Categoria: Activitats

Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933

Exposició: “Context, explosió i fracàs de la revolta. La Barricada del burot de la Bordeta”
De l’1 al 22 desembre 2018

Bloc 11 de Can Batlló (Espai d’encontre)

Horaris:

Dilluns a dijous: 10h a 13h i 18h a 21h
Divendres: 10h a 13h i 18h a 22h
Dissabtes: 10h a 21h

Context històric
El 14 d’ abril de 1931 fou proclamada la Segona República a l’ Estat Espanyol, convertint Niceto Alcalá Zamora en el seu primer president. El govern provisional va quedar pràcticament construït pels mateixos homes del Comitè Revolucionari Nacional, que durant les següents 48 hores es va ocupar de llançar decret rere decret. En un dels seus programes s’ avança: responsabilitat, llibertat de creences i culte, garanties individuals i garanties a la propietat privada. Aquest govern va voler iniciar un ampli programa de reformes que intentava solucionar les qüestions pendents (la “qüestió política” i la “qüestió regional”, la “qüestió agrària”, la “qüestió social”, la “qüestió religiosa” i la “qüestió militar”) . Va trobar gran resistència des dels seus primers passos per part dels grups socials i corporatius als quals les reformes intentaven manllevar de les seves posicions adquirides: els terratinents, els grans empresaris, financers i patrons, l’ església catòlica, els ordres religiosos, l’ opinió catòlica, l’ opinió monàrquica, el militarisme “africanista”. Però també va existir una resistència al reformisme republicà de signe contrari: Els partidaris de la revolució, encapçalats per les organitzacions anarquistes (la CNT i la FAI) i un sector del socialisme, el vinculat al sindicat UGT. Per a ells la República representava l’ ”ordre burgès” (sense moltes diferències amb els règims polítics anteriors, Dictadura i Monarquia) que calia destruir per aconseguir el “comunisme llibertari”, segons els primers, o el “socialisme”, segons els segons.
Aquell ventall de reformes es va iniciar des del mateix moment en el qual el Govern Provisional es va fer amb el poder el 14 d’ abril de 1931. Després de l’ aprovació de la Constitució i l’ elecció com a primer President de la República de Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña va presentar el seu segon govern el 15 de desembre de 1931, integrat exclusivament per republicans d’ esquerres (Acció Republicana, Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) , Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) , Esquerra Republicana de Catalunya –ERC-) i socialistes. La depressió econòmica que colpejava Europa i els Estats Units va ser menys profunda a l’ Estat Espanyol, però tot i això va afectar a la construcció i a les petites indústries vinculades a aquesta, un sector que havia estat un dels motors del creixement econòmic i de la creació d’ ocupació des del final de la “Gran Guerra”. En conseqüència va créixer l’ atur a les ciutats, i indirectament es va incrementar la subocupació al camp, ja que els jornalers ja no podien emigrar a les ciutats on tornava a escassejar la feina. Va créixer el sentiment d’ inseguretat dels treballadors i coincidir en el fracàs de les enormes expectatives de millora de vida que el canvi de règim polític havia anunciat entre sectors populars.
Durant aquell govern es retiraren a militars mèrits aconseguits durant la Dictadura de Primo de Rivera, es reduir el període del servei militar obligatori i es clausurà l’ Acadèmia General Militar dirigida pel general Francisco Franco (tot i que aquesta mantingué la jurisdicció militar pel que fa a l’ ordre públic) . Aquest tractament militaritzat de l’ ordre públic es va produir, per exemple, en motiu de la insurrecció anarquista de gener de 1933, durant la qual, per exemple, a Pedralba (València) , la Guàrdia Civil intervé i causa la mort de 10 persones, després que s’ hagués produït la mort d’ un membre d’ aquest cos i de 2 Guàrdies d’ Assalt. El Consell de Ministres va resoldre que “la major part dels detinguts en aquest complot queden sotmesos, donada la naturalesa del delicte, a la jurisdicció militar i hauran de ser jutjats per ella”. Els successos més greus i de major repercussió en l’ opinió pública són els que tenen lloc a Casas Viejas. Els encausats en una insurrecció anarquista anterior, la de l’ Alt Llobregat de gener de 1932 van ser jutjats el 25 de juliol de 1933 en un consell de guerra que va tenir lloc a Terrassa on es va condemnar a 42 processats a penes de fins a 20 anys. El 19 de novembre de 1933 es van celebrar les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts i foren les primeres en les quals hi va haver “sufragi universal” a l’ Estat Espanyol. Les eleccions van donar la majoria als partits de dretes, el que va donar lloc al denominat bienni radical –cedista- o bienni negre dels anys 1934 i 1935. El divendres 8 de desembre de 1933 celebra l a seva sessió inaugural el Parlament designat en les eleccions legislatives del 19 de novembre anterior, la segona volta va tenir lloc 15 dies després. Es tractà de les primeres Corts ordinàries de la Segona República, ja que les dissoltes en el passat mes d’ octubre (escollides al seu torn el 28 de juny de 1931) tenien rang i caràcter de constituents. Hi ha abismals diferències en la composició de tots dos parlaments republicanes. Mentre al primer predominen forces liberals i progressistes – radicals-socialistes (Acció Republicana, Esquerra de Catalunya, federals i socialistes) en el segon els partits conservadors-radicals (Lliga Regionalista, agraris, CEDA i TyRE) ocupen una majoria d’ escons. La mateixa nit esclata en diversos punts de la geografia estatal un ampli moviment insurreccional desencadenat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) . Malgrat que les autoritats estan advertides i que han declarat l’ estat d’ alarma i pres totes les mesures de precaució que consideren convenients, la violència revolucionària.

On i quan succeix?
El barri de La Bordeta va néixer al llarg de la carretera de Barcelona a Sant Boi de Llobregat, en la zona compresa entre Hostafrancs i Santa Eulàlia de Provençana (L’ Hospitalet del Llobregat) , a la part baixa de l’ antic municipi de Sants. Era una zona mixta d’ habitatges i petits tallers industrials, sense comptar l’ antiga fàbrica de Joan Batlló, coneguda com Can Batlló.
Seguint la carretera trobem Santa Eulàlia de Provençana, un barri de l’ Hospitalet que es formà a partir de l’ últim terç del segle XIX, prop de l’ antiga església romànica de Santa Eulàlia de Provençana (reconstruïda al segle XIX) . Separat de la Bordeta i de Sants pel carrer de la Riera Blanca, fou fins a 1910 l’ únic nucli industrialitzat del municipi; entre el 1900 i el 1930 la població patí un fort creixement, passant de 964 a 6. 124 habitants. Fins aquell moment era habitat, principalment, per petita i mitjana burgesia, propietaris agrícoles i funcionaris. En aquest indret, fou inaugurada l’ estació del metro transversal el 1932.
L’ Exposició de Montjuïc de l’ any 1929, les obres del metro i el procés de creixement industrial, acompanyat de la baixa taxa de natalitat al Principat (una de les més baixes de tot l’ Estat) , donaren lloc a una primera immigració provinent de entorns rurals. Si en un primer moment foren els aragonesos i valencians els primers a arribar. Immediatament els seguiren murcians i els de l’ Andalusia oriental, especialment d’ Almeria, tots ells, en aquells anys i posteriorment, coneguts genèricament com “els murcians”. Aquesta immigració s’ assentà en barris populars de la perifèria barcelonina, fins i tot, creant-ne de nous. En el cas de L’ Hospitalet, i pels fets que narrem, cal destacar la Torrassa (altrament coneguda com la “Murcia Chica” ) . El gran flux de nouvinguts genera una crescuda insostenible d’ habitatges, que degenera en la creació de nuclis de barraques (Font de la Guatlla, Montjuïc, Can Tunis, La Torrassa, Cal Tiner, etc. ) on la gent viurà en unes condicions infrahumanes. Aquest fet també farà que apareguin certs recels entre la població local cap als nous veïns que portaran a la marginació d’ aquests, i com a conseqüència es produiran greus conflictes de convivència.

Proclamació del comunisme llibertari
La nit del divendres 8 de desembre de 1933, esclata en diversos punts de l’Estat Espanyol un ampli moviment insurreccional desencadenat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat que les autoritats estan advertides, han declarat l’estat d’alarma, la violència revolucionària depassa les seves previsions. Durant una setmana es lluita aferrissadament a Aragó i a la Rioja, així com en llocs del País Valencià, Catalunya, Castella-Lleó, Madrid, Extremadura i Andalusia. L’intent subversiu guarda una estreta i directa relació amb el recent resultat electoral, el moviment que s’inicia a les poques hores de reunir-se les segones Corts republicanes. En propugnar l’abstenció proletària en els comicis, la CNT ha dit que, en cas de triomfar la reacció dels treballadors, han de recórrer a l’acció revolucionària. Després de la revolta de Fígols, Terrassa i els fets de “Casas Viejas”, l’any s’iniciava amb una especial duresa a causa de la brutalitat de la crisi, i arriba fins a la vaga revolucionària del 8 de maig. Durant tot l’any, creix l’acció directa desencadenada contra els patrons i els representants del poder. En general, es tractava de petards, anomenats “bombes”, pots de metralla o ampolles inflamables; les forces d’ordre localitzaren més de tres-centes “bombes” o petards. De fet, es feien esclatar a les portes dels propietaris o a les finestres de les fàbriques. En cap cas no provocaren víctimes mortals, sí però, alguns ferits i desperfectes a les parets i maquinària.
Segons mitjans de l’època i prèvia censura:
La nit del 9 de desembre esclaten 14 bombes en els barris i pobles del pla de Barcelona, amb especial rellevància a L’Hospitalet. Un grup d’unes 200 persones armades és dispersada per la Guàrdia Civil, formant-se diferents grups d’insurrectes. Un d’aquests grups munta barricades al barri de Sta Eulàlia creuant autobusos entre L’Hospitalet i Barcelona, i penja la bandera roja del Comunisme Llibertari a la Tinència d’Alcaldia d’aquest barri. Alguns grups provoquen incendis al Mercat, d’altres fan esclatar una bomba i assalten el Centro Católico, i es produeixen tirotejos amb la policia fins a altes hores de la matinada. Un vehicle conduït per un metge resulta tirotejat i causa la mort del conductor. S’assalta el burot situat a l’encreuament entre Riera Blanca i la Carretera de La Bordeta. En aquest assalt mor un dels “consumeros” per un tret de la Guàrdia Civil, essent els altres tres “consumeros” detinguts per error. Són assaltats diferents punts estratègics com els ferrocarrils i el metro, així com les hortes i locals vinculats a “persones d’ordre” i es convoca vaga general.
En les següents hores els fets s’estenen pels barris de Collblanc i La Bordeta i es produeixen algunes detencions. El dilluns 11 de desembre, tercer dia de revoltes, amb la intenció d’aturar fàbriques i tallers, es produeixen talls del subministrament elèctric al barri de La Bordeta, continuant els avalots, amb tirotejos inclosos, pels carrers de Sants i Hostafrancs: incendi d’un magatzem de fusta al carrer Miquel Àngel, incendi d’un taxi al carrer de Sants amb St. Marc, un tranvia de la línia de Collblanc és tirotejat ferint al conductor, etc. Els ferits eren ajudats pels veïns del barri i en algun cas la policia els prenia per detenir-los. Per la tarda, a Collbanc, un enfrontament amb la Guàrdia Civil, obliga a aquesta a refugiar-se a la Tinència d’Alcaldia. Al vespre esclata una bomba a la caserna de la Guàrdia Civil provocant una persecució que portà a un enfrontament al carrer Bassegoda, on després de ferir al capità i alguns guàrdies, els revoltats van aconseguir fugir. A les deu del matí hi hagué nous tirotejos a la plaça Espanyola i van ser detinguts un grup de tretze persones a l’alçada de la Riera Blanca.
El balanç de la insurrecció anarquista arreu de l’estat va ser de 75 morts i 101 ferits entre els insurrectes; i 11 guàrdies civils i 3 guàrdies d’assalt morts, més 45 i 18 ferits respectivament. Durant la revolta es van registrar violents xocs amb la força pública, descarrilaments de trens, voladures, destrucció d’arxius, incendis d’esglésies, sabotatges de vies fèrries i ponts, així com línies telegràfiques i telefòniques, al costat de nombrosos tirotejos i enfrontaments. També es van produir una vintena de ferits a causa del descarrilament del ràpid Barcelona-Sevilla, a Puçol (València). Fets com aquests van ser utilitzats pels mitjans amb l’objectiu de criminalitzar la protesta.
Als implicats en la “revolució de desembre”, com la van anomenar alguns anarquistes, se’ls va aplicar la recentment aprovada Llei d’Ordre Públic de 1933. Per la seva banda, la repressió causada per aquests fets va deixar a la CNT trencada i desarticulada, i sense òrgans d’expressió. Alguns dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar de les conseqüències a la FAI, els integrants de la qual havien dominat el “comitè revolucionari” de la insurrecció.