Ranieri de' Calzabigi
Ranieri Simone Francesco Maria de' Calzabigi (Liorna, 23 desembre 1714 – Nàpols, juliol 1795) fou un poeta i llibretista italià, especialment famós per la seva col·laboració amb el compositor Christoph Willibald Gluck en les seves òperes de reforma.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 23 desembre 1714  Liorna (Itàlia) |
| Mort | 12 juliol 1795 (80 anys) Nàpols (Itàlia) |
| Formació | Internat nacional Francesco Cicognini |
| Activitat | |
| Camp de treball | Literatura, poesia i llibret |
| Ocupació | llibretista, escriptor, poeta |
| Membre de | |
   
| |
Inicialment es va iniciar en els afers comercials, a fi d'ajudar el seu pare. Probablement seguí a Liorna els estudis literaris i a Pisa els científics. Amb el nom de Liburno Drepanio, fou membre de l'Acadèmia Etrusca de Cortona i de l'Acadèmia de l'Arcàdia. El 1743 prestà servei en un ministeri a Nàpols, on va començar a dedicar-se a l'activitat llibretística. Per mor de la seva implicació en un procés per enverinament hagué de deixar la ciutat i se'n va anar a París, on va conèixer Giacomo Casanova: els dos feren amistat i àdhuc realitzaren alguns negocis, entre els quals una loteria. En aquest període, Ranieri produí el poema heroicocòmica La Lulliade, una paròdia de la carrera de Jean-Baptiste Lully, una clara al·lusió a la problemàtica estètica i cultural de la Querelle des Bouffons. El 1755 publicà una reedició de les obres del seu amic Pietro Metastasio.
Després d'anar-se'n de França, el 1761 anà a Viena per a ocupar el càrrec de conseller a la Cambra dels Comtes dels Països Baixos i, més tard, el de conseller de S.M.I.R. Apostòlica ("Sa Majestat Imperial i Reial Apostòlica"). Gràcies a la intermediació del comte Giacomo Durazzo, el director del teatre de cort vienès, pogué conèixer Christoph Willibald Gluck i Gasparo Angiolini. Per a Gluck, escrigué tres llibrets d'òpera, Orfeo ed Euridice (1762), Alceste (1767) i Paride ed Elena (1770), i contribuí activament amb força i vigor, gràcies sobretot a la pròpia eficiència poètica, a l'així anomenada reforma gluckiana.
Successivament, arran d'un escàndol i per ordre de l'emperadriu Maria Teresa, hagué d'abandonar Viena. El 1774 s'establí a Pisa i el 1780 a Nàpols, on va escriure els seus dos darrers llibrets, Elfrida (1792) i Elvira (1794), tots dos musicats per Giovanni Paisiello. Participà en la vida literària de la ciutat fins a la mort; en la primera meitat dels anys vuitanta, fou un dels intel·lectuals que va conèixer Vittorio Alfieri, l'únic que el felicità, assegurant-li que, amb les seves òperes, havia posat el teatre italià al mateix nivell que el francès.[1]
Notes
modifica- ↑ V. Alfieri, Vita scritta da esso, Epoca Prima
Bibliografia
modifica- Dizionario della Musica e dei Musicisti La Garzantina. Garzanti, 1983- 2005.
- DEUMM Dizionario enciclopedico universale della musica e dei musicisti. UTET, 1988.
- Federico Marri, a cura di. Ranieri Calzabigi fra Vienna e Napoli, atti del convegno di studi, Istituto Superiore di Studi Musicali P. Mascagni di Livorno. Libreria Musicale Italiana, 1998.
- Maurizio Mini, Andrea Pellegrini. Livorno, dalla 'musica americana' al Jazz - La storia, le storie. Erasmo, 2013. ISBN 978-88-89530-55-9., Collana Erasmo Musica - I Quadrati, p. 179