Viquipèdia

Roure

El terme roure (o aglaner, aglanera i glaner[1]) pot ser usat per a referir-se a diverses espècies d'arbres del gènere Quercus que tenen la fulla caduca (o marcescent). Diferenciant-los així dels Quercus de fulla perenne que seien les alzines, la carrasca o el coscoll.

Infotaula de nom comúRoure
Nom comú sense valor taxonòmic
Fulles i glans de roure pènol

En el seu ús originari, el terme, derivat del llatí robur, designa espècies europees de Quercus de fulles toves, de vora sinuosa, caduques, pròpies de climes temperats oceànics; o bé de variants fresques, per altitud, del clima mediterrani. Un bosc on l'espècie predominant és el roure se'n diu roureda.

Alguns roures que es poden trobar a les nostres contrades són:

  • Roure pènol (Quercus robur), el més notable dels roures europeus i l'espècie forestal dominant al vessant atlàntic d'Europa. Als Països Catalans només n'hi ha a la plana d'Olot i a la Vall d'Aran.
  • Roure de fulla grossa (Quercus petraea), espècie d'ecologia semblant al roure pènol. Als Països Catalans només es troba a Catalunya: a la zona dels Pirineus, a les muntanyes del prelitoral central, el Moianès i Prades, on té el seu límit sud.
  • Roure reboll (Quercus pyrenaica). Dels roures mediterranis, és el més estès a la península Ibèrica, si bé als Països Catalans només es troba a les muntanyes de Prades i a Penyagolosa (Alt Maestrat).
  • Roure martinenc (Quercus humilis, sinònim de Quercus pubescens). Es distribueix per l'Europa meridional, des del nord-est de la península Ibèrica, passant per Itàlia i els Balcans, fins a l'Àsia Menor.
  • Roure de fulla petita (Quercus faginea). Té uns requeriments ecològics semblants als de la carrasca, ja que està adaptats a l'eixut molt millor que els altres roures. De fet, les seves fulles petites i endurides recorden les de les alzines, però en ser caducifolis suporten molt millor les baixes temperatures, i per això a Catalunya trobem les rouredes de roure de fulla petita al Prepirineu occidental, fent de transició entre els carrascars i les rouredes més humides (vegeu Mínimes i màximes absolutes).
  • Roure cerrioide (Quercus cerrioides). Es considera un creuament entre el roure martinenc i el roure de fulla petita. Entre altres comunitats, el trobem a l'alzinar amb roure cerrioide (Viburno tini-Quercetum ilicis subass. cerrioidetosum), per exemple al vessant obac de la serra de Collserola, on aquesta espècie va ser descoberta.[2]
  • Roure africà (Quercus canariensis)

Propietats i característiques

modifica

La seva escorça és fosca i arrugada. Les fulles fan entre 4 i 15 cm de llargada i són més o menys dures segons les espècies. Per l'anvers són de color verd fosc; pel revers alguns tenen petits pèls i són de color verd grisós.

El roure pot produir una excrescència tumoral, l'Agalla (botànica).

Vegeu també

modifica
 
Quercus acuta.
 
Quercus acutissima.
 
Quercus agrifolia.
 
Quercus alba.
 
Quercus aliena.
 
Quercus bicolor.
 
Quercus faginea.
 
Quercus palustris 001.jpg.
 
Quercus pubescens.

Espècies

modifica

B

modifica

C

modifica

D

modifica

E

modifica

F

modifica

G

modifica

H

modifica

I

modifica

J

modifica

K

modifica

L

modifica

M

modifica

N

modifica

O

modifica

P

modifica

R

modifica

S

modifica

T

modifica

U

modifica

V

modifica

W

modifica

X

modifica

Referències

modifica
En altres projectes de Wikimedia:
 
Viquidites
 Viquidites
  1. ↑ DCVB, DIEC
  2. ↑ Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbres. (8a. ed. 1988). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1958. ISBN 84-85135-41-5. 

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Roure&oldid=32695892»