Els temps dels caçadors-recol·lectors

GIRONA ABANS DE GIRONA Girona a L’ABAST XV Cicle de conferències EL PLA DE GIRONA, UNA APROXIMACIÓ AL SEU MARC FÍSIC DES DE LA GEOGRAFIA EL TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS LA PREHISTÒRIA RECENT A L’ENTORN DE GIRONA L’EDAT DEL FERRO, I LA CULTURA IBÈRICA D’EMPORION A EMPORIAE. DE LA COLONITZACIÓ GREGA A L’ARRIBADA DELS ROMANS ELS JACIMENTS DEL PARATGE DEL RECLAU DE SERINYÀ (EL PLA DE L’ESTANY) GIRONA ABANS DE GIRONA Girona a L’ABAST XV Cicle de conferències Girona a l’Abast : XV : Girona abans de Girona : Cicle de conferències ISBN: 978-84-922386-6-8 I. Bosch i Baulida, Ramon II. Vilas i Pujol, Eudald III. Campos i Massaguer, David, ed.ll. Bell-lloc (Centre docent) 1. Girona-Història local-assaigs, conferències, etc 55555-4-5 Gi Girona GIRONA A L’ABAST XV Edita Col·labora Organitzadors de Girona a l’abast XV i coordinadors de la publicació RAMON BOSCH I BAULIDA DAVID CAMPOS I MASSAGUER SERGI ARIACA CAMPENY EUDALD VILAS I PUJOL Disseny del cartell de la portada SANTIAGO ROCA D. COSTA Assessorament lingüístic FÈLIX BRUGUERA Agraïments JOSEP MARIA CASTANY Realització www.palahi.cat Dipòsit legal: GI-1.498-2014 ISBN: 978-84-922386-5-1 Cicle de conferències - febrer/març 2013 GIRONA A l’AbAst XV GIRONA AbANs de GIRONA Dels primers assentaments ins la fundació de la ciutat lloc: Auditori EspaiCaixa de la Plaça poeta Marquina,11 – 17002 Girona. Hora: 2/4 de 8 del vespre ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS JULIÀ MAROTO 7 de febrer de 2013 1. INTRODUCCIÓ L’objecte d’aquest article és parlar dels primers pobladors del territori que ens ocupa: el pla de Girona i les seves zones adjacents. Així, parlarem dels temps dels caçadors-recol·lectors, del paleolític, i ho hem de fer en plural perquè en realitat parlarem de diferents períodes i de diferents protagonistes. D’aquesta manera, quan avui parlem del paleolític, ho hem de fer amb una visió diferent a la d’anys enrere. Abans, teníem una visió egocèntrica, tots els humans eren avantpassats nostres i per això aplicàvem la primera persona del plural i ens podíem considerar protagonistes des dels primers moments. Actualment, i des de fa alguns anys, sabem que no és així, nosaltres –la nostra espècie– no hem estat els únics humans del planeta i només portem a Europa poc més de 40.000 anys. Anteriorment, durant milers de mil·lennis, hi va haver altres humans. Aquesta visió nova s’està popularitzant des de fa potser dues dècades –en mitjans científics porta força més temps assolida–, però encara no està suficientment interioritzada a l’imaginari col·lectiu. Els altres humans sí que són parents nostres, els nostres cosins, però no els avantpassats de la nostra línia filogenètica. Així, i ja en el cas de Girona, quan parlem del paleolític, hem de parlar de tres protagonistes diferents: els preneandertals (Homo heidelbergensis), els neandertals (Homo neanderthalensis) i els humans moderns (Homo sapiens). Les cronologies indicatives són de l’ordre de 500.000 a 200.000 anys per als primers, 200.000 a 40.000 anys per als segons i a partir de 40.000 anys per als tercers. Els neandertals són descendents dels preneandertals, en aquest cas sí; després hi ha una ruptura entre els neandertals i els humans moderns, nosaltres mateixos, que arribem a Europa per l’est, procedents 39 GIRONA A L’ABAST XV d’Àsia i amb un origen africà, fa poc més de 40.000 anys. Tots tres foren els pobladors arcaics de Girona, els humans que van ser caçadors-recol·lectors al nostre territori. Parlar de paleolític en una àrea petita també és molt difícil perquè hi ha poca informació. D’altres èpoques, sobretot si ja no són prehistòriques, és més fàcil perquè sol haver-hi més jaciments i és més senzill trobar fils conductors. Els caçadorsrecol·lectors tenien unes demografies molt baixes i uns territoris d’explotació molt grans (de centenars de km2). Segurament, deixaven moltes empremtes de les seves activitats, però aquestes difícilment fossilitzaven. Per tant, els jaciments paleolítics (sobretot els que estan estratificats) no es troben arreu. Al contrari, percentualment hi ha molt pocs jaciments paleolítics bons i costen de trobar. Per això hi ha la dificultat de parlar del paleolític a territoris petits. Girona no és una excepció. Si ens fixem en tot Catalunya, els únics municipis on podem trobar una bona seqüència paleolítica són Serinyà i Capellades. Fora d’aquests, costa trobar a Catalunya llocs amb una certa seqüència del paleolític, encara que sigui incompleta. Girona amb el seu entorn no està al nivell de Serinyà i Capellades, però sí que el podríem situar en un segon ordre, aquest d’una certa seqüència, encara que sigui incompleta. No tenim un gran jaciment, un jaciment singular, però sí que disposem d’una mica de tot, tenim paleolític inferior, paleolític mitjà i paleolític superior. També, alguns jaciments interessants, importants, de segon ordre. I el que no trobem aquí, ho podem anar a buscar a Serinyà, que ens servirà per completar la seqüència (deixant de banda els temps més antics). 2. EL PLA DE GIRONA I ELS TIPUS DE JACIMENTS PREHISTÒRICS Per tal de contextualitzar millor l’explicació dels jaciments paleolítics, recordem una mica la situació geogràfica i geològica del pla de Girona. Aquest està situat entre dues depressions importants, les de l’Empordà i la Selva; així és un pas obligat en el desplaçament nord-sud per les depressions litorals de Catalunya. Per tant, el seu paper estratègic no és menor. També, que a l’oest trobem els relleus de les Guilleries-Garrotxa i, a l’est, els de les Gavarres. Si analitzem els materials, les roques, d’aquest territori, hi trobarem diversitat (Pallí, 2006). Hi ha materials molt antics, paleozoics (primaris) als sectors de les Guilleries i de les Gavarres; en aquests llocs és difícil de trobar jaciments prehistòrics, aquí hi haurà poca cosa. 40 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS Hi ha materials calcaris a la unitat de Rocacorba, enganxada a les Gavarres, és la pedra de Girona; les calcàries són interessants per trobar jaciments, ja que les coves fàcilment poden ser ocupades i els avencs fàcilment poden ser trampes naturals; però la pedra de Girona té el problema que no està prou carstificada, té poca potència, ha originat poques coves; així i tot, s’han aprofitat les poques coves i avencs que es poden trobar (Can Rubau, una trampa paleontològica, i la cova de Can Simon). A l’extrem de la unitat de les Gavarres, s’hi troben calcàries metamorfitzades, a prop de ser marbres. La seva carstificació ha creat algunes coves; n’hi ha molt poques, però les suficients per ser utilitzades. Es localitzen a Sant Julià de Ramis: el cau de les Goges i el cau de Sant Vicens. Pel que fa a les depressions, són llocs on s’hi acumulen sediments torrencials, fluvials, d’escorrentia superficial, gravitacionals, etc., és a dir, tota una sèrie de sediments detrítics (argiles, llims, sorres, graves) molt interessants perquè poden recobrir jaciments. Quin és el problema de les planes i depressions? Que els jaciments, per estar soterrats, són molt difícils de trobar. Fent prospeccions, difícilment es trobaran, es troben fortuïtament quan es remenen terres, quan es fan obres, sobretot d’infraestructura (autopistes, autovies, ampliacions urbanístiques...); els jaciments de Domeny i del Turó de la Bateria han aparegut d’aquesta manera. També hi ha la possibilitat de trobar jaciments prehistòrics als sediments de les terrasses fluvials, en particular del riu Ter. Aquest riu, en el passat, circulava a més altitud que a l’actualitat i dipositava sediments potencialment aptes per recobrir jaciments, que avui constitueixen terrasses fluvials. Finalment, hem d’esmentar els jaciments en abrics travertínics. El travertí de cascada és una roca carbonatada que s’origina per cursos d’aigua a l’aire lliure, torrents, que en realitzar un salt dipositen carbonat de calç. El fenomen té lloc en èpoques temperades i és relativament freqüent a l’àrea mediterrània. Aquest és l’origen dels abrics de Capellades i de les coves de Serinyà i, també, d’alguns jaciments, en aquest cas modestos, de Sant Julià de Ramis. 3. ELS JACIMENTS EN SUPERFÍCIE Hem parlat dels jaciments soterrats, sedimentats, estratificats, en definitiva, dels jaciments que ens donen més informació, que algunes vegades, no sempre, conserven les restes de fauna (i així es poden estudiar els animals i la seva relació amb els humans), 41 GIRONA A L’ABAST XV i que sempre conserven les restes lítiques, les eines de pedra. I en aquests jaciments sabem que totes les restes que es troben en el mateix estrat són contemporànies les unes de les altres. I si a més es poden datar, gràcies a un sistema de datació radiomètrica, molt millor, ja que sabrem l’edat d’aquell conjunt d’eines, d’aquelles activitats. Però a més, a Girona, tenim uns altres jaciments, els jaciments en superfície. N’hi ha molts. En aquests llocs s’hi ha trobat material lític en superfície. Constaten que hi va haver una activitat humana pretèrita en aquell indret. Ens serveixen per això, com a un indici del coneixement del passat, no per gaire més, ja que tenen molts inconvenients: no sabem la sincronització de les seves restes, ja que poden estar barrejades mil·lennis d’anys. Membres de l’Associació Arqueològica de Girona han descobert i estudiat molts d’aquests jaciments. Entre d’altres, podem destacar els següents, seguint un hipotètic ordre cronològic: Costa Roja (al congost de Sant Julià) i Puig d’en Roca (al nord de la ciutat), del paleolític inferior; Camí dels Carlins (al pla de Salt), de l’etapa de transició entre el paleolític inferior i el mitjà; Sobrepedret (relleus de sobre Pedret), Puig d’en Roca III (a l’anomenat turó de la Bateria, al cantó de l’Hospital Trueta) i Campdorà (la plana al nord de Pont Major), del paleolític mitjà (Soler, 1976; Canal & Carbonell, 1979, 1989; Carbonell & Mora, 1984; Carbonell & Pons, 1987; Sala et al., 1990; Cantón & Antonio, 2003; Cantón, 2005). Fem un esment al Puig d’en Roca, per la seva significació, ja que va ser el primer jaciment que va encetar l’estudi dels jaciments vells, paleolític inferior i mitjà, de l’àrea de Girona. Constitueix una col·lecció de materials lítics recollits en una àmplia superfície. 4. ELS PRENEANDERTALS. EL PALEOLÍTIC INFERIOR Per fer el recorregut cronològic pel nostre territori, deixarem els jaciments en superfície i ens centrarem en els que estan estratificats i s’hi ha realitzat alguna excavació. Seguirem la seqüència cronològica, agrupada pels protagonistes. 4.1. Puig d’en Roca excavació Eudald Carbonell i Rafel Mora, 10 anys després de l’inici de les prospeccions en superfície al Puig d’en Roca, porten a terme una excavació en aquell indret. Durarà 4 42 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS campanyes, de 1982 a 1985, i excavaran un paquet de sediments situats al vessat oest del puig. Aquests sediments procedeixen de l’erosió de la terrassa superior del riu, els quals alhora constitueixen els sediments fluvials més antics conservats del riu Ter. Els sediments s’havien erosionat i havien quedat atrapats al blocs de gres del vessant. No estan in situ, estan desplaçats i resedimentats. Però, les restes que contenen, totes, procedeixen del mateix lloc i constitueixen un conjunt tancat, són contemporànies entre elles, d’aquí l’interès del jaciment (Carbonell et al., 1988; Carbonell & Canal, 2002). La cronologia d’aquestes restes és molt difícil de saber amb exactitud, podem dir que correspon a un moment del plistocè mitjà (quaternari mitjà) en què l’etapa tecnocultural és l’anomenada acheulià. Estem a l’època dels humans prenenaderals, els Homo heidelbergensis, que podem paral·lelitzar amb els jaciments de la cauna de l’Arago (Talteüll, Rosselló) i de la Sima de los Huesos (Atapuerca, Burgos), tots dos al voltant dels 500.000 anys; podem estar en aquesta cronologia, 100.000 anys amunt, 100.000 avall. Els humans preneandertals encara no han inventat la domesticació del foc. Una de les eines que fabriquen més són els bifaços. A Girona, en trobem pocs perquè les matèries primeres no són gaire adequades, però és l’època daurada dels bifaços. Són humans nòmades, que aprofiten els recursos estacionalment i que cacen herbívors, amb molt d’esforç, que eren la font principal d’alimentació. En aquesta etapa, descobreixen la consciència de la mort, d’acord amb la Sima de los Huesos de Atapuerca (Burgos), on s’ha interpretat l’existència d’una acumulació intencionada de cadàvers. 5. ELS PRENEANDERTALS. DEL PALEOLÍTIC INFERIOR AL PALEOLÍTIC MITJÀ Passem a l’etapa següent, en la qual apareixen les tècniques de talla pròpies del paleolític mitjà, però que encara conserva les tècniques de l’acheulià. És la que es pot anomenar paleolític mitjà antic. 5.1. Jaciments de Domeny Representats per un conjunt de jaciments, es troben al pla de Domeny, al voltant d’on passa actualment l’autopista, i al peu dels relleus de Canet d’Adri, en concret, al peu del volcà de Puig d’Adri. Són jaciments excavats recentment, tots gràcies a excavacions preventives, degudes als treballs d’urbanitzacions, en uns casos, 43 GIRONA A L’ABAST XV Figura 8. Excavació del jaciment de Pla de Dalt (Domeny). Es pot apreciar la densitat de les restes lítiques (fotografia: Xavier Aguelo). i d’ampliació de l’autopista, en altres. L’últim d’aquests treballs s’ha fet al Pla de Dalt, l’any 2012. El primer d’aquests jaciments (Domeny Industrial) es va excavar al 1999, per part de Robert Sala, a la zona del polígon industrial de Domeny; el segon, a la zona de la Jueria, l’any 2003, per part de l’empresa Arqueociència i Bruno Gómez; també degut a la realització d’obres d’urbanització industrial. Hi van aparèixer eines fetes sobre còdol que són equiparables al que en altres llocs són bifaços; tenim així tècnica acheuliana (Sala et al., 2000; Gómez et al., 2005). El tercer, anys després, el 2008, a les obres de construcció del pla d’en Serra, per part també de l’arqueòleg B. Gómez. Destacà la troballa d’un tipus de nucli de preparació d’ascles (ganivets), que apareix a Europa fa uns 350.000 anys (el nucli és la porció de matèria primera d’allà on es desprenen les ascles), i que està preparat de tal manera que s’obtenen unes ascles molt lleugeres i talladores. És el que es diu un nucli levallois, que ens marca l’inici del paleolític mitjà. És un altre invent a càrrec dels preneandertals. 44 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS Arribem a l’últim d’aquests jaciments, el que s’ha excavat més recentment, els anys 2011 i 2012, per part de l’empresa Àtics, i sota la direcció de l’arqueòleg Albert Aulines, al Pla de Dalt, de Domeny (fig. 8). Ens centrarem en aquest jaciment, actualment en curs d’estudi. L’origen de la seva excavació són les obres de l’autopista, per ampliar un carril i per construir el vial d’accés a Domeny. A la base del jaciment es troba la colada basàltica que procedeix del volcà de Canet d’Adri, pel seu vessant sud-est, i que està datada en 317.000 anys. Per sobre la colada, hi havia el nivell arqueòlogic que, per tant, ha de ser més recent de 317.000 anys, i que estava recobert per les terres de conreu actuals (Aulinas, 2012). Figura 9. Pla de Dalt (Domeny). Bifaç foEl jaciment és important per tografiat poc després de la seva troballa (fotografia: Xavier Aguelo). l’abundància d’indústria lítica (els útils de pedra). Hi ha eines acheulianes: uns pocs bifaços i diversos útils sobre còdol equiparables als bifaços, però també les eines que ens marquen la presència del paleolític mitjà (fig. 9). Podria ser que de manera continuada els preneandertals van fer servir el lloc com a taller de talla de la pedra, taller de fabricació d’eines. Les roques utilitzades (quars, quarsita, corniana, filonianes...) van ser recollides prop del jaciment, els preneandertals recollien les matèries primeres dins els seus territoris d’explotació diaris. D’acord amb la datació de la colada basàltica i amb aquests elements culturals, tant del paleolític inferior acheulià com del paleolític mitjà, ens podríem situar en una edat a l’entorn dels 300.000 anys, o 250.000 anys, o similar. També coincideix amb l’època, a grans trets, de la domesticació del foc, un altre dels grans invents dels preneandertals. Justament en aquest jaciment es van trobar uns pocs fragments carbonitzats. El jaciment té una gran riquesa d’eines de pedra, malauradament la fauna gairebé no s’ha conservat, a causa de l’acidesa del terreny, degut al basalt; només alguna resta carbonitzada (ja sigui esquelètica, ja sigui un carbó vegetal) s’ha pogut conservar (en altres medis més àcids no es conservaria ni això). 45 GIRONA A L’ABAST XV 6. ELS NEANDERTALS. EL PALEOLÍTIC MITJÀ Fem un pas endavant, anem a la següent etapa i trobem el segon jaciment important excavat els últims anys, el Turó de la Bateria (l’any 2009, per Rafel Rosillo i Antoni Palomo, de l’empresa Arqueolític). Hem de fer un salt cultural i salt antropològic. Passem als neandertals i al paleolític mitjà en sentit estricte. Ens trobem al plistocè superior (quaternari superior), amb una edat més recent de 130.000 anys. Ja anteriorment, els preneandertals s’havien transformat gradualment en neandertals. La diferència entre uns i altres és, essencialment, que els segons tenien el crani més allargat, de davant a endarrera, i conseqüentment la seva capacitat era més gran. Els neandertals van ser els amos i senyors d’Europa des de fa, a títol indicatiu, 200.000 anys fins fa 40.000 anys. Gradualment, van deixar de fabricar bifaços i eines grans (van deixar de fabricar acheulià) i es van concentrar a optimitzar la fabricació de ganivets, es van especialitzar a subsistir fabricant eines petites i abandonant les eines grosses. 6.1. El Turó de la Bateria El Turó de la Bateria és un jaciment que està en el vessant nord del turó del mateix nom, on se situa el jaciment Puig d’en Roca III. És un lloc de nova urbanització (hotels, habitatges socials, carrers, etc.), on justament per la remoció de terres va aparèixer aquest jaciment en superfície, que pel context geològic se situa al quaternari superior i que pel contingut d’eines de pedra se situa perfectament dins el paleolític mitjà (és el que s’anomena tecnocomplex mosterià) (Rosillo et al., 2010). Els seus autors són els neandertals, que ja fa temps que dominaven el foc, que cuinaven, que fabricaven les ascles (ganivets) i els seus derivats amb una gran facilitat i perfecció, que eren nòmades, que tenien uns territoris d’explotació molt grans i que havien introduït a la història d’Europa els enterraments individuals dins una fossa. El jaciment està constituït per un paquet de sediments fins que cobreix el sòcol (la roca de base), dins del qual hi ha dos nivells, tots dos del paleolític mitjà i tots dos, segurament, amb una edat semblant, amb poca diferència cronològica (fig. 10). És un sediment deixat per cons de dejecció, al·luvials; corresponen així a la part distal d’un torrent, que ja ha perdut força de tracció i que diposita ara fang, que cobrirà una gran extensió i que soterrarà les eines de pedra que deixaren els neandertals en un campament a l’aire lliure. 46 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS Figura 10. Excavació del jaciment del Turó de la Bateria. S’observa com els sediments fins, d’origen al·luvial i que contenen els dos nivells arqueològics, cobreixen el sòcol irregular de gres (fotografia: Rafel Rosillo, Arqueolític). En aquest jaciment, tampoc s’hi han trobat restes de fauna (el context tampoc és idoni per a la seva conservació, el sòcol de gres proporciona acidesa) per tant, el que s’ha conservat són les eines de pedra. Entre elles, destaquen especialment els ganivets fabricats amb la tècnica levallois (a partir de nuclis levallois). Tenim altres jaciments del paleolític mitjà, en concret a Sant Julià de Ramis: Can Garriga i Pedra Dreta. 47 GIRONA A L’ABAST XV 6.2. Can Garriga Originàriament, Can Garriga era un jaciment en un abric travertínic, però d’aquest abric pràcticament mai n’hem vist res. La construcció de la carretera nacional, al seu pas per Sant Julià de Ramis, el degué destruir en bona part. Va quedar una part petita de reompliment, que es va excavar en dues etapes. La primera excavació, quan es va descobrir el jaciment, la varen portar a terme els arqueòlegs E. Carbonell i R. Mora, el 1986 i 1987. Es va fer una excavació preventiva per evitar que la part que estava aflorant del jaciment no s’erosionés i es perdés (Mora et al., 1987). La segona, ja definitivament, va ser una excavació completa del que quedava del jaciment, l’any 1991, Figura 11. Can Garriga. quan es construïa el vial d’accés a l’autovia de Banyoles, Ascla levallois de roca filodins el marc de les obres olímpiques de l’any 1992. Xose niana (fotografia: Museu Pedro Rodríguez, Robert Sala, Josep Vallverdú i Susanna d’Arqueologia de Catalunya-Girona). Casellas la portaren a terme (Rodríguez et al., 1995, 2004; Rodríguez & Lozano, 1999). Del material recuperat, destaquen ganivets fets amb roques filonianes i quars. Alguns d’ells estan retocats per a convertir-los en denticulats (molt aptes per treballar la fusta, per serrar) (fig. 11) o rascadores (ganivets amb un dentat moderat). La seva edat és superior als 103.000 anys (una capa de travertí que cobria el nivell arqueològic va ser datat pel mètode de l’U-Th). Així, l’edat del jaciment es podria situar entre els 130.000 anys (inici del plistocè superior) i els 103.000 anys. 6.3. Pedra Dreta Un altre jaciment interessant és el de Pedra Dreta, que està a tocar l’anterior, només a uns 100 m al nord. També era un jaciment en un abric travertínic, que agafa el nom d’un antic menhir, desaparegut des de fa temps, potser des d’inicis del segle XX (en tenim el testimoni conservat en una postal del fotògraf Fargnoli). El jaciment va ser molt erosionat per la construcció del camí que anava des de la carretera nacional (des de Sant Julià de Ramis) fins a Cornellà del Terri. Així, es tractava d’un jaciment malmès que mai hem vist sencer. 48 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS Va ser prospeccionat i excavat per primera vegada per Francesc Riuró l’any 1965. L’Associació Arqueològica de Girona va reemprendre els treballs a 1976 i 1977. Finalment, Xose Pedro Rodríguez, Robert Sala, Susanna Casellas i Josep Vallverdú, l’any 1991, abans de treballar a Can Garriga i dins el mateix projecte, varen excavar aquest jaciment (Canal et al., 1978; Carbonell & Mora, 1984; Giralt et al., 1995; Rodríguez et al., 1995, 2004; Rodríguez & Lozano, 1999). L’any 1991, ja quedava molt poc per excavar; hi havia un únic nivell que, afortunadament, estava segellat entre dues capes de travertí. Es varen poder datar les dues capes de travertí i, d’aquesta manera, sabem que el nivell tenia una edat al voltant dels Figura 12. Can Rubau. Fragment 90.000 anys. Però, la major part de les troballes de mandíbula de cérvol (fotografia: Museu d’Arqueologia de provenen dels anys 1976–1977 (procedeixen de la Catalunya-Girona). neteja i prospecció dels derrubis), perquè al 1991 hi quedava molt poc (els únics materials recuperats in situ). Constitueixen una mostra d’ascles, ascles levallois, ascles retocades, nuclis... de quars, corniana i altres roques. Els nuclis són tant de tipus levallois, com discoidals; aquests últims són més senzills però molt pràctics, la qualitat de les ascles no és tan alta, però el nucli és més productiu, explota les dues cares. Els neandertals, segons la qualitat de la matèria primera, feien nuclis d’un tipus (més qualitat, levallois) o d’un altre (menys qualitat, discoidal). A Pedra Dreta, van sortir molt poques restes de fauna, d’entre les quals destaca una molar de rinoceront (Dicerorhinus). Justament de la fauna, en parlarem en el proper jaciment. 6.4. Can Rubau El jaciment de Can Rubau era un avenc, actualment destruït, que es troba a la pedrera de Can Rubau, al Pont Major, única àrea del territori que resseguim on apareixen formes càrstiques. Va aparèixer a causa dels treballs d’explotació de la pedrera, que el van posar al descobert. En obrir-se, això va fer que s’anés erosionant, i que en tot el 49 GIRONA A L’ABAST XV vessant caigués el sediment que procedia del seu interior; d’aquesta manera, l’erosió natural va buidar el seu reompliment. És un jaciment que no es va poder excavar, malauradament, però, en canvi, se’n va poder recollir el material, almenys en part, que procedia del seu interior. Hi ha una notable col·lecció de restes faunístiques (restes esquelètiques) d’aquest jaciment dipositada al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (fig. 12). Aquest treball de prospecció el van dur a terme l’Associació Arqueològica de Girona i el CERPES (Centre de Recerques Paleoecosocials de Girona), a l’inici dels anys 80. Hem tingut l’oportunitat d’estudiar, conjuntament amb altres col·legues, aquesta col·lecció. Hi ha cargols terrestres, llangardaixos, tortugues, ocells, rosegadors, conills, llebres, petits carnívors i diversos grans mamífers. D’entre aquests últims, tenim ós bru (Ursus arctos), linx ibèric (Lynx pardinus), cavall (Equus ferus), rinoceront de les praderies (Dicerorhinus hemitoechus), senglar (Sus scrofa), cabirol (Capreolus capreolus), ren (Rangifer tarandus), daina (Dama dama), cérvol (Cervus elaphus), ur (Bos primigenius) i bou mesquer (Obivos muschatus). Recordem que estem a l’època paleolítica, tots aquests animals són salvatges. Aquest conjunt constitueix una representació de grans mamífers molt típica del quaternari superior, del plistocè superior. Això vol dir que se situaria o al paleolític mitjà o al paleolític superior (de moment, no en sabem la seva edat, estem esperant disposar d’una datació radiocarbònica per determinar-la). Hi ha dos tàxons molt singulars en aquesta llista: el ren i el bou mesquer. Tots dos són indicadors de clima fred. Podria ser que el jaciment fos d’un moment molt fred i el moment més fred que coneixem del plistocè superior és al voltant de fa 20.000 anys, el que s’anomena pleniglacial, el moment més fred de l’últim període glacial. Aquest pleniglacial ja està dins el paleolític superior, per tant, podria ser que aquesta fauna fos del paleolític superior. No és una fauna caçada pels humans, eren animals que van caure a l’avenc, que va actuar com una trampa natural. Per tant, es tracta d’un jaciment paleontològic. No hi ha intervenció humana però, tot i així, és molt interessant perquè ens dóna a conèixer tota una sèrie d’animals que van conviure amb els humans durant tot aquest quaternari recent, tant amb els neandertals, com amb els humans moderns. Sobre el ren, n’hi ha molt poc a Catalunya. A Ibèria només n’hi ha al Cantàbric (que té la fauna europea, pel seu clima atlàntic) i una mica, molt poc, a les comarques gironines (on la fauna és mediterrània, però geogràficament prop dels Pirineus). Can Rubau és, fins ara, el jaciment més meridional mediterrani amb ren. 50 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS Amb el bou mesquer torna a passar el mateix, a Catalunya només s’ha identificat a Serinyà (una sola resta) i a Can Rubau (de l’ordre de mitja dotzena, molt significatiu). El bou mesquer actualment està fregant el cercle polar àrtic; és un indicador clar de molta fred. Del conjunt de les restes de grans mamífers, el cérvol és el més abundant. Després hi ha el cabirol, el cavall salvatge i l’ur (brau salvatge). 7. ELS HUMANS MODERNS. EL PALEOLÍTIC SUPERIOR Passem a la darrera etapa, la dels humans moderns i el paleolític superior. Disposem només de dos jaciments, situats a Sant Julià de Ramis, que són significatius. 7.1. Cau de les Goges El primer d’ells és el Cau de les Goges, que es troba a la muntanya de Sant Julià. És l’únic jaciment dels que veiem en aquest capítol que està obert a les calcàries metamòrfiques. És conegut de molt antic, ja que el 1899 hi efectuaren les primeres prospeccions Francesc Viñas i Pere de Palol. L’any 1921, continuaren els treballs Paul Wernet i Maties Pallarès, en una excavació de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta és l’excavació més important, la principal. Després, tenim excavacions més modestes, de petits racons, puntuals, de pocs dies. La de 1933-1934 de Francesc Riuró i Carles de Palol; la de 1959, d’Eduard Ripoll i Lluís Pericot, i, finalment, la de 1963, de Josep M. Corominas i Miquel Oliva (Pallarès, 1915-1920; Wernet, 1920; Oliva, 1959; Soler, 1976; Terradas, 2002; Fullola & Soler, 2004). El jaciment és una cova petita que presenta dues entrades. La del sud és artificial i es va realitzar durant l’excavació de l’any 1921 per facilitar els treballs. Situem-nos, ens trobem al paleolític superior, què vol dir això? És l’època dels humans moderns, els neandertals ja s’han extingit. Els neandertals van ser els sobirans d’Europa fins al moment que arribaren els humans moderns (nosaltres mateixos) fa uns 45.000 anys, a l’est, i uns 42.000 anys, a l’oest. Arribem procedents de l’est i anem avançant ràpidament d’est a oest per tot Europa. El contacte dels humans moderns amb els neandertals portarà a l’extinció d’aquests últims. No sabem exactament per què, hi ha moltes hipòtesis al respecte, és un tema de debat, un tema que està de moda, que agrada parlar-ne als arqueòlegs, antropòlegs, paleontòlegs, investigadors 51 GIRONA A L’ABAST XV en general... Aquí no ens hi estendrem massa, però la qüestió és que els neandertals, a resultes de la competència dels humans moderns, sense descartar potser altres factors, s’acaben extingint, i amb ells desapareix la cultura del paleolític mitjà. I els humans moderns aporten la cultura del paleolític superior, aporten uns coneixements que havien après fora d’Europa i que a Europa els van desenvolupant, els van ampliant. Així, una de les novetats del paleolític superior és l’ornamentació, que és característica dels humans moderns Figura 13. Cau de les Goges. Collaret restituït en base a dents de mar (Dentalium), cargols (tots els pobles l’utilitzen, ja sigui en marins perforats i canina de cérvol perforada forma de penjolls, arracades, collarets, (fotografia: Museu d’Arqueologia de Catalubraçalets...). Els neandertals, en canvi, no nya-Girona). la tenien. És un exemple de la ruptura cultural entre els dos períodes. Al Cau de les Goges, hi trobem cargols marins, petxines i dents de mamífer perforats (fig. 13). Les eines de pedra del paleolític superior són més diversificades i ens apareixen, per exemple, les puntes de projectil, que podien ser llançades amb un arc o amb un propulsor. Al Cau de les Goges en tenim alguns exemples (de diferents tipus, algunes amb peduncles) (fig. 14). Per fabricar aquestes eines s’utilizava el sílex com a matèria primera. Si aquest sílex no es trobava a l’àrea, es portava d’altres llocs d’on es venia. En el cas de Sant Julià de Ramis, i de les comarques de Girona en general, aquest sílex procedeix, majoritàriament, del nord dels Pirineus, de la conca de Narbona, situada entre 100 i 150 km més al nord. Formava part del territori d’explotació d’aquests humans. També veiem que aquestes eines són més allargades, tenen més forma de ganivets típics, són làmines i laminetes. Inventen tècniques de talla per fabricar les seves làmines, laminites i projectils. Els humans moderns també tindran l’art. A les comarques de Girona, l’art rupestre paleolític no hi és present, però és l’art del paleolític superior, que es troba 52 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS molt ben representat al vessant nord dels Pirineus. Una altra innovació és la fabricació d’eines fetes sobre os, de noves tècniques de fabricació aplicades a l’os i a la banya de cèrvid i als ivoris de les defenses dels elefants i mamuts. Els materials del Cau de les Goges es troben a les seus de Girona i Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Els dibuixos de Wernet dels anys 20, de gran qualitat, encara ens serveixen per il·lustrar i interpretar la indústria lítica. El Cau de les Goges correspon al moment Figura 14. Cau de les Goges. Punta de projectil de sílex, del tipus anomenat punta del paleolític superior on es talla millor el d’escotadura (fotografia: Museu d’Arqueologia sílex, és l’anomenat període solutrià. No de Catalunya-Girona). és el més antic, és el tercer (de l’aurinyacià i del gravetià no en tenim res a l’àrea de Girona, però a Serinyà hi són molt ben representats). El solutrià del Cau de les Goges pot tenir una antiguitat al voltant dels 20.000 anys (datació relativa, no disposem de cap datació directa) i es correspondria amb el període més fred, el pleniglacial (potser té la mateixa edat que Can Rubau). 7.2. Cova de les Goges L’últim jaciment que analitzarem correspon per tercera vegada a un abric de travertí avui inexistent. De la cova de les Goges es conserva, però, una fotografia completa feta per Fargnoli, a la primera meitat del segle XX. Aquesta cova estava situada prop de Pedra Dreta i Can Garriga, no lluny de la muntanya de Sant Julià de Ramis. Va ser el primer jaciment explorat a Girona. Ja l’any 1889, en Pere de Palol i en Francesc Viñas el van prospeccionar i van passar uns materials a en Manuel Cazurro, el qual els va classificar com del paleolític superior. Llavors, el mateix Cazurro, l’any 1915, hi va fer una excavació i, finalmente, Miquel Oliva i Francesc Riuró l’acabaren d’excavar l’any 1967. Aquesta última va ser una excavació d’urgència, perquè el jaciment s’havia 53 GIRONA A L’ABAST XV de destruir per l’ampliació de la carretera nacional, la N-II. L’ampliació de la carretera, estreta llavors, havia de destruir l’espadat de travertí on s’ubicava el jaciment. Això va comportar que, afortunadament, abans es documentés, topografiés i s’excavés. Hi havia un únic nivell arqueològic, que va proporcionar un material lític que correspon a l’anomenat magdalenià, que és l’últim període del paleolític superior (Oliva, 1969; Soler, 1976). Què passa al magdalenià? Doncs que comença a recuperar-se la temperatura; el solutrià era el moment més fred, el magdalenià és un moment de transició entre el moment més fred i el clima actual, l’holocè, que començà fa aproximadament 12.000 anys. Així, entre els 12.000 i els 17.000 anys, el clima va millorant, tot i que encara és un clima fred. Culturalment, està caracteritzat, entre d’altres coses, perquè les eines de pedra són molt petites, es rendibilitza al màxim l’explotació dels nuclis de sílex. Les laminetes, de l’ordre de mig centímetre d’amplada, s’emmanegaven per a utilitzar-se com a projectils. Altres làmines més grans devien servir per a les eines domèstiques. Igualment, el magdalenià és el moment de màxima esplendor de la indústria òssia, és també quan hi ha més elements d’ornamentació, més elements artístics... És un moment molt interessant, i amb el qual s’acaba el paleolític superior. Però, la cova de les Goges és un jaciment molt modest, amb poques troballes, la virtut principal del qual és palesar que els últims grans caçadors de l’època glacial també explotaren el territori de Girona. Agraïments Agraïm als arqueòlegs Albert Aulines, que ens ha facilitat informació sobre el jaciment de Domeny (Pla de Dalt), i Rafel Rosillo i Antoni Palomo, sobre el Turó de la Bateria. Al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona la documentació gràfica cedida i les facilitats donades per examinar materials. Al col·legi Bell-lloc, per la invitació a participar en aquest llibre. 8. BIBLIOGRAFIA AULINAS, A. (2012): “Investigació i societat civil al jaciment paleolític de Domeny (Girona) durant la campanya d’excavació de 2012”. Quadern de Prehistòria Catalana, 20, pp. 89-148. 54 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS CANAL, J.; CARBONELL, E. (1979): “Una nova estació paleolítica: ‘Sobre Pedret’ (Girona)”. Butlletí de l’Associació Arqueològica de Girona, 2, 12 pp. CANAL, J.; CARBONELL, E. (1989): Catalunya paleolítica. Patronat Francesc Eiximenis, Girona. CANAL, J.; CARBONELL, E.; JIMÉNEZ, E.; ESTÉVEZ, J. (1978): “El yacimiento pre-wurmiense de Pedra Dreta (Sant Julià de Ramis)”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXIV, pp. 227-249. CANTÓN, P. (2005): L’aigua i els primers humans al pla de Salt. Museu de l’Aigua, Ajuntament de Salt, Salt. CANTÓN, P.; ANTONIO, A. (2003): “Els axelians a Montaspre”. Quadern de Treball de l’Associació Arqueològica de Girona, 11, pp. 84-101. CARBONELL, E.; MORA, R. (1984): “Diacronía y homogeneidad funcional entre dos yacimientos del Paleolítico Inferior del N.E. catalán: Pedra Dreta y Puig d’en Roca III”. Arqueología Espacial, 2, Estudios Diacrónicos y Paleolítico, Teruel, Colegio Universitario, pp. 147-158. CARBONELL, E.; PONS, E. (1987): Girona abans de Girona. Prehistòria. Quaderns d’Història de Girona, Diputació de Girona i Ajuntament de Girona, Girona. CARBONELL, E.; GUILBAUD, M.; MORA, R.; SALA, R.; MIRALLES, J. (1988): El complex del Plistocè Mitjà del Puig d’En Roca. Consell Superior d’Investigacions Científiques, Madrid. CARBONELL, E.; CANAL, J. (2002): “El paleolític inferior a les comarques gironines. El Començament”, a X. Alberch i J. Burch (coords.): Història del Gironès, Diputació de Girona, Girona, pp. 48-50. FULLOLA, J.M.; SOLER, N. (2004): “El paleolític superior a Catalunya”. Fonaments, 10/11, pp. 97-132. GIRALT, S.; VALLVERDÚ, J.; SALA, R.; RODRÍGUEZ, X.P. (1995): “Cronoestratigrafia i paleoclimatologia de l’ocupació humana a la vall mitjana del Ter al Pleistocè mitjà i superior inicial”, a B. Agustí, J. Burch i J. Merino (ed.): Excavacions d’urgència a Sant Julià de Ramis. Anys 1991-1993, Sèrie monogràfica, 16, Centre d’Investigacions Arqueològiques, Girona, pp. 23-36. GÓMEZ, B.; CARRANCHO, A.; GARCÍA, S.; GARRIDO, D.; RIBA, D.; SALA, R. (2005): “La Jueria, un nou jaciment del plistocè en la vall mitjana del Ter”. Quadern de Treball de l’Associació Arqueològica de Girona, 13, pp. 41-51. 55 GIRONA A L’ABAST XV MORA, R.; CARBONELL, E.; MARTÍNEZ, J. (1987): “Can Garriga: Un tecnocomplejo en contexto estratigráfico (Sant Julià de Ramis, Girona)”, a Actas de la VII Reunión sobre el Cuaternario. Santander, septiembre 1987. Cuaternario y Geomorfología, 1, pp. 195218. OLIVA, M. (1959): “Actividades de la Delegación de Excavaciones y del Servicio Provincial de Investigaciones Arqueológicas, Conservación y Catalogación de Monumentos de la Excma. Diputación de Gerona, en 1959”. Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, XII, Girona, pp. 365-389. OLIVA, M. (1969): “Cova de les Goges (Sant Julià de Ramis)”. Revista de Gerona, 47, pp. 12-14. PALLARÉS, M. (1915-1920): “El solutrià de Sant Julià de Ramis: el Cau de les Goges”. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI, Barcelona, pp. 425-431. PALLÍ, Ll. (2006): “Les unitats geomorfològiques”, a Ll. Costa i J. Maroto (ed.): Història de Girona, CCG Edicions, Girona, pp. 17-23. RODRÍGUEZ, X.P.; LOZANO, M. (1999): “El Pleistoceno medio y superior inicial del Noreste de la Península Ibérica”. Pyrenae, 30, pp. 39-68. RODRÍGUEZ, X.P.; MAROTO, J.; VAQUERO, M.; ORTEGA, D.; SALA, R.; GARCÍA, J.; LOZANO, M. (2004): “El paleolític inferior i mitjà a Catalunya”. Fonaments, 10/11, pp. 23-66. RODRÍGUEZ, X.P.; SALA, R.; CASELLAS, S.; VALLVERDÚ, J. (1995): “Ocupació antròpica de la vall mitjana del Ter en l’inici del Pleistocè superior”, a B. Agustí, J. Burch i J. Merino (ed.): Excavacions d’urgència a Sant Julià de Ramis. Anys 1991-1993, Sèrie monogràfica, 16, Centre d’Investigacions Arqueològiques, Girona, pp. 37-64. ROSILLO, R.; PALOMO, A.; DEHESA, R. (2010): “Les intervencions arqueològiques al Turó de la Bateria. T.B. Vials i T.B. Patronat benèfic (Girona, Gironès)”. Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbúcies, pp. 27-31. SALA, R.; GARCIA, J.; MARTÍNEZ, K.; PUJADES, A. (2000): “Un nou conjunt del Plistocè Mitjà a la vall mitjana del Ter. Domeny industrial (Pla de Dalt, Girona)”. Cinquenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Olot, pp. 8-12. SALA, R.; CABAÑAS, A.; DÍEZ, M.; GIRALT, S.; TABERNERO, E. (1990): El Congost al Paleolític. Cent anys d’arqueologia a Sant Julià de Ramis. Ajuntament de Sant Julià de Ramis, Sant Julià de Ramis. SOLER, N. (1976): “El Cau de les Goges”, a CANAL, J. i SOLER, N. [dirs.]: El Paleolític a les comarques gironines, Caixa de Girona, Girona, pp. 61-62. 56 ELS TEMPS DELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS SOLER, N. (1976): “La Cova de les Goges”, a CANAL, J. i SOLER, N. [dirs.]: El Paleolític a les comarques gironines, Caixa de Girona, Girona, pp. 63-64. SOLER, N. (1976): “Jaciment de sílex a Monjuïc”, a CANAL, J. i SOLER, N. [dirs.]: El Paleolític a les comarques gironines, Caixa de Girona, Girona, p. 58. TERRADAS, X. (2002): “La prehistòria”, a X. Alberch i J. Burch (coords.): Història del Gironès, Diputació de Girona, Girona, pp. 21-127 i 793-798. WERNERT, P. (1920): “Estudi tipològic del Solutrià Superior de Sant Julià de Ramis”. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI, 1915-1920, pp. 432-444. 57