Vés al contingut

Església Ortodoxa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Església Ortodoxa Oriental)
No s'ha de confondre amb Ortodòxia o Esglésies ortodoxes orientals.
Infotaula d'organitzacióEsglésia Ortodoxa
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
EpònimPrimers set concilis ecumènics Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusdivisió del cristianisme
església històrica Modifica el valor a Wikidata
Religiócristianisme ortodox Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació 1054:  (Gran Cisma d'Orient)
Activitat
Membres220.000.000 (valor desconegut) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Format per
Església Ortodoxa de Constantinoble
Església Ortodoxa Polonesa
Església ortodoxa albanesa
Església Ortodoxa Grega
Església ortodoxa txeca i eslovaca
Església Ortodoxa d'Ucraïna
Església Ortodoxa a Amèrica, Església ortodoxa autocèfala
Església Ortodoxa Macedònia - Arquebisbat d'Ohrid
Església Ortodoxa al Japó
església Ortodoxa de Xipre
Església Ortodoxa Romanesa
Església Ortodoxa d'Antioquia
Església Ortodoxa d'Alexandria
Església Ortodoxa Búlgara
Església Ortodoxa de Jerusalem
Església Ortodoxa de Geòrgia
Església Ortodoxa Russa
Església Ortodoxa Sèrbia
Església ortodoxa autocèfala, Església Ortodoxa a Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Part decristianisme ortodox Modifica el valor a Wikidata
Part d'una sèrie sobre
Cristianisme oriental
Pantocràtor (detall d'una deisi en mosaic)
  • Vegeu aquesta plantilla

L'Església Ortodoxa o, oficialment, Església Catòlica Ortodoxa és la segona església cristiana en nombre de fidels. El 2017 hi havia gairebé 260 milions de creients ortodoxos arreu del món.[1] És una de les tres grans denominacions del cristianisme, el cos dels cristians que, com l'Església Catòlica, declaren l'autoritat eclesiàstica per virtut de la successió apostòlica. Anomenada a si mateixa l'Església única, santa, catòlica[2] i apostòlica, està formada per les jurisdiccions de catorze patriarcats i les seves respectives esglésies autocèfales, unides doctrinalment i litúrgicament,[3] però amb sínodes independents respecte al Patriarcat de Constantinoble, que ostenta una primacia d'honor (primus inter pares). Per aquest fet, i per la identificació històrica[4] del cristianisme ortodox de l'est amb la llengua oficial de l'Imperi Romà d'Orient, que va ser el grec a partir del segle vii (en oposició amb el cristianisme catòlic de l'oest que utilitzava el llatí), sovint se l'ha conegut com l'Església Ortodoxa grega. Es calcula que actualment hi ha uns 225 milions de fidels ortodoxos arreu del món, xifra que pot variar segons les fonts.[5][6][7] Abans del Gran Cisma d'Orient ambdues esglésies compartien la mateixa doctrina segons allò que acceptaven en els concilis ecumènics, però amb diferències en l'estil d'adoració i l'ús de diferents idiomes a les misses. L'Església Ortodoxa és un cos distint d'altres esglésies orientals denominades Esglésies ortodoxes orientals que es va separar doctrinalment en no acceptar el Concili de Calcedònia.

La teologia ortodoxa es basa en la santa tradició, que incorpora els decrets dogmàtics dels set concilis ecumènics, les Escriptures i l'ensenyament dels pares de l'Església. L'església ensenya que és una, santa, catòlica i apostòlica i l'establerta per Jesucrist en la seva Gran Comissió,[8] i que els seus bisbes són els successors dels apòstols de Crist.[9] Afirma que practica la fe cristiana original, tal com es transmet per la santa tradició. Els seus patriarcats, que recorden la pentarquia, i altres esglésies autocefàliques i autònomes, reflecteixen una organització jeràrquica diversa. Reconeix set sagraments principals, dels quals l'Eucaristia és el principal, celebrats litúrgicament en la sinaxi. L'església ensenya que mitjançant la consagració invocada per un sacerdot, el pa i el vi sacrificats es converteixen en el cos i la sang de Crist. La Mare de Déu és venerada a l'Església Ortodoxa com la portadora de Déu, honrada en les devocions.

L'Església Ortodoxa va compartir la comunió amb l'Església Catòlica Romana com a església estatal de Roma fins al Cisma Orient-Occident del 1054, que va ser la culminació del conflicte teològic, polític i cultural, particularment sobre l'autoritat del papa. Abans del Concili d'Efes el 431 dC, l'Església d'Orient també participava d'aquesta comunió, igual que les diverses esglésies ortodoxes orientals anteriors al Concili de Calcedònia del 451 dC, tot separant-se principalment per les diferències de cristologia.

La majoria dels cristians ortodoxos orientals viuen principalment al sud -est i Europa de l'Est, Xipre, Geòrgia i algunes parts de la regió del Caucas , Sibèria i l'extrem orient rus. Aproximadament la meitat dels cristians ortodoxos viuen a l'antiga Unió Soviètica, principalment a Rússia.[10][11] També hi ha comunitats a les antigues regions romanes d'Orient d'Àfrica, a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient, que disminueixen a causa de la migració forçada impulsada per l'augment de la persecució religiosa.[12][13] Les comunitats ortodoxes també són presents a moltes altres parts del món, particularment a Amèrica del Nord, Europa occidental i Austràlia, formades a través de la diàspora, les conversions i l'activitat missionera.

Nom i característiques

[modifica]

D'acord amb l'ensenyament de l'església sobre la universalitat i el Credo Nicè, les autoritats ortodoxes orientals com Sant Rafael de Brooklyn han insistit que el nom complet de l'església sempre ha inclòs el terme «catòlic», com a «Santa Església Apostòlica Catòlica Ortodoxa».[14] [15][16] El nom oficial de l'Església Ortodoxa Oriental és «Església Catòlica Ortodoxa».[17][18][19] És el nom amb què l'església es refereix a si mateixa en els seus textos litúrgics o canònics,[20][21] [22][23][24][25][26][27] en publicacions oficials,[28][29] i en contextos oficials o documents administratius.[30][31] Els professors ortodoxos orientals es refereixen a l'església com a catòlica.[32][33] Aquest nom i variants més llargues que contenen el terme «catòlic» també són reconeguts i referenciats en altres llibres i publicacions per escriptors laics o ortodoxos no orientals.[34][35][36][37][38][39] El catecisme de Philaret (Drozdov) de Moscou publicat al segle xix es titula: The Longer Catechism of the Orthodox, Catholic, Eastern Church [40] (rus: Пространный христианский катехизис православныя, кафолическия восточныя Церкви).

El nom comú de l'església, «Església ortodoxa oriental», és una pràctica per ajudar a evitar confusions en l'ús casual.

Des de l'antiguitat fins al primer mil·lenni, el grec era la llengua compartida més prevalent a les regions on va prosperar l'Imperi Romà d'Orient, i el grec, en ser l'idioma en què es va escriure el Nou Testament, va ser la llengua litúrgica principal de l'església. Per aquest motiu, les esglésies orientals de vegades es van identificar com a «gregues» (en contrast amb l'església «romana» o «llatina», que feia servir una traducció llatina de la Bíblia), fins i tot abans del Gran Cisma de 1054. Després del 1054, el terme «grec ortodox» o «grec catòlic» va marcar que una església estava en comunió amb Constantinoble, de la mateixa manera que ho va fer «catòlic» per a la comunió amb l'església catòlica. Aquesta identificació amb el grec, però, es va fer cada vegada més confusa amb el temps. Els missioners van portar l'ortodòxia oriental a moltes regions sense grecs ètnics, on no es parlava la llengua grega. A més, les lluites entre Roma i Constantinoble per controlar parts del sud-est europeu van donar lloc a la conversió d'algunes esglésies a l'església catòlica, que llavors també feia servir el «grec catòlic» per indicar el seu ús continuat dels ritus bizantins. Avui en dia, moltes d'aquestes esglésies romanen, mentre que un gran nombre d'ortodoxos orientals no són d'origen nacional grec i no fan servir el grec com a llengua de culte.[20]

"Oriental", doncs, indica l'element geogràfic en l'origen i el desenvolupament de l'Església, mentre que «ortodoxa» indica la fe, així com la comunió amb el patriarcat ecumènic de Constantinoble.[41] Hi ha altres esglésies cristianes a l'est que no estan en comunió ni amb l'Església catòlica ni amb l'Església Ortodoxa Oriental, que solen distingir-se per la categoria anomenada «Ortodoxa Oriental». Tot i que l'Església Ortodoxa Oriental continua anomenant-se oficialment «catòlica», per raons d'universalitat, el títol comú d'«Església Ortodoxa Oriental» evita confusions casuals amb l'Església Catòlica Romana.

Ortodòxia

[modifica]
L'emperador Constantí presenta una representació de la ciutat de Constantinoble com a homenatge a una Maria entronitzada i al nen Jesús en aquest mosaic de l'església (Santa Sofia, cap al 1000)

El primer ús conegut de la frase "l'església catòlica" (he katholike ekklesia) es va produir en una carta escrita cap al 110 dC d'una església grega a una altra (Sant Ignasi d'Antioquia als esmirneans). La carta diu: «Allà on aparegui el bisbe, allà que hi hagi la gent, fins i tot allà on sigui Jesús, hi ha l'Església universal [catòlica]».[42] Així, gairebé des del principi, els cristians es referien a l'Església cristiana com «una, santa, catòlica» (del grec καθολική, segons el conjunt, universal)[43]) i església apostòlica".[8] L'església ortodoxa oriental afirma que avui és la continuació i la preservació d'aquesta mateixa església primitiva.

Algunes altres esglésies cristianes també fan una afirmació similar: l'Església Catòlica Romana, la Comunió Anglicana, l'Església Assíria i l'Ortodoxa Oriental. Segons la visió ortodoxa oriental, els assiris i els orientals van deixar l'església ortodoxa els anys posteriors al Tercer Concili Ecumènic d'Efes (431) i al Quart Concili Ecumènic de Calcedònia (451), respectivament, en negar-se a acceptar les definicions cristològiques d'aquests concili. De la mateixa manera, les esglésies de Roma i Constantinoble es van separar en un esdeveniment conegut com a Cisma Orient-Occident, tradicionalment datat l'any 1054, tot i que es tractava més d'un procés gradual que d'una ruptura sobtada.

Per a totes aquestes esglésies, la reivindicació de la catolicitat (universalitat, unió amb l'antiga Església) és important per múltiples raons doctrinals que tenen més influència interna en cada església que en la seva relació amb les altres, ara separades per la fe. El significat de mantenir una fe que és veritable és la principal raó per la qual la declaració de qualsevol persona d'una església que es va separar d'una altra té alguna importància; les qüestions són tan profundes com els cismes. La profunditat d'aquest significat a l'Església Ortodoxa Oriental es registra primer en l'ús de la mateixa paraula "ortodoxa", una unió dels mots grecs ortos (‘recta’, ‘correcta’, ‘veritable’, ‘dreta’) i doxa (‘creença comuna’, del verb antic δοκέω-δοκῶ que es pot traduir com ‘creure’, ‘pensar’, ‘considerar’, ‘imaginar’ o ‘assumir’).[44]

Els significats dobles de doxa, amb "glòria" o "glorificació" (de Déu per l'Església i de l'Església per Déu), especialment en l'adoració, donen el binomi "creença correcta" i "culte veritable". Junts, expressen el nucli d'un ensenyament fonamental sobre la inseparabilitat de la creença i l'adoració i el seu paper en la reunió de l'església amb Crist.[45][46] Les esglésies búlgares i totes les eslaves utilitzen el títol Pravoslavie (ciríl·lic: Православие), que significa "correcció de la glorificació", per denotar el que hi ha en la ortodoxia anglesa, mentre que els georgians utilitzen el títol Martlmadidebeli. Diverses altres esglésies d'Europa, Àsia i Àfrica també van arribar a utilitzar ortodoxos en els seus títols, però són diferents de l'Església Ortodoxa Oriental, tal com es descriu en aquest article.

El terme "Església oriental" (l'est geogràfic a l'esquema oriental-occidental) s'ha utilitzat per distingir-lo de la cristiandat occidental (Occident geogràfic, que al principi va arribar a designar la comunió catòlica, més tard també les diverses branques protestants i anglicanes). "Oriental" s'utilitza per indicar que les concentracions més altes de la presència de l'Església Ortodoxa Oriental romanen a la part oriental del món cristià, tot i que creix a tot el món. Els cristians ortodoxos de tot el món utilitzen diversos títols jurisdiccionals ètnics o nacionals, o més inclòs, el títol "ortodox oriental", "catòlic ortodox" o simplement "ortodox".[41]

El que uneix els cristians ortodoxos és la fe catòlica que es tradueix en la santa tradició. Aquesta fe s'expressa fonamentalment en les escriptures i l'adoració,[47] i aquesta última, bàsicament, a través del baptisme i de la Divina Litúrgia.[48] Els cristians ortodoxos proclamen la fe que viu i respira per les energies de Déu en comunió amb l'església. La intercomunió és la prova de tornassol mitjançant la qual tots poden veure que dues esglésies comparteixen la mateixa fe. La manca d'intercomunió (excomunió, literalment "fora de comunió") és el signe de diferents religions, tot i que es poden compartir alguns punts teològics centrals. L'intercanvi de creences pot ser altament significatiu, però no és la mesura completa de la fe segons els ortodoxos.

Fins i tot, les línies d'aquesta prova es poden difuminar quan les diferències que sorgeixen no es deuen a la doctrina, sinó al reconeixement de la jurisdicció. A mesura que l'Església Ortodoxa Oriental s'ha estès a l'oest i a tot el món, l'església en el seu conjunt encara no ha resolt tots els problemes inter-jurisdiccionals que han sorgit en l'expansió, deixant algunes àrees de dubte sobre què és el govern adequat de l'església.[49] A més, com en les antigues persecucions eclesiàstiques, les conseqüències de les persecucions dels cristians a les nacions comunistes han deixat enrere algunes qüestions de governança i de pietat que encara no s'han resolt del tot.[50]

Tots els membres de l'Església Ortodoxa Oriental professen la mateixa fe, independentment de la raça o nacionalitat, jurisdicció o costum local o segle de naixement. La santa tradició comprèn els coneixements i els mitjans per transmetre aquesta unitat de fe a través dels límits del temps, la geografia i la cultura. És una continuïtat que existeix només en la mesura que viu dins dels mateixos cristians.[51] No és estàtic, ni és una observació de regles, sinó més aviat un intercanvi d'observacions que brollen tant des de dins com també d'acord amb els altres, fins i tot d'altres que van viure vides passades. L'església proclama que l'Esperit Sant manté la unitat i la coherència de la santa tradició per preservar la integritat de la fe dins de l'església, tal com s'indica a les promeses bíbliques.[52]

Les creences compartides de l'ortodòxia i la seva teologia existeixen dins de la santa tradició i no es poden separar d'ella, perquè el seu significat no s'expressa només amb paraules,[53] la doctrina no es pot entendre si no es prega.[54] La doctrina també s'ha de viure per ser pregada, ja que, sense acció, la pregària és inactiva i buida, una mera vanitat i, per tant, la teologia dels dimonis.[55] Segons aquests ensenyaments de l'antiga Església, cap creença superficial mai pot ser ortodoxa. De la mateixa manera, la reconciliació i la unitat no són superficials, sinó que es resen i es viuen.

Fonaments

[modifica]

La Trinitat

[modifica]
Icona de la Santíssima Trinitat

Tal com s'establí el 381 en el credo o símbol nicenoconstantinopolità,[56] partint del Símbol nicè del 325, els cristians ortodoxos creuen en l'existència trinitària d'un sol Déu: Pare, Fill i Esperit Sant, d'una sola naturalesa i indivisible. La Santíssima Trinitat són tres persones distintes i inconfusibles, cadascuna de les quals és una hipòstasi de la Trinitat, que comparteix una mateixa essència (del grec: Ousia, Οὐσία) increada, immaterial i eterna. A l'explicar la relació de Déu amb la seva Creació, els teòlegs distingeixen l'essència eterna de Déu de les seves energies increades, encara que s'adverteix que aquesta distinció és artificial i no hi ha divisió possible en Déu. Tant les energies com l'essència són, de forma inseparable, Déu. La distinció és usada pels teòlegs per a explicar com Déu pot ser al mateix temps transcendent (la seva essència es manté fora i infinitament distant de la seva creació) i immanent, intervenint en la seva creació (les seves energies increades interaccionen amb la seva creació). És també en les seves energies com s'arriba a distingir les tres persones de la Trinitat.

Salvació i teosi

[modifica]

Per la teologia ortodoxa, en algun moment dels seus inicis l'existència humana s'enfrontà a una elecció, a aprendre la diferència entre el bé i el mal a través de l'observació o la participació. La història bíblica d'Adam i Eva representa aquesta opció per l'home de participar en el mal. Aquest esdeveniment es coneix com la caiguda de l'home, i representa un canvi fonamental en la naturalesa humana. Quan els cristians ortodoxos es refereixen a Pecat original, es refereixen a l'adopció d'aquest mal en la naturalesa humana. Com a resultat d'aquest pecat, la humanitat es condemnà a ser separada de Déu. La solució a aquesta separació serà Jesucrist, que era Déu i home absolutament. A través de la participació de Déu en la humanitat, la naturalesa humana canvia. El canvi efectiu inclou tots els que havien mort des del començament del temps, incloent-hi a Adam i Eva. Aquest procés és el que els cristians ortodoxos entenen per salvació. El pecat ja no és una taca en l'ànima, sinó més aviat un simple error comès, que pot ser corregit només amb l'aprenentatge. Ens esforcem per arribar a ser perfectes, sense comptar els fracassos, i quan fallem, comencem de nou. L'objectiu final és la teosi (del grec Θέωσις),[57] una unió encara més estreta amb Déu, més a prop de la semblança amb Déu.[58] Aquesta idea de teosi ja es troba en els anomenats Pares de l'Església: Sant Irineu de Lió, Climent d'Alexandria, Sant Atanasi, Sant Gregori de Nissa, i Sant Màxim el Confessor.[59]

Tradició

[modifica]
El do de l'Esperit Sant a la Pentecosta

L'Església Ortodoxa es considera la continuació històrica[60] de l'església original fundada per Crist i els seus apòstols. La Santa Tradició, com a preservació i transmissió immutable de la fe,[61] es fonamenta en el testimoni de les Sagrades Escriptures; textos escrits pels apòstols, i aprovats per l'Església sota el guiatge de l'Esperit Sant. La Bíblia ens revela la paraula de Déu, i el seu caràcter «inspirat» o «revelat» fa que només pugui comprendre's en el si de l'Església[62] Altres testimonis de la Tradició inclouen la litúrgia de l'Església, la seva iconografia,[63] les decisions dels Concilis ecumènics, i els escrits dels Pares de l'Església. Des del consens dels Pares (patrum consens), es pot aprofundir i comprendre millor la vida de l'Església. Els pares no són considerats com infal·libles, sinó que més aviat ofereixen un consens general per a una comprensió adequada de les Sagrades Escriptures i la doctrina cristiana.

Organització

[modifica]
Territoris canònics de jurisdiccions ortodoxes autònomes i autocèfales (gener de 2020)

Esglésies autocèfales

[modifica]
Mapa de la població ortodoxa mundial per país (en % de cada població)
Població ortodoxa al món per país (en % de la població)

Existeixen quinze (o setze, segons l'estatut que es reconegui a l'Església Ortodoxa a Amèrica) esglésies ortodoxes autocèfales, és a dir, regides per sínodes propis que posseïxen la capacitat de nomenar els seus bisbes i primats (el Patriarca, Arquebisbe o Metropolità que encapçala l'església), essent aquests la màxima autoritat canònica, doctrinal i administrativa. Tan sols existeix una jerarquia honorífica entre esglésies en funció de la història dels diferents patriarcats i les autocefàlies reconegudes successivament. Encara que poden actuar de forma diferenciada, les esglésies autocèfales es troben en comunió entre si. Així, els fidels poden participar en la vida parroquial de qualsevol d'elles gràcies a l'estatus canònic comú.

Les esglésies ortodoxes autocèfales més antigues, i que corresponen als anomenats antics patriarcats que juntament amb el de Roma (abans de la seva separació) formaven l'anomenada Pentaquia del primer mil·lenni de la història del cristianisme:

Les esglésies que, després d'haver vist reconeguda la seva autocefàlia, es regeixen per un Patriarcat:

Les esglésies que, després d'haver vist reconeguda la seva autocefàlia, estan encapçalades per un Arquebisbe o Metropolità:

Esglésies autònomes

[modifica]

Les esglésies autònomes depenen d'algun dels Patriarcats o esglésies autocèfales, tot i tenir un cert grau d'independència en els seus respectius territoris. Algunes d'aquestes esglésies no són reconegudes universalment per tots els patriarcats, a causa de disputes jurisdiccionals en alguns territoris.

Monaquisme

[modifica]

El monaquisme ha estat sempre un element destacat de la tradició ortodoxa. En aquesta no hi ha diferents ordes monàstics, sinó que hi ha un sol corrent contemplatiu basat principalment en l'hesicasme, amb un ideal anacoreta basat en la soledat i el silenci. Tot i així, es preveu l'existència de diferents adaptacions d'aquest ideal, i els monjos poden adoptar estils de vida més comunitaris o eremítics segons criteris no uniformes. Aquesta tradició ha estat marcada pel típicon del monestir de Studion de Constantinoble (segle ix), que recollia les prescripcions de Sant Basili, i per figures com Sant Pacomi o Joan Cassià, entre d'altres. Des dels seus orígens a Egipte o Capadòcia, el monaquisme es va difondre cap al Mont Atos i Constantinoble. Gràcies a figures com Gregori Palamàs, el pensament hesicasta de l'Atos arribà també a Rússia, on el monaquisme s'allunyà de l'escolàstica llatina i s'orientà definitivament cap al misticisme,[64] que trobà en la figura posterior dels starets una tradició de gran rellevància.

Iconografia

[modifica]
Icona del Crist Redemptor, d'Andrei Rubliov

Objecte litúrgic de veneració, la icona (del grec εἰκών, 'imatge') és una representació pictòrica sobre fusta, de Crist o d'algun dels seus misteris, de la Mare de Déu o dels sants,[65] i sempre ha estat un element important de la seva Tradició. Ja fou establerta com a dogma de fe pel Concili de Nicea II,[66] imposant-se als corrents iconoclastes existents en l'època romana d'Orient de Lleó II i Constantí V:

« Decidim que la sagrada imatge de nostre Senyor Jesús Crist ha de ser venerada amb el mateix respecte que es dona als Sants Evangelis, ja que, així com per mitjà de les paraules d'aquest sant llibre aconseguim la salvació, de manera semblant gràcies a l'acció que exerceixen les icones pels seus colors, tots treuen profit, ja siguin savis o ignorants... Convé, doncs, d'acord amb la raó i la més antiga tradició, ja que la veneració arriba al prototip, dignificar i venerar les imatges igualment com el sagrat llibre dels Sants Evangelis i l'ús de la preciosa Creu. »
— Declaració del VII Concili Ecumènic, Nicea II, 787

Tot i que des del segle iii es coneixen retrats del Crist i la Verge pintats per monjos, el segle vi representà l'eclosió de la iconografia ortodoxa tal com l'entenem actualment, quan es començà a parlar del concepte d'Acheiropoieta (del grec:αχειροποίητα), no pintat per la mà de l'home.[67] Per als ortodoxos, l'art de la icona és sobri i contingut, considerant més la seva vessant d'objecte litúrgic que els aspectes artístics. El pintor contribueix a l'obra, però respectant sempre uns trets essencials: característiques de cada sant, composició de les icones... Tanmateix, la iconografia ha sofert diferents evolucions i tendències. Si després dels períodes iconoclastes, les icones, els frescs i els mosaics es tornaren més hieràtics i ressalten la divinitat, l'època romana d'Orient dels Paleòlegs suposà l'accentuació dels aspectes més humans.[68] L'esplendor de l'època romana d'Orient, dona pas als posteriors desenvolupaments que es produïren a països com Grècia (Escola de Creta), Romania, Bulgària o Rússia. En aquest darrer país, destacà a finals del segle xiv l'Escola de Moscou, amb les figures de Teòfanes el Grec i Andrei Rubliov.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Orthodox Christianity in the 21st Century» (en anglès). Pew Research Center, 8 novembre 2017. [Consulta: 26 maig 2023].
  2. ↑ (anglès) Georges Florovsky, "The Catholicity of the Church", Cap.III a Collected Works of Georges Florovsky, Vol. I: Bible, Church, Tradition, Büchervertriebsanstalt, Vaduz, 1987), pp. 37-55
  3. ↑ «Església Ortodoxa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ (italià) Matsoukas N.A., citat a Spiteris Y., La teologia ortodossa neo-greca, Bolonya, 1992, p.25-26
  5. ↑ Avilà i Serra, Martí Breu història del cristianisme, 2006, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 116, ISBN 84-8415-858-6
  6. ↑ (anglès) Estadístiques a la web Adherents.com Arxivat 2013-10-05 at Archive.is
  7. ↑ (anglès) Estadístiques a la web about.com Arxivat 2016-06-05 a Wayback Machine.
  8. ↑ 8,0 8,1 «The Orthodox Faith – Volume I – Doctrine and Scripture – The Symbol of Faith – Church». www.oca.org. [Consulta: 27 juliol 2020].
  9. ↑ Meyendorff, John. Byzantine Theology: Historical Trends and Doctrinal Themes (en anglès). Fordham University Press, 1983. 
  10. ↑ Peter, Laurence. «Orthodox Church split: Five reasons why it matters». BBC, 17-10-2018.
  11. ↑ «Orthodox Christianity's geographic center remains in Central and Eastern Europe» (en anglès americà). Pew Research Center's Religion & Public Life Project, 08-11-2017. [Consulta: 9 desembre 2020].
  12. ↑ Harriet Sherwood «Christians flee growing persecution in Africa and Middle East». The Guardian, 13-01-2016.
  13. ↑ Huma Haider University of Birmingham. «K4D The Persecution of Christians in the Middle East», 16-02-2017.
  14. ↑ Cleenewerck, 2009, p. 100–101".
  15. ↑ «About Orthodox». Saint Mary Antiochian Orthodox Church, Pawtucket, RI. [Consulta: 4 maig 2014].
  16. ↑ «To be an Orthodox Christian ....». Orthodox Christian Church in Thailand (Moscow Patriarchate). Arxivat de l'original el 13 d’agost 2022. [Consulta: 4 maig 2014].
  17. ↑ . 
  18. ↑ Ellwood, Robert S. Ellwood Encyclopedia of World Religions, 2007, p. 128. ISBN 978-1-4381-1038-7. 
  19. ↑ Richard R. Losch. The Many Faces of Faith: A Guide to World Religions and Christian Traditions. Wm. B. Eerdmans Publishing, 1 maig 2002, p. 76. ISBN 978-0-8028-0521-8. 
  20. ↑ 20,0 20,1 Encyclopædia Britannica Online, "Eastern Orthodoxy".
  21. ↑ Merriam-Webster Encyclopedia of World Religions, 1999, p. 309.
  22. ↑ The monks of Decani Monastery, Kosovo. «The Orthodox Church, An Introduction». Orthodox Christian Information Center. [Consulta: 3 maig 2014].
  23. ↑ «What We Believe». The Orthodox Church. The Diocese of Eastern Pennsylvania, Orthodox Church in America. Arxivat de l'original el 13 de juliol 2015. [Consulta: 3 maig 2014].
  24. ↑ «About Orthodoxy». The Orthodox Church. Christ the Saviour Orthodox Church. [Consulta: 3 maig 2014].
  25. ↑ «The Holy Orthodox Christian Church: Its Faith and Life». ArchangelsBooks.com. [Consulta: 4 maig 2014].
  26. ↑ «Orthodox Christianity – Introduction». Serbian Orthodox Diocese of Ras and Prizren. Arxivat de l'original el 15 de maig 2012. [Consulta: 4 maig 2014].
  27. ↑ «About Orthodoxy». Holy Ascension Orthodox Church, Frackville, PA. [Consulta: 4 maig 2014].
  28. ↑ Orthodox Eastern Church, 1909.
  29. ↑ Greek Orthodox Church, 1875.
  30. ↑ «Orthodox Dogma and Doctrine: The symbol of Faith». Ukrainian Orthodox Church of the USA – Ecumenical Patriarchate of Constantinople. Arxivat de l'original el 5 agost 2014. [Consulta: 4 maig 2014].
  31. ↑ «About Orthodoxy». Saint Mary of Egypt Orthodox Church. [Consulta: 4 maig 2014].
  32. ↑ Ware, 1993, p. 307.
  33. ↑ Fitzgerald, 1998, p. 8.
  34. ↑ De Vie, 1945.
  35. ↑ Nielsen, Johnson i Ellis, 2001, p. 248 "In the Eastern Orthodox Catholic Church, authority ...".
  36. ↑ Fortescue, 1908, p. 255 "... it is all gathered together and still lives in the Holy Apostolic Orthodox Catholic Church of the Seven Councils.".
  37. ↑ Schadé Encyclopedia of World Religions, 2006.
  38. ↑ Losch, 2002, p. 76.
  39. ↑ Merriam-Webster Encyclopedia of World Religions, 1999, p. 309–310.
  40. ↑ «The Longer Catechism of The Orthodox, Catholic, Eastern Church». Pravoslavieto.com. [Consulta: 27 setembre 2021].
  41. ↑ 41,0 41,1 Fitzgerald, Thomas. «The Orthodox Church: An Introduction». Greek Orthodox Archdiocese of America, 09-01-1996. Arxivat de l'original el 3 juny 2016. [Consulta: 11 juny 2016].
  42. ↑ . 3, 1908. 
  43. ↑ Hardon, 1981, p. 217.
  44. ↑ δοκέω in Liddell and Scott
  45. ↑ Ware, 1991, p. 16, 271.
  46. ↑ Hierotheos, 1998, p. 69–72.
  47. ↑ Ware, 1991, p. 212–213.
  48. ↑ Ware, 1991, p. 282.
  49. ↑ Ware, 1991, p. 180–199.
  50. ↑ Ware, 1991, p. 152–179.
  51. ↑ Ware, 1991, p. 203-204.
  52. ↑ Bible: John 14:17:NKJV; John 14:26:NKJV
  53. ↑ Ware, 1991, p. 215.
  54. ↑ [Consulta: 15 maig 2014]. 
  55. ↑ [Consulta: 15 maig 2014]. 
  56. ↑ «Església Ortodoxa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  57. ↑ (anglès) A Study of English Orthodox Theological Terms Compared to the Original Greek, Holy Monastery of St. Gregoriou, Mont Atos 2004, p.25
  58. ↑ (anglès) Vladímir Losski, The mystical theology of the Eastern Church, St. Vladimir's Seminary Press, 1976, cap.10: The way of union, ISBN 0-913836-31-1
  59. ↑ Hughs, Robert Ramon Llull's use of the term «Deificatio» and its cognates in the context of Latin and Eastern-Christian views of salvation, comunicació a les I Jornades Internacionals Lul·lianes, UIB, 2004
  60. ↑ Georges Florovsky, "The Church: Her Nature and Task", Cap. IV a Collected Works of Georges Florovsky, Vol. I: Bible, Church, Tradition, Büchervertriebsanstalt, Vaduz, 1987), pp. 57-72 (anglès)
  61. ↑ Entrada "Eastern Orthodoxy", Encyclopædia Britannica. 2009. Encyclopædia Britannica Online. (anglès)
  62. ↑ (anglès) Georges Florovsky, The Authority of the Councils and the Tradition of the Fathers, Cap 6 de Collected Works of Georges Florovsky, Vol. I: Bible, Church, Tradition, Büchervertriebsanstalt, Vaduz, 1987), pp. 93-103.
  63. ↑ Vladímir Losski, Tradition and Traditions" (Cap. 8, a In the Image and Likeness of God, St Vladimir's Seminary Press, Crestwood, NY: 1974) (anglès)
  64. ↑ (castellà) Djermanovič, Tamara, Dostoyeski entre Rusia y Occidente, Herder, Barcelona 2006, p.45, ISBN 84-254-2478-X
  65. ↑ «Església Ortodoxa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  66. ↑ (castellà) Clément, Olivier, La Iglesia Ortodoxa, Publicaciones Claretianas, 1990, p.145, ISBN 84-86425-66-2
  67. ↑ Brena, Felicio, La icona, un art litúrgic, Revista Maina, 1980, N.1, p.30 (accés 15-10-09)  PDF
  68. ↑ (castellà) Clément, Olivier, La iglesia de los ortodoxos, Nerea, 2008, p.51-52, ISBN 978-84-96431-40-9

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església Ortodoxa
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Església_Ortodoxa&oldid=33955184»