Setge de Sevilla (1247-1248)
| ||||||||||||||||||||||||
El setge de Sevilla de 1247 i 1248 fou un dels episodis de "la Reconquesta".
Antecedents
modificaDesprés de la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212 i de la mort d'Al-Mustanṣir Yūsuf el 1224, l'assemblea de cabdills almohades va proclamar califa Abū Muḥammad ʿAbd al-Wāhid, germà de Yaʿqub al-Manṣūr, però aquest nomenament no va ser acceptat a al-Àndalus perquè no podien fer front a les forces cristianes i alguns governants locals van preferir independitzar-se i sobreviure a la seva sort abans de continuar depenent d'un fals poder central que s'esvaïa sense remei. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va arribar a repudiar la doctrina almohade.
Mentre el seu cosí Jaume el Conqueridor duia a terme la conquesta de València, Ferran III de Castella, emprenia la conquesta d'Andalusia Occidental, descendint des dels Camps de Calatrava i prenent Càceres, Badajoz i Còrdova.[1]
En 1242, l'emir de Granada Al-Ahmar, el d'Arjona, el de Màlaga i el d'al-Mariyya van reconèixer la sobirania hàfsida. El 1243 el governador almohade de Ceuta Abu Alí ben Khalas es va revoltar i va fer la khutba en nom d'Abu-Zakariyyà Yahya I l'emir hàfsida, als que van seguir Isbiliya,[2] Tarifa i Jerez segueixen els passos de Sebta i retiren la seva submissió al califa almohade i reconeixen a Abu-Zakariyyà Yahya I.[3]
En 1246, després de la conquesta de Jayyan, Isbiliya i Gharnata eren les úniques ciutats importants de la península Ibèrica que no havien acceptat la sobirania cristiana, i Ferran III de Castella va mobilitzar un poderós exèrcit que comptava amb els ordes de Sant Jaume, el Temple, Alcántara i Calatrava, del seu vassall Muhàmmad I al-Ghàlib i la Corona d'Aragó, i amb les gestions de l'arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada obtingué una butlla de Croada d'Innocenci IV per la que s'hi incorporaren francs, alemanys i italians.[4]
El setge
modificaLa primera fase del setge fou en l'estiu de 1247, quan la ciutat va quedar aïllada al nord, l'est i el sud, podent ser només aprovisionada per l'oest i pel riu. La ciutat estava governada de forma republicana per un consell de notables, i va nomenar com a cap civil. militar i religiós a l'almohade Abul Hasan Al Xataf Ben Abu Alí.[4]
L'infant Alfons va atacar sense èxit l'algarve[5] i el gran Mestre de l'Orde de Sant Jaume Paio Peres Correia va fer front als reforços de l'Emirat de Niebla.[6] Això va aplanar el camí per al setge, que va començar quan Ramón de Bonifaz va navegar amb tretze galeres i d'alguns vaixells més petits fins al Guadalquivir on va dispersar uns quaranta vaixells més petits que volien contraatacar.[7] El 3 de maig, la flota castellana va trencar el pont de barques que unia Isbiliya i el castell de Triana. Els assetjants disposaven de maquinària de setge combinada amb les forces navals,[8] però un fracassat atac frontal va demostrar la incapacitat de la maquinària de setge castellana, que fou contrarestada pels canons dels andalusins.[9]
La ciutat va capitular per fam el 23 de novembre de 1248, quan ja no hi havia signes de socors dels marínides, els hàfsides o els almohades.[10]
Conseqüències
modificaLa població musulmana salvà la vida i hagué d'emigrar a les zones d'al-Àndalus amb domini musulmà o a Àfrica. L'operació va veure l'aparició de les forces navals d'importància militar de la Corona de Castella, i la presa de Qurtuba Jayyan, Isbiliya permetia a la Corona de Castella disposar de tres importants bases militars per a la conquesta de l'Emirat de Gharnata,[11] i el sultà marínida del Magreb Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq va enviar dos cossos expedicionaris que van creuar l'Estret apoderant-se de Tarifa i Algesires derrotant els castellans a la batalla d'Écija, iniciant la Guerra de l'Estret.[12]
L'enviament d'un contingent militar per part de Jaume el Conqueridor va deixar desguarnit els territoris recentment conquerits per ell, facilitant la Segona revolta mudèjar d'Al-Azraq.[13]
Referències
modifica- ↑ de Mena, Jose María. Así Fue el Imperio Español: Anécdotas, Personajes, Hazañas (en castellà). 2a ed.. Plaza & Janes Editories, S.A., 1992, p. 21. ISBN 8401374286.
- ↑ De Los Rios, Rodrigo Amador. Huelva (en castellà). Editorial MAXTOR, 2008 (1888), p. 6. ISBN 8497614577.
- ↑ Gaspar Remiro, M. Relaciones de la Corona de Aragón con los estados musulmanes de Occidente: el negocio de Ceuta entre Jaime II de Aragón y Aburrebia Solaiman, sultán de Féz, contra Mohamed III de Granada (en castellà). Revista del Centro de Estudios Históricos de Granada y su Reino, 1923, p. 133.
- ↑ 4,0 4,1 de Mena, José María. Historia de Sevilla (en castellà). Penguin Random House Grupo Editorial España, 2011. ISBN 8401347645.
- ↑ Valls i Taberner, Ferran. Relaciòns familiars i politiques entre Jaume el Conqueridor i Anfós el Savi. Feres & fils, 1918, p. 7.
- ↑ Rodríguez Blanco, Daniel «Las órdenes militares en el Reino de Sevilla en la Edad Media» (en castellà). Historia. Instituciones. Documentos, 39, 2012, pàg. 290 [Consulta: 3 octubre 2015].
- ↑ Lafuente, Modesto. Historia general de España, Volum 3 (en castellà). Estab. tip. de F. de P. Mellado, 1861, p.199.
- ↑ «Setge de Sevilla (1247-1248)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Pérez i Garcia, Víctor Lluís. Anàlisi comparativa dels feudalismes japonès i europeu: aspectes militars i fortificacions. Editorial Visión Libros, 2010, p. 86. ISBN 8499836356.
- ↑ Rogers, Clifford J. The Oxford Encyclopedia of Medieval Warfare and Military Technology (en anglès). vol.3. Oxford University Press, 2012, p. 252. ISBN 0195334035.
- ↑ Malpica Cuello, Antonio. Castillos y territorio en al-Andalus, p. 221.
- ↑ Thacker, Shelby; Escobar, Jose. Chronicle of Alfonso X (en anglès). University Press of Kentucky, 2015, p. 17. ISBN 0813158885.
- ↑ Barreras Martínez, David. La cruzada Albigense y el Imperio aragonés (en castellà). Ediciones Nowtilus, 2010, p. 155. ISBN 8497633660.