Suimangues
Nectariniidae  | |
|---|---|
 suimanga escarlata | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Nectariniidae Vigors, 1825 |
| Tipus taxonòmic | Laniellus |
Suimanga és el nom comú que s'aplica a les espècies d'ocells de la família dels nectarínids (Nectariniidae),[1] dins l'ordre dels passeriformes. Són aus petites i esveltes del Vell Món, generalment amb el bec corbat cap avall. Sovint mostren colors brillants i plomes iridescents, sobretot els mascles. Moltes espècies també tenen les plomes de la cua especialment llargues. La seva distribució s'estén per la major part d'Àfrica i l'Àsia meridional, arribant al nord d'Austràlia. La diversitat d'espècies és més alta a les regions equatorials.
Hi ha 145 espècies en 16 gèneres. La major part de les espècies s'alimenten principalment de nèctar, però també mengen insectes i aranyes, sobretot quan alimenten les seves cries. Per accedir al nèctar de les flors que impedeixen l'accés per la seva forma, com per exemple les flors llargues i estretes, els suimangues punxen la base, a prop dels nectaris, i en beuen el nèctar.[2] Les fruites també són part de la dieta en algunes espècies. El seu vol és ràpid i directe, gràcies a les seves ales curtes.
Els suimangues tenen com a equivalents dos grups molt poc relacionats: els colibrís d'Amèrica i els menjamels d'Austràlia. Les semblances són producte d'una evolució convergent motivada pel similar estil de vida basat en l'alimentació a base de nèctar.[3] Algunes espècies de suimangues poden prendre el nèctar en vol, a la manera dels colibrís, però generalment ho fan posats.
Descripció
[modifica]
Les diferents espècies varien en grandària, des del més petit, el suimanga ventrenegre (Cinnyris nectarinioides), que pesa uns 5 gr, fins al més gran, l'aranyera d'ulleres (Arachnothera flavigaster), al voltant de 45 gr. Hi ha un fort dimorfisme sexual. Normalment els mascles tenen plomatges de color brillants i iridescent.[4] A més, les cues de moltes espècies són més llargues en els mascles, que en general són més grans que les femelles. Tenen becs llargs i prims, corbats cap a baix, amb llengües tubulars acabades en pinzells, com adaptació a l'alimentació a base de nèctar.[5] Un cas especial pel que fa a la morfologia és el de les espècies del gènere Arachnothera, el de les aus més grans de la família, amb plomatge marró monòton, sense dimorfisme sexual i un bec llarg i corbat cap a baix.[4]
Tenen un comportament metabòlic semblant al dels colibrís dels Andes,[6] en el sentit que les espècies que viuen a altituds o latituds elevades entraran en letargia mentre descansen a la nit, baixant la seva temperatura corporal i entrant en un estat de baixa activitat i capacitat de resposta.[4][7]
Els règims de muda són complexos i diferents segons les espècies. Moltes espècies no tenen plomatge d'hivern, però sí que tenen plomatge juvenil. Algunes espècies mostren un plomatge més apagat durant la temporada baixa. En els mesos secs de juny a agost, els mascles de plomatges iridescents perden gran part de la seva brillantor metàl·lica. En alguns casos, diferents poblacions de la mateixa espècie poden mostrar variacions pel que fa als règims de muda.[4]
Hàbitat i distribució
[modifica]Aquesta família habita les zones tropicals del Vell Món, amb representants en Àfrica, Àsia i Australàsia. A l'África habiten sobretot al sud del Sàhara i Madagascar, però també a Egipte. A Àsia, es distribueixen a la llarga de la costa del Mar Roig, al nord d'Israel, amb un salt en la distribució fins a l'Iran, i des d'aquí fins a la Xina meridional i Indonèsia. En Australàsia, habita Nova Guinea, nord d'Austràlia i Salomó. En general no viu a les illes oceàniques, amb l'excepció de les Seychelles. La majoria d'espècies es troben a l'Àfrica, on probablement es va originar el grup. La major part de les espècies són sedentàries o migrants estacionals de curta distància.[4]
Els nectarínids ocupen hàbitats variats, amb una majoria d'espècies al bosc primari, però també als boscos secundaris, boscos oberts, matollars oberts i sabanes, matoll costaner i bosc alpí. Algunes espècies s'han adaptat ràpidament als hàbitats humanitzats, com les plantacions, jardins i terres de conreu. Moltes espècies poden ocupar una gran varietat d'hàbitats des del nivell del mar fins als 4.900 m.[4]
Comportament
[modifica]Són aus diürnes que generalment viuen en parelles o de vegades en petits grups familiars. Unes poques espècies es reuneixen de tant en tant en grups més grans, a voltes per atacar a potencials depredadors o per defensar els seus territoris.[4]
Cria
[modifica]
Els suimangues que no es reprodueixen a les regions equatorials solen ser criadors de temporada, i la majoria aprofiten amb aquesta finalitat l'estació humida, debut a la major disponibilitat d'insectes per alimentar els joves. La reproducció durant l'estació seca, com és el cas de Nectarinia adelberti, es considera associada amb la floració de les plantes de les quals s'alimenta. Les espècies que crien a les zones equatorials es reprodueixen en qualsevol època de l'any. En general són monògams i territorials.
En general fan el niu amb forma de bossa, tancat i suspès de branques primes. Els nius del gènere Arachnothera són diferents. Alguns, com els fets per Arachnothera longirostra, tenen forma de petites tasses teixides a la part inferior de grans fulles. Els nius d'Arachnothera són discrets, contrastant amb la resta de gèneres que són més visibles. En la majoria de les espècies la femella construeix el niu sense ajuda. La posta és de fins a quatre ous. El mascle coopera en l'alimentació dels pollets després de l'eclosió.[8] En el cas del gènere Arachnothera, ambdós sexes cooperen covant els ous.[8] Els nius dels nectàrids solen ser objectiu de paràsits de cria, com els cucuts i els indicatòrids.
Pol·linització
[modifica]
Com que el nèctar és una font d'aliment principal per aquests ocells, són pol·linitzadors importants als ecosistemes africans. Les flors pol·linitzades solen ser llargues, tubulars i de color vermell a taronja, mostrant una evolució convergent amb moltes flors pol·linitzades per colibrís a les Amèriques.[9] Una diferència clau és que els suimangues no poden planejar, de manera que les flors i les inflorescències pol·linitzades per ocells solars solen ser més resistents que les flors pol·linitzades per colibrís, amb un lloc d'aterratge adequat des del qual l'ocell es pot alimentar.[10][11] Són pol·linitzadors crítics per a moltes plantes africanes icòniques, incloses les protees,[12] àloes,[13] bruc,[11] Arbres de corall eritrines,[9] i flors del paradís.[14] L'especialització enfront d'altres pol·linitzadors ha contribuït a l'especiació de les plantes, afavorint la diversitat de flora excepcionalment alta del sud d'Àfrica.[15][16]
Relació amb els humans
[modifica]En general, la família s'ha conservat millor que moltes altres, amb només set espècies amenaçades d'extinció. La majoria de les espècies són bastant resistents als canvis d'hàbitat i, tot i que són atractives, la família no és buscada pel comerç d'ocells de gàbia, ja que tenen el que es considera un cant desagradable i són difícils de mantenir amb vida. Es consideren ocells atractius i entren fàcilment als jardins on hi ha plantes amb flors que els atreguin. Hi ha algunes interaccions negatives, per exemple, la suimanga de pit escarlata es considera una plaga a les plantacions de cacau ja que propaga vescs paràsits.[4]
Llistat de gèneres
[modifica]La família conté 146 espècies dividides en 16 gèneres.[17]
| Imatge | Gènere | Espècies |
|---|---|---|
| Chalcoparia Cabanis, 1850 |
| |
| Deleornis Wolters, 1977 |
| |
|
Anthreptes Swainson, 1832 |
Llista Suimanga de Reichenow, Anthreptes reichenowi Suimanga d'Anchieta, Anthreptes anchietae Suimanga frontnegre, Anthreptes simplex Suimanga gorjabrú, Anthreptes malacensis Suimanga gorjagrís, Anthreptes griseigularis Suimanga gorja-roig, Anthreptes rhodolaemus Suimanga bru, Anthreptes gabonicus Suimanga violaci, Anthreptes longuemarei Suimanga de Kenya, Anthreptes orientalis Suimanga dels Uluguru, Anthreptes neglectus Suimanga de cua violàcia, Anthreptes aurantius Suimanga de Seimund, Anthreptes seimundi Suimanga bec-recte, Anthreptes rectirostris Suimanga barbagrís, Anthreptes tephrolaemus Suimanga de collar vermell, Anthreptes rubritorques |
|
Hedydipna Cabanis, 1850 |
|
|
Anabathmis Reichenow, 1905 |
|
| Dreptes Illiger, 1811 |
| |
|
Anthobaphes Cabanis, 1850 |
|
|
Cyanomitra Reichenbach, 1853 |
|
|
Chalcomitra Reichenbach, 1853 |
|
|
Leptocoma Cabanis, 1850 |
|
|
Nectarinia Illiger, 1811 |
|
|
Drepanorhynchus Fischer & Reichenow, 1884 | |
|
Cinnyris Cuvier, 1816 |
Llista Suimanga de ventre olivaci, Cinnyris chloropygius Suimanga nan, Cinnyris minullus Suimanga del miombo oriental, Cinnyris manoensis Suimanga del miombo occidental, Cinnyris gertrudis Suimanga d'acer, Cinnyris chalybeus Suimanga de Neergaard, Cinnyris neergaardi Suimanga de Stuhlmann, Cinnyris stuhlmanni Suimanga de Whyte, Cinnyris whytei Suimanga de Prigogine, Cinnyris prigoginei Suimanga d'Angola, Cinnyris ludovicensis Suimanga de Preuss, Cinnyris reichenowi Suimanga de doble collar, Cinnyris afer Suimanga reial, Cinnyris regius Suimanga de Rockefeller, Cinnyris rockefelleri Suimanga del Kilimanjaro, Cinnyris mediocris Suimanga dels Usambara, Cinnyris usambaricus Suimanga de Fülleborn, Cinnyris fuelleborni Suimanga de Moreau, Cinnyris moreaui Suimanga cuallarg, Cinnyris pulchellus Suimanga de Loveridge, Cinnyris loveridgei Suimanga del Marico, Cinnyris mariquensis Suimanga de Shelley, Cinnyris shelleyi Suimanga de Hofmann, Cinnyris hofmanni Suimanga del Congo, Cinnyris congensis Suimanga pit-roig, Cinnyris erythrocerca Suimanga ventrenegre, Cinnyris nectarinioides Suimanga de banda porpra, Cinnyris bifasciatus Suimanga del Tsavo, Cinnyris tsavoensis Suimanga de pit violaci, Cinnyris chalcomelas Suimanga de l'illa de Pemba, Cinnyris pembae Suimanga de Bouvier, Cinnyris bouvieri Suimanga de Palestina, Cinnyris osea Suimanga d'Aràbia, Cinnyris hellmayri Suimanga lluent, Cinnyris habessinicus Suimanga esplèndid, Cinnyris coccinigaster Suimanga de Johanna, Cinnyris johannae Suimanga superb, Cinnyris superbus Suimanga ala-roig, Cinnyris rufipennis Suimanga d'Oustalet, Cinnyris oustaleti Suimanga ventreblanc, Cinnyris talatala Suimanga variable, Cinnyris venustus Suimanga fosc, Cinnyris fuscus Suimanga d'Úrsula, Cinnyris ursulae Suimanga de Bates, Cinnyris batesi Suimanga de coure, Cinnyris cupreus Suimanga porpra, Cinnyris asiaticus Suimanga de dors olivaci, Cinnyris jugularis Suimanga de Sumba, Cinnyris buettikoferi Suimanga ardent, Cinnyris solaris |
|
Aethopyga Cabanis, 1851 |
Llista Suimanga de Hachisuka, Aethopyga primigenia Suimanga de Bolton, Aethopyga boltoni Suimanga de Lina, Aethopyga linaraborae Suimanga flamíger, Aethopyga flagrans Suimanga de clatell castany, Aethopyga guimarasensis Suimanga d'ales d'acer, Aethopyga pulcherrima Suimanga de Luzon, Aethopyga jefferyi Suimanga de Bohol, Aethopyga decorosa Suimanga elegant, Aethopyga duyvenbodei Suimanga de Palawan, Aethopyga shelleyi Suimanga orellut, Aethopyga bella Suimanga de Gould, Aethopyga gouldiae Suimanga cuaverd, Aethopyga nipalensis Suimanga de flancs blancs, Aethopyga eximia Suimanga cuaforcat, Aethopyga christinae Suimanga d'armadura, Aethopyga saturata Suimanga escarlata, Aethopyga siparaja Suimanga magnífic Aethopyga magnifica Suimanga de Vigors, Aethopyga vigorsii Suimanga de Java, Aethopyga mystacalis Suimanga de Temminck, Aethopyga temminckii Suimanga cua de foc, Aethopyga ignicauda |
|
Kurochkinegramma Kashain, 1978 |
|
|
Arachnothera Temminck, 1826 |
Llista Aranyera menuda, Arachnothera longirostra Aranyera flamígera, Arachnothera flammifera Aranyera de Palawan, Arachnothera dilutior Aranyera becgrossa, Arachnothera crassirostris Aranyera becllarga, Arachnothera robusta Aranyera d'ulleres, Arachnothera flavigaster Aranyera d'orelles grogues, Arachnothera chrysogenys Aranyera caranua, Arachnothera clarae Aranyera modesta, Arachnothera modesta Aranyera pitestriada, Arachnothera affinis Aranyera de Borneo, Arachnothera everetti Aranyera estriada, Arachnothera magna Aranyera de Whitehead, Arachnothera juliae |
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Suimanga a l'Enciclopèdia catalana
- ↑ Geerts, S.; Pauw, A. «Hyper-specialization for long-billed bird pollination in a guild of South African plants: the Malachite Sunbird pollination syndrome». South African Journal of Botany, 75, 4, 2009, pàg. 699–706. DOI: 10.1016/j.sajb.2009.08.001.
- ↑ Prinzinger, R.; Schafer T.; Schuchmann K.L. «Energy metabolism, respiratory quotient and breathing parameters in two convergent small bird species : the fork-tailed sunbird Aethopyga christinae (Nectariniidae) and the Chilean Hummingbird Sephanoides sephanoides (Trochilidae)». Journal of Thermal Biology, 17, 2, 3-1992, pàg. 71–79. DOI: 10.1016/0306-4565(92)90001-V.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Cheke, Robert; Mann, Clive. Handbook of the Birds of the World, Volume 13: Penduline-tits to Shrikes. Lynx Editions, 2008, p. 196–243. ISBN 978-84-96553-45-3. «Family Nectariniidae (Sunbirds)»
- ↑ Paton, D. C.; Collins, B. G. «Bills and tongues of nectar-feeding birds: A review of morphology, function and performance, with intercontinental comparisons». Australian Journal of Ecology, 14, 4, 1989, pàg. 473–506. DOI: 10.1111/j.1442-9993.1989.tb01457.x. ISSN: 1442-9993.
- ↑ Altshuler, Douglas L.; Dudley, Robert «The ecological and evolutionary interface of hummingbird flight physiology». Journal of Experimental Biology, 205, 16, 15-08-2002, pàg. 2325–2336. DOI: 10.1242/jeb.205.16.2325. PMID: 12124359.
- ↑ Downs, Colleen; Mark Brown «Nocturnal Heterothermy And Torpor In The Malachite Sunbird (Nectarinia famosa)». Auk, 119, 1, 1-2002, pàg. 251–260. DOI: 10.1642/0004-8038(2002)119[0251:NHATIT]2.0.CO;2.
- ↑ 8,0 8,1 Lindsey, Terence. Forshaw, Joseph. Encyclopaedia of Animals: Birds. Londres: Merehurst Press, 1991, p. 207. ISBN 978-1-85391-186-6.
- ↑ 9,0 9,1 Bruneau, Anne «Evolution and homology of bird pollination syndromes in Erythrina (Leguminosae)». American Journal of Botany, 84, 1, 1997, pàg. 54–71. DOI: 10.2307/2445883. ISSN: 1537-2197. JSTOR: 2445883.
- ↑ Barrett, Spencer C. H.; Cole, William W.; Anderson, Bruce «Botany: Specialized bird perch aids cross-pollination». Nature, 435, 7038, 5-2005, pàg. 41–42. Bibcode: 2005Natur.435...41A. DOI: 10.1038/435041a. ISSN: 1476-4687. PMID: 15875009.
- ↑ 11,0 11,1 Siegfried, W. R.; Rebelo, A. G.; Prŷs-Jones, R. P.; Prys-Jones, R. P. «Stem Thickness of Erica Plants in Relation to Avian Pollination». Oikos, 45, 1, 1985, pàg. 153. DOI: 10.2307/3565234. JSTOR: 3565234.
- ↑ Hargreaves, Anna L.; Johnson, Steven D.; Nol, Erica «Do floral syndromes predict specialization in plant pollination systems? An experimental test in an "ornithophilous" African Protea». Oecologia, 140, 2, 2004, pàg. 295–301. Bibcode: 2004Oecol.140..295H. DOI: 10.1007/s00442-004-1495-5. ISSN: 1432-1939. PMID: 15168105.
- ↑ Ratsirarson, J «Pollination ecology of Aloe divaricata, Berger (Liliaceae): an endemic plant species of south-west Madagascar». South African Journal of Botany, 61, 5, 1995, pàg. 249–252. DOI: 10.1016/S0254-6299(15)30531-7.
- ↑ Frost, S. K.; Frost, P. G. H. «Sunbird pollination of Strelitzia nicolai». Oecologia, 49, 3, 1981, pàg. 379–384. Bibcode: 1981Oecol..49..379F. DOI: 10.1007/BF00347603. ISSN: 0029-8549. PMID: 28310001.
- ↑ Valente, Luis M.; Manning, John C.; Goldblatt, Peter; Vargas, Pablo «Did Pollination Shifts Drive Diversification in Southern African Gladiolus? Evaluating the Model of Pollinator-Driven Speciation.». The American Naturalist, 180, 1, 01-07-2012, pàg. 83–98. DOI: 10.1086/666003. ISSN: 0003-0147. PMID: 22673653.
- ↑ Johnson Steven D. «The pollination niche and its role in the diversification and maintenance of the southern African flora». Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 365, 1539, 12-02-2010, pàg. 499–516. DOI: 10.1098/rstb.2009.0243. PMC: 2838267. PMID: 20047876.
- ↑ «Dippers, leafbirds, flowerpeckers, sunbirds». World Bird List Version 9.1. International Ornithologists' Union, 2019. [Consulta: 30 gener 2019].
