Tractat Angloirlandès

Tractat Angloirlandès
	Original del Tractat
	51° 30′ 26″ N, 0° 07′ 39″ O / 51.5072°N,0.1275°O
Tipus	tractat de pau
Data	6 desembre 1921
Entrada en vigor	6 desembre 1922
Localització	Londres
Participant	Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda ; República Irlandesa
Llengua original	anglès
Efectes	Fi de la Guerra Angloirlandesa; Creació de l'Estat Lliure d'Irlanda

El Tractat Angloirlandès del 1921 va suposar, per una banda, la fi de la guerra d'independència irlandesa, i per una altra la divisió de l'illa d'Irlanda entre la Irlanda del Nord i l'Estat Lliure d'Irlanda.^[1]

L'11 de juliol del 1921 es declarà definitivament una treva entre l'IRA i el govern britànic. S'havia produït un total de 1.500 morts. L'agost es convoca una cimera entre Eamon de Valera, cap del Sinn Féin per part irlandesa i David Lloyd George per part britànica. De Valera, però, no acceptà anar-hi i envià en el seu lloc Michael Collins, Arthur Griffith, Robert Barton, Eamon Duggan i George Gavan Duffy, que es reuniren amb Lloyd George, Winston Churchill i Birkenhead.

Els britànics amenaçaren la delegació irlandesa amb la guerra total si no ho acceptaven, i Collins més que ningú era conscient que l'IRA no estava preparat per a guanyar aquesta guerra. De fet, però, l'oposició al tractat no era tant per la partició (que consideraven inviable a llarg termini) sinó pel fet d'haver de jurar lleialtat al rei anglès.

Els delegats irlandesos se sotmeteren finalment a les pressions britàniques:

Jurament a la corona britànica
Formació d'una Comissió Fronterera que decidira com es partia el país.

El tractat fou signat del 6 de desembre del 1921. El 7 de gener del 1922 presentaren el projecte al Dáil Éireann, que l'acceptà després d'una agitada votació per 64 a favor i 57 en contra. De Valera, que hi estava en contra, va dimitir i fou substituït per Arthur Griffith.

Les profundes divisions entre els partidaris i contraris al tractat provocaren la Guerra Civil Irlandesa (Juny de 1922 - Abril de 1923)

L'Estat Lliure Irlandès que creava el tractat va entrar en vigor el 6 de desembre 1922 per proclamació real, una vegada que la seva constitució havia estat aprovada pel parlament provisional d'Irlanda del Sud i el Parlament Britànic. Tota l'illa es va convertir en l'Estat Lliure d'Irlanda,^[2] però el 8 de desembre, es van segregar sis dels comtats de l'Ulster de la zona orient de l'estat lliure, d'acord amb una votació de les"Cambres".^[3]

Contingut

Entre els principals punts del tractat destaquen els següents:

L'Exèrcit Britànic es retiraria de la major part d'Irlanda.
Irlanda es convertiria en un domini amb autogovern de l'Imperi Britànic, un estatus que compartia amb Canadà, Terranova, Austràlia, Nova Zelanda i la Unió Sud-africana.
Igual que en els altres dominis, el monarca britànic seria cap d'Estat de l'Estat Lliure Irlandès (Saorstát Éireann) i la seva representació l'exerciria un Governador General.
Els parlamentaris del nou estat lliure haurien de fer un jurament de lleialtat a l'Estat Lliure Irlandès. La segona part del jurament seria "ser fidel a SM el Rei Jordi V, els seus hereus i successors per llei, en virtut de la ciutadania comuna".
Irlanda del Nord (que havia estat creada amb anterioritat per una llei de 1920, tindria l'opció de retirar-se de l'Estat Lliure Irlandès durant el mes següent a l'entrada en vigor del tractat.
Si Irlanda del Nord escollia retirar-se, es constituiria una Comissió de Fronteres per traçar la frontera entre l'Estat Lliure Irlandès i Irlanda del Nord.
Gran Bretanya, mantindria per raons de seguretat el control d'una sèrie de ports per a la seva Armada Reial. Aquests ports serien coneguts com a "Ports del Tractat".
L'Estat Lliure Irlandès assumiria la responsabilitat de la seva part en el deute de l'Imperi.
El Tractat tindria un estatus suprem en la llei irlandesa, és a dir, que en cas de conflicte entre el Tractat i la nova Constitució de l'Estat Lliure Irlandès (que es va aprovar el 1922) el Tractat tindria preferència sobre aquesta.

Negociadors

Pàgina d'un esborrany del Tractat, amb notes d'Arthur Griffith.

Els negociadors eren:

Britànics

Irlandesos

Arthur Griffith (president de la delegació), ministre d'Afers Exteriors.
Michael Collins, secretari d'Estat de Finances.
Robert Barton, ministre d'Afers Econòmics.^[4]
Eamonn Duggan
George Gavan Duffy

Robert Erskine Childers, autor de Riddle of the Sands (Enigma de les Arenes) i abans Funcionari de la Casa dels Comuns britànica va fer de signatari per la delegació irlandesa. Tom Jones va ser un dels principals col·laboradors de Lloyd George i va descriure les negociacions en el seu llibreWhitehall Diary.

(Cal destacar que el President irlandès, Eamon de Valera no hi va assistir.)

Winston Churchill va tenir un paper dual en el gabinet britànic, en relació amb el Tractat. En principi, com a Secretari de Guerra, desitjava la fi de la Guerra Anglo-irlandesa el 1921, després el 1922 com a secretari per a les Colònies (que incloïen els assumptes dels Dominis) es va haver d'encarregar de posar-ho en pràctica.

Referències

↑ «Official Correspondence relating to the Peace Negotiations, part 1: Preliminary Correspondence». Corpus of Electronic Texts. University College, Cork. [Consulta: 22 febrer 2016].
↑ Acta de l'estat lliure irlandès de 1922
↑ Nota: Les"Cambres" per sei no el"Parlament" del nord d'Irlanda, van ser els que van exercir aquesta votació
↑ Robert Barton va ser l'últim signatari que va morir. Va morir el 10 d'agost de 1975 a l'edat de 94 anys.