Vés al contingut

Virus del Nil occidental

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: West Nile Virus)
Infotaula d'ésser viuVirus del Nil occidental
West Nile virus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
GenomaGrup IV ((+)ssRNA)
Malaltiafebre del Nil occidental Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
FamíliaFlaviviridae
GènereFlavivirus
EspècieWest Nile virus Modifica el valor a Wikidata

El West Nile virus, WNV, virus del Nil occidental o VNO és un virus transmès per artròpodes que provoca la febre del Nil occidental en persones i animals.[1][2] Aquesta malaltia és una flavivirosi que habitualment cursa sense símptomes o amb símptomes lleus, però que en alguns casos pot causar malalties més greus, com l'encefalitis i rarament la mort.[3][4]

Els hostes primaris del VNO són majoritàriament ocells salvatges i domèstics.[5] El virus creix i es propaga d'una au a una altra a través de mosquits infectats, sobretot en aquelles espècies en què es produeix transmissió transovàrica (pas dels microorganismes infecciosos d'una generació d'hostes a la següent a través dels seus òvuls),[6] que afavoreix la formació d'un bucle virèmic retroalimentat.[7] Algunes espècies de mosquit poden alimentar-se tant de la sang d'aus com de la sang de mamífers (p.ex.: humans o cavalls) i actuen de vectors de la infecció a aquests animals que, en un percentatge significatiu desenvolupen la malaltia, però sense assolir una virèmia suficient per a transmetre el virus que els piqui durant el període virèmic.[8]

És endèmic en parts d'Àfrica, Orient Mitjà i Europa.[9] En les darreres dècades s'ha estat estenent a altres zones d'arreu del món,[10][11] amb un increment progressiu del nombre, freqüència i gravetat dels brots epidèmics registrats per les agències de salut pública.[12] El canvi climàtic és un factor ambiental que facilita considerablement la transmissió del VNO. La pujada de les temperatures té un paper important en el creixement de les poblacions de mosquits i augmenta el nombre dels cicles de replicació del virus en aquests dípters, així com la quantitat de contactes entre ells i els hostes. Per una altra banda, les precipitacions torrencials originen molts tolls d'aigua ideals per al desenvolupament de les seves larves.[13]

Descoberta

[modifica]

El virus fou aïllat per primer cop en un pacient durant un brot de febres al districte de West Nile (Uganda) l'any 1937 [14] En la dècada de 1950 el virus va ser aïllat en humans, aus i mosquits a Egipte. Ràpidament es va veure que era un dels flavivirus més estesos, amb una distribució que afectava Àfrica i Euràsia. En les últimes dècades ha reaparegut a zones temperades d'Europa com França,[15] Itàlia,[16] Grècia[17] o Romania.[18] L'any 1999 va aparèixer per primer cop al continent americà.[19] Entre 1999 i 2010, s'estima que uns 3 milions de persones adultes van ser infectades pel virus als EUA. La major incidència fou observada en els estats de les Grans Planes centrals, principalment Dakota del Sud, Dakota del Nord i Wyoming.[20]

Distribució i llinatges vírics

[modifica]
Avís del Virus del Nil Occidental a Los Angeles

El virus està distribuït per Àfrica, Àsia, Europa,[21] Amèrica del Nord i Austràlia[22] i s'ha detectat a l'Argentina,[23] Mèxic,[24] El Salvador,[25] Veneçuela,[26] Colòmbia,[27] el Brasil[28] al Carib,[29] l'Aràbia Saudita,[30] Israel,[31] el Líban,[32] Sri Lanka,[33] Madagascar,[34] Zàmbia,[35] el Gabon,[36] el Marroc[37] i Algèria.[38] La seva procedència possiblement hagi estat l'Orient Mitjà.

Als Estats Units, el VNO es va aïllar per primera vegada a Nova York durant l'estiu de 1999.[39] Des de llavors, s'ha escampat al llarg de la major part del territori continental dels Estats Units i per molts altres països americans.[40] No se sap com va entrar el VNO als Estats Units, però aquest procés ocorregué de manera natural a Europa, Àfrica i Àsia des d'almenys la primera part del segle xx.

Durant la tardor de 2000 a França es va produir un brot en cavalls amb 76 afectats i 21 morts.[41][42] El virus va seguir circulant i durant l'any 2003 es van produir casos en humans i cavalls. A Espanya es van detectar anticossos del VNO en mostres humanes i animals però en cap cas es va aconseguir aïllar el virus. L'any 1980 es van trobar anticossos del VNO o d'un altre flavivirus antigènicament relacionat a mostres humanes i animals procedents del delta de l'Ebre però no s'hi va identificar el virus. A Espanya el VNO ha estat aïllat en exemplars de Culex pipiens i C. perexiguus[43] recollits als aiguamolls propers a la desembocadura del riu Guadalquivir.[44] Culex torrentium és el vector més eficaç d'aquesta infecció vírica a l'Europa Central.[45]

El virus està integrat per dos llinatges diferents, la línia 1 (1a, 1b i 1c) que és responsable dels brots humans, equins i aus del Nord d'Àfrica, Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica del Nord, mentre que el llinatge 2 produeix els brots de Centre i Sud-àfrica.[46]

Una revisió sobre les publicacions científiques ha establert la presència de set a nou llinatges de nomenclatura no estable, degut a la limitació de seqüències genètiques disponibles:[47]

A Catalunya hi ha dades d'una xarxa de vigilància sentinella establerta entre 2007 i 2011 que va detectar anticossos reactius al VNO en diversos exemplars de les espècies i famílies Caprimulgus ruficollis (33%), accipitridae (9%), falconidae (9%) i Ciconia ciconia (1%), però sense aconseguir demostrar la presència de partícules virals emprant l'amplificació per RT-PCR en les mostres dels ocells analitzats durant aquest període.[55] Aquest grup d'investigació també ha monitorat les poblacions de mosquits adults emprant trampes de captura amb esquer de CO₂ i s'hi han detectat una divuitena d'espècies entre les quals, les més abundants són Ochlerotatus caspius (39%), Culex modestus[56] (37%) i Culex pipiens (17%). Tot i que el VNO era absent a totes les mostres recollides, s'hi van trobar altres espècies de flavivirus, grup al qual pertany el VNO. La població sentinella equina establerta als aiguamolls empordanesos tampoc va mostrar presència d'infecció per VNO, però si reaccions antigèniques. Tant per a les poblacions equines com aviàries els investigadors van extrapolar l'absència de VNO, o com a mínim en una prevalença inferior al 5 per cent, en les poblacions sentinelles monitorades, però si la presència de flavivírids que comparteixen hostes i vectors similars al VNO. El 2017 es va detectar la presència del llinatge 2 del virus a exemplars d'Accipiter gentilis provinents del nord d'Europa.[57]

Etiologia

[modifica]

El virus del Nil Occidental pertany al gènere Flavivirus i a la família flaviviridae. Les partícules víriques mesuren 50 nm de diàmetre i comprenen una bicapa lipídica derivada de la cèl·lula hoste que conté la nucleocàpsida icosaèdrica de naturalesa lipoproteica[58] que tanca un genoma constituït per una única cadena d'ARN d'uns 11.000 nucleòtids. Els gens es distribueixen en un marc obert de lectura amb dues regions no codificants als extrems de la cadena (la de l'extrem 5' d'un centenar de nucleòtids), seguida de la seqüència de tres gens estructurals i set gens que codifiquen proteïnes no estructurals (per exemple, RNA polimerasa, proteasa serina).[59] La replicació ocorre al citoplasma i les partícules s'alliberen per la via secretora de la cèl·lula.[60]

Reservori

[modifica]

Els ocells són el reservori natural del VNO,[61] és a dir, que el virus es manté a la natura i s'estén gràcies a la amplificació cíclica ocell-mosquit-ocell.[62] Hi ha espècies d'ocells que desenvolupen una una virèmia poc elevada i poden resultar infectades sense patir-ne conseqüències greus,[63] però els còrvids (corbs, gaigs i garses) sí que presenten una alta mortalitat.[61] Això permet emprar el control de les observacions de còrvids morts com a alarma biològica que pot anticipar en algunes setmanes els brots en humans.[61] Diversos rapinyaires, els quals eventualment s'alimenten de preses portadores del virus, també tenen un paper epidemiològic important com a potencials hostes i transmissors de la infecció.[64]

El virus ha estat aïllat així mateix en determinades espècies de paparres, encara que aquest fet sembla no tenir cap rellevància epidemiològica.[65] El virus també es pot adquirir mitjançant la ingestió d'animals morts per la malaltia i ser transmès per les mares infectades al fetus o nadó durant l'embaràs o la lactància i a través de les transfusions de sang i trasplantaments d'òrgans provinents de donants amb el VNO.[66][67] Ara bé, a causa de la seva improbabilitat, al desconeixement actual sobre aquest risc i al fet que la lactància té beneficis evidents i perfectament establerts, no es recomana que la mare deixi d'alletar el seu fill.

La majoria de vectors implicats en la transmissió del VNO pertanyen al complex d'espècies Culex pipiens d'entre les quals destaquen C. pipiens, C. perexiguus[68] i C. modestus.[47]

Espècies sensibles

[modifica]

Les principals espècies afectades en el cicle epizoòtic de la malaltia són la humana i l'equina, que són les úniques que pateixen la malaltia de manera natural.[69] Altres hostes accidentals com ara rates, gats, gossos,[70] ovelles,[71] cabres, esquirols,[72] cocodrils del Nil,[73] mofetes i conills no tenen la importància epidemiològica de les anteriors. A Europa, la incidència més alta es produeix entre els ocells durant els mesos d'activitat migratòria estival, i en l'home i els èquids amb una mica de retard respecte a les aus.[74]

Els cavalls infectats amb VNO no poden transmetre directament la malaltia als humans. Tampoc s'ha demostrat que una persona pugui infectar-se amb el VNO tocant aus infectades vives o mortes. Tot i així, cal tenir precaució quan es manipulen animals morts, incloent a les aus. Si cal moure o desfer-se d'un ocell mort, és recomanable emprar guants o una pala per moure'l i col·locar-lo dins de dues bosses de plàstic (una dins de l'altra).[75]

Patogènia humana

[modifica]
Article principal: Febre del Nil occidental
Larves de mosquits del gènere Culex. Com es pot veure a la foto, les larves poden formar grups compactes en aigües estancades.

Activitats de control comunitari

[modifica]

S'han endegat alguns sistemes de vigilància epidemiològica passiva del VNO en analítiques d'ocells morts,[76] però al existir la idea que podrien ser ineficients a l'hora de detectar la circulació real del virus a Europa, es creu convenient emprar tècniques de vigilància sentinella en poblacions residents d'aus o de cavalls analitzades periòdicament per a detectar la seva seroconversió.[47] Quantificar el nombre dels mosquits vectors permet predir amb anticipació i fiabilitat el risc d'infeccions humanes pel VNO en una zona determinada, facilitant que es prenguin oportunament les mesures de salut pública adients.[77]

Es van analitzar alguns dels contenidors d'aigua al Comtat d'Henrico (al nord de la ciutat de Richmond, Virgínia, EUA) i s'hi van detectar focus de mosquits infectats amb VNO. A més d'una temperatura màxima al juliol de 30.5 °C i de l'abundància de pluges es va tenir en compte la presència d'una xarxa no diferenciada de recollida d'aigües, de tal manera que les aigües pluvials i les aigües residuals circulen per una xarxa subterrània única, en la qual es formen desenes de milers de punts de desenvolupament de larves del mosquit.[78] Es van detectar larves de mosquit a gairebé un 40 per cent de tots els punts on s'acumulava aigua en aquesta xarxa. Aquesta mena de xarxes de recollida d'aigües conjunta és habitual en diverses ciutats al sud dels Estats Units i són infraestructures que tenen un paper rellevant en la dispersió geogràfica del VNO.[78]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Byas, AD; Ebel, GD «Comparative Pathology of West Nile Virus in Humans and Non-Human Animals» (en anglès). Pathogens, 2020 Gen 7; 9 (1), pp: 48. DOI: 10.3390/pathogens9010048. PMC: 7168622. PMID: 31935992 [Consulta: 30 agost 2021].
  2. ↑ Clark, MB; Schaefer, TJ «West Nile Virus» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2021 Ag 11; NBK544246 (rev), pàgs: 6. PMID: 31334966 [Consulta: 25 octubre 2021].
  3. ↑ College of Veterinary Medicine «Fiebre del Nilo Occidental» (en castellà). Iowa State University, 2009; Ag (rev), pàgs: 14 [Consulta: 30 agost 2021].
  4. ↑ Rossi, SL; Ross, TM; Evans; JD «West Nile virus» (en anglès). Clin Lab Med, 2010 Mar; 30 (1), pp: 47-65. DOI: 10.1016/j.cll.2009.10.006. PMC: 2905782. PMID: 20513541 [Consulta: 30 agost 2021].
  5. ↑ Peña, J; Berrocal, L; González Tous, M; Ponce, C; et al «Virus del oeste del Nilo: perspectivas en el mundo vertebrado» (en castellà). Rev MVZ Córdoba, 2005; 10 (2), pp: 593-601. ISSN: 1909-0544 [Consulta: 20 setembre 2022].
  6. ↑ Sudeep, AB; Mandar, P; Ghodke, YK; George, RP; Gokhale, MD «Vector competence of two Indian populations of Culex quinquefasciatus (Diptera: Culicidae) mosquitoes to three West Nile virus strains» (en anglès). J Vector Borne Dis, 2015 Set; 52 (3), pp: 185-192. ISSN: 0972-9062. PMID: 26418647 [Consulta: 20 novembre 2021].
  7. ↑ Huang, YJ; Higgs, S; McElroy, K; Vanlandingham, DL «Flavivirus-mosquito interactions» (en anglès). Viruses, 2014 Nov 24; 6 (11), pp: 4703-4730. DOI: 10.3390/v6114703. PMC: 4246245. PMID: 25421894 [Consulta: 30 agost 2021].
  8. ↑ Petersen, LR; Brault, AC; Nasci, RS «West Nile virus: review of the literature» (en anglès). JAMA, 2013 Jul 17; 310 (3), pp: 308-315. DOI: 10.1001/jama.2013.8042. PMC: 4563989. PMID: 23860989 [Consulta: 25 octubre 2021].
  9. ↑ May, FJ; Davis, CT; Tesh, RB; Barrett, ADT «Phylogeography of West Nile virus: from the cradle of evolution in Africa to Eurasia, Australia, and the Americas» (en anglès). J Virol, 2011 Mar; 85 (6), pp: 2964-2974. DOI: 10.1128/JVI.01963-10. PMC: 3067944. PMID: 21159871 [Consulta: 19 setembre 2022].
  10. ↑ Gray, TJ; Webb, CE «A review of the epidemiological and clinical aspects of West Nile virus» (en anglès). Int J Gen Med, 2014 Abr 11; 7, pp: 193-203. DOI: 10.2147/IJGM.S59902. PMC: 3990373. PMID: 24748813 [Consulta: 30 octubre 2021].
  11. ↑ Chancey, C; Grinev, A; Volkova, E; Rios, M «The global ecology and epidemiology of West Nile virus» (en anglès). Biomed Res Int, 2015 Mar 19; 2015, pp: 376230. DOI: 10.1155/2015/376230. PMC: 4383390. PMID: 25866777 [Consulta: 30 agost 2021].
  12. ↑ Saiz, JC; Martín-Acebes, MA; Blázquez, AB; Escribano-Romero, E; et al «Pathogenicity and virulence of West Nile virus revisited eight decades after its first isolation» (en anglès). Virulence, 2021 Abr 12; 12 (1), pp: 1145-1173. DOI: 10.1080/21505594.2021.1908740. PMC: 8043182. PMID: 33843445 [Consulta: 7 novembre 2021].
  13. ↑ Paz, S «Climate change impacts on West Nile virus transmission in a global context» (en anglès). Philos Trans R Soc Lond B Biol Sci, 2015 Abr 5; 370 (1665), pp: 20130561. DOI: 10.1098/rstb.2013.0561. PMC: 4342965. PMID: 25688020 [Consulta: 20 setembre 2022].
  14. ↑ Smithburn KC, Hughes TP, Burke AW, Paul JH. A neurotropic virus isolated from the blood of a native of Uganda. Am J Trop Med 1940; 20, pp: 471–492
  15. ↑ Beck, C; Goffart, IL; Franke, F; Gonzalez, G; et al «Contrasted Epidemiological Patterns of West Nile Virus Lineages 1 and 2 Infections in France from 2015 to 2019» (en anglès). Pathogens, 2020 Oct 30; 9 (11), pp: 908. DOI: 10.3390/pathogens9110908. PMC: 7692118. PMID: 33143300 [Consulta: 26 desembre 2021].
  16. ↑ Barzon, L; Pacenti, M; Franchin, E; Squarzon, L; Lavezzo, E; et al «The complex epidemiological scenario of West Nile virus in Italy» (en anglès). Int J Environ Res Public Health, 2013 Set 30; 10 (10), pp: 4669-4689. DOI: 10.3390/ijerph10104669. PMC: 3823324. PMID: 24084676 [Consulta: 29 setembre 2022].
  17. ↑ Mavrouli, M; Vrioni, G; Kapsimali, V; Tsiamis, C; et al «Reemergence of West Nile Virus Infections in Southern Greece, 2017» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2019 Feb; 100 (2), pp: 420-426. DOI: 10.4269/ajtmh.18-0339. PMC: 6367598. PMID: 30526732 [Consulta: 26 desembre 2021].
  18. ↑ Dinu, S; Cotar, AI; Pănculescu-Gătej, IR; Fălcuţă, E; et al «West Nile virus circulation in South-Eastern Romania, 2011 to 2013» (en anglès). Euro Surveill, 2015 Maig 21; 20 (20), pp: 21130. DOI: 10.2807/1560-7917.es2015.20.20.21130. ISSN: 1560-7917. PMID: 26027486 [Consulta: 12 desembre 2021].
  19. ↑ Ronca, SE; Ruff, JC; Murray, KO «A 20-year historical review of West Nile virus since its initial emergence in North America: Has West Nile virus become a neglected tropical disease?» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2021 Maig 6; 15 (5), pp: e0009190. DOI: 10.1371/journal.pntd.0009190. PMC: 8101735. PMID: 33956816 [Consulta: 31 agost 2021].
  20. ↑ Petersen, LR; Carson, PJ; Biggerstaff, BJ; Custer, B; et al «Estimated cumulative incidence of West Nile virus infection in US adults, 1999–2010» (en anglès). Epidemiol Infect, 2012 Maig 28; 141 (3), pp: 591-595. DOI: 10.1017/S0950268812001070. ISSN: 1469-4409. PMID: 22640592 [Consulta: 30 agost 2021].
  21. ↑ Young, JJ; Haussig, JM; Aberle, SW; Pervanidou, D; Riccardo, F; Sekulić, N; et al «Epidemiology of human West Nile virus infections in the European Union and European Union enlargement countries, 2010 to 2018» (en anglès). Euro Surveill, 2021 Maig; 26 (19), pp: 2001095. DOI: 10.2807/1560-7917.ES.2021.26.19.2001095. PMC: 8120798. PMID: 33988124 [Consulta: 12 octubre 2021].
  22. ↑ Prow, NA; Edmonds, JH; Williams, DT; Setoh, YH; et al «Virulence and Evolution of West Nile Virus, Australia, 1960–2012» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2016 Ag; 22 (8), pp: 1353-1362. DOI: 10.3201/eid2208.151719. PMC: 4982165. PMID: 27433830 [Consulta: 12 octubre 2021].
  23. ↑ Diaz, LA; Komar, N; Visintin, A; Dantur Juri, MJ; Stein, M; et al «West Nile virus in birds, Argentina» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2008 Abr; 14 (4), pp: 689-691. DOI: 10.3201/eid1404.071257. PMC: 2570931. PMID: 18394305 [Consulta: 27 novembre 2021].
  24. ↑ Loroño-Pino, MA; Blitvich, BJ; Farfán-Ale, JA; Puerto, FI; et al «Serologic evidence of West Nile virus infection in horses, Yucatan State, Mexico» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2003 Jul; 9 (7), pp: 857-859. DOI: 10.3201/eid0907.030167. PMC: 3023444. PMID: 12890328 [Consulta: 27 novembre 2021].
  25. ↑ Cruz, L; Cardenas, VM; Abarca, M; Rodriguez, T; Flores Reyna, R; Serpas, MV; et al «Short report: serological evidence of West Nile virus activity in El Salvador» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2005 Maig; 72 (5), pp: 612-615. ISSN: 1476-1645. PMID: 15891137 [Consulta: 20 setembre 2022].
  26. ↑ Bosch, I; Herrera, F; Navarro, J; Lentino, M; Dupuis, A; Maffei, J; Jones, M; et al «West Nile Virus, Venezuela» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2007 Abr; 13 (4), pp: 651-653. DOI: 10.3201/eid1304.061383. PMC: 2725982. PMID: 17561567 [Consulta: 27 novembre 2021].
  27. ↑ Berrocal, L; Peña, J; González, M;. Mattar, S «Virus del oeste del Nilo: ecología y epidemiología de un patógeno emergente en Colombia» (en castellà). Rev Salud Pública, 2006 Maig 1; 8 (2), pp: 218-228. DOI: 10.15446/rsap. ISSN: 2539-3596 [Consulta: 27 novembre 2021].
  28. ↑ Azevedo Costa, É; Giovanetti, M; Silva Catenacci, L; Fonseca, V; Figueira Aburjaile, F; Chalhoub, FLL; et al «West Nile Virus in Brazil» (en anglès). Pathogens, 2021 Jul 15; 10 (7), pp: 896. DOI: 10.3390/pathogens10070896. PMC: 8308589. PMID: 34358046 [Consulta: 12 octubre 2021].
  29. ↑ Dupuis 2nd, AP; Marra, PP; Reitsma, R; Jones, MJ; Louie, KL; Kramer, LD «Serologic evidence for West Nile virus transmission in Puerto Rico and Cuba» (en anglès). The American Journal of Tropical Medicine and Hygiene, 2005 Ag; 73 (2), pp: 474-476. DOI: 10.4269/ajtmh.2005.73.474. ISSN: 1476-1645. PMID: 16103626 [Consulta: 27 novembre 2021].
  30. ↑ Alkharsah, KR; Al-Afaleq, AI «Serological Evidence of West Nile Virus Infection Among Humans, Horses, and Pigeons in Saudi Arabia» (en anglès). Infect Drug Resist, 2021 Des 21; 14, pp: 5595-5601. DOI: 10.2147/IDR.S348648. PMC: 8711105. PMID: 34992386 [Consulta: 21 setembre 2022].
  31. ↑ Bassal, R; Shohat, T; Kaufman, Z; Mannasse, B; Shinar, E; Amichay, D; Barak, M; Ben-Dor, A; et al «The seroprevalence of West Nile Virus in Israel: A nationwide cross sectional study» (en anglès). PLoS One, 2017 Jun 16; 12 (6), pp: e0179774. DOI: 10.1371/journal.pone.0179774. PMC: 5473576. PMID: 28622360 [Consulta: 29 setembre 2022].
  32. ↑ Zakhia, R; Dupuis 2nd, AP; Khodr, F; Fadel, M; et al «Evidence of West Nile Virus Circulation in Lebanon» (en anglès). Viruses, 2021 Maig 26; 13 (6), pp: 994. DOI: 10.3390/v13060994. PMC: 8227205. PMID: 34073485 [Consulta: 29 setembre 2022].
  33. ↑ Lohitharajah, J; Malavige, GN; Chua, AJS; Ng, ML; et al «Emergence of human West Nile Virus infection in Sri Lanka» (en anglès). BMC Infect Dis, 2020 Maig; 205, pp: 105414. DOI: 10.1016/j.actatropica.2020.105414. ISSN: 1873-6254. PMC: 4521480. PMID: 32088277 [Consulta: 21 setembre 2022].
  34. ↑ Tantely, ML; Goodman, SM; Rakotondranaivo, T; Boyer, S «Review of West Nile virus circulation and outbreak risk in Madagascar: Entomological and ornithological perspectives» (en anglès). Parasite, 2016 Nov 16; 23, pp: 49. DOI: 10.1051/parasite/2016058. PMC: 5112766. PMID: 27849515 [Consulta: 20 setembre 2022].
  35. ↑ Mweene-Ndumba, I; Siziya, S; Monze, M; Mazaba, ML; et al «Seroprevalence of West Nile Virus specific IgG and IgM antibodies in North-Western and Western provinces of Zambia» (en anglès). Afr Health Sci, 2015 Set; 15 (3), pp: 803-809. DOI: 10.4314/ahs.v15i3.14. PMC: 4765448. PMID: 26957968 [Consulta: 20 setembre 2022].
  36. ↑ Pourrut, X; Nkoghé, D; Paweska, J; Leroy, E «First serological evidence of West Nile virus in human rural populations of Gabon» (en anglès). Virol J, 2010 Jun 17; 7, pp: 132. DOI: 10.1186/1743-422X-7-132. PMC: 2894782. PMID: 34358046 [Consulta: 20 setembre 2022].
  37. ↑ Assaid, N; Mousson, L; Moutailler, S; Arich, S; Akarid, K; Monier, M; et al «Evidence of circulation of West Nile virus in Culex pipiens mosquitoes and horses in Morocco» (en anglès). Acta Trop, 2020 Maig; 205, pp: 105414. DOI: 10.1016/j.actatropica.2020.105414. ISSN: 1873-6254. PMID: 32088277 [Consulta: 21 setembre 2022].
  38. ↑ Hachid, A; Beloufa, MA; Seghier, M; Bahoura, N; et al «Evidence of West Nile virus circulation among humans in central northern Algeria» (en anglès). New Microbes New Infect, 2019 Mar 8; 29, pp: 100512. DOI: 10.1016/j.nmni.2019.01.008. PMC: 6444287. PMID: 30984402 [Consulta: 20 setembre 2022].
  39. ↑ Komar, N; Panella, NA; Burns, JE; Dusza, SW; et al «Serologic evidence for West Nile virus infection in birds in the New York City vicinity during an outbreak in 1999» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2001 Jul-Ag; 7 (4), pp: 621-625. DOI: 10.3201/eid0704.010403. PMC: 2631743. PMID: 11585522 [Consulta: 30 agost 2021].
  40. ↑ Hadfield, J; Brito, AF; Swetnam, DM; Vogels, CBF; Tokarz, RE; Andersen, KG; et al «Twenty years of West Nile virus spread and evolution in the Americas visualized by Nextstrain» (en anglès). PLoS Pathog, 2019 Oct 31; 15 (10), pp: e1008042. DOI: 10.1371/journal.ppat.1008042. PMC: 6822705. PMID: 31671157 [Consulta: 12 desembre 2021].
  41. ↑ Murgue, B; Murri, S; Zientara, S; Durand, B; et al «West Nile outbreak in horses in southern France, 2000: the return after 35 years» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2001 Jul-Ag; 7 (4), pp: 692-696. DOI: 10.3201/eid0704.010417. PMC: 2631744. PMID: 11585534 [Consulta: 31 agost 2021].
  42. ↑ Durand, B; Chevalier, V; Pouillot, R; Labie, J; et al «West Nile virus outbreak in horses, southern France, 2000: results of a serosurvey» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2002 Ag; 8 (8), pp: 777-782. DOI: 10.3201/eid0808.010486. PMC: 2732513. PMID: 12141961 [Consulta: 31 agost 2021].
  43. ↑ ITIS «Culex perexiguus Theobald, 1903» (en anglès). Standard Report Page, 2021 Jun 16; TS1153017 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 31 agost 2021].
  44. ↑ Vázquez, A; Ruiz, S; Herrero, L; Moreno, J; et al «West Nile and Usutu Viruses in Mosquitoes in Spain, 2008–2009» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2011 Jul; 85 (1), pp: 178–181. DOI: 10.4269/ajtmh.2011.11-0042. PMC: 3122364. PMID: 21734145 [Consulta: 24 gener 2017].
  45. ↑ Jansen, S; Heitmann, A;Renke Lühken, R; Leggewie, M; et al «Culex torrentium: A Potent Vector for the Transmission of West Nile Virus in Central Europe» (en anglès). Viruses, 2019 Maig 29; 11 (6), pp: 492. DOI: 10.3390/v11060492. PMC: 6630772. PMID: 31146418 [Consulta: 30 agost 2022].
  46. ↑ Niedrig, M; Linke, S; Zeller, H; Drosten, C «First international proficiency study on West Nile virus molecular detection» (en anglès). Clin Chem, 2006 Oct; 52 (10), pp: 1851-1854. DOI: 10.1373/clinchem.2005.064451. PMC: 7108183. PMID: 16887901 [Consulta: 25 octubre 2021].
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 Rizzoli, A.; Jiménez-Clavero, M. A.; Barzon, L.; Cordioli, P.; et al «The challenge of West Nile virus in Europe: knowledge gaps and research priorities» (en anglès). Eurosurveillance, 20, 20, 21-05-2015. DOI: 10.2807/1560-7917.es2015.20.20.21135. ISSN: 1560-7917. PMID: 26027485 [Consulta: 24 gener 2017].
  48. ↑ Frost, MJ; Zhang, J; Edmonds, JH; Prow, NA; Gu, X; Davis, R; Hornitzky, C; Arzey, KE; et al «Characterization of virulent West Nile virus Kunjin strain, Australia, 2011» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2012 Maig; 18 (5), pp: 792-780. DOI: 10.3201/eid1805.111720. PMC: 3358055. PMID: 22516173 [Consulta: 19 setembre 2022].
  49. ↑ Zaayman, D; Venter, M «West Nile Virus Neurologic Disease in Humans, South Africa, September 2008–May 2009» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2012 Des; 18 (12), pp: 2051-2054. DOI: 10.3201/eid1812.111208. PMC: 3557887. PMID: 23171668 [Consulta: 12 desembre 2021].
  50. ↑ Pacenti, M; Sinigaglia, A; Franchin, E; Pagni, S; Lavezzo, E; et al «Human West Nile Virus Lineage 2 Infection: Epidemiological, Clinical, and Virological Findings» (en anglès). Viruses, 2020 Abr 18; 12 (4), pp: 458. DOI: 10.3390/v12040458. PMC: 4257835. PMID: 32325716 [Consulta: 31 agost 2021].
  51. ↑ ITIS «Aedes rossicus Dolbeskin, Gorichaja and Mitrofanova, 1930» (en anglès). Standard Report Page, 2021 Jun 16; TS1153344 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 31 agost 2021].
  52. ↑ Myers, P; Espinosa, R; Parr, CS; Jones, T; Hammond, GS; Dewey, TA. «Dermacentor» (en anglès). The Animal Diversity Web. Museum of Zoology, University of Michigan, 11 juny 2021 (rev). [Consulta: 31 agost 2021].
  53. ↑ Pachler, K; Lebl, K; Berer, D; Rudolf, I; et al «Putative new West Nile virus lineage in Uranotaenia unguiculata mosquitoes, Austria, 2013» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2014 Des; 20 (12), pp: 2119-2122. DOI: 10.3201/eid2012.140921. PMC: 4257835. PMID: 25418009 [Consulta: 31 agost 2021].
  54. ↑ Fall, G; Diallo, D; Soumaila, H; Ndiaye, EH; Lagare, A; Sadio, BD; et al «First Detection of the West Nile Virus Koutango Lineage in Sandflies in Niger» (en anglès). Pathogens, 2021 Feb 24; 10 (3), pp: 257. DOI: 10.3390/pathogens10030257. PMC: 7996184. PMID: 33668365 [Consulta: 19 setembre 2022].
  55. ↑ Alba, A; Allepuz, A; Napp, S; Soler, M; Selga, I; Aranda, C; et al «Ecological Surveillance for West Nile in Catalonia (Spain), Learning from a Five-Year Period of Follow-up» (en anglès). Zoonoses Public Health, 2014 Maig; 61 (3), pp: 181-191. DOI: 10.1111/zph.12048. ISSN: 1863-1959. PMID: 23590452 [Consulta: 19 setembre 2022].
  56. ↑ ITIS «Culex modestus Ficalbi, 1890» (en anglès). Standard Report Page, 2021 Set 1; TS1152694 (rev), pàgs: 3 [Consulta: 19 setembre 2021].
  57. ↑ Busquets, N; Laranjo-González, M; Soler, M; Nicolás, O; Rivas, R; Talavera, S; Villalba, R; San Miguel, E; et al «Detection of West Nile virus lineage 2 in North-Eastern Spain (Catalonia)» (en anglès). Transbound Emerg Dis, 2019 Mar; 66 (2), pp: 617-621. DOI: 10.1111/tbed.13086. PMC: 7380044. PMID: 30506625 [Consulta: 18 octubre 2021].
  58. ↑ Girard, YA; Popov, V; Wen, J; Han, V; Higgs, S «Ultrastructural Study of West Nile Virus Pathogenesis in Culex pipiens quinquefasciatus (Diptera: Culicidae)» (en anglès). J Med Entomol, 2005 Maig; 42 (3), pp: 429-444. DOI: 10.1093/jmedent/42.3.429. ISSN: 1938-2928. PMID: 15962797 [Consulta: 19 desembre 2021].
  59. ↑ Lanciotti, RS; Ebel, GD; Deubel, V; Kerst, AJ; et al «Complete Genome Sequences and Phylogenetic Analysis of West Nile Virus Strains Isolated from the United States, Europe, and the Middle East» (en anglès). Virology, 2002 Jun 20; 298 (1), pp: 96-105. ISSN 0042-6822. DOI: 10.1006/viro.2002.1449. PMID: 12093177 [Consulta: 19 desembre 2021].
  60. ↑ Brinton, MA «Replication Cycle and Molecular Biology of the West Nile Virus» (en anglès). Viruses, 2013 Des 27; 6 (1), pp: 13-53. DOI: 10.3390/v6010013. PMC: 3917430. PMID: 24378320 [Consulta: 30 agost 2021].
  61. ↑ 61,0 61,1 61,2 David, ST; Mak, S; MacDougall, L; Fyfe, M «A bird's eye view: using geographic analysis to evaluate the representativeness of corvid indicators for West Nile virus surveillance» (en anglès). Int J Health Geogr, 2007 Gen 30; 6, pp: 3. DOI: 10.1186/1476-072X-6-3. PMC: 1796857. PMID: 17263891 [Consulta: 31 agost 2021].
  62. ↑ CDC. «West Nile Virus» (en anglès). Workplace Safety & Health Topics, Mosquito-Borne Diseases. National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH). US Department of Health & Human Services, 16 març 2011 (rev). [Consulta: 30 agost 2021].
  63. ↑ Fair, JM; Nemeth, NM; Taylor-McCabe, KJ; Shou, Y; Marrone, BL «Clinical and acquired immunologic responses to West Nile virus infection of domestic chickens (Gallus gallus domesticus)» (en anglès). Poult Sci, 2011 Feb; 90 (2), pp: 328-336. DOI: 10.3382/ps.2010-00809. ISSN: 1525-3171. PMID: 21248329 [Consulta: 30 agost 2022].
  64. ↑ Bidaña, B; Busquets, N; Napp, S; Pérez-Ramírez, E; et al «The Role of Birds of Prey in West Nile Virus Epidemiology» (en anglès). Vaccines (Basel), 2020 Set 21; 8 (3), pp: 550. DOI: 10.3390/vaccines8030550. PMC: 7564710. PMID: 32967268 [Consulta: 7 novembre 2021].
  65. ↑ Lawrie, CH; Uzcátegui, NY; Gould, EA; Nuttall, PA «Ixodid and argasid tick species and west nile virus» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2004 Abr; 10 (4), pp: 653-657. DOI: 10.3201/eid1004.030517. PMC: 3323096. PMID: 15200855 [Consulta: 30 agost 2021].
  66. ↑ Charatan, F «Organ transplants and blood transfusions may transmit West Nile virus» (en anglès). BMJ, 2002 Set 14; 325 (7364), pp: 566. DOI: 10.1136/bmj.325.7364.566/a. PMC: 1169473. PMID: 12228130 [Consulta: 30 agost 2021].
  67. ↑ Lanteri, MC; Lee, TH; Wen, L; Kaidarova, Z; et al «West Nile virus nucleic acid persistence in whole blood months after clearance in plasma: implication for transfusion and transplantation safety» (en anglès). Transfusion, 2014 Des; 54 (12), pp: 3232-3241. DOI: 10.1111/trf.12764. PMC: 4268370. PMID: 24965017 [Consulta: 31 agost 2021].
  68. ↑ Benbetka, S; Hachid, A; Benallal, KE; Benbetka, C; Khaldi, A; et al «First field evidence infection of Culex perexiguus by West Nile virus in Sahara Oasis of Algeria» (en anglès). J Vector Borne Dis, 2018 Oct-Des; 55 (4), pp: 305-309. DOI: 10.4103/0972-9062.256566. ISSN: 0972-9062. PMID: 30997891 [Consulta: 21 setembre 2022].
  69. ↑ Habarugira, G; Suen, WW; Hobson-Peters, J; Hall, RA; Bielefeldt-Ohmann, H «West Nile Virus: An Update on Pathobiology, Epidemiology, Diagnostics, Control and “One Health” Implications» (en anglès). Pathogens, 2020 Jul 19; 9 (7), pp: 589. DOI: 10.3390/pathogens9070589. PMC: 7400489. PMID: 32707644 [Consulta: 19 setembre 2021].
  70. ↑ Cannon, AB; Luff, JA; Brault, AC; MacLachlan, NC; et al «Acute encephalitis, polyarthritis, and myocarditis associated with West Nile virus infection in a dog» (en anglès). J Vet Intern Med, 2006 Set-Oct; 20 (5), pp: 1219-1223. DOI: 10.1892/0891-6640(2006)20[1219:aepama]2.0.co;2. ISSN: 1939-1676. PMID: 17063720 [Consulta: 6 desembre 2021].
  71. ↑ Rimoldi, G; Mete, A; Adaska, JM; Anderson, ML; et al «West Nile Virus Infection in Sheep» (en anglès). Vet Pathol, 2017 Gen; 54 (1), pp: 155-158. DOI: 10.1177/0300985816653796. ISSN: 0300-9858. PMID: 27312367 [Consulta: 30 agost 2022].
  72. ↑ Heinz-Taheny, KM; Andrews, JJ; Kinsel, MJ; Pessier, AP; et al «West Nile virus infection in free-ranging squirrels in Illinois» (en anglès). J Vet Diagn Invest, 2004 Maig; 16 (3), pp: 186-190. DOI: 10.1177/104063870401600302. ISSN: 1040-6387. PMID: 15152831 [Consulta: 30 agost 2022].
  73. ↑ Simulundu, E; Ndashe, K; Chambaro, HM; Squarre, D; et al «West Nile Virus in Farmed Crocodiles, Zambia, 2019» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2020 Abr; 26 (4), pp: 811-814. DOI: 10.3201/eid2604.190954. PMC: 7101096. PMID: 32187004 [Consulta: 26 desembre 2021].
  74. ↑ García-Carrasco, JM; Muñoz, AR; Olivero, J; Segura, M; Real, R «Predicting the spatio-temporal spread of West Nile virus in Europe» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2021 Gen 7; 15 (1), pp: e0009022. DOI: 10.1371/journal.pntd.0009022. PMC: 7790247. PMID: 33411739 [Consulta: 30 agost 2022].
  75. ↑ US Army Public Health Center. «West Nile Virus» (en anglès). Entomological Sciences Program, 30 maig 2022 (rev). [Consulta: 30 agost 2022].
  76. ↑ Docherty, DE; Long, RR; Griffin, KM; Saito, EK «Corvidae feather pulp and West Nile virus detection» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2004 Maig; 10 (5), pp: 907-909. DOI: 10.3201/eid1005.030825. PMC: 3323200. PMID: 15200828 [Consulta: 27 setembre 2021].
  77. ↑ Kilpatrick, AM; Pape, WJ «Predicting Human West Nile Virus Infections With Mosquito Surveillance Data» (en anglès). Am J Epidemiol, 2013 Set 1; 178 (5), pp: 829-835. DOI: 10.1093/aje/kwt046. PMC: 3755645. PMID: 23825164 [Consulta: 4 gener 2022].
  78. ↑ 78,0 78,1 Deichmeister, JM; Telang, A «Abundance of West Nile virus mosquito vectors in relation to climate and landscape variables» (en anglès). J Vector Ecol, 2011 Jun; 36 (1), pp: 75-85. DOI: 10.1111/j.1948-7134.2011.00143.x. ISSN: 1948-7134. PMID: 21635644 [Consulta: 30 agost 2021].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
 Viquiespècies Modifica el valor a Wikidata
  • Virus del Nil occidental Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Generalitat de Catalunya; 2009 Agost.
  • West Nile virus WHO Fact sheet. 2017 Oct (anglès)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Virus_del_Nil_occidental&oldid=33989989»