El pensament politic de salvador segui

La majoria dels llibres de Virus editorial es troben sota llicències lliures i per a la seva lliure descàrrega; una aposta per l’accés lliure al coneixement i la cultura, que considerem imprescindible en una societat en la qual les desigualtats socials també es tradueixen a l’hora d’accedir als continguts culturals. No obstant això, els projectes autogestionaris i alternatius, com Virus editorial, solen tenir importants límits econòmics, que a vegades afecten la seva sostenibilitat o impedeixen assumir projectes més costosos i arriscats. En la mesura que oferim bona part de la nostra feina pel comú, creiem important crear també formes de col·laboració amb la sostenibilitat del projecte: a) Pots fer-te sòcia o soci de Virus ingressant un mínim de 50 € a mode de quota anual, rebent una novetat de la teva elecció i obtenint descomptes en les teves compres a la nostra web. b) Pots subscriure’t a Virus durant un any, aportant 200 €, rebent tots els llibres de Virus durant 12 mesos, dos llibres de fons i descomptes en les teves compres a la nostra web. c) També pots fer una donació de qualsevol quantitat a través de Paypal. EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ Xavier Diez Pròleg de Jordi Martí Font Creative Commons LLICÈNCIA CREATIVE COMMONS autoria - no derivats - no comercial 1.0 ÍNDEX - Aquesta llicència permet copiar, distribuir, exhibir i interpretar aquest text, sempre que es compleixin les següents condicions: Autoria-atribució: s’haurà de respectar l’autoria del text i de la seva traducció. Sempre es farà constar el nom de l’autor/a i el del traductor/a. No comercial: no es pot utilitzar aquest treball amb finalitats comercials. No derivats: no es pot alterar, transformar, modificar o reconstruir aquest text. Els termes d’aquesta llicència hauran de constar d’una manera clara per qualsevol ús o distribució del text. Aquestes condicions es podran alterar només amb el permís explícit de l’autor/a. Aquest llibre té una llicència Creative Commons Attribution-NoDerivsNonCommercial. Per a consultar les condicions d’aquesta llicència es pot visitar creativecommons.org/licenses/by-nd-nc/1.0/ o enviar una carta a Creative Commons, 559 Nathan Abbot Way, Stanford, California 94305, EUA. © 2016 d’aquesta edició, Virus editorial © 2016 del text, Xavier Díez Títol: El pensament polític de Salvador Seguí Disseny de col·lecció: Pilar Sánchez Molina i Silvio García-Aguirre Disseny de coberta: Silvio García-Aguirre Imatge de coberta cedida per l’Ateneu Enciclopèdic Popular Pròleg Seguí: pensament en acció per Jordi Martí Font 11 A l’entorn del personatge 21 La significació històrica 21 De les hagiografies a les biografies 29 La dificultat de les fonts escrites 36 Apunts d’una biografia. Escola de rebel·lia 41 A l’entorn d’un caràcter 41 Orígens, família, sociabilitat El jove sindicalista i el jove anarquista: el Noi del Sucre 36 49 De la Revolució de Juliol a la Gran Guerra, 1909-1914 66 Maquetació: Virus editorial Edició i correcció: Montse Marès De la Gran Guerra a La Canadenca: la forja d’un sindicalista, 1914-1919 72 Primera edició: octubre de 2016 La vaga de La Canadenca i el pistolerisme. Vida i mort de Salvador Seguí, 1919-1923 97 ISBN: 978-84-92559-72-5 Dipòsit legal: B-15264-2016 Aquest llibre ha estat desenvolupat dins les activitats del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC) i el Grup de Recerca Emergent (SGR 293) VIRUS EDITORIAL I DISTRIBUÏDORA SCCL C/ Junta de Comerç, 18 baixos, 08001 Barcelona Tel. / fax: 934 413 814 [email protected] www.viruseditorial.net Seguí: el pensament polític 139 Una filosofia política aristotèlica, una pràctica filosòfica socràtica 147 De l’orador a l’escriptor, del lector al pensador 149 De com Seguí modela el sindicalisme d’acord amb els seus models teòrics 157 La concepció de Seguí de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme 160 L’anarquisme com a espai filosòfic i moral 166 El sindicat com a epicentre polític i social 176 Legalitat i repressió 178 La qüestió de la violència 186 El sindicat com a eina de capacitació 195 Antipoliticisme 196 Sindicat i intel·lectuals 204 La idea de revolució. Crítica de la Revolució Soviètica 209 Seguí i Espanya: el regeneracionisme obrer 220 La qüestió de Catalunya 230 Seguí, pimargallià 247 Apunts finals: Seguí, del màrtir al pensador 255 Agraïments 261 Bibliografia 263 Respecte als nuclis sindicals, imperfectes encara, és veritat, el que s’ha de fer és vigoritzar-los, capacitar-los col·lectivament i professionalment, perquè és innegable que els grups productors, manuals i intel·lectuals, no tan sols poden ésser la base de tota ordenació econòmica, sinó també el punt de partida de l’elevació moral de la humanitat. Salvador Quemades, Salvador Seguí A partir de 1920, en una situación similar a la que se vivió en el resto de Europa, la oleada revolucionaria inaugurada con la finalización de la Primera Guerra Mundial dejó paso a la reacción conservadora. Situación en la cual emerge el Seguí más desconocido, más mal interpretado y también, probablemente, el más interesante. Usualmente este desconocimiento o sesgo interpretativo se ha basado en la consideración de que Seguí fue básicamente un hombre de acción, un activista, y que nos dejó un legado falto de reflexiones. Por el contrario, en los pocos años de vida que le quedaban a aquel obrero manual sin una formación educativa sistemática, produjo una densa y rica reflexión. La nueva situación que se estaba viviendo lo llevó a una actualización extraordinaria del proyecto revolucionario. Actualización que, en muchos sentidos, los movimientos revolucionarios europeos todavía tardarían más de una década en incorporar, cuando el fascismo ya no era solo un peligro remoto, sino una realidad. Xavier Domènech, Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos A la pàgina anterior, gravat amb la imatge de Salvador Seguí (Arxiu del Pavelló de la República) Hi havia un militant que s’atrevia ja a dir que les coses no eren simples, que calia elaborar una estratègia revolucionària, cercar aliats eventuals, que el proletariat no canviaria el món d’un sol cop i que s’havia de preparar amb tota cura per a mantenir l’èxit d’una hipotètica revolució que els elements reaccionaris, encara que vençuts, intentarien sabotejar per tots els mitjans. Manuel Cruells, Salvador Seguí, el Noi del Sucre PRÒLEG SEGUÍ: PENSAMENT EN ACCIÓ Salvador Seguí, més conegut com el Noi del Sucre. Anarquista, dirigent de la CNT, anarcosindicalista, líder indiscutible —però discutit— de les esquerres catalanes i ibèriques, revolucionari, pragmàtic, activista i home d’acció. I, com afirma el llibre que teniu a les mans, teòric llibertari de primera fila, màxim pensador i organitzador, tot i que mai sol, d’un dels projectes i les realitzacions socials més singulars que Europa i el món van acollir entre el darrer terç del segle XIX i el primer del XX: la construcció d’un nou món on els principis de llibertat, igualtat i fraternitat fossin portats a la seva màxima expressió; o, parlant en plata, el projecte palpable d’una societat llibertària que va veure possible avançar cap a l’anarquia. Sense cap mena de dubte, la més important aportació catalana a la història de la humanitat. Les múltiples revolucions que aquest tros de món va viure entre el Congrés Obrer de Barcelona el 1870 i les barricades dels Fets de Maig del 1937 van tenir pensadors diversos, que van escriure allò que calia fer i que alhora ho van voler posar en pràctica, que hi van reflexionar i van unir pensament i acció. I Seguí era un dels que de forma 11 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ PRÒLEG. SEGUÍ: PENSAMENT EN ACCIÓ més eficient ho va fer. Desgraciadament, però, fins al dia d’avui unes formes quadrades i compartimentades de veure el món i la història li han negat la consideració que mereix com a pensador, al costat de la seva evident vida d’acció. I aquí tenim un dels més evidents encerts del treball de l’historiador Xavier Diez: la voluntat d’explicar i fer accessibles els pensaments, les teories i els arguments explícits i implícits de la seva obra, afegint la seva figura a la llista dels grans pensadors filosòfics i polítics del nostre moviment obrer i la nostra memòria dissident. Salvador Seguí no és un desconegut. A molta gent li sona el nom i, sobretot, el sobrenom del Noi del Sucre amb què se’l coneix, però ben poca d’aquesta gent coneix alguna cosa sobre ell més enllà del seu lideratge a la CNT, alguna imatge esparsa o determinades cites que han fet més o menys fortuna. Les aproximacions biogràfiques a Seguí que jo mateix he llegit només es poden aconseguir en llibreries de segona mà, a través de llibres descatalogats com els de Huertas Claveria o Manuel Cruells, o Apòstols i mercaders de Pere Foix, autèntica peça de col·leccionista. Sí que s’es pot trobar la traducció catalana de la seva novel·leta Escuela de rebeldía, publicada per Edicions El Jonc (amb pròleg d’Emili Cortavitarte), o l’edició castellana de la mateixa obra feta per la CGT el 2004; així com diverses aproximacions biogràfiques, com la d’Isidre Molas a Les arrels teòriques de les esquerres catalanes; ressenyes en obres generals sobre anarquisme o moviment obrer; i Apóstoles y asesinos, una novel·la d’Antonio Soler, publicada el 2016, en què Seguí comparteix protagonisme amb Companys i Layret, i que no dubto a qualificar de brillant i molt recomanable. Però on la desídia respecte a Seguí és més evident és en la institució universitària. Si tinguéssim una universitat com cal, la seva vida, la seva obra i els seus pensaments haurien estat estudiats i debatuts, se n’haguessin escrit tesis doctorals i fet congressos, s’haguessin generat controvèrsies, i el personatge hagués guanyat profunditat amb les diverses visions desenvolupades. No és el cas. 12 La reconstrucció d’un discurs El llibre que teniu a les mans serà la nostra biografia de Seguí, la que omplirà el buit evident en els moviments socials per accedir a la vida del Noi del Sucre, per saber què havia fet aquell llibertari de qui tenim penjat un pòster que vam trobar no sabem on, i qui era, en definitiva, aquell líder obrer, aquell lluitador social, aquell anarquista, que diversos moviments reivindiquem com a referent. Xavier Diez, a banda de treballar les dades biogràfiques, construeix una biografia política. Seguí no era un teòric dels que escriuen llibres gruixuts que esdevenen referents col·lectius i il·luminen espais del pensament que porta a l’acció. No era un teòric reposat que passava a la lluita després de fer les seves propostes per escrit, ni ell ni la majoria dels anarcosindicalistes catalans i ibèrics de l’època. Més aviat al contrari, per a ells primer hi havia l’acció i després la reflexió, o totes dues alhora, una reflexió expressada de formes diverses, algunes de les quals no deixaven rastre en paper. Les fonts en què s’ha de basar qui es vulgui apropar al seu pensament són molt diverses. Qui ho faci cal que entengui que en ell eren tan importants les conferències com les tertúlies en què participava, sobretot al Café Español de Barcelona, de les quals només les primeres deixaven rastre, sovint en forma de reconstrucció feta per algun periodista. A això cal afegir-hi altres formes textuals més estàndards, com els articles de diari signats per ell i alguns textos més reflexius escrits durant les seves reclusions a la presó, sobretot a la de la Mola de Maó. Alhora, 13 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ PRÒLEG. SEGUÍ: PENSAMENT EN ACCIÓ tenim Escuela de rebeldía, l’únic text creatiu que se li atribueix, tot i que hi ha qui en posa en dubte l’autoria. Diez cita alguns dels teòrics que Seguí utilitzava per situar les seves idees dins de la lluita social. Posats a buscar referents, jo hi afegiria Josep Llunas, suposo que per deformació investigadora, però no sense arguments, tot i que Diez no en parla. L’anarquista de Reus, molt proper a les propostes anarcocol·lectivistes de Mella i un personatge que Seguí coneixia —i a qui dedicà, el 1913, un número únic de La Tramontana—, penso que és un dels referents centrals de Seguí, ja que el coneix i al mateix temps l’admira. Però, sobretot, perquè cada una de les propostes que va fer Llunas durant el seu temps té coincidències amb les que, trenta anys després, van fer el Noi del Sucre i més endavant Peiró, per seguir el contínuum històric. Potser es tracta de la darrera coincidència entre l’un i l’altre, però no em puc estar de reblar el clau d’aquesta relació ideològica i d’admiració de Seguí per Llunas recordant Escuela de rebeldía, on Seguí narra l’arribada a Barcelona d’un jove obrer anomenat Juan Antonio i la seva iniciació en l’obrerisme a partir de les seves experiències personals i laborals. La novel·la ha estat considerada com a autobiogràfica i la vida de Juan Antonio reflecteix la vida de molts dels obrers que des de les seves localitats rurals emprenien el camí cap a la capital. En l’àmbit laboral, qui introdueix el jove immigrat en la lluita sindical, qui li fa veure que la unitat en la lluita dels explotats és l’única forma possible de fer front a les imposicions dels amos, és un vell impressor, un tipògraf sindicalista que en l’obra literària s’anomena Luna. Tornant al Seguí militant, Diez el situa, «amb una certa prevenció», en l’espai polític que té com a objectiu el comunisme llibertari, i fa bé si entenem el comunisme llibertari com a objectiu final. Ara bé, si hem de parlar dels dos grans corrents que al segle XIX intenten ser hegemònics en l’anarquisme a l’Estat espanyol i considerant Seguí un dels continuadors, més que com a anarcocomunista, penso que l’hauríem de situar en l’anarcocol·lectivisme, tot i que és veritat que un corrent i l’altre tenen molt en comú, sobretot pel que fa a la crítica del sistema capitalista i de les jerarquies. 14 El pensament és la pràctica: el sindicat En Salvador Seguí i en la majoria dels organitzadors que es van aplegar durant el primer terç del segle XX sota les sigles de la CNT, era innegable, per una part, la influència de les teories de l’italià Arturo Labriola i el francès Georges Sorel —dos dels pensadors més destacats del sindicalisme revolucionari i de l’anarcosindicalisme, estretament relacionats amb el món marxista—, i, per l’altra, és ben és clar l’ascendent dels clàssics anarquistes com els mateixos Bakunin i Kropotkin. El cert és que Seguí defensava un sindicat, seguint la lògica llibertària, no supeditat a cap organització política i que fos, per tant, l’espai on la classe obrera fes la seva política. Un sindicat que calia que fos espai de preparació col·lectiva tant pel que fa a la formació del conjunt dels treballadors i les treballadores com perquè hi aprenguessin l’ofici d’autogovernar-se i, per tant, de governar tota la societat des de baix amb propostes radicalment diferents de les que es coneixien fins aleshores. Els exemples coetanis dels espartaquistes i els hongaresos el 1919 havien apartat Seguí definitivament dels corrents anarquistes espontaneistes i el convenceren de la necessitat d’una organització revolucionària ferma i sòlida que preparés i organitzés la classe obrera en el seu conjunt. Calia que la massa no fos massa, sinó col·lectivitat formada per individus lliures, fraternals, cultes i solidaris, 15 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ PRÒLEG. SEGUÍ: PENSAMENT EN ACCIÓ i el sindicat era l’eina que podia fer-ho possible. La revolució havia d’esdevenir de tota la societat i per a això calia preparació, no només prendre el poder, i menys després dels informes de Pestaña sobre la Revolució Russa, en què quedava ben clar que a Rússia hi havia hagut un canvi d’amos però no una revolució completa. L’anarquisme que defensava Seguí no responia a un model tancat, complet i perfecte, sinó que, segons ell mateix, qualsevol de les teories proposades calia que baixés al món real dels interessos tangibles de la gent per convertir en realitat el món de les idees. El sindicalisme era el camí per fer-les possibles, per convertir-les en quelcom real i no només teòric. El Noi del Sucre tenia precedents en aquest sentit, tant individuals com col·lectius, perquè coneixia el que havien estat la Federació de la Regió Espanyola de l’AIT als anys setanta del segle XIX i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) als vuitanta. I, alhora, en coneixia els dirigents, entre els quals destacava, un cop més, Josep Llunas, qui tancava moltes de les seves propostes sobre la societat futura dient que qui fes la revolució ja triaria els camins possibles en cada moment. Per a Seguí, el sindicat havia de ser l’epicentre polític i social de la nova societat que els treballadors i les treballadores volien construir, i no havia d’estar supeditat a cap partit polític, ja que eren els obrers i no els polítics els qui intervenien directament en la producció i, per tant, els únics capacitats per administrar la cosa pública. Aquesta defensa de la no supeditació de la CNT a cap partit és, en bona part, conseqüència de la tradició anarquista, és clar, però alhora també dels exemples reals que coneixia directament: el PSOE amb la UGT, el lerrouxisme i la relació paternal del republicanisme amb el món obrer... Una voluntat de no supeditació, però, que no negava la possibilitat d’assolir pactes de col·laboració en igualtat de condicions amb organitzacions de tot tipus, tant partits com altres sindicats, uns pactes que el Noi defensà al llarg de tota la seva vida. Segons Seguí, calia que el sindicat fos hegemònic i per a això calia estendre’l més enllà de la classe obrera industrial i incloure-hi intel·lectuals i camperols. Seguint el pensament d’Aristòril, per a Seguí cada individu havia d’esdevenir un animal polític i el sindicat era l’espai on els obrers havien de fer política, de manera que esdevinguessin revolucionaris a partir de la cultura, l’educació i la capacitació. Pel que fa a l’apropament als intel·lectuals, Seguí no desconeix les relacions entre anarquisme i Modernisme en casos referencials com els de Jaume Brossa o Pere Coromines, una relació que s’hagués pogut continuar desenvolupant a través de les pàgines de la Soli de la mateixa manera que Teresa Mañé i Joan Montseny ho feien des de les pàgines de La Revista Blanca, obrint les seves columnes a diversos intel·lectuals de l’època que, tot i que políticament eren propers, estaven més enllà del moviment llibertari. En aquesta biografia política, Diez aporta el testimoni de qui anys després va ser un dels pensadors més influents de la Catalunya conservadora i noucentista, Eugeni d’Ors, qui en un determinat moment defensà públicament postures d’admiració i respecte envers l’obrerisme anarquista. La revolució que defensava el Noi del Sucre no anava encaminada a substituir la burgesia en la piràmide social, com ell mateix criticava que volien fer els marxistes i tal com pensava que s’havia esdevingut a Rússia, sinó a fer desaparèixer la classe dominant per alliberar la societat sencera. Per a això era imprescindible que la classe obrera es dotés de millors valors morals i d’un comportament social impecable. Seguí desconfiava de la revolució sense ètica perquè deia que les revolucions tenien la tendència, a partir de la dominació i l’acaparament del poder per part d’una minoria, a mantenir intactes les estructures profundes de poder. 16 17 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ PRÒLEG. SEGUÍ: PENSAMENT EN ACCIÓ El Noi del Sucre es posiciona contra la violència com a mètode de transformació social, D’una banda, pensava que la violència contra les persones era moralment rebutjable des de l’anarcosindicalisme si no era com a autodefensa. I d’altra banda, criticava i posava en dubte els «experts» que aquests processos de violència acabaven creant entre els revolucionaris, ja que, segons ell mateix, el terrorisme era «una manifestación morbosa decadente que nos retrotrae a estadios primitivos de la convivencia». Davant d’aquesta violència, la seva defensa del dret d’associació, que permetia la defensa dels interessos col·lectius de forma ordenada i organitzada, era l’única forma possible de canvi social. Malgrat això, cal tenir en compte que el context de violència terrorista organitzat per la patronal catalana amb el suport de la burgesia de la Lliga, la connexió entre el Sindicat Lliure i el sometent, van portar els dirigents sindicals més obreristes, com ell mateix, a organitzar molts cops l’autodefensa davant del terrorisme patronal. preindustrial que alhora impedeix qualsevol reforma que s’hi proposi, tant si és en clau republicana com si és descentralitzadora. Resulten molt interessants i aclaridors en l’estudi de Diez els apartats referents a Seguí i la qüestió nacional catalana. En el seu text es desmenteix aquesta visió simplista i descontextualitzada que una part de l’esquerra independentista s’ha fet seva, sobretot a partir de la recomposició del seu discurs a l’Ateneu de Madrid el 1919. És evident que Seguí no era independentista segons els paràmetres actuals (de fet, sota les paràmetres actuals, no ho era ningú), però és també evident que el Noi del Sucre mantenia, com la CNT mateixa, una tensió i una crítica constants amb les burgesies espanyola i catalana, que en el fons eren exactament la mateixa, tal com ell expressa sovint, malgrat la disfressa catalanista que sovint la segona es posava. És molt interessant, en aquest sentit, l’aclariment que fa Diez sobre el discurs a l’Ateneu de Madrid el 1919 —tal com prèviament havia fet el també historiador Xavier Domènech— i la reconstrucció en clau explícitament independentista per part de Pere Foix el 1949 a Apòstols i mercaders. Davant la versió del mateix míting del periòdic España Nueva pocs dies després que tingués lloc, Diez conclou que «no coincideixen les paraules concretes, encara que sí els conceptes i el sentit». Fa uns anys, al geriàtric dels Guiamets, on havia anat a veure ma mare, Lluís Català, mestre republicà i independentista centenari i germà de Neus Català, després de dir-li que jo era anarquista i independentista em va respondre que ell era republicà i catalanista i, des de feia uns anys, també independentista, però no anarquista. Tot i així, quan sentia el nom de Salvador Seguí tancava el puny, l’acostava al cap i deixava anar un «Visca Catalunya lliure!» de respecte i d’homenatge. L’anècdota és, potser, un reflex de l’arrel popular del Noi del Sucre, en el marc del que deia Cruells i Regenerar Espanya..., o Catalunya...? Seguí és un personatge del seu temps i, com molts altres d’esquerres, travessat per una visió regeneracionista de l’Estat espanyol on viu. Seguint les idees de Joaquín Costa, assenyala l’endarreriment estructural de l’Estat tant pel que fa a nivell de producció com pel que fa a nivell de drets socials i llibertats públiques. L’estructura estatal espanyola es troba només al servei de les seves classes dirigents, que davant de qualsevol reivindicació social recorren a la violència dels cossos repressius de l’Estat, que alhora no té mai cap funció de protecció o mediació social. L’espanyol, però, és un estat on domina un caciquisme 18 19 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ reprodueix Diez: Seguí era sobretot «un home caracteritzat per una catalanitat natural, tan preocupat com Pi i Margall per l’articulació entre identitat i raó política». Seguí procedia d’un món llibertari que era bàsicament federalista i pimargallià, d’un món obrer que s’havia construït davant i contra la burgesia catalana, la qual en un moment determinat i per uns interessos purament de classe va passar a definir-se com a «catalanista». Aquesta mateixa burgesia «catalanista», quan necessitava l’Estat i la seva violència per mantenir-se en la part superior de la piràmide social, no dubtava ni un segon a llençar-se als braços de l’oligarquia espanyola i atacar amb tota la violència de què era capaç la classe obrera catalana. La mateixa experiència vital del Noi del Sucre n’és un exemple clar: des de la postura germanòfila de Cambó i la Lliga davant l’aliadòfila o antimilitarista de la classe obrera fins al reforç del sometent per rebentar les vagues obreres, des del Sindicat Lliure fins a l’assassinat de dirigents obrers com ell mateix o d’aliats seus com Layret. Per tant, Seguí no es declarava «catalanista» com sí que feien els seus botxins, però tenia clar, si s’aconseguís la independència de Catalunya, qui la rebutjaria..., i no eren ell ni la classe obrera catalana. Jordi Martí Font 20 A L’ENTORN DEL PERSONATGE La significació històrica Salvador Seguí i Rubinat (1887-1923) representa gairebé una excepció en el món anarquista català. A diferència de la majoria de personatges relacionats amb aquest gran corrent de pensament, és conegut... més o menys. La seva violenta desaparició quan tenia trenta-cinc anys, així com el record suscitat entre generacions de personalitats més enllà del sindicalisme, sens dubte inspiraren un mite que, en temps convulsos com els actuals, en què l’ombra del conflicte nacional i la del social tornen, per enèsim cop, a interrelacionar-se, propicia una recuperació del personatge. I, certament, si més no el nom torna a tenir presència en el que són els elements que conformen, fins a cert punt, la memòria oficial. Un institut d’ensenyament secundari de la capital catalana duu el seu nom. Hi ha carrers amb aquesta denominació a Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Sant Boi de Llobregat o Vilafranca del Penedès, i una plaça a Barcelona, al cor del Raval, molt a prop del lloc on fou assassinat. El poble on va néixer, Tornabous, a la comarca de l’Urgell, el considera un dels seus 21 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ A L’ENTORN DEL PERSONATGE dos fills il·lustres, juntament amb el seu amic, el president Lluís Companys, amb qui compartí destí tràgic, i li dedica una plaça i organitza actes públics sobre la seva figura.1 Des de 1986 existeix també la Fundació Salvador Seguí, amb seus a Barcelona, València i Madrid, que té com a objecte recopilar i preservar documentació lligada al moviment llibertari i al sindicalisme per esdevenir un pol de recerca per als moviments socials. Tanmateix, el coneixement públic del personatge i la seva significació històrica són més aviat limitats. Pocs podrien identificar-lo com a líder sindicalista. Fins i tot entre els coneixedors de la història social, pocs podrien enumerar algunes de les aportacions teòriques expressades en escrits o discursos de l’anarquista urgellenc. Seguí, com l’anarquisme, continua essent incòmode per a una història oficial conformada en funció d’unes classes que consideren naturals les diferències socials i les jerarquies professionals. Seguí, com l’anarquisme, encara no són acceptats en l’imaginari col·lectiu com a referents socials i nacionals, i encara menys per a una història més o menys oficial. En termes de Pierre Nora,2 no esdevé un «lloc de memòria» perquè la seva recuperació comporta implícitament el reconeixement i la legitimitat d’un projecte alternatiu al capitalisme triomfant de l’actualitat. I, tanmateix, Seguí és, potser, l’anarcosindicalista català més citat i conegut. El seu discurs a l’Ateneu de Madrid sobre la qüestió nacional catalana, o el míting a la plaça de braus de Les Arenes en què es posà fi a la vaga de La Canadenca, o el seu assassinat a mans de sicaris de la patronal en plena guerra bruta de principis de la dècada dels vint, són episodis que formen part, en certa manera, de la memòria popular, o bé des del silenciament o bé des de la reivindicació. Certament, la seva figura emergeix en uns períodes històrics i és submergida en d’altres. El seu record resulta pràcticament clandestí al llarg de la dictadura de Primo de Rivera, quan també la CNT, la qual tant havia contribuït a organitzar, resta en la clandestinitat en uns anys d’intensa repressió i persecució del sindicalisme. Al llarg del període republicà, en canvi, el personatge és reivindicat en un moment d’efervescència revolucionària, amb homenatges, records i un bon grapat d’evocacions escrites, i més quan la seva memòria és viva entre bona part dels protagonistes del moment, tant dels republicans com de la central anarcosindicalista. La reivindicació del període no és aliena als convulsos moments, farcits de tensions, entre els sectors d’orientació més sindicalista i els que reivindiquen una acció directa més contundent, a l’entorn d’una gimnàstica revolucionària i una filosofia més anarcocomunista, conflictes en què es barregen diferències polítiques i ideològiques amb aspectes generacionals i rerefons sociològic.3 La derrota a la guerra i l’inici del llarg hivern franquista impliquen un silenci que cau com un sac de patates sobre el passat, mentre el record és esclafat pel discurs de la victoria i l’estigmatització de la dissidència obrera, fet que arracona el record de Seguí i de les víctimes de la patronal catalana en un espai de subversió, repressió i silenciament. En contraposició, però de manera paral·lela, des de l’exili, especialment des de França i Mèxic, torna a ser evocat en biografies, records personals, episodis de diversos textos d’alguns companys de generació que s’expressen Agraeixo a Mercè Jounou, de l’Ajuntament de Tornabous, la seva col·laboració en aquest àmbit. 2. Pierre Nora (coord.), Les lieux de la mémoire, Gallimard, París, 1997. 1. 22 3. José Luis Oyón, La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 19141936, Ediciones del Serbal, Barcelona, 2008, esp. cap. 7; José Luis Oyón i Juan José Gallardo, El cinturón rojinegro. Radicalismo cenetista y obrerisme en la perifèria de Barcelona 1918-1939, Carena i Grupo de Historia José Berruezo, Barcelona, 2004; Eulàlia Vega, Entre revolució i reforma. La CNT a Catalunya, Pagès, Lleida, 2004. 23 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ A L’ENTORN DEL PERSONATGE mitjançant memòries, records, autobiografies o llibres d’història de l’entorn llibertari on s’analitzen els esdeveniments en què l’anarcosindicalista urgellenc té un paper protagonista, i també en festes commemoratives que evoquen els inicis de la central anarcosindicalista i la nostàlgia per l’èpica revolucionària.4 Amb el pas dels anys i la decrepitud del règim, s’intueix l’extinció propera del franquisme i l’arribada del temps d’il·lusions i incerteses que serà la Transició política. És en aquest context que la figura històrica de Seguí torna a ser rescatada amb força per la memòria popular, i fins i tot des del món de la política i una certa historiografia social quan li són dedicades noves biografies, algunes de les quals són elaborades amb un distanciament acadèmic o, també, amb esperit i format periodístic. És pràcticament la darrera oportunitat d’entrevistar alguns dels seus companys de generació supervivents i de recopilar testimonis de persones i personatges que el tractaren personalment, o que van tenir un paper rellevant en el període en què centrà la seva acció pública, fet que confereix a aquest conjunt literari un gran valor històric, malgrat que l’absència de recerques acadèmiques al voltant del món anarcosindicalista i d’història social del moment condiciona negativament les anàlisis. Tanmateix, és a partir del moment en què es consolida el règim sorgit de la Transició, a partir dels anys vuitanta, i fins al tombant de segle, quan torna a caure el silenci sobre l’home, l’entorn ideològic que representava i el període en què va desenvolupar la seva actuació. Com ja he teoritzat,5 la consolidació de les estructures polítiques de la segona Restauració fa que els processos de memòria històrica incomodin els beneficiaris de la Transició. El franquisme persistent en l’estructura de l’Estat i l’oposició cooptada en aquesta mateixa estructura de l’Estat pacten un oblit al voltant del passat revolucionari. Això es tradueix a considerar la dissidència social vinculada al món llibertari com a potencialment perillosa, i propicia la marginació pública de tot el que està relacionat amb el passat anarquista. La traducció d’aquest procés consisteix en el bandejament de les alternatives al capitalisme i el manteniment del silenci respecte a un passat discordant amb el relat impulsat des d’una mena d’història oficial que negava protagonisme a les forces socials i les ideologies no sotmeses als discursos acadèmics conservadors o els de matriu marxista, aleshores (i fins ben entrada la dècada dels noranta) dominants en bona part del món acadèmic. Tanmateix, la crisi de legitimitat del règim de la segona Restauració, que comença a manifestar-se de manera cada vegada més evident als inicis d’aquest segle, comença a tenir repercussió en un nou corrent de recerca que considera el món llibertari com un dels eixos fonamentals de la història contemporània, especialment a Catalunya. No resulta aliè a aquest fenomen el fet que una nova generació d’historiadors que accedeixen a la universitat, bona part dels quals són nascuts a les dècades dels seixanta, els setanta i els vuitanta, d’una extracció social aliena a la dels grups dominants, engeguen les seves activitats de recerca al marge dels canals acadèmics convencionals, inicien un tractament del passat amb una major independència política (sovint des dels marges institucionals clàssics) i investiguen sense complexos allò que la història oficial havia 4. 5. 24 Ángel Herrerín López, La CNT durante el franquismo. Clandestinidad y exilio (1939-1975), Siglo XXI, Madrid, 2004, esp. p. 358-422; Dolors Marín, Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España, Ariel, Barcelona, 2010, p. 305-322. Xavier Diez, «Noves perspectives per a una historiografia so bre anarquisme», El Contemporani, núm. 26, 2002, p. 9-11; Xavier Diez, «La historiografia anarquista als Països Catalans. Una llarga tradició entre el desconeixement i la tradició», Afers, Fulls de Recerca i Pensament, núm. 59, 2008, p. 155-170. 25 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ A L’ENTORN DEL PERSONATGE escamotejat o deformat. Des de perspectives innovadores —amb components de pensament polític, enfocaments antropològics, descobriment o reinterpretació de noves i velles fonts— i sovint vinculats als nous moviments de recuperació de la memòria històrica, revisen tot el que fa referència al món llibertari. Aquesta nova historiografia, amb formes i tècniques de rigor universitari, amb gran aparell de tesis doctorals i que, tanmateix, convergeix amb una certa historiografia militant, sovint de formació autodidacta, conflueix també amb un interès destacable dels historiadors estrangers admiradors de la riquesa del nostre passat llibertari. És per això que es comencen a repensar figures com la de Salvador Seguí, com fem amb aquest mateix text. Pel que fa a la nostra historiografia, amb una fins ara insuficient atenció al món llibertari, la figura del sindicalista és considerada des de perspectives diverses. Josep Termes (Barcelona, 1936-2011), potser el gran historiador de l’anarcosindicalisme, el considera una personalitat singular i destacada, amb una formació autodidacta i una extensa cultura, idees innovadores, un pragmatisme destacat i un catalanisme sofisticat i intel·ligent. Tot recollint diferents testimonis de l’època, destaca la seva gran capacitat d’organització, una impressionant cultura autodidacta, conformada a còpia de lectures, tertúlies i sociabilitat, i una extraordinària habilitat social i pensament clarivident en desestimar l’idealisme excessiu dels sectors més puristes del món llibertari.6 En una línia similar, potser amb un major èmfasi respecte a la dimensió cultural, l’historiador i escriptor Ferran Aisa (Barcelona, 1948) destaca el protagonisme de Seguí en la Barcelona obrera. Seguí és un dels animadors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), una iniciativa sorgida el 1902 entre els sectors més progressistes del món de la cultura i la política, amb una clara voluntat pedagògica d’estendre l’alta cultura entre la immensa majoria obrera, privada d’educació formal pel règim de la Restauració borbònica i la voluntat de les classes dominants catalanes de deixar el proletariat català a la intempèrie educativa. Seguí és un gran animador de l’AEP i no distingeix, en la seva actuació pública, entre lluita política i lluita cultural, car l’emancipació obrera és un projecte global que aboca a la conquesta d’un benestar tant material com moral i espiritual.7 Per la seva banda, Pere Gabriel (Terrassa, 1945) destaca la capacitat d’estrateg del sindicalista. El considera com el gran artífex del model organitzatiu de l’anarcosindicalisme a partir de la seva defensa del sindicat únic, el manteniment de la independència de la CNT i els pactes tàctics amb la UGT o l’esquerra de caràcter republicà, a banda de l’associació amb una important xarxa cultural generada a còpia d’escoles racionalistes, biblioteques obreres, premsa i ateneus culturals. Tot plegat, amb un difícil equilibri entre intervenció social i apoliticisme oficial, entre acció directa i negociació social, entre radicalitat i moderació. En certa manera, aquesta fórmula va ser la que va permetre la supervivència i la consolidació de la gran central sindicalista en circumstàncies en què la resta de projectes similars, a Europa, acabaren fracassant coetàniament, i va fer de Seguí l’ànima d’aquest èxit.8 Javier Paniagua (Ceuta, 1946) fa en el seu darrer llibre un esforç per situar Seguí i l’anarcosindicalisme ibèric en el context de les innovacions teòriques que van sorgint, des de 7. 8. 6. 26 Josep Termes, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), L’Avenç, Barcelona, p. 322-329. Ferran Aisa, Una història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular, (1902-1999), Virus, Barcelona, 2000, esp. p. 67-86 i 157-166. Del mateix autor, CNT, la força obrera de Catalunya, (19101939), Base, Barcelona, 2013, p. 71-157. Pere Gabriel, «El anarquismo español», a George Woodcock, El anarquismo. Historia de las ideas y movimientos libertarios, Ariel, Barcelona, 1979, p. 368-369. 27 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ A L’ENTORN DEL PERSONATGE principis del segle XX, al voltant de l’articulació entre sindicalisme i els diversos corrents anarquistes i socialistes, convergents respecte al sindicalisme revolucionari. L’historiador valencià no atorga un rol teòric a Seguí, però, en canvi, destaca la seva flexibilitat política i ideològica, les seves habilitats com a sindicalista, la seva personalitat carismàtica, que el porta a exercir de primum inter pares entre el conjunt del calidoscòpic anarcosindicalisme i en les negociacions, com a mitjancer, amb socialistes i republicans. Suggereix, a més, la imbricació de l’anarcosindicalisme català, i de Seguí, en la qüestió nacional, especialment decisiva en els anys en què el sindicalista desenvolupa la seva acció i que no sempre és compresa en el conjunt de la dissidència espanyola contra el règim de la primera Restauració.9 L’antropòloga i historiadora Dolors Marín (Barcelona, 1957) associa Seguí a l’empenta revolucionària que afavoreix el sindicalista respecte a les tradicions associatives obreres, en el sentit que aquest conferia un relat d’afirmació radical a la classe treballadora catalana. També destaca l’aura simbòlica del líder, que esdevé un referent generacional pel seu tarannà autodidacta, capaç de créixer com a individu i ciutadà basant-se l’extensa cultura adquirida en la seva curta existència, així com en la capacitat de combinar el seu ofici manual —majoritari entre una sociologia barcelonina on predominaven els treballadors de coll blau— amb una vida cultural activa, sovint vinculat als cercles bohemis de la capital catalana, amb una destacable producció oral i escrita, i que també va acabar sent un dels precursors del gènere de l’autobiografia obrera a partir de la seva novel·la breu Escuela de rebeldía, que és una mena d’autoretrat que, a la manera de catecisme revolucionari, forja un model d’activista que combina valor amb intel·ligència, naturalitat amb cultura autodidacta, cànon revolucionari que marca els models a imitar en la generació posterior de sindicalistes.10 Si bé en la historiografia contemporània Seguí és assenyalat com un dels protagonistes destacats en la conformació de la CNT i l’anarcosindicalisme, si més no a escala nacional, la seva trajectòria vital, no sense la influència de la seva prematura i tràgica mort, també genera una atenció preferent entre els seus coetanis. 9. 28 Javier Paniagua, La larga marcha hacia la anarquía. Pensamiento y acción del movimiento libertario, Síntesis, Madrid, 2008, p. 160-191. De les hagiografies a les biografies De fet, poques setmanes després del seu assassinat apareix la seva única novel·la, Escuela de rebeldía, de la qual parlarem més endavant i que podria considerar-se com una mena de «falsa autobiografia», car explica la trajectòria d’un sindicalista, des de les privacions de la infantesa fins al seu assassinat a mans de sicaris de la patronal. Més que profètica, l’obra descriu processos de presa de consciència, combat i repressió que, malauradament, resulten comuns i previsibles en el context de violència que presideix les relacions entre capital i treball a la Barcelona entre 1917 i 1923. Cronològicament, la primera biografia de Seguí publicada, arran del seu assassinat, fou l’editada per Salvador Quemades, estret col·laborador i amic seu i al qual en alguns casos s’atribuí l’autoria material d’alguns dels textos signats pel mateix Seguí, de qui hauria fet d’amanuense. La seva obra, Salvador Seguí, publicada apressadament a Madrid el mateix 1923 (al monogràfic de la revista Siluetas, núm. 3), constitueix un anecdotari en què es destaquen molt especialment els trets psicològics de Seguí, a qui es 10. Dolors Marín, op. cit., p. 191-193. 29 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ presenta com una personalitat excepcional i alhora proper i allunyat del misticisme revolucionari.11 Amb un caràcter també hagiogràfic, el 1930 el seu amic i col·laborador Josep Viadiu (Igualada, 1890 – Ciutat de Mèxic, 1973) publica Salvador Seguí (Noy del Sucre). El hombre y sus ideas (València, Cuadernos de Cultura; reproduït el 1960 a «Cuadernos Populares» de París, col·lecció d’Ediciones Solidaridad Obrera). Viadiu destaca de Seguí la seva atractiva i exuberant personalitat, amb un caràcter temperamental i vitalista, intel·ligència i gran instint polític. Aquestes aptituds, apreciades en un sentit molt similar entre els coetanis que el tractaren, acaben configurant els trets amb els quals serà coneguda la figura del sindicalista i acaben condicionant la percepció que tindran bona part dels seus biògrafs posteriors. En certa manera, la seva personalitat poderosa, la seva extraversió i generositat, en les quals coincideixen bona part dels qui el tractaren, la seva explosivitat dialèctica —qualitats essencials en un món treballador en què l’oralitat era la principal eina comunicativa—, serviren per dissimular moltes de les premisses ideològiques en què fonamentà el seu discurs. Viadiu reconeix que l’oralitat com a mecanisme de transmissió ideològica sovint impedia apreciar la construcció d’un pensament complex, potser caòticament estructurat, però d’un rigor que permeté articular l’anarcosindicalisme des d’uns continguts teòrics sòlids. El seu biògraf el descriu així: La seva habilitat en la polèmica, els seus constants desigs de discutir, el seu to enèrgic i convincent, la seva veu potent i plena [...] En A L’ENTORN DEL PERSONATGE l’ordre de predilecció preferia la discussió i la polèmica al llibre [...] La popularitat de Seguí descansa en les seves condicions de brillant orador i hàbil polemista [...] aquests desplaçaments i la seva intervenció continuada en mítings i conferències [...] Tenia, a més a més, condicions essencials per a ésser un bon orador: intel·ligència, preparació, figura, veu i emoció. Quan començava a parlar la seva veu anava augmentant de to, caldejant l’ambient amb la força de la seva dicció i la fermesa dels seus arguments. Les seves paraules vibrants i emotives sortien dels seus llavis precises i contundents, i provocaven un estat d’enardiment en la col·lectivitat que l’escoltava. Tenia més condicions per al míting que no per a la conferència. Els seus tons suaus i reposats de formes plàcides i calmades es desplegaven per a deixar pas a la vehemència i a la passió. La seva veu es crispava i se li feia impossible dominar la tonalitat i el torrent de paraules que lluitaven per sortir dels seus llavis. No obstant, malgrat ésser un orador apassionat i vehement, pocs hem vist que tinguessin més seguretat en si mateixos com la que posseïa Seguí. Per aquestes condicions era un perfecte orador de multituds.12 Aquesta percepció del personatge s’anà reproduint entre altres companys de militància que es dedicaven també a l’escriptura com a publicistes, periodistes o historiadors llibertaris. És el cas de Pere Foix (Torà de Riubregós, 1893 12. 11. 30 Federico Urales, Mi vida, vol. III, Publicaciones de La Revista Blanca, Barcelona, 1930, p. 204. Citat a Manuel Cruells, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Ariel, Barcelona, 1974, p. 206. Josep Viadiu, Salvador Seguí («Noy del Sucre»). El hombre y sus ideas, València, 1930. Reproduït a «Cuadernos Populares», núm. 2, París, 1960, p. 17, 25, 26 i 28. Extret de Cruells, Salvador Seguí, op. cit., p. 208. 31 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ A L’ENTORN DEL PERSONATGE – Barcelona, 1978), que dedica un capítol al seu amic en les seves memòries Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluites socials a Catalunya (Mèxic, Fundació Sara Llorens, 1957). També és el to del periodista i polític republicà Ángel Samblancat (Graus, 1885 – Ciutat de Mèxic, 1963), pròxim als cercles que Seguí freqüentava i amb el qual el lligava una bona amistat. Altres protagonistes dels inicis de la CNT, com Manuel Buenacasa (Casp, 1886 – Bourg-les-Valence, 1964), també destaquen la seva aclaparadora i atractiva personalitat, així com la seva privilegiada relació amb el món de la cultura, molt especialment amb els intel·lectuals modernistes, de la mateixa manera que expressen que la seva extraordinària personalitat eclipsava les seves idees, tant per la seva estructuració com per la capacitat comunicativa. Buenacasa també explica el seu assassinat a partir d’aquesta darrera idea: matant Seguí, es pretenia posar fi al seu inspirador carisma. Seguí esdevingué un gran organitzador i, sobretot, un gran ideòleg. És per això que la patronal va decidir eliminar-lo: perquè tenia la capacitat d’estructurar un moviment de protesta i alhora generar un relat deslegitimador de l’ordre imperant a la Barcelona de l’època.13 Les seves biografies amb major vocació historiogràfica es redacten a partir de la dècada dels setanta. El 1974 apareixen els llibres, vinculats al cinquantenari del seu assassinat, del periodista Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939-2007) i del polític, escriptor i historiador Manuel Cruells (Barcelona, 1910-1988). Dos anys després, Antonio Elorza (Madrid, 1943), aleshores interessat en la història de la CNT, publica una recopilació de textos de Seguí acompanyada d’un interessant estudi introductori. La primera d’aquesta sèrie de biografies, la de Huertas Claveria, Salvador Seguí: el Noi del Sucre. Materials per a una biografia (Barcelona, Laia, 1974), té una vocació clarament divulgativa, més que no pas de recerca, i un estil periodístic. Molt ben redactada —cal no oblidar que Huertas va ser un dels millors periodistes de la seva generació—, aborda transversalment, i des de la distància, les diverses polèmiques al voltant del personatge, el seu catalanisme, les seves relacions amb el món polític republicà coetani, el caràcter revolucionari o bé reformista que se li atribueix..., i ens presenta un Seguí ambigu que segueix estratègies flexibles, que explora totes les possibilitats per actuar d’acord amb les circumstàncies que li ofereix el context. Estructurat en tres grans apartats (biografia estricta, obra escrita i recull de testimonis sobre el personatge), té el principal interès en aquest darrer punt, quan Huertas Claveria, a banda d’aconseguir testimonis epistolars d’alguns anarquistes que, des de l’exili, evoquen la figura del sindicalista assassinat mig segle enrere (i que també ofereixen una interessant visió sobre l’especial context de la primera meitat dels setanta, quan s’albiren canvis polítics a Espanya), transcriu les entrevistes que fa a persones que el van tractar, molt especialment la realitzada a la seva família, les seves filles i la seva companya, Teresa Muntaner, que aleshores vivia a Tolosa de Llenguadoc, la capital oficiosa de l’anarquisme a l’exili. L’obra del periodista barceloní té la virtut d’oferir un panorama complex i calidoscòpic que ens mostra un Seguí polièdric, amb una gran i extravertida personalitat, i, tanmateix, també ens presenta un individu reflexiu, arrauxat en l’acció i fred i calculador en el pensament. Manuel Cruells, per la seva banda, fou, malgrat la seva formació inicial en història medieval catalana a la Universitat Autònoma republicana, un polític vinculat a Estat Català i als moviments nacionalistes, també es dedicà al periodisme al llarg dels anys de la República i continuà la 13. 32 Manuel Buenacasa, El movimiento obrero español. Historia y crítica. Figuras ejemplares que conocí, Imprimerie des Gondoles, París, 1966, p. 260-269. 33 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ A L’ENTORN DEL PERSONATGE seva tasca intel·lectual durant l’exili i la clandestinitat. La seva vocació d’historiador, doncs, fou tardana i vinculada a la història de Catalunya, i molt especialment als episodis històrics relacionats amb el període republicà i la Guerra Civil. En aquest sentit, la seva biografia Salvador Seguí, el Noi del Sucre presenta una vocació d’indagar en profunditat el context sociopolític de Seguí sense estalviar algunes referències a l’actualitat de la primera meitat dels anys setanta, quan els inicis de la Transició marquen incerteses sobre el futur. Cruells, influenciat per les recerques de Josep Termes, es dedica a descriure la singularitat de l’anarcosindicalisme català a partir del principi del triangle viciós, que formen un sindicalisme català de llarga tradició societària i autogestionària, una burgesia miop, estúpida i insensible, i un aparell estatal que únicament coneix la violència, la repressió i el tarannà fatxenda enfront dels febles. Aquesta visió és influenciada probablement per les primeres recerques que sobre anarquisme, des del món acadèmic, estableix Casimir Mar tí (Vilanova i la Geltrú, 1926) en la seva tesi doctoral, dirigida per Jaume Vicens Vives, Orígenes del anarquismo en Barcelona (1959). De la mateixa manera, Cruells descriu el capteniment hostil i deslleial del PSOE en la seva relació amb el moviment obrer català i la CNT, i el paper polític del lerrouxisme en la majoria dels esdeveniments i personatges. Alhora, fa un gran esforç per contextualitzar el personatge a partir de la reconstrucció de la seva formació ideològica, les influències rebudes i l’ambient intel·lectual en què es mou, en la confluència entre l’anarquisme i l’entorn cultural barceloní. Alhora, també tracta de reconstruir l’actuació de Seguí en episodis significatius que marquen la seva trajectòria posterior, com el cas Rull o la revolució de juliol de 1909.14 Una part signifi- cativa d’aquesta biografia, potser la més sòlida de les que se li han dedicat fins ara, se centra a analitzar les estratègies flexibles del sindicalista urgellenc dins de la CNT, i amb la CNT en el complex i perillós entorn de la seva expansió al llarg del període de la guerra i la postguerra mundials, amb les seves aparicions i desaparicions públiques, les seves etapes de protagonisme col·lectiu i les etapes de reclusió o clandestinitat. També registra les diverses polèmiques protagonitzades pel sindicalista i reconstrueix amb gran exhaustivitat el seu assassinat. Finalment, el llibre que li dedicà Antonio Elorza pot considerar-se, més que no pas una biografia, i que una compilació d’articles publicats als mitjans periodístics, com una lectura del personatge. De totes les biografies dedicades a Seguí, probablement la d’Elorza és la que manté un major to acadèmic. De fet, cal considerar aquest treball de l’historiador madrileny com una més de les moltes obres dedicades a l’anarcosindicalisme espanyol al llarg dels anys setanta. És per això que una de les prioritats consisteix a definir les coordenades filosòfiques i de pensament polític en les quals se situa Salvador Seguí. I, per això mateix, l’estil és més interpretatiu que no pas descriptiu, amb la intenció de descobrir el pòsit stirnerià filosòfic i moral —que contrasta amb el pragmatisme de la seva acció sindical— mentre tracta d’ubicar els eixos doctrinals que porten, Seguí, segons l’opinió d’Elorza, a una certa ortodòxia anarcosindicalista en la línia de Christiaan Cornelissen (Bolduque, Països Baixos, 1864 – Domme, França, 1942). En tot cas, l’interès d’aquesta darrera biografia, potser la 14. 34 D’acord amb les denominacions coetànies a la premsa afí a la bur- gesia, la historiografia oficial anomena aquesta revolta urbana la Setmana Tràgica. Pere López Sánchez aprofundeix aquest debat en el seu llibre Un verano con mil julios y otras estaciones. Barcelona: de la reforma interior a la Revolución de Julio de 1909, Siglo XXI, Madrid, 1993. 35 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ A L’ENTORN DEL PERSONATGE de caire més intel·lectual, és la capacitat d’aplegar textos diversos de Seguí, atribuïts a ell o reconstruccions d’alguns dels seus discursos, i l’anàlisi que en fa l’historiador. exactitud de les dades, espais de desconeixement, etapes no aclarides, aparicions i desaparicions de l’esfera pública. En el cas de Seguí, cal afegir-hi el seu tràgic destí, als trenta-cinc anys, que li va impedir, a diferència d’altres companys pròxims, com Manuel Buenacasa o Ángel Pestaña, dedicar-se a l’exercici de les memòries en una etapa de maduresa a la qual ell no va arribar. Cal afegir a aquestes circumstàncies que el món anarcosindicalista, menystingut en l’esfera pública coetània, també va patir un cert prejudici de classe per part de qui acaba escrivint la història. Seguí, com tants altres sindicalistes de condició obrera, amb capacitat i voluntat de compartir la seva actuació pública amb les seves obligacions laborals des de la base de la piràmide de la classista estructura social catalana, no va rebre ni l’atenció ni l’interès dels escriptors de la història. A diferència de personatges pròxims en el temps —i sovint en l’espai i les relacions—, com Lluís Companys, Francesc Macià, Prat de la Riba i altres, era considerat socialment inferior, com un individu de segona. Aquest prejudici de classe —en certa manera també present en la Catalunya actual— ha impedit una valoració justa de la dimensió del Noi del Sucre i de molts altres. La història, més que ésser escrita pels vencedors, és estructurada a partir d’uns cànons historiogràfics en què la discriminació en funció de la condició social és tan present com subtil. I això implica la resistència a reconèixer la vàlua intel·lectual i el pes de les idees de qui arriba a gaudir d’una formació i una originalitat ideològiques per camins heterodoxos. Hi ha altres factors no menys importants. El món sindicalista i llibertari, des dels seus orígens, viu etapes generalitzades de repressió i clandestinitat, alterades per efímers períodes de tolerància. El poder real fa de l’estat d’excepció una norma. Això empeny els sindicalistes i anarquistes cap a les ombres. Les ombres al marge de la societat oficial, però també les de la visibilitat pública i el relat històric. I són La dificultat de les fonts escrites Els comentaris que acabem de dedicar a les biografies anteriors no tenen ànim crític, sinó que constaten les dificultats de reconstruir la trajectòria i el pensament d’un dels protagonistes de la història social i contemporània de Catalunya, Espanya i Europa. No hi ha cap biografia total —ni és en el nostre ànim la voluntat de bastir-la— i és difícil que mai se n’arribi a redactar cap que puguem qualificar de definitiva. Hi ha grans condicionants que cal tenir en compte. El primer: l’absència de fonts escrites o els impediments per obtenir-ne. No hem d’oblidar que Seguí és un obrer manual, blue collar, pintor de parets d’ofici. La majoria dels seus coetanis amb qui compartia condició social deixaven pocs rastres documentals directes, i des dels àmbits formals de l’atenció pública tampoc no hi havia un gran interès per generar-ne. I entre els sindicalistes, fins i tot entre els que arribaven a tenir un cert protagonisme, tampoc no era excepcional aquesta mena d’«indocumentació». És per això que qualsevol recerca sobre aquest àmbit i centrada en aquest període es troba sovint amb buits, amb el silenci de les fonts. Intents com els diccionaris biogràfics de sindicalistes15 o d’anarquistes16 topen amb la in- Maria Teresa Martínez de Sas i Pelai Pagès i Blanch, Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000. 16. Miguel Íñiguez, Enciclopedia histórica del anarquismo español, Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. 15. 36 37 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ A L’ENTORN DEL PERSONATGE aquests condicionants els que impedeixen un clima prou tranquil per desenvolupar i difondre un pensament que esdevingui la construcció intel·lectual d’una alternativa al capitalisme real imperant al llarg de l’època. Pel que fa a Seguí es dóna la paradoxa —i això és una constant en la seva vida— que són les èpoques d’empresonament les que li permeten dedicar-se a la reflexió serena i a la construcció de discursos. A aquest ambient d’excepcionalitat com a norma, de repressió generalitzada, s’hi afegeix la transcendència històrica del moment. Una transcendència que sovint es tradueix en el dinamisme del món sindicalista, que aboca el sindicalisme a fer aflorar les seves contradiccions internes, els debats, les tensions, les pressions internes i externes, les infiltracions i les tendències centrífugues pròpies de la naturalesa llibertària, afegides a la dispersió de tendències, sovint generades des d’espais aliens —el triomf de la revolució bolxevic enlluerna bona part dels treballadors—, sovint des de les pulsions violentes, nihilistes i irreflexives que caracteritzen qualsevol moviment assetjat. Tot plegat es tradueix en pocs testimonis escrits. I molts d’aquests, encara, es perden, per censura, per descurança o per destrucció directa —el llarg hivern franquista representa una veritable ruptura amb el ric passat documental anarcosindicalista—. Sempre, en tot cas, l’estat d’excepció permanent, la repressió generalitzada contra l’obrerisme organitzat, impedeix una mínima normalitat que permeti acumular papers o patrimoni documental. I, a tot això, cal afegir-hi encara les característiques pròpies del personatge. Seguí era, sobretot, un obrer autodidacta que expressava el seu ideari de manera preferent mitjançant l’art de la tertúlia. Els testimonis coetanis el descriuen com un polemista formidable, amb una capacitat dialèctica hipnòtica, amb grans reflexos en la conversa i una contundència verbal que li feia guanyar qualsevol combat fonamentat en la paraula. Josep Viadiu el descriu com un home de converses, no de monòlegs.17 Especialment famoses són les que manté des de la penya del Cafè Espanyol, on es barregen 38 bohemis, literats, transhumants, anarquistes, socialistes, individualistes [...] francesos, alemanys, argentins, russos, italians [...] tots els nàufrags.18. S’explica, a més, que varen desfilar literats com Bello, Soriano, Camba i el mateix Baroja. S’hi parlava de Kant, Spinoza, Bakunin, Stirner, Nietzsche, Kropotkin, Marx, Proudhon, etc.19 La seva extraordinària habilitat en la conversa, l’argumentació i la rapidesa de pensament —ja des dels divuit anys— el converteixen en una mena de llegenda viva i el fan esdevenir una mena de filòsof socràtic, és a dir, algú amb una gran capacitat de generar un pensament profund que, tanmateix, fa que la majoria de les seves paraules se les emporti el vent o que, en el millor dels casos, siguin els seus deixebles els qui acabin documentant les seves idees de manera indirecta. Així, bona part dels seus companys de tertúlia, alguns dels seus amics, són els qui transmeten per escrit el seu llegat, les seves conviccions, els seus discursos. També hi ha, és cert, escrits signats pel mateix Seguí, encara que alguns testimonis indiquen una autoria indirecta: militants que donen forma escrita o reprodueixen les seves intervencions en mítings i actes públics. De fet, això és una coincidència també socràtica. 17. 18. 19. Viadiu, op. cit., p. 11. Ibídem, p. 17. Cruells, op. cit., p. 60-61. 39 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ Tot això no ha de representar un problema a l’hora de valorar el Seguí teòric i pensador, que és el que ens interessa en aquest llibre. De fet, Sòcrates no va deixar cap escrit i li és atribuïda la frase que l’escriptura és inhumana perquè pretén establir fora del pensament allò que només pot establir a dins seu, i també bona part de la filosofia es fonamenta en pensadors que no deixaren cap obra escrita. De les idees elaborades per Seguí podem inferir que el seu pensament polític és de primera divisió, que exhala originalitat en el seu context i que es manté fresc i vigent, en el sentit que no apel·la a un temps i unes circumstàncies concretes, sinó a les arrels de la naturalesa humana, als conceptes de justícia social, ètica, plasticitat i flexibilitat mental. O almenys això és el que ens inspira després d’intentar ordenar un conjunt d’idees, conceptes, afirmacions i arguments que se’ns presenten desordenats i que no sempre han estat tinguts en consideració pels qui han establert els cànons filosòfics, el català en particular i l’occidental en general. De fet, la intenció declarades de qui escriu aquesta biografia intel·lectual és aquesta: la reconstrucció, anàlisi, interpretació i valoració d’una obra filosòfica que presenta Seguí no només com un líder sindical conegut pel seu paper organitzatiu en una de les grans fites de la història de Catalunya —la CNT i l’anarcosindicalisme—, sinó com l’intel·lectual proletari, el filòsof de formació autodidacta i amb ambició cultural, el pensador profund que viu en unes condicions socials i polítiques difícils, el pensament que resta ocult rere l’acció que caracteritza no només qui pretén arribar a la justícia mitjançant les idees, sinó qui protagonitza els actes per tal que els principis defensats arribin a assolir-se en la vida real. 40 APUNTS D’UNA BIOGRAFIA ESCOLA DE REBEL·LIA A l’entorn d’un caràcter En les pàgines introductòries de la biografia redactada per Josep Maria Huertas, el periodista destaca les dificultats per situar el personatge. L’obra és escrita a principis de la dècada dels setanta, quan el nostre país havia de fer un ingent esforç per reescriure el passat que el franquisme havia vetat i recuperar una història que la dictadura havia silenciat. La ciutadania, doncs, tenia grans llacunes de coneixement. L’autor barceloní es trobava amb greus dificultats metodològiques perquè entre les fonts disponibles aleshores i els testimonis coetanis del sindicalista sorgia un personatge d’una gran complexitat, de qui era molt difícil valorar la personalitat i analitzar la trajectòria. Per als qui van conèixer Seguí, destacava la sensació d’haver tractat amb algú amb una personalitat desbordant, apassionada, tan excessiva com apuntava la seva imponent presència física d’home alt, corpulent i amb una gran força. Tothom coincidia en la idea que era un home amb un gran caràcter, vitalista, extravertit, un brillant orador 41 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ i formidable polemista que argumentava amb rapidesa i adaptava el seu discurs a la necessitat del moment. Algú que, amb una reflexió prèvia basada en pocs apunts, era capaç d’anar articulant discursos i relats preparats per a la immediatesa. Algú que, des de l’ardidesa del seu capteniment, sabia com fer de la seva persona, un personatge. Algú que, tant per la seva presència física com per la seva personalitat expansiva i el seu llenguatge no verbal, no passava desapercebut. Algú que, més aviat, a partir de tot aquest conjunt de virtuts gaudia de l’atracció física i política de qui esdevé un líder natural. De fet, també els seus escrits i alguns dels resums de les seves conferències reflecteixen una habilitat dialèctica ben allunyada d’ortodòxies i pensaments esquemàtics. Les seves contradiccions teòriques es devien sobretot a una gran tendència a la improvisació, a la capacitat d’adaptar el missatge a circumstàncies i raons canviants. I, és clar, el que serveix per dirimir una tertúlia o un debat, sovint implica grans dificultats a l’hora de reproduir, articular o analitzar un discurs. El que convenç una assemblea, el que hipnotitza els assistents a una reunió política, el que improvisa una conferència, com li passava a Sòcrates, resulta difícil de traslladar a una lletra escrita sense trair el sentit que poden tenir el context i el moment en què els mots són pronunciats. Cal tenir present aquesta circumstància a l’hora d’enfrontar-se a la reconstrucció d’una personalitat i al llegat de les seves idees. Perquè les paraules coetàniament ja el feien caure en polèmiques: era anarcosindicalista o col·lectivista? Era revolucionari o reformista? Era un líder sindical o un agitador? Esdevenia providencial o era un oportunista? Probablement, la complexitat i la dimensió polièdrica del personatge permeten integrar elements contradictoris, encara que parlem d’algú que en la seva trajectòria va ser profundament coherent. APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA Orígens, família, sociabilitat La confusió afecta també bona part dels seus episodis vitals. El seu primer biògraf i amic, Pere Foix, afirma que Seguí va néixer a Tornabous el 14 d’abril de 1886, fet que va ser comunament acceptat durant molt temps. Per la seva banda, el també llibertari i company Josep Viadiu, en la biografia de Seguí publicada a París, ens situa el seu naixement a Lleida el 23 de desembre de 1890. Tanmateix, la data i el lloc més probables, d’acord amb la partida de naixement localitzada per l’historiador Manuel Lladonosa (Lleida, 1946) i recollida en la biografia de Manuel Cruells, són Lleida i el 23 de setembre de 1887.1 Els diversos biògrafs coincideixen que Seguí i la seva família s’instal·len a Barcelona durant l’Exposició Universal de 1888, si bé continuen mantenint relació amb el poble i la comarca de l’Urgell. El pare, que també es deia Salvador Seguí, era un forner natural de Reus que va passar un temps exercint l’ofici a Tornabous, on va conèixer la mare, Dolors Rubinat, originària d’allí i on es van casar. Sembla que en el seu trasllat a la capital del Segrià nasqué el seu únic fill, però al cap de pocs mesos es traslladaren a Barcelona, on el pare seguí fent de forner. La mare, d’acord amb la normalitat de les classes treballadores, també era assalariada, segons el que expliquen els testimonis oferts per Seguí mateix als seus companys. La família Seguí Rubinat s’instal·là al districte cinquè, conegut com el Barri Xino i el qual la correcció política ha batejat actualment com el Raval. Allà el pare continuà exercint el seu ofici de forner. Tenim poques notícies sobre els primers anys de Seguí a la ciutat, més enllà de les que 1. 42 Manuel Cruells, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Ariel, Barcelona, 1974, p. 49. 43 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA el mateix biografiat comparteix posteriorment amb els seus companys de militància i contertulians. Salvador Seguí és escolaritzat fins als dotze anys, fet, si bé no excepcional, meritori per a algú de la seva condició treballadora, i més en un context en què aproximadament la meitat dels infants de la seva extracció social solien no estar escolaritzats o bé deixaven l’escola abans dels deu anys. I, com es pot comprovar en la seva obra escrita, la capacitat dialèctica, la complexitat argumentativa i la relació amb bona part de la intel·lectualitat modernista local denoten uns aprenentatges aprofitats, complementats segurament amb un autodidactisme molt habitual en les trajectòries de bona part dels militants obrers, especialment entre els sectors pròxims al món llibertari, en què els aprenentatges es realitzen a còpia de lectures de publicacions periòdiques, llibres de biblioteques obreres i, molt especialment, lectures públiques, tertúlies i converses. I, tanmateix, com relata el sindicalista al seu entorn pròxim, el seu caràcter rebel i contestatari comporta la queixa reiterada dels mestres pel seu comportament. A partir de les confidències fetes al seu amic Josep Viadiu observem un esperit lliure que evidentment xoca amb una institució escolar que en aquells moments es caracteritzava per la rigidesa, la repetició, l’arbitrarietat i l’obsessió pel control i la disciplina.2 De fet, aquest ambient tancat sembla que esperona el seu caràcter inquiet i contestatari. En la institució escolar és un infant absentista, més preocupat per la vida del carrer que per la reclusió dins el recinte escolar. També sembla que, ajudat per una complexió física imponent, participa en batusses i baralles de barri. Cruells el descriu com un «nen de carrer», molt independent i impulsiu. Segons el mateix biògraf, quan Seguí té deu anys decideix deixar l’escola, davant l’oposició del seu pare. En la baralla familiar, Seguí marxa de casa i no torna fins al cap de tres dies, quan la seva mare el localitza vagarejant per Montjuïc. Seguí, en contar aquest episodi, ens deia que en aquell dia va aprendre a estimar la seva mare més que no en tots els altres dies anteriors. També ens deia que al sopar d’aquella nit fou el que va menjar amb més gust i amb més abundància, i això que Seguí sabia què era menjar amb gana.3 Més enllà de diverses anècdotes per l’estil que li agradava relatar als seus amics i contertulians, és cert que des de petit manifesta un caràcter inquiet, rebel i independent. En certa manera, sembla incapaç de mantenir-se sota una estructura jeràrquica i d’aparentar una disciplina acrítica en el treball. Les primeres experiències laborals resulten ben clarificadores sobre la seva personalitat i són representatives tant de bona part dels militants llibertaris com d’una cultura laboral aliena a la moral impulsada des del capitalisme i que conté importants elements del que Michael Seidman anomenà «cultura de resistència al treball».4 Això s’ha d’entendre no tant com un intent d’evitar el treball en si mateix, sinó com un intent d’evitar les rigideses inherents al mode de producció capitalista, fonamentat en una despersonalització de l’assalariat i sotmès a una ferma disciplina i un estret control. Una resistència d’acord amb una estesa i no sempre visible tradició de caràcter rural de resistència passiva als nous codis imposats per la 3. 4. 2. 44 Ibídem, p. 50-51. Josep Viadiu, Salvador Seguí. Su vida, su obra, París, 1960, p. 13. Michael Seidman, Los obreros contra el trabajo. Barcelona y París bajo el Frente Popular, Pepitas de Calabaza, Logroño, 2014. 45 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA disciplina fabril, d’entendre l’activitat laboral com un fet al servei de les necessitats personals i familiars ocasionals, amb ritmes autoregulats pel mateix treballador. En aquestes circumstàncies, Seguí xoca amb qui intenta ordenar o controlar la seva activitat. A partir dels dotze anys, com la majoria de nens de la seva condició social, s’inicia com a aprenent. L’ofici triat és el de pintor de parets, que exerceix fins pocs dies abans del seu assassinat. Aquesta era una activitat que probablement s’adeia amb el seu caràcter. El món dels pintors, adscrit al ram de la construcció, esdevé una activitat de tradició independent, autònoma, sense una disciplina excessiva, fins a cert punt artesana i no sotmesa a la disciplina fabril, i permet treballar en solitari o en equips reduïts. Hi ha un component de nomadisme, d’irregularitat en l’activitat, de certa llibertat horària i escàs control. Com a professionals independents, els pintors aconseguien encàrrecs a partir de contactes informals, i la seva reputació es devia més al resultat final que a l’adscripció política. I, en aquest sentit, l’extraversió i la facilitat de tracte del sindicalista, a banda dels seus extensos contactes, l’afavorien a l’hora de trobar feina. Tot i això, la dura etapa d’aprenent, com sostenen els testimonis escrits dels seus amics, estigué caracteritzada pels enfrontaments amb els diversos amos per a qui treballà. Una de les tradicions dels oficis consistia precisament en l’explotació dels infants que teòricament aprenien l’ofici, però que també eren sotmesos a unes condicions draconianes, fet que comportava conflictes sovintejats. Seguí, amb la seva personalitat i el seu esperit contestatari, no acceptava remuneracions injustes i tenia una certa capacitat d’organitzar la resta d’aprenents per impedir tractes degradants, la qual cosa provocava que canviés de patró amb una relativa assiduïtat. Sens dubte, això també es traduïa —fet inherent als professionals de la construcció— en etapes de treball dur i etapes sense feina remunerada. És en aquests moments sense activitat laboral que Seguí es dota a si mateix d’una cultura literària pròpia, basada en lectures desordenades, ja sigui amb l’adquisició de llibres de segona mà, ja sigui amb la consulta a les biblioteques, com ara la Biblioteca Arús —un referent amb obres i revistes llibertàries del segle XIX— o la de la Universitat de Barcelona.5 Alhora, Seguí es belluga molt en pols d’atracció cultural i formativa, com és el cas de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (fundat el 1902), alternatiu a l’Ateneu Barcelonès de les classes benestants i que pretén esdevenir el pol d’atracció d’altra cultura diferent de la d’aquelles.6 Tot plegat, com succeeix en nuclis importants on es combinen el treball manual irregular, les aspiracions culturals, les preocupacions socials i la llibertat individual, caracteritza una existència que podríem considerar de bohèmia negra, d’acord amb els patrons de comportament del modernisme cultural de principis del segle XX, en tertúlies, converses, agitació cultural i efervescència revolucionària. Seguí, al llarg d’aquesta etapa doblement formativa (laboral i intel·lectual), acostuma a combinar moments de treball, quan té necessitat de diners, amb una vida social i contemplativa, de carrer i cafè, quan té necessitat de lleure. Aquesta modalitat en què es combinen un treball precari, independent i discontinu, amb les preocupacions del lletraferit autodidacta i amant de les tertúlies, resulta freqüent en els cercles culturals barcelonins, catalans i europeus. Respon a la mentalitat dels militants llibertaris 46 Salvador Quemades, «Salvador Seguí», Siluetas, núm. 3, Madrid, 1923, p. 4. 6. Ferran Aisa, Una història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999), Virus, Barcelona, 2000. 5. 47 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA que viuen la cultura, la lectura o l’estudi com una obsessió, i el treball com una càrrega, potser necessària, però secundària. A més, en el precaritzat món dels treballadors del moment, en què les lleis laborals desprotegeixen el treballador, que pot ser acomiadat o no contractat de manera periòdica, és habitual que els més conscienciats puguin ocupar la seva sociabilitat en aquests àmbits. A més, precisament la consciència d’explotació també genera una certa cultura de resistència al treball assalariat i alienant, fet que també impulsa molts treballadors a buscar en la cultura espais de llibertat. En certa manera, els ambients modernistes finiseculars, la vida bohèmia, es viuen a Barcelona, com també es viuen a París, Praga o Viena, en espais de trobada polítics i socials. Cal remarcar que precisament el modernisme català permeté articular una resposta plural i interclassista al malestar del capitalisme industrial i de l’opressió del sistema polític de la Restauració, i esdevingué un espai de trobada entre la bohèmia rosa dels fills de les classes benestants i la bohèmia negra dels intel·lectuals llibertaris d’extracció proletària i amb vocació cultural. Es tracta d’una coincidència ambigua, sovint interessada o problemàtica, i en tot cas asimètrica, encara que habitual. Són sovint els més joves de les classes benestants els que cerquen el coneixement d’un món vedat (i sovint certa experiència en el món de les drogues, la prostitució o la militància política, o la possibilitat d’ús dels seus circuits culturals o editorials). Són sovint els obrers il·lustrats els que cerquen reconeixement o accés al món benestant mitjançant relacions asimètriques, encara que, ben segur, estimulants. Tertúlies, cafès i carrers són sovint espais de confluència i coneixement mutu.7 En bona manera, aquests són els ambients freqüentats per Seguí a partir del moment que el treball l’emancipa d’una infantesa massa curta. Un modernisme que, des d’una perspectiva crítica, és descrit per Eugeni d’Ors en el seu Glossari com «el temps de l’anarquisme, quan el florir universal de les doctrines i quan els primers atemptats».8 7. Consten escassos estudis dedicats, especialment des del camp de la història de la cultura, a abordar aquestes relacions entre 48 El jove sindicalista i el jove anarquista: el Noi del Sucre I són aquests cenacles els que permeten establir les xarxes informals d’informació que caracteritzen els ambients llibertaris. Seguí no triga a aparèixer també en els moviments socials, i això vol dir seguir la tradició associativa de matriu llibertària, tradicional a Catalunya i molt especialment a la Barcelona de principis del segle XX. En el món dels treballadors, malgrat èpoques d’activitat pública o clandestinitat, l’associacionisme obrer de tradició republicana i anarquista era un procés de llarga durada que enfonsava les seves arrels en el segon terç del segle XIX. Tanmateix, l’assistència assídua a tertúlies, la vida introspectiva d’autodidacta destacada per Pere Foix, contrasta ambdós espais del temps final del Modernisme. Certa hegemonia crítica per part dels historiadors noucentistes i prejudicis respecte al món llibertari entre bona part dels historiadors de la literatura catalana, ben segur que tenen un paper en aquestes mancances. 8. Joaquim Marco, El Modernisme literari i d’altres assaigs. El novel·lisme, els poetes, els novel·listes i els assagistes a Catalunya, El Punt/Edhasa, Barcelona, 1983; Susanna Tavera, «Revolucionarios, publicistas y bohemios: los periodistas anarquistas (19181936)», a Bert Hofmann, Pere Joan i Tous i Manfred Tietz (ed.), El anarquismo español. Sus tradiciones culturales, Vervuert Latinoamericana, Frankfurt-Madrid, 1995, p. 377-392; Lily Litvak, Musa libertaria. Arte, literatura y vida cultural del anarquismo español (1880-1913), Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2001. 49 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA dins la mateixa personalitat amb la capacitat emprenedora i extravertida de l’home d’acció, que destaca l’altre biògraf coetani, Josep Viadiu. Precisament aquesta combinació és la que el singularitza com a líder carismàtic. Es tracta d’algú amb capacitat d’anar al capdavant per la seva presència física, pel seu llenguatge gestual, to de veu i valor, i alhora parlem d’un intel·lectual capaç d’articular un discurs coherent, raonable i atractiu, des d’una oralitat que també caracteritza les tradicions obreres i populars. El tertulià filòsof de cafè i el líder sindicalista conviuen dins la mateixa persona, fruit en certa manera d’un modernisme literari que —no ho oblidem— conté un component essencial de denúncia i protesta social. Un ambient en què els drames d’Ibsen, amb els seus conflictes entre individu i comunitat opressiva; els drames socials d’Ignasi Iglésias, amb un component d’emancipació obrera; el pensament individualista que emergeix de les lectures dels filòsofs Stirner i Nietzsche; l’etapa també de la dramatúrgia d’Àngel Guimerà, o la poesia amb fonament de crítica social de Jaume Brossa o Josep Maria Junoy,9 esdevenen el marc de formació del jove Seguí. Cal afegir a tot això una estètica de l’època en què els problemes socials conformen un espai de discussió pública i desperten una certa sensibilitat de denúncia del capitalisme i els seus efectes. Des de molt jove, Seguí es relaciona amb diversos sindicalistes que li passen propaganda i lectures del corrents col·lectivistes i anarcocomunista. La dura vida d’aprenent, coherent amb la denúncia social del moment, també esdevé un context escaient per a una profunda presa de consciència. Cal remarcar, a més, que a partir de 1903, fruit d’aquestes inquietuds, el govern Silvela crea l’Instituto de Reformas Sociales10 en un intent reformador de la condició obrera, a imatge i semblança de les diverses reformes en les condicions de vida i de treball encetades coetàniament a Alemanya, Anglaterra i França. També s’ha de destacar que aquests tímids intents reformistes coincideixen amb els efectes de l’experiència vaguística el 1902 entre l’opinió pública benestant, fet que implica un canvi de percepció de l’anomenat problema social, en què el pauperisme comença a ésser reconegut com a qüestió obrera. Una qüestió que ja comença a ésser explotada políticament pel Partit Radical a partir d’aquesta data i que creixentment impulsa una certa consciència per part de les institucions de la Restauració. Tanmateix, la praxi concreta de l’Estat espanyol contrasta amb les bones intencions dels legisladors. A la pràctica, les tímides reformes impulsades no són desplegades normativament i són boicotejades per una patronal que manté una mentalitat feudocapitalista (el pitjor del feudalisme amb el pitjor del capitalisme) respecte a la seva classe treballadora. Les indicacions contra el treball infantil o nocturn són sistemàticament incomplertes. I les organitzacions obreres són conscients que no serveix de res la interlocució amb unes institucions parcials, tenint en compte que industrials i propietaris no compliran cap compromís, tret dels que es puguin arrencar per la via de l’acció directa. Aquest contrast entre reformisme institucional benintencionat i la dura realitat en què els propietaris imposen la seva dictadura social i econòmica, és el que desvetlla 9. 10. 50 Marco, op. cit., p. 11-82. L’Instituto de Reformas Sociales fou un organisme creat el 1903 per l’Estat espanyol per tal de fer estudis i elaborar propostes que permetessin millorar les condicions laborals i la vida de les classes obreres, tot assumint funcions que en altres països assumien els ministeris de treball. Entre aquestes, hi ha la voluntat d’establir un institut de previsió (embrió de la Seguretat Social) per posar límits al treball infantil i femení, millorar l’accés a l’habitatge, a les pensions o la rebaixa de la jornada de treball. Tanmateix, la major part de dictàmens solien ser ignorats per un empresariat poc disposat a rebre indicacions en l’àmbit laboral. 51 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA el sentit primigeni de justícia de Salvador Seguí. I és des de la relació amb altres aprenents, primer, i amb els nuclis llibertaris, després, que Seguí comença a bellugar-se pels cercles associatius i pels grups d’afinitat —nuclis de militants amb forts llaços de fraternitat i voluntat d’emprendre projectes conjunts—, exhibint la seva personalitat, el seu pensament i la seva capacitat de reflexió i d’acció. Els biògrafs que es mouen pels seus cercles (Foix i Viadiu) coincideixen que als catorze o quinze anys pren la paraula en diferents assemblees de treballadors, i als setze o disset ja comença a impartir conferències de temàtica social. Paral·lelament, als cafès i les tavernes barcelonins, als quals és assidu, també destaca com a orador, amb un discurs vibrant i una articulació d’idees que desconcerta en algú de la seva edat. És en aquest moment que apareix el seu sobrenom: el Noi del Sucre. Com en tota anècdota transcendent, els orígens són plurals i representen un dels ingredients de la seva llegenda. Pere Foix assenyala que Seguí, quan feia d’ajudant del conserge de la societat obrera del carrer de Ponent, mentre servia cafès als assistents es menjava d’amagat els terrossos de sucre. El mateix biògraf també atribueix a Josep Negre una variant de l’apel·latiu. Seguí, que aleshores té disset anys, pren la paraula en una reunió obrera al Centre Dependència Mercantil del carrer de Mendizábal, i el vell i històric sindicalista l’interromp i l’interpel·la: «Què en saps, tu, d’això, si sembles un noi de sucre!».11 Per la seva banda, l’escriptor llibertari Ángel Samblancat explica el sobrenom pel fet que de petit Seguí treballà en una fàbrica de sucre. En canvi, el mateix Seguí afirmà en una entrevista que fou ell mateix qui se’l va posar i el féu servir a partir dels catorze anys, quan intervingué amb aquest sobrenom en un míting. Amb una certa ironia, en ser preguntat sobre el perquè d’aquest sobrenom, contestà: «Home! De tan dolç que sóc i perquè atrec les mosques».12 Cruells, per la seva banda, apunta l’existència a Lleida de dues cases anomenades cal sucre amb les quals podia tenir relacions familiars. El cert és que en el món llibertari (i popular) era una pràctica comuna fer servir sobrenoms. I Seguí feia servir el seu molt sovint per signar articles i per anunciar-se en reunions polítiques. I precisament el Noi del Sucre va ser el nom amb què començà a ésser conegut des de la seva adolescència. Des de les diverses i disperses societats obreres fins al món de les tertúlies. Precisament les tertúlies van ser la seva veritable universitat. En certa manera, el format de la tertúlia, habitual a la Barcelona modernista i cosmopolita del moment, solia tenir presència en diversos cafès de la ciutat. Esdevenia un magnífic espai de trobada en què persones de diversa procedència —ideològica, social, generacional— podien conèixer i aprendre en comunitat. Més enllà de l’exhibició de les habilitats dialèctiques, hi havia la possibilitat real de compartir informació i coneixements de manera cooperativa. De comentar les darreres novetats literàries o els esdeveniments polítics i socials. Com tot, les tertúlies podien classificar-se per categories. Segons explica Viadiu, Seguí i els seus amics, quan tot just surten de l’adolescència, funden un grup d’afinitat denominat Els Fills Sense Nom,13 que es reuneix habitualment en un petit cafè al carrer de l’Arc del Teatre. El biògraf de Seguí assenyala l’esperit autoformatiu d’aquest nucli, en el sentit que tenien moltes discussions al voltant de l’obra de Nietzsche i, per tant, sense anomenar-lo, d’un Ángel Samblancat, Salvador Seguí. Su vida, su obra, a Cruells, op. cit., p. 54. 13. Viadiu, op. cit., p. 15. 12. 11. 52 Pere Foix, Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluita social a Catalunya, Fundació Sara Llorens de Serra, Mèxic, 1957, p. 57-58. 53 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA Stirner que va ser conegut gràcies a l’autor d’Així parlava Zaratustra. Aquesta activitat es complementa amb visites freqüents al Centro de Estudios Sociales, en el si d’un grup de metal·lúrgics d’influència llibertària, i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, amb biblioteques i actes de difusió cultural i científica que perseguien precisament superar les mancances educatives de la classe obrera. Atesa la intel·ligència natural de Seguí, tot aquest seguit de coneixements, potser assimilats de manera caòtica, encara que articulats a partir de la seva capacitat de síntesi, comencen a generar una certa aurèola de sindicalista compromès i culte, d’home d’acció (ja hem comentat el seu paper en organitzacions obreres i les seves condicions físiques per a la brega) i de reflexió. Cap al 1905, quan Seguí ja té uns divuit anys, és admès a les tertúlies del Cafè Espanyol. Això representa ascendir a la primera divisió d’aquest fenomen barceloní. Viadiu recull l’ambient i la dimensió d’aquestes vetllades: la seva trajectòria posterior i les intermitències en la seva assiduïtat, no va deixar mai d’anar-hi i era un bon lloc per anar-lo a trobar. El seu protagonisme en les discussions li permetia anar cisellant un lideratge carismàtic. Tanmateix i com ja hem comentat, només les seves paraules, la seva capacitat discursiva, no li haguessin permès obtenir el respecte i el reconeixement d’una classe treballadora que, malgrat la confluència ideològica amb bona part del modernisme literari i polític compromès, admirava homes decidits, capaços d’emprendre accions i de participar en la lluita sindical i de carrer, si convenia. Cal assenyalar, a més, que en les lluites socials i polítiques del moment, la violència esdevenia un ingredient pràcticament insalvable. La cultura política del context així ho assenyalava. Bona part de les manifestacions acabaven amb enfrontaments amb la policia. Era relativament freqüent que molta gent anés armada, amb navalles o amb armes de foc de baix preu i poc calibre, especialment al llarg de la Primera Guerra Mundial, quan la indústria metal·lúrgica local es reconvertí per abastir d’armes els bel·ligerants. Moltes de les vagues tenien com a contrapunt les baralles i els tiroteigs amb sicaris contractats per la patronal, o els enfrontaments directes amb esquirols. I aquí, a banda d’un verb vibrant, es valoraven tant la força física i l’esperit combatiu, com l’instint tàctic, és a dir, saber quan atacar, quan resistir i quan fugir. Assenyalen els testimonis coetanis que la intel·ligència natural de Seguí permetia combinar tot aquest conjunt de capacitats, i això precisament el feia esdevenir un líder natural entre els treballadors manuals de l’òrbita llibertària. Salvador Seguí va tenir aviat oportunitat de provar el seu valor. El febrer de 1902, després d’un llarg conflicte amb els metal·lúrgics, esclata una vaga general de solidaritat. Malgrat que el moviment fracassa, el fet que es pugui mantenir aturada la producció al llarg d’una setmana Hi va desfilar el més pintoresc i exòtic que ha passat per Barcelona. S’hi reunien bohemis, literats, transhumants, anarquistes, socialistes, individualistes [...] francesos, alemanys, argentins, russos, italians [...] tots els nàufrags. Cruells amplia la informació sobre la mena de persones i temàtiques que hi desfilaven: El centre d’aquella penya era Seguí. Hi varen desfilar literats com Bello, Soriano, Camba i el mateix Baroja. S’hi parlava de Kant, Spinoza, Bakunin, Kropotkin, Marx, Proudhon [...]. D’acord amb el testimoni coetani de Manuel Escorza, Seguí tenia un espai reservat dins d’aquest cafè i, malgrat 54 55 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA representa una demostració de força de les diverses organitzacions obreres clandestines, capaces de sobreposar-se a la repressió sistemàtica del règim de la primera Restauració borbònica. Els biògrafs situen Seguí, amb només quinze anys, en la participació dels fets, que inclouen sagnants enfrontaments amb la policia, una dotzena de morts i desenes de ferits. Seguí és un dels tres-cents detinguts pels diversos incidents relacionats amb la vaga. Això comença a conferir-li un cert prestigi i una credibilitat entre el món sindical, el qual és sistemàticament perseguit per l’Estat i sovint per grups parapolicials finançats i organitzats per la dura i intransigent patronal catalana.14 El mateix any ocupa un càrrec en la junta de la Societat Obrera de Pintors, presidida aleshores per Emili Salut, i dos anys després, quan en té disset, comença a publicar els seus primers articles de reflexió sindicalista al butlletí de l’associació. També el 1904, amb una incipient popularitat entre els cercles obrers més compromesos, fa la seva primera conferència al Centre de Dependència Mercantil, al carrer de Mendizábal. Això comporta un cert xoc generacional entre la vella generació de representants sindicals que patiren la dura repressió de Montjuïc de la dècada anterior, i un nou tipus de militant com Seguí, jove, de les categories més baixes d’aprenent i deslligat de la tradició històrica.15 En un ambient d’organitzacions obreres caracteritzat per la impossibilitat crònica, a còpia de repressió, de mantenir una estabilitat institucional, els grups més veterans sovint consideren les joves generacions com una amenaça. I el fet és que la desconfiança entre Negre i Seguí segueix els anys posteriors. La Barcelona de la primera dècada del segle XX és convulsa i ingovernable. Diversos vectors polítics i socials (conservadorisme, catalanisme, anarquisme, socialisme, republicanisme, lerrouxisme...) apunten en direccions oposades i alimenten la llegenda de la ciutat anarquista amb el sobrenom de la Rosa de Foc. En aquest ambient tan efervescent i en un moment en què les societats europees tracten d’incorporar milions de persones a la modernitat de l’estat nació, diversos corrents polítics es disputen les classes populars. Una classe treballadora amb les seves pròpies tradicions i que, amb l’experiència prèvia de repressions i fracassos (els processos de Montjuïc o la vaga general de 1902), va assolint consciència creixent de la necessitat d’una organització més sòlida. La primera de les constatacions és la inspiració llibertària de bona part de l’atomitzat món sindical barceloní. Entre un calidoscopi de societats d’oficis, els plantejaments polítics de fons recullen les aspiracions de col·lectivistes i un cada vegada més influent anarcocomunisme kropotkinià. És a la premsa i la propaganda 14. 56 No obstant això, atès que no hi ha comunicats oficials sobre els incidents, un testimoni coetani parla de 500 detinguts, 300 ferits i 100 morts. La repressió hauria estat induïda per l’èxit del moviment, capaç d’atemorir les classes benestants per la capacitat organitzativa dels sectors llibertaris. Una de les estampes de la tensió social és l’oli Barcelona, 1902, de Ramon Casas, testimoni dels esdeveniments, en què reprodueix la intensitat d’una càrrega de la cavalleria de la Guàrdia Civil contra els manifestants populars; vegeu Xavier Diez, «Los anarquistas convocan la huelga general en Barcelona», a Juan Pablo Calero Delso (ed.), Cien imágenes para un centenario. CNT, 1910-2010, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2010, p. 64-65. 15. Pere López cita un tal A. Rojo en relació amb aquesta confrontació generacional: «[...]aunque esto pueda parecer una broma, lo cierto es que entonces los más refractarios a cambiar fondo y forma de la organización, portaban ostentosas barbas o, cuando menos abundantes mostachos. En cambio, la generación que llegaba, iban rasados» (A. Rojo, Recuerdos históricos. La Semana Trágica de Barcelona de 1909, citat a Un verano con mil julios y otras estaciones, p. 222). 57 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA llibertària on troben cabuda reivindicacions laborals i preocupacions reals del proletariat de la ciutat. És en el món anarquista on trobem espais de confluència amb altres espais socials, amb la col·laboració d’altres sectors i un mínim de solidaritat i comprensió. És un espai amb una estètica que s’imposa i que contrasta amb el menyspreu social de les classes dirigents i amb la fràgil i espantadissa classe mitjana. Les banderes llibertàries són les que hi ha presents als moments d’agitació o als intents revolucionaris. Són llibertaris i obrers (i potser alguns republicans) els qui comparteixen cel·la a Montjuïc o a la nova presó Model. I és precisament a causa d’això que el proletariat barceloní va prenent consciència de la seva importància política i social, que va donant mostres de millorar els seus mecanismes organitzatius, que apareixen nous actors polítics amb la deliberada voluntat de reconduir aquesta energia. Alejandro Lerroux (La Rambla, 1864 – Madrid, 1949) desembarca a Barcelona a partir de 1901 amb el seu projecte polític de republicanisme radical.16 Buscava reconduir les masses treballadores cap al seu espai. La historiografia nacionalista (i els biògrafs de Seguí no se n’escapen) interpreten el lerrouxisme, amb la seva demagògia anticlerical i la seva retòrica política radical, com un intent de desactivar el projecte catalanista que es va forjant en la primera dècada del segle XX. Sens dubte aquest era un dels seus objectius polítics declarats, però convé considerar Lerroux des d’una perspectiva més global, perquè el personatge no deixa de ser un agent polític que tracta de fer coses molt semblants a les que altres partits intenten coetàniament a Europa. I es tracta, ras i curt, de disciplinar i controlar el moviment obrer a partir de la seva integració en el sistema per la via electoral. Lerroux busca reconduir la reivindicació obrera, les estratègies de vaga i conflicte social, cap a un terreny institucional. En altres termes, substituir el carrer pel Parlament, transformar els treballadors en militants de partit, com passa en aquells anys amb els republicans radicals a França o Itàlia, amb els socialdemòcrates a l’Imperi alemany i a l’austrohongarès, o amb els laboristes a l’Imperi britànic. Això implica, és clar, supeditar les organitzacions sindicals a la maquinària dels partits i eliminar qualsevol autonomia obrera. Al cap i a la fi, en bona part d’aquests exemples europeus, els sindicats passen a esdevenir apèndixs de les organitzacions polítiques. Inicialment el Seguí jove sent certa fascinació per Lerroux. Sens dubte, aquest fill d’un veterinari militar, antic seguidor del republicà Manuel Ruiz Zorrilla (El Burgo de Osma, 1833 – Burgos, 1895), enlluerna bona part dels treballadors catalans. Hi contribueixen les seves campanyes a favor dels processats de Montjuïc, els seus contactes amb anarquistes filosòfics com Joan Montseny i un carisma personal que el porta a fer servir un to agressiu contra les classes dirigents, l’Església o la impotència del Govern enfront de l’empresariat. A Seguí li agrada aquest to revolucionari i l’atreu la seva personalitat extravertida.17 Tanmateix, segons el testimoni de Viadiu, no triga gaire temps a adonar-se de les primeres contradiccions entre teoria i pràctica, i comença a percebre que una de les intencions de Lerroux és buscar una plataforma entre els obrers que li permeti treure rendiments electorals per a les seves ambicions polítiques.18 Aquesta constatació que Lerroux busca exclusivament un suport oportunista entre la classe obrera barcelonina 16. 58 José Álvarez Junco, El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Alianza, Madrid, 1990; Joaquín Romero Maura, «La Rosa de Fuego». El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909, Alianza, Madrid, 1989. 17. 18. Cruells, op. cit., p. 67. Ibídem, p. 68. 59 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA porta Seguí a distanciar-se’n ben aviat. Els projectes organitzatius de la classe treballadora, cada vegada més influenciats per les tesis del sindicalisme revolucionari francès, impliquen buscar una via pròpia, independent del món institucional i dels partits. Aquí és on Seguí es troba còmode, i on comencen les discrepàncies amb el projecte dels republicans radicals. La disputa entre el republicanisme radical i els líders anarcosindicalistes propicia una agressivitat creixent entre ambdós actors. Cal recordar, a més, que el braç paramilitar dels lerrouxistes —els jóvenes bárbaros—, una mena de grups de joves nacionalistes espanyols dedicats a intimidar i a fer ús de la violència física contra els seus oponents polítics (principalment catalanistes), protagonitzen diversos episodis de confrontació violenta contra els anarcosindicalistes. Hi ha en disputa el cobejat vot dels obrers i la capacitat d’influència política, en un moment en què el règim de la primera Restauració, amb la crisi del 98 encara recent, sembla entrar en una dinàmica creixent de descomposició política i cada vegada resulta més difícil als partits dinàstics controlar les respectives clienteles. És en aquest context que Seguí, involuntàriament, adquireix notorietat pública en la confrontació amb el lerrouxisme. I és arran del cas Rull. Joan Rull i Queraltó (Barcelona, 1881 – 1908) fou un activista pròxim a l’anarquisme que freqüentava a inicis del segle XX el Centre Obrer d’Estudis Socials, on coincidí amb Seguí. Rull, seguint la deriva del nihilisme de final de segle, va interpretar restrictivament el concepte llibertari d’acció directa i el va traduir en el fet de posar bombes indiscriminadament. Detingut ràpidament per la policia (en un àmbit en què les infiltracions en el si dels cercles llibertaris resulten més que habituals), fou cooptat com a confident. Tanmateix, atès que eren pocs els partidaris de la violència en nom de l’anarquisme (una asfixiant propaganda assimilava indefectiblement anarquisme i terrorisme), va idear una trama familiar d’extorsió del Govern Civil en què ell i la seva família es dedicaven a fabricar i col·locar explosius amb la voluntat de mantenir les quantitats econòmiques que rebia pels seus serveis. Rull o persones pròximes a ell col·locaven artefactes explosius i a continuació informaven de la seva localització per justificar la idoneïtat de la seva nòmina de confident infiltrat en els ambients anarquistes. La seva familiaritat amb la dissidència social barcelonina li permetia conèixer el lloc on suposats grups terroristes planejaven actuar. La realitat, tanmateix, és que majoritàriament l’anarquisme barceloní —també Seguí— desconfià des del primer moment d’un personatge com Rull.19 El 1907, a partir del moment en què aquest doble joc és descobert i Rull és detingut juntament amb la seva família, s’engega una dinàmica de detencions indiscriminades contra els ambients llibertaris i el conjunt de persones amb qui Rull s’havia relacionat. En aquest context, el diari lerrouxista El Diluvio inicia una campanya contra Seguí perquè el considera col·laborador de la trama,20 basant-se en el fet que Rull i el de Tornabous havien coincidit al Centre d’Estudis Obrers i s’havien tractat en l’activa bohèmia nocturna de la ciutat.21 Aquestes revelacions periodístiques posen Seguí sota la mirada de la policia, que el deté i el manté empresonat entre el 5 i 9 d’agost, fins que aquest darrer dia, comprovada la innocència del sindicalista, és posat en llibertat. Una vegada al carrer, Seguí va fins a la redacció d’El Diluvio per exigir una rectificació pública. De fet, l’endemà 60 Antoni Dalmau, El cas Rull. Viure del terror a la Ciutat de les Bombes (1901-1908), Columna, Barcelona, 2008. 20. Ibídem, p. 248-249. 21. Ibídem, p. 116-118. 19. 61 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA el diari publica una carta del sindicalista en què es queixa del tracte rebut. Com que no obté cap satisfacció, l’11 d’agost es presenta al Teatre Condal en un míting del Partit Republicà Radical i puja a l’escenari per demanar la paraula i defensar-se de les acusacions.22 Es troba en territori enemic. L’ambient és hostil i el context és de confrontació creixent, no només política, entre el partit i l’espai sindical. Acompanyat només d’un company, es troba en franca minoria. A partir del moment en què Emiliano Iglesias, lloctinent de Lerroux a Catalunya, intervé, la tensió esdevé conflicte. Iglesias insisteix en la relació entre anarquisme i bombes, i aquí Seguí l’irromp i s’inicia una baralla multitudinària. En l’aldarull, un tret destinat al sindicalista acaba impactant en un jove obrer lerrouxista, Jaume Soteras, que acaba morint. Seguí fuig ferit i al cap de poques hores és detingut i acusat d’assassinat. Passa nou mesos a la presó Model, fins al març de 1908, quan en el judici es demostra la seva innocència i la seva condemna, aquest cop per desordres públics, és rebaixada. Tanmateix, aquesta és la seva entrada estel·lar en el món anarcosindicalista. És la carta de presentació d’un pintor i bohemi de poc més de vint anys que ha demostrat tenir coratge i personalitat, que no ha dubtat a plantar cara al lerrouxisme en el seu territori. A conseqüència de la seva actuació comença a ser molt popular entre els republicans i els catalanistes d’esquerres, perquè ha demostrat que té el valor d’enfrontar-se als lerrouxistes, els quals mantenien un cert monopoli de la violència partidista amb els seus escamots violents de jóvenes bárbaros,23 en una mena de precedent del que dues dècades després van ser els escamots falangistes, amb qui compartiren una certa retòrica populista, una extracció social mitjanament benestant i un desfermat nacionalisme espanyol. El gest de Seguí és molt ben valorat perquè implica tornar els cops de les agressions de les joventuts radicals. Cal parar molta atenció a aquest momentum, aquesta mena de punt d’inflexió en què Seguí irromp públicament. La Barcelona de la dècada de 1900 és un espai polític en disputa. La creixent modernització de la ciutat més dinàmica de la península Ibèrica competeix per atreure políticament una creixent massa de treballadors manuals en situació de precarietat i tradicionalment exclosa. També és un terreny disputat per obtenir l’hegemonia política, social i nacional. Lerrouxistes (això és, el nacionalisme espanyol agressiu i nacionalitzador), catalanistes (amb un esperit inicialment interclassista i heterogeni, encara que amb un pes creixent dels sectors més conservadors i benestants), republicans d’esquerres (farcits d’ambigüitats, impotències i contradiccions), anarquistes (perseguits i marcats per les inconsistències doctrinals) i sindicalistes (en procés d’organització), volen marcar l’agenda. I, en aquest ambient, tothom es disputa el control i l’enquadrament de les masses obreres. A mesura que avança la dècada, la disputa es va fent més agra i les contradiccions van sent més evidents. Els lerrouxistes, passada l’embranzida inicial, veuen que el seu discurs i la seva praxi perden pistonada. Els seus discursos antimilitaristes no cerquen l’abolició del servei militar, sinó la seva universalització. No cerquen revolució, sinó reforma. I, a més, veuen com el seu mercat potencial, els treballadors de coll blau, comencen a organitzar-se de manera autònoma. Tornem uns mesos enrere. Poques setmanes abans de la detenció de Rull i les acusacions contra Seguí des d’El Diluvio, es constitueix la Solidaritat Obrera.24 És un intent 22. 23. 62 Cruells, op. cit., p. 68. Foix, op. cit., p. 62. 24. Tot i que la constitució formal d’aquesta organització es fa a partir de l’estructura de la Unión Local de Sociedades Obreras de 63 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA de confluència de les diferents organitzacions de treballadors per tal de portar una política unitària i una estratègia més eficaç. En certa manera, tracta de ser una rèplica sindical de la Solidaritat Catalana, que l’any anterior s’ha format amb la intenció d’assolir l’hegemonia electoral per posar fi definitivament al caciquisme polític que havia caracteritzat el sistema electoral de la primera Restauració. La Solidaritat Obrera, això és, l’anarcosindicalisme, tracta d’esdevenir un actor nou, independent i autònom, a la recerca del seu propi projecte globalitzador i alternatiu a l’enquadrament polític i institucional en què els diversos grups republicans i catalanistes pretenen confinar-los. L’atac a Salvador Seguí fet des d’El Diluvio s’ha d’entendre en aquest context especial. Ja destacat com a orador carismàtic i amb una tendència natural al lideratge, és a les reunions prèvies de la comissió organitzadora de la Solidaritat Obrera celebrades al mes de maig. Setmanes després, el 13 de juny, assisteix a la constitució de la Federació Obrera, organització matriu que articula al seu voltant els vells sindicats d’ofici i els sectors anarquistes més pròxims al sindicalisme revolucionari, i participa en la redacció d’un manifest fundacional que es publica a Tierra y Libertad. Finalment, el 3 d’agost la Solidaritat Obrera neix de manera oficial. Aquest fet expressa una clara voluntat de marcar distàncies tant amb la Solidaritat Catalana com, sobretot, amb el partit de Lerroux. Per això no sembla casual l’actuació gairebé immediata d’El Diluvio d’acusar Seguí de col·laborador de Rull. La voluntat deliberada del diari era fer avortar una iniciativa que probablement implicava esvair la possibilitat que el lerrouxisme fos capaç de domi- nar una massa obrera barcelonina que decidia constituirse autònomament com a actor social i polític. L’any següent s’esdevé un fenomen que corrobora aquesta circumstància. Segons Manuel Cruells, el juliol de 1908 es produeix una vaga molt dura contra el diari lerrouxista El Progreso, la qual tenia en origen l’acomiadament d’un treballador acusat injustament d’estafa (l’historiador barceloní, tot citant fonts coetànies, considerava que l’acte fou executat com a represàlia per la ideologia llibertària del treballador). El moviment anarcosindicalista mantingué una lluita molt dura (que incloïa episodis violents) contra l’òrgan lerrouxista, amb els jóvenes bárbaros que assistien els esquirols. La disputa, tanmateix, tenia com a fons el suport que havien donat Lerroux i el seu partit a un projecte de decret del Govern Maura sobre la repressió del terrorisme que pretenia, bàsicament, reforçar la capacitat legal i arbitrària del Govern per a tancar els sindicats obrers. El motiu d’aquest suport del Partit Republicà Radical era anul·lar la creixent organització autònoma dels treballadors i tractar de recuperar el mercat obrer per al seu partit. La decidida intervenció de Seguí en aquest sentit va contribuir a reforçar la seva popularitat entre sindicalistes i catalanistes d’esquerres i a enfonsar les expectatives de la via política dels republicans radicals. I, en certa manera, això acaba anticipant el capteniment d’aquests darrers en la revolució de juliol de 1909.25 Per entendre aquesta dinàmica, val la pena recollir l’opinió de Josep Negre sobre aquells fets que consta en les seves memòries. Barcelona, creada el 1904, encara que amb una activitat marginal, precisament fins al 1907, quan es transforma en la Solidaritat Obrera. 64 Totes les Casas del Pueblo de Lerroux es posaren en contra de les societats obreres. «Fou la primera batalla seriosa contra el lerrouxisme per part del proletariat català [...] Es tractava 25. Cruells, op. cit., p. 70-71. 65 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ d’arrencar al partit radical del seu fingit revolucionarisme». I la punta de llança d’aquesta batalla l’havia portada Salvador Seguí en la seva intervenció violenta en el míting radical del teatre Comtal.26 De la revolució de juliol a la Gran Guerra, 1909-1914 Al llarg d’aquest període, un Seguí jove, que tot just tracta de fer-se un nom en el món llibertari i sindical, es manté encara en una segona línia de l’activisme i les idees, eclipsat per la generació d’anarquistes i sindicalistes veterans sorgida a la dècada de 1890. Entre la seva posada en llibertat arran de l’afer Rull, el 1908, i l’intent revolucionari de juliol de 1909, el pintor, cofundador de la Solidaritat Obrera, comença a ésser conegut entre la militància i inicia amistats amb els que esdevindran els seus companys i col·laboradors més pròxims, i en molts casos biògrafs, entre els quals podem esmentar Josep Viadiu, Joan Ferrer i Manuel Buenacasa. També va forjant noves amistats, com la de Francesc Layret (Barcelona, 1880 – 1920), i recuperant-ne d’antigues, com la de Lluís Companys (el Terròs, Tornabous, 1882 – Barcelona, 1940), del seu mateix poble i a casa dels pares del qual sembla que havia treballat la mare de Seguí, raó per la qual sembla que es coneixien des que tenien pocs anys. Això implica freqüentar no només els sindicats, sinó també els espais culturals formals que en aquest univers cultural paral·lel a l’oficial s’estaven forjant a la ciutat de Barcelona. Encara que les fonts i referències són disperses, Seguí sembla vinculat a diverses iniciatives, com ara les APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA campanyes a favor de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Probablement assisteix a moltes de les conferències i activitats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular —és probable que la seva relació amb Layret, un dels cofundadors d’aquesta entitat, provingui d’aquí— i té com a obsessió la voluntat de preparar intel·lectualment els treballadors barcelonins. En aquest context, Seguí funda, el juliol de 1909, l’Ateneu Sindicalista, en un intent d’emulació d’altres iniciatives que persegueixen aquests objectius i que conjuguen la lluita obrera amb una clara voluntat de culturitzar la classe treballadora. I, de fet, és el mateix mes de juliol, a partir del dia 26, quan esclata la revolució de juliol de 1909, que la historiografia oficial ha descrit com la Setmana Tràgica. Arran de la mobilització de reservistes per a la intervenció colonial al Marroc i en un context en què només qui disposava de 1.500 pessetes de l’època podia defugir l’allistament (els treballadors podien cobrar un salari de subsistència d’entre 2,5 i 5 pessetes diàries, amb escassa capacitat d’estalvi), comencen diverses manifestacions contra la guerra i el servei militar obligatori (i discriminatori). Les notícies sobre els primers combats i sobre els 300 morts que hi ha entre els reservistes mobilitzats dies abans, propicien una vaga general que comença a esdevenir revolucionària. Sense una direcció clara (socialistes, lerrouxistes i catalanistes se’n desdiuen, i Ferrer i Guàrdia fracassa a l’hora de buscar aliats per liderar la revolta), la vaga passa a l’estadi de revolta. A la capital catalana es tallen les vies de comunicació, s’aixequen barricades i a partir d’un moment determinat comença una dinàmica de crema d’edificis religiosos. El moviment s’estén per tot Catalunya amb formes diferents i, sobretot, amb molts combats al carrer.27 27. 26. 66 Josep Negre, a Cruells, op. cit., p. 71-72. Xavier Diez, «El projecte Ferrer. Èxits i fracassos de l’Escola Moderna en una societat dividida», Afers, núm. 64, 2009, p. 505-527. 67 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA En aquest context prou confús, en què apareix l’espontaneisme com a fórmula de protesta tot recordant la tradició insurreccional de les dècades passades, Seguí intervé directament, segons el testimoni de Viadiu. Encara jove i no gaire conegut, se’l veu en algunes barricades amb un màuser28 a la mà i, a partir de la intervenció d’un exèrcit que arriba des de València (tot «informant» l’opinió pública que els esdeveniments barcelonins es deuen a un fals aixecament separatista), acaba fugint i refugiant-se a Gualba, on passa una temporada fent de pintor.29 I si ho va fer, va ser amb un bon sentit estratègic. La repressió, com era tònica habitual a la Rosa de Foc, fou despietada: entre 87 i 110 morts segons les fonts oficials (menys d’una desena corresponen a policies o militars), entre 192 i 441 ferits, uns 2.000 detinguts, 17 condemnats a mort (dels quals se n’executen cinc, entre aquests Francesc Ferrer i Guàrdia, sense responsabilitats directes en la revolta) i 200 desterraments. El fet és que l’onada repressiva i l’ambient irrespirable que succeí la intervenció de l’exèrcit impediren desenvolupar amb normalitat el que havia de ser el congrés fundacional de la Confederació Regional del Treball (la CRT, precedent immediat de la CNT), previst per al setembre i que s’hagué d’ajornar fins al 1910.30 Perquè, un cop recuperat el control del carrer per part de l’exèrcit, un cop restablertes les jerarquies socials, la burgesia de la ciutat, que havia viscut un veritable pànic revolucionari, s’embrancà en una histèrica resposta que denotava el seu terror que la classe treballadora, que havia pres el control de Barcelona al llarg d’uns dies, pogués protagonitzar una revolució. Per això de manera immediata es va apuntar en una línia molt similar a la de la burgesia parisenca postcomuna de 1871 i es va fer una campanya de persecució contra els participants en els fets. Fou aleshores quan en la premsa catalanista com La Veu de Catalunya, òrgan oficial de la Lliga Regionalista, s’escampà el «Delateu!» destinat a propiciar la repressió contra els participants.31 El cert és que la revolta de 1909, en bona manera una resposta improvisada a una situació crítica (el reclutament forçat de reservistes) en un context de malestar social, amb precedents pròxims d’intents de vagues revolucionàries en un moment d’aferrissada competència política i en una fase de descomposició del règim, va representar un obstacle per a l’organització de la gran central anarcosindicalista fins que una amnistia general propicià la normalitat institucional. Mentrestant, quan es funda la Solidaritat Obrera, ja comença a funcionar l’òrgan de premsa homònim que esdevindria una mena de diari oficial, establert com a nexe de contacte entre els diversos sindicats que conformen l’entitat, com a espai d’informació sobre la situació sindical del moment i com a vehicle de propaganda anarcosindicalista.32 El màuser de 8 mm és el fusell oficial de l’exèrcit espanyol, d’origen alemany i present a la guerra de Cuba i la Primera Guerra Mundial. 29. Cruells, op. cit., p. 78. 30. Buenacasa, op. cit., p. 49. 28. 68 Josep Benet, Maragall i la Setmana Tràgica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1963, p. 87. L’historiador Benet atribueix aquest crit a la interpretació d’un article de Ferran de Pol publicat el 12 d’agost d’aquell any. Tanmateix, el fet que a Joan Maragall, que havia coincidit amb bona part de la intel·lectualitat llibertària, no se li publiqués l’article «La ciutat del perdó», on pretenia aturar la deriva repressiva contra la classe treballadora barcelonina, va fer que bona part del moviment llibertari atribuís a Enric Prat de la Riba aquesta consigna que, certament, es va aplicar en les setmanes posteriors a la Setmana Tràgica i que arrasà figures com el mateix Ferrer i Guàrdia. 32. Francisco Madrid Santos i Susanna Tavera, Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939), Col·legi de Periodistes, Barcelona, 1992. 31. 69 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA També, i molt especialment, la Soli, el nom amb què és conegut popularment al llarg de les diferents etapes, participa en campanyes antimilitaristes. Arran de la complicació militar derivada de la intervenció colonial al Marroc, el diari és censurat i clausurat entre juny de 1909 i mitjan gener de 1910, igual que l’organització. De fet, el silenciament dels mitjans de comunicació contraris a la guerra i la tallada de les vies de comunicació amb la Barcelona revolucionària de la darrera setmana de juliol de 1909 permeten presentar el motí antimilitarista, de cara a l’opinió pública espanyola, com un aixecament independentista. L’objectiu és clar: avortar qualsevol suport exterior per part d’una classe treballadora ibèrica que és convocada a participar en la nova organització. En certa manera, al poder espanyol li fa molta por Catalunya, i sobretot una Barcelona que sap que no té controlada i que li causa maldecaps per tots els fronts. És per això que l’Estat tracta d’imposar una mena de cordó sanitari al voltant de la capital catalana. De fet, la revolta inicialment té molt a veure amb les campanyes antimilitaristes protagonitzades pels anarcosindicalistes i que tenen continuïtat els anys posteriors. Tanmateix, al cap de poques hores apareix una revolta desorganitzada en què diversos grups comencen a fer derivar la vaga general convencional cap a una crema de convents i edificis religiosos. La historiografia entra aquí en una dimensió polèmica, perquè algunes recerques de referència, com les de Joan Connelly Ullman,33 veuen en els atacs a edificis religiosos per part de grups lerrouxistes una manera de desactivar el potencial revolucionari de la vaga. Encara que la majoria dels qui intervenen en els atacs i incendis a immobles de l’Església són dones (hi havia molt de ressentiment pel paper de l’Església en les polítiques discriminatòries de caritat, els maltractaments en orfenats o internats i els casos d’abusos sexuals), Seguí amb prou feines fa referència als temes religiosos. Malgrat que era crític amb les jerarquies catòliques i la religió organitzada, el sindicalista no es caracteritzà per l’anticlericalisme. El cert és que la combinació de l’aïllament de la capital catalana amb una certa manca d’objectius i d’estratègia coherent, fa fracassar la revolta i atia l’alè d’una despietada repressió en què la intervenció d’una Lliga ja definitivament conservadora té les seves conseqüències al llarg de la dècada posterior. Els enfrontaments del juliol de 1909 són ben presents en la memòria col·lectiva dels durs conflictes laborals que es van viure anys després, amb una desconfiança mútua entre el que quedà d’ambdues solidaritats (l’Obrera i la Catalana). Una de les primeres conseqüències de la Revolució de juliol de 1909 és l’obsessió dels sectors benestants barcelonins i del Govern Civil contra els anarcosindicalistes. Després d’un breu període d’actuació pública (gener de 1910 a setembre de 1911), la CNT és declarada il·legal. La intenció de proclamar una vaga general contra la guerra del Marroc va propiciar l’enèsima onada repressiva, que inclogué la detenció preventiva dels líders sindicals. És en circumstàncies com aquestes que els membres més joves han d’ocupar els espais vacants dels empresonats o fugits. I un Seguí de vinti-quatre anys comença a ocupar espais orgànics. També a adonar-se de les dificultats que implica tractar de fer semblar útil un sindicat en períodes de clandestinitat política. De manera paral·lela, tanmateix, no renuncia a tenir cura del seu vessant més cultural. El 1913 el veiem tractant de reeditar la revista La Tramontana, setmanari mític entre el moviment llibertari i lliurepensador, impulsat i dirigit per Josep Llunas i Pujals (Reus, 1852 – Barcelona, 33. 70 Joan Connelly Ullman, La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (18981912), Ariel, Barcelona, 1972. 71 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA 1905) i publicat setmanalment entre 1881 i 1893, i amb intermitències fins a 1896. El tercer i darrer intent de ressuscitar la capçalera del diari (els anteriors van tenir lloc el 1903 i el 1907) va ser el de Seguí, que aconseguí publicar un únic exemplar dedicat precisament a Llunas. Es tracta d’una iniciativa editorial que tracta d’aplegar bona part del modernisme literari i l’anarcosindicalisme emergent, com a exemple de la simbiosi que caracteritzà el progressisme obrerista barceloní de l’època, i on es reflecteix la tendència de Seguí a reconèixer la importància del pensament polític i social. general revolucionària, acaben votant els crèdits bèl·lics als parlaments respectius. Europa camina amb pas ferm cap a la tragèdia amb la solemnitat de les litúrgies patriòtiques. Tothom hi vol participar, no només per assolir i defensar els seus interessos geoestratègics i colonials, sinó per una qüestió d’honor nacional i, en expressió de Pierre Vilar, d’«unanimisme» cívic. Espanya es declara neutral. No és per manca de ganes, car bona part de la classe dirigent de l’Estat hauria volgut participar-hi. Especialment entre l’exèrcit, la germanofília és més que evident, amb una oficialitat que tracta d’imitar l’organització i l’estètica de l’Imperi alemany i que admira la disciplina i el conservadorisme social que encarna el Kaiser.34 Tanmateix, la capacitat militar espanyola és més que limitada, amb l’experiència traumàtica recent d’haver estat derrotada de manera humiliant per un exèrcit modern, el dels Estats Units, a la guerra de Cuba menys de dues dècades abans. La intervenció colonial al Marroc també ha evidenciat els dèficits materials, humans i estratègics, a còpia de derrotes contra grups irregulars de guerrillers. A més, l’espanyol és un exèrcit amb un excés d’oficials, poc armat, mal instruït, concebut com a eina de control públic i amb un servei militar discriminatori respecte als estrats socials més fràgils. Coneguda aquesta circumstància, els contendents europeus consideren una hipotètica intervenció espanyola més un problema que un avantatge, i a Espanya li manquen interessos geoestratègics clars, més enllà d’intentar recuperar el prestigi malmès per la pèrdua de la majoria de colònies. Finalment, la mateixa guerra europea implica una profunda divisió en l’opinió pública espanyola, entre aliadòfils (principalment, republicans i socialistes) i germanòfils De la Gran Guerra a La Canadenca: la forja d’un sindicalista, 1914-1919 L’agost de 1914 comença el que els coetanis van denominar la Gran Guerra. Des de l’assassinat dels arxiducs de l’Imperi austrohongarès, el 28 de juny a Sarajevo, fins a la cadena de declaracions de guerra entre les diverses potències europees, entre l’1 i el 3 d’agost, milions d’europeus van ser mobilitzats per anar al front. Es desferma, a més, una febre patriotera en el si de les societats del continent, una certa eufòria que havia de comportar una guerra curta i una glòria llarga. De fet, el nacionalisme i l’imperialisme difosos des dels seus creixentment eficients sistemes educatius i la seva propaganda política, així com la idea de progrés que impregnava l’opinió pública, havien anat preparant silenciosament el drama. Enmig de tota aquesta mena d’eufòria nacionalista col·lectiva, la Internacional fa aigües. Els partits polítics erigits com a representants de la classe obrera, contràriament a la seva promesa que en cas de guerra proclamarien la vaga 72 34. Gabriel Cardona, El problema militar en España, Historia 16, Madrid, 1990, p. 130. 73 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA (conservadors i monàrquics), fet que s’estén també a Catalunya entre els partidaris dels aliats (republicans i gent de les esquerres, independentistes que arriben a reclutar voluntaris catalans per lluitar amb la legió estrangera de l’exèrcit francès amb la ingènua esperança d’un hipotètic reconeixement internacional envers la causa catalana)35 i els partidaris dels alemanys (principalment, la Lliga Regionalista i, de manera molt destacada, Francesc Cambó). Malgrat aquestes dissensions, l’estatus de neutralitat és aprofitat a consciència. Els fabricants catalans venen a tots els contendents, abusant sense gaire recança de la situació de privilegi de què gaudeixen i explotant les necessitats materials d’aliats i potències centrals. En certa manera, el creixement de l’activitat econòmica genera una espiral especulativa que es percep en uns preus excessius, molt per sobre dels del mercat, que al seu torn generen una espiral d’inflació descontrolada. Es desferma una febre exportadora en què es produeixen i es venen els productes que els participants europeus deixen de produir per concentrar les seves economies en l’esforç bèl·lic. Des d’una situació circumstancial de privilegi i una actitud d’oportunisme, els fabricants produeixen tota mena de mercaderies de baixa qualitat pel que fa a la fabricació i a preus abusius. L’activitat a les factories del país es multiplica i, de fet, la facilitat amb què es contracten nous treballadors propicia una nova onada migratòria, amb homes i dones procedents dels entorns rurals de la Península. La combinació de major producció amb major presència de mà d’obra permet un creixement econòmic ràpid, sobtat, especulatiu, caracteritzat per una elevada inflació que es menja de manera immediata qualsevol increment salarial. De fet, si tenim en compte un estudi quantitatiu fonamentat en estadístiques oficials i elaborat per Pere Gabriel, podem veure que aquesta situació d’excepcionalitat es resumeix en el fet que, malgrat l’elevat índex de creixement econòmic, els treballadors barcelonins veuen reduir el seu poder adquisitiu fins a un 21% entre 1913 i 1918, mentre que els preus de la cistella bàsica s’incrementen fins a un 91% entre 1914 i 1920.36 Aquesta situació s’agreuja si tenim en compte que les ciutats espanyoles tenen, a partir del poder adquisitiu ponderat, un dels índexs de poder adquisitiu més baixos 35. 74 David Martínez Fiol, Els voluntaris catalans a la Gran Guerra, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991; Joan Escullies i David Martínez Fiol, 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Ara Llibres, Barcelona, 1914. Evolució dels preus dels productes bàsics 1912-1921 Museu Social (*) 1912 1913 1914 1915 1916 1917 1918 1919 1920 1921 99,3 99,1 99,8 101,8 108,1 121,2 137,5 176,8 Direcció General d’Estadística 100 108 121 139 168 183 191 181 ( ) * Entitat creada per l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació, que va funcionar entre 1909 i 1920 amb la finalitat de generar estudis i iniciatives per a la millora de les condicions de vida i de treball. 36. Pere Gabriel, «Sous i cost de la vida a Catalunya a l’entorn dels anys de la Primera Guerra Mundial», Recerques, núm. 20, 1988, p. 61-83. 75 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA Preus mitjans Salaris reals a les ciutats 1911-1920 1911/12 1911/12 1912 1913 1914 1915 1916 1917 1918 1919 1920 carn 2,56 79,46 porc 2,66 39,04 bacallà 2,05 pa arròs 81,01 79,98 79,89 80,18 85,04 94,74 108,26 142,00 143,24 39,26 40,28 40,28 42,63 43,95 48,19 60,35 66,95 58,60 17,96 10,95 10,95 11,74 13,41 16,30 24,01 30,67 33,92 31,72 0,40 52,33 52,33 57,56 58,87 65,41 65,41 73,26 78,50 81,11 91,58 0,64 4,79 4,87 4,79 4,64 5,09 5,32 5,62 5,62 6,74 7,11 patates 0,18 8,58 7,89 9,28 7,89 10,21 11,60 11,60 11,60 16,70 12,99 cigrons 1,47 10,39 10,57 10,57 10,57 10,57 10,57 10,57 10,57 10,57 10,57 mongetes 0,69 5,74 5,70 6,36 6,19 6,69 6,19 6,85 6,85 8,42 11,31 ous 1,55 9,73 10,07 10,45 11,14 11,70 12,01 15,40 19,40 21,09 23,47 sucre 1,09 10,90 10,90 8,90 9,10 9,30 12,30 12,60 17,20 19,50 28,80 llet 0,40 4,53 4,53 4,53 4,53 4,53 5,66 5,66 6,80 7,36 9,63 14,81 carbó 0,10 5,58 5,58 5,58 5,58 5,84 7,92 10,39 17,41 14,03 petroli 0,80 0,35 0,35 0,38 0,40 0,40 0,40 0,46 0,67 0,85 0,57 sabó 0,75 7,21 7,21 7,21 7,21 7,21 8,75 11,45 13,18 10,77 12,02 oli 1,45 2,27 14,00 13,50 13,50 13,50 13,67 17,13 17,30 16,03 19,66 vi 0,25 25,00 25,00 25,00 25,00 30,00 30,00 40,00 40,00 45,00 50,00 índex ponderat 293,94 290,28 295,38 296,68 316,72 335,14 387,98 444,06 501,10 526,15 100,00 100,49 100,93 107,75 114,02 131,99 151,07 170,48 178,99 98,75 del món industrial —únicament superat per Itàlia— i que representa menys de la meitat del que gaudeixen les societats occidentals. En un estudi comparatiu, José Luis Oyón, tot referint-se al període immediatament anterior a la Gran Guerra, diu que si considerem 100 el salari real de les ciutats britàniques, les ciutats espanyoles posseeixen una mitjana de 45, seguint aquesta estadística.37 Això implica també una especulació immobiliària amb els lloguers, proporcionalment també els més cars d’Europa, en un municipi com Barcelona, caracteritzat per la radical absència de polítiques públiques d’habitatge, a diferència del que succeeix arreu del continent. 37. 76 Oyón, Op. cit., p. 75. Itàlia Espanya França Alemanya Holanda Irlanda Regne Unit Austràlia Canadà Estats Units 43 45 Regne Unit = 100 58 77 87 97 100 148 165 197 Això contrasta de manera insultant amb els guanys astronòmics d’una minoria de fabricants i una classe política corrupta, que els permet aquest marc d’explotació d’avantatges competitius. Ara bé, malgrat aquest creixement exponencial d’ingressos, la glòria és efímera. Els guanys no són reinvertits en les indústries per renovar maquinària, ni s’aprofita per fer millores tècniques. Ans al contrari, la sobreproducció implica major desgast de l’utillatge i una sobreexplotació dels treballadors, atesa la sobreabundància de mà d’obra que es produeix en el context de grans migracions procedents del món rural. La repressió contra el moviment sindical continua igual que abans. Si hi ha certa diferència amb l’economia depressiva de la dècada anterior, és la despesa en luxe i ostentació. La Barcelona neutral, tal com recullen els cronistes del moment, és una ciutat on els diners fàcils que circulen per poques mans es gasten en prostitució, drogues, palaus i automòbils. La vida nocturna de la ciutat, amb una expansió dels cabarets i l’eclosió del tango i el jazz, fa de la capital catalana una mena de substitut d’un París que, per necessitats bèl·liques, viu en la foscor. Aquest contrast entre la riquesa dels uns i l’aprofundiment de la misèria dels altres en un context en què els negocis semblen viure una etapa daurada, implica un enfrontament que va 77 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA més enllà d’aspectes econòmics, ja que esdevé una qüestió moral. Els contrastos entre abundància i necessitat afegeixen benzina en una ciutat que ja es coneix aleshores com la Rosa de Foc. Una ciutat farcida d’espies, sindicalistes, sicaris, bohemis i tota mena de traficants, que requereix sovint d’obres literàries com La verdad sobre el caso Savolta, d’Eduardo Mendoza,38 o l’obra teatral Flor de Nit, de Manuel Vázquez Montalbán,39 per copsar el conjunt de la complexitat i les tensions internes que ocasionaven aquests profunds desequilibris que anticipaven la tempesta de 1919-1923. En aquest context social potencialment explosiu, en aquesta combinació de salari insuficient i preus creixents, ja el 1914 veiem Salvador Seguí aparèixer en el que es coneix com el Motí de la Fam, en què el sindicalista manté un paper molt actiu, especialment com a orador. Probablement la participació en aquest episodi devia motivar que l’any següent fos nomenat president del ram de la construcció i que una de les seves tasques fos recórrer Catalunya per fer gires de propaganda. La CNT té l’objectiu d’estendre’s arreu i per a això busca un obrer com ell, que coneix i domina el món urbà barceloní i alhora prové del món rural, que té informació i coneixement sobre el tarannà dels pobles que visita i la seva sovint invisible lògica de poder. També aquesta nova posició denota que les seves qualitats com a elaborador i transmissor de discursos comencen a fer-lo imprescindible per a aquest projecte global i en construcció. Fets i estratègies com aquestes poden explicar que la CNT comencés a ser considerada com una opció atractiva, fet que es tradueix en una creixent afiliació al sindicat. De fet, segons els estudis de Gómez Casas, el 1915 l’organització sindical disposa de 15.000 afiliats. Tres anys després, aquests es multipliquen gairebé per cinc i arriben als 73.860.40 De tota manera, el context de la guerra mundial condiciona l’existència del sindicat i altera qualsevol dinàmica social, política i sindical. Ben aviat Barcelona, principal port de la Mediterrània i amb una gran capacitat industrial, és un pol d’atracció per als serveis d’espionatge dels contendents. A més, a banda de les migracions interiors, també atrau una altra mena de persones: sovint refugiats polítics, pròfugs del servei militar i també agents estrangers, infiltrats, oportunistes i gent amb voluntat d’influir en els diferents actors socials i polítics i, alhora, boicotejar la producció destinada a les potències enemigues. Des dels consolats es dirigeixen diverses operacions secretes destinades a promoure la fi de la neutralitat o a dificultar els tractes comercials amb els rivals. Això no exclou affaires estranys, en què fins i tot la CNT i el seu òrgan periodístic, Solidaridad Obrera, tracten d’ésser corromputs per afavorir els interessos dels contendents. Es tractava de promoure que s’escrivissin articles favorables a les vagues o l’agitació contra determinades empreses. Fins i tot es viu un petit escàndol intern al periòdic confederal en què l’espionatge alemany tracta de subornar els editors del diari, fins al punt que s’acaba Eduardo Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta, Seix Barral, Barcelona, 1975. Aquesta fou la primera novel·la de l’escriptor barceloní, que reprodueix amb llicències literàries diverses històries amb un fonament real sobre el pistolerisme de finals de la dècada de 1910 i sobre la qual Antonio Drove filmà la pel·lícula homònima quatre anys després. Com a anècdota, cal dir que el títol original era Los soldados de Cataluña, però fou vetat per la censura franquista. 39. Manolo Vázquez Montalbán, Flor de Nit, Edicions 62, Barcelona, 2001, és un musical produït i realitzat pel grup de teatre Dagoll Dagom, va ser representat al llarg de la dècada dels noranta i té la Barcelona del pistolerisme com a rerefons, d’acord també amb una potent eclosió dels cabarets i la seva relació entre luxe, anarquisme i delinqüència. 38. 78 40. Gómez Casas, op. cit., p. 99. 79 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA imposant un canvi en la direcció de l’òrgan i Ángel Pestaña acaba essent el nou director.41 Les tensions generades per la guerra no són alienes al món llibertari català. Des del primer moment, l’anarquisme es divideix entre els que es declaren aliadòfils, que segueixen el posicionament oficial de Kropotkin (Moscou, 1842 – Dimitrov, 1921), i els que defensen el pacifisme més estricte, liderats per Errico Malatesta (Santa Maria Capua de Vetere, 1853 – Roma, 1932). Entre els primers es posiciona la generació més veterana, lligada a l’anarquisme més filosòfic i individualista —és el cas de Ricardo Mella (Vigo, 1861 – 1925), Ferran Tàrrida (l’Havana, 1861 – Londres, 1915) i Joan Montseny (Reus, 1864 – Salon, 1942)—, mentre que entre els segons trobem els més joves i pròxims als nous posicionaments anarcosindicalistes. Precisament un dels puntals d’aquest grup és l’Ateneu Sindicalista, aleshores liderat per Seguí, que busca defugir els perills d’una hipotètica entrada a la guerra, com passa amb Itàlia al llarg de la primavera de 1915. Aquestes tensions impliquen enfrontaments durs amb el republicanisme i l’esquerra política. De fet, els lerrouxistes, que els anys anteriors havien protagonitzat durs enfrontaments amb els anarquistes, intenten tornar a controlar el proletariat barceloní amb la seva retòrica nacionalista. I just aquesta agressivitat permet a la CNT reforçar el seu vessant neutralista, perquè l’antimilitarisme que l’ha caracteritzat al llarg de la seva trajectòria fa suposar, amb encert, que una entrada a la guerra amb els aliats generaria una catàstrofe humana entre els treballadors catalans. L’experiència de les dures condicions dels soldats de lleva a les guerres de l’Àfrica i la supina incompetència de l’exèrcit espanyol quan s’ha hagut d’enfrontar amb un exèrcit modern a Cuba i les Filipines, atorguen legitimitat moral a Seguí i els anarcosindicalistes. Seguí, tanmateix, evita participar en el congrés pacifista del Ferrol de principis de 1915, que, malgrat la prohibició governativa, aplega a la ciutat gallega una part important de l’anarquisme internacional. Considera que es tracta d’un gest escassament pràctic, perquè l’important és mantenir una posició hostil contra les temptacions intervencionistes de les esquerres, tot mantenint alhora l’agitació contra la presència colonial al Marroc, en un signe inequívoc que els treballadors poden amotinar-se en cas que Espanya entri a la guerra. Per a Seguí, l’antimilitarisme impulsat per les grans reunions internacionals és retòric. La pràctica de l’agitació preventiva resulta més eficaç per condicionar les decisions governamentals.42 Per contra, l’obsessió de Seguí durant aquests anys excepcionals caracteritzats per la paradoxa creixement econòmic i empobriment obrer és buscar una aliança amb els seus rivals sindicals de la UGT. Fins al moment de la creació de la CNT, aquest era el sindicat numèricament més important, amb presència especialment a Madrid, en algunes grans ciutats comercials i entre els treballadors de grans empreses (com el ferrocarril) o els treballadors públics. Lligat al PSOE amb una relació de supeditació (de fet, és el seu braç sindical i planter de quadres del partit), té prioritats i estratègies divergents respecte a uns anarcosindicalistes percebuts pels socialistes com a rivals. Tot i això, les circumstàncies del moment, en què l’increment exponencial de preus escanya amplis sectors de la societat espanyola (també les classes mitjanes, els petits empleats estatals i fins i tot l’oficialitat de l’exèrcit), fan veure que l’acció conjunta pot implicar major pressió contra un règim de Restauració molt tocat des de finals del segle XIX. 41. 80 Francisco Madrid Santos, Solidaridad Obrera y el periodismo de raíz ácrata, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2007, p. 102. 42. Cruells, op. cit., p. 95. 81 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA I és en aquestes circumstàncies que, en un congrés de la central socialista a València al mes de maig de 1916, Salvador Seguí impulsa una iniciativa d’actuació conjunta. Proposa un pacte circumstancial que serveixi per agitar àmplies capes socials amb la intenció d’abaixar els preus del productes de primera necessitat. De la mateixa manera i en la línia antimilitarista que caracteritza l’anarquisme, i també com a prevenció davant la hipotètica entrada d’Espanya a la guerra europea, s’organitza una nova campanya contra la guerra del Marroc. Les primeres converses van en la bona direcció i les propostes d’actuació conjunta es concreten en el Pacte de Saragossa el 20 de novembre de 1916, en què es planifica amb certa minuciositat una vaga general pacífica, de vinti-quatre hores, que ha de tenir la consideració d’assaig general de moviments ulteriors més ambiciosos. En el pacte de Saragossa Seguí ja apareix com un dels principals signants.43 I, de fet, poc menys d’un mes després, el 18 de desembre, aquesta iniciativa es posa en pràctica. Es tracta de la primera vaga general de vint-i-quatre hores d’àmbit estatal. És el primer cop que s’assaja la unitat sindical (UGTCNT). És una vaga no revolucionària; no és ni tan sols laboral (no hi ha reivindicacions concretes), sinó que és política. Té un component clarament de demostració de força per advertir al Govern que ha de posar sota control el desordre especulatiu i inflacionari propiciat per les elits econòmiques. Representa una exhibició pública de força que no persegueix objectius tangibles per part del Govern, sinó que apel·la a la dimensió moral de la societat (i que té la virtut de suscitar simpaties entre sectors conservadors i sectors de les classes mitjanes). Al cap i a la fi, en la vaga hi ha la denúncia del fet immoral que uns pocs s’enriqueixen en una situació d’empobriment generalitzat, a causa d’una inflació desbocada. La diada del 18 de desembre es pot concebre com l’assaig d’una hipotètica aliança entre anarquistes i socialistes, del fet que és possible, des de la discrepància, concertar mobilitzacions comunes. Això implica un acostament polític interessant. Per un moment, el món anarquista renuncia a l’acció directa (l’única estratègia vàlida per obtenir guanys reals en la realitat social Barcelonina del moment). La vaga del 18 de desembre de 1916 assumeix de manera exclusiva reivindicacions socials generals, tot buscant l’acord tàcit de les classes mitjanes, també afectades i irritades per l’alça dels preus de les subsistències. També vol implicar el món polític (amb un Partit Socialista Obrer Espanyol que veu la crisi del règim com una oportunitat per guanyar pes dins les institucions de l’Estat), a fi que pugui impregnar-se de reivindicació obrera. I, sobretot, vol ser una vaga propagandística que pretén posar en primera línia de l’opinió pública el problema social, per acostar a determinades reivindicacions obreres unes classes mitjanes reduïdes i fràgils però creixentment influents tant en l’àmbit català com en l’espanyol. No oblidem que en l’opinió publicada l’anarquisme i el sindicalisme estan estigmatitzats, i per a Seguí és molt important esvair temences entre la petita burgesia, per això cerca sempre la seva complicitat. Des d’un punt de vista estrictament logístic, i fins i tot polític, la vaga té èxit, encara que no obté ni tan sols un gest per part del Govern. El desenvolupament pacífic permet una millora en la percepció del problema social per part de sectors amplis. I aquest èxit relatiu permet intentar aprofundir aquesta dinàmica. Això implica noves converses entre anarcosindicalistes i socialistes. El 27 de març de 1917, a Madrid, una delegació de la CNT composta per Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Ángel Lacort (Saragossa, 1888 – Tolosa de Llenguadoc, 1946), es troba 43. 82 Op. cit., p. 96. 83 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA amb els representants de la UGT Francisco Largo Caballero (Madrid, 1869 – París, 1946) i Julián Besteiro (Madrid, 1870 – Carmona, 1940). Cal destacar que els anarquistes tenen aleshores trenta anys (Seguí i Pestaña) i trenta-un (Lacort), mentre que els socialistes en tenen quaranta-sis (Besteiro) i quaranta-set (Largo Caballero). En altres paraules, la CNT sembla disposar d’una generació jove més dinàmica i ambiciosa, en una època d’expansió i d’apropiació creixent de l’espai sindical en un futur proper i mitjà, mentre que els socialistes no semblen haver estat capaços de desafiar l’statu quo del règim. I això també implica que l’èxit inicial porta a la desconfiança dels més grans per la por d’ésser descavalcats no només com a individus, sinó també com a opció política i sindical. Malgrat això, la diplomàcia s’imposa i s’acaba celebrant un acte públic i elaborant un manifest. Tanmateix, el 1917 és un any prou excepcional, ja que el règim de la Restauració es troba contra les cordes. I precisament per aquesta reunió, seguida de ben a prop pels serveis policials, es deté i s’empresona una setmana els signants del manifest. Perquè el desafiament social és una de les tres potes del triple front al qual ha de fer front la monarquia. En primer lloc, trobem unes tensions internes a causa de la Junta Militar de Defensa. La Junta, integrada per oficials de l’exèrcit, s’havia organitzat per frenar l’erosió de la capacitat adquisitiva que aquests patien a causa de la inflació i per queixar-se de la discriminació en el sistema d’ascensos respecte als militars destinats a l’Àfrica i de l’arbitrarietat en la promoció professional a causa del nepotisme. Aquest malestar feia créixer els rumors colpistes. El segon front era l’institucional. La paràlisi parlamentària que havia propiciat el turno en el bipartidisme monàrquic havia propiciat un malestar polític important. De fet, el sistema esdevingué incapaç d’administrar els problemes i de fer front als diversos reptes en el camp de l’economia i la política, i d’apaivagar els diversos malestars socials. El caciquisme polític i uns partits que pràcticament no es diferenciaven entre si pel que fa als objectius i comportaments i que es limitaven a repartir els espais estratègics del poder entre les seves respectives clienteles, feien evident una monarquia corcada. Enfront d’aquestes circumstàncies i de l’obsessió dels partits dinàstics per excloure del Govern qualsevol altre partit, el catalanisme polític, encapçalat per Cambó, tracta de maniobrar. Convoca una assemblea de parlamentaris, amb diputats a les Corts pertanyents a les forces alienes al règim, i estableix una mena de Parlament alternatiu que es proposa encapçalar una revolta política. Entre els objectius hi ha assegurar una separació real de poders, establir l’autonomia local i regional i reformar l’exèrcit. Tot plegat provoca una crisi constitucional que empeny el Govern «oficial» a declarar l’estat marcial i perseguir la dissidència. Contribueix a aquesta certa histèria el fet que a l’altre extrem d’Europa, a Rússia, el mes de febrer es produeix una revolució democràtica que fa caure una de les monarquies més antigues del continent. Una revolució on podem trobar paral·lelismes amb la d’aquí pel que fa al malestar militar, la frustració política i l’agitació obrera. I cal afegir que només un any abans, per Pasqua de 1916, els nacionalistes irlandesos protagonitzen un intent fallit d’insurrecció amb la voluntat de proclamar la independència de l’illa. El tercer front —no ho oblidem— és el social. I es caracteritza per tenir una classe obrera més ben organitzada, que ve d’un èxit relatiu en la vaga del desembre anterior, que ha sabut trobar alguns suports entre socialistes i republicans, i que, a més, protesta per situacions (la carestia de la vida) patides per la majoria dels sectors socials. Per tant, és un dels actors que més tem el poder polític i el que al final l’impulsa a cedir enfront dels més forts (els militars, 84 85 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA primer) i cercar la manera política de desactivar l’oposició parlamentària (tot proposant la incorporació de la Lliga i altres forces polítiques a un govern de concentració). En aquestes circumstàncies, la vaga general de 1917 arriba en un moment inoportú. Abans d’esclatar, el Govern i els militars desafectes ja han fet les paus, gràcies a la cessió en bona part de les reivindicacions de l’oficialitat, i s’evita que passi quelcom semblant al que passa a Petrograd, on les tropes enviades a reprimir els manifestants canvien de bàndol i derroquen el tsar. L’agitació obrera pressiona les classes benestants catalanes, aplegades al voltant de la Lliga, per cercar un acord amb la monarquia. Finalment, en aquest joc d’aliances i traïcions, la classe obrera es queda sola. I la UGT, també dependent del parlamentarisme per la via del PSOE, no segueix una estratègia ferma, sinó una de certament desigual i poc coherent. Tot i això, alguns sectors ja anticipen el que serà la gran vaga d’agost, amb els rams de la construcció i del tèxtil que aturen la seva activitat durant dos mesos. Però són els ferroviaris valencians, majoritàriament socialistes, els qui fan precipitar els esdeveniments quan al llarg del juliol improvisen un conflicte que arrossega tots els sectors a la gran vaga general. La vaga general es desenvolupa entre el 13 i el 18 d’agost. Té inicialment el suport de la UGT i el PSOE, que aprofita per fer la demanda política de constituir un govern provisional a través d’unes eleccions constituents. El comitè de vaga és centralitzat a Madrid. Debades s’intenta posar l’exèrcit al costat dels manifestants. Al contrari, la repressió és violenta i brutal. Es comptabilitzen almenys 71 morts (37 dels quals són a Catalunya), 164 ferits i 2.000 detinguts, entre els quals hi ha Seguí, Pestaña, Francisco Miranda..., i es produeix la defecció de molts dirigents socialistes. De fet, sembla que és un cas clar de vaga que no sap trobar el seu moment oportú, car es concreta pocs dies després que l’exèrcit hagi arribat a un acord econòmic i professional amb el Govern. També bona part de les esquerres republicanes es desdiuen a darrera hora, marcades per la possibilitat d’assolir una reforma política que els atorgui major representació. A més, cal comptar que, des de la perspectiva de la UGT, lligada a l’estratègia política del PSOE, tota vaga té un sentit polític, no revolucionari, de manera que la vaga no es planteja que sigui perllongada, sinó cosa de dies. Per contra, des de la perspectiva llibertària s’entén que la vaga s’ha de plantejar com a indefinida, amb la voluntat que sigui el proletariat qui acabi assumint el control perquè així el poder sigui incapaç de controlar la situació. Tanmateix, des del principi ja es preveuen dificultats. Hi ha un seguiment desigual, amb una incidència temporal en els serveis importants a Madrid i altres poblacions, com Saragossa, la Corunya o València, i en algunes zones industrials com la de Biscaia. A Barcelona i la seva àrea d’influència, en canvi, la vaga té unes característiques més contundents (a Sabadell l’exèrcit ha de reduir els revoltats fins i tot amb l’artilleria). Al final, l’exèrcit, no sense esforç, acaba sufocant la rebel·lió. Tot plegat esdevé un gran fracàs que comporta reflexions profundes per a un decebut Salvador Seguí. La repressió és prou dura (amb condemnes a cadena perpètua, si bé aquesta vegada no hi ha condemnes a mort), però de curta durada. Les eleccions de 1918 impliquen una amnistia que deixa les coses, més o menys, com estaven. De fet, aquestes eleccions reforcen les candidatures republicanes i socialistes (Largo Caballero surt elegit diputat per Barcelona).44 Francesc Layret, amic de Seguí, surt elegit diputat per Sabadell pel Partit Republicà Català. Segons explica Hermós Plaja (Palamós, 1889 – Palafrugell, 1982),45 86 El sistema electoral de la Restauració estava organitzat en circumscripcions electorals uninominals. 45. Hermoso Plaja, op. cit., p. 72. 44. 87 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA al sindicalista de Tornabous se li oferí ser a les llistes per aplegar el gran suport del proletariat català, però s’hi negà per les seves conviccions d’estricta independència política i el seu escepticisme respecte a la institució parlamentària. De fet, no li faltava raó. Malgrat l’èxit de les candidatures d’esquerres i republicanes, en un sistema dominat de manera gairebé absoluta pel caciquisme rural, els partits dinàstics, encara que dividits i amb les escissions dels darrers anys, van assolir 288 dels 412 escons a les Corts, mentre que l’aliança de republicans i socialistes no va passar de 35. I, de fet, el Parlament resultant, infinitament més plural que l’anterior, malgrat les promeses reformistes i l’accés de socialistes i republicans, genera decepció, tal com ja havia anticipat el mateix Seguí. S’incorporen tímides intencions de reforma social que xoquen amb una dura realitat en la qual, a la pràctica, resulta difícil establir una agenda social mínimament acceptable. S’estableix, doncs, una dinàmica política en què les promeses dels socialistes s’esvaeixen, el posicionament dels republicans es modera i la Lliga Regionalista assumeix unes actituds polítiques en què el conservadorisme muta cap al reaccionarisme. D’aquesta situació, tant dels esdeveniments viscuts als comitès de vaga, com de les reunions polítiques, de les barricades dels carrers i de la vida institucional, apareix el que Albert Balcells anomena «el fracàs de 1917». Per a l’historiador barceloní, aquesta situació El cert, tanmateix, és que l’experiència de la vaga d’agost de 1917 fa reflexionar Seguí sobre la manca de preparació del proletariat a l’hora d’enfrontar-se a un repte tan colossal com el de la revolució. Perquè és precisament la manca de preparació (política, estratègica, cultural, psicològica, humana) el que realment acaba essent la principal causa del fracàs. Un fracàs que es repeteix al llarg de les darreres dècades, amb moments tan durs com el que s’acaba de viure, o el de 1909, les ferides del qual són encara ben presents en la memòria col·lectiva. Seguí veu una barreja d’entusiasme, espontaneïtat i ingenuïtat a l’hora d’enfrontar-se a un estat que, per afeblit que estigui, controla tots els mecanismes de poder fins al més mínim detall. I s’adona que la convicció, la fe revolucionària, fins i tot la força i la determinació, no són suficients per bastir un món més just. Al cap i a la fi, aquestes són armes del proletariat que s’estavellen implacablement contra el mur de la policia, l’exèrcit, els jutges, la premsa, l’opinió pública i la resta d’instruments al servei d’un ordre més sòlid que no pas el que els propagandistes revolucionaris estan disposats a assumir. En altres paraules, veu que les revolucions no s’improvisen i que cal una gran preparació general i específica no només per enderrocar el poder, sinó per bastir un ordre més just. Seguí està menys preocupat pel dia de la revolució que per l’endemà del dia que aquesta triomfi. De fet, a partir de novembre de 1917 comencen a arribar notícies de la revolució bolxevic. Bé, parlar de notícies és exagerat. La premsa conservadora silencia els fets, la socialista mostra alguns indicis contradictoris i crítics amb la nova situació (i fins i tot certa angoixa per l’evolució dels esdeveniments), i totes les notícies es caracteritzen per la més absoluta manca de concreció.47 Això genera una allunyà definitivament els obrers de Catalunya de l’actuació política i reforçà llur actitud anarcosindicalista i apolítica que va traduir-se en un creixent abstencionisme electoral i en una augmentada confiança en l’acció directa.46 46. 88 Albert Balcells, El sindicalisme a Barcelona (1916-1923), Barcelona, 1965, p. 46, citat a Cruells, op. cit., p. 104. 47. Celso Jesús Almuñina Fernández, «La imagen de la Revolución 89 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA situació de confusió informativa que alimenta especulacions sobre els esdeveniments i la idea d’una revolució proletària triomfant. Encara que no hi ha estudis que ho hagin analitzat a fons, la successiva suspensió de garanties constitucionals a l’Estat espanyol a partir de finals de març de 1917 propicia una certa apagada informativa que potencia la rumorologia. Fins al moment, la premsa havia recollit l’èxit de les jornades de febrer en què va caure el tsar i va triomfar una revolució republicana que tractava de solucionar els problemes de la societat russa. Uns problemes que tenen a veure amb la sortida de la guerra i un repartiment més equitatiu de la terra i la riquesa, fet que neguiteja els més conservadors, car la situació entre l’oligàrquica Rússia i la perifèrica Espanya permet establir alguns paral·lelismes. A més, és una revolució iniciada com a motí de subsistències, però l’exèrcit, en el moment de reprimir les manifestacions, es posa al costat dels revoltats. El silenci posterior a aquests fets, potenciat pel fet que la situació de crisi política, militar i social presenta certes semblances amb el que s’esdevé a l’altre extrem del continent, aixeca suspicàcies. A més, malgrat la censura periodística, l’anarquisme té els seus propis canals de comunicació informals, fonamentats en una xarxa informal de contactes internacionals. La CNT té correspondència habitual amb diversos grups anarcosindicalistes estesos arreu de la geografia europea i Barcelona disposa d’un bon nombre d’expatriats i espies amb accés a notícies fresques dels fronts i les rereguardes de la guerra. És per això que no ens hauria de sorprendre la visió precisa de la situació que Seguí demostra tenir. En els actes de la CNT, el sindicalista és prou conscient que els fets de Petrograd, especialment els que s’esdevenen a partir de la nit del 6 al 7 de novembre (24-25 d’octubre segons el calendari ortodox), desborden les esperances de molts cenetistes. Seguí ha de fer front a aquests grups que s’il·lusionen amb la Revolució Soviètica (alguns dels quals, com Andreu Nin, viatgen fins a Moscou per incorporar-s’hi),48 és a dir, als que voldrien una revolució immediata. Seguí en desconfia. Des del primer moment, en contra de l’opinió majoritària entre bona part del proletariat, veu en les accions dels bolxevics un cop d’estat que portarà a una dictadura de partit. En certa manera, la necessitat d’evitar caure en aquesta temptació bolxevitzant i el repte d’assumir amb solidesa l’espectacular creixement de la CNT, porten a celebrar el Congrés de Sants entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918. És aquí on Seguí aconsegueix acumular prou pes i influència en la central anarcosindicalista, imposa el seu discurs i la línia sindical, i consolida la seva figura de líder ja indiscutit del sindicat. Al Congrés de Sants, anomenat així perquè té lloc a l’Ateneu Racionalista del carrer del Vallespir d’aquest barri de l’oest de Barcelona, hi assisteixen 156 delegats de 153 associacions obreres que representen un total de 73.860 treballadors, cinc vegades més que abans de l’esclat de la guerra europea. El moment és delicat perquè, a més de neutralitzar la possible fugida d’activistes respecte a l’atracció que podia representar el comunisme soviètic, els temes que s’han de tractar són polèmics perquè evidencien l’heterogeneïtat del moviment anarcosindicalista. Els quatre eixos de discussió són: l’acció directa com a fórmula de lluita sindical; l’apoliticisme, és a dir, la resistència a la participació parlamentària i la voluntat de mantenir la independència política del sindicat; la nova estructura sindical basada en un sindicat únic (la unió de sindicats d’ofici), i l’educació. Rusa en España (1917)», Investigaciones Históricas: Época Moderna y Contemporánea, núm. 17, p. 207-218. 90 48. Ferran Aisa, El laberint roig. Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Pagès, Lleida, 2005. 91 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA Explica Pere Foix que el tema més conflictiu va ser el dels sindicats únics, capaç de generar resistència entre els àmbits més artesanals i independents (i amb major presència de treballadors més precaris i menys qualificats) per la por que una gran central sindical acabés essent dirigida per una certa elit. Tanmateix, Seguí acaba podent imposar el seu criteri perquè, en la seva etapa anterior de secretari del sindicat de la construcció, ja havia unificat els diversos sectors, les actuacions del conjunt de sectors havia estat prou reeixida i precisament els aprenents i oficials de baix rang, iguals que els altres pel que fa als drets i les obligacions, havien pres protagonisme i impulsat les mobilitzacions. A més, el seu ofici de pintor de parets el legitimava per convèncer els renuents a acceptar aquesta estratègia. En certa manera, el seu lideratge pràctic i la seva capacitat de seducció dialèctica sabien transmetre la idea que la revolució era una idea possible sempre que es fes amb rigor, ordre i disciplina. En aquest sentit, bona part de les discussions del Congrés, condicionat —com dèiem— per les ànsies revolucionàries que havien inspirat els esdeveniments de Rússia, tenen a veure amb l’estratègia. Seguí no es cansa de repetir que les revolucions no s’improvisen, sinó que són el fruit no només de la voluntat, sinó d’una estratègia coherent, d’un treball sistemàtic i detallat, d’una elevada dosi de disciplina autoimposada i d’una unitat d’acció enfront de l’Estat i la patronal. I això només és capaç d’aconseguir-ho una única associació obrera, la CNT, que comptabilitzava l’autonomia de seccions per ofici amb les seccions locals de poblacions petites en què s’aplegaven els diversos oficis. I si bé la disciplina organitzativa és una estratègia, cal un camí previ per assolir-la. I aquest no és altre que l’educació. Una educació que s’entén global i específica, general, cultural, tècnica i política. Aquesta també és una de les grans obsessions personals de Seguí en els seus escrits i discursos. I és un tema discutit àmpliament en les tertúlies dels cercles llibertaris i també entre els anarcosindicalistes. De fet, un dels introductors d’aquesta tendència, Ferrer i Guàrdia, mentre finança La Huelga General, on es debat i es teoritza sobre sindicalisme revolucionari,49 enceta el seu projecte global d’educació. Una educació que esdevé un projecte coherent i una exhaustiva preparació del que s’anomenarà escola racionalista. De fet, Ferrer no és especialment original ni innovador des del punt de vista pedagògic. Més aviat es dedica a fer una aplicació eclèctica de diverses experiències viscudes a França a partir de principis com el laïcisme, la coeducació o l’aprenentatge de les noves teories científiques sense les interferències dels dogmes religiosos o nacionalistes propis dels sistemes educatius coetanis. Tanmateix, sí que sap aplicar tot un seguit de mesures que converteixen el seu projecte en un model d’èxit empresarial i que fa que ben aviat sorgeixi en els ambients llibertaris una xarxa d’emuladors que es basen en iniciatives pròximes a les seves. Entre aquests fets, que singularitzen un model d’educació objecte Entre aquests fets, que singularitzen un model d’educació objecte d’emulació, hi ha la implicació del món intel·lectual i acadèmic contemporani. Ferrer i Guàrdia, maçó, té una àmplia xarxa de contactes i cert prestigi entre el món de la dissidència barcelonina, i això fa que disposi, per als seus objectius, d’un elenc nodrit de conferenciants que els diumenges comparteixen els seus coneixements de filosofia, botànica, biologia, física i tot el que, com les teories de l’evolució, pot servir per atacar el catolicisme hegemònic a la xarxa escolar de la ciutat. En comparació amb la rigidesa del sistema educatiu, la relació amb els alumnes no és tirànica ni repressiva, i fins i tot es tracta que hi hagi certa capacitat d’assemblearisme, de la mateixa manera que les famílies (són centres privats en què cadascú aporta segons 92 49. Francesc Poblet, «La huelga general i els textos de Ferrer i Guàrdia», Afers, núm. 64, 2009, p. 565-584. 93 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA la seva renda) també participen en els debats educatius. També disposa dels seus propis textos escolars, en què la presència de la cosmovisió llibertaria és evident. Finalment, el centre irradiador de la ideologia de Ferrer del carrer de Bailèn també funciona com a Escola Normal. Això significa que també serveix per formar nous mestres en els seus principis pedagògics, els quals esdevenen el professorat de les desenes d’iniciatives que sorgeixen arreu de la geografia catalana.50 D’aquí deriven projectes d’èxit com l’Escola Natura, que es crea vint anys després. Malgrat que Ferrer i Guàrdia fracassa i veu avortat el seu projecte arran de la repressió de la Revolució de juliol de 1909, esdevé una «marca» de referència i prestigi entre el món llibertari i de la dissidència educativa, fins al punt que «escola racionalista» esdevé sovint un reclam publicitari o una denominació per a l’atracció dels ambients llibertaris o republicans. És des d’aquestes premisses que en el Congrés de Sants es decideix crear cinc escoles unitàries i una de graduada, lligades al sindicat. I s’aprova el pagament d’una quota sindical que ha de permetre que siguin gratuïtes per als afiliats i les seves famílies. Aquesta resolució esdevé molt significativa. D’una banda, l’índex d’analfabetisme a Barcelona al llarg de la primera dècada del segle XX es troba al voltant del 60%, més elevat a mesura que baixem en l’escala social i més gran entre les dones. Encara el 1936, segons un estudi elaborat pel mateix Ajuntament, s’estima que el 36% dels infants barcelonins en edat escolar no tenen escola, enfront del 47% que assisteixen a l’escola privada (majoritàriament d’ordres religiosos i iniciatives empresarials o sindicals) i el 17% d’una fragmentada oferta pública.51 Davant d’uns ser- veis educatius clamorosament deficitaris a la ciutat, la vinculació dels sindicats a iniciatives educatives era molt atractiva per als treballadors, i més tenint en compte que permetia disposar d’escoles nocturnes per a l’alfabetització i la capacitació cultural i tècnica dels treballadors, o bé d’escoles dominicals (amb conferències de divulgació científica i cultural), i que atorgava una imprescindible capacitació política. Malgrat que l’absència de normalitat política avorta majoritàriament aquests plans (l’agitació revolucionària comporta una repressió que impedeix als sindicats funcionar amb normalitat i, per tant, impedeix les seves iniciatives educatives), aquest intent de generar un sistema educatiu propi, en un context caracteritzat per la deixadesa institucional, permet anar bastint una contrasocietat, un univers paral·lel que dóna els seus fruits menys de dues dècades després, amb una nova fornada de revolucionaris imbuïts dels nous valors i amb una formació cultural i política més sòlida que la de la generació anterior. L’altra pota de l’educació és la premsa i allò que en podríem dir l’univers editorial i cultural, fonamentat en una xarxa d’ateneus, espais alternatius, biblioteques i espais de trobada lligats a les diverses seus dels sindicats. Com a vaixell insígnia, a més, trobem la Solidaridad Obrera, que ja el 1918 té una periodicitat diària i esdevé una eina propagandística, d’informació i de conformació d’opinió i creació de discurs de primer ordre. En aquest Congrés, Pestaña és nomenat director del diari, el qual assumeix un caràcter més professionalitzador. En la clausura del Congrés a la seu del CADCI52 (fet que també és molt indicatiu de la voluntat integradora dels Xavier Diez, «El projecte Ferrer. Èxits i fracassos», op. cit., p. 514521. 51. Xavier Diez, Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936, Virus, Barcelona, 2010, p. 91. 50. 94 52. El CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), fundat a Barcelona el 1903, fou una associació professional 95 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA sectors mitjans), Seguí fa un discurs amb una lectura clarivident de la confusa situació mundial: En aquest sentit, queda clara la idea que per poder fer una revolució definitiva, la CNT cometria un error si intentés prendre palaus d’hivern, perquè, com succeeix Rússia, el mitjà no seria més que un cop d’estat i el resultat, el reemplaçament d’una aristocràcia de sang per una altra de revolucionària. I, a l’efecte pràctic, la situació del proletariat, en el millor dels casos, no canviaria. L’educació, la preparació cultural, filosòfica i política impedirà, segons Seguí, que això pugui passar, perquè resultarà més difícil enganyar la majoria del poble. A més, el sindicalista prefereix plantar cara a la situació des d’una organització àmplia, consolidada, oberta, que busqui més la incorporació dels estrats més baixos de la burgesia que el seu enfrontament, que esdevingui una veritable contrasocietat que reemplaci el vell món de l’explotació capitalista. Els problemes que han de plantejar-se després de la matança universal, no els resoldran els governs capitalistes perquè ja la consciència dels treballadors no permet que hom els enganyi [...]. No és una solució el que fan els anglesos. No ho resolt el vincular la riquesa a l’estat; sinó que cal lliurar-la al poble, que és l’element creador d’aquesta riquesa [...]. La transcendència del congrés rau en el fet que ens dóna la possibilitat de dur les nostres organitzacions al màxim de la seva potència. Per això no tenim més que posar en pràctica les pautes d’organització que ens hem marcat. Quan s’acabi la guerra, quan les qüestions es resolguin més pels dictats de la passió que pels consells del seny, si no som una força immensa, si no som una agrupació ben potent, per la nostra cohesió i per la nostra capacitat, serem joguines de la burgesia. Però, si ens superem, si conquerim la nostra capacitat i ens situem en condicions d’actuar d’una manera enèrgica, de fer front a totes les possibilitats d’atac, serem respectats, atesos, i ens imposarem.53 que aplegava empleats de coll blanc, de tarannà catalanista, però que a la pràctica funcionava com una mena de sindicat de classes mitjanes i baixes. Amb deu mil afiliats el 1917 i després de campanyes a favor del descans dominical o del tancament dels comerços abans de les vuit del vespre, el fet que la CNT celebrés el seu Congrés als seus locals pot ser un indici d’aproximació entre la classe obrera i els empleats de classe mitjana nacionalistes. 53. Manuel Lladonosa, El Congrés de Sants, treball inèdit el fragment del qual és reproduït a Cruells, op. cit., p. 112-113. 96 La vaga de La Canadenca i el pistolerisme. Vida i mort de Salvador Seguí, 1919-1923 El Congrés de Sants representa un gran èxit polític i organitzatiu. La idea d’un sindicat únic, amb capacitat d’aplegar sectors cada vegada més amplis i variats de la classe treballadora, comença a projectar una idea de força que, al seu torn, enforteix encara més el projecte global revolucionari que representa la CNT. Arran d’aquesta nova situació i del context revolucionari nacional i internacional, aquest fet es tradueix en un creixement exponencial. Dels 75.000 afiliats del mes de juny, quan Seguí clausura el Congrés al CADCI, es passa a finals d’any a 345.000. Tanmateix, el creixement, que havia estat un objectiu deliberat en el Congrés i l’organització, esdevé alhora un problema: si bé des dels orígens la CNT aplega tensions internes derivades de la seva heterogeneïtat (amb grups 97 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA anarquistes partidaris de tàctiques insurreccionals i sindicalistes de tradició institucional i vocació gradualista), aquest creixement té unes dimensions espectaculars. El mateix Manuel Buenacasa parla de desbordament, amb la irrupció de centenars de milers de treballadors de tota condició, bona part dels quals no tenen experiència institucional, ni formació, ni habilitats polítiques, sinó només un entusiasme revolucionari i una certa voluntat de revenja respecte a les misèries i humiliacions viscudes al llarg de la vida, especialment en els darrers anys. Cal tenir present un factor que, si bé és magnificat per la propaganda del catalanisme burgès, no sempre ha estat tingut en compte per la historiografia. La idea d’una única organització anarquista, i alhora sindicat, entronca amb la sensibilitat d’un anarquisme de tradició rural, localitzat fonamentalment a Andalusia, molt vinculat al comunisme llibertari d’inspiració kropotkiniana, disposat a la insurrecció violenta per assolir els seus objectius d’igualitarisme radical i reapropiació de terres, contradicció ja detectada per observadors coetanis com Gerald Brenan.54 Els darrers mesos de 1918 Andalusia viu un episodi revolucionari de grans dimensions que comporta ocupacions de terres, destrucció de collites, assassinats de propietaris i capatassos, i que fa que sovint els terratinents s’hagin de refugiar a les ciutats. Aquestes revoltes, analitzades per Juan Díaz del Moral i Jacques Maurice,55 propicien una cruel repressió i impulsen bona part dels participants a cercar refugi a Barcelona, a la recerca de l’aixopluc que podia representar la CNT. Precisament, bona part dels membres dels sectors més sindicalistes, com el mateix Buenacasa, Pestaña o Seguí, veuen com un problema aquests nous militants amb una cultura reivindicativa que té estratègies poc compatibles amb el seu projecte confederal original. A més, cal tenir present la conjuntura marcada per la fi de la Gran Guerra el novembre del mateix 1918. Aquest fet es tradueix en l’explosió de la bombolla especulativa de l’economia catalana, que implica una caiguda dràstica de l’activitat i la multiplicació de la desocupació. Bona part de les indústries que havien servit com a substitució d’importacions o que subministraven mercaderies de baixa qualitat i a preus abusius als contendents han de tancar. Els guanys empresarials cauen en picat i aquest fet propicia que fabricants i propietaris tractin de compensar aquestes pèrdues empitjorant les condicions salarials i laborals als treballadors. A més, hi ha la sensació que s’ha perdut una oportunitat històrica per implementar millores productives. La conjuntura internacional, a més, està marcada per l’esclat de moviments revolucionaris arreu. No només hi ha la Revolució Soviètica en marxa (seguida d’una cruel guerra civil entre blancs i roigs), sinó que també tenen lloc la revolta espartaquista a Alemanya (desembre 1918 - gener 1919), la revolta socialista a Baviera (abril-maig 1919), l’establiment de la República Soviètica d’Hongria (març-agost 1919) i el Biennio Rosso a Itàlia (1919-1920), marcat per les ocupacions de fàbriques i terres en una situació que, per proximitat geogràfica i cultural, té molts paral·lelismes amb la catalana.56 Cal afegir a tot això l’esclat d’un nou mapa polític amb la independència Gerald Brenan, El laberinto español. Antecedentes sociales y políticos de la Guerra Civil, Ruedo Ibérico, París, 1962. 55. Jacques Maurice, «A propósito del trienio bolchevique», a M. Tuñón de Lara (dir.), Crisis de la Restauracion. España entre la Primera Guerra Mundial y la Segunda República, Siglo XXI, Madrid, 1986. 54. 98 56. Steven Forti, «Tutto il potere ai Soviet! Il dibattito sulla costituzione dei Soviet nel socialismo italiano del biennio rosso: una lettura critica dei testi», Storicamente, Laboratorio di Storia, núm. 4, 2008. 99 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA de Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Hongria, Ucraïna, les repúbliques bàltiques, Finlàndia, Polònia i Irlanda, en els mesos immediatament posteriors a la guerra. Tot plegat conforma una situació política i social volàtil en què des de la perspectiva dels treballadors tot sembla possible i des de la perspectiva de la burgesia els malsons semblen prendre formes definides. Davant aquesta situació, la CNT, que intenta funcionar com un sindicat assembleari, prova amb grans dificultats assimilar aquesta irrupció de centenars de milers de treballadors amb tradicions i aspiracions diverses i sovint contradictòries entre si. L’autoritat de què disposa Seguí, que exerceix de secretari general, es deu més al seu carisma personal, a la seva capacitat de convicció, que a un poder real, material o orgànic. I una de les principals i dificultoses tasques amb què es troba consisteix a frenar l’entusiasme de molts que veuen la revolució com un fet imminent, des d’una actitud gairebé mil·lenarista, en una emoció col·lectiva que, com ja hem destacat, no és pròpia de la situació barcelonina, sinó que recorre tot Europa, potenciada pels silencis mediàtics dels mitjans oficials i l’èpica que impliquen la presa del Palau d’Hivern i les barricades de Berlín, atiades per les llegendes que circulen entre els cercles polítics i sindicals europeus. També és cert que l’expansió de la CNT té molt a veure amb les reeixides gires de propaganda protagonitzades pels principals líders de l’organització. Hi ha una estratègia per captar nous militants arreu de la geografia espanyola, especialment a les regions amb major tradició llibertària, com Andalusia, el Llevant, Astúries i alguns enclavaments urbans i industrials. Per això es mobilitzen els millors oradors, que cerquen convèncer els neòfits dels avantatges d’un sindicat únic, independent de tota força política i guarnit amb alguns dels èxits locals i parcials obtinguts al llarg dels darrers mesos. De fet, el desembre de 1918 el mateix Seguí arrossega molts treballadors i organitzacions en una nova gira de propaganda per Sevilla i l’Andalusia oriental. Aquest estat d’agitació difús és administrat per l’Estat amb la seva estratègia tradicional de repressió i reclusió preventiva. Arran de la preocupació per la campanya autonomista catalana (en un moment en què la frustració de l’intent de dotar-se d’un estatut dins la monarquia reforça els plantejaments més independentistes), el 16 de gener de 1919 l’Estat suspèn les garanties constitucionals. Seguí i la plana major de Solidaridad Obrera són detinguts i confinats al cuirassat Pelayo, al port de Barcelona. El fet és significatiu perquè Seguí no participa en la campanya autonomista (malgrat que ha tingut contactes discrets amb alguns dels seus impulsors), perquè considera que els sectors més conservadors s’apropien d’aquest projecte d’establir una Catalunya autònoma. En altres termes, tem una Catalunya autònoma dominada pels representants de la patronal més reaccionària, aplegada al voltant de la Lliga Regionalista. Tanmateix, la incerta situació política esdevé per al governador civil una bona excusa per posar fora de circulació el líder anarcosindicalista. Aquesta detenció arbitrària no amaga la intenció de desestructurar una CNT marcada per les tensions internes i la seva heterogeneïtat. La qüestió és que, sense Seguí i la seva capacitat de control de l’organització, aquesta es va radicalitzant en els seus plantejaments i les seves tàctiques. I ben aviat té ocasió d’expressar la seva força. La vaga de La Canadenca esdevé aquesta primera oportunitat de demostrar les capacitats d’aquesta nova CNT. Tanmateix, a diferència dels plantejaments teòrics del sindicalista de Tornabous, que sempre apostava per una preparació a foc lent i observant el més mínim detall, segueix una lògica d’improvisació atiada per la concatenació d’errors i imprudències de la burgesia de la ciutat. 100 101 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA Els esdeveniments són prou coneguts. Al llarg del gener de 1919, l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, coneguda com La Canadenca perquè la propietat de la majoria de les seves accions té aquest origen i perquè té el canadenc Fraser Lawton com a director del Consell d’Administració, viu un conflicte laboral puntual. Amb l’excusa de passar uns contractes d’eventuals a fixos, es modifiquen unilateralment els salaris de vuit oficinistes, que passen de cobrar 150 pessetes mensuals a cobrar-ne 125. En el moment en què aquests treballadors tracten de sindicar-se per fer front a aquesta situació, són acomiadats. Lawton, que prové d’un país amb una situació sindical diferent, comet el primer error, que propicia una vaga de solidaritat que es va estenent dins de la mateixa empresa, primer entre els oficinistes i després entre la resta de categories laborals. Aquest esclat inicial té el seu interès, perquè el fet que empleats qualificats vagin a la CNT a la recerca de protecció és un indicador que l’estratègia impulsada per Seguí d’obrir el sindicat a les classes mitjanes i els treballadors de coll blanc es revela encertada. Al mateix temps, el fet posa en alerta els sectors de la patronal, que temen una possible aliança de classes. És per això que, mentre que la vaga és total dins la mateixa empresa a partir del 5 de febrer (tres dies després dels acomiadaments), el governador civil de Barcelona, González Rothwos, avorta qualsevol possibilitat de negociació i mediació amb els representants de la CNT i demana a Lawton que es mantingui ferm en la negativa a cedir ni un pam. La Federación Patronal Española decideix reptar els anarcosindicalistes perquè considera que encara no són una força prou sòlida i que seran doblegats amb certa fragilitat. En certa manera, i això és el que defensa Murray Boockin,57 hi ha una voluntat deliberada de provocar la vaga i el conflicte. I en aquest conflicte, amb les relacions encara tenses per la frustració respecte al projecte autonomista, el conflicte amb la CNT serveix per establir una estranya aliança entre el catalanisme burgès i un exèrcit anticatalà, amb militars com Milans del Bosch, que manté una actitud hostil contra els catalanistes i, sobretot, contra la classe obrera (posteriorment, aquest governador militar de Catalunya va ser premiat amb la seva presència al Consell d’Administració de La Canadenca). Si bé al llarg del segle XIX s’havia mantingut una certa aliança tàcita de subordinació entre la burgesia catalana i l’Estat, la desfeta de 1918 i la posterior articulació del catalanisme conservador al voltant de la Lliga (i parcialment la Solidaritat Catalana) havien capgirat les tornes. Els anys més durs de les mobilitzacions anarcosindicalistes, els darrers anys de la dècada de 1910, van indicar un retorn a la situació anterior, malgrat que l’exèrcit i l’Estat havien accelerat la seva catalanofòbia. Tanmateix, la Federació Patronal, tot just acabada de constituir, no mesura bé les forces. El 8 de febrer la solidaritat dins l’empresa genera nous acomiadaments. La vaga, tanmateix, ja és total. I això es tradueix en el fet que els cobradors no llegeixen els comptadors, i això implica que l’empresa comença a experimentar una pèrdua d’ingressos alarmant i que —el pitjor fenomen de tots— comencen les primeres apagades parcials, que fan mostrar els primers indicis d’extensió del conflicte. Noves onades d’acomiadaments i de repressió precipiten l’ocupació de l’empresa per part dels treballadors el dia 23. Això ja representa el tret de sortida per a l’extensió de la vaga de solidaritat a altres sectors de la ciutat. I els primers que ho fan són els de les companyies del gas i les elèctriques. 57. Aquesta opinió de l’historiador nord-americà és recollida per Miguel 102 Ángel Serrano, La Ciudad de las Bombas. Barcelona y los años trágicos del movimiento obrero, Temas de Hoy, Madrid, 1997, p. 144. 103 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ Aquest fet té una repercussió simbòlica important i que fa ultrapassar les dimensions inicialment laborals del conflicte. Les apagades parcials, que al principi podien generar incomoditat, aviat esdevenen gairebé totals. I això comença a inspirar veritable terror entre la burgesia. Les nits fosques i silencioses, acompanyades d’alguns episodis violents i de la presència inquietant de treballadors desocupats i ressentits, desfermen el pànic entre les classes benestants. Molts veuen en les apagades el senyal d’insurrecció que ja s’ha viscut a Petrograd, o els recorden la por dels inquietants dies de la que van anomenar Setmana Tràgica de 1909, en què la destrucció i la crema d’edificis religiosos féu presagiar que podria passar el pitjor. Encara més: aquells mesos, pels palaus de la zona alta i els principals de l’Eixample barceloní comencen a transcendir algunes històries d’aristòcrates russos que han hagut de fugir dels bolxevics i que, de cop i volta, es veuen abocats a la misèria i vagant per les ciutats europees. A tall d’exemple, l’escriptor perpinyanenc Joan Daniel Bezsonoff, que, com indica el seu nom, té avantpassats russos, novel·la la història real del seu avi, que conjuntament amb el seu germà —ambdós oficials de l’exèrcit tsarista— acaben fent de taxistes a París, a Els taxistes del tsar, en una història de desclassament que atemoreix els sectors benestants (o els aspirants a ser-ho) i els empeny al reaccionarisme més brutal.58 Pestaña relata a les seves memòries: La gente se escondía y, según mis noticias, hubo quienes pusieron en las puertas los jergones, las sillas, todo, porque tenían miedo que 58. Joan Daniel Bezsonoff, Els taxistes del Tsar, Empúries, Barcelona, 2007. 104 APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA nosotros, los revolucionarios, fuéramos a asaltar las casas, a robar y a saquear.59 Sense electricitat, el transport es paralitza. Això dificulta els proveïments i dificulta o impossibilita el treball en fàbriques, magatzems o oficines. La vaga, limitada en un principi a un conflicte puntual, s’estén com una taca d’oli. O, des del punt de vista de la burgesia atemorida, s’encomana imparablement com una infecció. La militarització de les companyies energètiques o dels tramvies no millora les coses, ans al contrari. La imperícia dels soldats propicia avaries constants i l’ús inadequat de l’utillatge acaba esdevenint ruïnós per als propietaris. S’ha d’afegir a tot això els sabotatges i els boicots, que propicien que la sensació de pèrdua de control per part de l’Estat vagi creixent. Comerços i botigues acaben tancant perquè no hi arriben les mercaderies, per manca de clients i per causa de les apagades elèctriques. La resposta del Govern Civil i la Federación Patronal davant d’aquesta evident pèrdua de control de la situació consisteix a redoblar la intransigència. Mostra d’això és el continguts dels diversos bans que, amb intervenció directa d’un exèrcit comandat per Milans del Bosch, anuncien l’empresonament de tots els vaguistes militaritzats que no es presentin a la feina. I Milans ho compleix. I ho escenifica amb una munió d’entre 3.000 i 4.000 presoners que van desfilant pels carrers de Barcelona cap al castell de Montjuïc, «el Castell Maleït», tal com el descriu en un drama teatral l’intel·lectual anarquista Joan Montseny. I, tanmateix, la repressió atia la determinació dels treballadors. Mostra d’aquesta evident impotència de les autoritats és l’establiment del que s’anomena la Censura Roja. Els 59. Ángel Pestaña, Trayectoria sindicalista, Tebas, Madrid, 1974, citat a Serrano, op. cit., p. 148. 105 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA treballadors de les rotatives es neguen a imprimir els bans dictats des del govern militar. Tampoc no accepten informacions desfavorables als vaguistes des de la premsa conservadora. En certa manera, el fenomen reflecteix la voluntat de Seguí d’anar bastint una contrasocietat basada en la integració de tot el conjunt dels treballadors sota una mateixa lògica col·laborativa des de la matriu institucional del sindicat. No és ben bé una vaga general, sinó un conflicte puntual que, a partir de la incidència en els sectors estratègics, impedeix fer vida normal i fa que la producció esdevingui impossible. No és una vaga planificada (encara menys amb els principals líders sindicals surant al port de Barcelona dins la presó improvisada del Pelayo), sinó que acaba essent una improvisació molt ben preparada, en què certa cultura organitzativa es posa a prova i aprova amb nota. I a mesura que van passant els mesos, s’hi van afegint nous sectors. Es deixen de fer espectacles públics, es deixen de recollir escombraries, els enterramorts s’afegeixen a la protesta. Tot plegat comença a estendre la desmoralització entre els sectors dirigents, entre els propietaris i la burgesia, que veuen amenaçat el seu estil de vida. I, tanmateix, els patrons no afluixen. El 6 de març decideixen acomiadar tots els vaguistes (pràcticament la majoria dels treballadors barcelonins). L’absurditat d’aquest fet implica que, entre els acomiadats, els empresonats i les actituds de cruent repressió, ja no queden interlocutors ni espais segurs per establir un marge de negociació ni un mínim de diàleg. La patronal busca una victòria absoluta i l’únic que obté és l’escenificació que ha perdut els papers, l’evidència que la seva autoritat es troba més que minvada, que ja no té pràcticament ningú a qui manar i que el seu rol és cada vegada més qüestionat, també entre els seus rengles. I que, a més, ha exhibit una gran miopia a l’hora de valorar les forces de la CNT o d’abordar els problemes amb un mínim d’objectivitat. A mesura que el conflicte s’agreuja, el fantasma de la Revolució Soviètica comença a inquietar no només els estrats benestants de la ciutat, la Federació Patronal, que comença a veure minvar alarmantment els seus recursos, o els càrrecs institucionals de l’Administració i l’exèrcit, que han provocat el problema a còpia d’intransigència. El mateix Estat, el Govern i la monarquia estan més que preocupats per una possible extensió del conflicte a fora de la capital catalana. I decideixen intervenir. El cap del Govern, Romanones, destitueix el governador civil i el cap de la policia, i el 13 de març envia a Barcelona un emissari especial plenipotenciari, el subsecretari de presidència, José Morote, el qual, juntament amb el nou governador civil, Carlos Montañés, obliga Lawton a acceptar la seva mediació. Així, la nit del 14 de març fa seure, a la seu de l’Institut de Reformes Socials, patronal i treballadors. Atès que el conflicte ha fet esclatar les posicions més maximalistes dels treballadors i ha convertit la mobilització particular en una mobilització general, decideix legislar unilateralment. Això fa posar punt i final a la vaga.60 Entre les mesures immediates, allibera bona part dels presos (especialment el comitè) i dialoga amb els dirigents de la CNT, sobretot amb Salvador Seguí. I concedeix un seguit de mesures immediates. La més espectacular és l’acceptació de la jornada màxima diària de vuit hores (primer per al sector de la construcció i poques setmanes després, al mes d’abril, per a tots els treballadors espanyols, amb la qual cosa Espanya esdevé el primer estat que assoliex per llei aquest fita). També es decreten increments salarials, la readmissió dels acomiadats, l’alliberament dels presos i l’acceptació de la capacitat legal de negociació dels sindicats. 106 60. Serrano, op. cit., p. 149. 107 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ En aquestes circumstàncies i amb una victòria clara i probablement inesperada, Seguí és alliberat del cuirassat presó i assisteix al conegut míting de la plaça de toros de Les Arenes del 16 de març (més aviat una assemblea multitudinària) per discutir sobre la continuïtat de la vaga. D’una banda, es troba amb les concessions forçades pel mediador governamental, que confereixen una gran victòria als treballadors i a la mateixa CNT. De l’altra, es troba amb cinc sindicalistes que no han estat encara alliberats. El sector més insurreccionalista proposa anar fins al castell de Montjuïc per assaltar-lo i treure’n els presos. Tanmateix, en una intervenció que és molt recordada i reproduïda, Seguí demana el retorn a la feina i els treballadors el segueixen. El sindicalista, malgrat que havia estat empresonat, viu un moment àlgid. El seu prestigi és indiscutible i el seu empresonament l’ha reforçat. La historiografia més o menys oficial sempre ha destacat que, en aquest episodi, la capacitat de lideratge de Seguí va influir en el capteniment col·lectiu, tot tractant de presentar la classe obrera barcelonina com una massa manipulable. Tanmateix, el cert és que els anys d’autoorganització, l’experiència acumulada en les mobilitzacions des de l’inici de segle, el record recent dels intents de manipulació política per part de republicans i radicals, i el comportament disciplinat dels treballadors al llarg de la vaga en un context transcendent, impliquen coincidència de plantejaments amb el de Tornabous. El retorn a la feina (i el fet d’haver descartat un assalt al castell de Montjuïc, defensat per l’exèrcit) va evitar actes que haurien justificat la repressió. Sobre aquesta assemblea, Cruells, llegint i interpretant el testimoni directe de Pere Foix, explica: Tots els oradors, seguint l’acord que prèviament havia pres la regional catalana, aconsellaven retornar al treball, però tots eren 108 APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA interromputs per la multitud que reclamava l’alliberament immediat de tots els presos. La cridòria eixordava. Ningú no podia parlar. Tots els qui ho intentaven, eren avalotats. Xiulades, crits, insults, amenaces. [text literal de Foix]. Quan Seguí es va disposar a parlar fou rebut amb una immensa xiulada. No obstant, amb la seva veu potent va poder arribar a dominar el xivarri. I segons ens diuen els seus companys, algunes de les seves frases feren època: «si voleu els presos anem per ells, i féu un gest com si comencés una marxa cap a alliberar-los. Ho tenim tot guanyat, som els amos del carrer, però demà, què farem?» Només hi havia una alternativa, i això era clar per als dirigents sindicals i calia que també ho fos per a aquella massa que els esbroncava. Aquesta alternativa era la revolució total sense cap possibilitat de triomf o cedir davant els avantatges que acabaven d’obtenir els sindicats. Seguí va poder fer comprendre la greu responsabilitat en què estaven els treballadors catalans en aquell moment. I davant la seva pregunta: «S’acorda anar al treball?», la resposta fou unànimement afirmativa.61 Hi havia hagut una victòria, amb guanys superiors als que es podrien haver esperat en unes circumstàncies tan poc propícies, en una fase de creixement enèrgic encara que fràgil de l’organització. I Seguí considerava que era més important abocar els esforços a consolidar la CNT i seguir amb una estratègia de formació i conformació del sindicat que li permetés esdevenir un espai 61. Cruells, op. cit., p. 119. 109 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA sòlid i autònom, que servís per reemplaçar la societat burgesa i l’economia capitalista. Per això era contrari a qualsevol aventura arriscada que representés un obstacle en aquest trajecte. Tanmateix, a partir del mateix moment en què l’enviat de Romanones agafa el tren per tornar a Madrid, la Federació Patronal comunica al Govern que no assumirà l’acord subscrit, que no alliberarà els presos i que no complirà el que han pactat. Una vegada desapareix la presència del Govern, els fabricants catalans retornen a la situació de confrontació directa i de pols amb els treballadors. Com és lògic, torna a esclatar la vaga general, el 23 de març. Tanmateix, la força inicial ja no és tan sòlida, la situació de resistència econòmica, arran del conflicte anterior, és bastant precària. El retorn a aquesta lluita desigual minva la moral de combat dels treballadors i els seus líders. Aleshores, Milans del Bosch assaja una nova tàctica més contundent. Treu l’artilleria i organitza, d’acord amb la Lliga Regionalista, el sometent, un cos auxiliar compost en aquest moment per burgesos que, armats, tenen com a objectiu principal rebentar vagues, reprimir vaguistes, restablir els serveis a punta de pistola i actuar com a cos paramilitar en l’ofensiva contra els sindicalistes. Sílvia Sánchez Estrada considera aquest instrument, més que una versió reinventada del passat, una emulació dels diversos grups paramilitars que sorgeixen arreu de l’Europa de postguerra amb la voluntat de desestabilitzar l’obrerisme des de les classes que reivindiquen l’ordre amb un discurs fonamentat en el civisme.62 En certa manera, l’ús que se’n fa en aquest moment és anar adobant el terreny per a la guerra bruta contra la CNT que s’albira. Arran d’aquesta situació, la vaga es va desfent. Es desferma una repressió contra els sindicalistes de la CNT, s’acomiada a tots els treballadors sindicats i s’obliga, en actes d’humiliació col·lectiva, a tots els treballadors readmesos a destruir públicament els seus carnets de cotitzats. Evidentment, el comitè de vaga és empresonat un cop més. D’altra banda, el catalanisme conservador regionalista comença a establir una profunda col·laboració (i més enllà) amb un exèrcit catalanòfob que només catorze anys enrere havia destruït la redacció del seu diari La Veu de Catalunya i que havia aconseguit que la jurisdicció militar pogués encarregar-se de jutjar el «delicte de catalanisme». Aquesta nova situació, aquesta ressaca revolucionària, no gaire diferent del que succeeix en el mateix període als moviments revolucionaris avortats d’Alemanya, Hongria o Itàlia, es caracteritza per una nova etapa de reacció amb conseqüències duradores en els anys posteriors i que persisteix fins a l’assassinat de Seguí i el cop d’estat que porta a la dictadura del general Primo de Rivera. Així, la CNT, malgrat el creixement i la capacitat d’organització i de disciplina, demostra els seus límits en no poder fer front a aquesta etapa de reacció i a aquesta col·laboració entre patronal i burgesia catalanista amb l’exèrcit espanyolista, que, malgrat les seves contradiccions, estan units per poderosos interessos de classe i per un model idèntic de societat i estat. La repressió és eficaç i obre la porta a estratègies poc convencionals, amb l’entrada de la violència «subcontractada» a pistolers professionals. Aquesta tàctica era habitual a l’època de la Primera Guerra Mundial, quan bandes de delinqüents eren utilitzades per espies i diplomàtics amb la intenció de perjudicar els fabricants que treballaven per a l’enemic respectiu. L’armistici deixà nombrosos pistolers sense feina i amb armes. Per la seva banda, aquest model d’externalització de la violència aviat té imitadors entre els sindicalistes, que tracten de 62. Sílvia Sánchez Estrada, «Clases populares y anarcosindicalismo en Barcelona, 1917-1924», Entremons, UPF Journal of World History, núm. 5, 2013, p. 88. 110 111 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA respondre amb la mateixa moneda (encara que, si atenem les xifres, amb una menor efectivitat). D’altra banda, aquesta «raó de la força» imposada per aquesta col·laboració entre poder real i poder legal, inspira un ressentiment mutu. Els treballadors desconfien definitivament de l’Estat i els seus instruments, que perceben (amb una bona base empírica) com a instrument al servei de les elits econòmiques. La repressió experimentada propicia venjances (o odi de classe) a curt, mitjà i, a vegades, llarg termini, esperant la millor oportunitat per tornar el cop (i la revolució del 1936 és farcida d’històries que tenen la seva arrel en aquesta fase històrica). De fet, l’odi, el ressentiment i el desig de revenja es van acumulant a l’interior dels individus, de la mateixa manera que la por, el menyspreu i els prejudicis de les classes benestants respecte als treballadors de coll blau sindicats es van mantenint al llarg dels anys.63 També queda demostrada la incapacitat de l’Estat a l’hora de fer complir les lleis que pugin ser favorables als treballadors. La principal novetat que obre aquesta fase, ja de guerra social pràcticament declarada, és la creació del Sindicat Lliure, un organisme organitzat i dirigit per la patronal amb la funció de rebentar moviments vaguístics i poder combatre «literalment» la CNT, mitjançant la intimidació, la violència verbal, la física i, finalment, la bèl·lica. Aquesta guerra pràcticament declarada deixa com a herència la idea ben fonamentada que la negociació entre patronal i sindicat és paper mullat, no serveix per a res. Que l’únic que pot millorar de manera tangible la situació dels treballadors és l’acció directa i, si cal, violenta, en què el patró només pot cedir si té por o creu que pot perdre una batalla oberta. Aquest fet també és una terrible hipoteca que condiciona l’esdevenidor posterior a la República i crea una cultura de la violència en la relació entre classes socials. Aquest tràgic context implica que la normalitat institucional desitjada per Seguí d’anar bastint una alternativa social amb calma i determinació no és possible. Desbaratar aquest programa era probablement l’objectiu no declarat de la patronal catalana a l’hora de desencadenar aquesta guerra bruta. Els dirigents empresarials preferien el conflicte obert a la possibilitat que el sindicat estigués en disposició de substituir-los com a gestors de l’economia, encarregats de la producció i dipositaris de la propietat. Els empresaris van apostar a fons per aquesta estratègia enfront de qualsevol dinàmica constructiva com la que coetàniament s’experimentava amb èxit als països nòrdics. I aquesta estratègia esdevenia la nèmesi d’un sindicalisme de masses i amb una pràctica oberta i pedagògica, impossible amb la dinàmica d’accions armades i clandestines. Amb la sang de treballadors (i també d’alguns patrons), el diàleg i el pacte ja no són possibles. Si bé en el si de l’organització, atesa la cruesa de les circumstàncies, s’estableixen debats sobre la conveniència de la resistència armada, els fets s’imposen. O bé perquè alguns membres destacats com Pestaña o el mateix Seguí veuen en la lògica de la guerra urbana més inconvenients que avantatges, o bé perquè en aquest procés la infiltració policial i el recurs a mercenaris serveixen a l’Estat per justificar una repressió indiscriminada, el cert és que la CNT surt afeblida en un terreny en què l’enemic és infinitament més fort. En aquest context, el sindicat va perdent afiliació, capacitat i influència. Al cap i a la fi, la crua realitat dels fets fa que el poder resti en mans de qui disposi d’armes de foc, de Star, de Llama, de Browning, de Colt. I aquest és un enfrontament desigual en què l’Estat ostenta l’oligopoli de la violència. En arribar a aquest punt, resulta molt interessant recórrer a les reflexions d’un testimoni de l’època. Ramon Pla i Armengol (Artesa de Segre, 1880 – Barcelona, 1959) fou un metge i polític de trajectòria erràtica (passà del 63. Xavier Diez, Venjança..., op. cit. 112 113 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA Catalunya si els catalanistes demostraven «el seu bon comportament esclafant la vaga i els sindicats»; entre altres sometenistes, no obstant, es innegable, hi havia el criteri que els obrers amb la vaga de la Canadiense havien humiliat els patrons i calia venjar aquesta humiliació. En aquests era més evident que el seu catalanisme polític era només una arma «de la qual se servien les classes conservadores per a imposar la seva hegemonia a Catalunya».65 catalanisme a l’anticatalanisme, d’aquest al PSOE i la Unió Socialista de Catalunya, i d’aquí al Front d’Esquerres) que va viure els fets en primera línia, precisament des del costat de la burgesia. En un llibre prou interessant, Impresiones de la huelga general de Barcelona,64 Pla i Armengol descriu l’estat psicològic de les classes benestants barcelonines des del xoc que signifiquen els fets de La Canadenca. Mentre que el sometent manté una actitud provocativa, els treballadors es mantenen disciplinadament pacífics, tal com recorda el metge en la reproducció d’un significatiu diàleg: Tenim ordre —deien els treballadors— de mantenir-nos calmats, sigui com sigui: la vaga ha d’ésser pacífica [...] Ens han enganyat i es complauen a desafiar-nos. [la burgesia] diuen que volen donar-nos batalla. Hauran de disparar contra els ocells de les Rambles, nosaltres no ens posarem a tret. [...] l’organització i la disciplina del proletariat són perfectes. En altres termes, els sometenistes no troben enemic. I això els desconcerta. I els inquieta, perquè veuen que les estratègies del passat, la provocació, la reacció violenta i la repressió, no funcionen. Això comporta un certa desmoralització inicial. I el recurs a certa propaganda. La consigna envers els sometenistes més ingenus és: Els sindicats no es poden acceptar perquè no estem prou avançats [...] i també corre el criteri que el govern central donaria autonomia a 64. Ramon Pla i Armengol, Impresiones de la huelga general de Barcelona, 24 de marzo - 7 de abril de 1919. Artículos, 1920-1929, Imprenta Victoria, Barcelona, 1930. 114 Altres episodis paral·lels no fan sinó aprofundir el ressentiment mutu entre classes socials. Cruells recorda que el Col·legi de Metges de Saragossa, col·lectiu benestant i conservador, acorda deixar sense assistència mèdica els afiliats al sindicat (encara que després una assemblea posterior rectifica la decisió). Mentrestant, la vaga es va estenent arreu de Catalunya. La patronal respon amb un nou mètode: el locaut. És a dir, el tancament agressiu de les empreses i els serveis a fi i efecte de privar de mitjans de vida els treballadors i forçar així la seva rendició. També es fa servir com a mesura de pressió i desafiament de les tímides reformes empreses contra el Govern. Això té com a conseqüència que l’autoritat institucional, fonamentada en l’arbitratge, acaba en retirada. El governador civil i el cap de la policia dimiteixen. Al cap de dos dies ho fa Romanones, el cap del Govern, incapaç de controlar una situació que se li escapa de les mans. La voluntat empresarial de venjança contra els treballadors (per la por passada i la humiliació d’haver estat desautoritzats com a classe dominant) s’imposa per damunt de qualsevol altra lògica. Això implica la recuperació 65. Ibídem, esmentat a Cruells, p. 122. 115 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA del control institucional per part dels sectors més reaccionaris, fet que es tradueix en la proclamació de l’estat de guerra, que es perllonga entre el 7 d’abril i el 13 d’agost de 1919. En aquesta situació d’excepcionalitat, policia, exèrcit, sometent i homes armats al servei de la patronal imposen la seva força mitjançant el Codi penal i les armes de foc. Es persegueix els sindicalistes, o bé per empresonar-los, o bé per matar-los, i sovint, gràcies a la llei de fugues (que legalitza el fet de disparar contra els que fugen de les forces de l’ordre), per aplicar la segona acció a continuació de la primera. Això significa la confirmació dels pitjors temors de Salvador Seguí. A partir d’aquest moment, la situació es descontrola del tot, amb una absència total de la normalitat que ell creu necessària per a les seves estratègies gradualistes i moderades. Les detencions, les humiliacions quotidianes, les agressions físiques i els assassinats són terreny adobat per a l’acció individual, en què s’exerceix una violència vertical. Una violència de dalt a baix, que la premsa denomina «incidents», i una violència de baix a dalt, que els editors de la premsa burgesa denominen «terrorisme», i que, des d’una perspectiva de la ciència antropològica o criminalística, faríem bé d’anomenar «reactiva». Perquè, al cap i a la fi, la societat barcelonina acaba derivant en la clàssica dinàmica d’acció-reacció que la fa imparable i intractable. Es tracta, per tant, de la dialèctica de les pistoles —la Star tradicionalment està lligada als pistolers de la CNT, i la Llama s’associa amb els del Sindicat Lliure— en què els elements moderadors de la burgesia i el sindicalisme queden desplaçats per la lògica dels fets i la dinàmica de la violència. Els elements més radicalitzats de l’un i l’altre espais són els qui prenen —per dir-ho d’alguna manera— el control de la situació. En aquestes circumstàncies, Seguí queda fora de joc, sense capacitat d’intervenir. No només pel fet de la violència en si mateixa, sinó perquè l’estat de guerra ha permès empresonar preventivament més de quatre-cents dirigents sindicals, especialment els més moderats i amb major capacitat de negociació, de manera que són els activistes més radicals els que acaben definint les respostes a la situació. A partir de 1919 s’inicia, per tant, una mena de guerra civil, amb una situació d’excepcionalitat permanent, que porta el sindicalista de Tornabous a reflexionar. Malgrat que els fets el contradiuen, Seguí continua insistint en la seva voluntat de reforçar l’organització i dissenyar un programa revolucionari realista amb voluntat d’ampliar el sindicat no només numèricament, sinó també qualitativament, de manera que s’aporti pluralitat professional, ideològica i sociològica a la CNT. També insisteix en la necessitat d’establir estratègies flexibles que vagin més enllà de les vagues o l’acció directa.66 Això el porta a acceptar les comissions mixtes de sindicats i patronal, amb l’actuació d’àrbitres proposats pel Govern. No és que hi cregui (els fets posteriors a La Canadenca posen de manifest la fragilitat d’aquest instrument), sinó que pretén desgastar políticament la patronal perquè sap que qualsevol solució raonable proposada pels emissaris de Madrid no serà respectada ni acatada per una patronal radicalitzada i fora de control. Tanmateix, aquesta estratègia té greus dificultats d’origen. En primer lloc, Seguí vivia en la clandestinitat. Pel risc de ser capturat (o eliminat), no podia participar en aquesta mena d’iniciatives de manera directa. I la seva opinió era minoritària dins l’estructura sindical. En segon lloc, la nul·la normalitat representava un risc evident (legal i físic) per a qualsevol líder sindical que pretengués seure davant de representants de la patronal. En tercer lloc, 116 66. Cruells, op. cit., p. 127. 117 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA la patronal estava monopolitzada pels sectors més intransigents, que es negaven a acceptar cap mena d’interlocució amb la CNT. La Federació Patronal tenia com a objectiu número 1 destruir la CNT i exterminar els seus membres més destacats, com demostraven les bales en el dia a dia. Finalment, si s’haguessin superat tots aquests obstacles, la voluntat creuada de venjar-se arran dels greuges i la violència impedia, a la pràctica, qualsevol diàleg.67 A banda d’això, de la mateixa manera que l’anarcosindicalisme exerceix la violència amb els esquirols, també la Federació Patronal fa el mateix amb els patrons que acabin negociant amb els treballadors. Al cap i a la fi, els patrons catalans imiten (i amplien) els mètodes de combat contra els seus adversaris, en una actitud també de desafiament obert envers les institucions.68 L’intent de comissió mixta, per tant, fracassa. Es declara un nou locaut, que afecta uns dos-cents mil treballadors, fins que s’hagi dissolt el sindicat (de fet, el tancament patronal dura fins al 20 de gener de 1920). El locaut genera fam i desesperació, que s’agreugen amb les consignes per als comerciants de restringir el crèdit als afiliats a la CNT i que incrementen encara més el grau de violència i la voluntat de revenja (algunes efectivament executades de manera immediata o alguns anys més tard), en el que es pot denominar, sense caure en l’exageració, una veritable guerra civil. Paral·lelament, el desembre de 1919 la patronal funda el Sindicat Lliure. Vinculat al carlisme i a moviments catòlics, protegit pel Govern Civil, el govern militar i la policia, i finançat per la Federació Patronal, té com a missió rebentar vagues i eliminar físicament els líders de la CNT. Fundat pel requetè Ramon Sales (la Fulliola, 1893 – Barcelona, 1936) amb una afiliació inicial de 10.000 treballadors, l’empresariat el va fer créixer amb l’exigència d’afiliar-se a aquesta entitat per ésser contractat. Des de l’organització es van cometre la major part dels atemptats contra els anarcosindicalistes; com a força paramilitar, es va mostrar molt més eficaç i letal que el sometent. A partir d’informació recollida pels serveis policials, solia actuar en grups petits mitjançant accions ràpides i forces de xoc, tot seguint les estratègies que s’imposaven a Europa —Alemanya, Hongria o Itàlia— entre els grups d’ultradreta. Malgrat això, a finals de 1919 els deu mil activistes del Sindicat Lliure difícilment podien competir amb els centenars de milers de treballadors que hi havia dins els rengles de la CNT. I una demostració de la seva força es va exhibir al congrés anarcosindicalista celebrat a Madrid entre el 10 i el 18 de desembre. De fet, les estadístiques del mateix congrés són prou explícites: 714.028 afiliats (dels quals 427.000 eren a Catalunya), xifra que revelava també una creixent expansió pel Llevant, Andalusia i Extremadura. El Congrés tractava d’avaluar i aprofundir les estratègies de la reunió anterior a Barcelona, a més d’altres temes més polèmics, com ara la qüestió de la unitat sindical (amb la UGT), les estratègies basades en les federacions d’indústries i el posicionament respecte a la Revolució Soviètica.69 La primera de les qüestions era especialment incòmoda. En primer lloc, perquè en certa manera la celebració del congrés dels anarcosindicalistes a Madrid podia ser interpretada com una provocació. Al cap i a la fi, la capital espanyola esdevenia el principal feu dels treballadors socialistes en una complicada relació de competència mútua. A més, es venia d’una història recent de frustracions i recels a causa dels fracassos en els intents de col·laboració 67. 68. Ibídem, p. 128. Sánchez Estrada, op. cit., p. 102-105. 118 69. Cruells, op. cit., p. 133. 119 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA recents. La UGT i la CNT mantenien objectius i tradicions polítiques poc compatibles. I no sembla que les sessions i les possibles trobades d’aquells dies milloressin gaire les relacions. La qüestió russa era especialment delicada. En els darrers mesos i a causa de la detenció i repressió massives de les cares més visibles i influents del sindicat, que anaven deixant càrrecs i responsabilitats vacants, havien anat entrant i adquirint protagonisme en el sindicat un seguit d’activistes pròxims al marxisme. Parlem de gent com Hilari Arlandís (Bacelona, 1888 – Figueres, 1939), Andreu Nin (el Vendrell, 1897 – Madrid, 1937) o Joaquim Maurín (Bonansa, 1896 – Nova York, 1973), que representaven un perfil més intel·lectual i de classe mitjana, que s’anaren enfilant ràpidament als espais de decisió de la institució i que inequívocament demanaven l’alineament amb la Tercera Internacional (dirigida pel partit bolxevic) i la Internacional Sindicalista, el congrés fundacional de la qual estava previst per a principis de l’any següent. Les notícies sobre la revolució, que havien de fer front a la censura i la propaganda contrària dels principals mitjans burgesos, havien desvetllat il·lusió i ansietat entre els militants en el context de la guerra bruta que patien. Dels esdeveniments russos admiraven que s’hagués produït una victòria proletària i esperaven suport i inspiració per derrotar l’adversari en aquestes latituds. Salvador Seguí, coneixedor d’aquest estat d’opinió, proposa en el Congrés una adhesió provisional a la Internacional Comunista. L’argument és doble: d’una banda, no vol que la CNT quedi despenjada d’una determinada dinàmica històrica que pot portar el proletariat a una victòria contra el capitalisme; de l’altra, vol tenir accés a la informació i als contactes internacionals que es puguin produir en aquells òrgans. Tanmateix, hi ha una altra intenció oculta: sap que negar-se a fer alguna concessió a un sector creixent dins l’organització (i en un context tan tens) podria portar a l’escissió interna de la CNT entre els partidaris dels bolxevics i els sectors sindicalistes i anarquistes més tradicionals. Ara bé, des del primer moment veu que els esdeveniments a Moscou i Petrograd no van precisament a favor dels seus principis anarcosindicalistes i, malgrat que li manca informació concreta sobre la situació russa, percep que el que està passat és una dictadura de partit o d’una elit revolucionària, en la qual els sindicats s’ubiquen en un espai de subordinació. Aquestes mesures van acompanyades de la decisió d’enviar tres emissaris a Rússia perquè portin personalment l’adhesió amb la secreta intenció d’aportar informació que aclareixi què està passant realment allà. S’hi envia Eusebi Carbó, Salvador Quemades i Ángel Pestaña. La delegació fa el viatge per separat, perquè està prohibit anar a Rússia (hi ha un bloqueig occidental perquè les potències europees temen el contagi revolucionari), i l’únic que hi arriba és Pestaña. El sindicalista lleonès, lúcid observador i hàbil periodista, ens en deixa un testimoni escrit llarg i profundament interessant.70 Un cop allà, les sospites de Seguí es confirmen. En les entrevistes amb dirigents de la Revolució, en les limitacions a l’hora de permetre expressar les veus discordants, en l’estructura rígida i autoritària dels organismes revolucionaris, en l’ambient entre els delegats internacionals, en fets quotidians com la persistència de la misèria, la repressió contra els dissidents, el manteniment de la separació de classes en el transport, a l’hora de repartir aliments o habitatges, en els més mínims detalls, Pestaña percep en els fets de Rússia una estafa a la classe 120 70. Ángel Pestaña, Setenta días en Rusia. Lo que yo vi, Tipografía Cosmos, Barcelona, 1924. 121 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA treballadora. El seu retorn és problemàtic. Quan passa per Itàlia és detingut i li són confiscats els papers, i un cop arriba a Barcelona, és empresonat i incomunicat, de manera que els seus informes no són públics fins força després.71 Tanmateix, en aquest congrés de Madrid, anomenat «de la Comedia» pel nom del teatre on tingué lloc, Seguí ja no té aquella capacitat de control que demostra en l’anterior. Els fets recents li han representat una certa desautorització enfront d’una CNT dividida i tensionada. Se li critica la tàctica proposada de comissions mixtes i es reforça l’estratègia de l’acció directa. Les discussions són agres i, fruit del desgast, Seguí abandona la secretaria general del sindicat. Aleshores, explica Abad de Santillán, es retira a un poble de Tarragona a exercir el seu ofici i tracta de deixar l’activitat sindical.72 Tanmateix, aquest aïllament dura poques setmanes. Sense explicar-ne bé els motius, torna a Barcelona i el 4 de gener de 1920 surt il·lès d’un atemptat que té lloc a la cruïlla dels carrers de Sant Pau i de Mendizábal. L’endemà, els pistolers de la CNT fereixen de gravetat el president de la Federació Patronal, Fèlix Graupera (Barcelona, 1873 – Arenys de Mar, 1936), acusat d’haver organitzat l’atemptat. Arran d’aquest segon atemptat, on mor un dels policies que protegien Graupera, es clausura la CNT a Barcelona i s’ordena la detenció de diversos dirigents del sindicat, entre ells Seguí, que resta empresonat més de mig any, fins al 22 de juny.73 Podríem entendre que a partir d’aquest moment el Seguí dirigent sindical queda en un segon terme i el Seguí pensador adquireix major protagonisme. La CNT, en la clandestinitat, no pot actuar com un sindicat. Els afiliats deixen d’ésser protegits i organitzats per l’organització. Amb els sindicats clausurats, no disposen pràcticament de capacitat econòmica, ni de capacitat de plantejar accions de resistència eficaces, ni d’organitzar la solidaritat, ni tan sols de dotar d’educació i formació els treballadors. Arran de les detencions indiscriminades i l’assassinat de militants (especialment contra els més capaços i moderats), la CNT queda en mans de grups afins, que plantegen represàlies violentes (contra empresaris, membres del Sindicat Lliure o grups de mercenaris de la patronal) o atracaments per sostenir financerament el sindicat clandestí. I aquest és l’escenari que Seguí i Pestaña no volien tenir de cap de les maneres, perquè això es tradueix en una clara manca d’ineficàcia i en vulnerabilitat. I, en aquest context, aquest mig any d’empresonament fa de Seguí un intel·lectual anarcosindicalista. Privat de moviment, sense possibilitats d’organitzar o articular la institució, entra en una dinàmica de lectura i reflexió que dota de profunditat el seu pensament. Mentrestant, la Barcelona d’aquest període entra en una dinàmica de guerra oberta. Especialment a partir de la fi de la Primera Guerra Mundial, l’atemptat personal, la violència de grups armats i els assassinats per encàrrec d’una manera més professionalitzada esdevenen la fórmula habitual d’administrar el conflicte, tal com assenyalen els estudis d’Amàlia Pradas,74 Albert Balcells75 i Sílvia Maria Amàlia Pradas Baena, L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona, 1918-1923: la repressió obrera i la violència, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003. 75. Albert Balcells, El sindicalisme a Barcelona 1916-1923, Nova Terra, Barcelona, 1965; Albert Balcells, El pistolerisme: Barcelona (1917-1923), Pòrtic, Barcelona, 2009. 74. Ignacio de Llorens, «La CNT y la Revolución Rusa», Polémica, 6 de març de 2013. 72. Cruells, op. cit., p. 135. 73. Graupera va sobreviure a l’atemptat, tot i que, setze anys després, va ser assassinat al llarg de la Revolució de 1936. 71. 122 123 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA Sánchez Estrada.76 De fet, en aquesta dinàmica destructiva de veritable guerra civil, Balcells avalua en 1.116 les víctimes mortals de la violència al carrer en el període 1913-1923.77 Segons Pradas i Serrano, en el període 19171923 hi ha 466 morts i 1.052 ferits, i segons un dels estudis més primerencs, el del socialista Fabra Ribas, amb una estadística molt parcial i incompleta, la proporció de treballadors morts és de 7 de cada 10, mentre que els altres 3 de cada 10 corresponen a les forces de l’ordre, patrons o gerents.78 El cert és que al llarg del primer mig semestre de 1920, mentre Seguí és a la presó, la lluita sindical és substituïda per la lògica de les armes, els sindicalistes més capacitats són empresonats o morts i el Govern Civil fa d’estat major des d’on es dirigeix aquesta guerra bruta d’assassinats selectius i represàlies arbitràries. Uns assassinats selectius en què els autors mostren una predilecció especial pels líders més moderats i per qui disposa de major experiència i capacitat de diàleg. Aquest conjunt de baixes són cobertes per sindicalistes més joves i arrauxats, sovint procedents de regions rurals meridionals amb experiència en conflictes violents i amb ànsies de revenja. Sovint això degenera en grups especialitzats que acaben cobrant pels seus serveis i es van professionalitzant en l’ús de les armes i l’execució d’atemptats, i a partir d’aquí, en l’atracament com a fórmula per mantenir econòmicament l’orga nització, com denuncia Pestaña mateix.79 La impossibilitat de mantenir una activitat sindical pública escanya econòmicament la CNT i sovint això se supleix amb expropiacions, en les quals els riscos, i per tant les temptacions, són molt grans. Aquestes lluites sovint són obertes a les infiltracions policials i a mercenaris de fortuna, alhora que coexisteixen amb militants idealistes que, mitjançant expropiacions, lliuren tots els fruits dels seus cops al sindicat clandestí i a la solidaritat amb els milers de presos socials. En resum, quan Seguí surt de la presó, el panorama de la CNT és desolador, ja s’assembla poc a un sindicat i comença a esdevenir una organització clandestina de guerrilla urbana. Enfront d’aquest desmantellament de l’anarcosindicalisme i la seva progressiva substitució per una guerra de guerrilles social, Seguí tracta de fer aproximacions al món polític i al sindicalisme socialista. Utilitza els seus contactes entre l’esquerra republicana —si més no per cercar la intervenció de les Corts— a fi d’alleugerir la pressió de la guerra bruta. D’altra banda, torna a intentar establir un pacte circumstancial amb la UGT. També multiplica les seves aparicions públiques i a la premsa. A través dels seus contactes polítics i amb la presència de la seva veu en alguns mitjans busca denunciar el poder que exerceix la burgesia catalana damunt l’Estat. En certa manera, el locaut i l’estratègia repressiva han aconseguit doblegar les pròpies institucions estatals (com, d’altra banda, succeeix arreu d’Europa amb les reaccions de les classes mitjanes enfront del perill revolucionari). En els contactes que té amb els polítics republicans i amb la UGT persegueix Sánchez Estrada, op. cit. Albert Balcells, El pistolerisme..., op. cit., p. 56. 78. Xavier Diez, Venjança de classe..., op. cit., p. 56. 79. Ángel Pestaña, Lo que aprendí en la vida, vol. II, ZXY, Madrid, 1971, p. 75-76. D’altra banda, en aquests grups d’acció es va gestant també una creixent estructura de revolucionaris que van forjant l’estructura dels grups d’acció, també amb certa capacitat d’autogestió i disciplina, que combinen els cops al poder polític i 76. 77. 124 econòmic amb una vida sòbria de treballadors de coll blau. Pot ser el cas de Buenaventura Durruti o Joan García Oliver. Cfr. Abel Paz, Durruti en la Revolución española, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 1996; Juan García Oliver, El eco de los pasos, Backlist, Barcelona, 2008. 125 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA especialment la neutralitat de l’Estat respecte al conflicte social i la dictadura social de facto que exerceix l’empresariat català a partir del domini exercit des del Govern Civil. Aquests moviments de Seguí, que al llarg de l’estiu de 1920 no compta amb res més que amb el seu prestigi personal, són rebuts amb hostilitat pels rengles de l’anarcosindicalisme. Els sis mesos de presó han modificat molt les coses en l’organització. Fruit de la violència i la repressió patides, la moderació i la idea de solució negociada semblen haver-se esvaït. Els sectors més radicals, organitzats sovint sota la fórmula de grups d’afinitat, dominen el que queda del sindicat. L’ambient és crispat i el perill d’una hipotètica revolució és atiat des dels mitjans de comunicació burgesa, que criminalitzen qualsevol cosa que soni a sindicat. L’entesa, o com a mínim la interlocució, sembla impossible. Fins i tot, com assenyala Cruells, l’atemptat del 12 de setembre contra el music-hall Pompeya (amb tres morts i vint ferits entre un públic majoritàriament de classe treballadora), que sembla que va ser comès pel confident de la policia Inocenci Feced, respon a la voluntat de dinamitar la dinàmica d’aproximació dels sectors més moderats de cada bàndol.80 Aquesta situació de tensió s’acaba traduint en la desautorització del mateix Seguí per part de la CNT en l’intent de pacte amb la UGT en el ple regional del mes d’octubre. El context és especial. La unitat sindical es busca en un moment en què es planteja a les mines de Riotinto un important conflicte entre treballadors i patronal. La confluència amb la UGT és una manera de reforçar la CNT, i amb aquestes intencions Seguí fa un viatge de propaganda per Andalusia, amb cert èxit de convocatòria i capacitat d’organització. De fet, experiències com aquesta reforcen la central sindical fora de Catalunya, mentre que a dins la situació és inversa, a causa de l’ofensiva patronal i l’increment del Sindicat Lliure. Per contra, mentre Seguí es troba fent aquesta gira propagandística a mil quilòmetres de casa, a Barcelona la situació no deixa d’agreujar-se. El 20 de novembre la policia deté seixanta-quatre militants sindicals i polítics republicans d’esquerres, entre els quals hi ha Lluís Companys, líder del Partit Republicà Català i amic d’infantesa de Seguí. Aquesta detenció massiva és la carta de presentació del nou governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, nomenat pel president del Govern espanyol, Eduardo Dato, el 8 de novembre. El dia 23, en arribar a l’estació després del periple per les ciutats andaluses, Seguí és detingut amb la resta de republicans i anarcosindicalistes. De fet, des de l’arribada de Martínez Anido a Barcelona, la situació de violència es desboca. Des del seu nomenament fins a finals de mes moren vint-i-dues persones en diversos atemptats. La seva arribada al Govern Civil representa la dictadura de la Federació Patronal, que, definitivament, a més de la violència parapolicial, veu com la legalitat està inequívocament de part seva, sovint mitjançant l’aplicació de la llei de fugues (que permet disparar contra tots els que suposadament fugen de la policia, és a dir, és una norma que a la pràctica legalitza l’assassinat de dissidents). En certa manera, el virregnat de Martínez Anido propicia una mena de guerra d’extermini contra l’anarcosindicalisme català, que busca precisament liquidar els representants dels seus sectors més moderats, amb capacitat de reconduir la situació de manera política i mitjançant el diàleg amb els representants més moderats de la burgesia. Aquesta situació força de manera deliberada el fet de deixar la CNT en mans dels grups d’acció afins, que són els que millor es mouen en situació de clandestinitat. Això potencia i intensifica la guerra social, i reforça 80. Cruells, Op. cit., p. 139. 126 127 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA aquesta simbiosi entre poder legal (Govern Civil) i poder real (burgesia reaccionària) en una dinàmica de conflicte bèl·lic indissimulat que afebleix la Confederació tal com Seguí l’havia concebuda. Així, els anys que resten fins a la mort tràgica del sindicalista, l’organització deixa de ser una institució plural i constructiva i esdevé una agrupació de nuclis desintegrats de resistència que sobreviuen en la foscor a còpia de repressió i atemptats, en una guerra que van perdent militarment (pel cap baix, representen set de cada deu de les víctimes mortals i la totalitat dels detinguts i empresonats) i políticament, amb un pes menor en la capacitat d’influència en la societat catalana. En el context d’aquesta guerra i aquesta dictadura, una setmana després de la detenció preventiva de Seguí i la seixantena llarga de republicans i cenetistes, Martínez Anido decreta la seva deportació al castell de la Mola, a Maó. És el 30 de novembre. Mentre arriba la notícia de la deportació imminent, l’advocat i amic de Seguí i Companys, Francesc Layret, és alertat de la situació per la dona de Companys, Mercè Micó, a primera hora de la tarda. La intenció era que Layret anés a protestar davant de l’alcalde de Barcelona per impedir l’embarcament. Però en sortir al carrer, un pistoler de la patronal que l’estava esperant, s’abraona contra ell i li engega set trets. Al cap de poques hores mor a causa de les ferides. L’assassinat va causar una gran commoció a la ciutat. Amb la poca capacitat organitzativa que quedava de la CNT i el republicanisme, es va convocar una vaga general de protesta. La UGT, contravenint els pactes subscrits amb Seguí, no hi donà suport, fet que propicià un distanciament creixent i la constatació de l’esterilitat de l’aposta de Seguí per cercar acostament amb els socialistes. El funeral, a més, fou durament reprimit per la policia i l’exèrcit. Els deportats van conèixer al vaixell la notícia de l’assassinat, que els causà una gran impressió. L’empresonament de Companys durà unes setmanes, fins al 28 de desembre. Dies abans havia estat elegit diputat per Sabadell en les eleccions a les Corts espanyoles en substitució del mateix Layret. En el cas de Seguí, en canvi, aquest confinament es perllonga gairebé any i mig, fins l’abril de 1922. En unes condicions penoses, envoltat d’altres anarcosindicalistes, republicans i altres dissidents, el sindicalista aprofita per llegir i reflexionar, per reelaborar les seves idees en funció del canviant panorama social i polític del moment. És quan, segons l’historiador Xavier Domènech, aflora el Seguí més desconegut i probablement el més profund i interessant.81 De fet, és aquí on dicta la coneguda conferència de Maó (desembre de 1921), en què exposa la seva visió més completa sobre el sindicalisme. Inicialment, les condicions del confinament a la fortalesa van ser molt dures. Seguí i els seus companys de captiveri van estar incomunicats fins al febrer de 1921, quan Companys, ja diputat electe, féu servir la seva autoritat legal per forçar l’aixecament de les limitacions a què eren sotmesos per ordre expressa de Martínez Anido. Malgrat la millora de les condicions, la realitat era que la gran majoria de deportats eren presos governatius, és a dir, no tenien cap causa judicial oberta, sinó que eren detinguts preventivament per ordre directa del governador civil, que és com dir per ordre directa de la patronal barcelonina. La paradoxa era que a Maó probablement estaven més segurs que si els haguessin deixat lliures a la capital catalana. El període de retenció arbitrària de Seguí coincideix amb l’època de major intensitat repressiva, amb trets i morts pràcticament cada setmana.82 A Barcelona era més 128 Xavier Domènech, Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), Akal, Barcelona, 2013. 82. És interessant establir una comparació amb alguns esdeveniments coetanis per entendre la dimensió del conflicte als carrers 81. 129 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA que probable que la majoria dels deportats, líders sindicals naturals, amb capacitat de negociació i actitud moderada, haguessin estat assassinats, o bé per les forces mercenàries de la patronal (en un exercici de violència subcontractada) o bé per la mateixa policia, que aplicava habitualment la llei de fugues en el context del terror blanc. A Maó, en canvi, i especialment a partir de l’aixecament de la incomunicació, estaven segurs, podien mantenir correspondència, com a presos polítics podien interactuar en importants debats i rebien suport moral i material dels treballadors menorquins. Aquesta situació durà fins l’abril de 1922, quan amb el nou govern de Sánchez Guerra s’acabà la situació d’excepció, es restauraren les garanties institucionals i es va permetre als deportats tornar a la ciutat. Tanmateix, l’any 1921 va ser especialment terrible per a la CNT i el món anarcosindicalista. La confe rència de Saragossa del desembre de 1920 ja anticipava aquesta situació. Celebrada a la capital aragonesa perquè l’activitat anarcosindicalista era prohibida a Catalunya i els afiliats a la CNT estaven en perill de mort, hi assisteixen delegats de segona i tercera fila, pocs dels quals són barcelonins. La CNT d’aleshores és una organització pràcticament desarticulada, a còpia de l’assassinat o l’empresonament sense càrrecs dels seus quadres més experimentats. Això implica que les tendències que s’imposen són les més revolucionàries. Són els activistes més joves, inexperts i sense formació política els qui prenen les decisions. I són decisions poc planificades i raonables d’acord amb el context del moment. Són els partidaris de les accions immediates i improvisades els qui dirigeixen l’organització. Això implica, efectivament, assolir el principal objectiu de les institucions de la monarquia, perquè faciliten la repressió i la vigilància a càrrec de la policia i propicien el rebuig de l’opinió pública. En aquest moment desenes de milers d’afiliats es donen de baixa, o bé per por, o bé perquè deixen de veure en la CNT un espai útil de reivindicació, o bé perquè molts dels antics afiliats corren cap al Sindicat Lliure a la recerca de seguretat, contactes, facilitats per obtenir feina o qualsevol altra circumstancia.83 I tot aquest conjunt de fets i processos propicia que, durant alguns mesos, el sector més prosoviètic aconsegueixi el control de la situació. El març de 1921 aquest sector decideix enviar una delegació al Tercer Congrés de la Internacional Comunista (Komintern) i al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), celebrats a Moscou el juliol del mateix any, i adherir-s’hi. Per concretar els passos que comportaria l’adhesió del sindicat a aquests organismes, se celebra un ple nacional clandestí de la CNT a Barcelona (encara que altres fonts consideren que té lloc a Lleida), en el qual participen Joaquim Maurín, Hilari Arlandís i Jesús Ibáñez, i on es decideix enviar a Rússia Andreu Nin, que acaba essent membre del Secretariat de la ISR i s’instal·la a l’URSS fins que, el 1930, ha de fugir de la persecució de Stalin. En certa manera, el que passa amb la CNT no és gaire diferent del que va succeir amb el PSOE i la UGT, en què un sector prosoviètic, després de perdre el pols amb els més ortodoxos, acabà precipitant una escissió de partit que esdevingué, el mateix any, el Partit Comunista d’Espanya. Tanmateix, el fet que un petit nucli de partidaris de la Revolució Soviètica fossin capaços de decidir per iniciativa pròpia l’adhesió de la CNT als organismes internacionals de Barcelona. S’estima que la revolució espartaquista de 1918-1919 causà uns 5.000 morts, i la guerra civil irlandesa de 1922-1923, entre 2.000 i 4.000 víctimes. Els enfrontaments a Barcelona al llarg d’aquest període, mal coneguts i comptabilitzats, són centenars, a prop del miler. 130 83. Sánchez Estrada, op. cit., p. 111-127. 131 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA comunistes va acabar resultant episòdic i un símptoma de la impossibilitat de la central anarcosindicalista d’actuar de manera normalitzada. El mes d’agost, un altre ple nacional convocat a Logronyo revoca els acords i desautoritza els prosoviètics, que acaben formant partits comunistes. D’aquesta manera, quan Seguí pot tornar a Barcelona a l’abril de 1922 juntament amb els seus companys deportats, veu que la CNT és un espectre de l’organització puixant que havia conegut des dels seus inicis i que havia arribat a esdevenir una força formidable, amb capacitat de substituir l’ordre burgès per un de revolucionari. Es troba amb una institució fràgil, més petita, desmoralitzada, radicalitzada, sense una estratègia coherent ni un relat atractiu. Així, entre el maig de 1922 i el seu assassinat mesos després, Seguí s’embranca en gires de propaganda i es concentra, amb el seu nucli de confiança i amb altres dirigents, com Pestaña, a recompondre el sindicat, tractant que retorni als principis anarcosindicalistes dels seus orígens, adaptats a la dura realitat del moment. Així, el mateix mes de maig el veiem divulgant el discurs elaborat a Maó i impartint conferències a Sevilla i Andalusia. El mes següent recupera el protagonisme perdut a la Conferència de Saragossa, una reunió transcendent en què finalment es poden discutir els informes redactats per Ángel Pestaña en la seva experiència a Moscou i a la Internacional Sindicalista. Les conclusions del sindicalista lleonès, que no havia pogut transmetre la informació a causa del seu empresonament, són demolidores. Dibuixa una Unió Soviètica i els seus líders com una dictadura regida per una minoria de revolucionaris professionals que persegueixen i reprimeixen anarquistes, sindicalistes i dissidents, amb líders com Lenin, que exhibeixen una dura intransigència, i amb uns delegats sindicals que, a la pràctica, actuen com a burgesos.84 Amb aquestes informacions, s’acorda revocar l’adhesió provisional a la Internacional Sindicalista i adherir-se a l’Associació Internacional dels Treballadors (de caràcter inequívocament anarcosindicalista), amb seu a Berlín. Aquesta decisió propicia la marxa de tots els elements prosoviètics de l’organització. Basant-se en aquesta represa de l’orientació sindical, Seguí tracta d’aplicar les reflexions fetes durant el seu confinament recent a intentar estructurar una organització sòlida i atractiva que busqui l’atracció de diversos sectors socials més enllà de la classe obrera tradicional i que pugui influir en la política institucional. El 21 de juny escriu a Solidaridad Obrera: ¿Qui ignora que volem intervenir en la vida pública? ¿Qui ignora que hem intervingut sempre? ¿Qui ignora que hem exercit més influències nosaltres que les minories del congrés en les decisions del poder? [...] Sí, volem intervenir. Intervenim. Però des dels nostres mitjans. Des del nostre camp. Des de les nostres organitzacions. Des de la nostra premsa. Sense intermediaris. Sense delegats. Sense representants.85 Cruells, tot citant César M. Lorenzo, considera que és aleshores el moment de màxima maduresa política de Seguí, quan aconsegueix disposar d’una dimensió més àmplia i global, amb capacitat d’establir un relat prou atractiu i coherent: [...] de fet, el pensament de Salvador Seguí era prou clar i havia arribat ja a la màxima 85. 84. Pestaña, op. cit. 132 Solidaridad Obrera, 21 de juny de 1922, reproduït per Cruells, op. cit., p. 151. 133 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ maduresa. Responia a una visió perfecta de la nova societat i dels organismes propis amb els quals intentava influenciar-la i canviar-la. Per això havia presentat la seva proposició a la conferència de Saragossa. Així almenys tenia una base de maniobra orgànicament legal per a la seva acció. «Hi havia un militant que s’atrevia ja a dir que les coses no eren simples, que calia elaborar una estratègia revolucionària, cercar aliats eventuals, que el proletariat no canviaria el món d’un sol cop, i que s’havia de preparar amb tota cura per a mantenir l’èxit d’una hipotètica revolució que els elements reaccionaris, encara que vençuts, intentarien sabotejar per tots els mitjans».86 Els darrers mesos de la vida de Seguí són un continu de xerrades, conferències i gires de propaganda per difondre aquest ideari més precís i planificat. Es registren desplaçaments a Sevilla, València, Madrid, Saragossa, Menorca, Mallorca i arreu de Catalunya. De fet, els seus darrers mítings els fa a Reus i Tarragona a principis de març de 1923, amb una assistència multitudinària. En el seu discurs desautoritza l’acció directa i propugna que s’ha d’enfortir l’organització anant més a poc a poc i combinant idealisme i pragmatisme. Es desenterra la idea de fer del sindicat un gran espai formatiu on cada seu sindical sigui una escola que imparteixi des de formació bàsica fins a política. S’intenta refer ponts amb socialistes i atreure classes mitjanes, intel·lectuals i polítics d’esquerres amb la voluntat d’influir en el poder. I, de fet, Seguí assoleix èxits de convocatòria, amb discursos aclamats i molt comentats per la premsa. I, sobretot, sembla que millora la moral de combat de la CNT, amb capacitat de recuperar afiliació i influència social. 86. Ibídem, p. 152. 134 APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA Precisament les noves idees, a partir d’una estratègia d’anar sumant sensibilitats diferents i la voluntat d’enfortir l’organització, el posen en el punt de mira. Seguí sembla desbaratar la tàctica de la patronal de desarticular el sindicalisme i marginalitzar l’anarquisme. Això significa la seva sentència de mort. De fet, ben aviat rep amenaces directes que s’escampen arreu de la ciutat. En la seva infatigable roda de contactes, no hi falta Francesc Macià. Tot i que semblen discrepar en la qüestió nacional, el cert és que un dels col·laboradors de qui proclama la República Catalana, Duran i Albesa, afirma que un desconegut adverteix als republicans independentistes que no s’entrevistin ni amb Seguí ni amb Pestaña «perquè el Sindicat Lliure havia decidit atemptar contra llurs vides». Ambdós sindicalistes són alertats de la circumstància (i ambdós són objecte d’atemptats.)87 El setge contra el sindicalista de Tornabous es va fent més estret. Ell, coneixedor de la veracitat de les amenaces, sol anar armat i normalment acompanyat d’algun col·laborador que li pugui servir de guardaespatlles. Els pistolers del Sindicat Lliure, que amb els anys que fa que dura la guerra social ja disposen de coneixements de guerrilla urbana i capacitat d’investigació, segueixen les seves passes. La nit anterior al seu assassinat va acompanyat de la seva dona al Teatre Còmic, endevina les intencions d’uns sospitosos i s’escapoleix per una porta d’emergència i fuig en un taxi, i tot això és seguit. A la porta del seu domicili s’encara amb els que considera que el volen matar, tot i que finalment no s’atreveixen a actuar. L’endemà, el dissabte 10 de març de 1923, li preparen una emboscada a prop de la plaça de la Universitat a les quatre de la tarda. Tanmateix, hi ha massa gent i testimonis, de manera que l’esperen cap a les set a la confluència 87. Ibídem, p. 160. 135 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS D'UNA BIOGRAFIA. ESCOLA DE REBEL·LIA dels carrers de la Cadena i de Sant Rafael. Allà rep un tret al clatell, mentre que el seu acompanyant, Francesc Comas, Peronas, és tirotejat i ferit mortalment. Una bala perduda produeix una ferida a una veïna del barri. Segons expliquen els testimonis, els agressors són tres individus que no seran mai identificats. El crim no es resolt mai encara que no cal tenir gaire imaginació per veure que es tracta d’un encàrrec de la patronal, disposada a evitar, de nou, el reforçament d’un sindicalisme amb capacitat d’organitzar fermament els treballadors i qüestionar l’ordre capitalista a la ciutat. Ambdós sindicalistes resten alguns minuts a terra enmig d’un bassal de sang. Aviat, un membre de la CNT reconeix el cadàver de Seguí i la notícia s’escampa ràpidament per la ciutat, on causa una gran commoció. El jutge aixeca el cadàver i se l’emporten a l’Hospital Clínic. L’endemà, diumenge, la ciutat es lleva consternada. Molts barcelonins van a l’indret on Seguí ha estat assassinat i hi dipositaren flors. A la tarda es registren alguns tiroteigs i petits aldarulls dispersos. Les autoritats, amb por que s’esdevingui un motí, detenen algunes desenes de sindicalistes i clausuren el diari Solidaridad Obrera, mentre que, d’altra banda, no semblen esforçar-se per localitzar els culpables. I, sobretot, s’afanyen a evitar grans concentracions que puguin degenerar en incidents o en una revolta popular. Fruit d’aquesta por, l’enterrament, el dilluns dia 12 a primera hora del matí, és clandestí. Ni tan sols es permet que hi participin la família (la seva dona espera una filla) i els amics. Un dels pocs autoritzats a complir amb els tràmits administratius és el seu amic, advocat i parent llunyà (es diu que les mares eren cosines segones) Lluís Companys. La CNT interpreta aquests esdeveniments com una agressió. La notícia d’aquest no funeral corre molt de pressa per la ciutat. Al llarg de mig matí d’aquell dilluns, grups de sindicalistes recorren Barcelona tot comminant els barcelonins a tancar negocis i suspendre la producció a les fàbriques. A la tarda, la vaga general s’estén per la capital. Cap a les cinc, una manifestació espontània es dirigeix vers el Govern Civil. El governador, aclaparat per la situació, allibera els anarquistes detinguts i promet la celebració pública d’un funeral per a l’acompanyant de Seguí, Francesc Comas, que havia mort hores abans a causa de les ferides produïdes en l’atemptat. L’enterrament de Comas, segons expliquen els testimonis, és apoteòsic, amb milers d’assistents a la comitiva. En certa manera, és un enterrament substitori del de la figura del gran Seguí, esdevingut finalment mite i màrtir, lloat pels seus partidaris i els seus detractors. Tanmateix, al cap de sis mesos, el cop d’estat de Primo de Rivera, atiat, finançat i organitzat per la classe empresarial catalana, triomfa. El record de Seguí torna a la clandestinitat. Només al llarg de la República, quan la CNT recupera la força organitzativa i política que havia conegut pocs anys abans, es multipliquen els testimonis. El mite neix i es consolida. En canvi, el coneixement de les seves idees, en un context radicalment diferent, no sempre és tingut en compte, ja que és sobrepassat per les circumstàncies extremes que encara havien d’arribar. 136 137 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC La historiografia ha descrit Salvador Seguí com un activista, un organitzador i un home d’acció. I, malgrat que és recordat pels seus coetanis pels seus discursos, per la impressió que suscitaven les seves intervencions públiques, per la capacitat hipnòtica de les seves paraules davant d’amplis auditoris, s’ha menystingut la dimensió teòrica de l’anarquista tornabouenc. La seva personalitat extravertida i generosa devia contribuir a aquesta imatge, que ben segur ocultava la dimensió intel·lectual, l’home de reflexió que hi havia al darrere del mot vibrant. I, sens dubte, no és possible explicar l’activista sense el pensador, l’organitzador sense el filòsof. Ara bé, precisament a causa de la seva personalitat expansiva i generosa, amb grans capacitats per a la improvisació, aquest Noi del Sucre caracteritzat per una extraordinària mobilitat geogràfica, per ésser un sindicalista que coneix la presó, que resulta un dur negociador i un tertulià implacable, aquest Seguí reflexiu ens deixa uns escrits i uns discursos desestructurats, sense la paciència ni l’oportunitat de convertir-los en uns textos prou coherents i polits, sense una indexació d’idees que permeti reconstruir de manera fàcil el seu corpus teòric. De fet, en el conjunt d’escrits que, 139 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC amb més dificultats que les desitjables, ens ha llegat, són habituals la dispersió de conceptes, la repetició i la reiteració, les referències creuades, les voltes respecte a unes temàtiques, el desordre expositiu, la intensitat verbal i l’adjectiu punyent, el recurs a la metàfora i la comparació, trets propis del registre oral. Són aquestes circumstàncies les que ens han permès construir la imatge del sindicalista arrauxat i han desdibuixat el qui sens dubte és un dels teòrics més brillants de l’anarcosindicalisme. I, com veurem, és un fidel aplicador del pensament anarcosindicalista clàssic. Les circumstàncies polítiques i socials pròpies del context català i espanyol, i el seu propi enginy personal, ens porten a considerar-lo un dels principals pensadors anarquistes amb dimensió internacional, per la seva originalitat, la seva capacitat d’adaptar el discurs a la realitat del moment i de l’espai, i la seva capacitat d’aportar concrecions davant dels reptes intel·lectuals. Hi ha diversos factors que expliquen aquest desconeixement del Seguí pensador: el primer de tots, ja assenyalat, és la dispersió dels seus textos, amb alguns que són il·localitzables, d’altres que són de difícil consulta i d’una naturalesa fragmentària que exigeix un important esforç de síntesi; el segon és el seu paper dins la construcció i l’expansió del corrent anarcosindicalista, basat en un activisme infatigable i en la seva presència constant en mítings, xerrades, conferències, actes públics i entrevistes, a banda de la seva tasca com a conspirador polític i articulador de la CNT; el tercer factor és la perifèria vital pròpia de qui es dedica a l’ofici més perillós de la societat catalana durant els anys de la Gran Guerra i de la guerra bruta de la patronal catalana i les institucions estatals espa nyoles contra els treballadors organitzats, és a dir, repressió, clandestinitat, presó, atemptats i violència política; el darrer, potser el més fonamental de tots, és la seva desaparició prematura, el seu assassinat amb només trenta-cinc anys, quan encara no havia tingut temps de desenvolupar les seves teories ni de fer evolucionar el seu pensament vers una major maduresa intel·lectual. És difícil construir un corpus teòric quan la quotidianitat de la violència fa que el principal esforç dels sindicalistes catalans consisteixi a procurar la pròpia supervivència. I aquest és el propòsit fonamental d’aquest llibre: la reconstrucció del discurs polític de Salvador Seguí. Un discurs que va més enllà de l’anècdota, més enllà de la repetició d’unes determinades consignes, més enllà de l’aplicació dels principis clàssics de l’anarcosindicalisme. I un discurs que, a mesura que apleguem el seu material escrit o les referències indirectes de les seves paraules, dibuixa un pensador amb la profunditat, les paradoxes i les contradiccions pròpies de qui va armant dia rere dia una teoria política que cal combinar quotidianament amb la praxi. Una de les primeres dificultats de l’aproximació a Seguí és la naturalesa de les fonts. El sindicalista va deixar publicats un grapat d’articles dispersos entre la premsa afí, sense que fins ara una recerca exhaustiva hagi aconseguit aplegar-los en una antologia fiable. El format (textos d’opinió de set-centes a mil paraules, habitualment) comporta contradiccions, reiteracions, al·lusions a aspectes d’actualitat i anècdotes que, tanmateix, permeten entreveure una continuïtat. Una segona font interessant són les entrevistes, realitzades majoritàriament des de la premsa forana, especialment de Madrid, i que tenen com a objectiu conèixer les estratègies i tàctiques sindicals. Normalment indaguen sobre la personalitat de Seguí, cerquen l’opinió del sindicalista en relació amb diversos fets i processos coetanis o pretenen esbrinar el seu posicionament pel que fa a determinades polítiques en el si del sindicalisme. Un altre format habitual d’expressió del seu pensament són les conferències i els discursos. Hem de tenir 140 141 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC present que la tradició obrera i sindical, si bé mostra una obsessió per la lletra impresa, continua essent, fonamentalment, una cultura oral. I bona part del record popular del sindicalista urgellenc té a veure amb les seves facultats extraordinàries d’orador. La paraula viva no funciona exclusivament com a canal de transmissió d’informació, sinó com a potenciador de l’emoció collectiva, com a eix que pot fer decantar un moviment a partir de l’argumentació i la modificació de consciències individuals. I, en aquest sentit, Seguí sembla un veritable mestre. Tanmateix, la dificultat rau en el fet que la major part dels seus discursos i conferències són reconstruccions i reelaboracions fetes per companys, periodistes o col·laboradors, i molt habitualment a posteriori, quan l’assassinat de l’home l’ha convertit en mite. Així, algunes de les seves conferències més recordades, com les de Maó sobre la civilització, són recollides per Anton Amador i reelaborades per Joan Ferrer, i bona part dels seus discursos són ressenyats per Salvador Quemades i compilats per Josep Viadiu, Pere Foix o el periodista republicà Francisco Madrid, especialment al llarg de la dècada dels anys trenta. No ens resta, en canvi, cap testimoni escrit de la seva tasca com a tertulià, especialment pel que fa a les tertúlies del Cafè Espanyol. Atès que bona part dels seus contertulians eren companys sindicals i es dedicaven a reproduir en articles i notes de premsa alguns dels seus mítings, molt probablement bona part dels arguments que feia servir en aquests actes més restringits devien completar el testimoni escrit. De fet, la seva condició d’escriptor és qüestionada pel seu biògraf, Manuel Cruells.1 L’historiador barceloní, a banda de ressaltar l’escàs volum d’obra escrita, discuteix l’autoria de bona part dels textos signats per ell o que se li atribueixen. Cruells, en la seva biografia de principis dels setanta, que recull testimonis d’antics col·laboradors del sindicalista, considera que Seguí tenia certes dificultats a l’hora de concretar al full de paper les idees que expressava en el discurs oral. D’acord amb el testimoni d’Ángel Samblancat, 1. Cruells, op. cit., p. 206. 142 amb la ploma es defensava malament. Quemades i Viadiu li feien de secretari. M. Bernal hi posava el seu. I la resta corria a càrrec de correctors, amics i linotipistes. I, tot citant Federico Urales, diu que era precisament el seu col·laborador Quemades qui li feia d’amanuense, és a dir, d’escriptor a l’ombra.2 Tanmateix, el que probablement sintetitza el pensament de Seguí sobre l’anarcosindicalisme, i fins i tot la seva pròpia persona, és la seva coneguda novel·la Escuela de rebeldía. L’obra, d’una extensió modesta (en una reedició recent, del 2012, a càrrec de l’editorial Periférica, té setanta-dues pàgines),3 és la història d’un militant obrer, des de la seva infantesa fins al seu assassinat a mans de sicaris de la patronal, passant per l’etapa de formació, la presa de consciència i l’organització, en el que pretén que sigui una trajectòria model. Apareguda poques setmanes després del seu assassinat, Manuel Cruells, tot recollint el testimoni de la companya de Seguí, considera que no va ser escrita per ell: 2. 3. Ibídem. Salvador Seguí, Escuela de rebeldía, Periférica, Cáceres, 2012. Però per la Xarxa es pot consultar lliurement des de diferents pàgines web de caràcter llibertari. En català: Escola de rebel·lia, El Jonc, Barcelona, 2007. 143 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ Altra feina tenia que no escriure novel·letes —em deia—, a casa no ho féu. Ho hauria vist, ho sabria.4 Així ho testimonia, en la línia del que ofereixen altres coetanis propers. Tot i això, segons l’historiador barceloní, l’obra recull sintèticament el pensament social de Seguí, i destaca els paral·lelismes amb la vida d’aquest, a més de la tràgica coincidència de la seva mort i la proximitat del lloc del seu assassinat. La novel·la explica la vida de Juan Antonio Pérez Maldonado, un militant obrer que neix en un poble d’Andalusia, marcat per l’orfandat i la misèria i, tanmateix, dotat de carisma, intel·ligència i un accentuat instint de justícia social. El noi deixa d’estudiar quan té catorze anys i s’inicia com a aprenent d’impressor, però decideix marxar del poble i, per consell d’un amic, anar a Barcelona, perquè en Madrid [...] no adelantaría nada si no iba provisto de buenas recomendaciones; en Barcelona se respetaba y se atendía más a los trabajadores. Un cop allà i coherentment amb l’estètica de les novel·les de fulletó amb càrrega sentimental i vagament inspirades en el naturalisme d’Émile Zola, el protagonista viu una existència amb indubtables paral·lelismes amb la biografia de Seguí i la de molts altres militants del moment. Una vida en què es compagina un treball manual, que comporta plantar cara a les arbitrarietats dels patrons (i, per tant, amb una inestabilitat laboral amb acomiadaments, llistes negres, misèria de treballador pobre), amb l’atracció per la Barcelona lluminosa dels cafès, espectacles, teatres, tertúlies i militàncies obreres. S’hi afegeixen notes polítiques 4. Cruells, op. cit., p. 207. 144 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC del moment, com la relació (desconfiada i crítica) amb el catalanisme de la Lliga o la manera d’articular el moviment sindical amb els partits polítics d’esquerres (que comporten inextricablement decepció). És una trama sentimental tràgica, amb una femme fatale amb qui el protagonista viu una versió conservadora de l’amor lliure i una existència de misèria sense solució. La sublimació del malestar existencial i material es reflecteix en una vida d’activista social i organitzador sindical, amb estades a la presó i l’organització d’una vaga general que sembla definitiva i que, tanmateix, culmina amb la reacció dels sectors burgesos i de l’aparell de l’Estat, fins que uns sicaris acaben assassinant Juan Antonio. La tradició narrativa i els diversos elements que apareixen en aquesta història breu comparteixen molts elements de la literatura llibertària anterior i coetània, bona part de la qual queda sistematitzada en els més de sis-cents títols que edita la família Montseny al llarg d’aquella mateixa dècada a La Revista Blanca i en la seva col·lecció «La Novela Ideal». Marisa Siguán, en una investigació acadèmica de la dècada dels vuitanta,5 destaca la vocació didàctica i moralitzant d’artefactes literaris com aquests, que emulen el consum de masses del moment entre una població precàriament escolaritzada i majoritàriament autodidacta, 5. Marisa Siguan Bohemer, Literatura popular libertaria. Trece años de «La Novela Ideal» (1925-1938), Península, Barcelona, 1981. En una línia molt similar, sobre els miralls literaris i el relat de les trajectòries obreres, vegeu Dolors Marín, De la llibertat per conèixer al coneixement de la llibertat. L’adquisició de cultura en la tradició llibetària catalana durant la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1995. Pel que fa a la dimensió estètica d’aquesta literatura llibertària, vegeu Lily Litvak, Musa libertaria. Arte, literatura y vida cultural del anarquismo español (18801913), Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2001. 145 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC seguint estils narratius que poden recordar les novel·les roses o la divulgació en edicions barates. Tanmateix, el cas llibertari, on existeix una llarga tradició de contes i narracions breus, inserits en aquesta tradició de literatura militant, que es fan servir com a propaganda política i per promoure patrons de comportament i models de referència, comparteix elements amb Escuela de rebeldía. Uns elements que van paral·lels a l’eclosió i el desenvolupament de l’anarquisme col·lectivista implantat a Catalunya a partir del segon terç del segle XIX i que van forjant una mena de revolució quotidiana en els costums i la cosmovisió dels llibertaris catalans. En aquest sentit, el llibre atribuït a Salvador Seguí es podria encabir en la categoria de «vides exemplaritzants». Segons Marisa Siguán, encaixa en l’esquema argumental de «possibilitats de regeneració mitjançant l’anarquisme com a doctrina moralment alliberadora».6 El protagonista és imperfecte, té febleses i sovint defalleix en la voluntat de portar a la pràctica els seus principis. Fins i tot la seva existència és colpejada crònicament per la tragèdia. Tanmateix, el seu instint de justícia social, que emergeix en moments puntuals, no deixa de ser un seguit de rampells que no porten enlloc. Un cop ha caigut al fons del pou, acaba fent de la seva vida una dedicació plena a l’ideal. Un ideal, però, que requereix organització, disciplina, intel·ligència. Aquesta és la lliçó moral que l’autor pretén transmetre: els pecats i les febleses es poden perdonar, i la rebel·lia és tan lloable com estèril si es promou a títol individual. En canvi, l’organització, la determinació i la temperància aporten esperances. Un dels fets que dóna versemblança a la idea de la falsa autoria7 d’Escuela de rebeldía és precisament que hi ha moltes coincidències entre la mort del protagonista literari i la de Seguí. En un context en el qual l’assassinat del sindicalista genera un impacte emocional entre la classe obrera barcelonina, una narració com aquesta resulta sospitosament oportunista i probablement potencia la dimensió propagandística del llibre. Al cap i a la fi, en aquest context (el dels dies previs al cop d’estat de Primo de Rivera, auspiciat per la burgesia catalana), el missatge pot ser clau: cal potenciar el mite de Seguí per mantenir viu el personatge i reforçar la idea que el manteniment de la disciplina organitzativa pot ajudar a suportar uns anys que s’intueixen difícils. Una filosofia política aristotèlica, una pràctica filosòfica socràtica Salvador Seguí és un líder carismàtic. Els testimonis coetanis esmenten sovint la seva capacitat d’atracció i normalment se’l troba envoltat de diversos amics, col·laboradors, acòlits i aprenents. El magnetisme que inspira sovint és comparable amb el dels grans savis grecs, que, d’altra banda, també són difosos i interpretats des de revistes culturals llibertàries amb un ànim divulgatiu. De fet, com expliquen Javier Navarro i Dolors Marín,8 sovint la premsa i les editorials llibertàries mostraven un gran 8. 6. 7. Siguan, op. cit., p. 56. Ara per ara, no consta cap dada que confirmi o qüestioni l’autoria 146 d’Escuela de rebeldía. L’absència d’un arxiu amb papers de Seguí contribueix a la incertesa, i la incerta autoria de bona part dels textos atribuïts al sindicalista (perquè estaven redactats per gent del seu entorn) dificulta una anàlisi filològica que aporti indicis. Javier Navarro, A la revolución por la cultura. Prácticas culturales y sociabilidad libertarias en el País Valenciano, 1931-1939, Publicacions de la Universitat de València, València, 2004, i Marín, De la llibertat..., op. cit. 147 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC afany educatiu, a la manera d’una universitat popular de caràcter obert i permanent on poder compensar les mancances culturals de les classes excloses del sistema educatiu oficial. Una educació popular fonamentada en l’experiència de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia,9 que es contraposava a la instrucció catòlica i l’obediència a l’Estat, que feia palesa l’existència d’una educació insuficient en mans dels ordes religiosos o la deficitària escola pública, i amb una visió racionalista i científica que donava prioritat a una lectura llibertària dels clàssics. Si calgués fer una comparació en termes d’aquesta educació autodidacta compartida des del culte de la lletra impresa i l’acció de cultura autogestionada de les escoles nocturnes i les tertúlies, Aristòtil i Sòcrates podrien ser unes bones referències per comprendre el mapa intel·lectual de Salvador Seguí. El sindicalista urgellenc és aristotèlic en el sentit que, com el filòsof d’Estagira, considera la virtut en el terme mitjà. Això és: pragmatisme, relativisme, anàlisi i actuació en funció del context, que inclou aliances amb elements aliens al grup i un pensament antidogmàtic, en el sentit que això permet una capacitat de reflexió profunda i de repensar els propis criteris d’acció. També és socràtic en el sentit que utilitza la capacitat dialèctica com a eina de coneixement i d’aprenentatge, i també per la fascinació per la pràctica comunicativa de l’oralitat, molt més superior que la de la paraula escrita. Una oralitat conscient de la força de la paraula viva, emprada especialment en mítings i assemblees, encara que també reflecteix un pensament farcit de paradoxes i contradiccions, i que fa que, com succeeix amb el filòsof atenenc, resulti extremament difícil reconstruir el seu discurs. Aquí podríem afegir-hi paral·lelismes com els orígens socials modestos, la participació en accions bèl·liques (contra les forces de repressió oficial i els grups de sicaris contractats per la patronal catalana), una existència relativament bohèmia i despreocupada, i un punt d’escepticisme, fonamentat en la desconfiança envers les grans paraules, causes o discursos. Tanmateix, el que defineix Seguí com a profundament socràtic és l’instint i el discurs profundament ètics, d’acord amb l’ètica llibertària, que resulten atractius a un sindicalisme que necessita marcar una línia pròpia, aliena als partits o les ideologies tancades, com el marxisme o el socialisme. Precisament, aquest component aristotelicosocràtic implica greus dificultats en la reconstrucció del seu pensament i discurs polític. Existeix una gran dispersió pel que fa als textos: articles en diverses revistes, sovint reiteratius o contradictoris, correspondència, entrevistes, reconstruccions de conferències, mítings i records d’alguns coetanis de les seves antològiques intervencions en tertúlies sovint centrades en l’urgellenc. 9. Xavier Diez, «El projecte Ferrer...», op. cit. 148 De l’orador a l’escriptor, del lector al pensador La majoria de testimonis consideren Seguí com un personatge essencialment instintiu, amb una formació autodidacta i heterogènia, amb necessitat d’acció i poc inclinat a passar el temps darrere d’un escriptori. Això es tradueix, com hem assenyalat, en un tarannà socràtic amb certa prevenció a l’hora de posar per escrit un pensament essencialment dinàmic. Hem de veure en ell algú impacient, instintiu, delerós de fer o de discutir en viu i en directe. És per això que deixa poca obra escrita, si més no de manera directa. De fet, Manuel Buenacasa, que el va tractar sovint, afirmava, tot contraposant-lo a l’intel·lectual Ángel Pestaña, acostumat a escriure a diari i amb una gran experiència periodística al capdavant de Solidaridad 149 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC Obrera, que Seguí «en canvi, necessitava un mes per redactar una quartilla».10 Tot plegat indica que el més probable és que molts dels seus textos fossin redactats per altres i Seguí els controlés i corregís, pràctica habitual en el periodisme del moment, amb equips de redacció estables i, encara que no sempre professionals, amb àmplia experiència.11 De fet, algunes de les entrevistes que li són publicades (i on hi ha, ben segur, una important feina d’edició) resulten molt significatives pel que fa a aquesta mena de pensament esmunyedís que el caracteritza. I, també, òrgans com la Solidaridad Obrera de l’època del pistolerisme tenien un grau de professionalització comparable amb el de la premsa comercial, amb una estructura de redacció sòlida i solvent. Segons Cruells, el biògraf de Seguí, també la seva correspondència era dictada a secretaris i col·laboradors, pràctica molt habitual i fet també freqüent entre els militants llibertaris i els líders polítics del moment. D’altra banda, entre les diverses conjuntures en què s’alternen períodes de tolerància amb períodes de clandestinitat i repressió, són els moments en què Seguí és empresonat els més fèrtils de la seva trajectòria intel·lectual. Els llargs confinaments propicien una major concentració d’escrits, especialment els redactats des del castell de la Mola, a Maó —entre desembre de 1920 i la primavera de 1922—, elaborats amb voluntat de convertir-los en conferències. És el cas precisament d’Anarquisme i sindicalisme o Els valors de la civilització naixent, aquest últim reconstruït i editat pel seu col·laborador, l’igualadí Joan Ferrer. Els seus fonaments intel·lectuals són, com succeeix en bona part dels seus companys, variats i barrejats, encara que amb certa coherència. Josep Viadiu12 assenyala que Seguí estudià a fons l’obra de Luigi Fabbri (Fabriano, 1877 – Montevideo, 1935), Émile Pouget (Pont-de-Salars, Aveyron, 1860 – Palaiseau, Esone, 1931), Antonio Labriola (Cassino, 1843 – Roma, 1904), Anselmo Lorenzo (Toledo, 1841 – Barcelona, 1914), Ricardo Mella (Vigo, 1861-1925), Christiaan Cornelissen (Bolduque, 1864 – Domme, 1942), George Sorel (Cherbourg-Octeville, 1847 – Boulogne-Bettancourt, 1922), Piotr Kropotkin (Moscou, 1842 – Dimitrov, 1921), Jean Grave (Lo Brelh, 1854 – Vienne-en-Val, 1939), Karl Marx (Tréveris, 1818 – Londres, 1883) i Mikhail Bakunin (Torjok, 1814 – Berna, 1876). Tot plegat remet a unes influències plurals que van de l’anarquisme clàssic al marxisme, passant per components de les diverses famílies llibertàries, com ara l’anarcocomunisme, el col·lectivisme, l’anarcosindicalisme o l’individualisme. De tots aquests autors, probablement el que més s’acosta a la seva línia és l’holandès Christiaan Cornelissen.13 Procedent d’una família modesta, mestre d’escola i amb una sòlida formació econòmica, la seva trajectòria política ressegueix les diverses branques del socialisme, fins que acaba arribant a les seves pròpies concepcions sobre la relació entre moviment obrer i anarquisme. En les seves obres fa un esforç per qüestionar l’aparença científica de les teories marxistes i del materialisme dialèctic. A banda d’això, el seu coneixement d’idiomes li permet disposar d’importants contactes internacionals (especialment amb un dels impulsors de l’anarcosindicalisme revolucionari, Fernand Pelloutier) i assisteix a diversos congressos obrers. És especialment destacable la seva intervenció en 10. 11. Buenacasa, op. cit., p. 79. Francisco Madrid Santos, La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1989, p. 50-57. 150 12. 13. Viadiu, op. cit., p. 22. Paniagua, op. cit., p. 198 i seg. 151 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC el Congrés d’Amsterdam del 1907, en què emergeix (o, si més no, fa la seva presentació en societat) el sindicalisme revolucionari, que en certa manera posa les bases a la teoria i la pràctica de la CNT i del seu líder, Seguí. El Congrés d’Amsterdam està marcat per tensions entre els diversos i variats moviments sindicalistes i l’anarquisme tradicional o filosòfic, amb les seves teories i escoles enfrontades. La intervenció de Cornelissen va en la direcció de cercar una simbiosi entre anarquisme i sindicalisme, entenent que el primer és una fi i el segon és un mitjà. D’alguna manera, palesa els diversos debats que conflueixen en la Solidaritat Obrera que sorgeix a Barcelona el mateix any i que esdevé l’embrió de la CNT. Les teories de Cornelissen, com podrem veure, coincideixen en bona part amb el que Seguí ens llega quant a ideologia política. L’anarquista holandès, avui poc citat, planteja un discurs interessant i, més d’un segle després, encara prou actual. Estableix una crítica molt rigorosa al marxisme i rebat el seu fonament al voltant de la plusvàlua. En el seu llibre Théorie du valeur (París, 1904), a diferència de Marx, considera el guany empresarial com la versió seglar i actualitzada de la usura (la qual cosa, ultra el seu valor material, manté un component ètic reprovable), que no únicament té com a base l’explotació del treballador o l’apropiació indeguda dels recursos naturals comuns, sinó que també és l’expressió de les trampes amb què el capitalisme participa en un joc desigual. Així, analitza el capitalisme basant-se en l’especulació i les formes fraudulentes amb què gestiona l’economia, com els càrtels, els monopolis, l´ús estratègic de la corrupció o els abusos de poder i de preponderància de mercat per assolir els seus objectius.14 El capitalisme, doncs, representa un sistema fonamentat en el caos i acaba esdevenint tòxic i predador per a les societats i economies en què s’insereix. Per la seva naturalesa, es demostra incapaç d’harmonitzar producció i consum i, amb la voluntat d’establir competència en el mercat de treball, estimula la desocupació i, per tant, la desestructuració social, cosa que genera desordres, angoixes, pobresa i subconsum entre les classes treballadores. Enfront d’això, Cornelissen proposa tot un conjunt de mesures que tenen poc a veure amb el dogmatisme marxista o l’idealisme de l’anarquisme més especulativament filosòfic, i sí, en canvi, amb idees que coincideixen amb les de Seguí i les de bona part de la CNT, que també inspiren els processos col·lectivitzadors de la revolució de 1936 i que, encara ara, mantenen un gran atractiu entre bona part dels teòrics antiglobalitzadors, així com d’algunes experiències de la Catalunya actual.15 No planteja models tancats, sinó dinàmics, amb capacitat d’establir solucions organitzatives adaptades a cada realitat, en situacions en què els 14. Coetàniament a Cornelissen, l’antropòleg i economista Karl Polany (Viena, 1886 – Pickering, Canadà, 1964) desenvolupa i 152 aprofundeix aquestes tesis en la seva crítica als economistes clàssics, així com la idea excessivament idealista de Marx. Llibres com La gran transformación, crítica del liberalismo económico (edició original en anglès de 1944, a Nova York) (Virus, Barcelona, 2016) recullen aquesta tradició de buscar espais alternatius al capitalisme liberal a partir de les pràctiques d’organitzacions complexes fomentades en la simetria i la reciprocitat. Agraeixo al col·lectiu víric aquesta aclaridora referència, que posa en relleu la vigència de les idees de Corneliseen i Seguí. 15. Són, per exemple, en el pensament de l’economista Josep Manuel Busqueta, L’hora dels voltors: la crisi explicada a una ciutadania estafada, El Jonc, Lleida, 2013, o del periodista Antonio Baños, Posteconomía: hacia un capitalismo feudal, Los Libros del Lince, Barcelona, 2012. De la mateixa manera, el col·lectiu i cooperativa autogestionada La Ciutat Invisible s’emmiralla en bona part d’aquesta tradició econòmica per elaborar i practicar algunes d’aquestes propostes. http://www.laciutatinvisible.coop/. 153 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC sindicats han de servir com a referents i matrius institucionals. Cal, això sí, la nacionalització de la banca i el crèdit com a eina equilibradora de l’economia, amb la funció d’estimular polítiques industrials, generar xarxes de cooperatives de producció i consum, i amb la voluntat d’anar eliminant les intermediacions i els espais parasitaris que caracteritzen l’economia capitalista. Això implica acceptar el mercat com a espai econòmic dinàmic, encara que s’entén que ha d’ésser sotmès a regulacions; la moneda com a valor d’intercanvi i assignació de recursos, amb la voluntat d’equilibrar el poder econòmic i social dels diversos grups i individus; i la intervenció pública en les polítiques monetàries, amb la deliberada voluntat d’equilibrar producció i consum. L’anarquista i economista holandès aposta per la col-lectivització dels mitjans de producció en economies descentralitzades, amb lleus tocs de planificació dels sectors econòmics i el manteniment d’una economia mixta amb un control obrer que pugui conviure amb la llibertat de mercat. A aquest efecte proposa el manteniment d’una arquitectura normativa i institucional (un entramat estatal i l’acceptació d’una cultura jurídica garantista) que permeti arbitrar entre els diversos individus i sectors una societat revolucionària que, per tal de mantenir l’equilibri, hauria d’evitar fer distincions entre vencedors i vençuts del nou ordre resultant.16 Seguí, que en els seus escrits cita sovint Cornelissen, té altres referents de fons no menys importants. En primer lloc, l’anarquisme individualista de Max Stirner (Bayreuth, 1806 – Berlín, 1856), especialment difós a Catalunya entre finals del segle XIX i la primera dècada del XX mitjançant l’impacte filosòfic de Friedrich Nietzsche (Röcken bei Lützen, 1844 – Weimar, 1900) i la popularitat de les obres teatrals d’Henrik Ibsen (Skien, 1828 – Oslo, 1926). Del pensador bavarès, autor de L’únic i la seva propietat (1844), n’extreu l’escepticisme necessari per analitzar els punts febles i les foscors de l’ànima humana, anàlisi que ha de servir d’antídot respecte als excessos idealistes i platònics dels llibertaris més purs i ha de permetre establir prevencions contra els instints egocèntrics de l’individu i la tendència a l’autoritarisme de les masses.17 De Stirner també n’extreu l’esperit rebel, inconformista i lúdic, a la recerca del plaer, així com la seva indiferència respecte als convencionalismes. De fet, la seva vida privada, la pràctica més o menys monògama del seu amor lliure a través del seu amistançament amb Teresa Montaner, parella d’un dels seus companys de militància, ens parla d’un Seguí vitalista, a qui agrada el bon menjar, estirnerià, que es deixa portar per la recerca del plaer sense recances ni sentiments de culpa.18 Per la seva banda, també Bakunin és un referent habitual en els escrits i discursos del sindicalista. D’ell n’extreu la concepció més clàssica de l’anarquisme, així com el seu lligam amb les pràctiques col·lectivistes arrelades en una Catalunya amb profunda tradició menestral i gremial i amb cert orgull d’ofici. Un teixit de treballadors abocat sovint a l’acció directa com a únic recurs respecte a unes elits locals que no els reconeixen com a interlocutors vàlids i amb un aparell administratiu arcaic i tòxic, que redueix 16. Paniagua, op. cit., p. 198-201. 154 Xavier Diez, El anarquismo individualista en España (19231938), Virus, Barcelona, 2007, esp. p. 33-44. 18. Rafael Bruguera aporta llum, en la biografia d’Antoni Puig, Tonet, sobre l’origen de la relació amorosa entre Salvador Seguí i Teresa Montaner. Seguí s’havia refugiat a casa del barber escalenc Tonet durant una etapa en què aquest era perseguit per la policia. El domicili d’Antoni Puig i Teresa Montaner era un refugi habitual per als activistes llibertaris. Una altra versió, a càrrec de Federica Montseny, indica que Seguí vivia rellogat a casa dels PuigMontaner. A partir d’aquí, Seguí i Montaner inicien una relació afectiva i familiar, mentre que Antoni Puig fuig de l’escena. Rafael Bruguera, Antoni Puig «Tonet». Barber, àcrata i savi. L’anarquisme i la Guerra Civil a l’Escala, CCG, Girona, 2010, p. 69-70. 17. 155 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ Catalunya a un simple problema d’ordre públic i que, des del 1714, obsequia els catalans amb un tracte colonial, fet que explica l’instintiu antiestatisme popular. També l’anarquista teòric gallec Ricardo Mella resulta essencial per comprendre el discurs de Seguí. Mella tingué la capacitat de fer de mitjancer entre col·lectivistes i anarcocomunistes en les dures polèmiques de les dècades de 1880 i 1890. Ho va fer a partir d’un treball de síntesi entre els diferents corrents i la formulació amb gran esforç de la proposta d’un anarquisme heterogeni i plural, que conjurés el perill de sectarisme inherent als moviments clandestins i revolucionaris, i cercant nexes comuns entre les diverses famílies des d’una llibertat de consciència. De Mella, autor de l’expressió anarquisme sense adjectius, assumeix la necessitat de fer un esforç per atreure el gruix important d’un anarquisme dividit i amb tendència a la dispersió, per fer-lo convergir en un moviment sindical també heterogeni en les seves formes, estils i objectius. Per entendre’ns, per assolir una confluència entre el discurs anarquista i la pràctica sindical. El pragmatisme de Seguí manté una relació íntima amb el de Ricardo Mella, que formula també un principi republicà llibertari: llibertat com a base, igualtat com a mitjà, fraternitat com a fi. Seguí aplica aquest principi al seu concepte anarcosindicalista: una llibertat que ha de conjurar el perill de la dictadura del proletariat que ha engendrat la lectura hegemònica del marxisme, especialment a partir de la Revolució Soviètica; una igualtat que no representa un fi en si mateixa, sinó una condició necessària; i la idea que una societat necessita cohesió des d’un punt de vista essencialment pràctic, més enllà d’elucubracions filosòfiques idealistes.19 19. B. Cano Ruiz, El pensamiento de Ricardo Mella, Editores Mexicanos Unidos, Mèxic D. F., 1979; Antón Fernández Álvarez, Ricardo Mella o el anarquismo humanista, Anthropos, Barcelona, 1990. 156 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC De com Seguí modela el sindicalisme d’acord amb els seus models teòrics De totes aquestes lectures, de tota la seva experiència inicial en el si d’una CNT en construcció, l’obsessió de Seguí consisteix a equilibrar teoria i pràctica, a traduir els principis filosòfics en realitat tangible. I si bé les idees dels llibres poden resultar de gran inspiració o bé poden esdevenir una llista programàtica, el sindicat és un espai real, una realitat institucional que manté objectius i estratègies a curt, mitjà i llarg terminis. Precisament aquest caràcter i aquesta habilitat per sintetitzar elements tan heterogenis expliquen el seu èxit i l’arrelament del seu lideratge. El pensament de Seguí, barreja d’idealisme i pragmatisme, és el que permet unificar un univers llibertari marcat per fortes tensions internes amb tendència al sectarisme. D’una banda, trobem el substrat llibertari, que des del punt de vista de les ideologies apareix dividit entre col·lectivistes i anarcocomunistes, on trobem components individualistes, nihilistes, practicants de l’amor lliure i la bohèmia negra que formen part d’una cultura política rebel, encara que sovint mancada de prou consistència a l’hora de plantar cara al corrupte i repressor règim de la primera Restauració. Un univers que, si bé pot inspirar simpaties més enllà de la classe social dels treballadors, no té prou capacitat per seduir altres segments socials de les classes populars més proclius al republicanisme o el carlisme. D’altra banda, trobem una tradició sindical atomitzada, fonamentada en les societats d’oficis —dividides sovint, al seu torn, en categories professionals— i amb dificultats per acordar accions conjuntes en els àmbits sectorial i territorial, que sovint només es mobilitzen per fer reivindicacions materials i tangibles, durant un període de temps breu i en un espai limitat i mancat d’un relat coherent i atractiu que permeti aplegar forces al voltant d’un 157 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC projecte determinat. Un sindicalisme en què, a més, apareixen forces com la UGT, vinculada al PSOE i, per tant, instrument al servei d’una estratègia política determinada i supeditada a un projecte estatal, que representa especialment treballadors de grans empreses i empleats públics. Els anys anteriors al lideratge de Seguí també s’havia provat de fer confluir principis filosòfics de caràcter llibertari en un sentit de projecte social, amb l’agitació de la classe treballadora, víctima d’una explotació despietada. L’experiència prèvia demostrava que patrons i institucions estatals tenien una fèrria aliança per mantenir un ordre favorable als interessos de les elits. La repressió de la monarquia no distingia entre dissidents polítics anarquistes, activistes socials i líders sindicals, que compartien les mateixes cel·les, deportacions i escamots d’execució. De fet, el règim espanyol, cada vegada que es produïa un atemptat (o l’organitzava deliberadament, com ens demostra el cas Rull), feia «pesca d’arrossegament» respecte a tots els individus o col·lectius que poguessin representar un qüestionament real o imaginari de l’ordre burgès català i feudal estatal.20 Al llarg de la primera dècada del segle XX, moviments polítics emergents com el catalanisme o el lerrouxisme havien esdevingut intents d’enquadrar (i, per tant, controlar) les masses proletàries a partir de la seva integració en partits polítics. Tanmateix, l’expe rièn cia resultà un fracàs total a partir del moment que els treballadors van poder comprovar per la via dels fets que la demagògia no servia per transformar les relacions econòmiques desiguals ni per posar fi a les injustícies flagrants, com el reclutament per a les guerres colonials o l’incompliment sistemàtic de les benintencionades normatives laborals, fet que es posa en relleu en les experiències de les vagues generals i en la revolució de juliol de 1909, coneguda per la historiografia oficial com la Setmana Tràgica, translació literal de la denominació cisellada per la premsa burgesa.21 És a partir d’aquestes experiències que el proletariat barceloní, amarat de la seva tradició àcrata, protagonitza intents d’establir un moviment obrer autònom i independent. Les dificultats d’articulació al voltant de la Solidaritat Obrera i posteriorment a partir de la CNT requereixen, més que un lideratge carismàtic, una estratègia coherent i un relat consistent. I Seguí ofereix ambdues coses. Si haguéssim de resumir en poques paraules quin és el model propugnat, hauríem de combinar elements contradictoris barrejats aristotèlicament en la seva justa mesura: l’idealisme llibertari i el pragmatisme sindical. És a dir, la idea de l’aspiració a una societat sense classes, on poder dur a la pràctica la trilogia republicana llibertat, igualtat i fraternitat (des de la perspectiva de Ricardo Mella), on s’extingeixin les injustícies socials i on tothom pugui gaudir d’una prosperitat material d’acord amb els principis kropotkinians que recullen el best-seller i llibre de capçalera La conquesta del pa. Tot plegat, sense jerarquies i sense els elements simbòlics que representen l’ordre (com ara la religió o l’exèrcit). A la vegada, es tracta de fer servir el sindicat com a element de gènesi i estructuració de la nova societat, com a espai institucional d’enquadrament popular, organització i capacitació. El sindicat és, doncs, una eina al servei d’un objectiu. Però una eina fonamentalment pragmàtica. Perquè una altra de les premisses contradictòries a la recerca de la virtut aristotèlica és que calen estratègies flexibles i realistes, amb objectius ambiciosos. 20. Dalmau, op. cit. 158 21. Álvarez Junco, op. cit., i Romero Maura, op. cit. 159 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ La concepció de Seguí de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme L’anarcosindicalisme és presentat tradicionalment com un corrent que sorgí a finals del segle XIX a França i que fou teoritzat pels ja esmentats George Sorel i Arturo Labriola. En el context de la progressiva articulació sindical i la lluita obrera, mentre que els corrents socialistes tracten d’incorporar-se a la lluita política i al parlamentarisme mitjançant partits obrers, part de l’anarquisme tracta de reconduir l’organització en un moment de dura repressió, fruit de la reacció estatal davant l’estratègia de grups nihilistes en la propaganda pel fet (que a la França i la Catalunya de la dècada de 1890 és especialment intensa). Aquesta estratègia constructiva busca la integració i la fusió dels grups llibertaris amb les institucions obreres per tal que els sindicats siguin l’embrió organitzatiu que esdevingui el vehicle i el mitjà de la revolució. Així, l’anarcosindicalisme tracta de ser una confluència entre el discurs i la pràctica llibertària amb la capacitat organitzativa i institucional dels sindicats amb la finalitat d’assolir la revolució anhelada. És una fórmula per contrarestar l’emergència dels moviments de matriu socialista que opten per la via parlamentària tot fent del partit polític l’epicentre organitzatiu de la revolució, que alhora comporta fer del sindicat una institució supeditada als líders polítics en una relació jeràrquica. És el que succeeix a Espanya entre el PSOE i la UGT, en què la segona posa al servei del primer les seves capacitats de mobilització i sotmet l’acció sindical a l’estratègia política. És també el que succeeix amb els diversos partits socialistes europeus, com el Partit Social Demòcrata alemany (SPD) o el Partit Socialista Francès Unificat (PSU-SFIO), que van acabar sacrificant els seus ideals obrers i internacionalistes en votar els crèdits de 160 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC guerra a l’agost de 1914. En aquesta lògica de poder, el sindicat és reduït a un estadi inferior d’una carrera política, una entitat que pot servir per formar quadres amb la possibilitat de promocionar el partit, com succeeix, per exemple, en el cas del laborisme britànic, o com acaba succeint en bona part dels partits considerats progressistes. No és així amb el sindicalisme d’inspiració anarquista, des del qual es rebutja la incorporació a les institucions parlamentàries (considerades burgeses i, per tant, preservadores d’un ordre social injust) i que considera el sindicat com un espai políticament independent, exclusivament al servei dels treballadors i, en tot cas, impregnat de valors d’inspiració llibertària. És el cas de la Confederació General del Treball (CGT), creada a França el 1895. L’estratègia anarcosindicalista queda precisament fixada en un congrés de la CGT celebrat el 1906 les conclusions del qual es troben recollides en l’anomenada Carta d’Amiens, que és discutida i adoptada en el congrés anarquista d’Amsterdam l’any posterior. El document estableix clarament la separació entre política i sindicalisme (que marca l’antipoliticisme que caracteritza la CNT espanyola), la independència respecte a qualsevol relació partidista i l’autonomia obrera. I estableix la vaga, especialment la vaga general, com a principal estratègia revolucionària. Francesc Ferrer i Guàrdia, que en les darreres dècades del segle XIX havia residit a París, des d’on havia establert forts lligams amb els sindicalistes revolucionaris, és un dels introductors de les teories i les pràctiques anarcosindicalistes a la ciutat de Barcelona. En bona mesura, esdevé una mena de french connection que complementa les estretes relacions de l’anarquisme català amb França.22 Paral·lelament a la seva tasca pedagògica al capdavant de 22. Teresa Abelló, Les relacions internacionals de l’anarquisme català, 1881-1914, Edicions 62, Barcelona, 1988. 161 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC l’Escola Moderna, finança i estimula diaris com La Huelga General i tracta d’oferir suport econòmic, organitzatiu i ideològic als intents d’articulació anarcosindicalista. I, de fet, intervé i té influència en els intents de vaga general revolucionària de 1902 i 1909, fets que el posen en el punt de mira d’unes classes dirigents catalanes escandalitzades davant la perspectiva d’extensió de l’anarquisme entre un moviment obrer cada vegada més organitzat, en el context de fallida política de la primera Restauració.23 La determinació de Ferrer d’actuar al marge de les temptacions lerrouxistes o de la Solidaritat Catalana de la primera dècada del segle XX, és cada vegada més clara. Així, doncs, les idees de sindicalisme i anarcosindicalisme ja són presents a Catalunya en el moment en què es desenvolupa la plena activitat sindical i intel·lectual de Salvador Seguí. Ja han passat uns quants anys d’experiència directa de l’articulació sindical en una conjuntura política especialment agitada tant en l’àmbit internacional (la Primera Guerra Mundial, amb la traïció internacionalista dels partits obrers, i el context revolucionari que s’obre a Rússia) com a Espanya (la fallida del règim de la primera Restauració, amb la crisi política del bipartidisme, l’emergència del catalanisme com a actor polític o els intents de desestabilització i aventurisme polític del republicanisme lerrouxista). Tot plegat, més pa que formatge, excessiva gestualitat. Mentrestant, les desigualtats i l’explotació s’intensifiquen en el context de gran creixement econòmic conjuntural propiciat per la neutralitat en la guerra mundial. Seguí i els seus, abans de jugar les seves cartes, tenen les lliçons ben apreses. I és a partir d’aquest material i d’aquestes circumstàncies que el Noi del Sucre basteix el seu discurs sobre el sindicalisme. Com explica en el seu discurs a la Casa del Pueblo de Madrid el 4 d’octubre de 1919, concep el sindicat com una preparació col·lectiva. I estableix una comparació interessant: si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se. Si el principi de l’anarcocomunisme de matriu kropotkiniana entén que l’objectiu és la socialització de tots els béns tangibles i intangibles de la terra, el sindicat ha de ser el mitjà per aconseguir-ho.24 L’experiència acumulada en dècades de fracassos i repressió a la Catalunya llibertària i la Rosa de Foc ha convertit Seguí en un escèptic respecte al sovint ingenu idealisme del moviment anarquista. L’esperança que la revolució arribi un dia mitjançant l’enderrocament del poder polític i de l’ordre social, a banda que resulta poc probable, potencia el risc de caos i fracàs, perquè el sindicalista urgellenc estima escassa la capacitat de construir una societat i una economia suficientment organitzada per oferir alguna cosa millor al conjunt dels treballadors. Citant Cornelissen, creu que la revolució i el comunisme llibertari són impracticables de manera espontània: 23. Xavier Diez, «El projecte Ferrer...», op. cit. 162 No hay que fiar de la buena voluntad del ciudadano o ciudadana en el día de la Revolución o transformación social.25 Per reforçar la idea, comparteix les lliçons pràctiques i coetànies dels fracassos recents de les revolucions espartaquistes i hongareses que aquell mateix any s’havien Salvador Seguí, «El sindicalismo en Cataluña», discurs fet a la Casa del Pueblo de Madrid el 4 d’octubre de 1919, reproduït per España Nueva, a Antonio Elorza (comp.), Artículos madrileños de Salvador Seguí, Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1976, p. 50-53. 25. Ibídem, p. 53. 24. 163 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC produït i que, per contra, havien provocat la reacció i l’establiment de règims autoritaris. Precisament il·lustra les seves afirmacions amb les lliçons pràctiques de la història recent. El context de preguerra, guerra i postguerra mundial ha fet que les creences prèvies sobre el funcionament de les institucions o les societats europees s’hagin esfondrat i s’instal·li el desconcert entre l’opinió pública i els activistes obrers. Més enllà d’aspectes geopolítics o nacionalistes, Seguí veu la guerra com el fruit de la superproducció del capitalisme, la lluita per l’hegemonia econòmica i la deriva predadora i competitiva del capitalisme, responsable darrer del caos social i polític resultant. Per tant, la seva obsessió és que el sindicalisme, com a espai organitzatiu, tingui la capacitat de fer el que el capitalisme liberal no pot ni vol fer: planificar, ordenar i organitzar la producció d’acord amb les necessitats col·lectives, com a articulació obrera de la nova contrasocietat que ha de superar materialment i moralment l’ordre vigent. Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme són dos elements complementaris i simbiòtics. El primer representa l’element espiritual, inspirador, el món platònic de les idees, mentre que el segon esdevé l’organització en el món real que permet assolir el primer. En altres termes, el sindicalisme esdevé l’orientació econòmica (i la plasmació real) dels principis anarquistes. L’un és esperit, l’altre és matèria. No s’entenen l’un sense l’altre. Es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura especulació filosòfica i tasca estèril; el sindicalisme sense anarquisme és organització sense ànima, vida sense objectius. Són aquestes reflexions de caràcter més filosòfic les que el sindicalista formula en etapes com les del seu llarg confinament a Maó, quan, allunyat de l’activisme quotidià i sindical, elabora pensaments més transcendents i discursos més profunds. Sense dietaris o textos que ens permetin identificar la seva quotidianitat o la gènesi i el desenvolupament del seu pensament, deu ser un moment en què sens dubte dedica temps a la lectura, l’anàlisi i la interpretació de diversos clàssics llibertaris. I és aquí on Seguí també estableix crítiques al pensament anarquista. Entén que l’anarquisme excessivament teòric pot arribar a ser comparable amb una religió, amb un conjunt de creences sense traduccions pràctiques. En el temps coincideix l’extensió dels corrents tolstoians i les anarquismes cristians, especialment per Rússia i França —al llarg de la darrera dècada del segle XIX i fins abans de la Primera Guerra Mundial—, criticats des del món del sindicalisme revolucionari, que els considerava poc connectats amb la realitat i les necessitats col·lectives. És per això que, sobretot en el seu conegut discurs escrit al castell de Mola, el que fa és exposar la necessitat d’aquesta dualitat entre esperit i matèria, entre anarquisme i la seva traducció pràctica, el sindicalisme. El primer és inaprehensible, principi filosòfic i motor de canvi i perpètua transformació, el segon és la plasmació pràctica d’aquest principi. En termes teològics, l’anarquisme equivaldria a l’Esperit Sant, i el sindicalisme, a Jesús i els seus apòstols, a l’ἐκκλησία («assemblea», segons l’etimologia grega). 164 El Anarquismo no llegará a plasmar en realidad su verdadera filosofía. Sería tanto como definirlo y limitarlo. Y eso, no. El Anarquismo no tiene un origen material. No nace en un punto para morir en otro. Es propio de la inteligencia y del sentimiento. Es la suma, como decíamos, de las perfecciones humanas […]. Es innegable, por tanto, que nuestra organización, que el Sindicalismo, es hijo espiritual del Anarquismo.26 26. Salvador Seguí, «Anarquismo y sindicalismo», conferència escrita 165 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC I a partir d’aquí entrem en la metàfora feta servir àmpliament per l’anarcosindicalisme del braç que treballa i el cervell que pensa, síntesi del que en gran manera pretén la CNT i que es reflecteix en el nom de diversos grups afins i de publicacions anarcosindicalistes. comparteix amb els seus companys confinats en el presidi de Maó. L’anarquisme no pot realitzar-se d’un dia a l’altre, com creuen tants il·luminats. L’anarquisme és, abans que tot, una filosofia, una moral, una concepció de l’home i la societat. L’ideal anarquista preconitza la superació contínua, el progrés infinit, el millorament constant de l’individu. No és la negació pura i simple de l’autoritat o una qualsevulla doctrina subversiva fundada en la lluita de classes i partidària de l’abolició de l’Estat, del sistema capitalista i de la propietat privada.29 Això vol dir que l’anarquisme, per a Seguí, té dos elements principals: un element filosòfic, que manté un clàssic pòsit hegelià (pensador que cita en els seus escrits) fonamentat en la idea de progrés constant, però que també disposa del contrapès de l’individualisme estirnerià, que li permet frenar l’idealisme a partir de bones dosis d’escepticisme; i un element moral, de codi, que pot enllaçar també amb part de l’anarquisme tolstoià, que arriba a Catalunya des de les obres literàries del rus i des de les concepcions morals de l’anarquisme comunista de Kropotkin. L’anarquisme, per tant, actua com a guia moral en un món —el capitalisme— caracteritzat per un veritable nihilisme pel que fa als valors. O, encara pitjor, que evidencia una greu contradicció entre els principis teòrics de l’Església organitzada (una religiositat fingida, hipòcrita, paternalista i sovint indiferent al patiment d’una classe obrera proletaritzada i fràgil) i un món liberal que té una filosofia maquiavèl·lica on tot s’hi val a la recerca de la riquesa i el poder. Podríem dir que el món hostil que ¿Y qué significación tiene el Sindicalismo? Históricamente es la resultante y una condensación del proceso del pensamiento; ideológicamente, es la condensación del pensamiento, al que dieron vida los compañeros de la Internacional; prácticamente, es el arma, es el instrumento del Anarquismo para llevar a la práctica lo más inmediato de su doctrina. […] Cerebro y brazo. No se comprende el uno sin el otro.)27 I acaba concloent: El sindicalismo, digámoslo ya, es la avanzada del anarquismo.28 L’anarquisme com a espai filosòfic i moral Seguí es defineix com a anarquista. Considera que l’anarquisme és una filosofia de vida superior que allibera tant l’individu com el col·lectiu. Tot i que aquesta és una idea que reitera sovint al llarg dels seus diversos textos i discursos polítics, una bona definició és la que al castell de la Mola el 31 de desembre de 1920, reproduïda a Elorza, op. cit., p. 181. 27. Ibídem, p. 182. 28. Ibídem, p. 183. 166 29. Salvador Seguí, conferència de Maó, que es troba a Josep Maria Huertas, Salvador Seguí, «El noi del sucre». Materials per a una biografia, p. 91-92. 167 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC trepitgen Seguí i els sindicalistes de la CNT es caracteritza per la contradicció entre els principis oficials i una realitat pràctica on el fort imposa despietadament les seves raons i la seva hegemonia al feble. En contraposició, des de la lògica anarquista, segons Seguí, l’individu té l’obligació de lluitar per la llibertat i contra la injustícia. Les revolucions liberals serveixen per desllorigar la lògica de la societat estamental amb la intenció d’imposar el poder d’un determinat grup social i els seus valors materials i morals i modelar un món en què la llibertat significa una certa liberalització i desregulació de les llibertats dels pobres, els camperols o els treballadors. Les revolucions liberals havien servit per privatitzar (en llenguatge històric, desamortitzar) els béns comuns i empènyer a la misèria els sectors més fràgils de la societat, o, com en el cas de la revolució industrial anglesa, els va empènyer a haver de triar entre la dura vida a les fàbriques, l’explotació infantil i la pobresa crònica, o uns «asils de pobres» que podrien ser considerats com els primers camps de concentració de la història.30 El republicanisme, que utilitzava molt el concepte de llibertat, a la pràctica s’havia mostrat incapaç d’assolir unes mínimes quotes de justícia social. Perquè Seguí s’adona que llibertat i capitalisme esdevenen dos conceptes contradictoris. Llibertat capitalista és un oxímoron, és com si parléssim de la llibertat d’oprimir. Lluitar per la llibertat i la injustícia, que és obligació de tot anarquista, té la seva traducció en la necessitat de la solidaritat. Una solidaritat que esdevé «un mandat imperatiu de la consciència».31 Això equival a un veritable man- dat moral, fins a cert punt de caràcter kantià, en la direcció d’assolir una societat igualitària. En aquest joc, l’anarquisme individual, és a dir, l’actitud que cada persona assumeix de manera conscient, l’home i la dona que són conseqüents amb el conjunt de les idees llibertàries (que segons Vicens Vives són una minoria entre la massa obrera), actuen com a detonadors de la col·lectivitat, com a inspiradors i exemples en el seu propi context, com a «il·luminadors» socials, amb capacitat d’influir en el comportament del conjunt de la societat. Cal tenir en compte que el mite grec de Prometeu (l’home que és capaç de robar el foc als déus de l’Olimp) és recurrent entre els anarquistes, tant pel símbol de la llum que il·lumina com pel preu terrible que han de pagar els anarquistes pel desafiament al poder. Tanmateix, per harmonitzar ambdues tendències (els principis morals i els interessos tangibles de classe) cal un lligam entre principis filosòfics i interessos morals: Edwad Palmer Thompson, La formación de la classe obrera en Inglaterra, Crítica, Barcelona, 1989; John Rule, Clase obrera e industrialización. Historia social de la revolución industrial británica, Crítica, Barcelona, 1990. 31. Salvador Seguí, «Problemas de educación», Cultura y Acción, núm. 7 (28 d’octubre de 1922). 30. 168 Las cuestiones morales, para quedar resueltas, no pueden prescindir de borrar las diferencias morales y económicas, sin cuya desaparición subsistiría siempre el mismo problema.32 En altres termes, l’anarquisme no pot tenir autoritat social si no té una traducció en els interessos tangibles de la gent. No pot romandre immers i reclòs en el món de les idees, sense traduccions pràctiques. A diferència del que succeeix amb la religiositat oficial, els elevats principis morals de l’anarquisme exigeixen coherència i capacitat de convertir les intencions en fets, les idees en solidaritat efectiva. De tota manera, a partir dels textos deixats pel sindicalista, l’escola filosòfica anarquista en la qual Seguí devia 32. Ibídem. 169 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC sentir-se més o menys còmode (i no hem detectat cap referència explícita a aquesta qüestió) és la de l’anarcocomunisme o comunisme llibertari, els postulats del qual són essencialment definits per Piotr Kropotkin i els quals des de finals de la dècada de 1880 comencen a estendre’s per la península Ibèrica des de la vila de Gràcia.33 Ho afirmem amb certa prevenció perquè, com ja hem assenyalat, el pòsit de filosofia llibertària present en Seguí és múltiple i heterogeni, i conté elements, com ja hem dit, individualistes, i també s’emmarca en la tradició col·lectivista del món menestral català. Aquesta mirada kropotkiniana es percep en la seva crítica al capitalisme. Una crítica elaborada a partir de les idees que contenen els postulats de Kropotkin, especialment els que apareixen reflectits en el gran clàssic La conquesta del pa. Aquest llibre va ser publicat per primera vegada en francès i en forma d’articles a Le Révolté, entre els anys 1892 i 1894. A partir d’aquí esdevingué una de les obres més emblemàtiques del comunisme llibertari, s’estengué ràpidament i segons Carlos Díaz va ser un dels cinc llibres més llegits pel proletariat a principis del segle XX.34 Aquest historiador i professor de filosofia esmenta una carta del 1909 entre Miguel de Unamuno i l’editor Sempere en què aquest detalla unes vendes, només pel que fa a la seva editorial, de 58.000 exemplars, i això que aquest llibre ja havia estat publicat abans per uns altres tres editors barcelonins (Maucci, Presa i Atlante).35 El mateix Seguí esmenta Kropotkin i fa referència a la seva obra també en anècdotes personals. El llibre té una gran popularitat perquè és escrit en un llenguatge que es pot entendre a la perfecció i perquè exposa un fet obvi i constatable: gràcies a la revolució tecnològica del segle XIX, mai en la història s’havia creat tanta riquesa i alhora mai s’havia generat tanta injustícia a partir del repartiment desigual dels béns i serveis. Segons Kropotkin, només hi pot haver justícia social si se subverteixen les estructures capitalistes tot substituint la ferotge competència pròpia del sistema pel suport mutu i repartint el treball i la riquesa a partir del seu popularitzat lema «cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Kropotkin estableix un discurs molt racional que reivindica que el progrés humà i material és un patrimoni col·lectiu, perquè és fruit de l’esforç i el coneixement de les generacions anteriors, i per tant no pot ser privatitzable, sinó que és i ha de ser patrimoni comú. I diu que, com ha comprovat tota societat, ha de fonamentar-se en la solidaritat, on cada aportació individual, en funció de les pròpies habilitats, permet gaudir col·lectivament del patrimoni tangible i intangible.36 Tots aquests principis que impregnen l’organització cenetista, van avançant a mesura que es va definint més ideològicament a partir de les aportacions de sindicalistes com Pestaña, Carbó o Seguí, i de l’articulació de l’entramat cultural i intel·lectual llibertari, vinculat en major o menor manera al sindicat. Aquesta influència kropotkiniana, de fet, acaba fent madurar un seguit de pràctiques culturals i econòmiques en el que és la cara menys coneguda de El primer grup considerat com a anarcocomunista és el que sorgeix cap al 1883 a la vila de Gràcia, encara no annexionada per Barcelona. El conformen Martí Borràs, Víctor Hugas, Teresa Saperas, Rafael Roca, Victoriano San José, Jaume Clarà, Ramon Massip, Francesc Pagès i Fortunato Serantoni, que el 1886 funden La Justicia Humana, la primera revista d’orientació kropotkiniana de Catalunya. 34. Frank Mintz, Moral anarquista. Antología, Libros de la Catarata, Madrid, 2014, p. 8. 33. 170 35. 36. Ibídem, p. 9. Gianfranco Berti, Il pensiero anarchico dal Settecento al Novecento, Piero Lacaita, Roma, 1998, p. 293-370. 171 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC la gimnàstica revolucionària i, finalment, les experiències col·lectivitzadores de la revolució de 1936. I Seguí, d’acord amb aquests postulats, dedica bona part dels seus esforços a invalidar intel·lectualment el capitalisme. Es tracta d’una crítica racional, a partir de la denúncia de la irracionalitat d’un sistema econòmic i social fonamentat en la ineficàcia de la competència i el lucre personal. mida) criminalització del capitalisme, un sistema econòmic que serveix per legitimar l’egoisme i la corrupció. Todo el andamiaje de la economía burguesa se viene abajo cuando pretende regularizar, normalizar y asegurar la vida material de la colectividad: no logra su propósito, que fue y pretende ser aún la razón básica de su existencia, porque la capacidad de producir no se supedita ni está en relación con la necesidad de consumir; todo el sistema de la economía burguesa lo regulariza la ley de la competencia y el lucro personal, pero jamás la necesidad o la conveniencia general de la sociedad, y bajo esas condiciones los resultados tienen forzosamente que ser lo que son: desastrosos, inmorales y vivero de luchas y discordias que traen como consecuencia el imperio del atropello, del hambre y de la injusticia.37 És a dir, tornem a la qüestió de la moralitat com a element important que permet comprendre com una massa heterogènia de treballadors acaben confluint en una organització com la CNT, i això passa perquè, entre altres coses, el sindicat té la capacitat d’establir un relat coherent, evident i alhora atractiu. I d’aquí es deriva l’obligació lògica de la solidaritat i la reciprocitat, i una certa (i assu37. Salvador Seguí, «Hacia el comunismo», España Nueva, 25 d’octubre de 1920. 172 La sociedad capitalista, que exalta esa cualidad innoble del egoísmo, hace desaparecer, con su influencia, todo cuanto hay de noble, de bello y de útil.38 I, tornant als principis morals kropotkinians, a partir del lema assumit majoritàriament per l’univers llibertari de «cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats», Seguí estableix clarament el principi rector a partir del qual tota societat pot funcionar amb certa harmonia, fonamentat en el principi de justícia: La justicia ha de ser creada aún, porque la justicia no puede existir sin que se establezca una igualdad económica y se ofrezca a todos por igual los medios de una educación superior.39 Tanmateix, Seguí alerta d’un dels principals perills de l’anarquisme en la seva versió més purista: el sectarisme. El sindicalista ha freqüentat els ambients de l’anarquisme més filosòfic, coneix les diverses escoles i les disputes ideològiques del moviment (les tertúlies i les redaccions de la premsa llibertària són fòrums permanents) i sap que això sovint es tradueix en algunes actituds dogmàtiques que solen portar a disputes estèrils. La vacuna enfront d’aquestes actituds, que en certa manera han portat a la irrellevància moviments llibertaris potents com el francès, és mantenir un esperit de tolerància mútua, una visió oberta sobre l’univers àcrata. O, sense confessar-ho, tot i 38. 39. Ibídem. Ibídem. 173 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC que practicant-ho de manera constant, una actitud de flexibilitat ideològica, és a dir, la capacitat d’adaptar-se a la pluralitat de contextos, situacions i sensibilitats. Aquesta flexibilitat no sempre és ben considerada entre els ambients més puristes. Així, per exemple, anarquistes més filosòfics, com Joan Montseny, sovint titllen Seguí d’oportunista o inconsistent. Seguí, per contra, considera que cal fomentar la pluralitat ideològica i no deixar-se arrossegar pel parany d’un utopisme o un idealisme estèrils que el facin allunyar de la dura realitat quotidiana.40 Un altre dels fonaments filosòfics de Seguí el trobem en Max Stirner. Sense citar-lo, assumeix la seva critica al socialisme, elaborada més de mig segle enrere i la qual es comença a difondre a Catalunya entre finals del segle XIX i principis del XX, especialment a partir de la difusió de l’obra teòrica de Friedrich Nietzsche. Per això, en un article de Cultura y Acción41 Seguí vol marcar distàncies entre el socialisme d’arrel marxista i el comunisme llibertari que ell defensa, en el sentit que els primers exalcen l’estat i proposen únicament la substitució de la burgesia per una burocràcia que es limiti a rellevar una minoria dirigent per una altra. El comunisme llibertari no cerca aplanar la piràmide social, sinó canviar els ocupants del vèrtex, tot mantenint intactes les relacions de desigualtat. En conseqüència, l’existència d’un estat que regula les relacions entre individus i persones resta inalterable i, doncs, les llibertats personals continuen condicionades per la voluntat de qui exerceix el poder. Aquesta actitud invalida els socialistes (i, per extensió, els comunistes) com a força revolucionària i posa en evidència que es tracta, simplement, d’escoles polítiques de caràcter reformista: Conferència feta al Trianon de Maó l’11 de novembre de 1922, ressenyada per Antoni Amador a Huertas Claveria, op. cit., p. 98-99. 41. Salvador Seguí, «La posición doctrinal de los libertarios frente a los internacionales socialistes», Cultura y Acción, núm. 6 (21-X-1922). [...] porque en ellos es el concepto del Estado, sin cuya existencia no conciben la vida y la redención económica de la misma.42 Per contra (i aquí es diferencia de Stirner, partidari d’una revolta radical i contundent), proposa una evolució política en què les institucions estatals es vagin desdibuixant i vagin perdent terreny a partir de l’autoorganització de la gent, fins que quedin del tot esborrades. Una de les comparacions curioses que fa el sindicalista català, amb la voluntat de reforçar la seva crítica al socialisme, és la que estableix amb el carlisme. Així com els socialistes d’arrel marxista (els que constitueixen els partits socialistes, i posteriorment els comunistes adscrits a la Tercera Internacional) reten culte a l’estat com a principal font d’autoritat, els carlins també creuen en una autoritat superior: l’estat encarnat en la figura del rei. En ambdós casos, els dipositaris del poder (estat o monarca) disposen d’una autoritat il·limitada i es té una visió jeràrquica de la societat fonamentada en drets i obligacions asimètriques en funció de la proximitat al vèrtex de la piràmide social. Això té una conseqüència òbvia, que ja ha estat assumida per historiadors com Gianfranco Berti43 i que implica considerar l’anarquisme com un corrent liberal genuí, que el mateix Seguí assumeix: Nuestras teorías están más cerca del liberalismo clásico, que del socialismo estatal, porque mientras éste tiende a anular al individuo, 40. 174 42. 43. Ibídem. Berti, Il Pensiero, op. cit. 175 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ aquél acepta, aunque todavía en teoría, la libertad que tiene cada uno a desenvolverse según sus convicciones y conveniencias. Este liberalismo, despojado de su doctrina de la propiedad, que está en contradicción con el primer principio que hemos expuesto, es el comunismo libertario.44 El sindicat com a epicentre polític i social Per a Seguí, el sindicat és l’epicentre polític i social. Un espai de formació, d’organització, però també de coordinació social i política, també pel que fa a les relacions internacionals. Si parlem del sindicat com a embrió de contrasocietat, per tant, de competir per substituir un estat al servei de les classes dominants, hem d’entendre que el sindicat ha d’emular totes les funcions i estructures que caracteritzen aquesta construcció política, per arrabassar-la a les elits polítiques i posar-la a les mans i al servei dels treballadors. Tanmateix, en aquest joc clarament polític, Seguí, que precisament manté estrets contactes amb diversos polítics professionals (especialment republicans i socialistes), diu que la política és només una capa superficial de la societat. A diferència dels treballadors, la classe política no intervé directament en la producció de béns i serveis, ni tampoc en l’organització social de fets tangibles, per això és irrellevant la ideologia que l’empara. Simplificant, per al sindicalista català, els polítics d’esquerres i els polítics de dretes no es diferencien gaire, perquè la seva funció és administrar un estat que es fonamenta en l’explotació vertical dels treballadors i que protegeix l’statu quo i els beneficis dels grups dominants. SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC Així, doncs, els únics capacitats per administrar la cosa pública són els sindicats. Ho són per coneixement de la realitat, per infiltració en el món productiu, per la seva participació activa en la societat. Seguí persegueix la construcció d’una societat entesa a la manera anarquista, és a dir, sense poder coercitiu, gestionada des de la pròpia base, a partir de la cooperació. És per això que en els seus discursos, tot avançant-se a Antonio Gramsci, fa servir el terme hegemonia. Els sindicats han d’hegemonitzar la societat, han de ser la seva matriu, han de regular la convivència, és a dir, han d’organitzar, en un sentit etimològic (de πόλις, «ciutat», «comunitat»), la «política». I ho poden fer perquè han d’ésser concebuts com a espais de confluència, com a síntesi de múltiples corrents procedents de les diverses famílies llibertàries i de les experiències de lluites i organitzacions precedents. En certa manera, això respon a la idea kropotkiniana que, enfront de la idea de privatització capitalista (cal recordar que és a partir del darrer quart del segle XIX que s’arbitren jurídicament la propietat intel·lectual i les patents, una novetat en el camp del dret i la propietat), tota experiència humana, tota invenció o innovació, és un bé col·lectiu que incrementa el patrimoni comú. Precisament en aquest conjunt de present i passat, de suma d’idees i recursos, el sindicat representa una oportunitat de «propósito de elevación moral y material».45 Com a epicentre de la vida quotidiana i matriu organitzativa, a banda de cercar aquest benestar material (a partir de la racionalització de la producció i el repartiment equitatiu de recursos des de les necessitats individuals), el sindicat és la institució que ha d’organitzar la producció i la distribució de béns i serveis, tangibles i intangibles. 45. 44. Seguí, «La posición doctrinal...», op. cit. 176 Salvador Seguí, «Misión del sindicalismo», Solidaridad Obrera (30-XII-1916). 177 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC Tot i això, Seguí és un home que transmet prudència. Com a contrapunt a l’ingenu idealisme freqüent en el món llibertari i sindical, considera, com fa Cornelissen en les seves reflexions al voltant de l’economia, que el sindicalisme no és cap solució màgica als problemes. La qüestió és que el seu competidor, el capitalisme controlat per la burgesia, resulta extremament tòxic i desestabilitzador (només cal veure la misèria del voltant o l’experiència propera de la guerra mundial). Tanmateix, tot acceptant-ne les imperfeccions i els errors, considera que un sindicalisme fort ha de servir per soscavar el poder de la burgesia i el seu ordre injust. Perquè és evident que, més enllà de conceptes productivistes com el d’eficàcia, el sindicalisme llibertari aporta dosis d’elevada moralitat i justícia social. En aquest sentit, el Noi del Sucre afirma aquesta voluntat d’eliminar la burgesia com a grup dirigent, no pas per substituir-la, sinó precisament per bastir una societat sense classes. Tanmateix, en aquest llarg camí que té el sindicat com a vehicle, «somos el embrión de la futura constitución dirigente».46 Un procés en el qual (el mateix Seguí s’adona d’aquestes carències) serà necessària la concurrència de dos grups importants que no acaben d’entrar en una CNT de caràcter marcadament industrial: els camperols i els intel·lectuals. els escrits de Seguí. L’aspiració revolucionària i les necessitats peremptòries d’assolir guanys tangibles en els salaris i les condicions laborals dels obrers no sempre són fàcils d’acomodar en una mateixa institució. El sindicalista és conscient que, mentre existeixin les regles del joc capitalistes, fins i tot en el cas d’una hipotètica revolució, continuarà existint la llei de l’oferta i la demanda. És per això que cal algun agent regulador. I és per això que considera que caldria atribuir al sindicat aquesta potestat. Per anar acostumant l’organització a aquestes funcions, Seguí considera imprescindible, especialment mentre duri la vigència del capitalisme, que les organitzacions de treballadors siguin legals. D’una banda, per qüestions eminentment pràctiques. Un funcionament sense repressió permet una millor eficàcia de les funcions, alhora que incrementa la responsabilitat dels treballadors i els delegats. Des del punt de vista de la burgesia, uns sindicats legals afavoreixen també els seus propis interessos perquè permeten obtenir interlocució i vies de diàleg, construir un espai d’estabilitat beneficiosa per a tothom i potenciar una evolució, un camí de síntesi, entre dos elements antitètics que finalment serà profitosa per a la societat en el seu conjunt. Per contra, la repressió continuada i la il·legalització de les organitzacions sindicals propicien la violència i les revoltes desordenades, que si bé poden permetre enderrocar un ordre injust, no tenen perquè desembocar en la construcció d’un nou ordre legítim.47 En aquest sentit, les posicions de Seguí recorden molt les teories de l’individualista nordamericà Benjamin R. Tucker, segons les quals qualsevol revolució, per se, genera un buit de poder que pot ser aprofitat fàcilment per diversos grups i individus oportunistes, Legalitat i repressió Les tensions entre realisme i idealisme existents en l’anarcosindicalisme són sovint presents en els discursos i 46. «Una magnífica visión constructiva de Salvador Seguí», entrevista de Francisco Madrid que va aparèixer el setembre de 1920 al diari madrileny La Voz, reproduïda en el recull Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona i recollida a Huertas Claveria, op. cit., p. 116. 178 47. Salvador Seguí, «Sobre reorganización confederal», discurs fet en un míting sindicalista a València el 20 d’abril de 1922 i reproduït per Salvador Quemades a Vida Nueva. 179 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC ben organitzats, que poden aconseguir el control de la societat i acabar exercint una tirania. En aquest sentit, Tucker (i, per extensió, Seguí) és partidari de l’evolució progressiva i ordenada per evitar l’aventurisme revolucionari. La violència, en aquest context, només pot ser acceptable com a legítima defensa, o per resistir enfront d’un règim despòtic i totalitari. Sempre és preferible viure en un règim amb llibertats formals que permetin interactuar i administrar el conflicte de manera civilitzada.48 Per arribar a aquestes conclusions, pesa molt la negativa i recent experiència de moviments vaguístics en què l’estat tracta de combatre l’agitació social amb il·legalitzacions sindicals i repressió legal i violenta contra els sindicalistes. El règim espanyol i la patronal i les classes dirigents catalanes es mostren incapaces d’abordar els seus problemes amb altres mesures que no siguin la força, tant l’oficial com l’oficiosa. Hi ha el record ben viu d’un règim d’aparença liberal i que, tanmateix, està construït amb la sang i la repressió del moviment obrer. La restauració monàrquica s’estableix damunt la fracassada experiència revolucionària republicana, amb una intervenció clara dels grups internacionalistes, disposats a acabar i combatre el capitalisme rampant. Els diversos moviments populars per posar fi a les quintes i els consums (impost que gravava els productes bàsics i altres béns de consum, especialment dur en contextos d’absurdes guerres colonials) han estat combatuts amb execucions, tortures i deportacions. L’articulació d’una dissidència de matriu llibertària s’acaba amb la repressió indiscriminada dels processos de Montjuïc de 1896. El primer intent de vaga general (1902) i, per tant, el primer exemple de capacitat organitzativa del sindicalisme barceloní, va finalitzar amb la guàrdia civil disparant indiscriminadament contra els manifestants, fet que va causar un nombre indeterminat de morts, tot i que podrien haver estat més de cent. Els intents d’establir una xarxa d’escoles racionalistes amb la voluntat de formar la societat al marge del monopoli religiós van acabar amb la clausura dels centres arran de la repressió que seguí l’atemptat contra el Borbó el dia del seu casament.49 La revolta espontània del proletariat urbà a Catalunya contra la mobilització per a la guerra de l’Àfrica acaba amb una despietada violència per part de l’exèrcit en el que es coneix com la Setmana Tràgica. D’aquí sorgeix la constatació que el règim espanyol és representat per un govern trampós, que té una legalitat que és paper mullat quan es tracta de protegir els interessos dels més febles, que és al servei d’una oligarquia anacrònica, més acostada a l’Imperi austrohongarès que no pas als règims del capitalisme central. Respecte a Catalunya, la cosa no millora. Hi trobem una classe burgesa catalana que, tot i que representa una estructura econòmica més pròxima als sistemes socials de l’Europa central, manté també una mentalitat premoderna a l’hora d’administrar les relacions amb els seus treballadors. La burgesia catalana, que va elaborant un discurs nacionalista des de finals del segle XIX i que persegueix certa (re)construcció nacional, acaba sacrificant els seus sentiments patriòtics en detriment dels seus interessos crematístics. Són els primers que imploren el despotisme hispànic per reprimir uns obrers que ni entenen ni volen entendre. En aquest sentit són molt pertinents les reflexions de Casimir Martí, 48. Xavier Díez, El anarquismo individualista en España, op. cit., p. 56-57. 180 49. Una visió interessant de com aquest esdeveniment es forja en l’entorn proper al republicanisme conspirador, l’anarquisme de Ferrer, l’atemptat fallit contra la monarquia i la repressió posterior, la trobem a Eduard Masjuan, Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906, Icaria, Barcelona, 2009. 181 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC el primer historiador del país que dedica una tesi doctoral (tutoritzada per Jaume Vicens Vives) a l’anarquisme i que no dubta a interpretar l’arrelament del moviment llibertari a Catalunya com la conseqüència de l’estupidesa suïcida d’una burgesia incapaç d’atorgar reconeixement i interlocució als seus treballadors i representants i de reconèixer la magnitud i naturalesa del problema social.50 En totes aquestes circumstàncies, Seguí no dubta. El règim espanyol representa un frau democràtic que amb el seu capteniment propicia la desconfiança absoluta de la gent en les institucions. Unes institucions que ni tan sols tracten de dissimular la seva actitud repressiva.51 De tota manera, el cert és que l’actitud repressora de l’Estat, atiada pels grups dirigents autòctons, implica un clima irrespirable de repressió. La Catalunya en què Seguí es troba al capdavant de l’organització confederal, doncs, es pot considerar com una etapa de guerra civil de baixa intensitat. Una guerra bruta en què l’Estat esdevé garant de l’ordre capitalista i en què la violència és privada, amb l’acció directa de pistolers sindicalistes i de sicaris finançats per la patronal, però també amb la presència de grups paramilitars compostos per classes mitjanes en el si del sometent. I aquesta violència és una resposta no tant a l’ús d’armes —poques— entre els anarquistes, sinó a la capacitat organitzativa que ha demostrat la CNT en els moviments vaguístics que emulen els conats revolucionaris europeus i que han demostrat capacitat de fer caure monarquies a Rússia, Alemanya, Àustria i Hongria, o que han posat contra les cordes, en la revolta independentista irlandesa, el mateix Imperi britànic. En aquest context, Salvador Seguí descriu l’estupidesa de la patronal, perquè la seva reacció poruga i reaccionària ha potenciat l’increment d’afiliats a l’organització confederal. I el clima de repressió a Barcelona ha propiciat l’extensió peninsular de la CNT per admiració i contagi.52 Aquí, els membres del sindicat únic apareixen als ulls de la classe treballadora com els legítims resistents capaços de desafiar l’ordre i l’estat. La CNT és percebuda com un obstacle a l’explotació a petita i gran escala del que denomina el «casero y abastecedor», tot fent referència a aquella classe de petits rendistes i comerciants que, beneficiaris de les polítiques permissives de les autoritats municipals i estatals, fan de la capital catalana una de les capitals amb el preu de l’habitatge obrer més elevat i que permet l’abús en els preus i la manca de control en la venda de productes de primera necessitat. Una classe social que, malgrat la seva fragilitat i l’escàs pes que té a escala estatal, gaudeix d’un pràctic monopoli i una posició de privilegi en aquests mercats controlats que permeten extorquir impunement la classe treballadora. Hi ha el record recent que la neutralitat de la Primera Guerra Mundial ha permès un creixement econòmic ràpid que ha tingut com a conseqüència un gran enriquiment de les classes propietàries, acompanyat d’unes pujades de preu abusives, de manera que el creixement econòmic només ha servit per generar una deriva inflacionària que ha neutralitzat tota pujada de salaris. En aquest context, Seguí constata la impossibilitat de la burgesia de cedir a la pressió dels treballadors, perquè això implicaria lesionar amplis interessos i qüestionar un statu quo en què els petits propietaris, la fràgil petita burgesia, pretén mantenir-se uns pocs graons per sobre dels seus inquilins i clients captius. Uns grups socials, sovint vinculats Xavier Diez, Anarquisme, fet diferencial. Influència i llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalana contemporània, Virus, Barcelona, 2013, p. 15. 51. Salvador Seguí, «Sobre reorganización federal...», op. cit. 50. 182 52. Salvador Seguí, «Los efectivos de la Confederación y su fuerza política», Vida Nueva, núm. 127 (27-IV-1922). 183 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC al catalanisme i el republicanisme, que no semblen disposats a tenir una actitud més generosa i intel·ligent. Lògicament, d’aquí es desprèn que, en el cas espanyol, les classes mitjanes, sense força ni pràcticament representació política en el fraudulent règim de la primera Restauració, dominat per les grans famílies i els interessos de l’aristocràcia terratinent, l’alta Administració de l’Estat, les jerarquies eclesiàstiques i militars i el poder financer i especulatiu, no compten per a res. Les classes mitjanes, a diferència d’altres països europeus centrals, amb prou feines tenen opinió pública, ni representació eficaç, ni capacitat d’articular i gestionar els seus interessos de manera negociada en un sistema polític d’arbitratge. Això porta a la conclusió que a Espanya, en comparació amb França o Anglaterra, no existeixen els conservadors, sinó classes reaccionàries, grups dirigents incapaços d’administrar els conflictes de manera raonable, d’arribar a acords mínims i, per tant, d’oferir una altra cosa que no sigui repressió. Només cal recórrer a la memòria recent. El record de la repressió dels processos de Montjuïc (1896) encara és molt viu en la memòria popular. Aleshores, un atemptat va ser aprofitat pel poder per propiciar una repressió indiscriminada contra tota dissidència. L’exèrcit va fer pesca d’arrossegament contra elements republicans, llibertaris, periodistes, escriptors i qualsevol que fos sospitós, mentre que els responsables de l’atemptat marxen a l’Amèrica del Sud.55 Seguí té molt presents les diverses onades repressives viscudes tant per les generacions precedents com per la seva: la sagnant repressió de la vaga general de 1902, la de 1905, la de la Revolució de juliol de 1909, diferents episodis el 1911, el 1913, el 1915, el 1917, el 1919 i, evidentment, la guerra bruta dels anys del pistolerisme. Su solución lesiona una infinidad de intereses que se han creado al amparo de complacencias y complicidades, y que, solidarizándose, forman un bloque, cuya fuerza no hay partido político que pueda resistirlo.53 Tanmateix, Seguí aposta per una confluència d’interessos de diverses classes que permeti harmonitzar la convivència dels grups socials que comparteixen un mateix espai físic, sovint de manera conflictiva. Al cap i a la fi, les classes mitjanes, porugues davant la classe treballadora i impotents respecte dels grups dominants, hi tenen més a guanyar, en una societat més igualitària, que en una situació de guerra social continuada, a mig camí entre el menyspreu del poder institucional i les batusses i els conflictes amb els treballadors de coll blau. Hay clases, como la que en España se llama media, que no tienen valor alguno —en nuestro país, claro está— de lucha y eficacia en la vida colectiva. Hay que ayudarlas a vivir; hay que estimularlas, a ver si salen de su postración; hay que hacerles ver que en vez de una ridícula parodia de burguesismo deben representar una fuerte corriente de trabajo, que en vez del puntal en que se sostienen sus propios enemigos, deben ser la piquetera que con más ardor socava este régimen de injusticias.54 55. 53. 54. Ibídem. Ibídem. 184 Antoni Dalmau, El Procés de Montjuïc. Barcelona a final del segle XIX, Base, Barcelona, 2011; José Álvarez Junco, «Los procesos de Montjuïc», a Memoria del 98, El País-Aguilar, Madrid, 1997, p. 69-74. 185 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ No hablemos como obreros. Hablemos, por un momento, como lo podría hacer un espectador. Si treinta años de lucha continua, si treinta años de represión, no habían enseñado a los Gobiernos que lo más práctico y lo más noble era respetar las leyes, ¿qué habían de hacer los obreros para defenderse? Lo decimos sin vacilación alguna: ¡Matar!56 La qüestió de la violència D’acord amb aquesta experiència acumulada, tant individualment com col·lectivament (ésser sindicalista en aquell moment solia equivaler a ésser objecte de maltractaments, presó, llistes negres, variades fórmules de repressió, i a veure perillar la pròpia vida), Seguí no es mostra ingenu. Justifica i pot estar d’acord amb la violència obrera com a resposta raonable al tracte rebut de l’Estat i la patronal. És així com pot entendre el dret a la legítima resistència,57 sobre el qual escriu poc (o, si més no, publica poc, atesa la censura). De fet, la participació de Seguí en batusses multitudinàries contra grups oponents o esquirols no és infreqüent i, a més, sol anar pel carrer armat (una pràctica habitual a la Barcelona del primer terç de segle). Tanmateix, més enllà del que marca l’instint de defensa, veu la violència essencialment com un mètode ineficaç, no només perquè la correlació de forces impedeix possibilitats d’èxit a l’hora d’enderrocar el règim, sinó per raons més profundes de caràcter polític i filosòfic: 56. 57. Seguí, «Sobre reorganización federal...», op. cit. Ibídem. 186 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC Nosotros vamos a ser los continuadores de la obra evolutiva de la Humanidad; vamos a ser los que impongamos un régimen de mayor justicia. No vamos a asaltar Roma, como los bárbaros, sino a invadir las posiciones de la burguesía para irles sustituyendo en ellas.58 Substituir la burgesia com a grup dominant ha de significar necessàriament tenir millors valors morals i millor comportament social, sense renunciar als aspectes que caracteritzen les classes mitjanes que poden considerar-se positius. Perquè per a Seguí és important que tota societat sigui ordenada. No parlem de l’ordre capitalista, que rere una pàtina de respectabilitat amaga violència estructural, injustícies flagrants, desestabilitzadores i causants de greus conflictes i contradiccions internes, sinó d’un ordre que ens porta a pensar en l’harmonia natural idealitzada per l’anarquisme més clàssic i kropotkinià. En aquest sentit, el sindicalista no descarta l’establiment de complicitats —sense supeditacions— amb elements burgesos que s’enquadren en partits i ideologies d’esquerres —especialment republicans—. Cal no oblidar les estretes relacions que tenia amb republicans com Francesc Layret o el seu convilatà i amic Lluís Companys. Cal tampoc oblidar les tradicionals relacions, amb períodes d’intermitència de fraternitat i conflicte, entre anarquistes i republicans, que arrenquen de la formació dels primers grups d’internacionalistes a l’època del Sexenni revolucionari. La voluntat d’aquest procés que podríem anomenar de substitució tranquil·la i la prevenció que inspira al sindicalista no són casuals. Seguí veu en tota revolució el perill d’allò que el coetani politòleg alemany Robert Michels (Colònia, 1876 – Roma, 1936) anomena «llei de ferro de 58. Ibídem. 187 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC l’oligarquia», això és, que qualsevol moviment d’evolució o revolució tendeix a reproduir, a partir de la dominació i l’acaparament del poder per part d’una minoria o dels seus líders, les estructures profundes del poder contra el qual lluita. Les seves tesis, publicades el 1911, poc abans del període de màxima activitat pública del de Tornabous, en realitat eren l’elaboració política i sociològica del que ja havia denunciat Stirner més de mig segle enrere, i que eren conegudes pel moviment anarquista català.59 A més, mentre Seguí es manté com un dels líders més destacats de l’anarcosindicalisme català i europeu, s’està produint la Revolució Soviètica, de la qual probablement té informació de primera mà perquè la CNT ha enviat representants a Moscou per analitzar la situació. I un d’aquests, Ángel Pestaña, amb qui Seguí manté una estreta relació, elabora un informe demolidor en què constata la substitució del tsarisme per una minoria dirigent que manté intacta l’estructura repressiva i desigual de l’antic imperi.60 Precisament per tot això i pels riscos de tota mena, inclosos els filosòfics, que implica, la violència és moralment rebutjada com a component de l’anarcosindicalisme. El discurs de Seguí, aquí, no és pas complaent ni simplista. Si bé en la seva vida d’activista no ha defugit enfrontar-se a cops, o si cal a trets, contra els seus adversaris i enemics (recordem que batusses i trets eren fets habituals en la convulsa Barcelona de principis del segle XX), el seu discurs respecte a aquesta qüestió és coherent i racional. En primer lloc, perquè atorga a la violència un paper neutre, com un mitjà més pel qual un grup imposa el seu domini o un altre grup que tracta de resistir-s’hi. De violència, n’hi ha de diversos tipus: una d’instrumental, derivada de l’estructura intrínseca d’un capitalisme que condemna la majoria de la població al subconsum, la pobresa i la precarietat, i una altra de real, que sol ser vertical (de dalt a baix o de baix a dalt). La de dalt a baix funciona essencialment per mantenir un ordre piramidal que beneficia el vèrtex i perjudica la base. Es tracta d’una violència que respon al reaccionarisme de les classes dirigents hispàniques, decidides a mantenir un statu quo injust. La de baix a dalt, que té caràcter de resposta o resistència, es fa servir per tractar d’anorrear o de desestructurar l’ordre vigent, o com a simple esperit de revenja enfront de les humiliacions quotidianes. En aquesta situació, el que l’opinió publicada considera terrorisme és descrit per Seguí com a resposta espontània enfront d’aquestes correlacions de poder. Tanmateix, a causa del seu caràcter espontani i desorganitzat, el percep com a estratègicament ineficaç. El sindicalista és conscient, tant per la seva vivència directa com per l’experiència acumulada, que sovint qualsevol acte de resistència des de baix és fet servir per les forces de l’Estat, a partir del seu monopoli de la violència, com a justificació de la repressió. A tall d’exemple, vegeu el cas Rull, ja tractat en apartats anteriors, que Seguí coneix de primera mà. Rull és un home desequilibrat que acaba actuant com a confident de la policia i que, a instàncies del Govern Civil, munta un negoci familiar a còpia de falsos atemptats. És un joc al qual les institucions i les classes dominants col·laboren per justificar la suspensió de garanties constitucionals o la repressió indiscriminada contra els elements potencialment molestos. A més, el fenomen del terrorisme que serveix d’excusa per desarticular la dissidència social i política té un llarg recorregut en les societats europees. El mateix Joseph Conrad el 1907 escriu The secret agent, una novel·la de Aquest concepte ha estat revisat recentment a partir del concepte d’elits extractives, elaborat recentment pels economistes Daron Acemoglou i James Robinson a Why nations fail. The origins of prosperity and poverty, Profile Books, Londres, 2012. 60. Salvador Seguí, «Sobre reorganización federal...», op. cit. 59. 188 189 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC gran èxit en què destapa les clavegueres dels estats com a incitadors o executors de teòrics atemptats anarquistes per poder justificar de cara a l’opinió pública la limitació de les llibertats personals i per propiciar la criminalització de determinats col·lectius. La infiltració en els moviments revolucionaris, a més, és un clàssic de les forces policials per tal de mantenir controlats i neutralitzats els adversaris i enemics dels usufructuaris dels estats occidentals. En segon lloc, Seguí considera el terrorisme com una dimensió reactiva a les diverses formes de violència del poder. D’una banda, com una reacció nihilista enfront d’una societat profundament injusta, encara que, en la major part de casos, com una venjança individual o col·lectiva.61 Precisament aquestes modalitats fan veure al sindicalista que aquest fenomen no és patrimoni de cap ideologia o causa. Al cap i a la fi, l’atemptat —individual o col·lectiu— és una privatització de la violència que no aporta res als principis de justícia social. I, com demostra la guerra civil barcelonina entre pistolers del sindicat i la patronal, és una violència bidireccional que acaba del tot descontrolada a banda i banda. És per això que el sindicalista de Tornabous es mostra crític amb aquesta estratègia: I és crític no només respecte als aspectes morals, sinó perquè la repressió legal i policial que comporta la violència impossibilita el que ell considera la premissa necessària per a la revolució: l’organització sindical a la llum del dia. Com ja hem vist, és en els períodes de clandestinitat sindical quan més atemptats es produeixen, i és precisament en aquests lapses de temps quan els treballadors, sense l’aixopluc organitzatiu, disposen de menys protecció i recursos. I, en un cercle viciós, la classe treballadora, sense possibilitat d’organitzar-se sindicalment i de defensar els seus interessos mitjançant les lluites laborals, acaba recorrent a l’acció directa, sovint violenta i reactiva enfront de la repressió generalitzada. En altres termes, l’absència de canals de comunicació entre patrons i treballadors acaba perjudicant a tots de manera igual. I la violència acaba substituint una relació que potser es fonamenta en interessos contraposats i conflictes, però que sense sang pel mig és infinitament més fàcil d’arbitrar i de resoldre. De fet, una de les causes fonamentals de la violència és que la patronal, dirigida per una classe reaccionària i profundament classista, no reconeix els treballadors com a persones i la seva organització com a interlocutor. Com ja destacaven Casimir Martí i Vicenç Vives,63 la patronal catalana estableix un relat segons el qual el sindicalisme és una mena d’epidèmia forana aportada per elements externs disposats a trencar la suposada harmonia entre propietaris i treballadors, des del supremacisme de classe que Vicens Vives considera un fet natural. Aquesta mentalitat i aquesta actitud impossibiliten una relació normal i mostren una incapacitat intel·lectual per resoldre les contradiccions econòmiques civilitzadament. L’ús indiscriminat de la repressió i el tractament del problema social com una qüestió d’ordre públic enverinen les relacions. La El terrorismo es una manifestación morbosa decadente que nos retrotrae a estadios primitivos de la convivencia: sólo acciona como polo negativo de otro terrorismo y en momentos de gran depresión del espíritu, en que las normas de convivencia civil y los valores morales del hombre están poco menos que anulados.62 61. 62. Xavier Diez, Venjança de classe, op. cit. Salvador Seguí, «El terrorismo es una manifestación morbosa», El Sol (2-IX-1922). 190 63. Xavier Diez, L’anarquisme, fet diferencial català, op. cit., p. 15. 191 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC presència d’un estat i de forces repressives com la guàrdia civil, provinents d’una Espanya rural sense revolució industrial, agreuja encara més la comprensió del problema, gestionat sovint amb una certa mentalitat colonial.64 La visió de Seguí del fenomen ens ho revela: En aquest sentit, Seguí defensa la necessitat d’aturar els atemptats, car és conscient que la violència —i ho sap per vivència directa— no fa més que generar injustícia. En aquesta reflexió no només hi ha aspectes morals, també n’hi ha d’estratègics. Seguí és conscient que la deriva de la guerra entre sindicalistes i patronal genera professionals de la pistola i acaba corrompent els mateixos activistes. De fet, Ángel Pestaña ja recull en les seves memòries67 aquesta idea que els anys del pistolerisme acaben engendrant un seguit de personatges que, si bé poden tenir la simpatia inicial de les víctimes dels abusos patronals, que poden representar el paper mític del bandolerisme social,68 en els termes prou qüestionables utilitzats per Eric Hobsbawn, acaben agafant vida pròpia en un univers en què la defensa dels treballadors i la delinqüència comuna acaben acostant-se perillosament. Així, les situacions de violència propicien un clima i un ambient de difícil reversibilitat. L’experiència de conflictes i guerrilles demostra que, en hipotètics retorns a la normalitat, resulta difícil o impossible desmobilitzar els que han canviat l’eina de treball per les pistoles. I que, sovint, membres de ben endins del gremi dels pistolers acaben canviant de bàndol en funció de temptacions crematístiques. Seguí, si bé ja és conscient que la violència genera corrupció, també ho és del poder de corrupció de la violència. Ara bé, aquestes històries també coincideixen, per contra, amb la creació dels grups d’acció, amb personatges com Durruti, Ascaso i García Oliver, que mantenen viva la resistència a la dictadura i possibiliten el manteniment econòmic i moral de l’organització. Al cap i a la fi i tenint en compte la repressió generalitzada contra el moviment anarquista, des de Todo lo que ocurre y ha ocurrido en Barcelona se reduce a esto: a crear castas privilegiadas, reminiscencias de un patriciado anacrónico y de fuerte espíritu feudal, de que las clases trabajadoras son inferiores, no ya sólo como representación social, sino como fin y valor humano.65 L’alternativa a la violència, reivindicada de manera recurrent per Salvador Seguí, és el respecte del dret d’associació, la qual cosa equival a la possibilitat de defensa dels interessos col·lectius de manera ordenada i organitzada. I això es fa cercant un cert respecte formal dels mateixos treballadors com a classe i alhora posant fi al continuat estat d’excepció que ha generat ressentiment mutu i dinàmiques d’acció-reacció difícils de gestionar. Al contrari, del que es tracta és de buscar nexes comuns per normalitzar les relacions de classe. Lo inteligente no es destruir ni distanciar a los hombres. Lo inteligente y lo meritorio es aproximarlos, venciendo las dificultades que se opongan a ello, para ordenar la vida de relación a las indispensables normas de civilidad.66 Miquel Izard, Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros. El inverosímil verano del 36 en Cataluña, Virus, Barcelona, 2012, p. 39-48. 65. Salvador Seguí, «El terrorismo es una manifestación morbosa», op. cit. 66. Ibídem. 64. 192 67. 68. Ángel Pestaña, Lo que aprendí en la vida, Aguilar, Madrid, 1934. Eric Hobsbawn, Bandits. A trailblazing study of the social bandit and rebel, Pelican, Londres 1972. 193 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC concepcions idealistes i de guerrilla urbana, grups revolucionaris afins que podien fer servir la violència com a revenja o com a fórmula de sosteniment dels represaliats, també suscitaven certes simpaties i certa admiració entre la militància llibertària. Tot i això, aquests anys es viuen en un ambient de confrontació de la violència privatitzada, amb grans dosis de confusió, contradiccions i desconfiances. En aquest context, la normalitat institucional del sindicat no sembla possible. I, d’altra banda, la seva imatge s’acaba deteriorant davant l’opinió publicada (però no la pública, o la inconfessable entre els treballadors, que poden veure amb simpatia accions directes a càrrec de militants llibertaris) de la imatge pública de l’anarcosindicalisme, tot envoltant-lo d’un cordó sanitari respecte d’altres sectors socials o professionals amb els quals podria ésser convenient la confluència. La qüestió de la violència pot ésser contemplada amb simpatia pels graons més vulnerables de l’escala social i laboral i fa perdre suport entre els sectors mitjans que aspiren a constituir una classe mitjana, tant pel que fa a l’estatus com pel que fa a la mentalitat. De fet, acaba passant això i es reforcen els prejudicis sobre el món llibertari, cosa que fa que sovint des de fora de la lògica llibertària i treballadora s’associï anarquisme amb violència, fet inoculat des del segle XIX gràcies a la propaganda estatal i persistent encara avui. que l’agitació i la revolució no són possibles sense una tasca d’intensa (auto)formació i propaganda. Per aspirar a l’anhelada construcció d’una societat sense classes, cal que tothom pugui estar preparat per assumir totes les responsabilitats personals, professionals i polítiques. Aquí Seguí també es reafirma com a aristotèlic, en el sentit que cada individu ha d’esdevenir un animal polític, implicat en la gestió dels seus afers privats i públics. Per tot això, cal una educació completa i complexa. Des de l’educació més purament tècnica i moral (la CNT obligava la seva militància a ésser treballadors competents i a mantenir un comportament personal honest) fins a la més política (calia transformar el guirigall de determinades assemblees en espais eficaços de presa de decisions i estratègies), a banda d’una forta motivació i autodisciplina. És per això que Seguí insisteix en l’«elevació moral» del proletariat, en l’exalçament de determinades virtuts, molt en el sentit de la novel·la que du el significatiu títol d’Escuela de rebeldía. El sindicat ha de capacitar políticament el treballador per lluitar contra la dictadura del capital i ha d’alertar-lo respecte al reformisme. L’educació, per a Seguí, és més útil que l’agitació. De res pot servir desmantellar l’edifici institucional burgès si no hi ha capacitat d’aixecar un nou edifici més confortable per a tothom.69 És per això que Seguí reitera una vegada i una altra, especialment en els seus discursos, que una de les funcions primordials del sindicat és l’educació de les multituds, una educació política i sentimental, del poble, pel poble i per al poble, perquè això és el que fa l’organització veritablement revolucionària: El sindicat com a eina de capacitació Per evitar això i també amb la intenció de poder substituir una classe dirigent per una societat sense dirigents, són essencials l’educació i la capacitació. Aquesta conclusió no és casual. Els fonaments llibertaris indiquen 194 El sindicato no es sólo un resultado de los determinismos económicos a los cuales estamos 69. Salvador Seguí, «Insistiendo», Vida Nueva (7-VII-1922). 195 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ sujetos, sino que obedece a un propósito de elevación mental y material.70 Antipoliticisme En la relació amb altres actors, Seguí proposa una estratègia de pactes circumstancials i flexibles amb els partits polítics i amb la seva competidora, la UGT. Una flexibilitat utilitària i pragmàtica des de la independència i l’apoliticisme de l’anarcosindicalisme clàssic. Pactes finalistes per assolir objectius concrets, tot preservant la sobirania del sindicat. En aquest sentit, més enllà de les paraules, les accions del Noi del Sucre estan farcides de reunions amb tota mena d’entitats i persones, sovint a gran distància de les tàctiques i els objectius de la CNT. Això s’explica perquè Seguí sap perfectament que partits polítics, moviments socials (com el catalanisme) i líders d’opinió tracten d’utilitzar en profit propi la força de la Confederació. I sovint es deixa utilitzar conscientment per actuar d’acord amb les necessitats i els objectius del sindicat. Malgrat les múltiples temptacions que se li plantegen des del món de la política (on té bons amics entre els republicans), ell sempre les rebutja perquè sap que aquesta és una forma de cooptació per conjurar l’amenaça a l’ordre institucional que representen els treballadors organitzats. També sap que el parlamentarisme, embolcall institucional del capitalisme, té com a objectiu preservar l’ordre i l’statu quo, cosa que fa el joc de partits una via morta per a tota transformació social en la direcció d’una societat sense classes. 70. Salvador Seguí, «Misión del sindicalismo», Solidaridad Obrera (30-XII-1916). 196 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC De fet, el món polític ha fet servir tradicionalment l’estratègia de neutralitzar el sindicalisme mitjançant la tècnica de la cooptació. Ho feia des de les darreres dècades del segle XIX el PSOE amb la UGT (amb unes clares relacions jeràrquiques, imitant els patrons de les administracions públiques o les empreses), i més endavant ho van fer alguns líders sindicals que van acabar formant els seus propis partits polítics, com Ángel Pestaña (que fundà el Partit Sindicalista).71 També el republicanisme i els partits marxistes acaben pescant alguns militants carismàtics de la CNT en un moment en què la central sindical esdevé la principal institució de la societat civil organitzada i atreu els grans talents de la dissidència de la monarquia. És el cas d’Andreu Nin (que passa a la secretaria del Komintern i posteriorment acaba al POUM) i el de Marcel·lí Domingo (que ocupa diversos càrrecs governamentals al llarg de la Segona República). L’experiència prèvia i pròxima que la UGT depèn orgànicament d’un partit polític que, ja des de principis del segle XX, és parlamentari, condiciona en certa manera l’actitud antipolítica de Seguí i la CNT. És clar que la UGT aplega especialment treballadors de grans empreses estatals, empleats públics, quadres i sectors molt específics de grans empreses on és possible una interlocució i un reconeixement mutu entre treballadors i patrons. Precisament per això la UGT té més presència a la capital 71. Durant la República, Ángel Pestaña s’anà distanciant progressivament d’una CNT que va viure un procés de radicalització política. Signant del manifest trentista, acabà fundant el seu propi partit, el Partit Sindicalista (1932), en certa manera emmirallat en el Partit Laborista britànic i amb el qual defensava des de les institucions els postulats anarcosindicalistes, amb plena autonomia entre ambdós sectors. El Partit Sindicalista acabà tenint una petita representació parlamentària (dos diputats, un dels quals era Pestaña mateix) a les eleccions de 1936 i s’integrà en el Front Popular. 197 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC d’Espanya, on l’assentament de les institucions polítiques comporta una composició social i laboral molt diferent de la de les àrees industrials catalanes. La CNT, en canvi, coneix de primera mà l’esterilitat de la negociació global o sectorial, perquè els acords amb la patronal són reiteradament incomplerts per aquesta. Únicament la pressió i l’acció directa fan rectificar o reaccionar uns empresaris que solen treballar amb marges baixos, estructures fràgils, predominança d’un cert minifundisme empresarial, manteniment d’una certa cultura i tradició de gestionar els conflictes laborals com si fossin una qüestió d’ordre públic i amb una presència important de prejudicis respecte als seus treballadors i les organitzacions que els representen. Això és el que suscita unes relacions conflictives i violentes entre els sectors, i el que acaba propiciant una certa cultura de la insubmissió i la rebel·lia entre els treballadors, terreny adobat per al creixement d’una organització com la CNT, que per experiència sap com és d’inútil la política. I precisament les connexions sindicat-política que representen UGT i PSOE provoquen en Seguí una càustica crítica a aquest model de subordinació sindical. S’escandalitza davant la idea que les contribucions dels treballadors madrilenys vagin a parar a les despeses electorals del Partit Socialista i per això (malgrat que sap que la capital espanyola no és un terreny procliu a les tesis anarcosindicalistes) fa servir aquest argument per atreure bona part del proletariat madrileny.72 Per a Seguí, les experiències d’aliances tàctiques amb la UGT normalment han resultat decebedores. Tanmateix, és absolutament conscient de la necessitat d’assolir la unitat sindical, especialment en les vagues generals i els intents revolucionaris que se succeeixen arreu del país, amb l’epicentre a Barcelona, entre 1916 i 1919. I, tanmateix, sempre topa amb el mateix mur: la supeditació de l’estratègia sindical socialista a les necessitats polítiques dels partits, sovint contràries a les dels mateixos treballadors. És per això que creu que cal arrossegar la UGT lluny de l’òrbita del PSOE i del parlamentarisme. Seguí és conscient de l’heterogeneïtat que caracteritza els obrers aixoplugats sota la central socialista i tracta de fer veure als sindicalistes rivals que el PSOE és un cos estrany al món dels treballadors. Denuncia la tutela que el partit exerceix sobre el seu sindicat i planteja que les relacions establertes entre ambdues organitzacions són una representació a escala de les jerarquies socials: una elit dirigent, el partit; amb uns treballadors, sotmesos i que treballen per als interessos de la minoria. En aquestes relacions desiguals i de subordinació, Seguí hi veu la perpetuació de l’opressió institucionalitzada pels mateixos obrers: 72. «Salvador Seguí habla a los lectores de España Nueva», entrevista de Ramon Rubio reproduïda a España Nueva, 12 de setembre de 1919. 198 El «elemento extraño» es el partido socialista. Es posible que en su totalidad esté integrado por obreros —intelectuales o manuales—; pero su función es bien distinta de la nuestra. Nosotros creemos que la lucha de clases que necesariamente hemos de sostener no puede realizarla otra entidad que el Sindicato, y que cualquier elemento que no sea el Sindicato obstaculiza en vez de acelerar la acción de éste.73 Assimila el PSOE als partits republicans i radicals que, amb una retòrica obrerista, no deixen de representar els 73. «Declaraciones de “El Noy del Sucre”», La Libertad, Madrid (22-X-1920). 199 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC interessos de la burgesia o, a tot estirar, d’unes classes mitjanes que també mantenen importants conflictes d’interessos amb els treballadors de coll blau. L’experiència republicana del segle XIX, en què sovint, malgrat aliances tàctiques, aquestes classes mitjanes mantenen una relació desigual d’insofrible paternalisme respecte al proletariat al qual abandonen en els moments revolucionaris, replegant-se vers posicionaments més conservadors i proclius a l’ordre capitalista, i l’experiència encara recent del lerrouxisme, són fets que mantenen Seguí alerta pel que fa a aquestes «relacions perilloses» amb els partits. El lerrouxisme, a més, des del primer moment tracta d’instrumentalitzar les masses treballadores a fi d’integrar-les en un règim, el de la primera Restauració, amb escassa legitimitat als ulls populars i utilitzar-les contra l’emergent moviment catalanista. Tanmateix, malgrat la retòrica, les promeses i els oferiments de determinats espais de socialització, en el moment en què les contradiccions entre la massa treballadora i el règim monàrquic xoquen brutalment —les vagues generals revolucionàries de 1902 i, sobretot, 1909— Lerroux i els seus subordinats queden en evidència. De la mateixa manera, quan els republicans comencen a tenir representacions parlamentàries i responsabilitats polítiques, obliden fàcilment els compromisos més o menys adquirits. Per això Seguí mostra una gran prevenció, d’acord amb l’ortodòxia anarcosindicalista, respecte de les organitzacions que es reivindiquen com a «partits obrers», concepte que, per al de Tornabous, no deixa de ser un oxímoron. Així, Seguí es mostra contrari a la lluita electoral i considera el parlamentarisme inútil respecte als interessos col·lectius. L’experiència acumulada i la recent li demostren que això és cert. Creu, doncs, necessari mantenir els sindicats fora de tota influència parlamentària i electoral. Com ja ha passat amb l’experiència lerrouxista i la socialista, considera que la presència obrera al Parlament només fa que legitimar el sistema.74 Il·lustra aquesta afirmació amb referències de l’actualitat. A partir del coneixement de l’experiència russa, rebutja de manera radical l’existència d’un partit que s’autoerigieixi en representant de la classe obrera75 i considera que la supeditació dels treballadors a un gran partit bolxevic significa una traïció a la revolució, que fa que aquesta acabi resultant un frau perquè, com advertia Max Stirner, tota revolució que no aniquili les estructures profundes del poder, només és un canvi d’amos, el reemplaçament d’unes elits dirigents per unes altres, un perfeccionament dels mecanismes de domini d’una minoria respecte de la majoria social. O, en termes de Robert Michels, un exemple gràfic de la llei de ferro de l’oligarquia. En resum i com Seguí és capaç d’endevinar, un gran frau. Perquè, per a Seguí, 200 El Poder no ha de estar en manos de un partido político, por muy buenas intenciones que tenga, sino que ha de residir en los Sindicatos, que son, al fin y al cabo las entidades que habrán de tener las responsabilidades de la producción y de la distribución.76 En el context habitual de repressió que condiciona la tasca sindical i caracteritza l’Estat espanyol, Seguí assenyala la impotència dels partits polítics d’esquerres a l’hora d’enfrontar-se a les pràctiques i la deriva reaccionària del règim. El moviment obrer passa per episodis Ibídem. «Intervenciones de Seguí en la Conferencia Sindicalista de Zaragoza», Vida Nueva (juny 1922), reproduït a Elorza, op. cit., p. 138. 76. «Declaraciones del...», op. cit. 74. 75. 201 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ recurrents d’il·legalització i clandestinitat i, malgrat les teòriques comprensions i complicitats amb republicans i socialistes, aquests són incapaços d’evitar les habituals suspensions de garanties constitucionals al llarg del període 1916-1923, en una primera Restauració en descomposició. Una suspensió de garanties que és el recurs habitual que té l’Estat per gestionar una crisi social i política de grans dimensions i a diferents nivells: una classe treballadora en fase d’organització amb capacitat d’esdevenir un actor de canvi i transformació social en un context europeu de revolució; un catalanisme que prova inútilment de precipitar un canvi d’estatus en el si d’un estat monolític, en un context internacional en què els imperis es descomponen i antigues nacions esdevenen estats (especialment a partir de la fi de la Gran Guerra); i un sistema polític que grinyola i queda en evidència a l’hora de gestionar la majoria de problemes. Des de la perspectiva de les classes treballadores, l’Estat només fa servir el recurs a la repressió per gestionar la crisi social, de manera que cada vegada resulta més evident que ens trobem en una guerra de classes en què els titulars de l’Estat semblen disposats a fer el que calgui per preservar la seva hegemonia social i el control de les institucions. I el que cal és fer servir la violència de manera legal o extralegal: El ataque furioso de las fuerzas del Estado a una clase de ciudadanos a quienes declaraba fuera de la ley con las medidas que contra ellos tomaba, no tenía más remedio que ser contestado de una forma violenta y extralegal. Es decir, que la decisión política que torpemente se tomaba para hacer prevalecer lo que se ha dado en llamar principio de autoridad, al ser exageradamente abusiva, no podía pro- 202 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC ducir sino resultados opuestos a les que perseguía.77 És a dir, hi ha una rancúnia col·lectiva que no fa altra cosa que afeblir la legitimitat de l’Estat, no només respecte a una classe obrera ja acostumada a rebre un tracte hostil, sinó també respecte a bona part d’unes classes mitjanes representades per partits republicans o catalanistes. Tot i això, Seguí, més enllà de la retòrica política, es veu incapacitat a l’hora d’abordar i gestionar la qüestió social per part de la classe política, per més d’esquerres que es puguin considerar. Els fets assenyalen que escassos guanys tangibles s’han obtingut de polítics presumptament afins, més enllà de bones paraules. El Noi del Sucre reconeix l’existència sovintejada de contactes clandestins amb els partits d’esquerres, els quals, un cop són a les institucions, es manifesten incapaços ni tan sols d’alliberar presos governatius. És a dir, l’esquerra no sembla que tingui capacitat per alliberar els militants empresonats sense càrrecs determinats, retinguts en un afany de repressió preventiva amb la voluntat de delmar l’organització sindical o castigar col·lectivament el sindicalisme amb la voluntat d’intimidar la classe treballadora. No és estranya aquesta dura crítica. Seguí redacta aquestes reflexions mentre és confinat a la presó de Maó, el desembre de 1921, amb desenes de companys de militància, sense que els esforços dels advocats permetin aconseguir la seva llibertat.78 Adverteix, a més, que aquesta impotència de les esquerres, en assenyalar la pròpia fragilitat i manca de determinació, el que fa és adobar el terreny a la reacció. Una reacció que ja ha controlat i revertit l’onada revolucionària de 1917- Salvador Seguí, «Por qué estamos presos», Vida Nueva, núm. 20 (23-XII-1921). 78. Ibídem. 77. 203 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC 1919 arreu d’Europa i que va instal·lant règims autoritaris, democràcies impotents i dictadures totalitàries. mitjans burgesos projecten sobre una entitat capaç d’aplegar la majoria dels treballadors de coll blau, i, des de la seva estratègia pragmàtica i utilitària, fer servir figures de referència pot contribuir, a parer seu, a normalitzar la visió del conjunt de la societat respecte de la classe proletària i l’organització que l’aplega. La capacitat seductora de l’urgellenc, les seves habilitats socials i la seva intel·ligència natural, fan la resta i enlluernen personatges com Eugeni d’Ors, a qui cita i considera com «un dels pensadors més aguts dels nostres temps».79 L’objectiu, tanmateix, és clar: deixar-se estimar per utilitzar el talent aliè per atorgar més força al sindicat i amplificar la sensació que la CNT ha d’esdevenir el gran actor polític que ha d’impulsar el canvi social. Per cert, el mateix Eugeni d’Ors, ideòleg del Noucentisme, correspon a aquesta admiració del de Tornabous amb l’afirmació següent: Sindicat i intel·lectuals Precisament una de les estratègies que van conferir cert èxit a la CNT i que tothora eren preconitzades per Seguí era convertir l’organització en un pol d’atracció. La finalitat de la seva voluntat de mantenir l’organització sota l’empara de la legalitat era propiciar un ambient de normalitat, un espai en construcció que projectés, no només entre els treballadors, sinó en el conjunt social, una imatge positiva. Seguí pretenia que l’afiliació al sindicat es considerés un acte útil, que oferís resultats tangibles a cada persona que decidís pagar un carnet confederal, que trobés èxit en algunes de les reivindicacions i que permetés que qualsevol treballador es trobés còmode en un espai de protecció i alhora de sociabilitat. Calia entendre el sindicat com un espai de lluita, però també com un punt d’informació per obtenir una col·locació (per això té una certa obsessió pel control de les bosses de treball, el qual ha de permetre que l’organització pugui aconseguir feina als afiliats, especialment als que puguin tenir majors dificultats), com un espai de formació política, capacitació tècnica, alfabetització, escola racionalista, cooperativa de consum i tot el que permeti als adherits entendre que el sindicat és part fonamental de la seva vida. Una vida millor que abans que existís la Confederació. La idea del sindicat com a pol d’atracció també implica seduir els intel·lectuals. En una època en què aquests exerceixen un cert paper de consciència crítica de la societat, trobar veus que facin costat a la CNT pot esdevenir una mena de prova de respectabilitat enfront de l’opinió pública. Seguí vol combatre la imatge diabòlica que els 204 [...] la nova generació serà sindicalista malgrat els carcellers de la sobirania individual, i que serà aquesta civilització sindicalista la que apressarà l’adveniment del comunisme llibertari [...] La nova societat ha d’establir la igualtat entre els homes sobre bases de llibertat i de justícia.80 Això no entra en contradicció amb la desconfiança absoluta que expressa respecte a l’Estat i les seves promeses d’ampliació de drets, perquè Seguí no és ingenu i sap que els grups dirigents —la burgesia— no toleraran perdre ni un sol mil·límetre del seu poder. I no el cediran perquè, coneixent la fragilitat moral de la seva supremacia, cedir en una mínima cosa representa un qüestionament integral del seu estatus privilegiat. 79. 80. Salvador Seguí, «Els valors de la civilització...», op. cit. Huertas Claveria, Salvador Seguí..., op. cit., p. 96. 205 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ Cada vez que los legisladores, acuciados por la necesidad de resolver un conflicto, han dado una ley de esas que llaman pomposamente leyes protectoras de los trabajadores, les ha faltado la fe en la reforma, la seguridad de su eficacia, porque les ha faltado también el convencimiento de la justicia que la inspiraba. Las leyes no han sido obra de la justicia, sino aparentes concesiones hechas a los que de momento las imponían por la fuerza de su organización o las circunstancias en que se empleaban la que tenían: pero por eso mismo ha bastado que un grupo de patronos o de plutócratas se opusiera a la recta aplicación del nuevo precepto, para que se esterilizara, para que se quedara convertido en letra muerta.81 Ras i curt, el reformisme és condemnat al fracàs. Només poden canviar les relacions de força si hi ha una ruptura amb l’ordre precedent, allò que tècnicament se’n diu revolució. Tanmateix, en una revolució no hi pot haver èxit si no hi ha una aparença revolucionària, és a dir, si la societat, en tota la seva amplitud, arriba al convenciment que l’ordre natural i racional no passa pel capitalisme. I per a això calen aliances circumstancials, també amb els líders d’opinió. Al cap i a la fi, Seguí considera que s’ha d’aconseguir per tots els mitjans possibles, molt especialment des d’una mena de soft power, una majoria social que qüestioni la mentida que constitueix la pretesa superioritat i inevitabilitat del 81. «Habla Salvador Seguí; posición del sindicalismo ante los problemas de España», entrevista de Santiago Oria reproduïda a La Voz (Madrid) (4-XI-1920). 206 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC capitalisme,82 que també poden arribar a creure’s els mateixos treballadors: A los proletarios de todo el mundo, aunque les falte cultura, tienen una capacidad intelectual superior.83 És a dir, cal armar d’autoestima, autoconvenciment i determinació el conjunt dels treballadors per tal que siguin conscients que estan capacitats per assaltar el poder... i administrar-lo. És aquí on la intel·lectualitat té un paper important. Cal que els intel·lectuals s’incorporin a la lluita sindical pel seu sentit de llibertat i justícia. I més en una conjuntura internacional (entre els convulsos anys de la postguerra europea de 1917-1920) que pot semblar un col·lapse civilitzatori. Un col·lapse que, com Polanyi,84 Seguí atribueix al capitalisme, en una societat europea traumatitzada per la guerra, les revolucions i les contrarevolucions. En altres termes, els intel·lectuals, que tracten de fer discursos al voltant d’arreglar el món, s’han d’integrar en el sindicat per materialitzar les seves idees sobre el progrés. Es tracta d’una incitació a participar en el projecte col·lectiu de l’anarcosindicalisme dirigida a persones amb prestigi, tot explotant el seu ego per empènyer en la direcció d’una societat més justa i equitativa. Les especials circumstàncies d’una Catalunya sense pràcticament institucions oficials (només, i des de 1914, amb una Mancomunitat sense pràcticament recursos econòmics i amb un reconeixement escàs, encara que amb una voluntat constructiva i regeneracionista) fan que la intellectualitat 82. 83. 84. Ibídem. Ibídem. Polanyi, op. cit. 207 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC catalana, malgrat que té una vàlua semblant a la de qualsevol societat europea, no disposi de grans plataformes de poder i d’expressió, de manera que no és inversemblant, com passava en el cas de D’Ors, que pugui quedar integrada en part dins de l’espai anarcosindicalista.85 A més, Seguí, conegut per les seves habilitats dialèctiques, la seva intel·ligència natural i la seva facilitat a l’hora de relacionar-se amb persones de tota condició, té suficient capacitat d’atracció perquè un objectiu com aquest pugui ésser assolit. Al cap i a la fi, ja existien precedents sobre les complicitats entre intel·lectuals i anarquistes a l’època del Modernisme literari, al tombant del segle XIX, de la mateixa manera que fets semblants s’havien esdevingut arreu d’Europa, especialment a França. La situació de violència generalitzada a partir dels anys de la guerra mundial representa un obstacle a aquest projecte. Tanmateix, això no vol dir que ja existís prèviament una intel·lectualitat llibertària. Com ja hem comentat, l’obsessió per l’educació i la propaganda que caracteritza el moviment llibertari propicia l’existència de col·laboradors habituals entre els activistes sindicals i els anarquistes. La voluntat d’autoformació, l’autodidactisme, la passió per la lectura, els cercles de sociabilitat, fan que apareguin nuclis intel·lectualment actius al voltant de revistes i editorials. La confluència entre la intel·lectualitat modernista i el món llibertari de finals del segle XIX també suscita sinergies i una certa indústria editorial que contribueix a la seva professionalització. L’establiment d’algunes redaccions estables com la de Solidaridad Obrera promou un ambient on és possible la creació, el debat i la difusió d’idees. Columnistes i escriptors habituals freqüenten tertúlies, es tradueixen (normalment del francès) textos clàssics i novetats literàries, s’estableixen corresponsalies, es basteixen nexes amb les franquícies de les escoles racionalistes i també s’estableixen vincles amb certa intellectualitat semiprofessional. Per cert, el perfil de l’intel·lectual anarquista podria molt bé correspondre al del mateix Seguí: home (és un món molt masculinitzat) que es dedica principalment a una activitat manual (sovint artesana, fet que li confereix major llibertat personal), una militància política i parcialment a l’escriptura i la propaganda. 85. Jordi Cassassas (coord.), Els intel·lectuals i el poder a Cataluya (1808-1975), Pòrtic, Barcelona, 1999, p. 165-269. 208 La idea de revolució. Crítica de la Revolució Soviètica Seguí no és un home que es deixi enlluernar fàcilment per l’estètica revolucionària ni per les grans gestes o idees. Seguí no és un místic de la revolució, sinó més aviat el contrari. Malgrat que es deixa influenciar per una certa idea hegeliana de progrés, no creu en el pensament màgic que la revolució social sorgirà espontàniament i que el seu triomf portarà indefectiblement a l’arcàdia anhelada. És conscient, mitjançant el coneixement de la història i l’experiència, que tota emancipació, especialment si ha estat culminació d’un esclat de violència, pot anar acompanyada de graus d’opressió i d’arbitrarietat considerables. En aquest sentit i a partir de les seves lectures dels processos revolucionaris del passat, considera que, en l’aspiració a la construcció d’una societat sense classes, cal estar obert a la col·laboració de les classes mitjanes i professionals, dels sectors intel·lectuals, d’aquells que poden ésser necessaris en la construcció i el disseny de l’ordre postrevolucionari. O, si més no, voldria la seva neutralitat en l’enfrontament amb l’Estat i amb els seus antagonistes en el poder econòmic, i en l’estructura de dominació 209 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC burgesa. Seguí, que des de la seva vessant de tertulià ja comparteix sociabilitat amb els ambients republicans, considera que aquest grup social, a banda del defecte del materialisme i la cobdícia, té algunes virtuts (professionalitat, disciplina, ambició) que poden ser útils en la revolució. Al cap i a la fi, el principal objectiu de la idea de revolució de Seguí és una convergència social en què es puguin socialitzar els béns i serveis de manera universal, una convergència en matèria de drets, obligacions, benestar i nivell educatiu. Això significa que el líder anarcosindicalista aposta, més que per una revolució, per una evolució progressiva que avanci a la velocitat de la capacitat de preparació i organització del proletariat. Una preparació i una organització que han d’anar lligades al seu entramat institucional genuí, és a dir, el sindicat. Un sindicat únic que aplegui les diferents famílies de la producció i en què no se separi els treballadors per categories ni jerarquies, i en què els seus components aspirin a l’anivellament per la part de dalt. Seguí considera que l’evolució, a poc a poc i progressiva, si ve acompanyada per la sinergia amb altres grups socials aliens al món dels treballadors de coll blau, serà molt més sòlida i consolidada, amb menys amenaces exteriors, i haurà conjurat el perill de reemplaçar una minoria dirigent burgesa o aristocràtica, per una altra minoria dirigent burocràtica o revolucionària. I, de fet, aquestes concepcions tenen la seva traducció en la crítica del fenomen planetari que, com explica John Reed, trasbalsà el món.86 La Revolució Soviètica arribà de manera inesperada en el context de la Primera Guerra Mundial, mentre als carrers de Barcelona l’agitació social s’estenia entre la bombolla productiva alimentada per la neutralitat espanyola. Hem d’entendre que en aquesta conjuntura revolucionària catalana, amb agitació nacionalista i moviments vaguístics importants, acompanyada del fet que Barcelona és també un camp de batalla entre els espies d’ambdós bàndols, les notícies del triomf d’una revolució proletària eren ocultades pels mitjans de comunicació per por del contagi. En aquestes circumstàncies, també és lògic que les notícies de Petrograd fossin acollides amb esperances per part de sindicats, partits i individus que anhelaven una revolució que capgirés les relacions de poder que caracteritzaven el capitalisme liberal del moment. La CNT, en un procés de consolidació i amb un paper molt actiu i revolucionari, no era pas una excepció. L’octubre del 1917 suscita gran interès i atenció entre els afiliats cenetistes i desferma simpaties entre la classe treballadora catalana, que veu la possibilitat d’un triomf dels treballadors pròxim, en un moment bèl·lic europeu que sembla presagiar el col·lapse del model imperialista. A més, la guerra civil russa que segueix el triomf bolxevic de novembre d’aquell any 87 concentra l’atenció del proletariat internacional. El partit bolxevic és un bon coneixedor que la revolució genera esperances entre el gruix de la classe treballadora i sap que calen un esforç propagandístic i aliances internacionals per resistir l’ofensiva dels exèrcits blancs amb els seus aliats de les potències capitalistes. Ressuscitar la Internacional és una estratègia que busca posar sota control un bon gruix de partits polítics obrers (reconvertits al comunisme) i sindicats. De fet, això passa amb nombrosos partits socialistes que cauen sota l’influx soviètic, així com amb sindicats tan emblemàtics com l’anarcosindicalista francès CGT, que és temptat de fer-ho. La CNT no és immune a aquesta atracció. De fet, bona part dels líders 87. 86. John Reed, Ten days that shocked the world (1919), és una crònica del conegut periodista nord-americà sobre la Revolució Soviètica. 210 Segons el calendari ortodox, la presa del Palau d’Hivern té lloc el 25 d’octubre, data que es tradueix en el 7 de novembre en el calendari julià, vigent a l’Europa occidental. 211 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC destacats, com Víctor Colomer, Pere Bonet, Tomàs Pàmies, Antoni Piera i Jordi Arquer, s’hi acaben incorporant. Hi destaca Andreu Nin, que, provinent de la federació catalana del PSOE, va ocupant càrrecs de la direcció cenetista fins que és catapultat a Rússia, on acaba com a destacat membre del secretariat de la Internacional Sindical Roja. Aquesta febre comunista també afecta els partits republicans, com ho reflecteix l’experiència del Partit Republicà Català de Lluís Companys i Francesc Layret, que mantenia una estreta relació amb Salvador Seguí. Tanmateix, malgrat les coincidències polítiques i l’interès d’aquest pels esdeveniments de Rússia i les possibilitats de collaboració amb el partit de Companys i Layret, s’acaba imposant en el de Tornabous la necessitat de la independència sindical respecte a qualsevol altre projecte. Aquest conjunt d’esdeveniments propicia que la CNT s’adhereixi provisionalment a la proposta de la Tercera Internacional auspiciada pels bolxevics i es decideix enviar Ángel Pestaña a Moscou amb la missió oficial d’expressar la solidaritat del principal sindicat espanyol i amb la secreta d’explorar i indagar la naturalesa de la revolució soviètica per informar la CNT del que realment succeeix al país. De fet, és en el II Congrés de la CNT, celebrat a Madrid el desembre de 1919, quan l’organització, a proposta de Seguí, pren aquesta decisió, i Pestaña inicia un llarg i penós viatge fins a arribar, després de mil vicissituds, a establir contacte amb la Revolució Soviètica (acollit per Andreu Nin, que hi arriba alguns mesos abans) i a entrevistar-se amb diversos dirigents soviètics, entre els quals hi ha el mateix Lenin.88 En els textos, la major part dels quals són reculls de les seves intervencions en reunions sindicals, Seguí expressa un elevat grau d’escepticisme pel que fa a la Revolució. Fins i tot en el seu parlament al II Congrés de la CNT a Madrid, on aposta per enviar un delegat a la Unió Soviètica, proposa l’adhesió provisional a la Tercera Internacional i la Internacional Sindicalista auspiciada per Moscou per raons eminentment pràctiques. No hi confia, intueix que és un intent del bolxevisme per absorbir i manipular amplis entramats polítics i sindicals, tot i que la curiositat el venç i, a més, creu que el sindicat, si hi és en la seva constitució, pot aprofitar-se de xarxes de contactes internacionals, de suports més enllà de les fronteres espanyoles, amb la clara voluntat d’intentar atreure’ls vers els seus postulats. 88. Ángel Pestaña, Setenta días en Rusia, op. cit. Pestaña acaba tenint una impressió molt negativa i crítica de la Revolució i els seus dirigents, a qui veu com uns buròcrates de classe mitjana indiferents a les necessitats de la classe treballadora. 212 Sostenemos que hay necesidad de incorporarnos a la Tercera Internacional circunstancialmente y que luego la Confederación española convoque a todas las organizaciones sindicales del mundo para organizar, definitivamente, la verdadera Internacional de los Trabajadores.89 És difícil esbrinar, fins a quin punt, aquesta incorporació provisional a l’organització russa pot ser una excusa per a un veritable objectiu: conèixer què està passant a Rússia de primera mà. Les informacions que arriben des de Moscou i Petrograd són parcials, confuses i contradictòries. Dit d’una altra manera, propaganda contrària i propaganda favorable. Les restriccions imposades pels països europeus per visitar Rússia, començant per Espanya 89. CNT, «Discurso en el Congreso de la Comedia (1919) sobre la Revolución Rusa», Memoria del Congreso..., citat a Elorza, Artículos madrileños, op. cit., p. 172. 213 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC mateix, encara dificulten més les informacions fiables i desvetllen l’interès per conèixer la realitat. Pestaña és un company de sindicat que, si bé en el caràcter seriós, rigorós i reflexiu contrasta amb la personalitat vitalista i excessiva de Seguí, resulta algú amb una gran agudesa i capacitat d’anàlisi. En l’informe que publica el sindicalista lleonès, i posteriorment en les seves memòries,90 destaca les veritables dificultats que té per arribar fins a la seva destinació, la clandestinitat en què ha de moure’s i actuar, i, finalment, en el seu retorn, l’empresonament per haver violat la prohibició d’estar en aquell país i formar part d’una organització il·legalitzada. Això provoca un retard a l’hora de compartir la informació amb la CNT. Tanmateix, les seves valoracions són inequívoques i confirmen totes i cadascuna de les sospites de Salvador Seguí. Per a Pestaña, la Revolució Soviètica és un frau. Un grup de revolucionaris professionals ocupen les estructures del poder tsarista i pràcticament des del primer moment mantenen una actitud autoritària i repressiva contra els seus adversaris polítics, mentre que mantenen intactes les estructures de poder que impliquen l’explotació dels treballadors i camperols, i una actitud repressiva contra la dissidència a nivells equiparables amb els del règim precedent. L’informe és demolidor i fa que l’adhesió es revoqui en el moment en què es dóna a conèixer, en una conferència de la CNT el juny de 1922. Seguí veu confirmades les seves suspicàcies sobre el que succeeix a Moscou, fet que li referma les seves conviccions sobre la superficialitat de la Revolució Soviètica. Així, sempre que en té ocasió, en articles, entrevistes, reunions confederals o tertúlies, tracta de marcar distàncies. Creu que es tracta d’una falsa revolució perquè ignora els interessos col·lectius dels treballadors. Que, si bé pot tenir una estètica que enlluerni (els bolxevics fan un gran esforç per establir un relat mític d’una revolució que en realitat funciona com un simple cop d’estat), a la pràctica no millora en absolut la vida de la gent en el nom de la qual es fa. Seguí pot comprendre les potencials bones intencions dels bolxevics, però considera que estan equivocats. Veu que han sabut aprofitar l’oportunitat de la caiguda d’un règim en fallida, si bé es tracta d’una revolta sense preparació, sense una classe treballadora ben organitzada i formada, disposada i capaç de gestionar la societat i l’economia d’un país que no deixa de ser, com l’Espanya de 1917, subdesenvolupat.91 Existeixen dues diferències fonamentals entre bolxevics i anarcosindicalistes: en els objectius i en els mitjans. En els objectius, perquè per als primers el que és important és ocupar el poder, substituir-lo en les seves estructures tot confiant (irresponsablement) en les pròpies virtuts, mentre que els segons el que volen és dissoldre el poder a partir de l’autoorganització de les persones gràcies a la seva formació, capacitat i perícia organitzativa, que té el sindicat com a matriu i epicentre. En els mitjans, perquè els primers aspiren a una revolució violenta que enderroqui l’elit governant, mentre que per als segons és la pròpia evolució social, cercant aliances i complicitats, la que ha de portar progressivament a un canvi de mentalitat i de manera de fer les coses fins a trobar-se amb una societat sense classes i harmònica. Això no implica renunciar als mètodes de combat en què la revolució es precipita per una vaga general i els treballadors acaben ocupant els espais estratègics de la producció i la distribució perquè han desenvolupat les habilitats tècniques, polítiques i organitzatives per assolir-la. Per als primers, un 91. 90. Ángel Pestaña, Lo que aprendí..., op. cit. 214 «Intervenciones de Seguí en la conferencia sindicalista de Zaragoza», Vida Nueva (juny 1922), citat a Elorza, op. cit., p. 137. 215 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC partit comunista s’apropia de la revolució i passa a dirigir la societat. Per als segons, és el sindicat qui, capacitat, organitza i pren les decisions horitzontalment, sense separació en grups dirigents i majories dirigides.92 Tot i això, Seguí entén perfectament l’enlluernament de molts, especialment en el si de la CNT, per la presa del Palau d’Hivern i l’octubre roig. Es tracta, ras i curt, d’una primera victòria proletària, d’una revolució triomfant fruit de tàctiques d’agitació, vagues generals i enfrontaments amb les forces de repressió que han fracassat en els darrers anys als carrers de Barcelona. El desig d’emulació de l’estètica rebel resulta molt potent entre els treballadors que no han pogut reeixir en les barricades de 1902, 1905, 1909 o el mateix any de l’assalt bolxevic. També són conscients que els espartaquistes, la revolució comunista hongaresa, les ocupacions de fàbriques en la Itàlia del convuls 1919 (paral·leles a la reeixida vaga de La Canadenca), semblen l’anunci d’una nova etapa històrica en què la burgesia ha de ser substituïda per la classe treballadora a l’hora de dirigir les regnes de cada estat. De fet, la idea d’una revolució mundial sembla imminent. Tanmateix, Seguí es manté impassible en el seu escepticisme, fidel a les idees d’autogestió sindicalista que preconitzen ell i la CNT. De fet, està convençut que tot aquest conjunt de moviments revolucionaris fracassaran. I això passarà per la manca de preparació del poble rus, poc capaç, per manca d’educació i de cultura sindicalista, de dirigir la societat i l’economia. I encara més en una situació en què, com cal esperar, les potències capitalistes, amb la intenció de derrocar el govern revolucionari, intervenen activament en les ofensives militars dels russos blancs en la guerra civil que assola el país. I fracassarà també perquè aquest dèficit de preparació i capacitat d’autogestió del poble rus potenciarà que una minoria de buròcrates (normalment de procedència burgesa, com passa amb bona part dels quadres del partit bolxevic i dels revolucionaris professionals) acabin dirigint, sense gaire coneixements tècnics, l’estat. Segons Seguí, 92. Ibídem, p. 138. 216 ¿Qué ha ganado el campesino ruso después del traspaso de poderes de un régimen zarista a un régimen socialista? Hasta el momento hay que convenir que no ha ganado nada, y no ha ganado nada porque antes eran las hordas zaristas las que iban a arrebatarle el producto de su trabajo; ahora son los soldados del soviet los que van también a arrebatarle el producto de su labor.93 És a dir, anticipa l’explotació del treballador i el camperol a mans dels revolucionaris. També anticipa les ineficiències econòmiques del règim soviètic que més endavant la realitat acabarà demostrant, com ara les mancances en el camp de la distribució i l’absència d’un mercat eficient, que acompanyaràn la carestia, les exaccions, la sobreexplotació, la fam i el col·lapse econòmic. Aquí és on es pot percebre la idoneïtat de les idees de Cristiaan Cornelissen sobre la necessitat de mercats regulats i un cert grau d’autonomia dels agents econòmics amb pràctiques cooperatives, que és en certa manera el que succeeix en el breu període en què a l’URSS s’implementa la Nova Política Econòmica (NEP), entre 1921 i 1928, fins que l’estalinisme acaba imposant la planificació econòmica fèrria i els plans quinquennals. La situació russa, de fet, serveix també per fer comparacions respecte a la situació espanyola. Tant Rússia com Espanya són societats europees perifèriques on 93. Salvador Seguí, «Discurso en el Congreso de la Comedia», op. cit. 217 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC trobem grans desigualtats pel que fa al desenvolupament social i econòmic, una gran massa camperola i nivells d’infraconsum i endarreriments estructurals aguts que contrasten amb illes d’economia industrialitzada. Amb aquesta idea, Seguí vol demostrar que cal treballar du rament per preparar la revolució a còpia d’organit zació, capacitació i autogestió. Amb el paper preponderant, és clar, del sindicat: gran preparació tècnica i una tradició d’eficàcia, considera que hi ha una disciplina social excessiva, cosa que pot restar cert grau de llibertat personal.95 Tanmateix, la principal causa del fracàs de la Revolució Soviètica i, per extensió, de tota revolució que segueixi els seus patrons, és que qualsevol canvi profund en les relacions econòmiques i de classe no pot ser un acte aïllat d’alguns. No pot ser d’un partit, ni tampoc d’un grup d’acció anarquista, ni de revolucionaris professionals, ni de qualsevol persona o col·lectiu que ocupi i dirigeixi els engranatges d’un estat. L’estat, per a Seguí, és una maquinària ineficaç a l’hora d’organitzar les relacions econòmiques i de regular la producció. Per tal que això funcioni, reivindica el paper del sindicat. Perquè, per més que un estat sigui revolucionari, continua essent un estat, és a dir, un instrument de control, una maquinària de poder que usurpa la sobirania individual i col·lectiva, un òrgan que creix en detriment de l’espai reservat a cada individu. És aquí on reapareix la condició estirneriana de Seguí. I n’és una constatació l’experiència soviètica, anàlisi que té el seu mèrit tenint en compte el desconeixement que impera sobre el que passa a Rússia entre els treballadors catalans. Son las organizaciones sindicales las que tienen en sí, en realidad, el hecho de su profesión respectiva, las que deben responder, las que deben tener la responsabilidad ante la colectividad toda de garantizar aquellos productos indispensables para el sustento de la propia colectividad, pero no los partidos socialistas; es más, perpetuar, alimentar el que los partidos socialistas tengan la misma estructura burguesa y que con ella tengan que responder y vayan actuando para hacer prácticas del socialismo, no solamente es ineficaz, sino que nosotros no vacilamos en afirmar rotundamente que es contraproducente, que es perturbador para las mismas prácticas del socialismo.94 Rusia ha triunfado revolucionariamente pero no ha podido vencer económicamente por no haber dado el Poder a los Sindicatos, se sobreentiende que no el Poder para imponer una dictadura, sino el Poder para regularizar la producción.96 A diferència de les creences generalitzades contra les quals ha de lluitar en el si del sindicat, creu que tota revolució ha de tenir característiques pròpies adaptades a cada context social. No és el mateix una revolució a Anglaterra, on creu que una revolució podria tenir èxit per la capacitat professional i el nivell de preparació i consciència de les Union britàniques, a més del sentit liberal i de tolerància propi dels anglesos, que a Alemanya, on, si bé hi ha una 95. 94. Ibídem. 218 96. Ibídem. Salvador Seguí, «Anarquismo y sindicalismo», op. cit. 219 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ Seguí i Espanya: el regeneracionisme obrer Salvador Seguí, com succeeix amb els intel·lectuals coetanis, està imbuït del regeneracionisme ambiental que circula per escrits, discussions i tertúlies. Entre els cercles llibertaris, que en la transició entre els segles XIX i XX tendeixen a confluir i trobar sinergies amb bona part de la intel·lectualitat oficial, Joaquín Costa és molt llegit i debatut. I les parts del discurs regeneracionista que són més tingudes en compte són les referides a l’endarreriment social d’Espanya, la presència d’un intolerable nivell d’analfabetisme, el retard econòmic i social, la persistència del caciquisme i el frau polític que representa el règim de la primera Restauració. Es critiquen durament aquest sistema constitucional d’aparença democràtica i la pràctica fonamentada en tupinades electorals que es tradueixen en l’exclusió dels estrats més fràgils del país i impedeixen l’accés al poder dels sectors més dinàmics i innovadors de la societat. Es denuncia el repartiment del poder en camarilles tancades i impermeables. Tot plegat deixa en evidència el fet que Espanya és un país endarrerit en el context de l’Europa occidental. I ho és molt especialment respecte als drets cívics més elementals i el tracte que s’atorga a les seves classes treballadores i camperoles. Es diu que en les seves estructures profundes s’acosta més a un feudalisme capitalista que a un veritable capitalisme modern de les societats liberals. El Noi del Sucre escriu, a més, des d’una Barcelona que, des d’un punt de vista econòmic, industrial i social, és una illa de modernitat dins d’un estat caracteritzat per estructures polítiques i socials obsoletes. Tanmateix, aquesta illa de modernitat, pel fet de ser dins d’una Espanya endarrerida i liderada per una classe dirigent amb una mentalitat medieval i ultramuntana, fa que l’espai, tant el barceloní com l’espanyol, sigui més que irrespirable. Com Seguí ha pogut comprovar al llarg de la seva biografia i des del 220 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC coneixement del seu entorn en comparació amb el dels veïns francesos, o mitjançant el coneixement d’altres societats europees com la britànica, la germànica o la del nord d’Itàlia, aquí existeixen unes estructures socials molt fràgils en un món amb escasses oportunitats. La seva percepció, en una Catalunya sense estudis sociològics científics coetanis prou sòlids, no és gens equivocada. El treball prenent com a base el cens de la ciutat, encapçalat per les recerques de l’historiador José Luis Oyón prop d’un segle després, coincideix amb l’anàlisi del sindicalista: escassa mobilitat social, baixos nivells d’escolarització, un poder adquisitiu dels més baixos del continent, uns nivells d’explotació dels més elevats d’Europa i abús monopolístic pel que fa a preus d’habitatge o de béns de primera necessitat.97 Hem de considerar també les convergències i complicitats que una certa intel·lectualitat anarquista i part de la generació del 98 han establert des del tombant del segle anterior. Escriptors com Leopoldo Alas Clarín, Miguel de Unamuno, José Nakens i Francisco Giner de los Ríos han col·laborat en la primera etapa de La Revista Blanca (1898-1905) de la família Montseny. La revista La España Moderna (1889-1914), una mena d’òrgan oficiós del re ge neracionisme, és molt llegida entre els cercles llibertaris i editar per posar un exemple, la primera traducció al castellà de El ego y su propiedad, de Max Stirner, referència de l’anarquisme individualista.98 L’Avenç (1881-1893) també és un espai de trobada entre aquests dos mons. A més, molts dels joves regeneracionistes fan servir revistes i editorials militants per publicar els seus primers escrits. Tot plegat fa que trobem un seguit de confluències que impliquen influències bidireccionals abans que la crisi 97. 98. Oyón, La quiebra de la ciudad popular, op. cit. Xavier Diez, El anarquismo individualista en España, op. cit., p. 83-84. 221 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ d’aquest període convuls i revolucionari de les dues primeres dècades del segle XX comenci a separar políticament allò que la diferent procedència sociològica (classes mitjanes il·lustrades i treballadors autodidactes) ja marcava des del principi. No obstant això, Seguí i bona part dels pensadors anarquistes beuen de les mateixes fonts i comparteixen anàlisis sobre la realitat. És per això que el Noi del Sucre fa seves algunes de les interpretacions que es fan al voltant dels dèficits estructurals que pateix Espanya. Una de les principals interpretacions és la distància que separa la realitat espanyola de la de les societats europees. Una comparació en què els treballadors espanyols es troben en òbvies condicions d’inferioritat.99 Però sovint també comparteixen algunes de les solucions o els tractaments. És el cas de Giner de los Ríos (que col·labora sovint en els projectes educatius de l’escola racionalista de Ferrer i Guàrdia), que creu que l’educació i la preparació poden empènyer el país vers el progrés. També coincideixen en una certa voluntat reformista. Per a Seguí, la necessitat d’establir pactes de classe és una constant. Reivindica la idea que cert diàleg entre els grups dominants i els sindicats pot aportar millores materials i morals als estrats més fràgils de la societat, sense que calgui recórrer a pugnes violentes. Experiències de polítiques socials en potències capitalistes com França o Anglaterra poden representar exemples a seguir. Vivimos en un régimen de inferioridad evidente con relación a los trabajadores de otros países, los cuales, en el pacto tácito establecido con el régimen burgués, han cedido algo en el índice de sus aspiraciones; pero ha sido a cambio de positivos beneficios de carácter material y moral. SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC Ello ha llevado a aquellos obreros a una mayor cultura y mayor bienestar que los que existen entre nosotros.100 I tot plegat s’esdevé en un context en què les habilitats professionals dels obrers espanyols són similars a les de la resta d’europeus. Tanmateix, el que sí que difereix és la classe dominant, caracteritzada per la miopia i l’estupidesa que emanen de les federacions patronals, entestada a fer servir la repressió com a fórmula per administrar el problema social, tal com Casimir Martí havia denunciat en la seva tesi doctoral,101 i alhora també caracteritzada per una ineptitud tècnica, fonamentada en la mirada a curt termini, l’explotació de les situacions d’avantatge competitiu i la vocació monopolística a la recerca de mercats captius, i el manteniment d’una intensa explotació dels treballadors com a eina d’estendre beneficis i apostar per una producció d’escàs valor afegit. El obrero siente el orgullo del perfeccionamiento de su condición, y aquí no se estimula esa virtud, tanto por no dar importancia a nuestra clase, como por la idolatría y el arcaico concepto industrial de nuestros patronos, remisos siempre y contrarios en muchos casos a la renovación de las maquinarias y los sistemas de trabajo.102 A tot això s’afegeixen la constantment denunciada feblesa de les classes mitjanes i l’excessiu pes de les Ibídem. Casimir Martí, Orígenes del anarquismo en Barcelona, Teide, Barcelona, 1959. 102. «Habla Salvador Seguí. Posición del sindicalismo...», op. cit. 100. 101. 99. «Habla Salvador Seguí; posición del sindicalismo...», op. cit. 222 223 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ activitats econòmiques de caràcter parasitari (com poden ser les bombolles immobiliàries i la capacitat del sector de l’habitatge per forçar els preus més elevats de les ciutats europees, i un tipus de comerç minorista que genera preus elevats artificialment).103 El resultat és un estat incapaç d’arbitrar interessos entre diversos grups socials, d’exercir el paper més o menys neutre que podria exigir-se a qualsevol administració, i que es doblega amb gran facilitat a les pressions de les elits econòmiques i els poders fàctics. El resultat és l’existència de lleis de protecció social (per exemple, contra l’explotació infantil, contra el treball nocturn de les dones, contra l’explotació laboral, d’assegurances obreres), sovint emmarcades en l’Institut de Reformes Socials, però que, tanmateix, resulten impotents perquè no s’imposen a les empreses, indústries i negocis. L’exemple més colpidor és el del decret de la jornada de les vuit hores, ja esmentat en el capítol anterior, que arriba després de l’èxit de la vaga de La Canadenca i que l’empresariat boicoteja fins al punt que l’Estat és forçat a incomplir les pròpies lleis que dicta. Tot plegat inspira una profunda desconfiança respecte a les institucions estatals per part dels treballadors i una manca de legitimitat als ulls de la majoria. La tendencia de todos los Estados modernos va encaminada a ampliar su intervencionismo en la vida productora de las respectivas naciones, y sólo así, dando una sensación de sentido de justicia, de equidad, se podrá llegar a las proximidades de esa paz que usted apetece y que nosotros anhelamos [...] 103. Salvador Seguí, «Los efectivos de la Confederación y su fuerza política», Vida Nueva, núm. 127 (27-IV-1922). 224 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC [...] Pero aquí no hay preparación espiritual para ello. Cada vez que los legisladores, acuciados por las necesidades de resolver un conflicto, han dado una ley de esas que llaman pomposamente leyes protectoras de los trabajadores, les ha faltado la fe en la reforma, la seguridad de su eficacia, porque les ha faltado también el convencimiento de la justicia que les inspiraba. Las leyes no han sido obra de la justicia, sino aparentes concesiones hechas a los que de momento las imponían por la fuerza de su organización o de las circunstancias en que empleaban las que tenían; pero por eso mismo ha bastado que un grupo de patronos o de plutócratas se opusiera a la recta aplicación del nuevo precepto, para que se esterilizara, para que quedara convertida en letra muerta.104 Aquí s’estableix la coincidència amb el discurs regeneracionista. Seguí identifica com un dels principals mals del país una estructura de poder en què domina el caciquisme per damunt de qualsevol altra consideració. Les estructures administratives i oficials, amb el seu sistema de partits, parlaments i lleis, són un frau, perquè les decisions es prenen directament per uns grups de poder que, respecte a les elits dels països occidentals, són clarament anacròniques i obsoletes. I, en un nivell immediat, és l’acció directa dels cacics la que imposa un determinat ordre. Un determinat ordre que sovint col·lideix amb les estructures formals del poder, que sempre acaben imposant-se a les pròpies lleis. Parlem, doncs, d’un caciquisme no tant polític, sinó patronal. En el cas de Barcelona, per exemple, la 104. «Una magnífica visión constructiva de Salvador Seguí», entrevista de Francisco Madrid, op. cit. 225 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC seva Federació Patronal, liderada per Fèlix Graupera, és la que acaba imposant el seu criteri als governadors civils i militars. I la que acaba recorrent a la guerra bruta per imposar la seva voluntat. I la que finalment conspira per tal que l’exèrcit acabi executant un cop d’estat per fer de la suspensió de garanties constitucionals un estatus permanent per desfer-se d’una CNT que ha aconseguit organitzar de manera eficient els treballadors. Seguí no s’està d’assenyalar que, malgrat l’èxit de la Federació Patronal i el seu caciquisme a l’hora d’imposar-se a les institucions, es tracta d’un grup social molt incompetent. Només cal adonar-se de com ha organitzat la bombolla industrial de la neutralitat espanyola durant la Gran Guerra. Tot aprofitant l’avantatge competitiu i les circumstàncies, la producció espanyola s’incrementa a costa de l’explotació dels treballadors, l’ús intensiu d’utillatge obsolet, l’aplicació d’estàndards de baixa qualitat i la fixació de preus excessius, fruit d’un esperit cobdiciós i curtterminista. I, encara més, l’acumulació de beneficis extraordinaris en circumstàncies irrepetibles acaba invertint-se en despeses sumptuàries i improductives, i es desaprofita una gran oportunitat per fer inversions en renovació de maquinària o recerca de nous sistemes de producció. La Barcelona neutral és una festa permanent, on la prostitució, el xampany i el luxe es disparen en la mateixa mesura que els escassos increments salarials són devorats per una deriva inflacionària incontrolable. La fi de la guerra, com calia esperar, representa una dràstica rebaixa dels beneficis i la producció, que acaben pagant els treballadors a partir d’un creixement exponencial de la desocupació i una caiguda dels nivells salarials. Per a Seguí, la conjuntura excepcional de la guerra ha permès constatar la inutilitat absoluta de la patronal i, per tant, la seva prescindibilitat com a grup. Evidentment, el reaccionarisme expressat abans i durant el període de la guerra europea es reforça a partir del moment que arriba la pau. I els conflictes de 1919, quan l’èxit de la vaga de La Canadenca comporta guanys tangibles a la classe treballadora espanyola (amb l’assoliment de la reivindicació històrica de la jornada de vuit hores), són contestats amb contundència, amb el locaut i el terrorisme patronal. És aquí quan es deixa en evidència que les classes dirigents catalanes i espanyoles no posseeixen ni un bri d’esperit liberal. I que l’Estat es troba a les mans de camarilles que actuen al servei d’interessos molt concrets. Això es veu, per exemple, en l’imperialisme forassenyat de l’actuació de l’exèrcit al Marroc, ocupat des dels inicis del segle XX, que respon a la voluntat d’explotació d’unes mines i que representa un impost de sang per a les classes treballadores, úniques que van, forçades, a una guerra colonial. Una guerra motivada per l’interès econòmic en les guerres del Riff, per restablir l’honor i el prestigi malmès a la guerra de Cuba de 1898, per satisfer les aspiracions d’ascensos professionals dins de l’exèrcit, i que empeny l’Estat a perdre homes i recursos en un conflicte sagnant i amb escassos beneficis. Tot plegat porta Seguí a denunciar la tendència del poder espanyol a emmirallar-se en una tradició carrinclona, nostàlgica de l’imperi perdut, antiliberal, clerical, «que tienen sus precursores en Carlos Quinto».105 Un poder que modela una Espanya reaccionària, ultramuntana, poc o gens apta per gestionar la modernitat i els seus conflictes. De fet, la qüestió del Marroc, que no oblidem que és el detonant de la revolta frustrada de 1909, és molt significativa pel que fa a la mentalitat del país. L’addicció a l’imperialisme, al discurs patrioter, fa evidents tant l’estupidesa com la baixesa moral dels seus dirigents. Així com al llarg del conflicte colonial cubà l’opinió de les elits 226 105. Salvador Seguí, «El círculo de sangre y oro», Vida Nueva, núm. 25 (29-XII-1921). 227 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC econòmiques, socials i culturals era majoritàriament favorable al manteniment de l’esclavitud i les possessions ultramarines —amb la notable excepció dels republicans de l’entorn de Pi i Margall—, al llarg del període en què Seguí és actiu pràcticament ningú amb accés a l’opinió publicada protesta contra la intervenció a l’Àfrica. Entre els dissidents només hi ha els anarquistes i alguns republicans i independentistes catalans, que s’oposen activament a l’ús de la classe obrera i camperola com a carn de canó en una guerra infame. es desposseeix d’humanitat els sindicalistes, en què els treballadors no es consideren com a homes blancs, en què fins i tot resulta difícil distingir entre classisme i racisme, atès que la Federació Patronal no considera com a interlocutors vàlids els delegats dels treballadors. Una guerra en què les execucions extrajudicials —amb assassinats per encàrrec i l’ús de la llei de fugues— són el pa de cada dia, així com les deportacions, les tortures i els empresonaments arbitraris sense judicis. De fet, Seguí mateix és un exemple de com s’apliquen tot aquest conjunt de mesures. Enfront d’aquesta Espanya amb mentalitat inquisitorial, nostàlgia imperial i, per tant, rendista i decadent, Seguí reivindica la memòria foral. Una memòria foral en el sentit d’unes corts amb representació social que estableixin límits al poder reial, a l’autonomia municipal (que, per cert, és un concepte que Kropotkin reivindica en els seus escrits), a la història dels comuners de Castella, a l’autoorganització popular enfront de l’autoritarisme arbitrari i absolutista que impera a l’Estat.107 A aquestes circumstàncies de no-respecte sistemàtic dels drets de l’home i del món liberal sorgit arran de les revolucions nord-americana i francesa, s’oposa el genuí esperit liberal que posseeix l’anarquisme com a herència il·lustrada. Tanmateix, a l’Espanya oficial trobem la incapacitat dels polítics d’esquerres per inspirar o fer complir aquests principis liberals. Al capdavall, els drets inalienables de l’individu són concebuts per l’Estat com una concessió graciosa, atorgada sense gaire convenciment. Perquè manca una mentalitat que consideri com a ciutadà el que només es percep com a súbdit, que consideri el treballador com a subjecte en comptes de com a objecte. Com a solució, el Noi del Sucre proposa no fer un tomb liberal —atesa la impotència i la manca de fe dels Y en África hemos depositado, tal vez, el germen de una parodia de guerra de treinta años, que quién sabe si en el próximo reinado no nos obligará a firmar una nueva paz de Utrech. Así podemos tener en la Península, a imitación de los del Santo Oficio, tribunales que, al margen del Código, sin actuar legalmente, sin que sus oficiantes usen toga ni distintivo alguno, y sin que se les pueda encausar por prevaricación, pues la razón de su clandestinidad lo impide, condenan y torturan y hasta aplican la pena capital.106 És evident que aquí Seguí estableix paral·lelismes entre la guerra del Marroc, on s’actua al marge de la legalitat internacional i ignorant les convencions de Ginebra, i la guerra social que impulsa una patronal que gaudeix d’impunitat a l’hora d’aplicar la violència indiscriminada contra el sindicat. Una guerra, en aquest sentit, que segueix les mateixes no-normes que el conflicte colonial. Una guerra feta sota paràmetres institucionals, en què la patronal actua amb fanatisme ideològic, en què 106. 228 Ibídem. 107. Ibídem. 229 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC pocs liberals amb un cert paper en un estat endarrerit i reaccionari—, sinó un tomb llibertari. Seguí creu que només l’anarquisme, organitzat i conformat de manera potent pel sindicalisme, permetrà a Espanya assolir un nou estadi evolutiu, que permeti acostar-se al nivell dels estats europeus més capdavanters. En altres termes, podem parlar d’un Salvador Seguí que té un projecte regeneracionista mitjançant l’assumpció, per convicció, de les teories i pràctiques llibertàries. dels textos més reproduïts del sindicalista és la seva coneguda conferència a l’Ateneu de Madrid el 4 d’octubre de 1919, que diu: La qüestió de Catalunya S’ha escrit molt sobre l’actitud de Salvador Seguí respecte a la qüestió nacional. El tema era polèmic aleshores (hem d’entendre que ens trobem en un context de maduració lligat a la crisi social del moment i, per tant, de crisi interna del catalanisme), ho fou en les etapes en què la figura del sindicalista fou recuperada i reivindicada, i ho continua essent ara, quan se li pretenen atribuir posicionaments respecte a aquesta qüestió que, si atenem els textos originals i la lectura ponderada, podríem qualificar d’ambigus. En alguns casos, Seguí ens és presentat com a partidari de la independència de Catalunya (en un moment, finals de la Primera Guerra Mundial, en què assistim a una veritable «primavera dels pobles i l’eclosió de nous estats, fruit de la descomposició dels imperis europeus»). En d’altres, Seguí apareix com un internacionalista emmarcat en un federalisme ortodox (que caldria que fos concebut com a estrictament pimargallià, malgrat el desconeixement significatiu de les tesis del republicà barceloní en les lectures actuals).108 En tot cas, és evident que un 108. Observatorio Metropolitano de Madrid, Xavier Diez i Col·lectiu Ví- 230 A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per abatre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, ric, L’aposta municipalista. De les bullangues a les lluites actuals pels municipis lliures a Catalunya, Virus, Barcelona, 2015, p. 131142. Pi i Margall defensava un federalisme llibertari, en què els individus es federaven lliurement per constituir institucions municipals, els municipis es federaven en nacions «naturals» (això és, d’acord amb la lògica romàntica dels pobles) i, aquestes, en una federació mundial. Ara bé, tots aquests pactes eren sempre revocables en funció de la voluntat dels pobles. En una traducció contemporània, el federalisme implicava inequívocament el dret d’autodeterminació, de separació, d’unió i de secessió. 231 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la 232 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.109 Xavier Domènech ens recorda al seu llibre Hegemonías que aquest text fou reconstruït el 1949 per Pere Foix, col·laborador i biògraf de Seguí a l’exili, i va ser publicat el 1957 al seu llibre Apòstols i mercaders. El discurs original, en canvi, fou publicat a España Nueva pocs dies després de que fos pronunciat, amb uns termes, unes paraules i un to diferents. No coincideixen les paraules concretes, però sí els conceptes i el sentit. És probable que la reconstrucció del discurs de l’Ateneu feta trenta anys després, i ben segur que sense documents o apunts originals, i amb el filtre de la memòria i una història posterior convulsa, condicionessin la mirada de Foix: la transformació del catalanisme posterior en una bifurcació entre el catalanisme burgès de la Lliga —i les traïcions que significa la seva implicació en la dictadura de Primo de Rivera i el suport tàcit a Franco— i el separatisme de Macià, al qual cal afegir l’hostilitat de l’Estat contra la restauració de la Generalitat, l’agra reacció hispànica contra l’Estatut de 1932, l’assetjament contra l’autonomia catalana, culminada en la seva suspensió el 1934, i la brutal repressió franquista posterior. També és veritat que els seus col·laboradors 109. Foix, Apòstols i mercaders, op. cit., p. 99-101. 233 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC organizada, que está bajo los auspicios de la Liga regionalista. [...] La Liga regionalista ha pretendido, y en parte ha logrado, dar a entender a toda España que en Cataluña no hay otro problema que el suyo: el regionalista. Esta es una falsedad; en Cataluña no existe otro problema que el que existe en todos los pueblos libres del mundo, en toda Europa; un problema de descentralización administrativa que todos los hombres liberales del mundo aceptamos; pero un problema de independencia nacional, un problema de autonomía que esté lindante con la independencia no existe en Cataluña porque los trabajadores de allí no queremos, no sentimos ese problema, no solucionamos ese problema bajo esas condiciones. (Aplausos.) Que se dé, no ya la autonomía, que ésta después de todo es aceptable: que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabéis quiénes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no; de ninguna manera; nosotros nos entenderíamos muy bien y pronto con la burguesía catalana. ¿Sabéis, repito, quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Los mercaderes de la Liga regionalista; la misma burguesía catalana, que está dentro de la Liga regionalista, sería la que no aceptaría de ninguna manera la independencia de Cataluña.110 més propers, companys de viatge i persones amb qui va compartir confidències, coneguessin el pensament més profund i íntim del de Tornabous sobre el tema i autoritzessin una reconstrucció com la que apareix en el text anterior. També és cert que el text que reproduïm a continuació sembla més un discurs taquigrafiat (amb repeticions, reiteracions i estructura d’espontaneïtat oral) i és possible que estigués influït per un auditori madrileny, que no acaba de comprendre les subtilitats de la situació catalana i que posa més èmfasi en les qüestions socials i en les disputes polítiques i socials amb la burgesia catalana i la seva representant, la Lliga, que no pas en la lectura nacional i la possibilitat de trencar amb la monarquia per la via d’una República Catalana. El text d’España Nueva diu exactament: Se habla, con demasiada frecuencia por cierto, de los problemas de Cataluña ¿Qué problemas de Cataluña? En Cataluña no hay ningún problema; el único problema que pudiera haber planteado en Cataluña está planteado por nosotros; pero el problema que está planteado por nosotros no es un problema de Cataluña, es un problema universal. Cuando han venido aquí las representaciones organizadas de la burguesía catalana a hablar de problemas de Cataluña, no han hecho más que desviar la opinión y decir cosas que no se ajustaban a la realidad de los hechos. En Cataluña —hay necesidad de decirlo así— existe otro problema que el nuestro, y éste he dicho ya anteriormente, que no es problema de Cataluña que es de España y es universal. En Cataluña no hay problema catalán, porque allí solamente siente ese problema la burguesía 234 En certa manera, la seva valoració en el text original (el que probablement es deu acostar més a la realitat literal de 110. Text reproduït a Elorza, Artículos madrileños..., op. cit., p. 49-50. 235 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC les seves paraules) és imbuïda, fins i tot obsessivament, per la seva animadversió respecte a la Lliga i els seus representants, que, a diferència del públic madrileny, coneix millor i hi té una experiència directa, i sens dubte molt poc positiva. Manuel Cruells ho considera així. En la seva biografia, analitza la relació que Seguí va tenir amb la burgesia catalana, la força política que la representa, i amb algunes de les personalitats que la van liderar. Tot i que no hem localitzat fonts que indiquin cap relació amb Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), atès que aquest mor prematurament abans que Seguí acumuli protagonisme i sigui identificat com a líder sindical, és molt possible que aquest tingués una pèssima imatge del primer president de la Mancomunitat. Cal recordar que Prat de la Riba encapçala la campanya «Delateu!» per organitzar la caça i repressió dels participants en la Revolució de juliol de 1909, fonamentalment anarquistes i sindicalistes, que són afusellats, empresonats, deportats, privats dels seus mitjans de vida i durament reprimits. Sí, en canvi, és possible alguna mena de relació amb Francesc Cambó (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947), el camaleònic líder de la Lliga que no tenia problemes, si calia, a cercar suport a tort i a dret per assolir els seus objectius polítics, com quan va intentar convèncer Francesc Ferrer i Guàrdia d’integrar la seva escola racionalista en els seus projectes d’escola catalana.111 Sembla que la negativa de l’anarquista i maçó va inspirar una hostilitat cultural contra el món llibertari que no va fer altra cosa que aguditzar-se amb el pas dels anys. La relació entre Seguí i la burgesia, entre la CNT i la Lliga, semblava condemnada a una hostilitat mútua. La voluntat d’una societat sense classes, per una banda, i el projecte «classicista» (alhora que classista) del noucentisme burgès, l’imperialisme, la civilitat i altres vessants elitistes que projectava el catalanisme conservador, havien necessàriament de col·lidir intel·lectualment, encara que els xocs semblaven més aviat físics. Per a Cruells, no hi ha cap dubte. Considera 111. 236 Xavier Díez, «El projecte Ferrer», op. cit., p. 509. ambdós [la Lliga i Cambó], el partit polític i el seu dirigent, enemics mortals del proletariat català.112 El conflicte present a Catalunya, com relata Seguí, no és nacional, sinó social. I, en aquest conflicte, la burgesia identifica el sindicalisme com a enemic que cal batre. Literalment! Al llarg de la dècada anterior al discurs de Madrid, el proletariat català és exclòs com a agent polític i social. És una massa exclosa, a la pràctica, de drets polítics i socials. Al llarg d’alguns anys, el republicanisme de Lerroux tracta d’enquadrar-lo en un partit que, en realitat, funciona com un moviment. Alhora, el Partit Radical actua com a agent per neutralitzar un catalanisme polític que es va articulant a partir d’una convergència de personalitats destacades, grups d’opinió, diaris i partits, que van conformant, basant-se en l’erràtica i miop política de l’Estat, la Solidaritat Catalana del 1906. Tanmateix, la direcció del moviment cada vegada és més conservadora i en mans de Francesc Cambó. Paral·lelament, la classe treballadora troba la fórmula que resulta més eficaç per defensar els seus interessos, el sindicat únic, en un context social en què la burgesia catalana no només menysprea, sinó que combat amb mitjans de guerra bruta, els seus activistes. Segons Cruells, per a Salvador Seguí es tractava gairebé d’una espècie de ressentiment personal, car 112. Cruells, Salvador Seguí, op. cit., p. 170. 237 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ quan ell aconseguia canalitzar els obrers dintre d’un sindicalisme revolucionari [...] possibilista, enfront seu trobà una burgesia tancada, miserable, agressiva, que no tenia cap inconvenient a emprar tots els mètodes de la violència.113 I aquests mitjans incloïen el sometent, grups armats de patrons i classes mitjanes altes que actuen com a auxiliars de la policia i que intervenen per reprimir violentament la dissidència social. El sometent és obra gairebé personal de Cambó, el qual hi participa activament amb un fusell a la mà pels carrers de Barcelona. I és en aquest context de la segona dècada del segle XX que s’evidencia la descomposició del sistema de la primera Restauració, quan la Lliga troba l’oportunitat de forçar mitjançant un pacte polític la Mancomunitat, en un primer intent d’articular institucionalment Catalunya, i a partir de la crisi constitucional de 1916-1917 d’intentar assolir un projecte d’autonomia política. Aquesta és l’obsessió de la Mancomunitat, especialment a partir del moment en què Puig i Cadafalch ocupa la seva presidència el 1917 i els seus homes de la burgesia conservadora catalana, a partir de les independències que sorgeixen aquell mateix any114 i dels catorze punts de Wilson,115 que inclouen el dret Ibídem, p. 171. Finlàndia (1917), Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Lituània, Letònia, (1918), Ucraïna (1919) i Irlanda (1919-1921). 115. El 8 de gener de 1918 el president nord-americà Woodrow Wilson fa un discurs en què estableix catorze punts que haurien de regir el món després de la Gran Guerra, en una mena de nou ordre que hauria d’impedir un nou conflicte d’abast mundial. Aquests catorze punts, que es van fer servir com a arma diplomàtica al Tractat de Versalles (1919), eren un programa consistent a assegurar la diplomàcia oberta sense tractats secrets, la llibertat de comerç i de navegació, la eliminació de les barreres eco- 113. SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC a l’autodeterminació, hi veuen una finestra d’oportunitat. La Lliga i Cambó (aleshores compromès en els diversos governs de la monarquia) comencen a elaborar un projecte d’autonomia per a Catalunya que pren forma a partir d’unes bases redactades el novembre de 1918. Un projecte que topa amb una agressiva campanya contrària a la premsa de Madrid i que complica les promeses que havien fet el rei Alfons XIII i alguns membres del Govern. Finalment, el projecte d’autonomia, després d’una gran campanya d’agitació, fou redactat per diversos sectors del catalanisme, va ser ratificat per una assemblea de la Mancomunitat el gener de 1919 i va ser rebutjat a les Corts espanyoles poques setmanes després. Tot plegat, mentre era a punt d’esclatar la vaga de La Canadenca i l’agitació social barcelonina acabava de complicar una situació política ja molt embolicada. Així, el que envolta la famosa conferència de l’Ateneu de Madrid explica aquest joc d’ambigüitats i animadversió respecte a Cambó i la Lliga. Perquè, paral·lelament al projecte d’autonomia (en un context en què aquest concepte era molt diferent de com l’entenem en l’actualitat, atès que s’aplicava de manera igual als casos irlandès, bàltic o polonès), es forja l’organització del Sindicat Únic amb prou força per exigir a les classes patronals catalanes negociar millores tangibles de manera directa. Tanmateix, les organitzacions empresarials no accepten cap mena de diàleg, no toleren la sindicació dels treballadors, exclouen 114. 238 nòmiques, la reducció i control de l’armament, la desaparició progressiva dels imperis colonials, la finalització de la intervenció a la Rússia revolucionària, la restauració de Bèlgica, el retorn d’Alsàcia-Lorena a França, el reajustament de les fronteres entre Àustria i Itàlia, la dissolució de l’Imperi otomà, l’acabament de l’ocupació austrohongaresa dels països balcànics, el respecte pel principi d’autodeterminació de les nacions sense estat i la creació d’una associació de nacions per resoldre els conflictes internacionals. 239 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ expressament els afins a la CNT i comencen a organitzar els anomenats sindicats lliures, organitzacions dirigides directament pels fabricants. La guerra bruta organitzada a partir de l’èxit de la vaga de La Canadenca, els locauts, la repressió amb l’acció armada del sometent i la creixent contractació de sicaris per assassinar o amenaçar els líders sindicals, impedeixen tot pont de diàleg i forneixen l’animadversió mútua entre sindicalistes catalans i classes burgeses catalanistes. Tot plegat estableix una divisió social que marca un període sagnant i que, per l’amenaça revolucionària, empeny la burgesia catalana a cercar en la dictadura un aixopluc que, al seu torn, va en contra del somni autonòmic. Cruells també reprodueix un text molt interessant de Seguí que mostra la seva opinió sobre la burgesia catalana, de la qual qüestiona el sentiment catalanista i a la qual retreu el capteniment durant la guerra mundial. La Lliga, saturada i enormement influenciada per la immoral realpolitik, importada d’Alemanya, ha corromput la moral col·lectiva de Catalunya i ha desviat el geni de la raça, impedint que complís la seva més alta missió històrica —realitzar la Confederació Ibèrica— en apartar-la de la civilització greco-llatina, millor mediterrània, que fou la que li va donar forma i esperit. Aquest crim, judaic en la seva essència, s’ha d’imputar principalment a Cambó, el geni dolent de la política catalana primer, i de l’espanyola després. L’intent de germanitzar Catalunya havia de fracassar necessàriament, però no sens deixar abans en el cos social la suficient dosi de verí per a embrutir el clar corrent per on s’escorrien 240 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC els nostres esforços. Per això hi ha la necessitat imperiosa de girar els nostres ulls vers les gestes locals, principalment aquelles de les quals es podien considerar tipus perfecte les famoses corts d’Aragó. [...] Voler fer l’home esclau de les coses és el propòsit de la Lliga. Catalunya rica i els catalans esclaus és, en la pràctica, la divisa que defensa: però a això nosaltres hi oposarem el nostre concepte més humà i més en harmonia amb el temps, que considera fals tot progrés que no serveixi per a ascendir a la humanitat un grau en el seu afany de dignificació.116 És a dir, Seguí destaca la intervenció de Cambó com a suport logístic dels alemanys en la Gran Guerra, tant a partir dels negocis que hi feien els fabricants catalans en la Barcelona neutral com pel que fa a l’admiració intel·lectual del model germànic, basat en els conceptes de disciplina, jerarquia i obediència. Al llarg del conflicte europeu, una gran part de les societats catalanes i espanyoles havien quedat dividides. Els sectors més conservadors, incloent-hi l’exèrcit i bona part de l’alta burgesia, feien majoritàriament costat al bloc de les potències centrals, en el sentit que aquestes projectaven un seguit de principis autoritaris i d’ordre social en què el culte a la pàtria i al poder s’imposava, aparentment, a la reivindicació social. Entre els republicans i un sector de llibertaris, en canvi, es debatia entre el suport als aliats i una neutralitat pacifista. De fet, el posicionament de personatges com Piotr Kropotkin, Charles Malato i Ricardo Mella amb els aliats era prou compartit en el sentit que els estats que combatien contra els imperis centrals mantenien, ponderadament, una actitud de major 116. Quemades, Salvador Seguí, op. cit., p. 173. 241 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC respecte envers les llibertats polítiques i cíviques.117 D’altra banda, Seguí, que havia tractat de mantenir la neutralitat, va denunciar un intent de suborn per part d’un tal Pierre dels serveis secrets alemanys, per tal que incités moviments vaguístics en empreses que treballaven per als aliats, o per rebre diners per al diari Solidaridad Obrera. Un intent de suborn que ell identifica com a provinent dels germanòfils, en connivència amb la policia (i, per extensió, amb el nucli de Cambó i la Lliga).118 Aquestes dures qüestions en què intervenen el sindicalisme, la patronal, el món dels negocis i els diversos serveis d’espionatge de les potències belligerants, van generar una gran confusió i resulta difícil distingir la informació de la propaganda i els fets de les intencions. La capital catalana era aleshores un espai de confrontació on diversos interessos divergien de manera violenta. Un ambient que Eduardo Mendoza recull en la novel·la La verdad sobre el caso Savolta.119 El cert és que la conflictivitat social, veritable preguerra civil als carrers de Barcelona, esdevé l’eix de la disputa entre uns treballadors organitzats amb èxit en la CNT i un empresariat políticament afí a una Lliga que cerca assolir un nou estatus en el si de la monarquia hispànica. Per la seva banda, la Lliga, representant de l’alta burgesia catalana, és dependent d’unes forces repressives que, d’una banda, menyspreen profundament el catalanisme (al qual consideren una mena d’alta traïció a la pàtria) i, de l’altra, senten un veritable pànic davant la classe obrera organitzada. L’Estat juga a l’ombra de dos espectres recents: el primer, la pèrdua de les Antilles, on detecten discursos autonomistes semblants, i les revoltes independentistes irlandeses (1916 i 1919) o les independències bàltiques i poloneses (1918-1919); el segon, la Revolució Soviètica (1917), la revolta espartaquista i hongaresa (1919) i les ocupacions de fàbriques a Itàlia (1918-1919). En altres termes, un triangle viciós amb tres vèrtexs: CNT, Lliga i règim de la Restauració. Tres contendents amb objectius incompatibles entre si i sense gaire capacitat, voluntat o experiència d’entesa. En aquest context, Salvador Seguí, d’acord amb el testimoni posterior de Salvador Quemades, considera la Lliga com el pitjor enemic del sindicalisme. Necessita transmetre al públic madrileny que la Lliga no representa Catalunya, sinó que pretén fer servir el discurs de l’autonomia amb la intenció de controlar la societat catalana i modelarla al seu gust, per tal, també, d’establir unes regles del joc encara més negatives per als treballadors catalans. És per això que mostra desconfiança i té el sentiment personal que els treballadors expressen una catalanitat natural, mentre que la Lliga organitza un catalanisme com a estratègia política que busca acumular poder.120 En la biografia escrita per Cruells també s’esmenten els intents de Puig i Cadafalch, aleshores president de la Mancomunitat, per sumar la CNT a la campanya per l’autonomia de 1919. Valero, enllaç amb el sindicat, va contestar en nom de l’organització que veia difícil la col·laboració si persistia el sometent com a braç armat de la Lliga. L’historiador barceloní narra a continuació que Seguí, en el míting al Teatre Bosc de Barcelona durant la primera quinzena de gener, en el moment de fer públic el posicionament de l’organització respecte a aquesta qüestió, va dir: Ricardo Álvarez, «Los anarquistas ante la Primera Guerra Mundial. El debate entre aliadófilos y pacifistas», Polémica, núm. 50 (1992). 118. Salvador Seguí, «Confidentes, germanófilos y policías. Los peligros de la conciencia urbana. Entrevista con el diablo», Solidaridad Obrera (5-II-1917). 119. Eduardo Mendoza, La verdad..., op. cit. 117. 242 120. Quemades, Salvador Seguí, op. cit., p. 2. 243 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ [...] en el domicili d’un títol nobiliari expresident del Fomento de Trabajo Nacional [probablement Josep de Caralt],121 s’havia celebrat una reunió per a recollir diners per pagar els pistolers que havien d’assassinar sindicalistes i Cambó hi havia assistit.122 En altres termes, l’animadversió respecte a la Lliga i la seva política de repressió sindical condiciona totalment la percepció sobre la qüestió catalana. Al desembre de 1921, dos anys després de la seva conferència a l’Ateneu de Madrid, Seguí escriu des del seu empresonament al castell de Maó unes reflexions retrospectives sobre l’articulació del catalanisme en la dècada anterior. Atès el fracàs del procés i l’experiència recent de descomposició del catalanisme i agreujament de la problemàtica social, la lectura dels fets que fa no sol ser gaire tinguda en compte pels biògrafs. Seguí interpreta el procés protoautonòmic iniciat amb la Mancomunitat com el fracàs de l’Estat a l’hora d’intentar resoldre raonablement el problema social, això és, amb un conjunt de polítiques protectores similars a les que els països europeus centrals utilitzen per administrar i canalitzar les reivindicacions socials: polítiques protectores de les llibertats individuals i d’associació, i algunes dosis de polítiques socials que apaivaguin el descontentament popular. Segons Seguí, la Lliga va convèncer l’Estat, que no entenia gaire bé la crisi social, que les elits catalanes estaven en condicions d’administrar-la millor. Així, Maura va cedir la Josep de Caralt i Sala, comte de Caralt (Barcelona, 1862 – Sant Andreu de Llavaneres, 1944), industrial i polític, ministre de Finances durant el regnat d’Alfons XIII, membre de la Lliga entre 1915-1919 i posteriorment de la Unión Monárquica Nacional, fou president del Foment entre 1913 i 1917. 122. Ángel Pestaña, El terrorismo en Barcelona, Tarragona, 1920, p. 3. 121. 244 SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC Mancomunitat al catalanisme conservador i aquest va tractar de resoldre la conflictivitat creant el sometent, en una estratègia de subcontractació de la violència i d’intensificació de la repressió. I aquí neix un nou fracàs, en el sentit que això acaba atiant la violència i complicant encara més el problema: Maura fue el que antes se dejó seducir, y dio la Mancomunidad. Este primer paso, torpe, trajo los demás consigo al aumentar el poder de la Lliga. De allí se fue al Somatén. Y del Somatén a la pretensión ridícula de acabar en Cataluña con el problema social; pero de una forma cuya experiencia política habría de decirles que es impossible.123 És a dir, per a Seguí hi ha un triple error en la conformació de la Mancomunitat i el projecte lligaire d’autonomia: l’error d’aliar-se amb el catalanisme conservador, l’error d’haver deixat poder a una Lliga caracteritzada pels seus prejudicis de classe, per administrar-lo, i l’error de mirar-se la qüestió social des de la pròpia miopia política. Això, acompanyat de la incapacitat (i absència de voluntat) d’anàlisi respecte al problema social, radicalitza la Lliga i propicia que la situació es descontroli. Això té com a conseqüència la deslegitimació de la Lliga i el seu entorn com a autoritat i, per tant, com a representació de Catalunya. Si més no, entre els sectors obrers que són, com Seguí, d’una catalanitat «natural» i es troben que els sectors més reaccionaris monopolitzen, cap a finals dels anys 1910 i principis de 1920, la representació política del catalanisme. Set mesos després d’escriure el seu article, el 1922, en una etapa de màxima intensitat del terrorisme patronal, 123. Salvador Seguí, «La ficción catalanista», Vida Nueva (15-VII-1922). 245 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC Seguí continua expressant la seva decepció sobre la monopolització del projecte catalanista per part de la burgesia catalana. Evoca les maniobres de la Lliga i el seu líder, Cambó, al llarg de 1917, quan la crisi constitucional propicia una assemblea de parlamentaris que, si bé en un principi pretenia enderrocar el règim i encetar un procés constituent per fer front als problemes irresolts pel règim de la Restauració (el problema social, la instauració d’un sistema democràtic i l’autonomia per a Catalunya), finalment acceptà integrarse en un govern d’unitat nacional que va liquidar el sistema bipartidista de 1876. Això, en el context ja esmentat de revolucions socials i processos d’emancipació nacional europeus en curs, va significar una gran decepció i fou percebut com la crònica d’una traïció anunciada per part de Cambó (i la Lliga). Seguí interpreta les maniobres del catalanisme conservador com una operació de seducció capaç d’aplegar republicans, liberals i socialistes, i fins i tot de temptar una CNT que en un principi estava a l’expectativa. Tanmateix, vist de manera retrospectiva, l’acció de Cambó és vista com un engany i, en aquest sentit, l’opinió de Seguí no és gaire diferent de la que inspira altres dirigents republicans com Macià que, certament, alimenten un gran desprestigi del catalanisme com a actor polític.124 Aquesta traïció de Cambó propicia, en aquest context dels primers anys de la dècada de 1920, el ressorgiment del lerrouxisme, la unió monàrquica nacional i la descomposició d’aquest catalanisme conservador. Al republicanisme i el catalanisme d’esquerres (en aquest cas, inequívocament separatista, com el de Francesc Macià) encara li falten alguns anys per tal d’articular-se i aconseguir l’hegemonia del moviment. Tot i això, la visió de Seguí de mitjan 1922 és la constatació del catalanisme conservador com una ficció. I alhora constata que el que ha fet la Lliga ha estat una apropiació indeguda d’un catalanisme que ell projecta com a combatiu i igualitari, en certa manera trencador pel que fa als seus plantejaments teòrics i una certa estètica, tot anticipant-se al que van protagonitzar una dècada després bona part dels de la seva generació, com el mateix Lluís Companys. 124. Ibídem. 246 El catalanismo es ya una ficción. No está en él el espíritu combativo del pueblo catalán. No está en él el ideal catalanista puro, que adulteró con las combinaciones ministeriales. No tiene la mayoría representativa. No posee la confianza de ninguna clase, ni siquiera de las más reaccionarias. No tiene nada. El catalanismo es una ficción que mantiene el favor oficial. El catalanismo es algo que vive a expensas del Estado, y que éste, en su inconsciencia, fortalece, cuando le sería más cómodo y más saludable arruinarlo en absoluto.125 Seguí, pimargallià Amb totes aquestes informacions, lectures, referències i accions, si haguéssim de buscar una etiqueta per explicar el posicionament de Seguí respecte al fet nacional català, hauríem de recórrer a la filosofia política de Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901). Inspirador del federalisme, home on trobem la confluència entre els inicis del pensament anarquista i el republicanisme, forjador, paral·lelament amb Pierre Joseph Proudhon, del principi federatiu, és a dir, de l’articulació del poder territorial des 125. Ibídem. 247 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC del més profund respecte a la sobirania individual i les identitats col·lectives, Pi i Margall influeix poderosament en bona part del catalanisme d’esquerres i alhora gaudeix d’un gran prestigi entre el món llibertari, assolit tant per les idees defensades com per la coherència en el seu capteniment polític. Per a Manuel Cruells, Seguí es caracteritza per una catalanitat natural, tan preocupat com Pi i Margall per l’articulació entre identitat i raó política.126 Això és per un caràcter antielitista (que, traduït en el seu context, vol dir antinoucentista) i una catalanitat obrera, gens fingida, que el porten a fer servir el català en els seus discursos (fet que contrasta amb l’ús del castellà en la retòrica del republicanisme radical) i que s’expressa de manera desacomplexada a l’hora de defensar els seus punts de vista i la seva orientació nacional.127 El prestigi de Pi i Margall entre els llibertaris es fonamenta en dos eixos: la seva coherència com a polític i el pòsit llibertari que roman en bona part de la seva filosofia política. La seva coherència es constata quan, al capdavant de la Primera República, dimiteix per evitar haver de reprimir les insurreccions cantonalistes (molt influenciades per l’internacionalisme bakuninià) i haver intentat implantar un federalisme en què els municipis lliures fossin la base d’una organització política igualitària. La seva filosofia política s’emmarca en una crítica profunda a l’organització jeràrquica, l’opressió política i econòmica i les inconsistències dels règims liberals, en obres com La reacció i la revolució (1854) i amb les coincidències amb les idees de Proudhon sobre el principi federatiu.128 El principi federatiu, existent tant a Proudhon, com a Bakunin, com a Pi i Margall, proposa una relació de poder en què l’individu, com a fonament social, és inviolable i dipositari de drets inalienables com ara la llibertat, la igualtat, la solidaritat i el dret al benestar. L’organització primigènia de l’individu és el municipi lliure, on cadascú coopera per assegurar i gaudir els béns i serveis que fan possibles la llibertat i una igualtat que, més enllà de la retòrica política, pren una inalienable dimensió econòmica a còpia de cooperació i reciprocitat. És en el si dels municipis on els individus organitzen i distribueixen la producció. A continuació i amb el benentès que una sola localitat no pot garantir tot el que pot ser necessari per gaudir d’una vida digna, s’estableixen pactes finalistes entre municipis i localitats des d’un rigorós pla d’igualtat, i fins a un límit que Pi i Margall considera que defineixen les regions naturals, és a dir, les que comparteixen uns lligams culturals, una llengua i una identificació dels seus ciutadans. És aquí on el federalista barceloní coincideix amb Seguí: en una Catalunya com una realitat nacional i un estat federat, que al seu torn es pot federar, també en pla d’igualtat pel que fa als drets i les obligacions i amb una autonomia absoluta, amb altres nacions ibèriques (on inclou Portugal, car els federals i els llibertaris comparteixen una visió iberista), que al seu torn han de bastir una federació universal. A diferència de la versió tergiversada que en l’actualitat, i per conveniència política, es té del federalisme, l’original parla de sobirania absoluta d’individus i municipis, no d’estats (concepte, d’altra banda, contrari a la filosofia llibertària), en què tota relació es fonamenta en pactes lliures, transitoris i revocables en funció de les necessitats dels individus o les col·lectivitats. En altres paraules, una federació que reconeix el dret a unir-se per mutu acord i a separar-se unilateralment. Cruells, Salvador Seguí, op. cit., p. 210. Buenacasa, op. cit., p. 93-96. 128. Xavier Diez, Observatorio Metropolitano i Col·lectiu Víric, L’aposta municipalista, op. cit. 126. 127. 248 249 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC És així com hem d’entendre algunes referències que Seguí fa a les Corts d’Aragó (com a contrapoder respecte a les monarquies, considerades essencialment corruptes) o a l’iberisme. Seguí considera l’Estat espanyol com una rèmora, com una institució essencialment tòxica, com un conglomerat d’interessos que pretenen establir opressions: opressions polítiques, de classe i de nació. És per això que veu amb bons ulls la seva dissolució en estats, a la manera que Pi i Margall exposa a Les nacionalitats. En aquest sentit, el federalista, que viu en una època en què els estats tendeixen a unificar-se (és el cas d’Itàlia i Alemanya) amb l’objectiu de resultar més forts econòmicament i militarment de cara a la competència en els processos de colonització d’Àfrica i Àsia, només veu la independència com a improbable per la dinàmica geopolítica del moment. En canvi, veu desitjable una disgregació política en funció de factors culturals o nacionals. Al cap i a la fi, coincideix en el seu parer amb Bakunin, que sempre aposta per les nacions oprimides i els processos d’emancipació nacional, com és el cas coetani de Polònia. Per a Bakunin, l’estat no és la nació, sinó una abstracció metafísica de la pàtria. Tanmateix, el patriotisme no és altra cosa que una expressió distorsionada dels sentiments col·lectius d’una minoria beneficiària del control dels mecanismes de poder polític i administratiu. En canvi, els sentiments nacionals, de la mateixa manera que succeeix amb les identitats individuals, esdevenen principis naturals inherents a tota existència i, com a tals, han d’ésser respectats. En el cas de l’anarquista rus, se sent pròxim a les nacions oprimides, com pot ser el cas de la nació polonesa respecte a l’imperi tsarista, o el dels grecs respecte a l’imperi otomà, perquè considera que les lluites d’emancipació nacional són equivalents a les d’emancipació social. La llibertat, bandera fonamental d’una filosofia liberal com l’anarquisme, no admet adjectius. Es considera globalment. És, doncs, en aquestes coordenades ideològiques on Seguí es troba. Espanya no és una nació. Fins i tot és discutible que sigui «només» un estat. És, abans que tot, un imperi en descomposició. I ho és, no únicament perquè encara el 1917-1923 no ha paït el trauma del desastre del 1998, sinó perquè, contràriament al sentit comú més elemental, reincideix i participa en l’esbojarrada aventura colonial africana. Una aventura que comporta guerres absurdes on el proletariat és mobilitzat per morir o matar en interès d’una minoria. És un estat en el sentit que es troba al servei d’una minoria política, social i nacional i que, per tant, es fonamenta en una triple opressió: política, de classe i de nació. I és una situació de descomposició en què, si bé des de la seva concepció sindical i llibertària es vol posar fi a la vella i caduca monarquia (amb una entesa federal on el poder sigui exercit des de la base, on es prenguin decisions que beneficiïn el conjunt de la societat sense privilegiar cap classe per damunt d’una altra i on l’estructura política es fonamenti en una addició de nacions «naturals» en un sentit de profunda igualtat). En canvi, Seguí es mostra profundament desconfiat respecte a altres minories polítiques que voldrien substituir el cim (o els cims) de les piràmides estatals. Una desconfiança respecte a uns republicans que voldrien substituir el sistema de la Restauració per una república a l’estil de la Tercera República Francesa, que busquen fer la maquinària estatal (i les seves cadenes d’opressions) més eficaç; respecte a un socialisme-comunisme que pretén substituir una dictadura de classe per una altra dictadura d’una altra classe (encara que aquesta classe sigui el proletariat); i respecte a una nació que pugui ser dominada per una altra minoria que vulgui construir un altre estat per establir un nou control opressiu sobre la resta de la societat. És aquí on podem entendre, en una dimensió més metafísica, aquesta aversió al nacionalisme organitzat. Seguí 250 251 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ SEGUÍ: EL PENSAMENT POLÍTIC universalista, la qual cosa no li impedia, ni de bon tros, l’afirmació d’una particularitat collectiva pròpia. Per això acceptava el federalisme que, partint de l’individu, en forma de pacte ascendent, arribava fins aquesta mena de germanor universal. Per això, també, seguint fidel a la seva ideologia, les seves relacions, les seves amistats i la fidelitat que els demostrava, es troben entre els homes d’un republicanisme federal, que és el propi dels partits esquerrans en el primer quart del nostre segle [el XX] a Catalunya, i que, per la seva part, almenys la majoria, representaven una «prolongació de simpaties idealistes i d’inquietud revolucionària cap a l’anarquisme». Lògicament, doncs, Seguí, essent fidel a la seva ideologia, s’apartava dels qui acceptaven un federalisme, podríem dir, estatal, pacte d’estats, que en definitiva fou el que defensaven les formacions també esquerranes, d’una part del catalanisme que tendia vers solucions obreres socialistes, i alguns grups que després s’incorporarien al separatisme de Francesc Macià.131 considera que, si bé els homes de Cambó volen establir una nació amb un sentit imperialista equivalent al de la caduca monarquia borbònica (i el principi noucentista d’imperi no enganya a ningú, com tampoc les temptacions germanistes dels homes de la Lliga), els homes de Macià anhelen una república que pugui imitar el perfeccionament de l’opressió que depara el capitalisme als treballadors en l’Europa industrial del moment. Ambdós projectes són ben lluny d’una filosofia en què el sindicat, com a entramat institucional de la societat, ha d’organitzar de manera eficaç el país amb una voluntat clara d’establir relacions igualitàries, cooperatives i harmonioses, sempre d’acord amb el sentit de llibertat, igualtat i fraternitat. De fet, els diversos contactes que la CNT estableix amb els nacionalistes de Macià («separatistes», d’acord amb la terminologia del moment) solen ser tant de cooperació com de malfiança; de proximitat i de distància. Malgrat que Macià tracta de fer de pont entre el republicanisme federal i l’anarcosindicalisme, Manuel Cruells detecta punts de tensió i distanciament entre dues personalitats potents i dos projectes, fins a cert punt, poc compatibles.129 No obstant això, en convergències i divergències, a vegades de fons, a vegades tàctiques, el cert és que Cruells detecta acostaments i distanciaments entre ambdues forces: republicans i independentistes de Macià, en una relació complexa en què tothom vol utilitzar tothom respecte dels seus fins. I la voluntat de mantenir la independència sindical per damunt de tot fa que, des del republicanisme i l’independentisme, li ploguin crítiques i elogis.130 Tanmateix, des del punt de vista de l’historiador barceloní: Seguí, com tot l’anarcosindicalisme, més que internacionalista se sentia ideològicament 129. 130. 252 Cruells, Salvador Seguí, op. cit., p. 211. Ibídem, p. 213-214. 131. Ibídem, p. 214. 253 APUNTS FINALS: SEGUÍ, DEL MÀRTIR AL PENSADOR Una de les reflexions necessàries a l’hora d’abordar qualsevol qüestió sobre el passat és la utilitat de la història. Més enllà de les qüestions epistemològiques a les quals qualsevol estudiant d’aquesta matèria s’ha d’enfrontar en les fases inicials de la seva formació, cal tenir ben present que el coneixement de la història no pot respondre exclusivament a finalitats erudites, aïllades introspectivament, separades del context social de l’historiador. Lluny d’emular elucubracions del determinisme marxista que tant va contribuir a desacreditar les humanitats, s’imposa la idea de la clara connexió entre passat i present. Per ser honestos, tota lectura del passat és sempre una relectura. Cada generació ha de proposar les seves interpretacions dels mateixos fets, valorats de manera diferent fa algunes dècades. L’historiador no pot ni ha de sostreure’s a les seves circumstàncies vitals ni al context on viu, ni ha de resistir-se a la influència que el seu entorn exerceix sobre ell. I qui escriu això no pretén esdevenir cap excepció. Tota interpretació dels fets allunyats en el temps esdevé, voluntàriament o no, una interpretació del present, perquè 255 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS FINALS: SEGUÍ, DEL MARTIR AL PENSADOR el passat sempre ens interpel·la i ens ajuda a comprendre millor les circumstàncies i els processos que es viuen avui. A la vegada, tota interpretació present del passat respon sovint al fet de plantejar projectes de futur. La biografia de Salvador Seguí Rubinat il·lustra aquestes temeràries afirmacions que tot just acabo d’apuntar. Els fets que s’esdevenen amb posterioritat a la seva tràgica mort van dotant de sentit la seva vida i els seus escrits. Malgrat —o precisament a causa de— les dificultats que susciten, val molt la pena proposar noves lectures del personatge, del que diu o pensa i de tot el que l’envolta. Al cap i a la fi, la seva història, com hem pogut veure al llarg de les planes precedents, reflecteix algunes constants de la història del nostre país. Es tracta de qüestions encara irresoltes i rellevants, com ara les difícils relacions entre les classes socials, o la dinàmica fonamentada en el no-reconeixement mutu de diversos grups socials, en què s’alternen fases de coexistència difícil amb fases de conflicte obert, que es tradueixen en una mena de guerra civil de baixa (o no tan baixa) intensitat que ha marcat en profunditat l’evolució del fet nacional català. D’una banda, hi ha unes classes dirigents catalanes que s’aprofiten de les estructures de domini capitalista per negar interlocució (i, per tant, carta d’existència) a aquells a qui exploten despietadament i a qui neguen tracte de subjecte, i aposten per la repressió i la guerra bruta per desactivar qualsevol iniciativa de caire constructiu, com els projectes anarcosindicalistes en l’àmbit educatiu i cultural. Unes classes dirigents, també heterogènies i amb contradiccions internes, que actuen amb por respecte a la possibilitat d’una revolució que alteri l’equilibri de poders del qual es beneficien. Uns grups que tracten de construir un país d’acord amb uns valors culturals excloents, imbuïts d’estètica noucentista, i que actuen, en el període estudiat, amb estratègies similars en les espantadisses classes mitjanes que empenyen els totalitarismes a l’Europa d’entreguerres. Un noucentisme també històric que, a partir de la seva influència en el cànon historiogràfic posterior, menysté, dècades després, la història social del nostre país, en què Seguí esdevé un nom propi i una personalitat singular. Un altre dels vectors d’aquesta història és el paper destructor que hi té l’Estat espanyol. Acostumat a resoldre els problemes a garrotades, en un escenari de conflictivitat entre classes i de subordinació d’una burgesia catalana amb influència però sense poder (o amb un poder limitat), aprofita els punts febles i les esquizofrènies de la mateixa burgesia nacionalista per jugar les seves cartes i imposar la seva agenda de recentralització i borbonisme premodern. Això, com és obvi, implica enverinar les relacions i deixar com a herència ressentiments i desconfiances compartides. En certa manera, la doble moral dels espectres ibsenians se’ns transmet de generació en generació, malgrat l’esforç de la història oficial per silenciar el trist paper d’un estat que pretén ser com una nació i que no deixa d’esdevenir un imperi de cartró caracteritzat per la seva insensibilitat i incapacitat d’administrar la complexitat. Un estat impotent davant la cobdícia i el despotisme dels seus grups dirigents, i incapaç d’arbitrar de manera justa entre els diversos agents en conflicte. I això, quan es barregen greuges socials amb greuges polítics i nacionals, resulta una combinació fatal. Una fatalitat que arrosseguem en els temps presents. El tercer vector que aquesta biografia de Seguí posa en evidència és la dificultat per teixir complicitats i unitats entre el moviment obrer i els sectors intel·lectuals i progressistes de la burgesia que, des de la seva diversitat i malgrat la mateixa confrontació d’interessos i objectius inherent a la desigualtat social, s’esforcen per aconseguir una societat més justa. Diferents actors polítics estan 256 257 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ APUNTS FINALS: SEGUÍ, DEL MARTIR AL PENSADOR sotmesos a difícils conjuntures històriques, a pressions dures i a una minvada capacitat de resoldre contradiccions internes, factors que els empenyen a cometre errors i més errors. Alguns de forçats per les circumstàncies, altres de voluntaris. Tot plegat precipita un sentiment de decepció i desmoralització entre els que tradicionalment creiem que cal assolir estadis superiors de justícia social. La trajectòria de Seguí, amb un pensament ponderat, conscient de la necessitat de fer equilibris entre complexitats, d’ésser flexible en les tàctiques i coherent en les estratègies, sovint és torpedinada per una certa tendència a l’atomització, per un excés de zel ideològic o per la deshonestedat d’aliats polítics i sindicals. I el cert és que, cent anys després, els problemes de relació entre classes, la incompetència de l’Estat espanyol a l’hora d’abordar els problemes reals i unes esquerres amb contradiccions profundes i conflictes irresolts, es repeteixen com si no haguéssim extret cap lliçó del passat. Evidentment, les coses no són gens simples. Pensadors com Salvador Seguí n’eren del tot conscients, d’aquestes mancances, i sovint n’eren víctimes i, en el millor dels casos, eren poc o gens compresos. Tanmateix, aquesta mirada particular i independent explica per què les seves idees es conserven fresques, per què les seves paraules poden ésser plenament vigents. Per què, malgrat que ha passat un segle, continua essent un personatge incòmode al qual és preferible encasellar com a màrtir que reivindicar com a pensador. L’home passa, les idees romanen. Això és el que fa que el sindicalista de Ponent sigui considerat encara com un element subversiu. Seguí fou assassinat perquè era encertadament considerat algú amb capacitat de dotar de lògica, coherència, coneixement i força un grup social exclòs de la ciutadania. En poc temps, tant les seves capacitats personals com les ideològiques van contribuir a transformar grups dispersos d’una dissidència difusa en un col·lectiu compacte amb capacitat de superar, per la via organitzativa i ideològica, els titulars de l’Estat i gestors de l’economia. Seguí i altres sindicalistes com ell posaven en perill un ordre injust perquè podien dotar d’instruments i de coneixements la gent comuna per tal que pogués organitzar-se per compte propi i prescindir de la classe dirigent. Fins i tot tenia prou carisma i atractiu per fer que s’hi pogués unir la part més fràgil de la burgesia, si més no entre la classe intel·lectual. Enfront d’aquest temor veritable (evidenciar la prescindibilitat dels amos, dels directors, de la classe política, dels contramestres, dels propietaris), la classe dirigent va imposar un temor induït (el de la violència o el terrorisme que el seu propi nucli havia començat a atiar). Cal que tinguem ben present aquesta història, perquè, com diu la reiterada i desgastada frase de Georges Santayana, el seu desconeixement ens pot portar a repetir-la (si és que no som encara en aquest bucle). Aquesta biografia no té pas la pretensió de ser el llibre definitiu sobre una de les principals figures del sindicalisme. Més aviat planteja qüestions interessants. Proposa una lectura diferent del personatge que el converteix en un pensador socràtic, d’equilibris aristotèlics i que, tanmateix, no té res de platònic. Socràtic pel seu profund sentit ètic i la seva absència total de capacitat per sistematitzar la seva filosofia; aristotèlic per la seva visió plural i equilibrada, i antiplatònic perquè, a banda d’antielitista, no creia en el món de les idees, sinó en la tangible ubicació de la realitat. Una realitat que el feia defugir d’idealismes i que el portava a elaborar propostes agosarades, projectes coherents i factibles. El Noi del Sucre fou algú que, des de baix, disposava d’amplis i autodidactes coneixements de política i economia, i que sabia que qualsevol revolució no és altra cosa que una decidida i disciplinada evolució en la direcció de la trilogia republicana de la llibertat, la 258 259 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ igualtat i la fraternitat. Una evolució no dirigida contra ningú, sinó a favor de tots i de tothom. Per això no dubtava que, per assegurar l’èxit del projecte llibertari, d’una societat sense dominats ni dominants, sense classes, al cap i a la fi, calien sinergies i complicitats entre els sectors més avançats de l’espectre social a fi que una majoria (tret d’una casta adherida al poder) pogués sentir-se partícip i còmoda en una nova societat. Atès que la desaparició prematura de Seguí ens impedeix fer un seguiment de la seva evolució ideològica, la seva figura ha de resignar-se a sotmetre’s a les interpretacions dels historiadors. Modestament, aquesta és la que jo proposo. M’interessa compartir la conclusió que Salvador Seguí continua encara vigent, en moments convulsos com l’actual, per la validesa de les seves idees. Barcelona, Seattle i Girona, octubre de 2013 – desembre de 2015 260 AGRAÏMENTS El concepte d’autoria única és una novetat, no necessàriament positiva, en la dimensió de tot treball intel·lectual. Malgrat que qualsevol obra literària sol tenir com a norma una signatura, Kropotkin ja establia que tot coneixement és fruit del treball de molts altres que ens precediren i d’aquells que faran servir el nostre esforç per bastir noves idees. Qui escriu això no n’és cap excepció. És cert que els lectors detectaran en aquest escrit un gran nombre d’hores de reflexió, documentació, redacció, revisió, converses, dubtes, solitud i altres fenòmens no identificats. Tanmateix, caldria que fossin conscients que, malgrat que la responsabilitat darrera és meva (especialment els molts errors que altres ulls localitzaran), aquesta biografia és, essencialment, el fruit de l’esforç de moltes altres persones. Confeccionar una llista amb noms i cognoms és sempre complicat. Normalment hi ha persones que no hi apareixen, o bé per negligència de l’autor, o bé per discreció de la persona interessada. Tanmateix, el meu editor i amic Patric de San Pedro fou qui em suggerí aquest llibre, qui hi insistí, qui em facilità algunes fonts importants i qui m’inspirà a l’hora de posar-me en marxa en aquesta activitat. Miguel i Adán i la totalitat del col·lectiu víric no només 261 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ han participat activament en les tasques d’edició, sinó que han fet una revisió exhaustiva i han facilitat millores d’un text que va ser escrit sincopadament en funció dels encàrrecs i de les urgències de la meva agenda. Els seus suggeriments anaven carregats de bon criteri i d’una documentació i pistes bibliogràfiques que han estat un luxe. Per la seva banda, els meus companys del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals m’han facilitat el contrapunt crític que requereix tota reflexió més o menys sistematitzada. Malgrat tot això, l’escriptura no deixa de ser una tasca solitària. I tota solitud ha d’estar sempre ben acompanyada, i en aquest sentit la Carme i l’Emma han hagut de suportar-me en moments psicològicament tan complicats com són els de la creació. A tot això, hi he d’afegir les meves converses i contactes amb diversos col·legues i persones pròximes al moviment llibertari, que han esdevingut consellers, antagonistes i crítics que han tingut la virtut de forçar-me a una certa autoexigència. Al final, el resultat l’han de jutjar els mateixos lectors. A tots ells els demano que perdonin els meus pecats i reconeguin l’esforç i la contribució de totes les persones que no apareixen en els crèdits del llibre. BIBLIOGRAFIA ABELLÓ, Teresa, Les relacions internacionals de l’anarquisme català, 18811914, Edicions 62, Barcelona, 1988. AISA, Ferran, Una història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (19021999), Virus, Barcelona, 2000. — El laberint roig. Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Pagès, Lleida, 2005. — CNT, la força obrera de Catalunya (1910-1939), Base, Barcelona, 2013. ALMUÑINA FERNÁNDEZ, Celso Jesús, «La imagen de la revolución rusa en España (1917)», Investigaciones Históricas: Época Moderna y Contemporánea, núm. 17, p. 207-218. ÁLVAREZ, Ricardo, «Los anarquistas ante la Primera Guerra Mundial. El debate entre aliadófilos y pacifistas», Polémica, núm. 50, 1992. ÁLVAREZ JUNCO, José, El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Alianza, Madrid, 2012. BALCELLS, Albert, El sindicalisme a Barcelona 1916-1923, Nova Terra, Barcelona, 1965. — El pistolerisme: Barcelona (1917-1923), Pòrtic, Barcelona, 2009. BENET, Josep, Maragall i la Setmana Tràgica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1963. BERTI, Gianfranco, Il pensiero anarchico dal Settecento al Novecento, Piero Lacaita, Roma, 1998. BRENAN, Gerald, El laberinto español. Antecedentes sociales y políticos de la Guerra Civil, Ruedo Ibérico, París, 1962. BRUGUERA, Rafael, Antoni Puig «Tonet». Barber, àcrata i savi. L’anarquisme i la Guerra Civil a l’Escala, CCG, Girona, 2010. BUENACASA, Manuel, El movimiento obrero español. Historia y crítica. Figuras ejemplares que conocí, Imprimerie des Gondoles, París, 1966. CASASSAS, Jordi (coord.), Els intel·lectuals i el poder a Cataluya (1808-1975), Pòrtic, Barcelona, 1999. CARDONA, Gabriel, «El problema militar en España», Historia 16, Madrid, 1990. CONNELLY ULLMAN, Joan, La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898-1912), Ariel, Barcelona, 1972. CRUELLS, Manuel, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Ariel, Barcelona, 1974. 262 263 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ BIBLIOGRAFÍA CUADRAT, Xavier, Socialismo y anarquismo en Cataluña en los orígenes de la CNT, Ediciones de la Revista del Trabajo, Madrid, 1976. ÍÑIGUEZ, Miguel, Enciclopedia histórica del anarquismo español, Asociación Isaac Puente, Vitòria, 2008. DALMAU, Antoni, El cas Rull. Viure del terror a la Ciutat de les Bombes (19011908), Columna, Barcelona, 2008. — El procés de Montjuïc. Barcelona a final del segle XIX, Base, Barcelona, 2011. IZARD, Miquel, Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros. El inverosímil verano del 36 en Cataluña, Virus, Barcelona, 2012. DIEZ, Xavier, «Noves perspectives per a una historiografia sobre anarquisme», El Contemporani, núm. 26, 2002, p. 9-11. — El anarquismo individualista en España (1923-1938), Virus, Barcelona, 2007. — «La historiografia anarquista als Països Catalans. Una llarga tradició entre el desconeixement i la tradició», Afers, Fulls de Recerca i Pensament, núm. 59, 2008, p. 155-170. — «El projecte Ferrer. Èxits i fracassos de l’Escola Moderna en una societat dividida», Afers, Fulls de Recerca i Pensament, núm. 64, 2009, p. 505-527. — «Los anarquistas convocan la huelga general en Barcelona», a Juan Pablo CALERO DELSO (ed.), Cien imágenes para un centenario. CNT, 1910-2010, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2010, p. 64-65. — Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936, Virus, Barcelona, 2010. — Anarquisme, fet diferencial. Influència i llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalana contemporània, Virus, Barcelona, 2013. LLORENS, Ignacio de, «La CNT y la Revolución Rusa», Polémica, 6 de març de 2013. DIEZ, Xavier; Col·lectiu Víric i Observatorio Metropolitano de Madrid, L’Aposta municipalista. De les bullangues a les lluites actuals pels municipis lliures a Catalunya, Virus, Barcelona, 2015 DOMÈNECH, Xavier. Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), Akal, Barcelona, 2013. ELORZA, Antonio (comp.), Artículos madrileños de Salvador Seguí, Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1976. ESCULLIES, Joan; MARTÍNEZ FIOL, David, 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Ara Llibres, Barcelona, 2014. FOIX, Pere, Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluita social a Catalunya, Fundació Sara Llorens de Serra, Mèxic, 1957. FORTI, Steven, «Tutto il potere ai Soviet! Il dibattito sulla costituzione dei Soviet nel socialismo italiano del biennio rosso: una lettura critica dei testi», Storicamente, Laboratorio di Storia, núm. 4, 2008. LITVAK, Lily, Musa libertaria. Arte, literatura y vida cultural del anarquismo español (1880-1913), Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2001. LÓPEZ SÁNCHEZ, Pere, Un verano con mil julios y otras estaciones. Barcelona: de la reforma interior a la Revolución de 1909, Siglo XXI, Madrid, 1993. MADRID SANTOS, Francisco, La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1989, p. 59. — Solidaridad Obrera y el periodismo de raíz ácrata. Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2007, p. 102. MADRID SANTOS, Francisco; TAVERA, Susanna, Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939), Col·legi de Periodistes, Barcelona, 1992. MARCO, Joaquim, El Modernisme literari i d’altres assaigs. El novel·lisme, els poetes, els novel·listes i els assagistes a Catalunya, El Punt/Edhasa, Barcelona, 1983. MARÍN, Dolors, De la llibertat per conèixer al coneixement de la llibertat. L’adquisició de cultura en la tradició llibetària catalana durant la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1995. — Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España, Ariel, Barcelona, 2010. MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS I BLANCH, Pelai, Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000. MARTÍNEZ FIOL, David, Els «voluntaris catalans» a la Gran Guerra, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991. MASJUAN, Eduard, Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906, Icaria, Barcelona, 2009. GABRIEL, Pere, «El anarquismo español», a George WOODCOCK, El anarquismo. Historia de las ideas y movimientos libertarios, Ariel, Barcelona, 1979, p. 368-369. — «Sous i cost de la vida a Catalunya a l’entorn dels anys de la Primera Guerra Mundial», Recerques, núm. 20, 1988, p. 61-83. MAURICE, Jacques, «A propósito del trienio bolchevique», a M. TUÑÓN DE LARA (dir.), Crisis de la Restauracion. España entre la Primera Guerra Mundial y la Segunda República, Siglo XXI, Madrid, 1986. — El anarquismo andaluz. Campesinos y sindicalistas, 1868-1936, Crítica, Barcelona, 1989. HERRERÍN LÓPEZ, Ángel, La CNT durante el franquismo. Clandestinidad y exilio (1939-1975), Siglo XXI, Madrid, 2004. MINTZ, Frank, Moral anarquista. Antología, Libros de la Catarata, Madrid, 2014. HUERTAS, Josep Maria, Salvador Seguí, «El noi del sucre». Materials per a una biografia, Laia, Barcelona, 1974. 264 NAVARRO, Javier, A la revolución por la cultura. Prácticas culturales y sociabilidad libertarias en el País Valenciano, 1931-1939, Publicacions de la Universitat de València, València, 2004. 265 EL PENSAMENT POLÍTIC DE SALVADOR SEGUÍ BIBLIOGRAFÍA NAVARRO, Vicenç, Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país, Anagrama, Barcelona, 2002. TERMES, Josep, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), L’Avenç, Barcelona, 2011. OYÓN, José Luis; GALLARDO, Juan José, El cinturón rojinegro. Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona 1918-1939, Carena i Grupo de Historia José Berruezo, Barcelona, 2004 . — La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936, Ediciones del Serbal, Barcelona, 2008. URALES, Federico, Mi vida, vol. celona, 1930. PANIAGUA, Javier, La larga marcha hacia la anarquía. Pensamiento y acción del movimiento libertario, Síntesis, Madrid, 2008. III, Publicaciones de La Revista Blanca, Bar- VEGA, Eulàlia, Entre revolució i reforma. La CNT a Catalunya, Pagès, Lleida, 2004. VIADIU, Josep, «Salvador Seguí (“Noy del Sucre”). El hombre y sus ideas», Cuadernos Populares núm. 2 (París), 1960. PASSARELL, Jaume, Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots, edició a cura de Valentí Soler, A Contravent, Barcelona, 2010. PESTAÑA, Ángel, El terrorismo en Barcelona, Centro de Estudios Sociales (Taller Guttemberg, Tarragona, 1920, p. 3. — Setenta días en Rusia. Lo que yo vi, Tipografía Cosmos, Barcelona, 1924. — Lo que aprendí en la vida, Aguilar, Madrid, 1934. PLA I ARMENGOL, Ramon, Impresiones de la huelga general de Barcelona, 24 de marzo – 7 de abril de 1919. Artículos, 1920-1929, Imprenta Victoria, Barcelona, 1930. POBLET, Francesc, «La huelga general i els textos de Ferrer i Guàrdia», Afers, Fulls de Recerca i Pensament, núm. 64, 2009, p. 565-584. PRADAS BAENA, Maria Amàlia, L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona, 1918-1923: la repressió obrera i la violència, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003. QUEMADES, Salvador, «Salvador Seguí», Siluetas, núm. 3, Madrid, 1923. ROMERO MAURA, Joaquín, «La Rosa de Fuego». El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909, Alianza, Madrid, 1989. SAMBLANCAT, Ángel, «Salvador Seguí. Su vida, su obra», a CRUELLS, Manuel, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Ariel, Barcelona, 1974. SÁNCHEZ ESTRADA, Sílvia, «Clases populares y anarcosindicalismo en Barcelona, 1917-1924», Entremons, UPF Journal of World History, núm. 5, 2013. SEGUÍ, Salvador, Escuela de rebeldía, Periférica, Cáceres, 2012. SEIDMAN, Michael, Los obreros contra el trabajo. Barcelona y París bajo el Frente Popular, Pepitas de Calabaza, Logroño, 2014. SERRANO, Miguel Ángel, La Ciudad de las Bombas. Barcelona y los años trágicos del movimiento obrero, Temas de Hoy, Madrid, 1997. SIGUÁN BOEHMER, Marisa, Literatura popular libertaria. Trece años de «La Novela Ideal» (1925-1938), Península, Barcelona, 1981. TAVERA, Susanna, «Revolucionarios, publicistas y bohemios: los periodistas anarquistas (1918-1936)», a Bert HOFMANN, Pere JOAN I TOUS i Manfred TIETZ (ed.), El anarquismo español. Sus tradiciones culturales, Vervuert Latinoamericana, Frankfurt-Madrid, 1995, p. 377-392. 266 267 Gent concentrada al lloc de l’assassinat de Salvador Seguí, on s’han llençat flors a terra. Imprès l’agost de 2016 en Romanyà Valls (La Torre de Claramunt)  938 011 707