Paradisos oceànics

Paradisos oceànics és un llibre d'Aurora Bertrana, en què descriu la seva experiència vital a la Polinèsia del 1926 al 1929. Escrit originalment en llengua catalana, va ser publicat per primera vegada per Edicions Proa l'any 1930. Constitueix el primer llibre de l'autora i el més destacat de la seva producció literària. A més, després de Viatge a Orient de Maria Antònia Salvà, és considerada la primera obra de viatges de la literatura catalana escrita per una dona.

Paradisos oceànics

Tipus	obra literària
Fitxa
Autor	Aurora Bertrana i Salazar
Llengua	català
Publicació	1930
Dades i xifres
Gènere	llibre de viatges

Antecedents

A inicis dels anys vint, Aurora Bertrana és una jove aventurera que ha escapat dels designis de la seva classe social per guanyar-se la vida com a membre del primer trio de jazz format íntegrament per dones. Després d'una actuació a Ginebra, coneix un enginyer suís amb qui contraurà matrimoni. L'11 de setembre de 1926 el matrimoni salpa de Marsella a bord del Louqsor amb destí a la Polinèsia francesa, tot fent escala a Point-à-Pitre de Martinica, a les Antilles i a Panamà. En tornar del viatge, l'Editorial Proa va proposar-li a Bertrana la publicació d'una crònica per les illes d'Oceania, cosa que es va materialitzar sota el títol Paradisos oceànics. El seu pare, Prudenci Bertrana, va animar-la a publicar l'obra, tot i que al llarg de la seva carrera no va ser partidari que es dediqués a escriure.

L'obra

Paradisos oceànics es nodreix, fonamentalment, de la sèrie de cròniques que Bertrana publica entre 1928 i 1929 a les revistes D'ací i d'allà i Mirador. Al llibre, però, no menciona ni les raons del viatge ni la companyia del seu marit Denys Choffat. Tampoc les inquietuds que transmetrà per carta a Nicolau d'Olwer. Tot el que l'ocupa és l'esplendor de la Polinèsia. Són cròniques exuberants. En elles, Bertrana hi aboca florides descripcions de les illes que recorre durant la seva estada: Tahití, on viurà entre 1926 i 1929, Moorea, Raiatea i Bora-Bora. "Oceania! Claror vibrant, espais il·limitats, lluïssor tremolosa dintre l'infinit…", "Jo tinc només sentits per absorbir l'ànima grandiosa i salvatge d'aquestes illes de meravella". Bertrana s'amara d'una festa sensorial, l'ull es desborda. "Gairebé pots veure les plantes sota l'aigua".

"La felicitat m'ofega i cal que provi de trobar un lligam espiritual amb Catalunya que no'm permeti de deixar-me guanyar poc a poc per la dolcesa poderosa i narcotitzadora de la Polinèsia…". Ho explica en una carta de data 23 d'agost de 1927 al seu amic Lluís Nicolau d'Olwer. Fa només sis mesos que hi viu, però Aurora Bertrana ja sap que la voluptuositat natural de Tahití és una arma de doble tall: cal escriure per projectar l'experiència única que hi està vivint i, alhora, defensar-se'n. Per això, ha llogat una caseta solitària prop de la platja. Allà, Bertrana començarà a preparar el que, tres anys després, serà el tret de sortida de la primera col·lecció de literatura de viatges d'una editorial catalana moderna. Amb sensuals retaules d'una llunyania exòtica, Paradisos oceànics tindrà un impacte immediat i sacsejà les lletres catalanes i popularitzà la veu de l'autora.

Segons l'escriptora Jenn Díaz: "Potser avui en dia, amb tantes imatges de tot el món al nostre abast, la minuciositat de les descripcions es fa estranya, però té el valor de mostrar-nos la riquesa de llenguatge i la capacitat d'observació que posseïa". En alguns d'aquests textos, es constata la seva mirada díssimil cap als habitants de les illes. I és que així com, sense defugir el detall aspre, veu la població maorí com una prolongació idealitzada dels atributs naturals del paisatge (sensual, amorosa, bella, amb una concepció més elevada de la comunitat), Bertrana es mostra crítica i sarcàstica amb aquells nouvinguts que amenacen la subsistència de la seva cultura: colons francesos que imposen nous usos i costums (magistralment copsats com a convidada a El maridatge de Huamè); multimilionaris que, com el novel·lista estatunidenc Zane Grey, paguen per una escenificació dels rituals maorís (Tot ha sucumbit sota el poder del dòlar! ); turistes que passegen "amb calça o faldilla curta, kodak al muscle i ulleres fumades", delitosos d'efímers souvenirs (És la conquesta de l'illa! ); maldestres immigrants asiàtics rere els seus negocis obscurs. Contra tots ells, esmola la ploma.

Paradisos oceànics va ser un èxit rotund. Segons la professora Neus Real, les seves proses entroncaven de ple amb l'interès per l'exotisme del moment: "Bertrana escrivia sobre temes candents i polèmics com ara la sexualitat o els efectes de la colonització i ho feia tant amb un estil lleuger i dinàmic com amb una perspectiva de mires oberta, crítica, humorística i desenfadada que la identificava amb una actitud característica del segle XX", constituint-se en un model d'escriptora inexistent fins aleshores a Catalunya: "el model d'autora contemporània (jove, liberal, intel·ligent, atractiva, independent i amb un esperit esportiu en sentit ampli), en plena sintonia amb la nova dona dels nous temps i amb els temps mateixos".

Anys més tard, a les seves memòries, Bertrana reconeix que havia escrit el llibre amb una "ingènua admiració" vers les persones i els paisatges de la Polinèsia, potser amb manca de "malícia i esperit crític", potser amb massa "candor i entusiasme". Vençudes les reticències del seu pare, Prudenci Bertrana, a l'autora li tocaria lliurar batalla contra "els savis" de les lletres catalanes que somreien "amb desdeny" i publicaven "discretes ironies" saludant la seva irrupció mentre la titllaven de deixeble de Rousseau. "Una dona que, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius!", exclama Bertrana a les memòries. "Els molestava un poc (molt poc, naturalment, perquè ells ja sabien que una dona poca competència pot fer als homes en cap domini científic, artístic o literari) que, tot d'una, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del tramvia de l'anomenada, on ells ja anaven tan estrets fent Déu sap quins i quants equilibris per no perdre el lloc adquirit a força d'empentes". Bertrana es riurà dels seus somriures irònics fent xerrades sobre la Polinèsia i publicant dues novel·les (Peikea, princesa caníbal, 1934, i Ariatea, 1960) inspirades en les seves vivències a les illes.

Recepció

La primera edició del llibre, preuada en 15 pessetes, va tenir tan bona rebuda del públic que es va exhaurir en dues setmanes. Es considera que va representar un èxit editorial tan gran que Bertrana va ser incapaç d'equiparar-lo en la resta de carrera literària i va eclipsar la resta de la seva obra. Per això, en les Memòries, l'autora en va comentar el següent: «Aquella primera obra meva l’havia escrita amb una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d’aquelles illes. Potser hi manca malícia i esperit crític. Potser i sobra candor i entusiasme. Per bé que la meva adolescència era ja molt lluny, Paradisos oceànics és, en realitat, una obra d’adolescent, perquè jo entrava amb retard en el món de les lletres. Amb tot, encara va escandalitzar molta gent amb predisposició a escandalitzar-se, com ja m’havia advertit Carles Soldevila quan jo col·laborava al D’Ací d’Allà».

Edicions

Escrit originalment en llengua catalana, el llibre va ser publicat per primera vegada per Edicions Proa l'any 1930. Comptava amb 12 capítols. Va ser reeditat en català per LaSal el 1988, Edicions de l'Eixample el 1993, Columna Edicions el 1998 i Rata el 2017. La primera edició en castellà del llibre es va publicar en format revista el 1933 sota el títol Islas de ensueño, amb un afegit de vuit textos no inclosos a la versió original catalana. La traducció va anar a càrrec de la mateixa autora. El 2017, l'editorial Rata va adherir-hi els dits textos, fins aleshores inèdits en castellà. D'altra banda, el 1943 es va publicar l'obra en francès com a Fenua Tahiti, i segons Bertrana en les Memòries també es devia traduir al txec o l'eslovac, però no se'n conserven còpies.

Adaptacions

El juliol del 2019, el Teatre Akadèmia va representar una versió adaptada del dietari en el Festival Grec de Barcelona. L'obra va ser dirigida per Mònica Bofill i protagonitzada per les actrius Mercè Arànega i Paula Blanco. L'octubre del 2022, l'artista Cati Salazar (neta d'un cosí de Bertrana) va exposar al Centre Cultural La Mercè de Girona una mostra pictòrica basada en el llibre, titulada Aurora i Catalina –Bertrana i Salazar–.

Vegeu també

• La ruta blava

Bibliografia complementària

• Bertrand, Lévy. «Aurora Bertrana, l'escriptura de viatge: el cas de Paradisos Oceànics (Fenua Tahiti)». A: Entre dos silencis: actes del Simposi Internacional Prudenci i Aurora Bertrana : Institut d'Estudis Catalans, 23 de març del 2018, 2019, p. 15. ISBN 978-84-393-9873-8. 
• Marcillas Piquer, Isabel «Els Paradisos oceànics d'Aurora Bertrana: de l'espai mític al turisme depredador de la Polinèsia». Catalan Review. Liverpool University Press, 28, 2014, pàg. 189-205. DOI: 10.3828/catr.28.1.189. ISSN: 2053-339X.
• Vallverdú i Borràs, Marta. «Paradisos oceànics i la ruta blava: mites i individualitats». A: Entre dos silencis: actes del Simposi Internacional Prudenci i Aurora Bertrana : Institut d'Estudis Catalans, 23 de març del 2018, 2019, p. 73. ISBN 978-84-393-9873-8. 
• Vallverdú, Marta. «Retrats de dones als 'Paradisos oceànics'». A: Aurora Bertrana: una dona del segle XIX, 2001, p. 37-50. ISBN 84-8415-334-7. 
• Vallverdú, Marta «Una visió de l'exòtic en els llibres de viatges: Els paradisos oceànics d'Aurora Bertrana». Els Marges, 52, 1995, pàg. 103-114.