Bertrand Tavernier

Bertrand Tavernier
	;
Biografia
Naixement	(fr) Bertrand René Maurice Tavernier ; 25 abril 1941 ; 6è arrondissement de Lió (França)
Mort	25 març 2021 (79 anys); Santa Maxima (França)
Causa de mort	pancreatitis
Sepultura	cimetière de Sainte-Maxime (fr)
Residència	Lió
Formació	Lycée Henri-IV
Alçada	1,8 m
Activitat
Camp de treball	Direcció, guionatge cinematogràfic i producció cinematogràfica
Ocupació	director de cinema, actor, actor de cinema, actor de televisió, escriptor, guionista, productor de cinema, realitzador
Activitat	1960 -
Ocupador	Cahiers du cinéma
Influències	Satyajit Ray
Obra
Localització dels arxius	Cinémathèque Française ;
Família
Cònjuge	Colo Tavernier (1965–1980)
Fills	Nils Tavernier, Tiffany Tavernier
Pare	René Tavernier
Premis
	(1997) César a la millor direcció, per l'obra Capità Conan; (1995) Os d'Or, per l'obra L'Appât; (1990) BAFTA a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, per l'obra La vida i res més; (1990) Premi de l'Associació de Crítics de Cinema de Los Angeles a la millor pel·lícula estrangera, per l'obra La vida i res més; (1989) premi especial del jurat del Cinema Europeu, per l'obra La vida i res més; (1985) César a la millor adaptació, per l'obra Un dimanche à la campagne; (1984) Premi a la millor direcció del Festival de Canes, per l'obra Un dimanche à la campagne; (1984) National Board of Review Award a la millor pel·lícula en llengua estrangera, per l'obra Un dimanche à la campagne; (1977) César al millor guió original o adaptació, per l'obra El jutge i l'assassí; (1976) César al millor guió original o adaptació, per l'obra Que la fête commence; (1976) César a la millor direcció, per l'obra Que la fête commence; (1974) Gran Premi del Jurat de la Berlinale, per l'obra L'horloger de Saint-Paul; (1973) Premi Louis Delluc, per l'obra L'horloger de Saint-Paul; Premi Jean Le Duc ;

Bertrand Tavernier (Lió, 25 d'abril de 1941 - Santa Maxima, 25 de març de 2021^[1]) fou un director, guionista, actor i productor francès.

Biografia

Els seus orígens (era fill de l'escriptor i resistent lionès René Tavernier, que va publicar clandestinament grans escriptors, com Aragon), els seus començaments en el cinema com a ajudant de Jean-Pierre Melville (Léon Morin), experiència que evoca al documental Sous le nom de Melville realitzat per Olivier Bohler, realitzador de curtmetratges i finalment agregat de premsa i el seu treball d'historiador del cinema han influenciat profundament el seu estil.

Louis Aragon va viure durant la guerra amb la seva dona, Elsa Triolet, a sobre del domicili dels Tavernier, i va fer un dels seus poemes més bonics per a la mare de Bertrand, segons que explica el mateix Tavernier.

D'altra banda, Aragon va donar a Bertrand Tavernier l'oportunitat d'escriure el 1965 un article sobre Pierrot le fou de Jean-Luc Godard.

Com a crític cinematogràfic, col·labora en els anys 1960 a diverses revistes: Les Cahiers du cinéma, Cinéma, Positif, Présence du cinéma, etc.

Es desmarca dels realitzadors de la seva generació per la voluntat de donar un lloc primordial a una narració. Així torna a donar la seva oportunitat a grans guionistes i a dialogistes, principalment a Jean Aurenche i Pierre Bost («bèsties negres», amb el realitzador Claude Autant-Lara, d'un François Truffaut intransigent). Gran cinèfil, fa descobrir autors com Jean-Devaivre del qual adaptarà l'autobiografia a la seva pel·lícula Laissez-passer. Si el gust el porta de vegades cap a les «pel·lícules de costums», no s'allunya mai de les preocupacions del nostre temps i el seu art continua estant profundament arrelat en la nostra època.

Tavernier expressa, al llarg de les seves pel·lícules, la seva aversió contra les injustícies, el seu compromís contra la guerra, el racisme, els estralls del colonialisme, la pena de mort i el seu combat contra els defectes, fins i tot les conseqüències de les nostres societats contemporànies: delinqüència, violència, atur, misèries física i afectiva, droga, sida, etc.

Alguns llargmetratges més apaivagats o nostàlgics són, moltes vegades, impregnats de la figura del pare o del temps que passa i que no es pot retenir (Un dimanche à la campagne, Daddy nostalgie).

Per al realitzador, la música no és mai com superposada i fa sempre cos amb la imatge. A les seves primeres pel·lícules molt particularment, una important escena musical puntua la pel·lícula i anuncia un drama imminent: un cantant dels carrers (Le Juge et l'Assassin), l'escena de la guingueta (Un dimanche à la campagne), etc.

Les seves amistats i fidelitats professionals donen també un to al seu cinema: Aurenche i Bost però també Alain i Philippe Sarde, Marc Perrone, Philippe Noiret, Philippe Torreton i, els últims anys, Jacques Gamblin.

De manera paradoxal, la seva filmografia, de temàtiques i tractaments molt diversos, es debat entre la seva defensa d'un cinema francès fort i independent i la seva fascinació per a una certa cultura nord-americana.

Productor (la seva societat es diu Little Bear production), exercia també activitats associatives (president de l'Institut Lumière, a Lió).

Bertrand Tavernier era el pare de Nils Tavernier, igualment realitzador però també actor, i de la novel·lista Tiffany Tavernier.

Va conèixer Volker Schlöndorff a l'institut, que després seria padrí del seu fill.

Anava sovint a Sainte-Maxime, a la vil·la familiar i des de la seva més tendra infantesa.

Els seus admiradors li deien "Tatave".

Filmografia

1974: El rellotger de Saint-Paul
1975: Que la fête commence...
1976: El jutge i l'assassí
1977: Des enfants gâtés
1977: La Question
1980: La Mort en direct
1980: Une semaine de vacances
1981: Baralla, (Coup de torchon)
1984: Un dimanche à la campagne
1986: Al voltant de mitjanit
1987: La Passion Béatrice
1989: La vida i res més
1990: Daddy nostalgie
1992: La Guerre sans nom
1992: Llei 627
1994: La filla de d'Artagnan (La Fille de d'Artagnan)
1995: L'Appât
1996: Capità Conan (Capitaine Conan)
1997: La Lettre (TV)
1998: De l'autre côté du périph (TV)
1999: Avui comença tot (Ça commence aujourd'hui)
2001: Les Enfants de Thiès (TV)
2002: Laissez-passer
2004: Holy Lola
2009: En el centre de la tempesta (Dans la brume électrique)^[2]
2010: La Princesse de Montpensier
2013: Cròniques diplomàtiques. Quai d'Orsay
2016: Voyage à travers le cinéma français

Referències

↑ «Mort de Bertrand Tavernier, inlassable cinéaste et amoureux vorace du septième art» (en francès). Le Monde.fr, 25-03-2021.
↑ Leffler, Rebecca «'Mist' opportunity for Tavernier». The Hollywood Reporter, 01-05-2007.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bertrand Tavernier

[1] «Mort de Bertrand Tavernier, inlassable cinéaste et amoureux vorace du septième art» (en francès). Le Monde.fr, 25-03-2021.

[Mist-2] Leffler, Rebecca «'Mist' opportunity for Tavernier». The Hollywood Reporter, 01-05-2007.

[1]

[2]

Biografia

Naixement	(fr) Bertrand René Maurice Tavernier 25 abril 1941 6è arrondissement de Lió (França)
Mort	25 març 2021 (79 anys) Santa Maxima (França)
Causa de mort	pancreatitis
Sepultura	cimetière de Sainte-Maxime ^(fr)
Residència	Lió
Formació	Lycée Henri-IV
Alçada	1,8 m
Activitat
Camp de treball	Direcció, guionatge cinematogràfic i producció cinematogràfica
Ocupació	director de cinema, actor, actor de cinema, actor de televisió, escriptor, guionista, productor de cinema, realitzador
Activitat	1960 -
Ocupador	Cahiers du cinéma
Influències	Satyajit Ray
Obra
Localització dels arxius	Cinémathèque Française
Família
Cònjuge	Colo Tavernier (1965–1980)
Fills	Nils Tavernier, Tiffany Tavernier
Pare	René Tavernier
Premis
(1997) César a la millor direcció, per l'obra Capità Conan (1995) Os d'Or, per l'obra L'Appât (1990) BAFTA a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, per l'obra La vida i res més (1990) Premi de l'Associació de Crítics de Cinema de Los Angeles a la millor pel·lícula estrangera, per l'obra La vida i res més (1989) premi especial del jurat del Cinema Europeu, per l'obra La vida i res més (1985) César a la millor adaptació, per l'obra Un dimanche à la campagne (1984) Premi a la millor direcció del Festival de Canes, per l'obra Un dimanche à la campagne (1984) National Board of Review Award a la millor pel·lícula en llengua estrangera, per l'obra Un dimanche à la campagne (1977) César al millor guió original o adaptació, per l'obra El jutge i l'assassí (1976) César al millor guió original o adaptació, per l'obra Que la fête commence (1976) César a la millor direcció, per l'obra Que la fête commence (1974) Gran Premi del Jurat de la Berlinale, per l'obra L'horloger de Saint-Paul (1973) Premi Louis Delluc, per l'obra L'horloger de Saint-Paul Premi Jean Le Duc