Patricio Guzmán

Patricio Guzmán
	; (2010)
Biografia
Naixement	(es) Patricio Guzmán Lozanes ; 11 agost 1941 (83 anys); Santiago de Xile
Residència	París
Formació	Escola Oficial de Cinema (1966–1969); Universitat de Xile (1961–1966); Institut Nacional General José Miguel Carrera - educació secundària
Activitat
Ocupació	director de cinema, realitzador, sonidista, productor executiu, guionista, muntador, actor, productor de cinema, director de fotografia
Activitat	1972 -
Membre de	Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (2013–)
Gènere	Documental
Participà en
	Tabakalera
Obra
Obres destacables	Obres destacables (1975) La batalla de Chile; (2010) Nostalgia de la luz; (2015) El botón de nácar; (2019) La cordillera de los sueños ;
Família
Cònjuge	Pamela Urzúa ; Renate Sachse
Premis
	(2022) Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana; (12 març 2019) Doctor honoris causa per la Universitat Burdeus-Montaigne; (2019) L'Œil d'or; (2016) Premi Lumière al millor documental; (2016) Premi Platino a la millor pel·lícula documental; (2015) Os de Plata al millor guió; (2010) Premi del Cinema Europeu al millor documental, per l'obra Nostalgia de la luz; (1975) Prix du meilleur court métrage du syndicat français de la critique de cinéma (en) ; Beca Guggenheim ;
Lloc web	patricioguzman.com

Patricio Guzmán Lozanes (Santiago, 11 d'agost de 1941) és un director de cinema xilè, creador de més d'una vintena de pel·lícules, en la seva majoria documentals.

En 1973 va ser detingut després del cop d'estat a Xile que va donar inici a la dictadura militar de Augusto Pinochet. Va aconseguir partir a l'exili i salvar el registre de la trilogia documental que el va fer mundialment reconegut: La batalla de Chile (1975-1979), que parlava des del triomf de l'expresident Salvador Allende i la Unidad Popular, fins als fets que van desencadenar finalment el cop d'estat.

Des de llavors viu a l'estranger. Actualment resideix a França, des d'on ha realitzat la majoria de les seves pel·lícules, inclosos les seves més reconeguts documentals, entre ells Chile, la memoria obstinada (1997), Nostalgia de la luz (2010) i El botón de nácar (2015). La seva obra s'estén des de 1965 fins avui, i ha estat guardonada amb més de setanta premis en desenes de festivals internacionals.

Biografia

Infància i joventut

Patricio Guzmán pertany, segons les seves pròpies paraules, a «una família molt nòmada, molt desintegrada», i sobre els seus anys escolars, recorda: «Pel mateix em vaig formar en diversos col·legis. Vaig viure, fins i tot, un temps a Viña del Mar. Per tant, no vaig tenir una formació molt homogènia, com la que pot donar-se en un sol col·legi o en un sol barri. Aquesta espècie d'educació desarticulada va acabar en el Institut Nacional, on vaig cursar el quart any d'humanitats [allí va ser company del futur escriptor Antonio Skármeta]. Després vaig anar a parar a una Acadèmia Long Fellow, que rebia tota sort de gent negada als estudis. L'ambient era estrany i fins a mig sinistre. Vaig aprovar, després, amb prou feines el batxillerat i vaig ingressar com a alumne oïdor a Història i Geografia».^[1]

Va estudiar a l'Escola de Teatre de la Universitat de Xile (1960) i a les facultats d'Història (1961) i Filosofia (1962-65), que va haver d'abandonar per raons econòmiques. Va treballar quatre anys en una oficina de publicitat, temps durant el qual va escriure «dos llibres, un conte i una novel·la», que ell mateix va qualificar de «dolents».^[1]

Els seus inicis com a cineasta

Sobre els seus primers passos al cinema relata: «La veritat és que aquest treball [en publicitat] no m'apassionava i vaig començar a fer pel·lícules de 8 mm amb dos altres amics. Vam fer diverses que ens van servir d'aprenentatge i ens divertim bastant. Cert dia la meva dona va portar aquestes pel·lícules al Fílmic perquè els traguessin còpies i Rafael Sánchez es va interessar per elles».^[1]

Va començar així a col·laborar amb l'Institut Fílmic de la Universitat Catòlica, que poc després li va donar la possibilitat de rodar un curtmetratge de 10 minuts titulat Viva la libertad i ho va contractar com a ajudant. No obstant això, arran d'algunes tensions que sugieron després de filmar Electroshow, va decidir anar-se a estudiar a l'estranger. Com no va aconseguir aconseguir una beca, li va proposar a la seva dona vendre tot el que tenien i es va comprar un passatge a Espanya, on va començar a treballar en una agència publicitària a Madrid mentre es preparava per a presentar-se a la Escola Oficial de Cinematografia, de la qual va diplomar el 1969 (es va diplomar de director a l'any següent). Va treballar dos anys en els Estudis Moro, de publicitat, un dels més grans d'Espanya.

Al març de 1971, va tornar a Xile i a l'any següent va estrenar el seu primer llarg documental, El primer año (sobre els dotze mesos inicials del govern de Salvador Allende). El cineasta francès Chris Marker, que estava de pas a Santiago quan es va estrenar el film, li va oferir mostrar-lo a França i Bèlgica.

Detenció i exili

Aquest cineasta va tornar a prestar una valuosa ajuda a Guzmán el 1973, quan li va proporcionar els rotllos per a filmar La batalla de Chile, una trilogia documental de quatre hores i mitja sobre l'últim any d'Allende. El rodatge d'aquesta pel·lícula es va prolongar fins al mateix 11 de setembre, dia del cop d'estat que va encapçalar el general Augusto Pinochet.

Guzmán va ser detingut i va estar pres quinze dies a l'Estadi Nacional. Amb ajuda de la seva dona i amics, va aconseguir treure de Xile els rotllos de pel·lícula i viatjar a Europa. Allí va començar a buscar, juntament amb Marker, els mitjans econòmics per muntar-la. L'ajuda va arribar des de l'Institut Cubà de Cinematografia (ICAIC), que mantenia bones relacions amb el cineasta francès: Guzmán va partir llavors a l'Havana, on va acabar el documental uns anys més tard.

Consolidació artística

Classe magistral de Guzmán el 2012.

La batalla de Chile va guanyar sis grans premis a Europa i a Amèrica Llatina i va ser distribuïda a les sales comercials de 35 països. La revista nord-americana Cineaste la va definir com «un dels deu millors films polítics del món».

Guzmán va continuar fent documentals en l'exili, a Espanya i França. En 1987, va realitzar En nombre de Dios (Gran Premio, Florencia 1987), sobre la lluita de l'Església catòlica xilena en favor dels drets humans.^[2] Entre 1990 i 1992, va dirigir La cruz del sur (Gran Premio, Marsella 1992), sobre la religiositat popular a Amèrica Llatina; i el 1995, Pueblo en vilo, sobre la memòria històrica d'un llogaret mexicà.

En 1997, el director va presentar La memoria obstinada (Gran Premi, Florència 97), sobre l'amnèsia política xilena. Després seguiren La isla de Robinson Crusoe (1999), sobre l'illa del mateix nom, El caso Pinochet (2001), sobre el judici contra l'exdictador a Londres (Gran Premi, Marsella 2001); Madrid (2002), sobre la capital d'Espanya, Salvador Allende (2004), Nostalgia de la luz (2010, premi al millor documental europeu d'aquell any), El botón de nácar (2015, Os de Plata al millor guió a la Berlinale i el Premi Ecumènic d'aquest festival).

Ha estat jurat en nombrosos certàmens, i fundador del Festival de Documentals de Santiago (Fidocs), que ha dirigit i realitzat amb l'ajuda d'un grup de joves des de 1997. En 2013, va donar 28 de les seves pel·lícules a la Cineteca Nacional.^[3]

Patricio Guzmán viu a París amb la seva esposa Renate Sachse, qui col·labora en l'escriptura dels seus projectes. És professor de cinema documental en algunes escoles d'Europa i Amèrica Llatina. D'un matrimoni anterior té dues filles cineastes: Andrea i Camila Guzmán Urzúa, els qui amb freqüència treballen amb ell.^[4]

«	Un país que no tiene cine documental es como una familia sin álbum familiar.	»
— Patricio Guzmán

Filmografia

Curtmetratges

1965: Viva la libertad (18’), ficció animació en blanc i negre, 16 mmm
1966: Electroshow (19’), blanc i negre, 16 mmm
1968: La tortura y otras formas de diálogo, «un capítulo ampliado y deformado de la pieza de Jorge Díaz Introducción al elefante y otras zoologías»
1969: El paraíso ortopédico

Documentals

1972: El primer año (100’), amb pròleg de Chris Marker, sobre el primer any del Govern de Salvador Allende
La batalla de Chile, trilogia sobre el Govern de Salvador Allende, composta per:
- 1975: La insurrección de la burguesía
- 1976: El golpe de estado
- 1979: El poder popular
1985: México precolombino (5 x 30´) sèrie sobre les cultures maia i asteca (TVE)
1987: En nombre de Dios (100’), sobre la lluita de l'Església catòlica a favor dels drets humans durant la dictadura de Pinochet
1992: La cruz del sur (80’), sobre la religiositat popular a Amèrica Llatina (Quasar Films per TVE)
1995: Pueblo en vilo (52’), sobre la memòria històrica d'un petit llogaret mexicà
1997: Chile, la memoria obstinada (58’)
1999: Isla de Robinson Crusoe (43´), sobre l'illa del mateix nom
2001: El caso Pinochet (110´), sobre la detenció d'Augusto Pinochet
2002: Madrid (41´), documental sobre la capital espanyola
2004: Salvador Allende (102')
2005: Mi Julio Verne (52’), sobre Jules Verne
2010: Nostalgia de la luz (90’)
2010: Chile, una galaxia de problemas (32’), sobre l'oblit i la indiferència cap al passat recent dels xilens
2010: Astrónomos de mi barrio (14’), una mirada als astrònoms aficionats de Santiago i Viña del Mar
2010: María Teresa y la enana marrón (12’),
2010: Oscar Saa, el técnico de las estrellas (10’), trobada amb l'enginyer principals dels observatoris del desert d'Atacama
2010: José Maza, el viajero del cielo (13’), classe magistral de Maza sobre alguns misteris de l'univers
2015: El botón de nácar (82')
2019: La cordillera de los sueños (84')

Pel·lícules

1983: La rosa de los vientos (90’), sobre Amèrica Llatina, estrenada a Canes

Llibres

Guion y método de trabajo de 'La batalla de Chile', Colección Hiperión, Editorial Ayuso, Madrid, 1977
El cine contra el fascismo, libro entrevista de Pedro Sempere, Editorial Fernando Torres, Valencia, 1977

Premis i reconeixements

Any	Premi / Esdeveniment	Categoria	Obra	Resultat	Ref.
1973	Festival Internacional de Cinema de Mannheim	Premi FIPRESCI	El primer año	Guanyador
1975	Festival de Grenoble	Gran Premi	La insurrección de la burguesía 1a part de La batalla de Chile	Guanyador
1976	Premi del Sindicat Frances de Crítics de Cinema	Premi de la crítica: Millor corto		Guanyador	^[5]
	Festival DOK de Leipzig	Premi Especial del Jurat		Guanyador	^[5]
	Festival de Grenoble	Gran Premi	El golpe de estado 2a part de La batalla de Chile	Guanyador
	FICCAB	Gran Premi		Guanyador
1977	Festival de Brussel·les	Gran Premi		Guanyador
1979	Festival Internacional del Nuevo Cinema Latinoamericano de La Habana	Gran Premi Coral	El poder popular 3a part de La batalla de Chile	Guanyador
1983	Festival Internacional de Cinema de Moscou	Premi d'Or	La rosa de los vientos	Nominat	^[5]
1987	Festival Dei Popoli de Florència	Gran Premi	En nombre de Dios	Guanyador
1987	Festival Internacional del Nuevo Cinema Latinoamericano de La Habana			Guanyador
1988	Festival Internacional de Cinema de Berlín	Premi OCIC – Menció Honrosa: Fòrum de Nou Cinema		Guanyador	^[5]
	Festival Internacional de Cinema de Berlín	Premi Peace Film – Menció Honrosa		Guanyador	^[5]
	Festival de Figueira da Foz	Premi Glauber Rocha		Guanyador
1991	Festival Internacional de Cinema d'Amiens	Premi OCIC - Menció Honrosa	La cruz del sur	Guanyador	^[5]
1992	Festival Internacional de Cinema d'Amiens	Unicorni Daurat: Millor documental		Guanyador	^[5]
	Festival de Cinema Documental de Marsella	Gran Premi		Guanyador	^[5]
	Setmana Internacional de Cinema de Valladolid	Premi Tiempo de Historia		Guanyador
1993	Festival de Friburg	Menció Especial		Guanyador
1993	Beca Guggenheim	—	—	Guanyador
1994	Festival de Cinema de Jerusalem	Gran Premi	La cruz del sur	Guanyador
1997	Festival Internacional del Nuevo Cinema Latinoamericano de La Habana	Gran Premi Coral - 2n Premi: Documental	Chile, la memoria obstinada	Guanyador	^[5]
	Festival de Cinema Documental de Marsella	Premi del Públic		Guanyador	^[5]
	Festival Dei Popoli de Florència	Gran Premi		Guanyador
1998	Festival DOK de Leipzig	Paloma de Plata		Guanyador	^[5]
	Festival DOK de Leipzig	Premi Don Quijote - Menció Honrosa		Guanyador	^[5]
	Festival Internacional de Cinema de Saint Louis	Premi Millor Documental		Guanyador ^{[nota 1]}	^[5]
	Festival de Cinema i Vídeo de Yorkton	Premi Golden Sheaf: Millor direcció		Guanyador	^[5]
	Festival Internacional de Cinema de San Francisco	Golden Spire		Guanyador
	Festival Hot Docs del Canadà	Millor Documental Polític		Guanyador
	Columbus International Film & Video Festival d'Ohio	Menció Especial		Guanyador
1999	Festival Internacional de Cinema Documental de Tel-Aviv	Gran Premi		Guanyador
	Festival de Leipzig	Segon Premi		Guanyador
	Beca Open Society Institute de George Soros	—	—	Guanyador
2001	Festival de Cinema Documental de Marsella	Gran Premi	El caso Pinochet	Guanyador	^[5]
2002	Festival Internacional de Cinema de San Francisco	Premi Golden Gate: Película y vídeo - Actualidad	El caso Pinochet	Guanyador	^[5]
2004	Festival de Cinema de Lima	Millor Documental	Salvador Allende	Guanyador	^[5]
2004	Annency	Millor Documental de Creació Europea		Guanyador
2005	Premis de Cinema de Barcelona	Millor Documental		Nominat	^[5]
	Premis Goya	Millor Documental		Nominat	^[5]
	Festival de Salzburg	Premi del Públic		Guanyador
2006	Premi Altazor de les Arts Nacionals			Guanyador
2010	Festival de Cinema d'Abu Dhabi	Premi Perla Negra: Millor Documental	Nostalgia de la luz	Guanyador	^[5]
	Premis del Cinema Europeu	Millor Documental Europeu		Guanyador	^[5]
	Festival Internacional Documental de Sheffield	Menció Especial del Jurat		Guanyador	^[5]^[6]
	Festival de Ronda	Menció Especial del Jurat		Guanyador	^[6]
	Festival Internacional de Cinema de Toronto	2.° Lugar - Premi del Públic: Millor Documental		Guanyador	^[5]
	Festival de Biarritz	Premi del Públic		Guanyador	^[6]
	Festival de Brussel·les	Premi Ciné Découverte (Públic)		Guanyador	^[6]
	Festival de Brussel·les	Premi Age d'Or		Guanyador	^[6]
	Festival de Canes	Selecció oficial		Guanyador	^[6]
	Festival de Canes	Menció especial: Premi François Chalais		Guanyador	^[6]
2011	International Documentary Association de Los Angeles	Premi IDA: Millor Treball		Guanyador ^{[nota 2]}	^[5]
	Festival Human Rights Watch de Sant Sebastià	Premi Amnistia Internacional		Guanyador	^[6]
	Premi Altazor de las Artes Nacionales	Millor Director Documental		Guanyador	^[6]
	Festival Internacional de Cinema Latino de Los Angeles	Premi del Jurat: Millor Documental		Guanyador	^[5]
	Festival Pariscience	Premi Audacia		Guanyador	^[6]
	Festival Ciencia e Cinema de La Corunya	Millor Pel·lícula		Guanyador	^[6]
	Festival Internacional de Cinema de Santa Bárbara	Premi Nueva Visión		Guanyador	^[5]
		Premi Justicia Social		Guanyador ^{[nota 3]}	^[5]
		Premi del Jurat: Millor Documental		Nominat	^[5]
	Festival Internacional de Cinema a Guadalajara	Millor Documental		Guanyador	^[6]
	Festival Internacional de Cinema Documental de Yamagata	Premi de l'Alcalde Millor Documental		Guanyador	^[5]^[6]
	Festival Internacional de Cinema Documental de Yamagata	Premi Robert i Frances Flaherty		Nominat	^[5]
	Premi Pedro Sienna de Chile	Millor Documental, Millor Director Millor Director de Fotografia		Guanyador	^[6]
	Premi Cinéma Tropical de Nova York	Millor Documental		Guanyador	^[6]
	Premis Cinema Eye Honors dels Estats Units	Premi Destacat		Nominat	^[5]
	Festival Internacional de Cinema de Miami	Gran Premi del Jurat: Competició Knight Dox		Nominat	^[5]
2012	Premis Cinema Eye Honors dels Estats Units	Premi Cinema Eye Honors: Logro excepcional en producción de Cinema de no ficción		Nominat ^{[nota 4]}	^[5]
	Premis Cinema Eye Honors dels Estats Units	Premis Cinema Eye Honors: Assoleix excepció en la direcció		Nominat	^[5]
	Premis del Sindicat de Guionistes dels Estats Units	Premi WGA: Millor Guió Documental		Nominat	^[5]
2013	Premis Emmy de Notícia i Documental	Emmy: Millor Documental		Nominat ^{[nota 5]}	^[5]
2013	Premis Emmy de Notícia i Documental	Emmy: Programació històrica sobresalient - Forma llarga		Nominat ^{[nota 5]}	^[5]
2015	Festival Documental Internacional del Canadà Hot Docs	Premi a l'assoliment excepcional	—	Guanyador	^[5]
	Mostra Internacional de Cinema de São Paulo	Premi Humanitari	—	Guanyador	^[5]
	Festival Internacional de Cinema de Bergen	Check Points: Premi als Drets Humans - Menció Honrosa	El botón de nácar	Guanyador	^[5]
	Festival Internacional de Cinema de Berlín	Os de Berlín de Plata: Millor Guió		Guanyador	^[5]
		Premi del Jurat Ecumènic: Competició		Guanyador	^[5]
		Os de Berlín Daurat		Nominat	^[5]
	Biografilm Festival	Premi Unipol: Millor Película		Guanyador	^[5]
	Biografilm Festival	Premi del Públic: Competició internacional		Guanyador	^[5]
	Festival de Cinema de Jerusalem	Premi Esperit per la Llibertat: Millor Documental		Guanyador	^[5]
	Festival de Cinema de Filadèlfia	Premi del Jurat: Millor Documental		Guanyador	^[5]
	Festival Internacional de Cinema Documental de Yamagata	Premi de l'Alcalde		Guanyador	^[5]
	Festival Internacional de Cinema Documental de Yamagata	Premi Robert i Frances Flaherty		Nominat	^[5]
	Festival de Cinema de Londres	Premi Grierson: Millor Documental		Nominat	^[5]
	Premi Iberoamericà de Cinema Fènix	Premi Fènix: Millor Documental		Nominat	^[5]
	Festival de Sant Sebastià	Premi Horitzonts		Nominat	^[5]
	Festival de Cinema d'Adelaida	Premi Internacional Foxtel Movies: Millor Documental		Nominat	^[5]
	Festival Internacional de Cinema Doclisboa	Competició internacional: Llargmetratge		Nominat	^[5]
2016	Prix Lumière	Premi Lumière: Millor Documental		Guanyador	^[5]
	Premis César	Millor Documental		Nominat	^[5]

Notes

↑ Premi compartit amb el documental Exilio en Sarajevo.
↑ Premi compartit amb el productor del documental, Renate Sachse.
↑ Premi compartit amb el documental When I Rise.
↑ Nominación compartida con el productor del documental, Renate Sachse.
↑ ^5,0 ^5,1 Nominat junto al documental P.O.V. del director Marc Weiss. Nominación compartida per Guzmán amb el seu equip: Renate Sachse (productor), Simon Kilmurry i Sandie Viquez Pedlow (productors executius), Cynthia López (productor coexecutiu), Christopher White (vicepresident: programació i producció), Yance Ford (productor de sèries) i Andrew Catauro (productor de coordinació).

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 Sergio Salinas y Héctor Soto. Entrevista a Patricio Guzmán: "Más vale una sólida formación política que la destreza artesanal", revista Primer Plano, nº5, verano de 1973; acceso 11.07.2013
↑ Un documental sobre la Iglesia chilena, segunda opción de Televisión Española al Premio Italia, El País, 20 de setembre de 1987
↑ Patricio Guzmán dona sus películas a la Cineteca Nacional Arxivat 2016-03-05 a Wayback Machine.. La Tercera, 11.07.2013; acceso el mismo día
↑ La heredera del cineasta Patricio Guzmán Arxivat 2020-03-23 a Wayback Machine., Casa de América, 11.03.2011; acceso 11.07.2013
↑ ^5,00 ^5,01 ^5,02 ^5,03 ^5,04 ^5,05 ^5,06 ^5,07 ^5,08 ^5,09 ^5,10 ^5,11 ^5,12 ^5,13 ^5,14 ^5,15 ^5,16 ^5,17 ^5,18 ^5,19 ^5,20 ^5,21 ^5,22 ^5,23 ^5,24 ^5,25 ^5,26 ^5,27 ^5,28 ^5,29 ^5,30 ^5,31 ^5,32 ^5,33 ^5,34 ^5,35 ^5,36 ^5,37 ^5,38 ^5,39 ^5,40 ^5,41 ^5,42 ^5,43 ^5,44 ^5,45 ^5,46 ^5,47 ^5,48 ^5,49 ^5,50 ^5,51 ^5,52 ^5,53 ^5,54 ^5,55 «Patricio Guzmán - Awards». IMDb. [Consulta: 17 març 2017].
↑ ^6,00 ^6,01 ^6,02 ^6,03 ^6,04 ^6,05 ^6,06 ^6,07 ^6,08 ^6,09 ^6,10 ^6,11 ^6,12 ^6,13 ^6,14 «Nostalgia de la Luz» (en anglès). Blinker. Arxivat de l'original el 2018-05-07. [Consulta: 6 maig 2018].

Enllaços externs

Notícies sobre Patricio Guzmán a El País

[6] Premi compartit amb el documental Exilio en Sarajevo.

[8] Premi compartit amb el productor del documental, Renate Sachse.

[9] Premi compartit amb el documental When I Rise.

[10] Nominación compartida con el productor del documental, Renate Sachse.

[POV-11] 5,0 ^5,1 Nominat junto al documental P.O.V. del director Marc Weiss. Nominación compartida per Guzmán amb el seu equip: Renate Sachse (productor), Simon Kilmurry i Sandie Viquez Pedlow (productors executius), Cynthia López (productor coexecutiu), Christopher White (vicepresident: programació i producció), Yance Ford (productor de sèries) i Andrew Catauro (productor de coordinació).

[salsoto-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 Sergio Salinas y Héctor Soto. Entrevista a Patricio Guzmán: "Más vale una sólida formación política que la destreza artesanal", revista Primer Plano, nº5, verano de 1973; acceso 11.07.2013

[2] Un documental sobre la Iglesia chilena, segunda opción de Televisión Española al Premio Italia, El País, 20 de setembre de 1987

[3] Patricio Guzmán dona sus películas a la Cineteca Nacional Arxivat 2016-03-05 a Wayback Machine.. La Tercera, 11.07.2013; acceso el mismo día

[4] La heredera del cineasta Patricio Guzmán Arxivat 2020-03-23 a Wayback Machine., Casa de América, 11.03.2011; acceso 11.07.2013

[imdb-awd-5] 5,00 ^5,01 ^5,02 ^5,03 ^5,04 ^5,05 ^5,06 ^5,07 ^5,08 ^5,09 ^5,10 ^5,11 ^5,12 ^5,13 ^5,14 ^5,15 ^5,16 ^5,17 ^5,18 ^5,19 ^5,20 ^5,21 ^5,22 ^5,23 ^5,24 ^5,25 ^5,26 ^5,27 ^5,28 ^5,29 ^5,30 ^5,31 ^5,32 ^5,33 ^5,34 ^5,35 ^5,36 ^5,37 ^5,38 ^5,39 ^5,40 ^5,41 ^5,42 ^5,43 ^5,44 ^5,45 ^5,46 ^5,47 ^5,48 ^5,49 ^5,50 ^5,51 ^5,52 ^5,53 ^5,54 ^5,55 «Patricio Guzmán - Awards». IMDb. [Consulta: 17 març 2017].

[blinker-7] 6,00 ^6,01 ^6,02 ^6,03 ^6,04 ^6,05 ^6,06 ^6,07 ^6,08 ^6,09 ^6,10 ^6,11 ^6,12 ^6,13 ^6,14 «Nostalgia de la Luz» (en anglès). Blinker. Arxivat de l'original el 2018-05-07. [Consulta: 6 maig 2018].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[nota 1]

[6]

[nota 2]

[nota 3]

[nota 4]

[nota 5]

Biografia
(2010)
Naixement	(es) Patricio Guzmán Lozanes 11 agost 1941 (83 anys) Santiago de Xile
Residència	París
Formació	Escola Oficial de Cinema (1966–1969) Universitat de Xile (1961–1966) Institut Nacional General José Miguel Carrera - educació secundària
Activitat
Ocupació	director de cinema, realitzador, sonidista, productor executiu, guionista, muntador, actor, productor de cinema, director de fotografia
Activitat	1972 -
Membre de	Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (2013–)
Gènere	Documental
Participà en

	Tabakalera

Obra
Obres destacables (1975) La batalla de Chile (2010) Nostalgia de la luz (2015) El botón de nácar (2019) La cordillera de los sueños
Família
Cònjuge	Pamela Urzúa Renate Sachse
Premis
(2022) Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana (12 març 2019) Doctor honoris causa per la Universitat Burdeus-Montaigne (2019) L'Œil d'or (2016) Premi Lumière al millor documental (2016) Premi Platino a la millor pel·lícula documental (2015) Os de Plata al millor guió (2010) Premi del Cinema Europeu al millor documental, per l'obra Nostalgia de la luz (1975) Prix du meilleur court métrage du syndicat français de la critique de cinéma ^(en) Beca Guggenheim

Lloc web	patricioguzman.com