors. Ja hem explicitat la divisió de classes socials existents dins de la ciutat, i per tant ací no cal parlar-ne pus. E n qualsevol cas, hem de cridar l’atenció del fet que E iximenis parteix del fet de la desigualtat natural dels homes, com diu al capítol 89 del Dotzè, 923 que porta per títol “Com los habitadors de la ciutat no deuen ésser eguals”. De manera semblant, al capítol 89 del Dotzè diu que és bellea de ciutat star en varietat de staments. 924 Però això, en fi, ho desenvoluparem al següent epígraf d’aquest apartat. També pressuposa E iximenis per a la ciutat l’organització comunal pactista que existia a les ciutats de la Corona d’Aragó. Com ja hem parlat a l’apartat anterior d’aquest treball del sistema pactista, no cal estendre’s molt ací. Simplement tornarem a dir que als capítols 400 i 401 del Dotzè, tot i fer referència aquests capítols en principi a l’organització política en general, podem clarament veure que parla de l’organització política ciutadana. Al capítol 400 parla de la tria de dos o tres membres de cada mà de ciutadans per al govern, així com de 70 o 100 consellers per al tractament de “fets grans”.925 Al capítol 401 determina que és millor que els “regidors de les ciutats” ho siguen sols per a cert temps. 926 La mateixa idea indica al capítol 94 del Dotzè, on diu que si los regidors de la ciutat sabien que jamés no fossen remoguts, moltes injustícies e tiranies e rapines farien que no gosen quant saben que no u tindran molt.927 E iximenis fa així mateix una minuciosa i detallada descripció de les característiques i condicions de les ciutats. Arriba fins i tot a fer consideracions sobre el lloc més adequat des del punt de vista de la geografia per a establir la ciutat. Així, el capítol 106 del Dotzè, parla de “Quin siti e quines aygües e ayres deuen haver bella ciutat”.928 De les consideracions que fa en aquest capítol, podem copsar que està pensant en la ciutat de València. S’estén E iximenis de manera especial en dos de les característiques que al capítol 69 del Dotzè ha dit que són pròpies de la ciutat, tot seguint A gellius in informatorio suo (Civitas est congregacio concors multarum personarum ad inuicem participancium bene composita, honorabilis ordinata ad vitam virtuosam et sibi 923 924 925 926 927 928 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 42v-43r. Ibidem. F. 43r. Ibidem. Ff. 169v-170r. Ibidem. Ff. 170r-170v Ibidem. F. 45r. Ibidem. Ff. 50r-50v. 257 suficientem). 929 E n primer lloc la característica d’estar la ciutat ordenada a la vida virtuosa. E n segon lloc, el fet de ser aquesta autosuficient. Als capítols 117ss del Dotzè, hi exposa E iximenis una sèrie d’”adjutoris” que ajuden l’home que viu a ciutat a ésser virtuós. 930 E l primer d’aquests adjutoris diu que és bona natura (cap. 118). E l segon, bona constel.lació (cap. 120). E l tercer, oració (cap. 121). E l quart, que l’home haja qualque sanct per intercessor (cap. 122). E l quint, doctrina e ensenyament d’altre (cap. 123). E l sisè, studi (cap. 126). E l setè, exemple (cap. 127). E n aquest darrer capítol, hi exposa la resta d’aquests “adjutoris” fins al quinzè. Destacarem el novè, que és “raó”, car com la raó natural no sia sinó raig de la virtut eternal en nós plantat, per tal aquell qui ab raó se governa, aquell és virtuós e no altre. 931 Ací trobrem ecos del concepte de “franc arbitre”, tan important en el pensament franciscà i eiximenià. També destacarem el desè, que és “companyia”, car diu que dels majors empatxes que l’hom ha al món a viure virtuosament, sí és que l’hom haja mala companyia. É s aquest un tema recurrent en E iximenis, que ja hem vist respecte a les persones que envolten i poden influenciar el príncep, i en concret, respecte a ses dures crítiques als curials. La nota d’autosuficiència de la ciutat, en fi, ja hem vist que s’inclou a la darrera part de la definició de ciutat del capítol 69 del Dotzè. Als capítols 131ss del Dotzè, dóna una sèrie de tretze “adjutoris” perquè la ciutat siga autosuficient. De nou tenim el número tretze, (que simbolitza els dotze apòstols més Jesucrist), i de nou podem deduir d’això la gran importància donada per E iximenis a la matèria ací tractada.932 Podem deduir igualment que ell propugna que la ciutat siga en certa manera independent del fet de la importància donada per E iximenis al fet que la ciutat siga autosuficient. Podem dir fins i tot, que ell propugna la ciutat-E stat. I de nou ens trobem ací amb la influència determinant de la ciutat de València en ell, car aquesta ciutat era, certament, autosuficient, i capital de regne al mateix temps, de manera que s’aproximava bastant a la idea de ciutat-E stat. Respecte a aquesta autosuficiència, diu J. Beneyto que aquesta idea condueix en E iximenis a la consideració de la importància dels mercaders, essencials per a aconseguir tal autosuficiència. 933 Ibidem. F. 35r. Ibidem. Ff. 54r-59r. 931 E ls altres “adjutoris” són costuma (8è), companyia (10è), cas (11è), amor (12è), temor (13è), vergonya (14è) i la influència o gràcia divinal (15è). 932 Ací podem adduir de nou les consideracions de J. Le Goff que hem adduït sobre la simbologia numèrica en la cultura medieval. 933 Beneyto, Juan. L os orígenes de la ciencia política en E spaña. Madrid. IE P. 1949. P. 390. 929 930 258 Al citat capítol 131 del Dotzè, hi exposa E iximenis el primer d’aquests adjutoris: “Primerament, donchs, requer la bona ciutat per sufficiència de son viure corporal nodriment; e deus ací saber que segons que toca Titus Gallus en la sua policia, sufficiència de ben viure stà en quatre coses: ço és en haver sufficiència de menjar, e de beure, de vestir e de calçar”.934 I als capítols següents fa E iximenis un detallista tractament d’aquestes qüestions. Al capítol 139 del Dotzè hi diu que el segon d’aquests adjutoris és “pecúnia”.935 Als capítols següents, fa unes interessantíssimes consideracions sobre l’activitat econòmica en general, que seran analitzades degudament. Destacarem simplement com al capítol 140 censura falsar o mudar pecúnia axí al príncep com al poble, 936 i que al capítol 151 diu que és gran desastre ardentment desijar pecúnies, nova crítica a l’avarícia, que ja hem vist que és una idea molt comuna en ell.937 Al capítol 153 del Dotzè, hi diu que lo terç adjutori que la comunitat ha mester per ésser axí bastant sí és que sia franca. 938 E n aquest capítol i els següents fa unes belles i magistrals exposicions del sistema pactista, moltes de les quals ja hem anat ressenyant. L o quart adjutori que la ciutat ha mester a son bastament és noblea , diu el títol del capítol 172 del Dotzè. Per noblesa s’ha d’entendre, però, policia e civilitat de viure.939 E l quint adjutori és la pau, i ve establert als capítols 180ss del Dotzè. Ja hem apuntat com el pacifisme és un element fonamental del pensament eiximenià, derivat directament del seu franciscanisme. Al capítol 180 diu, entre d’altres coses, que pau conserva caritat en les comunitats, 940 i ja hem parlat també de la importància de la caritat dins del pensament eiximenià. Certament, podem dir en aquest punt que el pacifisme és un dels trets definitoris del franciscanisme, com indica J. L. Aranguren. 941 Així mateix, el Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 60r-61rIbidem. Ff. 63v-64r. 936 Ibidem. Ff. 64r-64v. 937 Ibidem. Ff. 67v-68r. 938 Ibidem. Ff. 68r-68v. 939 Ibidem. F. 76v. 940 Ibidem. Ff. 79r-79v. 941 Aranguren, José Luis. “Sociedad violenta y franciscanismo”. Dins D.A. San Francisco de A sís y nuestro tiempo. Madrid. E ditorial Cisneros. 1982. P. 275. Sense anar més lluny, podem citar ací l’admonició nº 15 del propi sant Francesc: “Benaurats els pacífics, perquè seran anomenats fills de Déu (Mt 5, 9). Són de veritat pacífics els qui, en tot el que pateixen en aquest món per l’amor de nostre Senyor Jesucrist conserven la pau a l’ànima i al cos” (Francesc d’Assís, sant; Clara d’Assís, santa. E scrits. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/Fundació E nciclopèdia Catalana. 1988. P. 81). 934 935 259 capítol 3er de la regla butllada de 1223 remarca fortament aquest pacifisme: “E n veritat, aconsello, adverteixo i exhorto els meus frares, en el Senyor Jesucrist, que, quan van pel món, no pledegin, ni contenguin amb paraules, ni jutgin els altres; ans siguin plàcids, pacífics i modestos, mansuets i humils (...). A qualsevulla casa on entraran, diguin primerament: Pau en aquesta casa (Lc 10, 5)”.942 M. Peláez, d’altra banda, hi exposa una sèrie de motivacions de les quals derivaria el pacifisme eiximenià. E n primer lloc, indica que tots els autors catalans medievals ho són. E n segon lloc, senyala la condició de franciscà del nostre autor, com ja hem dit. E n tercer lloc, indica la condició d’E iximenis de fill de família burgesa i acomodada. E n quart lloc, l’influx augustinià, car el concepte de pau és molt important en el pensament augustinià, on la pau resulta de l’ordre establert per la llei eterna. 943 E l sisè adjutori és sciència e saber, tal com s’estableix al capítol 185 del Dotzè944 i en alguns dels següents també. No hem d’oblidar ací com E iximenis fou bàsicament, un home de cultura i enamorat del saber en sentit ample. Ací podem adherir- nos a les consideracions que fa J. Huizinga sobre l’estudi i la universitat a l’E dat Mitjana: “Studium was highly honoured in the Middle Ages; sometimes it was posed as an equal member of a trinity along with sacerdotium, the office of the Church, and imperium, that of the state”.945 Però pel que fa al propòsit d’aquests capítols, hem de dir que la interrelació en E iximenis de la ciutat amb la cultura és total. É s per això que proposa i propugna l’alfabetització total dels habitants de la ciutat. Així, proposa que els pares alfabetitzen els seus fills al capítol 553 del Dotzè.946 Proposa igualment l’alfabetització dels missatges (varietat de servent com hem vist) al capítol 340 del Dotzè.947 I proposa, en fi, com analitzarem amb més detall al final d’aquest apartat, d’una manera molt decidida l’alfabetització Francesc d’Assís, sant; Clara d’Assís,santa. Op. cit. Pp. 66-7. Peláez, Manuel. “E n torno a los orígenes del derecho internacional en el pensamiento jurídico franciscano: Francisco de E iximenis y sus ideas internacionales”. E F , 82. 1981. Pp. 164 -5. Volem destacar els exemples que M. Peláez posa d’escriptors catalans medievals pasifistes. Així, Ramon Llull al seu L iber de fine propugna una cristiandat pacífica i en concòrdia. Jaume Callís, al seu Tractatus de Pace et Tregua, desenvolupa els orígens dels diversos tipus de paus i treves, públiques i privades. Sant Ramon de Penyafort descobreix en la base de la seua doctrina sobre els elements de la guerra justa un sentit pacifista. I sant Vicent Ferrer, al seu Tractatus de moderno E cclesiate schismate proposa una imatge de la pau que ha de regnar en la comunitat. 944 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 81v-82r. 945 Huizinga, Johan. Men and Ideas. New York. Meridian Books Inc. 1959. P. 114. 946 Dotzè del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 195. 947 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 142v. 942 943 260 de les dones. Tot això indica molt a les clares la preocupació recurrent d’E iximenis de que les classes urbanes tinguen accés i domini de la lletra escrita. I així mateix reconeix E iximenis que a les ciutats es pot trobar major cultura i béns culturals que no fora d’elles. Així, al capítol 22 del Dotzè, ens diu que en les ciutats l’om és mills informat a tota res de bé que vulla saber; car aquí ha més hòmens scients e més llibres e més sermons e més lliçons. 948 Hem de parlar ací, en fi, una volta més, de la pròpia experiència vital d’E iximenis. I ací ens el trobem l’any 1399 en una comissió encarregada pel Consell de la ciutat de València de redactar els estatuts de les escoles de la ciutat de València, on vivia llavors, en un intent d’unificar- les, el qual propòsit, en fi, no reïsqué. 949 Però en qualsevol cas, demostra això la pregona preocupació i interès per part del nostre menoret per la cultura ciutadana. I ací ens trobem de nou amb les característiques pròpies i específiques dels nous ordes mendicants, tal com indica J. Le Goff: “E nsuite leurs occupations principales ne furent ni les offices religieux (opus Dei), ni la méditation de la Bible ( lectio divina ), ni le travail manuel. Ce furent la prédication et la confession. E t pour les assurer en un milieu urbain, ils durent acquérir dans les écoles urbaines (celles de leurs ordres ou les universités) une instruction solide et formée aux méthodes nouvelles de la scolastique” 950 . Direm en darrer terme que dins d’aquesta visió E iximenis segurament subscriuria l’afirmació que fa un pensador posterior a ell, com és Nicolau de Cusa: Ubi enim sapientia, ibi virtus animi, ibi constantia et fortitudo. 951 E l setè d’aquests adjutoris és que la ciutat haja riquees e a que li profiten, com es diu al títol del capítol 193 del Dotzè.952 E n aquest capítol i en els següents fa E iximenis unes interessantíssimes consideracions sobre les maneres de mercadejar i enriquir-se, que analitzarem al següent apartat d’aquest treball. Als capítols 198 del Dotzè953 i també als següents, parla del vuitè adjutori de les ciutats a ésser bastants, que és “generositat”. Ací sembla referir-se a la presència de nobles dins d’ella. Dóna una sèrie de raons al Ibidem. F. 15r. Cruselles, José M. “La política educativa del Consell de València antes de la fundación de la Universidad”. Pedralbes (Revista d’Història Moderna), 13, II. 1993. P. 391. 950 Le Goff, Jacques. L e X IIIe siècle. L ’apogée de la Chrétienté (v. 1180-v. 1330). Paris. Bordas. 1982. P. 78. 951 Nicolau de Cusa. De concordantia catholica, III, pròleg. Citat a Schutz, Rudolf. Die Staatsphilosophie des Nik olaus von Kues. Meisenheim am Glan. Westkulturverlag Anton Hain. 1948. P. 17. 952 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 84r. 953 Ibidem. Ff. 85v-86r. 948 949 261 respecte, si bé quasi totes poden reduir-se al fet que poden ser útils aquests nobles en una hipotètica defensa militar de la ciutat. Però als capítols 199 i 200 fa una duríssima crítica dels nobles del seu temps, que analitzarem després amb més detall. I és que ja hem dit que E iximenis, ultra els pagesos, té especial animadversió per l’altra classe social de l’àmbit rural, és a dir, la nobiliària, per la qual cosa no podem dir que aquest àmbit li agrade especialment. Al capítol 201 del Dotzè hi exposa el novè adjutori, que és juý. 954 Per això cal entendre la justícia, que ja hem dit que és per a E iximenis un dels fonaments més importants de la societat, entesa com a cosa pública o, en aquest cas, referint- se a la ciutat. Als capítols següents, fa E iximenis unes interessants consideracions sobre la justícia en el seu aspecte procedimental. Al capítol 208 del Dotzè parla del desè adjutori, que és còpia de bones lleys. 955 Quan parlàvem dels fonaments de la cosa pública, vam veure com en aquell cas la llei anava referida més aviat a les limitacio ns pactistes i de la caritat cristiana que no a l’actuació del governant. E n aquest cas, sense excloure aquesta motivació, fa referència més aviat allò que s’anomena “seguretat jurídica”, que les lleis proporcionen. Així mateix, afegeix un requisit teleològic aristotèlic: Posa encara A ristòtil en la sua Política que no basta a la lley que sia justa, ans se deu tostemps girar a profit del bé comú. Al capítol 210 del Dotzè exposa l’onzè adjutori, que és còpia de mestres e de menestrals. 956 Ací podem veure clarament la clara preferència d’E iximenis per la classe social burgesa, com comprovarem amb més detall a l’apartat següent d’aquest treball. Als capítols següents censura alguns oficis dels quals ja hem parlat anteriorment. Al capítol 213 del Dotzè exposa en què consisteix el dotzè adjutori: en haver armes. 957 A partir d’aquest capítol, comença un llarg Tractat de batalles, com alguns l’han anomenat, que arriba fins al capítol 337, on tracta per extens la matèria militar i l’art de la guerra. Com a hipòtesi del perquè d’una tal extensió en aquesta matèria, no hauríem d’oblidar que el Dotzè anava dedicat a Alfons d’Aragó, marquès de Villena, comte de Dénia i de Ribagorça, un senyor feudal en definitiva, i calia doncs parlar de temes que pogueren interessar al destinatari de l’obra, i no sols de teoria política, sovint tan àrida. 954 955 956 957 Ibidem. Ff. 86v-87r. Ibidem. Ff. 89r-89v. Ibidem. Ff. 89v-90r. Ibidem. Ff. 91r-91v. 262 Per últim, al capítol 338 del Dotzè parla del tretzè adjutori, que és que la ciutat haja qui la servescha.958 Ací fa una detallada classificació de les diverses classes de servents, que ja hem citat. Deixant de banda, però, aquesta detallista exposició, al capítol 98 del Dotzè sintetitza en tres coses allò que necessita una ciutat: L a primera és que sia bé arreglada en l’espiritual. L a segona, que sia governada per bona lley temporal. L a terça, que sia bé edificada en la forma material. 959 III. Conservadurisme o reformisme? E n aquest apartat anem a veure dos aspectes en principi contradictoris però que hi són ben presents a l’obra eiximeniana. D’una banda, ens trobem amb una aferrissada defensa de l’ordre establert, junt amb postures clarament classistes i discriminatòries envers les classes socials inferiors. D’altra banda, trobem en E iximenis trets antimonàrquics i antioligàrquics, causats per certes influències que intentarem analitzar. E n darrer lloc dins d’aquest apartat, i com a conseqüència en certa manera de l’antimonarquisme i antioligarquisme eiximenià, estudiarem la seua possible influència en la revolta valenciana de les Germanies, i veurem ací les darreres aportacions de les investigacions al respecte. 1. La defensa de l’ordre establert i el classisme en E iximenis Ja hem vist com E iximenis fa un minuciós retrat de l’ordenació del cos social. D’una banda, segueix les pautes estamentàries medievals en general. De l’altra, com en tants d’altres llocs de la seua obra, té present la realitat catalanoaragonesa. E n aquest apartat, anem a considerar un aspecte important dins del retrat que E iximenis fa d’aquest cos social. Aquest ja l’hem anat citant en l’exposició que hem fet, i no és altre que la defensa de l’ordre establert que podem veure al llarg de l’opus eiximenià. É s aquest un punt on d’altra banda podem copsar més clarament el pregon medievalisme eiximenià, car com indica A. Hauf: L ’home medieval té una passió: l’ordre, i una di ea del món lògica, estructurada, coherent.960 Una altra vessant d’aquesta idea és allò que podem anomenar defensa dels interessos de les classes socials altes, a les que E iximenis d’altra banda 958 959 960 Ibidem. F. 141v. Ibidem. F. 46v. Hauf, Albert. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. Barcelona/València. IIFV/PAM. 1990. P. 84. 263 pertanyia. Ho il.lustra molt bé M. Sanchis Guarner: Descendent de burgesos i protegit per la Casa reial i les autoritats urbanes, el frare gironí se sent ben instal.lat en el “stablisment”, sota el poder monàrquico-senyorial.961 É s en summa aquest un dels punts del pensament eiximenià on es mostra més conservador, si bé la defensa de l’ordre social establert també té d’altres arrels, com veurem, com per exemple el ja citat pacifisme que ompli el pensament eiximenià. Una de les arrels d’aquest pensament podria ser el principi de jerarquia, exposat per exemple al capítol 234 del Primer i a les A llegationes, basat sobretot en el pseudo-Dionís. E l principi de jerarquia, doncs, parteix del pseudo-Dionís l’Areopagita, bisbe d’Atenes al s. V., de forta influència neoplatònica. Segons W. Ullmann, la seua tesi principal és el principium unitatis que ell troba en Déu. Segons aquest principi, l’ordre consisteix en la dependència del rang inferior de l’immediatament superior, de forma que tots els rangs i ordres depenen eventualment d’un ésser suprem, Déu, que és el principium unitatis. Aquest autor fa, com diu W. Ullmann contínues referències a sant Pau. Així, el principi paulí de nulla potestas nisi a Deo (que ja hem vist que és a la base del sistema pactista eiximenià) trobà en la jerarquia neoplatònica dels rangs una justificació teosòfica. 962 L’obra d’E iximenis que millor reflecteix aquestes idees és, sens dubte, el L libre dels À ngels. Ací apareixen els àngels com a intermediaris entre la divinitat i els homes. Però, sobretot, apareixen dividits en unes marcades jerarquies. I així això implica que les jerarquies humanes deuen ser un fidel reflex de les jerarquies angèliques. E xpressa clarament en aquest llibre d’altra banda el fonament de les seues idees sobre els àngels en el pseudo-Dionís i en sant Pau, que són els mateixos autors que fonamenten el principi d’ordre i de jerarquia, com ha destacat W. Ullmann, al capítol 2on del 1er tractat: “E , deus açí saber que, no contrastant que les Santes E scruptures d’açò agen molt tractat, emperò aquells qui pus pregonament n’an parlat e· ns han informats són estats primerament aquell gloriós màrtir monsényer sent Dionís en lo llibre que feu qui s’appella De angelica jerarchia, en lo qual possa que açò que aquí tracta de la angelical natura ell hac de hom qui ha ull ho véu, ço és de monsènyer sent Pau”.963 961 Regiment de la Cosa Pública. València. Societat Bibliogràfica Valenciana. 1972. P. 3. E dició facsímil i introducció de Manuel Sanchis Guarner de l’incunable de Cristòfol Cofman (València, 1499). 962 Ullmann, Walter. Op. cit. Pp. 49-50. 963 Gascón Uris, Sergi. Op. cit. Pp. 19-20. 264 Així mateix, dins d’aquesta mateixa obra, fa una bella comparança que reflecteix clarament la idea que les jerarquies humanes són un fidel reflex de les angèliques. Així, al capítol 1er del 2on tractat, després d’exposar quines són les jerarquies angèliques, ens diu: E són axí aquests ordenats a manera que són ordenats los servidors d’un gran rrey o prínçep. I tot seguit fa una relació entre els diversos oficis cortesans i les jerarquies angèliques que ja hem citat. 964 E l principi de jerarquia implica, és clar, el d’ordre, i ací és força interessant trobar-los tots plegats en un pensador franciscà com Ricard de Middletown, de qui ja hem vist que E iximenis posseïa llibres en sa biblioteca personal en el moment de sa mort. S’expressa així: Secundum Dyonisium, Bonum est sui communicativum (...) ad summam bonitatem pertinet se summe comunicare. 965 I dit això diu en altre lloc: Deus (...) in rebus creatis intendit bonum ordinis universi, qui ordo requirit.966 E l principi de jerarquia implica així que aquesta no deu alterar- se de cap de les maneres, car aquesta alteració pot causar grans danys. Aquesta idea la trobem al capítol 73 del Terç. Tot comentant Proverbiorum X IX (N on decent stultum deliciae nec servum dominari principibus), diu que si això passa, tota la casa és mal composta e mal ordonada en quant va dejús ço que deu anar dessús, e va dessús ço que deu anar dejús.967 Una idea semblant trobem al capítol 190 del Dotzè, on, en tractar de les coses que squivaren los philòsofs per aconseguir saviea, cita entre elles irreverències e inobediències a pare e a mare, e a la senyoria. 968 Altra manifestació de l’aferrissada defensa d’E iximenis de l’ordre establert que ja hem analitzat és el deure d’obediència a totes les potestats, seglars o eclesiàstiques, fonamentat sovint en autoritats escripturístiques, que el veurem també molt iterat en les seues idees supremacistes papals. Ací només afegirem com a cosa curiosa que, dins de la concepció teològica eiximeniana, que ja hem comentat, segons la qual els àngels endrecen i guien els homes en la seua actuació, diu al capítol 3er del 5è tractat del L libre dels À ngels, referint-se al l’ordre angèlic dels principats, que als principats se pertany induyr los pobles a reverència de llurs senyories e a llur sencera obediència. 969 Afirma abans el mateix, dins d’aquest mateix llibre, al capítol 8è del 2on tractat. Ací al.lega ja les cites evangèliques a les que hem fet referència, que són un lloc Ibidem. Pp. 50-1. Ricard de Middletown. In I Sententiarum, dist. 2, qu. 1. Citat a Lagarde, Georges de. Op. cit. P. 157, n. 60. 966 Ricard de Middletown. In II Sententiarum, dist. 2, qu. 1. Citat in eodem loco. 967 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 207. Aquest capítol ve numerat en aquesta edició com a 72. 968 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 83r. 969 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 44. 964 965 265 comú dins de l’opus eiximenià: A d Romanos, XIII; A d Colosenses, III; A d Titum, III; A d E breos, X III; i Prima Petri, II. 970 Copsem ací el pregon medievalisme eiximenià, car, com indica J. Le Goff, en l’Alta E dat Mitjana, Job representa el model bíblic en què la imatge de l’home està millor encarnada. I no oblidem que Job és el personatge bíblic que millor representa l’home pacient davant les adversitats.971 I tornant de nou al Terç, trobem expressat magistralment aquest concepte al capítol 735, que porta per títol “Com de supèrbia nex la primera sua mala fiylla, qui s’apela rebel.lió e irreverència”. Relaciona, doncs, això amb el pecat d’orgull, i diu: L ’om erguyllós no vol obeir a Déu, ne a pare, ne a mare, ne a senyoria, ne a lleys, ne a res del món, sinó a la sua volentat. 972 Del seu classisme es deriva un fort antiigualitarisme, que si bé en principi va referit als habitants de la ciutat, és extensible a tots els habitants del cos social. Diu així al capítol 89 del Dotzè que “si tots los dits habitadors eren axí eguals e uns com aquest [Sòcrates] diu, segueix- se que negun no volria servir a l’altre, e per consegüent, ja negun no y poria viure sufficientment”.973 De manera semblant s’expressa al capítol 97 del Dotzè. Molt interessant és que fonamente ací E iximenis aquest antiigualitarisme en Aristòtil, en lo primer llibre de les sues Polít iques. Dóna cinc arguments en pro del seu antiigualitarisme. E ns interessa el cinquè, que és al mateix temps una defensa de l’ordre establert. Diu que si tots els homes foren iguals, “llavors lo rich que ha gran càrrech vendria tost a gran pobrea, e lo pobre qui no ha gran càrrech e reeb egualment ab lo rich pujaria en breu a gran riquea, de la qual cosa se seguirien infinides envejes, ires e bregues, injúries e turbacions de pau”.974 De nou apareix així la pau, com a ideal a mantenir en la comunitat, i com a motivació en aquest cas que desaconsella l’igualitarisme entre els ciutadans. La cita de l’E stagirita ens posa sobre la pista de que E iximenis, en aquesta qüestió, no fa sinó seguir unes directrius molt antigues. I és que podem dir que en l’Antiguitat la desigualtat humana es considerava quelcom natural. Això ens indica J. Moncho: A parte A ntifonte, Calicles, Platón y A ristóteles coinciden sucesivamente en recurrir a la naturaleza como base de la desigualdad entre los hombres.975 Aquesta postura és represa mutatis mutandis pels Sants Pares. E ns diu així el susdit J. Moncho: “Diversos Padres sostienen una postura sobre la 970 971 972 973 974 975 Gascón Uris, Sergi. Op. cit. P. 66. Le Goff, Jacques et alii. E l hombre medieval . Madrid. Alianza E ditorial. 1990. P. 15. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 106v. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 42v Ibidem. F. 46r. Moncho, Josep. A lgunos hitos del ideal igualitario. València. Nau Llibres. 1997. P. 17. 266 esclavitud que puede resumirse así: a) los hombres fueron hechos originariamente libres por Dios; b) la esclavitud depende de la fortuna, y sólo atañe al cuerpo, no al alma; c) la esclavitud es debida al pecado (original); d) los amos deben tratar con miramientos a les esclavos. E sta postura aparece en el A mbrosiaster (Commentarium ad Colossenses IV, 1), en san Agustín (De Civitate Dei , X IX , 15) y también en san Gregorio Magno (E xpositio Moralis in beatum Iob X X I, 15)”.976 É s aquest, en fi, un dels punts on el pensament franciscà més deu a l’Àliga d’Hipona. Diu així Alexandre d’Hales: “Abans del pecat no hi hagué servitud, com diu Agustí, X IX D e civitate Dei, “ningú en la naturalesa en què primer creà Déu l’home és serf de l’home o del pecat”, però pel pecat s’introduí la servitud com a pena del pecat, i per això l’home se sotmet a l’home, perquè es féu serf del pecat”.977 I el seu deixeble Bonaventura ens diu: “Així que tots els homes siguen serfs de Déu, ho dicta la naturalesa en tot estat; que l’home s’iguale, ho dicta segons l’estat de la seua primera creació; i que l’home se sotmeta a l’home, ho dicta segons l’estat de Ibidem. P. 25. És cert, però, com indica J. Huizinga, que alguns Sants Pares parlen d’una certa igualtat, la qual idea prenen de Ciceró i de Sèneca (la presència d’idees igualitaristes en aquests dos autors romans també la senyala J. Moncho a Op. cit. Pp. 18-9). Així, ja sant Gregori Magne havia ensenyat a la naixent E dat Mitjana que omnes namque homines natura aequales sumus. Però aquest mateix autor holandès indica que aquesta igualtat està més aviat referida a la igualtat davant la mort, i no a una inassolible i llunyana igualtat en la vida (E l otoño de la E dad Media. Madrid. Alianza E ditorial. 1978. P. 89). Destacarem així mateix com el dret romà ofereix una certa base igualitarista. Així, tenim que segons Inst. 1.2.2: Iure enim naturale ab initio omnes homines liberi nascebantur. I frasses similars trobem a Dig. 1.1.4 i 12.6.64 (Citat a Benson, Robert. “L ibertas in Italy” (1152-1226). Dins D.A. L a notion de liberté au Moyen  ge. Islam, Byzance, Occident. Paris. Société d’Édition “La belle lettre”. 1985. P. 207 n. 9). No cal llavors tornar a insistir en com a l’E dat Mitjana renaix l’estudi i la influència del dret romà per influència dels juristes bolonyesos. I com hom pot deduir, això determina l’expansió d’una certa noció d’igualtat derivada d’aquest dret romà. Citem un exemple que cita el citat R. Benson, molt il.lustratiu en aquest sentit: “Not long after 1081, at the very moment when Roman jurisprudence was first revived in Italy, a shadowy figure named Pepo taught law at Bologna. In Lombardy, after a man of unfree status, a servus , had been killed, his killer was tried in the emperor’s presence. Master Pepo attended the trial. Since early medieval customary law measured the gravity of the law by the status of the victim, the judges merely fined the murderer. Hearing this sentence, Pepo arose and, with a stunningly simple protest, cut through the tangle of custom. “Whether he was servus or free, the judgement is the same, he said, since the determination of unfree status cannot obliterate the common condition of human nature”. Pepo urged the death penalty, for the killer had violated the servus’s claim to the naturale communionis consortium, that is, his natural right to life and to membership in the human community. E vidently the emperor found against the accused” (Benson, Robert. Op. cit. P. 192) 977 Alexandre d’Hales. Summa Theologica, III, p. II, inq. II, q. 4, a. 4, c. 3. Citat a Moncho, Josep. Op. cit. P. 28. 976 267 corrupció, per a neutralitzar els dolents i defendre els bons. Si no hi hagueren tals “dominis” que reprimiren els dolents, per causa de la corrupció que hi ha en la natura, un oprimiria l’altre, i els homes no podrien viure en comú. Però no hauria estat així si l’home haguera romàs en l’estat d’innocència”.978 També destaca E iximenis el perill que representa la subversió de l’ordre social per al manteniment de la pau, al capítol 183 del Dotzè: “La terça raó perquè la pau se destruu en les comunitats, sí és quand los hòmens no tenen llur stament, ço és quand los majors soberguejen massa, o quand los menors volen senyorejar als majors, o quand los mitjans se’n pujen o devallen massa e per força, car llavors se segueixen grans comocions en les comunitats”.979 Té pànic, doncs, E iximenis als avalots populars, i és aquesta por un dels motius pels quals propugna el sistema representatiu restringit que s’estilava a les ciutats de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, al capítol 16 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 372 del Dotzè) diu que “a tractar altes coses, grans e perilloses, no hi deu ésser appel.lada multitut de gents. (...) E és perill que lo poble no s’avalotàs contra aquells qui són principals, contra los quals la comunitat e la multitut és comunament abans comoguda”.980 La mateixa idea expressa al capítol 400 del Dotzè, ja analitzat. I en especial té pànic a les rebel.lions protagonitzades pels seus avorrits pagesos. Diu així el capítol 418 del Dotzè que invasió de pagesos és cosa mortal, e que llexa hom fort sullat e despagat, e posa hom en gran perill. 981 É s aquesta, però, una idea molt pròpia de l’E dat Mitjana, i ací només cal que citem l’admonició d’Alcuí a Carlemany: Tumultuositas vulgui, semper insaniae proxima sit.982 É s també cert que al segle X IV hi hagué moltes revoltes populars i agràries, tant a la Península Ibèrica com al continent europeu, de les quals parlarem al capítol setè. É s inclús possible que E iximenis haguera estat testimoni d’alguna d’elles al llarg del seu pelegrinatge d’estudis per diversos centres europeus.983 Bonaventura, sant. In I Sententiarum, dist. 44, a. 2, q. 2, ad 4. Citat a Moncho, Josep. Op. cit. P. 29. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 80v. 980 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 100 -1. 981 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 177r. 982 Ullmann, Walter. Op. cit. P. 134. 983 Pirenne, Henri. Historia económica y social de la E dad Media. Madrid. FCE . 1978. Pp. 141-50. Com a certa justificació d’aquest classisme eiximenià en allò que fa referència al pànic a aquests avalots populars, podríem al.legar la violència i anarquia que aquests normalment suposaren, així com el rerafons gens “democràtic” de la gran part d’ells. Així, aquest autor ens alerta en especial d’aquest darrer factor: No sería exagerado decir que en la margen del E scalda, lo mismo que en la del A rno, los revolucionarios quisieron imponer a sus adversarios la dictadura del proletariado ( Ibidem. P. 50). 978 979 268 També vol E iximenis que els prelats actuen amb cautela per a evitar aquests avalots. Així, referint-se als secrets a ells encomanats en el sagrament de la confessió, diu al capítol 156 del Pastorale que “ad perfectionem prelati et cuiuslibet probi uiri pertinet tenere secretum sibi comissum et contra caritatem facit qui tale secretum reuelat, quod secundum doctores debet intelligi quando ex tali secreto non timetur lesio fidei, uel rei publice subuersio, uel sacramenti confessionis reuelatio”.984 Fins i tot podem trobar una metàfora contra les rebel.lions populars al capítol 56 del 4rt tractat del L libre dels À ngels, quan parla de la rebel.lió del dimoni contra Déu fent una imprecació en aquests termes: “Qui és aquell qui pot aver per familiar ne pot confiar del traÿdor, bèstia, temerari, sach d’erguyll e de peccat, qui no dupta de pendre guerra contra lo seu Rrey e Creador (...)?” 985 Arriba a donar un fonament escripturístic a l’acceptació de l’ordre social, deixant de banda els possibles ecos que trobem ací del voluntarisme franciscà, al capítol 145 del Dotzè: Per tal dix la Scriptura, “E cclesiastes, V III”, que riquea no ve per saviea, e que pobrea e riquea de Déu devallen. E açò havem “E cclesiastici, XI”. 986 Pretén igualment E iximenis fonamentar en la voluntat divina la classe social que a cadascú correspon al capítol 874 del Dotzè. Recomana ací als “pagesos e tots els treballans en la cosa pública (...) que cascú se tingués per pagat de l’estament treballós a què Déus l’avia apel.lat e li’n faés gràcies, cogitant que no és sens gran causa que Déus aja elegit aquest a aquest treball e no aquell”.987 Aquesta idea, però, apareix ja al capítol 522 del Terç, al.legant un fonament paulí fins i tot: “E n los dies faeners cascú se ocup en ço qui· s pertany a la art e l’estament en què Déus l’à appel.lat. E açò vol dir sent Pau prima Corinthiorum, V II, cant diu que cascú sia content e entès en la condició e estament en què Déus l’à appel.lat; e sia content d’aquell, e estudiu viure en aquell sens reprehensió de Déu”.988 Cal relacionar directament aquesta idea una vegada més amb la concepció de corpus mysticum. E . Kantorowicz ens aporta un exemple molt significatiu respecte al regne francès. E ns diu com en aquest regne la comparació de l’E stat amb un corpus mysticum tenia arrels pregones. Si bé, diu, parteix això ja del temps de Carles V, Joan Gerson (1363-1429), canceller de la Universitat de París i contemporani d’E iximenis, parlava sovint del corpus Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. P. 198. Gascón Uris, Sergi. Op. cit. P. 310. 986 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 66r. 987 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 463. 988 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. F. 283r. 984 985 269 mysticum de França quan discutia l’estructura orgànica del regne tal com es configurava a partir dels tres estats. I llavors advertia el poble que cadascú devia estar content amb el seu status car, d’altra manera, l’ordre du corps mystique de la chose publique serait tout subverti. 989 Sant Vicent Ferrer empra una argumentació molt pareguda, si bé referida sols a les classes pobres: Imo dico, quod magis laetus debet esse pauper; quia speratur quod erit dives in Paradiso, si hic habet patientiam; quia paupertas ratione patientiae erit sibi meritoria. 990 E n altre lloc expressa la mateixa idea: Si tu és rich e fas almoyna als pobres done’t mesura en aquest món, per una cent, e en l’altre món vida eternal; si tu, pobre, has paciència, dar-t’a vida eterna. 991 I també en altre lloc diu: Persones riques, restitució de torts e llargitat. Persones pobres, la vestidura de aquelles és paciència. 992 I és que a aquest sant, de manera semblant a E iximenis, com indica M. Llop, nunca se le ve proponiendo o sugiriendo un cambio de régimen social o político.993 De manera semblant, seguint la idea de premi i càstig omnipresent a l’obra eiximeniana, per a aquell qui altere l’ordre social establert, està reservat el càstig diví. Parlant del sagrament de la penitència, al capítol 322 del L libre de les Dones censura així aquells qui han esvaït hom eclesiàstich o coronat, qui major peccat cometen sens comparació que no si semblant percusió o invasió fayen en altra manera. 994 I al capítol 735 del Terç fa un detallat catàleg de càstigs segons el tipus de rebel.lió i basant-se en fonts escripturístiques. 995 E l seu classisme es manifesta també en el rigor amb què exigeix que siguen tractades les classes socials inferiors, amb el fi d’evitar possibles revoltes. Diu així al capítol 51 del Dotzè: Pensar-te podies que qui nodreix son sclau e servent delicadament, que a la fi li rebel.larà malignament.996 Igualment, al capítol Kantorowicz, E rnst. Op. cit. P. 211. Vicent Ferrer, sant. Opera omnia, II-IIª, p. 441, 15. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 201, n. 68. 991 Vicent Ferrer, sant. Sermons, II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1934 (1971). P. 112. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 207 n. 64. 992 Ibidem. P. 131. Citat in eodem loco. 993 Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 183. 994 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 468. 995 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 107r. S’expressa exactament d’aquesta manera: “Qui axí matex és rebel.le a la senyoria, digna és de mort, segons llig de Déu posada Deuteronomio, X V II (...). Qui és rebel.le a pare e a mare deu morir, Deuteronomio, X X I (...). Qui és rebel.le a son mestre deu ésser ben batut e mal pascut, E cclesiastici, X X X III (...). E entenem ací per mestre tot hom qui tingua missatge. Tota muyller rebel.la a son marit merex ésser humiliada fins a terra, segons que féu Assuer”. 996 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 28r. 989 990 270 353 del Dotzè, diu: “Si lo servent és mal, e majorment quand és de pocha e de vil condició, axí com són missatges o sclaus, llavors los deu hom tractar ab rigor. Car havem E cclesiastici, X X X III: Panis et disciplina et opus servo. (...) Car com dix E ufronià, perfet de Roma: Genus servorum non corrigitur nisi cum suppliciis. (...) Salamó axí mateix nos ensenya que aytals servents no vullam nodrir delicadament, car diu ell: Qui delicate nutrit servum suum, inveniet contumacem”.997 I al capítol 617 del Dotzè diu que “els hòmens servills (...) no són appel.lats hòmens, mas bèsties; e per raó d’açò los deu hom tractar axí com a bèsties feres e cruels, que doma hom ab batiments e ab fam, e ab clausures forts e terribles”. 998 Aquest rigor enfront dels servents desobedients ja apareix, però, en les seues obres primerenques, com per exemple al Segon, al capítol 63. 999 Ací narra la història d’un franciscà desobedient que no es volia alçar a les matines, i, front a la seua pertinàcia, explica com “anà lo cor al guardià [del convent] al dit consell d’Avicena, ço és, que testardia ab batiments s’ha a castigar, no-res-menys que llegim que aquell sant hom... dix: Hoc genus servorum non nisi cum suppliciis emendatur; e vol dir: “que llinatge de gent servil e testarda no es pot corregir sinó ab grans batiments””. I al final explica com mitjançant un càstig dur i exemplar, el guardià del convent vencé la desobediència del frare menor. É s interessant aquesta al.legació d’Avicenna, el qual ens remet directament a Aristòtil, del qual fou comentador, i el qual ja sabem que era fort antiigualitari. I al Terç repeteix aquest tracte rigorós envers els subordinats. Així, al capítol 782, referint-se als missatges, dels quals ja hem parlat, dóna aquestes recomanacions: “Nuyll temps vestes ton missatge preciosament, mas de groseres vestedures lo tingues covinentment vestit. Jamés ton missatge (...) llexaràs vaguar, ans tostemps li tindràs obra apparellada. E n tot quant faràs ne diràs ab missatge li daràs a entendre que· l tens per missatge e per no res més”.1000 Del rigor que les autoritats eclesiàstiques han de mostrar amb els seus vassalls indisciplinats en fa una impressionant descripció al capítol 15 del 5è tractat de la V ita Christi: “E si lo prelat percep que son súbdit no s’alte de joch de mans, ne vol treballar, ans com li és manat que treball, reganya o repugna axí com un porch desvergonyat, de fet lo prelat lo deu poderosament disciplinar o sentenciar, e· l se deu posar dejús lo peu, e tractar-lo axí com a vil Ibidem. F. 147r. Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 357. 999 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. Pp. 66-8. Selecció a cura d’Albert Hauf. 1000 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 131v. 997 998 271 ase, donant-li mal que menjar, e fent-li fer molta faena, e carregar de grans bastonades, perquè affany lo que menja e que torne axí a regla, e· ls altres ne prenen bon eximpli”.1001 Una altra vessant del seu classisme és el fet que reclame que els regidors de ciutats i els prínceps en general tinguen abundants recursos econòmics. Pel que fa als prínceps, i als senyors feudals en general, ja hem vist com fixa E iximenis com a pressupòsit del pactisme que els prínceps i senyors temporals tinguen garantida la seua manutenció material de manera abundosa. Podem adduir, però, el capítol 147 del Dotzè: “Los grans senyors axí com són reys e duchs poderosos e ben redituats, no deuen haver aytals maneres de ajustar, car llur patrimoni és a tot bastant, e quand defallís per necessitat de la cosa pública, los súbdits són tants que sens gran greuge llur ho podien supportar”.1002 Molt més clarament al capítol 159 del L libre de les Dones justifica el status social de les classes altes: “Yo no crech que la persona qui ha vera necessitat en si metexa no· s puxa dar alguns lleguts plaers e honests, sens peccat, ne vuyll ja per açò condempnar los grans senyors del món qui viuen delicadament”.1003 Reclama també E iximenis un tracte reverent del poble envers les autoritats, si més no civils. E ns posa un il.lustratiu exemple al capítol 110 del 3er tractat de la V ita Christi, on comenta el fet de que ni santa Isabel ni el seu marit isqueren a rebre la Verge quan anà a nunciar- los el naixement de sant Joan Baptista: “Zacharies ne E lisabet ne llurs parents no· ls exiren a camí fins que foren dins la llur casa, car és reputat a gran vanitat entre les persones spirituals, e jatsia que açò es puxa fer als grans senyors perquè sien més honrats e temuts per lo poble”.1004 Citarem, en fi, el capítol 335 del Terç, on justifica que els personatges importants mengen viandes delicades, així com els seus comensals. Ho justifica així: Com en la mort d’un gran hom se seguexca gran e soptosa mutació sovín de la cosa pública (...) per tal val més que aytals persones tenguen la vida delicada a què són veats, que altra. I posa els exemples del rei David i del seu admirat sant Lluís de França.1005 I en aquest mateix sentit podem també al.legar el capítol 773 del mateix Terç, que porta ja el significatiu títol de “Com pot hom bé usar sens peccat de bé vestir e de delicadament menjar”, on itera idees semblants.1006 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 162r. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 66v. 1003 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 238. 1004 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 94v. 1005 Terç del Crestià. Volum III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932. P. 237. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 329. 1006 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. Ff. 126v-127v. 1001 1002 272 Respecte als regidors de ciutats, diu al capítol 61 del Dotzè: “No deu ésser posat en regiment de comunitat hom qui sia pobre, car aytal negun no· l tem ne l’ha en reverència e és fort gran sospita que no furt tot quant pot”.1007 Sembla excloure, doncs, del govern ciutadà a la mà menor. L’argumentació que dóna en pro d’aquesta idea està, d’altra banda plena de lògica. E l classisme eiximenià es manifesta també en la desconfiança, per no dir menyspreu que sent E iximenis envers les classes inferiors i el poble baix en general. Molt gràfic és el que diu al capítol 494 del Dotzè: Hermes Trimegistus sí posa en los seus “Morals” que lo príncep deu pensar que lo poble comunament no és molt industriós ne molt savi ne molt entenent a virtut.1008 Dant Alighieri manifesta un punt de vista molt semblant respecte al poble menut, com assenyala G. Lumia: “L’ideologia della nascente borghesia si rispecchia in modo evidente nel pensiero di Dante, il quale, se da un lato contesta alla nobilità di sangue il diritto di reggere la società, dall’altra nega che tale diritto possa essere riconosciuto alla massa, al popolo minuto, come allora si diceva, constituito inevitabilmente da individui per la maggior parte incapaci, come pargoli, di giudicare della reale bontà delle cose”.1009 E l classisme i la defensa de l’ordre establert es manifesten també, en fi, en la defensa que per a ell ha de fer la potestat temporal de la potestat eclesiàstica. Ho expressa clarament al capítol 472 del Dotzè: “Attena encara la potestat reyal quant és necessària a la sancta esgleya, car si la dita potestat no era temuda, certs hòmens generosos e pobles li hagueren tolta la temporalitat mil vegades, e farien huy axí bé o mills que jamés si no temien reis”.1010 En aquest aspecte, E iximenis torna a ser profundament medieval, car com indica M. García-Pelayo: “Todos los testimonios medievales están de acuerdo en que el poder político se justifica por el cumplimiento de dos misiones capitales: la defensa de la Iglesia y el matenimiento de la paz y de la justicia”.1011 Així mateix, la potestat reial deu defensar l’estament nobiliari i l’ordre social en general, com diu al darrer capítol citat del Dotzè: “Si la potestat reyal no era temuda, los pobles destruirien los nobles e generosos, e los generosos a ells, axí com de fet veem tot dia en Ytàlia, e axí matex tot jorn se llevarien Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 32r. Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 62. 1009 Lumia, Giuseppe. A spetti del pensiero politico di Dante. Milano. Dott. A. giuffrè Editore. 1965. P. 25. 1010 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 205r. Aquest capítol forma part dels set capítols palinòdics afegits a posteriori al Dotzè l’any 1391. 1011 García-Pelayo, Manuel. L os mitos políticos. Madrid. Alianza Universidad. 1981. P. 277. 1007 1008 273 tirans qui tota la terra posarien en guerra e en misèria, e en turbació e en pobrea”.1012 2. L’antimonarquisme i l’antioligarquisme en el pensament eiximenià E n aquest punt anem a analitzar la presència dins del pensament eiximenià de dos elements aparentment contradictoris amb la ja citada defensa de l’ordre establert que acabem d’explicitar, que són un cert antioligarquisme i un més marcat antimonarquisme. I és que, com diu C. Wittlin: E s liegt aber auf der Hand, da β E iximenis k eine hohe A chtung vor Fürsten im allgemeinen und denen in seinem L and im besonderen empfand . 1013 De manera semblant s’expressa J. Webster: L as clases altas no encontraron un favor particular en E iximenis. 1014 Però això no és obstacle, segons la mateixa autora, per a l’aferrissada defensa que en fa de l’ordre establert: A pesar de todo, E iximenis defiende la estructura jerárquica de la sociedad medieval, y se aterroriza ante la posibilidad de que el poder pasase a la masa.1015 Ja hem dit, però, que E iximenis sovint és ambigu i juga a dos bandes, amb una astúcia magistral no obstant. Hem parlat també del seu “esperit de concòrdia”, que li mou sovint a voler quedar bé amb tots. E n aquest cas, però, sembla que ens trobem amb una íntima convicció de la seua consciència, de pregones arrels teològiques, i àdhuc escatològiques, que la concreta posició social d’E iximenis, depenent estretament de les classes poderoses, li porta a amagar i dissimular tant com pot, però que no obstant, és clarament detectable. Una de les primeres arrels del pensament antimonàrquic eiximenià deriva de les dolentes relacions que tingué amb els dos darrers monarques representants del Casal de Barcelona a la Corona d’Aragó, de la qual cosa ja hem parlat. Però l’antimonarquisme i antioligarquisme en ell té arrels més pregones. I aquestes apareixen ja al Primer, al capítol 111. Aquest capítol està dins d’un complicat joc d’al.legacions i contral.legacions, tan propi del mètode escolàstic i que E iximenis usa tan abundosament, al voltant de la primera raó que feu un gran rabí juheu, qui volch provar que l’estament crestià no fon Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 205r. Aquest capítol forma part dels set capítols palinòdics afegits a posteriori al Dotzè l’any 1391. 1013 Wittlin, Curt. “Quae maxime damnant animas principum: Fünf antimonarchische Kapitel im Pastorale des Francesc E iximenis”. ZfK, 2. 1989. P.104. 1014 Webster, Jill. “Algunos aspectos de la vida disfrutada por las clases altas del siglo XIV mencionados por Francesc E iximenis, OFM (1340?-1409?)”. E F , 68. 1967. P. 343. 1015 Ibidem. P. 354. 1012 274 instituhït per nostre senyor e redemptor Jhesucrist dins d’un discurs que comença una mica abans, al capítol 108. 1016 La primera d’aquestes raons, l’exposa al capítol 109, on diu que, segons aquest rabí, quant Déus tramet un solemne hom en lo món a regiment e reparació de aquell, ell lo ret notable en totes maneres. 1017 I al capítol 111, objecte de la nostra anàlisi, repon E iximenis que si deya veritat, seguir-s’ia que hanc no fonc negun tyran, ne negun príncep peccador, ne malastruch, ne horat, ne menyspresat, ne dolent.1018 I una mica més avant ho clarifica més encara: “Vehem axí mateix a hull tot dia que· ls majors hòmens del món són pigors, e pigor viuen que altres, segons que dien alguns hòmens spirituals. Los pigors hòmens del món són huy aquells qui [són] posats en gran regiment. E açò dóna a entendre la Sancta Scriptura, Sapiencie, V I quant diu: Judicium durissimum fiet hiis qui presunt, ço és que greu juhí farà nostre senyor Déu de aquells qui han regiment, en què dóna a entendre que són terribles peccadors”.1019 Observem com ja ací parla d’alguns hòmens spirituals. Apareix així, ja al Primer, una idea que es repetirà molt sovint al llarg de l’obra eiximeniana: la de que els governants es condemnaran. Una de les possibles raons d’aquesta condemna dels governants és la consciència que té E iximenis de que els governants en la seua actuació moltes voltes es veuen obligats per les circumstàncies a fer “coses no degudes”. Així s’expressa al capítol 37 del L libre de les Dones, en el qual els fills del governador d’Alexandria el visiten en el purgatori i li diuen així: Car as tengut offici de guovernador de A lexandria, per lo qual offici te convenia a ffer, a veguades, coses no degudes.1020 Al Terç també critica els governants i senyors del seu temps. Així, al capítol 58 diu: Regnen huy en lo món aquells que deurien servilment e simpla servir als altres, e· ls servents senyoregen, e aquells que deurien senyorejar són envergonyits e confusos.1021 Caldria relacionar aquesta idea, encara que parega contradictori, amb el classisme ja comentat. Però una anàlisi més profunda, i tenint present que no especifica contra qui parla, mostra la crítica forta i subtil als governants del seu temps. La crítica de fons, doncs, als senyors i governants del seu temps, sembla derivar-se dels mals exemples concrets que en ells observa E ix imenis. Això el du a fer generalitzacions en el seu llenguatge, com quan diu al capítol Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 84r. Ibidem. F. 84v. 1018 Ibidem. F. 85r. 1019 Ibidem. F. 85v. 1020 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 64. 1021 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 166. Aquest capítol ve numerat en aquesta edició com a 57. 1016 1017 275 300 del L libre de les Dones: Deya sent Bernat: O dels mesquins de regens!, que debades no· ls manaçà axí fortment nostre senyor Déu, car a grans penes són deputats per l ur mal regiment.1022 La mateixa crítica demolidora als governants dels seu temps la podem trobar al capítol 57 del 3er tractat de la V ita Christi: “¡O, Déus Senyor, e com és axí huy lo món caygut, car no· s troba un hom virtuós ne noble en cor, ni en costumes! ¡O, quants se donen títol de la comunitat e amar e defendre e estar per aquella, qui no se’n posarien a perill de perdre un bon ca si l’havien!”.1023 I també al capítol 57 del Dotzè: “Car tots [los regents] se són axí girats a furtar que la un no n’ha vergonya de l’altre, mas se reputa cascun a gran saviea que sàpia fer que ell se millor dels béns de la comunitat”.1024 I fins i tot al capítol 193 del Dotzè dóna per suposat que els governants del seu temps són dolents: Com los senyors del món comunament tirannitzen, lleugerament tolrien a les comunitats tot quant thesor haguessen ajustat sots qualque falsa excusa.1025 Destaquem una vegada més el sentit de l’animadversió que sent E iximenis pels curials i per la mala influència que exerceixen en el príncep. Ho explicita molt bé al capítol 31 del 5è tractat del L libre dels À ngels: “Los reys ne· ls prínceps de la terra de si no són mals sinó en quant consenten als consells e obres dels mals curials; e per tal llur mal, si· l fan, sobre llurs consellers deu venir principalment, pus lo rey està a llur consell”.1026 I no sols els governants seglars. E iximenis critica fins i tot amb més duresa els mals governants eclesiàstics, car ja hem comentat que en molts aspectes és més exigent amb ells. D’aquesta manera, al capítol 14 del 5è tractat de la V ita Christi critica “aquells qui del patrimoni de Jhesucrist assignat per als pobres viuen llargament e pomposa e grassa en gran dampnació de llurs ànimes. (...) Aquesta ociositat és perillosa a tal home, fort cruel als pobres cridants contra aquells qui· ls fan tanta penúria, e ell ho ama més perdre donant- ho en mals usos, que no donar-ho als pobres de Déu, de qui és”.1027 I més encara veiem això al capítol 64 del 8è tractat d’aquesta obra: “E dix encara que als mals reys eren apparellats sobirans turments en infern, mas encara molts majors als mals prelats, que les ànimes a ells comanades deixaven anar als llops, e· l patrimoni de Crist tol.lien als pobres, e· ls daven a 1022 1023 1024 1025 1026 1027 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 436. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 57v-58r. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 30r. Ibidem. F. 84r. De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 105. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F . 161v. 276 tals que· ls despenien a llur gran vergonya e menyspreu, e a gran escàndel del poble, e a gran dampnació de llurs ànimes”.1028 I de la mateixa manera que respecte als governants seglars feia generalitzacions, també en fa respecte dels eclesiàstics. I així, al capítol 12 del 3er tractat del L libre dels À ngels diu que tot lo món confessa que la pus cruel senyoria qui al món sia és la de clergues.1029 Sembla, doncs, així mateix, que aquesta forta decepció en E iximenis arrenca del seu alt ideal de la funció del governant, que deriva directament, com ja hem exposat, de la noció de corpus mysticum, idea que no es veia corresposta amb la realitat observada per E iximenis. Diu així al capítol 282 del L libre de les Dones: Posar senyoria en mans de persona peccadora e mala, no era sinó posar coltell en mà d’om furiós. 1030 I dins de la mateixa obra, posa en boca de la mare del seu admiradíssim sant Lluís de França: Fill, jo amaria més veure a tu mort davant mos ulls que si yo sabia que tu haguesses offès scientment a nostre senyor Déu per peccat mortal.1031 I precisament per aquest alt ideal del governant derivat de la idea de corpus mysticum, afirma sovint E iximenis que més val fugir de l’exercici del govern, car aquest condueix directament al pecat. Ho diu molt gràficament al capítol 7 del 2on tractat del L libre dels À ngels, que porta el significatiu títol de “Com és perillosa cosa regiment d’ànimes e com los mals regidors són grans peccadors”: “Possa aquell Cromaçius, en la epístola que tramès a Robert, príncep de Aquileya, aytal paraula: Gran és la malvestat dels hòmens del món que, per bons que sien, tantost com han regiment o senyoria, perden lo seny, car no saben portar lo càrrech de la prosperitat perillosa. E , com hofici de regiment sia art la pus alta e la pus santa e la pus a Déu cara, e la major que sia en lo món e la pus meritòria, e que faria a l’hom, d’ella bé usant, a Déu sobiranament, car e amable e pus alt en paradís, car és entessa de tots punts en salut de les nostres ànimes”.1032 Aquesta idea, però, ja apareix al Terç, on el capítol 699 porta el significatiu títol de “Qui parla contra aquells qui per llur erguyll volen haver senyoria e regiment”. Ací s’expressa en aquests termes: “Diu lo gran Gregori en lo seu Pastoral: Senyoria e regiment és art sobre totes les altres arts, la qual exeguir tembrien los àngels si defallir podien, car aytals estamens fan l’om pèlech de peccat, en quant lo fan a Déu desconexent e rebel.le. E t al poble 1028 1029 1030 1031 1032 Ibidem. F. 245r. Gascón Uris, Sergi. Op. cit. P. 113. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 412. Ibidem. P. 62. Gascón Uris, Sergi. Op. cit. P. 64. 277 cruel tirà, a si matex mortal enemich, tot fals, ambiciós e per consegüent ensenya’ls falsament humil, simuladament honest, a tots llegoter, de tots esclau”.1033 I més avant en el mateix capítol cita l’exemple d’un sant monge blanch que no volgué ser bisbe de Tornayl per a no condemnar-se. 1034 Una altra molt probable motivació de l’antioligarquisme i antimonarquisme eiximenià és el tema de la docta ignorantia , ben present al llarg de la seua obra. Al capítol 23 del L libre de les Dones diu així: Car escrit és que Déus dóna la sua gran benedicció als humils, e contrasta al cor e voler dels erguylloses, e· ls confon, e· ls aterra a la fi.1035 Ací tenim exposat en ses línies essencials aquesta doctrina evangèlica, característicament franciscana, que parteix del fet que Déu es mostra d’una manera més clara als humils, pobres o il.letrats, i no als savis, rics o poderosos. Apareix ja aquesta idea al capítol 2on del preàmbul a tot L o Crestià, quan diu que: Per les coses simples e poques e menyspreades e contemptibles obra [Déu] quan li plau, grans meravelles. 1036 La temàtica apareix d’una manera bastant sovintejada en la seua primera gran obra, que és el Primer del Crestià . Així, ja al capítol 326 ens parla de que “fon un sanct theòlech estudiant e religiós no ha molt de temps. E era de l’orde dels frares menors, qui més aprés una nit orant nostre senyor aprés lo tabernacle de l’altar, stant agenollat davant lo preciós cors de Jhesucrist que no féu en cinch anys que havia estudiat a París”.1037 E xpressa aquesta noció d’una manera més clara al capítol 335 de la susdita obra, quan diu, criticant l’hom lletrat qui fa mala e perillosa vida: “Perquè nostre senyor Déu a vituperi e confusió de aquests salva los ignorants e los simples dóna sovint major sciència de les coses celestials en un dia que no fa a aquests jamés, e· ls posa en lo llur cor més temor e amor sua sens tota Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. Ff. 89r-89v. Ibidem. F. 89v. 1035 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 41. 1036 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 36. Selecció a cura d’Albert Hauf. L’expressió verbal emprada ací per E iximenis (quan li plau) ens podria posar sobre la pista d’una de les possibles motivacions d’aquesta idea de la docta ignorantia ja no sols en Eiximenis, ans en l’escola franciscana en general. I aquesta no és altra que les doctrines sobre l’omnipotència divina i el seu corol.lari voluntarista, a les quals hem fet referència en diversos llocs d’aquest treball i continuarem fent-ne. Una altra confirmació d’aquesta possible connexió la trobem en una obra composada per E iximenis al final de la seua producció literària, la V ita Christi. Ací al capítol 15 del 4rt tractat ens diu, també succintament, així: Car Déu com se vol los grans gita a terra e· ls petits e· ls dolents lleva en alt (València. BUV. Ms. 576. F. 109v). 1037 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 220v. 1033 1034 278 comparació que no fa a aquests per supèrbia de llur dolent saber e per molta malícia indignats”.1038 I acaba exposant-ho, en fi, en dos capítols seguits: el 339 i el 340. Diu així al capítol 339: “Car comunament los sancts prophetes e los sancts apòstols e los primers fundadors de la sancta fe cathòlica a qui Déus revelà los grans misteris posats en la Sancta Scriptura eren perssones pobres e simples”.1039 Al capítol 340 diu: “Mas piadosament e humil encerchar ço que és a glòria de Déu per encendre si mateix en la sua amor e honor no pot ésser sinó bona obra, car la obra de si és bona, e la intenció és bona, e la inquisició humil e devota e bona, majorment quant vejam moltes veguades que nostre senyor Déu don major intel.ligència de les coses altes e sobiranes als devots simples e ignorants que no fa als grans clergues”.1040 I aquesta idea apareix molt amplament desenvolupada al capítol 361, que porta ja el significatiu títol de “Qui posa amonestació de penssar aquest benifet. E ensenya com Déus tots temps comunament elegeix les coses menors e pus simples”.1041 El benifet del qual parla és el d’haver triat Déu el poble gentil en lloc del jueu. E n aquest capítol fa una molt llarga dissertació, plena d’exemples bíblics on es manifesta aquesta predilecció de Déu per les coses més simples i senzilles. Destaquem el primer que posa, que és ensems una referència a la matèria angèlica, la qual apareix, doncs, ja en aquesta seua primera obra, com ja hem indicat: “E xemple quant Déus creà lo món, ell féu dos fills seus spirituals les pus excel.lents creatures que foren en tota la universsitat. E aquests dos fills foren aquests: lo major fon lo estament angelical, e lo menor fon l’estament humanal. E vet com és que lo menor és elegit a glòria e és ab Déu personalment unit, ço és ab l’om. E lo major per gran partida e per molts seus membres és enpertotstemps irreparablement reprovat e dampnat, axí com appar de Lucifer e de tota sa companyia”. La trobem aquesta temàtica també al Segon del Crestià , on al seu capítol 55 diu: “La misericòrdia de Déus dispensa axí los seus grans dons, e specialment lo don de altes visions e revelacions dispensa axí altament que és maravella, car aquest tan gran do dóna comunament a persones simples qui són e viuen sens tota malícia en molta e perfeta sentedat, e qui han lo zel de Déu fort ardent e foguejant, e qui de tot punt han desemparat lo món e 1038 1039 1040 1041 Ibidem. F. 226v. Ibidem. F. 228v. Ibidem. F. 229v. Ibidem. Ff. 243v-244v. 279 habiten en les solituts axí com hòmens ja morts al món”.1042 Veiem al mateix temps una nova exaltació en E iximenis de l’ideal eremític. També hi són presents, en certa manera, aquests plantejaments al capítol 37 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 393 del Dotzè), on diu que moltes coses posa Déu en lo cor d’un simple hom que no les posa en lo cor dels majors. 1043 La temàtica apareix igualment al Terç. Així, al capítol 56 ens diu: “E mperò, aquells qui per amor de Jhesucrist an volgut renunciar a tota sciència e· s són de tots punts girats al servey de Déu, éntegre e verdadera, són pujats pus alt, axí com los sants apòstols e màrtirs, e axí com sent Benet e sent Francesch (...). La ignorància de aquestes era escala a pujar a la vera sciència, e era clau a entrar en los tresors de Déu”.1044 I fins i tot al següent capítol 57 lloa més aquests “ignorants” que la gent que té ciència teològica: “Mas sàpies que la sciència no ha enemich sinó l’om ignorant que res no la prea, axí com lo porch no prea res les perles ne les pedres precioses, en tant que quaix hoy natural han los dolents ignorants als lletrats. E açò veuràs pus expressament entre religiosos e clergues. E per tal fé quant en tu serà que aytals ignorants hagen ço que merexen; e aquells que per amor de Déu se són fets ignorants sien tostemps per tu honrats axí com a fills de la eternal saviea divinal”.1045 Parla d’una manera més sovintejada d’aquesta temàtica a la V ita Christi, potser coincidint amb el penchant místic que ompli les seues darreres obres, i en concret aquesta obra. Així, al primer capítol del pròleg, ja diu, fent-se ressò de la tradició cristiana, que Crist los pescadors ha fet doctors, 1046 i al tercer del mateix pròleg, que Déu als petits revela sos secrets. 1047 Al capítol 31 del 3er tractat diu: “Del començament del món ençà Déu tostemps ha sos secrets revelats a moltes persones simples, e pobres, e ydiotes, mes no a grans senyors ne a grans clergues, segons que llargament posa sent Pau, prima Corintiorum en molts llocs”.1048 I dins del mateix tractat tercer, al capítol 100 ens diu, comentant Mt, 11, que ací llegim que Déu revela los seus secrets als humils e· ls amaga als grans savis del món. 1049 Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 45r. Citat a Pou, Josep. Op. cit. P. 106. Introducció d’Albert Hauf. 1043 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 178. 1044 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. Pp. 162-3. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 55. 1045 Ibidem. P. 163. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 56. 1046 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 1r. 1047 Ibidem. F. 2r. 1048 Ibidem. F. 40v. 1049 Ibidem. F. 86v. 1042 280 Al capítol 6è del 7è tractat, veiem un enllaç claríssim entre aquesta temàtica de la docta ignorantia i l’antioligarquisme eiximenià. Diu així: “Lletrats e potents no són axí dispòsits en si a reebre novella doctrina com los simples e pobres, ne són axí dispòsits en si a anar a treballar per lo món a preycar les gents axí com los simples pobres, e són comunament pus presumptuosos e viciosos més que los simples”.1050 I més clarament encara al capítol 828 del Dotzè: “Que pens lo bon príncep que, com ell dega amar sobre totes coses del món noblea de virtuts, que uy en los simples trobarà de fet més de aptea a saviea e a virtuts que en los hòmens generosos, car veurà que tota generositat e noblea s’és axí viciada e corrompuda e dada a grans mals que ja no trobarà un hom generós al món que res valla”.1051 Una volta més hi trobem un to molt semblant a l’emprat per Arnau de Vilanova, qui diu en el seu Raonament d’A vinyó : “L’E vangeli diu que Déus inspira llà on vol; axí que no és obligat a negú de inspirar-li sos secrets per negun mèrit de santedat, o de dignitat, o altea de pressona o d’estament, mas per sa francha voluntat, axí com la regla de la sua saviea li mostra que fa a fer. E declara-o per açò: car a sent Pere e a sent Johan, qui eren ydiotes, revelà ço que no revelà als fariseus o als doctors de la llig (...); e a sent Ffrancesch, qui era llec, revelà en son temps ço que no revelà a negun clergue secglar o reglar. (...) Ítem, la E scriptura evangelical diu que, can Déus vol confondre cells qui· s gloriegen de llur altea, ell elig persones baxes et menyspreables”.1052 E l tema de la docta ignorantia, denotaria, però, un influx més pregon de la contemplativa Àngela de Fulgino i d’una de les figures més destacables dels espirituals franciscans: Ubertí de Casale. Una clara connexió de la primera amb aquesta docta ignorantia apareix al citat capítol 31 del 3er tractat de la V ita Christi, on després de referir- se a ella en termes elogiosos, ens explica com alguns lletrats e graduats en dret, specialment dos seglars li increparen i es burlaren de les seues visions. Llavors aquesta dona, amb sobirana paciència els respongué, entre d’altres coses: “Penssats, senyors meus, que totes les coses que féu lo Salvador ne la sua mare ne· ls apòstols ne· ls altres sants no són scrites. Donchs, ¿qui· s deu meravellar si lo Senyor ne revela algunes que no· s saben per alguns pobrellets e simples? Com diga lo Salvador parlant al seu pare: “Tu, Senyor, has amaguats los teus secrets als savis d’aquest món e· ls has revelats als petits, car axí ha plagut a tu” e açò per dar- ne glòria a Déu e occasió a aquells que hoen de créxer sa devoció e de viure virtuosament. Ibidem. F. 180v. Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 352. 1052 Vilanova, Arnau de. Obres Catalanes. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcelona. 1947. Pp. 2 09-10. 1050 1051 281 Majorment que açò no· s proposa a nengú que sia forçat de creure, mas que· u crega qui creure o voldrà. Segonament bé mostra qui aytals coses impugna que ha poch ab Déu, e que sperit de malícia e de gran enveja regna en ell”.1053 Pren un to força semblant Ubertí de Casale, molt citat per cert a la susdita V ita Christi, qui impugna la gent lletrada que critica aquests contemplatius: “in quorum scilicet uerbis et statu potest luculenter aduerti quod magnificauit Dominus facere cum simplicibus, et in contemplationibus eorum magnificat filium suum Iesum et uirtutes sanctissime uite, et per sentimenta inestimabilis altitudinis humanitatis Christi, que talium mentibus per transformationem contemplationis dulcores instillat, a quorum experientia subtilium philosophorum longius distat, qui humilem et paruulum Iesum in paruulis et simplicibus spernunt, et quod nequius est, sepe impie persequuntur dicentes experimenta bonitatis Iesu fantasmatae diabolica fore figmenta illorum imitantes crudelitatem et duritiam cordis”.1054 I continuant amb les fonamentacions teològiques d’aquesta idea, trobem un bon grapat d’aquestes fonamentacions al capítol 468 del Dotzè. Aquest capítol porta el significatiu títol de “Com procurar-se regiment sia gran oradura per diverses raons”. Mereix ser destacada ací l’al.legació de Sapiencie, X II: Potentes potenter tormenta pacientur.1055 Aquesta al.legació és molt sovintejada, i molt il.lustrativa al mateix temps de l’antioligarquisme eiximenià. Una mica més avant cita Johanis, sexto, en el qual capítol lo Salvador, V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 39v-40r. Casale, Ubertí de. A rbor V itae Crucifixi Iesu, II, c. 5 (Iesus redemptus paruulus), p. 119b. Citat a Hauf, Albert. “Corrientes teológicas valencianas, ss.XIV-X V: Arnau de Vilanova, Ramon Llull y Francesc E iximenis”. Separata d’A ctas del X Simposio de Teología Histórica (València, 3-5/III/00). Pp. 44-5, n. 29. En aquest sentit podem subscriure també les consideracions que fa J. Webster, qui fa referència també a Arnau de Vilanova, escriptor que influeix E iximenis en molts punts, i que tenia no poques connexions amb els espirituals franciscans, com anirem veient: “Arnau, and those who spoused the ideas of the Spirituals, also defended the equality of all Christians, basing their views on the primitive church. If this were so, it followed that laymen could be effective bearers of the Gospel, a view hotly disputed by those who believed that ordination conveyed a special sense of charisma and a certain undisputed privilege to preach the word of God. By implication, Arnau was not only criticizing the ordained clergy and suggesting that there were others more worthy to fulfil their functions, but also casting doubt on the validity of the sacrament of ordination. It is not too difficult to see in the Spiritual movement an embryo of some of the more extreme forms of Protestantism introduced from the time of the Reformation” (E ls menorets: The Franciscans in the Realms of A ragon from St. Francis to the Black Death. Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1993. P. 252). E videntment E iximenis no treu les conseqüències radicals d’Arnau, car entre d’altres coses ell era home ordenat, però sí que podríem dir que en alguns punts hi simpatitzaria. 1055 Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 4. 1053 1054 282 appel.lat per ésser rey, fugí e amagà’s. 1056 E l mateix episodi evangèlic, amb la mateixa font, cita al capítol 62 del 8è tractat de la V ita Christi. 1057 Al principi del citat capítol 468 del Dotzè mereix ser destacada la cita d’A d E breos, ca. V : 1058 Nemo sumat sibi honorem nisi qui vocatur a Deo tanquam A aron. Aquesta cita referma l’altíssim concepte que té E iximenis de l’exercici de les tasques de govern, derivat de la concepció de corpus mysticum. Destacarem encara una exclamació ficada en aquest mateix capítol en boca de sant Bernat: Si los àngels del cel tembrien pendre regiment d’òmens, e si negú no és bastant a regir si mateix, quanta follia, donchs, ne quanta oradura té e· l cap aquell qui· s procura regiment.1059 És molt interessant aquesta cita de sant Bernat. E n primer lloc, perquè és un autor molt citat per E iximenis. E n segon lloc, perquè indicaria com aquesta idea de la docta ignorantia que hem ressenyat tindria encara arrels més pregones. Trobem així un to molt paregut en un sermó del Doctor Melifluus (el nº 36) traduït per J. Pieper: “Da sind viele die suchen Wissen um des Wissen willen: das ist Neugier. Da sind andere, die wünschen Kenntnis, um selber gekannt zu werden: das ist E itelkeit. Andere suchen Wissen, um es zu verkaufen: das ist unehrenhaft. Doch gibt es auch welche, die Wissen suchen, um aufzuerbauen: das ist Liebe. Und wiederum andere gibt es, die Wissen suchen, um auferbaut zu werden: das ist K lugheit”.1060 La següent pista per a conéixer les darreres motivacions del pensament eiximenià en aquest punt ens porta al capítol 124 del Dotzè. Aquest capítol du el títol significatiu de “Qui posa que alcuns heretges passats posaren que negun príncep no· s salvava”. Actua ací E iximenis de manera summament cauta. I és que no hem d’oblidar que el Dotzè anava dedicat a Alfons d’Aragó, fill de l’infant Pere d’Aragó, i per tant estretament vinculat a la casa reial. Podem dir, doncs, que la seua obra estava essent llegida amb molta cura per la casa reial, qui d’altra banda havia patrocinat els altres volums de L o Crestià . Per tant, havia de ser E iximenis necessàriament caut, i és per això que atribueix que no cap príncep se salve a “alguns heretges”. Ara bé, un detall ens indica la íntima convicció d’E iximenis respecte d’aquesta idea. I és que posa en boca de sant Lluís d’Anjou, sant franciscà que és un dels preferits d’E iximenis, aquesta afirmació: Dix sanct L luýs, frare menor, Ibidem. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 244r. 1058 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 3. 1059 Ibidem. P. 4. 1060 Pieper, Josef. Scholastik. München. Kösel-Verlag. 1960. P. 121. 1056 1057 283 fill del rey Carles, que per tal no volia regnar, car de mil reys, no se’n salva un.1061 Aquest sant, efectivament, tot i ser hereu del regne de Nàpols, hi renuncià per a fer-se franciscà. No obstant, ja hem dit que E iximenis és ací summament caut, i aquesta afirmació apareix impugnada al capítol següent, en què diu que lo dit aquell de sanct L luýs no és cert, ne és haüt de lloch autèntich, perquè no y do fe.1062 É s molt interessant, però, veure com comença el capítol admetent que no contrastant que en los prínceps sien molts dels dits defalliments e peccats, emperò molt erraren los dits heretges. 1063 Admet, per tant, la idea principal del pensament antimonàrquic: que els prínceps són grans pecadors. I més interessant és la primera raó que dóna a favor de la idea segons la qual erraven els que deien que els prínceps no se salvaven: Car de fet la sancta Sgleya cathòlica ha diversos prínceps canonitzats; e per consegüent són salvats.1064 Aquest sant, com diem, és un dels preferits d’E iximenis. Una prova d’això tenim en els termes encomiàstics amb què es refereix a ell a la dedicatòria del Dotzè. Diu ací que els frares menors estan especialment obligats a la casa reial d’Aragó, a la qual pertanyia, com hem dit, el destinatari de l’obra, Alfons d’Aragó, per diversos motius. I un d’aquests motius és per honor de monsènyer sanct L luýs de Cicília. 1065 La mateixa idea, citant el mateix sant, i altre dels sants citats i molt admirats per ell, sant Lluís de França, apareix al capítol 246 del L libre de les Dones. Diu: “E per tal cant los generosos defallen molt en aquest temps a pendre los béns de llurs súbdits ab gran tirannia, per rahó d’açò revelà sent Lluýs, rey de França, aprés sa mort, que infinits prínceps e hòmens havens senyoria se dampnaven. E per aquesta revelació sent Lluýs, primogènit del rey Carles, rey de Cicília e de Nàpols, renuncià al regne e entrà en l’orde dels frares menós”.1066 I a continuació posa en boca d’aquest sant una extensa lloança del sistema pactista, del qual ell fou un ardent defensor, com hem vist. Cal recordar com aquest recurs de posar idees pròpies en boca d’altri és freqüent en E iximenis. Tot seguint les traces d’aqueix sant dins l’obra eiximeniana, arribem a les que creiem que són les arrels últimes de l’antimonarquisme eiximenià. E ns hem d’anar al Pastorale. E l capítol 36 porta el significatiu títol de “Quod exemplo Patrum est omnis prelatio contemnenda et quare principes sunt in 1061 1062 1063 1064 1065 1066 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 57v. Ibidem. F. 58r. Ibidem. Ibidem. Ibidem. F. 1r. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 361-2. 284 magno periculo ut salventur”.1067 Ací intervé de nou beatus L udovicus, frater minor, el qual fuit quesitus cur renunciasset regno Sicilie et intrasset ordinem minorum. I com a resposta fa una duríssima diatriba contra els governants del seu temps. Però al següent capítol 37 trobem la clau. E ns diu que el germà del susdit sant, el rei Robert de Nàpols, també molt citat a l’obra eiximeniana, en sentir allò que digué el seu germà, interrogà a un gran mestre de teologia què pensava sobre si els reis estaven en via de salvació. E l primer punt de la resposta del dit mestre de teologia és el que ens interessa. Diu que christianus in statu regio vivens secundum Dei leges erat in via salutis. I en l’explicació que fa, diu que E cclesia Christi multos canonizavit. Patet de sancto L udovico Francie, et de E thimundo A ngliae, et de Ildefonso Castelle, et de multis aliis. 1068 Ací cal que repetim el que digué al capítol 125 del Dotzè sobre com els prínceps podien salvar- se: Car de fet la sancta sgleya cathòlica ha diversos prínceps canonitzats; e per consegüent són salvats.1069 Hem arribat així al seu model de príncep seglar: el rei sant. I dins dels reis sants, en especial són modèlics per a ell dos dels citats en aquest capítol del Pastorale: sant Lluís de França i sant E dmon d’Anglaterra (l’altre citat és erroni. Possiblement confon E iximenis aquest Ildefonsus Castellae amb sant Ferran de Castella, un altre rei sant). Ho corrobora també el fet que aquests dos sants són citats abundosament al llarg de la seua obra, a voltes com a models de conducta, i a voltes com a reis executors de desigs dissimulats d’E iximenis (com veièrem en analitzar el pactisme respecte al capítol 675 del Dotzè, i els ocults ideals eiximenians de monarquia co nstitucional o quasi). Possiblement tingué coneixença de la devoció a aquests reis durant els seus sojorns a Oxford (en el cas de sant E dmon) i Tolosa (en el cas de sant Lluís), amb ocasió dels seus estudis. Si tenim present que sant E dmon fou un rei màrtir (que morí lluitant contra els invasors danesos), podem dir que el rei virtuós per definició és sant Lluís de França, i per tant el preferit per a ell. No disposem d’una xifra concreta, però podem dir que la presència d’aquest sant a l’obra eiximeniana és abassegadora, així com les lloances que E iximenis li dedica. Podríem dedicar moltes pàgines a enumerar tals lloances, però simplement en citarem una, que resumeix tot el que hem dit, al capítol 121 del Dotzè: “Sanct Lluýs de França tostemps de matí orava molt; e supplicava nostre senyor que· l faés hom virtuós per tal que fos apte a regir lo poble a ell 1067 1068 1069 Wittlin, Curt J. Op. cit. P. 107. Ibidem. P. 108. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 58r. 285 comanat; e stigué-li respost per l’àngell: “Per tal quant ab ardor e ab devoció has llongament perseverat en demanar que fosses hom virtuós, vet que per nostre senyor Déu t’és dada tanta benedictió que seràs un dels pus perfets reys que jamés foren en la terra””.1070 Però tornem als capítols 36ss del Pastorale, que són els que han donat origen a aquesta dissertació. Ací apareixen citats en termes elogiosos sant Lluís d’Anjou i el seu germà el rei Robert de Nàpols, però ho són no només en aquesta obra, ans també al llarg de tota la seua obra. Sant Lluís d’Anjou, per exemple, apareix ja citat al pròleg del Dotzè, com ja hem dit. Diu ací al destinatari de l’obra, N’Alfons d’Aragó, que un dels motius que li han mogut a escriure l’obra és per honor de monsényer sanct L luýs de Cicília, avoncle vostre e frare axí mateix nostre, la memòria del qual deu a vos ésser de gran glòria e corona e encara a nós tostemps. 1071 Apareix aquest sant Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. F. 55v. La preferència d’E iximenis per aquest rei sant és així mateix un dels punts on millor es pot copsar el seu medievalisme. Car segons J. Huizinga, la darrera Edat Mitjana produí fonamentalment dos tipus de sants que coincideixen a bastament amb els tipus de sants de la Contrarreforma. D’una banda, els sants de la paraula ígnea: Ignasi de Loiola, Francesc Xavier, Carles Borromeu a la Contrarreforma; Bernardí de Siena, Vicent Ferrer o Joan de Capistrano al final de l’E dat Mitjana. De l’altra, extasiats de l’amor diví, que s’acosten al sant budista o musulmà: Lluís Gonzaga al segle XVI; Francesc de Paula, Colette o Pere de Luxemburg als segles X IV i X V ( vide Huizinga, Johan. E l otoño de la E dad Media. Madrid. Alianza E ditorial. 1978. Pp. 257-8). És evident que sant Lluís de França, tot i tenir més semblances amb el segon tipus de sant, no coincideix plenament amb ell. D’altra banda, la vida activa que desenvolupà com a rei, l’acosten al primer. Resta clar, en qualsevol cas, que tot i no encaixar ni amb un ni amb altre tipus, comparteix d’ambdós. Sembla ser que les lloances d’E iximenis no van del tot desencaminades. Veurem quin retrat ens en fa J. Reglà: “E l reinado personal de Luis IX (1235-70) dio a Francia un inmenso prestigio. E l monarca “de mirada angélica y fisonomía graciosa”, en frase de un contemporáneo, personificó el misticismo medieval y consideró que la moral cristiana se aplicaba a los reyes como a los simples mortales. (...) Como escribe Calmette, “una armonía perfecta entre la convicción y la acción caracterizó el decurso de su vida y la impresionante unidad de su reinado. Su virtud resolvió en un plano ideal las antinomias de las realidades cotidianas. (...) Luis IX es el único jefe de E stado que no obedeció más que a su conciencia. (...) La política exterior y la interior se desarrollan en función del sentido de la justicia, única fuente de la solución de los problemas”” (Historia de la E dad Media. V. II. Barcelona. Montaner y Simón S.A. 1971. Pp. 168-9). De semblant manera, i tenint present que el regnat d’aquest rei coincideix amb la puixança del regne francès, F. Heer sintetitza la importància d’aquest rei així: L a presencia de un rey como San L uis fue una gran fortuna para el ascenso de Francia ( E l mundo medieval. Madrid. Ediciones Guadarrama. 1963. P. 374). E l record de la bona tasca d’aquest rei, en fi, continuà després de sa mort i així, per als habitants del regne de França que visqueren pels volts del 1300, els anys centrals del segle X III foren els bons temps del senyor sant L luís (Mitre, E milio. “Introducció”. Dins D.A. Manual de Historia Universal, 4. Madrid. Historia 16. 1996. P. 9). 1071 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 1r. 1070 286 igualment exalçat, junt al seu admirat sant Lluís de França al capítol 246 del L libre de les Dones. I precisament E iximenis en boca de sant Lluís d’Anjou hi posa un encés elogi del pactisme i de la llibertat, idees a ell tan cares, com ja hem vist. 1072 E l rei Robert de Nàpols apareix igualment lloat i exaltat en moltes historietes en què apareix com a exemple de quelcom que vol il.lustrar E iximenis, de manera semblant a com ho és sovint sant Lluís de França en molts casos. Un exemple d’això trobem al capítol 693 del Dotzè.1073 Al capítol 771 del Dotzè, diu així mateix que aquest rei fou hom assenyalat e fort entès.1074 Dins del Dotzè, encara, apareix com a model dins d’una historieta als capítols 817 1075 i 880. 1076 Apareix igualment lloat aquest rei al capítol 56 del L libre de les Dones. 1077 Doncs, a banda de la ja ressenyada influència en aquest punt del cap dels espirituals de la Toscana, Ubertí de Casale, un altre possible lligam entre els franciscans espirituals i E iximenis el trobem en aquests dos personatges tan citats per ell sempre en tons encomiàstics. J. Pou ens explica molt bé el procés que conduí a aquesta influència dels franciscans espirituals en aquests personatges: “A consecuencia de las Vísperas Sicilianas y de haberse enseñoreado de la isla el rey Pedro III (II) de Aragón, encendióse en 1282 una guerra implacable entre éste y Carlos I de Anjou. Caído prisionero el príncipe heredero de Nápoles, Carlos, el Cojo, fue llevado prisionero a Barcelona; pero, habiendo fallecido su padre en enero de 1285 sin dejar otro hijo, se negoció un convenio con Alfonso III (II) de Aragón, que en el mismo año había sucedido a D. Pedro, en virtud del cual fueron mandados a Cataluña como rehenes San Luis, después fraile franciscano y obispo de Tolosa, y sus hermanos Roberto, más tarde rey de Nápoles, y Raimundo Berengario, los tres hijos de Carlos II, quien obtuvo con esto la libertad. E stuvieron los Príncipes detenidos en el castillo de Ciurana desde 1288 hasta octubre de 1295, en que, por mediación de Bonifacio VIII, se llegó a una solución del conflicto entre ambas Coronas. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 360 -2. Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 42. 1074 Ibidem. Pp. 218 -9. 1075 Ibidem. Pp. 327 -8. 1076 Ibidem. P. 475. 1077 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 90-2. E ncara podem afegir el capítol 68 del Primer, on E iximenis es refereix al rey Rubert, de bona memòria, rey de Nàpols (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 59r). 1072 1073 287 E ntre los prisioneros, educados por los Franciscanos de Barcelona, y el maestro de los espirituales Fr. Pedro Juan Olivi, formóse una verdadera escuela mística, cruzándose entre los cuatro una cordialísima correspondencia”.1078 Continua explicant J. Pou com Carles II d’Anjou tingué una por raonable a que de tal contacte els seus fills acabaren essent influïts per les idees espiritualistes franciscanes, la qual cosa al final, efectivament, va ocòrrer: “E l temor que preocupaba a Carlos II de Anjou, de que Olivi convirtiese a sus hijos a las ideas de los beguinos, era bien lógico, dado el carácter eminentemente místico de los mismos. San Luis, ya antes de recobrar la libertad, hizo voto de renunciar al trono y al mundo, y Roberto, que le sucedió en sus derechos reales, dio asilo a algunos fraticelos y defendió con sus escritos la cuestión de la pobreza evangélica, como la entendían los Franciscanos más rígidos”.1079 I dins de l’obra eiximeniana ens trobem, en definitiva, que E iximenis coneixia l’episodi de l’estada d’aquest sant príncep en Catalunya, com ens indica al capítol 994 del Terç en contar- nos una historieta moral protagonitzada per aquest sant: “Axí com lligim en special de sent Lluýs, frare menor, car com vingués de la presó de Cathalunya en Nàpols a sa mara e ella lo volgués besar, ell no· u sostench dient: “Mara, la puritat ecclesiàsticha no permet aytals coses en los seus servidors””.1080 Resta clar, doncs, que l’arrel de la influència espiritual franciscana és Pèire Joan Oliu, destacada figura dels franciscans espirituals i campió de les tesis a favor de la interpretació rigorista de la pobresa al si de l’orde franciscà. Pou i Martí, Josep. Op. cit. P. 139. Cal que diguem, en fi, respecte a la captura de Carles el Coix, que E iximenis fa dins del seu opus una curta ressenya a ella al capítol 334 del Dotzè, on ens parla de la manera com fon pres lo príncep de la Morea, Carles, qui puys fon rey de Nàpols, e açò per E n Roger de L lúria, almirall del rey E n Pere d’A ragó llavors regnant, e fon pres davant Nàpols e davant Carles rey son pare mateix (València. Lambert Palmart. 1484. F. 139v). 1079 Pou i Martí, Josep. Op. cit. P. 141. I fins i tot podem trobar una altra connexió entre els franciscans espirituals i sant Lluís d’Anjou, si bé un tant indirecta. Aquesta connexió ve de la mà de Joan d’Aragó († 1334), fill de Jaume II i de Blanca d’Anjou, primat de Toledo (1319-28), titular d’Alexandria i administrador de la Seu tarragonina. Assenyala A. Hauf que aquest infant admirava molt el seu oncle sant Lluís d’Anjou. Vet ací la connexió: defensà els franciscans espirituals davant el capítol general de Perpinyà de 1331. Fins i tot en trobem una segona derivació: aquest infant rebutjà a ser primat de Toledo i es retirà a la cartoixa tarragonina de Scala Dei, on visqué en aspra penitència. Representa molt clarament això l’ideal de fugir de l’exercici de potestats temporals que va dur a la pràctica en certa manera el citat sant Lluís d’Anjou i que es desprén clarament de l’ideari franciscà espiritual (“Corrientes espirituales valencianas en la Baja E dad Media”. A nales V alentinos, XLVIII. 1998. P. 269). No cal repetir en aquest punt quantes voltes E iximenis ha expressat aquest ideal al llarg del seu opus, com tot just acabem d’analitzar. 1080 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1794. Ff. 102r-102v. 1078 288 Cal que recordem de nou en aquest punt que E iximenis posseïa en la seua biblioteca personal en el moment de la seua mort diverses obres d’aquest franciscà occità. 1081 Ja hem així mateix parlat abans del possible influx de l’espiritual Ubertí de Casale en l’aspecte concret de la docta ignorantia en E iximenis. Tot plegat ens condueix a veure un fort influx dels espirituals franciscans en aquest punt, car com encertadament senyala A. Hauf: “E iximenis no acaba de dissimular un cert recel, típic dels espirituals, davant els perills del poder, i tot i afirmar que el premi o corona celestial dels bons prínceps serà proporcional a les altes exigències del càrrec (Dotzè, 489), demostra tenir un concepte molt rigorós de quines són aquestes exigències, que, al seu entendre, la majoria de monarques no compleix, raó per la qual moren en pecat i es condemnen miserablement”.1082 E l pensament antimonàrquic i antioligàrquic eiximenià té, en fi, arrels encara més fondes, que analitzarem en l’apartat de l’anàlisi de les idees profeticoescatològiques eiximenianes. 3. E iximenis i les Germanies Anem a analitzar ara una, diguem-ne, manifestació pràctica d’aquest pensament antimonàrquic i antioligàrquic. Considerarem la possible influència del seu pensament en la revolta valenciana de les Germanies, i en concret, d’aquesta línia antimonàrquica del seu pensament. La prova documental de la influència d’E iximenis en el moviment de les Germanies, ens l’ofereix el notari Miquel Garcia, contemporani del susdit moviment, qui ens diu textualment: “Lo principi d’aquesta Germania, que així la nomenaren ells, fonc un paraire que es deia Joan Llorenç, lo qual los deia: que València havia de ser comuna, així com Venècia. E açò deia ell molt adveradament, per una falsa opinió de Luctanci, la qual recita mestre Francesc X imenes en lo dotzè del Christià a cc. Capítols. E o l dit Joan Llorenç havia llegit la falsa opinió, e no havia llegit lo contrari que li fa lo Monfrin, Jacques. Op. cit. P. 285. E iximenis posseïa d’aquest autor unes Postillae sobre el Gènesi, els E vangelis de Marc i Lluc, els Fets dels Apòstols i l’Apocalipsi. Així mateix, hi tenia part del seu Comentari de les Sentències d’aquest autor (en concret el comentari als llibres III i IV de les Sentències de Pere Llombard). 1082 Hauf, Albert. “Profetisme, cultura literària i espiritualitat a la València del s. XV: d’E iximenis i sant Vicent Ferrer a Savonarola passant pel Tirant lo Blanc”. Dins X àtiva, els Borja, una projecció europea, I (Xàtiva. Museu de l’Almodí [4-II/30-IV-1995]). 1995. P. 102. 1081 289 mateix mestre Francesc Ximenes retractant com a mala e falsa la dita opinió”.1083 Resta clar, segons allò que ens refereix Miquel Garcia que un dels líders d’aquesta revolta popular, Joan Llorenç, llegí el capítol 200 del Dotzè (segurament a l’edició incunable d’aquesta obra que estava a la Casa de la Ciutat perquè qualsevol ciutadà poguera llegir-la), i va ser aquest capítol el que li influí en les seues idees de revolta popular, i en la instauració a València d’un règim comunal a semblança del que existia en algunes ciutats norditalianes. Ara bé, Miquel Garcia erra en dir que el següent capítol 201 exposa l’opinió contrària a aquest capítol 200, car no és així. Ben és cert que, d’altra banda, el Dotzè apareix entre els llibres identificats en els inventaris de llibres posseïts per destacats agermanats. 1084 E l citat capítol 200 serà objecte d’una anàlisi detinguda a l’apartat d’aquest treball dedicat a l’anàlisi de les idees profeticoescatològiques eiximenianes. É s un capítol on, certament, es propugna la desaparició de les potestats terrenals (excepte la casa de França, això sí), i la instauració en tot el món d’uns governs comunals. Però això està dins d’un context escatològic, car tot apareix vinculat a l’obertura del sisè segell de l’Apocalipsi (l’expressió en el capítol eiximenià analitzat és: in apercione sexti signaculi ecclesie; està en llatí, doncs, raó per la qual molt possiblement Joan Llorenç no l’entengué). E iximenis creia que això s’esdevindria pels volts del 1400. É s aquest context escatològic, que analitzarem detingudament, on s’ha d’inserir aquest suposat caràcter “revolucionari” del pensament eiximenià, igual que el seu antimonarquisme, com veurem. Resta clar a més que aquest antimonarquisme i antioligarquisme es manifesta com a simple animadversió, i en cap de cas com a formulació d’una ideologia revolucionària o un crit a subvertir aquest ordre social. D’altra banda, ja hem vist com de ferm es mostra E iximenis en la defensa de l’ordre establert. Per tant, podem dir que difícilment pot servir de fonamentació teòrica a cap moviment “revolucionari”. Ara bé, caldria analitzar fins a quin punt podem considerar les Germanies com un moviment “revolucionari”. Alguns estudis han suggerit el seu profund conservadurisme de fons, i el fet que vindrien a ser una mena de reacció foralista valenciana front a la “modernitat” absolutista i castellanitzant que duien els nous temps renaixentistes. E n aquest sentit, subratlla R. García 1083 17. Garcia, Miquel. L a Germania dels menestrals de V alència. València. E d. E nric Valor. Gorg. 1974. P. García Cárcel, Ricard. “La cultura de los agermanados”. I Congreso de Historia del País V alenciano. Volum III. València. 1976. P.147. 1084 290 Cárcel: “E n realitat, E iximenis fou el feliç intèrpret de l’ideari de l’encara esperançada burgesia valenciana del segle X IV. La seva invocació per part de Llorens i els seus homes tenia molt d’enyorança d’èpoques passades i irrepetibles”.1085 Un fenomen molt paregut, si bé en altre àmbit, és el que provocà l’admiració popular, no tan sols valenciana, ans fins i tot europea (que conduí a la seua canonització) de sant Vicent Ferrer. Ací, com diu M. Sanchis Guarner: Hom venerava sant V icent pel seu caràcter ascètic, apocalíptic i popular, el qual era contraposat al luxe, hedonisme i racionalisme dels renaixentistes, aristocratitzants i dilapidadors.1086 I és que podem dir que la societat valenciana en època de les Germanies era profundament conservadora. Això es pot percebre, per exemple, a la cultura del moment. Diu R. García Cárcel: “Sota la brillant literatura valenciana del segle XV, però, es patentitza una ideologia netament conservadora, polaritzada cap a la satisfacció del gust de les èlites nobiliàries o burgeses, sense la menor voluntat de transformació del sistema. Cap mostra de contestació o rebel.lia, la qual cosa determinaria que els agermanats mancaren d’utillatge teòrico-cultural en el qual recolzar- se, en contrast amb els comuners. D’aquí la fragilitat ideològica que caracteritzà en tot moment el moviment agermanat”.1087 García Cárcel, Ricard. L a revolta de les Germanies . València. Diputació de València (Institució “Alfons el Magnànim”). 1981. P. 31. 1086 Sanchis Guarner, Manuel. “Dos dominics coetanis en les antípodes literàries: Antoni Canals i Sant Vicent Ferrer”. ACCV , XXVII. 1966. P. 54. Hem de connectar aquestes consideracions amb les que fan J. Aurell i J. P. Rubiés. Aquests autors, referint-se al conflicte barceloní del segle XV entre la Busca i la Biga (on trobem un esquema molt semblant a les Germanies, car la Busca representava les classes burgeses ciutadanes i la Biga l’aristocràcia), diuen que per als juristes que es trobaven al costat de la Busca, com Ramon Guerau: “E ls ideals de bé públic i justícia, contraposats a una oligarquia considerada corrupta perquè supedita els interessos comunitaris al profit personal, es legitimen a partir d’un providencialisme diví, de manera que els homes de la Busca han estat elegits per Déu per acabar tots els mals, etc. Aquest plantejament connecta amb les masses populars, educades en el mil.lenarisme i el misticisme col.lectiu per grans visionaris com un Arnau de Vilanova i, al segle X V, per predicadors populars –membres sovint dels ordes de frares mendicants- entre els quals destaquen Sant Vicenç Ferrer i fra Mateu d’Agrigento” (Aurell, Jaume; Rubiés, Joan Pau. “E ls mercaders catalans i la cultura de l’E dat Mitjana al Renaixement”. A E M, 23. 1993. Pp. 238 -9). I és en aquest sentit, donat que ja hem dit que el citat capítol 200 del Dotzè apareix en una conjuntura també escatològica i mil.lenarista, on aquest capítol podria haver influenciat més el moviment de les Germanies. Ara bé, no sembla que Joan Llorenç haja llegit tota la resta del vast opus eiximenià, on sí apareixen més clarament les proclames que senyalen aquests autors referint-les a aquests visionaris i predicadors. Per tant, llavors, podem dir també que, sense negar la influència concreta d’aquest capítol concret del Dotzè, més que E iximenis en concret, podrien haver-hi influït totes aquestes figures que citen aquests autors, començant pel dominic valencià. 1087 García Cárcel, Ricard. L a revolta de les Germanies . València. Diputació de València (Institució “Alfons el Magnànim”). 1981. P. 29. 1085 291 Com a conclusió, doncs, direm que, atesa la procedència social burgesa dels agermanats, en ser E iximenis el seu portantveu ideològic més insigne a la València foral, trobaren els agermanats en ell un dels seus principals mentors ideològics. I els punts més atractius que podien trobar eren bàsicament dos. E n primer lloc, l’exaltació del sistema pactista, que ja hem vist que tan magistralment feia E iximenis, i que estava en perill davant els nous corrents absolutistes renaixentistes. I en segon lloc, la brillant defensa que fa dels ideals econòmics burgesos, que analitzarem a l’apartat següent d’aquest treball. Fins i tot aquest segon factor revela un pregon conservadurisme. Així, com diuen J. Aurell i J.P. Rubiés: “Les reivindicacions medievals o posteriors de l’honor de l’activitat del mercader i dels beneficis derivats del seu exercici, havien estat fetes evitant el xoc frontal amb els valors militars aristocràtics”.1088 R. García Cárcel remarca aquest darrer factor: “Creemos que el mayor atractivo de E iximenis para éstos [els agermanats] radicó en el contenido económico- social, que nos atreveríamos a llamar pre-calvinista, de su obra. (...) Insiste repetidas veces en la necesidad del proteccionismo mercantilista y la negatividad de los censales. (...) Así mismo, serían enormemente atrayentes y sugeridoras para los agermanados las críticas de E iximenis a los “revenedors” o “regaters””.1089 IV. Qüestions d’igualtat E n aquest apartat anem a veure el tractament que fa E iximenis dins de la seua obra de dos col.lectius socials concrets: les dones d’una banda i les dos altres grans religions monoteistes de l’altra. Veurem així com respecte a les dones pren una inesperada evolució a favor de la seua apreciació i valoració, influït decisivament per raons teològiques. I respecte a les dos altres grans religions monoteistes, veurem com en general segueix les directrius bàsiques de l’època i de les disposicions eclesiàstiques. Veurem també que, així com respecte a l’islam no es pot dir que tinga opinions del tot negatives, sí que podem afirmar això respecte al judaisme. Aurell, Jaume/Rubiés, Joan-Pau. Op. cit. P. 252. García Cárcel, Ricard. “La cultura de los agermanados”. I Congreso de Historia del País V alenciano. Volum III. València. 1976. Pp. 149 -50. 1088 1089 292 1. Tractament de la dona dins l’obra eiximeniana Anem a analitzar en aquest epígraf un aspecte un tant secundari dins del pensament eiximenià però al mateix temps digne de ser ressenyat dins de la temàtica general d’aquest treball: el tractament que fa E iximenis dins de la seua obra del sexe femení. També és destacable aquest punt dins de l’opus eiximenià perquè hi dedica una obra, el L libre de les Dones, a aquesta matèria. Però això cal matisarho. E n primer lloc, perquè gran part del L libre de les Dones tracta de matèries teològiques, fins al punt que podríem dir que aquesta obra és un tractat abreujat de teologia. En segon lloc, perquè al llarg de tot l’opus eiximenià trobem referències a aquesta matèria. S’ha afirmat sovint que E iximenis manifesta postures en aquest punt que podem qualificar de profemenines, en base a certes idees expressades al L libre de les Dones. Això no és cert del tot, car el to general de la seua obra traspua la misogínia medieval. E fectivament, ja al Segon trobem episodis obertament misògins. Així, al capítol 163 d’aquesta obra, que porta per títol “Qui posa com d’inclinació de fembres neixen als hòmens grans temptacions” conta una divertida historieta de rerafons misogin. 1090 Però al capítol 164, que porta per títol “Qui prova per huit motius de Zorobabell que les fembres inclinen fort los hòmens a les dites temptacions” barreja arguments clarament misògins amb opinions favorables a les dones. E n aquest darrer sentit diu per exemple que “les fembres fan tot ço qui és a servei e honor de l’hom, axí com vestidures, car elles les filen, e els menjars e viandes elles ho aparellen; pensen de malalts mills que los hòmens, en tant que diu l’E scriptura: Ubi non est mulier ingemiscit eger; e vol dir: “que aquí on no ha fembra, aquí plora lo malalt”, car les fembres són molt pus piadoses als malalts e pus generoses e afables que no són los hòmens”.1091 Els tocs misògins apareixen igualment al Terç, on d’entre els abundosos episodis que ací apareixen plens de misoginisme, podem espigolar uns quants. Així al capítol 94, que porta per títol “Com malícia de fembra és L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. Pp. 72-3. Selecció a cura d’Albert Hauf. Aquesta historieta provenia, com indica J. A. Ysern, de la Història de Barlaam i Josafat, i una versió seua al mateix temps circulava en la L legenda À urea de Jaume de Voràgine (Ysern, Josep Antoni. “Notes sobre la creativitat literària de Francesc E iximenis en l’ús dels exempla”. Homenatge a A rthur Therry, 3. PAM. 1999. Pp. 22-3). 1091 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 74. Selecció a cura d’Albert Hauf. 1090 293 major que tota altra malícia, e per quines rahons”, enceta una sèrie de capítols misògins que culminen al capítol 97, on diu que la pitjor tirania és caure en mans de fembra folla que aga senyoria , i al capítol 98, on s’exalta la figura de Pere el Gran, que no volgué seguir el consell de la seua dona, tot i ser bo, per a no mostrar- se feble.1092 Al capítol 943 torna a insistir en la no conveniència de creure el marit a la seua dona, en aquest cas, com indica el títol, en matèria perillosa, i ací ho fonamenta en el fet que la fembra és naturalment fort minva e fort desfallent en seny, segons que experiència nos ensenya contínuament. Ben és cert, però, que exclou d’aquests defalliments a la Mare de Déu.1093 Prèviament, al capítol 715, censura el vestit luxós i massa ornat en les dones. 1094 E ls capítols 946-8, en fi, són fortament misògins, potser els més misògins de l’ opus eiximenià. Al capítol 946 transcriu dos poemes plens d’idees antifemenines de Cerverí de Girona i del capellà de Bolquera. 1095 Al capítol 947 fa una curiosa etimologia: “Per tal los angleses en llur llenguatge apel.len les fembres “uman”, que aitant vol dir com dolor de l’hom, car null temps hom que ab fembra persever no pot estar menys de dolor e de desplaer e de pena”.1096 Al capítol 948, en fi, assigna a les dones una sèrie de qualitats negatives, en especial, que parlen massa i que són fort defectives, e vaixells tots buits de tota bonea e, per consegüent, són pura vanitat, ne han res de bé dins si mateixes.1097 Trobem, però, de nou, en aquesta obra alguna opinió lleugerament favorable a les dones, com ara al capítol 781, on ens diu que ajuda molt a prosperar econòmicament tenir una dona sàvia.1098 Al capítol 26 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 382 del Dotzè), parla del tema tan sovintejat en ell del perdó dels adúlters, tot censurant el costum castellà de cremar-los.1099 De nou apareix aquesta matèria al capítol 543 del Dotzè: “E per tal, quant llig de gràcia preÿca justícia ab misericòrdia, per tal vol que l’hom qui notòriament sap sa muller ésser adúltera, que la puxa llexar per justícia, mas per misericòrdia no li dega mort provocar, car lo Salvador delliurà la fembra adúltera de la mort quant li fo amenada davant, 1092 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. Pp. 267-80. E ls capítols citats estan numerats en aquesta edició com a 93, 9 6 i 97 respectivament. 1093 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 166. Selecció a cura d’Albert Hauf. 1094 Ibidem. Pp. 160 -2. 1095 Ibidem. Pp. 167 -71. 1096 Ibidem. P. 171. 1097 Ibidem. P. 175. 1098 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 131r. 1099 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 148. 294 segons que llegim Johanis V III ”.1100 Aquest costum també el censura al capítol 545 del Dotzè1101 i també al capítol 586 . 1102 Aquesta idea del perdó a la dona adúltera apareix així mateix al Terç, als capítols 581 1103 , 582 1104 (ací es torna a censurar el costum castellà de cremar els adúlters), 587 1105 , 589 1106 i 1052 1107 . Al capítol 531 del Dotzè reprén el misoginisme amb un tema prou comú en aquesta línia, com és el de que l’home sensat no deu revelar secrets a la dona, d’aquesta manera: “No penses tu que príncep revel.lant alts consells a fembre és dit insensat, foll e efeminat e indigne de tota honor, e és aquell qui posa a risch de perdre tot son tractam ent e de publicar- lo per tot lo món?”.1108 Dins del mateix Dotzè, fa un ampli tractament E iximenis de la institució matrimonial. Ací podem dir que en general es mostra E iximenis partidari d’una certa igualtat entre els cònjuges, molt ben expressada al capítol 537 del Dotzè: Jatsia que l’hom aja la principal part del matrimoni, emperò en moltes coses la dona e l’hom són eguals. 1109 Fins i tot, dins del mateix capítol citat podem dir que estableix una altra versió del pactisme, en aquest cas matrimonial: Car regiment d’om sobre muller és ab patis e ab lleys civils e ab solempnitat ecclesiàstica e sacramental fort gran. 1110 Mostra, però, E iximenis gran rigorisme, com és habitual en ell, envers les dones, casades o no. Diu així al capítol 541, que parla d’uns Documents de ytàlichs en bé governar llurs mullers, entre d’altres coses, que aquests volien que neguna no· s gosàs pintar, com açò fer sia peccat en la dona qui u fa e en lo marit qui u sofer.1111 Aquesta diguem- ne obsessió per la vestimenta, masculina i femenina, segons R. Alemany és present a tot l’opus eiximenià, i estaria motivada per les noves modes que s’hi introduïen en època d’E iximenis, en especial a València.1112 I també en el mateix capítol 541 del Dotzè diu que un altre Dotzè llibre del Crestià, II, I. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 176. 1101 Ibidem. Pp. 179-80. 1102 Ibidem. P. 273. 1103 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 34v. 1104 Ibidem. Ff. 35r-35v. 1105 Ibidem. F. 37v. 1106 Ibidem. F. 38v. 1107 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1794. F. 124r. 1108 Dotzè llibre del Crestià, II, I. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 150. 1109 Ibidem. P. 161. 1110 Ibidem. 1111 Ibidem. P. 171. 1112 Alemany, Rafael. “Aspectes religiosos i ètico-morals de la vida femenina del segle XIV, a través de L o L libre de les Dones de Francesc E iximenis”. A Sol Post, 1. 1990. P. 17. 1100 295 d’aquests documents fou que “neguna dona no presés servey de negun hom sinó en patent e en públich, e llavors solament aquell qui fos necessari e pogués plaure a son marit quant fos present, e son marit matex lo pogués fer llegudament a tota altra dona”.1113 Trobem així mateix el rigorisme envers les dones al capítol 563 del Dotzè, on exposa una sèrie de consells del bisbe de Milà al duc de Brabant. Aquest bisbe “li consellà que les nodrís a callar, car llur callar los dóna testimoni de ésser castes, e de no voler traure venals als altres. (...) E en especial lo ascientà que les guardàs que no fossen enamoradices ne· ls plàcia estar a les finestres, car llavors se traen venals als hòmens”.1114 Aquesta censura a la dona finestrera la reprén al capítol 16 del L libre de les Dones, amb un curiós proverbi: Dona finestrera ne présech ab costera, no porà molt durar.1115 I al capítol 554, que porta per títol “Com a les donzelles e a les dones deu hom ensenyar de lletra”,1116 trobem un tema tractat també al L libre de les Dones, que és el de la conveniència que la dona aprenga a llegir i escriure, si bé restringint el seu àmbit de lectura a les lectures piadoses, i amb el fi d’evitar la seua ociositat. Segueix ací potser sant Jeroni (E pist. CVII, CX X VIII). 1117 Tocs misògins també apareixen al L libre dels À ngels, on al capítol 25 del 5è tractat, en enumerar sant Miquel els seus pecats al rei Maloar de Dàcia, li diu en tercer lloc que poses tos consells e fets en mans de ta muller e de fembres.1118 É s aquest un tema recurrent en les crítiques que E iximenis fa als dolents governants. Però en la V ita Christi, i coincidint potser amb el penchant místic de ses darreres obres, trobem opinions clarament favorables a la dona. D’aquesta manera, ja al capítol 25 del 9è tractat, que porta per títol “Qui mostra com lo Salvador delliurà la fembra adúltera”,1119 exposa una idea amplament desenvolupada i tractada al L libre de les Dones, com és el perdó de la dona adúltera. I, sobretot, al capítol 34 del 10è tractat diu que aquells qui pigor an parlat de dones són estats confusos e aterrats. I diu que Crist venjarà a la seua mare, Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 171. 1114 Ibidem. P. 217. 1115 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 32. 1116 Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 196-7. 1117 Viera, David; Piqué, Jordi. L a dona en Francesc E iximenis . Barcelona. E ditorial Curial. 1987. P. 30. 1118 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 95. 1119 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 281r-281v. 1113 296 respecte als insults fets a les dones. I cita els exemples d’Aristòtil, el rei Salomó i Ovidi. 1120 Menció apart mereix el tractament mariològic fet en aquesta obra. La “Gloriosa”, com E iximenis l’anomena, és protagonista de nombrosíssims capítols, i podem dir fins i tot que s’erigeix en protagonista de l’obra, junt al seu fill. De fet, ja al capítol primer del pròleg diu que d’ella havem ací altes excel.lències a declarar.1121 La Mare de Déu, certament, ocupa un lloc important en la teologia franciscana. Dins d’ella, destaca no sols l’interès mariològic en si, ans també la importància donada a la Verge Maria. Ací podem citar l’apassionada defensa que feren els franciscans del dogma de la Immaculada Concepció. I dins d’aquesta defensa, el campió sens dubte fou Joan Duns E scot. Fou aquest mestre franciscà, que ja hem vist que influeix E iximenis en molts punts, qui primer defensà la doctrina de la Immaculada Concepció a La Sorbona, doctrina que ja s’ensenyava a les universitats d’Oxford i Cambridge. La reacció d’aquesta universitat fou agressiva i violenta, i podem dir que en aquest punt des de llavors s’obrí en aquesta universitat una “opinió escotista”, afavorida per l’entusiasme del poble envers aquesta opinió. Influí molt en aquesta animadversió l’orgull francès, que no podia tolerar que un estranger vinguera a imposar ses opinions. E ls seus adversaris, en fi, acusaren al Doctor Subtil d’heretge i l’amenaçaren inclús amb la tortura, però aquesta doctrina s’anà obrint pas, pels propis ensenyaments del Doctor Subtil i dels seus deixebles (les obres d’alguns dels quals, com Antoni Andreu, Pere Tomàs o Pere Aureoli posseïa E iximenis en la seua biblioteca personal, com hem tingut l’ocasió d’analitzar). I fins i tot al final la mateixa universitat de La Sorbona, que tan durament l’havia atacada, acabà acceptant aquesta doctrina, i defensant-la contra els dominics envers el final del s. X IV. 1122 Podríem dir Ibidem. F. 356r. Aquesta idea, però, apareix apuntada ja en el capítol 950 del Terç, si bé ja hem indicat com en aquesta obra predomina el to misogin. Primer ens diu E iximenis que “és certa cosa que tots aquells que malparlen de dones són estats los majors peccadors en dones e han més follegat per dones que hòmens del món, axí com apar de Salamon, e· s diu de Aristòtil, e de Vergili, e de Ovidi, e de molts d’altres” (Madrid. BN. Ms. 1794. F. 81v). I poc després afegeix: Qui comunament parla mal de dones, per consegüent ha a dir mal de madona sancta Maria, mare de Déu, la qual cosa és blasphèmia que torna contra son fiyll, senyor e redemptor nostre ( Ibidem). Notem, però, com el to de denúncia i condemna no és tan radical com l’emprat a la V ita Christi. 1121 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 1v. 1120 A França, pels volts dels anys 1388-9, es prohibí als dominics predicar en públic per a no exaltar els ànims del poble (Recio, Alejandro. “La Inmaculada en la predicación franciscanoespañola”. A IA , X V. 1955. P. 109). 1122 297 fins i tot que la rivalitat intel.lectual entre franciscans i dominics arrenca en gran part d’aquesta qüestió.1123 Però l’opinió immaculista isqué de la universitat, entrà en les esglésies i el poble, qui estimava Maria “plena de gràcia”, la dugué al seu triomf definitiu, ratificat en els concilis de Basilea, Trento, i la declaració pontif ícia de 1854. 1124 E . Vilanova explica així com el Doctor Subtilis arriba a aquesta concepció: “Duns E scot capgirarà l’argumentació tradicional que obstaculitzava la doctrina de la Immaculada: precisament perquè Maria depèn perfectament del Crist mitjancer i redemptor, el Salvador l’havia de prevenir, per una aplicació anticipada dels seus mèrits, de tota culpa original; la mediació del Crist respecte a la seva Aquesta polèmica mariana té així mateix un importantíssim rerafons polèmic entre dos concepcions intel.lectuals ben diferents. Molt bé ho sintetitza Jaume de Puig: “La polèmica mariana de finals del segel XIV és un aspecte lateral, però important, de la gran polèmica intel.lectual del segle entre nominales i reales. Precisament per aquesta contraposició fou possible i va tenir envergadura la qüestió mariana. E n efecte, sigui quina sigui la característica més específica del nominalisme de la catorzena centúria, és indiscutible que en forma part una teologia de l’omnipotència divina (...). Aquestes tesis són a la base de la polèmica mariana. Només unes mentalitats poderosament influïdes o orientades cap a elles podien enfocar des d’un angle renovador tota la problemàtica teològica implicada en el debat: pecat original, redempció, primacia absoluta de Crist, etc. Des d’Agustí a sant Anselm la universalitat del pecat i de la redempció havia estat considerada monolítica, sense excepció possible. La conveniència de l’excepció a favor de Maria, recolzada en un argument de potentia absoluta, només podia semblar no retòrica i compatible amb els textos de l’E scriptura i dels Pares a unes mentalitats per a les quals l’omnipotència divina no és només un atribut diví que explicava la creació, ans també l’últim recurs de la intel.ligibilitat del món” (Puig, Jaume de. “La Brevis Compilatio utrum beata et intemerata V irgo Maria in peccato originali fuerit concepta. E dició i estudi. A TCA , 2. 1983. Pp.262-3). E l posicionament d’E iximenis a favor de les teories immaculistes, deixant de banda el fet de les directrius oficials del seu orde en el seu temps respecte a aquesta qüestió, indica entre d’altres coses clarament, fetes aquestes consideracions, que n’estava plenament al corrent, i fins i tot simpatitzava plenament, amb els corrents intel.lectuals nominalistes i escotistes. I una clara prova d’això és l’abassegadora presència d’autors escotistes i nominalistes a la seua biblioteca personal en el moment de sa mort, tal com hem ressenyat al capítol segon. E n aquest mateix capítol hem fet referència a les petjades nominalistes i escotistes que hom pot trobar al seu opus a nivell general, si bé sobre aspectes concrets anirem fent-hi referència al llarg d’aquest treball. De l’assumpció, discreta i àdhuc dissimulada, però decidida, dels més radicals postulats a favor de l’omnipotència divina, on resideix el nucli de tota aquesta qüestió, n’hem parlat en l’apartat final del capítol tercer. Simplement podríem afegir-hi un altre exemple sorprenent trobat al Terç. Al capítol 591 ens parla, referint-se al pecat de luxúria dels acostaments de parens que són vedats (s’està referint a les relacions incestuoses naturalment). Doncs diu que podrien haver estat lícits, car Déu de son poder podia fer lo contrari, si a ell plahïa (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 40r). 1124 V ide Pijoan, José. Juan Duns E scoto. Barcelona. La Hormiga de Oro. 1993. Pp. 35ss. Destacarem a més que la postura contrària a E scot arrenca de sant Bernat, qui, malgrat concedir molta importància a la Mare de Déu en el seu pensament, pensava que considerar la Verge exempta de tot pecat estava en contradicció amb la doctrina de sant Pau, qui diu que tots hem pecat en Adam i tots hem estat redimits per Crist. Aquesta doctrina la seguiren els grans doctors escolàstics, des d’Alexandre d’Hales a sant Tomàs d’Aquino, passant per sant Bonaventura. 1123 298 mare exigeix la seva concepció en la gràcia, sense el deute del pecat original”.1125 La valoració mario lògica en l’obra eiximeniana apareix ja en el Primer, on al capítol 248, en què parla “De la dignitat del rei d’Anglaterra”, ens diu que com a cosa meritòria seua que en lo regne de aquest príncep és més honrada madona sancta Maria que en terra del món. 1126 D ins del mateix Primer, trobem de nou una exaltació de la Mare de Déu al capítol 292. Ací divideix l’estament seglar en casats, vidus i vèrgens, i lloa en especial aquests darrers. I llavors diu que la Verge fon la primera dona que hanc féu vot de virginitat, segons que diu sant Bernat.1127 E iximenis exposa el dogma de la Immaculada Concepció i la defensa que d’ell feren els franciscans al capítol 254 del L libre de les Dones, on diu textualment que “comunament se afferma vuy en lo món per les universitats teologals axí com és París en França, e Cantabrígia e Uxònia en E ngleterra, e per diverses altres escoles famoses del món e per los pus famosos doctors e majors qui huy viven en tota crestiandat, majorment per tot l’orde dels frares menors”.1128 També manifesta aquesta orientació franciscana al capítol 181 del Terç, en aquest cas basant-se en sant Agustí, de qui cita textualment: Cum de peccatis agitur, de Maria nullam facio mentionem.1129 Dins del Terç, en fi, s’hi fa menció a aquesta qüestió als capítols 9431130 i 957. 1131 Cal dir que la devoció mariana estigué molt arrelada a les nostres terres, sobretot per influència dels franciscans, i ací s’implicaren fins i tot les autoritats civils. Així mateix, la polèmica immaculista fou viscuda i discutida Vilanova, E vangelista. Història de la teologia cristiana. Volum I (Des dels orígens al segle XV). Barcelona. Facultat de Teologia de Barcelona/E ditorial Herder. 1984. P. 611. 1126 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177v. E iximenis encerta a donar a entendre que fou en aquest regne on primer i de manera més important se celebrà a Occident la festa de la Immaculada Concepció. E l lloc on primer se celebrà, però, fou a la catedral de Lió a mitjan segle XII (Pijoan, José. Op. cit. P. 35). 1127 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 201r. 1128 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 374. 1129 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. Pp. 168-9. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 180. L’opinió del bisbe d’Hipona semblava en contradicció amb l’opinió paulina de que tots hem pecat en Adam, i també estava en contradicció amb el fet que segons la Revelació, tots hem estat redimits. E l Doctor Subtilis resol aquesta contradicció de manera senzilla i al mateix temps magistral. E ll esbossa el concepte de “redempció preventiva”. Parteix de la base que un malalt es pot curar de dos maneres: curar-lo després d’estar malalt o prevenir que caiga malalt. Com sempre és millor prevenir que curar, és més excel.lent l’obra redemptora de Crist preservant Maria del pecat que redimint -la després d’haver pecat. La Immaculada Concepció, doncs, lluny de sustraure Maria de l’obra salvadora de Crist, la dignifica de manera eminent (Pijoan, José. Op. cit. Pp. 53-4). 1130 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1794. F. 76v. 1131 Ibidem. F. 85r. 1125 299 amb ardor a les nostres terres. Veiem que, per exemple, el franciscà Pere Tomàs li dedicà a l’infant Joan, fill de Jaume II un tractat De conceptione beate Marie V irginis. Un altre franciscà, fra Joan Vidal, impugnava l’any 1387 amb el seu Defensorium Beate Marie V irginis les cinc tesis antiimmaculistes del dominic Joan de Montsó. La polèmica antiimmaculista la prosseguí l’infatigable inquisidor dominic Nicolau E imeric. Però la virulència d’aquest inquisidor obligà el rei Joan I a publicar un edicte a València el 2 de febrer de 1394 per mitjà del qual es prohibia predicar contra la Immaculada Concepció de la Verge.1132 Ja hem parlat del pregon franciscanisme de la casa reial d’Aragó. Això implica que aquesta matèria polèmica no anava a ser una excepció. E n aquest sentit, cal que citem ja un acord de les corts de Montsó de 1289 on es proclama que qui parle mal de la Verge serà penat.1133 Però és que, a més de l’edicte citat de Joan I, tenim el triomf definitiu de les postures immaculistes amb un decret de Martí l’Humà de 17 de gener de 1398, de Saragossa estant. Aquest decret fou renovat per Maria de Castella, muller d’Alfons el Magnànim el 30 de gener de 1437. 1134 I no sols això podem dir, ans també podem afirmar que dins de la jerarquia de devocions cristianes, ocupa la Verge el segon lloc després de Crist mateix. E xplícitament diu això E iximenis al capítol 122 del Dotzè: “E sobiranament aproven los pares passats que deu l’om qui vol ésser virtuós haver special devotió en la passió del Salvador, axí com en la font de tot nostre refugi e aprés en la Mare de Déu, advocada nostra que és mare de tota virtut. Aprés en mosényer sanct Miquel e en tots los sancts àngels. Aprés en los sancts apòstols, e màrtirs, e en tota la cort celestial, que per excel.lència és dita cort de virtut”.1135 Podem afirmar que aquest interès mariològic condueix directament en el cas d’E iximenis, com ens indica l’últim capítol de la V ita Christi citat (34 Recio, Alejandro. Op. cit. P. 109-10. Finke, Heinrich. “La política eclesiàstica dels reis d’Aragó”. Revista Jurídica de Catalunya, XXXIV. 1928. 493-510. Transcribim el tenor literal d’aquest acord: Item statuimus, quod aliquis homo non dicat malum de Deo neque de nostra domina sancta Maria neque de aliquo sancto vel sancta. 1134 Recio, Alejandro. Op. cit. Pp. 111-2. Transcribim el tenor literal del decret de Martí l’Humà en allò que ens interessa: “Providemus, statuimus, volumus et etiam inhibemus ne amodo quispiam Religiosus, seu Clericus vel alia quaevis persona cujusvis sit conditionis, seu status, audeat vel praesumat dicti quondam fratris nostri, ac nostram opinionem hujus modi praedicando, disputando, aut aliter impugnare, arguere, seu quomodolibet impugnare et minus asserere, dicere illam esse damnatam, erroneam, indevotam seu in aliquo reprobatam”. 1135 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 56r. 1132 1133 300 del 10è tractat), a una valoració positiva del sexe femení. Una prova ben clara la tenim al capítol 12è del L libre de les Dones, on s’expressa en aquests termes: “Pensa, encara, que inpugnant generalment a dones, inpugnes lo llur Faedor, nostre senyor Déu. Pensa, encara, Déus, con ha honorades les dones, car fill de dona s’és fet, e dona ha feta sobirana creatura. Dona ha posada sobre tota angelical natura. Dona és estada e és de fet archa de virtut, plena de gràcia, mare e verge, patrona e avocada de tot humanal llinatge ab Déu”.1136 I de manera molt més rotunda, arriba fins i tot a posar a la dona per davant de l’home al capítol 15è del 1er tractat de la V ita Christi, on, en parlar dels béns que són eixits de la predestinació de Jesucrist, diu que un d’aquests és que “verge ha infantat e dona és mare de Déu, la qual cosa és lo major títol de honor que· s pot donar a deguna dona, e de qui és exit que dona sia regina dels àngels e de tot lo món, e que dona ha més plagut a Déu e plau que deguna altra creatura, aprés la humanitat de Jhesucrist”.1137 I encara que no és l’obra que cronològicament ve després, hem deixat per al final l’obra que més abundosament tracta sobre les dones, que és, evidentment, el L libre de les Dones. Ací repeteix idees ja exposades, i al mateix temps n’afegeix d’altres. Igual que ja hem dit, junt a opinions clarament misògines, en trobem d’altres clarament profemenines, si bé podem dir que en aquesta obra predominen les opinions favorables a les dones. Hem de pensar que, no debades, el llibre anava dedicat a una dona, Na Sanxa Ximenes d’Arenós, i per tant no podia ser llavors E iximenis excessivament rigorós envers el sexe femení. Així per exemple, al capítol 5è defineix la dona com a hom occasionat,1138 i enceta una sèrie de capítols misògins. Així per exemple, al capítol 10è, ens diu: “Diu açí Orígenes que gran càrrech és de l’hom haver a supportar sa muller en les sues passions i misèries. E per tal aquell qui trobà lo llengage englès posà nom a la fembra “uman”, qui vol dir dolor del marit”.1139 D’aquesta curiosa etimologia ja n’ha parlat al Terç. Diu així mateix al capítol 145 que dona ha comunament poch seny. 1140 Aquesta idea hi és present ja en el capítol 167 Segon: Naturalment han [les fembres] poc seyn. 1141 I també al capítol 943 del Terç: L a fembra és naturalment fort minva e fort defallent en seny.1142 É s aquesta, no obstant, una idea molt vella en la patrística i l’escolàstica. Així, 1136 1137 1138 1139 1140 1141 1142 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 23. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 13v. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 12. Ibidem. P. 19. Ibidem. P. 219. Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 115r. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1794. F. 76v. 301 ja sant Agustí ens diu que la dona deu servir l’home quia illic haec iustitia est ut infirmior ratio servat fortiori.1143 De semblant manera s’expressa sant Tomàs d’Aquino: Naturaliter femina subiecta est viro, quia naturaliter in homo magis abundat discretio rationis.1144 També és cert que prèviament al capítol 138 dóna una personal interpretació a aquesta qualitat per a exculpar els pecats de les dones, dient així: “Sàpies que peccat de fembra ve comunament per ignorància e mutabilitat e poch seny, e per tal no fan los peccats tan greus con fan aquells qui péccan scientment contra llur consciència e contra la magestat de Déu, de la qual han gran conexensa”.1145 I al capítol 151 dient que les dones comunament no són molt prudents. 1146 I fins i tot arriba a dir al capítol 308 que servir fembra, ço diu, no solament és pena, ans encara és llinatge de mort cruel, qui ab si porta infinites misèries e penes al cors e a la ànima. 1147 Segueix així mateix E iximenis una interpretació rigorista del Gènesi, al capítol 11è del L libre de les Dones, on afirma que la subordinació de la dona al marit i la menstruació són conseqüències del pecat d’E va. 1148 Aquesta opinió ve, però, contrapesada a l’anterior capítol 10è, on afirma que Adam és també partícep de la culpabilitat d’E va, per tal cant amà més consentir e satisfer a sa muller que a Déu. 1149 E n aquest darrer punt segueix E iximenis sant Agustí, Alain de Lille i Pere Comèstor. 1150 Però aquesta misogínia s’acaba al ja citat capítol 12. Ací comença ja el capítol dient: “Negú no pens que menysprear ne malparlar de dones en general sia bona cosa ne plaent a Déu. Rahó és car, no contrastant llurs deffalliments damont dits, nostre Senyor les ha volgudes en algunes coses axí exalçar que tot lo món deu haver temor de parlar mal d’elles. (...) Oges tu, qui mal vols parlar de dones, e attén que de dona est exit, e per ella nodrit, e per dona amat, e a dona, aprés Déu, obligat”.1151 I dins d’aquest capítol, després de fer grans lloances a les dones, arriba a fer una interessantíssima comparança: “Attén encara que la dona no féu Déus del cap de l’hom, car no· l deu senyoregar, ne del peu, car no la deu l’om menysprear ne con a Agustí d’Hipona, sant. Quaestiones in Heptateuchum , qu. 153. Citat a Cantavella, Rosanna. “Lectura i cultura de la dona a l’E dat Mitjana: opinions d’autors en català”. Caplletra , 3. Tardor, 1988. P. 117, n.14. 1144 Tomàs d’Aquino, sant. Summa Theologica, I, qu. 92, art. 1. 1145 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 138. 1146 Ibidem. P. 228. 1147 Ibidem. Pp. 446 -7. 1148 Ibidem. P. 19. 1149 Ibidem. 1150 Viera, David; Piqué, Jordi. Op. cit. P. 53. 1151 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 23. 1143 302 cativa maltractar; mas féu-la del costat, a donar a entendre que· l marit la devia tenir con a cara companyona, e aquella de special amor amar”.1152 Un to molt paregut pren al capítol 84 de la mateixa obra, on diu textualment: L a muyller sor és e germana del marit, e no esclava ne sirventa. 1153 Aquesta valoració de la dona en un pla d’igualtat amb l’home deriva potser de l’opinió de l’escola franciscana (Alexandre d’Hales, Bonaventura, Duns E scot), compartida per altres filòsofs com Galè i Avicenna, que sotenia que la dona participava activament en la procreació humana, en contra dels tomistes, que, per influx aristotèlic, consideraven que no era així.1154 Al capítol 84, en fi, permet i àdhuc recomana que el marit tutege la dona, tot dient que així ho recomanà el rei E n Pere d’Aragó, davant una qüestió que li fou feta. 1155 E n aquesta obra exposa clarament així mateix dos de les seues idees més favorables a les dones, expressades també a d’altres obres, com són la censura de l’assassinat de la dona adúltera (capítols 49-51) 1156 i la recomanació que les dones sàpiguen llegir i escriure (capítol 56). 1157 Respecte al caràcter avançat d’aquesta darrera qüestió, simplement subratllarem com un segle després d’E iximenis, en un país teòricament avançat com Anglaterra, els marits prohibien que les seues dones aprengueren a llegir i escriure, tal com notà Richard Hyrde, deixeble de Tomàs Moro i traductor de l’obra vivesiana De Institutione Foeminae Christianae. 1158 També és cert, però, que tal alfabetització restà reduïda a la pràctica a l’aprenentatge de la lectura per part de dones nobles o burgeses, com indica M. R. Ferrer. 1159 En aquest punt, no obstant, tal com indica R. Cantavella, sembla seguir E iximenis el dominic Vicent de Beauvais, qui a De eruditione filiorum nobilium (circa 1250) estableix que veu amb bons ulls que les dones aprenguen a llegir i escriure per tal Ibidem. P. 24. Ibidem. P. 129. 1154 Viera, David; Piqué, Jordi. Op. cit. P. 11. É s molt important aquesta consideració respecte al dogma de la Immaculada Concepció de la Verge, tan important en la final gran valoració de la dona per part d’E iximenis. Partint d’aquesta idea, el Doctor Subtilis posa directament a la Mare de Déu en relació amb el seu fill. I aquesta íntima unió de la mare i el fill obligava als cristians a allunyar de Maria qualsevol idea de pecat (Pijoan, José. Op. cit. P. 52-3). 1155 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 130. 1156 Ibidem. Pp. 81-4. 1157 Ibidem. Pp. 90-2. 1158 Viera, David. “¿Influyó el L libre de les Dones , de Francesc E iximenis (1340?-1409?) en el De Institutione Foeminae Christianae, de Luis Vives?”. BSCC , LIV. 1978. P. 154. 1159 Ferrer Gimeno, Mª Rosario. “Mujeres y libros en Valencia (1416 -1474)”. E studis Castellonencs , 6. 1994-5. P. 518. 1152 1153 303 d’evitar l’ociositat bàsicament i per a trobar en les lectures edificació moral, ço que pretén també bàsicament E iximenis.1160 Respecte a la qüestió del perdó de la dona adúltera, simplement direm que segueix directrius evangèliques. I d’aquesta manera, trobem un punt de vista molt semblant en el seu coetani sant Vicent Ferrer. Aquest, tot i condemnar l’adulteri a un sermo unicus sobre aquesta temàtica, fa una crida a la reflexió i a la comprensió, de manera que rebutja condemnar el proïsme per aquest pecat: Si tu ergo condemnas aliquem de adulterio, cogita si tu deficisti, et sic deorsum respice ad propia peccata et tunc compatiaris illi qui condenatur.1161 Direm com a conclusió que, si hem de prendre allò que diu una persona al final de sa vida com a sa posició definitiva respecte a una qüestió, ens quedem amb el que diu el nostre menoret a la V ita Christi en general, i al seu capítol 34 del 10è tractat en concret, que és una valoració no sols positiva de la dona, ans obertament favorable a ella i de defensa de la seua condició, una volta superats els tòpics misògins que omplen en especial ses obres primerenques. I fins i tot hem vist com al capítol 15è del 1er tractat, dins de l’exaltació mariològica que ompli aquesta obra, s’arriba a ubicar a la dona per davant de l’home en les preferències de Déu. Implica això, per tant, que podem qualificar la postura final eiximeniana d’obertament profemenina. 2. Tractament de l’islam i del judaisme en l’obra eiximeniana E iximenis dedica abundoses planes de la seua obra a les religions islàmica i judaica. Com es pot suposar en un escriptor cristià medieval i l’obra del qual té una temàtica bàsicament religiosa, el tractament d’ambdues religions pren un to bàsicament apologètic. Hem de dir, però, que així com podem observar alguna opinió d’E iximenis favorable a certs costums Cantavella, Rosanna. Op. cit. P. 114. Molt bé expressa E iximenis aquestes idees en una altre lloc del seu opus, en concret al capítol 625 del Terç. Ací dóna ell aquest consell als marits: “Jamés a ta muyller no vets que no sàpia llegir e escriure per les rahons següens. La primera és, car si vol ésser mala, ja per no saber llegir ne escriure no se n’estarà. Aprés, car fembra que açò sap és de molt major valor que si no· u sabia, e· n pot servir Déu dient les hores de passió e de la Verge Maria et altres bones oracions, e· n pot mills orar per si matexa en la E sgleya lligent e orant axí com fan les dones en França e en altres parts del món. E · n pot mills e pus sàviament servir son marit e ajudar sa casa, e mills romandre e estar en casa lligent llibres diverses parlans de salut de la sua ànima” (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 54r). 1161 Vicent Ferrer, sant. Sermones Hyemales. Lió. Apud haeredes Iacobi. 1558. P. 570. Citat a E steban Mateo, León. Op. cit. P. 49. É s implacable, però, el sant valencià amb el concubinat de la dona amb el clergat, ja que junt al pecat de sacrilegi, s’uneix la riquesa econòmica (que permet mantenir una o més dones) pecaminosament malgastada (Ibidem). 1160 304 islàmics, la seua opinió envers ja no sols la religió judaica, ans també el poble jueu, és totalment negativa, i l’acostuma a basar en arguments religiosos.1162 Així mateix, en aquest punt de nou hem d’acudir a la pròpia biografia del menoret gironí per a copsar en ell una actitud combativament ortodoxa respecte a ambdues religions. Així, respecte a la relació vital eiximeniana amb l’islam, simplement esmentarem sa participació com a Comissari Apostòlic en l’organització de la finalment frustrada croada valencianomallorquina (13979) contra la pirateria del nord d’Àfrica. 1163 Respecte al judaisme, simplement esmentarem la seua participació en una comissió d’experts (de la que formaven part a més els franciscans Tomàs Olzina i Nicolau Sacosta, confessors del rei i de la reina respectivament), que examinà el 1392 els llibres hebraics robats durant el terrible pogrom de 1391. 1164 D’aquesta manera, podem dir que la seua primera obra important, el Primer del Crestià , té ja un caràcter en gran part apologètic, amb la finalitat de rebatre les doctrines principals de les altres dos principals religions monoteistes, dins del seu afany d’exposar les veritats elementals de la fe cristiana, que caracteritza el contingut d’aquest primer volum de L o Crestià. E ns trobem així amb que ja al capítol 63 del Primer ens conta E iximenis com Mafomet no feu jamés nengun miracle, sinó cosses fictes e falsies, 1165 el qual capítol, és, doncs, prou apologètic contra l’islam. Després dedica els capítols 95-103 a fer una exposició de la fe islàmica en la qual, al mateix temps que hi exposa els trets més importants d’aquesta fe, subratlla els caràcters més negatius d’aquesta, sempre contraposant-los amb la fe cristiana. Destaca de nou, igual que en el capítol abans citat, l’animadversió envers J. Le Goff creu, però, que la gran causa de l’antijudaisme medieval fou el no encaixament dels jueus en les noves condicions socioeconòmiques que es donaren a partir del s. X III. Així, diu: “La grande cause de la mise à l’écart des Juifs, c’est l’évolution économique et la double formation du monde féodal et du monde urbain. Les Juifs ne peuvent être admis dans les systèmes sociauxvassalité et communes- qui en résultent. On ne peut prêter hommage à un Juif, serment avec un Juif. Les Juifs se trouvent ainsi peu à peu exclus de la possession et même de la concession de la terre, tout comme des métiers, y compris la marchandise. Il ne leur reste que des formes marginales ou illicites du commerce et de l’usure” (L a civilisation de l’Occident médiéval. Paris. B. Artaud. 1964. P. 390). 1163 Hauf, Albert. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1990. P. 78. 1164 Ibidem. P. 74. Com indica D. Viera, la inclusión del P. E iximenis entre los investigadores de los libros hebraicos del “call” de V alencia debió ser por sus conocimientos teológicos más que por su conocimiento del hebreo, que no poseía (“Francesc E iximenis, O.F.M. y la lengua hebrea”. A ST , 51-2. 1978-9 [1983]. P. 153). I el susdit Viera fonamenta la seua afirmació de que E iximenis no coneixia la llengua hebrea en la pròpia afirmació que ell fa al capítol 370 del Primer (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 250v), on afirma concisament que yo no sé ebrayc. 1165 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 54v-55v. 1162 305 Mahoma. 1166 La font principal d’aquests darrers capítols, com n’ha indicat A. Hauf, és l’Speculum Historiale (X X III, c. 40-6) del dominic Vicent de Beauvais. 1167 E l mateix E iximenis, però, ens dóna la pista al capítol 103 del Primer, si bé errant en el número concret del llibre: “Si d’aquest malvat [Mahoma] vols saber infinides viltats que feu, llig lo Spill Ystorial en lo llibre qui és X X IIII. E aquí veuràs lleges e vils coses de aquest dolent, les quals no he volgudes ací posar per tal quant contenen moltes desonestetats e coses abominables a orelles crestianes”.1168 Respecte al caràcter apologètic del Primer enfront del judaisme, direm que gran part del propòsit i del contingut d’aquest llibre té aquest caràcter, car l’esquema general d’aquest llibre està basat en la divisió tripartita de “llei de natura”, “llei d’escriptura” i “llei de gràcia”, i especialment pretén aquesta obra demostrar l’excel.lència de la tercera sobre la segona. Així la tercera part d’aquesta obra (que abasta els capítols 206-361), posa X X dignitats que la llig de gràcia ha sobre la llig de scriptura. 1169 Si bé el caràcter multidisciplinar i quasi Ibidem. Ff. 75v-81r. Hauf, Albert. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1990. P. 112, n. 86. E . Cerulli n’indica d’altres fonts secundàries, com ara la L legenda À urea de Jaume de Varezze (per a l’episodi del colom ensinistrat per Mahoma perquè li menjara a l’orella que feia passar per miracle i per a la descripció del paradís islàmic), Alexandre d’Hales (en concret la Summa theologica, p. IV, q. 28 per a dir que els musulmans s’abstenen de vi perquè el calor el fa més fort i això és nociu) o Arnau de Vilanova per a les profecies sobre la fi de l’islam (Cerulli, E nrico. Nuove ricerche sul “L ibro della Scala” e la conoscenza dell’Islam in Occidente . Roma. Biblioteca Apostolica Vaticana. 1972. Pp. 19-77). Del darrer autor esmentat, Arnau de Vilanova, podem destacar la profecia sobre la fi de l’islam del V ae mundo in centum annis, inserida en el De mysterio cymbalorum, que analitzarem al capítol sisè. Així mateix, aquest autor també en parla d’aquesta fi de l’islam a la seua Informació espiritual , on ens diu: E n los sarraÿns (...) quar ells troben en escrit que ara és vengut lo temps en què deu fayllir llur secta (Vilanova, Arnau de. Obres Catalanes. V. I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. P. 240). E iximenis s’expressa en termes molt pareguts als d’Arnau en aquest fragment de la seua Informació espiritual, i hi assigna raons astrològiques, al capítol 102 del Primer: “Dien que, com ells hajen per llur secta favorable quaix per natural causa la gran conjunció de Júpiter ab Venus, la qual conjunció e esguart no puxa durar segons los estròlechs sinó per DCXCIII anys, e haja ja segons los comptes en lo dia de huý DCCLVIII anys que la dita conjunció és feta, segueix-se que per llurs fonaments mateixs que la dita secta no pot durar pus llonguament. E açò mateix atorguen los serrahïns públicament, e dien que açò han ja prophetat” (Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 79r). 1168 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 80v. 1169 Ibidem. F. 150v. E n aquesta contraposició de la llei cristiana front a la llei judaica, considerant inferior la segona respecte a la primera, que ompli aquests capítols concrets i tot el Primer en general, podria haver-li influït l’opinió de sant Agustí (qui per la seua banda es fonamenta en sant Pau en aquest punt), qui s’expressa d’aquesta manera: “Sunt autem legum genera tria: unum quidem Hebraeorum, quod peccati et mortis Paulus appellat (Rom. VIII, 2). Aliud vero Gentium, quod naturale vocat: 1166 1167 306 enciclopèdic d’E iximenis fa que en aquests capítols tracte altres matèries, i que aquests capítols no siguen íntegrament apologètics, podem veure com el propòsit primigeni d’aquests capítols sí que és apologètic contra el judaisme. I de la mateixa manera, a la quarta part (que abasta els capítols 362-76), parla de com al poble cristià Déu li ha revelats grans misteris e secrets d’abans tanchats e amaguats als pobles qui havien viscut sots les altres lleys primeres e precedents. 1170 I així gran part d’aquests capítols estan dedicats a exposar veritats i doctrines cristianes en contraposició a la sinagogua . I fins i tot trobem al capítol 365, que porta per títol “Com los crestians són poble elet a Déu e molt més que hanc no foren los jueus”,1171 una clara reprobació ja no sols contra la religió judaica, ans també contra el poble jueu en si. Les possibles fonts d’aquesta refutació apologètica contra el judaisme, com indica A. Hauf, semblen ser el Pugio Fidei del dominic català Ramon Martí i l’obra del convers franciscà Nicolau de Lira. 1172 E l primer, d’altra banda, apareix citat al capítol 259 del Primer, com a ffrare Pere Martí en lo “Pugio” que feu contra los jueus (apareix, doncs, amb nom erroni, però citat junt a la seua obra). 1173 Aquesta obra del dominic català apareix igualment citada al capítol 369 del mateix Primer.1174 E l convers franciscà apareix així mateix citat al capítol 268 del Primer, en termes molt elogiosos: Mestre Nicholau de L ira, gran doctor de l’orde dels frares menors, qui escriu sobre cascun testament, vell e novell, e segons lo seny literal, qui fon hom gran mestre en ebraych . 1175 I el nostre menoret reconeix, en fi, el seu deute envers aquests dos mestres en l’exposició apologètica contra el judaisme al capítol 370 del Primer. E n aquest capítol, si bé sols es refereix a un aspecte concret d’aquesta refutació, ens diu així: “E n res que haja dit en les notes damunt posades de la sancta trinitat, no sé si· u he ben dit, car ma ignorància hi poria lleugerament errar. E açò car yo no sé ebraych. É s ver que tot ço que he dit he haüt de “Gentes enim”, inquit, “naturaliter quae legis sunt faciunt; et eiusmodi legem non habentes, ipsi sibi sunt lex, qui ostendunt opus legis scriptum in cordibus suis” (Id. II, 14-5). Tertium vero genus legis est veritas, quod perinde significans Apostolus dicit: “Lex enim spiritus vitae in Christo Iesu liberavit me a lege peccati et mortis (Id. VIII, 2)”” (Agustí d’Hipona, sant. Contra Faustum manicheum, XIX, 2. Citat a Truyol, Antonio. Op. cit. P. 96). Cal que notem de pas com ací trobem ben exposat l’esquema tripartit de “llei de natura”, “llei d’E scriptura” i “llei de gràcia” que ompli l’exposició doctrinal feta al Primer, i el qual tindria, doncs, un origen augustinià, i en darrer terme paulí. 1170 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 244v. 1171 Ibidem. Ff. 246v-247r. 1172 Hauf, Albert. D’E iximenis a sor Isabel de V illena. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1990. Pp. 1112. 1173 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 180v. 1174 Ibidem. F. 248v. 1175 Ibidem. F. 187r. 307 obres de persones fort famoses e notables, ço és de la Postilla de mestre Nicholau de Lira, ffrare menor sobre aquell lloch mateix qui al.legaven aquí mateix dos grans clergues en ebraych. E un crestià qui s’appel.la ffrare Ramon Martí, qui fon de l’orde dels preÿcadors, gran clergue en llatí i en ebraych. E al.leguen-hi axí mateix rabí Moysès, qui fon juheu, gran maestre en aquell mateix ebraych”.1176 Direm com a curiositat que aquest “rabí Moysès” apareix ja nomenat al ja citat capítol 369 del mateix Primer, junt al seu llibre qui s’appel.la “E ndreçament dels duptes” al mateix temps que el ja citat Pugio fidei de Ramon Martí.1177 Direm de pas que en la biblioteca personal d’E iximenis en el moment de sa mort hi trobem la primera i la segona part d’aquesta Postilla del nomenat per ell Nicolau de Lira. 1178 E l mateix caràcter apologètic podem considerar que té el capítol 199 del L libre de les Dones, que porta per títol “Per què la santa E sgleya ha mudada la festa del dissapta en dicmenge”, i on contraposa respecte a aquest punt la llei cristiana a la llei judaica. 1179 E n general, podem dir que és respectuós E iximenis envers els drets dels infidels que viuen en terres cristianes, seguint bàsicament les disposicions del dret canònic. Ja hem parlat de com als capítols 166-70 del Dotzè especifica en què consisteix la llibertat i els drets d’aquests infidels que viuen entre cristians. Podríem parlar fins i tot d’un cert pactisme, en aquest cas entre races i religions, car al capítol 166 diu per exemple que los jueus ne los altres infeels qui stan ab certs pactes e lleys entre crestians no són catius, ans han vera senyoria sobre ço del llur.1180 I dins del mateix capítol al.lega E iximenis L aurencium per a dir que la raó perquè podem als serrahïns tolre llurs terres e regnes és per tal quant ço del llur és stat ja de crestians.1181 I més avant diu que si los serrahïns o altres infeels poseixen llochs qui jamés no foren de crestians, que los crestians no· ls deuen impugnar ne tolre ço del llur.1182 Al capítol 169 del Dotzè fa E iximenis una curiosa referència escatològica respecte als infidels, que revela al mateix temps les reserves i fins i tot l’animadversió i les reticències que sent E iximenis envers ells: “Moltes altres llibertats e gràcies los fan los crestians als infeels qui perseveren entre ells, e farien encara més si no y era l’oy cordial que tots los infeels del món han contra la sancta religió crestiana. Car no contrastant que per los crestians 1176 1177 1178 1179 1180 1181 1182 Ibidem. F. 250v. Ibidem. F. 248v. Monfrin, Jacques. Op. cit. P. 285. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 296 -7. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 73r. Ibidem. F. 73v. Ibidem. 308 sien sostenguts e dissimulats en llurs misèries e en moltes coses que són contra Déu, emperò los dits infeels los ahïren axí com a mort, e· ls malaixen tot jorn terriblament. Perquè per raó de llur desconexença, diu lo sanct màrtir Methòdius, trametrà Déu lo coltell de la sua ira contra tots los infeels del món e tota infeeltat per ira llejament, e la sancta crestiandat se llevarà envers lo seu creador en alt gloriosament”.1183 Com veurem en l’apartat d’aquest treball dedicat a les idees profeticoescatològiques eiximenianes, un tema iterat per E iximenis en aquest sentit, influït per Arnau de Vilanova i Joan de Rocatallada en aquest punt, és el de la conversió dels jueus i la destrucció de l’islam al final dels temps, que E iximenis considerava imminent. E n qualsevol cas, de les referències a aquestes religions dins de la cojuntura escatològica parlarem en l’apartat corresponent. Hem de dir també que al capítol 170 del Dotzè observem una reserva que demostra el caràcter hostil d’E iximenis cap als infidels que viuen entre cristians, tot i respectar les disposicions canòniques que garanteixen llur llibertat: Per totes aquestes coses appar que la llibertat dels infeels habitadors entre nós és menor que la nostra, emperò és prou gran.1184 I aquesta animadversió envers aquests infidels que viuen entre cristians apareix clarament al capítol 834 del Dotzè. Ací exposa una sèrie de consells donats per A gaton, papa, a L lop, rey de Gal.lícia. Són destacables els tres darrers. E l tercer diu fou que per res lo dit príncep no permesés los fels cristians abitar ab los infels. E l quart fou que per res infel no sia permès per príncep crestià de senyorejar a crestià. I el cinquè, que jamés ell no disputàs de la fe ab los infels, com açò pertança als sciens tehologia e no a llechs. 1185 Seguint aquesta línia de consells als regents sobre els seus tractes amb infidels, al capítol 57 del 4rt tractat de la V ita Christi, que porta l’expressiu títol de “Qui ensenya per quins mals vénen les plagues de Déu als prínceps”, critica els prínceps que al seu temps tenien amichs paguans e enemichs de la fe, e· ls havien en llurs tractes.1186 Aquesta idea, però, ja la trobem al ja citat capítol 63 del Primer, referida però sols als musulmans exposada a més en un to més dur i restrictiu fins i tot: “Pots ací notar per doctrina que nengun servidor de Jhesucrist no· s deu acostar ne haver familiar nengun de aquesta mala secta, ni· ls deuen dar favor ni ajuda en sa error. Car llur companyia és en si perillosa e vedada per la sancta mare Sglésia. É s encara molt perillosa als prínceps del món qui· ls han en llur terra, quant los soferen que alt sobre les mesquites Ibidem. F. 75v. Ibidem. F. 76r. 1185 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 366. 1186 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 133v. 1183 1184 309 criden los llurs moros la çala, qui són paraules blasffemants (...). Açò sofferir és gran blasffèmia de Déu. E mperò, aquesta e de majors altres ofenses de Déu soferiren los prínceps e senyors crestians moguts per pecat de avarícia. Car tot açò sostenen per dons que reben e per aquesta rahó ho scusen”.1187 Al capítol 93 del 9è tractat de la V ita Christi hi exposa també aquesta idea en uns termes molt semblants, però referint- se als jueus. Diu així respecte a ells que “ha ordenat la sancta E sgleya que jamés no· ls sia donada per negun crestià senyoria sobre crestià, ne crestià per res no deu haver llurs amistats ne grans familiaritats, com sien implaccables enemichs de Jhesucrist e de la sua sancta lley e de tot crestià. E tots dissaptes en les llurs sinagogues maleesquen lo Salvador e tot crestianisme”.1188 I en aquest mateix sentit podem al.legar el capítol 16 del L libre de les Dones, on recomana, seguint Carnotensis a les infantes que no s’acosten a jueus i moros. 1189 E n aquest sentit mereixen ser destacades diverses disposicions municipals de la ciutat de València que això perseguien, i de les quals possiblement ací E iximenis se’n fa ressò.1190 É s cert, així mateix, que seguint eixes mateixes directrius, diu per exemple al capítol 219 del Terç que matar infels en temps llicenciat per la sancta mare E cclésia és cosa bona e meritòria. 1191 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 55v. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 318v. Aquest capítol està numerat en aquest manuscrit com a 94. Dins del seu opus, veiem apuntades aquestes blasfèmies dels jueus cap a la religió catòlica suposadament fetes en el seu temps en llurs sinagogues, al capítol 135 (numerat com a 134 a les rúbriques del manuscrit consultat per nosaltres) del Segon: Sots aquesta matexa temptactió són caeguts los mesquins de jhueus e· y són huy en aquest dia blasfemants lo Salvador e la sua sancta religió crestiana sots spècia de zel de Déu e de la llig vella (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 93v). 1189 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 31. 1190 Podem destacar una ordenança municipal de 1334, que prohibia a les dones cristianes de València conversar o estar amb sarraïns en tavernes o llocs semblants. Aquesta prohibició afectava també als taverners, que devien vetllar perquè això no passara. D’altra banda, es disposava que els sarraïns que això feren correrien nus per la ciutat i serien assotats. També tenim respecte als jueus diverses normes donades el 28 d’agost de 1389 en què es prohibia que no cap cristiana entrara de dia o de nit en casa de jueu, i que no cap jueu poguera albergar en sa casa a cristiana, sota pena de 60 sous o seixanta dies de presó (Hinojosa, José. “La mujer en las ordenanzas municipales en el Reino de Valencia durante la E dad Media”. Dins D.A. L as mujeres en las ciudades medievales. Madrid. Publicaciones de la U.A.M. 1984. P. 54). 1191 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 274. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 218. L’ideal de guerra contra els infidels i de croada arrenca ja del segle XI, i trenca amb l’ideal de comunitat universal que hi havia hagut fins aleshores, com indica F. A. Freiherr von der Heydte: “Innozenz IV., Augustinus Triumphus, Alvaro Pelayo sprechen von der Bestrafung der heidnischen Völker –und damit vom Krieg gegen sie. Die Auffassung, daß alle Menschen, Christen und Heiden, eine einzige große Gemeinschaft umfasse, wird seit dem Ausgang des 11. 1187 1188 310 Dels musulmans té, com hem dit, alguna opinió positiva. Per exemple, lloa llur sobrietat en el menjar al capítol 311 del Terç: L os sarrahïns per tal han més hòmens veylls que los christians, car són pus temprats en llur menjar.1192 També lloa llur abstinència de beure vi en diversos capítols, com per exemple el 357 del Terç. 1193 Dins del mateix Terç, al capítol 671 lloa l’austeritat en la vestimenta de les dones sarraïnes, tot comparant- la amb la desvergonya de la d’algunes dones cristianes del seu temps: Gran confusió és de les dones que axí· s mostren, [pintades i provocatives] car les sarrahïnes cant van per vila no mostren de tota llur cara sinó solament un huyll ab què veen anar.1194 Així mateix, al capítol 28 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 384 del Dotzè), lloa el fet que entre els sarraïns (i també, diu, a Flandes, Castella i entre els tirans d’Itàlia), les causes judicials es ventilaven ràpid.1195 Lloa, en fi, llur sobrietat en el vestir al capítol 56 del L libre de les Dones: Car sarrahïns, hòmens e fembres, jamés no mudaren tayll de llurs hàbits, ne· n fan excés ne vanitats. 1196 També lloa costums islàmics al capítol 171 del L libre de les Dones, on diu que “recompta’s dels moros e dels turchs, que en infantea començen a avear llurs infants a tot estrall e a tota aspredat de llurs còrsors per tal que Jahrhunderts von einer Ideologie verzerrt, verdeckt und verdrängt, die jede friedliche Rechtsbeziehung zu heidnischen Völkern ablehnt und den Krieg als die natürliche, ja als die einzig mögliche Form der Beziehungen zwischen christlichen und heidnischen Gemeinwesen ansieht”. Ben és cert, com el mateix autor indica, que les croades no foren al principi conseqüència de l’odi contra els sarraïns, ans el seu objectiu inicial fou defensiu: assegurar els pelegrins i donar suport a l’E mperador bizantí. Derivaren aviat, però, en simples guerres de conquesta. I a nivell teòric i doctrinal, trobem una certa culminació d’això en un dels autors més citats i admirats per E iximenis: l’Hostienc, com indica el citat F. A. Freiherr von der Heydte: “In seiner “goldenen Summe” (1255), die seine und die nachfolgenden Generationen in stärkstem Maße beeinflußt, erklärt der “Ostiensis”, man “müsse gegen alle Sarazenen kämpfen, die nicht die Herrschaft der römischen Kirche oder des römischen Imperiums anerkennen””. Trobem idees semblants en el dominic alemany Ulric d’E strasburg, deixeble de sant Albert i sant Tomàs (Summa Theologica, llibre VI, tr. 3, cap. 7.). I podem dir que l’ideal de croada, en fi, impregna encara successives generacions després de la caiguda d’Acre el 1291 (Die Geburtstunde des souveränen Staates . Regensburg. Druck und Verlag Josef Habel. 1952. Pp. 232-9). E l trobem, en fi, en un dels pensadors que poden haver influït en E iximenis, com ja hem anant dient: Arnau de Vilanova, per a qui, com destaca A. Rubio: L a cruzada contra el moro era entonces otro de los puntos básicos del ideal político-religioso arnaldiano, influído en esto, al parecer, por Ramón L lull (“Una fundación burguesa en la Valencia medieval: E l hospital de E n Clapers (1311)”. Dynamis, I. 1981. P. 44). 1192 Terç del Crestià. Volum III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932. P. 185. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 305. 1193 Com usar bé de beure e menjar . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 38. Introducció i edició de Jorge J. E . Gracia. 1194 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 75v. 1195 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 154-5. 1196 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 92. 311 sien pus forts e pus esperts en armes e en tots altres trebaylls. E axí· u són de fet”.1197 Així mateix, al ja citat capítol 63 del Primer n’exceptua Avicenna i Averrois de la crítica generalitzada a l’islam, car “aquests en llurs escrits e doctrines en special possen que llur gran mestre Mafomet fonch llegament enganat quant possa benahuyrança en delits carnals, car no és aquí, com aytals delits sien comuns a hòmens e a bèsties; ans dien que stà en lo enteniment comprenent altes veritats de les coses sobiranes axí com és la causa primera que nós appel.lam Déu tot poderós”.1198 I fins i tot troba una mínima coincidència teològica amb els sarraïns, precisament en un dels punts on E iximenis manifesta més devoció, que és, com ja hem senyalat en l’anterior epígraf, la devoció mariana, car la Verge també és venerada pels sarraïns. Així, al capítol 14è del 3er tractat de la V ita Christi, citant, segons diu ell L iconiensis en lo llibell que féu “De laude virginis”, posa en boca del bisbe de Lincoln, entre d’altres coses, que: L os sarrahïns molt te honren e· t lloen. 1199 Ara bé, tot i que els musulmans veneren també Jesucrist, com indica E . Cerulli, E iximenis té en aquest punt les seues reserves: “Francesco E iximenis (...) ne trae per conclusione che, nonostante la venerazione dei Musulmani per Gesù come Profeta di Dio, la loro dottrina negatrice della Crocefissione e quindi della Redenzione è gravissima e pericolosa eresia. Siamo sempre nel consueto ambito medievale della valutazione dell’Islam come una eresia del Cristianesimo”.1200 I una prova Ibidem. P. 254. Aquesta idea, però, apareix ja apuntada al capítol 710 del Terç, on diu així Eiximenis: “Gran vergonya nos fan los sarrahïns, qui no contrastant que hagen fama d’ésser fort carnals, emperò sens comparació donen llur carn a majors aspretats e a soferir més de mals que no fan los crestians, jatsia que no· u facen per amor de Déu, mas per miylls passar les males fortunes si· y caen” (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 94v). Cal que notem com, tot i lloar aquesta austeritat dels musulmans, torna a insistir en la carnalitat musulmana i al final fa una reserva que indica que no se sent còmode havent de reconéixer mèrits als musulmans. 1198 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 55r. E . Cerulli ens explica l’origen d’aquesta creença: “La credenza, che i filosofi arabi non abbiano accettato la materialità dei gaudii del Paradiso, comincia in Occidente con Guglielmo d’Auvergne (vescovo di Parigi dal 1228 al 1249) che atribuisce tale opinione ad al-Battani esplicitamente; e forse anche, senza nomenarlo, ad Averroes (...). E prosegue trasmessa ed ampliata con Ramón Martí e, fuori di Spagna, nella scuola di Oxford, con Ruggero Bacone e Tomaso di York” (Op. cit. Pp. 48-9). 1199 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 28r. 1200 Cerulli, E nrico. Op. cit. Pp. 76-7. 1197 312 d’això la tenim al capítol 91 del 3er tractat de la V ita Christi on rebat aquesta negació islàmica de que Jesucrist fos crucificat. 1201 Predominen, però, les opinions negatives, i les crítiques al cap de la seua religió. Així, deixant de banda els capítols apologètics analitzats del Primer, tenim que per exemple al capítol 836 del Dotzè, en parla d’aquell traÿdor scelerat, fill del diable e enganador del món, apel.lat Mafomet de Mecha.1202 La mateixa animadversió contra Mahoma té, dins de la conjuntura escatològica, al capítol 56 del 10è tractat de la V ita Christi, on diu que els pitjors pecadors que hagen estat són L ucifer, A ntrecrist, Judes E scariot e Mafomet de Mecha , dels quals serà feta pus terribla sentència que dels altres. 1203 Igualment l’ataca al capítol 61 del Segon, en aquests termes: A xí Mahomet de Mecha, ab fictió que feya de falsses prophecias, enganà tota A ràbia, e aprés n’és estada enganada gran part del món. 1204 D’altra banda, al capítol 207 del Primer, acusa el seu avorrit Frederic II Hohenstaufen, entre d’altres coses, de que mes los sarrahïns dins Ytàlia en temps de sancta Clara. 1205 Altres crítiques són més bròfegues, com quan diu al capítol 340 del Terç que: Molt encara és preada religió christiana per discret menjar, ço és, per péxer-se nodridament, e no bestialment, axí com fan moros.1206 Critica així mateix el seu hedonisme al capítol 364 de la mateixa obra: Dient los sarrahins que part de la benahuyrança esdevenidora està en vy. 1207 Al capítol 444 del mateix Terç hi critica una altra de les variants d’aquest hedonisme atribuït als musulmans: “Pots conèxer com són vils e dolens los sarrahïns, qui ab espígol e ab sement de lli e embriagant- se procuren a si mateixs dormir llonguament, dient que quant dormen no pequen, la qual cosa és tanta llegea que sol no se’n deu ésser feta menció per crestià”.1208 També critica el mateix hedonisme al capítol 894 del V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 81v. E iximenis exposa en aquest capítol d’una manera molt gràfica l’argumentació islàmica en pro de la negació de la crucifixió de Crist: “Los fills de Agar, qui· s dien falsament serrahïns, posen que Jhesucrist no soferí dolors, axí com nós posam, ne jamés pres mort ne passió, car dien que Déu no permetera jamés que tan alta persona morís axí, mas quant los jueus lo volgueren pendre, ell los escapà d’entre les mans. E llavors ells prengueren un altre hom que li ressemblava molt, lo qual crucificaren en lloch d’ell, e llavors ell amagadament se’n pujà al cel, e jamés no estech vist”. 1202 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 372. 1203 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 367r. 1204 Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 49r. 1205 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 152r. 1206 Terç del Crestià. Volum III. Barcelona. E ditorial Curial . 1932. Pp. 253-4. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 334. 1207 Com usar bé de beure e menjar . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 53. 1208 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. F. 247v. 1201 313 Dotzè, en fi, tot i que no els cite expressament, en parlar de la traversura africana, que consisteix en bon temps e gaudir.1209 Ja al capítol 22 del Primer, però, compara els musulmans amb els epicuris: “Axí com los serrahïns speren per benahuyrança ço que cové a les bèsties principalment, ço és, delits carnals. E segons la glosa açò mateix digueren los epicuris, contra tots los quals parla Avicenna en lo VIIIIè llibre de la Metaphísica ca. V IIº; e Averroys, comentador d’Aristòtil, sobre lo V IIIº Phisicorum impugnant llur patró Mafomet en aquesta partida axí com a hom sobiranament foll e enganat”.1210 Notem com de nou “exculpa” ací Avicenna i Averrois de ser musulmans. Aquesta mateixa comparació entre musulmans i epicuris hi és present també al capítol 165 del Segon. 1211 Al capítol 995 del Terç, en fi, s’hi diu succintament que Mafomet de Mecha (...) fo carnal per excés.1212 La crítica de la carnalitat musulmana sembla ser d’altra banda, com indica A. Hauf, un lloc comú en la predicació mendicant. 1213 Hem de tenir present en aquest punt, l’ambient antimusulmà de la ciutat de València, on visqué E iximenis tants anys, a la seua època. Així ho ha remarcat A. Rubio, referint-se a la política urbanística de la susdita ciutat: “Aunque la pasión por el embelliment de la ciudad que se detecta por estas fechas en la documentación bajomedieval de Valencia no es un fenómeno exclusivo de la misma, puesto que ha sido advertida en muchas otras urbes europeas, parece cierto que aquélla fue producto, al menos en parte, de un Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 510. 1210 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 22v. 1211 Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 114r. S’expressa E iximenis d’aquesta manera: “Per rahó d’aquesta brutal inclinatió a complaura als hòmens e a tirar-los a son propòsit e a ses oppinions posà aquell malvat E picuri benauyrança en delits carnals. E açò mateix se posà aquell malvat Mafumet de Mecha”. 1212 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1794. F. 102r. 1213 Al.lega aquest estudiós allò dit pel sant franciscà Bernardí de Siena en un sermó seu: Quid enim adducere possunt deceptissimi Saraceni, illius vilissimi porci Mahometi sectatores? Quid, inquam, pro scripturis suis allegare poterunt? Quod porcis et asinis convenit, gulam et coitum pro ultima beatitudine spectantes! Quam remunerationem et promissionem despiciens philosophus Avicenna, ..., IX Metaphysicae, 7 cap., alium quasi perfectiorem finem magisque rationali homini congruentem ponens, ait: “Lex nostra, quam dedit Mahometus, ostendit perfectionem felicitatis et miseriae quae sunt secundum corpus. Sed est alia promissio quae apprehenditur intellectu”. E t addit: “Sapientibus multo magis fuit cupiditas ad ostendendum aliam felicitatem quam corporum; quae quamvis daretur eis, non tamen attenderunt, nec tamen appretiati sunt eam comparatione felicitatis quae est coniunctio primae Veritati” (...) Haec Scotus [Oxon. I, prol. q.2; VIII, 55ª]” [Bernardí de Siena, sant. Opera Omnia. V. I. (Quadragesimale de Christiana Religione. Sermones I-XL). Florència. Ad Aquas Claras. 1950-65. Cap. II. Pp. 12-3] (Citat a “Sinó per la fe de Jhesuchrist”. BSCC , LXXIV. Gener-Juny 1998. Quad. 1. P. 66 n.16). Notem de nou el fonament escotista. E n parlarem de nou en referir-nos a la postura eiximeniana respecte a la licitud del bateig forçat dels xiquets jueus. 1209 314 singular empeño: borrar la huella desagradable de su pasado musulmán”.1214 I tot deriva d’un ambient religiós propici a tals posicions antimusulmanes. Com indica M. Falomir, si bé referint- se al segle XV: “La Valencia del siglo XV muestra, a lo largo de todo el siglo, rasgos de una militancia religiosa que debió influir en este recrudecimiento de las posiciones antimusulmanas”.1215 Aquest ambient, però, és ben perceptible ja des del naixement del regne, com indica M. Sanchis Guarner: L a religiositat en el jove Regne cristià de V alència era extremada i manifestava brots de radicalisme. 1216 Podem senyalar en aquest punt com la influència islàmica fou en conjunt més feble a la Corona d’Aragó que a Castella, tal com ha senyalat J. Hillgarth: “Not satisfied with their gains in the peninsula, Catalans turned to the Mediterranean. Their Mediterranean involvement deepened their ties to western E urope. As Castile became more deeply islamicized Catalonia grew more E uropean. The process is continous, from the thirteenth to the sixteenth century”.1217 E nvers els jueus, en canvi, podem dir que té E iximenis una opinió totalment negativa. A l’oració nº 36 del Psalterium alias L audatorium els reproba sa obstinació en no seguir Crist: V ocatur gentilitas ad lumen fidei et iudaicus populus obcaecatur.1218 Així mateix, al capítol 753 del Dotzè, ens diu que juheu no deu ésser Rubio, Agustí. “La ciudad como imagen. Ideología y estética en el urbanismo bajomedieval valenciano”. Historia Urbana, 3. 1993. P. 29. 1215 Falomir, Miguel. “E l proceso de “cristianización urbana” de la ciudad de Valencia durante el siglo XV”. A rchivo E spañol de A rte , 64. 1991. P. 134. E n aquesta mateixa pàgina continua M. Falomir explicant les següents etapes d’aquest enduriment de posicions antimusulmanes a la ciutat de València al segle XV: “La “degradación de costumbres” a la que aluden los dietarios de la época no debe ocultar el papel desempeñado por los hermanos Ferrer, San Vicente y Fray Bonifacio, o la temprana recepción de los ideales de la Devotio Moderna. El resultado de toda esta presión desembocará en el asalto a la morería de Valencia entre el 1 y el 5 de junio de 1455, momento en el que varios factores se aúnan para dar como resultado un clima de exacerbación religiosa. E ntre ellos cabe destacar el impacto subsecuente a la caída de Constantinopla, que hizo resurgir en ciertos ambientes valencianos un ideal de cruzada cuya mejor expresión fue el Tirant lo Blanch, y la inminente canonización de San Vicente Ferrer. E ste sentimiento antiárabe continuará hasta su forzada conversión de 1525. Unos años antes, el arrabal musulmán de la ciudad fue igualmente asaltado durante la revuelta agermanada, movimiento en cuyo ideario el factor antiagareno desempeñó un papel de gran importancia”. 1216 Sanchis Guarner, Manuel. L a ciutat de V alència. València. Publicacions del Cercle de Belles Arts de València. 1972. P. 105. 1217 Hillgarth, Jocelyn. The Spanish Kingdoms. 1250-1516. V. I (1250-1410. Precarious Balance). Oxford. Clarendon Press. 1976. P. 5. Subratlla aquest autor en aquesta pàgina com a fet simptomàtic de la major influència islàmica en Castella el fet de com els Reis Catòlics acceptaren la rendició de Granada vestits a la manera morisca. 1218 Psalterium alias L audatorium Papae Benedicto X III dedicatum . Toronto. Pontifical Institute of Medieaeval Studies. 1988. P. 75. 1214 315 tresorer de príncep. 1219 E n aquest capítol acusa E iximenis els jueus de falsaris i avars. I sobretot ix a relluir una idea recurrent en E iximenis: ni els jueus ni els altres infidels deuen senyorejar els cristians. Així mateix, al capítol 841 del Dotzè, arriba a afirmar que tot quant ha [el jueu] és vengut d’usura. 1220 Una idea molt semblant la trobem així mateix esposada al capítol 750 del Terç, afegint així mateix tocs teològics: “Per avarícia mataren los jueus los sans prophetes del veyll testament. Així mateix los phariseus matharen a Jhesucrist per llur avarícia que ell impugnava. (...) Axí matex Judes per avarícia trahí lo Salvador”.1221 No cal dir que tant els fariseus com Judes eren jueus. E l seu antijudaisme culmina als capítols 117-25 del Primer,1222 on exposa com de huyt males occasions han los jueus presa occasió de ahÿrar Jhesucrist, tal com s’indica al títol del capítol 117. I aquestes vuit males occasions són exactament: neximent de mals pares (cap. 117), la terra en què estaven (cap. 118), la influència celestial (cap. 119), mala companyia (cap. 120), llur rusticitat e pagesia (cap. 121), abundància de béns temporals (cap. 122), la llibertat de temptar atorguada al diable (cap. 123) i folla confiança en Déu (cap. 124). I diu que per aquestes vuit causes, han tingut los jueus molts mals i pecats, que els va predir Moisès abans de la seua mort (cap. 125). Al capítol 108 del Terç, en fi, posa els jueus com a exemple de desconexences pagesívoles. É s interessant el que s’hi diu perquè demostra com l’antijudaisme eiximenià té arrels teològiques de fons. Destaca inclús una lleugera referència escatològica al final, repetida en altres llocs de l’obra eiximeniana. Diu així: “Llegim que aquell gran emperador Alexandre, cant vench en Jherusalem, demanà quinya gent era aquella, ço és, qui era lo poble de Israel; e estech- li informat com aquell poble primerament fo catiu en la terra de E gipte; e era estat fort exalçat per nostre senyor Déu e fort magnificat sobre tots los altres pobles del món, emperò per llurs grans desconexences e vilanies e malvestats fetes contra Déu, nostre senyor los havia llexats encòrrer e caure en diverses mals. E ell respòs axí: “Molt me meravella de la saviea de llur Deú, com poch exalçar gent tan vil e tan pagesívol, car de tan grans honors fetes a aytals gents, aytal guardó s· i pertanyia, ço és: males gràcies. E mperò, si lo llur Déu hagués fetes a mi o als Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 176-8. 1220 Ibidem. P. 382. 1221 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 115v. 1222 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 91r-96r. E iximenis torna a qualificar el poble jueu amb una d’aquestes qualitats defectuoses, al capítol 65 del Segon. E l qualifica així en aquest lloc de rustical i pagesívol (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 52v), la qual cosa cal connectar amb el seu odi visceral als pagesos, el qual ja hem apuntat. 1219 316 prínceps de la terra aytals honors, nós l’agérem tostemps honrat e amat axí com a E ll se pertanyia. E mperò, pus ab vil gent s’és mesclat, rahó és que aytal guardó n’aga”. E quax per vengança de Déu, féu posar infinits jueus dins los mons de Càpia, e aquí nostre senyor Déus los tancà, llevant soptosament los mons en alt a prechs del dit Alexandre; la qual cosa fo gran miracle: que, a prechs d’om ydòlatre, Déus faés cosa tan asenyalada com aquella fo contra los jueus”.1223 I aquestes arrels teològiques culminen al capítol 469 del Dotzè, 1224 on s’expressa d’aquesta manera, amb certs tocs escatològics: “Ítem Orígenes, exponent aquella paraula de Daniel: E t non est populus qui eum negaturum est, diu aquí mateix: “Mort lo Salvador per requesta dels juheus, ja d’aquí avant no són poble elet ne a Déu car, axí com d’abans, ans los ha Déus abhominats a empertostemps, fins que hajen vista la abhominable desolació que posarà lo final Antecrist en lo temple de Déu””. L’única podem dir mostra de caritat envers aquest poble la trobem al capítol 470 del Dotzè, que porta el significatiu títol de “Que no és llegut a negú tirar los juheus ne altres infeels a la fe crestiana per força”, en base a diverses disposicions canòniques. 1225 Però al capítol 836 del Dotzè, on diu que no és llegut als cristians que· ls facen batejar per força (dist. X L V : Qui sincera, et c. De judeis), puntualitza que l’E scot, qui fo gran e famós doctor en teologia de l’orde dels frares menors, diu lo contrari “in V Sentenciarum, d. V ”. 1226 Veiem, doncs, que és una mostra de caritat tan sols aparent, car als capítols següents es dedica, seguint el mètode escolàstic, a donar arguments en contra i a favor d’aquesta idea primigènia, i de fet torna a al.legar Duns E scot en termes molt elogiosos: qui fo gran doctor de l’orde dels frares menors, així com precisant la cita (no és, com hom pot deduir, in V Senteniarum, ans in IV Sententiarum, car només hi ha quatre Llibres de les Sentències de Pere Llombard).1227 I si allò que una persona afirma en darrer lloc podem dir que és la seua postura final, podem dir que la seua postura final és favorable al bateig a la força dels fills dels infidels, en especial dels jueus, car expressa al capítol 840: “Per tot açò apar com és llegut forçar los infels a convertir- se e batejar los infans contra llur Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 304. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 107. 1224 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 201v. Aquest capítol forma part dels set capítols palinòdics afegits el 1391. 1225 Ibidem. F. 202r. Aquest capítol també forma part dels set capítols palinòdics afegits el 1391. 1226 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 371. 1227 Ibidem. Pp. 375-6. 1223 317 volentat. Per ço qui dit és apar encara que si les nodrices o altres perssones secretament los bategen los infans per tal que no· s perden, que bé fan”.1228 Veiem així una mostra més de la seua magistral astúcia. Al mateix temps, tenim una altra mostra d’influx escotista en E iximenis.1229 I encara que en parlarem d’això al capítol sisè, direm ara que dins de la conjuntura del final del temps, assigna un paper molt negatiu al poble jueu. Així per exemple, al capítol 49 del 10è tractat de la V ita Christi, ens diu que l’Anticrist Final serà jueu, restaurarà la llei judaica i el seguiran en principi els jueus com a ver Messies.1230 Però podem afirmar així mateix que el to antijueu ompli aquesta darrera obra, més que les altres fins i tot, car sempre apareixen en ella els jueus fent insídies contra el Salvador i la seua gloriosa Mare. E ls exemples serien molt nombrosos. Hi esmentarem per exemple així el capítol 54 del 3er tractat, on ens diu respecte al matrimoni de la Verge que los malvats de jueus en la preciosa mare del Salvador nostre li posaren títol de borderia, per tal que Pilat e· ls altres duptassen menys de matar-lo. 1231 O també el capítol 36 del 9è Ibidem. P. 381. Seguirem tota la línia argumentativa escotista seguint Lagarde, Georges de. Op. cit. P. 259 n. 125. E nfront de la postura tomista, que invocava el dret natural dels pares jueus a oposar-se a la voluntat del príncep que volia batejar els seus fills a la força ( Summa Theologica, III, qu. 68, art. 10), diu E scot (Opus Oxoniense, IV, d. 4, qu. 9) que aquest dret seria oposable a una persona privada, però “non videtur concludere de principe cui in regimine rei publicae tales (parentes) sunt subditi (...), et per consequens non solum licet sed debet Princeps auferre parvulos a dominio parentum volentium eos educare contra cultum Dei, qui est supremus et honestissimus dominus et debet eos applicare cultui divino”. I al final conclou Escot lloant i exalçant aquesta actitud del governant: “Dico ergo breviter quod si Princeps hoc faceret cum cautela bona, scilicet ne parentes prius cognoscentes hoc futurum, occiderent pueros suos, et quod baptizatos faceret religiose educari: bene fieret. Imo quod plus est, crederem religiose fieri si ipsi parentes cogerentur minis et terroribus ad suscipiendum baptismum et ad conservandum postea susceptum (...), ergo in hoc approbat eum tanquam principem religiosum qui infideles cogit ad fidem”. Obervem que el to de la conclusió final recorda molt l’emprat per E iximenis al capítol 840 del Dotzè. 1230 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 362v-363r. 1231 Ibidem. F. 56r-56v. Tot seguit apareix una crítica que sembla també explicar l’animadversió d’E iximenis envers els jueus. Hi critica les suposades blasfèmies contra Crist i la Mare de Déu d’alguns llibres jueus del seu temps: “Nota encara segonament que per un malvat jueu e fill de perdició és estat fet un llibre que ells appel.len Llibell contra Jhesucrist de Natzaret en lo qual ha posades moltes infàmies contra Jhesucrist e contra la beneyta mare sua, e per consegüent contra la sancta religió crestiana. He entès que aquest llibre del diable és en les grans aljames d’E spanya, e aquí· s llig entre ells per retraure aquells qui l’hoen de fer-se crestians. He entès que per aquest fals llibre és Jhesucrist entre ells sovint blasffemat, e la sua sancta mare. Crech fermament que si alguna devota persona al Salvador e a la sua gloriosa mare volia treballar per fer-lo cremar públicament e fer ab los reys d’E spanya que l’haguessen dels juheus e los vedassen sots grans penes que jamés lo dit execrable llibre no vist ni nomenat, que aquell qui açò faria offerria a Déu sobiran sacrifici e aconseguiria del Fill de Déu gran e special misericòrdia en esta vida e en l’altra. Ne fer açò seria 1228 1229 318 tractat, on ens diu que la glòria feta a Crist el Diumenge de Rams la prengué “per dar a entendre als hòmens del món quant deuen prear la present honor del poble qui llavors lo cridava Salvador e· l menava ab sobirana honor e lo divendres següent cridava davant Pilat que fos crucificat axí com a falsari o enguanador”.1232 Observem, per tant, en l’actitud d’E iximenis respecte als jueus, dins d’una tònica de rebuig generalitzat cap a ells, un enduriment de posicions, reflectit clarament en la V ita Christi. No podem estar, doncs, d’acord en aquest sentit amb les opinions de D. Viera de que el pogrom antijueu de 1391 que tingué lloc a la Península Ibèrica commogué vivament E iximenis, i per aquest motiu renuncià en les obres posteriors a eixa data a criticar-los. Les referències vivament antijueves de la V ita Christi en són un bon exemple. 1233 Seguiria, doncs, una evolució semblant a la que seguí Ramon Llull, l’actitud del qual respecte als jueus, segons E . Colomer, “oscila entre lo que Altaner llamó Glaubenszwang y Glaubensfreiheit. Hijo de un ambiente que pone cada vez más la fuerza al servicio de la fe religiosa, Llull no escapa a sus influencias. A medida que pasan los años, sus posiciones doctrinales se hacen más secas y menos elásticas y sus métodos misionales, en un deseo de efectividad inmediata estimulada por los muchos fracasos, se hacen más tajantes y menos humanos”.1234 Així mateix, si bé en el cas de Llull és més arriscat parlar d’ascendència en aquesta matèria, sí que podríem parlar d’ella en el cas d’Arnau de Vilanova, que tant li influeix a E iximenis, com veurem, en la gran dificultat, car los dits prínceps hi vendrien voluntaris per honor del Fill de Déu e de la sua sancta mare. E· ls conversos qui bons són e aprovats crestians hi darien manera que lo dit horrible llibre se trobaria tost, e· s sabria on és ne qui l’ha ab si” (F. 56v). Notarem a més com en aquest pas E iximenis mostra una gran comprensió i àdhuc estima pels jueus conversos. Aquesta darrera idea apareix clarament corroborada pel capítol 872 del Terç, on s’expressa E iximenis en aquests termes: Si hom qui és estat infel o ha errat e fallit habitarà entre vosaltres, no li improperarets ne li regerarets en la cara son peccat, ans l’aurets en honor e· l tractarets axí com de vosaltres mateys (Madrid. BN. Ms. 1794. F. 43v). 1232 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 286v. Aquest capítol està numerat en aquest manuscrit com a 37. Fins i tot dins d’aquest 9è tractat podríem afegir el capítol 129 (numerat com a 130 en aquest manuscrit), on ens diu que després de la presó de Crist varen fugir els apòstols degut a la furor e malícia dels jueus ( Ibidem. F. 338v). 1233 Viera, David. “Sant Vicent Ferrer, Francesc E iximenis i el pogrom de 1391”. A ctes del Sisè Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (V ancouver, 1990). PAM. 1992. P. 254. 1234 Colomer, E usebi. “Ramón Llull y el judaísmo en el marco histórico de la E dad Media hispana”. E studios L ulianos, XII. 1968. P. 142. Citat a Peláez, Manuel. “La comunidad internacional y sus agregados sociopolíticos en los escritos jurídicos y literarios catalanes de la segunda mitad del siglo XIV”. Cuadernos Hispanoamericanos , 124. 1981. P. 366. 319 temàtica profeticoescatològica. 1235 I no oblidem que, com veurem, el tractament dels jueus apareix molt sovint en aquesta conjuntura, respecte a la seua possible conversió al final dels temps. D’aquesta manera, en la seua Informació espiritual al rei Frederic de Sicília, li recomana Arnau de Vilanova a aquest rei, entre d’altres coses: “Ítem, farets manament als jueus que agen llur acord, d’emfra un an, o de penrre lo crestianisme (per ço quar vós los mostrarets clarament que són en error, e volets llur salut e esquivar lo corrompiment dels crestians), o d’estar a part, quar no soferríets que entre· ls crestians habiten ni ab ells converssen, per la constitució dyabòlica que an en lo Talmut contra los crestians. E farets-los saber que, si a açò no s’acorden, axí com lo rey d’Anglaterra primer, e puxes lo rey de França, los gitarets de tota vostra senyoria. Ítem, ordenarets que jueu, tant com en sa error perseverarà, no gos, en pena de cors e d’aver, medicar negú crestià; e si crestià lo requer, que sia punit en certa quantitat”.1236 Observem, doncs, el seu fort antijudaisme que, com diem, bé podia haver influït en E iximenis. La coincidència del Doctor Il.luminat en aquest punt amb el visionari valencià la subratlla F. A. Freiherr von der Heydte. Ens diu com tant un com altre utilitzen l’argument evangèlic de les dos espases, usat també pel dominic alemany Ulric d’E strasburg per a justificar la imposisició de la fe per la força, si amb la predicació no hi ha prou: “Zur Begründung der Notwendigkeit des Kriegs gegen die Heiden findet sich in diesem Zusammenhang bei Ulrich von Straßburg eine “Zweischwertlehre” angedeutet, der wir auch in den späteren Schriften Ramon Lulls (1305) und bei Arnold von Villanova, dem Alchimisten-Philosophen am sizilischen Königshof begegnen. Ich zitiere Ramon Lull: Die Apostel sagten zu Jesus Christus: “Siehe, hier sind zwei Schwerter!” und er antwortete: “Das genügt”. Und dadurch ward angedeutet, daß ihr mit dem Schwert der Predigt sowohl als mit den Waffen des Krieges gegen die Ungläubigen streiten sollt (L iber de fine)” (Op. cit. Pp. 238-9). Destaquem a més com aquesta obra correspon als darrers anys del Doctor Il.luminat, i com ací trobem d’aquesta manera l’enduriment de posicions de què parla E . Colomer. 1236 Vilanova, Arnau de. Obres Catalanes. V. I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. Pp. 234 -5. Ací ens parla Arnau de l’expulsió dels jueus d’Anglaterra el 1290 i de França el 1306 ( Ibidem. P. 235 n. 15). Observem, de pas, com, de manera semblant a E iximenis, el to emprat respecte als musulmans (en aquest cas els que viuen entre cristians), no és tan dur. Diu així Arnau al rei Frederic: “Ítem, en cascú lloc farets venir los catius sarraÿns davant vós o vostre lloctinent, e fer-los-ets proposar la veritat de l’E vvangeli; e aquells qui· s volrran convertir, que· ls comprets e fassats bateyiar e enformar en la veritat. E , si· l senyor de qui serà lo vol retenir, que tantost com serà bateyiat li enjungats que se’n captingue (...). E , si per ventura n’i avie negú que llonc temps agués desiyat d’ésser crestià, e que son senyor li agués contrastat, devets repenrre lo seynor e mostrar-li com és estat traÿdor a Jesucrist” (p. 233). Respecte a la qüestió de què deu fer l’amo davant la conversió de l’esclau, Arnau no acaba de especificar si l’esclau resta lliure o no si es converteix. La postura favorable a la seua llibertat en aquest cas sí que la manifesta sant Ramon de Penyafort (Summa de Poenitentia. L. I; tit. V). , i no sols davant de l’esclau sarraí, ans davant l’esclau infidel de qualsevol altra religió (Torras i Bages, Josep. Op. cit. P. 160). 1235 320 No obstant l’animadversió generalitzada d’E iximenis envers les dos altres religions monoteistes, trobem, però, una rara mostra de caritat i misericòrdia respecte a ells. Així, al capítol 138 del L libre de les Dones ens diu que: Tots los infeells devem amar e voler que· s salven, e pregar-ne a nostre senyor Déu.1237 Aquesta idea la desenvolupa en la coneguda oració del capítol 26 del Pastorale, que ja hem citat. 1238 E n aquesta oració, com diguérem, tot seguint Petrus de Revenna (sant Pere Damià), proposa als sacerdots una oració per a resar després de la missa, en la qual resen pels vius i pels morts. I inclou E iximenis en aquesta oració omnes infideles. No obstant, resta ben lluny l’actitud d’E iximenis respecte als infidels de la comprensiva actitud del carmelita de Perpinyà Guiu Terrena envers els jueus, qui a la seua Summa de Haeresibus, partint del principi u j rídic de nulla poena, nullum crimen sine previa lege, dedueix que l’E sglésia no els pot castigar per faltes comeses contra preceptes del Nou Testament, sinó sols contra les que infringisquen els de l’Antic Testament, al qual sí estan sotmesos. Llavors, segons F. E lías de Tejada, podem dir que aquest carmelita representa la tendencia opuesta al espíritu franciscano y al idealismo de impronta agustiniana, encarnando un aristotelismo más agudizado que el que intentaran los propios tomistas dominicos. 1239 F. Valls-Taberner subratlla també aquest esperit tolerant en aquest carmelita perpinyanès i bisbe de Mallorca. 1240 I certament trobem entre els més destacats intel.lectuals de l’orde dominicà un ideal de comunitat universal que engloba tots els homes i que rebutja per tant la guerra santa. Aquest ideal l’exposà el general dels dominics Humbert de Romans al concili de Lió el 1273. També recull la mateixa idea el català Ramon de Penyafort, molt amic dels reis de Tunísia i que el 1236 batejà dos mil sarraïns. I també ho expressa sant Tomàs d’Aquino, qui rebutja l’ideal de croada, sempre que no siga guerra defensiva (Summa Theologica, IIa IIae, qu. 10, a. 8).1241 Però més clarament apareix en el nostre Vicent Ferrer, que convertí moltíssims jueus i sarraïns, i que en un dels seus sermons diu: Tenim L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 209. Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. Pp. 32-3. 1239 E lías de Tejada, Francisco. Historia del pensamiento político catalán. V. I. P. 183. Citat a Peláez, Manuel. “La comunidad internacional y sus agregados sociopolíticos en los escritos jurídicos y literarios catalanes de la segunda mitad del siglo XIV”. Cuadernos Hispanoamericanos, 124. 1981. P. 367, n. 136. 1240 Valls Taberner, Ferran. “Las doctrinas políticas de la Cataluña medieval”. Dins Obras Selectas de Fernando V alls-Taberner. Vol. II. Madrid-Barcelona. CSIC. 1954. P. 213. 1241 Freiherr von der Heydte, Friedrich August. Op. cit. Pp. 240-3. També apareix aquest ideal en algun pensador franciscà, com l’anglès Adam Marsh. Així mateix, ens el trobem en algunes obres lul.lianes, com el Blanquerna, o la seua A rs brevissima quae est de inventione mediorum iuris civilis . 1237 1238 321 en aquest món una fraternitat humana provinent de la naturalesa, i en aquesta manera tots els qui som en aquest món, tant faels com infaels..., podem ésser anomenats germans.1242 E n concret respecte al poble jueu, sobre qui hem vist que E iximenis té unes opinions tan desfavorables, sintetitza molt bé les opinions no pas desfavorables del dominic valencià M. M. Gorge: “Au temps de sa jeunesse, quand il habitait Valence, il paraît qu’il avait déjà déploré les pogroms qui ensanglantèrent cette ville. A fortiori, mûri par l’âge, de bouillant qu’il était, devenu miséricordieux, il ne pouvait ne pas avoir pour les Juifs honnis, méprisés, volés, pillés, tués un cri de pitié immense”.1243 I és en aquest punt on hem de coincidir amb M. Villey, qui subratlla el fet que, malgrat les seues novetats i audàcies intel.lectuals, il y a (...) dans le franciscanisme, bien des aspects réactionnaires. 1244 Torras i Bages, Josep. Op. cit. Pp. 250-1. Gorge, M. M. Saint V incent Ferrier. Paris. Librairie Lecoffre. Gabalda et Cie. É diteurs. 1935. P. 125. 1244 Villey, Michel. L a formation de la pensée juridique moderne. Paris. Les É ditions Montchrestien. 1968. Pp. 221-2. No cal oblidar així mateix, que els franciscans prengueren part molt activa en les diverses croades d’aquesta època. Pel que fa a la Corona d’Aragó, així ho subratlla J. Webster: A t least two Franciscan friars had accompanied James in his crusade against V alencia ( The Menorets: The Franciscans in the Realms of A ragon from St. Francis to the Black Death. Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1993. P. 121). I una mica més avant destaca un fet curiós, que demostra aquest tarannà dels franciscans: “As late as 1330 indulgences were also given to those who enlisted in the armies fighting the Moors in Granada, an ongoing crusade, in view of the fact that several Franciscans had accompanied James II to Granada in his attack on Almería in 1309, some twenty years earlier” ( Ibidem. P. 170). 1242 1243 322 CAPÍTOL CINQUÈ . IDE E S E CONÒMIQUE S E n aquest apartat d’aquest treball, anem a fer una sèrie de consideracions sobre les idees eiximenianes sobre diversos aspectes de l’activitat econòmica. D’aquesta manera, parlarem en primer lloc d’un tema que ja hem apuntat, que és l’aplicació del concepte de pactisme a l’activitat econòmica. I ho farem en dos vessants, en l’aspecte econòmic stricto sensu, i en l’aspecte laboral. Parlarem després de l’ideal ètic mercantil present a l’obra eiximeniana. A continuació, ens estendrem sobre la ideologia burgesa eiximeniana, que alguns fins i tot han qualificat de “precalvinista”. Parlarem després d’una certa consciència social i de certa defensa dels drets dels treballadors en E iximenis. Per últim, farem unes consideracions sobre el tema de la usura en E iximenis, que ocupa un lloc particular dins del seu pensament econòmic. I. E l pactisme laboral i econòmic en E iximenis E n analitzar els pressupòsits del pactisme polític dins del pensament eiximenià, hi hem esmentat aquest “pactisme econòmic”. Hem parlat, cosa certa a més, de com el pacte entre les parts que intervenen en l’activitat econòmica i mercantil és un element consubstancial a aquesta. Dins del pensament econòmic eiximenià, aquest pactisme, però, té una formulació més complexa, car permet que puguem parlar ensems de “pactisme laboral”. Anem a veure com desenvolupa E iximenis aquestes idees. Ja hem vist com E iximenis censura durament en els governants el pecat d’avarícia, que el considera contrari a la justícia, que és segons ell un dels fonaments essencials de la societat i d’allò que anomena “cosa pública”, que ja hem analitzat. Citarem ací una bella comparança que apareix al capítol 75 del Dotzè: Deya [aquell gran philòsof Plató in Officiatorio suo] que justícia e comunitat són mare e filla.1245 I així mateix, al capítol 212 del Dotzè, diu: Pensa encara com avarícia ha per tot lo món ab ses arts corrumpuda justícia, e negú no· n diu res. 1246 De manera semblant, un dels trets definitoris del tirà, diu que és apropiar-se de riqueses de la comunitat, o demanar al poble una contribució econòmica superior a l’estipulada. Sobre aquestes qüestions ja hem parlat, i per tant no anem a estendre’ns. 1245 1246 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 37v. Ibidem. F. 90v. 323 Doncs seguint la línia argumentativa eiximeniana, podem deduir que un gran pecat és no pagar allò estipulat als servents, mogut per avarícia. I una primera mostra tenim al capítol 340 del Dotzè. Aquest capítol està dins d’una sèrie de capítols on explica les diverses classes de servidors que hi ha dins de la ciutat, dins del tractament que fa del tretzen adjutori que ha mester la ciutat perquè sia bastant a si mateixa (cap. 338), del qual ja hem parlat. Aquest capítol diu al seu títol la frase significativa de que negú no· s retenga lloguer de servicials, i diu textualment: “Guart-se cascú de no retenir s’aquests servidors [parla dels servicials], ne d’altres mercennaris llur lloguer, car diu sant Jacme en la sua canònica, capitulo V que aytal retentió és un dels peccats que criden a Déu contra aquell qui u retén. Aytal peccat és comparat a peccat de homey; car aquell qui· s retén lo lloguer de son servidor, se retén la sua vida e· s beu la sua sanch. Perquè digna cosa és que sia punit per nostre senyor Déu axí com a homeyer cruel”.1247 Trobem la mateixa idea al capítol 227 del Terç, que porta el significatiu títol de “Com és gran peccat retenir-se lo lloguer dels faheners e servidors”.1248 Al.lega ací també sent Jacme, “capitulo ultimo” de la sua canònica, i s’expressa en termes molt semblants als emprats al capítol 340 del Dotzè abans citat. I al següent capítol 228, conta un dels seus eximplis, en què es narra com Déus puní un hom qui· s retenia lo lloguer de sos faheners. 1249 E l pactisme, però, també té una altra vessant. I és que, així com la, diguem-ne, part contractant ha de complir allò pactat, també ho ha de complir la part contractada. I ací, ja hem parlat a l’apartat anterior d’aquest treball, dins de l’anàlisi del fort classisme eiximenià, del rigor amb què deuen ser tractats els mals treballadors. I ací podem al.legar, entre d’altres, el capítol 353 del Dotzè, ja citat. II. L’ideal ètic mercantil eiximenià Podem inferir d’allò que expressa i diu E iximenis a la seua obra, que en ella hi és present un cert ideal ètic referit a l’activitat mercantil. I és que podem dir que al llarg de l’obra eiximeniana, tot i exaltar l’activitat econòmica i mercantil burgesa, com veurem a l’epígraf següent, s’hi estableixen una sèrie d’activitats llegudes i d’altres que no ho són. Així mateix, podríem dir que s’hi Ibidem. F. 142r. Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. Pp. 292-3. Aquest capítol ve numerat com a 226 en aquesta edició. 1249 Ibidem. Pp. 294-5. Aquest capítol ve numerat en aquesta edició com a 227. 1247 1248 324 estableixen unes certes pautes de conducta respecte a l’activitat mercantil com a tal. Això cal inserir- ho dins del context mercantil europeu de l’època d’E iximenis. Com diu J. A. Maravall: “E s el sistema económico-moral que en toda la E uropa de los siglos medievales somete las actividades mercantiles a férreos criterios éticos, el sistema de lo que en los documentos flamencos se llama l’economie bonne et loyale”.1250 I així per exemple, com remarca C. Cuadrada: “Pegolotti resumeix en dotze estrofes quello che dee avere in sè il vero e diritto mercatante, recomanant- li equitat, precaució, compliment de promeses, gravetat, religiositat, caritat, evitant la usura i els riscs, escriure bé els comptes, tenir una sola paraula en els negocis, procurar vendre molt i comprar poc”.1251 També és cert a més que a les nostres terres podem dir que l’activitat dels mercaders estigué sotmesa a un major rigorisme moral. Així ho remarquen J. Aurell i J.P. Rubiés: “Tot sembla indicar que el tradicionalisme moral és el tret més característic del mercader català o valencià, en un grau tal que contrasta amb la manca d’escrúpols que hom sol atribuir al mercader genovès que li és contemporani, per exemple”.1252 Una primera prova d’això en E iximenis la tenim en la seua crítica als regaters qui amaguen lo blat e desigen carestia, segons diu al capítol 131 del Dotzè. Aquests, diu, deuen ésser foragitats de la comunitat axí com enemichs d’aquella, segons diu al mateix capítol.1253 Fonamenta aquesta crítica al “regater”, com tants d’altres conceptes del seu pensament sociopolític, en la idea aristotèlica de bé comú, que si bé no està dita expressament, podem dir que està com a fonament a aquesta crítica. Podem veure ací de nou l’influx escotista que ompli el pensament eiximenià en molts punts. E l Doctor Subtil parteix d’aquesta idea de bé comú per a fonamentar els intercanvis comercials. Diu així que: Primum est quod talis commutatio (negociativa) sit utilis Reipublicae. 1254 Llavors els comerciants tenen dret a demanar la remuneració del servei donat: unumquemque in opere honesto Maravall, José Antonio. “Franciscanismo, burguesía y mentalidad precapitalista: la obra de E iximenis”. Dins Maravall, J. A. E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. P. 408. 1251 Cuadrada, Coral. “Volèn instroyr e informar los mercaders, aquells qui d’aquest art de mercaderia volen ussar”. Revista d’història medieval , 5. 1994. P. 110. 1252 Aurell, Jaume/Rubiés, Joan-Pau. “E ls mercaders catalans i la cultura, de l’E dat Mitjana al Renaixement”. A E M, 23. 1993. P. 251. 1253 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 60v. 1254 Joan Duns E scot, beat. Opus Oxoniense, IV, d. 15, qu. 2, nº 22. Citat a Lagarde, Georges de. L a naissance de l’esprit laïque au déclin du Moyen  ge. V. II. Paris/Louvain. Béatrice-Nauwelaerts/É ditions E . Nauwelaerts. 1958. P. 210 n. 105. 1250 325 Reipublicae servientem oportet de suo labore vivere. 1255 I llavors critica qui això no fa usant uns termes que E iximenis sembla iterar quasi ad litteram: “Iste esset exterminandus a Republica et exulandus: et vocantur tales gallice regrattiers quia prohibent immediatam commutationem volentium emere vel commutare oeconomice”.1256 Aquesta devia ésser una pràctica habitual al seu temps, i tot i que en principi podrien aitals activitats ser considerades dins del dret del mercader a obtenir un legítim benefici, E iximenis les censura fortament com a nocives per a la comunitat. La mateixa censura al regater trobem al capítol 35 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 391 del Dotzè), 1257 que porta per títol “Com lo regater nou molt a la cosa pública”. Notem a més la similitud de termes usats per E scot i per E iximenis (regater/regrattier). També censura aquesta pràctica al capítol 249 del L libre de les Dones, on diu que la quarta filla d’avarícia “és barateria, e aquesta cometen mals mercaders o menestrals, segons llur art, enganan los comprans e venens per specials maneres, cascun en sa art. Sots aquests se comprenen corredós, pledejadós, falsos avocats e procuradors qui ab llurs barates donen dilacions a les causes”.1258 L’element d’honradesa en el mercader i la crítica corresponent a aquells qui això no fan apareix també al capítol 775 del Terç. Ací, parlant, com diu el títol del primer remei contra avarícia, qui és confiar molt en la misericòrdia de Déu, ens diu que implica això entre d’altres coses, que la cura que havem de les coses temporals no· ns faça fer ne dir res que sia contra Déu. I llavors ve la part que ens interessa: Contra les quals coses fan (...) aquells qui en barateries e en trafegueries entenen, e en diverses fraus. 1259 I una mica més avant, al capítol 780 assigna a aquests fins i tot un càstig diví: E veem ab huyll tot jorn per experiència ço que lo dit Salamó posa “Proverbiorum, X I”, ço és que aquells que furten als altres e baraten viuen pobres. 1260 Pressuposa aquesta censura que vol E iximenis que siga present en el mercader un element d’honradesa, que si és absent converteix el mercader en regater. I aquesta honradesa necessària en el mercader, segons E iximenis, ve establerta de manera totalment clara al capítol 36 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 392 del Dotzè): Bon mercader tostemps va clar a tothom. 1261 I dins del mateix Ibidem. Citat in eodem loco. Ibidem. Citat in eodem loco. 1257 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 171 -2. 1258 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 365. 1259 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 128r. 1260 Ibidem. F. 131r. 1261 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 174. 1255 1256 326 capítol de la mateixa obra, censura com a activitat pròpia de regater la introducció d’aparells o màquines novelles que estalvien mà d’obra. 1262 En aquest punt, E iximenis es mostra fort medieval, i al mateix temps, proburgès i antinobiliari. Podem adherir- nos així respecte a ell a les consideracio ns que ací fa J. Le Goff: “L’hostilité des paysans à l’égard du progrès technique est plus frappante encore. E lle ne s’explique pas, comme les révoltes d’ouvriers contre la machine au début de la révolution industrielle, par un quelconque chômage technologique, mais parce que le machinisme médiéval s’accompagnait d’un monopole de la machine au profit du seigneur qui rendait obligatoire et onéreuse son utilisation à son profit”.1263 També al capítol 140 del Dotzè, que porta l’expressiu títol de “Quant mal és falsar o mudar pecúnia axí al príncep com al poble”, s’hi censura l’activitat indicada en el títol d’aquest capítol. E l príncep que fa això es diu ací que comet crim de lesa majestat e de fals en la cosa pública. I a continuació, s’explica molt bé la inseguretat que provoca això en els agents econòmics: “Noresmenys, és occasió que tots los comprants e venents se han a enganar uns als altres (...). Hoc encara diffama e dóna a gran menyspreu tota la regió aquella on se fa la dita frau axí com a regió falsant e enganant aquells qui li procuren vida. E aprés li dóna gran damnatge en quant aquells qui primerament li aporten guany e mercaderia li fugen axí com a regió robadora e malvada”.1264 I al capítol anterior s’hi expliquen els efectes que causa això: “Aquells que falsen moneda o tol.len secretament de la bona deuen ésser greument punits per la comunitat, axí com aquells qui falsen la fe dels hòmens verdaders e enganen los confiants dretament en los altres, e destruen justes comutacions de béns feyts entre los hòmens, e reten lo príncep qui fa la moneda per gran monçoneguer, e axí com a corruptor de la justa lley e del Molt sintèticament expressa aquesta mateixa idea a una obra primerenca com el Segon. Així, al capítol 159 ens diu que si has a comprar ni vendra, ya per axò no· t cal llexar de dir veritat (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 109v). 1262 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 174 -6. 1263 Le Goff, Jacques. L a civilisation de l’Occident médiéval. Paris. B. Artaud. 1964. P. 374. Cita en aquesta mateixa pàgina J. Le Goff diversos exemples il.lustratius d’aquest rebuig medieval a la introducció de nous aparells. Així, el 1207 els monjos de Jumièges manaren destruir les darreres moles manuals dels seus dominis per tal que els pagesos dugueren el blat al seu molí i pagaren les seues taxes. Hi hagué així mateix una famosa lluita al voltant dels molins hidràulics a Anglaterra entre els monjos de Saint Albans i els pagesos dels seus dominis. Triomfaren a la fi els monjos, i l’abat Ricard II pavimentà el locutori del convent amb les darreres moles confiscades. 1264 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 64r. 327 pes posat e instituït ésser en les pecúnies. Per raó d’açò falsar moneda és appel.lat crim de lesa magestat”.1265 Als capítols 141ss del Dotzè fa E iximenis una detallada exposició de les activitats econòmiques (que ell anomena spècies lucratives) correctes, i d’aquelles que no ho són. É s molt interessant que al.legue Aristòtil (en lo terç llibre de les sues “Polítiques”) i lo seu comentador (Averrois segurament). La primera d’aquestes activitats la detalla al ja citat capítol 141, i diu: L a primera és appel.lada possessòria, e és quand alcun sap axí governar ses possessions que· n sap traure gran fruyt.1266 La segona, detallada als capítols 142ss se appel.la especulativa; e és quand alcun se dóna a saber coses altes e amagades e qui poden ésser en son lloch fort profitoses, com indica el mateix capítol 142. 1267 I ací s’estén E iximenis sobre aquelles matèries sobre les que sent tan curiosa predilecció al llarg de la seua obra, tenint present la seua forta ortodòxia religiosa: l’astrologia, l’alquímia, la interpretació de somnis, etc. “La terça spècia de guanyar diners és nodrir molt bestiar”, diu el títol del capítol 147. 1268 La quarta manera legítima d’ajustar diners l’exposa al capítol 148, i diu: “La quarta manera de guanyar diners s’appel.la artífica; e aquesta és saber e guanyar diners per alcuna art lucrativa o per offici temporal de senyor o de comunitat. Les arts lucratives més que altres són art de jurista, de metge, de cambiador, de moneder, de mercader e de notari, quant lo nombre d’aquests és poch; axí com ésser deu, sinó dels mercaders”.1269 Fa, doncs, ací, E iximenis una plena exaltació de la mà mitjana ciutadana, i al final inclús, una exaltació encara major dels mercaders. Al capítol 149 parla de que “la quinta spècia de guanyar diners és fondre billó; e la sisena és cercar menes de metalls”, com diu el títol. Respecte a la quinta, puntualitza que aytal obra no· s deu fer sinó quand la dita moneda se ven en públich, o és moneda stranya, o y ve altre cas qui no prejudica a negun. 1270 Una volta exposades le vies lícites per a enriquir-se, passa a exposar al capítol 150 les il.lícites, que diu que són: “per ajustar dels béns ecclesiàstichs deguts als pobres de Jesucrist; e fer- ne casa e thesor, o ajustar per via de furt, o de llogre, o per llagotejar a grans senyors, o per reebre dons corrumpent juý e veritat, o per falsar mercaderia enganant lo proïsme, o per rapina, o per 1265 1266 1267 1268 1269 1270 Ibidem. F. 63v. Ibidem. F. 64v. Ibidem. Ibidem. F. 66v. Ibidem. Ibidem. F. 67r. 328 altres vies infinides, les quals són fort abominables a Déu e nocives a la sancta religió crestiana”.1271 E n el capítol anterior d’aquest treball hem parlat així mateix de com al capítol 211 del Dotzè s’hi censuren una sèrie de professions, en concret les tafureries, els públichs devins o sortílechs i els públichs usuraris. S’accepta, en canvi, la prostitució, com a mal menor, en base a sanct A gostí, “primo, De libero arbitrio”, que diu allò de lex humana aliqua racione permittit que juste lege divina puniuntur.1272 Al següent capítol 212 ens dóna E iximenis una possible clau de per què considera menys greu aquest ofici, en dir-nos que molt major crim reput yo als senyors del món sofferir alcunes llejes arts que ells lloen e aproven que no permetre alcunes altres carnals que ells dien que abhominen e persegueixen. 1273 I la possible relació d’aquesta afirmació eiximeniana amb l’ofici que estem considerant la trobem al capítol 202 del Terç, on classifica els pecats capitals d’aquesta manera: “Segons qualitat del peccat, se fa encara altra divisió de peccat aytal: alscuns peccats hi ha carnals, altres spirituals. Los carnals són de major infàmia e vergonya davant lo món, mas los spirituals són pus criminosos e pus greus. D’aquests ensemps parlant sent Gregori (X X X Iº Moralium) diu que VII són los vicis capitals: los V són espirituals, e los dos carnals”. I tot seguit explica com els pecats capitals espirituals són la supèrbia, l’avarícia, l’enveja, la ira i la peresa; i els carnals la gola i la luxúria.1274 Aquesta consideració com a pecats més greus d’aquells que afecten a l’esperit la trobem també d’una manera molt semblant exposada en Joan Duns E scot. E ns parla així el franciscà escocès d’aquells que el governant deuria castigar més durament: “E t hoc modo si statueretur ab aliquo blasphemum, (...) idolatram debere occidi: multo justius ordinaretur, quam quod fur suspendatur, ut post patebit. Sed patet ad quid adspiciunt plus principes, quia magis ad commodum temporale quam ad honorem Dei et per hoc plus puniunt et reprimere volunt peccata in proximum quam in Deum”.1275 També té un punt de vista molt comprensiu envers la prostitució, i més exactament, envers les prostitutes el seu coetani Vicent Ferrer, si bé partint de consideracions diverses, com indica L. E steban: “Más condescendiente se muestra con la prostituta o fembra pública, dona del bordell, Ibidem. F. 67v. Ibidem. Ff. 90r-90v. 1273 Ibidem. F. 90v. 1274 Terç del Crestià. V. II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 230. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 201. 1275 Joan Duns E scot, beat. Opus Oxoniense, IV, d. 15, qu. 3. Citat a Lagarde, Georges de. Op. cit. P. 259 n. 126. 1271 1272 329 bordeller o putana. Su origen suele radicar en la pobreza y muchos padres se ven obligados a prostituir a sus hijas y esposas. E n la ciudad el lugar de la mujer suele ser el hogar o el burdel; y a tal hecho coadyuvan los éxodos rurales hacia la urbe, ante las malas cosechas, falta de trabajo o enfermedades; fenómeno que ocurrió con gran número de familias del artesanado. No ha de sorprender que San Vicente condene con mayor dureza la prostitución de “altos vuelos””.1276 S’hi censuren, però, els alcavots al capítol 24 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 380 del Dotzè), ja que aquests retraen los hòmens a fer matrimoni per vies il.lícites e carnals i els matrimonis són radical fonament de la cosa pública. 1277 La censura eiximeniana als alcavots caldria relacionar-la també amb el dur tracte a que aquests sotmetien a les prostitutes. Aquesta actitud ocasionà molts conflictes entre les dos parts a la ciutat de València en època tardomedieval. E ls jurats de la ciutat prengueren part en aquest conflicte per les prostitutes, i així ens trobem amb una ordre d’expulsió el 1398 dels alcavots de la ciutat i del seu terme. 1278 Potser E iximenis amb aquesta censura se’n fa en certa manera ressò d’aquest conflicte i pren el mateix partit que els jurats, als que, no ho oblidem, anava dedicat el Regiment de la Cosa Pública. S’hi fa referència potser a la prostitució com a activitat lliure, en el carrer, per entendre’ns. É s per això que, dins d’aquesta consideració de la prostitució com a mal menor, E iximenis possiblement ací subscriuria el punt de vista de sant Vicent Ferrer, que propugnava la reglamentació del bordell i de les seues activitats, donat que l’exercici lliure d’aquesta activitat, a més de l’escàndol que suposaria, podria induir a altres dones joves al seu exercici.1279 Respecte a la gent que es dedica a la usura, també és censurada al capítol 36 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 392 del Dotzè): “Consella Gorgias, gran filòsof, que de la comunitat sien foragitats tractadors de usures, de mogubells e de tota trafegueria, per tal que la gent no es carrec de deutes E steban, León. Hombre-mujer en V ives. Itinerario para la reflexión. València. Ajuntament de València. 1994. Pp. 49-50. 1277 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 138. 1278 Hinojosa, José. “La mujer en las ordenanzas municipales en el Reino de Valencia durante la E dad Media”. Dins D.A. L as mujeres en las ciudades medievales. Madrid. Servicio de Publicaciones de la U.A.M. 198 4. Pp. 49 -50. 1279 E steban, León. Op. cit. Pp. 50-1. E n el seu afany per reglamentar aquesta activitat, propugna el dominic valencià àdhuc que es castigue amb assots la prostituta que exercisca sa activitat fora del bordell: E axí fets estatuts, aprés una crida, que deguna fembra pública o putana notòria no gos estar fora lo bordell comú sots pena que sie açotada (Vicent Ferrer, sant. Sermons , III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. P. 112. Citat a ibidem). 1276 330 ne la comunitat per res”.1280 Però de les consideracions eiximenianes sobre la usura en parlarem al final d’aquest capítol. Al capítol 249 del L libre de les Dones també hi és present un semblant catàleg d’activitats no llegudes. Diu així que la vuitena filla d’avarícia és usar de vil offici per diners, axí com fan malendrins o alcavots, o tafurers, jugadors, o males fembres, o pòblichs usurés, hòrreus juglars, e semblants officis. 1281 Tot plegat resta resumit molt bé per J. Aurell i J.P. Rubiés, que diuen que E iximenis, “no sols ens ofereix una imatge on s’apleguen les idees comunes de l’època a un nivell força popular- és a dir, arrelades a la realitat social-sinó que, ultra la defensa dels interessos dels mercaders, el mateix escriptor ofereix un model moral amb finalitat pedagògica per tal de definir com s’han de comportar, sens dubte prenent com a punt de partida els valors religiosos tradicionals (dels quals hom fa una lectura utilitària)”.1282 E n aquesta anàlisi de les directrius ètiques de l’activitat econòmica, hem de tornar a un tema del qual ja hem parlat. Aquest és el de la censura que fa E iximenis de l’avarícia, que la posa com a contrària a la justícia, que és un dels fonaments de la societat, entesa ja siga com a cosa pública, o com a corpus mysticum. Traduït aquest rebuig a l’activitat econòmica, una primera manifestació tenim en el fort rebuig d’E iximenis a ardentment desijar pecúnies, com diu al títol del capítol 151 del Dotzè. I s’expressa d’aquesta manera: “E ntre les altres llegees que pot haver ciutadà e tot bon hom, sí és que jamés no· s sadoll de diners, ne de possessions, ne de riquees; car aytal fam e desig tan gran ve primerament de poderós defalliment de tota virtut; car si ab virtut volen viure los hòmens, jamés no haurien en llur volentat tant desordenats desigs”.1283 Trobem una censura bastant semblant en el seu coetani Vicent Ferrer, qui diu: Que vosaltres, cristians, no vullats treballar en haver riquea massa en aquest món, mas a treballar de haver riquees de paraís, que seran per tots temps.1284 I fins i tot arriba a dir que l’avarícia és l’origen d’altres pecats al capítol 242 del L libre de les Dones: “D’aquest peccat diu la santa Scriptura, E cclesiastici decimo, quod avaro nichil est scelestius. (...). E assignen- li los sants les Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 173. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 365. 1282 Aurell, Jaume/Rubiés, Joan Pau. Op. cit. P. 243. 1283 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 67v. 1284 Ferrer Vicent, sant. Sermons I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932 (1971). P. 176. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 183 n. 15. 1280 1281 331 següens rahons. La primera, sí és car, con diu sent Agostí, no ha peccat e· l món que l’hom avar no faés per aver diners”.1285 D’aquesta animadversió a l’avarícia deriven també els seus elogis a la liberalitat del príncep, de la qual cosa també ja hem parlat. Aquest rebuig radical a l’avarícia hi és present també en el seu coetani Vicent Ferrer: “Guardau-vos de vendre Jesucrist. IIII peccats són perquè Jesucrist és venut huy en lo món. La hú peccat és peccat de avarícia, que axí com Judes estava en companyia dels Apòstols, axí quiscun cristià entre los dexebles de Jesucrist. Quan tu avariciós fas llogre e usures a vídues, a pubilles, etc., Jesucrist, qui està en l’host, bé ve lo dyable e entre en tu, qui vens Jesucrist per profit temporal”.1286 Podem dir que trobem uns termes molt semblants en autors molt anteriors tant a E iximenis com a sant Vicent Ferrer, la qual cosa ens indica que tant un com altre són, en el fons, fortament tradicionalistes. Així, podríem retrotraure’ns a autors prou anteriors a ells per a trobar una terminologia molt semblant. Així, E steve Langton (autor del segle X III i segurament, com ja hem indicat, el Cantuarensis citat alguna volta per E iximenis), s’expressa així: “Sunt autem quatuor genera hominum. Quidam divitias habent et amant; quidam habent et non amant; quidam nec habent nec amant: isti ceteris sunt securiores; alii non habent et amant et isti sunt omnibus miseriores”.1287 Sobre el tradicionalisme d’E iximenis en matèria econòmica, en qualsevol cas, abundarem en aquest apartat. Però tampoc no li plau molt a E iximenis una despesa excessiva, i d’aquesta manera, critica això, per exemple, al capítol 253 del L libre de les Dones, que porta l’expressiu títol de “Com l’om guastador és orat”: Diu Polícratus parlant del guastador que, entre les persones del món orades, lo guastador és fort orat. I una mica més avant ho matisa més encara, seguint la seua línia de major rigor amb els eclesiàstics, citant A d E ugenium Papam de sant Bernat: Sobre tots los hòmens del món pequen ecclesiàstichs guastadors. 1288 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 355. Vicent Ferrer, sant. Sermons, V. Barcelona. E ditorial Barcino. 1984. P. 247. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X II. 1992. P. 197, n.57. 1287 Recollit per Longère, J. “Pauvreté et richesse chez quelques predicateurs”. Dins Mollat, M. É tudes sur l’histoire de la pauvreté Moyen  ge-X V I siècle, I. Paris. Sorbonne. 1974. P. 263. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 184 n. 16. 1288 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 370 -2.. 1285 1286 332 Ara bé, el rebuig radical a l’avarícia no implica que diga que totes les riqueses i els béns materials són roïns i font de perdició per a qui les té. Un punt de vista molt equànim dóna E iximenis al capítol 71 del Terç, on diu que si hom desigava riquees, no en quant delitables e bones, mas en quant satisfan a la necessitat de la vida, llavors l’om que les hagués conseguides seria content e no desigaria pus, 1289 i ho fonamenta al llibre 1er de la Política d’Aristòtil. Tenim ací una nova mostra del, diguem-ne, tradicionalisme econòmic eiximenià, car semblants judicis els trobem en autors clàssics escolàstics. Així, Alain de Lille (escriptor del segle X II, i segurament l’ Alanus citat alguna volta per ell), ens diu, com recull J. Longère: “Le Seigneur n’interdit pas le souci du nécessaire, mais celui du superflu, afin que la recherche du terrestre ne précède pas celle de l’éternel. On convient qu’il y ait un souci naturel, mais celui dicté par le luxe ou l’avarice est interdit”.1290 I també trobem un semblant punt de vista en el Doctor A ngelicus, qui ens diu: “Sed si res exteriores non quaerantur vel habeantur nisi in modica quantitate quantum sufficit ad simplicem victum, talis sollicitudo non multum impedit hominem. Unde nec perfectioni repugnat christianae vitae. Non enim omnis sollicitudo a Domino interdicitur, sed superflua et nociva”.1291 Aquest punt de vista el desenvolupa al fragment trobat de la Summa Theologica d’E iximenis, dient que no tots els rics estan condemnats: “Divites, ut dicit Gregorius in Moralibus, bene possunt salvari cum bono usu et bona administratione bonorum, sicut Abraham, Ioseph, David et multi alii; sed dampnantur in eorum malo usu et mala administratione, quia male adquirunt et male conservant et male expendunt”.1292 I utilitza uns termes molt semblants en el Terç. Al capítol 772 ens diu així que lo ric hom que justament ha aconseguides ses riquees se pot salvar usant bé d’aquelles. 1293 I llavors cita un reguitzell d’exemples semblant al de la Summa Theologica: “Conferma aquesta rahó per eximpli dels pasats, car segons que lligim, los sans pares e amichs de Déu foren grans richs hòmens, axí com lligim de Abraham, e de Lot, de Ysaach, de Jacob, de Daviu, e de Job, e dels bons reys de Ysrael, de Zacheu, e de Macdalena, e de tant sant rey que· y ha Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 200. Aquest capítol ve numerat en aquesta edició com a 70. 1290 Longère, J. Op. cit. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 196 n. 40. 1291 Tomàs d’Aquino, sant. Summa Theologica, II, IIae, q. 188, a. 7c. 1292 Amorós, León. “E l problema de la Summa Theologica del Maestro Francisco E iximenis, O.F.M.”. A FH , 52. 1959. Pp. 201 -2. 1293 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 126r. 1289 333 canonitzat, e axí mateix de tant ecclesiàstich que· y ha haüt ric hom, com ha encara”.1294 Al capítol 777 ho exposa això també sintèticament: A justar e aver riquees és mala cosa a aquell qui mal ne usa, mas a aquell qui ben ne usa són profitoses e bones.1295 I al capítol 81 del 8è tractat de la V ita Christi acaba de matisar quan les riqueses són llegudes i quan no: “E l hom rich pot ésser gran peccador per occasió de les riqueses per tres caps, ço és si sap que sien mal guanyades e les vol retenir, o si s’i adelita massa posant aquí tota sa amor e sa confiança, ho si mal les administra no donant-ne les almoynes a les quals és obligat pensant sa facultat e poder”.1296 Aquest darrer punt, el de les almoines, és consubstancial a la mentalitat mendicant i tornarem a ell més avant. Per exemple, podem dir que el defensa també sant Tomàs d’Aquino: Sic igitur dare eleemosynam de superfluo est in praecepto; et dare eleemosynam ei qui est in extrema necessitate. 1297 Així mateix, podem dir que deriva aquest punt cap a un plantejament classista, tan car a E iximenis. Ho trobem això quan una mica més amunt, dins del citat capítol 81 del 8è tractat de la V ita Christi, diu que s’administren bé les riqueses ajudant-ne a aquells que han mester, és a dir, fent almoines. I mitjançant això, segons que havem “Proverbiorum, V III”, per les riqueses donades a l’hom pot aquell que les ha reembre sos peccats, e axí pot procurar salvació a si mateix.1298 Aquesta idea, però, hi és present ja al Terç, on el capítol 770 porta per títol “Com Déus dóna les riquees segonament e terça per rehembre los peccats propris e per ajudar- ne als prohïsmes”.1299 I el mateix punt de vista trobem, per exemple, en sant Vicent Ferrer: Si tu és rich e fas almoyna als pobres, done’t mesura en aquest món per una cent, e en altre Ibidem. F. 126v. Ibidem. F. 129r. 1296 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 252r. Dins encara de la V ita Christi, podem adduir en aquest mateix sentit el que diu al capítol 62 del 4rt tractat: “Terçament, deu hom e pot offerir a Déu sacrifici de les sues mans, ço és, de les coses que ha comanades als hòmens a bé administrar, axí com són riquees e justícia o favor llà on deu, e axí de les altres coses foranes comanades als hòmens a bé dispensar” (Ibidem. F. 136r). 1297 Tomàs d’Aquino, sant. Summa Theologica, II, II, a. 5. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 186, n. 22. 1298 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 252r. I dins de la V ita Christi, podem al.legar, en fi, en aquest sentit, el capítol 60 (numerat en el manuscrit consultat per nosaltres com a 62) del 7è tractat. Ací se’ns diu que les riqueses ha Déu donades als richs perquè n’ajuden als pobres e perquè se’n compren lo Regne de Déu e se’n procuren major grau de glòria (Ibidem. F. 204r). 1299 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. Ff. 125v-126r. 1294 1295 334 món vida eternal. 1300 O fins i tot, el mateix sant fa una gràfica comparança en aquest sentit: “Devets pensar, quan donau al pobre, que la mà d’ell és taula de cambi per la qual passe lo bé que li fas al paraís...Tots haven a passar dellà, que no pot romanir...E vejam quiny pas havem passar: per lo pas de la mort, que jamés fou persona que no sie stada despullada de les riquees, que 1 diner no us emportarets...Donem-les en taula de cambi, que és segura en paraís, ço és en la mà dels pobres”.1301 I fins i tot proclama E iximenis obertament que l’únic fi de tenir riqueses és fer almoines, al capítol 774 del Terç: “E ells [els rics] pensen- se-u que nostro senyor Déu lus haja dada la riquea per ajustar- la, e per posseir- la e per guardar-la, com emperò la lus haja dada per fer- ne bé als pobres, per tal que per açò los richs se salven, pus que neguna penitència no poden fer ne volen assagar neguna cosa virtuosa”.1302 I de nou trobem concomitàncies ací amb el seu moralista coetani Vicent Ferrer: “Gran diferència ha entre posseir e senyoregar riquees e entre servir e obeir a aquelles. (...) Ara pots conéixer si tu és senyor de riquees; e en la tua caxa no les llexes folgar e podrir, mas fer-les treballar a sostenir vídues, a pobres, a catius a rembre, a ornaments de la església, a fer ponts, prestar sens llogre a comunitats, a persones pobres e altres liberalitats. Açò vol dir posseir e senyoregar riquees; santa cosa és. E axí tenir-les per acconseguir paraís; e en aquesta manera són lloades algunes persones per posseir-les axí”.1303 I així mateix, podem pensar que les almoines són altra manifestació del primat de la caritat, que ja hem senyalat que és a la base del pensament franciscà, augustinià i paulí, en base a 1Co, 13. Curiosament, és un autor dominic, si bé de cert influxe augustinià, com és sant Albert, qui ens dóna la clau d’aquesta idea en un sermó: “Igitur Spiritus Sanctus est charitas increata, qua se diligunt Pater et Filius; et haec charitas confert nobis charitatem creatam quae monet ad nos ad tria: Primum est, ut per mutui collationem 1300 Vicent Ferrer, sant. Sermons, II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1934 (1971). P. 112. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 201, n.67. 1301 Vicent Ferrer, sant. Sermons, III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. Pp. 68-9. Citat a ibidem. P. 226, n. 146. 1302 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 127v. 1303 Vicent Ferrer, sant. Sermons, III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. Pp. 289 -90. Citat a Puchades, Ramon. A ls ulls de Déu, als ulls dels homes. València. Universitat de València (U.P. Paleografia). 1999. P. 139 n. 136. 335 indigentibus subveniamus. Secundum est, ut res nostras pauperibus tribuamus. Tertium est, ut ex corde omnes injurias remittamus”.1304 Veiem així com E iximenis fuig dels extrems, en allò que fa a la manera de desprendre diners, però també d’adquirir-los, i opta per allò que podem anomenar terme mig, o via mitjana. També encaixa molt això amb el seu tarannà que hem analitzat al principi d’aquest treball en l’anomenada per nosaltres “esperit de concòrdia”. L’origen del concepte, però, és aristotèlic, i està referit a la virtut. Si bé caracteritza més aviat els autors de l’escola dominicana, com per exemple sant Albert, 1305 tan fidel al Peripatètic, ve arreplegat aquest concepte per algun mestre franciscà, com el Doctor Seràfic: Diu el Filòsof que “la virtut és al mig de dues extremitats, segons que ho determinarà el savi”; és, doncs, allò que consisteix en el mig. 1306 E n general, podríem afirmar que aquest tret formaria part del pensament bonaventurià. Diu així J. A. Merino referint-se al Doctor Seràfic que frecuentemente opta por vías medias, no como expresión ecléctica, sino como resultado de una actitud filosófica personal que corresponde a la propia cosmovisión.1307 É s aquest, doncs, un important tret distintiu del pensament eiximenià, que es manifesta de moltes maneres al llarg de la seua obra. De manera molt sintètica però molt clara al mateix temps, apareix aquesta idea al capítol 892 del Dotzè: Plàcia’t tostemps en totes tes coses la via mitjana. 1308 També ho exposa de semblant manera sintètica al capítol 783 del Terç: E n res no faces excés, mas tostemps segueix via mitjana. 1309 I dins de la mateixa obra fins i tot ho exposa mitjançant una bella comparança al capítol 521: “Com dix sent Anthoni, totes coses volen temprament. E posa eximpli del strument, dient que tant poria hom tirar les cordes al llaüt, que trencarien, e tant afluxar que no farien bon so. Deu-les hom donchs temprar”.1310 Posa un exemple molt semblant, referit a les cordes de la cítara en aquest cas, que no deuen estar massa tenses ni massa fluixes, al capítol 404 d’aquesta mateixa obra. 1311 Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 220, n. 132. 1305 Hippel, E rnst von. Historia de la filosofía política. Volum I. Madrid. IE P. 1962. P. 356. 1306 Bonaventura, sant. Collationes in Hexaemeron sive Illuminationes E cclesiae (col. VI). Dins Bonaventura, sant. Obres escollides. Barcelona. E ditorial Laia. 1986. P. 251. 1307 Merino, J. A. Historia de la filosofía franciscana. Madrid. BAC. 1993. P. 104. 1308 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 506. 1309 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 132r. 1310 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. F. 282v. 1311 Ibidem. F. 226v. E n aquest cas fonamenta aquest exemple en Moralium, X X de sant Gregori. 1304 336 D’una manera molt clara ho exposa això també al capítol 868 del Dotzè, en parlar de la ja citada col.ligació legal, on diu que lo sisè fonament de la col.ligació legal se apel.la temprament de fortunes.1312 E n aquest capítol, i fins al capítol 871, ens transmet E iximenis la idea de que no és bo unflar-se massa ni ufanar-se massa de les riqueses tingudes o aconseguides, car en aquest cas Déu castiga a qui això fa llevant-se-les. I no sols podem parlar d’això en allò referent a allò econòmic, stricto sensu. E n general, està aquesta idea present en molts aspectes de la seua obra. Així per exemple, al capítol 276 del Primer exposa aquesta idea referint-la a l’exercici de la penitència, entesa no sols com a sagrament, ans també, com ell diu, com a virtut: Deus saber que penitència és virtut moral, la qual virtut se pot corrompre e mudar en vici per sobrehabundància e per defalliment . 1313 De manera semblant, ens trobem amb una exposició d’aquesta idea també al capítol 411 del Terç, on suggereix una moderació en el menjar: L o massa menjar té l’om empatxat, e· l massa poch tol a l’hom lo poder e la força de trebayllar.1314 Així mateix, al capítol 72 del Dotzè, propugna que la ciutat no siga massa gran ni massa menuda, perquè així es puga sempre regir.1315 Així mateix, al capítol 217 d’aquesta obra, d’entre els consells que li dóna un pare a un fill, podem destacar aquest: Fill, com sies posat en gran offici, observa que tostemps sies trobat ab cara mijana, ço és, ne molt trista ne per excés alegra. 1316 També trobem aquesta exaltació del terme mig al capítol 560 del Dotzè, on propugna que el príncep no vaja vestit de manera massa luxosa: Príncep devia tenir en vestedures miganea e no excés.1317 1312 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 447. 1313 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 192v. Aquesta mateixa idea de la “via mitjana”, com ell mateix l’anomena, apareix igualment al Segon. Així, al capítol 130 (numerat a les rúbriques com a 129), ens diu això: “Mas deus saber que són alscuns hòmens axí extremals, enterchs e desrahonats que res no volen fer ab ra masura, sinó axí com si no havien rahó. Car si volen fer penitència, o· n faran tanta que· ls darà la mort, o no· n faran gens; o si donen almoyna, o daran gran part o tot quant han en I colp, o no· n darien maylla; o si dien orations, o· n diran tantes que no· ls basta nit ne dia, o no diran gens” (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 91r). I dins d’aquesta mateixa obra també ho exposa això sintèticament al capítol 155 (numerat a les rúbriques com a 154): Més val als hòmens del món viura ab tots migencerament, ço és, ni massa lluny ni massa prop (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 105v). 1314 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. F. 232r. 1315 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 36r-36v. 1316 Ibidem. F. 92v. 1317 Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 209. 337 I fins i tot al capítol 539 del mateix Dotzè en base a aquest principi dóna unes curioses recomanacions als marits respecte a com deuen tractar les seues dones, que encara que externament pareguen misògines, cal interpretar en el fons en aquesta clau: Jamés l’om no tinga la muller massa apremuda, ne massa pobra ne richa, ne li coman sos diners, car aquests aytals extrems la fan exir de regla.1318 Però on més es veu aquesta predilecció d’E iximenis pel terme mig és en l’al.legoria amb què ens representa a sant Miquel, que és el cap dels àngels, com a pertanyent a l’ordre dels principats, que està just al mig del sistema d’ordres i jerarquies angelicals, que E iximenis detalla al capítol 1er 2on tractat del L libre dels À ngels: “Deus açí saber que tot l’estament angelical és partit per tres principats principals, qui és major, mijà e menor. La primera jerarquia contén aquests tres òrdens: ço és seraphins, cherubins e trons. La segona contén dominaçions, principats e potestats. La terça contén virtuts, archàngels e àngels”.1319 Certament, curiós és això, car a sant Miquel sovint se’l denomina com a arcàngel. Aquest dubte el resol al capítol 14 del 5è tractat de la mateixa obra citada, i ens diu que és així, seguint Dionís en lo llibre “De la santa angelical jerarchia”, perquè “archàngel a vegades és nom propi qui covén solament al primer orde qui ve tantost aprés damunt los sants àngells; e axí prenent lo dit nom, sent Miquel no és archàngel, ans és sobre tots los archàngels. E · n altra manera aquest nom archàngel vol dir aytant com “príncep dels àngels””.1320 La raó per la qual sant Miquel pertany a l’ordre dels principats ve establerta als primers capítols del 5è tractat del L libre dels À ngels. Al 2on capítol ens diu que és sant Miquel “del mig dels àngels (...) per a dar a entendre als prínceps del món que en especial deuen atendre de tenir e fer servar ab tota diligència lo mig de la justícia, com per açò en especial los aja Déus ordonats a principar sobre son poble, ço és, per servar la justícia e dret, e axí tenir la gent en pau”.1321 E ns trobem amb dos idees comunes d’E iximenis de les quals ja hem parlat : la de la justícia com a fonament de la comunitat i la vida social, Ibidem. P. 166. Aquesta idea ja la apunta, però, al Terç, on al capítol 624 ens diu: Si no vols ésser alcavot de tu matex, guarda’t que no faces ta muyller exorar, ne la faces massa senyoregar a tu matex. Mas encara, te guardaràs de ésser-li cruel, ne dur ne importable (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 54v). I fins i tot dins del mateix Terç, al capítol 938 desenvolupa aquesta idea i pren uns tons verament misogins, dels quals hem parla al capítol anterior: L a fembra en tot quant fa ne diu, se mou tostemps per amor o per oy e rancor, e jamés no sap tenir la via mitjana (Madrid. BN. Ms. 1794. F. 75r). 1319 Gascón Uris, Sergi. E dició crítica del “L libre dels À ngels” (1392). Barcelona. UAB. 1993. P. 50. 1320 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 19 83. P. 69. 1321 Ibidem. P. 43. 1318 338 l’exercici de la qual es tradueix en la pau; i la idea de l’obligació bàsica de la potestat de mantenir i defensar la justícia. Vet ací la raó de fons d’aquesta preferència d’E iximenis pel terme mig: E ntén aquest com a manifestació més clara de la justícia sobre la terra. Però a l’anterior capítol 1er d’aquest 5è tractat de la susdita obra, hi trobem una altra raó aclaridora. Diu que sant Miquel no és dels majors ordes angelicals segons els sants a donar a entendre que la honor verdadera no prové a negú per natura, ne per saber ne per poder, mas per sol voler de nostre senyor Déu, qui vol honrar a qui li plau. 1322 Ací trobem un cert regust del voluntarisme franciscà. Però si bé ho mirem, podem trobar un clar al.legat antioligàrquic, que cal enllaçar amb el concepte de docta ignorantia, de les quals coses ja hem parlat. I ja com a deducció final, direm que la preferència d’E iximenis pel terme mig, reflectida magistralment en el fet subratllat per ell que sant Miquel, tot i ser el cap dels àngels, siga de l’ordre dels principats, la trobem en la preferència que E iximenis mostra al llarg de la seua obra per la classe social burgesa, per la “mà mitjana” per entendre’ns, i dins d’ella per la classe social dels mercaders. Ja hem apuntat aquesta preferència a l’apartat anterior d’aquest treball, però a partir d’ara veurem com en l’obra d’E iximenis hi ha no sols una plena exaltació d’aquesta classes social, sinó també una completa exposició dels seus ideals i valors, per la qual cosa podem dir que E iximenis en certa manera els fa seus. I això ens condueix directament al següent epígraf d’aquest apartat. III. L’ideal burgès i mercantil eiximenià Ja hem dit moltes voltes que en l’obra d’E iximenis, assistim a una exaltació dels idearis de la classe social burgesa. I no sols dels seus idearis. Podem dir que en certa manera de la classe social burgesa com a tal és amplament exaltada en l’obra eiximeniana. Una primera arrel d’això trobem en els propis orígens socials d’E iximenis. Segons moltes hipòtesis, Francesc E iximenis provenia d’una família burgesa benestant, molt ben relacionada amb la casa reial. Segons indica J. Webster, si bé no hi ha dades certes i exactes sobre l’origen de la família de Francesc E iximenis, és molt possible que E iximenis provinguera d’una família de l’alta burgesia catalana, enriquida en les campanyes de conquesta de Jaume I i els seus successors, i que fos nét de Jaspert E iximenis, “sobrecoc” de la casa reial (aquest devia probar els menjars abans d’arribar a 1322 Ibidem. P. 42. 339 taula).1323 Aquesta darrera dada indicaria que la família E iximenis tenia ja relacions amb la casa reial abans del nostre franciscà. Si considerem aquest origen com el més probable, seguint J. Webster, aquesta família tindria diverses propietats al Born de Barcelona, de les quals rebrien una sèrie d’impostos, i aquest Jaspert que hem esmentat, a més de “sobrecoc”, desenvolupà les tasques de sots-veguer, veguer, sub-batlle i batlle de Barcelona. 1324 Una segona arrel, la trobem en el propi caràcter dels ordes mendicants, que es desenvoluparen preferentment en ciutats, i que trobaren una singular acollida entre els membres de les classes burgeses ciutadanes. I ací podem constatar el fet que membres dels ordes mendicants provenien de famílies burgeses benestants. Com indica la citada J. Webster: “Fra Francesc demuestra un aspecto muy notable del franciscanismo del siglo X IV, sus estrechas relaciones con la burguesía y el hecho de que en Cataluña la gran mayoría de sus miembros procedieron de estos mercaderes adinerados”.1325 Podem fer extensiva, però, aquesta referència als franciscans a la resta d’ordes mendicants. Juntant ambdós elements, veiem que un primer origen, doncs, del perquè de l’exaltació burgesa en l’obra eiximeniana cal trobar-lo, com hem apuntat al principi d’aquest epígraf, en l’estret lligam entre la classe social burgesa i els ordes mendicants. No oblidem que en definitiva, com el propi mot indica, els ordes mendicants vivien de les almoines fetes per membres de la classe social burgesa. Una primera prova la trobem al capítol 92 del L libre de les Dones. Ací diu al principi que qui gasta molt al final caurà, com fan els “mercaders e menestrals”, que no viuen de renda. Però a continuació puntualitza: “E sobre açò fo consultat lo sant abbat Anthoni, en Alexandria, e respòs que ver era que aquells qui no vivien sots lley e mesura de certa renda despenien molt més que no reebien. Rahó és, car fan almoynes e confien de la ajuda de Déu, les quals dues coses són fort multiplicans los béns de la casa on són”. I diu al final, que en recompensa d’aquesta actuació, a qui això fa Déu lo multiplica e· l té en honor e en estament.1326 I al capítol 33 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 389 del Dotzè), diu explícitament que clarament mercaders són grans almoiners.1327 1323 1324 1325 1326 1327 Webster, Jill. “Una familia de mercaderes: Los E xamenis”. A IA , 47. 1987. Pp. 63-7. Ibidem. Pp. 67-8. Ibidem. P. 78. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 141 -2. Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 168. 340 Una tercera arrel, la trobem en l’excel.lent relació que E iximenis tingué amb les classes burgeses de Barcelona i València, ciutats en les quals visqué. Ho podem veure això clarament en les dedicatòries de moltes de les seues obres. Així per exemple, al capítol 2on del preàmbul a tot L o Crestià , tot i reconéixer que el principal impulsor de l’obra és el rei E n Pere el Cerimoniós, diu també que l’hi mogueren precs dels reverents e amables senyors seus, los consellers de la ciutat de Barchenona. 1328 De manera semblant, el Regiment de la Cosa Pública anava dedicat als jurats de València. 1329 No oblidem que segons el sistema pactista que hem exposat, que E iximenis recull a la seua obra, el govern municipal de les ciutats de la Corona d’Aragó estava preferentment en mans de classes benestants burgeses. Com remarca M. Sanchis Guarner, referint-se a la ciutat de València: L a burgesia, per bé que només constituís el 15% de la població, monopolitzava de fet les magistratures del govern municipal.1330 Ara bé, aquesta presa del govern municipal per part de l’estament burgès sembla formar part d’un procés general a tot E uropa occidental, com indica H. Pirenne: “E n toda la E uropa Occidental la alta burguesía monopolizó desde el origen la administración de las villas. No podía suceder de otro modo, pues era fatal que quienes impulsaban el comercio y la industria, base de la vida urbana, tomasen la dirección de ésta”.1331 I d’una manera més gràfica, si bé referint-lo sols a Barcelona, la qual cosa és incompleta, relaciona J. Hillgarth la seua estructura social burgesa amb el desenvolupament del sistema pactista: “Contacts between Barcelona and French and Italian cities, their sharing a common life based on trade, produced an urban society, with a bourgeoisie and an organization of artisans into guilds (...). This urban society, in its turn, supported its local assembly or Corts, far more powerful in the assertion of their rights than the corresponding Cortes of Castile”.1332 Així mateix, dos de les seues obres com són el L libre dels À ngels1333 i la V ita Christi, 1334 van dedicades a Pere d’Artés, mestre racional i personatge representatiu de la burgesia ciutadana valenciana. L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 36. Selecció a cura d’Albert Hauf. 1329 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 15. 1330 Sanchis Guarner, Manuel. “Les raons de la discrepància entre E iximenis i sant Vicent Ferrer”. A ctes del 1er Congrés d’Història del País V alencià. 1971. P. 669. 1331 Pirenne, Henri. Historia económica y social de la E dad Media. Madrid. FCE . 1978. P. 145. 1332 Hillgarth, Jocelyn. The Spanish Kingdoms. 1250-1410. V. I (1250-1410. Precarious Balance). Oxford. Clarendon Press. 1976. P. 12. 1333 Gascón Uris, Sergi. Op. cit. P. 17. 1334 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 1r. 1328 341 M. Peláez hi suggereix així mateix una altra possible arrel d’aquesta valoració eiximeniana de la classe social burgesa. E ns conta aquest autor com en època d’E iximenis, tant a València com a Catalunya es produeix la recepció del dret comú. E ns conta també com és molt possible que el menoret gironí, en el seu pelegrinatge d’estudis per E uropa, estiguera a Bolonya, com sí que estigué molt possiblement a Orleans i Provença, on hi hagué importants centres d’estudi del dret de Justinià. L’interès per l’obra de Justinià en aquesta època, del qual hem parlat també al capítol tercer d’aquest treball, responia a diverses motivacions que subratlla el mateix Peláez. Així, podem dir que a l’E mperador li anava bé perquè suposava un valuós instrument de poder i control. Aquest dret li anava també molt bé a les ciutats i a la classe social burgesa, car aquest dret s’adaptava millor a la transformació d’estructures econòmiques que s’estava operant en aquest temps. 1335 Diem tot això perquè, com el mateix M. Peláez senyala en altre article, el “Dotzè” està empapado del “ius commune”. 1336 I aquestes consideracions sobre el Dotzè serien fins i tot extensibles a la resta de l’ opus eiximenià. I és en aquest punt on volem resaltar com en E iximenis es donen els factors abans ressenyats. E n primer lloc, trobem en E iximenis un gibel.linisme larvat, del qual parlarem en l’apartat final d’aquest treball. E n segon lloc, volem destacar com a la classe social burgesa, que tant influeix en E iximenis, i àdhuc pondera, li anava bé aquest dret. I derivat d’aquest segon factor, tenim que dos classes socials s’oposaren a la introducció d’aquest dret: la noblesa i la pagesia. A la noblesa no li anava bé aquest dret perquè implicava entre d’altres coses la desaparició de les duanes interiors, de les quals treien gran profit econòmic. A la pagesia no li agradava per la seua tradicional reticència a les novetats i per la inseguretat jurídica que en certa manera suposava. I llavors tenim ací que aquests dos grups só n avorrits per E iximenis, com ja hem vist i continuarem veient més encara. 1337 Una darrera possible motivació d’E iximenis en aquesta defensa de la classe burgesa mercantil i els seus ideals, caldria cercar- lo en el seu pensament escatològic, al qual dedicarem un apartat d’aquest treball. Per ara i de manera resumida, direm que E iximenis estava convençut que la fi del món estava prop del seu temps. I llavors, com diu per exemple al capítol 200 del Dotzè, tot Peláez, Manuel. “Las fuentes jurídicas de Francisco E iximenis, OFM y aspectos jurídicos inéditos del Dotzè del Crestià”. A IA, 41. 1981. Pp. 481-2. 1336 Peláez, Manuel. Ressenya de “Viera, David. Bibliografia anotada de la vida i obra de Francesc E iximenis. Barcelona. Fundació Salvador Vives i Casajoana. 1980. 131”. E F , 82. 198 1. P. 450. 1337 Peláez, Manuel. “Las fuentes jurídicas de Francisco E iximenis, OFM y aspectos históricojurídicos inéditos del Dotzè del Crestià”. A IA , 41. 1981. Pp. 483 -4. 1335 342 lo món per consegüent serà partit e regit per comunes, axí com huy se regeix Florença, e Roma, e Pisa, e Sena, e d’altres ciutats de Ytàlia e de A lamanya. 1338 També hem parlat de la importància que té la ciutat en el seu pensament, i de com li agrada el govern comunal de les ciutats norditalianes. Per tant, podríem deduir que en l’enfortiment de la classe social burgesa, E iximenis estaria tenint present aquest pensament escatològic, aquest possible fi del món i seria, per dir-ho d’alguna manera, “previsor”. Degut a totes aquestes influències, i d’altres que anirem veient, trobem en l’obra eiximeniana tota una exaltació de la burgesia mercantil i dels seus ideals. Hem de dir de manera preliminar, que la moral religiosa censurà l’activitat mercantil fins al s. X II aproximadament. Així ens trobem que al Decret de Gracià s’accepta l’opinió de sant Joan Crisòstom contra la professió mercantil com a impròpia d’un cristià. 1339 Caldria relacionar en un principi aquest rebuig per part de l’E sglésia de l’activitat mercantil amb la cristianització dels tres tabús típics de les societats indoeuropees que indica J. Le Goff: la sang, la brutícia i els diners (en concret d’aquest darrer, naturalment). 1340 E n qualsevol cas, com indica el mateix J. Le Goff en una altra obra, el mercader té a l’E dat Mitjana un status problemàtic, que té pregones arrels bíbliques (tenim que Jesucrist foragità els mercaders del temple). També és cert, continua dient, que el seu status millorà amb el gran desenvolupament d’Occident. Així, a principis del segle X I, l’anglosaxó Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 86v. Luño Peña, E nrique. E l pensamiento jurídico de san Raimundo de Peñafort. Zaragoza. Tipografía “La Académica”. 1945. P. 25. 1340 Le Goff, Jacques. Op. cit. P. 387. Fa ací J. Le Goff una molt gràfica i detallada exposició de com aquests tres tabús foren assumits per la societat medieval: “Le Haut Moyen Âge avait multiplié les métiers suspects. La barbarisation avait permis aux tabous ataviques de ressortir: tabou du sang qui joue contre les bouchers, les bourreaux, les chirurgiens et même les soldats; tabou de l’impureté, de la saleté qui atteint les foulons, les teinturiers, les cuisiniers, les blanchisseurs (Jean de Garlande au début du XIIIe siècle évoque l’aversion des femmes pour les ouvriers du textile aux “ongles bleus” qui joueront, avec les bouchers, un rôle de premier plan dans les révoltes du XIVe siècle); tabou de l’argent dont on a vu qu’il s’explique par l’attitude d’une société où prédomine l’économie naturelle”. Sobre la persistència a la societat europea de traces paganes en època medieval, i de com aquestes impregnen àdhuc l’actuació de l’E sglésia medieval, J. Bühler ens aporta un impressionant testimoni: “Wenn etwa auf einer Frankfurter Synode von 794 eingeschärft wurde, die kirchlichen Vorschriften über die Zerstörung “der Bäume und Haine” zu beachten, so ergibt sich daraus, daß die Bevölkerung noch immer am alten Brauch der Verehrung heiliger Bäume und Haine festhielt. Und wenn es in denselben Bestimmungen heißt, die Kirchenzehnten müßten gewissenhaft abgeliefert werden, weil sonst die Teufel das Saatgetreide verscglingen, so zeigt dies, daß damals auch die Bischöfe den Glauben an den Getreidezauber noch anerkannten” ( Die Kultur des Mittelalters. Leipzig. Alfred Kröner Verlag. 1931. Pp. 36-7). 1338 1339 343 Aelfric al seu Colloquium reconeix la seua utilitat. I això culmina, com ja hem dit i senyala aquest autor, amb els frares mendicants (que en molts casos procedien de famílies burgeses, com és el cas del nostre E iximenis, tal com hem indicat). Però fins i tot sant Tomàs d’Aquino fa afirmacions del tipus: el comerç té en si quelcom de vergonyós. 1341 També és cert, però, que com en el cas de la usura, aquesta condemna moral no n’impedí mai l’exercici de l’activitat mercantil. Fins i tot podem dir que l’E sglésia acabà afavorint aquesta activitat amb l’establiment de la “Pau de Déu” i la “Treva de Déu”. Tres principis són així els que serveixen als moralistes per a canviar aquesta visió: els de damnum emergens, lucrum cessans i el de periculum sortis, als quals cal afegir un potser més important encara, el de la noció aristotèlica d’utilitas communis. 1342 A la segona meitat del s. XIV, com diu R. Puchades, l’activitat comercial “ex natura” restarà completament acceptada i, de vegades, fins i tot decididament defensada.1343 I d’aquesta manera, en un anònim manual de mercaderia escrit a Barcelona devers l’any 1385 (quasi coetani, doncs, del Regiment de la Cosa Pública , escrit el 1383, i on es fan encesos elogis de l’activitat mercantil) ja es fa una afirmació tal com: E per ço com en l’art de mercaderia, entre les altres arts masculines, és la millor e pus profitosa que nagunes de les altres arts, haquella hon molta persona està en honor.1344 Fins i tot ja a l’anterior segle XIII ens trobem amb una obreta, per desgràcia perduda, de sant Ramon de Penyafort dedicada als mercaders de Barcelona: Modus iuste negotiandi in gratiam mercatorum. 1345 De l’autor i la temàtica d’aquesta obra podem deduir ja una atenció eclesiàstica cap a aquestes qüestions. Le Goff, Jacques et alii. E l hombre medieval. Madrid. Alianza E ditorial. 1990. Pp. 30-1. També és cert, però, que el Doctor A ngelicus no tanca pas els ulls a la realitat socioeconòmica de la seua època, i d’aquesta manera podem dir que la seua censura no és total. Així, diu també que els defectes del negociant avariciós són defectes de l’home concret i no de la professió (Luño Peña, E nrique. Op. cit. P. 25). 1342 Puchades, Ramon. Op. cit. Pp. 121-2. 1343 Ibidem. P. 122. 1344 Gual Camarena, Miquel. E l primer manual hispánico de mercadería. Barcelona. CSIC. 1981. P. 57. Citat a Puchades, Ramon. Op. cit. P. 126. 1345 Torras i Bages, Josep. L a tradició catalana. Barcelona. E dicions 62. 1988. P. 161. Seguint la seua línia d’exaltació de l’orde dominicà, el bisbe vigatà fa aquestes consideracions sobre aquesta obreta i el seu autor: “Altres diverses obres sense la Summa, (...), escriví Sant Ramon de Penyafort. E ls historiadors i bibliòfils citen (...) Modus iuste negotiandi in gratiam mercatorum, escrit a instàncies dels mercaders de Barcelona, que desitjaven un tractat moral del comerç i dels contractes que més sovint s’esdevenen en el tràfec, per a seguretat de ses consciències, tan propi d’un doctor de la industriosa i mercantil Catalunya” (Ibidem). 1341 344 Un primer exemple de l’exaltació eiximeniana de l’activitat mercantil trobem ja al capítol 85 del Dotzè. E n aquest capítol, analitza la part de la definició de ciutat exposada al capítol 69 que fa referència a la necessària participació en la vida social i política de la ciutat per part dels seus membres. I llavors diu: “Per aquesta raó foren tant favorejats antigament per tota part los notables mercaders, car com tota res quasi los haja mester e ells als altres, per tal ab ells ha tota res a participar, e ells ab tothom. E per tal com comunament sien hòmens corteses e graciosos en llurs paraules e contractes, per tal ells nodrien més en les comunitats participació, e amistats, e conexences bones més que neguna altra gent”.1346 Però on trobem sens dubte l’elogi més complet dels mercaders i de l’activitat mercantil és al capítol 33 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 389 del Dotzè): “Los mercaders deuen ésser favorits sobre tota gent seglar del món, car diu que los mercaders són vida de la terra on són, e són tresor de la cosa pública, e són menjar dels pobres, e són braç de tot bon negoci, de tots afers compliment. Sens mercaders les comunitats caen, los prínceps tornen tirans, los jòvens se perden, los pobres se’n ploren”.1347 I completa aquest elogi al següent capítol 34 de la mateixa obra (cap. 390 del Dotzè), que porta per títol “Com los mercaders deuen ésser afavorits” donant una sèrie de consells als governants en aquest sentit. Així per exemple, diu que els prínceps i prelats no deuen agreujar-los per lleudes o per peatges, o que consellen alguns antics e savis de aquest temps que deu ésser vedat comprar rendes e violaris a tothom qui puixa mercadejar.1348 Sobre la qüestió dels censals morts i dels violaris en el pensament eiximenià tornarem en la part final d’aquest apartat d’aquest treball. É s interessant veure com aquest punt de vista contrasta amb el d’altres pensadors d’aquesta època, alguns d’ells tan importants com sant Tomàs d’Aquino. Com indica C. Wittlin, al seu De Regimine Principum l’Aquinat “repeteix els llocs comuns de fixar- se en un clima temperat, en aires i aigües sans, en la bellesa del paisatge, i en la fertilitat natural de la regió, per retre innecessaris els intercanvis comercials amb traficants viciosos, efeminats i peresosos”.1349 M. Grabmann, però, no fa un judici tan taxatiu, i ens diu que Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 41v. Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 168. 1348 Ibidem. Pp. 169 -70. 1349 Wittlin, Curt. “Models i fonts per a l’estructura del Dotzè de Francesc E iximenis. A ctes del Quart Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Washington, 1984). PAM. 1985. P. 105. Segurament pren en consideració C. Wittlin De regimine principum, II, 3, on l’Aquinat ens diu així: “Oportet autem ut locus construendae urbi selectus non solum talis sit qui salubritate habitatores conservet, sed ubertate ad victum sufficiat (...). Dignior enim est civitas, si abundantiam 1346 1347 345 per al Doctor Angèlic, basant- se a la mateixa obra citada, és més important l’agricultura que el comerç, però això no implica menyspreu del segon: “E ine zweite Funktion des Staates, um seinen Zweck, das glückliche und tugendhafte Leben der Bürger, zu realisieren, ist in der Beschaffung güngstiger wirtschaftlicher Bedingungen, eines äußeren Wohlstandes zu sehen [De regimine principum, I, 15]. E r betont diesbezüglich vorzugsweise den Ackerbau [ebenda II, 3], ohne jedoch Handel und Verkehr zu unterschätzen”.1350 També és cert, però, com hem vist que un autor influent en E iximenis en molts punts com Duns E scot defensa el punt de vista eiximenià d’exaltació del comerç i de la classe burgesa. I també ho fa això un altre autor en una obra present en la biblioteca personal d’E iximenis en el moment de la seua mort, com és E gidi Romà en el seu De regimine principum: “Non sic intelligendum est, quod semper oporteat civitatem ex propriis possessionibus habere omnia quae requirunt ad vitam: sed sufficit civitatem sic esse sitam, quod per mercationes, et ponderis portativam, et per humanam industriam faciliter habere possit sufficientia vitae”.1351 I el mateix E gidi Romà defensa en la mateixa obra la classe mitjana burgesa, tal com fa E iximenis, i segons ens indica U. Mariani: “Sotto l’influsso aristotelico, avanza la richiesta di una restrizione nella libertà di alienazione della eredità per impedire l’accentramento della ricchezze, motivando la sua proposta dal fatto che tanto più felice è lo stato quanto più numerosa è la classe delle persone moderatamente agiate, cui il “re” debe largire preferibilmente i suoi favori”.1352 Veiem així mateix en l’obra eiximeniana una viva exaltació de les ciutats portuàries i dedicades al comerç. Així, al capítol 24 del Dotzè lloa Barcelona. 1353 També lloa Barcelona com a ciutat on hi ha molts burgesos i molta activitat mercantil a l’A rs Praedicandi . Ací, en donar una sèrie de regles mnemotècniques, i dir que és bo sovint fer relacions entre allò que es vol recordar i ses propietats, posa com a exemple una sèrie de ciutats i una sèrie de qualitats. I en arribar a Barcelona, diu: Quinto ponam Barchinone burgenses, quia ibi habent burgenses magna hospicia et magna munia ut recte uideantur magni. 1354 rerum habeat ex territorio proprio quam si per mercatores abundet” (Citat a Mariani, Ugo. Chiesa e Stato nei teologi agostiniani del secolo X IV . Roma. E dizioni de Storia e Letteratura. 1957. P. 122 n. 3). 1350 Grabmann, Martin. Thomas von A quin. München. Kösel-V erlag. 1949. P. 168. 1351 E gidi Romà. De regimine principum, III, p. 1, c. 5. Citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 123 n.1. 1352 Mariani, Ugo. Op. cit. P. 129. 1353 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 16r-16v. 1354 Martí de Barcelona. “L’A rs Praedicandi de Fra Francesc E iximenis”. Homenatge a A . Rubió i L luch. Vol. II. Barcelona. 1936. P. 327. 346 I al capítol 35 del Dotzè, 1355 diu que les ciutats marines portuàries són pus aptes a pendre alegria entorn aquesta nostra mar appel.lada Mediterrània . I cita unes quantes, d’entre les quals, en Spanya Mallorca, Sibília i V alència . Aquesta valoració de l’alegria és una cosa fort franciscana.1356 Al capítol 106 del Dotzè, 1357 d’altra banda, lloa ciutats edificades en planícies, amb bones aigües a prop i amb l’aire net, la qual cosa ens fa pensar en la ciutat de València, on E iximenis visqué tants anys i on trobem aquestes característiques. I la vinculació entre ciutat portuària i activitat mercantil ve descrita al capítol 110, on diu que si la ciutat era sobre mar, en la part sobre la mar deurien star mercaders, cambiadors, corredors d’orella, drapers. 1358 Un punt de vista molt diferent manifesta en aquest punt l’escriptor castellà Rodrigo quasi un segle posterior a E iximenis, Rodrigo Sánchez de Arévalo. Aquest es pronuncia en contra de les ciutats marítimes, car aquestes suposen afluència d’estrangers, i llavors els habitants de les ciutats, por la comunicación continua de los tales estrangeros ueen e participan en sus costumbres e policías, de guisa que o dexan las propias leyes tomando las nueuas, o se rebotan e alteran en ellas. 1359 I no sols les ciutats marítimes mercantils exalta E iximenis, ans també el comerç entre diferents terres, com al capítol 41 del Dotzè: “Perquè deus saber que com no sia neguna nació que abunda en totes coses (...) per raó d’açò, per tal que tots hajen bastantment ço que· ls és necessari, cové que los uns contracten ab los altres”.1360 L’exaltació de la classe burgesa mercantil i de les ciutats on aquesta té ple desenvolupament, porta a E iximenis a un tema en ell recurrent que ja Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 20v-21r. J. A. Merino expressa bellament aquest tret del franciscanisme: “La alegría franciscana se fundamenta en el convencimiento de que Dios es amor y lo ha hecho todo por amor. Por eso descubre en todas partes dones divinos que le llevan a una actitud de agradecimiento. Francisco cantando el Cántico de las Criaturas o los hermanos cantando por los caminos, en las plazas o iglesias, expresan en talante festivo de un saber estar en un mundo nuevo, de un sentimiento de fraternidad universal y del convencimiento que la vida merece ser vivida como celebración” (H umanismo franciscano. Madrid. E diciones Cristiandad. 1982. P. 308). E iximenis recull d’una manera molt gràfica aquesta importància de l’alegria en el pensament franciscà, tot relacionant-la amb la caritat, al capítol 118 del L libre de les Dones: V ol encara, terçament, nostre senyor Déu que aquesta amor e caritat que E ll requer de nós, que sia alegra (Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 175). 1357 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 50r-50v. 1358 Ibidem. F. 51v. 1359 Sánchez de Arévalo, Rodrigo. Suma de la Política. Madrid. 1944. E dició i estudi per J. Beneyto. P. 55. Citat a Antelo, Antonio. “La ciudad ideal según fray Francesc E iximenis y Rodrigo Sánchez de Arévalo”. E n la E spaña medieval, 8. 1985. P. 48. 1360 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 24r. 1355 1356 347 hem esmentat prou vegades ací: l’animadversió patològica als pagesos. També hem parlat de que no sent excessiva estima E iximenis per l’altra classe social rural: la noblesa. Una crítica conjunta a les dos classes trobem al capítol 755 del Dotzè, on diu: “Comunament los notables ciutadans són pus savis que los cavallers en quant abiten tostemps en ciutats notables, on veen e oen e lligen més que no fan los cavallers, qui comunament estan defora, en los llurs llochs pochs entre pagesos e gent simpla”.1361 Però podem dir que és sens dubte més forta la crítica als pagesos, derivada del seu fort classisme, del qual ja hem parlat. E n aquest punt, però, E iximenis segueix també la moda burgesa de la seua àpoca, com indica J. Le Goff: “Comme l’a justement écrit Frantisek Graus, les paysans “ne sont pas seulement exploités par la société féodale, ils sont encore ridiculisés par la littérature et l’art”. Le franciscain Berthold de Regensburg remarquait au X IIIe siècle qu’il n’y avait à peu près aucun saint paysan (alors que, par exemple, en 1197 Innocent III avait canonisé un marchand, Homebon de Crémone)”.1362 Diu així al capítol 12 del Dotzè: “Diu hom ací un proverbi quand veu hom alcun hom pech en la comunitat, ço és que no són tots los bochs en la montanya, quasi volent dir que aquells qui stan en les montanyes són com a bochs en parlar e en altres coses”.1363 De manera semblant, al citat capítol 41 del Dotzè, hi diu: Si tots fossen pagesos, no· ns bastara terra a colre ne lo món no fora bé regit ne bé provehït, ne bé informat, ne bé defensat de males gents. 1364 I encara al capítol 176 del Dotzè: A ytant com l’om se mostra bròfech e rústich, se mostra pagesàs e indigne de tot bé e de tota honor.1365 I per últim, recordarem que ja en algun altre lloc hem senyalat que hi assigna àdhuc fonaments teològics a això al capítol 104 del Terç, on diu que la quinta arrel de malícia és rusticitat e pagesia. 1366 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 182. 1362 Le Goff, Jacques. Op. cit. Pp. 371-2. Vet ací una divertida mostra (si no fóra pel seu to discriminatori) d’aquest menyspreu del pagès en l’art. E s tracta del poema goliard Déclinaison du Paysan: Nom. Sing.: Hic vilanus. Gen. Sing.: Huius rustici. Dat. Sing.: Huic tferfero (diable). Ac. Sing: Hunc furem. Voc. Sing.: O latro! Abl. Sing.: Ab hoc depredatore. Nom. Pl.: Hi maledicti. Gen. Pl.: Horum tristium. Dat. Pl.: His mendacibus. Ac. Pl.: Hos nequissimos. Voc. Pl.: O pessimi. Abl. Pl.: A b his infidelibus ( Ibidem. P. 371). 1363 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 12r. 1364 Ibidem. F. 24r. 1365 Ibidem. F. 78r. 1366 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 291. Aquest capítol ve numerat en aquesta edició com a 103. 1361 348 Contrasta molt aquest punt de vista eiximenià i per extensió catalanoaragonès amb el punt de vista castellà respecte a aquesta qüestió en aquest temps. Com senyala J. Rodríguez- Puértolas, “la actitud general de Castilla hacia el campesino, aunque era básicamente clasista- lo cual era inevitable-no fue de menosprecio. Recordemos que las cortes de Guadalajara de 1390, por no citar otros casos, se preocupan positivamente de la situación de los trabajadores de la tierra”. I cita aquest autor els testimonis que en aquest sentit aporten diversos documents literaris castellans, com el Poema de A lfonso Onceno, la Danza de la muerte castellana o Ruy Pérez de Ribera.1367 Seguint a aquest autor, de nou podem parlar ací del punt de vista negatiu castellà respecte a la classe burgesa i el comerç. Així tenim l’exemple del franciscà Íñigo de Mendoza, que critica als senyors que començaven a convertir-se en comerciants: Çircunçiden los señores/ el tornarse mercaderes,/ que no son de unos colores/ virtudes, graçias, honores,/ y los flamencos aferes.1368 També contrasta molt aquest menyspreu dels pagesos amb la valoració i defensa que d’ells en fa el seu coetani Vicent Ferrer: “Vosaltres religiosos e preveres e senyors temporals, a què acumular diners e viure grassos? No podets haver pietat dels llauradors qui ab tant de affany viuen per sostenir tot lo món, treballant de nit e de dia ab cuynaces, ab pulces? (...) No y pensau vosaltres en açò!”.1369 També és cert que, a nivell d’hipòtesi, podríem dir que en aquesta irracional animadversió envers l’estament rural, podrien haver-li influït a E iximenis factors personals. Segons la hipòtesi que fa J. Webster sobre els E n aquest capítol conta E iximenis fins i tot una historieta on, expressa al mateix temps la seua animadversió personal i la dels franciscans en general envers l’estament rural. Després de dir que sant Bonaventura era originari d’un poblet i visità els seus paisans, conta com aquests quasi s’esvalotaren contra ell. E l motiu és l’enveja d’aquests pagesos pel fet que el Doctor Seraphicus tinguera més ciència i saber que ells. Diu així un d’aquests pagesos paisans del Doctor Seraphicus, que aquest [sant Bonaventura] ab son mal saber e ab ses males arts ha furtat lo seny a tots nosaltres e a· l se appropriat a son propri cap e a si matex ( Ibidem. P. 292). Al final, aquest sant aconsegueix escapar dels seus paisans, i E iximenis posa en la seua boca aquesta dura invectiva contra la classe rural: “Tostemps havia hoÿt dir que perillosa cosa era estar entre pageses, mas ara dich que és cosa mortal, car no usen de raó, e creen tost tota foylia, e sopte són avalotats e no guarden dret ne envers, e tostemps s’adeliten en minves e en dejecció d’om de estament e de honor” (Ibidem. P. 293). Cal que notem al mateix temps com en aquesta historieta sura de nou el fort classisme eiximenià del qual ja hem parlat. 1367 Rodríguez-Puértolas, Julio. De la E dad Media a la E dad Conflictiva. Madrid. Editorial Gredos. 1972. Pp. 44-6. 1368 Ibidem. P. 46. 1369 Vicent Ferrer, sant. Sermons, IV. Barcelona. E ditorial Barcino. 1977. P. 295. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 180 n.3. 349 orígens familiars d’E iximenis, el progenitor d’E iximenis, anomenat també Francesc, hauria mort pels volts de 1327 a mans de dos lladres de camins, Guillem Gostí i Bernat Verdaguer, veïns de dos xicotets poblets de prop de Barcelona, Sant Andreu del Palomar i Santa Coloma de Gramanet, respectivament. Això encaixaria amb la seua possible data de naixença. E iximenis va rebre el sotsdiaconat el 22 de desembre de 1351.1370 I segons J. Perarnau: Si rebé el sotsdiaconat el 22 de desembre de 1351, cosa prohibida abans dels vint-i-un anys, Francesc E iximenis havia d’haver nascut abans del 22 de desembre de 1330. 1371 Fem aquestes conjectures sobre la possible data de naixença d’E iximenis perquè si aquest fóra el fill del Francesc E iximenis assassinat el 1327, s’hauria quedat sense pare en la seua més tendra infantesa degut al seu assassinat a mans d’aquests dos “pagesos”, i això explicaria en part el seu ressentiment cap a aquesta classe social. Quant a la seua crítica a l’estament nobiliari, rural o ciutadà, en fa una duríssima invectiva, entre d’altres llocs, als capítols 199 i 200 del Dotzè. A l’anterior capítol 198 ha propugnat que aquests nobles hi siguen present a les ciutats, bàsicament per a defendre-les en temps de guerra, i també perquè presumeix a priori la presència en aquests nobles d’unes qualitats morals excelses. De l’enunciat del capítol 199 podem deduir que E iximenis no trobava aquestes qualitats entre els nobles del seu temps, car diu aquest enunciat que ara les ciutats no volen los generosos. E ls acusa, entre d’altres coses, de no posseir les excelses qualitats que en ells es presumeixen, de donar mal exemple, i de fer patir a la gent a ells sotmesa amb les seues arbitrarietats. Al final conclou al capítol 200: Per tal quant los generosos se són de tots punts llunyats de la fi perquè generositat stigué trobada e han desemparada tota noblea. 1372 I és curiós que pose com a model les ciutats italianes (cita Roma, Florència i Gènova), on diu que a tals generosos los foragiten de les ciutats, e· ls persegueixen a la mort, e· ls tolen ço que han, o almenys los tenen axí humiliats que envides poden viure, tal com explica a l’anterior capítol 199.1373 Aquesta preferència per l’organització política de les ciutats norditalianes es repetirà molt sovint a l’obra eiximeniana, com veurem.1374 Webster, Jill. Op. cit. P. 73, n.11. Perarnau, Josep. “Documents i precisions entorn de Francesc E iximenis (c.1330-1409)”. A TCA , I. 1982. Pp. 206-7. 1372 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 86v. 1373 Ibidem. F. 86r. 1374 E n aquest sentit podem veure com molts dels trets característics d’aquestes ciutats, que senyala R. Benson, els podem trobar també en el model eiximenià de ciutat-estat, que coincideix en no pocs punts amb el de la ciutat de València, on el menoret gironí sojornà tants anys. E n primer lloc, tenim un caràcter eminentment burgès i mercantil, que es traduí en la seua prosperitat econòmica, 1370 1371 350 Aquestes crítiques apareixen fins i tot en obres anteriors, com el Terç. Ací el capítol 676 ja porta per títol “Qui posa les males condicions dels nobles e generoses qui huý són en lo món”, i tot ell és una diatriba contra aquesta classe social. D’entre les coses que diu, destaquem: “Apar que aytals homes no són vicaris de Déu, ans vicaris e servidors del dyable, car tostemps desonrren a Déu, en llurs obres e paraules no· l volen oir ne veure en res qui· ls toch segons que dit és, e perseguexen aquells que Déus lus ha comanats a regir axí com a coses a ell fort cares, e dels quals lus demanarà estret compte el dia de llur mort”.1375 I fins i tot a la V ita Christi hem trobat, als capítols 15è 1376 i 24è1377 del tercer tractat, dos historietes, que tenen com a comuna protagonista a la Mare de déu, que castiga els viciosos nobles, i on la crítica a l’estament nobiliari es barreja amb la denúncia de dos vicis d’aquest estament que devien ser comuns en temps d’E iximenis. Crítiques molt semblants a les classes econòmicament altes trobem en el seu coetani Vicent Ferrer: “Si parlam de cavallers, què deuen fer? Sostenir la cosa pública, vídues, etc. E ara què fan?... Si és una vídua jove o fadrina pobre, trameten- hi alcavotes a les serventes de casa, hoc a les dides, may cessen fins que les han haüdes, etc.”.1378 I en altre lloc critica la nul.la com podem constatar també en la València d’E iximenis. Diu així R. Benson: For a foreign visitor lik e Otto of Freising, what first struck the eye was the number, size and wealth of the north Italian cities. Tenien així mateix aquestes ciutats un autogovern ciutadà molt similar al valentí, basat en una certa idea de llibertat, com hem vist que propugna E iximenis. Remarca així R. Benson que what mark ed the distance between Italy and the northern lands was the political life of her cities. That is, non-Italians found the Italian notion of “libertas” astonishing. I trobem, en fi, en el model concret organitzatiu d’aquestes ciutats enormes concomitàncies amb el que hem vist que propugna E iximenis, que és grosso modo el de les ciutats de la Corona d’Aragó, i de al ciutat de València en concret. Diu així el citat R. Benson: “The communes (...) are composed of three “orders” (ordines): the great nobles, the petty nobles, and the common people (capitanei, vavassores, plebs). (...) The cities chose their consuls from all three orders, and to check “the lust of power”, they changed the consuls “almost every year”” (“L ibertas in Italy” (1152-1226). Dins D.A. L a notion de liberté au Moyen  ge. Islam, Byzance, Occident. Paris. Société d’É dition “Les belles lettres”. 1985. Pp. 193-4). 1375 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 78r. 1376 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 28v-29r. Conta ací E iximenis la història d’un noble que mata el pare d’altre, i tot i demanar perdó al seu fill, aquest li vol fer venjança, per la qual cosa la Verge el castiga. Aquests assassinats i venjances, però, devien ser normals en l’estament nobiliari. 1377 Ibidem. Ff. 34r-34v. Ací ens conta com un cavaller tenia relacions amoroses amb monges i la Verge li castigà per això. També devien ser normals aquests tipus de relacions en temps d’E iximenis. 1378 Vicent Ferrer, sant. Sermons, VI. Barcelona. Editorial Barcino. 1988. P. 155. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. Pp. 236-7, n.171. 351 laboriositat d’aquestes classes socials i el mal exemple que donen: L ’hom qui ha bona renda done’s a delicis carnals, a beure, mengar e dormir com a porcaç. 1379 Les crítiques conjuntes del franciscà gironí i del dominic valencià indiquen en qualsevol cas que en aquesta època ja s’ha trencat l’ideal medieval segons el qual la noblesa està cridada a protegir i purificar el món mitjançant el compliment de l’ideal cavalleresc, que és una de les idees centrals medievals, com indica J. Huizinga. 1380 J. Le Goff, per la seua banda, parla del s. XIV com el segle de “la derrota dels cavallers”.1381 I fins i tot esbossa E iximenis la idea de que la noblesa és quelcom relacionat amb la virtut i no amb el llinatge. Diu així al capítol 862 del Dotzè: Que cavalleria més està en noblea virtual en l’ànima, que en noblea de la carn ne de la sang ni en noblea corporal. 1382 De manera semblant s’expressa ja al Terç, però, car al seu capítol 507 diu així: “Primas Autènticus sí fa qüestió en lo seu moral, a qui pertany més cortesia e gratitut, e respon que a l’hom generós e poderós, en quant aquell presomex hom que ha més saviea, e més vergonya, e major poder”.1383 I dins d’aquesta mateixa obra, exposa aquest ideal també al capítol 677: “Vera noblea, segons que posa aquell gran Tul.li està en alscuns tèrmens certs, qui quant és trobada en alcun, aquell merex ésser per tots honrrat, amat, e lloat, e ajudat, e sobre tots los altres posat per sa especial dignitat, qui· l mostra ésser més àngel que hom, e l’ensenya que és àngel terrenal, e hom celestial, e vexell virtual, e príncep natural, e cosa special en tota natura”.1384 Aquesta idea així mateix també l’exposa Vicent Ferrer: “E ren en Roma dos hòmens. Lo u era tafur e venia de gran llinatge de noblea; l’altre era fort notable en nobles obres, e de llinatge sotil hom. Lo novell noble venc a noves ab lo antich noble, e lo antic dix: “Jo vinc de tal noblea”; e lo novell Vicent Ferrer, sant. Sermons, III. Barcelona. Editorial Barcino. 1975. P. 195. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X I. 1991. P. 208 n. 67. 1380 Huizinga, Johan. E l otoño de la E dad Media. Madrid. Alianza E ditorial. 1978. P.91. Indica molt bé aquest medievalista holandès com l’ideal cavalleresc acabà fracassant pel seu propi origen pecaminós, car el nucli d’aquest ideal és la supèrbia embellida. Cita Taine per a dir que l’orgull és el gran mòbil de l’aristocràcia (Ibidem. Pp. 95-6). 1381 Le Goff, Jacques et alii. Op. cit. P. 36. 1382 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 434. 1383 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. F. 275r. 1384 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 78r. 1379 352 dix: “E n mi comença, e en tu és finida noblea”. ¡Quina sobarbada li donà!”.1385 Aquestes crítiques potser anirien també adreçades al patriciat urbà del Principat de Catalunya, el qual, segons J. Aurell i J. P. Rubiés, oscil.lava entre viure de rendes i la participació en el desenvolupament comercial. Així mateix, seguint els mateixos autors, els membres d’aquest patriciat tendeixen a monopolitzar el poder polític municipal des dels privilegis concedits per Jaume I al segle X III (a canvi de la col.laboració en els seus projectes de conquesta). 1386 Però aquestes crítiques vénen atemperades en capítols posteriors, car E iximenis és fort classista, com sabem, així com a voltes fort ambigu i àdhuc contradictori. Així, als capítols 818ss del Dotzè fa un llarg llagot als nobles, i parla de les seues condicions naturals, on els assigna tota classe de qualitats i de virtuts, fins al capítol 827. Sols en aquest capítol els dedica una xicoteta crítica, i això és segons natura corrompuda. I són inclús quatre vicis difusos: que amen massa honor, que els seus fills desitgen més que altres la mort dels seus pares, que els seus fills es reputen més nobles que els seus pares, i que volen ésser lloats e honrats tant que és excés e pudor a Déu.1387 I és que no cal oblidar que el Dotzè anava dedicat a N’Alfons d’Aragó, que era un gran senyor feudal. Una volta més, doncs, E iximenis es veu obligat a fer un magistral joc d’equilibri entre la seua situació concreta i les seues íntimes conviccions, joc del qual podem dir, com en d’altres ocasions, que se n’ix bastant bé. E n l’exposició de l’ideal mercantilista burgès, recorre E iximenis, com sempre fa, a raonaments teològics. Una prova en trobem al capítol 90 del 8è tractat de la V ita Christi, que porta per títol “Qui declara qui és bon administrador en les coses temporals”, on diu així: “Consegüentment lo Salvador posa aquí mateix, ço és L uce, sexto decimo, alguns punts. Lo primer és que aquell qui és lleal a Déu en bé administrar les coses menors, ço és, les riquees temporals, aquell és bon administrador de les coses spirituals, ço és, de la gràcia e bon seny e virtut que Déu li ha comanada, d’on aprés ve la bona administració de les coses temporals”.1388 Molt bé sintetitza M. Sanchis Guarner els punt més importants de l’ideal burgès eiximenià: “Com que la seva mentalitat burgesa és dinàmica, E iximenis propugna el foment de noves fonts de riquesa, i ensems que la 1385 Vicent Ferrer, sant. Sermons de Quaresma. Vol. I. València. E d. Albatros. 1973. P. 118. Citat a Puchades, Ramon. Op. cit. P. 148. 1386 Aurell, Jaume/Rubiés, Joan Pau. Op. cit. P. 225. 1387 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. Pp. 349-50. 1388 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 255v-256r. Aquest capítol està numerat en aquest manuscrit com a 91. 353 legítima ambició de ganància, exalta les virtuts burgeses: la diligència, el seny, la frugalitat i la respectabilitat”.1389 Anem a veure amb més detall quina exposició concreta en fa E iximenis d’aquest ideal. Ja hem vist com un dels elements essencials és el terme mig, sobre el qual hem parlat abundosament, que incideix en l’austeritat i la probitat del mercader. També hem ressaltat l’ideal d’honradesa en les transaccions, i la diferència entre mercader i regater, clau en aquest sentit. Un element essencial en aquesta mentalitat mercantilista, que és bàsic per a fer negocis d’altra banda, és l’hospitalitat. Cal recordar en aquest punt que els mercaders de l’època eiximeniana eren essencialment viatgers. I al mateix temps, hi venien molts de fora a les nostres terres. Així mateix, l’hospitalitat és cosa fort franciscana. E xpressa magníficament aquest ideal E iximenis al capítol 163 del Dotzè. Ací diu que “segons la lley divinal los dits stranys deuen ésser tractats cortesament; e axí quasi com a persones cares e conegudes; car hom faent açò ensenya gran caritat, e gran noblea, e gran cortesia, e gran bonea”.1390 I més avant en aquest capítol, ix a relluir plenament la mentalitat plenament mercantilista: “hoc encara, si los stranys són profitosos a la comunitat, los deuen ésser fetes gràcies specials e privilegis; e açò és en pràctica ja en les notables ciutats marítimes de Ytàlia; car aquí los mercaders d’on que y vinguen han specials gràcies e privilegis, en quant profiten molt a la comunitat”.1391 Ix de nou ací el model de les ciutats mercantils amb règim oligàrquic de les ciutats tialianes (o per a ser exactes norditalianes). Trobem repetides les mateixes idees d’una manera molt pareguda en una missiva dels jurats de València al sots-almirall de Castella de data de 23 de febrer de 1419, la qual cosa podria indicar un cert influx eiximenià: “Per lo bé que los mercaders universalment fan en les partides on confluexen, aquells dejen ésser bé tractats, favorits e protegits, car llur art los ho dóna com llur comerciar e negociejar done aviament als avers e mercaderies, de què roman gran utilitat a les partides on tresquen; e per aquesta raó nosaltres acostumam ací molt favorir e contractar tots mercaders estranys, e specialment de aquexes parts, qui havem com a propris conciutadans, axí bé e mills que· ls que són originaris e ciutadans nostres”.1392 Regiment de la Cosa Pública. València. Societat Bibliogràfica Valenciana. 1972. P. 4. E dició facsímil i introducció de Manuel Sanchis Guarner de l’incunable de Cristòfol Cofman (València, 1499). 1390 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 72r. 1391 Ibidem. 1392 Rubio, Agustí. E pistolari de la V alència medieval , II.València/Barcelona. IIFV/PAM. 1998. P. 200. 1389 354 Seguint en aquesta línia, al capítol 164 del Dotzè, 1393 es conta una historieta de com un mercader mallorquí fou fort desconeixent amb un mercader valencià, i el rei E n Sanxo de Mallorcà el puní. De pas, en aquest capítol lloa i queda bé amb els mercaders valencians, amb els que tingué tan estretes relacions, com ja hem dit. Aquesta historieta serveix a J. Aurell i J. P. Rubiés per a fer unes molt interessants observacions: “Quan E iximenis exemplifica en un dels seus contes l’hospitalitat com una de les virtuts del mercader, ho fa recollint l’herència cultural d’uns barcelonins, valencians i mallorquins que havien construït la seva prosperitat sobre aquest tipus de col.laboració”.1394 I dedica així els capítols 631-4 del Dotzè a lloar l’hospitalitat per part del príncep, la qual li sembla, doncs, qualitat molt necessària en el bon príncep.1395 Apareix, però, l’astúcia eiximeniana, i certa desconfiança inherent al mercader astut al capítol 165 del mateix Dotzè, on diu que l’estrany deu ser acollit, tostemps emperò attenent al strany si és hom de recapte e de quina valor, ne què mereix.1396 Un altre punt de l’exposició d’aquest ideal, no menys important, és la forta censura de l’ociositat i l’exaltació de la laboriositat. J. Olives vincula aquest concepte amb el d’ajuda mútua, del qual ja hem parlat, i amb el d’utilitat comuna: “Del concepte de l’ajuda mútua entre germans es deriva en l’argumentació eiximeniana un important desenvolupament normatiu: l’exigència que tothom ha de participar en el que s’anomena la utilitat comuna, concepte aquest que és aproximadament una especificació del bé comú en el pla pragmàtic (...) la utilitat comuna implica que tothom ha d’estar ocupat i l’ociositat hi és considerada com la font de molts mals i vicis”.1397 També podríem ací subscriure les valoracions que en fa J. A. Maravall: Tales juicios sobre el trabajo y la ociosidad (...) constituyen manifestación de un espíritu tradicional. 1398 Tanmateix, la visió tradicional cristiana respecte al treball, el considera com a càstig per haver estat expulsat del Paradís, tal com l’arreplega, per exemple, sant Agustí, segons ens indica A. Truyol. 1399 També és veritat, però, que una molt antiga opinió que parteix de sant Jeroni Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 72r-72v. Aurell, Jaume/Rubiés, Joan Pau. Op. cit. P. 253. 1395 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona. 1986. Pp. 393-403. 1396 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 73r. 1397 Olives, J. Op. cit. P. 205. 1398 Maravall, J. A. Op. cit. P. 408. 1399 Truyol, Antonio. E l Derecho y el E stado en san A gustín. Madrid. E ditorial Revista del Derecho privado. 1944. P. 142. 1393 1394 355 considera l’ociositat com a mare de tots els vicis, tal com ens remarca L. Cervera.1400 I fins i tot podríem dir que l’origen del concepte en la mentalitat medieval ve dels benedictins.1401 I una prova d’aquest, diguem- ne, tradicionalisme antiociós el trobem en el fet que també apareix aquesta censura en altres pensadors del seu temps, famosos pel seu rigorisme, com el seu coetani Vicent Ferrer, qui ho conta mitjançant una historieta: “E n una terra ere hun rústech qui havie molts fills, e ere molt pobre, e no sabie què· s fes, que no havie de què viure. E son senyor appel.là’l e donà-li camps, vinyes e orts, e dix-li: “Vés, e sàpies ben viure”. Aquest ne va, e quan venie lo temps del sembrar, no curave de sembrar, que havie fret e estave’s al foch. Axí matex en los temps del llaurar e cavar e veremar, de perea no fahye res, en tant que aquest vingué a tanta pobrea, que hac a anar a mendicar”.1402 I en un altre lloc aquest sant dominicà es mostra fins i tot més exigent quant a l’antiociositat: “E x quo verbo patet, quod non solum qui nihil facit est otiosus, sed etiam qui inutiliter operatur, et in sero nullum lucrum portat ad domum, iudicatur otiosus. Unde secundum lucrum quod homo facit, otiosus vel diligens iudicatur. Si quis laboravit tota die inutiliter, et nullum lucrum portat de sero ad domum, talis iudicatur otiosus ab uxore, et ab omnibus de domo. Alius, que tota die sedit ut sutor, vel scriptor tamen in sero portat lucrum, talis non iudicatur otiosus, sed dicitur diligens”.1403 Una primera prova d’aquest ideal de laboriositat trobaríem al capítol 198 del L libre de les Dones, on lloa el costum flamenc de pescar arengades els diumenges, com lo dit peys sia fort necessari a la cosa pública. 1404 Cervera, Luis. Francesc E iximenis y su sociedad urbana ideal. Madrid. Swan. 1989. Pp. 147-8. Podem adduir en aquest sentit una dita del mateix sant Jeroni que E iximenis recull al capítol 642 del Terç: Semper aliquid facito ut dyabolus te semper inveniat occupatum (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 62v). 1401 F. P. i F. E . Manuel en fan una bella exposició de l’evolució i adaptació d’aquesta idea a la mentalitat benedictina, tot relacionant tot això amb els ideals utopistes. E ns diuen així que al monestir, igual que al pensament utòpic, es reconeix la gravetat que pot suposar una amenaça interna. E s dóna per aquesta raó especial importància a la senzillesa i a la possessió d’allò estrictament necessari. Així mateix, la manera d’abstreure’s del món imperant en el monestir consistia en acceptar un ordre regular d’oracions litúrgiques, meditació i lectura, així com, i això és el que ens interessa, l’exercici del treball manual durant sis hores o més al dia (E l pensamiento utòpico en el mundo occidental , I. Madrid. E d. Taurus. 1981. P. 82). 1402 Vicent Ferrer, sant. Sermons , V. Barcelona. Editorial Barcino. 1984. P. 54. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X II. 1992. P. 195, n.48. 1403 Vicent Ferrer, sant. Opera Omnia, I-I. P. 336, 2. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 198 n. 45. 1404 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 295. 1400 356 Ja hem vist com durament censura l’ociositat en l’estament nobiliari. Al capítol 875 del Dotzè diu així que lo príncep per res no permeta negun hom ociós viure en sa senyoria. 1405 Trobem ací una curiosa concomitància amb un dels reis més admirats per ell, com ja hem senyalat: sant Lluís de França, qui als seus É tablissements hi diu: Si certains n’ont rien et sont en ville sans gagner et hantent volontiers les tavernes, que la justice les arrête et leur demande de quoi ils vivent. E t qu’elle les jette hors de la ville.1406 Una bella i al mateix temps exhaustiva exposició d’aquest propòsit fa al capítol 22 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 378 del Dotzè), 1407 que porta l’expressiu títol de “Com cascú en la comunitat deu ésser ocupat, gran o poc, dret o contret, hom o fembra”. Recordem ací com en E iximenis els conceptes de ciutat i cosa pública van estretament lligats, i com per a ell fora de la ciutat no hi ha pròpiament societat. E n aquest capítol hi abunden les expressions com negú de la comunitat no deu ésser permès estar ociós per res, hom ociós no aprofita a si ne a la comunitat, tots deuen entendre en qualque ocupació, i “hom ociós en lo món no deu ésser sostengut, ne en regne, ne en ciutat, ne en vila, ne en casa, car per tot met foc; per les quals coses deu ésser esquivat així com aquell qui és gran enemic de la cosa pública”. E n aquest capítol, així mateix, fa una molt detallada enumeració de les coses que deuen fer diferents membres del cos social ciutadà. Crida l’atenció que en aquest capítol parle al principi sols de quatre grups socials: els cavallers, els rics, les dones i l’estament clerical. La resposta és ben senzilla: són grups socials molt freqüentment acusats, sovint amb raó, de ganduls i poc laboriosos. Respecte als cavallers, els recomana que facen exercici d’armes. Respecte als rics, que deuen entendre a estudiar e llegir en llurs cases notables llibres que sien de regiment de la comunitat e de llur vida o de qualque cosa profitosa. Respecte a les dones (si bé puntualitza que sols es refereix a les que són honrades e riques), diu que tostemps deuen ésser ocupades en obrar de seda, o en filar, o en qualque bon exercici. Respecte a l’estament clerical, sembla referir- se als d’alta posició, sense nomenar-los, i diu d’ells que deuen entendre en temps que és fora de l’ofici divinal, en oració o en estudi de la santa E scriptura. I afegeix: E pus que aquests aitals són ocupats, gran damnatge e vergonya seria als simples e als menors que no fossen ocupats, qui han a viure de llurs treballs. Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 465. 1406 Citat a Le Goff, Jacques. Op. cit. P. 389. 1407 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 128 -9. 1405 357 Al capítol 197 del Dotzè, en parlar de les vies en què les ciutats poden enriquir-se, diu que la via setena per enriquir les comunitats és no llexar ne permetre viure negun ociós.1408 També expressa l’ideal que els nobles i rics facen coses de profit al capítol 59 del 3er tractat del L libre dels À ngels: “E com lo poble entena contínuament en les obres manuals per guanyar la vida corporal, als cavallers e als poderosos à dades [Déu] rendes perquè no· ls caylla entendre en aytals trebaylls mas que tota llur vida sia entesa en estudi de virtut e de bonea en si mateixs, e en defensió de la cosa pòblica”.1409 Aquesta exaltació de la laboriositat arriba també als fills d’aquesta gent benestant econòmicament, com diu al capítol 338 del Dotzè: “Antigament los hòmens notables trametien llurs fills lluny per ésser servicials d’altres, e volien que aquells ab qui staven los faessen fer tota marracenia, axí com a misatges, e açò per tal que· ls humiliassen e puys haguessen major goig del bé quand Déus los donava per temps vinent” 1410 . E l fet d’exposar això com a un desideratum implica que això no ocorria en temps d’E iximenis. I no sols els fills de la gent d’aquestes classes, ans tots els joves en general, com diu al capítol 562 del Dotzè: Consella encara aquí matex a tota condició de gens que los jòvens exerciten tostemps a treball. 1411 E s basa aquest capítol, diu ell al principi, en A ristòtil, en lo setèn de les “Polítiques”. I en el seu afany d’ocupar tothom, E iximenis assigna faenes fins i tot als deficients físics: “Car los cecs poden entendre a obres de mans, així com a tocar campanes o a menar manxes als ferrers o en qualque altre exercici honest; los espunyats poden servir de anar, e poden ésser correus e portar càrrec al coll, o calcigar cuiram, o semblants coses. Aquells qui són sense peus poden ensenyar a infants, o a escriure, o a revendre a la plaça per les revenedores. Los llebrosos poden fer ço que los altres fan lla on estan, jatsia que no degen molt participar ab nengú, car llur malaltia és contagiosa e prense de un en altre”, diu al ja citat capítol 22 del Regiment de la Cosa Pública. 1412 L’ideal de laboriositat apareix inclús en la seua darrera gran obra en llengua catalana, com és la V ita Christi, on en fa una molt completa exposició al capítol 14 del 5è tractat, que porta per títol “Qui ensenya com lo Salvador ha dit en sa joventut contra los ociosos”. Partint del fet de que Crist en la seua joventut ajudà a son pare en feines de fusteria, proclama E iximenis: Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 85r. Gascón Uris, Sergi. Op. cit. P. 198. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 141v. Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona. 1986. P. 215. Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 130 -1. 1408 Dotzè del 1409 1410 1411 1412 358 “Gran eximpli ha dat lo Senyor majorment en joventut tots temps fugir a ociositat, e occupar- se en qualque honest treball ab bona intenció fet és a l’hom cosa meritòria e a Déu fort plaent, e occiositat és font de peccat, e tot hom ociós és comunament gran peccador, ple de males cogitacions e de sutzes, e és gran parleraç, ab la llengua fort desmoderada, e gran monçoneguer e diffamador enujós e importable a tota creatura”.1413 Notem el fortíssim rigorisme eiximenià, que d’altra banda està en consonància amb el to general rigorista d’aquesta obra, derivat del penchant místic de les seues darreres obres. I a continuació fa E iximenis tres increïbles al.legats antioligàrquics, en defensa d’aquesta laboriositat. Primer ataca la gent econòmicament benestant que no fa res: “Aquells qui no han offici de treball corporal, axí com són grans homes, se deuen exercitar poderosament perquè no cayguen en los mals que porta ociositat, ne perden llur noblea e valor de llinatge per grans vicis. (...) Més e pus honorable cosa los seria llaurar e cavar que no estar ociós, axí com és no fer res o fer coses males e reprensibles. E diu que abominable cosa és e senyal de poch seny e de poca consciència que l’hom se tinga a honor e faça estament de no fer res e de estar ociós”.1414 Després ataca els governants ociosos: “Ociositat és ja sobiranament mal, e és fort perillosa a aquell qui és deputat a gran e honorable treball, axí com són prínceps, prelats o llurs oficials, qui són ordonats e per Déu appel.lats al regiment del poble, e per açò reeben llur estament, honors, e rendes e grans serveys, e ells a gran dampnació de llurs ànimes fugen al treball del regiment, e donen-se a solaços e delits ab bon temps e plaer”.1415 I a continuació torna als seus llocs comuns en la crítica als dolents governants: aquests no fan justícia al seu poble, donen dil.lacions a afers importants, i sobretot, fan cas a curials malvats i que no els consellen bé. I en tercer lloc, critica els eclesiàstics ociosos. Critica així “aquells qui del patrimoni de Jhesucrist assignat per als pobres seus viuen llargament e pomposa e grassa, en gran dampnació de llurs ànimes, ne entenen de compartir llurs superfluitats ab los dits pobres, ne han de res menys ànsia que dels pobres, als quals són raptors e perseguidors, tolent-los la vida. Car l’hom ecclesiàstich (...) no ha en los béns ecclesiàstichs sinó el menjar, e· l vestir e sa necessitat”.1416 I resumeix E iximenis d’una manera molt sintètica el seu pensament en aquest sentit: “Aquesta ociositat és perillosa a tal home, e fort 1413 1414 1415 1416 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 161r. Ibidem. Ibidem. Ibidem. F. 161v. 359 cruel als pobres, cridants contra aquells qui· ls fan tanta penúria, e ell ho ama més perdre donant- ho en mals usos, que no donar-ho als pobres de Déu, de qui és”.1417 Podem destacar com de nou podríem copsar ací, en l’antioligarquisme d’una banda, i en l’exaltació de la pobresa en els eclesiàstics de l’altra, un cert influx del franciscanisme espiritual. Però és que dins d’aquesta obra, al capítol 47 del 3er tractat posa fins i tot en llavis de la Verge (la Gloriosa, com ací l’anomena) que deya que si la persona ociosa sabia quant de bé pert ne en quant peccat cau ni quin juhí la espera, jamés negú no seria ociós.1418 Hem de ressenyar així mateix com aquest ideal de laboriositat en certa manera apareix ja en el propi pensament franciscà. Així, el capítol 5è de la regla butllada de 1223 diu textualment: “Aquells frares a qui el Senyor ha donat la gràcia de treballar, que treballin fidelment i devotament; de manera que, bandejant l’oci, enemic de l’ànima, no extingeixin l’esperit de la santa oració i devoció, al qual esperit han de servir les altres coses temporals”.1419 Així mateix, el testament de sant Francesc d’Assís diu concretament així en un fragment concret: “Vull treballar, i vull fermament que els altres frares treballin en una feina que s’adigui a l’honestedat. I els qui no en saben, que n’aprenguin, no pas per la cupiditat de rebre el preu del treball, ans pel bon exemple i per rebutjar l’ociositat. I quan no se’ns doni el preu del treball, Ibidem. Ibidem. F. 51v. 1419 Francesc d’Assís, sant; Clara d’Assís, santa. E scrits. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/Fundació E nciclopèdia Catalana. 1988. P. 67. Molt més clarament encara s’expressa sant Francesc en la regla no butllada de 1221, al capítol 7, on diu: “Que els germans que saben de treballar treballin i exerceixin el mateix ofici que coneixen, si no era contra la salut de l’ànima i es podia fer honestament. Car diu el profeta: “Menjaràs del fruit del teu treball, seràs feliç i tindràs sort” (Sl 127, 2); i l’apòstol: “Qui no vol treballar, que no mengi” ( 2 Te 3, 10). (...). Maldin tots els germans de suar amb les bones obres, ja que és escrit: “Fes sempre alguna cosa de bé, a fi que el diable et trobi ocupat” (sant Jeroni. E pist. 125, 11). I encara: “L’ociositat és enemiga de l’ànima” (sant Benet. Regla, 48)” (Ibidem. P. 51). E iximenis recull aquesta mateixa cita de la regla butllada de 1223 al capítol 642 del Terç: “Per tal dix sent Ffrancesch axí a sos frares en la retgla que· ls donà: Fratres quibus gratiam dedit Dominus laborandi, laborent fideliter et devote, ita quod excluso ocio anime inimico sancte oracionis et devotionis spiritum non extinguit, cui debet cetera temporalia deservire” (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 62v). Fins i tot, dins del mateix Terç, al capítol 428, recull Eiximenis una jocosa admonició de sant Francesc en aquest sentit: L legim que nostre pare sent Ffrancesch deya que l’om ociós deu ésser appelat frare moscha (Madrid. BN. Ms. 1792. F. 239v). Direm, però, com a contrapartida, seguint J. A. Merino, que sant Francesc busca evitar tot tipus de cobdícia i d’activitat deshumanitzant. Insisteix així en que mai el treball no apague l’esperit d’oració i devoció, ja que l’home deu romandre sempre lliure i en actitud de servei a una missió que li trascendeix. D’aquesta manera, seguint aquest autor, teòricament l’home franciscà no es cosifica ni fa de sa persona una objectivació del treball (Merino, J. A. Humanismo franciscano. Madrid. E ditorial Cisneros. 1982. Pp. 265 -7). 1417 1418 360 recorreguem a la taula del Senyor, demanant almoina de porta en porta”.1420 D’aquesta manera, podem dir així que això neix directament del franciscanisme. I veiem al mateix temps connectat aquest ideal de laboriositat amb el propi caràcter mendicant de l’orde franciscà. Trobem ací una certa diferència amb el pensament dominicà, car segons M. Villey sant Tomàs d’Aquino plantejà respecte a l’estament religiós la seua renúncia o indiferència als negotia saecularia (Summa Theologica , IIa IIae, qu. 86, a. 3, 5, 6; qu. 104, a. 5, 6). Reivindicà, això sí, seguint la línia intel.lectualista del seu orde, la seua competència en la vida escolar i educativa en general (Summa Theologica, IIa, IIae, qu. 88, a. 5; qu. 87, a.1).1421 Al capítol 21, en fi, del citat Regiment de la Cosa Pública (cap. 377 del Dotzè), proposa que negú no sia sofert en la comunitat que sia inútil.1422 I al mateix temps, los pobres que són vers pobres deuen romandre aquí sens nenguna molèstia que no els deu ésser feta. Aquest punt de vista, que distingeix entre, diguem- ne, vera i falsa mendicitat, podem dir que ja és present en sant Tomàs d’Aquino: “Circa mendicitatem duo possint considerari. Unum quidem ex parte actus ipsius mendicationis, quae habet quandam abiectionem si coniunctam: illi enim videntur abiectissimi inter homines esse qui non solum sunt pauperes, sed in tantum sunt egentes quod necesse habent ab aliis victum acquirere, et secundum hoc, causa humilitatis aliqui laudabiliter mendicant... Alio modo potest considerari mendicitas ex parte eius quod quis mendicando acquirit. E t sic ad mendicandum potest homo ex duobus induci. Uno modo, ex cupiditate habendi divitias vel victum otiosum. E t talis mendicitas est illicita. Alio modo ex necessitate vel utilitate. (...) E t hoc modo mendicitas est licita, sicut saecularibus ita religiosis”.1423 I dóna una argumentació per a això totalment tradicional al darrer capítol citat del Regiment de la Cosa Pública, de la qual ja hem vist que tirava mà Francesc d’Assís, sant; Clara d’Assís, santa. Op. cit. P. 73. J. L. Aranguren arriba a unes conclusions molt similars, en dir-nos que sant Francesc unificà en si mateix la sang i el vell esperit cavalleresc amb la nova sensibilitat burgesa, activista i laboral. E ns diu a més: Tuvo una concepción moderna del dinero, fruto del trabajo y vehículo para la circulación de la riqueza, así como una concepción moderna del trabajo, trabajo como acción y ejercicio de la voluntad, valioso por sí mismo (“Sociedad violenta y franciscanismo”. Dins D.A. San Francisco de A sís y nuestro tiempo. Madrid. E ditorial Cisneros. 1982 . P. 277). Destacarem, en fi, com aspecte secundari però de certa significació, com el propi sant Francesc provenia d’una família de comerciants, i el seu pare, Pietro da Bernadone, fou un destacat comerciant de teixits a la seua ciutat nadiua d’Assís. 1421 Villey, Michel. “De l’enseignement de la politique selon saint Thomas”. Dins D.A. San Tommaso e la filosofia del diritto oggi. Roma. Città Nuova E ditrice. 1974. P. 261. 1422 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1027. P. 124. 1423 Tomàs d’Aquino, sant. Summa Theologica, II-IIª, 187, 5. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 208, n. 90. 1420 361 en exposar el sentit de les riqueses: E açò per tal com per Déus són lleixats e posats en cascuna comunitat per tal que los rics e aquells qui han a dar hagen lloc de fer almoines e de rembre llurs pecats. 1424 Podem dir en aquest sentit, seguint V. Pons i M. Cárcel, que en època d’E iximenis, però també en J. L. Vives (De subventione pauperum) o en el dominic Domingo de Soto (Deliberatio in causa pauperum), es veu als pobres com a col.lectiu que cal assistir socialment. Vives així mateix, igual que E iximenis, propugna la reinserció dels pobres pel treball.1425 Acaba E iximenis al capítol 37 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 393 del Dotzè) propugnant l’expulsió de la comunitat d’aitals ociosos: “Si los hòmens apel.lats vagabunts, ço és qui van e estan ociosos són gitats fora la comunitat, llavors cessa tota paor de lladres, e de bargants, e de murmuradors, e de gastants lo pa debades”.1426 Cal no oblidar que la seguretat i l’absència de delinqüència són condicions bàsiques per a fer negocis. Per tant, podem dir que les argumentacions que dóna ací són fort classistes i proburgeses en el fons. I d’ací podem treure un altre punt important en el seu ideari mercantil i burgès, com és la necessitat d’aquesta seguretat i absència de delinqüència. Ambdues apareixen clarament defeses i exaltades al capítol 446 del Dotzè. Ací parla E iximenis, com indica el títol d’aquest capítol de “Que la millor senyoria que puxa ésser en lo món per son bon estament seria que fos tot sots un senyor”. A aquest capítol tornarem al capítol setè, quan analitzem el sistema teocràtic eiximenià i els seus fonaments. Però ara ens interessa destacar d’ell els beneficis que atorga E iximenis a aquest govern d’un sol senyor: “Ítem llavors poden ésser mills punits los mals, car no han on fugir (...). Ítem llavors lo príncep és pus fort e més temut, e per consegüent llavors cascun pot haver dret de qui· l demana e de tot hom qui li faça injúria per gran que l’altre sia. Ítem llavors los hòmens viuen tots sots unes lleys mateixes e sots una pecúnia e per consegüent poden mills conversar ensemps e viure en major consolació e ab menor treball fan llurs contractes e ab major seguretat”.1427 Notem com al final d’aquesta llarga dissertació en principi de motivacions polítiques, ha aparegut clarament la motivació darrera, que és burgesa i mercantil. Com a darrer punt interessant d’aquesta exaltació dels idearis mercantils burgesos, destacarem un altre punt del pensament eiximenià que té Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 125. Pons, Vicente/Cárcel, María Milagros. “Obras pías y otras instituciones eclesiásticas: La caridad institucional y privada en la Valencia medieval”. Memoria E cclesiae, X I. 1997. P. 13. 1426 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 177. 1427 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 189r. 1424 1425 362 aplicació ací, que és la pau i el pacifisme. I és que la pau és essencial per a poder fer negocis i per a l’activitat mercantil. Un punt de vista molt semblant, si bé no relacionant- lo directament amb l’activitat mercantil, trobem en un altre escriptor de procedència burgesa, com és Dant Alighieri, tal com remarca G. Lumia. 1428 D’aquesta manera, ja al capítol 97 del Dotzè veiem que desaprova l’igualitarisme entre els habitants de la ciutat perquè aquest suposaria, entre d’altres coses, “turbacions de pau”.1429 Així mateix, al capítol 180 del Dotzè vincula directament la pau al bon estament de la ciutat i la cosa pública, en dir expressament al títol que lo quint adjutori que la ciutat ha mester per ésser bastant a si mateixa és pau. 1430 É s molt interessant aquesta vinculació, perquè és precisament dins de la ciutat on l’activitat mercantil es desenvolupa plenament, per la qual cosa podem dir que en aquest capítol s’hi vincula directament la pau amb el correcte desenvolupament de l’activitat mercantil, la qual cosa és, com ja hem dit, una idea burgesa. I fins i tot ja més clarament apareix això al capítol 197 del Dotzè, on, en parlar de les vies que pot utilitzar la ciutat per a enriquir- se, diu que la novena és que la senyoria conserva la ciutat en pau, car sens pau jamés res no pot profitar.1431 Un darrer aspecte d’aquesta mentalitat, si bé una mica forçat, seria la seua quasi patològica animadversió a la gent de lleis, car sabut és que els rigorismes legals i l’abundància de lleis normalment dificulten i fan poc dinàmica l’activitat comercial i mercantil. Així, d’entre els molts exemples que podríem citar, podem al.legar els capítols 28, 29 i 30 del Regiment de la Cosa Pública (capítols 384, 385 i 386 del Dotzè) 1432 que porten respectivament els títols de “Qui posa com multiplicació de juristes nou molt a la cosa pública”, Lumia, Giuseppe. A spetti del pensiero politico di Dante. Milano. Dott. A. Giuffrè E ditore. 1965. Pp. 22-3. Aquest autor subratlla també com la valoració de la pau va unida a la substitució de l’ètica nobiliària per l’ètica burgesa: “La società feudale è permeata dall’ètica dell’”onore”, propria di una nobilità bellicosa e altezzosa che affida alle armi il proprio prestigio e le proprie fortune; e a tale etica la Chiesa stessa aveva finito con l’indulgere, consacrando la cavalleria e illudendosi in tal modo di porre la violenza al servizio della carità. All’etica dell’onore subentra nell’età moderna l’ideale della pace, espressione di quel bisogno di tranquillità che la nascente operosa borghesia cittadina avvertiva, quale condizione necessaria al libero sviluppo delle sue attività manufatturiere e commerciali” (Ibidem. P. 23). 1429 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 46r-46v. 1430 Ibidem. Ff. 79r-79v. 1431 Ibidem. F. 85r. 1432 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 152 -61. 1428 363 “Com deuen haver pocs notaris e bons” i “Com deu haver pocs picaplets e bons”. També és cert en aquest punt que aquesta animadversió és comuna en l’orde franciscà, com indica F. d’Agostino: “Nei pensatori francescani manca, come è stato più volte notato, un reale interesse per i problemi del diritto. Si suole attribuire questo fenomeno da una parte all’ostilità che l’Ordine nutrì verso il mondo dell’esperienza giuridica e alle resistenze che conseguentemente oppose alla sua inevitabile giuridizzacione; dall’altre –e forse più fondatamente- all’essenziale ispirazione agostiniana che non cessò mai di alimentare tutti i grandi maestri francescani”.1433 La crítica a les gents de lleis des de posicionaments eclesiàstics, però, podem dir que arrenca ja de sant Bernat, autor també molt citat per E iximenis, qui es lamentava que en el seu temps “el dret de Justinià” absorbira l’atenció dels homes. 1434 E xposa, en fi, dins del capítol 33 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 389 del Dotzè), si bé d’una manera esquemàtica, les qualitats que deu tenir el bon mercader: “E creu sens dubte que nostre senyor Déu los fa misericòrdia especial, en mort e en vida, per lo gran profit que fan a la cosa pública, e per les grans pèrdues que sofiren sovint, les quals passen mills que altra gent per tal com ho han ja veat; e per les grans ànsies en què tostemps viuen”.1435 Com diu C. Cuadrada, sens dubte estem davant d’una de les condicions ideals que havien de tenir els operadors comercials baix-medievals: bona salut, car havien de viatjar amb els seus productes per diferents parts del món, amb grans esforços i perills. 1436 D’Agostino, Francesco. L a tradizione dell’epieik eia nel medioevo latino. Milano. Dott. A. Giuffrè editore. 1976. P. 143. 1434 Russell, Bertrand. Historia de la filosofía occidental. V. II. Madrid. E d. E spasa-Calpe. 1971. P. 59. 1435 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 169. 1436 Cuadrada, Coral. Op. cit. P. 110. Altres de les qualitats esmentades sovint en aquests manuals són, segons aquesta autora: judici i saviesa (...); discreció per saber fer sempre el que sigui més convenient i per adonar-se dels fraus i dels enganys que els hi faran persones malvades. La resta de qualitats són: providència, fe, veracitat, amor, lleialtat, diligència, temprança, sobrietat i religiositat” (Ibidem). També podríem destacar ací una altra qualitat no citada per aquesta autora però que Eiximenis subratlla en un altre context, com és la utilitat de saber llengües. Així, al ja citat i comentat capítol 192 del Dotzè, que porta per títol “E n quins llibres deu studiar hom generós e bon ciutadà”, ens diu que tot bon e honorable ciutadà e cascun hom major, axí com a cavaller, e noble, e duchs, e prínceps, deuen saber los llenguatges qui· ls són entorn (Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 83v). Certament, es refereix E iximenis en principi a grups socials diferents als mercaders, però podem fer extensives a ells les seues consideracions, tenint present que aquest coneixement de llengües era, i és, molt útil per a fer negocis. 1433 364 IV. F rancesc E iximenis, precalvinista? Arribats a aquest punt de l’exposició, caldria preguntar-se si trobem en E iximenis un veritable ideal precapitalista i àdhuc precalvinista. Alguns així ho han afirmat, com J. A. Maravall, qui diu textualment que “E iximenis es un escritor que desde una amplia base de economía medieval, estática, se aproxima a formas de economía precapitalista y es capaz de entenderlas y estimarlas”.1437 I si entenem pel capitalisme el sistema econòmic que tendeix a l’acumulació de capital, és a dir de riquesa, i que defensa la propietat privada, com a trets diferencials més importants seus, en trobem a l’obra eiximeniana diverses mostres de que això és així. Sobre la defensa de la propietat privada, i el seu rebuig a les possessions comunes que no siguen necessàries per al bon estament de la cosa pública s’expressa així al capítol 87 del Dotzè: “Attén ací bé e nota que los ciutadans deuen haver alcunes coses axí pròpries e personals que negun altre no les se deu appropiar per res del món: e són aquestes les dites coses, ço és mullers, infants, e possessions, e llinatges, e senyalls, e noms, grans secrets, e aprés propris peccats”.1438 Aquest rebuig a la propietat comuna té arrels aristotèliques, i el trobem també en autors influïts per l’aristotelisme, com sant Tomàs d’Aquino o E gidi Romà, segons indica U. Mariani, referint- se en principi a aquest darrer: “Lo scrittore agostiniano ritorna, nella prima parte del terzo libro (del De regimine principum), sul concetto della proprietà privata che egli fondava (...) sul diritto di natura. Ora aggiunge, in perfetto acordo con s. Tommaso, che essa è necessaria alla vita politica, e dichiara inattuabili, confutandole con gli stessi argomenti di Aristotele, le teorie socialistiche e comunistiche di Platone, Falea e Ippodamo”.1439 Quant a la valoració de l’adquisició de riqueses, podem citar per exemple el capítol 194 del Dotzè, on exposa que: “Consella Lambertus, duch d’Orliens a Felip, rey de França ennobleir les ciutats per riquees, e açò per mantenir- ne si mateix, car glòria és del príncep haver riques ciutats, e en temps de necessitat mills li’n poden servir sos vassalls, e les ciutats se’n poden mills mantenir”.1440 I l’anterior capítol 193 porta per títol “Com lo setén adjutori de la ciutat per ésser bastant a si és que haja riquees e a que li 1437 1438 1439 1440 Maravall, J. A. Op. cit. P. 395. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 42r. Mariani, Ugo. Op. cit. P. 123. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. F. 84r. 365 profiten”.1441 Cal relacionar això així mateix amb el concepte d’autosuficiència, del qual ja hem parlat. Repeteix la mateixa idea al capítol 872 de la mateixa obra, on diu, parlant de la ja esmentada col.ligació legal que: “Lo setén fonament de la col.ligació legal sí és varietat de facultats e de possessions, ço és, en riquea e pobrea. Car lo príncep deu fer tot son poder que ses gens sien riques, llegudament mudant- los de son patrimoni, promovent- los a treballar, forçant-los de no estar ociosos e faent-los ensenyar maneres novelles d’altres terres per a guanyar. Car, si lo rey ha los súbdits richs, ell és rich; si pobres, ell és pobre”.1442 Ara bé, també podem trobar argumentacions teològiques en aquest sentit, tan cares a E iximenis, com per exemple al capítol 777 del Terç: Déus, qui és pura bonea, no les daria [les riqueses] a negun si ellas de si matexas eren males, car totes les coses que Déus ha fetas són bones. 1443 I fins i tot des d’aquesta perspectiva, connectant amb l’ideal mendicant, es pot fomentar també la seua adquisició, com fa el seu coetani Vicent Ferrer: “Així vosaltres deveu amar les riquees, car les obres de misericòrdia se deuen fer ab les riqueses, car aquell qui és pobre no pot obrar les obres corporals de misericòrdia, que prou ha que es pugue governar a ell e a sa casa. E per ço les devem amar, que són instruments per guanyar mèrits”.1444 I en altres llocs fa aquest sant dominic unes belles i gràfiques comparances: “Bona gent, moralment parlant, les riquees són dites mans. Rahó e autoritat: per ço que axí com ab les mans fem les obres, e axí ab les riquees fem les obres, que’n fem cases e· n compram, etc. Les mans són les riquees que ab aquelles fem les fahenes”.1445 I quant a la consideració de les riqueses en si mateixes considerades, ja hem exposat quin és el punt de vista d’E iximenis, i podem al.legar en aquest sentit per exemple, el que diu al fragment conservat de la seua Summa Theologica: “Divites, ut dicit Gregorius in Moralibus, bene possunt salvari cum bono usu et bona administratione bonorum, sicut Abraham, Ioseph, David et multi alii; sed dampnantur in eorum malo usu et mala administratione, quia male adquirunt et male conservant”.1446 Ibidem. Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 456. 1443 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 128v. 1444 Vicent Ferrer, sant. Sermons, III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. P. 191. Citat a Puchades, Ramon. Op. cit. P. 138. 1445 Ibidem. P. 364. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 189 n. 26. 1446 Amorós, León. Op. cit. Pp. 201-2. 1441 1442 366 Aquest punt de vista, com diu J. A. Maravall, és molt comú entre els franciscans i els ordes mendicants en general. I diu així: “E s una tesis muy similar a la de San Antonio de Florencia. Lo que hace falta es ganar las riquezas sin fraude ni perjuicio de otros, cumplir con las cargas legítimas sin fraude ni perjuicio de otros y no dejarse dominar al poner el corazón en ellas”.1447 I la prova d’això és que trobem idees molt semblants en el coetani d’E iximenis Vicent Ferrer: A bram era molt rich mas (...) no y posava son cor en ells ; axí matex aquell sant Job.1448 L’origen d’aquestes comparances amb els patriarques semblen partir del també dominic Jaume de Voràgine. 1449 I el mateix Jaume de Voràgine s’expressa d’aquesta manera tan explícita respecte a aquesta qüestió: “Potest autem homo et Deo servire et divitias habere, sed non eis servire, qui tunc divitiarum servus esset, et avaritia dominaretur eidem iuxta illud: “Avaritia in capite omnium...”. In servis autem Dei avaritia non occupat caput, quia eis non dominatur; nec os, quia de terrenis non loquuntur; nec oculos, quia in talibus non delectantur; nec manus, quia liberaliter pauperibus largiuntur”.1450 I tornant a sant Antoní de Florència, s’expressa així aquest sant respecte a aquesta qüestió: Divitiae iniquae dicuntur, non quod in se sint male, sed quia frequenter male adquiruntur, vel male retinentur, vel eis male homines utuntur.1451 I fins i tot, en darrer terme, podria estar influït E iximenis en aquest punt també per corrents franciscans espirituals i arnaldians. Són molt interessants en aquest sentit les consideracions que fa A. Milhou: “Los “espirituales” y los franciscanos y terciarios afines, amantes de la pobreza y conscientes de la importancia de la burguesía mercantil y del oro (...) se daban cuenta, mejor que nadie, de la ambivalencia de la riqueza y del oro, causa de condenación y de salvación: llegaban algunos, como Arnaldo de Vilanova, a ver en la riqueza y la pompa de la Iglesia la señal de la venida del Anticristo, pero insistían otros –a veces los mismos- en la santificación de las riquezas monetarias por la caridad; amantes de la pobreza y propensos a los sueños escatológicos y a lo maravilloso, se dejaban algunos de ellos seducir por la Maravall, J. A. Op. cit. P. 410. Vicent Ferrer, sant. Sermons, III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. P. 291. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X I. 1991. P. 184, n. 17. 1449 Fa una referència semblant i després compara així aquest dominic: sicut A braham et coeteri patriarchae ( Sermones in Dominicas et festa per annum. V. II. Lugduni. 1687. P. 24). Citat in eodem loco. 1450 Voragine, Jaume de. Op. cit. P. 319. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X I. 1991. Pp. 187-8, n. 24. 1451 Antoní de Florència, sant. Summa p. 4, t. 14º, C. II, col. 735. Citat in eodem loco. 1447 1448 367 alquimia y su espiritualidad; también por las posibilidades ilusorias que ofrecía para remediar la suerte de los “pobrecitos”: el visionario Juan de Rocatallada (o Rupescissa), franciscano auvernés influenciado por Ramón Llull y Arnaldo de Vilanova, soñaba con obtener el elixir de la quintaesencia, oro líquido y celestial para bien de los pobres evangélicos”.1452 I en connexió amb aquest, diguem- ne, influx heterodox, és en aquest punt on podem copsar el precapitalisme eiximenià. Seguint el citat Maravall: “Como ha hecho observar Heers, su diatriba-en humillados, fraticellos, flagelantes, hussitas, valdenses, etc., y los franciscanos se aproximaron a ellono va sino contra los ricos tradicionales, anquilosados en sus privilegios, y no contra los que de nuevo y con su esfuerzo y riesgo adquirían grandes riquezas, esto es, contra los burgueses de la nueva sociedad precapitalista”.1453 Contrasta vivament aquesta visió amb l’oferida pel pensador dominic coetani d’E iximenis Vicent Ferrer. Citant M. Sanchis Guarner: “Sant Vicent Ferrer condemna l’acumulació de béns, car considera que tot lucre és usura, i pretén que el comerç no es face per multiplicar la riquea, mas tan sols per sustentació de casa”.1454 Això explica en gran part l’èxit predicatori d’aquest sant, com remarca el mateix M. Sanchis Guarner: “Tals diatribes vicentines provocaven l’entusiasme dels desheretats proletaris, i eren també escoltades amb complaença per l’aristocràcia terratinent, la qual era conscient del seu desfasament en la nova conjuntura econòmica”.1455 I trobem ací una important diferència entre el pensament eiximenià i vicentí. O si més no, en la manera d’esposar les seues idees d’un i altre. Car ja hem vist com en E iximenis, tot i ser presents en ell idees antioligàrquiques, es cuida ell molt de dir-les obertament, i sovint les amaga i embolcalla dins del seu vast opus. També hem parlat abundosament de les seus astúcies, i de com es pren més llibertat per a dir coses arriscades en obres escrites en llatí o adreçades a personatges amics seus, i per tant no anem a insistir més ara en Milhou, Alain. Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscano español. Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. P. 129. 1453 Maravall, J. A. Op. cit. P. 410. 1454 Sanchis Guarner, Manuel. Op. cit. P. 669. I una prova d’aquest rigorisme econòmic vicentí la tenim en la classificació que fa de les riqueses segons el seu origen. Diu així: “Axí hi ha dues riquees, dreta e eçquerra. Dreta és la de bon just e bon títol, axí com herència que ere bona e justa d’abans, axí com treballs en les tues possessions, e de mercaderies verdaderes. Mas la riquea de mal just és la mà eçquerra, axí com de llogre, prestant, comprant e venent, etc.” (Sermons, III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. P. 264. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXI. 1991. P. 193 n. 33). Cal que notem com ací la visió del sant valencià sobre el comerç i l’activitat econòmica en general és bastant restrictiva, ben al contrari de la que hem vist que té E iximenis. 1455 Sanchis Guarner, Manuel. Op. cit. P. 410. 1452 368 aquest punt. E n els sermons vicentins, en canvi, que no oblidem que podien arribar fàcilment a oïdes dels criticats, ens trobem exemples de les diatribes de què parla M. Sanchis Guarner com aquest: “Car pus que tu Justícia és, regiment deus fer, justícia spatxada et equaliter, axí al pobre com al rich. (...) E per una que tu faces star de més al pobre, tu estaràs mil anys a la porta del paraís, tot nuu, que no’t llexaran entrar”.1456 O també, quan parla de les plagues dels mosquits, diu que significaven la importunitat dels mals senyors que són ara, que’s beuen la sanch de les persones pobres, ço és guastant-los tot quant han.1457 I tot plegat condueix, com indica M. Sanchis Guarner, fora de la seua instrumentalitat en el tema de les almoines i les obres de caritat, com ja hem indicat, a una valoració més aviat negativa de les riqueses en Vicent Ferrer. I un clar exemple d’això el trobem en aquesta comparança: “Les riqueses no les devem molt desigar per tres rahons. La primera, que jamés farten lo posseïnt aquelles (Prov. 12). La 2ª que no sostenen lo confiant en aquelles, car són axí com la canya, que dins és vana, e defora bella. La IIIª, és car no fan negun fruyt, sinó caÿment de infern e eternal dapnació”.1458 Però és que en el cas concret d’E iximenis, podem parlar fins i tot d’una molt positiva valoració de les riqueses i de la seua adquisició. Així, ultra les consideracions que hem fet ja sobre el seu bon ús i la seua bona administració, cosa que entraria a més dins del tradicionalisme moral i religiós, com ja hem vist, podem dir que E iximenis dóna un pas més, i valora positivament també la seua adquisició. I això trobem al capítol 789 del Terç: “No vuyll condempnar aquells seglars e hòmens del món qui lloant alcun diran que sap bé guanyar e retenir lo bé, car guanyar e sàviament e justament retenir en son lloch e prudentment despendre no és mal, ans pot ésser gran virtut e saviea e salut de ànima e de cors, e gran llaor d’aquell que fer-ho sap sens peccat”.1459 I fins i tot uns capítols abans, dóna una sèrie de consells per a enriquir-se i prosperar econòmicament, la qual cosa vol dir que és això una cosa que Eiximenis no veia amb mals ulls. E l capítol 781 del Terç, d’aquesta manera, porta per títol “Qui posa doctrines a l’hom per conservar si matex en bon estament e no preserva de venir a pobrea”.1460 E l títol del capítol 782 és Vicent Ferrer, sant. Sermons, VI. Barcelona. E ditorial Barcino. 1988. P. 98. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de san Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X I. 1991. P. 205 n. 60. 1457 Vicent Ferrer, sant. Sermons , I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932 (1971). P. 204. Citat a ibidem. 1458 Vicent Ferrer, sant. Sermons , VI. Barcelona. E ditorial Barcino. 1988. Pp. 103-4. Citat a ibidem. P. 190 n. 27. 1459 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 135v. 1460 Ibidem. Ff. 131r-131v. 1456 369 fins i tot més explícit: “Qui toca per quina manera l’om se pot fer ric om”.1461 E l capítol 783, en fi, que porta per títol “Qui posa altres doctrines sobre aquesta matèria”, desenvolupa l’anterior.1462 E ls consells que ací dóna són d’allò més variats, i tots són tendents a explicar- hi vies per a millor enriquirse. E spigolem, però, el que diu al capítol 781, que sintetitza al mateix temps moltes de les característiques que ja hem exposat de l’ideal mercantil eiximenià: “Fa mester que qui vol ésser ric hom, jamés no tingua res en caxa, ans tostemps los transmunt de compra en compra, e a açò ajuden tres coses. La primera, que l’hom haga gran diligència e no sia pereós. La segona, que haga gran familiaritat ab aquells qui saben molt en esta matèria. La terça, que contínuament se pos en la pràctica e no ces jamés”.1463 I arribats a aquest punt cal preguntar- se, doncs, on rau exactament el que hem anomenat precapitalisme i precalvinisme eiximenià. Hem de partir de la base de que a la Baixa E dat Mitjana, segons C. Cuadrada: “E l mercader seria l’individu protagonista d’una estructura econòmica de tipus precapitalista, lligada al comerç, d’importància variable, (...) comptant amb una mà d’obra assalariada, dirigida per, diguem- ne “empresaris”, tant comerciants com mestres d’oficis o petits patrons d’obradors”.1464 En el cas concret valencià, com diu V. Salavert, trobem un grup ascendent, la burgesia, que fou afirmant-se al si de la societat valenciana, fins al punt d’arribar a equiparar-se amb certs sectors de la noblesa.1465 I el mateix autor ens ofereix la solució definitiva: “E n aquest procés d’afirmació com a grup social, destaca la confecció d’un codi aretològic, que depèn de la tradició i que era molt pròxim als esquemes dels reformadors baixmedievals, en especial Francesc E iximenis, el qual codi es caracteritzava pels següents trets: dignitat i decòrum, i, en clara contradicció amb la relaxació de la conducta nobiliària i eclesiàstica més comuna, l’exercici de la pietat, l’acompliment estricte de les regles morals i l’allunyament de l’envaniment mundà. Prudència, racionalitat, moderació, responsabilitat, honorabilitat i honestedat-fins i tot en el matrimoni i en el comportament sexual-completaven el retrat d’aquests autèntics puritans en un món titllat pels moralistes d’hedonista i llicenciós. Aquesta actitud cercava desqualificar les condemnes a què era sotmesa l’activitat comercial per part de l’ortodòxia catòlica”.1466 Ibidem. Ff. 131v-132r. Ibidem. F. 132r. 1463 Ibidem. F. 131r. 1464 Cuadrada, Coral. Op. cit. P. 112. 1465 Salavert, Vicent. “La vida quotidiana a la València dels segles XV i XVI”. A fers, 27. 1997. P. 445. 1466 Ibidem. Pp. 445-6. 1461 1462 370 Però també trobem en el pensament eiximenià un altre lligam importantíssim per a poder parlar- ne de precalvinisme eiximenià. I aquest és la idea, present en la mentalitat calvinista, de que, als que duen una vida religiosa i honesta, Déu els recompensa ja en la terra amb riqueses i béns temporals. Al llarg de l’ opus eiximenià hem trobat que on esposa aquest ideal preferentment és en la part del T erç que tracta del pecat d’avarícia. Ja al capítol 523, però, que està dins del pecat de peresa, tot comentant i traduint Mt, 6, fa aquestes consideracions: “No siats massa curosos ne ab tantes ànsies sobre vostro menjar, e sobre vostro beure, e sobre vostro vestir, car bé sap lo vostro pare celestial que aquestes coses havets mester. Sia, donchs, vostre treball e cura discret e ab temprament, e sia la vostra principal cura de salvar vostres ànimes. Car si axí u fets, lo vostro pare celestial, donant-vos salvació, vos-i ajustarà aquestes coses baxes e poques que vosaltres demanats”.1467 Prèviament, però, dins d’aquests capítols dedicats al pecat de peresa en aquesta obra, exposa sintèticament aquest ideal al capítol 482: V era diligència llunya de l’hom tot vici, fa· l atendre a conèxer Déu, e a plaure a ell e a tot ço qui seu és, no li lleixa perdre temps, fa· l gran ricom spiritual e tamporal. 1468 Tractant ja del pecat de l’avarícia pròpiament, al capítol 776, exposa més clarament ja la idea de que Déu ajuda al mercader que en ell confia: “Pensa e veges de los mercaders, qui volrran ajustar riquees, car si lo major e pus poderós confia de si, el minor va simplament, e ab temor e confiança de Déu. Diu que generalment és axí que lo major va a terra, e lo menor va sus e prospera”.1469 Però on més clarament apareix aquest ideal és al capítol 780 d’aquesta obra, que ja porta el significatiu títol de “Com pietat merex a l’hom que sia ric hom”1470 . Cert és que ací relliga aquesta idea amb l’ideal mendicant. Però les Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. Ff. 283r-283v. Ibidem. F. 265r. 1469 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 128v. 1470 Ibidem. Ff. 130v-131r. Fins i tot podem dir que aquesta mentalitat precalvinista, si bé no aplicada estrictament al comerciant, ans al bon cristià en general apareix en una obra tardana seua com és la V ita Christi. D’aquesta manera, ens trobem que al capítol 66 (numerat en el manuscrit consultat per nosaltres com a 68) del 7è tractat s’expressa d’aquesta manera: “Donques cascú (...) gir son estudi e enteniment de aver diligència de cerquar lo Regne de Déu e de guanyar la sua damunt dita justícia, e Déu empara l’à sens subte, e dar-li ha ço que sia necessari a sa persona e a son estament, e puix aurà salvació” (València. BUV. Ms. 576. F. 206v). Al següent capítol 67 (numerat en el manuscrit consultat per nosaltres com a 69) d’aquest mateix tractat, expressa la mateixa idea: “Devem entendre primerament e pus fermament a guanyar e a cerquar lo Regne de Déu e la sua justícia, car açò faent, les coses temporals a nós necessàries e profitoses nos hi seran per gràcia del Senyor ajustades” (Ibidem. F. 207v). 1467 1468 371 consideracions que fa són prou significatives. Comença així dient que “la segona rahó special per la qual l’om (...) Déus preservava tostemps de pobrea e· l fa habundar en tot bé sí és pietat, car sàpies que per pietat als pobres en special preserva Déus molts de pobrea e· ls dóna habundància de grans béns”. I llavors esbossa un molt interessant concepte, que és el d’”alquímia crestiana”, que es podria definir com a “la manera de prosperar en béns temporals mitjançant la pràctica de virtuts cristianes”. Relliga més avant d’una manera més clara aquest ideal precalvinista amb l’ideal mendicant: “Per experiència troben los religiosos mendicants qui no han rendes, que aquells qui dien bé l’ofici e fan a Déu special oració e gràcies, e preguen afectuosament e ordonada nostre senyor per llurs benefaytors, que nuylltemps no sofer Déu que hagen misèria ne freytura de res, ans habunden notablement”. I al final sintetitza aquest ideal d’aquesta manera: Posa lo gran pare A gaton que Déu multiplica les coses temporals en special per misericòrdia . Podem dir en definitiva que aquest ideal proburgès triomfa a la Corona d’Aragó als segles XV i XVI. Així, un Manual mallorquí de mercaderia escrit devers 1520, on s’exalta l’activitat mercantil, ocupa dinou fulls en lloc dels tres que ocupava el Manual barceloní escrit devers 1385. 1471 Contrasta totalment aquest creixement i final triomf de la valoració de l’activitat mercantil en terres catalanoaragoneses, amb el menyspreu que hom pot percebre en la veïna Castella, on el ja citat Rodrigo Sánchez de Arévalo, a la seua Suma de la Política, escrita vers el 1454 ó 1455, propugna que els habitants de ciutats no exercisquen “officios de mercenarios e mercatorios e aquisiteros e riquezas, los quales no disponen a uirtud, e aún comúnmente las tales personas, que no son ocupadas en agricultura o en artes necessarias, danse a uagaciones e malos occios, de guisa que fazen sediciones e coliganças contra el principado e leuantan e bollecen los pueblos contra los sennores”.1472 I la síntesi de tots aquests ideals proburgesos i àdhuc precalvinistes la trobem a la inscripció que orna les parets de la Llotja de València, construïda També és cert, però, que ja ens trobem indicis d’aquesta idea en una obra primerenca com el Segon, on al capítol 38 s’ens diu, tot comentant Proverbiorum, X: “E vol dir aytant que man pereosa, ço és, ànima d’om que és fret a tot bé a fer, e és tot mal e dolent, tostemps viu pobre e freyturosa. Mas aquella que és forta e treballa vigorosament en les temptacions, aquella ajusta grans riqueses e grans béns assí matex en esta vida” (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 33r). Glossa aquesta mateixa cita escripturística al.legada (Proverbiorum, X) al capítol 489 del Terç: “E t vol dir que la vida e obra d’om axí dolent e fret contínuament se appareylla de caure en pobrea e freytura, mas per lo contrari, l’om fort e fervent en ses obres, aquell ajusta riquees e habundància a la sua casa” (Madrid. BN. Ms. 1792. F. 267r). 1471 Puchades, Ramon. Op. cit. P. 142. 1472 Sánchez de Arévalo, Rodrigo. Op. cit. P. 52. Citat a Antelo, Antonio. Op. cit. P. 47. 372 cap al final del s. XV: “Inclyta domus sum. Annis edificata quindecim. Gustate et videte concives, quoniam bona est negociacio que no n agit dolum in lingua sua, que iurat proximo et non decipit, que pecuniam non dedit ad usuram. E us mercatores! Sic degens, diviciis redundabit et tandem vita fruetur eterna”.1473 V. La consciència social eiximeniana Hem parlat abundosament de com E iximenis és fortament classista i defensor de l’ordre establert. Així mateix, hem vist també com és ferm partidari de tractar els vassalls desobedients amb rigor i duresa. Però seríem injustos si no parlàrem de la presència en ell d’una certa consciència social i de la defensa al llarg de la seua obra de certs drets de les classes més desfavorides. É s això un poderós contrapès a la seua idea, a voltes obsessiva, de que la classe burgesa mercantil siga afavorida i cresca econòmicament. Un primer indici del perquè d’aquesta actitud ens el dóna J. Romeu, qui ens diu que en E iximenis, “com a descendent de burgesos i com a protegit per poderosos, les seves simpaties es decanten a favor de la minoria que té el poder i que representa una societat organitzada i benestant; però com a franciscà i religiós procura de conciliar aquestes simpaties amb l’actitud popular”.1474 Una arrel directa, doncs, d’això trobem en el pensament franciscà1475 i en el primat de la caritat, del qual també hem parlat abundosament. També tenim una arrel directa en l’ideari ja exposat de que Déu dóna riqueses als rics perquè puguen rembre llurs pecats fent almoines als pobres, si bé també hem vist les cauteles que exposa E iximenis al respecte, i com distingeix els vers pobres de la gent que es fa passar per pobre. E n aquest sentit, podem observar a finals de l’E dat Mitjana, com han remarcat V. Pons i M. Cárcel, una aproximació de l’ideal de pobresa cristiana Cal que destaquem com allò expressat a les parets de la llotja valentina coincideix a bastament amb el que l’italià F. Pegolotti, factor dels banquers florentins Bardi en dotze estrofes definia com quello che dee avere in sè il vero e diritto mercatante: equitat, precaució, compliment de promeses, gravetat, religiositat, caritat, evitar la usura i els riscs, escriure bé els comptes, tenir una sola paraula en els negocis, procurar vendre molt i comprar poc (Cuadrada, Coral. Op. cit. P. 110). 1474 Romeu, Josep. L iteratura Catalana antiga. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1961. P. 75. 1475 Com a simple exemple, podem citar ací com al capítol 9 de la regla franciscana no butllada de 1221 es diu que els frares han d’alegrar-se quan es trobin enmig de persones qualssevol i menyspreades, entre pobres i dèbils, malalts i leprosos i els captaires del camí (Francesc d’Assís, sant; Clara d’assís, santa. Op. cit. P. 53). 1473 373 i l’ideal de pobresa franciscà. I això ho veiem per exemple en l’augment de testadors que desitgen morir amb hàbit franciscà. 1476 Podríem dir fins i tot que la reina Maria de Luna, a qui dedicà el Scala Dei , i amb qui E iximenis tingué molt de tracte íntim, fins al punt que podríem parlar fins i tot de que E iximenis exercí certa influència sobre ella, podria haver estat influenciada per E iximenis en aquest punt. Una prova d’això tenim en el Memorial que la Reina confià el 29 de febrer de 1404 al seu cambrer Martín Martínez de Marziella perquè poguera assolir certes gràcies de Benet X III a Avinyó. Com diu A. Ivars: “E l asunto del punto tercero del memorial es como un nuevo clamor de la Reina a favor de la clase oprimida de Cataluña, para que el Papa remediase el infame servilismo a que estaba ungida”. I en aquest sentit també podem recordar que aquesta reina, adreçà una carta a Benet XIII el 21 de maig de 1402 de València estant propugnant l’abolició de les servituds detestables, les quals en paraules de la reina són quedam prava et detestabilis consuetudo aut servitus in vulgari cathalano diversis vocabulis nominata, videlicet, cugucia, exorquia, intestia et arcina, reemença, pendre e maltractar.1477 Una possible pedra de toc d’aquesta possible influència la trobem precisament en la citada Scala Dei. E n un punt concret d’aquesta obra (en la part que divergeix del L libre de les Dones), parla E iximenis del que ha de fer la reina, donat el seu estament, i d’entre els consells que dóna E iximenis, propugna que la reina tingui cura que els seus servidors estiguin satisfets, ben nodrits i finalment ben proveïts i heretats. 1478 Ben és cert, no obstant, que la família reial catalanoaragonesa tenia ja d’abans pietosos i caritatius costums, potser conseqüència del seu pregon franciscanisme del qual hem parlat en el capítol segon d’aquest treball. Així, ens diu A. Riera que en temps de la Baixa E dat Mitjana “la familia real [catalanoaragonesa], para dar ejemplo, alimentaba diariamente un determinado número de pobres, a los que destinaba una parte del pan, vino y carne que compraban los oficiales para la corte; repartía, además, entre los indigentes los restos de las mesas reales y de los domésticos, y los productos Cárcel, Vicente; Cárcel, María Milagros. Op. cit. Pp. 12-3. Ivars, Andreu. “Franciscanismo de la reina de Aragón Doña María de Luna (1396-1406)”. A IA , 34. 1931. Pp. 580 -4. E iximenis critica directament un d’aquests mals usos feudals, en concret la cugucia, al capítol 626 del Terç, on s’expressa d’aquesta manera: “E mperò, sobre tota alcavoteria és que l’hom sia alcavot de sa muyller, et per tal estech antigament ordonat que aytals paguassen cugucia a la senyoria, e açò per tal cant ells matexs les procuraven. Jatsia que los senyors del món han aquesta lley massa estesa en alscunes parts del món, demanant a cascú que ha la muyller mala que pach cugúcia, e açò és contra caritat e lley crestiana” (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 55r). 1478 Scala Dei. Barcelona. PAM. 1985. P. 27. 1476 1477 374 deteriorados”. I així per exemple, ens trobem que Sibil.la de Fortià (una de les dones de Pere el Cerimoniós, no molt preada per cert per E iximenis, com hem vist), el 22 de març de 1380 donà de menjar a tretze dones pobres. 1479 Una primera presència d’aquesta consciència social veiem al capítol 9 del Dotzè, on l’abat Senon, donant consells al príncep africà Polus, “ascientà encara lo dit sanct abat al dit duch que per tal que lo pare e font de pietat nostre senyor Déu tostemps faés pietat a la ciutat, que aquí· s faessen per la comunitat almoynes grans e sovín als pobres, e specialment als vergonyants e secretament”.1480 Ací observem una idea de caritat pública o estatal molt interessant. Les almoines, al mateix temps, eren el principal sustent dels ordes mendicants, com ja hem dit també. Podem dir també que la necessitat d’almoines per a aquests ordes també representa una certa consciència social, encara que en aquest podem dir que siga pro domo sua. Podem parlar en aquest sentit d’un “ideal mendicant eiximenià”. Cal tenir present d’altra banda, que sense aquestes almoines aquests ordes s’haurien vists obligats a desaparéixer. Aquest ideal mendicant eiximenià és exposat magistralment al capítol 18 del Regiment de la Cosa Pública (cap. 374 del Dotzè): “Pots veure quan erren aquells qui com fan algunes notables almoines per la comunitat o per si mateixs, és que molt donen a les persones en singular, que no fan als col.legis e a les comunitats e convents pobres dels religiosos e de aquells que són dats a D éu”.1481 Per la qual cosa, una mica més avant recomana que si a algun frare menor o preïcador vols dar o assignar alguna almoina, fes que lo col.legi del seu estament n’haja quatre o cins vegades, car així se ha a mantenir la comunitat.1482 Però la consciència social eiximeniana pren tons verament tendres en molts llocs, derivats del seu pregon franciscanisme, com per exemple al capítol 171 del Dotzè, on, referint-se als esclaus, diu que “deus pensar que són hòmens o fembres axí com tu, qui per ventura seran majors que tu en paradís; car no· t saps llur fi quina serà ne saps la tua. Per raó d’açò deus-los Riera Melis, Antonio. “E structura social y sistemas alimentarios en la Cataluña bajomedieval”. A cta historica et archaeologica mediaevalia, 14-15. 1993-4. P. 214. E iximenis es fa així mateix ressò d’aquests pietosos costums de les classes altes de la seua època al capítol 696 del Terç, on s’expressa d’aquesta manera: Han acostumat los grans hòmens que cant conviden religioses e pobres o altres per esguart de Déu, que tostemps los proposen a si matexs (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 88r). 1480 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 10v. 1481 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 109. 1482 Ibidem. P. 110. 1479 375 tractar ab gran caritat e humanitat; per tal que Déu la faça a tu e a les tues cases”.1483 I el mateix tema en tons pareguts el reprén al capítol 348 de la mateixa obra: “E diu sanct Gregori que alscuns són axí alts en llur cor per oradura e follia que en ells regna qui· ls encega que no· s veen que ab tant de fàstig se fan servir que negú no· ls pot suportar. Aquests, si han sots si esclaus, tracten-los axí com a cans, e per tal fa Déu tractar a ells per mans d’altres per tal via lleja que no volrien ésser nats, axí com per exemple nos ho preycà lo Salvador Mathei, XV I”.1484 I al final dels susdit capítol dóna un bell consell als senyors que tenen esclaus: “E a la bonea dels servents pot molt ajudar lo Senyor qui· l nodrex, car com dix Ysaye, X X X IIII : Sicut servus sic dominus eius, ço és, que comunament aytal és l’esclau com lo senyor l’à nodrit. Donchs nodrex-lo bé axí com si era ton fill, e poràs- ne fer a tu e a tos fills cors e ànima”.1485 I fins i tot al capítol 351 del Dotzè dóna un curiós argument de per què el senyor ha de ser coneixent al seu servent. Tot al.legant Sèneca in epistola ad L irium Tironem, diu: “Car desconexença és obra rustical, qui ret odiós tot hom qui la ha més que cosa del món, car los hòmens malvats e criminosos troben qui· ls seguex e posa per ells la vida si són conexents a llurs servidors”.1486 Posa així mateix E iximenis com a qualitat necessària del príncep el que siga liberal i magnífic als capítols 647ss del Dotzè, com ja hem dit. Doncs una de les proves de la magnificència del príncep és, precisament, ajudar els seus serfs necessitats, com expressa al capítol 648 del Dotzè: “La segona [prova de magnificència del príncep] és fer grans despeses a rellevar los aterrats qui poden servir a la cosa pública, axí com són cavallers pobres e jòvens mercaders qui no han de què mercadejar, e menestrals que no han cabal de què puxen treballar ne guanyar ne viure, o pagesos qui no an arreus de colrre llurs terres”.1487 I fins i tot en alguns moments aquesta consciència social es pot enllaçar amb la docta ignorantia , de la qual ja hem parlat, com per exemple al capítol 828 del Dotzè, on diu que “lo bon príncep, en regir los hòmens sens Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 76r. Ibidem. F. 145v. 1485 Ibidem. 1486 Ibidem. F. 146v. 1487 Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 439. 1483 1484 376 noblea de sanch, (...) deu encara, segonament, pensar (...) que los simples sens generositat foren elegits per Jesucrist en son dissipulat apostolical”.1488 I dins del mateix capítol, fa una llarga dissertació sobre el mateix tema, on apareix fins i tot més clarament aquesta consciència social: “Pens encara lo bon príncep, quartament, que los ignobles són les ovelles especials de Déu, per les quals a governar e defensar Déus ha dat estament als generosos. (...). Que pens lo bon príncep que, com ell dega amar sobre totes coses del món noblea de virtuts, que uy en los simples trobarà de fet més aptea a saviea e a virtuts que en los hòmens generosos”.1489 Fins i tot estableix l’obligació del príncep de defensar els seus vassalls desfavorits front a les injustícies de què són objecte per part dels poderosos. Al capítol 873 del Dotzè conta una historieta de les seues, en què suposadament parla de com Manfré, rey de A pulla informà al duch de Terento sobre lo regiment dels pobres. 1490 E l capítol és una plena exaltació d’allò que estem dient respecte a la consciència social eiximeniana, i aquests consells en són plenament il.lustratius. E l primer consell és que “jamés no aflegís los pobres per negunes opressions, ne soferís que altre la los faés que fos son vassall (...) car Déus hy fa part, que tota la E scriptura ha plena que E ll és protector e defensor llur e que la clamor del poble puja a Déu”. E n segon lloc, diu que “com en les comunitats sia comunament alcun divís entre majors e menors e richs e pobres, per tal consellava lo dit príncep que tostemps lo senyor sostingués la part dels simples e dels pobres, e açò per amor de Déu e per tal que los majors no destrouissen de tots punts los menors ab la assistència del senyor”. Podem observar respecte a aquest darrer consell uns certs ecos de la defensa de les llibertats que podem trobar en el sistema pactista, ja exposat. E l tercer consell incideix en el que ja hem anomenat ideal mendicant eiximenià. Així, diu que “los pobres de grat, axí com religiosos e aquells qui per amor de Déu renuncien al món sien per lo príncep fort preats e honrats, majorment quant de fet apar que amen la pobretat que han elegida; mas los pobres per força, aquells deu lo príncep fort favorar e ajudar en ço qui a ell pertany”. Implica tot això dit en darrer terme que el bon príncep deu preocupar- se i atendre al bon estament dels seus súbdits. L’obligació dels governants d’atendre i dedicar-se als seus súbdits, a banda de suposar la 1488 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 351. 1489 Ibidem. P. 352. 1490 Ibidem. Pp. 459 -60. 377 màxima manifestació de qualsevol consciència social, d’altra banda suposa l’obligació bàsica dels governants en el sistema pactista i en la concepció de corpus mysticum, com ja diguérem. I donat que E iximenis és més exigent amb els eclesiàstics que amb els seglars, com ja hem dit, molt més té aquesta obligació el bon prelat. I això queda palès clarament al capítol 15 del 5è tractat de la V ita Christi: “Bon prelat qui veu son súbdit ociós, tantost lo deu occupar en treballar de mans prou, o fer-lo llegir o scriure, o fer altra cosa que· l gite de la ociositat, o li faça fer alguna santa obra meritòria, a eximpli del nostre Redemptor, qui encara estant infant de X II anys en X VII tota via treballà poderosament en les arts dessús dites, e en observança de la lley divinal, e en les obres de misericòrdia”.1491 É s del tot avançat per al seu temps que propugne E iximenis que els prelats es preocupen perquè els seus vassalls sàpiguen llegir i escriure. É s a dir, propugna que els prelats no sols curen d’aspectes espirituals del benestar dels vassalls, ans també d’aspectes materials d’aquest benestar, reflectits en el seu nivell cultural. I fins i tot al capítol 73 del Pastorale fa una sorprenent exhortació a que els prelats denuncien les injustícies comeses pels prínceps contra el poble, tot seguint sant Gregori: “Quantum autem obligentur prelati ad predicandum et ad informandum populum ostendit Gregorius, X X I Moralium, exponens illud Iob XXXI: Si aduersum me terra mea clamat et cum ipsa sulci eius deflent, si fructus eius comedi absque pecunia. Ubi Gregorius sic inquit: Terram clamare est contra regentis iniustitiam subditos dolere”.1492 VI. Consideracions sobre la usura 1. La usura en general dins l’obra eiximeniana Com a darrer epígraf d’aquest apartat caldria que parlàrem de les consideracions que fa E iximenis al llarg de la seua obra sobre una matèria tan lligada a l’activitat econòmica com és la usura, fent especial referència al final al tractament eiximenià dels censals morts i dels violaris, que serien unes subespècies d’usura molt comunes en temps d’E iximenis, i les quals ell tracta també. E iximenis hi dedica fins i tot una xicoteta obreta a aquesta temàtica, el Tractat d’Usura, que s’ha trobat recentment. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 162r. Martínez Checa, Montserrat. Francesc E iximenis, Pastorale. E dició i traducció. Barcelona. UAB. 1995. P. 92. 1491 1492 378 Cronològicament parlant, doncs, és pecisament aquest petit tractadet la primera obra eiximeniana dedicada al tractament d’aquesta matèria. La seua data de composició, si bé és imprecisa, es pot estimar entre 1374 i 1383, si bé més a prop de la primera data que de la segona. 1493 Per desgràcia, el text trobat sols abasta 14 capítols dels 28 de què constava l’obra, segons indica el seu índex. D’aquesta matèria també tracta al Terç. E n concret, els cinc capítols que hi dedica (760, 761, 762, 763 i 764), 1494 corresponen quasi ad litteram als capítols 1, 2, 3, 4 i 8 d’aquest petit tractadet respectivament.1495 Per tant, podem dir que aquest petit tractadet, tot i restar incomplet, constitueix l’obra eiximeniana més important per a l’anàlisi que en fa E iximenis d’aquesta temàtica. També és cert, com veurem, que la postura d’E iximenis, coincidint amb el penchant místic i espiritual que pren en ses darreres obres, va endurintse cada vegada més, i al final és força restrictiva, per no dir contrària a la usura. Direm de manera preliminar que l’E sglésia sempre d’una manera o altra ha condemnat la usura, partint de Lc, 6, 35: Mutuum dantes, inde nihil sperantes. No obstant, podem dir que la prohibició de la pràctica de la usura es realitza en els segles XII i XIII (és a dir, entre el Decretum de Gracià [1140] i les Decretals de Gregori IX [1234]), i arriba al seu màxim punt als concilis de Lió (1274) i de Vienne (1311). Un bon exemple d’aquesta línia d’actuació trobem al Decretum (c. 11, dist. LX X X VIII), on s’afirma literalment que super omnes mercatores plus maledictus est usurarius; ipse namque rem datam a Deo vendit, non comparatam.1496 E ntre els escolàstics, el primer que podem dir que la va censurar fou E nric de Gant. Aquest, en la seua primera disputa de quodlibet de l’any 1276, insistí en el fet que tota activitat econòmica, la finalitat de la qual consistisca a beneficiar- se mitjançant moneda, és a dir, donant una quantitat de moneda per recuperar-la dins d’un temps amb altra quantitat afegida, és contrària a la llei natural. É s en conseqüència pecat i està prohibida per la llei positiva. 1497 Hernando, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). P. 10. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. Ff. 120v-123r. 1495 Hernando, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). Pp. 4-7. 1496 Puchades, Ramon. Op. cit. Pp. 88-9. 1497 Hernando i Delgado, Josep. “El cont racte de venda de rendes perpètues i vitalícies (censals morts i violaris), personals i redimibles (amb carta de gràcia). E l tractat d’autor anònim Pulchriores allegationes super contractibus censualium ” (s.XIV). E dició i estudi del text. A TCA , 11. 1992. P. 141, n.11. 1493 1494 379 I sense anar més lluny, al sínode valentí de 1296, sota el pontificat de Ramon Despont, s’inclouen tres duríssimes constitucions contra la usura, dues referides als laics i una als eclesiàstics. Transcribim una d’elles per a copsar tal grau de censura: “De publicis usurariis: Item statuimus et ordinamus quod quicumque de cetero in civitate et diocesi Valentina inuentus fuerit publicus usurarius et manifestus ipso facto excomunicationis sententia sit ligatus, nec ad ecclesiasticam sepulturam admittatur, donec de usuris ipsis prout patiuntur facultates eiusdem plenarie satisfactum fuerit illis, quibus facienda est restitutio aut aliis secundum quod continetur in decretali de usuris Quamquam usurarii, etc., quam inserire uolumus in constitutione presenti”.1498 També és cert, però, que coincidint amb la línia que hem senyalat de progressiva acceptació per part de l’E sglésia de l’activitat comercial i mercantil, podem observar un fenomen semblant respecte a la usura, si més no a nivell d’alguns teòlegs i canonistes, com el propi E iximenis al Tractat d’Usura. Observarem així la diversa influència de diversos d’aquests teòrics eclesiàstics en el propi E iximenis en diversos punts de la seua exposició. Així per exemple, sant Ramon de Penyafort accepta certs casos de préstec a la seua Summa de Poenitentia (en concret al títol De usuris). 1499 Començarem, doncs, amb l’anàlisi del Tractat d’Usura, que a més de ser cronològicament el primer lloc on tracta aquesta matèria, és al mateix temps l’obra on fa un tractament més extens. Comença així definint què és usura al capítol primer, i diu que usura és tot guany temporal, lo qual l’om qui presta ateny per pati precedent e per següent força.1500 E n aquesta definició sembla seguir E iximenis el seu admirat Hostienc: Quodcumque solutioni rei mutuatae accedit ipsius rei usus gratia pactione interposita, vel hac intentione habita in contractu vel exactione habita post facto. 1501 Diu a continuació E iximenis que la usura sols pot recaure en tota cosa qui caygua en valor o stimació peccuniosa, ax í com és aur, argent o qualsevol roba o dinés o serveny. 1502 Puchades, Ramon. Op. cit. P. 93, n.24. Luño Peña, E nrique. Op. cit. Pp. 24-5. Distingeix aquest venerable dominic entre préstec “de consum” i préstec “de producció”. E l primer deu ser gratuït, car ho necessita el proïsme indigent. E n el segon en canvi, ço diu, és lícit obtenir un interès. Diu així que els diners no són productius per se, però poden serho per accidens . 1500 Hernando, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). P. 32. 1501 Hostienc. Summa A urea, “De usuris”, nº1, col. 1612-3. Citat a ibidem. P. 32 n.1. 1502 Ibidem. P. 33. 1498 1499 380 Va exposant a continuació E iximenis exemples d’usura. Ací destacarem l’exposició que fa d’una operació comercial que podem qualificar de contracte in fraudem usurarum, i en conseqüència, usurari. É s l’anomenada venditio ad tempus o ad terminum, en la qual el venedor ajorna el pagament del producte i com llavors l’article es ven a un preu més elevat, sembla aquest contracte amagar un mutuum. Li semblen influir ací dos autors franciscans: Duns E scot i Alexandre d’Alexandria.1503 Parla més avant E iximenis d’un contracte conegut com de retrovendendo, que qualifica com a usurari. Aquest combina el contracte de préstec amb penyora amb el contracte de venda. Apareix a la decretal A d nostram i és qualificat com a usurari per Ramon de Penyafort. 1504 I al capítol 4rt d’aquest tractadet hi exposa quins són los patis usuraris pus comuns e famosos: “lo primer és quant lo capital e lo guany se posa tot en cert, axí com fa aquell qui aytal pati posa ab aquell qui presta. (...) Lo segon pati usurari sí és cant lo capital és posat en cert e lo guany en fortuna. (...) Lo terç pati usurari és posar lo guany en cert e lo capital en fortuna”.1505 Aquest darrer exemple fa referència a un dels casos més controvertits en l’escolàstica: el cas del préstec marítim, també conegut com a pecunia traiectitia. Aquest préstec permetia al prestador, quan acceptava els riscs del transport marítim, la percepció d’un fort interès. Diu J. Hernando que E iximenis segueix ací, una vegada més, el seu admirat Hostienc, sense citarlo, el qual així mateix exposa la solució més comuna en el seu temps: tot préstec, mutuum, fet amb pacte sobre repartiment de beneficis, malgrat el risc assumit pel prestador, és usurari. Però la societas on una persona posa el capital i l’altra el treball, tot compartint ambdós el risc, està permesa, així com la participació en els beneficis. 1506 Al següent capítol 5è comença una sèrie d’al.legacions i contraal.legacions sobre si la usura és vedada o no. E n un principi podem pensar que simplement segueix el mètode escolàstic, com en tants altres llocs de la seua obra. Però ens trobem de nou amb l’ambigüitat eiximeniana de la qual ja hem parlat en altres llocs. Nosaltres, però, ens inclinem per la creença de que E iximenis manifesta en aquest punt una postura fortament restrictiva. Diem això en primer lloc perquè ubica la usura com a forma del pecat d’avarícia, al Terç del Crestià. E n segon lloc, observarem la seua evolució Ibidem. P.35 n.4. Ibidem. P. 40-1, n.9. 1505 Ibidem. P. 44-5. 1506 Ibidem. P. 45, n.12. L’Hostienc recull aquesta opinió: Quid ergo si contrahuntur societas quod unus ponat pecuniam et alius operam? L icitum est dum tamen lucrum et damnum communiter sentiant ( Summa A urea, De usuris, n.8, col. 1624. Citat in eodem loco). 1503 1504 381 envers una postura cada cop més restrictiva al llarg del seu opus. Vol dir, doncs, que és una cosa pecaminosa per se per a ell. E n aquest punt diu J. Hernando que E iximenis segueix sant Tomàs d’Aquino,1507 qui també fa això a la Questio X III De avaritia dins De malo. Arriba així mateix J. Hernando a la conclusió de que el fonament de la prohibició de la usura està representat pel concepte d’aequitas, d’on deriva la necessitat d’aequalitas, i per la idea de charitas. Sintetitzaria així magistralment E iximenis el pensament dominicà (basat en aequitas), i el franciscà (basat en charitas). Sant Tomàs d’Aquino i Duns E scot serien així els que més li influirien en aquestes idees.1508 I fins i tot en l’argumentació que fa posteriorment a favor de la usura en certs casos, podem dir que es mostra restrictiu, i té present, per exemple, la famosa cita de L uce, V I : Mutuum dantes, nichil sperantes.1509 Però, com hem dit, E iximenis admet la usura en certs casos, i dedica els capítols 8ss fins al final que ens ha arribat d’aquesta obreta a exposar-los i a dir per què els considera admissibles. Conclou J. Hernando que segueix E iximenis la llista donada per Godofred de Trani1510 a la seua Summa in tit. Decretalium (De Usuris, n. 9): “Et ideo sciendum est quod in 7 cassibus usura secundum iura canonica licite petitur. Primum est cum laico benefficium assignatur... fideiussor... poena canonica... tamquam interesse... in contractu locationis... ratione incertitudinis... pro numerata dote”. E studia E iximenis en aquest capítol 8 els set casos exposats per Godofred de Trani, llevat del primer, que ho analitzarà al capítol següent. N’afegeix un més a la llista, que és el mutuum ad pompam. Als capítols 11 i 12 n’afegeix dos més: censals morts i violaris. 1511 Pel que fa al cinquè cas exposat dins aquest mateix capítol 8è, tot i ser un xic confusa l’exposició que fa E iximenis, podem dir que ací inclou tres casos qualificats pels escolàstics com a excepcions a la usura: emptio, venditio ad terminum sive ad tempus i la compra de rendes ad vitam.1512 Al 9è capítol exposa un cas duptós de feu, que exposa d’aquesta manera: L a sglésia té en penyora d’un seu feudatari lo castell per lo qual lo feudatari és vassall de la església. 1513 L’opinió dominant al respecte en època d’E iximenis respecte a aquest cas, conegut com de feudo o casus vassalli era la de l’Hostienc, que cita E iximenis en darrer lloc dins d’aquest capítol (exposada a la Summa aurea, De 1507 1508 1509 1510 1511 1512 1513 Tomàs d’Aquino, sant. De malo, qu. 13 (De avaritia). Citat a Ibidem. P. 47 n. 13. Ibidem. Ibidem. P. 60. Trani, Godofred de. Summa in tit. Decretalium. De usuris, n. 9. Citat a ibidem. P. 61, n. 23. Ibidem. Pp. 61-2, n. 23. Ibidem. Pp. 66-7, n. 28. Ibidem. P. 70. 382 usuris, n. 7, col. 1619-20). Per què aquest no és un mutuum ho explica en la seua natura rei feudalis. Quan el vassall dóna el feu al senyor com a garantia d’un préstec, res de facili revertitur ad id quod ius et natura ab initio concessit. Llavors, els beneficis obtinguts de la penyora no redueixen el deute, perquè tot és ara com si hom no haguera concedit el feu. I aquests motius es poden trobar tant en un feu eclesiàstic com en un laic. 1514 Conclou la part conservada d’aquest tractadet eiximenià tractant sobre els mogubells (interessos). E n l’índex conservat dels capítols d’aquesta obreta, tractava fins al final d’ella sobre aquesta matèria. E n la part final conservada d’aquesta obreta, el tractament d’aquesta matèria dóna peu a E iximenis, seguint el mètode escolàstic d’al.legacions i contraal.legacions, a tornar a exposar argumentacions contràries a la usura, on podem copsar el talant restrictiu i conservador d’E iximenis en aquest punt. Torna a citar així L uce, V I. 1515 Cal així mateix que destaquem com torna a censurar l’avarícia, contraposant- la ara a la caritat, i la font ara és sant Agustí, encara que no diu quina obra: Per ço que diu sent A gustí que aytant lóm és pus lluny de caritat quant més se acosta a cupiditat.1516 E n darrer lloc, torna a exalçar la pobresa, la qual cosa és fort franciscana, en al.legar la cita de l’E vangeli segons sant Mateu (no especifica la cita concreta): Si vis perfectus esse et da pauperibus et habebis thesaurum in celo.1517 Però, una volta vist quin tractament en fa E iximenis d’aquesta matèria al Tractat d’Usura, cal veure quina evolució posterior pren en ses obres posteriors. Al Segon ens trobem amb una discreta condemna al capítol 100. Ací, parlant de les diverses temptacions que procura el diable, ens diu que si veu [el diable] I mercader fort entenent a guayn, tantost lo tempta de usuras, de fraus e de baraterias. 1518 Més clara és la condemna que ens trobem al capítol 130. Ací, en parlar- nos de les cauteles que utilitza el diable, ens diu que una d’elles és quant Ibidem. Pp. 70-1, n. 30. Cal que notem com el criteri d’E iximenis en aquest punt, tot i seguir la postura de l’Hostienc, és bastant restrictiu, i la confirmació la trobem en una altra obra, quasi coetània d’aquest Tractat d’Usura. Així, al capítol 237 del Primer ens diu: “Dien alguns que com la E sglésia té en penyora de son feudatari lo feu, la E sglésia se pot pendre los fruyts no comptant-los en sort de pagua sens perill de husura, emperò, que lo vassall no sia tengut de servir entretant. E mperò Hostiench reprova aquesta cosa fort e sens dubte que ab gran rahó e veritat” (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 172r) 1515 Hernando, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). P. 92. 1516 Ibidem. P. 95. 1517 Ibidem. P. 96. 1518 Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 72v. Aquest capítol apareix numerat en les rúbriques d’aquest manuscrit com a 99 . 1514 383 conseylla hom fer mal sots bona intentió. I un d’aquests casos és que alcun prest a usura per ajudar a aquell qui és posat en necessitat. 1519 Respecte al Terç, ja hem dit que hi repeteix quasi ad litteram els capítols 1, 2, 3, 4 i 8 del Tractat d’Usura, concretament als capítols 760, 761, 762, 763 i 764, que són correlatius pràcticament als capítols esmentats del Tractat d’Usura. Aleshores, podem dir que en la data de composició d’aquesta obra, 1384, no havia variat gaire el punt de vista d’E iximenis respecte a aquesta qüestió en les seues línies bàsiques, amb la particularitat d’ubicar la usura dins del pecat d’avarícia, la qual cosa, ja hem dit que implica la consideració d’aquesta activitat com a pecaminosa per se. Així mateix, hi exclou la consideració dels censals morts i violaris, que en el Tractat d’Usura eren tractats als capítols 10 i 11, com analitzarem tot seguit. E n aquests capítols podem dir que E iximenis manifesta un criteri prou obert cap a aquestes controvertides versions de la usura. E l fet que no les considere al Terç, creiem que implica en certa manera que llavors no les aprova. Però és que fins i tot en el Terç ens trobem amb subtils condemnes a aquesta activitat. Així ocorre al capítol 782. Cert és que ací simplement dóna consells, com diu el títol sobre “per quina manera l’hom se pot fer ric hom”. Però precisament al final d’aquest capítol dóna uns interessants consells finals: Res no venes si no deus comprar myllor. Ne jamés no venes a major de tu matex. Més val vendre lo seu que subjugar-se a usures, a aquell qui no pot fer myllor. 1520 Encara que aquest consell estiga inserit dins d’una sèrie de consells per a millor exercir l’activitat mercantil, i per tant no entra ací E iximenis en consideracions morals, cal que notem la seua desaprovació envers la usura. Així mateix, al capítol 879, aporta una raó contra la usura, que cal inserir dins de la seua mentalitat d’austeritat i probitat mercantil: Demanar préstecs usuraris implica endeutar-se, i això és especialment nociu per a les ciutats i per als grans senyors. 1521 Precisament un any abans, el 1383 va escriure el Regiment de la Cosa Pública , i ací censura obertament la usura, i no sembla fer-ne distincions ni matisacions, com al Tractat d’Usura hem vist que en feia tan acuradament. Així per exemple, al capítol 36 (capítol 392 del Dotzè) posa en boca de Gorgias, gran Ibidem. F. 90v. Aquest capítol apareix numerat en les rúbriques d’aquest manuscrit com a 129. 1520 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 132r. 1521 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1794. F. 47r. E iximenis s’expressa en aquesta denúncia exactament en aquests termes: “Pensa en los mals conseylls que donen huy aquells qui regexen les viles e comunitats e los senyors del món qui finalment axí· s carreguen e s’obliguen per infinites maneres a restitució, que jamés no· u porien satisfer, e vet com se’n donen damont, car axí· s moren que neguna restitucion no se’n fa”. 1519 384 filòsof que de la comunitat sien foragitats tractadors d’usures, de mogubells e de tota trafegueria. 1522 I una mica abans, al capítol 34 (capítol 390 del Dotzè), tot i no censurar-los del tot, demostra que no li agraden els censals morts i els violaris. Diu: “A favor, encara, de la mercaderia, consellen alguns antics e savis de aquest temps que deu ésser vedat comprar rendes e violaris a tothom qui puixa mercadejar, car jatsia açò que aitals coses se puixen haver justament, emperò empatxen la mercaderia”.1523 E stà això en la línia de l’antiociositat eiximeniana, car els censals i violaris permetien viure de renda, que és una cosa que ja hem vist que a E iximenis no li agrada gens. Vol dir en qualsevol cas que en aquesta obra no els accepta ja de manera clara. Tornarem a aquesta qüestió quan parlem més endavant dels censals i violaris. Si bé el Regiment de la Cosa Pública es troba integrat en el Dotzè, com ja sabem, la mateixa animadversió a la usura és perceptible en el Dotzè pròpiament dit, el qual com a obra sencera és cronològicament posterior, com ja hem vist. Així el capítol 211, del qual ja hem parlat, porta per títol “Com és gran perill a la senyoria sofferir alcuns vils officis”. I un d’aquests vils officis és el dels públichs usuraris.1524 I al següent capítol 212 ens dóna arguments per a aquesta censura: “Dich que senyoria spiritual o temporal que soffira scientment públich usurari en sa terra pecca mortalment, e si no se’n volen star caen en entredit, e en diverses altres penes, segons que appar extra de usuris, libro sexto”.1525 De nou al.lega les restrictives disposicions canòniques cap a la usura. Així mateix, al capítol 85 exposa clar i ras la màxima cristiana de mutuum dantes, nihil inde sperantes (si bé errant la cita, car ell al.lega Mathei V I , i ja sabem que és Lc, 6), referint-se a que els habitants de les ciutats es deuen prestar i ajudar entre si en cas de necessitat sense demanar-se res a canvi. Així mateix, al capítol 841 del Dotzè, parlant de com deuen actuar els prínceps envers els jueus i els infidels en general, diu que “jatsia que tot quant han los juheus o altres infels sia vengut de usura, emperò nós no· ls ho podem tolre sinó ço que de nós an agut o d’aquells béns dels quals pertanyien a Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 173. Ibidem. P. 170. 1524 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 90r-90v. 1525 Ibidem. F. 90v. Al Terç estén E iximenis la mateixa condemna espiritual als propis practicants de la usura, tot basant-se de nou en les disposicions del dret canònic. Diu així al capítol 1033: De les usures és pena certa, ço és, que los llechs usuraris deuen ésser excomunicats si no se n’estan, e· ls clergues deuen ésser sospeses de l’ofici o benefici, “E x. de usuris praeterea” (Madrid. BN. Ms. 1794. F. 119r). Notem una volta més, encara que només faça que seguir les disposicions canòniques, el major rigorisme envers la part eclesiàstica, que envers la part seglar, que rep ací una condemna addicional, a banda de la sols espiritual. 1522 1523 385 nós”.1526 A banda de les connotacions antisemistes que tinga aquesta opinió, podem copsar ací ben clarament una valoració negativa de l’activitat usurària, si bé al final acaba admetent-la, segurament, encara que no ho diu, perquè com la seua llei els ho permet, allà la llei cristiana no deu ficar-se, sinó en els casos, com diu, que prenguen a través de la usura diners a cristians. Al L libre de les Dones també apareixen censures a l’activitat usurària. Així al capítol 26 critica els homes que per dar recapte a la muyller es dediquen a ffurtar o a prestar a usura.1527 E s pot veure clarament en l’exposició que fa com compara la usura a quelcom delictiu, com és en aquest cas el furt. I dins del mateix llibre, al capítol 312 es remet al Terç, i en conseqüència, al Tractat d’Usura, donada la concordància que ja hem vist entre ambdues obres. Diu textualment: “Lo tretzè [consell evangelical] és de prestar al prohïsme cant te n’aemprarà; jatsia que, si fer- ho pots sens dampnatge teu e veus lo prohïsme posat en necessitat, llavors açò no és conseyll, ans passa en manament. Car tu és obliguat de prestar-li, hoc encara de dar, si la necessitat del prohïsme o requira. E mperò tostemps és vedat que per lo préstec no prenes guany, sinó en los casos per dret expressats, axí com dit és en lo Terç llibre del Crestià , en lo tractat d’avarícia e en la matèria de usura”.1528 Veiem ací que, tot i acceptar la usura en certs casos per dret expressats, és fort restrictiu. Notarem de nou com en els capítols del Terç dedicats a la usura, no tracta dels censals morts ni dels violaris, sobre la licitud dels quals es dubtava en ambients escolàstics i eclesiàstics, com veurem més endavant. Però fins i tot dins del mateix L libre de les Dones apareixen censures obertes a l’activitat usurària, com per exemple al capítol 249, on, en parlar de “Quantes fiylles ha avarícia”, ens diu que: L a vuytena és usar de vil offici per diners, Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 382. Aquest vincle de la usura amb els jueus ja hi és present, d’altra banda, al capítol 497 del Terç. Ací ens conta com un cavaller li deixà diners a una dona amb la intenció de posseir-la després. Llavors la dona li retreu: Massa demanats gran usura del vostre préstech; major mercè n’aguera haüt dels jueus (Madrid. BN. Ms. 1792. F. 270v). 1527 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 41. Aquesta crítica als marits que per a contentar a ses dones practiquen usures i d’altres coses lletges, hi és present, però, ja al Terç. Ací, al capítol 720, ens diu: “E t diu ací Filibertus: “O dona, qui demanes novells ornamens e bells vestimens, pensa primerament ací que si axí· u vols de tot en tot, convendrà que ton marit despena part de son patrimoni, o manlleu, o prest a husura, o furt a quiucom”” (Madrid. BN. Ms. 1793. F. 99v). Prèviament a l’anterior capítol 718 del Terç, ja apareix aquesta idea succintament succintament exposada: Diu que les dones deuen moderar ses despeses i ostentació per tal que los hòmens, per occasions de les sumptuositats de les muyllers no hagen a dar o pendre usures o altres mals guanys ( Ibidem. F. 99r). 1528 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 455. 1526 386 axí com fan malendrins o alcavots, o tafurers, jugadors, o males fembres, o pòblichs usurés, hòrreus juglars e semblants officis. 1529 I arribem així a la V ita Christi, on al capítol 53 del 7è tractat, que ja porta l’expressiu títol de “Qui mostra que tu deus prestar a aquell qui ha mester e te’n requer”, exposa el punt de vista potser més restrictiu de tots: “Sobre aquest préstec manà lo Senyor L uce, sexto, que aquell qui prestarà no· n spere guany, e diu que aquell qui axí presta haurà gran lloguer en paradís. E aquell qui presta per guanyar-hi quelcom ultra lo capital comet peccat de usura, e és tengut a restitució. E n aquesta matèria ha grans dificultats, e moltes e algunes exposicions, les quals coses per tractar, és matèria fort llongua, perquè la entén a llexar ací, e tractar-la llongament en lo llibre de Suma Teològica”.1530 Observem en primer lloc l’astúcia eiximeniana, car es remet a altra obra, potser encara no escrita, per a exposar allà les seues idees respecte a aquest punt. No obstant, podem veure com és de restrictiu, car al.lega L uce, sexto, que és la clàsica cita de mutuum dantes, inde nihil sperantes. L’exposició que fa, d’altra banda, no deixa dubtes, així com el títol del capítol analitzat. E n fa també dins d’aquesta obra una altra condemna total de la usura, si bé no tan detallada com aquesta, al capítol 37 del 9è tractat. Ací, referint-se als venedors del temple de Jerusalem, ens diu així: “E jatsia que d’aquells a qui prestaven no· n prenguessen ultra la sort prestada en diners, prenien- ne alscuns dons e serveys, la qual cosa era usura, car no és llegut a nengú qui prest pendre res ultra la sort principal”.1531 Podem afegir, en fi, dins d’aquesta obra, el capítol 60 del 7è tractat. Ací torna a exposar- nos la seua consideració pecaminosa d’aquesta activitat.1532 Ibidem. P. 365. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 200r. Aquest capítol està numerat com a 55 en aquest manuscrit consultat. 1531 Ibidem. Ff. 287r-287v. Aquest capítol està numerat com a 38 en aquest manuscrit consultat. Podem així mateix destacar en aquesta línia el que afirma E iximenis una mica més avant al capítol 39 d’aquest mateix tractat (que apareix numerat com a 40 en aquest manuscrit). Ací ens diu succintament que devem esquivar tota symonia, usura e negoci deshonest de la casa de Déu ( Ibidem. F. 288v). Deixant de banda que aquesta prescripció és un lloc comú en les doctrines i disposicions eclesiàstiques, ens interessa destacar com ell designa a la usura com a negoci deshonest. 1532 Ibidem. F. 203v. Aquest capítol està numerat en el manuscrit que hem consultat com a 62. Ací ens diu que els avars se cobren ab subtilitat, e açò faent contractes subtils, axí com són cubertes usures e symonies, e altres contractes axí amaguats en llurs fraus e roberies. 1529 1530 387 É s molt interessant, en fi, com hem apuntat al principi, veure com aquest punt de vista totalment restrictiu respecte a la usura és el de la seua darrera època. I ja sabem que en aquesta darrera època és observable clarament en E iximenis un penchant espiritual i àdhuc místic. Llavors, vet ací el més que possible origen d’aquesta visió tan restrictiva respecte a aquesta matèria en aquest moment de la producció literària eiximeniana. I una molt semblant visió restrictiva respecte a la usura en general té el seu coetani predicador Vicent Ferrer, qui promou per exemple, el préstec sense interès a les persones necessitades: “Pietat corporal és que aquells que han béns temporals, que’n donen als altres que no n’han, o almenys emprestar sens llogre, que prestar a vegades val més que donar. Axí com si hun llaurador pobre passe fretura, e hun hom li done hun real, e altre li preste X florins sens llogre, qual fa major pietat? Aquell qui preste”.1533 I més clarament diu en altre moment: A varícia: quan lo diable conselle a algú que face usura per ço que sie rich e que pugue sostenir honors, ben mengar, ben beure, bona cavalcadura, vexella d’argent.1534 Així mateix, critica fortament la crueltat dels usurers: “Axí com són llogrers, que si ve la vidua pobre que li preste diners, dirà: “Yo bé’l vos prestaré, mas metrem-hi hun florí o dos a la carta”. Vet ací crueltat, e al cap de l’any farà-li execució tan fort, que la desfarà: açò és crueltat”.1535 Hi critica el predicador valencià també una sèrie d’activitats in fraudem usurarum, com ara quan diu: “Senyor, e vullau-me prestar X florins, que yo só posat en tal necessitat”. “Que· m plau”. Vet que ara fa misericòrdia; mas què fas tu? Aprés diràs: “Mas veus: quan vindrà lo notari, vós direu que són XII, e axí m’o jurareu”. Vet ací la crueltat”.1536 O quan diu: “Aprés vindrà un altre: He sènyer, yo he mester C florins; prestau-los-me”. Bé· m plau; mas, veus, haveu bestiar; yo los vos prestaré sobre la llana, e si més ne voleu, també; mas quan vindrà el temps, vós ne fareu millor mercat a mi, que la’m dareu un sou Vicent Ferrer, sant. Sermons, IV. Barcelona. E ditorial Barcino. 1977. P. 21. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X II. 1992. P. 232, n. 163. 1534 Vicent Ferrer, sant. Sermons , I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932 (1971). P. 176. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en el pensamiento de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X I. 1991. P. 204 n. 60. 1535 Vicent Ferrer, sant. Sermons, III. Barcelona. Editorial Barcino. 1975. P. 233. Citat a Llop, Miquel. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, XXII. 1992. P. 233, n. 164. 1536 Vicent Ferrer, sant. Sermons, I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932 (1971). P. 268. Citat a Puchades, Ramon. Op. cit. P. 100, n.42. 1533 388 o dos menys que valrà”. E açò és una gran dapnació”.1537 O, en fi, quan diu: “Alguns homes són que vehen que usura és llogre e és gran peccat, e guarden-se’n entant que ve un hom que li presto, e diu: “No prestaria; mas comprar-vos he alguna cosa”, e ço que val X florins compren-ho per sis. Altres donen diners avançats e per raó de la spera, etc. E veus com hi cahen, que volen-se guardar de la una part e caen en l’altra”.1538 I una censura encara més severa trobem en el metge i visionari valencià Arnau de Vilanova, qui sembla influir E iximenis en algunes qüestions (sobretot en el seu pensament profeticoescatològic, com veurem). Aquest, a la seua Informació espiritual al rei Frederic de Sicília, li aconsella, dins de les obres que devets fer comunament per la dignitat real e per la veritat evvangèlica o de crestianisme, entre d’altres coses: Ítem, gitarets usures e usurers crestians, e mayorment cells qui ab iniques barates frauden lo poble menut.1539 I més clarament, a la L liçó de Narbona , llança una més dura i més directa invectiva: “Per ço és caygut lo diable en los christians, ço és, en clergues e religiosos e setglars; e jahen en foch de cobesa e de guanyar e multiplicar riqueses en totes maneres desordenades, axí com és usura, barats, e simonia, roberia e homicidi, e tots altres vicis perquè puixen mantenir aquella vanitat e superfluïtat”.1540 2. Consideracions sobre els censals morts i els violaris en E iximenis Anem a exposar ara el tractament que fa E iximenis d’una matèria econòmica relacio nada amb la usura, com són els censals morts i els violaris, els quals, tot i ser molt usats en l’activitat econòmica, suscitaven molts escrúpols entre els moralistes, i també dins de l’E sglésia, fins a la seua acceptació final mitjançant la butlla Regimini de Martí V, de 1425, on s’acceptava la compra de censals sempre que no superaren la taxa del 9%.1541 Als capítols 10 i 11è del Tractat d’Usura tracta E iximenis aquesta matèria tan controvertida respecte a la usura, que és la dels censals i els violaris. E l censal el defineix Arcadi Garcia com a el derecho, garantizado con hipoteca, de percibir una pensión dineraria anual, adquirido por compra con pacto de Vicent Ferrer, sant. Sermons, I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932 (1971). P. 269. Citat a Puchades, Ramon. Op. cit. Pp. 100-1, n.43. 1538 Vicent Ferrer, sant. Sermons , III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. P. 93. Citat a Puchades, Ramon. Op. cit. P. 101, n. 44. 1539 Vilanova, Arnau de. Obres Catalanes. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. P. 237. 1540 Ibidem. Pp. 158-9. 1541 Puchades, Ramon. Op. cit. P. 115. 1537 389 retro.1542 E l violari era el mateix que el censal, però amb una duració vitalícia. 1543 Aquestes eren una de les formes més comunes d’adquisició de capitals durant l’E dat Mitjana. Quan el pagament era fet in natura, aquesta operació no presentava especials dificultats, car era fàcil de demostrar que es tractava d’una compravenda. E ls fruits en natura, però, foren substituïts pel seu correlatiu en diners. Llavors els escolàstics estigueren en la necessitat de cercar nous arguments perquè es pogueren distingir clarament aquestes operacions del préstec a interès. Des del punt de vista doctrinal, les explicacions no eren satisfactòries, malgrat els esforços de teòlegs i canonistes, la qual cosa explica la contínua recerca de nous arguments. E iximenis esposa aquesta matèria segons la matèria que vuy se contén en Cathalunya. I així és, car totes les citacions argumentatives expressades en aquests capítols tenen un únic origen: Un tractat sobre censals i violaris atribuït a Bernat de Puigcercós, O.P., i que porta per títol Quaestio disputata inter fr. Bernardum de Podio Cercoso et Raimundum de A rea de licitudine contractus emptionis et venditionis cum conditione revenditionis, que es troba precisament al mateix manuscrit on es trobà el Tractat d’Usura. 1544 Aquesta darrera obra és una síntesi d’una disputa sobre la licitud del contracte de compra-venda de censals entre Bernat de Puigcercós, favorable a la seua licitud tal com eixe contracte es practicava a Catalunya, i d’altres autors contraris a la seua licitud. Té, doncs, aquesta obra, una estructura d’objecció i resposta. 1545 I un d’aquests oponents a la licitud d’aquest contracte és Ramon Saera, autor d’unes A llegationes iure factae super contractibus violariorum cum instrumento gratiae, que es troba precisament al manuscrit on es trobà el Tractat d’Usura i l’obra citada de Bernat de Puigcercós. 1546 Altres dos obres que participen d’aquesta controvèrsia sobre la licitud o no d’aquests contractes, trobades a més al mateix manuscrit, són les anònimes A llegationes multum pulchre super contractibus censalium (contrària a llur licitud) i les Pulchriores allegationes super contractibus censalium (favorables a aquesta licitud).1547 Respecte Garcia, A. “E l censal”. BSCC , X X X VII (1961). P. 287. Citat a Puchades i Bataller, Ramon. Op. cit. P. 101. 1543 Hernando i Delgado, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). P. 82, n.39. 1544 Ibidem P. 73, n. 31. 1545 Hernando i Delgado, Josep. “El contracte de venda de rendes perpètues i vitalícies (censals morts i violaris), personals i redimibles (amb carta de gràcia). E l tractat d’autor anònim Pulchriores allegationes super contractibus censualium (segle X IV). E dició i estudi del text”. A TCA , 11. 1992. P. 138, n.3. 1546 Ibidem. Pp.138-9. 1547 Ibidem. P. 139, n.6; p. 146. 1542 390 a les obres integrants d’aquest manuscrit, en fi, cal afegir, tot i no tractar-se d’un autor catalanoaragonès, la Quaestio X X III del Quodlibet II del franciscà anglès Ricard de Middletown (escrita en l’any escolar 1285-6), que d’altra banda ja hem senyalat com és un dels autors presents en la biblioteca d’E iximenis en el moment de la seua mort. E n aquest escrit es mostra aquest autor favorable a la licitud d’aquest contracte. 1548 L’argumentació eiximeniana a favor dels censals morts, i per tant dels violaris, abasta tres punts. E n primer lloc, diu que aquests contractes no són préstecs ni contractes en frau d’usura. E n segon lloc, diu que són veritables contractes de compra-venda. E n tercer lloc, diu que són usats per l’E sglésia. A l’obra citada de Bernat de Puigcercós, després d’exposar les raons de la il.licitud de la venda de censals, passa a exposar llur licitud, seguint el mètode escolàstic. I ho fa seguint el camí dels seus opositors: ex iustitia pretii , ex forma contractus i ex intentione ementis. E iximenis resumeix el segon argument de Bernat de Puigcercós en la seua argumentació.1549 Caldria veure com argumenta Bernat de Puigcercós seguint aquests tres punts, car com hem dit és la font immediata d’E iximenis. Respecte a la forma, diu: “Quoniam certum est quod omnis contractus est licitus qui nullo iure prohibetur: quia, scilicet, non prohibetur iure naturali, nec iure divino, nec iure positivo, canonico vel civili; talis est predictus contractus; igitur, etc. ... E t si quis dicat contrarium, ostendat ubi hoc invenitur”.1550 Respecte al preu, argumenta l’autor dominicà així: “E t illud est iustum pretium in quo ambo conveniunt, quia, ut dicunt iura, contractus legem accipiunt ex pactis vel ex conventionibus contrahentium. E t sic illud est iustum pretium in quo assentiunt emens et vendens, dum tamen deceptio, fraus et dolus non interveniant in contractu, quia, ut dicunt omnia iura, tantum valet res quantum vendi potest. Unde, si res exponatur venalis pluribus et non inveniatur qui amplius offerat, illud erit iustum pretium quod plus offerens dabit, dum tamen nulla deceptio interveniat”.1551 Hernando, Josep. “E l tractat de Ramon Saera sobre la il.licitud del contracte de venda de violaris amb carta de gràcia (s. XIV)”. A TCA , 7/8. 1988 -9. P. 243. 1549 Hernando i Delgado, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). P. 74, n.32. 1550 Puigcercós, Bernat de. Quaestio disputata de licitudine contractus emptionis et venditionis censualis cum conditione revenditionis. V, 1. Citat a Hernando i Delgado, Josep. “E l contracte de venda de rendes perpètues i vitalícies (censals morts i violaris), personals i redimibles (amb carta de gràcia). E l tractat d’autor anònim Pulchriores allegationes super contractibus censualium (s. XIV)”. Edició i estudi del text. A TCA , 11. 1992. P. 141, n.13. 1551 Puigcercós, Bernat de. Op. cit. V, 2. Citat a ibidem. P. 142, n.14. 1548 391 Respecte a la intenció, ací els contraris a aquest tipus de contracte, com Godofred de Trani, acostumaven a dir que contrahitur sola spe. E l nostre autor argumenta així: “Unde et alii magistri, reprobantes dictam rationem, concedunt quod possunt emi redditus ad imperpetuum et ad vitam, sicut fit in violario. E t hoc dicunt maxime pertinere ad illos quibus prohibita est negotiatio, sicut sunt clerici et religiosi, qui vivunt de redditibus datis et emptis. E t totus mundus utitur talibus contractibus. Unde ratio dicti magistri reprobat omnes status mundi, quod est periculosum... Quod autem dicitis de corrupta intentione ex parte emptoris... quia iura approbant talem emptionem”.1552 Molt paregudament argumenta l’anònim autor de les Pulchriores allegationes super contractibus censualium que hem citat: “Ceterum, dixi quod de intentione ementis de presenti non curo, sed solum de natura contractus, quia non est contractus in mundo, quantumcumque licitus et bonus, qui ex intentione contrahentis non possit esse malus. Tali enim intentione posset quis contrahere matrimonium, quod mortaliter peccaret. E t sic de aliis, ut de se patet”.1553 Respecte als violaris, en ser aquests una simple varietat dels censals, com ja hem dit, exposa E iximenis i la seua font Bernat de Puigcercós, més o menys els mateixos arguments usats per a provar la licitud de censals morts. 1554 L’oponent de fra Bernat de Puigcercós, Ramon Saera, dedica la seua obreta trobada en el mateix manuscrit que el Tractat d’Usura a provar la il.licitud de la venda de violaris, tal com ja hem indicat. I parteix dels mateixos tres arguments d’on es parteix per a provar tant la licitud com la il.licitud d’aquests tipus de contractes, i que ja hem vist que segueixen Bernat de Puigcercós i E iximenis: ex forma, ex pretio i ex intentione. Puigcercós, Bernat de. Op. cit. V, 2. Citat a ibidem. P. 152, n. 31. Hernando i Delgado, Josep. “E l contracte de venda de rendes perpètues i vitalícies (censals morts i violaris), personals i redimibles (amb carta de gràcia). E l tractat d’autor anònim Pulchriores allegationes super contractibus censualium (s. X IV). E dició i estudi del text”. A TCA , 11. 1992. P. 169. 1554 Hernando i Delgado, Josep. “E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. A ST , 57-8 (1984-5). Pp. 82ss. Arriba a dir aquest dominicà que, tot i que aquest contracte per la seua forma i per la seua natura no siga usurari, pot ésser maculat per la intenció dels contraents, però en qualsevol cas això no l’invalida. S’expressa en aquest punt d’aquesta manera: “De mala intentione quam possunt habere contrahentes, puta quod emens plus vellet vivere, vendens autem vellet quod citius moriatur (...). Nec propter hoc est dicendum quod donatio ex sua forma sit illicitus. Igitur, si iste qui tradidit emendo .VI. vel .VII. Solidos servaverit supradictam equalitatem iusti pretii secundum valor illorum annualium .M. solidorum communiter extimatur, pensata conditione quoad etatem ementis et pensatis ceteris que ad hoc pertinent, non est usurarius censendus ex natura contractus” (Op. cit. Ff. 46v-47r. Citat a ibidem. P. 84 n. 41). 1552 1553 392 Respecte al primer, Ramon Saera argumenta en aquest punt ex iure, i al.lega Innocenci IV: “Praeterea in nostro casu non negatur censum annuum in rerum natura, quod vendebatur, esse iustum, sed vendendo constituebatur de novo, propter quod est suspicio fraudis usurarum, iuxta notata per Innocentium, extra. De usuris, c. In civitate, in fine magne glosse”.1555 Respecte al segon, al.lega Ramon Saera que en la determinació del preu, caldria tenir present l’edat i salut del comprador. Diu així: “Praeterea certum est quod plus valet tale violarium ad vitam duarum personarum, que sunt iuvenes, quam si sunt senes. (...) Item, certum quod pretia rerum non sunt semper nec etiam uni eodem tempore uniformia: De simili re, melius habet quandoque unus quam alter, et ex diversitate temporum et locorum videmus semper variari pretia. (...) Immo est eadem res: si sepius etiam eodem tempore vendatur, vix contingat quod sit simile pretium in omnibus pignerantiis venditionibus. In casu nostre questionis semper est uniforme pretium, sive vendant ad vitam iuvenum, sive ad vitam senum. Nec ex diversitate temporis variatur pretium, nec melius sors fit uni quam alteri, nec carius venditur uni quam alteri, quare potius habent formari usurarii contractus, ut certum quid de usura detur pro libra, vel pro centenario, vel pro millenario”.1556 Respecte al tercer, en fi, destaca Ramon Saera la veritable intenció usurària d’aquesta compra-venda de violaris: “Similiter, quoniam ementes habebant peccuniam et non audebant mutuari sub usuris timore infamie, sive quia compellerentur ad restituendum, admiserunt libentissime hunc contractum, ut semper sic possent tenere impune peccuniam suam ad lucrum tutum et irreprobabile, non curantes si eis pro tempore restituatur peccunia, que interim non vacaverit lucro et postmodum reducetur in alios similes contractus. E t ideo huiusmodi contractus in partibus illis quamplurimum frequentatur”.1557 E iximenis, doncs, n’accepta en aquest tractadet la licitud dels censals morts i violaris, però això no implica ni molt menys que li agraden, ni que crega que són bons per a l’activitat econòmica. I la prova està en el fet que en obres posteriors es va endurint la seua postura fins a arribar a la seua oberta condemna. Així, al capítol 34 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 390 del Dotzè), ja hem vist com els censura: “A favor encara de la mercaderia, 1555 Saera, Ramon. A llegationes iure factae super venditionibus violariorum cum instrumento gratiae. ACA, Sant Cugat del Vallès, ms. 42. F. 40r. Citat a Hernando, Josep. “E l tractat de Ramon Saera sobre la il.licitud del contracte de venda de violaris amb carta de gràcia (s. XIV)”. A TCA , 7/8, 1988-9. P. 249 n. 21. 1556 Saera, Ramon. Op. cit. F. 40v. Citat a ibidem. P. 251 n. 25. 1557 Saera, Ramon. Op. cit. F. 39v. Citat a ibidem. P. 253 n. 28. 393 consellen alguns antics e savis de aquest temps que deu ésser vedat comprar rendes e violaris a tothom qui puixa mercadejar, car jatsia açò que aitals coses se puixen haver justament, emperò empatxen la mercaderia qui, sens comparació, és millor per a la comunitat”.1558 E stà això totalment en la línia de defensa de l’activitat mercantil i de l’antiociositat que ja hem vist que propugna E iximenis. Així mateix, ja hem vist com al Terç ja no els accepta, car al capítol 764, que reprodueix quasi ad litteram el capítol 8è del Tractat d’Usura (on exposa un llistat de casos en què és acceptable la usura seguint Godofred de Trani, com hem vist), no els inclou. Tanmateix, l’explicació que dóna mostra, una vegada més la seua proverbial astúcia, car utilitza el recurs de remetre’s a una altra obra. Diu així: “Posen encara alscuns en aquesta matèria grans dificultats en los censals morts e violaris, e en diverses spècies de mogubells, de les quals matèries si a Déu plau direm llonguament en lo setèn llibre, en lo tractat de usura”.1559 Fins i tot al capítol 675, al mig d’una diatriba antinobiliària, compara els censals morts i els violaris amb quelcom dolent i enutjós. 1560 No deixa de ser curiós, no obstant, que la data d’escriptura del Terç (1384) coincidira aproximadament amb la del citat Regiment de la Cosa Pública (1383). Al mateix temps, la posterior línia d’enduriment d’E iximenis respecte a la usura abasta també a aquesta varietat. I si en la seua gran darrera obra, la V ita Christi (en concret al seu capítol 53 del 7è tractat), hi censura tot tipus d’usura, implica això evidentment que també censura aquesta modalitat. Hem de destacar que a finals del segle X IV hi hagué una recessió econòmica general europea que tingué incidència concreta a la Corona d’Aragó, com han senyalat M. Janer i G. E nsenyat. E ls mateixos autors senyalen que com a conseqüència d’aquesta crisi es generalitzà entre els mercaders la pràctica d’invertir en censals morts i violaris. I llavors vet ací per què ho censurà E iximenis, entre d’altres motius, car, com ell diria, aquests empatxaven el bon exercici de l’activitat mercantil, tan necessària segons ell.1561 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 170. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 123r. 1560 Ibidem. Ff. 77r-77v. S’expressa d’aquesta manera Eiximenis: “Pensa encara [hom generós], que ta noblea masa carregua a· aquell en qui és de gran censal e violari, car no li basta res que haga a paguar cascú any, ne a sostenir l’estament que té, ne que volria tenir per esguart de sa mala generositat. Ans per sostenir llur orada e ventosa generositat han a empobrir llurs vasaylls en fer contínuament contra justícia e contra caritat. Tirannitzen contra ells e· ls fan obres no de generoses, mas de infels e cruels tirans”. 1561 Janer, Maria de la Pau; Ensenyat, Gabriel. “Aproximació a la figura del mercader mallorquí en tres exemples de Francesc E iximenis”. A Sol Post, 1. 1990. Pp. 140-1. 1558 1559 394 Tornant fins i tot al Tractat d’Usura mateix, podríem afirmar, seguint R. Puchades, i tenint present la proverbial habilitat d’E iximenis en el tractament de fonts i en l’exposició de ses opinions, que es pot intuir que E iximenis coneixia l’argumentació dels detractors i, fins i tot, que tenia alguns dubtes sobre la qualitat moral d’aquest tipus de transaccions.1562 I el mateix rigorisme respecte a aquesta qüestió podem trobar en el seu coetani Vicent Ferrer. Com diu R. Puchades: “Sant Vicent no sols limita la licitud de la pràctica dels censals a que la taxa d’interès no siga superior a un 5% i a que els contractants els facen amb neta consciència, sinó també a que no· s face per multiplicar riquea, mas solament per sustentació de la casa”.1563 Trobem, però, en el sant dominicà duríssimes diatribes contra els censals, com aquesta: “De poch temps ençà hi és entrat aquest llogre ab manera cuberta, per ço que la E sglésia no s’i pugue encarregar, e va per via de venda (...). Mal punt hi són entrats per a ops de la gent, que tot lo món han destroït e la mar e la terra. Com la mar no· y trobaràs nau ne galera ne lleny ne coqua que no sien atributades a censal o violari; tendrà de ssi IIII e o Vm florins, e atretants de manllevats a cens o violari, e tot se aplique a la mercaderia. Item la terra; ja les comunitats no poden suportar los càrrechs de censals. Los singulars tots quasi són endeutats e empobrits a cens. Veges quan de mal. E què més? Los censals e violaris han fet de l’hom porch”.1564 Podem dir fins i tot que la crisi econòmica abasta tot el segle XIV. E n aquest sentit, H. Pirenne fa unes molt interessants consideracions: “La colonización alemana hacia el E ste se detiene, como si estuviese agotada, en las fronteras de Lituania y de Letonia. No hace ningún progreso ni en Bohemia, ni en Hungría ni en Polonia. E n Flandes y en Brabante, la industria textil conserva aún, sin aumentarla, su prosperidad tradicional hasta mediados del siglo, y luego decae rápidamente. E n Italia, la mayor parte de los grandes Bancos, que por tanto tiempo dominaron el comercio del dinero, se derrumban en ruidosas quiebras: en 1327, el de los Scali; en 1341, el de los Bonaccorci, de los Usani, de los Corsini, y de muchos otros; en 1343, el de los Barbi, de los Peruzzi, de los Acciajuoli. La decadencia de las ferias de Champaña data de los primeros años del siglo” (Op. cit. P. 155). 1562 Puchades, Ramon. Op. cit. P. 105. 1563 Ibidem. P. 109. 1564 Vicent Ferrer, sant. Sermons, III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1975. P. 195. Citat a Puchades, Ramon. Op. cit. Pp. 110-1. E n altre lloc trobem una crítica barrejada dels censals i de la usura. Ens parla fra Vicent de la paràbola del ric i el pobre Llàtzer, i ens diu així: “Ara vejam, primerament, en què està conversació mundanal: Yo vos diré: en haver massa cura dels plaers del cors propi; axí com vos diré: en haver plaers, e honors, en ben menjar e ben viure, anar ben vestit e ornat ab pardalets, ab campanetes, “tinch, tinch”; mas del proïsme, no res, no haver-ne deguna cura; car són moltes les persones en aquest món que, pus que ells són ben vestits de preciosos draps, e han que menjar e beure, dels altres, si passen fretura, no· n han cura. ¡Oo que mala condició haver cura de si mateix, del seu propi cors, e dels altres no res, ans lo que pigor és, ab fraus, engans e usures desfan aquell e aquell, hoc les comunitats ab tracmanys, censals e altres maneres!” (Sermons, I. Barcelona. Editorial 395 Ara bé, en aquest punt podem percebre en sant Vicent un cert “esperit de concòrdia” semblant al d’E iximenis, car, seguint el mateix R. Puchades: “La condemna, a més a més, es feia normalment de cara a les masses i no davant de l’èlite socioeconòmica. Davant aquesta, l’actitud d’aquells normalment era un prudent silenci. É s el cas d’un sant Vicent molt crític amb ells quan la situació ho permet però que calla completament en el Sermonari de la Quaresma que recull els sermons predicats per encàrrec dels jurats l’any 1413”.1565 Barcino. 1932 (1971). Pp. 265-6. Citat a Llop, Miquel. “La riqueza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, X X I. 1991. P. 208 n. 69). 1565 Puchades, Ramon. Op. cit. P. 114. 396 CAPÍTOL SISÈ . IDE E S PROFE TICOE SCATOLÒGIQUE S E n aquest apartat, anem a analitzar la presència, molt important, en l’obra eiximeniana de l’escatologia i el profetisme. Aquesta presència, al mateix temps, en alguns moments arriba a sorprendre, en un autor tan ortodox des del punt de vista de la fe, com és E iximenis. E n l’exposició d’aquest apartat analitzarem, en primer lloc, el complex sistema escatològic eiximenià. E n segon lloc, considerarem en quina mesura dins l’obra eiximeniana podem parlar d’idees visionàries. Analitzarem posteriorment les fonts que pot tenir aquest pensament profeticoescatològic, com l’influx espiritual franciscà, i l’ascendent beguí i arnaldià. E n darrer lloc, veurem com aquest pensament profeticoescatològic pot ser, en darrer terme, la pedra de toc d’alguns punts importants del pensament eiximenià, com són l’antimonarquisme i antioligarquisme, i en segon terme, de les idees teocràtiques sobre la supremacia política papal, i dels plantejaments proburgesos i prociutadans. I. E l sistema escatològic eiximenià E l sistema escatològic eiximenià podem dir que apareix al llarg de tota la seua obra. No obstant hi ha dos obres on aquest sistema apareix exposat amb major detall: a l’opuscle De Triplici Statu Mundi i al desè tractat de la V ita Christi (que ve dividit així mateix en set tractats). E l tractament que es fa de la matèria en ambdues obres, tot i semblar contradictori en un principi (car en la primera obra adopta un esquema ternari i en la segona un esquema septenari), veurem que en el fons no ho és tant. Abans d’entrar en l’anàlisi del sistema exposat en aquestes dos obres, caldria però veure les referències aparegudes a aquest sistema en altres obres, per a anar després perfilant-lo millor. 1. Primer del Crestià Podem dir així que ja en el Primer apareix aquest sistema exposat en ses línies generals. Ben és cert, però, que en aquesta obra ho exposa això amb un to de prudència i ambigüitat, i que s’estén també aquest to a d’altres matèries. No oblidem que era la seua primera obra de certa volada, i que, en anar adreçada al rei E n Pere, estava sotmesa a la ferma observança d’aquest monarca, i també de les autoritats religioses. No obstant, armat de la seua 397 astúcia característica, podem dir que E iximenis reïx prou bé a l’hora d’exposar tots aquells punts que podien resultar conflictius, com és el cas d’aquestes idees escatològiques. D’aquesta manera, trobem que ja al capítol 105, que porta per títol “Com la sancta cristiandat ha corregut fort ordenadament sots diversses temps”,1566 se’ns exposa la divisió septenària de la història de l’E sglésia. Aquesta divisió la repetirà, mutatis mutandis al desè tractat de la V ita Christi, com veurem: 1- L o seu primer temps se appel.la temps de la primera pedra fundamental Jhesucrist, sobre la qual està tota la casa de Déu fundada, i al.lega A d E phesios, II. Diu que aquest temps durà de X X X V en X X X X anys. 2- L o segon temps se appel.la dels sancts màrtirs, que durà del temps aprés del temps dels sancts apòstols CCC anys. 3- L o terç temps se appel.la dels doctors, que diu que batallaren contra moltes heretgies. Hi esmenta L leó papa, Gregori Natzarén, sanct Jerònim, sanct Cebrià, sanct Ylari, sanct A mbrós e molts d’altres. No hi diu la duració d’aquest temps. 4- A prés vench lo quart temps, lo qual se appel.la de cenòbits e hermitans, qui majorment habitaren en la terra de E gipte. E aquests foren hòmens celestials e tots contemplatius. Duraren, diu, fort poch, yo creu que no molt més de CL anys, car lo món dolent, carnal e terrenal no pot soferir estament tan alt durar molt . E smenta com a exemple sant Pau e lo seu benahuyrat dexeble sanct A ntoni. Al.lega Ap, 13. É s molt interessant, i hi tornarem, l’exaltació que fa de la vida eremítica. 5- L o quint temps se appel.la de condescensió, ço és de derruhïció e fredor, e de dissimulació, en lo qual la sancta mare església no fa aquella rigor contra los peccats dels homes que fer solia. I a continuació fa E iximenis una duríssima crítica: “E n aquest temps los hòmens se són molt llexats caure en diversses laxacions. (...). Car en aquests temps los ecclesiàstichs han habundat molt en grans pompes e riqueses temporals, perquè són cayguts en grans viltats carnals, e en molts altres crims e llegeses”. I diu tot seguit que llur mal exemple ha contagiat als seglars. Per a ajudar l’home, diu, envià Déu sant Benet, i després sant Gregori papa, al qual benehí sant Bernat estant lo dit sant Gregori dins lo ventre de sa mare. 1567 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 82r-83r. Aquesta referència a sant Bernat és certament errònia, deguda segurament a un error de còpia del manuscrit, car per imperatius cronològics, ambdós sants no coincidiren en el temps. Qui beneí a sant Gregori estant en el ventre de sa mare devia ser, evidentment, sant Benet. E l propi E iximenis ens explica correctament aquest episodi dins del mateix Primer, al capítol 151, on referint-se a sant Gregori ens diu: A quest fon hom molt generós e natural de Roma, e excel.lent cristià, hom de 1566 1567 398 6- “E per tal quant lo món ve contínuament a decahïment major e major, axí com vehem per experiència, per tal és vengut lo VIén temps, en què l’estament crestià és de tots puncts quaix vengut a terra, car no solament los seglars, ans encara los òrdens religiosos, axí vells com novells, són venguts a terra”. Arriba a dir fins i tot que “tota creatura par que haja Jhesucrist avorrit”. Basant-se en Ap, 6, fa una fosca i àdhuc tètrica descripció d’aquest temps. Cal que destaquem que de nou torna a lloar la vida contemplativa: “E llavors la vida contemplativa e celestial se’n tornaria atràs, ço és que seria per tots menyspresada en tant que los contemplatius serien tenguts per hòmens pereosos e inútils e no de neguna valor, axí com de fet ho veem huy a tot hull”. Cridarem l’atenció del fet que diga que la vida contemplativa és “celestial”. Així mateix, fa referències directes al seu temps, per la qual cosa deduïm que aquest era l’estat en què E iximenis creia que es trobava l’E sglésia del seu temps. Això explica en gran part ses dures crítiques a l’estament eclesial del seu temps. 7- I conclou dient: “Perquè esperam lo VIIén temps de la sancta E sglésia, sots lo qual deu ésser feta reformació general de tot el món, e especial del sanct estament crestià, qui serà reduhït per la misericòrdia de nostre senyor Déu al sant estament primer”. I torna a al.legar l’Apocalipsi de sant Joan, referent a l’obertura del setè segell. A aquest setè temps fa una indirecta referència a l’anterior capítol 104: “E esperam migançant la gràcia de nostre senyor Déu que en breu que l’estament crestià serà axí singularment dotat de aquest do de gràcia e contemplació, e de tantes virtuts altres e dons de Déu especials que apparrà que la ciutat de paradís sia devallada en la terra, e que paradís abita en lo món. E axí ho ha profetat sanct Johan evangelista en lo Apocalipsi ca. X X I, quant dix: V idi civitatem sanctam Jherusalem descendentem de celo a Deo paratam sicut sponsam ornatam viro suo”.1568 perfeta vida e mongo negre, al qual benehí aquell gloriós pare dels mongos negres monsenyor sanct Benet estant en lo ventre de sa mare ( Ibidem. F. 114r). 1568 Ibidem. Ff. 81r-81v. É s interessant la referència que fa E iximenis a la Jerusalem celestial i la referència de l’Apocalipsi de sant Joan. E n aquest sentit, seguint F. E . i F. P. Manuel, hem de destacar com el mil.lenarisme o quiliasme estigué al principi limitat a una convicció profètica derivada d’un comentari sobre el quart versicle d’Ap, 20 (és a dir, el capítol immediatament anterior al citat per E iximenis), que indicava que Crist vindria a regnar sobre la terra durant 1000 anys (E l pensamiento utópico en el mundo occidental, I. Madrid. E d. Taurus. 1981. P. 73). Podem també afegir com a corolari que allò que separa radicalment l’apocalipsi cristià del jueu és la fe en Jesús. Per als cristians, el Messies ja ha vingut, de manera que les expectatives se 399 E ls tocs escatològics apareixen pròpiament a partir del cinquè temps de l’E sglésia. Crida l’atenció que considere que el seu temps és el sisè. I més encara que diga que esperam el setè temps. L’ús d’aquest verb en aquest temps verbal indica sens dubte que, tot i l’ambigüitat de la qual hem parlat, ell considerara molt proper ja aquest setè temps, ja en la data de composició del Primer. Trobem ací així mateix un primer exemple de com E iximenis n’estava plenament convençut que els seus temps eren els darrers. I fins i tot podem trobar una prova rotunda al capítol primer del pròleg a tot L o Crestià. Ací parla molt clarament de los derrers temps en què nós som. 1569 Aquesta creença, d’altra banda, sembla ésser una idea comuna en la seua època, com ho indica el fet que el seu coetani fra Vicent Ferrer estiguera també convençut d’aquesta imminència de la fi del món. Així ens ho indica M. M. Gorge: “Surtout sa croyance en l’imminence de la fin du monde est profonde. Si Vincent est parti dans ses pérégrinations apostoliques, s’est pour pouvoir prêcher au monde avant la venue de l’Antéchrist. Il rêve de voir le monde devenir meilleur en ce moment où l’heure terrible du Jugement va sonner”.1570 E n aquesta primera exposició dels temps finals, crida molt l’atenció com destaca les vicissituds de l’E sglésia i de l’estament eclesiàstic durant aquest temps. E n aquest sentit, podem fer nostres les valoracions que sobre això fan H. Lee, M. Reeves i G. Silvano: The bulk of his work [d’E iximenis] demonstrates that his real apocalyptic interests lay in the entire sweep of ecclesiastical history and in the continuing problem of the frailty of the temporal church. 1571 centren al voltant d’una segona vinguda; per als jueus en canvi, l’edat messiànica forma part del futur (Ibidem. P. 74). Aquests autors, d’altra banda, indiquen com aquest recurs a la idea de paradís és la pedra de toc del pensament utòpic de tota la història de la humanitat, que ha animat empreses com les croades o les exploracions marítimes del s. XVI, i que està per sota dels corrents emotius que hi ha sota la recerca del sant Grial o sota la necessitat de conquerir Jerusalem (Ibidem. P. 56-7). 1569 L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 35. Selecció a cura d’Albert Hauf. 1570 Gorge, M. M. Saint V incent Ferrier. Paris. Librairie Lecoffre. Gabalda et Cie. Éditeurs. 1935. P. 86. Afegeix aquest autor unes interessants reflexions sobre el convenciment vicentí de trobar-se en les acaballes dels temps: L ’effet même de sa prédication fortifie son opinion personnelle: à sa parole, de nombreux juifs embrassent la foi chrétienne, et il croit que cette conversion du peuple d’Israël est le signe assuré de l’approche des derniers temps ( Ibidem). Certament, seguint una antiga tradició escatològica, es considerava que al final dels temps es produiria la conversió dels jueus. E iximenis és fidel també, amb matisos, a aquesta tradició, com tindrem ocasió d’analitzar amb més detall posteriorment. 1571 Lee, Harold; Reeves, Marjorie; Silvano, Giulio. Western Mediterranean Profecy. Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1989. P. 88. 400 Sobta molt, però, aquesta divisió septenària, car no hem d’oblidar que en principi el Primer, respecte a aquesta divisió d’edats de la història de l’E sglésia, segueix un esquema ternari, explicitat al final de la primera part de les quatre de què consta l’obra: “Comença la segona part e punt principal del present llibre appel.lat Crestià. E n lo qual és tractat e ensenyat com la sancta E sglésia cathòlica ha corregut segons diverssos temps passats del començament del món ençà sots tres lleys justes e sanctes ordenades segons bo, e millor, e molt millor, qui s’appel.len llig de natura, llig de scriptura e llig de gràcia, qui és la crestiana”.1572 Tots els capítols del Primer s’amotllen a aquesta divisió, i bona part d’ells està inclús dedicada a demostrar les excel.lències de la llei de gràcia sobre la d’escriptura, que confereixen d’aquesta manera al Primer, un fort caràcter apologètic contra el judaisme. Ara bé, podem pensar que la història de l’E sglésia que considera al citat capítol 105 és sols la corresponent a la llei de gràcia, per la qual cosa no hi ha, doncs, aparent contradicció. Aquest esquema septenari de la història de l’E sglésia apareix fins i tot abans d’aquest capítol, amb ressons explícitament escatològics, al capítol 73 (“Qui possa aquells qui són stats los principals perseguidors de la sancta cristiandat”).1573 Ací nomena aquests perseguidors, que representen els set caps de la bèstia apocalíptica. Aquests coincideixen mutatis mutandis amb cadascuna d’aquestes edats de la història de l’E sglésia. Primer cita Herodes, després Neró, després Constàncius (fill de Constantí E mperador). E n quart lloc cita Cosroes, E mperador de Pèrsia. Aquest apareix citat expressament al ja citat capítol 105 respecte al quart temps de la història de l’E sglésia, per la qual cosa veiem ja clarament els lligams entre ambdós capítols, i entre la divisió septenària de la història de l’E sglésia feta en aquests capítols. Partint d’aquesta base és molt més interessant el que diu tot seguit en aquest capítol. E l cinquè gran perseguidor el descriu en aquests termes: “Lo quint rey fon apel.lat Frederich. E fon emperador natural de Alamanya, qui primer enfestà l’obrar eclesiàstich per llus llibertats clericals, les quals les tolch, e los trenquà. Aprés del qual vench Frederic emperador, qui axí mateix donà grans persecucions als clergues, que puys fonch privat de l’imperi per papa Ignocent lo quart en lo consili general celebrat en la ciutat de Leó pres Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 139v. Ibidem. Ff. 63r-63v. Podem destacar ací també com, en parlar del quart gran perseguidor (en el quart temps de la història de l’E sglésia), s’hi fa una clara referència antiislàmica: E n aquest temps vench aquell hom endiablat Mafomet de Mequa, qui per sa gran e perversa preÿcació féu gran dampnatge a crestianisme ( Ibidem. F. 63r). 1572 1573 401 lo Royne en França”.1574 Fa una curiosa divisió en dos de qui en teoria és una sola persona. S’està referint a Frederic I Barbarroja i al seu nét Frederic II, els quals, certament, tingueren forts conflictes amb el Papat. 1575 Aquesta fòbia antiHohenstaufen es repetirà al llarg de tota l’obra eiximeniana. 1574 Aquesta idea de considerar Frederic II Hohenstaufen com a cap de la bèstia apocalíptica seria d’influx espiritual franciscà, com ha senyalat A. Milhou: “La figura de Federico II de Hohenstaufen, dada su hostilidad contra el papado, había sido considerada por algunos franciscanos “espirituales” italianos del siglo XIII a la vez como la encarnación de la Bestia del A pocalipsis, quizás como el mismo Anticristo, pero también como un “azote de Dios”” (“E l concepto de “destrucción” en el evangelismo milenario franciscano”. A IA , 48. 19 88. P. 303). 1575 Aquests dos emperadors, certament, tingueren greus conflictes amb la institució papal. E l primer, Frederic I Barbarroja, tenia un programa de restauració de l’autoritat imperial en tota la seua plenitud i en tots els dominis imperials. Li influí molt en els seus ideals el renaixement de l’estudi del dret romà de finals de l’E dat Mitjana. La plenitud imperial implicava aspiracions seculars a la plenitudo potestatis d’una banda, i de l’altra, la imposició del domini efectiu imperial en el nord d’Itàlia. Aquest programa fou establert a la Dieta de Roncaglia el 1158, amb textos de Justinià. La pretensió de domini mundial implicava, doncs, un conflicte inevitable amb el Papat, que també ho pretenia. La resistència papal estigué recolzada per les ciutats llombardes del nord d’Itàlia. Després d’haver alliberat el papa Adrià IV de la revolució comunal d’Arnaldo da Brescia, Frederic I fou coronat E mperador (1155). Poc després, però, entrà en conflicte amb el Papat i les ciutats llombardes al mateix temps. E l Papat organitzà la resistència al Hohenstaufen recolzant-se a més en les ciutats normandes del sud d’Itàlia, així com en Bizanci i el clergat anglès i francès. Durant tres anys (1159 -62), Frederic aconseguí imposar-se en el nord d’Itàlia amb mà de ferro, i al mateix temps trià un antipapa, Víctor IV, front al nou Papa legítimament triat, Alexandre III. Aquest excomunicà el Hohenstaufen i li creà problemes en l’interior d’Alemanya. Frederic reaccionà amb vigor: ocupà per la força el nord d’Itàlia i destruí Milà. Però el nord d’Itàlia reaccionà amb la lliga llombarda (societas lombardorum), organitzada per Galdino, bisbe de Milà. Les milícies urbanes d’aquesta derrotaren el 29 de maig de 1176 la cavalleria alemanya a Legnano. Llavors, Frederic renuncià a tota sobirania sobre els estats pontificis primer, i després per la pau de Constança renuncià a les seues pretensions de la dieta de Roncaglia i reconegué una certa autonomia a les ciutats norditalianes. Però el triomf papal no fou total, car el 1186 es casà el seu fill i hereu E nric VI amb Constança, hereva del regne sicilià, la qual cosa implicà la vinculació d’aquest important regne a l’imperi, i al mateix temps l’encerclament dels estats pontificis per terres imperials (Reglà, Joan. Historia de la E dad Media. V. II. Barcelona. Montaner y Simón, S.A. 1971. Pp. 95-6). Les mateixes línies generals d’aquest conflicte del Papat amb el primer Hohenstaufen podem dir que tornen en el seu nét Frederic II. De nou aquest E mperador té pretensions d’imperium mundi i al mateix temps d’unificació italiana sota l’autoritat imperial. De nou el Papat s’alià hàbilment amb les ciutats norditalianes, si bé potser no de manera tan clara com en temps del seu avi, car el nord d’Itàlia s’escindí en ciutats güelfes (partidàries del Papa, el cap de les quals era Milà), i gibel.lines (especialment Pisa i Pavia). E n aquesta nova lluita, també tingué problemes el Papat en l’interior, amb temptatives de rebel.lió, per la qual cosa hi hagué aliances intermitents amb l’E mperador. L’època de plenitud del stupor mundi correspon al període entre 1235 i 1241. E n aquest temps, aconseguí Frederic II que s’imposaren els seus punts de vista de govern unificat de l’imperi alemany a la Dieta de Magúncia, així com que s’acceptara al seu segon fill Conrad com a E mperador. Així mateix, obtingué una important victòria a Cortenuova (1237) sobre les milícies llombardes. E l Papa Gregori IX llavors féu aliança amb Gènova i Venècia, i es defensà com pogué. Frederic replicà amb atacs al Papat i a les llibertats eclesiàstiques (dels quals se’n fa ressò 402 I en darrer lloc, en esmentar els dos darrers grans perseguidors de l’E sglésia, pren accents verament escatològics. Del sisè diu: L o sisèn rey és o serà lo príncep aquell qui és dit A ntechrist místich, qui ara en breu deu fer l’execució de Déu. E l llenguatge delata de nou a E iximenis, car en dir “en breu”, vol dir que està pensant en el seu temps, tal com hem dit abans, en parlar del capítol 105. Del darrer, diu: L o setén serà A ntechrist final e major, qui venrà a la fi del món. 1576 Fa una referència molt directa així mateix tant a l’Anticrist místic com al final al capítol 102, però aquesta l’analitzarem amb detall al següent apartat d’aquest capítol. Trobem també una referència a l’Anticrist místic al capítol 71, on ens parla de la seua tasca de destrucció de l’islam: “E és certa cossa segons les profezies nostres que la secta de Mafomet no deu molt durar, ans deu ésser destrohida per lo Antecrist místich que huy tenim a les portes, segons que profetà Ciril e los sants qui de açò han parlat. Dien que la dita secta no deu durar ultra aquest centenar d’anys, qui és lo X IIIIè aprés de la nativitat de Jhesucrist”.1577 E n aquesta referència hem de cridar l’atenció sobre diversos punts. E n primer lloc, veurem ja esbossada la idea de que una de les tasques de l’Anticrist místic serà la destrucció de l’islam. Aquesta idea, la repetirà E iximenis molt sovint al llarg del seu opus, com tindrem ocasió de comprovar. E n segon lloc, apareix ja una referència a l’oracle del pseudo-Ciril, que és una E iximenis). Mort aquest Papa (1241) i després del breu pontificat de Celestí IV, el nou Papa, Innocenci IV renovellà la lluita antiimperial. Arribem així amb aquest Papa al famós concili de Lió (1245), en què aquest Papa deposà Frederic II. Aquest, evidentment, no ho acceptà, però des d’aleshores i fins la seua mort, els problemes no li deixaren de créixer. Així, el 1248 els llombards el derrotaren a Parma, i dins de l’Imperi no deixaren d’aparéixer enemics (com l’antiemperador Guillem d’Holanda). E ncara que els conflictes entre la dinastia dels Hohenstaufen i el Papat continuaren amb els seus descendents, podem afirmar que quan morí aquest emperador (13-XII1250), havia fracassat totalment en les seues temptatives d’imposició de la supremacia imperial (Reglà, Joan. Op. cit. Pp. 195-201). 1576 Com indica I. Vázquez, citant R. Manselli, l’expressió A ntichristus mysticus -misticus apareix per primera volta en l’obra del franciscà espiritual occità Pèire Joan Oliu Postilla super A pocalypsim. I llavors aquesta expressió l’arreplegà un altre franciscà espiritual: Ubertí de Casale. L’esmentat I. Vázquez, tornant a citar Manselli (Papes et papauté, p. 595) ens diu que el susdit Oliu, influït per Joaquim de Fiore, ens parla d’un Anticrist místic i d’un de verus: “Dopo Gioacchino da Fiore, che già mostrò la sua tendenza a supporre un duplice Anticristo per la fine dei tempi, l’uno segreto e nascosto, l’altro quello vero e proprio, lo spunto venne ripreso (...), come un fatto di grande importanza, da Pietro da Giovanni Olivi (...), che al primo Anticristo diede, appunto, il nome di Anticristo mistico, mentre al secondo quello di proprius o verus” (“Anticristo “mixto”, Anticristo “místico”. Varia fortuna de dos expresiones escatológicas medievales”. A ntonianum, LX III. 1988. Pp. 538-45). 1577 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 61v. 403 de les fonts profeticoescatològiques a les que recorre E iximenis, com anirem veient. 1578 I també es refereix a l’Anticrist místic, en fi, al capítol 341: “E per tal un sanct donant senyal de l’adveniment de Antecrist místich dix que llavors serien molts maestres en theologia, donant entenent que una de les grans destruccions de totes les religions e de la església de Déu que haurà lloc en temps de Antecrist vendrà per multiplicació de aytals magisteris, e majorment quant aytals maestres só n hòmens bargants e companyarts e persones de mala vida. Aquests són los majors enemichs de la vida de Jhesucrist, e en major escàndol del poble crestià que gent que al món sia”.1579 La divisió septenària de les edats del món, que és la tradicional de l’Occident llatí, 1580 tot i no explicitar- se del tot, apareix també al Primer, al capítol 15, on diu així: “E ncara plach a la sua dignació pus altament informar l’om a fer- li aquest servey, ço és, a amar-lo primerament e dreta. E açò féu en lo començament de la quarta edat del món, proposant-los llig escrita als fills Respecte a l’oracle del pseudo-Ciril, vegem-ne com el descriu J. Pou: “De San Cirilo, ermitaño, tercer prior general de los Carmelitas, se refiere que el ángel le comunicó un oráculo celestial contenido en dos tablas de plata con caracteres griegos, que debía trasladar al pergamino, pero viéndose incapaz de realizarlo, lo encargó al abad Joaquín de Fiore, que lo hizo admirablemente. Véase A cta Sanctorum, Mart. I, pág. 497, ed. París y Roma, 1865. E l P. Benito Zimmermann ( Monumenta historica Carmelitana, vol. I, Lirina, 1907, págs. 295-311), trata del mismo asunto y opina (páginas 299-301) con el p. E hrle (A L KG , t. II, págs. 327-34) que un franciscano joaquinista inventó este oráculo, el cual vino a tener singular renombre entre los espirituales de nuestra Orden (...). Los espirituales no sólo enseñaron que Cirilo y Joaquín habían anunciado la futura grandeza de nuestro Padre San Francisco y de su Religión, sino también escribieron que habían profetizado sobre la persona de Olivi” ( V isionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos X III-X V ). Alacant. Diputació provincial d’Alacant. P. 126 n. 32). 1579 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 231r. 1580 La divisió septenària de les edats del món parteix de sant Agustí a De Trinitate, IV, c. 4, per analogia amb Gen 1. Accepta, però, el bisbe d’Hipona també la divisió paulina ante legem, sub legem i sub gratia , que és la que externament segueix l’exposició doctrinal del Primer, com ja hem dit. V ide Hauf, Albert. “E l De Triplici Statu Mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC, XXIII. 1979. P. 268, n.3. E l mateix sant Agustí, en una nova mostra de continuïtat entre el pensament paulí i augustinià, però, recull la divisió tripartita de sant Pau, indicant -ne a més la font, i usant el terme “llei”, que també empra E iximenis: “Sunt autem legum genera tria: unum quidem Hebraeorum, quod peccati et mortis Paulus appellat (Rom. VIII, 2). Aliud vero Gentium, quod naturale vocat: Gentes enim, inquit, naturaliter quae legis sunt faciunt; et eiusmodi legem non habentes, ipsi sibi sunt lex, qui ostendunt opus legis scriptum in cordibus suis (Id. II, 14, 15). Tertium vero genus legis est veritas, quod perinde significans Apostolus dicit: L ex enim spiritus vitae in Christo Jesu liberavit me a lege peccati et mortis” (Agustí d’Hipona, sant. Contra Faust. Manich., X IX , 2. Citat a Truyol, Antonio. E l Derecho y el E stado en san A gustín. Madrid. E ditorial Revista del Derecho privado. 1944. P. 96). 1578 404 de Israel”.1581 La referència a la quarta edat del món cal inserir-la, doncs, dins de l’esquema septenari tradicional, del qual hem parlat. Però on apareixen sens dubte els ressons més pròpiament escatològics és al capítol 207, que porta per títol “Com lo spay de la habitació crestiana se és molt aminvat d’algun temps ençà”.1582 E n aquest capítol, com el títol indica, es van narrant les pèrdues i minves hagudes en la cristiandat des dels orígens, fins que s’arriba als temps immediatament anteriors a E iximenis (de CC anys ençà). E s diu com els infidels han ocupat quasi tota la part cristiana oriental, i cita quaix tota Grècia i lo regne de Hermínia. Cita així mateix la catàstrofe de Damieta, amb la presó de sant Lluís de França, tema en ell recurrent i que palesa una volta més l’admiració que sent E iximenis per aquest rei. A prés fon destrouït lo orde dels temples, rahonablement per papa Martí. Cosa fort ambigua és la que diu ací, car posa com a minva de l’espai aquest fet, però després diu que és raonable. Ataca, en fi, el seu vell enemic Frederic II, al qual ara acusa que mes los sarrahïns dins Ytàlia en temps de sancta Clara. I al final arriba al punt que ens interessa. Parla primer del trasllat de la seu papal a Avinyó, en lo qual temps la ciutat e sanctuaris de Roma foren quaix deserts e dissipats. I per fi, arriba al Cisma d’Occident, que descriu en tons molt foscos: “Ara som al derrer punct de aquesta dejecció despuixs que s’és llevat aquest scisme general entre aquests dos, dels quals cascú se appel.la papa. Aquell qui és en Roma se appel.la papa Urbà lo VI. E aquell qui és en Avinyó se appel.la papa Clement VII, per lo qual scisme huy crestiandat és en fort terrible brogit”. É s molt important el dit fins ara, perquè demostra que no acaba de simpatitzar del tot amb la causa avinyonista en temps de l’escriptura del Primer, tot i el seu final decantament avinyonista, car veu el Cisma com a catàstrofe per a l’E sglésia. Seria aquest a més un factor més que incidiria en l’atribució a l’autoria eiximeniana del De Triplici Statu Mundi, com veurem, davant els dubtes haguts en aquest sentit. I com a conseqüència del Cisma va contant possibles mals futurs, en una descripció feta amb tons més foscos encara. Lliguem allò últim dit perquè és d’especial importància per a captar el sentit global: “Per lo qual scisme huy crestiandat és en fort terrible brogit, e en fort mal estament, e esperam haver pigor sens comparació, car esperam en breu guerres grans e gran dejecció del regne de França, e major de tota clerecia, e aprés gran mutació en los principats e senyories setglars de crestiandat, segons que les 1581 1582 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 18r. Ibidem. Ff. 151v-152r. 405 prophecies dels sancts mostren e ensenyen clarament. (...). E speram encara sens tot dupte per aquesta mateixa tribulació venir en breu destrucció de la secta de Mafomet. E sabem per los dits dels sancts que tota crestiandat deu ara florir aprés de açò en gran sanctedat més que no féu jamés. E aprés esperam sens dupte pau generalment entre lo braç ecclesiàstich e setglar, e encara pau general per tot lo món. E speram encara conversió dels infels fort gran”. Aquesta dissertació és interessantíssima per molts aspectes. Primerament, en aquest capítol podem veure ben a les clares exposades les idees escatològiques eiximenianes. E ls temes ací desplegats, ja veurem que els repeteix al llarg de la seua obra. E n segon lloc, crida més encara l’atenció que vincule tots aquests fets, propis del final del temps, al Cisma d’Occident. Tot plegat indica que E iximenis estava convençut que els seus temps eren els darrers. I ho referma això, una volta més, l’ús de la forma verbal esperam. Tot i que la font més important en aquesta exposició és Joan de Rocatalhada, com analitzarem amb més detall posteriorment, no apareix aquest citat explícitament. Sobre el perquè no el cita directament, no hem d’oblidar com el framenor occità fou una figura controvertida, que en vida fou empresonat i censurat diverses vegades precisament per les seues agosarades prediccions. 1583 I no hem d’oblidar el to de prudència que generalment caracteritza E iximenis quan tracta afers delicats, i que es manifesta especialment en el Primer. Podem percebre- hi també un clar regust de Joaquim de Fiore, el qual podria haver-li influït també a Rocatalhada. 1584 E l fet que el trasllat de la seu papal de Roma a Avinyó siga un símptoma del final dels temps apareix exposat al capítol 211, recolzant-se àdhuc en autoritats profètiques: “Diu lo profeta de ells [els romans] profetant que, com les altres gents del món hajen en temps passat destrouïdes, que aytambé seran ells finalment destrohïts. Ítem per aquesta rahó han ells perdut tant de temps la presidència spiritual e temporal, car aquí no ha papa huy ni emperador ni neguna persona de pes, axí com solia. Axí ho havia profetat Joachim quant dix que per los peccats dels romans perdrien la cort apostolical per LXX anys, en lo qual temps promès ha estat ja la dita cort V ide Pou, Josep. Op. cit. P. 445. Per a l’abat de Fiore, així, la nova aetas que durà a la tercera i definitiva edat tindrà tres grans fites: el solemne retorn dels grecs dissidents a la unitat de l’E sglésia, la conversió al cristianisme del rebel poble jueu (cosa que passarà en la quarentena generació), i una violenta persecució contra l’E sglésia per part de la nova Babylon. Després d’aquesta gran persecució, diu Joaquim (L iber Concordiae, IV, c. 31), pujarà igual que un nou cavaller que ve de Babilònia un sant pontífex universal de la nova Jerusalem, és a dir, de la santa mare E sglésia (Crocco, Antonio. Gioacchino da Fiore e il gioachinismo. Napoli. Lignore E ditore. 1976. Pp. 101-3). 1583 1584 406 romana e· l papa en Avinyó”.1585 Acaba el capítol fonamentant aquests negres presagis sobre Roma en sant Gregori (en lo seu “Dialogorum” ) i sant Bernat. Aquestes idees escatològiques les torna a repetir, si bé no vinculant el seu començament al Cisma d’Occident, al capítol 270, que porta el significatiu títol de “Que los juheus no exiran del present cativatge fins que sia la fi del món”.1586 Fonamenta aquesta idea de la conversió final dels jueus en Deuteronomi, IIII , lo psalm de L V III , Jeremies, X X III i X X X i Osee, en lo terç. I més avant fa l’exposició pròpiament dita d’aquestes idees: “Açí dien alguns que la general e final converssió dels jueus serà en un mateix temps ab la presó de Jerusalem per crestians. Car dien que per negun temps Jerusalem, per bé que sia presa per crestians, axí com esperam en aquest temps present, que en breu se deu pendre per crestians. E açò farà la purgació dels ecclesiàstichs e del món aprés, que ja és a les portes. E mperò, jatsia que la dita terra sia presa, per poch temps durarà e estarà en mans de crestians, e açò fins a la fi del món. Açò dien que posa Lactàncius, molt gran doctor e famós en la sancta theologia”. De nou tornen a aparéixer les expressions com esperam, en breu i ja és a les portes, que indiquen que E iximenis tenia el ple convenciment de que tots aquests fets que exposa s’esdevindrien al seu temps. Al Primer també apareix un tema escatològic clàssic, molt repetit per E iximenis al llarg del seu opus, com és el trasllat en els temps finals de la seu papal a Jerusalem. Apareix al capítol 215: “Bé és ver que alguns han dit que aprés la reparació general del món que posada han los sancts ésser ara aprés la tribulació ecclesiàstica, serà la seu papal e apostolical en Jerusalem. E aquí serà col.locada per lo sanct pare reparació, qui segons aquests deu venir aprés la tribulació dita tantost”.1587 Veiem de nou el to de prudència emprat en exposar tan arriscada proposta. I aquesta cautela culmina amb la reserva que fa tot seguit: E mperò no creu que sia ver penssant ço qui damunt és al.leguat per aquells sancts doctors que dessús són al.leguats. 1588 De nou hi és present la subtilitat eiximeniana, encara que també és possible que en la data de composició del Primer no estiguera plenament convençut d’això. E n qualsevol cas, si fóra cert que E iximenis pensava això en aquesta data, de nou tenim indicis de la imminència amb què creia que ocorreria tot això. 1585 1586 1587 1588 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 155v. Ibidem. Ff. 188v-189r. Ibidem. F. 159r. Ibidem. 407 2. Segon del Crestià Si bé en el Segon la matèria escatològica no hi és tan present com en l’anterior Primer, mereixen ser destacades algunes interessants referències a aquesta matèria. Així, ja al capítol 9 fa una referència ben directa a l’Anticrist: Moltes vegades llexa fer [Déu] falços senyals als peccadors e· ls sostrau dels elets, la qual cosa majorment haurà lloch en lo temps de A nticrist. 1589 Una mica més avant hi apareixen també referències a l’Anticrist al capítol 44: Dien alsguns doctors que L ucifer ne isqué per temptar Jhesucrist, e n’exirà a la fi del món per incitar e per informar a mal A nticrist e tot lo món. 1590 Una mica més avant, al capítol 49, mostra clarament igual que en el Primer i en altres obres del seu opus el seu convenciment de la imminència dels temps finals: “Diu l’E scriptura Proverbiorum, XXX: Tria sunt insaciabilia: Infernus et caetera. E diu que tres coses són qui no· s poden sadollar. E la primera és infern, per lo qual és entès lo demoni, e contínuament hi és entès, segons sent Gregori, més e més aytant com més veu que la fin del món s’acosta, en què ell ha a perdra son poder”.1591 També trobem una clara referència escatològica, on a més repeteix un dels seus temes clàssics en aquest sentit, com és la vinculació del Cisma a la fi del món, al capítol 62. 1592 E ns parla així dels mals prophetas d’aquest temps. I només començar, tot glossant 1Ti, 3, parla d’aquests darrers temps en què ara som. I més avant ens diu que aquests falsos profetes, entre d’altres coses, per no res hauran consentir en scismes. Al capítol 139 ens parla, com indica el títol de la sisena temptació qui s’apel.la fraudulenta. Aquesta temptació pot definir-se com a un orgull desmesurat. I llavors ens diu que aquesta malícia deu fort abundar e regnar en los temps finals, en los predecessors e ressembladors de A ntecrist.1593 Al següent capítol 140 fa una exhortació en la que fa una subtil referència als finals dels temps i a la seua imminència: Ja, mesquins, ¿e com no· us fa pahor lo terribla juý de Déu que en breu deu venir sobre los enemichs de veritat?1594 Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 10r. Ibidem. F. 37v. 1591 Ibidem. F. 41r. 1592 Ibidem. F. 49r. 1593 Ibidem. F. 97r. Aquest capítol està numerat com a 138 a les rúbriques. 1594 Ibidem. F. 97v. Aquest capítol està numerat com a 139 a les rúbriques. 1589 1590 408 Destacarem, en fi, una altra referència escatològica al capítol 147. Ací critica els pecats de luxúria, supèrbia i avarícia i diu que són especials instruments temptatius del diable. I al final, fa aquesta reflexió: Car aytant com ell [el diable] veu que lo món se acosta més a la ffi, aytant les suas temptations penssa de fer pus forts. 1595 De nou ens apareix, doncs, la idea de la proximitat dels temps eiximenians a la fi del món. 3. Terç del Crestià No apareixen moltes referències escatològiques en aquesta obra, però alguna és remarcable. Destaquem el que diu al capítol 58: “Regnen huy en lo món aquells que deurien servilment e simpla servir als altres, e· ls servents senyoregen, e aquells que deurien senyorejar són envergonyits e confusos; de què· s segueix, si açò dura, segons la sentència de Salamó, Proverbiorum X X X , que en breu se deu moure la terra, e· l món deu pendre gran mutació e gran tomp, per tal que sia novellament reformat, e vera sciència sia sus, e folla ignorància vaga a terra”.1596 D’aquesta referència dos coses són destacables. E n primer lloc, torna a usar l’expressió en breu, que denota la imminència amb què E iximenis creia que ocorrerien aquests fets apocalíptics. E n segon lloc, allò dit ací és prou indicatiu del lligam entre les idees escatològiques eiximenianes i l’antimonarquisme i antioligarquisme seus. Així mateix, al capítol 114 torna a parlar de la conversió dels jueus a la fi del món. Diu així referint-se a Terra Santa: He entès que diu L actàncius (“Super Genesim”) que la terra aquella jamés no serà de christians fins a la fi del món.1597 É s interessant veure com aquest Lactàncius també l’al.lega al ja citat capítol 270 del Primer. Al capítol 295, fa una curiosíssima comparança entre els set pecats capitals i els set caps de la bèstia apocalíptica: “Són encara aquests VII peccats figurats per los VII caps de la bèstia que viu sent Johan exir de infern, axí com llegim A pocalypsis IIIIº; car bestialment occupen axí quaix tots los hòmens del món, que d’òmens los fa semblants a bèsties”.1598 Ibidem. F. 103r. Aquest capítol està numerat com a 146 a les rúbriques. 1596 Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 166. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 57. 1597 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 14. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 113. 1598 Terç del Crestià. Volum III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932. P. 152. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 289. 1595 409 Al capítol 798, en fi, fa una curta referència a l’Anticrist (que no especifica si serà el místic o el final): A ntecrist, qui per envega se llevarà contra Jhesucrist, a llega mort morrà. 1599 Al capítol 854, llança una viva diatriba antinobiliària, i al final treu deduccions escatològiques i sembla indicar la proximitat que ell percebia de la fi del món.1600 Direm, en fi, com al capítol 1021 ens parla de la primera edat del món, qui durà de A dam entró a Noé. 1601 4. Dotzè del Crestià La següent obra remarcable on E iximenis fa abundoses referències escatològiques és el Dotzè del Crestià . Direm així primerament que ara el to ja no és tan discret com en el Primer, i fins i tot la franquesa amb què exposa certes idees motivaren la famosa censura reial del capítol 466, de la qual parlarem. Direm així mateix que en aquesta obra i en aquesta matèria trobem en E iximenis un fort influx rocatalladesc. E l primer capítol on exposa obertament moltes de les seues idees escatològiques és el 107, on es parla sobre a quin stament ha a pujar encara Hierusalem, 1602 com indica el seu títol. Transcriurem el gruix de la matèria que ens interessa. Diu primer que la ciutat de Hierusalem, (...) s’ha a reedificar novellament en la setena edat del món. Interessant és aquest nou esment de la setena edat del món, que en qualsevol cas coincideix amb la divisió tradicional llatina. E ns interessa, però, el que diu més avant: “Llavors diu que serà transportada la seu papal de Roma en Hierusalem, e aquí haurà papa e emperador per mil anys, que seran tots de llinatge de juheus. E mperò seran sancts crestians e maravellosos. E diu que la part del temple ab la meitat de la dita ciutat tendrà lo papa ab sa clerecia, e l’altra part tendrà l’emperador ab lo poble e ab sa cavalleria, e staran axí separats los llechs dels clergues, per tal que los clergues puxen mills entendre en lo servey de Déu, e per tal que Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 139v. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1794. Ff. 33r-33v. S’expressa d’aquesta manera E iximenis: “Per tal, dix Leòncius, doctor gloriosus, que cant los generosos defendrien viltats e· s darien a avarícia, e serien efeminats e pintats, que llavors seria la fi del món, ne d’aquesta vida calia a negun pus esperar de bé. E no solament los generoses defenen llurs peccats per generositat, ans encara defenen los peccats dels altres, e· y ajusten saber si poden”. 1599 1600 1601 1602 Ibidem. F. 114v. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 50v-51r. 410 negun no· ls torb ne· ls implich en los fets del món. (...) E diu que llavors serà aquí tanta pau e lloch e studi de tanta virtut que en aquell temps apparrà que la ciutat de paradís sia devallada en terra segons que d’aquell temps diu que profetà sanct Joan, A pochalipsi , X X II”. E l tema del trasllat de la seu papal i imperial a Jerusalem ja el tracta, si bé de manera dissimulada, al Regiment de la Cosa Pública, al capítol 5, on, dins d’una crítica general als romans, hi diu: Cregueu-me que temps vendrà que nostre senyor Déu los toldrà la cadira papal e emperial e la mudarà en altre lloc millor.1603 Com és sabut, el Regiment de la Cosa Pública apareix inserit en forma de la seua tercera part, dins del Dotzè, i per tant aquest capítol equival al 361 del Dotzè. No obstant, la data de composició del Regiment de la Cosa Pública , 1383, és anterior al Dotzè, i això vol dir que en eixa data dominava en E iximenis el to de prudència respecte a aquests temes del qual hem parlat, i que és plenament visible al Primer. Cridarem l’atenció sobre el fet que l’ideal eiximenià de perfecció religiosa implica una vida pràcticament eremítica. I diu més després dins del citat primerament capítol 107 que llavors diu que serà feta general conversió a la fe cathòlica de tot judaisme. Això ja ho ha insinuat en els capítols analitzats del Primer. E n aquesta exposició trobem ja tres idees sovint repetides per E iximenis i que són de clar influx rocatalladesc. Hem de partir de la base que, encara que no ho diga, estaria referint-se E iximenis als temps immediatament posteriors a la derrota de l’Anticrist místic. Així, en primer lloc, parla de la conversió dels jueus al final del temps, idea ja apuntada al Primer. E n segon lloc, del trasllat de la seu papal i imperial a Jerusalem durant mil anys. E n tercer lloc, del fet que els nous papa i emperador seran del llinatge dels jueus conversos. 1604 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 54 Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. Pp. 134 -44. S’expressa així Rocatalhada: “He entès: aprés la mort d’Antechrist, juheus tornats a Jhesu Christ, consumada la monarquia de tot lo segle de un fel, la qual durarà en sobirana unitat e en pau per mil anys damunt dits. Car sdevenidor és als juheus tornats a Jhesucrist que, aprés la mort de Antechrist, sia donat l’imperi e la senyoria general de tot lo segle” (p. 134). Rocatalhada parla també del trasllat de la seu papal a Jerusalem, si bé no diu a les clares que el nou Papa siga del llinatge de jueus conversos, si més no en aquesta obra analitzada: “He entès: ésser esdevenidor que la ciutat de Jherusalem, aprés Antechrist, sia fet del sobirà bisbe que allí sia cap del setgle. (...) E sdevenidor és que mort lo primer Antechrist, que la E sglésia general –de Roma, ço és a saber-, en la ciutat de Jherusalem sia tornada” (p. 138). Hem de remarcar com Rocatalhada matisa que el nou E mperador no hi serà contínuament a Jerusalem, per tal de no implicar la clerecia en afers temporals: “E ncara he vist: no en aquella ciutat estar contínuament lo general esdevenidor Augustus (...), mas fora Jherusalem deurà habitar lo bisbe, ne la claricia sancta sia ensutzada per comuna vianda de hòmens setglars” (p. 144). 1603 1604 411 Així mateix, la idíl.lica descripció que fa de la vida en aquest temps, també hi és present en l’obra rocatalladesca, com per exemple, d’una manera succinta, al V ade mecum in tribulatione: “La dinovena intenció és en ésser revelat lo mil.lenari de pau, qui serà aprés les dites tribulacions. Car tot lo món tribulat vindrà en gran pau e concòrdia, car tot lo món tindrà una fe, axí com és damunt dit, e serà gran santedat de vida en tots los fels, segons los diversos staments en què seran”.1605 I en darrer lloc, cal que cridem molt l’atenció del fet que fica data fixa per a l’acompliment d’aquests esdeveniments: E diu que açò apparrà ja altament posat en execució en lo quinzén centenari contant de la incarnació de Jesucrist ençà. 1606 Vol dir, en darrer terme, que E iximenis estava convençut que els seus temps eren els darrers. Així mateix, remarquem que ara ja no usa expressions ambígües del tipus esperam, o en breu, que hem vist que usava ja en el Primer. Altre lloc on exposa amb vigor el seu ideal escatològic en aquesta obra és el capítol 200.1607 Atribueix aquesta profecia a “Lactàncius”, com fa en d’altres llocs, i diu: “E n lo derrer centenari del món, qui serà in apercione sexti signaculi ecclesie, qui diu que començarà A nno Domini millesimo CCCC, d’aquí avant ço diu, no y haurà reys, ne duchs, ne comtes, ne nobles, ne grans senyors, ans d’aquí avant fins a la fi del món regnarà per tot la justícia popular; e tot lo món per consegüent serà partit e regit per comunes, axí com huy se regeix Florença, e Roma, e Pisa, e Sena e d’altres ciutats de Ytàlia e de Alemanya”. De nou defensa que la sisena edat de l’E sglésia començarà pels volts del 1400. 1608 I ara, al mateix temps, allò remarcable és el fort 1605 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, XII. 1993. Pp. 119 -20. Una exposició més completa en fa Rocatalhada a les seues V isions (Reg. Lat. 1964, f. 193r): “Intellexi tantam plenitudinem spiritus sancti post mortem proximi antichristi descendere super totum orbem (...), ut paradisus uideatur quasi in terram descendi (...). E t summi pontifices et uniuersi prelati in tantam sanctitatem et humilitatem ac puritatem uite transformabuntur ut quomodolibet, quantum est possibile, reluceat integraliter uita Christi”. Continua dient que la major part dels casats optarien per la tercera regla franciscana. I parlant dels franciscans, ens diu que viurien en gran santedat de vida, i que serien in tanta paupertate et abstentione et separatione ab hoc mundo uiuentes, ut quilibet in sanctitate videatur quasi alter Franciscus (Citat a Pou, Josep. Op. cit. Pp. 456-7). 1606 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 51r. 1607 Ibidem. F. 86v. Per a E iximenis, doncs, les alteracions que acabarien duent a la fi del món començarien el mateix 1400, amb la vinguda de l’Anticrist místic, com en altres capítols especifica més clarament. E n aquest punt divergeix amb altres escriptors en llengua catalana de l’època, com indica D. Briesemeister: “In der katalanischen Literatur setzt die Rezeption der bekanntesten mittelalterlichen Visionen erst gegen E nde des 14. Jahrhunderts ein, einer Zeit, die ohnehin unter dem E indruck gespannter endzeitlicher E rwartungen stand, nachdem der Laientheologe Arnau de Vilanova die Geburt des Antichrist für 1378 erwartet und Vicent Ferrer das Jahr 1403 für dessen Ankunft prognostiziert hatte” (“Jenseitsvisionen und Jenseitsreisen in der kastilischen und 412 antioligarquisme, derivat d’un alt concepte espiritual dels temps a venir, car una mica més avant diu que si príncep hi roman, més serà frare e regidor de ses poques comunitats que no rey ne senyor. També destaca en aquest capítol el que diu respecte a la casa de França: “É s ver que alcuns dien que per gràcia special és stat promès e revelat a la casa de França que per lo gran servey que ha fet a la Sgleya de Déu que durarà fins a la fi del món la sua senyoria, jatsia que altres diguen que per lo dit servey és tan bé stada remunerada per la dita Sgleya que no y és necessària altra remuneració”. Trobem de nou matèria escatològica al capítol 428: “Dix sanct Girbaut, monge negre en les sues revelacions que tant era pugada alt la malícia dels prínceps davant Déu que aprés lo present stament sisè de la esgleya qui deu ésser accabat en l’any de M.CCCC anys, en tot lo món no romandria príncep sinó solament la casa de França, e aquella no romandria per tal que no hagués en si prou defalliments, mas per tal quant tostemps havia servada special reverència a Déu e singular obediència a la sancta mare Esgleya, e la havia tant defensada que ya en son temps la havia reposada nou vegades en sa cadira”.1609 Torna a dir que considera el seu temps com el sisè dels temps de l’E sglésia, tal com havia dit ja al Primer, i torna a exaltar la casa de França. Respecte a aquesta exaltació de la casa de França, E iximenis, però, fluctua, i així al capítol 140 conta una historieta que té com a protagonista a Helgardis, famosa sibil.la . 1610 S’hi refereix, sens dubte, a Hildegarda de katalanischen Literatur des Spätmittelalters. E ine Bestandaufnahme”. Miscel.lània Sanchis Guarner , II. Universitat de València. 1984. P. 47). Una volta més, en aquest punt sembla seguir el franciscà occità Joan de Rocatalhada. Aquest, al L iber secretorum eventuum estima que aquestes alteracions es desenvoluparan entre el 1370 i el 1415 (Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. Pp. 131-3). Al V ademecum in tribulatione hi repeteix mutatis mutandi la mateixa idea: E aquí se pot entendr· e veure clarament que engir del any de nostre Senyor m ccc lxx, en lo qual començaran les tribulacions damunt dites, lo món començarà a ésser reparat (Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione (V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA , XII. 1993. Pp. 122-3). I de manera semblant s’expressa el framenor occità al seu L iber ostensor : “E t quia illud quod astruit scriptura sacra est infallibile et certum velud dictum et firmatum a Domino, qui mentiri non potest, probabo per Scripturam Sacram quod anno Domini M. CCC. LX vel circa incipient tribulationes, que inducent, antequam desinant, proximum antichristum in mundo” (Rocatalhada, Joan de. L iber Ostensor. Roma. Biblioteca Apostòlica Vaticana. Ross 753. Ff. 1v-2r. Citat a Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs (Apèndix II)”. A TCA , X VII. 1998. P. 208). Així doncs, podríem pensar que E iximenis calcula una mena de data mitjana entre les dates que baralla Rocatalhada. 1609 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 181v. 1610 Ibidem. F. 64r. 413 Bemersheim, anomenada la sibil.la renana.1611 Diu ací que la casa de França serà fort exaltada pels seus serveis a l’E sglésia, però pels seus pecats, entre els quals cita falsejar moneda, serà davallada. Ja hem vist com al capítol 200 del Dotzè no les té totes amb si mateix en aquest sentit. É s més, al ja citat capítol 207 del Primer parlava com hem vist de que com a conseqüència del Cisma i de les alteracions que aquest provocarà, hi hauria guerres grans e gran dejecció del regne de França. 1612 I al capítol 435 del Dotzè exposa més clarament com la casa de França serà devallada: “De la casa de França stigué profetat gran temps ha que Déus la aportaria a les grans confusions e dejeccions a què és venguda en nostres temps per les excessives honors que s’à fetes dar per tots aquells a qui ha haüt res a partir”.1613 Volem cridar l’atenció del fet que tant en aquest capítol com en el 200, les proposicions profranceses, així com la resta de proposicions escatològiques i antinobiliàries, no restaren modificades per la correcció feta el 1391 del capítol 466, amb l’afegit dels set capítols palinòdics. Això implica que en darrer terme E iximenis creia fermament en allò ací esposat, que d’altra banda coincideix més o menys amb allò exposat, si bé de manera molt dissimulada, al Primer. Respecte a les proposicions profranceses, d’altra banda, aquestes denoten una forta empremta rocatalladesca, com veurem. Cal que notem que tant el capítol 200 com el 428, on exposa amb més detall aquesta temàtica escatològica, segueixen una divisió septenària. Ben és cert que així com el capítol 428 fa referència a les edats de la història de l’E sglésia, el 200 sols parla d’un sextus signaculus sense més, i no especifica si parla de la història de l’església o de la història del món. Als capítols 448 i 449, 1614 però, fa una llarga exposició on torna a l’esquema septenari referit a les edats del món, que és el tradicional de l’E sglésia catòlica, com ja hem indicat. A l’anterior capítol 447 ha tractat dels grans avantatges de que el món fos regit per una mateixa persona, tant en allò espiritual com en allò temporal. Llavors, la matèria tractada en aquests capítols en concret, com molt bé sintetitza el títol del capítol 448 és “Si de fet jamés negun fonch aytal senyor”. I és llavors quan analitza una per una les edats del món. Ara bé, s’atura en la sisena, que és en la que vingué Crist al món, i ja no passa a analitzar la setena. Certament, Hildegarda de Bemersheim (1098-1179), anomenada la sibil.la renana, tingué unes visions al.legòriques aplegades al llibre Scivias (PL, CXCVII, cols. 383-739) (vide Hauf, Albert. “El De Triplici Statu Mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC, X X III. 1979. P. 274 n. 35). 1612 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 152r. 1613 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 184v. 1614 Ibidem. Ff. 190r-191v. 1611 414 També apareix la mateixa matèria escatològica, mutatis mutandis, si bé sense les proposicions profranceses, al capítol 758 del Dotzè. Ací lo sant abat Zacharies li diu a l’emperador Maurici que els malvats curials (de nou tenim aquesta temàtica tan comuna en ell) faran mal als reis i al món fins que nostre senyor Déu aja gitada en terra tota senyoria d’om gran setglar en aquest món. I li diu que aquest temps, temps serà que lo poble regirà e senyorejarà sí matex per tot lo món. E no y soferrà Déus pus prínceps. I interrogat per l’emperador quan serà això, respon el susdit abat Zacaries que “açò començaria en la fi de la aparició del sisèn sagell de la E sgleya, de la ubertura del qual avia parlat sent Johan en la A pocalipsi, e que duraria aytal regiment del món fins a la fi del segle e a l’aveniment del final Antecrist”.1615 I arribem al susdit capítol 466. 1616 Pràcticament tot ell és interessant per al nostre propòsit, i podem dir que hi exposa en les seues línies essencials el seu sistema escatològic, si bé de manera no tan detallada potser com al desè tractat de la V ita Christi. Comença, seguint la seua habitual astúcia, dient que ell no sap si les senyories actuals duraran fins a la fi del món. Però afegeix: “É s ver que alguns passats han parlat d’aquesta matèria, e han posat que a temps aprés la reformació del món, la qual dien que s’à a fer prop aprés lo centenari present del temps que comptam M.CCC.LX X X V”. Diu la data exacta de finalització de l’escriptura de les quatre primeres parts, cosa interessant. I a continuació hi exposa plenament les seues idees escatològiques: “Aprés aquest centenar, donchs, se mudarà la seu papal en Hierusalem. E dien que aquí haurà novell papa e novell emperador, e seran en dos de llinatge de juheus convertits a la fe. E dien que nostre senyor Déus convertirà dins lo dit temps los juheus del món a la fe, e tots los altres infeels. (...). Dien encara que per M anys següents durarà lo món aprés que açò serà fet e en tots aquells M anys, serà tostemps papa e emperador de llinatge de juheus convertits a Jesucrist per lo llum de la sancta fe cathòlica”. Sobre la conversió final dels infidels ja ha parlat al Primer, com hem vist. Tot seguit, hi exposa amb detall l’absència de potestats civils, excepte la casa de França durant tot aquest temps: “Dien encara que tot açò fet a temps aprés tota potestat reyal cessarà en lo món, sinó solament en la casa de França, que durarà llongament per tal quant ha defesa la sancta esgleya crestiana, e ha posat lo papa nou vegades en la cadira papal, gitat d’aquella per enemichs de la fe o per antipapes, o per tirans, o per heretges”. Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. Pp. 189-90. 1616 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 200r-200v. 1615 415 Arribats a aquest punt, cal que analitzem allò que hem anat anunciant: la influència rocatalladesca sobre aquest decantament profrancès eiximenià. D’entrada hem de dir que les obres rocatalladesques tenen un to general bastant profrancès. Així per exemple, al L iber secretorum eventuum ens trobem amb afirmacions del tipus: Car lo diable entén en la debilitació dels francesos embargar ab totes les forces per què la santa E sglésia no porà ésser ajudada per aquells. 1617 Dóna a entendre amb afirmacions com aquesta que els francesos són poble elet i aliat sempre de l’E sglésia, idea que recorre tot el pensament rocatalladesc. E ls exemples en serien molt nombrosos. Però ací ens interessa veure la idea de que al final dels temps hi haurà un monarca general francès. La pedra de toc la trobem al V ademecum in tribulatione, on ens diu Rocatalhada que el sant Papa final (franciscà per cert) triarà un emperador francès: A quest farà emperador aquell rey de França, qui vindrà en lo començament quant ell serà papa, e açò serà contra la costuma de la elecció qui· s solie fer en A lamanya. 1618 I és a continuació quan fa E iximenis ses proclames més antimonàrquiques i antioligàrquiques: “E dien que llavors regnarà en lo món la justícia popular, qui· s regirà sots un papa e sots un emperador fins a la fi del món, axí que no y haurà altre príncep ne rey pus, sinó axí com dit és, e cascuna comunitat regirà si mateixa, e serà feta pau general per tot lo món fins a la fi del món, ans que per lo adveniment de Antecrist, se lleu general guerra per tot lo segle”. A continuació, fa una exposició idíl.lica d’aquest temps: “Dien encara que en aquest temps serà en tot lo món sobirana pau e sobirana devoció, e novitat de lleys meravelloses, per les quals los pobles se governaran, e tot lo món serà renovat gloriosament, car los ecclesiàstichs hauran perdudes les riquees per lo Antecrist místich, qui serà d’abans vengut, ço és, en lo present centenari, o aprés d’ell no molt lluny, e puys que riquees no hauran sinó solament la vida, no s’ergullaran ne entendran sinó en contemplació de les coses celestials”. Parla ací obertament de l’Anticrist místic. Així mateix, les crítiques a les riqueses de l’estament eclesiàstic, s’adiuen a allò exposat al capítol 79 del Primer, on venia a dir que la donatio Constantini fou la causa de la mundanització de l’E sglésia. 1619 I continua exposant aquell estat i exaltant la vida contemplativa, referint-se ara als religiosos: “Seran hòmens celestials habitants per los monts Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. P. 98. 1618 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, XII. 1993. Pp. 100 -1. 1619 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 65v-66v. 1617 416 e fugents als prínceps e a les gents seglars, e seran aytals, ço dien bé, per D anys, e d’aquí avall començaran de poch en poch a declinar fins a la malícia final, en la qual vendrà Antechrist oriental”. Aquest darrer Anticrist sembla ser l’Anticrist final. Aquesta exaltació de la vida contemplativa és, una volta més, prou indicativa del seu ideal religiós. Notem ací dos influxos indirectes rocatalladescs. E n primer lloc, parla de l’A nticrist oriental, igual que fa Rocatalhada al V ademecum in tribulatione.1620 Ben és cert, però, que l’Anticrist oriental del qual parla E iximenis sembla ser, com hem dit, l’Anticrist final, mentre que l’Anticrist oriental rocatalladesc sembla ser un desdoblament (junt amb l’Anticrist occidental) de l’Anticrist místic. E n segon lloc, diu que, després de la derrota de l’Anticrist místic, el món començarà a decaure cinccents anys després. Ací divergeix clarament del menoret occità, si bé és ben cert que aquest fluctua en les seues obres en aquest punt. Així, mentre al L iber secretorum eventuum diu que el decaïment després de la derrota de l’Anticrist místic començarà set-cents anys després,1621 al V ademecum in tribulatione diu que això ocorrerà pels volts de l’any dos mil de l’era cristiana. 1622 I al final d’aquest capítol, fa E iximenis una curiosa reserva, indicativa de la seua habilitat per a quedar bé, i al mateix temps per a no errar: “Si axí serà o no, Déus ho sap, e yo no· u sé. Mas consell que tot ho posem en la mà de nostre senyor Déu. Bé· n sé que moltes coses han dites en aquesta matèria que no són axí vengudes de fet, les quals call de present”. É s interessant també que analitzem la suposada refutació que fa d’allò dit en aquest capítol 466 en els set capítols palinòdics afegits a posteriori.1623 1620 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, X II. 1993. Pp. 87-9. 1621 Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. Pp. 146 -9. 1622 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, XII. 1993. Pp. 119 -21. No deixa de ser curiós, però, que al capítol 64 del Segon, també assigna E iximenis dos mil anys de durada al món cristià. Diu així en aquest capítol de Jonàs que tan tost com fon resuscitat parlà prophatant de la duració del món, e dix que axí com dos mília anys eren estats de vanitat, axí serien dos mília de lley judayca, e dos mília de Messias (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 52r). 1623 E l motiu d’afegir aquests set capítols ja l’hem apuntat al llarg d’aquest treball, però l’explicarem ací amb major detall. Tenim així que el 17 de novembre de 1391, li escrigué Joan I a Pere d’Artés (a qui E iximenis dedicà el L libre dels À ngels i la V ita Christi, no ho oblidem) que havia sentit dir que fra Francesc E iximenis qui a vegades s’entremet de l’art d’astronomia deia que cap al 1400 despareixerien totes les monarquies cristianes excepte la casa de França. No cal dir que E iximenis, conegut el seu tarannà, s’apressà per afegir aquests set capítols i alhora negà haver fet aquesta profecia. Al mateix temps, li recordà al rei com Rocatalhada i el cardenal d’Albana havien pronosticat una gran monarquia per a la casa d’Aragó, cosa que evidentment afirma ell al capítol 247 del Primer, com analitzarem, si bé sense indicar-ne la font. No cal dir tampoc que això darrer ho féu per intentar afalagar el rei i atemperar el seu enuig (Bohigas, Pere. “Prediccions i profecies en les obres de fra 417 Per a la nostra sorpresa, veurem que tal refutació, en el fons, no ho és tant, i que en les seues línies essencials, continua mantenint el seu sistema escatològic. Vet ací de nou una nova mostra de la seua subtilesa. D’entrada, sembla canviar de font escatològica, i així, mentre al capítol 466, objecte de les crítiques del rei E n Joan, segueix bàsicament Rocatalhada, com hem vist, ara seguirà sobretot, com diu ell expressament, el pseudo-Metodi al capítol 468 1624 i el pseudo-Ciril al 469. D’aquesta manera, al capítol 468 (“Que la seu papal jamés no serà mudada fora Roma, ne l’imperi serà en Hierusalem”),1625 diu referint-se a Jerusalem que ne jamés no estim que ans de A ntecrist aquí sia cadira gloriosa que a aquella cruel habitació do honor ne estament . É s molt interessant aquesta ambigua referència a l’Anticrist, car no especifica si està parlant de l’Anticrist místic o Francesc E iximenis”. Dins A portació a l’estudi de la cultura catalana. Barcelona. PAM. 1982. Pp. 1078). R. Tasis en fa també una interessant reflexió sobre els motius pels quals aquesta profecia eiximeniana podia enutjar, o com a mínim preocupar el rei E n Joan: Segurament allò dit per E iximenis sobre la desaparició de cases reials li recordava l’absència en el seu cas de descendència masculina, que garantia la continuïtat dinàstica, i que en el seu cas també donà lloc a que li succeïra el seu germà Martí en el moment de la seua mort (Joan I, rei caçador i músic. Barcelona. E ditorial Aedos. P. 211). 1624 Fa referència E iximenis a la profecia del pseudo-Metodi, que segons P. Bohigas circulava per E uropa des del segle VIII. Vegem-ne les consideracions que aquest erudit en fa: “Segons aquesta profecia, el món havia de passar per moltes misèries; els cristians havien de sofrir greus tribulacions de part dels infidels, però de França havia d’eixir un emperador, restaurador del poder cristià, destructor dels sarraïns i dominador universal, el qual havia d’imposar una era de pau. Més endavant, els enemics de la casa d’Alemanya identificaren aquest emperador amb Carles I d’Anjou. Mort aquest i no havent reaparegut Frederic en la data predita, els interpretadors continuaren aplicant les profecies als successors de Frederic i de Carles, especialment quan eren representants significats dels partits de güelfs i gibel.lins. E ls nostres reis no quedaren fora d’aquesta activitat profètica. Casat Pere el Gran amb Costança, filla de Manfred de Sicília, emparentat, per tant, amb la casa d’Alemanya, podia ell, o algú dels seus descendents, ésser l’emperador universal enemic de l’E sglésia” (“Prediccions i profecies en les obres de fra Francesc E iximenis”. Dins A portació a l’estudi de la cultura catalana. Barcelona. PAM. 1982. Pp. 97-8). Si bé la pedra de toc ens l’aporta el franciscanisme espiritual, com ja hem indicat, el mateix Pere Bohigas ens explica una mica més avant l’origen d’aquest lligam entre un emperador alemany i la persecució de l’E sglésia: “La doctrina de Joaquim [de Fiore] admetia l’adveniment de dos Anticrists, el primer del qual havia d’ésser precursor de l’Anticrist final i perseguidor de l’E sglésia, emparat per un fals emperador heretge. Aquest rol fou donat a l’emperador Frederic d’Alemanya, mort en 1250. E ls autors de profecies volien que reaparegués en 1260 o 1261 –la data assenyalada per Joaquim-, i ocasionés a l’E sglésia les calamitats que havien de precedir la terça edat del món” (Ibidem. P. 97). É s evident que ací la font d’on E iximenis recull aquesta profecia, o potser el mateix E iximenis, identifiquen l’E mperador restaurador del poder cristià amb l’Emperador d’Alemanya. Per tant sí que ha fet un canvi llavors en el seu sistema escatològic, car ara ja no encomana aquesta tasca a un E mperador eixit de la casa de França, com feia al capítol 466. 1625 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 201v-202r. 418 final. E n qualsevol cas, el que volem destacar és que parla del temps anterior a la vinguda de l’Anticrist. I ja hem vist com ell ubica, seguint Rocatalhada, aquest trasllat de la seu papal a Jerusalem després de la seua vinguda. Per tant, roman intacte el seu sistema. Una mica més avant, fa una llonga descripció del final del món que repeteix quasi ad litteram al final del L libre dels À ngels, com veurem: “Ítem en special appar de entenció d’aquest sanct màrtir [segueix el gran doctor e màrtir Methòdius en les sues revelacions dels temps finals en aquest capítol, com ja hem apuntat] que jamés en Hierusalem no haurà cadira imperial, car diu aquí mateix que mort Antecrist, l’emperador de Alamanya vindrà en Hierusalem, e posarà la sua corona en Calvari sobre lo lloch on Jesucrist fonch crucificat, e comanarà si mateix e l’imperi en les mans de Déu totpoderós, e diu que aquí, per special miracle, serà aportada la creu on Jesucrist fonch crucificat ab los claus e llança, e ab les altres coses que turmentaren a ell en la sua sancta passió”. Notem de nou l’ambigüitat amb què parla E iximenis, car no especifica si s’està referint a l’Anticrist místic o al final. I el següent capítol 469, porta per títol “Que no· s dega fer general conversió dels infeels ans del temps de Antecrist final”.1626 Ara sí que parla de l’Anticrist final, i segueix en l’exposició, diu, a Cirill “super A pochalipsim”. Però apareix de nou l’astúcia d’E iximenis en dir que “de fet som prop del temps per aquests assignat a la dita conversió, que dien esdevenidora, car no y havem pus de huyt o de nou anys ara que comptam M.CCC.X CI”. Torna en principi a la seua vella idea de que pels volts del 1400 començaran les alteracions provocades per l’Anticrist místic que duran a l’establiment d’una pau i reformació general de tot el món que durarà fins a l’adveniment de l’Anticrist final i la fi del món. Però observem el canvi que ha fet, car es refereix ara a l’Anticrist final. E n qualsevol cas, veiem de nou la summa astúcia eiximeniana, car tot i que formalment en principi haja rebutjat i no seguesca en aquest punt la seua font anterior, que era Joan de Rocatalhada, ara molt discretament torna a ella. Per a amagar i dissimular ses conviccions íntimes, fa E iximenis un hàbil exercici. Ara assigna l’any 1400 com a data per a la vinguda de l’Anticrist final, en lloc de l’Anticrist místic. D’aquesta manera tot el seu sistema roman intacte. No diu, però, qui ha estat l’Anticrist místic ni quan ell considera que ha vingut. Potser, però, aquesta afirmació forme part en certa manera de l’ideari eiximenià, tot i que a primer colp d’ull semble contradictori. Al capítol 73 del Primer, en parlar dels grans perseguidors de l’E sglésia, hem vist com 1626 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 202r-203r. 419 curiosament en arribar al cinquè inclou a dos persones: Frederic I Barbarroja i el seu nét Frederic II. I després parla de l’Anticrist místic i de l’Anticrist final, els quals simplement esmenta i descriu mínimament. Doncs bé, la nostra hipòtesi és que per a E iximenis l’Anticrist místic, o una mena de precursor directe seu, és Frederic II. 1627 Ho indicaria la divisió del cinquè en dos, que va contra tota lògica. Sobre el perquè no cita a Frederic II com a Anticrist místic, creiem que ací incidiria poderosament el fet de ser els reis de la Corona d’Aragó a partir de Pere el Gran, a conseqüència del seu matrimoni amb Constança de Hohenstaufen, els seus descendents. No voldria, com és natural, fer- se mal veure amb el destinatari de l’obra (de L o Crestià, ens referim), el rei Pere el Cerimoniós, descendent directe així de l’”Anticrist místic”. E l destinatari del Dotzè, Alfons d’Aragó, fill de l’infant Pere d’Aragó i nét de Jaume II, també ne seria descendent d’aquest “Anticrist místic”, i per tant també deuria moure’s E iximenis envers ell amb summa cautela. E ncara incidiria poderosament aquesta convicció en E iximenis en la seua animadversió de fons cap a la nostra casa reial, de la qual ja hem parlat al capítol segon d’aquest treball. I en aquest punt té segurament influx rocatalladesc, car el L iber secretorum eventuum comença ja dient que de l’estirp de Frederic II i de Pere el Gran naixerà l’Anticrist místic. Certament, després matisa el franciscà occità i diu que aquest correspondrà a la branca siciliana de la casa d’Aragó, en la persona de Lluís de Sicília. 1628 Però bé podria creure D’altra banda, direm ací que al voltant de Frederic II, la dinastia Hohenstaufen i els diversos emperadors alemanys en general, hi havia tot un seguit de profecies mil.lenaristes. L’emperador alemany, pel seu mateix títol, aspirava ja a ser monarca universal. Així, el bisbe alemany Benzo profetitzà ja pocs anys abans de la primera croada que E nric IV derrotaria els sarraïns, conqueriria Bizanci, conqueriria Jerusalem, i després de véncer l’Anticrist, regnaria sobre un Imperi universal fins a la fi del món. E n aquesta conjuntura escatològica, era peça clau el regne de Sicília (que havia pertangut a Bizanci, i que era la terra de Joaquim de Fiore, no ho oblidem). La dinastia Hohenstaufen donà cos definitiu a aquesta pretensió universalista dels E mperadors alemanys, superiors fins i tot al Papa (i d’això deriven en gran part els seus inacabables conflictes amb el Papat). Així mateix, el casament del fill de Frederic I Barbarroja amb l’hereva del regne normand de les Dos Sicílies, li donà la possessió d’aquest regne. Així mateix, el 1194 casà a Irene, filla de l’emperador d’Orient, amb el seu germà Felip de Suàbia, amb la qual cosa la seua família tingué drets a l’Imperi bizantí. Corrien mentrestant en la Mediterrània oriental profecies sobre un rei ros d’Occident que conqueriria Bizanci i Jerusalem. Tot això s’acomplí (excepte la conquesta de Bizanci), en fi, en Frederic II Hohenstaufen, E mparador alemany, rei de Sicília, i rei de Jerusalem el 1229 (Milhou, Alain. Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscano español . Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. Pp. 331 -4). 1628 S’expressa, doncs, Rocatalhada només començar aquesta obra així: “E ntení que de la semença de Ffrederich, emperador deposat, e d’E n Pere, rey d’Aragó, naxerà primer engendrat Antechrist e Lohuís infant, rey de Trinàclie, qui té la illa de Cicília, aquest sdevenidor del sant general monarca, dessots lo qual plorarà sancta església de Roma” (“La traducció catalana medieval del L iber 1627 420 E iximenis que podria ser qualsevol dels descendents dels dos personatges citats per Rocatalhada. E ns trobem ací clarament connectades l’illa de Sicília i la descendència de Frederic II en una conjuntura escatològica, d’una manera molt ben explicada per H. Lee, M. Reeves i G. Silvano: “Because of his Hohenstaufen connections Sicily held (...) a special prophetic place. When the Hohenstaufen line was extinguished there, the focus of prophetic significance passed to the House of Aragon, since Peter II had married Constance, daughter of Manfred. With the establishment of Peter’s son Frederick in Sicily, the seed of the Hohenstaufen was held to have returned. Thus Sicily again occupied a key prophetic position”.1629 Volem cridar l’atenció, en fi, respecte al Dotzè de la presència d’una matèria escatològica estesament tractada a la V ita Christi. Al capítol 15 s’hi parla de la vinguda d’Henoc i E lies, que Déu transportà al paradís, a la fi del món per a pugnar i predicar contra Anticrist. 1630 No especifica, però, de quin es tracta, si del místic o del final. Ho torna a esmentar al capítol 134. 1631 Sobre la conversió final dels jueus és també E iximenis fort ambigu així mateix al capítol 838, on hi exposa altres opinions que no van del tot en el mateix sentit. Així, sobre la licitud o no de batejar per la força els infants jueus, diu que no seria lícit, entre d’altres motius, perquè llavors no es secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. Pp. 68-9). També és cert, però, que com el citat Lluís de Sicília morí a l’edat de quinze anys, al seu L iber Ostensor digué Rocatalhada que l’Anticrist seria el successor de Lluís en la corona sicialana, Frederic IV (o II) (1355-77) (Lee, Harold; Reeves, Marjorie; Silvano, Giulio. Op. cit. P. 77). 1629 Lee, Harold; Reeves, Marjorie; Silvano, Giulio. Op. cit. P. 76. 1630 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 13r-13v. Hem de destacar també el fet que per a molts franciscans influïts pel joaquinisme, era sant Francesc E lies redivivus . Tot provenia, doncs, de l’exegesi joaquimita, segons la qual cadascuna de les tres edats que l’abat calabrès proposava tenia la seua figura destacada. Així, Moisès era la figura més destacada de la primera edat, sant Joan Baptista, de la segona, i un religiós que seria reencarnació d’E lies, de la tercera. No cal dir que aquests franciscans exaltats consideraven que aquesta tercera figura corresponia a sant Francesc (Milhou. Alain. Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscano español . Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. P. 59). Ben és cert, però, que l’abat de Fiore parla de que en la tercera edat apareixeran dos ordes magnífics que renovellaran espiritualment el món. I no cal tornar a dir com els franciscans exaltats s’hi identificaren de seguida (i no mancaren tampoc els dominics que també feren seues les idees joaquimites). S’expressa així: “Duo vero filii qui orti sunt ex eis, duos novissimos Ordines designare puto, quorum unus erit laicorum, alius clericorum, qui et ambo regulariter vivent, non quidem secundum formam monachae perfectionis, sed secundum institutionem fidei christianae; immo secundum regulam illam generalem Actuum Apostolorum, de qua et dicitur: Multitudinis credentium erat cor unum et anima sua” (De Fiore, Joaquim. Concordia Novi et V eteri Testamenti . L. V. Cap. 43. Citat a Pou, Josep. Op. cit. P. 122 n. 13). 1631 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 61v. 421 compliria la profecia de Ysaÿas que recompta sent Pau, “ad Romanos”, qui, parlant del darrer temps de la santa E sgleya crestiana, diu que en la fi del dit temps, les relíquies del poble de Israel se salvaran. 1632 Però a continuació contraargumenta, seguint el seu admirat E scot, in quarto Sententiarum, dist. V , el qual diu que tan pochs seran aquells e tan derrés que poch de fruyt serà a crestianisme llur conversió feyta llavors.1633 E ls acusa, en fi, dins del mateix capítol, de que seguiran l’Anticrist, quan aquest aparega, si bé no n’especifica quin, si el místic o el final. Idees semblants exposa al desè tractat de la V ita Christi, com veurem. É s més, afegeix: “Sabem que ultra los mons de Càspia, qui só n en les Índies entre Gog e Magog, aquí ha juheus infinits qui foren tancats per nostre senyor Déu ad instància de l’emperador Alexandre, segons les istòries antigues, los quals, segons que apar que diga sent Methodi, en temps de Antechrist exiran d’aquí ab gran ferea e vigor e seguiran Antechrist fins en Jerusalem”.1634 Una volta més, trobem una matèria, com és aquesta de la conversió final dels jueus, en què E iximenis és intencionadament ambigu, i on no dóna una postura clara. Sembla ser, en qualsevol cas, que tot depén de si la font considerada és Rocatalhada o el pseudo-Metodi. Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 376. 1633 Ibidem. 1634 Ibidem. P. 377. Sobre el tancament dels jueus entre Gog i Magog per ordre d’Alexandre Magne ja en parlà al capítol 108 del Terç, com hem vist al capítol quart. Anteriorment, però, ja al capítol 9 del Segon en fa una succinta referència: “E Déus moltes vegades respon a aquella fervor de fe a la qual en special respon en fer senyals no solament als faels crestians (...), ans encara als infaels, axí com appar quant per la fe de Alexandri emperador que hach en Déu tancà los mons de Càspia e enclòs dins gran multitut de jueus” (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 10v). Al capítol 267 del Primer, així mateix, en fa una referència a la mateixa matèria, dient al mateix temps que aquests jueus seran deslliurats en els temps finals i seguiran l’Anticrist (no especifica si el místic o el final). Ací presenta una al.legació en pro de la duració del judaisme, seguint el mètode escolàstic de presentar al.legacions en pro i en contra de quelcom. Diu així: “Perquè dien alguns juheus que encara han rey e regne e· es serva llur llig axí com hanc se féu. E açò passats los munts de Càspia en les Índies sobre lo gran ocean entre Gog e Magog, qui són dos llocs qui termenen tota aquella terra a dos caps. E aquí foren ells tanchats per lo gran Alexandre E mperador de Grècia. E aquí estaran fins que vingua llur messies que nós appel.lam Antecrist, qui los traurà de aquells munts ab tota aquella multitut qui és aquí e vendrà en Jerusalem e metrà’ls en possessió de la terra de promissió” (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 186v). Emperò, una volta exposada aquesta tesi per part dels jueus, la rebat al capítol 269. Ací, tot i acceptar el fet que Alexandre Magne tancà alguns entre aquelles muntanyes, puntualitza que no és ver que aquests tinguen rei i regne, ni tampoc que tinguen allà temple ni sacrifici. I llavors, ratifica els matisos pròpiament escatològics: A torguen-los axí mateix que A nticrist, que ells confessaran per Messies manarà a aquells qui són aquí tanchats en Jerusalem e farà les malvestats ab ells ensemps qui són scrites dejús en lo llibre V III, qui parla de l’adveniment de A ntecrist (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 188r). 1632 422 5. Llibre de les Dones Destaquem les referències escatològiques, més aviat poques, contingudes en aquesta obra. Així per exemple, al capítol 39 ens diu que segons diuen alguns, l’Anticrist serà fill de monja (no especifica, però, si parla del místic o del final). 1635 També trobem una molt curta referència a l’Anticrist, de nou sense especificar- ne a quin es refereix, al capítol 63. 1636 Així mateix, al capítol 282 diu que els rebel.les a obediència són axí con a membres de A ntecrist.1637 Destacarem, en fi, com al capítol 390 hi exposa de nou l’esquema trinitari de llei de natura, llei d’escriptura i llei de gràcia, en aquest cas referintse a l’ordre que tenen els sants en el Paradís. Diu així que el cap dels sants de la llei de natura és Adam, el dels de la llei d’escriptura, Moisès, i el dels de la llei de gràcia, sant Pere. 1638 Podríem relacionar ací també el que diu al capítol 253 d’aquesta obra amb aquesta temàtica. Ací critica la tirania exercida pels dotze pares de França. I llavors treu E iximenis unes enigmàtiques conseqüències: “E vet lo regne de França com és caegut e vengut despuys a tantes confusions e verguonyes e a tantes dejeccions, les quals no són res a aquelles qui s’i esperen per aquest peccat”.1639 Recordem ací una vegada més com la idea de la humiliació temporal de la casa de França és una de les temàtiques comunes del pensament profeticoescatològic eiximenià, d’arrel així mateix rocatalladesca, com veurem. I torna així mateix a usar el verb “esperar”, la qual cosa demostra la imminència amb què E iximenis creia que s’esdevindria aquest fet escatològic del qual parla. 6. Llibre dels Àngels Al L libre dels À ngels hi trobem diverses referències escatològiques, a voltes referides als àngels, i a voltes de manera ben directa als homes. Ja al capítol 18 del 1er tractat diu que l’ordre i prelació angelical no durarà fins a la fi del món.1640 Aquesta idea la desenvolupa molt més avant, al 1635 1636 1637 1638 1639 1640 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 68. Ibidem. P. 103. Ibidem. P. 411. Ibidem. P. 566. Ibidem. P. 371. Gascón Uris, Sergi. E dició crítica del “L libre dels À ngels” (1392). Barcelona. UAB. 1995. P. 48. 423 capítol 6 del 4rt tractat, on diu, tot al.legant Prima Corintiorum, XV, que aprés lo juý final no romandrà entre los sants àngels prelaçió ne prinçipat, axí que aquí aja prínçep manant, porgant, il.luminant, trametent e imparant axí com ara és entre ells.1641 Hi trobem un clar simbolisme, car prelaçió e prinçipat són equivalents a “príncep” i a “prelat”. Però aquesta idea de la desaparició de monarquies i autoritats a la fi del món (no n’especifica però, si quan vinga l’Anticrist místic o el final), que amb tant de detall exposà al Dotzè, com hem vist, l’exposa curtament però clara al capítol 53 del 4rt tractat, on, al.legant A d E breos de sant Pau, diu que a la fi del món çessarà en les creatures tota potestat e senyoria, e tota dominaçió romandrà en sol Déu. 1642 Hi fa també referències a l’Anticrist, si bé molt esparses. Així per exemple, al capítol 19 del 4rt tractat es tracta de “Que la custòdia santa angelical no serà tolta a Antecrist ne fóra tolta si l’hom no agués peccat, ne als infants petits”.1643 I al capítol 55 del mateix tractat, diu que el dimoni en la fi del segle serà deslligat e ab A ntechrist ajustat en gran familiaritat e companyia.1644 Cridarem l’atenció sobre el fet que parla de la fi del segle, sense especificar- ne a quin segle es refereix. I ja hem vist com en el Dotzè deia obertament que esperava el començament de les alteracions que durien al trasllat de la seu papal i imperial a Jerusalem devers el 1400, és a dir, devers la fi del seu segle. Cal que destaquem, encara, com dóna a entendre també en aquesta obra que el que anomena “fi del món” estava en el seu temps ben a prop. Ho diu clarament al capítol 49 del 4rt tractat, on diu que el dimoni veu e conex per los temps e obres qui· s fan en lo món e per les E scriptures que la fi del món se acosta. 1645 I fa una succinta descripció de com serà la vida a la terra després de la reparació que suposarà la vinguda i destrucció de l’Anticrist místic, sense nomenar-lo, però, dins del mateix capítol: “Veuràs em breu tanta dejecçió dels dits regidors del món, axí dels ecclesiàstics com dels seglars, que aparrà que tot lo món sia imfern. E morran los dits mals llejament e romandrà lo món en mans d’ayguns bons, per los quals, Déu endreçant e ajudant, lo món se repararà fort altament. E sàpies que açò serà dins fort breu temps”.1646 De nou indica el seu ple co nvenciment de la proximitat d’aquests fets. Però la part d’aquesta obra on sens dubte les referències escatològiques són més abundoses és el 5è tractat, dedicat a l’”honorable president” de l’estament angelical, sant Miquel. 1641 1642 1643 1644 1645 1646 Ibidem. P. 212. Ibidem. P. 304. Ibidem. Pp. 235 -6. Ibidem. P. 309. Ibidem. P. 298. Ibidem. P. 299. 424 Destacarem com ja al capítol 5 d’aquest 5è tractat, exposa com sant Miquel revelà a Adam les set edats del món, les quals exposa, llevat de la darrera. 1647 É s aquesta, com ja hem dit, la divisió tradicional en l’E sglésia catòlica. De la conversió dels jueus a la fi del món parla també al capítol 10, i al.lega Danielis, XII. 1648 Apareixen igualment referències a l’Anticrist, al capítol 12,1649 i sobretot, al capítol 23, on s’expressa en termes eloqüents. Parla expressament de la fi del món i diu que “llavòs Antecrist, perseguent cristianisme, aurà ab si poder temporal e diaboliqual, e saviea mundanal e riquea especial, e art de falsos miracles, en tant que ell faent aquells los fels no· n faran negú. Per les quals favors que li seran dades per Déu, e per los sants àngels faents e prometens, axí seran los fels espaventats que (segons que diu Jesucrist Matei XXIVº) “Si aquells dies no fossen abreujats, neguna carn no· s ferà llavors salva””.1650 Notarem una volta més que no distingeix E iximenis entre l’Anticrist místic i el final. Potser escarmentat per la dura censura de Joan I al capítol 466, que li obligà a afegir- ne set més, i donat el curt interval de temps entre aquesta censura (1391) i la data de composició del L libre dels À ngels (1392), ara E iximenis és voluntàriament ambigu. Al capítol 36 d’aquest 5è tractat fa certa referència escatològica, en parlar d’un papa reformador de tots los estaments ecclesiàstichs; sots lo qual farien aprés per gran temps altament lo servey de Déu e· s pacifficarien ab l’estament seglar.1651 S’està referint al clergat corrupte, si bé no diu en quin temps ni en quin moment. E l capítol 38 és totalment interessant pel nostre propòsit. Porta per títol “Revelacions de sent Miquel de alguns regnes de crestians”. Parla primer de les revelacions de sant Miquel a tres sants àngels, prínceps de França, Anglaterra i E scòcia. Diu que això fou l’any 1312, cosa interessant i curiosa. Ací sant Miquel fa interessants revelacions profètiques que analitzarem més avall. Torna a insistir, això sí, en la idea de que la casa de França no serà destruïda , car molt à servit a la E sgleya de Déu.1652 Després diu que vingueren los cinc prínceps dels cinc regnes de E spanya (entesa E spanya com a Península Ibèrica). Diu primer que en E spanya serà gran concussió entre vostres reys. A quí aurà grans novitats durant lo segon Chisma de la E sgleya, que serà dins aquest centenar.1653 1647 1648 1649 1650 1651 1652 1653 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. Pp. 51 -2. Ibidem. P. 61. Ibidem. P. 66. Ibidem. P. 90. Ibidem. P. 114. Ibidem. P. 118. Ibidem. 425 Més avant diu: “Aquí lo poble crestià soferrà grans invasions e enuigs per los moros, que ells mateixs sostenen, favoren e nodrexen, per lo gran servey que n’an. (...). Trobar-los an llavors los crestians cruels enemichs e terribles esvaÿdós, fins que sia dada fi al poble aquell malvat –qui de tots punts, ab llur secta machomètica, deu ésser cassada per a tots temps, segons que ells pronuncien per llurs escriptures e doctors”.1654 Ací trobem clars ressons arnaldians, i el que hi diu serà objecte d’ulterior anàlisi. Així mateix, el darrer fragment transcrit va ser copiat ad litteram segles després pel franciscà Jerónimo de Mendieta a la seua Historia eclesiástica indiana, conclosa el 1596, com ha destacat A. Milhou.1655 Aquest fou el cronista del “regne mil.lenari dels franciscans al Nou Món”, i al.lega aquest fragment eiximenià per a donar suport a les seues tesis que Déu castigaria E spanya per no haver-se preocupat prou de l’evangelització dels indis i causar, a més, la seua “destrucció”. Revelaria això doncs una influència del pensament escatològic eiximenià (i per extensió arnaldià) en l’escatologisme i mil.lenarisme franciscà en terres americanes en temps posteriors al seu descobriment. I al final del capítol ve la part pròpiament escatològica: “E llavors se compliran los misteris dits per sent Johan E vangelista en lo A pochalipsi en lo hobriment del sisè segell del llibre que l’àngel obrí e tenia; e llavors per grans flagells serà feta porgació del poble ecclesiàstich. E llavors serà fort humiliada la casa de França a temps, en tant que no porà socòrrer als ecclesiàstichs. E llavors serà feta soptosament la novitat de què lo món serà molt meravellat, ço és, exaltació de novell imperi qui farà la dita exsecució divinal contra los Ibidem. P. 119. Milhou, Alain. “E l concepto de “destrucción” en el evangelismo milenario franciscano”. A IA, 48. 1988. Pp. 303 -4. La cita d’aquest franciscà en concret diu així: “E l pueblo de E spaña sufrirá grandes mutaciones, y novedades, y muchos daños por los moros que ellos sostienen y mantienen, por el gran servicio que les hacen; y serán mayores y más poderosos que ellos, porque más amaron el propio servicio que la honra del nombre de Jesucristo. Y hallarlos han entonces contra los cristianos crueles enemigos y terribles matadores, hasta que sea dado fin a aquel pueblo, el cual de todo punto con su secta mahomética debe ser casado, destruido y aniquilado para siempre sin fin, según que ellos lo pronuncian por sus escrituras y doctores”. I tot seguit indica l’origen eiximenià d’aquest fragment: “Hallarse ha esta revelación en un libro de los Santos Ángeles, que compuso Fr. Francisco Ximénez, fraile menor, en el quinto tratado, capítulo treinta y ocho. E l que yo he visto es impreso en Burgos por Maestre Fadrique de Basilea, año de mil y cuatrocientos y noventa” (Mendieta, Jerónimo de. Historia eclesiástica indiana. L. I (c. 5). Mèxic. Porrúa. 1971. P. 29). Fa referència, sens dubte, a l’edició incunable en llengua castellana del L libre dels À ngels feta a Burgos el 15 d’octubre de 1490 (Martí de Barcelona. “Fra Francesc E iximenis, O.M. (1340?1409?). La seva vida, els seus escrits, la seva personalitat literària”. Dins D.A. Studia bibliographica. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1991. P. 211). 1654 1655 426 mals ecclesiàstichs. E aprés per novell papa, serà lo món reformat gloriosament”.1656 Destaquem com ací succintament exposa el sistema escatològic del capítol 466 del Dotzè, amb el matís de la humiliació durant un temps de la casa de França. I al mateix temps, com vincula l’inici de l’obertura del sisè segell de l’Apocalipsi al Cisma d’Occident, tal com ja exposà al capítol 207 del Primer, segons hem vist. I tot plegat trobem ací de nou exposat molt succintament el sistema rocatalladesc. Tornem a insistir que no ha nomenat l’Anticrist místic, degut als motius indicats, tan important en el sistema rocatalladesc. I en darrer lloc, als capítols 40ss parla de les obres que farà sant Miquel en el “temps final” o “fi del món”. Sembla ser que s’està referint, ara sí, als temps realment finals, és a dir, als resultants de la vinguda de l’Anticrist final. E n tota l’exposició que fa segueix sant Methodi, màrtir, e son comentador.1657 I ací conta un total de set obres que farà sant Miquel en aquest temps. Recorre ací E iximenis a una sèrie de llocs comuns, alguns dels quals ha dit ja, i d’altres repeteix a la V ita Christi. Destacarem alguns punts interessants. Veiem així en primer lloc que en parlar de la terça obra, al capítol 41, diu que aportarà en Jerusalem los grans dos profetes e servidors de Déu, E lies e E noch, qui són ara reservats en Paradís Terrenal, perquè en aquell temps estiguen fortment contra A ntecrist.1658 I continua: “La quarta obra que sent Miquel ha a fer en lo temps final sí és que lo jorn que Antecrist se’n pujarà en lo munt Olivet per dar a entendre que ell se’n vol pujar al cel axí com féu Jesucrist, e serà ja alt en l’ayre, sent Miquel ab verga de llamp lo partirà per mig, segons que toca sent Paul, Secunda ad Thessalonicenses, secundo capitulo, e· l farà de continent gitar en Imfern”.1659 Aquesta narració la repeteix quasi ad litteram al desè tractat de la V ita Christi, com veurem. Com també ho podem dir del que diu al final d’aquest capítol, que d’altra banda ja ho ha exposat quasi igual al capítol 468, De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 119. Altres fonts que també cita en aquests capítols (en concret els capítols 40-5 d’aquest cinquè tractat) les assenyala molt encertadament J. Izquierdo: Així, a banda del citat pseudo-Metodi, tenim a Polimarchus (comentarista seu), Aymó (Haymo Halberstandensis), Rabanus (Raban Maur, el primus praeceptor Germaniae) i Strabus (pseudo-Walafridus Strabo), tots curiosament del segle IX. Indica J. Izquierdo que fou en aquest segle quan s’establí la tipologia de l’Anticrist, la qual continuà durant tota l’E dat Mitjana. Aquesta tipologia fou transmesa en florilegia que citaven aquests autors. I aquests autors, ço diu, són els millors comentadors escatològics del s. IX (“”Emperò piadosament se creu per los feels”: la tradició occitano-catalana medieval de l’apòcrif E vangelium Nicodemi ”. Dins D. A. Intel.lectuals i escriptors a la Baixa E dat Mitjana. Barcelona. Curial E dicions Catalanes-PAM. 1994. P. 28 n. 11). 1658 De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 124. 1659 Ibidem. P. 125. 1656 1657 427 dels palinòdics afegits en 1391, del Dotzè, citant àdhuc la mateixa font: “Diu encara sent Methodi màrtir que, mort Antecrist, l’emperador de Alamanya vindrà en Jerusalem e posarà sa corona, son ceptre e ses imperials insígnies e· l mont de Calvari, llà on Jesucrist morí, e aquí comanarà l’imperi crestià al sobiran jutge esdevenidor”.1660 I la descripció escatològica la completa al capítol 43 d’aquest 5è tractat: “Recompta lo dit comentador de Methodi que llavors sent Miquel, aprés totes les dites coses, ne farà a la fi una, e serà la sisena principal, ço és, que vinent Jesucrist al juý, sent Miquel vindrà davant E ll portant la creu en què lo Salvador fo penjat”.1661 E n darrer lloc, destacarem com ací també parla al capítol 42 de la intervenció de sant Miquel en una temàtica tan pròpiament escatològica com la conversió final dels jueus en els darrers temps: E n especial deuen aver los juheus gran amor a sent Miquel, car la quinta obra que ell farà llavòs serà convertir e tirar a si los fills de Israel.1662 É s molt interessant aquest capítol perquè, d’una banda, cita llocs comuns de la tradició escatològica. De l’altra, en obres posteriors, com ara la V ita Christi, hi repeteix moltes de les coses que ací diu. Al.lega així en primer lloc Daniel, capitulo X II, i més secundàriament, A d Romanos, X I. Després, tot citant Rabanus (Raban Maur), dirà que veient els jueus que Jesucrist era el veritable Messies “tornaran quaix orats e rabiosos per sobres de desplaer de llur engan, e iran detràs los crestians cridans, suplicans e plorans que· ls diguen queucom de Jesucrist. E açò profetà Daviu quant dix: Famem pacientur ut canes et circuibunt civitatem, ço és, que llavors aurien fam de Jesucrist axí com a cans rabiosos”.1663 Després al.lega Strabus (Wallafridus Strabo) per a dir que aprés la mort de aquell malvat [parla de l’Anticrist] seran dats X L II jorn d’espay a tothom qui tornar vulla. Aquests jorns d’espay de què parla E iximenis fan referència a un període de penitència general, com posteriorment especifica a la V ita Christi. E n ser la font un lloc comú en la literatura escatològica, segons hem indicat, és normal que aparega aquesta idea també en altres autors en llengua catalana que parlen de la matèria, com ara Ponç Carbonell 1664 o Vicent Ferrer.1665 Ibidem. L’origen d’aquest episodi en el pseudo-Metodi, l’ha confirmat A. Milhou (“E l concepto de destrucción en el evangelismo milenario franciscano”. A IA , 48. 1988. P. 303). 1661 De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 128. 1662 Ibidem. P. 126. 1663 Ibidem. 1664 Mensa, Jaume. “”E n aquest darrer centenar que ara corre fenirà lo món”. E ls darrers temps en autors catalans del segle XIV: Arnau de Vilanova i Ponç Carbonell”. A fers, 37. 2000. Pp. 580-2. 1660 428 Cita en darrer terme, seguint ara sant Jeroni, quinze signes que el món donarà abans del judici final. 1666 7. De T riplici Statu Mundi Com ja hem apuntat al capítol primer, front a l’opinió de destacats estudiosos de l’obra eiximeniana, que no han dubtat de la paternitat eiximeniana d’ella, com ara A. Ivars,1667 J. Pou, 1668 P. Sanahüja,1669 o més modernament, A. Hauf (qui l’ha transcrit),1670 direm que hi ha hagut certs dubtes al respecte, en especial per part de dos il.lustres estudiosos de l’obra eiximeniana, el pare Martí de Barcelona 1671 i Tomàs Carreras i Artau,1672 o més recentment per part del no menys insigne estudiós J. Perarnau.1673 El motiu bàsic d’aquests dubtes ha estat el fet que en aquest opuscle, E iximenis es declara, respecte al Cisma d’Occident que tingué lloc en el seu temps, partidari del Papa de Roma i no del Papa d’Avinyó, quan al final de la seua vida fou obertament partidari del segon. D’aquest avinyonisme extern d’E iximenis en tenim com a mostra la seua pregona amistat amb Pero de L’obra on aquest autors exposa el seu pensament escatològic porta el títol de De mundi aetatibus et tentationibus et de A ntichristo, i l’exposició que fa sobre l’Anticrist en concret presenta moltes analogies amb la que fa E iximenis a la V ita Christi, com tindrem ocasió d’analitzar. Cal matisar, però, que segons aquest escriptor aquests dies seran quaranta-cinc i no quaranta-dos. Cal dir, però, que E iximenis ací fluctua, i al capítol 54 del 10è tractat d’aquesta obra parla sols de quaranta dies de penitència, com veurem. 1665 Vicent Ferrer, sant. Sermo factus Barcinone in die Sancti Dominici, die sabbati dominica V I post Trinitatem. F. 64r. Dins Perarnau, Josep. “La compilació de sermons de sant Vicent Ferrer de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 477”. A TCA , IV. 1985. P. 273. S’expressa així el dominic valencià: “Car, no llegim que aprés de la mort de Antichrist fins a la fi dell món no aya pus de quaranta-cinc dies, segons que recita Daniel, a XII capítols: E t in tempore, cum ablatum fuerit iuge sacrificium, etc., usque ad dies mille CCC X X V ”. 1666 De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 127. 1667 Ivars, Andreu. Ressenya de “Martí de Barcelona. “Fra Francesc E iximenis, O.M. (1340?-1409?). E F , X L. 1928. 437-500”. A IA , XXXII. 1929. Pp. 276-8. 1668 Pou, Josep. Op. cit. P. 575. 1669 Sanahüja, Pere. Historia de la Seráfica Provincia de Cataluña. Barcelona. E ditorial Seráfica. 1959. P. 156-8. 1670 Hauf, Albert. “E l De Triplici Statu Mundi de Fra Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. Pp. 265-6. 1671 Martí de Barcelona. Op. cit. P. 228. 1672 Carreras i Artau, Tomàs. “Fray Francisco E iximenis. Su significación religiosa, filosófico-moral, política y social”. A IE G , I. 1946. P. 278. 1673 Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. Pp. 54ss. 429 Luna, futur Benet X III, i el seu nomenament final per part d’aquest papa com a bisbe d’E lna i patriarca de Jerusalem, ja cap al final de sa vida. 1674 Aquests dubtes, al nostre entendre, no tenen sentit. E n primer lloc, creiem que una persona pot evolucionar al llarg de sa vida. E n segon lloc, ja hem indicat com a E iximenis li desplaïa enormement el Cisma. Així mateix, ja hem vist com per a referir- se a la seu papal, fins ara ha invocat sempre el nom de Roma. E n tercer lloc, hem parlat també en tot aquest treball abundosament del famós “esperit de concòrdia” eiximenià i de la seua proverbial astúcia, que li permeté eixir-se’n airós de les qüestions teòriques més complicades, algunes de les quals n’hem indicat. Bé podia, doncs, haver usat E iximenis d’aquesta capacitat seua en aquest delicat i espinós afer. E n conseqüència, estimem fora de tot dubte la paternitat eiximeniana d’aquest opuscle, clau per a esbrinar el seu pensament escatològic. Cridem també l’atenció del fet de la suposada data de composició d’aquest opuscle: entre 1378 i 1379. 1675 É s a dir, pràcticament en l’època de composició del Primer. Veurem així que moltes de les idees en el Primer dissimulades i dites de manera cautelosa, ací són dites obertament. I arribem a una mostra més de l’astúcia eiximeniana de la qual hem parlat. Aquest opuscle el va escriure en llatí i amb una tirada curtíssima (de fet sols se n’ha trobat un exemplar, el manuscrit H-III-24 de la Biblioteca d’E l E scorial). 1676 C. Wittlin ens alerta d’aquest ús de la llengua llatina per a tractar qüestio ns delicades, en referència a la presència d’idees antimonàrquiques en el Pastorale: “Die Vermutung drängt sich auf, daβ der Franziskaner seine negative E instellung zur Monarchie in den volkssprachlichen Schriften vertuscht, ihr aber in einem lateinischen Traktat, der kaum auβ erhalb geistlicher Kreise Interesse zu wecken drohte, freien Lauf lieβ”.1677 Vet ací com E iximenis intentà amagar o dissimular, o com a mínim que poca gent o ningú sapiguera què pensava sobre qüestions espinoses, com el susdit Cisma o la fi del món. E n darrer lloc, direm que, tot i que la composició d’aquesta obreta és pràcticament coetània al Primer, l’hem ubicada en aquest lloc, dins de l’exposició que fem del pensament escatològic eiximenià per dos motius. E n Perarnau, Josep. “Documents i precisions entorn de Francesc E iximenis”. A TCA, I. 1982. P. 192. Ací ens dóna Perarnau com a clau dels lligams entre E iximenis i Pero de Luna la protecció comuna que feren els dos de l’observança en la província franciscana d’Aragó. 1675 Ibidem. Pp. 200-1. 1676 Martí de Barcelona. Op. cit. P. 229. 1677 Wittlin, Curt. “ Quae maxime damnant animas principum: Fünf antimonarchische Kapitel im Pastorale des Francesc E iximenis”. ZfK, 2. 1989. P. 99. 1674 430 primer lloc, perquè considerem que és, junt amb la V ita Christi, potser el lloc del seu opus on més amplament exposa el seu pensament escatològic. E n segon lloc, per a veure clarament que, tot i que sembla formalment que no siga així, el pensament escatològic eiximenià és essencialment el mateix des dels inicis del seu opus fins a pràcticament el final, car la V ita Christi és de les seues darreres obres. D’entrada sobta la divisió trinitària que fa dels estats del món: “Primus status incipit ab Adam, et iste durauit usque ad aduentum domini nostri Ihesu Christi. Secundus status mundi incipit a domino nostro Ihesu Christo, et durabit usque ad tempora Antichristi, vel usque ad reparacionem et refformacionem ecclesie sancte Dei. Tercius status mundi incipiet a tempore occisionis Antichristi vel a fine reparacionis ecclesie sancte Dei”.1678 Abans, però, especifica que aquesta divisió trinitària la fa de conformitat amb els tres estats de la natura humana, que segueixen la tradicional divisió paulina: ante legem, sub legem i sub gratia , que és la que externament segueix al Primer. No hi ha, doncs, contradicció entre una i altra divisió.1679 E n aquesta primigènia divisió que fa E iximenis i en la manera com ho exposa, podem percebre ja un clar influx joaquimita. D’aquesta manera, per a l’abat de Fiore, així com en Déu hi ha tres persones, en la història del món podem distingir tres grans períodes o “estats”, atribuïts proprietate mysterii a les tres Persones divines. 1680 E l primer estat comprén la història precristiana. E n ell els homes vivien carnalment, en el temor i l’esclavitud. E l segon, en què els homes vivien entre la carn i l’esperit, cal entendre’l entre la vinguda de Crist i l’any 1260. a partir d’aquest any, segons l’abat calabrès, es viuria segons l’esperit.1681 Hauf, Albert. “E l De Triplici Statu Mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC, XXIII. 1979. Pp. 267-8. 1679 S’expressa exactament així E iximenis: “Tractatus igitur iste tribus capitulis distinguitur, ad conformitatem trium statuum nature humane, sicut status ante legem, qui fuit status nature; et status in lege scripta, que lex incipit a Moyse; et status gratie, qui incipit a domino nostro Ihesu Christo” (Ibidem. P. 267). 1680 Crocco, Antonio. Op. cit. P. 77. Com a premissa parteix l’abat de Fiore de considerar la Trinitat no sols en el procés íntim de la seua vida tripersonal, sinó també en el seu gradual manifestar-se en el pla històric. I al mateix temps, li atorga una especial importància. Tal com indica el mateix Crocco: “Mentre finora la tradizione patristico-teologica aveva concordemente posto al centro della teologia della storia la cristologia (...), Gioacchino, rompendo questa tradizione, pone al centro del suo sistema la Trinità, sostituendo alla tradizionale concezione cristocentrica la sua nuova concezione trinitaria” (pp. 767). 1681 Ibidem. Pp. 80-81. 1678 431 L’exposició concreta que fa E iximenis podria tenir un influx també arnaldià. Si més no, els termes emprats coincideixen més en aquest cas. Vegem l’exposició que fa Arnau de Vilanova a la seua E xpositio super A pocalipsi: “Quantum enim ad status personales ipsorum, ordinauit, quod essent tres principales, scilicet conjugatorum, per quem designatur persona Patris in deitate (...). Alius status est clericorum secularium, qui carnaliter gignitur a predicto, et per hanc circunstantiam personam Filii representat. Tertius uero est status omnium regularium, qui (...) ideo representat Spiritus Sancti. Tota uero hec duratio tres habet notabiles et principales differentias in electis...; primus enim representauit personam Patris (...). E t iste primus status seculi durauit usque ad tempus domini Jhesuchristi. Sed a tempore ejus, masime uero a tempore sue predicationis, notabiliter inchoauit status secundus, in quo cepit clarere per opera justitie cultus Dei, maxime in clericis secularibus et in toto populo fideli magis per sapientiam, id est plenam diuine ueritatis notitiam, quam Filius Dei promulgavit tam miraculis quam doctrina, quam per timorem, propter quas circunstancias totus iste status adaptatur Filio Dei. Tertius autem, quem predictus minister incoabit, attribuitur uel adaptatur Spiritui Sancto, quia tunc in ipsis fidelibus communiter cultus Dei clarebit es mera deuotione puri amoris ad uitam spiritualem et imitationem Christi, non es timore legalis oppressionis aut miraculorum euidentia, quae sensibilem dat notitiam ueritatis diuine et allicit vehementer ad cultum Dei (nam tunc propter uicinitatem Antichristi cessabunt miracula)”.1682 Hem de notar, però, un influx joaquimita en Arnau de Vilanova no sols en la divisió de la història del món en tres edats, ans també en la divisió del gènere humà en casats, clergues seculars i clergues regulars.1683 I en l’alternança que fa no sols dins d’aquesta mateixa obra, ans també en tota la seua obra, entre una divisió tripartita d’arrel joaquimita i una altra, diguem- ne, oficial (la de llei da natura, llei d’escriptura i llei de gràcia), sembla E iximenis seguir els pasos d’Ubertí de Casale, com subratlla H. de Lubac: “Un passo dell’ A rbor vitae sembra riprodurre la teoria gioachimita delle tre età; un altro, tuttavia, distribuisce l’insieme dei tempi in modo più Vilanova, Arnau de. E xpositio super A pocalipsi. Cod. Vat. 5740. Pp. 8, 9. Citat a Pou, Josep. Op. cit. Pp. 162-3. 1683 L’abat de Fiore fa aquesta exposició a la seua E xpositio in A pocalypsum (Lib. Intr.; cap. 19): “E st autem genus humanum unum quidem in natura, sed propriis ordinibus velut in trinitate distinctum. E st enim primus ordo coniugatorum, creatus ad imaginem Patris; secundus clericorum, institutus ad imaginem Filii; tertius monachorum ad similitudinem Spiritus Sancti”. Citat a Crocco, Antonio. Op. cit. Pp. 84-5. 1682 432 tradizionale, tra le leggi “della natura, della Scrittura e della grazia”, in rapporto con “i misteri della beata Trinità””.1684 I el citat Ubertí, en darrer terme, és deutor en aquest punt, com ell mateix declara, de Pèire Joan Oliu, sobre qui s’expressa en termes molt elogiosos: Qui me modico tempore spiritu Iesu preueniente sic introduxit ad altas perfectiones anime dilecti Iesu (...) et ad intima tertii status mundi et renouationis uite Christi. 1685 Comença d’aquesta manera, E iximenis, doncs, a tractar el primer estat. I esmenta tot un reguitzell de càstigs de Déu que reberen els homes d’aquest estat, car eren bellicosi viri i ad malum proni. Cita així el diluvi universal, la fugida d’E gipte amb Moisès; Sodoma i Gomorra; el corder d’or al Sinaí i el consegüent càstig diví; la usurpació del sacerdoci a Aaron per Datan, Abiron i Coreu i la seua mort consegüent per aquest fet; i al final, la destrucció de Jerusalem en temps de Titus i Vespasià. Aquests són els càstigs que Déu envià als homes d’aquest temps del seu poble (evidentment es refereix sols al poble jueu) per la seua maldat. I acte seguit passa a analitzar el segon estat. Ací, diu, tot i que Déu no els envià als homes tants càstigs com en el primer estat, també els envià. I respecte als darrers tres- cents anys, diu textualment: “Ideo in istis trecentis annis, inualescente malorum christianorum et peiorum ecclesiasticorum malicia, lasciuia, carnalitate ac inhonestate, misit dominus noster Ihesus Christus quosdam sanctissimos uiros ad reformacionem ecclesie sancte Dei, sicut beatum Bernardum, beatum Dominicum, beatum Franciscum, qui strictius ceteris scientiis refformauerunt vitam et statum domini nostri Ihesu Christi”.1686 Aquesta remissió a aquests tres sants reformadors de l’E sglésia, junt amb sant Benet, la trobem també a d’altres obres d’E iximenis, com la V ita Christi, segons veurem. I com a conclusió d’allò dit ací referent a aquest segon estat, diu que in breuibus temporibus, et forte infra istud centenarium annorum, hi haurà greus alteracions que superaran inclús les hagudes dins del primer estat. De nou veiem expressions equivalents a en breu, que apareixen al Primer i a d’altres obres. Si tenim present que aquest segon estat acaba amb la vinguda de Lubac, Henri de. L a posterità spirituale di Gioacchino da Fiore, I. Milano. Jaca Book. 1981. P. 128. Casale, Ubertí de. A rbor vitae crucifixae Iesu, 4b. Citat a Hauf, Albert. Recensió de “Josep Perarnau i E spelt. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione (V e ab mi en tribulació) de Fra Joan de Rocatalhada”, dins A TCA, XII. 1993. 43-140; i “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”, dins A TCA , X VII. 1998. 7-219”. A TCA , X IX . 2000. P. 710. 1686 Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. P. 272. 1684 1685 433 l’Anticrist, podem fer ràpidament un lligam i pensar que aquest és l’Anticrist místic, que vindrà durant la sisena edat de l’E sglésia. I fins i tot podem pensar que el final d’aquest segon estat correspon a l’obertura del sisè segell de l’Apocalipsi, tal com ho explica, per exemple, al capítol 466 del Dotzè. I per si algun dubte teníem, després va enumerant vuit signes de que les alteracions que prediu estan a punt d’esdevenir, i, per tant, l’Anticrist està a punt de venir. Aquests signes, certament, són llocs comuns en les descripcions escatològiques que fa en obres posteriors. Així, en el primer signe, ataca amb duresa l’estament eclesiàstic del seu temps, com d’altra banda fa en molts llocs del seu opus: “Omnis dissolutio possibilem reperiri et uanitas in aliquo cuiuscumque condicionis existat, que a multis annis citra uidetur in viris ecclesiasticis, et durauit per multos annos, quam in aliquo viro seculari”.1687 E n el tercer signe podem copsar clarament l’antioligarquisme i antimonarquisme del qual ja hem parlat que podem trobar en E iximenis. L’analitzarem posteriorment, en cercar les possibles arrels escatològiques d’aquest antimonarquisme i antioligarquisme present en E iximenis del qual hem parlat. I arribem al vuitè signe, que mereix la nostra atenció. Ací diu clarament que: Octauum signum quod video in mundo, est scisma et discordia que est inter omnes christianos. 1688 Tenim, doncs, ací, la prova definitiva no sols de com a E iximenis no li plaïa l’estat de Cisma de l’E sglésia, ans també de com vincula aquest al començament de les alteracions que duran al final d’aquest segon estat, o a l’obertura del sisè segell de l’Apocalipsi, o a la vinguda de l’Anticrist místic, ja que hem dit que tots aquests fets, encara que E iximenis no ho diga expressament, estan lligats dins del sistema escatològic que ell sembla seguir. Cita més avant dos de les seues fonts escatològiques: Joaquim de Fiore i Hildegarda de Bemersheim, i diu que segons ells totes aquestes tribulacions duraran molt poc de temps, si bé hi haurà en aquest temps innumerables guerres, plagues i mortaldat. E n el plantejament que fa del desenvolupament d’aquestes edats, tal com ell acaba d’indicar, volem cridar l’atenció sobre l’influx joaquimita. Certament, per a l’abat de Fiore, en cadascú dels tres estats històrics que ell considera, podem distingir un inici (initiatio), un període de maduresa i ple desenvolupament (fructificatio, claritas), i un període de decadència ( defectus, defectio), culminant en el seu ocàs 1687 1688 Ibidem. Ibidem. P. 274. 434 (consumatio, finis). 1689 E n aquesta obra que estem analitzant, tot i que no ho diga expressament, sembla seguir aquest esquema. Hem vist a més, i continuarem veient, com E iximenis, en l’exposició especialment de les que ell considera darreres etapes del curs històric o eclesiàstic, sembla amotllar-se a aquest esquema joaquimita. Volem cridar l’atenció també del que diu després d’aquest octauum signum: E t nota quod in istis temporibus ecclesiastici uiri priuabuntur a suis iurisdiccionibus iudicialibus quas nunc per imperium in suis subditis tyrannide excercent.1690 Si bé ens fixem, aquesta és la temàtica que donà lloc a les A llegationes, de les quals parlarem més avant. I així mateix, podríem deduir que sembla referir- se als atacs al braç eclesiàstic fets pels E mperadors Hohenstaufen, Frederic I Barbarroja i Frederic II, vells enemics seus, sobretot el segon, i als quals atacs fets per aquests E mperadors es refereix directament al capítol 73 del Primer, com hem vist. A continuació es refereix a la divisió de l’orde franciscà en tres parts durant aquest temps: “Nam illi qui mundani sunt et carnales et cupidi ad honores, sequentur falsum populum, et multi de istis apostatabunt. Alii autem qui sunt simplices et spirituales fugient ad montes, et ibi penitentiam agent. Alii, uero valde pauci, remanebunt in monasteriis. Idem adhuc populum erunt tan contempti propter multa ecandala que alias perpetrarunt, quod eciam erunt coacti dimittere monasteria et ire inter suos parentes et amicos; et alii erunt cum principibus mundi”.1691 Aquesta divisió de l’orde franciscà en tres parts denota un clar influx rocatadallesc, i en termes molt semblants s’expressa aquest franciscà occità, per exemple, al L iber secretorum eventuum. 1692 I llavors descriu un terrible personatge apareixerà en aquest temps, la qual descripció coincideix en molts aspectes a la que fa de l’Anticrist místic a deiversos llocs del seu opus: “E t nota quod in istis temporibus surget unus princeps mundi, vix totus callidus, fraudulentus et dolosus, qui exterius pretendet pietatem, humilitatem et religionem, sed interius erit totus uulpinus, appetens ab omnibus adorari. Iste enim fiet potens in mari et naualia bella Crocco, Antonio. Op. cit. P. 82. Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. Pp. 274-5. 1691 Ibidem. P. 275. 1692 Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. Pp. 83-7. E l franciscà occità parla de que una part de l’orde seràfic defensarà el fals Papa que sorgirà al final dels temps; altra part defensarà el ver Papa i romandrà fidel a la regla de sant Francesc. D’aquests, diu la traducció catalana esmentada que fugiran al desert (p. 84). I una tercera part seran d’afecció del poble gibilí (p. 85) i seguiran bàsicament el rei Lluís de Sicília (descendent de Frederic II), que Rocatalhada creia en algunes de ses obres que exerciria d’Anticrist místic. 1689 1690 435 comittet et, Deo uolente, uincet, et multas insulas subiugabit, multos populos debellabit, et multos reges humiliabit, et tandem sub isto fiet monarcha, et se tantum sublimabit, quod uel ut dominus tocius mundi se faciet adorari, et sub isto et per istum fiet persecutio ecclesie sancte Dei”.1693 Parla E iximenis de que en aquest temps ocorrerà la destrucció de la secta mahometana i la conversió definitiva de tots els infidels: Sub isto fieri passagium terre sancte, et infideles et paganos destrui sub isto. 1694 I al final d’aquesta llonga descripció acaba designant aquest príncep com a Anticrist místic pròpiament: Iste enim putabitur A ntichristus (...). N on est cogitandum ipsum esse A ntichristus verum qui venturus est in fine mundi, licet posse A ntichristus mixtus censeri.1695 I al final expressa E iximenis un dubium, que és la seua habitual forma de guardar-se les esquenes enfront de possibles errades en les prediccions que exposa: Quis autem erit iste, aut de qua domo, Deus nouit. I continua dient que tot i que pot deduir qui serà aquest segons la Summe abbatis Ioachim1696 i el Tractatus E rmità de L amposa (del qual diu vel eciam posse dici tractatus “De septem etatibus mundi”), prefereix deixar la determinació exacta d’aquest temps consilio ac Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. P. 275-6. 1694 Ibidem. P. 276. 1695 Ibidem. 1696 Té E iximenis una curiosa afecció cap a l’abat de Fiore, molt pròpia d’altra banda dels espirituals franciscans, com després veurem. Així, apareix al.legat en diversos llocs del seu opus, no sols en aquest, que anirem citant. I fins i tot al capítol 32 del Primer l’exculpa de les acusacions d’heterodòxia. E n aquest capítol ens parla de les persones catòliques que han sostingut alguna doctrina heterodoxa, i el posa com a exemple: “E per tal la sancta Sglésia de aytals no condempnaria les altres obres llurs, sinó solament aquella en què són posades les llurs herrors, axí com appar de Joachim, abat del monestir de Floren. Car lo llibell heretical qui féu contra lo Mestre de les Sentències és dampnat per lo consili general (...). E mperò, lo dit consell no dampna les altres obres sues, ans són haüdes en lo món en gran reverència per alguns, e no contrastant la dita dampnació de son llibell, la dita decretal lo scusa aquí matex per diverses maneres” (Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 30v). Fa referència ací segurament E iximenis a la condemna del IV Concili Laterà mitjançant un decret emés per Innocenci III de la teoria trinitària de l’abat calabrès, en contraposició a la de Pere Llombard. Aquest decret lloa, però, les qualitats personals de l’abat i l’orde de Fiore per ell fundat. Ara bé, una butlla del papa Honori III de 1220 garantí l’ortodòxia de Joaquim de Fiore i del seu orde. Quant al llibell heretical a què fa referència E iximenis, possiblement es tracte del L iber contra L ombardum. Possiblement, però, fou aquest llibre obra de cistercencs hostils a l’abat de Fiore. Ara bé, al tractat De Regula Sancti Benedicti, que sí es deu molt probablement a la seua mà, acusa al Magister Sententiarum de la seua “blasfèmia” en distingir la unitat de la trinitat, que dóna lloc a la quaternitat. Aquesta acusació, així mateix, ja l’havia feta Gualteri de Sant Víctor vers els anys 11778 al seu Contra quatuor labyrinthos Franciae. També és cert que l’abat de Fiore critica els adeptes d’aquesta idea de “quaternitat”, sense nomenar directament els deixebles de Pere Llombard al primer llibre del seu Psalterium decem chordarum (Lubac, Henri de. Op. cit. Pp. 86-7). 1693 436 iudicio diuino. Ben és cert, però, que al final exposa una curiosa reserva: V erumtamen cogito ipsum esse de domo brbgpnxim.1697 E l darrer mot és un acrònim evident d’Aragó, si substituïm “b”, “b” i “p” per les lletres immediatament anteriors de l’alfabet. Ara bé, el transcriptor d’aquest opuscle, A. Hauf, n’indica que observa que possiblement això és una intercalació posterior. 1698 I a continuació ve la part potser més interessant d’aquest opuscle, que és quan parla d’un signum forte d’aquests esdeveniments que anuncia. Aquest signum forte no és altre que el Cisma d’Occident. I en tractar aquesta matèria defensa directament al Papa de Roma: “Primum signum est quare de prima electione dicti cardinales, necdum principibus mundi, sed infimi status, id est, inferiori seu suis familiaribus scripserunt primam electionem uere factam fuisse, et elegisse in sumum et verum pontificem dictum Bartholomeum, archiepiscopum Brachaconiensis; de quo, si hoc predicti cardinales mundo euangelizauerunt, nullo uel nichilo rationabiliter impediente, de quo quod nunc aliter euangelizant, violenter suspicor ymo nullatenus esse eis credendum, licet ipsi variis coloribus ista palient et colorent”.1699 Defensa doncs, l’elecció com a Papa de Roma, de Bartolomeo Prignano, arquebisbe de Bari, feta el 9 d’abril de 1378, que prengué el nom d’Urbà VI, la qual elecció els historiadors moderns consideren unàmimement com a vàlida.1700 A continuació critica durament els cardenals que promogueren l’elecció del papa d’Avinyó. Contrasta vivament el to antifrancès que usa ara amb el to tan favorable a França que usa en molts altres llocs de la seua obra: Ipsi autem cardinales solum iuerunt ad quosdam principes mundi quos scierunt et cogitauerunt esse de fauore et lingua domus Francie, de cuius potestate et fortitudine mundana tantum fuerunt confisi. 1701 Aquesta defensa que fa del papa Urbà VI podria denotar fins i tot una connexió d’E iximenis amb els franciscans espirituals, car com indica J. Mensa, els “espirituals” trobaren suport i acollida en el papa Urbà V I.1702 I això ho refermaria el fet que foren precisament aquests papes d’Avinyó els que Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. P. 276. 1698 Ibidem. P. 276-7, n. 45. 1699 Ibidem. P. 278. 1700 Ibidem. P. 278, n. 51. 1701 Ibidem. P. 278. 1702 Mensa, Jaume. Op. cit. P. 572. 1697 437 dictaren les butlles més condemnatòries contra els franciscans espirituals, com ja hem indicat al capítol quart. 1703 I al final d’aquesta llarga reflexió ve potser el punt que més ens interessa i que expressa d’una manera més o menys dissimulada al llarg del seu opus, segons hem vist: Dubito quod si istud scisma per multum tempus duret, nisi Deus aliter ordinet, quod ista diuisio christianitatis non sit illa que propinqua est ad tempus A ntichristi. 1704 Això denota dos coses summament importants. E n primer lloc, de nou un clar influx rocatalladesc, car el franciscà occità vincula la vinguda de l’Anticrist místic amb el Cisma en l’E sglésia al seu L iber secretorum eventuum. 1705 E n segon, una prova mestra de l’astúcia eiximeniana. Car ja hem vist com al capítol 207 del Primer vincula el Cisma d’Occident amb una sèrie de fets que denoten una conjuntura escatològica i les tasques assignades en altres lloc del seu opus a l’Anticrist místic. Però al mateix temps no el nomena expressament, ni vincula aquests fets amb la seua vinguda. E ls motius del perquè d’això ja els hem analitzat. Arriba a dir, en fi, inclús una mica més avant que aquest Anticrist serà tan terrible que serà en tot semblant a l’Anticrist final.1706 I per a consolació i tranquil.litat dels homes que patiran les tribulacions d’aquest temps, dóna una sèrie de set consells o regles (de nou tenim el simbolisme numèric del set) a seguir. Ací dóna consells de vida religiosa, d’altra banda repetits en altres llocs del seu opus. 1707 Ara bé, aquestes regulae segurament són les Regulae pro tempore persecutionis, d’autor diferent i que circulaven també inserides en altres obres, com indica A. Hauf. 1708 Després de les magnes tribulacions que ocasionarà aquest Anticrist místic, hi haurà, diu, pau general per tota la terra, així com general purgació de l’estament eclesiàstic. E n aquest tercer estat, diu, sols quedaran els bons i Favier, Jean et alii. X IV e et X ve siècles, crises et genèses. Paris. Presses Universitaires de France. 1996. P. 328. 1704 Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. P. 279. 1705 Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. Pp. 77-82. Parla ací Rocatalhada de que el Cisma es produirà just abans de l’aparició de l’Anticrist místic. Diu, tot comparant això a la separació entre els regnes de Judà i Israel, que cinc sisenes parts de la cristiandat europea seguiran el fals Papa i sols una el ver Papa, a qui compara a Celestí V (de nou tenim el simbolisme d’aquest Papa eremita entre els franciscans espirituals). E ns diu que, de manera semblant a aquest, al ver Papa l’hauran fet renunciar de manera invàlida. 1706 Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. P. 279. 1707 Ibidem. Pp. 280-1. 1708 Pou, Josep. Op. cit. P. 84. Introducció d’Albert Hauf. 1703 438 els elegits: Sic ergo quod tercius status hominum mundi erit hominum electorum et fidelium nostri Ihesu Christi probatorum seruitorum.1709 Sobre la duració d’aquest estat, no fixa temps cert, segons el seu costum. Conclourà, això sí, amb la vinguda de l’Anticrist final, que serà vençut i mort per Crist, tal com descriu. I immediatament després començarà el Judici Final: “E xistimo enim quod in fine istius tercii status manifestandus et reuelandus sit ille filius iniquitatis ac filius perdicionis Antichristus verus, qui exaltandus est super id quod colitur Deus, quem post tempus et tempora et dimidium temporis interficiet dominus noster Ihesus Christus spiritu sui oris in Montem Oliueti. E t puto quod in breui post istud tempus finiendus sit mundus, et dominus noster Ihesus Christus, quasi coactus, venturus sit in valle Josaphat uniuersum mundum iudicaturus, cui sit timor, laus, iugis et honor et amor, in secula seculorum. Amen”.1710 8. Vita Christi Ja hem dit abans molt sovint com al desè tractat d’aquesta obra és on potser desenvolupa E iximenis de manera més completa el seu sistema escatològic. Però al llarg de l’obra, abans d’aquest tractat, hi trobem altres referències que també mereixen ser destacades. No debades, podem afirmar que en aquesta exposa més obertament que en d’altres aquelles idees que fan referència a aquesta matèria profeticoescatològica, lluny de les prevencions que, per exemple, hem vist en el Primer, i de l’argúcia d’escriure el De triplici statu mundi en llatí i amb un curt tiratge. I d’aquesta manera, podríem ratificar aquesta tesi amb el fet que ja al capítol segon del pròleg d’aquesta obra ens diu que en ella: “a inflamar les ànimes dels feels crestians a devoció del senyor hi entén ajustar segons que requerrà lloch e temps queucom d’açò que han posat los grans e famosos contemplatius inspirats per lo sanct sperit”.1711 Aquests “contemplatius” bé podrien ser algunes fonts que pel que fa a aquesta matèria profeticoescatològica no serien del tot ortodoxes, com ara els franciscans espirituals per exemple, segons hem vist i continuarem veient. 1712 Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. P. 282. 1710 Ibidem. P. 283. 1711 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 1v. 1712 I ho confirmaria això, entre d’altres coses, el fet que en aquest mateix capítol, tot seguit s’afanya E iximenis a afirmar, referint-se a aquests “contemplatius” que “jamés en res que aquests hagen dit no· s són desviats de la sancta fe cathòlica, ans de aquella han tot llur fonament e llurs dits ensenyen que de sol Déu havien a haver les coses que del nostre Redemptor han dites, car són coses 1709 439 Així, ja al capítol 25 del 4rt tractat fa una molt detallada exposició de les set edats del món, que ja hem considerat que són les que tradicionalment considera l’E sglésia, partint de sant Agustí, en parlar dels sants que han viscut en cadascuna d’elles: “Cor en la primera edat que començà en Adam, posà Déu Adam, E va, Abel, Set e Noé, e axí dels altres molts. La segona edat començà a Noé, lo qual fon sant, ab molts d’altres. La terça edat començà en Abraam sant e sos fills e sos néts. N’i hac molts sants, e llavors fon aquells gran sacerdot e rey Melchisedech. La quarta edat començà en Moysès e en Aaron, que foren elets e sants ab molts d’altres. La quinta començà en Daviu, e llavors començaren los sants prophetes, qui duraren per gran temps, dels quals n’i hac molts de màrtirs, axí com Ysaÿes e Jeremies. La sisena començà en la transposició del poble de Israel en Babilònia, en la qual foren fets grans miracles per Déu a favor del dit poble, on n’ach molts sants. La setena començà en Jhesucrist, e· n esta edat són estats més sants e majors que jamés fossen en lo món. La huytena començarà en lo Regne de Déu, e durarà per totstemps”.1713 No cal dir que aquesta vuitena edat que esmenta és un afegit a la tradicional divisió septenària. Prèviament, ha fet una referència a aquesta divisió septenària al capítol quart del segon tractat, on referint-se a Crist, ens diu que fou revelat a Adam que sens tot dupte E ll se encarnaria e· s faria hom al començament de la setena edat del món, axí com féu de fet.1714 I també al capítol segon del tercer tractat se’ns parla sobre en quin temps es produí la E ncarnació. I diu: A l primer punt respon sent Gregori en lo seu Datari dient que· l Fill de Déu nasch en lo començ de la sisena edat del món.1715 I dins del mateix tercer tractat, al capítol 61 ens torna a dir que l’E ncarnació estech feta al principi de la sisena edat del món. 1716 Com es pot comprovar, en aquests darrers capítols citats hi ha una lleugera discrepància, que no sabem si es deu a un error en la transcripció. Al següent quart tractat, així mateix, ens parla al capítol 19 de que la tercera edat del món comença en A braam. 1717 També ens diu al capítol 37 d’aquest tractat que Crist s’encarnaria en la sisena edat del món. 1718 celestials e d’abans a nós amaguades” (Ibidem). Aquest afany denota, com ja hem vist en altres casos, un interès d’evitar suspicàcies. 1713 Ibidem. Ff. 116r-116v. 1714 Ibidem. Ff. 17r-17v. I al següent capítol 5è d’aquest segon tractat es parla de la primera edat del món, en la qual visqué Adam (Ibidem. F. 17v). 1715 Ibidem. F. 19v. 1716 Ibidem. F. 61r. 1717 Ibidem. F. 112v. 1718 Ibidem. F. 122v. 440 Però dins d’aquest mateix tractat tenim indicis de que també segueix la divisió septenària de la història de l’E sglésia, ulteriorment desenvolupada al desè tractat, com veurem. I ho fa repetint una cosa ja dita al Primer, en concret al capítol 73, segons hem vist. E ns diu així al capítol 72 d’aquest 4rt tractat que el rei Herodes és el primer corn de la bèstia apocalíptica. 1719 Vet ací de nou la unitat del sistema escatològic eiximenià. Dins del tercer tractat, en concret al capítol 60 parla E iximenis d’una temàtica plenament escatològica, present d’altra banda al llarg del seu opus, com és la conversió dels jueus al final dels temps. Diu així: “Quant lo poble de Israel serà a Déu convertit ans de la fi del món, com toca sent Pau A d Romanos, X I, llavors lo dit poble reclamarà que los sants del vell testament sien festinats e honrats axí com són los sants del novell testament. E seran exaudits de llur suplicació per lo sant pare apòstoli”.1720 I dins del mateix tercer tractat, apareix aquesta temàtica al capítol 101. Ací parla d’unes revelacions fetes per Déu als àngels. I fa una síntesi de les principals idees profeticoescatològiques, entre les quals, a banda d’aquesta de la conversió dels jueus al final dels temps, tenim la vinguda de l’Anticrist i la seua hòrrea mort així com del juhí final la sua alta ex cel.lència. 1721 També apareix aquesta idea de la conversió dels jueus al final dels temps també al capítol 16 del 6è tractat, junt amb d’altres consideracions escatològiques. E ns parla ací de com Crist pensava en la història de l’estament cristià, i de com aquest seria a la fi perseguit per A ntecrist, e aquell aterrat. I de com al final per reverència sua, lo poble de Israel ans de la fi del món tornaria a ell, e pendria baptisme, e· s salvaria. 1722 De tot plegat, de la vinguda de l’Anticrist, de la fi del món i de la conversió dels jueus en els temps finals, en parla al capítol 108 del 8è Ibidem. F. 141v. Ibidem. Ff. 60v-61r. Llavors fa E iximenis una bella glossa: “Diu que llavors los divinals officis se crexeran e· s mudaran en molt pus alts e pus devots. E llavors farà la santa E sgleya e lo poble crestià a instància gran dels dits conversos farà festa gran dels grans patriarques e prophetes. E diran sent Adam, e senta E va, e sent Abel, e sent Noé, e sent Abraam, e sent Daviu, e sent Ysaÿes, e axí dels altres sants patriarques e prophetes, entre los quals lo gloriós sent Josep, espòs de la Gloriosa, serà altament festinat e honrat” (Ibidem. F. 61r). D’aquesta exposició, podríem notar ací una hipòtesi que hem apuntat en diversos llocs d’aquest treball, que és la simpatia que sembla tenir E iximenis pels conversos. 1721 Ibidem. F. 89r. 1722 Ibidem. F. 176r. 1719 1720 441 tractat.1723 Així mateix, al capítol 22 del 9è tractat fa referència a la vinguda de l’Anticrist, que es farà passar per Crist. 1724 E l convenciment que tenia E iximenis de trobar-se a les portes de la fi del món apareix igualment en diversos llocs d’aquesta obra. Així ja al capítol 100 del 3er tractat ens diu sintèticament que la reparació general de la E sgleya present és sots la ubertura del sisén sagell, segons que diu sent Johan en lo apocalipsi.1725 Ho exposa, però, amb més detall al capítol 27 del 7è tractat: “E diu que aquell sant doctor e màrtir Methòdius dix en sperit de prophecia que lo món devia venir a fort terrible decahïment en lo tretzèn e quatorzèn centenari aprés la nativitat de Jhesucrist, lo qual decahïment seria senyal que Antechrist místich llavors vendria”.1726 Tan convençut estava en aquesta obra de trobar-se a les acaballes dels temps, que en algun lloc, com ara el capítol 47 del 9è tractat, en tractar d’aquests temps, dóna per suposat que aquests s’esdevindran en lo setgle esdevenidor.1727 E l capítol 28 del 7è tractat, que porta per títol “Qui tracta quant lo món pendrà gran decahïment per moltes rahons”, desenvolupa aquesta temàtica, seguint la profecia del pseudo-Metodi. Volem cridar l’atenció sobre el tercer i el quart d’aquests símptomes esmentats per ell. L o terç senyal dix que seria que· l braç ecclesiàstich seria pijor que jamés, car lo servey de Déu seria de tots punts aterrat, e· l patrimoni de Jhesucrist se despendria en vanitats e carnalitats. 1728 Ve a coincidir bastant amb el primer signe exposat al ja citat De Triplici Statu Mundi de la vinguda imminent de l’Anticrist místic: Magis relucet pompa mundana hodie in viris ecclesiasticis, 1729 i també amb el segon: “Secundum signum est in viris religiosis, in quibus nulla vel modica fuit uel Ibidem. Ff. 263r-263v. Ibidem. F. 280v. 1725 Ibidem. F. 87r. 1726 Ibidem. F. 187v. 1727 Ibidem. F. 292v. Aquest capítol està numerat en el manuscrit que hem consultat com a 48. E n aquest capítol posa E iximenis aquestes paraules en boca de Jesucrist: E feta la final resurrectió, no· y haurà d’aquí avant matrimonis, ne marit, ne muller, car tots seran axí com los àngels de Déu, entesos tots temps a lloar e glorificar Déu. Fa referència, doncs, a la conjuntura dels temps finals, en la qual, ço diu, no hi hauran més matrimonis. Però el que és destacable, com hem indicat, és que diga, com indica el títol, que en lo setgle esdevenidor no s’i faran noces. Vol dir, doncs, que ell dóna per suposat que aquests temps finals s’esdevindran en lo setgle esdevenidor. 1728 Ibidem. F. 188r. 1729 Hauf, Albert. “E l De Triplici Statu Mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC, XXIII. 1979. P. 272. 1723 1724 442 est honestas, ymo est inter eos tanta iniquitas, quod breuiter magis apparet confusio babilonica quam religio ecclesiastica”.1730 Respecte al quart d’aquests signes, diu que “tot grau espiritual e temporal vendria a no res, car principats e senyories e prelacions e beneficis serien dats a persones incenssades e dissolutes, a fadrins folls e a gent malvada e sens tota temor e conexença de Déu”.1731 Aquest és un tema comú en ell, però ens interessa quan, una mica més avant el desenvolupa i diu que una altra manifestació d’això serà que “grau de preveratge no serà negat a nengú que· l vulla, perquè diu que llavors seran tants preveres e tant malvats que llur criminós e irreverent celebrar provocarà molt a nostre senyor iréxer contra lo món”. La mateixa temàtica apareix ja al De Triplici Statu Mundi, en parlar de les regulae que dóna E iximenis per a les gents que passen per les tribulacions del segon estat que ocasionarà la vinguda de l’Anticrist místic. E n concret, la quarta regla diu textualment: Quod homines non mutent faciliter suum statum, hoc est, quod non transeant de laycatu ad religionem nisi cum magna maturitate, quasi, si possibile sit, Dei reuelacione preuia.1732 Aquestes concordances indiquen dos coses. E n primer lloc, el que ja hem apuntat anteriorment, i que desenvoluparem molt més encara: que el pensament escatològic eiximenià és essencialment el mateix des del principi fins al final de la seua obra. E n segon lloc, com a conseqüència del fet que en molts llocs de la seua obra retrata i critica fets concrets que quan parla de matèria escatològica indica que són signes dels finals del temps, podem deduir el que ja hem dit abans també: que E iximenis estava plenament convençut que els seus temps eren els darrers. També tracta al llarg d’aquesta obra, abans d’arribar a l’important tractat desè, d’un tema escatològic per excel.lència, que és el de la vinguda d’E lies i Henoc per a lluitar contra l’Anticrist final. E n parla així, per exemple, al capítol 26 del 7è tractat, si bé sols referint-se a E lies: “Axí com E lies és deputat a venir a la fi del món denunciant a les gents l’aveniment del jutge final e general Jhesucrist, axí sent Johan és estat diputat per nostre senyor a venir ans de Jhesucrist per denunciar al món lo seu aveniment perquè les gents se aparellassen a reebre- lo reverentment”.1733 Ibidem. P. 273. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 188r. 1732 Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. P. 280. 1733 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 187r. Aquest sant Joan és sant Joan Baptista, evidentment. 1730 1731 443 I el mateix ve a dir al capítol 121 del 8è tractat: “E lo Salvador los respós que dos aveniments són de E lies. La un és ans del juhí general a la fi del món, ans que lo Salvador vingua a jutgar. E aquest farà E lies en pròpria persona preycant als juheus, ensenyant- los la veritat de la sancta fe cathòlica cristiana, e l’aveniment de Jesucrist ésser fet, e manifestant-los la malvestat de Antecrist e la sua lleja mort. Altre aveniment hi avia de Jhesucrist en lo món prophetat, ço és, com devia venir a preycar la doctrina evangelical, e aquest era ja estat. E davant d’aquest aveniment devia venir no E lies en persona, mas E lies en esperit. E aquest E lies estech sent Johan Baptista” 1734 . Al capítol 86 del 8è tractat, ens diu fins i tot que a més d’Henoc i E lies, vindrà sant Joan E vangelista en els temps finals per a pugnar contra Anticrist, segons el parer d’alguns doctors, els quals representaran respectivement les lleis de natura, escriptura i gràcia.1735 E n fa una ràpida referència de la vinguda d’E lies i Henoc en els temps finals per a pugnar contra Anticrist, així mateix, al capítol 122 del 9è tractat.1736 Al capítol 54 del 9è tractat, en fi, que porta per títol “Qui mostra com lo Salvador denuncià los grans mals esdevenidors ans de la fi del món”,1737 torna a exposar termes molt semblants als usats al De Triplici Statu Mundi i en altres obres: A ns que lo món fenescha vendria contra la fe crestiana persecució e tribulació la major qui jamés fon en tant que si lo temps aquell no fos abreujat, no· s salvaria nengú. I la descripció que fa acte seguit és quasi calcada a la que farà al següent desè tractat de la fi del món i la derrota de l’Anticrist final, que acte seguit analitzarem. Ibidem. Ff. 268r-268v. Aquest capítol està numerat com a 122 en el manuscrit que hem consultat. E ls franciscans tenien molta devoció i afecció cap a sant Joan Baptista. Reproduïm les consideracions que al respecte fa A. Milhou: “Los franciscanos le tenían también en gran veneración, ya que el pensamiento analógico, tan potente en materia de devoción, los llevaba a equiparar más o menos explícitamente a San Francisco con San Juan. De manera directa primero: el nombre de pila de Francisco era Juan y sus aficiones eremíticas, su pobre indumentaria harían pensar en el eremita del Jordán. De manera indirecta sobre todo: 1) por mediación de Cristo: (...) para los franciscanos el poverello es Christo totus concrucifixus et configuratus (puntualitza A. Milhou que l’expressió és d’Oliu). 2) Por mediación de E lías: Para una corriente escrituraria important e, de la que se hace eco el franciscano E iximenis en su V ita Christi, pasaba el Bautista por la imagen y hasta por la reencarnación de E lías” (C olón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscano español. Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. Pp. 58 -9). 1735 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 254v. Aquest capítol, està numerat en aquest manuscrit com a 87. 1736 Ibidem. F. 334v. 1737 Ibidem. Ff. 295r-295v. Aquest capítol està numerat com a 55 en el manuscrit que hem consultat (BUV. Ms. 576). 1734 444 Podem dir, com ja hem dit, que en aquest tractat desè d’aquesta obra està sintetitzada la versió definitiva del sistema escatològic eiximenià, si bé també hem matisat que aquest sistema és el mateix en essència que ja apareix al De Triplici Statu Mundi . D’entrada sobta la divisió interna d’aquest tractat en altres set tractats, o millor dir, subtractats, que vénen descrits d’aquesta manera en el que podem anomenar pròleg d’aquest tractat: “Lo primer és de la resurrecció del Salvador gloriós. Lo segon tractat, què féu los quaranta jorns aprés la sancta resurrecció. Lo terç és de la sua ascensió en lo cel. Lo quart, com tramès lo Sant Sperit. Lo quint és del procés de la sancta E sgleya, de la qual ell és cap constituït, segons que posa sent Pau ad E phesios, primo. Lo sisèn tracta del juhí final e de la pena dels dampnats. Lo setèn ensenya com ell té la monarchia general, e és glòria dels benahuyrats, e és Rey perpetual”.1738 Aquesta nova divisió septenària ens remet de nou al simbolisme numèric, tan important en E iximenis, així com en la cultura medieval en general. E ns recorda així la divisió septenària de les edats del món o de les set edats de l’E sglésia. A nosaltres sols en interessen per al propòsit d’aquest apartat, és clar, els tres darrers subtractats. I així ja veiem com al capítol 27 (del 5è subtractat) torna de nou a la divisió septenària de les edats de l’E sglésia, com diu explícitament el títol: “Qui ensenya com lo cors de la sancta esgleya crestiana és partit per set temps”.1739 Fonamenta aquesta divisió, diu, en Gervasius Sabiniensis. 1740 I diu que aquests set temps són figurats per set sagells, los quals tancaven lo llibre del qual sent Johan fa gran menció en l’”A pocalipsi, ca. quinto” . Podem comprovar que aquesta divisió sep tenària correspon en les seues línies essencials a la que ja exposà al capítol 105 del Primer. Hem vist també com en fa referència a aquesta partició septenària de les edats de l’E sglésia a diversos capítols solts (com ara el capítol 428 del Dotzè). Vet ací, doncs, una nova prova més de la continuïtat essencial del sistema escatològic eiximenià. I tot plegat denota una Ibidem. F. 340r. Ibidem. F. 353v. 1740 Aquesta font sembla ser inventada, car com ha destacat P. Bohigas, aquest cardenal no sembla haver existit mai (“Prediccions i profecies en les obres de fra Francesc E iximenis”. Dins A portació a l’estudi de la cultura catalana. Barcelona. PAM. 1982. P. 112). 1738 1739 445 empremta joaquimita, 1741 agafada potser per via franciscana espiritual (citarem més avant en aquest sentit un text d’Oliu molt il.lustratiu), i que no implica contradicció en que a vegades prenga E iximenis una divisió ternària i a vegades una altra de septenària. E n aquest sentit, ens adherim a les observacions que fan H. Lee, M. Reeves i G. Silvano, referents al nostre menoret: “His Joachitism si relatively cautious, as one might expect. He is more interested in issues than personalities, he makes no sensational revelations or charges, and he works always within the classical Joachimist patterns of three status and seven etates”.1742 Cal destacar així mateix que aquesta mateixa divisió septenària d’arrel joaquimita, com acabem d’indicar, la trobem també en altre gran visionari, Arnau de Vilanova, en termes molt pareguts als emprats per E iximenis a l’exposició que fa al capítol 105 del Primer i, sobretot, com tot seguit veurem, en aquest 10è tractat de la V ita Christi. Així, a la Confessió de Barcelona s’expressa d’aquesta manera el metge i visionari valencià: “Confés haver scrit que nostre Senyor done a conèixer lo damunt dit temps, quant a sa propinqüitat, en altres llochs en la Bíblia, e llà on és en la revelació del A pochalipsi , en la qual diu apertament que Antechrist regnarà en lo VI temps de la Sglésia temporal. E n la qual declaració és declarat que lo primer temps de la Sglésia de nostre senyor Jesucrist fo lo temps en lo qual principalment floriren los Appòstols; lo segon, aprés, fo aquell en lo qual principalment floriren los màrtirs; lo terç fo aquell en lo qual principalment floriren los doctors; lo quart fo aquell en lo qual principalment floriren los hermites; lo V fo aquell en lo qual principalment floriren los claustrals qui renunciaren a propi mas no a comú; lo VI temps és aquell en lo qual principalment floriren los claustrals qui renunciaren a propri e a comú, axí com començaren sent Domingo e sent Ffrancesch; lo VII temps de la Sglésia serà aquell qui· s E vangelista Vilanova ens explica molt bé com l’abat de Fiore arriba a aquesta idea: “Joaquim està del tot convençut que el llibre de l’Apocalipsi de Joan recull sota forma de misteris i imatges tot el curs de la història de l’E sglésia, amb les seves dramàtiques lluites contra les potències del mal, fins al definitiu triomf del regne de Déu i l’adveniment d’una edat final de pau, que correspondrà al tercer estat de la història o a l’edat de l’E sperit. Així divideix l’Apocalipsi en vuit parts, les primeres set de les quals corresponen als “set temps” de la història de l’E sglésia (que no s’han de confondre amb les “set edats” de la història del món) i la vuitena a la glorificació ultraterrenal de la Jerusalem celestial. L’inici de cadascun dels “temps” és determinat per l’obertura d’un segell, i ja cinc dels set misteriosos signes que segellaven el llibre profètic de Joan són oberts al curs dels segles. Segueixen altres dos temps: un sisè on s’aguditzaran els contrastos entre l’E sglésia i l’Imperi, i el setè que serà el gran “perìode sabátic” que precedirà la definitiva consumatio de la història humana, i coincidirà amb la setena edat del món i amb el “tercer estat” de la nova periodització joaquimista” (“”L’E dat de l’E sperit” segons Joaquim de Fiore”. A fers, 37. 2000. P. 560). 1742 Lee, Harold; Reeves, Marjorie; Silvano, Giulio. Op. cit. P. 85. 1741 446 seguirà aprés la mort d’Antechrist. Dich, donques, que com la revelació del A pochalipsi denuncia appertament que Antechrist regnarà en lo VI temps de la Sglésia, e sia cert que ara siam en aquell temps, és cert que· l temps d’aquell enemich és prop”.1743 I direm en fi que usa uns termes també molt semblants un dels autors més citats per E iximenis en aquesta obra: el franciscà espiritual Ubertí de Casale. Aquest diu així al seu A rbor vitae crucifixae Ihesu: “Primus status est fundationis primitiue; est precipue in iudaismo ab apostolis facto. Secundus confirmationis probatiue per martyria facta a paganis in toto orbe. Tertius doctrine illuminatiue ad clarificandum fidem: et hereses contundendas. Quartus fuit anachoritice uite in solitudinis uiuentis austerissime. Quintus fuit condescensiue sub monachis et clericis temporalia possidentibus. Sextus est renouationis euangelice uite: et expurgationis secte antichristiane sub pauperibus uoluntariis nihil possidentibus in hac uita. Septimus prout aspectat ad uitam istam est quedam quieta et mira participatio future glorie: ac si celestis Hierusalem uideatur ascendisse in terram. (...) Generalis resurrectio est status octauus”.1744 Així doncs, diu E ix imenis al ja citat capítol 27 (del 5è subtractat) que, lo primer temps de la sancta esgleya comença en Jhesucrist e en los sants apòstols. S’excusa de parlar d’allò que es féu en aquest temps, dient que això recompta V incent en lo seu E spill Historial e la Istòria E cclesiàstica. Aquest V incent és, com podem deduir, Vicent de Beauvais, O.P. E ls capítols següents parlen sols, ço diu, de la vida corporal de la Gloriosa, mare sua. Aquests capítols indiquen de nou la importància de la temàtica mariana en aquesta obra i en el pensament eiximenià en general, com ja hem indicat. No torna a reprendre el fil expositiu de les edats de l’E sglésia fins al capítol 45 d’aquest cinquè subtractat, que porta per títol “Qui mostra lo segon, e terç, e quart temps de la santa religió crestiana”. I diu: L o segon temps de la sancta esgleya crestiana se appel.la temps dels sants martres, car aprés los sants apòstols, lo món perseguí a la mort los crestians fins a l’aveniment de Constantí emperador, qui posà fi. 1745 Sobre el tercer temps, diu: L o terç temps del cors de la sancta esgleya és appel.lat dels sants doctors. I esmenta ací de nou la donatio Constantini , i diu que Vilanova, Arnau de. Obres catalanes. V. I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. Pp. 114-5. Casale, Ubertí de. A rbor vitae crucifixae Iesu. V, c. 1. Citat a Hauf, Albert. Recensió de “Josep Perarnau i E spelt. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione (V e ab mi en tribulació) de Fra Joan de Rocatalhada”, dins A TCA, XII. 1993. 43-140; i “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada”. E dició, estudi del text i apèndixs”, dins A TCA , X VII. 1998. 7-219”. A TCA , X IX . 2000. P. 710. 1745 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 360v. 1743 1744 447 llavors, no volent lo gran governador de la sancta esgleya que los crestians estiguessen ociosos, permès que· s llevaren gran multitud de eretges e de sectes, per a combatre i derrotar les quals sorgiren aquests “sants doctors”. I cita alguns d’entre ells: sent A gostí, sent A mbrós, sent Jerònim, sent L leó papa, sent Gregori (...). Sent Ilari, sent Remigi, sent Basili, e Damascenus, Crisòstomus, Cassiodorus, Màximus, A ncelmus, Theòfilus, Beda e d’altres sens fi.1746 É s molt interessant aquesta llista d’autors citats, perquè sovint els cita ell. Per tant, tenim ací una llista de les fonts que segueix d’autors d’aquesta època considerada. L o quart temps és appel.lat de contemplació e de sperit. E llavors, ço diu, la cristiandat profità molt en gran devoció, majorment en E gipte, on segons que diu havia infinits monestirs de hermitans. Podem veure ací clarament de nou com E iximenis exalta fortament la vida monàstica, eremítica i “contemplativa”. I a continuació, hi esmenta molts “sants abats” d’aquest temps, molts d’ells citats sovint al llarg de la seua obra, com l’abat Moisès, l’abat Daniel, l’abat E frem, o l’abat Isaac. I sobre tots destaca aquell famós sent A ntoni e sent Pau, primer hermità. Acaba el capítol de nou exaltant la vida monàstica i contemplativa. Parla de com lo sant abbat Sabbas fundà en Jerusalem molts monestirs. I també lloa i exalta la figura i l’activitat monàstica de sant Jeroni. Diu que aquest temps va concloure amb la invasió de Cosroe de Pèrsia fins a E gipte. É s aquest un lloc comú del seu pensament escatològic, sovint citat, com hem vist. 1747 I arriba així el capítol 46 del 5è subtractat, “Qui tracta del quint temps de la E sgleya e fundació de les santes religions”. I diu: “Lo quint temps del procés de la santa esgleya se appel.la, ço diu aquest, de lexatió, e sobre açò expon tota la aparició del sisèn sagell, la qual posa sent Johan, A pocalipsi, sexto”. I a continuació fa una tètrica descripció que recorda en molts punts d’altres semblants al llarg del seu opus: “Llavors diu que quaix tota clerecia serà donada a avarícia e a ambició, e molt tacada de symonia e de peccat de immundícia. E les religions vendran quaix de tots punts a terra. E los prínceps e prelats seran fort negligents de la salut del poble que· ls és comanat. Tots se giraran a aver diners e a tirania, e açò permetrà nostre senyor Déu per los grans peccats del poble, lo qual no haurà veritat ne amistat a negú, mas cascú amarà a si mateix més que a Déu e encara del bé propri”.1748 I continua enumerant un reguitzell de plagues i malvestats que hi haurà sobre la terra. 1746 1747 1748 Ibidem. Ibidem. Ff. 360v-361r. Ibidem. F. 361r. 448 Fica ací una data exacta de l’obertura d’aquest segell: A quest sagell diu que s’obrí ja com se comptava lo temps de incarnació, any de huyt-cents e de nou-cents anys.1749 Però, ço diu, Crist, amb la seu infinita misericòrdia, tingué pietat del gènere humà, i li envià una sèrie d’homes excel.lents per a sa redempció: “E ntre los quals, e dels primers aprovats caps de religions, estech aquell gloriós monsényer sent Benet, qui per Déu inspirat e ajudat féu la sancta religió dels monges negres, en la qual sancta religió ha ahüts homes de acabada santedat (...). Aprés d’aquest tramés monsényer sent Bernat singularment, devot e perfet baró, qui ab la sua sancta religió ha fet gran servey e farà tots temps a la sancta religió crestiana. Terçament, tramès aquell santificat monsényer sent Domingo, hom evangelical, preÿcador ardent e reverent a tot lo món (...). Quartament e derrer de tots tramès aquell seraphical e senyaler de Jhesucrist monsényer sent Francesch, que axí com aquell qui viu sent Johan, qui pujà a la evangelical vida per pujament semblant al sol, Jhesucrist portant en lo seu cors lo senyal de Déu viu, ço és, semblança de les plagues del Salvador, lo qual per Jhesucrist ajudat contra los principals tres peccats del món, edificà tres òrdens, ço és dels frares menors, e de les menoretes, e dels frares de penitència”.1750 É s interessant l’elogi que fa de sant Bernat, sorprenent però mesurat el que fa de sant Domènec, lògic el de sant Francesc. Hi trobem a més certs ressons escatològics en l’esment que fa dels estigmes de sant Francesc tot relacionant- los amb l’Apocalipsi. I en darrer lloc, hi podríem copsar també certs ressons joaquimites en la divisió ternària que fa dels ordes franciscans (franciscans, clarisses i terciaris), car no debades l’abat de Fiore aplica l’esquema trinitari no sols a la periodificació de la història, ans també a la classificació dels diversos ordines de la societat humana. 1751 Al següent capítol 47 del 5è subtractat hi continua esmentant ordes religiosos que han reparat lo món. 1752 I cita la resta d’ordes mendicants: agustins i carmelites. Però, i ací ve allò interessant, hi cita també l’orde del Sant Sepulcre. I a continuació pren un to un tant ambigu, car parla dels primers religioses abitants en la Terra Santa. Si vol referir-se a aquests, és del tot lògic que deu també referir- se a d’altres ordes religiosos fundats durant les Croades, com els hospitalers i, sobretot, els templers. La resta del capítol és una gran lloança d’aquests frares guerrers conqueridors i mantenidors de la Terra 1749 1750 1751 1752 Ibidem. Ibidem. F. 361v. Crocco, Antonio. Op. cit. P. 84. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 361v-362r. 449 Santa. Cridem l’atenció de que ja al capítol 207 del Primer, que porta per títol “Com lo espay de la habitació crestiana se és molt aminvat d’algun temps ençà”, parla, com a minva de l’habitació cristiana , de la destrucció de l’orde templer, si bé diu que això és va fer rahonablement, per a no caure en l’heterodòxia.1753 Podríem creure, doncs, que en aquest capítol analitzat, tot i referir-se en principi a l’orde del Sant Sepulcre, està pensant també E iximenis en la resta d’ordes militars croats, i en concret en els templers. Però en ser aquest un afer delicat, sembla usar de nou la seua astúcia. I arribem així la sisena edat de l’E sglésia, de què parla al capítol 48 (del 5è subtractat):1754 Sots la aparició del sisèn sagell parlant Cromàcius “in epistola ad Zozimus”, diu que deuen ésser moltes meravelles generals, més que en les ubertures dels altres precedents deçà la primera aperició. I descriu aquest temps amb tintes més fosques encara que les usades fins ara: “Car diu que llavors tot lo món pendrà gran decahïment. E Jesucrist serà fort oblidat e poch temut, e poch amat. E la sua E sgleya serà tota sanch, ço és tota carnal, e temporal, e mundana. E les religions cauran en terra fort llegament (...). E los presidents e prínceps seran trobats fort defallents en llur regiment. E lo poble serà fort malvat, avar e maliciós, e ab pocha devoció a Déu”. I continua narrant catàstrofes. Ara ve la part que més interessa: “E a la fi de la ubertura d’aquest sagell, trametrà scisma en la sancta E sgleya, del qual scisma se seguiran grans mals. Car durant lo scisma diu que· s llevarà un mal príncep, qui ab ajuda d’altres sostendrà un mal papa, e faran abdosos innumerables mals, als quals consentiran molts ecclesiàstichs e religiosos malvats”. Tot el que diu ací és molt important. Podem veure ací clarament com E iximenis considerava això, inclús en temps de la V ita Christi el Cisma com a un presagi del final del temps. I de nou veiem la unitat del seu sistema escatològic, car això ja ho indica al Primer i al De Triplici Statu Mundi. Això indica així mateix, que no podem dir que E iximenis siga un avinyonista convençut, ni tan sols en temps de la V ita Christi, en què estava tan a prop de Benet X III. I no cal que tornem a iterar l’influx rocatadallesc en aquest punt. I continua la seua exposició: “E per ordenació de Déu se llevaran axí mateixs set prínceps, qui soptosament tolrran a la E sgleya tota temporalitat, e perseguiran terriblament llurs persones, en tant que tots los ecclesiàstichs, clergues e religiosos per tres anys e mig estaran amagats per les muntanyes. E aquí, en fam, e set, e fret, e en molta persecució, tornaran a Déu, e· l conexeran e· l serviran. E los setglars llavors los tornaran a llurs esgleyes e cases, no pas en lo stament que tenien d’abans, ne amaran temporalitat, sinó 1753 1754 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 152r. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 362r-362v. 450 solament passament de vida, e llavors seran bons, e humils, e lleals servidors de Déu”. De la fugida dels eclesiàstics a les muntanyes en parla també, si bé referint-se sols a l’orde franciscà al De Triplici Statu Mundi. Aquests “set prínceps” de què parla, d’altra banda (de nou trobem el simbolisme numèric del número set), bé podrien ser els set a què s’ha referit al capítol 73 del Primer com a set caps de la bèstia apocalíptica, si bé trobem divergències cronològiques. Sí que és cert que el cinquè d’aquests caps, com ja hem dit, està desdoblat en dos, i són Frederic I Barbarroja i Frederic II Hohenstaufen. Aquests, certament, com diu ja al Primer, tolgueren tota temporalitat a l’E sglésia, o ho intentaren. Ja hem indicat també com al De Triplici Statu Mundi sembla referir- se a ells també. Seria, doncs, un tema recurrent en ell, si bé molt dissimulat per les raons exposades. Continua dient: “A açò ajudarà molt un sant papa, qui serà llavors appel.lat reparador de la santa E sgleya, qui haurà per ajudador un sant E mperador, ab lo qual farà passatge general en la Terra Santa. E aquí, ço diu, serà d’aquí avant lo papa fins a la fi del món”. D’un Papa i un E mperador sants en fa menció també al capítol 466 del Dotzè. De la conquesta de Terra Santa en parla al De Triplici Statu Mundi , si bé diu que aquesta tasca es farà en temps de l’Anticrist místic. Direm a títol anecdòtic que si consideràrem que aquest Anticrist místic és Frederic II Hohenstaufen, aquest certament va fer una croada i conquerí Terra Santa, si bé per via de la negociació, la qual cosa no agradà a molts. Direm que aquesta idea apareix expressada en termes molt semblants al V ademecum in tribulatione de Rocatalhada.1755 I continua dient E iximenis: “E diu axí mateix aquest Gervasi que ans que aquest papa regne, serà mort lo seu predecessor ab l’emperador qui· l mantenia, e abdosos a miserable mort. Aprés de la qual mort de abdosos, diu que vindrà mortaldat poderosa, majorment sobre los clergues e religiosos. E 1755 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, X II. 1993. Pp. 99-103. Una volta exposada en aquesta obra rocatalladesca la idea de que un sant Papa franciscà repararà el món després de la vinguda dels Anticrists oriental i occidental (que serien un desdoblament de l’Anticrist místic), parla Rocatalhada de que aquest Papa farà E mperador el rei de França. Llavors, veiem com descriu la tasca que faran aquest Papa i Emperador de destrucció dels infidels: “Aquest emperador sobresant serà excusador de tots los manaments del dit papa, abdós, axí lo papa com lo emperador vesitaran personalment Grèssia e Àsia e destroiran tota discòrdia e dellliuraran los grechs dels turchs e subiugarà a la fe los tartres e repararan los regnes d’Àsia. (...) Aquest és qui destroirà los infels, qui hauran suaïda Itàlia e Ongria e altres terres de christians e delliurarà lo poble christià de les mans de Maffumet. (...) E mperò lo damunt dit papa posarà un rey en Cicília, qui ab poderosa mà e ab braç conquerrà lo regne de Jherusalem. E aprés feta la conquesta, aquell rey jaquirà lo món e pendrà la vida e l’àbit dels frares menors e en la sua fi resplandirà en miracles” (pp. 101-3). Notem com de nou apareix el protagonisme de Sicília en aquesta conjuntura escatològica. 451 açò ajudarà molt lo papa reparador a fer la dita reparació”. D’aquesta temàtica també parla al De Triplici Statu Mundi , si bé referint- se sols als temps de l’Anticrist místic. I ja hem vist com és una idea plenament rocatalladesca, per la qual cosa, encara que no ho esmente, podem deduir que està parlant, efectivament, de l’Anticrist místic. Diu al final quelcom que ens interessa: “E diu encara aquest que la aperició d’aquest sisèn sagell estech feta quant sent Francesch e sent Domingo vengueren a preycar al món, e durarà fins que la dita reparació de la sancta esgleya sia feta. E Joachim, e Cirill, e d’altres molts an parlat llongament d’esta matèria. E lo E rmità appel.lat de la Lamposa. E frare Johan de Rochatallada, de l’orde dels frares menors”. Començarem pel final. Cita ací E iximenis clarament ses fonts, que d’altra banda representen allò més lluït de la tradició escatològica medieval: Joaquim de Fiore, el pseudo-Ciril, el misteriós E rmità de Lampedusa i, sobretot, el seu germà d’hàbit Joan de Rocatalhada. D’altra banda, del fet que diga que aquest sisè segell s’obrí al segle X III, deduïm, i confirmem, el fet que ell creia totalment que els seus temps estaven inclosos en aquest període. També podríem trobar ací la confirmació definitiva que l’Anticrist místic, dins del seu pensament potser seria Frederic II Hohenstaufen, el qual, efectivament, fou E mperador. També podríem assignar noms als sant Papa i sant E mperador de què parla, si bé a nivell hipotètic. E l sant papa podria ser Celestí V, a qui al capítol 621 del Dotzè designa com a sant hom en Roma. 1756 Així mateix, al capítol 246 del L libre de les Dones en fa un encés elogi que reproduïm: “Lligim d’aquell sant papa Celestí que, con sabés que un capellà despesés sa renda en estament a tenir, e en chans, e en auçells a caçar, que de present lo privà de la renda per a tostemps. E d’un altre llegim que con ell trobàs que tingués amigua, axí metex lo privà perpetualment del benefici ecclesiàstich. E lo bisbe seu qui· u dissimulava, per tal cant n’era bé pagat per ell, llevà del bisbat e· l féu simple beneficiat en altra esgleya. Deya que qui axí vivia dels béns del patrimoni de Jesucrist digna era de mort, axí per la pública rapina que cometia en los pobres de Jesucrist, con per lo mal eximpli que dava de si matex a tot lo poble, e· l prelat qui· u dissimulava no· s podia punir per hom mortal sufficientment”.1757 Aquest Papa abdicà al poc de ser triat i tornà a fer vida eremítica, com feia abans de ser Papa. Ja hem parlat molt de com E iximenis exalça i lloa Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 368. 1757 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 361. 1756 452 la vida eremítica i “contemplativa”. D’altra banda, aquest Papa fou molt admirat i exaltat per cercles franciscans espirituals.1758 Aquest Papa, així mateix, fundà una congragació eremítica. I direm a títol d’exemple que el cap d’ella esdevingué Angelo Clareno, que fou un dels caps dels franciscans espirituals. Aquesta congregació a més acollí dins seu molts dels franciscans espirituals perseguits. 1759 E ncara que al llarg d’aquest treball ja hem apuntat el cert influx franciscà espiritual en E iximenis, més endavant analitzarem amb més detall aquest influx en aquesta temàtica concreta eiximeniana. Quant al “sant E mperador”, també podríem establir, a nivell hipotètic, la seua identitat. Ja hem parlat del seu ideal de rei sant, en especial sant Lluís de França. També hem vist com al capítol 466 del Dotzè parla de que després de la vinguda de l’Anticrist místic, hi hauria Papa i E mperador excel.lents i desapareixerien les potestats excepte la casa de França. Ja hem indicat com això implicava una contradicció. Però aquesta no existiria si considerem que aquest “E mperador” és, precisament, un governant de la casa de França. I precisament sant Lluís féu dos croades al llarg de sa vida (que fracassaren per cert), la primera de les quals, en què no conquerí Damieta en E gipte, cita sovint E iximenis, al capítol 207 del Primer per exemple. Com ja he vist. “E mperador” seria, doncs, un nom simbòlic per a designar al seu admirat sant monarca francès. 1760 B. Mac Ginn ens explica molt bé el procés d’elecció d’aquest Papa i el perquè fou una figura tan lloada pels franciscans espirituals: “In making the College of Cardinals the sole body empowered to choose a new pope, the eleventh-century reformers eventually assured the end of the succession of imperial antipopes, but at the price of schisms or interminable conclaves when the Sacred College was deeply divided. One of the worst of these indecisive conclaves took place after the death of Nicholas IV in 1292 when, for over two years, pro- and anti- French groups among the cardinals failed to reach agreement on a successor. E ventually, either by desperation or by revelation, an aged Benedictine hermit of great sanctity, Peter Morrone, was unwillingly chosen pope in July of 1294, taking the name of Celestine V. Celestine reigned only until December of the same year, when he voluntarily abdicated. It is clear that he was totally unfitted for the task that the thirteenth-century papacy had become, but in his sanctity and poverty of life (the pope reportedly built himself a hut to live in the papal palace at Naples), as well as in the favor he showed to the Franciscan Spirituals, Celestine was hailed by many as the long-awaited holy pope” (V isions of the E nd. New York. Columbia University Press. 1979. P. 188). Nosaltres ací cridem l’atenció sobre el fet que en l’elogi eiximenià d’aquest sant papa (car fou canonitzat) del capítol 246 del L libre de les Dones podem percebre molts dels elements de l’ideari franciscà espiritual (exaltació de la pobresa, crítica a l’excessiu luxe de part del clergat, exaltació dels simples clergues sobre la jerarquia, etc.). 1759 Pou, Josep. Op. cit. Pp. 128-9. 1760 Cal que recordem en aquest punt a més que hi hagué certament un messianisme “oficial” francès. D’aquesta manera, es creà una certa aureola envoltada de profetisme al voltant d’alguns reis francesos carismàtics i poderosos. Això tenim per exemple en Lluís VII, cap de la segona croada; Felip August, que es considerava com a segon Carlemany; Carles V, que recuperà gairebé tot el regne a mans dels anglesos; Carles VII, que aconseguí foragitar els anglesos definitivament; o 1758 453 Certament, ni Celestí V ni sant Lluís de França coincidiren cronològicament, ni la seua actuació en aquest punt fou exactament com la descriu E iximenis. Però podem pensar que en ells veia E iximenis símptomes d’allò que les profecies en les que ell creia fermament indicaven, les quals profecies resultaven així en certa manera confirmades. I afegirem més inclús. Si sant Francesc apareix citat com a adjutori en el cinquè temps, i diu ara que el sisè segell s’obrí precisament amb la vinguda de sant Francesc, deduïm que aquesta vinguda de sant Francesc és el moment clau. I no hem d’oblidar que en alguns cercles espirituals franciscans es considerava la vinguda de sant Francesc com a segona vinguda, i definitiva, de Crist, com a senyal clar de que el final dels temps s’esdevindria, doncs. 1761 I arribem així al capítol 49 (5è subtractat), 1762 on es diu que “ubert lo setèn sagell, diu aquest que serà lo món per gran temps en disposició alta e fort bona. E llavors, ço diu, regnarà sperit de contemplació molt en los bons homes. Cessarà avarícia e supèrbia e immundícia per gran temps, e viurà lo món fort prudentment e en la temor de Déu. E aprés començarà a decantar en terra fins a la fi del món. E llavors vindrà Antecrist”. Aquest Anticrist de què parla, ara sí, és l’Anticrist final. Tot seguit, fa una impressionant descripció d’aquest Anticrist. Diu que serà jueu, de la tribu de Dan, i bord. Naixerà en Babilònia, i allà mags i dimonis li ensenyaran “secrets de natura” i d’alquímia (com per exemple produir or i argent). Serà bell i summament llest, però al mateix temps, lo major peccador qui jamés fos en lo món. Diu després que anirà a Jerusalem i voldrà reformar la llei judaica, i que el seguiran tots els jueus (diu que tornarà així a instaurar la circumcissió). Gran hipòcrita i falsari serà, i diu que farà creure a tots en la seua bondat, que tots los Reys e grans prínceps de la terra desigaran veure la sua cara. Demanarà- los, diu, que els donen tots els jueus del món. I els jueus el Carles VIII, rival de Ferran el Catòlic en Itàlia. Però sobretot, i això volem destacar, en sant Lluís, darrer rei croat i model de rex iustus. La propaganda d’aquests reis, a banda del fet de ser descendents de Carlemany, insistia precisament en aquesta qualitat. I també en un tema al qual també recorregueren els emperadors alemanys, com ja hem dit: el fet de ser els reis destinats a encapçalar la croada definitiva destinada a destruir l’islam, a unir Orient i Occident, i a conquerir Jerusalem en darrer terme (Milhou, Alain. Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscano español. Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. P. 336). 1761 Molt bé ho indica això H. de Lubac referint -se al que fou cap dels franciscans espirituals de la Toscana, Ubertí da Casale: “Nel parallelo stabilito tra Francesco d’Assisi e Gesù l’ambiguità, spesso denunciata, dell’”alter Christus” riappare. (...) Seguendo una tradizione francescana che risalirebbe a frate Leone, Ubertino sembra far sua l’attesa di una resurrezione e ascensione di Francesco, preludio ad una nuova Pentecoste” (Op. cit. P. 127). 1762 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 362v-363r. 454 seguiran com a ver (en aquest cas, evidentment, fals) Messies. Tota aquesta narració ens indica, com en altres llocs, les pregones arrels teològiques, i en aquest cas a més escatològiques, de l’antijudaisme eiximenià. I també que E iximenis recorre a llocs comuns en el tractament que fa de la matèria de l’Anticrist.1763 S’arriba així al capítol 50 (5è subtractat) (“Qui mostra qui serà ne què farà Antecrist”). 1764 Fonamenta aquest capítol en Metòdius, en lo seu tractat que feu de A ntecrist . També al.lega, però, en cert moment, sant Agustí i De ortu, obitu et operibus A ntichristi. E ns diu ací que l’Anticrist restaurarà la llei vella judaica i condemnarà la cristiana, primer amb arguments, i després perseguint els cristians. I torna a expressar una idea en ell comuna: “Si nostre senyor Déu no abreugàs aquell temps, negú no· s faria salve, tant serà la temptació aquella forçor e seductòria, mas nostre senyor Déu abreugarà aquell temps per amor dels elets. Noresmenys, lo regne d’aquest malvat durarà en sa major vigor e força per tres anys e mig, ço és, per aytant temps com durà la preÿcació del nostre Salvador”. Veiem ací una curiosa coincidència entre Rocatalhada i E iximenis, en el fet que fixen el període de duració de les malifetes de l’Anticrist en tres anys i mig.1765 L’única divergència és que mentre Rocatalhada sembla referir- Una bona prova d’això la tenim en el tractament molt semblant que fa l’autor català Ponç Carbonell al seu De mundi aetatibus et tentationibus et de A ntichristo, com ja hem apuntat. També diu aquest autor, seguint segons ell confessa “alguns autors”, que naixerà de la tribu jueva de Dan. També que perseguirà l’E sglésia, es farà passar per fals Messies, que el seguiran els jueus, que E lies i Henoc pugnaran contra ell, i que un àngel el matarà (Mensa, Jaume. Op. cit. P. 582). Veiem, doncs, que l’exposició és en molts punts pareguda, degut segurament al fet, insistim, de l’ús de fonts escatològiques comunes. Direm també que de la vinguda d’E lies i Henoc en els temps finals per a pugnar contra l’Anticrist també en parla Vicent Ferrer: “Ací dien alguns que ans de açò àn a venir E lies i Anoch a preicar, mas açò és ver, mas quant Antichrist tendrà la monarchia del món o senyoria e ells los meterà, axí ho diu sant Johan, capitulo XI: E t cum fugerint testimonium suum, bestia que ascendit de abysso faciet adversus illos bellum et vincet illos et occidet eos, etc. ” (Vicent Ferrer, sant. Sermo factus Baschinone in die sancti Dominici, die sabbati dominica V I post Trinitatem. Ff. 64v-65r. Dins Perarnau, Josep. “La compilació de sermons de sant Vicent Ferrer de Barcelona. Biblioteca de Catalunya, ms. 477”. A TCA , 4. 1985. P. 275). 1764 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 363r-364r. 1765 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, X II. 1993. Pp. 94-5. Cal dir que en aquesta obra Rocatalhada divideix l’Anticrist místic en dos: l’oriental i l’occidental. Primer vindrà l’oriental, que prostrarà França, i en temps del qual un rei d’E spanya sorgirà que derrotarà definitivament l’islam (Ibidem. Pp. 87-9) i després l’occidental, que perseguirà l’E sglésia durant aquests tres anys i mig (Ibidem. Pp. 94-5). No cal dir que s’està referint ací a aquest Anticrist occidental. 1763 455 se a l’Anticrist místic en l’obra que estem considerant (el V ademecum in tribulatione), E iximenis s’està referint, com ja hem dit, a l’Anticrist final. Conclou el capítol dient que l’Anticrist restaurarà el temple de Jerusalem i ubicarà una estàtua d’ell com a ver Messies. Si bé ara “molts jueus, moguts de consciència, se llunyaran d’ell, e li fugiran, axí com aquells que· s tendran fort per enganats en ell, dients que sol Déu se deu adorar e no hom mortal”. Obri, doncs, E iximenis una porta a l’esperança i va anunciant el final. Té ací també una certa semblança amb Rocatalhada, qui s’expressa d’aquesta manera: “Darà lo sobiran monarca llibertat temporal als juheus endureïts. La qual cosa feyta, als juheus públicament preicaran que aquell és Christ promès a la Lley, a la qual és tot lo setgle refermador”. 1766 Aquest monarca temporal de què parla en l’obra ara considerada (el L iber secretorum eventuum) és Lluís de Sicília, esdevingut E mperador i que ell considerava, com ja hem apuntat diverses vegades, Anticrist místic. I trobem així la primera divergència, car E iximenis està parlant ara de l’Anticrist final, com ja hem apuntat. Així mateix, així com Rocatalhada no en fa cap excepció, E iximenis n’exceptua alguns d’aquests jueus que seguiran l’Anticrist. I arribem així al capítol 51 (5è subtractat) (“Qui ensenya com en aquell temps Déu trametrà sants hòmens contra Antecrist”).1767 És interessant quan diu que aquests sants homes que Déu trametrà seran majorment pobres e simples e despectibles religiosos. De nou trobem, ara en plena temàtica escatològica, el tema de la docta ignorantia, tan important, com ja hem senyalat, en E iximenis. I diu que aquestes persones denunciaran públicament les maldats d’aquest Anticrist, cosa que l’enfurirà molt, i així los farà martirizar, cosa que ells duran amb dignitat. I el següent capítol 52 (5è subtractat) tracta una temàtica escatològica cara a E iximenis, que ja ha aparegut al llarg de sa obra: “Qui ensenya com llavors trametrà Déu E lies e E noch contra Antecrist”.1768 Diu d’entrada quelcom força interessant, car diu que Henoc representarà la llei de natura i E lies la llei d’E scriptura. Torna així l’esquema ternari que apareix al De Triplici Statu Mundi i al Primer. Veiem d’aquesta manera, però, que aquest esquema ternari en el fons el segueix sempre E iximenis, i també, encara que no ho semble externament, en la V ita Christi que estem analitzant. També parla de la vinguda d’aquests profetes per a pugnar contra l’Anticrist final el V ademecum in tribulatione de Rocatalhada. E n Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. P. 90. 1767 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 364r. 1768 Ibidem. Ff. 364r-365r. 1766 456 aquesta obra, a més, es parla de la vinguda d’aquests dos profetes de l’Antic Testament per a pugnar contra l’Anticrist místic, però en aquest cas, per dirho així, “reencarnats” en forma de dos franciscans.1769 Seran així aquests personatges duts per misteri angelical a Jerusalem, on se presentaran davant l’Anticrist com a missatgés de Déu. Diu que disputaran amb l’Anticrist i els seus savis i que el venceran. I llavors, aquest Anticrist farà aplegar tot el poble en el temple perquè l’adoren. I eixint del temple a son palau, anant a cavall, E lies i Henoc li agafaran les regnes del cavall i els dos li faran duríssima invectiva. Continua la narració d’aquests dramàtics fets al següent capítol 53 (“Qui mostra de la mort lleja de Antecrist e de la conversió dels jueus”).1770 Al.lega ara Joachim en les consideracions sues sobre los actes de l’A nticrist final . Diu que, com l’Anticrist es veja confús, farà escapçar E lies i Henoc. I diu que anunciarà que un dia se’n pujarà al cel en el lloc on ressuscità Crist. I això farà amb arts diabòliques. Però quan estiga a mig camí un àngel el partirà amb un raig pel mig (al L libre dels À ngels, recordem, diu que aquest àngel serà sant Miquel). Després ressuscitaran E lies i Henoc, “e ans que pujen en lo cel denunciaran les penes e· ls turments en los quals Déu ha tramès a aquell malvat Antecrist. E llavors diu aquest que preycaran pujant a tota aquella gent que la fi del món és a prop e que seguesquen Jhesucrist, cap de crestianisme e redemptor del món”. Al final, tornant a una idea molt repetida al llarg del seu opus, diu, els jueus es convertiran. I al.lega tot un seguit de cites bíbliques al respecte: un psalm de David que no especifica, A d Romanos, X I , Osee ca. III a la fi i Daniel ca. XI. I al capítol 54 (5è subtractat) (“Qui tracta com lo món darà grans senyals a la sua fi”), 1771 hi trobem els ressons més pròpiament escatològics de la fi del món: “Aprés de totes aquestes coses, diu Metòdius aquí mateix que vendrà l’emperador de Roma en Jherusalem, e en Gòlgota, qui és lo lloch on 1769 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, X II. 1993. Pp. 97-8. L’exposició pròpiament dita que fa Rocatalhada fa referència a la lluita contra l’Anticrist místic. E ls descriu així: “La un d’aquests dos serà papa Romà, vicari general de Jhesu Christ, e l’altre serà companyó seu, cardenal de la santa Romana Sglésia. Però lo primer serà pus iove, lo segon serà pus vell. Donchs, aquests dos pobres frares menors són espiritualment Helies e E noch, no aquells qui seran tramesos a la fi del món contra lo derrer Antechrist, car d’aquests dos tro als altres haurà spay de mil anys”. Cridem l’atenció sobre el fet que aquestes aparicions d’E lies i Henoc per a pugnar contra l’Anticrist místic prendran forma de frares franciscans, un dels quals arribarà a ser papa. 1770 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 365r-365v. 1771 Ibidem. Ff. 365v-366r. 457 lo Salvador morí. E aquí ell ab gran devoció e reverència se llevarà la corona del cap e ajustar-la ha ab totes les insígnies de la passió, qui aquí per especial miracle seran presentats, axí com la creu, los claus, la corona, e les altres coses pertanyents a la passió del Salvador nostre Jhesucrist. E posarà la corona llavors sobre la creu del Salvador. E recomanarà l’imperi crestià a Déu totpoderós. E d’aquí per misteri d’àngels la creu del Salvador ab les altres coses pertanyents a la passió seran per misteri d’àngels llevades d’aquí e portades per ells mateixs al juhí general, quant lo Senyor apparrà visiblament com a jutge e a senyor de tota creatura”. Una descripció semblant, quasi ad litteram, com hem vist, trobem al capítol 468 dels capítols palinòdics del Dotzè, i en la part final del 5è tractat del L libre dels À ngels, i ja hem insistit al mateix temps en l’origen comú en el psedo-Metodi, tal com el mateix E iximenis diu en tots els casos.1772 Seguint, curiosament, a un dels seus autors preferits, L iconiensis, va enumerant les catàstrofes esdevenidores. I seguint així mateix la doctrina catòlica tradicional i la seua proverbial astúcia, diu que de la hora aquella ne del dia negú no u sap, sinó Déu tot sol.1773 Destaquem ací un dels llocs comuns escatològics que ja hem vist que apareixia al capítol 42 del 5è tractat del L libre dels À ngels: L o terç punt que han posat alscuns, que aprés la mort de A ntechrist seran dats als homes quaranta jorns d’espay de fer penitència e de tornar-se a Déu. Puntualitza, no obstant que açò emperò no és cosa certa. 1774 E l darrer capítol 55 d’aquest 5è subtractat (“Qui ensenya los X V senyals qui apparran ans del juhí final”), 1775 va enumerant catàstrofes d’aquest temps. Ací segueix sant Jeroni, i l’enumeració que fa és pràcticament calcada a la que fa, indicant- ne la mateixa font, al capítol 42 del 5è tractat del L libre dels À ngels, ja analitzat. Al sisè subtractat d’aquest desè tractat, fa una descripció clàsica del Judici Final, salpicada d’exhortacions. L’escenari el fixa al capítol 56, del 6è subtractat.1776 Serà en la vall de Josafat. I “diu ací un gran contemplatiu que a una part del camp aquell o de la vaill seran posats a part axí com a pigors peccadors, ço és Lucifer, Antecrist, Judes E scariot e Mafomet de Mecha. E diu que d’aquests quatre serà feta pus terribla sentència que dels altres”. I una I fins i tot podríem afegir una altra narració d’aquest episodi que n’hem trobada, també citant expressament el pseudo-Metodi, al final del capítol 214 del Primer (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 158r). 1773 Direm ací de manera conclusiva que diu sant Agustí a De civitate Dei , XVIII, LIII que no es poden conéixer els temps finals (Mensa, Jaume. Op. cit. P. 582). 1774 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 366r. 1775 Ibidem. Ff. 366r-366v. 1776 Ibidem. Ff. 366v-367r. 1772 458 mica més avant, al capítol 61 d’aquest 6è subtractat, 1777 diu que aquests quatre personatges seran enviats en lo pregon de infern. Podem veure en la condemna d’aquests quatre personatges una condemna al judaisme (representat per l’Anticrist, que ha dit que restauraria la llei judaica, i també per Judes Iscariot) i a l’islam (representat per Mahoma). Com a conclusió a l’anàlisi que hem fet de la presència de la matèria escatològica a la V ita Christi, direm que en aquesta obra tracta E iximenis aquesta matèria amb inusitada llibertat, com hem vist. Recordem com al Primer la dissimula bastant, i com el De Triplici Statu Mundi és fort ambigu, en llatí, i amb necessàriament reduït “tiratge” (sols s’ha trobat una còpia, com diguérem). I no hem d’oblidar, en fi, el cas del famós capítol 466 del Dotzè i la seua ulterior correcció. Cal inserir aquesta llibertat, però, en el penchant místic que podem clarament veure a les darreres obres d’E iximenis. També és cert que moltes persones perden les pors i els complexos al final de la seua vida. Però com a hipòtesi més probable del perquè d’aquesta llibertat, creiem nosaltres que està el fet de ser el destinatari de l’obra, Pere d’Artés, íntim amic de l’autor. Ben és cert que el L libre dels À ngels anava dedicat també a aquest personatge, però la data de composició d’aquesta obra, 1392, estava encara molt a prop de la censura règia al capítol 466 del D otzè (1391), i per tant, el to és més mesurat. Aquesta íntima amistat, sens dubte, li permetia major llibertat a l’hora d’exposar els temes. I el mateix podem dir respecte al Pastorale, dedicat a Hug de Llupià, bisbe de València, i amb increïbles i arriscadíssims episodis antimonàrquics. II. Idees visionàries eiximenianes E iximenis recorre també al llarg de la seua obra a ser visionari, i s’arrisca així a fer certes prediccions. També és cert que en aquest cas, com en el seu pensament escatològic en general, no fa més que seguir certes línies de pensament dominants, tot i els accents més o menys propis que aquest profetisme puga tenir en ell. E ns referirem sobretot en aquest epígraf al visionarisme aplicat a la propaganda política. I també al visionarisme, és clar, de ressons escatològics i àdhuc apocalíptics. Ben és cert que en molts llocs del seu opus manifesta E iximenis una desconfiança total envers les profecies i aquells que les fan. E n especial fa en el Segon E iximenis una distinció entre vers i falsos profetes. E ns diu així que 1777 Ibidem. Ff. 368v-369r. 459 els vers profetes són persones humils i de gran santedat, que han menyspreat el món1778 (de nou ens trobem amb l’ideal contemplatiu). E ls falsos profetes són homes superbiosos i presumptuosos. I entre ells inclou E iximenis, al capítol 56 del Segon: “Alcuns miserables hòmens e desvergonyats que lo demoni té axí subjugats per lligam de presumpció pròpria, que públicament (...) dien que han sovín grans visions celestials e que veen sent Pere e sent Paul e aytal sant e santa sovín, o que han visitació angelical o sentiments axí alts que quant lus vénen no’s poran moure de gran pessa ni poran parlar (...). Hoc encara pujen a tanta de oradura que dien que sovín veen Jhesucrist qui· ls diu grans secrets e misteris dels temps esdevenidors e de les coses amagades del món”.1779 La desconfiança d’E iximenis envers els profetes del seu temps en general en aquesta obra li fa recórrer a exigir proves extremes de la veritat d’allò que profetitzen. Així, al capítol 58 del susdit Segon, ens diu que manava l’E sglésia “en aquests temps en què ara som, a negun no sia creegut qui digua que Déus lo trameta, o que ell ha a denunciar alcuna cosa de part de Déu, si donchs no prova ço que diu per miracle, axí com feu Moysès davant Pharaó”.1780 E ns explica, en fi, E iximenis molt detingudament com el diable els confon al capítol 61 del Segon, car ens diu que sovint es mostren: “Devots, e sperituals, e contemplatius e zeladors de veritat, e a vegades se mostren hòmens de penitència e fort humils, e per aytals volen ésser reputats e y fan llur poder aytant com poden, e per tal quant lo dimoni veu en ells gran raÿll de erguyll e gran appetit de haver honor incline· ls aytant con pot a llur pròpia reputació e a menyspreu dells altres, e per confermar- los en llur pròpria reputació sovín llus fa moltes falsses il.lusions e appericions”.1781 Sintetitza les seues dolentes opinions sobre els falsos profetes del seu temps, en fi, al capítol 63 del Segon: “E sàpies que lo fonament d’aquests és estat fonament de tots los heretges passats, ço és, supèrbia, malícia e capitositat. E aquests són difamadors de Déu, dient que Déus parla ab ells, e los sants, com Déus per si mateix ne per sos àngels no haja acostumat de parlar així per visions o per amigables aparences, segons que dit és, sinó ab santes persones a les quals, així com a amics, sovint revelava sos alts secrets e Citat a Bohigas, Pere. “Profecies de Merlí. Altres profecies contingudes en manuscrits catalans”. BBC , VIII. 1928-32. P. 276. 1779 Citat a ibidem. Pp. 276 -7. 1780 Citat a ibidem. P. 278. 1781 Citat a ibidem. P. 277. 1778 460 així parlant ab ells lus dava senyal de gran amistat, així com ell mateix ho diu, Johannis, X V”.1782 E ns trobem amb el mateix punt de vista tan restrictiu al capítol 289 del Dotzè, 1783 inserit al Tractat de Batalles d’aquesta obra. Tot i que en principi no semble molt adient per a tractar una temàtica com aquesta, no hem pas d’estranyar- nos d’aquesta troballa, car l’obra d’E iximenis és multiforme i complexa, i en molts aspectes enciclopèdica. E n aquest capítol, a la qüestió que porta per títol “Si deu hom procehir en fets d’armes o star- se’n per negunes visions” comença responent remetent- se al Segon: Responch que axí com dit és en lo Segon llibre, diversos llinatges hi ha de visions; alscunes són de Déu e aquelles deu hom seguir. I tot seguit posa com a exemple el seu admirat sant Lluís de França, tot i que en aquest cos, molt sorpresivament, el censura: E per no creure a aytals visions, fonch vençut lo rey de França en Damiata d’E gipte, que no volgué creure a sant Francesch que no entràs en camp. I llavors tot seguit censura les visions no llegudes: “Altres llinatges hi ha de visions que són fantàstiques e del dyable o de la carn dades als hòmens per scarnir-los e per fer- los peccar e anar a la mort e a les batalles. (...) E a· aquests somnis deu hom fugir com a la mort”. I completa aquesta censura amb una declaració d’ortodòxia catòlica semblant a com hem vist que fa al Segon: “Havem E xtra de hereticis aquí cum ex iniuncto. Que a negun qui diga que sia tramès per Déu no sia creegut; si donchs no· u aprova per miracle o per la Santa Scriptura, cascun deu presumir que si Déu vol res ab efficàcia, que E ll nos darà manera ab què farem aquella cosa sens gran treball”. I al final d’aquest capítol, conclou amb una gran desconfiança de tocs pessimistes: “Perquè, pensada la mala vida dels hòmens que huy és per tot lo món e la poca sanctedat en negun. Per pus segura cosa tinch no creure aytals fantasies. E majorment com la Sancta Scritura expressament nos vet confiança en somnis e· ns man que tota nostra confiança sia solament en nostre senyor Déu”.1784 Però ja hem dit moltes vegades al llarg d’aquest treball que E iximenis sovint juga a dos bandes, dotat d’una increïble astúcia. I ja hem dit que el L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 68. Selecció a cura d’Albert Hauf. 1783 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 121v-122r. 1784 Recordem que el propòsit principal del capítol és saber si el príncep deu entrar en batalla o no fer-ho, i si per a això són vàlides les visions. La remissió final a la voluntat divina és al nostre entendre una clara mostra de voluntarisme franciscà. D’una manera més clara ho trobem això, dins del mateix Tractat de Batalles, al capítol 220, on ens diu així E iximenis: A quells qui per amor de Jesucrist pugnen, ells deuen posar la fi de llur pugna no pas en haver victòria, mas en ço que Déu volrà (València. Lambert Palmart. 1484. F. 94v). 1782 461 propòsit d’aquest epígraf és analitzar els rastres de profetisme en l’obra eiximeniana i àdhuc algunes profecies per ell fetes. Com s’explica, doncs, si té una postura tan negativa front al profetisme en general que puguem trobar traces d’això en la seua obra? La solució la trobem dins del mateix Segon, al capítol 66. E n aquest capítol, deixant de banda la referència amagada a l’infant Pere d’Aragó que hem analitzat al capítol segon d’aquest treball, ens diu primerament que “no havem ara en la santa E sgleia altres profecies autèntiques sinó aquelles que lo Salvador e los sants Apòstols nos han lleixades e la santa mare E sgleia ha aprovades, a les quals a creure no hi cal miracle car la fe nostra hi és bastant”. I al.lega Mathei undecimo (Omnes enim prophetae et lex usque ad Ioannem prophetaverunt) i sant Agustí, libro duodecimo Contra Faustum. 1785 Però al final del capítol, i això volem remarcar, fa una reserva que explica la presència del profetisme en l’obra eiximeniana: “Nota per esters que molts són qui no segueixen sant Agustí en ço que dit és, ço és, que per bé que les profecies termenassen e en Jesucrist sien complides segons quescun seny llur, car dien que encara quescuna aital profecia ha alcun altre e molts senys, segons los quals s’han encara a complir”.1786 Una primera mostra de les, diguem-ne, “profecies” eiximenianes, la trobem en l’esposició de jerarquies de regnes cristians que fa als capítols 242ss del Primer, i de la qual parlarem amb detall al capítol següent. E n aquest punt, una volta més, ens trobem amb un determinant influx rocatalladesc. I ens trobem així mateix amb idees presents dins del seu sistema escatològic. E ns trobem així el capítol 245 del Primer, que parla “De la dignitat del Rey de França”, i que analitzarem amb més detall en la part final d’aquest treball, on fa grans lloances i llagots a aquest regne. No oblidem, entre d’altres coses, que un dels seus reis preferits, per no dir el més preferit seu, sant Lluís, fou rei d’aquest regne. I precisament fa intervenir a aquest rei en una revelació feta a ell del meravellós destí d’aquesta casa, pels seus grans serveis a l’E sglésia. I entrem així en la part pròpiament profètica quan diu que Déu revelà al seu admirat sant Lluís que: la casa aquella haurà gran durada. N o contrastant que seria fort perseguida, emperò finalment escaparia a tots. 1787 Aquesta idea de la humiliació i posterior exaltació de la casa de França, ja hem vist que cal inserir-la dins del seu pensament pròpiament escatològic, i d’ella en parla abundosament, per L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. P. 70. Selecció a cura d’Albert Hauf. 1786 Ibidem. P. 71. 1787 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 176v. 1785 462 exemple, al Dotzè. Notem ací ja un primer influx rocatalladesc. D’ella en parla al L iber secretorum eventuum1788 i al V ademecum in tribulatione. 1789 Però una mica més avant torna a insistir en la mateixa idea i al.lega àdhuc la seua font, Joaquim de Fiore: Diu Joachim que en les profecies nostres aquest regne és entès e significat per E gipte, per raó de la qual cosa conclou de aquest regne que deu haver grans tribulacions e terribles. 1790 D’aquesta humiliació temporal de França també se’n fa ressò altre visionari de l’època, l’infant Pere d’Aragó, qui segueix també Joaquim de Fiore, qui l’al.lega fins i tot: “Quando presidet in Romana ecclesia quidem antistes vite laudabilis etc. Videat igitur generalis ecclesia si non fiat ei arundineus baculus potentia gallicana, cui si quis innittitur, perferat manus eius ut intelligatur quod legitur ad flumen E ufratem, scilicet imperium dicti sunt francigene et ruerunt, unde vitula elegans ad quod E giptus formosa famulator ab aquilone veniet cibi alamanorum quidem furia quasi stimulum Francia sentiet. Hec Joachim super Geremiam”.1791 Una mica més avant, trobem una nova mostra de profetisme, si bé ara de signe polític, diguem- ne diferent, al capítol 247 de la mateixa obra, quan parla “De la dignitat del Rey d’Aragó”. Hi diu així que de aquesta casa és profetat que deu aconseguir monarchia quaix sobre tot lo món.1792 Diverses interpretacions podem fer d’això. Potser entra això dins de la propaganda oficial catalanoaragonesa. Potser és, d’altra banda, una manera de compensar els enormes llagots fets anteriorment a França, rival, en el fons, no ho oblidem, de la nostra casa reial. Podria ser això també, i per això ho hem inserit dins d’aquest apartat, una mostra d’una mena de visionarisme eiximenià. Però també podríem interpretar això en clau profeticoapocalíptica. I això ho podríem deduir de certa interpretació que fa de les quatre barres Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. Pp. 104 -8. 1789 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, X II. 1993. Pp. 89-92. E n aquesta obra relaciona la prostració temporal de la casa de França amb la vinguda de l’Anticrist oriental (parla en aquesta obra de la vinguda de dos Anticrists, l’oriental i l’occidental). Molt gràficament diu, llavors: “Per què, fermament tingats que sobre tota manera la força de la senyoria de França aquesta vegada serà aminvada per tal que no puscha los barons ecclesiàstichs defençar dels cruels enemichs lurs, dels quals cosa és necessària que sien castigats aquesta vegada” ( Ibidem. Pp. 90-1). 1790 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 176v. 1791 Citat a Pou, Josep. Op. cit. Pp. 534-5. Diu així mateix l’infant Pere que les dates que al.lega Joaquim de Fiore per a la humiliació temporal de França coincideixen amb les que diu Rocatalhada in libro secretorum archanorum in visu Dei (P. 534). 1792 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177r. 1788 463 catalanoaragoneses. Diu així que “aquestes barres llongues signifiquen bastons e colps e persecucions qui de aquesta Casa deuen exir contra los mals ecclesiàstichs per a purgar llurs peccats, e per abaxar llur ergull e pompa, e per reduhir-los al primer estament”.1793 Segons l’esquema rocatalladesc, aquest seria un dels resultats positius de les malifetes de l’Anticrist místic. Molt gràficament ho expressa el franciscà occità: “A desrehigar la semença dels malvats, fills e alterats, de la terra dels cathòlichs vivents, serà tramès E n Lluýs, Antechrist esdevenidor, matador dels malvats. Car en un dia, per manament de Déu als rebel.les heretges, lliurats per lo coltell d’E n Lluýs, seran morts per lo setgle”.1794 No oblidem que aquest Lluís de què parla Rocatalhada és Lluís de Sicília, qui en l’obra que estem considerant el considera com a Anticrist místic. D’aquesta exposició es podria pensar que estaria pensant E iximenis en algun membre de la nostra casa reial com a possible Anticrist Místic. Ja hem vist abans que una hipòtesi era que aquest, o una espècie de precursor seu fóra Frederic II Hohenstaufen, i no oblidem, una volta més que els nostres reis a partir de Pere el Gran eren els seus únics descendents directes. Algun membre de la nostra casa reial, de la sang de Frederic II, doncs, executaria allò comanat en principi a aquest Anticrist místic,1795 tal com dóna a entendre el De Triplici Statu Mundi , obra quasi coetània al Primer, no ho oblidem. Torna així mateix en aquest capítol a dos de les seues idees recurrents en el seu sistema escatològic: la humiliació temporal de la casa de França i la destrucció de l’islam. Així, diu que: Dien axí mateix que aquesta casa deu abaxar quaix de tots puncts a temps la casa de França e en breu. 1796 Més avant, dins del mateix capítol que estem analitzant, diu que aquesta Casa ha humiliat molt els sarraïns, e esperam per especial profecia que havem, segons que alguns dien que en breu pas en À fricha príncep de aquesta casa a humiliar tota la secta de Mafomet.1797 Aquesta darrera profecia acaba de quadrar amb la doctrina escatològica eiximeniana en general. De la humiliació de la casa de França i de la destrucció dels sarraïns Ibidem. Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. P. 130. 1795 A. Milhou molt encertadament senyala l’aplicació a la nostra casa reial de les profecies mil.lenaristes que ja hem vist que envoltaven els Hohenstaufen, a partir de Pere el Gran: E ntrocado con los Hohenstaufen, heredero de la Sicilia mítica de las profecías, era lógico que heredara también Pedro III las pretensiones mesiánicas e imperialistas ligadas a la dinastía alemana y a la corona de Sicilia (Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscano español. Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. P. 334). 1796 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177r. 1797 Ibidem. F. 177v. 1793 1794 464 parla clarament al capítol 207 del mateix Primer, si bé de manera dissimulada, i més clarament al De Triplici Statu Mundi (de la segona tasca en concret), com a tasques a realitzar per l’Anticrist místic. Podríem deduir, doncs, que en temps de l’escriptura d’aquestes obres E iximenis creia fermament que aquest seria un dels reis de la nostra casa Reial, del qual el seu avorrit Frederic II hauria estat una espècie de precursor. Certament, els anys passaren, i no es compliren aquests designis, per la qual cosa podem deduir que les obres del darrer E iximenis es conformen amb creure, o donar a entendre que aquest Anticrist místic pogué haver estat el mateix Frederic II, que si bé no arribà a humiliar la casa de França, sí féu la croada a Terra Santa (si bé pactada), i féu patir l’E sglésia amb les seues pretensions cesaristes.1798 De nou expressions com esperam o en breu, ens indiquen com E iximenis estava fermament convençut d’això. La vessant profètica eiximeniana apareix de nou, dins del Primer, en fi, al capítol 248, que parla “De la dignitat del Rei d’Anglaterra”. Ací ens diu textualment: Dien alguns theòlechs que ab casa de A ragó seran en breu lliguats a fer la execució de nostre senyor Déu contra los ecclesiàstichs, als quals seran cruels axí com los lleoparts poderosos perseguidors. 1799 Potser fa alguna referència a algun projecte d’enllaç matrimonial entre les dos cases que al final no va dur- se a terme. Però més possiblement ens parla ací d’algun tipus de lligam anglès en la tasca assignada a l’Anticrist místic, que ací apareix esbossada sols. I la clau del perquè d’aquesta curiosa lliga entre la casa d’Aragó i la casa d’Anglaterra ens la dóna de nou Rocatalhada. I tot entra de nou dins Veiem com A. Milhou exposa el procés que conduí a la conquesta pactada de Terra Santa per Frederic II: “Había tomado la cruz en 1215 (...), pero en 1225 todavía no había salido para la Tierra Santa; en cambio, el mismo año, sin moverse de Italia, después de casarse con la hija de Juan de Brienne, el rey sin trono de Jerusalén, se apoderaba del título honorífico de rey de la Ciudad Santa, a pesar de las protestas de su suegro. (...). E xcomulgado por el papa, que ya no podía tolerar tantos aplazamientos sucesivos, acabó Federico II por embarcarse en 1228; gracias a negociaciones poco gloriosas consiguió del Soldán, en 1229, la restitución de Jerusalén” (Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscano español. Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. Pp. 333-4). E l mateix autor francès citat fa una molt interessant comparança entre les pretensions cesaristes d’aquest emperador i el procés que conduí a la seua exaltació escatològica: “E xaltado al principio por el papado como pocos emperadores lo habían sido, acabó por ser excomulgado varias veces; se vengó tratando de despojar a la Iglesia de las riquezas que, según él, engendraban su corrupción. Por eso despertó los sentimientos más contradictorios entre los joaquinitas: si para los alemanes era el modelo del “emperador de los últimos días”, era para los “espirituales” joaquinitas italianos la encarnación de la Bestia del Apocalipsis, quizás el mismo Anticristo, aunque también un flagellum Dei que podía desempeñar un papel positivo en la destrucción de la “Iglesia carnal”, preparando así el advenimiento del milenio, de esa “edad del E spíritu” en que la Iglesia sería pura” ( Ibidem. P. 333). 1799 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177v. 1798 465 d’una conjuntura plenament escatològica. Així, al seu L iber secretorum eventuum ens parla el framenor occità de que es formarà una lliga entre l’Anticrist (que ell considerava que seria Lluís de Trinàcria), el rei d’Anglaterra i el d’Aragó. I tot redundaria en una idea molt repetida tant pel menoret gironí com pel menoret occità: la humiliació temporal de la casa de França. 1800 I sobre el mateix tema parla al capítol 38 del 5è tractat del L libre dels À ngels, del qual ja hem parlat a l’anterior epígraf. Ací descriu una situació en què sant Miquel s’apareix als àngels prínceps d’Anglaterra, França i E scòcia, com ja vam dir. Ací fa al principi una llonga diatriba antifrancesa (cosa molt estranya, d’altra banda en l’obra eiximeniana), on expressa la idea ja dita en altres llocs de la humiliació temporal de la casa de França. Diu així sant Miquel: “Lo Senyor mana que per tal quant lo rey de França ha culpa en part de la malícia de son regne, e és casa massa atenent en honor, que sia ferida en la raïl, e que lo regne defalla en la linya dreta e pas a la lateral. E per tal quant la natural no esmena los defalliments de la dita casa, vol que la dita casa reeba en aquells grans minves, axí com en vençons e en presons e en moltes tribulacions. Molt ha aquesta casa agreujat son poble en exaccions e mutacions de pecúnies. E per altres rahons plau encara al Senyor que lo poble seu sofira grans mals, car és massa carnal e lasciu e dat a delectacions”.1801 La darrera crítica a la carnalitat francesa és un lloc comú en l’obra eiximeniana. També n’ha parlat al capítol 140 del Dotzè, com ja hem vist, del suposat càstig diví als francesos per falsificar moneda. E n eixe capítol a més, al.lega Hildegarda de Bemersheim, anomenada també la sibil.la renana. 1802 Doncs el punt que ens interessa és el que ve després: “E mana que la execució d’aquest regne se faça per lo regne de Anglaterra, lo qual sia roborat e feyt fort contra ell. No vol, emperò, que puxa destrouir la dita casa, car molt à servit a la E sgleya de Déu”.1803 Apareix de nou, doncs, la idea d’execució del càstig diví contra França a través d’Anglaterra. E s podria pensar fins i tot que fa referència E iximenis a la realitat geopolítica del moment, on aquesta punició a França per part d’Anglaterra es podria produir Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. Pp. 104 -8. S’expressa exactament així Rocatalhada: “Car l’esdevenidor rey d’Anglaterra farà amistat ab Antechrist sdevenidor, Siculo Lluýs. Car en aquells dies els Anglesos se levaran contra los Francesos, ajudats per lo defeniment del Sant Sperit, l’esforçament d’aquells és per ajuda del restauren dels traÿdors. E ncara’s levaran contra los Francesos E n Lloýs, qui obtenrà ja Alamanya, e levar-s’à d’aquella part lo rey d’Aragó contra los Francesos, car llavors la temptació de tot lo segle s’acosta” (Ibidem. P. 106). 1801 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 118. 1802 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 64r-64v. 1803 De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 118. 1800 466 a través d’una eventual victòria seua a la Guerra dels Cent Anys, que llavors enfrontava ambdós països. Però al final de nou apareix la vella idea final de que, tot i que serà humiliada per un temps, pels seus serveis a l’E sglésia acabarà la casa de França essent exaltada. Aquest capítol 38 del 5è tractat del L libre dels À ngels, en fi, està tot ell dins d’un context totalment escatològic, com ja hem indicat, per la qual cosa ens inclinem per la hipòtesi primigènia que ja hem dit, de que aquesta col.laboració d’Anglaterra en la humiliació temporal de França està dins d’un context escatològic. Parlarem, en fi, de la presència en l’obra eiximeniana d’una de les profecies arnaldianes, la coneguda com V ae mundo in centum annis, que apareix a l’obra d’aquest visionari valencià De mysterio cymbalorum. Arnau de Vilanova diu que aquesta profecia li havia estat comunicada, i en ella descriu els desastres que van a caure sobre el món dins dels següents cent anys. Transcriurem primer la part d’aquesta profecia que ens interessa al nostre propòsit: “Hyspania, nutrix machometicae prauitatis, reciproca furia laniabitur, nam in invicem ipsius regna consurgent, et cum pullus jumentalis tria septena compleuerit, multiplicabitur ignis uorans, donec uespertilios scinifes Hyspanie deuoret, subjiciensque Affricam et caput bestie conterens accipiet monarchiam et in posteris humiliet Nili habitatores. Post que filius perditionis exurget impetu repentino ad cribandum mortales, ut filios Jerusalem acerbissimo gladio separet a filiis Babilonis, ut draco sui furoris extremam seuiciam in eo concludens, illusus et uictus maneat in eternum”.1804 Doncs aquesta profecia apareix citada ad litteram al capítol 102 del Primer. Més interessant és encara la interpretació que en fa E iximenis d’ella: “E segons exposició de alguns alts doctors, vol dir aytant en summa que los cent anys qui· s seguien (e axí comença la profecia V e mundo in centum annis. Dels quals cent anys havíem ja ultra lxx o lxxv anys) diu, donchs, que en los dits cent anys vendran al món grans mals, lo final dels quals serà aquest, que en E spanya, qui· s nodreix la secta de Mafomet, haurà grans guerres entre los reys qui aquí són. E com lo rey en Pere, lo qual fon desbost per lo rey E nrich, haurà XXI anys, serà la dita guerra axí calda com a foch. E axí fon de fet”.1805 É s molt interessant aquesta vinculació entre el conflicte successori castellà i aquestes alteracions escatològiques. I després ens diu clarament allò que ja hem intuït: “E diu que aprés hun qui ell appel.la rata penada devorarà tots los moscarts d’E spanya. E diu ací un gran doctor que aquesta rata penada significa lo rey d’Aragó per moltes 1804 1805 Pou, Josep. Op. cit. Pp. 171-2. Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 79r. 467 rahons qui serien llongues de comptar. Aquest diu que subjugarà Àfrica, qui és huy de sarrahïns habitada. E deu humiliar la bístia, ço és, que deu pendre la ciutat de Mecha, hon és soterrada la gran bístia Mafomet, cap dels sarrahïns. E deu humiliar lo soldà, qui és cap de morisme. E finalment pujarà en estament emperial. E a la fi humiliarà tota aquella gent sarracènica qui està en E gipte, ultra aprés lo gran riu qui passa per Alexandria”.1806 Ací diu ben clar que un rei d’Aragó destruirà la secta mafomètica. Potser és en aquest sentit que cal entedre el que diu al capítol 247 del Primer sobre que de la casa d’Aragó és profetat que deu aconseguir monarchia quaix sobre tot lo món.1807 I conclou dient: “Aprés de les quals coses apparrà lo fill de perdició, ço és, Anticrist, no lo final, mas aquell qui en figura és precurssor d’aquell qui per sa gran persecució qui donarà als vers fills de veritat per diverssos martiris separarà-los de tots punts los uns dels altres. Car los sancts hiran en glòria. E los mals romandran per algun temps açí en lo món ab ell. E llavors lo gran drach lo dimoni, segons tota la sua força la qual Déus permetrà que exeguescha en ajuda del dit Anticrist. E farà tot açò que puscha contra los sancts per tal que merescha ésser tots temps com a dolent en dolor e en pena”.1808 Tota aquesta llarga dissertació denota, una vegada més, ultra l’influx primigeni arnaldià, l’influx de Rocatalhada, que seria aquest “gran doctor” que cita sense especificar- ne quin és. L’exposició que en fa el franciscà occità al L iber secretorum eventuum és quasi calcada a la que fa E iximenis, amb lleus retocs. E l començament de l’exposició de Rocatalhada d’entrada és ja quasi calcat al que en fa E iximenis: “É s esdevenidor que, com lo fill del rey vuy de Castella complirà la edat de vint- i-un any, tanta furor de la ira de Déu poch a poch se levarà en E spanya, que tota perdició serà vista pendre les parts hibèrines. Car los regnes dels spanyols ensemps se levaran, e· ls spanyols en si mateix s’espanyaran, car en les sues encontrades s’estendran la malvestat de Maffumet e blasfemació de Jhesucrist”.1809 Veiem així mateix com hem trobat un influx arnaldià en aquest franciscà occità, qui d’aquesta manera interpretaria a la seua manera la profecia arnaldiana. No debades, com indica J. Mensa, és Rocatalhada un autor que assumí tesis arnaldianes. 1810 Observem ací, però una certa discordança entre el que diu E iximenis i el que diu Rocatalhada en allò referent al fet que el destructor de l’islam siga Ibidem. Ibidem. F. 177r. 1808 Ibidem. F. 79r. 1809 Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. Pp. 94-5. 1810 Mensa, Jaume. Op. cit. P. 572. 1806 1807 468 o no el rei d’Aragó, car Rocatalhada no ho afirma això rotundament. Així, mentre al L iber secretorum eventuum diu que aquesta tasca la farà l’Anticrist místic (que en aquesta obra considera que és Lluís de Sicília), 1811 al V ademecum in tribulatione sols parla de que serà un dels reis d’E spanya qui això farà. 1812 I fins i tot, en el posterior L iber Ostensor parla de que aquesta “rata penada” destructora de l’islam serà Ferran d’Aragó (1329-63), germanastre de Pere el Cerimoniós, i que fou aspirant als trons castellà i catalanoaragonès. 1813 Sembla ací E iximenis barrejar una sèrie de conceptes, tot i que la inspiració bàsica prové de Rocatalhada. Diu primerament que un rei d’Aragó destruirà l’islam. Això, com acabem de dir, diu Rocatalhada que farà “un rei d’E spanya”, però també l’Anticrist místic Lluís de Sicília. Per tant, ens trobem Perarnau, Josep. “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. Pp. 95-7. S’expressa exactament així Rocatalhada: “Serà feta, emperò, en aquells dies, que la furor del general Augustus, qui serà encara duptosa Antechrist, començarà per proceïment de temps en esguardament del rey d’Aragó devorar los sarraïns rebel.les d’E spanya. Car serà sdevenidor lo general Augustus batiment greu e destrucció de tota la secta de Maffumet. E per aquell tots los sarraÿns del regne de València serà consumat e per aquell serà sotsmès lo regne de Granada e lo romanent del regne de Garp. E porgats los Spanyols, aquell rey passarà al regne de Marochs e pendrà Cepta, e la ciutat garnida de Marochs, e lo universal regne. E· ncara lo regne de Tiripsi e lo regne de Bugia e de Tunis e les universals encontrades de Cartaÿna, e tots los regnes d’Àffrica fins a· Tiopia, e la mar gran de Occident ab tots los universals comptats e regnes de sarraÿns; e aquell rey subiugarà al seu imperi los pobles scelerats, e lo nom de Crist en tot loch se celebrarà. (...) destrouirà les iniquitats de Maffumet e enderrocarà la ciutat, en la qual és lo cors de Maffumet e lo seu imperi, e enderrocarà Maffumet, penjant en les alteses. (...) E ncara subjugarà lo regne de Síria e de Jherusalem; e vençrà lo soldà de Babilònia e subjugarà lo universal E gipte”. 1812 Perarnau, Josep. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA, X II. 1993. Pp. 89-92. Ací, com hem indicat, Rocatalhada varia una mica el seu sistema, i així, parla primer de la vinguda de l’Anticrist oriental, que farà les seues malifetes. I se juntarà això amb una invasió dels infidels que salvarà un dels reis d’E spanya. Així exposa aquest punt concret en aquesta obra: “Seran, donchs, batalles en Spanya e· n Itàlia e doloroses desconfites dels infels contra lo poble christià, emperò en les guerres d’E spanya un dels reys vencerà, qui en tant crexerà, que li sia atorgat que per la major part delesca lo poble de Maffumet més que més lo poble de Àfrica” (Ibidem. Pp. 91-2). 1813 Duran, E ulàlia; Requesens, Joan. Profecia i poder al Renaixement. València. Eliseu Climent editor. 1997. P. 36. S’expressa així el menoret occità, tot exposant la ja citada profecia arnaldiana del V ae mundo en aquest L iber Ostensor: “Accipe flabellum, interfice muscas expresse vellet dicere quod postquam prefatus papa futurus interfecisset gladio spirituali oris Christi Neronem iustum, faceret prefici in regno Castelle alium loco sui de genere regali, unum ex filiis regis Aragonie et Helionoris sororis Alphonsi patris prefati Petri Neroniani porci. Sunt enim duo Fernandus et Johannes, quorum Fernandus super galeam vespertilionem gerit insignie armorum et tunc clarum esset quod ille ex patre aragonensi et ex matre castellana esset vespertilio destructor sarracenorum, qui foret flabellum in manu futuri pape assumendum ad muscas importunas sarracenicas perimendum, et esset leo ispanus de quo superius in vaticinio eloquitur Merlinus”. 1811 469 que ni Rocatalhada ni la font primera d’ell en aquest punt Arnau de Vilanova, diuen que aquesta tasca la dega fer un rei d’Aragó. Sols podem pensar que això pot ser així si és que E iximenis estiguera pensant realment en algun membre de la nostra casa reial com a Anticrist místic, com sembla desprendre’s del ja analitzat capítol 247 del Primer. Ara bé, aleshores era arriscadíssim per a ell que en una obra adreçada precisament a un membre de la casa reial catalanoaragonesa diguera això obertament, com ja hem vist. Semblaria ací seguir bàsicament el L iber secretorum eventuum, amb la variació de que qui destruirà l’islam per a E iximenis no serà l’Anticrist místic per instigació del rei d’Aragó (com afirma Rocatalhada), sinó que serà el mateix rei d’Aragó. Llavors, no podem evitar preguntar- nos: L’Anticrist místic és doncs per a E iximenis el mateix rei d’Aragó? Si E iximenis això creguera realment, no podria afirmar- ho obertament en una obra dedicada a un membre d’aquesta casa. I és per això que puntualitza tot seguit que l’Anticrist místic serà una persona diferent a aquest rei d’Aragó destructor de l’islam. Vet ací una nova i magistral prova de l’astúcia eiximeniana. I fins i tot podríem trobar, sempre a nivell d’hipòtesi, una altra confirmació, al capítol 547 del Dotzè, sobre el qual parlarem al capítol següent. Ací fa una crítica encoberta a la conducta dissoluta d’Alfons X I de Castella, el qual, en tenir un fill legítim (Pere el Cruel) i un d’il.legítim (E nric de Trastàmara), donà lloc a la seua mort a una dura guerra civil en el regne veí, que arribà a esquitxar la Corona d’Aragó (si bé, com veurem, el conflicte cal inserir-lo més aviat en la conjuntura europea derivada de la guerra dels Cent Anys). I llavors, referint-se al rei de Castella, fa aquesta proclama: “E sapiats d’aquex malvat (...) que Déus ho farà, car vosaltres veurets que l’om aquex morrà miserablemens e dolorosa; e la putana sua morrà a lleja mort e sos borts senyorejaran poch e em breu temps, e lledesmes e borts e tots quants d’aquex hom són exits e exiran seran delits del món; axí que lo regiment de Castella passarà a altre casa de rey del món”.1814 I ací, una vegada més, hem de recordar com una de les tasques assignades a l’Anticrist místic era, durant un temps, la monarquia general sobre tot el món. I també, com al capítol 247 del Primer ens diu E iximenis que de la casa d’Aragó és prophetat que deu aconseguir monarchia quaix sobre tot lo món. E n aquest punt divergeix E iximenis d’altre autor que també analitza aquesta profecia arnaldiana, que és l’infant Pere d’Aragó, amb qui ja hem indicat que E iximenis tingué una relació un tant especial. Aquest, a la seua E xposició de la visió damunt dita (aquesta visió és la profecia de Cedrus alta Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 183. 1814 470 L ibani), pren en consideració la profecia arnaldiana i la interpretació que en fa Rocatalhada, però considera que aquest Anticrist que destruirà l’islam serà el rei de Castella E nric de Trastàmara.1815 I la mateixa profecia apareix, tot i no ser nomenada directament, al capítol 38 del 5è tractat del L libre dels À ngels. D’aquest capítol ja hem parlat en l’anterior epígraf. Ací refereix una conversa entre sant Miquel i els àngels prínceps de França, Anglaterra i E scòcia primer. Després, fa intervenir als àngels prínceps dels cinc regnes d’E spanya (entesa com a Península Ibèrica). I diu sant Miquel llavors: E n E spanya serà gran concussió entre vostres reys. A quí aurà grans novitats durant lo segon Chisma de la E sgleya, que serà dins aquest centenar.1816 Ubica, doncs, cronològicament quan tindrà lloc allò que ací vol anunciar, i de nou vincula aquests fets al Cisma d’Occident. I a continuació ve la versió eiximeniana de la profecia arnaldiana pròpiament dita: “Aquí lo poble crestià soferrà grans invasions e enuigs per los moros, que ells mateixs sostenen, favoren e nodrexen, per lo gran servey que n’an. Mas tornar-los han damunt, car més an amat llur servey que la honor del nom de Jesucrist. Trobar-los an llavors los crestians cruels enemichs e terribles esvaÿdós, fins que sia dada fi al poble aquell malvat- qui Pou, Josep. Op. cit. Pp. 531-4. Diu ací l’infant E n Pere que E nric de Trastàmara, després de derrotar Pere el Cruel destruirà l’islam, i diu que troba fonamentació a aquesta idea en els més lluïts escriptors de temàtica profeticoescatològica: “Aprés daçò se seguex la conquesta e conuersió dels moros, que segons totes les profecies de Merlí, del abat de Joachim, de frare Iohan de Rupe cisa, de ve mundo in centum annis, de la hermità de la Lamposa e d’altres auents sprit de prophecia deuen ésser fetes per lo Rey E nric damunt dijt” (p. 532). Seguint la seua exposició, parla llavors de l’Anticrist oriental i occidental, tal com hem vist que feia Rocatalhada al V ademecum in tribulatione. I llavors identifica l’Anticrist occidental amb N’E nric de Trastàmara, i al.lega tot un seguit d’autoritats escatològiques: “E n la bèstia occidental es entés e figurat lo Rey E nric (...). Lo rey E nric per Merlí e per Joachim es apellat bèstia: Merlí l’apel.la pollý e Joachim lleopart, és dit bestial, cor es luxuriós, mas és dijt de ponent, cor és Rey dels regnes de Castella, que són a les stremitatz o fi del món” (p. 533). Llavors fa una exposició quasi calcada de la que en fa Rocatalhada al L iber secretorum eventuum, que també repeteix E iximenis al capítol 102 del Primer, i sempre partint en els dos casos del V ae mundo d’Arnau de Vilanova, però aplicant-la a E nric de Trastàmara: “Spanya, nodriça de la maluada secta de Mafomet, per batalles d´uns ab altres serà destruïda, car los regnes de aquella se leuaran uns contra altres e quan lo pollí jumental diu del Rey Pere de Castella, que fo, aurà tres VII anys, que fan XXI anys, serà multiplicat lo foc deuorador entró que rata penada los mosquits de Spanya deuore omenant e subjugant Àfrica e, destruent lo cap de la bèstia, prenga la monarchia, ço és, la senyoria del món... Aprés d’aquestes coses apairà l’ome reprobat, fill de perdició per enganar e subuertir lo coratge dels homes etc. (...) diu que llauós serà passatge comú a la Terra Santa d’oltre mar, e uencrán quax que diga que per la uictòria e conquesta feta per lo Rey E nric e per los christians qui ab ell passarán, los christians pelegrins poran passar segurament e sens temor en aquelles parts” (p. 533). 1816 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 118. 1815 471 de tots punts, ab llur secta machomètica, deu ésser cassada per a tots temps, segons que ells mateixs pronuncien per llurs escriptures e doctors”.1817 E ls ecos arnaldians del V ae mundo in centum annis són ben clars. Com també ho són els ressons apocalíptics, que apareixen clarificats al final d’aquest capítol del L libre dels À ngels, segons ja hem exposat. E n darrer terme, cal que esmentem la ja citada profecia del capítol 466 del Dotzè1818 que donà lloc a la reprensió reial i a l’afegit de set capítols, segons ja hem dit. Allò singular de les idees exposades en aquest capítol, potser és que ara parla E iximenis en nom propi. Veiem com ho fa. Comença d’una manera prou neutral: Si tu· m demanes aquestes presents senyories damunt dites de crestians, si duraran fins a la fi del món, respon-te que no u sé. Però després molt astutament ens diu com alguns passats han parlat d’aquesta matèria i han dit que a principis del centenari vivent se traslladarà la seu papal a Jerusalem, i hi haurà novell papa i novell emperador, ambdós de llinatge de jueus conversos. I hi haurà general conversió dels jueus i dels altres infidels. E sbossa també els tocs antimonàrquics que espaventaren el rei E n Joan: Dien encara que tot açò fet a temps aprés, tota potestat reyal cessarà en lo món, sinó solament en la casa de França, que durarà llongament . E sbossades aquestes línies generals, els detalls de l’exposició que E iximenis fa en aquest capítol ja els hem analitzat, i per tant no anem ara a iterar-los. Volem cridar l’atenció, en fi, sobre la reserva final que fa E iximenis: “Si axí serà o no, Déus ho sap e yo no u sé. Mas consell que tot ho posem en la mà de nostre senyor Déu. Be· n sé que aquests moltes coses han dites en aquesta matèria que no són axí vengudes, les quals call de present”. Volem destacar dos punts respecte a aquest capítol. E n primer lloc, veiem, com ja hem apuntat, com E iximenis per una volta sembla parlar en nom propi. Ben és cert que exposa, dins del mateix Dotzè idees semblants als capítols 200 i 428, com ja hem vist. Però en aquests casos atribueix aquestes idees a L actàncius en el primer cas, i a sanct Girbaut monge negre en el segon. E n aquest capítol 466, recolza la seua exposició en allò que digueren alguns passats. La referència és molt etèria, per la qual cosa podríem deduir que assumeix aquestes afirmacions, i per tant parla en nom propi. E n segon lloc, veiem com, en parlar per una volta en nom propi, apareix aquest capítol just en darrer lloc de la primera part del Dotzè, que sembla ser que és la que ja estava escrita vers el 1385. Tenia potser E iximenis l’esperança de que el lector no la llegira i així no es percatara de la seua audàcia? No ho sabem pas, i possiblement mai no ho arribarem a saber. 1817 1818 Ibidem. P. 119. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 200r-200v. 472 III. L’influx del francisc anisme espiritual Caldria a partir d’ara veure possibles influxos en el pensament profeticoescatològic eiximenià. E n primer lloc veurem així el possible influx espiritual franciscà. E n aquest sentit, caldria analitzar les traces deixades a les seues planes per autors franciscans espirituals que han parlat sobre el tema escatològic. Podem afirmar d’aquesta manera que en aquest punt li influeixen bàsicament dos franciscans espirituals occitans: Pèire Joan Oliu i Joan de Rocatalhada. També cita prou sovint E iximenis, (al capítol 89 del Terç sense anar més lluny) 1819 , en especial a la V ita Christi, qui s’ha anomenat cap dels franciscans espirituals de la Toscana, Ubertí de Casale. Si bé no gosaríem dir que aquest autor li influïsca en aquest punt tant com els altres esmentats, aquesta influència és digna de ser presa en consideració.1820 D’Oliu, d’altra Terç del Crestià. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. P. 254. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 88. 1820 Ja hem apuntat en altres llocs d’aquest treball la influència d’aquest “contemplatiu” italià. A banda de la seua influència ja analitzada en el pensament antioligàrquic eiximenià, ací podem apuntar també, ara dins d’aquesta obra eiximeniana esmentada, una influència general, i una altra de concreta. La influència general la ramarca A. Hauf: “La V ita Christi de E iximenis és un esfuerzo muy notable en el continuo proceso de tratar de reunir y armonizar dentro del marco cisterciense y franciscano de las famosas Meditationes V itae Christi, la información asequible en las cadenas y glosas, tratados patrísticos, sumas teológicas, apócrifos y textos contemplativos y, sobre todo, las vitae Christi anteriores como la compilación del Ludolfo de Sajonia, y en especial el A rbor V itae Crucifixae Ihesu del “contemplatiu” Ubertino” (“Corrientes espirituales valencianas en la Baja E dad Media (siglos XIV-XV)”. A nales V alentinos, X LVIII. P. 299). Un exemple concret del seu influx en la V ita Christi eiximeniana ens el dóna el mateix A. Hauf: Creo que hay que buscar en Ubertino, el gran divulgador y propagandista de la devoción franciscana a San José, un posible modelo, también propagado por la “V ita Christi” de E iximenis (“La V ita Christi de sor Isabel de Villena y la tradición de las V itae Christi medievales”. Studia in honorem professoris Martini de Riquer, II, Barcelona. Quaderns Crema. 1987. P. 129). La influència genèrica d’Ubertí dins de la V ita Christi eiximeniana també la destaca E . Longpré, fent al mateix temps un encés elogi daquesta obra: “Cette oeuvre synthétise les thèses christologiques et mariales de l’école scotiste ( primauté absolue du Christ, Immaculée Conception, etc.), les méditations d’Ubertin de Casale (A rbor vitae crucifixae Jesu, Venise, 1485) et de Fr. Jean de San Gemignano, O.F.M. (le véritable auteur des Meditationes vitae Christi éditées sous le nom de Bonaventure), ainsi que les aperçus de Jean Gerson sur le culte de S. Joseph. Le mouvement de dévotion à l’humanité du Christ, propagé par S. Bernard et François d’Assise, a atteint son apogée dans cette vaste compilation, très appréciée du Moyen Age en E spagne et France” (Article “E ximeniç, Francesch”. Dins Catholicisme hier, aujourd’hui, demain, IV. Paris. Letouzay et Ané. 1956. P. 919). I tornant a Ubertí, ens sintetitza A. Hauf la seua influència en la V ita Christi eiximeniana, i en general a l’opus del menoret gironí d’aquesta manera: “La presència d’Ubertí, tant de l’Ubertí teòleg com del contemplatiu, és ben palpable en moltíssims llocs de la V ita Christi . (...). Així, el cita i tradueix textualment quan explica que Maria per dormir mai no perdé la contemplació celestial, o quan declara els dolors de Crist, o quan narra l’exemple del rei i la seva esposa lliurada a un esclau 1819 473 banda, ja hem parlat com E iximenis posseïa diverses obres a la seua biblioteca personal en el moment de la seua mort, inventariada parcialment per J. Monfrin. A la seua obra en trobem una referència autobiogràfica, que bé podria ser que es referira als franciscans espirituals. Parla al capítol 362 del Terç dels homes que tots temps los és vigares que vegen visions, e que parlen durment ab àngels, e que han revelacions del çel, e profeten de les coses esdevenidores grans maravelles. Si bé la referència és un tant ambigua, nosaltres ens inclinem per pensar que podria estar-se referint a aquests franciscans espirituals, molt actius d’altra banda en temps d’E iximenis a la Corona d’Aragó. I diu a continuació: Yo mateix n’é haüts alscuns familiars d’aquests aytals qui· m dehien que Jhesucrist los apparexia, e sent Pere e sent Pau e d’altres sants, e qui feyen grans tractats e llibres de llurs visions.1821 Demostraria aquesta referència que E iximenis hauria tingut contactes familiars amb aquests grups. Així mateix, fa referència E iximenis al capítol 13 del 5è tractat del L libre dels À ngels a un mont d’Itàlia nomenat L a V erna , on se li aparegueren els estigmes a sant Francesc.1822 Fa referències també a aquesta muntanya a la V ita Christi, en concret al capítol 105 del 3er tractat, 1823 i al capítol 101 del 9è tractat.1824 Aquest mont era un focus molt actiu de franciscans espirituals. 1825 negre, o la llegenda dels sants Innocents ocults per les mares, que cridaven miraculosament per a poder morir, o fa interpretacions semicabal.lístiques sobre les lletres del nom grec de Crist i del llatí de Jesús, etc. Tot això prova, si més no, que el mestre gironí simpatitza obertament amb la teologia i abrandat cristocentrisme del seu germà italià. Però és que també l’imita en les dures invectives contra els qui abusen del patrimoni de l’església, la simonia, els mals religiosos, etc. (Hauf, Albert. Recensió de “Josep Perarnau i E spelt. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de Fra Joan de Rocatalhada”. A TCA , XII. 1993. 43-140; i “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. 7-219”. A TCA , X IX . 2000. P. 710). 1821 Com usar bé de beure e menjar . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. Pp. 48 -9. Per a fer aquesta deducció hem seguit les indicacions de J. Gracia, que és el transcriptor i editor d’aquests textos eiximenians en aquesta antologia (p. 49 n. 2). Ara bé, poguera també fer referència als beguins, als arnaldians, als lul.listes, o a qualsevol dels moviments cristians d’aquesta època que l’E sglésia oficial qualificà d’heterodoxos. 1822 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 67. 1823 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 91v. 1824 Ibidem. F. 323r. Aquest capítol està numerat en aquest manuscrit com a 102. 1825 E n aquest sentit, hem de remarcar com en aquest mont fou confinat l’any 1304 el que fou el cap dels espirituals franciscans de la Toscana, de qui ja hem parlat: Ubertí de Casale. Ací escrigué, per cert, la seua gran obra, l’A rbor vitae crucifixae Iesu ( vide Iriarte, Lázaro. Historia franciscana. València. E ditorial Asís. 1979. P. 94). Hem de cridar l’atenció de com E iximenis al capítol 54 del Segon, ens parla d’un mesquí de religiós que stava en I famós munt de Ytàlia, al qual diu en aquest capítol que conegué personalment 474 Del possible influx de Pèire Joan Oliu respecte a les idees eiximenianes sobre la pobresa, ja n’hem parlat. I precisament amb aquestes doctrines s’agermana l’exègesi joaquimita, en la qual caigueren molts espirituals franciscans.1826 Identifica així sant Francesc amb l’àngel del sisè segell de l’Apocalipsi: “A tempore beati viri Patris nostri Francisci, plenius tamen debet incipere a damnatione Babylonis id est E cclesiae carnalis meretricis magnae quando praefatus angelus Christi [Franciscus] signabit per suos futuram malitiam. (...) In sexto statu, rejecta carnali E cclesia et vetustae prioris saeculi, renovabitur Christi lex, et vita et crux, propter quod in ejus primo initio Franciscus apparuit Christi plagis characterizatus et Christo totus concrucifixus et configuratus. (...) Constat Regulam Minorum per beatum Franciscum editam, esse vere et proprie illam evangelicam, quam Christus in seipso servabit et Apostolis imposuit et in E vangeliis suis conscribi fecit”.1827 (Madrid. BN. Ms. 1791. F. 44v). ¿E starà referint-se E iximenis a aquesta muntanya i a algun franciscà espiritual dels que estaven allà? 1826 Així ho indica J. Pou: “Las doctrinas místicas del Abad de Fiore encontraron un campo fecundo en la parte más austera y de tendencias rigoristas de la Orden franciscana, y por excepción fueron recibidas también por algunos minoritas de tendencias moderadas, como el expositor Hugo de Digna, el cronista Salimbene, y más tarde, en parte por Bartolomé de Pisa”. E ns continua contant el pare Pou com el 1254 Gerard de San Donnino publicà el seu E vangeli E tern, on feia una decidida defensa de les idees joaquimites, aplicant-les a l’orde franciscà, i on sant Francesc era l’àngel de l’Apocalipsi. Aquestes idees foren condemnades per la comissió pontifícia d’Anagni el 1255. Però com indica el mateix pare Pou: “No por eso desaparecieron los admiradores del presunto vidente y particularmente entre los menores halló intrépidos secuaces, siendo más ardientes en su defensa, además de los indicados, el santo general Fr. Juan de Parma, Fr. Pedro Juan Olivi, maestro de los espirituales, y más tarde Fr. Ubertino de Casale y Fr. Ángel Clareno” ( Op. cit. Pp. 121-4). 1827 Oliu, Pèire Joan. In A pocalypsim. Dins Baluze-Mansi. Miscellanea. V. II. Lucca. 1771. Pp. 258-61. Citat a Pou, Josep. Op. cit. P. 124. Hem de cridar fortament l’atenció de que aquesta obra oliviana citada hi figurava en la biblioteca personal d’E iximenis en el moment de sa mort (Monfrin, Jacques. “La bibliothèque de Francesc E iximenis (1409)”. Dins D.A. Studia bibliographica. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1991. P. 285). La identificació de sant Francesc amb l’àngel del sisè segell de l’Apocalipsi, d’altra banda, si hem de creure a Ubertí de Casale, provindria del mateix Bonaventura, qui predicà en Assís quod ipse erat certus et certificatus quod beatus Franciscus erat angelus sexti signaculi, et quod ad litteram de ipso et de ejus statu et Ordine evangelista Johannes intellexit, et quod in spiritu ipsum vidit quando praedicta verba protulit (Casale, Ubertí de. A rbor vitae crucifixae. L. V, cap. III. Citat a Pou, Josep. Op. cit. P. 124 n. 22). I la confirmació, certament, la trobem a la L egenda maior , escrita pel Doctor Seràfic, on s’expressa referint-se a sant Francesc en aquests termes: “Ideoque alterius amici Sponsi, Apostoli et E vangelistae Ioannis vaticinatione veridica sub similitudine Angeli ascendentis ab ortu solis signumque Dei vivi habentis astruitur non immerito designatus. Sub apertione namque sexti sigilli vidi, ait Ioannes in Apocalypsi (Apoc. 7, 2), alterum Angelum ascendentem ab ortu solis, habentem signum Dei vivi” (Bonaventura, sant. L egenda maior . Pròleg. Citat a Saranyana, Josep Ignasi: Zaballa, 475 Respecte a Joan de Rocatalhada, ja hem vist com el recargolat sistema escatològic eiximenià el segueix en una gran part. E l nucli essencial de les idees ja hem vist com és present en ell des de les seues primeres obres, com ara el De triplici statu mundi o el Primer (ací per exemple apareixen molt succintament condensades per exemple al capítol 207). 1828 Podríem afirmar fins i tot, després de l’anàlisi feta, salves les correccions pertinents, que potser siga l’autor que més li influeix en aquesta temàtica profeticoescatològica. Té així mateix una íntima relació en aquesta temàtica amb el ja citat Oliu, tal com subratlla J. Pou: Se manifiesta el vidente francés fiel discípulo de los espirituales de su tierra, especialmente del más docto y prestigioso de ellos, Fr. Pedro Juan Olivi.1829 En qualsevol cas, ell mateix ho afirma al capítol 48 del 10è tractat de al V ita Christi, obra en la qual, com hem dit, es troba una molt completa exposició del sistema escatològic eiximenià. E n aquest capítol parla de l’obertura del sisè segell de l’Apocalipsi, i diu així: E Joachim, e Cirill e d’altres molts an parlat llongament d’esta matèria. E lo E rmità de la L amposa. E frare Johan de Rochatallada, del orde dels frares menors. 1830 Veiem així, una afirmació de la influència d’aquest franciscà en el seu sistema escatològic. I al mateix temps, trobem citats els altres autors que poden haver-li influït en aquest punt: Joaquim de Fiore, el pseudo-Ciril i el misteriós E rmità de Lampedusa. Direm, en fi, que ens consta que hi hagué traducció catalana de dos de les obres d’aquest menoret occità: el L iber secretorum eventuum i el V ademecum in tribulatione, 1831 recentment transcrites per l’il.lustre estudiós J. Perarnau, i que hem considerat contínuament en l’anàlisi del sistema escatològic eiximenià. Diem això també perquè, havent-hi aquestes traduccions, bé podria haver-les consultat E iximenis. E n qualsevol cas, hem d’indicar, tal com han subratllat diversos estudiosos, que tot i no ser català, Rocatalhada tingué una popularitat immensa en terres catalanes. 1832 Ana de. Joaquín de Fiore y A mérica ( A cta Philosophica). Pamplona. E diciones E unate. 1992. P. 55 n. 26). 1828 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 151v-152r. També és cert que aquestes idees apareixen ací molt dissimulades, seguint el to general de prudència que impera en aquesta obra, com ja hem anat dient. 1829 Pou i Martí, Josep. Op. cit. P. 444. 1830 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 362v. 1831 Direm com a cosa secundària que H. de Lubac considera la darrera obra citada com a il più conosciuto dei suoi scritti e senza dubbio quello davvero più influente ( Op. cit. P. 143). La primera obra citada conté així mateix realment un comentari a l’oracle de Ciril, del qual ja hem parlat, així com del seu origen en cercles franciscans espirituals (vide Hauf, Albert. “E l De triplici statu mundi de fra Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC , XXIII. 1979. P. 275 n. 39. 1832 Així ho indica per exemple, J. Pou, en justificar la inclusió d’aquest autor en una obra que en principi reduïa la seua anàlisi a autors catalans: “De todas maneras será justificada la inclusión de la figura de Fr. Juan de Rocatallada en la serie de los visionarios catalanes, no precisamente por su 476 IV. L’influx beguí i arnaldià De manera semblant a com hem fet abans, caldria veure en les pàgines eiximenianes el rastre deixat pel seu possible contacte amb cercles beguins i arnaldians precisament en aquesta temàtica profeticoescatològica. 1833 Ja hem vist en aquest sentit com l’ideal màxim religiós eiximenià correspon en gran mesura a la vida eremítica. No oblidem d’altra banda que l’ideal de vida eremítica entronca en molts aspectes amb el que propugnaven els beguins. Així ho reconeix E iximenis dins del mateix Primer, al capítol 292: A prés attén als diversos hermitans qui viuen en lo desert. A prés, diversos beguins que viuen en molta sanctedat e penitència. 1834 Aquest capítol demostra ja més clarament els lligams i els contactes d’E iximenis en temps del Primer amb els cercles beguins, i en aquest cas concret la seua admiració per ells. D’altra banda, al capítol 11è del 10è tractat de la V ita Christi, tot i censurar una creença d’aquests cercles, demostra precisament, que tenia un bon coneixement E iximenis d’allò que entre aquests beguins es deia i es creia. Diu així, parlant de la Santa Cena, que: Ne plàcia a Déu que sia ver ço que dien alscuns beguinals, que lo Salvador, trencat lo pa, que lo pa aparegués tallat de cada part axí com si· n fos passat un coltell. 1835 Així mateix, al capítol 174 del L libre de les Dones, fa una discreta defensa dels beguins mitjançant una historieta en què conta que un monge anomenat Orpheus no volia mudar de vida perquè no volia que li anomenaren “beguí”. A la qual cosa respongué el seu abat Antoni: “O fill, enganat est e decebut per gran error de presumpció de tu mateix. E ¿tu no pots o no vols nacimiento, sino por el singular influjo que ejercieron sus libros y profecías en los similares del Principado” (Op. cit. P. 441). 1833 Considerem ací el terme beguí en sentit ample, segons el qual, com indiquen A. Rubio i M. Rodrigo els beguins eren seguidors de doctrines espiritualistes que propugnaven la restauració del cristianisme primitiu i de la pobresa evangèlica, cridant alhora a la penitència davant el proper final del temps (“Els beguins de València en el segle XIV. La seua casa-hospital i els seus llibres”. Miscel.lània Sanchis Guarner, I. Universitat de València. 1984. P. 327). E ls mateixos autors senyalen la connexió entre els cercles beguins de la ciutat de València i Arnau de Vilanova, el qual exercia sobre aquesta comunitat beguina de la ciutat de València una certa tutoria mental, subministrant-li llibres d’espiritualitat de la seua biblioteca personal ( Ibidem. P. 329). E l mateix Arnau de Vilanova, en fi, al seu Raonament d’A vinyó ix en defensa d’aquests beguins, als quals defineix com a pressones seglars, les quals volen fer penitència en àbit seglar, e viure en pobrea e menyspreu de si metexs ( Obres catalanes, I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. P. 206). 1834 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 200v. 1835 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 345v. 477 per amor de Déu sofferir un poch de scarn, ne que sies dit beguí ne menyspreat ne tengut per orat?” 1836 I trobem, en fi, una oberta lloança d’ells al capítol 741 del Terç. Aquest capítol critica, com el seu títol indica, la folla vergonya de fer bé. E n ell ens diu E iximenis, entre d’altres coses, que “en aquest vici encorren aquells malvats qui· s gloriegen entre si matexos de llurs peccats, e han vergonya que sien apelats beguins e devots e temens Déu. E scientment van aytan dissolutament com poden”.1837 Podríem parlar en aquest epígraf de les nombroses ocasions en què E iximenis parla de “contemplatius”, com per exemple al capítol 12 del 5è tractat del L libre dels À ngels. 1838 Apareixen ja de fet citats al Primer, com per exemple al seu capítol 86. 1839 Però on més en parla d’ells és, sens dubte, a la V ita Christi. A. Hauf ens dóna una pista sobre qui poden ser aquests “contemplatius”: “Qui eren aquests contemplatius que E iximenis cita indirectament a través d’Ubertí? Són ben fàcils de trobar allistats en el lloc esmentat pel mateix E iximenis:1840 Fra Joan de Parma, Fra Pere de Siena, Cecília de Florència, també citada al pròleg de les Meditationes V itae Christi, Fra Pere Joan Olieu, Àngela de Fulgino i una anònima verge de civitate Castelli, que també coadjuvà a la conversió d’Ubertí. Vet ací una llista que representa una cadena de tradició franciscana que entronca amb sant Francesc. Ubertí en una clara intenció d’establir- ne les anelles en base a una tradició oral i escrita encara ben viva, cita també els famosos companyons del sant: Fra Lleó, Maseolo, Cesolo i Maseo, E gidio, Conrado de Ofida i d’altres”.1841 Mostra E iximenis molta admiració així mateix per una dona que hem citat dins d’aquests “contemplatius”: una sancta dona de Ytàlia qui s’appel.lava À ngela de Fulgino, com diu al capítol 137 del Primer.1842 També hi apareix citada aquesta dona en termes igualment elogiosos al capítol 203 del Segon.1843 A L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. Pp. 260 -1. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 110v. 1838 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 64. 1839 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 69r-69v. 1840 Fa referència A. Hauf a una al.lusió feta abans per ell al capítol 31 del 3er tractat de la V ita Christi, del qual parlarem tot seguit, on E iximenis fa una referència a Ubertí en lo primer llibre de “V ita Christi”. Aquest és doncs el lloc que diu Hauf que esmenta Eiximenis i on podem trobar els noms de “contemplatius” citats després per ell. 1841 Hauf, Albert. Recensió de “Josep Perarnau i E spelt. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione (V e ab mi en tribulació) de Fra Joan de Rocatalhada”. A TCA , X II. 1993. 43140; i “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. Edició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. 7-219”. A TCA , X IX . 2000. P. 710. 1842 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 104r. 1843 Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. F. 139r. Citat a Ivars, Andreu. Ressenya de L e livre de l’expérience des vrais fidèles , d’Àngela de Foligno. A IA , XXIX. 1928. Pp. 401ss. 1836 1837 478 aquesta es refereix al capítol 31 del 3er tractat de la V ita Christi1844 precisament com a persona simple contemplativa. E n aquest mateix capítol precisament cita sa font en aquest punt: “D’aquesta [Àngela de Fulgino] parla Ubertí en lo primer llibre de la V ita Christi, diguent maravelles d’ella e de Cicília, verge contemplativa de Florença, e d’alguns altres contemplatius que en son temps floriren en Itàlia”. De nou veiem l’admiració d’E iximenis per aquests “contemplatius”. No cal oblidar, així mateix, que aquest Ubertí és Ubertí de Casale, cap que fou dels franciscans espirituals de la Toscana, del qual i del seu influx en E iximenis ja hem parlat abundosament en altres llocs d’aquest treball. I podem establir- ne així de nou un vincle entre Ubertí de Casale i aquests “contemplatius” si tenim present que E iximenis a la citada V ita Christi l’anomena a ell mateix “contemplatiu”. Així per exemple, al capítol 86 del 3er tractat cita lo gran contemplatiu Ubertí.1845 I al capítol 88 del mateix tractat ens parla de lo gran doctor e alt contemplatiu Ubertí. 1846 Fins i tot en una obra anterior com el Terç apareix designat Ubertí d’aquesta manera al capítol 479: Ubertinus contemplator ytalicus. 1847 Volem cridar l’atenció en darrer terme sobre un interessant capítol de la V ita Christi on assigna a aquests contemplatius un important paper en els temps finals, que ja hem vist que ell creia imminents. Parlem del capítol 73 del 9è tractat. Ací ens parla de la fi del món i diu que llavors “lo Salvador per Antecrist e per los seus precursors serà perseguit e mort e delit de la memòria Transcribim l’al.lusió completa a aquesta dona: “...Qui vol venir aprés E ll subjugant lo món axí com E ll, e lo subjugaren los sants, ha mester que faça tres coses; la primera és, que si mateix renech, e sa pròpia voluntat e seny, e la sotsmeta a altra per vera humilitat. La segona és [que] port ab si la sua creu, ço és penitència, mortificant tota corrupció carnal. La terça és que seguescha lo Senyor e la pobrea e fretura que E ll soferí en esta vida tan voluntàriament. Aquestes són les tres virtuts capitals qui foren revelades a aquella sancta dona Àngela de Fulgino, en les quals tota la vida del Salvador fon fundada, ço és sobirana humilitat e menyspreu, sobirana dolor contra vil cobejança e mala, e sobirana pobrea contra amor de riqueas e del món present”. Aquest capítol està numerat com a 202 en les rúbriques d’aquest manuscrit. 1844 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 39v-41r. 1845 Ibidem. F. 77v. 1846 Ibidem. F. 79v. 1847 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. F. 2 64v. É s interessant que cridem l’atenció sobre el context en què apareix ací al.legat Ubertí. E ns parla E iximenis del pecat de negligència com a subespècie del pecat de peresa, i llavors ens exposa un gran plant fet per Ubertí. E l que volem destacar és com Ubertí en aquest plant fa una llonga diatriba contra els dolents i negligents eclesiàstics. Creiem que és aquest un nexe més del pensament dels franciscans espirituals amb el pensament eiximenià. 479 dels hòmens, e per aquells gloriosos contemplatius [que llavors vindran] reviurà per fama preycant-lo públicament sens tota pahor”.1848 I una volta vista la certa connexió d’E iximenis amb els cercles beguins, podem destacar, en darrer terme, l’empremta en la temàtica profeticoescatològia d’un personatge molt vinculat als cercles beguins, com ja hem apuntat: Arnau de Vilanova. E xpressa E iximenis dins del mateix Primer, la seua filiació arnaldiana al capítol 69 del Primer. Ací fa un encés elogi de la persona d’Arnau de Vilanova en aquests termes: “Sàpies que de Vilanova, qui és vila en lo regne de València, fon natural hun gran e assenyalat metge qui s’appel.lava mestre Arnau de Vilanova, qui fon hom il.luminat de diverses ciències, qui menyspreà lo món e anava simplament vestit, ne jamés volch penre muller. E anava tostemps cavalcant hun ase. No havia casa ni alberch, e era de la terça regla de sant Francesch. Hom fort famós en saviessa natural, e· n gran sciència e virtuosa vida, e hom ab gran zell e fort fervent de incitar tota creatura de servir Déu”.1849 Aquest elogi sens dubte és exageradíssim, car consta que Arnau de Vilanova es casà i al mateix temps gaudí de benestar econòmic. 1850 Però és indicatiu de l’admiració i consegüent influx que aquest pensador exercí en el nostre E iximenis, sobretot en aquest punt que estem analitzant. Sobta molt en qualsevol cas aquesta encesa manifestació de l’admiració d’E iximenis per aquest visionari. Sobretot si tenim present que les doctrines arnaldianes havien estat objecte de condemna per part de les autoritats eclesiàstiques. 1851 Ja hem parlat de com E iximenis acostuma a fugir sempre que li és possible de citar directament (si bé ho acostuma a fer indirectament, com sabem), autors que podem qualificar de “conflictius”, com podia ser aquest. I ham parlat també de com aquest to de prudència V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 304v. Aquest capítol està numerat en aquest manuscrit com a 84. Tot seguit, així mateix, fa E iximenis una nova i encesa lloa d’aquests contemplatius: Als contemplatius és revelada la malícia del món més que a tots els altres hòmens, per tal que se’n sàpien guardar. Per tal són victoriosos dels demonis, qui no· ls poden pendre en llurs llaços. 1849 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 59v. 1850 Aquesta imatge que ens transmet és doncs falsejada i àdhuc idealitzada, car l’Arnau de Vilanova històric, com indica P. Santonja tenia una finca a València, molts béns que administrar i cobrava la gabella de Borriana (“Arnau de Vilanova i la seua relació amb els beguins i espirituals: E ls orígens d’aquestes congregacions i llurs ideals religiosos”. E F , 92. 1991. P. 36). Així mateix, consta que estigué casat amb una dona de nom Agnès, de la qual nasqué la seua única filla, Maria (vide Vilanova, Arnau de. Obres catalanes. V. I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. P. 13 [Introducció de Joaquim Carreras i Artau]). 1851 D’aquesta manera, ja en novembre de 1316, sols cinc anys després de la mort el 1311 d’aquest metge i visionari valencià, es féu solemne sentència a Tarragona contra les obres místiques i exegètiques d’Arnau de Vilanova (Pou, Josep. Op. cit. Pp. 222-3). 1848 480 general predomina especialment en el Primer, que és d’on prové aquest elogi. Demostra, doncs, E iximenis, tenir molta afecció envers aquest metge i visionari valencià. Mostra així mateix E iximenis que tenia un coneixement d’aquest autor prou ample, i no restringit sols a la matèria pròpiament religiosa, car ens diu així al capítol 135 del Dotzè: “Han fet los doctors de medicina llibres specials qui s’apel.len De retardanda senectute, ço és qui ensenyen de retardar les passions de la no stra vellea, e en special n’a fet un tractat mestre Arnau de Vilanova, qui és fort assenyalat”.1852 De nou parla E iximenis d’Arnau de Vilanova en termes encomiàstics. E n un altre ordre de coses, podem copsar ací també l’interès científic propi de l’escola franciscana. I sembla, en fi, tenir E iximenis un coneixement àdhuc d’aspectes biogràfics arnaldians. D’aquesta manera, ens diu al capítol 405 del Terç així, respecte a la qüestió de si menjar carn és cosa necessària a l’home: “E axí he entès que· u provà mestre Arnau de Vilanova en Avinyó davant lo papa, qui llavors en special tractava d’aquest vot de abstinència perpetual de carn que fan aquests damunt dits honorables religiosos”.1853 Aquests honorables religiosos de què parla són els monjos cartoixans. Quant a l’influx pròpiament arnaldià en aquest pensament profeticoescatològic eiximenià, hem vist ja diversos punts concrets del sistema escatològic i visionari eiximenià on podríem observar rastres arnaldians. Ja hem dit així per exemple com la profecia V ae mundo in centum annis, que apareix al De mysterio cymbalorum arnaldià apareix citada al capítol 102 del Primer i 38 del 5è tractat del L libre dels À ngels.1854 J. Perarnau, així mateix, hi detecta un rastre de la citada obra arnaldiana De mysterio cymbalorum al capítol 104 del citat Primer.1855 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 62r. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. Ff. 227r. 1854 L’arnaldisme pròpiament dit, d’altra banda, presenta punts de connexió amb el joaquinisme i els espirituals franciscans, com molt encertadament ha senyalat J. Pou: “Arnaldo es un fiel discípulo de Joaquín de Fiore; le proclama santo e inspirado, sigue sus principios exegéticos, le imita servilmente en la descripción pesimista del estado de la sociedad cristiana; pero en la aplicación irreverente de algunas profecías apocalípticas a la Iglesia Romana, en la exaltación del oráculo de Cirilo y en las alabanzas a la altísima pobreza, aparece en íntimo contacto con los espirituales Franciscanos” (Op. cit. P. 161). 1855 Com indica el mateix J. Perarnau, no podem pas parlar de còpia o influx directe, però sí de certa inspiració en aquest cas (“Un paràgraf del Primer del Crestià de Francesc Eiximenis inspirat en el De mysterio cymbalorum d’Arnau de Vilanova”. A TCA , XVII. 1998. 507 -10). E l fragment eiximenià objecte de la seua anàlisi hi diu textualment: “Deus saber que les campanes foren trobades primerament en Campània, segons que diu Papias, e· en la manera del sonar que tenen en los llochs solemnes signifiquen a nós especial misteri de la conexença que lo món ha haüda del Salvador. Hon deus saber que en les esglésies solemnes majorment a matines e a vespres primerament sona 1852 1853 481 V. Recapitulació. E scatologisme, societat i política Creiem haver demostrat en aquest capítol com l’escatologisme ompli en molts punts el pensament eiximenià i abasta multitud de punts de la matèria que és objecte d’aquesta tesi. E n aquest epígraf anem a veure fonamentalment com influeix de manera decidida en tres punts molt importants del pensament sociopolític eiximenià. E n primer lloc, les idees antimonàrquiques i antioligàrquiques. E n segon lloc, els plantejaments proburgesos i prociutadans. E n darrer terme, les seues idees supremacistes papals. Anem a intentar demostrar, doncs, en primer lloc, com l’origen darrer de les seues idees antioligàrquiques i antimonàrquiques cal cercar- lo en el pensament escatològic eiximenià. Una primera pista trobem al capítol 92 del Dotzè, on parla de que haver les possessions en comú no és vida civil ne de comunitat, ans és vida alta e passant comuna civilitat del món, e per consegüent no deu ésser imposada als vivents comunament en lo món. 1856 Sembla donar a entendre en aquesta referència que en els temps finals del món no hi haurà allò que entenem per propietat privada, i en conseqüència, tampoc no hi haurà jerarquies ni govern polític. E n termes molt pareguts s’expressa al capítol 4rt del Regiment de la Cosa Pública (capítol 360 del Dotzè), on diu que si tots menysprearen les riqueses, llavors la cosa pública es regiria a semblança de la cosa pública celestial.1857 E ns interessa el que diu ací perquè conclou la seua argumentació citant Ap, 21. E l fet que cite aquesta darrera obra podria donar- nos a entendre que estaria pensant en una conjuntura escatològica en escriure això. I en qualsevol cas, sembla donar a entendre el mateix que a la referència anterior: que en els temps finals ningú no curarà de posseir riqueses ni d’haver honors. I la connexió més clara ve de la mà del ja citat sant Lluís d’Anjou. Aquest apareix citat al capítol 124 del Dotzè, i E iximenis posa en la seua boca aquestes paraules: Dix sanct L luýs, frare menor, fill del rey Carles, rey de Cicília, que llonguament un seny poch, puixs sonen alguns altres, e aprés sonen tots ensemps e fan clacs; per la qual cosa donen a entendre que la conexença de Jhesucrist és venguda axí al món. Primerament fon fort pocha en la llig de natura, e cresqué queucom en la llig de scriptura quant los prophetes ne parlaren llonguament. Mas en la llig de gràcia és tan crescuda que no à· al món terra ne nació hon lo evangeli del Salvador no· s sia preÿcat” (BN. Ms. 1790. F. 81v). Ací ens diu J. Perarnau que l’original arnaldià parla de la primera vinguda de Crist i de la segona i definitiva, i E iximenis ho desfigura adaptant-lo a l’esquema de llei de natura, llei d’escriptura i llei de gràcia que ompli el Primer . E staria d’altra banda tot això en la línia de prudència i moderació que ompli el Primer, en especial en aquests temes profeticoescatològics, de la qual ja hem parlat. 1856 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 43v. 1857 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 51. 482 per tal no volia regnar, car de mil reys, no se’n salva un. 1858 Ben és cert que al següent capítol 125 hi diu E iximenis que dich que lo dit aquell de sanct L luýs no és cert, ne és haüt de lloch autèntich, perquè no· y do fe. 1859 Però això és una manera de guardar-se les esquenes davant possibles acusacions d’heterodòxia, car el títol del citat capítol 124 ja porta el significatiu títol de “Qui posa que alcuns heretges passats posaren que negun príncep no· s salvava”. No vol fer, doncs, passar al seu admirat sant Lluís d’Anjou per heretge. I fins i tot el capítol 125 ens ofereix una de les claus del seu antimonarquisme, de la qual ja hem parlat, car ens diu que de fet la sancta sgleya cathòlica ha diversos prínceps canonitzats, e per consegüent són salvats. 1860 Certament, ja hem parlat abundosament de com el model de rei per a E iximenis és el rei sant, i en especial un altre sant Lluís, en aquest cas el de França. E n aquest cas podem observar clarament el lligam d’aquest concepte amb les doctrines franciscanes espirituals, que influïren certament, com ja hem vist, en sant Lluís d’Anjou. I fins i tot podríem copsar i veure un influx dels franciscans espirituals en les idees antimonàrquiques i antioligàrquiques eiximenianes. I la connexió més clara entre aquest personatge i les idees antimonàrquiques ve de la mà del Pastorale, com ja hem dit en analitzar l’antimonarquisme eiximenià. Ací al capítol 36 parla de com sant Lluís d’Anjou renuncià al tron per a fer-se franciscà, cosa certa a més. I aleshores irromp en un al.legat antimonàrquic. 1861 É s més, al següent capítol 37 apareix citat el seu germà, el rei Robert de Nàpols, el qual, igual que el seu germà, ja hem vist que estigué influït per Pèire Joan Oliu, franciscà espiritual dels més destacats. Aquest interroga un magister in theologia sobre si els reis se salven. E n aquest capítol i els següents fins al 41 arriba a la idea que ja hem ressenyat de rei sant com a ideal, i cita expressament sant Lluís de França, sant E dmon d’Anglaterra i sant Alfons de Castella (segurament fa referència a sant Ferran de Castella), per a enumerar després una llarga retafila de pecats i faltes que els reis fan en l’exercici de llur poder, i per a arribar a la conclusió de que, fora dels reis sants, no se’n salva cap.1862 Ací veiem clarament el lligam entre franciscans espirituals i antimonarquisme. Tota aquesta dissertació l’hem feta perquè ja hem indicat com és d’important dins del pensament dels franciscans espirituals el pensament escatològic, com ja hem vist. Dins d’aquesta conjuntura escatològica, doncs, Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 57v. Ibidem. F. 58r. 1860 Ibidem. 1861 Martínez Checa, Montserrat. Francesc E iximenis, Pastorale. E dició i traducció. Barcelona. UAB. 1995. Pp. 46-7. 1862 Ibidem. Pp. 47-53. 1858 1859 483 podem dir que prenien més sentit encara les seues proclames antioligàrquiques i antimonàrquiques. Però més clarament podem veure aquest lligam entre pensament escatològic i antioligarquisme al ja citat i comentat capítol 200 del Dotzè. Ací parla primer de que en l’obertura del sisè segell de l’Apocalipsi, que començarà, diu ell, pels volts del 1400, “no y haurà reys, ne duchs, ne comtes, ne nobles, ne grans senyors, ans d’aquí avant fins a la fi del món, regnarà per tot la justícia popular, e tot lo món serà partit e regit per comunes, axí com huy se regeix Florença, e Roma, e Pisa, e Sena, e d’altres ciutats de Ytàlia e de Alemanya”.1863 Ben és cert que aquest ideal resulta una mica contradictori amb l’obsessiva idea de l’exaltació de la casa de França, cosa que diu en aquest mateix capítol. Però ací volem cridar l’atenció sobre el fet que, dins de la conjuntura escatològica del final del temps, que E iximenis creia imminent, com ja hem senyalat en molts llocs, E iximenis preveia la desaparició de les potestats terrenals, a excepció de la de França, si bé en les seues darreres obres, com la V ita Christi, abandona ja aquesta darrera obsessiva i àdhuc ridícula idea. E n conseqüència, com E iximenis creia fermament estar en els temps que descriu ací, és totalment deduïble que professara un actiu i militant antioligarquisme i antimonarquisme, car estava convençut que aquestes potestats temporals en breu anaven a desaparèixer. De manera derivada i secundària, podem deduir precisament d’aquest capítol citat un cert fonament escatològic d’un dels punts més importants de l’ideari eiximenià, com és el de les idees econòmiques mercantilistes proburgeses i prociutadanes. Començant pel final, ja hem apuntant com, precisament en base a aquest capítol, podem deduir com, davant la desaparició de potestats terrenals, que E iximenis creia imminent, es mostrava “previsor”, i volia uns governs ciutadans forts. 1864 Tornant, però, al nostre primer propòsit, podem dir que clarament podem copsar arrels de l’antimonarquisme i antioligarquisme eiximenià dins del sistema escatològic eiximenià a les dos obres on aquest està millor exposat, que són, com ja hem dit, el De Triplici Statu Mundi i la V ita Christi. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 86v. No deixa de ser, però, contradictòria, l’exaltació que fa E iximenis de l’ideal burgès i mercantil i aquest recurs a la temàtica profeticoescatològica. Molt encertadament senyala això J. RodríguezPuértolas: “Aquí aparece otra de las interesantes contradicciones de E iximenis: el teórico de la burguesía periférica, de la nueva era comercial y renovadora, acude a expedientes típicamente medievales para anunciar la solución de los males político-sociales, el profetismo” (De la E dad Media a la E dad conflictiva. Madrid. E ditorial Gredos. 1972. P. 51). 1863 1864 484 Respecte a la V ita Christi, veiem això al capítol 28 del 7è tractat. Aquest capítol porta el títol de “Qui tracta quant lo món pendrà gran decahïment per moltes rahons”.1865 Ací desenvolupa una profecia del sanct doctor e màrtir Methòdius enunciada a l’anterior capítol 27, on deia aquest que lo món devia venir a fort terrible decahïment en lo tretzèn e quatorzèn centenari aprés la nativitat de Jhesucrist, lo qual decahïment seria senyal que A ntecrist místich llavors vendria. 1866 E xposa ací ben a les clares el seu convenciment de la proximitat a la seua època del final dels temps. Doncs bé, ara ens interessa veure quins són aquests senyals. Diu en primer lloc que abundarà el pecat. E n segon lloc, que nostre senyor Déu, per peccat del poble daria llavors los pus miserables e· ls pus dolents regidors qui jamés fossen en lo món. 1867 Aquest és el punt que ens interessa. Veiem d’una banda com el fet de trobar E iximenis en el seu temps dolents governants, que com hem vist és una idea molt recurrent en ell, seria una confirmació de ser això un símptoma del final del temps. I en segon lloc, i ací volem anar a parar, el seu rebuig antimonàrquic i antioligàrquic tindria en aquest cas molt clarament un origen escatològic. I aquesta idea la reforçarien els tercer i quart signes d’aquest temps. Diu així respecte al tercer que: L o terç senyal seria que· l braç ecclesiàstich seria pijor que jamés, car lo servey de Déu seria de tots punts aterrat, e· l patrimoni de Jhesucrist se despendria en vanitats e carnalitats.1868 I respecte al quart: “Lo quart senyal, dix que seria que tot grau spiritual e temporal vendria a no res, car principats e senyories e prelacions e beneficis serien dats a persones incensades e dissolutes, e fadrins folls e a gent malvada e sens tota temor e conexença de Déu”.1869 Aquestes dos darreres crítiques, si bé no relacionantles directament amb una conjuntura escatològica, apareixen a diversos llocs de l’obra eiximeniana, com hem anat veient. I pel que fa al De Tiplici Statu Mundi, trobem aquests mateixos símptomes, expressats en uns termes molt pareguts, quan enum era els signes de les turbacions que tindran lloc en el segon estat i que conduiran a la vinguda de l’Anticrist místic. Usa aquests termes: “Tercium signum quod video, est in principibus et prelatis mundi. Tam principes quam prelati suos subditos non regunt pie et iuste, sed potius tiranniter et crudeliter, semper attendentes magis ad proprium comodum quam ratione. Nunc enim principes mundi suum populum non regunt paciffice, sed magis ipsi, seu 1865 1866 1867 1868 1869 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 187v-188v. Ibidem. F. 187v. Ibidem. Ibidem. F. 188r. Ibidem. 485 eorum officiales, inducunt populos ad lites et iurgia, ita ut vix in republica reperitur aliqua pars integra nec sana. Hoc enim faciunt ut inde a populis peccuniarias peticiones exhigant, obmissa iusticia. De re enim communi faciunt sibi priuatam, nec in aliis uigilant nec in aliis intendunt nisi ut tamen eis sit bene, et aliis quomodocumque et qualitercumque mala. Nec differentiam puto inter prelatos ecclesie et principes mundi”.1870 Trobem una altra coincidència entre el llenguatge usat al De Triplici Statu Mundi i el capítol abans citat de la V ita Christi en parlar E iximenis a la primera obra citada d’unes regulae per a poder suportar aquests temps difícils en el segon estat. La quarta regula diu textualment: “Quod homines non mutent faciliter suum statum, hoc est, quod non transeant de laycatu ad religionem nisi cum magna maturitate, quasi, si possibile sit, Dei reuelatione preuia”.1871 Ja hem dit respecte d’aquesta obra primerenca eiximeniana que considera el Cisma com a signum forte de l’anunci de la vinguda de l’Anticrist místic, i diu fins i tot que aquest Anticrist surgendus est in istis temporibus et ante quam scisma terminetur.1872 Aquests tons i aquests termes els utilitza sovint E iximenis en els seus al.legats antimonàrquics, com ja hem anat veient. 1873 La particularitat està en que en aquest cas cal inserir-los dins d’una conjuntura plenament escatològica, i per tant podem treure les mateixes conclusions que abans. I el fet, doncs, d’estar plenament convençut d’estar vivint aquests temps es veuria corroborat amb allò observat i criticat per ell en els dolents governants del seu temps, començant pels dos darrers reis de la Corona d’Aragó amb els que tingué tracte personal, i amb els que tingué tan difícils relacions, segons hem indicat al capítol segon. Hauf, Albert. “E l De Triplici Statu Mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. E UC, XXIII. 1979. P. 273. 1871 Ibidem. P. 280. 1872 Ibidem. Pp. 277-9. 1873 Fins i tot podem afirmar que en alguns casos apareix aquesta vinculació entre aquesta crítica dels defalliments de les classes altes com a signe d’una imminent fi del món fora d’un context pròpiament escatològic. Ací podem citar com a exemple el capítol 854 del Terç (BN. Ms. 1794. Ff. 33r-34r). Ací primer fa una dura diatriba antioligàrquica dins del seu estil: “Car deya Marcialis, ¿per què estech trobada noblea, ne paratge, ne gentialea d’òmens sinó per mantenir virtut, valor, e veritat e justícia? Que, donchs, los generosos sien ribalts, e los poderosos sien malvats, e los ecclesiàstichs sien tacans, no cal sinó que de tots puns tot lo món caga a terra, axí com la casa, los fonaments de la qual són tots pudrits”. I a continuació, sense dir-ho expressament, vincula aquesta decadència de les classes altes a una imminent fi del món: “Per tal, dix Leóncius, doctor gloriosus, que cant los generosos defendrien viltats e malvestats e· s darien a avarícia, e serien efeminats e pintats, que llavors seria la fi del món”. 1870 486 I dins de la mateixa V ita Christi, al capítol 48 del 10è tractat,1874 seguint en aquest cas la divisió septenària de la història de l’E sglésia, hi exposa el sisè temps. Ací pinta, com ja hem assenyalat, un panorama molt fosc. I d’entre les calamitats que hi enumera, ens interessa destacar quan diu que los presidents e prínceps seran trobats fort defallents en llur regiment. I el que més ens interessa destacar d’aquest capítol és l’afirmació que fa E iximenis de que la aperició d’aquest sisèn sagell estech feta quant sent Francesch e sent Domingo vengueren a preycar al món, e durarà fins que la dita reparació de la Santa E sgleya sia feta. Les conclusions que podem treure són les mateixes que en l’anterior capítol d’aquesta obra citat: Que els dolents governants que E iximenis observava en el seu temps eren una confirmació de ser els seu temps els corresponents a aquest sisè temps de l’E sglésia; i que en qualsevol, el seu rebuig a aquests tenia un rerafons escatològic. Respecte a les idees supremacistes papals, i la seua connexió amb el sistema escatològic eiximenià, en trobem una de ben clara dins d’aquest recargolat sistema escatològic eiximenià. Tot i les seues fluctuacions, ja hem vist com repeteix en diversos llocs una idea sintetitzada al capítol 41 del 5è tractat del L libre dels À ngels: “Diu encara sent Methodi màrtir que, mort Antecrist, l’emperador de Alamanya vindrà en Jerusalem e posarà sa corona, son ceptre e ses imperials insígnies e· l mont de Calvari, llà on Jesucrist morí, e aquí comanarà l’imperi crestià al sobiran jutge esdevenidor”.1875 Citant la mateixa font, repeteix el mateix ad litteram al capítol 468 del Dotzè (dels palinòdics afegits el 1391),1876 i 54 del 10è tractat de la V ita Christi. 1877 Ben és cert que l’Anticrist de què es parla ací és el final, i de que la conjuntura que ací es descriu és sens dubte la de la fi del món. Però podem dir que aquesta descripció es correspon amb el somni teocràtic, en què la màxima potestat temporal, en aquest cas l’E mperador, molt ben explicitat, d’A lamanya , se subjuga al sobiran jutge esdevenidor, que no és altre que Crist en la seua segona i definitiva vinguda. I en aquesta darrera obra, al capítol 65 del 10è tractat ratifica aquesta idea, dient que després del Judici Final d’aquí avant a tota creatura racional és manifestat que Jhesucrist és Rey dels Reys e senyor general. 1878 Veiem així acomplert d’una manera rotunda el somni teocràtic. L’escatologisme, en fi, hi és present en matèria sociopolítica eiximeniana àdhuc en punts concrets on a priori sobta molt que estiga present, 1874 1875 1876 1877 1878 V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. Ff. 362r-362v. De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 125. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 202r. V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 365v. Ibidem. F. 371r. 487 com ara la jerarquia de regnes cristians que E iximenis fa als capítols 242ss del Primer, segons hem indicat. I aquestes consideracions ens duen de ple al següent i darrer capítol d’aquest treball. 488 CAPÍTOL SE TÈ . E IXIME NIS I LA RE ALITAT SOCIOPOLÍTICA DE L SE U TE MPS E n aquest darrer apartat del treball, anem a analitzar o més aviat comparar les idees sociopolítiques eiximenianes amb la realitat viva sociopolítica del seu temps, i veure fins a quin punt aquestes idees eiximenianes es corresponien amb aquesta. É s per això que fonamentalment analitzarem tres punts. E n primer lloc veurem l’exposició de jerarquies entre els regnes cristians que E iximenis fa al Primer del Crestià , i amb molt més detall el seu complet sistema teocràtic. E n segon lloc, analitzarem més profundament la realitat pactista catalanoaragonesa en atenció a l’evolució i la realitat sociopolítica europea a les darreries del segle X IV. E n darrer lloc, veurem les concretes idees que E iximenis té sobre diversos pobles, nacions i llocs. I. Christianitas et regna E iximenis exposa aquest sistema de jerarquies als capítols 242-55 del Primer del Crestià. Tot ve al voltant de l’exposició al capítol 242 de la quinta dignitat (de l’E sglésia sobre la sinagoga), que és, ço diu, quant al regne.1879 En aquest capítol ja es diu que ha huy X X I ó X X II reys cristians. E l fet que parle d’aquesta temàtica evidentment política dins d’una obra eminentment teològica és una altra evidència de la presència de la concepció del corpus mysticum dins de la mentalitat eiximeniana. Al mateix temps, considera que aquests regnes són part de l’E sglésia entesa, com diem, com a corpus mysticum. I com veurem, quan acaba l’exposició que fa de cada regne es preocupa E iximenis de subratllar la seua obediència i submissió al romà pontífex. E stà considerant, doncs, evidentment E iximenis sempre els regnes obedients al romà pontífex. No hi entren els regnes de l’E sglésia cristiana ortodoxa, ni els tàrtars, ni menys encara els moros.1880 Aquests regnes, diu en aquest capítol, estan subjugats a l’imperi del Salvador e del seu vicari lo sanct pare apòstoli. Pel que interessa al propòsit d’aquest epígraf, direm que, seguint Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 174v. No obstant, E iximenis té plena consciència de l’existència d’aquests altres E stats no catòlics. I és que, com indica M.-D. Chenu, ja al segle XIII la Cristiandat prengué consciència que era sols una part de la humanitat, en tenir contacte amb l’islam en el seu moment més fort i amb els tàrtars ( Sant Tomàs d’A quino, avui. Barcelona. PAM. 1974. P. 11). 1879 1880 489 l’habitual esquema del pensament eiximenià, exposa aquests regnes seguint una concepció jeràrquica descendent, de major a menor importància. E l següent capítol 243 parla “De la dignitat papal”.1881 Tracta, al principi, de les qualitats del Papa i de la simbologia del seu escut. Hi fa rotundes afirmacions teocràtiques, del tipus de lo papa ha de dret la senyoria general de l’imperi espiritual e terrenal. Però això cal matisar- ho molt. Ja que aquesta afirmació es refereix a que això és de dret i no de fet. Però és que, a més, una mica més avant diu que la cura general de tot lo món li és comanada i que és en general de tot lo poble crestià special custodi, governador e duch. Per tant, tenim ací ben exposada la funció de supremacia general i arbitratge de la que parlarem amb més detall una mica més avant, quan analitzem allò que anomenarem “pactisme teocràtic”. Li atorga, això sí, E iximenis, dins la seua concepció general de concedir més categoria a allò espiritual que a allò temporal, un lloc de preeminència entre els regnes cristians. I així al capítol 256 del Primer el posa per damunt de l’Imperi: L o sant pare apòstoli ha per vassall qui· s que sia E mperador de Roma. 1882 Si bé tot això és, insistim, sempre de iure, no de facto, com veurem i matisarem quan parlem de la concepció eiximeniana ja apuntada de “pactisme teocràtic”. Dins d’aquest mateix capítol hi fa esment d’altra de les característiques del poder polític del papat: E ultra açò ha gran part de Ytàlia.1883 Certament, deixant de banda la discutida vinculació al papat dels regnes de Nàpols i Sicília, de la que parlarem després, el Papa era en temps d’E iximenis (i fins el segle XIX) senyor temporal d’una part important del centre d’Itàlia: els anomenats E stats Pontificis. Al següent capítol 244 parla “De la dignitat imperial”.1884 Aquesta seria la següent potestat política que vindria en el seu sistema de jerarquies. E ns diu que aquesta dignitat senyorega en lo temporal sobre tota crestiandat, si bé no entra en detalls concrets sobre aquest senyoreig, i ho deixa per al Vè llibre. E s tracta d’un recurs freqüent en E iximenis: quan tracta alguna matèria espinosa o delicada, es remet a altres obres, com hem vist que feia respecte a la usura en la V ita Christi, on es remet a la seua Summa Theologica. Podem dir que aquesta era certament una qüestió delicada perquè alguns regnes cristians, com el regne de França, no acceptaven aquesta primacia imperial. Subratlla, això sí, E iximenis, el caràcter electiu de l’E mperador. Podem dir que això plau molt a la seua mentalitat pactista. Detalla clarament 1881 1882 1883 1884 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 174v-175v. Ibidem. F. 179r. Ibidem. F. 179v. Ibidem. F. 175v. 490 aquells que prenen part en l’elecció imperial: “E són electors tres archebisbes. Lo primer és aquell de Magúncia. Lo segon, aquell de Colunya. Lo terç, aquell de Trèveri. Del braç seglar són electors IIII llechs, ço és, lo compte de Lorén, e lo duch de Saxònia, e lo marquès de Bradaburgencis, e lo rey de Boèmia”.1885 Al final del capítol ataca l’imperi bizantí i els orientals cismàtics en general. I diu, seguint la tònica del seu pensament de premi i de càstig, que pel seu caràcter cismàtic, a tanta dejecció són venguts per los turchs que la pus aterrada nació crestiana és que al món sia. 1886 Després dedica el llarg capítol 245 a parlar “De la dignitat del Rey de França”.1887 É s significatiu que ubique E iximenis el regne francès just després de l’Imperi. Vol dir que E iximenis reconeix clarament la importància d’aquest regne a la seua època, on ostentava potser la condició de primera potència europea. Fins i tot podríem dir que el fet d’ubicar en primer lloc el Papat i l’Imperi és quelcom purament protocolari. Diu així només començar que lo rei de França comunament se posa primer dels altres e· s nomena pus alt per la sancta església de Roma . Caldria ací també parlar sobre el fet que en època d’E iximenis, l’Imperi tenia un primer lloc dins del rang dels regnes cristians merament honorífic, car la institució imperial estava plenament en crisi. Podem dir Ibidem. J. Favier explica molt bé l’evolució del procés d’elecció imperial: “Au haut Moyen Âge, le roi des Romains est élu par un collège nombreux et imprécis: des archevêques rhénans principalement, les ducs des quatre Stämme (qui sont vers 1200 la Souabe, la Saxe, la Bavière et la Franconie) auxquelles s’adjoint le comte palatin du Rhin. E n 1212, on y ajoute le roi de Bohême qui prend la place du duc de Bavière. Cela fait sept électeurs: l’archevêque de Mayence, celui de Cologne et celui de Trêves, le duc de Saxe, le roi de Bohême, le comte palatin du Rhin, le marquis de Brandebourg. (...) L’archevêque de Mayence est archichancelier de Germanie, le comte palatin est sénéchal, le duc de Saxe est maréchal, le marquis de Brandebourg est chambrier” (X IV e et X V e siècles, crises et genèses. Paris. Presses Universitaires de France. 1996 (octubre). P. 15). E l procés s’anà perfeccionant elecció rera elecció fins a la Butlla d’Or de Carles IV promulgada el 1356 a Metz i a Nuremberg. Aquesta Butlla d’Or senyala així mateix la fi de les intervencions papals en el procés d’elecció imperial (recordem la famosa deposició de Frederic II per part d’Innocenci IV, molt esmentada per E iximenis). E ns ho explica així el citat autor: “La plupart des rois des Romains de 1250 à 1346 ont été élus avec l’accord tacite ou officiel du pape qui s’appuyait sur les électeurs rhénans dont trois étaient d’É glise. Il pouvait aussi interférer assez facilement dans l’onction et dans le couronnement de l’élu à Aix-la-Chapelle par l’archevêque de Cologne. Il pouvait encore plus facilement interdire à ce roi des Romains promis à l’E mpire, comme dit la Bulle d’Or, de recevoir le sacre impérial à Rome. (...) La Bulle d’Or est une diplomatique déclaration d’indépendance: le pape n’intervient plus ni durant les vacances ni durant la confirmation de l’élu. Le rex Romanorum se voit qualifié de plus en plus souvent d’ imperator, qu’il ait ou non accompli le Romzug” ( Ibidem. Pp. 16-7). 1886 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 175v. 1887 Ibidem. Ff. 175v-177r. 1885 491 inclús que l’Imperi era superat per altres països de l’època, com ara França o Anglaterra. Sobre aquesta qüestió tornarem més avant dins d’aquest capítol. 1888 É s aquest, com hem dit, un capítol ple de lloances al regne francès, per diversos motius que analitzarem. E n aquest capítol així mateix trobem una curiosa combinació de la candidesa eiximeniana que creu en llegendes i del seu realista i “modern” sentit d’E stat. Comença així parlant de les llegendes que diuen que els reis de França descendeixen dels reis de Troia. Aquesta idea torna a aparéixer al capítol 267 de la mateixa obra, on ho explica d’aquesta manera: “Diem axí mateix que lo regne de França tots temps fonch de francesos. E mperò certa cosa és que algun temps començà a ésser llur, ço és aprés la destrucció de la gran Troya, que la començà Francho, fill o nét de Príam, rey de Troya, qui fugí aquí ab alguns pochs troyans”.1889 Parla després de com els reis de França per special decretal de papa Climent estan exempts de subjugació en què la esgleya determena ésser los reys crestians sots lo imperi crestià. 1890 Sobre això també parla a la quarta part del Dotzè, com veurem. I diu que això és degut a una idea molt comuna en ell: “Car aquest regne ha fets singulars serveys e honors a l’estament ecclesiàstich. E ntès he que nou vegades ha posat lo papa en sa cadira aprés que per tyrannia dels infels o dels scismàtichs ne era desordenadament llevat”. I tot seguit lloa Carlemany primer, i després el seu rei preferit, sant Lluís, de qui exalta les seues dos croades. Notem ací el que diu R. Sánchez Sesa: “La fórmula rex in regno suo est imperator , creada por los juristas franceses de la segunda mitad del siglo XIII, simboliza el ocaso de la institución imperial como foco de poder efectivo sobre el occidente europeo. Pese a la pervivencia del ideal imperial en la mentalidad de la sociedad política bajomedieval, no cabe duda de que sus contenidos habían quedado un tanto vacíos hacia el año 1300, por mor del imparable ascenso de las monarquías nacionales” (“Alemania y la decadencia imperial”. Dins D.A. Manual de historia universal, 4. Madrid. Historia 16. 1996. P. 176). Molt més clarament ens ho indica E . Sarasa referint-se a l’època posterior a Frederic II: “E l nuevo imperio restaurado tras el gran interregno abierto a la muerte de Federico II a mediados del siglo XIII no sobrepasará las fronteras germánicas, y la infructuosa expedición de Enrique VII a Italia entre 1310 y 1313 constituyó el último intento de recuperar la dominación efectiva sobre el norte del país” ( L as claves de la crisis de la Baja E dad Media. 1300-1450. Barcelona. Editorial Planeta. 1991. P. 30). 1889 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 186v. 1890 L’origen d’aquesta concepció neix, però, de la decretal d’Innocenci III de 1202 Per venerabilem (també molt al.legada per E iximenis en la seua argumentació teocràtica, com veurem). Així mateix, aquesta exempció del rei de França de la potestat imperial ens condueix directament a la fòrmula rex est imperator in regno suo, molt usada pels legistes francesos, per a defensar el rei de França tant contra l’Imperi com contra el Papa, i que apareix per primera volta el 1260 amb Jean de Blanot (Favier, Jean et alii. Op. cit. P. 7). 1888 492 Més avant fa una referència escatològica de la qual ja hem parlat: es tracta de la revelació feta a sant Lluís del meravellós destí deparat a la casa de França pels seus grans serveis a l’E sglésia: la casa aquella hauria gran durada, no contrastant que seria fort perseguida. Les revelacions escatològiques es completen una mica més avant en dir: Diu Joachim que en les profecies nostres aquest regne és entès e significat per E gipte, per rahó de la qual cosa conclou de aquest regne que deu haver grans tribulacions e terribles. Aquest Joaquim és Joaquim de Fiore, evidentment. Tot plegat denota, com ja hem destacat, una forta empremta rocatalladesca, i no anem a insistir-hi de nou. Després fa una afirmació que reforça la importància política de França a l’E dat Mitjana, car diu que de la Casa de França són exits gran part dels reys de crestians. I cita els reis d’Hongria, Nàpols, Anglaterra, X ipre, Navarra i Armènia. Cosa certa, a més. Parla després de com els reis de França guareixen del mal de porcellanes. E ra comuna creença en aquesta època atribuir als reis la capacitat de guarir certes malalties.1891 A continuació, fa una viva lloança del regne francès, car exalta llur ordenació en adorar, en dar almoyna, e ensenyar les relíquies, e llurs vestits, e menjar, e llur aconsellar, en llur parlar, e en batallar, e ben regir. Això, ço diu, és fort singular cosa, e molt religiosa vida, i conclou aquest gran llagot dient que de aquesta casa a parlar Aquest poder suposadament miraculós s’atribuí preferentment als reis de França i Anglaterra. E ls poders curatius dels reis es feien, bé mitjançant la imposició de mans sobre les parts malaltes (França), bé mitjançant el lliurament d’uns anells que havien estat tocats prèviament per les mans del rei (Anglaterra). La cerimònia en qualsevol cas es feia en l’església i segons fòrmules rituals. E ls orígens d’aquesta creença en França cal trobar-los envers l’any 1000, possiblement derivada del caràcter de santedat que els contemporanis atribuïren a Robert el Pietós d’una banda. De l’altra, aquest rei necessitava afirmar mitjançant aquesta referència miraculosa la seua discutida legitimitat. Qui instituí, però, d’una manera més ferma aquesta institució fou el seu nét Felip I (1060-1108). En Anglaterra el primer rei que exercí poder curatiu fou E nric II, si bé es versemblant que ja l’exercira Enric I basant-se en sant E duard (rei citat per E iximenis al capítol 588 per exemple [Dotzè del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 277]). Aquesta creença miraculosa donà un prestigi immens als reis d’Anglaterra i de França (en especial a aquest darrer). Fou especialment explotada per Felip el Bell de França en les seues polèmiques amb el Papat (García-Pelayo, Manuel. L os mitos políticos. Madrid. Alianza Universidad. 1981. Pp. 266-7). E n altre lloc del mateix Primer, al capítol 57, E iximenis ens fa una relació més ampla d’aquests poders curatius reials, si bé es deté menys en aquest cas curiosament amb els de la casa de França: “Trobaràs que lo rey de Castella possant la mà sobre quartanaris, feta la invocació del nom de Jhesucrist e lo senyal de la creu, tantost los sana e· lls guareix. Almenys los passats ho han haüt, no sé què s’és del present. Aprés passem envers tremuntana, e veuràs en Anglaterra que si lo llur rey possa la mà sobre nengú qui haja mal de llop qui s’apel.la morbus regius , que de continent fet lo senyal de la creu és guarit. Açò diu aquell gran doctor Thomàs Bradoardi en la prima part de la Summa que féu contra Pelagi, en la part X X X II envés lo mig, e diu aquí matex que los reys de França solen haver aquesta gràcia de nostre senyor Déu” (Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 50r-50v). 1891 493 no són bastant. Aquest gran llagot, d’altra banda, torna a fer ressaltar la condició de gran potència del regne francès, així com el prestigi enorme de què gaudia la monarquia francesa en aquest temps. La part final d’aquest capítol entra dins les lloances eclesiàstiques a aquest regne. Diu així que molts Papes i cardenals han estats francesos, així com los papes qui són estats en A vinyó. Diu inclús que el rei de França participava abans en l’elecció papal, i arriba a dir que quaix lo rey de França és altre papa, cosa evidentment exagerada. Parla al final de que pels seus serveis a l’E sglésia, ha rebut el rei de França el regne de Nàpols, i el de Sicília, així com el comtat de Tolosa. Conclou el capítol E iximenis ratificant la idea ja ressenyada de que el rei de França era el més important del món cristià: E ll s’és tant estès que és lo major e lo pus poderós rei de crestianisme. 1892 De tot allò exposat ací per E iximenis, podem concloure que la seua francofília podria derivar de tres factors: 1-L’admiració repetida i apassionada que mostra E iximenis al llarg de la seua obra per sant Lluís rei de França, citat també en aquest capítol. Respecte a aquesta tan gran admiració que E iximenis sent per aquest rei, podem també destacar el caràcter de terciari franciscà d’aquest rei.1893 Tingué així mateix aquest rei unes excel.lents relacions amb els franciscans en general i amb sant Bonaventura en concret. 1894 E iximenis recull aquesta amistat al L’ascens del regne francès a la qualitat de primera potència política europea fou un procés llarg, i com tots els processos, irregular, però podem afirmar que és clarament perceptible des de finals del segle XII. Podem dir així que aquest procés s’enceta amb Felip August, qui, com indica J. Reglá, afirmó decididamente el despertar de la monarquía capética en su largo reinado (1180-1223) ( Historia de la E dad Media. V. II. Barcelona. Montaner y Simón, S.A. 1971. P. 76). Aquest rei dictà importants mesures d’organització administrativa. Al mateix temps, va ser el primer a véncer en batalla l’Imperi (junt als seus aliats anglesos) a la batalla de Bouvines. E ixamplà, en fi, els dominis del regne francès amb els inicis de l’annexió (amb el vist-i-plau papal) del comtat de Tolosa (a la qual hem vist que feia referència E iximenis). Aquest rei, en definitiva, pot ser qualificat d’assembleur des terres françaises ( Ibidem. Pp. 76-81). El regnat del seu successor, Lluís VIII (1223-6), com indica el citat J. Reglá inauguró el apogeo medieval francés del siglo X III. I aquest culmina amb el ja citat i tan admirat per E iximenis sant Lluís (Ibidem. Pp. 167-71). Podem dir llavors que la puixança de França torna amb el nét del rei sant, Felip el Bell (1285-1314). Però la seua actuació d’enfortiment del regne francès fou molt diferent a la del seu avi, car com indica el citat J. Reglá: Felipe IV opuso al ideal de la justicia cristiana de su abuelo San L uis, la razón de E stado y los principios del Derecho romano. I no debades, junt amb èxits com ara l’annexió de la part del comtat de Flandes de llengua francesa, trobem en aquest regnat actuacions molt controvertides, com ara la disputa amb Bonifaci VIII, de la qual se’n fa ressò E iximenis i de la qual parlarem quan analitzem el seu sistema teocràtic, o la supressió de l’orde templer (Ibidem. Pp. 171-4). 1893 Heer, Friedrich. E l mundo medieval. Madrid. E d. Guadarrama. 1963. P. 256. 1894 A títol anecdòtic, podem esmentar els vint-i-set sermons predicats per sant Bonaventura a la família reial francesa, en primer lloc. E n segon lloc, disposem d’un tractadet, l’E pistola ad dominam 1892 494 capítol 335 del Terç, on apareixen ambdós sants en una amigable xerrada de sobretaula. 1895 2-La presència dels Papes en Avinyó i l’ascendència francesa de gran part d’ells. 3-L’antiga aliança francopapal contra l’Imperi i, en menor mesura, contra Anglaterra. 1896 E n aquest aspecte, E iximenis es mostra com un fidel romanista, i aprova la cessió papal a França de Nàpols, Sicília i el comtat de Tolosa, les tres contra els interessos de la Corona d’Aragó curiosament. 4-É s possible que E iximenis admirara també la qualitat de primera potència d’aquest regne, així com l’eficàcia de la seua administració. No creiem, contradint M. Peláez, 1897 que admirara la “modernitat” de l’E stat francès, que implicava secularització del poder i centralització, dos coses que desplaïen totalment a E iximenis i en especial a la seua mentalitat pactista i teocràtica alhora. Tot i lloar tant el regne francès, no obstant, no acaba de dir que en Avinyó estiga el ver papa, car es refereix a l’estada dels papes a Avinyó com a Blank am, reginam Hispaniae, De regimine animae , que és un tractadet ascètic que escriví el Doctor Seràfic per a Blanca de França (1253-1320), filla de sant Lluís. E l fet de que la qualifique de regina Hispaniae deriva del fet que aquesta princesa es casà amb Ferran de la Cerda, primogènit d’Alfons el Savi de Castella, el qual d’altra banda morí el 1275 i per tant no pogué mai accedir a ser rei (Vázquez, Isaac. “San Buenaventura y E spaña”. A ntonianum, 51. 1976. Pp. 306-7). 1895 Terç del Crestià. V. III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932. P. 239. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 329. 1896 Una prova molt clara d’aquesta sintonia entre el Papat i el regne de França, deixant de banda els concrets exemples de la realitat política medieval, a alguns dels quals hem fet i farem esment, la tenim en el començament de la decretal Novit ille, del papa Innocenci III (1204), de la qual parlarem també més avant: “Novit ille, qui nihil ignorat, qui scrutator est cordium ac conscius secretorum in Christo filium nostrum Philippum regem Francorum illustrem de corde puro et consciencia bona et fide non ficta diligimus, et ad honorem ac profectum et incrementum ipsius efficaciter adspiramus, exaltationem regni Francorum sublimationem sedis apostolicae reputantes, quum hoc regnum benedictum a Deo semper in ipsius devotione permanserit, et ab eius devotione nullo, sicut credimus, tempore sic discessurum” (D.A. Corpus Iuris Canonici. V. II. Ed. A. Friedberg. Cols. 242-4. Citat a Gallego Blanco, E nrique. Relaciones entre la Iglesia y el E stado en la E dad Media. Madrid. E diciones de la Revista de Occidente. 1973. P. 242). B. Russell relaciona molt bé d’altra banda aquest eix francopapal i el seu conflicte contra l’emperador germànic en el segle X IV i ses repercusions fent una simple deducció. E ns diu que d’ençà del trasllat dels papes a Avinyó, aquests eren subordinats polítics del rei de França. Llavors, el conflicte entre Papa i E mperador en temps de Joan XXII i Lluís de Baviera, del qual parlarem més avant, era una mena de conflicte entre França i Alemanya. Com Anglaterra, sota E duard III estava en guerra contra França, en la guerra dels Cent Anys, de la qual parlarem després, aquesta era aliada natural llavors de l’Imperi (Historia de la filosofía occidental. V. II. Madrid. E d. E spasa-Calpe. 1971. Pp. 89-90). 1897 Peláez, Manuel. “Los conceptos de “França” y “E spaña” en el pensamiento literario y jurídicopolítico de Francesc E iximenis (c. 1340 -1409)”. Bulletin Hispanique , LXXXII. 1980. Pp. 359-61. 495 cosa passada. Aquest és un factor més que corroboraria la postura romanista d’E iximenis en aquest temps, així com el fet que el De Triplici Statu Mundi siga obra seua, doncs, com ja hem vist a l’anterior capítol. E l següent capítol 246 parla “De la dignitat del Rey de Castella”.1898 Diu que aquest rei és “senyor de nou regnes”, i exalta la seua lluita contra els infidels, i la presència de sant Jaume a Galícia. É s un capítol curt, la qual cosa demostra que els castellans no eren sants de la seua devoció, com veurem en l’apartat final d’aquest capítol. Tanmateix, ell fica Castella després del regne de França i abans del regne d’Aragó, amb la qual cosa reconeix la seua importància. 1899 D’altra banda, pel que fa al conflicte successori castellà (del qual farem una ressenya més avant) ocorregut uns anys abans de la composició del Primer, podem dir que en diversos llocs del seu opus pren un clar partit a favor d’E nric de Trastàmara i front a Pere el Cruel, amb la qual cosa segueix la línia oficial catalanoaragonesa. E l rei Trastàmara apareix així lloat al capítol 25 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 381 del Dotzè), on posa exemples de bastards que han fet fortuna, i cita Guillem el Conqueridor d’Anglaterra primer, i deprés E nric de Trastàmara, de qui diu que és estat en nostres dies hom famós e de gran cavalleria. 1900 Al capítol 671 del Terç, però, ens trobem amb una possible raó d’aquesta preferència eiximeniana ja no sols per E nric de Trastàmara, ans també per la seua dinastia en general, i és que l’extinció de la dinastia anterior en la figura de Pere el Cruel, seria una mena de càstig diví a Alfons el Savi per la seua presumpció intel.lectual. Compara en aquest capítol l’embelliment de les dones a una ofensa a Déu semblant a la blasfèmia. I llavors ens diu: “Per aquest peccat tolch Déus lo regne a la posteritat del rey Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177r. M. Alvira fa una afirmació de l’ascens del regne castellà al rang de primera potència, al voltant de la seua entrada al conflicte bèl.lic de la guerra dels Cent Anys, d’aquesta manera: “La entrada de los reinos hispánicos en el conflicto respondió a la proyección del conflicto anglo-francés sobre los contenciosos internos peninsulares, pero también a la condición de grandes potencias que los reinos peninsulares –sobre todo Castilla- habían alcanzado a mediados del siglo XIV” (“El Occidente europeo y la guerra de los Cien Años”. Dins D.A. Manual de Historia Universal, 4. Madrid. Historia 16. 1996. P. 126). Pel que fa a la superioritat ací apuntada de la Corona de Castella sobre la Corona d’Aragó, R. d’Abadal expressa aquesta molt gràficament, referint-se fins i tot al segle anterior a E iximenis: No sols els països castellans eren més extensos que els catalano-aragonesos, no sols llur població era molt més gran, sinó que els reis castellans eren més rics que els catalans, posseïen allò que aleshores era plàsticament anomenat tresor ( Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya. Barcelona. E dicions 62. 1972. P. 195). Sobre la importància d’aquest “tresor” i els negatius efectes de la seua magresa o senzillament absència en determinades èpoques a la Corona d’Aragó parlarem més avant en qualsevol cas. 1900 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 143. 1898 1899 496 N’Anfós de Castella, car havia dit que si ell fos ab Déu can féu lo món, que nostre senyor no haguera axí fet lo cel”.1901 Les crítiques a Pere el Cruel en canvi són més sovintejades i més dures. Les crítiques a aquest rei apareixen ja així al capítol 230 del Primer, on critica, com diu el títol d’aquest capítol los tyrans occupants les esglésies, idea molt comuna en ell, i exposa el càstig diví a tan greu falta per a ell. Ací exposa una retafila de reis que això han fet, i d’entre ells cita a don Pedro de Castella, qui és estat en nostre temps, qui molta irreverència fahya a les esglésies. Segons que he entès, en la església fon escapçat.1902 Tornen a aparèixer les crítiques al capítol 116 del Terç, dins d’una crítica generalitzada als tirans, si bé ara precisa més les dades històriques: “Veges, encara, huy tots los tirans de Ytàlia, que són bèsties fort cruels, a quinya mort moren tots comunament. Veges com en aquests nostres dies és mort E n Pere, rey de Castella, car com fos sobiranament cruel, per lo rei E nrrich, son frare e son enemich, fo escapçat en lo castell de Montiell, en Castella”.1903 I les crítiques a aquest rei les reprén E iximenis, en fi, al capítol 428 del Dotzè. Critica en principi en aquest capítol els reis que prenen més diners dels estipulats als vassalls (recordem que això entrava dins de les limitacions pactistes als governants). I diu llavors: “Açò havem vist en nostre temps de Pere, de mala memòria rey de Castella, que com hagués ajustades infinides pecúnies en Sibília a gran dejectió e destructió de son regne, Déus lo aportà a tanta misèria que davant ell mateix les se’n portaven los seus, que sol no· ls gosava contrastar, e finalment les li prengueren totes, e ell hagué de fugir de son regne. E aprés que fonch tornat perdé lo regne e lo cors en un jorn vençut en batalla per son enemich, qui aprés possehí lo dit regne”.1904 Ara bé, en aquestes crítiques a aquest rei castellà, hi podríem trobar també ecos profeticoescatològics, i una volta més, l’influx rocatalladesc. Així, el menoret occità, al tractat vuitè del seu L iber Ostensor diu del rei Cruel que és un perseguidor de l’E sglésia, igual que un altre Neró.1905 Observem la semblança de to amb el ja citat capítol 230 del Primer. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 75r. Dins del mateix Terç, apareix la mateixa idea al capítol 844, on s’hi donen més especificacions: A xí matex, com lo rey N’A mfós de Castella, gran astròlech, hagués Déu blasphemat, estech-li revelat que ultra la quarta generació no regnaria pus res del seu a Castella, e axí és estat (Madrid. BN. Ms. 1794. Ff. 28r-28v). 1902 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 166v. 1903 Terç del Crestià. V. II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. Pp. 19-20. Aquest capítol apareix numerat en aquesta edició com a 115. 1904 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 181r. 1905 Duran, E ulàlia; Requesens, Joan. Profecia i poder al Renaixement. València. Eliseu Climent editor. 1997. P. 35. 1901 497 Com ja hem dit, doncs, parla al següent capítol 247 “De la dignitat del Rey d’Aragó”.1906 Ubica així la Corona d’Aragó just després de l’Imperi, França i Castella, i damunt d’Anglaterra, que és el següent regne dins d’aquesta jerarquia. Aquesta ubicació és un tant protocolària, i no podem dir que corresponguera a la realitat del seu temps, car possiblement Anglaterra fóra ja un E stat més poderós que la Corona d’Aragó en aquella època. Però E iximenis, com sabem, sempre vol quedar bé especialment amb els que són els seus senyors, i que a més li sufragaven la seua tasca d’escriptor, com era el cas del rei Pere el Cerimoniós, impulsor primigeni de L o Crestià . Podem dir que el contingut bàsic d’aquest capítol es divideix entre la llagoteria oficial a la casa d’Aragó i la temàtica escatològica, de la qual hem parlat ja en part. E xposa així al principi quines són les possessions del rei d’Aragó, en dir que aquest posseheix regnes, ço és de A ragó, e de V alència, de Mallorques, e de Çerdenya e de Còrcegua. E és compte de Barcelona, de Rosselló e de Cerdanya. E posseheix molt en la mar Mediterrània. Crida molt l’atenció que atribuïsca el regne de Còrcega a la Corona d’Aragó. Aquest regne, certament, tot i estar atribuït pel Papat a la Corona d’Aragó pels tractats d’Anagni, 1907 no fou mai ocupat per ella, car amb prou feines s’aconseguí dominar Sardenya, i mancà doncs capacitat per a dominar militarment Còrcega. Podem dir, doncs, que aquesta atribució respon més aviat a una situació de iure, o més pròpiament a un desideratum. Una combinació de llagoteria i escatologisme trobem quan diu que de aquesta casa és profetat que deu aconseguir monarchia quaix sobre tot lo món. Deixant de banda les connotacions escatològiques i l’influx rocatalladesc d’aquesta afirmació, que ja hem analitzat, podem dir que és també, en certa manera, una via per a compensar els enormes i increïbles llagots fets al capítol anterior a la casa de França. Parla també de que hanc rey de A ragó en batalla campal no fon vençut. Si bé és això cosa certa, ací podem dir que E iximenis recull una vella tradició que arriba àdhuc al rei E n Martí, qui en la seua “proposició” o discurs del tron fet a Perpinyà el 26 de gener del 1406 l’expressa bellament.1908 Conclou al final Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 177r-177v. Reglá, Joan. Op. cit. P. 188. 1908 E n aquest discurs, recorda aquest rei, recollint potser una vella tradició, insistim, com la gent de Catalunya s’ha mostrat sempre valerosa i s’ha guanyat fama per això arreu del món. Llavors cita, inspirat en la crònica de son pare, Pere el Cerimoniós, el que Jaume II li digué a son fill primogènit Alfons en lliurar-li la bandera reial de les quatre barres abans de la conquesta de Sardenya: “Fill, jo us dó la bandera nostra antiga del principat de Catalunya, la qual ha un singular privilegi que és ops que guardets bé; lo qual privilegi no és ras, falsificat, ne improvat, ans és pur e net e sens falsia e 1906 1907 498 del capítol en dir que és casa la qual Déus ha elegida a fort grans obres a fer, e a fort meravelloses. Arribats a aquest punt, podem fer una primera hipòtesi sobre el perquè de l’ordre seguit per E iximenis en aquesta exposició de les potestats europees de la seua època. Ja hem dit que la ubicació de l’Imperi i el Papat en primer lloc és quelcom honorífic o protocolari. La nostra hipòtesi és que E iximenis ubica tot seguit els regnes que no reconeixen l’autoritat de l’E mperador, bé per especial privilegi (França), bé per haver de ple dret les terres tretes als infidels (Castella i Corona d’Aragó). De l’exempció de la casa de França de l’obediència imperial per especial privilegi papal n’ha parlat ja al mateix capítol 245. E n qualsevol cas, d’aquesta exempció d’obediència imperial, i de la dels regnes ibèrics en parla també al capítol 464 del Dotzè, sobre el qual tornarem: “De la vassallia de l’E mperador lo rey de França n’és exempt per special privilegi de papa Clement cinquè. Los reys de Spanya dien que no són obligats a aytal vassallia, com ells mateixs se hajen tolta la terra als infeels; e per consegüent que no· n regonexen per senyor sinó Déu”.1909 Una altra hipòtesi també a considerar seria que, fent aquesta divisió, E iximenis vol fer resaltar aquells països que han pugnat contra els infidels i els han conquerit terres. D’aquesta manera, ja quan ha parlat de França ha destacat que “aquell regne a favor de la fe cathòlica ha pugnat molt temps vistuosament contra los infels, axí com appar de Carles Manyes, qui tant poderosament esvahí los serrahïns, e los actes del qual foren tant maravellosos en sanctedat de vida e en vigor d’armes”.1910 També destaca aquesta lluita contra els infidels en el regne de Castella, car diu que el seu rei diversses vegades a· agut grans e poderoses batalles e victòries dels serrahïns. 1911 També ho destaca, en fi, de la Corona d’Aragó, i en un to fins i tot més exaltat, que cal interpretar, però, com ja hem indicat, dins d’una conjuntura escatològica: “Aquesta casa ha molt perseguits serrahïns, e· ls ha tolts los regnes de València, e de Mallorques, e esperam per especial profecia que havem, segons màcula alcuna e bullat ab bulla d’or”. I aquest privilegi no és altre que el de no haver estat mai vençuda, per gràcia de Déu i també per la gran feeltat e naturalesa de nostres sotsmeses (Citat a Tasis, Rafael. Pere el Cerimoniós i els seus fills. Barcelona. E dicions Vicens-Vives. 1980. Pp. 219 -20). 1909 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 199r. É s molt interessant l’afegit posterior que fa E iximenis tot seguit en aquest capítol: Gran part de Ytàlia nega traüt, qui per privilegi, qui per llonga costuma. Si juntem això amb els casos abans citats de França i dels regnes ibèrics, que li neguen obediència a l’emperador, podem deduir que E iximenis, tot i el seu pregon medievalisme i àdhuc idealisme respecte a les institucions papal i imperial, en el fons era plenament conscient que en el seu temps, aquesta darrera no tenia ja el poder de temps anteriors, i com veurem més avant, era una institució plenament en crisi. 1910 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 176r. 1911 Ibidem. F. 177r. 499 que alguns dien, que en breu pas en Àfricha príncep de aquesta casa qui ha a humiliar tota la secta de Mafomet”.1912 Aquesta lluita contra els infidels torna a ser lloada quan parla dels regnes d’Hongria i X ipre, com veurem. Aquests, però, sols es defenen contra els infidels, i no els han conquerit cap terra, com els tres que posa després de les potestats papal i imperial, la qual cosa implica, doncs, tot i que siguen objecte de lloances, una inferior categoria. E n qualsevol cas, al capítol quart ja hem vist la postura d’E iximenis envers els infidels i la seua posició militant activa en aquest camp, que entrava dins de la tendència general de l’orde franciscà. Al següent capítol 248 parla “De la dignitat del Rey d’Anglaterra”,1913 com hem dit. La seua ubicació ací és un tant circumstancial, car era un regne en aquella època territorialment més extens que la Corona d’Aragó. I diu així que aquest regne té terres en Hibèrnia i Gascunya. Possiblement, però, la ubicació d’aquest regne en aquesta posició respon a la realitat geopolítica europea de l’època en què s’escrigué el Primer (1379-81), com a conseqüència principalment de la Guerra dels Cent Anys. 1914 D’altra banda, és destacable el Ibidem. F. 177v. Ibidem. 1914 E n època d’E iximenis, Anglaterra es trobava immersa en la pugna de la Guerra dels Cent Anys amb França. Ben és cert però, que precisament en aquesta àpoca hi hagué una certa treva entre les potències rivals, però. L’origen d’aquest conflicte caldria cercar-lo en principi en la insatisfacció anglesa derivada del fet de no pujar al tron de França el rei anglès E duard III (el qual tenia drets al regne derivats de sa mare Isabel, filla de Felip el Bell), a conseqüència de la mort sense descendència dels tres successius fills de Felip el Bell (Lluís X , Felip V i Carles IV), i l’elecció final de Felip de Valois (Felip VI). Segons el parer de diversos historiadors, però, això va ser un pretext, car diversos motius confluïren: la rivalitat pel control de Guyena (la Gascunya de què parla E iximenis, que era un reducte anglès en territori francès), el suport francès a E scòcia, el control de la Bretanya o potser d’una manera més determinant la pugna pel control de Flandes (depenent de França però vinculat econòmicament a Anglaterra). E n aquesta guerra podem distingir clarament una primera fase d’èxits anglesos (13371360) i una recuperació francesa (1365-1389), que és la que ens interessa més, car abasta l’època de composició del Primer. L’èx it anglès de la primera fase es degué en gran mesura a la gran capacitat i habilitat del rei anglès, E duard III i del seu fill, E duard el Príncep N egre (personatge citat a l’obra eiximeniana), d’una banda. De l’altra, direm que els primers Valois (Felip VI i Joan II) no foren especialment habilidosos, i dins de França hi hagué així mateix importants revoltes socials (la Jacquerie o la revolta parisenca d’É tienne Marcel). Va concloure aquesta primera fase amb els acords de Brétigny-Calais (octubre de 1360), mitjançant els quals Anglaterra va bastir una gran Aquitània entre el Loira, els Pirineus i el Massís Central, així com retingué Calais, Guines i Ponthieu. Tot plegat suposà el domini anglès sobre una tercera part del regne francès. La “reconquesta” francesa (1364-89) vingué de la mà del rei francès Carles V (1363-80) i els seus fruits els recollí el seu fill Carles VI. E l conflicte anglofrancès es barrejà amb el conflicte que enfrontà a Castella i la Corona d’Aragó, conegut com a “Guerra dels Dos Peres”. En aquest conflicte, podem simplificar dient que el rei castellà Pere el Cruel estava al costat d’Anglaterra. E l 1912 1913 500 fet que al llarg de l’opus eiximenià trobem diverses referències directes a aquest conflicte bèl.lic, la qual cosa demostra una bona coneixença seua per part d’E iximenis. 1915 D’alguns dels esdeveniments que hi esmenta, podria fins i tot haver pres coneixement durant la seua estada a Oxford o Tolosa. seu rival, el seu germà bastard E nric de Trastàmara i la Corona d’Aragó, al costat de França. E n aquest conflicte (on també estigué implicat el regne de Navarra), hi hagué, successivament, un triomf dels Trastàmara-Corona d’Aragó-França, i un triomf de Pere el Cruel-Anglaterra. Però el rei castellà es negà a lliurar als països que li havien ajudat (Anglaterra i Navarra), els territoris promesos, per la qual cosa aquests el deixaren sol i fou derrotat pels seus rivals (i així mateix pujà al tron castellà la dinastia bastarda dels Trastàmara). Amb el suport castellà, però, França estigué en condicions de recuperar bona part d’allò perdut en 1360. E specialment important fou el suport de la flota castellana (formada bàsicament per mariners bascos i càntabres), amb el qual França derrotà als anglesos el 23 de juny de 1372 prop de La Rochelle, i la qual flota arribà fins i tot a atacar i incendiar el raval londinenc de Gravesend (1382). Anglaterra sols obtingué una petita revenja donant suport a la victòria portuguesa en Aljubarrota (14 d’agost de 1385), que evità l’annexió de Portugal per part de Castella. Aquest període de conflictes conclogué amb les treves de Leulinghen-Monçao (1389) entre França, Anglaterra, Castella, E scòcia, Borgonya i Portugal. Aquesta treva, però, no donà fi al conflicte anglofrancès, car aquest reviscolà el 1413 i no conclogué definitivament fins el 1453, amb l’expulsió definitiva dels anglesos de territori francès (Alvira, Martín. “E l Occidente europeo y la guerra de los Cien Años”. Dins D.A. Manual de Historia Universal, 4. Madrid. Historia 16. 1996. Pp. 114-5, 123-30). Pel que fa a l’exposició de potestats feta per E iximenis, aquesta anàlisi del conflicte anglofrancès i ses derivacions ibèriques ens indica molt bé com d’encertat estava E iximenis en la seua exposició, que podria interpretar-se en base a aquest conflicte anglofrancès. Després de les ubicacions protocolàries del Papat i l’Imperi, ubica a França i a Castella, que en època de composició del Primer duien clarament la iniciativa en la Guerra dels Cent Anys. Ubica després la Corona d’Aragó, aliat seu. I després, Anglaterra, que anava perdent en aquesta fase de la Guerra dels Cent Anys. Aquesta segona hipòtesi sobre el perquè de l’ordre seguit en aquesta exposició de potestats la considerem fins i tot més versemblant, i demostraria una volta més l’agudesa i gran capacitat d’observació i de percepció d’E iximenis pel que fa als esdeveniments polítics del seu voltant. I també com, tot i ser sovint càndid i ingenu, quan es tracta d’aquests temes, trepitja fort de peus a terra. 1915 Al Dotzè n’hem trobat dos de ben directes. Al capítol 59 ens conta això: “Llegim d’Eduart, príncep de Gal.les, fill del rey d’Anglaterra, que com fos per son pare exel.lat del regne seu, e sabés que lo dit pare seu per defensió de son regne entràs deçà mar ab Johan de Valoys, rey de França en camp e· n lloch de Cresí aprés Carles, que sens que lo pare no l’appel.là ell vengué al camp, e aquí vençut lo dit rey de França ell trobà gràcia ab son pare qui l’havia llejament aïrat” (Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 30v). Hi hagué certament una batalla en Crécy-en-Ponthieu el 25 d’agost de 1346, en la qual el rei E duard III d’Anglaterra i el seu fill E duard el Príncep Negre , baren batre els francesos. Ara bé, en aquesta batalla el rei francès batut fou Felip de Valois. Poguera E iximenis més aviat referir-se a la batalla de Poitiers (19 de setembre de 1356). En aquesta batalla, certament, fou derrotat Joan II el Bo de França per part dels anglesos, i fou fet presoner fins i tot. E l motiu oficial d’aquest enfrontament fou la presó en abril de 1356 de Carles el Dolent de Navarra (el Carles del que possiblement parla E iximenis), i la demanda d’auxili al rei anglès per part de Felip d’E vreux, germà del rei navarrès (Alvira, Martín. Op. cit. Pp. 124-5). Possiblement E iximenis es refereix a aquesta darrera batalla. A ella també sembla fer referència al capítol 230 del Dotzè , on, en explicar-nos que a 501 Fa després una curiosa referència mariològica tot seguit, car diu que en lo regne de aquest príncep és més honrada madona sancta Maria que en terra del món. Potser vol dir que la festa de la Immaculada era molt celebrada en Anglaterra. E n qualsevol cas, això cal lligar-ho de ple amb la devoció mariana franciscana, en la qual per cert influïren molt alguns mestres franciscans anglesos o que passaren per Oxford, com Duns E scot, i de la qual hem parlat també. I precisament tot seguit exalta les universitats de Cambridge (fundada per Beda, diu), i d’Oxònia, qui encara val més que l’altra. Tenim ací, doncs, una altra prova de la forta empremta intel.lectual que rebé E iximenis de la seua estada a Oxford, perceptible igualment si analitzem l’origen de molts dels autors dels llibres que formaven part de la seua biblioteca personal en el moment de sa mort, com ja hem indicat al capítol segon. Al final d’aquest capítol torna a la temàtica escatològica, i fa una curiosa profecia, de la que ja hem parlat, en dir que “dien alguns theòlechs que ab casa de Aragó seran en breu lliguats a fer la execució de nostre senyor Déu contra los ecclesiàstichs, als quals seran cruels axí com los lleoparts poderosos perseguidors”. Ací podria ser fins i tot que parlara d’algun projecte d’enllaç matrimonial que al final no es dugué a terme, si bé més probablement cal situar això dins del context de les seues idees escatològiques, com ja hem exposat. Al següent capítol 249 parla així E iximenis “De la dignitat del Rey de Ongria”.1916 Diu que aquest regne és fort gran en espay de terra, cosa certa a més. vegades pocs vencen a molts, ens diu que per esta via lo príncep de Gales pres lo rey Joan de França, segons que saben aquells qui encara són vius e· y foren presents ( Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 98r). També n’hem trobat una altra referència al capítol 215 del mateix Dotzè: “Jamés lo príncep no offena notablament negun dels seus ans de sa batalla, car és perill que aquell qui és ofès no faça o tracta qualque gran mal. Per aquesta raó Phelip de Valoys rey de França fonch vençut per E duart rey de Anglaterra, car ans de la batalla, son frare qui era duch de Orliens aucís lo comte de Flandres, per la qual mort los flandreses foren tant ofesos que mataren lo dit duch, e per esta via fonch bastit tant de mal en l’estol de Phelip, que perdé la batalla on era ell personalment, e lo rey de Boèmia son cunyat, e lo rey de Scòcia, e lo rey en Jacme de Mallorca, e havia gent sens fi aquí e morí en la batalla lo dit rey de Boèmia e sens fi de cavallers de França” (Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 91v-92r). No hem pogut identificar, però, de quina batalla parla. Hem parlat, en fi, al capítol segon d’aquest treball del bon coneixement que tenia E iximenis d’una batalla, que si bé no forma part directa d’aquest conflicte, car pertany més aviat al conflicte successori castellà, cal inserir dins de la conjuntura d’aquest conflicte internacional, com és la batalla de Nájera (3 d’abril de 1367), partint de referències fetes al capítol 274 del Dotzè ( vide Riquer, Martí de. A proximació al “Tirant lo Blanch”. Barcelona. E dicions dels Quaderns Crema. 1990. Pp. 204-9 [Capítol “Aspectes de la guerra segons E iximenis”]). 1916 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177v. 502 I després que lo príncep de aquesta terra ha guerra quaix tostemps ab tartres e ab turchs. Cosa igualment certa. Ara bé, s’excusa de parlar més extensament d’aquesta Casa, car diu que les dignitats de aquesta casa són moltes, les quals yo no sé certament.1917 I arribem així al capítol 250, on parla “De la dignitat del Rey de Nàpols”.1918 Comença declarant la fidelitat d’aquesta casa reial a la casa de França, d’on és eixit el seu llinatge, i a l’E sglésia ensems: “Aquesta és exida de la casa de França per ordenació de la sancta església de Roma, qui la donà a Carles, fill del Rey de França per la victòria que hac de Frederich, qui fon E mperador, e puixs fonch deposat per papa Ignocent lo quart en lo consell general de Leó del Royne, qui és en França”. Certament, aquest regne passà a Carles d’Anjou, germà de sant Lluís de França i enemic que fou de la Corona d’Aragó, per ordenació papal, com a conseqüència de la deposició i derrota final dels successors de Frederic II Hohenstaufen.1919 Tenim ací d’aquesta E l regne d’Hongria en època d’Eiximenis fou governat, com ell ja ha dit abans, per la dinastia francoitaliana dels Anjou. Mort el 1301 Andreu III, darrer representant de la dinastia hongaresa dels Arpad, fou reclamada la successió per la dinastia angevina napolitana, basant-se en els drets derivats del matrimoni de la filla del rei hongarès Esteve V (1270-2), Maria, amb el rei napolità Carles el Coix. E l 1309, un nét seu, Carles Robert, amb el suport de la Santa Seu, de la noblesa croata i dels magnats de l’Hongria meridional, accedí a la corona hongaresa. E n època de la composició del Primer, governava Hongria encara un membre d’aquesta dinastia, Lluís el Gran (1342-82), que a partir de 1370 fou fins i tot rei de Polònia al mateix temps. A la mort d’aquest rei, però, el succeí el seu gendre l’emperador germànic Segimon, i n’hi hagué, doncs, un canvi dinàstic (Reglà, Joan. Op. cit. Pp. 206-7; 359-61). 1918 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 177v-178r. 1919 Mort Frederic II, els seus successors lideraren el partit gibel.lí en el sud d’Itàlia. Llavors el papa Urbà IV cridà al seu auxili a la casa de França, qui li socorregué en la persona de Carles d’Anjou, germà de sant Lluís. Aquest derrotà els darrers Hohenstaufen a Benevento i Tagliacozzo (1266-8), i llavors rebé el regne de Sicília en qualitat de feu pontifici. Després d’una sèrie de papes que li foren hostils, aconseguí el germà de sant Lluís que triaren com a papa el francès Martí IV el 1280, que li nomenà vicari pontifici i que li ratificà en el domini del regne. Però llavors el 30 de març de 1282 esclatà a Sicília la revolta coneguda com a “Vespres Sicilianes”, que posà l’illa sota el govern de Pere el Catòlic d’Aragó, inaugurant-se llavors el govern de la casa d’Aragó sobre aquesta illa (Reglà, Joan. Op. cit. Pp. 338-41). Es produí llavors la paradoxa que dos reis (l’establert a Nàpols, però també l’establert a Sicília) duien el mateix títol de “rei de Sicília”, la qual cosa donà lloc a l’estranya expressió de “regne de les dos Sicílies” (Fossier, Robert et alii. L a E dad Media, 3. E l tiempo de crisis. 1250-1520. Barcelona. E ditorial Crítica. 1988. P. 64). E iximenis fa tres referències a la citada batalla de Benevento, en què Carles d’Anjou derrotà Manfred de Sicília, fill bastard de Frederic II Hohenstaufen, en el Dotzè, concretament als capítols 215 (València. Lambert Palmart. 1484. F. 92r), 229 (Ibidem. F. 98r) i 232 (Ibidem. F. 99r). E ncara que cau E iximenis en les inexactituds d’anomenar a Carles d’Anjou en els dos primers capítols esmentats com a Carles Martell, i en el tercer citat de designar-lo com a rey de França (cosa que no era, com hem vist), sembla demostrar en l’exposició que fa, tenir un bon coneixement dels fets ocorreguts al voltant d’eixa batalla. 1917 503 manera un clar exemple de l’eix francopapal del qual ja hem parlat, i de nou veiem el clar romanisme d’E iximenis. Parla després de com en aquest regne està el mont de Garga, on aparegué sant Miquel, qui, diu, és especial guardador d’eixa terra. De nou trobem ací la presència de la matèria angèlica en E iximenis. I conclou aquest capítol dient que aquest rey és especial de la sancta església, e feudatari, e posat sots lo jou de Jesucrist e del seu vicari. Sorprén molt el tracte benevolent que fa E iximenis a aquest regne, el qual era enemic declarat de la Corona d’Aragó. E s mostra així en principi E iximenis més fidel a l’E sglésia que al seu propi país. Però ja hem parlat en diversos llocs de les especials circumstàncies en què s’escrigué el Primer, i de com en aquesta obra E iximenis és extremadament caut en afers delicats, com aquest. Al següent capítol 251 parla “De la dignitat del Rey de Cicília”.1920 Comença dient que aquesta Casa és exida de la Casa d’A ragó, cosa ben certa. I al final d’aquest capítol fa un dificilíssim equilibri, que demostra la seua astúcia i la seua habilitat: “E axí com lo Rey de Nàpols, és subjugat al vicari de Jhesucrist en l’espiritual, jatsia que per lo temporal entre ell e la E sglésia algun temps sia una gran contesa, la qual en breu haurà fi si a Déu plaurà”. Certament, Sicília formava part integrant de l’antic regne de Nàpols que fou atorgat a Carles d’Anjou, però a conseqüència de les Vespres Sicilianes, fou ocupat per Pere el Gran d’Aragó, i després de la mort d’aquest rei, passà a Frederic, germà de Jaume II d’Aragó, inaugurant- se una nova dinastia reial, emparentada, doncs, estretament amb la d’Aragó. La contesa de la qual parla E iximenis es devia certament al fet que l’ocupació feta per Pere el Gran anava en certa manera contra els interessos papals, estretament lligats a França, com hem vist. 1921 Ara bé, l’esperança d’E iximenis de que aquest conflicte es resolga “en breu”, segons A. Ivars, faria referència als intents de Pere el Cerimoniós de tenir un títol legítim per a posseir Sicília davant del Pontificat. E n aquest sentit, al.lega una missiva amb data de 6-IX-1381 en la qual Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 1 78r. L’ocupació de Nàpols pels Anjou i de Sicília per la casa d’Aragó cal inserir-la dins de les seculars disputes entre güelfs i gibel.lins, car si Carles d’Anjou pretengué erigir-se en campió del güelfisme italià, Pere el Catòlic tingué una molt fluïda relació amb el gibel.linisme, que culminà amb el seu casament amb l’única hereva del stupor mundi (Reglà, Joan. Op. cit. P. 339). L’afer sicilià ocasionà, com E iximenis indica, una llarga contesa amb la Santa Seu, defensora dels Anjou i dels seus interessos, que no es resolgué fins a temps de Jaume II, mitjançant els tractats d’Anagni i Caltabellota. Aquests tractats, que en principi cercaven llevar el regne sicilià a la Corona d’Aragó mitjançant compensacions amb Sardenya i àdhuc Còrcega, no tingueren, però, efectes pràctics, car a Sicília s’inicià una dinastia provinent de la casa d’Aragó en la persona de Frederic, germà de Jaume II, que durà fins a temps d’Alfons el Magnànim (Ibidem. Pp. 185-8). 1920 1921 504 escriguè el rei Cerimoniós al papa Urbà VI per a intentar un matrimoni entre la seua filla Isabel i el primogènit de Carles de Nàpols. 1922 Dels regnes de Nàpols i Sicília i de la seua especial sujecció al Papat en parla també al capítol 256 del Primer, en dir que lo sant pare apòstoli ha per vassall (...) lo regne de Sicília seu propi, e de Nàpols axí com a cosa sua. 1923 I fins i tot a les A llegationes en parla també, quan parla dels casos en què, segons els doctores l’E sglésia pot entrometre’s en afers temporals, i en cita dos, el primer dels quals és cum aliquis principis dat ecclesie castrum, uel uillam, uel aliud, modo quo ecclesia habet patrimonium sanct Petri uel regnum Cicilie, quod est patrimonium ecclesie. 1924 També trobem mostres, però, al llarg del seu opus del seu patriotisme respecte a aquest afer sicilià. I llavors, si d’una banda exalça els protagonistes catalanoaragonesos del cas, de l’altra denigra els seus rivals, bàsicament Carles d’Anjou. Tenim així una prova més de l’astúcia eiximeniana. Així, el rei Pere el Gran apareix lloat al capítol 656 del Dotzè, on es parla d’ell com de bona memòria, i on s’esmenta el fet històric de l’intent d’invasió de la Corona d’Aragó per part dels francesos pel Coll de Peniçàs.1925 E n aquest capítol es destaca la planura, generositat i valentia d’aquest rei. Carles d’Anjou, per contra, apareix criticat en diversos llocs del Dotzè. Abans, però, torna E iximenis a fer el seu acostumat joc d’al.legacions i contraal.legacions, sempre volent quedar bé amb tots. Comença al capítol 608 del citat Dotzè. A l’anterior capítol 607, en una hipotètica carta que Gervàsius, patriarcha alexandrinus (...) tramès als pisans avens sobre si un mal tiran, recomana Ivars, Andreu. “La “indiferencia” de Pedro IV de Aragón en el Gran Cisma de Occidente”. A IA , XXIX. 1928. Pp. 161 -86. 1923 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 179r. 1924 Hauf, Albert. “Les A llegationes de Fra Francesc E iximenis, O.F.M. sobre la jurisdicció i el poder temporal de l’E sglésia”. E studis de L iteratura Catalana en honor de Josep Romeu i Figueres, II. PAM. 1986. P. 20. 1925 El fet històric de què parla Eiximenis tingué lloc a conseqüència precisament de l’ocupació de Sicília per part de Pere el Gran. Llavors, el papa d’aleshores, Martí IV, francès i aliat de Carles d’Anjou excomunicà Pere el Gran i atorgà la Corona d’Aragó a Carles de Valois, fill de Felip l’Ardit de França (1283), tot promulgant una croada de conquesta. Aquesta croada francopontifícia acordà el seu pas pel Rosselló (que pertanyia llavors al regne de Mallorca des de la mort de Jaume I) amb el rei mallorquí Jaume II, i intentà llavors envair Catalunya. Però fracassà en el Coll de Panissars citat per E iximenis. No obstant, envairen l’E mpordà i arribaren a ocupar Girona. Però a aquesta croada la feren fracassar l’enèrgica resistència dels catalans i la victòria marítima de l’almirall Roger de Llúria en el golf de Roses sobre la flota francesa (Reglà, Joan. Op. cit. P. 186). D’altra banda, dins del mateix Dotzè, el rei E n Pere ja ha estat prèviament lloat al capítol 254, que comença parlant de lo gran famós cavaller lo rey E n Pere d’A ragó, del qual tantes probitats llegim e excel.lències (València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 107v-108r). Tot seguit puntualitza que aquest és el rei que conquerí Sicília, per la qual cosa resta clar llavors que està fent referència a Pere el Gran. 1922 505 l’obediència i la paciència quan a un poble li toca suportar un tirà. 1926 Al capítol 608, per contra, diu com els pisans no estan d’acord amb els arguments donats per aquest patriarca i contraargumenten. I és ací en una d’aquestes contraargumentacions on ataca fortament Carles d’Anjou, tot fent una llarga diatriba contra ell on l’acusa bàsicament de ser un tirà, i on justifica les Vespres Sicilianes contra ell.1927 Al següent capítol 609, en fi, torna a parlar aquest patriarca alexandrinus i ara rebat els arguments fets a l’anterior capítol 608. I en una d’aquestes contraargumentacions diu que a la terça raó dels scilians, vos dich que axò no pertany a mi a difinir si ells justament tolgueren a Carles lo regne o no: creets-ne a la santa mare esgleya qui y ha ja sentenciat. 1928 É s una via de compromís de nou. I a continuació recolza la idea que vol demostrar, de que les dolenties de Carles d’Anjou es devien d’haver corregit amb molta paciència i mansuetud amb nombroses al.legacions bíbliques. Semblaria que, fent això, censura la revolta dels sicilians contra Carles d’Anjou. Però al final de la seua argumentació fa una curiosa reserva: D’aquesta matèria, emperò, no· ls cal pus curar de present, basta al propòsit que pus dolçament pogueren aver ajudat a llur afany que no faeren. 1929 E l propòsit de què parla E iximenis és la deposició de Carles d’Anjou. I llavors sembla clar que E iximenis no censura l’”afany” dels sicilians en si, ans la forma en què aquest es dugué a terme, que ell voldria que haguera estat més “dolçament”. La prova de que Carles d’Anjou no és un personatge especialment simpàtic per a E iximenis la tindríem en capítols posteriors del mateix Dotzè. Així, al capítol 629 ens conta una història, de possible rerafons històric, on se’ns conta que Pere el Gran volia conquerir Nàpols, després d’haver pres Calàbria. I llavors, Carles d’Anjou, veient-se perdut, li reptà a un combat en Bordeus. Allà viatjà Pere el Gran, però no Carles d’Anjou, per la qual cosa no pogué prendre el regne de Nàpols.1930 I així mateix, al capítol 638, ens conta com quatre tresors los pus famosos de tot crestianisme se són despesos en nostre temps e perduts llejament e de tots punts a aquells qui· ls avien ajustats. 1931 Doncs un d’aquests és el corresponent a lo duch d’E njou, fill del rey de França, qui· l despès per aver lo regna de Nàpols, lo qual no ach. 1932 Aquest “regne de Nàpols”, fa referència evidentment a Nàpols junt Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 326-7. 1927 Ibidem. Pp. 328-9. 1928 Ibidem. Pp. 332-3. 1929 Ibidem. P. 333. 1930 Ibidem. P. 389. 1931 Ibidem. Pp. 411-2. 1932 Ibidem. P. 411. 1926 506 amb Sicília, la qual, evidentment, no tingué Carles d’Anjou. I el “fill del rei de França” és, evidentment, Carles d’Anjou, germà de sant Lluís de França. Vet ací com en aquest cas concret E iximenis deixa de banda la seua fidelitat papal i pren partit per la seua pàtria i pels seus interessos nacionals. Parla al següent capítol 252 “De la dignitat del Rey de Portugal”,1933 i ací es dedica sols a analitzar el seu escut. Al capítol 253 parla “De la dignitat del Rey de Navarra”,1934 i ací sols hem de remarcar que diu que aquesta casa reial descendeix de la de França, cosa encertada. 1935 Al capítol 254 parla “De la dignitat del Rey de X ipre”,1936 i ací destaca E iximenis com aquest regne és frontera contra turcs i moros, la qual cosa és digna de gran reverència . Dels altres tres casos citats, dos corresponen curiosament a enemics de la Corona d’Aragó, car un és el seu avorrit Pere el Cruel de Castella, que tingué guerra amb Pere el Cerimoniós, i l’altre el jutge d’Arbòrea, que tant destorbà la conquesta de Sardenya per la Corona d’Aragó. 1933 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 178r. E n època de l’escriptura del Primer, el regne portuguès es trobava implicat dins de la pugna internacional de la Guerra dels Cent Anys. Així, Pere I (1357-1367) optà per l’aliança amb Pere el Cruel de Castella i Anglaterra. E n canvi, Ferran I (1367-83) optà per l’enfrontament amb la nova dinastia castellana dels Trastàmara i l’aliança amb Anglaterra. Aquesta decisió fou negativa per a ell, car el 1369 fou derrotat per Castella i obligat a reconèixer els Trastàmara al tractat d’Alcoutim (1371). Així mateix, el suport anglès provocà una guerra interna amb la noblesa procastellana. Del canvi dinàstic després de la mort d’aquest rei i de la momentània i efímera victòria anglesa front a l’eix francocastellà que això suposà ja n’hem parlat (Alvira, Martín. Op. cit. P. 137). 1934 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 178r. 1935 E fectivament, d’ençà de la mort de Sanç VII el Fort (1234), s’introduí en el regne navarrès la dinastia de X ampanya, i aquest regne girà llavors dins l’òrbita francesa. Aquesta dinastia s’estingí el 1305 i el regne llavors fou incorporat a la corona francesa fins al 1327, durant els regnats de Lluís X , Felip V i Carles IV. Després de la mort d’aquest, i coincidint amb la crisi successòria francesa que donà lloc a la Guerra dels Cent Anys i que conduí a la dinastia dels Valois a la corona francesa, el regne es negà a reconéixer aquesta dinastia i proclamà reina Joana II, filla de l’anterior rei francès Lluís X i casada amb el comte Felip d’E vreux (1328). Aquesta nova dinastia d’E vreux, derivada, doncs, de la casa de França, com diu E iximenis, regnava en el regne navarrès en temps de l’escriptura del Primer, i governà aquest regne fins 1425 (Reglà, Joan. Op. cit. P. 321). 1936 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 178r. Xipre fou pres pels croats el 1198. Posteriorment, després de la caiguda de Terra Santa, en aquesta illa s’instal.laren els reis de Jerusalem, d’origen francès. E n època del Primer, en Xipre regnava, doncs, una dinastia francesa, com diu E iximenis en altre lloc (Ladero, Miguel Ángel. “Cristiandad e Islam a finales del Medioevo”. Dins D.A. Manual de Historia Universal, 4. Madrid. Historia 16. 1996. P. 275). L’orientació francesa envers la Mediterrània Oriental figurava ja, d’altra banda, en els projectes d’importants teòrics polítics francesos, com Pierre Dubois. Així ho explica A. Dempf, referint-se a les teories d’aquest autor: “Auch der Usurpator von Konstantinopel soll durch einen französischen Prinzen ersetzt werden, im Königreich Cypern für den ganzen Orient eine französische Secundogenitur errichtet und auch an die E roberung Ägyptiens gedacht werden, so daß der Ring der französischen Hegemonie sich um das ganze Mittelmeer schließt. Sicher war 507 Al capítol 255 parla “De la dignitat del Rey de Hermínia e dels altres reys cristians”.1937 E s dedica ací a analitzar l’escut d’aquest regne (Armènia) i d’altres, alguns reals i alguns ficticis: Polònia, Àsia, Noruega, Bohèmia, Boècia, E scòcia, Hibèrnia (Irlanda), Tàrcia (Tràcia?) i Dinamarca. 1938 Pel que fa a aquests regnes ficticis, podem dir una volta més que ací trobem l’E iximenis càndid que creu en llegendes, pregonament medieval, doncs. E n tota aquesta exposició de jerarquies entre els reis cristians, ha analitzat E iximenis 21 regnes (contant l’Imperi) més el Papat. I conclou al final del citat capítol 255 dient que “ultra de aquests ha en la sancta cristiandat duchs, e comptes, e marquesos, e d’altres prínceps, axí grans e majors que los dits reys en potència e en terres, e en riqueses, tots subjugats al vicari de Jhesucrist”. Tot plegat recorda una bella ordenació estamentària, medieval i pactista. II. Imperium et sacerdotium. E l sistema teocràtic eiximenià E n aquest apartat anem a analitzar com E iximenis desenvolupa una idea ja exposada en l’anterior apartat, com és la de la supremacia del Papa sobre l’E mperador i en general sobre la resta de regnes cristians. Hem de dir primerament, que l’exposició més sistemàtica i detallada d’aquestes idees, exceptuant referències esporàdiques, es troba a tres obres d’E iximenis. Al Primer apareix bàsicament exposat als cap. 75-81 (on exposa llargament la donatio Constantini ), i, sobretot, als importants capítols 234 i 245, on fa un extens al.legat en pro de la supremacia política papal. A la quarta part del Dotzè (cap. 396-466), si bé no tots els capítols hi són dedicats exclusivament a aquest tema, fa la més completa exposició del seu sistema teocràtic. Per últim, les A llegationes, tot i que tenen per motiu un afer concret, dieser Plan einer weitausgreifenden E xpansionpolitik für den ersten, reif gewordenen Nationalstaat realpolitischer als Dantes Kaisertraum” (Sacrum Imperium. München und Berlin. Verlag von R. Oldenburg. 1929. P. 420). 1937 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 178r-178v. 1938 Ibidem. Respecte al regne d’Armènia i la seua inclusió entre els regnes d’obediència al papa de Roma, tot i haver-hi en aquest regne una església cristiana autocèfala, possiblement es fa ressò E iximenis de diversos intents haguts al llarg de l’E dat Mitjana d’unió entre l’E sglésia de Roma i aquesta església. Una prova d’aquest esperit d’entesa la tenim en el fet que la Summa Theologica de sant Tomàs d’Aquino fou traduïda a la l engua armènia a principis del segle XIV (Grabmann, Martin. Historia de la Teología Católica. Madrid. Espasa-Calpe. 1940. P. 101). D’aquests regnes citats, en fa alguna observació curiosa. Així d’Àsia diu que és regne e ciutat sots la tremuntana que envides han dues hores de dia de hivern. D’Hibèrnia (Irlanda), en dóna, però, una informació més exacta per a l’època: A quest regne és partit per dues parts. L a una senyoreja lo rey d’A nglaterra, e altres senyors qui s’appel.len reys. 508 fan una extensa i sistemàtica exposició d’aquestes idees. Ben és cert, però, que molts dels arguments exposats es repeteixen en els diversos llocs al.legats, com veurem. Analitzarem en primer lloc quin tractament fa de la qüestió E iximenis al Primer, i ací veurem primer el capítol 234, on fa una exposició sistemàtica de les seues doctrines teocràtiques, i després els ja citats capítols 75 a 81 de la mateixa obra, on fa una exposició prou completa de la donatio Constantini. Després, veurem el tractament que en fa a les altres parts de l’opus eiximenià citades, les A llegationes i la quarta part del Dotzè. 1. Capítol 234 del Primer del Crestià Dóna un seguit d’argumentacions en aquest capítol, 1939 que serien aquestes: 1- Idea de govern únic: Com donchs la millor disposició de regiment que darse puixa al món sia que tot lo món sia sots un príncep e monarcha que sia senyor sobre les coses espirituals e temporals. 1940 2- E xposa una sèrie d’arguments derivats de la més estricta lògica. E l primer seria el que diu que: Rahó natural ensenya que les coses espirituals són millors e pus altes que les temporals. Aquesta és una idea clau en el seu pensament, no sols en allò referit a la matèria d’aquest epígraf. Pel que fa a la teorització teocràtica, trobem aquesta idea en dos autors molt citats per E iximenis: Hug de Sant Víctor i sant Bernat. Tenen en comú aquests dos teòlegs que estructuren la seua teorització teocràtica en base a la superioritat d’allò espiritual, representat pel papa, sobre allò temporal. 1941 Ibidem. Ff. 168v-170r. É s interessant l’argumentació que dóna, que mostra ensems la curiosa combinació d’aristotelisme i neoplatonisme que és present a tota l’obra eiximeniana: el llibre XII de la Metafísica d’Aristòtil, i De ecclesiastica jerarchia del pseudo-Dionís. L’altra fonamentació que dóna, és un lloc comú en el seu pensament antimonàrquic: Proverbiorum , XXVIII: Multi principes propter peccata populi. 1941 Hug de Sant Víctor ens diu això a De Sacramentis christianae fidei, 1. II: Quanto autem vita spiritualis dignior est quam terrena, et spiritus quam corpus, tanto spiritualis potestas terrenam sive secularem potestatem honore, ac dignitate praecedit. De sant Bernat destaquem De consideratione, 1. I, c. VI. Citat a Iranzo, Víctor Sebastián. “La teocracia pontificia en Francisco de E iximenis”. A nales del Seminario de V alencia, VII. 1967. P. 54, n. 125. Respecte a Hug de Sant Víctor ens destaca la mateixa idea d’una manera més gràfica Pere Joan Viladrich: “E n el pensamiento de Hugo de San Víctor (...) los conceptos de Iglesia y “cristiandad” prácticamente se confunden, mientras dentro de esta universitas christianorum, sinónima de civitas o respublica christiana, coexisten dos géneros de vida, dos estamentos sociales y jurídicos, dos respectivas potestades, una inferior (la secular) y otra superior (la eclesiástica)” (Compromiso político, cristianismo, cristiandad medieval. Pamplona. Ediciones de la Universidad de Navarra, S.A. 1973. P. 38). 1939 1940 509 També és de lògica, tot i que diu que ho fonamenta al dret canònic, quan diu que qui comana alguna cosa principal e notabla a algú, a ell li comana cascú accessori. Per últim, tot i que és un argument purament jurídic, diu ell que gracie sunt ampliande. I refereix això a les paraules de Crist a sant Pere: Quodcumque solveris super terram, est solutum et in celis. 3- Argumentacions derivades del dret canònic exposa també. E n aquest sentit, diu que lo Papa ha dret del imperi celestial e terrenal, 1942 i que lo Papa no regoneix senyor sobre si mateix, sinó solament Déu. E no és axí dels altres. 1943 Però sobretot, apareix ací una argumentació, en aquest cas derivada de molt diverses autoritats canonístiques, que és clau per a entendre tota la seua argumentació teocràtica. É s allò que podem definir com a “pactisme teocràtic”, i que desenvoluparem posteriorment. Ací direm simplement que això consistiria en un repartiment de poder entre les diverses potestats polítiques medievals. Al Papat correspondria una mena de tasca general d’arbitratge entre les diverses entitats estatals, a la qual li correspondria vetllar perquè tots els prínceps cristians respectaren i servaren els principis cristians, segons com estan establerts al dret canònic. E n últim terme, al Papat correspondria la defensa dels vassalls enfront dels regents que no serven la llei cristiana. D’això, com diem, fa una més completa exposició en altres llocs de la seua obra que analitzarem en el seu moment. Però de present, veurem com ho desenvolupa en aquest capítol. Tot al.legant, com hem dit, una llarga sèrie d’autoritats canòniques, diu que el Papa, per sa auctoritat pot mudar los regnes e absolre los vassalls del imperi e dels regnes e altres senyories de la feeltat de aquell qui primer era llur senyor. Veiem així com el Papat ostenta aquesta supremacia sobre totes les dignitats senyorials cristianes. Ara bé, aquesta supremacia no s’estén a l’execució material, com tot seguit, i dins del mateix capítol precisa: appar que sanct Bernat posa que lo títol espiritual e material o temporal, abdós són del Papa, jatsia que la execució del material sia comanada al braç seglar.1944 Al.lega “lo decret en la distinció de XXII, en lo capítol omnes”. Al.lega el Decret, distinció LXXVIII, capítol elecciones. 1944 Aquesta cita pren per base De consideratione ad E ugenium Papam, de sant Bernat, la qual pren així mateix com a base la frase de L uce, X X II: E cce duo gladii. É s ni més ni menys que l’argument de les dos espases, molt important en la fonamentació teocràtica, i en el pensament eiximenià en concret. La fonamentació en sant Bernat, així mateix, és molt important en el pensament supremacista papal eiximenià. 1942 1943 510 Així mateix, el Papat seria en aquest marc teòric, una mena d’entitat jurídica supraestatal, com diu més endavant: N e negú no el pot jutgar, si donchs no era heretge.1945 4- Al.lega una extravagant de Papa Bonifaci V III . No la nomena, però s’està referint a l’extravagant Unam Sanctam, dictada pel Papa Bonifaci VIII 1946 al voltant dels seus conflictes amb Felip el Bell de França. É s important aquesta al.legació en el pensament teocràtic eiximenià, i la repetirà més endavant, ara nomenant- la explícitament. S’alinea així E iximenis, amb la més estricta defensa de la potestat papal front a la potestat seglar. I en qualsevol cas, veiem com és d’important per a ell l’autoritat d’una butlla papal. 1945 Ho fonamenta en el dret canònic de nou. Al.lega ara “XXXX distinció, capítol si papa et nona causa questione tercia, “patet cum sequentibus”, et X V II, questione IIII, nemini”. 1946 Sent molta afecció E iximenis envers aquest Papa. I així, al capítol 40 del L libre de les Dones , parla de Bonifaci, papa màrtir (L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial Edicions Catalanes. 1981. P. 69). Segurament fa referència a l’escandalós atemptat d’Anagni (7 de setembre de 1303), en el qual uns emissaris del rei de França (enviats per Guillem Nogaret i Sciarra Colonna) entraren dins de sa residència d’Anagni i l’insultaren fortament, morint aquest Papa poc de temps després, a consequència segurament del disgust (Fossier, Robert et alii. Op. cit. 1988. P. 110). D’altra banda, apareix una crítica directa a Felip el Bell al capítol 588 del Dotzè (Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona. 1986. Pp. 276-7), a través d’una historieta al.legòrica. Segons la Istòria Gàl.lica, ço diu, tenia un dolent canceller Felip lo Bell , a qui el poble francès clamava que substituïra i llevara del càrrec. Llavors, el bisbe de París, anomenat E steve li fa una dura crítica. Cal veure un clar simbolisme entre la crítica a aquest rei per part d’un eclesiàstic. I més simbòlica és encara la crítica final: Per què yo vinch ací de part de nostre senyor Déu a manifestar-te lo seu juhý sobre tu e ta casa. Sàpies que tu morràs dins tant de temps, e no vol nostre senyor Déu que res del teu eret jamés en la casa de França. I després afegeix E iximenis: E axí fo, car dins lo temps aquell, ell morí sens ereter. E iximenis no és del tot exacte, ja que, com hem dit, va ser després de la mort successiva dels tres fills d’aquest rei (Lluís X, Felip V i Carles IV) que hi hagué el canvi dinàstic a França, amb l’ascens al tron de la dinastia dels Valois en la persona de Felip VI. Però ací ens interessa destacar com E iximenis en certa manera vincula aquest canvi dinàstic a un càstig diví pels continus atacs del rei Felip el Bell al Papat i a l’estament eclesiàstic en general. També és cert que en altre capítol del qual hem parlat llargament al capítol anterior, el 38 del 5è tractat del L libre dels À ngels, ubica aquest canvi dinàstic en una conjuntura escatològica. Ja hem indicat així com en aquest capítol se’ns conta com sant Miquel fa unes sorprenents revelacions, primer als àngels prínceps de França, Anglaterra i E scòcia, i després als àngels prínceps dels cinc regnes hispànics. Ens interessa el principi d’allò dit respecte al regne francès: “Lo Senyor mana que per tal quant lo rey de França ha culpa en part de la malícia de son regne, e és casa massa atenent a honor, que sia ferida en la raïl, e que lo regne defalla en la linya recta e pas a la lateral” (De Sant Miquel A rcàngel. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 118). I aquesta afirmació cal completar-la amb la darrera afirmació feta, ara en boca del propi E iximenis, respecte al regne francès: Quesque sia de açò qui és esdevenidor, certa cosa és que de fet és estat ço que de França és dit (Ibidem. P. 119). Trobaríem no obstant, tot i el caràcter fonamentalment escatològic d’allò dit en aquest capítol i que ja hem analitzat, una certa connexió entre aquesta condemna a la casa de França i l’atemptat d’Anagni a l’inici d’aquest capítol. Així, ens diu E iximenis que aquest col.loqui de sant Miquel amb la resta dels àngels prínceps d’aquests regnes tingué lloc l’any 1312 (Ibidem. P. 117). És a dir, molt poc de temps després d’aquest atemptat d’Anagni (1303). 511 E l fet que no la nomene directament, deriva del fet que hom pot copsar al Primer un to de prudència general en l’exposició de ses idees. Aquest to també el podem percebre en l’exposició dissimulada de ses idees escatològiques, i en el subtil distanciament del proavinyonisme seu posterior. Però d’això ja hem parlat extensament en el seu lloc. 5- Argumentacions escripturístiques: Tot al.legant Mathei, X V I, diu que donchs sanct Pere és fonament de la E sglésia, e per consegüent tot edifici spiritual e temporal dins la sancta església crestiana ha fonament e començament de sanct Pere. Més endavant, tot al.legant Gènesi, X L V II i E sdras, V II, diu que los sacerdots totstemps foren franchs dels comuns càrrechs del poble. Tot i que no n’indica la font, ací podríem encabir també l’argumentació on diu que la llig divinal nos ensenya que los prínceps tots deuen ésser subjugats al vicari de Déu espiritual . Cita el cas ací de Moisès i de Samuel. 6- Fa una al.legació plenament medieval i plena de simbolisme, quan diu que quan el príncep es corona, pren espasa i corona de mà de persona ecclesiàsticha . Això explica la reticència d’alguns monarques medievals, partidaris de l’enfortiment de l’autoritat reial, a rebre ceptre i corona de mans d’eclesiàstics. 1947 Aquesta idea podríem dir que l’expressa molt bé un autor molt citat per E iximenis, sant Pere Damià (que ell cita com a Petrus Damiani o com a Petrus de Ravenna). Per a aquest autor, l’E mperador rep el seu poder directament del papa, i sols l’exerceix legítimament mentre roman fidel al papa.1948 2. Capítols 75-81 del Primer E n aquests capítols tracta per extens E iximenis, com hem dit, la donatio Constantini . Segueix bàsicament en la seua argumentació, la versió falsificada de l’E dictum Domini Constantini Imperatoris, de les pseudo-Decretals, i la V ita seu A ctus Sancti Silvestri, del pseudo-E usebi de Cessarea. 1949 La donatio Constantini fou un document, segurament apòcrif, que apareix a la segona part de les Falses Decretals, del s. VIII aproximadament, que diu que és una carta de Constantí al Papa sant Silvestre, i a tots els seus successors, en què se li atribueixen totes les terres de l’Imperi romà Destaca ací A. Hauf en les seues consideracions introductòries a les A llegationes el cas del nostre Pere el Cerimoniós, reticent a ser coronat pel bisbe de Saragossa (Op. cit. P. 9 n. 4). E ns remet a la Crònica de Pere el Cerimoniós (c. 2, 10 -2). 1948 Truyol, Antoni. Historia de la filosofía del derecho y del E stado, I . Madrid. Biblioteca de la Revista de Occidente. 1976. P. 329. 1949 Peláez, Manuel. “Las fuentes jurídicas de Francisco E iximenis, O.F.M. y aspectos históricojurídicos inéditos del Dotzè del Crestià”. A IA , 41. 1981. Pp. 493 -5. 1947 512 occidental. Malgrat el seu caràcter apócrif, va ser el principal document que serví als Papes per a defensar els seus drets temporals front als E mperadors germànics. D’altra banda, fou amplament al.legat pels diversos teòcrates posteriors.1950 Comença la seua argumentació donant una raó de per què amb l’emperador Constantí cessaren les persecucions imperials al cristianisme, al capítol 75: “Per tal qu· és costuma de nostre senyor Déu, segons que llegim Thobie, III , que aprés tempestat tramet bonança, e aprés tristor e desolació dóna als seus amichs consolació e repòs, per açò, passats los CCC anys en los quals la sancta religió crestiana fon perseguida fortment axí com damunt és dit, plagué a nostre senyor Déu aconsolar- la donant- li pau e consolació e delectació passífica, per tot lo món era estada tant de temps perseguida”.1951 Després conta la visió que tingué Constantí en somnis, i que determinà la seua conversió, al capítol següent: “Aprés d’açò tantost la nit següent apparegueren al dit emperador monsényer sanct Pere e monsényer sanct Pau, qui li dixeren axí: “Per tal quant has posat terme a peccats e a mals e has avorrida la tua corporal salut, per tal que la sanch ignocent no· s fos scampada, per açò nostre senyor Jesucrist nos ha trameses ací a tu per dar-te sanitat spiritual e corporal. Tin, donchs, nostre consell qui és aquest: Sàpies que Silvestre, que és bisbe de Roma, sí habita en lo mont qui s’appel.la Seraptim, e aquí stà amagat ab los seus clergues per fugir a les persecucions que tu dones als crestians. Appel.laràs aquest, e ell batejar-t’à, e llavar- t’à en la piscina d’aygua de pietat, e de present que sies axí per ell llavat, seràs sanat de la tua llebrosia, e de present que guarit sies, guarda que sies conexent al teu metge e senyor Jesucrist, ço és, que per la sua reverència e honor per tot l’imperi de Roma sien edificades esglésies crestianes, e sien totes les ídoles destrouïdes””.1952 Al capítol 77, es conta com Constantí cridà el Papa Silvestre perquè li explique i interprete el somni. Com a conseqüència d’això, el Papa Silvestre començà a catequitzar l’E mperador: “E llavors, ja donà major fe a la visió que havia vista, e demanà ab gran instància que li fos dat lo llavament de la piscina promès a ell per los sants apòstols. E llavors, sant Silvestre li donà aquell sagrament primer qui s’appel.la cathazació, e en romanç se appel.la primer senyar. E suplicà a l’emperador que de present los sants crestians presos per los càrcers fossen delliurats, e axí fon fet”.1953 1950 1951 1952 1953 Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. Pp. 165-8. Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 64r. Ibidem. F. 64v. Ibidem. F. 65r. 513 Al capítol següent, el 78, se’ns conta com el papa Silvestre instruí l’E mperador abans del seu bautisme, i com l’introduí en una piscina d’aigua en lo palau de l’emperador, qui era llà hon ara és en Roma sent Johan de L etrà, a fi de curar- lo de la seua lepra, la qual havia estat un càstig de Déu al dit Constantí (com se’ns indica al capítol 75), i la causa directa de tot el seu procés de conversió al cristianisme. 1954 I com diu el capítol següent, el 79,1955 l’emperador, efectivament, fou curat. Com a agraïment, Constantí promulgà tot un seguit de lleis a favor del cristianisme: E recordant-se Constantí dels benifets que de Déu havia rebuts, tantost a honor del Salvador, sí féu les lleys següents a favor de crestianisme. I és en aquest capítol 79 on es narra obertament la institució de la donatio Constantini per aquest E mperador, les manifestacions concretes que tingué, i ses conseqüències pràctiques: “Lo quart dia féu lley privilegiant lo bisbe de Roma per senyor general de tots los altres prínceps, que axí lo bisbe de Roma fos general bisbe e cap de tots los bisbes, clergues e prelats del món”. E n aquest punt, E iximenis és confús, i barreja els prínceps terrenals i els prelats religiosos en citar aquells sobre els quals el Papa té, a partir d’aquest moment, superioritat. É s una mica més avant d’aquest capítol on expressa això més clarament, però: “E deus saber que aquest mateix emperador renuncià a les dignitats imperials plenàriament e per si e per los sdevenidors emperadors. E donà al papa e a sos successors perpetualment erevocablement ab tots drets de l’emperador pertanyents. E en testimoni de aquesta cossa féu tot ço qui· s pertanyia a vera renunciació. E en special féu açò que mès lo papa primerament en possesió del patrimoni imperial, en testimoni de la qual plena possesió, ell se exí de fora de Roma, e pres la sua habitació a Constantinoble. E aquí creu que morí”. Conclou aquesta narració citant on es troba això per escrit: en les Martinianes i en lo decret, “distinctione nonagessima, Constantinus”. I just després fa una interessantíssima crítica: L lavors foren hoÿdes veus alts cridants e dients en l’ayre axí: “Huy és entrat lo verí mundanal dat a la crestiana església””. I a continuació explica per què és això: “Car de llavors ençà los clergues, qui primerament amaven pobressa e menyspreaven lo món, conceberen sperit de avarícia. Començaren llavors a abraçar les pompes del món e a· amar e a· ajustar pecúnies”. I fa un interessant relat de per què fou això així: “E n tant ja llavors que com aprés la mort dels papes precedents sent Silvestre no trobàs hom nengú qui volgués ésser papa, per tant quant llavors los papes anaven primers al martiri a pendre, per donar bon exemple 1954 1955 Ibidem. Ff. 65r-65v. Ibidem. Ff. 65v-66v. 514 als altres, e fossen sens riqueses, ans vivien ab molta pobressa e ab misèria amagats, e menyspresats e perseguits, axí que llavors aprés la mort de hun papa, la sglésia sovint vagava llongament, per tal quant nengú no volia pendre lo papat. E mperò, aprés de sant Silvestre, començà tanta ambició de clerecia que aquell se tenia per benahuyrat qui en qualque manera podia pujar en lo papat, axí com ara matex ho vehem sovint en lo món”.1956 Aquest darrer comentari seu a la donatio Constantini és molt interessant i mostra moltes coses. E n primer lloc, exalça la pobresa i la vida religiosa ermitana o quasi-monàstica. E n segon lloc, tot i al.legar la donatio Constantini com a argument teocràtic, no deixem de veure ací un cert regust contrari a ella, car l’acusa de la mundanització de l’E sglésia i àdhuc de la seua corrupció. E n tercer lloc, en tot això podem veure l’empremta dels espirituals franciscans i àdhuc de cercles beguins i arnaldians, la qual, si bé és cert que d’una manera o altra hi és present al llarg de la seua obra en major o menor mesura, és remarcable que hom puga copsar ja en el Primer. I diem això perquè ja hem subratllat com en aquests cercles s’insisteix amb especial èmfasi en la pobresa i en la necessitat d’austeritat en l’E sglésia. E n el següent capítol, el 80, ens diu com la profezia de Ysaïes de la conversió dels gentils se complí principalment en la conversió de Constantí. 1957 I conclou aquest relat amb el capítol 81, on se’ns diu, tal com indica el títol, “com la conversió de Constantí fon confermada per nostre senyor Déu dins lo cor dell dit emperador per diverses maneres” . 1958 E n aquest darrer capítol cita al final una de ses fonts: les flors dels sants en la istòria de sant Silvestre. 3. Allegationes Les A llegationes de Francesc E iximenis tenen per motiu una contesa haguda a la ciutat de València entre la jurisdicció civil i la jurisdicció eclesiàstica.1959 Varen sorgir aquestes diferències entre els anys 1398 i 1412 entre el bisbe de València i el Justícia al voltant del fur dels clergues. E l Justícia manà desarmar els clergues que duien armes públicament. E l bisbe de València, N’Hug de Llupià i Bages (íntim amic d’E iximenis, qui li havia dedicat el seu Pastorale), exigí que els clergues foren jutjats pel fur eclesiàstic, i E xposa la mateixa idea mutatis mutandis al capítol 889 del Dotzè in fine . V ide Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. Pp. 499 -500. 1957 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 66v. 1958 Ibidem. Ff. 66v-67r. 1959 García y García, Antonio. “Relaciones entre la Iglesia y el Estado en Valencia a principios del siglo XV”. E scritos del V edat, IX . 1979. 235-46. 1956 515 demanà també que se li lliurassen les armes retirades a aquests clergues. També es plantejà altra qüestió entre el Mestre de l’Orde de Montesa i el rei d’Aragó. Per a resoldre tots aquests conflictes, es va recórrer a l’arbitratge de setze prohoms del Regne, la majoria juristes, però també alguns d’eclesiàstics, com el nostre E iximenis. Doncs la part d’aquest dictamen d’arbitratge corresponent al nostre E iximenis (que per força ha de ser anterior a 1409, any de la seua mort), és allò que coneixem per A llegationes. Ja hem assenyalat la forta amistat d’E iximenis amb el nou bisbe de València Hug de Llupià. Segurament aquest factor degué pesar molt en trobar-nos ací un E iximenis fortament partidari ja no tant de les idees teocràtiques, com de l’autonomia i independència de la jurisdicció eclesiàstica respecte de la jurisdicció civil. Nogensmenys, això no obsta per trobar- nos ací un E iximenis fortament teòcrata, que itera les idees i els arguments exposats en obres anteriors, com ara el Primer i el Dotzè. Podríem dir, però, que la contesa que donà lloc a aquest escrit eiximenià caldria inserir-la dins del conflicte latent al final de l’E dat Mitjana entre els naixents estats moderns i l’E sglésia. Així, molt encertadament indica J. Vincke com el nucli de la qüestió estigué en el fet que l’E stat altmedieval, davant sa inoperància, diposità moltes de les seues funcions en mans de l’E sglésia, però després el naixent E stat modern les anà reclamant a poc a poc. Veiem així un procés, que pel que afecta a la Corona d’Aragó conduí a que, per exemple, els béns arrels originaris dels bisbats s’anaren substituint progressivament per delmes, o a que diversos dels nostres reis anaren prohibint l’alienació de béns immobles a favor de l’E sglésia. 1960 Aquest procés respecte als béns eclesiàstics prengué moltes altres formes que serien llongues de recontar, però tingué també una vessant jurídica que és la que ens interessa. Ací hem de dir que, segons l’autor citat és possible observar ací també una postura ofensiva de l’E stat enfront del dret eclesiàstic. Però això implicà, com és lògic, una postura defensiva per part de l’E sglésia. I així per exemple, ens trobem a les nostres terres amb la Constitutio Tarraconensis, amb la qual el Concili provincial de Tarragona implantà la utilització de mitjans eclesiàstics de càstig, especialment el tancament Vincke, Johannes. “E stado e Iglesia en la historia de la Corona de Aragón de los siglos XII, XIII y XIV”. V II Congreso de historia de la Corona de A ragón, I. Barcelona. 1962. Pp. 274-7. Com a exemple del primer fet ressenyat, tenim que els nous bisbats de Mallorca i València reberen dotacions econòmiques procedents dels delmes, però no tingueren cap participació en els drets de sobirania dels regnes reconquerits. Trobem exemples del segon fet, ja a Jaca sota el govern de Sanç Ramírez d’Aragó i a Lleida amb Ramon Berenguer IV. 1960 516 d’esglésies i la negació de sacraments contra qualsevol violació dels drets de l’E sglésia i el clergat. 1961 É s en aquesta conjuntura en la qual hem de considerar aquestes A llegationes eiximenianes, que serien així una mostra més d’aquest conflicte de jurisdiccions i de potestats. Així mateix, trobem la mateixa defensa dels drets eclesiàstics que fa ací E iximenis exposada d’una manera semblant en el metge i visionari valencià Arnau de Vilanova, qui a la seua Informació espiritual al rei Frederic de Sicília, li consella a aquest rei que restituïscats o façats restituir totes les esgleyes despuyllades de llur dret.1962 Anem a veure, doncs, quina línia argumentativa en pro de la supremacia política papal segueix E iximenis en aquest dictamen d’arbitratge: 1- Al.lega E iximenis en primer lloc, ara citant- la explícitament, l’extravagant Unam Sanctam, de Bonifaci VIII. 1963 L’origen d’aquesta butlla, com ja hem indicat, cal cercar- lo en les disputes entre aquest Papa i el rei de França Felip el Bell. 1964 Ibidem. Pp. 277-8. Vilanova, Arnau de. Obres catalanes. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. P. 232. 1963 Hauf, Albert. Op. cit. P. 11. 1964 La primera topada entre el rei francès i el Papa es produí a conseqüència de la publicació de la butlla Clericis L aicos , atorgada per Bonifaci VIII el 24 de febrer de 1296. E n aquest document el Pontífex prohibia a les autoritats seculars certes exaccions sobre el clergat i l’E sglésia sense autorització de la Santa Seu. Com a protesta, Felip el Bell publicà un decret en què prohibia als seus súbdits l’enviament de donatius a Roma. Però l’enfrontament no anà a més degut a la canonització de sant Lluís i al fet de publicar-se aquest mateix any un document aclaratori on el Papa fixava els termes exactes de la butlla. L’any següent, però, el 6 de febrer, Felip el Bell i E duard d’Anglaterra sotmeteren ses diferències a Bonifaci VIII, qui volien que intervinguera com a simple mitjançer particular. Aquest resolgué la qüestió, però el rei de França, instigat potser pels Colonna (cardenals residents a França i enemistats amb el Papa), considerà que la decisió del Pontífex era parcial. E l clergat francès d’altra banda es veia oprimit per la política de Felip el Bell, i demanà suport a Roma. E l Papa envià a París el seu nunci Bernard Saisset per a queixar-se, però el rei l’empresonà. E l Papa llavors digué al rei francès que seria excomunicat, i que hi hauria un concili a Roma per a tractar els afers referents a la llibertat de l’E sglésia a França (Butlla A usculta Fili , de 5 de desembre de 1301). Mentre el llegat papal llegia la butlla en la cort francesa, el comte d’Artois se la llevà de les mans i la llençà al foc. S’hagué de reconstruir llavors i se li falsificà el contingut amb la falsa butlla Deum time, on se li fa dir al Papa que el rei de França li està sotmés àdhuc en allò temporal. Convocada la primera Assemblea dels E stats Generals (1302), en ella es declarà intrús al Papa i es prohibí al clergat francès de prendre part al concili romà d’aquell any. Al concili assistiren alguns prelats francesos, però, i llavors es publicà (no en concili sinó en consistori) aquesta butlla a la que fem referència (18 de novembre de 1302). E n ella s’exposen les doctrines teocràtiques tradicionals (Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. Pp. 61-2). 1961 1962 517 2- Com a segon fonament, al.lega el llibre IV, c. 3,7 de De Consideratione ad E ugenium Papam, de sant Bernat. É s l’argument de les dos espases, basat en Joan, 18, 11.1965 3- Com a terç fonament, al.lega Hug de Sant Víctor, en concret De Sacramentis, parte secunda, c. X . Diu textualment: Supernalis semper potestas terrenam instituere habet, [ut sit], et informare et judicare [habet] si bona [non] fuerit.1966 4- Al.lega quartament una opinió canonística, en concret, 22 distinctione, ca.º “Omnes”. Diu així: quod ecclesiam solus “ille fundauit Jhesuchristus, et super petram fidei mox nascentis erexit, qui beato eterne uite clauigero terreni simul et celestis imperii iura comisit”. Hec ibi.1967 5- Tot seguint sant Isidor i el seu L iber de personis ecclesiasticis, ve a dir que en les figures de Melquisedec i Moisès trobem juntes les figures del sacerdot i del senyor terrenal. 1968 Aquesta argumentació la repetirà posteriorment, com veurem. E n qualsevol cas és significatiu que al.legue aquest sant, conegut com al “pedagog de l’E dat Mitjana”, i les idees del qual, no solament en aquest camp, influïren molt en el pensament medieval. 1969 6- Segueix de nou Hug de Sant Víctor a De Sacramentis, on diu textualment: Pontificalis dignitas regalem potestatem non solum sacrat per benediccionem, set etiam per institutionem. Trobem ací de nou al.legat el comte de Blankenburg, tal com ha fet ja al capítol 234 del Primer, segons hem vist, el qual és molt important, doncs en l’argumentació teocràtica eiximeniana. 1970 Hauf, Albert. Op. cit. P. 12. Ibidem. P. 13. 1967 Ibidem. P. 13. 1968 Ibidem. P. 14. 1969 L’opinió exacta d’aquest sant respecte a les relacions de les potestats secular i temporal és aquesta: “Principes seculi nonnumquam intra ecclesiam potestatis adepte culmina tenent, ut per eamdem potestatem disciplinam ecclesiasticam muniant. Ceterum, intra ecclesiam, potestates necessariae non essent, nisi ut, quod non prevalet sacerdos efficere per doctrine sermonem, potestas hoc imperet per discipline terrorem. Sepe per regnum terrenum celeste regnum proficit; ut qui intra ecclesiam positi, contra fidem et disciplinam ecclesie agunt, rigore principum conterantur... Cognoscant principes seculi Deo debere se reddere rationem propter ecclesiam, quam a Christo tuendam suscipiunt. Nam sive augeatur per fideles principes sive solvatur, ille ab eis rationem exiget, qui eorum potestati suam ecclesiam credidit” (Sententiae. Lib. III. Cap. 51. Dins PL, V. LX X X III, col. 723-4. Citat a Arquillière, H.-X. L ’augustinisme politique. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1972. P. 142, n. 1). 1970 La influència d’aquest autor victorí en la teorització teocràtica, i en concret en els autors franciscans que en ella participaren la remarca molt encertadament el pare Martí de Barcelona: “Amb Hug de Sant Víctor, anomenat anima A ugustini, resta incorporada la tesi teocràtica en l’ideari dels agustianians i aquests –especialment els de l’E scola franciscana- la desenvoluparen. Als doctors franciscans del segle XIII, diu Arquillière, devem la consagració d’aquesta supremacia temporal 1965 1966 518 E iximenis ho desenvolupa, i afegeix: Hinc est quare non potest coronari imperator nisi auctoritate pape. I més endavant explica detalladament el ritu de coronació reial.1971 Torna a tractar el ritu de coronació reial al capítol 419 del Dotzè.1972 7- Parla de la distinctione 96, “Constantinus”. Aquest argument no és altre que el de la donatio Constantini, que torna a tractar posteriorment i que té, doncs, un paper important en la seua argumentació teocràtica. Conclou així E iximenis dient que igitur uigore talis collacionis papa habet plenum dominium super dictum imperium sicut habebat Constantinus. 1973 I al final al.lega com a factor corroborant d’aquest poder dispositiu del Papa: constat quod papa infeudauit Ceciliam, Sardiniam et multas alias terras que sunt ecclesie, et quod in Ytalia possidit multas ciuitates et castra et terras que sunt ecclesie et quas sepe abstulit justissime a tirannis. Aquesta darrera argumentació és molt comuna en la seua obra. De nou trobem ací el ja assenyalat “pactisme teocràtic”, car el Papa apareix, si bé restringit a l’àmbit italià, com a entitat supraestatal amb capacitat de remoure governants. É s més, figura com a garant de la llei cristiana front als mals governants, en aquest cas els tirans (de nou hi trobem certes reminiscències pactistes en aquesta idea). dels Papes” (“L’E sglésia i l’E stat segons Francesc E iximenis (I)”. Criterion, 7. Octubre-Desembre 1931. P. 331). 1971 Hauf, Albert. Op. cit. P. 14 ss. 1972 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F.177v. E iximenis exposa d’aquesta manera el ritus de coronació reial, on fa al mateix temps belles comparances: “Primerament ell jura que conservarà pau en son regne quant en ell serà. Segonament, que contradirà a totes malvestats segons son poder. Terçament, que en totes ses causes servarà egualtat e justícia. Aprés d’açò un archabisbe lo unta ab oli sanctificat en les mans e en los pits e en les spatles, a donar a entendre que en tots sos fets mesclarà misericòrdia e foragitarà tota tirannia e crueltat. Aprés lo unten de crisma en senyal que la dita misericòrdia sia crestiana, ço que· s faça per sola honor de Déu e que en tots sos fets ensenyarà que és ver crestià. Aprés dóna-li l’archabisbe la spasa en senyal que és fet defensor del poble a ell comanat, axí com a bon pastor qui defén del llop ses ovelles. Aprés pren armilles en les mans en senyal que totes ses obres sien examinades ab gran consell e seny. Aprés pren dalmàtica en senyal que confessa ésser fill de la sancta E sgleya, la qual promet defensar segons son poder. Aprés açò pren la corona per la qual li és dat a entendre que per lo bon regiment del regne li és promesa sobirana en paradís. Aprés pren l’anell en senyal que confessa tot lo regne e senyoria ésser a ell axí car com la sposa nobla e bella e bona és cara a l’espòs e li promet per vigor d’aquell esposament feeltat e ésser bo e lleyal tostemps. Aprés pren lo sceptre en senyal de rigor contra los mals, los quals promet atterrar sens tota paor. Aprés pren lo pom d’or en la mà esquerra en senyal que serà pare e frare e· ls tindrà sens oblivió dins son cor axí com té lo pom d’or. Aprés besa tots los bisbes qui aquí són en senyal que lo bisbe haurà en verdaders pares e consellers, e tots aquells que li sien profitosos e amichs del braç ecclesiàstich e· l sàpien instruhir a honrar e a tembre e a amar Déu. Aprés posen-lo en alt en la cadira reyal, a donar a entendre que sia digne per virtuts e per altres obres d’ésser posat llum davant tots sos pobles, e que espera repòs eternal per tot lo treball de son regiment”. 1973 Hauf, Albert. Op. cit. P. 16 ss. 519 8- Al.lega en vuitè lloc un argument sil.logístic derivat, diu, de l’extravagant Unam Sanctam. Diu textualment: “E x unitate fidei et ex unitate ecclesie confingit necesitas unius solius principalis capitis in quo sit juridicio universalis, nam omnis pluralitas eciam, secundum philosophos reducitur ad unitatem, et requiritur necesitas rerum ut bene regantur, iuxta illud philosophi III, 12º Metaphisice, dicentis quia encia nolunt male disponi, unus est ergo princeps. Omnis eciam constans et civilis reducitur ad unum rectorem qui est caput”.1974 É s l’argument en definitiva del govern únic, que ja hem vist que apareixia al capítol 234 del Primer, que desenvolupa abundosament al Dotzè, i que és a la base de bona part del seu pensament sociopolític. També hi trobem en aquest argument la idea de jerarquia, tan present en tot el pensament eiximenià, basada en la Metafísica d’Aristòtil i en el pseudo-Dionís, de manera quasi calcada a com hem vist que ho feia al capítol 234 del Primer: “sic ordinatur jerarchia regnum celeste et status angelorum, igitur sic ordinari habet regnum terrenum, ut inferiora videlicet populi regantur per principes, et principes per pontifices, et pontifices per unum papam et sumum pontificem qui in omnibus proferatur eis et presideat”. I a continuació desenvolupa aquest paper que atorga al Papat, d’arbitratge internacional i de supremacia interestatal, amb la missió última de vetllar per la llei cristiana: aliter nulla esset clara decisio in dubiis, nulla concordancia in mundi regimine, nulla pax in uniuersso, nisi omnia reducantur ad unum caput. Conclou aquest argument exposant la seua idea ja apuntada de “pactisme teocràtic”, en base a argumentacions canonístiques en aquest cas: “Ideo principes debent sucurrere ubi ecclesia non suficit vel patitur, 23, q. L I, Principes. Item, papa suplet deffectum regis vacante rege, E xtra, De electione, “Cum inter uniuersas”, in fine, et deffectum imperatoris uaccante imperio, E xtra, De foro competenti, “L icet”, § 1, et De electione, “Cum inter uniuersas” . Desenvolupant aquesta idea de repartiment de potestats entre l’E stat i l’E sglésia, esmenta dos casos en què l’E sglésia pot immiscir-se en afers civils: 1- Cum aliquis principis dat ecclesie castrum, uel uillam, uel aliud, modo quo ecclesia habet patrimonium sanct Petri vel regnum Cicilie, quod est patrimonium ecclesie, “23 distincione, “Ualde””. 2- Quando occurrit aliquod difficile vel ambiguum, sicut precepit Deus modo similari Deuteronomio, uel unde maiora negocia ad Deum hunc referri, “2, q. 6 “Omnis”” . Veiem en aquests dos casos exposats la idea de “pactisme teocràtic” amb totes ses derivacions. 9- Al.lega en novè lloc E xtra, “quia praesolatus nostri bene nostis”, on diu que magisterium non solum de sacerdotibus, set et de secularium utilitatibus debet esse 1974 Ibidem. P. 18 ss. 520 sollicitum. Acte seguit al.lega 22 distincione, “Omnes” , on es diu que ja sant Pere tenia poder terrenal i espiritual, tot al.legant la frase de pasce oves meas, dita per Crist.1975 10- Al.lega per últim el seu admirat Hostienc, i diu ací que “quamuis juridiciones ecclesie et imperatoris sint distincte quoad exequcionem, tamen imperator tenet imperium ab ecclesia romana et est uicarius et officialis eius (...). Confirmatur hec racio: nam “romana ecclesia imperium transtulit a Grecis in Germanos”, et si princeps secularis fuerit inutilis et dissolutus et negligens circa sui regnum iusticiam et pacem observandam, papa potest eum absolvere a dignitate regia et alteri utili et pertinenti dare”.1976 É s curiós i destacable veure com una molt semblant teorització sobre el paper de l’E mperador apareix en autors postmedievals com Nicolau de Cusa, per a qui l’emperador és princeps et dominus mundi, in cuius potestate omnia sunt. L’emperador germànic és a més per a ell vicarius Christi in terris, advocatus universalis ecclesiae et custos fidei orthodoxae. 1977 Molt important és tot el que diu ací, i en qualsevol cas, és molt important, com veurem després, el mestratge de l’Hostienc quant al desenvolupament de la idea que ja hem apuntat de “pactisme teocràtic”, tan important en el pensament eiximenià. Més endavant en aquesta obra apareix un dels arguments més sovintejats al qual E iximenis recorre en la seua argumentació teocràtica, amplament desenvolupat al Primer, com hem vist. E ns estem referint a la donatio Constantini: “E x hiis inferunt doctores quod papa est verus monarcha, maxime imperio Occidentis sibi a Constantino concesso, et potest uti utroque gladio si vellit, tamen propter honestatem commitit gladium temporalitatis brachio seculari”.1978 Continua traient conseqüències de tot el que ha exposat, i arribem a una frase que il.lustra el seu alt ideal de governant, així com una de les possibles arrels de l’antimonarquisme que recorre tota la seua obra: Reges non succedunt Christo in suis excellentiis et donis.1979 Com a conclusió d’aquesta obreta eiximeniana, i d’acord amb la visió teològica que té de premi o de càstig final que recorre tota la seua obra, cita E iximenis una llista de reis i E mperadors als quals Déu castigà per no tenir la deguda reverència a les coses eclesiàstiques o espirituals. E n altres llocs de Ibidem. P. 21. Ibidem. P. 21. 1977 Schutz, Rudolf. Die Staatsphilosophie des Nik olaus von Kues. Meisenheim am Glan. Westkulturverlag Anton Hain. 1948. Pp. 28 -9. 1978 Hauf, Albert. Op. cit. P. 23. 1979 Ibidem. P. 27. 1975 1976 521 l’obra eiximeniana, com als capítols 92 1980 i 230 1981 del Primer, fa semblantment. També ho fa al capítol 3er del Pastorale.1982 Crida molt l’atenció un d’aquests monarques que condemna: Fredericus eciam, Corrarius et Manfredus, qui in clerum hodierno grandissime extulerunt, interfecti sunt omnes cum suo semine et deleti. 1983 Aquest Frederic al qual fa referència és l’E mperador Frederic II Hohenstaufen, i els altres citats són els seus fills Conrad i Manfred. E l que crida l’atenció no és tant la crítica concreta feta a aquest monarca, cosa que fa E iximenis molt sovint, car el considera un dels majors enemics que tingué l’E sglésia, com ja hem apuntat a l’anterior capítol. Crida l’atenció que estenga les seues crítiques als seus fills i suo semine. I és ací on ens trobem la sorpresa, car els nostres reis, a conseqüència del casament de Pere el Gran amb Constança de Hohenstaufen, néta de Frederic II, formaven part de la descendència directa del susdit emperador. Formaven part, per tant d’aquest suum semen que E iximenis radicalment condemna. E n qualsevol cas, de la possible connexió Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 73v-74v. Dedica aquest capítol, com indica el seu propi títol, a narrar les impugnacions i irreverències contra l’E sglésia que feren Constantí, fill de l’E mperador Constantí, primer emperador cristià, i l’E mperador Julià l’Apòstata. S’estén E iximenis en especial en les malifetes d’aquest darrer, i conta com al final fou castigat per Déu. 1981 Ibidem. Ff. 166r-166v. D’aquest capítol, que porta l’expressiu títol de “Com los tyrans occupants les esglésies fan a nostre senyor Déu gran irreverència”, ja n’hem fet esment. Ací fa E iximenis un llistat més extens de monarques temporals que han estat irreverents envers l’estament clerical, i parla del seu càstig diví: “Llegim de Pompeu emperador que despuixs que ell fon en Jerusalem e hac posat dins lo temple de Déu bísties e altres pleviments, que n’hac preses, d’aquí avant tots temps fon vençut. E finalment perdé l’imperi e la sua perssona. (...) Semblantment llegim del rey Antíoch, car com hagués fedat lo temple de Déu en Jerusalem, axí com llegim primo Machabeorum, primo, emperò a llega mort lo portà Déu e a fort pudent, no contrastant que ell féu diversses promissions a Déu (...). Axí mateix Nabugodenosor, qui lo temple de Déu tant desonrà, ne fonch deposat e mès en lo bosch entre les bísties. Semblantment Pilat, que dins lo temple de Déu posà la ýdola de l’E mperador, fon per lo E mperador llegament deposat e sentenciat. Axí mateix, lo rey don Pedro de Castella, qui és estat en nostre temps, qui molta irreverència fahya a les esglésies, segons que he entès en la església fon escapçat. Nichanor, príncep poderós, que ab la mà menava que ell destruhiria lo temple de Déu vinent ab infinit poder contra Jerusalem, fon vençut per Judes Machabeu, qui era ab fort pocha gent”. 1982 Martínez Checa, Montserrat. Francesc E iximenis, Pastorale. E dició i traducció. Barcelona. UAB. 1995. P. 4. Torna a fer ací E iximenis un llistat molt semblant al de les A llegationes i al del Primer: “Unde dicit Apostolus prima Corinthiorum, III quod qui templum Dei uiolauerit, disperdet illum Deus. Unde sicut hystorie antique tradunt, omnes principes qui templum Dei fedaverunt in fine turpiter confusi sunt et destructi. Sicut in speciali fertur de Pilato, et de Nabucodonosor, et de Antiocho, et de Pompeio, et Iuliano Apostata, et de aliis multis, unde fedare sacra grave sacrilegium est”. 1983 Hauf, Albert. Op. cit. P. 31. 1980 522 d’aquesta idea amb el pensament escatològic eiximenià, i de les moltes cauteles d’E iximenis en aquest sentit, ja n’hem parlat a l’anterior capítol d’aquest treball. Trobem una crítica molt semblant a aquest rei, i dins d’aquesta mateixa conjuntura supremacista papal al capítol 484 del Dotzè, on també fa referència a com la seua descendància fou castigada per Déu. Així, després de fer una llarga al.legació de reis bíblics que foren castigats per Déu per no servar respecte cap al braç eclesiàstic, diu: “Tots los emperadors e reys qui an perseguida la esgleya, tots són estats dissipats e aprés han feta mala fi. Guarda Frederich, qui fo emperador, e son fill Corradus, e son nét Corradí, e Manfrà, com tots són morts a mala fi, e an perdudes llurs senyories, e los corsos llejament, e les ànimes eternalment!” 1984 I més tard rubrica aquesta al.legació teocràtica atacant l’altre emperador germànic “perseguidor” de l’E sglésia, com és Lluís IV Wittelsbach: “Atén a Lloís de Bavària, qui volia ésser emperador contra volentat de papa Johan, com perdé l’imperi e morí a lleja mort! Donchs, guarda’t de desonrar e de impugnar los ecclesiàstichs, si vols que Déu no· t sia enemich”.1985 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 39. É s hora de que en aquest punt ja analitzem el procés que conduí al dur enfrontament entre el Papat i aquest E mperador germànic. Un primer conflicte, ja esmentat al capítol anterior, vingué de la trigança d’aquest emperador a fer la croada. Així, el Papa Gregori IX li llançà una primera excomunió el 1227. La causa real fou, però, l’amenaça que les seues actuacions suposaven per als estats papals. E l conflicte es féu més greu a partir de 1236, quan Frederic començà a fer actuacions tendents a retornar les ciutats del nord d’Itàlia a la tutela imperial efectiva. Això darrer implicava rodejar les terres papals de terres imperials, amb la qual cosa els territoris papals veien amenaçada la seua pròpia supervivència. E l 1239 Gregori IX li llançà una nova excomunió. Aquest Papa morí el 1241, i després del breu pontificat de Celestí IV, fou triat el cardenal Sinibaldo da Fieschi, amb el nom d’Innocenci IV, el 1243. E ssent insegurs els dominis papals, aquest Papa fugí a la seguretat que li donaven les terres del sud de França, on convocà el 1245 el Concili de Lió, molt citat per E iximenis, on es deposà aquest E mperador. E l conflicte entre el Papat i la casa dels Hohenstaufen no s’acabà del tot fins a la derrota total dels seus descendents, amb la inestimable ajuda francesa, com ja hem explicat. E l nucli d’aquesta polèmica, com es pot comprovar, deixant de banda els atacs de Frederic II a les llibertats eclesiàstiques, fou el perill que suposava per a la supervivència dels territoris pontificis veure’s rodejats pel nord, i també pel sud (pel regne de Sicília), per terres imperials (Mac Ginn, Bernard. V isions of the E nd. New York. Columbia University Press. 1979. Pp. 168-72). 1985 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 39. L’origen de la disputa entre aquest E mperador germànic i el Papat arrenca de la successió d’E nric VII el 1313. Dels tres candidats que se presentaren a la successió imperial (Joan de Bohèmia, Frederic d’Àustria i Lluís de Baviera), isqueren dos triats (Frederic i Lluís). La lògica conseqüència fou la guerra, on després de vuit anys Lluís resultà vencedor a la batalla de Mühldorf (1322). Però no havia contat amb el Papa, que devia confirmar l’emperador en el seu càrrec i 1984 523 D’això es pot treure una conseqüència directa, de la qual ja n’hem parlat abundosament en molts llocs d’aquest treball: és aquesta diguem-ne desconfiança respecte a la descendència de Frederic II una de les arrels pregones de la desconfiança i el distanciament d’E iximenis envers la nostra casa reial. I fins i tot poguera ser aquest convenciment de que la descendència de Frederic II seria exterminada el que li fera creure que la nostra dinastia tard o d’hora acabaria desapareixent. E ls dos darrers desastrosos representants de la nostra dinastia, potser fins i tot corrobarien en el vell E iximenis aquest convenciment primigeni. Però ja hem dit al començament que on exposa més sistemàticament tot el seu sistema teocràtic és a la quarta part del Dotzè. Ací exposa en primer lloc tots els pressupòsits d’aquest sistema, i després l’exposa d’una manera bastant sistemàtica, si bé hem de dir que no tots els capítols hi són dedicats exclusivament a aquesta temàtica. Anem a veure, doncs, quina estructuració fa d’aquest sistema en aquesta quarta part del Dotzè. 4. Quarta part del Dotzè (cap. 396-466) 4.1 Pressupòsits Pren E iximenis com a pressupòsit de la seua teorització teocràtica en aquesta quarta part del Dotzè quatre idees, estructurades de manera juxtaposada. La primera seria la necessitat d’obediència a tota potestat, jatsia siga seglar o eclesiàstica. E n segon lloc, defensa E iximenis l’origen diví de tota potestat. E n tercer lloc, postula la conveniència de l’existència d’un govern únic a nivell mundial. E n quart lloc, propugnaria E iximenis una major excel.lència del govern espiritual sobre el govern temporal. Aquestes quatre idees, com diguem, les estructura E iximenis de manera co ncatenada i juxtaposada, i sobre elles elabora la seua teorització teocràtica. Anem a veure, doncs, com E iximenis elabora aquestes quatre idees: coronar-lo. E ra Papa llavors Joan XXII, qui el 1323 demanà responsabilitats a aquest E mperador. Però L’E mperador no li volgué escoltar. Llavors Joan XXII l’any següent l’excomunicà. L’E mperador reaccionà a l’apel.lació de Sachsenhausen acusant el Papa d’heretgia, per a invalidar l’excomunió llançada contra ell. Quatre anys més tard fins i tot Lluís entrà en Roma i acusà fortament el Papa. E l conflicte entre ambdues potesats continuà al llarg del temps que governà aquest E mperador i aquest Papa. I és important destacar que una part important de l’orde franciscà (amb figures tant importants com Guillem d’Ockham o Miquel de Cesena) recolzaren l’E mperador bàvar (Rabade, Sergio. Guillermo de Ock ham y la filosofía del s. X IV . Madrid. CSIC (Instituto “Luis Vives” de Filosofía). 1966. P. 9). 524 1) Necessitat d’obediència a tota potestat E xposa E iximenis aquesta idea als capítols 437 (“Que tot hom deu ésser obedient a la potestat ecclesiàsticha”)1986 i 438 (“Que devem obeir a la potestat seglar, bona e mala”)1987 del Dotzè. Anem a veure, doncs, què diuen. -Cap. 437 del Dotzè: E n aquest capítol diu E iximenis que la potestat eclesiàstica deu ésser sempre obeïda. Al.lega E iximenis bàsicament cinc autoritats eclesiàstiques. E n primer lloc, al.lega Deut. 17,12: Que tot hom qui no volgués obehir al sobiran prevere, que morís. E n segon lloc, al.lega Mt. 16, 18-9. Fa referència aquesta cita evangèlica a la potestat petrina de les claus. E n tercer lloc, Jn 20, 21-3. E s refereix aquesta darrera cita més aviat al fur intern del sacerdot, car és aquesta cita la que diu que a aquells que el sacerdot perdone els pecats, li seran perdonats. E n quart lloc, al.lega Mt 10: “E xpressament dix que qui aquells ohïa, ço és, que qui a ells obehïa, a E ll obehïa, e qui alls menyspreava, a E ll menyspreava, per consegüent a llurs successors, car en altra manera Jesucrist no haguera provehït suficientment a la sua esgleya si solament hi hagués provehït per aquell temps en què E ll fonch, e aquells foren a qui dix açò”. Per últim, al.lega Mt 23, 1-3. Ací preceptuà Crist als seus deixebles, respecte als escribes i fariseus: V osaltres fareu tot ço que ells vos diran, mas no fareu ço que ells faran. Conclou aquest capítol amb un curiós afegit: Ítem un mal prelat pot donar axí bon consell per regiment de la cosa pública com un bon; e la pot mills regir que un bon hom qui no hauria astútia a regir un fadrí.1988 -Capítol 438 del Dotzè Propugna en capítol E iximenis la necessitat d’obediència a tota potestat seglar, bona e mala, segons diu ell. E n aquest capítol cita tota una sèrie de fonts bíbliques sustentadores d’aquestes idees que repeteix molt sovint al llarg del seu opus: Prima Petri, secundo; A d Romanos, X III; A d E phesios, V I ; A d Titum, tercio ; A d E breos, X III; Mathei, X X II (aquesta molt sovint citada per ell. É s la cita bíblica on s’estableix el principi de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu), i Prima A d Thimoteum, ultimo. 1989 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 185r-185v. Ibidem. Ff. 185v-186r. 1988 Diu ací V.S. Iranzo que aquesta idea deriva de sant Jerònim (E pistola ad Paulinum) ( Op. cit. Pp. 87-8). 1989 Apareixen aquestes autoritats al.legades així al capítol 607 del Dotzè (Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 326-7). 1986 1987 525 Són aquestes cites, com diem, molt sovintejades al llarg de tota l’obra eiximeniana, la qual cosa demostra, més encara que en el cas anterior, car ara va referit això a les potestats seglars, la importància que aquesta idea té dins del pensament eiximenià. Diverses hipòtesis podem fer del perquè E iximenis considera aquesta idea com a nucli, ja no sols de ses idees teocràtiques, ans també del seu pensament en conjunt. E s podria suggerir que el nostre autor tenia pànic a les revoltes de caire social, tan comunes d’altra banda al segle XIV, i algunes de les quals sens dubte va presenciar en directe. 1990 Al llarg de tot el segle XIV Al capítol 8 del segon tractat del L libre dels À ngels, per exemple, cita pràcticament les mateixes autoritats en sustentació de la mateixa d’idea de la necessitat d’obediència a les potestats (Gascón, Sergi. E dició crítica del “L libre dels À ngels” (1392). Barcelona. UAB. 1993. P. 66). E n altra de les seues obres, el Pastorale, al capítol 143, després de dir que els prínceps i prelats són els maiores homines mundi, justifica el deure d’obediència en base a Prima Petri, secundo (Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. Pp. 181-2). Podríem citar ací molts més exemples dins l’opus eiximenià, alguns dels quals ja hem al.legat al llarg d’aquest treball, cosa que no farem amore brevitatis. 1990 Certament, les revoltes, quasi totes agràries, foren molt abundants en el segle XIV, dins de l’ambient de crisi general que ompli aquest segle. La més famosa fou, sens dubte, la Jacquerie francesa, que esclatà el 23 de maig de 1358 i durà quinze dies, en els quals els revoltats (dels quals no tots foren pagesos) saquejaren castells i mataren alguns nobles, i finalment foren derrotats pel rei navarrès (que posseïa dominis en terres franceses) Carles el Dolent. També fou especialment important la revolta dels camperols anglesos, també de molt curta durada, encapçalada per Wat Tyler, a conseqüència de la introducció de l’impost del Poll tax el 1381. E n aquesta revolta, però, tingueren també part important els nuclis urbans, així com una part del clergat (Fossier, Robert et alii. Op. cit. P. 81-2). Les revoltes, però, començaren a Flandes, on hi hagué una revolta de teixidors el mateix 1300, una de camperols el 1323, i una altra de nou de teixidors, dirigida per Jacob van Artevelde el 1338. També podem inserir en aquest context la revolta romana de Cola di Rienzo (molt influït per les idees mil.lenaristes de Joaquim de Fiore) de l’any 1347. Però dins de l’àmbit italià, la revolta sens dubte més important fou la dels ciompi florentins el 1378. Aquesta revolta es desenvolupà entre els mesos de juny i agost, i tingué com a protagonistes els ciompi, que eren els treballadors de baixa categoria, especialment del sector tèxtil. La conflictivitat social fins i tot reviscolà en aquest final del segle XIV. De nou a Flandes hi hagué així revoltes el 1379 i el 1382 (aquesta darrera encapçalada per Felip van Artevelde, nét de Jacob, a qui ja hem nomenat). També tornaren a afectar a França pròpiament: Nimes (1378), Montpellier (1379), Saint -Quintin, Laon i París (1380), Beziers (1381), Rouen i París (1382). Dins de terres franceses també ens trobem amb els tuchins , que més que camperols revoltats eren bandolers, especialment actius en els anys 80’ del segle XIV. E n terres imperials hi hagué importants conflictes en Danzig el 1378, i Brunswick i Lübeck el 1380. E ls conflictes posteriors (Stralsund el 1391, i Colònia el 1394) foren d’intensitat menor. Dins dels regnes ibèrics, podem parlar de dos grans focus de conflict ivitat el segle XIV. E l primer té a veure amb el pogrom antijueu de 1391 (que començà a Sevilla i es propagà a la resta de terres de la Corona de Castella i a la Corona d’Aragó) que tingué unes clares connotacions socials, a banda del seus aspectes de persecució religiosa. E l segon esclatà pròpiament al segle posterior, 526 podem dir que en general hi hagué una forta crisi d’autoritat. A la Corona d’Aragó això es reflexà per exemple en les Guerres de les Unions valenciana i aragonesa, que E iximenis de ben segur va viure directament, i de les quals parlarem. No s’ha de menystenir, així mateix, la importància del pacifisme en el pensament franciscà i en conseqüència eiximenià, del qual ja hem parlat en aquest treball. I és que cal pensar així mateix, que la majoria dels autors catalans medievals són essencialment pacifistes, com ha destacat M. Peláez. 1991 I no cal dir que seria aquest pacifisme el que li induiria en últim terme a avorrir les revoltes. Trobem, però, en aquest punt una curiosa coincidència d’E iximenis amb els teòrics de l’E stat modern. Així ho veiem en l’emperador Frederic II Hohenstaufen, tan avorrit per E iximenis, com indica M. García- Pelayo: “E n Federico II de Suabia, cuyo reino de Sicilia significa la irrupción del E stado moderno, aparece ya clara, a pesar del patetismo de la justicia característico de este emperador, esa idea de la primacía de la paz”. Podem al.legar, però, que la idea a la que fa referència aquest autor, que arrenca de sant Agustí, ompli el pensament medieval. I d’aquesta manera, com indica aquest autor, dins de la mentalitat medieval, sols el rex iustus és rex pacificus. 1992 La importància de la pau apareix també en el Doctor Angèlic qui ens diu que necesse est quod omne appetens appetat pacem, inquantum scilicet omne appetens appetit tranquille et sine impedimento pervenire ad id quod appetit, in quo consistit ratio pacis. 1993 però s’anà gestant ja al segle XIV, i és el dels pagesos de remença catalans (Valdeón, Julio. “La Baja E dad Media, una época de crisis”. Dins D.A. Manual de Historia Universal, 4. Madrid. Historia 16. 1996. Pp. 99-109). E n darrer terme, i tornant al propòsit principal, que ha motivat tota aquesta dissertació, direm que hem trobat una referència que E iximenis hi fa a una d’aquestes revoltes al capítol 230 del Dotzè, que porta per títol “E n quins casos los molts deuen tembre als pochs”. Un d’aquests casos és quan es posa en la davantera (de l’estol) hòmens cordats, esperts, generosos e de vergonya. Llavors ens diu que fent això “en temps del rey Carles, rey de França pare d’aquest que hui regna, un noble cavaller gaschó ab cinch-cents hòmens a cavall vençé sens fi de pagesos qui s’eren ajustats contra los nobles e tenien llavors asetjada la regina de França, muller del dit rey, el la ciutat appel.lada de Compendí” (València. Lambert Palmart. 148 4. F. 98v). 1991 Peláez, Manuel. “En torno a los orígenes del derecho internacional en el pensamiento jurídico franciscano: Francisco de E iximenis y sus ideas internacionales”. E F , 82. 1981. P. 164. 1992 García-Pelayo, Manuel. Op. cit. P. 282-3. Així mateix, el bisbe d’Hipona defineix la pau a De Civitate Dei, XIX, 13 com a tranquillitas ordinis (Lumia, Giuseppe. A spetti del pensiero politico di Dante. Milano. Dott. A. Giuffrè E ditore. 1965. P. 21). 1993 Tomàs d’Aquino, sant. Summa Theologica, IIa IIae, q. 29, a. 2. 527 Tampoc no hem d’estranyar-nos d’aquesta manera si trobem aquesta mateixa importància atorgada a la pau en un pensador gibel.lí com Dant, per a qui la pau est illud signum ad quod maxime debet intendere curator orbis, qui dicitur Romanus Princeps, ut scilicet in areola ista mortalium libere cum pace vivatur.1994 Ni tampoc de que aparega aquesta importància donada a la pau en una autor tan antiteòcrata com Marsili de Pàdua, com remarca J. Quillet: “Si l’on s’en tient aux textes, il faut d’abord noter la connexion étroite de la définition de la civitas et de la notion de pax . La cité est définie par rapport à l’ordre et à la paix qui en est le résultat”.1995 Hem de pensar, però, que el motiu bàsic pel qual E iximenis propugna aquest deure d’obediència a totes les potestats, eclesiàstiques o seglars, deriva del seu propi conservadurisme. I és que hem de pensar que E iximenis estava fortament vinculat amb la classe burgesa del seu temps, a la qual ell mateix pertanyia. Per tant, és aquesta defensa de l’ordre establert, tan repetida al llarg de tota la seua obra, la que en darrer terme motivaria aquesta aferrissada defensa de la idea d’obediència a les potestats. D’aquest pregon conservadurisme i al mateix temps defensa de l’ordre establert eiximeniana hem parlat abundosament al capítol quart, i per tant no cal insistir- ne més. I és precisament com a factor derivat d’aquesta pertanyença a la classe alta, el motiu pel qual alguns diuen que E iximenis cerca explicacions teològiques convincents que aconseguisquen convéncer el poble pla d’aquest deure d’obediència. Això, seria derivat de l’escandalós i cruel tracte que en aquesta època donaven alguns membres de la noblesa a aquest poble pla. Amb aquestes, i d’altres que dóna en altres llocs, explicacions teològiques, es tranquilitzaven les sofertes consciències humils. Hem parlat, però, de com E iximenis critica en molts llocs de la seua obra, d’una manera discreta però ferma al mateix temps, aquest comportament de les classes altes, en especial nobiliàries, i de com ell no sent una especial afecció envers aquesta classe social. Tot això darrer que hem dit, ho explica E iximenis, entre d’altres llocs, al capítol 585 del Dotzè (“Per què Déus sosté lo mal príncep”).1996 I és ací on dóna un altre argument teològic, potser més importants que els dits fins ara, molt repetit al llarg de la seua obra: Déu dóna mals prínceps per porgar los peccats del poble per aquell . Ben és cert, en fi, que aquesta línia teològica té una Alighieri, Dant. Monarchia, III, X VI, 11. Citat a Lumia, Giuseppe. Op. cit. P. 63. Quillet, Jeannine. L a philosophie politique de Marsile de Padoue. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1970. P. 78. 1996 Dotzè del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 270-1. 1994 1995 528 contrapartida: la pus alta via e pus poderosa a condempnar alcun mal hom a les eternals penes, sí és posar-lo en offici de regiment . Aquesta darrera argumentació, molt repetida i iterada al llarg de la seua obra, és potser la pedra de toc del seu amagat, però existent, antimonarquisme, que ja hem analitzat. Ja hem vist així mateix com aquest antimonarquisme té fondes arrels teològiques i espirituals franciscanes. 2) Origen diví de la potestat L’argumentació primigènia eiximeniana al voltant d’aquesta idea, de que tot poder té origen diví, la trobem al capítol 442 del Dotzè, que porta un títol molt expressiu al respecte: “Qui prova que tot poder de senyorejar devalla de Déu”.1997 Aquest punt de partida és present en autors teòcrates com Giacomo da Viterbo, el qual parteix d’aquest fonament a De regimine christiano (II, 67). 1998 Les al.legacions que dóna ací per a sustentar aquesta teoria són quatre. E n primer lloc, al.lega Joannis, X IX . E n aquest pas evangèlic, digué Crist a Pilat: No hauries en mi potestat si no· t fos dada d’alt, ço és, de Déu. La segona autoritat al.legada és, una volta més, però amb diferent propòsit, A d Romanos, X III (Non est potestas nisi a Domino). La mateixa conclusió que la que es desprén d’aquesta cita paulina treu de la tercera autoritat al.legada: Sententiarum libri quattuor, lib. II, dist. 44 . Per últim, al.lega ací el seu admirat Aristòtil (si bé no n’indica la font): Potencia malorum non est vituperabilis (que tradueix lliurement com poder peccar no és digna de vituperi, ans poder peccar e no voler és cosa digna de gran llaor e honor). I aquesta al.legació aristotèlica la confirma amb E cclesiastici, XXXI : Potuit transgredi et non est trangressus. Ja en el citat capítol 438 del Dotzè, en comentar A d Romanos, X III, ens ha dit E iximenis: Tota potestat que és en la terra devalla de Déu; com donchs tot ço que de Déu devalla sia bo e bé ordenat, segueix -se que tota potestat sia bona. 1999 Segueix E iximenis, respecte a la cita de Joannis, X IX , del poder donat a Pilat per Déu, un raonament molt paregut al que empra E gidi Romà a De ecclesiastica potestate, (lib. II, c. 9): Una cosa és la potestat en si mateixa Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 187r-187v. U. Mariani ens explica així com raona aquest teòcrata respecte a l’origen de la potestat civil i eclesiàstica: “Riguardo all’origine ambedue derivano da Dio, in rapporto al soggetto tutte e due risiedono nell’uomo e per l’uomo furono istituite, in relazione al fine l’una e l’altra tendono al raggiungimento della perfettibilità e felicità del genere umano” (Chiesa e Stato nei teologi agostiniani del secolo X IV . Roma. E dizioni di Storia e Letteratura. 1957. P. 159). 1999 Ibidem. F. 185v. 1997 1998 529 considerada, i altra l’ús que se’n fa d’ella. E n aquest segon supòsit, la potestat pot ser iussa, manada (si la potestat és bona), o bé permissa (quan s’exerceix per a dolent fi). 2000 Prèviament a l’exposició que ha fet E iximenis en aquest capítol del Dotzè en pro de la idea primigènia de l’origen diví de la potestat, ha dedicat els tres anteriors capítols a exposar i rebatre al mateix temps els arguments d’aquells que neguen l’origen diví de la potestat. E n principi, cal pensar que E iximenis segueix el recargolat mètode escolàstic d’argumentacions i contraargumentacions. Però no deixa de cridar l’atenció que atribuïsca les idees contràries a l’origen a “alguns”. Demostraria això, una volta més, que E iximenis estaria al corrent de les opinions contràries a la supremacia política papal. Però E iximenis és molt caut i prudent, i es cuida molt de donar noms concrets d’aquests teòrics antiteòcrates. Vet ací la seua gran astúcia. Així mateix, és curiosíssim veure com aquesta idea del fonament diví de la potestat hi és present també en autors antiteòcrates com el dominic Joan de París, qui ens diu: E rgo potestas regia nec secundum se, nec quantum ad executionem, est a Papa; sed est a Deo et a populo regem eligente in persona vel domo.2001 Destaquem així mateix com en aquest autor apareix el mateix fonament pactista que ja hem analitzat en E iximenis al capítol tercer. També apareix aquest fonament diví de la potestat en un autor antiteòcrata molt present, com ja hem assenyalat a la biblioteca personal d’E iximenis en el moment de sa mort, com és Guillem d’Ockham, qui ho refereix, però, a l’Imperi romà: Romanum imperium fuit primo institutum a Deo, et tamen per homines, scilicet per Romanos. 2002 I també en Marsili de Pàdua, com destaca J. Quillet, si bé en ell té aquesta idea certament un sentit i una finalitat totalment diferent a la que puga tenir en E iximenis: “Toute la Dictio Secunda va tenter de prouver que l’existence du pouvoir temporel vient de Dieu et est garantie par Lui, et que, par conséquent, l’autorité dont se réclame le chef spirituel des fidèles est usurpée”.2003 Iranzo, Víctor Sebastián. Op. Cit. P. 80. Joan de París. Tractatus de potestate regia et papali, 11. Citat a Galizia, Mario. L a teoria della sovranità dal Medio E vo alla Rivoluzione Francese. Milano. Dott. A. Giuffrè-E ditore. 1951. P. 69 n. 4. 2002 Guillem d’Ockham. Dialogus inter magistrum et discipulum de Imperatorum et Pontificum potestate , III, Tract. 2, Lib. 1, cap. XVII. Citat a Galizia, Mario. Op. cit. P. 70 n. 14. 2003 Quillet, Jeannine. Op. cit. P. 111. 2000 2001 530 3) Govern únic universal com a ideal Si bé estem en condicions d’afirmar que l’aspiració a un govern únic de tots els homes és un ideal fortament arrelat en la ideologia medieval, 2004 en E iximenis és això sols un estadi del seu pensament. I ja veiem quin estadi és aquest: un dels pressupòsits del seu ideal teocràtic. D’altra banda, aquest argument ja hem vist com l’al.legà tant al capítol 234 del Primer com a les A llegationes. On més clarament exposa aquest ideal E iximenis és al capítol 446 del Dotzè, que porta per títol: “Que la millor senyoria que puxa ésser en lo món per son bon stament seria que fos tot sots un senyor”.2005 Només començar aquest capítol declara clarament el seu propòsit: “E per tal quant pau és axí necessària a to ta gent e a tota nació e a tot lo món, per tal fonch gran qüestió antigament en lo món quina senyoria poria haver lo món sots la qual tostemps visqués en pau, e fonch determenat per los grans philòsofs que la millor policia que lo món poria servar a haver tostemps pau seria que tot fos sots una senyoria e sots un monarcha qui fos general senyor e governador e regidor e emperador de tot lo món”. É s fort interessant aquesta referència que fa a la necessitat de pau com a motivació última en la qual recolza la necessitat d’un govern únic universal. Ja hem parlat del pacifisme inherent al pensament franciscà, i de la por d’E iximenis a les revoltes populars. Certament, l’ideal de pau universal recorre tot el seu pensament, amb les derivacions i implicacions pertinents que hem analitzat. E n aquest capítol dóna E iximenis bàsicament quatre arguments sobre els quals basa l’afirmació que dóna títol a aquest capítol. E l primer argument, diu ell, és que tota multitut és en millor disposició si ha un cap que si n’ha molts. Al.lega en primer lloc Proverbiorum, X X X V III: Propter peccata populi, multi principes eius. Després al.lega Aristòtil (en lo dotzè libre de la “Methafísica” ): E ntia nolunt male disponi, unus est ergo princeps. Aquest argument el repeteix quasi ad litteram, I d’aquesta manera, de nou el trobem en un autor tan oposat a E iximenis en molts aspectes com Marsili de Pàdua. Aquest fonamenta aquesta necessitat de govern únic en base a tres arguments: 1- Si la funció bàsica del governant és l’exercici de la justícia, aquesta no la podria ben exercitar si n’hi haguera una pluralitat d’autoritats. 2- E l principi d’economia, car una multitud de governants és cosa vana i gens pràctica. 3- La Metafísica d’Arist òtil, la qual és al.legada també per E iximenis, com hem vist ja a les A llegationes i al capítol 234 del Primer, i tornarà a ser al.legada al Dotzè (Quillet, Jeannine. Op. cit. P. 104). 2005 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 188v-189v. 2004 531 com ja hem vist, al capítol 234 del Primer i a les A llegationes. I fins i tot dins del mateix Dotzè torna a aparéixer al capítol 609.2006 Ho continua fonamentant en Aristòtil (in primo E thicorum), quan diu: com natura de les coses creades am bé e requira bé naturalment e son bon ésser (...) e aytal bé ne son bon ésser no puxa haver ab multitud de regidors. Altra al.legació aristotèlica fa (in secundo Phisicorum), quan diu que ars ymitatur naturam quantum potest. Corrobora aquesta afirmació amb altra al.legació aristotèlica: “en lo huytèn libre dels phísics, qui prova per la concòrdia e unitat e lligament de les coses que apparen en lo món, e aquí conclou que per força ha haver lo món un movent e regent aquell altament, lo qual és sobre alt en si e sobres excel.lent”. Molt interessant és tot aquest reguitzell d’al.legacions aristotèliques. Prova en primer lloc que en l’escola franciscana, sense ser-ho potser tant com en la dominicana, l’aristotelisme és important. No debades, al capítol 60 del Primer anomena E iximenis a Aristòtil cap dels philòsofs. 2007 En segon lloc, podem veure la interessant transposició d’idees que fa E iximenis: Aplica, en aquest cas al Papa, tot i que no el nomene, la idea aristotèlica que la societat humana deu culminar en una sola persona. E l segon argument que dóna també és important quant a la font al.legada, que és aquell gran doctor Dyonís. I diu ací que: “aytant com les coses corporals més se acosten e resemblen les spirituals; aytant són mills ordenades e en millor disposició e stament, com donchs, ço diu, les jerarquies celestials sien cascuna ordenada sots un cap e los caps aquells tres sien sots un cap que és un Déu tot sol. Donchs si lo món tot era axí ordenat sots un cap tot sol llavors seria en millor stament. E per aquesta raó vol ell concloir que la jerarchia de la sancta esgleya cathòlica deu semblantment ésser sots un jerarcha que sia son cap”. No cal que diguem que aquest gran doctor Dyonís del que parla és el pseudo-Dionís. Ja hem parlat en diversos llocs d’aquest treball de la determinant influència d’aquest autor en E iximenis. Aquest mateix autor i per a aquest mateix propòsit esmenta al capítol 234 del Primer, junt al citat Aristòtil. É s molt important el que diu ací E iximenis. E n primer lloc, fa referència a les jerarquies celestials, per les quals hem d’entendre les jerarquies 2006 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 334. Ací aplica E iximenis aquest argument al govern civil, i diu textualment: “Dix Aristòtil en lo dotzèn de la Metafísica que per tal que lo món no sia mal dispost, requer sa bona disposició principal que solament sia un tot sol qui sia un príncep; donant per açò a nós a entendre que multitut no és bona a principar, mas un sol qui sia lo millor o dels millós de la comunitat”. 2007 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 52v. 532 angèliques. E n segon lloc, el pseudo-Dionís és una de ses fonts principals en el seu magnífic tractat d’angelologia que és el L libre dels À ngels.2008 Veiem així una idea important sobre la que E iximenis torna una i altra vegada: Les jerarquies humanes són una rèplica de les jerarquies celestials.2009 É s, doncs, un sistema piramidal el que propugna, de pregones arrels teològiques, on els àngels actuen de mitjancers entre Déu i els homes, i on l’ordre terrenal és en certa manera reflex de l’ordre angelical. I a dalt d’aquesta piràmide s’hi troba Déu. E nllaça això així mateix també amb el concepte de corpus mysticus, que exposàrem també llargament. I ens interessa remarcar ací també la importància del concepte de jerarquia dins del pensament eiximenià, també d’arrels, en darrer terme teològiques. E n tercer lloc, ens diu E iximenis en aquest capítol: “axí com molts hòmens han mester un príncep per senyor qui· ls govern, axí molts prínceps han mester un sobiran príncep qui· ls pos en pau quant ells són en contesa e fan guerres e gran destructió del poble qui mal no y mer”. Veiem reproduïdes en aquest passatge moltes de les idees recurrents d’E iximenis. E n primer lloc, la defensa del poble pla, sotmés a les arbitrarietats dels nobles, i que en certa manera el sistema pactista protegeix, com hem vist. E n segon lloc, la crítica a aquests mateixos nobles. E n tercer lloc, el ja ressenyat pacifisme. E n darrer terme, dóna a entendre que aquesta figura que posa pau entre els nobles i monarques seria el Papat. Vet ací doncs, la tasca d’arbitratge i salvaguarda de la pau i la llei cristiana que li assigna en el seu sistema de “pactisme teocràtic” que ja hem apuntat. E n quart lloc, torna E iximenis a al.legar el seu admirat Aristòtil, i diu: “La quarta raó és del philòsof en lo dotzèn de la Methafísica, on diu axí que l’orde e sguart del stol al seu duch és molt pus alt e pus bell que· l orde que· l stol ha entre si mateix. Donchs en millor e en pus bell orde seria lo món si tots los hòmens eren sots un príncep que no si són sots diversos reys”. Arriba després d’aquestes argumentacions a una conclusió interessant: “Aytant com la senyoria és major, aytant la dita senyoria és en millor disposició per lo bé del poble; donchs com no puxa ésser major si és monarcha, donchs haver monarcha posa lo món en la millor disposició del Ho declara al cap. 2on del tractat 1er del L libre dels À ngels: “Emperò, aquells qui pus pregonament n’an parlat e· ns an informats són estats primerament aquell gloriós màrtir monsènyer sent Dionís en lo llibre que féu qui s’appel.la De angelica gerarchia, en lo qual possa que açò que aquí tracta de la angelical natura ell hac de hom qui ha ull ho véu, ço és de monsenyor sent Pau” (Gascón, Sergi. Op. cit. Pp. 19-20). 2009 Ho diu obertament al cap. 18è del 1er tractat del L libre dels Àngels (Gascón, Sergi. Op. cit. Pp. 48-9). 2008 533 món”. Tenim ací un claríssim al.legat promonàrquic. I és que en altres llocs propugna E iximenis la necessitat i conveniència del govern monàrquic, si bé acudint a altres arguments. D’aquesta proposició general, en treu una sèrie de corolaris derivats dels avantatges que reporta el govern monàrquic, d’entre els quals, cal que cridem l’atenció sobre dos: “Ítem llavors poden ésser mills punits los mals, car no han on fugir. Llavors van pus segurs los viandants, car los lladres no han on fugir. Llavors cessen los homeyers e les injúries, car aquells que açò fan no· s poden anar salvar ne recullir en negun lloch, puys tot lo món és sots un senyor”. Ítem llavors los hòmens viuen tots sots unes lleys mateixes e sots una pecúnia, e per consegüent poden mills conversar ensemps e viure en major consolació, e ab menor treball fan llurs contractes, e ab major seguretat. Aquestes dos darreres citacions palesen molt clarament l’ideari politicomercantil eiximenià. La necessitat d’un govern únic i d’un govern fort, que representa la monarquia, vindria així determinada, entre d’altres motius, perquè d’aquesta manera, els contractes i l’activitat mercantil tenen més facilitats per al seu desenvolupament. Interessant és també la referència a que en un govern monàrquic hi ha menys delinqüència, car sabut és que la seguretat és un dels valors burgesos principals. Podria derivar també d’aquest ideari en part el seu pacifisme, car la pau contribueix a la seguretat. Tot això ho hem desenvolupat en l’apartat d’aquest treball dedicat a les idees econòmiques eiximenianes. 4) Major excel.lència de la potestat espiritual respecte a la potestat temporal Un dels capítols del Dotzè on millor exposa aquesta idea és el capítol 447, que porta per títol: “Que aytal senyoria seria millor si un mateix regia lo món axí en l’espiritual com en lo temporal”.2010 E xposa dotze raons en pro d’aquesta idea primigènia (número simbòlic que repeteix molt sovint al llarg de la seua obra). De la simbologia numèrica en l’obra eiximeniana i de la seua importància en el pensament medieval en general, ja n’hem parlat en altres llocs d’aquest treball. D’entre els arguments que dóna, creiem que on millor exposa i reflecteix aquesta idea és en aquest: “Sisenament, aytant lo principat és millor en tot e per tot com és més acostat a Déu e endreça mills la consciència del príncep (...). E pot- se confermar aquesta raó per tant car per experiència 2010 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 189v-190r. 534 veem si guardam a tota una linya de príncep de qual casa se vol, reyal o dels emperadors passats, que de cent no n’hi ha un qui sia hom de Déu, ne ab consciència ne regescha sàviament, ne vischa purament e specialment. Appar açò en la successió dels emperadors de Roma, on veuràs que de vint no n’hi ha tres bons. Axí mateix ho veuràs en la successió dels reys de Judà e de Israel. E mperò per lo contrari veuràs en lo procés dels papes que a un dolent n’i trobaràs cent bons e qui han regit sàviament e ab temor de Déu, o almenys no són stats bacallars ne mals hòmens, axí com los emperadors e reys damunt dits segons que pots veure prestament en la Martiniana. Dien axí mateix los vassalls dels clergues e dels cavallers que molt millor senyoria és de la E sgleya que no és d’om llech”. Veiem, una volta més, i com tindrem ocasió de veure en més casos, com E iximenis considera l’estament eclesiàstic de major categoria (moral bàsicament, però també en tots els aspectes en general), i com l’exercici de poder (terrenal, però en algunes obres, parla inclús E iximenis de l’espiritual), és cosa fort perillosa i inclús de condemnació. Però abans ha dit E iximenis una interessant al.legació: “Terçament, car les lleys humanes totes són subjugades a les lleys divinals, segons que posa sanct Agostí en lo llibre de la ciutat de Déu; com, donchs, lo príncep e sobiran monarcha haja a jutjar segons les lleys divinals. Donchs seguex- se que axí mateix fa a jutjar segons les lleys temporals e, per consegüent, per aytal autoritat de jutjar les coses temporals aconseguex ell juredictió sobre les coses temporals”. Molt interessant és aquesta referència augustiniana, una prova més de la decisiva empremta del bisbe d’Hipona en el nostre menoret. Mostra en primer lloc, com d’acord amb aquest pensament, els governants són tenguts de respectar i servar la llei de Déu en les seues actuacions concretes. E n segon lloc, entra això dins del concepte, més aviat paulí (si bé cal remarcar la gran influència de sant Pau en sant Agustí) de corpus mysticum, que ompli la mentalitat medieval, i en conseqüència, eiximeniana, com ja hem analitzat al capítol quart. E ls governants temporals tenen, segons aquesta concepció, una certa obligació de regir les ànimes dels seus serfs. Per això és tan exigent E iximenis quant a les seues qualitats. I és aquest el motiu bàsic, a banda de les motivacions secundàries que E iximenis poguera haver tingut, pel qual ens trobem en una obra com la d’E iximenis, essencialment teològica, tan abundoses referències al govern i a la “cosa pública”. E n un principi, doncs, E iximenis concep l’exercici de govern com a una part de l’exercici de la cura de les ànimes, si bé de menys categoria que el regiment pròpiament espiritual, com en aquest capítol 447 del Dotzè analitzat s’ha esforçat a demostrar. 535 É s important aquesta al.legació augustiniana perquè denota molt a les clares l’origen augustinià de la conceptualització supremacista papal, d’allò que s’ha anomenat “augustinisme polític”. Podem definir aquest seguint H.X . Arquillière, d’aquesta manera: “Avec saint Augustin toutefois, nous assistons à un premier gauchissement de la doctrine paulienne. Certes, il reconnaît la valeur légitime de l’É tat, comme il dit, chez les anciens Grecs, les E gyptiens, les Assyriens et dans toutes les nations antiques. Mas il a fait prévaloir une tendance (...) à absorber l’ordre naturel dans l’ordre surnaturel. Cette propension est à l’origine de ce que j’ai appelé l’augustinisme politique”.2011 E n qualsevol cas, ja hem parlat de la presència d’aquest argument ja al capítol 234 del Primer i de com en aquest capítol ho fonamenta en Hug de Sant Víctor i sant Bernat. Apareix igualment aquest argument en gairebé totes les argumentacions teocràtiques. I així molt sintèticament ens ho trobem en un teòcrata com Alexandre de San E lpidio, qui diu: Temporalia recte administrari non possunt nisi per spiritualia ordinentur. E t ideo ille qui praeest in spiritualibus, oportet et etiam ut in temporalibus praesit.2012 4.2 E structuració concreta E xposats aquests pressupòsits de la seua teorització teocràtica, passa E iximenis a desenvolupar pròpiament aquesta. I ho fa en base a quatre línies argumentatives. E n primer lloc, exposa el contingut concret del vicariat papal, i ací tira mà d’abundoses autoritats canòniques. E n segon lloc, exposa els fonaments pròpiament teològics i bíblics. E n tercer lloc, al.lega ací també la butlla Unam Sanctam (com ha fet també al cap. 234 del Primer i a les A llegationes). E n quart lloc, al.lega la donatio Constantini. Anem a veure, doncs, com estructura E iximenis aquestes idees: 1) E l Papa com a vicari de Crist La primera raó que E iximenis addueix en pro de la justificació de la supremacia política papal, és la que diu que el Papa és el vicarius Christi a la terra. L’estadi previ que E iximenis considera és l’anàlisi de la naturalesa de la potestat de Crist a la terra, que ell conclou que va ser règia i sacedotal al Arquillière, H.-X. Op. cit. P. 38. De San E lpidio, Alexandre. Tractatus de ecclesiastica potestate, II, 8. Citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 201 n. 6. 2011 2012 536 mateix temps. Això ho comença a fer als capítols 448 (“Si de fet jamés negun fonch aytal senyor”)2013 i 449 (“E n quin stament fonch lo món en la quarta edat del món e com Jesucrist fonch del món general senyor e monarcha axí en l’espiritual com en lo temporal”)2014 del Dotzè. Segueix E iximenis en ambdós capítols l’esquema de divisió de la història del món en set edats, que és el tradicional catòlic i parteix de sant Agustí, i del qual ja hem parlat a l’anterior capítol. Com l’enunciat del capítol 449 indica, arriba ell a la conclusió, després d’una anàlisi detinguda, que sols amb la vinguda de Crist al món, al principi de la sisena edat, podem parlar de l’existència d’una monarquia conjuntament espiritual i temporal. De la consideració que en fa E iximenis de la història anterior a Crist, podem deduir com a conclusió que abans de Crist, no cap home havia reunit la màxima potestat espiritual i temporal, i sols Crist havia gaudit així de la plenitud del sacerdoci i de la plenitud de la sobirania temporal. Nogensmenys, l’excelsitud del poder sacerdotal i temporal de Crist és la tesi bàsica sobre la qual es fonamentava el poder pontifical i teocràtic del Pontífex. Quant a la seua potestat temporal, la centra E iximenis en el mateix caràcter diví del senyor. Fill d’Adam quant a la sang i per tant hereu seu, recollí el Senyor l’herència perduda pel pecat del nostre primer pare. Allò que aquest perdé per la seua ingratitud i pecat, el recollí en herència Crist per ser home sobiranament just, ens diu E iximenis. I continua afegint dins d’aquest mateix capítol 449: “E n quant axí mateix era verdader Déu, feya algunes obres altes axí com poderosos miracles, e parlava axí com a Senyor, e qui ha poder sobre los altres axí com llegim Mathei, septimo, e segons aquest poder gità del temple de Déu los comprants e venents, e scampà la pecúnia dels cambiadors, e deya de si mateix sovín grans coses, axí com que ell era fill de Déu, e que ell vendria jutjar los morts e· ls vius, e que poria haver aytantes legions d’àngells, axí com dix a sanct Pere, quand lo reprès en l’ort perquè havia ferit ab coltell aquell servent del bisbe a qui havia tolta la orella, e segons aquest stament se transfigurà en lo mont de Tabor davant sanct Pere, sanct Joan e sanct Jacme”. I conclou la seua argumentació dient: “E jatsia que la monarchia temporal a ell pertangués en quant era sobiranament ignocent, encara li pertanyia molt més en quant era hom Déu, cosa novella en tot lo món, stament sobres, e nom trascendent passant tota la angelical excel.lència, 2013 2014 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 190r-190v. Ibidem. Ff. 190v-191v. 537 segons que posa sanct Pau A d Hebreos, primo, e sanct Pau A d Philipenses, sexto, e açò attenent, diu, que en lo nom de Jesucrist tot genoll sia posat en terra: si· s vol sia celestial, terrenal e infernal”. La radicalitat del poder sobre allò temporal, no implica per al teòcrata que aquest poder vaja acompanyat d’un gaudiment efectiu. A Crist corresponen els poders encara que no en faça ús d’ells, i es pot compaginar així sa reialesa amb sa pobresa exemplar. Això diuen, entre d’altres, els franciscans Francesc de Mayronis i Ricard de Middletown (citat sovint per E iximenis), a banda del propi E iximenis.2015 Curiosament, trobem una argumentació molt pareguda en el bàndol dels anticurialistes, en concret, dels legistes francesos. Així, per a un dels seus més importants representants, el dominic Joan de París, la senyoria universal de Crist li corresponia en quant Déu, i per això no era transmissible. E n quant home, ço diu, la seua herència fou la pobresa. 2016 I també defensa aquest punt de vista, en fi, un dels autors presents a la biblioteca d’E iximenis en el moment de sa mort, l’irlandès Ricard Fitzralph. 2017 Una volta establerta aquesta premissa, resta demostrar com els Papes, en quant vicaris de Crist, el succeeixen en totes les seues excel.lències i qualitats, i també per tant, en la monarquia temporal universal. La concepció teocràtica medieval parteix de certes premisses ideològiques, com ara l’estructuració paulina de corpus mysticum, idea de la qual hem parlat extensament al capítol quart, i la concepció augustiniana del Regne de Déu sobre la terra. Tot plegat reforça la necessitat de la institució del vicariat de Crist a la terra. E xposa així E iximenis la seua tesi primigènia al capítol 450 del Dotzè: 2018 “Gran dupte és emperò entre los theòlecs e juristes ja huy en lo món si és de fet negun aytal monarcha que de dret sia plen e general senyor en l’espiritual e en lo temporal. E dien ací los canonistes que hoc, car dien que lo papa és ver monarcha qui és general senyor en l’espiritual e temporal. E apporten a probació d’aquesta conclusió les següents raons: Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. P. 131. Cal que recordem, d’altra banda, com aquests dos autors franciscans eren presents en la biblioteca personal d’E iximenis en el moment de la seua mort, tal com hem vist al capítol segon. 2016 Truyol, Antoni. Op. cit. Pp. 372-3. 2017 Dempf, Alois. Op. cit. P. 534. Explica d’aquesta manera A. Dempf la posició del bisbe d’Armagh respecte a aquesta qüestió: “In dieser Mittelstellung zwischen den Pseudokonservativen und Traditionalisten hält Richard an der freiwilligen Armut Christi fest. Obwohl Christus zu jeder Zeit die Fülle der Macht hätte haben können, zugleich aber auch daran, daß Christus niemals ein civile dominium und eine possessio gehabt habe. Dies wäre ihm gar nicht nützlich gewesen”. 2018 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 191v. 2015 538 La primera sí és car Jesucrist lo instituhí son vicari general sobre tot lo món e lo y promès primerament en vida, axí com appar Mathei, X V I, e· l constituhí en lo dit stament aprés la sua resurrectió axí com appar Mathei, XXI, dient-li: Quodcumque ligaveris super terram erit ligatus et in celis, et quodcumque solveris super terram, erit solutum et in celis”. E n aquest mateix capítol, diu E iximenis per a reforçar les seues tesis que aquest poder l’atorgà Crist després de la resurrecció, llavors com a ver Déu: “Pensa encara quand donà lo Salvador aquest poder a sanct Pere, e veuràs que per ensenyar la altea del poder no· l li comanà quant era en forma simple e despectible jatsia que fer- ho pogués si· s volgués, emperò per ensenyar la dignitat e granea d’aquell poder no· l li volgué comanar fins que fonch resuscitat, e dix: Data est mihi omnis potestas in celo et in terra”. Dedica E iximenis els següents capítols a donar més raons i arguments que corroboren aquesta idea primera, i sempre argumentant i contraargumentant, seguint el mètode escolàstic. Destaquem l’argumentació que dóna al capítol 456: “No contrastant emperò ço que dit és, han posat alguns a qui no plau la dita conclusió principal que lo papa no és emperador ne monarcha de part de Jesucrist, ne ha l’autoritat que lo Salvador donà a sanct Pere. Quand li donà les claus de la E sglésia, no les li donà sobre les coses temporals, com aquelles empatxen los hòmens spirituals a servir Déu, mas sobre les coses spirituals solament, e per tal dien que li dix lo Salvador: Dabo tibi claves regni celorum, ço és, que yo· t daré les claus del regne del cel, e no dix de la terra. Mas contra açò repliquen axí los canonistes segons que appar per llurs drets, les gràcies deu hom ampliar e examplar, e les penes estrényer”.2019 Aquest argument de gracie sunt ampliande ja l’ha exposat al capítol 234 del Primer, com hem vist. Demostra així mateix això com E iximenis sovint coneix molt bé les argumentacions dels contraris a la plenitudo potestatis Papae. Al.lega així mateix al capítol 452 les paraules de Crist a sant Pere: Pasce oves meas (Jn, 21, 27), amb les quals se’ns dóna a entendre, diu, que nosaltres homes som possessió d’E ll, i també del seu vicari, que és el Papa. 2020 Altra argumentació que utilitza per a demostrar el dret del Romà Pontífex sobre les coses temporals és l’íntima dependència d’allò material envers allò espiritual. É s la famosa ratione peccati d’Innocenci III en què es basà la decretal Novit, motivada per la contesa entre Felip August de França i 2019 2020 Ibidem. F. 194v. Ibidem. F. 192v. 539 Joan sense Terra d’Anglaterra el 1204. 2021 Al.legaria d’aquesta manera una potestat “indirecta” del Papa sobre les coses temporals. Al.lega E iximenis aquesta decretal, i també Per venerabilem, del mateix Papa, les quals mantenen sols una potestat papal “indirecta” en les coses temporals. Ho exposa d’aquesta manera E iximenis al capítol 451 del Dotzè: “La quinta és aquesta: segons que appar E x de judiciis. Novit al Papa pertany corregir cascun crestià de tot peccat mortal, e per consegüent ha a conèxer sobre aquell si és just o no just. Com, donchs, en los negocis temporals se tròpia just e no just, seguex-se que al Papa pertany curar dels negocis temporals, e no axí com a jutge delegat o comissari, ne axí com a àrbitre, donchs axí com a jutge ordinari e a senyor. La sisena és E x. Qui filii sunt legitimi. C. Per venerabilem. Diu aquí Ignocencius tercius que en les regions del món, en casos necessaris, ell ha plena juredictió temporal, e appar que la li donà Jesucrist, quand dix que si algun pecca en tu, que u digues primerament a ell mateix, aprés digue-u a la E sgleya, ço és al jutge ecclesiàstich; e per consegüent, lo Papa, qui és sobre tots los jutges ecclesiàstichs, sobre cascuna cosa aytal ha a veure per autoritat de Jesucrist”.2022 I completa aquesta argumentació al capítol 455: “Puys comanades són per Déu al Papa les claus spirituals, seguex-se que les temporals; car qui comana lo principal, entendre deu ésser comanat lo accessori, qui per força requer per bon stament seu que haja per directiu e il.luminatiu lo principal, aytal és la potestat seglar, la qual no pot ésser bé arreglada, ne en tots casos no és a si bastant si no és per lo juý sacerdotal endreçada. Per tal mana nostre senyor Déu en la lley: Omne negocium a sacerdote dependet, ço és que tot negoci ab mitjà o sens mitjà havia mester endreçament e llum del magisteri sacerdotal, car en altra manera, les lleys mundanes sovín peccarien contra D éu e justícia”.2023 L’exercici concret, en fi, d’aquesta potestat papal en quant vicari de Crist el sintetitza un autor teòcrata com Agustí Triumfus d’Ancona d’aquesta manera: “Nam potestas Christi, qua nunc regnat, mediante Papa, tanquam mediante suo Vicario, consistit principaliter in tribus. Primo in debellatione tyrannorum. Secundo in ordinatione subditorum. Tertio in admonitione et Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. P. 144. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 192r-192v. 2023 Ibidem. F. 194v. Un teòcrata com Agustí Triumfus s’expressa de forma molt pareguda a la Summa de potestate ecclesiastica, q. 1, art. 8: Sicut ergo anima utitur corpore, sic Summus Pontifex se habet ad Imperatorem, ut spirituale ad corporale, et utitur officio imperatoris ut instrumento. Citat a Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. P. 146. 2021 2022 540 exhortatione divinorum mandatorum” 2024 . Destaquem en aquest autor teòcrata una de les idees que sura en el pensament eiximenià derivada del “pactisme teocràtic”, a la qual hem fet esment al capítol tercer: una de les funcions de l’autoritat eclesiàstica (en aquest cas de la màxima) és defensar els súbdits front a la tirania del poder temporal. 2) Arguments teològics a) Derivats del Nou Testament Al capítol 452 2025 hi cita dos passatges evangèlics: quan Crist manà als demonis que s’ostatjaren dins dels porcs (Mt 8, 28-33; Mc 5, 2-14; Lc 8, 2634) i quan els deixebles de Crist li dugueren un ase i una somera en l’entrada a Jerusalem el Diumenge de Rams (Mt 21, 1-6; Mc 11, 1-10; Lc 19, 29-35). E l propòsit d’aquestes cites és provar la potestat d’administració temporal que tingué Crist a la terra, la qual trasmeté E ll després a sant Pere. Però el passatge evangèlic que sens dubte E iximenis al.lega més abundosament per a aquest propòsit, no sols en aquesta part del Dotzè, sinó al llarg de la seua obra en general, és el símil de les dos espases, pres de sant Lluc (Lc 22, 38), i popularitzat per sant Bernat. Ja hem vist com E iximenis ha citat aquest argument, tot citant la font bernardina, tant al capítol 234 del Primer, com a les A llegationes. Sosté així sant Bernat a De Consideratione que l’espasa temporal, que simbolitza la potestat secular pertany, igual que l’espiritual, de dret al Papa, encara que el seu ús estiga reservat a l’emperador i als prínceps. Li sembla a sant Bernat que qui això nega al Papa, no ha comprés les paraules de Crist a sant Pere després de tallar- li l’orella a Malcus: Converte gladium tuum in vaginam. 2026 Ho exposa E iximenis això en aquesta part del Dotzè als capítols 452 i 455. Diu al capítol 452: “La terçá és que axí com appar L uce, X X II , en la cena derrera stigué dit al Salvador que dos coltells hi havia, e ell respòs que asats era, les quals paraules exponent sanct Bernat A d E ugenium Papam, e diversos decrets semblantment exponen la dita autoritat a doble potestat de la sancta E sgleya, ço és, temporal e spiritual”.2027 Triumfus d’Ancona, Agustí. Summa de potestate ecclesiastica, q. I, a. 9. Citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 191 n. 7. 2025 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 192v-193r. 2026 Bernat de Claravall, sant. De Consideratione libri quinque , l. IV, c. III, n.7: Quem tamen qui tuum [gladium temporale] negat, non satis mihi videtur attendere verbum Domini dicentis sic: “Converte gladium tuum in vaginam”. Citat a Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. P. 152-3. 2027 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 192v. 2024 541 Al capítol 455, diu: “Açò mateix encara comferma sanct Bernat scrivent a papa E ugeni, qui diu axí en lo quart llibre (...). E vol dir axí sanct Bernat parlant del dit papa: No deus tu usar del coltell temporal que Jesucrist manà al clergue posar en lo foure, e aquell qui nega que lo coltell temporal, ço és la potestat seglar, no sia tua, no attén que lo Senyor dix: “Torna lo coltell teu en lo foure”, en les quals paraules atorga que lo coltell és teu, mas no pertany a tu traure’l ne per execució, mas a la potestat seglar. E si lo dit coltell no fos teu, no haguera dit lo Salvador als apòstols dients ací ha dos coltells, que asats hi havia, mas haguera dit que massa n’i havia. Donchs dos coltells ha la sancta esgleya, ço és, lo spiritual e lo temporal. Lo spiritual pertany a tu, e lo temporal és sots ton manament e ta volentat, emperò deu-lo exeguir l’emperador e son official”.2028 I després d’això, fa unes interessants observacions sobre el ritu de coronació dels emperadors: “Vet ací com la potestat temporal e seglar és sots lo Papa, e en senyal d’aquesta cosa, quant lo papa corona l’emperador, ell pren lo coltell tret del foure e lleva’l de l’altar de sanct Pere e lliura’l a l’E mperador ya untat; e li diu axí: “Pren lo coltell pres de l’altar de mosényer sanct Pere per les nostres mans indignes; e consegrades per autoritat dels sancts apòstols, qui és atorgat a tu imperialment a punició dels mals e a llaor dels bons”. E aprés d’açò ciny- li la spasa e diu: “sies cinyit d’aquest coltell, lo qual vigorosament exeguesques, membrant que los sancts han vençuts los regnes d’esta vida ab fe; e no ab coltell material””.2029 Recordem que tant al capítol 234 del Primer com a les A llegationes ha fet referència E iximenis a això. I també n’hem fet esment de la detallada exposició del ritual de coronació reial que en fa al capítol 419 del Dotzè. E ns parla ara, doncs, E iximenis del ritus de consagració imperial. Sobre el ritus de coronació, ja no sols dels emperadors, ans també de qualssevol reis, podem atendre a les interessants consideracions que en fa M. García- Pelayo: “La consagración real era la sanción y garantía litúrgica de la idea del rey como vicario de Dios, a través de la cual se trazaba un eje entre el rey del universo y el rey terrestre. Tal acto litúrgico era, a la vez, un acto político, cuyo sentido podía ser distinto según las circunstancias, pero que en todo caso es decisivo para comprender la estructura y las tensiones políticas de una época no sólo dominada por las representaciones religiosas, sino también por los medios simbólicos de expresión, en el sentido estricto del concepto”.2030 E n qualsevol cas, el fet que E iximenis tire mà d’aquesta 2028 2029 2030 Ibidem. F. 194r. Ibidem. García-Pelayo, Manuel. Op. cit. P. 244. 542 argumentació demostra, una volta més, el seu pregon medievalisme. E ns remet d’altra banda això a la idea de corpus mysticum, de la qual ja n’hem parlat. Robert Grosseteste, el L inconiensis tan citat per E iximenis i que sembla que tant li influí, en una carta de 1236 que tracta del deure dels prínceps d’observar les lleis divines i eclesiàstiques, fa radicar la causa d’aquest deure en l’origen eclesiàstic de tota potestat: Principes enim seculi, quidquid habent potestatis a Deo ordinatae, recipiunt ab E cclesia. 2031 I fa al.lusió ací també a l’argument de les dos espases: Debent quoque principes seculi nosse quod uterque gladius, tam materialis videlicet quam spiritualis, gladius est Petri. 2032 Al.ludeix també Grosseteste a la reialesa que tingé Jesucrist. Això darrer sembla ser indici de que Grosseteste ha acceptat la idea de potestas directa , si bé precisant els límits, en dir que Jesucrist ha refusat l’exercici de la seua potestat reial, i així l’E sglésia no deuria exercitar eixe poder que sols té in radice. Aquest és grosso modo, el pensament eiximenià. I tot plegat ens indica que tant el bisbe de Lincoln com el bisbe d’E lna en el fons propugnen una mena de potestas indirecta amb aparença de potestas directa. Destaca aquest autor com els ritus de coronació imperial visqueren les diferents vicissituds que visqueren les relacions entre la institució papal i la institució imperial. Pel que fa als regnes particulars, però, podem afirmar que si bé la consagració (en la qual la part més important era la unció) no creava dret al tron, sí el perfeccionava. Així, el rei ungit podia legitimar una legalitat dubtosa (cas de Pipí en França el 751), i també la unció podia enfortir un rei feble (casos de Teobald II de Navarra el 1257; i dels emperadors Otó II, Otó III, E nric III i E nric IV, ungits en la seua infància amb el fi de neutralitzar la feblesa de la seua situació política). També així es comprén que França fonamentara les seues pretensions de preeminència sobre altres regnes en el fet de que els seus reis foren ungits amb un bàlsam enviat miracolosament des del cel [cosa creguda en l’E dat Mitjana com a fet indubtable. Aquesta és d’altra banda una de les llegendes referents al regne francès de les quals E iximenis en parla al ja citat capítol 245 del Primer: “Segons que llegim en la vida de sant Remigi, qui· s festina aprés la festa de Epifania, en la seu de Rems en França ha una ampolleta de oly, la qual l’àngel de Déu portà a sanct Remigi, de la qual unctà lo primer rey de França crestià qui s’appel.lava Clodoveu, quant lo dit rey se batejà, e dien que de aquella mateixa liquor són unctats huy los reys quant se coronen” (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 176r)]. E n altres casos, però, la consagració no significava un signe de preeminència. Així, a partir del s. X II es va estenent la idea de que la institució de la consagració règia ja no depén d’una decisió del regne interessat, sinó de Roma. Podem adduir ací l’exemple de la consagració precisament dels reis d’Aragó. Així Pere el Catòlic fou ungit pel bisbe d’Òstia i coronat pel papa a Roma el 1204, al qual acte se li donà la significació de que el regne havia estat rebut en relació de vassallatge amb el Papat. Per aquesta raó Jaume I ja no es consagrà i es limità a cenyir-se ell mateix l’espasa. E l seu fill Pere el Gran es consagrà amb la protesta de que no rep el regne de l’E sglésia ni per l’E sglésia, ni contra l’E sglésia, i elaborà un ritual pel qual el rei prenguera la corona de l’altar i se la fiqués ell mateix al seu cap sense ajuda de ningú (García-Pelayo, Manuel. Op. cit. Pp. 242-4). 2031 Grosseteste, Robert. E pistulae. Citat a Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. P. 151 n. 452. 2032 Ibidem. 543 Podem pensar, en fi, a la vista de tot allò que hem exposat, que E iximenis subscriu les consideracions que fa un teòcrata com Giacomo da Viterbo al voltant de la unció reial per part de l’autoritat eclesiàstica: “Nulla igitur potestas secularis est omnino vera et perfecta, nisi per spiritualem ratificetur, approbetur et confirmetur. Unde unctio regibus adhibetur non solum in signum sanctitatis, quae in eis requiritur; sed etiam in signum approbationis et formationis et a pontificibus reges unguntur quia per spiritualem potestatem perficitur et formatur illa que temporalis dicitur: et ideo hec spiritualis potestas potest dici quodammodo forma temporalis, eo modo quo lux dicitur forma coloris”.2033 b) Derivats de l’Antic Testament Diverses autoritats de l’Antic Testament al.lega E iximenis en aquesta part del Dotzè que estem analitzant. Diu així al capítol 451: “La segona raó sí és aquesta, car dien que segons que crestians e jueus atorguen, lo psalm de Deus judicium tuum, regi da, a la lletra stigué profetat del regne de Jesucrist, lo qual regne no· s pogué entendre de senyoria que ell ensenyàs jamés de la sua vida. Donchs entén-se del regne que son vicari aprés sa mort e resurrectió, e com donchs aquell psalm llargament dóna entendre, la sua senyoria ésser en l’espiritual e temporal, axí com ensenyen les gloses literals”.2034 Diu així mateix dins d’aquest capítol: “La quarta és fundada sobre la visió de Nabuchodonosor, Daniel, secundo, on havem que la pedra que caygué dalt sens mans trencà la stàtua aquella que significava los quatre m i peris principals del món, ço és dels asirians, e dels persans, e dels grechs, e de los romans. E esponent Daniel què significava la dita pedra, dix: axí en los dies d’aquells regnes e imperis despertarà Déus del cel un regne lo qual null temps no serà dissipat, ne jamés serà dat a altre. Giacomo da Viterbo. De Regimine Christiano, II, VII. Citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 169 n. 1. Arrodoneix l’arquebisbe de Benevento la seua argumentació d’aquesta manera: “Color enim habet aliquid de forma lucis tamen ita debilem habet lucem quod, nisi adsit lux excellentior, per quam formatur non inherenter sed virtualiter potest movere visum: et similiter temporalis potestas habet aliquid de veritate potentie, cum sit ex iure humano, quod a natura oritur, sed tamen imperfecta et informis est, nisi formetur per spiritualem; et hoc modo dicitur per spiritualem”. Podem trobar, però, una molt semblant imatge ja en Innocenci III, qui compara el poder papal (i per extensió eclesiàstic), i el secular amb el sol i la lluna respectivament (Truyol, Antoni. Op. cit. P. 367). 2034 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 192r. 2033 544 Donchs dien ací aquests: aquest regne segons que diu Daniel, devia apparer en los dies d’aquests regnes. E axí fonch, car apparegué en figura en lo temps de la lley de Moysès, qui era figura del regne de Jesucrist, e mostrà’s velat e cubert als imperis de Nínive e de Pèrsia e de Grècia, que corregueren en temps de la lley judayca, mas mostrà’s més sots l’imperi dels romans, e majorment en temps de Constantí”.2035 A continuació, i traient derivacions d’aquesta visió, fa una interessant referència escatològica: “Aquest regne, ço diu, jamés no serà dissipat ne dat a altre. Açò no es pot entendre de negun regne dels dits imperis, ne de negun regne temporal, com cascun aytal haja a defallir almenys a la fi del món o abans. Donchs parla solament del regne ecclesiàstich e de la monarchia papal qui s’ha a continuar ab la senyoria de Jesucrist en paradís; e per consegüent jamés no cessarà e majorment que aquesta senyoria és dita no d’om, mas de sol Déu; car lo papa no és senyor ans és solament aministrador e dispensador del regne temporal de Jesucrist, e per tal atribuex Daniel aquí aquest aytal regne a Déu, car diu que Déus del cel lo farà alt llevar, e no hom, perquè appar que aquest regne seria no per hom ne d’om, mas de Déu. E que aquest regne degués senyorejar a tot lo món, axí u ensenya la visió de Nabuchodonosor qui dix que la pedra aquella era feta un gran mont qui umpla tota la terra”.2036 E ns interessa d’aquest llarg comentari, remarcar el fet que E iximenis atribueix a l’E sglésia el caràcter de l’eternitat, car ell creu que quan arribe la fi del món sols subsistirà ella com a institució, i no hi haurà cap altre regne ni potestat temporal. Hem exposat ja les idees escatològiques eiximenianes, però ara podem afegir que ací tenim una de les possibles arrels de les motivacions darreres del pensament teocràtic eiximenià. Cal que considerem a més, com ja hem indicat, que E iximenis considerava la fi del món com a quelcom imminent, per la qual cosa prenen més rellevància aquestes consideracions sobre l’excel.lència de la potestat papal. Destacarem també una llarga consideració que fa E iximenis sobre les qualitats del sacerdoci en la llei de gràcia respecte a la llei d’escriptura, en què compara cites de l’Antic i del Nou Testament, al capítol 455: “E n aquesta matèria encara parla altament lo famós doctor Lactàncius sobre sant Matheu, exponent aquella paraula que dix lo Salvador a sant Pere: E t tibi dabo claves regni celorum. Diu axí: Cascun qui vera fe haja deu estimar lo sacerdoci de la lley de gràcia ésser molt pus alt que lo sacerdoci de la lley de natura, en la qual lo sobiran sacerdot Melchisedec fonch rey en la temporalitat segons que 2035 2036 Ibidem. Ibidem. 545 llegim Genesis, X IIII , on llegim que ell era sobiran prevere de Déu e rey de Salem. Deu axí mateix cascun pensar que pensant lo sobiran cap dels sacerdots de la lley de gràcia, molt pus alt és lo seu sacerdoci que aquell de la lley de scriptura, en la qual lley los grans sacerdots de Déu totpoderós Moysès e Aaron tenien la potestat temporal segons que appar en los llibres legals de la vella lley. ¿Qui, donchs, diu aquest, deu duptar que lo sobiran vicari de Jesucrist, lo sanct pare apostòlich, no sia senyor general de tot lo món axí en lo temporal com en l’espiritual?” 2037 Aquesta comparança amb Melquisedec i Moisès hi és present també en altre autor teòcrata, com és Alexandre de San E lpidio.2038 É s interessant tota aquesta llarga argumentació per diversos motius. E n primer lloc, perquè ací exposa clarament com ell considera l’estament sacerdotal com a un estament de gran excelsitud. Lògicament, dins d’ell, quant més jerarquia, més categoria, tot culminant en el romà pontífex. E n segon lloc, indica aquesta citació que no sempre podem utilitzar l’Antic Testament per a il.lustrar el Nou. Aquesta idea la repeteix E iximenis als capítols 4572039 i 461.2040 E n aquest darrer capítol, basa les seues al.legacions en el seu admirat L inconiensis, és a dir, Robert Grosseteste. Aquest capítol, igual que el següent, parteix del comentari d’un escrit que féu el susdit Grosseteste a Papa Gregori lo novè, sobre la sua persecució. Aquesta “persecució” de què parla segurament fa referència als conflictes d’aquest papa amb Frederic II Hohenstaufen. De nou sura, doncs, en E iximenis, l’animadversió patològica cap al Hohenstaufen sicilià. I ens diu bàsicament ací que si bé en la llei antiga els reis instituïen els sacerdots, avui no podem dir el mateix, o quelcom de semblant, respecte del Papa, car jatsia que lo sacerdot de la vella lley fos figura del sacerdoci present, no emperò quant a totes les sues condicions. I després de fer una llarga llista de diferències entre una llei i l’altra, arriba a la conclusió aquesta: E per raó d’açò, lo sacerdoci legal, quant era carnal e imperfet, devia haver fi; e de fet fonch subjugat en la temporalitat a la potestat terrenal, car tot apparia terrenal en les sues imperfeccions. Ibidem. F. 194r. De San E lpidio, Alexandre. Tractatus de ecclesiastica potestate, II, 6. Citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 200. 2039 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 195r-195v. 2040 Ibidem. Ff. 197r-197v. 2037 2038 546 3) La butlla Unam Sanctam Cita E iximenis aquesta butlla al capítol 452 in fine: “La onzena és que posat que lo papa no haja la juredictió temporal, no és sinó posar contesa sens remey tot jorn entre· lls clergues e seglars. Noresmenys que lo seglar peccara en la lley e per moltes maneres que si no· y havia hom recors al papa o a major que l’emperador, les gents porien ésser injuriades tot jorn. Aquest mateix propòsit fa la extravagant de papa Bonifaci qui determena que cascú qui· s vol salvar deu creure fermament que de necessitat de salut deu creure que lo pare sanct és general senyor de tot lo món”.2041 Ibidem. Ff. 192v-193r. Pel seu indubtable interès per a la matèria d’aquesta tesi, transcriurem el text íntegre d’aquesta butlla (emesa el 18 de novembre de 1302). Hi trobarem així mateix molts dels motius i argumentacions emprades per E iximenis en la seua argumentació teocràtica. Diu així, doncs: “Unam sanctam ecclesiam catholicam et ipsam apostolicam urgente fide credere cogimur et tenere, nosque hanc firmiter credimus et simpliciter confitemur, extra quam nec salus est, nec remissio peccatorum, sponso in Canticis proclamante: “Una est columba mea, perfecta mea. Una est matri suae, electa genitrici suae”, quae unum corpus mysticum raepresentat, cuius caput Christus Christi vero Deus. In qua unus Dominus, una fides, unum baptisma. Una nempe fuit diluvii tempore arca Noe, unam ecclesiam praefigurans, quae in uno cubito consummata unum, Noe videlicet, gubernatorem habuit et rectorem, extra quam omnia subsistentia super terram legimus fuisse deleta. Hanc autem veneramur et unicam, dicente Domino in Propheta: “E rue a framea, Deus, animam meam, et de manu canis unicam meam”. Pro anima enim, id est pro se ipso, capite simul oravit et corpore, quod corpus unicam scilicet ecclesiam nominavit, propter sponsi, fidei, sacramentorum et caritatis ecclesiae unitatem. Haec est tunica illa Domini inconsutilis, quae scissa non fuit, sed sorte provenit. Igitur ecclesiae unius et unicae unum corpus, unum caput, non duo capita, quasi monstrum, Christus videlicet et Christi vicarius Petrus, Petrique successor, dicente Domino ipsi Petro: “Pasce oves meas”. Meas, inquit, et generaliter, non singulariter has vel illas: per quod commisisse sibi intelligitur universas. Sive ergo Graeci sive alii se dicant Petro eiusque successoribus non esse, dicente Domino in Ioanne, unum ovile et unicum esse pastorem. In hac eiusque potestate duos esse gladios, spiritualem videlicet et temporalem, evangelicis dictis instruimur. Nam dicentibus Apostolis: “E cce gladii duo hic”, in ecclesia scilicet, quum apostoli loquerentur, non respondit Dominus, nimis esse, sed satis. Certe, qui in potestate Petri temporalem gladium esse negat, male verbum attendit Domini proferentis. “Converte gladium tuum in vaginam”. Uterque ergo est in potestate ecclesiae, spiritualis scilicet gladius et materialis. Sed is quidem pro ecclesia, ille vero ab ecclesia excercendus. Ille sacerdotis, is manu regum et militum, sed ad nutum et patientiam sacerdotis. Oportet autem gladium esse sub gladio, et temporalem auctoritatem spirituali subiici potestati. Nam quum dicat Apostolus: “Non est potestas nisi a Deo; quae autem sunt, a Deo ordinata sunt”, non autem ordinata essent, nisi gladius esset sub gladio, et tanquam inferior reduceretur per alium in suprema. Nam secundum B. Dionysium lex divinitatis est infima per media in suprema reduci. Non ergo secundum ordinem universi omnia aeque ac immediate, sed infima per media et inferiora per superiora ad ordinem reducuntur. Spiritualem autem et dignitate et nobilitate terrenam quamlibet praecellere potestatem, oportet tanto clarius nos fateri, quanto spiritualia temporalia antecellunt. Quod etiam ex decimarum datione, et benedictione, et sanctificatione, ex ipsius potestatis acceptione, ex ipsarum rerum gubernatione claris occulis intuemur. Nam, veritate testante, spiritualis potestas terrenam potestatem instituere 2041 547 Dedica el següent capítol 453 2042 a exposar arguments en pro i en contra d’aquesta extravagant. Podem resumir els arguments contraris d’aquesta manera: 1- E l Papa deuria, en una matèria tan dubtosa, haver procedit amb cautela. Deuria així haver escoltat als senyors temporals, ja que també són part. 2- E ls prínceps, amb tal decretal, s’hi veurien pertorbats en la seua conducta. Si acaten la butlla, tenen perjudici a la comunitat temporal. Si s’oposen en canvi, provoquen escissió entre ells i el braç eclesiàstic. 3- E ntre les persones de bona voluntat neixen grans dubtes, perquè no saben quina part obeir ni a qui seguir. Demostra amb aquestes argumentacions E iximenis que coneixia molt bé les argumentacions dels regalistes contraris a la supremacia papal. Al.lega E iximenis com a resposta allò que en diuen els “canonistes”, i argumenta d’aquesta manera: 1- Recull Deut. 17, 12, que diu que qui no escolte ni obeïsca el sacerdot és digne de mort. Més ho serà, doncs, qui no obeïsca el Papa. 2- Al.lega Mt 23, 2-3, on diu que deia Crist a les masses que feren allò que els fariseus i escribes deien, però no allò que feien. 3- L’argument principal, no obstant, és el de l’assistència divina a l’E sglésia (Mt 28, 20). D’aquesta manera, no podem presumir que l’E sperit Sant, que regeix l’E sglésia, o Crist, que és el seu cap, la deixaren caure en error. I encara que així fóra, açò imputaria Déus a ells e no a nós, majorment quant les coses que ells nos proposen són axí altes que no· y som bastants a sentenciar-ho. habet, et iudicare, si bona non fuerit. Sic de ecclesia et ecclesiastica potestate verificatur vaticinium Hieremiae. “E cce constitudi te hodie super gentes et regna” et cetera, quae sequuntur. E rgo, si deviat terrena potestas, iudicabitur a potestate spirituali; sed, si deviat spiritualis minor, a suo superiori; si vero suprema, a solo Deo, non ab homine poterit iudicare, testante Apostolo: “Spiritualis homo iudicat omnia”, et si data sit homini, et exerceatur per hominem, non humana, sed potius divina, ore divino Petro data, sibique suis successoribus in ipso, quem confessus fuit petra, firmata, dicente Domino ipsi Petro: “Quodcunque ligaveris etc.” Quicunque igitur huic potestati a Deo sic ordinatae resistit, Dei ordinationi resistit, nisi duo, sicut Manichaeus, fingat esse principia, quod falsum et haereticum iudicamus, quia, testante Moyse, non in principiis, sed in principio coelum Deus creavit et terram. Porro subesse Romano Pontifici omni humanae creaturae declaramus, dicimus, definimus et pronunciamus omnino esse de necessitate salutis” (Corpus Iuris Canonici. E d. Friedberg. Vol. II. Cols. 1245-6. Citat a Gallego Blanco, E nrique. Op. cit. Pp. 282-4). 2042 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 193r. 548 Recordarem, en fi, que també al.lega aquesta butlla a les A llegationes i al capítol 234 del Primer, si bé en aquest darrer capítol no arriba a nomenar- la, tot seguint el to de prudència general en l’exposició de ses idees que caracteritza aquesta obra, com hem ja vist. 4) La donatio Constantini Fa E iximenis una al.legació lateral d’ella als capítols 463 2043 i 4642044 , car es dedica bàsicament a rebatre arguments contraris a la validesa d’aquesta donatio com a títol constitutiu de la supremacia política papal. Ja hem vist, d’altra banda com apareix al.legada com a títol justificatiu de la supremacia política papal tant al Primer (on fa un tractament prou extens) com a les A llegationes. També en parla d’ella en aquest mateix sentit al capítol 167 del Dotzè.2045 Rebat els arguments contraris, doncs, E iximenis, d’aquesta manera: 1- Contra l’argument que equipara la donatio a les immenses donacions del dret privat, que són nul.les, diu E iximenis que això no és aplicable al dret públic, ja que l’E mperador, si volia, podia modificar la llei, i ho va fer en aquest cas. 2- Altre argument deia que el Papa no podia rebre la donatio, perquè hauria de fer- se càrrec de negocis d’armes i sang, incompatibles amb el càrrec eclesiàstic, però E iximenis dóna una solució ràpida: appar que no cal al papa mesclar en execució de sanch ne· l cal torbar en res ab l’emperador, car llurs fors són ya partits axí que no· s mesclen sinó en los dits casos. 3- Contra l’argument de que Constantí tenia l’Imperi sols en usdefruit, i no podia disposar d’ell en forma que vinculara sos successors, diu E iximenis que la donatio Constantini la féu no sols amb sa pròpia autoritat, ans també amb la senatorial. 4- També s’ha al.legat contra la donatio Constantini que, si valguera el Papa seria senyor de tots els reis d’Occident, i Ibidem. Ff. 198r-198v. Ibidem. Ff. 198v-199v. 2045 Ibidem. F. 74r. Ens diu així: “Llegim distinctione L XV I in decretis, e és certa cosa que papa Silvestre pres l’imperi per donació que li fonch feyta per l’emperador Constantí, qui l’havia hagut stant infeel. Donchs lo dit emperador stant infeel fonch ver senyor de l’imperi; e· n altra manera lo papa seria tengut de retre-lo a aquell a qui pertany ab tots los fruyts percebuts despuys, la qual cosa és fort incovenient a tota clerecia”. Notem com ací justifica E iximenis la donatio Constantini en el Decret de Gracià. 2043 2044 549 l’E mperador, qui és vicari del Papa en les coses temporals, podria exigir- los fidelitat i imposar-los tributs, cosa que de fet no fa. Ací E iximenis per una volta trontolla, i diu que no podem respondre clarament. I cita el cas del rei de França, exempt de vassallatge a l’E mperador per privilegi de Climent V, 2046 i el cas dels reis d’E spanya, que sa terra han tolta als infeels. Cita, en fi, el cas de que gran part de Ytàlia nega traüt, qui per privilegi, qui per llonga costuma . I tot això ho tolera l’E sglésia per a evitar mals majors (molt eiximenià és això). E s tractaria sols d’un ius possidendi . No deixa, però, de qualificar tal llibertat que s’han pres els prínceps de cert llibertinatge (molt subtilment, però). 5- No admet la raó de que l’Imperi el pogueren adquirir els predecessors de Constantí per vies violentes, ja que la prescripció legitima situacions anormals. I a més, no totes les adquisicions romanes foren violentes. Aquest darrer argument el repeteix, citant la mateixa font (l’Hostienc), al capítol 167 del Dotzè. 2047 6- Per últim, recorre a un recurs habitual, en ell, que és el de citar una llista de personatges, la grandesa dels quals és un indicatiu de que allò que pretén argumentar i defensar, és cert (altres voltes cita personatges dolents per al propòsit contrari. Tot plegat respon a una concepció teològica de premi o de càstig com a resultat d’una concreta acció, la qual ompli tota la seua obra). E n aquest cas cita sants barons que s’han distingit en la defensa de drets eclesiàstics: sant Gregori, sant Lleó, sant Silveri, sant Celestí (torna a fer referència al Papa Celestí V, de la importància del qual en matèria escatològica i dels lligams del qual amb els franciscans espirituals ja n’hem parlat), Innocenci VI i sant Tomàs Becket (molt interessant és que cite aquest últim, car aquest sant fou íntim amic de Joan de Salisbury, autor del Policraticus, obra que tant influí en E iximenis, a través del Communiloquium de Joan de Gal.les). E n aquesta qüestió podem dir que no aplega E iximenis a un punt de vista tan radical com el del teòcrata Agustí Triumfus d’Ancona, que parlant d’aquesta donatio ens fa aquesta comparació: “E t si inveniatur quandoque Fa referència E iximenis segurament a la butlla Meruit, de l’any 1306, segons la qual, entre d’altres coses, es deslligava en gran mesura als reis de França de la sujecció a l’E sglésia que propugnava la butlla Unam Sanctam. Aquesta butlla, però, cal inserir-la dins del context de l’època que els Papes acabaren traslladant -se a Avinyó, i per tant estaven ja totalment subjectes a la monarquia francesa (Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. P. 63). 2047 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 74r. 2046 550 aliquos imperatores dedisse aliqua temporalia summis pontificibus sicut Constantinus dedit Silvestro, hoc non est intelligendum eos dare quod suum est, sed restituere quod iniuste et tyrannice ablatum est”.2048 E n el contrari partit gibel.lí, en canvi, Dant nega la validesa d’aquesta donatio basant-se en unes altres motivacions, com indica G. Lumia: “La donazione de Constantino –della cui verità storica Dante non dubita minimamente- fu un abuso di potere da parte dell’imperatore, giacchè l’imperatore non aveva affatto il diritto di alienare a chiccessia la più piccola particella delle prerogative imperiali”.2049 4.3 F ormulació final: el pactisme teocràtic Per últim, dins d’aquesta teorització i estructuració de la supremacia política papal, E iximenis fa un darrer pas, que seria l’establiment de la necessitat de resignació del poder temporal papal, quant a l’administració, en mans del poder temporal. Si bé ho diu això de manera espigolada al llarg de diversos capítols, podem dir que és als capítols 454 i 458 del Dotzè on argumenta i contraargumenta al voltant de la idea de si el Papa deu ficar-se en afers temporals o no. Cal advertir en principi, que si seguim el raonament d’E iximenis, la perfecció a què són cridats els prelats no es veu obstaculitzada pel radical dret de l’E sglésia a les coses temporals, que és allò que aquesta es reserva. L’administració i execució seues es reserven a favor d’E mperador i reis, i s’exceptua un llarg llistat de casos, en base al dret canònic. Aquesta tesi central resta establerta al capítol 454 del Dotzè: “Lo papa no s’entramet de l’imperi a regir en les coses temporals, tenent lo consell de sanct Pau A d Thimoteum, qui diu que negun qui vulla a Déu servir no· s deu empatxar dels negocis seculars. Per tal no s’ha retengut ne vol fer la execució en les coses temporals generalment, mas ha· y substituït l’emperador e l’aprova De electione Per venerabilem”.2050 La resta d’aquest capítol, pretén establir, basant-se en les disposicions del dret canònic, un precís llistat de Triumfus d’Ancona, Agustí. Summa de potestate ecclesiastica (q. 1, a.1) Citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 190 n. 2. 2049 Lumia, Giuseppe. Op. cit. P. 93. Així mateix, Dant completa la seua argumentació al llibre III de Monarchia negant a l’E sglésia la capacitat de rebre béns temporals en base a la prohibició continguda a l’E vangeli de sant Mateu: “No vulgueu rebre or, ni argent, ni diners a la vostra cintura, ni coses per al viatge, etc.” (Mt 10, 9ss) (Op. cit. P. 96). 2050 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 193v. 2048 551 jurisdiccions eclesiàstiques on no pot intervenir-hi l’E mperador. De manera recíproca, estableix també en base a aquestes disposicions canòniques un igualment precís llistat de casos en què el Papa pot estar per damunt de l’autoritat temporal, representada com a màxima instància per l’E mperador. Destaca la possibilitat del Papa de deposar reis o E mperadors. I ací al.lega E iximenis (es podria dir que fins i tot amb certa complaença) la deposició de Frederic II per Innocenci IV. 2051 S’expressa més avant E iximenis al capítol 458 d’aquesta manera: Haver lo dret sobre les coses temporals no torba a negun de servir Déu, mas la execució. Torna al.legar més endavant sant Bernat i De Consideratione: “E açò posa sant Bernat scrivent A d E ugenium Papam, dient- li axí: “Vet que dos coltells t’a Déus dats; ço és, dues potestats. La un és exeguidor per la tua mà, ço és, l’espiritual. Mas l’altre, ço és, lo temporal, deus comanar a altre, qui no· l deu tocar si no li és comanat per tu””.2052 De manera pareguda s’expressa Joan de Salisbury al seu Policraticus, que tant sembla que influí en E iximenis: “Habet tamen et istum [gladium sanguinis], sed eo utitur per principis manum, cui coercendum corporum contulit potestatem, spiritualium sibi in pontificibus auctoritate reservata. E st ergo princeps quidam minister, et qui sacrorum officiorum illam partem exercet, quae sacerdotii manibus videtur indigna”.2053 I arrodoneix la seua argumentació en aquest capítol 458 al.legant autoritats papals i canonístiques: “E diu Ignocent E x. De foro competenti. Ca. Cum sit generale, que lo papa s’à a entrametre de tot sacrilegi e frau e oppressió feta no solament a clergue, mas encara als pobres, hoc encara se ha· a entrametre de les causes piadoses”.2054 I tot seguit dóna un llarg llistat de tretze casos en què això és possible, basant-se en autoritats canòniques. Això, però, ho resumeix E iximenis molt més avant, al capítol 678 del Dotzè, on redueix aquests tretze casos a només tres. E n primer lloc, diu, per raó de peccat, car si l’emperador o qualque rey o quisvol tornava eretge o feya alcuna notabla llegea, en aytal cas lo papa hy à a posar la mà. E n segon lloc, si alcun regne o l’Imperi és mal regit o roman sens senyor, llavors lo papa hy proveex . E n tercer lloc, si contenció nex entre prínceps o fills d’aquells per raó del regiment, que contenen a qui· s pertany, llavors lo papa hy posa la mà. 2055 Ibidem. Ibidem. Ff. 195v-196r. 2053 Joan de Salisbury. Polycraticus , I, IV, cap. III. Citat a Iranzo, Víctor Sebastián. Op. cit. Pp. 180-1. 2054 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 196r. 2055 Dotzè llibre del Crestià II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/ Diputació de Girona. 1987. Pp. 8-9. 2051 2052 552 Tant en aquest capítol com en el darrer citat hi és present una idea de la qual hem anat parlant: una de les tasques i fins i tot de les obligacions de les autoritats eclesiàstiques, i en aquest cas de la màxima autoritat eclesiàstica, és defensar els seus súbdits front a les injustícies dels governants temporals. D’aquesta manera, com ja hem apuntat al capítol tercer, podem dir que el Papat és un dels mitjans als quals pot recórrer el poble com a defensa contra el tirà i el dolent governant. E l seu admirat Hostienc sintetitza aquests casos en què el Papat pot actuar en afers civils d’una manera bellament rimada i en molts aspectes coincident amb E iximenis: “Haereticus, simon, foenus, periurus, adulter, pax, privilegium, violentus, sacrilegusque si vacat imperium, si negligit, ambigit, aut sit suspectus, judex, si subdita terra, vel usus rusticus, et servus, peregrinus, feuda, viator si quis penitens, miser, omnis causaque mixta. Si denunciat E cclesiae quis, judicat ipsa”.2056 E iximenis curiosament al.lega aquest canonista amb semblants argumentacions al capítol 167 del Dotzè, per la qual cosa podríem deduir que tenim ací un altre exemple de la gran influència que exerceix aquest pensador en el nostre menoret. E xactament ens diu això E iximenis, referint-se a l’Hostienc: “E diu que lo papa, jatsia que per donació de Constantí posseescha l’imperi occidental plenament en la propietat e juredictió, emperò per la plenitud de potestat que Jesucrist li donà quand li dix: Quodcumque ligaveris et caetera, ell ha juredictió e auctoritat prelàtica de tuïció, defensió e correctió sobre tot lo món”.2057 Aquesta curta referència, on E iximenis es basa a més en un dels autors més influents en ell pot ajudar-nos a establir de manera clara el paper concret que ambdós autors atorguen al romà pontífex: juredictió e auctoritat prelàtica de tuïció, defensió e correctió sobre tot lo món. Seria així una mena d’àrbitre internacional, amb certes facultats supranacionals i coercitives. Veiem així mateix que un punt de vista bastant semblant el planteja un autor tan teòcrata com Agustí Triumfus d’Ancona, qui diu: “Potestas jurisdictionis dividitur in temporalem et spiritualem: et tunc respondendum est, quod loquendo de potestate jurisdictionis temporalis et spiritualis, dicere possumus, quod talis potestas est triplex, scilicet immediata, derivata et in Dins Cantú, C. Storia degli Italiani. V. II. Palermo. 1858. P. 370. Citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 141 n. 1. 2057 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 74r. 2056 553 ministerium data. Primo modo potestas jurisdictionis omnium spiritualium et temporalium est solum in Papa. Secondo modo est in omnibus episcopis et prelatis. Tertio modo potestas jurisdictionis est in omnibus Imperatoribus, Regibus et principibus saecularibus”.2058 I arribats a aquest punt plantegem una hipòtesi per a la reflexió: Si en un autor tan fortament teòcrata com el darrer que hem citat trobem una mena de pactisme entre potestats, no indicaria això que, en el fons, no hi hauria teòcrates purs? No seria, doncs, el pactisme, com a fonament de la mentalitat política medieval, segons hem vist al capítol tercer, una ideologia subjacent fins i tot als posicionaments teocràtics? La solució a aquest enigma ens remet al concepte ja analitzat del corpus mysticum, on, tot i haver una duplicitat de potestats, espiritual i temporal, ambdues resten absorbides en la unicitat de Crist. Molt bé, si bé des d’un altre punt de vista, expressa aquesta idea J. Bühler: “Wenn nun auch die Weltwirklichkeit des Mittelalters von scharfen Gegensätzen und tiefen Rissen durchzogen war und auch nicht von einer innerlich geschlossen mittelalterlichen Weltanschauung gesprochen werden kann, so hat doch der mittelalterliche Katholizismus wenigstens in einer Beziehung ein Weltbild von grandioser E inheitlichkeit geschaffen”.2059 I arribats a aquest punt, no deixa de sorprendre’ns que el posicionament d’un autor en el seu temps tan antipapal com Ockham siga molt semblant en el fons al que propugna E iximenis. Seguint Boehner, Podem resumir els poders que el V enerabilis Inceptor atorga al Papa, dins de la seua concepció, d’aquesta manera: 2060 Triumfus d’Ancona, Agustí. Summa de potestate ecclesiastica, q. 1, a. 1. Citat a Mariani, Ugo. Op. cit. P. 189 n. 7. 2059 Bühler, Johannes. Die Kultur des Mittelalters. Leipzig. Alfred Kröner Verlag. 1931. Pp. 42 -3. Aquest autor fa així mateix unes molt interessants consideracions al voltant d’aquesta unitat del pensament medieval i els conflictes precisament entre la potestat espiritual i temporal en aquest temps: “Auch der Streit zwischen den geistlichen und weltlichen Gewalt zieht diese E inheit als solche nicht in Zweifel, er geht nur darum, welche Stellung in ihr dem hierarchischen Priestertum und dem weltlichen Herrschertum zukommt. (...) Die Symbole für die beiden Gewalten, die zwei Schwerter und Sonne und Mond, wollen ursprünglich nicht auf Verschiedenes und Trennung, sondern lediglich auf die zwei Aufgaben, die Zwei Seiten der einen E inheit hinweisen” (Op. cit. Pp. 43-4). 2060 Boehner. Collected A rticles. Pp. 450-2. Citat a Rabade, Sergio. Op. cit. P. 171 n. 268. E l mateix S. Rabade treu unes molt interessants conclusions sobre les possibles causes de l’enfrontament ockhamià amb el Papat. E ns diu així que possiblement això es deguera a tres motius bàsicament: 1- E l ressentiment personal que a Ockham, mogut pel seu esperit criticista li plantejaven els abusos de la cúria d’Avinyó. 2- La conducta poc favorable de Joan XXII respecte al partit defensor de la pobresa franciscana, al qual pertanyia el mateix Ockham, guanyat per a ell per 2058 554 1- Com a successor de Pere, és cap dels bisbes. 2- Té poder suprem en qüestions referents a la fe i al culte diví. 3- E l poder que té no és absolut, car no es pot estendre a obligar a guardar els consells evangèlics. 4- E n certs casos té el Papa un poder coercitiu en crims que atempten contra la llei cristiana. 5- E l Papa legítimament triat no està sotmés a cap poder o jurisdicció secular. 6- E l Papa té dret a reclamar de la comunitat de creients els recursos necessaris per a la deguda gestió del seu càrrec. Això ens indica que, en el fons, el fet que Ockham siga antiteòcrata no implica que propugne una secularització o que siga hostil a la religió. I podem dir el mateix de l’altre gran teòric antiteòcrata d’aquest segle, Marsili de Pàdua, tal com indica J. Quillet: “Comme le remarque A. Gewirth luimême, Marsile majore les valeurs religieuses en maints endroits de son oeuvre, mais encore on ne peut guère souscrire à la thèse d’un sécularisme de tendance averroïste”.2061 E n qualsevol cas, no es dóna en E iximenis evidentment la subordinació de la potestat eclesiàstica a la secular, com sí que es dóna en Marsili. Més aviat es produeix una certa equiparació de les dos potestats, tal com propugna un autor gibel.lí moderat com Dant, segons ens indica H. Conrad: “Bei der Betrachtung der Auffassung Dantes über das Verhältnis von Staat und Kirche muß davon ausgegangen werden, daß Dante trotz seiner Lehre von der Universalherrschaft des Kaisers über die Welt nicht die Kirche dem Staat unterwirft, wie es Marsilius von Padua (um 1280-1342/43) getan hat. Vielmehr sind bei Dante beide Gewalten nebeneinander geordnet”.2062 I si tenim present, com ja hem apuntat en diverses parts d’aquest treball, i tot seguit desenvoluparem, que en E iximenis despunta un moderat gibel.linisme, podríem concloure que és precisament aquest el posicionament seu respecte a aquesta qüestió. I d’aquesta manera, en trobem una confirmació, i podem concloure amb la síntesi d’aquest posicionament de pactisme teocràtic eiximenià, amb l’oració que trobem al capítol 26 del seu Pastorale, que segons Petrus de Revenna in suo Deuotatorio deuen fer els sacerdots Michele de Cesena. 3- La possible repugnància que a un anglès podia produir-li l’ambient excessivament afrancesat de la cort avinyonesa (Op. cit. P. 170). 2061 Quillet, Jeaninne. Op. cit. P. 106. 2062 Conrad, Hermann. Dantes Staatslehre im Spiegel der scholastischen Philosophie seiner Zeit. Heidelberg. Schriften der süddeutschen Juristen. 1946. P. 42. 555 després de la missa, en la qual resen pels morts i pels vius.2063 Ací ja hem parlat de l’esquema mnemotècnic que proposa per tal que al sacerdot li siga més fàcil recordar per qui ha de resar, i on trobem molt ben sintetitzat el seu ideari de pactisme teocràtic: Deus Imperator Papa Reges Magnates Cardinales Parentes Propinqui Omnes prelati ecclesie Benefactores Populus christianus Omnes religiones Omnes heretici Omnes infideles Tota pars ecclesiastica Ja hem destacat com el Papa i l’E mperador apareixen posats en pla d’igualtat, i no apareix en aquest significatiu esquema cap signe de cap preeminència entre una o altra potestat. Sí que és cert, però, que el fet que la part eclesiàstica estiga ubicada al costat dret indicaria una certa predilecció d’E iximenis envers ella. També hem destacat com es resa en aquesta oració pels heretges i infidels, si bé també hem parlat de com, en ser això sols una oració, és una intenció comuna en la tradició cristiana resar pels enemics. Destaquem també, en fi, que ací el mot religiones no faria referència a religions en si mateixes, ans més aviat a ordes religiosos o a maneres de viure la religió, com ara la dels ermitans o beguins, tan lloats d’altra banda per E iximenis en diversos llocs, com hem dit. E l Papa i l’E mperador els ubica E iximenis en un pla d’estricta igualtat així mateix al capítol 657 del Dotzè, on, parlant de quan és lícit i quan no declarar batalla, ens diu que batalla qui· s faça per defensió de la fe se deu fer per auctoritat del papa e de l’emperador, segons Hostienc.2064 Cal que destaquem com al.lega de nou E nrico da Susa. Cal parlar, en fi, de com E iximenis tenia molt present aquesta oració, i tot allò que aquesta implicava, en el seu pensament. Així, al capítol 472 del Dotzè ens fa una referència a ella: “Appar que la potestat reyal no deu jamés cessar en aquest món mentre lo món dur. E axí u creu yo fermament majorment com per los reys e prínceps e per llur bon regiment e conservació Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. Pp. 32-3. Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 461. 2063 2064 556 la sancta E sgleya faça tot jorn oració special en lo sacrifici de les misses e per altres vies moltes a Déu plaents, e suplich tot jorn a ell e a tota la cort gloriosa que vulla pregar per ells”.2065 I també en fa esment d’aquesta oració al capítol 490 del mateix Dotzè, on, en parlar d’una sèrie de documents necessaris per a tots los prínceps del món, ens diu que el sisè és que tots los prínceps tostemps requiren los ecclesiàstichs e· ls preguen de pregar nostre senyor Déu per ells d’especial oració, especialment en lo primer “Memento” de la missa. 2066 Aquest autor apareix així mateix al.legat per E iximenis al capítol 510 del Dotzè, i ací ens mostra clarament l’al.legació que en fa E iximenis d’aquest autor com aquest entra dins d’aquesta conceptualització de “pactisme teocràtic”. A l’anterior capítol 509 ens parla, com el títol indica sobre “Com emperador vinent contra patis, e contra sa fe promesa, se deu tenir per deposat”. Llavors ens diu en aquest capítol 510: “E ab la dita sentència, diu Petrus Damiani, que concorda la santa religió cristiana. Car de fet, lo sant pare apòstoli per salut de la cosa pública ha deposats diversos emperadors e reys del món, car ha ell pertany dispondre e reformar e ordenar e consellar les majors coses del món”.2067 Recordem ací que aquest Petrus Damiani és el mateix Petrus de Ravenna del que parla al capítol del citat, el qual així mateix és sant Pere Damià. 5. Conclusions provisionals Anem a analitzar en aquest apartat quina seria la concreta postura d’E iximenis al voltant d’aquesta qüestió de la supremacia política papal, tenint present els diversos corrents ideològics del pensament europeu al respecte, així com les fonts citades pel propi E iximenis. Analitzarem també les possible arrels d’aquesta postura teocràtica en E iximenis. Però en aquest àmbit, ens mourem en el camp de les hipòtesis, per la qual cosa les conclusions que puguem treure les hem designat en aquest epígraf com a “provisionals”. De tota l’exposició que hem fet, creiem que resta clar que E iximenis és un teòcrata de iure. Caldria veure, però, si també ho és de facto. Certament, podem al.legar que en realitat, no es pot afirmar que n’hi haja teòcrates absoluts. Podem pensar que E iximenis en aquest punt, com en tants d’altres Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 205r-205v. Aquest capítol forma part dels capítols palinòdics afegits per E iximenis el 1391. 2066 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 54. 2067 Ibidem. P. 100. 2065 557 del seu pensament, opta per la que hem anomenat “via mitjana”. E n aquest cas, podríem parlar de que defensa una mena de potestas indirecta de l’autoritat espiritual sobre la temporal. E ns adherim així a les consideracions que fa A. Truyol sobre el Doctor Angèlic respecte a aquest punt: “La vida virtuosa del hombre, que constituye el ideal del orden ético natural, apunta a un fin más alto, sobrenatural: la posesión eterna de Dios. De ahí que la sociedad política deba a su vez insertarse en este orden de fines y admitir junto a ella el poder espiritual de la Iglesia, preeminente por la jerarquía de su misión. Pero el reconocimiento de este poder extraestatal espiritual no conduce, sin embargo, en Santo Tomás a una posición teocrática, sino a la idea de una potestad indirecta de lo espiritual en lo temporal”.2068 Un punt de vista molt semblant hem vist que planteja E iximenis. No obstant, i com a conclusió arriscada, podríem dir que despunta en E iximenis cert gibel.linisme. E n primer lloc, hauríem de dir que aquest era en certa manera tradicional a la Corona d’Aragó. No oblidem així mateix que els nostres reis eren descendents de Frederic II Hohenstaufen, a partir de Pere el Gran. 2069 No oblidem tampoc que França, abanderada de la causa papal, era en el fons una potència rival. Així mateix, alguns estats satèl.lits seus, com el regne de Nàpols, eren rivals directes nostres a la Mediterrània. E n aquest Truyol, Antoni. Op. cit. P. 351. També Gioelè Solari marca les distàncies entre la postura tomista respecte a les relacions entre el poder eclesiàstic i el poder secular, i el posicionament pròpiament teocràtic: “Veramente circostanze storiche portarono i Pontefici nel Medio E vo a esercitare funzioni civili. Ciò, secondo S. Tommaso, può aver luogo solo eccezionalmente ratione delicti, quando cioè i principi, per l’esercizio immorale del potere, cessano di essere legitimi domini e si transformano in tiranni. Solo nell’età posteriore a quella di S. Tommaso, per opera di Egidio Romano e di Papa Bonifacio VIII, la dottrina teocratica della plenitudo potestatis del Pontefice ebbe nuova e vigorosa affermazione” (L a formazione storica e filosofica dello stato moderno. Torino. G. Giappichelli-E ditore. 1962. P. 37). 2069 Referint-se al segle XIV, R. Tasis parla del latent gibel.linisme aragonès ( Op. cit. P. 39) . Per a veure l’articulació concreta d’aquest gibel.linisme, cal que aportem ací les documentades consideracions que fan E ulàlia Duran i Joan Requesens per a constatar la defensa de Frederic II i la seua descendència que feia aquest gibel.linisme oficial catalanoaragonès: “E ntre els cronistes àulics, Bernat Desclot escrivia que el rei sicilià Manfred, fill bastard de Frederic II, l’emperador alemany i rei de Sicília, pare de Constança II de Sicília (1247-1302) era molt savi, e prous, e molt bell home e agradable i tenia la major cort e la pus honrada de nengun rey que al món fos (Crònica, cap. 51). I Ramon Muntaner el qualifica de sant senyor rei, fill de la santa llinya del sant emperador Frederic, per boca dels cavallers i ciutadans de la terra òrfena de Sicília ( Crònica, cap. 54). I no s’oblida pas Muntaner, de recordar, parlant de Frederic II de Sicília, fill tercer de Pere el Gran, que quan fou coronat aquest senyor era aquell Terç Frederic que les profetes deïen que devia venir a ésser rei de l’E mperi e de la major part del món ( Crònica, cap. 185). Constança, un cop vídua de Pere el Gran, vestí l’hàbit de clarissa i va passar tot seguit a la història ornada de lloances. Així en parla Muntaner: era la pus bella creatura e la pus sàvia e la pus honesta qui nasqués aprés madona Santa Maria, e segurament que cascun pot haver sa fe que és ab Déu en glòria (Crònica, cap. 11 i cap. 185)” (Op. cit. Pp. 40-1). 2068 558 context, s’ha de tenir present la ja comentada astúcia eiximeniana i el seu “esperit de concòrdia”. E n base a això, és fort improbable, per no dir impossible, que s’apartara de la línia oficial dels nostres reis. Cert és que ataca sovint, fins i tot de manera obsessiva, Frederic II, però es cuida molt de dir que els nostres reis, i els reis en concret amb els que ell mateix tingué tracte, eren els seus descendents directes. E ls atacs a la nostra casa reial cal interpretar- los, com hem vist al capítol anterior, en una clau merament escatològica. I fins i tot podríem dir això també dels atacs al Hohenstaufen sicilià. Fins i tot podem dir ací també que el stupor mundi no queia bé inclús a molts autors gibel.lins, com Dant, que el fica en l’infern en la Divina Comedia. 2070 A. Dempf, per la seua banda, hi troba una sorprenent coincidència entre la línia d’actuació del naixent franciscanisme i la del Hohenstaufen sicilià: “Franziskus ist das Vorbild der religiösen Individualität in der Neuzeit geworden und Friedrich II. das Vorbild der souveränen Fürstenindividualität der Neuzeit, und damit haben beide in Wirklichkeit ihren Geist bestimmt”.2071 I fins i tot, si tenim presents els contactes entre E iximenis i el franciscanisme espiritual, dels quals ja hem parlat, en especial en l’ideal de pobresa, també trobem connexions amb el stupor mundi , tal com senyala B. Mac Ginn: Frederick ’s immediate protest against the second excommunication featured an attack on the abuses of the thirteenth-century papacy, especially its abandonment of the ideal of poverty. 2072 Aquests serien els antecedents del seu amagat gibel.linisme. Però també podem veure exemples concrets d’aquest. Ja hem assenyalat com assigna la potestat suprema de facto a l’E mperador. Cert és que això ho fan molts altres teòcrates, però veiem símptomes de que això és el que a ell més li plaïa. Ja hem vist així com al capítol 464 del Dotzè no acaba de pair que alguns països siguen desobedients a l’Imperi. Dins d’aquesta línia, hem de subratllar com hem ja destacat que al capítol 244 del Primer dóna especial rellevància al caràcter electiu dels E mperadors. Trobem en un autor posterior a E iximenis, Nicolau de Cusa, una molt semblant valoració d’aquest caràcter electiu. I és precisament aquesta especial valoració d’aquest factor com a factor legitimant de l’autoritat, com ens indica R. Schutz, la que ens dóna la clau del gibel.linisme de fons d’aquest autor, i per extensió d’E iximenis: “Papst oder Kaiser ist man, durch die Wahl eo ipso. Die im wesentlichen ghibellinische Parteinahme 2070 2071 2072 Hippel, E rnst von. Historia de la filosofía política. V. I. Madrid. IE P. 1962. P. 400. Dempf, Alois. Op. cit. P. 287. Mac Ginn, Bernard. Op. cit. P. 169. 559 dieser Anschauung –wenn man sich von der Zeit um 1430 noch so ausdrücken darf- geht soweit, daß sie der geschichtlichen Wahrheit Gewalt antut”.2073 E n segon lloc, hi trobem una altra arrel del seu amagat gibel.linisme. Aquesta és el trasllat de la visió pactista, tan medieval, d’altra banda, de l’existència de parcel.les de poder compartimentades, a les relacions entre el Papat i l’Imperi, que nosaltres hem definit, de manera fins i tot atrevida, com a “pactisme teocràtic”. Dins d’aquesta visió, l’E mperador és el general senyor de facto, però el Papa pot intervenir- hi en casos fixats, com ja hem vist. Tot plegat forma part de l’establiment d’una escala de dignitats, detallada magistralment als capítols 243 ss del Primer. E n tercer lloc, hem trobat una altra possible arrel del seu amagat gibel.linisme, o si més no, del seu no del tot decidit güelfisme, al capítol 122 del Terç. Ací conta una historieta plena de simbolisme. La protagonitzen dos grans malandrins en Ytàlia , que porten els noms plens de simbolisme de Güelf i Gebel.lí. E l propòsit de l’episodi és ben diferent a tota intenció política, car parla el títol de “Com alscuns se humilien per star-los ferm en la cara”, i el capítol pretén en darrer terme donar una lliçó moral. Però si fem una interpretació simbòlica, veurem que anomena els seus protagonistes malandrins. Així mateix, el leit motiv d’aquesta història l’explica E iximenis d’aquesta manera: “E sdevench-se que Gebel.lí fo compunct en la consciència del mal que feya en la terra de Pisa, e pensà axí: “Jo no faç sinó mal en esta terra, e Güelf no fa altre en Nàpols. Anar-me’n he a ell e escometré’l e llavors tota Ytàlia romandrà en pau””.2074 La resta de la història pretén, com hem dit, donar una lliçó moral. E ns interessa, però, subratllar el fet de que E iximenis no acaba de prendre partit per un o altre, que els qualifica de malandrins, i que una eventual contesa definitiva entre ells implicarà que Ytàlia romandrà en pau. No cal dir que cal relacionar aquesta posició eix imeniana amb el seu pacifisme, del qual hem parlat. Així mateix, potser podem pensar que s’està referint bàsicament a les lluites internes italianes entre partidaris del Papa i Schutz, Rudolf. Op. cit. P. 31. Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 31. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 121. La resta de la historieta ens explica com Gebel.lí aconseguí amollir a Güelf tractant-lo amb la violència que aquest acostumava a usar. I llavors dóna E iximenis aquesta lliçó moral: “Vet (...) com aquest Güelf tantost fo a terra cant trobà que li vench ferm de cara. Axí és de molts hòmens vils, que de continent fan lo mox que troben l’om barba ab què contenen. Semblants són a aquests alscuns vils hòmens, servils en llurs costumes e maliciosos, que nuyll temps no estarien plans ne suaus fins que los ha hom passats per lo garbell e ben vituperats fins als uylls, e llavors vénen a rahó” (Ibidem. P. 32). 2073 2074 560 l’E mperador, més que no pas a les lluites globals entre ambdós partidaris. Però en qualsevol cas, està ací clar que no pren un clar partit ni per uns ni per altres. E ntraria això d’altra banda dins del tarannà eiximenià, que fa que aquest autor siga sovint ambigu, i que, mogut pel seu “esperit de concòrdia”, vulga quedar bé amb tots. Però trobem una possible ulterior confirmació de com li desplaïen a E iximenis les lluites internes italianes entre güelfs i gibel.lins al capítol 894 del Dotzè. Ací parla de que la traversura italiana consisteix en venjar i conquerir.2075 Aquesta és la seua Weltanschauung, que els teòrics de l’E stat modern dinamitaren, o ho intentaren, amb tot el trasbals que això podia suposar. E iximenis demostra així mateix que coneix molt bé les seues teories. I ací ens plantegem, com a hipòtesi molt arriscada: Dins la sèrie enfarfegada d’argumentacions i contraargumentacions que fa E iximenis, i tenint present la seua gran astúcia i el seu “esperit de concòrdia”: ¿no traspua una certa simpatia (o si més no complicitat) envers aquestes doctrines? Citarem un cas concret on podem veure, com a mínim una certa complicitat d’E iximenis envers aquestes doctrines. Ja hem parlat així de com al capítol 245 del Primer ens diu que quaix lo Rey de França és altre papa. 2076 En aquest punt podríem, doncs, pensar que E iximenis tenia in mente dos dels teòrics que més es destacaren en la lluita entre Felip el Bell i Bonifaci VIII, els quals intervingueren a favor d’aquest rei de França, evidentment, com són Pierre Flote i Guillaume Nogaret. De Flote tenim una obreta, A ntequam essent clerici, on, segons A. Dempf, exposa així el paper assignat al rei de França: “Schon bevor es Kleriker gab, hatte der König von Frankreich eine Verantwortung, custodia für sein Reich und die rechtsschöpferische Gewalt, über den Schutz seines Reiches vor feindlichen Nachstellungen zu bestimmen, und den Feinden jede Art von subsidia, von Kriegsmitteln zu entziehen”.2077 Nogaret (possible instigador de l’atemptat d’Anagni, com hem apuntat) accentua encara més la potestat reial francesa front a la potestat papal. I no sols això: arriba a plantejar la possibilitat d’una mena d’assemblea intereuropea que puga arribar a deposar el Papa per herètic. Diu així A. Dempf: “Nogaret kommt zur Konstruktion einer Notstandstheorie. Von ihm stammt die Idee, durch ein Nationalkonzil und eine Nationalversammlung der weltlichen und geistlichen Groβen, der Kommunen und 2075 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 510. 2076 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177r. 2077 Dempf, Alois. Op. cit. P. 414. 561 Landesuniversitäten und einzelner Magister den Papst als Häretiker und damit für rechtlich tot erklären zu lassen”.2078 També hem vist com en matèria pactista sembla influir-li en molts aspectes un autor i una obra presents a la seua biblioteca personal en el moment de la seua mort: E gidi Romà i el seu De regimine principum. Doncs també podria ser això una mostra d’una certa connivència d’E iximenis amb aquestes teories regalistes franceses. Ben és cert que aquest autor té una obra, De E cclesiastica potestate, on es mostra com a un manifest teòcrata, però ací volem cridar l’atenció precisament sobre aquesta obra present en la biblioteca personal d’E iximenis. I diem això, en primer lloc, perquè ja aquesta obra anava dedicada al rei francès Felip el Bell, autor de l’atemptat d’Anagni, com hem vist.2079 I al voltant d’aquesta relació entre el frare augustinià i el rei francès, i comparant el Doctor Fundatissimus amb el Doctor A ngelicus, U. Mariani fa unes molt interessants consideracions: “Mentre nel dottore domenicano, almeno nell’opera principale, si rileva una certa predilezione per le libere istituzioni politiche, nel trattato egidiano è chiaramente manifesta la preferenza per le monarchie ereditarie e per i governi aristocratici”.2080 I ja hem vist com en matèria pactista arriba E iximenis a defensar un paregut sistema polític. Doncs ara continua dient U. Mariani, i això ens interessa: “S. Tommaso scriveva probabilmente in Italia, terra dei liberi Stati retti a repubblica che furono per tutto il Medio E vo il centro della storia europea; l’altro, E gidio, sebbene italiano, transferitosi sin dall’infanzia a Parigi, si era imbevuto delle idee dominanti in quella nazione governata da un Re assoluto, agitata dal miraggio imperialistico di un’egemonia sull’E uropa”.2081 Notem, doncs, una possible influència indirecta d’aquestes teories regalistes en E gidi Romà, i d’aquest en el nostre menoret. Arribats a aquest punt de nostres reflexions, caldria que analitzàrem les possibles causes de fons, deixant de banda les explicacions concretes que ell va donant, i que hem anat analitzant al llarg de l’epígraf anterior, de les idees teocràtiques eiximenianes (encara que n’hi haja en totes elles aquest gibel.linisme amagat del qual parlem). E ns movem de nou en el camp de les hipòtesis, i per això les conclusions que traurem ací també tenen el caràcter de provisionalitat que hem vist abans. 2078 2079 2080 2081 Ibidem. P. 416. Mariani, Ugo. Op. cit. P. 113. Ibidem. P. 131. Ibidem. 562 Podríem esmentar així aquestes motivacions, com a possibles arrels d’aquest pensament externament teocràtic: a) L’enfrontament subtil amb els dos darrers membres de la dinastia de Barcelona de la nostra casa reial podria haver- li influït en la seua desconfiança envers els monarques. E l fet que els nostres darrers reis foren descendents directes de Frederic II, a qui E iximenis tant avorria, podria haver influït també en aquesta desconfiança concreta. La desastrosa actuació dels dos darrers monarques d’aquesta dinastia no faria sinó corroborar aquesta intuïció eiximeniana. b) A la seua època, s’havien acabat les lluites sobre el primat papal o imperial. Dins l’orde franciscà, podem afirmar que els radicals enemics del Papat (Ockham i Marsili de Pàdua), havien perdut, car el seu protector Lluís de Baviera també ho havia fet. Per tant, E iximenis, com tan sovint féu, jugà a cavall guanyador. Fins i tot, no deixa de ser curiós un fet poques voltes esmentat, com és el de que Guillem d’Ockham prengué partit al final dels seus dies pel Papa.2082 c) Les idees escatològiques eiximenianes podrien ser una altra pedra de toc de les idees teocràtiques. E iximenis creia que la fi del món era imminent, i llavors, segons les seues idees escatològiques, que ja hem vist en el seu apartat corresponent, hi hauria una mena de govern espiritual que substituiria les potestats terrenals. Així s’expressa en diversos capítols del Dotzè, al final del L libre dels À ngels, en el desè tractat de la V ita Christi, etc. Baudry, Léon. Guillaume d’Occam. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1950. Pp. 245-7. Aquest autor ens indica aquesta presa de postura final propapal ockamiana en temps de la lluita de Lluís IV de Baviera amb el Papa Joan XXII d’aquesta manera: “Voyant le parti des Wittelsbach définitivement vaincu, craignant que les princes ne fassent la paix à ses dépends, Guillaume renvoie le sceau de l’Ordre au nouveau ministre général, Guillaume Farinier, et manifeste le désir de se réconcilier. La mort survient avant qu’il ne puisse donner suite à son dessein” (p. 247). No deixa en qualsevol cas de ser curiós aquest final per a qui, en ple conflicte entre el papa Joan XXII i l’E mperador Lluís de Baviera, en trobar-se amb el susdit E mperador s’agenollà davant d’ell tot dient-li: “Defenseu-me amb l’espasa i jo vos defensaré amb la ploma” (Russell, Bertrand. Op. cit. P. 89). Cal que destaquem així mateix com el V enerabilis Inceptor era partidari del Papa ja en la seua estada a Oxford, seguint possiblement les línies generals del pensament de l’orde franciscà de l’època (excepció feta dels franciscans espirituals) sobre aquesta matèria. Indica així el citat L. Baudry: “À Oxford, Guillaume ne conteste pas, l’autorité doctrinale du pape, au contraire, il l’affirme: “Lorsqu’on discute entre théologiens sur la compatibilité ou l’incompatibilité d’un article avec la foi, il faut, écrit-il, recourir au souverain pontife”” (Op. cit. P. 245). 2082 563 d) L’influx dels espirituals franciscans, que es troba dissimulat al llarg de la seua obra, però que és ben palpable, com hem vist, podria haver-li influït en el seu menyspreu de les potestats temporals. e) La idea, tan profundament arrelada en ell, que és present en gairebé tots els teòcrates, i que neix d’Hug de Sant Víctor i sant Bernat, com hem senyalat, de que allò espiritual és superior a allò material. I per tant, el govern papal, o simplement eclesiàstic en sentit ample és superior al govern imperial o de qualsevol altra potestat terrenal. É s en aquest sentit que cal interpretar potser el capítol 256 del Primer.2083 Caldria fins i tot que tornàrem a parlar d’un factor que ja hem apuntat, com és el de l’exigència per part de les autoritats seglars de potestats eclesiàstiques com a conseqüència de l’enfortiment de l’E stat. É s un procés, com hem apuntat, general i fins i tot anterior a l’època d’E iximenis, però que donà lloc a una postura defensiva per part de l’E sglésia. Volem cridar l’atenció de com aquest procés es realitzà de manera especialment intensa en temps del rei Pere el Cerimoniós, coetani com sabem d’E iximenis. Aquest rei se serví descaradament del Cisma d’Occident, donant suport ara al Papa de Roma, ara al d’Avinyó per a fer créixer el seu poder polític i econòmic.2084 És ben lògic que tal aprofitament de la institució eclesiàstica per part d’aquest rei degué enfurismar a un home com E iximenis, tan conscient com hem dit de quina era la veritable potestat eclesiàstica. E l fet que donà lloc a les ja analitzades A llegationes i el fort posicionament teocràtic d’E iximenis en aquesta obra són, com ja hem dit, indicadors de com li molesta a E iximenis la ingerència del poder temporal en les jurisdiccions i potestats eclesiàstiques. É s, doncs, ben lògic que l’actitud interessada del rei E n Pere provocara en E iximenis una reacció de Afirma així E iximenis en aquest capítol que lo sanct pare apòstoli ha per vassall qui· s que sia E mperador de Roma, e diversos reys crestians. I una mica més avant dins del mateix capítol ens diu que al braç ecclesiàstich són subjugats lo imperi, regnes, ducats, comptats, ciutats, viles e castells, e pobles molts en cristiandat ( Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. Ff. 179r-179v). 2084 Molt bé explica l’actuació del rei E n Pere respecte a aquest punt E . Finke: “E l rei E n Pere (...) a la fi prova d’aprofitar la situació per a reforçar la seva potència econòmica i política. E s serveix dels dos papes; saluda l’un i l’altre amb el nom de Pare Sant; fa confirmar els bisbes per l’un i per l’altre; percep els delmes de l’un i de l’altre, (...) exigeix i prohibeix la celebració de concilis, posa i deposa superiors d’Ordres; és generalment reconegut com el propi director de l’E sglésia, com el Papa real” (“Relacions de l’E sglésia i Catalunya en la segona meitat de l’E dat Mitjana”. Revista Jurídica de Catalunya, XXXIV. 1928. P. 299). J. Vincke senyala també aquesta al mateix temps astuta i aprofitada actuació del rei E n Pere durant el Cisma d’Occident (Op. cit. P. 277). 2083 564 reafirmació teocràtica. I al mateix temps tenim ací un nou factor que explicaria l’animadversió dissimulada però ben palpable d’E iximenis cap a la casa reial d’Aragó. Dins del seu pensament externament teocràtic, així mateix, hem trobat les fonts que mutatis mutandis usen tots els teòcrates i que serien les que resumidament senyala U. Mariani referint- se a Giacomo da Viterbo: “Le sue fonti sono quelle comuni a tutte le opere congeneri dell’epoca: il Dictatus papae, le decretali di Bonifacio VIII, gli editti di Constantino e di Teodosio, la prammatica sanzione giustinianea, la pseudo-donazione constantiniana, la letteratura canonistica antecedente, gli scritti di s. Agostino, s. Bernardo, dell’Areopagita, dei due Vittorini, Ugo e Riccardo”.2085 Volem cridar l’atenció, però, sobre un autor no al.legat directament per E iximenis en la seua argumentació teocràtica, però del qual ja hem fet esment en aquest treball així mateix que figurava en la biblioteca personal d’E iximenis en el moment de la seua mort, com és el bisbe gallec Àlvar Pelai, autor del De Statu et Planctu E cclesiae. La doctrina teocràtica d’aquest autor es troba recollida en aquesta obra. Aquest autor propugna una potestat papal superior i de més categoria espiritual a la terrenal, representada com a màxima instància per l’E mperador. Com diu A. Dempf: “E s gilt sogar den Satz: error principis facit ius. Der Papst ist der monarcha universalis des ganzen christlichen Volks und de iure der ganzen Welt. Das Kaisertum stammt vom Papsttum, der priestliche und der zivile Prinzipat werden nicht wie zwei Arten, sondern wie das Ganze und der Teil unterschieden”.2086 Tanbé hem fet esment de que possiblement aquest bisbe gallec fou deixeble d’E scot a París. De la controvertida influència d’aquest autor escocès en E iximenis ja n’hem parlat en diversos llocs d’aquest treball. Ací simplement devem destacar que el pregon pensament supremacista papal d’aquest franciscà escocès2087 podria haver influït també, de forma directa, o de forma indirecta a través del bisbe de Silves, en E iximenis. Mariani, Ugo. Op. cit. Pp. 162-3. Dempf, Alois. Op. cit. P. 463. 2087 E l pensament teocràtic en Duns E scot, si bé podria deduir-se de moltes de les seues tesis fonamentals, que no anem ara a detallar, curiosament el trobem d’una manera clara exposat en un document secundari, al voltant de la disputa entre el papa Bonifaci VIII i Felip el Bell de França com indica G. de Lagarde, citant E . Longpré: “À la suite de l’appel au Concile formé par l’Assemblée du 13 juin 1303, Philippe le Bel s’efforça d’obtenir les adhésions des ordres religieux. Trente-sept couvents des mineurs signèrent l’appel. À Paris, l’acte d’adhésion fut établi pardevant notaire le 25 juin 1303. Un rotulus annexé (A rch. Nat., cote J 488, nº 595) nous fournit la liste nominative de ceux qui refusèrent leur consentement. Le Frère Johannes Scotus figure sur cette liste. Le P. Longpré estime qu’à la suite de ce refus, le frère Duns a dû quitter le royaume comme 2085 2086 565 Un altre autor no al.legat directament en l’argumentació teocràtica però que podria haver- li influït en aquest punt és Joan de Salisbury. Ja hem dit en diversos llocs com aquest autor influeix en E iximenis a través del franciscà Joan de Gal.les. Aquest fou amic íntim de sant Tomàs Becket (citat de manera elogiosa al capítol 463 del Dotzè, com ja hem senyalat) i era present a la catedral de Canterbury el 29 de desembre de 1170, quan fou assassinat per ordre del rei anglès E nric II com a conseqüència de la seua defensa dels drets eclesiàstics front a la potestat reial. 2088 No oblidem que, en un altre àmbit, aquest fou el motiu d’escriure les A llegationes. Però dins de l’obra del bisbe de Chartres és interessant veure com s’oposà aquest fortament a Frederic I Barbarroja, a qui anomena Teutonicus tyrannus. 2089 I de la fòbia d’E iximenis cap als Hohenstaufen ja n’hem parlat. A aquest en concret ja hem vist com el posa junt al seu nét Frederic II com a cap de la bèstia apocalíptica al capítol 73 del Primer, i destaca especialment el seu atac a les llibertats eclesiàstiques. 2090 Podem parlar, en darrer terme, de com la supremacia política papal, o la formulació concreta de “pactisme teocràtic”, que rep en alguns autors com el citat Hostienc o el mateix E iximenis, és quelcom plenament medieval, i que enllaça amb el concepte de corpus mysticum, del qual ja hem parlat abundosament. Llavors, tenim de nou un altre punt on el nostre menoret es mostra pregonament medieval. Dins d’aquesta Weltanschauung medieval teocràtica, res no mostra millor això que estem indicant com l’episodi evangèlic dels Reis d’Orient tous ceux qui refusaient leur assentiment à l’arbitraire royal” (Lagarde, Georges de. L a naissance de l’esprit laïque au déclin du Moyen  ge. V. II. Paris/Louvain. Béatrice-Nauwelaerts/Éditions E. Nauwelaerts. 1958. P. 259 n. 127. Comenta Longpré, E . “Le B. Jean Duns Scot pour le Saint Siège et contre le gallicanisme”. Dins France franciscaine , t. X I. 1928). 2088 Huizinga, Johan. Men and Ideas. New York. Meridian Books, Inc. 1959. P. 161. 2089 Ibidem. P. 173. Destaca també el susdit Huizinga, en un altre ordre de coses, que el bisbe de Chartres usa en la seua obra un to de denúncia dels mals eclesiàstics de la seua època, d’una manera molt semblant a com hem vist que feia E iximenis: However much he was a man of the Church, John was not at all sparing the evil that had tak en root there. His voice joined loudly in the chorus of plaintiffs against the ecclesiastical sins of the age ( Ibidem). 2090 Recordarem que en aquest capítol, quan parla del cinquè cap de la bèstia apocalíptica, fa un curiós desdoblament per a referir-se als dos Hohenstaufen: “Lo quint rey fon appel.lat Frederich, qui primer enfestà l’obrar ecclesiàstich per les llibertats clericals, les quals les tolch e los trenquà. Aprés del qual vench Frederich emperador, qui axí matex donà gran persecució als clergues, que puxs fonch privat de l’imperi per papa Ignocent lo quart en lo concili general celebrat en la ciutat de Leó sus lo Royne en França” (Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 63r). Després ens explica E iximenis el perquè d’aquest desdoblament, referint-se al stupor mundi: A xí que aquest Frederich ab aquell alamany dit han fet hun matex cors e una matexa spècia de malíccia. E per diverses altres rahons que lleix así ara ( Ibidem). 566 adorant Jesús infant. Clarament podem copsar ací un simbolisme al.legòric de la superioritat de l’autoritat espiritual (representada per Jesús) sobre la temporal, representada pels Reis d’Orient. E iximenis se’n fa ressò a la seua V ita Christi, i al mateix temps fa uns paral.lelismes molt útils al nostre propòsit. Així, al capítol 53 del 4rt tractat, després d’haver exposat l’episodi de la Nativitat fa un bellíssim paral.lelisme entre els presents dels Reis Mags i les qualitats del governant. E ns interessa, però, el que diu abans: E diu Porretanus sobre sent Matheu que en aquests dons són instituïts singularment los reys e prínceps de regidors del poble de Déu, què és açò que en llur regiment són tenguts e obligats de offerir a Déu. 2091 III. E l pactisme i l’evolució política europea baixmedieval E n aquest apartat anem a veure com el pactisme, tot i ser en el seu moment una concepció política prou avançada i fins i tot democràtica, s’havia quedat una mica desfasat respecte a les tendències imperants en la política europea occidental d’ençà de finals del segle X III. Aquestes tendències incidien just en el contrari d’allò que el pactisme pretenia. É s a dir, si el pactisme va sorgir com a mitjà eficaç de limitació de l’autoritat reial, les noves tendències imperants a les que fem referència, incidien precisament en un enfortiment d’aquesta autoritat. I aquest fenomen, com veurem, va ser clarament perceptible en les futures potències europees dels temps renaixentistes, a saber, Castella, Anglaterra, i sobretot, França (també podríem afegir fins i tot el regne sicilià durant el regnat de Frederic II Hohenstaufen). 2092 É s per això que gosem afirmar que el sistema pactista, V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. F. 131r. E n aquest capítol i els dos posteriors desenvolupa E iximenis aquests bells paral.lelismes. Diu així en aquest mateix capítol 53: E la primera offerta és aur, qui segons sent Gregori significa saviea ( Ibidem). Al següent capítol 54 diu: Deu encara offerir lo príncep encens, que segons aquest mateix doctor diu, significa devoció e bona consciència envers Déu ( Ibidem). I al 55 diu: L a terça offerta que los reys deuen offerir a Déu és mirra, que preserva los corssos que no· s corrompen, per la qual mirra és significada gran diligència (F. 132r). 2092 Sobre aquest E mperador, del qual hem tant parlat en matèria escatològica, i la seua tasca de precursor de l’estat modern, B. Russell en fa un judici contradictori, que nosaltres subscribim (Op. cit. Pp. 64-7). E ns diu així que promulgà a Sicília un codi derivat del dret romà, ajudat pel seu primer ministre Pietro della Vigna. Fundà la universitat de Nàpols i emeté monedes d’or dites augustales. E stablí el comerç lliure i abolí les duanes interiors. Fins i tot convocà representants triats a les ciutats per al seu consell, els quals tenien sols poder consultiu. Ara bé, com aquest autor indica, Frederic no podia tenir èxit en la seua lluita antipapal perquè les forces antipapals de la seua època eren pietoses i democràtiques. El seu objectiu per contra era una mena de restauració de l’Imperi romà pagà. Acaba concloent B. Russell que aquest E mperador era políticament un retrògad, la qual cosa en darrer terme li dugué a enfrontar-se a tot allò que era liberal. 2091 567 defés i exaltat per E iximenis, com hem vist, limità les possibilitats de creixença i enfortiment de la Corona d’Aragó en l’àmbit internacional. E n aquest apartat, precisament, intetarem demostrar això que ací afirmem. F.A. Freyherr von der Heydte sintetitza aquest procés de construcció de l’E stat modern amb els seus actors d’aquesta manera: “In E ngland schafft Heinrich II. Plantagenet (1154-1189), der erste Anjou auf englischem Thron, in Frankreich Ludwig IX . der Heilige (1226-1279), in Sizilien Friedrich II. von Hohenstaufen (1212-1250), in Spanien Ferdinand der Heilige (12171252) und sein Nachfolger, Alfons der Weise (1252-1258) im Innern des Königreichs die Grundlagen für den modernen Staat”.2093 I tot seguit ens explica molt bé en què consisteix sintèticament aquest procés: “Kennzeichnend für die Reformen Heinrichs II. in E ngland, Ludwigs des Heiligen in Frankreich, Friedrichs II. in Sizilien, und Alfons des Weisen und seines Vaters in Kastilien sind: 1. Aufbau und Ausbau einer straff gegliederten königlichen Beamten- und Gerichts-, oder besser: Gerichtsbeamtenorganisation. 2. territoriale Aufgliederung des Landes nach großen Gerichtsbezirken. 3. Vorrangstellung der königlichen Gerichten als Berufungsinstanz gegenüber allen eigenständigen Gerichten des Adels und der Kirche, und damit verbunden Ausbau eines höchsten Königsgerichts, das gleichzeitig königlicher Rat ist. 4. E indämmung der eigenständigen Gerichtsbarkeit des Adels und der Kirche durch E rweiterung der Zuständigkeit der königlichen Gerichte erster Instanz”.2094 Amb altres paraules, però resumint el nucli d’aquestes idees, subratlla J. Strayer com els elements essencials de l’E stat modern comencen a aparéixer entre els anys 1100 i 1300. Sorgiren d’aquesta manera segons aquest autor grups d’administradors professionals; s’establiren institucions permanents per als afers financers i jurídics; nasqué un organisme central de coordinació, la cancelleria, amb un equip de funcionaris altament capacitats, però al mateix temps poc nombrosos, per la qual cosa havien de ser assistits per empleats eventuals o amb dedicació parcial. Subratlla aquest autor així mateix com aquests elements bàsics de l’E stat evolucionaren més ràpidament a França, Anglaterra i els regnes hispànics; molt més lentament en Alemanya; a bon ritme però deformats a Itàlia. 2095 Freiherr von der Heydte, Friedrich August. Die Geburtstunde des souveränen Staates. Regensburg. Druck und Verlag Josef Habel. 1952. Pp. 54-5. 2094 Ibidem. P. 55. 2095 Strayer, Joseph. Sobre los orígenes medievales del E stado moderno. Barcelona. E ditorial Ariel. 1989. Pp. 50-1. 2093 568 Ben és cert que en aquesta època que estem considerant (segles X IIIX IV) trobem arreu d’E uropa un procés generalitzat de codificació de diverses lleis, tant en l’àmbit eclesiàstic com en l’àmbit dels estats pròpiament. S. Gagnér ens explica això d’aquesta manera: “Nachdem Gregorius IX . im Jahre 1234 seinen L iber extra herausgesandt hatte, beginnt eine E poche weltlicher Kodifikationen, die sich diese offizielle Sammlung der Dekretalensrechts zum Vorbild genommen haben. Zu dieser E poche, etwa der vierziger und fünfziger Jahre, gehören, wie wir schon angedeutet haben, beispielsweise Jysk e L ov, F ueros de A ragón, die normannische Summa de legibus, auch Bractons De legibus et consuetudinibus A ngliae und gewissermaßen der kastilische Fuero Real ebenso wie der E spéculo”.2096 Notem aquest procés de codificació legislativa com a símptoma del procés que co nduiria a la creació de l’E stat modern degut al factor d’enfortiment de l’autoritat reial i de l’E stat en si mateix que això implicava. E l mateix autor darrerament citat ens clarifica aquesta connexió: “Zwischen der soeben umrissenen E poche der Zeit der intensiven königlichen Gesetzgebung haben umwälzende Veränderung stattgefunden. Politisch, ökonomisch und sozial ist das Milieu des Menschen am E nde des 13. Jahrhunderts im Verhältnis zu dem Anfang dises Säkulums derartig umgestaltet worden, daß uns einige dieser Jahrzehnte als die Scheidelinie zwischen Jahrhunderten von Feudalismus und der Ära des modernen Staates vorkommen”.2097 Un altre tret important d’aquest procés, en fi, fou l’enfortiment de la consciència nacional dels naixents estats moderns. Aquest nacionalisme pren diverses formes, però podem destacar especialment dos. D’una banda, una exaltació de la nació pròpia que limita amb el xovinisme, cosa singularment perceptible ja en aquesta època en França.2098 De l’altra, un menyspreu i fins i tot odi cap als altres pobles, i inclús les minories ètniques de dins de l’E stat, Gagnér, Sten. Studien zur Ideengeschichte der Gesetzgebung. Uppsala. Almquist & Wiksell. 1960. Pp. 351-2. 2097 Ibidem. P. 356. 2098 Heer, Friedrich. Op. cit. Pp. 371-2. D’entre els molts exemples que podríem ací citar, citarem allò que diu Pierre Dubois: “Seria saludable per a tot el món sotmetre’s a França, car la nació francesa fa del seu judici racional millor ús que tota altra nació”. Proposa així aquest autor una federació europea sota el comandament de França. Molt astutament, aquest escriptor nega tant al Papat com a l’Imperi, poders tradicionals del món medieval i amplament exaltats per E iximenis, com ja hem vist, els seus noms tradicionals. Així, a l’Imperi no l’anomena “sacre” i menys encara “romà”, sinó “imperi alemany”, i a l’E sglésia l’anomena secta catholicorum. 2096 569 com és el cas dels anglesos cap a les diferents nacions cèltiques de les illes britàniques. 2099 Una altra manifestació d’aquest enfortiment de l’E stat, ara en l’àmbit econòmic, seria la naixença i creixença d’allò que avui anomenem proteccionisme, la qual cosa és singularment perceptible en Anglaterra i França.2100 E xposats els trets fonamentals d’aquesta evolució política europea cap un E stat fort, restaria veure com el pactisme catalanoaragonès no encaixà dins d’aquesta evolució, i per tant, com ja hem dit, limità les possibilitats de creixença internacional de la Corona d’Aragó. E n exposar els trets més importants del pactisme, ja hem parlat de com una eina importantíssima de limitació del poder reial foren les corts. E l problema que sorgí a la Corona d’Aragó fou que aquestes anaren agafant cada volta més poder i al final podem dir que actuaren fins i tot contra els interessos generals de l’E stat, car els seus membres sols pensaven en els seus escarransits interessos particulars. E n aquest sentit, devem adherir-nos a les consideracions que fa R. d’Abadal, referint- se al regnat de Pere el Cerimoniós, en el qual d’altra banda podem dir que culmina aquest procés, i comença la decadència política de la Corona d’Aragó, que culminaria amb la seua absorció per Castella al segle XV. Diu així: “É s evident que les Corts Ibidem. P. 386. Afirma textualment aquest autor: “Para el inglés, el celta es un “bárbaro”. Hacia 1282 un clérigo del ambiente del arzobispo Peckham describe a los galeses como restos de los troyanos; dirigidos por el diablo, llegaron a los bosques salvajes de la Cambria y vivieron allí del robo y el pillaje en una odiosa promiscuidad sexual, entregados a su perversa pereza. Si los ingleses no han exterminado ya a ese pueblo diabólico, ello se debe a la excesiva suavidad de sus reyes, los cuales se han dejado siempre engañar por las protestas de arrepentimiento de los galeses en cada expedición punitiva inglesa”. 2100 Tot relacionant aquests dos fenòmens (enfortiment de l’E stat i proteccionisme), H. Pirenne fa aquestes consideracions respecte a Anglaterra: “Desde la primera mitad del siglo XIV, E duardo III pensó en prohibir la importación de los paños extranjeros, exceptuados aquellos que estaban destinados a la nobleza. (...) Más significativa aún es la promulgación, en 1381, de un acta que reservaba la navegación del país a los barcos ingleses, y que era como una lejana anticipación, cuya realización era imposible en aquella época, de la célebre Acta de Navegación de Cromwell. E l movimiento se acelera y se acentúa en el siglo XV”. Respecte a França diu: “Arruinada por la Guerra de los Cien Años, Francia tuvo que esperar el reino de Luis XI para sentir a su vez los efectos de la política real, que se esforzó, con la energía y habilidad que todos conocen, en producir su renacimiento económico. Al mismo tiempo que asegura el predominio de la feria de Lyon sobre la de Génova, cierra la Borgoña real a la sal de Salins (en el Franco-Condado), trata de aclimatar los gusanos de seda en el reino y de introducir la industria minera en el Delfinado, el rey piensa en organizar en su embajada de Londres una especie de exposición, a fin de que los ingleses conozcan con sus propios ojos que los mercaderes de Francia son tan poderosos como los de las demás naciones para surtirlos ” (Historia económica y social de la E dad Media. Madrid. FCE . 1978. Pp. 158 -9). 2099 570 adquireixen cada cop més consciència del seu poder, més voluntat de la seva possessió i del seu exercici. Ja no es limiten al pur egoisme de no pagar o de pagar el mínim possible, fent honor al judici de Dant de l’avara povertà, sinó que emprenen una ofensiva oberta contra l’administració reial, la qual es veu per aquesta causa privada de qualsevol intervenció en els fons concedits per les Corts”.2101 E n aquesta mateixa línia podem interpretar el naixement de la “Generalitat”, primer a Catalunya i després a València i Aragó, precisament en el regnat del Cerimoniós. Així, com indica A. Mac Kay: “The powers of the “Cortes” in the Aragonese federation were greatly enhanced by the emergence of a standing committee –the “Diputació” or “Generalitat”which ensured a continuity of purpose between “Cortes” meetings”.2102 Tornant a R. d’Abadal, aquest autor ens expressa d’una manera prou crua la realitat en què al final es convertiren les corts catalanoaragoneses: “Les Corts no tenen aspiracions ideològico-polítiques de sentit general, actuen mogudes pels interessos parcials, no sempre concordants, de les oligarquies feudals, eclesiàstiques i ciutadanes que les formen, corresponents, fins a un cert punt, al que avui dia representen els anomenats grups de pressió. No se’n pot esperar, d’elles, ni de la seva concreció permanent, la Diputació, una obra creadora d’alè positiu; més aviat encarnen l’esperit –sempre tan catalàd’oposició”.2103 Ara bé, l’autor escocès abans citat ens indica la poca practicitat del sistema pactista sistematitzat a efectes pràctics de govern en les corts: “By the end of the thirteenth century the various “cortes” of the Aragonese federation had already acquired much greater powers than those in Castile (...). The consent of the “cortes” was necessary for all laws, and the grievances of the estates had to be redressed before the voting of financial aid to the Crown. Many of these grievances inevitably concerned the actions of the king or his officials in contravening the customs and laws of each region (...). Such grievances were often dealt with quickly and efficiently by the Crown, but occasionally a complicated problem could hold up proceedings for months”.2104 Abadal, Ramon d’. Op. cit. P. 285. Mac Kay, Angus. Spain in the Middle A ges (from frontier to E mpire). London. The Mac Millan Press Ltd. 1977. P. 116. 2103 Abadal, Ramon d’. Op. cit. P. 287. 2104 Mac Kay, Angus. Op. cit. P. 161. Tornant al naixement de la “Generalitat” i al seu caràcter de limitació del poder reial, direm que fins i tot aquest autor subratlla el fet que aquesta institució augmentà encara més els seus poders amb l’adveniment a la Corona d’Aragó de la dinastia castellana dels Trastàmara: “The 2101 2102 571 Podríem fer llavors respecte a la Corona d’Aragó unes valoracions molt paregudes i coincidents amb les llongues consideracions que A. Dempf fa respecte a Itàlia i l’Imperi alemany ensems (fent especial incidència però en aquest darrer). Subratlla aquest autor el fet que les excessives prerrogatives pactistes i l’excessiva diversitat a què aquestes donaren lloc incidiren de manera molt negativa en l’evolució política d’ambdós territoris: “Das war also das Resultat der politischen Renaissance für Deutschland: die Sanktionierung der Fürstenoligarchie und damit des Partikularismus, genau so wie in Italien die partikularische Tyrannis der Kleinstaaten und Territorialherren Sieger in der politischen Renaissance geblieben war. (...) Gewiß ist es ein Trost, daß Deutschland durch die partikularistische Territorialwirtschaft von der zentralistischen Gleichmacherei verschont geblieben ist, die die westlichen absolutistischen Staaten kennzeichnet. Dafür hatte es aber auch all das schwere Unglück des wirtschaftlichen Niedergangs, der Bauernkriege und Religionskriege durchzumachen, eben weil eine starke kaiserliche Zentralgewalt fehlte”.2105 D’una semblant manera, destaca el mateix fenomen J. Huizinga. Aquest autor retrotrau l’origen d’aquest procés pel que respecta a Alemanya al mateix Frederic II. Pel que fa a Itàlia, culpa el Papat de no haver- se assolit una Itàlia unificada, moderna i forta: “In Germany neither the monarchy nor the imperium was capable of functioning as an active agent toward a politically potent awareness of a general Germanic nation and state. The last great Hohenstaufen, Frederick II, had already allowed suzerainty over the powers of this institution grew substantially after the accession of Ferdinand of Antequera to the throne of the Aragonese federation in 1412: men were not slow to grasp the opportunities provided by the advent of a new dinasty, as well as by the prolonged absences of Ferdinand’s successor, Alfonso V” (Ibidem. Pp. 162-3). 2105 Dempf, Alois. Op. cit. P. 503. I aquest autor fa així mateix unes molt interessants consideracions, al voltant de com aquesta mancança en terres alemanyes d’una autoritat política forta incidí negativament fins i tot en els dominis del pensament i la cultura: “Man erchrickt immer wieder, wenn man in Zusammenhang zur deutschen Sozialphilosophie dieser Zeit kommt. Deutschland ist politisch und geistig durch das Interregnum zurückgeblieben. Hier war bis auf Karl IV. kein Hof, an den sich die einheimische Wissenschaft und Kunst hätte einschließen können und kein Kulturmittelpunkt, durch den die gewaltigen Geisteswerke Alberts des Großen und Meister Eckeharts in der deutschen Öffentlichkeit bedeutsam werden konnten, bis endlich zu E nde des 14. Jahrhunderts die deutschen Universitäten kamen” (Op. cit. P. 494). E n darrer terme, incidí negativament aquesta mancança d’autoritat central forta en terres alemanyes en els dominis de l’economia, com indica H. Pirenne: “La anarquía política de Alemania no le permitió imitar la conducta de sus vecinas occidentales. La expansión capitalista que se manifiesta en aquella época en las villas del Sur, en Nuremberg y, sobre todo, en Augsburgo, y que provoca la prosperidad de las minas del Tirol y Bohemia, nada debe a la influencia del E stado” (Op. cit. P. 159). 572 German princes, lords, and towns to pass out of his hands. (...) In Italy as well, every potential principle of national political unifications had fallen short. Neither the old Lombard monarchy of the iron crown, the Sicilian kingdom of the Normans and the Hohenstaufens, nor the French adventure in power politics which carried the Anjous to Naples had been the starting point for a strong administration over all Italy and a corollary sense of national unity. Papal policy had deliberately blocked such a development rather than aiding it”.2106 Amb la seua fina capacitat d’observació, podem dir que E iximenis n’és plenament conscient d’aquesta decadència imperial. I al mateix temps, com dins de la seua Weltanschauung política l’Imperi jugava un paper tan important, podem dir que en certa manera en el fons sent nostàlgia d’un Imperi fort. Tot això ho trobem en una historieta que ens conta al capítol 547 del Dotzè: “Deus saber que a Adibot, rey de Boèmia e emperador de Alamanya, estech dit que Alfonso, rey de Castella, qui és estat en nostre temps, avia muller e tenia públicament amiga qui· l seguia, de la qual havia aytants fills heretats en lo regne. E com hoýs açò, esquivà· s fort e dix les següents paraules ab grans sospirs de cor: la primera sí fo aquesta, ço és que defalliment de l’imperi à tot lo món perdut. La segona fo aquesta: Llonga prescripció de príncep ha tots patis e drets municipals corromputs. La terça fo aquesta: Defalliment de bonea e de virtut de poble fa errar los grans hòmens e desconèxer si matex”.2107 Podem trobar ací dos punts a comentar. E n primer lloc, com es lamenta E iximenis d’aquest “defalliment de l’imperi”. E n segon lloc, la crítica directa a Alfons X I, pare de Pere el Cruel i del seu germà bastard E nric de Trastàmara. De la crítica directa a aquest rei en parlerem, però, posteriorment. Pel que fa a la Corona d’Aragó, trobem dos clars exemples de l’escassa viabilitat del sistema pactista precisament en l’època del rei E n Pere. E n primer lloc, tenim la crisi de les Unions valenciana i aragonesa. Aquestes foren associacions nobiliàries formades al caliu del sistema pactista que cada volta tingueren més poder, i que en temps del rei Pere el Cerimoniós podem dir que esdevingueren un E stat dins de l’E stat. E l més greu, però, fou la guerra que sorgí entre elles i la monarquia com a conseqüència de l’intent d’assalt al poder d’aquestes unions, i que acabà, però, amb la desfeta d’aquestes unions i el triomf reial. 2108 Huizinga, Johan. Op. cit. P. 112. Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. Pp. 182-3. 2108 Tasis, Rafael. Op. cit. Pp. 40-50. 2106 2107 573 I també n’és prova d’aquesta feblesa catalanoaragonesa derivada del sistema pactista la guerra entre Castella i la Corona d’Aragó (que cal inserir dins del context europeu de la Guerra dels Cent Anys, com ja hem apuntat), coneguda com a “guerra dels dos Peres” (car els reis enfrontats foren Pere el Cruel de Castella i Pere el Cerimoniós d’Aragó). E n aquesta guerra, tot i la gravetat per la qual passà la Corona d’Aragó, a punt de ser conquerida en diversos moments per Castella, les corts foren increïblement reticents a atorgar al rei els subsidis necessaris per a aquesta guerra en diversos moments d’ella. 2109 Un altre problema important, en fi, que es donava a la Corona d’Aragó com a derivació de la seua estructura pactista era l’absència d’allò que es pot anomenar reserves monetàries, i que els autors de l’època, com E iximenis, anomenaven poèticament però gràfica “tresor”. Així ho indica R. d’Abadal, tot comparant la Corona d’Aragó i Castella: E ls reis castellans eren més rics que els catalans, posseïen allò que aleshores era plàsticament anomenat tresor.2110 I aquest mateix autor fa derivar aquesta penúria financera de la casa reial d’Aragó de les lluites entre la institució reial i les corts, referint-se al regnat de Pere el Cerimoniós: É s evident que la política de les Corts en les seves ofensives contra el poder reial fou un dels màxims factors, si no el més gran, a portar la indigència a la Casa reial catalana.2111 I fins i tot aquest autor afegeix: “I també és comprensible i humà, encara que no pas excusable, que la burocràcia reial cerqués amb les seves extralimitacions i il.legalitats compensar les faltes de remuneració legal que devien produir-se tot sovint per insuficiència de l’erari reial”.2112 E iximenis n’és ben conscient d’aquesta feblesa catalanoaragonesa, i així per exemple, al capítol 193 del Dotzè ens diu que la comunitat que no ha senyor deu haver gran thesor, per mills passar les fortunes, e per mills bastar a si mateixa. 2113 La Corona d’Aragó en tenia, evidentment, de senyor, però ací podríem parlar fins i tot del ja comentat menyspreu d’E iximenis pels darrers membres de la casa reial catalanoaragonesa. Tanmateix, ja hem vist com E iximenis fou un viu defensor del sistema pactista catalanoaragonès. I fins i tot podem afirmar que les noves tendències “modernes” no li plaïen gens. Trobem una gràfica mostra al capítol 650 del Dotzè, on lloa els reis antics de França e de Castella e de 2109 2110 2111 2112 2113 Abadal, Ramon d’. Op. cit. Pp. 265-71. Ibidem. P. 195. Ibidem. P. 277. Ibidem. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 84r. 574 A nglaterra. 2114 Notem que són aquests els tres regnes més importants on es dugué a terme aquesta creació de l’E stat “modern” en temps medievals, com ja hem apuntat. I notem que E iximenis lloa precisament els reis “antics” d’aquests regnes, la qual cosa implica que els “moderns” no eren precisament del seu gust. També és cert, però, que al capítol 37 del Pastorale, com hem vist, lloa tres reis sants d’aquests regnes (sant Lluís de França, sant E dmon d’Anglaterra i sant Alfons de Castella, que més aviat serà sant Ferran de Castella).2115 Com ja hem vist que el seu model de rei en molts aspectes és el del rei sant, és també ben probable que lloant els “reis antics” d’aquests tres regnes estiga lloant els antics reis sants d’aquests regnes. També podem trobar una altra mostra de que no li agrada a E iximenis aquest procés d’enfortiment de l’autoritat reial al capítol 253 del L libre de les Dones. Ací ens conta això: “E · l principat de França en lo comensament axí fo ordonat, ço és que aquí fossen dotze dels majors barons, qui s’appel.laven dotze pares de França, a qui era comanat que si lo rey feya contra Déu ne son poble ne contra honestat, que ells lo havien a corregir. E mentre açò durà, lo regne de França fo lo pus gloriós regne del món. Despuys que açò és cessat e los dits pares se són convertits a semblant tirannies a aquelles que fa lo rey, per tal que lo rey lus suport, callen e suporten lo rey, e lo rey a ells”.2116 Deixant de banda les connotacions llegendàries dels “dotze pares de França”, cal que destaquem com E iximenis lloa el regne antic francès i menysprea el modern. I destaquem també com critica E iximenis les “tiranies” dels moderns reis francesos. I arribats a aquest punt, ens trobem de nou com E iximenis, per damunt de qualsevol altra consideració, és fortament pactista, i per a ell, doncs, enfortiment de l’autoritat reial equivalia, doncs, a “tirania”. IV. Descripcions i observacions eiximenianes sobre diversos pobles, nacions i llocs E n aquest epígraf, anem a analitzar quines idees i quina visió té E iximenis sobre diversos pobles i nacions, dels quals en parla a la seua obra. Podem parlar en aquest sentit, seguint J. Huizinga, que el naixement de nacions i E stats en E uropa occidental es produeix després de la crisi i 2114 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 443. 2115 Martínez Checa, Montserrat. Op. cit. P. 44. 2116 L o L libre de les Dones. Barcelona. E ditorial Barcino. 1981. P. 371. 575 decadència final de l’imperi carolingi.2117 Ben és cert, però, que en els temps medievals hi hagué diverses i curioses accepcions del concepte de nació, com per exemple la referida a l’àmbit universitari, segons senyala el mateix J. Huizinga. 2118 Diu així E iximenis, al capítol 114 del Terç diu que els grecs són maliciosos, en especial els de l’illa de Creta. Dels italians diu que són fort aguts en malícia. Dels tàrtars diu que són fort bestials. Dels insulars, en especial dels sicilians, diu que són grans ganyons e falsaris.2119 Dins del mateix capítol diu: V eem, encara, que alamanys e angleses són tost moguts, e· ls franceses són pus benignes e pus alegres e qui tostemps van en joya.2120 E xposa una idea molt semblant respecte als francesos al capítol 33 del Dotzè, on diu que: Juli Cèsar tostemps dien que tenia ab si francesos; car deya que sobre tota gent lo tenien alegre; mas no volia que menjassen ab ell, per tal quant lo provocaven a massa sovín beure.2121 Dins del mateix Terç, al capítol 149, parla de que Juli Cèsar poblà tota Castella de ytàlichs per tal que li servassen fe, i això no li donà resultat.2122 És això S’expressa d’aquesta manera aquest pensador holandès: “The consolidation of the states and nations of the West had gradually continued after the collapse of Carolingian power. France, E ngland, and Scotland, the three Scandinavian kingdoms, Aragon, Castile, and Portugal, Sicily, Hungary, and Poland had all taken their places as units of Latin Christianity by around 1150” (Op. cit. Pp. 104-5). Observem que, llevat del Papat i l’Imperi, aquests regnes coincideixen mutatis mutandis amb els que exposa E iximenis en la jerarquia de regnes cristians dels capítols 243 ss del Primer que ja hem analitzat. Vet ací, com ja hem desenvolupat en l’anàlisi que hem feta, la subtilesa i gran capacitat d’observació del nostre menoret. 2118 Les més importants universitats medievals tingueren un caràcter prou internacional, una prova de la qual cosa és la gran quantitat de pensadors medievals que estudiaren fora del seu país (com per exemple Duns E scot, escocès però estudiant a Oxford). Cada universitat tingué els seus propis criteris per a dividir els estudiants “estrangers”. Així, a Bolonya es dividien els estudiants entre cismontans, incloent les “nacions” dels llombards, toscans i romans, i tramontans o ultramontans, que incloïen la resta de nacionalitats. A París es formaren quatre grans “nacions”: francesos, picards, normands i anglesos. La “nació” anglesa incloïa qualsevol persona que vinguera de les Illes Britàniques, ja parlara anglès, anglonormand o qualsevol llengua cèltica. Però en ella també entraven alemanys, escandinaus, polonesos i d’altres. Sols al segle catorze nasqué una natio A lemanniae, que se separà de la natio A ngliae. I aquesta “nació” alemanya es dividí posteriorment en una “nació” alta i baixalemanya. A la universitat anglesa d’Oxford, els estatuts estipularen una divisió oficial entre dos “nacions”: nord d’Anglaterra i sud d’Anglaterra. Aquest curiós sistema de “nacions” fou usat allà on es desenvoluparen universitats en segles posteriors, com ara en terres alemanyes (Huizinga, Johan. Op. cit. P. 115). 2119 Terç del Crestià. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 15. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 113. 2120 Ibidem. P. 16. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 148. 2121 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 20v. 2122 Terç del Crestià. V. II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. P. 88. 2117 576 una crítica encoberta als italians i als castellans ensems, als quals acusa així de falsaris. Més referències fa, en fi, E iximenis a diversos pobles al Tractat de gola dins del mateix Terç, on exposa unes interessants i costumistes observacions, fruit sens dubte dels seus abundosos viatges i contactes amb estrangers al llarg de sa vida. Analitza així al capítol 311 la manera de menjar de diversos pobles, i diu: “Los sarrahïns per tal han més hòmens veylls que los christians, car són més temprats en llur menjar (...). Attén a les nacions christianes que poch mengen, axí com són ytalians (...) e veuràs alamanys, qui tostemps mengen, que són comunament hòmens grossers e sens gran astúcia; axí mateix franceses, a qui plau llaminejar, e angleses no enveylleixen molt. E spanyols són grans menjadors de carn; e jatsia que sien grans parlers e sàpien fer una gran traversura, cant s’i prenen, emperò són estats reputats en altres coses per hòmens grossers, axí com appar en llurs hedifficis, e en llurs ornaments e continents, e en llur manera de viure, jatsia que ara se comencen un poch a agüar”.2123 Al capítol 344 parla del dejuni de menjar carn de diferents nacions. Diu així que els catalans no dejunen el dissabte, cosa que sí fan altres nacions, entre les quals cita francesos, italians i alemanys. Dels anglesos diu que de bona costuma, no menjen carn en dimecres, e d’açò han haüts grans miracles e senyals que plau molt a Déu.2124 Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 148. 2123 Terç del Crestià. Volum III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932. P. 185. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 305. D’aquesta exposició mereix ser destacat el fet que faça al.lusió a com als francesos plau llaminejar. E n trobem al mateix Terç, concretament al capítol 979 un major desenvolupament d’aquesta idea: “D’aquesta secta [dels golafres], són mestres majors, segons que· s diu comunament los franceses, car jatsia que no mengen molt, emperò ells mengen e beuen delicadament, e excesiva e curosa més que altra gent. E per tal dix lo fabulari que lo primer fundador d’aquesta mala secta fo appelat per escarn sent Llamí, qui fo francès e pare de tota la llamineria en tota spècia de saborosament mengar e de delitosament beure. E t per tal se diu de l’hom que hom ten per llaminer que ell ha la gorga francesa, ço és, que ha lo gust fort inclinat a haver saboroses viandes” (Madrid. BN. Ms. 1794. F. 95r). Aquesta crítica cal inserir-la en la seua crítica sovintejada al caràcter hedonista del poble francès, que és un lloc comú de l’opus eiximenià. Dins del Terç també en el capítol 978, anterior al darrer citat, torna a iterar la caracterització que ací fa de dos dels pobles ací esmentats, els alemanys i els espanyols (entesos ací com a castellans, car dóna a entendre la traversura castellana de la qual parlarem): Comunament se diu dels alamanys e dels spanyols que són grans voradors e gran discipadors de vianda, car estan en regions fredes, e han comunament grans corses e gran calor natural ( Ibidem. F. 95r). 2124 Terç del Crestià. Volum III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932. P. 264. Aquest capítol està numerat en aquesta edició com a 338. Aquesta idea, però, ja ha aparegut en l’opus eiximenià al Primer, en concret, al ja citat i estudiat capítol 248, on parla “De la dignitat del rey d’Anglaterra”. Ací ens ho explica E iximenis 577 Al capítol 356 fa unes curioses consideracions sobre la influència del vi en les dones, de certs tocs aristotèlics. Diu així que els romans no volgueren que ses dones begueren vi, car deyen que les dones han lo cap flach, e per tal ab poch vy hagueren lo cap torbat. Aquest costum diu que no plagué mai a francesos i espanyols, “que, com sien ja en lo Vèn clima de la terra habitable, han les dones pus forts e mills complexionades en lo cap e en lo cors, e han los vins menys aguts e menys subtils, e les dones pus treballoses”. D’aquesta manera, els francesos i els espanyols no tracten ses dones axí agudament com los romans e ytalians, qui són tots aguts e celosos en les dones. 2125 Diu també al capítol 373 que els italians i francesos fan grans tacanyeries amb el fi de trobar delit e plaer en lo beure. Dels francesos diu que són fort viciosos, car tostemps al començament de llur taula menjen les coses pus grosses e menys saboroses e puys menjen les millors, e açò fan per aguar llur appetit a més menjar, la qual fi és fort desordenada e desonesta. Sols li sembla bé la manera de menjar dels catalans: “É s aprovada per savis metges la manera de menjar dels catalans, qui tostemps menjen l’ast primer e puys la olla. E axí matex és aprovada en açò la manera dels aragoneses, qui comunament menjen al començament la carn e puys la cuyna” . 2126 Al capítol 378 del Terç fa una declaració de xovinisme en exposar “Com catalans menjen pus graciosament e ab millor manera que altres nacions”.2127 Podem dir que en molts aspectes que hem anant veient al llarg d’aquest treball es mostra E iximenis fortament xovinista, la qual cosa és un tant censurable. E n la seua defensa, hem de dir que aquest és propi d’altres pensadors europeus de la seua època, com ara Pierre Dubois, a qui hem citat en diversos llocs d’aquest treball. Així ho senyala J. Huizinga respecte a allò exposat per aquest autor a De recuperatione Terrae Sanctae: “He was a zealous Frenchman. (...) The French, he believed, had never received their just due: France was the logical leader for the Crusade, the pope should relinquish his secular power to the French king, and it would be to the advantage of the whole world to be subject to France because the French nation used more common sense than any other”.2128 I no sols és això perceptible entre els intel.lectuals, ans també entre el poble francès sencer. Aquest fet apareix vinculat a la creixença i enfortiment d’aquesta manera: “E n aquest regne comunament no· s menja carn en lo dimecres per reverència de la preciosa carn de Jhesucrist qui en aquell dia fon venuda, per la qual cosa són estats fets a ells diverssos privilegis e gràcies per nostre senyor Déu” (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177v). 2125 Com usar bé de beure e menjar . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 35. 2126 Ibidem. Pp. 77-8. 2127 Ibidem. Pp. 89-91. 2128 Huizinga, Johan. Op. cit. P. 112. 578 de l’E stat francès al final de l’E dat Mitjana, sobre el qual ja hem parlat, tal com senyala A. Murray: “As an individual’s success within his own nation affected his soul, so France’s success in the consort of nations affected hers. The idea that the French were peculiarly proud was not entirely an invention of the late thirteenth century. Traces of it are to be found much earlier”.2129 I aquesta exaltació nacional pròpia francesa tingué així mateix una característica singular, i ací és on ens trobem amb l’intel.lectual citat Pierre Dubois, com indica el mateix A. Murray: Why “superbia gallica” deserves special attention now is because of one peculiarity it had. It was largely an intellectual pride: the F rench were best because they were more intelligent. 2130 Ara bé, aquesta idea de ser el més llestos del món també hi és present entre els pobles itàlics, i singularment entre els del nord de la península (en especial els de la Toscana i en concret els de Florència)2131 . E ns ho indica el mateix A. Murray: Northern Italians in general could think themselves, and be thought, especially clever from as early as the eleventh century. The signs thick en in the thirteenth. 2132 Murray, Alexander. Reason and Society in the Middle A ges. Oxford. Clarendon Press. 1978. P. 252. I certament, podem anar dos segles enrera per a trobar-nos amb aquesta idea. Tornant al citat J. Huizinga, aquest ens ofereix una increïble prova d’això: “Eckhart of Aura speaks of the hostility between the German and the French knights in the First Crusade as an invidia quae inter utrosque naturaliter quodammodo versatur (invidiousness that comes about between the two somewhat naturally). On the same occasion Guibert de Nogent displays Germans, Lombards and Sicilians joined together against the French , whose pride they could not abide. Himself a Frenchman, he adds, remarkably, that the French tend to behave themselves intractably among foreigners if they are not kept well in hand” (Huizinga, Johan. Op. cit. Pp. 108-9). 2130 Murray, Alexander. Op. cit. P. 252. I llavors fa el citat A. Murray aquestes interessants consideracions: “We can perhaps read this message in the exultation of Jean de Meung (c. 1277) that Duke Charles of Anjou, a mere “pawn” in the international game of chess being played in southern Italy, had conquered through out-playing his rivals. We can perhaps read it in the plea of France’s more redoutable foes, the contentious Italian pope Urban VI, to the young emperor-to-be Wenzel in 1382: Wenzel must not be “outwitted” by the “traps and snares” that lay in the smooth words of the French, who hide ambitions of world-rule under an unmilitary manner” (Ibidem. Pp. 252-3). 2131 Aquesta idea la sintetitza el franciscà sant Bernardí de Siena, que començà la seua carrera predicatòria el 1424 d’aquesta eloqüent manera: Itàlia és el país més intel.ligent d’E uropa. L a Toscana és la regió més intel.ligent d’Itàlia. Florència és la ciutat més intel.ligent de la Toscana ( Ibidem. Pp. 255-6). 2132 I el citat A. Murray fa en aquest sentit aquestes consideracions: “Bartolomaeus Anglicus, who like many northeners did not distinguish the different provinces of Italy very clearly, puts the “Venetians”, though not the Lombards or the Tuscans in his dictionary (c. 1240); and includes “providentia” among the outstanding virtues of that race. E ven Alexander of Roes (c. 1284), despite his attribution of intellectual hegemony to the French, included “prudentia” among Italian national virtues. In the thirteenth century the signs gather round Florence. In the 1260s a rout of Florence’s army had been followed by a prophecy that the city would, despite the defeat, live for ever “by means of dissimulation”. Soon after 1300 Florence’s most famous son, bitter in his exile, would address his native city sarcastically as tu con senno: “thou so wise”. Boccaccio, similarly, would 2129 579 Podem dir, doncs, que E iximenis en general és xovinista, si bé sap reconéixer el mèrit dels bons costums foranis. Molt bé ho expressa al capítol 995 del mateix Terç: Respon que França e E nglaterra no poden ésser a nós lley de viure, car cascuna nació ha ses maneres, emperò jatsia que franceses e angleses hajen moltes bones condicions. 2133 Sobre la manera de servir el vi parla al capítol 392, i fa referències a diversos pobles: “Los ytalians serven fort neta manera en esta part, car han aytants gobells com són aquells qui deuen beure, e ordonen-los en un tallador arreu, e al mig posen un gobellet major que los altres qui és ple d’aygua, e cascú pren son gobell e pose-y de la aygua aquella axí com li plau. Alamanys han grans gobells e beuen-los-se tots. Angleses beuen d’un anap de vy cant n’an vint o XXX perso nes, e cascú beu un glop. Catalans e espanyols beuen en grans taces. Moros en cantarells pochs, e d’un cantarell beuen tots. Ffrancesos beuen en gobellets pochs e petits, mas no· y volen aygua”.2134 I d’entre totes aquestes maneres, prefereix E iximenis la itàlica. Respecte a la manera de veure vi fa un autèntic estudi comparatiu entre la manera que usen per a això diversos pobles als capítols 393 i 395. Així al capítol 393 diu que sobre la quantitat [del beure], fan alcuns grans difficultats; car los ffranceses beuen sovín e poch; catalans beuen molt e tart, alamanys molt e sovín. I conclou xovinísticament que en special és aprovat lo beure català.2135 I al capítol 395 ens explica les diferències entre la manera d’aiguar el vi entre diversos pobles: “Jatsia que tota nació sàpia bo lo vy, emperò sobre lo amerar ha grans diversitats. Car alscuns, axí com són ffranceses, no n’i volen gota, ans dien que· n traurien aquella que· l raÿm reeb ab la pluga si podien.(...) Los ytàlichs n’i volen fort pocha dient que “la carn fa carn e lo pa fa pança, mas lo vy mena la dança”. Los catalans han los vins spessos e fortegals, e per tal se han a portar al mig e a profit del cors ab poder d’aygua. Per tal lo proverbi català qui fo feyt del bon vy diu axí: “Qui ben veu, bé criticize his compatriots for the habit of “offering an opinion on everything in the world”” (Ibidem. P. 256). 2133 Citat a Renedo, Xavier. “Quin mal és lo besar?”. Caplletra, 13. Tardor 1992. P. 104 n. 15. D’igual manera que sap E iximenis reconéixer bons costums foranis, també sap reconéixer els defalliments del seu propi poble, el català, si bé és cert que en aquest fet de tenir defectes l’equipara a la resta, al capítol 118 del Primer: “Car tu veuràs en tota nasció qualque gran defalliment aytal que comunament tots aquells qui hi són de aquella nasció han comunament aquell defalliment. Hon si tu attens, veuràs que portuguesos han un gran defalliment, e altre castellans, e altre aragonesos, e altre cathalans, e altre francesos, e altre alamanys, e altre ytalians, e altre grechs, e altre tartres. E altre insulans, e altres habitants en terra ferma. E de cascun de aquest s daria exemple volenters, sinó que no vull neguna nasció ofendre” (Madrid. BN. Ms. 1790. F. 92r). 2134 Com usar bé de beure e menjar. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 127. 2135 Ibidem. P. 128. 580 alluca, e qui ha bon cap, bé açuca, e qui ha bons peus bé atruca, mas sobre tot lo bon vi mata la cuca””.2136 Dins del Tractat de gola, en fi, destacarem el capítol 407 del Terç, on s’hi fa esment de com els aragonesos i castellans mengen la carn d’ast verda e ab sanch, i de com a Itàlia es fan panades de sanch de porch, axí grans com nós fem açí les formatgals. 2137 Però sens dubte a l’obra on fa més referències a diversos pobles nacions i llocs és al Dotzè, sens dubte per la mateixa naturalesa de la matèria tractada. Així per exemple, als capítols 18-21 explica de manera molt curiosa com la sciència passà d’un lloc a altre. S’originà en terres bíbliques, diu, i d’allà passà un temps al regne dels gots, amb el rei-filòsof Zenta. Després passà a E gipte i Grècia. “E de aquí vengué aprés la edificació de París en França la sciència e studi de saviea aquí, e d’aquí passà en E nglaterra, on ha diversos e notables studis. E aprés dels dits llochs és- se scampada per tot lo món”.2138 É s il.lustratiu que atorgue E iximenis una rellevància major a les universitats angleses que a la de París, la qual cosa és una prova més del pregon influx que rebé de la seua estada a Oxford, sobre la qual cosa hem ja parlat al capítol segon. Al capítol 24, que porta per títol “Qui incidentalment ensenya que Barcelona és nobla ciutat”, lloa aquesta ciutat, i incideix en la seua activitat mercantil i comercial, de la qual cosa ja hem parlat. 2139 Al capítol 30, 2140 lloa diverses ciutats i àrees productores de determinats materials, la qual cosa implica que E iximenis tenia un bon coneixement de les matèries primeres amb què es comerciava al seu temps. Diu així que L o Cayre(...) a tot lo món tramet sucre e còpia de specieria. Lloa també les ciutats e viles capdals en fer draps, entre les que cita Gant, E xeló, Malines, Cortray, Ipre e semblants, és a dir, importants ciutats flamenques. I en darrer lloc pondera les ylles e terres que ministren generalment a les altres pa o vi, i diu que deuen ésser tengudes en gran honor (...) Cicília, Sardenya en pa; e Cret, Candia e N àpols e Còrcega de vi; Mallorques de formatges, E nglaterra en llanes. Al capítol 35 parla, com diu el títol del capítol, de “Quals ciutats són pus aptes a pendre alegria entorn aquesta nostra mar appel.lada Mediterrània”.2141 E xalta en aquest capítol les ciutats mediterrànies, doncs, i d’entre elles, cita: E n la Súria era Nacra; en Grècia, Constantinoble, en Ytàlia, 2136 2137 2138 2139 2140 2141 Ibidem. P. 133. Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1792. F. 229r. Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 15r. Ibidem. Ff. 16r-16v. Ibidem. Ff. 19r-19v. Ibidem. Ff. 20v-21r. 581 Nàpols; en Cicília, Mecina; en À frica, Tuniç; en Spanya, Mallorca, Sibília e V alència. E xalta de nou les ciutats portuàries i les illes mediterrànies al capítol 39. 2142 Al capítol 40 fa una detallista descripció de les principals universitats del seu temps: “Per satisfer encara a tota la comunitat crestiana ha la sancta sgleya instituïdes o deputades e privilegiades e fort exalçades moltes honorables ciutats en les quals ha posats studis de diverses sciències. Axí com a París de theologia, e a Oxònia e Cantabrígia, que són en Anglaterra, e a Tolosa de la sancta theologia. E aprés a Bolonya, e a Perusa, e· n Avinyó, e a Monpeller, a Lleyda, e a Salamanca de dret canònich e civil”.2143 Al ja citat capítol 163 lloa les ciutats marines ytalianes que acullen mercaders estrangers, i àdhuc afavoreixen que hi vagen a viure allà. 2144 Al capítol 191 parla d’A lphonsus, rex de Spanya, qui féu les taules alfonsines. Aquest A lphonsus és evidentment Alfons X el Savi de Castella. 2145 En altres llocs de la seua obra es refereix a E spanya com a Península Ibèrica, però en aquest cas concret, volem cridar l’atenció sobre el fet que identifique els conceptes de Castella i E sp anya. La identificació dels termes Castella i E spanya es torna a produir al capítol 238 del Dotzè, en què distingeix entre los statuts spanyols e d’A ragó . 2146 També al capítol 621 del Dotzè, quan E iximenis fa referència a un fur d’E spanya, el qual resulta ser una llei castellana. 2147 I torna a fer aquesta identificació entre aquests termes al capítol 873 del Dotzè, on parla de lo rey en Ferrando del L leó de E spanya. 2148 Dins del mateix Dotzè, al capítol 223 fa un molt curiosa referència genèrica a tots els habitants de Spanya , on barreja notícies astrològiques amb una exaltació de l’ideal pactista. Tot plegat, en fa una llarga dissertació: “Tholomeu emperò, volent specificar en special quals gents són per natura en lo món pus dispòsites a batalles, sí posa en lo segon llibre del quadripartit en lo terç capítol que tota la terra habitable és partida en quatre parts segons quatre triplicitats dels signes celestials. E diu que aquella quarta part de la terra habitable la qual és entre tremontana e occident és pus apta a produhir gent millor en armes que neguna altra part del món (...). E diu aquí que les gents qui habiten en la dita quarta part són aquestes: ço és Alamanya, Anglaterra, Bretanya, Gascunya, Spanya, França, Ytàlia, Apúlia, Cicília, Ibidem. Ff. 23r-23v. Ibidem. F. 23v. 2144 Ibidem. F. 72r. 2145 Ibidem. F. 83v. 2146 Ibidem. F. 102v. 2147 Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 367-9. 2148 Ibidem. P. 460. 2142 2143 582 Grècia, Turquia, Silícia, Frígia. Per raó de les dites influències dels signes damunt dits e de les steles llurs les dites nacions són ergulloses e volent llibertat e amants armes e són gents treballoses e bel.licoses e dispòsites a regiment més que altres del món e són naturalment nets e de gran cor. E com se diu, sobre Spanya regna en special lo signe sagitari e la planeta Júpiter qui s’ajuden. Per tal en special los habitants en Spanya deuen ésser hòmens cordats e bel.licosos e qui molt amen haver llibertat e ahïren senyoria”.2149 Torna a exaltar les ciutats marítimes i mercantils italianes al capítol 194, on diu que Venècia, Gènova i Florència res no cullen en terra, e guanyen en molt e sens fi en mar. 2150 Les ciutats-estat italianes tornen a ser ressaltades als ja analitzats capíto ls 199 i 200 (ací afegeix a més les ciutats lliures alemanyes), al voltant del pensament escatològic eiximenià, del qual ja hem parlat. No li agrada, però, la intervenció dels alemanys en afers italians, singularment com a mercenaris, i dins del mateix Dotzè, fa una subtil crítica al capítol 720, on ens diu que veem tot jorn en Ytàlia els tirans qui fan llurs afers ab alamanys que han per stipendiaris e per llagoters.2151 També apareix criticada aquesta intervenció dels alemanys com a mercenaris en afers italians, en aquesta època i en aquest cas contra els interessos de la Corona d’Aragó, al capítol 230 del mateix Dotzè. 2152 E ns trobem al capítol 217 del Dotzè amb una reflexió que demostra molt bé les dots d’observació d’E iximenis. E n aquest capítol, que porta per títol “Qui posa documents profitosos per al mestre de la cavalleria”, apareix Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. Ff. 95r-95v. Ibidem. Ff. 84r-84v. 2151 Dotzè llibre del Crestià, II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 105. 2152 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 98v. Aquest capítol porta per títol “E n quins casos los molts deuen tembre als pochs”. Llavors, un dels casos que exposa és aquest: “Lo huytén és quand lo cap, ço és, lo senyor, és de gran valor; car llavors res no deu ésser car a delliurar-lo. E axí scapà lo rey N’Amfós d’Aragó quand pres Sardenya. Car no contrastant que lo gran cavaller lo comte negre alamany fos ab infinit poder contra ell, emperò les gents del dit rey, veent la gran valor e noblea del dit rey axí coratjosament e vigorosa batallaren per ell, que no contrastant que ell caygués del cavall d’aquell perill, lo delliuraren e mataren lo dit comte qui era aquí ab los pisans soldejat, e hagueren de llurs contraris maravellosa victòria”. Fa referència sens dubte E iximenis als inicis de les campanyes de conquesta de Sardenya, dutes a terme durant el regnat de Jaume II pel seu fill Alfons, futur Alfons el Benigne, que és doncs el personatge de qui parla E iximenis. J. N. Hillgarth ens conta molt bé el prestigi que aquesta conquesta donà a aquest rei, així com la seua valentia i coratge de què ens parla E iximenis: “Alfons’s conquest of Sardinia during his father, Jaume II’s, reign had given him greater prestige when he became king than the young Alfonso XI of Castile possessed. He had remarkable physical courage and a facile sympathy for his subjects” (The Spanish Kingdoms. 1250 -1516. V. I (1250-1410. Precarious Balance. Oxford. Clarendon Press. 1976. P. 358). 2149 2150 583 com un pare dóna consells al seu fill, al voltant de les arts bèl.liques, sobre les quals versa, com sabem, el Tractat de batalles on es troba inserit aquest capítol. Doncs en un d’aquests consells diu: “Lo segon, que observes que tostemps tos hòmens d’armes sien en exercici; car sàpies que l’exercici d’armes dels romans ha vençuda la saviea dels grechs, e les astúcies dels francesos, e la força dels alamanys, e la multitud oriental, e generalment totes les nacions del món”.2153 A banda de trobar- nos ací amb una nova exaltació de la laboriositat, cal que destaquem com E iximenis en aquestes observacions lloa i destaca les qualitats que ell considera més importants dels diversos pobles ací esmentats. Dins d’aquest Tractat de batalles, parla també de les diverses maneres de batallar de diversos pobles. Podríem destacar una observació en aquest sentit prou sintètica feta al capítol 276, on ens diu que tres maneres hi ha de combatre: “La primera sí és quand tots van a peu axí com fan francesos e anglesos. La segona és quand tots van a cavall, axí com fan los de Ungria e de Turquia. Lo terç és quand alscuns van a peu e altres a cavall, axí com en Spanya; e· s solia fer antigament quasi per tot lo món”.2154 Cal que destaquem una vegada més la fina capacitat d’observació per part d’E iximenis. Al capítol 545 del Dotzè censura el costum castellà de cremar els adúlters, 2155 cosa que també fa al capítol 26 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 382 del Dotzè). 2156 Però l’anticastellanisme eiximenià arriba al màxim al capítol 621 del Dotzè. Ací critica fortament la noblesa castellana, els costums dissoluts dels reis castellans i la deixadesa dels reis castellans contra les arbitrarietats dels fijos d’algo. 2157 Ara bé, també té opinions favorables, com al capítol 28 del Regiment de la Cosa Pública (capítol 384 del Dotzè), on explica com a Castella, Flandes, entre els sarraïns i entre els tirans italians, les causes judicials es ventilaven ràpidament. 2158 Dins de l’anticastellanisme eiximenià podem incloure també una crítica subtil al rei castellà Alfons X I, que ell fa extensiva a tots els reis castellans. Ja hem dit com després de la mort d’aquest rei, esclatà un conflicte successori en Castella (que esquitxà, com ja hem comentat, la Corona d’Aragó, i que acabà inserint-se dins de la conjuntura provocada per la Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 92v. Ibidem. F. 117r. 2155 Dotzè llibre del Crestià, II, 1 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 180. 2156 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. P. 148. 2157 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 369. 2158 Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. Pp. 152ss. 2153 2154 584 Guerra dels Cent Anys), com a conseqüència de la disputa pel tron del rei legítim Pere el Cruel amb el seu germà bastard E nric de Trastàmara. Per a un rígid moralista com és E iximenis, és evident que tal conducta d’Alfons X I la considerava totalment escandalosa, tant pel fet de tenir fills bastards, com pel fet de la divisió i conflicte que això suposà a la seua mort. La primera crítica que podem percebre la trobem al capítol 545 del Dotzè. Ací E iximenis es fa en veu alta aquesta pregunta: “Ne quina [pena mereix] lo príncep qui· n té moltes [amigues], de les quals ha una gran multitud de borts, qui aprés sa vida llexa tota sa terra en brogit e en divís, axí com avem vist en nostres dies en E spanya?”.2159 Ací identifica clarament Castella i E spanya. Dos capítols després, al capítol 547, ja hem vist com nomena directament Alfons XI i el censura fortament. 2160 I al capítol 564 de la mateixa obra, d’una banda torna a identificar Castella i E spanya, i de l’altra, fa extensiva aquesta màcula a tots els reis castellans. Diu així: “Deya Octó, emperador, que rey putaner no devia viure un dia, car sa vida tostemps procura destrucció a son regne. E per tal, quant los reys de E spanya eren d’aquest peccat fort difamats, per tal no volia que jamés aquí regnàs rey espanyol, mas d’altra terra, e cercava- y hom notable e cast”.2161 Mostra també idees xenòfobes contra tres pobles conjuntament al capítol 894 del Dotzè: els ja citats castellans, els italians, i els sarraïns (que ací designa com africans). Diu textualment: “Deya en Guillem de Monpeller, avi del rey en Jacme d’Aragó, qui pres València, e pare de madona Maria de Monpeller, mare del dit rey, que traversura hy avia en tres maneres, car la primera se apel.la ytaliana, la segona africana e la terça castellana. La ytaliana termenava tostemps en venjar e conquerir; la africana en bon temps e en gaudir, mas la castellana en furtar e en mentir”.2162 Hem parlat de com la traversura ytaliana podria fer referència a les guerres civils italianes que ocasionaren les disputes entre güelfs i gibel.lins al llarg de l’E dat Mitjana, les quals guerres civils desplaïen el nostre menoret. Sobre la traversura africana, també hem comentat que possiblement s’hi fa referència a l’hedonisme de la religió islàmica, la qual crítica d’altra banda era un lloc comú en la predicació mendicant, com hem indicat també. Respecte a aquesta traversura castellana, que consisteix en furtar e mentir, podríem aventurar-nos a plantejar com a hipòtesi que aquest sentiment 2159 Dotzè llibre del Crestià, II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1986. P. 179. 2160 Ibidem. Pp. 182-3. 2161 Ibidem. P. 219. 2162 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 510. 585 envers els castellans respondria a l’incompliment per part del rei castellà E nric II de Trastàmara dels lliuraments territorials que havia promés a Pere el cerimoniós a conseqüència del suport del rei català al seu ascens a la corona castellana.2163 A aquesta traversura castellana d’altra banda, ja hi ha fet referència dins del mateix Dotzè, sense especificar-ne, però, en què consisteix, al capítol 300, tot fent al mateix temps una enginyosa rima, com acostuma d’altra banda a fer sovint al seu opus: Guarda la llana de traversura castellana.2164 Arribats a aquest punt, així mateix, podem dir que la xenofòbia no és pas un tret exclusivament eiximenià, i menys encara propi de la societat catalanoaragonesa de l’època. Podem aplicar ací les consideracions al respecte que fa J. Le Goff: “L’exclu par excellence de la société médiévale c’est l’étranger. Société primitive, société fermé, la Chrétienté médiévale refuse cet intrus qui n’appartient pas aux communautés connues, ce porteur d’inconnu et d’inquiétude” 2165 . Critica E iximenis també que les dones valencianes vagen lliguades a la castellana, la qual cosa implica que no li agradava la manera de vestir de les dones castellanes, al capítol 97 del L libre de les Dones.2166 Respecte a aquesta Com ja hem apuntat, en el conflicte successori castellà, el rei Pere el Cerimoniós donà suport a E nric de Trastàmara, front al seu germanastre Pere el Cruel. A canvi, pretenia entre d’altres coses compensacions territorials, i així el Cerimoniós aspirava en un principi a la possessió de tot el regne de Múrcia, més les regions de Conca, Molina, Medinaceli, Almazán i Sòria (Abadal, Ramon d’. Op. cit. Pp. 206-7). Una volta pujat al tron, l’actuació del Trastàmara fou ben perjudicial per als interessos catalanoaragonesos, car es negà a complir les clàusules territorials dels diversos tractats fets amb el Cerimoniós, dient que les Corts del regne no podien autoritzar aquella pèrdua de territori i donà en canvi una compensació econòmica. I damunt exigí que es fera el casament del seu hereu (futur Joan I) amb la infanta aragonesa Elionor (1375). D’aquest matrimoni nasqué Ferran, dit “d’Antequera”, que anys després esdevingué rei d’Aragó després del Compromís de Casp (Tasis, Rafael. Op. cit. P. 84). 2164 Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. F. 126r. 2165 Le Goff, Jacques. L a civilisation de l’Occident médiéval. Paris. Artaud. 1964. P. 394. Ben és cert, però, que aquest autor afegeix aquestes interessants consideracions al respecte: L ’étranger, c’est celui qui n’est pas un fidèle, un sujet, celui qui n’a pas juré obéissance, celui qui, dans la société féodale, est “sans aveu” ( Ibidem). Aquesta xenofòbia medieval, així mateix, podem dir que creix en els temps d’E iximenis, com senyala J. Favier: “E ntre 1250 et 1500, l’omniprésente chrétienté du début du XIIIe se dilue devant la montée d’autres attachements plus particuliers, à la province, à la principauté ou à la nation. Dans un premier temps apparaît très généralement un fort sentiment de xénophobie. Chaque communauté se définit plus facilement contre autrui que pour un projet. Puis se structure lentement l’idée qu’on fait partie d’un group à part, distinct des autres et supérier à eux. Ce sentiment d’altérité et de superiorité s’appuie dans tous les états sur les mêmes facteurs; l’existence ou non d’une histoire commune et glorieuse, une religiosité propre (chacun a ses saints et ses héros), une organisation institutionnelle particulière ou une langue” (Op. cit. Pp. 115-6). 2166 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 148. 2163 586 “lligadura castellana”, podem dir com senyala A. L. Javierre, que tingué molt d’èxit a Catalunya, si tenim present les seues reiterades prohibicions del 1362 ençà. 2167 Dins del mateix L libre de les Dones, al capítol 56 lloa en canvi l’austeritat en el vestir dels propis castellans (si bé d’aquests darrers senyala que estaven prenent modes franceses en el seu temps), i també dels aragonesos i sarraïns. Censura dins del mateix capítol els francesos, alemanys, anglesos i bretons, els quals, diu, muden tall e estill novell en llurs vestits e ornaments. 2168 Aquesta crítica, i l’anterior a la “lligadura castellana” ens indiquen una animadversió d’E iximenis envers el luxe en el vestit, en especial el femení. Podríem relacionar això amb les ordenances municipals valencianes del temps d’E iximenis contra el luxe femení. Podem destacar-ne una de 23 de juny de 1376. La finalitat de tals ordenances, com ha destacat J. Hinojosa tenien en el fons una finalitat ben classista, car l’ascendent burgesia pretenia mitjançant tals despeses excessives en el vestir equiparar-se amb l’aristocràcia, i llavors amb aquestes disposicions es pretenia evitar això.2169 I aquestes consideracions ens condueixen de nou a veure el fort classisme eiximenià, del qual hem parlat al capítol quart. També és cert que el principi general eiximenià quant a les vestidures és bastant estricte. Així, al capítol 721 del Terç ens diu segons V edastus bisbe que no aprove en hom ne en dona mostrar més carn nua que la cara e les mans. 2170 I en aquest sentit, són pocs els pobles que s’ajusten a això, com indica dins del mateix capítol: “Per rahó d’açò lloa molt la manera popular del vestir llombart, e açò quant als hòmens, car és lo pus honest qui sia en crestians, en quant van tots cuberts e ab hàbits llonchs, e semblantment se’n poden ésser molt lloats cathalans. Per aquesta rahó lloha molt les dones populars Javierre Mur, Áurea L. María de L una, reina de A ragón. Madrid. CSIC. 1942. P. 142. L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 92. 2169 Hinojosa, José. “La mujer en las ordenanzas municipales del Reino de Valencia durante la E dad Media”. Dins D.A. L as mujeres en las ciudades medievales. Madrid. Servicio de Publicaciones de la U.A.M. 1984. P. 45. 2170 Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 100r. Fins i tot manté E iximenis idees restrictives quant a les mans descobertes. Així ens trobem amb el capítol 993 del Terç, on així mateix fa E iximenis una de les possiblement poques lloances fetes als genovesos, tradicionals enemics de la Corona d’Aragó, en tota la literatura catalana medieval: “Les mans de la fembra no són a· aquell qui les toca sinó lligams de mort que soptosament estrenyen lo cor e l’inclinen a peccat de lutxúria. E t per tal los jenovesos no soferen que nengun tingua les mans a llurs muyllers; ans en balls, per tal que negun no tingua les mans de llurs muyllers, no volen que· s tinguen sinó ab drap o ab qualque mitgan” (Madrid. BN. Ms. 1794. Ff. 101v-102r). 2167 2168 587 franceses, car van totes cubertes fins al coll, jatsia que lus faylla abriguayll e van massa estretes”.2171 Al capítol 38 del 5è tractat del L libre dels À ngels critica als francesos el fet de ser un poble massa carnal e lasciu e dat a delectacions, 2172 de la qual cosa diu que és culpable la seua casa reial, car diu que ha donat mal exemple. E l caràcter lasciu i lleuger del poble francès, en aquest cas referit a les seues dones, també ho censura al citat capítol 56 del L libre de les Dones. Parla de com en temps del rei Robert de Nàpols anaren molts nobles francesos amb llurs dones a aquest regne, i van influir en la noblesa local. Diu així que “llavors les dones de cort e de la dita ciotat volgueren ressemblar a aquelles dones franceses qui· y eren vengudes en anar corts estretes axí con elles, e ballar tot jorn, e beure per les carreres, e anant cavalcant axí com a hom, e a besar e abraçar los hòmens davant tothom tot jorn, e de cantar francès gargolejant axí con fan les dones generoses en França, e de parlar de amors, e de anemoraments, e de motegar-se ab jòvens a la llur manera”.2173 Aquesta xenofòbia té la seua contrapartida en el xovinisme que expressa, entre d’altres llocs, a banda dels citats, a l’ E pístola a l’Infant Martí, duc de Montblanc, on li dóna consells sobre el seu regiment a Sicília. Recomana E iximenis a aquest infant que fora ells [els catalans], yamés no us tingatz per segurs. 2174 I abundant en aquest tema, torna a criticar els polits cantars trencats e francesos al capítol 157 del L libre de les Dones.2175 I no sols això, ans podem dir que critica els costums i manera de viure francesos en general. Així al capítol 720 del Dotzè conta una historieta, segons la qual el rey V elascho de Galícia (...) pres estil de viure e de vestir de francesos, i en una guerra contra el rei de Lleó, cridaren tots los seus: -V iva Castilla, Castilla, e muyren los francesos! Per la qual cosa lo dit rey morí aquí ab tots los francesos.2176 Volem cridar l’atenció sobre el fet que aquesta crítica a les modes i costums francesos, com senyala D. Viera, és Terç del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1793. F. 100r. Notem com ací lloa les dones populars franceses , amb la qual cosa sembla a priori excloure d’aquesta lloança a les dones franceses de classes altes. I també cal que notem com prèviament a aquesta exposició ha censurat l’excessiva rigidesa de la vestimenta de les dones musulmanes: L os sarrahïns emperò, ço diu, fan anar llurs muyllers ab les cares cubertes, ne· ls llexen fora llur cara ensenyar sinó l’uyll ab què veen anar ( Ibidem). 2172 De Sant Miquel A rcàngel . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. P. 118. 2173 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 90. 2174 Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. Volum II. Barcelona. IE C. 1921. Pp. 399-403. 2175 L o L libre de les Dones. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 236. 2176 Dotzè llibre del Crestià, II, 2 . Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. P. 105 2171 588 comuna en dos llocs tant distants com els Països Catalans i Anglaterra, car a França s’originaren les innovacions del vestuari de l’època. 2177 També destaca A. L. Javierre el fet que fos a França on s’originaren la gran part de modes durant el final de l’E dat Mitjana. Aquesta mateixa autora destaca que això s’accentuà a la Corona d’Aragó amb el matrimoni de Joan I amb la francesa Violant de Bar, 2178 parella no molt preada per cert per E iximenis, com ja hem senyalat al capítol segon d’aquest treball. Al capítol 198 del L libre de les Dones lloa el costum de Flandes de pescar arengades en diumenge, com lo dit peys sia fort necessari a la cosa pública. 2179 També fa unes curioses referències a les característiques de diversos pobles i nacions a l’ A rs Praedicandi . Dóna una sèrie de normes mnemotècniques, i proposa relacionar diverses ciutats amb diverses característiques d’eixa ciutat. Diu així que Roma est ciuitas clericorum et caput spirituale eorum et generale tocius mundi . Li assigna així a Roma la condició de ser capital no sols del Papat, ans també Imperial. Diu també que Florència és locus famosus pecuniarum, i fa referència sens dubte als nombrosos bancs que hi havia llavors al nord d’Itàlia.2180 A Gènova diu que habitant multi mercatores. D’Avinyó, diu que allà es troba el pont més famós de la cristiandat. De Barcelona, diu que ibi habent burgenses magna hospicia et magna munia ut recte uideantur magni . Trobem clarament una exaltació de l’activitat mercantil en aquesta ciutat, com fa també al capítol 24 del Dotzè, segons hem vist. De Saragossa destaca la producció d’oli, la qual cosa és potser una manera de fer al.lusió al caràcter agropecuari d’Aragó. A Toledo diu que ibi habitant multi milites, la qual cosa és potser una al.lusió a la superioritat militar castellana sobre la Corona d’Aragó, clarament perceptible en època d’E iximenis. Per últim, relaciona Santiago de Compostela amb les relíquies de l’apòstol allà venerades. 2181 També lloa aquest fet, com hem vist, al capítol 246 del Primer, quan parla “De la dignitat del rei de Castella”.2182 Viera, David. “L’humor en les obres de Francesc E iximenis”. BRA BL B, 39. 1983-4. P. 163. Javierre Mur, Áurea L. Op. cit. P. 137. 2179 L o L libre de les Dones . Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1981. P. 295. 2180 H. Pirenne ens fa en aquest sentit aquesta descripció: “E n Génova, la Casa di San Giorgio, fundada en 1407, parece haber sido el primer banco de los tiempos modernos (...). Otros bancos, como el de los Centurioni, de Génova; el de los Soranzó, de Venecia, y el de los Médici, de Florencia, combinan el comercio del dinero con el de las mercancías y rivalizan con aquélla cuando menos por la amplitud de sus capitales y de sus operaciones” (Op. cit. P. 155). 2181 Martí de Barcelona. “L’A rs Praedicandi de Fra Francesc E iximenis”. Homenatge a A . Rubió i L luch. Volum II. Barcelona. 1936. P. 327. 2182 Primer del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1790. F. 177r. 2177 2178 589 590 CONCLUSIONS I Podem dir en primer lloc, que sembla clar el caràcter ambigu i àdhuc contradictori de molts dels punts del pensament eiximenià. Això deriva, com ja hem dit, del seu propi tarannà en primer lloc, i de les seues pròpies circumstàncies en segon. É s per això que el fet d’intentar establir unes conclusions definitives respecte a l’ideari eiximenià, tant en general com respecte al tema concret de la nostra tesi, és especialment complicat. Nosaltres, però, hem d’intentar-ho. II Creiem haver demostrat la mestria amb què E iximenis tracta les nombroses fonts que apareixen al seu opus. É s precisament, i en gran part gràcies a aquesta mestria, que E iximenis aconsegueix arribar a aquesta ambigüitat de la qual ja hem parlat, i que ompli tot el pensament eiximenià. Molt sovint així es mou entre unes íntimes conviccions, diguem- ne, heterodoxes (ja siga en temes escatològics o respecte a la questione della povertà, per exemple) i unes circumstàncies externes (les derivades de la seua ubicació en el que podríem anomenar alta societat catalanoaragonesa del segle X IV) que li obliguen a silenciar- les. Això fa que tota l’obra eiximeniana, i especialment en aquests punts conflictius a què fem referència, estiga plena d’una tensió, àdhuc d’un combat que, per molt que ho intente amagar, és clarament perceptible. Les difícils relacions amb els darrers membres de la dinastia de Barcelona de la casa reial d’Aragó podem dir que fins i tot augmenten aquesta tensió. Tot això condueix al que hem anomenat “esperit de concòrdia”, que es manifesta en una habilitat suprema per part d’E iximenis per saber eixir-se’n bé de les situacions més compromeses per a ell. Aquest “esperit de concòrdia”, d’altra banda, té una altra manifestació, que és la voluntat d’E iximenis de fer una obra accessible i divulgadora en llengua vulgar, la qual cosa podem dir que representa un intent en molts aspectes únic en l’E uropa medieval. I podem dir que al final, tot i que li costa una mica deixar el seu pregon escolasticisme, ho aconsegueix. III E iximenis és un dels millors representants, tant del pactisme medieval en general, com del pactisme catalanoaragonès en concret. La idea de pacte ompli el pensament eiximenià en moltes vessants. Hem analitzat tres en 591 concret: el pactisme teològic, el pactisme econòmic, i un concepte de “pactisme teocràtic”. També hem vist de manera preliminar com el pactisme és quelcom plenament medieval, i al mateix temps pregonament arrelat en la societat catalanoaragonesa del temps d’E iximenis. De l’estructuració concreta que en fa E iximenis d’aquest sistema polític, creiem que són destacables dos aspectes. D’una banda, és interessant el concepte de monarquia paccionada. Aquesta implica, certament, el govern únic d’una sola persona. Però al mateix temps, l’actuació d’aquest governant es veu sotmesa a rígides limitacions. Fins i tot, al final d’aquesta conceptualització, E iximenis s’apropa molt al modern concepte de monarquia constitucional. D’altra banda, cal remarcar el vigor i la força amb què E iximenis planteja la idea de la resistència i defensa del poble contra l’actuació del dolent governant, del tirà. Aquest és, però, un dels aspectes del pensament eiximenià on aquest es mostra més ambigu. Amb la defensa d’aquesta idea antitirànica E iximenis exalça i lloa la llibertat, com a condició bàsica del sistema pactista, i al mateix temps com a resultat pràctic més tangible d’aquest. La noció eiximeniana de llibertat neix directament del pensament franciscà en general i escotista en concret. La llibertat humana seria així una mena de reflex de la llibertat absoluta divina. I l’acord entre els homes per a viure en comú, que pressuposa un pacte, endinsa les seues arrels en la idea escotista de l’home concebut com a ultima solitudo, que en certa manera és precursora del modern personalisme. IV E iximenis fa una detallada exposició tant de la part eclesiàstica com de la part civil del cos social. Ambdues parts s’uneixen en la concepció medieval, plenament defesa i acceptada per E iximenis, del corpus mysticum. Aquesta concepció explica per què, en una obra essencialment teològica com la d’E iximenis, hi són tractats tanta quantitat de temes de caire polític. Implica també que aplique a les autoritats eclesiàstiques conceptes merament polítics. I implica en darrer terme aquesta concepció l’altíssim grau d’exigència d’E iximenis cap a les diverses autoritats, civils o eclesiàstiques, que tenen en les seues mans la tasca de conduir el poble a elles comanat cap a la salvació i la benaurança. V La idea de cosa pública grosso modo faria referència a allò que avui s’anomena organització política. La ciutat podem dir que és per a E iximenis l’únic lloc on aquesta organització és possible. Podríem dir que per a ell la cosa pública sols es pot donar en la ciutat, i fora d’ella no hi ha pròpiament 592 aquesta, la qual cosa explica en gran part l’animadversió eiximeniana als pagesos. E l concepte de ciutat constituïda en cosa pública, en fi, està íntimament relacionat amb la idea de corpus mysticum, i fins i tot amb la Civitas Dei augustiniana. E n aquesta gran valoració de la ciutat en E iximenis hi influeixen aspectes vitals seus, com la seua estreta vinculació a les classes dirigents municipals de València i Barcelona, o la seua condició de frare mendicant (car ja hem vist com els frares mendicants es desenvoluparen preferentment a les ciutats). VI L’aferrissada defensa de l’ordre establert que fa E iximenis al llarg de la seua obra, i el seu fort classisme són sens dubte uns dels punts de l’ideari sociopolític eiximenià on aquest es mostra més conservador. Aquest conservadurisme seu deriva de nou de les seues pròpies circumstàncies vitals, car ell pertanyia en certa manera a aquesta classe social que defensa. Les idees de jerarquia i d’ordre estan plenament arrelades en el pensament medieval, i parteixen de dos autors molt citats i admirats per E iximenis: Aristòtil i el pseudo-Dionís. I caldria relacionar-les amb dos aspectes ben presents i relacionats en la mentalitat eiximeniana: el pacifisme i el pànic als avalots populars. Aquest conservadurisme, doncs, mostraria molt a les clares el pregon medievalisme eiximenià, ben perceptible al llarg del seu pensament. VII Com a aspecte aparentment contradictori d’aquesta defensa de l’ordre establert ens hem trobat, amagades però ben perceptibles a poc que escorcollem, idees antioligàrquiques i fins i tot antimonàrquiques. Tot i que poden trobar-se arrels en teòlegs anteriors i influents en alguns punts en el pensament franciscà, com sant Bernat, creiem haver demostrat el vincle bàsic entre aquestes idees i els possibles contactes d’E iximenis amb cercles franciscans espirituals i també arnaldians. Aquests influxos, d’altra banda, han quedat molt més clars quan hem analitzat les idees profeticoescatològiques eiximenianes. Aquest antioligarquisme i antimonarquisme li porta a creure que sols els reis sants es podran salvar, i és aquest, doncs, el seu ideal de rei. I sobretot, el rei sant per a ell més admirat, sant Lluís de França. Pel que fa al tema connex del possible influx de l’ideari eiximenià en la revolta valenciana de les Germanies, ací hem vist com, en invocar el seu nom, els agermanats en certa manera enyoraven temps passats i per a ells millors. 593 VIII Quant a dos aspectes en certa manera secundaris, però, nogensmenys, molt importants, com són el tractament que fa E iximenis de les dones i de les altres dos grans religions monoteistes, l’islam i el judaisme, podem treure diverses conclusions. Respecte al tractament que fa del sexe femení, E iximenis pren una molt positiva evolució en aquest sentit. Una de les principals, per no dir la principal, motivació d’E iximenis per a fer aquesta gran valoració del sexe femení són les doctrines immaculistes escotistes, que ell assumeix plenament. Respecte al tractament que fa de l’islam i del judaisme, en canvi, és fort intransigent, malgrat que el franciscanisme medieval exalte l’amor i la caritat sobre la fe i l’intel.lecte. Això deriva, probablement de l’ortodòxia religiosa franciscana. E l dominicanisme, a priori més estricte, en aquest punt resulta ser més tolerant i dialogant que el franciscanisme. IX Respecte a les idees econòmiques eiximenianes, podem parlar en primer lloc del pactisme econòmic i laboral en E iximenis. Respecte a l’ètica mercantil eiximeniana podem dir que en el fons és bastant tradicional, i així de nou ens trobem amb un punt on ens trobem un E iximenis fortament medieval. Alguns aspectes singulars d’ella són destacables. Així per exemple, l’estreta vinculació entre riqueses i almoines, que ens condueix directament a l’ideal dels ordes mendicants, i a la seua estreta vinculació amb la classe social mercantil. També és interessant el que hem anomenat predilecció eiximeniana pel “terme mig”. Tot i que aquest concepte té arrels en el pensament bonaventurià i àdhuc aristotèlic, està plenament relacionat amb la predilecció d’E iximenis per la classe mercantil, per la “classe mitjana”, que en diríem avui. I aquest ideal hem vist com de bé ho expressa la figura de sant Miquel, cap dels àngels, pertanyent als principats, que es troba al bell mig del sistema d’ordres i jerarquies establert pel pseudo-Dionís i que E iximenis segueix fidelment. De les possibles arrels d’aquesta decantació d’E iximenis per aquesta classe social i els seus valors, ens sembla que ha restat clar que els dos principals motius són els seus propis orígens socials burgesos als quals ens hem referit, i també la seua condició de frare mendicant, donada l’estreta connexió entre ordes mendicants, ciutats i classe social burgesa i mercantil. Quant a l’ideari mercantil i burgès en si, defés i exaltat per E iximenis, hem destacat i analitzat els seus principals punts, presents així mateix en l’obra eiximeniana: hostilitat tant als pagesos com a la classe nobiliària i al patriciat 594 urbà, hospitalitat (cosa també franciscana), antiociositat, exaltació de la laboriositat, pacifisme i pànic a les revoltes, etc. Fins i tot n’hem vist aspectes secundaris i derivats presents en l’obra eiximeniana, com ara l’hostilitat a la gent de lleis i l’exigència d’allò que avui dia anomenem “seguretat ciutadana”. Al final, hem vist com aquest “precalvinisme” eiximenià té molt del tradicionalisme que ja hem destacat que ompli en molts aspectes el seu pensament. No obstant, aquest “precalvinisme” hi és en certa manera detectable en la classe social mercantil europea de finals de l’E dat Mitjana, i podem dir que E iximenis en certa manera se’n fa ressò d’ell. Pel que fa a la “consciència social” eiximeniana, tot i ser E iximenis fortament classista i rigorós quant al tracte a les classes inferiors, certament aquesta hi és present en el seu pensament, derivada directament del franciscanisme. Fins i tot podria haver-li influït E iximenis respecte a aquesta qüestió, a la reina Maria de Luna, a qui dedicà el seu Scala Dei. X Respecte a la usura i als mecanismes econòmics relacionats i derivats d’ella, com els censals morts i violaris, ací, creiem haver demostrat que, tot i tenir en principi una postura favorable en certa manera a ells en el seu Tractat d’Usura (que és a més, com ja hem senyalat, possiblement la seua primera obra escrita conservada), la seua postura es va endurint progressivament, fins a censurar-los totalment a la seua gran darrera obra en llengua catalana, la V ita Christi, la qual cosa constitueix una mostra del pregon conservadurisme i tradicionalisme d’E iximenis. XI E iximenis exposa les seues idees profeticoescatològiques en el seu recargolat, però al mateix temps complet i detallat sistema escatològic. Aquestes idees hi són presents en E iximenis al llarg de tot el seu pensament i ja des del Primer, cosa que confereix a aquest sistema una notable unitat, malgrat les fluctuacions circumstancials i temporals. I una de les maneres que creiem més efectives per a veure això ha estat comparar el que diu en els llocs on hi dedica més espai a aquesta temàtica, que curiosament són dos obres composades al principi i al final de la seua producció literària, com són el De Triplici Statu Mundi i la V ita Christi (sobretot en el seu desè tractat). Sobre el De Triplici Statu Mundi , pensem, seguint el parer de molts investigadors, que aquest opuscle és d’autoria verament eiximeniana. Aportem així mateix proves sobre com els dos autors que més li influeixen en aquesta temàtica són Arnau de Vilanova i, sobretot, Joan de 595 Rocatalhada, a qui segueix en molts casos ad litteram. E n qualsevol cas, creiem haver demostrat com és en aquest punt on E iximenis segueix més fidelment el franciscanisme espiritual. Les idees visionàries eiximenianes, constitueixen el camp on és més perceptible l’empremta arnaldiana. Les seues idees visionàries toquen de ple les seues idees polítiques, i en concret, la jerarquia de regnes cristians que exposa als capítols 242-55 del Primer. Així es pot explicar, per exemple, com en aquests capítols hi són presents les idees, bàsicament rocatalladesques, de la humiliació temporal de França, de la monarquia universal temporal de la casa d’Aragó (amb humiliació dels sarraïns inclosa, això d’arrels arnaldianes), o la curiosa lliga de la casa d’Aragó amb la d’Anglaterra. L’escatologia explica, en fi, en bona mesura molts aspectes del pensament sociopolític eiximenià, com ara l’exaltació de la classe social burgesa i de les ciutats, les seues idees teocràtiques, o, sobretot, les seues idees antimonàrquiques i antioligàrquiques. XII E n l’exposició del sistema de jerarquies de regnes europeus que E iximenis en fa als ja citats capítols 242-55 del Primer, pot apreciar-se l’enorme perspicàcia d’E iximenis, que copsa a la perfecció la diferent importància dels regnes europeus del seu temps: Després de la protocolària ubicació del Papa i l’E mperador en primer lloc, la resta de regnes exposats de major a menor segons la seua importància (França, Castella, Corona d’Aragó, Anglaterra, Hongria, Nàpols, Sicília, Portugal, Navarra, X ipre, Armènia et alii), coincideix mutatis mutandis amb la realitat geopolítica del seu temps. XIII Sobre el sistema teocràtic eiximenià, de manera semblant al seu sistema escatològic, hem vist la sorprenent unitat d’aquest sistema al llarg de l’opus eiximenià. E ls arguments usats i els autors al.legats, tant cristians com pagans, per ell en pro d’aquesta supremacia papal són d’allò més clàssics. Quant als primers, al.lega per exemple repetidament la butlla Unam Sanctam o la donatio Constantini. D’entre els segons, al.lega també repetidament tant Hug de Sant Víctor, com sant Bernat, com Aristòtil (la Metafísica del qual acostuma a citar junt amb el pseudo-Dionís per a al.legar el principi de jerarquia i d’unitat de govern, tant important en aquesta teorització). Sobre el concepte de “pactisme teocràtic”, hem dit com aquest es pot definir bàsicament com el repartiment de potestats que es fan les dos màximes autoritats (Papa i E mperador), i en ell al Papa li pertoca una certa 596 tasca que podríem definir com de cura general i arbitratge del món catòlic. Aquest és el seu definitiu posicionament, car encaixa d’altra banda amb la seua visió global teocràtica. Diverses possibles arrels tindria aquest posicionament eiximenià: E l seu possible amagat gibel.linisme, o també el possible influx ací del seu admiradíssim Hostienc. Això encaixa perfectament amb l’astúcia i ambigüitat que E iximenis moltes vegades usa. É s aquest de nou un dels punts on E iximenis es mostra bastant ambigu. I això no sols pel seu amagat gibel.linisme, ans també perquè hem vist com demostra conéixer i en certa manera simpatitzar amb les agosarades teories dels teòrics francesos de l’E stat modern en dir, per exemple, com hem vist, que quaix lo rei de França és altre papa. E n qualsevol cas, i a manca d’una declaració explícita, hem d’acceptar que E iximenis és externament un teòcrata. I en darrer terme hem apuntat diversos influxos possibles en aquest posicionament teocràtic seu: Duns E scot, Àlvar Pelai, Joan de Salisbury, les seues difícils relacions amb els darrers membres de la dinastia de Barcelona (de les quals hem parlat al capítol segon), el seu pensament profeticoescatològic, etc. XIV Fent una anàlisi comparativa de la realitat pactista catalanoaragonesa, tan lloada per E iximenis, i la realitat sociopolítica europea del temps d’E iximenis, podem dir que, tot i els avantatges, diguem- ne, democràtics que el pactisme suposava, tenia molt escassa viabilitat a finals del segle X IV. I això tenint present que la tendència dels estats europeus més poderosos d’aquesta època (França, Anglaterra i Castella) era a la centralització i a l’enfortiment del poder reial, és a dir, tot just el contrari del que el pactisme pretenia. I ací, doncs, una vegada més, podem subratllar el pregon medievalisme i àdhuc conservadurisme d’E iximenis, que s’entesta en defensar institucions i sistemes que ja en el seu temps resultaven antics. L’exemple claríssim de tot plegat (caràcter caduc d’aquest sistema i escassa viabilitat seua) és la institució imperial, d’altra banda tan lloada i exalçada per E iximenis. XV Apareixen en l’obra eiximeniana diverses referències a nacions, pobles i llocs. I ací, tot i el caràcter pintoresc i anecdòtic d’aquestes, també hem pogut detectar diversos trets específics eiximenians. E n primer lloc, la seua xenofòbia i xovinisme, que hem matisat, però, que són trets característics de l’home medieval. E n segon lloc, la seua gran capacitat 597 d’observació. E n tercer lloc, una vegada més, podem destacar l’astúcia eiximeniana i les seues indirectes referències a fets concrets del seu temps. 598 BIBLIOGRAFIA CONSULTADA F ONTS PRIMÀRIE S I. Manuscrits - Primer del Crestià . Madrid. BN. Ms. 1790. S. XV. 253 ff. - Segon del Crestià . València. Biblioteca Metropolitana. Ms. 41. S. XV. 184 ff. - Segon del Crestià. Madrid. BN. Ms. 1791. S. XV. 161 ff. - Terç del Crestià (cap. 1-523). València. Biblioteca Metropolitana. Ms. 42. 1474. 370 ff. - Terç del Crestià (cap. 524-1060). València. Biblioteca Metropolitana. Ms. 43. S. XV. 312 ff. - Terç del Crestià (cap. 1-523). Madrid. BN. Ms. 1792. 1410. 283 ff. - Terç del Crestià (cap. 524-803). Madrid. BN. Ms. 1793. S. XV. 141 ff. - Terç del Crestià (cap. 804-1060). Madrid. BN. Ms. 1794. S. XV. 127 ff. - V ida de Jesucrist. València. BUV. Ms. 576. S. XV. 371 ff. II. E dicions crítiques - De Sant Miquel A rcángel (E l quint tractat del L libre dels À ngels). Barcelona. E d. Curial. 1983. 180. Introducció, edició i apèndixs de Curt J. Wittlin. Col.lecció “Clàssics Curial” nº 15. - Dotzè llibre del Crestià II, 1. Girona. Col.legi Universitari de Girona/ Diputació de Girona. 1986. 518. A cura de Curt Wittlin, Arseni Pacheco, Jill Webster, Josep Maria Pujol, Josefina Fíguls, Bernat Joan i August Bover. - Dotzè llibre del Crestià II, 2. Girona. Col.legi Universitari de Girona/Diputació de Girona. 1987. 649. A cura de Curt Wittlin, Arseni Pacheco, Jill Webster, Josep Maria Pujol, Josefina Fíguls, Bernat Joan, Andreu Solé, Teresa Romaguera i X avier Renedo. - E dició crítica del “L libre dels À ngels”(1392) . Sergi Gascón Uris. Barcelona. UAB. 1993. 758. Tesi doctoral en 3 microfitxes. - E dició i estudi del “Tractat de L uxúria” del “Terç del Crestià”. X avier Renedo. Barcelona. UAB. 1995. CCLX X X IV+ 792. Tesi doctoral en 3 microfitxes. 599 - Francesc E iximenis, Pastorale. E dició i traducció. Montserrat Martínez Checa. UAB. 1995. LX X X VII+ [VIII+ 450] (E dició i traducció)+ 12 (Annex). Tesi doctoral en 2 microfitxes. - L o L libre de les Dones. Barcelona. Universitat de Barcelona (Departament de Filologia Catalana)/Curial E dicions Catalanes. 1981. X X X VII + 620. E dició crítica a cura de Frank Naccarato; sota la direcció de Joan Coromines; revisada per Curt Wittlin i Antoni Comas. Introducció i apèndixs de Curt Wittlin. “Biblioteca Torres Amat”. Volums 9 i 10. - Psalterium alias L audatorium Papae Benedicto X III dedicatum. Toronto. Pontifical Institute of Medieval Studies. 1988. 307. E dició i introducció per Curt J. Wittlin. Subtítol: Three Cycles of Contemplative Prayers by a Valencian Franciscan: De laude Creatoris, De vita et excellentia Redemptoris, De vita et bona ordinatione Hominis viatoris. “Studies and texts”, 87. III. Altres edicions - Com usar bé de beure e menjar. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1983. 152. Introducció i edició de Jorge J. E . Gracia. Subtítol: Normes morals contingudes en el Terç del Crestià . “Clàssics Curial” nº 6. 1ª edició: 1977. 2ª edició: 1983. - Contes i faules. Barcelona. E d. Barcino. 1925. 168. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en dotzau) nº 6. Text, introducció, notes i glossari de Marçal Olivar. - Dotzè del Crestià. València. Lambert Palmart. 1484. 205 ff. - E l naixement de l’infant Jesús. Barcelona. E d. J. Rubió i Balaguer. 1951. 39. - L o Crestià. Barcelona. E dicions 62. 1983. 317. Selecció a cura d’Albert Hauf. MOLC, 98. 1ª edició. - Prosa (Francesc E iximenis i Ramon de Perellós). Barcelona. E dicions 62 S.A./E diciones Orbis S.A. 1984. 143. - Prosa. Barcelona. E d. Teide. 1996. 165. Versió a cura de X avier Renedo i Sergi Gascón. 2ª edició. - Regiment de la cosa pública. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. 212. 600 Text, introducció, notes i glossari pel P. Daniel de Molins de Rei, O.F.M. Cap. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en dotzau) nº 13. - Regiment de la cosa pública . València. Societat Bibliogràfica Valenciana. 1972. 81 ff. E dició facsímil de Manuel Sanchis Guarner de l’incunable de Christòfol Cofman, València, 1499. - Regles de bona criança en menjar, beure y servir a taula tretes de “L o Terç del Crestià” del P. M. Francesch E iximeniç (segle X IV ) . Barcelona. E d. Joseph Balari Jovany. E stampa de fidel Giró. 1889. 45. - Sapienciari: Proverbis e dits vulgars trets de les obres de Fra Francesc E ximenis e de altres autors, ara per primera vegada fets estampar. Barcelona. L’Arxiu. E d. Antoni Bulbena i Tosell. 1900. 20 fulls i 17 sense nº. - Scala Dei . Barcelona. PAM. 1985. 100. Subtítol: Devocionari de la reina Maria. Transcripció del manuscrit antic i nota preliminar de Curt Wittlin. Versió al català modern d’E lisabet Ràfols. “E l gra de blat”, 55. - Terç del Crestià . Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. 318. A cura dels Pares Martí de Barcelona i Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap. “E ls nostres clàssics”. Col.lecció B (Volums en quart), nº 1. - Terç del Crestià . Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. 302. A cura dels Pares Martí de Barcelona i Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap. “E ls nostres clàssics”. Col.lecció B (Volums en quart), nº 2. - Terç del Crestià . Volum III. Barcelona. E ditorial Barcino. 1932. 296. A cura dels Pares Martí de Barcelona i Feliu de Tarragona, O.F.M. Cap. “E ls nostres clàssics”. Col.lecció B (Volums en quart), nº 4. - Tractat de confessió, ordenat per lo molt reverent mestre Francesch E ix imeniç, del orde dels frares menors e patriarcha de Hierusalem. Barcelona. Stampa E lzeviriana de Borràs i Mestres. 1906. X+ 30. - Tractat de luxúria. Barcelona. Stampa E lzeviriana. 1906. 30. Subtítol: Capítols trets de L o Terç del Crestià . Ms. inèdit en lo XIV segle, compost per lo molt reverend Mestre Francesch E ximéniç. Nova traducció de les històries de Loth e de Susanna. 601 IV. Obres o fragments inserits en articles o monografies -“E l De Triplici Statu Mundi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. Albert G. Hauf i Valls. E UC, X X III. E studis de Llengua i Literatura Catalanes oferts a R. Aramon i Serra. Barcelona. 1979. 265-283. -“E l problema de la Summa Theologica del Maestro Francisco E ximenis, O.F.M. (1340?-1409)”. León Amorós, O.F.M. A FH , 52. 1959. 178-203. -“E l Tractat d’Usura de Francesc E iximenis”. Josep Hernando i Delgado. A ST , 57-8 (1984-5). 1-96. Reeditat a Balmesiana (Biblioteca Balmes) [Barcelona. 1985. 100]. -“E pístola a l’infant Martí, duc de Montblanc”. Dins Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. Volum II. Antoni Rubió i Lluch. Barcelona. IE C. 1921. 399-403. -“Fr. Francesc E iximenis, O.F.M., “De la predestinación de Jesucristo” y el consejo del Arcipreste de Talavera a los que deólogos mucho fundados non son”. Albert Hauf i Valls. A FH , 76. 1983. 239-95. -“L’A rs Praedicandi de Fra Francesc E iximenis”. Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. Dins Homenatge a A ntoni Rubió i L luch. Miscel.lània d’E studis L iteraris, Històrics i L ingüístics. Vol. II. Barcelona. 1936. 301-40. -“Les A llegationes de Fra Francesc E iximenis, O.F.M. sobre la jurisdicció i el poder temporal de l’E sglésia”. Albert G. Hauf i Valls. E studis de L iteratura Catalana en honor de Josep Romeu i Figueres, II. PAM. 1986. 5-33. A cura de Lola Badia i Josep Massot i Muntaner. -“Un fragment del L iber Sermonum de Francesc E iximenis”. Josep Perarnau i E spelt. A TCA , X . 1991. 284-92. V. E dicions d’obres atribuïdes a E iximenis - Cercapou. Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1957. 115. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en dotzau) nº 83. A cura de G. E . Sansone. - Cercapou. Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1958. 108. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en dotzau) nº 84. A cura de G. E . Sansone. - Doctrina Compendiosa. Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. 157. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en dotzau) nº 24. Text i anotació pel P. Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. 602 F ONTS SE CUNDÀRIE S LLIBRE S I. Repertoris bibliogràfics -Alemany i Ferrer, Rafael. Guia bibliogràfica de la literatura catalana medieval. Alacant. Universitat d’Alacant (Secretariat de Publicacions). 1997. 225 (8997). Biblioteca de Filologia Catalana, I. -Viera, David J. Bibliografia anotada de la vida i obra de Francesc E iximenis (1340?1409?). Barcelona. Fundació Salvador Vives Casajuana. 1980. 138. II. E studis sobre F rancesc E iximenis -Alpera, Lluís. L os nombres trecentistas de botánica valenciana en Francesc E iximenis. València. Diputació Provincial de València (Institució Alfons el Magnànim). 1968. 232. -Cerulli, E nrico. Nuove ricerche sul “L ibro della Scala” e la conoscenza dell’Islam in Occidente. Città del Vaticano. Biblioteca Apostolica Vaticana. 1972. 340 (1977). “Studi e testi”, 271. -Cervera Vera, Luis. Francisco E iximenis y su sociedad urbana ideal. Madrid. Swan. 1989. 192. -Coromines, Joan. E ntre dos llenguatges. Volum I. Barcelona. E ditorial Curial. 1976. 241 (166-239). “Biblioteca de cultura catalana”, 19. -E lías de Tejada, Francisco; Pércopo, Gabriella. Historia del pensamiento político catalán. Volum III. Sevilla. E dicio nes Montejurra. 1965. Pp. 89-116; 117-63. - L as doctrinas políticas en la Cataluña medieval. Barcelona. E ditorial Aymá. 1950. 274 (138-163). -E steban Mateo, León. “H ombre-mujer” en V ives. Itinerario para la reflexión. València. Ajuntament de València. 186 (29-53). “J. L.Vives”, 4 B. -Hauf i Valls, Albert G. D’E iximenis a Sor Isabel de V illena. Barcelona/València. PAM/IIFV. 1990. 420 (39-51, 59-184, 323-397). Subtítol: Aportació a l’estudi de la nostra cultura medieval. “Biblioteca Sanchis Guarner”, 19. 603 -Ivars i Cardona, Andreu, O.F.M. E l escritor Fr. Francisco E ximénez en V alencia (1383-1408). Benissa. Ajuntament de Benissa (Comissió de Cultura). 1989. 239. -Lee, Harold; Reeves, Marjorie; Silvano, Giulio. Western Mediterranean Profecy. Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1989. X II+ 348 (75-88). Subtítol: The School of Joachim of Fiore and the Fourteenth-Century Breviloquium. “Studies and Texts”, 88. -Montoliu, Manuel de. E iximenis, Turmeda i l’inici de l’humanisme a Catalunya: Bernat Metge. Barcelona. E ditorial Alpha. 1960. 156. -Nolasc del Molar, O.F.M. Cap. E iximenis. Olot. Biblioteca Olotina. 1962. 55. -Pou i Martí, Josep, O.F.M. V isionarios, beguinos y fraticelos catalanes (ss.X IIXIV ). Alacant. Diputació Provincial d’Alacant (Institut de Cultura Joan GilAlbert). 1996. 745 (563-83). E studi preliminar d’Albert G. Hauf i Valls. “E spejo de Clío”, 9. -Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. Volum II. Barcelona. E ditorial ariel, S.A. 1984. 528 (133-96). Dirigida per Martí de Riquer. Col.laboren Antoni Comas i Joaquim Molas. -Rodríguez-Puértolas, Julio. De la E dad Media a la E dad Conflictiva . Madrid. E ditorial Gredos. 1972. 406 (13-54. Capítol “E iximenis y Mendoza: literatura y sociedad en la Baja E dad Media Hispánica”). -Romeu i Figueras, Josep. L iteratura catalana antiga . Volum II. Barcelona. E ditorial Barcino. 1961. 137 (74-83). Subtítol: E l segle X IV. “Col.lecció popular Barcino”, 194. -Ruiz i Calonja, Joan. Història de la literatura catalana. Barcelona. E d. Teide. 1954. XXXIV+ 645 (98-108). -Saranyana, Josep Ignasi; Zaballa Bescoechea, Ana de. Joaquín de Fiore y A mérica (A cta Philosophica ). Pamplona. E diciones E unate. Pp. 41-75. -Schmid, Beatrice. L es “traduccions valencianes” del “Blanquerna” (V alència, 1521) i de la “Scala Dei” (Barcelona, 1523). E studi lingüístic. Barcelona. Curial E dicions Catalanes. 1988. 345 (290-329). -Torras i Bages, Josep. L a tradició catalana . Barcelona. E dicions 62. 1988. 404 (264-304). MOLC, 66. 2ª edició. 1ª edició Octubre 1981. -Viera, David J.; Piqué, Jordi. L a dona en Francesc E iximenis. Barcelona. E ditorial Curial. 1987. 184. 604 -Vila, Soledad. L a ciudad de E iximenis: Un proyecto teórico de urbanismo en el siglo X IV . València. Diputació Provincial de València. 1984. 156. -Webster, Jill R. E xcerpts from the Work s of Francesc E xamenis. University of St. Andrews (Scotland). “Folklore Seminar Papers”, 3. - Francesc E iximenis. L a societat catalana al segle X IV . Barcelona. E dicions 62. 1967. 96. -Zanoletti, Gabriella. Francesc E iximenis. E stetica medievale dell’eros, della mensa e della città. Milano. Jaca Book. 1986. 203. -D.A. Studia bibliographica. Girona. Col.legi Universitari de Girona de la U.A.B./Diputació de Girona. 1991. 325. Subtítol: E studis sobre Francesc E iximenis I. Conté: “Memorias sobre la vida y obras del escriptor gironí Francesch E ximenes”. Grahit, E mili (pp. 1-40); “Les obres de Fra Francesch E ximeniç (1340?-1409?). E ssaig d’una bibliografia”. Massó i Torrents, Jaume (pp. 41172); “Datos para la biografía de Fr. Francisco E ximenis, Patriarca de Jerusalén”. López, Atanasio, O.F.M. (pp. 173-82); “Inventari de la biblioteca de F. E iximenis”. Sanchis Sivera, Josep (183-4); “Fra Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409?). La seva personalitat, els seus escrits, la seva personalitat literària”. Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. (pp. 185-240); “La Bibliothèque de Francesc E iximenis (1409)”. Monfrin, Jacques (pp. 241-88); “Manuscritos eiximenianos no catalogados por J. Massó Torrents”. Viera, David J. (pp. 289-96); “Incunables i llibres rars del P. Francesc E iximenis (1340?-1409?) publicats entre 1478 i 1592”. Viera, David J. (pp. 297-318); “Más sobre manuscritos, incunables y ediciones raras de la obra de Francesc E iximenis”. Viera, David J. (pp. 319-25). III. Referències a F rancesc E iximenis en llibres i escrits -Abadal, Ramon d’. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya. Barcelona. E dicions 62 S.A. 1972. 301 (21-2, 24, 27, 29, 164, 16877, 278, 281). -Ángel, Conrado, O.F.M. Religiosos ilustres de las Seráficas Provincias de V alencia. Petra. Apóstol y Civilizador. 1988. 354 (38-9). -Antonio, Nicolás. Bibliotheca Hispana V etus. Vol. II. Madrid. Joachim Iborra. 1788. 467 (179-182). -Arnau-García, Ramón. Recull d’humanisme cristià. València. E ditorial Saó. 1999. 148 (44, 46, 49, 52, 69, 78 n. 84). -Bataillon, Marcel. E rasmo y E spaña. Mèxic. F.C.E . 1950. 921 (45, 571, 634-5). 605 Traduït per Antonio Alatorre. Títol original: E rasme et E spagne. -Batllori, Miquel, S.I. A través de la història i la cultura. Barcelona. PAM. 1979. Pp.78-108 (capítol 4: De l’Humanisme Catalano-Aragonès). - Obra Completa. Volum 1. València. E d. Tres i Quatre. 1993. 503 (578, 72, 147-8, 162, 171-4, 282, 297, 298, 323, 324, 349-50). Subtítol: De l’E dat Mitjana. E dició a cura d’E ulàlia Duran (dir.) i Josep Solervicens (coord.). Pròleg de Jordi Rubió. “Biblioteca d’E studis i Investigacions”, 18. - Obra Completa. Volum 5. València. E d. Tres i Quatre. 1995. 449 (13, 29, 39, 41, 48, 90, 366). Subtítol: De l’Humanisme i el Renaixement. E dició a cura d’E ulàlia Duran (dir.) i Josep Solervicens (coord.). Pròleg d’E ulàlia Duran. “Biblioteca d’E studis i Investigacions”, 22. - Orientacions i recerques. Segles X II-XX . Montserrat. Curial E dicions Catalanes. PAM. 1983. 261 (11-79). “Textos i estudis de cultura catalana”, 7. -Baucells i Reig, Josep. E l fons “Cisma d’Occident” de l’A rxiu capitular de la Catedral de Barcelona. Barcelona. IE C. 1985. 311 (146). Subtítol: Catàleg de còdexs i pergamins. -Beneyto Pérez, Juan. Ideas políticas de la E dad Media. Madrid. E diciones Fe. 1941. 150 (21, nº40, 1-6, 154, 198). - L os orígenes de la ciencia política en E spaña. Madrid. IE P. 1949. 414 (25ss, 170-3, 387-90). - Textos políticos españoles de la Baja E dad Media. Madrid. IE P. 1944. 382 (28ss). -Bulbena i Tosell, Antoni. Crestomatia de la llengua catalana (des del IX segles al XIX). Volum I. Barcelona. Biblioteca Clàssica Catalana. 1907. 305 (162-84). - Paremiologia catalana sobre l’A mor, la Fembra i lo Matrimoni. Barcelona. Catalònia. 1915. VII+ 37. Subtítol: Aforismes tretes d’autors antics i moderns ab eltres de recollits entre la gent. -Burns, Robert Ignatius, S.I. Islam under the Crusades. Princeton (N.J.). Princeton University Press. 1973. 474 (87, 394). - Medieval Colonialism. Princeton (N.J.). Princeton University Press. 1975. 394 (215 n.4). -Carbonell, Pere Miquel. Chrónica de E spanya fins ací no divulgada . Volum I. Barcelona. E ditorial Barcino. 1997. 278 (175-6). 606 “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció B nº 16. -Carreras i Artau, Joaquim i Tomàs. Historia de la Filosofia española. Filosofía cristiana de los siglos X III al X V . Volum II. Madrid. Asociación española para el progreso de las ciencias. 1943. 686 (477-80). -Carreras i Artau, Tomàs. Introducció a la història del pensament filosòfic de Catalunya i cinc assaigs sobre l’activitat filosòfica . Barcelona. Llibreria Catalònia. 1931. X+ 270 (62). -Carreras Candi, Francisco. Geografía General del Reino de V alencia. Barcelona. Alberto Martín S.A. 1929. 1007 (587-629). -Castillo de Bovadilla, Gerónimo. Política para corregidores y señores de vasallos en tiempos de paz y guerra. Volum II. Madrid. Real de la Gazeta. 1775. 824 (119, 145). -Coll, Jaume, O.F.M. Chrónica Seráfica de la Santa Provincia de Cathaluña de la regular observancia de nuestro padre S. Francisco. Barcelona. 1738. 381ff (184-88). Reimprés a Madrid, E d. Cisneros. 1981. X X I+ 381+ 2. “Crónicas franciscanas de E spaña”, volum 21. -Del Treppo, Mario. E ls mercaders catalans i l’expansió de la corona catalanoaragonesa al s. X V . Barcelona. Curial. 1976. P. 210. -Denk, Otto. E inführung in die Geschichte der altk atalanischen L iteratur. München. M. Poessl. 1893. 510 (76-9, 82, 114-5, 154, 159). -Diago, Francisco, O.P. A nales del Reino de V alencia. Llibre I. València. 1613. Pp. 15r-17v (cap. IX). - Historia de la provincia de A ragón de la Orden de predicadores desde su origen y principio hasta el año mil y seyscientos. Llibre II. Barcelona. Sebastián de Cormellas. 1599. Foli 183v. Reimprés per Librerías Paris-Valencia. 1999. -Díaz Díaz, Gonzalo. Hombres y mujeres de la Filosofía E spañola. III. E -G . Madrid. CSIC. 1988. X LII+ 680 (13-20). -Du Petit-Bornand, Jean Baptiste. Prolodium de primatu Domini N . Jesu Christi et causa motiva incarnationis. Barcelona. Subirana Fratres. 1902. 362 (40-2). Traduït per Ambrosio de Saldes. Títol original: E ssai sur la primauté de N.S. Jésus-Christ et sur le motif de l’incarnation. -Duran, E ulàlia; Requesens, Joan. Profecia i poder al Renaixement. València. E liseu Climent editor. 1997. 452 (31-49). Subtítol: Texts profètics catalans favorables a Ferran el Catòlic. E studi i edició. “Col.lecció 3 i 4”, 157. -Duran i Sanpere, A. Barcelona i la seva història. Volum I. Barcelona. Curial. 1973-75. 698 (16-7, 94, 176, 616). 607 - Barcelona i la seva història . Volum II. Barcelona. Curial. 1973-75. 800 (257, 300, 453, 699). -E scolano, Gaspar. Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de V alencia. Valencia-Madrid. Terraza, Aliena y compañía (Juan B. Perales impresor). 1878. 700 (497). [Volum I. 5ª part, cap. VII]. Reimprés per Librerías Paris-Valencia. -Fabricius, Johann Albert. Bibliotheca latina mediae et infimae aetatis. Volum VI. Firenze. T. Banacchi. 1858. 676 (618). -Fuster, Joan. E l País V alenciano. Barcelona. Destino. 1962. 526 (115, 503). - L a decadència al País V alencià . Barcelona. E d. Curial. 1976. 200 (115, 119-20, 123). “Biblioteca de cultura catalana”, 22. - L libres i problemes del Renaixement . València. IIFV- PAM. 1989. Pp. 942 (30-5. Capítol “Joan Lluís Vives i València. 1528”). “Biblioteca Manuel Sanchis Guarner”, 18. - Obres Completes. Volum III. B arcelona. E dicions 62. 1971. 446 (426). Subtítol: Viatge pel País Valencià. - Obres Completes. Volum IV. Barcelona. E dicions 62. 1975. 422 (337, 339). Subtítol: Assaigs. - Obres Completes. Volum VII. Barcelona. E dicions 62. 1994. 384 (95158 (107-11). E pígraf “E l “republicanisme” de Francesc E iximenis”. Dins del capítol “De les Germanies i els agermanats”. Dins Heretgies, revoltes i sermons (3 assaigs d’història cultural). Subtítol: Llengua, Literatura, Història, 2. - Poetes, moriscos i capellans. Barcelona. Edicions 62. 1991. 510 (319, 343, 377-78, 382, 384, 392). Dins Obres Completes, I. L lengua, literatura, història. 3ª edició. 1ª edició 1968. - Qüestió de noms. València. Almudín. 1978. 58 (13). - Rebeldes y heterodoxos. Barcelona. Ariel. 1972. 200 (15, 21-4, 26-31). Traduït per Josep Palacios. Títol original: Rebels i heterodoxos. -Garcia, Miquel. L a Germania dels menestrals de V alència. València. E d. E nric Valor. Gorg. 1974. 64 (17). -Garcia, Miquel; Císcar Pallarés, E duard. Moriscos i agermanats. València. L’E stel. 1974. 191 (59, 60). -García Cárcel, Ricard. L as Germanías de V alencia . Barcelona. Península. 1975. 318 (50-1). 608 - L a revolta de les Germanies. València. Diputació de València (Institució “Alfons el Magnànim”). 1981. 112 (28-31, 77-8). -García Gallo, Alfonso. Manual de historia del derecho español . Volum II. Madrid. Artes Gráficas. 1971. 1297 (n.92, 998). -Giesey, Ralph A. If Not, Not. The Oath of the A ragonese and the L egendary L aws of Sobrarbe. Princeton (N.J.). Princeton University Press. 1968. 277 (164-73, 241, 260). -Guia, Josep; Conca, Maria. E ls primers reculls de proverbis catalans. BellpuigBarcelona. Ajuntament de Bellpuig-PAM. 1996. 326 (29-30). Pròleg de J. Romeu i Figueras. “Biblioteca de cultura popular “Valeri Serra i Boldú””, 7. -Hauf i Valls, Albert. “Text i context de l’obra de sor Isabel de Villena”. Dins D.A. L iteratura valenciana del s. X V . València. Germà Colon/CVC. 1991. 124 (91-124 [103-8]). “Sèrie minor”, 6. -“Fray Hernando de Talavera, O.S.H. y las traducciones castellanas de la V ita Christi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M.”. Dins D.A. E ssays on Medieval Translation in the Iberian Peninsula. Castelló. Universitat Jaume I/Creighton University (Tomàs Martínez/Roxana Recio editors). 2001. Pp. 203-50. “E studis sobre la traducció”, 9. -Hebrera y E smir, José Antonio de. O.F.M. Crónica de la provincia franciscana de A ragón. Parte 1ª. Madrid. E ditorial Cisneros. 1991. 564 (431-5. Llibre III. Cap. X X I). Reproducció facsimilar de l’edició de 1703. “Crónicas franciscanas de E spaña”, volum 4. -Hinojosa, E duardo de. Obras de E duardo de Hinojosa. Volumen I. Madrid. Ministerio de Justicia y CSIC. 1948. 278 (67-70, 129-51). -Hillgarth, J.N. The Spanish Kingdoms. 1250-1516 . Volum I. Oxford. Clarendon Press. 1976. 455 (68). Subtítol: 1250- 1410. Precarious Balance. -Hurter, H. N omenclator literarius theologiae catholicae. Volum II. Oeniponte. Libraria Academica Wagneriana. 1905-13. 1582+ CLX X X II (col. 776-7). -Iriarte, Lázaro. O.F.M. Historia franciscana. València. E ditorial Asís. 1979. 610 (107). -Ivars i Cardona, Andreu, O.F.M. Dos creuades valenciano-mallorquines a les costes de Berberia . València. Imprenta de Olmos y Luján. 1921. CX X I+ 175 (X X II, XLIV, LVIII-LIX , LX X IX , 12, 29). 609 -Javierre Mur, Aurea L. María de L una, reina de A ragón. Madrid. CSIC. 1942. 334 (2-3, 10, 137, 142, 171-4). -Llorente, Teodor. E spaña, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia . Volum II. Barcelona. Daniel Cortezo. 1889. 1063 (210). Reimprés a València. 1980. Albatros E diciones. “Bibliotheca Valentina”, 8. -Mac Kay, Angus. Spain in the Middle A ges. London. The Mac Millan Press Ltd. 1977. 245 (109-11, 116-7). Subtítol: From Frontier to E mpire. 1000-1500. -Maravall Casesnoves, Josep Antoni. E studios de historia del pensamiento español, I. Madrid. E diciones de Cultura Hispánica. 1973. 509. 2ª edició. Conté: “E l concepto de monarquía en la E dad Media española” (pp. 68-89); “La corriente democrática medieval en E spaña y la fórmula quod omnes tangit” (pp. 175-90); “La idea de cuerpo místico en E spaña antes de E rasmo” (pp. 193-213); “Franciscanismo, burguesía y mentalidad precapitalista: La obra de E iximenis” (pp. 393-412). - E l concepto de E spaña en la E dad Media. Madrid. Centro de E studios Constitucionales. 1997. 523 (20, 266). 4ª edició. 1ªedició: 1954. -Massó i Torrents, Jaume. Repertori de l’antiga literatura catalana, I. L a poesia. Barcelona. Alpha. 1932. Pp. 240, 301-2, 305, 489. -Massot i Muntaner, Josep, O.S.B. L a literatura de l’E dat Mitjana a la Renaixença . Barcelona. PAM. 1980. 244 (212, 214-5). Subtítol: Trenta anys d’estudis sobre la llengua i literatura catalanes (19501980) II. La literatura. “Biblioteca Serra d’Or”, 5. -Menéndez y Pelayo, Marcelino. Historia de los heterodoxos españoles. Volum I. Madrid. E ditorial Católica, S.A. 1956. 1087 (692-3, n. 63). “Biblioteca de Autores Cristianos”, 150. -Milhou, Alain. Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscanista español. Valladolid. Publicaciones de la Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista. 1983. 474 (55-9, 123-5, 128, 137-9, 227, 384-5). “Cuadernos Colombinos”, IX . -Mira, Joan Francesc. Som: llengua i literatura. València. Tres i Quatre. 1978. 126 (69). “Papers bàsics”, 3. -Miret i Sans, Joaquim. Sempre han tingut béch les oques. A puntacions per la història de les costumes privades. Barcelona. Stampa d’en F. Badia. 1905-6. Pp. 22-31, 58. 610 -Molas, Joaquim. L ectures crítiques. Barcelona. E dicions 62. 1975. 224 (13). -Morel-Fatio, A. Grundriβ der romanischen Philologie, II, 2. Straβburg. K.J. Trübner. 1897. 496 [70-128 (98-101)]. Subtítol: Katalanische Literatur. -Nicolau d’Olwer, Lluís. Resum de literatura catalana. Barcelona. E ditorial Barcino. 1927. 128 (21, 29, 55, 73-5, 81, 120). “Col.lecció popular Barcino”, 33. -Pella i Forgas, Josep. L libertats y antich govern de Catalunya. Barcelona. Francesch Puig. 1905. Pp. 58, 136. -Perarnau i E spelt, Josep. L ’”A lia informatio beguinorum” d’A rnau de V ilanova. Barcelona. Facultat de Teologia de Barcelona (Secció de Sant Pacià). 1978. 213 (136). “Studia, Textus, Subsidia”, II. -Perarnau i E spelt, Josep; Cabestany i Fort, Joan- F. E l Cisma d’Occident a Catalunya, les Illes i el País V alencià. Barcelona. IE C. 1979. 249 (117). -Pla i Cargol, Joaquim. Biografías de Gerundenses. Girona. Dalmau Carles Pla. 1948. 329 (41-2). -Proaza, Alonso de. Oratio luculenta de laudibus V alentiae. València. Lorenzo Huntz. 1505. 30 ff. -Puchades i Bataller, Ramon J. A ls ulls de Déu, als ulls dels homes. València. Universitat de València (U.P. Paleografia. Departament d’Història de la antiguitat i de la cultura escrita). 1999. 223 (89-90, 99-106, 128-42, 144, 148). Subtítol: E stereotips morals i percepció social d’algunes figures professionals en la societat medieval valenciana. -Puig i Puig, Sebastià. E piscopologio Barcinonense: Pedro de L una, último Papa de A viñón (1387-1430). Barcelo na. Políglota. 1920. 632 (214-27). -Ramon i Ferrer, Lluís. E dició crítica i estudi de la “Summa de Col.lacions” de Joan de Gal.les (tesi doctoral). València. Universitat de València (Servei de Publicacions). 1997. 214 (82-94)+ 807. -Ribelles Comín, José. Bibliografía de la lengua valenciana. Volum I. Madrid. Tip. de la RABM. 1929. P. 486. - Bibliografía de la lengua valenciana . Volum II. Madrid. Tip. de la RABM. 1929. P. 559. -Riera i Sans, Jaume. E l cavaller i l’alcavota. Barcelona. Club E ditor. 1973. 282 (18, 24, 28, 32, 54). -Riquer, Martí de. A proximació al “Tirant lo Blanc”. Barcelona. E dicions dels Quaderns Crema. 1990. 319 (204-9. Capítol: “Aspectes de la guerra segons E iximenis”). 611 - Heràldica catalana des de l’any 1150 al 1550. Volum I. Barcelona. Edicions dels Quaderns Crema. 1983. 353 (75). - L ’arnès del cavaller. A rmes i armadures catalanes medievals. Barcelona. Ariel. 1968. 239 (73-91). - L iteratura catalana medieval. Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1972. 140 (53-6, 132). - Resumen de literatura catalana medieval. Barcelona. Seix Barral. 1947. 175 (60-6). -Rodríguez, Isaías. “Autores espirituales españoles de la E dad Media”. Dins D.A. Repertorio de Historia de las ciencias eclesiásticas en E spaña, I (siglos III-X V I). Salamanca. Instituto de Historia de la Teología. 1967. Pp. 175-351 (261-9). -Rodríguez, Josep. Biblioteca valentina . València. E . Climent. 1977. 614 (570). Reimpressió de l’edició de 1747. -Rodríguez-Puértolas, Julio. Fray Íñigo de Mendoza y sus “Coplas de la V ita Christi” . Madrid. E ditorial Gredos. 1968. 626 (167, 173). -Roig i Jalpí, Joan Gaspar. Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona, y cosas memorables suyas E clesiasticas, y Seculares, assi de nuestros tiempos como de los passados. Barcelona. Jacinto Andreu. 1678. 526 (175, 362). -Rubió i Balaguer, Jordi. De l’E dat Mitjana al Renaixement. Barcelona. Aymà. 1948. 175 (78-9). - Humanisme i Renaixement. Barcelona. PAM. 1990. 368 (124-7, 132-3). “Obres de Jordi Rubió i Balaguer”, VIII. - L a cultura catalana del Renaixement a la decadència. Barcelona. E dicions 62. 1964. 173 (28, 84, 117, 122). “A l’abast”, 17. - V ida española en la época gótica . Barcelona. E d. Alberto Martín. 1943. 292 (23ss). -Rubió i Lluch, Antoni. Discursos leídos ante la Real A cademia E spañola en la recepción pública del Sr. D. A ntonio Rubió y L luch el día 23 de marzo de 1930. Barcelona. Imprenta de Ángel Ortega. 1930. 62 (1-49. Discurs “Del nombre y de la unidad literatia de la lengua catalana”). - Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. Volum I. Barcelona. IE C. 1908. X X X VI+ 487 (X VI, X IX-X X , X X VII, 244-5, 248-9, 325-6, 357-8, 367, 372-3, 380-1, 388, 392, 423). - Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval. Volum II. Barcelona. IE C. 1921. LX X V+ 453 (X X V, X X VII, X LVI I, LVIII, LX X , 168, 369, 399, 405). - E l renacimiento clásico en la literatura catalana. Barcelona. Jaime Jesús Roviralta. 1889. Pp. 54ss, 64-5. 612 -Rubio i Vela, Agustí. E pistolari de la V alència medieval , II. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1998. 448 (Doc. 9, 14, 29, 61). Pròleg d’Antoni Ferrando. Introducció, edició, notes i apèndixs d’Agustí Rubio. “Biblioteca Manuel Sanchis Guarner”, 43. -Sáinz Rodríguez, Pedro. A ntología de la literatura espiritual española, I . E dad Media. Madrid. Universidad Pontificia de Salamanca. 1984. 790 539-52). “E spirituales españoles”, 28. -Salazar, Pedro. Crónica y historia de la fundación y progreso de la provincia de Castilla de la orden del bienaventurado P. San Francisco . Libro II. Madrid. Imprenta Real. 1612. 510 (128). -Sanahüja, Pere, O.F.M. Historia de la Seráfica Provincia de Cataluña. Barcelona. E d. Seráfica. 1959. 1004 (21, 50, 112, 156-8, 198, 216, 274, 282). -Sanchis Guarner, Manuel. A proximació a la història de la llengua catalana. E stella. Salvat E ditores, S.A. 1980. 251. Subtítol: Creixença i esplendor. - L a ciutat de V alència . València. Publicacions de Belles Arts de València. 1972. X IV+ 529 (92-4, 126-7, 156-7). - L a llengua dels valencians. València. E liseu Climent editor. 1978. 211 (7, 22, 25-6, 36-7). “La Unitat”, 7. - Per a una caracterització valenciana. València. Ajuntament de València. 1972. 40 (19-20). Discurs de mantenedor dels Jocs Florals de València (30-VII-1971). -Sanchis Sivera, Josep. E studis d’Història actual. València/Barcelona. IIFV/PAM. 1999. 255. E dició, introducció, bibliografia i notes a cura de Mateu Rodrigo Lizondo. Notícia biogràfica de Francesc Pérez i Moragón. Pròleg d’Antoni Ferrando. Traducció dels textos de J. Sanchis Sivera: E lvira Íñigo. - L a catedral de V alencia. Guía histórica y artística . València. Francisco Vives Mora. 1909. XIV+ 592 (451). -Sbaralea, J.H., O.F.M. Supplementum et Castigatio ad Scriptores trium ordinum S. Francisci. A Waddingo, aliisve descriptos. Volum I. Roma. E ditore Attilio Nardechia. 1908. 385 (308-10). Dins “Bibliotheca Historico-Bibliographica”. Vol. II. Pars I. -Soldevila, Carles. Figures de Catalunya . Barcelona. E ditorial Aedos. 1955. 400 (69-72). Pròleg de Ferran Soldevila. 613 -Tasis, Rafael. Joan I, el rei caçador i músic. Barcelona. E ditorial Aedos. 1959. 317 (211-2, 251). - L a vida del rei Pere III . Barcelona. E ditorial Aedos. 1954. 425 (96, 1689, 308-9). - Pere el Cerimoniós i els seus fills. Barcelona. E dicions Vicens-Vives. 1980. 242 (129, 180, 242). “Història de Catalunya-Biografies Catalanes”. Volum 7. -Teixidor i Trilles, Josep, O.P. A ntigüedades de V alencia. Observaciones críticas. Volum II. València. Francisco Vives Mora. 1895. Pp. 25, 29. - E studios de V alencia . València. Universitat de València (Secretariat de Publicacions). 1976. 357 (17, 107, 137-42). Subtítol: Historia de la Universidad hasta 1616. - San V icente Ferrer, promotor y causa principal del antiguo E studio General de V alencia. Madrid. CSIC (E scuela de E studios Medievales). 1945. XLIX+ 67 (XXV- XXVII, 23-7, 32, 37-60). E studi introductori de F. Suárez Verdeguer. -Terry, Arthur. Catalan L iterature. London. E rnest Benn. 1972. X IX + 136 (302). -Tolrá de Bordas, Joseph (l’abbé). L ’Ordre de saint François d’A ssisse en Rousillon. Perpignan. C. Latrobe. 1884. 553 (73-94). -Trueta, Josep. L ’E sperit de Catalunya . Mèxic. Institució de Cultura Catalana. 1950. 216 (87-92). -Truyol i Serra, Antoni. Historia de la Filosofía del Derecho y del E stado, I . Madrid. Biblioteca de la Revista de Occidente. 1976. 423 (370-1). Subtítol: De los orígenes a la baja E dad Media. -Valls i Taberner, Ferran. Obras selectas. Volum II. Madrid-Barcelona. CSIC. 1954. Pp. 281-318 (304-5. Article “Los abogados en Cataluña durante la E dad Media”). -Vicens i Vives, Jaume. Notícia de Catalunya . Barcelona. E dicions Destino S.A. 1984. 208 (80-3). “Llibres a mà”, 9. -Vicent Ferrer, sant. O.P. Sermons de quaresma . Volum I. València. Albatros. 1973. 192 (14, 22, 28). E studi preliminar de Manuel Sanchis Guarner. -Vila, Marc-Aureli. E l Regne de V alència en 1383. Barcelona. Dalmau. 1978. 64. Subtítol: Notes geoeconòmiques. “E pisodis de la història”, 225. 614 -Vilanova, E vangelista. O.S.B. Història de la teologia cristiana . Volum I. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/E ditorial Herder. 1986. 787 (666-671). Subtítol: Des dels orígens al segle XV. “Col.lectània Sant Pacià” nºXXXII. -Villanueva, Jaime. V iaje literario a las iglesias de E spaña . Volum II. Madrid. Imprenta Real. 1806-1852. Pp. 1-3, 8-9, 157-61. - V iaje literario a las iglesias de E spaña . Volum X VI. Madrid. Imprenta Real. 1806-1852. Pp. 42-3. - V iaje literario a las iglesias de E spaña . Volum X X . Madrid. Imprenta Real. 1806-1852. P. 152. -Vives, Joan Lluís. Obras Completas. Volum I. Madrid. Aguilar. 1947. 389 (1789). Traducció de Llorenç Riber. -Vives y Liern, Vicente. L as casas de estudios en V alencia . Valencia. Viuda de E milio Pascual. 1902. 119 (26-7). -Waddingus, Lucas. O.F.M. A nnales Minorum seu trium ordinum a S. Francisco Institutorum. Volum IX . Florència. Ad Claras Aquas (Quaracchi). 1932. 752 (401-4). - Scriptores Ordinis Minorum. Roma. 1650. Reimprés a Bibliotheca Historico-Bibliographica. Volum I. Roma. E ditore Doct. Attilio Nardechia. 1906. 243 (140-1). -Webster, Jill R. E ls menorets: The Franciscans in the Realms of A ragon from St. Francis to the Black Death. Toronto. Pontifical Institute of Mediaeval Studies. 1993. 455 (23, 34, 125, 166). - Per Déu o per diners. E ls mendicants i el clergat al País V alencià. CatarrojaBarcelona. E ditorial Afers. 1998. 202 (59-62, 64, 71, 75, 77-8). -Wittlin, Curt J. De la traducció literal a la creació literària . València-Barcelona. IIFV/PAM. 1995. 253 (81-101). “Biblioteca Sanchis Guarner”, 34. -X imeno, Vicente. E scritores del reyno de V alencia, chronologicamente ordenados desde el año M.CC.X X X V III, de la Christiana Conquista de la misma ciudad, hasta el de M.DCC.X L V II. Volum I. València. Joseph E stevan Dolz. 1747. P. 17. -Zurita, Jerónimo. Indices rerum ab A ragoniae regibus gestarum ab initiis regni ad annum MCDX. L iber tertius. Saragossa. Portonario de Ursino. 1578. 407 (401). -D.A. Intel.lectuals i escriptors a la Baixa E dat Mitjana. Barcelona. Curial E dicions Catalanes/PAM. 1994. 281 (27-8, 74, 81 n.4, 94 n.90, 115-20, 126 n.4, 138). Subtítol: Treball del Seminari de Literatura Medieval del Departament de Filologia Catalana (Universitat de Barcelona, 1988-94). 615 A cura de Lola Badia i Albert Soler. “Textos i E studis de Cultura Catalana”, 36. Autors: J. Izquierdo, A. Soler, J. Pujol, L. Cabré, X . Renedo, S. Cingolani, L. Badia, A. Carré, J. Turró. IV. Referències a F rancesc E iximenis en obres enciclopèdiques o de sistematització de coneixements -Aguado Bleyde, Pedro. Manual de historia de E spaña. Volum I. Madrid. E spasa-Calpe. 1958-59. 1063 (941). -Alborg, J.L. Historia de la literatura española. Volum I. Madrid. Gredos. 1970. 1082 (447). -Almela i Vives, Francesc. L a literatura valenciana . València. Ajuntament de València. 1934. 68 (10-11). -Amador de los Ríos, José. Historia crítica de la literatura española. Volum VI. Madrid. J. Rodríguez. 1861-5. Pp. 282-3. -Batlle, Carme. Història de Catalunya . Volum III. Barcelona. E dicions 62. 1988. 502 (335-8). Subtítol: L’expansió baix-medieval. Pròleg de Pierre Vilar. Director: Pierre Vilar. Coordinador: Josep Termes. -Cejador y Frauca, Julio. Historia de la lengua y literatura castellana . Volum I, 1ª part. Madrid. Imprenta Radio. 1927. 357 (328-9). -Comas, Antoni. A ntologia de la literatura catalana. Barcelona. Fundació Mediterrània. 1980. 586 (71-7). -Delaruelle, E .; Labande, E .R.; Orliac, Paul. Historia de la Iglesia . Volum X VI. València. E dicep. 1976. 630 (60, 61, 114, 115, 121). Subtítol: La crisis conciliar. -Deyermond, A.D. Historia de la literatura española, I. Barcelona. 1984. 419 (250). Subtítol: La E dad Media. -Díez-E charri, E miliano; Roca Franquesa, José María. Historia General de la literatura española e hispanoamericana. Madrid. Aguilar. 1972. X X X VI+ 1590 (120). -Di Girolamo, Costanzo. L a letteratura romanza medievale. Bologna. Il Mulino. 1994. 480 (276). -Fitzmaurice-Kelly, James. A History of Spanish L iterature. New York/London. D. Appleton. 1921. 423 (107). 616 -Marcet i Salom, Pere. Història de la llengua catalana, I. Barcelona. E ditorial Teide S.A. 1987. 400 (152-3). -Martínez Ferrando, J.E . Història dels catalans. Volum III. Barcelona. Ariel. 1963-74. Pp. 1658, 1670, 1700, 1772, 1852, 1853. Subtítol: Baixa E dat Mitjana (ss. XII, XIII, XIV, XV). Dirigida per Ferran Soldevila. -Nadal, Josep Maria; Prats, Modest. Història de la llengua catalana, 1 . Barcelona. E dicions 62. 1993. 542 (479-83). Subtítol: Dels orígens fins al s. XV. Pròleg de Joaquim Molas. 4ª edició. 1ª edició: 1982. -Pérez-Rioja, José Antonio. Diccionario literario universal. Madrid. E ditorial Tecnos. 1977. 189 (319). -Reglà i Campistol, Joan. A proximació a la història del País V alencià . València. Tres i Quatre. 1975. 205 (169). -Salrach, Josep Maria; Duran, E ulàlia. Història dels Països Catalans, 2. Barcelona. E dhasa. 1981. 723-1264 (335-8). Subtítol: Dels orígens a 1714. Coordinada per Albert Balcells. -Sirera, Josep Lluís. Història de la literatura valenciana . València. E dicions Alfons el Magnànim. 1995. 607 (46-52. Dins del capítol: “Una literatura per a un nou país” [25-67]). -Soldevila, Ferran. Historia de E spaña. Barcelona. E d. Ariel. 1962. 510 (157, 161, 167, 182, 183). 2ª edició. 1ª edició: 1953. -Soldevila, Ferran; Valls i Taberner, Ferran. Historia de Cataluña. Madrid. Alianza Universidad. 1982. 530 (271-7). Traducció de Núria Sales. Títol original: Història de Catalunya. -Valbuena Prat, Ángel. Historia de la literatura española. Volum I. Barcelona. E d. Gustavo Gili, S.A. 1981. 599 (404). Subtítol: E dad Media. -Vallverdú, Josep. Història de la literatura catalana . Barcelona. Arimany. 1976. 204 (38, 39). -D.A. Biografía eclesiástica completa . Volum X X X . Madrid. Alejandro Gómez Fuentenebro. 1868. Pp. 721-6. Sota la direcció de Basilio Sebastián Castellanos de Losada. -D.A. Diccionari biogràfic. Volum II (D -L). Barcelona. Albertí editor. 1968. 564 (74-6). 617 -D.A. Diccionario de autores (de todos los tiempos y países). Volum II. Barcelona. E d. Hora, S.A. 1988. 1260 (799-800). -D.A. Dictionnaire de spiritualité ascétique et mystique. Volum III. Paris. Beauchesne. 1954. 1879 (386. Article “Denys l’Aréopagite”). -D.A. Dictionnaire de spiritualité ascétique et mystique. Volum IV. Paris. Beauchesne. 1954. 2222 (1121. Article “E spagne”). -D .A. E nciclopedia italiana (di scienze, lettere ed arti). Volum X IV. Milano. TrevesTreccani- Tumminelli. 1929-61. P. 678. -D.A. E nciclopedia universal ilustrada europeo-americana . Volum LXX. MadridBarcelona-Bilbao. E ditorial E spasa-Calpe S.A. 1930. 1580 (570-1). -D.A. E spaña Sagrada. Volum X LIV. Madrid. E d. E nrique Flores. M.F. Rodríguez. 1747 ss. 416 (235-7). -D.A. Gran E nciclopedia de la Región V alenciana. Volum IV. València. Gran E nciclopedia de la Región Valenciana, S.A. 1973. 320 (95-6). -D.A. Gran E nciclopedia L arousse. Volum IV. Barcelona. E ditorial Planeta, S.A. 1974. 1032 (106). -D.A. Gran E nciclopedia Rialp. Volum VIII. Madrid. E ditorial Rialp. 1971-5. 867 (415). -D.A. Gran E nciclopèdia V alenciana. Volum IV. València. Difusora de Cultura Valenciana, S.A. 1991. 354 (47-8). -D.A. Història de Catalunya. Volum III. Barcelona. Salvat E ditores, S.A. 1978. 300 (269). Director: Joan Salvat. Director editorial: Josep M. Salrach. Coordinador del volum III: Josep M. Salrach. -D.A. Història de Catalunya. Volum I. Barcelona. E ditorial Aedos. 1969. 544 (370-2). Dirigida per Joan Reglà. -D.A. Historia de la acción educadora de la Iglesia en E spaña . Volum I. Madrid. BAC. 1995. 1037 (320-2. Dins del capítol II: “La educación de los príncipes”. Bonifacio Palacios Martín). Subtítol: E dades Antigua, Media y Moderna. Dirigida per Bernabé Bartolomé Martínez. Col.lecció BAC Maior, 49. -D.A. Història de la cultura catalana. Volum I. Barcelona. E dicions 62. 1999. 286 (94-5). Subtítol: L’esplendor medieval. Segles X I-XV. Direcció de l’obra: Pere Gabriel. Assessor de direcció: Josep Termes. 618 -D.A. Historia de la Iglesia en E spaña . Volum II-2ª. Madrid. BAC. 1987. 716 (163, 207, 236-8, 441, 451). Dirigida per Adolfo García Villoslada. Volum II-2ª. Dirigit per Javier Fernández Conde. Subtítol: “La Iglesia en E spaña de los ss. VIII al X IV”. Col.lecció BAC Maior, 22. -D.A. Història de la literatura catalana. Volum I. Barcelona. E dicions 62 i E ditorial Orbis S.A. 1984. 322 (57-69. Capítol “La prosa al s. X IV”. X avier Renedo). Subtítol: Dels inicis als nostres dies. Direcció: Joan Manuel Prado i Francesc Vallverdú. Consell Directiu: Glòria Casals, X avier Fàbregas, Manuel Llanas, Ramon Pinyol, Llorenç Soldevila i Francesc Vallverdú. -D.A. Historia de la literatura española . Volum 1. León. Editorial E verest S.A. 1993. 505 (421). Subtítol: E dad Media. -D.A. Historia del pueblo valenciano. Volum I. València. Diari Levante. 1988. 363 [341-360 (346-8). Dins del capítol “E l Siglo de Oro de las letras valencianas”. Antoni Ferrando]. -D.A. L exik on des Mittelalters, III. München und Zürich. Artemis Verlag. Juni 1986. 2219 (1760-1. Uta Lindgren). Subtítol: Codex Wintoniensis bis E rziehungs- und Bildungswesen. 10ª edició. 1ª edició: maig 1984. -D.A. L iteratura catalana dels inicis als nostres dies. Barcelona. E dhasa. 1979. 538 (79-83). -D.A. The N ew E ncyclopaedia Britannica . Macropaedia, X . Chicago. E ncyclopaedia Britannica Inc. 1983. 1287 (1124). 15ª edició. -D.A. The New E ncyclopaedia Britannica. Micropaedia, IV. Chicago. E ncyclopaedia Britannica Inc. 1983. 1050 (3). V. Altres llibres consultats -Anònim. L as florecillas de San Francisco. Madrid. Salvat E ditores S.A. i Alianza E ditorial S.A. 1969. 176. Versió castellana i pròleg de Federico Muelas. Títol original: I fioretti di San Francesco. “Biblioteca básica Salvat/Libros RTV”, 39. 619 -Arquillière, H.-X . L ’augustinisme politique. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1972. 206. Subtítol: E ssai sur la formation des théories politiques du Moyen-Âge. 2ª edició. -Baudry, Léon. Guillaume d’Occam. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1950. 316. Subtítol: Sa vie, ses oeuvres, ses idées sociales et politiques. -Bernat de Claravall, sant. O. Cist. L a consideració. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/Fundació E nciclopèdia Catalana. 1989. 153. Subtítol: Al Papa E ugeni. Introducció d’Agustí Altisent, O. Cist. “Clàssics del Cristianisme”, 10. -Bonaventura, sant. O.F.M. Obres escollides. Barcelona. E ditorial Laia. 1986. 279. Traducció i edició a cura de Pere Villalba i Verneda. “Textos Filosòfics”, 44. -Bühler, Johannes. Die Kultur des Mittelalters. Leipzig. Alfred Kröner Verlag. 1931. 343. “Kröners Taschenaufgabe”. Band 79. 2ª edició. -Carlyle, A. J. L a libertad política. Mèxic. FCE . 1942. 294. Traduït per Vicente Herrero. Títol original: Political L iberty; a History of the Conception in the Middle A ges and Modern Times. -Chenu, Marie-Dominique. O.P. Sant Tomàs d’A quino, avui. Barcelona. PAM. 1974. 159. Traducció i pròleg de Pacià Garriga. Títol original: St. Thomas d’Aquin et la théologie. “E l Gra de Blat”, 6. -Conrad, Hermann. Dantes Staatslehre im Spiegel der scholastischen Philosophie seiner Zeit. Heidelberg. Schriften der süddeutschen Juristen. 1946. 59. -Corts Grau, José. Historia de la Filosofía del Derecho. Madrid. E ditora Nacional. 1968. 533. -Crocco, Antonio. Gioacchino da Fiore e il gioachinismo. Napoli. Lignore E ditore. 1976. 222. 2ª edició. 1ª edició: març 1960. -D’Agostino, Francesco. L a tradizione dell’epieik eia nel Medioevo latino. Milano. Dott. A. Giuffrè editore. 1976. 315. Publicazioni dell’Istituto di Filosofia del Diritto dell’Università di Roma. Dirigides per Sergio Cotta. 620 -Dawson, Christopher. E nsayos acerca de la E dad Media. Madrid. Aguilar S.A. de E diciones. 1956. 332. Traduït per Justo Fernández Barjuán. Títol original: Medieval essays. - L a religión y el origen de la cultura occidental. Buenos Aires. E ditorial Sudamericana. 1953. 275. Traduït per María E lena Vela. Títol original: Religion and the Rise of Western Culture. -Dempf, Alois. Die Hauptform mittelalterlicher Weltanschauung. München und Berlin. Verlag von R. Oldenburg. 1925. 179. Subtítol: E ine geisteswissenschaftliche Studie über die Summa. - Sacrum Imperium. München und Berlin. Verlag von R. Oldenburg. 1929. 576. Subtítol: Geschichts- und Staatsphilosophie des Mittelalters und der politischen Renaissance. -Dolcini, Carlo. Crisi di poteri e politologia in crisi . Bologna. Pàtron editore. 1988. 477. Subtítol: Da Sinibaldo Fieschi a Guglielmo d’Ockham. “Il mondo medievale. Studi di storia e storiografia. Sezione di storia delle istituzioni della spiritualità e delle idee”, 17. -E iximeno, Joan. O.F.M. Contemplació de la Santa Quarentena. Barcelona. PAM/Secció de Filologia Catalana de la Universitat de Palma. 1986. 136. A cura d’Albert Hauf i Valls. “Biblioteca Marian Aguiló” nº 9. -Faggin, Giuseppe. Meister E ck hardt y la mística medieval alemana. Buenos Aires. E ditorial Sudamericana. 1953. 404. Traduït per E lena Sella. Títol original: Meister E ckhardt e la mistica tedesca preprotestante. -Fassò, Guido. Storia della filosofia del diritto. Volum I. Bolònia. Società editrice il Mulino. 1970. 367. Subtítol: Antichità e Medioevo. -Favier, Jean et alii. X IV et X V siècles. Crises et genèses. Paris. Presses Universitaires de France. 1996. 970. Autors d’aquest volum: Colette Beaune, Jean Devisse, Nikita E liséef, Jean Favier, Francine Hérail, Jerzy Kloczowshi, Pierre-Bernard Lafont, Robert Mantran, Hervé Martin, Jacques Pouchepadass, Delphine Weulersse. Sota la direcció de Jean Favier. -Fernández- Santamaría, J.A. L a formación de la sociedad y el origen del E stado. Madrid. Centro de E studios Constitucionales. 1997. 262. Subtítol: E nsayos sobre el pensamiento político español del Siglo de Oro. 621 -Fossier, Robert et alii. L a E dad Media, 3. E l tiempo de crisis. 1250-1520 . Barcelona. E ditorial Crítica. 1988. 504. Traduït per Marta Carrera (introducció i capítol 1), Marga Latorre (Glossari i Quadre Cronològic), Rafael Santamaría (capítols 2, 3, 4, 5, 6, 7, 10 i conclusions generals) i Mercedes Tricás (capítols 8 i 9). Títol original: L e Moyen  ge, 3. L e Temps des crises. Altres autors: Jacques Verger, Robert Mantran, Catherine Asdracha, Charles de la Rouière. -Francesc d’Assís, sant; Clara d’Assís, santa. E scrits. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/Fundació E nciclopèdia Catalana. 1988. 170. Introducció de Jacint Duran (Francesc d’Assís) i Francesc Gamissans, O.F.M. (Clara d’Assís). Traducció de Nolasc del Molar, O.F.M. Cap. i Joan Giró, O.F.M. Cap. (Francesc d’Assís); i Francesc Gamissans, O.F.M. (Clara d’Assís). “Clàssics del Cristianisme”, 1. -Freyherr von der Heydte, Friedrich August. Die Geburtstunde des souveränen Staates. Regensburg. Druck und Verlag Josef Habel. 1952. 475. -Friedrich, Carl J. Die Philosophie des Rechts in historischer Perspek tive. BerlinGöttingen-Heidelberg. Springer Verlag. 1955. 153. -Gagner, Stén. Studien zur Ideengeschichte der Gesetzgebung. Uppsala. Almquist & Wiksell. 1960. 404. -Galizia, Mario. L a teoria della sovranità dal Medio E vo alla Rivoluzione Francese. Milano. Dott. A. Giuffrè E ditore. 1951. 545. -Gallego Blanco, E nrique. Relaciones entre la Iglesia y el E stado en la E dad Media. Madrid. E diciones de la Revista de Occidente. 1973. 317. -García- Pelayo, Manuel. L os mitos políticos. Madrid. Alianza Universidad. 1981. 390. -Gilson, É tienne. Jean Duns Scot. Introduction à ses positions fondamentales. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1952. 700. “É tudes de philosophie médiévale”, X LII. - L ’esprit de la philosophie médiévale. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1969. 446. “É tudes de philosophie médiévale”, X X X III. 2ª edició revisada. -Gorge, M. M. O.P. Saint V incent Ferrier (1350-1419). Paris. Librairie Lecoffre. J. Gabalda et Cie. É diteurs. 1935. 191. -Grabmann, Martin. Historia de la teología católica . Madrid. E spasa-Calpe S.A. 1940. 464. Subtítol: Desde fines de la era patrística hasta nuestros días. 622 Traduït per David Gutiérrez, O.S.A. Títol original: Die Geschichte der k atolischen Theologie. - Thomas von A quin. München. Kösel Verlag. 1949. 231. Subtítol: E ine E inführung. Persönlichkeit und Gedankenwelt. -G ründel, Johannes. Die L ehre von den Umständen der menschlichen Handlung im Mittelalter. Münster. Aschendorffsche Verlagsbuchhandlung. 1963. 680. “Beiträge zur Geschichte der Philosophie und Theologie des Mittelalters”. Band XXXIX. Heft 5. -Guillem d’Ockham . O.F.M. Breviloqui sobre el principat tirànic. Barcelona. E ditorial Laia. 1981. 301. -Heer, Friedrich. E l mundo medieval. Madrid. E diciones Guadarrama. 1963. 505. Traduït de l’alemany per Manuel Sacristán Luzón. -Heinz-Mohr, Gerd. Das Globusspiel des Nik olaus von Kues. Trier. PaulinusVerlag. 1965. 20. Subtítol: E rwägungen zu einer Theologie des Spiels. “Kleine Schriften der Cusanus-Gesellschaft”. Heft 8. -Hessen, Johannes. Thomas von A quin und wir. München. E rnst Reinhardt Verlag. 1955.148. -Hippel, E rnst von. Historia de la Filosofía Política . Volum I. Madrid. IE P. 1962. 486. Traduït per Francisco F. Jardón. Títol original: Geschichte der Staatsphilosophie in Hauptk apiteln. -Huizinga, Johan. E l otoño de la E dad Media . Madrid. Alianza E ditorial S.A. 1978. 468. Subtítol: E studios sobre la forma de vida y del espíritu durante los ss. XIV y XV en Francia y los Países Bajos. Traduït per José Gaos. Títol original: Herbst des Mittelalters. - Men and ideas. History, the Middle ages, the Renaissance. New York. Meridian Books Inc. 1959. 382. Subtítol: E ssays by Johan Huizinga. Traduït per James S. Holmes i Hans van Marle a partir de textos de V erzamelde Werk en. -Iaboni, E milio. L a concezione dello Stato nelle dottrine filosofico-giuridiche. Padova. Casa E ditrice Dott. Antonio Milani. 1976. 111. -Jászi, Oscar; Lewis, John D. A gainst the Tyrant. Glencoe (Illinois). The Free Press & the Falcon’s Wing Press. 1957. 288. Subtítol: The Tradition and Theory of Tyrannicide. 623 -Joan de Gal.les, O.F.M. Breviloqui . Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. 175. A cura de Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en Dotzau), nº 28. -Joan de Salisbury. Policraticus. Madrid. E ditora Nacional. 1984. 779. -Kantorowicz, E rnst H. L os dos cuerpos del rey. Un estudio de teología política medieval. Madrid. Alianza E ditorial. 1985. 528. Traduït per Susana Aikin Araluce i Rafael Blázquez Godoy. Títol original: The King’s Two Bodies. A Study in Medieval Political Theology. -Kaufmann, Arthur. N aturrecht und Geschichtlichk eit . Tübingen. Verlag J.C.B. Mohr (Paul Siebeck). 1957. 31. “Recht und Staat in Geschichte und Gegenwart”. Heft 197. -Kinder, Hermann; Hilgemann, Werner. A tlas histórico-mundial. Volum I. Madrid. E diciones Istmo. 1971. 311. Subtítol: De los orígenes a la Revolución Francesa. Traduït per Carlos Martín Álvarez i Antón Dietrich Arenas. Títol original: A tlas zur Weltgeschichte. 2ª edició. 1ª edició: 1970. Col.lecció “Fundamentos” nº 1. -Lagarde, Georges de. L a naissance de l’esprit laïque au déclin du moyen âge. V. I. Paris/Louvain. Béatrice-Nauwelaerts/É ditions E . Nauwelaerts. 1956. 217. - L a naissance de l’esprit laïque au déclin du moyen âge. V. II. Paris/Louvain. Béatrice-Nauwelaerts/É ditions E . Nauwelaerts. 1958. 343. -Le Goff, Jacques. L a civilisation de l’occident médiéval. Paris. B. Artaud. 1964. 701. - L e X III siècle. L ’apogée de la Chrétienté (v.1180-1330). Paris. Bordas. 1982. 127. -Le Goff, Jacques et alii . E l hombre medieval. Madrid. Alianza E ditorial. 1990. 338. Traduït per Jolio Martínez Mesanza. Títol original: L ’uomo medievale. Altres autors: F. Cardini, E . Castelnuovo, G. Cherubini, M. Fumagalli Beonio Brocchieri, B. Geremek, A. Ja. Gurevic, Ch. Klapisch-Zuber, G. Miccoli, J. Rossiaud, A. Vauchez. -Lubac, Henri de. L a posterità spirituale di Gioacchino da F iore, I. Milano. Jaca Book. 1981. 511. “Henri de Lubac. Opera Omnia”. A cura d’E lio Guerrero. Vuitena secció. Monografies. Volum 27. -Lumia, Giuseppe. A spetti del pensiero politico di Dante. Milano. Dott. A. Giuffrè E ditore. 1965. 107. 624 “Università di Palermo. Publicazioni a cura della Facoltà di Giurisprudenza”, 16. -Luño Peña, E nrique. E l pensamiento jurídico de san Raimundo de Peñafort. Saragossa. Tipografía “La Académica”. 1945. 30. -Mac E voy, James. The Philosophy of Robert Grosseteste. Oxford. Clarendon Press. 1986. 559. -Mac Ginn, Bernard. V isions of the end. New York. Columbia University Press. 1979. 377. Subtítol: Apocalyptic Traditions in the Middle Ages. Number X CVI of “the Records of Civilization: Sources and Studies”. -Manuel, Frank E .; Manuel, Fritzie P. E l pensamiento utópico en el mundo occidental, I. Madrid. E ditorial Taurus. 1981. 287. Subtítol: Antecedentes y nacimiento de la utopía (hasta el s. X VI). Traduït per Bernardo Moreno Carrillo. Títol original: Utopian Thought in the Western World. -Mariani, Ugo. O.E .S.A. Chiesa e stato nei teologi agostiniani del secolo X IV . Roma. E dizioni di Storia e Letteratura. 1957. 282. “Uomini e dottrine”, 5. -Marsili de Pàdua. E l defensor de la paz . Madrid. E ditorial Tecnos. 1989. 546. -Merino, José Antonio . Historia de la filosofía franciscana. Madrid. BAC. 1993. XXVIII+ 396. BAC nº 525. - Humanismo franciscano. Madrid. E diciones Cristiandad. 1982. 318. -Moncho i Pascual, Josep. A lgunos hitos del ideal igualitario. València. Nau Llibres. 1997. 146. -Monzón i Arazo, August. C.O. E l derecho en Joan L luís V ives (tesi doctoral). Universitat de València. 1986. 339. -Murray, Alexander. Reason and Society in the Middle A ges. Oxford. Clarendon Press. 1978. 507. -Papini, Giovanni. Dante vivo. Barcelona. E ditorial Apolo. 1949. 390. Traducció de Mario Verdaguer. -Peris Cancio, Joan Alfred. L a recepción del tomismo en la filosofía del Derecho del siglo XX (tesi doctoral). Universitat de València. 1996. 1360. -Pieper, Josef. Hinführung zu Thomas von A quin. München. Kösel-Verlag. 1958. 246. Subtítol: Zwölf Vorlesungen. - Scholastik . München. Kösel- Verlag. 1960. 254. -Pijoan, José. O.F.M. Juan Duns E scoto. Barcelona. La Hormiga de Oro. 1993. 86. 625 Subtítol: Maestro del Amor y Doctor de María. Traduït per Francesc Gamissans, O.F.M. Títol original: Joan Duns E scot, Mestre de l’A mor i Doctor de Maria. -Pirenne, Henri. Historia económica y social de la E dad Media. Madrid. FCE . 1978. 267. Traduït per Salvador E chevarría. Títol original: Histoire É conomique et Sociale du Moyen- ge. Traducció de l’Annex Biliogràfic i Crític: Martí Soler- Vinyes (Annex Bibliogràfic i Crític de H. van Werveke). 15ª edició. 1ª edició en castellà: 1939. 1ª edició en francès: 1933. -Quillet, Jeannine. L a philosophie politique de Marsile de Padoue. Paris. Librairie Philosophique J. Vrin. 1970. 296. “L’église et l’état au Moyen Âge”, XIV. -Rabade Romeo, Sergio. Guillermo de Ock ham y la filosofía del siglo X IV . Madrid. CSIC. Instituto “Luis Vives” de Filosofía. 1966. 189. -Ramon de Penyafort, sant. O.P. Summa de penitència. Cartes i documents. Barcelona. E dicions Proa. 1999. 203. Introducció de Llorenç Galmés. Traducció de Jaume Fàbregas. “Clàssics del Cristianisme”, 75. -Reglà i Campistol, Joan. Historia de la E dad Media. Volum II. Barcelona. Montaner y Simón S.A. 1971. 490. 3ª edició. 1º edició: 1960. -Ricard de Sant Víctor. Sobre la trinitat. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/Fundació E nciclopèdia Catalana. 1991. 239. Introducció i traducció de Josep Batalla. “Clàssics del Cristianisme”, 22. -Rodríguez Paniagua, José María. Historia del pensamiento jurídico, I. Madrid. Universidad Complutense (Facultad de Derecho. Sección de publicaciones). 1992. 318. Subtítol: De Heráclito a la Revolución Francesa. -Russell, Bertrand. Historia de la Filosofía Occidental . Volum II. Madrid. E ditorial E spasa-Calpe. 1971. 462. Subtítol: La Filosofía Moderna. Traduït per Julio Gómez de la Serna i Antonio Dorta. Títol original: History of Western Philosophy. -Sarasa Sánchez, E steban. L as claves de la crisis de la Baja E dad Media. 13001450. Barcelona. E ditorial Planeta S.A. 1991. 118. 626 -Savonarola, Jeroni. O.P. Senzillesa de la vida cristiana. Darrera meditació. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/Fundació E nciclopèdia Catalana. 1989. 180. Introducció de Joan Bada. Traducció de Joan Vinyes. “Clàssics del Cristianisme “, 10. -Schutz, Rudolf. Die Staatsphilosophie des Nik olaus von Kues. Meisenheim am Glan. Westkulturverlag Anton Hain. 1948. 80. -Skinner, Quentin. The Foundations of Modern Political Thought. Volum I. New York. Cambridge University Press. 1980. 305. 3ª edició. 1ª edició: 1978. -Solari, Gioelè. L a formazione storica e filosofica dello stato moderno. Torino. G. Giappichelli E ditore. 1962. 174. -Strayer, Joseph R. Sobre los orígenes del estado moderno. Barcelona. E ditorial Ariel. 1981. 154. Traduït per Horacio Vázquez Rial. Títol original: On the Medieval Origins of the Modern State. 1ª edició. 1ª edició en anglès: 1970. -Tomàs d’Aquino, sant. O.P. Compendi de Teologia. Barcelona. Fundació E nciclopèdia Catalana/Facultat de Teologia de Catalunya. 1990. 311. Introducció d’E vangelista Vilanova, O.S.B. “Clàssics del Cristianisme”, 13. Traducció de Ventura Sella. -Truyol i Serra, Antoni. E l Derecho y el E stado en san A gustín. Madrid. E ditorial revista de Derecho privado. 1944. 211. “Sèrie K-Politeia (E studis monogràfics de Dret Públic)”. Volum III. -Ullmann, Walter. Principios de gobierno y política en la E dad Media. Madrid. E diciones de la Revista de Occidente. 1971. 322. -Verdross, Alfred. L a filosofía del derecho del mundo occidental . Mèxic. Universidad Nacional Autónoma de México. 1983. 433. Traduït per Mario de la Cueva. -Vicent Ferrer, sant. O.P. Tractat de la vida espiritual. Sermons. Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya/Fundació E nciclopèdia Catalana. 1998. 206. -Viladrich, Pedro Juan. Compromiso político, mesianismo, cristiandad medieval. Pamplona. E diciones Universidad de Navarra, S.A. 1973. 67. -Vilanova, Arnau de. Obres catalanes. Volum I (E scrits religiosos). Barcelona. E ditorial Barcino. 1947. 258. E dició a cura del P. Miquel Batllori i pròleg de Joaquim Carreras i Artau. 627 “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en dotzau), nº 53-4. -Vilanova, E vangelista. O.S.B. L os espirituales de la E dad Media . Madrid. Fundación Santa María/E diciones S.M. 1994. 61. -Villey, Michel. L a formation de la pensée juridique moderne. Paris. Les É ditions Montchrestien. 1968. 715. Subtítol: Cours d’Histoire de la Philosophie du droit 1961-1966. -Vives, Joan Lluís. Introducció a la saviesa i altres escrits. Barcelona. E dicions Proa. 1992. 302. Introducció d’August Monzón, C.O. Traducció de Ricard M. Sarrió i Vicent Girbés. “Clàssics del Cristianisme”, 33. -Whinnom, Keith. Medieval and Renaissance Spanish L iterature. E xeter. University of E xeter Press. 1994. 228. Subtítol: Selected E ssays. -Zaballa Beascoechea, Ana de. Transculturación y misión en Nueva E spaña. Pamplona. Universidad de Navarra. 1990. 275. -Zimmermann, Albert. Ontologie oder Metaphysik ? Leiden-Köln. E .J. Brill. 1965. 367. Subtítol: Die Diskussion über den Gegenstand der Metaphysik im 13. und 14. Jahrhundert. Texte und Untersuchungen. “Studien und Texte zur Geistesgeschichte des Mittelalters”. Band VIII. -D.A. Idees de tolerància. Barcelona. Institut d’E studis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (INE HCA). 1995. 315. Coordinador: Josep Olives i Puig. -D.A. L a notion de liberté au Moyen  ge. Islam, Byzance, Occident. Paris. Société d’É dition “Les belles lettres”. 1985. 288. Subtítol: Penn- Paris-Dumbarton Oaks Colloquia. IV Session des 12-15 octobre 1982. Organisée par George Makdisi, Dominique Sourdel et Janine Sourdel- Thomine. Avec le concours de l’Université de Pennsylvanie Dumbarton Oaks et l’Université de Paris- Sorbonne (Paris IV). -D.A. L as mujeres en las ciudades medievales. Madrid. Servicio de Publicaciones de la UAM. 1984. 183. Subtítol: Actas de las Terceras Jornadas de Investigación Interdisciplinaria. Organizadas por el Seminario de E studios de la Mujer. UAM. E dició preparada per Cristina Segura Graiño. -D.A. L uis V ives y el humanismo europeo. València. Universitat de València (Servei de Publicacions). 1998. 159. -D.A. Manual de Historia Universal, 4. Madrid. Historia 16. 1996. 587. 628 Autors: Julio Valdeón, Martín Alvira, Radael Sánchez Sesa, Miguel Ángel Ladero, Vicente A. Álvarez Palenzuela i Salvador Claramunt. -D.A. San Francisco de A sís y nuestro tiempo. Madrid. E ditorial Cisneros. 1982. 335. Direcció: Antonio Merino. Subtítol: VIII Centenario de su nacimiento. -D.A. San Tommaso e la filosofia del diritto oggi. Roma. Città Nuova E ditrice. 1974. 299. “Studi tomistici”, 4. Dirigits per Mons. Antonio Piolanti, vice-president de la Pontificia Accademia di S. Tommaso. -D.A. The Cambridge History of L ater Medieval Philosophy. Cambridge. Cambridge University Press. 1982. 1035. ARTICLE S DE RE VISTE S I MONOGRAF IE S -Aguilar García, María Dolores. “Dotación de casas de la mesa capitular: su proyección urbana”. Jabega , 56. 1987. 3-12. -Agulló Pascual, Benjamín. O.F.M. “Fundación y dotación del convento de Santo E spíritu del Monte (Valencia)”. A IA , XLII. 1982. 125-143. -Alanyà i Roig, Josep. “La praxi màgica d’un prevere vigatà del s. XIV. Aportació a l’estudi sobre la màgia a Catalunya”. E studis Castellonencs, 6. Miscel.lània d’estudis dedicats a la memòria del prof. Josep Trenchs i Òdena. 1994-5. 5573 (67). -Albareda, Anselm M. O.S.B. “Intorno alla scuola di orazione stabilita a Montserrato dall’abate García Jiménez de Cisneros”. A rchivum Historicum Societatis Iesu, X X V. 1956. 263-308. -Alemany i Ferrer, Ramon. “Aspectes religiosos i ètico-morals de la vida femenina del segle X IV a través de L o L libre de les Dones de Francesc E iximenis”. A Sol Post. E studis de L lengua i L iteratura, 1. 1990. 11-25. -“E l context literari i intel.lectual de la Corona d’Aragó”. Dins A ctes del Congrés “Sant V icent Ferrer i el seu temps” (València. 13/16-V-96). 4769. “Paradigmes de la Història”, I. “Biblioteca Josep Giner”, 2. -Amore, Agostino. “La predicazione del B. Matteo d’Agrigento a Barcellona e Valenza”. A FH , X LIX . 1956. 255-355 (326). -Andrés, Melquíades. “Teología espiritual en E spaña (1470-1500)”. Burgense, XIV. 1973. 161-231 (193-4). 629 -Anglès, Higini. “Fra Francesc E iximenis (1340-1409) i la música del seu temps”. E studis Romànics, X. 1962. 189-208. -Antelo Iglesias, Antonio. “La ciudad ideal según fray Francesc E iximenis y Rodrigo Sánchez de Arévalo”. E n la E spaña medieval, 6. 1985. 19-50. -Arbona, Miguel. “Un nuevo manuscrito de la V ita Christi de E iximenis”. E F , LXII. Setembre-Desembre 1961. 411-4. -Aurell i Cardona, Jaume. -“La imagen del mercader medieval”. BRA BL B, XLVI . 1997-8. 23-44(40-2). -“La mentalitat dels mercaders de la Barcelona del segle XV: La funció dels escritors”. E studis històrics i documents dels arxius de protocols, XIV. 1996. 205-28. -Aurell i Cardona, Jaume; Rubiés i Miravet, Joan-Pau. “E ls mercaders catalans i la cultura de l’E dat Mitjana al Renaixement”. A E M, 23. 1993. 221-55. -Badia, Lola. “Girona, València i Francesc E iximenis”. E studi General , 4. 1984. “Homenatge a Joan Fuster”. 95-8. -“E l llegat de Francesc E iximenis”. Revista de Girona, 31 (110). 1985. 55-9. -“Materiales para la interpretación de la obra literaria de Joan Roís de Corella”. Revista de Filologia Romànica, 6. 1989. 97-109. -“Per la presència d’Ovidi a l’E dat Mitjana amb notes sobre les traduccions de les Heroides i de les Metamorfosis al vulgar”. Studia in honorem professoris Martini de Riquer, I. Barcelona. E dicions dels Quaderns Crema. 1986-7. 79-109 (83). -Balañà i Abadia, Pere; Garcia i Fortuny, J. “Sobre la xufla, un conreu típic del Llevant (antic Sharq Al-Andalus)”. BSCC, LXIV. 1988. 293-308 (296-7). -Baraut, Cebrià. O.S.B. “Les fonts franciscanes dels escrits de Garcías de Cisneros”. A nnalecta Montserratensia , IX. Miscel.lània A nselm M. A lbareda , I. 1962. 65-78. -“L’E xercitatorio de la vida espiritual de García de Cisneros et le Tractat de Contemplació de Francesc E iximenis”. Studia monastica , II. 1960. 23365. -Barbazza, Marie-Cathérine. “L’épouse chrétienne et les moralistes espagnols des X V et X VI siècles”. Mélanges de la Casa de V elàzquez , X X IV. 1988. 99-137 (115). -Basili de Rubí. O.F.M. Cap. “La escuela franciscana de Barcelona de principios del siglo XIV”. E F , XVII. 1956. 363-405 (379-80, 404). -Batllori, Miquel. S.I. “Dos còdexs catalans a la Biblioteca Reial de Torí”. BBC, VIII. 1934. 241-3. 630 -“La cultura catalano-aragonesa durant la dinastia de Barcelona: Nous corrents de recerca de 1940 a 1960”. V II Congrés d’Història de la Corona d’A ragó, I. Barcelona. 1962. 329-407. -“Repercussions culturals i socio-religioses del Cisma d’Occident en les terres de la Corona catalano-aragonesa”. Jornades sobre el Cisma d’Occident a Catalunya, les Illes i el País V alencià. Barcelona-Peníscola (19-21 d’abril de 1979). Ponències i comunicacions. Barcelona. IE C. 1986-8. 74-82. -Baucells i Reig, Josep. “Documentación franciscana en el Archivo Capitular de Barcelona. Manuscritos, incunables e impresos del s. XVI”. A IA , X LII. 1982. 157-86. -Beneyto Pérez, Juan. “La concepción jerárquica de la sociedad en el pensamiento medieval español”. Revista Internacional de Sociología , V. 1947. 177186(184). -“Teoría cuatrocentista de la oratoria”. BRA E , X X IV. 1945. 419-34 (420-2). -Berg Sobré, Judith. “E iximenis, Isabel de Villena and some Fifteenth Century Illustrations of their Works”. A ctes del Primer Col.loqui d’E studis Catalana a N ord-A mèrica (Urbana, 30-III/1-IV de 1978). PAM. 1979. 303-313. A cura d’Albert Porqueras-Mayo, Spurgeon Baldwin i Jaume Martí-Olivella. “Biblioteca Abat Oliba”, 15. -Blanco, E milio. Las dos redacciones de la vida de Marco Aurelio. A IA , 53. 1993. 17-66 (34, 50-1). -Bofarull i Sans, Francesc. “Generación de Juan I de Aragón”. Memorias de la Real A cademia de Buenas L etras de Barcelona , VI. 1898. 289-366 (293-5). -Bohigas, Pere. “Idees de Fra Francesc E iximenis sobre la cultura antiga”. Dins A portació a l’estudi de la literatura catalana. Barcelona. PAM. 1982. 456 (116-122). Miscel.lània Pere Bohigas, 2. “Biblioteca Abat Oliba”, 23. Publicat a Miscel.lània Crexells. Barcelona. Fundació Bernat Metge. 1929. Pp. 77-82. Reproduït a E studis Franciscans, XLII. 1930. Pp. 80-5. -“Prediccions i profecies en les obres de fra Francesc E iximenis”. Dins A portació a l’estudi de la cultura catalana. Barcelona. PAM. 1982. Pp. 94-115. Miscel.lània Pere Bohigas, 2. “Biblioteca Abat Oliba”, 23. -“Profecies catalanes dels segles XIV i XV”. BBC, VI. 1920-2. 35-7. 631 -“Profecies de Merlí. Altres profecies contingudes en manuscrits catalans”. BBC , VIII. 1928-32. 275-9. -Bordoy Torrents, Pere M. “Les escoles dominicanes i franciscanes en L o Somni de Bernat Metge”. Criterion, I. 1925. 60-94 (88, 90-1). -Bosch, S. “Les Partidas i els textos catalans didàctics sobre cavalleria”. E UC, XXII. 1936. 655-80 (658, 661). -Bramon, Dolors. “E l marc humà d’aquest debat: Crònica casolana d’un dia qualsevol. E l debat intercultural als segles XIII i XIV”. A ctes de les Primeres Jornades de Filosofia Catalana [Girona, 25-7 d’abril de 1988]. Girona. Col.legi Universitari. 1989. 133-42. E dició a cura de Manuel Salleras. -Briesemeister, Dietrich. “Jenseitsvisionen und Jenseitsreisen in der kastilischen und katalanischen Literatur des Spätmittelalters. E ine Bestandsaufnahme”. Quaderns de Filologia. Miscel.lània Sanchis Guarner, II. Universitat de València. 1984. 47-51. -Burgaya, Cecília. “Retrobament d’uns textos perduts del Jardinet d’orats”. Miscel.lània Badia i Margarit, 6. PAM. 1987. 293-8 (293-4). “E studis de Llengua i Literatura Catalanes”, XIV. -Caldentey, Miquel. T.O.R. “La asunción de la Virgen María en los escritores catalanes de la E dad Media”. E studios Marianos, VI. 1947. 429-55 (436-8, 4456). -Calveras, J. S.I. “Una traducción castellana del V ita Christi de E iximenis”. A ST , X VII. 1944. 208. -Cantavella, Rosanna. “Lectura i cultura de la dona a l’E dat Mitjana, opinions d’un autor català”. Caplletra, 3. Tardor, 1988. 113-122. -“L’educació femenina per al matrimoni: Dos opuscles catalans medievals”. Miscel.lània Joan Fuster, VI. PAM. 1993. 33-57. A cura d’Antoni Ferrando i Albert G. Hauf. “Biblioteca Abat Oliba”, 119. -Carreras Artau, Tomàs. “Fray Francisco E iximenis: su significación religiosa, filosófico-moral, política y social”. A IE G , I. 1946. 270-93. -Català Gorgues, Miguel; Samper E mbiz, Vicente. “La iconografía de la “primera aparición” en la pintura valenciana”. Saitabi, X LV. 1995. 93-108. -Cátedra García. Pedro M. “Francesc E iximenis y don Alfonso de Aragón”. A IA , 42. 1982. 75-9. -Cenci, Cesare. “Biblioteche e bibliofili francescani a tutto il secolo X V”. Picenum Seraphicum. Anno VIII. 1971. Biblioteca Francescana. 66-80. -Clausell Nácher, Carmen. “Francesc E iximenis en Castilla, I. Del L libre de les Dones al Carro de las Donas”. BRA BL B, 45. 1995-6. 439-64. 632 -“Una obra olvidada de espiritualidad franciscana del s.X VI: el anónimo Carro de las Donas”. BSCC, LX X I. 1995. 81-94. -Coll, J.M. “Las disputas teológicas en la E dad Media”. A ST , X X . 1947. 77101 (98). -Colomer i Po us, E usebi. S.I. “E l pensament català de l’E dat Mitjana i el Renaixement”. E spíritu. Cuadernos del Instituto Filosófico de Balmesiana , 27 (78). 1978. 105-27. -Colón i Doménech, Germà. “E l medó “aiguamel” d’E iximenis”. Miscel.lània Joan Gili . AILLC/PAM. 1988. 199-203. A cura d’Albert Manent i Josep Massot. “Biblioteca Abat Oliba”, 65. -Coromines, Joan. “Altres fragments de poemes d’E iximenis deixatats en les seves obres en prosa”. Quaderns de Filologia de la Universitat de V alència , I. 1984. 89-90. -“Uns brins de mossarabisme valencià”. Caplletra, I. 1986. 21-7. -Cortijo Ocaña, Antonio. “A propósito de Medieval Misoginy and the Invention of Western Romantic L ove de R.H. Bloch”. Revista de Filología E spañola, 75 (3-4). 1995. 351-8. -Cruselles Gómez, José M. “La política educativa del Consell de València antes de la fundación de la Universidad”. Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 13 (1993[1994] 1 i 2= Tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya) II. 387-94. -Cuadrada, Coral. “Volèn instroyr e informar los mercaders, aquells qui d’aquest art de mercaderia volen usar”. Revista d’Història Medieval , V. 1994. 107-30. -Cuartero y Huerta, Baltasar; Montero E spinosa, Antonio de. Núm. 55.532. Dins Índice de la Colección de Don L uis de Salazar y Castro. Vol. 28-38. Madrid. Real Academia de la Historia. 1961-6. -Cuéllar Bassols, Alejandro. “Doctrina Compendiosa de fray Francisco E iximenis”. E F , 62. 1961. 415-32. Subtítol: Sobre la manera de comportarse y ejercer, los jurados, los oficios públicos. -Cuenca, Maria Josep. “Sobre l’evolució dels nexes conjuntius en català”. L lengua i L iteratura. Revista A nual de la Societat Catalana de L lengua i L iteratura, 5. 1992-3. 171-213 (213). -Descalzo, Andrés. “La música en la corte de Pedro IV “el Ceremonioso” (1336-1387)”. Acta Historica et A rchaelogica Mediaevalia, 11-2 (1990-1). 401-19. -Dualde Serrano, Manuel. “Una anónima Suma de Colaciones medieval”. A HDE , 18. 1947. 474-512. 633 -Duran, E ulàlia. “La cort reial com a centre de propaganda monàrquica: La participació morisca en l’exaltació messiànica dels Reis Catòlics”. Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 13 (1993[1994] 1 i 2= Tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya), II. 505-14. -Duran, Manuel. “Notes on Ramon Llull, St. Bonaventure, and a Nightingale”. A ctes del Primer Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Urbana, 30 de març-1 d’abril de 1978). PAM. 1979. 149-56. A cura d’Albert Porqueras-Mayo, Spurgeon Baldwin i Jaume Martí-Olivella. “Biblioteca Abat Oliba”, 15. -E guiluz, A. “E ximenis, Francisco. O.F.M.” Dins D.A. Diccionario de Historia E clesiástica de E spaña, II [Madrid. Inst. E nrique Flórez, CSIC. 1972. 1408 (88990)]. -E lorza, Antonio. “E iximenis y la sociedad valenciana bajomedieval”. A nuario de historia económica y social, 2. 1969. 473-8. -E quip Broida. “E ls atuells de terrissa a les llars barcelonines vers l’any 1400”. Dins “Ceràmica grisa i terrissa popular en la Catalunya medieval”. A cta Mediaevalia . Annex 2. Barcelona. Facultat de Geografia i Història. 1984. 199239 (208-16). -E palza, Mikel de. “Nuevas aportaciones a la biografía de Fray Anselmo Turmeda (Abdallah al-Tarchumân)”. A ST , X X X VIII. 1965. 85-158 (107). -“Un logos cristià enfront de l’Islam: E iximenis escrivint sobre Mahoma”. Miscel.lània Joan Fuster, I. PAM. 1989. 59-74. A cura d’Antoni Ferrando i Albert G. Hauf. -E scolà, Marc B. “Sobre la teoria del poder de Francesc E iximenis: Regiment de Prínceps”. Finestrelles, 6. 1994. 189-204. -Fàbrega Grau, Àngel. “E ls primitius textos catalans de l’A rt de ben morir”. A ST , 28. 1955. 79-104. -Falomir Faus, Miguel. “E l proceso de “cristianización urbana” de la ciudad de Valencia durante el siglo X V”. A rchivo español de arte, 64 (254). 1991. 12739. -Ferrer Gimeno, Mª Rosario. “Mujeres y libros en Valencia (1416-1474)”. E studis Castellonencs, 6. Miscel.lània d’estudis dedicats a la memòria del prof. Josep Trenchs i Òdena. 1994-5. 517-23. -Finke, Heinrich. “La política eclesiástica dels reis d’Aragó”. Revista Jurídica de Catalunya, X X X IV. 1928. 493-510. -“Relacions de l’E sglésia i Catalunya en la segona meitat de l’E dat Mitjana”. A ST , I. 1925. 295-300. -Fitzmaurice-Kelly, Julia. “Vives and the Carro de las Donas”. Revue Hispanique, 81. 1933. 530-44. 634 -Fullana, Lluís. O.F.M. “Rescripto de Martín el Humano ordenando perpetuamente que los confesores de la Casa Real de Aragón sean franciscanos”. A IA , XVI. 1921. 250-5. -Fuster, Joan. “Notes sobre el “llemosí” a la València del segle X VI”. E studi General, 4. “Homenatge a Joan Fuster”. 17-30. -García Cárcel, Ricardo. “La cultura de los agermanados”. I Congreso de Historia del País V alenciano. Volum III. València. Artes Gráficas Soler. 1976. 143-51. -García García, Antonio. “Relaciones entre la Iglesia y el E stado en Valencia a principios del siglo XV”. E scritos del V edat, IX. 1979. 235-46. -García Mansilla, Juan Vicente. “La alimentación en el medievalismo valenciano. Un tema marginado”. A nales de la Universidad de A licante. Historia Medieval , VIII (1990-1[1992]). 301-22 (306-8). -Gascón i Uris, Sergi. “E iximeniana fragmenta recuperata”. A ctas del V I Congreso de la A sociación Hispánica de L iteratura Medieval (Alcalá de Henares, 1216 de setembre de 1995). 671-89. -“Camps d’estudi d’E iximenis”. Miscel.lània Germà Colon, 2. E studis de llengua i literatura catalanes, 29. Barcelona. PAM. 1994. 25-9. -“La Crónica universal de 1425 i el L libre dels àngels d’E iximenis”. Miscel.lània Jordi Carbonell, 5. Barcelona. PAM. 33-44. -“Receptes medievals del Ms. h-ij-13 de la Biblioteca del Reial Monestir de San Lorenzo del E scorial”. Miscel.lània Joan Fuster, 5. Barcelona. PAM. 1992. 41-4. A cura d’Antoni Ferrando i Albert G. Hauf. “Biblioteca Abat Oliba”, 113. -Gimeno Blay, Francisco M.; Trenchs Ódena, José. “E scritura: Palabra o imagen”. A nales de la Universidad de A licante. Historia medieval, 4-5. 1986. 359-78 (364-8). Subtítol: Reflexiones sobre la cultura escrita reproducida. -Glorieux, P. “D’Alexandre d’Hales à Pierre Auriol: la suite des maîtres franciscains de Paris au XIII siècle”. A FH , X X VI. 1933. 257-81. -Gómez, Odilio. O.F.M. “Juramentos concepcionalistas de las universidades españolas en el siglo XVII”. A IA , XV. 1955. 867-1045 (971-2). -González Hernández, Olegario. “Fray Hernando de Talavera”. Hispania Sacra, XIII. 1960. 143-74 (157). -Gracia, Jorge J. E . “Cinco capítulos del Terç del Crestià de Francesc E iximenis omitidos por el P. Martí en su edición de la obra”. A ST , XLVI. 1972. 265-77. -“División y encuadernación de los manuscritos del Terç del Crestià de Francesc E iximenis”. E F , LX X III. 1972. 305-10. 635 -“Francesc E iximenis’ Sources”. Dins Catalan Studies in Memory of Josephine de Boer. 1977. 173-87. -“Rules and Regulations for Drinking Wine in Francesc E iximenis’ Terç del Crestià (1384)”. Traditio, X X X II. 1976. 376-85. -Grahit, E mili. “Memoria sobre la vida y obras del escriptor gironí Francesch E ximenes”. L a Renaxensa, III. 1873. 185-8, 195-9, 208-12, 234-6, 256-60, 2669. -Guardiola i Alcover, Conrad. “Juan de Gales, Cataluña y E iximenis”. A ntonianum, LX IV. 1989. 330-65. -“La influencia de Juan de Gales en E spaña”. A ntonianum, LX . 1985. 99-119. -Gudiol i Cunill, Josep. “Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle X VIII del Museu E piscopal de Vich”. BBC, VI. 1920-2. 69-70. -Guia, Josep; Conca, Maria. “L’ús dels termes paremiològics en la història de la literatura catalana”. E ls Marges. Revista de L lengua i L iteratura, 48 (juny, 1993). 23-53 (31-3). -Guix, José María. “La Inmaculada y la Corona de Aragón en la Baja E dad Media”. Miscelánea Comillas. 1954. 193-326 (280-3). -Hauf i Valls, Albert G. “Corrientes espirituales valencianas en la Baja E dad Media (ss. X IV-XV)”. A nales V alentinos, 48. 1998. 261-302. -“Corrientes teológicas valencianas, s. X IV-X V: Arnau de Vilanova, Ramón Llull y Francesc E iximenis”. Separata de Teología en V alencia: Raíces y retos. Buscando nuestros orígenes de cara al futuro. A ctas del X Simposio de Teología Histórica (Valencia, 3-5/III/00). 9-47. -“E iximenis, Joan de Salisbury i Joan de Gal.les, O.F.M.”. Miscel.lània Sanchis Guarner, I. Quaderns de Filologia . Universitat de València. 1984. 167-74. -“E l A rs Praedicandi de Fr. Alfonso d’Alpra? o, O.F.M. Aportación al estudio de la predicación en la Península Ibérica”. A FH , LX X II. 1979. 233-329. -“E l Psalterium alias L audatorium i la V ita Christi de Francesc E iximenis, obres complementàries?” Miscel.lània en homenatge al professor Joan Bastardas, I. Barcelona. PAM. 1989. 205-28. A cura de Josep Massot i Montaner. -“La espiritualidad valenciana en los albores de la E dad Moderna”. Separata del llibre 1490. E n el umbral de la modernidad. València. CVC. Generalitat Valenciana. 1994. 487-506. -“La V ita Christi de Fr. Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409) como tratado de Cristología para seglares”. A FH , LX X I. 1978. 36-64. 636 -“La V ita Christi de sor Isabel de Villena y la tradición de las V itae Christi medievales”. Studia in honorem professoris Martini de Riquer, II. Quaderns Crema. 1987. 105-64. -“L’espiritualitat catalana medieval i la Devotio moderna”. A ctes del V Col.loqui de L lengua i L iteratura Catalanes (Andorra, 1979). Barcelona. PAM. 1980. 85-121. A cura de J. Bruguera i Josep Massot i Muntaner. -“Profetisme, cultura literària i espiritualitat a la València del s.X V: d’E iximenis i sant Vicent Ferrer a Savonarola passant pel Tirant lo Blanc”. Dins X àtiva, els Borja, una projecció europea , I (X àtiva. Museu de l’Almodí [4-II/30-IV-1995]). 1995. 322 (101-40). -Recensió de “Josep Perarnau i E spelt. “La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione ( V e ab mi en tribulació) de Fra Joan de Rocatalhada”. A TCA , X II. 1993. 43-140; i “La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , X VII. 1998. 7-219”. A TCA , X IX . 2000. 701-11. -“Sinó per la fe de Jhesucrist”. BSCC , 74. Quadern 1 (Gener-Juny 1998). 49-75 (65-7). Subtítol: Tirant lo Blanch , c. 403. -Hernando i Delgado, Josep. “E l contracte de venda de rendes perpètues i vitalícies (censals morts i violaris), personals i redimibles (amb carta de gràcia). E l tractat d’autor anònim Pulchriores allegationes super contractibus censalium (s.XIV). E dició i estudi del text”. A TCA , X I. 1992. 137-71. -“E l tractat de Ramon Saera sobre la il.licitud del contracte de venda de violaris amb carta de gràcia (s. X IV)”. A TCA , VII/VIII. 1988-9. 241-53. -Indini, Maria Luisa; Minervini, Nincenzo. “La società dei conviti nelle letterature fra quattro e cinquecento”. Studia in honorem professoris Martini de Riquer, I. Barcelona. E dicions dels Quaderns Crema. 1986-7. 501-47. -Iranzo, Víctor Sebastián. “La teocracia pontificia en Francisco de E iximenis”. A nales del Seminario de V alencia, VII. 1967. 9-182. -Iserloh, E rwin. “La devotio moderna”. Dins Manual de historia de la Iglesia. Volum IV. Barcelona. E ditorial Herder. 1973. Pp. 665-691. -“La mística alemana”. Dins Manual de historia de la Iglesia. Volum IV. Barcelona. E ditorial Herder. 1973. Pp. 597-620. -Ivars i Cardona, Andreu. O.F.M. “Algunos documentos del rey Martín el Humano relativos a los franciscanos”. A IA , XIII. 1920. 408-13. 637 -“Cronistas franciscanos de la Provincia de Valencia”. A IA , X X VIII. 1927. 263-71. -“E l L libre dels À ngels de Fr. Francisco E ximénez y algunas versiones castellanas del mismo”. A IA , XIX. 1923. 108-24. -“Franciscanismo de la reina de Aragón Doña María de Luna (13961406)”. A IA , XXXIV. 568-94; A IA , X X X VI. 1933. 255-81; 416-32. -“La “indiferencia” de Pedro IV de Aragón en el Gran Cisma de Occidente”. A IA , X X IX . 1928. 21-97 (52-3); 161-86. -“Los jurados de Valencia y el inquisidor Fr. Nicolás E ymerich, O.P.”. A IA , VI. 1916. 68-159. -“¿Quién es el autor del “Tractat de Confession” impreso en Valencia, año de 1497, por Nicolás Spindeler, bajo el nombre de Fr. Francisco E iximénez?” A IA , XIV. 1920. 251-6. -“Sobre la graduación en teología de Fr. Nicolás Costa, O.F.M.”. A IA , X X X II. 1929. 386-91 (388-90). -Ressenya de “E iximenis, Francesc. Doctrina Compendiosa . Barcelona. E ditorial Barcino. 1929. 157. Text i anotació pel P. Martí de Barcelona. O.F.M. Cap. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en Dotzau, nº 24)”. A IA , X X X II. 1929. 278-81. -Ressenya de “Foligno, Angela di. L e livre de l’experience des vrais fidèles. Paris. Droz. 1927. XLVIII+ 536. Traduït per M.-J- Ferre i L. Baudry”. A IA , X X IX . 1928. 395-402 (401). -Ressenya de “Joan de Gal.les, O.F.M. Breviloqui . Barcelona. E ditorial Barcino. 1930. 175. A cura del P. Norbert d’Ordal, O.F.M. Cap. “E ls Nostres Clàssics”. Col.lecció A (Volums en Dotzau, nº 28)”. A IA , X X X IV. 1931. 143-6. -Ressenya de “Martí de Barcelona. O.F.M. Cap. “Fra Francesc E iximenis, O.M. (1340?-1409?). La seva vida, els seus escrits, la seva personalitat literària”. E F , X L. 1928. 437-500”. A IA , X X X II. 1929. 276-8. -Ressenya de Zarco Cuevas, Julián. O.S.A. “Catálogo de manuscritos castellanos de la Real Biblioteca de E l E scorial”. A IA , X X IV. 1925. 121-2. -Janer, Maria de la Pau; E nsenyat, Gabriel. “Aproximació a la figura del mercader mallorquí en tres “exemples” de Francesc E iximenis”. A Sol Post. E studis de L lengua i L iteratura, 1. 1990. 139-44. -Junyent, E duardo. “Repertorio de noticias sobre manuscritos catalanes, entresacados de algunos inventarios de la Curia fumada de Vich”. A ST , X VI. 1943. 57-86 (nº 97, 123-41, 172-7). 638 -Leslie, Ruth. “La obra de Juan de Gales en E spaña”. A ctas del Cuarto Congreso Internacional de Hispanistas. Volum II. Salamanca. 1982. 109-16. -Little, A. G. “The Franciscan School at Oxford in the Thirteenth Century”. A FH , XIX. 1926. 803-74. -Llin Cháfer, Arturo. “Alcalá de Henares y Tomás de Villanueva: Semblanza bibliográfica, I”. Religión y Cultura, 37. 1991. 691-730 (705). -“Alcalá de Henares y Tomás de Villanueva: Semblanza biográfica, II”. Religión y Cultura, 38. 1992. 71-93. -Llompart, Gabriel. “Apuntes floklóricos en la V ita Christi de Francesc E iximenis”. Revista de dialectología y tradiciones populares, 35. 1979-80. 87-99. -Llop Catalá, Miguel. O.P. “Los pobres y la pobreza en los sermones de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, 22. 1992. 179-245 (202-5). -“La riqueza en el pensamiento de San Vicente Ferrer”. E scritos del V edat, 21. 1991. 177-214 (180, 184, 187, 205, 208, 209). -Longpré, E . O.F.M. E ximeniç. Article dins Catholicisme hier, aujourd’hui, demain, IV [Paris. Letouzay et Ané. 1956. 1912 (918-9)]. -López, Atanasio. O.F.M. “Codicografía catalana”. Revista de estudios franciscanos, IV. 1909. 21-4. -“Confesores de la Familia Real de Aragón”. A IA , XXXI. 1929. 146340 (194-201); 289-337 (289). -“Datos para la biografía de Fr. Francisco E iximenis, Patriarca de Jerusalén”. A IA , II. 1914. 229-39. -“Descripción de los manuscritos franciscanos existentes en la Biblioteca Provincial de Toledo”. A IA , X X V. 1926. 49-105. -“Fundación del convento de Segorbe. Orígenes de la observancia en Aragón y Valencia”. A IA , III. 1915. 341-9. -“Viaje de San Francisco a E spaña (1214)”. A IA , I. 1914. 433-69 (453-5). -López-Amo y Martín, Ángel. “E l pensamiento político de E ximeniç, en su tratado de Regiment de Prínceps”. A H DE , X VII. 1946. 5-139. -López-Bonet, Josep F. “Les relacions de servei al segle X III mallorquí”. BSA L , 43. 1987. 15-43 (22-5). -Madrenas-Tinoco, Dolors; Ribera Llopis, Juan Miguel. “Oralitat i narratologia: Hipòtesi de treball sobre la narrativa breu en prosa”. A ctes del IX Col.loqui Internacional de L lengua i L iteratura Catalanes (Alacant-E lx, 9-14 de setembre de 1991). Barcelona-Alacant-València-Castelló. PAM/Universitats d’Alacant,València i Castelló. 1993. 167-87. “Biblioteca Abat Oliba”, 124. 639 -Martí de Barcelona, O.F.M. Cap. “Catalunya vista per Francesc E iximenis”. E F , XLVI. 1934. 79-97. -“Fra Francesc E iximenis. O.M. (1340?-1409). La seva vida, els seus escrits, la seva personalitat literària”. E F , X L. 1928. 437-500. -“L’E sglésia i l’E stat segons Francesc E iximenis (I). Criterion, VII. Octubre-Desembre 1931. 325-38. -“L’E sglésia i l’E stat segons Francesc E iximenis (II)”. Criterion, VIII. 1932. 337-47. -“Notes descriptives dels manuscrits medievals de la Biblioteca Nacional de Madrid”. E F , XLV. 1933. 337-404. -Martín Martín, José Luis. “Valencia y los valencianos vistos por E iximenis”. Historia 16, 7(79). 1982. 31-43. -Martínez, Tomás; Micó, Isabel. “Realitat i ficció al Cançoner satíric valencià”. BRA BL B, XLII. 1989-90 (1991). 227-75 (229-34). -Massip, Francesc. “E iximenis, Borrassà i el teatre”. Revista de Girona, 14. Gener-febrer 1991. 42-5. -Massó i Torrents, Jaume. “Les obres de Fra Francesch E iximeniç (1340?1409?)”. A IE C, III. 1910. 588-692. -Massot i Muntaner, Josep. O.S.B. “Textos de literatura catalana”. Serra d’Or. Febrer 1982. 45-8. -“Darreres publicacions sobre la història de la literatura catalana”. Serra d’Or. Setembre 1980. 41-4 (42-3). -Membrado i Tena, Joan Carles. “L’espai de la Plana: Identitat històrica i propostes contemporànies de comarcalització”. BSCC , 83(4). OctubreDesembre 1997. 455-84 (457). -Mensa i Valls, Jaume. “”E n aquest centenar que ara corre fenirà lo món”. E ls darrers temps en autors catalans del segle X IV: Arnau de Vilanova i Ponç Carbonell”. A fers, 37. 2000. 569-84. -Meseguer Fernández, Juan. O.F.M. “Documentos históricos diversos, I”. A IA , X X X VII. 1977. 355-401 (394-7). -“E l traductor del Carro de las Donas, de Francisco E ximénez, familiar y biógrafo de Adriano VI”. Hispania, XIX. 1959. 230-50. -“Franciscanismo de Isabel la Católica”. A IA , X IX . 1959. 153-95 (153-60, 168-9). -“Passio duorum. Autores-ediciones-la obra. A IA , X X IX . 1969. 217-68 (223-8, 253). -Mestre, Antoni. “Aportació del pare Batllori a la història cultural del País Valencià”. Revista de Catalunya, 34. Octubre, 1989. 54-63 (55-7). 640 -Milhou, Alain. “E l concepto de “destrucción” en el evangelismo milenario franciscano”. A IA , XLVIII. 1988. 297-315. -Monfrin, Jacques. “La Bibliothèque de Francesc E iximenis (1409)”. Bibliothèque d’Humanisme et Renaissance, XXIX. 1967. 447-87. -Neugaard, E dward J. “A Motif-Index Study of the “Faules” of Francesc E iximenis”. Dins Catalan Studies in Memory of Josephine de Boer. 1977. 184-94. -Nicolau de Tolosa. O.F.M. Cap. “E l culto a San José; notas históricas”. E F , XXVII. 1921. 88-109 (94-5). -Nolasc del Molar. O .F.M. Cap. “E iximenis”. Article dins Dictionnaire de spiritualité ascétique et mystique, IV. [Paris. Beauchesne. 1961. 2236 (1950-5)]. -“E iximenis en la actualidad”. Revista de Gerona, XI. 1965. 47-54. -“Perfil espiritual de E iximenis”. Revista de Gerona , IX. 1963. 67-75. -“Una altre volum d’E iximenis”. E F , X LIV. 1932. 403-18. -Norbert d’Ordal. O.F.M. Cap. “E l príncep segons E iximenis”. Miscel.lània Patxot. Barcelona. 1931. 317-32. -Oliveres- Picó, E . “Francesc E iximenis”. Tramontane, XLIV. 1960. P. 41. Nº 430-1 (Secció “E chos Roussellonais”). -Olives i Puig, Josep. “E l concepte de participació en el pensament clàssic: L’aportació de la teoria eiximeniana de la ciutat, la comunitat i la cosa pública”. A ctes del II Congrés Català de Sociologia (Girona, 15-7 d’abril de 1994). Volum I. Barcelona. Societat Catalana de Sociologia (filial de l’IE C). 1996. 193-213. -O’Reilly, Terence W. “The Spiritual Unity of the E xercitatorio de la V ida E spiritual”. Studia Monastica, XV. 1973. 287-324 (288). -Orts i Molines, Josep Lluís. “A propòsit de l’”estil femení” en sor Isabel de Villena”. A ctes del Novè Col.loqui Internacional de L lengua i L iteratura Catalanes (Alacant-E lx, 9-14 de setembre de 1991). Volum I. Barcelona-AlacantValència-Castelló. PAM/Universitats d’Alacant-València-Castelló. 1993. 31525. “Biblioteca Abat Oliba”, 124. -Palos Peñarroya, Juan Luis; Ragués i Vallés, Ramon. “Les institucions catalanes a l’època moderna i l’ascens dels juristes”. Pedralbes. Revista d’Història Moderna , 13 (1993[1994] 1 i 2= Tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya) I. 53-66 (64). -Pardo Molero, J.F. “La religiosidad en las obras de Joan Roïç de Corella”. A nales V alentinos, X X . 1994. 175-93 (177-8). -Peláez, Manuel J. “E n torno a los orígenes del derecho internacional en el pensamiento jurídico franciscano: Francisco de E iximenis y sus ideas internacionales”. E F , LX X X II. 1981. 125-88. 641 -“Francisco de E iximenis y la sociedad eclesiástica de su tiempo”. E F , LX X VIII. 1977. 455-73. -“Justicia e impunidad en la literatura política del s. X IV: Francesc E iximenis (c. 1330-1409)”. Dins L a Justice au Moyen  ge (Sanction ou Impunité?) . Marseille. Publications du Cuer Ma. 1986. 353 (257-81) Senefiance nº16. -“La ley, la justicia, la libertad política y la deposición del tirano en el pensamiento jurídico de Francesc E iximenis, O.F.M.”. E F , LX X X . Maig-Agost 1979. 167-208. Subtítol: Agustinismo político, franciscanismo canónico y teológico y ius commune. -“La mujer en la obra de Francesc E iximenis. Un ejemplo de literatura antifeminista en la Baja E dad Media”. Collectanea Franciscana, LIII. 1983. 1-2, 41-9. -“Las fuentes jurídicas de Francisco E iximenis, O.F.M. y aspectos jurídicos inéditos del Dotzè del Crestià”. A IA , XLI. 1981. 481-504. -“La comunidad internacional y sus agregados sociopolíticos en los escritos jurídicos y literarios catalanes de la segunda mitad del siglo XIV”. Cuadernos Hispanoamericanos, 124 (371). 1981. 338-68. -“La sociedad civil en la obra de Francisco de E iximenis”. E F , LX X VIII. 1977. 199-221. -“Los conceptos de “França” y “E spanya” en el pensamiento literario y jurídico-político de Francesc E iximenis (c. 1340-1409)”. Bulletin Hispanique, LX X X II. 1980. 353-61. -“Notas críticas a cuatro recientes estudios sobre Francesc E iximenis en los Catalan Studies. A V olume in Memory of Josephine de Boer”. E F , LXXX. 1979. 67-74. -Recensió de “Bibliografia anotada de la vida i obra de Francesc E iximenis, de David J. Viera”. E F , LX X X II. 1981. 449-52. -Peláez, Manuel J.; Solé i Mir, Josep Ramon. “Unes ratlles jurídico-polítiques poc conegudes d’en Francesc E iximeniç”. E F , LX X X IV. 1983. 211-3. -Perarnau i E spelt, Josep. “Bibliografia teològica catalana, 1966-1970 (1ª part)”. A ST , XLV. 1972. 121-235. -“Documents i precisions entorn de Francesc E iximenis”. A TCA , I. 1982. 191-215. -“La compilació de sermons de sant Vicent Ferrer de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 477”. A TCA , IV. 1985. 213-402. 642 -“La donació de la biblioteca d’Arnau des Colomer i la fundació de la L ibraria Sedis de Girona (1397-1411)”. A TCA , II. 1983. 171-239 (20712). -“La traducció catalana medieval del L iber secretorum eventuum de Joan de Rocatalhada. E dició, estudi del text i apèndixs”. A TCA , XVII. 1998. 7-219. -“La traducció catalana resumida del V ademecum in tribulatione (V e ab mi en tribulació) de fra Joan de Rocatalhada”. A TCA , XII. 1993. 43140. -“L’exemplar muniquès del Pastorale de Francesc E iximenis”. A TCA , I. 1982. 271-4. -“Un fragment del L libre dels À ngels de Francesc E iximenis traduït a l’aragonès”. A TCA , IV. 1985. 187-207. -“Un paràgraf del Primer del Crestià de Francesc E iximenis inspirat en el De mysterio cymbalorum d’Arnau de Vilanova”. A TCA , X VII. 1998. 507-10. -“Vat. Lat. 1061: Controversia trium animae potentiarum de Joan Serra”. A TCA , IX . 1990. 255-8. -Pérez Muntaner, Jaume. “Record del mestre Manuel Sanchis Guarner”. E studis en memòria del professor Manuel Sanchis Guarner: E studis de llengua i literatura catalanes. Universitat de València. 1984. XXI- X X IV. -Plana Bádenas, Josefina. “E l trabajo y la mujer en la Barcelona del s. XV: estudio de sus representaciones artísticas en la pintura y miniatura del estilo internacional”. Boletín del Museo e Instituto “Camón A znar”, X X X VIII. 1989. 95120 (99). -Pons Alós, Vicente; Cárcel Ortí, Milagros. “Obras pías y otras instituciones eclesiásticas: la caridad institucional y privada en la Valencia medieval”. Memoria E cclesiae, XI. 1997. 11-50. -Probst, Jean- Henri. “Die etischen und sozialen Ideen des katalanischen Franziskaners E iximeniç”. Wissenschaft und Weisheit, 5. 1938. 73-94. -“Francesch E iximeniç. Ses idées politiques et sociales”. Revue Hispanique, XXXIX. 1917. 1-82. Reimprés per Kraus Reprint Ltd. Vaduz. 1964. -“Los animales en las obras romance de antiguos autores franciscanos de Cataluña”. E F , LXI. 1960. 73-87. -Puig i Cadafalch, Josep. “Idees teòriques sobre urbanisme en el s.X IV: Un fragment d’E iximenis”. Homenatge a A ntoni Rubió i L luch , I. Barcelona. 1936. 19. 643 -Puig i Oliver, Jaume de. “La Brevis Compilatio utrum beata et intemerata V irgo Maria in peccato originali fuerit concepta. E dició i estudi”. A TCA , II. 1983. 241318. -Rafanell, August. “La llengua dels valencians vista des de la Catalunya de l’E dat Moderna”. A fers, 7. 1988-9. 231-49 (233-4). -Ramon i Ferrer, Lluís. “La tradició textual de la traducció catalana del Communiloquium de Joan de Gal.les”. Miscel.lània Joan Fuster , VII. Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València/AILLC. PAM. 1993. 4564. A cura d’Antoni Ferrando i Albert G. Hauf. “Biblioteca Abat Oliba”, 130. -Rebull, Nolasc. O.F.M. Cap. “Nota sobre l’exègesi en la V ida de Jesucrist”. E F , LX X X . 1979. 75-9. -Recio, Alejandro. O.F.M. “La Inmaculada Concepción en la predicación franciscano-española”. A IA , XV. 1955. 105-200. -Renedo, X avier. “De libidinosa amor los efectes”. L ’A venç. 1989 (123). 1823. -“Llegir i escriure a la tardor de l’E dat Mitjana”. A ctes del N ovè Col.loqui Internacional de L lengua i L iteratura Catalanes (Alacant/E lx, 9-14 de setembre de 1991). Volum II. Barcelona-València- AlacantCastelló. PAM/Universitats d’Alacant, València i Castelló. 1993. 20922. A cura de Rafael Alemany, Antoni Ferrando i Lluís B. Messeguer. “Biblioteca Abat Oliba”, 125. -“Quin mal és lo besar?” Caplletra, 13. Tardor 1992. 99-116. Subtítol: Literatura i moral al voltant de la quarta línia de l’amor. -“Turpia feminarum incessa lascivarum”. Dins Formes teatrals de la tradició medieval. A ctes del V II Col.loqui de la Société pour l’É tude du Théâtre Médiéval (Girona. Juliol 1992). Barcelona. Institut del Teatre/Diputació de Barcelona. 1995. 209-16. Subtítol: E l joc teatral en el capítol 283 del Tirant lo Blanc. E dició a cura de Francesc Massip. -“Una imatge de la memòria entre les Moralitates de Robert Holcot i el Dotzè de Francesc E iximenis”. A IE G , 31. 1990-1. 53-61. -Richthofen, E rich von; Boyé, C. “E lementos catalanes de la obra del Arcipreste de Talavera”. Butlletí de la Societat Catalana d’E studis Històrics, I. 1952. 68. 644 -Rico, Francisco. “Sylvae (X X I-X X V)”. E UC , XXVI. 1984. E studis de L lengua i L iteratura Catalanes oferts a R. A ramon i Serra en el seu setantè A niversari, IV. 2337. -Riera Melis, Antonio. “E structura social y sistemas alimentarios en la Cataluña bajomedieval”. A cta historica et archaelogica mediaevalia, 14-5. 1993. 193-217. -“Jerarquía social y desigualdad alimentaria en el Mediterráneo Noroccidental en la Baja E dad Media. La cocina y la mesa de los estamentos populares”. A E M , 24. 1994. 857-85. -Riera i Sans, Jaume. “Fra Francesc E iximenis no és l’autor de la Doctrina Compendiosa”. Quaderns de Filologia de la Universitat de V alència, 1. 1984. 289-92. -“Presència de Josefus a les lletres catalanes medievals”. Studia in honorem professoris Martini de Riquer, II. E dicions dels Quaderns Crema. 1987. 179-220 (203-5). -Riquer, Alexandra de. “Notes sobre la peculiar erudició clàssica de fra Francesc E iximenis”. BRA BL B, 43. 1991-2. 51-8. -Riquer, Martí de. “E l arte de la guerra en E iximenis y el conde de Denia”. A ctas del V Congreso de la A sociación Hispánica de L iteratura Medieval (Granada, 1993), I. 1995. 171-90. E dició de J. Paredes. Granada. Universitat de Granada. -“Medievalismo y humanismo en la Corona de Aragón a fines del siglo XIV”. V III Congrés d’Història de la Corona d’A ragó, I. (València, 1969). 221-235. -Robles, Adolfo. “Manuscritos del Archivo del Real Convento de Predicadores de Valencia”. E scritos del V edat, XIV. 1984. 349-402 (372-3). -Roca, Josep M. “Joan I i les supersticions”. BRA BL B , 10. 1921. 125-69. -Rodrigo i Lizondo, Mateu; Rubio i Vela, Agustí. “E ls beguins de València en el segle X IV. La seua casa-hospital i els seus llibres”. Miscel.lània Sanchis Guarner, I. Quaderns de Filologia. València. Universitat de València. 1984. 327-41. -Rodríguez-Puértolas, Julio. “E iximenis y Mendoza: Literatura y sociedad en la Baja E dad Media Hispánica”. Revista V alenciana de Filología, VII, nº 2. 19636. 139-74. -“La crisis de la Baja E dad Media catalana y la poesía de la época”. A ctas del Cuarto Congreso Internacional de Hispanistas. Volum II (Salamanca. Agost de 1971). Salamanca. Universitat de Salamanca. 1982. 487-97. Publicades sota la direcció de E ugenio de Bustos Tovar. 645 -Rogers, Donna M. “La llengua oral al Regiment de la Cosa Pública de Francesc E iximenis”. A ctes de l’Onzè Col.loqui Internacional de L lengua i Cultura Catalanes (Palma de Mallorca, 8-12 de setembre de 1998). Volum I. AILLC/Universitat de les Illes Balears. PAM. 1998. 431-8. A cura de Joan Mas i Vives, Joan Miralles i Montserrat i Pere Rosselló i Bover. “Biblioteca Abat Oliba”, 201. -“Legal Terms in E iximenis’ Regiment de la Cosa Pública”. Revista de L lengua i Dret . 1991 (15 de juny). 35-41. -Romeu i Figueres, Josep. “E l teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans”. E UC, XXVI. E studis de L lengua i L iteratura Catalanes oferts a R. A ramon i Serra en el seu setantè aniversari, IV. 1984. 239-78. -Royo Latorre, María Dolores. “Jorge Manrique y el A rs Praedicandi: Una aproximación a la influencia del arte sermonario en las Coplas a la muerte de su padre”. Revista de Filología E spañola, 74 (3-4). 1994 (juliol-desembre). 24960. -Rubió i Balaguer, Jordi. “Francesc E iximenis (1340?-1409?)”. Dins Historia General de las L iteraturas Hispánicas. Barcelona. E ditorial Barna S.A. 1949. Pp. 720-4. Sota la direcció de Guillermo Díaz-Plaja. -Ressenya de “Giese, W. “Grundzüge der E ntwicklung der älteren katalanischen Literatur”. A rchiv für das Studium der neueren Sprachen, CLXI. 1932. 52-68” a E UC , XVII. 1932. 317-9. -Rubió i Lluch, Antoni. “La cultura catalana en el regnat de Pere III”. E UC, VIII. 1914. 219-47 (231, 234). -“La Grecia catalana desde la mort de Roger de Lluria fins a la de Frederic III de Sicília (1370-7)”. A IE C , V. 1913-4. 393-485 (407-8). -“¿Pot considerar- se com humanista E n Francesc E iximenis?” Dins “Joan I humanista i el primer període de l’humanisme català”. E UC, X . 1917-8. 91-3. -Ressenya de “Rubió i Lluch, Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval”. BBC, VI. Barcelona. IE C. 1925. 383-8. -Rubio i Vela, Agustí. “Ideologia burgesa i progrés material a la València del Trescents”. L ’E spill, 9. 1981 (Primavera). 11-38. -“La ciudad como imagen. Ideología y estética en el urbanismo bajomedieval valenciano”. Historia Urbana , 3. 1993. 23-37 (25-9). -“Una fundación burguesa en la Valencia medieval: E l Hospital de E n Clapers (1311)”. Dynamis, 1. 1981. 17-49. 646 -Sabaté, Flocel. “E volució i expressió de la sexualitat medieval”. A E M, XX III. 1993. 163-95 (176). -Salavert i Fabiani, Vicent L. “La vida quotidiana a la València dels segles X V i XVI”. A fers, 27. 1997. 439-52. -Sanahüja, Pere. O.F.M. “La enseñanza de la teología en Lérida”. A IA , I. 1941. 270-98 (274-6). -“La Universidad de Lérida y los franciscanos”. A IA , VII. 1947. 167242. -Sanchis Guarner, Manuel. “Dos dominics coetanis en les antípodes literàries: Antoni Canals i sant Vicent Ferrer”. A CCV , XXVII. 1966. 47-55. -“Les raons de la discrepància entre Francesc E iximenis i sant Vicent Ferrer”. A ctes del 1º Congrés d’Història del País V alencià, II. València. Universitat de València. 1980 (València, 1971). 665-70. -“Mentalitat i costums dels valencians quatrocentistes”. V II A samblea de Cronistas Oficiales del Reino de V alencia . València. Caja de Ahorros y Monte de Piedad. 1970. 284 (185-6). -Sanchis Sivera, Josep. “Bibliografía valenciana medieval”. A CCV , III. 1930. 33-56; 81-132 (37, 42-3). -Sans Travé, J.M. “E iximenis”. Dins Repertorium fontium historiae Medii A evi, IV. Roma. Istituto Storico Italiano per il Medio E vo/Unione Internazionale degli Istituti di Archeologia, Storia e Storia dell’Arte di Roma. 1976. 300-3. -Sansone, Giuseppe E . “Di una edizione fantasma del Cercapou”. BRA BL B, 43. 1991-2. 13-23. -“Un nuovo manuscrito di Francesc E iximenis e la questione del Cercapou”. Filologia Romanza, III. 1956. 11-29. -Santonja, Pere. “Arnau de Vilanova i la seua relació amb els beguins i espirituals: els orígens d’aquestes congregacions i llurs ideals”. E F , 92. 1991. 25-53. -“Arnau de Vilanova: les ciències ocultes, influències del pensament àrab i hebreu”. Miscel.lània A ntoni Badia i Margarit, 3. PAM. 1985. 7186. -“Francesc E iximenis i les darreries del S. XIV”. Campus. Revista de la Universitat d’A lacant, 10. Hivern-primavera, 1987. Alacant. 92-99. -San Valero Aparisi, Julián. “Riesgos y venturas de “Valencia la Gran” en torno a 1400”. Homenaje al Dr. Juan Reglá Campistol. Volum I. València. Universitat de València. 1975. 139-48. -Saranyana, Josep Ignasi. “La potestad de orden en Francesc E iximenis”. Teología del Sacerdocio, 10. Burgos. 1978. 33-48. 647 -Saranyana, Josep Ignasi; Zaballa Bescoechea, Ana de. “Francesc E iximenis, O.F.M. (ca.1330-1409) y su influencia en Nueva E spaña”. Dins Homenaje a Ismael Sánchez Bella. Pamplona. Universitat de Navarra. 1992. 533-56. Subtítol: E l debate sobre su adscripción al joaquinismo. -Sendra, Pacífic. O.F.M. “Acta de donación entre vivos de la infanta Violante de Aragón con motivo de su ingreso en el Real Monasterio de Santa Clara de Játiva”. A IA , X X VIII. 1927. 368-78. -Simó, Trinitat. “E ls estudis sobre urbanisme i història urbana en les últimes dècades”. L ’E spill, 26. Febrer, 1988. 27-33. -Swanson, Jenny Hughes. “John of Wales and the Birmingham University Ms 6/III/19”. A FH , LX X VI. 1983. 342-9. -Tarré, José. “Las profecías del sabio Merlín y sus imitaciones”. A ST , X VI. 1943. 135-71 (160). -Torre, Antonio de la. “Una noticia bibliográfica de Fray Francesch E ximénez”. A lmanaque “L as Provincias”. Valencia. 1917. 227-33. -Vallet de Goytisolo, Juan. “Incidencia práctica del “pactisme” en la teoría de las fuentes del Derecho”. A nales de la Real A cademia de Jurisprudencia y L egislación. 1978 (6). 13-31. -Valls i Taberner, Ferran. “La Societat de les Nacions i les idees de la comunitat internacional en els antics autors catalans”. L a Paraula Cristiana , I. 1925. 13-29. -“Les doctrines polítiques de la Catalunya medieval”. Dins Obras selectas de Fernando V alls-Taberner. Volum II. Madrid-Barcelona. CSIC. E scuela de E studios Medievales (Barcelona). 1954. 210-6. -Vázquez Janeiro, Isaac. O.F.M. “Anticristo “mixto”, Anticristo “místico”. Varia fortuna de dos expresiones escatológicas medievales”. A ntonianum, LX III. 1988. 522-50. -“E iximenis (Francisco)”. Dins D.A. Dictionnaire d’Histoire et de Géographie E cclésiastiques. Volum XVI. Paris. 1967. 252-55. -“E l Doctor Fundatus Pedro de Atarribia. Nuevos estudios sobre la escolástica”. A ntonianum, XLIX. 1974. 533-46 (535). -“E n busca de un nombre para el traductor del Carro de las donas, de Francesc E iximenis”. A ntonianum, LVI. 1981. 170-207. -“Francisco E ximénez”. Dins Repertorio de Historia de las Ciencias E clesiásticas en E spaña, ss. X II-X IV . Volum III. Salamanca. 1971. 261. -“San Buenaventura y E spaña”. A ntonianum, LI. 1976. 302-7 (304, 307). -Viera, David J. “Actitud hacia la educación de la mujer en las letras clásicas hispánicas”. Thesaurus, X X X I. 1976. 160-6. 648 -“Alejo Venegas: Su influencia en el Libro III del Carro de las Donas”. A IA , X X X VIII. 1977. 249-57. -“A Partial Bibliography of the Works and Studies on Francesc E iximenis (1340?-1409)”. Dins Catalan Studies in Memory of Josephine de Boer. 163-71. -“A Repeated Image of Light in the Sermons of Vicenç Ferrer”. Catalan Review, VII, 1. 1993. 97-102 (101). -“E l concepte de caritas en el cinquè tractat del L libre de les Dones”. Revista Catalana de Teologia , XI/1. 1986. 87-103. -“”E l hombre cuerdo no debe fiar de la mujer secreto”, un tópico de la literatura antifeminista en las letras clásicas hispánicas”. Thesaurus, X X X . 1975. 557-60. -“E l llanto de la infanta Isabel, primogénita de los Reyes Católicos, por la muerte de Don Alfonso de Portugal en la literatura peninsular de su época”. A IA , XXXV. 1975. 405-10. -“E l L libre de les Dones de Francesc E iximenis y el Corbacho del Arcipreste de Talavera, ¿influencia directa, indirecta o fuentes comunes?” E F , LX X X I. 1980. 1-31. -“E ls miracles de Maria en l’obra catalana de Francesc E iximenis”. A ctes del Quart Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Washington, 1984). PAM. 1985. 121-30. A cura de Nathanael B. Smith, Josep M. Solà-Solé i Mercè Vidal Tibbits. -“Francesc E iximenis and the Royal House of Aragon: A Mutual Dependence”. Catalan Review, III, 2. 1989. 183-9. -“Francesc E iximenis (1340?-1409?) i els estudis de la Universitat de Lleida”. Ilerda, XLII. 1981. 273-7. -“Francesc E iximenis, O.F.M. y la lengua hebrea”. A ST , LI/LII. 1978-9 (1983). 151-3. -“Francesc E iximenis’s Dissension with the Royal House of Aragon”. Journal of Medieval History, 22. 1996. 249-61. -“Francesc E iximenis (1340?-1409?) y Alfonso Martínez de Toledo (1398?-1470?): Las ideas convergentes en sus obras”. E F , LX X VI. 1975. 5-11. -“Francesc E iximenis y el homicidio de la mujer adúltera”. E F , LX X IX . 1978. 1-20. -“Incunables i llibres rars del P. Francesc E iximenis (1340?-1409?) publicats entre 1478 i 1542”. E F , LX X X . 1979. 43-66. 649 -“¿Influyó el L libre de les Dones de Francesc E iximenis (1340?-1409) en el De institutione foeminae christianae de Luis Vives?” BSCC, LIV. 1978. 145-55. -“Ius ad bellum en el Dotzè del Crestià de Francesc E ixmenis”. A ctes del Cinquè Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica. North-American Catalan Society/PAM. 1988. 135-42. A cura de Ph. A. Rasico i Curt J. Wittlin. -“La obra de Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409?) en los siglos X V al X VII”. A IA , XXXIX. 1981. 23-32. -“Las ideas pedagógicas del P. Francesc E iximenis, O.F.M.”. Perspectivas Pedagógicas, 50. 1982. 329-36. -“Les idees pedagògiques de Ramon llull i de Francesc E iximenis: E studi comparatiu”. E studios L ulianos, 73. Volum XXV. Fasc. 2. 19813. 227-42. -“L’humor en les obres de Francesc E ixmenis”. BRA BL B, X X X IX . 1983-4. 157-75. -“Los capítulos del Carro de las Donas sobre Isabel la Católica”. A IA , XLIX. 1989. 531-43. -“Manuscritos eiximenianos no catalogados por J. Massó Torrents”. E F , LX X X . 1979. 157-65. -“Más sobre la influencia del Corbacho en la literatura española”. Thesaurus, X X X II. 1977. 384-7. -“Más sobre manuscritos, incunables y ediciones raras de la obra de Francesc E iximenis”. A IA , XLVII. 1987. 57-62. -“Más sobre Vives y el Carro de las Donas”. Revista V alenciana de Filología, VII, nº 3. 1975. 291-306. -“Obras atribuídas a Francesc E iximenis en el Manuscrito 15-49 de la Biblioteca Capitular de Zaragoza”. BSCC, 62 (2). 1986. 181-4. -“On the King’s Chancellor: Chapter 680 of Francesc E iximenis’s Dotzè del Crestià”. Catalan Review, XII, 2. 1998. 89-97. -“Qui és el frare misteriós de qui parla E iximenis en el Primer del Crestià?”. E F , LX X X IV. 1983. 369-70. -“Sant Vicent Ferrer, Francesc E iximenis i el progrom de 1391”. A ctes del Sisè Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Vancouver, 1990). PAM. 1992. 243-54. A cura de Karl I. Kobbervig, Arseni Pacheco i Josep Massot. “Biblioteca Abat Oliba”, 115. -“The Presence of Francesc E iximenis in 15th and 16th Century Castilian Literature”. Hispanofilia. 1976 (1-5). 1-5. 650 -“The Structure and Division of the L libre de les Dones by Francesc E iximenis”. Separata de Josep Maria Solà-Solé. Homenaje. Homenatge. H omenage. Barcelona. Pubill. 1984. 159-64. -“The Treatment of the Jew and the Moor in the Catalan Works of Francesc E iximenis”. Revista Canadiense de E studios Hispánicos. Volum IX, 2. Hivern 1985. 203-13. -Un estudio textual del Carro de las Donas, adaptación del L libre de les dones”. E F , LX X VII. 1976. 153-80. -“Una huella de las Coplas de Jorge Manrique en una obra ascética española del s. X VI”. BSCC, 52 (7-9). 1976. 227-34. -“World Peace in the X II del Crestià of Francesc E iximenis”. 1981. Separata de Fundamentos culturales de la paz en E uropa, 2. 457-86. -Vilanova, E vangelista. O.S.B. ““L’E dat de l’E sperit” segons Joaquim de Fiore”. A fers, 37. 2000. 557-67. -Vilas Boas Tavares, Pedro. “Das crónicas de Ordem às Leituras: Uma livraria franciscana do século X VI”. A IA , LI. 1991. 357-74. Subtítol: Alguns dados disponíveis no caso de Caminha. -Vincke, Johannes. “E stado e Iglesia en la historia de la Corona de Aragón de los ss. XII, XIII y XIV”. Ponència VIII del V II Congreso de Historia de la Corona de A ragón, I. Barcelona. 1962. 267-85. -Vinyoles i Vidal, Teresa-Maria. “L’alimentació a Barcelona vers l’any 1400”. L ’A venç, 31. Octubre, 1980. 44-9. -Vives, J. “E ximenis”. Article dins D.A. L exik on für Theologie und Kirche, III. Freiburg. Verlag Herder. 1959. 1344 (1300). 2ª edició. -Vones, Ludwig. “E ximenis”. Article dins D.A. L exik on für Theologie und Kirche, III. Freiburg, Basel, Wien, Rom. Herder. 1995. 1378 (1114-5). -Webster, Jill R. “Algunos aspectos de la vida disfrutada por las clases altas del siglo X IV mencionados por Francesc E iximenis, O.F.M. (1340?-1409?)”. E F , LXVIII. 1967. 343-54. -“Dos siglos de franciscanismo en Cataluña: E l convento de San Francisco de Barcelona durante los ss. X III y X IV”. A IA , X LI. 1981. 231-55 (249-55). -“E iximenis, Francesc”. Article dins Gran E nciclopèdia Catalana. Volum 6. Barcelona. E nciclopèdia Catalana, S.A. 1974. 832 (504-5). -“E ls orígens socials dels franciscans”. A ctes del Segon Col.loqui d’E studis Catalans a N ord-A mèrica (Yale, 1979). Barcelona. PAM. 1982. 415-24. A cura de Manuel Duran, Albert Porqueras-Mayo i Josep Roca- Pons. 651 “Biblioteca Abat Oliba”, 24. -“Fra Francesc E xamenis i fra Tomàs Alsina com a pacificadors de brogits i escàndols al convent de Barcelona a l’any 1382”. E F , LXXXIV. 1983. 339-50. -“Francesc E xamenis i Felip de Malla”. E F , LX X X V. 1984. 359-68. -“Francesc E iximenis on Royal Officials”. Mediaeval Studies, X X X I. 1969. 239-49. Subtítol: A View of Fourteenth Century Aragon. -“La república cristiana y el rey en el siglo X IV según Francesc E iximenis (1340?-1409?)”. E F , LX IX . 1968. 111-8. -“La función de las clases inferiores dentro de la sociedad del siglo X IV según Francesc Eiximenis”. Revista V alenciana de Filología, VII. 1963-6. Nº1. 87-92. -“Notes biogràfiques sobre fra Francesc E xamenis, franciscà gironí”. E UC , XXIV. 1980. 597-602. -“Nuevas aportaciones a los estudios examenianos. Francesc E xamenis, O.F.M.: su familia y su vida”. A IA , XXXIX. 1979. 429-35. -“The Works of Francesc E iximenis as a Historical Source”. Dins Catalan Studies in Memory of Josephine de Boer. 195-201. -“Una familia de mercaderes: los E xamenis”. A IA , XLVII. 1987. 6378. -Webster, Jill R.; Ivars i Cardona, Andreu. O.F.M. “Franciscanismo de la Reina de Aragón, Doña María de Luna (1396-1406)”. A IA , X LII. 1982. 81123. -Wittlin, Curt J. “De L o L ibre de les Dones a la Scala Dei”. A ctes del Tercer Col.loqui d’E studis Catalans a N ord-A mèrica (Toronto, 1982). E studis en honor de Josep Roca-Pons. PAM. 1983. 139-52. A cura de Patricia Boehne, Josep Massot i Muntaner i Nathaniel B. Smith. -“E ls capítols trets del L libre del Tresor de Brunetto Latini al final del Dotzè de Francesc E iximenis”. Homenatge Casacuberta, I. 1980. 175-85. “E studis de Llengua i Literatura Catalanes”, I. -“E l rei Pirro de Roma en el Dotzè del Cristià de Francesc E iximenis”. A E M, 25/1. Barcelona. CSIC. 1995. 647-57. Subtítol: Crítica encoberta de la política sarda del rei Pere de Catalunya. -“E l vuitè tractat del Dotzè del Cristià de Francesc E iximenis”. A ctes del Segon Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica. PAM. 1982. 141-9. 652 -“E xtrets d’obres d’E iximenis copiats i amplificats per Jaquet de Marvilla en un manuscrit de Santes Creus”. BRA BL B, X LII. 1989-90. 312-39. -“La Suma de Colaciones de Juan de Gales en Cataluña”. E F , LX X II. 1971. 189-203. -“L’edició del 1499 del Regiment de la cosa pública . Les revisions i amplificacions al text, a l’endreça i al comiat escrits per Francesc E iximenis el 1383”. BSCC, LX IX . Octubre-Desembre, 1993. Quadern IV. 441-59. -“Les tres fonts llatines de les Qüestions sobre els novíssims atribuïdes, en l’edició de Tolosa del 1486, a Francesc E iximenis”. Miscel.lània Joan Bastardas, II. PAM. 1989. 149-65. A cura de Josep Massot i Muntaner. -“Models i fonts per l’estructura del Dotzè de Francesc E iximenis”. A ctes del Quart Col.loqui d’E studis Catalans a Nord-A mèrica (Washington, 1984). PAM. 1985. 103-20. A cura de Nathanael B. Smith, Josep M. Solà-Solé, Mercè Vidal Tibbits i Josep Massot i Muntaner. -“La primera traducción castellana de L o L ibre de les Dones de Francesc E iximenis”. Miscel.lània Pere Bohigas, 3. PAM. 1983. 39-59. “E studis de Llengua i Literatura Catalanes”, VI. -“Los problemas del Cercapou y el L libre de les Dones de Fray Francesc E iximenis”. BSCC, XLVI. 1970. 61-95. -“Quae maxime damnant animas principum: Fünf antimonarchische Kapitel im Pastorale des Francesc E iximenis”. ZfK, 2. 1989. 98-114. -“Una traducció catalana parcial del Tresor de Brunetto Latini conservada a l’Arxiu Históric de la ciutat de Barcelona”. Miscel.lània Joan Gili . AILLC/PAM. 1988. 625-37. A cura d’Albert Manent i Josep Massot i Muntaner. “Biblioteca Abat Oliba”, 65. -“Un centenar de oraciones del Psalterium alias L audatorium de Francesc E iximenis traducidas al catalán por Guillem Fontana en 1416, con una oración original”. BRA BL B , XLI. 1986-7. 162-90. -X ifra Heras, Jorge. “Régimen municipal y liberalismo burgués en la E dad Media”. Revista del Instituto de Ciencias Sociales, IX . 1967. 11-22 (15-7). -Ysern i Lagarda, J.-A. “Notes sobre la creativitat literària de Francesc E iximenis en l’ús d’exempla”. Homenatge a A rthur Terry, 3. PAM. 1999. 5-37. “E studis de Llengua i Literatura Catalanes”, X X X IX . 653