Front Farabundo Martí per a l'Alliberament Nacional
(es) Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional  | |||||
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | FMLN | ||||
| Tipus | partit polític | ||||
| Ideologia | socialisme nacionalisme d'esquerres populisme d'esquerres laborisme | ||||
| Història | |||||
| Creació | 10 octubre 1980 | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Aliança Progressista Fòrum de São Paulo Permanent Conference of Political Parties of Latin America and the Caribbean (en)  | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Secretari general | Medardo González | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | fmln.org.sv | ||||
| |||||
El Front Farabundo Martí per a l'Alliberament Nacional (en castellà: Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional, FMLN) és un dels dos partits més importants en l'escena política del Salvador. Fou legalitzat el 1992, amb la signatura dels Acords de Pau de Chapultepec.
El nom
[modifica]L'organització va prendre el nom del dirigent rebel Farabundo Martí, que el 1932 va conduir a camperols i obrers a aixecar-se en armes per a transformar la societat salvadorenca. Per reprimir l'aixecament, l'exèrcit, sota el govern del general Maximiliano Hernández Martínez, va assassinar més de 30.000 camperols.
La repressió i el conflicte armat
[modifica]Les eleccions presidencials salvadorenes de 1972 viure un frau electoral massiu en favor del Partit de Conciliació Nacional (PCN) recolzat pels militars i seu candidat, el coronel de l'exèrcit Arturo Armando Molina. L'oposició al govern de Molina va ser forta tant a la dreta com a l'esquerra. També el 1972, les marxistes-leninistes Forces Populars d'Alliberament Farabundo Martí (FPL), establertes el 1970 com a branca del Partit Comunista d'El Salvador, van començar a dur a terme operacions de guerrilla a petita escala a El Salvador. També van començar a desenvolupar-se altres organitzacions com l'Exèrcit Revolucionari del Poble (ERP).
Des de la dècada de 1970, les nombroses desaparicions, tortures i assassinats de persones sospitoses de simpatitzar amb idees d'esquerres o simplement contra la dictadura, ja fossin camperols, estudiants, mossens o bisbes (Óscar Romero, mort el 1980), van obligar a molts a portar la seva activitat política des de la clandestinitat.[1] Alguns marxen a les muntanyes, on s'organitzen diferents grups per a la lluita armada organitzada amb l'objectiu d'enderrocar els successius governs de la dictadura salvadorenca i fer una revolució socialista.
La formació d'un front comú
[modifica]El 15 d'octubre de 1979, una Junta de Govern Revolucionari (JRG) va prendre el control d'El Salvador, deposant el president Carlos Humberto Romero, i el 17 de desembre de 1979, en el moment àlgid de crisi democràtica, les Forces Populars d'Alliberament Farabundo Martí (FPL, abril 1970), la Resistència Nacional (RN, maig 1978) i el Partit Comunista d'El Salvador (PCS, 1930) van subscriure el primer acord d'unitat amb la constitució de la Coordinadora Polític‑Militar (CPM). En el seu primer manifest del 10 de gener de 1980 es deixava oberta la possibilitat perquè s'incorporessin la resta d'organitzacions d'esquerra i es proclamava el caràcter democràtic de la revolució, els seus fonaments històrics, l'orientació socialista de la mateixa i els continguts programàtics immediats.
L'11 de gener de 1980 es va constituir la Coordinadora Revolucionària de Masses (CRM), integrada per les organitzacions de masses següents:
- Bloc Popular Revolucionari, BPR, de les FPL, nascut el 30 de juliol de 1975;
- el Front d'Acció Popular Unificat, FAPU, de la RN, nascut el setembre de 1974;
- les Lligues Populars 28 de Febrer, LP-28 de l'Exèrcit Revolucionari del Poble, nascudes el març de 1977, després de les lluites populars en contra del frau electoral de febrer d'aquell any;
- la Unió Democràtica Nacionalista, UDN, partit polític legal utilitzat pel PCS per a la lluita política electoral i la creació de la coalició Unió Nacional Opositora, UN, amb els partits Demòcrata Cristià, PDC, i el Moviment Nacional Revolucionari, MNR, adherit a la socialdemocràcia, coalició que va guanyar les eleccions presidencials de febrer de 1972 i 1977, però que mai va accedir al poder pels fraus electorals de la dictadura militar;
- la Lliga per a l'Alliberament del PRTC va néixer l'abril de 1975 i el 1979 es va transformar en el Moviment d'Alliberament Popular, MLP.
El 22 de maig de 1980, va ser creada la Direcció Revolucionària Unificada (DRU), integrada per les FPL, RN, EPL i PCS. La DRU estava formada per tres membres de la comissió política de cada una d'aquestes organitzacions. El manifest de la DRU declarava: «Hi haurà només un lideratge, només un pla militar i només un comandament, només una línia política».
El 10 d'octubre de 1980 les quatre organitzacions formaren l'FMLN. En desembre del mateix any, la branca salvadorenca del Partit Revolucionari dels Treballadors Centreamericans es va separar de la seva organització central i es va afiliar a l'FMLN. Així, les organitzacions següents compongueren l'FMLN (per mida en el moment dels Acords de Pau el 1992):
- Forces Popular d'Alliberament Farabundo Martí;
- Partit Comunista d'El Salvador, braç armat Forces Armades d'Alliberament;
- Partit de la Revolució Salvadorenca, braç armat Exèrcit Revolucionari del Poble;
- Forces Armades de la Resistència Nacional;
- Partit Revolucionari dels Treballadors Centreamericans, braç armat Exèrcit Revolucionari dels Treballadors Centreamericans.
Els enfrontaments
[modifica]El conflicte armat mai va ser declarat en forma oficial, però es considera normalment que es va desenvolupar entre 1979 i 1992, encara que el país va viure un ambient de crisi política i social durant la dècada de 1970.[2][3]
Després de la seva formació del front, l'FMLN va llançar una important ofensiva militar el 10 de gener de 1981. Com a exèrcit va emprar nenes soldat.[4] Més endavant, adoptà una política per a deixar de reclutar nens i permetre que abandonaren les files davant la visió negativa que es tenia des de l'opinió pública.[5] Durant tota la dècada de 1980 se succeeixen els enfrontaments entre la guerrilla de l'FMLN i l'exèrcit, amb l'ajut militar i econòmic del bloc soviètic, per una banda, i dels Estats Units, per l'altra. A més de l'exèrcit, el govern del Salvador utilitzà en la seva lluita contra "els insurgents" l'anomenada "guerra bruta" amb els esquadrons de la mort i les forces paramilitars.
En les eleccions locals de 1988 l'Alianza Republicana Nacionalista va assolir més del 80% dels vots i en les del Congrés va arribar 31 escons de 60 possibles. Al maig el partit va triar Alfredo Cristiani Burkard com candidat presidencial i el 18 de març de 1989 va ser elegit president de la nació amb el 53,8% dels vots.
Enmig dels violents atacs d'ambdues parts implicades a la Guerra Civil del Salvador, amb implicacions regionals, presidents dels països centreamericans es van reunir a Tela, Hondures, per parlar del conflicte armat. Arran d'aquesta cimera, es va instar el FMLN a convocar un alto el foc tal com consta en el document d'Esquipulas II. Mentrestant, a El Salvador, les comissions per al diàleg de pau intentaven trobar una solució pacífica al conflicte. El 13 de setembre de 1989 es va celebrar un diàleg a Mèxic que va donar lloc a l'"Acord de Mèxic", la primera proposta formal per negociar el final de la guerra. Un mes més tard, es va celebrar una nova reunió entre el Govern i el FMLN a Moravia, Costa Rica per continuar les negociacions,[6] que van fracassar, i la guerrilla va llençar la seva campanya més important, l'Ofensiva Hasta el Tope y Punto… ¡Febe Elizabeth Vive!.[7]
El novembre de 1989 l'exèrcit va intensificar la seva lluita contra les guerrilles del FMLN i el 16 de novembre va assassinar 6 sacerdots jesuïtes i dos de les seves ajudants a la Universitat Centroamericana José Simeón Cañas (UCA). Entre aquests sacerdots estava el rector Ignacio Ellacuría Beascoechea, destacat teòleg de l'alliberament i participant de les converses de pau amb el FMLN.[8] Aquest crim va generar grans protestes en tot el món en contra de Cristiani, que va intentar apaivagar-les prometent dur als responsables davant la justícia. Es va crear una comissió que va acabar el gener de 1990 amb l'arrest de 9 membres de l'exèrcit (4 oficials, 3 oficials no comissionats i 2 soldats).
La invasió de Panamà del 20 de desembre de 1989 i la derrota electoral dels Sandinistes a les eleccions generals de Nicaragua de 1990 van impulsar una nova ronda de negociació entre l'FMLN i el govern l'abril de 1990[7] a Ginebra amb la mediació de la ONU, que va seguir de nous combats el novembre amb la ofensiva Castigo a la Fuerza Armada antidemocrática.[7] Els darerrs combats van tenir lloc al volcà Guazapa el desembre de 1991, i la guerra va acabar amb els Acords de Chapultepec el 16 de gener de 1992.[9]
La via política
[modifica]Després d'un llarg procés de negociacions, els Acords de Pau de Chapultepec (1992), permeten que l'FMLN es converteixi en un partit polític legalitzat. El 1995 desaparegueren les estructures internes dels cinc partits integrants de l'FMLN, formant-se una organització única.
En l'actualitat existeixen dues tendències dintre del partit, els "ortodoxos" (militants de l'antic Partit Comunista) i "renovadors" (militants de l'antic FPL). Tensions entre ambdós grups van dur a renúncies d'alguns militants al juny (305 militants) i juliol (305) del 2005.
El seu candidat a les darreres eleccions presidencials de 2004 va ser l'ortodox Schafik Handal, derrotat pel dretà Elías Antonio Saca González (ARENA).
Govern de la República
[modifica]Les reformes implantades pels successius governs d'Alianza Republicana Nacionalista (ARENA) des de 1989 essencialment van ser mantingudes després del 2009 quan l'antiga guerrilla del FMLN va governar amb el candidat independent Mauricio Funes i els governs del FMLN van continuar amb la victòria de Salvador Sánchez Cerén el 2014,[10] que va adoptar les polítiques del Sumak kawsay.[11]
El novembre de 2009, el president Funes va haver d'afrontar el desastre natural que va afectar molt les comunitats de Cuscatlán, San Salvador i San Vicente com a conseqüència de la pluja provocada per l'huracà Ida, causant un centenar de víctimes mortals.[12]
Oposició
[modifica]El partit va estar a l'oposició després del final del bipartidisme, quan Nayib Bukele va guanyar les eleccions presidencials d'El Salvador de 2019 i 2024.[13]
Resultats electorals
[modifica]Eleccions presidencials
[modifica]| Any | Candidat | 1a volta | 2a volta | Resultat | ||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Vots | % | Vots | % | |||
| 1994 | Rubén Zamora Rivas | 325,582 | 24,9 / 100 |
378,980 | 31,65 / 100 |
Derrota 
|
| 1999 | Facundo Guardado | 343,472 | 29,05 / 100 |
|||
| 2004 | Schafik Jorge Hándal | 812,519 | 35,68 / 100 | |||
| 2009 | Mauricio Funes | 1,354,000 | 51,32 / 100 |
Electe | ||
| 2014 | Salvador Sánchez Cerén | 1,315,768 | 48,92 / 100 |
1,495,815 | 50,11 / 100 | |
| 2019 | Hugo Martínez | 389,289 | 14,41 / 100 |
Derrota
| ||
| 2024 | Manuel Flores | 204,167 | 6,4 / 100 | |||
Assemblea Legislativa
[modifica]| Any | Vots | % | Pos. | Escons | +/– | Govern |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1994 | 287,811 | 21.39% |  2n
|
21 / 84 |
21
|
Oposició |
| 1997 | 369,709 | 33.02% | = 2n | 27 / 84 |
6
| |
| 2000 | 426,289 | 35.22% | = 2n | 31 / 84 |
4
| |
| 2003 | 475,043 | 33.96% | 1r
|
31 / 84 |
= | |
| 2006 | 624,635 | 39.69% | = 1r | 32 / 84 |
1
| |
| 2009 | 943,936 | 42.60% | = 1r | 35 / 84 |
3
|
Governm |
| 2012 | 804,760 | 36.76% |  2n
|
31 / 84 |
4
| |
| 2015 | 847,289 | 37.23% | = 2n | 31 / 84 |
= | |
| 2018 | 521,257 | 24.54% | = 2n | 23 / 84 |
13
| |
| 2021 | 173,330 | 6.94% | 4t
|
4 / 84 |
19
|
Oposició |
| 2024 | 195,920 | 6.28% | 3r
|
0 / 60 |
4
|
Extraparlamentari |
Referències
[modifica]- ↑ «Cronología de la violencia, Reporte de la Comisión de la Verdad para El Salvador». Comisión de la Verdad. [Consulta: 21 gener 2021].
- ↑ «Cronología de la violencia, Reporte de la Comisión de la Verdad para El Salvador» (en castellà). Biblioteca Virtual - Universidad de El Salvador - Comisión de la Verdad. [Consulta: 7 febrer 2009].
- ↑ Historia General de Centroamérica, Tomo III, págs. 103-118
- ↑ García Sotelo, Gilda M. Razones y sinrazones sobre las niñas soldados. 1e ed. Madrid: Sepha, 2006, p. 36. ISBN 84-934837-4-5.
- ↑ García Sotelo, 2006, p. 65.
- ↑ «CAMPAÑA MILITAR 1980-1992» (en castellà). Fuerza Aérea Salvadoreña. [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Martínez, Oscar. «11 de noviembre de 1989: Ofensiva Hasta el Tope y Punto… ¡Febe Elizabeth Vive!» (en castellà). Diario Co Latino, 14-11-2019. [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ «Caso Ellacuría: 133 años de cárcel para un excoronel salvadoreño por la matanza de jesuitas de 1989» (en castellà). Cadena SER, 11-09-2020. [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ Narcís Noguera, Elisabet Zunzunegi «Del M-16 a la 'MILPA». El Temps, 09-11-1992, pàg. 46-47 [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ «Elecciones en El Salvador: Nayib Bukele gana los comicios presidenciales según resultados parciales y rompe con 30 años de bipartidismo en el país» (en castellà). BBC, 04-02-2019. [Consulta: 2 octubre 2024].
- ↑ Cornejo Chávez, Lizbeth. «El fmln: de las armas al “Buen Vivir”». A: Miradas interdisciplinarias desde América Latina y El Caribe (en castellà). Centro de Investigaciones Interdisciplinarias en Ciencias y Humanidades, UNAM, 2021, p. 50 [Consulta: 12 desembre 2024].
- ↑ «Cuscatlán, San Salvador i San Vicente com a conseqüència de la pluja provocada per l'huracà Ida.» (en castellà). La Vanguardia, 09-11-2009. [Consulta: 21 octubre 2024].
- ↑ «Nayib Bukele es investido para un segundo mandato consecutivo en El Salvador» (en castellà). Publico, 01-06-2024. [Consulta: 1r juny 2024].
Enllaços externs
[modifica]- FMLN Arxivat 2011-09-26 a Wayback Machine.