Reñé i Melcior, Modest

Reñé i Melcior, Modest By Quintí Casals 14 / jul. / 2015 Lloc de naixement: Almacelles, el Segrià Data de naixement: dissabte, agost 3, 1867 Data de defunció: dimarts, març 3, 1953 Lloc de defunció: Lleida, el Segrià Modest Reñé i Melcior fou un advocat i polític lleidatà, nascut a Almacelles en el si d’una família de pagesos i propietaris terratinents, amb llaços familiars a les comarques lleidatanes i la franja aragonesa. El seu pare era Jaume Reñé Solanelles, d’Almacelles, i la mare Antònia Melcior Bañeres, d'Almenar. Modest Reñé va estudiar Dret i s’establí professionalment a Lleida, on va va obrir un despatx al carrer del Carme 26, 2a planta, el 7 de novembre de 1893. Reñé es va casar en primeres núpcies amb Emília Bañeres Balda (Tamarit de Llitera, 1866/1867 – Lleida, 14.02.1900), amb la qual va tenir quatre fills, Pilar, casada amb l'advocat lleidatà Josep Agelet de Saracibar, l'1 de maig de 1922; Josep (1897–), Emília (1898–) i Emili (1900–), tot i que els tres darrers no van arribar a l'edat adulta. La seva primera dona Emília va morir un mes després de tenir el quart fill, als 33 anys d'edat, fets que podrien estar relacionats. Anys després, el 5 de març de 1908, es casava als 40 anys amb la madrilenya Emilia Quiroga Codina, de 29 anys, filla del general Alejandro de Quiroga Riaño i Jacinta Codina de Sobies (1879/1880 – 20.01.1932), ell d'Ocaña i ella de Tàrrega, però vivint a Lleida. Del segon matrimoni nasqueren vuit fills més: Mercè Reñé Quiroga (Lleida, ?.01.1909 – Barcelona, 28.09.1994), casada amb Josep Maria Marcet Ballber, amb el qual va tenir 4 fills: Marisé, Josep Maria, Lluís i Montse; Alejandro (Lleida, 12.05.1910 –), tècnic en cap d'Hisenda a Lleida i casat amb Trinitat Sanz Peral, amb la qual va tenir 4 fills: Alejandro, Trini, Maria José i Mari Cruz; Modest (Lleida, 23.04.1911 – Barcelona, 08.12.1989), ordenat sacerdot el 26.05.1934; Montserrat (Lleida, 17.03.1913 – Seu d'Urgell, 13.07.1994), casada amb Jaume Sansa i Nequi (– Seu d'Urgell, 07.04.1977), veguer episcopal d'Andorra el 1971, amb el qual van tenir 4 fills: Maria Montserrat, Jaume, Immaculada i Maria Mercè; Àngels (Lleida, 09.09.1916 –), Josep Maria (Lleida, 19.10.1918 –), Miracles (Lleida, 28.11.1922 –) i Maria (Lleida, 14.08.1924 –), aquestes tres darreres sense matrimoni conegut. El seu fill Alejandro fou cap d'Hisenda a Lleida i president del Col·legi Provincial de Funcionaris de l'Administració el 1977, any en què es va jubilar. Modest Reñé, conservador, s'introduí en la política molt aviat. Fou elegit diputat provincial pel districte de la Seu - Sort en unes eleccions provincials parcials el 1899. Continuà en el càrrec després d’una nova elecció parcial el 1901, ara pel districte de Lleida. Fou reelegit en les eleccions provincials de 1903, el 1907 i el 1915 pel districte de Lleida - les Borges, tot i que va ser derrotat el 1911. En la Diputació fou secretari els biennis 1901-1903 i 1903-1905. El 1908, a la mort d’Enric Vivanco, fou elegit president de la Diputació, càrrec que exercí fins a l'1 de desembre de 1909. Posteriorment va ser vicepresident entre 1916 i 1918 i vicepresident de la comissió Provincial l’anualitat de 1918-1919. En la seva primera etapa de diputat formà part de la comissió per demanar diners per construir el Canal d'Aragó i Catalunya l'octubre de 1903. Posteriorment, el març de 1909, encapçalava una comissió de Lleida, que es traslladà a Madrid per gestionar la concessió de camins veïnals, la subhasta de la Noguera Pallaresa, la Pia Almoyna, l'establiment a Lleida del telèfon interurbà, la construcció de casernes, del mur de defensa de Lleida i la declaració de monument nacional de l'antiga Seu Vella. En la segona etapa, fou vicepresident tercer de la Mancomunitat de Catalunya el 1915. Modest Reñé era d'idees tradicionals, molt religiós i un ric propietari amb terres a Almenar i la franja, per la qual cosa, amb altres propietaris afins, va promoure el 1918 la Federació Catòlico-Agrària de Lleida, un sindicat catòlic integrista creat per apropar-se al món pagès. La federació lleidatana depenia de la Confederación Nacional Católico-Agraria. El 1920, Reñé fou escollit conseller de la federació, juntament amb Marià Gomar, per al Consell Provincial de Foment. Per difondre les idees conservadores participà, junt amb altres coreligionaris com Delfí Canela, en el consell de redacció del setmanari catòlic d'informació i propaganda de Bellpuig La Colmena (1917-1919). A més, el Sindicat Agrícola Catòlic de Lleida va publicar un full de divulgació de la institució anomenat Lo Rampill. A banda, Modest Reñé participà en la majoria de les institucions lleidatanes. Fou soci i comptador de la Societat Econòmica d'Amics del País de Lleida (1912-1915). El 1904 era comptador de la Cambra Agrícola de Lleida, vocal el 1910 i, com a mínim, president des del 1920, reelegit el 1930 en qualitat d'advocat i pagès. En la Cambra presidí molts actes públics com l'Assemblea Olivatera celebrada el març de 1920, o l'Assemblea Provincial d'Agricultors de Lleida celebrada al teatre dels Camps Elisis l'agost de 1920, en la qual Francesc Macià va pronunciar un discurs en defensa del dret d'associació dels pagesos lleidatans, per la qual cosa es creà un Comitè Executiu presidit per Macià per coordinar-la. També presidí el concurs de bestiar de Sort del 6 de novembre de 1931. El 1906 era escollit vocal de la Junta provincial d'Instrucció Pública de Lleida; el 1913 tresorer del Col·legi d'Advocats de Lleida; i el 1917 era nomenat conseller del Consell Provincial d'Agricultura i Ramaderia. El 1922 formava part del Comité de Honor de la Feria Oficial de Muestras de Barcelona com a president de la Cambra Agrícola; aquell any i el següent fou vocal de la Junta Provincial de Beneficència, i el 28 de gener de 1930 era nomenat vocal de la Cambra Rústica Provincial. Des del 1933 apareix com a magistrat suplent de l'Audiència Provincial de Lleida, un càrrec que no desenvolupà durant la Guerra Civil i tornà a ocupar de 1939 al 1944, i va ser un home clau de la primera repressió franquista a Lleida. Modest Reñé sempre fou un referent de la dreta lleidatana: primer al Partit Conservador i durant la república dins Renovación Española, partit monàrquic espanyol fundat el gener de 1933. Adherida a Renovación, a Catalunya es creà Derecha de Cataluña, presidida per Javier de Ros y Dalmases, i en la qual Reñé fou nomenat president del Comitè Provincial el desembre de 1934. Durant la dictadura de Franco, fou magistrat i el 1942 era president degà del Col·legi d'Advocats de Lleida, participant, a primers de novembre, en una reunió dels degans dels col·legis espanyols, en la qual ocupà un lloc en la taula presidencial com un dels membres de més edat. Modest Reñé fou un home clau del règim fins que morí el 1953 condecorat amb la creu de Raimundo de Penyafort i comanador d'Isabel la Catòlica. Un cosí seu Salvador Montiu Reñé, primer liberal i després conservador, fou escollit diputat provincial pel districte de Cervera-Solsona en cinc ocasions 1905, 1909, 1913, 1917 i 1921. En la Diputació va ocupar la vicepresidència durant el bienni 1907-1909, i fou nomenat governador civil de Tarragona en dues ocasions, el 1919 i el 1922, i Segòvia (març 1922). Un nebot seu, Josep Reñé Santamaría, era membre de la Cambra Agrícola de Lleida i propietari d'Altorricó. El 1925 era president de la Comissió Executiva del Canal d'Aragó i Catalunya; mentre que un altre nebot seu, Jaume Reñé Santamaría, era el president del Fomento Agrícola Católico de Bellvís el 1921. Dades personals i familiars: Família: El seu pare era Jaume Reñé Solanelles, d’Almacelles, i la mare Antònia Melcior Bañeres, d'Almenar. Matrimoni / Fills: Reñé es va casar en primeres núpcies amb Emília Bañeres Balda (Tamarit de Llitera, 1866/1867 – Lleida, 14.02.1900), amb la qual va tenir quatre fills, Pilar, casada amb l'advocat lleidatà Josep Agelet de Saracibar, l'1 de maig de 1922; Josep (1897–), Emília (1898–) i Emili (1900–), tot i que els tres darrers no van arribar a l'edat adulta. La seva primera dona Emília va morir un mes després de tenir el quart fill, als 33 anys d'edat, fets que podrien estar relacionats. Anys després, el 5 de març de 1908, es casava als 40 anys amb la madrilenya Emilia Quiroga Codina, de 29 anys, filla del general Alejandro de Quiroga Riaño i Jacinta Codina de Sobies (1879/1880 – 20.01.1932), ell d'Ocaña i ella de Tàrrega, però vivint a Lleida. Del segon matrimoni nasqueren vuit fills més: Mercè Reñé Quiroga (Lleida, ?.01.1909 – Barcelona, 28.09.1994), casada amb Josep Maria Marcet Ballber, amb el qual va tenir 4 fills: Marisé, Josep Maria, Lluís i Montse; Alejandro (Lleida, 12.05.1910 –), tècnic en cap d'Hisenda a Lleida i casat amb Trinitat Sanz Peral, amb la qual va tenir 4 fills: Alejandro, Trini, Maria José i Mari Cruz; Modest (Lleida, 23.04.1911 – Barcelona, 08.12.1989), ordenat sacerdot el 26.05.1934; Montserrat (Lleida, 17.03.1913 – Seu d'Urgell, 13.07.1994), casada amb Jaume Sansa i Nequi (– Seu d'Urgell, 07.04.1977), veguer episcopal d'Andorra el 1971, amb el qual van tenir 4 fills: Maria Montserrat, Jaume, Immaculada i Maria Mercè; Àngels (Lleida, 09.09.1916 –), Josep Maria (Lleida, 19.10.1918 –), Miracles (Lleida, 28.11.1922 –) i Maria (Lleida, 14.08.1924 –), aquestes tres darreres sense matrimoni conegut. El seu fill Alejandro fou cap d'Hisenda a Lleida i president del Col·legi Provincial de Funcionaris de l'Administració el 1977, any en què es va jubilar. D'altre parentiu: Un cosí seu Salvador Montiu Reñé, primer liberal i després conservador, fou escollit diputat provincial pel districte de Cervera-Solsona en cinc ocasions 1905, 1909, 1913, 1917 i 1921. En la Diputació va ocupar la vicepresidència durant el bienni 1907-1909, i fou nomenat governador civil de Tarragona en dues ocasions, el 1919 i el 1922, i Segòvia (març 1922). Un nebot seu, Josep Reñé Santamaría, era membre de la Cambra Agrícola de Lleida i propietari d'Altorricó. El 1925 era president de la Comissió Executiva del Canal d'Aragó i Catalunya; mentre que un altre nebot seu, Jaume Reñé Santamaría, era el president del Fomento Agrícola Católico de Bellvís el 1921. Lloc habitual de residència: Lleida i Almenar Llocs successius de residència i datació: Lleida i Almenar (1867-1953) Dades com a diputat de la Mancomunitat: Districte: Lleida-Les Borges Blanques Diputació a què pertanyia: Lleida Responsabilitats que tingué a la Diputació: En la Diputació de Lleida fou escollit vicepresident el 2 de maig de 1917 amb 15 dels 19 vots emesos (4 en blanc). Vicepresident de la Comissió Provincial l’anualitat de 1918-1919. Partit pel qual es presentà: Partit Conservador Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: A les eleccions del 12 de març de 1911 no aconseguí l'escó provincial en quedar en novè lloc del districte de Lleida - les Borges amb 3.273 vots. En els següents comicis celebrats el 14 d'abril de 1915 tornà a presentar-se al districte de Lleida - les Borges i aconseguí el segon lloc amb 7.091 vots, que li valgueren un lloc de diputat provincial. Seguidament, el 6 de juliol de 1919 es tornava a presentar al mateix districte de Lleida les Borges, però no renovà el seu escó, ja que quedà en cinquè lloc amb 6.312 vots. Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: El 1915 entrà en la Mancomunitat dins el grup de monàrquics conservadors format per 14 diputats, els quals anaven per darrere dels republicans (25 diputats), la Lliga (22 diputats) i els monàrquics liberals (17 diputats). En aquest organisme, en la sessió del 26 de maig de 1915 fou escollit vicepresident tercer de la segona mesa de la Mancomunitat de Catalunya amb 67 vots. En aquella mateixa sessió entrà a formar part de la comissió per a l'Escola de Veterinària. Dades professionals: Formació general (estudis): Llicenciat en Dret Activitat econòmica: Va obrir un despatx al carrer del Carme 26, 2a planta, el 7 de novembre de 1893. Gran propietari d'Almenar. El 1933 apareix com a magistrat suplent de l'Audiència Provincial de Lleida, un càrrec que no desenvolupà durant la Guerra Civil i tornà a ocupar de 1939 al 1944. Patrimoni: Latifundi a Almenar i terres a la Franja. Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: Conseller del Consell Provincial de Foment. En 1904 era comptador de la Cambra Agrícola de Lleida, vocal el 1910 i, com a mínim, president des del 1920, reelegit el 1930 en qualitat d'advocat i pagès. En 1913 tresorer del Col·legi d'Advocats de Lleida; i el 1917 era nomenat conseller del Consell Provincial d'Agricultura i Ramaderia. El 28 de gener de 1930 era nomenat vocal de la Cambra Rústica Provincial. En 1942 era president degà del Col·legi d'Advocats de Lleida. Associacions culturals/ciutadanes: Fou soci i comptador de la Societat Econòmica d'Amics del País de Lleida (1912-1915). En 1922 formava part del Comité de Honor de la Feria Oficial de Muestras de Barcelona com a president de la Cambra Agrícola. Premis, homenatges significatius: Condecorat amb la creu de Raimundo de Penyafort Comanador d'Isabel la Catòlica Ideologia i activitat política: Ideologia: Conservador Militància política: Partit Conservador (1899-1933) Renovación Española i Derecha de Cataluña (1933-1939). Militància sindical: Va promoure el 1918 la Federació Catòlico-Agrària de Lleida, un sindicat catòlic integrista creat per apropar-se al món pagès. La federació lleidatana depenia de la Confederación Nacional Católico-Agraria. Càrrecs polítics: Reñé fou nomenat president del Comitè Provincial de Derecha de Cataluña el desembre de 1934. Càrrecs públics: Diputat provincial pel districte de la Seu - Sort en unes eleccions provincials parcials el 1899. Continuà en el càrrec després d’una nova elecció parcial el 1901, ara pel districte de Lleida. Fou reelegit en les eleccions provincials de 1903, el 1907 i el 1915 pel districte de Lleida - les Borges. En la Diputació fou secretari els biennis 1901-1903 i 1903-1905. El 1908, a la mort d’Enric Vivanco, fou elegit president de la Diputació, càrrec que exercí fins a l'1 de desembre de 1909. El 1906 era escollit vocal de la Junta provincial d'Instrucció Pública de Lleida. Vocal de la Junta Provincial de Beneficència 1922-1923. Bibliografia: Obra personal: Consell de redacció del setmanari catòlic d'informació i propaganda de Bellpuig La Colmena (1917-1919). A més, el Sindicat Agrícola Catòlic de Lleida va publicar un full de divulgació de la institució anomenat Lo Rampill. Estudis sobre la seva figura: Veu de Diccionari: Josep Armengol Segú, «Modest Reñé Melcior», Diccionari biogràfic de les terres de Lleida: política, economia, cultura i societat: segle XX. Lleida: Alfazeta, 2010, p. 330; 265. Bibliografia i fonts Arxiu de Sant Joan. Baptismes: Registres: 1014, p. 255V; 104, p. 27V; 315, p. 77V; 502, p. 122; 625, p. 155; 886, p. 219Vb; 429, p. 108V; 764, p. 192V; 620, p. 161; i 163, p. 42. Arxiu de Sant Joan. Matrimonis: Registres: 521, p. 174V i 230, p. 115v. Arxiu de Sant Joan. Defuncions: Registres: 914, p. 199. (defunció primera dona: Bañeres). Abc, 14.03.1922, p. 7. Anuari Riera, 1904, p. 1925. Boletín de la Cámara Agrícola Oficial de Lérida y su comarca, número 2, 15.02.1918, p. 7. Gaceta de instrucción pública, 12/12/1906, p. 262. Guía oficial de España. Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, 1914, pàgina, p. 801; Guía oficial de España. Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, 1923, p. 625 i 852. Lista de los abogados del Iltre. Colegio de Lérida en el año económico de 1895 a 1896. Lleida: Imprenta y Librería de José Antonio Pagés, 1895, p. 3. Butlletí Oficial de la Província de Lleida, número 52, 02.05.1933, p. 52; número 137, 21.11.1939, p. 529; i 05.06.1943, p. 222. La Correspondencia de España, número 16.702, 30.10.1903, p. 1. Diario de Lérida, 03.03.1970, p. 8; 30.08.1970, p. 3; 25.08.1971, p. 7; i 23.04.1977, p. 3. Albert Balcells, Enric Pujol, Jordi Sabater, La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Barcelona: Proa, 1996. Conxita Mir, Lleida (1890-1936): caciquisme polític i lluita electoral. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 110, 133, 169, 189, 208, 233, 234, 240, 453 i 456. La Mañana, 04.03.1953, p. 11. La Rambla, 03.12.1934, número 277, p. 4. La Vanguardia, 11.03.1909, p. 7; 19.05.1910, p. 8; 14.10.1910, p. 11; 03.06.1913, p. 13; 27.05.1915, p. 2; 02.05.1916, p. 5; 13.11.1917, p. 6; 26.03.1920, p. 15; 31.08.1920, p. 12; 25.02.1921, p. 18; 07.02.1922, p. 7; 02.03.1922, p. 4; 09.12.1925, p. 11; 28.01.1930, p. 35; 06.11.1931, p.3; 20.01.1932, p. 3; 15.07.1932, p. 20; 24.12.1933, p. 19; 27.05.1934, p. 20; 27.11.1934, p. 10; 03.11.1942, p. 3; 27.03.1968, p. 23; 11.12.1989, p. 26; i 29.09.1994, p. 30. Imatges i documents: Signatura del personatge: