Melilotus

gènere de plantes

Melilotus és un gènere de plantes amb flors de la família de les fabàcies. Els seus membres són plantes cultivades o bé males herbes dels camps cultivats. Són espècies originàries d'Europa i Àsia, i actualment s'han estès per tot el món.

Infotaula d'ésser viuMelilotus Modifica el valor a Wikidata

melilot Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFabales
FamíliaFabaceae
SubfamíliaFaboideae
GènereMelilotus Modifica el valor a Wikidata
Mill., 1754
Nomenclatura
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata

Els Melilotus són aliment de diverses larves de lepidòpters, com les del gènere Coleophora.

Es fan servir sovint com a adob verd perquè, colgant-les, les plantes retornin al sòl el nitrogen que han fixat els microorganismes simbiòtics de les seves arrels. Precisament, una de les espècies de Rhizobium s'anomena Rhizobium meliloti.

Anticoagulant

modifica

Aquest llegum és comunament conegut per la seva olor dolça, causada per la presència de cumarina als seus teixits. La cumarina, tot i que és responsable de l'olor dolça del fenc i de l'herba acabada de segar, té un sabor amarg, i, com a tal, possiblement actua com un mitjà de la planta per desincentivar el consum dels animals.[1] Els fongs (incloent-hi Penicillium, Aspergillus, Fusarium, i Mucor [2]) poden convertir la cumarina en dicumarol, un tòxic anticoagulant. En conseqüència, el dicumarol es pot trobar en el melilot en descomposició, i va ser la causa de l'anomenada malaltia melilot, descrita per Frank Schofield en el bestiar en la dècada de 1920[3] i estudiada, en la dècada de 1940, per Karl Paul Link i el seu equip, que van descobrir la warfarina.[4] Algunes varietats del melilot (trèvol dolç) s'han desenvolupat amb baix contingut de cumarina i són més segurs per al farratge i l'ensitjat [5]

Taxonomia

modifica

Als Països Catalans són espècies autòctones les següents:[6]Melilotus altissima, M. neapolitana, M. indica, M. italica, M. alba, M. sicula, M. infesta, M. sulcata, M. segetallis, M. elegans i M. officinalis.

Referències

modifica
  1. «Phytochemicals.info:Coumarin». [Consulta: 26 novembre 2011].
  2. Edwards WC, Burrows GE, Tyr RJ: 1984, Toxic plants of Oklahoma:clovers. Okla Vet Med Assoc 36:30-32.
  3. «Dicoumarol (moldy sweet clover) toxicosis in a group of Holstein calves». J Vet Diagn Invest 7:420-422, 1995.
  4. Overman, R. S .; Stahmann, M. A .; Huebner, C. F .; Sullivan, W. R .; Spero, L .; Doherty, D. G .; Ikawa, M .; Graf, L. H .; Roseman, S .; Link, K. P. «[http: //www.jbc.org/content/153/1/5.full. pdf Studies on the hemorrhagic sweet clover disease. III. Anticoagulant activity and structure in the 4- hydroxycoumarin group]». Journal of Biological Chemistry, 153, 1944, pàg. 5-24.
  5. «Sweet clovers: What is the difference between yellow sweet clover and white sweet clover?».
  6. Flora dels Països catalans Bolòs i Vigo Barcelona 1980

Enllaços externs

modifica
  • ILDIS as of November 2005