Viquipèdia

Usuari:PepCC/proves

< Usuari:PepCC
Infotaula de càrrec políticLíder
TitularMikhail Gorbachev
ResidènciaGran Palau del Kremlin, Moscou
Designat perUn líder no podria regnar, o retenir el poder, sense el suport de Politburó, Comitè Central i/o el Secretariat del Comitè Central
Institucióla Unió Soviètica
Creació30 de desembre de 1922 (fundació de la Unió Soviètica)
Primer titularLenin
(com a Premier)
Abolit25 de desembre de 1991 (final del regnat comunista)
26 de desembre de 1991 (fi de la Unió Soviètica)
Segon en el càrrecMikhail Gorbachev
(com a Premier)

Sota la Constitució del 1977 de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el President del Consell de Ministres era el cap de govern[1] i el president del Presídium del Soviet Suprem de l'URSS era el cap d'estat.[2] L'oficina del President del Consell de Ministres era equivalent al Primer Ministre al Primer Món.[1] mentre que l'oficina del President del Presídium del Soviet Suprem era equivalent a l'oficina del President com a cap d'estat.[2] En la història dels setanta anys de la Unió Soviètica no hi va haver cap líder de la Unió Soviètica oficial, però un líder soviètic sovint dirigia el país mitjançant l'oficina del President i/o l'oficina del Secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS).

Amb la consodilació de poder de Ióssif Stalin als anys 1920[3] the post of the General Secretary of the Central Committee of the Communist Party became synonymous with 'Leader of the Soviet Union'[4] because the post controlled both the CPSU and the Soviet Government.[3] The post of the General Secretary was abolished under Stalin and later re-established by Nikita Khrushchev under the name of First Secretary; in 1966 Leonid Brezhnev reverted the office title to its former name. Being the head of the communist party,[5] the office of the General Secretary was the highest in the Soviet Union until 1990.[6]Plantilla:Incomplete short citation The post of General Secretary lacked clear guidelines of succession, so after the death or removal of a Soviet leader, the successor usually needed the support of the Politburo, the Central Committee, or another government or party apparatus to both take and stay in power. The President of the Soviet Union, an office created in March 1990, replaced the General Secretary as the highest Soviet political office.[7]

Contemporaneously to establishment of the office of the President, representatives of the Congress of People's Deputies voted to remove Article 6 from the Soviet constitution which stated that the Soviet Union was a one-party state controlled by the Communist Party which, in turn, played the leading role in society. This vote weakened the Party and its hegemony over the Soviet Union and its people.[8] Upon death, resignation, or removal from office of an incumbent President, the Vice President of the Soviet Union would assume the office, though the Soviet Union collapsed before this was actually tested.[9] After the failed August Coup the Vice President was replaced by an elected member of the State Council of the Soviet Union.[10]

Llista de líders

modifica

La següent llista inclou només aquelles persones que van poder aconseguir prou The following list includes only those persons who were able to gather enough support from the Communist Party of the Soviet Union (CPSU) and the government, or one of these to lead the Soviet Union. † denotes leaders who died in office.

Nom
(Naixement–Mort) 		Retrat Supreme Rule Congrés Notes
Vladimir Lenin
(1870–1924)[11] 		30 de desembre de 1922[11]
↓
21 January 1924†[12] 		11th–12th Congress President del Consell de Comissaris del Poble i líder informal del Bolxevisme des del seu començament.[11] Va ser el líder del República Socialista Federada Soviètica de Rússia (RSFSR) des del 1917 i líder de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) des del 1922 fins la seva mort.[13]
Ióssif Stalin
(1878–1953)[12] 		21 de gener de 1924[12]
↓
5 de març de 1953†[14] 		13th–19th Congress General Secretary des del 3 d'abril de 1922 fins el 1934, quan va renunciar el càrec; el càrrec de Secretari General en sí va ser abolit l'octubre de 1952.[15]Plantilla:Incomplete short citation Stalin served as Premier from 6 May 1941 until his death on 5 March 1953.[14] He also held the post of the Minister of Defence from 19 July 1941 until 3 March 1947 and Chairman of the State Defense Committee during the Great Patriotic War[16] and became the only officer to hold the office of People's Commissariat of Nationalities from 1921–1923.[17]
Gueorgui Malenkov
(1902–1988)[18] 		A man in a shirt with dark, curly hair 5 de març de 1953[18][19]
↓
8 de febrer de 1955[20] 		19th Congress Succeeded to all of Stalin's titles, but was forced to resign most of them within a month.[21] Malenkov, through the office of Premier, was locked in a power struggle against Khrushchev.[22]
Nikita Khrushchev
(1894–1971)[23] 		An elderly bald man in a suit, with several medals pinned on it 8 de febrer de 1955[23]
↓
14 d'octubre de 1964[24] 		20th–22nd Congress Served as the First Secretary of the Central Committee of the Communist Party of Soviet Union (from September 1953) and Chairman of the Council of Ministers from 27 March 1958 to 14 October 1964. While vacationing in Abkhazia, Khrushchev was called by Leonid Brezhnev to return to Moscow for a special meeting of the Presidium, to be held on 13 October 1964. There, at the most fiery session since the so-called "anti-party group" crisis of 1957, he was fired from all his posts. He was largely left in peace in retirement, but was made a "non-person" to the extent that his name was removed even from the thirty-volume Soviet Encyclopedia.[25] He died in 1971. He was seen overseas as a reformer of a "petrified structure" [26]Plantilla:Incomplete short citation and described his main contribution as removing the fear that Stalin had brought,[27] but many of his reforms were later reversed.
Leonid Brezhnev
(1906–1982)[24] 		14 d'octubre de 1964[24]
↓
10 de novembre de 1982†[28] 		23rd–26th Congress Served as First Secretary of the Central Committee of the Communist Party, was later renamed General Secretary,[29] and was co-equal with premier Aleksei Kosiguin until the 1970s. To consolidate his power he later assumed the title of Chairman of the Presidium.[30]
Iuri Andrópov
(1914–1984)[31] 		12 de novembre 1982[31]
↓
9 de febrer de 1984†[32] 		— Secretari General del Comitè Central del Partit Comunista[33] i President del Presídium del 16 de juny de 1983 fins el 9 de febrer de 1984.[34]
Konstantin Chernenko
(1911–1985)[35] 		13 de febrer de 1984[35]
↓
10 de març de 1985†[29] 		— Secretari General del Comitè Central del Partit Comunista[36] i President del Presídium de l'11 d'abril de 1984 fins el 10 de març de 1985.[37]
Mikhail Gorbachev
(1931–)[38] 		A man in a grey suit, white shirt and dark tie, he has a birthmark on his forehead 11 de març 1985[29]
↓
19 d'agost de 1991[39]


21 d'agost de 1991[29]
↓
25 de desembre de 1991[39]

27th–28th Congress Served as General Secretary from 11 March 1985,[37] and resigned on 24 August 1991,[40] Chairman of the Presidium of the Supreme Soviet from 1 October[36] 1988 until the office was renamed to the Chairman of the Supreme Soviet on 25 May 1989 to 15 March 1990[37] and President of the Soviet Union from 15 March 1990[41] to 25 December 1991.[42] The day following Gorbachev's resignation as President, the Soviet Union was formally dissolved.[39]
Gennady Yanayev
(1937–2010)
(usurper) 		— 19 August 1991
↓
21 August 1991 		— Took power during the 2 days of the failed 1991 Soviet coup d'état attempt, with the State Committee on the State of Emergency.

List of troikas

modifica

On three occasions—between Lenin's death and Stalin's rise; Stalin's death and Nikita Khrushchev's rise; and Khrushchev's fall and Leonid Brezhnev's consolidation of power—a form of collective leadership known as the troika ("triumvirate")[43] governed the Soviet Union, with no single individual holding leadership alone.[30][19]

Members
(Birth–Death) 		Tenure Notes
A man in a dark suit, light shirt and light tie, holding a paper and looking straight to the camera A man in a dark suit, light shirt and a tie, looking right "at you"
May 1922[44]
↓
1925[45]
 When Vladimir Lenin suffered his first stroke a Troika was established to govern the country in his place. The Troika consisted of Lev Kamenev, Joseph Stalin, and Grigory Zinoviev. The Troika was dissolved when Kamenev and Zinoviev decided to break with Stalin in 1925 and joined the faction led by Leon Trotsky.[45] Later, Kamenev, Zinoviev and Trotsky would be murdered at Stalin's orders.
Lev Kamenev
(1883–1936)[46] 		Joseph Stalin
(1878–1953)[12] 		Grigory Zinoviev
(1883–1936)[47]
A man in a shirt with dark, curly hair A man in a dark suit, light shirt and dark tie, smiling
13 March 1953[19]
↓
26 June 1953[48]
 This Troika consisted of Georgy Malenkov, Lavrentiy Beria, and Vyacheslav Molotov[49] and ended when Malenkov and Molotov joined Nikita Khrushchev in the arrest and execution of Beria.[23]
Lavrentiy Beria
(1899–1953)[19] 		Georgy Malenkov
(1902–1988)[19] 		Vyacheslav Molotov
(1890–1986)[19]
=A man in a dark suit, seated, in discussion with someone to his left
14 October 1964[24]
↓
16 June 1977[30]
 The Troika consisted of the leading members of the collective leadership, and consisted of Brezhnev as First Secretary, Kosygin as Premier and Anastas Mikoyan as Chairman of the Presidium of the Supreme Soviet. In 1965, Mikoyan was succeeded by Nikolai Podgorny. During Brezhnev's gradual consolidation of power, the Troika was "dissolved" when he succeeded Podgorny in 1977 as Presidium chairman.[30] However, the collective leadership continued to exist in a different shape after Podgorny's ouster in the Party leadership throughout the rest of Brezhnev's rule.[50]
Leonid Brezhnev
(1906–1982)[24] 		Aleksei Kosiguin
(1904–1980)[24] 		Nikolai Podgorny
(1903–1983)[24]

See also

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 Armstrong, 1986, p. 169.
  2. ↑ 2,0 2,1 Armstrong, 1986, p. 165.
  3. ↑ 3,0 3,1 Armstrong, 1986, p. 98.
  4. ↑ Armstrong, 1986, p. 93.
  5. ↑ Ginsburgs, Ajani i van den Berg, 1989, p. 500.
  6. ↑ Armstrong, 1989, p. 22.
  7. ↑ Brown, 1996, p. 195.
  8. ↑ Brown, 1996, p. 196.
  9. ↑ Brown, 1996, p. 275.
  10. ↑ Gorbachev, M. «ru:ЗАКОН Об органах государственной власти и управления Союза ССР в переходный период» (en russian). Union of Soviet Socialist Republics, 05-09-1991. [Consulta: 14 juliol 2015].
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Brown, 2009, p. 53.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Brown, 2009, p. 59.
  13. ↑ Sakwa, 1999, p. 140–143.
  14. ↑ 14,0 14,1 Service, 2009, p. 323.
  15. ↑ Service, 1986, p. 231–32.
  16. ↑ Green i Reeves, 1993, p. 196.
  17. ↑ Service, 2005, p. 154.
  18. ↑ 18,0 18,1 Service, 2009, p. 331.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 Service, 2009, p. 332.
  20. ↑ Duiker i Spielvogel, 2006, p. 572.
  21. ↑ Cook, 2001, p. 163.
  22. ↑ Hill, 1993, p. 61.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Taubman, 2003, p. 258.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 24,6 Service, 2009, p. 377.
  25. ↑ Service, 2009, p. 376.
  26. ↑ Schwartz, 1971.
  27. ↑ Taubman, 2003, p. 13.
  28. ↑ Service, 2009, p. 426.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 Service, 2009, p. 378.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 Brown, 2009, p. 402.
  31. ↑ 31,0 31,1 Service, 2009, p. 428.
  32. ↑ Service, 2009, p. 433.
  33. ↑ Brown, 2009, p. 403.
  34. ↑ Paxton, 2004, p. 234.
  35. ↑ 35,0 35,1 Service, 2009, p. 434.
  36. ↑ 36,0 36,1 Europa Publications Limited, 2004, p. 302.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 Paxton, 2004, p. 235.
  38. ↑ Service, 2009, p. 435.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Gorbachev, 1996, p. 771.
  40. ↑ Service, 2009, p. 503.
  41. ↑ Paxton, 2004, p. 236.
  42. ↑ Paxton, 2004, p. 237.
  43. ↑ Tinggaard i Svendsen, 2009, p. 460.
  44. ↑ Reim, 2002, p. 18–19.
  45. ↑ 45,0 45,1 Rappaport, 1999, p. 141 & 326.
  46. ↑ Rappaport, 1999, p. 140.
  47. ↑ Rappaport, 1999, p. 325.
  48. ↑ Andrew i Gordievsky, 1990, p. 423–24.
  49. ↑ Marlowe, 2005, p. 140.
  50. ↑ Baylis, 1989, p. 98.
 PepCC/proves
 
CreadorJan Matejko
Creació1891
Lloc de descobrimentCastell Reial de Varsòvia, Varsòvia, Polònia
Mètode de fabricacióOli sobre tela
MovimentRomanticisme
Mida247 ( ) × 446 cm ( ) cm

La Constitució del 3 de maig de 1791 (polonès: Konstytucja 3 Maja 1791 roku) és un oli sobre tela d'estil romántic, pintada per l'artista polonès Jan Matejko. Es va convertir en un dels quadres més famosos de l'autor. Mostra la Constitució del 3 de maig, una fita de la Confederació de Polònia i Lituània i de la Il·lustració a Polònia. Va ser pintada entre el gener i l'octubre de 1891 per commemorar el centenari de la constitució, dos anys abans de la mort de Matejko el novembre de 1893. Com que en l'obra no hi apareix un nom oficial i la forma d'escriure les dates és diferent, s'han donat diferents noms al quadre,[1][2][3] i fins i tot es coneix com El rei Estanislau August entrant a la Catedral de Varsòvia després d'aprovar-se la Constitució reformada de 1791.[4]

Com en moltes obres de Matejko, l'escena està poblada per diverses figurese històriques, com l'últim rei de Polònia Estanislau August Poniatowski, acompanyat per Stanisław Małachowski i Kazimierz Nestor Sapieha —els coautors de la constitució—, Hugo Kołłątaj, Ignacy Potocki i altres digures imporants de l'època, entre les quals destaca Tadeusz Kościuszko. La pintura va ser exposada a Lviv fins el 1920, quan va ser portada a Cracòvia. Durant la Segona Guerra Mundial, l'obra va ser amagada i portada cap a Varsòvia, on s'exhibeix al Castell Reial de Varsòvia.

La constitució

modifica
 
Manuscrit de la constitució.
Article principal: Constitució de Maig de Polònia

La constitució de Maig de Polònia es va adoptar com una llei del govern (Ustawa rządowa) pel Sejm, parlament de la Confederació de Polònia i Lituània, i ha estat considerada com la primera d'aquest tipus d'Europa i la segona més antiga del món.[5][6] Va ser dissenyada per solucionar defectes que tenia el sistema de la Mancomunitat amb diversos privilegis per la noblesa, anomenat Llibertat daurada, que havia incrementat la corrupció en la política:[7] va abolir institucions parlamentàries com el liberum veto;[8] va introduir equitat política entre la gente del poble i la noblesa (szlachta) i va posar els camperols sota la protecció del govern, mitigant els abusos que patien els serfs.[8]

L'adopció de la constitució va tenir respostes militars i polítiques hostils per part dels veïns de la Confederació. L'imperi Rus de Catalina II de Rússia va atacar amb la confederació de Targowica –una coalició de magnats polonesos i noblesa sense terres que s'oposava a unes reformes que podrien reduir la seva influència–,[9] en la guerra russopolonesa (1792). Prússia, regnat per Federico Guillermo II, llavors aliat de la Confederació de Polònia i Lituània, va trencar la seva aliança i la mancomunitat va ser derrotada.[10] Al final, la constitució va estar en vigor durant poc más d'un any[11] i, malgrat les consegüents particiones, va servir com una guia durant més de 123 anys en la lluita per restaurar la sobirania polonesa.[11][12] Segons dos dels coautors, Ignacy Potocki i Hugo Kołłątaj, va ser «l'última voluntat i testament de un país convalescent».[13]

Referències

modifica
  1. ↑ Stanley S. Sokol; Sharon F. Mrotek Kissane; Alfred L. Abramowicz. The Polish biographical dictionary: profiles of nearly 900 Poles who have made lasting contributions to world civilization (en anglès). Bolchazy-Carducci Publishers, 1992, p. 251. ISBN 978-0-86516-245-7 [Consulta: 14 agost 2011]. 
  2. ↑ Philip Ward. Polish Cities: Travels in Cracow and the South, Gdansk, Malbork, and Warsaw (en anglès). Pelican Publishing, 1989, p. 118. ISBN 978-0-88289-739-4 [Consulta: 14 agost 2011]. 
  3. ↑ Mark Salter; Jonathan Bousfield. Rough guide to Poland (en anglès). Rough Guides, 2002, p. 91. ISBN 978-1-85828-849-9 [Consulta: 14 agost 2011]. 
  4. ↑ William Fiddian Reddaway. The Cambridge History of Poland (en anglès). CUP Archive, 1971, p. 546. GGKEY:2G7C1LPZ3RN [Consulta: 14 agost 2011]. 
  5. ↑ Albert P. Blaustein. Constitutions of the world (en anglès). Wm. S. Hein Publishing, 1993, p. 15. ISBN 978-0-8377-0362-6 [Consulta: 30 maig 2011]. 
  6. ↑ Norman Davies. Europe: A History (en anglès). Oxford University Press, 1996, p. 699. ISBN 0-19-820171-0. 
  7. ↑ Juliusz Bardach; Bogusław Leśnodorski; Michał Pietrzak Historia państwa i prawa polskiego (en polonès). Państwowe Wydawnictwo Naukowe, 1987, p. 297-298. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Juliusz Bardach; Bogusław Leśnodorski; Michał Pietrzak Historia państwa i prawa polskiego. Państwowe Wydawnictwo Naukowe, 1987, p. 304–308. 
  9. ↑ Daniel Stone. The Polish-Lithuanian State: 1386–1795 (en anglès). University of Washington Press, 2001, p. 282–285. ISBN 978-0-295-98093-5 [Consulta: 8 gener 2013]. 
  10. ↑ Jacek Jędruch. Constitutions, elections, and legislatures of Poland, 1493–1977: a guide to their history (en anglès). EJJ Books, 1998, p. 184-185. ISBN 978-0-7818-0637-4 [Consulta: 13 agost 2011]. 
  11. ↑ 11,0 11,1 Jacek Jędruch. Constitutions, elections, and legislatures of Poland, 1493–1977: a guide to their history (en anglès). EJJ Books, 1998, p. 188-189. ISBN 978-0-7818-0637-4 [Consulta: 13 agost 2011]. 
  12. ↑ George Sanford. Democratic government in Poland: constitutional politics since 1989. Palgrave Macmillan, 2002, p. 11–12. ISBN 978-0-333-77475-5 [Consulta: 5 juliol 2011]. 
  13. ↑ Machnikowski. Contract Law in Poland (en anglès). Kluwer Law International, 2010, p. 20. ISBN 978-90-411-3396-0 [Consulta: 12 juliol 2011]. 


Goya va començar a treballar amb els esbossos —dels quals cinc es troben al Prado— durant la primavera de 1800. La versió definitiva va ser pintada entre el juliol de 1800 i el juny de 1801 i va ser enviada el desembre de 1801. Va pertànyer a les col·leccions privades del Palau Reial de Madrid, on apareix a l'inventari de 1814. Va passar a formar part del Museu del Prado el 1824, ordenat pel rei Ferran VII, que apareix pintat al quadre.

Des del 1942 manté el número de catàleg P00726. Aquest mateix any va aparèixer al llistat d'obres del museu, tot i que amb cert retard, realitzat per Francisco Javier Sánchez Cantón, que llavors era subdirector del Prado. S'exhibeix a la sala 32 de la pinacoteca, ubicada a la planta baixa de l'edifici planejat per Juan de Villanueva.[1]

 
La Bíblia de Gutenberg (Vulgate), primera Bíblia impresa, a la Biblioteca del Congrés, Washington DC.

La datació de la Bíblia consisteix en determinar el període de composició i de redacció de cada llibre que la compon, i si és possible, de cada unitat textual de què es componen els llibres. Aquesta recerca intenta, doncs, determinar quan, qui i on es va escriure la Bíblia.

La Bíblia és una compilació de textos escrits o editats en èpoques diferents. La Bíblia hebrea comprèn tres parts, que es van constituir gradualment. De més antic a més recent, són la Torà (תּוֹרָה, la Llei o Pentateuc), els Neviïm (נביאים, els Profetes) i els Ketuvim (כתובים els Altres Escrits o Hagiografies). A aquesta llista també s'hi afegeixen els Llibres Deuterocanònics del Catolicisme, així com el Nou Testament, propi dels cristians.

Des del segle xix, les excavacions arqueològic a l'Orient Mitjà han proporcionat nous elements sobre el context en què la Bíblia va prendre forma. Aquests descobriments permeten precisar millor la història dels regnes d'Israel i de Juda, fet que ajuda a entendre millor la formació del text bíblic que s'hi inscriu. La tradició de fer Moisès l'autor de la Torà, de David l'autor dels Salms i de Salomó dels Proverbis s'ha denegat, i s'està produint un nou enfocament històric i crític, amb una base més històrica i científica que religiosa.

La datació dels textos bíblics depèn de mètodes com la filologia, la paleografia, la comparació amb altres textos antics i l'arqueologia. Les dates de redacció dels textos de la Bíblia hebraica de vegades són difícils d'establir, i certes datacions són objecte de debat entre els especialistes. La majoria d'ells concedeixen tanmateix en situar la seva redacció entre els segles VIII i II aC, i la del Nou Testament entre la meitat del segle I i el segle II.

El objecte més antic sobre el qual es troba un text bíblic és l'amulet de Ketef Hinnom, datat del 600 aC. El manuscrit més antic de la Bíblia hebraica trobat probablement és el fragment d'un rotllo dels llibres de Samuel, que data de la meitat o de finals del segle III aC, i trobat a Qumrân a Cisjordània. El text més antic del Nou Testament que s'ha trobat és el papir P52 de la biblioteca Rylands, que conté un fragment de l'Evangeli segons Joan, que data de la primera meitat del segle II. Les versions més antigues relativament completes dels escrits de l'Antic Testament redactats en grec que han arribat són dues còpies de la Septuaginta que daten del segle IV: el Còdex Sinaiticus i el Còdex Vaticanus. Des que una part del Còdex d'Alep es va perdre l'any 1947, el manuscrit complet més antic de la Mesorah, que serveix de base de les edicions de les Bíblies modernes, és el Còdex Leningradensis, que data del segle XI.

Mètodes de datació

modifica

Com que cap manuscrit original de la Bíblia no ha sobreviscut fins avui dia, la datació ha de basar-se en l'anàlisi del text mateix així com del mitjà pel qual ha pres forma. Aquest coneixement fa intervenir la crítica filològica i l'anàlisi redaccional, la comparació amb altres textos antics, la investigació de testimonis textuals, i l'arqueologia. Utilitzades conjuntament, aquestes tècniques permeten d'aixecar un quadre més o menys complet de la història del text.[2]

L'anàlisi critica confirma que la majoria dels llibres bíblics no es van escriure completament per una sola persona, sinó que han sofert reescriptures més o menys importants al llarg de la seva història. Bona part s'han construït, doncs, com a reculls de tradicions o de fragments separats, posteriorment agrupats i connectats per formar un tot coherent. Després es poden completar, tornar a treballar o actualitzar segons les necessitats o opcions teològiques del moment.[2]

El descobriment i el desxifratge a finals del segle XIX dels textos d'Accadi s'assemblen molt als relats bíblics;[3] durant el segle xx els manuscrits de la mar Morta van canviar la visió tradicional de la Bíblia.[4] L'arqueologia, d'altra banda, va permetre als exegetes establir hipòtesis més precises i fiables. Sembla que s'ha aconseguit traçar l'origen de la història del text, exceptuant algunes dates restants.[5]

Manuscrits més antics

modifica
 
Fragments trobats a Qumrân.

Els conjunts de textos més antics de la Tanakh s'han trobat entre els Manuscrits de la mar Morta, i s'han datat entre els segles III i I aC;[6] l'investigador Frank Moore Cross va datar un petit fragment del Llibre de Samuel (4QSamb) de finals del segle III. Tots els llibres de la Tanakh, excepte el Llibre d'Ester, es troben a la documentació de Qumran, alguns en diversos exemplars, altres en fragments.[7][8]

Entre els més antics manuscrits grecs hi ha fragments del Levític i del Deuteronomi de la Septuaginta que daten del segle II aC, així com els fragments de la Gènesi, de l'Èxode, dels Nombres, i dels profetes menors que daten del segle I aC. Els manuscrits antics relativament complets de la Septuaginta són, entre altres, el Còdex Vaticanus (segle IV), el Còdex Sinaiticus (segle IV) i el Còdex Alexandrinus (segle V).[N 1] Aquests són els manuscrits gairebé complets més antics de l'Antic Testament, totes les llengües combinades. El Pentateuc Samarità, que hauria aparegut durant la dinastia dels asmoneus, és també un manuscrit bíblic antic.[9] Com la Peixitta, aquesta última sent una traducció de la Bíblia cristiana en siríac acabada aparentment durant el segle IV.[10]

Tradicionalment, el text masotèric de la Torà s'ha considerat del segle IV, però els més antics manuscrits complets (o gairebé complets) són el Còdex d'Alep (cap a 920) i el Còdex de Leningrad (1008).[N 2]

Historicitat de la Bíblia

modifica

Qüestionament de la tradició

modifica

Durant segles, els lectors de la Bíblia van considerar majoritàriament que era la paraula inspirada de Déu, que hauria dictat als savis, profetes i sacerdots israelites. Per tant, la tradició atribueix la redacció del Pentateuc a Moisès; els llibres de Josuè, dels Jutges i de Samuel es consideren documents sagrats recopilats pel profeta Samuel; Jeremies és vist com l'autor del primer i el segon llibre dels Reis, David com el del dels Psalms, i Salomó com el dels Proverbis i el Càntic dels Càntics. La Bíblia es considera d'origen diví, i la veracitat històrica del text no és qüestionada.[11] Aquesta tradició es remunta a l'antiguitat. Tanmateix, durant aquest període, ´es comú fer servir la pseudoepigrafia, tècnica que consisteix en atribuir un text escrit recentment a un autor il·lustre, de vegades desaparegut o fins i tot imaginari. Actualment, s'accepte en cercles acadèmics que aquest procés també preval en la tradició bíblica. Així, la tradició judeocristiana atribueix els llibres de l'Antic Testament a diferents autors com s'ha mencionat anteriorment.[12]

Taula II: Bíblia hebrea/Antic Testament

modifica
Torà Data o range of dates most widely held by scholars
Book of Genesis
Book of Exodus
Book of Leviticus
Book of Numbers
Book of Deuteronomy 		The majority of modern biblical scholars believe that the Torah – the books of Genesis, Exodus, Leviticus, Numbers and Deuteronomy – reached its present form in the post-Exilic period.[13]

The five books are drawn from four "sources" (distinct schools of writers rather than individuals): the Priestly source, the Yahwist and the Elohist (these two are often referred to collectively as the "non-Priestly" source), and the Deuteronomist.[14] There is general agreement that the Priestly source is post-exilic, but there is no agreement over the non-Priestly source(s).[14]

  • Genesis is a post-exilic work combining "Priestly" and "non-Priestly" material.[15]
  • Exodus is an anthology drawn from nearly all periods of Israel's history.[16]
  • Leviticus is entirely Priestly and dates from the exilic/post-exilic period.[17]
  • Numbers is a Priestly redaction (i.e., editing) of a Yahwistic/non-Priestly original.[18]
  • Deuteronomy, now the last book of the Torah, began as the set of religious laws (these make up the bulk of the book), was extended in the early part of the 6th century to serve as the introduction to the Deuteronomistic history, and later still was detached from that history, extended yet again, and edited to conclude the Torah.[19]
Prophets Date or range of dates most widely held by scholars
Former Prophets:

Book of Joshua
Book of Judges
Books of Samuel
Books of Kings

This group of books, plus Deuteronomy, is called the "Deuteronomistic history" by scholars. The proposal that they made up a unified work was first advanced by Martin Noth in 1943, and has been widely accepted. Noth proposed that the entire history was the creation of a single individual working in the exilic period (6th century BCE); since then there has been wide recognition that the history appeared in two "editions", the first in the reign of Judah's King Josiah (late 7th century), the second during the exile (6th century).[20] Noth's dating was based on the assumption that the history was completed very soon after its last recorded event, the release of King Jehoiachin in Babylon c. 560 BCE; but some scholars have termed his reasoning inadequate, and the history may have been further extended in the post-exilic period.[21]
Three Major Prophets:

Book of Isaiah
Book of Jeremiah
Book of Ezekiel

Scholars recognise three "sections" in the Book of Isaiah: Proto-Isaiah (the original 8th century Isaiah); Deutero-Isaiah (an anonymous prophet living in Babylon during the exile); and Trito-Isaiah (an anonymous author or authors in Jerusalem immediately after the exile).[22]

The Book of Jeremiah exists in two versions, Greek (the version used in Orthodox Christian Bibles) and Hebrew (Jewish, Catholic and Protestant Bibles), with the Greek representing the earlier version.[23] The Greek version was probably finalised in the early Persian period and translated into Greek in the 3rd century BCE, and the Hebrew version dates from some point between then and the 2nd century BCE.[24]

The Book of Ezekiel describes itself as the words of the Ezekiel ben-Buzi, a priest living in exile in the city of Babylon, and internal evidence dates the visions to between 593 and 571 BCE. While the book probably reflects much of the historic Ezekiel, it is the product of a long and complex history, with significant additions by a "school" of later followers.[25][26]

Twelve Minor Prophets In the Hebrew Bible the Twelve Minor Prophets are a single collection edited in the Second Temple period, but the collection is broken up in Christian Bibles.[27] With the exception of Jonah, which is a fictional work, there exists an original core of prophetic tradition behind each book:[28][29]
Writings Date or range of dates most widely held by scholars
Wisdom collection:
Job, Ecclesiastes and Proverbs 		The books of Job, Ecclesiastes and Proverbs share a similar outlook which they themselves call "wisdom".[42] It is generally agreed that Job comes from between the 7th and 4th centuries BCE, with the 6th century as the most likely.[43] Ecclesiastes can be no earlier than about 450 BCE, due to the presence of Persian loan-words and Aramaic idioms, and no later than 180 BCE, when the Jewish writer Ben Sira quotes from it.[44][45] Proverbs is a "collection of collections" relating to a pattern of life which lasted for more than a millennium, and impossible to date.[46]
Poetic works: Psalms and Lamentations The psalms making up the first two-thirds of the psalter are predominantly pre-exilic and the last third predominantly post-exilic.[47] The collected book of Psalms was possibly given its modern shape and division into five parts in the post-exilic period, although it continued to be revised and expanded well into Hellenistic and even Roman times.[48] It is generally accepted that the destruction of Jerusalem by Babylon in 586 BCE forms the background to the Book of Lamentations.[49]
Histories: Chronicles and Ezra-Nehemiah Chronicles was composed between 400–250 BCE, probably in the period 350–300 BCE;[50] Ezra-Nehemiah (two books in modern Bibles, but originally one) may have reached its final form as late as the Ptolemaic period, c. 300–200 BCE.[51]
Miscellaneous works: Book of Ruth, Book of Esther, Book of Daniel, Song of Songs The Book of Ruth is commonly dated to the Persian period;[52] Esther to the 3rd or 4th centuries BCE; the Book of Daniel can be dated more precisely to 164 BCE thanks to its veiled prophecy of the death of a Greek king of Syria;[53] and the Song of Songs could have been composed at any time after the 6th century BCE.[54]

Notes

modifica
  1. ↑ Le Sinaiticus comprend d'importantes parts de la Bible hébraïque et des livres deutérocanoniques et le Vaticanus propose une version presque complète à l'exception de quelques passages de la Genèse et des Psaumes, ajoutés au Plantilla:S-; cf. Römer 2009, p. 56-57
  2. ↑ Il s'agit du manuscrit B19A texte écrit, d'après son colophon, en 1008 et conservé à la bibliothèque publique de Saint-Pétersbourg. De tradition massorétique tibérienne, il est lui-même basé sur le Codex d'Alep et est resté relativement complet jusqu'à sa destruction partielle en 1947 ; cf. Bauks 2008, p. 16-18

Referències

modifica
  1. ↑ Museo del Prado. «La familia de Carlos IV». [Consulta: 21.10.2010].
  2. ↑ 2,0 2,1 Jean-Marie Husser. «L'approche historique des documents fondateurs : la Bible», 15-04-2011. [Consulta: 28 març 2013].
  3. ↑ Bordreuil, Pierre; Briquel-Chatonnet, Françoise «Enquête sur la naissance de la Bible». Le Monde de la Bible, hors-série d'automne 2012, pàg. 43.
  4. ↑ Legrand, Thierry «Enquête sur la naissance de la Bible». Le Monde de la Bible, hors-série d'automne 2012, pàg. 53.
  5. ↑ «L'archéologie contredit-elle la Bible ?». Le Monde de la Bible, 200, març 2012, pàg. 24-25.
  6. ↑ André Paul. «Qumrân et les manuscrits de la mer Morte», 01-05-2010. [Consulta: 19 març 2013].
  7. ↑ Puech 2002, p. 101
  8. ↑ Puech 2002, p. 98-99
  9. ↑ Tov, Emanuel. Uitgeverij Van Gorcum. Textual Criticism of the Hebrew Bible (en anglès), 2001. 
  10. ↑ (anglès) «Peshitta». [Consulta: 19 març 2013].
  11. ↑ Finkelstein 2004, p. 29
  12. ↑ Jean-Marie Husser. «L'approche historique des documents fondateurs : la Bible», 15-04-2011. [Consulta: 7 abril 2013]. : . 
  13. ↑ Enns, 2012, p. 5.
  14. ↑ 14,0 14,1 Carr, 2000, p. 492.
  15. ↑ Carr, 2007, p. 10.
  16. ↑ Dozeman, 2000, p. 443.
  17. ↑ Houston, 2003, p. 102.
  18. ↑ McDermott, 2002, p. 21.
  19. ↑ Van Seters, 2004, p. 93.
  20. ↑ Campbell i O'Brien, 2000, p. 2 and fn.6.
  21. ↑ Person, 2010, p. 10-11.
  22. ↑ Sweeney, 1998, p. 76-77.
  23. ↑ Allen, 2008, p. 7-8.
  24. ↑ Sweeney, 2010, p. 94.
  25. ↑ Blenkinsopp, 1996, p. 8.
  26. ↑ Joyce, 2009, p. 16.
  27. ↑ Redditt, 2003, p. 1–3, 9.
  28. ↑ Floyd, 2000, p. 9.
  29. ↑ Dell, 1996, p. 86–89.
  30. ↑ Emmerson, 2003, p. 676.
  31. ↑ Nelson, 2014, p. 216.
  32. ↑ Carroll, 2003, p. 690.
  33. ↑ Gelston, 2003, p. 696.
  34. ↑ Nelson, 2014, p. 217.
  35. ↑ Rogerson, 2003, p. 690.
  36. ↑ Rogerson, 2003, p. 708.
  37. ↑ Gelston, 2003, p. 710.
  38. ↑ Gelston, 2003, p. 715.
  39. ↑ Nelson, 2014, p. 214.
  40. ↑ Nelson, 2014, p. 214-215.
  41. ↑ Carroll, 2003, p. 730.
  42. ↑ Farmer, 1998, p. 129.
  43. ↑ Kugler i Hartin, 2008, p. 193.
  44. ↑ Seow, 2007, p. 944.
  45. ↑ Fox, 2004, p. xiv.
  46. ↑ Clements, 2003, p. 438.
  47. ↑ Day, 1990, p. 16.
  48. ↑ Coogan, Brettler i Newsom, 2007, p. xxiii.
  49. ↑ Hayes, 1998, p. 168.
  50. ↑ McKenzie, 2004, p. 32.
  51. ↑ Grabbe, 2003, p. 00.
  52. ↑ Grabbe, 2004, p. 105.
  53. ↑ Collins, 1984, p. 101.
  54. ↑ Bloch, 1995, p. 23.


Interpretacions

modifica
 
Mnemòsine (1881), una interpretació prerafaelita de la deessa Memòria per Dante Gabriel Rossetti.

Günther Zuntz va fer l'estudi més complet de les làmines d'or descobertes fins 1971 a Turis, Creta i altres llocs, categoritzant-les en tres grups que s'han convertit en un estàndard tipològic. Va presentar el text transcrit juntament amb una reconstrucció i va interpretar la seva base religiosa com a pitagòrica en comptes d'òrfica.[1] El filòleg Richard Janko va proposar que el grup B de la col·lecció de Zuntz derivava d'un arquetip únic, pel qual va oferir un text grec hipotètic i una traducció intentant no basar-se en idees preconcebudes teològiques:[2]

« "Encontrarás a la derecha en la morada de Hades una fuente, y junto a ella se encuentra un ciprés fantasmal, donde las almas de los muertos que descienden lavan sus vidas. Ni siquiera en la oscuridad te acerques a esta fuente. Más adelante encontrarás agua fría que fluye del estanque de la Memoria y a su orilla hay guardianes. Te preguntarán con sagaz discernimiento por qué investigas las tinieblas del Hades sombrío. Te preguntarán por qué razón has venido. Diles toda la verdad, directamente. Di: 'Soy el hijo de la Tierra y el Cielo estrellado, pero el Cielo es mi nacimiento: lo conocéis por vosotros mismos. Estoy sediento y me muero: dadme enseguida el agua fría que fluye del estanque de la Memoria. Seguramente los reyes del inframundo se apiadarán de ti, y ellos mismos te darán agua de la fuente divina; entonces tú, cuando hayas bebido, recorrerás la vía sagrada que otros iniciados y bacantes avanzan gloriosos. Después de eso, gobernarás con los otros héroes.[3]" »

Este texto se corresponde con la lámina órfica de Hipponion y es el más antiguo conocido, pudiéndose datar de alrededor del 400 a. C. La conclusión sólo puede encontrase en esta lámina mientras que la escena de los guardianes se encuentra en otras.[4]

La fuente más disponible que discute las láminas de oro órfico es el clásico (aunque superado en algunos aspectos) Orfeo y la religión griega de W. K. C. Guthrie.[5] Desde la década de 1990, la utilidad del término 'órfico' ha sido cuestionada por los estudiosos, al igual que la unidad de las creencias religiosas subyacentes a las láminas de oro.[6] Más recientemente, se ha defendido la asociación de las láminas con el orfismo.[7]

Los totenpässe también se han encontrado en tumbas de Palestina que datan del siglo II a. C. y posteriormente. Estas diminutas hojas de oro emplean un consuelo formulista que aparece regularmente en las estelas funerarias de la zona: θάρσει, (aquí se inserta el nombre del difunto), οὐδεὶς ἀθάνατος ('Toma coraje, [nombre], nadie es inmortal). En una de ellas, la tablilla inscrita tenía la forma de una diadema funeraria, con orificios para sujetarla alrededor de la frente.[8]

Referències

modifica
  1. ↑ Günther Zuntz, "The Gold Leaves", a Persephone: Three Essays on Religion and Thought in Magna Graecia (Oxford: Clarendon Press, 1971); revisió de Joseph Fontenrose, Classical Philology 69 (1974) pp. 60–63.
  2. ↑ Sobre la relació problemàtica entre grave goods i eschatology, vegeu Ian Morris, Death-ritual and Social Structure in Classical Antiquity (Cambridge University Press, 1992) pp. 17–18.
  3. ↑ Richard Janko, "Forgetfulness in the Golden Tablets of Memory" en Classical Quarterly 34 (1984) pp. 89–100.
  4. ↑ Walter Burkert. Religión griega arcaica y clásica. Madrid: Abada Editores, 2007, p. 389-394. ISBN 978-84-96775-01-5. 
  5. ↑ W.K.C. Guthrie, Orpheus and Greek Religion: A Study of the Orphic Movement (Nueva York: Norton, 1966, edición revisada), pp. 171–182.
  6. ↑ Radcliffe G. Edmonds, III, Myths of the Underworld Journey: Plato, Aristophanes, and the 'Orphic' Gold Tablets (Cambridge University Press, 2004).
  7. ↑ Alberto Bernabé y Ana Isabel Jiménez San Cristóbal. Instructions for the Netherworld: The Orphic Gold Tablets. Boston: Brill, 2008: pp. 204—205.
  8. ↑ Roy Kotansky, "Incantations and Prayers for Salvation on Inscribed Greek Amulets: The Magic Lamellae" en Magika Hiera (Oxford University Press, 1991), p. 116; David R. Jordan, review of Greek Magical Amulets by Kotansky (Opladen, 1994), Journal of Hellenic Studies 116 (1996), pp. 233–234.
 
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.
 PepCC/proves
5 Days of War
Fitxa
DireccióRenny Harlin
Protagonistes
Rupert Friend
Emmanuelle Chriqui
Richard Coyle
Heather Graham
Johnathon Schaech
Rade Šerbedžija
Andy García
Val Kilmer
Mikko Nousiainen
Mikheil Gomiashvili
Ani Imnadze
Antje Traue
Kenneth Cranham
Dean Cain
Sergo Shvedkov
Steven Robertson
Alan McKenna
Malkhaz Abuladze
Marshall Manesh
Givi Sikharulidze
Zura Tsintsqiladze
ProduccióRenny Harlin
Michael P. Flannigan
Davit Imedashvili
GuióMikko Alanne
David Battle
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena2011
Durada108 min
Descripció
GènereAcció
Bèl·lic

5 Days of War (en català 5 dies de guerra) és una pel·lícula estatunidenca del 2011 dirigida pel director finès Renny Harlin[1] sobre la Guerra a Ossètia del Sud (2008)[2] paral·lelament a l'inici dels Jocs Olímpics de Pequín.

Argument

modifica

El 2007, durant la Guerra d'Iraq, un contingent georgià salva la vida d'un reporter americà, Thomas Anders (Rupert Friend), mentre que un dels seus col·legues és mort durant l'operació. Un any més tard, el 2008, torna a Los Angeles, però va a Geòrgia avisat pels seus amics de Tbilissi, que sospiten que hi haurà aviat un conflicte. Aleshores ell, acompanyat del seu càmera Sebastian Ganz (Richard Coyle), s'endinsen en un país on esclata un conflicte que els deixa atrapats al mig del foc creuat quan es trobaven en la cerimònia d'un casament. Amb els membres del casament i l'ajuda d'un soldat georgià, la seva missió esdevé sortir de l'atrocitat que Rússia comet a Geòrgia davant de l'apatia internacional deguda a l'inici dels Jocs Olímpics a Pequín aquell mateix any.

Producció

modifica

La gravació, que va durar 36 dies amb un pressupost de 12 milions de dòlars, va començar a l'octubre de 2009 a Tbilisi.[3]

Segons el president georgià Mikheil Sakaixvili, la pel·lícula no va ser finançada pel govern georgià. Tot i això, un dels productors, David Imedashvili, va dir que els primers fons pel projecte provenien del finançament del govern georgià.[4] Segons la premsa de Geòrgia, la pel·lícula va ser finançada per Koba Nakopia,[5] una parlamentària del Moviment Nacional Unit, que aleshores governava[6] amb el partit de Sakaixvili. El director Renny Harlin, George Lascu i Mirza Davitaia, el ministre d'Estat en afers de la diàspora entre 2009 i 2012, que durant la gravació era el viceministre georgià de Cultura, Protecció de monuments i Esports, també són acreditats com a productors.[7][8][9]

Un dels edificis de l'administració presidencial de Geòrgia va ser utilitzat per filmar parts de 5 Days of War. Alguns membres de l'equip d'efectes especials eren russos i havien treballat anteriorment a Els guardians de la nit. El personal i material militar que es van utilitzar a la pel·lícula els van cedir l'armada de Geòrgia.[10]

Referències

modifica
  1. ↑ Smith, Ian Hayden. International Film Guide 2012, 2012, p. 122. ISBN 978-1908215017. 
  2. ↑ 14 juny 2011. «Renny Harlin Exclusive Interview». [Consulta: 17 juny 2011].
  3. ↑ Luke Savage. «Renny Harlin interview: 5 Days Of War, The Long Kiss Goodnight, and directing low-budget war films». Arxivat de l'original el 22 juliol 2011. [Consulta: 17 juny 2011].
  4. ↑ Shuster, Simon «Russia and Georgia Go to War Again — on Screen». time.com, 04-12-2009 [Consulta: 1r juliol 2011].
  5. ↑ «Media.ge». Media.ge. [Consulta: 14 febrer 2018].
  6. ↑ parliament.ge. «საქართველოს პარლამენტი». Parliament.ge. [Consulta: 14 febrer 2018].
  7. ↑ «The Poet Trapped In The Body Of A Warrior». [Consulta: 16 desembre 2018].
  8. ↑ «Hollywood's take on the Russia-Georgia war». economist.com, 21-06-2011 [Consulta: 1r juliol 2011].
  9. ↑ «5 Days of August: High on beauty, short on substance?». Georgian America. Georgia Today. [Consulta: 19 agost 2011].
  10. ↑ 13 juny 2011. «An Exclusive Interview With Renny Harlin on 5 Days of War». Heyuguys.co.uk. [Consulta: 13 juny 2011].
 PepCC/proves
Biografia

Josep Planas i Montanyà (Cardona, 29 d'abril del 1924 - Palma, 12 de gener del 2016) fou un fotògraf català.

Biografia

modifica

Josep Planas va néixer a Cardona el 29 d'abril de 1924. L'any 1943 va ser campió d'Espanya de triple salt. Dos anys després, el 1945, va començar el servei militar a Mallorca, on va intensificar la seva activitat fotogràfica.[1] Va fundar la companyia Casa Planas l'any 1947.[2] A finals dels anys 50, va comprar un helicòpter, amb el qual va poder fer fotografies aèries de la illa, que li van donar fama com a fotògraf del turisme.[1]

L'Ajuntament de Cardona va atorgar el premi Saler d'Or a Josep Planas com a distinció honorífica per la seva trajectòria.[3]

Referències

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 Rosa Ferriol Palma. «Fallece Josep Planas i Montanyà, el fotógrafo del boom turístico», 13-01-2016. [Consulta: 30 desembre 2018].
  2. ↑ «Centre Cultural i de Creació Casa Planas». [Consulta: 30 desembre 2018].
  3. ↑ «Cardona atorgarà el Saler d’Or a l’Assemblea Local de La Creu Roja», 28-05-2018. [Consulta: 30 desembre 2018].

La litúrgia cristiana és a pattern for worship used (ja sigui recomenat o prescrit) per una congregació cristiana o corrent regularment. Tot i que el terme litúrgia s'utilitza per referir-se a public worship en general, el ritu bizantí utilitza el terme "Litúrgia Divina" per denotar el servei eucarístic.[1]

Sovint passa el diumenge o el dissabte en el cas de les esglésies que practiquen el Sàbat. La Litúrgia és l'agrupament de cristians per ser ensenyats la 'Paraula de Déu' (la Bíblia cristiana) i ser animats en la seva fe. En la majoria de tradicions cristianes, el clergat presideix les litúrgies en cas possible.

Referències

modifica
  1. ↑ Mother Mary and Ware, Kallistos Timothy, Festal Menaion (3rd printing, 1998), St. Tikhon's Seminary Press, p. 555, ISBN 1-878997-00-9


 PepCC/proves

Avengers: Infinity War (Els Venjadors: guerra de l'infinit) és una pel·lícula nord-americana de superherois basada en l'equip de superherois de Marvel Comics, Els Venjadors, produïda per Marvel Studios i distribuïda per Walt Disney Studios Motion Pictures. Seqüela de Avengers i Avengers: Age of Ultron, sent la dinovena pel·lícula en l'Univers cinematogràfic de Marvel. Dirigida per Anthony i Joe Russo a partir d'un guió escrit per Christopher Markus i Stephen McFeely, compta amb un repartiment coral que inclou a Robert Downey Jr., Chris Evans, Chris Hemsworth, Mark Ruffalo, Jeremy Renner, Scarlett Johansson, Chris Pratt, Elizabeth Olsen, Paul Bettany, Benedict Cumberbatch, Tom Holland, Anthony Mackie, Sebastian Stan, Paul Rudd, Don Cheadle, Danai Gurira, Evangeline Lilly, Zoe Saldaña, Bradley Cooper, Dave Bautista, Vin Diesel, Tom Hiddleston, Gwyneth Paltrow, Jon Favreau i Josh Brolin.

La pel·lícula està programada per ser estrenada el 27 d'abril del 2018.[1]

Argument

modifica

Mentre Els Venjadors i els seus aliats continuen protegint al món d'amenaces massa grans perquè un sol heroi les pugui gestionar, un nou perill emergeix d'entre les ombres còsmiques: Thanos. Com dèspota de la infàmia intergalàctica, la seva meta és recol·lectar les sis Gemes de l'Infinit, artefactes d'inimaginable poder, i fer-les servir per imposar els seus retorçats desitjos a tota la realitat. Tot allò pel qual els nostres herois han lluitat els ha portat a aquest moment. El destí de la Terra i de la pròpia existència mai ha estat més incert.[2][3]

Repartiment

modifica
És el líder i benefactor dels Avengers, que s'autodescriu com un geni, bilionari, playboy i filantrop amb un vestit armadura mecànic que ell mateix ha inventat.[4][5] El co-director Joe Russo va explicar que Stark "nota que s'acosta gran amenaça, així que fa tot el possible per mantenir la seguretat a la Terra".[6] Downey va afegir que Stark tindria objectius més petits que en les anteriors pel·lícules.[7]
És un Avenger i el rei d'Asgard, basat en la déu del tro de la mitologia nòrdica amb el mateix nom.[8] Joe Russo va declarar que el guió de Thor reprèn els esdeveniments de Thor: Ragnarok (2017), el qual fa que estigui en un "lloc molt profund... molt interessant" amb una "motivació emocional real".[9] Amb la recomanació de Hemsworth, els escriptors Christopher Markus i Stephen McFeely van consultar el director de Thor: Ragnarok Taika Waititi i el guionista Eric Pearson per ajudar a transmetre els elements còmics i tràgics del canviat Thor respecte aquesta pel·lícula[10] Joe Russo va dir que Thor té "l'arc de l'heroi conductor de la pel·lícula que s'oposa directament en la lluita de Thanos" i que hauria estat el principal protagonista de la pel·lícula si Thor hagués matat Thanos.[11]
Un Avenger i geni científic que és capaç de transformar-se en un monstre a causa d'un experiment fallit d'exposició de raigs gamma.[12][13]Plantilla:Dubious Banner intenta reintegrar-se amb els Avengers durant la pel·lícula i també intenta "advertir tothom sobre com de perillós és Thanos".[14] Joe Russo pensa que el rebuig de fer aparèixer en Hulk durant gran part de la pel·lícula era degut parcialment al fet que tenia por, però també perquè s'adonava que "en Banner només volia en Hulk per lluitar. Em sembla que n'ha tingut prou de salvar-li el cul". Russo va afegir que això va ser "molt reflexiu del viatge des de Ragnarok... [on] aquests dos personatges es troben en un constant conflicte per portar el control".[15] L'aparició de Banner a la pel·lícula continua la història pel personatge que havia estat establerta a Thor: Ragnarok i que conclou a Avengers: Endgame,[16] amb la diferència entre Hulk i Banner "que comença a difuminar-se una mica". Ruffalo va descriure Hulk a Infinity War com un personatge amb la capacitat mental d'un nen de cinc anys.[14]
Un superheroi fugitiu i líder d'una facció dels Avengers que fou un veterà de la Segona Guerra Mundial. He was enhanced to the peak of human physicality by an experimental serum and frozen in suspended animation before waking up in the modern world.[8] Joe Russo said after the events of Captain America: Civil War (2016), Rogers struggles with the conflict between his responsibility to himself and his responsibility to others. The character embodies the "spirit" of his comic alternate identity Nomad in the film,[17] and receives new vibranium gauntlets from Shuri to replace his traditional shield.[18] An early draft of the film experimented with Rogers first appearing in the film saving Vision from Corvus Glaive's attack in Wakanda. Markus and McFeely said they were called "insane" for waiting that long to introduce Rogers into the film and ultimately conceded it was "not [a] satisfying" approach.[19]}}
  • Scarlett Johansson as Natasha Romanoff / Black Widow: {{Cast list break|A highly trained spy, a member of Rogers' faction of Avengers, and a former agent of S.H.I.E.L.D.[20][21] Johansson said that Romanoff's situation in the aftermath of the events of Captain America: Civil War has been "a dark time. I wouldn't say that my character has been particularly hopeful, but I think she's hardened even more than she probably was before".[22]

Rodatge

modifica

La fotografia principal del film va començar el 23 de gener de 2017, sota el títol de treball Mary Lou, 11 a Pinewood Atlanta Studios situat a Fayette County (Geòrgia), 12 amb Trent Opaloch com el director de fotografía.13 es té previst que el rodatge conclourà entre octubre i novembre de 2017. La filmació addicional es durà a terme a Escòcia, duent-se a terme a Edinburgh, Glasgow i les Scottish Highlands a partir de febrer de 2018 i s'espera que duri sis meses. El rodatge va finalitzar el 15 de juliol del 2017 quan els directors Joe i Anthony Russo ho van anunciar a través del seu compte d'Instagram.

El pressupost de la pel·lícula ha sigut de 400.000.000 milions.[23][24]

Tràiler

modifica

El 16 de març Marvel va estrenar el tràiler oficial de la pel·lícula en el seu canal de YouTube.[25]

Avengers

modifica

Guardians de la Galaxia

modifica

Antagonistes

modifica

Aliats

modifica

Anàlisi

modifica

La pel·lícula presenta un dilema moral mitjançant dos posicions ètiques: Thanos representa l'utilitarisme positiu portat a l'extrem lògic i el Capità Amèrica, l'imperatiu categòric kantià.[26]

Referències

modifica
  1. ↑ «Avengers: Infinity War». [Consulta: 22 gener 2019].
  2. ↑ «Infinity War: Thanos Wants To 'Rebalance The Universe'» (en anglès americà), 14-02-2017. [Consulta: 22 gener 2019].
  3. ↑ SUN, Toronto; Entertainment; Movies. «‘Avengers: Infinity War’ stars promise crying in the theatre | Toronto Sun» (en anglès canadenc), 16-03-2018. [Consulta: 22 gener 2019].
  4. ↑ «Robert Downey Jr. To Return As Marvel's Iron Man». Marvel.com, 20-06-2013. Arxivat de l'original el 20 juny 2013. [Consulta: 20 juny 2013].
  5. ↑ Kit, Borys. «Robert Downey Jr. Joins 'Spider-Man: Homecoming'». The Hollywood Reporter, 21-04-2016. Arxivat de l'original el 21 abril 2016. [Consulta: 21 abril 2016].
  6. ↑ Couch, Aaron. «'Avengers: Infinity War' Featurette Shows Off First Footage From Set». The Hollywood Reporter, 10-02-2017. Arxivat de l'original el 11 febrer 2017. [Consulta: 10 febrer 2017].
  7. ↑ Breznican, Anthony. «Behold Iron Man's new armor in Avengers: Infinity War – Robert Downey Jr. says he'll need it». Entertainment Weekly, 08-03-2018. Arxivat de l'original el 8 març 2018. [Consulta: 8 març 2018].
  8. ↑ 8,0 8,1 Chitwood, Adam. «Chris Hemsworth Reveals the 3 Marvel Movies Left on His Contract». Collider, 14-04-2015. Arxivat de l'original el 15 abril 2015. [Consulta: 15 abril 2015].
  9. ↑ Davis, Brandon. «Russo Brothers Confirm Star-Lord And Thor in Avengers: Infinity War». ComicBook.com, 10-04-2016. Arxivat de l'original el 11 abril 2016. [Consulta: 10 abril 2016].
  10. ↑ Couch, Aaron. «'Avengers' Writers Tweaked 'Infinity War' for James Gunn». The Hollywood Reporter, 27-04-2018. Arxivat de l'original el 1 maig 2018. [Consulta: 1r maig 2018].
  11. ↑ Watercutter, Angela. «Everything You Need to Know About the Avengers: Infinity War Heroes». Wired, 14-08-2018. Arxivat de l'original el 19 agost 2018. [Consulta: 19 agost 2018].
  12. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Oct2014EventQA
  13. ↑ Butler, Tom. «Mark Ruffalo Promises Epic Arc For Hulk Across Thor 3 and Infinity War». Yahoo!, 25-01-2016. Arxivat de l'original el 28 gener 2016. [Consulta: 28 gener 2016].
  14. ↑ 14,0 14,1 Keene, Allison. «'Avengers: Infinity War': Chadwick Boseman and Mark Ruffalo on The Avengers Coming to Wakanda». Collider, 13-03-2018. Arxivat de l'original el 13 març 2018. [Consulta: 13 març 2018].
  15. ↑ Schwerdtfeger, Connor. «The Real Reason Why Hulk Won't Fight in Avengers: Infinity War, According To The Russo Brothers». Cinema Blend, 07-05-2018. Arxivat de l'original el 26 juliol 2018. [Consulta: 26 juliol 2018].
  16. ↑ Eisenberg, Eric. «Apparently Mark Ruffalo And Kevin Feige Have Planned A Special Trilogy for the Hulk». Cinema Blend, 10-10-2017. Arxivat de l'original el 11 octubre 2017. [Consulta: 10 octubre 2017].
  17. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades NotNomad
  18. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades EWBTS
  19. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades RogersLateEntry
  20. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Johansson
  21. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Boseman
  22. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades EWBTSPg3
  23. ↑ Reporters, Telegraph «Avengers: Infinity War is the second most expensive film ever made» (en anglès). The Telegraph, 20-04-2018. ISSN: 0307-1235.
  24. ↑ Sylt, Christian. «Disney Reveals Financial Muscle Of 'Avengers: Infinity War'» (en anglès). [Consulta: 22 gener 2019].
  25. ↑ Rubin, Rebecca; Rubin, Rebecca. «‘Avengers: Infinity War’ Explosive First Trailer Arrives» (en anglès), 29-11-2017. [Consulta: 22 gener 2019].
  26. ↑ Roberts, David «The irresolvable moral dilemma at the heart of Avengers: Infinity War». Vox, 17-05-2018 [Consulta: 19 maig 2018].
Error de citació: L'etiqueta <ref> amb el nom "Oct2014Event" definida a <references> no s'utilitza en el text anterior.


 PepCC/proves

Carol Susan Jane Danvers és una superheroïna fictícia que apareix als còmics americans publicats per Marvel Comics i que fou creada per l'escriptor Roy Thomas i l'artista Gene Colan. Danvers va fer la seva primera aparició com a oficial a les Forces Aèries dels Estats Units d'Amèrica i col·lega de la superheroïna Kree anomenada Mar-Vell a Marvel Super-Heroes #13 (març de 1968). Danvers va esdevenir la primera encarnació de Ms. Marvel a Ms. Marvel #1 (cover-dated January 1977) després que el seu ADN fos fusionat amb el de la Mar-Vell durant una explosió. Això li va permetre tenir poders sobrehumans. Debuting in the Silver Age of comics, the character was featured in a self-titled series in the late 1970s before becoming associated with the superhero teams the Avengers and the X-Men. The character has also been known as Binary, Warbird and Captain Marvel at various points in her history. Danvers has been labeled "Marvel's biggest female hero",[1] and "quite possibly Marvel's mightiest Avenger".[2][3] In 2012, Danvers' incarnation of Ms Marvel was the highest ranked female character (at #11) on IGN's list of the "Top 50 Avengers".

Danvers has been featured in other Marvel licensed products including video games, animated television series, and merchandise such as trading cards. Brie Larson portrays the character in the Marvel Cinematic Universe film Captain Marvel, and will reprise the role in Avengers: Endgame.

Referències

modifica
  1. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Comics Alliance 10 November 2014
  2. ↑ Dickey, Josh. «Carol Danvers, Marvel's first female superhero, is also the most powerful», 29-10-2014.
  3. ↑ «Captain Marvel wants YOU for the Carol Corps», 28-10-2014.


René Descartes

modifica
 
René Descartes, pensador francès, va proposar diversos arguments que es podrien definir com a ontològics.

René Descartes (1596–1650) va proposar diversos arguments ontològics que eren diferents dels de la formulació d'Anselm i que, en general, són menys formals que la intuïció natural.

A Meditacions Metafísiques, Descartes escriu:

« Però, si el simple fet que puc produir des del meu pensament una idea implica que tot el que clarament i distintivament percebo de pertànyer a aquella cosa realment hi pertany, no és això una possible base per un altre argument per demostrar l'existència de Déu? Certament, la idea de Déu, o un ésser supremament perfecte, la trobo en mi mateix tal com la idea de qualsevol forma o número. I el meu coneixement que això pertany a la seva natura

But, if the mere fact that I can produce from my thought the idea of something entails that everything that I clearly and distinctly perceive to belong to that thing really does belong to it, is not this a possible basis for another argument to prove the existence of God? Certainly, the idea of God, or a supremely perfect being, is one that I find within me just as surely as the idea of any shape or number. And my understanding that it belongs to his nature that he always exists is no less clear and distinct than is the case when I prove of any shape or number that some property belongs to its nature.

»
— Descartes, (AT 7:65; CSM 2:45)[1]

Descartes defensava que l'existència de Déu es pot deduir de la seva natura, tal com les idees geomètriques es poden deuir de la natura de les formes—Descartes utilitzava la deducció de les mides dels angles en un triangle com a exemple. Va suggerir que el concepte de Déu és el d'un ésser supremament perfecte, tenint totes les perfeccions. Sembla que Descartes va assumir que la existència és un predicat d'una perfecció. D'aquesta manera, si la noció de Déu no incloïa existència, aquest no seria supremament perfecte, ja que li faltaria perfecció. Conseqüentment, la noció d'un Déu supremament perfecte que no existeix, segons Descartes, és inintel·ligible. Així doncs, segons la seva natura, Déu ha d'existir.[2]

Per altres significats vegeu: Kuru (desambiguació)
 PepCC

Kuru és una malaltia neurodegenerativa molt rara, incurable i fatal que era comuna entre Fore people de Papua New Guinea. Kuru és una forma de transmissible spongiform encephalopathy (TSE) causada per la transmissió de proteïnes plegades de forma anormal (prion proteins), que causa símptomes com ara tremos i pèrdua de coordinació de la neurodegeneration.

El terme kuru prové de la paraula Fore kuria o guria ("remanar"),[3] degut als tremors de cos que són un símptoma clàssic de la malaltia ikúru en si mateix vol dir "tremolant".[4] També es coneix com a "mort del riure" pels episodis de riure patològics que són un símptoma de la malaltia. It is now widely accepted that kuru was transmitted among members of the Fore tribe of Papua New Guinea via funerary cannibalism. Deceased family members were traditionally cooked and eaten, which was thought to help free the spirit of the dead.[5] Women and children usually consumed the brain, the organ in which infectious prions were most concentrated, thus allowing for transmission of kuru. The disease was therefore more prevalent among women and children.

The epidemic likely started when a villager developed sporadic Creutzfeldt–Jakob disease and died. When villagers ate the brain, they contracted the disease, and it was then spread to other villagers who ate their infected brains.[6]

While the Fore people stopped consuming human meat in the early 1960s, when it was first speculated to be transmitted via endocannibalism, the disease lingered due to kuru's long incubation period of anywhere from 10 to over 50 years.[7] The epidemic declined sharply after the tribe ended cannibalism, from 200 deaths per year in 1957 to no deaths from at least 2010 onwards, with sources disagreeing on whether the last known kuru victim died in 2005 or 2009.[8][9][10][11]

Referències

modifica
  1. ↑ Descartes, René. «Meditation V: On the Essence of Material Objects and More on God's Existence». A: Meditations on First Philosophy. 
  2. ↑ Skirry, Justin. «René Descartes (1596–1650): Overview». Internet Encyclopedia of Philosophy, 13-09-2008. [Consulta: 12 octubre 2011].
  3. ↑ Hoskin, J. O.; Kiloh, L. G.; Cawte, J. E. «Epilepsy and Guria: the shaking syndromes of New Guinea». Social Science & Medicine, vol. 3, 1, 01-04-1969, pàg. 39–48. DOI: 10.1016/0037-7856(69)90037-7. ISSN: 0037-7856. PMID: 5809623.
  4. ↑ Scott, Graham. The Fore language of Papua New Guinea. (Pacific Linguistics, Series B No.47). Canberra: Dept. of Linguistics, Research School of Pacific Studies, Australian National University, 1978, p. 2, 6. 
  5. ↑ Whitfield, Jerome T.; Pako, Wandagi H.; Collinge, John; Alpers, Michael P. «Mortuary rites of the South Fore and kuru». Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, vol. 363, 1510, 27-11-2008, pàg. 3721–3724. DOI: 10.1098/rstb.2008.0074. ISSN: 0962-8436. PMC: 2581657. PMID: 18849288.
  6. ↑ Bichell, Rae Ellen «When People Ate People, A Strange Disease Emerged» (en anglès). NPR.org, 06-09-2016.
  7. ↑ «Kuru». [Consulta: 14 novembre 2016].
  8. ↑ Alpers, Michael P. «A history of kuru». Papua and New Guinea Medical Journal, vol. 50, 1–2, 2007, pàg. 10–19. ISSN: 0031-1480. PMID: 19354007.
  9. ↑ Rense, Sarah. «Here's What Happens to Your Body When You Eat Human Meat». Esquire, 07-09-2016.
  10. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Lifeof
  11. ↑ Collinge, John; Whitfield, Jerome; McKintosh, Edward; Beck, John; Mead, Simon; Thomas, Dafydd; Alpers, Michael «Kuru in the 21st century—an acquired human prion disease with very long incubation periods» (en anglès). The Lancet, vol. 367, 9528, 24-06-2006, pàg. 2068–2074. DOI: 10.1016/S0140-6736(06)68930-7. PMID: 16798390.
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: PepCC/proves



La producció pels bacteris de dues exotoxines potents i toxines letals causa la mort. The production of two powerful exotoxins and lethal toxin by the bacteria causes death. Veterinarians can often tell a possible anthrax-induced death by its sudden occurrence, and by the dark, nonclotting blood that oozes from the body orifices. Most anthrax bacteria inside the body after death are outcompeted and destroyed by anaerobic bacteria within minutes to hours post mortem. However, anthrax vegetative bacteria that escape the body via oozing blood or through the opening of the carcass may form hardy spores. These vegetative bacteria are not contagious.[1] One spore forms per one vegetative bacterium. The triggers for spore formation are not yet known, though oxygen tension and lack of nutrients may play roles. Once formed, these spores are very hard to eradicate.

The infection of herbivores (and occasionally humans) by the inhalational route normally proceeds as: Once the spores are inhaled, they are transported through the air passages into the tiny air sacs (alveoli) in the lungs. The spores are then picked up by scavenger cells (macrophages) in the lungs and are transported through small vessels (lymphatics) to the lymph nodes in the central chest cavity (mediastinum). Damage caused by the anthrax spores and bacilli to the central chest cavity can cause chest pain and difficulty in breathing. Once in the lymph nodes, the spores germinate into active bacilli that multiply and eventually burst the macrophages, releasing many more bacilli into the bloodstream to be transferred to the entire body. Once in the blood stream, these bacilli release three proteins named lethal factor, edema factor, and protective antigen. The three are not toxic by themselves, but their combination is incredibly lethal to humans.[2] Protective antigen combines with these other two factors to form lethal toxin and edema toxin, respectively. These toxins are the primary agents of tissue destruction, bleeding, and death of the host. If antibiotics are administered too late, even if the antibiotics eradicate the bacteria, some hosts still die of toxemia because the toxins produced by the bacilli remain in their systems at lethal dose levels.

  1. ↑ «Formation and Composition of the Bacillus anthracis Endospore». Journal of Bacteriology, vol. 186, 1, 01-01-2004, pàg. 164–178. DOI: 10.1128/JB.186.1.164-178.2004. PMC: 303457. PMID: 14679236.
  2. ↑ Pimental, RA; Christensen, KA; Krantz, BA; Collier, RJ «Anthrax toxin complexes: heptameric protective antigen can bind lethal factor and edema factor simultaneously». Biochemical and Biophysical Research Communications, vol. 322, 1, 9-2004, pàg. 258–62. DOI: 10.1016/j.bbrc.2004.07.105. PMID: 15313199.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:PepCC/proves&oldid=34008164»