Jericó

ciutat de Cisjordània
Per a altres significats, vegeu «Orikum».

Jericó (àrab: أريحا, Arīḥā; hebreu: יְרִיחוֹ, Yərīḥō‎; grec antic: Ἰεριχοῦς, -οῦντος, o bé Ἰεριχώ)[1] és una ciutat de Cisjordània, cap del districte homònim i capital provisional de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). Té més de 20.000 habitants.

Plantilla:Infotaula geografia políticaJericó
أريحا (ar)
יריחו (he) Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Tipusciutat i tel Modifica el valor a Wikidata

EpònimYarikh Modifica el valor a Wikidata
Localització
Map
 31° 51′ 22″ N, 35° 27′ 47″ E / 31.8561°N,35.4631°E / 31.8561; 35.4631
EstatEstat de Palestina
Territori ocupatCisjordània
GovernacionsGovernació de Jericó Modifica el valor a Wikidata
Capital de
Població humana
Població23.220 (2016) Modifica el valor a Wikidata (393,56 hab./km²)
Idioma oficialàrab Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície59 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud−275 m Modifica el valor a Wikidata
Creacióc. segle XCVI aC Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Fus horari
Prefix telefònic02 Modifica el valor a Wikidata
Altres
Agermanament amb
Eger
Calipatria
Kragujevac
Lió
Nantes
Santa Bárbara d'Oeste (1998–)
Lærdal (1998–)
Ilium (1999–)
Pisa (2000–)
Campinas (2001–)
Iași (2003–)
San Giovanni Valdarno (2003–)
Alessandria (2004–)
Osmangazi (2014–) Modifica el valor a Wikidata

Lloc webjericho-city.org Modifica el valor a Wikidata

Es diu que Jericó és la ciutat més antiga del món,[2][3][4] i també és la ciutat amb la muralla protectora més antiga coneguda.[5] Els arqueòlegs han descobert les restes de més de 20 assentaments successius a Jericó, el primer dels quals es remunta a 11.000 anys (fins al 9.000 aC),[6][7] gairebé fins al començament de l'Holocè.[8][9] Les fonts abundants a la ciutat i als voltants han atret habitat humà durant milers d'anys.[10] Jericó es descriu a la Bíblia hebrea com la "ciutat de les palmeres".[11]

Etimologia

modifica

El nom de Jericó en hebreu, Yeriẖo, es creu generalment que deriva de la paraula cananea reaẖ ('fragrant'), però altres teories sostenen que s'origina en la paraula cananea per a 'lluna' (Yareaẖ) o el nom de la deïtat Yarikh lunar, per a qui la ciutat va ser un primer centre de culte.[12]

El nom àrab de Jericó, ʼArīḥā, significa 'fragrant' i també té les seves arrels en el cananeu Reaẖ.[13][14][15]

Història

modifica

Va ser una ciutat dels cananeus que, suposadament, va ser conquerida per Josuè (successor de Moisès), que un cop travessat el Jordà acampà a Guilgal de Jericó[16] i la va destruir i en va prohibir la reconstrucció. Cinc-cents anys més tard, al temps del rei Ahab, Hiel de Bethel la va refundar saltant-se la prohibició establerta, i hi va haver una escola de profetes. La ciutat pertanyia a la tribu de Benjamí, i limitava amb els territoris d'Efraïm. El 587 aC, el rei Zedequies va ser derrotat pels babilonis a la plana de Jericó; el Regne de Judà fou annexionat (586 aC) i la població deportada. La ciutat va tornar a ser poblada quan el rei dels perses va deixar tornar els jueus a les seves terres (537 aC).

 
Ruïnes de Khírbat al-Màfjar

La ciutat va passar a Alexandre el Gran el 332 aC i, després de la seva mort, va dependre dels Ptolomeus d'Egipte fins que tota la Celesíria va passar als selèucides. A finals del segle ii aC, va caure a mans dels macabeus i finalment a mans de Roma. El 63 aC Marc Antoni va cedir-ne el palmerar a Cleòpatra i després del 40 aC, quan Herodes el Gran fou proclamat rei de Judea, Jericó va restar inclosa al seu regne, però Herodes va reservar les rendes del palmerar per a Cleòpatra, encara que després les va recuperar. Herodes va posseir Jericó fins a la seva mort, el 4 aC, i després va passar al seu fill Arquelau de Judea, que va ser deposat el 6 dC i la ciutat es va incloure a la província romana de Judea i va ser una de les onze toparquies. Estrabó i Plini el Vell n'esmenten les palmeres i les fonts (entre aquestes, la font d'Elisha, avui Ain es-Sultan), i el primer, també un palau i un jardí de bàlsam. El palau va ser fet per Herodes com a residència personal i va ser el lloc on va morir.

Va ser visitada per Vespasià abans de sortir del país deixant-hi la Legió X Fretensis. Titus la va destruir i Eusebi i Jeroni diuen que s'hi construí una nova ciutat, però que les ruïnes de les dues anteriors encara s'hi podien veure.

Va ser romana d'Orient fins al 638, quan va passar al Califat. Riha era el nom d'una població àrab de Palestina, que correspon a la bíblica Jericó. Hauria estat la capital de la província d'al-Urdunn o més aviat de la regió del Ghawr (la plana a la vora del riu Jordà). Prop de la població, hi havia les úniques mines de sofre de tota Palestina. Modernament, va ser substituïda per l'actual Jericó.[17] Durant les croades, va ser part del Regne de Jerusalem. Des del 1516, va ser otomana i, el 1918, ocupada pels britànics i integrada al madat de Palestina. El 1948, quan el repartiment de Palestina, va ser transferida a Transjordània. El 1967, va ser ocupada per Israel i, el 1994, va ser el primer territori transferit a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) com a conseqüència dels acords d'Oslo. Reocupada pels israelians, va tornar a l'ANP el març del 2005.

Nivells de les excavacions

modifica

Jericó és una de les ciutats més antigues del món. L'excavació principal és a Tell es-Sultan, a uns 2 km de la ciutat moderna. La capa o nivell més profund ha tret a la llum restes d'un establiment neolític amb construccions de pedra i sense terrissa, de vers el 9000 aC,[18] que correspon a la cultura natufiana. La segona capa és d'abans del 8000 aC i va fins al 7300 aC; va ser un establiment considerable envoltat de muralla amb torre central i cases de rajoles.[19] El tercer nivell és de vers el 7300 al 5800 aC: ja té un nivell més avançat i certs cultes funeraris. El següent nivell fa un salt temporal fins al quart mil·lenni, amb cases rectangulars de rajoles i terres de guix. El següent nivell correspon a la ciutat cananea del tercer mil·lenni, emmurallada, que va ser destruïda vers el 1600 aC o poc després, i després va quedar deshabitada, la qual cosa concordaria amb el relat bíblic de la seva conquesta, destrucció i prohibició de restaurar-la. Però la manca de cap establiment jueu abans del 1250 aC en posa en dubte l'estricta veracitat (alguns arqueòlegs pensen que la destrucció va ser causada per un terratrèmol). Els següents nivells corresponent als establiments hel·lenístic, romà i islàmic, amb restes trobades a Tulul Abu el-Alayiq, a 2 km a l'oest de la moderna Al-Riha.

Cronologia relativa

modifica

Referències

modifica
  1. Jericunt, Jèrico i Jericó, segons el Diccionari Grec-Català.
  2. Gates, Charles. "Near Eastern, Egyptian, and Aegean Cities", Ancient Cities: The Archaeology of Urban Life in the Ancient Near East and Egypt, Greece and Rome. Routledge, 2003, p. 18. ISBN 0-415-01895-1. «Jericho, in the Jordan River Valley in the West Bank, inhabited from ca. 9000 BC to the present day, offers important evidence for the earliest permanent settlements in the Near East.» 
  3. Murphy-O'Connor, 1998, p. 288.
  4. Freedman et al., 2000, p. 689–671.
  5. Michal Strutin, Discovering Natural Israel (2001), p. 4.
  6. Pillalamarri, Akhilesh. «Exploring the Indus Valley's Secrets». The diplomat, 18-04-2015. [Consulta: 18 abril 2015].
  7. Kenyon, Kathleen Mary. «Jericho, Town, West Bank». A: Encyclopedia Britannica [Consulta: 1r febrer 2022]. 
  8. «What is the oldest city in the world?». The Guardian, 16-02-2015.
  9. «The world's 20 oldest cities». The Telegraph, 04-02-2016.
  10. Bromiley, 1995, p. 715
  11. «Deuteronomy 34:3» (en anglès). [Consulta: 2 juny 2022].
  12. Schreiber, 2003, p. 141.
  13. Ring et al., 1994, p. 367–370.
  14. Bromiley, 1995, p. 1136.
  15. «The Creation Account in Genesis 1:1–3». Bibliotheca Sacra, 132, 1975, pàg. 327–42. Arxivat de l'original el 18 novembre 2018 [Consulta: 16 novembre 2008]. Arxivat 18 de novembre 2018 a Wayback Machine.
  16. Josuè, 4:19.
  17. Sir George Adam Smith, Historical geography of the Holy Land, Londres, 1897.
  18. Detweiler, Robert; Sutherland, Jon N; Werthman, Michael S. Environmental decay in its historical context. Foresman Scott, 1973. ISBN 0673076784. 
  19. Kenyon, Kathleen Mary. Digging up Jericho: the results of the Jericho excavations, 1952-1956. Praeger, 1957, p. 68 [Consulta: 9 juliol 2011]. 
  20. Liverani, Mario. The Ancient Near East: History, Society and Economy (en anglès). Routledge, 2013, p. 13, Taula 1.1 "Chronology of the Ancient Near East". ISBN 9781134750917. 
  21. 21,0 21,1 Shukurov, Anvar; Sarson, Graeme R.; Gangal, Kavita «The Near-Eastern Roots of the Neolithic in South Asia» (en anglès). PLOS One, 9 (5), 07-05-2014, pàg. e95714. Bibcode: 2014PLoSO...995714G. DOI: 10.1371/journal.pone.0095714. ISSN: 1932-6203. PMC: 4012948. PMID: 24806472.
  22. Bar-Yosef, Ofer; Arpin, Trina; Pan, Yan; Cohen, David; et al. «Early Pottery at 20,000 Years Ago in Xianrendong Cave, China» (en anglès). Science, 336(6089), 29-06-2012, pàg. 1696-1700. Bibcode: 2012Sci...336.1696W. DOI: 10.1126/science.1218643. ISSN: 0036-8075. PMID: 22745428.
  23. Thorpe, I. J.. The Origins of Agriculture in Europe (en anglès). Routledge, 2003, p. 14. ISBN 9781134620104. 
  24. Price, T. Douglas. Europe's First Farmers (en anglès). Cambridge University Press, 2000, p. 3. ISBN 9780521665728. 
  25. Stiebing, William H. (Jr); Helft, Susan N. Ancient Near Eastern History and Culture (en anglès). Routledge, 2017, p. 25. ISBN 9781134880836. 

Bibliografia

modifica