François-René de Chateaubriand (francès: François-Auguste-René de Chateaubriand) (Sant-Maloù,4 de setembre de 1768- París,4 de juliol de 1848) fou un escriptor francès d'origen bretó.[1] Del 1786 al 1791 fou oficial de l'exèrcit. En desacord amb la Revolució Francesa, el 1791 feu un viatge als EUA. Tornà a Europa i el 1792 s'enrolà en l'exèrcit reialista. Ferit, es refugià a Anglaterra (1793). Publicà un Essai sur les Révolutions (1797), on es mostra escèptic i nega la noció de progrés. La mort de la seva mare el 1798 provocà en ell un retorn a la fe catòlica.
El 1800 pogué tornar a París i publicà la narració Atala (1801), considerada una de les precursores del moviment romàntic, l'èxit de la qual l'encoratjà a acabar els cinc volums de Le génie du christianisme (1802). Nomenat secretari d'ambaixada a Roma per Napoleó I (1803), dimití aquest càrrec després de l'execució del duc d'Enghien. Aleshores viatjà per Grècia, Palestina, Egipte i Espanya, que li inspiraren Itinéraire de Paris à Jérusalem (1811) i Les aventures du dernier abencérage, (1826). S'uní a Lluís XVIII de França, i quan aquest va fugir a Gant, marxà amb ell. Amb la Restauració, fou ambaixador a Roma (fins a 1828) i ministre d'afers estrangers, des d'on influí en l'enviament dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a Espanya per a esclafar el govern liberal. Es retirà de la política el 1830, tot negant-se a reconèixer Lluís Felip I de França, i passà els darrers anys de la seva vida en una relativa solitud.
