LJV 1 de 1

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES

DEPARTAMENT DE CIÈNCIES DE L’ANTIGUITAT
I DE L’EDAT MITJANA
Tesi Doctoral
EL SIGNIFICAT HISTÒRIC
DE LA TRADICIÓ TEXTUAL
DEL LLIBRE DELS FETS
(1343-1557)
LUCIANO JOSÉ VIANNA
Directors
Prof. Dr. Alexander Martin Fidora Riera
Prof. Dr. José Enrique Ruiz-Domènec
BELLATERRA
2014
(1343-1557)
Tesi Doctoral presentada
al Programa de Doctorat Cultures en Contacte a la Mediterrània
del Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana
de la Universitat Autònoma de Barcelona
Doctorand
Luciano José Vianna

Directors
Prof. Dr. Alexander Martin Fidora Riera

Professor d’Investigació de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats
Universitat Autònoma de Barcelona
Institut d’Estudis Medievals
Prof. Dr. José Enrique Ruiz-Domènec

Catedràtic d’Història Medieval
Universitat Autònoma de Barcelona
Institut d’Estudis Medievals
(imatge de la coberta: detall del ms. 246 de la Biblioteca de Catalunya, fol. 35v)
http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/manuscritBC/id/9908/show/9891/rec
/1012
BELLATERRA
2014
LUCIANO JOSÉ VIANNA
(1343-1557)
Als meus pares, Manoel i Maria, i a les meves germanes, Silvana i Luciene
A la meva tieta Zélia (in memoriam – 18/09/2008)

“L’incompréhension du présent naît fatalement de l’ignorance du passé. Mais il n’est
peut-être pas moins vain de s’épuiser à comprendre le passé, si l’on ne sait rien du
présent.”
BLOCH, Marc.
Apologie pour l’histoire ou métier d’historien. Paris: Armand Colin, 1949, p. 13.
“Il y a eu certainement perception, impalpable et informulée, de ma part, de ce qui
tourmentait alors l’organisme social, et réfraction de ce tourment sur l’organisation, sur
l’orientation de mon labeur. Tel est bien le rapport de l’historien au discours qu’il tient
sur le passé. Ce discours s’écrit dans le présent. Sur lui retentissent les tumultes du
monde dans lequel vit l’historien, dont il ne peut se retrancher, quoi qu’il fasse, et dont
les contradictions inévitablement le tiraillent.”
DUBY, Georges i LARDREAU, Guy.
Dialogues. Paris: Flammarion, 1980, p. 49.
“Car je suis persuadé que l’historien gagne à ne pas rester cloître. Il doit bourlinguer à
travers le monde actuel, parmi la diversité des manières de vivre et de penser.”
DUBY, Georges.
L’histoire continue. Paris: Éditions Odile Jacob, 1991, p. 164.
“There is no way to determine a priori the social function of a text or its locus with
respect to its cultural ambience. Only a minute examination of the form and content of a
given work can determine its situation with respect to broader patterns of culture at any
given time.”
SPIEGEL, Gabrielle M.
History, Historicism and the Social Logic of the Text.
Speculum 65/1 (1990), p. 77.
“What is essential is thus to understand how the same text can be differently
apprehended, manipulated, and comprehended.”
CHARTIER, Roger.
The Order of Books. Stanford: Stanford University Press, 1994, p. 8.
“Si hemos perdido la efigie y la representación material del gigantesco cuerpo del
Conquistador, afortunadamente podemos acercarnos a su alma, a sus pasiones, a su
valentía y a sus debilidades gracias a este maravilloso Libre dels feyts, que es un
monumento edificado por el propio monarca, que hubiera podido acabarlo con el verso
horaciano: Exegi monumentum aere perennius.”
RIQUER, Martí de.
Libre dels feyts del rey en Jacme. Edición facsímil del manuscrito de Poblet, 1343, conservado en la
Biblioteca Universitaria de Barcelona. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1972, p. 5.
“El Libre dels feyts o Crònica del rei Jaume I el Conqueridor és un dels textos catalans
antics que més atenció ha suscitat en el decurs de la història de les lletres catalanes, ja
des de la seva redacció inicial. L’interès de la cort reial catalana per aquest text
venerable, que corroboren diversos documents cancellerescos, es reflecteix també en la
tradició manuscrita (...).”
BRUGUERA, Jordi.
Llibre dels fets del rei En Jaume.
Vol. I: Estudi filològic i lingüístic i vocabulari integral. Barcelona: Editorial Barcino, 1991, p. 9.
(imatge: detall del ms. 69 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, fol. 62r)

http://bib.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/91316141878597832532279/ima0131.htm
Índex
Agraïments................................................................................................................ 9
Resum........................................................................................................................ 13
Abstract..................................................................................................................... 15
Sigles.......................................................................................................................... 17
Introducció........................................................................................ 19
1. La pràctica historiogràfica a la Corona d’Aragó (ss. XII-XIII).................... 19
2. La circulació del LdF........................................................................................... 25
3. Els principals estudis sobre el rei En Jaume I i el LdF.................................. 37
4. La tradició textual del LdF i les noves perspectives historiogràfiques........ 40
4.1. Els moments de la vida dels textos.......................................................... 41
4.2. Els conceptes d’auctor i d’actor................................................................... 42
4.3. La memòria social i la memòria cultural................................................. 45
4.4. La composició d’un text. La proposta de Hayden White..................... 47
4.5. La importància del context. La perspectiva de Gabrielle M. Spiegel.. 49
4.6. Més enllà dels aspectes textuals. Els estudis de Roger Chartier.......... 51
4.7. El significat històric.................................................................................... 55
Capítol I
L’eliminació militar i textual de la Corona de Mallorca

(1343)................................................................................ 59
I.1. Pere el Cerimoniós, els començaments del seu regnat i la seva Crònica.... 65
I.2. Els preparatius jurídics de la confiscació de la Corona de Mallorca......... 68
I.3. Pere el Cerimoniós i Jaume III: fellonia, judici i confiscació de la
Corona de Mallorca................................................................................................. 75
I.4. El significat històric del ms. 1 de la BUB...................................................... 82
I.4.1. La frevolesa del temps contemporani transportada al temps
passat: el pròleg del ms. 1 de la BUB.................................................................... 85
I.4.1.1. El judici de Don Pero Ahones...................................................... 92
I.4.1.2. L’auxili a Aurembiaux d’Urgell..................................................... 97
I.4.1.3. El motiu de la confiscació del Regne de València..................... 98
I.4.1.4. El trencament dels pactes per part de l’alcaid de Xàtiva.......... 105
I.4.1.5. La traïció d’al-Azrac........................................................................ 108
I.4.2. El testament del rei En Jaume I i el testament del ms. 1 de la
BUB........................................................................................................................... 113
Capítol II
Ometre una guerra i recordar la conquesta de Múrcia

(1380)................................................................................ 122
II.1. El context de producció (1380).................................................................... 126
II.2. La Guerra dels dos Peres: el context de referència.................................... 128
II.3. Tractats i conquestes del passat.................................................................... 136
II.4. La continuació de la Guerra dels dos Peres i el seu probable motiu...... 141
II.5. L’anul·lació del passat: el TAz (1375).......................................................... 146
II.6. El significat històric del ms. 1734 de la BC................................................. 152
Capítol III
Un recordatori valencià als nobles catalans (c. 1458-

1461).................................................................................. 160
III.1. Moments finals del regnat d’Alfons el Magnànim (c. 1454-1458)......... 163
III.1.1. El problema amb els remences........................................................... 164
III.1.2. La Busca i la Biga.................................................................................. 166
III.2. El preludi del regnat de Joan II d’Aragó (c. 1458-1462)......................... 169
III.2.1. Els problemes amb Carles de Navarra, Príncep de Viana............. 170
III.2.2. Un esdeveniment anunciat: la Guerra Civil Catalana (1462-
1472).......................................................................................................................... 175
III.3. El ms. Y-III-5 de la RBMSLE i les seves parts......................................... 177
III.3.1. La HE (primera part)........................................................................... 178
III.3.1.1. Els problemes amb els remences.............................................. 183
III.3.1.2. Els “homes de paratge” i la impossibilitat de la pèrdua de la
ciutat de Barcelona.................................................................................................. 185
III.3.1.3. L’origen de la guerra contra els genovesos.............................. 187
III.3.1.4. La referència al regnat d’Alfons el Magnànim......................... 188
III.3.1.5. L’exemple del rei En Jaume I..................................................... 189
III.3.2. Folis en blanc... històries per a escriure? (segona part)................... 190
III.3.3. La cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó (tercera
part)............................................................................................................................ 192
III.3.4. El compendi de la CV: afegits i omissions (quarta part)................ 200
III.4. El significat històric del ms. Y-III-5 de la RBMSLE............................... 208
Capítol IV
El “gloriós rey”, el “gloriós màrtir” i “sent Alexandre

bisbe”: un rei, un sant i un papa presents en un
manuscrit (c. 1492-1503)................................................... 212
IV.1. Sant Jordi: història, llegenda i mite.............................................................. 223
IV.2. L’homònim del papa Alexander VI: l’indicador (con)textual de la
composició del ms. II-475 de la BPRM............................................................... 228
IV.3. El rei En Jaume I: un rei sant entre els cronistes valencians (c. 1325-
1547)............................................................................................................... ........... 235
IV.4. El significat històric del ms. II-475 de la BPRM ..................................... 241
Capítol V
L’Imperi com a forma i els fets del passat com a

contingut (c. 1516-1543).................................................... 244
V.1. La situació de la història al segle XVI.......................................................... 251
V.2. El preludi de l’Imperi de Carles l’Emperador i el seu govern al
Principat de Catalunya............................................................................................ 255
V.3. El significat històric del ms. 10121 de la BNE........................................... 258
Capítol VI
Historiar el passat de la Corona d’Aragó (c. 1535-

1553/1554).......................................................................... 262
VI.1. Primers passos per historiar el passat......................................................... 272
VI.2. La campanya de Tunis del 1535 i la lectura del passat............................. 279
VI.3. Zurita i el ms. 9-4769 de la BRAHM.......................................................... 287
VI.4. Els significats històrics del ms. 9-4769 de la BRAHM............................ 291
Capítol VII
L’edició com a remembrança i l’emissió com a mirall

de prínceps (1557)............................................................. 294
VII.1. Una referència a l’Antiguitat: el caire humanístic de l’edició i de
l’emissió..................................................................................................................... 311
VII.2. La ciutat de València en el regnat de Felip II i la inspecció fiscal....... 315
VII.3. El Regne de València a l’època de Carles l’Emperador i el procés de
castellanització de Felip II...................................................................................... 320
VII.4. El significat històric de l’edició i de l’emissió del LdF de 1557........... 323
Conclusions...................................................................... 326
Conclusions...................................................................... 338
Bibliografia....................................................................... 350
Manuscrits................................................................................................................. 350
Edicions..................................................................................................................... 351
Estudis............................................................................................................. .......... 359
Índex d’esquemes.................................................................................................... 381
Índex de gràfics........................................................................................................ 382
Índex d’imatges........................................................................................................ 383
Índex de taules......................................................................................................... 385
Agraïments
Agraeixo als meus directors, el Prof. Dr. Alexander Martin Fidora Riera (UAB-
ICREA-IEM) i el Prof. Dr. José Enrique Ruiz-Domènec (UAB-IEM), l’ajut,
l’incentiu, la dedicació, els consells, les correccions, la confiança i els ànims que
m’han donat en la direcció d’aquesta tesi doctoral. Agraeixo també al Prof. Dr.
Charles Burnett i al Warburg Institute–University of London–School of Advanced Study
l’amable acolliment i l’oportunitat que em donà de preparar part d’aquesta tesi de
doctorat en aquesta institució.
Agraeixo a l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) la beca

destinada a estudiants de casals catalans arreu del món (BCC IUE/4020/2007
DOGC núm. 5051 de 18.1.2008), la qual vaig gaudir entre els mesos d’octubre
del 2008 i setembre del 2010 per mitjà de l’Instituto Brasileiro de Filosofia e Ciência
Raimundo Lúlio (IBFCRL) –del qual sóc membre–, presidit pel Sr. Esteve Jaulent,
al qual agraeixo tota la confiança i l’oportunitat de traduir al portuguès importants
obres de la literatura catalana, com ara el Llibre dels Fets, les Gestes dels comtes de
Barcelona i reis d’Aragó, el Llibre del rei En Pere i el Llibre de Santa Maria de Ramon
Llull.
Agraeixo a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’oportunitat de gaudir d’una

Beca de Suport a la Recerca (BSR) amb la qual vaig fer part del projecte de recerca
Latin Philosophy into Hebrew finançat pel European Research Council (ERC Starting
Grant, Grant Agreement FP7/2007-2013-200403) entre els mesos d’octubre del
2010 i febrer del 2011.
Novament agraeixo a l’AGAUR la concessió d’una beca FI-DGR (Formació de

Personal–Direcció General de Recerca IUE/2644/2010) per a la contractació de
personal investigador novell, gràcies a la qual vaig participar en el projecte de
recerca Latin Philosophy into Hebrew entre els mesos de maig del 2011 i gener del
2014, i també la concessió d’una beca BE-DGR (Beques per a estada de recerca a
l’estranger–Direcció General de Recerca), amb la qual he pogut desenvolupar el projecte
Methodological Approaches to Cultural History: Studies and Applications. The Book as an
Object of the Political Cultural Behaviour. Programme of Grants for Research Stays
Abroad of AGAUR (BE-DGR 2011 ECO/1689/2011 DOGC núm. 5918 de
12.7.2011), dut a terme al Warburg Institute–University of London–School of Advanced
Study entre els mesos de juliol i octubre del 2012, sota la direcció del Prof. Dr.
Charles Burnett.
Agraeixo als professors que componen aquest tribunal, Prof. Dr. Alejandro
Coroleu Lletget, Prof. Dr. Martí Aurell i Cardona i Prof. Dr. Jaume Aurell i
Cardona, als suplents, Prof. Dr. Roger Friedlein i Prof. Dr. Josep Pujol, i també a
les avaluadores externes, Profa. Dra. Barbara Schlieben i Profa. Dra. Helena
Buffery.
9
Agraeixo a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Societat Catalana d’Estudis Històrics
l’atorgament del Premi Sant Jordi 2011 al meu treball La utilització del passat en el
present: el Cerimoniós i el manuscrit de Poblet presentat al Màster en Ciències de l’Antiguitat
i de l’Edat Mitjana el 14 de juliol de 2009. Aquest premi representà un gran
incentiu per a continuar la preparació d’aquesta tesi doctoral, que és una
prolongació del treball guardonat.
També estic agraït als instituts als quals m’he afiliat, com ara l’Institut d’Estudis
Catalans (IEC), la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), la Anglo-Catalan
Society (ACS), la Associação Brasileira de Estudos Medievais (ABREM), la Sociedade
Brasileira de Teoria e História da Historiografia (SBTHH) i sobretot l’Institut d’Estudis
Medievals (IEM), institut en què participo en el projecte de recerca Marsilio de
Padua en la Península Ibérica: de la polémica a la política imperial–Ministerio de
Economía y Competitividad (MINECO FFI2011-23545).
Sobretot agraeixo als meus pares, Manoel i Maria, i a les meves germanes, Luciene i
Silvana, que hagin afavorit la meva estada a Catalunya i donat suport en totes les
meves decisions. Agraeixo també a Thais Franco Barbosa Conceição l’ajut en la
tramitació burocràctica de documents a Rio de Janeiro.
Igualment estic agraït als companys de la Revista Roda da Fortuna, Guilherme

Queiroz de Souza i Alberto Reche Ontillera.
Agraeixo a tots els professors del Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat

Mitjana, l’ensenyament que m’han donat, principalment als qui m’instruïren amb
llurs classes: Josep Maria Escolà i Tuset, Joan Gómez Pallarès, Antoni Udina
Abelló, Ramon Martí, Fèlix Retamero, Miquel Barceló (†), Jordi Cors Meya, Jordi
Cortadella Morral, Sebastià Giralt, Josep Antoni Iglesias-Fonseca (gràcies per
l’ajut i pels diversos consells sempre respectuosos!), Óscar de la Cruz Palma
(gràcies!), Agustí Alemany, Jesús Alturo Perucho, Miquel Torras (gràcies per
l’ajut!), Jordi Pàmias, Cándida Ferrero i José Martínez Gázquez (a aquests dos
últims tant la meva família com jo mateix els agraïm que per Nadal i Sant Esteve
m’invitessin a casa seva, perquè sabien que no és gens fàcil passar les festes
nadalenques sol i lluny de casa!).
Agraeixo als professors Regina Bitte, Cléber Carminatti, Leonor Araújo, Simone
Martins, Juliana Magalhães, Edmar Checon de Freitas, Bruno Álvaro, Josemar
Machado de Oliveira, Carlile Lanzieri Júnior, Nayhara Sepulcri i Aline Dias da
Silveira els ajuts personals i els consells professionals. Agraeixo especialment al
professor Ricardo da Costa que m’hagi introduït en el món històric català.
Agraeixo l’ajut que, d’una manera o d’una altra, he rebut de tots els professors que he
tingut l’honor de conèixer: Stefano Maria Cingolani, Almudena Blasco Vallès, Lluís
Cifuentes, José Higuera, Vicent Olmos, Antoni Biosca i Bas, Daniel Genís i Mas,
10
Rossend Arquès, Stefano Rapisarda, Pere Villalba i Varneda, Celia López Alcalde,
Joan Curbet, Robert D. Hughes, Daniel Rico, Josep Pujol, Harvey (Chaim) Hames,
Borja Antela, Núria Gómez Llauger, Toni Ñaco, Josep Cervelló, José Meirinhos,
Júlia Butiñyà i Jiménez, Jaume Mensa, Lola Badia, Anna Alberni, Joan Santanach,
Víctor Pallejà, Rafael Narbona Vizcaíno, Janina Ramirez, Florence Estelle, Blair
Sullivan, Matthias Tischler, Lluís Cabré, Antonio Contreras, Antoni Rossell, Anna
Vives Riera, Sergi Mainer i Sergio Castillo Espinosa.
Igualment agraeixo l’amistat dels companys dels mòduls del Màster en Ciències de
l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana (2008-2009) i posteriorment del Doctorat en Cultures
en Contacte a la Mediterrània, i també als amics que he conegut als cursos d’estiu,
seminaris, congressos i altres activitats universitàries en diverses ciutats, com ara
Balaguer (Por política, terror social [2010]), Simat de Valldigna (Nobleza, caballería y
hombres de armas en la sociedad medieval–siglos XII-XV [2011]; Saberes, prácticas y
experiencias. Cultura y cotidianeidad en la sociedad medieval [2012]), Pécs (VIth
International Congress. The Medieval Chronicle [2011], quan fou despertat
definitivament el meu interès per les cròniques medievals), Sheffield (LVIII
Anglo-Catalan Conference [2012]), Madri (col·loqui El autor y su manuscrito en la Edad
Media. La Península Ibérica respecto a Occidente [2012]), Oxford (The Birth and Flowering
of Christian Art [2012]) i Cáceres (I i II Congreso de Jóvenes Medievalistas Ciudad de
Cáceres [2012 i 2013]), en especial a Vicent Royo Pérez, Robert Cuellas
Campodarbe, Kim Bergqvist (gràcies!), Diana Pelaz Flores, David Porrinas (mai
oblidaré les nostres conversacions!), Marta Álvarez Carballo, Sandra Cáceres,
Noelia Rangel López, Noemi Álvarez da Silva, Margarita Vázquez Corbal,
Virginia Labrador Martín, Maria Renée, Antonio Zaldivar, André Bertolli, Carlos
J. Rodríguez Casillas (gràcies, amic!), Jessica Carmona Gutiérrez (gràcies per l’ajut
amb el Windows 8!) i Marine Perales.
Estic agraït a totes les persones que he conegut i amb les quals he pogut
compartir aquesta experiència, en especial a Charlene Dalbosco, Daniel Perotoni
Felippetti, Rafael Carneiro, Mónica Flores Fernández, Carlota Alcázar, Anna
Méndez Navarro, Alexandra Prunean, Roberta Bogoni, Milena Viceconte, Maria
Coloma Mairata, Alex Arino, Eduardo Vega, Josué Villa Prieto, Maisie Scott
Davies, Caroline Uribe García, Rachael Forster, Maressa Moura, Tatjana
Prozumente, Manoreh Setta Soeyono, Bryan Dunne, Michele Salerno, Priscilla
Dawson, Marta Pereira Castanheira, Bruna Gonçalves Coutinho, Daniel Passos,
Brenda Batista, Ketullen Frulani Gomes, Clàudia Kirchner, Rhoden Melo,
Géraldine Schleich, Sandra Bernabeu, Cristina Santos, David Waiman, Nathaniel
Andrews i Marc Argemí.
Agraeixo molt als meus professors de català, Montserrat Nayhac Mascuñana,

Marc Lluch Arenas, Carme Solà i Anna Serra i Rodríguez, que m’hagin encoratjat
a aprendre aquest idioma. També agraeixo als serveis editorials Bona Lletra de
l’Obrador Edèndum, i al seu director Josep Batalla, el seu ajut en la correcció
lingüística d’aquesta tesi doctoral.
11
Agraeixo a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB) la concessió de
l’espai que ha fet possible la presentació d’aquesta tesi doctoral. Agraeixo també a
tots els funcionaris de les institucions en les quals he fet les meves recerques –la
Biblioteca del Palacio Real de Madrid, la Biblioteca de la Real Academia de la Historia de
Madrid, la Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, la Biblioteca
Nacional de España, la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca de la Universitat de
Barcelona– que m’hagin ajudat a trobar les referències necessàries a aquesta
investigació.
I, per acabar, vull agrair a tots els qui, d’una manera o d’una altra, m’heu ajudat a
gaudir de l’experiència de preparar aquesta tesi doctoral a la ciutat comtal.
Moltes gràcies!
12
Resum
El Llibre dels Fets és un document que conté una selecció dels fets de la vida del
rei En Jaume I, el Conqueridor. Aquest rei, un dels reis més estudiats de la
Corona d’Aragó, regnà més de seixanta anys (1214-1276), un dels regnats més
llargs de tota la Península Ibèrica. Durant aquests anys, el rei, completament
immers en la Reconquesta, conquerí diversos territoris. Aquestes conquestes
afavoriren l’expansió territorial de la Corona d’Aragó cap al sud i també cap al
Mediterrani. Durant el seu regnat, tingueren lloc altres fets, com ara els seus
matrimonis amb Elionor de Castella i després amb Violant d’Aragó, la guerra pel
comtat d’Urgell, les revoltes sarraïnes, el tractat de Corbeil, l’intent de croada a
l’Ultramar, la seva participació al Concili de Lió i altres episodis narrats en el
Llibre dels Fets.
Compost al final del regnat del rei En Jaume I, el Llibre dels Fets ens ha arribat en
diferents còpies que constitueixen la seva tradició textual. En aquesta tesi
doctoral ens proposem d’analitzar els objectes de la tradició textual del Llibre dels Fets
del rei En Jaume I, compostos entre els anys 1343 i 1557, amb l’objectiu de trobar el
significat històric d’aquests textos, és a dir, el motiu pel qual foren compostos. Els
objectes analitzats són els següents: ms. 1 de la Biblioteca de la Universitat de
Barcelona; ms. 1734 de la Biblioteca de Catalunya; ms. Y-III-5 de la Real Biblioteca
del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial; ms. II-475 de la Biblioteca del Palacio
Real de Madrid; ms. 10121 de la Biblioteca Nacional de España; ms. 9-4769 de la
Biblioteca de la Real Academia de la Historia de Madrid i l’edició R-15398 de la
Biblioteca Nacional de España.
Hem utilitzat com a referents teòrics els estudis de Hayden White, Gabrielle M.
Spiegel i Roger Chartier, els quals hem fet servit per a teoritzar la composició dels
textos i comprendre’ls com a fenòmens històrics singulars compostos en un
temps determinat. Cadascun d’aquests autors ha tingut la seva importància en la
construcció d’una referència teòrica i la seva posterior aplicació en aquest estudi.
Dels estudis de White hem pres la idea central de la formació del text, el que ell
anomena text historiogràfic; dels estudis de Spiegel hem utilitzat la referència al
context històric en què aquest text neix i que influeix en la seva composició; i dels
estudis de Chartier hem considerat la representació que aquest objecte final
conté, subratllant les diverses formes per les quals s’accedeix al significat
d’aquesta representació.
La utilització d’un aparat metodològic interdisciplinari ha facilitat la

singularització dels objectes de la tradició textual del Llibre dels Fets, no solament a
partir del context en què foren compostos, sinó també en comparació entre si.
En individualitzar-los a partir de les seves dades, els objectes de la tradició textual
del Llibre dels Fets són considerats elements únics que formaven part d’un
moment concret de la història de la Corona d’Aragó, sempre fent referència a la
13
vida del rei En Jaume I i sempre representant una interpretació de la seva
auctoritas. Així doncs, en la utilització d’aquest aparat metodològic hem fet servir
les perspectives de la crítica textual, de la paleografia, de la codicologia, de la
filologia, de la diacronia, dels estudis genealògics, de l’epigrafia i de la història de
l’art.
En aquest treball cerquem el que anomenem el significat històric de la tradició

textual del Llibre dels Fets, és a dir, el motiu pel qual aquests textos foren
compostos en diferents contextos i condicions de la història de la Corona
d’Aragó. Per tant, utilitzem les referències teòriques esmentades a dalt i ens
servim d’un aparat metodològic interdisciplinari amb l’objectiu de singularitzar
cada objecte de la tradició textual del Llibre dels Fets i trobar el seu significat
històric. Un cop individualitzat, singularitzat i comprés dins del context de
composició, l’objecte presenta característiques particulars que ens indiquen el
motiu pel qual fou compost.
El resultat d’aquest estudi ha estat la caracterització de cadascun dels textos. Aquesta

caracterització ens ha ajudat a apropar-nos als seus probables motius de composició i
així al seu significat històric. Aquesta anàlisi detallada ens ha ajudat a veure aquests
objectes com a personatges actius i passius en els contextos en què foren compostos,
és a dir, que tenien una presència en els contextos en què foren compostos i que
foren formulats dins d’aquests contextos. A més, l’anàlisi de les seves característiques
de composició ha estat crucial per a determinar el context de composició i també el
seu significat històric. Formulats en contextos posteriors a la mort del principal
personatge de la narració, els textos de la tradició textual del Llibre dels Fets
representen instants de tornada al passat en què els seus patrocinadors i actores
rescataren la memòria d’un dels reis més importants de la nissaga dels comtes de
Barcelona i reis d’Aragó amb la intenció d’utilitzar-la en el context en què es
trobaven.
14
Abstract
The Book of Deeds is a document that contains a selection of the deeds of the life
of King James I, the Conqueror. This king, who is among the most studied ones
of the Crown of Aragon, ruled for more than sixty years (1214-1276) which is
one of the longest reigns of the Iberian Peninsula. During these years, the king,
who participated in the Reconquest, conquered several territories. These
conquests favoured the territorial expansion of the Crown of Aragon towards the
south and the Mediterranean Sea. During this reign, other events took place, such
as the marriage with Eleanor of Castile, and afterwards with Violant of Aragon,
the war in the county of Urgell, the Saracen’s revolts, the Treaty of Corbeil, the
attempt of the Crusade of Ultramar, the Council of Lyons, and other episodes
gathered in the Book of Deeds.
Composed at the end of King James I’s reign, the Book of Deeds has come down to
us in different copies, which form its textual tradition. In this doctoral thesis, we
analyse the objects of the textual tradition of the Book of Deeds between 1343 and
1557, in order to discover the historical meaning of these texts, that is, the motives
of their composition. These objects are: ms. 1 of the Biblioteca de la Universitat de
Barcelona; ms. 1734 of the Biblioteca de Catalunya; ms. Y-III-5 of the Real
Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial; ms. II-475 of the
Biblioteca del Palacio Real de Madrid; ms. 10121 of the Biblioteca Nacional de
España; ms. 9-4769 of the Biblioteca de la Real Academia de la Historia de Madrid,
and the edition R-15398 of the Biblioteca Nacional de España.
As theoretical references, we use the studies by Hayden White, Gabrielle M.

Spiegel, and Roger Chartier, in order to reflect on the composition of the texts
and to understand them as singular historical phenomena composed at a specific
moment of time. Each of these authors had their importance during the
formulation of our theoretical framework and its application in this study. From
White’s studies we take the central idea of the formation of the text, what he calls
the historiographical text; from Spiegel’s studies we use the idea of a historical
context in which the text appears and which shapes its composition; and from
Chartier’s studies we use the idea of the representation which this final object
realizes, emphasizing the several ways in which we can understand the meaning
of this representation.
The use of an interdisciplinary methodological apparatus allows us to distinguish

each object of the textual tradition of the Book of Deeds, not only with regard to
the context in which it was composed, but also with a view to the other objects
of the tradition. Describing each of these objects by means of its particular
characteristics, we can consider them unique objects that made part of a specific
context of the history of the Crown of Aragon which refers to the life of King
James I and which represents an interpretation of his auctoritas. Thus, in our
15
methodological apparatus we use textual criticism, paleography, codicology,
philology, the diachronic method, genealogical studies, epigraphy and history of
art.
In this study, we seek the historical meaning of the textual tradition of the Book of
Deeds, that is, the motives why these texts were composed at different moments
in time and under different conditions throughout the history of the Crown of
Aragon. Therefore, we use the theoretical references mentioned before along
with an interdisciplinary methodological approach, which shall allow us to single
out each and every object of the textual tradition of the Book of Deeds and
discover its historical meaning. Once the objects are singled out and understood
in their peculiar context of composition, they reveal particular characteristics that
account for the motives of their composition.
The result of this process is the specific characterization of each of the texts. This
helps us to approach the probable reasons concerning their composition and thus
their historical meaning. A detailed analysis allows us to see these objects as both
active and passive characters in the context in which they were composed, that is,
they had an active presence in the contexts in which they were the objects of
composition. Thus, the analysis of the characteristics of composition is important in
order to establish the context of the texts’ composition and their historical meaning.
Copied and written down after the dead of the protagonist of the narrative, the texts
of the textual tradition of the Book of Deeds represent moments of return to the past,
when their sponsors and actores wished to recover the memory of one of the most
important kings of the lineage of the counts of Barcelona and kings of Aragon with
the intention to use it in their historical context.
16
Sigles
Fonts i bibliografia
AnCAr........................... Anales de la Corona de Aragón

CC.................................. Constitucions de Catalunya
CE.................................. Cròniques d’Espanya
CGE............................... Los cinco libros primeros de la Crónica General de España
CICT.............................. Els col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa
CPC................................ Crònica de Pere el Cerimoniós
CPCCS........................... Chronica de la prouincia de Cathelunya en la Citerior Spanya
CRM............................... Crònica de Ramon Muntaner
CSJP............................... Crónica de San Juan de la Peña
CSRCFICA................... Crónica de los Señores Reyes Católicos Don Fernando y Doña
Isabel de Castilla y de Aragón
CU................................. Crónica Universal
CV................................. Conquista de Valencia o comentarios del Rey Don Jaime el
Conquistador sobre la misma conquista
DC.................................. De Catalonia
DCVB............................ Diccionari català-valencià-balear
DGA.............................. Descripción General de África
DGC............................... Dietari de la Generalitat de Catalunya
DP.................................. De pacificatione
DRH.............................. De Rebus Hispaniae
EQMVCT..................... Esset quam misera vita christianorum sub Turca
GCB............................... Gesta comitum Barcinonensium
GCE............................... Gran Crònica d’Espanya
GRE............................... Genealogía de los Reyes de España
HCRACB...................... Històries e conquestes dels reyes d’Aragó e comtes de Barcelona
HE................................. Historia de España y particularmente de la Corona de Aragón
hasta el Rey Don Alonso el quinto sin nombre de auctor en
lengua lemosina
HGC............................... Història General de Catalunya
HICSCHC..................... Historia de la insigne ciudad de Segovia y compendio de las
historias de Castilla
HVACB........................ Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona
LA.................................. Llegenda Àuria
LdF................................. Llibre dels Fets
LG.................................. Liber Gestorum
LGCME......................... Libro de las grandezas y cosas memorables de España
LM.................................. Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses
senyalades de la dita ciutat e Regne de Valencia
17
LRP............................... Llibre del Rei En Pere
OCC............................... Ordinacions de la Casa i Cort
PHRA............................ Progresos de la Historia en el reyno de Aragón
PPCGE.......................... Primera parte de la Coronica General de toda España
QGC............................... Quatre Grans Cròniques
SE................................... Sumari d’Espanya
SVI................................. Summa de Varones Ilustres
TAg................................ Tractat d’Agnani
TAr................................. Tractat d’Almisrà
TAz................................ Tractat d’Almazà
TCav............................... Tractat de Cavalleria
TCaz............................... Tractat de Cazorla
TIP.................................. Tractat d’Infeudació de Perpinyà
TT................................... Tractat de Tudilén
VSJ................................. La vida del gloriós màrtir monsenyor sant Jordi
Referències arxivístiques
ACA............................... Arxiu de la Corona d’Aragó

BC................................... Biblioteca de Catalunya
BNE............................... Biblioteca Nacional de España
BPRM............................. Biblioteca del Palacio Real de Madrid
BRAHM........................ Biblioteca de la Real Academia de la Historia de Madrid
BUB................................ Biblioteca de la Universitat de Barcelona
RBMSLE....................... Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial
18
Introducció
1. La pràctica historiogràfica a la Corona d’Aragó (ss. XII-XIII)
En l’escriptura de la història, per diverses vegades el present i el passat feren part

del mateix moment i foren materialitzats en un objecte. En aquest procés de
construcció del passat, diverses perspectives influïren aquest acte de composició,
de forma que els indicis del moment de la producció poden ser trobats en aquest
objecte. Així doncs, estudiar el procés historiogràfic és una forma d’apropar-se a
les intencions i als motius de les composicions de les obres que han arribat a
nosaltres.
Pel que fa a aquest tema, Peter Linehan ha analitzat el desenvolupament de la

historiografia a la Península Ibérica entre el final del segle XII i el final del segle
XIII i ha estudiat el fenomen historiogràfic de l’època.1 Pel que fa al territori de la
Corona d’Aragó, diversos autors argumenten que quelcom hi ocorregué que
afavorí l’aparició d’obres com les QGC,2 un fet que estaria relacionat, entre altres
qüestions, amb el canvi polític que tingué lloc entre els segles XII i XIV i amb
l’establiment del poder de la dinastia dels comtes de Barcelona com a reis
d’Aragó.3 En aquest context, les cròniques foren cada vegada més utilitzades com
a vehicle de propaganda,4 procés que donà origen a la composició de les QGC.
1 LINEHAN, Peter. History and Historians of Medieval Spain. Oxford: Clarendon Press, 1993.
2 SOLER LLOPART, Albert. Literatura catalana medieval. Un recorregut multimèdia pels grans autors i
els seus textos. Barcelona: Àgora Biblioteca Oberta, 2003, p. 19.
3 AURELL, Jaume. From Genealogies to Chronicles: the Power of the Form in Medieval
Catalan Historiography. Viator 36 (2005), pp. 235-264 (pp. 236-237).

4 CAWSEY, Suzanne F. Kingship and Propaganda: Royal Eloquence and the Crown of Aragon, c. 1200-
1450. Oxford: Clarendon Press/New York: Oxford University Press, 2002.
19
Com afirmà Ferran Soldevila, aquest “altre món” aparegué lentament, entre
mitjan del segle XII i el regnat de Pere el Cerimoniós,5 moment en què es
manifestà de manera estable.6 Aquest procés començà quan els territoris del
Principat de Catalunya i del Regne d’Aragó s’unificaren i els seus governants
buscaren formes d’expressar-se segons el seu nou status polític per tal de poder
consolidar-se en el poder.7
En aquest sentit, el regnat d’Alfons el Cast representa un moment de gran

importància historiogràfica, ja que fou llavors quan es redactà la versió primitiva
de les GCB. Compostes aproximadament entre els anys de 1180 i 1184, les GCB
és una narració breu sobre el desenvolupament polític dels comtats catalans fins a
l’època del comte Ramon Berenguer IV. El seu contingut fa referència a la
dinastia dels comtes de Barcelona i a altres nissagues, és a dir, els comtes de
Besalú, Cerdanya i Urgell. Al cap d’uns anys, entre el 1184 i el 1270, s’hi afegiren
les narracions dels regnats d’Alfons el Cast, Pere el Catòlic i Jaume el
Conqueridor. Al cap i a la fi, la funció històrica d’aquesta obra era establir i fixar
la possessió de l’honor dels comtes de Barcelona en el moment de la seva expansió
territorial.8
A la fi del segle XIII fou compost un text que representà un canvi considerable
en la historiografia catalana: el LdF. El LdF conté els fets de la vida del rei En
Jaume I, el qual, segons Marià Aguiló y Fuster, fou el “pare y casi fundador de la
nacionalitat catalana”9 o, segons Josep M. Pujol, l’heroi “fundacional de la casa de
5 Hem optat, sempre que ha estat possible, per designar els reis a partir dels seus sobrenoms (el
Conqueridor, el Gran, el Cerimoniós, el Magnànim...) per tal de facilitar la seva identificació de
manera més ràpida.
6 SOLDEVILA, Ferran. Prefaci a la Crònica de Pere el Cerimoniós. Dins: Les Quatre Grans
Cròniques. Revisió del text, pròlegs i notes per Ferran Soldevila. Barcelona: Editorial Selecta,
1971, pp. 105-126 (p. 105).
7 BISSON, Thomas N. L’essor de la Catalogne: identité, pouvoir et idéologie dans une société
du XIIe siècle. Annales. Économies, Sociétés, Civilisations 39/3 (1984), pp. 454-479.
8 CINGOLANI, Stefano M. Estudi Introductori. Dins: Les Gesta Comitum Barchinonensium (versió
primitiva), la Brevis historia i altres textos de Ripoll. Edició a cura de Stefano M. Cingolani. València:
Publicacions de la Universitat de València, 2012, pp. 11-118 (p. 14).
9 Chronica o comentaris del gloriosíssim e invictíssim Rey En Jacme Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de
Valencia, compte de Barcelona e de Montpesler. Dictada per aquell en sa llengua natural, e de nou feyta
estampar per Marià Aguiló y Fuster. Barcelona: Biblioteca Catalana, 1873.
20
Barcelona”.10 Diversos autors estableixen la data de composició del LdF durant
els últims anys del regnat del rei En Jaume I, període en què el rei tenia una
perspectiva global de la seva vida.11
El contingut del LdF es refereix als fets del rei En Jaume I, que cal situar entre els
anys 1208 i 1276. El LdF és l’obra màxima de la representació de la vida del rei
En Jaume I, fins al punt que en llegir-la, en paraules de Martí de Riquer, és
possible “acercarnos a su alma, a sus pasiones, a su valentía y a sus debilidades”.12
El LdF conté els fets del rei explicats perquè tothom sapigués com fou la seva
vida terrena i com en tot comptà sempre amb l’ajut de Déu. Entre els fets relatats
hi trobem les relacions entre el rei i els seus vassalls i les rebel·lions dels seus
opositors. També trobem fragments de la seva vida, com ara el casament dels
seus pares, la seva infantesa al castell de Montsó, les seves conquestes, les seves
campanyes contra els sarraïns, les revoltes dels barons aragonesos i la seva visita
al papa a Roma. Tampoc no podem oblidar la seva temptativa de croada a Terra
Santa, els consells donats al rei Alfons X el Savi i la seva participació al Segon
Concili de Lió el 1272.
El rei En Jaume I també es destaca per la seva obra legislativa, com ara la
promulgació dels Furs del Regne d’Aragó, la recopilació dels Usatges de Barcelona
i la creació dels Furs del Regne de València. A més, contextualitzat a partir del seu
10 PUJOL, Josep M. El mite de l’heroi a la casa de Barcelona: Guifred I el Pelós i Jaume I. Dins:
Mites i Llegendes. Maria Bargalló i Joana Zaragoza (eds.). Barcelona: Cossetània Edicions, 2002,
pp. 113-133 (p. 131).
11 Pel que fa a la datació d’aquesta obra hi ha dues propostes. Al començament del segle XX,
Nicolau d’Olwer afirmà que el LdF havia estat compost en dos moments: en un primer moment
a Xàtiva, el 1244, i després a Barcelona, el 1274 (NICOLAU D’OLWER, Lluís. Principals obres
que han tractat de la Crònica de Jaume I. Estudis Universitaris Catalans 6 (1912), pp. 38-45 i
NICOLAU D’OLWER, Lluís. La Crònica del Conqueridor i els seus problemes. Estudis
Universitaris Catalans 11 (1926), pp. 79-88). D’altra banda, més recentment sorgiren altres
propostes. Per exemple, Josep Maria Pujol (PUJOL, Josep M. Jaume I. Llibre dels fets. Barcelona:
Editorial Teide, 1991) i Stefano M. Cingolani (CINGOLANI, Stefano M. Historia y mito del rey
Jaime I de Aragón. Barcelona: Edicions 62, 2008) determinen que l’obra fou composta als últims
anys del regnat del rei En Jaume I.
12 RIQUER, Martí de. Introducción. Dins: Libre dels feyts del rey en Jacme. Edición facsímil del
manuscrito de Poblet, 1343, conservado en la Biblioteca Universitaria de Barcelona.

Introducción de Martín de Riquer. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1972, pp. 5-19 (p. 5).
21
regnat, el LdF presenta les conquestes dels regnes musulmans de Mallorca (1229),
València (1238) i Múrcia (1266). Aquestes conquestes hi apareixen destacades, ja
que el LdF fou originalment compost en el context de la Reconquesta a la
Península Ibèrica.
En redactar els fets de la seva vida, el rei comptà amb l’ajut dels seus
col·laboradors més propers.13 Un exemple d’aquest tipus de composició és l’obra
del seu contemporani, el rei Alfons X el Savi:
El rey faze un libro, non porque l’él escriua con sus manos, mas
porque compone las razones dél, e las emienda et yegua e enderesça,
e muestra la manera de cómo se deuen fazer, e desí escríuelas qui él
manda; pero dezimos por esta razón que el rey faze el libro.14
El LdF fou redactat en la seva major part a la primera persona del plural i en
alguns fragments a la primera persona del singular, a més que les últimes frases
foren escrites en tercera persona. Segons Jaume Aurell, els estudis sobre la
dimensió autobiogràfica del LdF ajuden a entendre la dimensió del rei redactor
com a auctor,15 és a dir, aquell que, en el sentit medieval, dóna autoritat al
document.16 En aquest sentit, estudiar els objectes de la tradició textual del LdF
implica analitzar-los com a representacions de l’auctoritas del Conqueridor
recuperada en diferents contextos de composició.
13 MONTOLIU, Manuel de. Sobre la redacció de la crònica d’En Jaume I. Estudis Romànics 9/2
(1917), pp. 25-72; NICOLAU D’OLWER, Lluís. La Crònica del Conqueridor i els seus
problemes..., op. cit., pp. 79-88; AINAUD DE LASARTE, Joan. Jaume Sarroca i Jaume I.
Estudis Romànics 10 (1962), pp. 131-136.
14 RICO, Francisco. Alfonso el Sabio y la “General estoria”. Barcelona: Editorial Ariel, 1984, pp. 97-
120 (p. 98).

15 Aquest concepte serà explicat més endavant a l’apartat de la introducció “4. La tradició textual
del LdF i les noves perspectives historiogràfiques”.

16 “En effet, mon intention est de démontrer que le roi en est l’auctor, le garant, au sens médiéval,
mais qu’il n’en est pas l’‘auteur’ au sens contemporain, puisque ce texte a été mis en forme par
un ou plusieurs scribes et qu’il intègre des textes plus anciens afin de doter celui-ci d’une plus
grande autorité.” AURELL, Jaume. La Chronique de Jacques Ier, une fiction autobiographique.
Auteur, auctorialité et autorité au Moyen Âge. Annales. Histoire, Sciences Sociales 63/2 (2008), pp.
301-318 (p. 303). Les cursives són de l’autor. Totes les cursives que apareixen a partir d’ara als
fragments esmentats al text o a les notes de peu de página, sigui de fonts documentals, sigui
d’articles i llibres, són nostres; en el cas que no sigui així, serà indicat.
22
Durant els segles XIII i XIV les cròniques aparegueren al paisatge polític
europeu, restaren plenament consolidades i foren cada vegada més utilitzades
com a vehicle de propaganda pels reis, principalment per a legitimar-se en el
poder. D’aquesta manera, els nous temps influenciaren la revisió dels gèneres
historiogràfics, els quals estaven subjugats a les transformacions dels contextos
polítics i socials.17
Fou en el temps del rei Pere el Cerimoniós que la llengua catalana es consolidà
com a llengua literària i, per consegüent, presentà el seu primer moment de
maduresa,18 d’exaltació i de propagació.19 Aquesta característica cultural i literària
també és constatable en la Corona d’Aragó, de manera que obres com ara les
GCB20 i l’obra DRH,21 originàriament escrites en llatí, foren traduïdes al català
durant el segle XIII,22 una activitat de traducció que tingué lloc a tota la Corona
d’Aragó23 fins al període humanístic.
Dins d’aquest procés historiogràfic de composició d’una obra, cal recalcar també
el seu significat.24 A l’època que estudiem el llibre contenia un significat polític.
17 AURELL, Jaume. Gesta Comitum Barchinonensium as Genealogy. Dins: AURELL, Jaume.

Authoring the Past. History, Autobiography, and Politics in Medieval Catalonia. Chicago/London: The
University of Chicago Press, 2012, pp. 21-37 (p. 24).
18 RIQUER, Martí de; COMAS, Antoni; MOLAS, Joaquim. Història de la Literatura Catalana. Vol.
I. Barcelona: Editorial Ariel, 1984, p. 480.

19 BADIA I MARGARIT, Antoni M. Entorn de la formació de la llengua literària en català.
Estudis de llengua i literatura catalanes 4 (1982) (=Miscel·lània Pere Bohigas 2), pp. 5-21 (pp. 16-18).
20 Gesta comitum Barcinonensium: textos llatí i català. Editats i anotats per L. Barrau Dihigo i J. Massó
Torrents. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibilis, Viuda Romaguera, 1925.

21 RODRIGO JIMÉNEZ de RADA. De Rebus Hispaniae. Pasajes selectos de Hispania gothica de
Roderici Ximenii de Rada. Selección y prólogo: Fredo Arias de la Canal; traducción José Pascual
Guzmán de Alba. México: Frente de Afirmación Hispanista, 2007.
22 CINGOLANI, Stefano M. La memòria dels reis. Les Quatre Grans Cròniques. Barcelona: Editorial
Base, 2008, pp. 26-30.

23 El projecte Translat. Traduccions al català medieval fins a 1500 elaborà una base de dades sobre les
obres traduïdes del llatí al català medieval entre el final del segle XII i el final del segle XV.
Aquesta base de dades pot ser consultada en el format d’un cens de traduccions (en PDF) i
també com a base de dades. Sobre el cens i la base de dades, vegeu
http://www.translatdb.narpan.net.
24 En comentar sobre la història del llibre, Louis Holtz ha fet la següent afirmació: “Si l’objet est
pour l’essentiel resté le même, son contenu et sa fonction se sont modifiés profondément dès lors que les
peuples méditerranéens se convertissaient au christianisme. Propagé dans le monde hellénistique et
romain par le goût des choses de l’esprit et par l’école –institution demeurée stable durant des siècles–, le
livre ne pouvait que survivre à la disparition de cette société antique et de son système scolaire,
23
Abans considerat com a portador de la paraula veritable, és a dir, la paraula de
Déu, al segle XIII el llibre fou utilitzat en altres contextos i amb altres finalitats,
com ara les cròniques medievals, redactades per legitimar políticament una
dinastia, la qual cosa possibilità la transformació política dels llibres basada en el
simbolisme de l’herència bíblica.25 Ho constatem, per exemple, en els pròlegs de
les obres esmentades a seguir, a saber, les GCB i el LdF, respectivament:
Iste liber ostendit veritatem primi comitis Barchinonae et omnium

aliorum qui post eum venerunt.26
E per tal que·ls hòmens coneguessen e sabessen can hauríem passada

aquesta vida mortal, ço que nós hauríem feyt ajudam-nos lo Seyor
poderós, en qui és vera trinitat, lexam aquest libre per memòria.27
En un context en què el llenguatge escrit i l’oral anaven de costat i en què

s’intensificava la utilització del l’escrit com a suport de la memòria,28 el llibre fou
associat a la “veritat” i a la “memòria”, paraules que en remarquen el seu
significat: un objecte que porta informacions que han d’ésser cregudes com a
veritables. Cal recordar que les GCB foren compostes en un context de crisi del
poder al Principat de Catalunya29 i que el LdF sorgí al final del regnat del seu
protagonista per tal de difondre’n les gestes.
dès lors que c’est à travers un Livre que Dieu avait parlé aux hommes. Pendant tout le Moyen Age, le sort
du livre est donc indissolublement lié à l’Église. Et ce qui est vrai dans l’univers chrétien l’est
aussi dans la diaspora juive et dans le monde de l’Islam. Partout où s’est imposée une religion du
Livre, la culture écrite a tendu à être le monopole exclusif des hommes de Dieu. Et c’est ainsi
que la survie du livre et de son contenu s’est trouvée de facto confiée un moment aux moines
d’Occident.” HOLTZ, Louis. Avant-Propos. Dins: Le livre au Moyen Âge. Paris: Presses du
CNRS, 1998, p. 10. Les cursives són nostres.
25 VIANNA, Luciano J. Methodological Approaches to Cultural History: Studies and Applications. The
Book as an Object of the Political Cultural Behaviour (Informe de recerca d’estada predoctoral BE-
DGR 2011. Programme of Grants for Research Stays Abroad of AGAUR). Warburg
Institute/University of London. London, 2012, pp. 45-49.
26 Gesta comitum Barcinonensium: textos llatí i català..., p. 22.
27 BUB, ms. 1, fol. 1v.
28 LE GOFF, Jacques. Histoire et mémoire. Paris: Gallimard, 1988, p. 140.
29 BISSON, Thomas N. The Crisis of the Twelfht Century. Power, Lordship, and the Origins of European
Government. Princeton: Princeton University Press, 2009, pp. 499-514.
24
2. La circulació del LdF
El LdF ens ha deixat un rastre de documentació present sobretot a les corts dels
reis de la Corona d’Aragó, ja que els destinataris de l’obra foren primordialment
els successors del rei En Jaume I.30 Així doncs, presentem trezte proves de la
presència del LdF en el cercle cortesà dels reis de la Corona d’Aragó.31
El primer document que data de l’any 1313 es refereix a la carta tramesa pel rei
En Jaume el Just al seu cosí, el rei Sanç de Mallorca, comentant sobre el “librum
actuum felicis recordationis regis Jacobi”:
Ilustri principi Sanccio Dei gratia regi Maioricarum, comiti Rossilionis

et Ceritanie, ac domino Montispesulani, karissimo consanguineo suo,
Jacobus per eamdem rex Aragonum etc... Recepta littera vestra super
mittendo ad vos librum actuum felicis recordationis regis Jacobi avi comunis,
significamus vobis quod jam ipsum librum transcribi mandaveramus,
et nunc, post receptionem vestre littere supradicte, translatum libri
ipsius perfici fecimus ac etiam comprobari, per cuius perfectionem et
comprobationem cursor vester usque nunc habuit remanere. Sicque
mittimus vobis translatum dicti libri comprobatum per cursorem
predictum. Data Barchinone .iii. nonas madii anno Domini
.mcccxiii.32
30 ESCARTÍ, Vicent J. Jaume I, el Llibre dels feits i l’humanisme: un model “valencià” per al
cesarisme hispànic. eHumanista/IVITRA 1 (2012), pp. 128-140 (p. 128) i ESCARTÍ, Vicent J. La
recepció del Llibre dels Feits a la Corona d’Aragó. Dins: Llibre dels feits del rei En Jaume. Vol. I.
Estudis i edició a cura d’Antoni Ferrando i Josep Vicent Escartí. València: Acadèmia Valenciana
de la Llengua, 2010, pp. 61-95.
31 Aquests documents han estat publicats anys enrere i ara els hem reproduït i analitzat no
solament amb la intenció d’identificar els àmbits on es dipositaven els manuscrits, sinó també a
fi de rescatar-ne el significat a partir de les informacions que trobem.
32 ACA, Cancelleria, Reg. 240, fol. 200v. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per a la
història de la cultura catalana medieval. Vol. I. Antoni Rubió i Lluch (ed.). Estudi sobre A. Rubió i
Lluch per Albert Balcells. Edició facsímil. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 57-58
(document XLVI).
25
2
Al mateix any, el rei En Jaume el Just pagà cent-trenta sous a Pere Marsili per la
traducció al llatí del LG:
Nos Jacobus, etc... Recognoscimus et confitemur vobis dilecto

notario nostro Bernardo de Aversone, nostra sigilla tenenti, quod ad
mandatum nostrum oretenus vobis factum dedistis et solvistis de
iuribus nostrorum sigillorum predictorum quantitates infrascriptas,
videlicet Arnaldo Messegerii de camera nostra septingentos
quinquaginta solidos barchinonenses pro quibusdam necessariis
camere nostre, et fratri Petro Marsilii de ordine Predicatorum centum
triginta solidos dicte monete pro scripturis libri gestorum illustrissimi
domini regis Jacobi felicis recordacionis avi nostri, et Bernardo de Sancta
Eulalia quadraginta quinque solidos eiusdem monete pro vestitu. Et
ideo acceptantes a vobis quantitates predictas, mandamus eas per
magistrum racionalem curie nostre vel alium quecumque a vobis
compotum auditurum in nostro compoto recepi et admiti, vobis
restituente apochas de quantitatibus solutis dictis Arnaldo Messegerii
et ffratri Petro Marsilio et presentem.... Dicto Bernardo de Sancta
Eulalia non habeatis apocham de quantitate sibi soluta. Datum
Cervarie .xiiii. kalendas julii anno Domini .mcccxiii.33
En aquest document del gener de l’any 1319, escrit pel rei En Jaume el Just,
consta el “librum regis Jacobi”:
Nos Jacobus etc... Quia vos fidelis camerarius noster A. Messeguerii

de mandato nostro orenetus vobis facto, tradidistis de rebus sive
jocalibus in camera nostra existentibus ea que inferius subsequentur,
videlicet: inclito et karissimo primogenito nostro infanti Alfonso
comiti Urgellensi et vicecomiti Agerensi quendam anulum auri in quo
est quidam safirus sculptus ad sigillandum aptus. Item inclito infanti
Raimundo Berengarii, karissimo nato nostro, quandam corrigiam
sirici de talerio cum platonibus argenti deauratis. (...) Item predicto
infanti Alfonso quosdam sobresenyals panni sirici ad signum regale et
33 ACA, Cancelleria, Reg. 274, fol. 10v. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per a la història
de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., p. 58 (document XLVII).
26
unum librum regis Jacobi. (...). Datum Terrachone, .x. kalendas januarii
anno Domini .mccc. nonodecimo.34
A la fi del mateix any que el document anterior, el rei En Jaume el Just escrigué
aquest document on cità un “librum geste regie Jacobi”:
Nos Jacobus etc... tenore presencium confitemur et recognoscimus

vobis Petro de Pomario consiliario incliti infantis Jacobi primogeniti
nostri et vobis Dominico Biscarra notario ac vobis Bartholomeo de
Fonte camerario infantis eiusdem quod de mandato dicti infantis
tradidistis nobis et pro parte nostra fideli camerario nostro Arnaldo
Messeguerii, jocalia, vasa argentea, arma et alias res sequentes,
videlicet: unum anulum auri in quo est encastatus in ganxetis unus
pulxer rubiç; (...) item unum librum geste regie Jacobi (...). Datum
Terrachone, nono kalendas decembris anno Domini .mccc.
nonodecimo. Francisco de Bastida, mandato regis.35
El 1335 el rei Alfons el Benigne demanà a la seva germana, la infanta Maria, que li
tornés el “libro del senyor rei don Jayme” i a més indicà la característica material
d’aquest exemplar, és a dir, “con cubierta vermeyla”:
Don Alfonso, por la gracia de Dios Rey d’Aragón etc... A la alta

infanta dona Maria, muy cara hermana nuestra, mujer del alto infant
don Pedro de Castiela qui fue, e freyra del monasterio de Sixena, salut
como hermana que muyto amamos de coraçón, pora quien
querríamos tanta vida e salut como pora nos mismo. Hermana muy
cara, rogamos vos que·l libro del senyor rey don Jayme, nuestro besavuelo,
el qual libro fué del muy alto senyor rey padre nuestro, a quien Dios
perdone, e es con cubierta vermeyla, nos querades enviar luego, e si non lo
tendes enviedes alla do es, e que·l nos trametades sin toda tarda por
34 ACA, Cancelleria, Reg. 281, fol. 221. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per a la història
de la cultura catalana medieval. Vol. II. Antoni Rubió i Lluch (ed.). Estudi sobre A. Rubió i Lluch
per Albert Balcells. Edició facsímil. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 35-36
(document XLI).
35 ACA, Cancelleria, Reg. 348, fol. 9. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per a la història de
la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., pp. 70-73 (document LXII).
27
el bort de Molina de casa nuestra, que esta carta vos dara. E de
aquesto nos faredes muyt grand plazer, e nos faremos lo transladar, e
si lo queredes, enviar vos lo hemos luego. Dada en Barchelona dy uso
nuestro seello secreto, lunes .ii. dias de octubre en el año de Nuestro
Senyor .mcccxxx. cinquo. Clemens de Salaviridi mandato domini
regis.36
Datat al gener del 1336, el document següent certifica l’existència d’un “libre de
paper, qui fou del senyor rey don Jayme”:
Item done an Guillem Serra, cambrer major del senyor rei, qui aquells
havia bestrets en fer fer una camisa d’armar a obs del dit senyor
rey.......... .xii. sol. .vi. ds. barchs. Item li done, los quals ell havia bestrets
en fer transladar un llibre de paper, qui fou del senyor rey don Jayme.......... .xxvi.
sol. .ix. diners barchs. Item li done, los quals els havia bestrets en .iii.
dotzenes e mija de pergamins a obs de un llibre que maestre
Domingo, capella, fa a obs del senyor rey.......... .xxxi. .sol. .vi. ds.
barchs.37
L’any 1343 Pere el Cerimoniós demanà a l’abat del monestir de Poblet que li
tornés el llibre “gestis dive recordacionis domini Jacobi Regis Aragonum”:
Petrus etc... Venerabili et dilecto abbati monasterii Populeti, salutem

et dilectionem. Miramur de vobis et merito quare librum
pergameneum quem, ut nobis dixistis, ad opus vestri rescribi facere
debebatis et sumi ex quodam alio papireo libro nostro facto, scilicet
gestis dive recordacionis domini Jacobi Regis Aragonum abavi nostri, nobis
tamdiu mittere tardavistis. Quare vos rogamus quod si eum rescribi
fecistis, alio ipsum rescribi celeriter faciendo, ad nos librum
pergameneum supradictum protinus per latorem presencium
36 ACA, Cancelleria, Reg. 536, fol. 80v. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per a la història
de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., p. 114 (document XCVI).
37 Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. II..., op. cit., p. 57 (document LIX).
28
transmittatis. Datum Barchinone .iii. idus septembris anno Domini
millessimo .cccxl. tercio.38
L’any 1367 Arnau de la Pena confirmà el cobrament de la seva feina

d’il·luminador de les 484 caplletres del “Libre dels fets del rey En Jacme de bona
memòria”:
Ego, Arnaldus de la Pena, illuminator, civis Brachinone, confiteor et

recognosco vobis discreto Bernardo de Colle, de domo domini regis,
civi Barchinone, quod desdistis et solvistis michi bene et plenarie ad
meam voluntatem omnes illos septuaginta solidos et sex denarios
monete Barchinone de terno, quos vos michi dare et solvere
debebatis ratione illarum quadringentarum octuaginta quatuor
litterarum, quas ego scripsi in quodam libro dicti domini regis vocato
Libre dels fets del rey En Jacme de bona memòria, ad rationem videlicet
unius denarii et oboli pro qualibet littera. Et ideo renuntiando
exceptioni non numerate et non solute peccunie et doli, in cuius rei
testimonium facio vobis et vestris de predictis septuaginta solidis et
sex denariis bonum et perpetuum finem et pactum.39
L’agost del 1371 Pere el Cerimoniós pagà pel llibre “vida del sant rey en Jacme
qui conqués Mallorches e València”:
Item pos en data los quals lo senyor Rey ab albaranet ab lo seu anellet
segellat, scrit en Valencia a .xxvi. dies d’agost present atorga de mi
haver haudes e reebudes les quantitats devall scrites, és a saber, per .i.
libre apellat vida del sant rey en Jacme qui conqués Mallorches e València,
.xi. florins, .viii. sols. barcs. item los quals lo dit senyor dóna a algunes
persones, .viii. florins e mig, e axí són .xx. florins d’or, .ii. solidos, .vi.
diners barcs.40
de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., p. 128 (document CXVII).
39 HERNANDO I DELGADO, Josep. Llibres i lectors a la Barcelona del s. XIV. Barcelona:
Fundació Noguera, 1995, p. 390 (document 261).

40 Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. II..., op. cit., p. 163 (document
CLXIX).
29
10
L’any 1371, Saurina, dona de Bartomeu de Bonany, afirmà haver rebut un

exemplar del llibre del rei En Jaume I “cum postibus cohopertis de corio virmilio
scriptum in romanico”:
Die veneris .xxxi. die mensis octobris anno a nativitate Domini

.mccclxxi. Ego, Saurina, uxor venerabilis Bartholomei de Bonany,
civis Barchinone nunc absentis, expensoris incliti domini infantis
Martini serenissimi domini Aragonum regis nati, et procuratrix
generalis eiusdem viri mei de qua procuratione constat per
instrumentum publicum .xv. die marcii anno a nativitate Domini
.mccclx. nono confectum et clausum per notarium infrascriptum,
confiteor et recognosco vobis, Petro Palacii, civi dicte civitatis,
tenenti claves archivi Barchinone armorum dicti domini regis, quod
de mandato eiusdem domini regis vobis facto cum quadam littera sua,
clausa sub suo secreto sigillo, data Dertuse quarta die presentis
mensis octobris, vobis de hiis directa, tradidistis michi nomine dicte
mariti mei recipienti quendam librum pergameneum cum postibus cohopertis
de corio virmilio scriptum in romancio et incipit in rubro: “aquest és lo
comensament del pròlech sobre’l libre que féu el rey En Jacme per la
gràcia de Déu Rey d’Aragó e de Mallorcha e de València, comte de
Barcelona e d’Urgell e senyor de Montpeller, de tots los feyts e de les
gràcies que Nostre Senyor li féu en la sua vida”. Et postea in nigro
incipit: “Recompte mossènyer sent Jacme que fe senes obra morta
és” et cetera. Quequidem librum dictus dominus rex in dicta littera
sua mandat tradi per vos dicto Bartholomeo de Bonany portandum
seu tradendum per eum dicto domino infanti, prout continet in dicta
littera quam vobis restituo cum presenti. Et ideo renunciando
predicto nomine excepcioni dicti libri non habiti et non recepti et
dolo, ffacio predicto nomine vobis de predicto libro presens apocham
instrumentum.41
11
L’any 1375, l’infant Joan, el futur Joan el Caçador, pagà cinc-cents sous per una
còpia del “liber domini Jacobi” que havia encomanat:
Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., pp. 235-236 (document
41
CCXLIV).
30
Infans Johannes etc... Ffideli consiliario et expensori nostro
Perpineano Blan, salutem et graciam. Dicimus et mandamus vobis
quatenus de peccunia curie nostre que est vel erit penes vos tribuatis
et exsolvatis ffideli de scribania nostra Guillelmo Perinyoni
quingentos solidos barchinonenses, quos in compensacionem
laborum per ipsum sustentorum in copiando et faciendo pro nobis et
nostri mandato librum domini Jacobi, recolende memorie, Regis
Aragonum, cum presenti ei ducimus concedendos. Et facta solucione
recuperetis ab eo presentem cum apoca de soluto. Datum
Cesarauguste vicesima die marcii, anno a nativitate Domini .mccclxx.
quinto. Primogenitus. Dominus dux mandavit Bertrando de Pinos.42
12
Novament, l’any 1380, l’infant Joan demanà el “libre del rey En Jacme”:
Lo primogenit. Mossen Johan: ja sabets com la terça dels ministrers,

la qual puia a quantitat de .ccclx. florins d’or d’Aragó, és fenida lo
derrer dia del prop passat mes d’agost, e com nos vullam pagar als
dits ministrers dita la terça ans que pertiscam d’ací, per ço volem e us
dehim e manam que presentada an P. Ermengau, sots dispenser
nostre, aquesta letra que nos li trametem per aquesta rahó, façats ab
lo dit P. Ermengau que de continent e de fet nos trameta la dita terça
con nos per res d’ací no partiríem fins que los dits ministrers hagen la
dita terça complidament hauda. E, en cas que’l dit sots dispenser no y
volgués dar recapte ne lo cambiador no y volgués prestar, volem e
vos dehim e manam que los dos mil florins qui dels juheus deuen
ésser hauts, prenats e haiats vos a mans vostres e que vos de
continent nos enviets recapte a la dita terça, com segons que dit és
per res no partiríem d’ací fins que pagada lus sia. Axí mateix, volem e
us dehim e manam que de continent nos trametats les oppes forrades
de squirols e de letices, lo collar d’aur e les cauces e los punyals
çaragoçans e lo libre del rey En Jacme, que té en Berthomeu de Castre.
Dada en Manresa, sots nostre segell secret, a .vi. dies de setembre de
l’any .mccclxxx. Primogenitus. Dirigitur Johanni Januarii.43
13
L’any 1386 el rei Pere el Cerimoniós pagà per la còpia de les “coronicas del rey
Don Jaume”:
història de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., p. 262 (document CCLXXXI).
43 ACA, Cancelleria, Reg. 1659, fol. 112. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per a la
història de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., pp. 285-286 (document CCCX).
31
Nos Don Pedro, por la gracia de Dios, rey d’Aragón, de Valencia, de
Mallorques, de Cerdenya e de Córcega, comte de Barchinona, de
Rossellón e de Cerdanya, reconoscientes que vos fiel de la nuestra
escrivania, Johan de Barbastro, segund de verdad somos informados,
bistraxieses por nos en fer illuminar un transllat que enviemos al rey
de Castiella de la ordinación de la nuestra casa e en fer figurar las
letras de los cabos de officios del dito translat, e en colores e en
guarnir el dito translat dozientos sexanta nueu solidos, nueu dineros
barchinoneses; e d’otra part treballestes en translatar las coronicas del rey
Don Jaume por tiempo de más de mey anyo, el qual translat diemos a
la ciudat de Mallorques; por esto atorgamos dever a vos dito Joan los
ditos dozientos sexanta nueu solidos, nueu dineros barchinonenses. E
en remuneración de los treballs dessuso ditos por tenor de la present,
damos vos graciosament mil e cient solidos barchinoneses.
Mandantes con aquesta misma al regent de present la nuestra
scrivania e a cualquiere otro qui por tiempo será recebidor de los
dineros de los nuestros siellos, que los ditos dozientos sexanta nueu
solidos, nueu dineros barchinoneses por vos bistrahidos ensemble
con los ditos mil e cient solidos barchinoneses que de gracia vos
damos, paguen a vos dito Johan o a qui vos quirredes de los ditos
dineros. Recobrando ne en la paga que vos en será feyta la present
com apocha de paga. En testimonio de las ditas cosas, mandamos la
present ésser feyta con nuestro siello siellada. Dada en Barchinona, a
.xxvii. dias de junio, en el anyo de la natividad de Nuestro Senyor
.mccclxxxvi. Rex Petrus. Dominus rex mandavit mihi Bartholomeo
de Avellaneda.44
A més d’aquests 13 documents esmentats, posseïm també la traducció aragonesa

del LdF patrocinada per Juan Fernández de Heredia entre els anys 1377 i 1385.45
De tota aquesta informació deduïm algunes conclusions sobre la circulació del
LdF.
Primera: alguns reis de la Corona d’Aragó, com ara el rei En Jaume el Just, el rei
Alfons el Benigne, el rei Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan el Caçador coneixien
el LdF. Pel que fa al rei Pere el Gran, com que era fill del rei En Jaume I i hi
estigué en contacte amb el seu pare fins als darrers moments de la seva vida, és
història de la cultura catalana medieval. Vol. II..., op. cit., pp. 295-296 (document CCCIV).
45 Libro de las Gestas de Jaime I, rey de Aragón. Compilación aragonesa patrocinada por Juan
Fernández de Heredia. Edición de Francisco José Martínez Roy. Zaragoza: Prensas

Universitarias de Zaragoza; Departamento de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno de
Aragón/Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses/Teruel: Instituto de Estudios Turolenses,
2010.
32
possible que tingués coneixement de les intencions historiogràfiques del
Conqueridor. Podem suposar-ho sobretot perquè l’obra que comenta els fets del
seu regnat, el LRP, esmenta com a principals protagonistes Ramon Berenguer IV,
Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor i Pere el Gran.46 Llevat del rei Alfons el
Franc, del qual no hi ha cap document que demostri que coneixia el LdF, i llevat
del rei Martí l’Humà, l’últim rei d’Aragó del casal dels comtes de Barcelona, tots
els altres reis conegueren el LdF, sigui directament, sigui indirectament mitjançant
l’herència dels seus avantpassats.47
Segona: fa palès que la concentració temporal de la documentació esmentada

coincideix amb els dos regnats en què l’activitat historiogràfica referent al LdF
fou més intensa, és a dir, el regnat de Jaume el Just, amb la traducció del LdF al
llatí preparada per Pere Marsili,48 i el regnat de Pere el Cerimoniós, amb les dues
composicions del LdF el 1343 i el 1380 i una tercera comprovada mitjançant
documentació (vegeu el document 8 esmentat anteriorment). També podem
afirmar que el regnat de Pere el Cerimoniós representà una activitat més intensa
de producció del LdF en comparació amb el de Jaume el Just.
46 CINGOLANI, Stefano M. Introducció. Dins: BERNAT DESCLOT. Llibre del rei En Pere. A
cura de Stefano M. Cingolani. Barcelona: Editorial Barcino, 2010, pp. 5-52 (p. 19).
47 Aquest fet corrobora l’afirmació de Jordi Bruguera que els diversos documents de cancelleria
existents demostren l’interès de la cort per aquesta obra. BRUGUERA, Jordi. La Crònica de
Jaume I: projecció filològica i lingüística. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes 33 (1996)
(=Miscel·lània Germà Colón 6), pp. 5-15 (p. 5).
48 María de los Desamparados Martínez San Pedro, que edità la crònica llatina del rei En Jaume
I, identificà “tres frases que dan a la empresa de la conquista de Mallorca llevada a cabo por
Jaime I un sentido total de Cruzada llegando a decir por un lado que la razón principal de la
contienda es la lucha por la fe, y pidiendo por otro ayuda económica en las cortes celebradas en
Barcelona en presencia del arzobispo de Tarragona, los obispos, abades y todos los ricos-
hombres. Ni una cosa ni otra encontramos en el texto catalán (...).” Així doncs, arribà a la
conclusió que la intenció de Pere Marsili en traduïr el text de la vida del rei En Jaume I al llatí
fou “establecer un paralelismo entre lo que fue y lo que hizo Jaime I con lo que podría ser y
hacer Jaime II, granjeándose el favor del Pontífice y consiguiendo la ayuda económica necesaria
para la empresa de Granada.” MARTÍNEZ SAN PEDRO, María de los Desamparados.
Introducción. Dins: La crónica latina de Jaime I. Edición crítica, estudio preliminar e índices por
María de los Desamparados Martínez San Pedro. Almería: Gráficas Ortiz, 1984, pp. 19-87 (pp.
45, 47). Ferrando afegeix i afirma que la “versió llatina de Marsili i, doncs, la seua conversió en
una crònica llatina d’abast universal responia a una operació mitificadora del rei Jaume I, que
cercava de veure’l elevat als altars, tal com s’havia fet amb el rei Lluís IX de França, canonitzat el
1297.” FERRANDO, Antoni. Interés dels mss. C i D del ‘Llibre dels Fets’ per a la fixació
textual de la Crònica Jaumina. Dins: El Llibre dels feits. Aproximació crítica. València: Publicacions
de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2012, pp. 47-80 (p. 49).
33
Tercera: en tots els documents esmentats el títol del llibre (“liber actuum felicis
recordationis regis Jacobi”; “libri gestorum illustrissimi domini regis Jacobi”;
“liber regis Jacobi”; “liber geste regie Jacobi”; “libro del senyor rey don Jayme”;
“gestis dive recordacionis domini Jacobi Regis Aragonum”; “libre dels fets del rey
En Jacme”; “libre apellat vida del sant rey En Jacme”; “aquest és lo comensament
del pròlech sobre’l libre que féu el rey En Jacme”; “liber domini Jacobi”; “libre
del rey En Jacme”; “coronicas del rey Don Jaume”) és citat juntament amb el
nom del seu auctor, és a dir, el rei En Jaume I. Recalquem aquest fet documental
perquè durant l’Edat Mitjana era normal citar una obra sense citar-ne l’autor,49
cosa que no succeeix en aquesta documentació. Per tant, els objectes que
analitzem no solament eren coneguts entre els membres del Casal Reial, sinó que
tothom coneixia i subratllava qui n’era l’autor, la qual cosa en reforçava la seva
legitimitat i la seva auctoritas.
Quarta: pel que fa als títols de les obres esmentades, es pot constatar que la
paraula que els defineix físicament és “llibre” (“liber”; “libro”; “libre”), llevat del
document 13 on es parla de “coronicas”. Es tracta, doncs, d’un objecte físic, –
susceptible de descripció, com féu el rei Alfons el Benigne en demanar-lo a la
seva germana (“cubierta vermeyla”)– que contenia la narració de la vida del rei
En Jaume I. Així doncs, aquests “llibres” eren objectes materials que, com hem
vist a l’apartat anterior, estaven connectats amb la “veritat” i amb la “memòria”,
el que posa en relleu llur significat i ens indica la necessitat d’estudiar-los tenint en
compte aquesta perspectiva.50
49 “car en l’edat mitjana es veu repetides vegades citar els llibres sense anomenar llurs autors, per
importants personatges que aquests siguin”. RUBIÓ I LLUCH, Antoni. La Crònica del Rey En
Jaume en el XIVen segle. Estudis Universitaris Catalans 1 (1907), pp. 349-357 (p. 351).
50 En aquest sentit, és crucial l’afirmació de Roger Chartier: “The order of books has still
another meaning. Whether they are in manuscript or in print, books are objects whose forms, if
they cannot impose the sense of the texts that they bear, at least command the uses that can
invest them and the appropriations to which they are susceptible. Works and discourses exist
only when they become physical realities and are inscribed on the pages of a book, transmitted
by a voice reading or narrating, or spoken on the stage of a theatre. Understanding the principles
that govern the ‘order of discourse’ supposes that the principles underlying the processes of
production, communication, and reception of books (and other objects that bear writing) will
also be deciphered in a rigorous manner. More than even before, historians of literary works and
34
Cinquena: la primera vegada que fou anomenat “Libre dels fets del rey En
Jacme” fou l’any 1367. En conformitat amb el document 8 es comprova que
aquest títol ja existia des de mitjans del segle XIV.
Sisena: la difusió del LdF arribà més enllà del que imaginem. Hom ha debatut
molt sobre les característiques orals de la narració, però no gaire sobre la seva
difusió oral, un fet que és confirmat en diversos moments de la narració.51 Des de
l’Antiguitat, llegir una obra en veu alta significava posar-la en circulació,52 un
comportament que perdurà fins al segle XVIII com a principal mitjà de difusió
dels llibres.53 Per exemple, la difusió de la llegenda històrica de l’engendrament
del rei En Jaume I –tenint en compte tots els canvis que ha sofert al llarg dels
segles–, la qual fou objecte de narracions fetes per diversos historiadors de la
Corona d’Aragó entre els segles XV i XVIII,54 és una comprovació del
coneixement dels textos en què estava disponible, és a dir, el LdF, el LRP i la
CRM.
Per tant, cal pensar en una difusió del LdF no solament en l’àmbit de la família
reial –com palesen els documents citats–, sinó també en l’àmbit cortesà, un lloc
on els escrits històrics i els fets d’armes dels avantpassats eren sovint rememorats,
com ho revela el TCav, document compost a l’època del rei Pere el Cerimoniós:
Com davant los cavallers, com mengen, deuen ésser lestes les istòries
dels grans fets d’armes. Bellament e gallarda tingueren bé los antichs
historians of cultural practices have become aware of the effects of meaning that material forms
produce. In the case of the book, those forms constitute a singular order totally distinct from
other registers of transmission of the canonical works as ordinary texts. This means that, even
though it is not emphasized in the present book, keen attention should be paid to the technical,
visual, and physical devices that organize the reading of writing when writing becomes a book.”
CHARTIER, Roger. The Order of Books. Stanford: Stanford University Press, 1994, pp. VIII-IX.
51 Llibre dels fets del rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. II: Text i glossari. Barcelona:
Editorial Barcino, 1991, cap. 1 (pp. 5-7) i cap. 69 (pp. 81-83).

52 BALMACEDA, Catalina. La Antigüedad clásica: Grecia y Roma. Dins: Comprender el pasado.
Una historia de la escritura y el pensamiento histórico (Aurell, Jaume; Balmaceda, Catalina; Burke, Peter;
Soza, Felipe). Madrid: Ediciones Akal, 2013, pp. 9-57 (p. 26).
53 BOUZA ÁLVAREZ, Fernando J. Imagen y propaganda. Capítulos de Historia Cultural del reinado de
Felipe II. Madrid: Ediciones Akal, 1998, p. 115.

54 RIQUER, Martí de. Llegendes històriques catalanes. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, pp. 80-81.
35
que fessen los cavallers aquestes coses que dites havem en la ley
davant aquesta; e per ço ordenaren que, axí com en temps de guerra
aprenien fets d’armes juyén e en altra manera, que axí meseix en
temps de pau o apresessen per oïda e per enteniment. E per ço
acostumaven los cavallers que, quan menjaven, que·ls legissen les
istòrias dels grans fets d’armes que·ls passats havien fets, en lo sen e
en l’esforç que havien haüts per haver victòries e per acabar ço que
volien; e là on no havien aytals istòries, fahien-se retrer als cavallers
bons ancians que en aquells bons fets eren estats. E oltra tot açò,
fahien més: que·ls juglars no dixessen davant ells altres cançons sinó
de juntes, e que parlassen de fet d’armes. E açò meseix fahien quan
no podien dormir: cascú en son alberch, se fahien legir e recitar
aquestes coses sobredites. E açò·s fahia per tal que, oín, haguessen
bon cor, e esforçaven-se a fer bé, volén complir ço que·ls altres
havien fet, o semblant, o passar affany per aquella rahó.55
En aquest fragment hi ha quatre aspectes els quals ens presenten l’entorn de la

cort a l’època del Cerimoniós. Primer, mentre menjaven, els cavallers escoltaven
les històries dels fets d’armes dels seus avantpassats, el que els motivava en les
seves intencions d’aconseguir victòries i glòries. D’aquesta forma, observaven un
passat i intentaven imitar-lo: parlem d’imitació dels fets passats. Segon, hi havia
l’exigència que els joglars només interpretessin les cançons de gesta i dels fets
d’armes. Així doncs, els cavallers escoltarien les històries que feien part de
l’imaginari cavalleresc, les quals eren influents en la formació de la seva
mentalitat: parlem de la formació literària d’una cultura de guerra. Tercer, els
cavallers no solament hauríen d’escoltar aquestes històries, sinó també llegir-les.
Aquesta informació ens apropa a l’àmbit de la cort a l’època del Cerimoniós i ens
ajuda a comprendre’l millor, proporcionant-nos la informació que alguns
cavallers sabien llegir i tenien un accés autònom a l’escriptura i sobretot a les
històries de cavalleria. Per tant, aquest exemple comprova l’edificació autònoma
de la cultura guerrera. Quart, els cavallers s’esforçarien en fer el bé imitant el
comportament dels seus avantpassats. En definitiu, en aquest cas la proposta
principal de l’escriptura de la història era l’edificació moral dels cavallers,
mitjançant els fets del passat, proposta vinculada a una difusió de la importància
del passat.
55 Tractat de Cavalleria (a cura de Pere Bohigas). Barcelona: Editorial Barcino, 1947, p. 142.
36
En aquests quatre aspectes ens interessa la funció política que probablement
influencià aquests oients a la cort del Cerimoniós. Així doncs, la lectura, en veu
alta o silenciosa, conduïa al coneixement del passat del llinatge, el qual havia
realitzat fets que servirien com a exemples als lectors. La cort, doncs, es
transformava en un important indret per a la difusió de les gestes i dels fets
d’armes, un espai en què la línia entre el present i el passat desapareixia, fins al
punt de no haver-hi cap interrupció entre els dos temps.56
3. Els principals estudis sobre el rei En Jaume I i el LdF
El rei En Jaume I i el LdF han estat estudiats des de diferents perspectives en

diverses obres, de forma que aquestes configuren avui dia un corpus que presenta les
diferents facetes de la vida del rei i de la seva obra.57
D’una banda, pel que fa al rei, hem de considerar els estudis sobre les seves
representacions al llarg del temps, les seves característiques militars i biogràfiques, les
persones amb qui convisqué, la seva infantesa i la música del seu temps. Els aspectes
territorials tampoc no han estat oblidats, de manera que els territoris de Mallorca,
València, Múrcia, Eivissa, Aragó i Castelló han estat temes d’investigació. Igualment,
temes com ara les revoltes, els episodis de la seva vida, la relació amb els musulmans,
els jueus i les dones també han estat objectes de recerca. Segons Josep M. Salrach, al
final del regnat del Conqueridor hi havia una herència territorial i humana més
56 VIANNA, Luciano J. La interacció entre els àmbits “polític” i “textual” en el regnat del
Cerimoniós. Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca 16 (2011), pp. 15-26 (pp. 19-20).
57 Les dues vegades en què s’elaborà un butlletí bibliogràfic de les publicacions sobre el LdF fou
el 1912, preparat per Nicolau d’Olwer (NICOLAU D’OLWER, Lluís. Principals obres que han
tractat de la Crònica de Jaume I..., op. cit., pp. 38-45), i després el 1993, elaborat per Jordi
Bruguera (BRUGUERA, Jordi. La Crònica de Jaume I. Arxiu de Textos Catalans Antics 12 (1993),
pp. 409-418). A més, en ocasió dels vuit-cents anys del naixement del rei, Bruguera publicà un
article comentant les commemoracions de caire polític, cultural i acadèmic que tingueren lloc,
subratllant la doble vessant del personatge principal, el rei En Jaume I, com el rei més rellevant
de la història de la Corona d’Aragó i també com a autor d’una de les obres més conegudes de la
llengua i literatura catalanes. BRUGUERA, Jordi. VIIIè centenari del naixement del rei Jaume I
el Conqueridor. Estudis Romànics 32 (2010), pp. 379-387 (p. 379).
37
gran en comparació amb els regnats anteriors, una monarquia més forta i una
societat més dinàmica i emprenedora.58 A més, d’acord amb Riera i Melis, el
balanç del regnat del rei En Jaume I fou positiu, i entre les seves principals
característiques es destaquen la nova direcció expansionista amb la “projecció
ultramarina” i la reorganització de la cancelleria.59
D’altra banda, els estudis sobre el LdF estan presents en diverses publicacions,
principalment referent als últims 5 anys. Temes diversos com ara l’autenticitat del
LdF, les comparacions entre les versions catalana i llatina, el procés de
composició, els aspectes filològics, la presència del “jo” en la narració, el caire
autobiogràfic de l’obra, els elements èpics, els documents relacionats amb el LdF,
les cròniques catalanes i la historiografia, les edicions i les traduccions a altres
llengües han sortit a la llum els darrers anys.
A diferència de les investigacions desenvolupades fins ara sobre el LdF, ens

proposem d’analitzar els objectes de la seva tradició textual a partir de les seves
característiques textuals, paleogràfiques i codicològiques.
La composició d’un text medieval depenia dels patrocinadors i dels actores60 que
actuaven segons el context en què vivien: suprimien, afegien i modificaven
informacions segons els seus coneixements lingüístics, religiosos, morals, polítics
i literaris.61 Per tant, quan componien un manuscrit o preparaven una còpia, els
patrocinadors i actores realitzaven una tasca filològica i a vegades introduïen a
l’objecte esmenes que els eren pròpies,62 és a dir, esmenes del seu temps, del seu
context històric. Atès que cada objecte d’una tradició textual té la seva vida i la
seva història, analitzar-ne les característiques textuals, paleogràfiques i
58 SALRACH, Josep M. Jaume I: una valoració del regnat. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis
Històrics 19 (2008), pp. 87-100 (pp. 96-97).
59 RIERA I MELIS, Antoni. Jaume I i la seva època. Anàlisi breu d’un important llegat polític i
cultural. Catalan Historical Review 1 (2008), pp. 163-170 (pp. 169-170).


61 BLECUA, Alberto. Manual de crítica textual. Madrid: Editorial Castalia, 1983, p. 163.
62 ALTURO I PERUCHO, Jesús. Història del llibre manuscrit a Catalunya. Barcelona: Generalitat
de Catalunya, 2003, pp. 250-257.
38
codicològiques permet de comprendre la singularitat de la seva composició. Així
doncs, estudiar les particularitats de la tradició textual del LdF condueix a
comprendre-la com un conjunt d’objectes representatius i singulars, tal com foren
vistos pels seus patrocinadors i actores.63
L’anàlisi d’una tradició textual ha de tenir en compte que els seus components no
són produccions sorgides del seu context original (és a dir, de l’arquetip), sinó que
són (re)produccions compostes en diferents contextos, amb intencions, motius,
patrocinadors i actores distints. En aquest sentit, presenten trets textuals,
paleogràfics i codicològics que poden revelar el motiu pel qual foren compostos
si hom sap interpretar-los a partir del context original de composició. A partir de
l’anàlisi de les dades hom podrà trobar la perspectiva passat-present en què es
generà cada objecte, ja que l’acte de composició era un breu instant en què la
contemporaneïtat dels patrocinadors i actores mantenia un vincle amb el temps
pretèrit de l’auctor64 original. Aquest acte de composició afavoria, així doncs, no
solament la preservació de la memòria, sinó també la recuperació d’una auctoritas
del passat en un context contemporani.65
63 “Se trata de hacer partícipe al historiador de que los objetos no son algo objetivable, ni tienen
vida por sí mismos, sino que son lo que el receptor de la imagen, de la palabra, en definitiva, del objeto a
percibir, ve y entiende sobre él.” GESTAL, Pablo Vázquez. Desapegándose del texto. Los juegos de
la “Nueva Historia Cultural”: Descripción, narración e interpretación. Memoria y Civilización 4
(2001), pp. 151-186 (p. 164).

65 Per tal d’entendre la proposta d’aquesta investigació, resulten molt clarificadores les
afirmacions d’Ernest Belenguer i de Marta Serrano Coll sobre la importància que ha tingut el rei
Conqueridor al llarg del temps, no solament en les cròniques d’altres autors, sinó també en la
iconografia. Hem reproduït els dos fragments següents perquè semblem molt importants per
aquest estudi: “Allò que sí que s’ha esdevingut és una cosa que la lògica històrica podia preveure,
però que ara queda corroborada amb tota la profusió de detalls que podem exigir als nostres
dies. Em referesc concretament al fet que els historiadors del passat, de qualsevol ubicació
cronològica, més que no acostar-se al rei Conqueridor i intentar de penetrar en la realitat del seu
temps, han acostat el rei Conqueridor a les pròpies vivències des de les quals pretenien d’historiar-lo. Si alguna
cosa pot denunciar aquest llibre és l’evident subjectivisme que trobem en qualsevol treball que
en el passat intentà d’aproximar-se a Jaume I. El rei serà sempre un gran i bon rei, però
successivament el veurem com el pare de la gloriosa dinastia que dugué a altures inimaginables la
grandesa de la Corona d’Aragó i, més clarament, de Catalunya –cas de Muntaner–, com el
predicador cristià de l’‘eramista’ Beuter, el croat religiós davant la morisma infidel del
contrareformista Escolano, el dèspota il·lustrat de Vicent Branchart, el foralista encès de Bartomeu
Ribelles i de Borrull i Vilanova (per bé que tant l’un com l’altre canvien un poc els conceptes), el
39
Seguint aquesta línea de pensament, analitzarem els objectes de la tradició textual
del LdF per tal de comprendre com els seus patrocinadors i actores entengueren i
utilitzaren la imatge del rei a partir del context de producció de cada objecte.
4. La tradició textual del LdF i les noves perspectives historiogràfiques
Per tal de dur a terme aquesta recerca utilitzem diferents referents teòrics i
metodològics per analitzar els objectes de la tradició textual del LdF i
singularitzar-los com a objectes actius en el context de llur composició. Per tal
d’entendre les particularitats d’aquests objectes, seguim un camí diferent de la
proposta d’una edició crítica, estudiant cada objecte d’aquesta tradició textual a
prototip de l’heroi predecessor del liberalisme individualista de Vicent Boix, o l’alternativa valenciana –per
haver constituït un nou regne i haver-lo dotat d’importants furs– davant la pressió castellana,
simbolitzada historiogràficament pel Cid, segons l’arquetip traçat per la finisecular Renaixença
vuitcentista. Després, si el nostre segle, gràcies a la rigorosa crítica històrica que apunta des de
Chabàs, ha aconseguit amb abundància de documents un millor coneixement de l’època del
monarca, també el més gran apassionament polític que sembla acompanyar-lo ha polititzat tan
marcadament la figura del sobirà que aquest val tant per a la causa de la dictadura de Primo de
Rivera com per a la de la república demoliberal, el nacionalisme radical, el federalisme socialista
de la contesa civil, o el franquisme integrista de la postguerra. Els darrers anys, fins i tot, el rei
Jaume ha estat enlairat com a senyera enmig de les discussions pro i anti-catalanistes que s’abaten sobre
la nostra terra.” BELENGUER, Ernest. Jaume I a través de la història. Vol. I. València: Eliseu
Climent Editor, 1984, pp. 13-14. “Según se desprende del repertorio recopilado y conforme a lo
expuesto textualmente, Jaime I se configura como un gran hito a nivel figurativo. Su relevancia no
sólo se debe a su impulso promotor, que aunque no es muy extenso presenta particularidades de
interés, sino a la utilización que, de su imagen, se forjó con posterioridad a su reinado. Ni los
organismos colectivos, fuesen éstos de carácter laico o eclesiástico, ni la propia institución
monárquica pudieron resistirse, con fines legitimadores, justificadores o incluso
propagandísticos, a manifestar y reafirmar plásticamente sus vínculos con este monarca, ya rodeado
entonces y con el beneplácito de la monarquía de un halo legendario que hizo de él un personaje
de singular interés no sólo para sus contemporáneos, sino también para quienes lo sucedieron en el
tiempo: como se ha constatado, es evidente e ilustrativa al respecto la iconografía que se conserva
y que rocía el lento discurrir de la Edad Media.” SERRANO COLL, Marta. Jaime I el
Conquistador. Imágenes medievales de un reinado. Zaragoza: Institución Fernando el Católico (CSIC),
2008, pp. 259-260. Aquestes afirmacions fan referència a les conclusions sobre com els
historiadors s’han apropat al rei En Jaume I. En el primer cas veiem que els historiadors han
estudiat el rei a partir de les seves experiències contemporànies. El segon cas destaca la formació
de la imatge posterior al seu regnat, en una època en què els organismes col·lectius i la institució
monàrquica no deixaren de vincular-se al rei amb intencions legitimadores, justificadores i
propagandístiques.
40
partir de les seves singularitats.66 Analitzar per separat cada manuscrit d’una
tradició textual afavoreix la comprensió perquè l’entenem com un objecte únic,
com un personatge que forma part d’un context històric i que porta informacions
significatives.67
En aquest sentit, ens interessa identificar els diversos elements de cada objecte i
per tant ens aproparem a les dades referents al moment de les seves vides, a les
intencions dels personatges implicats en les seves reproduccions, a la transmissió
de la memòria a l’àmbit social i cultural, a les propostes de composició d’un text,
a la importància del context de composició i també a les representacions
formulades per aquests objectes.
4.1. Els moments de la vida dels textos
Segons Gimeno Blay hi ha tres moments cabdals en la vida dels textos. El primer
fa referència al seu moment creatiu, el segon al seu lliurament a la persona que
l’encomanà i el tercer a la seva reproducció.68
Aplicats al nostre estudi, el primer moment fa referència a la composició del LdF

preparada pel rei En Jaume I, quan suposadament dictà els seus fets als seus
66 “Definitive editions have come to seem an impossible ideal in the face of so much evidence
of authorial revision and therefore of textual instability. Each version has some claim to be edited in its
own right, with a proper respect for its historicity as an artefact.” McKENZIE, D. F. Bibliography and the
Sociology of Texts. Cambridge: Cambridge University Press, 1999, p. 2.
67 L’estudi de Siegfried Wenzel es refereix a les noves reflexions sobre els estudis filològics i fa
una important declaració referent a les edicions crítiques: “The classical notion that a critical
edition will attempt to reconstruct the author’s original or intended meaning has, to some
scholars, become a rather utopian idea –leading them, in the case of certain works, to produce
parallel texts from two or more manuscripts instead (...). Further, editors and critics in many
areas now believe that any surviving text expresses less a single authorial intention than that of
various ‘social’ forces.” WENZEL, Siegfried. Reflections on (New) Philology. Speculum 65/1
(1990), pp. 11-18 (p. 14).
68 GIMENO BLAY, Francisco M. Produir llibres manuscrits catalans (ss. XII-XV). Dins:
BADIA, Lola; CABRÉ, Mirian; MARTÍ, Sadurní. Literatura i cultura a la Corona d’Aragó (ss. XIII-
XV) – Textos i estudis de cultura catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002,
pp. 115-141 (p. 116).
41
col·laboradors. És el moment que Gimeno anomena “moment creatiu”, que
connectaria amb la versió tradicional mantinguda entre altres per Riquer que el rei
dictà el text.69 En un segon moment, encara durant el regnat del Conqueridor,
tingué lloc el lliurament del manuscrit de les seves memòries, el que l’autor
esmentat anomena “lliurament”. El tercer moment tingué lloc quan intervingueren
uns nous personatges, és a dir, els patrocinadors i actores de les còpies que avui
formen la tradició textual del LdF. Llavors l’auctor –el rei En Jaume I– ja no hi era
present, de manera que només els nous patrocinadors i els actores decidiren les
característiques de les “reproduccions”. Estudiar aquest últim moment és el motiu
d’aquesta tesi doctoral.
Hi ha, doncs, un espai de temps entre el “moment creatiu” i el “lliurament” i les

“reproduccions”, aquestes últimes compostes en contextos diferents. Per tant, és
imprescindible tenir en compte que aquests objectes pertanyen a contextos
històrics distints.
4.2. Els conceptes d’auctor i d’actor
Per tal d’entendre l’escenari de composició del LdF, és útil recórrer als conceptes
d’auctor i actor tal com eren entesos a l’època estudiada.
En la producció literària de l’Antiguitat, el concepte actor posseïa un sentit ampli i

el concepte auctor tenia un significat més restringit, d’“aquell que produeix”, i en
un sentit particular “aquell que produeix un llibre”. A l’Edat Mitjana, el significat
d’aquests dos conceptes canvià: d’una banda, el concepte actor s’apropià del
69 “Insisto en lo que me parece capital: que el Libre dels feyts, incluso tal como lo leemos en el
manuscrito de Poblet, es obra de Jaime I. Su paternidad se advierte hasta en detalles tan reveladores
como es el hecho de que no mencione para nada el tratado de Corbeil, tan importante
históricamente pero tan poco halagüeño para la habilidad política del Conquistador. La más
superficial lectura convence de que el Libre dels feyts es obra personal de Jaime el Conquistador, e incluso
del especialísimo cuidado que puso en su redacción y de su interés en legar a la posterioridad un
libro que hoy no sabríamos si denominar ‘autobiografía’ o ‘memorias’”. RIQUER, Martí de.
Introducción. Dins: Libre dels feyts del rey en Jacme..., op. cit., p. 10.
42
significat d’auctor, és a dir, “aquell que produeix un llibre”, el responsable de la
seva producció, i d’altra banda, el concepte auctor passà a significar “aquell que té
l’autoritat” (auctoritas), és a dir, aquell que estableix l’opinió autèntica sobre una
qüestió qualsevol.70
Així doncs, en l’anàlisi dels objectes de la tradició textual del LdF els actores seran
els que produïren els objectes de la tradició textual.71 D’altra banda, el concepte
auctor designarà sempre el rei En Jaume I el Conqueridor, és a dir, la seva vida
representada al seu llibre, la seva auctoritas.
Per exemple, en dos exemplars de la tradició textual del LdF trobem

informacions que fan referència a aquests conceptes. El primer, el ms. 1 de la
BUB, que serà l’objecte de l’estudi al primer capítol, utilitza la paraula auctor en el
foli de la guarda final:
Any 1585. Philippo Rey, primer de aquest nom en Aragó, segon en

Castella, cognomenat lo Prudent, fill de l’Emperador Carlos quint
Màximo, avent celebrat en Çaragoça lo desposori de sa filla, infanta
Dona Catarina ab lo sereníssim Carlos Emanuel, Duc de Saboia i
Príncep del Piamont, venint a Barcelona passà per lo monestir de
Poblet; en la Iglesia volgué mostrar al Duc gendre seu les sepultures
dels Reys de Aragó i altres prínceps de aquesta Real i amplíssima
prosàpia, los cossos dels quals reposan allí aguardant la resurrectió;
arribant al sepulcre del Rey auctor de la història en aquest llibre escrita,
que és lo més prop de l’altar major i està sobre de l’arc a la part del
Evangeli, aprés de aver-li fet una gran cortesia, digué de ell
grandíssimes alabançes (...).72
70 CHENU, Marie-Dominique. Auctor, actor, autor. Archivum Latinitatis Medii Aevi 3 (1927), pp.
81-86. Vegeu també TEEUWEN, Mariken. The Vocabulary of Intellectual Life in the Middle Ages.
Turnhout: Brepols, 2003, pp. 222-223. Agraïm al Prof. Óscar de la Cruz Palma per la indicació
d’aquest últim text.
71 Hem de recordar que el patrocinador és més important que l’actor, ja que aquell determina
l’objectiu i les formes dels nous objectes. SPIEGEL, Gabrielle M. Romancing the Past: the Rise of
Vernacular Prose Historiography in Thirteenth-Century France. Berkeley/Los Angeles/London:
University of California Press, 1995, p. 6. Per tant, en cada capítol sempre que possible farem la
distinció entre patrocinador i actor.
72 BUB, ms. 1, guarda final.
43
D’altra banda, la paraula actor apareix en el ms. Y-III-5 de la RBMSLE, el qual
serà objecte d’estudi en el capítol tercer:
E per amor de açò, relexant los dits actes he venint, per abreugar, a la
intenció [de] veure e saber la casa de Aragó com és estada poblada, e
d’on devalla, e de quines nacions és, cové a saber e pendre fonament
e principi, segons istòries o legendes per mi, dit actor, lestes, vinch al
cinquèn fill de Jàffet, per nom Tubal, lo qual se’n vench a poblar en la
província o partides d’Espanya (...).73
La composició de cada objecte de la tradició textual del LdF fou preparada pels
patrocinadors i pels actores en contextos específics, en un moment en què
s’orientaren al passat i el connectaren amb el present produint un fenomen
“unitario-horizontal”,74 no solament com una remembrança de l’etapa de la seva
història, sinó també amb la intenció d’utilitzar-lo en els seus contextos
contemporanis. Per tant, cal interpretar l’ús d’aquests dos conceptes amb relació
al darrer moment de la vida dels textos, és a dir, el de la reproducció.
Quan estudiem el contingut dels textos, cal tenir en compte el context a què fa
referència, que pot ésser el context original, el context de composició o tots dos.
Per tant, en analitzar la tradició textual del LdF intentarem posar-nos en el nivell
històric de cada exemplar de la tradició. Fent-ho així, en respectarem les
característiques que posseeixen com a objectes únics per tal d’apropar-nos al
context en què foren compostos i comprendre’n les seves singularitats com a
objectes actius, és a dir, que exercien una funció en un determinat context
històric, i passius, és a dir, que foren compostos per patrocinadors i actores.
73 RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 4r. Aquest manuscrit fou editat parcialment per Joan Iborra.
Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines. Edició a cura de Joan Iborra. València: Servei de
Publicacions de la Universitat de València, 2000, p. 160.
74 RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. La memoria de los feudales. Barcelona: Argot, Compañía del
Libro, 1984, p. 246.
44
4.3. La memòria social i la memòria cultural
En aquest camí en direcció al temps passat, els patrocinadors i actores s’apropaven

a la memòria. Aquesta tenia una funció destacada en el món social, cultural i
també en els elements de la historiografia. És cert que a les societats on
l’escriptura no tenia una prioritat en la realització d’un acte, els objectes i els
gestos servien per a la manutenció de la memòria, de forma que a vegades es
trobaven pedres i objectes juntament a algun document, ja que la presència
d’aquest no era suficient per confirmar la manutenció del compromís establert.
Però, posteriorment, quan la memòria restà enregistrada en un objecte durador,
com ara el paper o el pergamí, l’escriptura esdevingué el suport de la memòria.75
Les recerques històriques sobre la memòria dutes a terme per Jacques Le Goff
han posat en relleu l’existència d’una memòria social, entesa com el procés en què
la societat renova i reforma la seva comprensió del passat per a integrar-lo en el
present, un procés on cal situar la perspectiva historiogràfica. 76 Un cop subratllat
l’aspecte historiogràfic de la tradició textual del LdF, es pot afirmar que el mateix
s’identifica amb el que Pierre Nora anomenà la “mémoire-patrimoine”.77
La perspectiva de la memòria cultural també ha de ser subratllada referent a la

problemàtica d’aquesta tesi doctoral. Seguint la proposta de Jan Assmann, la
memòria cultural és un concepte col·lectiu relacionat al comportament i a
l’experiència dins l’estructura interactiva d’una societat i que es manté a través de
les generacions mitjançant retransmissions i pràctiques socials. Al contrari de la
memòria comunicativa, la qual es fonamenta exclusivament en la comunicació
quotidiana, la memòria cultural es fonamenta en els esdeveniments decisius del
75 LE GOFF, Jacques. Histoire et mémoire..., op. cit., pp. 138-140.
76 LE GOFF, Jacques. Memoria. Dins: LE GOFF, Jacques i SCHMITT, Jean-Claude (eds.).
Diccionario razonado del Occidente Medieval. Madrid: Ediciones Akal, 2003, pp. 527-536.
77 “la transformation en bien commun et en héritage collectif des enjeux traditionnels de la
mémoire elle-même (…) sur le mode d’une sensibilité renouvelée à la singularité nationale,
combinée d’une adaptation nécessaire aux conditions nouvelles (…)”. NORA, Pierre. La nation-
mémoire. Dins: Les lieux de mémoire. Sous la direction de Pierre Nora. Vol. II. La Nation. Paris:
Gallimard, 1984, pp. 647-658 (pp. 650-651).
45
passat que són mantinguts per mitjà de formacions culturals (com ara textos i
monuments) i comunicacions institucionals (com ara pràctiques i hàbits). Al
voltant d’aquests esdeveniments i comunicacions hi ha l’articulació de tres punts
que convergeixen i es relacionen, a saber, la memòria, la cultura i la societat. Així
doncs, la memòria cultural 1) preserva l’estoc de coneixement a partir del qual un
grup s’origina i té consciència de la seva unitat i peculiaritat; 2) reconstrueix el
passat sempre en referència a una situació actual per mitjà d’apropriacions,
crítiques, preservacions i transformacions; 3) materialitza el significat comunicat i
el coneixement compartit col·lectivament dins la transmissió d’una herència
culturalment institucionalitzada per mitjà de textos, imatges i rituals; 4) és
organitzada en el sentit que depén d’un tipus de suport especialitzat per a ser
difosa; 5) és una referència obligatòria en el sentit que consisteix en una utilització
formativa i normativa i 6) és reflexiva en el sentit pràctic-reflexiu (dins el qual
interpreta pràctiques comunes, com ara proverbs, màximes i rituals), auto-reflexiu
(dins el qual l’aproximació per si mateix explica, distingeix, interpreta, critica,
censura i controla) i reflexiu (en la mesura que reflecteix la imatge del grup a
través de la seva preocupació amb el sistema social). Al cap i a la fi, la memòria
cultural comprèn un cos de textos, imatges i rituals que poden ser utilitzats una i
altra vegada, la difusió dels quals serveix per a estabilitzar i transmitir l’auto-
imatge d’una societat.78
D’aquesta forma, els patrocinadors i actores, en reproduir els textos del LdF
s’apropaven a una memòria mantinguda en el temps i en l’espai i renovaven la
seva comprensió del passat per mitjà del seu present, fent que la memòria del rei
En Jaume I fos tramesa a la cultura i a la societat a la Corona d’Aragó. El que
buscarem en la tradició textual del LdF, així doncs, són les simbologies, mites,
mitjanes veritats i silencis de les narracions,79 a partir del moment de les seves
78 ASSMANN, Jan. Collective Memory and Cultural Identity. New German Critique 65 (1995), pp.
125-133.
79 Aquesta perspectiva d’anàlisi de les cròniques medievals fou destacada per Jaume Aurell: “Ya
no se trata tanto de distinguir lo verdadero de lo falso en los textos históricos medievales, de

localizar los pasajes espurios de las crónicas, como de analizar las relaciones entre el texto y el
contexto. Se parte de la idea de que esas narraciones tienen una intencionalidad concreta. Se
46
reproduccions, quan els patrocinadors i actores dels textos treballaren a partir dels seus
contextos inserint aquests objectes dins la memòria social i dins la memòria cultural a
la Corona d’Aragó.
4.4. La composició d’un text. La proposta de Hayden White
Una de les principals idees de Hayden White relacionada a la composició d’un

discurs és la de discurs històric. Aquesta idea es fonamenta en l’existència del
passat del qual es pot parlar significativament: en existir un passat, pot existir un
discurs històric. En continuar la seva argumentació, White afirma que l’objecte
que el discurs històric produeix mitjançant la composició d’una interpretació
narrativa és el text historiogràfic. El producte del discurs històric, així doncs,
sempre té la narració com el principal mitjà de representació. A la fi, el producte
d’aquesta transformació del discurs històric és el text historiogràfic.80
La idea de discurs històric i la seva transformació en text historiogràfic és crucial per

a comprendre la composició dels objectes de la tradició textual del LdF: cada objecte
tiene en cuenta que la literatura de ficción prolifera en las sociedades sin excesivas necesidades
de justificación y, en cambio, los textos históricos abundan en las sociedades problematizadas,
que precisamente buscan consolidarse a través de la aprehensión de un pasado remoto glorioso.
Se huye de una lectura ingenuamente racionalista y positivista de las crónicas, buscando una
interpretación que tenga en cuenta sus simbologías, sus mitos, sus medias verdades y sus
elocuentes silencios.” AURELL, Jaume. El nuevo medievalismo y la interpretación de los textos
históricos. HISPANIA. Revista Española de Historia 66/224 (2006), pp. 809-832 (p. 820).
80 “Historical discourse does not, then, produce new information about the past, since the
possession of both old and new information about the past is a precondition of the composition
of such a discourse. (...). What historical discourse produces are interpretations of whatever
information about and knowledge of the past the historians commands. These interpretations can
take a number of forms, ranging from simple chronicles or lists of facts all the way over to highly abstract
philosophies of history, but what they all have in common is their treatment of a narrative mode of
representation as fundamental to the grasping of their referents as distinctively historical phenomena. (...). We
must begin, then, with the undeniable historical fact that distinctively historical discourses typically
produce narrative interpretation of their subject matter. The translation of these discourses into a
written form produces a distinctive object, the historiographical text, which in turn can serve as the
subject of a philosophical or critical reflection.” WHITE, Hayden. Literary Theory and
Historical Writing. Dins: Figural Realism. Studies in the Mimesis Effect. Baltimore/London: The
Johns Hopkins University Press, 1999, pp. 1-26 (pp. 2-3).
47
d’aquesta tradició textual fou compost en un context distint de l’original i fou
materialitzat, és a dir, transformat en un text historiogràfic sota condicions
històriques i socials diferents.
Atès que la composició de cada objecte de la tradició textual del LdF porta una
narració com a representació, i atès que en el moment de compondre cada objecte
d’aquesta tradició textual ja es coneixia la vida del rei En Jaume I, de la qual es podia
parlar significativament, considerem cada producte d’aquesta tradició com un text
historiogràfic, com ho exemplifiquem gràficament en l’esquema següent:
Esquema 1
Vida del rei En Jaume I (discurs històric)

x
còpies de la tradició textual del LdF (text historiogràfic)
discurs històric + interpretació dels

patrocinadors/actores
Text Text Text Text Text Text Text

historiogràfic historiogràfic historiogràfic historiogràfic historiogràfic historiogràfic historiogràfic
ms. 1 ms. 1734 ms. Y-III-5 ms. II-475 ms. 10121 ms. 9-4769 edició R-15398
Text
historiogràfci
c
La característica principal d’un text historiogràfic és el seu caràcter de narració.

Podríem dir que a cada vegada que un discurs històric és transformat en un text
historiogràfic hi ha un temps i un espai específic en què s’esdevé aquesta
interpretació narrativa i que, per tant, aquesta creació es troba situada en el temps
i en l’espai. Si admetem que en el moment de la reproducció dels textos de la
tradició textual del LdF els patrocinadors i els actores decidiren quines
característiques havien de tenir els textos, cal admetre també que l’acte de
compondre el discurs històric fou una acció situada en el temps i en l’espai.81
81Per a White, aquesta és, doncs, una narració històrica, la qual és “necessarily a mixture of
adequately and inadequately explained events, a congeries of established and inferred facts, at once
48
Així, a l’argumentació sobre tercer moment de la vida dels textos, és a dir, la seva
reproducció, i també a l’acció dels patrocinadors i dels actores, hi hem d’afegir,
doncs, la perspectiva del naixement d’un text. En aquest sentit, utilitzarem les
idees de White només per a explicar la formació del text historiogràfic, que
s’origina mitjançant la composició d’una narració composta a partir d’un discurs
històric fonamentat en l’existència d’un passat.
4.5. La importància del context. La perspectiva de Gabrielle M. Spiegel
Segons Gabrielle M. Spiegel, tot estudi historiogràfic que tingui la perspectiva

text-context ha de tenir en compte els aspectes següents sobre els textos: 1)
ocupen determinats espais socials com a productes del món social de llurs autors
en qualitat d’agents textuals que treballen en aquest món, és a dir, emmirallen i
generen realitats socials; 2) representen usos locals del llenguatge; 3) contenen un
conjunt de representacions que s’originen en el context social i en les xarxes de
comunicació en què han estat elaborats; 4) reflecteixen en llur materialitat les
inseparables pràctiques discursives i materials i 5) han d’ésser analitzats
focalitzant el moment de la seva creació, això és, el moment en què el món
històric fou posat i internalitzat dins del text.82 Per aquest motiu, Spiegel decidí
que en els seus estudis havia d’utilitzar les eines dels historiadors socials i dels
historiadors de la literatura.83
a representation that is an interpretation and an interpretation that passes for an explanation of the
whole process mirrored in the narrative.” WHITE, Hayden. Interpretation in History. Dins:
Tropics of Discourse. Essays in Cultural Criticism. Baltimore/London: The Johns Hopkins University
Press, 1982, pp. 51-80 (p. 51).
82 SPIEGEL, Gabrielle M. History, Historicism and the Social Logic of the Text. Speculum 65/1
(1990), pp. 59-86 (p. 77).

83 “Thus, in writing Romancing the Past, I employed the tools of both social historians and literary
historians. I turned to the first because I wanted to situate the texts within a social world to
which they themselves do not bear witness. I resorted to the second because I wished to
investigate the ideological manipulation of the past that occurs in these writings, to which end I
submit them to close, essentially deconstructive, readings and attempt to display the ways in
49
Així doncs, el text historiogràfic es troba dins d’un context de composició, i si
volem comprendre’n el significat original hem d’estudiar-lo en aquest context, ja
que és necessari considerar la interacció text-context per a descobrir el motiu de
la composició d’un text historiogràfic. Hi ha, doncs, una interacció entre el text
historiogràfic, compost en un determinat context històric, i el context històric
que influeix en la composició d’aquest text historiogràfic, com es fa palès en
l’esquema següent:
Esquema 2
Textos historiogràfics del LdF x contextos de composició
Text Text Text Text Text Text Text

historiogràfic historiogràfic historiogràfic historiogràfic historiogràfic historiogràfic historiogràfic
ms. 1 ms. 1734 ms. Y-III-5 ms. II-475 ms. 10121 ms. 9-4769 edició R-15398
Context de Context de Context de Context de Context de Context de Context de

composició composició composició composició composició composició composició
Les cròniques medievals eren enteses com a objectes d’instrucció moral, un

indret on hom podia trobar exemples de conducta bons i dolents.84 Durant l’Edat
Mitjana hi havia una intenció d’utilitzar els esdeveniments del passat com a
models que calia imitar. Hem de tenir present, així doncs, que el procés de
transmissió textual fou realitzat per les necessitats que tenien els patrocinadors i
actores, unes necessitats que intentarem identificar.
Si combinem la proposta de Hayden White a la de Gabrielle M. Spiegel veurem

que llurs idees es complementen. El text historiogràfic de White és una
interpretació que es materialitza per mitjà de diferents objectes, com ara les
which they tacitly inscribe through a variety of literary techniques the very social context that I
have inferred, from others sources, to be relevant in understanding their literary character and the
motives for their creation.” SPIEGEL, Gabrielle M. Theory into Practice: Reading Medieval
Chronicles. Dins: The Medieval Chronicle. Vol. I. Edited by Erik Kooper. Amsterdam/Atlanta:
Rodopi, 1999, pp. 1-12 (p. 9). Les cursives són de l’autora.
84 SPIEGEL, Gabrielle M. Political Utility in Medieval Historiography: a Sketch. History and
Theory 14/3 (1975), pp. 314-325 (p. 317).
50
cròniques. Segons Spiegel, aquest objecte ocupa un espai social com a producte
que emmiralla i genera una realitat social, que representa usos del llenguatge, que
conté un conjunt de representacions originades per les experiències dels seus
creadors i que reflecteix en les seves característiques una interdependència de les
pràctiques discursives i materials. Tot això és determinant pel seu significat i,
segons Spiegel, ha d’ésser analitzat juntament amb la decisió dels seus creadors.
Com que les cròniques medievals són objectes polifònics en la seva constitució,
és a dir, amb característiques textuals, paleogràfiques i codicològiques, hem de
considerar que les característiques narratives no són les úniques amb les quals es
pot estudiar aquests objectes. Els aspectes materials, que són decisius en estudiar
aquests objectes, han d’estar al mateix nivell que els aspectes textuals i ser
considerats com a informacions del moment de composició.85
Atès que el passatge del discurs històric al text historiogràfic comporta la

interpretació dels patrocinadors i dels actores que formen part d’un context
històric, la interpretació influeix no solament en la composició de la narració, sinó
també en la composició d’altres elements materials del llibre, generant, així doncs,
un significat. Aquest significat és descobert quan analitzem les seves
característiques com un tot i les interpretem a partir del seu context i condicions
de producció.
4.6. Més enllà dels aspectes textuals. Els estudis de Roger Chartier
Les observacions de Roger Chartier són enriquidores per aquest estudi, ja que
considera que les interaccions entre les obres (en el nostre cas, el text
85 “During the past two generations, codicology and palaeography have become immensely
refined disciplines and have produced new bodies of information that would rightly be the envy
of our elders. In contrast to them, we can no longer consider a codex as a mere receptacle that
happens to have preserved the text under investigation; instead, a modern editor will have to
look at the manuscript ‘holistically’, as a total unit about whose physical makeup, composition,
and history he or she will want to know as much as possible.” WENZEL, Siegfried. Reflections
on (New) Philology..., op. cit., p. 14.
51
historiogràfic de White) i el món social (en el nostre cas, el context de Spiegel) no
consisteixen solament en l’apropiació estètica i simbòlica dels objectes,
llenguatges i pràctiques rituals o quotidianes, sinó que són representades per les
relacions entre el text i les seves materialitats, l’obra i les seves inscripcions.86
Si considerem que els objectes de la tradició textual del LdF narren la vida d’un
rei, comprendrem que transmetien un missatge, la preparació del qual exigia una
investigació del passat, a vegades per a canviar-lo, a vegades per a representar-lo,
però sempre per a utilitzar-lo. L’artefacte que contenia el passat s’esdevenia un
transmissor on s’articulaven les idees del present en forma de temptativa de
canviar el passat, representar les gestes i utilitzar la història. Per tant, quan
estudiem la relació entre un text i el seu context hem de tenir en compte no
solament l’apropiació dels patrocinadors i actores del text historiogràfic en un
determinat context, sinó també el significat de l’artefacte a partir de les seves
particularitats.87
A l’Edat Mitjana, escriure història volia dir transferir al passat els esdeveniments
contemporanis i incorporar en una mateixa dimensió els preceptes del temps
pretèrit i la problemàtica del present amb la finalitat de transmetre a la posteritat
el llegat històric.88 En aquest procés, el llibre era un dels objectes utilitzats per a
realitzar aquesta transmissió. En aquest sentit, és important investigar les seves
condicions de producció, les quals poden ser més complexes del que aparenten, i
els seus diversos significats i les qüestions materials poden oferir informacions
86 CHARTIER, Roger. Mystère esthétique et matérialités de l’écrit. Dins: CHARTIER, Roger.

Inscrire et effacer: culture écrite et littérature (XIe-XVIIIe siècle). Paris: Le Seuil/Gallimard, 2005, pp.
7-15 (p. 9).
87 “Les transactions entre les œuvres et le monde social ne consistent pas uniquement dans
l’appropriation esthétique et symbolique d’objets ordinaires, de langages et de pratiques rituelles

ou quotidiennes comme le veut le ‘New Historicism’. Elles concernent plus fondamentalement
les relations multiples, mobiles, instables, nouées entre le texte et ses matérialités, entre l’œuvre et ses
inscriptions. Le processus de publication, quelle que soit sa modalité, est toujours un processus
collectif, qui implique des acteurs nombreux et qui ne sépare pas la matérialité du texte de la
textualité du livre. Il est donc vain de vouloir distinguer la substance essentielle de l’œuvre, tenue
pour toujours semblable à elle-même, et les variations accidentelles du texte, considérées comme
sans importance pour sa signification.” Ibid., pp. 9-10.
88 SPIEGEL, Gabrielle M. Theory into Practice: Reading Medieval Chronicles. Dins: The
Medieval Chronicle. Vol. I..., op. cit., pp. 1-2.
52
decisives per als seus estudis.89 Així doncs, el llibre podia ésser utilitzat per
l’autoritat que havia patrocinat la seva composició.90 El llibre fou, doncs, un
suport útil. Amb el pas del temps, però, quan hi hagueren diverses manifestacions
textuals que formaven una tradició textual aparegué una nova particularitat:
l’existència d’un cos historiogràfic, que podem considerar al costat del que
Kantorowicz anomenà el cos místic del rei.91
En apropiar-se de la vida del rei En Jaume I, els patrocinadors i els actores dels
manuscrits la interpretaren segons les necessitats del moment i, en les
característiques dels objectes que produïen, hi deixaren llur empremta. Hi ha,
doncs, textos diversos situats en contextos diferents que foren (re)produïts a
partir del mateix punt de referència, és a dir, la vida del rei En Jaume I, però des
d’una distància històrica considerable, és a dir, la distància entre el lliurament i el
moment creatiu i les reproduccions que hem esmentat anteriorment. Aquest fet
donà lloc a diferents interpretacions dels elements de la tradició textual i, per
consegüent, a diferents característiques que surten a la llum quan comparem tots
els objectes de la tradició textual. Així doncs, hem de tenir en compte les
89 “Paradoxically, this extension of knowledge about the context of book production, while it
induced a scepticism about the kinds of truth some forms of analytical bibliography might yield,
also opened up the discipline in at least three ways. First, because the conditions of production
were so much more complex than had hitherto been thought, it released the subject from the
straitjacket of induction, giving it a new imaginative life in the speculative range it now
demanded. Second, and ineluctably, in seeking to recover the complex conditions by which texts
and their multiple meanings came to be made, it drove inquiry into ever widening circles of
historical context. (...). This again was a principle of concurrency whose attendant complexities
in such cases demanded study of the trade as a whole if there were to be any hope of
understanding the actual conditions of production. Third, it directed critical attention to other
forms of visual evidence in the books themselves as determinants of meaning, especially the role
of craft conventions in choosing a size and style of type consonant with the subject, its
disposition on the page for clarity or emphasis, the functions of white space and decoration, the
relation of format and paper quality to genre and readership, and so on.” McKENZIE, D. F.
Bibliography and the Sociology of Texts..., op. cit., pp. 3-4.
90 CHARTIER, Roger. The Order of Books..., op. cit., p. VIII.
91 KANTOROWICZ, Ernst. H. The King’s Two Bodies. A Study in Medieval Political Theology.
Princeton: Princeton University Press, 1997, pp. 3-6.
53
diferents anàlisis metodològiques que hem de fer servir per a identificar les
informacions que aquests objectes contenen.92
Cal tenir en compte els diversos nivells d’anàlisi que conté cada objecte de la
tradició textual del LdF. Aquests diversos nivells 1) representen la vida del rei En
Jaume I; 2) són productes historiogràfics relacionats amb un context; 3)
presenten diferents característiques textuals, paleogràfiques i codicològiques; 4)
foren compostos per diversos patrocinadors i actores i 5) tingueren diferents
motius de composició. Per aquest motiu, hem d’analitzar els objectes d’una
tradició textual com a documents referents a l’època que s’està narrant, com a
font històrica referent al context en què s’està narrant i com artefacte literari amb
característiques les quals és necessari comprendre.93 En estudiar aquests objectes,
per tant, cal tenir en compte les seves particularitats dins la tradició, el que ajudarà
a considerar-los com a objectes singulars (vegeu l’esquema següent).
92 “C’est dans l’espace ainsi tracé que s’inscrit tout travail situé à la croisée d’une histoire des
pratiques, socialement et historiquement différenciées, et d’une histoire des représentations,
inscrites dans les textes ou produites par les individus. Une telle perspective a plusieurs
corolaires. D’une part, elle définit un type de recherche qui, nécessairement, associe les
techniques d’analyse des disciplines peu habituées à une semblable proximité : la critique textuelle,
l’histoire du livre, en toutes ses dimensions, l’histoire socioculturelle. Plus qu’un travail interdisciplinaire –
qui suppose toujours une identité stable et distincte aux disciplines qui passent alliance–, c’est
plutôt un découpage inédit d’objet qui est proposé là, impliquant l’unité du questionnaire et de la
démarche, quelle que soit l’origine disciplinaire de ceux qui les partagent (historiens de la
littérature, historiens du livre, ou historiens des mentalités dans la tradition des Annales). D’autre
part, cette interrogation sur les effets du sens des formes matérielles conduit à donner (ou
redonner) une place centrale dans le champ de l’histoire culturelle aux savoirs les plus
classiquement érudits : par exemple ceux de la bibliography, de la paléographie ou de la codicologie.
Parce qu’ils permettent de décrire rigoureusement les dispositifs matériels et formels à travers
lesquels les textes atteignent leurs lecteurs, ces savoirs techniques, trop longtemps négligés par la
sociologie culturelle, constituent une ressource essentielle pour une histoire des appropriations.”
CHARTIER, Roger. Le monde comme représentation. Annales. Économies, Sociétés, Civilisations
44/6 (1989), pp. 1505-1520 (p. 1510).
93 “(...) la interpretación y crítica de la historiografía medieval se ha centrado durante demasiado
tiempo en el discernimiento entre la verdad y la falsedad de las crónicas medievales. Sin

embargo, la historiografía medieval es algo mucho más complejo, que merece una metodología
específica para analizarla, en buena medida por su triple dimensión textual y heurística: es fuente
histórica respecto a la época que está narrando, fuente histórica respecto a la época desde donde
está narrando y, no menos importante, artefacto literario con todas sus características de
contenido y de forma que es preciso desentrañar.” AURELL, Jaume. La historiografía medieval:
siglos IX-XV. Dins: Comprender el pasado..., op. cit., pp. 95-142 (p. 96).
54
Esquema 3
Característiques particulars dels textos x el significat històric
Característiques Característique Característiques Característiques Característiques Característiques Característiques

particulars del s particulars del particulars del particulars del particulars del particulars del particulars de
ms. 1 ms. 1734 ms. Y-III-5 ms. II-475 ms. 10121 ms. 9-4769 l’edició R-15398
Artefacte Artefacte Artefacte Artefacte Artefacte Artefacte Artefacte

literari literari literari literari literari literari literari
En considerar els tres nivells d’aplicació teòrica anteriorment esmentats, podem

dir que hi ha un text historiogràfic (White), compost en un context històric
(Spiegel) on el text no solament fou apropiat, sinó que també fou produït amb
característiques pròpies que li conferiren un significat (Chartier). Així doncs,
utilitzarem aquests tres nivells teòrics per estudiar els objectes de la tradició
textual del LdF analitzant-ne les dades segons el context de composició i
intentant trobar el motiu pel qual foren compostos.
4.7. El significat històric
Les cròniques medievals han d’ésser estudiades a partir d’una perspectiva

pluridisciplinar i “medieval”,94 és a dir, a partir de les informacions de tota mena
que contenen. Quan els objectes d’una tradició textual són investigats des
d’aquesta perspectiva hi ha dos aspectes que es destaquen: l’auctoritas dels seus
continguts i els contextos de composició vinculats als contextos polítics dels
patrocinadors i actores.
94 Ibid., p. 99.
55
Per tant, recuperant el que hem esmentat en els apartats anteriors, els objectes de
la tradició textual del LdF han nascut en un moment de reproducció (4.1) en què
el seu auctor no hi era present, sent, doncs, formulats pels seus patrocinadors i
actores (4.2) en contextos en què els coneixements sobre la vida del rei En Jaume I
estaven presents dins la memòria social i de la memòria cultural (4.3), els quals
foren transformats en textos historiogràfics (4.4) que ocupaven un espai en la
societat (4.5) i que foren no solament apropiats pels patrocinadors i actores, sinó
també serviren com a representació (4.6) de la vida del rei En Jaume I.
L’existència de diverses composicions d’una mateixa obra, és a dir, una tradició

textual, significa que en diversos moments un objecte formulat originalment en
un passat llunyà fou transposat a una cultura diferent de la dels primers
destinataris. En el cas present, aquest fet permeté una pluralitat d’interpretacions i
de significats de la vida del rei En Jaume I entre els anys 1343 i 1557 pels
diferents patrocinadors i actores, en una època en què aquests patrocinadors i
actores tenien el seu específic comportament polític i cultural. Per comportament
polític i cultural entenem un conjunt de comportaments en què un grup feia
servir diversos elements del seu propi ambient per tal d’identificar, legitimar,
mantenir les accions passades i preservar-les per al futur, fet que proporcionava a
aquest comportament un simbolisme i una representativitat considerables.95
La metodologia que seguirem en els capítols següents es basarà en primer lloc en

l’anàlisi de les dades dels manuscrits i en la formulació d’un inventari provisional
de les informacions que contenen. A continuació, com a conseqüència d’aquesta
aproximació inicial, determinarem quines qüestions seran tractades segons les
dades trobades i analitzades, la qual cosa ens ajudarà a esbossar el context de
composició. Un cop analitzat el context de composició, interpretarem la funció
dels manuscrits en llurs contextos de composició, estudiant-los com a
personatges passius i actius que es trobaven en una situació determinada.
95 VIANNA, Luciano J. Methodological Approaches to Cultural History..., op. cit., pp. 19-20.
56
Finalment, a partir d’aquestes informacions mirarem de definir el significat
històric de cada manuscrit.
L’aplicació d’aquestes orientacions teòriques i metodològiques ens ajudarà a

singularitzar els objectes de la tradició textual del LdF i a comprendre’ls com a
objectes amb funcions definides en el context de llur composició. L’anàlisi inicial
de les dades i la relació d’aquestes informacions amb el context de composició
ens permetrà d’esbossar la singularitat dels còdexs no solament amb relació a la
tradició textual, sinó també amb relació al context històric en què actuaven com a
personatges actius (exercien una funció) i personatges passius (eren objecte
d’intervencions).
Així doncs, analitzarem els objectes de la tradició textual del LdF esmentats a la
taula 1 considerant-los com a loci de la memòria en què els patrocinadors i actores
establiren les característiques textuals, paleogràfiques i codicològiques dels
manuscrits.
Taula 1
Objectes que seran estudiats en cada capítol
Manuscrits Sigles96 Localització Capítol

ms. 1 H BUB 1
ms. 1734 C BC 2
ms. Y-III-5 F RBMSLE 3
ms. II-475 D BPRM 4
ms. 10121 E BNE 5
ms. 9-4769 N BRAHM 6
edició R-15398 V BNE 7
A les anàlisis que presentarem trobarem les diverses perspectives de la memòria

del rei En Jaume I, tal com fou reviscuda, modificada, adaptada, apropiada i
utilitzada.
96Hem utilitzat les sigles d’identificació esmentades per Jordi Bruguera. Llibre dels fets del rei En
Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. I: Estudi filològic i lingüístic i vocabulari integral.
Barcelona: Editorial Barcino, 1991, pp. 7-33 (p. 10).
57
Amb la composició de cada còdex, la vida del rei En Jaume I fou materialitzada
segons els interessos dels patrocinadors i actores. En ésser materialitzada, aquesta
vida remetia a una memòria històrica específica, en la qual convergien diverses
perspectives –la dels patrocinadors i actores, la del context present i la del context
passat– i feia que un fet específic de la vida del rei En Jaume I fos utilitzat.
Per tant, seguint la proposta teòrica i metodològica presentada en aquesta tesi

doctoral, establirem el significat històric que correspon a cada manuscrit, és a dir,
el motiu pel qual cada objecte de la tradició textual del LdF fou compost. Quan
parlem de significat històric fem referència a les idees que Jacques Le Goff, fa
gairebé 30 anys, desenvolupà quan afirmà que l’historiador hauria de descobrir el
sentit dels cerimonials polítics en els períodes històrics i que caldria treballar a
fons en el camp de les mentalitats relatives a la política medieval.97 Així doncs,
buscar el significat històric d’aquests objectes implica considerar-los com una
herència dins la tradició historiogràfica a la Corona d’Aragó. A més, implica
també considerar que cada reformulació de la vida del rei En Jaume I fou una
adaptació singular que presentava característiques diverses determinades pel seu
context de producció, la qual cosa les convertien en representacions significatives.
LE GOFF, Jacques. L’histoire politique est-elle toujours l’épine dorsale de l’histoire? Dins: LE
97
GOFF, Jacques. L’imaginaire médiéval: essais. Paris: Gallimard, 1985, pp. 333-349.
58
Capítol I
L’eliminació militar i textual de la Corona de Mallorca

(1343)98
(ms. 1 de la BUB)
El tiempo y los hombres, que tantas cosas destruyen, han conservado

el manuscrito de Poblet allí donde se custodia con mayor cuidado,
dignidad y amor, en la Universidad de Barcelona; la estatua yacente,
en cambio, fue bárbaramente destrozada en 1835. Si hemos perdido
la efigie y la representación material del gigantesco cuerpo del
Conquistador, afortunadamente podemos acercarnos a su alma, a sus
pasiones, a su valentía y a sus debilidades gracias a este maravilloso
Libre dels feyts, que es un monumento edificado por el propio
monarca, que hubiera podido acabarlo con el verso horaciano:
Exegi monumentum aere perennius.
Libre dels feyts del rey en Jacme.

Edición facsímil del manuscrito de Poblet, 1343, conservado en la
Biblioteca Universitaria de Barcelona/Introducción de Martín de
Riquer. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1972, p. 5.
El 2 de setembre del 1343, el rei Pere el Cerimoniós envià a l’abat de Poblet,

Pons de Copons, el document que citem a continuació on li demanava un llibre:
Petrus etc... Venerabili et dilecto abbati monasterii Populeti, salutem

et dilectionem. Miramur de vobis et merito quare librum
pergameneum quem, ut nobis dixistis, ad opus vestri rescribi facere
debebatis et sumi ex quodam alio papireo libro nostro facto, scilicet
gestis dive recordacionis domini Jacobi Regis Aragonum abavi nostri, nobis
tamdiu mittere tardavistis. Quare vos rogamus quod si eum rescribi
fecistis, alio ipsum rescribi celeriter faciendo, ad nos librum
pergameneum supradictum protinus per latorem presencium
transmittatis. Datum Barchinone .iii. idus septembris anno Domini
millessimo .cccxl. tercio.99
98 En aquest capítol, quan ens referim a Corona de Mallorca parlem de la seva existència entre
els anys 1276 i 1343. D’altra banda, quan ens referim a Regne de Mallorca parlem de la seva
existència fins al 1276 o doncs després del 1343. Aquesta explicació també serveix per als altres
capítols d’aquesta tesi doctoral.
de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., p. 128 (document CXVII).
59
Quinze dies després, el 17 de setembre del 1343, Poblet responia de la mà de
Celestí Destorrens, l’actor del manuscrit:
E fo escrit en lo dit monestir de Poblet de la mà d’En Celestí

Destorrens e fo acabat lo dia de sent Lambert, a XVII dies del mes de
setembre en l’any de MCCCXLIII.100
Sabem també que, el dia 21 de novembre de 1344, el rei Pere el Cerimoniós

tingué a les seves mans un exemplar del LdF:
Aquest digmenge, a hora de prim so, nós encara no érem gitats e

llegíem lo llibre o Crònica del senyor rei En Jacme, tresavi nostre
(...).101
Aquests tres fragments ens remeten al manuscrit de Poblet, el més conegut i el

més estudiat de la tradició textual del LdF. La informació que ens transmeten ens
fan adonar que Pere el Cerimoniós es preocupava per la conservació material dels
manuscrits que contenien la història de la seva nissaga. Ho demostra el fet que
utilitza el verb rescribere per indicar que la còpia fou preparada d’un document
papireus a un altre de pergameneus. El rei Pere volia mantenir viva la memòria del
seu tresavi, el qual havia conquerit diversos territoris que, al començament del
regnat de Pere el Cerimoniós, constituïen una part de la la Corona d’Aragó.
D’altra banda, el tercer document ens fa creure que Pere el Cerimoniós llegia el
manuscrit de Poblet el novembre de 1344, més d’un any després de la seva
composició.
Durant el regnat del Cerimoniós, la combinació d’una considerable tradició

historiogràfica monàstica i d’una activitat a la cort reial amb la intenció de
legitimar el poder reial i augmentar la producció cultural literària tingué com a
100 BUB, ms. 1, fol. 201r.

101 Crònica de Pere el Cerimoniós. Dins: Les Quatre Grans Cròniques..., op. cit., p. 1086.
60
conseqüència una significativa producció historiogràfica. 102 A més, el rei es
preocupà amb l’arxiu reial, establint diverses normes de conservació i producció
dels documents, de forma que la cancelleria fou considerada com un lloc de
cultura.103 La producció literària més destacable durant el seu regnat fou sens
dubte la seva Crònica, la CPC: certament el rei participà activament en el procés de
composició.104 La CPC relata els principals esdeveniments del seu regnat, la seva
història –la que volia que coneguessin els seus successors– i relata també un dels
seus fets fins a l’any 1343: la confiscació de la Corona de Mallorca, esdeveniment
conegut a l’època i que tingué diverses manifestacions cronístiques i literàries. 105
Precisament durant aquest any fou preparada la còpia del llibre del seu tresavi,
composta al monestir de Poblet. El seu auctor, el rei En Jaume I, ja no hi era
present; fou, doncs, el patrocinador de la còpia, el rei Pere el Cerimoniós, el qui
decidí les característiques del nou manuscrit.
El manuscrit de Poblet fou compost sobre un pergamí de bona qualitat, en

escriptura gòtica, regular dins la caixa d’escriptura i en bona lletra. A l’íncipit hi ha
la frase “Retrau mon senyor sent Jacme que fe sens obres morta és”106 i a
l’èxplicit la frase “E aquí, en València, en l’any de .MCCLXXVI., .VI. kalendas
augusti, lo noble En Jacme, per la gràcia de Déu rey d’Aragó, e de Mallorques e
102 ROEST, Bert. Later Medieval Institutional History. Dins: Historiography in the Middle Ages.
Edited by Deborah Mauskopf Deliyannis. Leiden/Boston: Brill, 2003, pp. 277-315 (pp. 280-
281).
103 CANELLAS LÓPEZ, Ángel i TRENCHS ODENA, José. La cultura de los escribanos y
notarios de la Corona de Aragón (1344-1479). Dins: Cancelleria e Cultura nel Medio Evo.
Comunicazioni presentate nelle giornate di studio della commissione. Stoccarda, 29-30 agosto 1985 – XVI
Congresso Internazionale di Scienze Storiche. A cura di Germano Gualdo. Città del Vaticano: Archivio
Segreto Vaticano, 1990, pp. 201-239 (p. 211).
104 Hi ha diversos documents que comproven aquesta participació. Per exemple, el 8 d’agost de
1375 el Cerimoniòs envià una carta a Bernat Dezcoll fent referències al procés de composició de
la seva Crònica: “En Bernat Dezcoll: vostra letra havem reebuda e responem vos que tenim per
bons lo primer, segon e terç capítols de les cròniques; però, que u façats per menut al més que
porets”. ACA, Cancelleria, Reg. 1249, fol. 80. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per a la
història de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op. cit., p. 263 (document CCLXXXIII).
105 ENSENYAT PUJOL, Gabriel. Referències cronístiques i literàries medievals sobre la
reincorporació de la Corona de Mallorca a la Corona Catalanoaragonesa. Dins: XVIII Congrés

d’Història de la Corona d’Aragó. València – 2004. La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles
XIII-XVI. VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004. Actes Segon Volum.
A cura de Rafael Narbona Vizcaíno. València: Universitat de València/Fundació Jaume II el
Just, 2005, pp. 1867-1880.
106 BUB, ms. 1, fol. 1r.
61
de València, comte de Barcelona e d’Urgell e senyor de Montpeyler, passà
d’aquest segle. Cuius anima per misericordiam Dei sine requiescat in pace. Amen.
Aquest libre féu escriure l’onrat en Ponç de Copons, per la gràcia de Déu abbat
del honrat monestir de Sancta Maria de Poblet, en lo qual monestir jau lo molt alt
senyor rey En Jacme, aqueyl de que aquest libre parla, dels feyts que féu ni li
endevengueren en la sua vida”.107
Pel que fa a l’ornamentació del manuscrit, hi ha dues miniatures hàbilment

posades al començament de la conquesta de Mallorca i de València. Malgrat que
la segona hagi desaparegut, podem deduir-ne l’existència per la còpia del ms. 69
que es troba a la mateixa biblioteca (BUB), un manuscrit que és una còpia del
manuscrit de Poblet.108 El text del còdex és dividit en 570 capítols o paràgrafs, un
nombre diferent dels altres objectes que analitzarem en aquesta tesi. A més, les
552 inicials decorades amb motius arabescos en vermell i blau alternativament, les
13 inicials que representen el rei en diferents posicions i les dues miniatures ja
esmentades109 fan que el ms. 1 de la BUB sigui únic en comparació amb els altres
objectes de la tradició textual del LdF.
El text ocupa 200 folis i més dos de guarda de mida 278mm x 198mm, amb el
text a una columna. Tot el còdex és escrit en lletra gòtica librària rodona, d’una
sola mà, característica dels còdexs de caire luxós, amb molta regularitat i amb
algunes notes marginals. Al foli 27r hi ha la coneguda miniatura del sopar en el
qual es preparà la conquesta de Mallorca, dividida en dues escenes i amb la
presència del rei En Jaume I.110 No se sap en quina data el manuscrit sortí del
monestir de Poblet, però el 1619 fou copiat per ordre de Jaume Ramon Vila,
107 BUB, ms. 1, fol. 201r.

108 Llibre dels fets del rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. I..., op. cit., p. 11.
109 RIQUER, Martí de. Descripción del manuscrito. Dins: Libre dels feyts del rey en Jacme..., op. cit.,
pp. 23-26. ASPERTI, Stefano M. La tradizione manoscrita del Libre dels feyts. Romanica Vulgaria 7
(1984), pp. 107-167. S’ha d’esmentar que les 552 inicials decorades, més les 13 inicials de major
mida, més les dues miniatures esmentades a dalt donen com a resultat 567 capítols. Però hem de
recordar que aquest manuscrit ha perdut un foli, el 65, el qual contenia tres capítols, el que
resulta en 570 capítols.
110 RIQUER, Martí de. Descripción del manuscrito. Dins: Libre dels feyts del rey en Jacme..., op. cit.,
pp. 23-26; Llibre dels fets del rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. I..., op. cit., p. 11.
62
segons el pròleg del ms. 69 de la BUB.111 Després féu part de la biblioteca del
barceloní Josep Geroni Besora, canonge, el qual el lliurà a la biblioteca del
convent de les Carmelites Descalces de Sant Josep de Barcelona el 1654. El 1835,
en ocasió de la desamortització, fou lliurat a la BUB.112
Imatge 1
Ms. 1, BUB, fol. 27r
El ms. 1 de la BUB, també conegut com a manuscrit de Poblet, és l’objecte més estudiat i
conegut de la tradició textual del LdF
111BUB, ms. 69, pàg. 1.

112RIQUER, Martí de. Descripción del manuscrito. Dins: Libre dels feyts del rey en Jacme..., op. cit.,
pp. 23-26; Llibre dels fets del rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. I..., op. cit., p. 11.
63
El ms. 1 de la BUB ha estat, des de la publicació de les cartes de Josep de
Villarroya,113 objecte de diversos estudis. Un dels temes més debatuts ha estat la
seva originalitat. Cal esmentar els estudis de Manuel de Montoliu,114 Lluís Nicolau
d’Olwer,115 Jordi Rubió i Balaguer116 i Ferran Soldevila117 sobre l’autenticitat del
text català en comparació amb la versió llatina (LG) i la seva dependència d’un
altre de similar anterior al manuscrit de Poblet. A més, a la revista Arxiu de Textos
Catalans Antics hi ha hagut un debat sobre la proximitat dialectal del LdF.118
En l’actual debat sobre la fiabilitat filològica del ms. 1 de la BUB i del ms. 1734
de la BC, els arguments presentats per diversos autors fan pensar que el ms. 1734
de la BC, el qual serà estudiat en el proper capítol, és una còpia oficial. Els
arguments presentats per Ferrando sobre el caràcter textual d’aquest objecte –la
semblança del text amb la traducció al llatí preparada per Pere Marsili el 1313–, el
caràcter filològic –amb un lèxic oriental més extens, la qual cosa demostra la major
fidelitat del ms. 1734 de la BC a l’arquetip i, per consegüent, a la llengua del seu
auctor– el caràcter institucional –l’opció feta pel Cerimoniós en difondre els
manuscrits de la branca a la qual pertany el ms. 1734 de la BC i de la qual sorgiren
els altres manuscrits– i el caràcter documental –l’existència del manuscrit
institucional en la Cancelleria Reial entre el 1365 i el 1367119– són arguments
113 VILLARROYA, Josep de. Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey D. Jaime no
fué el verdadero autor de la Crónica o comentarios que corren a su nombre. Valencia, 1800.
114 MONTOLIU, Manuel de. La Crònica de Marsili i el manuscrit de Poblet. Contribució a
l’estudi de la Crònica de Jaume I. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 5 (1913-1914), pp. 277-310.
115 NICOLAU D’OLWER, Lluís. La Crònica del Conqueridor i els seus problemes..., op. cit.,
pp. 79-88.
116 RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. Resposta a Ferran Soldevila, defensor de l’autenticitat del text
català de la Crònica, amb alguns dubtes a la seva argumentació, durant una sessió de la Reial
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Boletín de la Reial Academia de Buenas Letras de Barcelona
28 (1959-1960), p. 359.
117 SOLDEVILA, Ferran. La Crònica de Marsili ¿ha influït en la darrera redacció de la Crònica
de Jaume I? Estudis Romànics 10 (1962), pp. 137-146.

118 FERRANDO, Antoni. Aproximació dialectològica al Llibre dels fets, de Jaume I. Arxiu de
Textos Catalans Antics 20 (2001), pp. 511-531; BRUGUERA, Jordi. La possible filiació dialectal
del Llibre dels fets de Jaume I. Arxiu de Textos Catalans Antics 21 (2002), pp. 605-618.
119 Vegeu documents 8 i 10 esmentats a l’apartat de la introducció “2. La circulació del LdF.
64
contundents i avancen considerablement en el debat sobre l’oficialitat del ms.
1734 de la BC en comparació amb el ms. 1 de la BUB.120
Quan es llegeix el text del manuscrit de Poblet s’observen les conquestes del rei
En Jaume I, per les quals rebé de la història el sobrenom de Conqueridor:
Mallorca, València, Borriana, Múrcia i altres victòries en contra dels musulmans
feren part dels seus records personals. A més, en el pròleg d’aquest hi ha
importants informacions sobre la seva composició:
E per tal que·ls hòmens coneguessen e sabessen can hauríem passada

aquesta vida mortal, ço que nós hauríem feyt ajudam-nos lo Seyor
poderós, en qui és vera trinitat, lexam aquest libre per memòria. E
aquels qui volran hoir de les gràcies que nostre Seyor nos ha feytes e
per dar exempli a tots los altres hòmens del món que façen ço que
nós havem feyt de metre sa fe en aquest Seyor qui és tan poderós.121
En el present estudi ens centrarem sobretot en els primers anys del regnat de
Pere el Cerimoniós, específicament en l’any de 1343, quan la Corona de Mallorca
fou reincorporada a la Corona d’Aragó. A més, per tal d’entendre el pensament
de Pere el Cerimoniós també analitzarem la seva Crònica on se’ns expliquen la
relació entre el rei de la Corona d’Aragó i el rei de la Corona de Mallorca i els
preparatius jurídics per a la confiscació de la Corona de Mallorca.
I.1. Pere el Cerimoniós, els començaments del seu regnat i la seva Crònica
Tot regnat està caracteritzat per la personalitat de qui exerceix la reialesa i gairebé
sempre rei i regnat formen un tot indestriable. Aquesta afirmació serveix per al
regnat de Pere el Cerimoniós: la seva feblesa física contrastava amb la intensitat
120 FERRANDO, Antoni. El “Llibre dels feits” del rei en Jaume. La versió canònica de la
crònica jaumina. Dins: Llibre dels feits del rei En Jaume..., op. cit., pp. 25-58 (pp. 48-52).
121 BUB, ms. 1, fols. 1v-2r.
65
amb què intentà resoldre els problemes que sorgiren durant el seu regnat. En
aquest sentit, podríem destacar quatre característiques de la seva personalitat: 1) la
tendència a buscar el suport del seu Consell; 2) la independència de criteri davant
la diversitat de les situacions; 3) les seves reaccions airades i sobtades i 4) la
flexibilitat i l’adaptació a les possibilitats de cada moment.122
En aquest apartat examinarem la CPC, principalment el seu pròleg i els tres

primers capítols, l’últim dels quals tracta específicament de la confiscació de la
Corona de Mallorca. Aquesta producció literària del Cerimoniós, elaborada amb
la contribució de personatges de la cort reial, sempre sota la revisió del rei,123
s’inspirà en la lectura del LdF del seu tresavi, el rei En Jaume I, amb la intenció
evident de seguir el seu exemple.124
Cal recollir totes les evidències possibles si volem trobar el pensament del
patrocinador del ms. 1 de la BUB en el moment de la seva composició. En aquest
capítol, el centre de la nostra atenció serà la CPC perquè és el document més
indicat per apropar-nos a aquest pensament, ja que el Cerimoniós actuà
activament en el procés de la seva composició.125
Segons la narració de la CPC, aquesta obra fou composta sota la guia de la

providència divinal, com ho afirma el rei:
les paraules se deuen concordar ab lo fet, en altra manera seria

mentida e falsia; doncs, com tot lo bé vinga de la providència divinal,
concordant les paraules dels béns declaratives e narratives, a Aquell se
122 D’ABADAL, Ramon. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya. Barcelona:
Edicions 62, 1987, p. 141.
123 RUBIÓ I LLUCH, Antoni. Estudi sobre l’elaboració de la Crònica de Pere el Cerimoniós.
Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 3 (1909-1910), pp. 519-570.

AINAUD DE LASARTE, Joan. L’època del Cerimoniós. Balanç d’un regnat. Dins: Pere el
Cerimoniós i la seva època. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques. Institució Milà
i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals, 1989, pp. 1-11.
124 D’ABADAL, Ramon. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència..., op. cit., p. 163.
125 Per aquesta raó hem triat fer la reconstrucció del context específic amb la CPC perquè amb
aquest document podem apropar-nos a les intencions i pensaments del Cerimoniós. Segons
Stefano M. Cingolani (La memòria dels reis..., op. cit., p. 239), el rei inicià la composició de la seva
Crònica alguns anys després de la confiscació de la Corona de Mallorca.
66
deu atribuir qui fa e és fet e dóna lo bé. Aquest és lo Creador, perquè
a la sua providència deu ésser tot atribuït.126
Paraules i accions deven concordar, una reflexió que s’identifica amb la

investigació per la veritat. Pere el Cerimoniós comença, doncs, la seva Crònica
intentant ajustar les seves paraules amb les seves accions, amb la intenció de
transmetre la història del seu regnat. I perquè ningú no en dubti, ho declara al
pròleg de l’obra:
E açò, si guardam los grans fets qui són estats en lo regne d’Aragó en
temps nostre, com així com altre David, al qual estech dit secundo
Regum, XII°: Non recedet gladius de domo tua, axí, en lo temps del nostre
regiment, quaix continuadament, coltell d’enemic, o d’estrany, o de
vassall, o privat, no és partit de la nostra Casa. E bé pròpriament les
guerres e tribulacions nostres són estades figurades per les guerres e
afanys de David: com ell no solament hac ab los reis, veïns seus,
guerres, mas ab lo seu poble qui es llevà contra ell, ab Absalon, son
fill, així nós, no solament havem haüdes guerres ab los reis qui han
veïnat ab nós e han los regnes contiguus ab lo d’Aragó, mas encara ab
lo nostre poble propi, qui feïen capitans de nostra sang, ço és, de
nostres frares germans. E així com la bondat del Creador delliurà
David de la mà de Saül, rei dels filisteus, e de la mà d’Absalon, e del
poble qui s’era llevat contra ell, així la misericòrdia del Senyor ha
delliurats nós e nostres regnes de la mà de tots nostres desenemics.127
Aquest fragment de la CPC presenta dues informacions. La primera comenta “los

grans fets qui són estats en lo regne d’Aragó en temps nostre” i també “les
guerres e tribulacions nostres”. Segurament, és tracta d’una al·lusió a les lluites
amb el rei de Castella, Pere I de Castella, amb el rei de Navarra, Carles el Malvat i
amb els veïns de les terres de la Corona d’Aragó, com també a les lluites per la
successió dels regnes i als problemes contra les unions d’Aragó i València.
Recorda, a més, la confiscació de la Corona de Mallorca. A la segona informació
comenta la intervenció de Déu en la vida dels homes. Al final, Pere el Cerimoniós
127 Ibid., p. 1004.
67
es compara amb el rei David, que proclamà que les mans del Senyor l’havien
deslliurat dels seus enemics.
Així doncs, el rei Pere decidí d’escriure el seu passat perquè tothom pogués
conèixer els esdeveniments de la seva vida i del seu regnat, com també els
diversos perills que patí i les guerres que féu amb enemics poderosos. Adreçant-
se als reis i als futurs successors de la Corona d’Aragó, Pere el Cerimoniós afirma
que la bondat i la misericòrdia de Déu l’han alliberat de tots aquests tràngols.
Amb aquestes paraules, el rei demanava que el seu exemple fos seguit perquè
sempre havia confiat que Déu li atorgaria les victòries i les gràcies.
I.2. Els preparatius jurídics de la confiscació de la Corona de Mallorca
E ací feneixen tots los fets del dit primer capítol e comencen los afers
del segon capítol en què es tracta de molts afers qui es seguiren
depuis que fom muntats a dignitat reial tro al tercer capítol en què és
tractat en quina manera fo proceït e feta per nós execució contra lo
rei de Mallorques.128
E ací feneixen tots los fets del dit segon capítol e comença lo terç
capítol en què es tracta dels afers del rei de Mallorques, ço és, en
quina manera fon proceït e feta per nós l’execució contra ell segons
que es segueix.129
En aquest terç capítol és declarat en qual manera lo rei de Mallorques,

qui era vassall e hom nostre lige, tractà e s’esforçà en denegar la
senyoria alodial e la feeltat de què ens era tengut per lo regne de
Mallorques e comdats e terres que tenia per nós en feu nostre. Per la
qual raó nós proceïm contra ell, e lo dit regne, comdats e terres
confiscam, e aplicam-les a la nostra Corona reial d’Aragó.130
El tercer capítol de la CPC comenta el procés contra el rei de Mallorca promogut

per Pere el Cerimoniós. Curiosament, al final del primer i del segon capítol la
CPC anticipà aquesta part, com podem veure en els fragments esmentats amunt
128 Ibid., p. 1023.

129 Ibid., pp. 1036-1037.
130 Ibid., p. 1037.
68
(primer i segon, respectivament), la qual cosa indueix a pensar que aquesta obra
fou preparada després d’aquests esdeveniments, ja que les tres parts narren l’afer.
Llegint la narració sobre la confiscació de Mallorca i reconstruint el context

específic de l’any de la producció del manuscrit de Poblet, coincident amb el de la
confiscació, tenim la impressió que el Cerimoniós tingué molt d’interès a parlar
de l’assumpte. El procés contra Jaume III fou un model de maquiavel·lisme avant
la lettre i demostrà la voluntat implacable de Pere el Cerimoniós a condemnar-lo i
apoderar-se dels seus dominis.131 A més, no podem oblidar que en aquella època
la política de la Corona d’Aragó era una mena de rapinya i govern autoritari.132
Cal remarcar que el rei Pere s’apoderà del regne del seu cunyat mitjançant ginys
legals i no per conquesta, com havia fet el seu tresavi contra els musulmans.
Segons Ramon d’Abadal, la reincorporació de la Corona de Mallorca i dels

comtats del Rosselló i Cerdanya a la Corona d’Aragó fou l’èxit més espectacular
de Pere el Cerimoniós. Aquest objectiu s’harmonitzava amb la idea de restauració
de l’antic patrimoni del Casal Reial. Així, el rei Pere corregia els defectes produïts
per les successives divisions de les terres de la Corona d’Aragó,133 començades
precisament pel seu tresavi, el rei En Jaume I.
Així doncs, el rei es remetia al passat per parlar del procés legal i de la confiscació.
No pas a un passat llunyà, com el del rei David, sinó a un passat recent, el del seu
tresavi, conqueridor del regne musulmà de Mallorca el 1229. El Cerimoniós cercà
en el passat les idees i els fets que confirmessin el present de les seves accions, és
a dir, prengué la memòria del rei En Jaume I i la transformà en una línia contínua
que arribava al present per tal de reforçar els seus arguments:
131 TASIS I MARCA, Rafael. El segle XIV – Pere, el Cerimoniós i els seus fills. Dins: Història de
Catalunya – IV. Barcelona: Cupsa Editorial Planeta, 1979, p. 23.
132 RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. España, una nueva historia. Madrid: Editorial Gredos, 2008,
p. 339.
69
Certa cosa és que el dit rei En Jacme, tresavi nostre, qui conquistà la
ciutat e illa de Mallorques de la mà de sarraïns, e així mateix conquistà
la ciutat e Regne de València de la mà de sarraïns (...).134
La voluntat de Pere el Cerimoniós era, doncs, de preservar les terres de la Corona

d’Aragó conquerides pels seus avantpassats, raó per la qual confiscava la Corona de
Mallorca. Davant la impossibilitat de cap expansió territorial, el rei Pere sentí la
necessitat de demostrar que imitava i fins i tot superava els fets dels seus
avantpassats. El rei, apel·lant a la memòria del rei En Jaume I, justificava la
recuperació de les possessions que els seus avantpassats havien conquerit. A més,
com que reproduir una obra era fer present el seu autor,135 és a dir, l’auctor, i com
que el Cerimoniós creia que el LdF havia estat escrit pel Conqueridor, així, quan
encomanà una altra còpia del llibre volgué que el protagonista de l’obra, el rei En
Jaume I, que n’era l’auctor, hi fos present.
El tercer capítol de la CPC narra tot el que s’havia esdevingut a Mallorca, des de
la conquesta protagonitzada pel Conqueridor fins al regnat del Cerimoniós. La
narració ens informa també de la divisió de la Corona d’Aragó establerta per
Jaume el Conqueridor entre els seus dos fills, Pere i Jaume. El primer, rebé el
Regne d’Aragó, el Regne de València i el comtat de Barcelona; el segon, el Regne
de Mallorca, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la baronia de Montpeller. 136
Finalment, Pere el Cerimoniós clou aquesta informació afirmant que “calcun
d’aquests dos reis estec, aprés mort del dit pare llur, en plena possessió de llurs
regnes, comdats, baronia e terres.”137 Així, la divisió del rei En Jaume I, hereva
135 MONTOYA MARTÍNEZ, Jesús. El libro historiado. Significado socio-político en los siglos XIII-
XIV. Madrid: Sílex, 2005, p. 53.
136 José Luis Villacañas, que analitza el testament del Llibre dels Fets, destaca la característica
jurídica d’aquesta transmissió (VILLACAÑAS, José Luis. Jaume I el Conquistador. Madrid: Espasa
Calpe, 2004, pp. 744-745). Per a Cingolani, que analitza el testament de Jaume I i no el testament
del LdF, aquesta repartició fou el resultat d’un pensament “menos jurídico” i “más ancestral e
instintivo, profundamente personal, ligado a su concepción de sí mismo” (CINGOLANI,
Stefano M. Historia y mito del rey Jaime I de Aragón..., op. cit., p. 37). Ernest Belenguer, analitzant el
testament del LdF, dóna més atenció als últims moments del rei, comentant les paraules de
Jaume I (BELENGUER, Ernest. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès editors, 2007, pp. 328-329).
70
d’una concepció familiar i patrimonial, donà lloc a la Corona de Mallorca, la qual
incloïa els comtats de Rosselló, de Cerdanya i altres terres.138
Aquesta informació és rellevant perquè no sabem de l’existència de cap document

de l’època del rei En Jaume I que imposés el contracte de vassallatge entre els reis
d’Aragó i de Mallorca. Segons Pere el Cerimoniós, aquesta imposició
s’esdevingué entre els fills del rei En Jaume I, Pere i Jaume, després de la mort del
seu pare:
E, aprés algun temps, lo dit rei En Pere, ab delliberació de són

Consell, atrobà a regonec que la donació e heretament al dit rei de
Mallorques, frare seu, feta, no valia de dret, car era donació immensa
e la qual tol·lia major o gran partida del patrimoni de la Casa d’Aragó,
e, com a bon rei que fo e qui no volia que de tal regalia fos la Casa
d’Aragó despullada, per diverses tractaments continuats exequí son
desheret contra lo dit rei de Mallorques estretament e ab gran esforç,
en tal manera que abdosos los reis, qui eren germans, se concordaren,
per via de perpetual transacció, en aital manera que el dit rei de
Mallorques romangués rei e comte de Rosselló e de Cerdanya e
senyor de Montpesller e tengués e posseís són regne, comdats e terres
ab tota juredicció alta e baixa, així emperó que, per tot lo dit regne,
comdats e terres, romangués lo dit rei, e los seus successors, vassall e hom
propri e llige de rei d’Aragó qui lladoncs era e per temps seria, e que tengués lo dit
reialme, comdats e terres en feu per lo dit rei d’Aragó, e que li fos tengut de
totes coses que vassall és tengut a senyor de fer, e, en especial, que
fos tengut de ser e de venir a corts de Catalunya tota vegada que per
rei d’Aragó fossen manades e que li donàs postats dels mellors e
majors llocs de la terra.139
El tresavi de Pere el Cerimoniós, el rei En Jaume I, conquerí el regne musulmà de

Mallorca; el seu besavi, Pere el Gran, imposà el lligam de vassallatge entre els reis
de les corones d’Aragó i de Mallorca. Així doncs, en el pensament polític de Pere
el Cerimoniós, aquests dos esdeveniments es complementaven. Segons la CPC,
l’infant Pere, durant el regnat del Conqueridor, no acceptà aquesta repartició, ja
que llevava a la Corona d’Aragó una part important del seu territori
Catalunya..., op. cit., p. 22.
71
patrimonial.140 Segons Josep M. Salrach, el Conqueridor deixà al seu principal
hereu, Pere el Gran, un problema irresolt de la distribució del poder a partir de la
divisió territorial.141 Per tant, esguardant vers al passat, Pere el Cerimoniós creia
que la Corona de Mallorca no hauria d’haver existit mai, ja que era el resultat
d’una mala divisió feta pel rei En Jaume I, perjudicial per a la Corona d’Aragó.142
En el fragment de la CPC esmentat a dalt, hi ha una altra informació que fa

referència a la negociació entre els fills del rei En Jaume I. Els germans
acordaren, per via de “perpetual transacció”, que el rei de Mallorca tingués i
posseís el seu regne, comtats i terres amb totes les jurisdiccions altes i baixes, amb
la condició que ell i els seus successors fossin “vassall i hom propi e llige de rei
d’Aragó.” Aquesta condició canvià tota la història, ja que el rei de Mallorca
s’esdevenia posseïdor de la Corona de Mallorca, dels comtats i de les terres que
estaven sota condició de feu del rei d’Aragó.
Com a conseqüència del pacte de vassallatge, el rei de Mallorca restava sotmès a

complir les seves obligacions de vassall del rei d’Aragó. Per exemple, el rei de
Mallorca havia d’anar a les Corts de Catalunya sempre que hi fos convocat. Cada
140 El 15 d’octubre del 1260 l’infant Pere redactà un document on expressà la seva insatisfacció
referent aquesta divisió: “Noverint universi quod nos Petrus, filius domini Iacobi, Dei gratia
illustris regis Aragonum, Maioricarum et Valencie, comitis Barchinone et Urgelli et domini
Montispesulani, protestamur quod si dominus rex pater nostre mandat vel dicit vel facit, sive
mandarerit, dixerit vel fecerit quod nos concedamus vel iuremus ratum et firmum habere
testamentum ab eo factum et contra ipsum in aliquo non veniamus, vel mandaverit, dixerit
aliquo tempore vel fecerit quod nos concedamus, confirmemus vel iuremus firmum habere
aliquod testamentum, donationem seu quamlibet alienationem quam ipse fecerit alicui vel
aliquibus, quod illud testamentum vel testamenta, donationes seu alienationes non
concedecimus, confirmabimus vel iurabimus animo concedendi vel compendi vel non contra
veniendi, set illes concessiones, confirmationes et iuramenta que fecerimus, si forte contingat
aliquod promissorum fieri, faciemus metu paterno, timentes quod si denegaverimus prestare
assensum votis eius, quod ipse exheredet nos in parte forte vel in toto quantum in eo fuerit, vel
forte moveatur in tantum contra nos quod faciat vel procuret vel machinetur aliquid contra nos
in Nostrum, et regnorum et terram sue dicioni subiectarum, preiudicium et gravamen. Et ideo
hanc protestationem duximus faciendam ne in posterum nobis vel regnis, comitatibus sive
dominatonibus dicto patri nostro subiectis possit ex consensu confirmatione seu iuramento
nostro in aliquo aliquod preiudicium generari. (...)” Diplomatari de Pere el Gran. 1. Cartes i Pergamins
(1258-1285). Edició i estudi a cura de Stefano M. Cingolani. Barcelona: Fundació Noguera,
2011, pp. 53-54 (Document 4).
141 SALRACH, Josep M. Jaume I: una valoració del regnat..., p. 92.
142 ENSENYAT PUJOL, Gabriel. La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó (1343-
1349). Vol. I. Mallorca: Editorial Moll, 1997, p. 104.
72
vegada, doncs, que era coronat un nou rei d’Aragó, el corresponent rei de
Mallorca havia de renovar el pacte de vassallatge.
Però, aquest fet no evitava que sorgissin tensions entre els reis. El primer
conflicte tingué lloc durant els regnats de Pere el Gran i el del seu germà Jaume II
de Mallorca. Llavors, en el context d’una guerra entre el rei d’Aragó, Pere el
Gran, i el rei de Sicília, Carles d’Anjou,143 el rei de Mallorca fou acusat pel rei
d’Aragó de permetre que l’enemic, Felip III l’Ardit, rei de França, passés per les
seves terres, un afront greu d’un vassall contra el seu senyor.144
Taula 2
Regnats dels reis de la Corona d’Aragó i de la Corona de Mallorca
Reis d’Aragó Reis de Mallorca
Pere el Gran (1276-1285)

Jaume II de Mallorca (1276-1311)
Afons el Franc (1285-1291)
Jaume el Just (1291-1327) Sanç I de Mallorca (1311-1324)
Alfons el Benigne (1327-1336) Jaume III de Mallorca (1324-1349)
Pere el Cerimoniós (1336-1387)
Segons la CPC, un altre intent de trencar el vassallatge es produí en els regnats de

Sanç I de Mallorca i Jaume el Just. La narració de la CPC afirma que el
trencament dels pactes fou afavorit per una influència externa, és a dir, per part
d’alguns “nobles e grans senyors de la terra francesa” els quals explicaren al rei
Sanç I que la terra que tenia era donada des d’antigament “per franc alou, e que el
rei En Pere, per son poder e per força, l’havia subjugada a fer-la infeudar, e que
143 Es tracta de les Vespres Sicilianes. Per aquest assumpte, vegeu RUNCIMAN, Steven. The
Sicilian Vespers. A History of the Mediterranean World in the Later Thirteenth Century. Cambridge:
Cambridge University Press, 2002, pp. 214-241.
73
de dret no valia.”145 Segons els francesos, Mallorca era, doncs, una terra de franc
alou.
Com que Sanç I de Mallorca morí sense successors, el rei Jaume el Just, llavors rei
d’Aragó, reclamà el seu dret a posseir aquest regne, al·legant que en altre temps ja
havia estat sense rei, i que “el dit infant En Jacme, fill del dit infant En Ferrando,
no era ver succeïdor.”146 La situació fou resolta pel casament, a la fi del 1336,
entre l’infant Jaume i la infanta Constança,147 germana de Pere el Cerimoniós:
E fo confermada la terra al dit infant En Jacme, sots les covinences

antigues, e que fos rei de Mallorques e que la dita infanta dona
Constança, sor nostra, fos reina; lo qual matrimoni, per temps qui
aprés se seguí, com lladoncs no haguessen complida edat, fo acabat e
consumat.148
El 1341, el rei Pere, després d’anar a Roma per jurar l’homenatge al papa, anà a
Montblanc per passar l’estiu al monestir de Poblet. En aquells temps, el rei Jaume
III es trobava a la cort de Pere el Cerimoniós per fer saber que el rei de França,
Felip VI l’Afortunat, “li feïa alguns greuges e coses importables en la vila de
Montpeller, e que no n’havia poguda obtenir justícia ne dret de moltes vegades
que la li havia demanada”.149 D’aquesta manera, el rei de Mallorca demanà ajut a
Pere el Cerimoniós per tal que junts guerregessin contra el rei francès, ja que el rei
d’Aragó era el seu senyor.
Davant la petició del vassall, el Cerimoniós reuní el seu consell constituït per
l’infant En Pere, oncle del rei, l’infant Jaume, germà del rei, el comte de
Terranova, N’Ot de Montcada, i “moltes altres assenyalades persones de nostre
Consell”. La resposta que el rei d’Aragó donà al rei de Mallorca, després de la
145 Ibid., p. 1039.

146 Ibid., p. 1040.
147 MARTÍNEZ FERRANDO. J. E. La tràgica història dels reis de Mallorca. Barcelona: Editorial
Aedos, 1979, p. 184.

149 Ibid., p. 1040.
74
reunió amb els consellers, fou que demanarien i requeririen al rei de França que
fes dret i justícia.150 Cal afegir a aquestes informacions que Pere el Cerimoniós, el
juny del 1341, es posà en contacte amb el rei francès Felip VI per dir-li que no
ajudaria el rei de Mallorca en cas de guerra entre les corones francesa i
mallorquina.151
En aquest moment, Pere el Cerimoniós sabia que havia arribat l’ocasió d’atacar el
seu cunyat. Una guerra contra França no li convenia perquè anava en contra dels
seus interessos. Els barons de Montpeller, ciutat on el rei francès atacà Jaume III,
oferien poca possibilitat de defensa.152 A més, la CPC afirma que tan sols si el rei
de Mallorca anava a la guerra contra el rei francès, “nós érem prests e aparellats
de tenir-li les dites covinences”.153 Seguidament, com havia fet altres estius, el rei
Pere anà al monestir de Poblet per estiuejar-hi, i novament el rei de Mallorca li
demanà ajut.154
I.3. Pere el Cerimoniós i Jaume III: fellonia, judici i confiscació de la

Corona de Mallorca
Després de la seva estada al monestir de Poblet, el rei Pere anà a València.

Mentrestant, Jaume III li envià Pere Ramon Condolet, majordom del Casal Reial
de Mallorca, per a informar-lo del conflicte amb el rei francès:
e dix nos que el rei de Mallorques havia proposat de fer guerra palesa
al rei de França, e açò per los torts que li feïa en la vila de Montpeller,
e que nós d’açò li haguéssem d’ajudar e valer. E lliurà’ns lletres del dit
rei de Mallorques en què ens notificava com ell, per los dits torts que
li eren fets en la vila de Montpeller, los quals lo dit rei de França
150 Ibid., p. 1040.

151 ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Pere III [IV], 1361r.
152 MARTÍNEZ FERRANDO. J. E. La tràgica història dels reis de Mallorca..., op. cit., pp. 195-196.
154 Ibid., p. 1040.
75
esmenar ne tornar a degut estament no volia, entenia a fer guerra
contra lo dit rei e demanar e haver per armes satisfacció dels dits
torts, pus que per dret ne per justícia aconseguir no ho podia, e que
havia proposat de valer al rei d’Anglaterra per ço que pus
poderosament pogués guerrejar contra lo dit rei de França. Per què
nos requiria, per virtut de la dita covinença, que ab tot nostre poder
fóssem en la dita ajuda al vintèn dia d’abril lladoncs primervinent.155
La situació política era complexa. Pere el Cerimoniós reuní el seu consell per
trobar-hi una solució, ja que una guerra contra França era impensable; però, no
ajudar a Jaume III significava trencar les “covinences” entre ell i el seu vassall. A
més, el resultat podria ser que la Corona d’Aragó perdés les terres de Mallorca,
Rosselló i Cerdanya. Al cap i a la fi trobà una solució: les intencions de Pere el
Cerimoniós es fan paleses en aquest fragment de la seva Crònica:
Mas nós, segons nostres vejares, hi havem pensada e trobada una

bona manera, e veus quina. Nós, així com sabets, havem anar a
Barcelona per convocar Corts als catalans. Per què anem-nos-en lla e
convoquem les dites Corts, e, aquelles convocades, apellem-hi lo dit
rei, que al vint-e-cinquè dia de març sia a Barcelona a les dites Corts,
car tengut nos hi és de venir, així com qualsevulla baró de la terra.
Així que nós som requests lo vintè dia d’abril, e ell serà apellat al dit
vint-e-cinquè dia de març; així que ell haurà ésser abans a nós que nós
a ell e seguir-se n’ha açò: o ell hi serà o no.156
Aquesta decisió ens mostra un dels trets que millor revelen el caràcter de Pere el
Cerimoniós. Un ardit especial, legalment ben pensat, del qual Jaume III
difícilment podria escapar-se. Les intencions de Pere el Cerimoniós eren que el
seu consell trobés “alguna manera o cas per lo qual nós degudament e raonable
poguéssim excusar la dita requesta.”157 El sentit que el rei donava al verb
“excusar” sembla clar: “evitar coses perjudicials o desagradables”.158 Amb gairebé
sis anys de regnat, Pere el Cerimoniós ja demostrava una característica que
persistí durant tot el seu govern: la intensa utilització dels recursos del dret.
155 Ibid., p. 1041.

156 Ibid., pp. 1041-1042.
157 Ibid., p. 1041.
158 Vegeu “excusar” en Diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net).
76
En els capítols inicials de la CPC, el rei apareix com un personatge que fa servir la
justícia, el dret i la memòria del seu llinatge. A més, les seves intencions d’utilitzar
la maquinària judicial i bèl·lica eren implacables.159 Sabent que el seu vassall li
havia demanat ajut per al dia 20 d’abril del 1342, el rei el convocà perquè el dia 25
de març estigués a les Corts a Barcelona. Ara bé, com que Jaume III estava
ocupat amb els preparatius de la guerra contra el rei de França, no hi pogué
assistir.160 Davant d’aquesta negativa del vassall, Pere el Cerimoniós inicià un
procés formal que, segons alguns historiadors, estava maquinant des de la seva
pujada al tron.161
Certament, Jaume III havia de comparèixer a les Corts si el seu senyor el

convocava. Però, si analitzem la decisió de Pere el Cerimoniós i recordem el
significat de la paraula “excusar”, comprendrem que el rei no tenia cap intenció
d’ajudar el seu vassall:
E, si hi és, farà ço a què és tengut, e, en aquell cas, nós així mateix li

complirem tot ço en què li siam tenguts e haurem consell de nostres
sotsmeses què tendran per mellor que hi façam; e, si no hi ve, haurà’ns
trencada la covinença, car, així com nós li som tenguts valer, ell nos és
tengut de tres coses. La primera, d’ésser nostre hom feudater per tot
quant ell ha en lo món, exceptat per sola la vila de Montpeller; e açò
ja ho ha complit, quan nos féu l’homenatge per los dits feus. La
segona, que ens és tengut valer, així com nós a ell. La terça, que ens és
tengut de venir personalment a Corts, com les convoquem en
Catalunya.162
Com que el rei de Mallorca era feudatari del rei d’Aragó, els béns que tenia per
feu podien tornar a la Corona d’Aragó. Tanmateix, tots els béns de Jaume estaven
159 CINGOLANI, Stefano M. La memòria dels reis..., op. cit., p. 261.

161 VILLOSLADA, Antonio Ortega. El reino de Mallorca y el mundo Atlántico (1230-1349). Evolución
político-mercantil. UNED: Netbiblo, 2008, pp. 95-96.

77
enfeudats, llevat de la vila de Montpeller.163 Ja hem vist que a la primera vegada
que Jaume III demanà ajut al Cerimoniós li digué que el rei de França “li feïa
alguns greuges e coses importables en la vila de Montpeller”. 164 Segons el dret
feudal, si una de les parts, el senyor o el vassall, comencés una guerra, l’altra li
havia de protegir i li havia de prestar auxili. Així doncs, podem conjecturar que,
encara que la CPC no ho digui explícitament, Pere el Cerimoniós no ajudà el seu
vassall adduint la raó que l’atac era contra una vila no inclosa en el contracte
feudal. Una altra qüestió és la reciprocitat entre les dues parts. De la mateixa
forma que Pere el Cerimoniós havia d’ajudar al rei de Mallorca, aquest també
havia d’auxiliar al rei d’Aragó. La reciprocitat entre les parts, un aspecte
fonamental en el vassallatge, fou crucial en el context històric que analitzem. En
aquest sentit, el rei de Mallorca tenia l’obligació de participar a les Corts a
Catalunya sempre que hi fos convocat. Conscient de tot això, Pere el Cerimoniós
sentencià el següent:
E, en lo dit cas, no li serem tenguts de valer ni mesclarnos en guerra

per ell ab lo rei de França; car porem dir que ell nos ha trencada la
covinença ans del dia que ens ha assignat d’ésser ab ell. E ab aitant
nós romandrem quiti de la dita requesta que ens ha feta.165
Al cap de no gaire, Pere el Cerimoniós convocà les Corts a Barcelona i el rei-

vassall “no hi comparegué, ne hi tramès procurador ne altra persona qui per ell
dixés res”.166 Així mateix, establí tres dies més de benvolença perquè el rei de
Mallorca fos a Catalunya i anés personalment a Barcelona, ja que el seu
comportament era denegació de “feeltat e de covinences”.167 Tot i així, el rei de
Mallorca no hi acudí perquè continuava pensant que la convocatòria era un
163 A partir d’aquest context, els sobirans francesos tingueren cada vegada més el poder sobre la
ciutat de Montpeller. Per aquest assumpte, vegeu BAREL, Yves. La ville médiévale: système social,
système urbain. Grenoble: Presses Universitaires de Grenoble, 1977, pp. 635-641.
165 Ibid., p. 1042.
166 Ibid., p. 1042.
167 Ibid., p. 1042.
78
simple formulisme.168 Davant d’aquest comportament, Pere el Cerimoniós actuà
contra el seu vassall declarant-li la guerra:
E, en contumàcia sua, fem nostres processes justs e raonables segons

que fer-se devien per forma dels Usatges de Barcelona e de les
Constitucions de Catalunya, les quals són lleis de la terra e del
Principat dessús dit.169
A partir d’aquest moment començà una nova etapa del procés contra el rei de
Mallorca, que davant la nova situació demanà un guiatge per mitjà del papa
Climent VI per assitir a la convocació feta pel rei de la Corona d’Aragó. Un cop
concedit el guiatge, el rei de Mallorca es dirigí cap a Barcelona. Els esdeveniments
que hi tingueren lloc foren decisius per a la prossecució i finalització del procés.
El 23 de juliol del 1342 quatre galeres mallorquines arribaren a Barcelona. La

CPC descriu que Jaume III féu un pont de fusta al davant del monestir dels frares
menors i “així que de la mar fins a la dita cambra era lo dit pont ben clos, deçà e
dellà, de fusta tan alta que no podia hom veure les persones que en passaven”. 170
En parlar d’aquest pont, el rei pensava que el seu vassall, considerat un rival,
l’atacaria. Analitzant els documents de l’època, Soldevila confirma que el rei Pere
en el procés contra Jaume III esmentà aquest pont de fusta.171
És evident que Pere el Cerimoniós no parlava d’aquest pont de fusta sense motiu.
En la seva obra, la CPC, queda ben clar per quina raó havia estat construït:
E nós, així com promès havíem al dit Pare sant, reebem lo dit rei
honorablement, e érem aparellats, per reverència del dit Pare sant, oir
benignament les raons que el dit rei proposar-nos volgués, per raó
dels processes e enantaments que havíem començats de fer contra ell.
170 Ibid., p. 1043.
171 Ibid., p. 1180.
79
Mas la sua venguda ne el seu enteniment no era per allò, ans era per
tal que ens feés la malvestat e tració que es segueix, ço és, que es
devia fer malalt ell e la reina, sa muller, nostra sor, a fi que l’uixer qui
guardava la porta de la dita cambra, on ella devia jaure, dixés a nós e
als infants En Pere, nostre oncle, e En Jacme, nostre frare, que
entrassen tots sols, car gran mal li feérem si més n’hi entrassen.172
Segons la CPC, la voluntat del rei de Mallorca era posar el rei d’Aragó i els seus
familiars dins l’embarcació i dur-los a Mallorca, on serien empresonats al castell
d’Alaró. Sembla que el rei Pere volia més acusacions i construí la narració de la
seva Crònica de manera que resultés inevitable que el seu vassall cometés
infraccions:
Senyor, jo era vengut ací, en fe vostra, ab guiatge, e és m’hic estada

feta força, que ma muller vos n’havets feta venir forcívolment, e sé
que no m’hic tracten negunes bones obres. Per què jo vinc pendre
comiat de vós, e, pus que no ens tenits lo guiatge, jo m’hic partesc e
prenc comiat vostre e nec-vos tots los feus que tenia per vós.173
Una vegada més sorprèn que Pere el Cerimoniós no demostri cap reacció
precipitada. Encara no era el moment de reaccionar contra Jaume III. Des de
l’arribada de les quatre galeres a Barcelona fins la partida del rei de Mallorca cap a
les seves terres havia passat una setmana aproximadament. Jaume III declarava
públicament que, trencat el guiatge, restava lliure del compromís de vassallatge.
Per tant, la resta d’esdeveniments no feren res més que enfortir la voluntat i els
arguments de Pere el Cerimoniós de continuar el procés contra el seu cunyat.
Uns anys abans, certs comportaments del rei de Mallorca potser haurien estats
contestats amb violència, cops d’espases o rampells d’odi. Però els temps eren
uns altres, havien canviat. Pere restà en el dret, executà el judici contra el seu
vassall i li confiscà les terres. Si llegim atentament la narració que en fa la CPC,
ens adonarem que Pere el Cerimoniós actuà de manera que Jaume III de Mallorca
172 Ibid., p. 1043.

173 Ibid., p. 1045.
80
es trobés en una situació jurídicament compromesa, de manera que fos possible
de sotmetre’l a un procés legal i confiscar-li la corona:
Per la qual raó, nós, veents la dita sua gran malvestat, haguem a
continuar los processes que ja havíem començats e aquells
complidament acabam per sentència difinitiva, e, lo primer, lo regne,
comdats e terres del dit rei, en contumàcia sua, a la nostra Cort
ajutjam.174
Per consegüent, Pere el Cerimoniós, en el parlament del 1342, preparà l’annexió de

Mallorca a la Corona d’Aragó establint que res de la Corona de Mallorca podria
ésser venut.175 Aquesta decisió permeté a Pere el Cerimoniós d’executar el procés.
L’any següent el rei preparà les seves embarcacions per anar a Mallorca “en lo mes
de maig de l’any de nostre senyor Déu mil e tres-cents quaranta-tres”.176 El 1344
lliurà a Francesc Fuxi el procés original aplicat contra el rei de Mallorca perquè el
tinguessin els jurats de la ciutat.177 Així doncs, en dos anys el rei d’Aragó aplicà la
sentència al seu vassall i revisqué, jurídicament, el passat gloriós del seu tresavi:
E de continent, acabats los dits processes, procuram e empram tots

los barons e rics-hòmens de la nostra terra e diverses altres persones
que passassen ab nós a la illa de Mallorques, on havíem acordat de
passar per aplicar lo dit regne a la nostra Corona, així com aquell qui
ens era, segons que dit és, confiscat.178
Hem vist com Pere el Cerimoniós confiscà Mallorca al seu vassall Jaume III. I
fou en aquest context que el ms. 1 de la BUB fou demanat. Adoptant la
perspectiva teòrica i metodològica que hem proposat a la part introductòria
174 Ibid., p. 1045.

175 UDINA I ABELLÓ, Antoni. Pere el Cerimoniós i les ciutats catalanes a través dels
Parlaments. Dins: Les Corts a Catalunya. Actes el Congrés d’Història Institucional – 28, 29 i 30
d’abril de 1988. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Departament de Cultura, 1991, pp. 217-
221.
177 ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Pere III [IV], 1802r.
81
d’aquest treball, veurem que el seu protagonista, el rei En Jaume I, hi és presentat
com a usuari del dret, com a executor de les sentències davant els seus vassalls i
també com a establidor de Pere el Gran com a l’únic hereu de tots els seus
regnes.
I.4. El significat històric del ms. 1 de la BUB
Com hem vist, Pere el Cerimoniós escollí el moment idoni per acusar a Jaume III
de Mallorca de traïdor, esperà que cometés els errors que permetien d’acusar-lo i
executà la sentencia condemnatòria, legitimada judicialment. A la fi, un cop
complert el que s’havia proposat, Pere el Cerimoniós demanà la còpia del
manuscrit de Poblet, on la narració esmenta les conquestes del seu tresavi, inclosa
la conquesta de l’illa que pertanyia a Jaume III de Mallorca. Tot plegat permet de
conjecturar que amb aquest comportament, és a dir, la confiscació dels béns del
seu vassall i la petició de la còpia del manuscrit de Poblet, Pere el Cerimoniós
tingué una intenció política i historiogràfica, en la mesura que relacionava
l’escriptura amb el poder.
En aquest sentit, és molt revelador que el rei encarregués una còpia del llibre del
seu tresavi al monestir de Poblet al mateix any de la confiscació de la Corona de
Mallorca. És versemblant que quan preparava els actes jurídics contra el seu
vassall Jaume III, rei de Mallorca, Pere el Cerimoniós pensés que confiscant-li la
corona ell es posava al mateix nivell del seu tresavi que la conquerí feia més d’un
segle.
82
Imatge 2
http://www.museunacional.cat/ca/colleccio/pintures-murals-de-la-conquesta-de-
mallorca/mestre-de-la-conquesta-de-mallorca/071447-cjt (part superior dreta)
Pintures murals de la conquesta de Mallorca
Mestre de la conquesta de Mallorca, c. 1285-1290. Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
La conquesta de Mallorca fou un tema sovint recordat a les terres de la Corona d’Aragó
posteriorment a la mort del rei En Jaume I. A dalt veiem una de les primeres i més conegudes
representacions visuals de la conquesta, les pintures murals que avui es troben al MNAC
En els apartats anteriors hem reconstruït l’inici del regnat de Pere el Cerimoniós
entre els anys de 1337 i 1343, un període que es caracteritza per diversos
esdeveniments que ens ajuden a fer-nos càrrec del pensament del rei. El judici
condemnatori de Jaume III, vassall del rei –declarat culpable el 21 de febrer del
1343 pel crim de violació de la fidelitat deguda (fellonia)– representa el punt
central del context de producció del manuscrit de Poblet. En aquest sentit, la
83
narració del manuscrit de Poblet estaria inserida dins d’un context 1) de
l’afebliment de la fidelitat dels vassalls al rei; 2) del declivi de la moral
cavalleresca; 3) de la fermesa amb què la societat reial començà a utilitzar el dret; i
4) de l’intent de la reialesa de divulgar les seves victòries enfront dels diversos
problemes que sorgien.179
Hem de llegir el manuscrit de Poblet en aquest context, ja que només des

d’aquesta perspectiva en podem entendre el seu sentit i el seu significat històric.
Certament, el manuscrit de Poblet posseeix un significat històric en dues
qüestions. La primera –relacionada amb els quatre aspectes esmentats al paràgraf
anterior– ens revela la davallada de la fidelitat del vassallatge i la seva legitimitat i
la segona ens remet al testament del rei En Jaume I –el testament inclòs en la
narració del manuscrit– i totes dues connectades amb el context de confiscació
de la Corona de Mallorca.
Preocupat per aquestes dues qüestions, el Cerimoniós demanà la còpia preparada

a Poblet que originà el ms. 1 de la BUB. Amb aquesta petició, el Cerimoniós
apel·lava a l’autoritat del rei En Jaume I el Conqueridor, l’auctor del text, amb la
intenció de presentar un exemple de les relacions que el rei havia de tenir amb els
vassalls, com també per explicar la qüestió del testament del Conqueridor. Així
179 Aquest fragment d’un estudi sobre les QGC ens resumeix les característiques de la CPC i del
seu context de composició: “La crònica de Pere el Cerimoniós respon a un regnat i a un rei
complexos i històricament importants. El tret fonamental del període que cobreix la crònica és
la primera i catastròfica manifestació de la crisi del feudalisme, i com és lògic els valors morals i ideològics feudals
es veuen amenaçats i trastocats per aquest fet, perquè responen a una visió –representació– del món,
una estructura social i una cultura, que ja no són vàlids. Per tant, la contradicció i el conflicte marquen
tant la personalitat del rei com el seu regnat (...). En la crònica de Pere el Cerimoniós veiem sobretot la
remodelació del món feudal, i hi coexisteixen trets tossudament feudals amb d’altres clarament
premoderns; hi ha aquí un indici que la mentalitat dels homes de l’occident medieval es troba, en
ple segle XIV, en un punt d’inflexió, on nous valors lluiten per substituir els vells. La cultura, però
també les mentalitats, es veuen alterades. I enmig d’aquest canvi es desenvolupa una gran
tragèdia: fam, guerres, pesta, però també esceptisme, conflictivitat social, desengany. En resum, hi ha una
lluita desesperada i contradictòria dels homes per a sobreviure entre uns ideals que ja no
serveixen i uns nous valors que a voltes s’accepten, a voltes no se saben veure, i a voltes fan
massa por.” RUBIÉS, Joan Pau i SALRACH, Josep M. Entorn de la mentalitat i la ideologia del
bloc de poder feudal a través de la historiografía medieval fins a Les Quatre Grans Cròniques.
Dins: PORTELA I COMAS, Jaume (org.). La formació i expansió del feudalisme català. Actes del
col·loqui organitzat pel Col·legi Universitari de Girona (8-11 de Gener de 1985). Revista del
Col·legi Universitari de Girona. Universitat Autònoma de Barcelona. 1985-1986, pp. 467-506 (p.
498).
84
doncs, Pere el Cerimoniós pretenia que l’experiència pretèrita de la casa dels
comtes de Barcelona i reis d’Aragó fos reviscuda mitjançant la materialització del
manuscrit de Poblet.
Hem vist que, segons Pere el Cerimoniós, Jaume III de Mallorca havia trencat el
pacte de vassallatge. En aquesta època, les relacions entre els senyors i els vassalls
no eren les mateixes que uns segles abans. Al segle XIV, el model social del
feudalisme era en crisi i es transformava180 i els seus valors morals i ideològics es
veien amenaçats per un món completament diferent.181
Davant d’aquest problema, el Cerimoniós buscà en el passat de la seva nissaga

l’avantpassat que podria ajudar-lo a trobar-hi una solució. El rei necessitava que el
passat li fornís una legitimació la qual pogués utilitzar en el present, i la trobà en
les “paraules” del rei En Jaume I. Recordem que Pere el Cerimoniós no volia
conquerir la Corona de Mallorca sinó confiscar-la. Des d’aquesta perspectiva, la
figura del rei En Jaume I com a conqueridor tenia poca utilitat per a Pere el
Cerimoniós. Tanmateix, en tenia una altra, d’utilitat, que tot seguit explicarem.
I.4.1. La frevolesa del temps contemporani transportada al temps passat: el

pròleg del ms. 1 de la BUB
El rei En Jaume I és conegut com el rei Conqueridor, sobrenom que la història li

ha atribuït a causa de les conquestes amb què augmentà l’extensió dels territoris
que llegà als seus fills. Hem de veure, doncs, d’acord amb el text del manuscrit de
Poblet, com el rei En Jaume I planejà les seves conquestes i com es comportà
enfront dels seus adversaris per assolir els seus objectius. Trobar la resposta a
180 FERNÁNDEZ CONDE, Francisco Javier. La España de los siglos XIII al XV. Transformaciones
del feudalismo tardío. San Sebastián: Nerea, 2004. Vegeu principalment el tercer capítol
“Transformaciones socioeconómicas”, pàgines 75-126.
181 RUBIÉS, Joan Pau i SALRACH, Josep M. Entorn de la mentalitat i la ideologia..., op. cit., p.
498.
85
aquestes qüestions significa trobar el significat històric del manuscrit de Poblet,
llegint-lo en el context de la confiscació de la Corona de Mallorca.
Pere el Cerimoniós, quan s’adreçà al passat a fi de trobar-hi solucions per al

present, cercà la legitimació que necessitava per a poder confiscar les terres del
seu vassall. En efecte, Pere el Cerimoniós reconeixia en el seu tresavi no solament
el gran conqueridor de Mallorca, sinó també el rei que respectà els pactes
establerts amb els seus vassalls i els exigia el mateix respecte, tot jutjant-los quan
anaven en contra del senyoriu reial.
Els pròlegs de les obres contenen les idees que permeten de conèixer l’orientació
i el contingut d’una narració. Els objectius dels pròlegs són diversos i depenen de
les particularitats de producció i de les intencions del patrocinador. 182 En aquest
sentit, hem d’identificar les característiques del pròleg del ms. 1 de la BUB:
E nós, esgardan e pensan qual era aquest món en lo qual los hòmens
qui viuen humanament, e com és petit aquest segle, e frèvol e ple
d’escàndel, e com l’altre ha glòria en si senes fi, e Nostre Seyor com la
dóna a aquels qui la volen haver ni la percaçen.183
En compondre aquest pròleg, l’actor esmenta les característiques del món en què
vivia: “petit”, “frèvol” i “ple d’escàndel”. Entenem que “petit” significa “de poca
importància” i “ple d’escàndel” “pertorbat en l’ordre”.184 Tenint en compte la
mentalitat medieval i les oposicions binàries que formaven part d’aquesta
182 HAMESSE, Jacqueline. Introduction. Dins: Les prologues médiévaux. Actes du Colloque
international organisé par l’Academia Belgica et l’École française de Rome avec le concours de la F.I.D.E.M.
(Rome, 26-28 mars 1998). Édités par Jacqueline Hamesse. Fédération Internationale des
Instituts d’Études Médiévales. Textes et études du Moyen Âge, 15. Turnhout: Brepols, 2000, pp.
IX-XXIII (pp. XVI-XIX).
183 BUB, ms. 1, fol. 1v.
184 Vegeu “petit” i “escàndel” en Diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net).
86
mentalitat,185 ens adonem que aquestes paraules suggereixen l’espiritualitat
inherent a la visió del món del redactor del pròleg del ms. 1 de la BUB.
Considerat “un afegit posterior, producte d’una ment teològica molt més
preparada que la del rei”,186 el pròleg fou escrit amb posterioritat a la redacció de
l’arquetip i sofrí canvis diversos.
La presència de la paraula “frèvol” ha d’ésser analitzada amb deteniment, ja que

el seu significat, “mancat de forces”, és molt pròxim al de les expressions ja
esmentades (“petit” i “ple d’escàndel”). Però, cal afegir un matís que la
singularitza: segons el DCVB, el seu ús és “purament literari”.187 A més, la
paraula “frèvol” només apareix en el ms. 1 de la BUB, la qual cosa confereix a
aquest artefacte un caire literari únic per tal com els pròlegs dels altres manuscrits
no la contenen.
En preparar la seva edició crítica del LdF, Bruguera determinà que el ms. 1 de la
BUB era el bàsic, el més fiable i superior als altres manuscrits coneguts de la
tradició188 i a l’aparat crític consignà les variants dels altres manuscrits. Pel que fa
a la paraula “frèvol”, Bruguera l’estableix, a l’aparat crític, com a omissió dels
altres manuscrits;189 però, tal i com suggereix el context de composició, hem de
considerar-la com un afegit establert pel patrocinador del manuscrit de Poblet i
executat pel seu actor. Per exemple, la paraula “frèvol” no és present al pròleg del
ms. 1734 de la BC –objecte del proper capítol–, compost també durant el regnat
del rei Pere el Cerimoniós a l’any 1380:
185 LE GOFF, Jacques. L’homme médiéval. Dins: L’homme médiéval. Paris: Seuil, 1989, pp. 7-43
(p. 13).
186 HAUF I VALLS, Albert Guillem. Les cròniques catalanes medievals: notes entorn a la seva
intencionalitat. Dins: BALCELLS, Albert (coord.). Història de la historiografia catalana. Barcelona:

Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, 2004, pp. 39-75 (p. 47).
187 Vegeu “frèvol” en Diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net).
188 “el còdex H, tot i els errors que hi podem trobar –en menor quantitat que els dels altres mss.
– i les omissions –massa, certament–, pot ostentar, tant textualment com lingüísticament, un
cúmul de característiques d’arcaisme veraç i moltes lectiones difficiliores que el fan digne de la
fiabilitat que li han anat atorgant fins ara la majoria d’estudiosos, àdhuc sense haver-ne emprès
potser un estudi complet.” Llibre dels Fets del Rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. I..., op.
cit., p. 25.
189 Llibre dels Fets del Rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. II..., op. cit., p. 6.
87
E nós, esguardant e penssant qual era aquest món en lo qual los
hòmens viuen humanalment, e com és petit aquest segle e plen
d’escàndel, e com l’altre ha glòria sens fi, e Nostre Senyor com la
dóna a aquells qui la volen haver ne la percassen.190
En analitzar el vocabulari del LdF, l’editor del text classificà la paraula “frèvol”
com un hàpax, els quals representen el 15,1% del vocabulari del LdF.191 La
paraula “frèvol”, ben documentada a la segona meitat del segle XIV, apareix amb
freqüència a les produccions de prosa de ficció i obres religioses o morals i
rarament a les cròniques i obres historiogràfiques (vegeu els gràfics 1, 2 i 3). A
més, la seva presència és gairebé nul·la en el segle XIII, quan probablement fou
compost l’antígraf del manuscrit de Poblet.
Els gràfics següents representen la diacronia, la tipologia i l’ús dialectal de la

paraula “frèvol”:
Gràfic 1
Diacronia de la paraula “frèvol”192
190 BC, ms. 1734, fol. 1r-1v.

191 BRUGUERA, Jordi. El vocabulari del Llibre dels fets del rei En Jaume. València: Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana/Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
1999, pp. 12-15.
192 Consulta realitzada al CICA. Corpus Informatitzat del Català Antic. Dirigit per Joan Torruella
(ICREA-UAB) junt amb Manuel Pérez Saldanya (UV-IEC) i Josep Martines (UA-IEC).
Accessible en: http://lexicon.uab.cat
88
Gràfic 2
Tipologia d’obres en què apareix la paraula “frèvol”193
Gràfic 3
Dialectes en què apareix la paraula “frèvol”194
Llegenda: OR (Oriental); OR:S (Septentrional); OR:B (Balear); OR:C (Central); CAT (Català);
OR:A (Alguerès); OC (Occidental); OC:NO (Nord Occidental); OC:V (Valencià)
193 Ibid.
194 Ibid.
89
Com podem veure, la presència de la paraula “frèvol” és remarcable a la segona
meitat del segle XIV. Apareix sobretot en la prosa de ficció i menys freqüentment
en les cròniques i les obres historiogràfiques.
El patrocinador del manuscrit ha volgut que una paraula de caire literari figurés
en el pròleg per tal de reforçar i intensificar el missatge de l’obra i conferir-li una
perspectiva contemporània. La seva inserció representa, doncs, la llibertat d’acció
en la producció de la narració i la consegüent aproximació literària a la vida del rei
En Jaume I. Hauria pogut utilitzar altres paraules que tinguessin el mateix
significat, però, en decantar-se per “frèvol”, manifestà la seva intenció de
transportar un problema específic del seu món a una realitat pretèrita. D’aquesta
manera, pretenia explicar al lector el significat de l’obra, i ho féu al pròleg, lloc de
manifest per part del compositor d’una obra.195
Així doncs, l’actor del ms. 1 de la BUB, seguint les ordres del rei Pere el
Cerimoniós, el patrocinador, emprà en el pròleg una paraula d’ús purament
literari que gairebé mai no apareixia a les cròniques i a les obres historiogràfiques.
El pròleg és una construcció que, al·ludint la vida del rei En Jaume I, volia
construir un pont entre el present i el passat de la Corona d’Aragó, un pont amb
què Pere el Cerimoniós esperava poder trobar la solució dels seus problemes
contemporanis.
Les caplletres del ms. 1 de la BUB són un dels trets visuals més remarcables del
manuscrit, principalment les inicials amb imatges del rei En Jaume I, com aquesta
que figura en el pròleg:
195 En aquest sentit, és interessant l’afirmació de Bourgain sobre el pròleg de les obres: “Le
prologue est une entreprise de construction d’un sens, tout spécialement dans une œuvre
narrative où les faits bruts ont besoin d’un certain éclairage pour apparaître chargés de la
signification que l’auteur leur donne. C’est vrai pour les œuvres historiques, dont l’utilité repose
sur l’utilisation éthique ou escatologique des données, c’est vrai aussi des œuvres de fiction, qui
pourraient sembler oiseuses si leur sens profond ne les justifiait pas. Avec plus ou moins de
précautions oratoires, l’auteur affirme donc que son ouvrage a un sens. Par ailleurs il est bien évident
qu’un prologue est un manifeste.” BOURGAIN, P. Les prologues des textes narratifs. Dins: Les
prologues médiévaux..., op. cit., pp. 245-273 (p. 252).
90
Imatge 3
Ms. 1, BUB, fol. 1r
A la imatge es veu que el rei En Jaume I està agenollat amb les mans juntes,
probablement en posició d’oració. La imatge figura en el pròleg del ms. 1 de la
BUB, en un text que té un caire de profunda espiritualitat com fou esmentat per
Riera i Sans.196 En aquest manuscrit compost sota el patrocini de Pere el
Cerimoniós, el rei En Jaume I està agenollat, fent una oració i meditant sobre la
frevolesa del seu temps. Cal subratllar que la prostració està relacionada amb el
concepte mendicant d’humilitat. Estem, doncs, davant d’un artefacte que
196RIERA I SANS, Jaume. La personalitat eclesiàstica del redactor del Libre dels feyts. Dins: Actes
del X Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Jaime I y su época. Vols. III-V. Zaragoza:
Institución Fernando el Católico, 1982, pp. 575-589.
91
presenta informacions filològiques i visuals importants i que es complementen,
les quals hem d’estudiar d’acord amb el seu context de producció per entendre el
motiu de la seva composició.197
En reconstruir el context històric de composició del ms. 1 de la BUB a partir de

la lectura de la CPC, hem observat que el rei Jaume III de Mallorca no tenia
aquesta qualitat, és a dir, humilitat. Aquesta informació es veu reflectida en la
relació entre el senyor i el vassall que trobem en el ms. 1 de la BUB, una relació
frèvola, mancada de forces i il·legítima. I justament per aquesta frevolesa del seu
temps, el Cerimoniós actuà com un cap que volia recuperar el món que s’havia
perdut: considerà que les relacions entre el rei En Jaume I i els seus vassalls eren
un espill i intentà buscar-hi una referència que pogués utilitzar en el seu temps.
Així doncs, els apartats següents (I.4.1.1, I.4.1.2, I.4.1.3, I.4.1.4 i I.4.1.5)
representen moments de tensió entre el senyor (és a dir, el rei En Jaume I) i els
vassalls a la narració del ms. 1 de la BUB.
I.4.1.1. El judici de Don Pero Ahones
Un dels moments en què el rei En Jaume I apareix com un rei justicier és a

l’episodi amb Don Pero Ahones. Aquest vassall aragonès es proposava d’atacar el
197 En aquest sentit, les informacions de Stephen Nichols són crucials per a entendre la cultura
dels manuscrits, analitzant-los com un objecte en què diversos personatges participaren de la
seva composició i per tant presenta diversos sistemes de representació. “The medieval folio was
not raw material for text editors and art historians working separately. It contained the work of
different artists or artisans –poet, scribe, illuminator, rubricator, commentator– who projected
collective social attitudes as well as interartistic rivalries onto the parchment. The manuscript
folio contains different systems of representation: poetic or narrative text, the highly individual
and distinctive scribal hand(s) that inscribe that text, illuminated images, colored rubrications,
and not infrequently glosses of commentaries in the margins of interpolated in the text. Each
system is a unit independent of the others and yet calls attention to them; each tries to convey
something about the other while to some extent substituting for it.” NICHOLS, Stephen G.
Introduction: Philology in a Manuscript Culture. Speculum 65/1 (1990), pp. 1-10 (p. 7).
92
rei valencià seid Abu Seid, amb el qual Jaume havia establert pactes i treves, ja que
no disposava de l’ajut dels seus vassalls per atacar-lo.
El rei no pogué atacar el rei valencià perquè els rics-homes d’Aragó no anaren a
Terol per ajudar-lo. Només hi anaren Don Balasc d’Alagó, Don Artal de Luna i
Don Ato de Foces. Davant d’aquesta situació, el rei féu una treva amb seid Abu
Seid. A canvi de la pau, el rei musulmà li donaria les quintes de València i de
Múrcia. En la narració no queda clar si el rei En Jaume I havia convocat per a
aquesta operació només Don Pero Ahones i els seus homes. Però, el que queda
clar és que el rei protestà per aquesta falta del seu vassall.198
Després de l’intent d’atac contra seid Abu Seid, el rei tornà Aragó i anà a Terol, on
trobà Don Pero Ahones amb una gran quantitat de cavallers armats. El rei li
demanà quines eren les seves intencions, i aquest li contestà que desitjava atacar
les terres dels musulmans valencians. Quan ho sentí, el rei el convencé de tornar
amb ell perquè poguessin parlar de l’afer.199
En endavant, el rei En Jaume I intentà que Don Pero Ahones no entrés a les
terres musulmanes, ja que el rei havia fet una treva amb seid Abu Seid. Així doncs,
la narració del ms. 1 de la BUB demostra que el rei En Jaume I no desitjava
trencar un compromís anterior i intentà que Pero Ahones comprengués la
situació. Però això no succeí.
En aquesta part del ms. 1 de la BUB hi ha diverses informacions textuals centrals

per al nostre treball, ja que narren el moment en què el rei En Jaume I avisa el seu
vassall de la possibilitat de falta de compromís per part seva:
Guardats que fets, que vós venits contra nostre senyoriu, la qual cosa
nós esperàvem.200
198 BUB, ms. 1, fol. 13v.

199 BUB, ms. 1, fols. 13v-14r.
200 BUB, ms. 1, fol. 14r-14v.
93
Aquest fragment presenta tres qüestions. La primera, la paraula “senyoriu”, que
és central per a comprendre la relació entre el manuscrit de Poblet i el seu
moment de producció. La segona, l’absència de l’aspecte negatiu en la contestació
del rei, quan aquest afirmà que esperava que el vassall vingués contra el seu
senyoriu (“la qual cosa nós esperàvem”). Hi ha una afirmació que no fa sentit
quan l’observem des del moment històric del rei En Jaume I, ja que d’acord amb
les lleis entre senyors i vassalls, s’esperava que aquests respectessin les lleis
establertes pels senyors. En un cert sentit, hi ha un anacronisme en la narració, un
significat que no fa sentit segons el comportament entre senyors i vassalls. La
tercera, la connexió entre la frase citada i el moment de producció del manuscrit,
context en què Pere el Cerimoniós acusà Jaume III de Mallorca d’anar contra el
seu senyoriu, com un vassall que no complia amb les seves obligacions. Quan
llegim la CPC veiem que Jaume III anà contra els pactes establerts amb el seu
senyor i també que Pere el Cerimoniós féu de manera que el seu vassall es trobés
en una situació compromesa. Aquestes consideracions ens permeten d’afirmar
que aquest relat entre senyor i vassall, i principalment la frase destacada, es
relacionen amb el moment de producció del manuscrit de Poblet, ja que presenta
un trencament del pacte de vassallatge per part del vassall.
Aquesta informació es veu reforçada quan comparem els altres manuscrits de la

tradició textual:
ms. 1 (H): Guardats que fets, que vós venits contra

nostre senyoriu, la qual cosa nós
esperàvem.201
ms. 1734 (C): Guardau que fareu, que vós vaniu contra
nostre senyoria, la qual cosa nós de vós
esperàvem.202
ms. II-475 (D): Guardau que fareu, que vós veniu contra
nostre senyoriu, la qual cosa nós de vós no
esperàvem.203
201 BUB, ms. 1, fol. 14r-14v

202 BC, ms. 1734, fol. 12r.
94
ms. 10121 (E): Guardau que fareu, que vós veniu contra
esperàvem.204
ms. 9-4769 (N): Guardats que farets, que vós venits

contra nostre senyoria, la qual cosa nós de
vós no esperàvem.205
edició R-15398 (V): Guardau que fareu, que vós veniu contra
esperàvem.206
Hem de remarcar que l’actor del ms. 1734 de la BC, també compost sota el
patrocini del Cerimoniós, actualitza la informació afegint al text les paraules “de
vós”, però manté el sentit de la frase sense afegir la negació (“no”), la qual apareix
en els altres manuscrits (“de vós no”), és a dir, el ms. II-475 de la BPRM, el ms.
10121 de la BNE, el ms. 9-4769 de la BRAHM i l’edició R-15398 de la BNE. Així
doncs, tenint en compte el context de composició del ms. 1 de la BUB, aquesta
frase pot ser un intent de Pere el Cerimoniós d’igualar-se al seu avantpassat en un
context en què tenia un problema amb el seu vassall. Ho fa eliminant la partícula
negativa que probablement existia en l’antígraf del ms. 1 de la BUB i transportant
al passat un problema del seu context. En el pensament de Pere el Cerimoniós,
per tant, el vassall Pero Ahones és comparat al rei de Mallorca, Jaume III.
El context de la frase ens remet al fet que el vassall del rei En Jaume I, Pero
Ahones, intentà anar contra les lleis del vassallatge i atacà el senyoriu del seu
senyor. A més, aquesta frase, que fa referència a l’episodi de l’inici del regnat del
rei En Jaume I, que tenia aproximadament 17 anys i estava a l’onzè any del seu
regnat, és un reflex dels esdeveniments al començament del regnat de Pere el
Cerimoniós. Així doncs, l’actor del text, seguint probablement els consells del
patrocinador del objecte, actualitzà el manuscrit de Poblet d’acord amb les seves
203 BPRM, ms. II-475, fol. 12v.

204 BNE, ms. 10121, p. 13.
205 BRAHM, ms. 9-4769, p. 15.
206 BNE, edició R-15398, fol. 10r. El ms. Y-III-5 de la RBMSLE, en presentar un compendi de
la CV, no conté aquest fragment.
95
experiències, ja que un senyor, seguint les lleis que regulaven la relació entre
senyors i vassalls, mai no esperava que un vassall anés en contra de la seva
voluntat.207
Considerant el context en què es trobava el patrocinador del text, és probable que

aquesta omissió no sigui un oblit de Celestí Destorrens, l’actor, sinó una
recomanació de Pere el Cerimoniós per a tenir més endavant aquest manuscrit
privat a les seves mans. D’aquesta manera, els manuscrits D, E, N i V
presentarien, en aquesta part del text, les lectures més fiables originades d’un
arquetip. Aquesta conclusió no vol dir que el ms. 1 de la BUB no tingui la seva
particularitat dins la tradició textual del LdF; al contrari, aquest manuscrit
posseeix una singularitat destacable dins la tradició.
Comparant aquest fragment amb els diferents manuscrits de la tradició textual,

només els dos manuscrits del LdF compostos sota el patrocini de Pere el
Cerimoniós tenen aquest significat, això és, que el rei En Jaume I esperava
aquesta actitud del seu vassall. Si observem holísticament la narració del LdF,
aquest és el primer exemple en què Jaume el Conqueridor lluità contra un vassall
seu que no seguí els seus consells. Recordem que aquesta característica a la
narració apareix solament en els manuscrits produïts durant el regnat de Pere el
Cerimoniós. D’aquesta manera, un problema en el començament d’un regnat –el
207 Aquestes “lleis” que determinaven les relacions entre senyors i vassalls es poden trobar en un
document enviat al duc Guillem d’Aquitània: “Gloriosissimo Duci Aquitanorum Willelmo,
Fulbertus Episcopus orationis suffragium. De forma fidelitatis aliquid scribere monitus, haec
vobis quae sequuntur breviter ex Librorum auctoritate notavi. Qui domino suo fidelitatem jurat,
ista sex in memoria semper habere debet: incolume, tutum, honestum, utile, facile, possibile.
Incolume, videlicet ne sit domino in damnum de corpore suo. Tutum, ne sit ei in damnum de
secreto suo, vel de munitionibus per quas tutus esse potest. Honestum, ne sit ei in damnum de sua
justitia, vel de aliis causis, quae ad honestatem ejus pertinere videntur. Utile, ne sit ei in damnum
de suis possessionibus. Facile vel possibile, ne id bonum, quod dominus suus leviter facere poterat,
faciat ei difficile; neve id quod possibile erat, reddat ei impossibile. Ut autem fidelis haec
nocumenta caveat justum est; sed non ideo casamentum meretur: non enim sufficit abstinere a
malo, nisi fiat quod bonum est. Restat ergo ut in eisdem sex supradictis consilium et auxilium
domino suo fideliter praestet, si beneficio dignus videri velit, et salvus esse de fidelitate, quam
juravit.” DELISLE, L. Recueil des historiens des Gaules et de la France. Vol. X. Paris: S.N., 1874, p.
463.
96
de Pere el Cerimoniós contra Jaume III de Mallorca– era posat en relació amb el
d’un regnat anterior –el del rei En Jaume I contra Pero Ahones–.
Així doncs, aquesta possible intervenció a la narració del ms. 1 de la BUB, la qual
iguala el començament del regnat del rei En Jaume I amb el regnat del rei Pere el
Cerimoniós, transforma els altres episodis entre el rei En Jaume I i els seus
vassalls en lliçons per a Pere el Cerimoniós, com un rei que busca el dret dels seus
vassalls i també executa les sentències contra els vassalls que trenquen els pactes.
Segons Gabrielle M. Spiegel, una de les característiques de la historiografia
medieval és l’observació del passat amb l’objectiu d’explicar i legitimar qualsevol
desviament de la tradició.208 Seguint aquest pensament, és correcte afirmar que el
Cerimoniós buscava l’exemple del rei En Jaume I per a afermar la seva actitud
davant el rei Jaume III de Mallorca. Els exemples del rei En Jaume I contenien
una forta càrrega simbòlica per al lector contemporani de la producció del ms. 1
de la BUB, però sobretot per a Pere el Cerimoniós.
I.4.1.2. L’auxili a Aurembiaux d’Urgell
En la narració del manuscrit de Poblet la imatge del rei En Jaume I apareix

caracteritzada en la relació senyor-vassall exemplificada en l’episodi en què
Aurembiaux, comtessa d’Urgell, demanà ajut al Conqueridor contra Don Guerau
IV de Cabrera, posseïdor del senyoriu del comtat d’Urgell. Segons la narració, la
comtessa demanà al rei Jaume “amor e mercè que nós que volguéssem sa dretura
e que menys de nós no la podia haver d’altre hom del món.”209 La comtessa
demanava al rei En Jaume I que complís les seves obligacions com a rei,
208 És en aquest sentit que Spiegel ens explica la investigació en el passat realitzada pels
medievals: “It is only by appreciating how deeply this attitude of piety toward the past ran in
medieval society that we can begin to understand the use made of history. It is not a question of
the mindless repetition of tradition, of an inability to innovate or create, but of a compelling
necessity to find in the past the means to explain and legitimize every deviation from tradition.”
SPIEGEL, Gabrielle M. Political Utility in Medieval Historiography..., pp. 315-316.
209 BUB, ms. 1, fol. 20v.
97
suplicant-li que li tornés els drets a les seves terres. El dret, entès com un
imperatiu que obligava els reis, apareix clarament en un altre passatge on Don
Guillem de Cervera i Don Ramon de Peralta diuen al rei que “aquesta cosa és
offici de rey que aquels qui no poden haver dret per altre que el que·l l’us do car
Déus vos ha més en són loc per tenir dretura.”210 En aquesta petició el dret tenia
una funció primordial: era donat per Déu i era utilitzat pel rei.
Més endavant, la narració ens relata que Don Guerau de Cabrera fou convocat a
la cort del rei En Jaume I i s’inicià la preparació del judici. Durant el judici, la
comtessa fou representada per Guillem de Çasala, mentre que el defensor de Don
Guerau fou Don Guillem de Cardona. Després de tres convocatòries, tres
temptatives de conciliació i davant les respostes del procurador de Don Guerau,
el rei decidí fer la guerra per tal de recuperar el dret de la comtessa. En aquest
moment, Jaume I apareix com un senyor que defensa els drets dels seus vassalls,
com un rei que utilitza fins i tot la força perquè els vassalls mantinguin llurs drets.
Cal destacar que aquesta imatge del rei En Jaume I, presentat com un rei justicier
i executor, apareix nítidament si llegim i interpretem el text relacionant-lo amb el
context de la confiscació de la Corona de Mallorca, quan Pere el Cerimoniós jutjà
el seu vassall i executà la confiscació de la seva corona. En aquest moment de la
narració, el rei En Jaume I no havia fet encara cap gran conquesta. Mallorca seria
la primera i potser l’única, com explicarem a continuació.
I.4.1.3. El motiu de la confiscació del Regne de València
La narració de la conquesta de València, és un altre cas en què el manuscrit de

Poblet presenta un vincle estret amb el moment de la confiscació de Mallorca per
Pere el Cerimoniós.
210 BUB, ms. 1, fol. 20v.
98
La preocupació per la conquesta de València comença després de la narració de la
conquesta del Regne de Mallorca. S’inicia amb les propostes que els nobles Hug
de Forcalquier, mestre de l’Hospital, i Balasc d’Alagó fan al rei En Jaume I.
S’estableix llavors l’estratègia per a conquerir la ciutat i el regne. D’acord amb la
mentalitat de la Reconquesta, els tres personatges feren una invocació a Déu
demanant-li que els ajudés en l’empresa:
Hug de Forcalquier: On, si Déus m’ajut bon seria que y

pensàssem pus som aquí denant vós.
Balasc d’Alagó: Seyor, ver diu lo maestre de l’Espital que

pus part mar vos à Déu dat conquerir que
alò que està a la porta del vostre regne
que u conquirats.
Jaume I: Ara, havem oït lo conseyl de vós e de

Don Blasco, e tenim-lo per bo e per leyal,
e en nom de Déu faça’s, pus acordat és
que almeyns m’avets aconseylat; i també
assetiar-los em e ab la volentat de Déu
pendrem-los.211
El text del manuscrit de Poblet contenia una miniatura al foli 65v –al foli 66r hi
ha un senyal que remet a una imatge avui perduda–, abans del començament de la
conquesta de València, que representava el parlament entre els tres personatges
esmentats a dalt. Tanmateix, podem fer-nos una idea de com era perquè al ms. 69
de la BUB,212 que és una còpia exacta del ms. 1 de la BUB,213 hi ha una imatge
semblant a la que hi havia en el text del manuscrit de Poblet (imatge 4).
211 BUB, ms. 1, fol. 66r-66v.

212 BUB, ms. 69, fol. 62r.
99
Imatge 4
BUB, ms. 69, fol. 62r
Aquesta imatge probablement és una còpia semblant a la que es trobava en el ms. 1 de la BUB,
just al començament de la narració de la conquesta de València pel rei En Jaume I.
100
Després d’aquestes invocacions, dos afers sorgeixen: el lliurament que Balasc
d’Alagó fa del castell de Morela al rei En Jaume214 i l’entrevista del rei En Jaume I
amb el rei de Navarra, Sanç el Gras. A continuació dels parlaments amb el rei de
Navarra, la narració reprèn l’afer de la conquesta de València. Borriana serà el
primer lloc que caldrà conquerir. Després, són presentades les estratègies
utilitzades en les guerres, els enfrontaments entre els cristians i els musulmans i la
descripció de la vida quotidiana en temps de batalla.215
La narració continua amb la notícia de la rendició de Peníscola, Almaçora i de la

Torre de Montcada, esdeveniments descrits minuciosament, la qual cosa fa que
l’estil sigui vívid, com ara la descripció dels esdeveniments al Mont d’Anesa, des
de la seva colonització fins a l’establiment definitiu.216
Seqüencialment, hi ha els preparatius per a la conquesta de cadascun dels llocs

que formaven part del Regne de València. Dóna compte de les rendicions dels
castells com Almenara, Nules, Uxó, Alfàndech, Paterna, Betera i Bufila, fins que
el rei decideix atacar la ciutat de València.217
Aleshores, la narració se centra en la descripció dels combats que tingueren lloc

entre cristians i musulmans. A semblança de la conquesta de Mallorca, es
produïren negociacions i intents de pacte entre els exèrcits, proposats pels
consellers musulmans. A partir d’aquest moment, tot conflueix en les discussions
sobre la rendició de València. Considerant les victòries obtingudes per l’exèrcit
cristià, la narració ens obliga a pensar que els defensors de la ciutat difícilment
podien reaccionar.218
Fins aquest moment la conquesta de València segueix el mateix camí de qualsevol

altra conquesta: lluites entre guerrers, combats i assalts. Però, ben aviat es
produïren negociacions i debats entre el rei En Jaume I i Abulhamalec,
214 BUB, ms. 1, fols. 68v-70r.

215 BUB, ms. 1, fols. 75v-85r.
216 BUB, ms. 1, fols. 85r-98v.
217 BUB, ms. 1, fols. 108v-112r.
218 BUB, ms. 1, fols. 112r-118v.
101
representant de Zahen, rei de València. Després de rebre la comitiva musulmana,
el rei En Jaume I preguntà al representant del rei valencià què desitjava. Li
respongué que el seu rei, Zahen, estava sorprès per l’odi que el rei cristià li
demostrava preparant les seves hosts contra el poder del rei de València, ja que
no li havia fet res. El rei En Jaume I li respongué i li donà l’explicació següent:
E sobre açò responem-li e dixem-li que sí havia, que quan nós fom a
Maylorques per conquerir que·ns vench córrer en nostra terra e
vench tro a Tortosa e a Emposta. E el mal que el nos poc fer e el e
sos hòmens en hòmens nostres e en bestiar que u féu e combaté’ns
Uyl de Cona que era dins el nostre regne. Encara d’altra cosa nos
tenia tort, que nós li enviam nostre missatge e que volíem haver pau e
treuga ab él. E així com en nostra ninea solíem haver e pendre les
quintes de València e de Múrcia que el nos adobàs ço que·ns havia
falit de les de València e faríem-los pleits per .C. míllia besants. E nós
enviam-li Don Pere Sanç per missatge nostre qui era notari nostre e el
menysprean la nostra amor no·ns proferí sinó .L. mília besants. E sobre açò
desexim-nos d’ell e de sa amor e haguem a venir contra el e amà més .L. mília
besants que no haver la nostra amor.219
Aquest fragment explica el motiu de l’atac del rei En Jaume I contra la ciutat
musulmana de València. El rei En Jaume I hi afirma que mentre conqueria
Mallorca, Zahen li havia fet un tort atacant Tortosa, Amposta i Ulldecona. A més,
el rei En Jaume I hi sosté que voldria fer un pacte de pau i treva amb el rei Zahen
i alhora obtenir les quintes de València, com féu amb seid Abu Seid anys enrere.
El rei Zahen s’hi negà i el rei En Jaume I interpretà que la negativa del rei
musulmà era un trencament de l’amor que li oferia.
Aquest fou el motiu de l’atac cristià contra la ciutat de València. Per consegüent,
la conquesta de la ciutat era legitimada pel trencament d’un pacte d’amor entre un
senyor i un vassall, és a dir, entre el rei En Jaume I i el rei musulmà. Inicialment,
l’empresa de la conquesta tenia quelcom de diví perquè Hug de Forcalquier,
Balasc d’Alagó i el rei En Jaume I demanaren l’ajut de Déu per a emprendre-la;
ara, la narració canvia de perspectiva i es converteix en una empresa del dret, ja
219 BUB, ms. 1, fol. 118r-118v.
102
que el rei En Jaume I argumenta que, durant la conquesta de Mallorca, Zahen
atacà les terres del rei.
La hipòtesi resta refermada si comparem les informacions a la narració del ms. 1

de la BUB amb la narració dels atres objectes de la tradició textual:
ms. 1 (H): e el menysprean la nostra amor no·ns

proferí sinó .L. mília besants. E sobre açò
desexim-nos d’ell e de sa amor e haguem
a venir contra el e amà més .L. mília
besants que no haver la nostra amor.220
ms. 1734 (C): e ell mensprean la nostra amor no·ns porferí

sinó .L. mill besants. E sobre açò desexim-
nos de sa amor e haguem avenir contra ell.
E amà més .L. mill besants que no haver la
nostra amor.221
ms. Y-III-5 (F): e menyspreans nostra honor no preferint

nos donar sinó .L. mília besants. E sobre
açò desexim nos de sa amor, puix més
amava .L. mília besants que no haver
nostra amor.222
ms. II-475 (D): e ells menysprean la nostra honor no·ns

proferí sinó cinquanta mília besants. E
sobre açò desexim-nos de s’amor e
haguem avenir contra ell. E amà més .L.
mília besants que no haver la nostra
amor.223
ms. 10121 (E): e ells menyspreant la nostra honor no·ns

sobre açò desexim-nos de s’amor e
haguem avenir contra ell. E amà més .L.
mília besans que no haver la nostra
amor.224
ms. 9-4769 (N): e ell menysprean la nostra amor no·ns perferí

sinó .L. mill besants. E sobre açò desexim-
nos de sa amor e haguem avenir contra ell.
220 BUB, ms. 1, fol. 118r-118v.

221 BC, ms. 1734, fol. 99r.
222 RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 67r.
223 BPRM, ms. II-475, fol. 71r.
224 BNE, ms. 10121, p. 120.
103
E amà més .L. mill besants que no haver la
nostra amor.225
edició R-15398 (V): e ell menyspreans la nostra honor no·ns

sobre açò desexim-nos de sa amor, e
haguem a venir contra ell: e amà més
cinquanta mília besants que no haver la
nostra amor.226
La paraula “amor” apareix en els mss. H, C i N, i la paralaula “honor” als mss. F,

D, E i V. Els mss. H i C foren compostos sota el patrocini del rei Pere el
Cerimoniós, mentre que el ms. N probablement fou copiat a l’Arxiu Reial de
Barcelona i tingué com a antígraf un manuscrit que tenia alguna relació amb C
(ms. 1734 de la BC), o potser el mateix C,227 com veurem al capítol 6.
Pel que fa a la relació feudal, hi ha una diferència entre les paraules “amor” i
“honor”. Segons el DCVB, la paraula “honor” té quatre significats: 1) “Qualitat
moral que porta a no fer res que pugui desmerèixer en l’estima dels altres o en la
pròpia”; 2) “Estimació del mèrit d’altri; prova d’aquesta estimació; distinció amb
què es tracta algú pels seus mèrits”; 3a) “Renda vitalícia que el senyor concedia al
vassall damunt una possessió”; 3b) “Possessió, finca que es té en arrendament
vitalici” i 4) “Tractament respectuós que es dóna als amos o arrendataris de
possessió gran”. D’altra banda, paraula “amor” significa: 1) “Inclinació de la
voluntat a qualcú o a qualque cosa”; 2) “Tendència a la unió i possessió (de
qualcú)”; 3) “Persona amada”; 4) “Expressió de benevolència” i 5) “Gràcia,
concessió de favor.” Sembla, doncs, que la paraula “amor” serveix per a definir el
sentit afectiu que comportava la relació feudal entre senyor i vassall (significat 1),
mentre que “honor” fa referència al tret material o econòmic que definia aquesta
relació (significats 3a i 3b). Així, tenint en compte la decisiva intervenció de Pere
el Cerimoniós en la composició de la seva Crònica, l’elecció de la paraula “amor”
en la composició del ms. 1 de la BUB demostra que en el pensament del
225 BRAHM, ms. 9-4769, p. 116.

226 BNE, edició R-15398, fol. 77r.
104
Cerimoniós la preocupació amb la perspectiva respectuosa entre senyors i vassalls
estava per damunt de les relacions econòmiques i materials.
Des d’aquesta perspectiva, el ms. 1 de la BUB presenta la conquesta de València

com el càstig del tort comès per un vassall que ha atacat l’“amor” del seu senyor i
no ha respectat la relació feudal. Pel que fa a la narració del manuscrit de Poblet,
ja hem vist que el rei En Jaume I entenia que si anteriorment hi havia un pacte
establert amb seid Abu Seid, el nou rei de València, Zahen, hauria de mantenir-lo
complint la paraula donada pel seu antecessor. Hem de considerar, doncs, que
aquest fragment és una petició de manteniment de la tradició existent entre els
reis d’Aragó i de Mallorca que l’any 1343 el comportament de Jaume III de
Mallorca havia trencat.
I.4.1.4. El trencament dels pactes per part de l’alcaid de Xàtiva
Un altre fragment de la narració que cal examinar és l’episodi en què l’alcaid de

Xàtiva fa una cavalcada a les terres cristianes, atacant Don Rodrigo Lizana i la
seva companya. El text pressuposa que el rei En Jaume I i l’alcaid tenien un
pacte. Per tant, una vegada l’alcaid atacà les terres cristianes, el pacte s’havia
trencat:
E sobre açò féu-nos-ho saber Don Rodrigo Liçana que aquest mal li
era vengut per l’alcait de Xàtiva e per son poder. E quan nós sabem
açò plach-nos per aquesta raó, quar ell nos havia trencada la covinença
que havia ab nós. E sobre açò havíem raó de venir sobre Xàtiva.228
Ens trobem doncs, en una altra situació de trencament dels pactes establerts entre
el rei i el vassall. Però, a diferència dels altres, aquesta vegada el trencament del
228 BUB, ms. 1, fol. 135r.
105
pacte complagué al rei En Jaume I, ja que li permetia de confiscar la localitat de
Xàtiva:
Alcayt, nós enviam a vós per aquesta raó que vostres moros e vostre
poder de cavallers que vós tenits a soldada nos han feyt mal e an
desbaratada companya d’aquel a qui nós havíem comanada València.
E vós sabets bé que la covinença que havets ab nós, que les cartes
partides són per a b c que nós ne tenim les unes e vós ne tenits les
altres e segons que en aqueles és contengut havets-nos trencades les
covinences que havíets ab nós. E no tan solament en açò nos han feyt
mal los hòmens vostres e aquels a qui vós dàvets soldada, mas en .II.
o en .III. altres coses nos han feit mal e morts hòmens qui no
moriren si no fos per raó de vós. On, d’aquela covinença que havíem
ab vós, no·ns és semblant que us en siam tenguts, pus vós la’ns
havets trencada que, pus nós havem la major partida del Regne de
València e Xàtiva és del regne, volem-la cobrar, pus vós la tenits e
deïm-vos que la’ns rendats.229
Actuant com un senyor feudal, el rei En Jaume I recordà al seu vassall l’acord que
tenien i que fou trencat, ja que havia atacat les terres del rei. Aquest esdeveniment
ens remet novament a la confiscació de la Corona de Mallorca a l’any 1343, quan
Pere el Cerimoniós al·legà l’auctoritas del rei En Jaume I. En aquest sentit, el rei
En Jaume I, el conqueridor de Mallorca, es presenta al ms. 1 de la BUB com el
senyor que respecta els pactes establerts amb els seus vassalls i, a més, com un
senyor feudal que els jutja quan no respecten la seva senyoria.
Si examinem el text, trobarem que la paraula utilitzada és “cobrar”, la qual cosa

significa que el rei recupera l’indret –en aquest cas, Xàtiva– atorgat en feu al
vassall. Tots els fragments del ms. 1 de la BUB que foren analitzats fins ara
s’adrecen a aquesta situació, és a dir, al trencament dels pactes per part dels
vassalls del Conqueridor, fins al punt que el fet complagué al rei En Jaume I (“E
quan nós sabem açò plach-nos”), la qual cosa explica el seu comportament:
229 BUB, ms. 1, fol. 135r-135v.
106
Almofoys, vós sots savi hom, e sembla-ho per .II. coses: la .I.ª per la
fama que n’havets e l’altra perquè mostrats bé vostra raó. Mas, si les
coses d’aquest món, que són demanades de molts a molts e d’u a .I.,
no havien departidor que conegués qual part havia dret, ja no veurien
los feits a acabament. E l’alcayt és nostre vassayl, que quant féu lo
pleyt ab nós en lo reyal que és prop la vila se féu nostre vassayl,
que·ns gardaria e que·ns defendria a nós e a les nostres coses. E, pus
nostre vassayl és, deu fer dret en nostre poder e nós devén-li dar
jutge. E dam-li per jutge Don Fferrando, qui és dels a alts hòmens
d’Espanya per linyatge e per noblea. E si ell coneix, que nós li
demanen raó que·ns ho fassa adobar. E si el conex, que no que·ns
partirem d’esta demanda que li fem. E les paraules que nós auríem ab
vós per l’alcayt no haurien neguna fermetat si no era jutge qui lo
departís, lo qual nós vos donam.230
Aquest fragment ens descriu el que un vassall mai no ha de fer. L’alcaid de Xàtiva
trencà els pactes establerts i creà l’ocasió perquè el seu senyor trenqués les
relacions a causa de l’acte de fellonia. Sorprenentment, el fet complagué al rei En
Jaume I (“plach-nos”). Així doncs, abans de la conquesta de Xàtiva, el rei En
Jaume I apareix com un rei justicier davant el seu vassall i si atacà el lloc fou a
causa de la fellonia del vassall.
El compromís contret entre el rei i l’alcaid explica que la narració ens digui que el
rei es veié obligat a corregir l’acte comès pel vassall. Com que el vassall no en féu
cas, el rei exercí el dret que tenia com a senyor. Jaume havia conquerit, per un
pacte, Xàtiva, i l’alcaid, en qualitat de vassall, posseïa el lloc com un feu atorgat
pel rei. Es produí, però, un trencament del pacte, ja que el vassall atacà les
possessions del senyor. La confiscació de la Corona de Mallorca fa que el rei Pere
el Cerimoniós experimenti la necessitat de trobar en el passat de la seva nissaga
una solució per al seu present. En aquest context, el rei necessitava que algú de la
seva dinastia justifiqués les accions que ell emprenia. Considerant aquesta idea,
comprenem que Pere el Cerimoniós, en demanar la còpia que originà el ms. 1 de
la BUB al monestir de Poblet, recordà el seu present i el traslladà al passat del seu
llinatge, buscant una font d’autoritat en la nissaga dels comtes de Barcelona i reis
d’Aragó. Pere el Cerimoniós utilitzà el passat en benefici del present de manera
230 BUB, ms. 1, fol. 136r-136v.
107
que el seu comportament envers el seu vassall Jaume III quedava legitimat pel
passat dinàstic i historiogràfic de la nissaga del rei.
I.4.1.5. La traïció d’al-Azrac
Un altre cas semblant és l’episodi de la traïció d’al-Azrac. Succeí quan Don

Gimeno Pérez transmeté al rei –que ajudava el seu gendre, Alfons X, a conquerir
Múrcia– la notícia que al-Azrac li havia pres algunes possessions en terres
valencianes:
Fazien-ho mal car no·ns ho deÿen pus entenien que nós perdíem res
del nostre. Mas a nós plau molt que per les covinençes que·ns havien
feytes los sarraïns no·ls gitàven de la terra, e pus ells nos fan cosa per
què·ls ne gitem e a Déu plau a nós plau molt qui alí on longament és
cridat e invocat lo nom de Mahomet serà-y appellat lo nom de nostre
Seyor Jhesuchrist.231
Ja hem vist amb quina insistència Pere el Cerimoniós féu que Jaume III trenqués
el compromís de vassallatge i així cometés l’acte de fellonia. Aquesta insistència es
troba al final dels capítols primer i segon de la CPC i posa en relleu que la
intenció de compondre la CPC, almenys inicialment, fou motivada per la
confiscació de la Corona de Mallorca el 1343.
Ens trobem davant d’un cas en què els exemples esmentats permeten suposar
que el text ha sofert afegits i omissions, de manera que la narració subratlla la
relació entre senyor i vassall, talment com si hi hagués una narració interna dins la
narració global. Es tracta novament d’una situació de trencament dels pactes
feudals entre senyor i vassall. El trencament fou comès pel vassall i, per
consegüent, deixà el rei En Jaume I sorprenentment content. Però, aquest
231 BUB, ms. 1, fol. 143r-143v.
108
exemple és diferent dels altres que hem vist fins ara, ja que la narració també
conté un judici públic.
Després d’assabentar-se de la invasió d’al-Azrac a les terres valencianes, el rei

rebé una altra notícia. Per mitjà d’un missatger li arribà una carta de la reina
Violant d’Hongria on li deia que al-Azrac havia atacat un altre castell en les terres
reials. Fixem-nos en la reacció del rei En Jaume I:
E entrà e donà’ns .I. carta sua en la qual se contenia que Alaçrac

que·ns havia emblat lo castell de Penàglia. E d’aquesta cosa fom
durament somoguts, que així con se degren penedir del mal que
havien feit per la nostra venguda e que ara·ns en fassen més de tan
bon loch e de tan honrat com era Penàglia, fom-ne molt trebaylat
entre nós. E d’una part nos pesava per la honta que feyta nos havia e d’altra
part nos plaÿa car nos daven raó e manera que·ns en poguéssem venjar. E anch
la nuyt no poguem dormir, ans suàvem tan bé com si fóssem en .I.
bayn.232
Una vegada més, el comportament del vassall donà peu a la reacció del rei En
Jaume I. Malgrat que li havien fet una ofensa (“honta”), el rei s’hi complaïa
perquè el fet li permetia de venjar-se. En un primer moment, la frase sorprèn
perquè les relacions de vassallatge no preveien que els senyors esperessin dels
vassalls cap acció adversa. D’altra banda, segons la reconstrucció proposada de la
relació entre Pere el Cerimoniós i Jaume III de Mallorca, la frase –d’acord amb el
context de la confiscació de la Corona de Mallorca el 1343– presenta un nivell
simbòlic considerable:
E ara per onta de nós estan en la nostra terra ells àjan presada tan
poch la nostra amor e la nostra seyoria pesa’ns molt. E del nostre
pesar devets vós haver part, que així com hauríets part del nostre bé
així devets haver part del nostre dan e de la nostra onta. Per què us
prech e us man, per la senyoria que jo he sobre vós, que us pes e que
m’o aydets a venjar, car nostre cor és que·ls ho carvenam. E sembla
obra de nostre Seyor, car vol que·l seu sacrifici sia per tot lo Regne de
València e guarda a mi que jo no·ls trench les covinences que he ab
232 BUB, ms. 1, fol. 144r.
109
ells que pus ell me donen raó que vinga sobre éls jo retenén d’éls en
ma terra e no gitan-los de lurs alberchs ni faén-los mal perquè no
poguessen viure richament ab nós e ab nostre liynatge. Sapiats que ab
la voluntat de Déu que·ls ho carvendrem règeu e fort. E sobre açò
encara que·m tolguen ma terra ni aquela en què jo·ls havia poblats, he
gran raó n’é jo de poblar-la de christians. E dir-vos-em ço que nós hi
havem pensat retenén vostre conseyl totavia si meylor és que·l nostre.
Nós havem així pensat: que hajam tro a .CCCC. cavallers de què
establescam los castells que nós tenim a Xàtiva e·ls altres e quan los
haurem establits que digam aquesta festa d’Aparici denant venrà que
deu ésser d’aquí a .I. mes denant tots públicament en la església de
Sancta Maria mostran primerament los torts e les injúries que éls nos
han feytes que jo vuyl tornar la terra e poblar de christians. E qual los
hòmens del regne nostre e de les altres terres sabran e hoiran que nós
havem aquest bon propòsit en servir a Déu e de la gent que y venrà
que no·ns cal cridar ost ne cavalcada més n’aurem que si faýem cridar
ost ne cavalcada de la nostra gent e de la altra. Però retenem açò: que
aquels que no són venguts contra mi ni m’an mos castells forçats que
no hagem negun mal per mi ni per los meus, mas que·ls do hom .I.
dia covinent que s’appareylen d’exir del Regne de València ab ses
moylers e lurs fiyls e ab lur roba quanta levar en poran e que sien
guiats de mi tro que sien e·l Regne de Múrcia, que pus éls sien e·l
Regne de Múrcia éls se sabran donar cap tro en Granada o d’aquí
enlà.233
Dues paraules que apareixen en la narració, “senyoria” i “públicament”, demanen

una explicació. La paraula “senyoria” reforça el pacte feudal entre el rei En Jaume
I i els seus vassalls. Ens remet a les remembrances que el rei En Jaume I fa de les
obligacions que tenien els seus vassalls. Per tant, davant l’atac d’al-Azrac, els
vassalls havien d’ajudar el rei perquè recobrés l’honra que li havia llevat el
comportament d’un vassall.
Situat, doncs, en el moment de la seva composició, el text del manuscrit de

Poblet reflecteix la tensió existent en les relacions entre senyors i vassalls, fins al
punt que el senyor, que és sempre el qui pateix la “honta”, té el dret i el deure de
jutjar el seu vassall. Arran de l’episodi de Don Pero Ahones, la narració presenta
el trencament dels pactes per part dels vassalls i a continuació l’actuació del rei
En Jaume I com a senyor feudal que els jutja. Així, en demanar l’objecte que
contenia la vida del rei En Jaume I, Pere el Cerimoniós pretenia transportar el seu
problema al passat per tal de trobar-hi una solució per al seu present. En aquest
233 BUB, ms. 1, fols. 144v-145r.
110
cas, la trobà en el comportament que el rei En Jaume I havia tingut davant dels
mateixos problemes.
La paraula “senyoria” també és rellevant en la producció literària promoguda per

Pere el Cerimoniós. En la narració de la CSJP,234 patrocinada pel rei, aquesta
paraula no solament forma part del món feudal, sinó també apareix en el context
dels primers pobladors del territori d’Espanya. En aquest cas, hi ha un trasllat
d’una realitat contemporània a un passat remot.
A les pàgines de la CSJP queda clar la utilització de l’acte de senyorejar: una

prerrogativa dels senyors feudals que remetia al passat, la qual cosa demostrava
que el poder era un privilegi que tenia el senyor. Sabem que l’època de Pere el
Cerimoniós fou un període de decadència política, per tal com el poder del rei
cada vegada era més contestat pel poder creixent que tenien els vassalls. Per
exemple, al final del regnat de Pere el Cerimoniós, el control polític, almenys al
Principat de Catalunya, es trobava en mans de les Corts i la Diputació.235
En aquest sentit, el passat és considerat una rèplica del temps contemporani. Els
anacronismes que percebem en la narració serveixen per a identificar les tensions
i les preocupacions del present en què el text fou compost i produït.236 D’aquesta
manera, traslladar la paraula “senyoriar” del present al passat representa cercar en
el passat una solució que havia d’ésser utilitzada en el present. Podríem dir que
hom s’esforçava a mantenir una tradició que començava a ésser transgredida:
Segunt que havemos leydo en muytos libros, el primero hombre que

se pobló en España havia nombre Tubal, del qual yxió la generación
de los ybers, assí como aquesto dizen Ysidoro et Jeronimo. Et fueron
nombrados por el nombre de Tubal, cetubals. Et después, por una
estrella que ha nombre Esperus, ques pone cerca el sol et la ora es
tarde, fue metido nombre a la tierra Speria. Et aquestos cetubals se
poblaron en la ribera d’Ebro. Et por la dita población lexaron el
234 Crónica de San Juan de la Peña (Versión aragonesa). Edición crítica de Carmen Orcástegui Gros.
Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1985.
235 D’ABADAL, Ramon. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència..., op. cit., pp. 257-258.
236 SPIEGEL, Gabrielle M. Romancing the Past..., op. cit., pp. 105-106.
111
nombre de Tubal et prendieron el nombre del dito rio, el qual dizen
Ebro, et avieron nombre celtíberos; et yes dita Celtiberia la tierra que
yes entre los montes Pyreneos et el rio d’Ebro. Et depués de aquesta
nación, vino Ercules por senyoriar España et aqui huvo batalla con un
grant princep que havía nombre Girión, el qual sennyoriava tres regnos
que oy son nombrados Gallicia, Lusitania et Betica. Et a Gallicia puso
nombre por tal como la pobló de las gentes que aduzía de Gallacia.
Et por el rio que ha nombre Ana, clama el otro regno Lusytana. Et
por el poblo que aduxo de Cicia por cultivar la tierra et por el rio que
ha nombre Beti nombra el otro regno Betica, et la maior ciudad
d’aquella provincia Yspalis, la qual hoy a nombre Sivilia.237
Imatge 5
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/12937401998072638532624/ima0008.htm
Crónica de San Juan de la Peña

ms. 2078 de la BNE, fol. 1r
237 Crónica de San Juan de la Peña..., op. cit., p. 6.
112
A la narració de la CSJP l’expressió “senyoriar” és utilitzada sempre en connexió
amb el personatge que està en el poder. Així doncs, representa el poder del
senyor del moment, el qui té el senyoriu del lloc. És molt probable que la CSJP
hagi estat composta entorn de l’any 1342,238 és a dir, abans del manuscrit de
Poblet, i representa una de les composicions historiogràfiques més conegudes
d’aquell període.
La segona paraula que convé d’explicar és “públicament”. En el fragment que

estudiem es relaciona amb el judici que el rei En Jaume I desitjava fer contra al-
Azrac pel seu acte de fellonia. Al-Azrac havia d’ésser jutjat públicament davant
d’un tribunal, tal com ho fou Jaume III de Mallorca. La intenció de Pere el
Cerimoniós era fer que tothom conegués el greuge que Jaume III de Mallorca
havia contra la senyoria del rei i, d’aquesta manera, volia que tothom
comprengués que calia actuar amb duresa davant el comportament d’un vassall
felló.
I.4.2. El testament del rei En Jaume I i el testament del ms. 1 de la BUB
En el cas del Conqueridor, l’establiment dels testaments depengué sempre del

naixement dels seus hereus. Així doncs, deixem de banda per uns moments el
manuscrit de Poblet i analitzem l’últim testament legítim del rei En Jaume I.
En aquest document, datat el 26 d’agost del 1272 a Alzira –del qual només tenim
una còpia del 29 del maig del 1349 composta durant el regnat de Pere el
Cerimoniós–, Jaume el Conqueridor dividia els territoris de la Corona d’Aragó
entre els seus fills Pere i Jaume, de la manera següent:
238ORCÁSTEGUI GROS, Carmen. Presentación. Dins: Crónica de San Juan de la Peña..., op. cit.,
pp. 3-5 (p. 3).
113
Post hec, autem, karissimum filium nostrum instituimus
primogenitum, Infantem Petrum, heredem nostrum post dies nostros
in Regno Aragonum, et in Regno Valencie, et in Ripicurçia, et in
Palars et Valle de Aran, et in Comitatu Barchinone, et in dominatione
quam habemus in Comitatu Urgelli, et in aliis locis et terris Catalonie,
et in omnibus feudis que in predictis regnis, terris et locis pro nobis a
quocumque et quibuscumque tenentur et teneri debent, et in pleno
dominio et omnibus iuribus et pertinenciis suis et omnibus omnino et
singulis ad dicta regna et Comitatum Barchinone ac terras et loca
predicta vel ad nos ex ipsis et quolibet eorum contra quascumque
personas et in quibuscumque locis et terris valentibus et debentibus
pertinere, exceptis tantum comitatibus et locis aliis a nobis datis
karissimo filio nostro Infanti Jacobo, fratri suo. Item, preffatum
Infantem Jacobum, filium nostrum, instituimus heredem nostrum
similiter post dies nostros in Regno Maioricarum et in insulis
Minoricarum et Evisse, et in Comitatibus Rossilionis, Ceritanie et
Confluentis, et in omnibus feudis que Comes Fuxiensis et Comes
Impuriarum et alii etiam ibi tenent et tenere debent pro nobis, et in
Cauquilibero et Montepesulano et toto dominio suo et castris
eiusdem et in pleno dominio et omnibus iuribus et pertinentiis suis, et
in iure et dominio que habemus et habere debemus in Vicecomitatu
de Karlades. Qui filii nostri proximo prenominati predicta omnia eis
legata habeant iure institucionis, prout in instrumentis particionis seu
hereditamendi que fecimus inter ipsos plenius et lacius continetur.239
Aquestes paraules representen la darrera voluntat del rei En Jaume I que dividí la
seva corona entre els seus dos fills, Pere el Gran i Jaume II de Mallorca. El rei féu
la repartició següent: per al fill Pere, el primogènit, quedarien els regnes d’Aragó i
València, les localitats de Ribagorça i Pallars, la Vall d’Aran i els comtats d’Urgell i
de Barcelona; i per al fill Jaume el Regne de Mallorca, juntament amb les illes de
Menorca i Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya, els feus dels comtes de
Foix i Empúries i les terres de Montpeller. Hem d’esmentar també un altre detall:
el rei no solament dividí les seves possessions entre els dos fills, sinó que ho féu
de manera que cadascun tingués la seva part independentment de la de l’altre.
Així, Pere no podia intervenir en les terres de Jaume, de la mateixa manera que
Jaume no podia immiscir-se en les del seu germà.
239 L’últim testament de Jaume I (Montpeller, 26 d’agost de 1272). Edició facsímil del pergamí
conservat a l’Arxiu del Regne de Mallorca amb signatura ARM, Pergamins reials, Jaume I, 16.
Direcció i estudi històric de Ricard Urgell Hernández. Transcripció del text llatí d’Antoni Mut
Calafell. Versions catalana i castellana d’Alexandre Font Jaume. Palma de Mallorca: Parlament
de les Illes Balears, 2009, pp. 137-139.
114
El text del ms. 1 de la BUB també recull les últimes voluntats del rei En Jaume I.
A la narració trobem la informació que el rei es trobava a Alzira i la seva malaltia
s’havia agreujat. Convocà, doncs, el seu fill Pere perquè es reunís amb ell. Pere
arribà, saludà el pare i li féu una reverència. Els dos comentaren alguns
assumptes, principalment sobre els regnes i els problemes que tenien. L’endemà,
com de costum, el rei assistí a la missa juntament amb el seu fill. Després, en
presència del fill, dels rics-homes, dels cavallers, dels ciutadans i d’altres
personatges, és a dir, en un acte públic, el rei expressà les seves últimes voluntats.
Primer, reconegué que la voluntat divina l’havia ajudat a conquerir i organitzar els
seus regnes. D’aquesta manera, incità el seu fill a seguir el seu exemple. Segon,
recordà la divisió dels seus regnes, realitzada anys enrere, i digué que no hauria
d’haver disputes entre els dos germans, ja que cadascun heretava una part. A més,
l’infant Jaume hauria d’amar i obeir el seu germà en el que calgués, remarcant la
convinença fraternal que hi havia d’haver entre tots dos. El mateix dia, confià el
fill Pere als representants eclesiàstics més propers a la cort, el bisbe d’Osca, el
sagristà de Lleida i l’ardiaca d’Urgell. D’aquesta manera mantenia el lligam que
sempre hi havia hagut amb els representants de l’Església. A més, demanà que
Pere continués l’enfortiment dels territoris, expulsant els musulmans del Regne
de València.240 Després d’aquestes decisions, el text del ms. 1 de la BUB presenta
una decisió del rei que tindria conseqüències per als pròxims anys:
E totes estes paraules dites, l’infant damunt dit, així com fiyl
hobedient a pare, reebe los nostres manaments dessús dits ells prechs,
així com a bons e a vertaders, e promès nos complir tot açò damunt
dit. E abans que ell de nos se partís, en presència d’el e de tots aquells
qui a les paraules dessús dites eren estats en honor de Déu e de la sua
beneyta mare, que a nos en aquest segle molt d’onrament e d’ajuda
nos havia feit, e en remissió dels nostres peccats, e en presencia de tots los
richs homens e dels cauallers e dells ciutadans renunciam en poder del dit fiyl
nostre, l’infant En Pere, lo qual hereter lexam a tots nostres regnes e a tota nostra
terra. E vestimos l’abit de Cistell ens faem monge d’aquell orde. El dit
fiyl nostre, per complir lo manament que nos li haviem feit pres
240 BUB, ms. 1, fols. 199v-200v.
115
comiat de nos e tots los richs homens ells cauallers ab grans plors e
ab grans lagremes e tornasen en Xàtiva per establir la frontera.241
El testament del rei En Jaume I també ha estat tema de representacions

iconogràfiques. En podem veure un exemple en la pintura d’Ignasi Pinazo
Carmalench, del 1881, avui al Museu del Prado (imatge 6). Al centre de la imatge
és el fill Pere, agenollat davant el seu pare. Als costats estan els representants del
regne, els nobles, els cavallers i els homes d’Església. Hi ha, doncs, una relació
entre el text que estudiem, compost el segle XIV, i aquesta imatge del segle XIX.
Tant el text com la imatge reprodueixen la presència de Pere el Gran davant del
rei En Jaume I a l’hora de la seva mort.
Imatge 6
https://www.museodelprado.es/coleccion/galeria-on-line/galeria-on-
line/zoom/1/obra/ultimos-momentos-del-rey-d-jaime-el-conquistador-en-el-acto-de-entregar-
su-espada-a-su-hijo-d-pedr/oimg/0/
Testament de Jaume I. El rei En Jaume I i el seu fill l’infant Pere
Oli sobre tela. 1881. Ignasi Pinazo Carmalench. Museo del Prado
La tradició que presenta la transferència dels regnes del rei En Jaume I al seu fill Pere, el futur
Pere el Gran, es manifestà també en l’art, com podem veure en l’oli sobre tela de Ignasi Pinazo.
A l’escena podem veure el moment de la mort del rei En Jaume I, que porta una espasa a les
mans i sembla voler lliurar-la al seu fill Pere, agenollat davant el pare
241 BUB, ms. 1, fols. 200v-201r.
116
Per tant, la imatge és una referència historicista al gust del segle XIX de la
descripció continguda en el manuscrit de Poblet. A la mort del rei En Jaume I, un
moment en què el seu testament ja estava establert, es veu només la presència del
seu fill Pere, una informació que continuà des de mitjans del segle XIV fins al
final del segle XIX.
La diferència més notable entre els dos testaments presentats és que l’infant Pere
seria l’únic hereu de tots els regnes del Conqueridor. L’infant Jaume, que més
endavant seria Jaume II de Mallorca, fou jurat com a hereu del Regne de Mallorca
el 1256 i des d’agost del 1257 rebé una autorització del seu pare, Jaume I, el qual
li establí com a procurador d’aquest regne. Aquest fet tingué lloc en un moment
en què el procés de repoblació de Mallorca encara no s’havia acabat. Hi havia
també altres qüestions que exigien la presència d’un responsable a l’illa, com ara
l’administració de la justícia i els assumptes relatius a l’administració de l’illa.242
Però, no és gens clar per quin motiu l’infant Jaume no és esmentat a la narració
del ms. 1 de la BUB durant els últims moments de la vida del seu pare; l’última
vegada que l’infant hi apareix cal datar-la entre maig i juny del 1275.243
Analitzem, doncs, el context de producció del manuscrit de Poblet: el testament

del rei En Jaume I és una còpia, preparada l’any 1349, quan regnava Pere el
Cerimoniós. El manuscrit de Poblet és de la mateixa època en què es produí la
confiscació de la Corona de Mallorca, és a dir, l’any 1343. Podem conjecturar,
doncs, que la frase “renunciam en poder del dit fiyl nostre, l’infant En Pere, lo
qual hereter lexam a tots nostres regnes e a tota nostra terra”, 244 resulta
contradictòria en comparació amb el document que determina el testament
legítim del rei En Jaume I. En canvi, té sentit si la llegim a partir del context de la
confiscació de la Corona de Mallorca el 1343. En aquest sentit, aquesta frase
confirmaria tota la política de confiscació dels territoris de la Corona de Mallorca
242 BENNÀSSER, Pau Cateura. Jaume I: conquesta i organització del regne de Mallorca. Dins:
El rei Jaume I: fets, actes i paraules. COLÓN DOMÈNECH, Germà i MARTÍNEZ ROMERO,
Tomàs (eds.). Castelló: Fundació Germà Colón Domènech; Barcelona: Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, 2008, pp. 33-51.
243 BUB, ms. 1, fols. 196v-197r.
244 BUB, ms. 1, fol. 201r.
117
realitzada pels reis de la Corona d’Aragó, des de Pere el Gran fins a Pere el
Cerimoniós. A més, els casos analitzats anteriorment, pel que fa a la relació entre
senyor i vassall a la narració del ms. 1 de la BUB (apartats I.1.4.1, I.4.1.2, I.4.1.3,
I.4.1.4 i I.4.1.5), complementen aquesta informació present al testament del rei
En Jaume I de la narració del ms. 1 de la BUB.
Així doncs, la frase esmentada a dalt confirma que les actuacions dels reis
mallorquins com a vassalls dels reis d’Aragó no eren legitimades i, per
consegüent, els mateixos eren identificats com a vassalls il·legítims davant d’un
poder legitimat, en l’enteniment del Cerimoniós, pel conqueridor de Mallorca.
El text del ms. 1 de la BUB assenyala que el punt central en la tensió entre
senyors i vassalls es troba en l’incompliment dels pactes feudals i en el fet dels
vassalls no respectaren les relacions envers els senyors. Per tant, Pere el
Cerimoniós, quan demanà la inclusió d’aquesta frase en un document tan
important com el testament del rei En Jaume I al ms. 1 de la BUB, tenia la
intenció de modificar aquell fet dels avantpassats de la seva dinastia pel qual
crearen la Corona de Mallorca. Relacionada amb la confiscació de Mallorca per
Pere el Cerimoniós, la frase esmentada serviria per a destacar la manca de fidelitat
en el vassallatge, és a dir, la frevolesa dels seu temps. Segons el text del manuscrit
de Poblet, Pere el Gran havia d’ésser el rei de tots els regnes i de tota la terra, raó
per la qual Jaume II de Mallorca i tots els seus successors havien d’ésser els seus
vassalls.
No és cap casualitat que a la seva Crònica Pere el Cerimoniós faci referència a

aquesta política, segons la qual el rei de Mallorca i els seus successors hauríen
d’ésser “vassall e hom propri e llige de rei d’Aragó qui lladoncs era e per temps seria, e que
tengués lo dit reialme, comdats e terres en feu per lo dit rei d’Aragó, e que li fos tengut de
totes coses que vassall és tengut a senyor de fer.”245 Aquesta era la lectura de Pere
el Cerimoniós sobre el sentit dels acords establerts entre Pere el Gran i Jaume II
de Mallorca, els fills del rei En Jaume I. En comparació amb els documents
118
esmentats, no hi trobem cap referència a la renúncia del rei En Jaume I en favor
del seu fill Pere, la qual cosa confirma la hipòtesi del significat històric del
manuscrit de Poblet amb referència a la confiscació de la Corona de Mallorca el
1343.
Cal observar també que la informació segons la qual Pere el Gran era l’hereu únic
del rei En Jaume I es troba en tota la tradició textual del LdF. Hem de tenir
present que el ms. 1 de la BUB és el primer manuscrit de la tradició textual que
porta aquesta informació i que fou un objecte privat de Pere el Cerimoniós, com
ho confirmà l’any 1344 en la seva Crònica, com hem esmentat al començament
d’aquest capítol. El fet que aquesta informació aparegui també en els altres
manuscrits de la tradició textual s’explica per una contaminació, la qual començà
durant el regnat del Cerimoniós.
En compondre les seves obres, els medievals sovint no esguardaven el passat des
d’una perspectiva crítica, sinó que el transformaven en un lloc on podien trobar
el que necessitaven per a resoldre els problemes contemporanis. En l’acte
d’escriure, doncs, recreaven el passat d’acord amb la imatge del present i
l’utilitzaven en contextos contemporanis.246 Segons aquesta perspectiva, els textos
de qualsevol tradició textual poden presentar diversos nivells d’intervenció, i les
paraules de l’auctor original poden estar al costat d’intervencions de patrocinadors
i d’actores posteriors. Per tant, tot i que la narració del ms. 1 de la BUB contingui
“menuderias” o “notas de intimidad” o “la naturalidad de lo cotidiano y la
personalidad humana de su autor”,247 les intervencions posteriors han fet que
aquest objecte esdevingués una “miscel·lània contextual” a causa dels diversos
nivells d’intervenció. Per consegüent, no podem llegir el ms. 1 de la BUB com si
fos una obra exclusiva del rei En Jaume I. En aquest sentit, el manuscrit de
Poblet, compost sota el patrocini de Pere el Cerimoniós, és un objecte que ha
sofert una intencional intervenció textual. La manipulació que hi percebem –és a
246 SPIEGEL, Gabrielle M. Political Utility in Medieval Historiography..., op. cit., pp. 314-325.
247 RIQUER, Martí de. Introducción. Dins: Libre dels feyts del rey en Jacme..., op. cit., pp. 11-13.
119
dir, la no existència de la Corona de Mallorca– fou transmesa a tota la tradició
textual que resultà contaminada.
Hi ha una altra consideració a fer que reforça el significat històric del ms. 1 de la
BUB relacionat a la confiscació de la Corona de Mallorca el 1343. La còpia del
testament del rei En Jaume I és del 1349 i el ms. 64 de la BUB, el manuscrit més
antic de la versió llatina del LdF (LG), no conté els darrers folis, els quals haurien
de contenir el testament del Conqueridor.
Antoni M. Badia i Margarit comparà les versions catalana i llatina del LdF i
subratllà que no hi ha correspondència entre les versions a causa de la
“independència amb què hom ha redactat tots dos textos”. 248 Badia i Margarit
exemplificà aquesta independència quan comparà els fragments de l’últim capítol
–el que narra la cerimònia en què el rei En Jaume I lliurà el seu regne i les seves
terres a l’infant Pere–, tant a la versió catalana com a la versió llatina. Aquesta
diferència entre les versions es fa més clara si considerem que al LG –considerat
una “interpretació marsiliana del text català”249– no hi consta l’última part del
text, la qual, a la narració del ms. 1 de la BUB, elimina textualment l’existència de
la Corona de Mallorca. Per tant, el document literari més antic del testament del
rei En Jaume I és el manuscrit de Poblet, que és del regnat de Pere el Cerimoniós
i el testament que forma part de la narració del ms. 1 de la BUB té el seu
significat històric relacionat amb la política de Pere el Cerimoniós de confiscació
de les terres de la Corona de Mallorca.
248 “Quan la versió llatina i el text català han estat concebuts per separat i expressen els
continguts respectius amb independència, no solament no hi ha corresponència, sinó que seria
violent d’imaginar-la-hi. Entre els abundosos passatges amb els quals podríem exemplificar
aquesta situació textual, escullo el de l’acabament de la Crònica; no crec que n’hi hagi de justificar
l’absència de paral·lelisme. (...) ara, en aquest darrer capítol de la Crònica, text llatí i text català són
tan independents –i tan prolixos–, que em veig obligat a llevar-ne algun fragment, sobretot tenint
en compte que el meu propòsit ací és de subratllar la independència amb què hom ha redactat tots dos
textos, i aquesta ja restarà prou evident amb els passatges que insereixo.” BADIA I MARGARIT,
Antoni. M. Punts de confluència entre la versió llatina i la versió catalana de la “Crònica” de
Jaume I. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes 21 (1990) (=Miscel·lània Joan Bastardas 4), pp.
15-24 (p. 21).
249 Ibid, pp. 15-24.
120
Amb el temps, la política de Pere el Gran envers el seu germà fou d’impedir-li
qualsevol aliança política amb altres reis. El resultat fou la signatura del TIP el
1279 que equivalia a una cassació del testament del rei En Jaume I.
Posteriorment, Jaume II de Mallorca trencà els pactes amb el seu germà, i aquest
preparà la invasió a l’illa, duta a terme pel seu fill, Alfons el Liberal, que terminà
amb la signatura d’un altre tractat conegut com a TAg, on s’estipulava que la
Corona de Mallorca havia de retornar a Jaume II. Però, aquest retorn implicava
que el rei de Mallorca reconeixia el pacte de vassallatge amb el rei d’Aragó.250
Per tant, fou amb la intenció que aquest passat tornés al present que Pere el
Cerimoniós intervingué perquè el ms. 1 de la BUB fos un objecte on constés
l’eliminació textual de la Corona de Mallorca al costat de la seva política
d’eliminació militar del territori.
En aquest sentit, Pere el Cerimoniós desitjava apropar-se a la memòria del seu

tresavi i transportar-la al seu present problemàtic, produint en el ms. 1 de la BUB
l’“alteració” que descobrim quan comparem les informacions del testament del
Conqueridor i del testament en el manuscrit de Poblet. Amb aquesta “prova”,
pretenia legitimar tota la seva política contra Jaume III de Mallorca –no solament
la seva, sinó també la política dels antecessors reis d’Aragó contra els reis de
Mallorca–.
250 ENSENYAT PUJOL, Gabriel. La reintegració de la Corona de Mallorca..., op. cit., pp. 90-92.
121
Capítol II
Ometre una guerra i recordar la conquesta de Múrcia (1380)

(ms. 1734 de la BC)
Mandato serenissimi domini Petri, Dei gratia regis Aragonum,

Valencie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comitisque Barchinone
Rossillionis et Ceritanie, cuius ingenio gratia Dei preeunte Petrus, rex
Castelle crudelissimus, a regno ipisius durante guerra inter ipsos reges,
fuit debustatus et regressus manu illustris Henrrici, postea Castelle
regis intra Castellam, fuit gladio laceratus.
Iohannes de Barbastre. BC, ms. 1734, fol. 173v.
Al 1380, Joan de Barbastre preparà la còpia del text conegut dins la tradició
textual del LdF com a manuscrit d’Aiamans, el ms. 1734 de la BC, el més antic
que conserva la versió canònica o oficial del LdF.251 Aquest còdex fou compost a
Barcelona, el patrocinador de la còpia fou el rei Pere el Cerimoniós i l’actor fou
Joan de Barbastre. El seu colofó fa un comentari sobre un dels esdeveniments
més coneguts del regnat de Pere el Cerimoniós descrit a la CPC: la Guerra dels
dos Peres (1356-1369).252 Per tant, per tal de trobar el significat històric d’aquest
manuscrit, hem de tenir en compte el seu context de composició, a més
d’analitzar la referència contextual afegida al seu colofó.
Aquest objecte presenta característiques peculiars en comparació amb els altres

objectes de la tradició textual. La lletra és una gòtica semicursiva cancelleresca del
final del segle XIV. El manuscrit originalment fou compost en pergamí, però a la
segona meitat del segle XVI alguns folis (del 2 al 8, i del 10 al 17) foren substituïts
per folis de paper. El còdex, de mida 320 x 295mm, té 484 capítols distribuïts en
251 FERRANDO, Antoni. El “Llibre dels feits” del rei en Jaume. La versió canònica de la
crònica jaumina. Dins: Llibre dels feits del rei En Jaume..., op. cit., pp. 51-53.
252 Recentment aquest tema ha estat objecte de la tesi doctoral de LAFUENTE GÓMEZ,
Mario. La guerra de los dos Pedros en Aragón (1356-1366). Impacto y transcendencia de un conflicto
bajomedieval. 3 Vols. Tesi Doctoral. Departamento de Historia Medieval, Ciencias y Técnicas
Historiográficas y Estudios Árabes e Islámicos. Universidad de Zaragoza, 2009.
122
173 folis, i el text és disposat en dues columnes. El còdex conté diverses notes
marginals que daten entre el segle XIV i la fi del segle XVII.253 Les caplletres
presenten filigranes on alternen els colors blau i roig, amb l’excepció de la
caplletra del pròleg, el qual comença així: “Aquest és lo començament del pròlech
sobre el libre que féu el rey En Jacme, per la gràcia de Déu rey de Aragó e de
Mallorchs e de València, comte de Barcelona e d’Urgell e senyor de Muntpesler,
de tots los fets e de les gràcies que Nostre Senyor li féu en la sua vida”.254 El
colofó diu el següent: “Mandato serenissimi domini Petri, Dei gratia regis
Aragonum, Valencie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comitisque Barchinone
Rossillionis et Ceritanie, cuius ingenio gratia Dei preeunte Petrus, rex Castelle
crudelissimus, a regno ipisius durante guerra inter ipsos reges, fuit debustatus et
regressus manu illustris Henrrici, postea Castelle regis intra Castellam, fuit gladio
laceratus. Ego, Iohannes de Barbastro, de scribania predicti domini regis
Aragonum, oriundus Caesarauguste Iberi, in Ciuitate Barchinone, anno a
Nativitate Domini·m·ccc·octuagesimo, scripsi”.255
Un document del rei Pere el Cerimoniós conté una informació que considerem
fonamental per aquest capítol, la qual probablement es refereix al ms. 1734 de la
BC:
Nos Don Pedro, por la gracia de Dios, rey d’Aragón, de Valencia, de

Mallorques, de Cerdenya e de Corcega e comte de Barchinona, de
Rossellón e de Cerdanya, reconoscientes que vos fiel de la nuestra
escrivania, Johan de Barbastro, segund de verdad somos informados,
bistraxieses por nos en fer illuminar un transllat que enviemos al rey de
Castiella de la ordinación de la nuestra casa e en fer figurar las letras de los cabos
de officios del dito translat, e en colores e en guarnir el dito translat
dozientos sexanta nueu solidos, nueu dineros barchinoneses; e d’otra
part treballestes en translatar las coronicas del rey Don Jaume por tiempo de más
de mey anyo, el qual translat diemos a la ciudat de Mallorques; por esto
atorgamos dever a vos dito Joan los ditos dozientos sexanta nueu
253 Llibre dels fets del rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. I..., op. cit., p. 10 i
FERRANDO, Antoni. El “Llibre dels feits” del rei en Jaume. La versió canònica de la crònica
jaumina. Dins: Llibre dels feits del rei En Jaume..., op. cit., pp. 30-31.
254 BC, ms. 1734, fol. 1r.
255 BC, ms. 1734, fol. 173v.
123
solidos, nueu dineros barchinonenses. E en remuneración de los
treballs dessuso ditos por tenor de la present, damos vos
graciosament mil e cient solidos barchinoneses. Mandantes con
aquesta misma al regent de present la nuestra scrivania e a cualquiere
otro qui por tiempo será recebidor de los dineros de los nuestros
siellos, que los ditos dozientos sexanta nueu solidos, nueu dineros
barchinoneses por vos bistrahidos ensemble con los ditos mil e cient
solidos barchinoneses que de gracia vos damos, paguen a vos dito
Johan o a qui vos quirredes de los ditos dineros. Recobrando ne en la
paga que vos en será feyta la present com apocha de paga. En
testimonio de las ditas cosas, mandamos la present ésser feyta con
nuestro siello siellada. Dada en Barchinona, a .xxvii. dias de junio, en
el anyo de la natividad de Nuestro Senyor .mccclxxxvi. Rex Petrus.
Dominus rex mandavit mihi Bartholomeo de Avellaneda.256
És probable que el pagament del 27 de juny del 1386 esmentat a dalt es refereix al
trasllat del manuscrit d’Aiamans (“las coronicas del rey Don Jaume”) compost sis
anys abans, el 1380. A més, cal entendre que Pere el Cerimoniós i Joan de
Barbastre foren els únics interessats en la formatació d’aquest còdex, de manera
que foren, respectivament, el patrocinador i l’actor del manuscrit d’Aiamans.
Una frase d’aquest document diu: “e d’otra part treballastes en translatar las
coronicas del rey Don Jaume por tiempo de mas de mey anyo, el qual translat
diemos a la ciudat de Mallorques”. En aquesta frase, Pere el Cerimoniós utilitzà la
paraula translatar (traslladar, transladar, trasladar del llatí translatum), la qual tenia
diversos significats al segle XIV: 1) canviar de lloc; 1) copiar; 3) traduir, fer una
versió a una altra llengua; 4) fer passar algú d’un lloc a l’altre i 5) fer que una
celebració sigui postergada.257 Altra dada que aquest document ofereix es refereix
al temps que trigà Joan de Barbastre a fer aquest trasllat: “mas de mey anyo”.
L’última part de la frase que està en cursiva dóna informacions necessàries perquè
es pugui arribar a una conclusió inicial de la destinació d’aquest objecte: “el qual
translat diemos a la ciudat de Mallorques”.
història de la cultura catalana medieval. Vol. II..., op. cit., pp. 295-296 (document CCCIV).
257 Vegeu “traslladar” en Diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net).
124
Gràcies a aquest document sabem que Joan de Barbastre pertanyia a l’escrivania
reial, on havia realitzat el trasllat de les “coronicas” del rei En Jaume I i la
il·luminació de les OCC. El document esmentat cita un text conegut del regnat de
Pere el Cerimoniós, les OCC, que foren enviades al rei Joan I de Castella i que
Pere el Cerimoniós encomanà a Joan de Barbastre que il·luminés, com consta en
el document següent del 17 del març del 1384:
Nos Petrus etc... In remuneracione laborum per vos fidelem de

scribania nostra Johannem de Barbastre sustentorum in translatando
ordinacionem domus nostre pro rege Castelle, tres mille solidos
barchinonenses vobis tenore presentis ducimus concedendos;
mandantes per hanc eandem fideli consiliario et thesaurario nostro
Petro de Vallo quatenus de pecunia curie nostre que penes ipsum est
vel erit, predictos tres mille solidos vobis dicto Johanni, vel cui
volueritis loco vestri, tribuat et exsolvat, et facta solutione presentem
a vobis recuperet cum apoca de soluto. (...). Datum in villa Tamariti
de Litera, .xviii. die marcii, anno a nativitat Domini .mccclxxxiiii. Rex
Petrus. Dominus rex mandavit mihi Petro de Puteo.258
Els reis s’enviaven sovint documentació d’aquesta mena. Per exemple, l’infant
Joan, fill de Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó entre els anys 1387 i 1396 i conegut
com a Joan el Caçador, demanà al rei de Castella, Joan I, un exemplar de la
GCE.259 Tanmateix, és curiós que Pere el Cerimoniós pagués aquest trasllat a
història de la cultura catalana medieval. Vol. II..., op. cit., p. 273 (document CCLXXX).
259 “Rey caro hermano: nos, el infant don Johan, primogenito d’Aragón, vos enviamos muyto a
saludar, assí como ad aquell que muyto amamos e muyto preciamos e por a quin querriamos que
diesse Dios tanta vida e salut con acrecimiento de honra, quanta vos mismo querriades. Rey caro
hermano, por que sabemos quende hauredes plazer, vos fazemos saber que nos e nuestra muller
e nuestros fillos somos bien sanos a la merce de Dios, e hauríamos muyt grant plazer de saber
vuestra salud e buen stamiento, porque vos rogamos nos ende scrivades, como hauríamos muyt
grant plazer en ello. Otrossí, rey caro hermano, sabet que a vostra cort va el fiel botellero de
nuestra cara filla la infanta dona Johana, Pero de Rius, por algunos aferes suyos, rogamos vos
que por contemplación nuestra aquell querades haver por recomendado en lo que fet haurá en la
dita vuestra cort. Rey caro hermano, rogamos vos que nos embiedes el libro apellado la Gran
Crónica d’Espanya o traslat d’aquell segunt que por otras letras nuestras vos havemos embiado a
rogar. E si algunas cosas, rey caro hermano, vos plazen de part de aqua que nos fagamos, scrivit
nos ende, que nos lo faremos de muy buen coraçon.” ACA, Cancelleria, Reg. 1673, fol. 100.
125
Joan de Barbastre, si ja l’havia encomanat a l’altre copista.260 Amb aquestes
informacions, podem argumentar que les OCC citades al document del trasllat
demanat pel Cerimoniós i també al document del pagament fet a Joan de
Barbastre del 1386 siguin les mateixes citades en el document del 1384 que ja
hem esmentat.
Feta aquesta primera aproximació a l’objecte i analitzades les seves

característiques, cal estudiar tot el que té a veure amb la seva producció: el
context de producció de l’any 1380, la Guerra dels dos Peres esmentada al colofó
del manuscrit i els tractats establerts entre les corones d’Aragó i de Castella.
II.1. El context de producció (1380)
Al voltant del 1380 començà als territoris de la Corona d’Aragó, especialment al

Principat de Catalunya i al Regne de València, l’humanisme, com un moviment
renovador en la cultura literària.261 Durant aquells anys, la cancelleria de
Barcelona produí diverses obres destacables per la diversitat de gèneres
literaris.262 Aquest humanisme no trencà totalment amb el pensament de l’Edat
Mitjana. Com exemple de la seva importància literària a la Corona d’Aragó,
aparegueren obres importants com ara les de Francesc Eiximenis i de Bernat
Metge.263
Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. I...,
op. cit., pp. 337-338 (document CCCLXXVI).
260 Per aquest assumpte, vegeu Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. I..., op.
cit., pp. 317-318 (documents CCCXLIX i CCCL).

261 Vegeu RIQUER, Martí de. L’Humanisme català: 1388-1494. Barcelona: Editorial Barcino,
1934.
262 BUTIÑYÀ JIMÉNEZ, Júlia. Barcelona, Nápoles y Valencia: tres momentos del Humanismo
en la Corona de Aragón. Revista de Filología Románica 19/3 (2002), pp. 91-107.

263 BUTIÑYÀ JIMÉNEZ, Júlia. El Humanismo catalán. eHumanista – Journal of Iberian Studies 7
(2006), pp. 28-36.
126
Cal remarcar que l’humanisme tingué una característica peculiar a la Corona
d’Aragó: la dignificació de la llengua catalana. Els grups que feien part de les
cancelleries es preocuparen d’utilitzar una eina noble aplicada a una nova forma
d’expressió escrita. A més, en les seves composicions els copistes de la cancelleria
de Pere el Cerimoniós intentaren imitar l’estructura del llatí.264 Recordem que en
aquest context històric la cancelleria de Pere el Cerimoniós estava més
desenvolupada que als començaments del seu regnat: diversos sectors socials
feien part de la mateixa, com ara els representants reials, eclesiàstics i nobles, els
quals formaven una xarxa bibliogràfica per mitjà de la qual el rei aconseguia els
seus llibres.265 D’altra banda, el rei de la Corona d’Aragó es feia servir cada
vegada més de la llengua vernacular, no solament en les comunicacions del Casal
Reial, sinó també en les obres de ficció, anunciant, així, la seva consolidació entre
les llengües romàniques.266
No podem oblidar que el procés de traducció d’obres del llatí al català fou
característic d’aquesta època. Segons Rubió i Balaguer, les traduccions foren
preparades amb més intensitat durant els regnats de Pere el Cerimoniós i del seu
fill Joan el Caçador, una activitat que donà lloc al primer classicisme català,
promogut no pas per influència italiana, sinó més aviat francesa.267
En aquesta època la biblioteca de Poblet assumí la funció de conservar les obres

que contenien les gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Durant el seu
regnat, Pere el Cerimoniós tingué la idea que les restes mortals dels reis de la
nissaga reial de Barcelona i els documents que feien referència a llurs fets
gloriosos havien d’estar en el mateix lloc. D’aquesta manera, el rei reuní i
mantingué a Poblet els textos referents als personatges de la seva nissaga amb la
264 BUTIÑYÀ JIMÉNEZ, Júlia. L’Humanisme a la Corona d’Aragó. Dins: La poesia d’Ausiàs
March i el seu temps. València: Institució Alfons el Magnànim, 2010, pp. 41-62.
265 GIMENO BLAY, Francisco M. Escribir, Reinar: La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el
Ceremonioso. Madrid: Abada Editores, 2006, pp. 167-168.

266 Sobre el tema de les llengües vernaculars, vegeu BURKE. Peter. Languages and Communities in
Early Modern Europe. Cambridge: Cambridge University Press, 2004, pp. 61-88 (p. 63).
267 RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. Humanisme i Renaixement. Barcelona: Publicacions de l’Abadia
de Montsserrat, 1990, pp. 29-31.
127
finalitat que fossin valorats i quedessin en la memòria dels seus successors. La
rellevància de la creació d’aquest lloc per a mantenir els llibres reials fou
subratllada per Pere el Cerimoniós en un document en què establí la seva creació
i féu la donació dels seus llibres particulars.268
Dit breument, aquesta reconstrucció és un apropament al context històric de

producció del manuscrit d’Aiamans. Però, per més que aquest sigui el moment de
composició d’aquest manuscrit, cal investigar també la Guerra dels dos Peres, tal
com indica el colofó, per a entendre perquè hi fou esmentada i si les
conseqüències d’aquest esdeveniment tenen alguna relació amb la producció del
ms. 1734 de la BC.
II.2. La Guerra dels dos Peres: el context de referència
La Guerra dels dos Peres s’esdevingué durant el regnat de Pere el Cerimoniós i

fou recordat en un capítol de la seva Crònica:
En aquest sisè capítol és contengut e declarat lo fet de la guerra, la

qual lo rei de Castella iniquament e maliciosa s’esforçà de fer contra
nós rei En Pere dessús dit e nostres sotsmeses. E aquella continuà
nou anys, qui començaren en l’any de nostre senyor Déu mil e
trescents cinquanta-sis, e feniren en l’any de mil e tres-cents seixanta-
cinc que cessà la dita guerra, per gran punició que Déus li tramès, així
com aquell qui havia feta guerra injusta e contra tota raó, car nós en
pau ferma érem ab lo rei N’Anfós, pare del dit rei qui era apellat
Pere.269
268 RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. La institució de la biblioteca reial a Poblet en temps de Pere el
Cerimoniós. Dins: RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. Història i historiografia. Barcelona: Departament
de Cultura de la Generalitat de Catalunya/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987, pp.
411-453.
128
Com hem fet al capítol anterior, la CPC serà la nostra guia mitjançant la qual
reconstruirem el context específic a què es refereix la informació posada al colofó
del manuscrit d’Aiamans. Així, la lectura i l’anàlisi del capítol que comenta la
guerra contra el rei Pere I de Castella permetrà d’esbossar el pensament i la
personalitat del patrocinador del ms. 1734 de la BC.
En el fragment esmentat a dalt hi ha dues paraules que criden l’atenció:

“iniquament” i “maliciosa”, és a dir, injustament i amb malícia. Amb aquestes
dues paraules, Pere el Cerimoniós qualificà la guerra provocada per Pere I, rei de
Castella, al qual dedicà algunes paraules al començament de la CPC:
Per què podem nós dir ab David aquella paraula que és escrita vº
Regum, xviiº: Dominus eripuit me de ore leonis et de mano ursi, com Déu
nos ha delliurat de la mà del rei de Castella, qui era lleó devorant per
sa mala condició e propietat, e per són senyal, com en sa bandera fa
lleó, e de la mà de l’ors, qui és animal immunde e significa persones
envejoses e malicioses que per llur malícia se llevaren contra nós e
nostre regne, dels quals la llarga bondat de Déu delliurà nós e a nostra
Casa.270
Al cap de sis anys de pujar al tron, Pere I de Castella féu la guerra contra el rei
d’Aragó, en què acabà perdent la vida. Pere el Cerimoniós explica com tot
començà en el sisè capítol de la seva Crònica:
E la dita guerra començà en aital manera, ço és, que, per volentat e

llicència nostra, foren armades en la ciutat de Barcelona nou galeres per ofecials
del rei de França, de les quals fo capità per lo dit rei de França mossèn
Francesc de Perellós, lo qual per temps esdevenidor feem vescomte
de Roda. Lo qual capità menà les dites galeres, en nom e així com a
capità del dit rei de França, en les parts de Normandia, contra lo rei
d’Anglaterra. E, passant per les mars de Sibília, lo dit capità pres e
robà alguns genoveses qui eren ab lo dit rei de Castella. E per precs
que el dit rei de Castella feés al dit capità sobre la presó dels dits
270 Ibid., p. 1004.
129
genoveses e robos, no en volc res fer, de què lo dit rei se tenc fort per
prejudicat e pensà’s que el dit capità, qui era de Casa nostra, ho feés ab nostre
consentiment.271
Pere el Cerimoniós havia mantingut relacions polítiques amistoses amb el pare de

Pere I de Castella, el rei Alfons XI, amb qui establí acords de cooperació de
defensa conjunta del litoral a càrrec d’embarcacions castellanes i aragoneses.272
Quan el 1350 el nou rei de Castella pujà al tron, Pere el Cerimoniós ja feia 14
anys que regnava. Com a rei d’Aragó, desitjava presentar l’episodi de la detenció
dels vaixells castellans com un error del rei de Castella, perquè creia que aquesta
acció havia estat motivada pels castellans. A la fi, el rei de Castella envià una carta
al rei aragonès en què trencava l’amistat:
E, otrosí, vuestras galeras andavan por los nuestros puertos,

faziéndonos guerra así com nos la farían enemigos, tomando los
navíos de los nuestros portos que venían carregados de pan e d’otras
mercaderías per a Sibilia e per otros lugares de la frontera por lo qual
fue en periglo toda la frontera por la grande minva de pan que y havia
en esse tiempo e otros mutxos males e danyos e robos e muertes que
recebieron los de la nuestra tierra de los de la vuestra; e todo esto
recebiemos estando nos en grande menester, e, magüer vos
embiamos requerir e afrontar sobre esto con Gil Blasques, nuestro
alcalde, nunca en ello feciestes escarmiento, ante recebiemos nos e los
de la nuestra tierra dende el contrario; e, estando nos en la nuestra
cibdat de Cáleç, que eramos idos allá por veer nuestras vilas e
nuestros castiellos, llegaron nueve galeras vuestras armadas e tomaron
las gentes de las ditxas vuestras galeras mercaderos vezinos de cibdat
de Sivilla, que havia muyt gran tiempo que bevian hi, e tomarenles e
robarenles las mercaderías e otras cosas que fallaron en el dito puerto,
e magüer los embiamos dezir e rogar que lo desfazessen, non lo
quesieron fazer, e enbiáronnos dizir que lo non faríon, que ellos non
tenían d’esto de dar cuenta a otri sinó a vos, e tomaron e robaron en
otros de los nuestros puertos que eren de los nuestros naturales lo
que pudieron tomar, e llevaron lo que podieron d’ello e lo que no
podieron llevar etchárenlo en la mar, vidiéndolo nos per nuestros
ojos. (...). E d’aquí adelant non nos haiades por amigo, que nos
271 Ibid., p. 1124.

272 ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Pere III [IV], 1669r-1669v.
130
queremos tornar a este fetxo assí como devemos e a nuestra honra
pertanesce.273
Implícitament, aquesta carta és una declaració de guerra, ja que el rei castellà

havia trencat l’amistat amb Pere el Cerimoniós després de l’episodi dels vaixells.
Davant aquestes acusacions, el Cerimoniós donà la resposta següent:
E a lo que nos feytes saber del feyto de las galeras que han feyto
danyo en vuestro puertos de mar, e otrosí decides que vos havemos
feytas otras malas obras que no queredes dezir, respondémosvos que
guardades si las havedes a nos vos feytas, que nos nunca vos fezimos
malas obras acordadament ni con entención de ferlas. E si vos
entiendéssedes que los nuestros súbditos las vos haviessen feytas sin
razón, si nos los feziéssedes saber, havríamos hi dado aquell
escarmiento que ferse devía entre reyes que eren amigos e en paç;
porque no és culpa nuestra, mas de vos qui non las nos feziestes
saber por carta o por requisición assín como ferse deve e nos
faziemos a vos. E si vos, rey, quesiéssedes saber las cosas que los
genoveses, nuestros enemigos, han feytas a nuestras gentes en
vuestros puertos, mayor razón havríamos de querellarnos que vos
(...). Porque, rey, pus vos tales obras nos feytes e nos havedes feyto,
sabet que d’aquí adalant non vos hayamos por nuestro amigo,
respondémosvos que vos assimismo no nos hayades por amigo
vuestro.274
Les acusacions fan referència a la detenció d’uns vaixells, un tema habitual en la

política naval de les corones ibèriques.275 Enfront de les acusacions del rei
castellà, Pere el Cerimoniós ordenà als seus infants, barons, nobles i cavallers, a
les ciutats i a les viles, que es preparessin per a la guerra recollint provisions, ja
que “lo rei de Castella s’aparellàs de donar damnatge en los nostres regnes
273 Crònica de Pere el Cerimoniós. Dins: Les Quatre Grans Cròniques..., op. cit., pp. 1125-1126.
274 Ibid., pp. 1127-1128.
275 Vegeu MUTGÉ I VIVES, Josefina. Activitat piràtica entre catalano-aragonesos i castellans a
la mediterrània occidental durant el regnat de Jaume II. Anales de la Universidad de Alicante.

Historia Medieval 11 (1996-1997), pp. 445-456 i HORMIGO, Manuel Becerra. La corona de
Aragón y Granada durante la guerra de los dos Pedros 1356-1366. El corso. Relaciones exteriores
del Reino de Granada: IV del Coloquio de Historia Medieval Andaluza (Coordinado por Cristina Segura
Graíño). Almería: Instituto de Estudios Almerienses, 1988, pp. 307-321.
131
d’Aragó e de València”.276 D’aquesta manera, Pere el Cerimoniós semblava
endevinar les intencions del rei castellà d’envair les seves terres.
Posteriorment, els motius de les acusacions canviaren. El rei castellà acusà els
oficials i la gent de Mallorca d’haver capturat alguns vaixells del domini castellà,
d’haver mort la tripulació i d’haver venut públicament les mercaderies:
Después d’esto, los vuestros oficiales e las vuestras gentes de

Mallorcas tomaron naves del nuestro senyorío, e prisieron e mataron
los homnes que en ellas yvan, e vendieron a fezieron almoneda
públicament de las ditxas naves e de las mercaderías que en ellas yvan
assín como si fuesse de enemigos.277
I Pere el Cerimoniós respongué:
A lo que nos feytes saber d’una nau que fue presa en Mallorcas, rey,
sabet por verdat que, segunt parece por processo feyto por nuestros
oficiales, que el patrón de la dita nau llevava un pleyto delant el
governador nuestro de Mallorcas e escundidamente furtó quatro
mercaderos muyt ricos de Mallorcas en el puerto de la ciudat de
Mallorcas, e fizo vela. E el nuestro governador, sabido esto, embió’l
dezir que mal fazía como se end iva antes que el pleyto fués
desembargado e terminado. E aun fazía peyor, porque se ende llevaba
los ditos marcaderos, por que lo requeria que los li rendesse. E el dito
patrón e los otros qui eran en la dita nau tirándole con sayetas e fuese
ende con la dita nau. E la hora el dito governador, veyendo tan gran
crueldat e sin razón, armó o fizo armar una nau e fuese en pues d’él e
alcançolo, e requerilo que li rendés los ditos mercaderos, e non lo
quiso fer. E sobre esto peleyaron, e el patrón murió en la peleya con
algunas de las companyas e prendieron la nau, e por el crimen que el
dito patró havía feyto e cometido en el nuestro senyorío el juez de
Mallorcas confiscó al fisco nuestro la dita nau con todos los bienes
d’aquell. Del qual feyto, rey, en la dita vuestra carta, no nos embiastes
dizir alguna cosa, por que non vos hi podíamos responder.278
277 Ibid., p. 1129.
278 Ibid., p. 1130.
132
La narració no fa cap referència als enfrontaments entre els dos reis. Cinc mesos
després de les declaracions de guerra, el febrer del 1357, el legat papal i cardenal
Guillaume de la Jugée fou enviat per Inocenci VI perquè parlés separadament
amb els dos reis i intentés resoldre la situació. Això no obstant, el rei castellà
atacà la ciutat de Tarassona, que pertanyia a la Corona d’Aragó. El maig del 1357,
el cardenal Guillaume aconseguí que la ciutat de Tarassona quedés sota la seva
supervisió i que fos establerta la treva d’un any entre els reis.279
Com reconeix Pere el Cerimoniós, les acusacions s’anaren aclarint. La CPC deixa
entreveure que la queixa del rei castellà es relacionava amb les terres del Regne de
Múrcia:
E, com los fets de les qüestions dessús dites qui eren entre nós e el dit
rei de Castella se començaren a declarar e especificar, la part del dit rei
de Castella al·legava que devia ésser conegut sobre la qüestió de la terra que nós
posseïm en Regne de Múrcia, la qual, per sentència arbitral del rei de
Portogal, era ja estada ajutjada al senyor rei En Jacme, avi nostre,
lladoncs com lo dit rei En Jacme féu pau ab lo dit rei de Castella qui
lladoncs era, per la qual pau li restituí la ciutat de Múrcia que tenia e
posseïa per just títol. Los quals llocs qui al dit senyor rei En Jacme
foren ajutjats, són Oriola, Guardamar, Elx e Crivillent e Alacant e la
vall d’El·la e tota l’altra terra qui és ultra Xeixona, vers Castella. E és
cert que la dita qüestió no es devia escoltar, car, en lo tractament de la
pau que fo feta entre lo dit senyor rei En Jacme e el dit rei de Castella,
fo emprès e atorgat, e de fet se complí, ço és, que en Corts generals
de Castella fos aprovada e confermada la dita sentència arbitral dada
per lo rei de Portogal. Emperò lladoncs no s’hi determenà res, ans se
seguí tot lo dit any de la treva, sots lo atorgament qui en fo fet,
romanent la dita ciutat de Tarassona en poder del dit cardenal. E, feta
la dita avinença, fon dada paraula a tots aquells qui eren en sou, pus la
guerra cessava per raó del dit tractament e de la treva qui dada s’hi
era.280
El fragment fa referència al conflicte entre Jaume el Just, rei d’Aragó, i Ferran IV,
rei de Castella, entre els anys de 1296 i 1304, en què la Corona de Castella perdé
279 Ibid., p. 1132.

280 Ibid., pp. 1132-1133.
133
la meitat septentrional del Regne de Múrcia. Seguint les memòries de Pere el
Cerimoniós, sembla que la detenció dels vaixells castellans no fou el motiu
principal de la Guerra dels dos Peres com constaten alguns autors,281 sobretot
perquè el rei castellà afirmà que volia conèixer més detalls sobre les terres
septentrionals del Regne de Múrcia. Així doncs, analitzat des d’aquesta
perspectiva, sembla que la guerra fou motivada pel rei castellà amb la intenció
d’aconseguir un “passadís” cap al Mediterrani.
Ramon Muntaner a la seva obra ens presenta el motiu de l’interès del rei castellà
en aquestes terres:
Com lo senyor rei d’Aragó hac llevat lo Regne de Múrcia al rei En

Ferrando de Castella, fill qui fo del rei don Sanxo, e li hac fet córrer
gran res de tota Castella al senyor infant En Pere e a d’altres, aquells
de Castella veeren que la guerra d’Aragon no els era bona (e
l’especialment don Enric, qui era molt antic i savi), e tractaren pau ab
lo senyor rei d’Aragón. Així que la pau se féu en aquesta manera: que
el fill major del senyor rei d’Aragó, per nom l’infant don Jacme, devia
pendre per muller la filla del rei Don Ferrando tantost con fos d’edat,
e tantost la lliuraren al senyor rei d’Aragó, qui la féu nodrir en Aragó;
e lo senyor rei d’Aragó reté lo Regne de Múrcia al rei don Ferrando,
salvant ço qui era de sa conquesta, que el senyor rei En Jacme, son
avi, havia donat en dot, ab una sua filla, a don Manuel, frare del rei Don
Alfonso de Castella. E puis aquella dona morí sens infants, e la terra
devia tornar al senyor rei d’Aragó; e per la gran amistat que el rei En
Jacme havia ab lo rei don Alfonso, son gendre, e ab l’infant En
Manuel, qui així mateix era estat son gendre, lleixà-ho tenir a don
Manuel. E ara lo senyor rei d’Aragó volc-ho cobrar, e gran raon e dret
que era; e així en aquestes paus recobrà-ho, ço és, Alacant, Elx, Asp,
Petrer, la vall d’Etla e de Noetla, e la Mola, Crivileny, Favanella,
Callosa, Oriola, Guardamar.282
281 MALDONADO Y COCAT, Ramón José. La Rioja en la Guerra Civil entre D. Pedro el
Cruel y D. Enrique de Trastámara (Las batallas de Nájera). Berceo. Revista Riojana de Ciencias
Sociales y Humanidades 10 (1949), pp. 61-82; FERRER I MALLOL, Maria Teresa. La frontera
meridional valenciana durant la guerra amb Castella dita dels Dos Peres. Dins: Pere el Cerimoniós i
la seva època..., op. cit., pp. 245-357; MUÑOZ POMER, María Rosa. Preliminares de la guerra de
los dos Pedros en el reino de Valencia (1356). Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval
1 (1982), pp. 117-134; BISSON, Thomas N. Història de la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana.
Barcelona: Editorial Crítica, 1988, pp. 122-123; VALDEÓN, Julio. Pedro I el Cruel y Enrique de
Trastámara. ¿La primera guerra civil española? Madrid: Santillana Ediciones Generales, S. L., 2002, p.
78.
282 Crònica de Ramon Muntaner. Dins: Les Quatre Grans Cròniques..., op. cit., pp. 886-887.
134
Llegint aquest fragment de la CRM ens assabentem quin era l’interès que la
Corona de Castella tenia per les terres del Regne de Múrcia. La guerra pel Regne
de Múrcia entre Jaume el Just, rei d’Aragó, i Ferran IV, rei de Castella, tingué lloc
entre els anys 1296 i 1304, quan el pretendent al tron castellà, Alfons de la Cerda,
oferí el Regne de Múrcia al rei Jaume II a canvi de la seva ajuda a obtenir el tron
castellà, vacant des del 25 d’abril del 1295 quan morí Sanç IV el Brau. La
campanya, comandada personalment pel rei d’Aragó, durà entre els dies 22 d’abril
i 28 de juny del 1296. El resultat fou el tractat establert entre el rei d’Aragó i Joan
Manuel, en el qual es decidia que les terres llavors sota el domini del rei d’Aragó
serien retornades a Joan Manuel quan aquest complís vint anys. Com a
contrapartida, Joan Manuel reconeixia que el rei Jaume II era el sobirà d’aquest
regne.283
A més, Muntaner retrocedeix i precisa que el territori del Regne de Múrcia fou
conquerit pel rei En Jaume I. Posteriorment, el Conqueridor el donà com a dot a
la seva filla, Constança d’Aragó i Hongria, en ocasió del seu casament amb
Manuel de Castella i Suàbia, un matrimoni que no tingué descendència. Per
aquest motiu, Muntaner aprovà la petició que el rei Jaume el Just havia fet al rei
Ferran IV de Castella perquè li tornés les terres d’Alacant, Elx, Asp, Petrer, vall
d’Etla i de Noetla, la Mola, Crivileny, Favanella, Callosa, Oriola i Guardamar.
Aquesta petició es fonamentava en el passat del llinatge de la Corona d’Aragó, fet
que explica la remembrança que en fa la narració de la CRM.
Tanmateix, no podem oblidar els acords establerts segles enrere entre les corones
d’Aragó i de Castella pel que fa a la disputa del Regne de Múrcia, com ara el TT
(27 de gener del 1151), el TCaz (20 de març del 1179), el TAr (24 de març del
1244) i la conquesta definitiva del regne musulmà de Múrcia realitzada pel rei En
Jaume I l’any 1266.
283 MASIÁ DE ROS, Ángeles. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso. Vol.
I. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1994, pp. 67-69.
135
II.3. Tractats i conquestes del passat
El 27 de gener del 1151, Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella signaren

un tractat en el qual establiren les delimitacions de les futures conquestes en
territoris peninsulars. Aquest tractat fou conegut com a TT.
Aquest tractat, doncs, serví per a establir i aclarir amb el rei de Castella els
territoris que serien conquerits i fixar el repartiment de les futures expansions.284
S’establiren, així doncs, els límits de les futures conquestes dels regnes peninsulars
i, d’acord amb l’avenç de la Reconquesta, el comte de Barcelona podria
incorporar a les seves terres els territoris de València, Dènia i el Regne de Múrcia,
excepte els castells de Lorca i Vera.285
Al cap d’uns anys, els reis de Castella i Aragó signaren a Soria, el 1179, un altre
tractat conegut com el TCaz. En aquest tractat, els reis Alfons el Cast i Alfons
VIII de Castella decidiren que els territoris que encara eren dominats pels
musulmans serien dividits entre els reis de Castella i d’Aragó. El rei de Castella
284D’ABADAL, Ramon. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència..., op. cit., p. 196.
285RECUERO ASTRAY, Manuel. De Támara a Tudején: proyección de Castilla hacia el Sureste
de la Península. Dins: Homenaje el profesor Juan Torres Fontes. Múrcia: Universidad de Múrcia, 1987,
pp. 1381-1385. “Preterea, predictus imperator et prenominatus comes se invicem conveniunt et
faciunt placitum et concordiam de terra Ispanie quam modo sarraceni tenent, ut comes habeat
civitatem Valenciam cum omni terra illa que durat a flumine Xuchari usque ad terminun regni
Tortose; et habeat similiter civitatem Deniam cum omnibus suis pertinentiis et cum omni illo
dominio quod tempore sarracenorum ipsi sarraceni habeant, tali pacto, ut habeat predictas
civitates prelibatus comes per iam dictum imperatorem per tale hominium, quale rex Sancius et
rex Petrus Ildefonso regi, avo predicti imperatoris Ildefonsi, fecerunt pro Pampilona. Item,
predictus imperator donat iam dicto comiti, et modis omnibus concedit civitatem Murciam et
totum regnum eiusdem, excepto castro de Lorcha et castro de Bera, cum omnibus eorum
terminis, tali conveniencia, ut predictus imperator adiuvet prelibatum comitem per bonam
fidem, sine fraude, predictam civitatem Murciam et totum regnum eiusdem adquirere et lucrari,
et adquisitam et lucratam, teneat eam, et habeat predictus comes per prenominatum
imperatorem, eo modo, quod habet per eum civitatem Cesaraugustam et regnum eius. Si, vero,
imperator propter infirmitatem aut iustum et cognitum impedimentum, in quo nullus dolus
interesset, predictum comitem adiuvare non posset, nullum ex hoc imperator paciatur
incomodum, sed de quantocumque comes adquirere poterit, de Murcia et eius regno, ita habeat
per imperatorem, sicut habet Cesaraugustam et regnum eius.” Liber Feudorum Maior.
Reconstituición y edición por Francisco Miquel Rosell. Vol. I. Barcelona: Consejo Superior de
Investigaciones Científicas. Sección de Estudios Medievales de Barcelona, 1945, pp. 39-40.
136
concedí al rei d’Aragó les localitats de València, Xàtiva, Biar i Dènia. D’altra
banda, el rei d’Aragó concedí al rei de Castella “totam terram Yspanie” més enllà
del port de Biar, és a dir, el Regne de Múrcia. A més, fou establert que aquest
tractat valdria per a tots els successors dels reis.286
Al cap de seixanta-cinc anys, el 1244, els personatges foren altres, però el motiu
era el mateix. El rei En Jaume I i l’infant Alfons X el Savi –que encara no havia
estat coronat rei de Castella– signaren el TAr.287
Aquest acord fou signat perquè l’infant Alfons X havia envaït Enguera i
Moguente, llocs que pel TCaz pertanyien a la Corona d’Aragó. Després de les
negociacions inicials per tal de resoldre aquesta situació, fou establert el TAr, en
el qual s’establia que les localitats de Almança, Sarazull i el riu de Cabrivol
286 “In Christi nomine. Hec est conueniencia facta inter illustres Aldefonsum regem Castelle et
Ildefonsum regem Aragonum, comitem Barchinone et marchionem Prouincie, super diuisionem
terre Yspanie. Diuidunt namque inter se terram Yspanie hoc scilicet modo: Laudat siquidem
concedit atque in perpetuum diffinit, per se et suos successores, predictus Aldefonsus rex Castelle
iam dicto Ildefonso regi Aragonum et successoribus suis, ut adquirant sibi, habeant et in perpetuum
possideant libere, solide et absolute, non interueniente aliqua contraria ab uno ad alterum,
Valentiam et totum regnum Valentie, cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis, que
sibi pertinent et pertinere debent. Similiter laudat, concedit atque diffinit eidem et successoribus suis
in perpetuum Exativam, cum omnibus sibi pertinentibus, heremis et populatis; et Biar, cum suis
terminis heremis et populatis, et totam terram heremam et populatam que est a portu qui est
ultra Biar, qui portus dicitur Port de Biar, sicut respicit uersus Eixatiuam et Valentiam; et
Deniam et totum regnum Denie, cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis, sicut
tendit e ducit portus usque ad mare et uadit usque ad Calp. Laudat etiam atque in perpetuum
difinnit per se et suos successores predicto Ildefonso regi Aragonum et suis successoribus omnia castella
et villas, heremas et populatas, cum omnibus pertinenciis suis que sunt et erunt infra predicta
regna et predictos terminos. Similiter predictus Ildefonsus, rex Aragonum, comes Barchinonis et
marchio Prouincie, laudat, concedit atque in perpetuum diffinit per se et suos successores iam dicto
Aldefonso regi Castelle et successoribus suis, ut adquirant sibi et habeant et in perpetuum
possideant libere, solide et absolute, totam terram Yspanie, heremam et populatam, que est ultra
predictum portum qui est ultra Biar, qui portus dicitur Port de Biar, cum omnibus castellis et
uillis, heremis et populatis, et omnibus pertinenciis suis qui sunt et erunt ultra predictum
portum, non interueniente aliqua contraria ab uno ad alterum. Hanc itaque diuisionem,
concessionem atque diffinitionem faciunt inter se et successores suos predicti reges bona fide et sine
omni fraude et dolo, libenti animo et spontanea uoluntate, perpetuo ualituram et duraturam. Et
conueniunt inter se quod neuter alteri de assignata sibi porcione aliquid auferat uel diminuat, nec
alter contra alterum super predictam diuisionem aliquid impedimenti uel maliciose machinetur”.
El text que reproduïm es troba a l’article de GARRIDO I VALLS, Josep-David. Almisrà, un
topònim important del regnat de Jaume I. Estudis de llengua i literatura catalanes 66 (2008)
(=Miscel·lània Joaquim Molas 2), pp. 5-28 (pp. 21-23).
287 Sobre aquest assumpte vegeu DOMÈNECH I LLORENS, Salvador. El Tractat d’Almisrà.
València: Universitat de València, 2008.
137
pertanyien a Alfons X, i els llocs de Castella, Biar, Relleu, Saxona, Polop i Mola
pertanyien al rei En Jaume I.288
Múrcia representà una de les tres grans conquestes del rei En Jaume I (Mallorca,
València i Múrcia). Malgrat que aquesta conquesta s’esdevingué gairebé noranta
anys abans de la Guerra dels dos Peres, representà l’expansió definitiva de la
Corona d’Aragó en aquelles regions.
La conquesta de Múrcia es troba documentada entre els folis 102v i 148r del
manuscrit d’Aiamans. Segons el ms. 1734 de la BC, després de la conquesta de
València, Ramon Folch de Cardona i alguns nobles proposaren al rei que fes una
cavalcada a les terres murcianes:
288 “Super particionem conquiste Hispanie que facta fuit inter illustres Iacobum, regem
Aragonum, Maiorcarum et Valencie, comitem Barchilone et dominum Montispesulani, et
infantem dominum Alfonsum, primogenitum domini Ferdinandi, illustris regis Castelle et Toleti,
Legionis, Gallecie, Cordube et Murcie, factum amicabiliter inter eos, compositum in hunc
modum: Quod rex Iacobus predictus, per se et suos successores, laudat, concedit atque diffinit
predicto infanti domino Alfonso et suis successoribus in perpetuum castrum et uillam de
Alacant cum omnibus suis terminis, et Aguas cum omnibus suis terminis, et Busot cum omnibus
suis terminis, secundum quod terra uadit et exit ad portum de Biar; et castrum et uillam de
Billenam cum omnibus suis terminis et omnia alia que sunt ultra terminum de Biar, sicut uadunt
ad portum de Biar inter terminum de Biar et terminum de Billena et uersum partem Murcie et
Castelle, saluo utrique ipsorum termino suo ab integro; et omnia alia sicut uadunt inter
terminum de Almança et de Bogarra, saluo utrique ipsorum termino suo ab integro; et sicut
uadunt uersum principium serre de la Rua, quod est supra Ayora, prout aquam uertunt de dicta
serra de la Rua est, ubi cadit Cabriol in Xucarum. Similiter, infans dominus Alfonsus,
primogenitus domini Ferdinandi illustris regis Castelle, laudat, concedit atque diffinit, per se et
omnes suos successores, iam dicto Iacobo, rege Aragonum, et suis successoribus in perpetuum
castrum de Caztalla cum omnibus suis terminis, et castrum de Biar cum omnibus suis terminis,
et castrum de Almiçra cum omnibus suis terminis; et omnia que sunt dicta castra de Alacant, de
Auguas et de Busot, saluis omnibus ab integro utrique istorum castrorum suis terminis, ut
superius est expressum; et omnia que sunt infra portum de Biar uersus Xatiuam, Deniam et
uersus aliam terram regni Valencie, et omnia alia sicut uadunt inter terminis superius assignatos
citra, prout aquam uertunt ex parte Valencie; hec tamen diuisio procedit usque in Xucarum, ubi
Cabriol intrat in Xucarum, et a Xucaro usque in mar, prout dictum est super. Cum unusquisque
igitur de parte et portione sibi superius assignata sit contentus plenarie, promittunt bona fide sibi
ad inuicem et sine ulla fraude et enganno quod neuter in predicta porcione sibi assignata nullum
impedimentum uel contrarium faciat uel precipiat, aut consentiat aliquatenus fieri, immo
predicta diuisio habeat et teneat perpetuam firmitatem. Et ut predicta semper robur obtineat
firmitatis, dictus rex et infans fecerunt suorum sigillorum munimine roborari”. El text que
reproduïm es troba a l’article de GARRIDO I VALLS, Josep-David. Almisrà, un topònim
important del regnat de Jaume I..., op. cit., pp. 23-25.
138
E quan fo presa València, venc En Ramon Folch de Cardona e entre
ell sos parents e seus venc bé ab .L. cavallers e dixeren que pus no
havien estat al seti que pregaven nos que volguéssem que faessen una
cavalcada en terres de Múrcia.289
Segons la cronologia del text, aquesta proposta fou feta el 1239. Cinc anys
després, el 1244, el rei En Jaume I i l’infant Alfons, el futur Alfons X el Savi,
signaren el TAr, que establia que les autoritats islàmiques quedaven sota el poder
del rei de Castella, Ferran el Sant, representat pel seu fill.290 Comparant aquestes
dades, constatem que la decisió de la Corona d’Aragó de conquerir el Regne de
Múrcia fou anterior a la signatura del tractat entre els reis d’Aragó i de Castella el
1244.
La conquesta de les terres murcianes pel rei En Jaume I figura en diverses

cròniques catalanes –LdF, el LRP i la CRM– abans de la producció de la CPC.
Tot plegat, estava present a la narració de les QGC. Malgrat que aquesta
conquesta hagi estat reproduïda en totes aquestes obres, hi ha diferències subtils.
En la primera (LdF), el personatge que més es destaca és Jaume el Conqueridor; a
les dues següents (LRP i CRM) és Pere el Gran; i a l’última, la CPC –el nostre
objecte de reconstrucció del context de producció del manuscrit d’Aiamans– no
hi ha cap personatge destacat, sinó tan solament narra la conquesta a partir de la
perspectiva del rei Pere el Cerimoniós.
BC, ms. 1734, fol. 102v.

289
290CARRIÓN GUTIÉRREZ, José Miguel. Conociendo a Alfonso X el Sabio. Murcia: Editora
Regional de Murcia, 1997, pp. 145-150.
139
Imatge 7
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/07033885489647339647857/ima0207.htm
BC, ms. 1734, fol. 102v (detall)

Inici de la narració sobre la conquesta de Múrcia
És possible que Pere el Cerimoniós conegués els diversos tractats establerts entre
les corones d’Aragó i de Castella perquè tingué contacte amb la documentació
referent a aquests assumptes. Cal subratllar que la qüestió de les terres del Regne
de Múrcia –que des de feia molt de temps era present en els litigis entre les
corones d’Aragó i Castella– sortí a la llum un altre cop durant el regnat de Pere el
Cerimoniós.
140
II.4. La continuació de la Guerra dels dos Peres i el seu probable motiu
Els pactes i els tractats establerts entre els reis mai foren oblidats. Al contrari,
sovint foren analitzats, recordats, copiats i representats en altres documents.
Certament, les guerres sovint acabaren amb pactes, però les seves memòries
perduraren. I fou el que succeí en el cas que analitzem.
Enmig de la Guerra dels dos Peres, les dues parts establiren una treva, el maig del
1357, si bé Pere el Cerimoniós afirmà que “la part del dit rei de Castella no es
volia bonament posar en tractament de pau verdadera”. El rei d’Aragó reforçà les
seves fronteres i demanà a l’infant Ferran, marquès de Tortosa, germanastre seu,
que romangués en el Regne d’Aragó per tal que l’ajudés a defensar-lo.291
Mentre el rei d’Aragó contactava amb diferents indrets del seu regne, organitzant
les despeses i els assumptes referents a les treves, el seu germà, l’infant Ferran,
com a procurador general del regne, demanà al rei de Castella, seu senyor, que li
tornés el territori de Jumela. La resposta fou negativa. Davant d’aquesta situació,
l’infant envaí el Regne de Múrcia amb el suport de les hosts del Regne de
València. L’episodi tingué com a conseqüència l’assassinat de l’infant Joan, germà
de l’infant Ferran i de Pere el Cerimoniós.292 Així doncs, és probable que la
invasió de les terres de Múrcia es produís perquè la treva no esmentava aquestes
terres.293 Pere el Cerimoniós ho veia de la manera següent.
E és cert que l’infant Don Ferrando, estant en les partides de Regne

de València així com a procurador nostre, féu requesta al rei de
Castella que li remetés e li tornàs lo lloc de Jumella, situat en frontera
del dit Regne de València e de Castella, vers les parts de Villena; lo
qual lloc era del noble En Pero Maça de Liçana, del qual era lo castell
de Moixent; lo qual lloc de Jumella lo dit rei havia pres durant la dita
292 Ibid., p. 1134.
293 BISSON, Thomas N. Història de la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana..., op. cit., p. 123.
141
treva e no el volc remetre ne donar. Per la qual raó lo dit infant, no
volent soferre tan gran injúria nostra, ab consentiment e volentat
nostra, qui ho havíem a fer per justícia, tramès al lloc apella Otiell,
situat dins Castella, són procurador bastant, qui, per lo poder a ell
donat, desnaturà lo dit infant del vassallatge en què lo dit infant era
tengut al dit rei de Castella. Per la qual raó lo dit infant convocá totes
les hosts de Regne de València e entrà en les parts de Regne de
Múrcia, talant e degastant, e donant damnatge aquell que podia als
sotsmeses del dit rei de Castella. E, no res menys, posà setge al lloc de
Cartagènia. E, estant en lo dit setge, venc-li ardit que el rei de Castella
havia dada mort a l’infant Don Joan, frare seu e germà nostre, fill del
senyor rei N’Anfós, nostre pare, e de la reina dona Elionor, madrasta
nostra e tia del dit rei de Castella; la qual mort li donà, ço és, que,
mogut de ira, lo dit rei ferí ab una xalvina dins són hostal mateix. E
per aquesta raó fon trencada la dita treva e retornà la dita guerra. E el dit
infant En Ferrando tornà-se’n a la ciutat de València ab ses hosts, e
nós haguem a continuar la dita guerra.294
Els esdeveniments configuren una seqüència: sol·licitació del lloc de Jumela; refús
del rei de Castella; invasió de territoris del Regne de Múrcia; assassinat de l’infant
Joan i trencament de la pau. Segons el rei Pere el Cerimoniós, el motiu del
trencament de les treves entre els reis de Castella i d’Aragó fou l’atac del rei Pere
I de Castella a l’infant Joan, germà seu i de l’infant Ferran. A més, en aquesta part
de la narració no hi ha cap comentari de la invasió del Regne de Múrcia realitzada
durant les treves per l’infant Ferran. Així, pensant que la CPC és un document
compost sota el patrocini de Pere el Cerimoniós, podem afirmar que en el
pensament del rei de la Corona d’Aragó la invasió del Regne de Múrcia feta per
l’infant Ferran no suposava res de greu per a la treva que llavors hi havia entre les
dues corones.
Aquest fet confirma que el probable motiu de la Guerra dels dos Peres estava
relacionat amb les disputes per les terres de Múrcia entre les corones d’Aragó i
Castella, ja que Pere I assassinà l’infant Joan com a represàlia per la invasió. Per a
Pere el Cerimoniós, les terres de Múrcia no tenien res a veure amb la guerra;
d’altra banda, Pere I creia que aquest era el motiu principal de tota la disputa
entre les dues corones. Si ens atenem a la narració de la CPC sembla estranya
142
l’afirmació que la detenció dels vaixells castellans era el principal motiu d’aquesta
guerra. A més, l’interès que el rei Pere I tenia per saber què succeïa a les terres de
Múrcia és com a mínim sospitós, si admetem que anteriorment tot l’afer girava
entorn d’un incident marítim.
La guerra persistí. Però, després de l’agost del 1358, els exèrcits es limitaren a fer
avenços i reculades a les fronteres.295 El rei d’Aragó, per tal de reforçar les
fronteres del seu regne, hi establí els seus homes, l’infant Ferran, el comte de
Trastàmara, Don Pedro d’Eixèrica, el comte de Dènia i altres cavallers. Els atacs
del rei de Castella continuaren fins al punt que, el 9 de juny del 1359, intentà una
invasió a la platja de Barcelona amb una batalla que durà tres dies. Al cap d’un
temps, intentaren d’envair Mallorca, però no ho aconseguiren.296
La pau entre els reis es restablí entre els dies 13 i 14 de maig del 1361, i durà fins
el 17 de juny del 1362. Aquesta vegada, el motiu del trencament fou la invasió de
Calatayud per Pere I.297 Hi hagué altres invasions, tot i que la CPC no les esmenti.
Segons Soldevila, Pere el Cerimoniós no les esmentà perquè resultaven
humiliants per a la seva imatge, ja que no pogué defensar-se.298
Aquell mateix any, com que no tenia mitjans per a defensar-se, Pere el
Cerimoniós convocà les Corts Generals a Aragó, que li donaren suport per tal
que continués la guerra contra el rei castellà. El 10 de maig del 1362, el rei rebé la
notícia que el rei Pere I assetjava la ciutat de València. Immediatament, el
Cerimoniós organitzà una operació de defensa de la ciutat i hi anà
personalment.299 Igualment, es desplaçà fins a la vila d’Oriola, que estava en perill
perquè el rei Pere I tenia intencions d’atacar-la. Però, a la fi, el rei castellà no
296 Crònica de Pere el Cerimoniós. Dins: Les Quatre Grans Cròniques..., op. cit., pp. 1134-1136.
297 Ibid., p. 1138.
298 Ibid., pp. 1216-1217.
299 Ibid., p. 1139.
143
aconseguí conquerir la ciutat i Pere el Cerimoniós hi entrà l’11 de desembre del
1364.300
La guerra acabà quan el 6 del febrer de 1365 els exèrcits d’Aragó atacaren
Castella, assetjant les ciutats de Burgos, Toledo i Sevilla. Aquest atac contra les
terres castellanes tingué com a resultat la fugida del rei Pere I cap a les terres de
França, més exactament a Bordeus. El rei de Castella reaccionà demanant als seus
súbdits que anessin a Toledo i que donessin suport a les forces militars.301
El rei d’Aragó recuperà algunes de les terres perdudes, com Calatayud i Terol, les
quals foren reintegrades a la Corona d’Aragó.302 A més, la relació entre les
corones d’Aragó i de Castella afavorí un nou enllaç, el casament entre els fills dels
reis de les dues dinasties, Joan, el futur Joan I de Castella, i Elionor d’Aragó, filla
del Cerimoniós, el qual fou establert abans de la fi de la Guerra dels dos Peres:
Capítols fermats e jurats entrel Senyor rey e la senyora reina de vna

part e lo comte de Trastamara. Lo Senyor Rey e la Senyora reina faran
matrimoni de la Infanta dona Elionor ab don Johan fill del comte de
Trastamara. E aço fermaran e asseguraran en aquella manera possible
e rahonable que per ser se deia e que en tot cas e en tot eueniment lo
dit don Johan sia hereter e per lo qual dignitat axi de Rey com d’altra
lo Comte haia e per quals que fills qui d’aquest matrimoni s’exiran se
pertanga primogenitura e sucessió vniversal e Regnat principat o altra
dignitat ó baronia que haia o sper hauer deu volent lo dit Comte. E
quel dit matrimoni se celebre en faç de sgleya tantost quel dit don
Johan haia complits XIII anys. Respon lo dit Comte que açò té en
gracia e mercè al senyor Rey e a la senyora reina. E plau-li lo capítol
segons que és posat.303
Pere el Cerimoniós també reproduí aquestes informacions en la seva Crònica:
300 Ibid., pp. 1146-1148.

301 Ibid., p. 1151.
302 Ibid., p. 1152.
303 Capítols fermats a Sesa el 25 de març 1363. Colección de documentos inéditos del Archivo General del
Reino de Valencia. Publicada por Joaquín Casan y Alegre, jefe del archivo y académico
correspondiente de la Historia. Vol. I. Valencia: Estal Imp. de Manuel Alufre, 1894, pp. 95-100.
144
Aprés açò, lo dit comte de Trastàmara, pus hac la senyoria de tota la
terra de Castella ab ajuda de mossèn Bertran de Claquí, qui
poderosament era ab ell ab totes les dites grans companyes, obtenc,
ab volentat dels barons e vassalls de la Casa de Castella o de la major
partida d’aquells, que fos elegit en rei de Castella, e així fon fet. Per la
qual raó ell anà a la ciutat de Burgos on fon coronat, per ço com en
aquella ciutat han acostumat de coronar-se los reis de Castella. E, feta
la dita coronació, nós fom requests que li complíssem lo matrimoni
que ja en temps passats era concordat de nostra filla, la infanta dona
Elionor, e de l’infant En Joan, fill primogènit del dit rei Enric de
Castella. Lo qual matrimoni se tractà, nós estants en lo lloc de Sessa,
situat en Aragó, ab sabuda e consell del rei de Navarra qui lladoncs
era ab nós durant la dita guerra.304
Els fragments esmentats es refereixen als anys de 1363 i 1365, respectivament.

Tot i que la guerra entre el rei Enric de Trastàmara i Pere I de Castella continuà
fins a l’any 1369, a partir d’aquell moment els aragonesos, els catalans i els
valencians foren només espectadors dels esdeveniments.
Aquest esdeveniment repercutí en la Corona d’Aragó. Al segle XIV, s’inicià la

decadència política de la Corona d’Aragó per múltiples causes, segons Ramon
d’Abadal.305 El territori patí una davallada demogràfica que impedí la formació
d’un exèrcit estable. Hi havia dificultats financeres i les Corts exerciren una gran
influència sobre el govern. Cal tenir en compte també l’ajut que Pere el
Cerimoniós oferí al rei Enric de Trastàmara en la conquesta de la Corona de
Castella, ja que, anys després, aquesta nova dinastia acabà substituint els comtes
de Barcelona i reis d’Aragó en el govern de la Corona d’Aragó.306
El rei Enric de Trastámara patí una darrera derrota en la batalla de Nàjera, que
s’esdevingué el 3 d’abril del 1367.307 Ramon d’Abadal recorda que en aquest
306 Per aquest assumpte, vegeu ADRO, Xavier. Trastámaras en Castilla y en Aragón: cimientos de
Imperio. Siglos XIV y XV. Barcelona: Casals, 1992.

307 CASTILLO CÁCERES, Fernando. Analisis de una batalla: Nájera (1367). Cuadernos de
Historia de España 73 (1991), pp. 105-146.
145
moment Pere el Cerimoniós s’equivocà perquè declarà nuls els tractats establerts
amb Enric de Trastàmara.308 Al cap de no gaire, el 1369, Enric es convertí
definitivament en rei de Castella, quan ell i els seus cavallers assassinaren el
protagonista castellà de la Guerra dels dos Peres.
II.5. L’anul·lació del passat: el TAz (1375)
En la seva Crònica, Pere el Cerimoniós reproduí la mort del seu rival castellà com
si es tractés d’una victòria seva:
Emperò lo dit rei Enric cobrà la ciutat de Burgos, e, aprés que l’hac
cobrada, posà siti sobre Toledo. E, com hi hac tengut lo siti tro a mig
any, cobrà-lo, e, aprés anà a les parts de Sibília, on sabia que era lo rei
Don Pedro, car la terra li consentia per lo maltractament que el dit rei
Pere los feïa, car, si era mal en lo seu primer regiment, ja fon pejor en
lo recobrament que hac fet de la sua terra. E esdevenc-se que el dit rei
En Pere venc a batalla contra lo dit rei Enric vers les partides del
castell de Muntiell; en la qual batalla lo dit rei En Pere fon desbaratat
e mes-se en lo dit castell de Muntiell. E, estant en aquell, fon fet
tractament ab lo dit mossèn Bertran de Claquí, qui li donà sa fe que
no el calia tembre. Del qual castell isqué lo dit rei Pere sots esperança
de fe que li era dada per lo dit mossèn Bertran. E com fon fora del dit
castell, venint al dit tractament, present lo dit mossèn Bertran, alguns
desrengaren contra lo dit rei En Pere e retingueren-lo com a pres. E
lo dit rei Enric, sabent que era a mà sua lo dit rei En Pere e dins un
hostal en què el trobà, mes mans contra ell per alciure’l. E el dit rei
Pere féu continent de defendre’s, e, finalment, los qui eren ab lo rei
Don Enric ociïren-lo. E, com lo hagren mort, tolgueren-li lo cap, lo
qual lo dit rei Don Enric féu portar a Sibília. E ab açò fon finada la dita
guerra dels dits dos reis, romanent lo dit rei Don Enric senyor e rei del
dit Regne de Castella.309
146
Després de la victòria definitiva sobre Pere I de Castella, Enric de Trastàmara
demanà a Pere el Cerimoniós que se celebrés el casament entre llurs fills. Aquesta
fou la resposta del rei Pere el Cerimoniós a la proposta de matrimoni:
E, com lo dit rei Don Enric fon fortificat en son regne, nós fom
requests per ell del fet del matrimoni de la dita infanta, filla nostra, ab
l’infant En Joan, fill seu primogènit. E nós estàvem aturats de
trametre-hi la dita infanta, volents que el dit rei Enric complís a nós
certes covinences que eren entre ell e nós, les quals devia complir a
nós com hagués possessió de son regne, per la qual nos devia lliurar molts
e diverses llocs qui eren en les fronteres de Castella vers lo regne nostre d’Aragó,
així com eren Molina ab ses aldees, Almazán, Sòria e Conca, e, en les fronteres
de Regne de València, Requena e Moia, e alguns altres llocs. E, com nós
requerim que ens complís ço que ens havia promès, respòs que per Corts generals
era acordat e estret que lloc algun de Regne de Castella no ens fos donat ne lliurat,
car deïen que seria gran minva e gran interès del Regne de Castella, mas que era
aparellat de dar-nos diners, e així s’hac a fer, car entre tres pagues ne
reebem cent huitanta mília florins d’or d’Aragó o altres monedes
equivalents als dits florins. E, per tal com les requestes lo dit rei de
Castella nos feïa per raó del dit matrimoni de nostra filla, jatsia que
nos desplagués molt, haguem-lo a fer esguardant aquell temps en què
companyes estranyes estaven aparellades contra nós del Regne de
França, e, així mateix, en nostres regnes havia mortaldats e fams; per
què haguem a complir la volentat del dit rei. E en aquest temps era
passada d’aquesta vida la reina dona Elionor, muller nostra e filla del rei de
Sicília. E trametem la dita nostra filla, acompanyada de prelats e
barons e cavallers, així com de nostra dignitat reial se pertanyia, mas
per ordinació de Déu no hi visqué molt e morí, lleixats dos fills, dels
quals lo primogènit és jurat primogènit de Castella e és nét nostre.310
Aquest fragment conté informacions que són útils per a la nostra argumentació.
La primera informació es refereix al lliurament d’alguns llocs que el nou rei de
Castella hauria de fer a Pere el Cerimoniós, cosa que no succeí. D’altra banda,
sembla que el rei Enric de Trastàmara féu un pagament a Pere el Cerimoniós per
aquestes terres.311
310Ibid., p. 1153.
311“Don Enrique, por la graçia de Dios rey de Castiella, de Toledo, de Leon, de Gallizia, de
Seuilla, de Cordoua, de Murçia, de Jahen, del Algarbe, de Algezira, e sennor de Molina, a todos
los conçeios e alcalles e aguaziles e otros ofiçiales qualesquier de las çibdades e villas e lugares
147
La segona informació es refereix al matrimoni de la infanta Elionor d’Aragó amb
el fill del rei de Castella, l’infant Joan I. Pere el Cerimoniós no tenia cap intenció
de permetre el matrimoni si el rei de Castella no complia “certes covinences” que
havien entre els dos reis. En efecte, Enric de Trastàmara havia de fer el lliurament
de “molts i diverses llocs” i “alguns altres llocs” en la frontera entre les corones
d’Aragó i de Castella. La CPC relata que finalment se celebrà el matrimoni entre
els fills dels reis el 18 de juny del 1375, data corroborada no solament per les
del obispado de Cartajena, con el regno de Murçia et a qualquier o a qualesquier de uos a quien esta nuestra
carta fuere mostrada, salud e graçia. Sepades que nos auemos a dar a los reyes de Aragon e de
Nauarra çiertas quantias de maravedis por rentas de la villa de Molina, que nos entregaron, e por
enmienda de las lauores que en ella fizo el rey de Aragon, et otros y por Logronno e Vitoria e
Saluatierra que nos entrego el dicho rey de Nauarra e por enmienda de la costa de las lauores
quel dicho rey de Nauarra fizo en la dicha uilla de Logronno, las quales dichas quantias que
auemos a dar a los dichos reyes a de ser todo en oro segund las posturas e condiçiones que
connusco an, et por razon de la dicha paga que nos podamos fazer a los dichos reyes en el
tienpo e en la manera que con ellos pusiemos, porque nuestra verdat sea guardada e conplida, et
otrosy porque estan en rehenes por esta paga las villas nuestras de Requena e Moya e Otiel,
acordamos con los del nuestro conseio de mandar fazer repartimiento de çient mill doblas, que
son menester en oro, para las dichas pagas que avemos a fazer sobre todas las çibdades e villas e
lugares de los nuestros regnos e aljamas e morerias, et mandamos a Don Samuel Abraualla,
nuestro recabdador en el reino de Murçia, que el que vos de e pague; primerament que dedes las
dichas doblas que vos cupieren en el dicho repartimiento de cada lugar, en dineros los maravedis
que en ellas montaren a razon de treynta e çinco maravedis por la dobla castellana e treynta e
quatro por el moleto e treynta e tres por el escudo e treynta e dos por la dobla morisca e veynte
maravedis por el florin, en el qual repartimiento que fue fecho de las dichas doblas vos copo a dar en las
çibdades e villas e lugares del dicho obispado e del dicho regno de Murçia las doblas que aqui diran que vos an a
dar los maravedis que en ellas montaren a los dichos presçios: para Murçia, mill e dozientos e çinquenta, para
Almansa, setenta e tres, para Jumilla, quarenta e vna, para Alhama, dotze, para Molina Seca,
treynta e dos, para Letur, quarenta e vna, para Çieça, veynte, para Chinchilla, quinientas e veynte,
para Yecla, treynta e dos, Hauaniella, treynta e dos, para Ricote con todos los logares de su valle
e de su encomienda, çient e quarenta e seys, para Libriella, treynta e dos, para Cartajena, çient e
tres, para Villena, çient e tres, para Mula, veynte para Touarra, ocho, para Socouos, veynte, para
Alguazas del obispo, treynta e dos (...).” Colección de documentos para la historia del reino de Múrcia.
Vol VIII. Documentos de Enrique II. Edición de Lope Pascual Martínez. Múrcia: Academia
Alfonso X, el Sabio; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1983, pp. 299-301
(Document 189). La data original del document és 20/07/1375. D’aquest document podem
treure algunes informacions importants per al nostre treball. Fent-ne un resum, podem dir que el
rei castellà havia de pagar una quantia de maravedís als reis d’Aragó i Navarra, i que la cobraria
de les ciutats, viles, aljames i moreries del regne mitjançant el seu recaptador Samuel Abraulla.
Altra informació que s’hi destaca és el valor estipulat que la ciutat de Múrcia hauria de pagar:
1250 maravedís. En comparació amb els altres llocs, aquest valor fou elevat (després de Múrcia,
la ciutat que pagà més car fou Chinchilla amb cinc-cents i vint maravedís). Davant d’aquesta
informació, la suposició més raonable és que aquesta petició financera fou alta per la ciutat de
Múrcia a causa de l’intenció del Cerimoniós de recobrar aquest lloc del rei de Castella.
148
mortaldats i fams provocades per la Pesta Negra, sinó també per la mort de la
reina Elionor, tercera esposa del Cerimoniós.312
Fou durant aquest mateix any que Pere el Cerimoniós i Enric de Trastàmara
signaren el TAz. Dels setze punts del tractat reproduïm només el que interessa a
la temàtica d’aquest capítol:
VI. Item por razón de questio de guerra pleyto o debat de aquí

adelant entre los dichos senyores Reyes e sus succesores Regnos e
gierras vasallos e súbditos non pueda seyer antes la sobredita paz e
amistat haya de seyer verdadera e firma a perpetua como lo desean
los ditos senyor Rey de Aragón e el primogenito heredero suyo e
metran e lexaran expressament e de certa sciencia renunciandl todas
accions reales e personales dichas peticiones e demandandas e donaciones
prometimientos juramentos e obligaciones de qualquier manera o condición sea o
pudiessen seyer, con cartas o sin carta, que ell o el dito primogenito e heredero suyo
e los sus antecessores, o succesores Reyes de Aragón qui fueron son o seran
hubviessen pudiessen e entendiessen haver contra el dito senyor Rey de Castiella e
su primogenito o antecessores o succesores suyos reyes de Castiella Regnos e tierras
subditos e vasallos dellos o de qualquiere dellos. E esto se entienda de todas
las questiones debates o demandas que fasta el dia que las contractes de la dita
paz entre los Reyes o sus procuradores firmados seran pudiessen seyer entre
ellos por qualquiere manera o razón. E que sean entregadas realmente
e de fecho al dito senyor Rey de Castiella todos e qualesquiere
escripturas e instrumentos públicos e procadas de qualquiere manera
e tenor que sean fechas e atorgadas por el dicho senyor Rey de
Castiella. O por sus antecessores, o por su mandado dellos sobre
qualquiere razón que sea, o seer pueda e sobre qualesquiera
contractos, posturas, avienencias, juramentos e prometimientos,
obligaciones e donaciones o otros contractos que sean fechos entre
los sobredichos senyores. E este entegraminto se faga en la manera
que se sigue. Que el dito senyor Rey d’Aragón entegre o faga
entegrar, todas las sobreditas scripturas e cada una dellas las que se
puedan haver, a los sobredichos Arcevispo e mossen Ramon
Alamany fasta el termino de la postremera paga de los cient e ochanta
mil florines quel dito senyor Rey de Aragón segun paresce, por el
septimo capitolo del dito senyor Rey de Castiella, que fabla en esta
razón por tal que los ditos arcebispo e Mossen R. Alamany entregren
las ditas scripturas al dito senyor Rey de Castiella o a quien ell quisiere
o mandare fecha e complida la dita postremera paga. E que los ditos
procuradores del dito senyor Rey d’Aragón juraran en anima del
dicho senyor Rey d’Aragón quel dito senyor fara catar bien e lealment
todas las escripturas sobreditas, por tals que las entreguen, o las fagan
entregar, a los sobredichos Arcebispo e mossen R. Alamany, o a
149
quien ellos ordenaren, o quisieren en la manera sobredicta e ellos las
entregan o fagan entegrar como dicho es.313
Aquest document representa l’acord de pau establert el 1375 entre els reis
d’Aragó i de Castella, Pere el Cerimoniós i Enric de Trastàmara.
Quins són els acords recollits en aquest tractat entre el rei d’Aragó i el rei de
Castella? N’hi ha sis que es relacionen directament amb l’assumpte d’aquest
capítol: 1) l’establiment de la pau entre els reis dels dos regnes i l’extensió als
successors en el tron; 2) la prohibició d’autoritzar el passatge d’enemics de la
Corona de Castella per les terres de la Corona d’Aragó; 3) la concessió de la
llicència als cavallers de la Corona d’Aragó de servir al rei de Castella; 4)
l’establiment del matrimoni entre la infanta Elionor d’Aragó i l’infant Joan de
Castella; 5) la devolució de la vila i del comtat de Molina amb els seus terminis al
rei d’Aragó i 6) la renúncia, per part del rei d’Aragó i també dels seus successors i
antecessors, a les peticions, demandes i altres documents del mateix tipus contra el
rei de Castella, a més del lliurament de la documentació originada per aquests
pactes.
De tots aquests punts el sisè és el que conté la informació crucial per al

desenvolupament de l’argumentació sobre el significat històric del ms. 1734 de la
BC, ja que estableix un acord retroactiu que anul·lava qualsevol qüestió que pogués
existir entre els reis de les corones aragonesa i castellana antecessors a Pere el
Cerimoniós i a Enric de Trastàmara.
Certament, hi hagué un canvi de dinastia en la corona castellana, la qual cosa

podria explicar l’incompliment d’alguns acords per part del rei de la nova dinastia
al tron de Castella. Tanmateix, aquest pacte anul·lava tots els tractats territorials
establerts entre les corones d’Aragó i Castella –el TT (1151), el TCaz (1179) i el
313 MASIÁ DE ROS, Ángeles. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso. Vol.
II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1994, p. 601.
150
TAr (1244)–. D’aquesta manera, l’any 1375 tota la disputa per les terres del Regne
de Múrcia entre les corones aragonesa i castellana fou neutralitzada a causa
d’aquesta observació retroactiva establerta en el TAz, ja que feia referència als
antecessors dels reis.
Però, per què se signà un tractat entre les corones d’Aragó i de Castella al 1375?
Gairebé sempre un tractat se signa per posar fi a una guerra, a una disputa o per
establir un acord. Novament, la CPC presenta una clau per entendre aquesta
qüestió. Llegint el document que representa el pensament del Cerimoniós, hi
veurem que hi ha una omissió de sis anys a la seva construcció, una llacuna que es
refereix exactament als sis anys de la suposada relació desconeguda entre el
Cerimoniós i Enric de Trastàmara, els anys entre 1369 i 1375. Soldevila, en la
seva edició comentada de les QGC, destaca el silenci de la narració de la CPC.314
Arran de la reclamació feta per Pere el Cerimoniós al rei Enric de Trastàmara,

alguns llocs li foren lliurats.315 Però, sobre l’altra demanda, la devolució de les
terres del Regne de Múrcia, la CPC no en diu res, malgrat que el rei Enric havia
de tornar a Pere el Cerimoniós les terres de Múrcia segons els tractats establerts,
primer a Perpinyà el 1363, després a Montsó al mateix any.316 Però, contràriament
al que afirma Soldevila, no creiem pas que aquesta omissió sigui una claudicació
per part del Cerimoniós. Al contrari, creiem que el rei substituí la seva derrota,
omesa a la seva Crònica, pel document oficial de la conquesta del Regne de
Múrcia, és a dir, el ms. 1734 de la BC. Així doncs, en signar l’acord retroactiu al TAz
314 “En saber la mort del rei Pere el Cruel, Molina, amb les seves aldees, el castell de Requena,
Cañete i altres poblacions del regne de Castella, frontereres, van lliurar-se al rei d’Aragó. La
Crònica omet parlar de la guerra que es va encendre entre el Cerimoniós i el nou rei de Castella.
Alguns dels principals llocs que el Cerimoniós reclamava per seus segons els pactes, havien estat
donats per Enric de Trastàmara a Du Guesclin, que tenia interès a rescatar-los o conservar-los.
És notable el fet que la Crònica omet el regne de Múrcia entre els territoris que Enric havia de lliurar a Pere III,
essent com era el més important. Probablement, el rei cerca d’atenuar així la seva claudicació.”
Crònica de Pere el Cerimoniós. Dins: Les Quatre Grans Cròniques..., op. cit., p. 1222.
315 ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Pere III [IV], 1946a.
316 VALDEÓN, Julio. Pedro I el Cruel y Enrique de Trastámara..., op. cit., p. 96. Per altra banda,
segons l’instint polític del Cerimoniós, el rei d’Aragó també establí aquest tractat amb l’infant
Ferran, ja que aquest també, al costat d’Enric de Trastàmara, era un candidat al tron castellà.
D’ABADAL, Ramon. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència..., op. cit., p. 206.
151
tots els tractats entre els reis de les corones d’Aragó i Castella quedaven anul·lats.
D’altra banda, la conquesta original del Regne de Múrcia es mantenia per les
memòries del Conqueridor.
Segurament, aquesta omissió representa no solament una intervenció del rei en el

procés de composició de la seva Crònica, sinó també una feblesa en els seus
cinquanta-un anys de regnat. No ens interessen les repercussions militars del
regnat de Pere el Cerimoniós, però sí el significat de l’omissió d’aquesta guerra a
la seva Crònica. Així doncs, intentarem explicar aquest silenci a fi de poder
interpretar-lo d’acord amb el context dels esdeveniments.
II.6. El significat històric del ms. 1734 de la BC
Pere el Cerimoniós ometé la guerra contra el rei Enric II a la seva Crònica, però
disposem d’altres fonts per a analitzar-la. Per exemple, gairebé 200 anys després
dels esdeveniments, Jerónimo Zurita a la seva obra AnCAr (c. 1562-1580) ens
dóna la seva versió:
Instaba el rey Don Enrique en que se cumpliese el matrimonio de su

hijo con la infanta doña Leonor, y el rey [de Aragón] no quiso dar
lugar a ello hasta que primero se le entregasen el reino de Murcia y los lugares
del concierto conforme a las donaciones que había hecho con sacramentos y
homenajes. Y fue sobre ello enviado a Castilla micer Bernaldo Dezpont
que era del consejo del rey. Quería el rey Don Enrique hacer liga y
confederación muy estrecha con el rey, y él la rehusaba porque no
quería entrar en nueva guerra con ningún príncipe estando la isla de
Cerdeña a tanto peligro; y por otra parte el rey Don Enrique –por no
enemistarse con los de su reino enajenando tanta parte de la corona
real– no osaba codecender a esta demanda, y aparejábase a defender
sus fronteras; porque entendía que en esta sazón el rey de Aragón
trataba de confederarse contra él con los reyes de Portugal, Granada y
Benamar’n y con el príncipe de Gales. Senal de rompimiento entre los reyes
de Aragón y de Castilla. Como en esto no se tuvo buena respuesta del
rey Don Enrique ni de Beltrán de Claquín, Bernaldo Dezpont
152
requirió a todos los naturales destos reinos que se saliesen de Castilla
y se viniesen al servicio del rey. Y con esto quedó declarado del todo el
rompimiento.317
Aquestes paraules narren la guerra entre el rei Pere el Cerimoniós i el rei Enric de
Trastàmara durant els anys de 1369 i 1375, la qual no es troba a la narració de la
CPC. Ferran Soldevila remarcà que era un fet sorprenent que la CPC ometés el
Regne de Múrcia entre els territoris que Enric de Trastàmara hauria de tornar a
Pere el Cerimoniós,318 però no en tragué cap conclusió. Considerant tot el que
hem exposat, podem formular la següent hipòtesi sobre aquesta omissió. És
possible que, en compondre la seva Crònica, Pere el Cerimoniós ometé la guerra
per les terres de Múrcia i la substituís per la petició de la còpia del LdF, és a dir, la
del ms. 1734 de la BC; ometé la vergonya d’una derrota i la substituí per l’èxit del
seu tresavi, l’any 1239, en el començament de la conquesta del Regne de Múrcia;
ometé la seva derrota i la substituí per un objecte que representava la victòria del
seu avantpassat el rei En Jaume I.
Si aquesta hipòtesi que proposem justifica el motiu de la producció del ms. 1734
de la BC, ara hem d’esbrinar quan tingué lloc aquesta petició. Podem partir d’una
informació segura i incontestable: l’època en què Pere el Cerimoniós féu
l’encàrrec a l’actor Joan de Barbastre. Segons el document on consta el pagament
fet a Joan de Barbastre,319 l’actor del text trigà més de mig any per enllestir la feina.
Com que l’única data posada en el colofó del ms. 1734 de la BC és l’any de 1380,
podem suposar que la data aproximada de composició del document fou entre els
mesos de juny del 1379 –sis mesos abans de l’inici de 1380– i maig de 1380 –set
mesos abans del final de 1380–.
317 JERÓNIMO ZURITA. Anales de la Corona de Aragón. Compuestos por Jerónimo Zurita –
Cronista de dicho Reino. Vol. IV. Edición preparada por Ángel Canellas López – Cronista
oficial de la Exca. Diputación Provincial de Zaragoza. Zaragoza: Institución Fernando el
Católico (CSIC), 1978, pp. 596-597.
319 Vegeu pàgines 123-124.
153
En aquest moment en el context peninsular, a més de la influència externa de la
Guerra dels Cent Anys, s’esdevingué la primera successió reial dels Trastàmares a
la Corona de Castella, amb la mort d’Enric II el 29 de maig del 1379 i el
començament del regnat de seu fill, Joan I, el 24 d’agost del 1379, el qual es casà
amb l’Elionor, filla de Pere el Cerimoniós. Una de les conseqüències d’aquesta
unió fou el naixement del nét de Pere el Cerimoniós, el 4 d’octubre del 1379, el
futur Enric III el Malalt, un esdeveniment esmentat per Pere el Cerimoniós al
final del capítol sisè de la seva Crònica, com una mena de conclusió dels fets de la
Guerra dels dos Peres: “lo primogènit és jurat primogènit de Castella e és nét
nostre”.320
L’altra informació que ofereix el document de pagament a Joan de Barbastro és

que les OCC foren enviades al rei de Castella, Joan I, i les “coronicas del rey Don
Jaume” al Regne de Mallorca. Si admetem la hipòtesi segons la qual la composició
d’aquest manuscrit tingué lloc entre els mesos de juny de 1379 i maig de 1380, és
probable que les “coronicas” del rei En Jaume I també serien enviades al rei Joan
I, fill d’Enric II, juntament amb les OCC. Així doncs, tenim la resposta per a qui
fou copiat el document. Al mateix temps, hem de demanar-nos per quina raó
Pere el Cerimoniós tenia la intenció d’enviar aquest objecte –esmentat en el
mateix document que conté les OCC– al nou rei de Castella, Joan I. També hem
de preguntar-nos per quina raó Pere el Cerimoniós volia que el nou rei de
Castella conegués les conquestes del rei En Jaume I.
Partint d’aquestes reflexions, sembla que Pere el Cerimoniós demanà la

composició d’aquest objecte entre la data de la mort del seu rival en la guerra
omesa a la CPC, el rei Enric II (el 29 de maig del 1379), i el naixement del seu nét
i primogènit de la Corona de Castella, Enric III, futur rei de Castella (el 4
d’octubre del 1379). Així doncs, és probable que la data de petició del ms. 1734
de la BC sigui entre el 29 de maig del 1379 i el 4 d’octubre del 1379.
154
Seguint aquestes reflexions, aquest seria el significat històric del ms. 1734 de la
BC: el seu patrocinador, Pere el Cerimoniós, tenia la intenció que el seu gendre
conegués el veritable document de la conquesta efectiva de les terres de Múrcia.
Hi ha un altre detall sobre la hipòtesi del significat històric del manuscrit

d’Aiamans. Es referim a l’idioma del manuscrit, que és el català. Però, quin sentit
tindria enviar un manuscrit en català a un rei castellà? No seria més apropiat fer-
ne una traducció a la llengua del destinatari, com es féu amb la còpia preparada
per Pere Marsili el 1314? La intenció del Cerimoniós era enviar les memòries del
seu avantpassat al seu gendre, casat amb la seva filla Elionor, la qual segurament
sabia llegir el català, i aquesta el llegiria al seu marit i també al seu nét, del qual la
CPC diu que era el “primogènit de Castella”. Certament, durant la Guerra dels
dos Peres, Enric de Trastàmara envià el seu fill, Joan I, a la cort de Pere el
Cerimoniós, de manera que és probable que sabés llegir el català, o almenys en
tingués un cert coneixement.
Així doncs, tenint en compte el context de composició, Pere el Cerimoniós

inicialment es proposà enviar aquest document al seu gendre, després de la mort
de l’antic rei de Castella, amb la intenció que el nou rei comprengués la situació
original de les terres del Regne de Múrcia. Però, més tard Pere el Cerimoniós
només li envià les OCC, el document de les disposicions del funcionament del
Casal Reial d’Aragó.
Ara que hem establert el probable destí original del ms. 1734 de la BC, hem de
preguntar-nos per quina raó el Cerimoniós canvià d’idea i envià el manuscrit
d’Aiamans al Regne de Mallorca. Segurament, el canvi d’idea no tingué lloc abans
del 1380, quan encara hi havia problemes sobre la revisió de les fronteres del
Regne de Múrcia. Els documents a sota ho demostren:
Don Johan, por la graçia de Dios, rey de Castiella, de Toledo, de

Leon, de Gallizia, de Sevilla, de Cordova, de Murçia, de Jahen, del
155
Algarbe, de Algezira, e señor de Lara e de Vizcaya e de Molina, a vos,
Martin Alfonso, comendador de Ricote, salud e graçia. Sepades quel
conçeio e calleros e omes buenos e ofiçiales de la noble çibtat de Murçia nos
enbiaron dezir en como entre ellos e los e los de Orihuela, villa del regno de
Aragon, que acaesçe de cada año grand contienda sobre razon de los terminos que
parten en uno, por quanto los mojones que parten los terminos non son bien çiertos
a la una parte ni a la otra, sobre lo qual diz que recresçe a las vezes muertes de
omes. E que por tirar estas contiendas e ocasiones que fue acordado
entre los de la dicha çibdat e los de la dicha villa de Orihuela, que
fuesen puestos dos juezes, el uno por nos e el otro por el rey de
Aragon, para ver e conosçer los dichos terminos e en que lugar avian
de estar los dichos mojones. E enbiaron nos pedir por merçed que
quisiesemos escojer un ome bueno e que fuese juez sobre esta razón
por la nuestra parte e de la dicha çibdat para que el con el que rey de
Aragón pusiese para ello, supiesen a do an de estar los dichos
mojones e los determinasen. E nos, fiando de vos porque somos
çierto que sodes tal que guardaredes nuestro serviçio e el derecho e
pro de la dicha nuestra çibdat, es la nuestra merçed de lo encomendar
a vos. Porque vos mandamos que vos juntedes con el juez quel rey de
Aragón pusiere por la su parte e de la dicha su villa de Orihuela e que
sepades por quantas partes mejor e mas complidamente pudieredes,
por do fueron antiguamente los mojones de los terminos de la dicha
çibdat e villa, e que los deslindedes e amojonedes por do sopieredes
que deven ser deslindados porque cada unos sepan sus terminos
connosçidos e non recrescan entre ellos contienda sobre esta razón.
E nos vos damos poder e comisión para ello, e mandamos que la
determinaçion que vos e el juez quel dicho rey de Aragón ouviere
para lo que dicho es, fiziedes sobre razón de los dichos terminos de la
dicha çibdat e villa por do vosotros fallaredes que deven ser alindados
e los almojonaredes, e que la sentençia e mandamiento que sobre ello
dieresdes que sea guardado e complido para siempre por los vezinos
e moradores de la dicha çibdat a los que mandamos que lo guarden e
complan, guardandolo los vezinos. E vos ni ellos non fagades ende al
por nenguna manera, so pena de la nuestra merçed. Dada en Soria,
veynte a dos dias de setiembre, era de mil e quatroçientos e deziocho
años. Nos, el rey.321
Aquest document fou emès durant el regnat de Joan I, fill d’Enric de Trastàmara.
El seu contingut deixa entreveure que les qüestions referents a les fronteres entre
les corones aragonesa i castellana, concretament sobre el Regne de Múrcia, encara
no estaven resoltes. És probable que aquesta disputa entre les corones es
resolgués al voltant del febrer del 1382, a causa d’un document en què el rei Joan
321Colección de documentos para la historia del reino de Múrcia. Vol XI. Documentos de Juan I. Edición
de José Manuel Díez Martínez; Amparo Bejarano Rubio; Ángel Luis Molina Molina. Múrcia:
Academia Alfonso X, el Sabio; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2001, pp. 85-86
(Document 45). La data original del document és el 22/09/1380.
156
I recomana més atenció a la frontera que la Corona de Castella tenia amb la
Corona d’Aragó i també amb el Regne de Granada.322
Considerant el context de petició de composició del manuscrit, entre els mesos

de maig i octubre del 1379, i també la informació intrigant que ens forneix el
colofó sobre la Guerra dels dos Peres, creiem que en un primer moment Pere el
Cerimoniós no tenia la intenció d’enviar el manuscrit d’Aiamans al Regne de
Mallorca, sinó al seu gendre, Joan I de Castella, amb la intenció d’ensenyar-li
l’artefacte que contenia la veritable conquesta de les terres del Regne de Múrcia.
Així doncs, podem pensar que, entre els anys 1382 i 1386, Pere el Cerimoniós
canvià de pensament i envià el llibre del seu tresavi, que avui està a la BC sota el
registre 1734, no pas al seu gendre, el rei de Castella, sinó al Regne de Mallorca.
A fi de reforçar aquesta hipòtesi sobre el primer destinari del ms. 1734 de la BC,
el rei Joan I de Castella, cal recalcar tres qüestions.
En primer lloc, la Guerra dels dos Peres representà una despesa elevada per a la
Corona d’Aragó. Financerament, fou un afer perjudicial per al regnat de Pere el
Cerimoniós perquè no aportà compensacions econòmiques ni territorials, i fou
desastrós perquè empobrí la Corona i dificultà greument la seva recuperació.323
Acabada la guerra, Pere el Cerimoniós i Enric de Trastàmara emprengueren una
altra guerra, silenciada pel rei d’Aragó en la seva Crònica. Segurament Pere el
Cerimoniós no tenia la intenció d’enviar aquest manuscrit al rei Enric II, de
manera que el més probable és que l’enviament fos fet al fill i successor del rei
castellà, Joan I, que llavors prenia possessió del tron de Castella i s’havia casat
amb la seva filla. Malgrat que aquesta devia ser la intenció, Pere el Cerimoniós no
la realitzà, per tal com envià el mateix exemplar al Regne de Mallorca.
En segon lloc, a l’últim document esmentat, compost el setembre del 1380 i emès
pel rei Joan I un cop accedí al tron, més precisament al cap d’un any d’haver estat
322Ibid., p. 182 (Document 95). La data original del document és el 12/02/1382.

323GONZALVO, Julia Campón. Consecuencias de la guerra de los dos Pedros en el condado
de Denia. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval 8 (1990-1991), pp. 57-68.
157
coronat, establí jutges per a delimitar les fronteres entre Oriola i Múrcia,
segurament per tal de resoldre la situació territorial amb la Corona d’Aragó.
Davant d’aquesta situació, queda clar que, mentre regnava Joan I, Pere el
Cerimoniós encara perseverava en la resolució del conflicte.
En tercer lloc, cal recalcar la situació de la Corona d’Aragó al final del regnat de
Pere el Cerimoniós –disminució demogràfica, endeutament i augment progressiu
dels poders de les Corts–.324 Només quedava al Cerimoniós, doncs, la possibilitat
d’utilitzar una altra estratègia, la que dugué a terme durant el seu regnat: el rescat
del passat de la seva dinastia. D’aquesta manera, suposem que Pere el Cerimoniós
demanà aquesta còpia en un context en què necessitava recordar el seu tresavi,
Jaume el Conqueridor, per a solucionar un problema contemporani.
Un cop resolta la situació de les fronteres, Pere el Cerimoniós envià el manuscrit

d’Aiamans al Regne de Mallorca, probablement perquè no hi havia cap manuscrit
català d’aquest llibre.
Davant d’aquests plantejaments, podem concloure que el significat històric

d’aquest manuscrit es refereix probablement al resultat de la guerra entre Pere el
Cerimoniós i el rei Enric II de Castella, quan el rei d’Aragó es decidí
definitivament a recuperar, mitjançant la guerra, els territoris murcians que el seu
tresavi havia conquerit feia 113 anys. Com que no va obtenir un resultat positiu,
en l’ocasió de la mort del seu antic aliat a la Guerra dels dos Peres, Pere el
Cerimoniós veié l’oportunitat d’enviar al seu gendre el veritable passat de les
terres de Múrcia en què havia participat el rei En Jaume I.
Podem presentar, doncs, algunes conclusions sobre les possibles raons per les
quals Pere el Cerimoniós demanà aquesta còpia a Joan de Barbastre. La primera:
recordar un cop més el seu tresavi, el rei En Jaume I, per tal de reforçar la seva
insistència a recuperar les terres murcianes. Amb aquesta acció, el rei de la
Corona d’Aragó volia que el nou rei de Castella sabés que la veritable conquesta
158
del Regne de Múrcia fou realitzada pel seu tresavi. La segona: recordar l’ajut que
Jaume el Conqueridor prestà al rei de Castella, Alfons X, en la veritable conquesta
del regne de Múrcia. Aquest ajut, documentat amb detalls en la narració del ms.
1734 de la BC, fou un punt crucial en les relacions entre els reis d’Aragó i de
Castella. La tercera: remembrar una conquesta realitzada per un avantpassat
específic que, si bé es produí en un context diferent, fou el darrer intent del rei de
la Corona d’Aragó de reconquerir les terres perdudes en les disputes entre les
dues corones. Segons Ramon d’Abadal, després del TAz les il·lusions del rei
d’Aragó es debilitaren, la qual cosa significà la fi del duel bèl·lic entre Castella i
Aragó per les terres de Múrcia.325 D’altra banda, aquest duel continuà no pas en el
camp bèl·lic, sinó en el camp literari, representat per la composició del manuscrit
d’Aiamans. Així doncs, la composició del manuscrit d’Aiamans fou, d’acord amb
el seu context de composició, el darrer intent de Pere el Cerimoniós de recuperar
les terres del Regne de Múrcia, conquerides pel seu tresavi, Jaume el
Conqueridor.
325 Ibid., pp. 208, 210.
159
Capítol III
Un recordatori valencià als nobles catalans (c. 1458-1461)

(ms. Y-III-5 de la RBMSLE)
El desenvolupament del règim constitucional establert per la

Capitulació de Vilafranca recolzava, doncs, en la persona del nou
lloctinent, convertit en heroi popular, en símbol d’una causa
patriòtica, en el transcurs de molt pocs mesos. Malauradament,
l’experiència no pogué ésser feta. Carles de Viana moria a Barcelona,
la mateixa ciutat que l’havia rebut frenèticament el 12 de març, de les
seves fatigues darreres, que accentuaren la dolença pulmonar que
patia. La gent assenyada –com el bisbe Joan Margarit– considerà
providencial aquest traspàs (23 de setembre de 1461). Els arrauxats
escriviren necrologies delirants, on ja es perfila el mite del “Sant Karles
de Cathalunya”. Els sentimentals acudiren a la seva tomba miraculosa.
VICENS I VIVES, Jaume. Els Trastàmares. Barcelona: Editorial

Vicens-Vives, 1961, pp. 174-175
El ms. Y-III-5 de la RBMSLE fou compost sobre paper, en 68 folis, a una

columna i escrit per dos actores en lletra gòtica tardana. Segurament, cal datar-lo a
l’últim terç del segle XV, si bé conté notes marginals d’èpoques distintes. Al
començament de cada capítol hi ha un espai per a les caplletres amb la indicació
de la lletra que hi hauria d’anar. Les filigranes que hi són presents són molt
semblants a les d’identificació 3985 (fols. 6, 7, 10, 12, 13, 15, 16, 19, 22 i 31) i
11664 (fols. 24, 40, 44, 46, 47, 48, 49, 52, 54, 58, 60 i 63) al registre de Briquet,
dels anys 1473 i 1476 respectivament.326
326IBORRA, Joan. Introducció. Dins: Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., pp.
7-30 (p. 18).
160
Imatge 8
http://www.ksbm.oeaw.ac.at/_scripts/php/loadRepWmark.php?rep=briquet&refnr=3985&lan
g=fr (filigrana 3985)
http://www.ksbm.oeaw.ac.at/_scripts/php/loadRepWmark.php?rep=briquet&refnr=11664&la
ng=fr (filigrana 11664)
El còdex conté tres textos. El primer, conegut com a SE, –presentat, però, com
HE– es troba entre els folis 1r-46r i ha estat objecte d’una edició crítica.327 Entre
els folis 46v i 48r hi ha un espai en blanc sense cap senyal de separació. El segon
text, al foli 48v, és una cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, des de
Ramon Berenguer IV fins a Joan II d’Aragó, amb la notícia de la persecució i
mort de Carles de Viana. Entre els folis 49v i 68v hi ha el tercer text, un
compendi presentat com CV. Les característiques paleogràfiques del text ens fan
pensar que hi han intervingut dos actores: l’un ha compost la HE i l’altre la
cronologia i la CV. Tot plegat, el manuscrit presenta quatre parts distintes:
Taula 3
Estructura del manuscrit Y-III-5 de la RBMSLE
Parts del ms. Y-III-5 Folis

Historia de España y particularmente de la Corona de Aragón hasta el Rey Don Alonso (HE) 1r-46r
Folis en blanc 46v-48r
Cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó 48v
Conquista de Valencia o comentarios del rey don Jaime el Conquistador (CV) 49v-68v
Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines... op. cit. En aquest capítol, quan ens referim al
327
SE o a la HE referent al ms. Y-III-5 de la RBMSLE, serà el mateix text.
161
Respecte a la tradició textual del LdF, aquest manuscrit és un objecte miscel·lani
amb particularitats textuals, paleogràfiques i codicològiques singulars. En cap dels
seus tres textos no hi ha identificació explícita de l’actor, i tampoc s’indica la data
de composició, fet que fa més difícil de trobar el probable motiu de la seva
composició, la seva destinació i el context a què es refereix. Tot i així,
l’analitzarem a partir de la seva unitat codicològica i el considerarem un objecte
sencer com una unitat de producció.328
Després d’una anàlisi inicial de les dades del ms. Y-III-5 de la RBMSLE, hem
arribat a la conclusió que aquest objecte ens remet a un context de transició entre
el final del regnat d’Alfons el Magnànim i el començament del regnat de Joan II
d’Aragó, fins a la mort del seu fill Carles de Viana. Pel que fa a la història de la
Corona d’Aragó, el fet més destacable d’aquests anys fou la Guerra Civil Catalana
entre els anys de 1462 i 1472 i que tingué els seus precedents en el regnat
d’Alfons el Magnànim i esclatà durant el regnat de Joan II. Així doncs, en els
propers apartats hem d’analitzar el context final del regnat d’Alfons el Magnànim
i el preludi del regnat de Joan II d’Aragó per tal d’entendre el moment de
composició del ms. Y-III-5 de la RBMSLE.
328“Within a codicological unit there may be discontinuities or boundaries: a switch to another

watermark, a new set of quire signatures, a change in ruling technique or in number of lines...
Any discontinuity –the most important being the boundaries of hands and of texts– deserves
the attention of the codicologist. But most of these boundaries do not break the unity of
production: they merely mark sections within the codicological unit.” GUMBERT, J. Peter.
Codicological Units: Towards a Terminology for the Stratigraphy of the Non-Homogeneous
Codex. Dins: Segno e testo. International Journal of Manuscripts and Text Transmission. Il codice
miscellaneo. Tipologie e funzioni. Atti del Convegno internazionale. Cassino 14-17 maggio
2003. A cura di Edoardo Crisci e Oronzo Pecere. Cassino: Università degli Studi di Cassino,
2004, pp. 17-42 (pp. 23-24). Les cursives són de l’autor.
162
III.1. Moments finals del regnat d’Alfons el Magnànim (c. 1454-1458)
Les reconstruccions històriques del regnat d’Alfons el Magnànim presenten

moltes llacunes, segons alguns autors, perquè la història del Principat de
Catalunya durant el seu regnat ha estat poc estudiada. Igualment, els anys de les
lloctinències de la reina Maria (1421-1436 i 1438-1445) i de Joan de Navarra
(1436-1438 i 1445-1458) no han estat tampoc gaire estudiats, talment que hom els
considera un “desert historiogràfic”.329
Des dels primers anys del seu regnat, Alfons el Magnànim es mostrà interessat
per l’expansió de la Corona d’Aragó Mediterrani enllà: Sardenya, Còrsega i
Nàpols, la seva gran conquesta.330 El rei s’allunyà més i més de la política
peninsular fins al punt de traslladar la seva residència a terres italianes l’any 1432.
Els seus lloctinents foren, entre altres, la seva esposa Maria i el seu germà Joan de
Navarra que comptaren amb el suport dels consellers i oficials reials.331 Alfons el
Magnànim es comportava com si no tingués cap obligació envers els regnes de la
Corona, ja que hi havia nomenat altres governants.332
El desenvolupament d’una política mediterrània fou significatiu durant el seu

regnat. Consolats foren establerts a Morea (1416), Grècia, Candia (1433) i a
Ragusà (1443), localitzada a la mar Adriàtica. Relacions diplomàtiques s’iniciaren
amb Rodes i Xipre, llocs com ara Albània foren ocupats i negociacions polítiques
foren instaurades amb governants d’altres territoris. Durant el seu regnat, el
nombre de viatges marítims i comercials des de Barcelona fins al Mediterrani
329 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume i SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. La guerra civil

catalana del segle XV. Vol. I. Causes i desenvolupament de la crisi. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 41.
330 RYDER, Alan. The Kingdom of Naples under Alfonso the Magnanimous: the Making of a Modern State.
Oxford: Clarendon Press, 1990.

331 VALDEÓN, Julio. Los Trastáramas. El triunfo de una dinastía bastarda. Madrid: Ediciones Temas
de Hoy, 2001, pp. 167-172.

332 MENÉNDEZ PIDAL, Ramón. El reino de Aragón en el siglo XV (1410-1479). Dins:
Historia de España. Los Trastámaras de Castilla y Aragón en el siglo XV. Vol. XV. Madrid: Espasa-
Calpe, 1964, pp. 373-385 (p. 375).
163
oriental augmentà, principalment entre els anys 1422-1433 i representen l’apogeu
de la transacció de mercaderies amb l’Orient.333
III.1.1. El problema amb els remences
Durant el regnat d’Alfons el Magnànim el conflicte amb els pagesos de remença

fou un dels problemes més greus. El conflicte era latent des de feia anys enrere,
pràcticament des de la fi del regnat de Pere el Gran.334 Finalment, esclatà a
conseqüència de la Pesta Negra, als darrers anys del regnat de Pere el Cerimoniós,
quan la pressió senyorial intentà vincular els pagesos a la terra.335 Cal reconèixer
que aquest període no ha estat suficientment estudiat. Segons Vidal i Callicó, els
anys més estudiats són entre el 1448 i el 1450 i els tres darrers anys del regnat
d’Alfons el Magnànim, entre el 1455 i el 1458.336
La recaptació dels impostos que els remences havien de pagar provocà un fort
malestar entre els pagesos. Els efectes d’aquesta crisi foren desiguals entre els
pagesos, la qual cosa provocà que els objectius en la lluita contra llurs senyors
fossin també diversos. Mentre alguns intentaven aconseguir la possessió de les
terres abandonades a causa de la crisi i, amb la lluita armada, volien aconseguir la
333 VALDEÓN, Julio. Los Trastáramas..., op. cit., pp. 176-177.

334 MARTÍN RODRÍGUEZ, José Luis. Conflictos sociales y guerra civil en Cataluña a finales
de la Edad Media. Dins: Revueltas y revoluciones en la historia. Salamanca: Ediciones Universidad de
Salamanca, 1994, pp. 21-39.
335 SARASA, Esteban. La Corona de Aragón en la baja Edad Media: de la plenitud mediterránea
a las crisis acumulativas, mutaciones y reconstrucciones. Dins: IRADIEL, Paulino; MORETA,

Salustiano; SARASA, Esteban. Historia Medieval de la España Cristiana. Madrid: Ediciones Cátedra,
1989, pp. 639-650 (p. 647). Pel que fa als contextos inicials del regnat del Magnànim, vegeu:
FERNÁNDEZ TRABAL, Josep. Els “capítols de justícia” de les Corts de 1429 i 1431,
plasmació del programa conservador en el conflicte agrari català. Dins: Estudis d’Història Agrària.
Homenatge al Dr. Emili Giralt i Raventós. Rosa Congost i Colomer i Llorenç Ferrer i Alòs
(eds.). Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004, pp. 455-463.
catalana del segle XV. Vol. I..., op. cit., p. 11.
164
llibertat dels remences, altres, més moderats, preferien negociar amb els
senyors.337
En general, durant el regnat d’Alfons el Magnànim, les decisions polítiques foren

favorables als pagesos. Entre els anys 1446 i 1448 el rei establí una política
contrària a l’oligarquia i aprovà la reglamentació de les reunions pageses, la qual
cosa afavorí la creació d’un sindicat dels remences. Però, l’acte més significatiu en
la política pagesa fou l’aprovació de la Sentència Interlocutòria, establerta el 1455 i
confirmada el 1457, la qual eliminava les condicions servils i sobretot els mals
usos. Aquesta decisió fou el motiu pel qual el rei Joan II tingué seriosos
problemes amb les Corts a Catalunya i amb els grups aristocràtics al Principat, no
solament com a lloctinent, sinó també com a rei.338
Entre els anys 1446 i el 1448 aquestes decisions reials foren determinants, ja que
atorgaren als remences un caràcter legal a llurs reivindicacions i els oferiren la
possibilitat de persistir pacíficament en llurs demandes, cosa que provocà una
inquietud entre els senyors. Com afirmen Sobrequés Vidal i Sobrequés Callicó, en
aquesta primera etapa ben disposada envers els remences, la reacció dels senyors
fou negar que la Corona tingués competència judicial en aquest assumpte, ja que
havia pres partit a favor dels remences.339
Al cap d’uns anys, entre el 1452 i el 1455, la Corona donà suport als pagesos de
remença contra els seus senyors, i el 5 d’octubre de 1455 aprovà la suspensió dels
mals usos i de la remença. Però, les decisions reials no foren aprovades a les
sessions de les Corts i així hagueren d’ésser suspeses diverses vegades.340 Durant
aquests anys, Alfons el Magnànim no assumí el govern dels regnes continentals, i
el fet que ajornés diverses vegades la seva tornada complicà encara més el

338 Ibid., pp. 180-181, 235.
catalana del segle XV. Vol. I..., op. cit., pp. 21-26.
340 Ibid., pp. 26-27.
165
conflicte entre els partits que es disputaven per dirigir la política catalana, la Biga i
la Busca.341
Després del 1455 la qüestió fou novament discutida. L’alta burgesia, juntament
amb sectors del clergat i de la noblesa, tots representats per la Biga, es recusaren a
lliurar diners al rei, en oposició a les propostes dels partits reials. Davant la
negativa de les Corts, el rei buscava cada vegada més el suport dels remences.342
Semblava que les relacions entre el rei i els remences estaven ben encaminades,
fins que el rei, mitjançant el seu lloctinent a Catalunya, Joan de Navarra, germà
seu, ordenà als pagesos que paguessin als seus senyors els homenatges a què
estaven obligats. D’altra banda, a causa dels jocs de poder establerts per la
Corona, el 14 de gener de 1458 el futur Joan II promulgà la suspensió de les
servituds i altres impostos que els senyors demanaven als pagesos. Podem dir,
doncs, que durant el regnat d’Alfons el Magnànim hi havia hagut una política
social favorable a les classes modestes i a l’emancipació dels pagesos en
comparació amb els regnats dels seus predecessors.343
III.1.2. La Busca i la Biga
Per tal d’entendre el conflicte entre la Busca i la Biga és necessari saber que
aquests dos partits aplegaven personatges socials diversos i, per consegüent,
tenien objectius diferents. La Biga era representada per l’oligarquia, per l’alta
burgesia i per les famílies més tradicionals al Principat de Catalunya; d’altra
banda, la Busca estava composta de ciutadans de classe mitjana o popular, de
341 SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. Sobre el ideal de cruzada de Alfonso V de Aragón.

Hispania 12 (1952), pp. 232-252.
343 Ibid., pp. 34-36.
166
gent d’ofici i de comerciants. La Biga demanava llibertat comercial i estabilitat
monetària; la Busca defensava el proteccionisme i la no valorització de la moneda
a causa de les dificultats de l’època.344
Davant l’actitud reial cada vegada més favorable als buscaires, els participants de
la Biga començaren a criticar el rei, fet que, cap al 1454, contribuí al trencament
de les relacions entre el rei i els sectors més influents de les classes privilegiades
catalanes. En aquest primer moment, hi havia tres qüestions que dividen els
partits a les Corts: en primer lloc, la batalla contra els síndics barcelonins; en
segon lloc, el problema del greuge del lloctinent general nomenat per Joan de
Navarra, Galceran de Requesens (1453-1454), i en tercer lloc, la batalla entre la
petita burgesia buscaire de la ciutat de Barcelona i l’aristocràcia del Principat de
Catalunya representat per la Generalitat.345
Pel que fa al primer problema, la Biga tractà en les Corts de l’assumpte de la

necessària presència del rei al Principat de Catalunya, ja que tothom creia que la
seva absència era l’origen dels problemes. A més, criticà els síndics barcelonins
retraient-los que no podien participar del braç reial, ja que havien estat nomenats
pel lloctinent Galceran de Requesens. En aquest atac, la Biga trobà forts
defensors en les grans ciutats del Principat de Catalunya –Lleida, Girona,
Perpinyà, Tortosa, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilafranca del Conflent–, totes
sotmeses a les minories aristocràtiques urbanes.346
A l’altre costat, la Busca, representada principalment pels síndics barcelonins,

guanyà per a la seva causa els síndics de les petites localitats rurals afins a la petita
burgesia de la ciutat. El seu objectiu era aconseguir que llurs rivals no poguessin
donar al rei el préstec que ell els demanava. Enfront de la creixent “invasió”
buscaire, la Biga, com a representant de les Corts, sostenia que la situació
344 SARASA, Esteban. La Corona de Aragón en la baja Edad Media..., op. cit., p. 642.
346 Ibid., p. 49.
167
s’assemblava més a un pacte del rei amb si mateix que no pas un pacte amb els
representants del país.347
El resultat d’aquesta querella fou que les reivindicacions dels síndics de les grans
ciutats del Principat de Catalunya no foren admeses pels representants
barcelonins. Com a conseqüència, la Busca, que s’havia posat al costat del rei i de
la majoria de la burgesia del país, no rebé el suport de la noblesa i del clergat i
perdé la primera batalla. Per tant, la intenció de la Biga era impedir que
prosperessin les peticions d’Alfons el Magnànim a les Corts.348
El segon problema eren els greuges que la Biga presentà a les Corts en contra de
Galceran de Requesens. Els greuges eren violacions de la llei –com ara el
nomenament de comissaris i la venda d’oficis reials– comeses pels governants,
pel rei, pels funcionaris de la cort reial i pels seus lloctinents –en aquell moment
Galceran de Requesens–. La qüestió dels greuges era un reflex de la crisi social
que, a més dels remences, patien els grups socials inferiors de la societat, en
comparació amb les classes privilegiades.349
La tercera vegada que hi hagué una batalla a les Corts fou quan el consell buscaire
de la ciutat de Barcelona s’enfrontà amb la Generalitat representada per
l’aristocràcia del Principat de Catalunya. La prohibició del consell barceloní
d’importar llana estrangera a la ciutat, un proteccionisme que era positiu per als
petits burgesos, provocà la reacció dels grans comerciants que importaven teixits
italians i flamencs, els quals eren en la seva majoria membres de la Biga i tenien
llurs interessos a la Diputació.350
Després d’aquestes fases en què els problemes entre la Biga i la Busca estaven al
centre dels esdeveniments, tingué lloc, entre els anys 1457 i 1458, una nova crisi a
les Corts arran de la petició reial de diners al Principat de Catalunya. Tanmateix el
347 Ibid., pp. 50-51.

348 Ibid., pp. 53-54.
349 Ibid., pp. 70-74, 83.
350 Ibid., pp. 102-104.
168
lloctinent s’havia absentat a causa d’assumptes personals –sobretot per assumptes
al Regne de Navarra– i les sessions foren ajornades. A més, la mort d’Alfons el
Magnànim, el juny de 1458, sacsejà la política a la Corona com un tot.351 En
endavant, el rei de la Corona d’Aragó seria Joan de Navarra.
III.2. El preludi del regnat de Joan II d’Aragó (c. 1458-1462)
Alfons el Magnànim fou un rei més absent que present a la Corona d’Aragó a
causa de la seva opció per la política exterior relacionada amb els territoris
italians,352 la qual cosa generà queixes dels seus súbdits, principalment dels
aragonesos i catalans, a més d’augmentar la distància que hi havia entre els
governants i els governats a la Corona d’Aragó.353 Mentre estava fora de la
Península Ibèrica, un dels seus representants fou el seu germà, Joan, rei de
Navarra, lloctinent des del 21 de gener de 1436.354
Joan de Navarra ja exercia la lloctinència d’Aragó i Catalunya des de feia vint-i-

dos anys. A diferència del seu germà, Joan tenia, en paraules de Vicens Vives, una
visió “completament continental”, ja que preferia aconseguir el poder a Castella a
continuar la política expansiva del seu germà en el Mediterrani.355 Cal recordar
que Joan II tenia una àmplia experiència política, ja que havia treballat a les terres
de la Corona de Castella i al Regne de Navarra, a més de la seva experiència en
l’àmbit polític italià. Quan fou proclamat rei de la Corona d’Aragó tenia 61 anys
351 Ibid., pp. 114, 116-118.

352 ARAMON I SERRA, Ramon. L’absència del ‘Magnànim’ com a tema poètic. Dins:
ARAMON I SERRA, Ramon. Estudis de llengua i literatura. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans,
1997, pp. 235-256.
353 SARASA, Esteban. La Corona de Aragón en la baja Edad Media..., op. cit., p. 658.
354 HILLGARTH, J. N. La hegemonía castellana. 1410-1474. Los reinos hispánicos 2. Barcelona:
Ediciones Grijalbo, 1983, pp. 245, 287.

355 VICENS I VIVES, Jaume. Els afers castellans de Joan II de Catalunya-Aragó. Butlletí de la
Societat Catalana d’Estudis Històrics 1 (1953), pp. 17-24.
169
d’edat i rebia una “herència àrdua enmig d’un veritable ambient de guerra
civil”.356
Durant els anys que fou lloctinent, Joan de Navarra continuà la política reial de
protecció, aproximació i acord amb la Busca, i es mostrà contrari a les
pretensions de la Biga. Després de la mort d’Alfons el Magnànim, el nou rei de la
Corona d’Aragó dirigí la seva atenció als problemes de Navarra i aconseguí el que
no havia aconseguit fent de lloctinent, és a dir, unificar els partits a les Corts, però
amb la novetat que estaven tots unificats contra la reialesa: tots, sense cap
distinció, eren unànims contra el rei. El motiu: l’empresonament del seu fill
Carles de Viana.357
III.2.1. Els problemes amb Carles de Navarra, Príncep de Viana
A partir de mitjan segle XV, un dels principals enemics polítics de Joan II fou el
seu fill, Carles de Viana. Feia temps que entre els dos hi havia desavinences, que
començaren amb la mort de Blanca I, reina de Navarra, i que prosseguiren amb la
pugna per aquest regne, reflectida a la guerra civil a Navarra entre el 1450 i 1453.
A més, Carles de Viana, durant la seva estada al Regne de Mallorca, entre el final
d’agost de 1459 i el final de març de 1460, mai no acceptà que el seu pare volgué
establir-hi bones relacions.358 La difícil relació del rei Joan II amb el seu fill tenia
un motiu concret: els interessos polítics del Príncep de Viana, que comptava amb

357 Ibid., p. 119.
358 MIRANDA MENACHO, Vera-Cruz. El príncipe de Viana en la Corona de Aragón (1457-1461).
Tesis Doctoral. Universitat de Barcelona, 2011, pp. 195-225.
170
l’ajut dels reis castellans Joan II de Castella i Enric IV de Castella, bloquejaven els
interessos de Joan II d’Aragó a Castella.359
El 31 de març del 1460 Carles de Viana fou rebut a Barcelona amb una acollida
fastuosa, semblant a la que tingué el seu pare anys enrere. Acabava de fer una
estada de set mesos al Regne de Mallorca per ordre de Joan II, que no volia que
el seu fill anés a Sicília ni tampoc a Navarra, llocs on segurament trobaria molts
adeptes al seu interès per intervenir en la política del Regne de Navarra.360
Imatge 9
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ausi%C3%A0s_March_i_el_pr%C3%ADncep_de_Viana#media
viewer/Fitxer:Agust%C3%AD_Rigalt_Cortiella-
_Ausias_March_i_el_pr%C3%ADncep_de_Viana-_1279.JPG
Ausiàs March i el Príncep de Viana
Agustí Rigalt Cortiella, 1852, pintura sobre tela, 114x115cm

Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Gertrú
La memòria de la relació del Príncep de Viana i els personatges de la Corona d’Aragó ha estat
present durant molt de temps, tant que al segle XIX Agustí Rigalt pintà aquest quadre en què
Ausiàs March llegeix un document davant l’encuriosit Carles de Navarra, assegut en un tron
ornamentat amb les quatre barres
359 VICENS I VIVES, Jaume. Els afers castellans de Joan II de Catalunya-Aragó..., op. cit., pp.
17-24.
360 MIRANDA MENACHO, Vera-Cruz. La estancia del Príncipe de Viana en Mallorca (1459-
1460). Príncipe de Viana 234/6 (2005), pp. 429-448.
171
Nou mesos després, a la reunió de les Corts catalanes a Lleida el 2 de desembre
de 1460, el rei empresonà el seu fill.361 Aquest acte mobilitzà les personalitats
catalanes més rellevants dels braços eclesiàstic, militar i reial, els quals s’uniren per
demanar l’alliberament del príncep. Esperonats per la bona relació que sempre hi
havia hagut entre els dirigents de les Corts catalanes i Carles de Viana, es
mostraren més i més contraris a la decisió del rei.
La relació entre el Príncep de Viana i les Corts catalanes començà quan Joan de
Navarra encara era lloctinent al Principat de Catalunya. En un moment en què el
Regne de Navarra patia problemes interns, la majoria de les Corts no acceptava
que el representant del rei Alfons el Magnànim fos absent del Principat de
Catalunya. Com que no volien que Joan de Navarra estigués absent a l’hora de
qualsevol decisió important a les Corts, enviaren una ambaixada a Carles de
Viana, que era a Navarra, amb la intenció d’arribar a un acord perquè el seu pare
residís al Principat de Catalunya, ja que el necessitaven per a resoldre la difícil
situació que hi havia.362
Joan II no tenia cap idea de la reacció que provocaria en els catalans

l’empresonament del seu fill Carles de Viana,363 els quals ho consideraren un acte
arbitrari que transgredia les normes jurídiques del Principat de Catalunya.364 En
aquest context, els catalans insistiren en l’alliberament del príncep, reforçant llurs
arguments en els memorials que presentaven al rei. A més, formaren un consell
que havia de gestionar l’alliberament del Príncep de Viana. Fins i tot enviaren
ambaixadors al rei perquè reivindiquessin la doctrina del pactisme. En el cas que
el rei no l’alliberés, afirmaven que ells ho farien utilitzant els mitjans de la justícia.
361 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. El primer memorial de greuges del catalanisme polític:
l’ambaixada de la Diputació del General i del Consell del Principat a Joan II (1460-1461). Butlletí
de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 16 (2005), pp. 9-35.
363 HILLGARTH, J. N. La hegemonía castellana..., op. cit., pp. 301-302.
364 VALDEÓN, Julio. Los Trastáramas..., op cit., p. 239.
172
Els ambaixadors que tractaren amb el rei li demanaren que traslladés el príncep a
Catalunya, ja que es trobava empresonat en el Regne de València.365
Així doncs, entre el desembre de 1460 i el març de 1461 tingué lloc un procés
diplomàtic entre les institucions catalanes i el rei amb la finalitat d’alliberar el
Príncep de Viana. Certament, també hi hagueren peticions de llibertat per al
príncep en els regnes de València, Mallorca i Aragó, però només a Catalunya
aquestes assumiren un caràcter pactista.366 Segons Desdevises, els catalans veieren
en aquest cas una oportunitat per a fer prevaler llurs privilegis i limitar el poder
reial.367
Amb aquest mandat, els ambaixadors es presentaren al rei a mitjan de gener del
1461, però les negociacions no portaren enlloc.368 En contrapartida, el rei havia
aconseguit unir en contra d’ell un territori polític que es trobava dividit: la Biga,
que controlava la Diputació i representava les oligarquies municipals i alguns
aliats entre la noblesa i la clerecia, i la Busca, que des del 1453 tenia el poder de
Barcelona, s’uniren per anar en contra del rei. Però la unió fou momentània, ja
que la lluita a les Corts s’organitzà a partir d’unes noves bases.369
365 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. El primer memorial de greuges del catalanisme polític...,
op. cit., p. 15.
366 HILLGARTH, J. N. La hegemonía castellana..., op. cit., p. 302.
367 DESDEVISES DU DEZERT, Georges. Don Carlos d’Aragon, prince de Viane: Étude sur
l’Espagne du nord au XVͤ siècle. Paris: Armand Colin et Cie Éditeurs, 1889.
op. cit., p. 19.

369 En aquest sentit, una de les millors anàlisis sobre l’època és la de Callicó i Vidal: “Entre la
Busca i la Biga, Joan II s’inclinà per... Navarra i per Joana Enríquez. I allò que no havia pogut
aconseguir com a lloctinent durant tres anys d’actuació a les Corts –és a dir, la concòrdia entre
els dos partits que dividien els seus súbdits– ho obtingué com a rei en un termini de molts pocs
dies després de la malaurada detenció del seu fill gran, la desgraciada jornada del 2 de desembre
del 1460. Aleshores, tot el país, sense distinció de partits polítics o de classes socials, es posà
d’acord en un meravellós moviment d’unanimitat, però fou contra el rei. La Busca i la Biga, els
greugistes i els antigreugistes de 1455-1456, els senyors i els camperols, els patricis i els
menestrals, oblidaren llurs diferències i s’uniren en un moviment comú de repulsa en el qual
participaren igualment –i és un fet no prou remarcat– els qui a la propera guerra civil havien
d’ésser defensors decidits de la dinastia i els qui havien d’ésser-ne els enemics acarnissats. Però
quan, després de la claudicació del rei a les Capitulacions de Vilafranca i, sobretot, després de la
mort de Carles de Viana, el riu tornà a mare, els súbdits del fill de Ferran d’Antequera es
tornaren a barallar. Tanmateix, ara, la lluita era plantejada sobre unes bases noves, sobretot
173
Durant la Guerra Civil Catalana diversos grups mostraven llurs diferències
polítiques sobre la dinastia regnant i sobre el rei Joan II. D’una banda, hi havia
moltes expectatives dipositades en el rei Joan II; d’altra banda, també hi havia
molts retrets a fer-li, un dels quals era que, suposadament, no volia que el seu fill
Carles de Viana el succeís en el tron.370 En aquest sentit, hom acusava el rei de
violar les llibertats catalanes com també hom li recordava que no tenia dret a
canviar la successió al tron ni tampoc a excloure a Carles del seu dret com a
primogènit.371
Els diputats i els membres del Consell del Principat de Catalunya decidiren
d’organitzar un exèrcit per alliberar Carles.372 L’escenari era complex: a Barcelona,
es formà un exèrcit auxiliat per 24 galeres; a Lleida, el rei gairebé fou empresonat,
però aconseguí fugir, si bé fou perseguit fins a Aragó. Dies després, tota
Catalunya estava armada. Davant aquest quadre social, el rei alliberà Carles i
l’envià a Barcelona el 25 de febrer de 1461.373 A més, la Concòrdia de Vilafranca
del Penedès, del juny del 1461, recollia les reivindicacions polítiques presentades
per l’oligarquia catalana. Aquestes reivindicacions, provinents del temps de Pere
el Cerimoniós i dels regnats dels dos primers reis Trastàmares, s’imposaren374 i
representaren la victòria del pactisme dels catalans. Al rei Joan II li fou prohibit
polítiques. Una minoria enèrgica i audaciosa es proposà, senzillament, acabar d’una vegada amb la dinastia,
aprofitant-ne la impopularitat, mentre una altra minoria també agosarada i decidida cregué que hom anava
massa lluny i, no volent fer un salt al buit, es proposà, a mesura que els designis dels seus adversaris s’anaven
manifestant, defensar la dinastia sorgida de Casp, però no pas per haver sortit de Casp, ni per castellana, ni per
autoritària, sinó simplement perquè era la legítima i era aquella a la qual havien jurat fidelitat, i aquest
sentiment se’ls imposà per damunt de qualsevol altre. (...) Allò que no pot ésser admès com a veritat
incontrovertible és que els enemics de Joan II fossin els defensors del constitucionalisme
tradicional, i que els seus partidaris ho fossin de l’autoritarisme monàrquic. Els uns i els altres
cregueren que defensaven igualment l’ordre constitucional: els primers oferint la corona
successivament a Enric IV de Castella, a Pere de Portugal i a Renat d’Anjou; els segons
mantenint-la en el pare de Ferran el Catòlic.” SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume i
SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. La guerra civil catalana del segle XV. Vol. I..., op. cit., pp. 119-
120.
op. cit., p. 27.

op. cit., p. 30.

374 VICENS I VIVES, Jaume. Els Trastàmares. Barcelona: Editorial Vicens-Vives, 1961, p. 174.
174
d’entrar al Principat de Catalunya i Carles de Viana fou nomenat lloctinent
perpetu a Catalunya.375 Cal recordar que aquestes peticions donaren origen al
document Memorial de Greuges, escrit pels diputats de la Diputació del General i
pel Consell del Principat de Catalunya, document que és considerat la primera
manifestació del catalanisme polític.376
Joan II no sabia la reacció que la seva decisió de perseguir al seu fill Carles
provocaria en el Principat de Catalunya.377 A la fi, Carles fou alliberat i morí al
cap de poc, el 23 de setembre de 1461. Però els barcelonins cregueren que la seva
mort havia esta provocada pel seu pare.
III.2.2. Un esdeveniment anunciat: la Guerra Civil Catalana (1462-1472)
Després de l’alliberament de Carles de Viana, Joan II continuà mantenint que el

seu fill no l’havia de succeir en el tron. Quan morí Carles de Viana, la dona de
Joan II, Joana Enríquez, fou acusada d’haver-lo assassinat.378 En aquells
moments, la mort del Príncep de Viana fou percebuda pels catalans com el
resultat de la persecució i l’empresonament infligits pel seu pare. Com a
conseqüència, el Principat de Catalunya patí deu anys de guerra civil, una
confrontació violenta i llargament incubada, des de les discussions en les Corts
fins a l’empresonament de Carles.379
Abans de la guerra, l’escenari s’anà construint lentament d’acord amb els

esdeveniments. El rei Joan s’emparà en els buscaires, en els remences i en el rei

op. cit., p. 35.

378 Ibid., p. 305.
379 VALDEÓN, Julio. Los Trastáramas..., op. cit., p. 239.
175
de França, Lluís XI el Prudent. D’altra banda, la majoria de l’oligarquia de
Barcelona i del clergat s’aplegà entorn del Consell del Principat de Catalunya.380
Políticament, aquest conflicte provenia d’un enfrontament entre l’autoritarisme

reial i el constitucionalisme oligàrquic català. Les forces polítiques es trobaven
dividides en dos grups: d’un costat, hi havia els reialistes, els pagesos de remença i
el sector dels buscaires que donaven suport a Joan II d’Aragó; de l’altre, hi havia
la Generalitat i el Consell del Principat de Catalunya, juntament amb el rei
castellà, Enric IV, el primer rei elegit pels catalans.381
Durant la Guerra Civil Catalana dos altres personatges foren coronats com a reis
al Principat de Catalunya. El primer fou Pere de Portugal, nét de Jaume II
d’Urgell, fill de l’infant Pere de Portugal i duc de Coïmbra i d’Elisabet d’Urgell i
d’Aragó (c. 1409-1470), filla de l’últim comte d’Urgell.382 Segurament aquest fet
representa no solament una reacció contra la presència de Joan II al Principat de
Catalunya, sinó també una reacció contra el resultat del Compromís de Casp, ja
que proposà com a rei el nét de Jaume II d’Urgell. Pere de Portugal exercí la
funció de rei d’una república aristocràtica i arribà fins i tot a suspendre les
reunions del Consell, al·legant que el rei hauria d’actuar amb plens poders.
Durant el seu regnat, la Guerra Civil perjudicà el Principat de Catalunya, ja que
Aragó, València i Mallorca s’havien unit al bàndol de Joan II i alguns bigaires
abandonaren el bàndol en què militaven. La seva mort el juny del 1466 dificultà
encara més als rebels catalans la prossecució de la guerra.383
El tercer i últim rei del Principat de Catalunya fou Renat I d’Anjou, representat
pel seu fill, Joan de Lorena, en iniciar-se l’última fase de la Guerra Civil. Segons
380 IRADIEL, Paulino. La crisis medieval. Dins: DOMÍNGUEZ ORTIZ, Antonio (org.).
Historia de España. Vol. 4. De la crisis medieval al Renacimiento (ss. XIV-XV). Barcelona:
Editora Planeta, 2008, p. 254.
382 SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. Els barons de Catalunya. Edició i pròleg a cura de Jaume
Sobrequés i Callicó. Revisió a cura d’Armand de Fluvià i Escorsa. Barcelona: Editorial Base,
2011, p. 184.
176
Sobrequés i Vidal, els catalans l’havien elegit després de considerar la candidatura
de Joan Ramon Folc IV, fill de Joan Ramon Folc III, comte de Prades i de
Cardona i de Joana d’Urgell, –aquesta, filla de Jaume II d’Urgell–. Tanmateix,
aquesta decisió no es concretà, ja que Joan Ramon Folc IV lluitava al costat de
Ferran II d’Aragó, fill de Joan II, el qual seria el futur rei de la Corona d’Aragó.384
Al començament d’aquest període, els rebels tingueren èxit en llurs atacs a
l’exèrcit reial, però finalment fou signada la pau al Principat de Catalunya. A més,
el rei d’Aragó seguia demostrant les seves estratègies de guerra i política en què el
principal acte fou el casament del seu fill Ferran II d’Aragó amb Isabel de
Castella, hereva de Castella.385
I fou durant aquest context que el ms. Y-III-5 de la RBMSLE, una miscel·lània
no sols en el seu contingut, sinó també en les seves intencions textuals, fou
compost. A partir d’ara analitzarem aquest objecte.
III.3. El ms. Y-III-5 RBMSLE i les seves parts
En col·lacionar els manuscrits del SE, Joan Iborra descobrí que aquests
presentaven dues famílies. La primera és representada pel ms. Y-III-4 de la
RBMSLE, anomenat “A” i pel ms. 7964 de la BNE, anomenat “C”, i la segona és
representada pel ms. Y-III-5 de la RBMSLE, anomenat “B”. Segons l’editor, els
errors conjuntius dels tres manuscrits indiquen l’existència d’un text comú (α) del
qual deriven totes les tres còpies actualment conegudes i, específicament, una
384 SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. Els barons de Catalunya..., op. cit., p. 223.
177
font comuna per als exemplars B i C que, segons Iborra, és l’obra de Pere Tomic,
les HCRACB.386
Esquema 4
A C B
ms. Y-III-4 de la ms. 7964 de la BNE ms. Y-III-5 de la
RBMSLE RBMSLE
Aquestes informacions ajuden a veure l’especificitat del text contingut en el

còdex que estudiem, una diferència que serà necessària per a comprendre la seva
intencionalitat. En aquest sentit, analitzarem les seves diverses parts.
III.3.1. La HE (primera part)
La primera part del manuscrit Y-III-5, la HE, presenta una estructura que reuneix
diversos temes que van des de la creació del món fins al regnat d’Alfons el
Magnànim. Amb una lectura atenta del manuscrit podem distingir-hi 14
seqüències, les quals són esmentades a la taula següent:
386IBORRA, Joan. Introducció. Dins: Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., pp.
17-19.
178
Taula 4
Contingut de la narració del text HE al ms. Y-III-5 de la RBMSLE
Seqüència Paràgrafs Folis Contingut

1 1-3 1r-2v Creació del món
2 4 3r-3v Població del món
3 5-7 4r-5r Població del Regne d’Aragó i d’Espanya
4 8-11 5r-6v Construcció de la ciutat de Barcelona
i les senyories de la ciutat
5 12-14 6v-7v Presència de Carlemany a Espanya
i de Ludovic a Barcelona
6 15 7v-8r Història de la traïció del comte Julià
7 16 8r-9r Origen dels Gots
8 17-24 9r-12v Història de la traïció del comte Julià
Atacs dels reis musulmans
9 25-29 12v-15r Invasió musulmana a la Península
Història del Regne de Navarra i del Regne d’Aragó
10 30-39 15r-18v Història del Regne d’Aragó
Independència del Regne d’Aragó
11 40-49 18v-22v Formació del Regne d’Aragó
Unió del Regne de Navarra amb el Regne d’Aragó
Unió del Regne d’Aragó amb el comtat de Barcelona
Història del comtat de Barcelona
12 50-60 22v-27v Importància dels barons catalans
Incursió carolíngia a les terres peninsulars
Organització carolíngia en el Principat de Catalunya
Donació de la ciutat de Barcelona a Guifré d’Arrià
13 61-70 27v-33v Guifré el Pelós, primer comte de Barcelona
Història de la dinastia dels comtes de Barcelona
Reunió del Regne d’Aragó amb el comtat de
14 71-84 33v-46r Barcelona
Història dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó fins
a Alfons el Magnànim
Com podem observar, el contingut textual no presenta cap correspondència amb

el títol amb què aquest text és més conegut, és a dir, HE, ja que es refereix a la
història del Regne d’Aragó i la seva unió territorial amb el Principat de Catalunya.
A partir del cinquè capítol (o paràgraf) la narració es refereix a la història del
Regne d’Aragó i en el vuitè comença la història de la ciutat de Barcelona. 387
Segons Joan Iborra, la narració del ms. Y-III-4 de la RBMSLE, que conté una
altra versió d’aquest text, presenta una intencionalitat diferent de la versió que es
387RBMSLE, ms. Y-III-5, fols. 4r, 5r-5v. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit.,
pp. 159, 161-162.
179
troba al ms. Y-III-5 de la RBMSLE. Amb referència al ms. Y-III-4, Joan Iborra
destaca que la seva producció segurament fou patrocinada pels interessos de la
família dels Jardí, ja que en la narració hi ha inserits diferents personatges
d’aquesta família. D’altra banda, la primera part del ms. Y-III-5 de la RBMSLE,
nostre objecte d’estudi, no presenta cap intencionalitat clara, només s’hi percep
un cert protagonisme de la ciutat de Barcelona.388
La narració del còdex Y-III-5 comença amb la història de la primera edat del
món basada en el llibre del Gènesi. Segons la narració, Déu conferí la senyoria
sobre el món primerament a Adam i la transferí després als seus descendents, Set,
Enòs, Canan, Malech, Jeret, Enoch i Matusalen, fins a arribar a Noè. A partir del
diluvi, començà un nou ordenament de la població del món en què
intervingueren els seus tres fills, Sem, Cam i Jàffet. Després de comentar
l’incident en què Noè maleí al seu fill Cam per haver-li embriagat,389 l’actor de la
narració estableix la funció social que tindria cadascun dels fills de Noè:
Aquest [Sem] començà e instituí l’estament e orde sacerdotal, e fon lo

primer qui féu sacrefici a Déu, de qui isqué tot l’estament clerical.
Deu’s entendre [que] per lo cobrir de la cara que’s féu Cam pasant
avant que·ls clergues han lurs béns transitoris, dels quals no an sinó la
vida. Per Cam e Canan són entesos los servents, tartres, rosos e
charquesos, negres, e tots esclaus comprats e venuts, pagesos e gent
rural qui viuen de lur treball corporall. De Jàffet, tercer fill, són
devalats tots los grans senyors dell món e tota gentilessa. Aquest fon
qui primer agué vergonya en lo món, la qual és la primera virtut de
gentilessa. Aquest fon lo primer hom qui cavalcà cavall, e casà, e pres
ocels, e tench esclaus, e servents a sa muller, e fonch lo qui primer
començà tenir estament. Relexant la enologia de l’orde ecclesiàstich, e
venint a l’estament real, e setglar, e art de cavalleria, vull, en breus
paraules, demostrar en quina manera se poblà Spanya, ne de quines
nacions och e part de lles altres confínies del món.390
388 IBORRA, Joan. Introducció. Dins: Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., p.
16.
389 RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 2r. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., pp. 156-
157.
390 RBMSLE, ms. Y-III-5, fols. 2r-3r. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., pp.
158.
180
Dels fills de Noè, Jàffet poblà Europa i tingué set fills: Gomer, Magoch, Madeus,
Jaunus, Tubal, Monsópius i Tarrer. D’aquests, Tubal poblà Espanya. Una primera
conclusió, doncs, que podem treure de la intencionalitat d’aquesta primera part
del ms. Y-III-5 de la RBMSLE és que Espanya fou poblada per l’estament dels
grans senyors, els descendents de Jàffet, els qui comandarien el món. A més, cal
esmentar les funcions socials que exercirien els seus descendents, com ara la
gentilesa, l’art de cavalleria i l’art de la caça. Hem de recalcar que els historiadors
familiars s’esforçaren de manera persistent a connectar els llinatges als quals
servien amb la figura mítica de Jàffet, que instituí una dinastia que tenia un passat
heroic. La HE present al ms. Y-III-5 de la RBMSLE és un text únic en
comparació amb la versió present al ms. Y-III-4 de la RBMSLE, sobretot perquè
hi trobem la intenció del seu actor:
E per amor de açò, relexant los dits actes he venint, per abreugar, a la
intenció [de] veure e saber la casa de Aragó com és estada poblada, e
d’on devalla, e de quines nacions és, cové a saber e pendre fonament
e principi, segons istòries o legendes per mi, dit actor, lestes, vinch al
cinquèn fill de Jàffet, per nom Tubal, lo qual se’n vench a poblar en la
província o partides d’Espanya (...).391
En aquest fragment el personatge que composà la narració s’intitulà actor, és a dir,

segons el que hem esmentat en la introducció, “aquell que produeix un llibre”.
En aquest cas, l’actor, que no és identificat, ha compost una obra en què comenta
els esdeveniments de la població d’Espanya, més específicament de la Corona
d’Aragó, segons les històries i les llegendes creades per ell (“segons istòries o
legendes per mi, dit actor, lestes”). Cal recordar que aquesta informació està
posada justament abans de començar a explicar la població de la Corona d’Aragó.
Per tant, l’actor presenta la seva versió o la versió que li demanà el patrocinador
del text. Comparant aquesta narració amb la del ms. Y-III-4 de la RBMSLE, no
391 RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 4r. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., p. 160.
181
hi trobem aquest actor i la seva decisió de crear una altra narració. Estem davant,
doncs, d’un objecte únic.
En la narració veiem que l’actor vol centrar el seu discurs en la formació de la

ciutat de Barcelona:
Èrcules, sabuda la nova, vench al Munt Judaïc. E stant alí, féu

desembarcar la gent. E Èrcules, mirant la província e lo ribatge de
aquella, e per ço com ell era gran estròlech, vista la consti·lació de
tota la província, edificà la ciutat de Barcelona, alí on és ara, la qual
edificació fon en lo temps de Gedon, qui jutgava Israel l’any del
començament aprés lo diluvi MDCCCX anys. E aprés que Èrcules
hac edeficada la ciutat de Barcelona, lo dit Èrcules pres per cap major
e estatge la dita ciutat de Barcelona. E estant en la dita ciutat, ell
provehïa per totes les parts que eren sots sa senyoria.392
Després d’aquests capítols inicials, la narració se centra en la formació del Regne

d’Aragó i també del comtat de Barcelona. La incursió de Carlemany a Espanya i
la presència de Ludovic a Barcelona són els temes comentats abans de la invasió
musulmana a la Península. Tot seguit, comença la història del Regne de Navarra i
del Regne d’Aragó, segueix la posterior unió d’aquests dos territoris i acaba amb
la unió entre el comtat de Barcelona i el Regne d’Aragó.
L’altra qüestió es refereix a la presència dels barons catalans en la formació del

comtat de Barcelona a l’època de Otger Catalò, i també a la incursió carolíngia a
les terres peninsulars. L’organització carolíngia del Principat de Catalunya i la
donació de la ciutat de Barcelona per Lluís el Piadós a Guifré d’Arrià són temes
que també narra la història creada per l’actor.
Joan Iborra remarcà que els dos textos existents –el del ms. Y-III-4 i el del ms. Y-
III-5– tenen intencionalitats diferents. El que nosaltres estudiem i que fa part de
392RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 5r-5v. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., p.
162.
182
l’objecte principal d’aquest capítol (ms. Y-III-5) narra una defensa de la ciutat de
Barcelona en el curs de la història dels comtes de Barcelona i posteriorment dels
comtes de Barcelona com a reis d’Aragó.
Amb l’objectiu d’intentar trobar la intenció de l’actor d’aquest text, hem analitzat
detingudament la narració i hem arribat a algunes conclusions. La nostra anàlisi
ha trobat cinc fragments de la narració (apartats III.3.1.1, III.3.1.2, III.3.1.3,
III.3.1.4 i III.3.1.5) en els quals l’actor estableix un vincle entre el seu present i el
passat. Per tant, serà mitjançant aquests fragments en la narració del text HE que
intentarem trobar el probable estament social al qual pertanyia l’actor de la HE al
ms. Y-III-5.
III.3.1.1. Els problemes amb els remences
El primer fragment fa referència a algunes afirmacions relacionades amb els

remences:
Mort doncs, lo emperador Carles, los moros donaren e feren grans

gueres als barons crestians qui eren romasos en la terra del Principat
de Catalunya, en tant que als dits barons senyors de la terra covench
consentir que lurs vasals crestians fesen traüt als moros de totes les
males costumes que huy hi són. E aquests són los hòmens que huy són
dits de remença. E axí visqueren los dits barons fins a la venguda del
dit rey Loís de França, fill de l’emperador Carles, la qual conquista lo
dit rey Loís continuà e complí, segons per son pare li fon manat.
Aquest vench en Catalunya en l’any DCCCXI e essent en lo
Principat, manà a tots los crestians qui se eren tractats als moros
que·s rebel·lassen contra los moros, los quals, per por dels moros, no
u gosaren fer. E lo dit rey Loís, vehent que no u volien o no u
gosaven fer, aprés que hagué conquistada tota la terra, hordenà e
volgué que tots aquells crestians qui per manament seu no s’eren
183
volguts rebetlar contra los moros, romanguesen e fosen sotmesos als
dits moros.393
En aquest fragment hi ha una afirmació contra els coneguts “hòmens que huy
són dits de remença”, els quals l’actor relaciona amb les “males costumes” que
existien en el seu temps (“huy”). L’actor del text recuperà del passat la informació
segons la qual després de la mort de Carlemany els sarraïns guerrejaren contra els
barons cristians que habitaven les terres del Principat de Catalunya. Aquests
senyors toleraren que llurs vassalls fessin tractes amb els invasors, la qual cosa
permeté que sorgissin les “males costumes” que a l’època de l’actor encara
persistien (“huy”).
Malgrat que l’actor no digui quines són aquestes “males costumes”, probablement
es refereix a la qüestió dels pagesos remences, un fet molt present durant el
regnat d’Alfons el Magnànim, com hem vist, especialment entre els anys 1448-
1450 i 1455-1458, i durant el regnat de Joan II, quan aquest rei es refià
políticament dels remences abans de l’inici de la Guerra Civil Catalana. Hem de
tenir en compte que l’actor identifica els actuals homes de remença amb un passat
negatiu, la qual cosa, segons la visió de l’actor, obliga a condemnar llur conducta.
El text estableix, doncs, un lligam entre el passat i el present i fixa l’origen del mal
contemporani. Per tant, podem afirmar que l’actor de la HE continguda en el ms.
Y-III-5 era contrari al moviment dels remences.
RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 27r-27v. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., pp.
393
196-197.
184
III.3.1.2. Els “homes de paratge” i la impossibilitat de la pèrdua de la
ciutat de Barcelona
En el paràgraf 64 trobem una referència en la qual hi ha una altra connexió entre

el passat històric i el present de l’actor. El moment històric a què remet la narració
és fonamental, i en aquest cas remet a la recuperació de la ciutat de Barcelona
pels cristians en lluita contra els musulmans. Tot passà a l’època de Borrell II,
quan els musulmans assetjaren la ciutat:
Estant en la dita ciutat ajustà tots los barons, nobles e cavallers, entre los
quals hi fon N’Oliba Cabreta; lo compte Roger de Pallars; lo compte
d’Ampúries N’Uget; En Bernat, vescomte de Bas; En Guillem,
vezcomte del Querforada; En Ponç, vezcomte de Cabrera; N’Uch de
Mataplana; En Pere Galceran de Pinós; En Dalmau de Roquabertí;
N’Uch Folch, vezcomte de Cardona e los cavallers de totes les
muntanyes. E com fossen [30v] tots ajustats dix e explicà a aquells les
paraules següents: ‘Barons ja sabeu com los moros me an tolta la
ciutat de Barcelona, que no·m resta sinó Muncada [e] Cervelló,
perquè us prech carament a tots ensems quants sou ací, que la
m’ajudeu a pendre e a cobrar’. Los quals, oïda la proposició a ells feta
per lo dit compte, li respongueren tots qui ells eren tots contents de
bon grat ajudar-li, però que·lls aparia que devia sobre açò trametre
enbaxada al sant pare, e a l’emperador, e al rey de França que li
deguessen socórer e ajudar de gents d’armes per cobrar la dita terra.
La qual cosa acordada e la dita embaxada presta, fonch tramesa als
dits senyors. E durant lo temps de la dita embaxada, lo dit comte e
tots los barons e nobles, veents que·ll stament melitar se demenuïa
cascun jorn, per rahó de les continuades batalles en les quals se’n
perdien molts, hagueren de acort e consell entre tots los dits barons
que·l dit conte atorgara privilegi militar a tothom qui pogués sostenir
cavall, e que en esta manera haurien prou servidors. E de continent,
lo dit comte atorgà lo dit privilegi a cascú de aquells qui sostrindien lo
dit cavall per rahó del dit atorgament de privilegi. Dins breus dies, los
dits comte e barons se trobaren ab DCD hòmens a cavall, armats, los
quals foren appellats d’allí avant hòmens de paratge, quasi volent dir qui eren
en totes coses pars eguals als cavallers. E ara és-nos romàs que dien
hòmens de paratge, volent lo dit compte. E proveint que les cases de
cascú de aquests fosen dits masos e de servents qui eren fossen dits
franchs. E véus la causa per què e la manera com foren atrobats e fets
los hòmens de paratge. Lavors, lo dit compte, ab los barons e
hòmens a cavall, anaren asetgar Barcelona, la qual dins breus dies e
185
temps virtuosament agué e cobrà. E de lavors ençà, per mercè de nostre
senyor Jesuchist, no s’és perduda ni·s perdrà.394
Aquest fragment ens presenta la ciutat de Barcelona com a protagonista. Un fet

remarcable és la presència dels nobles, barons i cavallers en la recuperació de la
ciutat. En la visió de l’actor de la narració, la ciutat fou recuperada amb l’ajut dels
nobles, barons i cavallers, la qual cosa ens demostra que una de les intencions de
l’actor fou ressaltar la funció d’aquests personatges en la construcció històrica
d’aquesta ciutat.
Una altra qüestió fa referència als “hòmens de paratge”, que foren decisius en la
recuperació de la ciutat, ja que en aquell moment el contingent militar de què
disposaven els cristians era reduït. Aquesta denominació indica una composició
d’ascendència noble, de llinatge. L’origen d’aquesta expressió l’hem de veure a
l’obra HCRACB del cronista Pere Tomic,395 la qual l’actor utilitzà per a composar
aquesta part de la narració.
Per acabar, hem de destacar que l’actor subratlla que la ciutat de Barcelona “no
s’és perduda ni·s perdrà” per als enemics exteriors. Al nostre parer, hi ha una
afirmació insistent que la ciutat de Barcelona mai no s’hauria de perdre, ja que
l’actor es refereix al seu present (“no s’és perduda”) i al futur (“ni·s perdrà”).
Sembla com si el narrador parlés de quelcom que hagués passat o d’un
esdeveniment relacionat amb la ciutat que estigués passant en l’època de la
composició de la narració, i possiblement podria influenciar en el futur. Cal
recordar que ens trobem en un context en què la ciutat de Barcelona s’aixecà
contra el rei Joan II d’Aragó a la Guerra Civil Catalana. Ja hem explicat que la
ciutat de Barcelona estava en contra del rei Joan II i que la ciutat, després de
l’alliberament de Carles de Navarra i el seu establiment com a lloctinent
394 RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 30r-30v. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., pp.
201-202.
395 PERE TOMIC. Històries e conquestes dels reys d’Aragó e comtes de Catalunya. Textos Medievales 29.
Índices por Juan Sáez Rico. Reimpressión facsímil de la de 1534. València: Anubar, 1970.
186
permanent, prohibí a Joan II d’Aragó d’entrar-hi. La guerra, doncs, seria una
manera que el rei podria recuperar-la.
III.3.1.3. L’origen de la guerra contra els genovesos
El text es refereix també al comentari sobre la incursió a la l’illa de Mallorca pels

cristians en temps de Ramon Berenguer III, context en què l’actor fa una
referència a l’origen de la guerra entre catalans i genovesos:
E stant aquí, vench una fusta de Malorques per la qual sabé com los
genovesos havien liurada la ciutat de Malorques als moros per dinés.
Hoïda la dita nova per lo dit comte, agué de aquella singular e gran
desplaer vehent la malesa que li era estada feta. E per aquesta rahó, lo
comte féu manament a tots los catalans que jamés per nul temps
fossen amichs de jenovesos, ans de aquí avant fossen ab ells en guerra
de omey. E aquesta és la causa principal d’on és exida la guerra de
catalans ab genovesos. Aprés de açò, lo dit comte se desisqué del rey
de València e de Tortosa, los quals convengué fer-li trahüt, lo qual li
feren mentre visqué.396
Sabem que el rei Alfons el Magnànim havia estat en guerra contra els genovesos
dues vegades, una de les quals fou a la fi del seu regnat. Aquest fet li conferí una
gran importància en la política continental, per tal com havia restat molts anys en
terres italianes. Des del començament del seu regnat, el rei s’interessà més pels
assumptes mediterranis que no pas pels ibèrics. Per aquest motiu, decidí guerrejar
RBMSLE, ms. Y-III-5, fols. 32v-33r. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., p.
396
205.
187
per conquerir Nàpols, i restar-hi després de la conquesta com a màxima autoritat
del regne.397
III.3.1.4. La referència al regnat d’Alfons el Magnànim
El quart punt és el comentari que Joan Iborra inclogué en la seva edició. Es

refereix a l’època de la regència d’Alfons el Magnànim:
Fins ací havem hagut d’on an haüd principi los il·lustres comtes de
Barcelona e los gloriosos actes que an fet, e com a singular geny e
tracte del noble En Guillem Ramon de Moncada, lo regne d’Aragó és
stat ajunt al comdat de Barcelona. D’ací avant havem a veure la
descendença dels il·lustres reys de Aragó, dell rey Ildefonsus fins al
gloriós rey e senyor nostre don Alfonso, huy benaventuradament
regnant.398
Aquest és el punt més discutit en els estudis de la datació del text. Pel que sembla,
seguint la informació esmentada en cursiva al fragment a dalt, cal situar la seva
composició abans del 27 de juny del 1458, data de la mort d’Alfons el Magnànim.
El fet que hi hagi una referència al regnat d’Alfons el Magnànim a la narració de

la primera part del ms. Y-III-5 de la RBMSLE no vol dir directament que aquest
text hagi estat compost durant aquest regnat, sobretot si es tracta d’una còpia,
l’antígraf de la qual probablement fou l’arquetip, com ja hem esmentat a
l’esquema 4. Al nostre parer, per trobar la data aproximada de la composició del
manuscrit cal examinar la seva narració com un tot i relacionar-la amb el moment
397 RYDER, Alan. The Kingdom of Naples... op. cit.

398 RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 35r. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., p. 209.
188
històric que s’esdevenia a la Corona d’Aragó, més específicament entre la fi del
regnat d’Alfons el Magnànim i el començament del regnat de Joan II d’Aragó.
III.3.1.5. L’exemple del rei En Jaume I
El cinquè punt subratllat ens remet a l’episodi de la narració en què l’actor

esmenta la participació dels barons, nobles i cavallers en les conquestes del rei En
Jaume I el Conqueridor:
Aquest rey En Jaume amprés la conquista de la ylla de Malorques la

qual, ab ajuda dels prelats, e barons, nobles, e cavallers e universitats de
Catalunya, conquistà, e agué e la tornà a la santa fe catòlica crestiana e
tota la illa de aquella, la qual poblà de crestians per gràcia de
Jesuchrist. E tornant en Catalonya de la dita conquesta, amprés la
conquesta del regne [de] València ab ajuda dels tres brasos de Aragó, la
qual en breu temps agué e la major part del regne, en la qual féu venir
.M. donzelles de Leyda e de Urgell a les quals donà allí marit. E fet
açò, lo rey féu furs e leys ab los quals se regeix huy en dia. E cresqué
a la fe crestiana .MCC. esglésies. Aquest fon maravellós rey qui jamés
féu res desplaent a la terra, car jamés féu alguna cosa que no la fes ab consell
de lla terra.399
En aquest fragment l’actor exposa dues característiques del regnat del rei En Jaume I.
A la primera, amb referència a la conquesta de la illa de Mallorca, es destaca la
participació dels prelats, dels barons, dels nobles, dels cavallers i de les
universitats de Catalunya. Això mateix succeí en la conquesta de València, una
expansió territorial aconseguida amb l’ajut dels tres braços: la noblesa, l’Església i
els cavallers. A la segona, el text remarca que el rei En Jaume I fou un rei
399RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 37r-37v. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., p.
213.
189
exemplar per al regne, ja que sempre seguia el consell de la terra, això és, dels
nobles i de tots els qui formaven part de la seva cort.
L’espai dedicat al rei En Jaume I, tot i ésser molt reduït comparat amb el dedicat
a altres reis, demostra que en el moment de la composició de la narració de la HE
el Conqueridor ja era una figura rellevant en la història dels comtes de Barcelona i
reis d’Aragó. L’actor destaca les conquestes del rei En Jaume I, fetes amb l’ajut
dels qui formaven part de la seva cort. A més, descriu la seva manera de
governar, sempre consultant la seva cort i els qui eren més a prop del govern, i ho
fa amb una doble intenció. La primera, vol treure l’atenció als reis i dirigir-la a
altres actors socials, com ara els “prelats, barons, nobles, cavallers i universitats de
Catalunya”, com una forma de subratllar les seves participacions en la
reconstrucció del passat dels comtes de Barcelona com a reis d’Aragó. La segona,
vol enaltir l’actitud exemplar del rei En Jaume I, que sempre consultava els seus
súbdits en tot el que feia referència als assumptes del govern. En aquesta
referència hi ha un record del pactisme, molt discutit en la transició dels regnats
d’Alfons el Magnànim i de Joan II, sobretot al començament del regnat d’aquest
últim, quan es produïren els intents d’alliberar el Príncep de Viana, com ja hem
esmentat anteriorment.
III.3.2. Folis en blanc... històries per a escriure? (segona part)
Malgrat que pugui semblar estrany afirmar que alguns folis en blanc poden ésser
considerats com un resultat de l’acció de l’actor, en el present cas hi ha indicis que
ens fan arribar a aquesta conclusió.
La narració del primer text que hem analitzat, el que conté informacions referents
tant al regnat d’Alfons el Magnànim com al regnat de Joan II d’Aragó, s’atura
cronològicament el 1418. Els problemes del rei Alfons el Magnànim amb els
190
remences s’aguditzaren entorn de l’any 1454, gairebé al final del seu regnat. A
més, el regnat del Magnànim no tingué gaire importància pel que fa als assumptes
del Principat de Catalunya, ja que estigué fora del Principat durant la majoria del
temps en què fou rei de la Corona d’Aragó. Serien aquests espais en blanc
reservats per l’actor de la tercera i quarta part del ms. Y-III-5 de la RBMSLE per a
la continuïtat de la història del regnat d’Alfons el Magnànim? Els elements que
hem assenyalat en el text (apartats III.3.1.1, III.3.1.2, III.3.1.3, III.3.1.4 i III.3.1.5)
segurament remeten a esdeveniments posteriors al 1418, sobretot perquè alguns
d’aquests elements formen part de l’escenari del regnat de Joan II d’Aragó –per
exemple, els problemes amb els remences i l’afirmació sobre la impossibilitat de
la pèrdua de la ciutat de Barcelona–, i d’aquesta forma, aquests folis en blanc
probablement serien un espai per a històries encara per escriure per part de l’actor
de la tercera i de la quarta part del manuscrit. Hem de recordar que des de la
perspectiva codicològica el ms. Y-III-5 de la RBMSLE probablement fou
compost materialment d’una tirada, ja que hi ha la presència de dues filigranes
molt properes en el temps.
Així doncs, podem suposar que aquests folis en blanc es refereixen a un espai
reservat per a incloure fets del final del regnat d’Alfons el Magnànim i del regnat
de Joan II, probablement perquè molts problemes del regnat d’Alfons el
Magnànim continuaren durant el govern del seu successor. A més, quan estudiem
el context en què Joan II començà el seu regnat, observem que el nou rei heretà
molts problemes del regnat d’Alfons el Magnànim. Hi ha també la qüestió que el
contingut textual d’aquest objecte no es limita a aquesta narració, sinó que
continua amb la cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó fins al regnat
de Joan II i la mort del seu fill, Carles de Viana, a més d’un compendi de la CV
pel rei En Jaume I, textos compostos per un segon actor. Probablement, doncs, la
intenció del segon actor en deixar aquests folis en blanc era d’acabar la història
d’Alfons el Magnànim i començar la narració del regnat de Joan II.
191
III.3.3. La cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó (tercera
part)
Diverses dinasties establiren llistes d’avantpassats, imaginàries o manipulades, per

tal de reforçar llur prestigi i llur autoritat.400 La genealogia és un gènere
historiogràfic que té com a principal característica establir un ordre cronològic,
successiu i continu en el temps i l’espai a què es refereix. La seva estructura es
fonamenta en la transmissió d’un títol i dóna preponderància al personatge que
fundà la dinastia. En aquesta representació, el temps és una continuïtat
cronològica que unifica el present i el passat.401
En el cas de la tercera part del ms. Y-III-5 del RBMSLE, aquesta cronologia
presenta la successió dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. La hipòtesi que la
composició d’aquesta part del manuscrit fou posterior a la mort de Carles de
Viana, la qual hem avançat al punt anterior, es reforça encara més quan analitzem
el contingut de la cronologia:
Aquests són estats los reys d’Aragó depuix que l’egregi baró en
Ramon Berenguer derrer pres la filla del rey Remiro de Aragó per
muller.
Aquest En Ramon Berenguer, mentre visqué ab sa muller, filla del

damunt dit rey Remiro, se intitulà príncep de Aragó e compte de
400LE GOFF, Jacques. Histoire et mémoire..., op. cit., pp. 244-245.

401“Written above all to exalt a line and legitimize its power, a medieval genealogy displays a
family’s intention to affirm and extend its place in political life. As genealogies were amplified in
the course of the twelfth century, pushing out in every direction, filling in each sequence with
more detail, adding names of younger sons, daughters, and ancestors not previously mentioned,
the profile of the family tree became a skeleton of aristocratic society, revealing the multiple
threads which crossed and recrossed, binding regional nobilities into ever more integrated
congeries of family relations (...). But whether aristocratic or royal, genealogies were expressions
of social memory and, as such, could be expected to have a particular affinity with historical
thought, and, at least to a certain extent, to impose their consciousness of social reality upon
those whose task it was to preserve for future generations images of society in the record of
history – Cassiodorus’s imagines historiarum.” SPIEGEL, Gabrielle M. Genealogy: Form and
Function in Medieval Historical Narrative. History and Theory 22/1 (1983), pp. 43-53 (p. 47).
192
Barcelona, però lo primer fill que nasqué de aquests dos se intitulà rey
d’Aragó e compte de Barcelona. E aquests dos procrearen en fill
primer Ildefonsus, del qual són proceïts per orde tots los gloriosos
reys segons dejús apar.
Ildefonsus, agué fill

Pere, aquest agué fill
Jaume, aquest agué fill
Alfonso, aquest agué fill
Jaume, aquest agué fill
Amphós, aquest agué fill
Johan, aquest agué fill jermà
Martí, aquest agué nebot
Ferrando, aquest agué fill
Alfonso, aquest agué jermà
Johan, aquest agué fill [apelat Carles] lo qual fon perseguit [e empresonat
en lo castell de Morella] per lo pare e morí sant [en Barcelona]. Per lo qual se
seguí gran roïna en lo Principat de Quatalunya perquè lo rey don Johan, pare del
dit Carles, meté lo comte de Foix, són gendre, ab ben XM francesos e asetgà
Barcelona per ben XV jorns. E estant sobre lo setge, los barceloneses alçaren
banderes de rey de Castella apelat don Enric e donaren-se a ell. E fon en l’any
1462. Enaprés fon fet compromís per lo rey don Johan e los quatalans en poder
del rey de Castella e del rey de Francia. E aquests pronunciaren que los quatalans
eren bons e leals e que·s poguessen donar al senyor que·s volguessen. E prometeren
los dits reys de Castella e de França que no ajudarien al rey don Johan ni als
quatalans. En pochs dies, los quatalans trameteren dos galeres en Portugal e
portaren l’infant don Pedro, nét qui era del comte d’Urgell. E aquell levaren per
lur rei e senyor, lo qual visqué molt poch en lo regne. E a pochs dies, los dits
quatalans an pres per rey e senyor lo duch Johan, senyor de Masella, lo qual regna
huy en lo Principat e fa la guerra contra lo nostre rey don Johan en l’any 1468.402
La tercera part del ms. Y-III-5 de la RBMSLE és una llista de la successió dels
comtes de Barcelona i reis d’Aragó. La part en lletres rodones (“Aquests són
estats... e morí sant.”) es refereix a la cronologia, escrita després de la mort de
Carles de Viana, ja que acaba amb la notícia de la seva mort. Els fragments
presentats entre claudàtors i en cursiva (“[apelat Carles]”, “[e empresonat en lo castell de
Morella]” i “[en Barcelona]”) provenen d’una mà posterior, com podem veure a la
imatge 9. La part que està en cursiva (“Per lo qual... l’any 1462.”) es refereix a
l’afegit d’una mà desconeguda al voltant del 1462. Finalment, la part que està en
cursiva i subratllada fou composta el 1468 (“Enaprés... l’any 1468”). Així, les
402 RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 48v. Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., p. 227.
193
parts en cursiva (“Per lo qual... l’any 1462.”) i en cursiva i subratllada (“Enaprés...
l’any 1468”) són afegits posteriors, els quals probablement foren afegits per un
partidari de Joan II d’Aragó, ja que declarà que Joan II de Lorena guerrejava
contra el seu rei (“contra lo nostre rey don Johan”).
Imatge 10
http://rbme.patrimonionacional.es/Busqueda-en-
Catalogo.aspx?searchtext=&aut=Puigpardines, Berenguer de
(S.XV)&searchmode=advanced&pagesize=20&pagesort=Ascendente&page=0 (resultat 2)
Cronologia del ms. Y-III-5 de la RBMSLE, fol. 48v
194
Segons la nostra hipòtesi, la composició d’aquesta part del còdex se situaria en un
moment ben determinat d’acord amb la següent frase: “Johan aquest agué fill lo
qual fon perseguit per lo pare e morí sant.” En primer lloc, aquestes informacions
es refereixen a Joan II d’Aragó, fet que situa la composició de la llista de
successors durant el seu regnat. En segon lloc, les parts afegides a aquesta frase
per una mà tardana (“[apelat Carles]”, “[e empresonat en lo castell de Morella]” i “[en
Barcelona]”), donen informacions específiques sobre Carles de Viana. Al contrari
de l’actor dels afegits posteriors (“Per lo qual... l’any 1462” i “Enaprés... l’any
1468”), l’actor d’aquesta cronologia –i per consegüent del compendi de la CV, ja
que són la mateixa persona segons les característiques paleogràfiques– era un
partidari de Carles de Viana, ja que relata que el fill de Joan II fou perseguit i morí
“sant”. Considerant que els afegits posats per les dues mans diferents són dels
anys 1462 i 1468, aquesta cronologia fou composta probablement l’any 1461, ja
que tracta específicament de la mort de Carles de Viana.
La qüestió de si la “primogenitura universal” havia d’ésser atribuïda a Carles fou

la causa de la relació conflictiva entre pare i fill. Els sectors governamentals del
Principat de Catalunya, l’aristocràcia i la Biga, ho volien, mentre que Joan II
d’Aragó ho rebutjava. Vicens Vives resumí aquest afer en tres punts: primer, la
primogenitura implicava la constitució d’una cort de govern i d’una jurisdicció
específica; segon, Joan II d’Aragó volia controlar les activitats de Carles inserint-
lo en l’àmbit polític portuguès i tercer, Joan II d’Aragó volia que el seu fill Ferran
pugés al tron d’Aragó per donar continuïtat a la seva dinastia. A més,
l’empresonament de Carles ocasionà que l’aristocràcia i la Biga reivindiquessin els
drets que havien estat usurpats juntament amb la primogenitura universal que
corresponia a Carles. Més endavant, aquests grups socials, juntament amb els
vianistes, formaren el Consell representant del Principat de Catalunya, moment
en què la ciutat de Barcelona visqué dies d’eufòria revolucionària defensant les
lleis de la terra. Quan, el febrer de 1461, la primogenitura de Carles de Viana fou
195
negada, els sectors polítics contraris a Joan II proclamaren el Príncep de Viana
hereu del Principat de Catalunya.403
En aquest sentit, és crucial l’afirmació de Vicens Vives sobre la imatge de Carles

de Viana com a “sant” al Principat de Catalunya:
El desenvolupament del règim constitucional establert per la

Capitulació de Vilafranca recolzava, doncs, en la persona del nou
lloctinent, convertit en heroi popular, en símbol d’una causa
patriòtica, en el transcurs de molt pocs mesos. Malauradament,
l’experiència no pogué ésser feta. Carles de Viana moria a Barcelona,
la mateixa ciutat que l’havia rebut frenèticament el 12 de març, de les
seves fatigues darreres, que accentuaren la dolença pulmonar que
patia. La gent assenyada –com el bisbe Joan Margarit– considerà
providencial aquest traspàs (23 de setembre de 1461). Els arrauxats
escriviren necrologies delirants, on ja es perfila el mite del “Sant Karles
de Cathalunya”. Els sentimentals acudiren a la seva tomba
miraculosa.404
Aquestes afirmacions de Vicens Vives són contundents pel que fa a la figura de

Carles de Viana i al context de composició de la tercera part del ms. Y-III-5 de la
RBMSLE. Hereu del tron de la Corona d’Aragó, Carles havia d’ésser per dret el
successor del rei Joan II d’Aragó, però el rei el volia apartar de la política al
Principat de Catalunya. La reacció a la seva mort fou tan intensa que la santedat
del príncep no solament fou representada en la literatura, sinó també en l’art (imatge
11).
403 VICENS I VIVES, Jaume. Els Trastàmares..., op. cit., pp. 170, 172-173.
404 Ibid., pp. 174-175.
196
Imatge 11
http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000050917 (miniatura 17)
El príncep de Viana. Anònim
(¿Antonio Aznar?) Cartas a los Reyes de Aragón, Castilla y Portugal de Fernando de Bolea y Galloz
(c. 1480). BNE, ms. 17-3-17, fol. 3v
En definitiva, en tanto que signos de identidad personales y familiares, las divisas

representan el carácter, la psicología, las creencias y la situación personal o política
de un personaje, algo que queda especialmente patente en el caso del sistema
emblemático del príncipe de Viana. Este sistema paraheráldico
del primogénito de Navarra, por tanto, no solo constituye un programa
de devoción sino que además da muestra de una determinada actitud ante los
asuntos de gobierno y fue un elemento que don Carlos utilizo en su tentativa
de legitimación. Este conjunto de divisas de fuerte alcance simbólico que
represento a los Evreux durante mas un siglo, desaparecerá finalmente con la
muerte del príncipe en 1461 (CÁRCELES NARBONA, María. ¡Ay!... las divisas de Carlos de
Évreux, Príncipe de Viana (1421-1461). VII Congreso General de Historia de Navarra. Arqueología,
Historia Antigua. Historia Medieval. Historia del Arte y de la Música. Vol. I. Príncipe de Viana 72/253
(2011), pp. 357-374)
197
Aquesta representació del Carles de Viana, present en un manuscrit compost
després de la seva mort, reflecteix la sensibilitat pel seu personatge, que a aquesta
representació era vist com a sant. Si l’analitzem, descobrirem l’aurèola al voltant
del cap de Carles. És la imatge d’un sant. Segons Georges Duby, l’obra d’art és un
objecte d’adornament, però també és un objecte d’ordre superior, ja que estableix
un contacte amb el sagrat.405 Així, en obrir el ms. 17-3-17 de la BNE el lector veia
la imatge de Carles santificat, venerat com un sant, no solament en la literatura,
sinó també en l’art.
La idea de santedat de Carles també ja era present entre els participants del
govern de la vila de Ceret, quan enviaren una carta als consellers i als diputats de
la ciutat de Barcelona el 14 de juliol de 1462:
Als molt magnifichs senyors e de gran savieses los senyors de

concellers e deputats en Barchinona. Molt magnifichs mossenyors e
de grans savieses. Primer de totes coses nos lons recomanam en
gracia e merce de V. S. Certificam vos senyors com en Rosselló ha
molta gent d’armes e han ja pres Salses e altres places e vinen tot jorn
fins al pont de Nostra dona de Perpenya per que molt magnifichs
senyors vos suplicam que us placia per defensió de la terra e vostra
nos vullau socorrer de dos quintals de polvere, ço és, V robes per
bombarda e tres robes per spingardes car si nosaltres havem
compliment de la polvere nosaltres farem coses en defensió vostra e
de la terra mijançant la potència de Déu e de la gloriosa humil Verge
Maria e del benaventurat Sant Carles que serà laor de nostre Senyor Déu
e del dit benaventurat sant car a Perpenyà ara no podem intrar en
Perpenyà que tot sta tancat per causa de les dites gents d’armes. E ab
tant molt magnifichs senyors sia la Sancta Trinitat en vostra protecció
e guarda. Scrita ab cuyta a Ceret a XIIII de juliol. – Prests a vostre
manament e ordinació per tots temps lo capità e cònsols de la vila de
Ceret.406
405DUBY, Georges. Saint Bernard. L’art cistercien. Paris: Flammarion, 1988, p. 15.
406Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, publicada de Real Orden por
su archivero D. Manuel de Bofarull y de Sartorio. Vol. XXII. Levantamiento y guerra en Cataluña en tiempo
de don Juan II. Documentos relativos a aquellos sucesos, publicados de Real Orden por D. Manuel de Bofarull y
de Sartorio, archivero de la Corona de Aragón. Vol. IX. Barcelona: en la imprenta del archivo, 1862, p.
8.
198
En aquest fragment, Carles de Viana, a més d’ésser anomenat sant, és posat al
costat de la Verge Maria i també de Déu, intensificant, així, el sentiment de
veneració. Certament, la santedat del Príncep de Viana, creada en un context
favorable, fou utilitzada com a símbol després de la seva mort.
Cal recalcar també la rapidesa amb què la Generalitat difongué la santedat del
príncep als DGC entre els dies 23 i 30 de setembre del 1461:
Dimecres, a XXIII. Sanct Karles, primogènit d’Aragó e de Sicília.

Aquest die, entre III e IIII hores de matí, passà d’esta vida en la glòria
de paradís la sancta ànima del il·lustríssimo senyor don Karles,
primogènit d’Aragó e de Sicília, lo qual finí sos dies en lo palau reyal
major de aquesta ciutat de mal de pleusulis. Moch-se’n grandíssim dol
en Barchinona e per tot lo Principat de Cathalunya, per la gran e bona
amor que ell portava a tota la nació cathalana, qui·l havien tret de
presó e·l havien lunyat e separat de la ira e furor del senyor rey, són
pare. Loat e beneÿt sie lo nom de Déu, a qui ha plagut separar ten
sanct e virtuós senyor d’aquells qui tant l’amaven e·l volien.
Divenres, a XXV. Aquest die començà de fer miracles lo beneÿt

senyor don Karles, qui gorí una fadrina contreta e sanà una dona
perelèticha.
Dissabte, a XXVI. Aquest die, continuant de fer miracles lo dit

senyor don Karles, primogènit d’Aragó, inluminà alguns sechs, gorí
contrets e féu molts altres miracles en gran quantitat.
Dicmenge, a XXVII. Aquest die lo beneÿt senyor, continuant sos

miracles, gorí dos infants geperuts qui staven prop lo hospital, e gorí
una dona de cranch, e féu parlar un mut e féu molts altres miracles
quascun successivament.
Dilluns, a XXVIII. Ídem, miracles, ut supra.
Dimarts, a XXVIIIIo. Ídem, miracles, ut supra.
Dimecres, a XXX. Ídem, miracles, ut supra.407
407Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Vol. I (1411-1539) Director: Josep Maria Sans i Travé (a
cura de Lluïsa Cases i Loscos; Josep Fernàndez i Trabal; Laureà Pagarolas i Sabaté). Barcelona:
Generalitat de Catalunya/Gráficas Almogávares, 1994, pp. 167-168.
199
Aquests indicis, tant a la literatura com a l’art, comproven la percepció social
relacionada a la santedat de Carles de Viana, tot seguit a la seva mort. Aquestes
informacions ens permeten afirmar que aquest personatge era d’extrema
importància al Principat de Catalunya i era utilitzat, abans i després de la seva
mort, com a símbol contra les accions de Joan II d’Aragó.
La intenció de l’actor de la cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, des

del casament entre Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó fins a la mort
“santa” de Carles de Viana, era no solament establir una continuïtat entre el
començament de la dinastia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i la mort
“santa” del probable successor a la Corona d’Aragó, sinó també destacar el final
de la dinastia Trastàmara amb la mort del primogènit de Joan II d’Aragó mort pel
propi pare, fet que el desautoritzava per complet de la regència al Principat de
Catalunya.
III.3.4. El compendi de la CV: afegits i omissions (quarta part)
L’última part del còdex Y-III-5 de la RBMSLE és un compendi sobre la CV pel

rei En Jaume I en 45 capítols entre els folis 49r i 68v.
Aquesta narració conté 12 seqüències que ens permeten d’entendre l’organització

feta per l’actor. Com que el text és un compendi i no un text extens, les seqüències
serviran per a identificar les tries de l’actor en compondre la narració, les quals
identifiquem a la taula següent:
200
Taula 5
Contingut del compendi sobre la CV al ms. Y-III-5 de la RBMSLE
Seqüència Paràgrafs Folis Contingut

Primeres conversacions sobre la conquesta de València
1 1-2 49r-50r
i primeres conquestes
Conquesta de Borriana com a lloc estratègic per a la
2 3-16 50v-54v
conquesta de València
Primera proposició d’impossibilitat de realitzar la
3 17 54v-55r
conquesta
4 18-21 55r-57v Conquesta de llocs estratègics
5 22-25 57v-60v Conquesta del castell d’Anesa i manutenció del Puig
6 26 60v-61v Mort de Bernat Guillem d’Entença
Mort de Bernat Guillem d’Entença
7 27 61v-62v Segona proposició d’impossibilitat de realitzar la
conquesta
Reunió del rei En Jaume I amb els cavallers del Mont
8 28 62v-63r
d’Anesa
Proposta de Zahen
9 29-32 63r-65r
Rendició de les ciutats de Paterna, Betera i Cilla
10 33-37 65r-66v Primers atacs contra la ciutat de València
11 38-42 66v-68r Parlaments i rendició de la ciutat de València
12 43-45 68r-68v Entrada de l’exèrcit reial a la ciutat de València
La característica general d’aquest text es troba en els trets paleogràfics valencians,

la qual cosa podria indicar l’origen del seu actor.408 Està escrit tot d’una sola mà, la
mateixa que escrigué la cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, i amb
espais per a les caplletres que al final no hi foren dibuixades. En comparació amb
les altres narracions sobre la conquesta de València en els objectes de la tradició
textual del LdF, dues indicacions fundamentals es destaquen.
Primera indicació: l’actor fa referència a la participació dels grans barons, nobles,

cavallers, prelats i altres persones en la discussió sobre la proposta de la
conquesta de València:
Sapiats que tornat lo gloriós rey En Jaume del Regne de Malorques, lo

qual auia leuat e tolt a pagans e mes en mans de crhistians, stant lo dit
201
rey en Aragó en la vila d’Alcanys, acompanyat de grans barons, nobles
caualles, prelats e altres presones [e] notables militas, pasejant per lo terrat de
la sua posada recitans e relants molts fets e actes segons és de costum
en les grans corts e cases de grans reys e senyors del món. Estant,
doncs, aquí prenint plaer, lo mestre del Hospital, appellat N’uch de
Fullalquer, qui allí present era, dreçant les paraules al dit senyor rey,
dix: “Senyor, pus tant de bé vos ha fet Jesus que auets conquistat
Malorques e aquelles ylles. Com no entendríets vós e nos deçà en lo
Regne de València que tots temps ha estat de cara a vostre linatge e
may an pogut auer aquell? Si Jesus me ajut, bó seria que y pensàsem,
puix som ací davant vós atenent que don Blasco és ací, que y sab més
que tot altre, quins pot dir qual terra seria la milor que poguessets
primer pendre”. E responent lo dit don Blasco, dix: “Si vosaltres
voleu que yo hi diga, yo diré al senyor rey quant hi sé e que a ell sia
bó”. Lauos lo senyor rey pregà al dit don Blasco que li dixés per on li
semblaria que primer degués entrar en lo dit regne.409
Les paraules en cursiva són una intervenció de l’actor segurament amb la intenció
de destacar els personatges que contribuïren a organitzar la conquesta de
València. Si llegim els altres manuscrits de la tradició veurem que hi manca
aquesta informació afegida per l’actor:
ms. 69 (J): E nós estàvem en nostre regne en Aragó,

jugan e deportan. E érem en el Caniç, e
ab nós lo maestre de l’Ospital e Don
Blasco d’Alagó. E foren ab .II. denant
nós en un terrat.410
ms. 1734 (C): Nós estàvem en nostre regne en Aragó,

jugan e deportant. E érem a Alcaniz, e
era ab nós lo maestre de l’Espital e Don
Blasco d’Alagó. E foren amdós denant
nós en .I. terrat.411
ms. Y-III-5 (F): Sapiats que tornat lo gloriós rey En

Jaume del Regne de Malorques, lo qual
avia levat e tolt a pagans e mes en mans
de crhistians, stant lo dit rey en Aragó en
la vila de Alcanys, acompanyat de grans
barons, nobles, caualles, prelats e altres presones

410 BUB, ms. 69, fol. 62r. En ser una còpia exacta del ms. 1 de la BUB, hem utilitzat el ms. 69 de
la BUB per a reconstruir aquest fragment, ja que el foli 65 del ms. 1 de la BUB s’ha perdut.
411 BC, ms. 1734, fol. 54r.
202
[e] notables militas, pasejant per lo terrat de
la sua posada, recitans e relants molts fets
e actes, segons és de costum en les grans
corts e cases de grans reys e senyors del
món.412
ms. II-475 (D): Nós estàvem en nostre regne en Aragó,

jugan e deportant. E érem a Alcaniç, e
era ab nós lo mestre del Spital e Don
Blasco d’Alagó. E foren abdós denant
nós en hun terrat.413
ms. 10121 (E): Nós estàvem en nostre regne en Aragó,

jugant e deportant. E érem a Alcaniç, e
era ab nós lo mestre del Spital e Don
Blasco d’Alagó. E foren abdós denant
ms. 9-4769 (N): Nós estàvem en nostre regne en Aragó,

jugan e deportant, e érem a Alcaniç. E
era ab nós lo maestre de l’Espital e Don
Blasco d’Alagó. E foren amdós devant
edició R-15398 (V): Nós stàvem en nostre regne en Aragó

jugant e deportant: e érem a Alcaniç, e
era ab nós lo Mestre del Spital, e Don
Blasco d’Alagó: e foren abdós denant nós
en un terrat.416
D’aquesta primera indicació podem concloure que en el pensament de l’actor la

conquesta fou empresa no solament pel rei En Jaume I, sinó també per altres
personatges que pertanyien a la cort reial. En conseqüència, el rei sembla perdre
el protagonisme a causa de la presència d’altres personatges.
Segona indicació: altre fragment que ens sembla important es refereix al rei En
Jaume I quan comunica la conquesta de València als seus nobles:

413 BPRM, ms. II-475, fol. 43r.
414 BNE, ms. 10121, p. 62.
415 BRAHM, ms. 9-4769, p. 72.
203
E fet açò, enviam per los arquebisbes de Narbona e als bisbes e richs
homens, e dixem-los com Jesus Nostre Senyor nos havia fet molta
gràcia en nostre govern e ara no se’n hauia feta una molt especial que
tots la y deuem molt agrair, per quals feyem a saber per lur alegria
com València era nostra. E oit açò don Nuno, e don Eximen d’Urrea,
e don Pero Ferrandis de Çagra e don Pero Cornell perderem la color
de la cara com si hom los agués ferit dins lo cor, e no y agué om nat
ques digués que u agrayssem a Jesus sinó fon per lo arquebisbe e
bisbes quens dixerem: “Açò és obra de Jesus e yo no crech que açò
no sia una de tres coses, ço és, o que vós auets seruit Jesus, ho que
ara lo seruirets, o que’l seruireu”. E dit açò pels bisbes, dixeren-nos
los altres: “Com anaua aquesta faena?” E nós dixem-los que hauíem
guiat Zaén, rey de Valencia, e tots los sarrayns de la ciutat, que vagen
guiats tro a Cullera e Denia ab lo que se’n poríen portar a les costes, e
hauíem nos abuydar la ciutat dins .V. dies. E llauos dixeren-nos que u
hauíem per bó. E dix En Ramon Berenguer: “Molt ho deueu agrair a
Jesus la amor que us mostra, car lo que per vostre linatge e per vós
s’és desitjat que’s cumpla ara per vós. E lavors loamne Nostre Senyor
Déu Jesucrist e la sua mare benyta”.417
En la narració, el personatge “en Ramon Berenguer” –que hem destacat en

cursiva– és en realitat Ramon Berenguer d’Àger, el qual apareix tres vegades a la
narració del compendi. Però, en aquest moment de la narració l’actor del text
omet el cognom “d’Àger” i l’anomena com a “en Ramon Berenguer”, personatge
el qual és molt significatiu per a la història del Principat de Catalunya i sobretot
per a la nissaga dels comtes de Barcelona. De fet, en la història dels comtats
catalans hi hagué quatre personatges coneguts com a Ramon Berenguer: Ramon
Berenguer I, Ramon Berenguer II, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV.
És probable que aquesta informació es refereix al Ramon Berenguer IV, ja que
l’actor de la cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, el mateix que la de
la CV, la comença amb el casament d’aquest personatge.
Comparat amb els altres manuscrits de la tradició textual, aquest fragment encara
esdevé més singular, ja que és el primer que omet el cognom “Àger”:
417 RBMSLE, ms. Y-III-5, fol. 68r-68v.
204
ms. 1 (H): E dix En Ramon Berenguer
d’Àger.418
ms. 1734 (C): E dix En Ramon Berenguer

d’Àger.419
ms. Y-III-5 (F): E dix En Ramon Berenguer.420
ms. II-475 (D): E dix En Ramon Berenguer.421
ms. 10121 (E): E dix En Ramon Berenguer.422
ms. 9-4769 (N): E dix En Ramon Berenguer

d’Àger.423
edició R-15398 (V): E dix En Ramon Berenguer.424
Al nostre parer, hi ha tres motius pels quals l’actor de la CV ometé el cognom

“d’Àger” i es referí a Ramon Berenguer IV.
El primer motiu és que ens trobem davant d’un còdex en què una de les parts
presenta la cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó a partir del
casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, és a dir, recorda el
lligam existent entre els dos territoris, el Regne d’Aragó i el Principat de
Catalunya.
El segon motiu fa referència a la frase atribuïda al personatge “afegit”, anomenat

Ramon Berenguer amb l’omissió d’un cognom. El que havien desitjat de fer els
comtes de Barcelona, els avantpassats del llinatge del rei, havia estat realitzat
mitjançant les accions del rei En Jaume I (“E dix En Ramon Berenguer: “Molt ho
deueu agrair a Jesus la amor que us mostra, car lo que per vostre linatge e per vós
s’és desitjat que’s cumpla ara per vós”). Durant el regnat de Ramon Berenguer
418 BUB, ms. 1, fol. 120v.

419 BC, ms. 1734, fol. 101r.
420 RBMSLE, ms. Y-III-5, fols. 68r-68v.
421 BPRM, ms. II-475, fol. 72r.
422 BNE, ms. 10121, p. 122.
423 BRAHM, ms. 9-4769, p. 118.
205
IV, les conquestes d’Almeria, Tortosa, Lleida i Miravet, dins d’un espai de temps
de set anys, foren crucials per a l’augment territorial del Principat de Catalunya. Si
ho comparem amb els regnats anteriors, veurem que el procés d’expansió
territorial és una de les característiques que més es destaca del seu regnat. Amb la
conquesta de la Catalunya Nova, Ramon Berenguer IV duplicà els territoris que
governava i expandí el comtat de Barcelona.425 A més, no podem oblidar la unió
territorial amb el Regne d’Aragó, mitjançant el seu casament amb Peronella
d’Aragó, i també els acords establerts amb Alfons VII de Castella, que
assenyalaven les conquestes que en el futur farien els reis de la Corona d’Aragó.426
El tercer motiu és la rellevància que tingué Ramon Berenguer IV en la producció

literària i artística al Principat de Catalunya. Per exemple, fou presentat com el
“Bon comte de Barcelona” en el LRP, obra en què apareix com un dels
protagonistes de la formació territorial del Principat de Catalunya. A més, no
podem oblidar la representació visual que es troba en el foli 34r del ms. 246 de la
Biblioteca de Catalunya (imatge 12), on podem veure’l en la unió del casal de
Barcelona amb els reis d’Aragó mitjançant el seu casament amb Peronella
d’Aragó.
425 VIRGILI, Antoni. Gent nova. La colonització feudal de la Catalunya Nova (ss. XII-XIII).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 21 (2010), pp. 77-102.
426 SCHRAMM, P. E. Ramón Berenguer IV. Dins: BAGUÉ, E; CABESTANY, J; SCHRAMM,
P. E. Els primers comtes-reis. Història de Catalunya. Biografies catalanes. Vol. IV. Barcelona:
Ediciones Vicens-Vives, 1985, pp. 23-29 (p. 25).
206
Imatge 12
http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/manuscritBC/id/9908/show/9888/rec
/1171
Genealogies dels comtes de Barcelona, 1450-1550

Biblioteca de Catalunya, ms. 246, fol. 34r
Ramir el Monjo, Ramon Berenguer IV i Petronilla d’Aragó. Aquests tres personatges presents al
foli d’aquest manuscrit representen un context crucial per al desenvolupament i continuació
política del comtat de Barcelona i del Regne d’Aragó: el casament entre el comte de Barcelona i
l’hereva d’Aragó possibilità la formació d’una nova institució, la Corona d’Aragó
207
Hem de tenir en compte que totes aquestes informacions es troben en un
manuscrit que és un compendi, és a dir, una exposició més breu i substancial
d’una obra més extensa. El fet que sigui una exposició del que hi havia de més
rellevant en una narració fa que aquest tipus de composició sigui una tria dels
temes que més interessaven al patrocinador o a l’actor, una tria que ens permet
d’identificar les seves intencions historiogràfiques.
En la narració del compendi, l’actor treballà les informacions de la conquesta de

València “afegint-hi”, mitjançant una omissió, un considerable personatge per a la
dinastia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Aquesta interpretació que fa
l’actor és més significativa perquè permet interpretar que el missatge és transmès
com si fos del mateix Ramon Berenguer IV. El resultat és que el regnat del rei En
Jaume I apareix com l’assoliment de tot el que havia desitjat de fer el seu llinatge.
Així doncs, la presència de Ramon Berenguer IV fou un recurs que l’actor utilitzà
per tal de reforçar la idea que els comtes de Barcelona i reis d’Aragó tingueren
una participació decisiva en el desenvolupament polític de la Corona d’Aragó –i,
doncs, també en la conquesta de València–, en un moment en què la dinastia
Trastàmara tenia el poder. A més, com que aquesta narració es troba en el mateix
còdex del primer text que hem analitzat (HE), aquesta omissió també es refereix
al procés històric que aleshores vivia el Principat de Catalunya, és a dir, l’àmbit de
la Guerra Civil Catalana.
III.4. El significat històric del ms. Y-III-5 de la RBMSLE
Si considerem separadament cada part del ms. Y-III-5 de la RBMSLE és difícil

comprendre el motiu d’haver-hi: 1) el text HE; 2) alguns folis en blanc; 3) una
cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i 4) un compendi sobre la CV.
D’altra banda, si intentem comprendre de manera holística les informacions
208
d’aquest objecte en trobarem el seu significat històric. Per a fer-ho, hem de
considerar no solament les seves informacions textuals, sinó també les dades
paleogràfiques i codicològiques, les quals han de ser considerades en un estudi
sobre el significat d’un objecte polifònic com un còdex.427
Pel que fou vist fins ara, el ms. Y-III-5 de la RBMSLE fou compost entre el final
del regnat d’Alfons el Magnànim i el moment de la mort de Carles de Viana (c.
1458-1461). A més, cal tenir en compte tres consideracions: 1) que el còdex
presenta dos tipus de filigrana d’anys molt propers (1473 i 1476), de manera que
probablement fou compost materialment en un mateix moment; 2) que hi ha
folis en blanc (46v-48r) entre el primer text (HE) i la cronologia dels comtes de
Barcelona i reis d’Aragó, que segurament havia de servir per a continuar la
història del regnat d’Alfons el Magnànim i la primeria del govern de Joan II
d’Aragó i que 3) l’objecte com un tot presenta considerables informacions sobre
la seva composició entre l’època del començament del regnat de Joan II d’Aragó
(1458) i el moment de la mort de Carles de Viana (1461), la qual cosa suposa que
el període complet de composició fou entre el 1458 i el 1461. La diferència entre
la composició textual (c. 1458-1461) i la composició material (c. 1473-1476) del
ms. Y-III-5 de la RBMSLE s’explica pel fet que les filigranes serveixen per a
delimitar l’espai de temps de producció del còdex, i per tant situen i emmarquen
el temps de producció, però no són definitives i taxatives sobre la datació.428
Així doncs, pel que fa a la seva intencionalitat, hem d’esbrinar-la tenint en compte
les quatre parts de l’objecte, és a dir, la seva unitat d’informacions.429 Segons les
dades analitzades, el text HE (primera part) fou compost per un actor partidari i
427 CHARTIER, Roger. Le monde comme représentation..., op. cit., p. 1510.

428 L’observació de Horakova ens ajuda a comprendre la importància de la perspectiva
codicològica en el moment de singularitzar un còdex: “Paper was originally made from cotton or
linen rags, sometimes other materials were also added. Paper was manufactured in papermills.
Each papermill had its own sign which they incorporated in the paper during its production and
which enables us to identify the particular papermill and the approximate period (decades) of its
production according to the paper. The signs are called watermark.” HORAKOVA, Lenka. The
Origin of Medieval Manuscripts Mainly in the Czech Lands. Dergimizin Yayinlanan Sayilari 10/2
(2008), pp. 59-66 (p. 61).
429 WENZEL, Siegfried. Reflections on (New) Philology..., op. cit., p. 14.
209
defensor de la ciutat de Barcelona, contrari als remences, els quals són
representats a la narració com els responsables dels mals usos de l’època. A més,
l’actor destacà la funció dels nobles en la formació històrica de la ciutat de
Barcelona i alhora defensà la seva actuació al costat del rei En Jaume I en les
conquestes dels regnes de Mallorca i de València.
Pel que fa als folis en blanc (segona part), probablement el segon actor tenia la
intenció d’omplir-los amb altres esdeveniments del regnat d’Alfons el Magnànim i
també del començament del regnat de Joan II d’Aragó, ja que la datació de la
cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó arriba fins a la mort de Carles
de Viana.
La cronologia (tercera part) ens indica clarament la preferència política del seu
actor, probablement valencià, per Carles de Viana, ja que afirma que aquest
personatge morí com un “sant”. Condicionat pel context o per les ordres del
patrocinador, l’actor del text composà una cronologia dels comtes de Barcelona i
reis d’Aragó fent un lligam entre el passat i el present del Principat de Catalunya i
acabant amb la línia directa de successió dels Trastàmares, entronitzats a la
Corona d’Aragó després de la decisió del Compromís de Casp. Així doncs,
quaranta-nou anys després de la decisió del Compromís de Casp (1412-1461), el
patrocinador o l’actor de la cronologia deixava clar que no aprovava aquesta
decisió, ja que ometé la successió de l’infant Ferran, preferint destacar la mort
santa del successor al tron de la Corona d’Aragó, Carles de Viana.
El compendi de la CV (quarta part), compost també per l’actor de la cronologia,

afegeix a la narració elements de la conquesta que com hem vist són absents en
els altres manuscrits de la tradició, com ara la participació dels nobles i dels
cavallers en l’organització de la conquesta de València i l’omissió del cognom
“d’Àger” per tal de donar a entendre que es tractava de Ramon Berenguer IV,
príncep d’Aragó i comte de Barcelona, amb la intenció de fer veure que el rei En
Jaume I hauria complert tot el que Déu havia encomanat de fer a ell i al seu
llinatge. D’aquesta manera, feia coincidir dos avantpassats –Ramon Berenguer IV
210
i el rei En Jaume I– situant-los en el seu present. En el pensament de l’actor de la
tercera i quarta part, per tant, les conquestes dels comtes de Barcelona i reis
d’Aragó eren esdeveniments que calia atribuir no solament als reis, sinó també als
nobles. Així, la participació dels nobles i dels cavallers en les conquestes dels reis
seria un reflex de la literatura de l’època que posava de costat els principals
personatges de segles enrere.
Segons aquestes dades, el text del HE fou escrit per un actor o patrocinat per un
partidari dels nobles de Barcelona contrari al moviment dels remences, que posà
la noblesa al mateix nivell que els reis en llurs conquestes i que remarcà, així
doncs, llur participació en la formació històrica de la ciutat de Barcelona. Segons
les informacions que hem pogut identificar en la narració, probablement aquest
text fou copiat entre el final del regnat del Magnànim i el començament del
regnat de Joan II d’Aragó. No gaire després i abans de la fi de l’any 1461, un altre
actor, partidari valencià de Carles de Viana, escrigué la cronologia dels comtes de
Barcelona i reis d’Aragó i el compendi de la CV, triant les parts que més li
interessaven de la narració de la conquesta de València trobades a l’antígraf
utilitzat per l’actor.
Per tant, inicialment els textos d’aquest còdex no tindrien cap relació entre si i es
referien a contextos divergents. Ara bé, tenint en compte les informacions
metodològiques i teòriques exposades en la introducció d’aquesta tesi doctoral, i
analitzant el còdex com un tot, podem afirmar que el significat històric del ms. Y-
III-5 de la RBMSLE es refereix al context històric del començament de la Guerra
Civil Catalana al Principat de Catalunya, el qual reflecteix en els seus folis el
context de transició governamental en el Principat de Catalunya del segle XV, un
moment en què el passat fou rememorat, manipulat i integrat en el text.
211
Capítol IV
El “gloriós rey”, el “gloriós màrtir” i “sent Alexandre bisbe”:

un rei, un sant i un papa presents en un manuscrit (c. 1492-
1503)
(ms. II-475 de la BPRM)
E, segons que·ls sarrahins nos comptaren, deÿen que veeren entrar

primer hun cavaller blanch ab armes blanques ab cavall blanch e
vestidures blanques. E açò deu ésser nostra creença que fos sent
Jordi, car en istòries trobam que en altres batalles de chrestians e de
sarrahins l’an vist moltes vegades.
BPRM, ms. II-475, fol. 34r
El còdex dipositat a la BPRM amb la signatura II-475 és singular en la tradició

textual del LdF per dos aspectes. Primer, és el manuscrit valencià més antic i
complet del LdF.430 Segon, és un còdex miscel·lani, ja que hi ha dues narracions
sobre les “vides” de dos personatges prou coneguts a les terres de parla catalana,
és a dir, el LdF del rei En Jaume I i la VSJ, les quals estan juntes des de la
composició del còdex.431 A més, a part dels dos personatges principals ja
esmentats, és a dir, el rei En Jaume I i sant Jordi, hi apareix un tercer personatge a
la VSJ: “sent Alexander bisbe”. Ramon d’Alòs-Moner edità l’any 1926 la VSJ que
apareix juntament amb la vida del rei En Jaume I, utilitzant també la versió del
ms. 889 de la BC, en el qual també hi ha la presència de “sent Alexander
bisbe”.432 La lectura d’aquest manuscrit permet de comprovar la similitud entre
les narracions. A més, el ms. 889 de la BC fou compost a la primera meitat del
segle XV, la qual cosa vol dir que és anterior al text que estudiem i que, per tant,
430 FERRANDO, Antoni. Interés dels mss. C i D del ‘Llibre dels Fets’..., op. cit., p. 48.
431 GIMENO BLAY, Francisco M. El “Llibre dels Feyts del rey En Jaume I” i la vida de sant
Jordi (Ex Bibliotheca Gondomariensi. Sal. 2ª. Est. 6º. Cax. 7º). Dins: Libre que féu lo gloriós Rey en
Jaume - de tots los fets e les graties que vostre senyor li féu en la sua vida; Vida del gloriós màrtir monsenyor sant
Jordi. València: Generalitat Valenciana; Direcció General del Llibre, Arxius i
Biblioteques/Madrid: Parimonio Nacional, 2009, pp. 21-29.
432 BC, ms. 889.
212
la versió de la VSJ que esmenta la participació del bisbe “sent Alexander” ja era
coneguda abans de la composició del ms. II-475 de la BPRM i probablement
també pel seu patrocinador o actor.
El còdex té 129 folis, 412 x 275 mm, compost en paper, escrit a dues columnes,
amb 484 capítols i presenta dos textos. El primer text és la narració del LdF del
rei En Jaume I que està entre els folis 3r i 117v amb aquest íncipit “Aquest és lo
comensament del pròlech sobre lo libre que féu lo gloriós rey En Jaume, per la
gràtia de Déu rey d’Aragó, de Mallorques e de València, comte de Barcelona e de
Urgell e de Muntpeller, de tots los fets e de les gràties que Nostre Senyor li féu en
la sua vida. Íncipit prologus”433 i amb aquest colofó “Finito libro sit laus gloria
Christo. Visqué lo rey En Jaume aprés que hac presa València .XXXVII. anys”.434
El segon text conté, entre els folis 118r i 127r, la narració intitulada VSJ que
comença així “Ací comença la vida del gloriós màrtir monsenyor sant Jordi”,435 i
s’acaba així “E lo rey d’Aragó apparellà lo dit cavaller maravellosament e donà-li
companyia fins que fo en Alamanya perquè·n sien fetes gràties a Nostre Senyor
Déu e a la Verge Maria e a monssènyer senct Jordi. Amen”.436 Hem de recalcar
que aquesta narració és una de les versions de la vida de sant Jordi. La seva
escriptura és una lletra gòtica amb influència humanística, de cancelleria i notarial
catalana, cursiva i variable. En algunes parts del text hi ha una escriptura gòtica
librària rodona que aproximadament cal datar entre la fi del segle XV i el
començament del segle XVI.437 Segons Ferrando i Escartí, la narració d’aquest
manuscrit té trets dialectals valencians, la qual cosa pot indicar l’origen del seu
actor.438 La caplletra inicial del foli 3r té els colors vermell, violeta i blau. Les altres
caplletres són de color blau i vermell, gairebé sempre usats alternativament. Les
filigranes, molt properes a les de registre 81, 86, 87 i 5236 (dels anys 1475, 1495,
433 BPRM, ms. II-475, fol. 3r.

434 BPRM, ms. II-475, fol. 117v.
435 BPRM, ms. II-475, fol. 118r.
436 BPRM, ms. II-475, fol. 127r.
438 FERRANDO, Antoni i ESCARTÍ, Vicent J. Introducció al Llibre dels fets de Jaume I. Catarroja-
Barcelona: Editorial Afers, 1995, pp. 7-26 (p. 19).
213
1495 i 1496-1500, respectivament) del catàleg de Briquet confirmen la data
aproximada de composició.439
Imatge 13
http://www.ksbm.oeaw.ac.at/_scripts/php/loadRepWmark.php?rep=briquet&refnr=81&lang
=fr (filigrana 81)
=fr (filigrana 86)
=fr (filigrana 87)
Cal remarcar que el text presenta un canvi de mà en el foli 22v, fet que indica un
canvi d’actor, ja que després la segona mà continua fins al final del còdex, com
podem veure en la imatge següent:
439 Les dades de les filigranes són aquestes: “Circunferència partida a l’interior (a manera de
creixent) i coronada per una creu llatina, pròxima a la del número 5236 del repertori de C. M.
Briquet, localitzada en un manuscrit el text del qual està datat entre 1496 i 1500. La segona
representa una àguila, semblant a les arreplegades en el catàleg de C. M. Briquet amb els
números 81, 86 i 87, els textos dels quals estan datats els anys 1475 i 1495, respectivament”.
GIMENO BLAY, Francisco M. El “Llibre dels Feyts del rey En Jaume I” i la vida de sant
Jordi...., op. cit., pp. 21-29.
214
Imatge 14
Libre que féu lo gloriós Rey en Jaume - de tots los fets e les graties que vostre senyor li féu en la sua vida; Vida
del gloriós màrtir monsenyor sant Jordi (Volum facsímil). València: Generalitat Valenciana; Direcció
General del Llibre, Arxius i Biblioteques/Madrid: Parimonio Nacional, 2009, fol. 22v.
BPRM, ms. II-475, fol. 22v (detall)

Detall sobre el canvi de mà
Cal destacar a la imatge següent l’elaborada caplletra del capítol de la conquesta

de València al foli 72v:
215
Imatge 15

Caplletra posada al capítol de l’entrada del rei En Jaume I a la ciutat de València
Alguns folis del manuscrit presenten petites flors dibuixades al costat dels
següents capítols de la narració.
216
1) entrada de l’exèrcit cristià a la ciutat de Mallorca durant la seva conquesta:
Imatge 16
General del Llibre, Arxius i Biblioteques/Madrid: Parimonio Nacional, 2009, fol. 34r.
BPRM, ms. II-475, fol. 34r (detall)
217
2) decisió del rei En Jaume I de guerrejar contra l’alcaid de Xàtiva:
Imatge 17
218
3) decisió dels sarraïns d’entregar la ciutat de Biar al rei En Jaume I:
Imatge 18
219
4) diàleg entre el rei En Jaume I i el rei de Castella sobre al-Azrac:
Imatge 19
220
Podem suposar que hi ha una relació entre les petites flors i l’assumpte de la
narració on estan dibuixades. Com que en aquest manuscrit hi ha la narració de la
VSJ, podem relacionar aquests dibuixos amb la història d’aquest sant, ja que una
de les tradicions de la seva història és la flor vermella. En contextualitzar les
imatges amb el text, observem que la primera flor (imatge 16) està al costat de la
descripció de la conquesta de Mallorca. Les altres flors es refereixen a les regions
de Xàtiva (imatge 17), Biar (imatge 18) i al personatge al-Azrac (imatge 19), el
qual, durant el regnat del rei En Jaume I, s’apoderà de les ciutats de Gallinera,
Penàguila i Pego. Com ja hem esmentat, aquest manuscrit presenta trets d’un actor
valencià, i així les flors dibuixades ho corroboren per tal com fan referència a
territoris (Xàtiva i Biar) i a personatges (al-Azrac) de la regió sud de València.
El ms. II-475 de la BPRM es destaca en la tradició textual del LdF per un altre
motiu: és la primera vegada que apareix al pròleg d’un manuscrit d’aquesta
tradició la paraula “gloriós”.440 Consultant el DCVB trobem un dels significats de
gloriós: “Benaventurat en la glòria celestial” i que “s’aplica com a títol dels
sants”.441 En el cas del pròleg del segon text, el patrocinador també posà el títol
de sant directament. Probablement, aquesta fou la intenció del patrocinador del
text quan afegí aquesta paraula, la qual, segons la tradició textual del LdF, no
consta en cap manuscrit anterior al ms. II-475 de la BPRM.442
ms. 1734 (C): Aquest és lo començament del pròlech

sobre el libre que féu el rey En Jacme,
per la gràcia de Déu rey de Aragó e de
440 És cert que aquesta paraula apareix al ms. Y-III-5 de la RBMSLE, fol. 49r (analitzat al capítol
anterior): “Sapiats que tornat lo gloriós rey En Jaume del Regne de Malorques...”; però apareix al
text, i no en un lloc destacat com el pròleg (ja hem vist la importància dels pròlegs; vegeu nota
195). A més, considerant les característiques textuals específiques del ms. II-475 de la BPRM, les
quals seran esmentades més endavant, aquesta paraula porta un significat considerable al ms. II-
475. Pel que fa a la presència d’aquesta paraula en el ms. Y-III-5 de la RBMSLE, entenem que la
seva inclusió fa part del context que desenvoluparem més endavant al punt IV.3 “El rei En
Jaume I: un rei sant entre els cronistes valencians (c. 1325-1547)”.
441 Vegeu “gloriós” en Diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net).
442 Al contrari dels altres manuscrits que analitzem, el ms. 1 de la BUB no presenta íncipit i el
ms. Y-III-5 és un compendi de la conquesta de València.
221
Mallorchs e de València, comte de
Barcelona e d’Urgell e senyor de
Muntpesler, de tots los fets e de les
gràcies que Nostre Senyor li féu en la sua
vida.443
ms. II-475 (D): Aquest és lo comensament del pròlech

sobre lo libre que féu lo gloriós rey En
Jaume, per la gràtia de Déu rey d’Aragó,
de Mallorques e de València, comte de
Barcelona e de Urgell e de Muntpeller, de
tots los fets e de les gràties que Nostre
Senyor li féu en la sua vida.444
La tradició de declarar “sant” el rei En Jaume I es perllongà per uns cinquanta

anys més a València, lloc probable de composició del ms. II-475, quan els jurats
de València, patrocinadors de l’edició del 1557 (que serà analitzada al capítol 7),
afegiren les següents informacions a la vida del rei:
Chronica, o commentari del gloriosíssim e invictíssim rey En Jacme

(...).445
Comença la inclyta obra del gloriós rey En Jacme.446
Comença la conquesta del Regne de València, feyta y conquestada per

lo gloriós Rey En Jacme.447
Ací comença la conquesta del Regne de Múrcia, feyta e conquestada

per lo gloriós Rey En Jacme.448
Lo gloriós Rey En Jacme quant hagué oyt los missatgers del gran Can,
e de Paliàgolo Emperador dels Grechs, delliberà passar oltra mar, e
conquerir lo Sanct Sepulchre.449
443 BC, ms. 1734, fol. 1r.

444 BPRM, ms. II-475, fol. 3r.
445 BNE, edició R-15398, portada.
222
Les dades obtingudes en una primera anàlisi indiquen una relació d’aquest
manuscrit amb el Regne de València i que fou compost entre el final del segle XV
i el començament del segle XVI. Hem d’esmentar que l’objectiu d’aquest capítol
no és centrar-se en la novetat de la narració de la VSJ present al ms. II-475 de la
BPRM, és a dir, la presència de “sent Alexander bisbe”, subratllada al
començament del capítol, sinó que entendre el motiu de la utilització d’aquesta
versió de la vida del sant al ms. II-475 de la BPRM juntament la vida del rei En
Jaume I.
En els propers apartats hem d’examinar les qüestions que es relacionen amb la
producció d’aquest manuscrit, com ara el culte a sant Jordi en la Corona d’Aragó
i les relacions entre les narracions del ms. II-475 de la BPRM. La recerca
d’aquests temes ens ajudarà no solament a apropar-nos al context de producció,
sinó també a proposar el significat històric del ms. II-475 de la BPRM.
IV.1. Sant Jordi: història, llegenda i mite
L’estudi d’Ángel Canellas sobre el significat de sant Jordi per a la Corona d’Aragó
ofereix una síntesi útil per a esbossar el significat que tingué per a les terres de
parla catalana. És un fet que sant Jordi tingué una gran influència sobre
l’imaginari col·lectiu de l’expansió territorial de la Corona d’Aragó. Cal tenir en
compte que la seva influència en l’imaginari és motiu suficient en si mateix per a
ser estudiat, a part de la seva presència contemporània a la cultura catalana.450 A
450“Honor a una tradición georgiana que en los últimos cinco siglos inspiró a los artistas:
Donatello, Ucello, Pasinello, Chirlandaio, De la Francescha, Rafael, Mantegna, Correggio,
Giorgione, Tizziano, Luini, Bellini, Veronese, Tintoretto, van Eyck, Memling, Rubens, Holbein,
Cranach, Durero, Verrochio, Di Fiesole, Murillo, Huguet, Pero Johan, Vicente, Ancheta,
González de San Pedro y –por qué no– a los contemporáneos como Vallmitjana y Llimona.
Honor a una devoción que desde el siglo XIII al menos, tuvo carta de naturaleza en la Corona
de Aragón, inspiró cofradías nobiliarias y también cultos religiosos, fiestas sociales, parabienes,
amor a las rosas, actos literarios; el señor San Jorge, prototipo de mártir y caballero espiritual y
223
més, cal recordar els diversos territoris en què sant Jordi és considerat patró o
protector, com per exemple Catalunya, Aragó, Portugal, Anglaterra, la qual cosa
augmenta la seva rellevància històrica, no solament en els cercles peninsulars
ibèrics, sinó també en altres llocs.
Entre els comtes de Barcelona i reis d’Aragó que afavoriren el patrocini i el

prestigi de sant Jordi hi ha Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor, Jaume el Just,
Alfons el Benigne, Pere el Cerimoniós, Joan el Caçador i Martí l’Humà. D’altra
banda no hem d’oblidar la col·laboració de confraries, ordes religiosos i altres
institucions.451
La importància de sant Jordi per a la història de la Corona d’Aragó és palesa

sobretot en la presència literària i artística que tingué en l’expansió territorial de la
Corona. Hi figura com a “participant” en les conquestes de Mallorca i València,
empreses bèl·liques narrades al LdF i en altres cròniques, com ara la CSJP.452 La
seva presència en les manifestacions literàries i artístiques augmentà la seva
influència en l’imaginari col·lectiu de la Corona d’Aragó, que amb el temps el
considerà una part de la seva història. Per exemple, l’aparició d’aquest sant en la
conquesta de Mallorca és representada com un miracle en el context històric de
recuperació de les terres en poder dels musulmans.453
Anys després, sant Jordi ja formava part de l’imaginari col·lectiu, estant present
en altres moments de la història de la Corona d’Aragó. Per exemple, quan Pere el
Cerimoniós entrà en guerra contra Castella durant la Guerra dels dos Peres,
desinteresado, fabuloso y sugestivo con la fuerza imaginativa de tantos santos orientales, creó en
estas tierras aragonesas emoción religiosa y patriótica; arraigado en la conciencia popular,
amalgamó gentes de muchas tierras y engendró el sentimiento de patria aragonesa.”
CANELLAS LÓPEZ, Ángel. Leyenda, culto y patronazgo en Aragón del señor san Jorge,
mártir y caballero. Revista de Historia Jerónimo Zurita 19-20 (1966-1967), pp. 7-22 (p. 22).
451 ANGLÈS, Higini. L’orde de Sant Jordi durant els segles XIII-XIV i la devoció dels reis
d’Aragó al sant cavaller. Dins: Miscel·lània Fontserè. Barcelona: Gustavo Gili, 1961, pp. 41-65 (pp.
43-61).
452 Crónica de San Juan de la Peña..., op. cit., pp. 40-41, 92-93.
453 TOURTOULON, Charles de. Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón, conde de Barcelona, señor
de Montpeller, según las crónicas y documentos inéditos. Vol. II. València: Impressión de José
Domenech, 1873, p. 306.
224
ordenà que els bisbes celebressin misses en honor de sant Jordi per implorar la
seva intervenció en les batalles.454
Hem d’entendre, doncs, que sant Jordi s’integrà lentament en l’imaginari col·lectiu
mitjançant manifestacions literàries, artístiques i culturals, ampliades i modificades
amb el temps, fins al punt que la seva vida arribà a ésser escrita juntament amb la
història d’un dels reis més coneguts de la nissaga dels comtes de Barcelona i reis
d’Aragó.
Imatge 20
http://www.antiblavers.org/galeria/displayimage.php?album=4&pos=250
Retaule de Sant Jordi de Xèrica (detall)

Ajuntament de Xèrica. Obra del cercle d’Andreu Marçal de Sas, c. 1420
LAFUENTE GÓMEZ, Mario. Devoción y patronazgo en torno al combate en la Corona de

454
Aragón: las conmemoraciones a San Jorge de 1356. Aragón en la Edad Media 20 (2008), pp. 427-
444.
225
Des de la primera meitat del segle XI, la festivitat de sant Jordi estava inscrita en
els sacramentaris catalans. En aquest mateix segle foren construïts els primers
altars i temples sota l’advocació del sant, un fet que contribuí a difondre el seu
culte. Pel que fa al Principat de Catalunya, cal remarcar les iniciatives individuals
de tres personatges prestigiosos i d’autoritat política que contribuïren a la difusió
del culte del sant: l’abat Oliba de Ripoll, el bisbe Eribau de la Seu d’Urgell i el
fundador de la dinastia vescomtal d’Àger, Arnal Mir de Tost. Especialment
aquest darrer contribuí a representar sant Jordi associat als ideals cavallerescs i a
la lluita contra l’Islam.455
Els reis d’Aragó establiren regiments militars en homenatge al sant, com ara
l’Orde de Sant Jordi d’Alfama, creada l’any 1201 per Pere el Catòlic. Aquesta
institució fou un dels principals mitjans de difusió del culte al sant en el territori
de la Corona d’Aragó, malgrat que posteriorment s’uní a l’Orde de Santa Maria
de Montesa.456 Al cap d’uns anys, el 1353, Pere el Cerimoniós creà la Confraria
dels Cavallers de l’Orde de Sant Jordi i, durant la dècada del 1380, l’Orde de
Cavalleria de Sant Jordi a Livàdia. La presència del sant a Catalunya també tingué
ressò en el fervor per les relíquies sagrades. El crit de guerra dels almogàvers era
“Sant Jordi!”, juntament amb el de “Avant Aragó!”457
455 BARAUT, Cebrià. Els orígens del culte de Sant Jordi a Catalunya i al bisbat d’Urgell, abans
del segle XII. Fe i Teologia en la història. Estudis en honor del Prof. Dr. Evangelista Vilanova. A cura de
Joan Busquets i Maria Martinell. Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya; Istituto per le
scienze religiose (Bolonya). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, pp. 137-142.
456 ALVIRA CABRER, Martín. Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213).
Documentos, Testimonios y Memoria Histórica. Vol. I. Fuentes Históricas Aragonesas 52. Zaragoza:
Institución Fernando el Católico (CSIC), 2010, p. 426-429 (Document 293).
457 BARRIGA I PÉREZ, Francesc. Sant Jordi i Catalunya. Arrels de la identitat catalana. Madrid:
Editorial Edaf, 2006, pp. 80, 83.
226
Taula 6
Principals dades amb relació a sant Jordi i a la història de la Corona d’Aragó
Anys Esdeveniments
1096 Patró d’Aragó
1343 Patró de València
1378 Institució de la seva festa a la ciutat de Barcelona
1407 Patró de Mallorca
1436 Inici dels procediments per establir sant Jordi com a patró de Catalunya
1456 Festa oficial de sant Jordi a Catalunya
1458 Festa oficial de sant Jordi a Lleida
1462 Reafirmació de sant Jordi com a patró de la Corona d’Aragó
1492-1503 Composició del ms. II-475 de la BPRM
1574 Gregori XIII concedeix l’indulgència als que visitin la capella de Sant Jordi
1630 Santiago és establert com a únic patró d’Espanya per Felip IV i Urbà VIII
1633 Temptativa de beatificació del rei En Jaume I
1667 Reconeixement de la festa de Sant Jordi pel papa Climent IX
Amb el temps, el culte de sant Jordi adquirí un caire institucional i fou incorporat
al calendari festiu en els diferents regnes de la Corona. Des del 1378 la seva festa
fou instituïda a Barcelona i el 1456 fou oficialitzada quan se’l declarà patró de la
Generalitat durant el papat de Calixte III, primer papa valencià de la història. 458
Pocs anys després, el 1462, en un context molt proper a la Guerra Civil Catalana
(1462-1472), se’l reafirmà com a patró, segons els DGC:
Dissabte, a XVII. Aquest die fonch feta crida pública per la ciutat de
Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per
tothom, com la Cort General del Principat de Cathalunya, qui de
present se celebre en la claustra de la Seu de la dita ciutat, ne hagués
feta novament constitució.459
Encara que la festa hagi estat establerta oficialment des de mitjans del segle XV,
sabem pel DGC que ja feia molt de temps que se celebrava el 23 d’abril, ja que el
458 Ibid., p. 85.

459 Dietaris de la Generalitat de Catalunya..., op. cit., pp. 130-131.
227
primer registre d’aquest document és de l’any 1412.460 D’altra banda, l’aprovació
del papat tingué lloc el 1667 per decisió del Papa Climent IX. La relació entre la
història del sant i el territori de la Corona d’Aragó és un fenomen, doncs, que es
desenvolupà lentament, des de les seves primeres mencions en documents fins al
seu establiment definitiu com a personatge que hauria de figurar en la memòria
històrica de la Corona d’Aragó, sent utilitzat, per exemple, cultes patriòtics.461
Com que la nostra intenció és trobar el significat històric del ms. II-475 de la
BPRM en el context en què fou compost, hem de considerar conjuntament com
hi són representats el rei En Jaume I, sant Jordi i també el “sant bisbe
Alexander”.
IV.2. L’homònim del papa Alexander VI: l’indicador (con)textual de la

composició del ms. II-475 de la BPRM
Comparant la narració de la VSJ amb altres versions, com ara les narracions
catalana i llatina de la vida del sant a la LA, trobem informacions diverses que
singularitzen la narració present en el manuscrit que estudiem.
En primer lloc, observem que hi ha un nucli invariable sobre la vida del sant
similar en totes les versions analitzades: 1) l’etimologia del nom; 2) l’episodi de la
princesa i el drac; 3) la història del martiri i 4) les referències a sant Gregori de
Tours. Aquests quatre aspectes els podem relacionar, respectivament, amb: 1) el
significat del nom del sant; 2) la lluita contra l’enemic i la cristianització del poble;
460Ibid., p. 2.
461“En efecte la Renaixença literària i l’incipient catalanisme polític foren els impulsors de la
conversió del culte religiós (de sant Jordi) en culte patriòtic, tot assumint la tradició galant.”
ANGUERA, Pere. Sant Jordi, Patró de Catalunya. Dins: Estudis d’Història Agrària..., op. cit., pp. 67-
76 (p. 71).
228
3) el patiment, característica de la vida dels sants i 4) les qüestions de les relíquies
sagrades.
Malgrat que les diverses narracions continguin informacions coincidents que

podem anomenar el nucli invariable de la VSJ, el ms. II-475 de la BPRM presenta
una narració més àmplia sobre la vida del sant, on es destaquen cinc aspectes.
Aquesta narració més àmplia es caracteritza per: 1) la història del seu martiri
ampliada; 2) la presència del personatge “sent Alexander bisbe”; 3) els miracles
del sant encara viu; 4) la història del captiu cristià i 5) l’aparició del cavaller
alemany a la batalla d’Alcoraz.
Taula 7
Versions catalanes i llatina de la VSJ a la LA
i la narració de la VSJ al ms. II-475 de la BPRM
Versió catalana de la VSJ Versió llatina de la VSJ Versió de laVSJ

a la LA a la LA ms. II-475 de la BPRM
Significat del nom Significat del nom Significat del nom
Episodi de la princesa i del Episodi de la princesa i del Episodi de la princesa i del
drac drac drac
Història del martiri Història del martiri Història del seu martiri
ampliada
- - Presència de sent Alexander bisbe
- - Els miracles del sant encara viu
Sant Gregori de Tours Sant Gregori de Tours Sant Gregori de Tours
- Història d’Antioquia Història d’Antioquia
- - Història del captiu cristià
- - Història de la batalla d’Alcoraz
Hem d’esmentar que les informacions en cursiva presents a la taula 7 signifiquen

l’especificitat de la versió de la VSJ present al ms. II-475 de la BPRM. Ara, un
cop singularitzada la narració de la VSJ al ms. II-475 de la BPRM, hem
d’analitzar els cinc aspectes esmentats.
Pel que fa al primer aspecte, (“història del seu martiri ampliada”), el ms. II-475 de
la BPRM, en comparació amb altres narracions, presenta una narració més
229
detallada (fols. 118r-126v). Podem parlar d’una recreació, ja que en altres
narracions la seva vida és presentada més abreujadament. L’augment dels detalls
fa pensar que el patrocinador o l’actor d’aquesta narració desitjava presentar el
sant amb les especificitats de la seva vida, fent que fos coneguda tan
detalladament com fos possible.
Pel que fa al segon aspecte esmentat (“presència de sent Alexander bisbe”), hi ha

alguns fragments que cal destacar:
Ffet açò, monsènyer senct Jordi appellà senct Alexandre bisbe, lo qual
era stat turmentat de molts e diverses turments per lo nom de
Jesucrist e havia stat amagat en coves e deserts per molts e diverses
temps. Lo qual senct Alexandre, a ordinació de monsènyer senct Jordi,
imposà al poble dijuni per tres dies e en aquests tres dies ab sent Jordi
preycà al poble e aquell en la fe informa.462
Aquest fragment es refereix a un personatge absent en les altres versions de la

narració sobre la VSJ, un fet que podria indicar una possible intervenció del
patrocinador o de l’actor del còdex en la tria d’aquesta versió per a posar-la
juntament amb la vida del rei En Jaume I.
Primerament, tenint en compte l’època en què visqué sant Jordi (c. 270-303),
podríem pensar que aquest “sent Alexandre bisbe” fos Alexander de Jerusalem,
bisbe de Capadòcia, lloc d’origen de sant Jordi. D’altra banda, buscant les dades
històriques del bisbe de Capadòcia, ens assabentem que morí el 251,463
aproximadament 19 anys abans del naixement de sant Jordi. Confrontant
aquestes dades amb la seqüència de la narració esmentada a dalt, veiem, doncs,
que el bisbe de Capadòcia ja estaria mort quan fou “apellat” per sant Jordi. Per
BPRM, ms. II-475, fol. 120r.

462
463The Ante-Nicene Fathers. Vol. VI. Edited by Rev. Alexander Roberts; Sir James Donaldson;
Arthur Cleveland Coxe. New York: Cosimo Classics, 2007, p. 153.
230
tant, la informació que hi ha en la narració del còdex no es correspon amb les
dades històriques que tenim d’aquests dos personatges.
D’altra banda, també podem observar la relació establerta entre sant Jordi i el
personatge “sent Alexander bisbe”:
E yo, (sant Jordi) vaig me’n en altra ciutat que’s appellada Jerusalem,
que vol dir tant com visió de pau en la qual habitaré perpetualment ab
tots los àngels de Nostre Senyor Déu. E lavors leixà en aquesta ciutat,
per bisbe e regidor, sent Alexandri. E fet açò, pres comiat del rey e de
tota sa casada e anassen a partís de la sobredita ciutat de Silena.464
Novament, el patrocinador o l’actor del text suposa que sant Jordi i “sent
Alexander” són coetanis, tot i que el darrer hagués mort quan nasqué el primer.
Enfront d’aquestes dades, la nostra hipòtesi és que el patrocinador o l’actor del
text volia establir aquests dos personatges com a coetanis –fent que el sant bisbe
Alexander fos el successor de sant Jordi en la ciutat de Silena–, sense tenir en
compte que històricament era impossible.
En les altres versions de la VSJ que figuren tant en la versió llatina com en la
catalana de la LA, no hi trobem cap dada referent al sant bisbe Alexander, la qual
cosa fa que la narració del ms. II-475 de la BPRM sigui singular, no solament pel
que fa a les informacions sobre sant Jordi, sinó també pel que fa a la vida del
“sant bisbe Alexandre”. A més, com ja hem esmentat, no hem d’entendre la
singularitat d’aquesta narració comparant-la només amb altres versions, sinó
sobretot considerant que es troba en un objecte on hi ha la vida del rei En Jaume
I.
Tenint en compte la datació paleogràfica i codicològica del manuscrit, localitzada

entre el final del segle XV i el començament del segle XVI, entenem que aquesta
464 BPRM, ms. II-475, fol. 120v.
231
citació es refereix probablement al papa Alexander VI, papa entre els anys de
1492 i 1503. A part dels dos personatges principals, el rei En Jaume I i sant Jordi,
hi apareix un tercer personatge, “sent Alexander bisbe”, que, si bé en principi
estaria descontextualitzat, es contextualitza mitjançant la constatació de
l’existència d’un reconegut personatge valencià, homònim, contemporani a la
composició del manuscrit i que formà part de la història de la Corona d’Aragó.
Ens referim a Roderic de Borja, el papa Alexander VI, el segon papa valencià de
la història entre els anys de 1492 i 1503, nascut a Xàtiva.
Certament, Alexander VI mantingué contacte amb els territoris de la Corona

d’Aragó, sobretot amb els Reis Catòlics, Ferran d’Aragó i Isabel de Castella.
Miquel Batllori estudià els sis primers anys del pontificat d’Alexander VI i
constatà que tant el pontífex com el rei d’Aragó volien relacionar-se políticament.
D’una banda, Alexander VI volia assegurar la prosperitat i l’èxit històric de la seva
família; d’altra banda, Ferran II volia allunyar el rei de França Carles VIII dels
seus estats a Nàpols i també comptar amb el suport papal en el conflicte amb el
rei portuguès Joan II sobre el domini de les terres descobertes al nou
continent.465 Per tant, constatem que els temes debatuts feien referència no
solament a la política europea, sinó també en els litigis sobre nous territoris en
què el papa havia d’intervenir.
Si considerem que la llegenda de sant Jordi i el drac és una història de

l’alliberament d’una ciutat pagana, que sant Jordi hi és representat com un
defensor de la fe cristiana (“gloriós cavaller deffenedor de la sancta fe de
Jesucrist”), i que després de la cristianització de la ciutat el sant hi establí com a
successor el “sant bisbe Alexander”, podem pensar que aquest personatge forma
part del context de composició d’aquest còdex. Aquesta és una informació clau
en la narració, perquè es refereix a un personatge conegut no solament en el món
cristià, sinó també en el Regne de València, i probablement també conegut pel
465Alejandro VI y la Casa Real de Aragón. 1492-1498. Discurso leído por el R. P. Miguel Batllori S.
I. El día 8 de junio de 1958, con motivo de su recepción y contestación del Excmo. Sr. Don
Gregorio Marañón. Madrid, 1958, pp. 9-81 (pp. 13-25).
232
patrocinador o per l’actor del ms. II-475 de la BPRM. Fins ara hem analitzat el
còdex mirant de determinar la llengua del manuscrit (valenciana), la datació
paleogràfica i codicològica (final del segle XV i començament del segle XVI), la
presència de dues narracions representant dos personatges importants per a la
Corona d’Aragó (el rei En Jaume I i sant Jordi), la representació de sant Jordi en
la Corona d’Aragó i la singularitat de la narració de la VSJ en comparació amb
altres versions. Per tot plegat, podem afirmar que, considerant les informacions
esmentades a dalt, el desig del patrocinador o de l’actor del text en establir a sant
Jordi i a “sent Alexander bisbe” com a coetanis s’explica per la influència del
context històric de composició del manuscrit, en què hi havia un personatge
valencià d’extrema influència en el món cristià.
Pel que fa al tercer aspecte (“els miracles del sant encara viu”), crida l’atenció que
només la narració del ms. II-475 de la BPRM presenti les ressurrecions fetes per
sant Jordi abans del martiri, dades que no són en les versions catalana i llatina de
la LA. Per exemple, totes les versions esmentades a la taula 7 presenten l’episodi
de la princesa i del drac, però no podem considerar que aquest fet sigui un
miracle, sinó que més aviat pertany a la faceta cavalleresca del sant. Els fragments
que parlen de “sant Gregori de Tours” i de la “Història d’Antioquia” esmenten
les seves relíquies, però en un context en què el sant ja havia patit el martiri.
Pel que fa als miracles presentats en aquesta narració, els esmentem a la taula
següent:
Taula 8
Resurrecions fetes per sant Jordi durant la seva vida
contingudes a la narració del ms. II-475 de la BPRM
fol. 123r Ressuscita un jove

fol. 123v Ressuscita diversos morts d’un cop
233
Pel que fa al quart i al cinquè aspectes de la narració (“la història del captiu
cristià” i “la història de la batalla d’Alcoraz”), hem de remarcar que ens presenten
la faceta guerrera de sant Jordi lluitant contra els musulmans. En el primer punt,
el sant apareix rescatant un captiu cristià; en el segon apareix a la batalla
d’Alcoraz, que tingué lloc l’any 1096, quan els cristians assetjaven aquesta ciutat
aleshores habitada pels musulmans. Podem relacionar aquests últims aspectes
amb les flors dibuixades en determinats episodis de la narració, on es destaca la
qüestió de la guerra contra els musulmans. Els dibuixos d’aquestes flors apareixen
en moments en què la narració del ms. II-475 de la BPRM descriu Xàtiva, Biar i
les regions de Galinera, Penàguila i Pego, conquerides per al-Azrac i que estaven
en poder del rei En Jaume I. Aquestes terres tenen en comú el fet que foren
arrabassades als musulmans durant la conquesta de València. Els contextos
narratius en què les flors foren dibuixades es refereixen a l’àrea d’expansió cap al
sud del Regne de València i coincideixen amb l’assumpte del quart i del cinquè
aspectes particulars de la narració de la VSJ (lluita contra el musulmà).
De tots aquests aspectes hem de subratllar el segon. Des del pontificat de Calixt
III fins al del seu conterrani el papa Alexander VI, augmentà considerablement el
nombre dels personatges de la Corona d’Aragó que eren a la cúria papal.466
Durant el pontificat d’Alexander VI, la presència de personatges catalans,
valencians i castellans a Roma també fou notable.467 José Maria Cruselles Gómez,
que ha estudiat la família Borja, ha recollit les dades referents a aquesta família,
des de treballs històrics i novel·lístics, fins als poètics i músics, i n’ha destacat
quatre característiques principals: l’humanisme, el caire valencià interpretat per
alguns com a catalanitat, la dimensió universal i el notable perfil cultural. 468
466 SERRA, Josep Rius. Catalanes y aragoneses en la corte de Calixto III. Analecta sacra
tarraconensia. Revista de ciències historicoeclesiàstiques 3 (1927), pp. 193-330.
467 CÓRDOVA MIRALLES, Álvaro Fernández de. Alejandro VI y los Reyes Católicos. Relaciones
político-eclesiásticas (1492-1503). Tesi Doctoral. Roma: Edizioni Università della Santa Croce, 2005,
pp. 133-144.
468 CRUSELLES GÓMEZ, José Maria. Los Borja en Valencia. Nota sobre historiografía,
historicismo y pseudohistoria. Revista d’Història Medieval 11 (2000), pp. 279-305.
234
Una qüestió relacionada amb aquesta discussió és la possibilitat que Roderic de
Borja hagués triat el nom d’Alexander VI a causa del papa Alexander III, ja que
aquest lluità contra la política de Frederic Barba-roja.469 Però no hem d’oblidar
una altra hipòtesi relacionada amb un temps anterior: segons l’inventari del seu
fill, el duc Joan de Borja, Roderic de Borja posseïa dos tapissos o teixits que
representaven la història d’Alexander el Gran.470 Segons les dades què disposem,
el fet que el patrocinador o l’actor del còdex hagi establert sant Jordi i “sent
Alexander bisbe” com a coetanis, i el fet que aquest manuscrit sigui d’un context
molt proper al pontificat d’aquest papa, representa un primer intent d’establir
com a coetanis aquests dos homònims i de relacionar posteriorment el papa
valencià amb el sant que “ajudà a conquerir” el Regne de València. Així doncs, la
presència del personatge “el bisbe Alexander” a la narració de la VSJ ha d’ésser
subratllada no solament perquè és un afegit que no existeix en altres narracions
d’aquesta llegenda, sinó perquè coincideix amb l’homònim valencià més conegut
a l’època, el papa Alexander VI.
IV.3. El rei En Jaume I: un rei sant entre els cronistes valencians (c. 1325-
1547)
Una de les facetes del rei En Jaume I no gaire estudiada és la seva santedat. Tot i
que en el segle XVII no prosperà l’intent de beatificar-lo,471 la literatura, sobretot
469 DE LA TORRE, Ángel Sánchez. Alejandro VI, un papa renacentista. Dins: SÁNCHEZ,
Ángel; CASTELL, Vicente; PESET, Mariano. Alejandro VI. Papa Valenciano. València:
Generalitat Valenciana/Consell Valencià de Cultura, 1994, pp. 9-34.
470 Alguns documents i cartes privades que pertanyeren al segon duc de Gandia en Joan de Borja. Notes per a la
història d’Alexandre VI. Josep Sanchis Sivera. Estudi preliminar i edició: Santiago La Parra López.
Transcripció: Vicent Garcia i Martínez. Gandia: CEIC Alfons el Vell/La imprenta
Comunicación Gráfica, S. L., 2001, p. 193 (Document 46).
471 TOURTOULON, Charles de. Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón..., op. cit.
235
la valenciana, sovint el representà com a sant.472 Cal remarcar que en el segle XV
hi havia una manifestació del sentiment particularista valencià,473 fet que podria
explicar el deler per respresentar-lo com a sant. És necessari assenyalar que altres
reis coetanis al Conqueridor foren considerats sants, com ara Lluís de França i
Ferran III de Castella. Per apropar a aquesta representació, analitzarem, doncs,
algunes obres que han remarcat aquesta faceta del rei En Jaume I.
El rei En Jaume I ha estat qualificat com a sant com a mínim des de l’època de
Ramon Muntaner, ciutadà valencià i servidor de la Corona d’Aragó, el qual a la
CRM aplicà aquest adjectiu al Conqueridor:
Que més de vint mília misses se canten vui en aquell dia e tots dies en
ço que el sant rei En Jacme conquerí sense ajuda e croada que no hac
de l’Església: que el Regne de Mallorca, e el Regne de València e el
Regne de Múrcia conquerí sens croada e ajuda de l’Església.474
Al cap d’uns anys, Pere el Cerimoniós cità el seu avantpassat en la CSJP, que fou
patrocinada pel rei. En diversos passatges, la narració presenta el rei En Jaume I
com un sant. A continuació, en citem un exemple:
Aquesti santo rey passó desta vida en hedat de LXXII annos, dia lunes
III días de julio, después de la fiesta de Sant Jayme et Sant Cugat, en
el anno de Nuestro Sennyor M CC LXXVI.475
472 RUBIO VELA, Agustí. Jaime I. La imagen del monarca en la Valencia de los siglos XIV i
XV. Dins: El rei Jaume I: fets, actes i paraules..., op. cit., pp. 129-155.
473 Epistolari de la València Medieval. Vol. II. Introducció, edició, notes i apèndixs a cura d’Agustí
Rubio Vela. Pròleg d’Antoni Ferrando. València/Barcelona: Institut Interuniversitari de

Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 39.
474 Crònica de Ramon Muntaner. Dins: Les Quatre Grans Cròniques..., op. cit., p. 698.
475 Crónica de San Juan de la Peña..., op. cit., p. 95.
236
La narració d’aquesta crònica també remarca la intervenció dels sants en les
conquestes del rei, fins i tot en els moments en què ell no hi era:
Et se troba que muytos santos de Paraysso non tan solament ayudavan a el

quando avía batallas con los moros, mas encara ayudavan a sus vassallos quando
por el se conbatian con moros; porque se dize que como el avies enviado
algunos nobles et cavalleros en el Regno de Valencia, yes assaber, el
noble don Bernat Guillem d’Entença et de otros cavalleros de Aragón
et de Catalunya et fuessen en un pueyo qui agora es clamado Santa
María del Puyg et toda la morisma vinies contra ellos en la batalla, qui
entre ellos fue muyt grant, les apareció sant Jorge con muytos cavalleros
de parada qui los ayudó a vencer la batalla, por la qual ayuda ningún
christiano no hi murió.476
Pere el Cerimoniós, en pagar un dels seus encàrrecs de tasques historiogràfiques,

anomenà un llibre “vida del sant rey en Jacme”:
Item pos en data los quals lo senyor Rey ab albaranet ab lo seu anellet
segellat, scrit en Valencia a .xxvi. dies d’agost present atorga de mi
haver haudes e reebudes les quantitats devall scrites, és a saber, per .i.
libre apellat vida del sant rey en Jacme qui conqués Mallorches e València,
.xi. florins, .viii. sols. barcs. item los quals lo dit senyor dóna a algunes
persones, .viii. florins e mig, e axí són .xx. florins d’or, .ii. solidos, .vi.
diners barcs.477
Vicent Ferrer, en un dels seus sermons, esmentà l’ajut de sant Jordi al rei En
Jaume I:
Ibid., p. 95.
476
Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. II..., op. cit., p. 163 (document
477
CLXIX).
237
Esta solemnitat anual que es fa de mossènyer sent Jordi, és por les grans
ajudes que féu en la conquesta de la ciutat e Regne de València, e per ço serà
lo sermó de sent Jordi.478
En les paraules de Vicent Ferrer observem que sant Jordi ajudà a conquerir no
solament la ciutat de València, sinó també el regne valencià, fet que vol dir que la
seva ajuda s’estengué a tota la conquesta, inclosa l’expansió cap al sud. En aquest
sentit, la relació entre els dibuixos de les flors i la narració del còdex, característica
del ms. II-475 de la BPRM que ja hem esmentat anteriorment, adquireix un
significat notable.
La imatge del rei En Jaume I com a sant també es troba en el text SE. En alguns
fragments de la narració el rei En Jaume I és anomenat “sant”:
Aprés de aquest rey Pere, regnà en rey d’Aragó e compte de

Barcelona e en la baronia de Monpeller En Jaume, fill seu, apellat Sant.
Aquest rey fonch molt aventurós contra moros, car jamés perdé
batalla ell ni ses gents, en cars que ell no y fos en persona, e en les
batalles que ell agué ab moros, fonch vist molt[e]s vegades lo benaventurat
Sant Jordi en ajuda sua.479
Trobem una afirmació semblant en l’obra de Pere Miquel Carbonell. En la seva

obra CE –datada el 1513, però editada el 1547– el cronista remarcà aquesta faceta
del rei:
E tenia aquest sanct rey tots los òrdens, axí de hòmens com de dones,
de la senyoria hon ell fos, basts de viandes; entenent totstemps que lo
servici de Déu fos fet e observança sempre fos tenguda en los dits
478 VICENT FERRER. Sermons de Quaresma. Vol. II. Edició M. Sanchis Guarner. València:
Albatros, 2003, p. 188.
479 Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines..., op. cit., p. 212.
238
órdens, defensant aquells contra totes persones qui·ls fessen o
procurassen damnatge.480
Quant era inflamat aquest sanct rey En Jacme en servir a nostre senyor
Déu Jesuchrist, e mori[r] màrtyr, si mester fos, per mantenir la sancta
fe cathòlica, dir no·s pot ne escriure, tant hi era encès.481
Per ço dich que lo primer fundador e instituïdor fo lo gloriós e tant

estimat e amat rey lo rey En Jaume, vulgarment apellat lo gran
Conquistador, e amador e defenedor de la sancta fe cathòlica. Lo
qual, encara que no sia canonizat, per haver ell tan sanctament viscut e
obrat, e fets miracles en sa vida, per tots los chronistes e històrichs e
altres qui d’ell han scrit és apellat rey sanct.482
E negú no·s maravell si en les altres vides dells reys dessús designades
yo no he tengut l’orde que en aquesta he tengut de desinar-hi tots los
qui en temps de aquest rey Jaume són estats, e del temps que an segut
en la cadira de sanct Pere, e de molts litterats e actes subseguits, car a
mi ha aparegut, per la virtut e santedat d’aquest rey En Jaume, extendre
més a la plom[a] en aquest loch que en los altres.483
Aquesta presentació del rei com un sant tingué un ampli ressò. Hom el considerà
un rei de “bona memòria”, “sant” i “legislador”, imatge propalada pels
oligarques, per l’Església, per la noblesa i sobretot pel Consell i pels jurats
valencians, els quals sovint el recordaven com a sant.484 Però el text de Carbonell
afegeix una informació que fins ara no hem vist als atres documents esmentats en
aquest apartat: l’autor català considera que el rei En Jaume I havia estat un sant,
malgrat no haver estat canonitzat (“encara que no sia canonizat”). A més, el fet
que afirmi que el rei féu miracles durant la seva vida (“e fets miracles en sa vida”),
l’aproxima de la característica de la narració de la VSJ del ms. II-475 de la BPRM,
la qual, com hem vist, també destaca aquesta faceta de sant Jordi. En aquest
sentit, el text de Carbonell confirma la nostra opinió que Jaume el Conqueridor,
tot i no ésser un sant, era considerat sant en un determinat context –recordem
480 PERE MIQUEL CARBONELL. Cròniques d’Espanya. Vol. II. Edició crítica d’Agustí
Alcoberro. Barcelona: Editorial Barcino, 1997, p. 55.
481 Ibid., p. 57.
482 Ibid., p. 59.
483 Ibid., p. 72.
484 RUBIO VELA, Agustí. Jaime I. La imagen del monarca en la Valencia de los siglos XIV i
XV. Dins: El rei Jaume I: fets, actes i paraules..., op. cit., pp. 129-155.
239
que l’obra de Carbonell és del 1513, una data molt propera a la producció del ms.
II-475 de la BPRM–. A més, Carbonell encara subratlla que el rei En Jaume I
havia rebut l’ajut dels sants del paradís, entre els quals estava sant Jordi:
E trobà’s que molts sancts de Paradís no tan solament ajudaven a ell

quant havia batalles ab moros, mas encara ajudaven a sos vassalls
quant se combatien ab predits moros. E seguí’s un die, com ell
hagués tremesos alguns nobles hòmens e cavallers en lo regne de
València, entre los quals eren lo noble En Bernat Guillem de Entença
e altres cavallers de Aragó e Cathalunya, e fossen en un munt, qui ara
és apellat Sancta Maria del Puig, e tot lo morisme vengué’s contra ells,
en la batalla, que entre ells fou molt gran, los aparegué aquell gloriós
cavaller de Jesuchrist sanct Jordi, de molts cavallers de Paradís
acompanyat, qui·ls ajudà a vençre la batalla, per la qual ajuda nengun
christià no y morí.485
Continuant l’anàlisi de la presència del rei sant a la literatura, al LM (c. 1308-

1644) llegim aquesta afirmació:
Que seria bona obra e de ben estar a la dita ciutat que aquella, en
reverència de nostre senyor Déu e en memòria e laor del molt
excel·lent, sant e virtuós senyor Rey En Jacme, de loable recordatió, qui
conquerí e pres de mans de infeels la dita ciutat e tot son Regne, fos
feta alguna conmemoració e obra piadosa per ànima del dit sant Rey
en aytal dia con ell finà e passà d’aquesta present vida, ço és, en
lendemà de la festa de santa Ana, lo qual dia és a XXVII dies del mes
de juliol, segons que d’açò lo dit senyor Rey havia certificat als dits
ladonchs jurats.486
Aquests fragments confirmen que en l’imaginari literari hom creia en la santedat

del rei En Jaume I, molt abans de l’intent de beatificar-lo en el segle XVII.
485PERE MIQUEL CARBONELL. Cròniques d’Espanya. Vol. II..., op. cit., pp. 57-58.
486 Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la dita ciutat e regne de
Valencia (1308-1644). Vol. I. Edició a cura de S. Carreres Zacarés. València, 1930-1935, pp. 95-
96.
240
Observem també que la majoria dels cronistes són valencians, la qual cosa
corrobora indirectament la intenció hagiogràfica de l’actor del ms. II-475 de la
BPRM que, com ja hem esmentat, presenta trets valencians. D’aquesta manera,
podem afirmar que la remembrança del rei En Jaume I entre els valencians fou
considerable, sobretot perquè era el “conquistador de la terra”, en paraules de
Pere Antoni Beuter.487 Cal subratllar que en una obra de Beuter, el rei En Jaume I
apareix al costat de màrtirs i sants i enmig de llegendes i miracles.488
Davant d’aquestes constatacions, podem concloure que aquest còdex fou

compost dins d’un context en què el Conqueridor era considerat sant, sobretot
pels cronistes valencians. Els tres personatges principals del ms. II-475 de la
BPRM, el rei En Jaume I, sant Jordi i el papa Alexander VI, coincideixen en un
mateix objecte, un fet que convertí el manuscrit en el moment de la seva
composició en un objecte hagiogràfic que contenia la vida de dos “sants”, l’un
màrtir i l’altre rei, i la referència a l’homònim d’un papa de l’època.
IV.4. El significat històric del ms. II-475 de la BPRM
Entre el final del segle XV i el començament del segle XVI hi havia elements
referents a sant Jordi que formaven part de la memòria social i de la memòria
cultural dels territoris de la Corona d’Aragó i que podrien ésser utilitzats en
contextos diversos. Igualment, en aquest context també hi havia la imatge que els
cronistes valencians havien construït del rei En Jaume I com a sant. En aquest
sentit, l’objecte que estudiem en aquest capítol, el ms. II-475 de la BPRM, feia
part d’aquest context.
487 PERE ANTONI BEUTER. Crònica. Introducció i edició d’Enric Iborra. València: Institució
Alfons el Magnànim, 1982, pp. 35-36.
488 BELENGUER, Ernest. Jaume I a través de la història. Vol. I..., op. cit., p. 63.
241
Ha estat necessari d’esbossar la història, la llegenda i el mite de sant Jordi per tal
d’entendre la seva importància per al territori de la Corona d’Aragó. Des de les
seves primeres manifestacions en el territori fins a la participació en les
conquestes al costat del rei En Jaume I, sant Jordi tingué una funció important en
la configuració de territori, ja que sempre era present en els textos dels cronistes.
Les informacions paleogràfiques i codicològiques que hem esmentat al

començament del capítol, les quals afirmen que els dos textos del ms. II-475 de la
BPRM estaven junts des del moment de la composició del còdex i foren compostos
entre el final del segle XV i el començament del segle XVI, ens ha ajudat a establir el
seu moment de composició. A més, el text que acompanya la vida del rei En Jaume
I, és a dir, la VSJ, precisa que la seva composició tingué lloc durant el pontificat
d’Alexander VI, entre els anys de 1492 i 1503. La versió particular de la VSJ conté el
personatge “bisbe sent Alexander” descontextualitzat a partir de la perspectiva de
l’època del sant oriental, però que es contextualitza a partir del moment en què hi ha
la coincidència entre les informacions de les dades paleogràfiques, codicològiques i
textuals de la VSJ al ms. II-475 de la BPRM, presentant-lo com l’homònim i
important personatge en la història de la Corona d’Aragó, el papa Alexander VI.
El fet que diversos cronistes valencians consideressin el rei En Jaume I com a

sant és un aspecte crucial per tal d’entendre perquè hi ha dos textos que ajunten
personatges prou coneguts en el mateix territori. Igualment, el fet que l’un fos
sant i l’altre rei fou necessari per entendre el context de composició del
manuscrit, tot i no saber i no tenir cap informació del seu patrocinador o del seu
actor. L’anàlisi ha començat per les dades contingudes en el manuscrit i les hem
estudiades amb l’objectiu de descobrir el seu significat històric: presentar el
conqueridor del territori valencià considerat com a sant per la literatura
valenciana. Així doncs, podem parlar del ms. II-475 de la BPRM com un objecte
hagiogràfic.
Des del regnat d’Alfons el Magnànim, els dirigents valencians es destacaven per
l’ajut financer al rei, fins al punt que entre els anys 1472 i 1515 fou el regne que
242
més col·laborà amb préstecs, precisament en el període de producció del ms. II-
475 de la BPRM. L’any 1492, durant el papat d’Alexander VI, València
esdevingué arquebisbat i, al cap de no gaire, el 1500, hi fou establerta la
universitat. Al mateix temps, declinava la influència política del Principat de
Catalunya en els territoris de la Corona, ja que acabava de sortir d’una guerra civil
amb un resultat desastrós per al país. Fou en aquest context de prosperitat
valenciana que la consideració del rei En Jaume I com a sant tingué el seu apogeu
del qual es fa ressò el ms. II-475 de la BPRM. Constatem, doncs, que la faceta
religiosa del rei es manifestà més aviat en les terres valencianes, on testimonis
literaris recolzen aquesta característica.
243
Capítol V
L’Imperi com a forma i els fets del passat com a contingut

(c. 1516-1543)
(ms. 10121 de la BNE)
Il disegno delle capitali latine di forma epigrafica (delle ‘lettere

maiuscole antiche’, nella nomenclatura coeva) costruite ‘con ragione
di geometria’ o tracciate ‘per pratica’, costituisce uno dei motivi
principali dell’arte della scrittura nel secolo XVI. Se nell’opera dei
calligrafi interessati soprattutto alla lettera cancelleresca –come
Ludovico degli Arrighi Vicentino o Giovanni Antonio Tagliente– il
disegno delle capitali occupa un posto che non è di primo piano (il
Vicentino, tuttavia, non va dimenticato, è autore di un raffinatissimo
alfabeto romano maiuscolo, intagliato in bianco su fondo nero, che
sarà spesso imitato), nella maggioranza del libri di modelli
rinascimentali, invece, la costruizione di quelle lettere rappresenta la
prova ultima, decisiva dell’abilità artistica e della scienza del caligrafo.
CASAMASSIMA, E. Trattati di scrittura del cinquecento italiano.

Milano: Il Polifilio, 1966, p. 17.
Segons Gimeno Blay, el model del ms. 10121 de la BNE “tingué una presència
més que discreta” en les terres de la Corona d’Aragó, gràcies a la seva presentació
gràfica amb l’escriptura humanística antiqua i amb les capitals romanes
epigràfiques.489
La producció d’aquest còdex es refereix a una imitació per part del seu
patrocinador o actor dels trets humanístics amb la “voluntat precisa d’imitar un
model de llibre”, en les paraules de Gimeno Blay, que no tingué molta presència
als territoris de la Corona d’Aragó.490 Aquesta “voluntat d’imitació” podria
489 “L’escriptura emprada en l’exemplar manuscrit de la Biblioteca Nacional de Madrid fa l’efecte

que respon a la voluntat precisa d’imitar un model de llibre que tingué una presència més que discreta als
territoris peninsulars de la Corona d’Aragó, com ho prova la minsa i reduïda presència de llibres
humanístics copiats als territoris peninsulars de la confederació catalanoaragonesa, així com
l’escàs nombre de copistes i escrivans que utilitzaren l’escriptura dels humanistes, siga l’antiqua,
siga la humanística cursiva.” GIMENO BLAY, Francisco M. Manuscrits medievals del ‘Llibre
dels feits’: tradició manuscrita i materialitat. Dins: El Llibre dels feits. Aproximació crítica..., op. cit.,
pp. 17-34 (p. 27).
490 Ibid., pp. 27-28.
244
explicar, per exemple, les “reminiscències gòtiques” trobades per Jordi Bruguera
en els nexes d’algunes lletres,491 i que potser justifiquen les dificultats trobades per
l’actor en compondre aquest tipus de lletra.
Compost en pergamí, el manuscrit té 110 folis numerats a llapis a cada pàgina

(amb un total de 219 pàgines), escrit a dues columnes, de mida 315 x 241 mm i
conté 484 capítols. L’escriptura és humanística librària amb la presència d’alguns
trets gòtics. Les caplletres són humanístiques seguint el model de les capitals
romanes epigràfiques. L’íncipit diu: “Aquest és lo començament del pròlech
sobre lo libre que féu lo gloriós rey En Jaume, per la gràtia de Déu rey d’Aragó,
de Mallorques e de Valèntia, comte de Barcelona e de Urgell e de Muntpeller, de
tots los fets e de les gràties que nostre Senyor li féu en la sua vida”,492 i l’èxplicit
diu: “Finito libro sit laus et gloria Christo. Visqué lo rey En Jaume, aprés que hac
presa Valèntia, XXXVII anys. Era de LXXII anys quant morí”.493 Seguint les
observacions paleogràfiques d’Anscari Mundó, Jordi Bruguera afirmà que la seva
època de composició és la primera meitat del segle XVI.494 Amb característiques
d’un llibre de registre, el ms. 10121 de la BNE presenta la influència de l’antiqua
en la seva escriptura. Respecte a la recepció de la humanística al territori
peninsular ibèric, podem afirmar que potser l’únic context gràfic el qual rebé les
formes rodones de les lletres humanístiques fou la producció documental de la
cancelleria que estava vinculada a una elit cultural,495 la qual cosa pot indicar el
seu lloc de producció o també l’origen de la influència en el seu procés de
composició. Cal remarcar que aquestes característiques es destaquen dins la
tradició textual del LdF, ja que és el primer exemplar de la tradició que participa
dels aspectes humanístics en contraposició dels manuscrits analitzats als capítols
anteriors, els quals tenien característiques gòtiques.
492 BNE, ms. 10121, p. 1.
493 BNE, ms. 10121, p. 219.
495 GIMENO BLAY, Francisco M. De la “Luxurians litera” a la “castigata et clara”. Del orden
gráfico medieval al humanístico (ss. XV-XVI). Dins: XVIII Congrés d’Història de la Corona
d’Aragó..., op. cit., pp. 1519-1563 (pp. 1520-1521).
245
De fet, les característiques paleogràfiques d’aquest còdex poden oferir senyals
sobre el seu context de composició. Inicialment, podem considerar-lo un
producte de la historiografia humanística, raó per la qual, segons la proposta de
Mundó esmentada per Bruguera,496 l’hem de situar a la primera meitat del segle
XVI.
Un dels resultats dels canvis del sistema gràfic en aquesta època fou la superació
dels models gòtics i la creació d’una escriptura librària anomenada littera antiqua.
La composició d’aquest tipus de lletra sorgí arran de la còpia de manuscrits
carolingis, erròniament considerats pels humanistes com a productes que
pertangueren a les elits carolíngies.497 L’ús d’aquest tipus de lletra significà la
recuperació d’un passat no solament textual, sinó també simbòlic. Així doncs,
podem considerar que l’objecte que conté la vida del Conqueridor envoltat amb
un caire d’una època imperial fou compost dins d’un context en què hi havia un
interès historiogràfic omnipresent pels orígens de les ciutats, nacions, llengües,
arts i imperis.498
Les capitals epigràfiques clàssiques són l’altra característica del còdex. En la

història de l’escriptura hi ha altres moments en què observem la recuperació de la
capital epigràfica clàssica, com ara als segles XI i XII. L’ús de la capital romana de
manera epigràfica en el segle XVI representava la prova decisiva de l’habilitat
artística del cal·lígraf i la forma gràfica llatina fou considerada la més noble de
totes les lletres. Els tractadistes del segle XVI es preocuparen per la perfecció
d’aquestes capitals i per la “divina proporció” en llur composició, afegint un valor
i un significat nou a l’objecte.499
497 RICO, Francisco. Introducción. Dins: GIMENO BLAY, Francisco M. Admiradas mayúsculas.
La recuperación de los modelos gráficos romanos. Salamanca: Instituto de Historia del Libro y de la
Lectura, 2005, p. 26.
498 ESTEVE, Cesc. Orígenes, causas e inventores en la historiografía del Renacimiento. TALIA
DIXIT 3 (2008), pp. 77-103.

499 En aquest sentit, és important l’afirmació de Casamassima sobre el valor i el significat d’un
objecte que porta les capitals antigues: “Se il principio dell’applicazione del disegno geometrico
per la construzione delle lettere a mezzo della squadra e del compasso non era ignoto allo
246
Imatge 21
BNE, ms. 10121, fol. 74 (detall)
Imatge 22
Certament, la capital epigràfica romana fou emprada sobre suports durs, com ara
les pedres. Tanmateix, en analitzar un manuscrit, l’analitzem dibuixada sobre un
suport flonjo, en un pergamí. Seguint la proposta de Robert Favreau de suport
del material epigràfic en un sentit ampli,500 hem de tenir present que analitzem
aquest manuscrit com un document epigràfic.
‘scriptor’ del tardo Medievo (...), è certo che quel principio assume nel Rinascimento un valore e
un significado del tutto nuovo per l’oggetto, le eccellenti capitali antiche, e per il diverso spirito da cui è
informato.” CASAMASSIMA, E. Trattati di scrittura del cinquecento italiano. Milano: Il Polifilio,
1966, pp. 17-35 (p. 22).
500 “On pourrait donc proposer comme nouvelle définition de l’épigraphie: science de ce qui est
écrit, en général sur une matière résistante, en vue d’une publicité universelle et durable. La notion
de matière pourrait être maintenue afin d’assurer une liaison avec la définition traditionnelle, mais
247
Seguint la definició de suport epigràfic de Robert Favreau, podem considerar els
suports materials en els quals s’inscriuen els caràcters epigràfics des d’una àmplia
perspectiva, de manera que podem incloure el suport en pergamí del ms. 10121
de la BNE. Així doncs, les característiques d’aquest manuscrit –és a dir, la
presència de les capitals epigràfiques romanes en un document representatiu de la
història de la Corona d’Aragó– juntament amb el fet de l’ampli concepte de
suport epigràfic, autoritza a analitzar aquest objecte com un document epigràfic.
La fascinació per la representació epigràfica romana significava una aspiració al

nivell més alt de la res publica gràfica humanística, que suplantà les representacions
gràfiques medievals.501 Aquest tipus de lletra representava l’escriptura dels temps
moderns en contraposició als models anteriors.502 Així doncs, la seva utilització
conferia a l’objecte un simbolisme peculiar, talment que traslladava el seu aspecte
monumental al document.
on doit bien admettre que le support matériel de l’inscription est, en tant que tel, indifférent.” FAVREAU,
Robert. L’épigraphie médiévale. Cahiers de civilisation médiévale 12/48 (1969), pp. 393-398 (p. 395).
Pel que fa a l’àmplia visió de l’epigrafia medieval vegeu l’obra del mateix autor Études d’épigraphie
médiévale. Recueil d’articles de Robert Favreau rassemblés à l’occasion de son départ à la retraite. Vol. I. Text.
Réalisé avec le concours de: Université de Poitiers – Faculté des Sciences Humaines et Arts.
Centre d’Études Supérieures de Civilisation Médiévale – C.N.R.S. Societé d’Études médiévales.
Limoges: PULIM, 1995. Per aquest assumpte també és necessari estudiar el text del Prof.
Manuel Ramírez Sánchez sobre la nova definició d’epigrafia a partir d’una perspectiva àmplia i
interdisciplinària. RAMÍREZ SÁNCHEZ, Manuel. El concepto de Epigrafía. Consideraciones
sobre la necesidad de su ampliación, cinquenta años después. Signo. Revista de Historia de la Cultura
Escrita 15 (2005), pp. 47-76.
501 RICO, Francisco. Introducción. Dins: GIMENO BLAY, Francisco M. Admiradas
mayúsculas..., op. cit., p. 25.

502 GIMENO BLAY, Francisco M. De la “Luxurians litera” a la “castigata et clara”..., op. cit., p.
1527.
248
Imatge 23
249
Imatge 24
BNE, ms. 10121, fol. 31
250
La manca d’informació sobre el lloc de composició, la data de composició, el
patrocinador, l’actor i altres dades ens impedeix de determinar les dades crucials
que ens podrien ajudar a trobar el context de composició del ms. 10121 de la
BNE. Tanmateix, a partir de les dades esmentades podem pensar que aquest
manuscrit fou compost per algun actor influït pels manuscrits humanístics.
Segurament, en copiar-lo fent referència a l’Antiguitat, el patrocinador o l’actor
pretenia aconseguir que aquest objecte representés la formació del passat
territorial de la Corona d’Aragó. En aquest sentit, el ms. 10121 de la BNE es
vinculava amb un altre passat més llunyà i monumental, segons la historiografia
humanística, i, per tant, incloïa el contingut històric del passat de la Corona
d’Aragó dins la forma simbòlica de l’Imperi.
Després d’una primera aproximació a les característiques d’aquest objecte

epigràfic, hem d’examinar amb més detall el context de composició establert per
l’anàlisi paleogràfica per tal de trobar el significat històric d’aquest manuscrit. Els
propers apartats se centraran, doncs, en la situació de la història al segle XVI i en
el preludi de l’imperi de Carles l’Emperador per tal de proposar el significat
històric del ms. 10121 de la BNE.
V.1. La situació de la història al segle XVI
La historiografia humanística apareix a Europa entre els segles XV i XVI.503 La

història, en aquell moment, depenia sobretot de la concepció que Ciceró havia
exposat en el De oratore: “testimoni del temps, llum de veritat, vida de la memòria,
mestra de la vida, missatgera de l’Antiguitat”,504 definició que era un lloc comú
503 DURAN, Eulàlia. Historiografia dels temps de l’Humanisme. Dins: BALCELLS, Albert
(coord.). Història de la historiografia catalana..., op. cit., pp. 77-92 (p. 78).
504 LACAVALLERIA, Joan. Gazophylacium Catalano-Latinum. Barcelona: Antoni Cavalleria, 1696,
p. 563.
251
amb característiques més retòriques que sinceres. 505 En aquest context, calia
reflexionar críticament sobre la història, el seu caràcter i la seva naturalesa,506 la
qual cosa comportà un canvi en comparació amb els contextos anteriors.
Juntament amb aquest canvi ideològic hi hagué un canvi d’escriptura. Hom

inventà una nova manera d’escriure –o, més ben dit, recuperà– amb l’objectiu de
representar els nous pensaments historiogràfics. Aquesta nova escriptura era
representada per la lletra humanística, considerada com una carolina “renacida,
restructurada y renovada”, la representació cultural i ideològica de la cultura
clàssica, heretada del món romà i utilitzada en el context cultural que anomenem
humanisme.507 A més, segons Simon i Tarrés, tots aquests canvis han d’ésser
interpretats dins d’un context en què el poder polític i la cultura estaven cada
vegada més unificats en les seves representacions.508
L’afirmació de Simon i Tarrés serveix per a definir la connexió entre el poder i la

cultura, característica historiogràfica del segle XVI, per mitjà de la qual cada
territori creà les seves eines de poder, d’identitat, de simbolisme i els seus
referents culturals.509 Analitzarem aquesta nova forma de lletra i la considerarem
no solament a partir de la perspectiva estètica –la lletra humanística era més fàcil
505 DURAN, Eulàlia. Sobre la mitificació dels orígens històrics nacionals catalans. Discurs llegit en la
sessió inaugural del curs per Eulàlia Duran i Grau, membre de la secció Històrico-Arqueològica,
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1991-1992, pp. 7-17 (p. 8).
506 Diccionari d’Historiografia Catalana. Antoni Simon i Tarrés (dir.). Barcelona: Enciclopèdia
Catalana, 2003, pp. 662-664.

507 GALENDE DÍAZ, J. C. La escritura humanística en la Europa del Renacimiento. Espacio,
Tiempo y Forma. Serie III, Historia Medieval 11 (1998), pp. 187-230 (p. 208).
508 “El reforçament dels lligams entre poder polític i cultura és un dels trets més característics de
l’època de la formació dels estats moderns. Les relacions de força, de domini o d’integració entre
centre i perifèria, entre governs centrals i poders locals i regionals, no solament es van donar en
els terrenys polític, institucional o fiscal, sinó també en l’àmbit cultural i ideològic, creant tots els
poders, identitats, símbols i referents culturals. L’arquitectura, les arts visuals, la història, el teatre
o la música es van convertir en instruments de propaganda i de legitimació així com en eines que
van modelar patriotismes i identitats. De fet, els moviments culturals del Renaixement i del
Barroc no es poden entendre sense el procés d’afirmació de les estructures estatals, sense
l’activitat dels centres cortesans de les grans dinasties europees o sense la producció del
pensament polític, jurídic i històric de les intelligentsies vinculades als centres de poder.” SIMON I
TARRÉS, Antoni. Llengua i cultura a l’època del Renaixement i del Barroc. Dins: BALCELLS,
Albert. Història de Catalunya. Barcelona: L’esfera dels llibres, 2009, pp. 405-419 (p. 405).
509 DURAN, Eulàlia. Patriotisme i mil·lenarisme al segle XVI. Recerques. Història, Economia,
Cultura 32 (1995), pp. 7-18.
252
de llegir que no pas la gòtica–, sinó també de la seva funció simbòlica per la qual
es recuperaven els comportaments, els pensaments i els valors de l’Antiguitat.
Segons Eulàlia Duran, l’humanisme féu que la història esdevingués més laica, més
cultural i més patriòtica. L’autora subratlla que en aquest context sorgí el que ella
anomena el “patriotisme cultural”, fonamentat en un passat propi i diferenciat
d’altres territoris en l’elaboració de símbols representatius que responien a
necessitats diverses i a circumstàncies específiques. A més, en considerar les
formulacions d’aquest corpus de “patriotisme cultural”, Eulàlia Duran sosté que
aquestes expressions pertanyen més a “sentiments col·lectius” que no pas a
“realitats objectives”. Aquest context es reflecteix en la producció literària
catalana, on les narracions de les llegendes manifestava una preocupació pels
orígens del territori i per l’ús de la llengua catalana.510
La diferència entre sentiments i realitats és crucial per a l’anàlisi del manuscrit

perquè no disposem de cap dada específica que permeti conjecturar fàcilment el
context i el motiu de la seva composició. Així, la diferència entre sentiments i
realitats ens pot ajudar a entendre un tema debatut en la historiografia política de
la Corona d’Aragó des del segle XVI: el projecte imperial.
En aquest context sorgeixen els “historiadors-polítics” al servei dels reis, de

l’aristocràcia i de les institucions polítiques.511 Aquests historiadors-polítics,
utilitzant mitjans diversos, investigaven el passat dels territoris per difondre el que
volien representar: llegendes, gestes, mites i símbols. 512 Al Principat de Catalunya
no hi havia cap historiador que treballés sota els ordres del govern, com un
cronista oficial. D’altra banda, podem afirmar que hi havia una certa llibertat de
producció literària, tot i que sempre segons les concepcions historiogràfiques de
l’època. Així doncs, el constitucionalisme polític i el sentiment de llibertat
510 Ibid., p. 10.

511 Una recent aportació sobre aquest tema és el llibre de Richard L. Kagan. Clio & the Crown: the
Politics of History in Medieval and Early Modern Spain. Baltimore: The Johns Hopkins University
Press, 2009.
512 DURAN, Eulàlia. Sobre la mitificació dels orígens històrics nacionals catalans..., pp. 7-17 (pp. 7-8).
253
defensats en aquest territori contra les accions de l’absolutisme reial trobaren en
els elements històrics i mítics els referents fonamentals per a l’elaboració de la
propaganda i així fer-ne difusió d’acord amb el que interessava.513 Al cap d’un
temps, els historiadors del barroc perseguiren els mateixos interessos i defensaren
el sentiment patriòtic i els interessos politicoinstitucionals. En aquests contextos
esclataren pugnes conegudes com a “guerres de paper”.514
A aquesta època la història era considerada una disciplina que mantenia relacions
estretes amb la retòrica i l’ètica i els fets històrics eren vistos com exemples per a
l’educació de l’home en el sentit més ampli. En analitzar els textos produïts en
aquesta època, cal tenir en compte la formació ideològica i contextual dels seus
autors que generalment actuaven com a intel·lectuals polítics. Aquests
intel·lectuals pertanyien a una època en què hi havia una recerca per les autoritats
del passat, una recerca que es reflectia a la composició de llurs obres.
Hem de tenir en compte, doncs, alguns aspectes dels documents, com ara la
intencionalitat política, subjectiva o partidista, la forma de composició de les
obres, copiant textos anteriors i intercalant-n’hi d’altres, la utilitat d’aquests textos
per a l’historiador contemporani, les llegendes utilitzades per a explicar o per a
il·lustrar un passat llunyà i els fets coetanis interpretats i elaborats pels autors
d’aquestes èpoques.515
En general, fou una època en què s’intensificà l’elaboració d’instruments de

propaganda i de legitimació, principalment perquè hi havia, en comparació amb
moments anteriors, la presència del que anomenem actualment l’Estat modern.516
Aquest lligam forma part del comportament polític i cultural,517 el qual,
513 DURAN, Eulàlia. Historiografia dels temps de l’Humanisme..., op. cit., pp. 77-92.
514 GENÍS I MAS, Daniel. La “Historia de Cataluña” de Rafael de Cervera. Vol. I. Tesi Doctoral.
Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2012, pp. 127-133.
515 DURAN, Eulàlia. Historiografia del Renaixement. Recerques 40 (2000), pp. 5-14.
516 Per al tema del sorgiment de l’Estat laic a l’Edat Mitjana vegeu BAYONA AZNAR,
Bernardo. El origen del estado laico desde la Edad Media. Madrid: Tecnos, 2009, en especial els
capítols 1 (pp. 21-38), 2 (pp. 39-84), 5 (pp. 151-194) i 6 (pp. 195-261).
254
mitjançant creacions representatives, formulà, utilitzà i emprà símbols amb els
quals volia fer-se present, anar en contra d’un poder advers, reclamar els seus
drets històrics i reafirmar el seu passat en el seu context contemporani.
V.2. El preludi de l’Imperi de Carles l’Emperador i el seu govern al

Principat de Catalunya
Creiem que cal justificar perquè l’estudi de la recuperació del context històric de
producció del ms. 10121 de la BNE ens ha dut analitzar la relació entre
l’emperador Carles i el territori del Principat de Catalunya.
Les Germanies tingueren lloc a l’inici del regnat de l’emperador, un fet que
determinà la seva actitud envers el Regne de València.518 En el que respecte al
Regne de Mallorca, la influència de les Germanies també es féu present i tingué uns
resultats dràstics.519 Aquest moviment, comandat per l’aliança entre la burgesia i
la població, fou vençut per l’aristocràcia amb l’ajut de l’emperador Carles i dels
exèrcits castellans.520 És cert que en aquest context l’emperador donà més poder
als governadors per anar
contra las personas que en las alteraçiones y escándalos que ha habido

y hay en los dichos Reynos este presente año de quinientos e veynte,
han cometido cualesquier delitos de cualquier calidad e gravedad e
condición que sean o han sido cabsa dellos, o en ellos en cualquier
manera se hallaren culpados a pugnición de sus culpas e delitos y los
condenen y puedan condenar en las penas así çeviles como criminales
518 BELENGUER, Ernest. El Imperio hispánico (1479-1665). Barcelona: Océano Grupo Editorial,
1995, pp. 152-173.
519 COLL I ALENTORN, Miquel. Textos i Estudis de Cultura Catalana. Història. Vol. I. Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, p. 316.

520 GARCÍA CÁRCEL, Ricardo. Las Germanías de Valencia. Barcelona: Península, 1975, pp. 139-
143.
255
e confiscaciones de bienes e privación de cualesquier oficios reales
públicos que tengan.521
En Barcelona durant els anys 1519 i 1520 hi havia problemes socials, però no
eren tan greus que causessin conflictes seriosos com els que es produïen en
València i Mallorca. A més, a Barcelona els revoltosos pertanyien a les classes
baixes sense repercussió en els altres sectors polítics. Aquesta fase ja havia passat
al territori del Principat de Catalunya durant la Guerra Civil Catalana, entre el
1462 i el 1472, un fet que demostra que els territoris de la Corona d’Aragó tenien
una evolució social diferenciada.522
D’altra banda, cal tenir en compte que a Catalunya, durant el regnat de Carles
l’Emperador, no es produïren conflictes greus entre el rei i els representants del
territori, en comparació amb el regnat anterior de Ferran el Catòlic, i el posterior,
de Felip II.523 Com a continuador de la dinastia dels comtes de Barcelona i reis
d’Aragó, Carles l’Emperador gaudí, almenys inicialment, d’una situació pacífica
amb els representants catalans, potser influenciat per les recomanacions del seu
avi, Ferran el Catòlic, que afirmà que els regnes de la Corona d’Aragó “se
goviernan por naturales de la mesma tierra”.524 Per tant, malgrat que les primeres
actuacions de l’emperador en el territori del Principat de Catalunya no foren del
tot pacífiques –per exemple, els resultats de les Corts del 1519–,525 de tots els
territoris a la Corona d’Aragó el Principat de Catalunya era el lloc on hi havia més
tranquil·litat política. De totes maneres, podem afirmar que les Corts del 1519,
521 Poder de Carlos V a los gobernadores (Malinas, 22 de septiembre de 1520). Corpus documental
de Carlos V. Edición crítica dirigida, prologada y anotada por Manuel Fernández Álvarez. Vol. I (1516-
1539). Salamanca: Gráficas Europa, 1975, p. 83 (Document XVII).
522 CASALS MARTÍNEZ, Àngel. L’emperador i els catalans. Barcelona: Editorial Granollers, 2000,
pp. 95, 107-108.

523 CASALS MARTÍNEZ, Àngel. La predilecció de Carles V pels catalans: aportacions a un
tòpic recurrent. Pedralbes. Revista d’Història Moderna 13 (1993), pp. 67-73.

524 COLL I ALENTORN, Miquel. Textos i Estudis de Cultura Catalana..., op. cit., p. 298.
525 BELENGUER, Ernest. El Imperio hispánico..., op. cit., pp. 144-148.
256
quan Carles l’Emperador jurà les Constitucions,526 refermaren el pacte establert
amb els grups més influents del territori del Principat de Catalunya, els quals no
tenien gaire interès per aventures de futur incert, com tot el que aleshores passava
a València i a Mallorca.527
La carta que Carles I envià al seu fill Felip II, donant-li instruccions per a
governar el territori de la Corona d’Aragó ens ajuda a comprendre la relació que
hi hagué entre l’emperador i els catalans:
He ordenado aquí el Consejo de Aragón, y también se os harán

instruxiones sobre la gouernación de los reynos desa Corona y sobre
la manera del firmar, a lo qual me remyto, y usareys conforme a lo
contenydo en ellas y a lo susodicho. Saluo os auyso ques necesaryo,
que en ello seays muy sobre auyso, porque más presto podryades
herrar en esta gouernación que en la de Castilla, asy por ser los fueros y
constituciones tales, como porque sus pasiones no son menores que las
de otros, y ósanlas más mostrar y tienen más desculpas, y hay menos
maneras de poderlas aueryguar y castigar.528
Aquest fragment representa el pensament del rei, 27 anys després de l’inici del seu
regnat, referent a la particularitat jurídica dels regnes de la Corona d’Aragó.
Aquestes instruccions, compostes el 4 de maig del 1543 a Palamós, havien
d’orientar el futur rei, Felip II, en el govern de la Corona d’Aragó. L’emperador
l’alerta sobre la característica particular de les lleis en els territoris de la Corona
d’Aragó no solament pel que fa als Furs i Constitucions, sinó també referent a
526 Carta de Carlos I á los Concellers, anunciándoles su próxima entrada á la ciudad y juramento
de las Constituciones, pero manifestándoles su disgusto por haber llegado á su conocimiento
que pretendian presentarle una cédula de protesta respecto á la fórmula del juramento. –
Martorell, 7 de febrero 1519. BOFARULL Y SANS, D. Francisco de. Predilección del emperador
Carlos V por los catalanes. Memoria documentada leída en la Academia de Buenas Letras en la sesión de 16 de
febrero de 1894 por D. Francisco de Bofarull y Sans. Barcelona: Establecimiento tipográfico de Jaime
Jepus, 1895, pp. 23-24 (Document 15).
527 CASALS MARTÍNEZ, Àngel. L’emperador i els catalans..., op. cit., p. 107.
528 Instrucciones de Carlos V a Felipe II (Palamós, 4 de mayo de 1543). Corpus documental de
Carlos V. Edición crítica dirigida, prologada y anotada por Manuel Fernández Álvarez. Vol. II (1539-
1548). Salamanca: Gráficas Europa, 1975, pp. 90-103 (p. 97) (Document CCLI).
257
l’actitud de llurs representants. Tant que al començament del seu regnat, una
ambaixada li fou enviada per tal d’avisar-li que alguns “han desseo muy grand de
ver separados estos reynos de la corona de Aragón de los reynos de Castilla” 529, el
que subratlla, doncs, la particularitat d’aquests territoris.
La decisió d’advertir el seu fill i successor, Felip II, sobre la particularitat jurídica
d’aquests territoris, sembla un reconeixement no solament de l’especificitat
jurídica d’aquests territoris, sinó també de l’especificitat històrica, ja que cita les
principals herències establertes pels fundadors d’aquestes terres. Els primers anys
del regnat de Carles l’Emperador a Catalunya tingueren com a característica una
política menys intervencionista i més flexible, el que proporcionà un acostament
entre l’emperador i el Principat.530
V.3. El significat històric del ms. 10121 de la BNE
L’anàlisi del ms. 10121 de la BNE ens ha aportat informacions sobre el tipus de
lletra (antiqua) i sobre les capitals utilitzades (epigràfiques romanes). Malgrat que
aquest tipus de lletra fos comú a l’època, hem de posar en relleu no solament el
seu simbolisme, sinó també la unió que representà amb la història que era
copiada, és a dir, la vida del rei En Jaume I. Encara que hom no hagi establert cap
data concreta en què fou compost el ms. 10121 de la BNE, l’anàlisi de les seves
característiques ens ha permès delimitar la seva composició dins d’un regnat
específic, el de Carles l’Emperador. Considerant tots els aspectes d’apropiació del
simbolisme, sobretot la funció de la història en el segle XVI, hem de recalcar que
en preparar un manuscrit amb característiques epigràfiques, el patrocinador o
529 Alonso de Aragón a Juan de Aragón (Zaragoza, 7 de marzo de 1516). Corpus documental de
Carlos V. Vol. I..., op. cit., p. 55 (Document III).
530 SIMON I TARRÉS, Antoni. Catalunya i la monarquia hispànica en temps de Felip II
príncep. Manuscrits 16 (1998), pp. 101-121 (p. 105).
258
l’actor tenia la intenció no solament de presentar els fets del rei En Jaume I, sinó
també de conferir-li un prestigi imperial. Així doncs, el ms. 10121 de la BNE
conté una forma imperial i un contingut dels fets del rei En Jaume I.
La historiografia humanística formava part del context d’aquesta època, en la qual

la història era definida com el “testimoni del temps, llum de veritat, vida de la
memòria, mestra de la vida, missatgera de l’Antiguitat”,531 com hem esmentat
anteriorment. No podem oblidar l’aparició del “patriotisme cultural”, subratllat
per Eulàlia Duran, pel qual cada territori formulà elements representatius dels
seus orígens històrics.532 Així doncs, en observar qüestions com ara la
intencionalitat política, la forma de composició de les obres, les llegendes
utilitzades o creades i la interpretació dels esdeveniments coetanis a la composició
dels manuscrits, hem d’entendre que la connexió entre el poder polític i la cultura
formà un locus característic d’aquest context, dins del qual la cultura fou entesa
com identitat, simbolisme històric i referent propagandístic i de legitimació.
L’afirmació de Daniel Genís referent a la qüestió imperial en el Principat de

Catalunya és una referència crucial per a aquest treball. El fet que el rei En Jaume
I i Pere el Gran siguin considerats models d’emperadors en les cròniques
catalanes a l’època moderna533 –sobretot el LRP i la CRM– permet que
relacionem aquesta informació amb la producció del ms. 10121 de la BNE.
Hem d’interpretar la composició del ms. 10121 en el context del govern de Carles
l’Emperador al Principat de Catalunya, un fet confirmat per les informacions
paleogràfiques, no solament per la datació establerta (primera meitat del segle
XVI), sinó també pel simbolisme de les dades paleogràfiques (lletra antiqua i
capital epigràfica romana). En composar-lo, el patrocinador o l’actor conferí una
dimensió imperial a aquest artefacte, afegint-hi aspectes imperials referents a
l’època de composició.
531 LACAVALLERIA, Joan. Gazophylacium Catalano-Latinum..., op. cit., p. 563.

532 DURAN, Eulàlia. Patriotisme i mil·lenarisme al segle XVI..., op. cit., p. 12.
533 GENÍS I MAS, Daniel. La “Historia de Cataluña”..., p. 86.
259
Amb aquestes dades podem inferir que el patrocinador o l’actor del ms. 10121 de
la BNE buscava en el passat els orígens de la història del territori del Principat de
Catalunya, raó per la qual volia atribuir formes imperials al contingut de la vida
del rei En Jaume I. Segons Hillgarth, no podem parlar d’un imperi català durant
els segles XIII i XIV perquè no hi havia cap unió dels regnes.534 D’altra banda, la
qüestió imperial implícita, subratllada per Daniel Genís, i les dades paleogràfiques
del ms. 10121 de la BNE, interpretades a partir de la nova definició de suport
epigràfic de Robert Favreau i del context de composició, indiquen que aquest
objecte fou compost tenint en compte aquest passat imperial.
Per tant, podem considerar que el ms. 10121 de la BNE és un document epigràfic
compost en un context humanístic en què la composició epigràfica era una de les
formes de representar el passat. En triar les capitals epigràfiques romanes, el
patrocinador o l’actor demostrà no solament que estava influït pel context de
composició, sinó també que representava la imatge de la vida del Conqueridor tal
com la interpretava o tal com la imaginava.
En aquest context, el patrocinador o l’actor, en utilitzar aquest tipus de lletra,

intentava conferir al text un significat històric mitjançant la recuperació de les
capitals pròpies de les inscripcions epigràfiques romanes i la utilització de
l’antiqua. D’aquesta manera, donava un valor, un aspecte i un significat nou a un
objecte de la cultura històrica de la Corona d’Aragó.
És important posar en relleu l’actitud dels homes d’aquella època, els quals, en
posar en relació diversos nivells del passat, buscaven una forma del passat llunyà
–les característiques epigràfiques romanes– per inserir-l’hi el contingut d’una vida
del passat més pròxim –la història del rei En Jaume I–. La raó per la qual
utilitzaven aquest tipus de lletra i de caplletra, imitant les capitals epigràfiques
romanes, era la voluntat d’idealitzar i mitificar el passat de la Corona d’Aragó. A
més, els permetia de justificar una identitat del present, un fet recorrent entre els
HILLGARTH, J. N. El problema d’un imperi mediterrani català. 1227-1327. Palma de Mallorca:

534
Editorial Moll, 1984, pp. 119-122.
260
historiadors de l’humanisme, període clau en la formació de les identitats
nacionals. El patrocinador o l’actor d’aquest objecte intentava, doncs, donar un
significat imperial a la història de la Corona d’Aragó.
261
Capítol VI
Historiar el passat de la Corona d’Aragó (c. 1535-1553/1554)

(ms. 9-4769 de la BRAHM)
Entre las otras que tenemos, la más antigua y de más ciertas y

verdaderas relaciones, y de más autoridad, es la historia que se
compuso de las hazañas y conquistas del rey don Jaime el primero,
que está ordenada en su nombre, y se tiene comúnmente por cierto
que el mismo rey fue el que la compuso, y habiendo el autor de estos
Anales conferido las más cosas de ella con los registros que ay de
aquellos tiempos, de las cosas del estado del mismo rey, que están en
el Archivo Real de Barcelona y con otros infinitos instrumentos y
memorias públicas y auténticas, ha averiguado ser una verdaderísima
historia (Soldevila citant les paraules de Jerónimo Zurita)
SOLDEVILA, Ferran. Zurita com a historiador. Dins:

SOLDEVILA, Ferran. Cronistes, joglars i poetes. A cura de Joaquim
Molas i Josep Massot i Muntaner.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, pp. 145-197
(p. 178)
El ms. 9-4769 de la BRAHM és un artefacte amb una notable particularitat:

mentre que els manuscrits de la RBMSLE (ms. Y-III-5) i de la BPRM (ms. II-
475) contenen parts amb narracions diferents del LdF (la HE i el CV al primer i
la VSJ al segon), el de la BRAHM conté només la narració del LdF, però
probablement composta en dos moments.
El ms. 9-4769 de la BRAHM també presenta una altra particularitat en

comparació amb els altres objectes de la tradició textual del LdF, ja que hi ha la
intervenció d’un dels historiadors més distingits a la Corona d’Aragó, Jerónimo
Zurita, que escrigué una de les obres més conegudes de la historiografia del segle
XVI, els AnCAr,535 i que probablement utilitzà el manuscrit que estudiem per
preparar-los. A l’íncipit hi ha la frase “Aquest és lo començament del pròlech
sobre el libre que féu el rey En Jacme, per la gràcia de Déu rey de Aragó e de
Mallorques e de Valèntia, comte de Barcelona e d’Urgell, e senyor de Montpeller,
535 JERÓNIMO ZURITA. Anales de la Corona de Aragón... op. cit.
262
de tots los fets e de les gràties que nostre senyor li féu en la sua vida. Íncipit
prologus”536 i a l’èxplicit la frase “E aquí en València, en l’any de M.CCLXXVI,
sexto kalendas augusti, lo noble En Jacme, per la gràtia de Déus rei d’Aragó e de
Mallorques e de València, comte de Barcelona e de Urgell, senyor de Muntpeller,
passà d’aquest segle, cuius anima per misericòrdia Dei sempre sine requiescat
impare. Amen.”537
El text fou compost sobre pergamí i té 197 pàgines.538 És escrit en dos tipus de
lletra. Tots dos són humanístics amb reminiscències de gòtica notarial catalana.
La lletra que es troba entre les pàgines 1-71 és una cursiva i la que es troba entre
les pàgines 72-197 és una librària. Segons Bruguera, totes dues són de la primera
meitat del segle XVI.539 Hem de dir que el primer actor fou menys curós que el
segon. En efecte, el segon segueix perfectament la caixa de justificació
començada pel primer, el qual en diversos moments la traspassà, sobretot en el
marge dret. Igual que els mss. 1734 de la BC, II-475 de la BPRM i el 10121 de la
BNE –estudiats en els capítols 2, 4 i 5, respectivament–, conté 484 capítols. En
més d’una pàgina, el primer actor no acabà de dibuixar les caplletres als
començaments dels paràgrafs. Les glosses fan referència a Jerónimo Zurita, com
ho remarca Bruguera.540
Les filigranes del ms. 9-4769 de la BRAHM situades a les pàgines 77, 79, 81, 93,
97, 101, 103, 107, 113, 115, 119, 129, 133, 135, 137, 139, 141, 153, 157, 159, 161,
536 BRAHM, ms. 9-4769, p. 1.

537 BRAHM, ms. 9-4769, p. 197.
538 Tot i que Bruguera en la seva descripció utilitzi la terminologia “folis”, en consultar aquest
manuscrit in situ hem comprovat que fou utilitzada una numeració moderna de pàgines i no de
folis (recto-verso). Així doncs, en aquest cas citarem les pàgines que hi hem trobat.
540 “El còdex presenta nombroses –i a vegades llargues– notes marginals, tant correccions al
text, com glosses històriques, aquestes en castellà. El tipus de lletra d’aquestes notes és idèntic al de la
segona meitat del text i coincideix també amb la mateixa cal·ligrafia de les notes marginals del ms. 1018 de la
Biblioteca de Catalunya, que conté la versió llatina de Pere Marsili, atribuïdes a Jerónimo Zurita.” Ibid., p.
12.
263
163, 165, 175, 179, 183, 187, 189, 181, 195, 541 199, 203 i 207, són molt properes a
les dels registres 3256 i 3263 segons el catàleg de Briquet, dels anys 1543 i 1555
respectivament.542
Imatge 25
Hem de dir que les filigranes apareixen només a la part composta pel segon actor
amb lletra humanística amb reminiscències de gòtica notarial catalana librària, és a
dir, a la segona part del manuscrit com esmentem a la taula 9, i que coincideix
amb l’inici de la narració sobre la conquesta de València.
Taula 9
Característiques textuals, paleogràfiques i codicològiques del ms. 9-4769 de la BRAHM
Parts Descripció Tipus de Lletra Filigranes-any Pàgines

1 Inici de la narració fins a la Humanística No presenta 1-71
conquesta de Mallorca cursiva
2 La narració de la conquesta de Humanística 1543-1555 72-197
València fins al final librària
541 Hem de recalcar que a l’arxiu online on es pot consultar aquest manuscrit només està
disponible fins a la pàgina 198; les altres pàgines, entre la 198 i el 208, són esmentades perquè
hem consultat el manuscrit in situ.
542 BRIQUET, Charles M. Les filigranes: dictionnaire historique des marques du papier: dès leur apparition
vers 1282 jusqu’en 1600. Amsterdam: The Paper Publications Society, 1968, p. 218.
264
Aquest manuscrit presenta una coincidència textual i codicològica: les filigranes
només apareixen a partir de la narració de la conquesta de València. Hi ha una
coincidència de límits textual, paleogràfic i codicològic, la qual cosa fa que el seu
procés de composició sigui singular en comparació amb els altres objectes de la
tradició textual del LdF, ja que els altres manuscrits tots foren materialment
compostos d’una tirada.
Entre aquestes dues parts hi ha algunes diferències, per exemple, en la forma de

les caplletres o en l’esforç per dibuixar-les. A la primera part hi ha un esforç per
dibuixar-les, gairebé sempre en un estil rústic, si bé n’hi ha de destacables, com
ara la caplletra del pròleg i del capítol 1 (imatge 26), la del capítol sobre la
conquesta de Mallorca (imatge 27) i la del capítol sobre la conquesta d’Eivissa
(imatge 28). D’altra banda, a la segona part el segon actor no es preocupà gaire de
les caplletres.
265
Imatge 26
BRAHM, ms. 9-4769, p. 1
Caplletra del pròleg i del capítol 1
266
Imatge 27
BRAHM, ms. 9-4769, p. 28
Caplletra del capítol sobre la conquesta de Mallorca
267
Imatge 28
BRAHM, ms. 9-4769, p. 70
Caplletra del capítol sobre la conquesta d’Eivissa
Bruguera, en col·lacionar el ms. 9-4769 de la BRAHM amb els manuscrits que

utilitzà per a la seva edició del LdF, arribà a la conclusió que les variants d’aquest
268
manuscrit feien referència als mss. 1734 de la BC, II-475 de la BPRM, 10121 de la
BNE i l’edició R-15398 de la BNE, o només al ms. 1734 de la BC quan aquest se
separava dels altres.543
Malgrat que el manuscrit hagi estat compost per dos actores, ambdues còpies foren
probablement molt properes en el temps, ja que utilitzaren lletres humanístiques
amb particularitats de gòtica notarial catalana. L’única diferència seria que la
primera és cursiva i la segona librària (vegeu taula 9). La pàgina 71 presenta
l’últim paràgraf de la narració sobre la conquesta de Mallorca on s’acaba la
primera part. Per tant, podem afirmar que el primer actor hi havia estat interessat
almenys en aquesta part de la narració de la vida del rei En Jaume I. En la segona
part del manuscrit hi ha les filigranes. Ens trobem, doncs, davant d’un manuscrit
que conté dues parts.
269
Imatge 29
BRAHM, ms. 9-4769, p. 71
Capítol final de la conquesta de Mallorca. Cal observar la lletra humanística cursiva, present
entre les pàgines 1-71 i que és utilitzada fins al final del capítol sobre la conquesta de Mallorca
270
Imatge 30
BRAHM, ms. 9-4769, p. 72
Capítol inicial de la conquesta de València. Com hem esmentat, en començar el capítol sobre la
conquesta de València s’utilitza la humanística librària
271
Així, el primer actor compongué la narració fins a la conquesta de Mallorca i el
segon actor continuà afegint-hi les informacions a partir de la narració de la
conquesta de València fins al final dels fets de la vida del rei En Jaume I.
Havent constatat les diferències entre la primera i segona part del ms. 9-4769 de
la BRAHM, hem de preguntar-nos perquè el primer actor s’interessà per la
conquesta del rei En Jaime I, representada per les caplletres dibuixades a la
conquesta de Mallorca i d’Eivissa, i perquè el segon actor féu més aviat la tasca
complementària de completar un manuscrit ja començat. Hem de cercar la
resposta considerant el context de composició del manuscrit, és a dir, el context
historiogràfic del segle XVI. Examinades les informacions del ms. 9-4769 de la
BRAHM, hem d’estudiar tot el que contribuí a la seva producció per tal de trobar
el seu probable significat històric.
VI.1. Primers passos per historiar el passat
Des de la mort del rei En Jaume I fins al regnat de Carles l’Emperador

transcorregueren més de 240 anys. Els fets del rei En Jaume I eren recordats en
les memòries, cròniques, imatges, escultures o obres literàries, de manera que els
mateixos fets del rei formaven part del comportament polític i cultural544 a la
Corona d’Aragó. La remembrança del passat formava part de l’imaginari
col·lectiu mitjançant l’acumulació i la transmissió dels fets,545 transmesos com a
tals o transformats segons el context en què eren recuperats.546
545 ASSMANN, Jan. Collective Memory and Cultural Identity..., op. cit., pp. 125-133.
546 AVILÉS FERNÁNDEZ, Miguel. El siglo XVI en España: Cultura. Dins: Jerónimo Zurita. Su
época y su escuela. Congreso Nacional. Ponencias y Comunicaciones. Zaragoza: Institución

Fernando el Católico, Excma. Diputación Provincial de Zaragoza, 1983, pp. 107-126 (p. 114).
272
En aquest sentit, en la recerca del passat medieval dels territoris que formaven
part de la Corona d’Aragó s’intentava establir les bases fonamentals i originals
dels seus regnes. La recerca del passat se centrava en diversos estrats del passat,
condicionats no solament per la història del territori, sinó també per la influència
del context dels patrocinadors i actores de les obres.
Algunes obres literàries que sortiren a la llum en el segle XVI són una recerca
d’un passat on es destaca el protagonisme històric de la Corona d’Aragó.
L’expansió en el Mediterrani és un dels temes de què tracten. Tots aquests temes
ja eren presents en la literatura del segle XVI, en un context simbòlicament
reivindicatiu, i foren reviscuts amb més intensitat en el segle XVII. No hem
d’oblidar el particularisme territorial que hi havia en aquesta època, quan
s’intentava reviure el passat historiogràfic mitjançant la publicació d’obres que
remetien als esdeveniments històrics més significatius del territori.
Per exemple, algunes obres elaborades a la Corona de Castella intentaren

proporcionar una història en què hi hagués una assimilació d’aquest territori amb
el topònim “Espanya”, a fi de crear un sentiment patriòtic.547 Algunes d’aquestes
obres són els CGE (1543),548 el LGCME (1548)549 i la SVI (1551).550 Els
cronistes a la Corona d’Aragó, en canvi, buscaren informacions en el passat
històric del seu territori per tal de combatre els intents dels cronistes castellans
d’identificar la història d’Espanya amb la història de Castella. 551 Podríem dir que
547 GENÍS I MAS, Daniel. La “Historia de Cataluña”..., op. cit., p. 24.

548 FLORIÁN de OCAMPO. Los cinco libros primeros de la Crónica General de España. Edición
Facsímil. Madrid: Secretaría General del Senado, 1997.
549 PEDRO de MEDINA. Libro de las grandezas y cosas memorables de España. Valéncia: Editores de
Facsímiles Vicent Garcia, 2011.

550 JUAN SEDEÑO de ARÉVALO. Summa de varones illustres, en la qual se contienen muchas
sentencias y grandes hazañas y cosas memorables de dozientos y veynte y quatro famosos emperadores, reyes y
capitanes, que ha hauido de todas las naciones, desde el principio del mundo hasta nuestros tiempos. En Toledo:
en la oficina de Juan Rodríguez, 1590.
273
hi havia una mena de patriotisme cultural que –malgrat el possible anacronisme–
es pot interpretar com un “factor d’autoafirmació política i nacional”.552
Entre els exemples valencians que s’articularen en aquest context hi ha el cas de

Pere Antoni Beuter, que és crucial per a entendre el lligam entre la història i la
política. Centrant-se en la història valenciana, Beuter estudià i propagà la història
del seu lloc d’origen:
En la primera puse lo que passo dende el diluuío de Noe hasta la

venida del esclarecido rey don Jayme para conquistar este reyno.
Donde se contiene la poblacion de España, las venidas de los
estrangeros en ella, las guerras crueles que en ella huuo, de Griegos,
Africanos, Romanos, y Godos. Como se predico la fe, y el fruto que
en ella hizo, y como la tomaron los Moros, y la empeçaron a recobrar
los Reyes Christianos que en ella se leuantaron. En la Segunda recollegi
la conquista de la ciudad y reino de Valencia, como se gano con el
saber, cordura, y las armas. En la Tercera, los diuersos acaescimientos
que de entonces hasta nuestros dias han sido en las guerras que con
los Moros se han tenido, y con los Franceses, y Castilla, hasta la vnion
de Castilla y Aragón, en tiempo del Rey Catholico. Y las reuoluciones
de communidades, que muchas vezes se leuantaron.553
La proposta de Beuter fou compondre una història general del territori del Regne
de València, establint-ne els orígens. Especialment la segona part de l’obra tracta
de la conquesta de la ciutat, que cal entendre com un compendi de tota la
campanya conqueridora del rei En Jaume I. A la fi, l’obra s’interessa per l’àmbit
imperial, per un territori més enllà de les fronteres del regne, difonent així la seva
identitat territorial.
552 SIMON I TARRÉS, Antoni. Llengua i cultura a l’època del Renaixement..., op. cit., p. 406.
553 Primera parte de la Coronica general de toda España, y especialmente del reyno de Valencia. Donde se tratan
los estraños acaescimientos que del diluuio de Noe hasta los tiempos del Rey Don Jayme de Aragón, que gano
Valencia, en España se siguieron: con las fundaciones de las ciudades mas principales della, y las guerras crueles,
y mutaciones de señorios que ha huuido, como por las tablas se podra ver. Compuesta por el Dotor Pero Anton
Beuter, Maestro en sacra Theologia. Con priuilegio para diez años. Impresso en la muy noble ciudad
de Valencia, en casa de Ioan de Mey Flandro, 1546.
274
Hi ha diverses produccions historiogràfiques del rei En Jaume I compostes en el
territori de la Corona d’Aragó que són exemples de literatura memorialística del
territori: per exemple, l’obra de Pere Miquel Carbonell coneguda com a CE
(1495-1513), la de Pere Tomic intitulada HCRACB –que tingué dues edicions, el
1519 i el 1534–, i la de Cristòfol Despuig, els CICT (1557).
Compostes entre els anys de 1495 i 1513, les CE narren la lluita del Conqueridor
contra els moros en les conquestes dels regnes de Mallorca i de València i
introdueixen una imatge del rei En Jaume I com un personatge conegut en molts
llocs. El que més es destaca en la narració de Pere Miquel Carbonell és el
significat global perceptible en la història del rei En Jaume I: el cronista no
solament comenta els esdeveniments que considera més importants de la vida del
Conqueridor, sinó que els connecta amb les successions papals i amb altres
esdeveniments, alhora que emet comentaris sobre alguns sants de l’època, sobre
membres de l’orde dels predicadors i dels menors i altres assumptes diversos. En
comparació amb la narració sobre els altres reis, hi ha més informació sobre el
regnat del rei En Jaume I, i Carbonell explica aquest fet a la narració de la seva
obra:
E negú no·s maravell si en les altres vides dells reys dessús designades
yo no he tengut l’orde que en aquesta he tengut de desinar-hi tots los
qui en temps de aquest rey Jaume són estats, e del temps que an segut
en la cadira de sanct Pere, e de molts litterats e actes subseguits, car a
mi ha aparegut, per la virtut e santedat d’aquest rey En Jaume, extendre
més a la plom[a] en aquest loch que en los altres.554
Aquest significat global donat al regnat del rei En Jaume I per Carbonell
manifesta l’interès en els esdeveniments que tingueren lloc durant el regnat del
Conqueridor. Certament, Carbonell ho fa subratllant sobretot la “santedat” del
554 PERE MIQUEL CARBONELL. Cròniques d’Espanya. Vol. II..., op. cit., p. 72.
275
rei; tanmateix, no podem dir que aconsegueixi de donar una visió global del seu
regnat.
De les obres que foren impreses a l’època de Carles l’Emperador hem de destacar
la crònica de Pere Tomic, HCRACB, composta el 1438 i publicada dues vegades,
el 1519 i el 1534. Pel que fa a l’exemplar de 1534, criden l’atenció algunes
informacions que es troben en l’epístola de l’edició. L’editor, Martí d’Ivarra, que
adreça l’epístola a les Corts de Montsó del 1533-1534, i que després fou publicada
en l’edició del text de 1534, dirigida al “spectable senyor don Galceran de
Cardona”, comença fent una referència a Ciceró amb l’afirmació que la història és
“testimoni del temps, llum de veritat, vida de la memòria, mestra de la vida,
nuncía de la Antiquitat”, concepció que era comuna en aquell temps. A més,
subratllà les seves condicions: “I es fa primera condició: que no gose dir alguna
cosa de falsia. Y la segona: que no gose callar alguna cosa de veritat y que no
entreuinga alguna sospita de fauor: ni de dissimulat odi en lo scriure”, establint,
així doncs, una preceptiva històrica. Tot seguit, explica la raó de l’edició:
Perq[uè] en tal temps reconegués así com en un mirall clar los actes e
batallas dels antics Comtes e Reys Hespanyols com principis dels
presents. Que no és qui ignor: quantas virtuts dels magnànims Folcs
illustres Ducs de Cardona, dels quals vostra Senyoria és lum, en
aquellas s’escriuen. E sabem quant arra letras e històrias latinas. E
aprés que fou en Alemanya gregas, com caualler qui ha legit en
Plutarcho, que aquell Alexander, fill de Phelip Rey de Macedonia,
portaua ab si lo poeta Homero per companyó no pereros, més de
bons e promptes consells. E per cert qui lig las chronicas dels Reys grecs, y
los actes memorables dels Reys, Cònsols y Emperados Romans deu legir las
conquestas e històrias de Catalunya e Aragó.555
Aquesta epístola és, doncs, un document polític adreçat a les Corts de Montsó i
publicat després juntament amb el document històric (HCRACB), fet que
555 MARTÍ d’IVARRA. La [e]pistola al spectable senyor Don Galceran de Cardona letra de
Martí de Ivarra tramesa en las corts de Montsó. Dins: PERE TOMIC. Histories e conquestes dels
reys d’Aragó e comtes de Catalunya..., op. cit., p. 8.
276
il·lustra l’innegable lligam que hi havia entre política i història. A més, la relació
entre la història dels temps antics i la història de Catalunya i d’Aragó és clara: els
nobles que s’educaven llegint els fets dels reis de l’Antiguitat també haurien de
llegir les cròniques dels avantpassats de Catalunya i d’Aragó. Si llegia aquest
document, la noblesa trobaria un lligam entre els primers governadors del
territori i el seu context actual, és a dir, el regnat de Carles l’Emperador:
Ni és manco inmortal aquell primer pare de aquesta insigne ciutat,

Grifà, del castell de Arrià en Conflent. Qui primer per lo Rey Luys de
Franca, fill de Carles Maynes, la governa. Del qual deuallen deu Comtes de
Barcelona e quinze Reys de Aragó fins lo present Emperador, que Romulo,
qui primer edificà e del seu nom apellà Roma. Ni és manco illustre
Grifà Pelós primogenit de aquell, qui per bé defensar dels Moros
aquesta terra, fou creat per lo matex Rey Luís primer, Comte de
Barcelona. Que Tullo Hostilio, terç Rey Roma, esforçat en la guerra,
liberal en la pau. E no bastant en breu epístola loar dignament tots los
qui per lurs virtuts las conquestas ensalçan. Cert lo Rey don Ferrando
e Reyna dona Isabel recobrant en deu anys de guerra aprés de
vuitcents de captiuidad Granada, són més gloriosos solament en la
terra que el Rey Agamenon presa Troia. E no callant, finalment aquell
de qui ultra las tres coronas, e altras victorias, quals deu omnipotent a
pocs acostuma donar, se troba més que scriure fins al present, que de
l’Emperador Octavia Augusto, lo triumphamt Carles César debellat
en lo siti de Viena lo infant el Princep dels Turcs Solymano, és més
superior que egual al Rey Alexander. Vençut ab la major de lurs
victòrias lo potent Rey dels persas, Dario. Prudentissim,
Christianíssim, Meritíssim Emperador ésser confessan encara los
enemics.556
Aquest document polític presenta la continuïtat del llinatge dels comtes de

Barcelona i reis d’Aragó fins a l’emperador Carles, connectant, així, el passat i el
present de la història del territori. Per tant, el text que acompanya les HCRACB,
enviat a les Corts de Montsó el 1533 i publicat l’any següent, estableix el record
d’aquest passat llunyà. La “missatgera de l’Antiguitat” subratllava així el caràcter
patriòtic de la constitució territorial de la Corona d’Aragó. En recordar aquests
556 Ibid., p. 8.
277
territoris, Ivarra volia destacar la dinastia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i
enllaçar-los amb l’Emperador.
Cristòfol Despuig escrigué els CICT557 (1557), obra en què exposa qüestions
discutides, com ara la unitat i la lloança de la llengua catalana, la defensa del
territori català davant les pretensions literàries de Castella i els orígens llegendaris
de la nació catalana. El que més sobresurt en la seva obra és la posició política
que pren, ja que afirma que Espanya hauria d’integrar tots els pobles que
formaven part de la mateixa realitat, però conservant-ne les diferències culturals,
sense que ningú hagués de renunciar a la seva identitat.558 Tot i que fou escrita en
un moment de transició del regnat de Carles I al de Felip II, l’obra serveix
d’exemple per a identificar els temes conflictius al Principat de Catalunya en un
moment en què la literatura en català patia una escassetat productiva en
comparació amb segles anteriors.559
Xavier Baró i Queralt indica de quins temes tractaven les llegendes analitzades
pels historiadors dels segles XVI i XVII: 1) l’especificitat de les virtuts del
Principat de Catalunya com a territori; 2) el Principat de Catalunya com a primer
poble cristià de la Península Ibérica i 3) els orígens carolingis del Principat. Cal
recordar també el debat entre els historiadors castellans i els de la Corona
d’Aragó sobre el concepte d’Espanya i l’intent d’aquests últims de mostrar
l’especificitat de la formació territorial del Principat.560 En aquest sentit, Pere
Antoni Beuter i Cristòfol Despuig són dos exemples de temptatives de demostrar
la prioritat de les primeres poblacions peninsulars a València i a Tortosa en
557 CRISTÒFOL DESPUIG. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. A cura de Joan Tres.
Barcelona: Curial, 1996.
558 TRES, Joan. Introducció. Dins: CRISTÒFOL DESPUIG. Los col·loquis de la insigne ciutat de
Tortosa..., op. cit., pp. 5-35.

559 GARCIA SEMPERE, Marinela i WILKINSON, Alexander. La producció impresa en català
dels ss. XV i XVI: observacions sobre la història de la impremta a través de l’estudi dels catàlegs.
Caplletra 51 (2011), pp. 51-79 (pp. 54-57).
560 BARÓ I QUERALT, Xavier. La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709). Tesi
Doctoral. Departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona. Barcelona,

Desembre de 2005, pp. 119-121.
278
contra de la proposta castellana.561 Hi havia, doncs, una tendència a escriure la
història del territori recorrent a les llegendes a fi de recordar el passat del
Principat de Catalunya, no solament des d’una perspectiva interna, preocupada
pels seus orígens, sinó també externa, disposada a combatre els atacs dels
cronistes castellans.562
La presència d’aquestes tres obres il·lustra que la recerca dels orígens fou un tema
comú a la literatura del segle XVI en el territori de la Corona d’Aragó. Sota la
influència de l’erudició humanista de l’època, les produccions literàries
s’adreçaven a un passat llunyà, que a vegades traspassava les fronteres
reconegudes i arribava al començament de la història del territori. És, doncs, dins
d’aquesta reflexió que cal plantejar la composició de la primera part del ms. 9-
4769 de la BRAHM, que rescata la primera gran conquesta del rei En Jaume I, és
a dir, la conquesta de Mallorca.
VI.2. La campanya de Tunis del 1535 i la lectura del passat
Els atacs i les defenses contra els musulmans foren accions constants durant el
regnat de Carles l’Emperador. En la primera meitat del segle XVI hi havia un
equilibri de forces en el Mediterrani que feia que el predomini naval, fos cristià o
musulmà, resultés determinant en l’exercici del poder.563 En aquest context,
561 ROMEU I FIGUERES, Josep. Lectura de textos medievals i renaixentistes. Barcelona:

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, p. 244.
562 “Les llegendes expliquen a llur manera veritats difícils d’analitzar. Han estat utilitzades per
raons polítiques i esgrimides, sovint, com a reacció de competència amb els veïns: castellans,
francesos, italians. Són un material especialment idoni per a l’estudi de l’imaginari. En alguns
moments han pres un relleu especial que ha ultrapassat el nivell erudit, ha envaït els carrers i ha
estat tractat pels poetes.” DURAN, Eulàlia. Sobre la mitificació dels orígens històrics nacionals catalans...,
op. cit., p. 17.
563 JUAN VIDAL, Josep. La defensa del reino de Mallorca en la época de Carlos V (1535-1558).
Dins: Carlos V y la quiebra del humanismo político en Europa (1530-1558). Vol. I. Madrid: Sociedad
Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 2001, pp. 541-589.
279
Carles l’Emperador era vist com un defensor de la santa fe catòlica i de les terres
cristianes en la seva lluita contra els musulmans, com explica el bisbe de Badajoz:
Sacra Cesarea Cathólica Magestad: Recibí la letra de V. Cesarea Magt.

y beso sus pies e ymperiales manos por el sancto proposito e
yntençión que tiene en resistir y expeller el grand Turco e ynfieles enemigos de
la santa fé cathólica de las tierras de los christianos. Todos rogamos a Dios
en oraçiones, sacrificios, plegarias y en processiones, que se han
hecho con mucho heruor e deuoción, guarde y prospere a Vuestra
Sacra Magt. por muchos y prósperos tiempos y le tenga de su mano
para que consiga victoria de los dichos ynfieles, lo qual yo espero en
Dios cuya es la causa, segund el cathólico proposito de V. Magt. lo
hará asy, y que en sus bienaventurados dias será un ouil y un pastor.
(...). De Valladolid a XII de Deciembre, 1526.564
Si examinem la política de Carles l’Emperador en el Mediterrani, constatem que

fou més defensiva que no pas expansiva, com ho demostra la defensa del Regne
de Mallorca. A diferència de les gestes dels seus avantpassats, conqueridors i
reconqueridors, l’emperador establí una política pensada més per a la defensa i
manteniment dels llocs que formaven part del seu imperi que no pas per a la seva
expansió. Com que hi havia altres problemes als quals l’emperador havia de
donar atenció, la qüestió del Mediterrani quedà a segon terme en els seus plans.
Així, la seva política imperial no pogué comptar amb el suport de tots els
cristians, la qual cosa li impedí d’oposar-se als musulmans i defensar l’Universitas
Christiana.565
Atenent el requeriment de la seva esposa, Isabel de Portugal, i dels governants de

Mallorca, Menorca i Eivissa perquè actués en contra dels atacs persistents dels
564 Obispo de Badajoz a Carlos V (Valladolid, 12 de diciembre de 1526). Corpus documental de

Carlos V. Vol. I..., op. cit., p. 120 (Document XXV).
Dins: Carlos V y la quiebra del humanismo político en Europa..., op. cit., p. 546.
280
turcs contra les illes,566 l’emperador decidí d’escometre un dels llocs on es
concentraven les forces musulmanes:
Su Mag. ha determinado de hacer una armada gruesa de muchas

galeras (...) de manera que sea tan poderosa o más que la de los
enemigos para que se pueda ir a buscar aquella y con ayuda de
Nuestro Señor romperla y deshacerla o echarla de los mares de sus
Reinos y de la Christiandad (...).567
La conquesta de Tunis fou una resposta necessària als problemes que l’imperi de
Carles l’Emperador havia de resoldre al Mediterrani. En aquesta època, la lluita
entre cristians i turcs era tan persistent que l’any 1529, cinc anys abans de l’atac
de l’emperador contra Tunis, Joan Lluís Vives escrigué dues obres sobre aquest
conflicte, el DP i el EQMVCT.568 En un context en què la presència de l’enemic
religiós encara era a les terres ibèriques, Carles l’Emperador es proposà de lluitar
contra els enemics com a defensor de la Cristiandat, assumint la funció que
havien tingut els seus avantpassats. A més, afligida pels problemes causats per
l’enemic, el 1532 l’emperadriu envià una carta al arquebisbe de Toledo demanant-
li que continués amb les “plegarias, sacrificios y otras oraciones en todas las
Iglesias” 569 perquè Déu donés la victòria contra l’enemic turc, un fet que mostra
que aquest perill fou constant en aquesta època.
La carta de l’emperadriu a l’arquebisbe de Toledo ens revela que, a fi de poder

respondre a aquests atacs, entre els anys 1529 i 1530 fou decretat l’impost d’una
566 Ibid., pp. 551-552.

567 Ibid., p. 558.
568 JOAN LLUÍS VIVES. De concordia et discordia in humano genere = sobre la concordia y la
discordia en el género humano; De pacificatione = sobre la pacificación; Quam misera esset vita
christianorum sub turca = Cuán desgraciada sería la vida de los cristianos bajo los turcos.
Introducció de Valerio del Nero. València: Ajuntament de València, 1997.
569 Carta de la Emperatriz al Arzobispo de Toledo. 5 de agosto de 1532. Colección de documentos
inéditos para la historia de España. Por Don Martín Fernández Navarrete; Don Miguel Salvà; Don
Pedro Sainz de Baranda. Vol. I. Madrid: Imprenta de la viuda de Calero, 1842, pp. 149-150.
281
quarta part dels ingressos eclesiàstics, establert per mitjà d’una butlla papal.570
Després de diversos incidents marítims, arran dels intents d’envair les terres de
l’imperi, la conquesta de Tunis el 1535 representà una de les accions militars més
importants de Carles l’Emperador, fins al punt que Pedro Girón comparà
l’emperador amb Escipió i Anníbal:
S. M. en este poco tiempo se ha mostrado tan esforçado y se ha

puesto tan adelante en los peligros, que no convenía para su persona,
aunque su esfuerço real y ánimo de cristiano no le dexa hazer otra
cosa, y tan sabio y diligente en la guerra que ni Cipión ni Aníbal le
hazen ventaja.571
Aquesta empresa tingué com a resultat la recuperació de la localitat de Tunis per

un estol comandat personalment per l’emperador, imitant així les gestes dels seus
avantpassats, el rei En Jaume I el Conqueridor i Pere el Gran. Aquest fet li valgué
que les butlles papals el consideressin el cap dels croats contra l’enemic de la fe
cristiana.572 Al mateix temps, el fet acabà amb la situació de precarietat que patia
570 Carta de la Emperatriz al Arzobispo de Toledo. 20 de diciembre de 1529. Ibid., pp. 140-143.
571 PEDRO GIRÓN. Crónica del emperador Carlos V. Edición de Juan Sánchez Montes. Prólogo
de Peter Rassow. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas/Escuela de Historia
Moderna, 1964, p. 59.
572 Aquesta afirmació és comprovada en les butlles papals publicades durant el seu regnat i que
són citades en les cartes reials que envià a Barcelona: “Magnifichs y amats nostres: Nostre Sanct
pare a nostra suplicacio ha otorgat vna molt sancta y plenissima bulla de cruzada ab grans graties, facultats e
indulgenties para tots nostres Regnes y sennorios per ajuda a las despeses de la guerra contra turchs y moros
inimichs de nostra sancta fe catholica y para conservar y sustentar les ciutats y viles que en Affrica
havem guanyat, en la qual venen nomenats per commissaris generals el R/everendissi/m pare en
Christ Cardenal de Tortosa y los molt Reverens Archabisbe de Granada y bisbes de Cordava y
Badajoz de nostre consell, los qual[s] señalaren y no menaren per thesorer de aquella en eixa
ciutat y bisbat y en totes les altres ciutats, viles y locs de aqueix nostre Principat á Christòfol
Descalano, vezino de la ciutat de Toledo, lo qual ha de fer/o fer fer presentatio dela dita bulla
en eixa ciutat. Per ço nos vos diem encarregam y manam que doneu orde com tots los vehins y
habitadors de aqueixa dita ciutat bisquem a reebre ab molta solemnitat y reverencia com a tant
sancta indulgencia y para tan justa causa otorgada se requer, e tingau manera com se junten y
congreguen a oyr los sermons que della se faran perque a tots sie manifesta tan justa indulgencia
y la puguen guannar, y quant se haura de despedir fareu ques despedesca ab la mateixa
solemnitat, y en totes les coses que de part del dit thesorer y sos officials sereu requerits los
favorescau y ajudeu per que millor puixan exercir lo dit son carrech en lo que molt plaer y servici
nos fareu. Data en la vila de Valladolid á nueve del mes de febrer Any 1518”. BOFARULL Y
282
l’imperi a causa de la caiguda de la influència espanyola al nord d’Àfrica el 1516.
Feia gairebé vint anys que les conquestes havien cessat i que l’emperador pogué
veure les naus algerianes apropant-se al litoral barceloní. Podem afirmar, doncs,
que aquella societat encara enaltia els fets militars,573 sobretot els vinculats al
passat territorial. Lentament, s’anava configurant una identitat regional afavorida
per les condicions socials i polítiques. Conscient de la importància que tenia la
seva presència en la defensa dels seus territoris, Carles l’Emperador es
considerava el defensor dels seus regnes i de la Cristiandat:
Considerando la importancia desta empresa, y lo que en ella va a toda

la Cristiandad y principalmente a nuestros Reinos y Estados,
autoridad y reputación, aunque por el gran amor que tenemos a estos
dichos nuestros Reinos y a los naturales dellos, por su grandeza,
nobleza y fidelidad y por el entrañable amor que nos tienen, sienta la
soledad que es razón de partirnos dellos, he determinado de ir a la ciudad
de Barcelona, así para acabar de expedir y poner en orden la dicha armada, como
para darla favor y esforzarla y estar más cerca y poder mejor mirar, proveer y
hacer desde allí, según las empresas que los enemigos querrán y podrían hacer, lo
que conviniere al bien, defensión, seguridad y reposo de nuestros Reinos y de la
Cristiandad y para obviar a los inconvenientes y dagnos que de otra
manera podrían subceder y de embarcarme, si viere ser nescesario
para estos efectos, o otros que se podrían ofrescer.574
SANS, D. Francisco de. Predilección del emperador Carlos V por los catalanes..., op. cit., p. 18
(Document 8); “Fieles y amados nuestros: ya deveis saber como nuestro muy Santo padre Paulo
terçio, sabido los grandes gastos que el año pasado hezimos en la guerra contra el turco enemigo de nuestra
Santa fe Catolica, nos concedio para ayuda dellos la bula de cruzada que se a publicado y al presente publica. E
agora visto los nuevos modos que el dicho turco apareja e tiene para ofender la religion
christiana apareçido se deve engrosar nuestra armada como el diz que haze la suya e yra hazerle
guerra en sus tierras. E porque los christianos que en ellas estan sugetas al dicho turco, tienen
necesidad de armas para ayudar a nuestro exercito, su santidad a aplicado las yndulgencias de la
dicha Cruzada por un su breve en que a concedido á todas las personas de nuestros reynos e
señorios que ayudaren para lo susodicho jubileo e otras gracias e yndulgencias segun que mas
largamente en el dicho breve se contiene, por ende nos vos rogamos que quando el dicho
jubileo ay se fuere apresentar deis al thesorero predicadores y ministros que en ello entendieren
para la dicha predicaçión todo favor pues veis quanto lo suso dicho conviene a serviçio de Dios
nuestro Señor y nuestro que en ello plazer y servicio nos hareis. Data en Toledo a 31 dias del
mes de enero de 1539 años.” Ibid., pp. 85-86 (Document 97).
573 ÁLVAREZ, Manuel Fernández. Carlos V, el César y el hombre. Madrid: Espasa Calpe, 2001, pp.
487-488, 491.
574 Carlos V a Lope de Soria (Palencia, 29 de septiembre de 1534). Corpus documental de Carlos V.
Vol. I..., op. cit., p. 410 (Document CLXVII).
283
Des de Barcelona, el 9 de maig de 1535 l’emperador envià una carta als seus
súbdits on els comunicava l’arribada de Barba-rossa, “l’enemic comú de la religió
cristiana”. Hi havia, doncs, un enemic que representava l’oposició a la fe cristiana
i a les intencions de Carles l’Emperador. El príncep de Melfi, Andrea Doria i el
rei de Portugal l’havien d’ajudar.575 L’emperador mobilitzà una quantitat
considerable de gent i reuní un exèrcit d’alemanys, italians, espanyols i
portuguesos.576 Això no obstant, el resultat de l’empresa en el Mediterrani li fou
insuficient, ja que no s’hi pogué dedicar com els seus súbdits haurien volgut.577
D’altra banda, també es dirigí als diputats del Principat de Catalunya mitjançant
una carta, datada també el 9 de maig del 1535, avisant-los de les novetats en el
nord d’Àfrica:
Venerables, magníficos, amados y fieles nuestros: ya teneis entendido

como haviendo mandado hazer armada gruessa para resistir y
offender la que Barbaroxa traxo del Turco enemigo comun de la republica
Cristiana para invadir en ella y principalmente en nuestros Reinos,
venimos a esta Ciudad para dar prissa en la expedición della y proveer
mejor lo que convieesse á la deffensión y seguridad de nuestros
Reinos y de la Crestiandad. Agora hallandonos aquí y stando ya las
provisiones de la dicha armada en terminos que con ayuda de
Nuestro Señor se juntara toda con muy poco spacio de días y siendo
tan poderosa de navios y gente y otras provisiones como para tal
empresa se requiere y importando aquella tanto como importa al
servicio de Nuestro Señor y á la deffensión y benifficio comun de la
republica crestiana, y particularmente de nuestros reinos, y a nuestra
reputación, ha aparecido convenir y havemos determinado embarcar-
nos en el armada para proveer mejor con nuestra presencia lo que
para todos los dichos effectos fuere necessario, y visitar de camino si
la opportunidad se offresciere los nuestros Reynos de Nápoles y
Sicilia y Cerdenya y esto hecho en lo qual nos deternemos el menos
tiempo que sea possible, entendemos plaziendo á nuestro Señor
volver á estos Reynos lo mas presto que podrá hazer para estar en
ellos con mas reposo, y entender en lo que convenga al bien público
dellos de lo qual durante nuestra ausencia no nos faltara el cuydado
575 Carta del Emperador Carlos V a todas las ciudades del reino, su fecha en Barcelona a 9 de
mayo de 1535, participando como había resuelto embarcarse en la armada que se juntó en dicha
ciudad para la jornada de Túnez. Colección de documentos inéditos para la historia de España..., op. cit.,
pp. 154-160.
576 ÁLVAREZ, Manuel Fernández. Carlos V, el César y el hombre..., op. cit., p. 497.
577 MESTRE ZARAGOZA, Marina. El Imperio de Carlos V: el laboratorio político de la
Europa moderna. Erytheis 3 (2008), pp. 69-93 (p. 77).
284
que su grande meresce, de lo qual por vuestra consolación, nos ha
parecido daros aviso, que entretanto la sereníssima Emperatriz y
Reina mi muy cara y muy amada muger á quien dexamos por nuestro
lugarteniente que nomenos que nos los ama lo terna de lo que
conveniere, á la qual os encargamos y mandamos obedezcais y sirvays
y cumplays sus mandamientos como los de nuestra misma persona
segun de vosotros lo confiamos y vivais en toda tranquilidad y
sosiego, que nos dexamos proveydo y dado orden con nuestros
visoreyes lugartenientes lo que conviene para seguridad dellos. Data
en Barcelona á VIIII del mes de Mayo del año de mil DXXXV. Yo el
Rey.578
La carta ens fa adonar que l’emperador Carles realitzà aquesta empresa motivat
per la idea que el seu projecte d’imperi tenia fonaments religiosos. En intentar
restaurar la Universitas Christiana, pretenia transformar el seu imperi en el centre
del món cristià.579 L’empresa tingué lloc entre la fi de maig i mitjan d’agost de
l’any 1535, però el primer de setembre Barba-rossa tornava a atacar i saquejar la
illa de Mallorca i demostrava que l’atac de l’emperador a Tunis no l’havia
afectat.580
Tanmateix, a efectes de la propaganda, l’èxit de la conquesta romangué durant

molt de temps, com podem veure a la HICSCHC de Diego de Colmenares,
publicada a l’any 1637, en la qual encara es lloava el valor de la lluita contra els
musulmans representats per Barba-rossa:
Barbarroja, celebrado corsario, con gruesa armada del Gran Turco,

cuyo general le habían hecho su valor y fortuna, robando las costas de
Italia, y molestando el mar Mediterráneo, ocupó el reino y ciudad de
Túnez, quitándole a Muley-Hazén. El cual, desposeído, pidió favor al
emperador Carlos quinto, que movido de los ruegos y de su
578 Copia de otra que escribió el Rey á los Diputados antes de partir para África durante su
estancia en Barcelona con objeto de preparar la expedición. – Barcelona, 9 de mayo de 1535.
BOFARULL Y SANS, D. Francisco de. Predilección del emperador Carlos V por los catalanes..., op.
cit., pp. 74-75 (Document 88).
579 DE LAS HERAS, José Luis. La idea de Europa en Carlos V. Cuadernos del Lazarillo. Revista
literaria y cultural 18 (2000), pp. 50-56.

Dins: Carlos V y la quiebra del humanismo político en Europa..., op. cit., pp. 541-589.
285
inclinación, previniendo prudente, cuánto importaba desarmar aquel
tirano, enemigo cruel del nombre cristiano; más atento a este provecho que a su
autoridad imperial, pasó en persona a África contra un corsario por junio del año
mil y quinientos y treinta y cinco. Ganó la Goleta: desbarató, y ahuyentó a
Barbarroja, que valiente se presentó en campaña contra la persona y
banderas imperiales, asegurando esta gloria a su valor. Huido el
corsario, entró el césar en Túnez, donde sacó de mazmorras veinte
mil esclavos cristianos, que libres y contentos derramó con la gloria
de su fama por Europa.581
Colmenares dóna la seva versió dels fets i subratlla que l’emperador alliberà
gairebé 20.000 cristians empresonats a Tunis, i destaca, així, la fama de
l’emperador com un líder contra els enemics del Cristiandat. D’altra banda, una
carta que l’emperador envià al lloctinent general del Principat de Catalunya ens
revela com l’emperador interpretava la conquesta de Tunis. L’emperador dirigí
personalment l’empresa amb la intenció de desarmar Barba-rossa i els exèrcits
que atacaven els regnes cristians. Les seves paraules deixen ben clar que pretenia
defensar “la Cristiandat”, la qual cosa confirma que es considerava defensor dels
territoris cristians.582
L’anàlisi de la primera part del ms. 9-4769 de la BRAHM ens fa adonar que les
caplletres referents a la conquesta de Mallorca i d’Eivissa són les més destacades
(imatges 27 i 28) en comparació amb la rusticitat de les altres caplletres. És
probable que aquesta primera part del manuscrit hagués estat composta durant
els anys 30 del segle XVI, segurament després del 1535. El patrocinador o l’actor
de la primera part del ms. 9-4769 de la BRAHM devia ésser algú que desitjava fer
referència a la conquesta realitzada pel rei En Jaume I contra els musulmans feia
gairebé 300 anys, però també considerava el seu context contemporani en què
l’emperador Carles I havia atacat un territori habitat també pels enemics de la fe
cristiana. Cal recalcar que la primera meitat del segle XVI fou una època
581 COLMENARES, Diego de. Historia de la insigne ciudad de Segovia y compendio de las historias de
Castilla. Segovia: Academia de historia y arte de San Quirce, 1969-1974, Capítulo XL, I.
582 Toma de Túnez. – Alcazava de Túnez, 25 de julio de 1535. BOFARULL Y SANS, D.
Francisco de. Predilección del emperador Carlos V por los catalanes..., op. cit., pp. 23-24 (Document
15).
286
interessada pels temes de l’expansió catalana en el Mediterrani. En aquesta època
es publicà la traducció castellana del LRP preparada per Rafael Cervera l’any
1616, que rescatava de l’oblit l’època de la plenitud del Principat de Catalunya.583
Atès que un dels moments més emblemàtics i representatius del regnat del rei En
Jaume I fou la conquesta del regne musulmà de Mallorca, podem conjecturar que
la primera part del ms. 9-4769 de la BRAHM revela que la intenció del
patrocinador o de l’actor era recordar la primera gran empresa del rei En Jaume I,
el seu primer gran fet d’armes, en un context molt semblant a l’atac que Carles
l’Emperador havia dut a terme per conquerir Tunis l’any 1535.
VI.3. Zurita i el ms. 9-4769 de la BRAHM
Durant la primera meitat del segle XVI foren compostes diverses obres que
relacionaven estretament la història d’Espanya amb la història de Castella. Al
mateix segle, els cronistes de la Corona d’Aragó es preocuparen d’enaltir el seu
passat territorial, sobretot fent referència als esdeveniments històrics més
coneguts. Hi havia, doncs, la necessitat de trobar una “persona experta” per a
compondre la història del territori, com fou afirmat en les CC, en el seu apartat
“Del ofici de Cronista”:
Porquè por la falta de històrias los fets y cosas antigas del Principat de
Cathalunya y Comtats de Roselló y Cerdanya restan olvidats, y sie
non sols convenient però necessari [...] tenir història certa y cumplida
dels fets dels antepassats, lo que si en Província alguna convé, en los
dits Principats y Comdats, aon los exemplars dels antepassats no sols
moven, però ancora a las voltas fan ley. Per ço, humilment supplica a
Vostra Majestat la present Cort li plàcia ab lur consentiment y
aprobació statuyr y ordenar que sie nomenat y deputat ab lo salari que
aparexarà als tres Brazos una persona experta, sàbia, próvida en
287
crónicas y històrias, natural dels dits Principat y Comtats, la qual tinga
particular càrrec de recopilar, ordenar y escriure una crònica en latí y
una altra en vulgar cathalà, com al semblant Principat convé.584
Aquesta inquietud, subratllada per Genís i Mas, es féu present amb l’aparició de
diversos textos que intentaven omplir la manca d’una història dels territoris de la
Corona d’Aragó que fessin justícia al seu passat, a l’estil de la HGC585 (1585) de
Viladamor, del DC586 (1588) de Francesc Calça, de la HVACB587 (1603) de
Francesc Diago i de la CU588 (1604-1609) de Jeroni Pujades.589 I en aquest
context apareix Jerónimo Zurita.
El 1547 a la Cort de Montsó es decidí que calia nomenar un cronista oficial que
compongués una història de la Corona d’Aragó. L’any 1548, Jerónimo Zurita
rebé l’encàrrec de preparar una història de la Corona d’Aragó.
Segons el Conde de la Viñaza, hi ha dos obstacles que fan difícil l’estudi de la

producció historiogràfica dels cronistes aragonesos. El primer es refereix al
desconeixement dels escrits preparatoris, la majoria inèdits, i el segon es refereix a
la manca d’un estudi sobre la historiografia aragonesa d’aquest període. 590 Això
no obstant, intentarem trobar en la vida de Zurita el que el relaciona amb la
redacció del ms. 9-4769 de la BRAHM.
584 Constituciones de Cataluña. Del ofici de Cronista, Vol. 3º, fol. 25 col 2ª. Apud GENÍS I
MAS, Daniel. La “Historia de Cataluña”..., op. cit., p. 29.
585 VILADAMOR, Antoni. Història General de Catalunya. Edició crítica d’Eulàlia Miralles. Pròleg
d’Eulàlia Duran. Barcelona: Fundació Noguera, 2007.

586 CALÇA, Francesc. De Catalonia liber primus. Barcinone : Ex typographia Iacobi Cendrat,
1588.
587 DIAGO, Francesc. Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona. Barcelona: S. de
Cormellas, 1603.
588 PUJADES, Jeroni. Crónica Universal del principado de Cataluña. A cura d’Eulàlia Miralles i Jori.
Barcelona: Ajuntament de Barcelona/Arxiu Històric de la Ciutat, 2003.

589 GENÍS I MAS, Daniel. La “Historia de Cataluña”..., op. cit., pp. 405-419.
590 VIÑAZA, Conde de la. Los cronistas de Aragón. Edición facsimilar del texto original del 1905
con una introducción a cargo de María del Carmen Orcástegui Gros y Guillermo Redondo
Veintemillas. Zaragoza: Cortes de Aragón, 1986, p. 35.
288
Ferran Soldevila, en una ponència presentada l’any 1962 al VII Congrés
d’Història de la Corona d’Aragó intitulada “Zurita com a historiador”, afirmà que
la biografia d’aquest notori historiador encara estava per fer. Les informacions
donades per Soldevila en aquesta ponència fan referència a dates i fets de la vida
de Zurita.591 Hi ha dades que Soldevila presentà que juntament amb les
característiques del ms. 9-4769 poden ajudar a esbossar la manera com
l’historiador aragonès féu les seves recerques en terres del Principat de Catalunya.
És probable que Zurita comptés amb col·laboradors per a estudiar els diversos
documents. Els seus coneixements de paleògraf i de diplomàtic foren crucials per
a l’anàlisi dels documents en els arxius.592 D’altra banda, hi ha registres de còpies i
d’anotacions de la pròpia mà de Zurita als marges dels documents, com ara
diversos manuscrits que se citen als PHRA,593 i també, segons Bruguera, en el
manuscrit que ara analitzem. Una altra dada important és el contacte que Zurita
tingué amb les cròniques dels reis castellans, no solament les impreses, sinó
també les manuscrites, algunes de les quals foren copiades amb la intenció
d’utilitzar-les en la composició dels AnCAr.594
El 1549 Carles l’Emperador autoritzà que Zurita estudiés els arxius i els dipòsits
de documents de la Corona d’Aragó. Entre el juny de 1553 i el juny del 1554,
Zurita féu una llarga estada a Barcelona per tal de reunir dades, principalment a
l’Arxiu Reial, integrat avui a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. 595 Zurita reuní, així, un
gran nombre de documents i de còpies de documents, a més de notes i de dades
de documentació procedents dels arxius públics i particulars de Catalunya:
591 SOLDEVILA, Ferran. Zurita com a historiador. Dins: SOLDEVILA, Ferran. Cronistes, joglars
i poetes. A cura de Joaquim Molas i Josep Massot i Muntaner. Barcelona: Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, 1996, pp. 145-197.
592 VIÑAZA, Conde de la. Los cronistas de Aragón..., op. cit., p. 39.
593 ANDRÉ DE UZTARROZ, Juan Francisco i DORMER, Diego Josef. Progresos de la Historia
en el reyno de Aragón y elogios de Geronimo Zurita su primer coronista. En Zaragoza, por los herederos
de Diego Dormer, 1680, pp. 248-277.
594 SOLDEVILA, Ferran. Zurita com a historiador. Dins: SOLDEVILA, Ferran. Cronistes, joglars
i poetes..., op. cit., pp. 145-197.

595 Ibid., pp. 145-197.
289
Gerónimo Zurita, que en cada acción ofrece un ejemplo a sus
sucessores, continuando en disponer la historia de estos Reynos,
resolvió el año 1553 pasar al archivo de Barcelona, por ser el común y
más importante depósito de todas nuestras escrituras, y estar
ordenado con inmenso trabajo desde los tiempos antiguos, con
expedición, y uso fácil de los papeles que se encierran en él, de la
manera que también se procura oy, poniendo siempre los Reyes una
persona muy perita que con buen salario siga esta ocupación: lo que
allí trasladó por su mano, y copiaron sus escrivientes admira mucho, y aunque
no es poco lo que avemos visto nosotros, viene a ser como un rasgo
de tanto como trabajo, y juntó; algunas cosas se perdieron, y otras se
agenaron, que la fama de sus escritos excitó la curiosidad de muchos
hombres doctos, y aun de algunos que no lo eran (...).596
Com fou esmentat, els registres de Zurita també foren preparats per ell mateix i,
en aquest cas, com ho féu amb les cròniques castellanes, res no impedeix de
pensar que també aplicà la seva metodologia a les cròniques catalanes.
Hem vist a l’apartat VI. 2 com la campanya de Tunis realitzada el 1535 per
l’emperador Carles I reflectí en la composició de la primera part del ms. 9-4769
de la BRAHM, amb el seu patrocinador o actor destacant les rústiques caplletres
als capítols sobre la conquesta de Mallorca el 1229 pel rei En Jaume I. També
hem esmentat que les característiques paleogràfiques i codicològiques del ms. 9-
4769 de la BRAHM reflecteixen aquesta conquesta. Ara bé, pel que fa a la segona
part del manuscrit, hem d’entendre que la seva composició fou una tasca
complementària de Jerónimo Zurita en la seva feina d’investigador interessat a
reunir el material necessari per a preparar la seva obra.
Aquesta tasca complementària, que caracteritza la segona part del ms. 9-4769 de
la BRAHM, fa pensar que la primera part originà la segona, és a dir, la tasca
complementària, la qual ha d’ésser entesa en el sentit de completar la vida del rei
En Jaume I. Amb aquestes dues parts, aquest objecte tingué una nova unitat
596 ANDRÉ DE UZTARROZ, Juan Francisco i DORMER, Diego Josef. Progresos de la Historia
en el reyno de Aragón..., p. 67.
290
textual i material i, per tant, les dues parts han d’ésser considerades conjuntament
com una unitat codicològica.597
VI.4. Els significats històrics del ms. 9-4769 de la BRAHM
Considerant la peculiaritat d’aquest manuscrit, podem dir que en un primer

moment algun actor, al voltant de l’any 1535, vinculat a la qüestió representativa
de l’expansió de la Corona d’Aragó cap al Mediterrani i considerant la campanya
de Tunis feta per l’emperador Carles I, copià la vida del rei En Jaume I fins a la
part referent a la conquesta de Mallorca. Posteriorment, entre els anys 1553-1554,
Jerónimo Zurita, en investigar els documents a Barcelona, preparà la còpia de la
segona part del ms. 9-4769 de la BRAHM.
Hi ha, doncs, dos significats històrics en aquest manuscrit. El primer és la

remembrança del passat imperial català i el segon la preparació d’una tasca
historiogràfica complementària.
Observant el context històric en què aquest objecte fou produït, hem de

subratllar la necessitat d’evocar el passat de Catalunya quan es produí l’expansió
cap al sud de la Península Ibèrica i també l’expansió cap al Mediterrani. El rei En
Jaume I i el seu fill Pere el Gran eren les figures polítiques més rellevants d’aquest
context, ja que havien estat els màxims exponents de la cultura catalana
mediterrània en el segle XIII. Aquest fenomen fou més remarcable al segle XVII,
si bé hi havia existit durant el segle XVI, context en què fou compost el ms. 9-
597“On the other hand a codicological unit may grow by additions. In those cases another of the
characteristic properties is lost: the unity of production. Sometimes the additions only concern
the finishing phase, for instance completion of decoration which had been only partially
executed, or the addition of glosses. This adds an extra layer to the structure; the discrete set of
quires, however, which formed the basis of the original codicological unit, remains untouched;
there is simply more on the same ‘footprint’, as it is now called. The codicological unit, now
with a new top layer, will be called an enriched codicological unit.” GUMBERT, J. Peter.
Codicological Units..., op. cit., pp. 41-42.
291
4769 de la BRAHM. La composició d’aquest objecte fou realitzada en un context
reivindicatiu dins del qual assolí una representació simbòlica considerable. Hi
hagué, doncs, dos contextos en què la necessitat de recuperar la vida del rei En
Jaume I tingué lloc, i que després foren posades juntes, originant, així doncs, el
ms. 9-4769 que es troba a la BRAHM.
Aquest comportament ens indica que el primer actor intentà imitar sense
aconseguir-ho un model de caplletra que fou vist al capítol cinquè, considerant, és
clar, que les caplletres del ms. 10121 de la BNE han estat compostes amb més
cura en comparació amb les del ms. 9-4769 de la BRAHM. Aquesta atenció per
les caplletres en la primera part no hi és en la majoria de capítols de la segona
part, la qual cosa denota que el segon actor –probablement Zurita– tenia una altra
intenció quan feia la feina. Amb una lletra humanística librària molt curosa, el seu
objectiu era preparar una còpia tan llegible com fos possible.
Coneixent l’origen de la composició de la primera part i el caràcter de

complementació de la segona, podem elaborar una hipòtesi sobre la composició
global del manuscrit. En un determinat moment, al voltant dels anys 30 del segle
XVI, probablement al voltant del 1535, la primera part del ms. 9-4769 de la
BRAHM fou composta per un actor que volia posar en relleu la conquesta de
Mallorca i d’Eivissa feta pel rei En Jaume I, ja que les rústiques caplletres que més
es destaquen fan referència a aquesta part de la vida del rei En Jaume I.
Posteriorment, en una de les seves estades a Barcelona, entre el juny del 1553 i el
juny del 1554, Zurita trobà aquesta primera part en alguns dels arxius on feia les
seves investigacions, buscà un manuscrit sencer que era a l’Arxiu Reial de
Barcelona, més precisament algun de la branca oficial establerta per Pere el
Cerimoniós, i l’utilitzà per continuar la còpia amb les seves pròpies mans, ja que,
segons les característiques filològiques esmentades, és probable que la primera
part d’aquest manuscrit hagués estat copiada a partir d’un manuscrit que també es
trobava a l’Arxiu Reial de Barcelona.598 Per tant, considerant el lloc d’actuació de
292
Zurita i les característiques filològiques del ms. 9-4769, és possible que l’antígraf
d’aquesta segona part es trobés a l’Arxiu Reial de Barcelona, probable lloc de la
seva composició.
293
Capítol VII
L’edició com a remembrança i l’emissió com a mirall de

prínceps (1557)
(edició R-15398 de la BNE)
Es tan hermoso que sin vacilar puede presentarse como el modelo

más perfecto y magnífico de la tipografía española del siglo XVI.
SALVÁ Y MALLÉN, Pedro.

Catálogo de la Biblioteca de Salvá. Vol. I.
València: Impr. de Ferrer de Orga, 1872, p. 489.
El llibre imprès possibilitava una ràpida reproducció. Aquesta innovació, una de

les més considerables amb la invenció de la impremta, també tingué lloc en la
tradició textual del LdF, cosa que repercutí en la publicació de la seva edició i de
la seva primera emissió que sortiren a la llum a l’any 1557 en el Regne de
València.599
Les diferències entre l’edició i l’emissió són mínimes i fan referència als elements
de la portada. Per aquest motiu, en la nostra anàlisi hem utilitzat l’edició R-15398
de la BNE, considerant les respectives diferències entre les dues impressions.
En estudiar aquest objecte, Antoni Ferrando féu tres afirmacions respecte a la

voluntat d’afirmació identitària per part dels jurats en patrocinar aquesta obra.
Primera, els patrocinadors tingueren molta cura a l’hora d’encomanar l’emissió i
l’edició del LdF a les persones responsables per la seva creació per tal de garantir
599 “La unitat de composició tipogràfica dels dos exemplars és essencialment única; només té
variacions lleugeres i intranscendents. Per aquesta raó hem de parlar d’una primera edició, la
prínceps (...) (perquè és aquella que està basada en un original manuscrit, és a dir, no imprès
anteriorment) i d’una emissió posterior.” GREGORI ROIG, Rosa Maria. Introducció. Dins:
Chronica, o commentari del gloriosíssim, e invictíssim rey en Jacme per la gracia de Deus Rey de Aragó, de
Mallorques, e de València, Compte de Barcelona, e de Vrgell, e de Muntpesller: feyta e scrita per aquell en sa
llengua natural, e treyta del Archiu del molt Magnífich Rational de la insigne ciutat de València hon staua
custodiada. Has affixit la interpretació y exposició de les dictions obscures, 1557. Alicante: Instituto
Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert/Quinta Impresión, S. L., 2007, pp. 5-38 (p. 32).
294
un text fidedigne. Segona, el context en què el text fou imprès era absolutament
advers a la publicació de l’edició en català al Regne de València, ja que la quantitat
de producció de textos en català no era rellevant. I tercera, la decisió dels jurats
era convertir l’obra en un text intel·ligible i que representés la fonamentació
jurídica i la legitimació històrica del regne valencià.600
A la fi del segle XV el Regne de València era singular en comparació amb els

altres regnes peninsulars. En aquesta època, la població de la ciutat de València
era nombrosa, només superada per la població de la ciutat de Granada. La seva
prosperitat econòmica era perceptible en l’agricultura, indústria i comerç, a més
de disposar d’una moneda forta i estable.601
A València sorgí una veritable indústria amb múltiples tallers. 602 En el Regne de
València, el desenvolupament de la impremta creà la professió del llibrer, el
treball en conjunt entre petits artesans i grans comerciants i l’augment de la
quantitat de llibres impresos i de llibreries.603 Hem de remarcar que en la Corona
d’Aragó, tant en el Regne de València com en el Principat de Catalunya, el
nombre de publicacions impreses fou considerable.604
L’activitat d’impressió de llibres no significà la desaparició immediata de la

producció o de la còpia de llibres manuscrits.605 Ho demostra la pròpia tradició
textual del LdF, en la qual la composició dels manuscrits perdurà fins al segle
XVIII. L’activitat d’impressió canvià considerablement la història de la lectura.
600 FERRANDO, Antoni. L’edició valenciana de la Crònica de Jaume I (1557): entre la

resistència a la despersonalització cultural i política i l’adaptació al marc hispànic.
eHumanista/IVITRA 1 (2012), pp. 240-247 (pp. 243-244).
601 BERGER, Philippe. Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento. Vol. I. València: Alfons el
Magnànim. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1987, pp. 15-21.

602 Ibid., p. 35.
603 BERGER, Philippe. Développement et évolution de la librairie à Valence à l’époque de la
Renaissance. Dins: Actes du Ier Colloque sur le Pays Valencien a l’époque moderne. Pau, les 21, 22 et 23
avril 1978. Université de Pau, 1908, pp. 43-53.
604 LAMARCA LANGA, Genaro. El libro y las lecturas en Valencia en la Edad Moderna.
Bibliografía y estado de la cuestión. Estudis. Revista de Història Moderna 25 (1999), pp. 245-257 (p.
250).
605 CHARTIER, Roger. Mystère esthétique et matérialités de l’écrit..., op. cit., p. 12.
295
En comparació amb la realitat anterior, la dels llibres manuscrits, hi hagué un
canvi qualitatiu i quantitatiu, ja que la qualitat de les impressions era visiblement
millor que la dels llibres manuscrits i també la quantitat de còpies era molt més
elevada. Aquesta activitat d’impressió féu que la comercialització del llibre
augmentés considerablement durant la primera meitat del segle XVI en el Regne
de València.606
Un aspecte d’aquesta nova realitat textual es refereix a l’estructura política i

administrativa del territori on el llibre era produït, ja que cada regne tenia una
legislació diferent. Per exemple, els privilegis d’edició no eren els mateixos en tot
el territori de la Corona Espanyola.607 Amb el temps, la multiplicació i la difusió
dels exemplars provocà que la regulació del llibre imprès s’especialitzés
considerablement.608 Així doncs, a partir de la fi del segle XV sorgí un nou
artefacte amb unes altres característiques en comparació amb el llibre manuscrit.
Per tal de comprendre aquest nou format, representat en aquest capítol per
l’edició R-15398 de la BNE, hem d’analitzar-lo en les seves diferents
característiques, resumides en la taula següent:
606 BERGER, Philippe. Développement et évolution de la librairie..., op. cit., pp. 43-53.
607 MOLL, Jaime. Problemas bibliográficos del libro del Siglo de Oro. Madrid: Editorial Arco Libros,
2011, p. 22.
608 MARTÍNEZ PASCUAL, Pedro. Las pragmáticas y la industria editorial española en el
reinado de Felipe II. Dins: Felipe II (1527-1598): Europa y la monarquía católica. Actas del Congreso
Internacional: Felipe II (1598-1998). Europa dividida: la Monarquía Católica de Felipe II. Universidad
Autónoma de Madrid, 20-23 de abril 1998, José Martínez Millán (dir.). Madrid: Parteluz, 1998,
pp. 403-423.
296
Taula 10
Comparacions entre l’edició i l’emissió del LdF de 1557
Parts Característiques de l’edició Emissió destinada al príncep Carles

d’Habsburg
1 Portada amb l’escut imperial dels Portada amb la cimera dels comtes de
Àustries Barcelona i reis d’Aragó
2 Xilografia de la cimera dels comtes de -
Barcelona i reis d’Aragó
3 Pròleg dels jurats valencians al príncep Pròleg dels jurats valencians al príncep
Carles Habsburg Carles d’Habsburg
4 Taula d’“interpretació y exposició de les Taula de “declaració de les paraules
dictions obscures” obscures”
5 Xilografia del rei En Jaume I el -
Conqueridor
6 Dedicatòria al príncep Carles Dedicatòria al príncep Carles
d’Habsburg d’Habsburg
Primera part
a) El títol de l’edició i de l’emissió:
Chronica, o commentari del gloriosíssim, e invictíssim rey en Jacme

per la gracia de Deus Rey de Aragó, de Mallorques, e de València,
Compte de Barcelona, e de Vrgell, e de Muntpesller: feyta e scrita per
aquell en sa llengua natural, e treyta del Archiu del molt Magnifich
Rational de la insigne ciutat de València hon staua custodiada.609
Aquest fragment ens dóna diverses informacions. Indica l’origen del llibre
manuscrit que serví per a la producció del llibre imprès: l’Arxiu del Rational a
València. En un primer moment podríem pensar, doncs, que aquest llibre fou tret
de l’Arxiu del Rational a València. D’altra banda, si considerem el procés de
producció d’una edició al segle XVI i els significats de la paraula “treyta” –el verb
treure podia significar “fer sorgir, produir una cosa d’una altra”, “produir, donar
297
profit” o “obtenir o produir una cosa a semblança d’una altra”–,610 entendrem
que hi ha hagut un procés de còpia d’aquest exemplar de l’Arxiu que originà
l’edició impressa. A més, amb tots aquests elements veiem que la portada dels
llibres al segle XVI tenia una funció identificadora.611
D’altra banda, l’emissió presenta un títol diferent:
Chronica, o commentaris del gloriosíssim, e invictíssim rey En Jacme

primer: Rey D’Aragó, de Mallorques, e de València, Compte de
Barcelona e de Muntpesller. Dictada per aquell en sa llengua natural, e
de nou feyta estampar per los Iurats de la insigne ciutat de València per servir ab
aquella al Sereníssim senyor don Carlos, Príncep dels regnes de Castella e infant
de Aragó.612
Podem veure que el destinatari era un altre, el fill de Felip II, Carles d’Habsburg.
b) La presència de l’escut imperial a l’edició i de la cimera i de l’escut dels comtes

de Barcelona i reis d’Aragó a l’emissió
Una de les principals diferències de format entre el llibre imprès i el llibre

manuscrit es refereix a la portada, lloc que cada vegada més serví d’element
identificador.613 En aquesta part del llibre imprès hi ha diverses referències
visuals, fenomen que fou una novetat en comparació amb el llibre manuscrit.614
610 Vegeu “treure” en Diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net) els significats 8, 9 i 11.

611 EISENSTEIN, Elizabeth. The Printing Revolution in Early Modern Europe. Cambridge:
Cambridge University Press, 1983, p. 29.
612 AGUILÓ, Marià. Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860. Barcelona:
Curial, 1977, p. 680.

613 GREGORI ROIG, Rosa Maria. Introducció..., op. cit., p. 31.
614 EISENSTEIN, Elizabeth. The Printing Revolution..., op. cit., pp. 41-43.
298
En el cas de l’edició que estudiem, a la portada (fol. 1r) hi ha el títol de l’obra,
l’heràldica del Sacre Imperi Romanogermànic i el lloc d’impressió del llibre.
Imatge 31
BNE, edició R-15398, fol. 1r (detall)
La portada de l’emissió presenta una altra imatge.
299
Imatge 32
http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/catalogo-de-obras-en-lengua-catalana-impresas-
desde-1474-hasta-1860--0/html/009e88c2-82b2-11df-acc7-002185ce6064_705.htm
AGUILÓ, Marià. Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860.
Barcelona: Curial, 1977, p. 680.
c) Lloc d’impressió
Tant l’edició com l’emissió foren impreses al mateix lloc.
En València. En la casa de la biuda de Ioan Mey Flandro. 1557.
En València. En la casa de la viuda de Ioan Mey Flandro. 1557.
300
La relació existent entre els jurats valencians i Joan Mey Flandro, propietari del
taller on foren preparades l’edició i l’emissió del LdF,615 demostra el lligam que hi
havia entre aquests personatges i el motiu de la sol·licitud d’impressió preparada a
aquest taller, malgrat que quan s’imprimí el llibre qui estava al davant del taller era
la seva viuda, com consta en l’edició i l’emissió.
Cal posar en relleu que en el taller Mey també foren compostes altres obres de
caire històric i valuoses per al Regne de València, com ara l’obra de Pere Antoni
Beuter, la PPCGE,616 publicada el 1538, la compilació dels Furs valencians dels
anys 1547 i 1552 impresa el 1555 i la impressió de la CRM el 1558, les quals, amb
l’edició i l’emissió del LdF de 1557, tracten del rei En Jaume I i exalten el
patriotisme valencià en contra d’una perspectiva més centralista.617 Les relacions
entre aquestes obres poden ésser explicades tenint en compte que representen els
fonaments del Regne de València i també la reivindicació de la llengua del
territori davant la centralització lingüística castellana.618 En general, la impressió
de les QGC al llarg dels segles XVI i XVII demostra que les noves elits
intel·lectuals s’interessaven per lectures sobre la consciència nacional, el
patriotisme local, l’expansió de la Corona d’Aragó, la consciència històrica
catalanista i la perspectiva imperial.619
Els aspectes jurídics del regne (Furs) associats a la seva història fundacional (LdF)
i patriòtica (CRM), foren així recuperats per aquestes tres obres impreses al
mateix taller. A més, hem de tenir en comte que les seves impressions foren
preparades en un interval de tres anys i es trobaven en un context de transició de
govern en la dinastia dels Àustries (entre els anys de 1555 i 1558). D’aquesta
manera, el taller de Joan Mey Flandro era considerat pels jurats valencians un lloc
des d’on s’elaboraven estratègies editorials relacionades amb la història del
615 GREGORI ROIG, Rosa Maria. Introducció..., op. cit., pp. 13-24.
616 Primera parte de la Coronica general de toda España,... op. cit.
617 RUBIÉS, Joan Pau. La qüestió imperial en el pensament polític de la Catalunya moderna:
història d’una absència. Manuscrits 17 (1999), pp. 207-235 (p. 221).

618 FERRANDO, Antoni. L’edició valenciana de la Crònica de Jaume I..., op. cit., pp. 240-241.
619 GENÍS I MAS, Daniel. La “Historia de Cataluña”..., op. cit., pp. 89-90.
301
territori valencià, no solament des de la perspectiva divulgativa, sinó també
reivindicativa.
Segona part
La segona part es refereix a la cimera utilitzada pels reis d’Aragó a partir del
regnat del Cerimoniós i que només apareix en l’edició.
Imatge 33
BNE, edició R-15398, fol. 1v (detall)
302
La cimera dels reis d’Aragó present a l’edició del LdF del 1557 fou inclosa pel rei
Pere el Cerimoniós en els aparats propagandístics de la dinastia, fet comprovat
per la sigil·lografia, malgrat haver estat atribuïda originalment al rei En Jaume I.
Fins a la fi del segle XV la utilització de la cimera fou exclusiva del Casal Reial, i
la seva funció era no solament donar més sumptuositat a l’arnès, 620 sinó també
contribuir amb eficàcia en la lluita.621
Amb l’aparició de la impremta, la inserció d’elements visuals en els llibres

impresos havia esdevingut una acció mecànica i més senzilla. L’elaboració d’una
imatge per un miniaturista en els llibres manuscrits trigava més que l’acte
d’agregar una imatge al llibre imprès. D’altra banda, la mateixa imatge podria
ésser reutilitzada i aparèixer en diversos llibres.622 Per exemple, la imatge de
Judith, que analitzarem més endavant, consta en l’edició i l’emissió del LdF de
1557 i també a la CRM de 1558. D’altra banda, la facilitat d’inserir elements
visuals en les obres féu que l’acte de propaganda fos potenciat en la seva
perspectiva visual.
La influència dels elements visuals proporcionats per la revolució de la impremta

fou tan notable que alguns llibres manuscrits foren compostos imitant les obres
impreses. Ho observem, per exemple, en la portada del ms. 69 de la BUB,
compost a l’any 1619, que és una còpia del ms. 1 de la BUB.
620 RIQUER, Martí de. Heràldica catalana des de l’any 1150-1550. Vol I. Barcelona: Cuaderns
Crema, 1983, pp. 23-25.
621 Eficàcia aquesta aconseguida mitjançant la por que la mateixa podría exercir sobre els cavalls
dels adversaris: “La onzena que·l deven exerçitar a portat cimeres en los elms o sobre los
bacinets, hoc encara davant en la faç del guarniment del cavall, car per açò se spaventen molt los
cavalls dels contraris si no són veats. Per tal, qui hi vol avear los cavalls lo cimer li deu posar
davant quand menja”. FRANCESC EIXIMENIS. Dotzè del Crestià. València: Lambert Palmar,
1484, capítol 227.
303
Imatge 34
BUB, ms. 69, fol. 1r
Aquest objecte presenta una relació intrínseca entre els seus aspectes textuals i
visuals, en aquest cas, l’heràldica, amb l’escut d’armes de Catalunya.
304
Tercera part
La tercera part que hem d’analitzar és el pròleg compost pels jurats valencians:
Molt alt e molt poderós senyor. Gran mercè y favor ha rebut aquesta
ciutat, en haver entés per los missatgers tramesos a visitar a la Sacra
Cesàrea Catòlica Real Majestad de l’Emperador y Rey nostre senyor
per sa benaventurada venguda, que vostra Real Alteza seria servit que
li enviàssem de ací la chrònica, o comentari del rey don Jacme
conquistador gloriosíssim desta insigne ciutat e regne, e lo retrato del
sapientíssim rey don Alfonso III, predecessors invictíssims de vostra
Real Alteza. Perquè si de P. Scipió e Q. Fabio se troba scrit que de
veure e contemplar les imatges de persones il·lustres se incitaren a
coses molt preclares: y lo mateix se llig féu Júlio Cesar, vista la imatge
del gran Alexandre. No menys s’à de creure y sperar de vostre Real
ànimo y en tant tendra edat tant altament inclinat, sinó que vistes y enteses
les azanyes de tant alt y valerós Príncep, ha de vençre e sobrepujar sos
antepassats, encara que molt gloriosos y de admirable recordacio, y
fer a esta ciutat y regne no menors mercès y favors que lo
Christianíssim conquistador? Y perquè història tan cathòlica y tant
notable no estiga con fin ací oblidada a molt gran dany de la cosa
pública, se ha treballat ab tota vigilància de stampar aquella en la
mateixa llengua materna que per dit Rey fonch feta y dictada, a
exemple del gran Júlio Cèsar, a nom y protectió de vostra Real Alteza,
puix que ad aquella mèritament se deu, no sols per la descendència y
successió natural, però encara per la particular affectió que té de llegir y
entendre semblants hystòries dignes de gran admiració y de
Christianíssim exemple. Nostre senyor tant ínclyto y preclaro ànimo y
tant altes inclinacions guie, prospere y felicite en dies bons de sa Sacra
Cesàrea Catòlica Real Majestad y de sa Real Alteza com per estos sos
súbdits és desitjat, ab augment de majors estats. De València, a VII de
maig, any M.D.L.VII. De vostra Altesa molt affectats súbdits qui les
sues reals mans besen, Los Iurats de Valencia.623
La lectura del pròleg dels jurats de València ens porta a l’any 1557, segon any del
regnat de Felip II. Segons el fragment esmentat, els jurats de València foren els
patrocinadors del llibre imprès. Foren ells els qui sol·licitaren el treball
d’impressió al taller Mey, ja que des de feia temps hi havia una bona relació amb
aquest taller. Els jurats valencians consideraven Joan Mey Flandro un bon
professional fins al punt de demanar-li el seu retorn a la ciutat de València quan
305
vivia a Alcalá de Henares.624 La relació entre el taller familiar de Joan Mey i els
magistrats municipals ens permet de concloure que els magistrats s’interessaven
per les obres referents al Regne de València i necessitaven un lloc adequat per a
emprendre llurs impressions sobre el passat històric valencià.
El retrat del rei Alfons el Magnànim esmentat al pròleg, presentat com a III de
València, ens remet a la relació que aquest rei tenia amb el regne valencià. No
podem oblidar que durant el seu regnat el Regne de València gaudí d’una bona
relació amb la dinastia dels Trastàmares. Fou durant el seu regnat que es
consolidà la Diputació del General o Generalitat com a institució permanent de
govern.625 A més, la recepció que la ciutat de València preparà per al rei fou tot
un espectacle organitzat pels jurats. Les festes reials introduïren la imatge de la
renovació del contracte de fidelitat entre el rei i el poble i esdevingueren l’acte
d’afirmació local amb la reialesa. Un exemple el trobem l’any 1428, quan els jurats
de la ciutat suplicaren al rei Alfons III la transformació de la festa de celebració
de l’entrada de l’exèrcit del rei En Jaume I a la ciutat en una celebració cívica i
624 “Dicto die mercurii intitulato septimo mensis decembris et anno iam dicto a nativitate
Domini millesimo quingentisimo quinquagesimo secundo. Los dits magnífichs en Guillem
Ramon Cathalà, generós, en Hieroni Tagell, ciutadà, en mossén Miquel Hierònim Cathalà, aliis,
Gonçalbo, cavaller, e·n Bernat Simó, ciutadà, quatre dels magnífichs [j]urats en lo any present
del (...) ciutat de València, ensemps ab Benet (...), en Honorat Joan Figuerola e en Miquel
Hierònim Berenguer, ciutadans altres dels dits magnífichs jurats, absents del present acte,
ajustats en la cambra de Consell secret, attés que lo honorable en Johan Mey, stampador, és
persona molt àbil de stampar, e la necessitat de la dita ciutat és molt gran per a poder stampar
moltes obres, y li fan gran partit ad aquell en la vila de Alcalá de Enares, del regne de Castella, y
aquell no vol aturar en la dita ciutat, si ja per la ciutat no se li feya alguna gratificació, per ço, per
beneffici de la dita ciutat, provehexen que al dit Johan Mey li sien donades e pagades per ajuda
del loguer de una casa cascun any trenta liures moneda reals de València per temps de deu anys,
les quals li sien pagades per lo Clavari comú de la dita ciutat, ab pacte e condició, que lo dit Mey
sia obligat de tenir una prempsa contínuament ab matrices necessàries per a imprimir letra latína o
antigua e cancelleresca, de totes sorts e tamanys, e grega gran y chica, e ab que s’obligue de estar
en [la dita ciu]tat per temps de deu anys contínuos [sots pena de cin]ch-cents ducats, e que sia
oblig[at donar] fermances en la dita pena.” Apud GREGORI ROIG, Rosa Maria. Introducció...,
op. cit., p. 20.
625 Sobre la imatge de la Generalitat Valenciana en el pas del temps, vegeu MUÑOZ POMER,
María Rosa. La Generalidad Valenciana vista por dietaristas y cronistas. Anales de la Universidad de
Alicante. Historia Medieval 2 (1983), pp. 93-118 (p. 97).
306
patriòtica. En aquest sentit, la decisió del rei vinculà la dinastia dels Trastàmares
amb el regne mitjançant l’exaltació del passat històric del territori.626
Cal entendre algunes qüestions referents al significat d’aquestes festes. Tenien la

funció de celebrar l’origen de la ciutat que es remuntava a la conquesta del rei En
Jaume I. Posteriorment, el significat es dirigí al govern del moment, és a dir, el
connectaven amb un temps en el passat. D’aquesta manera, en recordar el rei En
Jaume I recordaven també els Furs, l’instituïdor dels quals havia estat aquest rei, i
eren presentats al governant actual per tal d’exaltar i rememorar els orígens
històrics del Regne de València.627
Quarta part
La quarta part es refereix a les taules de les paraules difícils que es troben en
l’edició i l’emissió, la qual cosa pot fer pensar que l’edició fou enviada a una
persona que tenia pocs coneixements del català. Cal recordar que el context de
producció d’aquest còdex fou una època de decadència de la llengua valenciana i
també cal considerar el procés cada vegada més intens de castellanització en el
Regne de València, sobretot després de les Germanies.628
Cinquena part
La cinquena part és la imatge del rei En Jaume I (Iacobvs I. Aragonvm Rex), present
només a l’edició.
626 VIZCAÍNO, Rafael Narbona. El nueve de octubre. Reseña histórica de una fiesta valenciana
(ss. XIV-XX). Revista d’Història Medieval 5 (1994), pp. 231-290 (p. 241).
627 Sobre la institució dels Furs i de tots els reglaments jurídics al regne valencià, vegeu LÓPEZ
ELUM, Pedro. Los orígenes de los Furs de València y de las Cortes en el siglo XIII. València: Biblioteca
Valenciana, 2001.
628 Per a una introducció general a aquest assumpte vegeu FERRANDIS I OLMOS, Marivi.
Introducció a la decadència valenciana. València: Gràficas Ronda, 1997.
307
Imatge 35
Aquesta xilografia del rei En Jaume I correspon a la representació dels reis en el

segle XVI. A més, hem de destacar l’àngel que porta l’escut d’armes de Catalunya,
presentant-lo al costat del rei.
308
Sisena part
La sisena part es refereix als dístics dels jurats valencians al príncep Carles,
presents en l’edició i en l’emissió:
Ad serenissimum Aragonum infantem Carolum potentis.

Regis Philippi filium.
Rex fama magnus, maior virtute Iacobus.

Talis erat: sic ille manus, sic ora ferebat
Restituit pictura artus: tu grandior olim
Carole restitues virtutes, bella, triumphos.
Ad eundem ipsa imago.
Magne puer magni soboles praeclara Philippi

Carole, cui splendor Caroli auitus adest:
Aspicias vultum, magnos qui terruit hostes,
Imperiis auxi dum mea regna tribus.
Ille ego sum, calamo retuli qui bella Iacobus,
Inuicta potui quae superare manu.
Ille pius, bis mille dedi qui templa tonanti,
Quae Mahumetanis sacra fuere viris.
Hic animum, mentemque tibi, faciemque, videndam
Do proauus: proauum fac imitere nepos.629
Aquesta dedicatòria conté dos apartats: el primer remarca que l’obra i la imatge
eren destinades al príncep Carles; el segon presenta les sol·licituds del rei En
Jaume I al príncep Carles.
El primer apartat es refereix a la fama i a la virtut del rei En Jaume I, qualitats que
subratllen la seva importància per al territori valencià. A més, cal remarcar la
referència a les mans i a la boca del rei, úniques parts del cos que són esmentades
en els dístics, amb la qual cosa es fa al·lusió a la seva postura legisladora,
fonamentada en la promulgació dels Furs de València. Per tant, aquesta primera
309
part dels dístics subratlla la característica jurídica del rei En Jaume I i la presenta
al seu descendent.
En el segon apartat apareixen diverses informacions referents a les sol·licituds

fetes pel Conqueridor al príncep Carles. En primer lloc el rei En Jaume I li
recorda que hauria de tenir com a referència les virtuts, les guerres i els triomfs
que configuraven la vida del fundador del Regne de València. D’altra banda, cal
subratllar la consagració de diversos temples musulmans a Déu, el que era una
referència a la Reconquesta i a l’expansió dels territoris de la Corona d’Aragó.
Finalment, les paraules dels dístics afirmen que el rei En Jaume I lliurà al futur rei
el seu esperit, la seva ment i la seva imatge perquè el futur rei de València sabés
imitar el seu avantpassat:
Hic animum, mentemque tibi, faciemque, videndam

Do proauus: proauum fac imitere nepos.630
Després d’aquesta primera aproximació al document, hem d’analitzar les seves

dades a partir del context en què fou imprès. Cercarem les referències a
l’Antiguitat presents en l’edició i l’emissió per tal d’entendre el seu significat. Tot
seguit, estudiarem el context històric de la ciutat de València a l’any 1557 quan
fou composta l’edició i preparada l’emissió. Després analitzarem el procés de
castellanització de Felip II i la influència en la política del regne. Per últim, farem
una proposta sobre el significat històric dels dos objectes preparats pels jurats
valencians.
310
VII.1. Una referència a l’Antiguitat: el caire humanístic de l’edició i de
l’emissió
La preparació de l’edició i de l’emissió del LdF no sols intentà tornar al passat de

la casa dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, sinó també recuperar aspectes de
l’Antiguitat. En opinió de Ferrando, aquesta impressió fou inspirada per una
“sensibilitat humanista”, entesa com un referent historiogràfic per al Regne de
València.631
Una de les intencions dels jurats valencians era enriquir el text de la vida del rei
En Jaume I amb informacions humanístiques. El pròleg escrit pels jurats
valencians cita Publi Escipió, Quint Fabi, Juli Cèsar i Alexandre el Gran. A més,
si observem les imatges que hi ha en l’edició trobarem altres detalls relacionats
amb l’Antiguitat. Per exemple, la imatge que es troba en el primer capítol i que fa
referència a la llegenda de Judith.
Imatge 36
631 FERRANDO, Antoni. L’edició valenciana de la Crònica de Jaume I..., op. cit., p. 244.
311
Aquesta imatge també apareix en l’edició de la CRM publicada el 1558 en el
mateix tauler de la viuda de Joan Mey Flandro.
Imatge 37
BC, edició 8-VII-23, fol. 2r (detall)

CRM, 1558
Aquestes dues caplletres presenten una mateixa imatge, però pertanyen a

documents diferents. Amb el desenvolupament de la impremta era comú trobar
la mateixa xilografia en diferents obres, sobretot quan es tracta d’obres impreses
en el mateix taller.632 En el nostre cas, hom pot suposar que fou una intervenció
de l’impressor, perquè la imatge de Judith –un personatge conegut a l’Antiguitat i
que era viuda– representaria la viuda de Joan Mey, Jerònima Galés. A més, la
coincidència entre les paraules “Vera” (de “veritat”, la primera paraula del text de
l’edició), “viuda” (la impressora de l’edició) i “València” (la ciutat dels
patrocinadors del llibre imprès), totes començades amb la lletra “V”, sembla una
coincidència d’intencions ideològiques, entorn de les quals l’edició fou preparada,
ja que unificaria en un mateix objecte la veritat de l’obra, la presència de l’editor i
el lloc de l’edició.
312
L’edició utilitza les capitals a l’estil gràfic romà, les capitals romanes epigràfiques.
Com hem vist al capítol cinquè, la utilització d’aquest tipus de capital significava
un intent d’afegir trets de l’Antiguitat al text.633
En els pròlegs de l’edició i l’emissió consten que els jurats valencians enviaren al
fill del rei Felip II, Carles d’Habsburg, el LdF del rei En Jaume I i el retrat
d’Alfons III, avantpassats seus, els quals havien de servir d’exemple a la
preparació del futur rei. Hi havia també el motiu de l’enviament que es
fonamentava en exemples de personatges de l’Antiguitat. De la mateixa manera
que Publi Escipió, Quint Fabi i Juli Cèsar contemplaren les imatges de
personatges il·lustres, el futur rei hauria d’emmirallar-se en els fets dels
avantpassats de gloriosa i admirable recordança. Cal tenir en compte que aquestes
referències als temes de l’Antiguitat no solament es fan presents en les
informacions textuals que contenen característiques clàssiques, sinó també en les
informacions gràfiques, la qual cosa pot ésser una herència de l’ambient de la cort
virregnal en el Regne de València a la primera meitat del segle XVI.634
Considerant que el LdF fou imprès en l’espai polític del Regne de València, hem
de centrar-nos-hi i analitzar la transició de govern que tingué lloc entre Carles
l’Emperador i Felip II l’any 1557. Philippe Berger presenta dos motius per a la
impressió d’aquest text. El primer era la remembrança de les glòries passades del
rei En Jaume I, conqueridor i fundador del regne. El segon era difondre la
llengua natural, és a dir, el català.635 L’afirmació de Berger és formulada tenint en
compte només les dades històriques i d’identitat, és a dir, la vida del rei En Jaume
I i la seva llengua natural. En aquest sentit, Berger no s’ha preocupat per les
diverses parts que constitueixen aquesta edició, com hem analitzat al
començament d’aquest capítol, ni tampoc pel context de producció. En altres
633 RICO, Francisco. Introducción. Dins: GIMENO BLAY, Francisco M. Admiradas

mayúsculas..., op. cit., pp. 18, 27.
634 FERRER VALLS, Teresa. Corte virreinal, humanismo y cultura nobiliaria en la Valencia del
siglo XVI. Dins: BELENGUER, Ernest (coord.). Reino y ciudad. Valencia en su Historia. Madrid:
Fundación Caja Madrid, 2007, pp. 185-200.
635 BERGER, Philippe. Libro y lectura en la Valencia..., op. cit., pp. 181-182.
313
paraules, no s’ha preocupat d’analitzar la primera edició de la vida del rei En
Jaume I com un objecte integral que formava part d’un context de composició.
En el context de composició d’aquest objecte el casal dels Àustries entronitzava

el segon rei de la dinastia, Felip II. Al cap d’uns anys, el 1580, la Península Ibèrica
el veuria també com a rei de Portugal, un dels fets que representà la màxima
expansió territorial de la història de la Corona, període conegut com a Unió
Ibèrica (1580-1640).636 El 1557 fou el segon any de govern de Felip II i llavors tot
l’imperi espanyol passava per un moment de transició dinàstica.637
Felip II estava preocupat per assegurar la continuïtat de la dinastia amb la

designació del seu únic fill, Carles d’Habsburg, que el 1556, quan tenia 11 o 12
anys, fou jurat com a hereu del tron castellà. En ésser designat hereu del tron, el
príncep havia de tenir una educació especial que el preparés per a assumir les
futures responsabilitats. En aquest sentit, la cort, la noblesa i el regne en general
es preocupaven per l’educació del príncep hereu a fi que es preparés
espiritualment i físicament per a poder exercir les seves funcions. En aquest
programa hi havia el foment de l’interès per la història i pels exemples del
passat.638 Certament, entre els segles XIV i XV augmentà la producció del gènere
dels specula principum, on es trobaven instruccions per als qui estaven destinats a
dirigir un regne.639 El contingut d’aquestes obres oferia al lector sentències
bíbliques, citacions d’auctoritates i informacions per a l’educació política.640 Al llarg
de l’Edat Mitjana aquesta literatura tingué un èxit considerable amb la producció
636 Sobre el tema vegeu LABRADOR ARROYO, Félix. La Casa Real Portuguesa de Felipe II y Felipe
III: la articulación del reino a través de la integración de las elites del poder (1580-1621). Madrid: UAM
Ediciones, 2007; SCHAUB, Jean Frédéric. Le Portugal au temps du Comte-Duc Olivares: 1621-1640.
Le conflit de juridictions comme exercice de la politique. Madrid: Casa de Velázquez, 2001.
637 RODRÍGUEZ-SALGADO, M. J. Un imperio en transición: Carlos V, Felipe II y su mundo. 1551-
1559. Barcelona: Crítica, 1992.

638 PÉREZ MARCOS, Regina. La educación del príncipe. Dins: ESCUDERO, José Antonio
(ed.). El Rey. Historia de la Monarquía. Vol. I. Barcelona: Planeta, 2008, pp. 85-104.
639 RÁBADE OBRADÓ, María del Pilar. La educación del príncipe en el siglo XV: Del Vergel
de los príncipes al Diálogo sobre la educación del príncipe Don Juan. Res publica 18 (2007), pp.
163-178.
640 BIZZARRI, Hugo O. Sermones y espejos de príncipes castellanos. Anuario de Estudios
Medievales 42/1 (2012), pp. 163-181.
314
de diverses obres no solament en el territori peninsular, sinó també les
traduccions de produccions externes.641
VII.2. La ciutat de València en el regnat de Felip II i la inspecció fiscal
La funció del virrei del Regne de València experimentà diferències determinants

entre el regnats de Carles l’Emperador i de Felip II. Durant el regnat de Carles
l’Emperador, els virreis tenien un lligam amb la família reial. En canvi, Felip II no
considerava que la consanguinitat fos cap raó per a nomenar un virrei i
desconsiderava l’exigència de la naturalitat valenciana per a ésser designat com a
virrei en el Regne de València. En aquest sentit, pretenia no sols assegurar
l’objectivitat de les informacions que els virreis feien arribar a la cort, sinó també
la lleialtat dels virreis a l’hora d’aplicar una mesura impopular,642 com ara les
visites d’inspecció.
Les visites d’inspecció foren un dels trets característics del regnat de Felip II.
Eren un procediment de control que la reialesa utilitzava en la gestió del govern
dels regnes i que perdurà al llarg d’un segle.643 Durant el regnat de Carles
l’Emperador, una de les visites més importants fou la que tingué lloc l’any 1543,
dirigida per Pedro de la Gasca, en la qual foren investigats tots els oficials de la
ciutat i del regne, tret el lloctinent general.644 Els jurats de València s’oposaren als
641 NOGALES RINCÓN, David. Los espejos de príncipes en Castilla (ss. XIII-XV): un modelo
literario de la realeza bajomedieval. Medievalismo. Boletin de la Sociedad Española de Estudios
Medievales 16 (2006), pp. 9-39.
642 BELCHÍ NAVARRO, Maria Peligros. Felipe II y el reino de Valencia (1567-1578). La
tecnificación del virreinato. Estudis. Revista de Història Moderna 26 (2000), pp. 263-272 (pp. 267-
268).
643 FELIPO ORTS, Amparo. Las visitas de inspección. Un intento de solución a la crisis
financiera de la ciudad de Valencia durante el siglo XVII. Estudis. Revista de Història Moderna 20
(1994), pp. 143-166 (p. 143).
644 FELIPO ORTS, Amparo. Las visitas de inspección a la ciudad de Valencia durante el siglo
XVI. Studia Historica. Historia Moderna 25 (2003), pp. 241-267 (pp. 245-246).
315
procediments amb què es feren aquestes visites, com podem veure en aquesta
carta enviada per Pedro de la Gasca al rei Felip II:
Vuestra Señoría terná memoria se supplicó por esta comissión y se le

dio (al racional) y él ha empeçado por virtud della a proceder. Y los
jurados se han oppuesto diziendo que no ha de proceder el racional por vía de la
comissión, que serie introducción para que Su Magestad se entrometiesse en el
patrimonio de la ciudad. Y dado que se les ha dicho que Su Magestad no
se entromete ni quiere entrometer en aprovecharse deste patrimonio
sino en mandar veer si está tam bien administrado como a la Ciudad
cumple, y en mandar castigar a quien en él hiziere robos o baraterías
o usare dello en propios usos, quitándolo de los neçessarios de la
ciudad, y que la jurisdicción quel officio del racional tiene Su
Magestad se la da, y que si en ella se incluyó el conoscimiento destas
causas criminales por cometerse por Su Magestad en comissión
particular, ninguna libertad ni fuero se puede dezir que se quiebra... no
han querido los jurados dexar de insistir en esta opposición. Y según se dize
están en determinación de recorrer sobre ello a Su Magestad, serie
possible más por embarasçar lo que contra ellos o sus deudos y
amigos se podría en la misma materia hallar que no porque piensen
que se les quiebre privilegio ni fuero.645
Aquest document permet de deduir que els jurats valencians foren els qui més
s’oposaren a les investigacions que feien els enviats del rei i acusaren el rei
d’actuar contra les llibertats i els Furs.
Per a una altra visita d’inspecció a València a l’any 1547 fou nomenat inspector el
bisbe d’Elna, Miquel Puig. Al contrari d’anys anteriors, els eclesiàstics i els
militars demanaren la inclusió dels jurats i oficials de la ciutat de València i
d’altres ciutats del regne a la inspecció, com demostra el document següent:
Item señor com per molts furs y privilegis del vostre Regne de
València en gran útil e profit de aquell sia statuyt, fancit, e ordenat
que inquisició puixa ésser feta dels officials en dits furs y privilegis
nomenats, e que per la observació de aquells per Sa Magestat fonch
tramés en jutge de residència lo licenciado Pedro de la Gasca, lo qual
645 Ibid., p. 247.
316
no acabà de pendre dita residència als officials e alguns de aquells resten suspesos
en sos officis per no haver y persona deputada per prendre.ls compte e residència.
Suppliquen per ço los dits dos braços Ecclesiàstich y Militar sia mercé
de Vostra Alteza provehir per observació de dits furs y privilegis que
la dita residència se fase e continue conforme als dits furs y privilegis,
e que per Vostra Alteza sia deputat jutge que reba aquella en la dita ciutat de
València dels dits officials, qui no han acabat de donar compte de los officis, e que
en aquella sien entesos e compresos los jurats e officials de la dita ciutat e de les
altres viles del vostre Regne de València. E que la nominació del dit jutge
per a pendre e rebre la dita residència sia feta e nomenada durant la
present cort.646
Les informacions que es poden treure d’aquest document són les següents. Per
una banda, els eclesiàstics i militars destaquen la no finalització de la visita de
Pedro de la Gasca el 1543; d’altra banda, la insistència en què els jurats i oficials
de la ciutat de València i d’altres viles del regne fossin inclosos en el procés
d’investigació.
En les conclusions de la investigació sobre els problemes financers que tenia la

ciutat, el bisbe d’Elna subratllà el següent:
En la casa de la ciudad hay mucho mal. Dévense a la Ciudad passados

de ciento y veinte mil ducados, los quales se tienen particulares que
por sus respectos no se executan los unos a los otros, padeçen los
pueblos y pobres augmentándoles de cada día los drechos, creçiendo
el precio de los trigos en excessiva quantidad.647
El bisbe d’Elna presentà també al rei un memorial que contenia una llista de les
persones contra les quals el bisbe havia promogut processos la majoria dels quals
646 Furs, Carlos I, 1547, cap. 1, f. xi. Apud FELIPO ORTS, Amparo. Las visitas de inspección a
la ciudad de Valencia durante el siglo XVI..., op. cit., pp. 249-250.
647 MARTÍ FERRANDO, J. El poder sobre el territorio (Valencia 1536-1550). València: Biblioteca
Valenciana, Generalitat Valenciana, 2000, pp. 333-334.
317
corresponien a la justícia civil o criminal.648 Recordem que en aquesta època, l’any
1547, fou impresa l’edició dels Furs de València.
Les tensions entre els representants dels estaments i les institucions del regne i els
representants de la Cort augmentaren sobretot després de la mort del virrei
Ferran d’Aragó, el 1550. El seu successor, Bernardino de Cárdenas, només pogué
prendre possessió tres anys després (1553) i una de les seves primeres decisions
fou sol·licitar el nomenament de l’inspector reial. La tercera visita d’inspecció al
Regne de Valencia tingué lloc l’any 1553, quan Hernán Pérez fou nomenat per al
càrrec d’inspector.649 Durant la seva inspecció també foren investigats els
membres del Consell General per tal d’examinar llurs accions.650 Podem afirmar
que en aquesta inspecció el príncep Felip, el futur Felip II, deixava clar quina
actitud tindria envers els jurats i els altres oficials:
De inquirir contra ellos, como adelante se os dirá, resultará que auréis

de poner la mano en las cosas de la Ciudad, lo qual avéis de hazer con
toda disimulación y haziendo demostraçión de que no tratáis dello, ni vuestro fin
es inquirir contra los jurados y otros officiales, sino contra los racionales, que
son officiales de Su Magestad y nuestros.651
Abans de començar el seu regnat, el príncep aconsellava als inspectors a

manifestar sempre el que volien aconseguir i a establir quin límits tindria llur
actuació. Els jurats i els oficials del regne havien d’entendre que les indagacions
no anaven en contra d’ells, sinó en contra del racional, per tal d’investigar si
aquest havia rebut beneficis que no eren permesos per la legislació.652
XVI..., op. cit., pp. 250-251.
649 FERRANDO, Antoni. L’edició valenciana de la Crònica de Jaume I..., op. cit., p. 241.
XVI..., op. cit., p. 251.

651 Ibid., p. 253.
652 Ibid., p. 253.
318
El 1555 Diego de Cardona, el responsable per les inspeccions, no pogué
continuar la seva feina a causa de les peticions dels jurats al príncep Felip en les
quals explicaven que Don Diego de Cardona els acusava de no procedir
correctament en llurs oficis.653
Aquestes quatre visites (1543, 1547, 1553 i 1555) tingueren lloc durant el regnat
de Carles l’Emperador. Representen no solament el preludi dels problemes
financers que tindria al Regne de València durant el regnat de Felip II, sinó també
els primers senyals de la crisi de l’any 1557. L’esclat d’aquesta crisi fou simultàni a
la impressió de l’edició i de l’emissió del LdF del 1557. Cal recalcar que el rei
Felip II visità per primera vegada la ciutat de València l’any 1564, tot i que des del
1559 els representants de la ciutat demanaven que hi anés per jurar els Furs i
celebrar les Corts.654
Durant el regnat de Felip II, els anys més crítics des de la perspectiva financera
foren el 1557, el 1575 i el 1596, durant els quals esclataren els problemes
econòmics de la suspensió de la devolució dels deutes a curt termini i de la
transformació del seu import total o parcial en deute consolidat. 655 De fet, al llarg
del segle XVI el Regne de València patí canvis constants en el sistema tributari el
resultat dels quals fou que la Corona augmentà la fiscalitat monetària.656
En aquestes circumstàncies fou compost el primer text imprès del LdF. L’èxit
d’aquesta impressió queda confirmat per l’enviament que els jurats valencians
feren de l’edició no solament a tots els llogarets del regne –foren impresos 109
exemplars–, sinó també per l’emissió que feren arribar al futur rei, Carles
653 Ibid., pp. 254-255.

654 FELIPO ORTS, Amparo. Monarquía y control de finanzas en la Valencia de Felipe II. Dins:
MARTÍNEZ RUIZ, Enrique (dir.). Madrid, Felipe II y las ciudades de la monarquía. Vol. II.
Capitalismo y Economía. Madrid: Actas Editorial, 2000, pp. 163-184.
655 FUERTES, Mercedes i SOSA WAGNER, Francisco. Bancarrota del estado y Europa como
contexto. Barcelona: Marcial Pons, 2011, p. 15.

656 CASTILLO DEL CARPIO, José Maria. El sistema tributario del reino de Valencia durante el
siglo XVI. Estudis. Revista de Història Moderna 19 (1993), pp. 103-130 (p. 129).
319
d’Habsburg.657 En aquesta confluència de motius econòmics, polítics i culturals
veié la llum l’edició i l’emissió del LdF, les quals foren preparades en un context
de crisi en el Regne de València, i que els objectius eren, en primer lloc, l’edició
de més de 100 còpies destinades als regnícoles i, en segon lloc, l’emissió destinada
a Carles d’Habsburg, fill i hereu de Felip II, i futur rei de València.
VII.3. El Regne de València a l’època de Carles l’Emperador i el procés de

castellanització de Felip II
En el marc de l’humanisme a la Corona d’Aragó començà el procés de

castellanització de la llengua i de la cultura. En aquest sentit, hem de ressaltar la
impressió de diverses obres representatives de la historiografia castellana, com ara
la CGE,658 publicada el 1543, la CSRCFICA,659 de Hernando de Pulgar publicada
el 1545, el DRH660 (c. 1496) de Jiménez de Rada i la GRE661 de Alfonso de
Cartagena, publicada el 1463, cronistes que intentaren legitimar el futur rei
presentant-lo com un rei no solament biològic, sinó també moral del tron
castellà.662
Aquest marc intel·lectual o humanístic tenia un doble aspecte. D’una banda,

demostra el procés de castellanització de Felip II per mitjà de l’activitat educativa
de coneixement del passat castellà. D’altra banda, també interessava la reacció
657 Arxiu Municipal, Libro de Lonja Nova (1556-1557), e³-66, s.f. Apud GREGORI ROIG,
Rosa Maria. Introducció..., op. cit., p. 30.
658 FLORIÁN de OCAMPO. Los cinco libros primeros de la Crónica General de España... op. cit.
659 FERNANDO de PULGAR. Crónica de los Señores Reyes Católicos Don Fernando y Doña Isabel de
Castilla y de Aragón, escrita por su cronista Hernando de Pulgar, cotexada con antiguos manuscritos y
aumentada de varias ilustraciones y enmiendas. València: Impr. de B. Monfort, 1780.
660 RODRIGO JIMÉNEZ de RADA. De Rebus Hispaniae... op. cit.
661 El libro de la genealogía de los Reyes de España de Alfonso de Cartagena. Estudio, transcripción y
traducción por Bonifacio Palacios Martín. València: Scriptorium, Ministerio de Cultura,

Biblioteca Nacional, 1995.
662 GONZALO SÁNCHEZ-MOLERO, José Luis. Felipe II, Princeps Hispaniarum: la
castellanización de un príncipe Habsburgo (1527-1547). Manuscrits 16 (1998), pp. 65-85 (p. 83).
320
que aquesta producció tingué al segle XVI en altres territoris de la Corona
Espanyola i sobretot a la Corona d’Aragó. Per exemple, Francesc Tarafa publicà
el 1553 l’obra CPCCS663 i la dedicà al futur rei amb l’objectiu que aquest conegués
els exemples i accions dels reis passats. El 1557 en els CICT,664 Cristòfol Despuig
denuncià les pretensions castellanes, i a la fi d’aquest segle es publicà l’obra de
Mármol Carvajal, la DGA (c. 1573-1599).665
En el moment de la impressió del LdF a càrrec dels jurats valencians, el príncep

Carles tenia 12 anys, una edat important per a la formació d’un futur rei. La
formació cultural d’un príncep es fonamentava en lectures d’obres influents que
servien d’exemple per a la formació del futur rei. L’educació del príncep tenia
com a objectiu específic capacitar-lo i preparar-lo per a la seva funció reial. En
aquesta preparació, la cort, la noblesa i la comunitat participaven en el sentit
d’afavorir la preparació, ja que el rei els havia de representar i llur futur estaria a
les seves mans.666 A més, aquesta educació havia d’iniciar-se en la infantesa i
continuar durant tota la vida:
El ofiçio del prínçipe o infante heredero tiene el segundo lugar

después del rey, al qual somos obligados de servir e amar como
segunda persona e señor natural e superior sobre todos los demás,
pues que es elegido por Dios para reinar después de su padre, e así
deve ser acatado, e con toda fidelidad festejado e obedesçido en su
grado e segundo estado.667
663 BC, mss. 497 i 498.

664 CRISTÒFOL DESPUIG. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa..., op. cit.
665 LUIS del MÁRMOL CARVAJAL. Primera parte de la descripcion general de Affrica: con todos los
successos de guerras que a auido entre los infieles y el pueblo christiano y entre ellos mesmos: desde que Mahoma
inuento su secta hasta el año del Señor de mil y quinientos y setenta y uno. Granada: en casa de Rene
Rabut; vendese en casa de Iuan Díaz, 1573; Segvnda parte y libro septimo de la descripcion general de
Africa : donde se contiene las prouincias de Numidia, Libia, la tierra de los negros, la baxa y alta Etiopía y
Egipto, co[n] todas las cosas memorables della. Impressa en la ciudad de Malaga, a costa del autor: en la
imprenta de Ruan Rene, 1599.
666 PÉREZ MARCOS, Regina. La educación del príncipe..., op. cit., pp. 85-104.
667 GONZALO FERNÁNDEZ de OVIEDO. Libro de la Cámara Real del príncipe don Juan.
Edición de Santiago Fabregat Barrios. València: Publicacions Universitat de València, 2006, p.

85.
321
Els cronistes de Felip II es preocuparen per crear obres amb les quals el futur rei
pogués instruir-se amb l’objectiu d’estar preparat per al govern. Els cronistes
d’aquesta època, Jerónimo Zurita, Ambrosio de Morales i Florián de Ocampo,
esmentaven en les seves composicions la importància de tenir cura de la
preparació del príncep hereu per als assumptes de govern.668 No hem d’oblidar la
frase que encapçala el pròleg dels jurats valencians en l’edició impresa el 1557 i
que està d’acord amb aquesta mentalitat educativa:
Perquè si de P. Scipió e Q. Fabio se troba scrit que de veure e

contemplar les imatges de persones il·lustres se incitaren a coses molt
preclares: y lo mateix se llig féu Júlio Cesar, vista la imatge del gran
Alexandre. No menys s’à de creure y sperar de vostre Real ànimo y en
tant tendra edat tant altament inclinat, sinó que vistes y enteses les azanyes
de tant alt y valerós Príncep, ha de vençre e sobrepujar sos
antepassats, encara que molt gloriosos y de admirable recordacio, y
fer a esta ciutat y regne no menors mercès y favors que lo
Christianíssim conquistador?669
Aquestes paraules estableixen una connexió directa entre el príncep Carles i la

ciutat de València per tal com la ciutat esperava rebre “mercès i favors” del futur
rei. Així, recordant el passat de la ciutat, els jurats recuperaren el significat del rei
En Jaume I, el “christianíssim conquistador”, el fundador de l’era cristiana del
regne, el conqueridor definitiu del territori i el proposaren com a model de la
formació del futur rei.
En parlar de “mercès y favors”, considerant el context de composició de l’edició i

de l’emissió els jurats es referiren al manteniment i a l’observança dels Furs de
València, la legislació que donà personalitat a la ciutat i que fou motiu de
discussió entre els reis de la Corona d’Aragó i els representants de la ciutat en
668 MATEU IBARS, Josefina. Algunas “noticias” sobre virreyes de la Corona de Aragón en el
reinado de Felipe II de Austria (1556-1598). Pedralbes. Revista d’Història Moderna 2/18 (1998), pp.
195-207 (p. 198).
322
diverses ocasions, sobretot deu anys abans de la publicació d’aquesta impressió,
l’any 1547. Estudiat des del seu context de composició, aquest pròleg recuperava
el significat del rei En Jaume I per al territori valencià en un moment de crisi
financera representat per la constant intervenció del rei en els drets de la ciutat
que constaven en els Furs. Així doncs, podem afirmar que l’edició i l’emissió del
LdF impreses a València a la meitat del segle XVI, juntament amb els altres
còdexs jurídics i històrics esmentats, ajuden a repensar l’afirmació d’“oblit
historiogràfic” dels personatges d’aquest territori.670
VII.4. El significat històric de l’edició i de l’emissió del LdF de 1557
Al segle XVI, la rellevància del Regne de València es fonamentava sobretot en la

quantitat de la seva població, conseqüència del desenvolupament dels segles
anteriors. La prosperitat econòmica, destacada des de mitjan del segle XV, feia
que els reis donessin una atenció especial al territori. Al mateix temps, la València
del segle XVI conegué la novetat de la impremta, un fet que proporcionà
l’augment de la producció de llibres i féu circular més ràpidament les idees.
La impressió de l’edició i de l’emissió del LdF l’any 1557 forma part d’una
situació crítica en el Regne de València, on els problemes financers i polítics
afectaven no solament aquest territori, sinó tota la Corona Espanyola, la qual
cosa causà la bancarrota del 1557.
La impressió de l’edició i l’emissió del LdF del rei En Jaume I es troba inserida en
un context d’utilització exemplar de la història. Ens adonem també de l’interès
dels jurats per mantenir, o almenys per difondre, la llengua original del rei,
imprimint el document en la seva llengua materna, i sobretot imprimint un
670 BELENGUER, Ernest. Jaume I a través de la historia. Vol. I..., op. cit., pp. 51-58.
323
apartat de les paraules més difícils del lèxic del LdF. Finalment, els jurats
recorden al príncep Carles la seva connexió directa amb el rei En Jaume I, ja que
és un descendent seu.
El motiu de la impressió del LdF del 1557 es troba en les qüestions que
configuraven el seu context de composició. Aquestes qüestions eren la transició
del govern de Carles I a Felip II, l’educació del príncep Carles d’Habsburg, el
gènere literari del mirall dels prínceps, la bancarrota de la Corona Espanyola, la
pressió fiscal sobre el Regne de València i la participació dels jurats valencians
que volien rescatar el passat medieval del territori i exaltar la personalitat del rei
En Jaume I. Així doncs, el significat històric de l’edició del 1557 es refereix a un
rescat del passat territorial valencià en què el rei En Jaume I era el referent polític,
jurídic i identitari del regne.
Pel que fa a l’emissió destinada a l’hereu Carles d’Habsburg, hem d’inserir-la en

un intent d’ensenyar al futur rei de la Corona d’Aragó la història del Regne de
València; però no solament la història, sinó l’origen i la formació del regne que
tingué com a personatge principal el rei En Jaume I. Per tant, en llegir la història
del regne, el príncep Carles d’Habsburg, futur rei de València estaria en contacte
amb el seu avantpassat el rei En Jaume I, la història del qual havia d’ésser un
veritable mirall de prínceps.
Considerant les dades d’aquests objectes i interpretant-los segons el context de

composició, podem afirmar que la impressió tant de l’edició com de l’emissió
foren motivades per una necessitat política, ja que els actores del LdF havien dit
clarament que els destinataris de l’edició eren els regnícoles i el destinatari de
l’emissió era el futur hereu del tron.
El context en què sorgí el primer text imprès del LdF fou més que favorable, ja
que hi havia diversos elements com ara la difusió de la impremta, la situació del
regne valencià al moment del canvi de govern, la crisi del 1557 i sobretot
l’educació del futur rei, el pare del qual era acusat de tenir una influència
324
castellana i d’estar lluny de la política del regne valencià. Són qüestions que
predisposaven a acollir el repte que suposava la impressió del LdF, recuperant la
vida del seu personatge principal, la qual serví com a referent polític, jurídic i
identitari i també com a exemple per al proper governant.
En aquest context, la conveniència d’editar un text en català era confirmada no

solament pels esdeveniments anteriors a la transició de regnat, sinó també pels
posteriors, relacionats amb la pressió fiscal que exercia la corona. La publicació
de l’edició destinada als regnícoles tenia com a objectiu fer reviure el passat
històric i jurídic del territori, que havia començat amb el rei En Jaume I, el
protagonista de l’obra impresa. Aquest era el seu significat històric. A més, davant
la castellanització de Felip II, l’emissió, destinada al seu fill Carles d’Habsburg,
amb una taula de “declaració de les paraules obscures”, ajuda a definir el
significat històric de l’emissió del LdF: un objecte destinat a l’educació del futur
rei i que li havia de servir com a mirall de prínceps.
La impressió de les memòries del rei fundador del regne, el seu enviament als
regnícoles i al futur hereu de la corona no solament han d’ésser vistos com una
exaltació de la llengua i del passat històric valencià a causa del context de crisi del
moment, sinó també com un intent d’apropar el futur rei al Regne de València,
cosa que no succeí amb Felip II. En aquest sentit, l’edició i l’emissió del 1557
adquireixen uns atributs que han d’ésser interpretats en funció de llurs significats
històrics: la impressió d’un llibre, la referència als temes de l’Antiguitat i
l’establiment dels fonaments històrics i jurídics de què el regne gaudia i que els
reis no respectaven.
325
Conclusions
En aquest estudi hem analitzat els objectes de la tradició textual del LdF a partir
de les dades textuals, paleogràfiques i codicològiques, per tal de comprendre’ls
com a objectes simbòlics en els quals el passat –representat per la vida del rei En
Jaume I– i el present –representat pels interessos dels patrocinadors i actores–
coincidien en el moment de la composició.
A partir de l’anàlisi d’aquestes dades hem recuperat i hem reconstruït el context

de composició de cada objecte de la tradició textual del LdF amb l’objectiu de
comprendre’n la composició. Finalment, per a cada objecte d’aquesta tradició
textual, hem proposat un significat històric, és a dir, el motiu pel qual l’objecte
havia estat compost.
1. Referències teòriques i metodològiques utilitzades
Per tal de descobrir allò que hem anomenat el significat històric, els objectes han
estat analitzats a partir de les propostes teòriques de Hayden White, Gabrielle M.
Spiegel i Roger Chartier. Hem utilitzat també els diversos mètodes que eren al
nostre abast: la crítica textual, la paleografia, la codicologia, la filologia, la
lexicografia, la diacronia, el estudis genealògics, l’epigrafia i la història de l’art.
Amb aquestes eines hem estudiat els objectes de la tradició textual posant en
relleu llurs particularitats. Cal remarcar que algunes d’aquestes tècniques han estat
crucials per a trobar informacions sobre els còdexs, especialment la tècnica
paleogràfica en el capítol 3 i la codicològica en el capítol 6. En considerar els
còdexs de la tradició textual del LdF a partir de les propostes historiogràfiques
més recents i en aplicar metodologies apropiades a cada capítol, hem vist la
326
singularitat del gènere historiogràfic de la crònica medieval, singular fins i tot en
la mateixa tradició textual. Així, el que hem descobert en les anàlisis ens ha ajudat
a entendre aquests objectes i a comprendre’ls a partir de llur posició en la
formació de la memòria històrica de la Corona d’Aragó.
Aquests objectes havien estat utilitzats per a la reivindicació territorial de la

Corona de Mallorca pel rei Pere el Cerimoniós (ms. 1 de la BUB); per a la
recuperació de les terres del Regne de Múrcia per part del rei Pere el Cerimoniós
(ms. 1734 de la BC); per a la justificació política dels bàndols en el context de la
Guerra Civil Catalana (ms. Y-III-5 de la RBMSLE); per a la reunió de dos
personatges prou coneguts a la Corona d’Aragó que aparegueren junts en el
mateix objecte (ms. II-475 BPRM); per a la recuperació humanística representant
el contingut de la vida del Conqueridor en una forma imperial en un context que
el territori de la Corona d’Aragó era governat per un emperador (ms. 10121 de la
BNE); per a celebrar els fets del Conqueridor en les seves conquestes, posant-les
al mateix nivell de les conquestes de l’emperador Carles i també per a realitzar la
tasca complementària d’un gran historiador que escrigué una història de la
Corona d’Aragó (ms. 9-4769 de la BRAHM) i per a la reivindicació política
valenciana i preparació del futur hereu de la Corona (edició R-15398 de la BNE).
Tots aquests objectes foren compostos en moments en què el passat fou reviscut
i reconstruït i, dins d’aquesta reformulació, es produí una recreació de la vida del
rei En Jaume I.
2. El significat històric de cada objecte de la tradició textual del LdF
El pròleg del manuscrit de Poblet (ms. 1 de la BUB) exposa la frevolesa del

temps en què visqué el rei Pere el Cerimoniós en lluita contra el seu vassall Jaume
III de Mallorca. Els preparatius jurídics per a la conquesta de la Corona de
327
Mallorca es reflecteixen en els folis del manuscrit de Poblet. L’episodi del judici
de Don Pero Ahones, que s’esdevingué al començament de la vida del rei En
Jaume I, expressa el món viscut per Pere el Cerimoniós. Ho confirma el fet que la
narració del ms. 1 de la BUB afegeix l’afirmació que el rei En Jaume I esperava el
mal comportament del seu vassall. Per tant, en aquests folis hi ha una narració del
vassallatge entre el rei En Jaume I i Don Pero Ahones elaborada a partir dels
problemes contemporanis entre els reis de la Corona d’Aragó, Pere el
Cerimoniós, i de la Corona de Mallorca, Jaume III. A més, aquest canvi en la
narració del manuscrit de Poblet fa que les relacions entre senyor, el rei En Jaume
I, i els seus vassalls siguin considerades moments de tensió, com els que es
produïren en l’auxili a Aurembiaux d’Urgell, en el motiu de la conquesta de
València, en el trencament dels pactes per part de l’alcaid de Xàtiva i en la traïció
d’al-Azrac. Aquests moments de la narració són vistos, doncs, com exemples que
Pere el Cerimoniós necessitava en el context de la confiscació de la Corona de
Mallorca, precisament a causa dels canvis esdevinguts en la tradició de la relació
de vassallatge. El problema fou resolt de manera definitiva amb l’establiment del
testament del rei En Jaume I en el manuscrit de Poblet, el qual eliminà
textualment la Corona de Mallorca.
Podem afirmar que el manuscrit d’Aiamans (BC, ms. 1734) fou produït en la
primera transició de govern en la dinastia Trastàmara entre Enric de Trastàmara i
Joan I de Castella. A més, la seva producció té relació amb la narració de la CPC,
la qual omet la derrota de Pere el Cerimoniós davant Enric de Trastàmara entre
els anys de 1369 i 1375. La reconstrucció del context de la Guerra dels dos Peres,
segons la narració de la CPC, reflecteix la mentalitat del patrocinador del
manuscrit d’Aiamans, una mentalitat que és imprescindible si volem entendre el
motiu de la composició d’aquest objecte, ja que el colofó al·ludeix aquesta guerra.
El probable motiu de la guerra entre Pere el Cerimoniós i Pere I de Castella, per
la possessió de les terres de Múrcia durant els anys 1356 i 1369, ens permet de
suposar que hi havia una connexió entre el context de referència que el manuscrit
d’Aiamans cita en el colofó i el context de composició del manuscrit d’Aiamans
328
que es produí entre el maig i l’octubre del 1379. Tot i que Pere el Cerimoniós
confirmi que envià el manuscrit d’Aiamans al Regne de Mallorca, inicialment la
seva intenció probablement era enviar-lo al seu gendre, Joan I de Castella, per a
recordar-li la veritable conquesta de les terres del Regne de Múrcia realitzada pel
rei En Jaume I. Per tant, hem d’entendre el ms. 1734 de la BC com un objecte
compost per a substituir una derrota, omesa a la CPC, i també per a recordar la
veritable conquesta del Regne de Múrcia realitzada pel rei En Jaume I.
L’anàlisi de ms. Y-III-5 de la RBMSLE fou especialment treballosa per tal com es
tracta d’un objecte miscel·lani. Inicialment, podríem entendre que les seves
quatre parts tenien diferents significats. D’altra banda, un cop analitzades les
seves parts i narracions per separat i confrontats els resultats, hem descobert que
aquest manuscrit és una obra que conté intencionalitats diverses. El text principal
del còdex és el compendi de la CV, el qual presenta trets paleogràfics semblants
als de l’actor de la cronologia dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó que estableix
un vincle entre Ramon Berenguer IV i Carles de Viana. Així doncs, com que
aquestes dues parts del ms. Y-III-5 de la RBMSLE foren compostes pel mateix
actor, el compendi de la CV pot ésser entès com una manifestació valenciana
contrària a la decisió del Compromís de Casp, ja que la cronologia continguda en
el còdex acaba quan mor el Príncep de Viana de la dinastia dels Trastàmara.
La narració del ms. II-475 de la BPRM reuneix les versions de les vides de dos
personatges de la Corona d’Aragó, el rei En Jaume I i sant Jordi. En reconstruir la
història de sant Jordi a la Corona d’Aragó i el seu establiment en l’imaginari
col·lectiu d’aquest territori, hem vist que aquest personatge era present en les
produccions literàries del context de composició d’aquest manuscrit, sobretot
entre els cronistes valencians. Probablement compost en un àmbit valencià,
aquest manuscrit reflecteix la construcció historiogràfica valenciana que valorava
la santedat del rei En Jaume I. És, doncs, el manuscrit valencià més antic i
complet del LdF que esmenta la santedat del rei En Jaume I en el seu l’íncipit
(“gloriós rey”). Posades l’una al costat de l’altra, les vides d’el “rei sant” i la d’un
329
sant permeten que el ms. II-475 de la BPRM pugui ésser entès com un objecte
hagiogràfic que se situava dins del procés literari de “santificació” emprès pels
cronistes valencians entre els anys 1325 i 1547, i que fou compost entre els anys
1492 i 1503 a causa de la presència del “bisbe sent Alexandre”, homònim del
papa Alexander VI, a la narrativa de la VSJ.
Les capitals epigràfiques romanes i la lletra antiqua del ms. 10121 de la BNE són
el trets més sobresortints d’aquest manuscrit. El seu període de composició cal
situar-lo entre els anys 1516 i 1543, i més específicament entre els anys 1520 i
1530, quan Carles l’Emperador tingué bones relacions polítiques amb el Principat
de Catalunya. Les capitals epigràfiques romanes donen a aquest còdex i, per
consegüent, a la vida del rei En Jaume I, un aspecte imperial influenciat per la
historiografia humanística que buscava en el passat de l’antiguitat els orígens de la
història del territori. El rei En Jaume I era vist, doncs, a l’època del patrocinador i
de l’actor del ms. 10121 de la BNE, com el creador d’un imperi. La utilització
d’aquest tipus de lletra i de les capitals epigràfiques romanes es connectava amb la
intenció d’idealitzar i de mitificar el passat català per a justificar la identitat
contemporània en un moment clau en la formació de les identitats nacionals. Des
de la seva perspectiva contemporània imperial, el patrocinador o l’actor d’aquest
objecte intentava donar, doncs, un significat imperial a la formació de la Corona
d’Aragó pel rei En Jaume I.
La composició del ms. 9-4769 de la BRAHM, que des de la perspectiva

codicològica presenta dues parts, fou realitzada en dos moments i per dos motius
diferents. La primera part probablement fou copiada per a reviure el passat
imperial català en la conquesta de Tunis per l’emperador Carles, component la
narració del LdF des de la infantesa del rei En Jaume I fins al seu primer gran fet
d’armes, la conquesta del regne musulmà de Mallorca. Els aspectes paleogràfics i
les caplletres rústiques dibuixades en els capítols de la conquesta de Mallorca i
Eivissa ajuden a situar el propòsit de composició i per tant el seu significat
històric. La composició de la segona part tingué lloc en un moment de tasca
330
complementària realitzada per Jerónimo Zurita, per tal d’utilitzar les informacions
del manuscrit en la composició dels AnCAr. Hi ha, doncs, un manuscrit
“materialment miscel·lani” en la seva composició, però que conté el text sencer
de la vida del rei En Jaume I. Durant la seva composició, hi hagué inicialment la
necessitat d’evocar el passat imperial de Catalunya, resumit en la figura del rei En
Jaume I i en la del seu fill Pere el Gran, màxims exponents de la cultura catalana
mediterrània en el segle XIII. Aquesta necessitat de subratllar el passat imperial
fou complementada posteriorment amb la necessitat de nomenar un cronista
oficial –Jerónimo Zurita– que compongués la història de la Corona d’Aragó. Així
doncs, aquest objecte representa una sinergia de necessitats, l’una política i l’altra
institucional, ambdues fent referència a la vida del rei En Jaume I.
La narració de la vida del Conqueridor també aparegué en la impremta, en ocasió

de la publicació de l’edició i l’emissió del LdF el 1557. L’edició era destinada al
territori; l’emissió, a l’infant Carles d’Habsburg, fill del rei Felip II i hereu del tron
de la Corona d’Aragó. Tot i que l’edició i l’emissió foren compostes el mateix
any, tenien funcions diferents. L’edició estava relacionada amb el context de crisi
financera del Regne de València, amb les visites d’inspecció i amb la bancarrota
del 1557 a la Corona. Si tenim en compte que en el mateix taller es publicaren
diversos textos de caire jurídic i institucional, la impressió de l’edició ha d’ésser
entesa com un objecte reivindicatiu per part dels jurats valencians que volien que
el passat del territori fos un exemple per als governants contemporanis.
L’emissió, destinada al futur hereu de la Corona d’Aragó, tenia com a funció
servir com un mirall de prínceps, i així apropar el futur rei Carles d’Habsburg a la
realitat històrica del passat valencià mitjançant l’aprenentatge dels fets del rei En
Jaume I. L’emissió, composta en la llengua del seu auctor, esdevenia l’objecte
pensat per a demostrar a l’hereu de la Corona d’Aragó la realitat valenciana,
ensenyant-li la historia del regne i els fets del seu fundador. D’aquesta manera, es
volia solucionar el problema de l’allunyament de Felip II respecte al Regne de
València –és a dir, la seva castellanització–.
331
3. La memòria històrica específica
En general, en el context de composició de cada objecte de la tradició textual del

LdF descobrim la proposta historiogràfica per part del seus patrocinadors i actores.
El tret principal d’aquesta proposta és la necessitat de tornar al passat per a
trobar-hi una solució per a un problema contemporani (capítols 1, 2, 3 i 7) o bé la
conveniència de representar aquest passat a partir d’una interpretació del context
contemporani de composició (capítols 4, 5 i 6), però sempre buscant una
particularitat específica en les memòries de la vida del rei En Jaume I, allò que
hem anomenat memòria històrica específica. Així doncs, en haver-hi aquesta
proposta historiogràfica, els objectes de la tradició textual del LdF han d’ésser
considerats personatges actius en llurs contextos de composició, cadascun fent
referència a una memòria històrica específica del Conqueridor.
Quan parlem de la memòria històrica específica hem d’entendre que la

composició de cada còdex de la tradició –cadascun amb la narració de tota la vida
del rei En Jaume I– feia referència a un esdeveniment de la vida del rei En Jaume
I. Així doncs, les memòries històriques específiques que hem identificat són les
següents: la conquesta de Mallorca (capítol 1); la conquesta de Múrcia (capítol 2);
la implícita qüestió imperial al Principat (capítol 5); la conquesta de Mallorca
(capítol 6) i la conquesta i fundació del Regne de València (capítol 7). Els altres
capítols, si bé no fan referència a la memòria del regnat del rei En Jaume I,
remeten al Compromís de Casp (capítol 3) i a la vida de sant Jordi (capítol 4),
temes històricament reconeguts en la Corona d’Aragó.
332
4. Una historiografia reivindicativa dins del comportament polític i cultural
L’estudi dels contextos de composició d’aquests objectes exigeix considerar la

iniciativa dels patrocinadors i dels actores dels textos, els quals per motius polítics i
culturals, volien fer reviure el passat històric i convertir-lo en un objecte útil en el
context en què es trobaven. Aquest comportament dels patrocinadors i actores del
LdF es trobava inserit dins d’un procés on la referència al regnat del rei En Jaume
I es feia constantment present.
Aquesta recuperació del temps passat no significà una reproducció simple de la

vida del rei En Jaume I. Al contrari, la vida del rei fou interpretada d’acord amb
les necessitats del context dels patrocinadors i actores dels objectes de la tradició
textual. Es tractava de la necessitat de posar el passat al costat del present, donant
coherència a la perspectiva històrica que vivien els homes d’un context
determinat. Per tant, l’actitud d’aquests homes en compondre aquests objectes és
un exemple de com es construeix la història i es configura la memòria, i aquesta
actitud té com a conseqüència la formació dels diversos sediments que
constitueixen la trama de la història i que els historiadors tenen la feina d’intentar
esquinçar per a entendre el procés de composició historiogràfica al llarg dels anys.
La tradició textual del LdF ha d’ésser considerada una historiografia

reivindicativa, de recuperació del passat i de la seva necessària utilització en
contextos històrics. Les decisions dels patrocinadors i dels actores (capítols 1, 2, 3,
6 i 7) com també el pensament col·lectiu (capítols 4 i 5), tot és una acció
reivindicativa del passat de la Corona d’Aragó. En aquesta reivindicació hem de
subratllar la lluita contra el regne castellà, que es reflecteix en la composició dels
ms. 1734 de la BC, ms. Y-III-5 de la RBMSLE i de l’edició R-15398 de la BNE.
Aquests objectes serviren d’instruments de poder per a reivindicar el passat
històric de la Corona d’Aragó representat pels fets del Conqueridor davant la
Corona de Castella en contextos d’igualtat institucional (quan la Corona d’Aragó
333
encara no estava unificada a la Corona de Castella durant a la Guerra dels dos
Peres) i també de dominació política (com per exemple la Guerra Civil Catalana i
la pressió fiscal i l’allunyament del rei Felip II del Regne de València).
La presència dels personatges als quals la tradició textual del LdF estava vinculada
subratlla no solament la importància de la remembrança del rei En Jaume I entre
els seus successors, sinó també la seva permanència entre els personatges d’altres
nissagues. La majoria dels successors del rei En Jaume I tingueren contacte amb
la seva obra. Esmentem-ne alguns: el seu fill Pere el Gran, Jaume el Just, el rei
Alfons el Benigne, el rei Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan el Caçador, sense
comptar els cronistes i els cortesans que intervenien en la política de la Corona
d’Aragó. En un àmbit més ampli, podem esmentar els qui estaven relacionats
directament o indirectament amb la producció d’aquests objectes, com hem vist
en els capítols d’aquesta tesi: Joan I de Castella, Joan II d’Aragó, Carles de Viana,
el papa Alexander VI, Carles I l’Emperador, Jerónimo Zurita, Felip II i Carles
d’Habsburg. Així doncs, foren nombrosos els personatges que, d’una manera o
d’una altra, formaren part dels contextos de composició del LdF directament o
indirectament. De tot això podem concloure que l’obra del rei En Jaume I tingué
èxit no solament en el casal dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, sinó també
en l’entorn d’altres personatges que pertanyien a altres cases, participant com un
objecte actiu en el comportament polític i cultural dels seus patrocinadors i actores
en contextos crucials per a la història de la Corona d’Aragó.
5. Objectes singulars d’una tradició textual
Analitzar i considerar les particularitats dels manuscrits ens ha ajudat a veure’ls

com objectes únics dins la tradició textual del LdF.
334
El ms. 1 de la BUB és un manuscrit particular del rei Pere el Cerimoniós a causa
de les seves característiques textuals referents a la relació entre senyor i vassall. El
ms. 1734 de la BC presenta un colofó que fa referència a la Guerra dels dos Peres
que tingué lloc onze anys abans de la seva composició, la qual cosa no treu el seu
possible caràcter textual canònic, però subratlla la seva composició en un context
particular per al rei Pere el Cerimoniós. El ms. Y-III-5 de la RBMSLE és un
objecte en què diverses intencionalitats de la Guerra Civil Catalana hi són
presents, alhora que és l’intent d’un dels seus patrocinadors o actores d’acabar amb
la dinastia Trastàmara i així anul·lar la decisió del Compromís de Casp. El ms. II-
475 BPRM és un intent d’establir el rei En Jaume I al costat d’un sant (sant Jordi)
i del sant pare (papa Alexander VI), un fenomen que estigué present a la
historiografia valenciana durant un llarg temps. El ms. 10121 de la BNE,
compost en un context imperial, presenta el contingut de la història del rei En
Jaume I en un objecte caracteritzat per la seva forma d’un passat imperial realçat
per les seves capitals epigràfiques. El ms. 9-4769 de la BRAHM, format de dues
parts, presenta els fets gloriosos del Conqueridor contrastant-los amb els de
Carles l’Emperador, un fet que serví de suport per a la composició d’una de les
obres historiogràfiques més conegudes de la història d’Espanya mitjançant la
tasca complementària de Zurita. L’edició R-15398 de la BNE representa un intent
de fer reviure la vida del rei En Jaume I no solament com conqueridor i formador
del Regne de València, en un context en què era políticament necessari, sinó
també com un mirall dels prínceps per a la formació del futur governant Carles
d’Habsburg.
6. Els tipus de composició del LdF: el passat històric i el passat imaginat
L’estudi desenvolupat en aquesta tesi doctoral ha permès arribar a la conclusió

que és possible distingir tres tipus de composició dels objectes de la tradició
335
textual del LdF. El primer tipus (capítols 2, 6 i 7) es caracteritza per la recuperació
de la imatge del rei En Jaume I mitjançant la representació d’un fet realitzat pel
rei. El segon tipus (capítols 1 i 3) es caracteritza per la introducció d’un canvi en
la narració i manté i recupera els fets realitzats pel Conqueridor, però produint un
nou text. El tercer i últim tipus (capítols 4 i 5) es caracteritza per la interpretació
de la vida del rei En Jaume I en contextos inexistents en el passat –per exemple,
el capítol 4, on el Conqueridor fou considerat com un sant i al capítol 5 que
confereix un caire imperial als fets del rei–.
Aquests tres tipus de composició indiquen que hi hagué dues maneres de

concebre el passat a partir de les quals els patrocinadors i actores dels textos
compongueren els còdexs. La primera és la que dóna lloc al que anomenem el
passat històric, és a dir, l’existència d’un fet realitzat pel rei En Jaume I i divulgat
pels patrocinadors o actores (capítols 1, 2, 3, 6 i 7). La segona és la que dóna lloc al
que anomenem el passat imaginat, és a dir, la transferència al passat de quelcom
que no existí durant regnat del rei En Jaume I i que, un cop formulat, configura
l’imaginari col·lectiu després de la mort del rei (capítols 4 i 5).
Així doncs, podem considerar que els objectes de la tradició textual del LdF són
manifestacions de la cultura històrica a la Corona d’Aragó, per tal com són
objectes que manifesten la memòria històrica del rei, cadascun representant-ne
una memòria històrica entre el passat històric i el passat imaginat. L’objectiu
d’aquesta cultura era no solament tornar al passat i al fonament històric del
territori, sinó també buscar una manifestació d’identitat històrica. Les successives
composicions foren utilitzades per a reivindicar el passat (capítols 1, 2, 3, 6 i 7),
per a formar nous governants (capítol 7) i per a representar una possible realitat
(capítols 4 i 5). Per tant, l’acte de singularitzar aquests objectes representatius de
la vida del rei En Jaume I, analitzant-ne les característiques, ens ha ajudat a
entendre el motiu pel qual foren compostos, a més d’entendre la construcció de
la memòria històrica del Conqueridor.
336
7. La memòria i la construcció d’una identitat
Des de la contemporaneïtat i seguint els consells de Marc Bloch sobre la

comprensió del present pel passat i del passat pel present, el rei En Jaume I és
vist com un dels personatges històricament més importants del llinatge dels
comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Amb el pas del temps, la composició dels
objectes de la tradició textual del LdF afavorí la construcció d’una identitat
configurada pels diversos fets de la vida del rei: la conquesta de Mallorca, la
conquesta de Múrcia, la seva presència dins la nissaga dels comtes de Barcelona i
reis d’Aragó, la seva imatge com a sant entre els valencians, la qüestió imperial i el
seu caràcter fundacional per al Regne de València. Aquests trets foren incorporats
en l’imaginari col·lectiu del territori de la Corona d’Aragó. Aquesta incorporació
fou afavorida per les composicions dels textos de la tradició textual del LdF, que
considerem el “cos historiogràfic” del rei En Jaume I.
337
Conclusions
In this study we have analysed the objects of the textual tradition of the Book of
Deeds with regard to their textual, paleographical and codicological aspects, in
order to understand them as symbolical objects in which the past –represented by
King James I’s life– and the present –represented by the interests of the sponsors
and actores– converged at one and the same time, that is, in the moment of
composition.
From the analysis of this information we have recovered and reconstructed the
context of composition of each object of the textual tradition of the Book of Deeds
so as to understand its composition. Finally, for each object of this textual
tradition, we have proposed a historical meaning, that is, the reason why the
object was composed.
1. Theoretical and methodological references
In order to discover what we call their historical meaning, the objects were
analysed from the theoretical perspectives proposed by Hayden White, Gabrielle
M. Spiegel, and Roger Chartier. We have also employed several disciplines and
their methods, such as textual criticism, paleography, codicology, philology,
lexicography, the diachronic method, genealogical studies, epigraphy and history
of art. With these tools, we have studied the objects of the textual tradition
highlighting their particularities. We have to remember that some of these
methods have been decisive in order to find information about the codices,
specially the paleographical method in chapter 3 and the codicological method in
chapter 6. Considering the objects of the textual tradition of the Book of Deeds in
338
the light of recent historiographical approaches and applying the appropriate
methods in each chapter, we were able to grasp the singularity of the
historiographical genre of medieval chronicles, which are singular even within the
same textual tradition. Thus, what we have discovered in the analyses helped us
to understand these objects and relate them to the configuration of the historical
memory of the Crown of Aragon.
These objects were used for King Peter III’s territorial claims regarding the
Crown of Majorca (ms. 1 of the BUB); for his attempt to recover the lands of the
Kingdom of Murcia (ms. 1734 of the BC); for the political claims of the parties
involved in the Catalan Civil War (ms. Y-III-5 of the RBMSLE); for merging two
well known figures of the Crown of Aragon, who appear side by side in the same
object (ms. II-475 of the BPRM); for the humanist recreation of King James I’s
life in an imperial form in a context when the territory of the Crown of Aragon
was governed by an emperor (ms. 10121 of the BNE); for praising King James
I’s deeds in his conquests, putting them on the same level as the conquests of the
Emperor Charles and also as a basis for the complementary task of a great
historian who wrote a history of the Crown of Aragon (ms. 9-4769 of the
BRAHM), as well as for supporting the Valencian political claims and the
education of the Crown’s heir (edition R-15398 of the BNE). All these objects
were composed in contexts in which the past was revived and reconstructed and,
by means of this reenactment, King James I’s life was recreated.
2. The historical meaning of each object of the textual tradition of Book of

Deeds
The prologue of the manuscript of Poblet (ms. 1 of the BUB) describes the
fragility of King Peter III’s days, when he struggled with his vassal, King James
339
III of Majorca. The manuscript of Poblet reflects the juridical preparations for
the conquest of the Crown of Majorca. Also the episode of the judgement of
Don Pero Ahones, which happened at the beginning of King James I’s life,
reflects King Peter III’s world. This is confirmed insofar as the narrative of ms. 1
of the BUB adds the affirmation that King James I expected the bad behaviour
of his vassal. Thus, we can consider these folios a narrative of the vassalage
between King James I and Don Pero Ahones which reflects in its elaboration
contemporary problems between the kings of the Crown of Aragon, Peter III,
and the Crown of Majorca, James III. Furthermore, this change in the narrative
of the manuscript of Poblet concerning the relations between the lord, King
James I, and his vassal, has the effect that all relations between lord and vassals in
the narrative become moments of tension, such as the ones concerning the
assistance to Aurembiaux of Urgell, the context of the conquest of Valencia, the
violation of the agreement by the ruler of Xativa and al-Azrac’s treason. These
moments of the narrative are understood, therefore, as precedents which King
Peter III needed in the context of the confiscation of the Crown of Majorca,
specifically because of the changes which redefined the tradition of the relation
of vassalage. The problem was resolved definitively with the establishment of
King James I’s will in the manuscript of Poblet, which eliminated textually the
Crown of Majorca.
We can affirm that the manuscript of Aiamans (ms. 1734 of the BC) was
composed during the first transition of power in the Trastamara dynasty between
Henry of Trastamara and John I of Castile. Furthermore, the production of this
manuscript has to do with the narrative of the CPC, which omits King Peter III’s
defeat against Henry of Trastamara between 1369 and 1375. The reconstruction
of the context of the War of the two Peters according to the narrative of the
CPC, reflects the mentality of the sponsor of the manuscript of Aiamans, a
mentality which is crucial for understanding the motive of the composition of
this object, since the colophon refers to this war. The probable reason of the war
between Peter III and Peter I of Castile, concerning the lands of Murcia during
340
1356 and 1369, allows us to suppose that there was a connection between this
event, which the manuscript of Aiamans quotes in its colophon, and the context
of composition of the manuscript of Aiamans, between May and October 1379.
Although Peter III confirms that he had sent the manuscript of Aiamans to the
Kingdom of Majorca, in a first moment his intention probably was to send it to
his son-in-law, John I of Castile, to remind him of the true conquest of the lands
of the Kingdom of Murcia by King James I. Therefore, we have to understand
the ms. 1734 of the BC as an object composed to replace a defeat, which was
omitted in the CPC, and to remember the true conquest of the Kingdom of
Murcia by King James I.
The analysis of ms. Y-III-5 of the RBMSLE turned out to be particularly

complicated since this manuscript is a miscellaneous object. It was therefore
possible that its four parts had different meanings. When analysing its parts and
narratives separately and comparing the results, we discovered that this
manuscript is an object with several intentionalities. The principal text of the
codex is the compendium of the CV, which presents similar paleographical
aspects as the actor of the chronology of the counts of Barcelona and kings of
Aragon which establishes a relation between Ramon Berenguer IV and Charles of
Viana. Therefore, as these two parts of the ms. Y-III-5 of the RBMSLE seem to
have been composed by the same actor, the compendium of CV could be
understood as the Valencian manifestation against the decision of the
Compromise of Casp, particularly since the chronology in the object ends with
the death of the Prince of Viana of the dynasty of Trastamara.
The narrative of ms. II-475 of the BPRM gathers the versions of the lives of two
figures of the Crown of Aragon, King James I and Saint George. By means of a
reconstruction of the history of Saint George in the Crown of Aragon and his
place in the collective imaginary of this territory, we saw that this figure was
present in the literary productions that belong to the context of composition of
this manuscript, particularly among the Valencian chroniclers. Probably
341
composed in a Valencian environment, this manuscript reflects the Valencian
historiographical construction that stressed King James I’s holiness. It is the most
ancient and complete Valencian manuscript of Book of Deeds which highlights
King James I’s holiness in its incipit (“gloriós rey”). Put side by side, the lives of
the “rei sant” and the saint suggest that the ms. II-475 of the BPRM should be
understood as a hagiographical object belonging to the literary process of
“sanctification” undertaken by the Valencian chroniclers between 1325 and 1547.
It was composed between 1492 and 1503 as the presence in the narrative of the
VSJ of the “bisbe sent Alexandre” indicates, namesake of Pope Alexander VI.
The Roman epigraphical capitals and the antiqua of ms. 10121 of the BNE are the
most outstanding characteristics of this manuscript. Its composition can be
established between 1516 and 1543, and more specifically between 1520 and
1530, when the Emperor Charles had good political relations with the Principality
of Catalonia. The Roman epigraphical capitals give to the codex, and hence to
King James I’s life, an imperial appearance influenced by the humanist
historiography which looked in the ancient past for the origins of the history of
the territory. King James I was understood, therefore, during the time of the
sponsor and the actor of the ms. 10121 of the BNE, as the creator of an empire.
The use of this kind of letters and the Roman epigraphical capitals went hand in
hand with the idealization and mystification of the Catalan past in order to justify
the contemporary identity in an important moment of the formation of national
identity. From the imperial contemporary perspective, the sponsor or the actor of
this object tried to give, therefore, an imperial interpretation to the formation of
the Crown of Aragon by King James I.
The composition of ms. 9-4769 of the BRAHM, which from a codicological

perspective presents two parts, was carried out in two moments and for two
different reasons. The first part was probably copied in order to revive the
Catalan imperial past during the conquest of Tunis by the Emperor Charles,
comprising King James I’s childhood up to his first great deed, that is, the
342
conquest of the Kingdom of Majorca. The paleographical aspects and the capitals
in the chapters of the conquest of Majorca and Eivissa helped us to determine its
intention of composition and therefore its historical meaning. The composition
of the second part took place in a moment which corresponds to a
complementary task carried out by Jerónimo Zurita, namely his intention of using
the information of the text for the composition of his AnCAr. We are facing,
therefore, a “miscellaneous manuscript”, though it contains King James I’s entire
life. During its composition, there was first of all the necessity to evoke the
Catalan imperial past, which was embodied in the figures of King James I and his
son Peter II, the most important representative of Mediterranean Catalan culture
in the thirteenth century. This necessity of highlighting the imperial past was
complemented, in a second step, by the necessity of having the official chronicler
–Jerónimo Zurita– composing a history of the Crown of Aragon. Hence, this
object represents the synergy of two needs, one political, the other institutional,
yet both referring to the life of King James I.
The narrative of the life of the Conqueror also appeared in print, when the first
edition and second emission of the Book of Deeds were published in 1557. The
first edition was addressed to the territory; the second emission was addressed to
Charles of Habsburg, the son of Philip II and heir of the Crown of Aragon.
Although the first edition and the second emission were composed the same
year, they had different functions. The first edition was related to the context of
the financial crisis in the Kingdom of Valencia, with the inspections and with the
Crown’s insolvency of 1557. If we consider that several texts of juridical and
institutional importance appeared at the same publisher, the print of the first
edition may be understood as an object requested by the Valencian jurors whose
intention was that the past of the territory should become an example for the
present government. The second emission, addressed to the heir of the Crown of
Aragon, was meant to serve as a mirror of princes, introducing Charles of
Habsburg to the historical reality of the Valencian past through the reading of
King James I’s deeds. The second emission, composed in the language of its
343
auctor, was conceived of as an object capable of demonstrating to the heir the
Valencian reality, teaching him the history of the kingdom and the deeds of its
founder. In this sense, it tried to give a solution to the problem of Philip II’s
distance with regard to the Kingdom of Valencia –that is, his “castellanització”–.
3. The specific historical memory
In general, in the context of composition of each object of the textual tradition of

the Book of Deeds we discovered the historiographical purposes of their sponsors
and actores. The principal characteristics of these purposes are either the necessity
to return to the past and to discover there a solution which can be applied to
contemporary problems (chapters 1, 2, 3, and 7) or the convenience to represent
this past from the perspective of the contemporary context of composition
(chapters 4, 5, and 6), always looking for a specific particularity in the memories
of the life of King James I, what we have called specific historical memory.
Hence, in this historiographical reading the objects of the textual tradition of the
Book of Deeds have to be considered active characters in their contexts of
composition, each of them pointing to a specific historical memory of the
Conqueror.
When speaking of the specific historical memory we have to understand that the
composition of each codex of the tradition –each one with the narrative of the
whole life of King James I– referred to a particular event in the king’s life.
Therefore, the specific historical memories, which we have identified, are: the
conquest of Majorca (chapter 1); the conquest of Murcia (chapter 2); the implicit
imperial question in the Principality of Catalonia (chapter 5); the conquest of
Majorca (chapter 6); and the conquest and foundation of the Kingdom of
Valencia (chapter 7). The other chapters, though they do not refer to the memory
344
during the reign of King James I, address the Compromise of Casp (chapter 3)
and the life of Saint George (chapter 4), themes of historical relevance in the
Crown of Aragon.
4. A revindicative historiography expressed in political and cultural

behaviour
The study of the context of composition of these objects requires considering the
initiative of the sponsors and the actores of the texts, who by political or cultural
motives wished to give life to the historical past and turn it into a useful object in
their context. This behaviour of the sponsors and the actores of the Book of Deeds
was part of a process in which the reference to King James I’s reign was
omnipresent.
This recovery of the past does not mean a simple reproduction of King James I’s
life. On the contrary, the life of the king was interpreted according to the needs
of the context of the sponsors and actores of the objects of the textual tradition.
There is a need to place the past side by side with the present, giving coherence
to the historical perspective in which human beings of a specific context lived.
Hence, the way these persons understood the objects in question is a good
example of how history was constructed and how memory was configured. Their
approach had consequences for the formation of the diverse sediments which
constitute the plot of history and which the historian has to try to identify in
order to understand the process of historiographical composition over the years.
The textual tradition of the Book of Deeds has to be considered a revindicative

historiography, aiming at the recovery of the past and its decisive use in different
historical contexts. The decisions of the sponsors and the actores (chapters 1, 2, 3,
6 and 7) as well as of collective thought (chapters 4 and 5), all can be understood
345
as revindications of the past of the Crown of Aragon. In this revindication, we
have to emphasize the conflict with the Kingdom of Castile, which is reflected in
the composition of the mss. 1734 of the BC, Y-III-5 of the RBMSLE, and the
edition R-15398 of the BNE. These objects served as instruments of power
which were used to revindicate the historical past of the Crown of Aragon
represented by the deeds of the Conqueror vis-à-vis the Crown of Castile in
contexts of institutional equality (that is, when the Crown of Aragon was not yet
unified with the Crown of Castile during the War of the two Peters), and even in
contexts of political dominion (for exemple, the Catalan Civil War and the fiscal
problems in the Kingdom of Valencia and King Philip II’s absence).
The presence of the figures linked to the textual tradition of the Book of Deeds
reveals not only the importance of the memory of King James I among his
successors, but it also points to his permanence within other dynasties. The most
part of King James I’s successors were familiar with this book. We can recall
some of them: his son Peter II, James the Just, King Alfons the Gentle, King
Peter III and his son John the Hunter, not to mention the chroniclers and
courtesans who made part of the political scene in the Crown of Aragon. In a
larger context, we can point out the figures who were directly or indirectly related
to the production of these objects, as we have seen in the chapters of this
doctoral thesis: John I of Castile, John II of Aragon, Charles of Viana, Pope
Alexander VI, the Emperor Charles I, Jerónimo Zurita, Philip II and Charles of
Habsburg. Hence, there were many figures which, directly or indirectly, were part
of the context of composition of the Book of Deeds. From all this we can conclude
that King James I’s book had success not only in the dynasty of the counts of
Barcelona and kings of Aragon, but also among other circles which pertained to
other dynasties, being an active object in the political and cultural behaviour of
his sponsors and actores in important contexts of the history of the Crown of
Aragon.
346
5. Singular objects of a textual tradition
Analysing and considering the particularities of these manuscripts helped us to

understand them as singular objects in the textual tradition of the Book of Deeds.
The ms. 1 of the BUB belonged to King Peter III and reveals particular
characteristics insofar as its textual information refers to the relationship between
lord and vassal. The ms. 1734 of the BC presents a colophon that refers to the
War of the two Peters that took place eleven years before its composition, a fact
that does not contradict its oficial textual character, but indicates its composition
in a particular context of King Peter III’s time. The ms. Y-III-5 of the RBMSLE
is an object in which several intentions concerning the Catalan Civil War are
present, and it is an attempt of its sponsors or actores to bring to an end the
Trastamara dynasty and to annul the decision of the Compromise of Casp. The
ms. II-475 of the BPRM is an attempt to establish King James I side by side with
a saint (Saint George) and with a pope (Pope Alexander VI) –a phenomenon
present in the Valencian historiography during many years–. The ms. 10121 of
the BNE, composed in an imperial context, presents the content of King James
I’s life in an object characterized by its imperial form, as becomes manifest in its
epigraphical capitals. The ms. 9-4769 of the BRAHM, which contains two parts,
presents the glorious deeds of the Conqueror opposing them to the deeds of the
Emperor Charles; it also served as a support for the composition of one of the
best known historiographical works of the history of Spain carried out by means
of the complementary effort of Zurita. The edition R-15398 of the BNE
represents an attempt to revive King James I’s life not only as a conqueror and
founder of the Kingdom of Valencia, in a context where this was necessary, but
also as a mirror of princes for the education of the heir Charles of Habsburg.
347
6. The kinds of composition of the Book of Deeds: historical past and
imagined past
The study undertaken in this doctoral thesis allows us to arrive at the conclusion
that it is possible to distinguish three kinds of composition of the objects of the
textual tradition of the Book of Deeds. The first kind (chapters 2, 6, and 7) is
characterized by the recovery of King James I’s image through the representation
of one of the king’s deeds. The second kind (chapters 1 and 3) is characterized by
the introduction of a change in the narrative, recovering and preserving the deeds
of the Conqueror, but also introducing new textual elements. Finally, the third
kind (chapters 4 and 5) is characterized by the interpretation of James I’s life in
contexts which did not exist in the past, for example, in chapter 4, where the
Conqueror is considered a saint and in chapter 5 which gives an imperial outlook
to the deeds of the king.
These three kinds of composition indicate the two ways of conceiving the past
according to which the sponsors and actores of the texts composed the codices.
The first one refers to the historical past, that is, the existence of a deed by King
James I which is made public by the sponsors and actores (chapters 1, 2, 3, 6, and
7). The second one refers to the imagined past, that is, the transfer to the past of
some aspect which did not exist during King James I’s reign and which, once it is
formulated, becomes part of the collective imaginary after the king’s death
(chapters 4 and 5).
We can consider that the objects of the textual tradition of the Book of Deeds are
manifestations of the historical culture of the Crown of Aragon, since they are
objects which reveal the historical memory of the king, each one representing a
particular historical memory of either the historical or the imagined past. The
objective of this culture was not only to return to the past and to the historical
roots of the territory, but also to look for an expression of historical identity. The
348
successive compositions were used to claim the past (chapters 1, 2, 3, 6, and 7),
to instruct new rulers (chapter 7), and to represent a possible reality (chapters 4
and 5). Hence, the act of singling out these representative objects of King James
I’s life and analysing their characteristics helped us to understand the motive of
their composition, as well as to understand the construction of the historical
memory of the Conqueror.
7. The memory and the construction of an identity
From a contemporary perspective and following the advice given by Marc Bloch
regarding the comprehension of the present through the past and of the past
through the present, King James I can be seen as one of the most important
figures of the dynasty of the counts of Barcelona and kings of Aragon. In the
course of time, the composition of the objects of the textual tradition of the Book
of Deeds led to the construction of an identity formed by the several deeds of the
king’s life: the conquest of Majorca, the conquest of Murcia, his presence within
the dynasty of the counts of Barcelona and kings of Aragon, his image as a saint
among the Valencians, the imperial question, and his particular role as the
founder of the Kingdom of Valencia. This information was stored in the
collective imaginary by the composition of the texts of the textual tradition of the
Book of Deeds, which we consider King James I’s “historiographical body”.
349
Bibliografia
Manuscrits
ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Pere III [IV], 1361r.
ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Pere III [IV], 1802r.
ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Pere III [IV], 1669r-1669v.
ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Pere III [IV], 1946a.
BC, ms. 246.
BC, ms. 497.
BC, ms. 498.
BC, ms. 889.
BC, ms. 1734.
BNE, ms. 17-3-17.
BNE, ms. 2078.
BNE, ms. 10121.
BPRM, ms. II-475.
BRAHM, ms. 9-4769.
BUB, ms. 1.
BUB, ms. 64.
BUB, ms. 69.
RBMSLE, ms. Y-III-5.
350
Edicions
ACA, Cancelleria, Reg. 240, fol. 200v. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents
per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. I. Antoni Rubió i Lluch (ed.).
Estudi sobre A. Rubió i Lluch per Albert Balcells. Edició facsímil. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 57-58 (document XLVI).
Institut d’Estudis Catalans, 2000, p. 58 (document XLVII).
ACA, Cancelleria, Reg. 281, fol. 221. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents
per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. II. Antoni Rubió i Lluch (ed.).
Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 35-36 (document XLI).
ACA, Cancelleria, Reg. 348, fol. 9. Editat per Antoni Rubió i Lluch. Documents per
a la història de la cultura catalana medieval. Vol. I. Antoni Rubió i Lluch (ed.). Estudi
sobre A. Rubió i Lluch per Albert Balcells. Edició facsímil. Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans, 2000, pp. 70-73 (document LXII).
Institut d’Estudis Catalans, 2000, p. 114 (document XCVI).
Institut d’Estudis Catalans, 2000, p. 128 (document CXVII).
Institut d’Estudis Catalans, 2000, p. 263 (document CCLXXXIII).
Institut d’Estudis Catalans, 2000, p. 273 (document CCLXXX).
351
Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 295-296 (document CCCIV).
Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 285-286 (document CCCX).
Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 337-338 (document CCCLXXVI).
ACA, Cancelleria, Reg. 1763, fol. 115v. Editat per Antoni Rubió i Lluch.
Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. I. Antoni Rubió i Lluch
(ed.). Estudi sobre A. Rubió i Lluch per Albert Balcells. Edició facsímil.
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000, p. 262 (document CCLXXXI).
Alguns documents i cartes privades que pertanyeren al segon duc de Gandia En Joan de Borja.
Notes per a la història d’Alexandre VI. Josep Sanchis Sivera. Estudi preliminar i edició:
Santiago La Parra López. Transcripció: Vicent Garcia i Martínez. Gandia: CEIC
Alfons el Vell/La imprenta Comunicación Gráfica, S. L., 2001, p. 193
(Document 46).
Alonso de Aragón a Juan de Aragón (Zaragoza, 7 de marzo de 1516). Corpus

documental de Carlos V. Edición crítica dirigida, prologada y anotada por Manuel Fernández
Álvarez. Vol. I (1516-1539). Salamanca: Gráficas Europa, 1975, p. 55 (Document
III).
Arxiu Municipal, Libro de Lonja Nova (1556-1557), e³-66, s.f. Apud GREGORI
ROIG, Rosa Maria. Introducció. Dins: Chronica, o commentari del gloriosíssim, e
invictíssim rey En Jacme per la gràcia de Deus Rey de Aragó, de Mallorques, e de València,
Compte de Barcelona, e de Vrgell, e de Muntpesller: feyta e scrita per aquell en sa llengua
natural, e treyta del Archiu del molt Magnifich Rational de la insigne ciutat de València hon
staua custodiada. Has affixit la interpretació y exposició de les dictions obscures, 1557.
Alicante: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert/Quinta Impresión, S.
L., 2007, p. 30.
BC, edició 8-VII-23.
BNE, edició R-15398.
BOFARULL Y SANS, D. Francisco de. Predilección del emperador Carlos V por los
catalanes. Memoria documentada leída en la Academia de Buenas Letras en la sesión de 16 de
352
febrero de 1894 por D. Francisco de Bofarull y Sans. Barcelona: Establecimiento
tipográfico de Jaime Jepus, 1895, p. 18 (Document 8).
Capítols fermats a Sesa el 25 de març 1363. Colección de documentos inéditos del

Archivo General del Reino de Valencia. Publicada por Joaquín Casan y Alegre, jefe del
archivo y académico correspondiente de la Historia. Vol. I. Valencia: Estal Imp.
de Manuel Alufre, 1894, pp. 95-100.
Carlos V a Lope de Soria (Palencia, 29 de septiembre de 1534). Corpus documental

de Carlos V. Edición crítica dirigida, prologada y anotada por Manuel Fernández Álvarez.
Vol. I (1516-1539). Salamanca: Gráficas Europa, 1975, p. 410 (Document
CLXVII).
Carta de Carlos I á los Concellers, anunciándoles su próxima entrada á la ciudad y

juramento de las Constituciones, pero manifestándoles su disgusto por haber
llegado á su conocimiento que pretendian presentarle una cédula de protesta
respecto á la fórmula del juramento. – Martorell, 7 de febrero 1519. BOFARULL
Y SANS, D. Francisco de. Predilección del emperador Carlos V por los catalanes.
Memoria documentada leída en la Academia de Buenas Letras en la sesión de 16 de febrero de
1894 por D. Francisco de Bofarull y Sans. Barcelona: Establecimiento tipográfico de
Jaime Jepus, 1895, pp. 23-24 (Document 15).
Carta de la Emperatriz al Arzobispo de Toledo. 5 de agosto de 1532. Colección de

documentos inéditos para la historia de España. Por Don Martín Fernández Navarrete;
Don Miguel Salvà; Don Pedro Sainz de Baranda. Vol. I. Madrid: Imprenta de la
viuda de Calero, 1842, pp. 149-150.
Carta de la Emperatriz al Arzobispo de Toledo. 20 de diciembre de 1529. Colección

de documentos inéditos para la historia de España. Por Don Martín Fernández
Navarrete; Don Miguel Salvà; Don Pedro Sainz de Baranda. Vol. I. Madrid:
Imprenta de la viuda de Calero, 1842, pp. 140-143.
Carta del Emperador Carlos V a todas las ciudades del reino, su fecha en
Barcelona a 9 de mayo de 1535, participando como había resuelto embarcarse en
la armada que se juntó en dicha ciudad para la jornada de Túnez. Colección de
documentos inéditos para la historia de España. Por Don Martín Fernández Navarrete;
Don Miguel Salvà; Don Pedro Sainz de Baranda. Vol. I. Madrid: Imprenta de la
viuda de Calero, 1842, pp. 154-160.
Chronica o comentaris del gloriosíssim e invictíssim Rey En Jacme Primer Rey d’Aragó, de
Mallorques e de Valencia, compte de Barcelona e de Montpesler. Dictada per aquell en sa
llengua natural, e de nou feyta estampar per Marià Aguiló y Fuster. Barcelona: Biblioteca
Catalana, 1873.
353
Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, publicada de
Real Orden por su archivero D. Manuel de Bofarull y de Sartorio. Vol. XXII.
Levantamiento y guerra en Cataluña en tiempo de don Juan II. Documentos relativos a
aquellos sucesos, publicados de Real Orden por D. Manuel de Bofarull y de Sartorio, archivero
de la Corona de Aragón. Vol. IX. Barcelona: en la imprenta del archivo, 1862.
Colección de documentos para la historia del reino de Múrcia. Vol VIII. Documentos de
Enrique II. Edición de Lope Pascual Martínez. Múrcia: Academia Alfonso X, el
Sabio; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1983, pp. 299-301
(Document 189).
Colección de documentos para la historia del reino de Múrcia. Vol XI. Documentos de
Juan I. Edición de José Manuel Díez Martínez; Amparo Bejarano Rubio; Ángel
Luis Molina Molina. Múrcia: Academia Alfonso X, el Sabio; Consejo Superior de
Investigaciones Científicas, 2001, pp. 85-86 (Document 45).
Colección de documentos para la historia del reino de Múrcia. Vol XI. Documentos de
Juan I. Edición de José Manuel Díez Martínez; Amparo Bejarano Rubio; Ángel
Luis Molina Molina. Múrcia: Academia Alfonso X, el Sabio; Consejo Superior de
Investigaciones Científicas, 2001, p. 182 (Document 95).
COLMENARES, Diego de. Historia de la insigne ciudad de Segovia y compendio de las

historias de Castilla. Segovia: Academia de historia y arte de San Quirce, 1969-1974,
Capítulo XL, I.
Constituciones de Cataluña. Del ofici de Cronista, Vol. 3º, fol. 25 col 2ª. Apud
GENÍS I MAS, Daniel. La “Historia de Cataluña” de Rafael de Cervera. Vol. I. Tesi
Doctoral. Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2012, p.
29.
Copia de otra que escribió el Rey á los Diputados antes de partir para África
durante su estancia en Barcelona con objeto de preparar la expedición. –
Barcelona, 9 de mayo de 1535. BOFARULL Y SANS, D. Francisco de.
Predilección del emperador Carlos V por los catalanes. Memoria documentada leída en la
Academia de Buenas Letras en la sesión de 16 de febrero de 1894 por D. Francisco de
Bofarull y Sans. Barcelona: Establecimiento tipográfico de Jaime Jepus, 1895, pp.
74-75 (Document 88).
CRISTÒFOL DESPUIG. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. A cura de Joan

Tres. Barcelona: Curial, 1996.
Crònica de Pere el Cerimoniós. Dins: Les Quatre Grans Cròniques. Revisió del text,
pròlegs i notes per Ferran Soldevila. Barcelona: Editorial Selecta, 1971, pp. 1001-
1225.
354
Crònica de Ramon Muntaner. Dins: Les Quatre Grans Cròniques. Revisió del text,
pròlegs i notes per Ferran Soldevila. Barcelona: Editorial Selecta, 1971, pp. 665-
1000.
Crónica de San Juan de la Peña (Versión aragonesa). Edición crítica de Carmen

Orcástegui Gros. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1985.
DELISLE, L. Recueil des historiens des Gaules et de la France. Vol. X. Paris: S.N., 1874.
DIAGO, Francesc. Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona.

Barcelona: S. de Cormellas, 1603.
Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Vol. I (1411-1539) Director: Josep Maria Sans

i Travé (a cura de Lluïsa Cases i Loscos; Josep Fernàndez i Trabal; Laureà
Pagarolas i Sabaté). Barcelona: Generalitat de Catalunya/Gráficas Almogávares,
1994.
Diplomatari de Pere el Gran. 1. Cartes i Pergamins (1258-1285). Edició i estudi a cura

de Stefano M. Cingolani. Barcelona: Fundació Noguera, 2011, pp. 53-54
(Document 4).
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 235-236 (document CCXLIV).
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000, pp. 317-318 (documents CCCXLIX
i CCCL).
Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. II. Antoni Rubió i Lluch
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000, p. 57 (document LIX).
Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Vol. II. Antoni Rubió i Lluch
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000, p. 163 (document CLXIX).
El libro de la genealogía de los Reyes de España de Alfonso de Cartagena. Estudio,

transcripción y traducción por Bonifacio Palacios Martín. València: Scriptorium,
Ministerio de Cultura, Biblioteca Nacional, 1995.
Epistolari de la València Medieval. Vol. II. Introducció, edició, notes i apèndixs a

cura d’Agustí Rubio Vela. Pròleg d’Antoni Ferrando. València/Barcelona: Institut
355
Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
1998.
FERNANDO de PULGAR. Crónica de los Señores Reyes Católicos Don Fernando y

Doña Isabel de Castilla y de Aragón, escrita por su cronista Hernando de Pulgar, cotexada con
antiguos manuscritos y aumentada de varias ilustraciones y enmiendas. València: Impr. de
B. Monfort, 1780.
FLORIÁN de OCAMPO. Los cinco libros primeros de la Crónica General de España.

Edición Facsímil. Madrid: Secretaría General del Senado, 1997.
FRANCESC CALÇA. De Catalonia liber primus. Barcinone: Ex typographia Iacobi

Cendrat, 1588.
FRANCESC EIXIMENIS. Dotzè del Crestià. València: Lambert Palmar, 1484,

capítol 227.
Furs, Carlos I, 1547, cap. 1, f. xi. Apud FELIPO ORTS, Amparo. Las visitas de
inspección a la ciudad de Valencia durante el siglo XVI. Studia Historica. Historia
Moderna 25 (2003), pp. 249-250.
Gesta comitum Barcinonensium: textos llatí i català. Editats i anotats per L. Barrau
Dihigo i J. Massó Torrents. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibilis,
Viuda Romaguera, 1925.
GONZALO FERNÁNDEZ de OVIEDO. Libro de la Cámara Real del príncipe don

Juan. Edición de Santiago Fabregat Barrios. València: Publicacions Universitat de
València, 2006.
HERNANDO I DELGADO, Josep. Llibres i lectors a la Barcelona del s. XIV.

Barcelona: Fundació Noguera, 1995, p. 390 (document 261).
Instrucciones de Carlos V a Felipe II (Palamós, 4 de mayo de 1543). Corpus

Álvarez. Vol. II (1539-1548). Salamanca: Gráficas Europa, 1975, pp. 90-103 (p.
97) (Document CCLI).
JERÓNIMO ZURITA. Anales de la Corona de Aragón. Compuestos por Jerónimo

Zurita – Cronista de dicho Reino. Vol. IV. Edición preparada por Ángel Canellas
López – Cronista oficial de la Exca. Diputación Provincial de Zaragoza.
Zaragoza: Institución Fernando el Católico (CSIC), 1978.
JOAN LLUÍS VIVES. De concordia et discordia in humano genere = sobre la

concordia y la discordia en el género humano; De pacificatione = sobre la
pacificación; Quam misera esset vita christianorum sub turca = Cuán desgraciada
356
sería la vida de los cristianos bajo los turcos. Introducció de Valerio del Nero.
València: Ajuntament de València, 1997.
JUAN SEDEÑO de ARÉVALO. Summa de varones illustres, en la qual se contienen

muchas sentencias y grandes hazañas y cosas memorables de dozientos y veynte y quatro famosos
emperadores, reyes y capitanes, que ha hauido de todas las naciones, desde el principio del
mundo hasta nuestros tiempos. En Toledo: en la oficina de Juan Rodríguez, 1590.
Liber Feudorum Maior. Reconstituición y edición por Francisco Miquel Rosell. Vol.
I. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Sección de
Estudios Medievales de Barcelona, 1945.
Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la dita ciutat e
regne de Valencia (1308-1644). Vol. I. Edició a cura de S. Carreres Zacarés.
València, 1930-1935.
Libro de las Gestas de Jaime I, rey de Aragón. Compilación aragonesa patrocinada por
Juan Fernández de Heredia. Edición de Francisco José Martínez Roy. Zaragoza:
Prensas Universitarias de Zaragoza; Departamento de Educación, Cultura y
Deporte del Gobierno de Aragón/Huesca: Instituto de Estudios
Altoaragoneses/Teruel: Instituto de Estudios Turolenses, 2010.
Llibre dels fets del rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. II: Text i glossari.
Barcelona: Editorial Barcino, 1991.
LUIS del MÁRMOL CARVAJAL. Primera parte de la descripcion general de Affrica: con
todos los successos de guerras que a auido entre los infieles y el pueblo christiano y entre ellos
mesmos: desde que Mahoma inuento su secta hasta el año del Señor de mil y quinientos y
setenta y uno. Granada: en casa de Rene Rabut; vendese en casa de Iuan Díaz,
1573; Segvnda parte y libro septimo de la descripcion general de Africa : donde se contiene las
prouincias de Numidia, Libia, la tierra de los negros, la baxa y alta Etiopía y Egipto, co[n]
todas las cosas memorables della. Impressa en la ciudad de Malaga, a costa del autor:
en la imprenta de Ruan Rene, 1599.
L’últim testament de Jaume I (Montpeller, 26 d’agost de 1272). Edició facsímil del

pergamí conservat a l’Arxiu del Regne de Mallorca amb signatura ARM,
Pergamins reials, Jaume I, 16. Direcció i estudi històric de Ricard Urgell
Hernández. Transcripció del text llatí d’Antoni Mut Calafell. Versions catalana i
castellana d’Alexandre Font Jaume. Palma de Mallorca: Parlament de les Illes
Balears, 2009.
MARTÍ d’IVARRA. La [e]pistola al spectable senyor Don Galceran de Cardona

letra de Martí de Ivarra tramesa en las corts de Montsó. Dins: PERE TOMIC.
Histories e conquestes dels reys d’Aragó e comtes de Catalunya. Textos Medievales 29.
357
Indices por Juan Sáez Rico. Reimpressión facsímil de la de 1534. València:
Anubar, 1970, p. 8-9.
Obispo de Badajoz a Carlos V (Valladolid, 12 de diciembre de 1526). Corpus

Álvarez. Vol. I (1516-1539). Salamanca: Gráficas Europa, 1975, p. 120
(Document XXV).
PEDRO de MEDINA. Libro de las grandezas y cosas memorables de España. Valéncia:

Editores de Facsímiles Vicent Garcia, 2011.
PEDRO GIRÓN. Crónica del emperador Carlos V. Edición de Juan Sánchez

Montes. Prólogo de Peter Rassow. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones
Científicas/Escuela de Historia Moderna, 1964.
PERE ANTONI BEUTER. Crònica. Introducció i edició d’Enric Iborra.

València: Institució Alfons el Magnànim, 1982.
PERE MIQUEL CARBONELL. Cròniques d’Espanya. Vol. II. Edició crítica

d’Agustí Alcoberro. Barcelona: Editorial Barcino, 1997.
PERE TOMIC. Històries e conquestes dels reys d’Aragó e comtes de Catalunya. Textos
Medievales 29. Índices por Juan Sáez Rico. Reimpressión facsímil de la de 1534.
València: Anubar, 1970.
Poder de Carlos V a los gobernadores (Malinas, 22 de septiembre de 1520).

Corpus documental de Carlos V. Edición crítica dirigida, prologada y anotada por Manuel
Fernández Álvarez. Vol. I (1516-1539). Salamanca: Gráficas Europa, 1975, p. 83
(Document XVII).
Primera parte de la Coronica general de toda España, y especialmente del reyno de Valencia.
Donde se tratan los estraños acaescimientos que del diluuio de Noe hasta los tiempos del Rey
Don Jayme de Aragón, que gano Valencia, en España se siguieron: con las fundaciones de las
ciudades mas principales della, y las guerras crueles, y mutaciones de señorios que ha huuido,
como por las tablas se podra ver. Compuesta por el Dotor Pero Anton Beuter, Maestro en sacra
Theologia. Con priuilegio para diez años. Impresso en la muy noble ciudad de
Valencia: en casa de Ioan de Mey Flandro, 1546.
PUJADES, Jeroni. Crónica Universal del principado de Cataluña. A cura d’Eulàlia

Miralles i Jori. Barcelona: Ajuntament de Barcelona/Arxiu Històric de la Ciutat,
2003.
RODRIGO JIMÉNEZ de RADA. De Rebus Hispaniae. Pasajes selectos de Hispania

gothica de Roderici Ximenii de Rada. Selección y prólogo: Fredo Arias de la Canal;
358
traducción José Pascual Guzmán de Alba. México: Frente de Afirmación
Hispanista, 2007.
Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines. Edició a cura de Joan Iborra.

València: Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2000.
Toma de Túnez. – Alcazava de Túnez, 25 de julio de 1535. BOFARULL Y

SANS, D. Francisco de. Predilección del emperador Carlos V por los catalanes. Memoria
documentada leída en la Academia de Buenas Letras en la sesión de 16 de febrero de 1894 por
D. Francisco de Bofarull y Sans. Barcelona: Establecimiento tipográfico de Jaime
Jepus, 1895, pp. 23-24 (Document 15).
Tractat de Cavalleria (a cura de Pere Bohigas). Barcelona: Editorial Barcino, 1947.
VICENT FERRER. Sermons de Quaresma. Vol. II. Edició M. Sanchis Guarner.

València: Albatros, 2003.
VILADAMOR, Antoni. Història General de Catalunya. Edició crítica d’Eulàlia

Miralles. Pròleg d’Eulàlia Duran. Barcelona: Fundació Noguera, 2007.
Estudis
ADRO, Xavier. Trastámaras en Castilla y en Aragón: cimientos de Imperio. Siglos XIV y

XV. Barcelona: Casals, 1992.
AGUILÓ, Marià. Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860.
Barcelona: Curial, 1977.
AINAUD DE LASARTE, Joan. Jaume Sarroca i Jaume I. Estudis Romànics 10

(1962), pp. 131-136.
AINAUD DE LASARTE, Joan. L’època del Cerimoniós. Balanç d’un regnat.

Dins: Pere el Cerimoniós i la seva època. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions
Científiques. Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis
Medievals, 1989, pp. 1-11.
Alejandro VI y la Casa Real de Aragón. 1492-1498. Discurso leído por el R. P.

Miguel Batllori S. I. El día 8 de junio de 1958, con motivo de su recepción y
contestación del Excmo. Sr. Don Gregorio Marañón. Madrid, 1958, pp. 9-81.
ALTURO I PERUCHO. Jesús. Història del llibre manuscrit a Catalunya. Barcelona:

Generalitat de Catalunya, 2003.
359
ÁLVAREZ, Manuel Fernández. Carlos V, el César y el hombre. Madrid: Espasa
Calpe, 2001.
ALVIRA CABRER, Martín. Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona

(1196-1213). Documentos, Testimonios y Memoria Histórica. Vol. I. Fuentes Históricas
Aragonesas 52. Zaragoza: Institución Fernando el Católico (CSIC), 2010, p. 426-
429 (Document 293).
ANDRÉ DE UZTARROZ, Juan Francisco i DORMER, Diego Josef. Progresos de

la Historia en el reyno de Aragón y elogios de Geronimo Zurita su primer coronista. En
Zaragoza, por los herederos de Diego Dormer, 1680.
ANGLÈS, Higini. L’orde de Sant Jordi durant els segles XIII-XIV i la devoció
dels reis d’Aragó al sant cavaller. Dins: Miscel·lània Fontserè. Barcelona: Gustavo
Gili, 1961, pp. 41-65.
ANGUERA, Pere. Sant Jordi, Patró de Catalunya. Dins: Estudis d’Història Agrària.
Homenatge al Dr. Emili Giralt i Raventós. Rosa Congost i Colomer i Llorenç
Ferrer i Alòs (eds.). Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de
Barcelona, 2004, pp. 67-76.
ARAMON I SERRA, Ramon. L’absència del ‘Magnànim’ com a tema poètic.

Dins: ARAMON I SERRA, Ramon. Estudis de llengua i literatura. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, 1997, pp. 235-256.
ASPERTI, Stefano M. La tradizione manoscrita del Libre dels feyts. Romanica

Vulgaria 7 (1984), pp. 107-167.
ASSMANN, Jan. Collective Memory and Cultural Identity. New German Critique
65 (1995), pp. 125-133.
AURELL, Jaume. El nuevo medievalismo y la interpretación de los textos

históricos. HISPANIA. Revista Española de Historia 66/224 (2006), pp. 809-832.
AURELL, Jaume. From Genealogies to Chronicles: the Power of the Form in

Medieval Catalan Historiography. Viator 36 (2005), pp. 235-264.
AURELL, Jaume. Gesta Comitum Barchinonensium as Genealogy. Dins:

AURELL, Jaume. Authoring the Past. History, Autobiography, and Politics in Medieval
Catalonia. Chicago/London: The University of Chicago Press, 2012, pp. 21-37.
AURELL, Jaume. La Chronique de Jacques Ier, une fiction autobiographique.

Auteur, auctorialité et autorité au Moyen Âge. Annales. Histoire, Sciences Sociales
63/2 (2008), pp. 301-318.
360
AURELL, Jaume. La historiografía medieval: siglos IX-XV. Dins: Comprender el
pasado. Una historia de la escritura y el pensamiento histórico (Aurell, Jaume; Balmaceda,
Catalina; Burke, Peter; Soza, Felipe). Madrid: Ediciones Akal, 2013, pp. 95-142.
AVILÉS FERNÁNDEZ, Miguel. El siglo XVI en España: Cultura. Dins:

Jerónimo Zurita. Su época y su escuela. Congreso Nacional. Ponencias y
Comunicaciones. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, Excma. Diputación
Provincial de Zaragoza, 1983, pp. 107-126.
BADIA I MARGARIT, Antoni M. Entorn de la formació de la llengua literària

en català. Estudis de llengua i literatura catalanes 4 (1982) (=Miscel·lània Pere Bohigas
2), pp. 5-21.
BADIA I MARGARIT, Antoni. M. Punts de confluència entre la versió llatina i

la versió catalana de la “Crònica” de Jaume I. Estudis de Llengua i Literatura
Catalanes 21 (1990) (=Miscel·lània Joan Bastardas 4), pp. 15-24.
BALMACEDA, Catalina. La Antigüedad clásica: Grecia y Roma. Dins:

Comprender el pasado. Una historia de la escritura y el pensamiento histórico (Aurell, Jaume;
Balmaceda, Catalina; Burke, Peter; Soza, Felipe). Madrid: Ediciones Akal, 2013,
pp. 9-57.
BARAUT, Cebrià. Els orígens del culte de Sant Jordi a Catalunya i al bisbat
d’Urgell, abans del segle XII. Fe i Teologia en la història. Estudis en honor del Prof. Dr.
Evangelista Vilanova. A cura de Joan Busquets i Maria Martinell. Barcelona:
Facultat de Teologia de Catalunya; Istituto per le scienze religiose (Bolonya).
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, pp. 137-142.
BAREL, Yves. La ville médiévale: système social, système urbain. Grenoble: Presses
Universitaires de Grenoble, 1977.
BARÓ I QUERALT, Xavier. La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-

1709). Tesi Doctoral. Departament d’Història Moderna de la Universitat de
Barcelona. Barcelona, Desembre de 2005.
BARRIGA I PÉREZ, Francesc. Sant Jordi i Catalunya. Arrels de la identitat catalana.

Madrid: Editorial Edaf, 2006.
BAYONA AZNAR, Bernardo. El origen del estado laico desde la Edad Media. Madrid:
Tecnos, 2009.
BELCHÍ NAVARRO, Maria Peligros. Felipe II y el reino de Valencia (1567-

1578). La tecnificación del virreinato. Estudis. Revista de Història Moderna 26 (2000),
pp. 263-272.
361
BELENGUER, Ernest. El Imperio hispánico (1479-1665). Barcelona: Océano
Grupo Editorial, 1995.
BELENGUER, Ernest. Jaume I a través de la història. Vol. I. València: Eliseu

Climent Editor, 1984.
BELENGUER, Ernest. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès editors, 2007.
BENNÀSSER, Pau Cateura. Jaume I: conquesta i organització del regne de

Mallorca. Dins: El rei Jaume I: fets, actes i paraules. COLÓN DOMÈNECH, Germà
i MARTÍNEZ ROMERO, Tomàs (eds.). Castelló: Fundació Germà Colón
Domènech; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, pp. 33-51.
BERGER, Philippe. Développement et évolution de la librairie à Valence à

l’époque de la Renaissance. Dins: Actes du Ier Colloque sur le Pays Valencien a l’époque
moderne. Pau, les 21, 22 et 23 avril 1978. Université de Pau, 1908, pp. 43-53.
BERGER, Philippe. Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento. Vol. I. València:

Alfons el Magnànim. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1987.
BISSON, Thomas N. L’essor de la Catalogne: identité, pouvoir et idéologie dans

une société du XIIe siècle. Annales. Économies, Sociétés, Civilisations 39/3 (1984), pp.
454-479.
BISSON, Thomas N. Història de la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana. Barcelona:

Editorial Crítica, 1988.
BISSON, Thomas N. The Crisis of the Twelfht Century. Power, Lordship, and the Origins
of European Government. Princeton: Princeton University Press, 2009.
BIZZARRI, Hugo O. Sermones y espejos de príncipes castellanos. Anuario de

Estudios Medievales 42/1 (2012), pp. 163-181.
BLECUA, Alberto. Manual de crítica textual. Madrid: Editorial Castalia, 1983.
BLOCH, Marc. Apologie pour l’histoire ou métier d’historien. Paris: Armand Colin,
1949.
BOURGAIN, P. Les prologues des textes narratifs. Dins: Les prologues médiévaux.
Actes du Colloque international organisé par l’Academia Belgica et l’École française de Rome
avec le concours de la F.I.D.E.M. (Rome, 26-28 mars 1998). Édités par Jacqueline
Hamesse. Fédération Internationale des Instituts d’Études Médiévales. Textes et
études du Moyen Âge, 15. Turnhout: Brepols, 2000, pp. 245-273.
362
BOUZA ÁLVAREZ, Fernando J. Imagen y propaganda. Capítulos de Historia Cultural
del reinado de Felipe II. Madrid: Ediciones Akal, 1998.
BRIQUET, Charles M. Les filigranes: dictionnaire historique des marques du papier: dès
leur apparition vers 1282 jusqu’en 1600. Amsterdam: The Paper Publications Society,
1968.
BRUGUERA, Jordi. El vocabulari del Llibre dels fets del rei En Jaume. València:
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1999.
BRUGUERA, Jordi. La Crònica de Jaume I. Arxiu de Textos Catalans Antics 12

(1993), pp. 409-418.
BRUGUERA, Jordi. La Crònica de Jaume I: projecció filològica i lingüística.

Estudis de Llengua i Literatura Catalanes 33 (1996) (=Miscel·lània Germà Colón 6),
pp. 5-15.
BRUGUERA, Jordi. La possible filiació dialectal del Llibre dels fets de Jaume I.
Arxiu de Textos Catalans Antics 21 (2002), pp. 605-618.
BRUGUERA, Jordi. VIIIè centenari del naixement del rei Jaume I el

Conqueridor. Estudis Romànics 32 (2010), pp. 379-387.
BURKE. Peter. Languages and Communities in Early Modern Europe. Cambridge:

Cambridge University Press, 2004.
BUTIÑYÀ JIMÉNEZ, Júlia. Barcelona, Nápoles y Valencia: tres momentos del

Humanismo en la Corona de Aragón. Revista de Filología Románica 19/3 (2002), pp.
91-107.
BUTIÑYÀ JIMÉNEZ, Júlia. El Humanismo catalán. eHumanista – Journal of

Iberian Studies 7 (2006), pp. 28-36.
BUTIÑYÀ JIMÉNEZ, Júlia. L’Humanisme a la Corona d’Aragó. Dins: La poesia

d’Ausiàs March i el seu temps. València: Institució Alfons el Magnànim, 2010, pp.
41-62.
CANELLAS LÓPEZ, Ángel. Leyenda, culto y patronazgo en Aragón del señor

san Jorge, mártir y caballero. Revista de Historia Jerónimo Zurita 19-20 (1966-1967),
pp. 7-22.
CANELLAS LÓPEZ, Ángel i TRENCHS ODENA, José. La cultura de los

escribanos y notarios de la Corona de Aragón (1344-1479). Dins: Cancelleria e
Cultura nel Medio Evo. Comunicazioni presentate nelle giornate di studio della commissione.
363
Stoccarda, 29-30 agosto 1985 – XVI Congresso Internazionale di Scienze Storiche. A cura
di Germano Gualdo. Città del Vaticano: Archivio Segreto Vaticano, 1990, pp.
201-239.
CÁRCELES NARBONA, María. ¡Ay!... las divisas de Carlos de Évreux, Príncipe

de Viana (1421-1461). VII Congreso General de Historia de Navarra. Arqueología,
Historia Antigua. Historia Medieval. Historia del Arte y de la Música. Vol. I. Príncipe de
Viana 72/253 (2011), pp. 357-374.
CARRIÓN GUTIÉRREZ, José Miguel. Conociendo a Alfonso X el Sabio. Murcia:

Editora Regional de Murcia, 1997.
CASALS MARTÍNEZ, Àngel. L’emperador i els catalans. Barcelona: Editorial

Granollers, 2000.
CASALS MARTÍNEZ, Àngel. La predilecció de Carles V pels catalans:

aportacions a un tòpic recurrent. Pedralbes. Revista d’Història Moderna 13 (1993), pp.
67-73.
CASAMASSIMA, E. Trattati di scrittura del cinquecento italiano. Milano: Il Polifilio,

1966.
CASTILLO CÁCERES, Fernando. Analisis de una batalla: Nájera (1367).

Cuadernos de Historia de España 73 (1991), pp. 105-146.
CASTILLO DEL CARPIO, José Maria. El sistema tributario del reino de

Valencia durante el siglo XVI. Estudis. Revista de Història Moderna 19 (1993), pp.
103-130.
CAWSEY, Suzanne F. Kingship and Propaganda: Royal Eloquence and the Crown of
Aragon, c. 1200-1450. Oxford: Clarendon Press/New York: Oxford University
Press, 2002.
CHARTIER, Roger. Le monde comme représentation. Annales. Économies, Sociétés,

Civilisations 44/6 (1989), pp. 1505-1520.
CHARTIER, Roger. Mystère esthétique et matérialités de l’écrit. Dins:

CHARTIER, Roger. Inscrire et effacer: culture écrite et littérature (XIe-XVIIIe siècle).
Paris: Le Seuil/Gallimard, 2005, pp. 7-15.
CHARTIER, Roger. The Order of Books. Stanford: Stanford University Press, 1994.
CHENU, Marie-Dominique. Auctor, actor, autor. Archivum Latinitatis Medii Aevi 3

(1927), pp. 81-86.
364
CINGOLANI, Stefano M. Estudi Introductori. Dins: Les Gesta Comitum
Barchinonensium (versió primitiva), la Brevis historia i altres textos de Ripoll. Edició a cura
de Stefano M. Cingolani. València: Publicacions de la Universitat de València,
2012, pp. 11-118.
CINGOLANI, Stefano M. Historia y mito del rey Jaime I de Aragón. Barcelona:

Edicions 62, 2008.
CINGOLANI, Stefano M. Introducció. Dins: BERNAT DESCLOT. Llibre del rei

En Pere. A cura de Stefano M. Cingolani. Barcelona: Editorial Barcino, 2010, pp.
5-52.
CINGOLANI, Stefano M. La memòria dels reis. Les Quatre Grans Cròniques.

Barcelona: Editorial Base, 2008.
COLL I ALENTORN, Miquel. Textos i Estudis de Cultura Catalana. Història. Vol. I.

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.
CÓRDOVA MIRALLES, Álvaro Fernández de. Alejandro VI y los Reyes Católicos.

Relaciones político-eclesiásticas (1492-1503). Tesi Doctoral. Roma: Edizioni Università
della Santa Croce, 2005.
Corpus Informatitzat del Català Antic. Dirigit per Joan Torruella (ICREA-UAB) junt
amb Manuel Pérez Saldanya (UV-IEC) i Josep Martines (UA-IEC). Accessible en:
http://lexicon.uab.cat.
CRUSELLES GÓMEZ, José Maria. Los Borja en Valencia. Nota sobre

historiografía, historicismo y pseudohistoria. Revista d’Història Medieval 11 (2000),
pp. 279-305.
D’ABADAL, Ramon. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya.

Barcelona: Edicions 62, 1987.
DE LA TORRE, Ángel Sánchez. Alejandro VI, un papa renacentista. Dins:

SÁNCHEZ, Ángel; CASTELL, Vicente; PESET, Mariano. Alejandro VI. Papa
Valenciano. València: Generalitat Valenciana/Consell Valencià de Cultura, 1994,
pp. 9-34.
DE LAS HERAS, José Luis. La idea de Europa en Carlos V. Cuadernos del

Lazarillo. Revista literaria y cultural 18 (2000), pp. 50-56.
DESDEVISES DU DEZERT, Georges. Don Carlos d’Aragon, prince de Viane:

Étude sur l’Espagne du nord au XVͤ siècle. Paris: Armand Colin et Cie Éditeurs, 1889.
Diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net).
365
Diccionari d’Historiografia Catalana. Antoni Simon i Tarrés (dir.). Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 2003.
DOMÈNECH I LLORENS, Salvador. El Tractat d’Almisrà. València: Universitat

de València, 2008.
DUBY, Georges. L’histoire continue. Paris: Éditions Odile Jacob, 1991.
DUBY, Georges. Saint Bernard. L’art cistercien. Paris: Flammarion, 1988.
DUBY, Georges i LARDREAU, Guy. Dialogues. Paris: Flammarion, 1980.
DURAN, Eulàlia. Historiografia del Renaixement. Recerques 40 (2000), pp. 5-14.
DURAN, Eulàlia. Historiografia dels temps de l’Humanisme. Dins: BALCELLS,

Albert (coord.). Història de la historiografia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis
Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, 2004, pp. 77-92.
DURAN, Eulàlia. Patriotisme i mil·lenarisme al segle XVI. Recerques. Història,

Economia, Cultura 32 (1995), pp. 7-18.
DURAN, Eulàlia. Sobre la mitificació dels orígens històrics nacionals catalans. Discurs
llegit en la sessió inaugural del curs per Eulàlia Duran i Grau, membre de la
secció Històrico-Arqueològica, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1991-1992,
pp. 7-17.
EISENSTEIN, Elizabeth. The Printing Revolution in Early Modern Europe.

Cambridge: Cambridge University Press, 1983.
ENSENYAT PUJOL, Gabriel. La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona

d’Aragó (1343-1349). Vol. I. Mallorca: Editorial Moll, 1997.
ENSENYAT PUJOL, Gabriel. Referències cronístiques i literàries medievals

sobre la reincorporació de la Corona de Mallorca a la Corona Catalanoaragonesa.
Dins: XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. València – 2004. La
Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI. VII Centenari de la
Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004. Actes Segon Volum. A cura de Rafael
Narbona Vizcaíno. València: Universitat de València/Fundació Jaume II el Just,
2005, pp. 1867-1880.
ESCARTÍ, Vicent J. Jaume I, el Llibre dels feits i l’humanisme: un model

“valencià” per al cesarisme hispànic. eHumanista/IVITRA 1 (2012), pp. 128-140.
366
ESCARTÍ, Vicent J. La recepció del Llibre dels Feits a la Corona d’Aragó. Dins:
Llibre dels feits del rei En Jaume. Vol. I. Estudis i edició a cura d’Antoni Ferrando i
Josep Vicent Escartí. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2010, pp. 61-
95.
ESTEVE, Cesc. Orígenes, causas e inventores en la historiografía del

Renacimiento. TALIA DIXIT 3 (2008), pp. 77-103.
FAVREAU, Robert. Études d’épigraphie médiévale. Recueil d’articles de Robert Favreau

rassemblés à l’occasion de son départ à la retraite. Vol. I. Text. Réalisé avec le concours
de: Université de Poitiers – Faculté des Sciences Humaines et Arts. Centre
d’Études Supérieures de Civilisation Médiévale – C.N.R.S. Societé d’Études
médiévales. Limoges: PULIM, 1995.
FAVREAU, Robert. L’épigraphie médiévale. Cahiers de civilisation médiévale 12/48

(1969), pp. 393-398.
FELIPO ORTS, Amparo. Las visitas de inspección. Un intento de solución a la

crisis financiera de la ciudad de Valencia durante el siglo XVII. Estudis. Revista de
Història Moderna 20 (1994), pp. 143-166.
FELIPO ORTS, Amparo. Las visitas de inspección a la ciudad de Valencia

durante el siglo XVI. Studia Historica. Historia Moderna 25 (2003), pp. 241-267.
FELIPO ORTS, Amparo. Monarquía y control de finanzas en la Valencia de

Felipe II. Dins: MARTÍNEZ RUIZ, Enrique (dir.). Madrid, Felipe II y las ciudades
de la monarquía. Vol. II. Capitalismo y Economía. Madrid: Actas Editorial, 2000,
pp. 163-184.
FERNÁNDEZ CONDE, Francisco Javier. La España de los siglos XIII al XV.

Transformaciones del feudalismo tardío. San Sebastián: Nerea, 2004.
FERNÁNDEZ TRABAL, Josep. Els “capítols de justícia” de les Corts de 1429 i

1431, plasmació del programa conservador en el conflicte agrari català. Dins:
Estudis d’Història Agrària. Homenatge al Dr. Emili Giralt i Raventós. Rosa
Congost i Colomer i Llorenç Ferrer i Alòs (eds.). Barcelona: Publicacions i
Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004, pp. 455-463.
FERRANDIS I OLMOS, Marivi. Introducció a la decadència valenciana. València:

Gràficas Ronda, 1997.
FERRANDO, Antoni. Aproximació dialectològica al Llibre dels fets, de Jaume I.

Arxiu de Textos Catalans Antics 20 (2001), pp. 511-531.
367
FERRANDO, Antoni. El “Llibre dels feits” del rei en Jaume. La versió canònica
de la crònica jaumina. Dins: Llibre dels feits del rei En Jaume. Vol. I. Estudis i edició
a cura d’Antoni Ferrando i Josep Vicent Escartí. València: Acadèmia Valenciana
de la Llengua, 2010, pp. 25-58.
FERRANDO, Antoni. Interés dels mss. C i D del ‘Llibre dels Fets’ per a la
fixació textual de la Crònica Jaumina. Dins: El Llibre dels feits. Aproximació crítica.
València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2012, pp. 47-80.
FERRANDO, Antoni. L’edició valenciana de la Crònica de Jaume I (1557): entre

la resistència a la despersonalització cultural i política i l’adaptació al marc
hispànic. eHumanista/IVITRA 1 (2012), pp. 240-247.
FERRANDO, Antoni i ESCARTÍ, Vicent J. Introducció al Llibre dels fets de Jaume I.

Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, 1995, pp. 7-26.
FERRER I MALLOL, Maria Teresa. La frontera meridional valenciana durant la

guerra amb Castella dita dels Dos Peres. Dins: Pere el Cerimoniós i la seva època.
Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques. Institució Milà i
Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals, 1989, pp. 245-357.
FERRER VALLS, Teresa. Corte virreinal, humanismo y cultura nobiliaria en la

Valencia del siglo XVI. Dins: BELENGUER, Ernest (coord.). Reino y ciudad.
Valencia en su Historia. Madrid: Fundación Caja Madrid, 2007, pp. 185-200.
FUERTES, Mercedes i SOSA WAGNER, Francisco. Bancarrota del estado y Europa

como contexto. Barcelona: Marcial Pons, 2011.
GALENDE DÍAZ, J. C. La escritura humanística en la Europa del

Renacimiento. Espacio, Tiempo y Forma. Serie III, Historia Medieval 11 (1998), pp.
187-230.
GARCÍA CÁRCEL, Ricardo. Las Germanías de Valencia. Barcelona: Península,

1975.
GARCIA SEMPERE, Marinela i WILKINSON, Alexander. La producció

impresa en català dels ss. XV i XVI: observacions sobre la història de la impremta
a través de l’estudi dels catàlegs. Caplletra 51 (2011), pp. 51-79.
GARRIDO I VALLS, Josep-David. Almisrà, un topònim important del regnat de

Jaume I. Estudis de llengua i literatura catalanes 66 (2008) (=Miscel·lània Joaquim
Molas 2), pp. 5-28.
GENÍS I MAS, Daniel. La “Historia de Cataluña” de Rafael de Cervera. Vol. I. Tesi

Doctoral. Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2012.
368
GESTAL, Pablo Vázquez. Desapegándose del texto. Los juegos de la “Nueva
Historia Cultural”: Descripción, narración e interpretación. Memoria y Civilización 4
(2001), pp. 151-186.
GIMENO BLAY, Francisco M. De la “Luxurians litera” a la “castigata et clara”.

Del orden gráfico medieval al humanístico (ss. XV-XVI). Dins: XVIII Congrés
d’Història de la Corona d’Aragó. València – 2004. La Mediterrània de la Corona
d’Aragó, segles XIII-XVI. VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas,
1304-2004. Actes Segon Volum. A cura de Rafael Narbona Vizcaíno. València:
Universitat de València/Fundació Jaume II el Just, 2005, pp. 1519-1563.
GIMENO BLAY, Francisco M. El “Llibre dels Feyts del rey En Jaume I” i la

vida de sant Jordi. (Ex Bibliotheca Gondomariensi. Sal. 2ª. Est. 6º. Cax. 7º). Dins:
Libre que féu lo gloriós Rey en Jaume - de tots los fets e les graties que vostre senyor li féu en la
sua vida; Vida del gloriós màrtir monsenyor sant Jordi. València: Generalitat Valenciana;
Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques/Madrid: Parimonio Nacional,
2009, pp. 21-29.
GIMENO BLAY, Francisco M. Escribir, Reinar: La experiencia gráfico-textual de

Pedro IV el Ceremonioso. Madrid: Abada Editores, 2006.
GIMENO BLAY, Francisco M. Manuscrits medievals del ‘Llibre dels feits’:

tradició manuscrita i materialitat. Dins: El Llibre dels feits. Aproximació crítica.
València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2012, pp. 17-34.
GIMENO BLAY, Francisco M. Produir llibres manuscrits catalans (ss. XII-XV).

Dins: BADIA, Lola; CABRÉ, Mirian; MARTÍ, Sadurní. Literatura i cultura a la
Corona d’Aragó (ss. XIII-XV) – Textos i estudis de cultura catalana. Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, pp. 115-141.
GONZALO SÁNCHEZ-MOLERO, José Luis. Felipe II, Princeps Hispaniarum:

la castellanización de un príncipe Habsburgo (1527-1547). Manuscrits 16 (1998),
pp. 65-85.
GONZALVO, Julia Campón. Consecuencias de la guerra de los dos Pedros en el

condado de Denia. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval 8 (1990-
1991), pp. 57-68.
GREGORI ROIG, Rosa Maria. Introducció. Dins: Chronica, o commentari del

gloriosíssim, e invictíssim rey en Jacme per la gracia de Deus Rey de Aragó, de Mallorques, e de
València, Compte de Barcelona, e de Vrgell, e de Muntpesller: feyta e scrita per aquell en sa
llengua natural, e treyta del Archiu del molt Magnífich Rational de la insigne ciutat de
València hon staua custodiada. Has affixit la interpretació y exposició de les dictions obscures,
369
1557. Alicante: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert/Quinta
Impresión, S. L., 2007, pp. 5-38.
GUMBERT, J. Peter. Codicological Units: Towards a Terminology for the

Stratigraphy of the Non-Homogeneous Codex. Dins: Segno e testo. International
Journal of Manuscripts and Text Transmission. Il codice miscellaneo. Tipologie e
funzioni. Atti del Convegno internazionale. Cassino 14-17 maggio 2003. A cura
di Edoardo Crisci e Oronzo Pecere. Cassino: Università degli Studi di Cassino,
2004, pp. 17-42.
HAMESSE, Jacqueline. Introduction. Dins: Les prologues médiévaux. Actes du

Colloque international organisé par l’Academia Belgica et l’École française de Rome avec le
concours de la F.I.D.E.M. (Rome, 26-28 mars 1998). Édités par Jacqueline
Hamesse. Fédération Internationale des Instituts d’Études Médiévales. Textes et
études du Moyen Âge, 15. Turnhout: Brepols, 2000, pp. IX-XXIII.
HAUF I VALLS, Albert Guillem. Les cròniques catalanes medievals: notes

entorn a la seva intencionalitat. Dins: BALCELLS, Albert (coord.). Història de la
historiografia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-
Arqueològica, 2004, pp. 39-75.
HILLGARTH, J. N. El problema d’un imperi mediterrani català. 1227-1327. Palma de

Mallorca: Editorial Moll, 1984.
HILLGARTH, J. N. La hegemonía castellana. 1410-1474. Los reinos hispánicos 2.

Barcelona: Ediciones Grijalbo, 1983.
HOLTZ, Louis. Avant-Propos. Dins: Le livre au Moyen Âge. Paris: Presses du

CNRS, 1998.
HORAKOVA, Lenka. The Origin of Medieval Manuscripts Mainly in the Czech

Lands. Dergimizin Yayinlanan Sayilari 10/2 (2008), pp. 59-66.
HORMIGO, Manuel Becerra. La corona de Aragón y Granada durante la guerra

de los dos Pedros 1356-1366. El corso. Relaciones exteriores del Reino de Granada: IV
del Coloquio de Historia Medieval Andaluza (Coordinado por Cristina Segura Graíño).
Almería: Instituto de Estudios Almerienses, 1988, pp. 307-321.
IBORRA, Joan. Introducció. Dins: Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines.

Edició a cura de Joan Iborra. València: Servei de Publicacions de la Universitat de
València, 2000, pp. 7-30.
IRADIEL, Paulino. La crisis medieval. Dins: DOMÍNGUEZ ORTIZ, Antonio

(org.). Historia de España. Vol. 4. De la crisis medieval al Renacimiento (ss. XIV-
XV). Barcelona: Editora Planeta, 2008.
370
JUAN VIDAL, Josep. La defensa del reino de Mallorca en la época de Carlos V
(1535-1558). Dins: Carlos V y la quiebra del humanismo político en Europa (1530-1558).
Vol. I. Madrid: Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de
Felipe II y Carlos V, 2001, pp. 541-589.
KAGAN, Richard L. Clio & the Crown: the Politics of History in Medieval and Early
Modern Spain. Baltimore: The Johns Hopkins University Press, 2009.
KANTOROWICZ, Ernst. H. The King’s Two Bodies. A Study in Medieval Political

Theology. Princeton: Princeton University Press, 1997.
LABRADOR ARROYO, Félix. La Casa Real Portuguesa de Felipe II y Felipe III: la

articulación del reino a través de la integración de las elites del poder (1580-1621). Madrid:
UAM Ediciones, 2007.
LACAVALLERIA, Joan. Gazophylacium Catalano-Latinum. Barcelona: Antoni

Cavalleria, 1696.
LAFUENTE GÓMEZ, Mario. Devoción y patronazgo en torno al combate en

la Corona de Aragón: las conmemoraciones a San Jorge de 1356. Aragón en la
Edad Media 20 (2008), pp. 427-444.
LAFUENTE GÓMEZ, Mario. La guerra de los dos Pedros en Aragón (1356-1366).

Impacto y transcendencia de un conflicto bajomedieval. 3 Vols. Tesi Doctoral.
Departamento de Historia Medieval, Ciencias y Técnicas Historiográficas y
Estudios Árabes e Islámicos. Universidad de Zaragoza, 2009.
LAMARCA LANGA, Genaro. El libro y las lecturas en Valencia en la Edad

Moderna. Bibliografía y estado de la cuestión. Estudis. Revista de Història Moderna
25 (1999), pp. 245-257.
LE GOFF, Jacques. Histoire et mémoire. Paris: Gallimard, 1988.
LE GOFF, Jacques. L’histoire politique est-elle toujours l’épine dorsale de

l’histoire? Dins: LE GOFF, Jacques. L’imaginaire médiéval: essais. Paris: Gallimard,
1985, pp. 333-349.
LE GOFF, Jacques. L’homme médiéval. Dins: L’homme médiéval. Paris: Seuil,

1989, pp. 7-43.
LE GOFF, Jacques. Memoria. Dins: LE GOFF, Jacques i SCHMITT, Jean-

Claude (eds.). Diccionario razonado del Occidente Medieval. Madrid: Ediciones Akal,
2003, pp. 527-536.
371
LINEHAN, Peter. History and Historians of Medieval Spain. Oxford: Clarendon
Press, 1993.
Llibre dels fets del rei En Jaume (a cura de Jordi Bruguera). Vol. I: Estudi filològic i
lingüístic i vocabulari integral. Barcelona: Editorial Barcino, 1991, pp. 7-33.
LÓPEZ ELUM, Pedro. Los orígenes de los Furs de València y de las Cortes en el siglo
XIII. València: Biblioteca Valenciana, 2001.
MALDONADO Y COCAT, Ramón José. La Rioja en la Guerra Civil entre D.

Pedro el Cruel y D. Enrique de Trastámara (Las batallas de Nájera). Berceo. Revista
Riojana de Ciencias Sociales y Humanidades 10 (1949), pp. 61-82.
MARTÍ FERRANDO, J. El poder sobre el territorio (Valencia 1536-1550). València:

Biblioteca Valenciana, Generalitat Valenciana, 2000.
MARTÍN RODRÍGUEZ, José Luis. Conflictos sociales y guerra civil en

Cataluña a finales de la Edad Media. Dins: Revueltas y revoluciones en la historia.
Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 1994, pp. 21-39.
MARTÍNEZ FERRANDO. J. E. La tràgica història dels reis de Mallorca. Barcelona:

Editorial Aedos, 1979.
MARTÍNEZ PASCUAL, Pedro. Las pragmáticas y la industria editorial española

en el reinado de Felipe II. Dins: Felipe II (1527-1598): Europa y la monarquía católica.
Actas del Congreso Internacional: Felipe II (1598-1998). Europa dividida: la
Monarquía Católica de Felipe II. Universidad Autónoma de Madrid, 20-23 de abril
1998, José Martínez Millán (dir.). Madrid: Parteluz, 1998, pp. 403-423.
MARTÍNEZ SAN PEDRO, María de los Desamparados. Introducción. Dins: La

crónica latina de Jaime I. Edición crítica, estudio preliminar e índices por María de
los Desamparados Martínez San Pedro. Almería: Gráficas Ortiz, 1984, pp. 19-87.
MASIÁ DE ROS, Ángeles. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el

Ceremonioso. Vol. I. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas,
1994.
MASIÁ DE ROS, Ángeles. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el

Ceremonioso. Vol. II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas,
1994.
MATEU IBARS, Josefina. Algunas “noticias” sobre virreyes de la Corona de

Aragón en el reinado de Felipe II de Austria (1556-1598). Pedralbes. Revista
d’Història Moderna 2/18 (1998), pp. 195-207.
372
McKENZIE, D. F. Bibliography and the Sociology of Texts. Cambridge: Cambridge
University Press, 1999.
MENÉNDEZ PIDAL, Ramón. El reino de Aragón en el siglo XV (1410-1479).

Dins: Historia de España. Los Trastámaras de Castilla y Aragón en el siglo XV. Vol.
XV. Madrid: Espasa-Calpe, 1964, pp. 373-385.
MESTRE ZARAGOZA, Marina. El Imperio de Carlos V: el laboratorio político

de la Europa moderna. Erytheis 3 (2008), pp. 69-93.
MIRANDA MENACHO, Vera-Cruz. El príncipe de Viana en la Corona de Aragón

(1457-1461). Tesis Doctoral. Universitat de Barcelona, 2011.
MIRANDA MENACHO, Vera-Cruz. La estancia del Príncipe de Viana en

Mallorca (1459-1460). Príncipe de Viana 234/6 (2005), pp. 429-448.
MOLL, Jaime. Problemas bibliográficos del libro del Siglo de Oro. Madrid: Editorial Arco
Libros, 2011.
MONTOLIU, Manuel de. La Crònica de Marsili i el manuscrit de Poblet.

Contribució a l’estudi de la Crònica de Jaume I. Anuari de l’Institut d’Estudis
Catalans 5 (1913-1914), pp. 277-310.
MONTOLIU, Manuel de. Sobre la redacció de la crònica d’En Jaume I. Estudis

Romànics 9/2 (1917), pp. 25-72.
MONTOYA MARTÍNEZ, Jesús. El libro historiado. Significado socio-político en los

siglos XIII-XIV. Madrid: Sílex, 2005.
MUÑOZ POMER, María Rosa. La Generalidad Valenciana vista por dietaristas y

cronistas. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval 2 (1983), pp. 93-118.
MUÑOZ POMER, María Rosa. Preliminares de la guerra de los dos Pedros en el

reino de Valencia (1356). Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval 1
(1982), pp. 117-134.
MUTGÉ I VIVES, Josefina. Activitat piràtica entre catalano-aragonesos i

castellans a la mediterrània occidental durant el regnat de Jaume II. Anales de la
Universidad de Alicante. Historia Medieval 11 (1996-1997), pp. 445-456.
NICHOLS, Stephen G. Introduction: Philology in a Manuscript Culture. Speculum

65/1 (1990), pp. 1-10.
NICOLAU D’OLWER, Lluís. La Crònica del Conqueridor i els seus problemes.

Estudis Universitaris Catalans 11 (1926), pp. 79-88.
373
NICOLAU D’OLWER, Lluís. Principals obres que han tractat de la Crònica de
Jaume I. Estudis Universitaris Catalans 6 (1912), pp. 38-45.
NOGALES RINCÓN, David. Los espejos de príncipes en Castilla (ss. XIII-XV):

un modelo literario de la realeza bajomedieval. Medievalismo. Boletin de la Sociedad
Española de Estudios Medievales 16 (2006), pp. 9-39.
NORA, Pierre. La nation-mémoire. Dins: Les lieux de mémoire. Sous la direction de

Pierre Nora. Vol. II. La Nation. Paris: Gallimard, 1984, pp. 647-658.
ORCÁSTEGUI GROS, Carmen. Presentación. Dins: Crónica de San Juan de la

Peña (Versión aragonesa). Edición crítica de Carmen Orcástegui Gros. Zaragoza:
Institución Fernando el Católico, 1985, pp. 3-5.
PÉREZ MARCOS, Regina. La educación del príncipe. Dins: ESCUDERO, José

Antonio (ed.). El Rey. Historia de la Monarquía. Vol. I. Barcelona: Planeta, 2008,
pp. 85-104.
PUJOL, Josep M. El mite de l’heroi a la casa de Barcelona: Guifred I el Pelós i

Jaume I. Dins: Mites i Llegendes. Maria Bargalló i Joana Zaragoza (eds.). Barcelona:
Cossetània Edicions, 2002, pp. 113-133.
PUJOL, Josep M. Jaume I. Llibre dels fets. Barcelona: Editorial Teide, 1991.
RÁBADE OBRADÓ, María del Pilar. La educación del príncipe en el siglo XV:
Del Vergel de los príncipes al Diálogo sobre la educación del príncipe Don Juan.
Res publica 18 (2007), pp. 163-178.
RAMÍREZ SÁNCHEZ, Manuel. El concepto de Epigrafía. Consideraciones

sobre la necesidad de su ampliación, cinquenta años después. Signo. Revista de
Historia de la Cultura Escrita 15 (2005), pp. 47-76.
RECUERO ASTRAY, Manuel. De Támara a Tudején: proyección de Castilla

hacia el Sureste de la Península. Dins: Homenaje el profesor Juan Torres Fontes.
Múrcia: Universidad de Múrcia, 1987, pp. 1381-1385.
RICO, Francisco. Introducción. Dins: GIMENO BLAY, Francisco M. Admiradas

mayúsculas. La recuperación de los modelos gráficos romanos. Salamanca: Instituto de
Historia del Libro y de la Lectura, 2005.
RICO, Francisco. Alfonso el Sabio y la “General estoria”. Barcelona: Editorial Ariel,

1984, pp. 97-120.
374
RIERA I MELIS, Antoni. Jaume I i la seva època. Anàlisi breu d’un important
llegat polític i cultural. Catalan Historical Review 1 (2008), pp. 163-170.
RIERA I SANS, Jaume. La personalitat eclesiàstica del redactor del Libre dels feyts.
Dins: Actes del X Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Jaime I y su época. Vols.
III-V. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1982, pp. 575-589.
RIQUER, Martí de. Heràldica catalana des de l’any 1150-1550. Vol I. Barcelona:
Cuaderns Crema, 1983.
RIQUER, Martí de. Introducción. Dins: Libre dels feyts del rey en Jacme. Edición
facsímil del manuscrito de Poblet, 1343, conservado en la Biblioteca Universitaria
de Barcelona. Introducción de Martín de Riquer. Barcelona: Universidad de
Barcelona, 1972, pp. 5-19.
RIQUER, Martí de. L’Humanisme català: 1388-1494. Barcelona: Editorial Barcino,

1934.
RIQUER, Martí de. Llegendes històriques catalanes. Barcelona: Quaderns Crema, 2000.
RIQUER, Martí de; COMAS, Antoni; MOLAS, Joaquim. Història de la Literatura

Catalana. Vol. I. Barcelona: Editorial Ariel, 1984.
RODRÍGUEZ-SALGADO, M. J. Un imperio en transición: Carlos V, Felipe II y su

mundo. 1551-1559. Barcelona: Crítica, 1992.
ROEST, Bert. Later Medieval Institutional History. Dins: Historiography in the

Middle Ages. Edited by Deborah Mauskopf Deliyannis. Leiden/Boston: Brill,
2003, pp. 277-315.
ROMEU I FIGUERES, Josep. Lectura de textos medievals i renaixentistes. Barcelona:

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
RUBIÉS, Joan Pau. La qüestió imperial en el pensament polític de la Catalunya

moderna: història d’una absència. Manuscrits 17 (1999), pp. 207-235.
RUBIÉS, Joan Pau i SALRACH, Josep M. Entorn de la mentalitat i la ideologia

del bloc de poder feudal a través de la historiografía medieval fins a Les Quatre
Grans Cròniques. Dins: PORTELA I COMAS, Jaume (org.). La formació i expansió
del feudalisme català. Actes del col·loqui organitzat pel Col·legi Universitari de
Girona (8-11 de Gener de 1985). Revista del Col·legi Universitari de Girona.
Universitat Autònoma de Barcelona. 1985-1986, pp. 467-506.
RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. Humanisme i Renaixement. Barcelona: Publicacions

de l’Abadia de Montsserrat, 1990.
375
RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. La institució de la biblioteca reial a Poblet en
temps de Pere el Cerimoniós. Dins: RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. Història i
historiografia. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987, pp. 411-453.
RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. Resposta a Ferran Soldevila, defensor de

l’autenticitat del text català de la Crònica, amb alguns dubtes a la seva
argumentació, durant una sessió de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de
Barcelona. Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 28 (1959-1960),
p. 359.
RUBIÓ I LLUCH, Antoni. Estudi sobre l’elaboració de la Crònica de Pere el

Cerimoniós. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 3 (1909-1910), pp. 519-570.
RUBIÓ I LLUCH, Antoni. La Crònica del Rey En Jaume en el XIVen segle.

Estudis Universitaris Catalans 1 (1907), pp. 349-357.
RUBIO VELA, Agustí. Jaime I. La imagen del monarca en la Valencia de los

siglos XIV i XV. Dins: El rei Jaume I: fets, actes i paraules. COLÓN DOMÈNECH,
Germà i MARTÍNEZ ROMERO, Tomàs (eds.). Castelló: Fundació Germà
Colón Domènech; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, pp.
129-155.
RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. España, una nueva historia. Madrid: Editorial

Gredos, 2008.
RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. La memoria de los feudales. Barcelona: Argot,

Compañía del Libro, 1984.
RUNCIMAN, Steven. The Sicilian Vespers. A History of the Mediterranean World in the
Later Thirteenth Century. Cambridge: Cambridge University Press, 2002.
RYDER, Alan. The Kingdom of Naples under Alfonso the Magnanimous: the Making of a
Modern State. Oxford: Clarendon Press, 1990.
SALRACH, Josep M. Jaume I: una valoració del regnat. Butlletí de la Societat

Catalana d’Estudis Històrics 19 (2008), pp. 87-100.
SALVÁ Y MALLÉN, Pedro. Catálogo de la Biblioteca de Salvá. Vol. I. València:

Impr. de Ferrer de Orga, 1872.
SARASA, Esteban. La Corona de Aragón en la baja Edad Media: de la plenitud

mediterránea a las crisis acumulativas, mutaciones y reconstrucciones. Dins:
376
IRADIEL, Paulino; MORETA, Salustiano; SARASA, Esteban. Historia Medieval
de la España Cristiana. Madrid: Ediciones Cátedra, 1989, pp. 639-650.
SCHAUB, Jean Frédéric. Le Portugal au temps du Comte-Duc Olivares: 1621-1640. Le

conflit de juridictions comme exercice de la politique. Madrid: Casa de Velázquez, 2001.
SCHRAMM, P. E. Ramón Berenguer IV. Dins: BAGUÉ, E; CABESTANY, J;

SCHRAMM, P. E. Els primers comtes-reis. Història de Catalunya. Biografies
catalanes. Vol. IV. Barcelona: Ediciones Vicens-Vives, 1985, pp. 23-29.
SERRA, Josep Rius. Catalanes y aragoneses en la corte de Calixto III. Analecta

sacra tarraconensia. Revista de ciències historicoeclesiàstiques 3 (1927), pp. 193-330.
SERRANO COLL, Marta. Jaime I el Conquistador. Imágenes medievales de un reinado.

Zaragoza: Institución Fernando el Católico (CSIC), 2008.
SIMON I TARRÉS, Antoni. Catalunya i la monarquia hispànica en temps de

Felip II príncep. Manuscrits 16 (1998), pp. 101-121.
SIMON I TARRÉS, Antoni. Llengua i cultura a l’època del Renaixement i del

Barroc. Dins: BALCELLS, Albert. Història de Catalunya. Barcelona: L’esfera dels
llibres, 2009, pp. 405-419.
SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. El primer memorial de greuges del

catalanisme polític: l’ambaixada de la Diputació del General i del Consell del
Principat a Joan II (1460-1461). Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 16
(2005), pp. 9-35.
SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. Els barons de Catalunya. Edició i pròleg a cura

de Jaume Sobrequés i Callicó. Revisió a cura d’Armand de Fluvià i Escorsa.
Barcelona: Editorial Base, 2011.
SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. Sobre el ideal de cruzada de Alfonso V de

Aragón. Hispania 12 (1952), pp. 232-252.
SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume i SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. La

guerra civil catalana del segle XV. Vol. I. Causes i desenvolupament de la crisi. Barcelona:
Edicions 62, 1973.
SOLER LLOPART, Albert. Literatura catalana medieval. Un recorregut multimèdia pels

grans autors i els seus textos. Barcelona: Àgora Biblioteca Oberta, 2003.
SOLDEVILA, Ferran. La Crònica de Marsili ¿ha influït en la darrera redacció de

la Crònica de Jaume I? Estudis Romànics 10 (1962), pp. 137-146.
377
SOLDEVILA, Ferran. Prefaci a la Crònica de Pere el Cerimoniós. Dins: Les
Quatre Grans Cròniques. Revisió del text, pròlegs i notes per Ferran Soldevila.
Barcelona: Editorial Selecta, 1971, pp. 105-126.
SOLDEVILA, Ferran. Zurita com a historiador. Dins: SOLDEVILA, Ferran.

Cronistes, joglars i poetes. A cura de Joaquim Molas i Josep Massot i Muntaner.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, pp. 145-197.
SPIEGEL, Gabrielle M. Genealogy: Form and Function in Medieval Historical

Narrative. History and Theory 22/1 (1983), pp. 43-53.
SPIEGEL, Gabrielle M. History, Historicism and the Social Logic of the Text.
Speculum 65/1 (1990), pp. 59-86.
SPIEGEL, Gabrielle M. Political Utility in Medieval Historiography: a Sketch.

History and Theory 14/3 (1975), pp. 314-325.
SPIEGEL, Gabrielle M. Romancing the Past: the Rise of Vernacular Prose Historiography
in Thirteenth-Century France. Berkeley/Los Angeles/London: University of
California Press, 1995.
SPIEGEL, Gabrielle M. Theory into Practice: Reading Medieval Chronicles.

Dins: The Medieval Chronicle. Vol. I. Edited by Erik Kooper. Amsterdam/Atlanta:
Rodopi, 1999, pp. 1-12.
TASIS I MARCA, Rafael. El segle XIV – Pere, el Cerimoniós i els seus fills.
Dins: Història de Catalunya – IV. Barcelona: Cupsa Editorial Planeta, 1979.
TEEUWEN, Mariken. The Vocabulary of Intellectual Life in the Middle Ages.

Turnhout: Brepols, 2003.
The Ante-Nicene Fathers. Vol. VI. Edited by Rev. Alexander Roberts; Sir James
Donaldson; Arthur Cleveland Coxe. New York: Cosimo Classics, 2007.
TOURTOULON, Charles de. Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón, conde de

Barcelona, señor de Montpeller, según las crónicas y documentos inéditos. Vol. II. València:
Impressión de José Domenech, 1873.
Translat. Traduccions al català medieval fins a 1500. http://www.translatdb.narpan.net.
TRES, Joan. Introducció. Dins: CRISTÒFOL DESPUIG. Los col·loquis de la

insigne ciutat de Tortosa. A cura de Joan Tres. Barcelona: Curial, 1996, pp. 5-35.
UDINA I ABELLÓ, Antoni. Pere el Cerimoniós i les ciutats catalanes a través

dels Parlaments. Dins: Les Corts a Catalunya. Actes el Congrés d’Història
378
Institucional – 28, 29 i 30 d’abril de 1988. Barcelona: Generalitat de Catalunya;
Departament de Cultura, 1991, pp. 217-221.
VALDEÓN, Julio. Los Trastáramas. El triunfo de una dinastía bastarda. Madrid:

Ediciones Temas de Hoy, 2001.
VALDEÓN, Julio. Pedro I el Cruel y Enrique de Trastámara. ¿La primera guerra civil
española? Madrid: Santillana Ediciones Generales, S. L., 2002.
VICENS I VIVES, Jaume. Els afers castellans de Joan II de Catalunya-Aragó.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 1 (1953), pp. 17-24.
VICENS I VIVES, Jaume. Els Trastàmares. Barcelona: Editorial Vicens-Vives,

1961.
VIANNA, Luciano J. La interacció entre els àmbits “polític” i “textual” en el

regnat del Cerimoniós. Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca 16
(2011), pp. 15-26.
VIANNA, Luciano J. Methodological Approaches to Cultural History: Studies and

Applications. The Book as an Object of the Political Cultural Behaviour (Informe de
recerca d’estada predoctoral BE-DGR 2011. Programme of Grants for Research
Stays Abroad of AGAUR). Warburg Institute/University of London. London,
2012.
VILLACAÑAS, José Luis. Jaume I el Conquistador. Madrid: Espasa Calpe, 2004.
VILLARROYA, Josep de. Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey
D. Jaime no fué el verdadero autor de la Crónica o comentarios que corren a su nombre,
Valencia, 1800.
VILLOSLADA, Antonio Ortega. El reino de Mallorca y el mundo Atlántico (1230-

1349). Evolución político-mercantil. UNED: Netbiblo, 2008.
VIÑAZA, Conde de la. Los cronistas de Aragón. Edición facsimilar del texto
original del 1905 con una introducción a cargo de María del Carmen Orcástegui
Gros y Guillermo Redondo Veintemillas. Zaragoza: Cortes de Aragón, 1986.
VIRGILI, Antoni. Gent nova. La colonització feudal de la Catalunya Nova (ss.

XII-XIII). Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 21 (2010), pp. 77-102.
VIZCAÍNO, Rafael Narbona. El nueve de octubre. Reseña histórica de una

fiesta valenciana (ss. XIV-XX). Revista d’Història Medieval 5 (1994), pp. 231-290.
379
WENZEL, Siegfried. Reflections on (New) Philology. Speculum 65/1 (1990), pp.
11-18.
WHITE, Hayden. Interpretation in History. Dins: Tropics of Discourse. Essays in

Cultural Criticism. Baltimore/London: The Johns Hopkins University Press, 1982,
pp. 51-80.
WHITE, Hayden. Literary Theory and Historical Writing. Dins: Figural Realism.
Studies in the Mimesis Effect. Baltimore/London: The Johns Hopkins University
Press, 1999, pp. 1-26.
380
Índex d’esquemes
Esquema 1........................................................................................................................48
Esquema 2.................................................................................................................... ....50
Esquema 3........................................................................................................................55
Esquema 4.................................................................................................................... ..178
381
Índex de gràfics
Esquema 1.................................................................................................................... ....88
Esquema 2........................................................................................................................89
Esquema 3.................................................................................................................... ....89
382
Índex d’imatges
Imatge 1............................................................................................................................63
Imatge 2..................................................................................................................... .......83
Imatge 3............................................................................................................................91
Imatge 4..................................................................................................................... .....100
Imatge 5..........................................................................................................................112
Imatge 6..................................................................................................................... .....116
Imatge 7..........................................................................................................................140
Imatge 8..................................................................................................................... .....161
Imatge 9.......................................................................................................................... 171
Imatge 10.................................................................................................................... ....194
Imatge 11...................................................................................................................... ..197
Imatge 12................................................................................................................... .....207
Imatge 13.................................................................................................................... ....214
Imatge 14........................................................................................................................215
Imatge 15.................................................................................................................... ....216
Imatge 16........................................................................................................................217
Imatge 17.................................................................................................................... ....218
Imatge 18........................................................................................................................219
Imatge 19.................................................................................................................... ....220
Imatge 20........................................................................................................................225
Imatge 21.................................................................................................................... ....247
Imatge 22........................................................................................................................247
383
Imatge 23.................................................................................................................... ....249
Imatge 24........................................................................................................................250
Imatge 25.................................................................................................................... ....264
Imatge 26........................................................................................................................266
Imatge 27.................................................................................................................... ....267
Imatge 28........................................................................................................................268
Imatge 29.................................................................................................................... ....270
Imatge 30........................................................................................................................ 271
Imatge 31.................................................................................................................... ....299
Imatge 32........................................................................................................................ 300
Imatge 33.................................................................................................................... ....302
Imatge 34.................................................................................................................... ....304
Imatge 35......................................................................................................... ...............308
Imatge 36.................................................................................................................... ....311
Imatge 37........................................................................................................................312
384
Índex de taules
Taula 1...................................................................................................................... .........57
Taula 2...............................................................................................................................73
Taula 3...................................................................................................................... .......161
Taula 4.............................................................................................................................179
Taula 5...................................................................................................................... .......201
Taula 6............................................................................................................................. 227
Taula 7...................................................................................................................... .......229
Taula 8...................................................................................................................... .......233
Taula 9................................................................................................................ .............264
Taula 10..................................................................................................................... .....297
385

LJV 1 de 1

Transféré par

Droits d'auteur :

Formats disponibles

LJV 1 de 1

Transféré par

Informations du document

Titre original

Copyright

Formats disponibles

Partager ce document

Partager ou intégrer le document

Options de partage

Avez-vous trouvé ce document utile ?

Ce contenu est-il inapproprié ?

Droits d'auteur :

Formats disponibles

LJV 1 de 1

Transféré par

Droits d'auteur :

Formats disponibles

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES

DEL LLIBRE DELS FETS

LUCIANO JOSÉ VIANNA

Prof. Dr. Alexander Martin Fidora Riera

Prof. Dr. José Enrique Ruiz-Domènec

Luciano José Vianna

Prof. Dr. Alexander Martin Fidora Riera

Prof. Dr. José Enrique Ruiz-Domènec

A la meva tieta Zélia (in memoriam – 18/09/2008)

(imatge: detall del ms. 69 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, fol. 62r)

L’eliminació militar i textual de la Corona de Mallorca

Ometre una guerra i recordar la conquesta de Múrcia

Un recordatori valencià als nobles catalans (c. 1458-

El “gloriós rey”, el “gloriós màrtir” i “sent Alexandre

L’Imperi com a forma i els fets del passat com a

Historiar el passat de la Corona d’Aragó (c. 1535-

L’edició com a remembrança i l’emissió com a mirall

Agraeixo a l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) la beca

Agraeixo a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’oportunitat de gaudir d’una

Novament agraeixo a l’AGAUR la concessió d’una beca FI-DGR (Formació de

Igualment estic agraït als companys de la Revista Roda da Fortuna, Guilherme

Agraeixo a tots els professors del Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat

Agraeixo molt als meus professors de català, Montserrat Nayhac Mascuñana,

La utilització d’un aparat metodològic interdisciplinari ha facilitat la

En aquest treball cerquem el que anomenem el significat històric de la tradició

El resultat d’aquest estudi ha estat la caracterització de cadascun dels textos. Aquesta

As theoretical references, we use the studies by Hayden White, Gabrielle M.

The use of an interdisciplinary methodological apparatus allows us to distinguish

AnCAr........................... Anales de la Corona de Aragón

ACA............................... Arxiu de la Corona d’Aragó

1. La pràctica historiogràfica a la Corona d’Aragó (ss. XII-XIII)

En l’escriptura de la història, per diverses vegades el present i el passat feren part

Pel que fa a aquest tema, Peter Linehan ha analitzat el desenvolupament de la

Catalan Historiography. Viator 36 (2005), pp. 235-264 (pp. 236-237).

1450. Oxford: Clarendon Press/New York: Oxford University Press, 2002.

En aquest sentit, el regnat d’Alfons el Cast representa un moment de gran

manuscrito de Poblet, 1343, conservado en la Biblioteca Universitaria de Barcelona.

120 (p. 98).

del LdF i les noves perspectives historiogràfiques”.

17 AURELL, Jaume. Gesta Comitum Barchinonensium as Genealogy. Dins: AURELL, Jaume.

I. Barcelona: Editorial Ariel, 1984, p. 480.

Torrents. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibilis, Viuda Romaguera, 1925.

Base, 2008, pp. 26-30.

Iste liber ostendit veritatem primi comitis Barchinonae et omnium

E per tal que·ls hòmens coneguessen e sabessen can hauríem passada

En un context en què el llenguatge escrit i l’oral anaven de costat i en què

Government. Princeton: Princeton University Press, 2009, pp. 499-514.

Ilustri principi Sanccio Dei gratia regi Maioricarum, comiti Rossilionis

Nos Jacobus, etc... Recognoscimus et confitemur vobis dilecto

Nos Jacobus etc... Quia vos fidelis camerarius noster A. Messeguerii

Nos Jacobus etc... tenore presencium confitemur et recognoscimus

Don Alfonso, por la gracia de Dios Rey d’Aragón etc... A la alta

Petrus etc... Venerabili et dilecto abbati monasterii Populeti, salutem

L’any 1367 Arnau de la Pena confirmà el cobrament de la seva feina

Ego, Arnaldus de la Pena, illuminator, civis Brachinone, confiteor et

Fundació Noguera, 1995, p. 390 (document 261).

L’any 1371, Saurina, dona de Bartomeu de Bonany, afirmà haver rebut un

Die veneris .xxxi. die mensis octobris anno a nativitate Domini