Pinacoteca de Brera

Infotaula edificiPinacoteca de Brera
Epònim	Palau de Brera
Dades
Tipus	Museu d'art, institució educativa, galeria d'art, museu d'art modern, museu nacional d'Itàlia, institut museístic amb especial autonomia i museu del Ministeri de Cultura italià
Arquitecte	Piero Portaluppi (1943); Gualtiero Galmanini (1943)
Construcció	1776
Obertura	1776
Característiques
Superfície	exposició: 523.087 m²; exposició: 4.174 m²
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Milà (Itàlia)
Localització	via Brera, 28 - Milano
	45° 28′ 19″ N, 9° 11′ 16″ E / 45.471955°N,9.187815°E
Patrimoni monumental d'Itàlia
Activitat
Fundador	Maria Teresa I d'Àustria
Treballadors	120 (2018)
Visitants anuals	111.727 (2020)
Lloc web	pinacotecabrera.org

Pinacoteca de Brera
	(it) Pinacoteca di Brera
	;
Epònim	Palau de Brera
Dades
Tipus	museu d'art ; museu nacional d'Itàlia ; galeria d'art ; museu d'art modern ; institució educativa ; museu del Ministeri de Cultura italià ; institut museístic amb especial autonomia (2014–)
Història
Creació	1776
Fundador	Maria Teresa I d'Àustria
Activitat
Patrocinador	Bernocchi
Utilitza	biblioteca digital
Superfície	exposició: 523.087 m² (2018); exposició: 4.174 m² (2015)
Mida de la col·lecció o exhibició	exposició: 500 peces (2018); exposició: 600 peces (2015)
Visitants anuals	111.727 (2020)
Governança corporativa
Gerent/director	James Bradburne
Treballadors	120 (2018)
Propietari de	Retrat d'Andrea Doria com a Neptú
Altres
Número de telèfon	+39-02-722631
Lloc web	pinacotecabrera.org

La Pinacoteca di Brera és una col·lecció d'art situada a Milà, al nord d'Itàlia. Conté una de les col·leccions més destacades de pintura italiana, situada a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera ("Accademia di Belle Arti di Brera" o Accademia di Brera), que comparteixen situació al Palazzo Brera i també, del desember 2024, a Palau Citterio per la col·lecció del Nou-cents.

Història

El Palazzo Brera deu el seu nom a l'alemany Braida, terme del baix llatí que equival agarrotxa, i designa terrenys coberts de mala herba: pot comparar-se amb el Bra de Verona.

Hi va haver una casa pertanyent a la confraria dels "Umiliati" (donació de 1034). El 1569 va ser dissolta la confraria i els seus béns van passar a l'arquebisbe milanès i després als jesuïtes el 1572. Va patir una reestructuració radical per Francesco Maria Ricchini (1627-1628). Quan els jesuïtes van ser expulsats de Piemont el 1772, el palau va romandre com a seu de l'Observatori astronòmic de Milà i de la biblioteca fundada pels jesuïtes. El 1774 se li va afegir l'herbariumdel nou jardí botànic. Els edificis es van ampliar segons un disseny de Giuseppe Piermarini, que va ser nomenat professor de l'acadèmia quan aquesta va ser fundada formalment el 1776, amb Giuseppe Parini com a degà. Piermarini va ensenyar a l'acadèmia durant 20 anys, mentre controlava els projectes urbanístics de la ciutat, com els jardins públics (1787-1788) i la plaça Fontana, (1780-1782).

Per a ensenyar millor l'arquitectura, l'escultura i altres arts, l'Acadèmia iniciada per Parini va ser proveïda d'una col·lecció de motlles de peces antigues, essencial per inculcar un refinat neoclassicisme en els estudiants.

Sota la gestió dels successors de Parini, l'abat Carlo Bianconi (1778-1802) i el genial artista erudit Giuseppe Bossi (1802-1807), l'Acadèmia va adquirir les seves primeres pintures per a la pinacoteca durant la redistribució d'obres d'art italianes que va caracteritzar l'era napoleònica. Bossi desitjava formar una col·lecció a imatge i semblança de la Galeria dels Uffizi de Florència. Milà es va convertir en capital del nou regne d'Itàlia instaurat per Napoleó, i allà es van recollir, per a la conservació, quadres de diversos orígens, la major part procedents de convents desafectats. Desposoris de la Verge de Rafael Sanzio va ser una pintura clau en la primera col·lecció. L'Acadèmia va ampliar la seva perspectiva cultural associant-se a artistes del Primer Imperi Francès: Jacques-Louis David, Pietro Benvenuti, Vincenzo Camuccini, Antonio Canova, Bertel Thorvaldsen i l'arqueòleg Ennio Quirino Visconti.

El 1805, sota la direcció de Bossi, es va iniciar una sèrie d'exposicions anuals amb un sistema de premis, contrapunt als Salons de París, que van servir per identificar Milà com la capital cultural de la pintura contemporània a Itàlia al llarg del segle xix. El comitè artístic de l'Acadèmia, la Commissione di Ornato va exercir una influència controladora en els monuments públics, sent una precursora de l'actual Sopraintendenze delle Belle Arti. La Pinacoteca va ser inaugurada oficialment el 15 d'agost de 1809, oferint a les seves sales obres representatives de les escoles italianes a partir de la baixa edat mitjana.

En les dècades següents, la Pinacoteca de Brera es va anar enriquint. El Romanticisme va veure el triomf dels quadres d'història acadèmics, guiats a l'Acadèmia per Francesco Hayez, i la introducció del paisatge com un gènere acadèmic acceptable, inspirat per Massimo D'Azeglio i Giuseppe Bisi, mentre que l'Acadèmia evolucionava per esdevenir una institució per a l'ensenyament de la història de l'art. Les supressions de convents a 1811-1812 van aportar nous ingressos; també hi va haver donacions privades, com la de la col·lecció Oggioni, el 1855.

El 1882, la Galeria de pintures es va separar de l'Acadèmia. Des de 1891 les exposicions es van reduir a esdeveniments triennals, i projectes arquitectònics es van desenvolupar amb independència. Amb la separació, es van treure de l'exposició les peces que només tenien interès didàctic. Durant la Primera Guerra Mundial, es va traslladar la col·lecció a Roma per a protegir-la. Es va constituir l'Associació d'amics de Brera i dels museus milanesos, per aconseguir suport corporatiu que complementés les contínues donacions.

Durant el període d'avantguarda, quan el modernisme s'estava establint, el director de l'Acadèmia, Camillo Boito va tenir com a alumne a Luca Beltrami, i Cesare Tallone va ensenyar a Carlo Carrà i Achille Funi.

Les col·leccions van ser novament evacuades amb motiu de la Segona Guerra Mundial. El palau va ser aconseguit pels bombardejos el 1943. Els danys irreparables en molts llocs del palau van forçar a la seva reconstrucció, que es va fer amb modificacions per presentar millor les pintures.

L'Observatori de Brera va allotjar a l'astrònom Giovanni Schiaparelli durant quatre dècades.