Alta Comissaria d'Espanya al Marroc
L'Alta Comissaria d'Espanya al Marroc era el màxim òrgan de l'administració espanyola en el Protectorat espanyol al Marroc, l'existència del qual va ser de 1913 a 1956. L'Alt Comissari era el càrrec al capdavant d'aquest organisme i al seu torn constituïa la màxima autoritat espanyola del Protectorat.
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | administració colonial Protectorat espanyol al Marroc  |
| Història | |
| Creació | 17 d'abril de 1913 |
| Data de dissolució o abolició | 6 d'abril de 1956 |
| Activitat | |
| Àmbit | Protectorat del Marroc, Territori d'Ifni, Sàhara Espanyol i Río de Oro.¹ |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
| Entitat matriu | Direcció General del Marroc i Colònies |
| Notes | ¹A partir de 1934 amplia la seva jurisdicció a Territori d'Ifni, Sàhara Espanyol i Río de Oro. En 1946 foren reanomenats com a Àfrica Occidental Espanyola. |
Història
modificaEl càrrec va ser creat en 1913 amb el nomenament del general de divisió Felipe Alfau Mendoza com a Alt Comissari de la zona d'influència espanyola al Marroc.[1] Originalment el càrrec combinava tant les funcions militars com les civils, per la qual cosa l'Alt Comissari era també el Cap superior de les forces militars al Marroc espanyol. La situació va canviar quan en 1923 es va suprimir aquesta bicefàlia i es van crear dues agrupacions militars a les zones occidental (Ceuta-Tetuan) i oriental (Melilla).[2] Poc més tard es va tornar a recuperar el lloc de Comandant militar de totes les forces militars, encara que va continuar separat del lloc d'Alt Comissari.[n. 1] Amb la proclamació de la Segona República l'administració colonial va sofrir pocs canvis respecte a l'època anterior, encara que va reforçar la posició dels càrrecs ocupats per civils enfront de la tradicional presència de militars en l'administració colonial del Protectorat.[3]
De fet, es va reforçar la seva posició de l'Alt Comissari enfront de la resta de càrrecs inferiors o subordinats a la seva autoritat i la coordinació entre l'Alt Comissari i el Comandant en cap de les forces militars.[3] En 1934 a l'Alta Comissaria també se li concedí l'atribució de governador general als territoris d'Ifni, Sàhara Espanyol i Río de Oro.[4]
Va haver-hi un total de 24 Alts comissaris en les més de quatre dècades que va existir el Protectorat, en la seva immensa majoria militars, encara que també va haver-hi alguns civils nomenats: Miguel Villanueva i Luis Silvela (1923), Luciano López Ferrer (1931), Joan Moles i Ormella (1933; 1936) i Manuel Rico Avello (1934). Durant el cop d'estat de juliol de 1936 que va donar lloc a la Guerra Civil, el Coronel Eduardo Sáenz de Buruaga es va fer càrrec del càrrec per uns dies fins que es va traslladar a Còrdova, però mai se li va donar caràcter oficial. Fins a octubre no es va cobrir el lloc, quan els revoltats nomenaren oficialment al general Luis Orgaz Yoldi.[5]
L'últim Alt Comissari va ser el Tinent general Rafael García Valiño, que va cessar en les seves funcions el 8 d'agost de 1956 després de la independència del Marroc i la desaparició del Protectorat espanyol.[6]
Funcions
modificaL'administració espanyola al Protectorat del Marroc estava dirigida per un Alt Comissari, una figura desenvolupada a imatge i semblança dels alts comissionats anglesos, i formalment acreditada davant el khalifa (com a representant del sultà), però de fet la màxima autoritat al Protectorat. L'Alta Comissaria dirigia l'acció política d'Espanya en el Protectorat, i d'ella emanaven les ordres i instruccions. L'alt comissari estava assistit per diversos departaments (Afers Indígenes, Foment i Hisenda). Existia un interventor territorial en cadascuna de les regions, representat directament a la Delegació d'Afers Indígenes. Subordinat hi existia un següent graó, amb interventors comarcals i, finalment, interventors locals. El manteniment de l'ordre estava a càrrec dels Regulars (forces de l'exèrcit espanyol amb "indígenes" rifenys) i de la Policia Indígena. En l'aspecte militar, l'alt comissari estava assistit per tres comandants amb seu a Ceuta, Melilla i Larraix.
Llista d'Alts Comissaris
modifica
Notes
modifica- ↑ No obstant això, encara que tots dos càrrecs estiguessin separats solia nomenar-se a la mateixa persona al càrrec d'ambdues funcions, concentrant-se en una mateixa persona els màxims poders militars i civils del Protectorat.
- ↑ Gómez Jordana va morir el 18 de novembre de 1918, el mateix dia que la data d'una carta seva al comte de Romanones.[7][8]
- ↑ Joan Moles tornà a la Península en maig de 1936 en ser nomenat Ministre de Governació, després del nomenament alhora de Casares Quiroga com a President del Consell de Ministres, en substitució de Manuel Azaña.
- ↑ Arturo Álvarez-Buylla fou Alt Comissari en funcions, ocupant el càrrec a l'espera que el govern nomenés un càrrec definitiu.
- ↑ Saénz de Buruaga es va fer càrrec temporalment de les tropes revoltades al Marroc, després de prendre el control de Tetuan.
- ↑ Francisco Franco és nomenat Comandant en cap de l'Exèrcit espanyol revoltat al Marroc, tal icom era previst en els planes del general Emilio Mola.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Gaceta de Madrid núm. 95, pág. 54 (1913)
- ↑ Gaceta de Madrid núm. 18, pág. 249 (1923)
- ↑ 3,0 3,1 Gaceta de Madrid núm. 168, pp. 1431-1432 (1932)
- ↑ Gaceta de Madrid: Diario Oficial de la República núm. 242, pp. 1867-1868 (1934)
- ↑ 5,0 5,1 Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional de España núm. 33, pág. 7 (1936)
- ↑ 6,0 6,1 Boletín Oficial del Estado núm. 219, pág. 5144 (1956)
- ↑ Álvarez-Arenas Cisneros, Carmen «Sociedad y Fuerzas Armadas: nueva cultura de la Defensa». Boletín de Información, 270, 2001, pàg. 89-90.
- ↑ Villalonga Sánchez, Gabriel «Las consecuencias de las reformas impulsadas por las Juntas de Defensa». revista de defensa, 870, 2013, pàg. 108-109. ISSN: 1696-7178.
- ↑ Gaceta de Madrid núm. 26, pág. 353 (1919)
- ↑ Gaceta de Madrid núm. 291, pág. 290-291 (1924)
- ↑ Gaceta de Madrid núm. 23, pág. 537 (1933)
- ↑ Gaceta de Madrid núm. 20, página 514. (1934)
- ↑ Gaceta de Madrid núm. 24, pág. 613 (1934)
- ↑ «El protectorado de España en Marruecos y el Frente Popular». Arxivat de l'original el 2011-07-25. [Consulta: 29 novembre 2015].