Viquipèdia

Brocéliande

El bosc de Brocelianda o Brocelàndia (en francès Brocéliande) és un bosc mític de la llegenda artúrica que apareix en nombroses narracions protagonitzades pel mag Merlí, les fades Morgana i Viviana, així com alguns cavallers de la taula rodona. Els texts hi situen molts fets i llocs, com la Vall sense retorn, on Morgana pagà a uns homes infidels després que fou deixada per Lancelot del Llac, i la font de Barenton amb fama de fer ploure. Brocelianda també fou el lloc de retirada, empresonament i mort de Merlí.[1]

Merlí i Viviana a Brocelianda, en un gravat de Gustave Doré

El primer text que el cita és el Roman de Rou, del poeta anglonormand Robert Wace, al voltant del 1160.[2] És en texts posteriors en què es va trobar el seu nom actual i la major part de les seves atribucions, sense que els indicis de la seva localització siguin consistents. La seva primera ubicació física data del 30 d'agost de 1467 en els Usemens et Coustumes de la foret de Brecilien escrits al castell de Comper, per un tal Lorence, capellà del comte Guy de Laval.

Antigament Brocelianda era assimilada al bosc de Quintin, però després de mitjans del segle xix els diferents autors l'associen preferentment al bosc de Paimpont. Aquesta teoria és la més admesa per la cultura popular i a l'estat francès només les comunes al voltant del bosc de Paimpont tenen el dret d'ús del nom «Brocéliande».[3] Aquesta denominació és d'un interès econòmic considerable per a la regió.

Altres teories postulen la seva localització a Huelgoat, al mont Saint-Michel, a Dol, a Paule, o fins i tot a Normandia.

Etimologia

modifica

La forma coneguda més antiga, Brecheliant, fa suposar que el topònim està basat en el cèltic Brec'h ('turó'), seguit d'un antropònim.[4]

El suposat Brecilien com a forma antiga de Brécheliant es basa en bre ('turó' amb el sentit de castell de mota i pati) i l'antropònim Silien, encara que segons alguns l'etimologia en * bré podria també designar 'el tall' o 'la batuda del desert', un punt baix i pantanós. Hi ha tres Brecilien (o Bressilien) a Bretanya. Es creu que tres nobles emparentats podien haver posseït un feu: els Brécilien de Paule, a les muntanyes Negres,[5] els Brecilien que dona nom a un bosc prop de Paimpont i Montfort, i els Bressilien de Priziac.[6]

Entre els trobadors «Bresilianda» designa la Bretanya armoricana sencera.[7] La forma Brocelianda, més tardívola, podria estar basada en bro ('país' en bretó), però sembla una invenció de Chrétien de Troyes.

En les llegendes artúriques medievals

modifica

Wace cita els cavallers bretons que participaren en la conquesta d'Anglaterra, entre els quals "ceux de Brecheliant (sic) dont les Bretons disent maintes légendes…".[8] També cita la font de Barenton, que tenia propietats meravelloses: "La fontaine de Berenton/sort d'une part lez le perron…".[9]

No va ser fins vint anys més tard que Chrétien de Troyes, en Chevalier au lion, evoca Brocelianda com un bosc meravellós on la font (de la qual no dona el nom) és defensada per un cavaller invencible.

Entre 1180 i 1230, Brocelianda és citada per diversos autors: Huon de Mery, Guillaume Le Breton,[10] Guraud de Barri, Alexandre Neckam... i apareix al conte occità de Jaufré.[11] Cap d'aquests autors indica la posició exacta del bosc. En el millor dels casos, com es pot constatar en la lectura dels texts, indiquen que el bosc es troba a la Bretanya armoricana. Vers 1230 Robert de Boron fou el primer a associar Merlí amb Brocelianda.

Localització

modifica
 
El bosc de Brocelianda és identificat sovint amb el bosc de Paimpont a partir del segle xix. Segons Chrétien de Troyes se situa a l'altra part del canal de la Mànega

Els autors antics no indiquen pas la localització exacta de Brocelianda, per la qual cosa hi ha diverses hipòtesis de valor desigual pel que fa a la seva possible ubicació. Per a Wace, se situa a la Bretanya armoricana, mentre que per a Chrétien de Troyes es troba a l'altra banda del canal de la Mànega. La primera d'aquestes hipòtesis és que Brocelianda no va existir, que es tracta d'un mite relatat per Wace i que fou reprès per Chrétien de Troyes a partir del text del primer.[12]

La primera reivindicació física de Brocelianda data de 1467, i es troba en el mapa dels Usemens et Coustumes de la foret de Brecilien, escrit el 14 d'agost de 1467 al castell de Comper, vora Paimpont, per un tal Lorence, capellà del comte Guy XIV de Laval. El manuscrit reprèn el text de Wace justament en la descripció de la "font que feia ploure": "[…] il y a une fontayne nommée la fontayne de Bellenton, auprès de laquelle fontayne le bon chevalier Ponthus fist ses armes, ainsi que on peult le voir par le livre qui de ce fut composé". L'autor, una persona amb coneixements, en dona les fonts citant el conte de Pont i Sidoni del cavaller de Ponthus. En Hauts lieux de Brocéliande, Claudine Glot veu en aquest mapa la localització més antiga de Brocelianda identificada a les terres de Guy de Laval, senyor de Comper,[13] davant l'onada de romanticisme del segle xix.

En aquesta època les grans famílies bretones tendien a magnificar la seva glòria reivindicant la possessió de terres artúriques, així el 1475 els Rohan afirmaven ser descendents d'Artur i posseir el castell de la Joiosa Guàrdia, "on el rei Artur tenia el seu cor". Els Laval reconeixien en la seva terra de Brecilien el Brecheliant de Wace, inventant la "font màgica" i es proclamaven senyors de Brocelianda.[14]

Durant els segles xviii i xix els autors romàntics en defensaren diverses localitzacions: l'abat De La Rue evoca el bosc de Lorge vora Quintin[15] mentre que Chateaubriand l'identifica amb Bécherel, tot escrivint: "Au douzième siècle, les cantons de Fougères, Rennes, Bécherel, Dinan, Saint-Malo et Dol, étaient occupés par la forêt de Brécheliant; elle avait servi de champ de bataille aux Francs et aux peuples de la Domnonée. Wace raconte qu'on y voyait l'homme sauvage, la fontaine de Berenton et un bassin d'or."[16] Alguns autors, dels quals el més imaginatiu sembla Blanchard de la Musse, retrobaren el mapa dels Usemens de Brecilien datat el 1467, i situen la tomba de Merlí i la Vall sense retorn als voltants de Montfort-sur-Meu i de Paimpont.[17] Des de la fi del segle xviii, "l'identification entre la forêt de Paimpont et Brocéliande constitue comme une sorte de vérité historique"[18] i vers 1835, aquesta afirmació esdevé gairebé unànime.

Cap als anys 1980 alguns autors com J.-C. Even o el professor J.-C. Payen, per citar-ne alguns, comencen a posar-ho en dubte; situen Brocelianda a Huelgoat, a Paule, a la regió de Dol-de-Bretagne vora Normandia (que en aquesta darrera hipòtesi és contrària als texts més antics).[19]

Bibliografia

modifica

Matèria de Bretanya

modifica
  • Chretien de Troyes. Yvain ou le chevalier au lion. 
  • Paul Meyer. Brun de la Montagne, 1875. 
  • Merlin: roman en prose du XIIIe siècle, publ. avec la mise en prose du poème de Merlin de Robert de Boron d'après le manuscrit appartenant à Alfred H. Huth par Gaston Paris et Jacob Ulrich, Paris, Firmin-Didot, 1886.
  • Le Roman de Ponthus et Sidoine, éd. critique de Marie-Claude de Crécy, Genève, Droz, 1997, ISBN 2600001956.
  • Claris et Laris, trad. en français moderne par Corinne Pierreville, Paris, H. Champion, Genève : diff. Slatkine, 2007, ISBN 9782745315090.

Estudis

modifica

Obres de ficció

modifica
  • Bruno Bertin, Les Sorcières de Brocéliande, trilogie en bande dessinée des Aventures de Vick et Vicky, Éditions P'tit Louis (Tome 1 :La Légende, 2002; Tome 2 :La révélation, 2003; Tome 3: A la recherche du graal, 2004.
  • Alain Bocher de Trégor. Le Chevalier sans visage (e-book), 2006, p. 128. 
  • Alain Bocher de Trégor. La Reine Gally (e-book), 2006, p. 156. 
  • Édouard Brasey, Les Lavandières de Brocéliande, Calmann-Lévy, 2012 (narració).
  • Yann Brekilien, Le secret des druides, 2002 (narració).
  • Alexis Chabert et Didier Convard, Les Enfants de Brocéliande, bande dessinée de la série Rogon Le Lheu, 1997.
  • Sandrine Gestin, La légende des dames de Brocéliande, bande dessinée, éditions Au bord des continents, 2011.
  • Doug Headline, Brocéliande, film d'horror francès ambientat al bosc de Paimpont (2003), que no va tenir gaire ressò.
  • Paul Ladmirault, Gilles de Retz, 1893 (opéra).
  • Jean-Michel Latapie, Le Bâtard de Brocéliande (narració).
  • Pascal Martin, Le bonsaï de Brocéliande, 2006 (narració).
  • Renaud Marhic, Terminus Brocéliande, 2008 (narració).

Referències

modifica
  1. ↑ Lupack, Alan. The Oxford guide to Arthurian Literature and Legend, (New York, NY: Oxford University Press USA, 2007), page 437.
  2. ↑ « Mil chent et soisante anz out de temps et d'espace/puiz que Dex en la Virge descendi par sa grace/quant un clerc de Caen, qui out non Mestre Vace/s'entremist de l'estoire de Rou et de s'estrasce/qui conquist Normendie, qui qu'en poist ne qui place/contre l'orgueil de France, qui encor les menasce/que nostre roi Henri la congnoissë et sace. »
  3. ↑ Com a exemples Web del País de Brocéliande, Oficina de turisme de Brocéliande o El centre arturià Arxivat 2009-09-29 a Wayback Machine., situat a Comper-en-Brocéliande.
  4. ↑ Deshayes, Albert. Le Chasse-Marée – Ar Men éd. Dictionnaire des noms de lieux bretons, 1999. 
  5. ↑ Aquesta és associada a algú de Saint-Symphorien, poble veí on s'han fet alguns descobriments arqueològics. És a prop de la font d'un aqüífer, i fou el punt de sortida principal de l'aqüeducte romà de Carhaix, consagrat en una capella. La riera baixa fins a Brécilien-Bressillien. Es pot veure que l'arrel celta *Bracu, que designa llocs humits, va donar noms com Bray, Bresse, etc., com es pot veure que hi ha un "bré" que denota la possessió feudal existent al lloc.
  6. ↑ E. Faral l'identifica com la Bróceliande dels contes, ja que aquesta petita comuna d'Ar Mor-Bihan va tenir certa importància en l'època carolíngia: el cartulari Landévennec esmenta el 818 que aquesta modesta vila fou visitada per Lluís el Pietós.
  7. ↑ Anglade, Joseph. Société des Langues Romanes. Les Troubadours et les Bretons, 1929, p. 30. 
  8. ↑
    « e cil devers Brecheliant/donc Breton vont sovent fablant/une forest mult longue e lee/qui en Bretaigne est mult loee »
  9. ↑ Brocéliande, sources anciennes Arxivat 2011-10-09 a Wayback Machine., consultat el 02-06-2010.
  10. ↑ Brecelianensis monstrum admirabile fontis.
  11. ↑ Bellamy 1995
  12. ↑ Pelan, Margaret. L'influence de Wace sur les romanciers français de son temps, p. 56. , citat per A.-Y. Bourgès.
  13. ↑ Petit Futé. Le petit futé Bretagne, 2009, p. 621. ISBN 9782746923157. 
  14. ↑ A.-Y. Bourgès, Le Dossier hagio-historiographique des Rohan: de Conan à Arthur et de saint Meriadec à saint Judicaël, sn, 2007.
  15. ↑ Abbé de la Rue. Recherches sur les ouvrages des bardes de la Bretagne armoricaine dans le Moyen Âge, 1815. 
  16. ↑ Citat per A.-Y. Bourgès
  17. ↑ Le Goffic & Dupouy 1990
  18. ↑ Markale 1989, p. 48
  19. ↑ L'especialista Goulven Péron va escriure que, malgrat tota la simpatia que ell pot sentir per la tesi normanda «ha se ser abandonada definitivament» (Goulven Péron, La légende de Lancelot du Lac en Anjou, Les Cahiers du Baugeois núm. 92, p. 62) Text online.

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Brocéliande
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Brocéliande&oldid=34183606»