Santos Juliá: convicció, responsabilitat i mesura

MEMorial Santos Juliá: convicció, responsabilitat i mesura Pocs tenien el seu coneixement del món acadèmic i cultural català, que rebia sempre en les seves obres una atenció a l’alçada de la seva excel·lència Nicolás Sesma S antos Juliá és a la historiografia espanyola sobre el segle XX el que Josep Fontana a la del segle XIX. Per a tots aquells que vam cursar la llicenciatura d’Història en la dècada dels anys noranta, tots dos autors representen les primeres lectures, les primeres certe· ses que no van trigar a suscitar els primers dubtes i les primeres preguntes, en un descobriment progressiu de la passió per la recerca i la cerca d’una veu pròpia. A la desaparició del barceloní l’any 2018, s’hi ha afegit ara la mort prematura de Santos Juliá, en el seu Madrid adoptiu, el passat 23 d’octubre, literalment la vigília que s’exhumés del seu mausoleu el tètric dictador que va simbolitzar la persistència de l’antic règim, explicada magistralment per Fontana a La quiebra de la monarquía absoluta, i que va fer tant per erradicar la tradició liberal espanyola, en l’últim dels Demasiados retrocesos que Santos Juliá 74 | política&prosa identificava en la història del nostre temps. Tots dos mestres es van quedar a les por· tes de contemplar el final d’aquest procés de normalització democràtica, i no poder disposar de la seva anàlisi és un reflex de la sensació de vertigen i buit que provoca la seva absència. Per fortuna, tots dos ens van deixar com a llegat una obra dilatada i polièdrica, que resulta a més perfectament complemen· tària, ja que si Fontana encarnava la pers· pectiva d’un marxisme heterodox i de gran profunditat intel·lectual, Santos Juliá re· presentava l’intent d’enunciar regularitats i l’exactitud conceptual derivats de la seva formació en ciències socials i el seu conei· xement exhaustiu de les teories de Max Weber. Lluny d’excloure’s, quan es practi· quen amb la intel·ligència i l’amplitud de mires de què tots dos sempre van fer gala, un i altre paradigma troben sense proble· mes punts d’interès i anàlisis en comú. MEMORIAL La recuperació de la veu i el projecte polític de Manuel Azaña va ser per a Santos Juliá un desafiament personal. D’aquesta manera, des de la seva condició de cofundador de l’editorial Crítica, Josep Fontana no va dubtar a encarregar a San· tos Juliá l’estudi introductori de Los cuadernos robados, els Diaris escrits entre juliol de 1932 i agost de 1933 pel que aleshores era el president del govern, Manuel Azaña, sostrets per un diplomàtic al consolat de Ginebra el 1937, en plena Guerra Civil, i lliurats al general Franco perquè els seus propagandistes d’ahir i d’avui els manipu· lessin a consciència, i que van romandre inèdits fins que es van recuperar el 1997, moment en què es van presentar amb tota la seva plenitud gràcies a l’esforç conjunt del seu editor i del seu principal biògraf. No es tractava, a més, de la primera coin· cidència entre tots dos, ja que, molt abans, Fontana ja havia publicat a Crítica la mo· numental trilogia Carlos V y sus banqueros de Ramón Carande, estudi que seria deci· siu per a la modernització metodològica de la història econòmica espanyola, que el mateix Fontana va portar després a l’excel·lència en la seva aplicació a l’èpo· ca contemporània. I, no per casualitat, Carande, catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública a la Universitat de Sevi· lla, era també el mestre de Santos Juliá, nascut a Ferrol el 1940, però que va pas· sar la infància i la joventut a Sevilla, ciutat amb la qual sempre es va sentir lligat per un vincle especial, fent bona la màxima de Max Aub: «cadascú és d’on ha estudiat el batxillerat». De Ramón Carande va aprendre sens dubte Santos Juliá la complexitat de la Guerra Ci· vil, que més endavant va reflectir en totes les seves investigacions. I és que, malgrat la seva vinculació amb el món de la Institu· ción Libre de Enseñanza, incloent·hi el seu pas per la Residencia de Estudiantes, i d’ar· ribar a ser proposat com a ministre de Co· municacions a finals de 1931, precisament per Manuel Azaña, Ramón Carande s’havia hagut de refugiar finalment en una ambai· xada en el Madrid revolucionari de 1936 i, protegit per antics alumnes falangistes, havia arribat a ser nomenat, breument, cap de la Secció d’Economia de l’Instituto de Estudios Políticos, el cèlebre cervell gris del partit únic franquista. Sempre Don Manuel Azaña Això sí, demostrant que encara que en· carnés aquesta paradoxa personal no acabava de donar·la per bona, Carande no va dubtar a recomanar lectures al seu deixeble: d’una banda, Max Weber; de l’altra, com recordava el mateix Santos Juliá, «em deia Don Ramón que nosaltres, els joves, havíem de conèixer Don Manuel Azaña i llegir les seves obres. I com que jo acostumava a seguir les indicacions de lectura que rebia de Don Ramón, em vaig animar a comprar en una llibreria que ell mateix em va recomanar […] l’edició apa· reguda recentment dels quatre volums d’Obras completas que el professor Juan Marichal havia preparat per a l’editorial Oasis de Mèxic i que es venia d’amagat, a Núm. 15 | 75 MEMORIAL La França republicana desfermava en Juliá, com en Azaña, una passió tan racional com irrefrenable. finals dels seixanta o començaments dels Transición. Historia de una política españosetanta, pel preu de sis mil pessetes». la (1937-2017), era gràcies a iniciatives d’aquesta naturalesa que Santos Juliá va Azaña, sempre Don Manuel Azaña. Com arribar a la conclusió que el sistema par· s’ha assenyalat en gairebé totes les seves lamentari actual estava legitimat per re· notes necrològiques, el grau d’identifica· clamar·se hereu d’aquella tradició liberal ció entre Santos Juliá i la figura del presi· i democràtica, en els termes de reconcili· dent de la Segona República va arribar a ació nacional plantejats amb lucidesa pi· traspassar els límits historiogràfics. Sense onera pel mateix Azaña en plena guerra, perdre mai el rigor analític, la recuperació més enllà que pel camí hi quedés la dis· de la veu i el projecte polític i de país de cussió sobre el model de comandament de Manuel Azaña es va convertir en un desa· l’Estat. fiament personal, esperonat per la calúm· nia i el silenci al qual l’havien condemnat Els paral·lelismes entre l’un i l’altre no successivament els publicistes del fran· s’acaben aquí. Igual que en el cas d’Azaña, quisme. I la veritat és que l’èxit d’aquesta narrat amb irònica elegància a El jardín de empresa, en el sentit orteguià del terme, los frailes, Santos Juliá partia també d’una sensibilitat religiosa que, un cop desenga· va ser pràcticament absolut. nyada, li va impedir «creure en res amb L’any 2007, i gràcies al suport del Centro una intensitat semblant». Tot i que no va de Estudios Políticos y Constitucionales ocultar mai que durant molts anys va ser dirigit per José Álvarez Junco i Javier Mo· company de viatge del Partit Comunista i, reno Luzón, va arribar la seva culminació: més endavant, una persona molt prope· trenta anys després d’haver·les adquirit ra al socialisme, no va arribar mai a mi· clandestinament, Santos Juliá presenta· litar-hi oficialment. Amb tot, que «la seva va la nova edició de les Obras completas de capacitat de militància» quedés esgotada Manuel Azaña que s’havia preparat sota la no va implicar tampoc una absència com· seva supervisió. I no es tractava d’un acte pleta de referències. merament acadèmic, sinó d’una signifi· cació política evident, ja que hi va assistir De nou a imatge i semblança del president José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores republicà, becat per la Junta para Am· president del Consell de Ministres, tal com pliación de Estudios per viatjar a París el el saludava Santos Juliá demostrant una 1911, Santos Juliá va marxar camí de la capital gal·la el setembre de 1967, i també vegada més la seva exactitud proverbial. En molts sentits, com donaria a entendre en tots dos la França republicana desfer· més endavant en la seva última gran obra, mava una passió tan racional com irrefre· 76 | política&prosa MEMORIAL Santos Juliá en una conferència a Zamora el 2018. Mariam A. Montesinos. Efe La seva mort prematura ens ha privat de gaudir d’unes possibles memòries que haurien estat apassionants, i que s’hauria vist obligat a redactar després d’haver lamentat que no ho fes Javier Pradera. Núm. 15 | 77 MEMORIAL El van acusar de ser el guardià d’un relat mitificat de la Transició i d’abanderar l’accidentalitat de les formes de govern. nable. Una visió compartida pel conjunt de l’esquerra espanyola, i probablement una mica idealista, ja que sota la fina capa de la cultura cívica enlluernadora i els sòlids grups escolars en què es conrea el laïcisme de l’Estat, s’oculta aquesta altra França reaccionària i militarista que res· sorgeix a la mínima oportunitat. Una mica de tot això apareix en els estudis sobre la intel·lectualitat francesa de Michel Wi· nock, Pascal Ory i Jean·François Sirinelli, una de les fonts d’inspiració per a la realit· zació de dues de les obres més importants de Santos Juliá, Historias de las dos Españas i el descomunal Nosotros, los abajo firmantes. Una historia de España a través de manifiestos y protestas (1896-2013). Aposta pels sistemes democràtics En qualsevol cas, de la influència del mo· del francès provenia l’aposta decidida d’Azaña, i més tard de Santos Juliá, pels sistemes polítics democràtics, en la de· fensa dels quals no es deixava finalment el més mínim lloc a l’ambigüitat. Era una idea que cridava poderosament l’atenció als joves doctorands que, com va ser el meu cas la primera vegada que vaig as· sistir a una de les seves intervencions, a la Universitat Autònoma de Barcelona, ens trobàvem en plena ardor revolucionà· ria universitària. Coneixedor profund de Max Weber, Santos Juliá considerava fal· sa la interpretació que oposava l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat, ja que, per al teòric alemany, la veritable 78 | política&prosa activitat política prové de la confluència de totes dues, de manera que: «la passió no converteix un home en polític si no està al servei d’una causa i no fa de la respon· sabilitat respecte d’aquesta causa l’estrella que orienti la seva acció». Aquesta visió de la democràcia com a compromís entre la realitat i el desig, com també la vehemència a l’hora d’argumen· tar·la, van provocar algun desacord gene· racional. D’aquesta manera, si a Manuel Azaña els joves com Ramón J. Sender li van retreure que era un Mr. Witt en el cantón, a Santos Juliá el van acusar, injusta· ment al nostre entendre, de ser el guardià d’un hipotètic relat mitificat de la Transi· ció i d’abanderar l’accidentalitat de les for· mes de govern. Resulta aventurat, ja que la seva mort prematura ens ha privat de gaudir d’unes possibles memòries que haurien estat sens dubte apassionants, i que s’hauria vist obligat a redactar després d’haver la· mentat tant que no ho fes Javier Pradera, però no sembla del tot desgavellat pensar que l’experiència de Santos Juliá en la po· lítica activa, o més aviat la seva absència, també va ser fruit de l’exemple del que li va passar a Azaña. En nombroses ocasions el devien temptar a fer el salt, però el record de les desven· tures sofertes pel president republicà, i de les seves dificultats per traslladar una MEMORIAL Hi havia molt d’Azaña en la manera com Santos Juliá abordava el problema de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. comprensió intel·lectual dels problemes a la realitat política, van actuar possible· ment com a tallafocs. Paradoxalment, la seva única participació en un càrrec de designació política va ser una conse· qüència inesperada d’un manifest signat per diversos intel·lectuals i homes de la cultura. Des de l’estiu de 1990, la primera guerra del Golf i el suport logístic ofert pel govern de Felipe González a la coalició in· ternacional liderada pels Estats Units van suscitar molta polèmica a l’interior del Partit Socialista (PSOE). En molts sentits, una veritable reedició del trauma que va representar per a la militància el referèn· dum de permanència a l’OTAN, que el ma· teix Santos Juliá va qualificar d’«història desgraciada». El cas és que, el febrer de 1991, va apa· rèixer sobre la taula de Jorge Semprún, aleshores responsable de Cultura, un escrit contrari a la posició del govern rubricat per nombrosos alts càrrecs del ministeri, i després del seu cessament tempestiu es van nomenar els seus substituts, entre els quals, com a direc· tor general del Llibre i de Biblioteques, apareixia Santos Juliá, que va acceptar «per la significació política de Semprún i les circumstàncies del moment». No obstant això, amb prou feines unes set· manes més tard, el mes de març, San· tos Juliá presentava la seva dimissió al nou titular de Cultura, una altra figura de gran altura, Jordi Solé Tura, i tornava així a la «feina amb la qual em sento a gust, com a catedràtic universitari». Finalment, però en absolut per això en darrer lloc, també hi havia molt de Manu· el Azaña en la manera com Santos Juliá abordava el problema del possible encaix de Catalunya dins d’Espanya. En aquest sentit, encara que, en línia amb l’amar· gor de les últimes anotacions del diari del president a propòsit de la política del Go· vern de la Generalitat, els últims escrits del professor no deixaven de reflectir una certa frustració pel que era percebut com un atzucac i un cert fracàs generacional, la veritat és que poques persones, per no dir cap, podien exhibir el seu coneixe· ment del món acadèmic i cultural català, que rebia sempre en les seves obres una atenció a l’alçada de la seva excel·lència, i en el tractament del qual, com va dir en el seu moment Amadeu Hurtado a propò· sit d’unes paraules d’Azaña, s’associaven: «les reivindicacions específiques de Ca· talunya amb les aspiracions polítiques de tot Espanya com un factor d’harmonia en· tre els diferents pobles del país». ● Nicolás Sesma és professor titular d’Història i Civilització Espanyoles. Universitat de Grenoble Alps. Núm. 15 | 79